'El inocente' - Crítica ARA

El inocente

Film divertidíssim sobre l’amor i sobre el fingiment com una de les belles arts

Direcció: Louis Garrel. Guió: Louis Garrel, Tanguy Viel i Naïla Guiguet. 99 min. França (2022). Amb Louis Garrel, Roschdy Zem i Noémie Merlant. Estrena als cinemes

A diferència del seu pare, Phillip Garrel, un dels grans del cinema post Nouvelle Vague, Louis Garrel fa comèdies. Per a ell, el cinema no només vehicula les contradiccions de l’ésser humà escodrinyant rostres i afectes, com fa el seu progenitor, sinó posant a prova els seus protagonistes, uns personatges en el límit de la mentida, atrapats en una d’aquestes boles de neu que són, al cap i la fi, la matèria que forja tant el drama com la comèdia.

Ironia, un rítmic joc de mentides piadoses i una empatia absoluta amb els arcs dels personatges conformen la fórmula de la seva divertidíssima nova pel·lícula, El inocente, amb què el cineasta, d’una banda, insufla vida a la comèdia lleugera francesa i, de l’altra, referma el seu estatus a l’exigent indústria del país veí. Tot comença quan l’Abel, interpretat per Garrel –tots els papers que el cineasta encarna als seus films es diuen Abel–, perd els nervis quan la seva mare (Anouk Grinberg) li comenta que vol casar-se amb un reu del centre penitenciari on treballa. Però en la guerra contra el padrastre (un fantàstic Roschdy Zem), com en l’amor, tot s’hi val, i el protagonista passa de la paranoia a la complicitat amb l’enemic amb l’ajuda de la seva millor amiga, una Noémie Merlant enlluernadora, i a partir d’un rocambolesc robatori que és, sens dubte, el gran clímax còmic de la funció. Res és el que sembla, tanmateix, en el quart llargmetratge del francès. A El inocente cap dels quatre protagonistes mostra qui és i què vol de manera directa, sinó que funcionen a través de les ficcions que s’expliquen a si mateixos i als altres. Fingir, sigui de manera intencionada o per fugir d’estudi, es reivindica aquí com una de les belles arts, com una de les grans virtuts, malgrat les conseqüències, de la condició humana.

Paula Arantzazu Ruiz

L’últim tango de Darío Grandinetti

L’actor protagonitza la comèdia ‘Empieza el baile’, premiada a Màlaga

Va ser una estrella del tango, una figura popular que actuava per a Ronald Reagan a la Casa Blanca i amb qui els argentins aprenien el seu ball nacional. Però el Carlos ja no viu a l’Argentina sinó a Madrid, amb una família espanyola, convertit en actor televisiu, i d’esquena al seu passat, que truca a la porta un dia quan arriba la notícia de la mort de la Margarita, la seva mítica parella de tango i amant de joventut. “Encara no s’ha inventat la paraula per descriure el buit que queda en una parella de tango quan un dels dos se’n va”, diu el Carlos al funeral de la Margarita, a Buenos Aires, on ha volat per acomiadar-se’n. Però el comiat prendrà un rumb inesperat quan descobreixi que la Margarita segueix viva.

Empieza el baile, la tercera pel·lícula de Marina Seresesky, estrenada aquest dimecres, es nodreix de la pròpia història de desarrelament de la directora, una argentina establerta a Espanya des de fa dècades, però el seu protagonista, l’actor argentí Darío Grandinetti, no és aliè a l’experiència de viure a cavall dels dos països, ja que també té família espanyola –la seva parella, Pastora Vega, que té un breu paper al film interpretant, precisament, la dona del protagonista–, però assegura que aquesta no ha sigut la clau per interpretar el Carlos. “Jo en realitat no hi visc, aquí, tot i que hi passo molt de temps, així que no trobo tant a faltar

l’Argentina –explica–. En realitat, la meva clau per entendre el Carlos ha sigut el plaer de retrobar-me amb la gent que estimo. Allò que diuen que no s’ha de tornar als llocs on vas ser feliç... Jo no hi crec. Jo hi torno sovint, i torno a ser-hi feliç”.

El viatge del protagonista d’Empieza el baile, que va guanyar el premi del públic al recent Festival de Màlaga, està travessat de nostàlgia però també d’humor, però el tipus d’humor despietat que només es permeten els enemics que s’odien o els amics que s’estimen molt. “És que la nostàlgia, entre els argentins, va molt lligada a riure’ns de nosaltres mateixos, a punxar-nos l’un a l’altre constantment”, apunta l’actor, que es presta al joc d’esprémer el suc còmic de la decadència del personatge i els seus problemes de pròstata.

A Empieza el baile no s’idealitza la vellesa però tampoc es mostra amb condescendència. “Els personatges són grans, però vitals perquè també viuen el present, no són persones que s’asseuen a recordar el passat”, diu Grandinetti, que també reivindica l’actualitat del tango. “El tango no està mort, segueix molt viu a l’Argentina –assegura–. És cert que ja no hi ha orquestres amb seguidors, com si fossin clubs de futbol, però encara es toca, es canta i es balla molt”.

El tango el ballen dos, però la dansa d’afectes i sentiments d’Empieza el baile es juga a tres bandes: el Carlos, la Margarita (Mercedes Morán) i el seu inseparable amic Pichuquito, que interpreta Jorge Marrale, premiat a Màlaga com a millor secundari. “Per a nos-

altres la pel·lícula sempre va ser un trio –afirma Grandinetti–. A més, teníem l’avantatge de tenir una relació entre nosaltres, perquè fa molt que ens coneixem, sobretot el Jorge i jo, que hem treballat junts moltes vegades. I tots hem fet gires, hem recorregut el nostre país, hem rigut i hem patit. De fet, se’m va fer estranyíssim presentar la pel·lícula a Màlaga sense ells dos”.

Almodóvar no fa por Amb Marrale, de fet, Grandinetti afirma haver viscut alguns dels moments més importants de la seva carrera com a actor en muntatges teatrals com els de Baraka i Los mosqueteros. Sobre les altres cúspides de la seva feina, l’actor no pot oblidar la pel·lícula que va llançar la seva carrera a finals dels 80. “Tinc un record inesborrable d’El lado oscuro del corazón, d’Eliseo Subiela, per la manera com vaig disfrutar fent la pel·lícula i el que va passar gràcies a aquell paper –diu–. Però un altre moment molt important de la meva carrera és Hable con ella, amb Pedro Almodóvar, que em va obrir moltes portes”. Grandinetti va tornar a treballar per a Almodóvar a Julieta i forma part de la llista, menys escassa del que sembla, d’actors que repeteixen amb el manxec. “Sé que té fama de difícil amb els actors però jo em vaig divertir molt amb ell, hi havia molt bon ambient al rodatge i, de fet, no he anat mai a rodar tan tranquil –assegura–. Fins i tot vaig dir-li de broma que estava decebut perquè m’havien dit que era un monstre. No sé per què els actors espanyols li tenen tanta por, jo repetiria encantat”. e

L’actor argentí Darío Grandinetti a la comèdia Empieza el baile ARALAN FILMS