#037 DIVENDRES, 20 DE SETEMBRE DEL 2013
06
DIVENDRES, 20 DE SETEMBRE DEL 2013
Cinema
PAULA A. RUIZ
Durant la seva carrera, ha compaginat grans blockbusters amb pel·lícules més modestes. Però aquest any estrena Rush, de Ron Howard, i El quinto poder, de Bill Condon. Estic fent papers molt diferents dels dels últims anys. A Alemanya ja des del principi em tenien encasellat per fer papers de tipus simpàtic. No em preocupa, però tenia ganes de canviar de xip. Si Rush hagués estat dirigida per un director alemany o austríac, mai m’haguessin donat el paper. Per sort, hi ha directors més oberts i amb pocs prejudicis, com el Ron [Howard]. Què creu que li ha interessat a Ron Howard d’aquesta història sobre la Fórmula 1? En realitat, el fascinava que els personatges fossin com cavallers moderns que s’enfronten a la mort a les carreres, que viuen amb por però que gaudeixen alhora de tota aquella bogeria: l’adrenalina, el rock’n’roll i el glamur. Ell era jove durant els anys 70, i suposo que li agradava aquest rotllo. Però no en sap gaire, de cotxes. I com ha estat rodar una pel·lícula de carreres amb un director que no en sap gaire, d’aquest tema? És un director molt fresc i àgil. Si et fixes en la seva filmografia, ha fet de tot: ciència-ficció, western, drama, cinema fantàstic,
LA CRÍTICA PUNTUA Els nostres crítics i Scott Foundas, del Variety (Nova York), puntuen de l’1 al 5 una selecció de les pel·lícules en cartellera.
XS
JP
3 MY
ARRAIANOS
PR
SF
2,5 ASALTO AL PODER
3 BAJARÍ
3 CRUCE DE CAMINOS
3 DOLOR Y DINERO
DANIEL BRÜHL “AMB ‘RUSH’ TENIA GANES DE DEIXAR DE SER EL NOI SIMPÀTIC”
comèdia, acció… I amb Rush és la primera vegada que toca el gènere de les pel·lícules de carreres de cotxes. D’alguna manera, per a ell ha estat com debutar un altre cop. Crec que no ha estat un handicap, perquè el Ron és molt apassionat i energètic. I vostè, és aficionat al motor? Sí i no. No sóc un gran fan de la Fórmula 1, però m’encanten els cotxes antics. De fet, en tinc dos: un Peugot 304 descapotable taronja dels anys 70, i un Alfa Romeo Julia. Tot i que de petit m’agradaven les carreres, em fascinaven els pilots quan eren salvatges, com els de la generació de Niki Lauda i James Hunt. Era una època plena d’un glamur que avui ha desaparegut. ¿Va ser la idea de ressuscitar el glamur d’aquesta època el que més li va agradar del projecte? Sí, esclar, però també em va interessar perquè feia poc havia
vist el documental Senna, i vaig pensar que era una casualitat bonica. A més, tot encaixava a la perfecció i Peter Morgan, el seu guionista, és un crac. Em feia por que el projecte tingués aquest punt d’avorrit que de vegades tenen els biopics, que pogués ser superficial. Però el Peter escriu molt bé i entén a la perfecció la mentalitat austríaca [riu]. Els diàlegs i el ritme de les frases del text… Són exactament com parla el Niki. ¿Va passar molt de temps amb Niki Lauda per preparar el personatge? Recordo perfectament la nostra primera conversa. Em va dir: “Mira, ens hem de conèixer, així que vine a Viena, jo ho organitzo. Però no portis equipatge perquè, sinoensentenem,potsanar-te’n tranquil”. Em vaig quedar molt sorprès. Un altre cop, després d’aquesta primera conversa, em va dir: “Crec que em caus bé”. I
llavors es va obrir completament: em va presentar la seva primera dona, la seva segona dona, vaig parlar amb els seus fills, emvanconvidaraEivissaiaBarcelona...Jojaeracoml’amicdela família. Espero poder mantenir el contacte amb ell. Lauda no sembla un tipus especialment emotiu. Per què creu que es va obrir tant amb vostè? Crec que l’il·lusiona molt que s’hagi fet aquesta pel·lícula. És cert, no és una persona gaire emotiva i tampoc té gaires amics, però crec que valora el fet que jo hagi entrat al seu món i m’hagi preocupat per comprendre’l. Sé que està molt content amb la meva feina i que l’ha emocionat molt. ¿És tan obsessiu com retrata la pel·lícula? Per al que li interessa és molt obsessiu: cotxes, avions, mo-
3 EL LLANERO SOLITARIO
3 EL ÚLTIMO CONCIERTO
tors, negocis. És el seu món. És com un rellotge suís, no para de treballar. Li tinc molt respecte, fins i tot enveja. Trobo molt admirable la seva falta de por i el seu afany de superació. Com ha estat treballar amb Chris Hemsworth, el noi de moda a Hollywood? El Chris em va caure bé des del primer moment. Ja era un superheroi i una superestrella quan el vaig conèixer i reconec que això em posava nerviós [riu]. Però en realitat és un tipus molt tranquil: és un surfista australià! Es una persona que sap compartir, no és gens competitiu i no dóna importància al seu estatus de superestrella. A la pel·lícula El quinto poder també treballa amb una altra estrella de Hollywood, Benedict Cumberbatch. Com va arribar a treballar en el biopic de Julian Assange? Quan vaig llegir per primera vegada sobre Wikileaks, em va al·lucinar la història i ja imaginava que Hollywood en faria una pel·lícula. Recordo que li vaig comentar al meu germà que Leonardo DiCaprio faria d’Assange. Així que em va sorprendre quan em van trucar per al paper de Daniel Domscheit-Berg. Al principi, ho havia de fer James McAvoy, però al final el paper ha estat per a mi. I crec que gràcies a Rush. I és que el Ron mana molt a Hollywood: va fer una projecció de la pel·lícula encara sense acabar per als caps de Dre-
07
DIVENDRES, 20 DE SETEMBRE DEL 2013
Crítics: XS: Xavi Serra JP: Joan Pons MY: Manu Yánez PR: Paula A. Ruiz SF: Scott Foundas (Variety)
2,5 ELYSIUM
3,3 GUERRA MUNDIAL Z
1,7 JOBS
DANIEL BRÜHL (BARCELONA, 1978) ESTÀ VIVINT UN MOMENT DOLÇ EN LA SEVA CARRERA PROFESSIONAL GRÀCIES AL PAPER DE NIKI LAUDA EN EL ‘BIOPIC’ ‘RUSH’, SOBRE LA RIVALITAT ENTRE EL PILOT AUSTRÍAC I EL BRITÀNIC JAMES HUNT EN LA FÓRMULA 1 DELS ANYS 70. TRANQUIL, PRÒXIM I DIVERTIT, BRÜHL CONFESSA QUE VOL DEIXAR ENRERE EL SEU PERFIL MÉS AMABLE PER ATREVIR-SE AMB PAPERS ARRISCATS. A L’OCTUBRE ESTRENA ‘EL QUINTO PODER’, UN ALTRE ‘BIOPIC’, AQUEST COP, PERÒ, SOBRE EL CONTROVERTIT JULIAN ASSANGE.
EONE FILMS
amworks, i els meus representants van apostar-ho tot perquè pogués interpretar el paper. Pocs directors de Hollywood farien una cosa així per un actor. ¿Es veu traslladant-se a Hollywood? No. Sé que Hollywood t’exigeix que hi vagis si vols fer carrera, i em fa gràcia, perquè ells fins i tot no es poden imaginar que siguis feliç vivint a Europa. Però jo em sento molt europeu, sóc molt feliç entre Berlín i Barcelona i no tinc la necessitat d’anar-me’n als Estats Units.
3,5 LA PLAGA
4,2 MUD
RUSH
2 R.I.P.D.
3,3 RUSH
SEARCHING FOR SUGAR...
4 THE ACT OF KILLING
★★★
Direcció: Ron Howard. Guió: Peter Morgan. 123 minuts. Estats Units (2013). Amb Chris Hemsworth, Daniel Brühl, Olivia Wilde i Natalie Dormer.
Com els antagònics protagonistes de Top gun, els herois de Rush podrien fer seu el crit de “Necessito velocitat!” El matís és que la seva baralla de galls desplega un rerefons cultural i històric: la fredor germànica de Niki Lauda contra la passió desvergonyida del britànic James Hunt; el setciències contra el playboy; dos rebels somiadors que van enfrontar el seu talent i els seus infladíssims egos sobre els circuits de Fórmula 1 a mitjans dels anys 70. Amb aquesta suculenta matèria primera narrativa, Ron Howard, un veterà i discret jornaler de Hollywood, aconsegueix imprimir la llegenda conservant la quota de veracitat que conté el seu retrat d’una època i d’unes vides al límit. De fet, Howard se situa en una òrbita més pròxima al seu abordatge artesanal i àrid al boxejador James Braddock de Cinderella man que al seu fantasiós i florit retrat del matemàtic John Nash d’Una ment meravellosa. Resulta difícil no deixar-se embriagar per l’alè romàntic d’un esport que temps enrere, lluny de la impersonal i ultratecnificada Fórmula 1 actual, vivia permanentment al límit de la
4
tragèdia. Howard i el seu equip, conscients de la importància de transmetre la capritxosa fiabilitat del factor humà, situen l’espectador a prop dels pilots, arran de pista, renunciant als aparatosos moviments de càmera –omnipresents al cinema d’acció actual– en favor d’un intens treball de muntatge que hauria fet les delícies de l’enyorat Tony Scott. El guió d’aquest film no és un prodigi d’originalitat i les subtrames romàntiques flaquegen, però Rush acompleix l’objectiu de destil·lar l’èpica intimista d’un duel mític. | MANU YÁÑEZ
Punt
2,5 THÉRÈSE D.
No avaluada
2 TÚ ERES EL SIGUIENTE
★★
★
R.I.P.D. DEPARTAMENTO DE...
JOBS
Direcció: Robert Schwentke. Guió: Phil Hay i Matt Manfredi. 96 minuts. Estats Units (2013). Amb Jeff Bridges, Ryan Reynolds i Kevin Bacon.
Direcció: Joshua Michael Stern. Guió: Matt Whiteley. 122 minuts. Estats Units (2013). Amb Ashton Kutcher, Dermot Mulroney i Josh Gad.
Hi ha pel·lícules que ja es nota que tenen bones intencions i sap una mica de greu ferne llenya. R.I.P.D. n’és una. I sap greu perquè es nota que vol ser ocurrent i imaginativa, tractar l’etern tema dels falsos morts, les ànimes en trànsit, d’una manera original, sense renunciar a una mirada mainstream raonable i servir-nos un digne entreteniment. El problema és que l’invent no pot ser més infantil. Un cop ens han explicat la parafernàlia que tenen muntada –els policies morts en acte de servei que han de seguir treballant en favor del bé comú– el film s’esgota en ell mateix i s’empatolla en el clàssic anar i venir de patacades, efectes especials més vistos que el tebeo i uns acudits que semblen manllevats dels descarts de guió de Men in black i les seves seqüeles. Més enllà de comprovar que el gran Jeff Bridges s’ha convertit definitivament en un germà bessó del no menys gran Kris Kristofferson, ben pocs al·licients queden per gaudir d’aquesta aventura anèmica i desmenjada que promet molt moltíssim més del que finalment proporciona. | TONI VALL
Per si les cues a les botigues d’Apple no fossin prou llargues i el discurset motivacional que el profeta va fer a Stanford no s’hagués socarrat prou a YouTube, Hollywood contribueix a la santificació de Steve Jobs aportant una pel·lícula del seu gènere més mitificador: el biopic. Si abans el cinema dedicava aquestes beatificacions a, grosso modo, artistes, prohoms de la història o estrelles de l’espectacle, ara es fixa en un empresari triomfador perquè aquest perfil és el que també s’idealitza en la realitat. Això sí, almenys la pel·lícula té un punt honest i no veu Jobs com un artista o un revolucionari que va canviar el món: el tractament del personatge és el d’un geni visionari, sí, però dels negocis. El problema de dedicar dues hores de metratge a un emprenedor i el seu calvari fins a arribar a convertir la seva empresa en la més ben valorada del món és que és... avorridíssim. Perquè el film segueix la cronologia de la història d’Apple des de la descripció dels fets més planera i ensopida. De junta d’accionistes a junta d’accionistes i tiro perquè em toca. O sigui: una llauna. | JOAN PONS
THÉRÈSE D.
★★
Direcció: Claude Miller. Guió: Claude Miller i Nathalie Carter. 110 minuts. França (2012). Amb Audrey Tautou, Gilles Lellouche, Anaïs Demoustier i Catherine Arditi.
Claude Miller va ser un cineasta pont entre la Nouvelle Vague i l’Acadèmia: va treballar amb Truffaut, Bresson, Godard i Demy, per després emancipar-se de la modernitat i dirigir les seves pròpies pel·lícules. La seva obra no ha arribat a l’altura dels seus predecessors i Miller ha quedat en un lloc secundari, eclipsat per la lluentor d’altres cineastes. La seva trajectòria ajuda a comprendre el problema de la seva pel·lícula pòstuma, protago-
nitzada per una esforçada Audrey Tautou. Thérèse D. adapta un altre cop la novel·la de François Mauriac –Georges Franju ja la va portar
al cinema el 1962 a Relat íntim, amb Emmanuelle Riva–, que segueix una jove burgesa de províncies durant un infeliç matrimoni de conseqüències quasi fatals. No explicaré més detalls, ja que la història mereix ser descoberta. A Miller, però, li manca passió a l’hora de posar-la en escena. Massa pendent del text i del film de Franju, el director acaba per oferir-nos una traducció gairebé fidel a l’original, tan neutra que sembla buida de les turbulències morals de la protagonista. Qualité sense ànima. | PAULA A. RUIZ
LLEGENDA
BIÒPIC
DRAMA
BLOCKBUSTER
ACCIÓ
ADAPTACIÓ
COMÈDIA HILARANT
ROMÀNTICA
CINÈFIL
ESPORT