crítica de 'La hija eterna' - Diari ARA

La hija eterna

Tilda Swinton per partida doble

Direcció i guió: Joanna Hogg. 96 minuts Estats Units i Regne Unit (2022) Amb Tilda Swinton, August Joshi i Carly-Sophia Davies. Estrena als cinemes

11111 1111

“Això és el que passa amb les habitacions: conserven històries”, diu la Rosalind a la seva filla Julie durant un dels sopars que comparteixen al misteriós hotel de La hija eterna, la nova pel·lícula de Joanna Hogg. Què és una casa, si no un espai de la memòria, un escenari propici a la invocació dels records, dels fantasmes del passat?

En el seu últim treball, Hogg reprèn els meravellosos personatges de la Julie i la Rosalind, filla i mare, protagonistes dels dos films que conformen The souvenir, per continuar la seva història traslladant-les a una mansió hitchcockiana i fer que parlin entre elles. La filla està enmig d’una crisi creativa i la mare l’acompanya per recordar el que va viure de petita entre aquelles quatre parets, abans que la casa es convertís en un hotel. Totes dues tenen el rostre de Tilda Swinton, en un d’aquests fantàstics tour de force només a l’abast de les grans actrius.

Sense cap mena de dubte, les vides de les mares al marge de les dels fills són un territori enigmàtic, gairebé tant com l’acte creatiu. Per a Joanna Hogg, una cosa no s’entén sense l’altra: la cineasta considera els vincles emocionals com un laberint d’escales infinites, de la mateixa manera que parir una ficció també suposa un camí on perdre’s emocionalment, entre la boira dels sentiments més dolorosos.

En alguns moments, La hija eterna podria ser una al·lucinació maternofilial de Vertigen, gràcies a les espectrals llums verdes que il·luminen la nocturnitat de la pel·lícula; en d’altres, Hogg sembla una Henry James contemporània, molt fidel a les convencions del gènere. La hija eterna és, en qualsevol cas, un film on, com succeïa a The souvenir, la cineasta torna a mostrar-nos les seves tessitures emocionals amb una rotunditat inaudita i una generositat increïble. Paula

Arantzazu Ruiz

Èxit, amor i Parkinson: Michael J. Fox no vol que li tinguem llàstima

Apple TV+ estrena un documental sobre l’actor que repassa la seva vida

Al principi de La vida de Michael J. Fox, que el 12 de maig s’estrena a Apple TV+, el director, Davis Guggenheim, fa aquest comentari al protagonista del documental: “Tothom sap que tens Parkinson, però és quan et veuen caminar que s’espanten”. L’afirmació s’acompanya d’unes imatges actuals de Michael J. Fox caminant pel carrer amb un equilibri molt precari, acompanyat d’un terapeuta que el guia, vigila que no caigui i l’ajuda a aixecar-se quan, inevitablement, ensopega i cau. “La gent es preocupa quan camino, però tant me fa –diu Fox–. No m’afecta que em tinguin llàstima. No soc patètic, encara faig coses. Soc un fill de puta dur”.

A Michael J. Fox (Edmonton, 1961) van diagnosticar-li Parkinson als 29 anys. Després d’una nit de festa amb Woody Harrelson, es va despertar amb una ressaca horrible i, al tapar la llum del sol amb la mà, va fixar-se en el tremolor del dit petit. El metge que va diagnosticar-li la malaltia va ser contundent: “Aquesta partida l’acabaràs perdent, no la pots guanyar”. I, tanmateix, Fox va lluitar contra el Parkinson amb dents i ungles: va seguir actuant –va incorporar la seva malaltia a personatges de sèries com The good wife– i va crear una fundació que ha recaptat més de 1.000 milions d’euros per a la investigació sobre la malaltia.

Però el Fox del documental d’Apple TV+ ja no és l’actor de Hollywood a qui

el Parkinson no va derrotar. De fet, ja ni tan sols actua: la malaltia afecta la seva capacitat motora fins al punt que fer expressions facials i parlar li suposa un esforç. “Quan se m’acaba l’efecte de la dopamina que prenc, se’m congelen la cara i el cos”, explica.

‘Sed in metus dolor’

Però Michael J. Fox no vol que li tinguem llàstima, al contrari. El documental és, sobretot, un viatge a través d’una vida intensa en què Guggenheim, director d’Una veritat incòmoda (2006), barreja la narració del mateix actor –extreta de les seves memòries–amb recreacions filmades amb actors, material d’arxiu i un mosaic d’escenes de la seva filmografia que, en un enginyós exercici de muntatge, s’entrelliguen amb la seva biografia.

Els inicis, tanmateix, no van ser fàcils. El seu pare el porta a Los Angeles en cotxe, l’acompanya a tres càstings i se’n torna a casa. Amb 18 anys, Fox aconsegueix papers en sèries, però els xecs són escassos i no cobreixen les despeses. Quan està a punt de tirar la tovallola, el fitxen a la nova sitcom Family ties (Enredos de familia quan es va programar a Espanya), que és un èxit. Però la fama de debò li arriba el 1985 amb Retorn al futur. El rodatge va ser un infern perquè Fox el va haver de combinar amb el de Family ties: de dia rodaven la sitcom i al vespre marxava a correcuita al rodatge de la pel·lícula; a l’alba el tornaven a casa, dormia dues o tres hores i començava una nova jornada. Va estar així tres mesos i mig. “De vegades

no sabia en quin rodatge estava”, recorda Fox, que tot i això es va convertir en “el príncep de Hollywood”, amb dues pel·lícules liderant la taquilla: Retorn al futur i la comèdia fantàstica Teen wolf

El mateix Fox reconeix al documental que l’èxit va pujar-li al cap i es va tornar “una mica imbècil”. Però va tenir la sort de conèixer Tracy Pollan, la futura mare dels seus quatre fills, una actriu de Family ties que de seguida va abaixar-li els fums. Fox es passa el documental lloant el coratge d’una dona que, a banda de la malaltia del seu marit, va haver de bregar amb les seves absències, perquè Fox era addicte a la feina, i després amb el seu alcoholisme, ja que arran del diagnòstic de Parkinson l’actor es va refugiar en la beguda.

Si La vida de Michael J. Fox evita caure en els paranys sentimentals de les històries d’autosuperació és, en bona part, gràcies al sentit de l’humor àcid que conserva l’actor, que encara la seva situació amb una barreja de coratge, lucidesa i realisme. Als 61 anys, sap que no tindrà més oportunitats per explicar la seva història. “Si d’aquí 20 anys encara soc aquí, estaré curat o confitat”, diu a Guggenheim, que condueix les entrevistes amb un humor gens complaent –i fins i tot amb un punt de provocació–que ajuda a fugir del sentimentalisme i la compassió. Fox mira de cara a la seva malaltia i no se n’amaga. Després de demostrar que la vida no s’acabava amb el Parkinson, ara toca mostrar que, tal com li havia advertit aquell metge, la malaltia acabarà guanyant la partida. Mentrestant, ell seguirà lluitant.e

Michael J. Fox al documental d’Apple TV+ La vida de Michael J. Fox. APPLE TV+

ELASTICA FILMS