Agraïments: A Ramona Flores i Soler, per ser la motivació. A Carles Casanova i Tomàs, per ser la inspiració. A la vida i record de Julian Aliau i Fabra.
LA CREU DE LA MEVA ÀVIA Júlio Aliau AMB:
Ramona Flores
autoedició
El tren va ser per a ella un nexe d’unió entre èpoques i sentiments. Així com en direcció al poble, anys més tard, tornava de França en forma d’immigrant treballador. Mai va deixar de soltar fum, un fum que de vegades es quedava atrapat a les entranyes buscant la vàlvula d’escapament.
Des dels seus ulls tremolosos observava una mare amb una germana a braços fent maletes amb pressa. Ramona tenia nou anys quan l’esclat de la malaltia del seu pare se l’emportava per no poder-lo veure mai més.
El trajecte es feia s u f i c i e n t m e n t
l l a r g des d’Almeria
fins Tortosa. Buscaven el consol d’un dels germans, un que vivia en un petit poble proper. Es trobaven a bord d’un tren cansat de comptar les innumerables fustes de via que sobrepassava, i que per al qual la seva mare només comprà dos bitllets.
Aquest cop només veia la foscor d’unes maletes que la cobrien sota un seient de passatger mentre mantenia la il·lusió que un viatger tirés al terra una engruna del seu berenar.
En arribar no trobaren al seu germà fins després d’uns dies. Continuaren igual d’errants durant molts anys en els quals ajupir-se pel carrer per recollir i menjar-se una pell de plàtan era un plaer vagabund.
Al poc temps ja era mainadera per les cases, i la seva mare jugava a sobreviure en una petita cabana, per la famĂlia, per uns cors mancats d’afecte.
Complia vint anys, i ja era hora de plantar arbres amb esperança. Conegué l’amor de la seva vida, Julian, que tenia quatre anys més que ella. -Si et cases amb mi no et tocarà treballar mai –li assegurava Julian.
Van contreure matrimoni i, amb això, tota una família de tres fills. Inclús després de molts anys va arribar en forma de núvol dolç una pluja d’aquelles refrescants, néts. Els arbres començaven a donar fruits. -Em menties –va dir-li al cap dels anys Ramona amb to afable. -Treballes perquè vols –li replicava ell amb cara de no haver trencat mai un plat.
Però la mirada va tornar-li a tremolar intermitentment mentre els anys passejaven. Ja no valien núvols dolços, ni trens victoriosos que arriben tot i el deliri de les vies, aquest cop marxaven i no tornaven. No s’està
mai preparat per dir adéu a una mare.
Ramona cuidava dels néts quan els pares treballaven. La seva companyia era la dolçor d’un caramel, nosaltres, els nens que el gaudien salivejant. I allí estava jo, fascinat al poder distingir dos arrugues que es mostraven impacients per contar-me una trista història.
Dos arrugues en forma de creu endinsada que se li dibuixaven entre el nas i el llavi superior. Llavors em feia gràcia. -Àvia, tens una creu sota el nas! –Li deia. Suposo que em commovia igual que ara.
Tot va ser de sobte, aixà com quan dius que ja no vols i ho tens i quan vols apagar per encendre, quan vols sortir per entrar. Quan tot aquell núvol de pluja refrescant va amainar i la cera de les espelmes era suficientment freda com per espantar la calor, va arribar la tempesta, silenciosa, cautelosa, però
n e g u i t os a.
I una orquestra de llamps i trons que rugien i foradaven el lladruc més espantós arrancà violentament de les mans de Ramona aquell suport, aquell vell balancí, aquell dolç coixí, aquell, aquell fabulós marit, pare i avi.
Poc a poc he anat perdent la mirada en aquella creu, tot i que encara passeja per la seva suau cara dominada per secs rierols. Ara, a més, en porta una altra. Una que no es veu, que no es toca, que no s’escolta; una que se’n ressent pesant i tremolosa cor endins, ben endins.
autoedició
Títol original: La creu de la meva àvia © 2013. del text: Júlio Aliau © 2013, de les il·lustracions: Júlio Aliau i Carles Casanova © 2013, Autoedició / Espanya © 2013, d’aquesta edició: Autoedició / Tarragona Edició: Júlio Aliau julioilustracion.blogspot.com.es www.facebook.com/julioaliauilustrador jaliaut@gmail.com Aquesta obra forma part del projecte final del CFGS d’Il·lustració a EADT