Direcció: Laura Mora Guió: Laura Mora i María Camila Arias. 103 min. Colòmbia, Luxemburg, França, Mèxic i Noruega (2022). Amb Carlos Andrés Castañeda, Davison Florez i Brahian Acevedo. Estrena als cinemes
BARCELONA
Cada vegada que la cineasta colombiana Laura Mora (Medellín, 1981) ve a Barcelona es pregunta com hauria estat la seva vida si s’hagués quedat a la ciutat on va estudiar cinema fa dues dècades i on va ser “molt feliç”. “Però estudiar és el que menys vaig fer, sobretot vaig sortir de festa”, recorda Mora, que, tanmateix, valora molt haver tingut com a professor Luis Aller (“amb ell vaig aprendre a mirar cinema”). La seva última visita a Barcelona ha estat per acompanyar l’estrena de Los reyes del mundo, Concha d’Or de Sant Sebastià, una fascinant road movie que segueix el viatge d’uns adolescents de Medellín a la Colòmbia rural per completar la restitució d’uns terrenys que els paramilitars van confiscar a l’àvia d’un dels nois.
En el cor de la pel·lícula hi ha la necessitat de retornar la terra als seus propietaris legítims.
Per a mi és el punt fundacional del conflicte a Colòmbia. La desigualtat màxima i la nostra història de violència tenen molt a veure amb la confiscació de terres molt fèrtils que van fer unes elits i grups armats, que van expulsar molta gent de la seva casa. De fet, la restitució de les terres era un punt obligatori del procés de pau.
Però Los reyes del mundo posa de manifest que això no s’està complint. El procés burocràtic és kafkià, frega l’absurd, així que hi ha molt pocs casos d’èxit. I durant la presidència de Duque ningú ha volgut tocar el tema. Però amb l’arribada del primer govern progressista a Colòmbia ara es vol tornar a abordar la qüestió. Que això coincideixi amb l’estrena de la pel·lícula és emocionant.
Arantzazu RuizDe l’infern d’una ciutat ofegant, on s’ha de viure amb el matxet sempre a punt, a la terra promesa. El trajecte que emprèn Los reyes del mund o acompanyant un grup de xavals marginats que sobreviuen als carrers de Medellín és un d’aquests recorreguts d’iniciació dels quals costa desprendre’s, ple de fúria i bellesa, d’horror i tristesa. Reconeguda amb la Concha d’Or de l’últim Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula és, com moltes de colombianes recents, una història de morts vivents i de cadàvers en vida. Los reyes del mundo posa en escena la ferida encara oberta causada pel desplaçament de milers de famílies indígenes de les seves terres a causa del conflicte armat, a partir d’un relat grupal en clau de coming of age. El Rá (Carlos Andrés Castañeda) ha rebut una carta del govern en què se li notifica que s’ha de presentar a la regió del Baix Cauca d’Antioquia per reclamar la terra que va pertànyer a la seva àvia, ocupada durant anys pels paramilitars, i decideix anar cap a la província amb els seus amics, la seva petita família de desposseïts, amb qui potser podrà refer la vida en aquest territori paradisíac. No cal dir que la pel·lícula pivota al voltant de la magnífica interpretació d’aquest elenc de joves actors no professionals, però sí que s’ha de subratllar el treball de la directora Laura Mora a l’hora de modular el simbolisme de la seva història, amb imatges molt intuïtives i d’una força inaudita. Sigui filmant-los amb bicicleta deixant-se arrossegar pel pendent dels turons o emmarcant-los al caire de l’abisme de la selva colombiana, el film s’interroga i explora les maneres de representar una generació de joves abocada al no future, que opta pel tràgic rol de víctima per no convertir-se en monstre. Paula
Els protagonistes no són actors professionals. ¿Són nois del carrer, com els seus personatges?
No viuen al carrer, però venen de barris difícils i tenen estructures familiars i socials complexes. El càsting va ser difícil perquè no buscàvem els més murris o dolents, sinó nois que evoquessin una mena d’anarquia i desemparament, disposats a connectar amb el seu material sensible. I això a Llatinoamèrica és molt difícil perquè allà la masculinitat està associada a blindar-se emocionalment. Per sort vam trobar aquests nois meravellosos, que tenen carrer i complexitat però també tendresa, revolució i anarquia. Potser per això no havien estat reclutats per un grup armat.
Com van viure els nois el premi a Sant Sebastià?
La pel·lícula ja ha estat per a ells una gran aventura, i Sant Sebastià el final
de l’aventura. La primera vegada que volaven en avió, que veien el mar i que veien la pel·lícula. I l’ovació els va emocionar molt, va ser important en la seva vida perquè anava més enllà de la pel·lícula. Jo sempre els dic que el reconeixement no vol dir que tinguin talent com a actors, sinó que tenen talent per a la vida. Fent la pel·lícula s’han adonat que són treballadors i responsables, que és just el contrari del que els han dit sempre. I aquells aplaudiments significaven que la vida mereix ser viscuda.
La seva pel·lícula anterior, Matar a Jesús, s’inspirava en la mort del seu pare, assassinat per un sicari el 2002. ¿El cinema és com gestiona el trauma? La mort del meu pare és un dolor que arrossego i que sublimo amb el cinema. Tot autor té la seva obsessió i la meva és la justícia i la violència, però no només perquè soc filla d’un pare assassinat sinó perquè vaig créixer en un país i en una ciutat amb tantíssimes formes de violència, on l’home juga un paper molt important com a víctima i victimari. La violència és un patrimoni profundament masculí, i amb això no vull dir que
només l’exerceixin els homes. Però només cal veure com molts conflictes i guerres comencen pel desig de conquesta d’uns homes. Tanmateix, el que intento és allunyar-me de qualsevol maniqueisme, i per això a Matar a Jesús miro de mostrar que aquell sicari també pot ser una víctima i una persona tremendament humana i amorosa.
A les llistes de llibres inadaptables sempre apareix Cien años de soledad. Vostè s’encarregarà de convertir-lo en una sèrie de Netflix, juntament amb el director argentí Álex García López. Primer de tot: no va ser idea meva! [Riu.] De fet, la primera vegada que em van trucar vaig dir que no, perquè el projecte encara estava molt verd. I encara ara estic espantada, perquè em sembla que ningú quedarà satisfet. Macondo existeix en la nostra imaginació i cadascú té el seu. Però és important entendre que hi ha coses inadaptables i que el fet d’intentar-ho ja et posa en perill. Hi ha coses molt boniques del llibre que no sabrem com fer i d’altres per a les quals trobarem la potència de la imatge. És un risc enorme, ho sé, però l’assumeixo.e