Planeta LLetra - Núm. 14

Page 1

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 14 viatjar m’agrada a qualsevol lloc o en un viejo atlas

alad a cualquier lugar señ

a una cálida y solitaria isla coralina ada

sinó perquè m’agr

no pas per obligació

perquè qüestiona la pròpia identitat i els valors

així, sense alternatives

a la deriva y la rretera

s la ca

o atrá dejand

o el xiulet estrident

ta

tormen

del tren

hem fet la maleta

ens acompanyeu?

Especial viatjar


E N

A Q U E S T

N Ú M E R O

Planeta Lletra

Abril 2016 Direcció Editorial: Sandra Cabrespina

EDITORIAL

4

Equip de correcció: Sandra Cabrespina Núria Castellsaguer David Garcia Prats Núria López M.Rosa Salas

A contracor

5

Lluvia general y generosa

8

Redactors: Sandra Cabrespina Montse Casas Marta Lacruz Júlia Lancho Elena Lázaro Núria López Roser Lorite Oscar Navas Marta Novellas Montse Pérez Plilio Piris Miguel Ramírez M. Rosa Salas

Mon Amour

M. Rosa Salas

10

Distancias

13

El tren de les zero hores

16

Raíces

Il·lustradors: Pati Martos Laura Miyashiro Logo: Gustik Albo Maquetació Carme Cañizares Portada: Carme Cañizares Núria López

Sandra Cabrespina Júlia Lancho

Elena Lázaro

Marta Lacruz Pilio Piris

19

Viaje Ancestral

22

Injustícia

25

Verano del 94

28

Què és viatjar per a mi? Per què m’agrada viatjar?

31

Viaje

34

Viatge d’anada i tornada

37

Sopa Fria

40

Miguel Ramírez Moriche Marta Novellas

Sandra Cabrespina Roser Lorite

Núria López

Montse Pérez

Montse Casas Oscar Navas


EDITORIAL El viatge

El tema d’aquesta revista l’ha escollit la nova comissió. Sincerament crec que l’han encertat de ple. Quin tema més literari que ens han donat! Se m’acut que deu ser una de les estructures més bàsiques i antigues que podem trobar en una història: l’heroi deixa casa seva i empren el viatge. Penseu en Ulisses, en Simbad o en Gulliver? Penseu en els herois dels llibres de Cavalleries, com Tirant o el mateix Quixot? Penseu en els viatges que va imaginar Jules Verne? Són tantes les històries de viatges! I no és la vida mateixa un viatge? Al cap i a la fi la terra, el sistema solar i tota la galàxia, es mouen portant-nos no sabem on. I vet aquí que el nostre Planeta Lletra també es mou. Es fa estrany, però ja no tenim en Jordi al timó, ni podem preguntar-li a la Txell quan tindrem la revista. Tampoc tenim a la Mònica bregant perquè els nostres escrits llueixin sense faltes. Però el Planeta no s’atura, els que podem ens animem a omplir buits tan bé com sabem, ajudats pels que continuen als seus llocs, i pels que els han deixat però segueixen acompanyant-nos. I el viatge continua. Tampoc sabem ben bé cap a on ens portarà aquest planeta, però no hi fa res, com a bons lectors que som ja fa temps que vam aprendre que és el viatge el que de veritat importa. Gaudim-ne tots i gaudim també, i sobretot, de la companyia. Tant llegir com escriure poden ser passions solitàries, però nosaltres hem trobat la manera de compartir-les, i això és com trobar el tresor del pirata, però sense malediccions. I no us entretinc més, apa, vinga, llegiu la nova revista. Hi retrobareu companys, potser en descobrireu algun de nou, i sobretot descobrireu com un tema antic com el viatge encara pot donar molts fruits i moltes sorpreses de la mà dels nostres narradors. És la màgia d’escriure. Un viatge sense fi.

Sandra Cabrespina


A contracor El que promet ser una bona nit de festa, passa factura temps després, de la forma més dolorosa possible.

Júlia Lancho

Planeta Lletra

La Júlia és una mica el Pedrolo del nostre Planeta. És imaginativa i versàtil, s'atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures.

En Jaume S.B. es remogué inquiet al seient, de mala gana. On era? Ah, sí, de tornada. Mirà per la finestra. L’avió sobrevolava una immensitat blava, fosca, inacabable. Per què era allà? Què havia passat perquè hagués d’enfrontar, de cop, un retorn indesitjat i ja definitivament descartat, una regressió cap al més profund i obscur de la seva existència? Provà de regirar-se un altre cop però les manilles que el lligaven a la butaca li ho impediren. L’agent que el custodiava l’escrutà com si volgués despullar-li l’ànima, i una descomunal sensació d’impotència, i després de desolació, l’envaïren de cap a peus. Havia tocat fons. La Laura mirava satisfeta com els seus quatre fills jugaven a bàdminton mentre estenia la roba al jardí. Els havia costat molt forjar-se un futur en aquell país que no era el seu, però finalment ho aconseguiren. Ella cursava un postgrau de negocis a Glasgow quan va conèixer en Jaume, un nou estudiant

4

Especial viatjar

que acabava d’arribar de Barcelona. Al principi només l’ajudava amb algunes classes de reforç, però de seguida intimaren i acabaren formant una parella estable i com Déu mana. El fet que coincidissin a missa els diumenges també hi va ajudar. Eren dos joves emprenedors amb una fe ferma que els ajudava a tirar endavant. De sobte va veure entrar dues patrulles de la policia escocesa fent una ostentació de mitjans inusual i espectacular. Qualsevol diria que allà amagaven algun delinqüent. Li mostraren una ordre d’escorcoll i es dirigiren cap a l’interior de la casa a tota velocitat. Uns instants després empenyien cap enfora un Jaume amb el rostre completament desencaixat, emmanillat i incapaç d’articular cap so. Als crits eixordadors que simultàniament esguerraven l’aire implorant clemència, l’únic policia que s’apiadà de la dona respongué mormolant-li quelcom sobre unes proves d’ADN pendents de practicar feia vint anys que havien donat positiu. La Laura, que no


RELAT entenia res i acabava d’entrar en estat de xoc, no feia res més que plorar, abraçar els seus fills i suplicar que el deixessin anar, que allò era un immens error. En Ricky li havia explicat molts anys enrere que se’ls havia anat la mà. Bé, de fet se’ls en va anar tot el cos, darrere d’aquelles dues femelles de bandera, i a tots. Les van entabanar de seguida perquè no eren quatre morts de gana armant brega, ells venien de famílies benestants i ho transpiraven per

toqués, sense presses, ja no faltava gaire. De fet no ho van planejar així, havien decidit pagar a dues professionals per fer aquella feina, però semblava que aquelles noies s’havien ofert voluntàries per a la gresca, i això els excitava encara més. Aquella nit eren quatre caçadors que estaven de sort, i les seves preses cantaven felices al seient posterior del vehicle que enfilava les corbes de l’Arrabassada sense pensar, alienes completament a la tragèdia que els esperava darrere d’un de tants revolts traïdors.

cada porus, només calia observar-los uns instants. Se’ls veia d’una hora lluny. I no se n’estaven de res. Les begudes més selectes, la millor droga. En abundància. De seguida se les van ficar a la butxaca. I després al cotxe. Les nenes anaven ben servides, ja se’n van ocupar ells. Era el dia del seu aniversari i aquell seria el seu regal. Totes dues per a ell, que encara no s’hi havia estrenat. El millor regal. Els altres s’ho mirarien i l’aclamarien, l’engrescarien i l’acompanyarien. I també ho gravarien tot, per no oblidar-ho mai. El ritual d’iniciació d’en Jaume. Després seguirien els dels altres tres, a cadascun quan li

El seu pare va arribar a pagar una fortuna per proporcionar-li una coartada falsa prou convincent com per allunyar suficientment qualsevol sospita fonamentada. Ell només sabia que era incapaç de recordar res, d’aquella maleïda nit. La seva ment havia bloquejat una sèrie de records d’una forma hermètica, fent-los inaccessibles. Havia sortit de festa amb uns amics per celebrar el seu aniversari, d’això sí que n’era conscient. En feia divuit i deixava l’Institut elitista on havia estudiat intern els darrers quatre anys. Per fi era lliure. Van sopar tots quatre a la ciutat i després anaren a fer mal a Sant Cugat, hi

5


havia un munt de locals de moda que volien conèixer. Un dels col·legues havia organitzat la ruta i anaven amb l’itinerari ben traçat. De seguida van trobar un contacte que els subministrà la mercaderia aparaulada. Era de primera qualitat. La sensació d’eufòria, de vertigen, de domini absolut del present i del futur, de l’espai i de totes les altres dimensions els envaí d’una forma pura, salvatge. S’havien convertit en els amos de l’Univers en el moment exacte en què ell va desconnectar de tot i de tots per continuar vivint una realitat privada, exclusiva i que restaria oculta per sempre més.

Planeta Lletra

Cap al migdia, un municipal que s’entrenava per córrer maratons descobrí un parell de cossos inerts i nus llençats a un terraplè des de la carretera. Pertanyien a dues adolescents vallesanes. Les famílies només feia un parell d’hores que n’havien denunciat la desaparició, en no haver-les

vist des que van sortir de casa la nit anterior. La Comissaria en ple s’oposava a iniciar la cerca fins que no haguessin transcorregut les vint-i-quatre hores reglamentàries, que aquelles noies podien estar passant una estona agradable en bona companyia i ja tornarien a casa a l’hora de dinar. Passava sovint. Els adolescents allargaven molt les festes perquè no sentien gaire cansament, amb tanta merda com arribaven a consumir. La rossa mostrava marques fosques de mossegades arreu del cos i pèrdua d’alguns centímetres de carn esquinçada, arrencats probablement amb profundes queixalades. L’albina, en canvi, tenia el cos sencer però completament blau, tirant a gris plom, com si li haguessin volgut canviar la raça a cops en tan sols una matinada. Unes manilles metàl·liques lligaven les dues noies pels turmells, reflectint els rajos de sol que les delataren.

Lectura recomanada

L’Encantadora de Florència Salman Rushdie Trad. Marta Pera

Un enigmàtic viatger, alt i ros, arriba a la ciutat India de Fatehpur Sikri amb l’objectiu de revelar a Akbar el Gran un poderós secret que pot portar al protagonista la major de les fortunes o bé causarli la mort.

6

Especial viatjar


RELAT Lluvia general y generosa L’ofec mimetitzant-se en l’aigua que amara el vidre d’un parabrises de cotxe; l’efecte calidoscopi en les llàgrimes als ulls, ens condueixen al sentir més pesarós del protagonista d’aquest relat.

Elena Lázaro Un día hice las maletas y eché a correr. Necesitaba invierno y aislarme un poco del mundo, pero calculé mal las distancias y aparecí en Plutón, que ya no es ni planeta. En uno de los intentos por regresar a la Tierra me equivoqué de brújula y me perdí en algún lugar impreciso del Universo. Ahora ando de Nada en Nada, sin saber muy bien a qué gravedad agarrarme.

“Lluvia general y generosa”, lo dijo el hombre del tiempo en la radio y me caló otra vez la humedad del deseo. Iba conduciendo y las gotas empezaban a motear el parabrisas. “Lluvia general y generosa” y el deseo subiendo por las piernas de encontrarme con Ella bajo la tormenta, el deseo de abrazarla como si no existiese nadie más recorriendo las manos, el deseo implacable e irreverente de seguir besándola atascado en la boca, la chica de otro planeta, todos los deseos hormigueando sobre la piel junto a esta decepción imperativa de saber que no merece la pena dedicar un segundo más ni a su sombra. Tantos Orlandos otra vez dentro, tantos yoes dispersos pujando por hacerse dueños de mí. El dócil que la sigue pensando y justificando, el rebelde que se enfada gritando ¡basta!, el perdido que no sabe hacia dónde ir, hacia dónde mirar, hacia dónde girar el volante y que, frente a la deriva, se limita a la supervivencia inmediata activando con el meñique la manilla del limpiaparabrisas. Aunque el desconcierto es

tal que se confunde con la del intermitente, y suerte de los reflejos del Orlando más racional, que da un volantazo a tiempo y cuando el cristal ya casi se ha convertido en río, hace que el brazo mecánico abra este telón de agua y vuelva a aparecer el mundo ahí enfrente, esa realidad que ante los ojos de tantos Orlandos parece un cuadro cubista del mejor Picasso. La carretera y la tormenta, qué difícil saber seguir con los puntos cardinales tan desalineados como los chakras. Y de nuevo la cascada sobre el parabrisas, de Picasso a Kandinsky, el repiqueteo del granizo en la lata del techo, del capó, la radio que no se oye, y ¡zas!, el mundo otra vez tras la cortina de agua. Un yo que sólo quiere cerrar los párpados y desaparecer, y otros que le recuerdan que es imposible conducir sin ver y que lo fuerzan a mantenerlos abiertos y a seguir, siempre seguir adelante porque si algo tienen en común el tiempo de los latidos y el de los relojes es que no tienen pausa –tic-tac, bum-bum–. Y aún otro yo, otro Orlando, el más sensato quizás, que deja que

7


Planeta Lletra

empiecen a salir las lágrimas del cuerpo y se haga también lluvia el dolor, río la tristeza perseverante que entumece los músculos y entorpece la respiración: agua que sirve de espejo en el que quedan reflejados todos los Orlandos, todos mis yoes contenidos en esta especie de mar que me sale de dentro. Yo frente a mí, y la tormenta de fondo. Yo frente a mí para entender que el caudal de desorientación y desespero que escupo por los ojos

8

Especial viatjar

no surge de este estúpido enamoramiento pasajero, sino que es algo más profundo lo que me ahoga, algo entre el amor y la muerte –l’amor i la mort– lo que dibuja los espesos meandros de esto indefinible que parece ser en este ahora la vida: la luna emborronada del coche esperando que el limpiaparabrisas le devuelva la nitidez. Cuánta razón tenía el hombre del tiempo.


RELAT Mon Amour Els viatges de vegades porten incomoditats, però també porten descobertes i sorpreses agradables. Molt agradables. O, no?

M.Rosa Salas i Anglès Enamorada de les paraules, en el meu món de realitats, les frases sobre el paper formen històries inventades

La primera vegada que vaig anar a Eivissa va ser fa molts anys. Hi he tornat altres vegades però mai ha estat com el primer cop. Jo, però, mai he perdut les esperances. Hi vam anar el meu home i jo per a celebrar el nostre aniversari. Feia un any que ens havíem casat i ho volíem festejar fent un viatge no gaire car perquè encara estàvem endeutats després del casori. Vam comprar els passatges en una agència on ens van indicar que, en lloc de passar la nit en una cabina, si fèiem el trajecte en les butaques de coberta ens sortiria més econòmic. A part d’estalviar una mica, jo, romàntica de mi, vaig creure que tots dos junts, l’un al costat de l’altre seria bonic veure com Barcelona s’anava fent petita i a l’endemà des de coberta veure sortir el sol per l’horitzó. L’illa eivissenca ens donaria la benvinguda amb les primeres llums del matí.

Què bonic em semblava tot! El dia del viatge per pujar al vaixell vam haver de fer una llarga cua darrere d’uns nois i noies d’aspecte hippy. Vam avançar amb lentitud per la passarel·la i vam entrar al vaixell per una porta lateral que ens anava engolint d’un a un. Quan vam traspassar la gruixuda porta de ferro, ja dins del vaixell, ens va rebre un mariner alt i gros (un personatge antipànic i altiu, al que sempre agrairé la putada que ens va fer). Vam allargar els passatges a aquell ogre que no es va dignar ni mirar-los i li vam demanar en quin lloc de la coberta eren les nostres butaques. Ell, sense cap mot i amb un gest despectiu del seu cap imponent, ens va indicar el passadís de la dreta. El meu home i jo ens vam mirar, estranyats, però ens vam encaminar cap on ens indicava aquell gegant devorador de criatures. Enlloc de portar-

9


nos a coberta l’inacabable passadís ens va menar cap a les interioritats del vaixell, on ens vam trobar enmig d’un ample recinte amb tauletes baixes i butaques entapissades d’un desgastat vellut blau. Era el bar-discoteca del vaixell! i ja estava plena de tota aquella colla de joves hippys que ens havien precedit. Nosaltres érem molt joves i inexperts i no havíem viatjat gaire. Vam creure que estaven preparant les butaques i que ja ens avisarien per anar a ocupar-les, mentrestant hauríem d’esperar-nos en aquell ampli bar que es trobava ja ben atapeït de gent. El temps transcorria i ningú venia a dir-nos ni ase ni bèstia.

Planeta Lletra

El vaixell va salpar i vèiem com els altres passatgers anaven prenent posicions còmodes entre les taules i els seients del bar, disposats, amb tota evidència, a passar-hi la nit, però nosaltres havíem pagat per dormir a les butaques no per estar amuntegats com animals en transport.

Vam preguntar al primer mariner que vam veure, quan ens avisarien per a ocupar les nostres butaques i ens va respondre que no n’hi havia, de lliures, que havíem de passar la nit com poguéssim, com la resta de passatgers que ja s’havien acomodat. Així, sense alternatives. Ens havien enganyat com a beneits del cabàs. No recordo exactament què vam respondre, però qualsevol que fos la nostra reacció, una cosa era clara: o dormíem al bar o ens tiràvem al mar. Així va ser com jo vaig passar la nit més inoblidable de la meva vida. Les hores passaven amb lentitud. La gent dormia, es removia, sortia, entrava, xiuxiuejava, tossia, roncava, gemia... s’aixecava i tornava a jeure. El meu marit estava molt nerviós i no podia dormir. Es va aixecar i em va dir que intentés descansar que ell sortia una estona a coberta, a respirar. Jo, una mica empipada perquè em deixava sola, vaig estirar-me al terra emmoquetat, com havien fet la majoria dels passatgers, disposada a seguir el consell. M’havia endormiscat quan, al cap d’una estona, em vaig despertar, sobresaltada, al sentir les seves mans recorrent les meves cuixes cap amunt, cap amunt. Normalment, jo l’hagués apartat sense miraments per vergonya que algú ens veiés, però vaig creure que es volia congraciar amb mi per haver sortit sol i em vaig quedar quieta sentint aquella mà atrevida que estava arribant al lloc que cercava. Sense consultar-me, les meves extremitats inferiors van posar totes les facilitats perquè aquella mà assolís el seu destí. Llavors va començar el meu desvari. Va ser tant excitant! Vaig gaudir, sense cap

10 Especial viatjar


RELAT vergonya, d’aquelles sensacions que em feien venir calfreds. La meva mà també va fer de les seves, sense permís van arribar fins aquella part de l’anatomia del meu home que estava en guerra. L’estava redescobrint! Tenia por que la gent al voltant nostre s’adonés del que fèiem, però ningú no va notar res, vam ser molt discrets: no necessitàvem paraules, les nostres mans parlaven per nosaltres. Em vaig preguntar d’on havia tret el meu home aquella habilitat que m’estava fent perdre el món de vista ¿era l’emoció del perill a ser descoberts? però tant m’era perquè aquella nit jo vaig xalar com mai ho havia fet i ell tampoc s’ho va passar pas malament. Després d’aquella sublim experiència, el meu cos, satisfet, va caure en un sopor deliciós.

La llum del sol es filtrava entremig de les cortines que cobrien les finestres del bar-discoteca. A poc a poc, tothom s’anava deixondint, uns s’estiraven i altres badallaven. Jo també anava tornant a la realitat després d’aquella experiència de somni. Un home, al meu costat, es va incorporar i abans d’aixecarse i sortir fora, em va xiuxiuejar unes paraules a cau d’orella: ―Au revoir, mon amour, il a été fabuleux. J’attends coincider en une autre occasion avec toi. L’home va sortir a l’exterior i es va creuar amb el meu marit que entrava en aquell precís moment per la porta.

“Tots els viatges tenen destinacions secretes sobres les quals els viatgers res no saben” Martin Buber

11


Distancias Un relat trepidant on prenen forma intuïcions que sovint apartem per impossibles, paraules que queden enganxades a la gola. Apropa-t’hi!

Marta Lacruz Dispuesta a escribir las historias que se esconden tras la vida cotidiana y me gustaría poder lograrlo.

Cuando acabó de hablar ya era demasiado tarde. El tono inseguro que escuchó asustó a Valentina, que sabía lo que podía significar.

Planeta Lletra

—¿Dónde estás, Marc? Dime dónde estás… Habían colgado. Entonces Valentina pulsó la tecla de llamada al último número y esperó. No tuvo respuesta. De repente, le abrumó una sensación horripilante. Valentina dejó el teléfono inalámbrico sobre la encimera, y salió de la cocina. Cruzó la puerta del piso casi corriendo y bajó nerviosa las escaleras del edificio, preguntándose qué hora sería y cómo estaría Marc. Cuando llegó a la calle, dudó qué camino tomar. Recordaba que su hijo Marc le había dicho que había agotado el bono del metro, y que necesitaba dinero para otro; así que Valentina decidió echar a correr hacia el

12 Especial viatjar

centro, en dirección al instituto, suponiendo que así podría cruzarse con él, cuando regresara a pie. Empezaba a oscurecer, y ese momento se le hizo extraño. Era como si el otoño hubiese quedado atrás a destiempo. Se había levantado viento y notó que el frío le tibiaba la cara. El cuerpo le temblaba y sentía golpear en los oídos su propia respiración. Estaba asustada. Le pareció que por las calles había poca gente. Los escaparates brillaban e iluminaban el rostro de aquellas personas cuando pasaban delante. Agudizó la vista, tratando de distinguir la silueta de su hijo. Buscaba a un chico vistiendo una sudadera negra y con una mochila Vans a la espalda. Quedaban dos paradas de distancia, Llucmajor y Maragall. Continuó caminado muy rápido. Le costaba respirar y le dolía la garganta. Vuelve a casa, suspiró. Marc pronto estaría frente a


RELAT ella, pero ahora no podía frenar su excitación y siguió angustiada al ver que el chico no aparecía. Mamá te quiero, pero no quiero que llores… ni me veas así. Perdóname. Valentina no podía dejar de pensar en las inquietantes palabras de Marc al teléfono. Valentina lo sabía perfectamente. Se había dado cuenta. Hacía semanas que veía que a su hijo le pasaba alguna cosa. Marc se había retraído de la familia, parecía cansado y no comía como antes. Ella había curioseado en la habitación del chico y había descubierto que escribía poemas y canciones sobre el desamor y la pérdida. Había leído los textos que la inquietaron, pero, a pesar de eso, prefería no preguntar. Era difícil preguntar, porque temía sembrar una idea en la mente de su hijo. Marc, ¿qué cosa estás pensando? ¿Qué sucede? Sin embargo, ella siguió callada. Había optado por esperar a ver si se le pasaba.

Valentina apretó los labios y continuó el camino, dejando atrás la estación de Llucmajor. Estaba al borde de las lágrimas. Debí de recordarle que lo amaba y creer en él, pensó. Y, al momento, barrió aquel pensamiento para tratar de construir otra lógica, y decidió que no iba a dejar que el pánico, esas imaginaciones suyas, se apoderara de ella. Mientras se lo decía, se obligó a caminar aún más deprisa, sabiendo que consumía el tiempo. Antes de bajar, Marc había llamado a su madre. Cuando acabó de hablar apagó el móvil y lo guardó en la mochila. Había sido un acto consciente, sincero, sin ninguna doble intención. Minutos después estaba de nuevo de pie en el andén del metro Maragall. En el borde del andén. Marc miró alrededor. Dos niños estaban sentados en el banco. Otras personas esperaban quietas o caminaban con fatigosa lentitud. Una chica observaba la máquina de vending. En frente, el andén del otro

13


sentido también estaba salpicado de gente. Parecía un reflejo, una copia. En el panel de publicidad se mostraba un anuncio de General Óptica, con un ojo azul enorme, casi vivo, con la mirada perdida al infinito, como si en ese momento no quisiera mirar a los ojos del chico, y justo debajo un 50% En tots els vidres representaba el lado racional de la escena.

Planeta Lletra

Volvió la vista al túnel. Él sabía lo que era capaz de hacer. No era la primera vez que se había asomado al andén.

traspasó la línea de seguridad del andén. Deseaba que su madre le hubiera preguntado: ¿Qué sucede? Pero no hubiese podido responder lo que él mismo no entendía. Lamentaba que fuera así, pero en aquel momento concreto ése era el único escape. Marc seguía allí de pie. Quería que alguien se le acercase, le hablase, pero giró la cabeza y vio que el mundo había quedado callado e inmóvil. Y volvió la vista lentamente hacia el túnel, a la luz blanca que asomaba. Titubeó una fracción de segundo, y después cerró los ojos.

Días antes había echado sus pasos atrás, porque no se atrevía. Más tarde, en su dormitorio, cuando se daba cuenta de lo cerca que había estado de quitarse la vida, se asustaba por lo que tenía dentro. Se sentía atrapado en un punto donde debía ser un hijo responsable, cumplir lo que los demás esperaban de él, pero padecía un cansancio infinito, y no quería decepcionar a nadie. Un sentimiento de inferioridad. Una falta de energía que le paralizaba. Ni siquiera con el grupo de amigos del instituto se sentía bien, con los que tenía que aparentar que era fuerte y que todo le daba igual, como un rol de supervivencia.

A medida que Valentina se iba acercando, las luces azules que parpadeaban se hicieron más intensas. Al llegar a la boca de la estación, sus gemidos se volvieron gritos. Cuando el cordón policial la detuvo, Valentina experimentó una oleada de náuseas y sintió desvanecerse. Se ahogaba, y su garganta dejó de darle voz. Valentina quería abrazar a su hijo. Y se imaginó haciéndolo, rodeándolo con sus brazos, apretándolo contra el cuerpo. Le diría que le quería, que conocía sus miedos, sus preocupaciones y también le diría que lo amaba tal cual. Hablarían. Y el chico la miraría a los ojos, y sonreiría.

No conseguía quitarse esa obsesión de la cabeza. Sentía que se estaba comportando como un cobarde, y mientras pensaba eso,

Durante un instante Valentina consiguió creer su fantasía, y se quedó quieta, distante, engañando a su cuerpo y a sus sentidos.

14 Especial viatjar


RELAT El tren de les zero hores La vida, la mort, els trens que passen, els camins que s’entrecreuen, les decisions que prenem i ens marquen. En aquest relat tot us passarà pel davant dels ulls, ràpid i sense aturar-se, com el tren de les zero hores. Pilio Piris Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

«Si el viure t’és esquiu i se’t fa indigne, el més digne que hom pot fer és deixar de viure.» «Des de l’andana, sense gent i amagat per la foscor de la nit, l’ Andreu va caminar un centenar de metres, es guiava palpant amb el peu el ferro de la via, va encendre un misto per veure l’hora, mancaven quatre minuts, tenia prou temps. Entre la negror de la nit va avançar uns pams, va topar amb les travesses de les vies, agenollat va calcular mentalment quina seria la posició més còmoda per col·locar el coll damunt la via i esperar el tren. Ara només calia tancar els ulls i esperar el tren que sortia de l’estació a les zero hores. Havia pres totes les mesures per assolir l’èxit que l’alliberés del fàstic del viure, s’havia cuidat d’escollir la sortida d’un giravolt, el maquinista no tindria temps d’activar els

frens en el cas que s’adonés que hi havia una cosa estranya a la via. El tremolor del rail i un soroll cada cop més fort el va fer tancar els punys d’una manera crispada. S’ho podia repensar però no ho va fer, al manco és el que ell creia, ben segur que seguir vivint l’angoixava més. El soroll eixordador, el xiulet estrident del tren i un fort cop de vent el varen fer obrir els ulls...,després la fosca, el silenci i després es va adonar que el crit...» El Pere Font de jovenet havia estat un noi apocat, no pas curt de gambals, havia fet la carrera d’enginyer aeronàutic amb bones notes, també s’havia tret el títol de pilot d’avioneta, a l’aire era on més segur se sentia, enfora de la gent que tant l’atabalava. En el temps d’estudiant a la universitat se acollar a un grup de companys que escrivien versos, relats, alguns fins i tot obres

15


de teatre, ell preferia enfrontar-se amb el repte d’escriure novel·la. Envejava a l’Estela, l’Estela ho feia bé, les idees, l’estil, tot el que feia li semblava molt millor al que ell era capaç d’escriure, potser que sentís quelcom més que admiració per l’Estela, quelcom més que amistat, però mai va ser capaç de compartir amb ella aquest sentiment. Tot va petar el dia que ell i l’Estela havien quedat per xerrar d’una novel·la que havia escrit i que havia deixat a l’amiga per saber que li semblava. ―És bona, prou bona per presentar-la al concurs que me vares dir―va raonar-li la noia amb seguretat. La por a perdre, a que la novel·la es quedés fora de concurs i un rosari de mesquineses per no presentar-se va fer dir a l’Estela.

Planeta Lletra

―Saps Pere, ets un merda, me’n vaig, mai seràs res. Feia dos dies que el cotxe el va deixar tirat al Pere. Va pujar al tren per anar a treballar, quasi no recordava com es viatjava en tren. La dona que compatia seient amb ell dins el vagó no podia aturar-se de sanglotar i mocar-se. Tenia els ulls plorosos. Damunt els faldons hi duïa una capsa que no deixava d’acariciar.

―Què us passa bona dona.

―El Tomàs...el Tomàs era l’últim que em quedava, la vida és tant trista...,sempre se’n van els que estimes.

16 Especial viatjar

L’home pensava que potser feia poc que havia perdut quelcom dels seus, el marit o algun fill, qui sap. Es va adonar que cada cop que li donava conversa ella augmentava el to dels sanglots i el raig de les llàgrimes. Va preferir estar-se callat. ―Tot estarà tan buit sense ell ― va arrencar la dona després d’un profund sospir―. No sé que faré sense ell...quina mala sort..., com ell no n’ha hagut cap mai. El tren va anar fent el seu camí. Pels altaveus, una veu femenina en diferents idiomes, donà senyals de la propera estació, en la que havia de baixar. S’aixecà, i quan volia acomiadar-se de la companya, s’adonà que ella també recollia la capsa que havia deixat al terra entre les cames i, com ell, baixava del tren, mentre anava rondinant. ―Em feia tanta companyia...ja va ser mala sort que en aquell moment passés el tren...el vaig cridar...pobre Tomàs. Estava clar que aquella bona senyora havia perdut el Tomàs en un accident de tren, li va fer present el seu condol per la pèrdua de l’ésser estimat i en veure que ella baixava per la mateixa porta l’oferí el seu ajut.

―Us baixo la capsa?

―Ja ho faig jo.

―Sento molt la desgràcia del Tomàs.

―Gràcies, ara vaig cap a casa, li donaré terra al pati, el Tomàs era un moix molt eixerit..., em feia tanta companyia... pobre Tomàs.


RELAT Anava caminant cap a la feina, feia tants d’anys i no ho havia recordat més, entre un somriure dibuixat a la cara li va venir en ment la novel·la que va intentar escriure als divuit anys, ara no recorda ben bé el títol, potser que fos quelcom semblant a “El tren de la mitjanit”, on tant ell com el protagonista, el Jaume o pot ser... sí, l’Andreu, era l’Andreu, estaven en mans de les pors de viure. Pot ser que la seves vides haguessin estat paral·leles en algun moment: a ell el crit de l’Estela ―¡ets un merda!― i aquell contundent ―mai seràs res―, el va despertar a altres desafiaments per a sortir-se’n igual que al protagonista de la seva novel·la, li va salvar la vida.

«...el crit estrident del xiulet del tren entrant dins el giravolt el va despertar de la seva por de viure i va fer que s’arrufés al costat de la via mentre les sacsades provocades pel tren li feien tremolar tot el cos, tremolor que va continuar quan el tren ja s’allunyava, va ser llavors quan va pensar si en realitat tenia més por de morir que de viure» L’últim pensament va ser per la mestressa del pobre Tomàs, el moix ben segur que no tenia consciència que posar-se al mig del camí del tren podria causar tant de dolor.

17


Raíces En aquest relat, suspès en una atmosfera gòtica, el Miguel ens dóna una volta més de cargol endinsant-nos arrels avall d’un arbre genealògic de personatges obscurs.

Miguel Ramírez Moriche

Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llega tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

Planeta Lletra

1 —¿Cuánto hace que no viene, señor Jankovic? —me preguntó uno de mis hombres, después de bajarme de mi jet privado. Al no recibir respuesta, interpretó que aquella noche no estaba de humor y calló. Sin mediar palabra, alargué la mano hacia la bolsa de deporte que cargaba mi subordinado, del que ni siquiera recordaba el nombre. Esperé a estar en el coche para abrirla y asegurarme que era lo que había pedido. 2 Ya en marcha, saqué la espada de la bolsa y la desenvainé. Sonreí al ver que habían conseguido cumplir aquel peculiar encargo en tan pocos días. El coche se detuvo en medio de un prado, a unos ciento veinte kilómetros de Figueres, en el que se alzaba una gran casa con un viejo cartel que apenas podía leerse.

18 Especial viatjar

Internado Estruch. Bajo la luz de la luna, recorrí los pasillos de uno de mis antiguos hogares. Todo estaba destrozado por el abandono. En la pared de lo que había sido una clase, aún se sostenía un mapa del mundo, uno en el que yo siempre buscaba mi hogar. 3 Cuando tenía diez años y vivíamos en Barcelona desde hacía poco tiempo, mi madre me hacía señalar nuestro país en un viejo atlas. Cuando conseguía encontrar Bosnia y ponía mi dedo encima, empezaban los reproches. —Los croatas mataron a tu padre, Emil, pero no fue por eso que vinimos a este país. Fue por ti, porque eres un cobarde. Tu padre tenía títulos. Ibas a ser conde en Yugoslavia. Luchó por tu derecho de nacimiento y lo perdimos todo. Ni siquiera pude morir con él por protegerte, pequeño conde.


RELAT Luego se disculpaba. Lo hacía justo antes de irse con cualquier payaso que le diera unos billetes para poder revolcarse con ella. 4 Años después llegué al internado Estruch. Al poco tiempo, me di cuenta que ninguno de los alumnos duraba mucho tiempo en el lugar. Nos decían que se escapaban por las noches. Siempre lo hacían después de una enfermedad. Así que todos sabíamos que su viaje no era precisamente hacia la libertad. Una noche, nuestro director Guifré Estruch, al que apenas veíamos, se presentó ante mi cama. Me cogió de los brazos con tal fuerza que se me durmieron las manos y, antes de poder gritar, me desmayé. No tardé mucho en contraer la enfermedad. —Pobre Emil —decía uno de los niños—, ya mismo se irá a buscar a su mami. Todos reían. Sentí que la sangre me hervía pero apenas podía moverme. Esa misma noche, los niños se escaparon. 5

Aunque no huí del internado, mi salida fue precipitada. Ya recuperado de mi enfermedad, me presenté una noche en el despacho del director. —¿Va todo bien, Emil? —Sí, director Estruch. No es por eso que estoy aquí. Quería decirle que me voy. Él empezó a reírse y yo me llevé la mano al bolsillo. —¿Crees que puedes irte? —me gritó—. Eres mío. No pienses que vas a marcharte cuando quieras. Te irás cuando yo lo crea conveniente. —He acabado con usted y con todo esto. ¿Se cree que no sé lo que hace con nosotros? Sé lo que es usted y en lo que me ha convertido —sin dejarle tiempo a reaccionar, saqué el cuchillo de plata casero que llevaba meses haciendo a escondidas y se lo clavé en el pecho—. Me ha convertido en un monstruo. 6 Después del internado interpreté mi poder en el sentido erróneo y acabé en un punto del que ya no pude dar marcha atrás. En Barcelona me las apañé para juntar una fortuna trapicheando, traficando y luego dirigiendo el imperio de drogas que todavía conservo. Con todo ese dinero, volví a mi pueblo natal en Bosnia. Los guerrilleros todavía regentaban el castillo de mi padre, a pesar de que la guerra hacía años que había terminado. —¿Quién coño eres? —me dijeron en bosnio—. Lárgate de aquí si no quieres irte a casa con un disparo en la cara. —Soy el dueño de este castillo —les contesté en mi bosnio oxidado—. Podéis llamarme Conde Jankovic.

19


—Sí, claro —contestó uno de ellos, apuntándome con su Kalashnikov —. Y yo soy el Conde Drácula. Al día siguiente, ya estaba instalado en la fortaleza. 7 Al fondo del pasillo y junto a una puerta, Danilo dormitaba con la cabeza apoyada en la mohosa pared. Cuando me acerqué, se despertó. —Lo siento, senior, pensaba vendría después de sus asuntos en Matarró. —Cuanto antes haga esto, mejor. ¿Cómo está ella? —No sabrría desir, senior. Vive. Mejor respuesta puedo darle. —¿Dónde la localizaste? —Afuerras de Girrona. En rotonda. Purra casualidada. No sabrría si yo encontrar. —Confiaba en que lo conseguirías, Danilo. Te recompensaré como es debido.

Planeta Lletra

8 Abrí la puerta y entré. Mientras la cerraba con delicadeza, sentí su mirada desde la sucia cama. —Hola, madre. —¿Eres real? —Soy yo. —¿Has venido a sacarme de aquí? —Yo te he encerrado en este sitio, madre. Es el mismo sitio en el que me dejaste. Seguro que sin la carga de un hijo, pudiste meterte más mierda por la nariz, ¿no?

20 Especial viatjar

—Oh, Emil… —Sólo quiero que pienses en ese día. El día que me abandonaste. ¿O la droga lo ha borrado de tu destruida cabecita? —Lo siento mucho, hijo —se disculpó entre lágrimas—. Perdóname. Era una situación complicada, tienes que entenderlo… —Lo entiendo, madre. Y quiero que entiendas: ahora, ya no soy el mismo niño cobarde del que siempre te avergonzaste. Ahora soy el conde de nuestro pueblo. —¿Me llevarás a Zamakgrad contigo? —Claro que no, madre. Estás aquí para ver a tu hijo convertido en lo que siempre deseaste —se estremeció al escucharme y se arrastró hacia el otro lado de la cama. Después de todo, la droga no había mermado su instinto de supervivencia—. Soy Alguien con poder. Salté sobre ella y le mordí el cuello. Sentí el sabor de la sangre entrando por mi boca. Cuando su corazón dejó de latir, la solté sobre las sábanas, ahora totalmente empapadas de rojo. Bajo la luz de la luna, su palidez ya era evidente. Cuanta menos sangre tenía una persona, más rápida era la transformación. Entonces, abrió los ojos. Miró a su alrededor como si acabara de despertar de una pesadilla y, cuando me vio, supo que todo había sido real. Atravesé su cuello con mi recién adquirida espada de plata y unas finas nubes de humo aparecieron donde la hoja entró en contacto con la carne. Volvió a cerrar los ojos, esta vez para siempre. Al salir, le dije a Danilo: —Córtala en trozos y quema todo este lugar.


RELAT Viaje Ancestral A quién no le ha invadido nunca la necesidad de huir? De escapar de todo lo que nos rodea? Trabajo, rutinas, acciones repetitivas que por automáticas ya no nos hacen sentir nada. Lejos de todo lo que diariamente decora nuestra vida es cuando, tal vez, nos podemos sumergir en nuestro yo más original y desconocido. Marta Novellas

Sóc una amant de l’Art en totes les seves expressions i, per tant també una lletraferida. M’agrada llegir, escoltar i transformar. Les meves històries surten del que veig, del que observo, del que visc i, tot i que crec que la realitat sempre supera la ficció, m’ho passo molt bé deconstruint-les, capgirant-les capritxosament per captivar l’atenció del lector. El llenguatge és, per a mi, la millor eina que ha creat l’ésser humà.

Un Agosto caluroso, triste y aburrido estuvo a punto de acabar conmigo. Me encontraba sola en la oficina, trabajando durante horas frente al ordenador programando maravillosas vacaciones para clientes desconocidos, mientras asumía que no podría disponer ni de un solo día para mí. De repente sentí un impulso de huida, la necesidad de alejarme de todo aquello y llamé a un amigo viajero para que me organizara una escapada rápida. Algo sencillo, dos o tres días en algún lugar cercano y atractivo. Yo misma le propuse ir a visitar las cuevas prehistóricas de Niaux, en el pirineo francés. Comencé mis vacaciones a primero de septiembre y ese mismo día emprendimos el viaje en automóvil. Estábamos a pocos kilómetros de casa y, sin embargo fue el viaje más largo que he realizado en mi vida.

No podía imaginar que aquel destino me transportaría de una forma tan profunda al pasado más remoto. Niaux está en la región de l’AriègePyrénées en un entorno lleno de vegetación franqueado por el río Ariège y un sinfín de riachuelos; afluentes que lo alimentan con las aguas del deshielo. La cueva natural tiene una entrada monumental que ha sido recientemente ornamentada con una estructura de hierro diseñada por Maximiliano Fuksas, que si bien no la afea, a mí, por algo en un principio inexplicable, no me gustó. Para iniciar la visita nos entregaron una linterna y nos conminaron a seguir, literalmente, los pasos de la guía. No debíamos salirnos del camino ni tocar las paredes de la cueva.

21


Cada minuto de espera se me hacía una eternidad, cada norma y cada advertencia aumentaban mi ansiedad por encontrarme con esas pinturas rupestres que había estudiado en la carrera, que no habían pasado de ser meras fotografías, pero por las que sentía una atracción especial.

Planeta Lletra

Cuando por fin nos introdujimos en la cueva para llegar a su punto culminante que es el Salon Noir, sentí una transformación inmediata en mí. Mientras escuchaba las explicaciones de la guía sobre los hombres de la cultura Magdaleniense, que poblaron esa zona y que habían utilizado esa cueva para sus ritos hacía ya más de 10.500 años, me vi a mí misma cubierta de pieles, enarbolando una antorcha y cargada con palos, pigmentos, aceites y agua para poder participar en la producción de las pinturas murales. La oquedad de esa inmensa cueva

22 Especial viatjar

bajo la montaña, con una altura próxima a los 100 metros, me impresionaba de tal manera que no podía avanzar. Los pies se adherían a las rocas como si quisieran recordarme el pasado en el que yo había caminado por ese mismo lugar. Reconocí el ambiente frío y húmedo que hayamos en la cueva la primera vez que entramos toda la tribu, después de la última glaciación. Y a medida que avanzábamos hacia esa sala principal donde habíamos practicado nuestros rituales, cuyas paredes habíamos decorado con pinturas de animales y signos, mi garganta empezó a emitir los sonidos musicales que siempre nos acompañaban en esas prácticas. Anduvimos por las galerías, sobre rocas lisas y resbaladizas, más de 1.500 metros hasta llegar a la boca del Salon Noir que se abría en una inmensa sala de bóveda natural que alcanza una enorme altura. El


RELAT brujo nos ordenó apagar las antorchas y nos fue colocando frente a un muro lateral de la sala. Dejé de cantar y compartí unos minutos de silencio con el resto de la tribu. De repente, la pared frente a la cual nos habíamos situado, apareció iluminada por una potente luz y ante nuestros ojos desfilaron las imágenes de un montón de animales: caballos, bisontes, ciervos y cabras, que miraban a un lado y a otro. Embargada por la emoción, mis ojos se llenaron de lágrimas que resbalaron incontroladamente. En aquel instante reconocí todos aquellos bocetos como propios, con ese estilo realista y dinámico con los que les quise dotar y emití un grito que surgió de mis entrañas, y que resonó con enorme potencia en la bóveda que nos cubría. Miré a mi alrededor y vi a toda la tribu: el jefe, el chamán, los ancianos, a mis padres y hermanos, y a todos los demás.

orquestas. El fuego de las antorchas volvió a hacer su aparición, y así, envueltos en la luz más cálida que he visto jamás, nos fundimos al unísono en la que siempre había sido nuestra danza final. Con las manos entrelazadas, creamos un enorme círculo que fue girando a derecha e izquierda alternativamente. Mientras, algunos miembros danzaban en el centro blandiendo diversos objetos: lanzas, arpones, azagayas, hachas y bastones de mando. El chamán, cuyo cuerpo estaba adornado por pinturas, collares, brazaletes y cascabeles, iba salpicando a todos y cada uno de nosotros con una especie de brocha realizada con un junco y crin de animal. La sumergía en un líquido de color indefinido pero de intenso olor, que cargaba, en un recipiente, un muchacho que se desplazaba junto a él. Cuando hubo recorrido todo el círculo, se quedó parado frente a mí y

En medio de aquel silencio y de forma espontánea fueron surgiendo sonidos guturales, notas musicales, agudas y graves, que iban lentamente en aumento, como el crescendo de una partitura, hasta que el Salón entero vibró en una melodía harmónica interpretada por la más completa de las

… Una mano depositada sobre mi hombro y las palabras de mi amigo: «Venga Laura, camina que ya podemos entrar» rompieron la magia del momento, pero estoy convencida de que ya nunca más olvidaré mis orígenes.

“Vaig adonar-me ràpidament que no hi ha viatges que ens portin lluny a no ser que es recorri la mateixa distància en el nostre món inten que en l’exterior” Lillian Smith

23


Injustícia Hi ha viatges que només són un parèntesi, altres són un punt d’infl exió. Els moments de la vida també són així: alguns com una cruïlla, i hem de prendre una decisió.

Sandra Cabrespina

Planeta Lletra

M'agraden les històries. Llegir-les, esoltar-les, veure-les al cine o a la televisió. De tant en tant també intento escriure-les. Algun cop m'ensurto.

Era dissabte al matí i m’havia llevat d’hora per fer els deures i poder passar el dia a la platja amb les amigues. Feia estona que donava voltes a com fer la redacció d’anglès, havia de parlar d’una injustícia i se me n’acudien tantes que no sabia quina triar. Tenia una llarga llista de coses injustes: les guerres, que morin nens de gana, que s’estiguin carregant el planeta, que el pare no em deixi anar a la disco... I va ser llavors quan van començar els crits. Vaig sentir la paraula injustícia i vaig parar bé l’orella, potser encara em solucionarien la redacció.

es pensa que jo he pujat una empresa, perqué ara ell pugui fer el gandul? Si ha aconseguit treure’s el batxillerat també s’haurà de treure la carrera d’empresarials, ja l’he matriculat.

L’Artur, el meu germà, es queixava que l’havien enganyat: ell havia fet el que ells volien, s’hi havia esforçat molt, i ara veia que no servia per a res. El meu pare havia deixat de parlar-li i el contestava indirectament parlant amb la meva mare, que és el que fa quan està més emprenyat.

La veritat és que això ja li hagués pogut dir jo fa temps a l’Artur, cada cop que parlaven del tema el pare es tancava en un d’aquells silencis que volen dir: això són ximpleries i no penso ni escoltar-les. És exactament el mateix silenci que fa servir quan li dic que vull anar a la disco com fan totes les meves amigues. Però l’innocent del meu germà, amb dos anys més que jo, encara no sap que vol

—Aquest fi ll teu, és un pallasso! Es que

24 Especial viatjar

—Em vas dir que si em treia el batxillerat, després podria triar jo, i tot i que no em vas deixar fer l’artístic com et vaig proposar, jo em vaig comprometre a estudiar-lo igualment si després podia triar. Teníem un tracte. M’he esforçat molt i ara resulta que no tens ni la més mínima intenció de deixar-me anar a estudiar a l’escola d’actors de Londres.


RELAT dir el pare quan calla, i es pensa que vol dir que s’ho rumia, o que esta dient que sí. Em pregunto si hauria servit de res que l’avises. La mare va intentar defensar tímidament el meu germà: —Ja t’ho deia jo, que el noi estava molt il·lusionat amb això, i al cap i a la fi ens hi vam comprometre. —Collonades. Saps perfectament que només volíem guanyar temps perquè li marxessin els pardalets del cap. És fill meu i tindrà una feina seriosa, portarà l’empresa que per això l’he aixecada, i si no vol estudiar empresarials a la universitat on ja l’he matriculat, doncs demà mateix comença a treballar a les oficines, o al magatzem. Ja veurà si se les mama dolces. Jo treia el cap per la porta de l’habitació, i m’ho mirava amb un nus a l’estómac. L’Artur estava vermell com un perdigot, amb els ulls plorosos i gairebé tremolava. A més del disgust per sentir-se enganyat, i veure com el futur que l’il·lusionava s’esfumava davant seu, ara devia imaginar-se al davant una

mena de cadena perpetua. De cop i volta va girar cua i es va tancar a la seva habitació amb un cop de porta. El pare es va posar a llegir el diari com si no passes res, però se li notava que estava emprenyat per la manera com passava els fulls. La mare es va eixugar els ulls, i es va posar a feinejar per la cuina. A mi em feien molta pena tots tres, i m’alegrava de que aquell dissabte el pogués passar a fora de casa. Tenia permís fins a mitja tarda. Ja no em vaig poder concentrar en la redacció. I fins i tot a la platja amb les amigues, mentre ens ho passaven la mar de bé i fèiem coneixença amb un grup de nois d’una altra escola, jo tenia tota l’estona com un rau rau a la panxa. Sabia que que no acabaría bé allò que estaba passant a casa nostra. Quan vaig tornar, el meu germà m’esperava a la meva habitació. —Em vull acomiadar de tu, germaneta. No puc aguantar més en aquesta casa. Ja fa un mes que he fet els divuit. I ara ja he vist que el pare no m’entendrà mai ni acceptarà que jo vulgui fer una vida diferent a la seva. He fet la maleta i me’n vaig a casa d’un amic.

25


Planeta Lletra

Saps què? És possible que pugui marxar amb Pallassos Sense Fronteres, com a voluntari. M’han dit que hi ha una vacant d’última hora i ja em coneixen d’alguna coseta que he fet. Tindré el viatge i el menjar pagats i serà una experiència interessant. Ara sí que el pare podrà dir que el seu fill és un pallasso. Vam riure i vam plorar, ens vam abraçar i vam prometre’ns que estaríem en contacte. Va marxar una mica més tard. El pare no hi era. La mare amb els ulls plorosos li va donar diners i em va mirar com dient no en diguis res tu, com si jo ho hagués de xerrar! Vam plorar els tres i, al final el meu germà va marxar. Vaig pensar que havia viscut una injustícia en directe, però no em vaig veure en cor d’explicar-la a la redacció d’anglès.

madurant. A més, quan jo em vaig instal·lar l’Skype al meu ordinador, de tant en tant quedàvem i xerràvem, hores i hores. El meu germà, a Pallassos Sense Fronteres hi va trobar el seu lloc , s’hi va quedar i, a vegades, riem perquè amb el temps s’ha convertit més en l’empresari seriós que volia el pare que no pas en un pallasso, perquè porta gran part de la gestió i fa poques actuacions, les justes per no oblidar perquè treballa. El meu pare, però, continua arrufant-li el nas tot i que ell col·labora sovint amb la nostra empresa. Sí, l’empresa la porto jo des que el pare es va retirar. No pas per obligació sinó perquè m’agrada. És una bona empresa, moderna, pròspera i que té molt bona imatge gràcies, precisament, a les freqüents col·laboracions amb les ONG.

El meu germà, efectivament, va fer aquell viatge. Amb el pare no es podia parlar d’ell però la mare i jo esperàvem amb delit les seves postals i cartes, a vegades molt tristes, altres divertides, però plenes de força, que ens mostraven com anava aprenent i

Avui, he recordat aquell dia, i li he preguntat al meu germà si encara guarda rancúnia al pare, m’ha dit que no, que de fet li està agraït: aquella injustícia del pare el va empènyer a fer un viatge, i en aquell viatge ell va trobar allò que necessitava.

“Dos camins s’obrien en el bosc i jo... jo vaig triar el menys transitat” Robert Frost

26 Especial viatjar


RELAT Verano del 94 La Roser ens porta amb rítmica suavitat cap a la calidesa de les terres tropicals on la sensualitat ho amara tot i se’t pot arribar a filtrar a l’ànima i encendre els teus somnis, i després... bé, després, ja ho veurem. Roser Lorite Escribir es también una forma de conectar con tu esencia. Pequeñas historias vividas o no, que surgen de tu interior. Encontrar las mejores palabras para convertirlas en literatura y que en el proceso te sientas feliz”.

En aquella época, solía salir con mi amiga Loli, y cuando llegaron las vacaciones decidimos cruzar el charco y marcharnos a La República Dominicana. Después de un largo y fatigoso vuelo, aterrizamos en la hermosa isla caribeña. Cuando llegamos al hotel, enseguida nos percatamos que el noventa por ciento de la gente eran parejitas de recién casados o similar. Después de un par de días de rutina de tomar el sol, hacer aerobic en la playa, beber un cóctel dentro de la piscina, aprender a bailar el merengue y vestirnos de largo para la cena y el espectáculo de la noche, le comenté que me iba a apuntar a todas las excursiones facultativas para ver si me divertía más. Empezamos por una de medio día. Paseo a caballo y cena con espectáculo Vudú. Aquella tarde nos vino a buscar al hotel un pequeño autocar con uno de los guías locales, llamado Néstor. Era dominicano, aunque nos comentó que sus antepasados habían sido traídos como esclavos de África. Era alto, elegante y musculoso. Tenía unos

veinticinco años y, al poco rato, tal y como acostumbran los guías, al vernos solas se acercó a nosotras y nos dio conversación. Mientras duró el paseo a caballo, empezó a tirarme los tejos de una forma casi infantil y descarada, achuchando a mi caballo para que corriera y luego él hacer ver que venía a salvarme. A mí me hacía gracia porque yo había hecho algún curso de equitación y me gustaba montar. Después de la cena empezó el Vudú, escenificado por un grupo de pobres haitianos que, después de pasarse todo el día recogiendo la caña de azúcar en los campos, los transportaban en camioneta para hacer el ritual. Encendieron un gran fuego y nos repartieron Coca Cola y ron a los turistas que rodeábamos la hoguera. Un hombre mayor, delgado, nos hacía creer que entraba en éxtasis, jugueteando con una gallina. El fuego, el alcohol y la danza en sí, hacían que tú también entrarás en una especie de trance. Entonces Néstor se acercó hacía mí y balanceándose al son de la música, rozaba mi cuerpo sin ni siquiera tocarme. Clavó sus ojos en los míos y acercaba los labios a mi boca.

27


Sentía su fuerte respiración, pero cuando cerraba los ojos esperando recibir un beso, él desaparecía y lo veía bailando en otro lugar. Así transcurrieron un par de horas hasta que regresamos al hotel.

Planeta Lletra

Al cabo de dos días, me volví a apuntar a otra excursión, esta vez de día entero. Tuve que madrugar bastante y estábamos esperando en el hall del hotel, cuando apareció nuevamente Néstor con un minibús. Aquello me despertó de golpe y me alegró.

Nos dirigimos al puerto donde esperaban más turistas en un par de grandes catamaranes que nos llevarían a la zona de manglares. Llegamos a una zona de aguas cristalinas, donde podías ver el fondo de corales y peces multicolores que tranquilamente nadaban por allí. Los guías nos animaban a zambullirnos en las cálidas aguas y las parejitas se despistaban para hacerse sus carantoñas. Yo me lancé al agua y nadé unas brazadas. Miré hacía la barca y Néstor se había sacado su uniforme de Lacost amarillo y pantalón azul marino corto y se disponía a saltar. Por unos momentos su cuerpo atlético me tapó el sol y no pude ver cómo se acercaba por debajo del agua hasta donde yo me encontraba. De un

28 Especial viatjar

impulso apareció a unos pocos palmos de mí. Las gotas de agua se deslizaban por su piel brillante, negra y tersa. Me entraron grandes deseos de lamerle el fornido brazo, su pecho y . . . pero miré por el rabillo del ojo y varias parejitas nos observaban expectantes. A la hora de comer fuimos a una pequeña aldea donde nos recibieron unos tenderetes de artesanía, abalorios y suvenires. Para aquel entonces el corazón ya me latía cual caballo desbocado y mientras disimulaba tocando las telas y probándome algún que otro pendiente, Néstor se acercó y me dijo que después de comer cuando la gente se relajase, podríamos tener unos momentos para nosotros y me llevaría a una cala no muy lejos de allí. Por supuesto no comí casi nada esperando el momento, pero los camareros eran tan lentos en servir la comida, que cuando parte de la gente ya había terminado, algunos todavía no habíamos empezado el primer plato. Una familia de argentinos fue de los del primer turno y cuando acabaron de comer se acercaron a darle conversación a Néstor. El se le veía nervioso controlando el reloj y con la mirada me buscaba, pero cada vez más gente lo rodeaba en una amigable charla. Me levanté y me puse delante de él apoyada en un poste del merendero, mirándole fijamente a los ojos, sensual y como dejándome ir. El cuerpo me ardía y deseaba que se abriera la tierra y se tragara a todos esos turistas estúpidos que lo estaban entreteniendo y entorpecían nuestro encuentro. El me miró y echó una carcajada. Se hizo tarde y volvimos a las embarcaciones y de allí al hotel. Cuando ya despidió a todo el mundo, me dijo que lo esperara a las diez por la zona donde todas las noches hacían el espectáculo y que podríamos tomar una copa en la discoteca. Me preguntó si me había bañado alguna vez a la luz de la luna y con una sonrisa se marchó.


RELAT a la discoteca. A los pocos momentos de estar allí, entró Néstor acompañando a un grupo de varias personas. Me acerqué temblorosa a la barra y con rabia le dije: - ¡Tío!, pero tú ¿de qué vas? – Mujer, no me hables así. ¿No ves que estoy trabajando? Tengo que llevar a esta gente al aeropuerto. Al instante me di cuenta de que iba vestido con su uniforme de Lacost amarillo, pero ahora el pantalón azul marino era largo. Estaba más guapo que nunca. Empecé a beber y no recuerdo cuántas copas tomé. Fui corriendo a la habitación, se lo conté todo, ilusionada, a mi amiga. Me duché y empecé a buscar en el armario qué ropa me iba a vestir. Loli me dijo que no había comido casi nada y que le apetecía cenar en el comedor de pescados al grillé. Nos hicimos unas cuantas fotos por la piscina y alrededores y tomamos la cena con una de las parejas que por la mañana habían hecho la excursión. Estuvimos recordando anécdotas. Yo no paraba de mirar la hora mientras daba golpecitos con el pie a la silla. Acabamos de cenar y Loli dijo que se iba a dormir porque no se encontraba muy bien. Me fui con una de las parejas al teatro al aire libre, donde había quedado con Néstor. Esperé nerviosa en balde, pues aunque di mil vueltas buscándole, no se presentó. Notaba que me subía un escozor por la garganta y mis ojos empezaron a brillar, pero disimulé y me dirigí

La noche era oscura y una ligera brisa refrescaba el ambiente. Paseé por la playa con los pies desnudos. Iba sonámbula sin rumbo fijo. La espuma de las tímidas olas hundía y enterraba mis pies en la arena. Me senté en unas rocas y miré al cielo contemplando las estrellas que asomaban entre las nubes grises. De repente unas fuertes manos aprisionaron mis pechos. Me giré y mis labios se toparon con su boca. Nos besamos no sé cuánto tiempo. No quedó ni un centímetro de nuestro cuerpo sin caricias ni besos. Una corriente intensa recorría todo mi ser, temblaba y me estremecía. Estaba completamente excitada y me sentía húmeda. Abrí los ojos y, Loli dormía plácidamente. Al día siguiente regresamos a Barcelona.

29


Què és viatjar per a mi? Per què m’agrada viatjar? Us agrada viatjar? Segurament que sí. Viatjar té alguna cosa de descoberta que ens atrau a molts. La Núria ens deixa aquí una reflexió molt íntima i sincera sobre el viatge amb la qual és probable que us veieu reflectits. Núria López Garcia

Planeta Lletra

Per les seves venes corre sang de P.D. James, ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot el que sigui negre i criminal.

Com canvia el paisatge quotidià, només travessar cap el Vallès per la Collada de Parpers, el bosc s’omple d’alzines en lloc de l’omnipresent pi mediterrani, s’obre la plana que s’estén fins més enllà de Vic i de bon matí hi apareixen les boires. Imagineuvos contemplar tot això amb ulls d’infant. Cada canvi en l’entorn, en la Natura o en les construccions fetes per l’Home, una descoberta. El campanar submergit de Sau, el salt d’aigua de La Foradada, la fageda daurada de Santa Fe... I, per què no? Dinar de restaurant, asseguts tots a taula. Els meus pares tenien una botiga oberta de dilluns a dissabte. Matins i tardes, cada dia, estaven darrera el taulell preguntant coses com: En què el puc ajudar? Què desitja? Suposo que, per això en arribar el diumenge no tenien ganes de romandre tancats dins quatre parets, per molt que fossin les de casa seva. Des de bell inici,

30 Especial viatjar

quan només tenien la furgoneta de la feina, la meva mare i el meu pare ens portaven a voltar món. Encara que llavors per a ells el món fos la Costa Brava, el Montseny o Tarragona. De ben petites la meva germana i jo hem acompanyat els pares en aquests viatges d’anada i tornada d’un sol dia. De vegades dinàvem de pícnic sota els llarguíssims pollancres sembrats en fileres que es troben arreu. Sortides a Camprodon o a Sant Sadurní d’Anoia; allà on l’entranyable Renault “Quatre ela” ens portés. Jo recordo especialment el paisatge, amb una memòria molt més intensa que els noms de les ermites o monestirs d’art romànic que tant fascinaven als pares. L’impressionant entorn de Sant Pere de Roda, aïllat entre rocams, mar i tramuntana; o l’aigua fosquíssima de l’Estany Negre, molt a prop de Taüll.


RELAT Potser aquestes coses s’hereten, perquè el meu fill, la primera vegada que vàrem endur-nos-el de viatge, no estava impacient per descobrir Londres o pujar al capdamunt del “Big Ben” sinó que volia anar a l’hotel on ens allotjaríem. Aquella casa que seria la nostra mentre féssim estada a Anglaterra. Volia veure la seva habitació, el llit desconegut on dormiria i com seria tot allò. Per a mi també, ja de gran, quan viatgem em passa com al meu fill: tot és nou, desconegut, fascinant i a punt per a sorprendre’m. Jo també sóc com un infant amb un joguet nou quan entro per primer cop a la cambra de l’hotel: obro portes, encenc llums, regiro armaris i calaixos per si de cas l’anterior hoste ha oblidat en ells algun objecte. Una caça del tresor. He tingut la sort de viatjar força. La sort i l’elecció, ja que de vegades havia discutit amb la meva parella sobre la conveniència o no de fer un viatge per vacances quan a casa calia refer la cuina o arranjar les teules

trencades de cara la tardor. Havíem arribat a solucions salomòniques que més o menys ens deixaven satisfets a tots dos. A diferència del que havia fet amb els pares, viatjar és per a mi anar a països llunyans. Països dels que parlen els llibres i les novel·les. Llocs on hi han estat els meus herois de paper: Marco Polo, Champolion. A els pares els hi agradava molt la història i teníem una biblioteca farcida de llibres d’arqueologia, de biografies o autobiografies de pioners i descobridors. Per això el meu primer gran viatge fora de la Vella Europa va ser a Egipte. Tenia vint-i-cinc anys i llavors em permetia imaginar-m’hi com a ‘faraona’ o sacerdotessa mentre caminava per la gran columnata del Temple de Luxor o quan anàrem en vaixell solcant el Nil cap a Filae. Però el més interessant d’un viatge no és pas el que t’hi esperes, sinó el que trobes sense haver-ho imaginat. Descobrir Egipte no és només donar cos en forma de pedres, cel i riu a unes lletres negre sobre blanc que parlen d’un passat llegendari; és també descobrir l’Egipte d’avui, el món àrab, l’Islam: Els muetzins cridant a l’oració des dels altaveus de les mesquites a les cinc del matí que et desvetllen del llit estant; els olors de la pols, de la benzina, de les espècies que es barregen amb els sorolls del trànsit a les grans ciutats, les normes de comportament diferents per a homes i per a dones. Tantes coses en que ens assemblem i tantes que ens diferencien. Podria explicar-vos mil anècdotes, des de l’Amèrica Llatina, a l’Àsia o al continent africà; però ja que estem a Egipte recordo amb estimació les explicacions d’un guia turístic davant un relleu de la Deessa Isis amb Horus assegut a la falda que comparava

31


amb la representació de les nostres imatges de la Verge Maria amb el Nen. O quan, en visitar el Museu d’Art Islàmic, els vigilants de cada sala ens demanaven una propina per a encendre la il·luminació de les vitrines ja que no hi havia ningú a banda del grupet de catalans visitant-ho; recordo el bullici del mercat de Luxor, no tant diferent als nostres de Tordera o del Pla d’en Boet.

Planeta Lletra

Viatjar és meravellar-se. Badar la boca a Halong i també davant els gratacels a Singapur. Viatjar és sentir-se perdut als carrers d’una ciutat i guiar-se per les engrunes del ¿hem passat abans per aquí o no? Viatjar és compartir uns dies amb una gent amb qui mai faries amistat si l’atzar d’un bitllet de vol i unes nits d’hotel plegats no us haguessin reunit. Nacionals o estrangeres. Gents d’altres creences i formes de pensar.

32 Especial viatjar

Viatjar qüestiona la pròpia identitat i els valors. Revalues la importància del que penses que és vital o del que és just. Veure com hi ha gent que per tota casa té un barca que com a molt fa cinc metres de llarg, fer el turista en mig d’un llac vietnamita i sentirte tant ostentosament privilegiat que et sents malament amb tu mateix que els estàs fent fotografies. O estar envoltat de milers de persones en una gran ciutat forastera, on a penes saps la llengua i pensar: No sóc ningú. Aquí ningú em coneix. Si desaparec, qui ho notarà? A qui l’importarà? Amunt i avall, turista privilegiat o insignificant foraster són pensaments que poden ocórrer en un mateix viatge. Contradiccions constants dins i fora de la pròpia pell.


RELAT Viaje Hay muchas maneras de viajar: puede viajar nuestro cuerpo, o puede hacerlo nuestra alma. Dicen que lo que importa no es el destino sino el viaje, pero a veces, es el destino el que nos atrapa. Montserrat Pérez Martínez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

“El lugar más bonito de la tierra”. “Un lugar en el que poder morir”. “Un lugar de ensueño”. Estas eran algunas de las frases que se podían leer en los comentarios de páginas de viajes que lo ofrecían como destino turístico. Pero a ella, esas expresiones le sonaban a pura palabrería, resultado de la consabida euforia de los turistas que han ido allí a disfrutar de su luna de miel, o que han sido agasajados con un viaje romántico, vía hijos y nietos, con motivo de la celebración de sus bodas de plata. Comentarios, algunos acompañados de forzados posados plasmados en instantáneas que colgadas en las redes sociales, suscitarán la envidia — sana o insana— de los allegados. Estampas que pasarán a engrosar un incipiente o abultado —según sea el caso— álbum familiar que, en los momentos en que se les agiten las ganas de escarbar en el pasado, contemplarán con nostalgia. Y por supuesto, el imprescindible vídeo haciendo alarde de

sus andanzas para exhibirlo a su regreso en la primera ocasión que se tercie. Le ofendía que algo tan sublime fuese tratado tan frívolamente. Para esos viajeros únicamente suponía un paraje más, maravilloso sí, pero nada más. ¿Por qué allí? ¡Podrían haber viajado a cualquier otra parte y hacer, prácticamente, lo mismo! ¿Por qué no dejar intacto el equilibrio de sus añiles, el fulgor de sus arenas, su sosiego?, pensaba contrariada deseando poder apartarlos a todos de un plumazo. Y no, no era envidia. Una cálida y solitaria isla coralina rodeada de indescriptibles azules; aguas someras que entrañan una inmensa riqueza de especies que conforman, en ordenada unión, el ecosistema ideal; un cielo sereno que aporta aún más tonalidades a la exclusiva paleta de azules imposibles que tiñen el pintoresco conjunto salpicado, únicamente,

33


por el colorido plumaje de la aves que lo surcan; una franja de arena blanca que se abre paso a través de las cristalinas aguas sin afán alguno de separarlas, sino brindándose como el nexo que las convierte en dos apacibles playas y, a la vez, ofreciéndose al espectador como un sutil camino limpio y llano, que invita a ser recorrido hasta alcanzar la calma del horizonte cercano; el camino que ella quisiera andar.

Planeta Lletra

Ese era el lugar que en numerosas ocasiones, habría visto en catálogos de viajes o en internet y que ni siquiera sabría hallarlo en un mapa porque nunca significó nada más que otro remoto paraíso vacacional, y a ella, que poco viajaba y que no le interesaba mucho conocer mundo, el nombre o la ubicación de semejante edén era algo que la traía sin cuidado. Hasta aquel día.

Por supuesto, a las pocas horas de estar disponible ella ya lo tenía agregado a su lista de favoritos, y mientras realizaba las tediosas tareas domésticas se empapaba de la música y las palabras que le llegaban a través de los auriculares. Palabras que analizaba una a una, y frases que exprimía buscando la intención exacta que el cantautor les había querido dar, y ello sin dejar de prestar atención a cada acorde que sabía que minuciosamente les había sido adjudicado, contribuyendo a que el compositor lograse su propósito: transmitir su pasión. Tras escuchar las canciones dos o tres veces, ya se había aprendido la letra —tenía una facilidad increíble para ello— y no paraba de tararearlas. En una de ellas que relataba sobre un peculiar viaje, se mencionaban bellos rincones emblemáticos dispersos por

Anderson Vaz Cayo d’Agua Los Roques

Fue en el momento del estreno del último álbum de su intérprete más admirado.

34 Especial viatjar

toda la geografía mundial, de todos ellos tenía un vago conocimiento, excepto de uno. Y


RELAT como ella tenía la rara manía de querer saber, exactamente, a lo que se estaba refiriendo cuando cantaba —y además pensaba que era una falta de respeto hacia el autor no saberlo—, se conectó a Google Imágenes y el lugar apareció multiplicado en pequeños cuadrados que saturaron la pantalla de sugerentes tonos azulados que inundaron la estancia de celeste luz, provocando en ella una sensación de tibia serenidad suscitada por el preciado recuerdo que le fue evocado. Y tal hallazgo quiso dejarlo patente escogiendo la fotografía más cautivadora para utilizarla como su perfil en las redes, en el escritorio de su ordenador y en todo sitio personal donde pudiese ser colocada, disponiendo así de ella como si de una especie de tabla de salvación se tratase. Y desde entonces, en las horas bajas, se escapa hasta allí en un viaje alado: es el refugio donde se amarra con gruesa cuerda cuando los vendavales amenazan las jornadas; el rincón elegido por su alma para mermar la soledad en las noches de insomnio que hielan su fe; la fuente de la que emana la inspiración cuando el mundo camina sobre ascuas y parece no sentir nada. El escondite

privado donde atesora bajo siete llaves los sentimientos más puros, esos que no han sido contaminados por rencores, odios y vanidades: los que brotan de la inocencia. Y durante ese alto en el camino descansa, para después, con recobradas energías, echar mano del mapa que el porvenir le tiene trazado y darle la vuelta una y otra vez hasta delinear un nuevo sendero por el que continuar su peregrinaje. Y a pesar de ser consciente de la utopía que supone culminar con éxito una travesía no exenta de afiladas formas que dejarán marcas de sutura en su piel, aparta a un lado la amargura que evoca lo que sabe inalcanzable y se dedica a edulcorar la realidad a base de recuerdos, justificando así su parada en ese espejismo donde recupera la esencia; su esencia. Porque en esa imagen de paz, en esa harmonía de nobles azules es donde encuentra los ojos con los que sueña. *** Suena la canción. Inconscientemente, un gesto de complicidad aparece en su rostro al entonar: “Los Roques en tus pupilas, mi mundo para vivir…”

“Nuestras maletas maltrechas estaban apiladas en la acera nuevamente; teníamos mucho por recorrer. Pero no importa, el camino es la vida” Jack Kerouac

35


Viatge d’anada i tornada En aquest relat tenim el privilegi de poder seguir els pensaments del protagonista que llisquen tumultuosos com les aigües d’un torrent, tenyits d’emocions. Per si ho dubtàveu, us diré, però, que no és igual anar que tornar. Montse Casas

Planeta Lletra

No sé com ni perquè, però de cop i volta els dits s’enganxen al teclat i compulsivament deixen anar històries. Descaradament s’entesten a desconcertar el lector tot jugant a sorprendre’m i a sorprendre’l. De sobte m’adono que en aquest art d’escriure em queda molt per aprendre.

Un luxe. Sí senyor. Això d’anar a treballar a peu, tu. Ja era hora. Mira que m’ho havia plantejat vegades, eh? Havia de fer el cop de cap. Ja m’ho deia la mare: —Ignasi, decideixte home. Que ets jove i et guanyes bé la vida. Si ara no tens obligacions. Que després et farà més mandra—. Tant de bo ho hagués fet abans. Sí que el lloguer del pis és més car. Però la zona s’ho val. I mira, si fas números, ja surt a compte. Treu la benzina, el lloguer de la plaça de pàrquing de la feina... Sí, sí. I tant que surt a compte. Ah! I després que hi guanyes amb salut, home. Que entre una cosa i l’altra t’acabes apoltronant, tu. Sempre amb bons propòsits. Que si faré cada dia bicicleta estàtica, que si sortiré a córrer, que si aniré a la piscina, que si potser millor que m’apunti al gimnàs. Res. Excuses de mal pagador. Quan tens mandra, tens mandra. I ja se sap, que la punyetera mandra et traeix. Mira quin solet. Això dóna gust. I aquest

36 Especial viatjar

passeig... caram! Si sembla que et convidi a caminar. Això d’anar a treballar a peu val la pena. Oh, i la de gent que corre. Aquests sí que són valents, cagundena! S’han de tenir ben posats. Que sí home. Que no hi ha com estirar les cames a primera hora del matí. Que sembla que respiris millor, ostres. Aquests jardins mira que fan goig. Si n’hi ha de gent que passeja el gos! Què me’n dius? Si sembla la Rambla, oi que sí? Però, què no treballa la gent? Home, la crisi també ha fet de les seves. I és clar, si no tens feina, un gos també fa companyia. Però vaja, que la quantitat d’individus que corren a aquesta hora pel carrer és impressionant. Encara hi ha qui treballa i tira endavant el país. Guaita el mostrari de personal. És que t’ho passes bé i tot, contemplant-los. Ai, Déu meu! Això sí que val la pena. És tot un espectacle. Mira aquest sòmines. Va badant amb el mòbil i encara m’atropellarà. No cal que cridis home, que els altres no ens interessa la teva vida.


RELAT

Apa, ara ja sabem tots que tens una “titi” que es diu Pili. Ell a la seva. Això. He de ser jo qui l’esquivi. Ni se n’ha adonat. Serà possible? És que la gent està enganxada a aquesta andròmina tot el dia. Això no pot ser bo. Que ja ho diuen els experts, però la gent és tossuda, què caram. No sé a on anirem a parar. I aquesta dona? De què riu? No ho sé, potser ens coneixem. A veure Ignasi, pensa una mica. D’on la pots conèixer... No ho sé. El cas és que ella somriu, però ara no sé si a mi, o algú que ve al darrere. No em giraré pas. A veure si faré el ridícul. Sí, sí. S’acosta. I segueix somrient. Però no sembla pas que em miri a mi, no. Encara bo. Perquè no hagués sabut si saludar-la o no. M’està posant nerviós, la dona. Somriu al món, pel que sembla. Sempre hi ha gent passada de voltes per la vida. Ja em diràs si has d’anar exhibint l’alegria d’aquesta manera. No cal refregar als nassos de tothom que les coses

et van de meravella, que llavors els altres ens deprimim. Això és abusar. Inconscient i egoista. Això és el que és. M’ha fet posar de mala lluna aquesta dona. Jo que anava tant feliç cap a la feina. I ara, què són aquests crits? Vaja, un marrec malcriat. I quins xiscles! Un tap li posaria jo a la boca i aviat ho arreglaria. La canalla d’avui dia tenen ben amargats els pares. Però és clar, ells els hi deixen fer de tot, i ja se sap, les criatures volen sortir-se amb la seva. Ja ho veus, i sa mare ni s’immuta, tu. Va al davant, dreta com un rave, i a sobre, el fill al darrere amb una rebequeria de les grosses... Com es pot anar pel carrer fent aquest escàndol? Què no ho veu sa mare que els altres no en tenim cap culpa? És que per ser pare haurien de donar el carnet. Que sí. Que no tothom serveix. Alguns es pensen que tenir fills és una obligació. Quan toca, toca. I sobretot, que no hi fem tard, que en comptes de pares semblarem iaios. Passa que la gent es pensa que això de tenir un fill és com qui té una planta. I la planta si no la cuides fa figa, però un fill no pots deixar que faci figa, home! Quan arriba un fill al món és per a tota la vida, i n’hi ha que al cap de dos dies ja el tirarien a mar. No us enganyo. Mira, per ser pare s’ha de ser generós. I hi ha gent molt egoista. De veritat. Carnet, s’hauria de donar. Si serveixes, bé; i si no, tranquil que amb un animal de companyia ja en tindràs prou. Després els fills arriben a l’escola i allò no hi ha qui ho arregli. Pobres mestres. Són uns màrtirs. Jo no en serviria. Quan sento les coses que explica la meva cunyada... De jutjat de guàrdia. No hi ha dret. Els pares es pensen que l’escola tot ho arregla. Que no, que no. Que els fills se’ls ha d’arreglar cadascú. Hi ha gent molt fresca i exigent. No m’estranya que hi hagi tants mestres amb depressió. Si es veu venir perquè els pobres ho aguanten tot: els pares, els nens, l’administració...

37


Ostres, ostres... Si és que anem de mal en pitjor. Això no hi ha qui ho arregli. Caram, si que he anat lleuger! Ja he arribat a la feina? Quan els expliqui que he vingut a peu, no s’ho creuran. Un luxe, de veritat. Quin plaer aquesta tranquil·litat de primera hora del matí. Qualsevol agafa el cotxe!

Planeta Lletra

... Gràcies a Déu. Per fi! Gaires dies com aquest i no em jubilo. No pot ser. Quina mala llet, home. És que tothom tragina un estrés que un dia d’aquests ens hi quedarem tots, tu. Quines hores de plegar! Que això no ens ho agraeix ningú, eh? Ja n’hi ha prou. Cap a casa. Casum l’olla! Si ja no me’n recordava que anava a peu! Quina merda. No hi comptava. I mira que hi ha un bon tros, eh? I quin mal que em fan els peus! És que no puc amb la meva ànima. Ara he d’anar a peu a casa... És que no m’aguanto. Aquesta avinguda és més llarga que un dia sense pa. Em sembla que agafaré el bus. Vaja, no n’hi ha cap que em deixi a prop de casa. Mira que n’hi ha la tira, eh? Doncs, no. Sembla fet exprés. Saps què et dic? Que truco un taxi. A veure si encara hi perdré la salut. Demà serà un altre dia. Qui m’ha manat a mi canviar de pis? En mal moment vaig fer cas a ma mare.

38 Especial viatjar


RELAT Sopa Fria Hi ha moments que són màgics en les nostres vides, el seu record ens pot donar escalfor quan ja han passat, quan sembla que s’ha fet un mur entre nosaltres i els que estimem, quan la vida és com una sopa que se’ns ha quedat freda. De vegades, però... res, llegiu! Oscar Navas Es consciente de la magia que encierran los sueños, de la importancia de las palabras y de los maravillosos mundos que pueden surgir de la punta de un simple lápiz. Por eso escribe...

—¿William? ¡La cena está lista! — gritó la señora Brisbane mientras salía de la cocina. La noche había caído con la misma cadencia que las hojas del otoño que acababa de llegar a la campiña, lenta pero incesantemente. El silencio había acompañado a la señora Brisbane durante toda la tarde, mientras una tarta de manzana se doraba en el horno y el caldo de la cena borboteaba en la olla. Solo su llamada a la mesa alteró aquella quietud, aunque, tras ella, el mutismo siguió impregnando las paredes de una casa cada vez más fría. Se acercó a la puerta del salón y comprobó que William no estaba en su butacón favorito. Tampoco parecía que hubiera estado allí recientemente, pues el fuego de la chimenea casi se había consumido. Entonces se dirigió a su despacho, con la sopera humeante entre sus manos. Allí todo estaba a oscuras, inmerso en una tenebrosa atmósfera que ya era demasiado habitual.

La señora Brisbane volvió al salón y dejó la vajilla sobre la mesa. Se recolocó el delantal y se sentó en su mecedora con la mirada puesta en los rescoldos de la hoguera. No llegaba a comprender para qué se molestaba en buscar a su marido si sabía exactamente dónde se encontraba, aunque siempre mantuviera la esperanza de que, por una vez, la sorprendiera. Los puntos incandescentes de las brasas se encendían aquí y allá, pero el fuego se había apagado poco a poco, como se consumía lo que les había unido. Ya nada era como antes. Todos aquellos ayeres habían quedado relegados a un sueño que se había desvanecido como las brumas de la mañana. Su primavera estalló el día en que se conocieron. Aquella tarde, durante el paseo, una enorme mariposa revoloteaba intentando posarse sobre la pamela de una joven Elizabeth. Ella se asustó y empezó a hacer aspavientos para ahuyentarla, pero el insecto seguía jugueteando incansable.

39


Planeta Lletra

Entonces apareció William y, con un pañuelo en la mano, desvió su aleteo para alejarla de la asustada chica. El muchacho le dijo que seguramente le había confundido con una flor, por la hermosura que desprendían sus ojos, y le besó la mano. Y esa chispa prendió un incendio en su corazón. Los siguientes paseos fueron inolvidables: sus abrazos no eran como los de otros chicos pues desprendían un calor tenue y agradable, ni sus palabras eran rudas como las de otros, sino que destilaban la dulzura del almíbar. Tampoco sus besos eran iguales; conocían el hechizo para mover universos invisibles en un instante. El día en que contrajeron matrimonio fue sin duda el más feliz de su vida. Pero con los primeros calores de su verano, William fue enviado a combatir en Crimea. Las cartas llegaban con cuentagotas y venían impregnadas del gélido clima de aquellas lejanas tierras. No había besos en ellas. Se limitaban a narrar el horror y la angustia de sus días, y que William iba ascendiendo a golpe de sable y disparo de fusil. La distancia era casi tan fría como el fin de aquellos idílicos días en que el calor lo bañaba todo, y el miedo hacía que las noches de Elizabeth fueran eternas. Pero un buen día, la Divina Providencia quiso que la guerra acabara, y William al fin volvió a casa, aunque no lo hizo solo.

40 Especial viatjar

A los pocos días de su regreso, unos gitanos llegaron con un carro cubierto por lonas del que descargaron un extraño artilugio en el granero. Elizabeth preguntó a su amado sobre el artefacto y él solo acertó a decir que se trataba de una invención de los rusos y que había tenido que sobornar a varias instancias para hacerse con ella. Desde ese día, aquel aparato le convirtió en un fantasma. Su obsesión por él le había llevado a desparecer durante toda la jornada y aparecer solo al caer la noche, cuando la lánguida luz en el cobertizo no le permitía continuar sus investigaciones. —Es fascinante lo que esos rusos habían conseguido. Y ahora está en nuestro granero. ¿Te das cuenta, Elizabeth? ¡Poder viajar en el tiempo! —le dijo la noche en que consiguió que la máquina funcionara, mientras jugueteaba con el hueso de un muslo de pavo. Pero ella callaba. Solo sabía que él ya no era él mismo, sino una visión que se desvanecía cuando más le necesitaba. Desde entonces, el frío cayó aún con más crudeza en sus vidas. Los días de la señora Brisbane se sumergían en silencio junto a las hojas del té. Ya nada quedaba de las caricias de su primavera, ni de las noches de pasión del verano de sus vidas. Todo se había contagiado de una frialdad que había enfermado incluso sus palabras. En las pocas cenas en las que coincidían sus miradas eran hielo. En las pocas noches en las que dormían juntos, sus madrugadas eran escarcha. La señora Brisbane suponía que en sus viajes a otras épocas frecuentaba a mujeres de enaguas fáciles y demandas baratas que le proporcionaban la piel joven que ella ya no conservaba. Aquella noche no iba a ser diferente. El fuego se había apagado y ella se iría a la cama con ese


RELAT vacío que deja un corazón marchito. William entró en la casa tiritando y sorprendentemente antes de tiempo. Al verle, Elizabeth se levantó de la mecedora y se dirigió a la cocina para coger platos y cubiertos, pero antes de alcanzarla, William le puso una venda sobre los ojos.

—Confía en mí —le susurró.

Esas palabras sonaron con la convicción de antaño. La señora Brisbane se dejó llevar de su mano hasta el estudio. Al llegar al marco de la puerta, William encendió una lámpara y descubrió los ojos de su esposa. Y allí encontró un trozo de la tarta que se sirvió en su boda, y aquella cinta del pelo que salió volando cuando se citaron

junto al acantilado. Y también una enorme mariposa de alas rojizas que aleteaba nerviosamente dentro de un frasco. —Me costó mucho acertar en el tiempo, pero al final lo conseguí. Volví a aquellos momentos; esos en los que tu mirada brillaba desbordada por la ilusión. Si quieres, podremos volver a recordarlos juntos. Los ojos de la señora Brisbane se enturbiaron con un humo inexistente. Pronto llegaría el invierno en sus vidas y Elizabeth estaba convencida de pasarlo con William. Aunque esa noche, no pensaba recalentar la cena. Tomarían sopa fría.

“Viatjar serveix per ajustar la imaginació a la realitat, i per a veure les coses com són en lloc de pensar com seran” Samuel Johnson

41


Activitat lletrícola Un vermut amb... Alexis Serrano Dissabte 20 de febrer de 2016 compartírem vermut amb l’Alexis Serrano, director de l’Arxiu Comarcal del Maresme, que ens va parlar d’investigació i ens va explicar fil per randa com funcionen els arxius a l’hora de documentar-nos.

Planeta Lletra

Un vermut amb... Bel Olid Dissabte 14 de novembre de 2015 compartírem vermut amb la Bel Olid. L’escriptora mataronina, que ja havia col·laborat amb el Planeta Lletra com a jurat del nostre premi, ens va acompanyar en el vermut literari de novembre en qualitat de presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per parlar-nos de la tasca que fan i dels serveis que ofereixen des de l’Associació.

42


Tertúlia literària La comissió de formació organitza, entre d’altres activitats, les tertúlies literàries. Per aquells que es preguntin en què consisteix una tertúlia literària us diré que es tracta d’una trobada en la què, a través d’una conversa informal, s’afavoreix l’intercanvi d’opinions al voltant d’un llibre o d’un autor. És una activitat enriquidora on totes les aportacions són importants i a més desenvolupa les habilitats de lectura i expressió oral. Tanmateix fomenta el respecte a les opinions d’altres persones. Les lectures que s’han dut a terme han estat les novel·les Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo i Hombres desnudos de l’Alicia Gimenez Barlett i a la propera sessió, prevista pel 8 d’abril, la conversa es farà al voltant de la novel·la de El crit de l’òliba de Patricia Highsmith.

43


Planeta Lletra

http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.