filosofia: HUME

L’EMPIRISME ANGLÈS: D. HUME (empirisme radical i coherent que desembocarà en escepticisme radical. Tot el nostre coneixement està privat d’objectivitat).

Desenvolupament esquemàtic que heu de farcir.

Introducció: ídem R. Descartes L’empirisme anglès (Locke, Berkeley, Hume) – Característiques: L’origen del coneixement és l’experiència (externa i interna).

L’experiència és també el LÍMIT del coneixement El nostre coneixement és coneixement d’idees (ídem racionalistes). Insistència en el caràcter subjectiu del món. Cal trobar criteris per determinar quines de les nostres idees (nominalisme) tenen realitat objectiva i quines no (ficcions o invencions) Projecte filosòfic de Hume.

Fonamentació de la ciència (ídem Descartes) però no en la Metafísica sinó en la Ciència de l’Home. Per això es parla de Hume com el Newton de la ciència moral.

Tractat de la Naturalesa Humana.

Marc d’anàlisi: empirisme Metodologia: ídem Newton. Mètode inductiu i observacional. És el referent científic fort de l’època que li diu a Descartes: yo no finjo hipòtesis (metafísicas). Ajustament a les dades de l’experiència i desconfiança general en les grans construccions metafísiques.

Posició nominalista. Els conceptes tenen existència purament mental. El coneixement és coneixement d’idees no de coses.

Distinció de tres etapes marcades per la publicació de les seves obres i l’abandó definitiu de la filosofia.

1. Tractat de la Naturalesa Humana. Declaració d’un projecte ambiciós de fonamentació de la ciència des d’un projecte marcadament empirista. Les conclusions de la primera part del tractat adverteixen al lector dels seu fracàs. A Hume se li imposa la lògica del seu projecte netament empirista i desemboca en escepticisme radical. Tot el nostre coneixement està privat de valor objectiu. L’Abstract és la versió resumida del Tractat i redactat pel propi Hume com si d’un lector del Tractat es tractés.

2. Investigació sobre l’enteniment humà. Empirisme moderat.

3. Història d’Anglaterra. Hume abandona la filosofia i es dedica a pensar temes propis del període de la Il·lustració.

CONTINGUT DE L’ABSTRACT:

1. Presentació del projecte: Estudi i examen de les operacions i els límits de l’enteniment humà. Ciència de l’Home per construir que fonamentarà l’edifici científic. Els empiristes, en general, s’aturen en els processos mentals i les operacions de la ment: tipus d’idees, tipus de judicis, tipus de raonaments...Examinen les operacions del subjecte cognoscent. Per això, sovint se’ls considera els fundadors de la Psicologia racional.

2. Percepcions de la ment o continguts de consciencia: distinció impressions i idees.

Impressions simples i complexes; idees simples i complexes (idees generals). Criteri de veritat d’una idea.

3. Tipus de coneixement: distinció relacions d’idees i qüestions de fet 4. Tots els nostres RAONAMENTS sobre QUESTIONS DE FET es fonamenten en la relació CAUSA-EFECTE : Examen crític de la causalitat (exemple BOLES DE BILLAR).

Conclusions : contigüitat espacial, prioritat temporal i successió constant. NO CONNEXIÓ NECESSÀRIA com pensaven els racionalistes.

Tots els nostres raonaments sobre qüestions de fet es fonamenten en la CREENÇA que la Natura seguirà sempre el seu curs. Fort sentiment de creença fonamentat en l’hàbit o el costum.

La crítica de la idea de causa; el principi de causalitat no és ni una relació d’idees ni una qüestió de fet.

La causa i l'efecte són dos fets diferents. Si la idea de connexió necessària estigués justificada racionalment, hauria d'haver darrere d'ella una impressió que li correspongués, i no succeeix així. Tenim impressió dels fets A i B, però no de la relació entre tots dos. La relació només pot sorgir de la repetició de la conjunció constant entre ells.

Si entre la causa i l'efecte existís una connexió necessària, aquesta podria descobrir-se per una simple operació de la raó de forma a priori, sense ajuda de l'experiència. I és evident que no succeeix així: ningú podria descobrir els efectes que se segueixen d'una determinada causa si es troba per primera vegada davant d'un objecte. Per tant, la relació causa-efecte es deriva de l'experiència.

No obstant això, el recurs a l'experiència com a fonament de la relació causal, no és en absolut garantia de certesa o racionalitat. Hume mostra clarament que recórrer a l'experiència implica pensar que el futur es conformarà sempre al passat. L'experiència no és finalment el fonament de la relació causa-efecte. El seu fonament és el costum (l'hàbit) No és la raó la guia de la vida humana, sinó el costum de creure que el futur serà igual al passat. I el fort sentiment de CREENÇA en que la Natura seguirà sempre els seu curs.

El principi de còpia, segons el qual tota idea deriva d'una impressió, permet a Hume realitzar una crítica de les tres substàncies de la metafísica racionalista cartesiana: la substància corpòria (realitat exterior), el jo o substància pensant i Déu (substància infinita) .

Hume no posa en dubte l'existència d'una realitat exterior al subjecte, però insisteix que aquesta realitat no pot ser demostrada racionalment. El fenomenisme és la teoria filosòfica que nega la possibilitat de conèixer una mica diferent a les nostres pròpies percepcions.

L'origen de la creença en la realitat exterior està en la imaginació i no en els sentits. Els sentits ens proporcionen sempre impressions discontínues o interrompudes, pel que no poden donarnos la noció d'una existència continuada dels objectes. No obstant això, les nostres percepcions, malgrat la seva discontinuïtat, mantenen una constància i una coherència que posen en funcionament la imaginació, que "veu" una sola percepció constant allà on només hi ha diverses percepcions diferents i interrompudes.

5. Crítica als conceptes metafísics. Substància i la triple substància cartesiana: Déu, Ànima (Jo) i Món. (La triple substància cartesiana) Segons Hume, les idees complexes tenen una validesa nul·la ja que mai podrem estar segurs que aquestes tinguin un correlat real.

Dins aquestes idees està la de la substància material, a la qual concebem com un substrat de la multiplicitat de qualitats; però, atès que l'únic que captem per les impressions són tals qualitats no podem saber si a aquest idea composta de substància material respon alguna cosa real. El real per a nosaltres només pot ser concebut com una multiplicitat de qualitats, de fenòmens, sense que puguem racional i lògicament saber si hi ha una substància material o no. D'aquí que es parli del fenomenisme escèptic de Hume.

Una cosa anàloga succeeix amb la substància psíquica, amb el jo pensant, amb l'ànima; el que jo capto en les meves impressions és una successió d'estats de consciència, no una substància espiritual subjacent a ells; per aquest motiu que no pugui saber sobre si existeix o no una ànima. El meu jo se’m presenta, diu Hume, com un feix de percepcions, com una col·lecció d'impressions.

CONCLUSIÓ: Tot el nostre coneixement està privat de valor objectiu: matemàtica, física i metafísica. A Hume se l’imposa la lògica del seu discurs netament i coherentment empirista i desemboca en un ESCEPTICISME RADICAL. Ara bé això significa que cal deixar d’investigar?

Naturalment que no. Només és advertir que les conclusions sempre seran en el millor dels casos, altament PROBABLES però no necessàriament verdaderes. D’altra banda, en l’àmbit moral és molt interessant: no s’ha de matar en nom de les idees perquè la majoria de les idees són creacions de la ment.

I és Hume qui en paraules de Kant el va “despertar del seu somni dogmàtic » i el va conduir al criticisme.