PROGRAMA I ALGUNS ESCRITS
“Encarna Viñas era com un caliu encès enmig de la cendra que desprenia espires i calava foc l’herba tendra que cada any rebrotava al seu voltant...” (Pere Carrió)
Homenatge a Donya Encarna Viñas
Organitzat pels seus alumnes i companys de feina. Dijous, 12 de febrer de 2004. A les 20 h. Al saló d’actes de “La Normal” (IES Josep Mª Llompart) Coordina: Francesca Dolç
Programa: Presentació: Francesca Dolç Tirant Lo Blanc (Lectura dramatitzada del Capítol 3): Mateu Canyelles, Jaume Caldentey i Francesca Dolç Notes musicals: (“Sa barqueta”, “Un arbre” i musica per a flabiol i guitarra): Jaume Caldentey, Pere Carrió, Pere Cortés i Juan Alvarez Paraules: Melcior Rosselló, Pere Carrió, Bartomeu Domenge, Pilar Pons (Menorca), Miquel Vives, Pere Bru, Miquel Sbert, Marita Camacho, Gabriel Janer Manila, Celia Riba i Gabriela Viñas Escrits: Joan Torres, Cati Torres, Margarita Cardona, Joana Torres, Maria Torres, Antònia Tur i Jaume Ribes (Eivissa) i Encarna Viñas (mitjançant l’entrevista concedida a Jaume Oliver al llibre “Escola i Societat”. 1978. Editorial Moll. Mallorca). Modera: Antoni Ramis Caldentey.
Presentació visual: “Donya Encarna i aquells temps”, realitzada per Antoni Ramis Caldentey
Lliuram un record de l’acte a Gabriela Viñas (vinguda de Barcelona) i a Cèlia Riba, germana i neboda, respectivament, de Donya Encarna
Fotografies: Francisco J. García Lorenzo, Melcior Rosselló i Francesca Dolç Tècnics en imatge i so: Antoni Font i Ricard López
Agraïm a la direcció i comunitat educativa de l’IES Josep Mª Llompart la cessió de les seves instal·lacions i recursos tècnics.
Tirant Lo Blanc (Lectura dramatitzada del CapĂtol 3): Mateu Canyelles, Jaume Caldentey i Francesca Dolç
Notes musicals: (“Sa barqueta”, “Un arbre” i musica per a flabiol i guitarra): Pere Carrió, Pere Cortés i Juan Alvarez
Lletra (1967): Jaume Caldentey Bennassar Música (1968): Francisco Suñé Figuera
Un arbre, fulles verdes i brots secs, fruits madurs que ens esperen, qualsevol les pot collir. Un ocelló que crida la seva mare que mai més no tornarà. Un arbre, ja les fulles han caigudes, les branques estan rompudes i la soca ja no hi és, tampoc hi ha aquells dos cors que recordaven uns amors que ja hauran passat. Un arbre, ja les cendres només queden, i els vents les repartiran, per ell ja tot s’ha acabat, però queda una llavor que renaixerà i dins noltros per sempre estarà.
Sa Barqueta 1. A sa vorera del mar, hi ha una barca molt vella, i quan l’amo se’n hi va, ella soleta navega, navega, navega. Tornada I quan hi va, sa barqueta per dedins la mar, soleta navega, soleta se’n va. (bis). 2. Es patró és un home vell, que té més de noranta anys, no arribarà mai a cent, perquè se morirà abans. Tornada 3. I quan s’embarca al matí, només fa posar-hi un peu, i sa barca ja vol partir, sense esperar si s’asseu. Tornada 4. S’altre dia es va morir, es patró vell de ciutat, fou d’una angina de pit, que el deixà mort a l’instant. Tornada Lletra i música 1967 Pere Carrió i Villalonga
Paraules: Melcior Rosselló, Pere Carrió, Bartomeu Domenge, Pilar Pons (Menorca), Miquel Vives, Pere Bru, Miquel Sbert, Marita Camacho, Gabriel Janer Manila, Celia Riba i Gabriela Viñas
ESCRITS Recordant a Donya Encarna. Volem, des d´Eivissa, afegir-mos en aquest homenatge a “nostra” Donya Encarna, que ens va donar una altra visió de la història i de la vida. No hi havia cap tema al qual ella no donàs un nou sentit als nostres ulls , ens ajudava a tenir una nova perspectiva de la vida, la nostra cultura i la nostra llengua; a tenir unes mires que la nostra petita i encara poc desperta illa d´Eivissa d´aleshores, no ens havia donat. Recordam els poemes en català que ens llegia i els comentaris que ens feia de les notícies dels diaris. Segueix present en el nostre record com a persona dinamitzadora i engrescadora en la nostra oberta dels ulls al món ,. Donya Encarna, no t´oblidam. Antònia Tur Maria Torres Catalina Torres Joana Torres Joan Torres Eivissa, a 12 de febrer de 2004
Homenatge a Encarna Viñas: Eren temps difícils per les persones que com Encarna volien contribuir a la construcció d’un País , volien retornar a Mallorca i als mallorquins la seva identitat perduda des de feia tant de temps. Sortir de les catacumbes i respirar aire frec era del tot necessari. La vam conèixer l’any 1967 just iniciat el 1r curs de magisteri a l’escola Normal. Ens impartia classes de Geografia i Història. La nostra formació i tal vegada el nostre tancament, però també la situació política del moment, no ens vam permetre veure més enllà. El seu compromís en pro de la llengua i la cultura, les activitats organitzades, juntament amb el seu marit i altres activistes del moment, per afavorir la renaixença de la vida cultural i política mallorquina, eren alienes a nosaltres. I per desgràcia els centres d’ensenyament com l’escola de Magisteri, no eren llocs propicis pel debat. No ens era permès als joves pensar, opinar, dir, manifestarnos .. Però alguna cosa ja començava a moure’s dins la Mallorca de finals del 60 i ella hi era. Les activitats teatrals a l'Escola de Magisteri, organitzades per Encarna Viñas, suposaven per a tots una cosa nova. Ja en l’etapa democràtica i des de Menorca estant, vam conèixer la tasca que realitzaven n’Encarna i Josep Mª Llompart, el seu espòs. Eren punts de referència per totes les persones que treballàvem perquè la nostra cultura i llengua tinguessin el reconeixement que es mereixen.
Compartir compromisos , idees , pensaments amb n’Encarna ens encoratge a continuar treballant. Encarna ha estat una dona coherent fins el final, culta i compromesa i per açò ens sentim orgullosos . N’Encarna creia amb l’educació i així ho va expressà a la revista Lluc l’any 1971: “ Tots els que creiem que en qualsevol treball docent importa molt més l'educació, la formació, que no la instrucció rònega, atribuïm gran importància a les tasques circumescolars. Aquestes activitats poden donar unes vivències i posar patents unes capacitats d'acció." Aquests homenatge hauria de suposar un compromís de tots, per donar projecció de futur a la tasca duta a terme per n’Encarna durant tota la seva vida. “Nosaltres sols, amb tota la mort teva, reprendrem el camí. Adéu companya.” Poemes de Mondragó, Josep Mª Llompart. Maó a 29 de gener de 2004 Pilar Pons Felisa Franco Joana C. Pons Sales Agueda Seguí
ENCARNACIÓ VIÑAS i OLIVELLA HOMENATGE A UNA VIDA FECUNDA. N´ENCARNA, UNA DONA LÚCIDA, VALENTA I GENEROSA “Cada dona neix, així mateix, d´una altra dona que no és la seva mare” (Paule Salomon) Vull expressar la meva gratitud per la nova naixença a una “nova vida” envers la meva persona que correspon a N´Encarna i pens que també ho és per a moltes dones que tinguérem el privilegi de gaudir dels seus mestratges, seduïdes no tan sols per aprovar exàmens, car anàrem molt més enllà en el temps, allargassant les estades compartides, anant al darrere de tot quan ella i en Josep Maria Llompart, el seu amor, hi eren presents: tertúlies a casa seva, conferències, aules de teatre, i de novel.la, recitals de “nova cançó”, presentació de novetats literàries, taules rodones, lectures poètiques etc.; tan sols per escoltar i compartir estones amb les persones que desfilaven per casa seva en un freturós anar i venir de convidats, contertulians, amics intel·lectuals d´aquí o d´altres indrets, valia l´alegria amb escreix; record especialment els anys de les “aules” a la “Casa Catalana” i a “Grifé & Escoda”, els anys de “Papeles de Son Armadans” els recitals dels “Setze Jutges” a la “boite” de l´hotel Jaume I al passeig de Mallorca i més tard el periple de lectures poètiques a diversos cafès literaris de ciutat. Vaig sovintejar la casa del carrer Llorenç Riber prop d´una dècada. Pujant l´escala, a mà esquerre, el despatx d´En Pep, com un santuari, on hi entrava quan hi era convidada a traspassar l´estança, amb fervor; els sentits no em donaven a l´abast. A la part dreta, la sala amb la xemeneia sempre encesa en temps fred, un ram de flors, la claror lluminosa del jardí entrava pel vitralls fins que es feia fosc rogenc. Els perfums de l´estança els tinc gravats en la memòria:
barreja de caliu, d´olor de rosa fresca, de paper…; i la veu de N´Encarna asseguda a una estormia de llatra, tors dretíssim, vora el foc que, adesiara atiava i nosaltres envoltant-la; els seus ulls ens fitaven i tota ella ens convocava a la reflexió dels seus sabers amb un festival de paraules, de savieses dites en veu alta i clara. El temps ens era curt. N´Encarna viu en mi i es manifesta quotidianament envers el que m´envolta; ara també, dissortadament encara, per les evidències que trontollen. D´ella vaig aprendre que hi ha una altra història, que un altre món és possible, que el pensament ha de ser crític i no únic, en acció constant; que hem de saber “llegir” e interpretar els devenirs amb rigor, en la coherència de les idees; que la energia s´encomana, que les rialles també; que tenim un compromís amb la vida, l´amor i la passió; que hem d´estar a l´aguait i en recerca constants; que la ironia és tan útil com la fe en la educació com a eina transformadora; que la roba, com més alegre i vistosa millor, per a lluir amb pas decidit i jove el que ens toca viure… N´Encarna em va saber comunicar tot el que esment i més, molt més que les meves mancances m´impedeixen de transmetre, però que tinc el convenciment que ella sí se n´adonà ja que parlàvem sovint i amb complicitat, de moltes coses. Vagi des d´aquí el meu sincer, sentit i merescut homenatge, com a dona i com a ciutadana d´aquest país, tan malmès. Marita Camacho i Lliteres (12 de febrer de 2004)
Encarna Viñas...com un caliu enmig de la cendra Encarna Viñas era com un caliu encès enmig de la cendra que desprenia espires i calava foc l’herba tendra que cada any rebrotava al seu voltant. Es mostrava amb tothom com una persona sociable, amable, optimista i decidida, però sobretot vull remarcar que va ésser, per a nosaltres, els seus alumnes, un exemple de compromís en la feina ben feta. Com a professora va demostrar estar dotada d’un saber fer pedagògic singular. La prova és que ens va ensenyar a entendre i apreciar la Història d’una manera diferent a com ho havíem fet fins aleshores. Per a ella la clau de la Història consistia sobretot en conèixer i interpretar els fets en el context de l’estructura social, política i econòmica del país. Però allò veritablement interessant és que si ens hagués ensenyat geografia, llengua o literatura també ens hauria transmès el mateix interès i motivació per aquestes matèries. Animadora incansable, va saber engrescar-nos en la seva cabòria de teatre: primer llegit i després representat amb tot detall. Segurament el Tirant lo
Blanc, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany, representat el dia del Llibre de 1969, fou un punt d’inflexió en aquest procés i de partida de l’activitat teatral a Magisteri que encara perdura. El seu compromís amb la societat el va exterioritzar participant activament en quantes manifestacions culturals se realitzaven en defensa de la nostra identitat com a poble. Un dia que se celebrava un acte literari a la Casa Catalana va arribar la policia i va detenir algunes persones, entre les quals se trobava el seu marit, el poeta Josep Maria Llompart, i Encarna Viñas va encarar-se amb els agents i els digué: - agafeu-me també a mi! La miraren amb mala cara i se'n dugueren els homes a comissaria. Quina dona més valenta era Encarna Viñas. Estic segur que allà on es trobi, Encarna Viñas encara ens recorda a tots els que fórem els seus alumnes i que si volgués ens tornaria encoratjar a participar en una obra de teatre. El seu record perdurarà per a sempre en el nostre cor. Pere Carrió i Villalonga 12 de febrer de 2004
Lliuram un record de l’acte a Gabriela Viñas (vinguda de Barcelona) i a Cèlia Riba, germana i neboda, respectivament, de Donya Encarna