Créixer crítica de sèries
‘The White Lotus 2’ recrea la Itàlia refinada com una trampa (mortal?) per a turistes
BARCELONA
Un article recent a The Face diagnosticava la tendència a satiritzar els milionaris al cinema i la televisió contemporanis, amb títols que van de l’última guanyadora de la Palma d’Or de Canes, Triangle de tristesa, a la nova The Glass Onion o The menu, passant, esclar, per The White Lotus o fins i tot Succession. I constatava com aquesta presumpta burla dels privilegiats estava esdevenint un lloc comú massa còmode. Per una banda, una sàtira forjada a Hollywood mai no atacarà amb prou acarnissament el capitalisme. Per l’altra, resulta més inquietant comprovar com aquest tipus de sàtira funciona com un filtre que ens permet compartir i recrear-nos en l’estil de vida de les elits econòmiques sense sentir-nos culpables. És la quota necessària perquè els milionaris continuïn al seu lloc; i nosaltres, al nostre: ens conformem fent befa dels seus defectes des del sofà tronat de casa, mentre ells segueixen anant de vacances a resorts de luxe.
La primera temporada de The White Lotus s’escapava en part d’aquesta tendència en tant que la ficció de Mike White disparava contra les dinàmiques de classe i abús postcolonial en què s’integraven les formes de turisme dels protagonistes. El canvi d’escenari en la sego-
na temporada, del Hawaii dominat pels Estats Units a la més independent Itàlia, també ha propiciat un canvi en aquest aspecte. White ja no sembla tan interessant en la naturalesa depredadora dels milionaris i, de fet, la majoria de personatges es presenten des d’una òptica menys incisiva, més empàtica. Pel que fa als locals, com si haguessin après la lliçó dels personatges de la primera entrega, els italians treballadors (o no) de l’hotel The White Lotus no es mostren tan servils com els seus homòlegs de l’arxipèlag polinesi. Ans al contrari, fan gala de cert desinterès o fins i tot excel·leixen en noves formes de picaresca per aprofitar-se d’aquests forasters carregats de bitllets.
Homenatge a Antonioni
Per parlar del territori, White ha pres com a referents una sèrie de pel·lícules italianes que mostren un país resistent a ser reduït a una postal acollidora i entranyable per al turista. Un país lluny d’aquell escenari idealitzat que just espera trobar la família d’homes italoamericans quan busquen les seves arrels sicilianes, com si protagonitzessin una nova versió d’El padrí de Francis Ford Coppola. El creador de la sèrie fins i tot homenatja un dels títols fundacionals de la modernitat, L’aventura de Michelangelo Antonioni, en què un grup de joves rics de Roma naveguen pels volts de Sicília per comprovar com una de les integrants és engolida pel paisatge sense deixar més rastre ni explicacions. En un episodi, White recrea pla a pla una escena posterior amb Monica Vitti, quan els homes de Nono assetgen la Harper (Aubrey Plaza).
La subtrama més sucosa amb diferència d’aquesta temporada, la de la Tanya (Jennifer Coolidge), mostra la Itàlia refinada i decadent com una ratera mortal, una idea conreada també en títols ambientats a Venècia, d’Amenaça a l’ombra a El plaer dels estranys White actualitza aquest concepte des de la cultura gai, amb gran agudesa i un profund sentit de l’humor negre. Tanya és observada pels seus nous amics homosexuals com una perfecta heroïna de Puccini, una dona ferida d’amor que els transportarà a un èxtasi de felicitat amb la seva mort. I per això l’adoren fins al final. El creador es reserva una resolució fantàstica per a la Tanya, a l’altura d’un personatge alhora commovedor, patètic i narcisista. I digne, en aquest cas sí, de la millor sàtira.
‘The White Lotus 2’ Mike White per a HBOMax. En emissió a HBOMax
Créixer crítiques de cinema
Aftersun
Un sensacional Paul Mescal protagonitza la devastadora ’opera prima’ de l’any
Direcció i guió: Charlotte Wells. 98 minuts. Regne Unit (2022). Amb Paul Mescal i Frankie Corio. Estrena als cinemes
Una dona que acaba de ser mare recorda unes vacances que, quan era una adolescent, va passar amb el seu pare en un complex turístic a Turquia. Amb aquesta sinopsi tan escarida, Charlotte Wells construeix una devastadora opera prima que aborda les fractures internes d’una relació paternofilial que, com quasi totes, és una història d’amor incondicional entre dos complets desconeguts. En aquest procés d’indagació memorística iniciat per la protagonista a partir d’unes antigues cintes de vídeo, una capbussada a les aigües (pixelades) del record, Wells s’allunya de la narrativa convencional per acostar-se al llenguatge sensual i el·líptic de la poesia.
11111
Aftersun és una proposta esquiva que podria definir-se alhora com un relat d’iniciació i la seva antítesi: la filmació d’un enfonsament, d’un comiat definitiu, al qual dona cara i cos (voluptuós i adolorit, tendre i desesperançat) un sensacional Paul Mescal. Parlàvem de poesia, però podríem parlar també de música: Wells evoca tota una època a partir d’una banda sonora plena de cançons pop (si sona Tender, de Blur, han de ser els primers 2000) que no només serveixen d’ancoratge temporal sinó també d’accés emocional a records soterrats. No es pot explicar amb paraules l’extraordinària seqüència en què sona l’Under pressure de Queen i Bowie, però sí afirmar que, quan arribem al final –un desolador tràveling circular que connecta passat i present–, del que estem segurs és que, quan parlem d’Aftersun, estem parlant sobretot de cinema. María Adell Carmona
Eo
Faula d’un burro innocent i un bon grapat de trossos d’ase
Direcció: Jerzy Skolimowski. Guió: Ewa Piaskowska i Jerzy Skolimowski. 86 minuts. Polònia i Itàlia (2022). Amb Sandra Drzymalska, Isabelle Huppert i Lorenzo Zurzolo. Estrena als cinemes
Quan Jerzy Skolimowski ens presenta el ruc Eo, l’ase que protagonitza la seva última pel·lícula, impetuós, donant voltes per la pista d’un circ tenyit de llum vermella, ens avança que la vida d’aquest animal, a diferència de l’assossegada i malenconiosa mirada del Baltasar de Robert Bresson, serà tan trepidant com la d’un heroi d’acció, sense alè ni descans. De la mateixa manera que el mestre francès feia a A l’atzar, Baltasar, i tal com van fer-ho abans poetes d’èpoques diverses, d’Isop a La Fontaine, Skolimowski fa servir a Eo un animal per parlar dels homes en clau moral, fent
11111 1111
de l’innocent ull de l’ase el mirall de les nostres passions i els nostres defectes. Com Baltasar, Eo passa per les vides dels humans trotant al ritme de la roda de la fortuna i ens observa des d’una posició inaudita. El món actual no és el mateix món que el de Baltasar, però la imatge que ens torna la calidoscòpica mirada d’Eo també mostra els homes com un bon grapat de trossos d’ase: cruels i narcisistes, inconscients i cecs davant un món en flames que frega l’apocalipsi. Per això, quan el ruc recorda la suavitat de la seva antiga propietària deixant caure una llàgrima furtiva, després de ser separat a la força de les seves carícies, les seves emocions magnificades rememorant aquesta estima ens parlen de l’amor com un paradís perdut, que ni l’animal ni els humans podran mai recuperar.
Paula Arantzazu Ruiz¿És la sàtira la nova manera de seguir tolerant els rics?