ara DIVENDRES, 4 DE NOVEMBRE DEL 2022
35
cultura
El agua Una noia en rebel·lia i un desig fluvial desbordant Direcció: Elena López Riera. Guió: Philippe Azoury i Elena López Riera. 104 min. Espanya, Suïssa i França (2022). Amb Luna Pamies, Nieve de Medina i Bárbara Lennie. Estrena als cinemes
111, 11111 “Sembla que ja arriba l’ai-
gua”, alerta l’Ana a la seva àvia en els primers compassos d’El agua, el debut en el llargmetratge de l’oriolana Elena López Riera. Al Baix Segura de la pel·lícula, l’aigua és el lligam màgic entre els homes i les dones, entre les dones i la terra i entre la pell i l’ànima, una fissura fluvial que separa i acosta els habitants d’una comarca configurada per la condició líquida dels seus límits, entre la vora del riu i la del Mediterrani. Maleït i beneït per un riu totpoderós, el Baix Segura és un territori fronterer congelat en el temps on la gent ha traduït els codis radicals de la naturalesa en una mitologia aspra, que castiga la llibertat i el cos de les dones. Una antiga llegenda sobre la baixada descontrolada de l’aigua parla d’un riu seductor que posseeix les joves per emportar-se-les per sempre, i López Riera fa orbitar la història de l’Ana, una magnètica Luna Pamies, al voltant d’aquestes forces tel·lúriques. En la seva superfície, El agua fluctua pels codis d’una història d’iniciació amorosa que també aborda les frustracions d’una noia que vol fugir d’un lloc que la condemna a repetir els gestos i experiències de les seves predecessores. En el fons, l’opera prima de López Riera es presta a la relectura contemporània d’un espai que s’alimenta de mística i de violència. La manera com la cineasta recull la realitat i filma la fantasia també bascula entre diversos dispositius de narració, on l’aproximació naturalista sobre la vida de l’Ana contrasta, potser massa, amb les interpretacions de Bárbara Lennie i Nieves de Medina i amb els fragments observacionals i les entrevistes a dones que puntuen el ritme del relat. De vegades, unes formes semblen buscar una certa confrontació, però d’altres, més inspirades, arrosseguen un misteri fascinant, escorredís i desbordant. Paula Arantzazu Ruiz ELÁSTICA
Romain Duris, Berénice Bejo i Simone Hazanavicius a ¡Corten! VERTIGO
La comèdia zombi que ressuscita gràcies a Michel Hazanavicius
El director firma a ‘¡Corten!’ un ‘remake’ de la japonesa ‘One cut of the dead’
D
XAVI SERRA BARCELONA
es que va guanyar l’Oscar per The artist fa deu anys, la carrera del director Michel Hazanavicius ha seguit una direcció un pèl erràtica amb incursions en el melodrama (The search), un biopic sobre Jean-Luc Godard en clau de comèdia (Mal geni) i el conte infantil (El príncep oblidat). Amb ¡Corten!, que aquest divendres arriba als cinemes, el francès torna al territori de la comèdia paròdica cinèfila, però amb una història que sonarà als habituals del Festival de Sitges, ja que és un remake de la japonesa One cut of the dead, la gran revelació de l’edició del 2018. Hazanavicius adapta amb força fidelitat l’estructura i els cops amagats d’aquella pel·lícula, que arrenca amb el rodatge arrítmic i desconcertant d’una pel·lícula zombi que salta pels aires quan uns zombis reals ataquen els actors però que, al cap de mitja hora, es transforma en una comèdia més clàssica sobre la preparació i rodatge d’un pla seqüència gairebé impossible. Hazanavicius explica que va descobrir el film japonès quan estava rumiant la possibilitat de fer una comèdia sobre el món del cinema. El productor Vincent Maraval, que havia adquirit els drets de One cut of the dead, va recomanar-li amb molta intenció que mirés la pel·lícula i el director se’n va enamorar fins al punt de voler-ne fer un remake que va acabar inaugurant l’última edi-
ció de Canes entre els elogis de qui desconeixia el film original i les crítiques dels que no veien què aportava de nou el remake. “Sempre passa quan fas un remake –diu Hazanivicius–. Per què cal tornar-ho a fer si ja existeix? Jo només n’he fet una versió, però he deixat imatges de l’original, fins i tot una de les actrius japoneses. No amago que ja existeix ni canvio les coses perquè sí. Però si estàs en contra dels remakes per principi, esclar, no vagis a veure-la”. Berénice Bejo, la dona de Hazanavicius i protagonista de ¡Corten!, assenyala també que el rebuig generalitzat pels remakes és un fenomen exclusiu del cinema. “Al teatre sempre estan fent noves versions d’obres i no passa res –diu l’actriu–. També al món de la dansa o a la música clàssica. Què té de dolent? A mi m’interessa com a actriu i també com a espectadora. ¡Corten! és molt fidel a One cut of the dead, excepte que té més coses al mig i que el sentit de l’humor és més de l’estil del Michel, però és divertit comparar l’una amb l’altra. I, per a un director, que vulguin fer un remake d’un film teu és motiu per estar-ne orgullós”. Jugar amb els gèneres
Amb ¡Corten!, Hazanivicius torna a mostrar el seu gust per desmuntar els codis cinematogràfics com ja feia a la saga OSS 117, les seves paròdies del cinema d’espies. “M’agrada jugar amb els gèneres perquè, principalment, és divertit, i perquè crea una dinàmica molt especial entre el narrador i el públic
–diu el director–. Quan l’espectador coneix el terreny en què et mous, sigui el cinema de zombis o el cinema mut, pots estalviar-te moltes explicacions i anar més al gra”. Però ¡Corten! no es limita a triturar els codis del cinema zombi en la batedora irònica de Hazanavicius, també funciona com a carta d’amor al cinema com a tasca col·lectiva i als esforços d’un equip per tirar endavant una pel·lícula. Per al director, al capdavall, el cinema és un assumpte familiar, i no només per treballar sempre amb Bejo, sinó perquè a ¡Corten! hi actua també la seva filla Simone. “Per a mi va ser molt emocionant, perquè ella també vol escriure i dirigir pel·lícules, i quan rodàvem el pla final, quan ella és al capdamunt de la piràmide de cossos i agafa la càmera, per a mi va ser molt significatiu, com si estiguéssim fent un relleu”. Quan la commoció per la mort de Jean-Luc Godard encara reverbera en el món del cinema, era inevitable preguntar-li també a Hazanavicius per l’adeu del director que ell mateix va ridiculitzar a Mal geni, el desmitificador retrat del director de La chinoise filtrat pels records d’Anne Wiazemsky. “Godard va morir de la mateixa manera com va viure –comenta Hazanavicius–. Va dirigir la posada en escena de la seva mort i, un cop més, va dir no. Però aquesta vegada era un no a la mateixa mort. I, fent ús del suïcidi assistit, va prendre el camí menys habitual i va crear un debat al voltant de la seva decisió. És a dir, va ser Godard fins a la mort”.e