Planeta Lletra N.15 - Especial Shakespeare by Planeta lletra

Revista literària

Planeta Lletra ÒOrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 15

Especial

Shakespeare

E N

A Q U E S T

N Ú M E R O

Planeta Lletra

Gener 2017 Direcció Editorial: Sandra Cabrespina

EDITORIAL

............................

Una de Shakespeare ...........................

Equip de correcció: Sandra Cabrespina Núria Castellsaguer David Garcia Prats Núria López M.Rosa Salas Lola Sarrión

Júlia Lancho

Redactors: Sandra Cabrespina Maria Català Montse Casas Carlos Garcia David Garcia Júlia Lancho Núria López Oscar Navas Montse Pérez Plilio Piris Magda Pola Miguel Ramírez Salvador Riera Montse Tubert

Happiness is a cigar ..........................

Il.lustracions: Creative Commons

Soy Julieta

Logo: Gustik Albo Maquetacio: Carme Cañizares Núria López Portada: Arthur Rackman

Tirania

Cap més Desdèmona .......................... Maria Català

Aquesta Hipàtia no és la d’Alexandria Montse Tubert

Sandra Cabrespina

Un lloc turístic

..........................

Carlos Garcia

Les vídues negres, l’amant voluntariós o el xofer malintencionat ......................... 19 David Garcia

Promesa enterrada .........................

Miguel Ramírez

Sólo un fantasma hambriento ..........

Óscar Navas

..................................

Somni d’una nit d’estiu ......................

Montse Pérez

Núria López

Magda Pola

Una rosa és una rosa ......................

Salvador Riera

William, rectificar és de savis ............

Montse Casas

Entrevista a Willam Shakespeare ...

Activitat lletrícola

Sandra Cabrespina

........................

EDITORIAL Diuen que Shakespeare va morir el 23 d’abril de 1616. D’això fa més de 400 anys però no l’hem oblidat. I vet aquí que un petit planeta, humilment es disposa a fer-li un homenatge de la manera que sap, escrivint. No és fàcil. Dius Shakespeare i el respecte sembla que et freni la creativitat. Entre els companys mirem d’animar-nos dient, va vinga, ell va escriure sobre tot el que hi ha sobre la terra i més enllà, qualsevol cosa que escriguis, vulguis o no, serà un tribut a aquest gran mag de les paraules. Ens recordem que ell mai va escriure per a minories selectes, que les seves obres eren per a ser representades i que en gaudis tothom, que no planyia l’humor groller, l’acudit fàcil, però no podem deixar de pensar que alhora va crear cites que encara son vives, personatges que no moriran mai, que les traduccions de les seves obres han enriquit moltes llengües. S’ha d’admetre, homenatjar – lo és un repte. Però a aquest planeta els reptes no li fan por, ans el contrari, el nostre petit planeta creix davant cada repte i es fa més gran, si no llegiu, llegiu i ja em direu.

I aquesta revista no és l’únic repte que enfrontem, continuem amb les nostres activitats, vermuts, tertúlies, reprenem el nostre concurs de relats negres, publiquem el nostre quart llibre, que es el tercer de temàtica negra i mataronina, continuem col•laborant amb la revista Valors i a més el Planeta Lletra ara solca les ones des de Mataró Ràdio un dissabte de cada més. Qualsevol que cregui que en la màgia de la paraula, en la importància de totes les petites i grans històries, qualsevol malalt de lletres, en qualsevol fase de la malaltia, està convidat a formar part del nostre planeta.

Llegiu-nos, escolteu-nos, passeu alguna estona amb nosaltres, no tingueu por, el màxim que pot passar és que us torneu lletrícoles com nosaltres. No és res dolent. Podreu afegir la vostra mirada i la vostra veu a les nostres i tots serem més rics en colors i matisos, en diversitat, en cultura.

Sandra Cabrespina Presidenta

Una de Shakespeare Ens trobem a l’Apocalipsi. La Batalla Final on la Terra es disputa la supervivència o la destrucció. Dues faccions de robots lluiten enfrontades. Les tres bruixes fatídiques els observen

Júlia Lancho

Planeta Lletra

La Júlia és una mica el Pedrolo del nostre Planeta. És imaginativa i versàtil, s'atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures.

Ens trobem a l’Apocalipsi. La Batalla Final on la Terra es disputa la supervivència o la destrucció. Dues faccions de robots lluiten enfrontades: la Humanitat ja fa molts anys que ha estat eradicada de la superfície terrestre per les màquines. Els roboandros volen exterminar-la per sempre, ja és obsoleta i proporcionaria un valuós material de reciclatge per a construir nous mons. En canvi, les robogínies lluiten per a conservarla perquè pretenen iniciar la regeneració del Planeta. Robomeu i Juliebòtica són dos robots enemics que s’enamoren i, davant la cruel realitat que no tenen cap mena de futur possible plegats, decideixen encarregar a un mecadesballestador la seva fusió en un nou i únic robot que lideri una nova Era: l’Era de la Terra promesa. S’aixeca el teló. ―—No em xiuxiuegis sons tan estridents a cau de port, Robomeu, que em destarotes els circuits ―la Juliebòtica parpelleja rítmicament i acaba per tancar els capçals dels seus fars halògens. L’emoció l’embarga. ―—No siguis beneita, robota meva, que aquí no ens pot descobrir ningú. Estem a recer

Especial Shakespeare

dels odiosos drons espies que ho controlen tot. Acosta’t més a mi, que amb aquest braç que m’han desarticulat, ja no t’arreplego com abans. ―—Si anessis més alerta... ja t’ho vaig dir, que les de la meva cèl•lula anaven a per tu! Alguna ginebòtica devia anar-se’n de la palanca i ara s’han organitzat per aniquilar-te, no pots badar ni un picosegon. ―—Ja ho sé, però la Bertabòtica em va demanar auxili mentre em clavava les seves immenses esferes fosforescents dins les bombetes i no em vaig poder estar de donar-li un cop d’articulació... ―—Això, i ves per on t’ha deixat manco! Escolta’m bé, Robomeu dels pebrots com boles de petanca, si hem de suïcidar-nos plegats, he d’estar convençuda que només em vols a mi, i no que sóc la primera d’una llarga llista de robollaunes precoces que encara es xuclen les viscositats i somien amb en RoboMars, m’has entès? Que no ho veus, que només se t’acosten per a parar-te trampes i destruir-te? En Robomeu sap que la seva promesa té raó. Aquesta mostra de feblesa no ha estat

RELAT una escena premeditada, per descomptat que la seva primera i única opció és i ha de ser sempre la Juliebòtica, però la debilitat de la lluita frec a frec amb un exèrcit de joves robotes descontrolades, amb les metalhormones rerevolucionades, el descol•loca d’allò més. No sap d’on surt tota la robosterona que genera el seu sistema, ni quan s’acabarà. —Perquè te’n recordes, oi, que ens vam prometre metalamor etern sota totes

les llunes de Saturn, fa cinc nits? I no són poques! O també t’han xuclat les espurnes del mecacervell, aquelles ximples? ―—Nooo, i ara, Lieboti, et juro que no hauràs de preocupar-te mai més de cap altra robota, perquè encara que a mi ja comenci a fallar-me la voluntat, per fi ha arribat l’hora D, la definitiva per a la nostra fusió eterna: la que farà que no ens importi el més mínim si aquest Planeta se salva o se’n va en orris, perquè tu i jo ja serem un únic roboésser per sempre.

La Juliebòtica no ho té pas tan clar. No és el primer cop que el Robomeu dels collons metàl•lics la traeix. No entén per què, en qüestió de quaranta-vuit hores, s’ha convertit en un Robodonjuan de merda, algú li ha hagut de modificar el software i no en té ni idea de qui. Aquest no és el seu Robomeu, d’això n’està segura. Però qui pot haver estat? I, el més important, per què?

Les tres bruixes fatídiques els observen d’amagat des de l’extrem superior de l’escenari, ben atentes, per esbrinar si els seus plans perversos segueixen el seu curs. Elles volen convertir el Robomeu en un esclau a les seves ordres perquè guanyi totes les batalles i salvi el món per al seu ús exclusiu, que sotmeti tots els éssers mecànics i els destini al culte envers les forces obscures de la màgia metalnegra i del Robodimoni. Per a la Juliebòtica, però,

Planeta Lletra

tenen d’altres idees molt més destructives. ―—Ja sóc aquí, Robomeu, i amb tot el material previst. De seguida us desconnectaré i us fondré fins la darrera molècula metàl•lica dins la cabina incineradora. On és, la robota? ―—De camí, tu afanya’t, que acabo de percebre una negra i funesta amenaça planant sobre nosaltres. En Robomeu surt a buscar la Juliebòtica i deixa el mecadesballestador ocupat en les seves tasques, completament aliè a les tres ombres fosques que els observen. ―—Tres vegades el gat ha miolat ―diu la primera. —Tres i una l’eriçó ha gemegat ―diu la segona. —L’harpia crida; ja és hora, ja és hora! ―diu la tercera. —Fem la ronda a la caldera!―I què en farem, d’aquest desgraciat? ―—Afany i neguit redobla; cremi al foc i borbolli l’olla! ―exclamen les tres al uníson. Les germanes fatídiques enlairen el robomecànic i el fan aterrar dins del brou entre filets de serp, pèls de ratpenat, dits de granota, peus de lluert i ales de mussol, perquè bulli i borbolli en brou infernal. Quan entra la Juliebòtica repeteixen l‘operació fil

per randa i aquí us explicaria què fan amb en Robomeu però això ja és massa heavy metal en horari infantil i forma part de la continuació eròtica d’aquesta història, que deixarem pendent per a la propera convocatòria de relats de gènere. ―—Afany i neguit redobla; cremi al foc i borbolli l’olla! ―se sent que exclamen les tres patètiques de nou, al uníson. (Ah, no, si encara disposo d’uns mil caràcters amb espais... La funció ha de continuar!) Les germanes fatídiques encerclen ràpidament en Robomeu i el despullen d’una atacada amb les seves metalescombres. Després baixen la caldera a mitja alçada i fan sortir la serp de tres caps, el mussol biurpa i el banyut ratpenat per a jugar, amb el cap d’un pobre Robomeu tremolós i escapçat, un partit de quidditch... Ui, que va, si això ja pertany a la bruixeria evolucionada de Hogwarts i no pas a les patètiques bruixes medievals de l’època macbethiana... en fi, crec que he embolicat massa la troca escocesa i ara sí que ho deixo estar aquí, ja em perdonareu. I, si no hi esteu d’acord, acabeu aquesta història vosaltres mateixos. És el que té la màgia: fa que tot sigui possible!

“Al nacer, lloramos porque entramos en este vasto manicomio.” (El Rey Lear )

Especial Shakespeare

Shakespeare

RELAT Cap més Desdèmona Cauen les làpides de les maltractades, s’obren les tombes dels crims passionals, innocents massacrats en nom de Cupido clamen justícia a la societat.

Maria Català Escric perquè llegir m’acompanya, m’emociona, em dóna respostes i me’n planteja de noves. Escric perquè m’agrada crear móns del no res i els personatges que hi viuran. Escullo ser jo mateixa i escriure el que el cor, el cap i la intuïció em dicten. La resta és fum.

A vosaltres, oh déus que m’heu girat l’esquena en aquesta hora de la meva dissort; i a vosaltres, fats que feu befa del meu desconsol; i, també, a vosaltres daines, cérvols, conills i esquirols que trepitgeu les branques caigudes del meu desamor; i a les fades que ballen en els plenilunis, a les bruixes que volen la nit de Sant Joan i als infants que juguen a fet i amagar. A vosaltres, tots, i a l’univers i a la terra, jo, Desdèmona, imploro pietat. Otel•lo m’acusa de mirades lascives, besades furtives i trobades promiscues en els jardins de l’Edèn. Com podria si em té tancada dins d’una torre de figuracions? Ajudeu-me! Socors! Hi ha algú, a l’altra banda d’aquest mur de terror? —Confessa, bandarra! —m’exigeix, amb ulls inquisidors. El primer cop de puny em parteix la cella i obre la porta del corredor de la mort. —Què voleu que confessi? —pregunto, mel•líflua per no atiar el foc. —Tot, confessa-ho tot! —Mai no han mirat els meus ulls cap altre rostre que el vostre rostre. Els meus llavis

només els vostres llavis han besat. No conec més cos que el vostre cos —afirmo, eixugant-me la sang que em baixa per la galta. —Fals! —udola, com un gos rabiós. Una tempesta de cops em llença per terra, el dia s’apaga i caic en un pou de foscor. Oh, cels estelats, on és aquell galant que em mormolava paraules d’amor? En quina hora malaurada la refiança va esdevenir suspició? —Sóc innocent —somico, amb un fil de veu. —Puta! Més que puta! T’he vist papallonejar lasciva amb tots els barons de la cort. —Us ho imagineu, senyor. Un joc de puntades de peu a l’estomac i a les costelles m’augmenten el turment. M’arrossego sota la taula i em cobreixo el cap amb els braços. Res a fer. Amb una mà, m’estira pels cabells i m’alça, amb l’altre m’esgarrapa la cara. Oh dia infaust, el meu espòs ja no és el meu espòs. De lluny m’arriba el cant afligit d’un ocell cantor: «Jo era un rossinyol que volava per boscos, muntanyes, prats i rierols, fins que un trobador, que recitava romanços,

Planeta Lletra

em va tancar en una gàbia d’or. Adéu als dies feliços. Benvinguda sigui l’expiració.» —Les dones, oh aquestes dones, tan impredictibles, volubles i enamoradisses... T’ho vaig dir i t’ho repeteixo: O seràs meva o no seràs de ningú —amenaça, sacsejant-me com una nina de drap. —Vostra sóc —gemego, enmig d’estossecs. —Menteixes, diablessa farsant que ennuvoles els homes amb malèvoles arts de seducció!

Especial Shakespeare

Sí, li he mentit! Només és amo del meu embolcall carnal perquè la humanitat, el voler i ànima se me’ls va cruspir fa una eternitat. Esclata el llamp, brama el tro, la fúria es desferma, dues urpes de ferro em premem la gola i sonen les trompetes del judici final. Cauen les làpides de les maltractades, s’obren les tombes dels crims passionals, innocents massacrats en nom de Cupido clamen justícia a la societat. Que baixi el firmament i sepulti els monstres! Que caigui un diluvi i els afogui a tots!

RELAT Aquesta Hipatia no és la de l’Alexandria Història curta de la vida d’una dona gran. Però la història es ben real, d’una dona de carn i ossos. També és un petit homenatge a la Hipatia filòsofa, la d’Alexandria vull dir. Com es pot veure hi ha molt d’amor a la Filosofia en aquest text.

Montse Tubert Montserrat Tubert Blanch, jubilada, llicenciada en Filosofia, Màster en la Diferència Sexual, aficionada a escriure i lectora de tota la vida. Aficionada a la vida en general. Formo part del grup de Dones Reporteres de Mataró, fem un programa de ràdio, Amb veu de dona, quinzenal, a Mataró Ràdio.

La història de la Hipatia és com moltes d’altres, però precisament per això s’ha d’escriure, perquè no només la vida de les heroïnes compta, també la vida dels éssers anònims té contingut, potser sigui la que més en té. La Hipatia era una nena feliç, tot i que ella no ho recorda massa, fins que va néixer un germanet, aleshores ella va perdre tot el protagonisme. Hi ha un petit record que pren forma i que li ve a la memòria i és que li va clavar una bona bufa a aquella espantosa criatura petita i ridícula i, evidentment, aquella cosa tan menuda va fer un escàndol considerable. No hi ha records de si hi va haver càstig, tot i que sembla que seria el més raonable. Era una nena molt bonica, semblava estrangera i el seu pare la portava de la ma amb molt d’orgull. Ja se sap que el primer fill omple de nobles sentiments als pares primerencs. La petita (ara la gran) apuntava maneres. Una vegada la seva mare se la va endur a la feina per parlar amb una companya, la nena portava un vestidet d’estiu

i l’amiga li va tocar per damunt del pit tot fentli una carantoina...però a la Hipatia no li va agradar gens aquell gest i li va dir amb veu ben decidida: no coqui nena !! És veritat que la parla encara no era fluida però ja es veia el seu tarannà. Tornant a la pèrdua de protagonisme de quan va néixer el germanet, aleshores va ser el moment en que la van fer fora de casa. Bé, en realitat la van portar a l’escola, però ella encara recorda aquell primer dia que la van apartar del seu petit refugi i la van empentar al món. Es va agafar a les cames de la germana Vicenta (una monja una mica vella) tot demanant-li que volia a la mare. Ves a saber cóm se’n va sortir la monja, segur que hi estava ben acostumada a aquells plors i aquells precs. Ella era la segona generació de dones de la seva família que anava a aquella escola de monges, es veu que els tenien una certa estima perquè la mare va donar classes de joveneta i el besavi va pintar més d’una vegada les parets d’aquell centre.

Planeta Lletra

No hi ha massa més records d’aquella primera època a l’escola. No era una mala alumna, tampoc era massa bona, diem que era normal. Però quan la Hipatia va fer 10 anys els pares es van animar i va néixer una altra criatura en aquella llar, aquest cop va ser una nena. Ara sí que, definitivament, Hipatia era la gran i com a tal la van tractar els pares. Havia d’ajudar a la llar. Aquest cop la van treure del col•legi religiós i la van fer anar a una acadèmia trista i lúgubre, on hi havia alumnes d’edats diverses i estava regentada per un home i la seva mare. Semblava un centre inventat pel Dickens o potser només ella ho va sentir així molt després. Com que no li agradava gens aquell indret, anava tot sovint a veure a les monges fins que elles se’n van apiadar i la superiora va trucar als pares explicant el que feia al cas. Sí, la Hipatia va tornar a l’escola amb les monges...però alguna cosa ja s’havia trencat. Quan va fer 13 anys ja no hi va anar més.

10 Especial Shakespeare

Va fer de germana gran amb la petita de la casa. Vol dir que tenia cura d’ella, la treia a passejar fins i tot quan va tenir noviet i la menuda ho xerrava tot als pares. A la llar familiar no sobraven els diners, per tant la Hipatia portava roba gran perquè li servís per més endavant, això es feia tot sovint a les cases de la gent treballadora. Com que li va quedar una certa vergonya per cóm la feien anar vestida, ella li comprava a la germaneta la roba amb una botiga i ho anava pagant a terminis amb els diners que guanyava treballant, perquè des que va fer 14 anys va començar a treballar, havia de col•laborar a l’economia de la casa. Li va fer més de mare que de germana durant molts anys. Hipatia es va enamorar per primera vegada i va patir perquè aquell noviet no era ben bé el que ella hagués volgut. Encara recorda aquells plors de la primera vegada que ho van deixar, (es van deixar alguna vegada més), sortien de l’ànima i semblava que s’acabés el món. Però el món va continuar sense cap problema i el que sí que es va acabar va ser aquella relació pel bé de tots dos. Aquell trencament la va fer créixer i se’n va adonar que la vida estava plena d’oportunitats. Va canviar de feina i també d’amor, amors en realitat, perquè va veure que era jove i bonica i que no li costava massa tenir pretendents. En aquella època estava totalment en contra del matrimoni, tant és així que no va anar ni el casament de la seva millor amiga. Les conviccions dels 20 anys són ben fermes...tot i que no duren sempre. Va ser una època esplèndida, plena de noves amistats, tant masculines com femenines. Formava part d’una colleta de nois i noies que es trobaven els caps de setmana per sortir de festa a la discoteca o bé feien excursions tots plegats.

RELAT En aquestes anades i vingudes va passar aquella primera joventut, plena de somnis, d’alegries, d’amors i desamors i amb algun ensurt important (que ara no toca dir). La vida té molts matisos i hi ha peatges que tenen un preu elevat. Però res que el pas del temps no curi. Va arribar el moment de voler anar a viure sola, perquè era una xicota decidida i volia tenir la seva llibertat i les seves pròpies responsabilitats. Ho va fer sense massa problemes, tot i que els pares no s’ho van agafar massa bé. Tenia una bona feina i es podia permetre fer front a les despeses d’una llar...amb l’ajuda dels pares que hi van invertir algun que altre dineret perquè la noia visqués amb condiciones acceptables. Va ser en aquesta etapa de la vida quan va conèixer al pare del seu fill. Es van enamorar i van anar a viure junts. Va gaudir d’una sexualitat plena, intensa, madura. Aleshores va voler ser mare i li va proposar en el seu company que hi va estar d’acord. Va trigar una mica a quedar prenyada però quan ho va aconseguir va ser un dels moments més intensos i feliços que recorda. Portar al seu fill a la panxona l’omplia de goig, recorda aquells moments plens de llum i de pau. Però quan va néixer el fill, poc després es va acabar la relació de parella. No només el sexe és important, també hi ha d’altres coses, coses tant o més importants. Sí, segur que hi ha molta gent que ja ho sap, però la Hipatia ho va saber aleshores. La experiència l’ha de viure la pròpia persona, no serveixen de res les paraules del altres. Aquell fill va ser la seva preocupació primera, ho va fer tant bé com va saber, com

tothom ves. A ser mare se’n aprèn fent de mare. I ser mare soltera no era gens fàcil, tot i que la família hi va ajudar molt perquè el petitó era la joguina de tots. Preciós, simpàtic, feliç, un noiet ple de vida. Hi va haver petites i grans preocupacions, quan era petit els problemes eren petits i quan es va anar fent adolescent els problemes també van créixer. La Hipatia va conèixer al seu company de viatge a la vida, però com que no tot és tan senzill, el company i el fill no tenien bona relació. Vol dir que l’adolescència d’aquell noi no va ser fàcil perquè el pare no hi era, mai hi va ser de fet, i el nou company de la mare no en sabia de fer de pare, tot i que sí que tenia fills, però això no es garantia de saber l’ofici. La Hipatia ja era una dona adulta, havia fet un llarg recorregut i va començar una nova vida, aquest cop acompanyada dels dos homes més importants per ella, el seu fill i el seu company. Amb una maduresa esplèndida va anar fent, treballant, dins i fora de casa, com la majoria de dones d’altra banda. Però ella tenia allò que anomenem una “assignatura pendent”. No havia estudiat més que allò bàsic, havia llegit molt i de tot, és veritat, malgrat això la seva ànsia d’aprendre no havia minvat gens ni mica. Ara que tenia una vida estable, diem-ho així, necessitava saciar les ganes de saber. I es va apuntar a l’escola d’adults per anar fent boca. Li va anar tant bé l’experiència que va fer la prova de majors de 25 anys per poder accedir a la Universitat i ho va aconseguir ! Va poder fer una carrera universitària i es va convertir en la primera persona de la seva família que posava els peus en aquest

“Morir, dormir… dormir? Potser sommiar” (Hamlet) Shakespeare

Planeta Lletra

tipus de centre. Va triar una especialitat poc reconeguda, Filosofia, allò que ajuda a pensar i a viure. Va ser feliç, molt feliç, aprenent dels mestres. Certament, la tria que havia fet va ser molt encertada. El fill, ben al contrari, va deixar els estudis inacabats...Hipatia no recorda un disgust més gran. Va plorar molt, es va sentir molt sola perquè no sabia on anar ni amb qui parlar. Es va posar en contacte amb el pare del noi, però aquell home no havia fet mai de pare i, lògicament, no va saber estar a l’alçada. El noi va seguir la seva vida, amb amors i desamors, amb feines més o menys estables i poc pagades, però sense deixar mai de treballar. Va marxar de casa poc després dels 20 anys per fer la seva, la mare ho va entendre, li va fer mal, molt de mal, però el va entendre. Hipatia es va passar tota una setmana esperant que fos un rampell, però no ho va ser. La casa semblava molt més buida... La vida va anar seguint el seu curs, la casa de la Hipatia es va anar adaptant a la sortida del fill i ella es va quedar amb la seva habitació per fer els seus treballs. El noi ja tenia la seva pròpia casa i no li calia aquell espai. Hi ha una cosa important que s’ha de dir d’aquesta dona i és que tot a la vida li va arribar tard, o potser a temps...qui ho sap. Va tenir el fill a una edat en que les seves amigues ja els tenien criats, va trobar estabilitat amb la parella quan ja havia viscut una mica (o bastant), va poder estudiar de gran, de molt gran. I una gran descoberta també va arribar a la seva vida d’adulta i és que el feminisme va entrar a la seva existència per no deixarla més. Segurament no va ser pas de cop, aquestes coses van fent el seu camí i un bon dia esclaten cap afora, però ja eren dins de la seva ment de molt abans de l’esclat.

12 Especial Shakespeare

Quan recorda la seva maternitat la Hipatia sent una mica de culpa perquè creu que ho hauria d’haver fet millor quan el nen era petit. Però els fills no venen amb un manual d’instruccions sota el braç i l’aprenentatge es fa amb el fer de cada dia. Pensa que potser li va causar malestar fent la vida de parella que va triar, com si el traís, perquè ja hem dit abans que el company no tenia vocació de pare i la convivència era complexa. Malgrat tot, l’amor de la Hipatia pel seu fill sempre ha estat ben present a la seva vida, és un amor incondicional, com ho és sempre l’amor d’una mare envers el fill. La relació de mare i fill sempre ha sigut ferma, fluida, però no sempre fàcil. El noi tenia (i té) un caràcter difícil, amb un certa agressivitat verbal quan s’enfadava. A la Hipatia li semblava notar una certa frustració amb les reaccions del xicot i se’n sentia culpable. Potser si... Fins que tot d’una va entendre que cadascú ha de fer el seu camí, ha de cometre el seus propis errors, tal com ella ho va fer. I deixar que un fill s’equivoqui i pateixi no és cosa senzilla perquè l’experiència ens diu què passarà, tot i que de vegades passa alguna altra cosa no prevista. La mare ha de deixar que el fill voli, s’enlairi i quan caigui deixar que n’aprengui i torni a alçar el vol. Hipatia es va jubilar, després d’una llarga vida laboral i, aleshores, es va poder dedicar a coses que ella no sabia que podia fer: formar part d’un grup de dones que treballaven per la Igualtat i que organitzaven projectes juntes, escriure alguna cosa més que els treballs que va fer per la Universitat i d’altres activitats interessants. Podríem dir que es va regalar una nova vida, com una segona joventut. Va començar a fer ràdio, tot i que ja n’havia fet de jove, quan es va separar. Feia un programa sobre cinema a una ràdio local que no escoltava ningú, però va poder fer moltes entrevistes a gent força coneguda

RELAT com l’Alex Casanovas, la Montse Guallar, l’Ovidi Monllor i d’altres. Si bé és veritat que el programa no era gens escoltat l’experiència que en va treure va ser molt positiva. I això li va servir per fer els programes de ràdio amb el grup de dones, tot i que aquesta vegada era amb mirada de dona i per a les dones. També hi ha hagut morts a la vida de la Hipatia. Per exemple, la de la seva iaia que vivia amb els pares i els germans i que va morir quan ella encara no tenia 20 anys. Després, molt més tard, van morir els altres avis amb una edat ja avançada. Però quan de veritat va sentir el dol va ser per la mort del seu pare que se’n va anar dolçament sense fer massa soroll, un pare no és un avi, per molt que s’estimi els avis. La mort de qui t’ha donat la vida t’acosta a la teva pròpia mort, a la teva finitud. Tot i que la relació amb el pare no va ser gens fàcil, ell un home autoritari i molt conservador i ella una filla amb moltes ganes de fer i dir la seva. I no només gent de la família ha anat morint pel camí, també hi ha amigues, amics, coneguts, conegudes. Quan la vida es va allargant la gent va desapareixen, allò que en diuen “llei de vida”. La mort forma part de la vida i dóna idea de cóm n’és de curta l’existència. La Hipatia ha sabut conservar les amistats de tota la vida, bé, no totes, sempre n’hi ha alguna que queda pel camí, però segur que les que es mantenen vol dir que tenen un fort lligam sentimental, amical. És una bona amiga dels seus amics i amigues. Al llarg del temps el grup s’ha anat engrandint perquè s’han anat fent parelles i aquestes han anat tenint fills. Una petita tribu que a ella li agrada tenir el més unida possible. També li agrada molt cuinar i quan té gent a casa encara més. Fa plats nous i manté algunes especialitats, perquè s’ha especialitzat, per exemple, en l’arròs a la cassola , el fricandó, la pasta feta de mil

maneres. El que fa molt a casa seva és menjar senzill, sa, planxa, forn, molta verdura, molta amanida. El seu company també s’hi ha aficionat i entre tots dos fan un bon equip a la cuina. Els viatges han format part de la vida de Hipatia des de ben joveneta. Quan tenia poc més de 25 anys va fer un viatge a la India amb la germana petita, totes dues a veure món, va ser tota una experiència. Amb el company de vida han fet viatges meravellosos per tot arreu, anant de càmping quan recorrien Europa o agafant avions quan els viatges eren més lluny, com ara al Perú on va veure el Machu Pichu majestuós i mil•lenari. És veritat que veure i viure món obre la ment i l’esperit, ella així ho pensa, n’està ben convençuda. A la feina també havia fet viatges, convencions en deien. Una vegada els van portar a Euro Disney, com si fossin canalleta menuda, un altre any a Cancún, a Nova York. Es podria dir que la història de la Hipatia no és gens avorrida, oi?. El company de vida també li ha donat algun ensurt. Fa pocs anys li van diagnosticar càncer, aquesta enfermetat que ara ja no fa por però que no fa tant era mortal. Va estar força greu però es veu que encara no era la seva hora i la Hipatia encara pot gaudir de la seva companyia. La vida d’aquest home donaria també per una altra història. Ell va viure molts anys a un país sud-americà on hi va anar de petit amb el seu pare i la dona del pare. Hi va viure tota la joventut i part de la maduresa. S’hi va casar, va tenir fills, es va divorciar, es va tornar a casar i, finalment, quan el país anava de “capa caiguda” va tornar a Catalunya, on havia nascut. Va ser aleshores que es van conèixer amb la Hipatia. Bé, no immediatament perquè ell estava casat quan va tornar però va enviudar i llavors sí, la Hipatia va formar part de la seva existència.

Planeta Lletra

De tot plegat ja fa ara una pila d’anys. Unes amigues d’ella li van dir fa poc que no n’haguessin donat ni un duro per aquella relació...però més de 20 anys després encara estan junts. Per tant, la predicció de les amigues va ser errada. La Hipatia no es pensava pas que aquesta segona joventut seria tan intensa o més que la primera, perquè des que es va acabar la feina i es va jubilar, no ha parat. La seva vida és ben activa, plena de coses interessants per ella, amb activitats que l’ajuden a aprendre cada dia i li donen moltes satisfaccions.

mirada, a pensar diferent, a analitzar el que té al davant i el que no és tan evident. No va ser fàcil treure`s la carrera treballant tot el dia, amb la feina de casa i la cura del fill, anant a la Universitat gairebé cada dia. Però ho va aconseguir i, sobretot, va aprendre molt. Ella pensa que tothom hauria de passar per aquesta experiència a la vida, perquè té clar que per a ella hi ha un abans i un després d’això. Ben segur que tampoc va ser casualitat estudiar aquesta cosa que ningú entén, que tothom pregunta per què serveix i que miren a la persona com si es tractés d’una “rara avis”.

De vegades, poques, mira enrere per veure el camí que ha fet i se sent satisfeta, tot i que hi ha coses que no tornaria a fer. Però ben mirat, ella n o seria qui és ara si no hagués viscut el que va viure, fent el que va fer, sentit tot el que va sentir, tant les coses bones com les que no ho van ser. La Filosofia l’ha ajudat a tenir una altra

Filosofar és quelcom que fem les persones, ens en adonem o no. Ser filòsof o filosofa ja és una altra cosa i no pas per a tothom. Ella creu que no ho és de filòsofa, malgrat haver estudiat aquesta especialitat, pensa que qui ho sigui ha de deixar empremta del que ha anat pensant al llarg de la vida, com ara ho va fer Hannah Arendt o María Zambrano.

14 Especial Shakespeare

RELAT Sembla mentida que una història tan curta pugui resumir quasi tota una vida, potser és mèrit de qui escriu per saber sintetitzar i explicar només allò que cal. No és pas una dona “glamurosa”, més aviat és d’allò més comú, però com ja he dit al principi és el que es pretenia, comtar una vida ben normal i quotidiana. No, aquesta Hipatia no és pas la Hipatia d’Alexandria, la filòsofa neoplatònica grega, que va destacar i ensenyar matemàtiques i astronomia, membre de l’Escola neoplatònica d’Alexandria. Mestre de Sinesi de Cirene, d’Hesiqui d’Alexandria i d’Orestes. Filla de l’astrònom Teó. Va escriure sobre geometria, àlgebra i astronomia i va millorar els primitius astrolabis. De fet, potser tampoc la protagonista es digui així. Però la història es ben real, d’una dona de carn i ossos, una vida normal. També és un petit homenatge a la Hipatia filòsofa, la d’Alexandria vull dir. Com es pot veure hi ha molt d’amor a la Filosofia en aquest text. Tot i l’anonimat no és pas una vida buida o mediocre, ben al contrari, és interessant i fins i tot divertida en alguns aspectes. Quan la Hipatia recorda ara els amors que van quedar enrere comprèn perquè va passar així i no d’una altra manera. L’Amor és molt més que la passió, que el sexe, que el desig,

perquè és el sentiment més desinteressat i més noble, potser el més semblant a l’amor platònic que va estudiar en el seu moment. Plató també forma part de la seva vida i de les seves lectures, és un ideal però que toca l’ànima, la fa sonar com sona l’arpa quan toquen les seves cordes. Qui li havia de dir a aquella noieta de 13 anys que van treure d’escola, que van apartar del món del Coneixement, que quan seria gran (bastant gran) podria fer el que no li van deixar fer de petita, estudiar. La vida és una capsa de sorpreses. A la Hipatia d’avui li arribarà la mort algun dia, que tardi tot el es pugui, però li arribarà, perquè totes les històries, com totes les vides, tenen un començament i un final. Amb la serenor dels anys pensa que no té por, no en tindrà quan arribi la seva hora. Tot i que veu com la gent gran, més gran que ella, no vol pas marxar, ben al contrari, lluiten tant com poden per allargar la vida. Com ho està fent ara la mare d’ella. Aquesta mare quan li va morir el marit es pensava que no podria aguantar aquell dolor de l’absència, però ho va fer, perquè l’impuls de viure és molt fort. La vida de qualsevol persona mereix un parell de folis, potser més. Tots hi tenim coses a dir, coses per ser escrites i llegides.

Lectura recomanada

Shakespeare.

Versions a peu d’obra Trad. Joan Sellent Traduir no és fàcil. Traduir un autor de la riquesa i exigència formal de Shakespeare és una tasca admirable. Convertir unes obres escrites fa 400 anys en l’anglès d’aquell moment, en unes obres que entenguem i gaudim en català avui és el que fa Joan Sallent.Una bona manera d’aproximar-se al gran dramaturg. A banda es clar, d’anar-les a veure al teatre.

Planeta Lletra

Hapiness is a cigar Dies abans m’havies confessat que la mort t’atreia com un mirall obscur, que la vida et semblava sense sentit, que no entenies què hi feies al món i que et creies amb tot el dret a deixar-lo quan volguessis. Sandra Cabrespina M'agraden les històries. Llegir-les, escoltar-les, veure-les al cine o a la televisió. De tant en tant també intento escriure-les. Algun cop m'ensurto.

Avui, mentre endreçava, he trobat unes fotos velles. De sobte, m’han vingut moltes ganes de fumar. Els carrers són deserts. L’estanc de la cantonada és tancat per vacances, però el bar és obert. Surto amb un paquet a la butxaca i m’assec a un banc de la plaça, l’únic on hi ha una mica d’ombra. Cap a l’esquerra, al fons, puc veure la silueta del vell Burriac. Faig dues calades i em poso a tossir. El sabor és agre i em rasca a la gola. Des d’aquella nit mai he tornat a fumar un cigarret sencer. Recordes el paquet de Peter Stuyvessant que en Marc va robar a la seva germana? Eren uns cigarrets llargs, delicats, segurament pensats per a un consumidor femení, però a nosaltres ens van semblar exòtics, refinats. Ens en vam fumar uns quants aquell vespre, entre les runes del castell, mentre parlàvem de la vida i de la mort, de l’amor i de l’art, de dubtes, rebel•lies i pors. Teníem entrepans, una xibeca, els cigarrets, i una nit per davant tota per a nosaltres, amb els estels per sostre. Jo pensava que allò era la felicitat. “Ser o no ser: aquest és el dilema:

16 Especial Shakespeare

si a l’esperit li és més noble sofrir els cops i els dards de l’ultratjant Fortuna, o armar-se contra un mar de sofriments” Tu recitaves enfilat al mur i, en Marc i jo, escoltàvem seriosos, sense deixar de beure i de fumar. “Morir, dormir, i potser somniar....” Ens arribava la teva veu adolescent tan agradable com l’escalfor de la cervesa dins el cos. Tan inquietant com totes les coses que no sabíem expressar. “...aquest és el destorb: perquè els somnis que habiten en el son de la mort, un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal, ens imposen respecte, és aquesta la causa que fa que les desgràcies durin tant.” No vas continuar. Aplaudíem, en Marc i jo, mentre tu feies que saludaves, llavors vas fer un saltiró grotesc. No recordo cap crit. Només que ja no eres a dalt del mur. No aconseguíem veure’t enlloc amb les nostres tristes llanternes.

RELAT En Marc va anar a buscar ajuda, corrent muntanya avall, mentre jo cridava des de dalt fins a perdre la veu, no sé quanta estona. Després preguntes, plors, abraçades tristes, un taüt de fusta clara. El teu taüt.

Dies abans m’havies confessat que la mort t’atreia com un mirall obscur, que la vida et semblava sense sentit, que no entenies què

hi feies al món i que et creies amb tot el dret a deixar-lo quan volguessis. Que la vida era absurda. No et vaig fer gaire cas. A vegades dèiem coses d’aquestes, intentant posar paraules a sentiments esquius o intentant cridar l’atenció. Però vas afegir que es pot enganyar la pròpia por, que és fàcil, «―t’has de convèncer a tu mateix que no et llences al vuit, que només intentes una petita cabriola, una mica arriscada, i ja està». Segurament això va ser el que vas fer: seguir un impuls d’enganyar la pròpia por. Durant un temps vaig intentar convèncer-me que aquella conversa no havia existit mai, que me l’havia inventat. Després vaig mirar de creure que potser era una coincidència, com el fet que recitessis precisament el monòleg de Hamlet, que tot plegat era un trist i absurd accident, aquelles coses que passen i no s’hi pot fer res. Apago la cigarreta i decideixo llençar el paquet. Porta un rètol que diu que fumar mata. Somric amb tristesa. Decideixo que la propera vegada que torni a tenir ganes de fumar, compraré un paquet de Peter Stuyvessant mentolat, i m’acabaré un cigarret sencer en record teu, encara que em faci plorar i tossir. Després em perdonaré per no haver fet res per intentar treure-t’ho del cap i potser fins i tot et perdoni a tu haver-me deixat tan sol i haver-te perdut tantes coses. Però haurà de ser una altra vegada, ara encara em fa massa mal.

“El que va demasiado aprisa llega tan tarde como el que va muy despacio.” (Romeo y Julieta) Shakespeare

Un lloc turístic Carlos García Cádiz Carlos G. (Mataró, 1993), és estudiant d’arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També, dedica part del seu temps a escriure contes i relats de tota mena i per a tots els públics.

Planeta Lletra

El poble, de la nit al dia, s’havia tornat un lloc d’interès turístic, amb la corresponent bogeria que això genera en la seva població. En aquells temps, tota mena de comerciants van sortir al carrer. I venien, i tant, si venien. I a més, a preus desorbitats. ¬—Cinc euros un paraigües! —es podia sentir cridar als tenders—. Deu, en cas de pluja.

18 Especial Shakespeare

Va ser per aquests volts, que va aparèixer un venedor senzill. Venia aigües i paraigües sempre al mateix preu (un preu assequible és clar). Fet pel qual, no van tardar en acusar-lo, els altres comerciats, de competència deslleial. En conseqüència, aquell bon home va veure’s forçat a tancar. Ningú al poble va assabentar-se mai que no l’havien odiat pas per deslleial, sinó per ser honest.

RELAT Les vídues negres, l’amant voluntariós o el xofer malintencionat Vaig ser el seu xofer. Quan el vaig conèixer només necessitava els meus serveis un cop per setmana. Sempre demanava anar a les mateixes adreces: uns palauets als afores de la ciutat. David Garcia Del plaer de la lectura he fet el salt a l’escriptura. De seguir els camins invisibles de l’escriptor he passat a dissenyar els meus senders per a que d’altres els descobreixin i s’enxarxin, es perdin o es trobin en noves cruïlles

Estareu d’acord amb mi: a aquells que no se’ls hi coneix cap feina, per poc bé que naveguin, en tenim prou per pensar que gaudeixen d’una bona vida. És el cas d’un home al qual vaig tenir el plaer de servir i no se li coneixia cap altra obligació que la de passejar amunt i avall, vestir-se bé i dir galanteries a les senyoretes. L’anomenàvem el Príncep. Era admirat per tothom però ningú no en sabia res, de la seva vida. No és que fos un home callat, ans al contrari, amb tothom parlava, però mai ho feia d’ell mateix. Floristes, pastissers i joiers estaven encantats amb les seves visites. Era estimat per la generositat de les seves compres i tothom es preguntava qui debia ser la destinatària de tants regals preciosos. El Príncep era alt i fort, de cabell ros ondulant, pell clara i llavis encisadors. Els ulls trasmetien el que el Príncep no deia, amagaven la vitalitat continguda d’aquells que guarden secrets excitants; prometien vivències impossibles per a la resta de mortals que fèiem de personatges secundaris en la

seva obra. Els seus ulls encantaven. Vaig ser el seu xofer. Només em volia a mi, per la meva discreció i, més endavant, per la meva velocitat per anar d’un punt a un altre. Quan el vaig conèixer només necessitava els meus serveis un cop per setmana. Sempre demanava anar a les mateixes adreces: uns palauets als afores de la ciutat. Quan passava la setmana en un dels palaus, l’havia de recollir allà mateix i portar-lo al següent, on hi passava una setmana més. Un cop passaven els dies, tornava a agafar el seu bagul de fusta i cuir, el feia carregar al carruatge i passava una setmana més en un tercer palauet. Pel camí em demanava passar per ciutat, on hi comprava un ram de flors, peces de roba per a senyora i dolços de xocolata o de flor de vainilla. En acabat, continuàvem el viatge fins al palauet que toqués, s’acomiadava de mi i em deia, tot i que jo ja ho sabia de bell antuvi, quan l’havia de tornar a recollir. Un dia, assegut al meu carruatge esperant algun passatger, va presentar-se

Planeta Lletra

un criat sol•licitant els meus serveis. Em va fer anar –quina sorpresa– a un dels palauets del Príncep. Aquest cop, però, no em va rebre el meu client, sino una noia de bellesa aclaparadora que no havia vist mai. Vaig pensar que era la dona del Príncep. M’havia fet cridar per preguntar-me on eren aquells llocs tan llunyans on anava el seu espòs. –Són uns palaus tan majestuosos com aquest que vos habiteu. –I quants diu que n’hi ha, d’aquests majestuosos palauets? –N’hi ha tres, comptant aquest mateix, i en tots ells hi deixa regals i precioses joies que compra a ciutat –vaig afegir per fer veure que era un home de confiança per al meu client–. De ben segur que el Príncep estima a la seva mare i germana tant com a vos. –Oh, si. A sa mare i a sa germana, diu? I tant. La dama, bella com ella sola, em demanà que guardés en secret la nostra trobada. –No m’agradaria que el meu espòs pensés que sóc gelosa de l’estima que sent per la resta de dones, vull dir, de la seva estimada mare i germana, com vostè tan bé ha dit. I així va ser com va anar la conversa i com la meva professionalitat i confiança amb la família quedava consolidada. En passar uns dies, un altre emisari es va presentar al costat del meu carruatge per fer-me saber que es sol•licitaven els meus serveis –quina sorpresa– en una altre dels palauets del Príncep. Aquell cop em va rebre la seva germana, la dama més bella que mai he vist. De pell fina com la seda. Encisadora. –I dieu, bon home, que mon germà complau la nostra mare i la seva dona tant com a mi? –Així és. Podeu despreocupar-vos.

20 Especial Shakespeare

–Així em deixeu més tranquil•la. Ara, us agrairia que m’asseguressiu que la nostra conversa quedarà entre nosaltres. No voldria que mon germà es veiés en l’obligació de robar temps a la seva esposa per visitar a sa germana. I així va ser com segellava de nou la meva confiança amb la família. Al cap de pocs dies un altre criat va arribar a ciutat buscant els meus serveis – quina sorpresa– en el tercer dels palauets del Príncep. La noia, d’una bellesa mai vista per home, em va rebre del llit estant. Patia d’una malaltia que la enfonsava en una melangia tan profunda que només amb la presència del seu estimat fill podia reviscolar i és quan es sentia plena de vida. –I diu que tracta bé a la seva esposa? I, a qui més visita? –Se l’estima amb bogeria, d’igual forma que a sa germana. Pot estar ben tranquil•la, senyora meva. El seu senyor fill es desviu per totes tres dones de la família. –Ja m’ho imagino... aquest fill meu té molt d’amor, per donar i per vendre. Només pateixo perquè sempre amunt i avall, per complaure a totes tres, l’acabarà desgastant. Mai vaig esmentar al Príncep cap de les tres converses, tot i això, alguna cosa va canviar en els costums del meu client. En qualsevol moment enviava un criat a ciutat per fer-me anar immediatament a buscarlo. El trajecte s’havia de fer amb la màxima rapidesa i la visita a ciutat era a corre-cuïta. Ja no tenia temps per afalagar les botigueres. Comprava, compulsivament, les joies més cares i els vestits més luxosos. I corria d’un palau a l’altre i en sortia esfilagarsat de tanta activitat que li exigien les parentes. La meva discreció mai em va permetre preguntar-li res. Tampoc ell badava boca. En poc temps van sortir clarianes en el seu

RELAT cabell ros. La pell fina s’esquerdà, seca i torrada pel vent que la cremava travessant camins a tothora. Els músculs, que tant admiraven les noies de ciutat, van desaparèixer i es va fer visible una ossamenta angulosa que feia por. Els ulls van deixar de prometre grans nits de seducció, aventures en terres llunyanes, menjars exòtics. Els últims cops que va demanar els meus serveis no sabia on anar. Se’l veia caminant amunt i avall, pels camins polsegosos, amb la mirada buida i perduda. No reconeixia ningú. Una matinada freda, un grup de nans de circ se’l van trobar mort al camí. La notícia

es va escampar ràpidament per la ciutat. Tothom en parlava per les cantonades: d’aquella conversa, de les seves compres, de la seva fortalesa i joventut. Sempre més recordarem el Príncep com un home afortunat. El van fer enterrar al cementiri de la ciutat, en un mausoleu circular i coronat per un conjunt escultòric que representava un home somrient, de mirada jovial. El rodejaven tres dones, que feien rotllana al seu voltant, agafades de les mans, escrutant amb la mirada l’home que mantenien presoner. Descansi en pau.

Promesa enterrada Le sonaba el apellido pero no podía recordar de qué. Nada relacionado con las investigaciones nocturnas, contra camellos y mafia, a las que David estaba acostumbrado. Al ver la foto, el hombre demacrado que tenía delante podía ser cualquiera Miguel Ramírez Moriche

Planeta Lletra

Veo la ciudad como un nido de monstruos a los que alimentar. La tarea es muy sencilla cuando solo tienes que facilitarle a los personajes las víctimas y que ellos te sorprendan de maneras que ni uno mismo puede imaginar. Porque la imaginación no llega tan profundamente como el monstruo que todos tenemos dentro.

<<...Y ahora vemos que llega a la gala de los premios Gaudí la actriz Svetlana Kozlov acompañada de David Fernández, su guardaespaldas. Esta es la primera aparición de la rusa después de sufrir un incidente que la ha apartado meses de las pantallas. Además, también queremos recordar que, desde el ataque sufrido por la actriz, se rumorea que tiene una relación algo más que profesional con David Fernández, así que no sabemos si la acompaña en calidad de guardaespaldas o de pareja...>> David volvía a Mataró a toda velocidad de la gala, pensando en lo poco que le gustaba dejar a Svetlana sola, en su fría habitación del Hotel Vela. Ella había insistido y él no pudo decirle que no. Ambos sabían que lo suyo no llegaría a buen puerto y que, poco a poco, se iban distanciando el uno del otro, con pequeñas situaciones como aquella.

22 Especial Shakespeare

Nada más llegar a su piso, mientras se preparaba para una salida nocturna, David encendió la tele y puso el canal de noticias. <<…recordamos que Svetlana Kozlov ha sido vista hoy en la gala de los premios Gaudí. Parece ser que no se había recuperado completamente del incidente y esta noche, al llegar a su habitación, no ha aguantado más y se ha quitado la vida. De momento no sabemos cómo pero todo apunta a una sobredosis. Les seguiremos...>> ¿Sobredosis? Eso no era posible y David lo sabía. Svetlana apenas bebía y se oponía completamente a medicarse contra la depresión porque las pastillas minaban su poder interpretativo. David corrió hacia su moto y volvió a Barcelona. Entre periodistas, junto al cordón policial, dijo quién era y los mismos policías

RELAT lo dejaron pasar para tomarle declaración. Contestó a las preguntas de rigor y, nada más acabar, le preguntaron si era posible que Svetlana se suicidara. —De ninguna de las maneras ---contestó David. —Encontramos ésto junto al cadáver ---le dijo el policía, tendiéndole una nota dentro de una bolsa transparente. ROMPISTE TU PROMESA —No sé de qué va todo esto ---dijo David, devolviéndole la nota. —A mí me parece bastante simple. Chica traumada y borracha deja una nota y... ---hizo un gesto con la mano en su cuello---. Igualmente, le aconsejaría que no fuera por ahí haciendo preguntas ni moviéndose en el entorno de la fallecida. La prensa quiere culpar a alguien. Si se pone en el punto de mira, lo culparán de esto. <<...vemos salir a David Fernández del Hotel Vela. Como pueden ver los espectadores, hay una avalancha de preguntas sobre él. ¿Señor Fernández, le dio usted las pastillas? ¿Bebieron juntos? ¿Se fue con otro y por eso la mató? Eh, eh, eh, señor Fernández, tranquilo. Vemos-como-el-señor-Fernández-seabre-paso-a-empujones. Graba aquí, graba, antes de que se vaya. Y, televidentes, David Fernández se fue entre golpes, ¿es este el comportamiento de un culpable?>> Antes de salir del hotel, David Fernández usó sus habilidades para colarse en la sala de cámaras del hotel Vela. Otro cualquiera no lo hubiera conseguido pero él

no es una persona normal. Él es, al que la prensa llama Capucha Verde, un vigilante que lucha contra la delincuencia en las calles por las noches. Además, tiene un amigo en la policía. En los escasos cinco minutos, en los que ha estado buscando la grabación de las cámaras de seguridad de esa noche, le ha dado tiempo a enviarle el vídeo por mail a Oriol, su contacto con la policía. El informático es rápido y le informa en cuanto David le coge el teléfono: —Vaya, vaya, tienes una buena montada. Tengo que decirte que he encontrado a un sospechoso, alguien que no encaja en el perfil del Hotel Vela. Te he enviado la foto al teléfono. Su nombre es Óscar Marín. ¿Te suena? Le sonaba el apellido pero no podía recordar de qué. Nada relacionado con las investigaciones nocturnas, contra camellos y mafia, a las que David estaba acostumbrado. Al ver la foto, el hombre demacrado que tenía delante podía ser cualquiera aunque… aquellos ojos, podía recordarlos tan vívidamente como si volviera a tener dieciséis años. La última vez que lo vio, se llamaba Alberto Marín. INFORME POLICIAL NOMBRE: Alberto Marín ESTADO: DESAPARECIDO NOTAS: La última vez que se le vio fue el 12/10/2003. Su mejor amigo afirma que estaba retenido en Can Fábregas. Al ir, no había rastro de él ni indicios de secuestro. Sin más pistas.

Planeta Lletra

Por un momento, David pensó en enfundarse el traje de vigilante pero pensó que aquello sería mejor hacerlo por él mismo, a cara descubierta. En Can Fábregas no estaría Alberto porque ya estaba derrocada, así que tenía que estar por las cercanías. Y lo más parecido era una vieja fábrica en calle Goya. Nada más saltar la valla, escuchó un chasquido. —Has venido antes de lo que me esperaba, David ---le dijo Alberto saliendo de las sombras, sujetando una pistola---. Has mejorado tus habilidades detectivescas. Alberto Marín solo pudo poner cara de terror al ver que David saltaba sobre él. La pistola se disparó y ambos rodaron por el suelo. —¡Es tu culpa todo lo que hice, David! -gritó Alberto-. Todo lo que ha pasado es culpa tuya. Me prometiste que vendrías a por mí. Me abandonaste. No sabes por lo que he pasado. Lo que él me ha hecho. Las

24 Especial Shakespeare

cosas que me obligó a hacer. No te lo puedes imaginar, David. Tu mente no puede llegar a esos extremos. ¿Y luego te veo pavoneándote con esa rusa? No, amigo, no. Tenías que pagar por tu traición. —Fue la policía y ya no estabas. Me dijeron que no había ni rastro. Me tomaron por loco, Alberto. —¿Ahora que ya me he vengado, quieres que confiese, David? -dijo sonriendo-. Le obligué a tragar cada pastilla. Disfruté verla convulsionar hasta que su cuerpo se paró —David notó el cañón de la pistola en su estómago—. Y, ahora, amigo mío, te vas a levantar y me vas a dejar espacio. —No voy a dejar que te vayas así como así, Alberto ---dijo David, levantándose y dando unos pasos hacia atrás---. Pagarás por lo que has hecho. —Yo creo que no, amigo mío. El único que paga en las tragedias es el protagonista. Entonces, todavía tumbado en el suelo, Alberto se llevó la pistola a la sien y apretó el gatillo.

RELAT Sólo un fantasma hambriento La desértica página se iba tiznando de trazos enérgicos, rompiendo aquella nívea pureza con caprichosas manchas de tinta. Y el hilo de la pluma, poco a poco, descubría una nueva melodía.

Óscar Navas Es consciente de la magia que encierran los sueños, de la importancia de las palabras y de los maravillosos mundos que pueden surgir de la punta de un simple lápiz. Por eso escribe...

La pluma reposaba sobre el escritorio, inerte. El silencio que flotaba a su alrededor la mantenía muda, sin gracia alguna. En esas circunstancias parecía frágil, inofensiva, un apéndice muerto. Sin mano que la asiera, no era más que un simple cadáver de punta afilada. Un despojo de algo que una vez socorrió a aquel que quiso volar. Contemplarla en esa quietud era caer rendido a sus encantos. Su imagen siempre acudía a mis pensamientos y tamizaba mis fantasías. Mi compañera de noches en vela. Su delicadeza se incrustaba en mi mente con la fuerza de un aguijón, que dolía y, a la vez, calmaba el espíritu. Como ese amor que grita heroico en las entrañas y también desgarra. Que se teme y, a la vez, se desea... Y entonces esa chispa aparecía entre las tinieblas de mi intuición y me seducía. Como un relámpago en mitad de la noche, su hálito me incitaba a cogerla con el corazón acelerado. Cuando estaba lejos,

me faltaba el aliento. Cuando la poseía, no existía el tiempo. Lo que antes era una pausa infinita, se convertía entonces en una agitación incesante. La desértica página se iba tiznando de trazos enérgicos, rompiendo aquella nívea pureza con caprichosas manchas de tinta. Y el hilo de la pluma, poco a poco, descubría una nueva melodía. Una música oculta en lo más profundo que explotaba como las violetas en primavera; que revelaba el inicio de una nueva travesía. De un tirabuzón de mi puño surgía un mar de aguas embravecidas. Con un nuevo remolino, las olas superaban la cubierta de la nave arrasando con todo lo que se interponía en su camino. Y un volteo más, y la gavia quedaba rasgada de arriba abajo por el ímpetu del temporal. Un indomable viento arremetía contra la mayor y arrancaba el mástil. La espuma pesaba como el plomo. La lluvia cortaba con afilada fiereza. Y aquellas criaturas que sufrían el azote de la

Planeta Lletra

tempestad se convertían en ilusos ratones, incapaces de presentir lo que la siguiente página les proveería. Solo tragaban agua, oraban a Dios y lloraban sus llantos como mortales asustadizos. Marionetas mecidas por las musas en una danza de pluma y mano en la que toda alquimia era posible. Embarcado en aquella salvaje tormenta, la nave se hacía ingobernable, y quien removía los mares con sus letras se resistía a detener su arrasador avance. Si todo aquello no existía en realidad y era fruto de una mente sedienta, debía seguir bebiendo de aquel almíbar. Y así, el torrente que salía a borbotones de la pluma era esa ilusión que nublaba mi vista. Que destilaba aquella esencia intangible para hacerla palabras y llevar a otros a elevarse. Pluma y vuelo de nuevo. Hechizo y magia desatados.

26 Especial Shakespeare

Pero muchos eran ya los años que habían ardido, y el frío de la muerte no tardaría en apoderarse del cuerpo del escribiente. Ese temor a dejar una pluma marchita en una mano muerta, a que lo escrito quedara inacabado, pesaba como el lastre más perverso. Entonces las palabras dejaban de embestir con saña el casco. Flaqueaban. Caían exhaustas por la borda y se hundían en oscuridad y turbulencias. El naufragio se extendía más allá de la página y anegaba también el escritorio. Las dudas ahogaban como las gélidas aguas del mar y el impulso que una vez movió la mano con firmeza, ahora trataba de mantenerla a flote, lejos de los temblores de la expiración eterna. Y aquella bella mentira del juego del “no existir” parecía empezar a desvanecerse y se embarrancaba en el peor arrecife

RELAT existente: el de la desesperación. Aun sabiendo que aquella quizás sería mi última travesía, pues la muerte no esperaría mucho, mantenía los ojos despiertos. Si el cansancio intentaba apresar mi razón con sus cabos, el sueño debía mantenerse vivo. De nada importaba si el sol moría mañana. No quedarían muchas más noches de insomnio. En aquel instante, todo era tempestad. Y así me dejaba sumergir por ese torbellino que me llevaba de la mano a las profundidades de la ensoñación; con el frío calando hondo y el miedo emergiendo poderoso entre la marea. Y justo cuando más siniestra era la tormenta, cuando las olas de la incertidumbre azotaban con más virulencia al náufrago de pluma, la isla salvadora aparecía en el horizonte. La suavidad del sueño acudía redentora para calmar las aguas y mostrar tierra firme. Acunando la pesadilla. Llevándome a un lugar al que llamar hogar. Un puñado de palabras que no se clavara como espinas. Que flotaran con la misma harmonía de las aguas mansas. Una hoja empapada en tinta que destilara lo que el corazón y la sangre no habían podido acallar, que invitara a quien leyera aquellas líneas a seguir soñando.

Pues cuando la muerte alcanza al escribano, lo dormido revive en lo escrito. La página deja de estar anclada en el tiempo y pertenece a la eternidad. ¿Y quién necesita resurrección cuando las palabras son recordadas para siempre? ¿Quién muere cuando el alma ha dejado plasmada la esencia del perfume más delicado? ¿Quién es capaz de vivir sin ilusiones? Yo, que pude no existir, que quizás fui una casualidad o un simple ladrón de palabras, perseguí aquellas visiones para recluirlas en papel. Poco importa quién esgrimió la pluma, quién siguió la madeja del sueño, quién descorrió el telón. Sólo escuché esa voz que susurraba y atrapé los espíritus antes de que se disiparan en el aire. Todas aquellas mentiras, todos aquellos retazos, fueron amor y locura, venganza y ambición. Corazón descubierto, tripas ardientes. Hadas de un bosque en verano, brujas proféticas, reyes codiciosos y olas en mares lejanos. Pues si la vida es una ilusión, la Humanidad necesita del alimento de los sueños. Y si la muerte es el fin de todo, yo deseé vivir para siempre... Y fui un náufrago buscando salvación en noches tenebrosas... Un perseguidor insaciable de quimeras invisibles... Sólo un fantasma hambriento...

“La vida es un cuento contado por un idiota, lleno de ruido y de furia, que no tiene ningún sentido” (Macbeth) Shakespeare

Soy Julieta Se llama Amparo, pero todo el personal de la residencia la llama ya Julieta, o Juli.

Montse Pérez

Planeta Lletra

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

—Coge unos caramelillos del cajón, Julieta —le dice Mario todos los días desde hace más de cuatro años, mientras ella le hace la cama—, que son de nata y fresa; de los que a ti te gustan. No se llama Julieta, pero ya no le contradice. Se llama Amparo, pero todo el personal de la residencia la llama ya Julieta, o Juli. Al principio gastaba sus energías intentado que se reconociese su nombre pero cuanto más insistía en ello, más divertida resultaba a todos la situación, hasta que un día se dio cuenta de que, en realidad, no le importaba, porque su nombre, herencia de su abuela, siempre le había resultado horroroso y, además, si a ese hombre, que tan bien la trataba, le hacía feliz que ella se llamase Julieta, pues Julieta sería. —Ten, Julieta, hoy he ido paseando hasta la pastelería y te he traído media docena de trufas para que te las comas esta noche mientras ves la tele —le dice complaciente el anciano. —Mario, le tengo dicho que no me traiga nada. Además, estoy a dieta —miente, deseando que llegue el final de la jornada y pueda sentarse en el sofá a disfrutar del momento.

28 Especial Shakespeare

—No digas tonterías, chiquilla. Eres la más guapa de aquí y, con las energías que gastas cuidándonos, tienes que alimentarte bien. Y ese halago le hace pensar en los más de veinte quilos que le sobran, y recuerda como se fueron instalando en su cuerpo, mientras la depresión consumía todo su ser y su estómago se dedicaba a consumir todo lo comestible que se ponía por delante. «No, Julieta, no, no empecemos… No le des más vueltas, ninguno de los dos se lo merece: uno, que no vaciló un instante ante la idea de dejarte aquí con tu hijo y aprovechar la primera oportunidad que se le presentó para largarse a trabajar donde Cristo perdió el zapato, pero donde él encontró una nueva familia, y el otro, que apareció cargado de esas ganas de amar que tú ya no tenías, y te las contagió, para luego, arrepentido de su arrebato, bajar el telón y dejarte de espectadora de una obra inconclusa. No, Julieta, no, no les necesitas, a ninguno, a ningún Romeo de pacotilla. Te necesitas a ti, ¡no vuelvas a ausentarte!» —¡Felicidades, Julieta! —la recibe hoy Mario cuando entra a dejarle el paquete de lavandería. —Que no es mi santo… —responde

RELAT ella, que ya esperaba la felicitación. —Para mí sí lo es —y de un cajón saca una pequeña bolsita que contiene un colorido pañuelo de lunares. —Don Mario González D’Angelo — pronuncia haciendo una pausa después de cada palabra y apuntándole con el dedo—: le tengo dicho que las empleadas no podemos aceptar regalos de los residentes —le refunfuña simulando estar enfada, porque, realmente, lo que siente es un enorme agradecimiento. Sabe que, se llame Julieta o se llame Amparo, será el único regalo que recibirá el día de su santo. —Nadie tiene por qué enterarse si tú no lo dices… Acéptalo, mujer, yo no tengo a nadie a quién comprarle cosillas, y tú te lo mereces. Nos cuidas bien, y siempre traes esa media sonrisa que se me antoja la de un ángel.

—Pero qué cosas dice… —y sin poder evitar ruborizarse, acepta el detalle. —Llevas unos días triste, Julieta. Algo no va bien…—le dice Mario meneando la cabeza mientras ella le sirve un flan, de postre. —… —Julieta, sorprendida ante esa observación, no es capaz de articular una respuesta y reacciona con un leve encogimiento de hombros, asumiendo que ese hombre es la única persona de su entorno que se ha dado cuenta de que algo le sucede. Porque la verdad es que sí: está triste. Está triste porque su hijo ha desplegado las alas y se marcha a vivir a Londres; está triste porque el peso de los años ha caído sobre su padre y le impide subir los cinco pisos donde vive con ella, y ha decidido volver al pueblo, a casa de su hermana, y está triste porque ya

estaba sola, pero ahora, además, se quedará sin compañía.

Planeta Lletra

—¡Feliz día de Sant Jordi, Julieta! — saluda eufórico Mario. —Igualmente. Con lo que le agradan a usted los libros hoy va a disfrutar porque, además, hace un día precioso para ir a ver las paradas. —Como me imagino que no vas a poder ir, ¿quieres que te traiga algún libro? —¡Qué va!, si yo no tengo tiempo para leer, ya me gustaría… —le responde sin admitir que, realmente, sí lee, pero su lectura se limita a las revistas del corazón. Julieta sale de la habitación esperando impaciente a que, durante la mañana, se produzca el aviso de la recepcionista informándola de que la requieren a la entrada y, al bajar, encontrarse con un repartidor que le entregará un enorme ramo de rosas blancas que, este año, supone que será de cuatro docenas y, como en los tres anteriores, vendrá sin tarjeta. Al día siguiente, ni siquiera pasa por el vestuario a ponerse el uniforme: se va directamente a la habitación de Mario. Ya lo sabe… Al bajarse del autobús ha mirado

30 Especial Shakespeare

hacia su ventana buscando ese saludo al que está acostumbrada, pero hoy la persiana permanece bajada. La que era su habitación ahora está vacía; vacía de él, vacía de su vida. Percibe el olor característico a desinfectante que despide a los que se van y recibe a los que llegan. Sube la persiana y abre la ventana para que entre la claridad y la brisa del mes de Abril. Un rayo de sol llega hasta la mesita de noche donde una nota, enganchada a un libro, lleva escrita con impecable caligrafía dos palabras: “Para Julieta”. Y Julieta rompe a llorar. *** Julieta llega al final de su lectura, levanta la vista y, desde su jardín, contempla como el atardecer se posa sobre las aguas que bañan la ciudad. “… pues nunca hubo historia de más desconsuelo que la que vivieron Julieta y Romeo.”, con estas palabras concluye el libro que Mario le dejó hace dos años. Le dejó ese libro, le dejó sus cenizas pidiéndole que las arrojase al río Adige y le dejó una casa en las colinas de Verona desde donde poder custodiarlas.

RELAT Tirania Amb el suport de l’exèrcit i de les forces de l’ordre, tenim el dret legal i moral de lluitar contra el terrorisme domèstic i cap campanya, orquestrada des de fora el país, ens ha d’impedir fer-ho.

Núria López Garcia Escric des de l’adolescència i no crec que deixi de fer-ho. M’agrada llegir i tinc gustos molt eclèctics: des de la ciència-ficció a la novel.la negra passant per l’assaig o la poesia.

Ara que m’acusen arreu del món de convertir el meu mandat presidencial en un autèntic règim del terror i arreu sorgeixen testimonis que van acumulant falsedats davant dels ulls de l’opinió pública, vull defensar les meves accions i els seus motius polítics, que no són altres que els de garantir d’estabilitat del país i no permetre que s’enfonsi en l’extremisme i el caos. Des de l’estranger s’aixequen amb força veus que m’acusen d’emprar sistemàticament les desaparicions forçades de dissidents polítics com a eina per a reprimir qualsevol desafiament a la meva autoritat. Només des de ben lluny s’atreveixen a calumniar-me de forma tant rastrera. Ho diré ben alt i fort: No existeixen al país ni desaparicions ni tortures en nom de la lluita antiterrorista. Els qui em difamen res tenen a veure amb la nostra pàtria. He llegit amb indignació reculls de premsa on des dels diaris forasters que els hi donen suport asseguren tenir evidències de desaparicions forçades i tortures; impunement i descaradament asseguren que al país desapareixen tres o

quatre ciutadans cada dia i que això passa des de fa mesos. Per a mi i per al govern que presideixo seria una vergonya que clama al cel tolerar aquests fets, si aquests fets fossin reals i no invencions dels enemics de l’Estat. No contestar de forma ferma i contundent aquestes afirmacions odioses seria també deixar caure la vergonya sobre els nostres cossos policials i sobre l’exèrcit. Als qui hem d’agrair tots els dies perquè vetllen per l’ordre i fan complir la llei. Aquests casos dels que tant parlen els difamadors de la nostra pàtria són criminals i terroristes a qui les forces de l’ordre han detingut. Delinqüents que han confessat els seus crims. Tots ells han estat jutjats i en cap dels casos esmentats els informes mèdics a la presó han parlat de traces de tortura. Tot el sistema judicial del país hauria d’estar corromput, de cap a peus, per a haver pogut dur a terme les detencions de les que se’ns acusa: sense ordre del jutge, amb tortures a suposades presons secretes, amb la falsificació en la data d’arrest dels acusats –

Planeta Lletra

segons diuen els mentiders― per amagar les llargues setmanes que han estat detinguts i maltractats. Les acusacions contra aquest govern no tenen cap fonament i només cerquen sembrar dubtes dins i fora el país. Perquè també volen aconseguir que els nostres aliats s’allunyin de nosaltres, que no ens ajudin en la lluita antiterrorista que estem duent a terme contra els enemics interns, aquells que, amagats a les ombres, només esperen un moment de debilitat per fer esclatar una bomba a un mercat ple d’innocents o degollar-nos en un carreró desert. Les calumnies que han dit sobre mi i el meu govern s’enfonsen fins allò més baix, com ara acusar l’Agència de Seguretat Nacional de violar i torturar amb descàrregues elèctriques a adolescents de 14 anys, només per haver participat en una manifestació no autoritzada. Quin pare faria això al seu fill o a la seva filla? Cap en seria tan cruel. Per bé que tot pare sap que té el deure de guiar els seus fills, aconsellar-los i també té el deure de castigarlos si s’aparten del bon comportament que d’ells s’espera. Puc assegurar-vos que en el nostre país es compleix la llei amb contundència. Però amb justícia, i que cap persona és empresonada sense raó. Tots aquests testimonis que diuen tenir són mentida. Molts d’ells són delinqüents comuns que s’han volgut aprofitar de la credulitat estrangera. Els seus pares, les seves germanes i esposes

us ho poden dir, si els hi pregunteu. Feu-ho! Pregunteu-los-hi i us diran avergonyits que tot és fals, que la història que conten els seus familiars no és la veritat. No han fugit pas del país tement represàlies, sinó que són els enemics estrangers els qui els hi han pagat el bitllet d’avió per emigrar a Europa o Amèrica a canvi de les seves calumnies. Tots ells són covards que han abandonat la família: pares, esposes i fills, quan han tingut a les mans els diners convinguts per la seva traïdoria. Vivim temps convulsos, poc temps enrere estàvem sota una dictadura i ara no són pocs els enemics interns i externs que volen arrabassar-nos el benestar que durament hem aconseguit treballant dia a dia. Els joves heu d’estar al costat dels vostres pares a les botigues i negocis per a tirar endavant el país i no manifestant-vos pels carrers. Feu servir les universitats per a estudiar i ser el futur brillant que espera de vosaltres la pàtria. Tenim un govern fort i un sistema judicial net de la corrupció que el corcava. Sortirem endavant i deixarem de ser un país en lluita els uns contra els altres. Amb el suport de l’exèrcit i de les forces de l’ordre, tenim el dret legal i moral de lluitar contra el terrorisme domèstic i cap campanya, orquestrada des de fora el país, ens ha d’impedir fer-ho.

(Monòleg de ficció basat en l’informe d’Amnistia Internacional sobre les Violacions dels Drets humans a Egipte –juliol 2016-)

“L’amor no mira amb els ulls, sinó amb l‘ànima.” (Somni d’una nit d’estiu)

32 Especial Shakespeare

Shakespeare

RELAT Somni d’una nit d’estiu Magda Pola Maseda Curiosa, observadora, sovint sorpresa del que passa al seu voltant. Atenta al que li expliquen, al que escolta o capta amb la seva càmera. Petites i grans històries que, de vegades són la base per a jugar amb les paraules, amb les estructures creant relats al voltant de dones, de nens, de famílies... on es barregen elements reals i de ficció. Fa dies que pensa en la seva amiga Helena, però no troba el moment de trucar-la, fins dilluns. Decideixen quedar per WhatsApp i concreten passar juntes la nit de Sant Joan. Fa molt que no es veuen i deleixen per posarse al dia...!!! Porta la coca de llardons de Can Falgueres i una ampolla de cava Gramona, li agrada com les bombolles acaricien el paladar i el toc suau, ple de matisos. A corre cuita surt de casa amb el mapa que s’ha imprès; no vol fer tard i no sap com aniran els trens. Quan, ja a l’andana, s’adona que s’ha deixat el mòbil decideix no tornar enrere. El tren va de gom a gom. Davant seu una noia s’adreça a la que té en diagonal: - De seguida t’he notat que portes queratina, oi?. Com que la interpel•lada segueix pendent del seu telèfon, busca algú altre amb qui fer-la petar i, somrient, li diu, - L’altre dia, baixant a Barcelona, un home ho anava ensenyant tot... (i fa el gest movent la ma com desmaiada); deia que se li havien trencat els pantalons, però jo no m’ho vaig creure, no... Ara adreçant-se als tres passatgers dels seients propers: - I el dia 15, eleccions... Esperem que guanyi el Rajoi, que si no... Bé, a mi tant se me’n dóna, però és l’únic que farà anar

bé el país, i com que jo em presento a les oposicions de correus... Tothom se li llença a sobre, argumentantli com n’està d’equivocada; s’embolica la troca ben embolicada,... Baixa a l’estació de Sants, enfila pel carrer Valladolid i gira per Galileu. Busca el número; aprofitant la sortida d’un grupet entra i puja al 4t 2a. Pica i l’Helena li obre la porta. L’abraça, li fa dos petons i entra amb decisió cap a la sala, amb la coca per endavant. La troba molt jovenívola i canviada; segurament haurà tornat a quiròfan, pensa, però decideix no dir res esperant que ella li ho expliqui, com va fer amb l’operació dels pits. Mentre va parant taula va xerrant del viatge, de la gresca que feia la gent al tren, d’aquell nen que li ha dit “Senyora” i encara no s’ha acostuma que l’hi diguin... L’Helena s’ocupa de muntar les safates bastant silenciosa, concentrada... Ella continua observant-la i rumiant per què està distant; però ho deixa córrer... Té tantes coses a explicar-li! Li parla de la seva separació, dels fills, del piset on viu ara, dels projectes que té per aquest estiu, dels antics companys de feina... Ella bla-blabla i l’Helena aha, aha, aha, en el seu estil, però aquesta vegada, sense explicar res. Sorprenent!

Planeta Lletra

Mentre sopen, van sentint el soroll dels coets i dels petards; per les finestres obertes de tant en tant entren les llums reflectides... La seva amiga continua quasi sense piular, i de l’únic que parla és del sopar, la revetlla, el soroll, ella, que parla pels descosits... No aguanta més i li diu: - Què no et trobes bé? Com és que no m’expliques res del que has fet aquests mesos? Estàs desconeguda. Sembla que no siguis tu! I l’Helena, - Sisisi, si que em trobo bé... I no hi ha res a explicar, com sempre... Estic com sempre; sempre soc així... Continua xerrant una estona mentre desparan la taula. L’Helena diu que se li ha pujat el cava i badalla ostensiblement. Llavors ella anuncia que haurà de marxar per agafar el bus nocturn, s’acomiaden i se’n va. Pel carrer continua la festa, la cridòria, encara se senten petards,... Per això, el bus encara no va ple. Li agrada inventar-se històries de les persones amb les que es creua. Davant seu va una noia molt prima, amb grans olleres y perruca blava. En un to apagat, parla pel mòbil amb “Cari”. S’imagina que ve de l’hospital on estava ingressada per fer la sessió de químio; va cap a casa perquè va tenir un somni que la va deixar molt intranquil•la (el seu xicot, Demetri, s’estava en una clariana d’un bosc assegut a un peny escoltant embadalit els cants d’una sirena que anava pujada a un dofí... Les estrelles queien com les llàgrimes d’estiu. La cançó era dolça i harmoniosa... Després es quedava endormiscat i un follet li posava una mena de líquid porpra a les parpelles que li feia enamorar-se de Mía, la companya de feina del Demetri...). El somni era molt estrany, sobretot perquè la llum de la lluna a la clariana era molt real i encisadora. La Xicotaperrucablava es va despertar molt desassossegada i, en no localitzar-lo, va decidir anar a veure’l.

34 Especial Shakespeare

Per telèfon: - T’he somiat... He somiat que... hi eres... et semblaré una pallassa... No hi ha... com explicar... La conversa passa d’un to juganer a un que regalima decepció i resignació. - Sí... no ho tinc clar, hi ha records claríssims que es barregen amb d’altres confusos, com desenfocats,... - Sí, Cari, ja ho sé... però mira, m’he amoïnat pensant en aquella italiana amb la que treballes... Arriba a la seva parada y va directa cap a casa i cap al mòbil; quina dependència que en té. El connecta i es queda paralitzada quan veu el WhatsApp de l’Helena: Ostres, tia! Quina barra que tens!! T’he esperat fins les 11. Podies haver avisat que no vindries!. Quan aconsegueix reaccionar, en una intuïció busca, a la icona de Contactes, l’adreça de l’Helena, Copèrnic, 44; mira la fotocòpia que s’ha fet, Galileu, 44. Amb les preses, la seva memòria la va trair. Pensa que Robín confongué les persones que havia d’enamorar, ella acabava de confondre els noms dels astrofísics que, a l’institut, va estudiar junts: Copèrnic i Galileu. “I, no obstant això, es mou...”

RELAT Una rosa és una rosa Ningú sabia que era ell, ningú coneixia qui s’amagava darrera aquest garbuix de noms, comptes d’usuari o avatars que ell havia creat. Quan entrava a les xarxes, no deixava cap pista ni rastre que el pogués identificar. Salvador Riera En Salvador és un lletrícola que conrea habitualment la poesia però, de tant en tant, també cultiva el microrelat i el relat curt. Vaja, que en Salvador es delecta amb la concisió.

“What’s in a name? That which we call a rose By any other name would smell as sweet” Romeo and Juliet. — Per què tot s’ha d’etiquetar? –va rumiar en Julian, enfurismat–, per què m’haig d’inventar a diari combinacions de paraules quasi críptiques, posar-hi el caràcter # al davant i treballar com un boig per fer-les virals i que es facin Trending Topics? N’estava fart d’aquesta obsessió mundial perquè a les xarxes socials funcionés el #hashtag quotidià. El fastiguejava la continua pressió perquè les publicacions assolissin el màxim de likes al Facebook; els tuits, fossin els més retuitats a Twitter o les imatges, esdevinguessin les més compartides a Instagram. Semblava com si l’única missió d’èxit a la vida fos ser el Youtuber més viral o convertir-se en el millor Trendsetter i tenir milers de followers. I això que ell era un dels millors internautes: dominava les diverses xarxes socials amb perfils d’usuari que eren seguits per milions de persones, tenia diversos perfils i nicknames de culte i les seves publicacions generaven milers de reaccions quan les

penjava. I ningú sabia que era ell, ningú coneixia qui s’amagava darrera aquest garbuix de noms, comptes d’usuari o avatars que ell havia creat. Quan entrava a les xarxes, no deixava cap pista ni rastre que el pogués identificar, totes les fotografies i vídeos que havia publicat estaven protagonitzats per personatges virtuals creats per ordinador. Aquest misteri engrandia encara més la seva fama i generava llegendes i badomeries arreu. A més a més, havia bastit un entramat de servidors informàtics a diferents països, manegava un nombre ingent de IP’s variables i tenia els coneixements d’un hacker professional. Havia dissenyat un sofisticat sistema de protecció que feia pràcticament impossible que algú arribés a entrar en contacte, no desitjat, amb ell. Aquest domini de la tecnologia també explicava el seu èxit. Quan ho necessitava, activava robots de connectivitat a mig món

Planeta Lletra

que, en pocs segons, li generaven milions de visites, de likes, de tuits,... o del que s’escaigués, que feien que la publicació assolis, en molt poc temps, altíssimes xifres de consulta d’usuaris únics diferents. Aquest era el paràmetre que més valoraven els community managers de les diverses xarxes i, en conseqüència, les seves publicacions eren les més mostrades als diversos portals. Una certa estratègia de màrqueting viral i la beneiteria de molts usuaris, que el veneraven quasi com a un Déu, feia la resta. Aquest exèrcit de seguidors li expandien

més, el rei de les xarxes socials. Era un dels fundadors secrets de la xarxa de hackers professionals Anonymous i tot i que darrerament s’havia desmarcat bastant de les directrius de l’organització, ell seguia sent molt bel•ligerant en tots els afers relacionats amb la discriminació, fos del tipus que fos. Odiava particularment el paternalisme hipòcrita amb el qual la societat tractava, o etiquetava, als diferents col•lectius vulnerables. En aquest àmbit, recordava sovint la cita de Shakespeare, aquella del segon

les comunicacions amb celeritat i en gran quantitat i així li era fàcil seguir sent, un dia

acte, escena segona, de Romeo i Julieta on la Julieta, en soliloqui, es preguntava què hi

36 Especial Shakespeare

RELAT havia en un nom i es preguntava pel fet que per molt que li canviessin el nom, una rosa no deixaria de ser una rosa i flairaria sempre amb la seva dolça aroma. Tot i que ja havien passat més de quatre-cents anys des que va ser escrita, la reflexió del gran escriptor continuava tenint plena vigència en la falsia de la nostra societat actual. El treia de polleguera aquest fariseisme fingit de la societat que creia que canviant el nom amb el que s’anomena a un col•lectiu això faria que aquest grup de persones fos tractat més benèvolament. Un exemple feridor era el continu canvi de noms per definir a les persones que patien algun tipus de mancança física o mental. Des de temps immemorials se’ls havia conegut, despectivament, com els tolits o els tarats de la societat però en els darrers trenta anys s’havia assistit a una cursa per trobar la paraula més “amable” possible, començant per invàlids, passant per minusvàlids, més tard se’ls va conèixer com a discapacitats per acabar anomenant-los darrerament com a “persones amb diversitat funcional”. Quant d’eufemisme i quanta fal•làcia s’amagaven darrera d’aquest seguit de canvis de nom! Segur que en Shakespeare s’estava removent dins de la seva tomba davant d’aquest intents barroers d’anomenar la “rosa” amb un altre nom. Com si un nom més “cuinat” amagués el que era evident! La societat moderna tendeix a apartar a tots aquells que considera “diferents” i fa un ús pervers del llenguatge per a assolirho. Abans, simplement els eliminava i ara,

simplement, els discrimina, amb fets i amb el llenguatge. I ell, allà a Londres, etiquetant-ho tot per fer créixer els seus alter-ego virtuals! Tot i que no es dedicava a activitats delictives i que procurava no ficar-se en terrenys perillosos, era conscient que diverses policies i serveis secrets de mig món s’escarrassaven a trobarlo perquè és sabut que la informació és poder i ell en tenia molta d’informació sensible. Fins ara, però, no ho havien aconseguit, ell havia assolit escapolir-se de totes les escomeses, era el Banksy de les xarxes, però no les tenia totes. Havia de fer quelcom, provocar un cataclisme a les xarxes perquè la gent es conscienciés sobre les múltiples discriminacions i protestés davant la inacció dels seus governs. Potser era un somiador però, tal i com cantava en John Lennon, ell no n’era pas l’únic! L’any 2010, en Julian Assange va començar a publicar els papers del soldat nord-americà Chelsea Maning al portal WikiLeaks. Sis anys després continua refugiat a Londres, sota la protecció de l’Ambaixada de l’Equador. Està en recerca i captura internacional sota l’acusació, probablement falsa, d’assetjament sexual a Suècia i amb diverses causes penals pendents als Estats Units per revelació de secrets.

“Els covards moren moltes vegades abans de la seva mort veritable; els valents tasten la mort només una vegada.” (Juli Cèsar) Shakespeare

William, rectificar és de savis Al fons de la cambra en penombra, al llit, reposant, repenjat sobre grans coixins, ell: el gran dramaturg, poeta i actor William Shakespeare. Envellit, consumit, tranquil. Montse Casas

Planeta Lletra

No sé com ni perquè, però de cop i volta els dits s’enganxen al teclat i compulsivament deixen anar històries. Descaradament s’entesten a desconcertar el lector tot jugant a sorprendre’m i a sorprendre’l. De sobte m’adono que en aquest art d’escriure em queda molt per aprendre.

Havien sentit veus que estava agonitzant. Cadascuna a la seva manera desitjava acompanyar-lo en aquells últims moments. Van arribar gairebé al mateix temps sense voler-ho. Venus va alleugerir el pas quan la va veure baixar del carruatge. Julieta. Què pretenia aquesta mosca morta? No n’havia tingut prou d’aconseguir explotar la seva imatge com la figura més romàntica de la història de la humanitat? Aquella (aniria millor dir Julieta?) també va reconèixer Venus. Sempre tan frívola i descarada. Venus es va avançar, i va empènyer la porta de la mansió de Stratford. Darrere, Julieta. De seguida es van trobar amb Miss Relish. ¬–Venia a veure William– es va avançar Venus. –Sir William– va afegir Julieta. –Sir Shakespeare està molt delicat i

38 Especial Shakespeare

no pot rebre visites –replicà la dona. I Venus: –Vostè digui que ha vingut Venus – mirant de reüll–, i Julieta. Miss Relish es va mossegar la llengua. –Esperin aquí les senyores. Mentre esperaven una al costat de l’altra ni es van mirar. Senzillament, es van tolerar. –Ja poden entrar. Sir Shakespeare està molt feble, però avui sembla que té un bon dia. La dona va obrir la porta i Venus es va precipitar cap a l’habitació de tal manera que si es descuida fa caure Miss Relish, que es va emparar amb Julieta. Al fons de la cambra en penombra, al llit, reposant, repenjat sobre grans coixins, ell: el gran dramaturg, poeta i actor William Shakespeare. Envellit, consumit, tranquil. El rostre, amb una serenor que va sorprendre les joves. No l’havia sorprès la visita. Les esperava. Mai havia sabut perquè. Però elles eren la nineta dels seus ulls.

RELAT –Per Déu William! Qui t’ha vist i qui et veu! –Venus reina, dissimula una mica –va reprovar ell amb una veu feble, traient-li ferro. –Venus, si us plau! –Això, Julieta, com si tu no haguessis trencat mai cap plat! –Venus, no comencem. No he vingut aquí a discutir. He vingut a acomiadar-me de Sir William. –Mira ella que mona! –Noies! - va gemir contrariat amb la veu mig trencada. –Perdoneu, Sir William. És que em treu de polleguera. Vos em vàreu proveir d’un refinament i una prudència que amb els anys van minvant. Jo venia a agrairvos tot el que vàreu fer per nosaltres. –És clar! Com que tu estàs en el rànquing d’obres més explotades i llegides! –No et queixis Venus. Tu també has provocat molta literatura. Els teus sonets han fet gaudir del teu erotisme a milions de lectors. –Vaja, no em diràs que estàs gelosa, ara! Una mica bleda, nena. Picardia és el que et falta! –Gelosa, jo? Tu, que sempre has estat desvergonyida i impúdica. No et sembla humiliant perseguir insolent un jove com Adonis? –I a tu no et fa vergonya estar penjada del malastruc d’en Romeu? –Com a mínim ell em va demostrar devoció infinita. Em va estimar fins a la mort. –I de què et va servir? –De ben poc. Tens raó. L’atzar es va confabular en contra nostra. Bé, si ell hagués volgut...– i mirant cap al llit va callar. En aquests moments no volia retreure res. El destí ja estava escrit. –Mira reina, l’única cosa que li puc retreure a Adonis és que fos un immadur.

Un altre al seu lloc bé que s’hagués rendit als meus peus en comptes d’anar a caçar. Només cal veure’m. Tot seguit amb un gest ostentós va obrir la capa de vellut vermell que la cobria, i va deixar al descobert un cos nu amb generoses voluptuositats. –Ai, Venus! No has canviat pas (gens?)– va comentar Sir (Williams?), agraint aquell panorama. Julieta sorprenentment no es va incomodar. Potser temps enrere s’hagués escandalitzat. Únicament va pensar que ja li hagués agradat tenir un cos com el d’aquella descarada. Però no va dir res. Venus sí. Ja feia temps que ho tenia al pap i li va etzibar: –Mira William, de poc em va servir el meu cos. Tant de bo Adonis m’hagués desitjat com ho va fer Romeu amb aquesta. Aquest comentari va desconcertar a Julieta. –No cal ofendre-la, Venus. Això no és culpa seva. Potser em vaig equivocar. Em sap greu. No sempre l’escriptor és benèvol amb els seus personatges. –La meva perseverança a conquerirlo no em va servir de res. Me’l vas matar, William. I jo què? Em vaig quedar desolada, desesperada. Tot el meu desig abocat a un pou etern. No vas tenir clemència. Em vas condemnar. Jo només volia que Adonis m’estimés de veritat. Ser feliç amb ell. El seu to cada vegada era més ofegat. El rostre s’anava inundat de llàgrimes. El cos abatut com mai. Seguia nua i s’havia anat apropant al llit. –No sé si em podràs perdonar tot aquest dolor. Vine. Jeu. Venus es va estirar al costat d’ell i el va abraçar. Ell, protegint-la amb el braç i besant el seu front intentava apaivagar el patiment Julieta observava... No s’hagués imaginat mai l’amargor i el desconsol que

Planeta Lletra

ocultava Venus. La va entendrir de tal manera que s’hi va apropar a poc a poc, i li va acariciar els cabells per consolar-la. –I tu, Julieta? Tu també... –Sir William, jo... – ella sempre tan prudent. Venus li va agafar la mà. –Digues Julieta, ja hem amagat prou temps el nostre turment. –Sir... Em sembla cruel, despietat el que vàreu fer. Nosaltres havíem lluitat. Vàreu fer creure a Romeu que jo havia mort. Quantes vegades no li he retret la seva pressa per retrobar-se amb mi. Però no. Ell no en va tenir la culpa, oi, Sir William? Sir plorava en silenci. Julieta es va apropar a l’altra banda del llit. S’hi va ajeure i va abraçar el Sir. Ell la va estrènyer i la va besar amb tendresa al front.

40 Especial Shakespeare

–Tan de bo pogués canviar el vostre destí! “Obrim el Tele Notícies amb una descoberta que pot fer canviar el destí de la Literatura universal. Avui s’ha obert la tomba del prestigiós dramaturg William Shakespeare. Amb les restes de l’escriptor s’han trobat dos manuscrits inèdits: “Venus i Adonis, amor etern” i “Romeu i Julieta, fins que la mort ens separi”. Els finals de les dues obres canvien radicalment els arguments. Els estudiosos sospiten que l’autor en va revisar els textos poc abans de morir per raons que òbviament ara es desconeixen. El que no sabrem mai és si els seus personatges hi estarien d’acord.”

Entrevista apòcrifa a Willian Shakespeare Tot és possible, i més la Nit de Difunts. Sandra Cabrespina Va ser la nit del 31 d’octubre. Tot i la fresca vaig sortir a la terrassa i, mentre contemplava les estrelles, es va produir un canvi estrany. Poc a poc la nit es va vestir de boires. Se’m va acudir que potser estava presenciant el moment de la visita dels morts als vius. Vaig tancar els ulls un moment i vaig intentar convocar al Sr. William Shakespeare amb ànims de fer-li una entrevista per a la nostra revista. Aquí en teniu el resultat. Ja sé que pensareu que tot va ser fruit de la meva imaginació, i segurament és veritat, però recordeu que hi ha més coses al cel i a la terra de les que pot imaginar el vostre pensament. No? SC: Sou vos Sr. Shakespeare?

va recordar molt a la del nostre president Jordi Lopesino en el nostre programa de ràdio, només que em sembla que el Jordi feia una mica de broma, i el bard no. WS: Escric obres per representar-les, és el meu negoci. Escric per viure, per diners, vetho aquí! He d’alimentar les meves famílies, jo. Hi ha la dona, la canalla i el grapat d’actorots que treballen al Globe. I tots mengen cada dia! SC: També escriviu poesia... WS: Sí, és cert. Això és una altra cosa. Voleu que us reciti un sonet?

WS: Una rosa amb qualsevol altre nom, faria la mateixa olor.

SC: Doncs... la veritat és que... tinc més preguntes. Males llengües diuen que no vau escriure les vostres obres, o no totes, és veritat?

Jo: Estic tan emocionada! Em respondreu si us faig unes preguntes?

WS: Pregunta absurda. Si eren les meves obres, qui més les podria haver escrit?

WS: Paraules, paraules, paraules.

SC: Jo volia dir, si totes les que us atribueixen...

La cosa no prometia gaire, però el contacte estava establert, així que vaig anar per feina. Ja em disculpareu si potser vaig desaprofitar l’ocasió amb preguntes poc encertades, però poseu-vos en el meu lloc, la cosa va ser un xic improvisada, a veure si ho feu millor vosaltres si mai en teniu ocasió. Jo, d’entrada, li vaig preguntar per què escrivia, i la resposta em

WS: Com ja us he dit, jo tenia moltes boques per alimentar, i vaig treballar de valent. Vaig aprofitar coses d’aquí i d’allà: històries, paraules, arguments. El creador fa servir el que sigui per fer la seva obra, i això no la fa menys seva. Jo soc el creador, el mag, l’artífex! Em creieu oi?

SC: És clar. WS: Doncs no m’hauríeu de creure. Potser només soc un pobre vell que no recorda qui és i busca una mica d’atenció. S: Potser jo només soc una dona que somnia desperta, la nit de difunts. Potser tots dos només som ombres. Però Hamlet, Macbeth, el rei Lear, segur que són reals. WS: Ho són. Són éssers imperfectes, i les seves imperfeccions mouen el món, com ho fan les nostres.

S: Us puc dir un secret? M’agradaria treballar amb vos, al teatre. WS: Esteu boja? Una dona, fent teatre? S: Si és clar, d’Ofelia, de Lady Macbeth, de Julieta... WS: Doncs amb mi només hi treballen homes, per fer de dona escollim nois jovenets i els pintem com a mones i els fiquem dins de complicades vestimentes. Una altra cosa seria un escàndol. Encara que el cert és que a la cort, algun cop, les dames es guarneixen i posen màscares, però això són entreteniments de la cort, tot una altra cosa. S: Jo, potser podria escriure... WS: Sou una dona estranya. Quins acudits!

Planeta Lletra

S: I vos una mica masclista. I a més ja esteu mort i enterrat! WS: Mentida, estic tan viu com vos o més, perquè les meves criatures viuran mentre existeixi la humanitat, perquè sagnen si les punxen i riuen si els fan pessigolles... S: Això és veritat. També. Però... De sobte la boira es va dissipar, i va començar caure un lleu plugim, i la figura es va esvanir. Vaig provar a fer més preguntes, però ja no vaig sentir les respostes. Segurament totes estan ja escrites en alguna de les seves obres, només cal buscar-les. Vaig entrar per resguardar-me de la mullena, segura que tot havia sigut real, i amb ganes de compartir-ho.

42 Especial Shakespeare

Activitat lletrícola Han passat forces mesos des de la publicació de l’anterior número de la nostra revista i els lletrícoles hem estat immersos en un munt d’activitats.

I ara al gener ens hem preguntat les diferències entre escriure ficció i no ficció amb quatres lletrícoles que han conreat l’assaig històric o la biografia.

A la primavera vàrem sortir de Passejada literària pels carrers de Mataró de la mà de la Maria Català, la Pilar González-Agapito i la Marta Novellas. Les tres autores ens vàren portar pels escenaris on transcorren les seves obres. El dia era rúfol, però això no ens va espantar. Un passeig que va començar a la plaça dels Bous, baixant per la Riera i el carrer Sant Agustí fins arribar al Cafè del Mar . Al nostre bloc hem organitzar un concurs mensual de microrelats que ha tingut molt bona acollida entre els lletrícoles, que no només hi participen escrivint sinó que mes a mes trien quin és el relat que més els hi ha agradat. Hem organitzar dos Vermuts literaris. A l’octubre ens preguntàrem si l’escriptura pot salvar vides. Aixi ho afirma Francesc Hernàndez, professor del Laboratori de Lletres, on es dedica a impartir cursos d’escriptura d’exploració personal.

A la tardor, hem començat l’aventura de fer un programa literari a Mataró Ràdio, ens podeu escoltar el quart dissabte de mes a les quatre de la tarda. Un espai magazine amb convidats, entrevistes, relats, música i consells per aprendre a escriure millor. Seguim amb les nostres tertúlies a la teteria Nambu Tekki, on comentem els llibres des del punt de vista de com estan escrits. I enguany hem participat en una taula rodona del festival “Tiana negra”.

Planeta Lletra

http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarregaâ&#x20AC;&#x2122;t la versiĂł digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org