ELS CONTES DE LA CLASSE 3è de Grau d’Educació Primària
LA GALETA DE LA SORT Una dia com un altre, una noia que es deia Escarlata, va anar al supermercat a comprar el pa, com cada dia. Quan va acabar, va anar cap al caixer amb la intenció de pagar la compra, però.. Caixer: (Anthony): et dono una galeta de la sort, però l’has d’obrir aquí mateix per veure si te premi. Escarlata: D’acord, moltes gràcies. Narrador: l’Escarlata va obrir la galeta i va fer un salt molt gran. Escarlata: m’ha tocat un viatge a Itàlia!!! Caixer: Ohhh!!! Enhorabona, és una viatge per dues persones a Itàlia, entra en la pàgina Web que t’indica i omple el formulari. Escarlata: d’acord! Ara mateix ho miraré. Passades dues setmanes va arribar el gran dia, ella i la seva mare van pujar a l’avió camí cap a Itàlia. Un cop allí van visitar tots els llocs més destacats. A l’hora de dinar van entrar en un restaurant, i de sobte, la mare va veure a la seva filla secreta, la Faustina. Ràpidament va voler marxar. Mare: Escarlata, hem de marxar, no em trobo bé. Escarlata: Mare!! Però què et passa? Si fa un moment que estaves bé! Mare: ràpid filla ràpid marxem cap a l’hotel. Narrador: La mare es va emportar a la filla arrossegant-la pel restaurant i de sobte l’Escarlata es va adonar del que passava... Escarlata: Mare, para un moment, mira aquella noia, a què és igual que jo? Mare: que dius Escarlata, això no pot ser. Va dir la mare tota pàl·lida. L’Escarlata va anar corrents cap a la noia. Escarlata: Hola, t’he vist i m’ha cridat l’atenció que ens assemblem molt. Com et dius? Faustina: Faustina. I tu? Escarlata: Joi erm dic Escarlata. Quants anys tens? Faustina: 14. Escarlata: Igual que jo!
Faustina: A quin dia vas néixer? Escarlata: El 8 de juliol. Faustina: Jo també! La mare, en veure aquella situació, va dir-li a la seva filla que havien de parlar, i les dues noies es van asseure esperant les explicacions de la seva mare. Mare: Noies, us he de dir que sou germanes. Quan vau néixer us vam haver de separar per problemes econòmics, una de vosaltres se’n va anar amb el vostre pare i l’altra es va quedar amb mi. Després d’aquella història, les noies es van voler conèixer i van començar a fer plans de futur, organitzant nous viatges. Aquell viatge turístic es va convertir en un viatge molt important en la vida de la Faustina i l’Escarlata.
Personatges: Elefant, gallina, cavall, porc i narrador. N: Hi havia una vegada, un elefant que va marxar molt trist de la selva ja que allà la resta d’animals es reien d’ell. Va anar caminant fins a un poble en el qual es va trobar una granja. L’elefant es va quedar molt sorprès en veure animals que no havia vist mai abans; una gallina, un porc i un cavall. G: Ei!! Què ets nou aquí a la granja? E: Si...Acabo d’arribar, estic una mica perdut... G: Mai havia vist un animal tan estrany!! E: D’allà on vinc, hi ha més com jo, però tot hi ser iguals, no ens entenem del tot. G: Ves a parlar amb el porc, ell et pot ajudar. N: L’elefant seguint el consell de la gallina, va anar a parlar amb el porc. E: Hola porc, m’he perdut i he vingut fins aquí en busca del meu lloc. P: Aquest no es el teu lloc elefant, tu ets massa gran i tens un nas molt gran i segur que espantaries els conills i els pollets. E: Amb aquest nas que tu dius que és molt gran, puc emmagatzemar litres i litres d’aigua i traslladar-la fins aquí per quant no en tingueu, a més soc un animal molt fort i intel·ligent. P: Ves a parlar amb el cavall que és qui mana en aquesta granja. N: L’elefant va continuar passejant per la granja fins que va arribar a la casa del cavall. E: Bon dia! Volia parlar amb tu ja que necessito canviar d’aires i aquesta granja m’agrada molt. Sé que us puc ajudar molt i aportar moltes coses. Si em deixeu viure amb vosaltres us estaria molt agraït. C: Mmmm...Ets un animal molt gran i pots espantar als més petits, a part podries desentonar en aquesta petita granja. Ara bé, el que dius és veritat i si alguna cosa tenim en aquesta granja és diversitat. Benvingut! E: Gràcies!! N: Des d’aquell dia l’elefant va passar a ser part de la granja i es va fer amic de la resta d’animals.
Les tres erugues afamades Hi havia una vegada tres erugues peludes de colors vius que vivien a la ciutat de Mallorca. Les seves aficions eren menjar i anar a la platja a posar-se morenetes. Un bon dia, mentre prenien el sol van decidir què menjarien per dinar: -
Xaladeta: Quina gana que tinc! La panxa em fa rau-rau! Xispeta: Jo estic igual que tu... però no sé què menjar exactament. Tens gana tu, Xota? Xota: Uf, sí! Si segur que des de Barcelona escolten els sorolls que em fa la panxa. Xaladeta: Doncs... ja sé què podem fer! Coneixeu el supermercat d’aquí al costat de la platja? Xota: Ah sí! Venen una xocolata molt bona, anem a comprar-ne? Xispeta: Sí... però tenim un problema, no ens vendran xocolata, us recordo que som erugues. Hem d’aconseguir a algú que ens compri la xocolata!
Així doncs, van estar pensant i pensant. Després de molta estona van arribar a una conclusió. -
Xaladeta: segrestarem a un humà i no el deixarem marxar fins que no accepti comprar-nos xocolata i tot el que vulguem.
Dit i fet. Les tres erugues van fer un forat a la sorra de la platja on va caure un noi que li van dir: -
Xota: Si no ens compres xocolata, no et deixarem marxar!
Al cap d’una estona, el noi va acceptar la petició de les tres erugues i els hi comprar xocolata, llaminadures, galetes, magdalenes i moltes més coses que li van demanar. Quan van tenir tot el menjar, les erugues, que estaven molt afamades, s’ho van menjar tot en un tres i no res. Però al cap d’una estona... -
Xispeta: Ai, ai, ai! Quin mal de panxa! No puc moure’m! Xaladeta: Ai... jo també estic igual, no puc avançar ni mig mil·límetre... Xota: No hauríem d’haver menjat tanta xocolata... tot i que estava molt bona! Xispeta: Si ja ho diu la mare... que nosaltres em de menjar fulles de morera, perquè quan mengem xocolata ens passa això.
I després d’aquell dia, les tres erugues van aprendre la lliçó i no van tornar a menjar tanta xocolata. Vet aquí un gat i vet un aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
LA VERITABLE HISTÒRIA DE LA CAPUTXETA DORMENT I EL SET NANS Fa dos o tres anys com a molt, a la gran cartoixa d’Escaladei, hi vivia una lletja, horrible i mala educada nena, anomenada Iris Caputxa, però era tan petita que li deien Caputxeta. La seva mare, la senyora Caputxa li va demanar que anés a comprar fruita, però ella decideix robar la fruita i quedar-se amb els diners per poder sortir de festa a la Bosco-Flash, ja que aquella setmana hi havia el famós dj Shrek. A la nit, la Caputxeta comença la festa bevent i en aquell moment apareixen set pretendents nans: -
NAN 1: Caputxa estàs molt guapa avui, vols una beguda? CAPUTXETA: si vols convidar-me hauràs de ballar amb mi. NAN 1: no coincidim amb l’altura! NAN 2: Iris, quina faldilla més curta que portes, vols beure amb mi? CAPUTXETA: si vols convidar-me hauràs de ballar amb mi. NAN 2: tindré torticoli si ballo amb tu!
I així cinc vegades més. Al final, decideix anar a pel dj Shrek. -
SHREK: tinc tanta gana que em menjaria una Iris Caputxa sencera. CAPUTXETA: ei Shrek, em convides a un beure? SHREK: a tots els que vulguis
Un cop èbria, se la va emportar a l’hort i se la va intentar cruspir, però la pobra només tenia gust a vodka, i l’Shrek la va deixar dormint la mona. Els nans que estaven gelosos perduts, en veure l’Shrek se li van llençar a sobre per haver-se intentat lligar la caputxeta. I conte contat, el conte de la caputxeta borratxa s’ha acabat.
Tema lliure 1 personatge per membre Diferenciades les 3 parts del conte Durada 3 i 5 min Crear una portada Titul, autors i numero grup
ELS QUATRE
Aquesta història comença un dia que semblava normal i corrent, però que va resultar ser un dia molt especial. Els nostres protagonistes són quatre companys de classe, que des d’aquell s’havien molt bons amics, i cada tarda després de l’escola quedaven per jugar al parc. La Sara era una nena molt alegre i juganera, a qui li agradaven molt els ocells i els animalons. L’Adrià era un noi nerviós però valent, que somniava amb ser un superheroi com els dels seus còmics. El Javi era un geni, se sabia totes les fórmules químiques, i el laboratori era la seva aula preferida de l’escola. Finalment, la Marta era callada i tímida, no solia parlar massa, però quan obria la boca sempre deia una genialitat. Un bon dia, mentre jugaven al parc van escoltar una sirena que els va espantar amb el seu so estrident. Sorpresos, no van saber com reaccionar. L’Adrià, amb el seu afany protagonista, ràpid els va animar i els va fer entrar en acció. -
Nois afanyeu-vos! Estem en perill! Ens hem de protegir! Jo sé un bon amagatall. Al costat del laboratori i ha una sala que ningú coneix!
Ràpidament els quatre amics van córrer cap a dintre l’escola a refugiar-se. Un cop dins la Sara va dir: -
No escolto el cant dels ocells, ha de ser una cosa molt greu! Pareu un moment! – va dir la Marta – Se sent una olor extranya... mmmm ve de la cuina! Hauríem d’anar a veure què passa.
Tot seguit van córrer escales avall fins a la cuina, on l’olor se sentia amb més forta a mesura que s’hi acostaven. Temorosos, no s’atrevien a obrir la porta de la cuina. L’Adrià, fent ús del seu valor, va empènyer la porta d’una estrebada. El ferum va sortir de l’escletxa, i un a un es van endinsar en la foscor. A mesura que caminaven anaven topant-se amb deixalles i estris de cuina llençats per terra. -
Shhht! Escolteu amb atenció! – va dir la Marta.
Parant l’orella van escoltar un ronc suau que venia del fons de la cuina, acompanyat per petits sorollets de llaunes i plàstics.
Qui fos que feia aquest soroll va notar la seva presència i va alçar la mirada. Els quatre amics van poder veure dos ulls gros en la foscor que els mirava fixament. Morts de por els amics no es van atrevir a moure ni un múscul. La Sara, espantada, va començar a caminar endarrere fins que va topar amb una paret, i pam! Com per art de màgia es va encendre el llum i van quedar tots encegats. El Javi, que era molt observador, es va fixar en el monstre devorador amb qui s’havien trobat. -
Nois! Si tan sols és un gat afamat! Ha entrat d’amagat a la cuina i ha muntat tot aquest merder! Oh! Però si només és un pobre gatet. Me l’emportaré a casa i li donaré de menjar com cal.
Així, els quatre amics van donar per complerta la seva missió i van acompanyar l’animaló cap a fora. Així acabava el que havia de ser un dia normal i corrent, però que va resultar ser una nova aventura pels Quatre.
Núria Tarrés Daniela Díaz Francina Molina Begoña Latorre
RES ÉS EL QUE SEMBLA
Hi havia una vegada, en un bosc moooolt mooooolt llunyà. On hi vivien, entre molts altres animals, un Porc Senglar i un Cavall. Un dia, el Porc Senglar passejant pel bosc es va trobar amb el Cavall. I li va dir tot admirant-lo: -
Señor Cavall, com fas per ser tan elegant? Estic meravellat amb la suavitat de la teva cua, la bellesa de la teva pell, el tacte de la teva crinera…
-
Ja ho sé. Sóc conscient de la meva extraordinària elegància gràcies a l’aigua tan clara del riu. En canvi tú…ets lleig, estàs brut, gras, amb aquesta pell tan aspre…mai a la vida seria com tú.
El Porc Senglar, sorprés de la resposta del Cavall, marxà tot entristit. Es dirigí cap el riu, a mirarse a l’aigua on el Cavall li havia dit que es reflectia. En arribar, va veure com una nena, que jugaba a pescar a la vora, caigué a l’aigua i demanar auxili. -
Auxili!!!!! Auxili!!!!!
El Porc Senglar, no s’ho va pensar ni un segon i es llençà a l’aigua per salvar-la tot i no ser un gran nedador. -
Gràcies señor Porc, per agrair la seva valentia li concediré un desig.
-
Oh! Moltes gràcies, però no cal…
-
De veritat, te’l vull concedir, has arriscat la teva vida per salvar la meva. Però pensa bé en el que demanes que pot tenir conseqüències negatives.
-
Si insisteixes tant…m’agradaria ser tan elegant com un cavall.
-
Pim-pam-pum el teu desig concebut!
De sobte, al Porc li aparegué una pell brillant i suau, una cua llaaargaaaa i bonica. Marxà i es trobà amb el Cavall, que plorava ja que anava brut, coix…en veure això el Porc se n’adonà que no havia demanat un bon desig. Ell preferia tornar a ser com abans per tal de no veure el Cavall tan abatut. Aquest li digué al Cavall. - Vine amb mi al riu i t’ajudaré! Se’n va anar cap el riu i es trobà amb la nena que li havia concedit el desig. Al riu es van trobar amb la nena. -
Què passa señor Porc?
-
M’he adonat que m’he equivocat en el desig que t’he demanat. Tu m’havies dit que podia tenir conseqüències negatives però no pensava que podien afectar els altres.
-
Ja t’ho vaig dir…
-
Però m’he fixat que tens un cor molt gran, que prefereixes la felicitat dels altres en comptes de tenir un aspecte físic envejable. Per tant, si tu ho desitges podeu tornar cadascú al vostre aspecte inicial…
-
Perfecte!
La nena va tornar a concebre el desig del Porc i…. conte contat aquest conte s’ha acabat!
BRUIXES I PRINCEPS I VICEVERSA Hi havia una vegada un príncep sense princesa que buscava l’amor. Prop del castell vivien tres germanes que tenien un secret amagat, eren bruixes i aspiraven a ser les futures reines per sortir de la pobresa. Cleotilda - Vinga noies, anem a preparar les pocions per enamorar al nostre príncep. Ursutilda – Sí, vinga anem per feina! Brentilda – A qui us voleu assemblar? Aquí tinc algunes revistes per anar agafant idees. Cleo i Ursu – Molt bona idea! I és que les bruixes eren molt lletges, i així no podien presentar-se per conquistar al príncep. Aleshores havien de passar molta estona preparant els seus encanteris per ser més atractives. Al dia següent, el príncep va rebre totes les seves pretendentes, entre les quals s’amagaven les tres germanes. Príncep – Gracies a totes per venir. Finalment he de dir que estic indecís entre tres de vosaltres. Cleotilda, Ursutilda i Brentilda. Així que m’agradaria que tornéssiu demà per a conèixer-nos millor. Aleshores van començar a sorgir problemes i enveja entre elles i van competir fent les millors pocions per ser més maques i enamorar al príncep. Tant van experimentar, que Cleotilda i Brentilda van quedar deformades. Ursutilda – Bé! El príncep m’ha escollit a mí! Seré la futura reina!! El príncep era molt feliç, però, al cap d’uns dies, l’efecte de la poció es va acabar... i Ursutilda no podia fer més pocions al palau. Príncep – Ursutilda que t’ha passat? Aquesta no es la meva dolça princesa, fora d’aqui bruixa, m’has enganyat, m’has trencat el cor. Ursutilda – Això té una explicació, no és el que sembla. Príncep – No vull escoltar-te, m’has traït. Fora del meu castell! El Príncep trist i moix es va quedar sol al Castell amb esperances de trobar el seu amor sincer sense guiar-se per l’aparença.
LA CADIRA MÀGICA
En un petit poble perdut entre les muntanyes hi vivia una família molt humil. Un dia de començament d’estiu pel matí, van ordenar les golfes de casa i van veure que tenien una gran quantitat de deixalles que ja no tenien cap tipus d’ús. Van decidir que tanta brossa l’haurien de portar directament a la deixalleria. I així ho fan fer: P- Nens ajudeu-me a carregar la furgoneta amb tot això. N1- Com pesa aquesta caixa!! N2-Jo no vull venir!! M- Va que després anirem al parc a jugar!! N- Visca!!! El viatge va transcorre sense cap inconvenient i van arribar després de vint minuts. Van començar a descarregar el cotxe i un dels nens va marxar corrents. Després d’una estona va tornar i va dir tot xisclant: N1- Papa, mama!!! Mireu que he trobat!!! Ens la podríem emportar a casa!! M- Es broma no? Venim a tirar brossa i ara tu et vols emportar això cap a casa? P- Si si!! Espera espera, això amb tres cops de martell... Van tornar a casa i el pare es va posar a arreglar la cadira. P- Un clau per aquí, un clau per allà... Ja està!!! El nen al moment quan va veure la cadira arreglada es va seure per provar-la. De sobte va llegir una inscripció que posava: N1- Gronxa’t i al futur aniràs! Torna’t a gronxar-te i al present tornaràs!
Es va començar a gronxar i tot d’una va desaparèixer... Tots a la sala es van quedar parats. Tots: Ohh!! Ha desaparegut!! Al cap d’una estona el nen va tornar tot esperat perquè no li va agradar tot el que havia vist. N1- He vist que vosaltres us quedareu sense feina!! Que jo no seré el següent Messi!! Que el tio de la barba continua governant!! Que les universitats són molt cares!! Jo no vull aquest futur!! Tota la família es va posar d’acord i van decidir cremar la cadira al jardí per intentar canviar el futur. Aquí teniu la nostra particular visió de la foguera de Sant Joan.
Grup 10: Mireia Faiges, Belén Sánchez, Laura Royo, Marina Tomé i Neus Massó PROPERA PARADA Hi havia una vegada un grup d’amics que després de tot un any treballant, volien anar de vacances junts. Van decidir quedar un dia en un bar, per parlar i escollir la destinació del viatge. - Els meus veïns han estat de viatge a Madagascar i s’ho han passat molt bé! Diuen què és una passada! - Madagascar no, massa lluny i massa car! - No, no Madagascar no, és massa poc romàntic! - Ai cari, pensa que no és un viatge de parella, és un viatge d’amics! - No us preocupeu hi haurà estones per tots, l’important és estar junts! - Jo vull anar a Andorra que és molt econòmic i no cal agafar avió! - Si home per anar a Andorra ens quedem a casa. Jo vull anar a Paris! és la ciutat de l’amor - I dale amb el romanticisme - Però Andorra no és romàntica? - A mi m’és igual, jo vull estar amb vosaltres. - Home però mulla’t una mica i digues la teva. - A mi m’és igual el lloc però vull que hi hagi cervesa barata. - No, no, no res de cervesa barata. A fer turisme i res de passar-se el dia bebent que després ja sabem que passa. - Aveure si al final anireu soles... - Aveure posem una mica de pau! Podem fer turisme de dia i sortir de festa de nit. - A mi em sembla perfecte, però a on? Després d’una bona estona discutint i sense arribar a cap acord, un d’ells va tenir la idea d’agafar un globus terraqui i fer-lo girar. Què sortirà? Tic, tac, tic, tac... - Hawaii!!!!! - Perfecte! Ja tenim el lloc! - Tenim cervesa i platja! - Passejos a la llum de la lluna - Espero que hi hagi una oferta todo incluido Dit i fet, van fer les maletes i la seva propera destinació va ser Hawaii.