DIVENDRES, 22 DE JULIOL DEL 2022 ara
32
cultura
Créixerde crítica
sèries Irma Vep, una estrella femenina que té més de 100 anys Olivier Assayas reflecteix l’evolució de les protagonistes en la història del cinema
EULÀLIA IGLESIAS
E
BARCELONA
n el primer episodi d’Irma Vep, la sèrie que Olivier Assayas ha rodat a partir del seu film homònim del 1996, l’actriu protagonista, Mira, li pregunta al director per a qui treballa, René Vidal, a propòsit del personatge que ha d’interpretar. Qui és realment Irma Vep? Ens trobem en una sèrie sobre el rodatge d’un remake d’Els vampirs (1915-16), el serial de Louis Feuillade amb la mítica actriu de cinema mut Musidora fent de Vep. Vidal (Vincent Macaigne) li explica a Mira (Alicia Vikander) per què aquest rol va resultar tan trencador: lluny de la protagonista virginal i passiva típica de l’època, Irma Vep era un personatge obscur, la líder d’una banda de gàngsters que tenia atemorit tot París. A més, apareixia vestida només amb una granota negra que ressaltava totes les corbes del seu cos. Vestida així es movia per les teulades de la capital francesa, amb la sinuosa agilitat d’un personatge d’acció i l’elegància felina d’una artista de ballet. Amb Irma Vep, Musidora va subvertir tot allò que s’esperava d’una estrella i d’una protagonista femenina al cinema tot creant una icona de la pantalla d’una modernitat encara vigent. En seu el títol de culte del 1996, Assayas es preguntava si un cineasta vinculat a l’herència de la Nouvelle Vague
(el René l’interpretava ni més ni menys que Jean-Pierre Léaud) podia rodar un remake d’un serial mut quan la indústria tirava cap a camins ben diferents. En aquesta primera versió, les mutacions en el món del cinema es feien paleses en part amb la nacionalitat de la nova Irma Vep. Assayas va encarregar el paper a Maggie Cheung, una actriu xinesa ja prou coneguda aleshores tot i que encara no havia assolit la fama mundial que li comportaria quatre anys després In the mood for love. Que el paper d’una estrella icònicament francesa com Musidora l’heretés una actriu oriental generava una crisi interna. Amb la seva decisió, Assayas no només va anticipar el rol central que jugaria la cultura asiàtica amb el canvi de segle, també la tendència del cinema a la transnacionalitat.
ARTE FRANCE CINÉMA
Créixer de crítiques
cinema
L’essència i la màgia del cinema
En la nova Irma Vep, que una sèrie francesa es rodi en anglès amb una estrella nord-americana d’origen suec ni tan sols és notícia. Però Assayas segueix reflexionant sobre l’essència del cinema i la pervivència de la seva màgia dins d’una indústria homogeneïtzadora. I para especial atenció en el paper que en tot plegat juguen les estrelles femenines. A partir de Musidora, el director de Personal shopper segueix reflexionant sobre què defineix una estrella, com marquen les pel·lícules en què intervenen i quin tipus de dinàmiques generen amb les altres dones amb què es relacionen, sobretot les seves assistents. Menys màgica i alhora més divertida que el film del 1996, la sèrie Irma Vep desprèn un encant especial. Sap oferir al·licients tant a la nova audiència de ficció televisiva, que para més atenció a les estrelles que als directors, com a la cinefília vella escola, encantada de veure els constants homenatges als serials muts. Encara que resulti paradoxal, en una ficció tan conscient del paper de les estrelles, els secundaris molts cops es mengen la funció, sobretot una esplendorosa Jeanne Balibar com a responsable de vestuari del rodatge i el sempre pertorbador Lars Eidinger com a actor germànic en l’estirp de Klaus Kinski, Udo Kier... o ell mateix. Irma Vep és també una història de fantasmes. Aquí, el de Maggie Cheung plana sobre tot el metratge, del primer a l’últim episodi, on per cert té un petit paper una altra estrella contemporània habitual d’Assayas, Kristen Stewart. ‘Irma Vep’ En emissió a HBO Max
Un escándalo de estado Un ‘thriller’ paranoic sobre les clavegueres de l’estat francès Direcció: Thierry de Peretti Guió: Thierry de Peretti i Jeanne Aptekman. 120 min. França (2022). Amb Roschdy Zem, Vincent Lindon i Pio Marmaï. Estrena als cinemes
1111 11111 Thierry de Peretti ha signat
amb Un escándalo de estado un magnífic polar sobre les penombres de l’estat de dret i un veritable tractat fílmic sobre les zones grises de la informació, sens dubte els espais més interessants de qualsevol investigació criminal. El punt de partida és un infiltrat que decideix explicar a la premsa la corrupció sistèmica de la principal organització policial que lluita contra el narcotràfic. El resultat, una reflexió nihilista, en la millor tradició del gènere, sobre les clavegueres de l’estat i la connivència històrica entre polítics, policia i jutges que ha permès que tot
La memoria de un asesino Liam Neeson i el crepuscle del ‘thriller’ d’acció Direcció: Martin Campbell Guió: Dario Scardapane. 114 minuts. Estats Units (2022). Amb Liam Neeson, Guy Pearce, Monica Bellucci, Taj Atwal. Estrena als cinemes
111 11111 L’eclosió de Liam Neeson
Una escena d’Irma Vep amb Alicia Vikander. HBO MAX
canviï per tal que tot continuï igual. Adaptació sui generis del llibre L’Infiltré (2017), a càrrec del periodista Emmanuel Fansten i de l’antic infiltrat Hubert Avoine, De Peretti recrea l’escàndol al voltant de l’excap policial de la lluita antidrogues François Thierry per elaborar una trama tentacular que viatja entre Marbella i París, de les platges i clubs nocturns malaguenys a la redacció del diari Libération. Amb un relat clarament anticlimàtic, sostingut en les converses entre Stéphane, el periodista del Libé, i Hubert Antoine, la seva font, el film es beneficia no només d’aquesta posada en escena a contracorrent i de les interpretacions de Pio Marmaï i Roschdy Zem, sinó també de les precises i dinàmiques escenes filmades per Claire Mathon, d’un hiperrealisme punyent. Paula Arantzazu Ruiz
com estrella del thriller gràcies a la saga de Venjança (2008-2014), durant la qual l’actor irlandès va fer 60 anys, figura com un dels fenòmens cinematogràfics més inesperats del segle XXI. No només és que el bateig com a heroi d’acció li arribés a Neeson interpretant un agent especial jubilat, en una indústria fílmica dominada pel culte a la joventut, sinó que la mateixa idea del thriller de venjança –un subgènere artesanal de suspens i cops de puny– fa temps que albira la seva extinció a mans de l’elefantiasi digital dels Avengers de Marvel. Tanmateix, Neeson segueix esprement el filó de la seva inclu-
sió tardana al club del mastegot, i amb La memoria de un asesino sublima la seva condició crepuscular encarnant un sicari texà malalt d’Alzheimer. Posats a fer memòria, cal dir que som davant d’un remake del film belga de 2003 La memoria del asesino, tot i que els cinèfils probablement connectaran l’odissea amnèsica de Neeson amb Memento, de Christopher Nolan, i encara més quan Guy Pearce apareix en escena en la pell d’un malcarat agent de l’FBI. Dit això, La memoria... es presenta com un film noir cru i estilitzat en què la frontera entre els Estats Units i Mèxic esdevé un infern de corrupció i feminicidis. Un pou de grisor moral del qual la pel·lícula extreu bafarades de violència, molta indignació i una mirada inquietantment complaent amb la llei del talió. Manu Yáñez