Planeta Lletra - 13

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra II Època - Any 5 - Núm 13

Especial ciència ficció Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.org

ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F Maquetació:

Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 3 Mars one (David Garcia Prats)............................................ 4 Aleix (Pilio Piris) ................................................................. 8

Txell Pañella i Montlleó

Semilla (Bàrbara Sarriera)................................................... 11

Direcció editorial:

65 (Miguel Ramirez) ...........................................................14

Jordi Lopesino

Equip de correcció: Sandra Cabrespina, Francesc Malea, Txell Pañella i Salvador Riera

Redactors:

Planeta

Hèctor Agramunt, Xavier Ballesta, Sandra Cabrespina, Carme Cañizares, David Garcia Prats, Ricardo Garcia, Marta Lacruz, Júlia Lancho, Núria López, Roser Lorite, Francesc Malea, Txell Pañella i Montlleó, Montse Pérez Martínez, Pilio Piris, Miguel Ramírez, Salvador Riera Solsona, M. Rosa Salas Anglès, Isabel Sanfeliu Pujadas, Bàrbara Sarriera i Ulises Zunzunegui.

Il·lustradors: Maria Parés, Pere Jordi Royo Garcia, Isa Roca, Blanca Ros, Raquel Ruiz i Laura Soler.

Portada: Txell Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

Lletra

Col·laboren:

2

juliol 2015

Eneas (Ulises Zunzunegui) ...........................................................16 Sal (Isabel Sanfeliu Pujadas)

....................................................... 19

La noche del dragón (Roser Lorite) .................................. 21

ꞇ Planeta futur? (Hèctor Agramunt) ................................ 24 L’avió sense finestres (Carme Cañizares) ..................... 27 Con tu serenidad (Marta Lacruz) .................................. 30 Panteras negras (Ricardo Garcia) .................................. 32

ꞇRetorn (Xavier Ballesta).................................................... 35 Pensa un desig (Txell Pañella i Montlleó) ....................... 38 Malson (Sandra Cabrespina) ............................................ 40 Sacrificios (Montse Pérez) ............................................... 42 Híbrida (Júlia Lancho Teruel) ........................................... 45 El paradís perdut (Ma Rosa Salas) ................................ 48 Cassandra (Núria López Garcia) ...................................... 51 Història d’e- (Salvador Riera Solsona) .............................. 54 La partícula (Francesc Malea

i Collado) .......................... 57

www.planetalletra.org www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

ꞇ Aquests autors no han

acceptat les esmenes de l’equip de correcció, és per això que els correctors no es fan responsables del text publicat.

EDITORIAL

Teniu a les vostres mans —és una manera de parlar ja que segurament la estareu llegint a la pantalla d’un ordinador— la revista número tretze. Una revista dedicada al gènere de la ciència ficció. Quin número aquest el tretze!

Alguns creuen que el tretze és un símbol de mala astrugància, però el tretze és el camí imprescindible per arribar al catorze, al quinze, al setze... És el camí inevitable per assolir properes revistes i propers projectes. El tretze és una petjada més en aquest camí de futur per on transitem.

EDITORIAL

Ja fa cinc anys que vam començar a treballar en el projecte Planeta Lletra i hem aconseguit moltes fites junts: les revistes, els llibres, els vermuts literaris, una radio novel·la, els sopars de germanor, un premi literari, tenir presència en la festa de Sant Jordi... I el que és el més important: el reconeixement per part de les institucions i de les forces culturals de Mataró i comarca. Ens coneixen i ens tenen en compte. I encara podem fer més coses.

Com ja sabeu, el nostre planeta està vivint moments de canvis decisius. Part de la junta canvia i dóna pas a gent nova amb empenta que tirarà endavant el nostre projecte, això sí, amb la col·laboració de tothom. En aquests moments hi ha una comissió gestora que treballa amb l’objectiu de presentar una nova junta amb vista a l’assemblea general de setembre. Aquest és un procés que requereix la implicació i l'entusiasme per part de tots els lletrícoles. Una implicació que ja s'ha pogut desprendre de l'enquesta que la comissió gestora us va fer arribar. L’enquesta va tenir un nivell de participació del 30%, tot i que aquells que la van respondre es senten involucrats en el projecte i en volen formar part. Haurem d'esperar al mes de setembre per veure com queda tot plegat, però de ben segur que, entre tots, el Planeta Lletra tirarà endavant.

Mentrestant aquí teniu lectura per l’estiu. El tema, la ciència ficció; els autors, vosaltres. Ens veiem a la propera revista.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3

ESCRIPTURA Mars one Què passaria si un bon dia arriben persones que habiten un altre planeta del sistema solar?

Com reaccionariem? I com ho farien les autoritats? Amb un bona dosi d'humor, en David ens desgrana la reacció desproporcionada dels cossos policials. Crítica social o sàtira? Jutjeu vosaltres mateixos.

David Garcia Prats Amant de l'evasió a través de la lectura i l'escriptura.

Planeta

—On creus que vas, amb aquest carnet de joguina? —pregunta barroerament el policia—.

Si no portes carnet d'identitat o passaport, no pots passar.

—Aquest carnet és propi del meu planeta.

He passat per altres aeroports i no hi ha hagut mai cap contratemps. Jo sóc el 324 i vinc a visitar la Terra —respon el 324.

—A veure, noi —s'hi posa el policia, amb incredulitat—, m'estàs dient que vens d'un altre planeta a visitar la Terra? I que ja has passat per altres aeroports?

Lletra

4

—Així és, senyor. —El 324 no està gaire convençut que el policia ho hagi entès—. No n'ha sentit a parlar mai, de la Missió Mars One? L'any 2024 un grup de voluntaris van ser enviats a Mart per quedar-s'hi.

—Oh, i tant! Sí que se'n va sentir a parlar! — Sembla que el policia ho va comprenent i el 324 es tranquil·litza—. I dius, que tu vens de Mart?

—Així és! Sóc fill dels primers colonitzadors del planeta vermell. Venim de visita però, no es pensi que he vingut sol —diu, en un intent de simpatitzar amb el vigilant.

ESCRIPTURA —Oh, no, no. No m'ho penso pas que hagi vingut sol. Ja m'imagino que vostès, els marcians, sempre viatgen en grup.

—No, no som marcians. Som humans, com els nostres pares —vol rectificar el 324.

—Que no ha dit que va néixer a Mart? Aleshores, vostè és marcià. Mai m'havia trobat en aquesta situació: un marcià que es presenta al control d'immigració de l'aeroport. —Baixa el cap i tecleja amb dos dits—. Introdueixo les dades a l'ordinador per saber què he de fer.

El 324 mira al seu voltant. Hi ha cinc cabines més de control, i en cadascuna d'elles, un policia, equipat amb un ordinador i una càmera de seguretat. No veu cap dels seus companys de vol, segurament hauran volat cap a altres parts del planeta blau. Mira un rellotge digital que hi ha penjat en una paret: 16 de juny de l'any 2059.

—A veure, noi —torna el policia—, aquí hi diu que he de donar l'alerta als meus superiors per a iniciar el PEPIdE, és a dir, el Protocol d'Emergència Per Invasió d'Extraterrestres.

En pocs minuts arriben quatre homes amb vestits d'aillament i màscares que els cobreixen el cap sencer. Agafen el 324 per sota els braços i se l'enduen.

—Comproveu contaminants tòxics o radioactius! —diu el que mana.

—Net, senyor! —respon un altre mirant unes monitors.

—Igualment, procediu a netejar-lo. Si el subjecte A ve d'un altre planeta, no sabem amb què ens podem trobar.

—Netejant subjecte A. El 324 s'està plantat al mig de la sala quadrada de vidre, mirant a totes bandes, sense saber què fer ni què dir. De sobte un vapor comença a despendre's del terra i una pluja fina cau del sostre. Rajos de diferents colors recorren el seu cos, amunt i avall.

—Neteja completada. Procedim a l’aspiració de contaminants.

Un corrent d'aire succiona el vapor que s'ha acumulat, guanya força i la roba del 324 tremola per la força provinent del sostre. Els braços

5

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

se li enlairen i amb prou feines es manté dret al terra.

—Procés finalitzat amb èxit. Obriu les portes i immobilitzeu el subjecte A. Les portes s'obren i els quatre homes, de nou, enxampen el 324, l'arrosseguen cap a fora i el fan seure en una cadira.

—Però què esteu fent? —crida el 324, que ha quedat tot desmanegat.

—Alarma! El subjecte A ha emès sons! —informa un dels operaris—. Procedirem a l'anàlisi i decodificació del missatge.

El 324 protesta i intenta alliberar-se.

—El subjecte A es mostra violent. Procediu a sedació profunda.

Un dels homes tapa el nas i la boca del 324 amb una mascareta. En pocs segons el turista extraplanetari perd el coneixement. Els homes del laboratori li treuen la roba i posen al 324 a sobre d’una taula de treball. Exploren el seu cos, primer superficialment. L'home que mana, informa en veu alta per tal que el secretari en prengui nota: «El subjecte A té figura antropomórfica: dotat de dues extremitats inferiors i dues de superiors, més curtes; tronc i volum monocefàlic en la part alta del cos. Aquesta última està formada per dos possibles ulls, dues possibles orelles i una obertura central». Els altres homes, mirant al voltant de la taula de treball, afirmen amb el cap. El secretari, aprofita l'avinentesa de la pausa i diu: «Senyor, vol dir que això no és una boca?». El que mana se'l mira amb mala cara: «Severino, coi, que això és molt seriós! Els extraterrestres se'ns fiquen a casa i les coses s'han de fer ben fetes». L'exploració continua, aquest cop a un nivell més intern. Li fan radiografies, un escanejat de tot el cos i analítiques de sang. «El subjecte A està dotat d'endoesquelet i òrgans especialitzats», informa un

6

metge. En Severino no se'n pot estar: «Ben bé com si fos una persona». L'home que mana vol increpar-lo altre cop, però en aquell moment, un noi vestit de carrer entra al laboratori.

—Senyor, li fan arribar, des de control d'immigració, aquest missatge urgent —diu el noi, mentre dóna un paper escrit a l'home que mana i amb ulls ben oberts, mira tots els homes amb vestits d'aillament al voltant de la taula de treball on hi ha estirat, ben nu, un noi aproximadament de la seva edat—. Perdonin la interrupció, només compleixo ordres.

Sort n'ha tingut que el subjecte A és ben net de tòxics i contaminants, li deixa anar amb mala baba l'home que mana, sinó, hauríem de retenir-lo i procedir amb una neteja complerta. El missatger fa mitja volta i, sense afegir res més se'n va.

L'home que mana es treu la màscara, pensant que, realment, si el subjecte A és net, ja no es fa necessària una seguretat d'aillament tan rigurosa. Els altres homes l'imiten immediatament. Ara tots respiren alleujats. El secretari Severino s'afanya a prendre nota del que diu el cap i es maleeix els óssos per no poder treure's la màscara.

«Atenció!». Informa el cap. «Per la informació sol·licitada al Departament de Defensa dels Estats Units, se'ns fa saber que: fa 48 hores ha arribat un transbordador espacial a la base aeronàutica de Cap Canyaveral, provinent de Mart, els passatgers de la qual han viatjat a diferents indrets del planeta».

Els homes comencen a xiuxiuejar entre ells, cada cop més exaltats. La indignació fa pujar el to de veu: no ens han informat, són uns incompetents; s'han tornat bojos, per què deixen escampar-se els marcians per tot arreu?

Són uns inútils!

ESCRIPTURA Enmig d'aquest batibull de crits, entra un altre home al laboratori, amb vestit d'aillament i uns papers a la mà. Es fa un silenci sobtat. L'home mira les màscares dels altres homes, que estan escampades per les taules.

Amb un filet de veu: «Senyor, tenim la decodificació del missatge oral del subjecte A».

L'atenció de tots els homes es centra en el missatger que acaba d'arribar mentre, sobre la taula de treball, el 324 comença a recuperar la consciència. L'home que mana l'anima a continuar: «Endavant, Ordóñez, aquesta informació és de vital importància per a la investigació del subjecte A. Nosaltres sí que farem la feina ben feta». L'Ordóñez, no les té totes: «Procedeixo a informar del resultat de l'anàlisi del missatge: el subjecte A ha dit “Però, què esteu fent?” i la màquina decodificadora revela que ha dit “Però, què esteu fent?”. El missatge, per tant, fa servir el mateix sistema morfosintàctic que el nostre idioma». L'Ordóñez fa mitja volta i surt a corre-cuita del laboratori.

Tothom calla. Esperant que l'home que mana faci la primera valoració.

—Ja li he dit ben clar al policia de l'aeroport —parla de sobte, amb veu pastosa, el 324—. Tots

els homes, al voltant de la taula de treball, se'l miren sorpresos. «Ha parlat, ha parlat», diuen.

En aquell moment entra al laboratori un batalló d'homes equipats amb vestits d'aillament i màscares.

—Senyors! —alça la veu un home que mana més que cap altre—. Se'ns ha informat que no estan emprant les mesures de seguretat que marca el PEPIdE. Han de ser netejats i analitzats per haver estat en contacte amb un marcià.

—Senyor, —diu el secretari Severino—, amb el seu permís: el Subjecte A ja és net i ha superat totes les proves, tal com tinc anotat a les actes. —Ensenya el quadern on ha estat prenent nota.

—Així doncs —diu el que mana més que cap altre—, que es procedeixi a l'alliberament del subjecte A i a la neteja i anàlisi d'aquests senyors, que han estat en contacte amb el marcià abans que deixés de ser considerat marcià.

El secretari Severino ajuda el 324 a posar-se dret. L'Ordóñez, que acaba d'entrar al laboratori, s'hi apropa per ajudar-lo i pica l'ullet al seu company. L'home que mana més que cap altre, ordena: «Comproveu contaminants tòxics o radioactius!».

7

ESCRIPTURA Aleix Quan la culpa ens rossega busquem refugi, però per molt que ens amaguem sempre ens acaba trobant. El personatge acaba a Ciutat de Parella, on en Pilio ens transporta a la seva Ciutadella natal, sa llengua ens hi duu i ens pareix que som allà.

Pilio Piris Menorquí de soca, català d'adopció. Va començar a escriure per mor d'una recomanació facultativa, se podria dir que escriptor tardà i, ara per ara, per divertiment personal. Compagina més o manco per igual, poesia i relat.

Planeta Lletra

No vaig matar el meu germà. Ell no m'agradava, però no el vaig matar, l'escopeta va disparar-se sola.

Ni dins el taüt, ni tapat per la sorra que el cobria, ni la llossa de marbre rosat que els pares hi varen fer posar, me van separar d'ell.

Només he trobat la pau i només des d'aquí puc escriure, no sense inquietud, el relat d'un condemnat a viure eternament o potser fins que l'ànima de l'Aleix trobi un cos que hagi renunciat a la seva, només l'he trobada aquí a Ciutat de Parella.

He fugit de l'omnipresència fastiguejant del meu germà tant com he pogut, me reclamava constantment el dret, ell així ho creia, que tenia de cohabitar en el meu cos la seva ànima, encara més de fer-se'l seu. M'ho recordava constantment.

La meva fuita va ser esgotadora, passava moltes hores a la vorera del mar. Sabia que la meva fuita definitiva era el mar, l'únic lloc on l'Aleix, l'ànima de l'Aleix, no me podria prendre el cos que tan desitjava.

Me trobava refugiat a la torre del castell de Ciutat de Parella, la ciutat submergida al fons del mar. Des d'aquí les set filles de Nereu emergeixen cada any en el solstici d'estiu, per folgar amb els set fills de Kren, de l'encontre naixeran

8

els rajos del que donen vida als habitants de les profunditats.

Les nimfes, apiadant-se de la meva angoixa, me varen convidar a viure al castell de la Nereu de Ciutat de Parella. És allí on hi vaig trobar l'assossec de pensament i on hi puc escoltar el repic de les hores sense por. La llum filtrada per l'aigua és de color blau i els estels del cel, les nits, s'hi veuen amplificats i el seu parpellejar, per mor de les ones que hi ha a la superfície, esdevé una simfonia de llums. L'Aleix no hi pot entrar, les ànimes mancades de la protecció del cos s'hi dissolen.

El pare havia deixat l'escopeta a damunt la taula de la cuina, l'estava netejant i quan ho feia no volia que els fills fórem a prop d'ell, mai deixava sola l'escopeta.

Aquell dia, era un dia rar, el cel estava tenyit d'un color rogenc, el vent bufava de xaloc, era un vent espès i calent, el cel s'enfoscava poc a poc, uns forts cops a la porta del carrer varen fer sortir al pare corrent i sense acomiadar-se de ningú. ―Mans enlaire―em vaig girar, era el meu germà amb l'escopeta del pare que m'apuntava al cap.

L'Aleix té una veu inconfusible, la seva malformació facial li parteix el rostre en dos tros-

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

sos, el llavi superior, el paladar i la llengua i quan parla és com si ho fes xiulant, com el xiulet d'una serp. ―Aleix, deixa estar l'escopeta―li vaig dir― saps que el pare no vol que hi juguem.

Al davant meu tenia un ésser que jo no volia que fos un germà, ni un parent, ni res, els ulls aiguosos de color violat, ―en aquell moment me varen semblar tan rogencs com els núvols que aquell dia emboiraven el cel―, el cos blanc, els cabells blancs, les parpelles, les celles, tot ell era blanc, d'un blanc quasi transparent, que el feia un ésser irreal i per a mi repugnant. ―Mans enlaire―me va repetir―aquest cop amb una veu més ronca, els ulls més vermells que mai.

―Aleix, deixa estar l'arma―li deia mentre poc poc m'hi apropava amb la intenció d'agafar-li l'escopeta pel canó i separar-la cap un costat. ―Necessit el teu cos―me va dir en veu atronadora.

Vaig estirar els braços per agafar i treure l'escopeta de les mans de l'Aleix, va sonar un tret i em vaig trobar assentat de cul a terra, amb l'escopeta entre les mans, dins un món de fosca. Poc a poc va retornar la llum, va ser quan vaig veure el meu germà estirat a terra amb un forat al pit, no hi havia sang, els ulls de color violeta me miraven, tenia un rictus a la cara que li donava un aire diabòlic. Jo no el vaig matar, no l'estimava, però no el vaig matar.

9

ESCRIPTURA

Planeta

«Tots tornem a la terra, a la mateixa terra amb la que varem ser modelats des dels principis dels temps. Avui acomiadem a l'Aleix...»

Les paraules del capellà, mentre l'enterramorts anava omplin de terra el clot on havien baixat el taüt, se'm feien llunyanes, com un ressò, tenia els ulls i el pensament fixats en la foscor del forat i en les mans i braços de l'Aleix que s'estiraven cap a mi com si em volguessin arrossegar dins el fossar. Ni la terra que els homes hi anaven tirant aconseguien for-los desaparèixer, ni la llosa de marbre rosat que a la fi ho cobria tot.

Quan la cerimònia havia conclòs el capellà resava últimes oracions i amb l'hisop ruixava amb aigua beneïda la fosa, els braços del meu germà varen traspassar el marbre i estirant els dits transparents cap a mi intentaven agafarme.

El meu temps de pau al castell de Ciutat de Parella es va acabar el dia del gran eclipsi, el dia que l'ànima de l'Aleix em va robar el cos i em va deixar l'ànima nua, errant permanent-

ment pels espais amb el desfici de no trobar destí.

La llum es va anar apagant, els rajos de sol que arribaven a la torre del castell eren cada cop més minsos, fins que la foscor va ser total, després la llum va tornar, com torna cada dia a l'alba i vaig recordar, no sense temor que el dia que va morir l'Aleix havia succeït el mateix.

Tots els peixos que envoltaven la torre on vivia havien desaparegut, les campanes de l'església sonaven sense compàs, el moviment de l'aigua del mar sacsejava tot el castell i en el moment just on el sol estava en el punt més alt, el nivell de l'aigua va baixar tant que tota la Ciutat de Parella va emergir, l'Aleix em va prendre el cos.

La meva ànima d'ençà que l'Aleix em va robar els cos, navega pels espais siderals amb l'esperança de trobar un altre món habitat per cossos sense ànima i poder refer la vida que se'm va estroncar el dia que l'Aleix se va suïcidar, només perquè el seu cos no li agradava i el volia baratar pel meu.

Lectura recomanada Farenheit 451 Ray Bradbury

Lletra

Fahrenheit 451 és una novel·la de Ray Bradbury ambientada en una distopia futurista i publicada el 1953. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, ja que una de les característiques dels líders al relat és cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. El llibre ha esdevingut una obra de culte a la ciència-ficció.

10

ESCRIPTURA Semilla El trabajo y las preocupaciones que nos invaden son el día a día de muchas personas, pero saber encontrar la paz interior es más difícil. Sabiendo relativizar, aprendiendo a observar el cielo o dejándose llevar por los sueños. Bàrbara nos descubre que un mundo mejor es posible aunque el mensaje no llegue por los canales habituales.

Bàrbara Sarriera Hace algún tiempo, un trozo de papel en blanco y un bolígrafo salvaron mi alma. Las palabras escritas contienen un poder mágico; capaz de crear vidas, capaz de sanar espíritus.

Trabajaba como educadora social en un centro para menores en riesgo de exclusión. Me preocupaban muchísimo las historias que se escondían detrás de cada acto de vandalismo de esos niños. Detrás de cada insulto que propinaban sin razón y en medidas desmesuradas.

Me entristecía ver como perdían su tiempo, como el odio y la venganza brotaban en ellos, como se perdían en esa oscuridad que traían de sus casas y sembraban sin conocer sus consecuencias.

Me dolía todo lo que veía a mí alrededor.

Algo me decía que los actos que estábamos haciendo, la manera de pensar que teníamos en esta sociedad y la falta de conexión con nuestros sentimientos y con los demás seres debían de ser modificados. Sabía que existía una posibilidad para mejorar nuestra calidad de vida y nuestras condiciones como seres humanos. Damián, mi compañero de vida, psicólogo, profesor de reiki, chamán por naturaleza, me escuchaba cada noche cuando regresaba a casa de trabajar, exhausto. Él sabía que debía dejar que todas esas preocupaciones salieran de mí ser. Sabía que mi viaje no tardaría en llegar. En una noche fresca y perfumada de primavera, rompió el mágico y misterioso silencio que nos acompañaba mientras contemplábamos en

nuestro jardín las estrellas del cielo oscuro, y me aconsejó que antes de irnos a dormir, dedicase algunos minutos a contemplar el firmamento que habitaba encima de nosotros; “Quizás así tu inquietud pueda sosegarse, Blanca” y acompañó sus palabras con una respetuosa mirada de compañerismo.

Así que a partir de entonces, hice caso a ese sabio que me ofrecía su amistad y amor incondicional luna tras luna y empecé a contemplar la fuerza de los astros. Esos momentos se convirtieron en eternos viajes hacia el universo en forma de ritual, y mis preocupaciones empezaron a aparecer con menos frecuencia. Admiraba contemplar el vasto vacío; ese explosivo, misterioso, fascinante, silencioso espacio exterior que nos rodeaba. Pensaba en lo pequeños que éramos, en la poca consciencia que disponíamos, por no entender que estamos aquí de paso. Que allí afuera debían existir otras vidas, otras almas, otros seres. Que nuestro planeta es un simple puntito de tierra, agua, naturaleza, animales, humanos, ruidos, miedos, alegrías, penas, guerras, corrupción, poder, amor, vida, muerte.

Una noche de verano mientras me daba un baño caliente, Damián me observaba desde la cama, yaciendo en ella desnudo. Dormíamos

11

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

desnudos porqué deseábamos acariciar nuestra piel. Al empezar nuestra relación, decidimos que la hora de dormir sería nuestro momento de amor, de conexión. El único momento del día que podíamos conectarnos el uno con el otro, olernos, sentirnos, alejarnos del caótico mundo en el que vivíamos. Cuando salí del baño, sequé mi cuerpo con toda la delicadeza que podía disponer y mientras impregnaba mi piel con aceite de almendras, Damián me esperaba con los brazos abiertos y con medio cuerpo tapado con la sábana de encaje blanca que compré en un mercado ibicenco. “Blanca, ven deprisa, deseo olerte”.

Emití una risa dulce y cómplice y cuando acabé, con mi piel húmeda y los pies descalzos, corrí como una niña a sus brazos. “Todo va a ir bien, mi amor”, me susurró acariciándome el pelo.

Me dio un beso en la frente, sopló la vela que tenía encendida en la mesita de noche y mientras nos acariciábamos con ternura en medio de la oscuridad, una sensación de liberación me inundó. El roce de sus dedos en mi espalda aminoró el ritmo hasta que su mano paró en mi cintura. Su respiración profunda me acunó hasta quedarme dormida.

Profundo silencio. Me desperté en un bosque de color rosado, anaranjado, verde intenso. Flores silvestres hermosas de diferentes formas y tonos cálidos; pureza. Una sensación de paz, equilibrio y serenidad me acogió. Plenitud, silencio y belleza. Amor. Eternidad. De repente, una mano firme y suave se posó en mi hombro. “Blanca, te estaba esperando” susurró con voz femenina y dulce en mi nuca. Esa presencia se situó delante de mí sin darme tiempo a poder girarme. Era la mujer más hermosa que jamás pude haber visto o imaginado.

Alta, esbelta, con piel blanca, pelo largo, ondulado y de color rojizo. Una tela fina y larga

12

de seda, de color beige, caía sobre su cuerpo desvelando sus bellas formas redondeadas. Era un ángel encarnado en figura de mujer. Su cálida sonrisa salpicó mi corazón. Me cogió de la mano, delicadamente, y nos adentramos al bosque. Majestuosas lechuzas blancas nos espiaban desde los altos, ancianos y frondosos árboles. Cantos de pájaros salvajes, olor a hierba húmeda y fresca. Me dejé llevar por ese ángel del cielo azul mientras sus pies desnudos me guiaban hacia la paz. Aparecimos en una aldea con altas y grandes casas hechas de troncos y hojas enormes. Los niños vestían sin ropa, pero alrededor de sus cuerpecitos se podía observar una capa gruesa y casi transparente de diferentes colores. Todos ellos corrían y se divertían. Nunca antes unas risas ajenas me produjeron tanta felicidad. Todas las mujeres que había, eran ángeles hermosos sin alas, recogiendo las cosechas, amamantando a sus hijos e hijas, riendo, cantando, bailando, ayudándose las unas a las otras. Los hombres hacían exactamente lo mismo que ellas. Ancianas y

ESCRIPTURA Pere Royo Garcia

ancianos con miradas y sonrisas eternamente jóvenes contaban historias mientras los demás permanecían sentados en círculos perfectamente redondos, unos al lado de otros y escuchaban con atención. Tambores, ritmos.

Instrumentos desconocidos para mí empezaron a sonar. Melodías celestiales y a la vez tribales. Eso era un hermoso paraíso. Esa mujer me seguía cogiendo de la mano. Entonces me miró y puso mi mano tocando su corazón. Ella también puso su mano en mi pecho. En ese mágico instante se detuvo todo el ruido de nuestro alrededor. Silencio. La nada. “Blanca, todo lo que te preocupa, algún día dejará de existir en el mundo en el que vives. En nuestro hogar creemos que el miedo y el amor forman parte del mismo ser. Perdonamos, sentimos y expresamos humildad, aceptamos, amamos.

Nuestros antepasados vivían en un completo caos y fue una mujer la que trajo paz y fundó nuestro hogar. Tu gente, esa gente que mata a otra gente, que miente, que envidia, que desea, que siente el mal… nacen fruto del

miedo. Y ese miedo que yace en los corazones de aquellos que no saben amar debe de transformarse. El amor conlleva la aceptación de ese lado oscuro que habita en sus espíritus. El amor, Blanca, es una semilla que habita en todos los corazones y brota cuando los pensamientos, sentimientos y el cuerpo forman uno.

Cuando la consciencia brilla en el Universo sagrado formando parte de él. Esto, querida humana, es lo que deseabas escuchar. Siéntelo y haz brotar tu semilla en ese hogar al que algunos llamáis Mamá Tierra. Ella te está esperando.” De repente caí del Universo. Me desperté sobresaltada, sudada, temblando.

Apenas podía respirar e intentaba recobrar la consciencia. Damián se despertó.

—¿Blanca, qué ocurre? —me dijo preocupado y todavía dormido.

—¿Quién soy?... La mujer, la semilla…—miré a Damián, confusa. Todavía oía risas inocentes de niños, tambores.

— Creo que te has ido muy lejos… Bienvenida a casa, mi chamana —me susurró al oído.

13

ESCRIPTURA 65 Miguel fiel a su estilo nos narra una historia con pistolas, disparos, persecución, violencia: acción en estado puro. Pero a veces, no todo es lo que parece si nos encontramos en el año 3115. Una historia de ciencia ficción ambientada en el centro de Mataró.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Planeta Lletra

Daniel Llàcer no me da opción a moverme.

El cañón de la pistola se mueve violentamente con el temblor de sus manos. Ahí es cuando lo recuerdo todo. El atraco. El grito. Los disparos.

La muerte de su mujer y su hijo. Él abalanzándose sobre mí. Otro disparo. Y corro. Corro todo lo rápido que me permiten mis piernas y mis nervios. Y, un año después, ha conseguido encontrarme y ahora quiere venganza. Deja caer la pistola. No cae tan bajo como yo.

En la soledad del 66 de la calle Sant Agustí, viendo la pistola de Daniel, decido que tengo que hacer un bien a la sociedad. Ya está bien de estar escondido, emborrachándome con cerveza barata y olvidando los pecados del pasado. Es el momento de salir de las sombras.

—David —escucho. ¿Daniel se lo ha pensado y vuelve para acabar la faena?

—David.

Y cada vez está más cerca.

Abro los ojos y grito. En frente, tengo a un hombre que me mira y vuelve a decir mi nombre. Tiene numerosas cicatrices en la cara, muchas de ellas ocultas por la barba larga y rubia y el pelo rizado y desordenado. Además, uno de sus ojos azules no se mueve.

—Tranquilo, David, tranquilo —me dice

14

viendo que todavía mi respiración es acelerada—. Estás en un lugar seguro.

—¿Cómo? ¿Qué ha pasado? Estaba en la casa abandonada del centro.

—Y sigues estando en ella —levanta la mano y señala una ventana de la habitación–. Míralo tu mismo.

Antes de levantarme, me quito todos los cables conectados a mi cuerpo y la máquina deja de pitar. Me asomo y veo, desde la altura de un segundo piso, el 66 de la calle San Agustí por dentro. Pero nada es como antes. En el centro hay tres extrañas motos, aunque son diferentes modelos, su constitución básica es: un tubo brillante que se divide en dos a la altura de las ruedas, que no tienen neumáticos y, el manillar es muy parecido al de las bicicletas de carretera. Una de ellas tiene un protector de las piernas, que recoge más al piloto. A los lados hay otros vehículos que no identifico y armarios con armas. También hay ordenadores con pantallas enormes y, en un rincón, una chaqueta verde con capucha, una barba rubia postiza y unas gafas de motorista puestas en un maniquí. Y muchas otras cosas que no logro ni imaginarme qué son. Todas son de metales brillantes y relucientes, parecen mecánicos pero no me atrevo a poner la mano en el

fuego porque no veo por ningún parte el hueco del motor, aunque sea eléctrico, o las baterías.

—¿Qué has hecho con la casa? Ahora es un hangar —el hombre de la barba rubia no me contesta. Se está dirigiendo hacia las escaleras—. Eh, tu.

No me escucha o no quiere hacerlo y sigue su rumbo escaleras abajo. Aunque me siento algo débil, corro tras él y bajo las escaleras. Lo alcanzo cuando estoy en la planta baja.

—¿Me oyes? —le digo, cogiéndolo del cuello de su camiseta—. ¿Quién eres?

Con un rápido movimiento, se da la vuelta, coge mi brazo y me derriba. Apenas me ha dado tiempo de escuchar el crujido en el codo, que ya estoy en el suelo.

—Yo soy tú y tú eres yo. Los dos somos él, el primer Capucha Verde de Mataró.

—¿El primer…? —digo levantándome.

—Sí, el primero de nosotros. Le vino la idea de ser un vigilante como a ti y como a mí. Y, cuando estuvo lo suficiente mayor para no poder continuar con la lucha contra los males de la ciudad, decidió que necesitaba un relevo. ¿Y quién mejor que él mismo?

Desde entonces, han pasado muchos como nosotros y siempre hay un Capucha Verde para combatir las amenazas, da igual cualesquiera que sean. Tú eres él, tu eres yo.

—Pero no recuerdo nada de todo eso.

—Porque cada uno hace su camino y tu puedes elegir empezarlo o no. Tú eres el número sesenta y cinco y estamos a treinta de agosto del año tres mil ciento quince. Él calculó que nuestra efectividad es de diecisiete años. Y el siguiente programa tarda unos siete años en actualizarse. Así que te aconsejaría que después de diez años, lo empezaras. Es lo que hice yo y aquí estamos. Es-

Maria Parès

ESCRIPTURA

taré el tiempo suficiente para prepararte. Pero piensa que muchas de estas cosas tendrás que quitártelas de encima, necesitarás tu espacio porque no estarás solo. Con el tiempo vendrán aliados. Y también enemigos.

—Antes has dicho que puedo elegir si empezar este camino o no. ¿Qué pasa si digo que no?

—La puerta está por allí —me dice, señalando la salida con la mano—. No impediré que te vayas.

Entonces, empiezo a correr. No sé por qué lo hago. Es un acto reflejo. ¿El miedo a no estar a la altura de mis antepasados? ¿Del primero de nosotros? No lo sé. Cuando abro la puerta, se escucha una sirena y todo el edificio se vuelve rojo.

—A todas las unidades —se escucha por un altavoz que no logro ver—, el Banco Santander de plaza Santa Anna ha activado su alarma.

Mi corazón late fuerte y rápido pero no consigo empujar a mi cuerpo a salir de allí. Miro a la versión anterior de mi mismo y me sonríe.

Sabe que he tomado una decisión.

Sabe que me quedo.

15

ESCRIPTURA Eneas El protagonistes d'aquesta història són Eneas, heroi de la guerra de Troia, i el seu fill Ròmul, un dels creadors de la ciutat de Roma. Després de la caiguda de Troia, Eneas va aconseguir escapar i emprendre un viatge que el portaria a la terra de Laci. Mitologia grecorramona i ciència ficció, és possible? Doncs l'Ulisses ho aconsegueix en aquest relat.

Ulisses Zunzunegui Espècie de primat de la família del homínids. Graduat en física. Professor i divulgador científic al laboratori d'aprenentatge científic, LAC.

Planeta Lletra

—Papa! No hi vull anar! —Els ulls se li començaven a negar sense poder-hi fer res.

—A on fill? On no vols anar?

—Ja ho saps Papa, tothom ho sap...

—...a on…?— amb prou feines li sortia un fil de veu. Les paraules del seu fill l’asfixiaven literalment. Clar que ho sabia.

—Allà— va dir mentre estirava el braç amunt assenyalant les estrelles—.No hi vull anar…

Ròmul sabia quina era la seva obligació i sabia que no hi havia més opció, tot i així: s’hi negava. No volia emprendre aquell viatge sense retorn; li feia por. No volia abandonar el seu planeta —No! —.

Tres dies més tard s’iniciaria el primer trasllat d’éssers humans a Mart degut a l’excés de població a la Terra, i ell era un dels escollits.

El resultat del sorteig se’ls va comunicar amb un any d’antelació. Era el temps que diferents estudis psicològics consideraven com l’adequat per fer front a aquest tipus de situació. Una comissió integrada per especialistes mèdics i planetaris seguia cada cas, assessorava la família escollida i les persones afectades del seu entorn. Eneas, pare de Ròmul, va optar per no parlar del tema des que li van comunicar tant la seva elecció com la del seu fill. Va deixar córrer el temps esperant que poc a poc la peti-

16

ció es desintegrés i es transformés en algun tipus de compost orgànic.

El dia s'apropava i Ròmul era totalment conscient que aviat abandonaria el planeta Terra amb el seu pare i li feia pànic. Per Eneas cada prec del seu fill era com una petita mossegada de formiga carnívora. Cada cop que al nen se li negaven els ulls parlant del dia assenyalat, per Eneas era com un mar de llàgrimes on s’hi ofegava irremeiablement sense

ESCRIPTURA alguna amistat duradora. Per primer cop sentia que pertanyia a algun indret i que no hi havia motius per seguir cap enlloc. Aquell indret satisfeia al seu pare, ell ho notava i ho agraïa.

S’havien despertat amb ressaca; la nit anterior havien anat a un concert holograma de Metallica per celebrar els vint anys de la dissolució del grup. Ròmul hi havia convidat l’Hèctor, un dels amics que havia fet en aquesta nova etapa de la vida. Els dos s’ho passaven bé junts i Eneas sabia que la seva relació ajudava a Ròmul a no pensar en el futur que els esperava. K-SIRI anunciava la victòria del Barça per sis a dos al camp del Madrid. —Històric— deien. Feia més de trenta-cinc anys que no es repetia aquest resultat. —Detingut un cop més Joan Carles III, fill de la reina Leonor—.

“Sempre el mateix” pensava Eneas mentre Ròmul aquelles noticies ni les sentia... Ja només quedaven tres dies i ni la ressaca del concert ni les noticies el distreien de la severa realitat.

Una etapa que s’acabava per imperatiu legal.

Blanca Ros

flotadors ni salvavides ni oxigen. Que podia fer ell per salvar el seu fill?

Eneas tenia trenta-cinc anys, com el número atòmic del brom. El brom a temperatura ambient és un líquid volàtil i dens i així era Eneas.

Havia estat pare jove, abans que s’imposessin les restriccions de control de natalitat pactades pels governs dels tres continents. Potser, fins i tot, massa jove. Sempre havia estat sol amb el seu fill i mai havia sentit que aquell fet fos una càrrega. Junts havien viatjat per tot el món treballant on fes falta. Eneas era intel·ligent, viu, despert; només calia veure’l entrar per la porta amb el seu fill penjant de l’esquena per veure que aquell noi tan trempat no tardaria en emprendre el camí cap a qualsevol altre direcció privilegiada.

Ara feia poc més d’un any que havien tornat al lloc que havia vist néixer a Ròmul. Feia cinc anys que ningú els havia vist per aquelles contrades però la comunitat els havia acollit amb els braços oberts. Ròmul per fi va poder cultivar

17

ESCRIPTURA

Planeta

Tothom parlava de les dificultats de ser un extra-terrestre i dels perills que comportava viure en un planeta amb un 95,32% de diòxid de carboni a l’atmosfera. Feia temps que hi havia camps d’humans instal·lats al planeta amb l’única funció de treballar per habilitar les infraestructures necessàries per rebre més humans. A aquests se’ls presentava com herois, com exemple a seguir per a tots els terrícoles.

—La seguretat és preservar l’espècie— professaven les autoritats de cada una de les ínfimes regions sense competències que governaven.

Tots ells eren titelles de la gran i única aliança transcontinental que realment governava el que quedava del nostre planeta. A ulls d’Eneas tot era mentida, l’espècie humana estava cavant la seva pròpia tomba i a ell no li importava a on. Portava dies donant voltes al seu pla.

No era un pla perfecte, però era l’únic que tenia.

—Fill, el teu pare t’estima amb bogeria. Ets el millor que m’ha passat a la vida i per això vull que visquis com el que ets: un terrícola. No aniràs a Mart. No ho permetré.− Xiuxiuejava a cau d’orella a Ròmul mentre li posava bé la manta i li acariciava per darrer cop la punta dels dits. S’aixecà, ajustà la porta i sense més dramatismes va baixar les escales. En aquest instant la vida d’Eneas es va acabar. La ceràmica és un material sòlid inorgànic molt fràgil.

El seu cor es va trencar en mil trossets en un procés irreversible.

Lletra

18

Agafat de la mà del seu fill passava els controls un a un.

—Benvingut Sr. Anquises— era el cognom d’Eneas— té un fill preciós. La humanitat recordarà la vostra valentia.

Les portes s’obrien i es tancaven rere seu separant literalment els dos móns en que es trobava. La mà del xiquet tremolava però ell l’agafava amb gest ferm i sense dubtar. A cada pas li girava més ràpid el cap i se li inflaven més les venes. A cada pas se li ennuvolava més la mirada i sentia el batec del cor sobre cada un dels seus òrgans. El nus que li lligava els set metres que mesura l’intestí prim el sentia cada cop més apretat.

—Bon dia Sr. Anquises, li han dit que té un fill preciós? La humanitat recordarà la vostra valentia.

No es va relaxar fins que van arribar al tub de succió. La capsula s’elevava a una velocitat de vint-i-cinc metres per segon. Des d’allà podia veure com s’allunyava la seva comunitat.

Com aquell puntet s’anava fent més i més petit cada segon, El lloc on havien viscut feliços els últims dos anys desapareixia. Un lloc on el seu fill podria créixer amb pau i felicitat... si era capaç de perdonar-lo.

La capsula es va aturar en sec. Ja eren a la nau que els havia de traslladar cap al seu nou futur. Eneas va agafar la mà de l’Hector i amb pas ferm va fer un pas endavant... les llàgrimes li impedien mirar cap a on.

ESCRIPTURA Sal Els arbres, les branques i la vegetació poblen la Terra. Per alguns podria semblar un paradís, com seria el viure envoltat de la selva a les ciutats. Els espais verds —el pulmó de la ciutat en diuen— poden arribar a generar un problema quan es converteixen en un invasió. La Maribel ens mostra un món ben diferent al que coneixem.

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura.

Una ombra avançava ràpidament enmig de la foscor de la nit, era un ésser misteriós amb una missió per complir.

La ciutat, il·luminada amb les primeres llums del dia, va deixar al descobert un paisatge insòlit i sorprenent. Una claror estranya augurava un mal presagi. Sense una explicació raonable, les plantes i els arbres s’havien convertit en criatures invasores éssers invasors que ho cobrien tot. Eren insaciables i devoraven tot allò que se’ls posava al davant. Era un fenomen estrany que desfermava el creixement incontrolat de totes les espècies vegetals.

Cada cop es feia més difícil i perillós caminar per la ciutat. Els arbres havien crescut tant que tapaven la claror del sol, convertint el terra en un lloc humit i inhòspit. Les branques penjaven com immensos braços que abraçaven mortalment a qui s’hi acostava. Els cactus havien transformat les punxes en llances que traspassaven qualsevol cosa. Les arrels eren serps ansioses per emergir de la foscor. La vegetació, furiosa i rebel, s’escolava per tot arreu. Va arribar un moment on es va fer impossible sobreviure a la intempèrie. Si algú ho provava, una branca, un arbust o qualsevol planta queia al damunt de l’agosarat que ho intentava,matant-lo.

Els dies passaven i la gent cada vegada estava més desesperada. Arreu s’acabaven les provisions i cada cop es feia més difícil subsistir en aquelles circumstàncies. Van intentar combatre un munt de vegades aquell creixement frenètic, però ni els experts més hàbils havien reeixit.

Però no només això, aquest rar fenomen s’escampava arreu. La terra, vista des de l’espai,

Isa Roca

19

ESCRIPTURA semblava entapissada de verd perquè, fins i tot, el mar havia canviat de color.

Una gran quantitat de naus equipades amb dipòsits plens de clorur sòdic concentrat esperaven ordres per enlairar-se des dels únics llocs on encara no hi havia arribat la invasió, els deserts. No es podia perdre temps perquè altres indrets semblants ja havien estat envaïts. La seva missió seria la d’escampar aquell producte per acabar amb la vegetació de tota la Terra.

Era una mesura desesperada a la recerca d’una solució desesperada. Tothom en coneixia les

conseqüències: tirar grans quantitats de sal abocava la Terra a un terrible desastre ecològic.

El sòl quedaria totalment erm durant milers d’anys. La Terra seria un lloc incapaç de produir aliments. Cap espècie, ni vegetal ni animal,hi podria sobreviure i, per tant, alimentar-se’n seria impossible. Buscar alternatives requeriria un temps del què no es disposava. En realitat la solució era pitjor que el problema perquè no hi havia diferència entre devorar o ser aniquiliat. Malauradament, només quedava pensar en quina seria la millor manera de morir.

Planeta Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Lletra

L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús.

Carrer Poeta Punsola, 31 Rocafonda - 08304 MATARÓ

20

ESCRIPTURA La noche del dragón Nos encontramos en el año 2015 de la Era de la Globalización. La historia se nos cuenta a través de los ojos de una niña. Y mientras se trasladan en un metro muy especial al que todos nos gustaría subir algún día, padre e hija hablan, la conversación es una dura crítica social con un final descabellado pero lleno de imaginación.

Roser Lorite "Aprendiza de escritora" Me gustaría lograr escribir bien, pequeñas historias anónimas, autobiográficas o no, y que algún día se leyeran.

23 de Abril del año 2215 de la Era de la Globalización.

La luna, redonda como un plato, se cuela en la estancia donde Marta intenta en vano dormirse. La niña saca un pie de entre las sábanas, buscando el frescor de la noche y da un par de vueltas en la cama peleándose con toda la ropa que la aprisiona. Abre los ojos y ve que todavía es oscuro. Da un salto y se incorpora consiguiendo por fin liberarse. Se dirige sigilosa con el resplandor de la luna al espejo de cornucopia de plata, que cuelga de una pared del salón y que es tan grande como ella misma.

Acerca su carita para mirarse a los ojos. Los abre al máximo y comprueba la llamita flameando dentro de su retina. Aquello la tranquiliza y se vuelve a su habitación. Se mete de nuevo en la cama y el sueño la vence en unos instantes.

A la mañana siguiente, Alexia, la androide de última generación que le regaló su padre por su octavo cumpleaños y cambio de ciclo vital, le recoge su melena cobriza en una larga trenza. Marta levanta la vista y ve colgada la túnica de color púrpura y adornos dorados que sólo se utiliza en las grandes fiestas. Alexia la

ayuda a vestirla. —¡Por fin ha llegado el gran día! Papá me llevará a la catedral de Barcelona —le dice la niña entusiasmada. La androide emite un sonido metálico iluminando su corazón rojo de forma intermitente.

—Marta, apresúrate con el desayuno que se hace ya tarde —le dice el padre, mientras apura el último sorbo de un café humeante.

La niña y su padre viven en las afueras de Barcelona, en una zona cercana a las playas de Mataró. Salen de casa y cogen el metro subacuático que recorre todo el litoral del Mediterráneo. Es un trayecto muy agradable, pues a través de las ventanas se divisa el fondo del mar con sus diversas especies. Muchas veces, sin ningún temor, delfines y otros peces se acercan a las ventanas como queriendo saludar a los pasajeros que se encuentran dentro del vagón. Marta disfruta saludando y jugando con los animales. Hacen transbordo en el Maremágnum y en un par de minutos llegan a la plaza de la catedral. Hoy se encuentra especialmente engalanada, con toda clase de motivos para celebrar el bicentenario de la llegada del

21

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

dragón. Marta ha oído mil veces la historia, pero le gusta que su padre se la vuelva a contar.

—Papá, mientras no comienza la fiesta. . .— balbucea, abriendo sus ojitos de par en par. La llamita flamea brillando con toda intensidad.

—Dice la leyenda, que aquella noche antes del 23 de Abril del año 2015, la sociedad estaba sumergida en una grave crisis desde hacía varios años. Había sido causada por unos señores que les llamaban especuladores y que manejaban todo el dinero de los ciudadanos. Su poder era tan grande, que hacían caer gobiernos y manipulaban los medios de comunicación, haciendo creer a la gente que no había otras soluciones que no fueran las que ellos dictaban en los mercados. Los países cada vez eran más pobres y la gente no tenía trabajo.

—¿Qué quiere decir pobre, papá?

—Buena pregunta, hija. Pues bien, se ve que había una especie de clases sociales con grandes diferencias entre sí. Unos eran ricos y muchos de ellos formaban parte de esos especuladores y otros, los pobres, sufrían las acciones de éstos. La situación era lamentable

22

e insostenible. Día tras día, más familias se encontraban sin trabajo. Perdían la casa y tenían que ir a pedir limosna a las organizaciones sociales. Estas a su vez ya no disponían de recursos, porque los gobiernos no tenían fondos que darles si querían cumplir con el déficit que estipulaban esos mercados. Todo era realmente muy confuso, pero lo cierto es que la Humanidad estaba sometida a un gran sufrimiento sin necesidad. A pesar de haber estrenado el siglo XXI todavía existían guerras donde se mataba a inocentes y niños que morían de hambre.

—Y ¿qué pasó? –pregunta Marta, poniendo cara de no haberse enterado de nada.

—De repente, aquella noche sucedió algo inexplicable —prosigue el padre. —Aparecieron en el cielo unas grandes bolas de fuego que se acercaban con gran velocidad hacia la tierra.

Los científicos decían que era el sol que se estaba desintegrando. Otros, apuntaban que era el fin del mundo y así se cumplía la profecía Maya del 2012, aunque fuera con tres años de retraso. Cuando aquellas grandes bolas de fuego llegaron cerca de la atmósfera, se vio

Laura Soler

ESCRIPTURA

claramente que en realidad eran dragones.

—¡Dragones, papá! –ríe la niña contenta.

—Sí, millones de dragones que comenzaron a dar vueltas alrededor del planeta. Volaban desde el Polo Norte hasta la Antártida. Los historiadores no saben exactamente qué sucedió, pero toda la Humanidad quedó inmersa en un profundo sueño, producido por una especie de fuego que lanzaban los dragones. A la mañana siguiente, algunas personas, las más evolucionadas, habían sido conectadas con nuestra Esencia y flameaba en sus ojos el fuego purificador. Otras muchas no tuvieron esa suerte y poco a poco fueron desapareciendo. Hoy día sabemos que en realidad lo que ocurrió es que lo que los dragones enviaron a la tierra fue una especie de bacteria que cambió la estructura del ADN de los escogidos. La mente de los individuos se modificó. Lo cierto es que hubo un gran cambio de sistema estructural. Ya no se necesitaba consumir en exceso, ni ser productivo, ni competir con nadie. Cada persona, de acuerdo con sus aptitudes y preferencias, trabajaba para la comunidad con la alegría y la satisfacción del trabajo bien hecho. Entonces

se racionalizaron los recursos y todo el mundo fue incluido dentro del sistema. Ya no hubo más naufragios en el Mediterráneo de seres que huían de sus países por hambre o guerras.

Las farmacéuticas dependieron directamente de la OMS y paulatinamente fueron desapareciendo las enfermedades. Ya no fue necesario matar a los animales para comer, pues ellos como ves también conviven con nosotros como seres vivos que son.

—Papá, no me digas que se mataba a los animales.

—Si hija, si, aquella gente eran tan primitivos, que incluso mataban elefantes por diversión.

—Papá, papá, mira, que empieza la ceremonia —dijo la niña acariciando su mascota.

Sonaron las trompetas y un sinfín de papelillos de colores cayeron del cielo emulando el fuego purificador de aquella extraña noche.

Todo el mundo en silencio se puso a meditar conectando su llama interior con la Fuente de la energía universal. La Humanidad por fin, había evolucionado a una dimensión superior, estando cada vez más cerca de su Creador.

23

ESCRIPTURA Planeta futur?

Una conversa entre un home i un androide on repassen tot el que ha fet la humanitat, de bo i de dolent: parlen de quan l'home va arribar a la Lluna, de les guerres, de les malalties, de les noves tecnologies, de com en són de contradictoris els éssers humans... Ciència ficció i critica social. Un relat amb un bon final.

Héctor Agramunt Cuando H.G Wells escribió El hombre invisible estaba pensando en Héctor. Es una persona discreta, reservada, silenciosa...

Su fina ironía se hace visible en el momento en que abre la boca.

Planeta Lletra

—Havia una antiga cançó que deia; No seràs ningú fins que algú t’estimi.

—Jo t’estimo.

—Tu no comptes estúpida, només ets una màquina.

—Ets cruel.

—La raça humana és cruel. Encara no t’has adonat?

—Estàs enfadat amb mi?

—Jo vaig néixer emprenyat, com la resta de la humanitat.

—Això és molt trist.

—Els humans quan naixien els hi prometien la lluna, però alhora de la veritat només eren una estadística. La decepció i el desengany creixia exponencialment a mesura que es feien grans. Si ho acceptaves, eres una mica més feliç, però tard o d’hora rebies la bufetada de la realitat.

—Quina era la realitat?

—Era freda, fosca i plena de solitud amarga.

Sempre et sents més sol, quan estàs rodejat de milions de persones que t’ignoren. Era com un vell vaixell ple de pedaços que intentava no enfonsar-se i no sabia el rumb. Dins d’un mar artificial que cada vegada es removia més i més, fins que inexorablement...

—S’enfonsa?

24

—Exacte.

—Però heu anat a la Lluna, a Mart, heu creat vida del no res,...

—Sí, és veritat, però al mateix temps milions de persones morien de fam.

—Diuen que la vida és molt injusta.

—Mentida, això ho diuen per poder tenir la consciència tranquil·la. El món és just, però el ser humà no ho ha estat mai. ¿Tu que ets una màquina, com entens que l’ésser més intel·ligent del planeta, sucumbeixi per si sol?

—Mala sort?

—En serio? No sé per què parlo amb tu. L’explicació és molt senzilla, tot ésser vivent que hi havia a la Terra tenia un enemic, però l’home tenia a l’home. Podies odiar al teu veí tota la vida, però quan apareixia un enemic, ja fos en forma de terratrèmol, tsunami o d’estúpides guerres, apareixia l’empatia natural de l’home.

—Que és l’empatia?

—Una cosa que mai podràs sentir i que pocs homes l’han sentit per un desconegut. És un malestar que sents quan veus a algú patir, però amb el temps et vas acostumant i al final ja no sents res... I pensar que hi havia gent que guanyava amb les desgràcies dels altres, tot ho van convertit en merda. Una societat no pot funcionar bé, quan estàs mort en vida i existei-

ESCRIPTURA

xen paraules com; assassinat, violació, humiliació, pederàstia, genocidi,...

—Calma’t, les teves pulsacions s’han incrementat.

—Calla, tu ets l’artífex del suïcidi, tu ets la cua del gos d’Alcibíades...

—Qui era Alcibíades?

—Un home que regnava en un petit territori a la Grècia clàssica. Sempre anava acompanyat del seu gos i un dia li va tallar la cua. Tots els seus súbdits es van estranyar i només parlaven dels possibles motius pels quals hauria fet un acte tan cruel al seu propi gos. Alhora que pensaven i pensaven, l’Alcibíades va canviar unes quantes lleis i va apujar els impostos. La tecnologia s’ha utilitzat per crear una cortina de fum interplanetària total. Mentre escrivíem “missatgets” superflus o veiem vídeos estúpids, ens donaven pel sac. No estàvem preparats per tanta tecnologia, va ser com anar primer en bicicleta i tot seguit conduir una moto de carreres. ¿Que succeeix?

—Que t’estavelles?

—Exacte i així va succeir, la humanitat es va estampar a tres-cents kilòmetres per hora contra una paret. Ja ho deia el meu avi; Si trobes

el mal i l’aculls amb els braços oberts, perquè t’estranyes quan el mal s’apodera de tu.

—No ho entenc.

—Tots els grans avanços de la humanitat han sorgit de les guerres. Milions de morts per avançar unes passes. Quan l’home va arribar a la Lluna, a ningú li va importar que l’artífex de tal gesta, vint-i-quatre anys abans hagués fabricat els primers míssils de la història i què per poc no envia una bomba atòmica contra Nova York. Tampoc importava que la majoria d’avenços mèdics i d’estètica, fossin fruit dels camps de concentració nazis.

—Això és molt cruel.

—Doncs tens milions d’exemples; la meitat de malalties amb els seus antídots, jo crec que era un control mundial de demografia pervers i retorçat. Els satèl·lits, Internet i tu mateixa, tu també ets fruit de la guerra, ja t’ho he dit abans; som cruels, però crec que ha estat amb el pas del temps. De la violència només pot sortir violència, la por acaba en violència, la decepció amb el temps genera violència. Les nostres estúpides normes, només podia acabar d’una manera...

—En violència, us heu exterminat vosaltres mateixos.

25

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

—Exacte, el meu avi quan era petit, jugava amb diners de mentida amb els seus amics i quan es va fer gran, va seguir jugant amb papers de mentida. Tot ha sigut fum, des dels inicis de la humanitat, tot ha sigut un engany des del començament. Quan vam sotmetre al planeta, ens va sobrar molt de temps, massa.

—Esteu ple de contradiccions, sou molt complicats.

—No som complicats, sinó que ens ho hem complicat a base de bé. Si Déu encara mira, deu tenir una depressió de cavall.

—Qui és Déu?

—Déu és una esperança, una excusa, un far il·luminat en un mar de preguntes sense respostes. Déu ho és tot i no és res, és dolent i bo, cruel i bondadós, mata i dóna la vida, tot depèn de com vegis el got d’aigua o del prisma amb què t’ho miris. Però per a molts, Déu era simplement una excusa per a poder dormir a les nits. La gent s’ha cregut que em nascut per patir i que la felicitat es efímera o de boixos.

Ens han fet dubtar tant de nosaltres mateixos i durant tant de temps, què ja ho tenim gravat a l’ADN. Ens agrupàvem com a bestiar en grans ciutats per no sentir-nos sols i no ens adonàvem que ja estàvem sols des de feia molt de temps. L’avi sempre explicava la història d’una tal Montse, una veïna del seu bloc. Vivia sola i només sortia de casa per anar a comprar, al meu avi li feia molta pena. Però una nit, un centenar de persones amb espelmes, es van aturar davant de l’edifici del meu avi. Molts ploraven, altres cantaven o s’abraçaven. Dies més tard l’avi es va assabentar què la Montse s’havia mort i tota aquella gent estava allà per retre-li un homenatge.

—Però sempre estava a casa. ¿Com podia conèixer a tantes persones?

26

—Resulta que era la tercera persona del món amb més seguidors a internet. Coneixia a milers de persones i no coneixia al meu avi que vivia al costat. Ja t’ho he dit abans, això no podia tenir un final feliç, quan l’estupidesa venç al seny, estem llestos.

—Però també heu fet coses bones.

—Sí, tens raó, però si ho penses bé, no hi ha res del que hem fet que no hagi estat per benefici o comoditat pròpia. Ara que estaràs sola, tindràs temps de pensar-hi.

—Ho tens decidit?

—Sí.

—Podem parlar?

—Ja m’he cansat de parlar amb tu, fa cinquanta anys que només parlo amb tu i ja n’estic fart. Adéu Jolie, ara que tindràs la soledat com a companya i tot el temps del món, busca els motius del nostre fracàs. Potser no érem tan diferents d’Adam i d’Eva, ells tenien el paradís però encara volien més. Pots posar la cançó(*) per últim cop?

—Sí.

18 de novembre de l’any 2213, l’últim ésser humà observa des del terrat de l’edifici més alt, una ciutat morta. La vegetació després d’anys de reclamar el que és seu, per fi s’ha imposat.

Els animals corren lliurement per les grans avingudes, entre els arbres i els matolls que han trencat el paviment. De la majoria d’edificis, només queda l’estructura d’acer. Tot seguit el darrer home mira al cel i amb ràbia aixeca un puny amb el dit mig estirat, després salta al vuit. Minuts després, l’androide amb forma de dona, arriba a la conclusió què ja no és útil per ningú i també es precipita pel terrat del gratacel més alt de la ciutat. (*) What a wonderful world (Louis Armstrong)

ESCRIPTURA L ’ a v i ó s e n s e f i n e s t re s Una operació de vista et pot canviar la vida d'un dia per l'altre, sobretot quan descobreixes que pots veure coses que la resta dels homes i de les dones que tens al voltant no són capaces de veure.

Us imagineu viatjar en un avió sense finestres? i sí, tu sí que hi pots veure malgrat la manca de finestres? No, no és la dona biònica, però bé que ho podria semblar.

Carme Cañizares Rata de biblioteca, enamorada dels llibres i del procés creatiu que transforma les idees en històries. Nouvinguda al món literari i amb moltes ganes d’aprendre. El ritme d’escriptura el marquen els personatges que, com Mataró, fan olor de sal.

La Maria va sentir a parlar per primera vegada de la degeneració macular a la clínica oftalmològica on va anar quan va a començar a veure-hi borrós. Allà li van explicar que era una malaltia degenerativa pròpia de l’envelliment i que els casos de persones joves eren considerats rars. El fet era que la degeneració era irreversible i ella aniria perdent visió fins a quedar-se totalment cega.

La Clara, la seva millor amiga, que treballava en R+D, al departament d’òptica i optometria de la Universitat Bonavista, li va parlar d’unes noves lents de contacte, encara en fase d’assaig, que corregien el problema macular que ella, als seus 30 anys, no hauria de estar patint.

Amb un pronòstic tan descoratjador com havia de dir que no a qualsevol tractament que li prometés una mínima millora? Si li haguessin dit que la seva pèrdua de visió milloraria menjant cargols, se’ls hauria menjat a cabassos encara que fos un dels plats que més fàstic li feia.

Uns dies abans havia començat a anar a la Clínica Universitària on li havien explicat tots els avantatges i els molts inconvenients que aquestes lents experimentals li podien causar.

La Maria no acabava de sentir-se còmode amb aquelles noves lents de contacte.

Els assajos clínics fets als Estats Units i al Canadà donaven com a resultat que nou de cada deu pacients tractats amb aquestes noves lents aconseguien recuperar agudesa visual. Els estudis, però, no parlaven de la comoditat i la Maria no s'acostumava a dur-les posades. Les instruccions dels responsables de l’assaig eren clares, les havia de portar entre tres i cinc hores cada dia per poder aconseguir aturar la degeneració macular. Per sota d’aquests temps d’ús els investigadors no en garantien els resultats.

Però quan feia un parell d’hores que les portava, li semblava que veia coses estranyes. Quan havia manifestat aquest fet als responsables de l’estudi, aquests només li havien comentat que ho afegirien a la relació dels efectes secundaris.

Aquell dia havia d’agafar un avió així que les duia posades abans de sortir de casa. Va comprovar que portava les ulleres dins la bossa de mà i la targeta d’embarcament per cinquena vegada des que havia pujat al taxi.

Al vestíbul de l’aeroport del Prat totes les mirades es dirigien al grup que faria el vol inaugural del primer avió sense finestres. El vol Barcelona-Palma de Mallorca tenia la sortida prevista per a les onze del matí. La Maria es

27

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

dirigí cap al grup i quan va veure un noi amb un cartell que deia “premsa” s’hi va acostar i es va identificar.

—Ve vostè sola senyoreta? —preguntà en Xavier, el cap de premsa de la companyia Air Views, propietària de l’avió, acostant-se a la Maria mentre ella ensenyava la credencial.

—Sí, si no tenim en compte el fantasma del meu davant —va contestar la Maria secament.

—Que encara estàs enfadada potser?— va preguntar en Xavier fent cara de sorprès— —Per què hauria de continuar enfadada?

Per què em vas deixar plantada a la festa? o potser per què vas marxar acompanyat d’una rossa? Ah! no, esperà! —va continuar— deu ser perquè han passat tres mesos des de que em vas trucar per darrer cop.

28

—Va Maria, no t’ho prenguis així! Ja saps que aquella rossa era la filla d’un dels socis i no podia deixar que marxés sola i en aquell estat ....

—Xavier no m’interessen les teves explicacions. No te les he demanat i no vull saber-ne res. He vingut per feina així que deixa’m estar.

La Maria va marxar darrere el grup encapçalat pel noi de la pancarta. Es dirigí cap a la porta d’embarcament on va ser obsequiada amb un fulletó que va guardar a l’interior de la bossa després d’un intent infructuós de llegir la lletra menuda amb què l’havien editat.

Un cop dins de l’avió la Maria no entenia res.

Tothom al seu voltant es meravellava de la lluminositat de l’interior i que no semblava pas

ESCRIPTURA que aquell ultra modern avió no tingués finestres. Pel que a la resta de passatgers eren unes vistes sobre l’exterior de l’avió que s’emetien per pantalla, per la Maria només eren imatges reals dels carretons amb les maletes, els treballadors de l’aeroport i la torre de control.

La resta de passatgers deien que les imatges s'assemblaven a les reals.

—És que tothom s’ha tornat boig? —va preguntar.

— Algun problema senyoreta? —va preguntar en Xavier divertit— o potser és la seva por a volar el que la fa posar nerviosa? No s’amoïni, viatja en l’avió més segur del món! — va continuar en Xavier mentre enumerava les meravelles d’aquell nou aparell.

La companyia que havia creat aquell enginy tecnològic certificava que l’avió era més segur que els actuals amb finestres perquè el seu fuselatge era més lleuger, prim i fort. Per això necessitava menys combustible per volar i havien pogut dissenyar seients més amples en suprimir les finestres.

—Aquestes pantalles poden, fins i tot, combatre el jet-lag manipulant el temps de la sortida o la posta de sol durant els vols de llarga durada..... —continuava explicant el cap de premsa.

La Maria no s’ho podia creure. No era com si les imatges “fossin” reals, les imatges “eren” reals. Es va mirar a tota aquella gent entre encuriosida, divertida i preocupada. Quan l’avió va començar a rodar per la pista la Maria va poder veure com s’enlairava mentre la resta de passatgers comentaven la versemblança de les imatges que emetien les pantalles. En el moment en que

la veu del Capità va anunciar que volaven a 30.000 peus d’alçada la Maria va veure flames en el motor dret mentre la resta de passatgers es delectaven amb una rogenca sortida de sol.

La pal·lidesa de la seva cara va alertar al seu veí de seient que va cridar una de les auxiliars de vol. La Maria quasi histèrica va embarbussar-se agafant el braç de l’auxiliar i assenyalant cap a l’exterior on les flames eren per ella molt visibles i reals. Un metge que la companyia havia contractat per aquell viatge inaugural va acostar-se-li i, obrint-li la boca, va posar-li una pastilla sota la llengua. Pocs minuts després la Maria estava asseguda tranquil·lament mentre el Capità anunciava que en pocs minuts aterrarien i donarien per conclòs el vol inaugural del primer avió de passatgers sense finestres.

La Maria, relaxada sota els efectes del calmant, veia com la pista d’aterratge s’omplia de bombers ruixant el motor en flames que només ella i els pilots veien.

En baixar de l’avió quasi no podia parlar. El seu cos rígid, la inexpressió del seu rostre i el fet que no el pogués mirar als ulls va fer sospitar a en Xavier que alguna cosa no anana bé.

En preguntar-li com es trobava la Maria va contestar que necessitava que l’acompanyés a la Clínica Universitària perquè li havien de treure les lents de contacte.

Camí de la Universitat la Maria va comentar a en Xavier que ella havia vist la realitat, que no la podien enganyar i que l’endemà ho veuria escrit en el seu article.

—I quina realitat explicaràs Maria la visible? o la invisible? —va sentenciar en Xavier somrient per sota del nas.

29

ESCRIPTURA C o n t u s e re n i d a d Cuando un nave llena de humanos y clones se dedica a dar vueltas y más vueltas por el universo sin ningún destino concreto ¿qué puede pasar? Leyendo el relato se os van a pasar unas cuántas series por la cabeza, pero en ninguna de ellas hay un protagonista cómo el de este relato.

Marta Lacruz Dispuesta a escribir las historias que se esconden tras la vida cotidiana y me gustaría poder logarlo.

Planeta Lletra

Estaba en el puente de mando cuando le avisaron del último asesinato entre especies. Santos miró la pantalla de navegación. Él sabía que los crímenes no pararían. Lo cierto era que la ciencia genética había logrado establecer una colonia de seres clonados idénticos a los humanos. Igual en número de individuos y enfrentada por igual. Sentado en su sillón, el sonido suave de los mandos, y el brillo de los conmutadores le causaron desaliento. El puente de control era parte de la nave inmensa que los protegía de la extinción. Estaban viviendo allí, como huéspedes fijos, esperando que de la órbita de la Tierra desapareciera el nivel de peligro.

Cerraste los ojos y respiraste hondo deseando poder ahuyentar de forma mágica tus dudas; debías ofrecer a los demás lo que tú no podías ofrecerte a ti mismo: esperanza, para recuperar la convivencia pacífica. Tú eras el capitán, y tenías que velar por todos los pasajeros de la astronave, la gente que vivía en ella. Porque la nave era lo único que teníais. Y tu grado incluía la amarga obligación de bajar hasta los laboratorios en busca del jefe de bioquímica.

El área científica se encontraba en una zona restringida a la que sólo podían acceder los

30

altos oficiales. El pasillo se mostraba solitario.

Santos tuvo la sensación que caminaba como un furtivo por la nave en la que había crecido.

Por encima de él una viga de que contenía las luces cruzaba la bóveda del pasadizo. Se oía el zumbido de los conductos de ventilación y se notaba el aire fresco. No le gustaban los clones. En su opinión, la comunidad clónica había heredado el don de la belleza, la inteligencia, la perfección, y por desgracia, la frialdad de los laboratorios. Habían ideado un navío autosuficiente, un ecosistema que podía sostener la vida durante generaciones y la población estable. Trabajaban con material biológico, desde nivel celular hasta cuerpo humano entero.

Analizaban los seres vivos, y desarrollaban medicinas. Eran el pilar de la supervivencia. ¿Era aquí donde estaba el corazón de la humanidad? Dependíais de ellos. Tal vez seríais capaces de vivir sin ellos, como erais capaces de vivir como ratas en una jaula de metal. Era difícil cambiar las cosas, pero ¿debías negar el instinto humano rebelde en un entorno aislado? Puede. La gente desesperada necesita líderes fuertes para sentirse seguras. A lo mejor algún día tú serás capaz de ser un líder, pero en aquel momento solo eras el capitán. Y te preguntabas si podrías frenar los incidentes.

ESCRIPTURA

Había llegado a los laboratorios. Durante unos instantes, Santos se detuvo a mirar a través de la ventana de la sala, se estremeció. No todo el mundo veía el peligro potencial de los experimentos. Tampoco veían el interior de las cámaras. Abrió la puerta. Nada más entrar, sobre una isla blanca, había media docena de cubetas con instrumentos de cirugía. En una de las paredes se veían unos nichos cuadrados con formas gelatinosas. La sala tenía mucha luz y todo era blanco. Los científicos se movían con cuidado, hablando bajo, ignorando su presencia.

El jefe de bioquímica vino a su encuentro.

Frente a Santos apareció un cuerpo de estatura alta, delgado y esbelto. Sus cabellos eran morenos y la cara ovalada con la nariz ligeramente respingada, y lucía además una sonrisa agradable. Una sonrisa valiente. Porque la criatura era una réplica exacta del hermano de Santos; excepto que sus manos se veían cuidadas, algo imposible para su hermano carnal, adicto a morderse las uñas.

Aquel ser te atormentaba. Sus células serían muy similares a las tuyas, posiblemente tendría tus mismos hijos. Te resultaba difícil no desviar la mirada, pero dominaste tu rabia y el rostro

de tu hermano comenzó a borrarse de tu mente. Él te extendió la mano con un gesto de ofensiva serenidad. ¿Estaba actuando? Os detestabais.

Santos salió del laboratorio y el ambiente le pareció más seguro. Debía de haberle pedido cómo detener los crímenes, y el doctor podría haberle dado una respuesta extensa, estudiada, pero Santos se había sentido tan abatido que había hablado con brevedad. Se daba cuenta que la nave era una mentira perversa levantada sobre estructuras metálicas donde si se movía una pieza todo se vendría abajo. Tal vez el exterior sería un medio hostil para los clones; habían pasado generaciones, tantas, que sería imposible que se adaptaran a los cambios, a la esencia de la naturaleza. Habría que esperar a aterrizar algún día. Entonces Santos sonrió y pensó que el planeta Tierra pronto recuperaría su belleza, porque estaba dotada de ese don.

Isa Roca

En realidad, no te interesaba la opinión de los altos oficiales, sino el sentido que le daría la gente a los asesinatos. Una rebelión os destruiría a todos. Erais un pueblo de refugiados que tratabais de sobrevivir.

Santos siguió por los pasillos mientras se preguntaba qué es lo que pensaría el doctor sobre él. El doctor era un ser clonado, y Santos dudaba que en aquel corazón hubiese algún hueco para las emociones. Hablarían sobre lo que estaba ocurriendo, sobre la separación de los grupos en la vida diaria.

31

ESCRIPTURA Panteras negras Un vigilante de Seguridad se encuentra atrapado junto a sus compañeros por unos seres a los que no puede identificar. ¿Son panteras negras? ¿Lo seran de verdad? Y, ¿Cómo se las arreglará para salir del embrollo?

Ricardo Garcia Nació un día del milenio pasado en Arenys de Mar. Este arenyenc no ha hecho nada destacado para ser citado en ésta biografía.

Planeta Lletra

Había comenzado como cualquier otro día.

Mi rutina siempre es la misma.

Suena el despertador, me levanto, me ducho, me visto, despierto a mi hijo, desayunamos, lo llevo al colegio, voy al trabajo, ficho, me pongo mi uniforme de vigilante, activo los controles de seguridad rutinarios y me coloco en mi puesto.

La jornada laboral se reduce a pasar varias horas viendo entrar y salir gente con bata blanca a un área restringida a la que ni yo, ni ninguno de los otros vigilantes tenemos acceso. Me pagan por vigilar y no por hacer preguntas.

Si alguna vez se disparan las alarmas, se comprueba el motivo y a olvidarse de lo ocurrido.

Hasta hoy.

Las alarmas han saltado. Automáticamente las puertas externas se cierran y las luces de emergencia se encienden.

De repente, un gran estruendo se produjo en el interior de la zona a la que no tenemos acceso y acto seguido tres animales, parecidos a las panteras, asomaron por la puerta.

Mi superior nos ordenó a todos que nos colocáramos en nuestras posiciones. Yo desde el piso superior, dando el apoyo necesario y él y mis cuatro compañeros flanqueando la entrada.

32

Todo ocurrió como si fuera una proyección a cámara lenta. Lo observaba todo paralizado, sin poder hacer absolutamente nada.

Mientras, mis compañeros intentaban defenderse de aquellas bestias. Gritos, crujidos, chasquidos, detonaciones… Todos sucumbieron de las heridas producidas. Fue entonces cuando perdí la noción del tiempo, del entorno… ¿Qué pasaba alrededor mío? No lo sé. Todavía no lo sé.

ESCRIPTURA

Sentí qué algo se ponía en marcha en mi interior.

—¿Quieres morir? —Me dije.

—No, claro está.

—¡Pues recuerda y enfréntate a la situación!

La absurda discusión entre mi voz interior y yo mismo me hizo reaccionar y las imágenes se hicieron presentes.

Recordé que lo que en un principio me parecían panteras negras, no lo eran. Eran maquinas o simbiosis. Sus cabezas no eran redondas, tenían formas rectangulares y parecían tablets. Yo no era capaz de definir su forma exacta y sus movimientos no parecían naturales. Además, parecían adelantarse a nuestros movimientos y así se anticipaban a nuestros ataques.

—Tengo que salir de este infierno.

—¡Levántate y corre! —me arengué.

Cogí la pistola y abandoné el lugar hacia la salida.

Como imaginé, la puerta estaba cerrada.

Malditos protocolos de seguridad. En ese momento recordé una de esas largas jornadas de formación obligatoria. Las puertas de seguridad bla, bla, bla… se podrán desbloquear y abrir durante varios segundos siempre y cuando se tenga una tarjeta de nivel 1 y el sistema de energía del área restringida esté apagado. Miré la mía: nivel 3.

Blanca Ros

Oía ruidos, voces, no sé si lo que ocurría estaba sucediendo delante de mí o en otra parte del edificio. No era capaz de comprender ni de razonar. No podía moverme, no podía pensar, no podía reaccionar.

Al cabo reconocí el sonido de un WhatsApp. Era de mi mujer. No sé cómo, pero instintivamente cogí el móvil y leí el mensaje, “Recuerda que hoy tienes que recoger al niño de la escuela”. ¿Recogerlo?, pensé, “menuda ironía”, si ni siquiera voy a ser capaz de salir vivo de este lugar y lo último que voy a recordar de mi familia es el incumplimiento de un compromiso.

33

ESCRIPTURA Tenía que conseguir una de nivel 1. Si mi superior no tiene una, no sé me ocurría quién la podría tener.

Había que intentarlo.

Me acerqué. Haciendo gala de toda mi fuerza de voluntad por sobrevivir me arrimé a su bulto y comencé a registrarle. Tardaré años en superar lo que estaba haciendo, pero esa era una cuestión de la que ya me ocuparía más adelante. La encontré. Por suerte me permitiría salir.

Planeta Lletra

Miré la entrada. Por primera vez iba a adentrarme en un área que durante años había vigilado y que nunca había traspasado. Me adentre al pasadizo. Pasé de la oscuridad a una brillantez que hacía innecesaria la luz artificial, que era inexistente. Cuando llegué a una bifurcación me quedé sin palabras. Las vidrieras permitían observar todo el interior de la estancia. Una estructura triangular de color negro cuyas paredes estaban bañadas de un líquido apenas transparente alumbraba el lugar. Un rotulo indicaba a donde llevaban cada uno de los pasadizos. Uno descendía hacia la estructura y el otro llevaba a la sala de control. Me dirigí a éste.

Mientras me acercaba, las huellas de violencia y de caos en el interior aumentaban.

No era buena señal.

Me apoye en el marco de la puerta y miré.

Había una persona que no llevaba la bata blanca de los empleados. Entré y actué como un vigilante.

—Levanta las manos y date media vuelta.

Lentamente. —le grité.

Se giró y me sonrió.

34

Un ruido a mi izquierda hizo que volviera la cabeza. Una de esas “cosas” apareció de la nada, me inmovilizó el brazo y la única herramienta de defensa que me quedaba. Una segunda “cosa” me tiró haciéndome caer al suelo. Instintivamente fui retrocediendo sin ser capaz de levantarme, hasta toparme con algo que me impedía seguir haciéndolo. Aquí fue donde pensé que acababa mi vida.

Uno de esos híbridos puso su pantalla a menos de un palmo de mi cabeza. Un láser rojo se proyectó sobre mí haciendo que temblara de terror. Una imagen apareció en la pantalla.

En ella salía mi imagen con un texto en la parte superior que decía: “father not kill”.

Aquella persona se marchó de la estancia seguido de los animales. Una de las últimas imágenes que recuerdo claramente cuando salían.

En los lomos de las “panteras” había un emblema. Se asemejaba bastante a un dibujo que presento mi hijo hace unos días y al que le habían concedido el primer premio.

Los pasos se amortiguaron y al poco tiempo la luz que manaba del triángulo también se apagó.

No sé cuánto tiempo estuve en la oscuridad.

No sé cómo salí de ese lugar, ni por qué sigo vivo. Lo siguiente que recuerdo es estar en una habitación completamente blanca y detrás de un cristal ver a mi mujer llorando y a mi hijo con la camiseta con la palabra “Necronimicom” que le había regalado.

Una enfermera se acerca. Poco después me vuelvo a dormir.

ESCRIPTURA Retorn Un món soterrat lluny de les amenaces radioactives i dels perillosos raigs solars... Anàlisis del estat del Planeta, dues espècies: Nous Homes i Homenoides. Un visió de la Terra des de l'exterior i una recerca que amaga una història de desenganys i d'amor.

Xavier Ballesta És curiós, però la vida d’en Xavier s’assembla molt a un dels poemes més famosos d’Antonio Machado... Tot són camins i esteles a la mar.

07:NN:NN/234/0126. Zzz, zzz, zzz. El matalàs d'hidrogel s'endurí convertint-se en una llosa, en Manel, antropòleg, l'abandonà obligat i obligant a l’antropòleg Manel a abandonar-lo.

Mig adormit davant la pantalla central digué: mirall!, el paisatge alpí desaparegué i va poder contemplar-se. Buf!, no feia bona cara. Després d'un: esmorzar!, va ditejar per les imatges d'aliments oferides i les envià a la impresso-nodridora; sonà l'avís de manca de vermell, vaja!, els croissants sortirien verdosos. Es ficà a la cabina higiènica on els ergo-raspalls iònics, l'aigua destil·lada i un turbo-eixugador el deixaren com nou. Esmorzà i tornà a invocar el mirall; lliscant el dit per la barra lateral d'eines es va retocar la imatge i picà l'”OK”. Baixà un casc esfèric obert, se li acomodà al cap i el va maquillar en un no res; s’enfundà la granota tèrmica i en va regular el color mitjançant la polsera: magenta. Al replà va agafar l'elevador tubular que el duria al moll de transport. Allà va sol·licitar una unitat amb destí al Centre d'Expedicions. Un minut després es trobava en un torpede que el conduïa a gran velocitat pels conductes subterranis que recorrien la ciutat; als cinc minuts estenia el seu avantbraç davant el lector de xips per accedir a l'edifici.

Feia cent-vint-i-sis anys de la gran catàstrofe.

Sort que es va veure venir i es van construir Ciutats Cúpula a recer de radiacions solars i de pluges radioactives. Els refugis no van ser suficients per a tots i només un centenar de milions es van salvar. Periòdicament, naus-sonda recollien dades de l'exterior per verificar l'estat del planeta. A l’any cent de la Nova Era va sortir la primera missió tripulada: la natura s'havia mig refet i tribus d'hominoides vagaven per les ruïnes d’antigues ciutats on capturaven alguns d'aquests espècimens, els estudiaven i es creaven medicines per respondre a les seves malalties Més endavant es procedia a la cerca dels grups salvatges i els fumigaven. S'havien definit dues espècies: els Nous Homes i els Hominoides.

A la sala escoltaven les últimes instruccions del comandant de la missió. Després d'uniformar-se, carregaren els equips i foren transportats a l’aeroport. Pel camí, en Manel anava pensant en la Lluïsa, companya de carrera i de vida, desapareguda en una missió feia sis mesos. Havia fet tot el possible per cercar-la i, per fi, ja estava en camí.

Es van obrir les comportes de l'enorme sitja, la nau s'elevà enmig de les turbulències, agafà

35

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

altura i avançà cap el sud. Pels ulls de bou, escampades per l'àrida superfície terrestre, es podia veure com lluïen els hivernacles que abastien la Cúpula. Més tard aparegueren taques verdes de vegetació i, al final, la selva: una espessa catifa verda amb clapes groguenques ocasionals de pluja àcida recent. Restes testimonials d'antigues edificacions sobresortien aquí i allà. La nau avançava plàcidament rastrejant amb els sensors d'infraroigs l'entorn i a la recerca de vida A la pantalla sortien, de tant en tant, grups de punts vermells escampant-se. Un cop arribats al quadrant a explorar, el comandant els avisà. La nau reduí a zero la velocitat horitzontal i començà a descendir fins a posar-se a terra. Es ficaren les escafandres, agafaren els equips i esperaren que s'obrís la rampa. A l'ordre, activaren el mimetisme dels vestits i començaren a baixar. Cada escamot agafà la direcció assignada.

36

Es movien fantasmagòricament entre la densa vegetació com formes refractades per l'aire calent de l'estiu, només se'ls podia distingir de molt a prop. Els científics, escàners en mà, avançaven per davant de la mitja lluna formada pels soldats. De sobte a la pantalla d'en Manel aparegueren uns senyals: corresponien a dos xips personals, consultà la base de dades: un era l’Albert Cirera i l'altra de... la Lluïsa!, ambdós desapareguts a la mateixa expedició.

El cor se li disparà. Va comunicar la troballa a la resta del grup i la seva intenció d'anar a cercar-los. El caporal, contrariat, el comminà a mantenir la formació i el pla, li digué que els xips devien ser a la panxa d'algun d'aquells caníbals. En Manel va desconnectar l'intercomunicador i sortí corrents cap al senyal, als pocs metres ja era invisible. No sabia què deien ni què farien els altres, ell sí: seguir el rastre fins a trobar la veritat.

Laura Soler

ESCRIPTURA

Ja era a prop quan, de sobte, es va entrebancar amb un tronc i caigué rodolant fins a xocar amb un tros de ciment armat. Va quedar mig estabornit... el vestit esquinçat... moriria... La foscor l’envaí.

Enmig de l’atuïment va veure la Lluïsa parlant-li, no l'entenia però ja li estava bé, era el cel! Poc a poc es va anar revifant i es trobà dins una cova il·luminada amb torxes, despullat i tapat amb una tela desconeguda, semblava llana antiga de la qual en parlaven els DVDs d'Història. Sonà el seu nom, es girà... Lluïsa!

Sóc viu? Li preguntà. Il·lusionat, una abraçada ho va respondre tot.

Van seguir hores d'allau informatiu. Els Hominoides no s'assemblaven en res als monstres que sortien a les noticies, no eren antropòfags. L'Albert i la Lluïsa van caure en una trampa que els Homes Lliures, que era com s'autoanomenaven, feien servir per caçar.

L'Albert era paleontòleg lingüístic, per això es va poder comunicar amb ells. El que pretenien els científics no era salvar els “Hominoides” sinó rescatar, pels Nous Homes, les cadenes genètiques malmeses per anys d’higienitzada vida sintètica. Les teòriques fumigacions “curatives” en realitat eren esterilitzadores, per tal d'eliminar els mal anomenats salvatges i poder expandir així el domini de les Cúpules.

El món era perfectament habitable. L'interès de la Lliga de Ciutats era mantenir la ignorància dels urbanites per conservar l'estatus dominant. En quant als Hominoides no volien interferir en la civilització de les Cúpules, però tampoc volien ser torbats, mantenien hàbits ancestrals, parlaven un idioma antic i... tenien llenguatge escrit!

Totes aquestes revelacions encaixaven perfectament amb les històries que el seu avi li havia explicat de petit i que, segons li deia, ell havia escoltat del seu rebesavi. Això li va inculcar l'interès per la antropologia. Ara es trobava davant els seus somnis, no en tenia cap dubte: s’hi quedaria!

El comandant, després d'una recerca no gaire intensa, tornà a la base i comunicà la baixa del científic Manel Sales, mort en acte de servei. En totes les pantalles dels habitacles sortia la notícia i l'historial del malaurat antropòleg amb imatges de l'atac, on es veien uns peluts i grisosos éssers emportant-se un uniforme blanc que esquarteraven i es menjaven en pocs minuts. Pobres salvatges, la seva ignorància els exonerava de culpa, quedava lluny el temps en què podrien ser civilitzats!

Un any després va néixer en Roger, fill de la Lluïsa i en Manel, un Home Lliure!

37

ESCRIPTURA Pensa un desig Què passaria si la teva vida s'aturés en una edat determinada? I si per arribar a aquella edat obtinguessis l'eterna joventut? És com un somni fet realitat, és la quimera de molts, sinó observeu com els cirurgians es guanyen tant bé la vida. El protagonista de la història es passa tot el relat pensant el desig que ha de formular com a premi per haver arribat a l'edat adulta.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Ja n'havia fet 40, l'edat adulta i per aquells que hi arribaven s'obrien un munt de possibilitats. Ara podia demanar un desig que automàticament es faria efectiu. Però el millor d'assolir els quaranta era poder-se quedar per sempre més en aquella edat. La immortalitat estava garantida sense cap obligació extra.

Els polítics així ho havien decidit en entrar al segle XXII: les persones plenament productives calia mantenir-les en el seu estat de forma permament per tal de garantir el creixement econòmic. La gent gran, les jubilacions i la maternitat ja no impedirien l'evolució del país com a gran potència mundial i la protecció de l'Estat.

Això els havia permès ser tecnològicament els més avançats. Aquells robots que netejaven les cases i que havia vist de petit havien quedat obsolets, ara tothom tenia a casa un holograma que els feia tot el que calia. Podia adoptar la forma del seu propietari i davant d'un mirall incandescent, anar-se provant virtualment roba per a reunions, per a festes, per a sopars de compromís... i quan encertava el model que més li esqueia, l'holograma s'encarregava de tenir-lo preparat en qüestió de dos minuts.

Abans d'assolir l'edat eterna, es podia viure sense condicionants, això feia que més d'un es

38

perdés pel camí. D'altra banda, els que no passaven pel Centre de Rehabilitació Corporal, deixaven de tenir privilegis i envellien com ho havien fet els rebesavis dels nostres avis. Es convertien en pàries i havien de viure sempre fugint, ja que si els localitzava el Cos General del Centre de Rehabilitació Corporal, els empresonava de per vida a l'espera del seu final, això sí, els deixaven escollir com volien morir: en unes sales asèptiques, on podien escollir les darreres imatges que veurien i la música que els acompanyaria cap el son final, plàcid i profund.

L'Oleguer tenia garantida l'eternitat, i la feina, al cos de policia interestel·lar, on vetllaven perquè els habitants d'altres planetes no arribessin mai al territori. Es tractava de desviar-los cap a altres destinacions. Durant les llargues hores de vigilància entre estels i asteroides havia pensat molt en el seu desig, però era conscient que l'havia de formular de tal manera perquè ningú rere seu el pogués desfer. Sabia que, en fer-se públics tots els desitjos, tindria més detractors que partidaris i això podia convertir la seva eterna joventut en un veritable malson.

Va sonar l'intercomunicador de la nau. Cada vint dies li anunciava el mateix:

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

—Bon dia capità, li queden dos-cent cinquanta dies per poder demanar el desig. Si no el formula dins el temps establert, perdrà el privilegi.

Era conscient que l'havia de demanar ja que d'altra banda, quan expirés el seu termini, el desig no formulat seria per al proper membre de la societat que arribés a l'edat adulta.

No podia permetre que algú gaudís de dos desitjos per la seva desídia.

Quan va arribar a casa, va agafar el seu toccomuni.cat, l'aparell que havia substituït els rudimentaris mòbils, i va establir connexió: —Aquí el capità Oleguer Permanyer Monfort comunicant amb el Centre de Rehabilitació Corporal.

—Endavant capità.

—Demano permís per poder formular el meu desig.

—Establint connexió amb el Centre de Control Desitja... Ja pot formular el seu desig etern.

—Que es creï una llei irrevocable que prohibeixi els gossos a les ciutats, sota pena de presó eterna per als amos i sacrifici de l'animal.

De fet, no podia entendre com en una societat tan avançada encara la gent es resistia a tenir aquelles bestioles en càpsules, tancats tot el dia, per treure'ls un hora cada al carrer a fer les seves necessitats. Com si encara fóssim al segle XXI, on la higiene dels carrers era deplorable. Fora animalots i benvinguts els rotlles de gos amb salsa hidrogenada i escuma de núvol com a àpat de luxe.

39

ESCRIPTURA Malson En aquest relat ens trobem en un món on la tecnologia ha envaït tots els aspectes de la vida, però encara es poden gaudir d'alguns plaers com un bon cafè matinal i tenir malsons cada nit. Però si el què vols és que totes les màquines deixin de monopolitzar-te i et vols revelar contra elles, com ho fas? I què pot passar?

Sandra Cabrespina Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Planeta Lletra

Com cada matí, es va despertar a les 7:45 amb el so de la seva música predilecta mentre la persiana s’anava alçant poc a poc i deixava entrar la llum pàl·lida d’un sol desdibuixat per l’espessa capa de pol·lució. La música es va fondre suaument i va sentir l’olor de cafè, però va passar una estona abans no va decidir llevar-se per passar per la dutxa vaporitzada, vestir-se i esmorzar. Havia tingut un malson anguniós i no era el primer cop. Tenia la sensació que se li repetia massa vegades. Avui no se’l podia treure del cap.

Va decidir que segurament havia de modificar alguns hàbits de les seves rutines, de manera que va introduir petites variacions en el seu Comandament Centralitzat de Vida. En pocs segons va corregir un grau la temperatura nocturna de l’habitacle, va avançar quinze minuts l’hora de l’últim àpat nocturn de cada dia i va cancel·lar les comandes dels dimarts al restaurant xinès i dels dijous al restaurant tailandès canviant-les pel servei d’alimentació dietètica amb sabors extres. La resta de dies seguiria amb els insípids complements alimentaris de baix preu que li enviava el seu client principal, un cop al mes. També va corregir el grau de cafeïna del seu dispensador de cafè.

40

Un cop va haver esmorzat, i un cop passats els atuells per la desinfectaràpid, es va rentar les dents i asseure’s al tamboret ergonòmic situat davant del teclat i pantalla on treballava. A les onze va fer una pausa i es va prendre un segon cafè i un entrepà vegetal que havia agafat del dispensador automàtic del passadís. Últimament no coincidia amb ningú.

Va voltar per algunes zones de xat virtual sense èxit, tots els seus coneguts figuraven com a no disponibles. Darrerament li passava molt, això, la gent estava molt ocupada. Ell també, és clar.

Al vespre va jugar una intensa estona al nou Sensigame. Va aconseguir matar un munt de trollups i de verkengs i va tenir unes trobades sexuals molt satisfactòries amb un grup de Veixins. El millor moment del dia amb diferència.

Però no va aconseguir passar de nivell i això volia dir que hauria de fer una nova aportació de crèdits per seguir jugant. Si continuava sense assolir els objectius marcats en el seu projecte econòmic personal aviat es trobaria un altre cop en descobert. Necessitava ser capaç de descansar bé per concentrar-se i veure com podria aconseguir alguns crèdits extres.

Per desgracia, el malson no va desaparèixer ni aquella nit i ni les següents. Nit rere nit es

ESCRIPTURA repetia i el deixava cada cop més angoixat.

Anava tan curt de crèdits que no podia permetre’s ni unes vacances ni una hora amb un reprogramador vital. Al final ja no sabia quins canvis fer en els seus hàbits i, en un rampell, va intentar desconnectar el seu Comandament Centralitzat de Vida i tota la resta d’aparells.

Els aparells es reparaven de forma automàtica a gran velocitat i es tornaven a connectar bombardejant-lo amb Veixins de veus vellutades i de formes incitants. Aquests repetien eslògans per animar-lo a aconseguir els objectius als quals s’havia compromès. Li prometien la recompensa dels plaers més exquisits amb l’objectiu que assolis més crèdits. Però no es podia

concentrar en la feina de cap manera. Sabia que era un error però no podia deixar de pensar com fer que s’avariessin aquells aparells persistents. Finalment ho va aconseguir amb una complexa combinació d’ordres contradictòries i de peticions absurdes planificada amb cura per tal d’assolir un cúmul d’errors que es van anar expandint com un virus fins a deixar el seu habitacle totalment lliure de cap tecnificació.

Aquella nit va dormir de gust. Com feia anys que no dormia. Per desgràcia, al matí, uns homes vestits d’un blanc impol·lut van entrar a l’habitació i se’l van endur.

Curiosament, era una repetició exacte i real del seu malson.

41

ESCRIPTURA Sacrificios La protagonista del relato es el fondo una revolucionaria que quiere cambiar el mundo, que quiere que sus orígenes no sean destruidos y buscar la forma de mejorar la vida de los que tiene a su alrededor en el trabajo. Tras toda la vida limpiando en un hospital vemos el avance de la tecnología y a través de ella descubrimos cómo podría ser el mundo en el futuro.

Montse Pérez Martínez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”.

Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

—¡Puñetero cacharro! —reniega Lola mientras intenta que el lector de la máquina limpiadora reconozca su dedo índice.

—¡Hartita me tiene! —le refunfuña a la enfermera que reparte la medicación.

Una disimulada patadita en el sitio oportuno convence al lector de que ese dedo pertenece al código 1974DMS —el suyo—. Vuelve a seleccionar el programa indicado para la limpieza estándar de las habitaciones y pulsa el botón de inicio. El aparato comienza a deslizarse vaporizando desinfectante a pavimento y paredes, dejando así la estancia totalmente aséptica, mientras Lola, con un aerosol esteriliza el escaso mobiliario. Después ella y la máquina pasan al cuarto de baño a completar la desinfección.

Recuerda Lola sus comienzos en el hospital, allá por el 2009, justo el día en el que cumplía 35 años. Entonces la jornada era mucho más dura. La mopa mojada y la bayeta resultaban agotadoras, y había que sumar el estrés diario de poner a punto las habitaciones de los pacientes a los que daban de alta, para ingresar, inmediatamente, a otros nuevos. «Ahora hay menos pacientes; con mis 66 años no podría soportar aquella presión –piensa». Y da gracias

42

al cielo y a los médicos por todos los progresos habidos en la medicina y sobre todo por haber conseguido controlar la epidemia del virus transmitido por los ácaros del polvo, que tantas vidas se cobró en la década de los veinte.

Ahora entra en la 4654, en la que se halla una enferma de unos cuarenta años a la que ha cogido cierto cariño —aunque intenta, en vano, que esto no le suceda—. Es una paciente habitual, la personificación de la paciencia y la fortaleza, a pesar de su frágil aspecto. Al entrar, la ha encontrado conectada con su hija mayor. La proyección en la pared muestra a una adolescente que posee sus mismos rasgos, y Lola no puede evitar que sus ojos se tornen vidriosos. «¡Maldita sea! ¡Pobre mujer! Tantos avances y no encuentran una cura para esto —piensa Lola—. ¡Asquerosos bichos!»

Y ahora ya, las lágrimas aparecen en sus ojos recordando a su perrito Gold, al que, hace dos años, tuvo que entregar a los del control de plagas, cuando tras haber eliminado a los animales de la vía pública, también se prohibió la posesión de mascotas en los hogares.

«Y aún así, el sacrificio no sirvió de nada…»

Fue un intento, a la desesperada, del gobierno para erradicar la espiroqueta que trans-

ESCRIPTURA Lola conduce su vehículo hasta casa del modo tradicional; no le gusta la conducción automática y piensa que así también mantiene en forma los reflejos. Antes de entrar al portal, se para en la entrada del supermercado y ordena virtualmente un pedido que a los pocos minutos le es entregado mediante una cinta transportadora. Al llegar a casa, se da una ducha y un baño de infrarrojos. Se cocina su cena y después de ingerirla con apetito, saca una antigua llave de un bote metálico que contiene bolsas de té y se dirige a su dormitorio.

El cuarto está decorado de forma minimalista, como la mayoría de los hogares desde que se aconsejara la eliminación de objetos que no fuesen de primera necesidad y pudiesen acumular polvo, y en consecuencia ácaros.

Lola entra en su pequeño vestidor, saca un cajón repleto de calcetines y desliza el brazo por el interior del hueco hasta introducir la

Blanca Ros

mitían diversos artrópodos vectores, principalmente, las garrapatas, que había encontrado en la raza humana un suculento anfitrión al que invadir las células, robándoles la energía y dejándolos incapaces de completar los procesos metabólicos necesarios para su subsistencia.

Pero tal medida resultó un fracaso. Fue imposible controlar a especies como aves, roedores y reptiles, y además las garrapatas se volvieron inmunes a los repelentes que, diariamente, se rociaban por las calles y que también se aplicaban por vía tópica las personas.

A la limpiadora, la expresión de la mujer tras cerrar la conexión le resulta tan demoledora que decide que ella será el próximo paciente al que ayudará a aliviar su carga. Ya lo ha hecho en varias ocasiones... Sabe que no ha de implicarse, que no está bien, pero es superior a ella… En la medida de lo posible, hay que aplacarles su sufrimiento.

43

ESCRIPTURA llave en la cerradura que queda escondida en el fondo de la cajonera. Al girarla, el panel frontal del vestidor se abre dejando a la vista otra estancia repleta de estanterías que contienen un preciado tesoro: la biblioteca de su madre.

Lola se despierta sobresaltada y un libro cae de su regazo. Se ha quedado dormida en el desvencijado sillón, entre los cientos de ejemplares; ha cometido una imprudencia. Nerviosa, vuelve a ocultar aquel lugar tras el vestidor y se dispone a arreglarse para cumplir con su jornada laboral, no sin antes preparar lo necesario para llevar a cabo su propósito de auxiliar a la paciente de la 4654. ***

Planeta

Thais llega hasta el baño con esfuerzo; está muy débil. El olor del producto desinfectante que acaba de utilizar la limpiadora le resulta molesto. Mientras torpemente se cepilla los dientes percibe en el espejo la imagen de algo de color rojo que sobresale de entre las toallas colocadas en el estante: «¿una caja de bombones?»

Confundida, comienza a hacer cábalas de cómo ha aparecido ahí. Se decide a destaparla, percibiendo que el fino plástico de protección ya ha sido retirado. Al ver su contenido, el corazón se le dispara y reacciona cerrándola inmediatamente.

«No puede ser… –piensa–. Es imposible…

Eran uno de los hábitats ideales para los ácaros; las autoridades se encargaron de hacerlos desaparecer durante la epidemia… Fueron destruidos… Toda la información se almacenó digitalmente…»

Temblando, vuelve a abrir la caja y lee la nota que hay dentro que, extrañamente, está escrita a mano: “No tengo la sabiduría necesaria para aliviar tus problemas de salud, pero, al menos, puedo evitarte los de otra índole.

La dirección que te indico abajo es la de un coleccionista dispuesto a pagar lo que sea por cualquier ejemplar…”

Thais acaricia suavemente la cubierta de la novela titulada Contra el viento del norte.

Lectura recomanada Cròniques marcianes Ray Bradbury

Lletra

Narra l'arribada a Mart i la colonització del planeta per part dels humans, que provoca la caiguda de la civilització marciana i l'extinció dels marcians.

44

ESCRIPTURA Híbrida La Júlia vol jugar una mica amb els lectors, com ho fa la protagonista del seu relat. Però, estem llegint ciència ficció? O un relat eròtic? És possible barrejar aquests dos gèneres? Llegiu la història i podreu comprovar com n'és de possible! I amb un final que us sorprendrà.

Júlia Lancho Teruel M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, no puc evitar-ho. L’estil amb què estic més còmoda és l’humor.

No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

Ell era el seu tigre. Sí, d’acord, la frase sonava del tot extemporània en boca d’una dona com ella. Decidida, enèrgica, autosuficient. Una dona que mai no havia depès de ningú, per tigre que fos. De fet, sempre els havia fet anar de corcoll, els homes. Ballaven al so que ella volia, com ella volia i quan ella ho volia, sense cap resistència: ells, senzillament, l’adoraven. El desig es feia palès en cada mirada, en cada respiració, en cada gest i en cada moviment que els mascles, atrapats per una força interna incontenible, provaven de dissimular com podien per no espantar-la d’entrada, per mirar d’assegurarse’n la presa i el botí, sense arribar a comprendre que a ella mai, en cap mena de situació terrestre, l’espantaria un individu de l’altre sexe.

Lògic, d’altra banda. Era morena, però sense res a envejar a les rosses més explosives. La seva cabellera, d’un negre carbó que refulgia sota la llum del sol, amagava la circumferència perfecta d’una cintura estreta de mides impossibles. Les seves cames llargues, sospitosament llargues, dibuixaven en canvi unes passes curtes, tranquil·les, mesurades. Irradiava seguretat. Els seus braços traçaven moviments oscil·lants al voltant del cos amb una precisió mil·limètrica, programada al detall. El seu som-

riure magnètic encisava qualsevol ésser viu en un radi que s’estenia fins els confins d’allò visible, i l’aura que irradiava sotmetia sense més la voluntat dels qui l’envoltaven, fent-los dòcils servents sotmesos als seus desitjos.

Vestia habitualment texans amb samarretes amples i informals, cosa que no impedia que causés sensació a primer cop d’ull. Aquell vespre, però, duia una faldilla molt curta, d’un blanc immaculat, que permetia intuir unes natges graciosament atapeïdes i anguloses; un top del mateix color, cenyit, que donava forma a uns pits pels quals les més cotitzades top models haurien pagat milions; unes mitges negres semitransparents; i unes sabates amb plataformes vertiginoses que la feien semblar una diva de l’espectacle suburbà.

—Surto amb algú —, va ser la resposta a les mirades fixes d’incredulitat de les seves amigues. I què? Ni era el primer ni, amb tota seguretat, seria l’últim. Per aquesta banda sempre havia anat molt ben servida. Totes sabien, a més, que era ella qui imposava les regles, sense excepció. No entenien res.

—Es tracta d’algun joc? —va preguntar la Marta, qui ja se la imaginava duent a terme alguna d’aquelles fantasies que ella tant anhe-

45

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

lava. Sempre havia volgut tenir la seva fermesa i la seva capacitat de persuasió. Ella, en canvi, no tenia cap qualitat que la permetés anar amb aquell aplom per la vida, que li facilités l’existència com sí ho feia a la seva envejada germana. Una enveja que, de vegades, la portava a controlar-li les passes d’una forma implacable, per damunt de qualsevol sentit de protecció assenyat. Si pogués, li prendria, fins i tot, la vida.

—A ell li agrada.

—Et vesteixes així per un home? —, va deixar anar amb brusquedat l’Elena, sempre a la que saltava, militant.

Ella va somriure, però no pas amb la franquesa habitual. Era un somriure estrany, recargolat, enigmàtic. Un somriure de Mona Lisa. “És el meu tigre”, li van sentir dir a manera de comiat. I van restar allà, assegudes a la terrassa del bar, immòbils, veient-la marxar, com si algú les hagués clavat a la cadira. Què li passava?

Allò no era gens normal. Semblava com si les sabates de taló influïssin de manera decisiva en aquelles cames llargues, excessivament llargues, que havien abandonat de sobte el seu habitual caminar segur i moderat i creuaven la ciutat a base de grans gambades. Tenia pressa.

Va entrar en un barri marginal dels afores.

Devorava carrers sense afluixar el ritme, notant com desenes d’ulls humits, amb voluntat luxuriosa, es clavaven en les seves formes voluptuoses. En qualsevol altre moment ella s’hauria aturat i els hauria tallat amb qualsevol de les seves frases definitives. Avui no li importava reconèixer que la situació l’excitava encara més. Anava a trobar-se amb el seu tigre.

Es va aturar davant de la porta metàl·lica d’un local desmanegat. Va mirar a banda i banda, assegurant-se que ningú no la veia. Va enfonsar la mà a la bossa de xarol negre brillant, i

46

en va treure una clau rònega. Va tornar a girar el cap vers els quatre punts cardinals. Estava sola. I ell l’esperava a dins, també sol. El cor li bategava com si volgués fugir-li del pit. Va posar la clau al pany i la va fer girar. El grinyol es va escampar per tot el barri. Ell era allà, efectivament, amb aquell vestit vermell que la tornava boja. Un roig cridaner, que la feria sense remei. I aquella mirada. Eren com dos fars que se li clavaven ben endins, que la feien tremolar com una fulla de cap a peus. No, elles no ho haurien entès. Si ja la miraven de manera estranya quan parlava del seu tigre, què no haurien pensat si els hagués parlat... del seu jaguar?

La veritat és que, només de mirar-lo, es va posar a mil. El ritme cardíac li pujà a cinc-centes revolucions per minut deixant-la sense esma, calada completament. Havia fet pana.

Però, en una reacció de zero a cent sense precedents, les seves vàlvules d’injecció l’insuflaren el combustible necessari perquè la flama entrés immediatament i es tornà incandescent,

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

disposada a aconseguir la millor marca.

Aquesta vegada ho donaria tot, sense recances, sense permetre contratemps innecessaris que l’impedissin assolir l’èxtasi. Sentia com la sang se li filtrava per totes i cadascuna de les juntes, dilatant-les al màxim. La resta dels densos fluids viscosos s’escolava per la totalitat de les seves esquerdes i circuits, esponjant-la, conferint-li la millor de les flexibilitats possibles. La temperatura assolida era tan elevada que desprenia vapors intensos sobre el seu estimat jaguar, qui va començar a correspondre-la amb una intensa melodia ronca emesa des del seu mismíssim motor d’explosió: el ritual d’acoblament tot just s’iniciava.

Ell, en aquella excitació romàntica, s’hi recreava sempre: no es permetia descuidar cap detall. Obria i tancava les portes rítmicament, acaronant-la, i provocava que ella jugués amb el seu cuir abatible, ara cap amunt, ara de boca terrosa, fregant-se i refregant-se mentre es treia la roba i ajuntava les seves pells sensualment. Ell li corresponia apassionat, engegant i

apagant el motor de vegades frenèticament i d’altres de manera suau, harmoniosa, imprevisible. Fins que la excitació màxima el va fer imantar-la de tal manera que fusionà l’amant híbrida al seu capó sense donar-li cap més opció, obligant-la a restar immòbil i enganxada mentre les seves temperatures no reculessin fins al punt de repòs, durant una llarga estona d’aliatge sublim.

Aquella nit, però, el seu jaguar li amagava una sorpresa enverinada. El ritual amorós havia estat tan salvatge que ell va perdre completament el control i no s’adonà que inundava lentament els pulmons de la seva estimada amb els gasos mortalment tòxics que emanava.

Ja de matinada, un crit ofegat escapà de la boca de l’orgullós propietari d’un jaguar vermell en mig del carrer d’un polígon de la ciutat; el cos inert d’una dona meitat humana, meitat metàl·lica, jeia damunt del capó, amb un somriure estrany, recargolat, enigmàtic. Un somriure de Mona Lisa.

47

ESCRIPTURA E l p a r a d í s p e rd u t El bé i el mal enfrontats, la FRU que vol l'ordre i la harmonia contra la FDU que defensa el caos i el desordre. Un joc entre forces ben universal amb un nou vestit anomenat ciència ficció. I guanyi qui guanyi la partida seran els homes qui en patiran les conseqüències, perquè l'home és l’únic ésser que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

La FRU (Força Reparadora de l’Univers) està ultrapassada de feina, no pot arribar a temps a tot arreu i a vegades alguna situació se li escapa de les mans. L’Univers s’ha expandit molt en aquests últims temps i ella està sola, no té cap ajuda en la seva tasca rehabilitadora, cada dia més feixuga. Ha de fer mans i mànigues per a tenir mitjanament implantats l’Ordre i l’Harmonia en els móns universals que tenen tendència a caure en poder de la seva gran contrincant la FDU (Força Desestabilitzadora de l’Univers) que implanta el Desordre i el Caos per l’univers.

Al cap de molts eons per fi li torna a tocar el torn al petit món blau d’aquell remot Sistema Solar. Està tan apartat del centre... cap al final d’un del braços de l’espiral de la Via Làctia, que l’ha tingut una mica oblidat. Ha de tornar a redreçar la seva situació perquè els seus habitants tornin a sentir la Il·lusió i el Respecte per aquest món generós que se’ls ha deixat en préstec i que està en greu perill.

En un petit planeta, situat en una de les espirals de la incommensurable Andròmeda, és l’època en que floreixen els arbres daurats dels immensos boscos que el cobreixen per complet. Quantitats ingents d’un escumós pol·len

48

dolç i de color auri canvia per complert la fisonomia del petit planeta que, transformat en una bola daurada i esponjosa, flota, lluent i meravellós com un miratge, en la immensitat de l’univers. La FRU tornarà a utilitzar els poders de l’extraordinària matèria miraculosa per redreçar la malmesa situació de la Terra —un dels planetes que conformen la grandíssima quantitat de galàxies del Grup Local—, planeta que cau de forma reiterada, una i altra vegada, sota el poder de la FDU. La FRU queda sorpresa per la gran tecnologia que, des de fa només uns nanosegons (segons la seva interpretació del temps) s’ha desenvolupat al planeta i comprèn que aquesta és, precisament, la responsable de la seva degradació i la que exhaurirà en breu els recursos formats durant milions i milions d’anys (segons la interpretació del temps dels terrícoles).

La FRU centra tota la força de la seva poderosa ment en transportar aquella matèria sanadora a través dels gasos i de la pols de les nebuloses del medi interestel·lar entre dues galàxies separades per dos milions i mig d’anys llum.

En forma d’eixam, les minúscules esferes salvaran el petit, però meravellós, planeta blau

Blanca Ros

ESCRIPTURA

d’aquella apartada galàxia i als insignificants habitants d’un planeta insignificant que es creuen el centre de l’univers.

L’eixam pol·lini, atret per la poderosa força gravitatòria de la Terra, cau sobre la seva fètida i contaminada atmosfera i el dens núvol daurat cobreix, a poc a poc, tot el blau del cel.

Sigui de dia o de nit, la foscor s’estén per sobre de la superfície de la Terra. Allò que havia començat com un petit nuvolet oculta, com si d’un eclipsi es tractés, la llum del Sol. La gent, més que temor, sent curiositat i fa mil comentaris.

—Això és degut a la contaminació —diuen els saberuts.

—És un volcà que ha entrat en erupció — opinen els taxatius.

—És la fi del món! —conclouen els catastrofistes.

L’alarma s’estén a tots el països del món. Els governants es pregunten si aquell fenomen significa el començament d’un nou conflicte

mundial, de la última guerra que acabarà amb la humanitat. Tots es demanen quin és el país que ha gosat fabricar una arma que pot trencar l’equilibri d’uns acords que s’havien aconseguit a base de moltes concessions per part de tots els països.

Totes les antenes dels radars militars electromagnètics de detecció a llarga distància de tots els països, són orientats cap al “núvol d’or”. En mesuren la densitat, la distància i l’altitud, també la direcció i la velocitat. Els radars d’investigació espacial, també dirigeixen les antenes cap aquella singular anomalia: serà una turbulència atmosfèrica? una reflexió ionosfèrica? o només una estela de meteorit?

A través dels gràfics, que les escombrades consecutives del radar elaboren, se sap que és una massa en moviment, però no el causa cap precipitació de pluja, de neu, ni calamarsa, ni tampoc cap tempesta de sorra. En més d’una ocasió un estol d’ocells detectat pels radars, ha fet saltar alguna alarma però tampoc és aquest

49

ESCRIPTURA

Planeta

el cas. Aquest immens núvol en moviment, d’una densitat descomunal, el provoca un fenomen desconegut fins aleshores, no estudiat ni catalogat.

La conclusió de l’estudi espectroscòpic del seu espectre electromagnètic és sorprenen: aquell núvol dens està format per minúscules i ínfimes esferes de pol·len!

L’eixam, en contacte amb l’atmosfera, cobreix, amb la seva fosforescència daurada, tota la superfície de la Terra. Les petites esferes pol·líniques que el componen formen una boira densa i espessa que els humans per força han de respirar. I s’esdevindrà el miracle. S’introduirà la Concòrdia al cor dels humans, desapareixerà l’Agressivitat, l’Afany de Poder i de Domini; imperarà la Comprensió, la Generositat i el Respecte per tot tipus de Vida. A partir d’aquest moment el Planeta Terra, que va ser creat com un paradís, recuperarà l’esplendor perduda perquè els seus estadants el respectaran i el preservaran per a les futures genera-

cions i esdevindrà de nou el primigeni Paradís Terrenal.

Però la truculenta FDU, que ha seguit atentament els esdeveniments, es proposa reimplantar el Caos allà on la FRU ha restablert l’Ordre i, valent-se de la força de la seva també portentosa ment, ho destrueix tot implantant de nou el Caos i el Desordre a la Terra.

Quan la FRU veu que la seva feina ha estat destruïda es posa —teòricament parlant— les mans al cap i amb veu estentòria, exclama: —Altra vegada! Aquest planeta no té remei!

S’ha deixat engalipar altre cop per les argúcies de la FDU. Sembla mentida que un món tan insignificant necessiti tantes rehabilitacions i em doni tanta feina...

S’arremanga unes imaginàries mànigues i diu: —Som-hi! —sona un gran tro i la poderosa FRU actua de nou.

Podrà, la poderosa FRU, redreçar la situació del paradís perdut?

Lectura recomanada La guia del autoestopista galàctic Douglas Adams

Lletra

Un dijous a l'hora de dinar, la Terra és demolida per poder construir una nova autopista hiperespacial. Arthur Dent, un tipus que aquell mateix matí ha vist com tiraven avall la seva pròpia casa, considera que això supera el que una persona pot suportar. Arthur fugirà de la Terra al costat d'un amic seu, Ford Prefect, que resultarà ser un extraterrestre emparentat amb Zaphod Beeblebrox, un pirata esquizoide de dos caps.

50

ESCRIPTURA Cassandra Els ratolins de laboratori poden crear una relació especial amb qui els investiga o qui en pren notes.

Això és el que li passa al protagonista de la història, que fuig amb un dels ratolins i es troba immers en una fugida on el món ja no és el que coneixia, on tot ha canviat. Un relat vist i explicat amb ulls de nen.

Nuria López García Per les seves venes corre sang de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot el que sigui negre i criminal.

Aquella nit arribava tard com moltes altres nits. La feina l’avorria, cada dia el mateix. “La investigació avança —li deien—. Controla els espècimens, mesura les dosis de menjar i beure, i apunta-ho tot al quadern blau”. La feina d’en Claudi era netejar les gàbies dels ratolins a la nit i posar-hi el menjar. Li havien dit que els nens especials no agafaven la malatia.

Que encara que els ratolins el mosseguessin, ell no es posaria malalt; que havia de recollir els que es morien i ficar-los dins una capseta de plàstic a la gran nevera del fons de la sala.

I apuntar-ho tot molt bé al quadern pels investigadors. En Claudi aprofitava les hores que els ratolins estaven adormits per canviar-los l’aigua i el menjar; per netejar la gàbia. Ell ho feia amb molta cura. Excepte, és clar, les gàbies dels ratolins amb l’etiqueta de color vermell que estaven sempre actius, com joguines a piles, fins que queien morts d’esgotament.

Això li haurà passat a la mare —pensava— que un dia haurà començat a escombrar la casa una i altra vegada, de dalt a baix, sense aturador fins a morir.

—Gualba, vols un trosset de pa? Gualba... — el ratolí estava petrificat immòbil en un racó.

En Claudi el va acaronar suament passant un

dit per entre els barrots i tocant-li el llom.

—Gualba, què no en vols? —en Claudi, trist, va desistir.

Dues hores després que en Claudi s’hagués emportat el seu amic petrificat amagat dins la butxaca, els investigadors van entrar a treballar al laboratori. Ells sí, enfundats en vestits d’aïllament, guants i mascaretes. Ahir n’eren cinc, avui quatre. La progressió de la malaltia era imparable. Feia mesos que havien detectat el primer cas, però a dia d’avui encara es discutia si es propagava per l’aire o si la causa es trobava en la ingesta d’algun tipus d’aliment.

Tot eren teories i cap certesa.

Al campament de refugiats en Claudi va notar que el seu ratolí es movia. Content, va comprovar que en Gualba havia tornat a la normalitat i semblava estar encantat de corretejar damunt el llit. Sense que en Claudi pogués impedir-li-ho, va saltar al terra, es va esmunyir sota la lona campament enllà. El noi no sabia si estar alegre o trist, el ratolí era lliure i ningú li faria mal; però també l’havia perdut com amic. I no n’hi quedaven gaires.

La doctora Marinat va entrar a la tenda seguida d’un guàrdia amb cara de mal humor i cansament.

51

Laura Soler

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

—On és el ratolí XY-073? —la doctora no li va preguntar si se l’havia endut ell, ja ho sabia.

—Se m’ha escapat. Jo no volia ...

Sense esperar resposta, la doctora va fer un gest al soldat que es va emportar a en Claudi, mort de por, cap un dels camions aparcats vora la reixa.

—Puja darrere i deixa de somicar, ploramiques! —al soldat no li agradaven els nens com en Claudi. Es notava en la forma com els mirava o com els els cridava les ordres.

El camió el va tornar a portar al davant de casa seva, al barri que ara no semblava pas que hagués estat el seu. Cases cremades, cotxes abandonats enmig del carrer, ombres darrere les cortines. Però sobretot silenci. No semblava que hi visqués ningú.

—Fora del camió! Ves-te’n a casa teva, imbècil! –el camió va arrencar derrapant sobre l’asfalt.

En Claudi es va posar a plorar i a tremolar.

Sense pensar-ho, instintivament, va anar cap a casa seva. La porta estava tancada amb clau.

Va trucar al timbre, però aquest no sonava. Va donar cops a la porta.

52

—Mare! Obre’m! Sóc jo i no porto la clau!

No hi va haver resposta. Dins tampoc se sentia cap soroll.

Una veu adolescent el va cridar des d’una casa del veïnat: “Claudi, vine, som aquí!” En Claudi va reconèixer la veu i els rinxols negres que sortien de la finestra del primer pis.

—Marta! Quina sort que estiguis a casa! Vinc corrents!

La Marta va obrir la porta i en Claudi va veure altres nens i nenes i a una vella del barri que la seva mare li havia dit que no estava bé del cap.

—Què hi feu tots aquí? Us heu amagat per què els soldats no se us emportin? O us han castigat com a mi?

—Se’ns van endur, però ens han deixat tornar a casa ara fa uns dies. Es veu que hi havia massa nens al campament i no en volien tants.

—I la senyora Graciel.la?

—També la van fer fora. No sap vestir-se, ni rentar-se. Només fa que cantar. La van pujar amb nosaltres al camió i ens van deixar a tots plegats enmig del carrer.

—I vosaltres, qui sou?

ESCRIPTURA —Jo em dic Marc.

—Jo, Lina —Jo, Roser —Jo, Alberto.

—Jo sóc en Claudi. Vivia amb la meva mare aquí al davant. Tenia un ratolí que era amic meu, però se m’ha escapat. Per això m’han castigat i m’han fet fora del campament.

—A casa jo tenia un hàmster que es deia Tom —explica la Roser.

—El meu es diu Gualba i és de tres colors.

Com és el teu?

—El meu és marró i negre. Però no l’he vist des de que se’ns van emportar.

—Creus que s’haurà mort de gana?

—Oh! Pobre Tom! I si encara és viu? Anemlo a buscar, si us plau. Jo vivia al costat de l’escola Verge de Lourdes. El seu menjar és al rebost.

A la Marta se li obren els ulls.

—Teniu rebost?

—Sí, la mare feia conserves i confitures. En tenim les prestatgeries plenes.

—Nosaltres sí que ens morim de gana! –exclama l’Alberto—Anem-hi! Salvem en Tom i emportem-nos tots els pots que puguem!

Els nens es van quedar mirant la Marta, com si l’Alberto hagués dit alguna cosa poc convenient. En Claudi estranyat també la va mirar i va preguntar:“Què passa?”.

La Marta es va posar vermella, se la veia incòmoda però es va decidir a contestar.

—Claudi. Jo no vull sortir de casa. Quan la malaltia va deixar immòbils als meus pares, jo anava on volia de dia o de nit. Vaig fer-me amiga d’una colla i entravem a les cases per endur-nos tot el que ens vingués de gust. Uns soldats ens van enxampar i a mi em van fer molt, molt mal. Després se’m van endur al campament i els metges em van curar. Però no em van treure la por als soldats, la por a sortir un dia pel carrer i trobar-me’ls.

La senyora Graciel.la es va apropar a la Marta i la va abraçar. “Mi hijita...” —deia fentli petonets al front— “...No llores mi amor. Casandra, no llores”.

Lectura recomanada Oryx i crane Margaret Atwood Oryx i Crake examina d'una forma crítica els avenços de la medicina i la tecnologia de manipulació genètica, en concret la creació d'animals transgènics. La societat descrita tolera i promociona la comercialització de tots els aspectes de la vida, i manté una divisió abismal entre pobres i rics, que viuen protegits en àrees tancades.

53

ESCRIPTURA Història d’eEl protagonista és un fugitiu electrònic molt entremaliat a qui persegueix la comunitat científica per atrapar-lo i sotmetre’l a captiveri. El títol porta a la memòria una coneguda pel·lícula eròtica, però el relat no és eròtic —o potser sí— i s’endinsa en el món de la ficció i de la ciència. O era de la ciència-ficció? Tant se val, l’ordre dels factors no altera el producte.

Salvador Riera Solsona S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant la realitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

Planeta Lletra

Deixeu-me que em presenti: sóc un fermió d’espín mig enter, un leptó de càrrega negativa sencera. Així és com em defineixen els científics, entossudits a escodrinyar-ho tot fins al més mínim detall. Però, vaja, no us deixeu impressionar per aquesta definició tan altisonant, jo segueixo sent un electró dels de tota la vida.

A l’escola us van ensenyar que jo era un dels tres components de l’àtom. Us van explicar que un àtom estava composat per un nucli format pel mateix nombre de protons i de neutrons amb els electrons orbitant en cercles al voltant del nucli. Fins a la primeria del segle XX, aquest postulat va ser quasi un axioma.

Com passa el temps! Avui, en ple segle XXI, els físics s’han entestat a esmicolar els meus germans protons i neutrons. N’han descobert fins a més de vint partícules que els composen i n’han buscat totes les diferències: si tenen, o no, càrrega elèctrica; si tenen l’espín enter o fraccionari; quan pesen, com s’exciten... Com en són de xafarders!

I tot això desprès de sotmetre’ls a unes col·lisions tan extremes que fan feredat. Els bombardegen de manera salvatge dins d’immensos acceleradors de partícules que són com llòbregues presons d’acer, quilomètriques i solitàries.

54

Em fa fàstic veure com els investigadors s’exalten mentre contemplen com els meus germans s’esberlen i es destrueixen entre ells.

Sàdics! No sé què dirien tant de setciències si enlloc de protons hi poséssim els seus collons!

I no us ho perdeu! Cada nova partícula que troben la bategen amb menys imaginació: encant, estrany, cim, fons, quark, muó, tau...

Però, no veuen com en són de ridículs aquests noms?

Val més que no m’hi faci mala sang. Beneeixo el fet que a mi mai m’han aconseguit dividir. Dóno fe que ho han intentat, també m’han sotmès a sessions interminables de tortura dins d’aquells horribles aparells sota la pressió d’immensos camps magnètics —com els odio, aquests són els únics que m’alteren de veritat!—, fent-me anar a tota hòstia i colpejant-me a tort i a dret, però no se n’han sortit.

Perquè encara sóc la partícula amb la càrrega elèctrica més petita que es coneix i, tret del fantasmagòric neutrí muònic —i jo diria que quan el van descobrir tots anaven trompes i es van equivocar en mesurar-lo—, el que té la massa més petita de totes.

El fet de ser tan extremadament petit, que em desplaço, si vull, a la velocitat de la llum i

ESCRIPTURA que mai saben amb certesa on sóc, m’ha permès ser el més lliure. Vaig sempre a la meva, això sí, lligat a un àtom, del qual depenc. Però, quan m’enllaço amb altres electrons i ens passem a comportar com a electrons de valència —quin nom, valga’m déu, quin nom!—, aleshores ho embrollem tot. Però això és una altra història: potser algun dia us l’explicaré.

I, de tant en tant, faig alguna trapelleria: m’escapo de l‘àtom, jugo al gat i a la rata amb els nuclis i tot déu va de corcoll fins que em localitzen en un altre lloc. Pel camí ja he fet més d’un estrall. Que hi farem, sóc juganer!

I Xsssst! no ho digueu a ningú, però jo tinc una arma secreta, em comporto de dues formes diferents alhora: o com una partícula sòlida o com si fos una ona. A més a més, canvio d’una forma a una altra quan em rota. Això els posa dels nervis i jo xalo fent la punyeta als saberuts que s’escarrassen a buscar-me.

Sempre estic amb l’ai al cor per si algun dia m’arriben a enxampar, però, què voleu que us digui? Encara no ha nascut el científic que sigui capaç d’engarjolar-me!

I mira que porten anys i panys volent saber amb precisió qui sóc, com sóc, on sóc i què faig.

L’any 1875, el físic anglès Sir William Crookes ja va pensar que m’havia atrapat dins del seu pompós tub de raigs catòdics i, eufòric, em va anomenar matèria radiant en una primera demostració dels noms ridículs que s’acabarien inventant.

L’any 1896, un altre britànic, Joseph John Thomson, va creure que jo anava sol per la vida i em va posar com a nom: corpuscle—ai, Senyor!

Perdona’ls perquè no saben el què es diuen!

Finalment, l’irlandès George Fitzgerald, aquell mateix any, em va batejar tal i com se’m coneix avui en dia: electró, combinant la paraula anglesa electricityi el sufix grec -tró. Com

veieu, tampoc s’hi va matar gaire en la recerca del nom!

Un dels primers que em va parar un bon parany per intentar atrapar-me va ser, l’any 1913, el danès Niels Böhr amb el seu model quàntic de l’àtom —ja li val, ja, quin nom més xaró!— on deia que només em podia moure dins d’uns determinats nivells quànticsd’energia. Quina parida mental! Però si ell va ser feliç creients’ho, doncs que en gaudeixi dins del seu taüt!

Encara se m’escapa el riure quan recordo com l’any 1925 l’alemany Werner Heisenberg, fart de fracassar en mil i un intents per localitzarme, es va treure de la màniga el seu famós Principi d’Incertesa, on va pontificar: “És impossible saber al mateix temps on es troba una partícula i a quina velocitat es mou”. Aquell gamarús mai va admetre que em movia massa ràpid pels seus arcaics instruments de mesura.

Però, ves per on, li van donar el Premi Nobel i tot. El què s’ha de veure!

Vaig tenir un bon ensurt, l’any 1926, quan vaig topar amb l’austríac Erwin Schrödinger qui, en veure que no se’n sortia a localitzar-me, es va inventar una equació que definia el volum a l’espai on era més probable que em trobés en cada moment. Haig de reconèixer que la teoria era força brillant, l’encertava prou, però si voleu riure una estona busqueu per Internet els volums que surten com a solucions de l’equació d’aquest sonat, pel cas particular de l’àtom d’hidrogen.

Veient aquests orbitals atòmics —així els anomenen, què hi farem, és el què hi ha!—, crec que per definir-los es van inspirar en els globus de fira esprimatxats que els pallassos recargolen, lliguen i nuen fins que s’assemblen a un gos, a una espasa o a un bunyol mal engiponat, que és realment la paraula que millor els defineix!

55

Planeta Lletra

Tots es van posar molt eufòrics dient que ja sabien on trobar-me, però la veritat és que aquests xurros només són llocs on és probable que em trobi en un moment donat i, com a màxim, amb el 90% de probabilitat. No saben, ineptes, que això només passa quan estic mandrós i m’acosto al nucli de l’àtom per descansar de tant de tràfec com porto. Com en són de pallussos!

Els trec tant de polleguera a aquests ciènciaferits que, fins i tot, s’han empescat una partícula que, diuen, és capaç de anihilar-me. Un físic nord-americà, en Carl David Anderson, va presumir l’any 1925 d’haver-la trobat i la va anomenar positró. Això sí, aquesta cosa només actua en l’àmbit de l’antimatèria i en condicions de radioactivitat extrema.

Bah! no val la pena que perdi el temps pensant-hi, no me la trobaré mai en condicions normals! Aquest il·lús també em va voler canviar el nom a negatró i sort que no se’n va sortir, ja que, mal per mal, prefereixo el nom d’electró!

Com veieu, aquests físics quàntics segueixen sent unes llumeneres pel que fa als descobriments. Quasi tothom que ha tingut a veure quelcom amb mi ha acabat guanyant un Premi Nobel. Però, analitzant-ho fredament, no penseu que sóc jo qui realment es mereix aquest Premi?

I pel que fa als noms... És evident que s’ho han de fer mirar. Per molt que ho vulguin, no són gent de lletres!

56

Pere Royo Garcia

ESCRIPTURA

ESCRIPTURA La partícula En el relato se mezclan partículas subatómicas, átomos, química orgànica y un científico y sus descubrimientos. Aquí también nos preguntamos si estamos ante una historia de ciencia o de ciencia ficción.

Francesc Malea i Collado Enamorado del mar y del deporte. Lee mucho y escribo lo que puedo.

El científico estaba muy excitado. Si su teoría, que había culminado en la construcción del aparato que presidia el laboratorio, se confirmaba, estaba a punto de ser el primero entre sus colegas, capaz de contemplar visualmente y de forma real, las partículas subatómicas que componen los átomos. Utilizaba una muestra extraída de un cadáver, que le había sido confiada por el Hospital General del cual era catedrático. Lo había decidido así, como homenaje a ese hombre, su maestro, la persona con la que había trabajado en los últimos años.

Por otra parte quería concentrarse en un átomo de carbono. En ese elemento en particular, porque contiene el resumen de toda la química orgánica, y es el rey de la vida.

Por una decisión meditada, se hallaba solo en aquel departamento del laboratorio. A su alrededor una gran cantidad de aparatos, pantallas y controles que seguramente eran todavía desconocidos para la mayoría de sus colegas, ayudaban a crear una atmosfera algo inquietante.

Conectó el aparato y la imagen fue confirmándose hasta aparecer en el campo varios átomos que no tuvo dificultad en determinar como elementos de carbono.

Fue subiendo la potencia del submicroscopio, como lo había denominado, hasta que la totalidad de la pantalla solo mostró una parte de uno de los átomos. Podía ver perfectamente, en una posición centrada, el núcleo de la partícula formado por el neutrón y otras partículas mientras aparecían periódicamente los diferentes electrones girando en su trayectoria a su alrededor.

Le complació la calidad de la imagen, pero era consciente de que solo estaba en un estadio mejorado de lo que otros científicos de su época, ya conocían.

Dio más potencia y descendió a otra escala inferior. Tuvo un sentimiento de autocomplacencia al observar que el control que utilizaba para incrementar el rendimiento del aparato apenas marcaba una cuarta parte de sus posibilidades.

Por fin se hallaba en un lugar donde nadie había penetrado hasta aquel momento. ¡Estaba viendo claramente un electrón! Podía comprobar su movimiento ondulatorio y certificar que se movía en una zona orbital, tal como el mismo había estudiado teóricamente.

En un estado cercano a la histeria, movió lentamente el control del aparato y su corazón

57

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

saltó como un loco en su pecho. Tuvo la sensación de que literalmente penetraba en la partícula. Lo que apareció a su vista superaba ampliamente todas sus expectativas. Sus ojos contemplaron algo sencillamente inimaginable. ¡El electrón no era ni siquiera remotamente sólido! Más bien podía adivinarse que el espacio vacío era infinitamente superior al espacio ocupado por las masas, que parecían sólidas y que se mostraban a su vista como puntos de diferente tamaño y brillo.

Se dio cuenta de que existían partículas mayores que parecían desprender luz y otras más pequeñas que solo reflejaban la luz de las primeras.

Aumentó de nuevo la capacidad del aparato, al mismo tiempo que manejaba otros controles para fijar las imágenes que le atraían por una u otra razón.

58

Intentó abrir su mente a cualquier razonamiento que le ayudara a entender lo que estaba viendo. Aceptando mentalmente cualquier analogía, comenzó a distinguir agrupaciones de puntos brillantes que se mantenían claramente separados de otras agrupaciones semejantes.

Acercando aún más las imágenes, se excitó tanto que estuvo a punto de caerse de su asiento.

—¡Eso es imposible! ¡Lo que estoy pensando es una estupidez!

Las ideas que llenaban su mente, destrozaban literalmente las estructuras de todo lo que había aprendido en sus estudios de ingeniería y astrofísica y las investigaciones a las que había dedicado la mayor parte de su vida profesional. Incluso ponían en serio peligro, su largamente razonado sentimiento agnóstico. Sin poderlo evitar utilizó sus conocimientos para

ESCRIPTURA

buscar dentro de aquel enjambre algo que él pudiera determinar sin error. Le costó mucho.

Más de una vez creyó haber encontrado algo, pero una mirada más atenta le demostraba que se equivocaba.

Había comenzado el experimento hacia las nueve de la mañana. Un cansancio importante hizo que mirara su reloj. ¡Señalaba las siete de la tarde! ¡Y ni siquiera había comido ni bebido nada en todo aquel tiempo! Cuando ya había decidido abandonar el trabajo por aquel día, un detalle pareció acercarlo a su objetivo. Una partícula brillante, no muy grande, que parecía emitir una cantidad de luz no demasiado importante, estaba centrada en su campo de observación. A su alrededor varias partículas opacas danzaban en una especie de orbitas de tipo elíptico. Se le humedecieron los ojos cuando contó las partículas que se movían en

aquel espacio.

—Son ocho —apenas pudo balbucear– ¡Son ocho! —gritó.

Rápidamente, ya prácticamente histérico, manipuló para acercarse a las partículas que orbitaban más cerca del punto brillante. Sin dudarlo, buscó la tercera más cercana. Una ojeada le mostró que estaba utilizando prácticamente el máximo de la potencia que podía suministrar al aparato. Todavía apuró el control hasta el límite. Dos sonidos se confundieron en el tiempo. La fuerte explosión que surgió de las entrañas del aparato y que lo dejó humeando, y el terrible alarido del hombre que se había dejado caer de rodillas frente a la pantalla.

Aquella pantalla quedo totalmente oscura después de la explosión, pero él sabía que otro dispositivo había estado grabando todo lo que el submicroscopio le iba mostrando. Frenéticamente conectó unos cables a otra pantalla y manipuló algunos interruptores. Sin intentar volver a ver todo lo que había conseguido, buscó solamente las últimas imágenes obtenidas. Cuando aparecieron en la nueva pantalla, apoyó la cara entre las manos y rompió a llorar convulsivamente. La imagen que ofrecía el aparato era la visión distante de un globo mayormente azul, recubierto parcialmente de girones blancos como de algodón que dejaban ver algunas porciones de otras texturas marrones y verdes separadas en varios conjuntos que se dibujaban claramente sobre el azul dominante.

59

ESC RIPTUR A

Nova seu i inauguraci贸

Organitza

Col路laboren:

Pla-

http://www.planetalletra.org http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra 60

60