Planeta Lletra - 11-12

Page 1

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra I Època - Any 3 - Núm doble: 11 i 12

Especial remakes de contes tradicionals Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.org


ÍNDEX www.planetalletra.org www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

S TA F F Maquetació:

Fotografies dels lletrícoles:

Il·lustradors:

Txell Pañella i Montlleó

Jordi Lopesino

Correcció d’estil i ortogràfica: Jordi Lopesino i Mònica Ruiz

Portada:

Correctors d’urgència:

Logo: Gustik Albo

Sílvia Blaya Caldero ́, Ariadna Graupera, KoCcos, Eloi Martínez López, Maria Parés, Blanca Ros, Raquel Ruiz, Pere Jordi Royo García, Laura Soler i Núria Vaqué.

Oscar Navas i Salvador Riera

Òscar Pañella i Montlleó

Planeta

ÍNDEX octubre 2014 Editorial (Jordi Lopesino) ................................................................................. 2 La rebel·lió (Isabel Riqué) ................................................................................ 6 El músico prodigioso (Hèctor Agramunt)...................................................... 9 Reencarnacions (Rosa Maria Solé) .................................................................. 12 Una herida letal en el corazón (Cristina Solana) ...................................... 14 L’aneguet lleig (Salvador Riera Solsona).................................................................... 16 Caricias (Montse Rey) ...................................................................................................... 21 El conte d’en Pepet (Francesc Malea i Collado) ...................................................... 24 Una mala educación (Lola Sarrión Paterna) ................................................. 28 Cuarenta y un ladrones (Marta Lacruz) ...................................................... 33

Lletra

La Blancaneus (Assumpció Minguez) .............................................................. 37 Can ceniza (Miguel Ramírez) ........................................................................... 40 Maria Salamiento (Jaume Sancho) ................................................................ 42 El camino dorado (Syra Boix Fuentes) ............................................................ 45 Alícia en Terra de meravelles (Núria López García) ................................... 49 La fustots (Sandra Cabrespina) ........................................................................ 51

2


ÍNDEX

Col·laboren: Redactors: Hèctor Agramunt, Esther Aragón, Xavier Ballesta, Syra Boix Fuentes, M. Carme Bufí, Sandra Cabrespina, Núria Fernández, Marta Lacruz, Júlia Lancho Teruel, Núria López, García, Roser Lorite, Francesc Malea i Collado, Assumpció Minguez, Roser Miquel, Carlos Montero, Oscar Navas, Marta Novellas, Txell Pañella i Montlleó, Montse Pérez Martínez, Miguel Ramírez, Montse Rey, Salvador Riera Solsona, Isabel Riqué, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu, Lola Sarrión Paterna, Cristina Solana Rolanía, Rosa Maia Solé, Rosa Tirado i Merche Viñals.

La cerillera (Núria Fernandez) ......................................................................... 54 La caputxeta vermella (M. Carme Bufí) ....................................................... 58 Los siameses Behepa (Carlos Montero) ........................................................ 62 Fugint dels somnis (Mònica Ruiz) ................................................................ 67 Tres músicos (Marta Novellas) ........................................................................ 72 Flautista d’Hamelín (M. RosaSalas Anglès) ................................................... 74 Quedará la música (Montse Pérez Martínez) ................................................ 78 La cursa de la mentida (Isabel Sanfeliu) ...................................................... 81 L’escombra (Txell Pañella i Montlleó) .............................................................. 83 El llop i les set cabretes (Esther Aragón) ..................................................... 86 Π n8 (Oscar Navas) ............................................................................................ 90 Els tres porquets (Júlia Lancho Teruel) .......................................................... 95 Danga y el enano saltarín (Rosa Tirado) .................................................... 98 El bolígraf màgic (Merche Vinals) ................................................................. 101 El cuento de la lechera (Xavier Ballesta) ..................................................... 105 La sirenita (Roser Lorite) ................................................................................. 109 Zona alien: Alvocat (Roser Miquel) ................................................................ 113

3


LLETRICOLES Ta l l e r d e c o a c h i n g Els dissabtes 13 i 20 de setembre de 2014 es va fer el taller Coaching de novel.la a càrrec de la Syra Boix i amb la col·laboració de l’Oscar Navas.

Planeta

Lectura recomanada Els tentacles de l’abisme Jordi Lopesino Editorial Barcanova

Lletra

En aquesta nova aventura, els Setciències s’endinsen en el món del silenci, en el gran blau, amb tots els seus misteris i la seva gran bellesa. Però, a més, també col·laboren activament en la desactivació d’una xarxa de delinquents molt perillosa. Submergeix-te amb els Setciències en el fons marí i descobreix tots els secrets que hi amaga!

4


EDITORIAL

EDITORIAL

Benvolguts Lletrícoles, aquesta és, sense cap mena de dubte, la revista en què han col·laborat més escriptors de Planeta Lletra, trenta-dos. I això ens congratula enormement. La veritat és que vam quedar molt sorpresos en veure l’allau de peticions per col·laborar quan vam suggerir el tema: versions de contes clàssics. Però l’esforç ha valgut la pena. Doneu una ullada a la revista i gaudiu com hem gaudit l’equip de redacció, maquetació i correcció. Aprofito l’avinentesa per agrair la feina desinteressada dels il·lustradors. Esteu fent molt bona feina! Aquest ha estat un bon any; hem fet un munt d’activitats i molts lletrícoles han estat guardonats en diversos premis literaris. I d’això us volia parlar... Al sopar de germanor de l’estiu es van repartir diversos trofeus commemoratius entre els lletrícoles. S’ha instaurat un reconeixement, “la boleta”, el nostre emblema, per premiar als lletrícoles més destacats durant l’any. Aquest ha estat l’any de l’Oscar Navas, la Maria Rosa Salas, la Isabel Sanfeliu, en Salvador Riera, la Isabel Riqué. Tots amb diversos premis i mencions; però també ha estat l’any de la Pilar González-Agàpito, la Júlia Lancho i la Marta Novellas totes tres amb llibre publicat. Felicitats. També hem tirat endavant la segona convocatòria del premi literari de relats curts Planeta Lletra. Aquest any, també, centrat en la novel·la negra i en la nostra ciutat. Ja sabeu que el premi va lligat amb la publicació d’un llibre que recull relats de lletrícoles. Mitja dotzena de lletrícoles han presentat ja el seu treball. La resta, què espereu? A la tardor, a banda dels Vermuts Literaris, qui estigui interessat a continuar la seva formació com a escriptor/escriptora podrà fer-ho si s’apunta als cursos interns que organitza Planeta Lletra. Mentre escric aquestes línies s’està impartint un Coaching de novel·la. La Syra Boix, lletrícola, és la formadora. Pels que no vau ser a temps, no us preocupeu. El tornarem a fer. I ara queda pendent fer un curs intern de “Dubtes de Català per a escriptors” a càrrec de la Mònica Ruiz, la nostra correctora oficial. Queda dit. Esteu atents.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

5


ESCRIPTURA La rebel·lió Un relat magnífic on els personatges es rebel·len. Un exemple a seguir en aquests temps tempestuosos on sembla que la gent ho aguanti tot i més. Gaudiu de la lectura i preneu exemple.

Isabel Riqué Li agrada la literatura per dins i per fora i no pot anar-se'n a dormir sense acaronar abans un llibre o sense escriure unes línies en la seva vella màquina d'escriure.

Planeta Lletra

La finestra mig tancada no deixa entrar la llum del tot, donant a l’estança una sensació d’aparent calma i quietud. Els llibres reposen a les prestatgeries. L’antiga taula de fusta omple el mig de l’habitació. A sobre, sense cap ordre, paper, llapis, llibres i llibretes. Un full aguantat pel pes del llapis, espera que continuï la història mig escrita. Res fa pensar la rebel·lió que està a punt de succeir. Dins del conte de la Caputxeta Vermella, els personatges es mouen decidits per un mateix pensament: alliberar-se de la seva història. La Caputxeta està cansada d’anar a casa de l’àvia, fent saltirons amb el cistell a la mà caminant pel bosc, trobant-se sempre el pesat del llop. Ell, el llop, assegut sota un pi, pensa que no vol esperar-la més amagat darrere els matolls, per donar-li un ensurt i posar-se a córrer més de pressa per arribar abans a casa de l’àvia, menjar-se-la i, quan arriba el llenyataire, acabar amb la panxa plena de pedres i ofegat al riu. Se sent el més ximple dels animals del bosc. Al mateix temps, l’àvia, mentre rega les flors del jardí, pensa que ja no vol més que se la mengi el llop i haver d’esperar dins la panxa de l’animal que l’alliberi el bo del llenyataire. Els tres estan decidits. Obren amb força la tapa del conte i en surten, s’adonen a l’instant

6

que estan damunt d’una prestatgeria. Quan els ulls se’ls acostumen a la mitja foscor, veuen al prestatge del davant un nen assegut amb les cames penjades a l’aire. Vesteix uns pantalons curts vermells amb peto, porta un barret punxegut i té el nas molt llarg. ―Pst, pst! ―fa la Caputxeta. El nen mira sorprès aquells personatges que el criden des del prestatge del davant. ―Qui sou? ―Jo, la Caputxeta Vermella; ella, la meva àvia i ell, el llop. Tu qui ets? ―En Pinotxo. També sou d’un conte? ―Sí ―contesta la Caputxeta. ―Per què tens el nas tan llarg? ―pregunta l’àvia encuriosida. ―Sóc una mica mentider i com més mentides dic, més em creix el nas. N’estic tip —diu decidit. De sobte, una altra veu els crida: ―Hola! Aquí, més avall. ―Oh! Una princesa! ―exclama admirada la Caputxeta. ―Qui ets? ―pregunta en Pinotxo, meravellat de la bellesa de la noia. ―La Ventafocs ―contesta fent una reverència. ―També vols queixar-te? ―pregunta l’àvia. ―Sí! ―contesta decidida―. No vull més que les meves germanes m’humiliïn. No haver de


ESCRIPTURA marxar de la festa a mitjanit corrents, perdent la sabata i que el príncep hagi de buscar-me per provar-me-la. Fan tots un gest d’aprovació, donant-li a entendre que la comprenen. Un soroll els fa adonar-se que s’estan obrint altres contes, i en surten més personatges. Alguns ja es coneixen. Les prestatgeries, sempre silencioses, aguantant el pes de tantes històries, ara estan plenes de vida. ―Ventafocs, Ventafocs! Aquí al fons, sóc la Blancaneus. ―Allà, a la primera prestatgeria ―assenyala el llop, que amb l’agudesa de la seva mirada és el primer que la veu. ―Hola, Blancaneus! ―saluda la Ventafocs. També vols queixar-te?

―Sí, ja no aguanto més la meva madrastra. Tot el dia amb el mirall a la mà, preguntant-li qui és la més maca del regne. Estimo molt els set nans, però estic farta de viure amagada al bosc. Farta que m’enganyi la madrastra amb la poma enverinada i quedar-me adormida esperant que em desperti el príncep. L’habitació s’omple de veus, tots volen explicar la seva protesta. El soroll de la porta en obrir-se els fa callar. Veuen entrar el vell escriptor mig encorbat. Les ulleres fent equilibris a la punta del nas, donant la sensació que li poden caure en qualsevol moment. L’home obre els porticons de la finestra. Quan entra la llum omplint de claror l’habitació, no dóna crèdit al que veu. Estorat, bocabadat, té el temps just d’agafar amb la mà les ulleres, que li cauen del nas.

7


ESCRIPTU RA

Planeta

Les prestatgeries estan plenes de petits éssers que no li són del tot desconeguts. ―Què significa això? ―pregunta apropants’hi per veure’ls millor, sense sortir de l’ensurt per la situació tan inversemblant. La primera a respondre és la Caputxeta. ―No vull portar més el berenar a l’àvia, trobant sempre el pesat del llop. M’he fet gran, vull conèixer altra gent, viure noves aventures ―diu. ―Jo ―diu el llop―, vull viure tranquil al bosc, córrer d’aquí cap allà, sense haver de menjar-me ningú. L’àvia sostenint-se amb el bastó, es mira l’incrèdul home i diu: ―Ja estic cansada que se’m mengi el llop i esperar dins la panxa que arribi el llenyataire. Vull viure tranquil·la a la meva caseta. En Pinotxo, decidit fent un gest picaresc diu:

―A mi m’agradaria sortir del taller de fusta, que em presentessis aquestes princeses tan boniques i ja continuaria jo la història. ―La Ventafocs i la Blancaneus, saltant per les prestatgeries, agafades de la mà diuen alhora: ―Volem ser princeses d’històries modernes. ―Bé ―diu l’escriptor, anant-se refent de la sorpresa―. Heu d’entendre que aquesta situació és estranya per a mi. Jo no hauria arribat mai a aquestes conclusions. Altres personatges que escoltaven tot l’enrenou s’afegien a la queixa. L’aneguet lleig, els tres porquets, el flautista de Hamelin, en Patufet, el soldadet de plom... L’home endreça la taula, els agafa un per un suaument amb el palmell de la mà i els posa a sobre. S’asseu a la cadira i emocionat diu: ―Parlem-ne.

Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Lletra

L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús. Carrer Poeta Punsola, 31 Rocafonda - 08304 MATARÓ

8


ESCRIPTURA El Músico Prodigioso En este cuento, una adaptación libre, como dice el autor, vemos como una partitura puede convertirse en el Armagedon de la humanidad. El relato es un crescendo apocalíptico donde se vislumbra la esencia de la especie humana. Espero que nunca se convierta en realidad

Héctor Agramunt Cuando H.G Wells escribió El hombre invisible estaba pensando en Héctor. Es una persona discreta, reservada, silenciosa... Su fina ironía se hace visible en el momento en que abre la boca.

De noche, el Músico Prodigioso afina su guitarra. La luna llena se camufla entre las nubes y va reapareciendo como si jugase al escondite con el virtuoso. El silencio en el bosque es casi absoluto, hasta que empieza a rascar las cuerdas del instrumento con sus dedos extremadamente alargados y finos. Su larga melena cobriza se eleva de repente por efecto del aire que se levanta del suelo y una luz inmaculada, casi celestial, se posa sobre él. Mientras, millones de pequeñas luces van apareciendo frente al músico; parece que todas las estrellas han bajado del cielo para verlo tocar. El músico mueve ligeramente su alargado cuello y el resto de la banda se une a él. Las luces del escenario iluminan a los espectadores, que graban con sus móviles el concierto más multitudinario de la historia, casi seis millones de personas y solo actúa un grupo: Las Liebres. El público enloquece cuando empieza la parte más técnica de la canción, es el momento que todos esperaban. Dicen que solo él y el diablo pueden tocar esas notas tan rápidamente. ¿Pero, puede el diablo esquivar una bala? Nadie lo sabe, pero el Músico Prodigioso no. De repente, su masa encefálica se esparce entre las primeras filas de espectadores, que no

se percatan de nada porque el juego de luces del escenario confunde todos los colores. Mientras, cae de rodillas —como tantas veces había hecho en vida—, se le acerca el bajista en pleno éxtasis musical y, sin dejar de mirar las notas que toca, se arrodilla junto a él. Levanta el brazo derecho para saludar al público, que responde del mismo modo. Cuando se reincorpora toca el cadáver, que cae de bruces, con tan mala fortuna que se destroza la cara contra el ventilador gigante que antes hacia volar su rojiza cabellera. Las pantallas gigantes muestran el horror en un primer plano, la pierna izquierda aún se mueve convulsamente. El público reacciona de múltiples maneras; la mayoría corre hacia el bosque gritando histérica, otros miran fijamente las pantallas sin creerse lo que ven y unos pocos caen desmayados. Las Liebres, estupefactos, dejan de tocar sin poder apartar la vista de su compañero, del cual nada queda ya de su hermoso rostro. Solo el batería, absorto, sigue golpeando con sus baquetas; se asemeja a una marcha fúnebre hasta que el segundo guitarrista toca su hombro. Ahora solo se oyen alaridos en la lejanía y el leve zumbido que emiten los instrumentos eléctricos.

9


Pere Royo Garcia

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Al día siguiente el mundo está de luto y consternado. Al entierro asisten más de quince millones de personas —el más multitudinario desde que falleció Alejandro Magno— y es retransmitido por casi todos los países del globo. La viuda, hija de un famoso jugador de fútbol, apodado El leñador, junto con el manager del grupo, Thom Wolf, son los más afectados. Ella tiene que ser sostenida por varios miembros del grupo. La corona de flores más grande pertenece a su discográfica, la FOXRecord, que ha perdido la gallina de los huevos de oro. La policía incauta más de cinco millones de teléfonos móviles de los espectadores y las grabaciones de las cámaras del concierto. Interrogan a más de diez mil personas, incluidas todas las que conocían o tenían alguna relación con el Músico Prodigioso. Inspeccionan cada centímetro del recinto y una parte del bosque, todo en vano. Al tercer día encuentran el casquete oxidado de una bala en lo alto de la estructura gigantesca donde se sujetan las luces del escenario. Pero, lejos de aclarar el caso, aún se

10

pone más enigmático. Tras analizar el fragmento de bala oxidado, concluyen que tiene una antigüedad de sesenta años. En esa época, no existía este tipo de munición y el arma utilizada correspondería a un prototipo del ejército que está sin comercializar todavía. Solo existe uno y aún no está operativo. La policía no encuentra una explicación lógica. Cuatro noches después del asesinato del Músico Prodigioso, su viuda le sigue. La hija de El leñador es encontrada en su casa con las venas cortadas, junto a una fotografía de su marido y una pequeña caja; dentro hay una nota escrita por el músico donde decía temer por su vida al querer dejar el sello discográfico FOXRecord. También hay una memoria USB con una grabación donde el grupo y el mánager discuten acaloradamente con el músico virtuoso cuando dice que quiere dejar el grupo y la música por un tiempo. Una hora más tarde, todo se ha filtrado en la red, diez minutos después empieza la masacre. Al grupo Las Liebres, la muchedumbre lo


ESCRIPTURA lincha en la entrada del aeropuerto y acaban todos colgados de las farolas. Al Sr. Wolf lo tiran, a él y a toda su familia, por la decimotercera planta donde vivía e intentaba atrincherarse con los suyos. Al mismo tiempo, todas las sedes de la discográfica, repartidas por todo el mundo, arden hasta los cimientos. Hay miles de muertos. Tras dos días de disturbios por todo el globo, la anarquía es total. Los gobiernos caen, la sangre inunda las calles y el fuego arrasa ciudades enteras. Y en la mañana del séptimo día tras el asesinato del Músico Prodigioso, caen las primeras bombas termonucleares. Ha empezado la tercera guerra mundial. Media hora dura la guerra, y la humanidad se ha reducido casi hasta la extinción. Cinco millones de supervivientes repartidos por los lugares más remotos de la tierra: selvas, desiertos, montaña…, sobreviven luchando con palos y piedras. Pobre humanidad, maldecida por la humanidad. Desgraciadas partituras condenadas y envenenadas por una excusa. ¿Quién tocará ahora tus notas? FIN.

EPÍLOGO: De noche, el Músico Prodigioso afina su guitarra. La luna llena se camufla entre las nubes y va reapareciendo como si jugase al escondite con él. El silencio en el bosque es casi absoluto. En lo alto de la estructura de trece metros, donde están todas las luces que iluminan el escenario, aparece de la nada un hombre. Lo primero que hace es mirar las estrellas y respirar profundamente. Sus viejos ojos se empañan de nostalgia mientras su melena blanca que antaño fue cobriza se mece con el viento. Después de disfrutar el momento, limpia las lágrimas con sus dedos extremadamente alargados y ahora arrugados. Coge su oxidado fusil que tiene atado a su espalda mientras observa la ingente cantidad de espectadores. Apunta al Músico Prodigioso a la cabeza y musita: ―No puedo permitir que mi música sea la excusa para que el mundo acabe. Os maldigo a todos por obligarme a hacer una cosa así. Dispara y antes de desaparecer a la misma velocidad con la que había aparecido, la luna reaparece de nuevo entre las nubes como si se despidiera del Músico Prodigioso.

A la memoria de Víctor Jara (1932-1973) y de Dimebag Darrel (1966-2004)

11


ESCRIPTURA Reencarnacions Vet aquí una de les tècniques més fructíferes que podem fer servir els escriptors: barrejar dues coses totalment oposades i estudiar les conseqüències. La Rosa Maria agafa un antic conte tradicional, el “Gat amb botes”, i el transforma afegint-t’hi filosofies orientals. Segur que us agrada.

Rosa Maria Solé M'agrada fondre'm en l'escriptura per regalar realitats, qui sap si certes... Jugar amb la fantasia de personatges i situacions. Espero en gaudim plegats!

Planeta

Hi ha qui pensa que des que naixem posseïm un destí de sèrie imprès al nostre cos, igual que un cotxe té imprès el número de sèrie al bastidor. No us ho creieu pas, jo m’he burlat del meu destí esborrant la numeració del bastidor unes quantes vegades. He jugat amb avantatge, és clar, estic a la quarta vida —n’espero viure encara tres més— i he acumulat molta experiència sobre les emocions humanes en les vides anteriors. Algú dubta encara de la reencarnació? A finals del segle XX, i aprofitant que m’havia reencarnat en un cos d’home jove i intel·ligent, em vaig convertir en un expert assessor financer. Era un gust treballar amb els calés de

Lletra

12

centenars de rics empresaris. En el meu petit Mac hi tenia emmagatzemades dades que haurien pogut enfonsar l’honorabilitat de molts d’ells. Em sentia poderós. Jo m’encarregava d’aconsellar-los en la gestió dels seus béns i, en més d’una ocasió, els havia proposat operacions de risc; inclús evasió de capital a l’estranger. A les meves mans tenia informacions confidencials que cada nit revisava i que no em deixaven dormir tranquil, no pel temor a equivocar-me, sinó perquè tenia fam, fam de diners, d’ensumar-los de prop —enyorava l’abundància dels temps amb el Marquès de Carabàs— i vaig començar a dissenyar un pla


ESCRIPTURA per enriquir-me. Des de l’estranger iniciaria operacions de xantatge sense escrúpols. Aquells diners havien de ser meus. Un dia, vaig agafar un avió amb destí a un paradís fiscal. Un cop allà, vaig demanar als meus clients més rics que transferissin una suculenta esgarrapada dels seus guanys a un compte al meu nom. En cas contrari, destaparia els seus jocs bruts amb la seguretat que la justícia els faria acabar a la presó per estafa i evasió de capital. Tots ells em van transferir els diners que els vaig demanar. Imagineu-vos la fortuna que vaig acumular que, fins al dia d’avui, encara visc de rendes. Tot és rauxa i sóc conegut pels meus excessos. La gent m’enveja, però jo únicament desitjo escapar d’aquest cos que m’empresona, poder treure les urpes, marcar el meu territori i enfilar-me en els punts més alts per dominar l’espai que m’envolta. A més, cada nit, quan els carrers són deserts, m’asseguro que ningú no em veu i surto a buscar el meu petit vici: ratolins de cua llarga. Quan en trobo un, m’hi llenço al damunt i me’l menjo quasi sense mastegar, amb el plaer de qui es menja el plat més suculent. Ja no em puc amagar més; sí, sóc un gat. Un gat disfressat d’home. Sóc el Gat amb Botes i, sigui quin sigui el cos on hagi de viure les vides que em resten, seguiré perseguint en secret poder, diners... i ratolins!

13


ESCRIPTURA Una herida letal en el corazón Algunos cuentos soportan el paso del tiempo mejor que otros; es el caso que nos ocupa. ¿Qué decir sin desvelar la trama…? Pues que la versión de Cristina tiene una fuerza y una ternura que me han sorprendido. Además se ha atrevido a cambiar el final, y os puedo asegurar que queda mejor que en el original.

Cristina Solana Rolanía Le gusta perderse entre historias. Se siente huérfana al poner fin a un relato y dejar atrás sus personajes le hasta el momento le habían acompañado.

Planeta Lletra

Me quiere. No me quiere. Me quiere. No me quiere. ¡Me quiere! Creo a ese último pétalo. Necesito hacerlo, porque pongo en él todas mis esperanzas. Con él, y también con mucha ginebra, intento ahogar el miedo que tus alas, Icaria, me causaron desde la primera noche que te vi bailando en la barra americana de aquel antro. Inalcanzable, Icaria, mi bella bailarina. ¿Se puede retener a un alma nacida para volar libre? Son las doce del mediodía y por la ventana se cuela un soleado y especialmente cálido día de otoño. En mi interior ya se adivina el invierno. El taxi que debe llevarnos a la estación ha llegado puntual. ¿Y tú, dónde estás, Icaria? Espero. Cuando la aritmética del tiempo hace imposible que subamos al tren despido al taxista. Sigo esperándote, inventando mil excusas para tu retraso. Hace rato que doy vueltas, como un animal enjaulado, en esta modesta habitación que durante unos meses ha sido mi Edén. Nervioso y cansado me siento en nuestra cama. A un lado, una maleta grande y un par de cajas de cartón con libros, papeles y alguna fotografía; al otro, mis muletas. Las miro y comienzo a divagar sobre los bruscos giros con que nos sorprende

14

la vida. Seguramente será el abundante alcohol, que ya corre por mis venas, lo que hace que me divierta la ingenuidad con la que me alisté en el ejército; resulta cómico cómo obvié que podía acabar tirado en la arena de un desierto que, poco tiempo atrás, hubiera sido incapaz de localizar en un mapa. Un escalofrío recorre mi columna vertebral y congela mi risa, transformándola en una mueca grotesca. Y es que, tampoco contemplé la posibilidad de volver de allí sin pierna, a cuestas con mis muletas, convertido en la imagen actualizada de un ridículo soldadito de plomo. Una nueva idea, empapada ahora en ron, me devuelve la sonrisa. Las muletas y tú llegasteis casi de la mano. Cuando ellas me hicieron torpe en tierra, tus ansias de vida me hicieron volar alto. Ya no queda ginebra y también he acabado con el ron. Y tú no llegas. Mis ojos tropiezan con el reloj de la mesilla de noche. ¿Es posible que hayan pasado doce horas? ¿Doce horas desde que el sol calentaba, un taxi nos esperaba y teníamos un futuro? Quizás aún lo tengamos, pienso, al imaginarte en un último baile en tu barra. Torpemente me pongo la chaqueta militar que todavía conservo y con bastante dificultad


ESCRIPTURA salgo a la calle. No es fácil manejarse ebrio con las muletas, pero mis pasos, domesticados por la rutina de los últimos meses, me llevan hasta El Cascanueces; un antro gris, cargado de humo, casi irrespirable; pero que todas las noches se llena de luz con las contorsiones imposibles de sus bailarinas. Me quiere. No me quiere. Me quiere… El alcohol en mi cabeza sigue deshojando la margarita. Apenas me sostengo cuando llego al club. Al no encontrarte busco la compañía de Piotr, el pianista, a quien todos llamamos Pierrot porque es el bufón de nuestro reino de tinieblas. Sigo esperando e invito a una ronda para distraerme de la evidencia de que has volado. El alcohol ya no basta, pero allí nunca fue difícil encontrar algo más fuerte —Ella no está, Pierrot, pero regálame nuestra canción. Como terciopelo, las notas salen de la caja de su piano y me acarician. Siento su calor como antes sentía los brazos de Icaria envolviéndome. ¿O eres tú, amada mía, quien me abrazas? Puedo volver a ver tu luz, tus alas que me elevan por encima de esta noche oscura. Si, ya te veo. Espérame, voy hacia ti, Icaria. *** Una cinta amarilla delimita el perímetro alrededor de la mesa de madera donde un joven parece recostado. Una cazadora militar mal colgada en la silla y unas muletas a sus pies son toda su compañía ahora. Podría ser un borracho más que duerme su mona, pero está muerto, de ahí la sinfonía de sirenas que ponen banda sonora a la noche. No es la primera vez que la policía acude a garitos como éste por la muerte de algún cliente; pero esta

madrugada algún agente disimulará el desgarro de encontrar, otra vez, una víctima tan joven. La casaca militar y la pierna mutilada invitan a imaginar una historia aún más triste. Sólo cuando llegan las autoridades judiciales y el forense, puede retirarse el cuerpo inerte del muchacho. Un reguero de sangre, absorbida ya por la madera porosa, queda sobre la mesa, como prueba irrefutable del drama reciente. La cocaína explotó en su nariz y su sangre, como si jugara a dejar un mensaje, dibujó algo que bien pudiera ser un corazón. Fuera, al otro lado del cordón policial, algunas bailarinas, e incluso algún habitual taciturno, dejan escapar unas lágrimas. El dolor

15


ESCRIPTUR A ajeno que contemplan les recuerda el suyo y lloran la tragedia como propia. Con suerte, el drama será, en unas horas, una pequeña reseña en las páginas de sucesos de algún periodicucho de tres al cuarto. Mencionaran la hora

y la causa de la muerte. Las seis de la madrugada. Sobredosis por cocaína. Sin embargo, en El Cascanueces, los que lo conocieron saben que el joven soldado había muerto mucho antes, de una herida letal en el corazón.

L’aneguet lleig En Salvador aprofita el sentit del conte l’Aneguet lleig per donar-nos una doble lliçó: la lliçó moralitzant implícita i una altra, amb més substància, d’històrica. D’una manera brillant, ens dóna a conèixer la vida d’un dels escriptors més importants del S. XX. Només se m’acut una manera de resumir el seu relat, i és en francès, però estic segur que tothom m’entendrà: Chapeau!

Planeta

Salvador Riera Solsona S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant la realitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

Lletra

Als vuitanta-dos anys no m’esperava gens aquesta trucada, acabo de penjar el telèfon i estic absolutament estordit. Amb prou feines escolto la Magda quan em pregunta per qui trucava. En aquests moments tinc el cap a tres quarts de quinze i els ulls retenen la imatge que veia des del finestral de casa: una ànega collverd seguida per una llocada de set aneguets dirigint-se cap al llac que es troba al bell mig del Lietzensee Park, aquí a Berlín. L’últim aneguet anava una mica endarrerit i no semblava igual als altres. La imatge m’ha recordat el conte d’en Hans Christian Andersen i la seva metàfora: jo sempre m’he sentit com aquell aneguet lleig, permanentment ubicat a llocs inadequats en moments inoportuns. Vaig néixer un nou de novembre del 1929 a Budapest. Recordo ben poc d’aquells anys

16

d’infantesa, però és probable que fossin força miserables. El pare tenia un negoci de fustes que tot just donava per poder posar un plat a taula. Vivíem a l’Hongria tiranitzada pel règim autocràtic de Miklós Horthy, un govern que no feia fàstics al feixisme centreeuropeu regnant i que atiava l’antisemitisme tant com podia. El primer sotrac que vaig rebre de petit va ser veure en directe un pogrom als onze anys: als principals cinemes de la ciutat es projectava El jueu Süß, una pel·lícula de propaganda nazi. Aquesta manipulació del govern va desfermar una onada de linxaments i saquejos contra els jueus que va causar centenars de morts. Sóc hongarès de naixement, així ho diu en els papers, però jo mai me n’he sentit. Els dirigents hongaresos sempre han renegat de mi


ESCRIPTURA titllant-me de jueu. Sóc jueu, m’han forçat a ser-ho, perquè cap jueu pot eludir el fet de serne, però els rabins mai m’han acollit com a un dels seus perquè no he seguit els rituals jueus i no parlo hebreu ni jiddisch. Els pares sí que seguien les tradicions, però jo m’hi rebel·lava. Amb un somriure, recordo aquell dia on tot estava a punt a la sinagoga del barri per fer la cerimònia del Bar Mitsvà, on assoliria la majoria d’edat religiosa en fer tretze anys. Els pares havien ofert una oca pel ritual i tothom esperava que entrés vestit com s’esqueia, amb el tal·lit, la quipà i els filacteris, però m’hi vaig presentar guarnit amb l’uniforme de gala dels hússars de Bocskay, tot ple de cordons daurats! El càstig va ser exemplar però jo ja havia expressat la meva disconformitat amb tanta parafernàlia. Arran de l’ocupació alemanya d’Hongria, l’any 1944, es van produir les deportacions massives de jueus hongaresos que també van afectar els meus. Els alemanys ens van enganyar dient que ens durien a uns camps de treball on tots trobaríem feina. Uns camps de treball que passarien a la història com els camps d’extermini nazis. El destí final de la família va ser el camp d’Auschwitz-Birkenau, on vam arribar després d’un viatge penós en tren, amuntegats com bèsties en mísers vagons de fusta. Uns homes esquelètics van pujar al vagó per fer-nos-en baixar i, a corre-cuita, em van xiuxiuejar quelcom semblant a la paraula setze en alemany, una llengua que jo ja entenia. A les andanes, envoltats per soldats alemanys, ens van separar en funció de si eren homes, dones, vells o nens; unes files que s’endinsaven al camp en direcció a diferents edificis. Aquell va ser l’últim dia on vaig veure algú de la meva família.

Vaig fer cas d’aquella quasi inaudible advertència quan em van preguntar per la meva edat a la revisió mèdica. Vaig contestar setze anys quan només en tenia quinze. Aquella mentida em va salvar la vida perquè després em vaig assabentar que tots els que havien dit que en tenien quinze havien anat directament a les càmeres de gas. No m’és gens agradable recordar el pas per camps com Auschwitz-Birkenau, Zeits o Buchenwald. Eren llocs on la crueltat humana sobrepassava qualsevol límit i on la vida del captiu no valia absolutament res. Però jo, des del primer moment, em vaig plantejar intentar sobreviure, ser un presoner modèlic i col·laborar tant com fes falta amb els carcellers. Tot plegat a la recerca de trobar quelcom que s’assemblés a la felicitat, enmig de l’horror. Al registre oficial de Buchenwald consta que el pres número 64.921 —el número de presoner que m’havien assignat— hi va morir el divuit de febrer de 1945. No és cert perquè vaig ser alliberat del camp d’extermini el setze d’abril d’aquell mateix any, quan les tropes aliades van entrar-hi. Havia passat poc més de divuit mesos en diferents camps d’extermini i en sortia sense saber ben bé el perquè jo havia sobreviscut a uns llocs on no existien els perquès. En tornar a Budapest em vaig veure immers en un altre horror, el del règim estalinista de Mátyás Rákosi, per a qui jo tornava a ser un enemic del poble en tant que jueu i fill d’un petit burgès. Per sort, aquesta vegada no em van voler aniquilar físicament però sí que van fer mans i mànigues perquè la meva obra no arribés a la gent. Malgrat tot, en acabar l’escola secundària vaig trobar feina al diari Világosság. La publicació era aleshores una illeta de llibertat dins l’oceà de pensament unificat dominant a

17


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

Hongria. Aquesta llibertat va durar fins a l’any 1951, quan el Partit Comunista Hongarès va confiscar el diari per convertir-lo en el seu òrgan de comunicació. Em van acomiadar sense contemplacions; em van represaliar i em van prohibir fer de periodista, em van retirar el passaport i em van censurar; tot plegat sota una falsa acusació de racisme que es van empescar. Després només vaig poder trobar feina com a obrer, amb un horari esclavitzant. Una feina que va durar ben poc perquè l’any següent em van cridar al servei militar. En acabar-lo, l’any 1953, vaig sobreviure escrivint peces còmiques per a funcions de cabaret, lletres de cançons encomanadisses i fent feinetes mal pagades de publicitat. Tot plegat, textos força oblidables que, malgrat tot, em van proporcionar un cert nom. Aleshores, ja vivia sol en aquell pis diminut de vint-i-vuit metres quadrats als afores de

18

Budapest, que seria la meva residència al llarg de quaranta anys. Un dia de l’any 1955, mentre caminava per un fosc passadís d’un, no menys fosc, edifici de Budapest, vaig escoltar darrere meu les passes anodines d’un grup que em seguia a curta distància. Vaig fer l’esforç d’imaginar-me’ls. Els vaig veure com a gregaris, conformistes, sense memòria i resignats, és a dir, tot allò que jo mai voldria ser. Aquell va ser el dia en què vaig decidir convertir-me en escriptor perquè no es perdés mai la font de les experiències que conservo: la memòria. Així, mentre esmerçava els dies en les feinetes que em permetien menjar, les nits les dedicava a escriure les meves vivències sobre els camps de concentració nazis i sobre l’estalinisme. Però, en lloc de fer una narració crua i directa dels successos, vaig optar per redactar-


Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

ho en format de novel·la, agafant així una certa distància amb els fets. Volia presentar tot allò que s’esdevenia com si no m’estigués passant directament a mi, sinó que jo només era un narrador que explicava els fets d’una forma asèptica, sense sentimentalismes ni cinismes. En tot moment vaig voler fer servir un to amable i conciliador perquè volia escriure sobre temes ombrívols des de l’òptica de la recerca d’un cert goig. Aquest enfocament de les meves novel·les no ha estat mai massa entès, més d’un ha assegurat que havia traït la memòria de tots aquells que van morir a l’Holocaust. A tots aquests crítics sempre els dic que jo escrivia al voltant de les conseqüències ètiques d’haver viscut, i sobreviscut, als camps de concentració. Allà, les persones que entraven als camps es convertien irremissiblement en persones sense

destí a causa de l’expropiació que en feien els escarcellers de la seva identitat. Vaig trigar tretze anys a escriure la primera novel·la, Sense destí, on narrava la història de l’any i mig de la vida d’un adolescent en diversos camps de concentració fins a ser alliberat. No era una novel·la autobiogràfica, però sí que parlava de fets que jo havia viscut. Agafant una irònica distància i aplicant una gèlida racionalitat, vaig voler plasmar els efectes més perversos dels camps: aquells que confonien la justícia amb la humiliació més arbitrària. La primera editorial important on vaig presentar el manuscrit passava per ser la més oberta i liberal de tota Hongria, però el seu director, un jueu, la va rebutjar de ple titllantme d’antisemita. No em va ser gens fàcil trobar un editor i quan es va editar, quasi clandestinament l’any 1975, la novel·la va passar sense

19


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

pena ni glòria, ningú la va criticar i ben poca gent la va llegir. I tot això tenint en compte que al llarg dels anys setanta ja m’havia guanyat una certa reputació com a traductor a l’hongarès d’autors com Nietzche, Freud o Roth. Però el fet de ser un traductor valorat per les editorials no em va fer canviar gens la sensació de sentir-me com un apàtrida, confinat en un país que no em volia. No em van publicar la meva segona novel·la, El fracàs, fins a l’any 1988. Hi narrava les vivències del període estalinista, també escrita des de la mateixa òptica no realista que ja havia fet servir amb anterioritat. Però passava el temps i cada cop estava més convençut que acabaria sent un escriptor hongarès desconegut, ignorat i mal interpretat. La caiguda del mur de Berlín, el nou de novembre de 1989, amb la consegüent obertura cap a occident dels països de l’antic bloc soviètic, va significar la meva salvació personal i intel·lectual. L’editorial alemanya Rowolth va descobrir la meva primera novel·la, la va traduir com a Mensch ohne Schicksal (Un home sense destí) i la va publicar a Alemanya l’any 1990. La novel·la va ser un èxit absolut de vendes i això em va obrir les portes de les editorials i dels lectors de tota Europa. S’ha arribat a dir d’aquesta novel·la que és una de les obres cabdals de la narrativa contemporània. Fins i tot, la segona edició de Sense destí a Hongria, l’any 1995, va tenir un cert èxit entre els intel·lectuals hongaresos, però jo vaig seguir sent menystingut pel govern hongarès. Des d’aleshores, tot ha canviat molt per a mi, han estat poc més de deu anys frenètics on

20

s’ha publicat tota la meva obra, he viatjat per Europa i m’he traslladat a viure a Berlín, on he rebut la comprensió i l’estimació dels alemanys. A Alemanya he rebut prestigiosos premis literaris i és aquí on he trobat la Magda, la meva segona dona, una exiliada hongaresa com jo. Però ni en el millor dels meus somnis hauria pensat que avui, deu d’octubre del 2002, rebria la trucada que acabo de penjar: —Puc parlar amb el senyor Kertész, el senyor Imre Kertérz? —Sí, jo mateix —vaig contestar. —Bona tarda, Sr. Kertész, sóc l’Horace Engdahl, el secretari permanent de l’Acadèmia Sueca, i em plau molt comunicar-li que la nostra entitat ha decidit atorgar-li el Premi Nobel de literatura d’enguany pel conjunt de la seva obra. Li donem la nostra més sincera enhorabona i l’esperem aquí, a Estocolm, el pròxim deu de desembre per lliurar-li el guardó de mans del rei Carles-Gustau. —Ah! Bé... No sé que dir... Els estic molt agraït... Sí, sí, allà hi seré... Moltes gràcies... Adéu, adéu-siau —vaig balbotejar amb prou feines, abans de penjar el telèfon amb mà tremolosa. —Qui era? —va tornar a preguntar-me la Magda. —No t’ho creuràs —li vaig dir mentre l’abraçava. Encara abraçats, vam mirar pel finestral la imatge de la nostra ciutat d’acollida, Berlín, i se’ns van escapar les llàgrimes. Al Lietzensee Park, aquell aneguet que m’havia semblat tan lleig, en arribar a l’aigua no va seguir els altres aneguets i es va atansar cap a una bandada de bells cignes on la seva mare ja el cridava.


ESCRIPTURA La caricia Una versión impactante del cuento original. Un cuento muy conocido que Montse ha versionado de manera dura. La autora ha mezclado con sabiduría, dureza y sensibilidad. De verdad que esta historia no os dejará impasibles.

Montse Rey Se ve a sí misma como una coctelera; le encanta llenarse la cabeza de cosa, hechos, anécdotas… Después las bate y pasa al papel la mezcla. Hacía mucho tiempo que no se armaban follones en el centro penitenciario, pero estaba a punto de formarse uno, y de los gordos. Ricitos de Oro llevaba tiempo planeando su fuga y estaba a punto de hacerse realidad. Victoria, que así era su nombre real, era una mujer bellísima, casi tan guapa como peligrosa. Lucía una espectacular melena rubia con grandes rizos que le resbalaban a lo largo de toda la espalda, de ahí el apodo que le pusieron los centinelas el primer día de su ingreso. Tenía un cuerpo digno de admirar: piernas largas, cintura de avispa y pechos voluminosos. Nadie podía sospechar, al verla, que cargaba a sus espaldas con un pasado muy oscuro. Aquella presa, reconocida en todo el país, tuvo una infancia dura y una juventud en la que volcó toda la ira acumulada. Con trece años entró en un correccional por apalear a una compañera de clase hasta dejarla inconsciente. Y a los diecinueve se quedó embarazada de no se sabe quién y dio a luz a una niña. Decían las malas lenguas que Victoria había sido maltratada por su madre, y ella, siguiendo el ejemplo, hizo lo mismo con su hija. Cada vez que abusaba del alcohol le propinaba brutales palizas. Hasta que un día se le fue tanto la mano y la cabeza que aquella niña perdió la vida. Por primera vez condenaron a

Victoria a entrar en prisión, aunque ya contaba con un amplio currículum delictivo dirigido siempre a mujeres. No le importaba qué tipo de mujer fuera, pero siempre atacaba al sexo femenino, era su requisito indispensable para delinquir. Quizás la explicación radicaba en el odio que había acumulado hacia su madre, sin tener en cuenta que su padre siempre había permitido todas aquellas vejaciones. Ese hombre había pasado por su vida como un fenómeno extraño que jamás se alteraba por nada. Caminaba por la calle como ido, sin levantar la vista del suelo. Parece ser, seguían hablando las malas lenguas, que tenía alguna enfermedad mental que nunca había sido tratada, y por esa razón nadie se le acercaba ni se atrevía a mirarlo. Pero Victoria le tenía un aprecio especial a aquel hombre. Puede que le produjera lástima o quizás le reclamaba atención en silencio. De niña, cada noche, antes de irse a dormir, la pequeña Victoria acariciaba la cara de su padre sin poder reprimir las lágrimas. Su padre jamás le pronunció una sola palabra de cariño ni tuvo un gesto de amor, pero no se acostaba ni una sola noche sin llorar, aunque siempre en silencio para que nadie se percatara. De la noche a la mañana aquel hombre apartado del mundo, desapareció sin dejar rastro y nunca más se supo de él. Ningún corazón

21


ESCRIPTUR A Blanca Ros

Planeta Lletra

guardó su recuerdo, excepto el de su hija, que jamás logró olvidarlo. Después de varios años planeándolo, ya nadie podía evitar la fuga inminente. Recorrió todos los pasos subterráneos del centro penitenciario y tras un largo recorrido y un gran esfuerzo, Ricitos de Oro apareció en el bosque que rodeaba la cárcel. Le había llevado años estudiar la forma de poder fugarse sin saber a ciencia cierta si su plan era viable. Sentirse, por fin, fuera de aquel lugar, le producía una mezcla de sensaciones. Por un momento el miedo se apoderó de ella. Un escalofrío le recorrió todo el cuerpo mientras un montón de recuerdos invadían su mente sin dejarla pensar en nada más, pero pronto el olor a libertad le llenó los pulmones, dándole fuerzas para continuar, y empezó a correr a gran velocidad. No sabía ciertamente si la dirección que había tomado era la correcta, pero ella corría y corría, sin parar. Tenía media hora para alejarse de

22

allí, justo el tiempo que tardarían en darse cuenta de su desaparición. Empezaba a notar el agotamiento cuando de pronto escuchó las sirenas alertando de su fuga. Parecía que las cosas no habían salido según lo previsto, pues aquellas sirenas estaban sonando antes del tiempo calculado. Tenía que seguir corriendo o bien buscar algún sitio donde esconderse. Y mientras corría y decidía al mismo tiempo qué camino tomar, vio una casa a lo lejos. Se dirigió hacia allí sin pensarlo y se acercó sigilosamente por la parte trasera. Había una ventana abierta por la que pudo saltar y meterse dentro, cerciorándose antes de que no hubiera nadie por allí. Fue a parar a una habitación grande y con poca luz. Cuando Victoria levantó la cabeza y observó el lugar, parecía que el mundo se había parado a su alrededor. No podía creer lo que estaba viendo. De hecho dudó si aquello era un sueño o era realidad. En aquella sala se


ESCRIPTURA encontraban todos los instrumentos de tortura utilizados en la Edad Media. Si algo le había fascinado a Victoria en sus cortos años de estudiante, era toda forma de tortura que se llevaba a cabo en aquella época. Y ahora se encontraba delante de todos aquellos artilugios. No entendía quién podía tener semejantes reliquias, ni cómo podían haber llegado hasta allí, pero, lejos de asustarse, a Victoria aquello le pareció una maravilla. En una esquina de la habitación había una mesita de noche con tres navajas muy bien colocadas, como si se tratara de una exposición, y aquello le hizo pensar que quizás se trataba de eso: algún coleccionista que había montado una exposición sobre la Edad Media y sus artilugios de tortura. Las tres navajas eran de diferentes tamaños y estaban colocadas de la más grande a la más pequeña. Victoria cogió la más pequeña por ser más manejable, y se la metió en el bolsillo trasero del pantalón, por lo que pudiera pasar. En otra esquina había un rompe cráneos, instrumento que se utilizaba para un tipo de tortura, y en el centro de la sala había una jaula colgante, que, como poco, hacía poner los pelos de punta. Las paredes estaban rebosadas de látigos colgados, unos de cuerdas y otros de acero. De pronto el ruido de una puerta al abrirse le hizo volver a la realidad. Alguien había entrado en la casa y tenía que esconderse. Los pasos se dirigían a la sala de las torturas y, al no tener tiempo de huir, se metió en un gran armario que había al lado de la mesita de las navajas. Los pasos se iban acercando cada vez más e iban acompañados de unos jadeos de mujer, que por el sonido parecía estar amordazada. Nuevamente el miedo le recorrió el cuerpo. Aquello ya no parecía ninguna exposición de ningún coleccionista. Con mucho cui-

dado intentó meter la mano en el bolsillo trasero del pantalón para sacar la navaja, pero, inevitablemente, aquel hombre escuchó sus movimientos. Abrió la puerta del armario rápidamente y Victoria se encontró, de pronto, delante de un hombre alto y robusto con un pasamontañas en la cabeza. Los dos se miraron fijamente a los ojos durante un instante. Aquel hombre se quedó inmóvil delante de ella sin reaccionar y Victoria aprovechó para salir corriendo de aquella casa. Corría y corría sin poderse quitar aquellos ojos del pensamiento y poco tardó en escuchar los pasos detrás de ella. Aquel individuo había salido en su busca armado con la navaja grande de encima de la mesita. Por más que Victoria corría, aquel hombre iba pisándole los talones, de manera que en poco tiempo logró alcanzarla cogiéndola por los pelos hasta caer los dos al suelo. Ella se arrastraba intentando escapar pero él la cogió del pie con tanta fuerza que Victoria ya no pudo desprenderse. Volvieron a verse de frente y ella se estremeció. Aquella mirada le producía una sensación extraña y no le era desconocida. Tal vez era alguien de la cárcel y allí habría acabado para siempre su intento de fuga. Pero mientras intentaba recordar aquellos ojos, de pronto sintió un fuerte pinchazo en el estómago. Aquel hombre le había clavado la navaja en el estómago y se había quitado el pasamontañas. Ella lo observaba sorprendida sin poder articular palabra. Y sus ojos se llenaron de lágrimas mientras alargaba su brazo y acariciaba el rostro de su asesino dedicándole una sonrisa. Victoria cayó al suelo y aquel hombre de mirada extraña se acurrucó sobre sí mismo, observándola mientras moría. Y devolviéndole la sonrisa y con lágrimas en los ojos, se despidió de su hija para siempre.

23


ESCRIPTUR A El conte d’en Pepet Vet aquí una versió mooooolt lliure del conte d’en Patufet. És tan lliure que el seu autor s’ha permès la llicència de convertir-la en una aventura subaquàtica. He de dir que m’ha sorprès molt i que no perd l’esperit de superació de la història original.

Francesc Malea i Collado Enamorat del Mar i de l’esport. Llegeixo molt i escric tot el que puc.

Planeta Lletra

En Josep va néixer abans de temps. La seva mare tot just havia contat set mesos, quan ell devia pensar que ja n’hi havia prou i es va decidir a sortir a veure món. En Josep, però, pagà un preu molt alt per ser tan espavilat, es va quedar petit, molt petit. Com passaven els anys i ell no creixia prou, patia la crueltat dels companys de l’escola i, més tard, de l’institut; l’anomenaven Pepet i sovint es reien d’ell. Tot això va fer que sempre intentés sobresortir per damunt dels altres nois en tot el que feia. La seva alçada, no arribava al metro i mig, li dificultava triomfar en els esports i, tot i que s’esforçava al màxim per aconseguir una potència que el seu físic li negava, mai va destacar en cap disciplina esportiva. Però, vet aquí que un dia un amic li va parlar del submarinisme. Li va explicar que en aquell esport era més important trobar-se bé dins l’aigua i tenir habilitats per moure’s en el mitjà líquid, que no pas posseir unes cames llargues o una alçada considerable. I aquí sí que en Pepet va poder demostrar tot el que valia. Aviat va despuntar, i era tan feliç al mar, amb les botelles d’aire a l’esquena, que pràcticament s’hi passava la vida. No tenia mai por i per ell no existia un mal temps ni una mala mar que l’obligués a deixar de fer una sortida que havia

24

estat programada. Ja havia tingut algun ensurt seriós; els seus amics consideraven que sovint corria massa riscos i a vegades renunciaven i el deixaven sol. Quan això passava s’enfadava molt i deia per a ell mateix intentant ser irònic: —Amics meus que aneu amb el cap dret només perquè sou més alts que jo —i continuava—, no em trepitjareu, hi aniré sol. I així ho feia. No semblava conscient dels perills que corria, enfrontant-se tot sol, damunt una petita barca neumàtica, amb un mar enfurismat. Ell prenia el seu equip, feia la immersió que havia decidit i tornava amb fums de victòria, repetint-se: —No, no em trepitjareu. Aquell maleït dia, una part del grup, quatre amics, havien programat fer un trajecte per un passadís sota l’aigua, que comunica dos vessants de la Meda Petita. Aquesta illa, com la seva germana, la Meda Gran, són molt a prop de L’Estartit. La Meda xica està travessada per diversos túnels de diferents llargàries. Ells es disposaven a recórrer un de relativament curt: La Cova del Dofí, anomenat així perquè a l’entrada hi van col·locar, ja fa molt de temps, una estàtua petita d’un dofí. Quan es van reunir al port de L’Estartit, el temps ja venia maldat: el vent bufava amb força i les onades creixien de valent. Els amics


ESCRIPTURA d’en Pepet no van trigar a decidir abandonar l’aventura, però ell els va dir que llavors hi aniria tot sol i, com altres vegades, el van deixar per impossible. En Pepet es va vestir de neoprè, va enllestir la barca i va sortir del port, enfilant cap a la Meda xica. Mentre navegava, remant de valent en aquell mar embravit, repetia a crits: —Sereu més alts que jo, però no em trepitjareu! —i continuava—. Jo sóc l’únic que no té por de la mar! En arribar, va amarrar la barca a una de les boies que allà hi havia situades. Afortunadament, aquell costat de l’illa estava una mica protegit del fort vent, però tot i així la barca es movia tant que va tenir problemes per lligar-la. Es va col·locar les botelles i tots els estris que portava i es va llançar a l’aigua; es fa enfonsar uns quants metres ràpidament, seguia la cadena de la boia, que sabia que el portaria molt a prop de l’entrada de la cova. Quan ja s’havia endinsat força dins el corredor, només il·luminat per la llum de la seva llanterna, va succeir un fet inusual: l’aigua, normalment en calma en aquell indret, va embogir i, de sobte, un corrent molt fort va sacsejar el bussejador. En Pepet va sortir disparat cap al sostre de la cova, va rebre un cop terrible al cap i va perdre el coneixement. La força de l’aigua el va arrossegar molts metres a gran velocitat, per dins del laberint de roca on es trobava. Va ser un miracle que no es donés més cops al cap i acabés mort en aquell indret. Quan va recobrar el coneixement va restar confús durant un temps. Quan va reaccionar, va ser conscient d’on es trobava i va tractar de reconstruir què li havia passat. Va aspirar profundament i va recobrar una certa tranquil·litat. Respirava, això volia dir que els aparells no s’havien espatllat. Va agafar la llan-

terna, que portava lligada al canell esquerre i que s’havia apagat a causa d’un cop, i la va encendre. Va intentar reconèixer el lloc on estava, però no va ser-ne capaç. Va començar a nedar molt lentament per no aixecar el llot del fons d’aquella part de la cova, però es va adonar que no sabia en quina direcció estava la sortida. Va mirar el manòmetre, que portava penjat, i un calfred li va recórrer l’esquena: li quedava poc aire, menys d’un quart de l’ampolla, quelcom més si contava la reserva. «He estat inconscient una bona estona», va pensar. Es va decidir, i fent servir la brúixola i la intuïció, va tornar a nedar en una direcció concreta. En tombar una giragonsa del corredor, unes marques en una la roca el van fer aturar i una altra esgarrifança de por el va posseir. «Deu meu!», va pensar. «Ja no estic a la Cova del Dofí, això és el Túnel Llarg, i estic gairebé a la meitat!» Aquells nous descobriments significaven per a ell dues coses: que havia recorregut inconscient una distància considerable i que no disposava d’aire suficient per arribar a qualsevol de les dues sortides d’aquell corredor. Va haver de fer un esforç per no perdre els nervis. Intentant pensar, es va deixar caure i va reposar sobre una roca plana. «Pensa, Pepet, pensa», es deia a si mateix. «Has de trobar una sortida o ets home mort». Ja quasi havia abandonat tota esperança quan va recordar un detall important: en el recorregut del Túnel Llarg existien un parell de xemeneies, eren forats a la roca que comunicaven el corredor submergit amb la superfície de l’illa. Sabia que no eren escalables, si més no, sense un material adequat. Però si podia trobar un d’ells, almenys la falta d’aire deixaria de ser el primer motiu de perill.

25


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

Dit i fet. Les marques trobades a la roca li indicaven a quina part del passadís estava i, si no li fallava la memòria de l’única vegada que havia fet aquell recorregut, la primera de les xemeneies es trobava a la dreta dels senyals. Era conscient que només tenia una oportunitat, volia assegurar-se bé del camí abans de començar a nedar. L’escassesa d’aire esdevingué evident i va haver d’obrir la reserva. Nedava panxa enlaire, per tractar d’observar la llum que possiblement s’escolaria pel forat. Tot d’una, va albirar durant uns segons una certa resplendor. Es va aturar. Va apagar la llanterna i bellugant-se amb molta cura va tornar a distingir aquella claror salvadora. Quan va poder concretar el lloc, va reconèixer tota aquella part del sostre de la cova i va compro-

26

var que existia una entrada que anava cap amunt, d’on provenia la claror. Se li acabava el temps; així que, sense pensar-hi més, es va introduir dins l’estret forat i va començar a pujar a poc a poc i amb dificultats. Com que la claror a vegades desapareixia i ell progressava molt lentament, va passar molta por. Quasi es va posar a plorar quan va sentir que el seu cap trencava la superfície de l’aigua i emergia al que semblava ser aire respirable. Amb molt de compte, es va treure el regulador de la boca i va respirar sense ell. L’olor de la mar, forta i agra, li va semblar meravellosa; llavors sí que va plorar. Es va treure els aparells i va grimpar una mica més amunt, fins a un lloc on la xemeneia es feia un xic més ample i un sortint de la roca li permetia agafar una posició més còmoda. En estar fora de


ESCRIPTURA l’aigua el seu cos perdia menys calor i el vestit de neoprè el mantenia calent Després d’una hora en aquell forat, ja havia perdut l’optimisme, i l’esperança que algú el trobés allà es feia fonedissa. Començava a perdre les forces de tant cridar. «Potser hi perdré la vida en aquest forat petit, fosc i humit que sembla l’estómac d’un animal gros», va pensar. En aquell moment, li va semblar sentir unes veus que provinents de la sortida superior de la xemeneia. El so arribava estranyament fort i clar a les seves orelles, però per molt que cridés, no semblava que els de dalt poguessin sentir-lo. Escoltant, va saber que eren els seus companys; en comprovar que no tornava, havien decidit navegar fins a l’illa, van trobar la barca bastant malmesa per les onades i, sabedors que amb el temps transcorregut ja hauria d’haver emergit, es van amoïnar molt i van decidir demanar ajuda a Salvament Marítim. Volien fer el possible per trobar-lo o, si més no, almenys recuperar el seu cos. Va sentir que es queixaven. —El temps va a pitjor —deia una veu. —Si, no només plou, a més a més cau aiguaneu —responia l’altre—, és estrany en aquesta època. En un atac incontrolable d’ira, el Pepet va cridar. —Que m’importa el que fa fora! Aquí ni neva ni plou! —i pràcticament gemegant va

concloure—. Però si no em traieu aviat d’aquí, em moriré! Una llum es va encendre en el seu cervell. Baixant fins on havia deixat els seus aparells fermats, va treure d’una butxaca un xiulet, que era part de l’equip. Va tornar al sortint i va fer sonar el xiulet amb totes les seves forces. Llavors sí que el van sentir. Tot d’una van cridar. —Pepet, ets tu? Ets aquí dins? Com si pogués ser qualsevol altre qui estigués en aquell forat! Va contestar: —Sí, sóc jo, estic aquí dins! Però no el sentien bé. Fins que a un se li va ocórrer: —Pepet, si tu ens escoltes bé, xiula una vegada per contestar-nos sí o dos per dir no —va cridar abocat al forat. Oli en un llum. Per fi s’entenien. Quan van saber que ell els sentia bé, li van dir que pensaven que es trobava a la Cova del Dofí i ni havien pensat en les xemeneies del Túnel Llarg. Que havien desembarcat a l’illa perquè mantenir-se a la barca es feia molt difícil a causa del temporal i que havien donat amb la sortida de la xemeneia per casualitat. Salvament Marítim va haver de fer servir material d’escalada per treure’l d’allà dins. El final de l’aventura va ser, doncs, feliç. En Pepet va tornar sa i estalvi amb els seus pares, que havien passat molta angoixa per ell.

27


ESCRIPTUR A Una mala elección Una historia directa, actual, con mucha violencia… Parece extraída de un film de Tarantino, pero no deja de ser una versión de Hansel i Gretel. ¡Ah! Se me olvidaba el componente sexual. ¿A qué os vienen ganas de leerlo?

Lola Sarrión Paterna Mis grandes pasiones: leer y escribir. Leer me permite ser quien yo quiera ser y escribir me hace feliz.

Planeta Lletra

—¡No me digas que me calme, porque juro que te mato! Dime que sabes dónde coño vamos o no doy un paso más. No sé ni cuántas horas llevamos andando sin rumbo. ¡No puedo más! −dijo con ojos llorosos—. ¡Joder! ¡Estamos perdidos! —Sé que estas cansada. Yo también. Reconozco que no sé dónde estamos, no te voy a engañar; lo que sí sé es que no podemos parar. Mira esas nubes, el tiempo está cambiando, no nos podemos quedar en medio del bosque sin un sitio donde refugiarnos, una tormenta está a punto de comenzar. No podemos, ahora no. ¿Lo entiendes, verdad? —Sí, lo entiendo. Pero no soy tonta, ¿sabes? Lo que no me entra en la cabeza es como puedo dejar que hagas siempre lo que quieras conmigo… ―y mientras se quejaba pensaba: «Perdidos, perdidos en medio del bosque. ¡Menudo plan! Llevamos horas vagando por este bosque inmundo sin saber dónde narices vamos. Menuda mierda de despedida que nos han organizado. Si lo llego a saber, me niego en rotundo a venir»—. ¿Y ahora qué? ¿Izquierda o derecha? Tú dirás qué dirección tomamos.

28

—Mira, o cambias ahora mismo tu actitud o al final tendremos un problema, uno de los gordos. ¿Acaso tengo yo la culpa de que nos hayamos desviado del camino? ¿O que nos hayamos quedado sin brújula porque alguien la ha lanzado y ha tenido la gran suerte de estamparla contra una roca? ¿No, verdad? Pues deja ya de culparme por todo o te vas a encontrar con algo que no te gustará nada, eso te lo puedo asegurar. —Perdóname… lo siento. Sé que me estoy comportando como una auténtica bruja y no tienes ninguna culpa, es que... ¡Estoy muy asustada! No encuentro para nada divertida esta situación. Tus amigos son unos imbéciles, y tú más, por dejarles hacer. −Anda, ven aquí tontita. No tienes por qué tener miedo. Estás conmigo, ¿verdad? ¿Qué más nos puede ocurrir, aparte de estar perdidos? ¿Que venga un pirado con un cuchillo carnicero detrás de nosotros para desollarnos y hacer una barbacoa con nuestros cuerpos? — dijo soltando una carcajada—. Eso sólo pasa en las películas… Como mucho, puede que nos encontremos un conejo. Vamos a ver si encontramos de nuevo las flechas amarillas y así


ESCRIPTURA podremos regresar con los demás. ‹‹Me pregunto por qué no habrán venido ya a por nosotros, llevamos más de cinco horas perdidos. ¿Qué coño estarán haciendo?››. —¿Estás de guasa? ¿Y qué pasa con los animales salvajes como los perros, los jabalíes o los lobos? ¿Y si hay osos? Es un bosque, ¡joder! No un parque de atracciones. —¿Osos? ¡Ja, ja, ja! ¿Lo dices en serio? Estás un poco, por no decir bastante, paranoica, ¿no te parece? —Pues yo no lo veo tan seguro... y deja de tratarme como si fuera una niñita tonta, pequeña y asustada porque no lo soy, ¿estamos? Busquemos la maldita flecha que nos lleve de vuelta a la casa rural. Eso sí, te juro que cuando lleguemos y encuentre a tu querido amigo Toni lo voy a matar por organizar esta mierda de despedida de soltero. ¿Por qué le dejas hacer? ¿No ves que es tonto de remate? Yo quería una fiesta, sí, pero una despedida con boys y, a ser posible, con un negro con una polla así de grande. ¿Fin de semana en una casa rural y actividades al aire libre? ¡Me cago en la puta! —¡Mmm! Nena, cuando te cabreas… No tienes ni idea de cómo me pones. ¿No te apetece uno rápido ahora? —dijo guiñándole un ojo—. ¿Qué me dices? —¿Cómo? ¿Esto te pone cachondo? ¡Puto pervertido de mierda! Más te vale que me saques de este sitio ya o mañana saldremos en los periódicos, pero por otros motivos. —¡Joder! ¡Mira que llegas a ser borde cuando te lo propones! Antes no eras así, ¿te acuerdas? Follábamos a todas horas y en cualquier lugar… Eras toda una guarrilla. —¡Cállate y mira! Allí. ¿Qué es aquello? ¿No es un cartel? ¡Ay, por Dios! Que sea la indicación para salir de este bosque.

—Hum, sí, parece un cartel. Pone… «Bar a cinco kilómetros». ¡Es un bar! Seguro que allí nos pueden indicar dónde estamos y si tienen teléfono podemos llamar a éstos para que vengan a buscarnos. —Sí, sí, me parece bien. Además, tengo tanta hambre… Me comería una vaca, no sé tú. ¡Vamos! «Mira que dejarnos en mitad del bosque, sin teléfonos, solo con una brújula y… ¿un mapa de América? ¡Hijos de puta! Los pienso matar. Encima ahora estamos empapados, hace una hora que caminamos bajo una lluvia infernal. Por fin hemos llegado al bar. ¿Bar? No sé si es correcto denominarlo así. En serio, jamás en mi vida hubiera pensado que un bar podía tener un aspecto tan pintoresco. Más bien parece una horrible casa de muñecas. ¿Quién narices regentará esto? Seguro que alguien pirado, me juego el cuello. Se me ponen los pelos de punta solo con pensarlo, pero ahora mismo no tenemos elección: necesitamos un sitio dónde descansar, comer algo y poder llamar a nuestros supuestos amigos.» —No sé, pero este sitio me da muy mala espina. ¿Tú estás seguro de que esto es un bar? ¿Has visto bien la fachada? Juraría que es como la casa del cuento ese, el de la casita de chocolate. —¿El de Hansel y Gretel? ¡Ja, ja, ja! Qué cosas tienes... Sí claro, y como nos llamamos Hans y Greta somos los protagonistas, ¿verdad? Bueno, piensa que en el caso de que así fuera, si dentro nos encontramos con una malvada bruja, no sabes la suerte que habrás tenido, Gre. Si no recuerdo mal, en el cuento, a quien intenta comerse la bruja es al pobre infeliz de Hansel, no a Gretel. Anda, vamos a entrar, que estoy como una sopa y me apetece comer algo caliente.

29


ESCRIPTUR A Pere Jordi Royo Garcia

Planeta Lletra

—¿Hola? ¿Hay alguien? —preguntó Hans adentrándose en la más absoluta oscuridad y caminando entre las mesas—. ¿Hola? Disculpen, ¿está abierto? Joder, Gre, ¿has visto la decoración que hay aquí dentro? Nadie hubiera pensado que viendo el aspecto que tiene la casa por fuera, al entrar, te encontrarías con esto: parece una cueva. ¡Esta oscuro de cojones! ¿Eh? De la nada surgió una sombra que, sin mediar palabra con los recién llegados, se dirigió hacia la barra. De espaldas, y sin ningún tipo de interés por saber quién había entrado, un tipo tatuado de arriba a abajo sacó un trapo de cocina de debajo de la barra americana y se puso a limpiar, sin ninguna prisa aparente, lo

30

que parecían vasos de chupito. Uno por uno, comenzó con el ritual de sacarles brillo; puliendo y lustrando aquellos diminutos y valiosos vasos, en los que, un poco más tarde, se vertería uno de los más maravillosos elixires de la vida, rey por excelencia de las bebidas alcohólicas. —Disculpe, ¿está abierto el bar? —Sí. ¿Qué quieren? —dijo el desconocido, sin ni siquiera mirarlos. —Verá, es que nos hemos perdido. Llevamos no sé cuántas horas andando, sin saber por dónde. Necesitamos llamar a unos amigos para que vengan a recogernos y, si pudiera ser, nos gustaría comer algo.


ESCRIPTURA —La cocina está cerrada. Y el teléfono lo tienen allí, funciona con monedas. —¿Y no nos puede hacer algo rápido? Como una tortilla o un plato de sopa caliente. —¿Qué parte no has entendido, bonita? Esto es un bar de motoristas, no un puto restaurante francés. —Perdone, ¿ha dicho usted de motoristas? Pero… ¡si está en medio del bosque! —Hay una carretera justo aquí detrás. Vosotros habéis entrado por la puerta trasera, la que da al bosque. —¿Has oído, Gre? Hay una carretera, podríamos hacer autostop y ver si alguien nos puede acercar, ¿no te parece? —Sí, pero yo tengo mucha hambre. ¿No podríamos comer algo antes? —y girándose de nuevo hacia el camarero, le preguntó— ¿Y un bocadillo? —dijo Greta, desesperada ante la idea de quedarse, de nuevo, horas sin comer. —Lo preguntaré. Esperen aquí —dijo el individuo, adentrándose de nuevo en la oscuridad. —¿Se puede ser más estúpido? Joder, llevamos la negra encima, Hans. —Espera, Gre, no seas tan negativa. A ver qué nos dice. Minutos más tarde, regresó el camarero y, esta vez mirándolos fijamente a la cara, les dijo:— Sí, pueden pedir un bocadillo frío. —¡Genial! Muchísimas gracias, de verdad, muchísimas gracias. Esto… ¿y de qué lo puedo pedir? —De mortadela. —¿Y no puede ser de jamón? ¿O de queso? —No, de mortadela de olivas. —¿Me lo está diciendo en serio? ¿Y no hay nada más? —No. ¿Lo quieren o no? —Sí, sí, lo queremos. Y perdone por las molestias que le estamos ocasionando.

—Pero Hans… ¡No me gusta la mortadela! —Psch…calla. No empeores más la situación. —¿Van a beber algo? —Si, yo tomaré zumo natural de naranja recién exprimida. —A ver, guapa. ¿Te estás quedando conmigo o qué? —dijo el camarero, con cara de pocos amigos. —¡Joder, Gre! Menudo día me estás dando. No le haga caso, por favor, ha tenido un mal día. Tomaremos algo fuerte; para entrar en calor. ¿Qué tiene? —Bourbon. ¿Le va bien? —Sí, perfecto. Pónganos un par de chupitos. Mientras el delicioso líquido color ámbar, del que emanaban ricos efluvios a vainilla y a roble con notas de especias, iba siendo vertido pausadamente en los cristalinos chupitos, pulcramente lustrados, apareció ante ellos la mujer más exuberante que jamás habían visto. Con paso decidido se aproximó hacia Hans y, tras hacerle un completo repaso, dijo:— Uhm, ¿tú cómo te llamas? Sabes guapo, estas para comerte enterito y no dejar ni los huesos… —Esto… me llamo Hans. ―Y pensó: «Joder como está la tía, he de confesar que se me ha puesto dura al momento». —Ajá. ¿Y quién ha pedido el bocadillo? —Yo no, antes me muero que comer eso — dijo Greta con cara de asco—. Lo ha pedido él, ese al que no le quitas la vista de encima y que es mi prometido. ¿A ti qué coño te pasa, tía? ¿Acaso te lo quieres follar? —Mira guapita, me lo puedo follar si quiero, no necesito tu permiso. —O sea, que lo reconoces: te lo quieres follar. Será guarra… —Aquí la única guarra que veo eres tú. Estas en mi bar y… o te comportas o te piras. Tú diràs.

31


ESCRIPTUR A —¡Será posible! Te lo estás comiendo con la vista y encima me dices que me pire. Hans, vámonos. —Gre, pero… ¿a dónde? Vamos a calmarnos un poco, ¿vale? —y dirigiéndose a la desconocida dijo:— Perdone, no le haga caso, es que llevamos muchas horas andando y… —¿Qué me calme? ¡Que te den, Hans! No sé ni cómo se me ha pasado por la cabeza la idea de casarme contigo. No eres más que un... —Te estás pasando, Gre. No entiendo por qué te pones así. Es como si te hubieras vuelto loca de repente. ¿Qué mosca te ha picado? —¿Que qué mosca me ha picado? ¿Y encima me lo preguntas? —Hecha una furia Gre se dirige en dirección hacia la puerta de salida con la intención de marcharse, no sin antes girarse

y gritarles:— Lo dicho: ¡que te aproveche, zorra! Y a ti, Hans, ¡que te zurzan! Hemos roto, no quiero volver a verte en mi vida. —Pues me parece que eso no va a ser ningún problema, cariño —dijo el camarero sosteniendo una escopeta de cañón recortado, que había sacado sigilosamente de la barra. Sin previo aviso, disparó sobre Greta, dejándola frita al instante. De un sólo tiro le había volado los sesos. Acto seguido descargó otro disparo a bocajarro sobre el pecho de Hans—. Nadie llama puta a la jefa, nadie. Pero, ¿qué les pasa a éstos pijos de ciudad? —Uhm, Carlos, cada día te vas superando. ¿Y qué haremos ahora con éstos dos? Ah, ya sé: ¡Pastel de carne! Hay que poner el cartel para anunciar el plato del día, ¿te encargas tú, cariño?

Planeta

Lectura recomanada Contes per a nens i nenes políticament correctes James Finn Garner Quaderns Crema

Lletra

Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia.

32


ESCRIPTURA C u a re n t a y u n l a d ro n e s Los cuentos nos hablan, a menudo, de sitios idílicos, de paisajes bucólicos, de experiencias maravillosas… Pero en la actualidad muchos de los lugares referidos en los cuentos se han convertido en zona de guerra (Persia) y sus habitantes se enfrentan a peligros mucho mayores que las aventuras narradas en los cuentos. ¿Qué pasaría si juntáramos todo esto en un remake?

Marta Lacruz Dispuesta a escribir las historias que se esconden tras la vida cotidiana y me gustaría poder logarlo.

El jeep se detuvo de un frenazo. Hamil Ali levantó la mano y con un gesto indicó a los pasajeros que bajaran. La entrada de la cueva estaba allí mismo. A Hamil Ali le costaba creer que, después de tantos años, aquella gruta siguiera despertando la curiosidad de la gente. De poca gente. Porque suponía que a esas alturas ya no quedarían muchos turistas en Bagdad. —Ábrete, Sésamo —dijo en un tono teatral. La piedra de la entrada se movió a un lado. Se oyó una risa disimulada. Nadie creyó la magia. En el interior de la cueva sorprendía el agradable frescor, pero lo que resultaba más asombroso era que el pequeño espacio estaba repleto de vasijas. «Un vientre preñado de cuarenta vasijas», como lo describía Hamil. En una de las paredes había una exposición de viejas fotografías: retratos del ejército, de la cuidad y de piezas arqueológicas. Su mirada se detuvo en una de las imágenes, la famosa Máscara de Warka. —La máscara de Morgana —dijo en voz baja. Y se apartó con media sonrisa. El panel permitía recorrer con la vista la historia de la cueva. La historia de su abuelo Alí Babá.

Sentada en la orilla, Morgana miraba la quietud del río Tigris. La mujer parecía hipnotizada por el fluir del agua cuando el ruido de unos sidecares que se acercaban la despertó de sus pensamientos. Una nube de polvo le impedía ver con claridad, pero notó que algo extraño sucedía y se tiró al suelo. De repente se pararon los motores, y oyó una voz imperiosa que dijo: «Ábrete Sésamo». Cuando el torbellino de polvo cesó, vio cómo a los hombres se los tragaba la tierra y que otros tantos esperaban turno para entrar en un lugar. Morgana quedó desconcertada. Minutos después observó cómo cuarenta ladrones salían de una gruta oculta, y se dio cuenta que tras la orden del líder: «Ciérrate, Sésamo», una enorme piedra se movió y tapó la entrada. Aquella escena la sobrecogió, pero cuando los hombres partieron, deseó averiguar que estaba sucediendo allí. Y entró. La luz exterior alumbraba débilmente la cueva. Distinguió joyas, piezas de plata y oro, vasos de alabastro… Pero sus ojos se clavaron en una antigua escultura de un rostro femenino. Era una máscara tallada en mármol decorada con oro y lapislázuli. De repente, la

33


Raquel Ruiz

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

asaltó una sensación de inquietud, y Morgana echó a correr camino a Bagdad. Cuando regresó a la cuidad, sus hermanos Kasim y Alí Babá dudaron de la existencia de una cueva con una roca movediza por puerta. Y desconfiaron aún más cuando contó que una tropa de ladrones guardaba tesoros en su interior. Pero Alí Babá temía que Morgana, obstinada por volver allí, se alejara de la casa. —Tendremos que ir. —Son cosas robadas. Allí guardan lo que saquean de tumbas antiguas —dijo Morgana—. Hay tanta riqueza que no verían… —¡Cállate! No salgas y ya hablaremos —Alí Babá cortó la conversación. Morgana los vio partir y se sintió decepcionada. Le fastidiaba que sus hermanos la consideraran una insensata. No estaba loca y pronto ellos sabrían que no se equivocaba.

34

—Ábrete, Sésamo. Y la roca se desplazó. Alí Babá barajó la idea de no entrar, pero Kasim ya estaba descendiendo. Siguió a su hermano. Avanzaron en la penumbra y cuando llegaron a la cámara se dieron cuenta de que Morgana no mentía. Apareció ante ellos un tesoro de riqueza incalculable. Lo primero que pensó Alí Babá fue que era poco probable que el general Nuri Al-Said estuviera al corriente de aquel lugar oculto, y tuvo que frenar sus deseos de largarse de allí. Karim, en cambio, parecía hechizado. Se oyó a lo lejos el motor de un vehículo, y los dos se giraron a mirar la puerta. —Viene una camioneta… —No tuvo que terminar la frase. En la puerta de la cueva había un ladrón apuntándoles con una pistola. —¿Cómo habéis corrido la piedra? ¡Tumbaos en el suelo! —gritó.


ESCRIPTURA —Qué demonios hacen éstos aquí —preguntó un segundo ladrón. Y a continuación, una bocanada de hombres entró en la cueva. —¡No dispares dentro! Y le golpeó el brazo en el momento en que apretaba el gatillo de la pistola. Salió un tiro errado que impactó en la cabeza de un tercer ladrón, que cayó como un saco de arena. Entonces, todo se volvió confuso. El ladrón volvió a levantar el arma, pero otros dos se abalanzaron sobre él y lo derribaron. Otro ladrón acudió a defender al que estaba por tierra y propinó un puñetazo al más joven. Otro hombre cambió el cargador y quitó el seguro de su fusil: —¡Atrás, nada de peleas! —dijo. Pero al instante, desde atrás, otro ladrón le pegó con la culata en la cabeza y lo hizo tambalearse, lo empujó a un lado a la vez que sentía un golpe en la espalda, alguien le había lanzado una patada. Se giró y asestó un cabezazo al ladrón situado tras él, y le hizo sangrar el párpado. De repente estallaron otras peleas. Kasim y Alí Babá cruzaron la mirada y echaron a correr. Se oyeron tiros. Y cuando Alí Babá alzó la cabeza, vio una herida mortal en el cuello de Kasim. Sin apenas tiempo para reaccionar, se arrastró hacia la salida. En la puerta estaban aparcados los sidecares provistos de metralletas. Se zambulló en el rio Tigris. Pensaba que si conseguía llegar vivo a Bagdad, sería un milagro.

Alí Babá se sentó en el camastro, la túnica húmeda le causaba una molesta sensación de tibieza en el cuerpo. Respiraba con dificultad y notaba como el corazón le latía con rapidez. No podía borrar de su mente la pésima imagen de Kasim. En su vida había estado tan asustado como en aquel momento, pero lo que más lo

atormentaba era haber desasistido a su hermano, dejando su cuerpo muerto en manos de maleantes, sin darle sepultura. Se sentía culpable de lo ocurrido y a la vez partícipe de los trajines de Morgana. Tenía que avisar al general Nuri Al-Said, pero no se sentía con fuerzas. Cerró los ojos. Morgana nunca lo había visto tan angustiado. Mientras Alí Babá murmuraba una oración, ella notó un nudo en la garganta. Se le empañaron los ojos, sacó un pañuelo de la túnica, y se secó las lágrimas. Nunca hubiese imaginado que aquella maravillosa cueva desencadenaría una muerte en la familia.

El jefe de los ladrones se encontraba al pie de la cueva. Unas gotas de sudor salpicaban su frente. Portaba su fusil automático al hombro y rozaba la empuñadura con la mano. Posiblemente, pensó, tendría que utilizarlo si era necesario. La situación ya no era tan violenta como antes, pero cualquier detonante podía reanimar las peleas. Había llegado el momento de planear como buscar y matar al único testigo de la gruta. Miró fijamente a los hombres que estaban amontonados ante la puerta y les explicó lo que tenían que hacer. Al día siguiente, cuando una camioneta con dos hombres sentados en la cabina y cargada con más de treinta vasijas se detuvo ante el taller de neumáticos, la mujer del amo del negocio permaneció escondida observando lo que ocurría. No quitaba los ojos de la carga. De repente quedó boquiabierta, y cuando oyó: «Busco la casa de los hermanos Alí Babá y Kasim para entregarle mercancías», fue rápidamente a avisar a su amiga Morgana. En un primer momento Alí Babá no lo entendió. O se negó a entenderla. Entonces

35


ESCRIPTUR A

Planeta

Morgana sintió como una furia le bullía por el cuerpo, y tuvo que hacer un esfuerzo para calmarse e intentar hablar con claridad. —Les daré de beber la mezcla. Conducirás la camioneta hasta el rio y hundiremos a ladrones con las tinajas. Así vengarás la muerte de Kasim. —Y tendremos las riquezas. ¿No? Siempre fuiste la más astuta de la familia. —¡Con el oro, todo Bagdad nos respetará! Tendremos abundancia y no tendrás que preocuparte por mí. —¿Respetar? ¡Si tú rechazas respetar al general! Ese tesoro debe ser devuelto —dijo Alí Babá con frialdad. Morgana apretó los puños. Quería salir corriendo de la casa. Se imaginó haciéndolo, recogiendo sus cosas y enfrentándose a su hermano. Buscaría la manera de alejarse de Bagdad para siempre. Sería difícil, pero la dejarían marchar. Durante un breve instante consiguió creer que esa visión podía ser real. Desde la puerta Alí Babá se volvió y lanzó una mirada inquisidora a su hermana, como si hubiese podido leer su mente. Después salió a

Lletra

36

la calle y se dirigió hacia a la policía militar. Allí contó lo sucedido en la cueva, el hallazgo del tesoro y avisó de la entrada de una tropa de ladrones en la cuidad. Los ladrones fueron apresados y ejecutados. Unos días después el general Nuri Al-Said ordenó quemar la casa de Alí Babá.

Hamil Ali miró su reloj. Era hora de volver. Los turistas salieron de la cueva entre risas y murmureos sobre mecanismos y resortes. Hacía tiempo que se había perdido el encanto de la leyenda. —La famosa Mascara de Warka ¿Fue encontrada aquí? —preguntó un turista mientras le ofrecía un cigarrillo. La leyenda oficial cuenta que su abuelo, Alí Babá, enterró la máscara en el patio de su casa y que, cuando el general quemó la vivienda, abatido por completo, se la entregó. Pero todo Bagdad sabe que Morgana fue la única dueña de aquella valiosa pieza, y que logró intercambiar la escultura por una nueva vida lejos de Irak.


ESCRIPTURA La Blancaneus De vegades, fer un remake és com fer una truita: el que costa més és girar-la del revés. Però, si ho aconsegueixes, acabes descobrint que els dolents no ho són tant com et pensaves, ni que els bons caguen hòsties consagrades.

Assumpció Minguez Té el cor dividit entre la família i l’escriptura i intenta compaginar ambdues per tenir la felicitat complerta.

En un indret privilegiat pels seus rius, boscos i muntanyes, la màxima autoritat del país era la Constança, una dona poderosa, seductora i dèspota. Feia poc que havia enviudat del rei Eugeni II, el qual li havia deixat una filla del seu primer matrimoni. La noia, que es deia Blancaneus, aparentment semblava una mica bleda, i la relació amb la madrastra no era massa fructífera, ja que les dues dones es disputaven totes les qualitats negatives que tenien. Quan la Blancaneus va arribar a la majoria d’edat, va decidir deixar enrere el caos i la disbauxa que hi havia al palau: caceres, festes plenes de luxúria i l’abandonament de les terres. Ella no estava disposada a sotmetre’s al poder de la seva madrastra, volia actuar pel seu compte; així que, la nit del solstici d’estiu, aprofitant que tota la gent estava embriagada al voltant de les fogueres i la màgia del moment, la Blancaneus es va endinsar al bosc. La resplendor de les flames li deixava veure els ulls dels ratpenats que la seguien. El soroll d’un rierol li trencava aquell silenci esgarrifós i patètic, esquivava les ombres de la nit, que li esgarrapaven la roba; però ella, seguia... seguia endavant. No sabia com, però havia de

vèncer el poder i la seducció de la Constança. Va caminar sense parar fins que el cansament la va vèncer i s’abandonà sobre la fullaraca. Els primers rajos de sol la van fer posar dempeus. La Blancaneus buscava un entorn que li fos familiar, però s’havia allunyat tant que anava a la deriva. Va continuar per un camí frondós i fosc com la gola d’un llop, al final hi va trobar una casa molt petita, amb una xemeneia que fumejava. S’hi va apropar i va veure a l’interior una pila de nans escamarlats dormint a terra, amb símptomes evidents que la nit anterior hi havia hagut una gran bacanal. Ella, pensant que podria treure algun profit de la situació, es va posar a endreçar la casa i els va preparar una sopa de porros, api i gingebre ratllat (ho havia après de la seva madrastra i era infal·lible), amb això tindria el poder a les seves mans. Els nans eren set; quan es despertaven i veien aquella noia tan jove i bonica tornaven a caure extasiats a terra, pensant que encara estaven penjats de les estrelles. Quan van estar serens, la noia, amb el poder de la seducció (que també havia après), aviat se’ls va fer seus i els va canviar totes les normes que tenien establertes en aquell territori.

37


ESCRIPTUR A De mica en mica, tothom qui habitava en aquell territori va anar treballant per la Blancaneus. Els nans eren els seus col·laboradors inseparables, a casa i a l’empresa que va muntar: Bolets Prodigiosos (aquells boscos n’anaven plens). I així es va convertir en la més poderosa d’aquella contrada. A palau, la Constança no va fer res per trobar la Blancaneus. Amb la seva desaparició, ella va ser la reina. Però bo i així, no volia de cap manera que la noia fos la més famosa i important. Va consultar el seu mirall màgic per veure on vivia. Quan hi va veure reflectit tot el que havia aconseguit la Blancaneus, va enrabiar-se tant que va sortir corrents escales avall... amb tan mala sort que va caure rodolant com una pilota i va quedar molt malmesa. Aleshores, el consell

Planeta Lletra

38

reial la va fer abdicar. La reina, resignada, va pensar que de la forma que estava ja no podia governar ni, molt menys, competir amb la seva fillastra, i es va retirar a un convent. Allà, esplaiant-se i explicant les seves aventures amoroses, va revolucionar i va fer reviure les fantasies de totes les monges, que ja s’havien abandonat al seu destí. Allà on la Blancaneus exercia la seva autoritat, la gent era submisa, però no estava contenta. Treballaven de sol a sol sense parar i no veien els guanys per cap indret. Quan la gent es posava malalta i no podia treballar, els nans, manats per la noia, els administraven unes herbes per acabar d’eliminar-los; a la resta, els faltaven habitatges i quasi no tenien res per menjar; però les terres que treballaven els


ESCRIPTURA Va ordenar al drac que s’emportés la noia ben lluny d’allà, on hagués de treballar per guanyar-se les garrofes. Davant l’agressivitat del drac, els nans no hi van poder fer res, van acceptar la seva mala sort i es van posar al servei del poble. El cavaller Jordi va repartir les terres, les cases i l’empresa Bolets Prodigiosos entre el poble. Així va esdevenir la primera cooperativa. Al castell va posar una biblioteca pública. El cavaller i el jardiner de la Blancaneus (que també havia estat esclavitzat) es van enamorar i es van quedar a viure en aquell indret prodigiós, on mai més va regnar cap rei, ni reina, ni princesa; la gent del país era prou responsable com per governar-se ella mateixa. Tots van ser sempre mol i molt feliços, i quan hi havia un bateig menjaven molts, molts i molts anissos.

Laura Soler

pagesos i l’empresa Bolets Prodigiosos, cada vegada donaven més fruits, que la Blancaneus acumulava. Es va fer construir un castell on vivia amb els nans. Ells en tenien prou amb els favors de la noia i la sopa de porros amb api i gingebre ratllat que els feia cada dia. Un dia, com una benedicció d’algun ésser màgic, va arribar fins aquella terra un cavaller que es deia Jordi, anava muntat en un drac (que també era el seu fidel ajudant). Quan el noi va veure aquella pobra gent, amb tanta misèria, i es va assabentar de les injustícies que feia la Blancaneus, va anar al castell a trobarla. Ella, el va observar de dalt a baix, i va pensar que aquell jove tan atractiu i valent superaria de molt els set nans, i li va oferir la sopa que ella sempre preparava. Però ell ni la va tastar.

39


ESCRIPTUR A Can ceniza A veces, llevados por la modernidad, los escritores reescriben viejos cuentos tradicionales para actualizarlos. Y a veces, es un decir, lo hacen tan bien que el cuento original desaparece para convertirse en una cosa nueva, vigente y mucho más atractiva que el original. Pues eso…

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Escribo estas últimas palabras para que, quienquiera que las lea, lleve este diario a la policía. Si las estás leyendo, es que ya estoy muerto…

Planeta

Antoni Llàcer dejó el bolígrafo sobre la mesa, guardó la libreta en el bolsillo interior de la chaqueta y salió de Can Boada, su casa. Ni siquiera se percató que llovía mientras corría hacía la verja, estaba demasiado asustado para sentir algo más que su corazón. Bajó la palanca que abría la puerta automáticamente y volvió sobre sus pasos. Entró en su Audi A8, lo arrancó y esperó a que la puerta se abriera.

Lletra

8/11/2011 Hoy me han visitado mi hijo Daniel, su mujer, Marta, y Ángel, mi nieto. Marta es abogada y no ha tardado en indignarse al ver que las noticias dejaban de lado la desaparición del juez Romeu y se centraban en los futuros acuerdos entre el Alcalde y los emisarios de El Corte Inglés. Daniel se ha reído y la ha tranquilizado diciéndole que la próxima vez que el alcalde les pida dinero para su campaña no se lo darán. —No hace ni medio año que ganó las elecciones y ya busca llenarse los bolsillos —le ha contestado Marta—. No dejaré que se salga con la suya. Al ver que la puerta no se abría, Antoni condujo hasta ella. A través del cristal lleno de

40

gotas vio que la palanca volvía a estar arriba. Cuando se disponía a bajar del vehículo, vio que una sombra se detenía frente a los faros. Al darse cuenta de que llevaba una pistola, salió del coche y corrió de vuelta a la casa. Antes de llegar a la puerta, escuchó un estallido, sintió un fuerte golpe y un tremendo ardor en el hombro. Entonces, la sangre empezó a deslizarse entre su ropa. 15/12/2011 Hoy han vuelto a visitarme mi hijo y su mujer, sus caras reflejaban preocupación. Ayer se acercaron a Marta unos hombres diciéndole que se preocupaban por el bienestar de Mataró. Ella asegura que venían de parte del Alcalde. Y les dijo que no quería escuchar ninguna amenaza más contra ella o su familia. Que no piensa dejar que se llene los bolsillos gracias a las mentiras que usó para llegar a donde está. Antoni se escondió entre unos barriles de vino. Sabía que la sombra no tardaría mucho en darle caza, la sangre había dejado un rastro inconfundible. Después de varios golpes, la puerta del sótano cedió y los pasos resonaron en el silencio de la noche. No tuvo la valentía de asomarse al escuchar que la sombra se movía de un lado


ESCRIPTURA para otro. El ruido de cosas que cayeron al suelo inquietó a Antoni. Después de unos segundos de silencio, escuchó un líquido que caía en el suelo. 5/1/2012 Hoy he recibido una llamada del Alcalde. Me ha recomendado que lleve a Marta al puerto para que tengan una charla. No lo he podido evitar y me he puesto hecho una furia. Nada más colgarle, he llamado a Marta para advertirle de la situación y que no salga de casa en unos días. No ha querido escucharme y han ido a la cabalgata con Ángel. Cuando volvían se han cruzado con alguien que les ha disparado. Mi hijo está en el hospital. Marta y Ángel… El fuego empezó a extenderse por el sótano gracias a las estanterías y a la leña para la chimenea. Antoni salió de su escondite y corrió a través de las llamas. No sólo ardía el sótano, toda la casa era una bola de fuego. Sabía que la sombra lo estaba esperando, pero ser quemado era una muerte demasiado dolorosa como para no intentar salir de allí.

10/2/2012 Hoy le han dado el alta a Daniel y no han pasado ni 24 horas que ya se ha ido de Mataró. Ha dicho que necesita estar solo y se ha marchado a nuestra tranquila casa familiar, junto al lago de Banyoles. (Antoni deja de escribir un momento y coge el teléfono). —No me hizo caso. Ahora todo está hecho, espero que reciba la visita con agrado. (Antoni deja el teléfono sobre la mesa y escribe unas últimas palabras en el diario). Después de saltar por una ventana y respirar aire fresco, Antoni se levantó con todo el cuerpo dolorido. No pudo dar más de dos zancadas, después de arrancar a correr, cuando escuchó un estallido que lo volvió a tirar al suelo. La sombra lo cogió por el cuello de la chaqueta y lo arrastró hasta la casa. Antoni, después del último disparo, no tenía fuerzas para deshacerse de las manos de la sombra. Sólo esperaba que alguien pudiera encontrar el diario que había escondido bajo una lámina del parqué antes de sentir como el fuego lo abrazaba hasta la muerte.

Eloi Martínez López

41


ESCRIPTUR A Maria Salamiento Còpia, reiteració, repetició, reproducció, calc, rèplica... Hi ha contes que vistos amb la perspectiva dels anys es tornen encantadorament lúcids. Allò que de petits ens treia de polleguera, ara, amb el filtre de la relativitat general i amarrat amb una banda de Moebius, cobra un nou sentit, nou sentit, sentit...

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. He aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic.

Planeta Lletra

En Ramon estava just al mig de l’habitació. Aquesta era quadrada i feia exactament quatre per quatre metres. Ho havia calculat en veure que el terra estava format per vint rajoles per cada costat i que aquestes feien vint per vint centímetres cadascuna. Les parets eren altes i va suposar, prenent-se ell mateix com a referència, que feien també quatre metres. Estava dins un cub perfecte. Un cub que era completament blanc. Les rajoles, les parets, el sostre. Fins i tot en Ramon vestia de blanc. Hi havia, també blanques, dues portes. Una darrere seu, que era per on havia entrat, i una altra al davant. L’estança no tenia cap finestra però l’inundava una llum encegadora. Era com si el cub fos translúcid i estigués envoltat d’una potent font de llum blanca. En Ramon tenia ulls gairebé clucs. A la seva esquerra, vestida amb una túnica blanca i arrambada a la paret amb els braços en creu, hi havia la Maria. Es mirava en Ramon amb molta severitat. Ambdós havien perdut el compte de les vegades que havien viscut aquella escena. Sabien les preguntes, sabien les respostes, però el bucle es repetia una vegada i una altra. ―Maria, marxem d’aquí, si us plau. ―No.

42

―Per què, no? ―Perquè no vull. Deixa’m estar d’una vegada. Fuig d’aquí ―va dir la Maria alçant la veu. La contundència de la resposta va fer que en Ramon decidís marxar. Va mirar la porta que tenia a la seva esquena, però li feia pànic pensar a tornar enrere. Tot i que la porta del davant li provocava una forta angoixa, era l’única opció que tenia per a sortir d’allà. Va respirar profundament abans d’obrir la porta per passar a l’altre costat. Però, un cop a l’altra banda, en Ramon va quedar meravellat. Estava dins una habitació completament blanca. Era quadrada i va calcular, comptant les rajoles, que feia exactament quatre per quatre metres. Les parets eren altes i, prenent-se ell mateix com a referència, va veure que feien també quatre metres. Estava dins un cub perfecte. Tot i no tenir finestres, la llum que hi havia dins era encegadora. Era com si l’habitacle fos translúcid i estigués envoltat d’un munt de sols blancs. Hi havia dues portes, una darrere seu, que era per on havia entrat, i una altra al davant. I, a la seva esquerra, vestida amb una túnica blanca i arrambada a la paret amb els braços en creu, hi havia la Maria. Es mirava en Ramon amb


ESCRIPTURA Un cop dins va trigar uns segons a obrir els ulls però, quan ho va fer, va quedar totalment meravellat. Estava dins una habitació quadrada completament blanca. Va veure que les rajoles del terra feien vint per vint centímetres cadascuna i, com que n’hi havia vint per costat, va deduir que l’habitació feia quatre per quatre metres. Les parets eren altes i, prenent-se ell mateix com a referència, va comprovar que tenien quatre metres d’altura. Estava dins un cub perfecte. Inundat tot ell per una llum encegadora, com si fos translúcid i estigués submergit enmig d’un oceà blanc i brillant. Darrere seu hi havia una porta, que era per on havia entrat i, davant seu, una altra. I, a la seva esquerra, vestida amb una túnica blanca i arrambada a la paret amb els braços en creu, hi havia la Maria. Es mirava en Ramon amb molta severitat. Tots dos havien perdut el compte de les vegades que havien viscut

Raquel Ruiz

molta severitat. Tots dos havien perdut el compte de les vegades que havien viscut aquella escena. Sabien les preguntes, sabien les respostes, però el bucle es repetia una vegada i una altra. ―Maria, marxem d’aquí, si us plau. ―No. ―Per què, no? ―Perquè no vull. Deixa’m estar d’una vegada. Fuig d’aquí ―va dir la Maria alçant la veu. La decepció d’en Ramon era enorme. Aquella resposta no li donava cap més opció que marxar. Enrere no, perquè li feia pànic travessar la porta que tenia a l’esquena però, cap endavant, s’havia d’enfrontar a una angoixa que li oprimia el pit i amb prou feines el deixava respirar. Aquest cop va tancar els ulls i amb el cos completament tens va penetrar a l’estança desconeguda.

43


ESCRIPTUR A

Planeta

aquella escena. Sabien les preguntes, sabien les respostes, però el bucle es repetia una vegada i una altra. ―Maria, marxem d’aquí, si us plau. ―No. ―Per què, no? ―Perquè no vull. Deixa’m estar d’una vegada. Fuig d’aquí ―va dir la Maria alçant la veu. La desesperació s’apoderà d’en Ramon. No tenia cap més opció que marxar. No ho volia fer per la porta del darrere perquè li feia pànic travessar-la, però l’angoixa que li produïa obrir la porta del davant era gairebé insuportable. Aquest cop va amagar el cap entre els braços, va obrir la porta com va poder i, fins que no va ser ben bé al mig de l’habitació, no va aixecar la vista. Però, quan va veure el que hi havia al seu voltant, en Ramon no ho va poder evitar. Va tornar a quedar meravellat. Era una habi-

tació blanca perfectament quadrada, ja que va comptar vint rajoles per cada costat. Mirant a cop d’ull l’alçada que feia el sostre, va deduir que estava dins un cub perfecte. Tot i no tenir cap finestra ni cap focus a la vista, la llum dins d’aquell cub era enlluernadora, com si el terra i les parets fossin translúcides i s’haguessin convertit en el nucli d’un planeta diàfan i resplendent. Darrere seu, la porta per on havia entrat, al davant, una porta que amagava un espai desconegut. I, a la seva esquerra, vestida amb una túnica blanca i arrambada a la paret amb els braços en creu, hi havia la Maria. Es mirava en Ramon amb molta severitat. Tots dos havien perdut el compte de les vegades que havien viscut aquella escena. Sabien les preguntes, sabien les respostes, però el bucle es repetia una vegada i una altra. ―Maria, marxem d’aquí, si us plau. ―No.

Lectura recomanada Semillas al viento Tim Bowley Editorial Raíces

Lletra

Este libro reúne 30 cuentos tradicionales, escritos u orales, que su autor, Tim Bowley, pone al alcance de los más pequeños. Aunque proceden de distintas culturas, europea, americana, asiática, los cuentos aquí reunidos son en realidad universales, y tratan problemáticas diversas que constituyen la descripción de un mundo tan maravilloso como desconocido.

44


ESCRIPTURA El camino dorado Más que el remake de una historia, Syra nos hace una denuncia social. Pero amigo lector, estate tranquilo, porque te aseguro que las aventuras no van a faltar en el relato.

Syra Boix Fuentes De pequeña ponía toallas debajo de la puerta para que mi madre no viese la luz encendida de noche, y leía hasta agotarme. Leyendo aprendí mucho, y aún aprendo.

El joven Simbad se sentó frente a la gran casa, agotado tras la dura jornada de trabajo. Se quejaba de lo injusta que era su vida, refunfuñando entre dientes, cuando el dueño del caserón lo sorprendió: —¿Qué haces aquí sentado y lamentándote? —preguntó el viejo Simbad el Marino. —Estoy cansado de vivir sólo para trabajar y no ganar lo suficiente para comer cada día — respondió el joven Simbad—. Usted sabe que aquí no tenemos más futuro que el del hambre. —Conozco la difícil situación que tiene la juventud del pueblo y entiendo tus ganas de salir de aquí. Yo también pasé por ello. Por eso me aventuré a salir en busca de El Dorado. En el pueblo se hablaba de El Dorado, esa tierra opulenta al otro lado del Mediterráneo. Muchos muchachos habían partido a buscar fortuna en aquellas tierras lejanas, pero sólo se conocía el regreso triunfal de Simbad el Marinero. —¿Usted podría explicarme cómo ir? —suplicó el joven Simbad. —Haré más que eso. Yo ya soy mayor y sin hijos; si vienes a hacerme compañía, cada tarde te explicaré mis aventuras y compensaré tu tiempo con un sueldo.

Así fue cómo el joven Simbad empezó a acudir a la gran casa para escuchar los relatos del viejo Simbad. Día tras día, se sentaban cerca del Baobab con un té de hierbabuena y el viejo empezaba a contar sus andanzas de juventud. La primera tarde le contó que para pagar su pasaje a esa tierra soñada, estaba obligado a vender las pertenencias de toda la familia, que eran muy pocas; pues casi todo se había quemado en un incendio producido meses antes. Sin embargo, no podía dejar sin nada a sus hermanos. Decidió entonces ir por el camino más económico y más largo, a pie hasta la frontera con Melilla. Creía que cuando llegase allí ya estaría en España y todo sería más fácil. Hizo un hatillo con ropa y frutas y empezó su andadura cruzando selvas y desiertos. Escapó de tigres y espejismos, hasta que, tras ocho semanas, consiguió llegar a la frontera. Un extenso campamento cubría el sotobosque. Hermanos africanos de todos los países se recogían entre la maleza. Ropas gastadas, escombros y sueños desesperados eran su único cobijo. Cuando lo atravesó tropezó con un cerco infranqueable: una valla kilométrica les separaba del paraíso. Hassan, un compañero que llevaba semanas allí, desesperado, se dis-

45


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

puso a saltar la valla. Mientras trepaba, un grupo de sud-saharianos se arremolinaron animándolo. Pero un grito le desgarró el sueño. El alambre con cuchillas se abrió paso por su piel más rápido de lo que lo hacía él por la valla. La sangre goteaba sobre sus asustados compañeros. Exhausto, Hassan no pudo soportar el dolor. Soltó la valla y se estrelló contra el suelo. Así fue como el viejo Simbad entendió, tras semanas de hambre y sed, que ese no era el acceso a la tierra prometida. Y decidió regresar a casa. La noche empezaba a asomar y el joven Simbad partió a su casa tras escuchar atentamente la historia de su mentor. Se sentía desorientado; no entendía por qué no les permitían llegar a la tierra de los ricos. Tal vez ese acceso a El Dorado era sólo una trampa para preservar las riquezas del otro lado. Seguiría con sus tareas de buen hijo y sus sueños de libertad. La tarde siguiente, incentivado por las monedas que el viejo le dio y por su ansia de saber, volvió al caserón de El Marino a escuchar una nueva aventura. El viejo Simbad, acariciando su larga barba blanca, continuó narrando el nuevo camino que emprendió para lograr su sueño. Con unos amigos pescadores decidieron partir en un destartalado barco hacia Canarias. Necesitaban dinero para acondicionarlo y conseguir provisiones, así que vendieron unos cuarenta pasajes a los jóvenes de las aldeas cercanas. Con esas ganancias pudieron tapar las grietas del casco y comprar combustible y comida para el viaje. Cargaron el barco con los pasajeros y los víveres. Apenas había espacio en aquel cascarón para caminar. Largas tablas de madera servían de asiento a sus ocupantes. En un extremo, una lona azul daba sombra al agua y la co-

46

mida. En el otro, dos motores empujaban los crujientes tableros mar adentro. Tres días les separaban de las islas, tres largas jornadas con sus oscuras noches. Las primeras horas fueron cubriendo de escepticismo la navegación. La costa iba desapareciendo mientras las olas mareaban los estómagos de muchos. El Atlántico se embravecía y ellos dudaban en regresar. La noche los fue acogiendo con calma. Las estrellas y la luna ofrecieron su mejor sonrisa. Una merecida tregua a los agotados marineros noveles. Pero la siguiente noche mostró su cruel fortaleza. Olas de diez metros amenazaban con tragarse la embarcación. Los hombres se agarraban con fuerza a la madera. Alguno, desfallecido por la falta de alimento, no pudo despertar de la pesadilla, dejando que las profundidades lo tomasen en su seno. Esa fue la peor noche de sus vidas. Los más valientes lloraban desesperados, rezando por poder volver a ver a sus familias. Los más temerosos, se acurrucaban entre ellos y rezaban. Las olas azotaron a estribor ladeando el barco hasta arrojar las provisiones por la borda. Apenas les quedó agua dulce para el final del trayecto. Los supervivientes llegaron exhaustos y sedientos a tierra firme. Pero aquello sólo fue el inicio de una nueva pesadilla. El joven Simbad regreso a su casa aún angustiado por la historia que acababa de escuchar. Él quería ir a El Dorado, pero no quería morir como alguno de aquellos marineros. Si dejaba de transportar sacos de grano y se buscaba un trabajo como pescador, se acostumbraría al mar y podría soportar el viaje a las Canarias. Por el momento, decidió seguir yendo a escuchar las historias del viejo marinero. La tarde siguiente, Simbad el Marinero empezó a narrar la llegada a aquella isla y la decepción que sintió en esa nueva tierra. Cuando


Sílvia Blaya Caldero ́

ESCRIPTURA

la embarcación llegó a la costa, un grupo de policías y médicos les estaban esperando. Algunos de los pasajeros estaban en tan malas condiciones que no podían ni andar. Incluso el agua que les ofrecieron les revolvía el estómago. Los trasladaron a un campamento donde les dieron mantas y algo de comida, hasta decidir su destino. Al fin parecía que habían llegado al paraíso, por unas horas creyeron que habían conseguido su sueño. Pero una mañana los subieron a un avión enorme, aniquilando sus esperanzas con la repatriación. Regresaban de nuevo a su poblado, con mayor desánimo que desamparo. El joven Simbad no daba crédito a lo que escuchaba. ¡Tantas desventuras para que los mandasen a casa! Muy maravilloso tenía que ser El Dorado para guardarlo sólo a los blancos.

En su siguiente encuentro le preguntó al anciano: —Señor, si tantas desventuras le sucedieron, ¿por qué no desistió en ir? —Querido amigo, antes prefería morir que abandonar el sueño —replicó el viejo Simbad—. Mis padres murieron y en casa no había alimento para todos mis hermanos. Yo, como mayor, estaba dispuesto a todo para sacarlos de la pobreza. El viejo Simbad le explicó un nuevo capítulo de su aventura para llegar a España. En él, le relató cómo, de nuevo, atravesó África a pie. Esta vez acompañado de su amigo Fernand. Se dirigían a Tánger, ya que la policía española controlaba las fronteras de tierra y mar, y la única opción que les quedaba era cruzar desde allí. Los kilómetros a pie se hicieron largos y duros. El hambre azotó tanto a Fernand que su

47


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

cuerpo no pudo resistir el camino. A dos semanas de distancia para llegar a Tánger, Simbad lo enterró con el corazón encogido. Cuando ya no le quedaban más lágrimas en sus ojos, llegó a la playa de Ksar Seghir, donde lo esperaba una pequeña barca pesquera. Ocho hombres y una mujer embarazada era toda la tripulación que podía llevar sin hundirse. Todos debían remar durante muchas horas hasta alcanzar la costa, pues el motor de la barca estaba demasiado desgastado para funcionar todo el trayecto. A pocos metros de la playa de Mesa Roldán de Almería, los tripulantes los obligaron a abandonar la barca. Algunos de ellos no sabían nadar pero saltaban al agua aterrados, pues era la única alternativa que tenían si no querían regresar a Tánger. Una vez en el agua, el agotamiento y la rigidez del miedo les llevaba a hundirse rápidamente. Simbad no pudo hacer nada por ellos, pues ayudaba a la mujer embarazada a llegar a la arena. Los cinco que sobrevivieron se arrodillaron temblorosos ante el mar inclinando sus cabezas para honrar a los compañeros fallecidos. Esa tarde el joven Simbad regresó feliz a su casa. Al fin sabía cómo llegar a El Dorado. Sólo necesitaba aprender un puñado de cosas de lo más sencillas; al día siguiente le pediría a su anfitrión que lo enseñase a nadar, a moverse por la selva y a cruzar los desiertos de África. Pero el viejo Marino, tras escuchar su petición, replicó que poco iba a enseñarle y prefirió seguir con su relato sobre la llegada a España. El viejo Simbad le contó cómo vieron esa nueva tierra. Sus gentes andaban apresuradas y cabizbajas de un lado a otro. Las casas estaban unas sobre otras a los lados de grandes escaleras, como si de torreones de defensa se tratasen. Apenas podían ver vegetación, pues el asfalto lo cubría casi todo. No entendían el

48

idioma y no sabían cómo conseguir alimentos. Pero la fortuna quiso que se cruzaran con Emeka, un hermano nigeriano que llevaba allí unos años. Emeka los alojó en una habitación pequeña y húmeda. Tendrían que dormir todos juntos. Y les explicó cuán difícil era encontrar trabajo. Incluso el viejo Simbad, que pudo estudiar Economía hasta que fallecieron sus padres, tuvo que emplearse en oficios del campo. Los primeros meses sobreviviendo en aquellas calles asfaltadas sólo se dedicaron a trabajar de aquello que los blancos no querían hacer. Necesitaban un permiso para que sus sueldos fueran igual que el de los españoles, pero, según las leyes, tenían que esperar tres años para solicitarlo. —Señor —interrumpió el joven Simbad—. Entonces eso no era El Dorado. ¿Se habían equivocado de país? —No, querido amigo. No nos equivocamos —respondió el viejo Simbad con un tono de voz apagado—. En realidad El Dorado no existe. En España y en Europa la gente sólo vive para trabajar y no tiene tiempo de ser feliz. —Pero usted regresó rico —replicó el joven. —Es cierto. Conseguí mi fortuna vendiendo el libro con mis vivencias. Aprendí español en muy poco tiempo y me puse a escribir mis andaduras y peripecias para llegar a España. También di charlas a inmigrantes y redacté artículos sobre ese sueño irreal de El Dorado. Hasta que decidí que madre África era mi verdadero hogar, y regresé. El joven Simbad se fue pensativo. Él no sabía escribir, ni nadar, ni moverse por la selva o el desierto, ni tampoco sabía hablar español. Tenía mucho que aprender antes de emprender su viaje a El Dorado.


ESCRIPTURA Alícia en terra de meravelles La història d’Alícia està plena de fantasia, però la versió de la Núria no es queda al darrere. Comença en el present i el lector, a mesura que avança en la lectura, s’endinsa en el món d’Alícia sense adonar-se. Al final de la història tot sembla versemblant, fins i tot el més estrany i meravellós.

Nuria López García Per les seves venes corre sang de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot el que sigui negre i criminal. Ja eren quasi les dues, la meva hora de plegar. Mig amagada, feia temps ordenant unes prestatgeries al súper on treballo. Mossegava una galeta per enganyar la gana quan vaig escoltar que em cridaven per l'altaveu: Ning-ning, ning-ning. «Senyoreta Alícia, enyoreta Alícia, vingui immediatament a Caixa Central.» Vaig amagar el paquet de galetes a la butxaca. Encara n’hi quedaven un parell. Tota moixa, vaig anar cap a Caixa Central pel passadís dels sucs. Vés a saber quina clienta es deu haver queixat o quin producte deu haver trobat mal etiquetat la supervisora. Potser m'havia vist per la càmera de seguretat menjant d'amagat! Tantes hores sense posar res a l'estómac em passaven factura, i aquelles galetes deien «menja'm, menja’m». Vint minuts més tard del que em pertoca, passo la targeta horària pel lector. Maleïda supervisora! Sempre me l’ha de jugar quan només queden cinc minuts per plegar. Avui m’ha demanat que escrigui quatre ratlles en anglès per al nou catàleg. «Tu ho pots fer en un moment, Alícia bonica... que ho necessiten per avui mateix.» Es creu la reina... i qui no s’ho vulgui creure que ho vagi a veure! Abusa de la jerarquia que dóna gust.

L’aire de fora, a l’aparcament, em refresca. Quin gust! El dia és rúfol, però tant se me’n dóna. Bé, anem a casa. Sóc lliure i tinc gana. Al meu costat un company m’empeny. Ell també té pressa per marxar, i jo bocabadada mirant els núvols. Em poso les mans a la butxaca i noto el clauer amb la pota de conill. Em porten sort els conills, sobretot si són blancs. Somric pensant en el meu, el que m’espera a casa, en Fluffy Bunny. S’ofendria si sabés com l’anomeno. El Mini de color groc destaca dins la filera de cotxes. Té més anys que en Matusalem, però des que vaig venir d’Anglaterra ha estat el meu company i em sap greu despendre-me’n. M’assec al volant i llanço la bossa amb la roba de la feina al seient del costat. «Per on aniré a casa avui?» Sempre m’agrada canviar la ruta. Fer el mateix cada dia és massa avorrit. Clau al contacte, s’engega la ràdio. ―Per què un corb s’assembla a un escriptori? Ves per on, un programa-concurs. Aquesta endevinalla em sona. ―Em sembla que ho puc endevinar ―diu el concursant. ―Vols dir que saps la resposta? ―pregunta el presentador. La remor del motor quan arrenca fa que perdi per uns instants l’emissió i em quedo sense saber la solució a l’enigma.

49


ESCRIPTUR A

Lletra

50

―Això que els adults hàgim de treballar és una cosa horrorosa ―li dic en to de queixa―. Amb la supervisora no faig més que discutir. És boja. ―Oh! No hi pots fer res, tu ―em diu el Gat―. Tots som bojos aquí: jo sóc boig i tu ets boja. Encara no hem acabat la conversa quan veig que arribem a la casa de la Llebre de Març. La reconeixeria arreu, amb les xemeneies amb forma d’orelles i la teulada coberta de pèls. Aparco el cotxe i vaig a obrir la porta a en Chesire, que ja ha aparegut sencer de cap a peus. Com imaginava, la Llebre de Març i el Barreter estan al jardí, davant la taula parada sota l’arbre, prenent el té. El Liró, assegut enmig d’ells dos, està profundament adormit. ―Nena, avui fas mala cara. ―El Barretaire m’apropa una cadira i em fa seure―. Voleu prendre el te? ―ens convida―. Estàvem esperant-vos per començar. Ara, sí. He arribat a casa.

Maria Parés

Planeta

―Molt bé ―diu el presentador tot content―, has guanyat 50 punts. Anem a la pregunta següent. Emprenyada per haver-me quedat a mitges, canvio de sintonia i em passo a la música clàssica. Conscientment, em fixo en el paisatge que m’envolta: la carretera principal, els rètols amb les direccions i les distàncies, els plafons publicitaris. Agafo el camí asfaltat que travessa les hortes i masies. Camps de conreu llaurats, magatzems tancats i caixes buides. En pocs minuts la vegetació augmenta: esbarzers, alzines, matolls de flors grogues. Poc després el camí es troba vorejat per cases amb jardí, una urbanització. Els arbres són més abundosos i alts, pins sobretot. L’asfalt deixa pas al camí de terra. Em creuen uns nois amb motxilla a l’esquena. Baixo el vidre de la finestreta. ―Comme ça va? ―em saluda un dels excursionistes. Jo aixeco la mà del volant i li torno la salutació amb un gest. Davant meu s’obre la plana, un mar de blat daurat a punt per a la sega. La seva aroma m’omple i em fa sentir millor. Unes dones, amb llargues faldilles negres porten gavelles al cap i omplen els carros. Els homes fan moure la dalla davant les tiges. En veure’m passar les dones es persignen. Agafo un trencall del camí cap a l’esquerra i m’endinso per un bosc de pollancres altíssims on sento, llunyà, un corn de caça. En veu baixa, mormolo repetidament la meva destinació: ―Cap a casa. Uns segons més tard, percebo una curiosa presència a l’aire. No em desconcentro, ja sé què és. Del no-res, apareix un somriure sense cap ni rostre. ―Què tal? Com estàs, Alícia? ―em diu el Gat de Chesire tan aviat com té prou boca per poder enraonar.


ESCRIPTURA L a F u s t o t s : declaracions dels personatges principals i epíleg de l’autora Tots estimem la Sandra per la seva manera de recitar. Sí, de debò, és extraordinària; però també l’hauríem d’estimar per la seva manera d’escriure. Aquest relat està escrit d’una manera molt original i t’atrapa des de la primera línia. Llegiu-lo i opineu.

Sandra Cabrespina Creu que he fet un descobriment estrany: la veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient. EL PARE Potser us pot semblar ridícul, però estava en el meu dret, els reis també tenim sentiments i necessitats, i jo sempre he tingut la necessitat de sentir-me estimat. Sobretot, volia saber-me estimat per les meves filles i especialment per la petita, tan esquerpa que tot el dia semblava fugir de mi per refugiar-se a les cuines o als jardins del castell. D’acord, em vaig equivocar, i vaig ser massa dur, però em va ferir els sentiments i vaig reaccionar. Me’n vaig penedir de seguida, però un rei no pot anar canviant d’opinió i fent-se enrere, sabeu?, no queda gens bé. Quan li vaig preguntar com m’estimava, havia de sortir-me amb aquell estirabot? La gran havia dit que com l’or, que a més de ser un metall noble i valuós és la seva dèria, sempre he sabut que, per fer-la feliç, no hi ha com regalar-li vestits recoberts d’or i joies d’aquest metall, que tant escau al seu cabell ros i a la seva pell lleugerament bruna. La mitjana va dir que m’estimava com la plata, i no em va saber cap greu, potser la plata no val tant com l’or als mercats, però la meva filla segona, que té, com jo de jove, els cabells negres com la nit i els ulls com l’atzabeja, es torna boja per la plata que, s’ha de dir, li queda d’allò més bé.

I quan m’esperava que la meva filleta més jove em comparés amb perles, diamants o alguna matèria preciosa, va i diu... allò; doncs, la veritat, em va semblar una falta de respecte i, això... que em va fer molt mal. Ja us ho he dit, tinc els meus sentiments, jo. LES GERMANES Quan ho va dir se’ns va glaçar la sang. A totes dues. I la cara del pare va ser un poema. No sé pas com se li va acudir, quina poca-soltada! Nosaltres vam fer tot el que vam poder per fer que el pare es desdigués d’això de repudiar-la, li vam dir que era massa, que s’estava passant tres pobles, i també vam mirar de fer-lo canviar d’opinió, amb llàgrimes, precs, i fent-li la pilota tant com vam saber, i en sabem molt, però no hi va haver res a fer. També ho vam provar amb ella, li vam dir que demanes perdó, li vam suggerir coses boniques per dir-li, però no ens va fer cap cas. Al final vam convèncer al pare perquè ens deixés fer un regal cadascuna a la nostra germana, però ens va posar la condició que havia de ser una cosa que li càpigues a la mà. Uf!, vam haver de rumiar moltíssim, però crec que vam prendre la millor decisió. Una princesa, encara que

51


Ariadna Graupera

ESCRIPTUR A

Planeta

estigui repudiada, vagi a on vagi, el que necessita és un vestuari adequat. Vam tenir els teixidors i els modistes treballant tota la nit, però ho vam aconseguir. Li vam regalar un vestit d’or i un de plata, tan lleugers i fins que, plegadets, cabien en una closca de nou. Preciosos! De fet en vam encarregar un altre joc per a nosaltres.

Lletra

EL PRíNCEP Una noia preciosa, tan elegant i misteriosa, que em va captivar. Però desapareixia de les festes i després no hi havia on trobar-la i ningú la coneixia. Sort de les oques xerraires de la mare, quan les vaig sentir aquell vespre dient que la Fustots tenia un vestit d’or, em vaig mirar amb més interès aquella minyoneta que anava vestida tan extravagant, com amb trossos de fusta sabeu? Doncs, us ho cregueu o no, de seguida vaig veure que encara que portes esclops i vestit de fusta era la meva princesa misteriosa. I ja sabeu com va acabar tot. Els pares feliços (estaven desitjant casar-me perquè em poses a fer hereus des que la reina que havia estat la meva promesa s’havia desdit i havia proposat que canviéssim allò del matri-

52

moni de conveniència per un interessant tractat comercial) però vaja, això és una altra història. El fet és que sóc un príncep afortunat, he trobat la companya ideal. Ah, i per cert, a veure si ja no li dieu més Fustots, que no és el seu nom i no li agrada gens. LA FUSTOTS Exacte, que no em digueu Fustots, que em dic Gladis! D’acord? La veritat que estic contenta perquè tot ha acabat bé, el meu príncep és un encant i amb el pare hem fet les paus, sobretot després de l’àpat d’avui. Li devia això de demostrar-li el valor de la sal. I fer-li menjar carn crua i sense sal, ha estat tot un encert. Perquè jo no li ho vaig dir pas per ofendre’l. De fet, la cuinera m’havia explicat la importància que té donar el punt de sal a cada plat i, també, com n’és d’important per conservar els aliments, i el meu tutor m’havia informat de la importància de les mines de sal en l’economia del país, fins i tot em va explicar que, abans, del sou en deien salari, perquè es pagava amb sal; de manera que jo vaig dir: «t’estimo com la sal», convençuda de ser intel·ligent i


ESCRIPTURA i encara en vaig tenir més quan vaig conèixer el príncep, que us asseguro que és un encant. El que no sabia és com dir-li això de la meva... diguem-ne, feina temporal, tan poc glamurosa; per sort, quan ho va saber no hi va donar importància. El que us dic. És un encant. Ah, i a més m’ha fet molt de costat amb això del meu banquet-revenja-reconciliació amb el pare. Sí, sí, estic molt contenta. Tot ha anat d’allò més bé. Com un conte de fades.

enginyosa, i que triomfaria sobre les meves germanes, que estimo molt però són molt pàmfiles. Jo m’esperava una abraçada commoguda del pare, una apreciació del meu enginy, però es va posar com una moto. D’acord, li hauria hagut d’explicar, però és que a mi també em va ofendre molt la seva reacció. I heu de recordar que jo tenia quinze anys llavors, estava en plena adolescència. Ho confesso, sentir-me incompresa, en el fons... m’agradava. Les llàgrimes amargues davant aquella enorme injustícia, el meu orgull ferit, s’adeien d’allò més amb les meves fantasies romàntiques i, a més, estava convençuda que al final el pare es faria enrere. Però no. Us asseguro que fer de minyona, vestida amb aquella horrible cosa de fusta, totalment d’incògnit al castell dels reis del país del costat, va ser molt dur. A punt vaig estar de tornar a casa a demanar perdó amb la cua entre cames. Per sort va començar la temporada de balls al castell, i jo que tenia els vestits que m’havien regalat les meves germanetes estimades, doncs vaig decidir aprofitar-ho. Jo, és que, per cansada que estigui, sempre tinc corda per uns quants balls,

L’AUTORA A mi, la història de la Fustots, me la va explicar l’avi quan era molt i molt petita, i el que més recordo és que al rei no li agradava gens menjar carn crua i sense sal i, també, que hi havia unes oques que parlaven i que deien: ―Coc, coc, la Fustots porta un vestit de fusta! Coc, coc, la Fustots porta un vestit de plata! Coc, coc, la Fustots porta un vestit d’or! Quan vaig ser una miqueta més gran, vaig llegir el conte. No recordo qui era l’autor de la versió, però s’assemblava molt a la que explicava l’avi, i aquest cop ja vaig començar a entendre la història, encara que em va semblar que hi havia poca cosa més que la típica i tòpica història del príncep que es casa amb la pobra noia injustament tractada. Però quan ja era a la universitat i vaig llegir el rei Lear, vaig descobrir que la història tenia realment moltíssima substància. Renoi en Shakespeare, quina manera de fer versions! Com és que amb tants il·lustres antecessors que ja li havien tret tot el suc, jo vaig i torno a explicar aquesta història? Doncs això només es pot explicar a causa dels fenòmens paranormals que es donen en un planeta misteriós anomenat Lletra. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!

53


ESCRIPTUR A La cerillera Más que un remake del cuento, ésta, es una versión libre del mismo. La Nu ha llevado a su terreno unos personajes y una historia, tiernos y llenos de sentimientos. Lo ha hecho a su manera, en un mundo de fantasía donde pasan cosas extraordinarias.

Núria Fernández Nur es el alter ego de Indiana Jones; siempre metida en mil y una aventuras, siempre luchando contra las injusticias, siempre está… imaginando nuevas aventuras.

Planeta Lletra

Aquella mañana, Nitzaret corría a toda velocidad por el prado. La arena había empezado a invadir la hierba fresca, y los árboles más cercanos se estiraban retorciendo su corteza hacia los cielos. La ausencia de lluvia castigaba de forma contundente las jornadas. Nitzaret clavó su mirada en la tierra dorada, aquella que se extendía irremediablemente más allá. Aquel color miel, de tacto sinuoso y calidez desconocida, atrapaban de forma insólita su mente en un vacío inusual. Aquel pueblo, igual que miles de otros, había vivido siempre entre los intensos matices del arcoíris, ahora aquellos tonos terrosos se instalaban con premura como un mal augurio. A lo lejos, el silbido juguetón de un lilac llamó su atención. A varios metros, cabizbajo, sobre una isla empedrada, descansaba un hombre delgado, de larga melena y profundos surcos. —¡Nitzaret! —gritó con voz apagada—. Ven muchacha... Nitzaret se acercó cautelosa, paso a paso, hundiendo los pies en el arenal hasta detenerse ante el viejo. Éste, con pesadez, levantó sus pobladas cejas dejando entrever bajo ellas dos cuencas vacías. —Sí, viejo —le dijo ésta.

54

—Hace cinco siglos que espero tu retorno, Nitzaret, es hora ya de dejar este mundo —le dijo con voz quebrada. La muchacha lo observó durante unos segundos, había esperado recelosa este encuentro. No había habido castigo peor que vagar entre los mortales aquel tiempo, pero ahora, se sentía a gusto, de hecho mucho más: se sentía poderosa. —No puedes obligarme, viejo. Ya no puedes. ¡No volveré! —respondió desafiante. —Mi pequeña Nitzaret, has de acabar tu tarea primero, por el bien común. Ya habrá momento para todo lo demás. —¿Que bien es ese? —rechistó elevando tantísimo la voz, que la tierra se quebró bajo sus pies. El viejo sorprendido se lamentó. —Coff, coff, coff, ¿abuelo por qué se lamentó el anciano? —preguntó recostado en la cama Hijue. El abuelo detuvo un momento su historia. —Era la segunda vez que Nitzaret se revelaba… Ella había sido instruida en el estudio de las almas. Su cometido era el de conceder la muerte para conducirlas a otro lugar, pero cuando conoció a los humanos quedó fascinada y se enfrentó a él. Eso lo entristeció. El


ESCRIPTURA espíritu, entonces la condenó a vivir entre ellos como uno más para que entendiera su cometido. —¿Lo entendió abuelo? —preguntó nervioso el pequeño. —No, no lo entendió. ¿Sabes cuando te digo que tienes que escribir muchas veces en un papel y tú refunfuñas porque crees que es un castigo? —Sí abuelo. — Hijue saltó de la cama—. Es para que cuando sea mayor tenga buena letra. —Rió. —Todo tiene su porqué —le explicó el abuelo acariciándole la mejilla para proseguir con la historia. Como si de un llanto se tratase, de sus cuencas, negruzco, un torrente cubrió el cuerpo de la muchacha. El polvillo, ipso facto lo mutiló, marchitando palmo a palmo todo a su paso. Nitzaret arrodillada y dolorida alzó desesperada la voz en un débil canturreó. Sin embargo aquellas oraciones de poco le sirvieron. Su espinazo apareció revelando el pequeño armazón de lo que antaño habían sido unas alas. —¿Era un ángel abuelo? —Ahora lo sabremos Hijue —le respondió acercando su dedo a los labios. Cinco astillas sustrajo el anciano de ellas. Cinco, una por cada siglo. Las arrojó a sus pies y se encaminó hacia el horizonte para desaparecer tras sus últimas palabras. —Repártelas con acierto, son esencia de luz. Ellas encaminarán las almas que quieran partir. Nitzaret no se movió del lugar en todo la noche. El frío repentino cicatrizaba con afecto el fuego del castigo; el resentimiento, sin embargo, mantuvo incandescente la lumbre, marchitando su corazón.

A la mañana siguiente emprendió el camino con presteza, tapada con una túnica oscura y una capucha, se adentró en las montañas para visitar el pueblo de los lobos. En cuanto llegó, el chamán se reunió con ella. —Portador —le dijo—. He esperado durante mucho tiempo tu llegada. ¿Vienes a traerme la redención? Nitzaret lo contempló, y por primera vez en muchísimos años, sintió como el alma del hombre se removía inquieta en su cuerpo. —He traído el vástago de hueso. Él concederá la muerte de la carne liberando el espíritu. Pero, ¿quién quiere perder lo que posee? El chamán giró sobre sí ante aquella insinuación, pero sonrió feliz ante lo que pensó era una ironía. Nitzaret contrariada y absorta enseguida le dio la espalda y se perdió en el camino. —Cuando estés preparado, cógela entre tus manos. Ella prenderá hasta consumirte y liberarte —susurró ya a lo lejos. Viajó durante los tres días siguientes recorriendo el mundo, descubriendo, muy a su pesar, aquel deseo que todos habían ocultado durante tanto tiempo. Cada amanecer un sinfín de almas revoloteaban ansiosas a su alrededor. Llenas de felicidad; de ofensiva plenitud. Fue en uno de esos momentos, cuando una oleada desenfrenada de pánico se apoderó de lo que, como una simiente, había ido enzarzándose en su corazón. Sintió así, la desazón, la soledad y el odio. Un halo oscuro que inesperadamente la apaciguaba. Recogió una a una cada alma que llegaba y las guardó impunemente en su corazón. Durante aquellos días su fuego interior fue quemando con más intensidad nutriéndose de vanidad y recelo.

55


ESCRIPTUR A

Planeta

—¿Era mala, abuelo? —interrumpió de nuevo el pequeño. —No lo creo, Hijue. Creo que estaba perdida. —¿Cuándo se había perdido? —le replicó dando a entender que esa información no constaba en la historia. —Tal vez su padre le encargó una tarea demasiado difícil para su edad. —Sería muy pequeña y no sabría hacerlo abuelo. Pobrecita, me da pena. Yo a veces también me pierdo cuando voy al colegio… —A veces nos perdemos todos —prosiguió reflexivo. Al quinto día cuando Nitzaret despertó, su cuerpo se había transformado. Deformado, sombrío y abrasador reflejaba un interior donde las almas sufrían su mismo destino. Acorraladas y desesperadas transitaban con dolor en un fuego interno del que no podían escapar. Alertado por aquel tormento el viejo se presentó ante la joven. —Nitzaret, ¿qué has hecho? —le reprochó mientras las lágrimas brotaban de sus cuencas. —¡Vete viejo, ya no haces nada aquí! ¡Ellas son mías ahora, y mías serán para siempre! — escupió fuera de sí. —No, Nitzaret. —La abrazó—. No habrá almas buenas para ti, ni luz para atraerlas. Te alimentarás de todas aquellas que no sean puras, para purgar sus pesares. Ese es el trabajo

Lletra

56

que guardaba para ti, pues tú eres el único ángel que posee esa fuerza para hacerlo. —Abuelo, abuelo. —Saltó el niño en la cama. —¿Sí, Hijue? —Le tranquilizó sentándolo en su regazo —Yo creo que ese ángel tiene un trabajo muy duro. —¿Eso crees? —le preguntó el abuelo muy cariñoso. —¡Sí!... ¿Dios no lo quiere? —prosiguió como un torbellino. —Sí, lo quiere. Más que a ninguno. —dijo en voz baja. —¿Lo habrá perdonado? —Nunca se enfadó con él realmente. Sólo condujo su camino. Dios tenía más sorpresas para él. Hijue, compungido, se abrazó fuertemente a su abuelo. Resultaba difícil entender aquella conclusión. Sin embargo aquella historia era así. Así era su final. Acurrucado sobre el pecho del abuelo contó una a una las velas que tintineaban en al fondo de la habitación: cinco. «Qué causalidad», pensó. Unos segundos después, cayó plácidamente dormido. Tras él y contra la pared, la tenue luz de las velas recortaba su figura. En ella el batir agitado de unas alas mecía en un dulce vaivén el cuerpo del pequeño.


LLETRÍCOLES L l i b re s d e l l e t r í c o l e s publicats 2014 Retrats Mataronins: quinze vides, quinze oficis Pilar Gónzalez-Agàpito Tèrmits del Formigó Júlia Lancho

No estas sola Marta Novellas

L’Oscar Navas col.labora en aquesta antologia a m b e l re l a t : M i l o c é a n o s ¿Y si la historia de España no hubiese sido como nos la contaron? ¿Y si una puerta al multiverso nos desvelase una infinidad de mundos alternativos tan verosímiles como nuestra propia realidad? ¿Y si pudiésemos vivirlos todos en el marco de una ciudad llamada Fuenlabrada? La Concejalía de Juventud e Infancia del Ayuntamiento de Fuenlabrada, el Festival de Fantasía de Fuenlabrada y Kelonia Editorial han abierto un portal para echar un vistazo a esos mundos de carbón, vapor y engranajes. Fuenlabrada Steampunk es el diario de viaje con las doce historias y ocho ilustraciones que hemos recopilado en esta aventura.

57


ESCRIPTUR A La caputxeta vermella mòbil De versions de la Caputxeta vermella, n’hi ha per donar i per vendre. Jo sempre he defensat que, més que un conte infantil, és un conte d’iniciació sexual per a nenes púbers (però cada vegada que ho explico em diuen que sóc un pervertit); bé, el cas és que no havia llegit mai una versió com aquesta: amanida amb una cassola de conill rostit i la telefonia mòbil.

M. Carme Bufí Maria Carme Bufí Planas. Enginyera química, afeccionada al cinema, la lectura el dibuix i l'escriptura. Nascuda a Mataró el 1.950.

Planeta Lletra

Hi havia una vegada una noia que vivia amb els seus pares a una casa al mig del bosc, envoltada d'arbres i rierols. La seva àvia vivia en un piset situat al mig d'una petita ciutat, no massa llunyana, perquè deia que al bosc no s'hi pot estar: que si mosques, que si grills, que si la fullaraca, que si els llops... Ella era més d'anar a ballar, de prendre’s un tallat al bar, d'anar al centre comercial, al cinema amb les amigues... Allò dels boscos no li feia el pes. Malgrat tot, els pares patien per la velleta i no paraven de mirar de convèncer-la de viure amb ells, sense èxit, però. Tot sovint hi enviaven la noia: un dia, amb unes maduixes; un altre, amb uns pèsols i, un altre, encara, amb un bon pollastre acabat de sacrificar. L’àvia estimava molt la seva néta i un dia, aprofitant unes rebaixes, li va regalar una capa vermella que tenia una caputxa folrada de pell de conill, perquè es protegís del fred els dies d'hivern. La noia portava sempre la capa, perquè li agradava molt el vermell, i al poble la van començar a anomenar Caputxeta Vermella. A ella li agradava aquest motiu, perquè sempre que ho sentia recordava l'estimació que li tenia la seva àvia.

58

Un dia que la mare va cuinar un guisat de conill amb castanyes, que havia quedat molt i molt bo, li van encarregar a la Caputxeta que portés una bona cassola a l’àvia. La noia, que sempre estava a punt per anar a passar-ho bé a la ciutat, va prendre la cassola i, molt contenta, va marxar cap a ca la iaia. El seu pare, abans de sortir, sempre li recomanava: «Vés amb molt de compte, no fos cas que et surti el llop, que sempre busca qualsevol cosa per menjar». A mig camí, a la caputxeta li va venir gana; va pensar que la iaia ja era velleta i que amb una mica de guisat ja en tindria prou; no feia falta que li portés tota la cassola. I es va asseure sobre una pedra a menjar, la molt golafre. Quan ja s'estava llepant els dits, de bo que era l’estofat, el llop li va saltar al davant; perquè, sense que la Caputxeta se n'adonés, feia estona que seguia el rastre d'aquella olor engrescadora. —Hola Caputxeta. Quina flaire més deliciosa desprèn aquesta cassola. ¿Em deixes veure què és? —va dir el llop. —No puc, llop. Ho he de portar a ca la iaia —va respondre la Caputxeta. —Doncs bé que tu t’ho estàs menjant,


ESCRIPTURA Caputxeta! Mira, si no puc menjar-me el que hi ha a aquesta cassola, t'hauré de menjar a tu! —Home, no faries gaire bon negoci —va respondre la Caputxeta, amb serenitat—. No veus que sóc petita i tinc poca carn? Val més que busquis el meu pare, ell sí que és molsós i té uns bons pernils i unes bones galtes. El llop va quedar ben parat. No s'esperava una resposta així. Però ben mirat, va pensar, sí que tenia raó aquella mossa descarada. Però primer se la cruspiria a ella, com aperitiu, i després ja aniria cap al pare, per acabar de fer l'àpat complet. Aquell dia prometia ser el de la seva sort. Es va llançar sobre la noia i, d'una sola bocinada, se la va empassar. Però la capa de gruixuda roba vermella se li va enganxar als ullals i, a falta d’escuradents, se la va haver de treure amb les urpes d’entremig les dents. Enrabiat, la va llençar a terra, tota estripada. Després, va aprofitar i va llepar tot el que quedava a la cas-

sola i, ja ben tip i satisfet, es va estirar a fer la migdiada sobre un tou de fulles que va trobar. El pare, que sempre patia quan la seva filla travessava el bosc, havia decidit serrar unes branques a prop del camí, per poder captar qualsevol remor estranya. Tot d'una, li va semblar sentir un grunyit estrany. Va deixar les eines, va parar l'orella i va escoltar: «Nyamnyam, glup, slurp!, buuurp!», i un petit xiscle gairebé inaudible. «La nena!», va pensar, i va córrer bosc a través cap a l'origen dels sorolls. Quan va arribar al camí, no va veure res. Només uns roncs somorts denunciaven la situació del llop que, adormit profundament, no s'adonava de res. S’hi va acostar i, horroritzat, va descobrir a prop la capa vermella estripada; ja no va tenir cap dubte del que havia passat. Lentament, es va anar acostant al llop que, amb la panxa ben plena, dormia a cor què vols. Se li va tirar a sobre cridant:

59


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

—La nena! La nena! Què li has fet a la nena? El llop, es va despertar de cop i es va esmunyir de l'atac fent un àgil salt endarrere, va obrir la boca immensa i, amb dues bocades, va devorar també el pare. «Hmmm, és cert el que havia dit la Caputxeta», va pensar. «Aquest sí que és gustós». Mentrestant, la iaia, que estava avisada de l'arribada de la Caputxeta perquè la mare li havia enviat un whatsapp, l’esperava impacient al bar de la cantonada de casa, per berenar plegades. Unes tasses de xocolata desfeta amb melindros fumejaven prometedores. Però es refredaven de mica en mica, i la noia no arribava. La iaia, finalment, cansada d'esperar, es va prendre les dues tasses de xocolata, es va menjar tots els melindros i va decidir anar a trobar la seva néta al camí del bosc. «Vés a saber en què es deu haver entretingut aquesta mossa», rumiava i, caminant, caminant, es va endinsar al boscatge. «Que estrany!», va pensar. «No se la veu per enlloc, i tenia temps de sobres d'arribar!» I llavors a un cantó del camí, va veure la capa esmicolada i la cassola buida. «Mmm, conill amb castanyes! Això ha de ser cosa del llop», es va dir i, decidida, va córrer altra vegada cap a la ciutat a demanar ajuda. Però vet aquí que, amb l'esverament, va ensopegar amb unes branques, va caure i, amb la patacada, se li van trencar les ulleres. Quan es va aixecar, desorientada, no sabia ben bé cap a on havia de caminar. El llop, que ho havia vist tot amagat entre uns matolls, no es podia creure la seva sort: «Una altra presa, i en van tres!» No és que li quedés massa gana, però era ja una qüestió d'honor professional. Un llop és un llop, i no podia deixar passar una oportunitat com

60

aquella per exercir, de forma eficient, la seva feina. Per tant, va llançar-se sobre la iaia i se la va menjar. Les ulleres, però, van quedar trencades al mig del camí. La mare, estranyada que la iaia no li tornés el missatge, va telefonar al seu marit però, malgrat que trucava i trucava, ningú va contestar, només saltava el contestador: «Deixi el seu missatge». —Maleït sia! —va remugar la dona, i tot seguit va trucar a la iaia. Ella trucava i trucava, però tampoc ningú no contestava. Neguitosa, la mare va telefonar a la Caputxeta. Res. Cap resposta. Es va espantar; corria la veu que el llop havia estat molt actiu aquells dies. Va trucar als veïns que hi havia a l'altra banda de la vall. «El telèfon està apagat, o fora de cobertura», va ser la resposta que va obtenir. Desesperada, va trucar als guardes forestals i als mossos d'esquadra. Alguna de grossa n'havia passat! Mentrestant, va arrencar a córrer camí avall, per veure si trobava alguna explicació; mentrestant, no parava de trucar als telèfons del marit, la sogra i la nena; un cop, un altre i un altre, desesperada per obtenir alguna resposta. Dins de la panxa del llop, els tres telèfons no paraven de sonar, vibraven i es movien. —Quin ensurt! I quin mal! Ai, què em passa? Mai cap presa se li havia remogut a dins després de cruspir-se-la! El moviment no parava, i al llop li van començar a venir arcades. Es va posar les potes a la panxa, intentant parar tot aquell moviment, però cada vegada el so era més fort, i el moviment amenaçava amb rebentar-li les entranyes. Mentrestant, els mossos, que no tenien gaire feina perquè aquell dia no hi havia manifestacions programades que reprimir, van


ESCRIPTURA rebre la dramàtica crida de la mare, i es van posar en marxa cap al bosc per mirar de detenir algú. Que ja feia algunes hores que no apallissaven ningú. Quan van arribar a la clariana del bosc, van trobar la desconsolada mare, que portava a les mans les ulleres de la iaia, la serra del pare i la caputxeta esparracada de la filla; cridant: «El llop, el llop!». Van prendre-li declaració. —El primer és el primer, i cal seguir el protocol —van dir-li. Ella, desesperada, mirava de contestar les preguntes amb ràbia continguda. No lluny d’allà, el llop es cargolava de mal, perquè amb tant de moviment, l’estómac se li havia regirat i li produïa un dolor insuportable. Els telèfons sonaven i sonaven, i allò no hi havia qui ho parés. Tot d'una, després d'un espasme estomacal molt dolorós, el llop va vomitar. Primer va sortir la iaia, espolsant-se la roba i mirant desorientada al seu voltant. Després va sortir el pare, que encara estava amb el puny alçat per mirar de donar una bona patacada al llop i, finalment, amb una acrobàtica tombarella, va sortir la Caputxeta amb el mòbil a la mà. Tot aquell terrabastall no havia passat desapercebut pel més jove dels mossos, que

necessitava fer mèrits, i esperava ansiós que el caporal acabés de prendre declaració a la mare per poder actuar. Va prendre la porra que duia a la cintura, va dirigir-se cap a la colla que, sense ell saber com, s’havia materialitzat allà mateix, i va començar a apallissar el llop que continuava a terra recargolant-se de dolor. Poc després, quatre ambulàncies es van emportar la Caputxeta, el pare i la iaia cap al centre mèdic de la ciutat, degudament coberts amb una flassada —tal com es veu a les pel·lícules americanes—, i al llop emmanillat, però també tapat amb la flassada corresponent — el protocol és el protocol. Després de prendre declaració a tothom, el llop va quedar lliure amb càrrecs però, com que tenia antecedents i era reincident, li van imposar l’obligació de presentar-se cada quinze dies davant el jutjat. Finalment, la Caputxeta i tota la seva família van poder tornar a casa sans i estalvis, però amb el ferm propòsit de vendre la masia i comprar-se un piset a prop del de la iaia, per no tenir més ensurts amb el llop, ni amb les cabres, ni amb les mosques, ni amb els mosquits, els tàvecs, les abelles, els cucs, els conills, els ratolins, les aranyes...

61


ESCRIPTUR A Los siameses Behepa El autor ha trasladado tan lejos la localización del cuento, ahora está en Venus, que lo ha convertido en una historia de ciencia ficción. A ver si sois capaces de adivinar de qué cuento se trata…

Carlos Montero de Gea Carlos es un escritor minucioso que profundiza en las raíces, las desentierra, las arranca y las elabora para presentarlas delante de los lectores más exigentes.

Planeta Lletra

Ambos hermanos; desde el suelo, estirados de costado y de espaldas el uno del otro, con los ojos entreabiertos y la mente medio dormida; observaban desorientados la naturaleza de aquel lugar tan extraño para la vista de cualquier terrícola: grandes ríos de lava discurrían entre rocas y llanuras en un mundo aún desconocido para ellos. «Yo soy vuestra verdadera madre, la que os cuida y os ama por igual a los dos», les repetía la mujer sin rostro ni cuerpo a los dos hermanos. Hans ladeaba la cabeza hacía ambos lados; Anders yacía serio, impertérrito, a sabiendas de que esa voz provenía del interior de sus cuerpos. Inmediatamente, los Örsted habían dejado de existir para dar el relevo generacional a los hermanos Behepa, siameses, con una misma columna vertebral: cuando Hans observaba las grandes rocas volcánicas del oeste, Anders hacía lo propio con los cráteres eruptivos del este. «Lo que os acaba de separar, es lo que ahora os unirá para siempre», les dijo la mujer sin rostro ni cuerpo justo en el momento en el que habían vuelto a la vida una vez más —en vidas anteriores, los Behepa habían sido conocidos como los Luther y, antes, como los Gao. Cada existencia la vivían en una región distinta del mundo, a excepción de esta: alejados de la

62

esfera terrestre, habían sido instalados en el planeta más cercano a ella, Venus; además, y por primera vez, los hermanos habían nacido unidos por la misma piel y con veintiséis años de edad. Alojados más allá del cielo invisible, en una pequeña parcela flotante con forma de nube abovedada y protegida con un caparazón lleno de azulejos blanquinosos, la voz divina les encomendó una misión para el dictado de sus diminutos corazones: disfrutar de los actos bondadosos que encontrasen por el planeta Tierra. Para ello, les había fabricado unas lentes oculares que les permitían la visión a millones de kilómetros de distancia; tan solo existía un inconveniente: cuando el planeta Venus era visible a los ojos de los terrestres, entre el lucero del alba y el lucero vespertino o, lo que es lo mismo, poco antes del amanecer y un reducido tiempo después del anochecer, los Behepa no podían más que refugiarse en su pequeño caparazón de nubes, pues los terrícolas podían descubrirlos debido a la potencia ocular de aquellas lentes fabricadas por la diosa del amor. Tras una semana en Venus —lo que equivaldría a cuatro años y medio en la Tierra, aproximadamente—, los siameses ya habían


ESCRIPTURA compartido todo tipo de escenas que les encogían por completo el corazón: —Hans, es increíble, ¡tengo ganas de llorar de felicidad! Ahora mismo estoy viendo como una madre abraza a sus hijos y les acaricia la cara a los dos con mucha ternura y amor. ¿Te lo puedes creer? —Su sonrisa, curvada al máximo, parecía a punto de desbocarse por la situación. —Lo mío también te dejará de piedra. ¡Te lo aseguro Anders! ¡Una madre que acaba de parir está llorando de alegría con su marido! Nunca había visto nada igual. ¿Qué te parece? ¿No crees que es increíble? ¡Se cogen de las manos como si nunca fueran a separarse! — gritaba con los ojos abiertos como platos. Emocionados como jamás podrían recordar, los Behepa pasaban las horas contemplando aquellos actos amorosos que, aun sin ser conscientes, sus almas ya habían experimentado con anterioridad en otras vidas, con cuerpos y apellidos totalmente diferentes. «Nunca olvidéis que los términos de amor y dolor os representan por igual». Hans despertó sobresaltado al oír de nuevo a la diosa del amor; Anders en cambio, se desveló de forma lenta y paulatina, sin grandes aspavientos de estar sorprendido. Una vez más, aquella voz les había hablado de nuevo. El lucero del alba reclamaba la atención de los dos hermanos de particular apellido ruso. Venus, el primer astro en ser visto, se aliaba con su hermana la Tierra para darse a conocer de primera mano a esas horas de la madrugada: —Estoy viendo a una mujer llorando, y no de felicidad precisamente —susurraba el hermano miedoso con voz temblorosa—. Y creo que nos ha visto…

—¿De qué hablas Hans? ¡Estamos demasiado lejos para que nos vea nadie! ¡No digas estupideces por favor! —Anders, te lo digo en serio. Está fijando su mirada aquí, estoy seguro. Tengo miedo. ¿Ahora, qué pasará con nosotros? ¿Qué hará esa mujer? —Hans ladeaba la cabeza hacia ambos lados, negando, y con un temor absoluto que le paralizaba la parte inferior del cuerpo compartido. —¡No nos ve a nosotros, sino al planeta Venus! Recuerda lo que nos dijo la voz —refiriéndose a la diosa del amor. —¡Me da igual lo que nos diga la voz! ¿Y tú qué ves, Anders? Mientras contemplaban con esperpento lo que acontecía en el planeta azul, una fuerte brisa se dirigía a gran velocidad hacia el este de su planeta. —Yo estoy viendo a dos chicos abrazándose. Parece que se están despidiendo —afirmaba más tranquilo el siamés—. Uno de ellos lleva puesto una especie de traje que le cubre todo el cuerpo; da miedo hermano: lleva una máscara de oxigeno que le protege la cara. Parece un elefante de hierro. —Creo que no fue buena idea la de observar a los terrícolas a estas horas. Quiero irme a dormir, Anders; ya he tenido suficiente por hoy — decía afligido, con la cabeza gacha y la mirada pérdida hacía ningún lugar. El lucero del alba había dejado completamente perturbados a los Behepa: una mujer que, según Hans, había descubierto dónde vivían y una despedida que, en palabras de Anders, horrorizaba a causa de la aparición de un elefante de hierro. Los siameses ya no se atrevían a vislumbrar el presente del lucero poco antes del amanecer; estaba claro que lo visto era demasiado oscuro e

63


ESCRIPTUR A

Planeta

imperceptible para la comprensión de los hermanos.

Lletra

Con los días sucediéndose más rápidamente que los años en Venus, la normalidad volvió a alojarse de nuevo en la vida de los siameses. Las escenas de amor fraternal se sucedían de nuevo sin descanso, aunque con un distintivo que con el paso del tiempo no pasaría desapercibido para los Behepa: todas las escenas contempladas desde lo alto del caparazón de nubes, tenían a hermanos y madres como protagonistas. «Para llegar hasta el final, os resta visionar el último lucero del día, aquel que os mostrará la verdad y os separará para veros nacer por enésima vez».

64

—Hans, ya lo has oído. ¿Estás preparado? — le preguntaba con la vista puesta en la lluvia de ácido sulfúrico que empezaba a brotar a cuentagotas. —Estoy aterrorizado por lo que pueda suceder a partir de ahora, pero si estamos juntos hasta el final, el miedo se evaporará al igual que las gotas de ácido cuando se evaporan a cierta altura antes de caer. —De acuerdo —espetó, serio a la vez que decidido, sin mediar más palabras que las propiamente necesarias. Desde la tierra, el atardecer anaranjado y algo rojizo, invitaba a que los humanos, absortos en sus pensamientos rutinarios, posaran sus miradas en un punto a cada momento más brillante y definido en el cielo, no muy lejos de la Luna:


ESCRIPTURA —Anders, ¿qué ves? Yo ya no sé qué pensar… —Veo a una mujer y un chico colocando un ramo de flores en una tumba. ¡Es ella! ¡Es la mujer que me describiste en el último lucero! Y va acompañada del chico que se despidió del elefante de hierro. ¿Te acuerdas? Seguramente serán madre e hijo. Además, y por extraño que suene, se encuentran en una especie de bosque con arboles de color café rojizo y pinos amarillentos de todos los tamaños posibles. No entiendo nada. Están llorando desconsoladamente Hans. ¿Qué puede significar todo esto? —Anders Örsted (1960-1986), murió por su patria como liquidador de Chernobyl a la edad de veintiséis años de edad. Descanse en paz — susurro Hans inconscientemente. Anders, en un intento desesperado por proteger a su hermano, falleció como liquidador de radioactividad en el intento de paliar el daño, trágicamente ocasionado, por el accidente de la central nuclear de Chernobyl. Miles de elefantes de hierro salvaron a buena parte de la humanidad de una tragedia mayor a costa de su propia salud, aunque en otras ocasiones, también de su propia vida.

Los Behepa siguieron presenciando la escena tan melodramática que acontecía: madre e hijo no se separaron de la tumba, y cuando se encontraron sin fuerzas para seguir llorando, se desplomaron encima de la lápida. La radiación del bosque rojo había hecho su efecto mortífero. De un momento a otro, la familia al completo se desplazaría a cuarenta y dos millones de kilómetros de distancia, aterrizando así, en el planeta hermano que les acogería de forma temporal. «Nuevamente tenéis que elegir destino. Venus, la diosa del amor, la madre de todos vosotros, de todas vuestras vidas, os enviará a un nuevo lugar con una condición: debéis olvidar todo lo vivido hasta el momento. ¿Qué decís?». —Quiero nacer en París. ¿Qué te parece Anders, estás de acuerdo? ¡Quiero ver la Torre Eiffel cada día de nuestra nueva vida, seguro que desde allí veremos mejor que nadie los luceros de Venus! ¡Además, dejaremos de ser siameses y por fin volveremos a vernos las caras! ¡Sí, estamos de acuerdo! —Sonreía aliviado Hans.

Lectura recomanada Psicoanálisis de los cuentos de hadas Bruno Bettelheim Booket Los cuentos de hadas -"Caperucita Roja","Cenicienta","Blancanieves","La Bella durmiente"-ejercen una función liberadora y formativa para la mentalidad infantil y la dotan de apoyo moral y emocional al identificarse con los mismos personajes de los cuentos.

65


LLETRÍCOLES

Sopar de germanor d’estiu

Planeta Lletra

66


ESCRIPTURA Fugint dels somnis En molts dels contes clàssics, la protagonista, jove, bella i amb ganes de trobar el príncep blau, cau en una mena de sopor que només s’esvaeix amb un petó d’amor. Les causes del sopor podien ser variades i diverses: màgia, bruixeria, més bruixeria... Ara, els temps han canviat i la investigació genètica cobreix, amb escreix, la bruixeria.

Mònica Ruiz Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hi ha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap. Temps ençà, en un palauet situat en un dels barris més opulents d’una gran ciutat, vivia un matrimoni format per una empresària d’èxit i un executiu important. Però, malgrat tenir-ho tot, els faltava allò indispensable per acabar de ser feliços: una criatura. Quan van voler tenir fills ja eren massa grans per fer-ho possible d’una manera espontània i natural. Després de sotmetre’s a les proves corresponents, el ginecòleg els va proposar recórrer a una donant d’òvuls: —El problema és l’envelliment dels ovaris. Amb una donant jove, les probabilitats d’aconseguir un embaràs d’èxit augmenten considerablement. La parella va acceptar i van buscar una donant que s’assemblés a la dona: pèl-roja i d’ulls clars. Entre els fitxers del centre mèdic van trobar una noia que complia tots els requisits. Segons la seva fitxa, tenia divuit anys, estudiava primer d’Humanitats i semblava molt responsable. En tenien moltes així, estudiants que feien servir els diners compensatoris de la donació d’òvuls per pagar-se part dels estudis. El que ningú sospitava era que la Pèrfida, així es feia dir la donant, només tenia setze anys i havia falsificat la seva documentació; volia els cèntims per poder entrar en una secta

satànica on s’idolatrava la perfecció física i fisiològica del cos. I la Pèrfida es pensava que, en aquest sentit, era perfecta. Temps després, l’empresària va donar a llum una nena preciosa: tenia els cabells rogencs com els primers rajos del sol, la pell blanca com la primera llum del dia i els ulls del cel en acabat de llevar. Per tot això, la van anomenar Alba. Semblava perfecte, però el matrimoni, ric com era, volia assegurar-se que l’Alba estigués sana i segura en tot moment. Sempre buscaven els millors professionals per fer-li els seguiments mèdics. Fins que un dia, els va arribar la mala notícia: —L’Alba té una patologia genètica —els informava l’especialista en malalties hereditàries—. És una malaltia que només es dóna en un de cada cent mil naixements, no posarà en perill la seva vida, però haurà de seguir un tractament mèdic específic a partir que s’evidenciïn els primers símptomes. —Però... què té? —preguntava angoixada la mare. —Se’n diu epilèpsia narcolèptica —explicava el metge—, es caracteritza per patir accessos de son que poden tenir lloc en qualsevol moment del dia, i que poden durar des d’uns minuts fins a unes hores, també va lligada al

67


ESCRIPTUR A

Planeta

nivell d’estrès que en aquell moment pugui tenir la persona. —Però... si és genètic —rumiava el pare consternat—, llavors... —Sí, em sap greu —deia el metge que ja sabia a què es referia l’home—. Segurament la donant d’òvuls també pateix aquesta malaltia. —I com és possible que la clínica de reproducció assistida no ens informés d’això! —exclamava el pare enfurismat. —Probablement, ni ella ni la clínica ho sabien —aclaria el professional—. Per diagnosticar aquesta malaltia es necessiten uns estudis cromosòmics molt exhaustius que ella no devia tenir i, per altra banda, aquesta patologia comença a manifestar els seus primers símptomes entre els setze i els vint anys; segurament, la noia encara no havia patit cap crisi. El matrimoni va tornar desfet a casa, però decidit a fer feliç la seva filla, demostrar-li tot el seu suport i procurar-li les millors teràpies per minimitzar els efectes de la malaltia. Mentrestant, la Pèrfida es trobava a la cerimònia d’iniciació de la secta satànica. Deu

Lletra

68

joves iniciats havien estat col·locats formant un cercle, una túnica llarga i negra amb caputxa els cobria tot el cos. El líder proclamava el seu discurs: —Heus aquí la nova generació de cossos que entraran a formar part del cicle de la perfecció. El clan us ajudarà a mantenir el cos ideal, a preservar les funcions de l’organisme i a desfer-vos de tot allò que sigui impur. Jurareu lleialtat al clan. Si per qualsevol motiu, la impuresa penetra als vostres cossos, eliminareu tot el que sigui imperfecte, posant sempre la vostra creença per sobre de la vostra vida. Contesteu iniciats: què volem? —La perfecció! —van exclamar els joves. —Com la volem? —va tornar a preguntar el líder. —Sempre! Per damunt de la nostra vida! — van cridar els iniciats. —Ara, comprovarem la vostra puresa perfecta. Uniu-vos al clan. Mostreu-vos! Els joves van alçar els braços i les túniques van caure. Tots els iniciats van quedar nus amb els braços alçats i les túniques a terra, tots menys un; una jove es va desplomar. Entre el


ESCRIPTURA manyoc que formava el seu cos amb la túnica negra ressaltava, d’una manera quasi insultant, el color rogenc de la seva cabellera. Els primers setze anys de l’Alba van passar feliçment. Estava al corrent de la seva procedència i de la seva malaltia i sabia que, quan arribés l’hora, els pares li procurarien els millors tractaments per normalitzar la seva vida. El que l’Alba desconeixia era que la Pèrfida l’havia estat buscant tots aquells anys: encegada per la lleialtat al clan i després de conèixer l’origen de la seva impuresa, com ella anomenava la malaltia, es va proposar desfer-se d’aquella imperfecció que havia aviat al món. Va trigar molts anys a localitzar l’Alba —els pares la tenien molt protegida— però, en començar l’institut, la noia va reclamar més independència i més temps i, amb el seu físic, no passava desapercebuda. A més, era idèntica a la Pèrfida quan tenia la seva edat. Va ser un dissabte, a la discoteca de moda. L’Alba havia anat amb un grup d’amics, entre els quals hi havia l’Oriol, el noi que li agradava i que, per sort, semblava sentir el mateix per

ella. Decidits a fer el pas, es van encaminar cap a la sala on tocaven cançons lentes i van ballar abraçats. I allà, enmig de la multitud va passar, va arribar el primer petó de l’Alba. En acabar la cançó, amb l’estómac ple de papallones, es va dirigir al servei, temorosa de patir la seva primera crisi de narcolèpsia; però no, tot va anar bé. Quan anava per sortir va tenir un ensurt: davant seu, una dona la mirava fixament, una dona que es podria dir que era l’Alba amb quinze anys més. —Aquí estàs —va dir la Pèrfida espurnejant ira pels ulls—. No deixaré que escampis la nostra imperfecció pel món. —Qui ets? Què vols? —va fer l’Alba atemorida. —No ho saps? Que potser no ens assemblem el suficient? —va ironitzar la Pèrfida. L’Alba va comprendre de seguida. —Ets la donant d’òvuls? Què vols? Diners? —No! La perfecció no es compra! —I amb un

Laura Soler

69


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

crit esgarrifós es va abraonar sobre la noia. L’Alba va cridar en veure que la dona treia una xeringa per clavar-li al coll. L’Oriol, que s’esperava al costat de la porta dels lavabos, va sentir els crits i va entrar. —Què passa? —Primer va quedar parat per la visió de les dues cabelleres pèl-roges mantenint un ball frenètic, però en adonar-se del que passava va afanyar-se a separar les noies. La Pèrfida, impotent, va fugir. —Qui era? —va preguntar l’Oriol sorprès. —Una donant anònima... fins ara —va respondre l’Alba. L’Alba i els seus pares van denunciar els fets a la policia. Allà els van informar que estaven al corrent de les activitats de la secta a la qual pertanyia la Pèrfida, però que fins ara no s’havien trobat amb cap cas d’aquestes característiques. Van assegurar-los que s’encarregarien de la protecció de l’Alba. Però l’adolescent sentia molta por, va escriure una carta als pares i aquella nit, resguardada entre les ombres i coberta amb una caputxa, va fugir. L’Alba va agafar un tren fins a l’altra punta del país, una regió formada per una gran vall i grans extensions de bosc, res a veure amb la ciutat a la qual estava acostumada. Caminant, va anar a parar davant una masia; a un costat hi havia un hort ple de verdures i hortalisses; a l’altre cantó, un corral albergava una desena de gallines i un gall. També hi havia un estable gran amb un parell de cabres. Vesprejava i la noia es trobava molt cansada. Va trucar a la porta amb la confiança de trobar recer aquella nit. Ningú va contestar. Quan començava a perdre l’esperança va sentir un timbre a la seva esquena; en girar-se va descobrir tres bicicletes que s’aproximaven. Eren tres noies joves, vestides d’una manera pintoresca, que se la miraven entre divertides i expectants.

70

Allà l’Alba va trobar refugi. Les noies, que feia temps que havien ocupat aquella masia abandonada, la van acollir de bon grat. Ella els va explicar la situació i elles la van ajudar a amagar-se: li van tenyir els cabells amb henna negra i li van canviar els vestits, també li van canviar el nom. Elles mateixes no feien servir els seus noms verdaders, portaven una vida ecològica molt lligada a la natura; al poble tothom les anomenava Flora, Fauna i Primavera. Després d’uns anys de tranquil·litat, la Fauna va venir amb una mala notícia: —Noies! Volen que desocupem la masia. —Què? —es van sorprendre les altres. —Sí. Han venut els terrenys a una associació i volen que marxem; mireu, aquí hi ha l’ordre. Només tenim dos dies. —No pot ser! —va dir la Flora—. Hem de trobar casa als animals i recollir-ho tot. —Sí —va continuar la Primavera—, i hem de tornar a tenyir la Rosa, que ens hem descuidat i llueix uns cabells rogencs com el foc. Però no van tenir temps, l’endemà, els representants de l’associació es van presentar per fer fora les noies. La Rosa (l’Alba), es va dirigir a l’estable per agafar les cabres, quan es disposava a sortir es va adonar que una persona de l’associació l’havia seguit. —Creies que escaparies de mi? —va fer la dona mirant-la de fit a fit amb els seus ulls clars, mentre amb un gest de la mà es treia el mocador que fins ara li tapava la cabellera pèl-roja. L’Alba va ofegar un crit i va caure desplomada a terra, les cabres van sortir corrents de l’estable quan es van sentir lliures. La Flora, la Fauna i la Primavera pressentint el que passava van voler córrer a ajudar l’Alba, però les persones de l’associació les van immobilitzar. —Alba, vigila! Són els de la secta! —cridava la Flora.


ESCRIPTURA Però l’Alba ja no la sentia. La Pèrfida s’acostava a ella disposada a matar-la, contenta que la seva imperfecció fos la que li facilités la feina. Quan estava a punt de clavar-li una xeringa a la jugular es va sentir un tret. La Pèrfida va caure al costat de l’Alba. Un mosso d’esquadra s’hi va acostar, es va alleugerir quan va comprovar que l’Alba només dormia i no estava ferida, la va agafar en braços i la va treure de l’estable. A la llum del sol va veure com els seus companys emmanillaven els altres integrants de la secta i els ficaven a la furgoneta dels mossos. La Flora, la Fauna i la Primavera van obrir la porta de casa perquè el policia pogués entrar amb l’Alba. Amb molta cura la va dipositar al llit. —Per fi et trobo —va dir el noi mirant-la amb amor, i li va fer un petó tendre als llavis.

En aquell moment, l’Alba va obrir els ulls i el va veure. —Oriol? —va preguntar. El noi va somriure i es van abraçar—. Com m’has trobat? —No ha estat fàcil —va explicar l’Oriol—. Quan vas fugir, els teus pares m’ho van explicar tot i els vaig prometre buscar-te. Quan vaig entrar a l’acadèmia dels mossos vaig poder vigilar la secta de més a prop, sabia que et seguien buscant. Després d’anys d’investigacions, tot s’ha acabat. Ja no has de patir. L’Oriol i l’Alba es van tornar a abraçar. La Flora, la Fauna i la Primavera van decidir deixar sols els enamorats. A fora vesprejava, en la foscor es podien distingir les tres petites llums de les bicicletes de les noies... Un moment! Si no han agafat les bicicletes! Aleshores, on són les tres noies? I què són aquelles tres llumetes que voleien pel camí?

71


ESCRIPTUR A Tre s m ú s i c o s q u e n o f u e ro n a B re m e n Cuando alguien pierde la expectativa, entonces, se le abren todas las expectativas. Esto es lo que Marta nos explica en su historia. Una historia basada en un cuento aún más antiguo y que estoy seguro que todos conocéis.

Marta Novellas Soy amante de las letras porque forman palabras que crean historias en las que te puedes ver identificado, soñar o conocer otras vidas.

Planeta Lletra

María se fue de casa con lo puesto. Había soportado los desprecios de su marido durante treinta años de matrimonio, pero aquel día fue el definitivo. La había llamado «vieja inútil» y le había anunciado que tenía una amiga más joven. Sentada en un banco del parque, intentando ahogar las lágrimas que afloraban de sus ojos, oyó la voz de un niño que le preguntaba: —¿Qué le pasa señora, se encuentra mal? —No es nada. Soy una vieja que no sirve para nada. El niño la miró detenidamente y le dijo: ―No es más vieja que mi madre, y ella sirve para muchas cosas. Trabaja mucho y se ocupa de todos nosotros. María pensó que eso era lo que necesitaba, trabajar en algo donde sus capacidades fueran valoradas. Tenía la carrera de piano y podía dar clases. Aquella idea la animó y no tardó en ir en busca de un bar donde pudiera leer las páginas de anuncios de trabajo en algún periódico. En el bar, el periódico estaba en manos de un hombre que escrutaba esas mismas páginas. María se le acercó y le pidió que se lo pasara en cuanto acabase.

72

—No sé si acabaré. Hasta que no encuentre una oferta de trabajo que me interese, seguiré buscando. Era profesor de música en un colegio, pero al no tener plaza fija, con los recortes, me han echado a la calle —explicó. —¡Qué casualidad! —dijo María —.Yo también busco algo relacionado con la música. Estoy en tu misma situación. Podríamos buscar algo juntos. —La música interesa poco —dijo el hombre, que se llamaba Fernando. —Lo sé, pero hay que intentarlo. Sigamos buscando. Tomaron un par de cafés juntos y no encontraron ningún anuncio relacionado con la música. Salieron a pasear contándose el uno al otro su situación. En el mismo banco donde María había estado llorando su pena, hallaron a una mujer que miraba también las ofertas de trabajo. María y Fernando se miraron. —¿Estás pensando lo mismo que yo? —preguntó María. —Sí. ¿Le preguntamos? —dijo Fernando. Se acercaron a ella y le preguntaron si estaba buscando algún tipo de trabajo relacionado con la música.


ESCRIPTURA —¿Yo?, no, qué va, no tengo ni idea de música. Yo soy administrativa y mi jefe me acaba de echar porque dice que ya he dado todo lo que podía dar a la empresa, que ahora necesitaba gente más joven, mejor preparada, más ágil con la informática. —Nosotros somos músicos en paro, pero no hay ninguna oferta para esta profesión. —¿Y por qué no montáis una academia? – dijo aquella mujer que se llamaba Silvia —. Hoy en día los padres buscan muchas actividades para que sus hijos realicen extraescolares. ¿No veis los problemas de incompatibilidad de horarios que tienen? —Buena idea —dijeron María y Fernando a la vez —. Pero, ¿y tú? —Yo me puedo encargar de la administración, si os parece bien. Matrículas, recibos, contabilidad… —¡Hecho! —dijo Fernando.

A partir de ese momento urdieron un plan para conseguir los fondos necesarios para montar la academia. María le pidió dinero a su ya ex marido amenazándolo con denunciarlo por malos tratos si no se lo daba, y advirtiéndole que tenía amigos dispuestos a testificar. Fernando fue a su anterior escuela y requisó todos los instrumentos que él mismo había ido aportando altruistamente. Silvia, que aun no había firmado la carta de despido, se fue en busca de un abogado laboralista, de los que saben sacar el máximo a los empresarios sin escrúpulos. En pocas semanas, María Asno, Fernando Gallo y Silvia Gato obtuvieron el dinero a costa de aquellos que los habían menospreciado y, sin tener que ir a Bremen, montaron una academia de música que no tardó en tener considerable éxito en su propia ciudad. La llamaron Redoble de Tambor, en alusión a la fuerza de su carambola.

73


ESCRIPTUR A Flautista d’Hamelín Molts lectors es plantegen, de vegades, què hi ha més enllà del conte; què passa l’endemà d’acabar l’acció, com si diguéssim. Qui té imaginació s’ho fa a la carta; qui no, ha d’esperar que la M. Rosa Salas (Rosa Rosae, pels amics) tingui ganes d’escriure per assabentar-se. De debò, aquesta història de “el dia després” ens pujarà l’ànim i la libido. I fins aquí puc llegir.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

Hi havia una vegada un poble on els homes no tenien ganes de fer l’amor. Eren aquella generació de nens que es va endur el flautista quan no li van pagar la feina de les rates, però mai s’ha pogut demostrar que el rapte tingués res a veure amb la qüestió. Aviat, els nens, a Hamelín ―que així s’anomenava el poble― van començar a escassejar. Va arribar un dia en què l’últim infant que va néixer per aquelles contrades, la criatura més petita del poble, va complir vint-i-cinc anys. Les dones, sense bolquers per canviar, sense nens que anar a dur i buscar a l’escola, i sense despeses extraescolars, que Déu ni do!, dedicaven el temps a berenar amb les amigues ― berenars on s’esbudellaven mútuament―, a passar les hores al gimnàs, a anar de compres o a freqüentar els salons de bellesa. Era un gran alleujament per a elles no haver de fingir i fer creure al marit que sí, que aquella nit, tot havia anat molt bé. Ni homes ni dones eren conscients que, si es perllongava aquesta actitud de titoles caigudes, el poble aviat desapareixeria del mapa per falta de personal. Però no pel fet que els homes no en tinguessin ganes, les dones havien renunciat al sexe.

74

Cada una d’elles se les componia com podia. No entrarem en detalls perquè aquest relat és un conte i, com a tal, pot ser llegit per ulls innocents, però algunes dones ―primer, amb timidesa; més tard, sense cap vergonya― visitaven els sex-shops, i més d’una hi trobava solucions. Un dia però, a totes, simultàniament, se’ls van despertar amb intensitat dos desitjos. El primer va ser el de bressolar un infant entre els braços, sentir uns bracets molsudets al voltant del coll i uns petonets bavosos a les galtes. En segon lloc es va despertar en elles, amb una força inaudita, unes furioses ànsies de... bé, no donarem detalls, deixarem que sigui el lector qui dedueixi, per si mateix, quines eren les sensacions que enyoraven les dones d’aquella vila, solament apuntarem que, quan veien aquell panorama tan decaigut dels seus homes se sentien molt frustrades. Deprimides, les dones van deixar d’anar als gimnasos i a les perruqueries. Van deixar de freqüentar els sex-shops.... i fins i tot van perdre les ganes d’anar de compres! Quan es reunien a les cafeteries ja no es criticaven les unes a les altres, totes les converses versaven al voltant de les dues grans mancances que enyoraven amb tristesa.


ESCRIPTURA Això no podia continuar! No podien deixarse vèncer per la depressió, s’havien de buscar solucions. Es va convocar una reunió d’urgència als safaretjos comunitaris, que estaven en desús des de feia molts anys. L’endemà al matí, cada una d’elles amb un cossi petitó, un farcellet de roba, el detergent i uns guants de goma, s’hi van reunir en un simulacre col·lectiu de rentar roba. Les dones van omplir els cossis amb l’aigua fresca i cristal·lina del safareig, van posar-hi detergent líquid per a roba delicada i van introduir-hi les peces de llenceria més atrevides i provocatives que es podien trobar als sexshops. Sorpreses, es miraven les unes a les altres i es feien comentaris. ―Com pot ser que amb aquest cos que tens i amb aquest body tan sexy el teu marit no...? ―li preguntava una a una altra. ―I a tu, amb aquestes dallonses tan ufanoses ficades en això, tampoc...? ―preguntava l’altra alçant amb dos dits una peça petita i molt atrevida. ―No, no... ―van respondre tant l’una com l’altra. ―I, amb aquest conjunt sado, el teu marit no et fa res? ―va ser una altra pregunta. ―No, noia ―va ser la resposta―, ni el meu marit ni el teu... ―Si seràs filla de p...? ―Ho sento, però ho havia de provar. ―I...? ―Doncs, no. Tampoc va funcionar. En donar per acabada la «bugada», totes eren conscients que s’havien deixat vèncer per l’apatia i la comoditat durant massa temps. A partir d’ara mateix s’espolsarien la mandra de sobre i atacarien els marits amb armament

pesant. Escometrien els homes amb totes les armes al seu abast i, si fent servir tots els encanteris i trucs propis de la condició femenina, no obtenien resultats, es tornarien a reunir i estudiarien noves estratègies. Al cap d’uns dies de veure’s assetjats sense treva per les seves mullers, els homes es van reunir ―també d’urgència― en un ple a l’ajuntament per tractar el tema que, com una epidèmia, trastocava les dones: totes anaven mig, o del tot, nues per casa o amb roba íntima d’allò més sexy i, amb actituds libidinoses, els provocaven descaradament (val a dir que sense èxit). Rememorant el passat remot, alguns homes van recordar les bones estones passades amb la dona (la pròpia o la del veí, això no té rellevància), però malgrat aquells bons moments, no volien renunciar a la tranquil·litat de la seva situació actual, sense el neguit de satisfer a la parenta i intentant sempre deixar el pavelló de la masculinitat ben alt. També ells van decidir buscar solucions al seu conflicte. L’única solució factible que se’ls va ocórrer, va ser tancar-se a la sala de juntes de l’ajuntament i fer-s’hi forts. D’allà dins no els traurien! Cada dos o tres dies, i per rigorós sorteig, un d’ells s’arriscaria a sortir per a l’abastiment i, de passada, informar de l’estat de la situació. El tancament duraria tant de temps com durés la mania persecutòria de les dones. En vista del fracàs del seu pla d’atac, elles, reunides una altra vegada als safaretjos, van decidir parlar amb el trobador de la vila (el de les rates). Aquell any que les rates van envair el poble, el consistori va llogar els serveis del flautista per eliminar-les amb la música de la seva flauta màgica. El trobador la va fer sonar i totes les

75


ESCRIPTUR A

Planeta

rates el van seguir fins al riu, on van caure i es van ofegar. Però quan va anar a cobrar la seva feina, l’alcalde d’Hamelín no li va voler pagar perquè va dir que les havia eliminades amb molta facilitat. Naturalment, el flautista es va sentir enganyat i, per venjar-se, va tornar a tocar la flauta. Una estranya melodia va sonar i, en escoltar-la, tots els nens i nenes van sortir del poble, seguint el flautista, fins a desaparèixer. Els pares i les mares volien linxar l’alcalde, que no va tenir més remei que pagar al flautista tot el que li devia més un plus per desgast extra de la flauta. En haver cobrat, el flautista va retornar les criatures a casa seva. Vista l’eficàcia del flautista en aquella ocasió, les dones van decidir contractar-lo perquè donés un bon escarment als seus homes. Elles pagarien, sense regatejar, el preu que demanés. Van renunciar a moltes despeses extres per fer sonar la flauta del flautista, però ho van fer gustosament per a tornar a gaudir d’un plaer gairebé oblidat.

Lletra

76

Tal dit, tal fet. El dia acordat de bon matí, el flautista ―un homenet escarransit i lleig com un pecat―, es va presentar davant l’ajuntament amb la flauta a punt. Vestia uns ajustats leotards color mostassa i una ampla camisola color festuc. Un barret negre de copa alta i unes grans botes, també negres i també altes, complementaven el seu ornament. De la part davantera dels leotards en sobresortia una mena de bony de grans dimensions on portava el seu instrumental ―la flauta, s’entén―. La seva sola presència impactava, però de tot l’abillament del flautista el que més cridava l’atenció era, per suposat, la mida de la seva flauta màgica (o la mida màgica de la seva flauta). El flautista, enarborant la flauta, va fer sonar aquella antiga melodia. Al so hipnòtic d’aquella música, els homes, amb pas lent, van sortir l’un darrere l’altre de la sala de juntes i van seguir, estamordits i amb mirada absent, el flautista, que tocava amb fruïció el seu instrument.


ESCRIPTURA Les dones seguien tots els seus moviments amb gran interès i van veure com els homes marxaven darrere aquell pintoresc personatge, camí enllà. Més tard, algunes comentaven que al flautista li brillaven uns ullets com de sàtir i es llepava els llavis amb delit, i altres deien, entre rialletes, que el flautista es tocava el bony. Potser l’home només es treia la flauta de la funda... ―per què són tan mal pensades, les dones? Però, totes, totes deien que el flautista havia tret l’instrument de la funda amb dos dits i en marxar ―amb els homes seguint-lo― l’havia de subjectar amb les dues mans. Però ja se sap que les dones són molt exagerades. No s’ha sabut mai on els va portar ni el tractament a què van ser sotmesos ―mutisme total―, per molt que se’ls preguntés, cap d’ells hi va dir mai ni una sola paraula. Però... anem pam a pam. Al cap d’uns dies d’haver marxat darrere el flautista com xais zombis, els homes van retor-

nar al poble a ple galop, com una manada de búfals desbocats. Van irrompre als seus respectius domicilis i es van abatre sobre llurs mullers com voltors famolencs. Tant els hi era, que ja no anessin nues, els vestits volaven pels aires; les carns ―magres o grasses― eren masegades ansiosament; les envestides eren furioses i tremebundes. Aquella part masculina, tant temps ensopida, havia ressuscitat esplendorosament i no tenia aturador. «Qui... quins diners més ben g... ga... gas... gastats...», cantussejava una dona, entre sospirs. «Ui! I que b...be...ben aprofitaaaaats...», deia una altra en un magnífic crescendo. «Aaaah! Mareeee de Dééééu, Senyooooor...», deien totes. Actualment, a la vila, hi ha superàvit d’habitants, perquè al cap de nou mesos, dia per dia, es va incrementar notablement la població, i tot gràcies al flautista d’Hamelí que, amb tanta afició, tocava el flautí.

77


ESCRIPTUR A Quedará la música Este relato no está basado esencialmente en un cuento determinado. Creo, es mi opinión, que es un homenaje a uno de ellos; eso queda claro al leerlo. Pero Montse lo ha trabajado con tanta maestría que merecería serlo por mérito propio.

Montse Pérez Martínez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

Yo, de pequeña, pensaba que no tenía abuela. Fue por culpa de los libros. Mi padre era el típico padre que, en su afán por compensar las horas que no dedicaba a sus hijos durante el día, intentaba remediarlo leyéndoles un cuento por las noches. A mí me encantaba que lo hiciese, aunque había noches en las que no me apetecía nada porque me vencía el sueño, y otras en las que lo vencía a él, y entonces entre bostezo y bostezo, su entonación resultaba desastrosa. Pero era por esos detalles que lo quería aún más. Como decía, los libros de cuentos fueron los culpables de que yo creciese sin ser consciente de que tenía una abuela. Gran parte de la culpa la tuvo el señor Hans Christian Andersen, uno de los grandes estereotipadores de abuelas, y su cuento Abuelita, que aunque no es de los típicos cuentos infantiles (hasta yo difiero de su clasificación como cuento infantil), no sé a quién demonios se le ocurrió incluirlo en una selección de ellos que alguien me regaló en algún cumpleaños. Ni sé por qué diablos era el cuento que más a menudo me leía mi padre; el libro incluía cincuenta cuentos, había para elegir. En aquellos tiempos pocos libros entraban en mi casa y menos en la “sección infantil”, pero alguno que otro había…

78

Sin embargo, durante mi infancia sin abuela, disfruté mucho del cariño de una peculiar mujer llamada Elena. Ella poseía una belleza extraordinaria, sus ojos eran de un profundo azul mate; su rostro liso, siempre cuidado y maquillado; sus manos suaves, de finos dedos y uñas imposibles, y siempre ataviadas con originales anillos y pulseras; su pelo rubio, ondulado, siempre perfecto, ni el aire se atrevía a descolorarle un mechón, y su cuerpo esbelto, de unas proporciones casi matemáticas. Vestía de forma atrevida, pero siempre elegante, su atuendo resultaba impecable, adornado por originales complementos elegidos con sumo rigor. Era extrovertida y exageradamente alegre. Pero a la vez cálida, reconfortante. Transmitía paz. Recuerdo las tardes con ella. Mi madre trabajaba de cajera en un hipermercado y cuando volvía a casa ya me encontraba dormida. Elena me recogía del colegio y nos íbamos a merendar a una cafetería con algunas de sus muchas amigas. Después me quedaba en su casa, llena de objetos originales, hasta que mi padre venía a buscarme, al acabar su trabajo. Ella me preparaba la cena: exóticos platos de todos los lugares del mundo, porque ella viajaba mucho, siempre que su trabajo se lo permitía, y cuando


ESCRIPTURA volvía de sus viajes experimentaba con las recetas más típicas de cada lugar. Era divertidísima, todas las tareas de la casa las hacía cantando a la par de las voces que surgían de sus variadas cintas de casete. Tenía una gran colección de música de todos los estilos. A veces, me rescataba de los aburridos deberes, me cogía de las manos y me hacía bailar con ella (creo que fue ahí donde empezó mi afición por el baile). Pero había momentos, cuando ella creía que nadie la veía, en los que, de pronto, una enorme tristeza se apoderaba de ella y dejaba de cantar. Con cara compungida y ojos vidriosos se dirigía a su habitación y se sentaba en el borde de la cama a contemplar el antiguo retrato de un apuesto soldado que lucía sobre su mesita de noche. Permanecía así unos minutos y, después de besar la foto, salía de la habita-

ción entonando, de nuevo, la canción que emitía el radiocasete y haciendo una parada para abrazarme y cubrirme de besos. Así era Elena, la mujer de mi infancia sin abuela. Ahora ella ha muerto; mi abuela ha muerto. Estoy sacando de su armario su vestido preferido: un inmortal modelo Marylin Monroe que, en ocasiones, me ha prestado para alguna celebración, ya que mi fondo de armario consta, básicamente, de montones de camisetas, sudaderas y unos cuantos tejanos. Le preparo también sus zapatos rojos de salón, y la ropa interior (que resulta ser mucho más atrevida que la mía) y lo pongo todo en una bolsa para llevarlo al tanatorio. Para que en su última “reunión social” luzca elegante, y todos la recuerden como era ella. Acaricio la foto del sol-

Blanca Ros

79


ESCRIPTUR A

Planeta

dado y la meto también en la bolsa, para colocarla entre sus manos y que así estén siempre juntos. Me paseo por su casa, que también es la mía desde que me separé de mi pareja hace algunos años, y contemplo sus fotos colgadas de las paredes o colocadas por las estanterías y los muebles. Bellos paisajes capturados durante sus muchos viajes; una instantánea recibiendo un trofeo en el karaoke al que tanto le gustaba ir; numerosas imágenes de las fiestas organizadas en el casal del barrio; capturas de los momentos más dichosos vividos junto a sus amigas. Y me paro ante su escritorio, donde ella se sentaba por las noches después de cenar a mirar el correo y a conectarse a Facebook. Me siento ante el ordenador que tenemos compartido y sin saber por qué entro en Facebook y visito su muro. Su última publicación es de ayer, enviada desde móvil. Un video de la canción Color esperanza acompañado del comentario: «Adiós, mi niña guapa». La escucho y lloro. Ella tenía la costumbre de colgar cada día la canción que le parecía más acorde a lo acontecido durante la jornada. Decía que era una forma de tener en cuenta a sus más de seiscientos amigos, y que si no lo hacía era una falta de consideración por su parte, porque ya los tenía acostumbrados. Hoy no habrá canción. Lloro más. Voy a mi muro. Mi última publicación, de hace veinte horas, es un tema compartido

Lletra

80

desde Spotify, mientras la veía aferrarse a sus últimas horas de vida. Pienso en el estribillo: «Dios mío, dime que es lo que puedo hacer para decirle adiós». Lloro aún más. Ahora lo sé. Cierro mi sesión en el ordenador y abro la suya. Me sé sus contraseñas; yo la ayudé cuando, en su afán por saber de todo, comenzó con sus cursos de informática. En su pantalla de inicio me recibe ella, sonriente, sosteniendo un bebé en brazos: el bebé es mi padre. Vuelvo a llorar. Entro en su Facebook y publico la canción del día: No one but you. Ahora sí: «Adiós, abuela».

***

Ocho años después, no ha habido día en el que la nieta no publicase una canción desde el Facebook de su abuela. Pero hoy, a las 23’57 horas, los amigos de Elena aún no han podido escuchar ningún tema desde su muro. —Hola, abuela. —Hola, mi niña guapa. ¡Y no me llames abuela! —protesta Elena mientras se abrazan. —Ahora ya no podré poner tus canciones… 23’59 horas. En el muro de Elena aparece una publicación, la canción de hoy: La música no se toca.


ESCRIPTURA La cursa de la mentida Hi ha personatges que sempre són antipàtics, a la història original o als remakes, i és que, pobrets, és la seva feina. Aquests personatges tenen el do d’aconseguir que la resta de personatges s’uneixin en contra seva. Ja ho diu la dita popular: «l’enemic del meu enemic és amic meu».

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura.

Fa estona que la tortuga es mira la llebre. No la suporta, la troba arrogant i altiva. La veu arreglar les seves espectaculars orelles i, mentre ho fa, a la seva cara es dibuixa un somriure vanitós. Sense saber com, en un rampell, l’ha reptat a aquella absurda carrera. Però què ha fet? Com pot ella, una humil i lenta tortuga, guanyar a una atrevida i veloç llebre? Els altaveus anuncien l’esdeveniment, que està a punt de començar. Tot està preparat per a la gran carrera. La tortuga i la llebre competiran per saber qui és la més ràpida. La llebre no té cap dubte... i la tortuga tampoc. La tortuga intenta estirar les potes i la seva petita cua per tal de desentumir les seves extremitats. La llebre fa estiraments, encara que està convençuda que no els necessita. Assaja diverses vegades el seu salt de tres metres, amb l’únic propòsit que el públic assistent a aquell esdeveniment quedi bocabadat per aquella demostració d’habilitat. En un dels salts es dóna un cop amb el maleït nas d’aquell noi tan estrany. Lluny de disculpar-se, l’esbronca per la seva impertinència i acaba rient-se d’ell. A en Pinotxo allò no li fa cap gràcia. La cursa no li interessa gaire, però decideix anar a favor de la tortuga.

Un exèrcit de soldats de plom, vestits amb vistoses casaques vermelles i impol·luts pantalons blaus, es col·loquen en perfecta alineació en un revolt on la vista és excepcional. El soldat d’una sola cama s’acomoda a la seva cadira plegable. A prop d’allà, en un estany preciós, un cigne de blanc immaculat desplega les seves imponents ales i, orgullós, neda fins a la riba per tal de seguir la cursa. Acabats els preparatius, els dos participants es col·loquen a la línia de sortida; el jutge, molt seriós, fa el compte enrere: «tres, dos, un...» PAM! La llebre s’ho pren amb calma, no vol despentinar-se gaire. Per on passa es para a parlar amb la gent, es fa fotos amb admiradors i fins i tot, a estones, gosa donar alguna passa enrere. La tortuga, conscient del seu desavantatge, no para ni tan sols a veure aigua. Veu la llebre avançar sense cap esforç i això la fa posar de mal humor. Aviat s’adona que ella sola no podrà guanyar a aquella presumptuosa llebre. Per això, quan veu als soldats de plom, té una idea. Quan arriba esgotada al revolt on són, dóna un cop d’ull a dreta i esquerra per evitar sorpreses i, amb molta discreció, els reuneix i els

81


ESCRIPTUR A

Planeta

proposa un pla. L’exèrcit de plom, encuriosit, rodeja la tortuga i l’escolta atentament. En acabar de parlar, la tortuga els mira amb recel esperant la reacció d’aquells homenets. Els soldats es miren. Silenci. I com si s’haguessin posat d’acord, apareix un somriure murri al rostre de tots ells. Sense necessitat de paraules passen a l’acció. Agafen la tortuga per la closca i, en perfecte ordre, com no pot ser d’altra manera, la pugen al tanc, que tenen aparcat allà mateix i, amb una maniobra perfecta, la dipositen suaument a la línia d’ arribada. El soldat sense cama es queda vigilant que ningú els vegi. Molt a prop d’allà, en Pinotxo ho ha vist tot. No dirà res, la llebre es mereix perdre per antipàtica. S’ha rigut d’ell! S’afanya per aproparse a la meta per aconseguir veure-li la cara quan s’adoni que ha perdut. La tortuga espera l’arribada de la seva contrincant, que no es creu el que veu. El primer

que fa és acusar-la de fer trampes, cosa que la tortuga nega sense cap mena d’escrúpols. La llebre no s’explica què ha passat, intenta preguntar als soldats, però aquest ja han començat a desfilar a les ordres del seu comandament que, molt seriós, va marcant el pas: un, dos, un, dos... Per molt que intenta esbrinar el que ha succeït, els soldats, absorts en la marxa, segueixen la instrucció sense cap mena de distracció. Veu el cigne, però aquest ha estat massa enfeinat mirant de no tacar-se les plomes amb la pols que la maleïda llebre aixecava cada vegada que feia aquell ridícul salt. Llavors veu el noi del nas. Disgustada i exasperada li pregunta si ha vist alguna cosa sospitosa, però en Pinotxo, mentint, corrobora la versió de la tortuga. A la llebre no li queda més remei que acceptar la derrota. Marxa. Llàstima, si s’hagués quedat un segon més, hauria vist que a en Pinotxo li començava a créixer el nas.

Lletra

Maria Parès

82


ESCRIPTURA L’escombra Segur que molts de vosaltres reconeixereu el conte que retrata la Txell. És d’aquells que no s’obliden mai. La Txell li ha donat una mica de sal i de pebre al relat, segur que ara us agradarà més.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Porta els auriculars posats i escolta a tot volum l’unplagged de balades d’Scorpions. Amb l’escala ja escombrada, ara frega el replà del tercer i amb el pensament compta: «un, dos i...». S’obre una porta i en surt un jove d’uns quaranta anys ben vestit. Amb un gran somriure, se li dirigeix: —Bon dia Montserrat. Ella el saluda amb un cop de cap. I no pot evitar pensar una llarga lletania sobre la família del veí, que dia rere dia li trepitja el terra mullat. Però potser el podria perdonar; ja que sortint, amb les presses, li ha caigut un bitllet de vint euros a terra. S’ajup amb dificultat per recollir-lo i se’l guarda a la butxaca. Aquesta escala s’ha convertit en una mina d’or, perquè els veïns perden monedes de dos euros, bitllets de cinc... Amb els anys que fa que treballa a l’edifici mai havia recaptat tant en un sol any. Si no ho recorda malament, amb aquest bitllet ja deu tenir uns vuitanta euros. Com que s’acosta Nadal ha pensat invertir els calerons en un bon àpat, però res de cuinar, aquest any que li serveixin la sopa de galets i el gall d’indi. De totes maneres, cuinar per a ella sola el dinar de Nadal no li ve gens de gust.

I mentre va pensant possibles restaurants ja s’ha fet l’hora d’esmorzar. Deixa el pal de fregar repenjat a l’ampit de la porteria i entra afamada. Talla mitja barra de pa, la suca amb tomàquet i hi posa un bon raig d’oli. Obre la nevera i en treu un paquetet que toca suaument amb els seus dits molsosos i se li escapa un: “mmmmmmm”. Davant el televisor i amb un programa que no s’escolta, fa una queixalada a l’entrepà de pernil salat, que no dura ni un minut a les seves mans. Si el seu marit la veiés com endrapa ara, li cauria l’ànima als peus. Ell que sempre li deia «rateta meva» ara li diria «ratota del dimoni». Des que en plena crisi dels cinquanta va fugir amb una noia vint anys més jove que ella, la Montserrat es va refugiar en el menjar i va créixer, però no pas com a persona, sinó tota ella, en la seva plenitud i amplada. Amb la panxa plena fa un petit cop de cap i es desperta d'un sobresalt en sentir el timbre de la porta. Pensa que els veïns són uns pesats i que li deuen recordar que ha de passar a recollir les escombraries de cada pis per baixar-les al contenidor. Obre la porta i topa amb la mirada

83


ESCRIPTUR A

Planeta

inquisidora de la presidenta de la comunitat, que porta un sobre a la mà. —Montserrat, la junta de veïns hem acordat que, si no pren mesures per perdre pes, l’haurem d’acomiadar. Cada vegada li costa més netejar l’escala i sempre es deixa els racons per fer. A més, dóna mala imatge a les visites. Li acosta el sobre i marxa amb pas lleuger sense mirar enrere. La Montserrat, desconcertada pel monòleg que acaba de sentir, entra de nou a casa i mira el contingut del sobre. Una carta amb format administratiu que explica el que li acaba de dir la pija de la presidenta. —Jo fent règim? Mala imatge? Collons de barri! Com més rics més superficials! —la Montserrat indignada parla sola. Seu de nou al sofà i pensa. El que més la preocupa no és perdre la feina, sinó que també es quedaria sense casa. Dóna voltes al tema per

Lletra

84

trobar una solució que li sigui més beneficiosa. De cop se li il·luminen els ulls i somriu. No pensa fer règim, no pensa marxar de la porteria, no es deixarà doblegar pels propietaris. El que farà serà invertir els diners que volia destinar al dinar de Nadal en una altra cosa: en... armes! Però ni pistoles, ni espases medievals ni cap altre estri que no domini. Es comprarà el millor joc de ganivets de cuina del mercat. Primer pensa que anirà liquidant un per un els veïns i que necessita fer una llista amb dies, hores i persones. Però aleshores, recorda aquella notícia que va llegir a La Vanguardia del senyor París, el del principal segona, sobre un home que havia deixat per escrit com li agradaria cuinar i menjar-se la seva dona, i com a conseqüència d’estar tot per escrit l’havien empresonat. A ella això no li passarà. Millor no deixar cap rastre de res. Per començar,


ESCRIPTURA els ganivets els pagarà al comptat i en un barri de l’altra punta de la ciutat. De fet, és millor atrinxerar-se a la porteria amb provisions per aguantar el setge i clavar una ganiveta a l’estómac al primer que intenti treure-la de casa. Sona el timbre de la porta. La Montserrat ja està preparada. Mira per l'espiell, la mà li sua. Pensa que li caurà el ganivet abans de poder defensar-se. Rere la porta hi ha el veí del tercer. Pensa que ja ha arribat el moment. Aquesta serà la seva primera víctima. Amaga el ganivet rere el seu cul gros i amb la mà esquerra obre la porta. La seva sorpresa és enorme quan veu que li porta un regal. No sap què fer amb el ganivet i el desa dissimulant dins la calaixera del rebedor. —Montserrat, no estic d’acord amb el que li volen fer els veïns. És per això que li porto una escombra elèctrica perquè pugui treballar amb

més comoditat. Pensi a passar-la per tots els racons i raconets de l’escala, que la presidenta es dedica a deixar-hi molles de pa per comprovar si fa bé la seva feina. Així va ser com la Montserrat va poder conservar la feina, la casa i les ganes de viure. Tan bé se sentia que va deixar de devorar entrepans de pernil salat a mig matí, es va posar a dieta, va començar a anar al gimnàs i va conèixer un entrenador personal amb qui va viure feliç fins al seu darrer alè.

85


ESCRIPTUR A E l l l o p i l e s s e t c a b re t e s Els contes clàssics eren molt moralistes i alliçonadors, i cada personatge tenia un rol ben definit: el bo era bo i el dolent, dolent. No hi havia possibilitats d’equivocar-se. Però quan traslladen algunes històries a l’actualitat, algunes lliçons es veuen una mica desfasades; us asseguro que aquest NO és el cas.

Esther Aragón Li encanta jugar amb els personatges: munta i desmunta la personalitat, els poleix i els perfila fins a la perfecció.

Planeta Lletra

Hi havia una vegada, no fa gaire temps, en algun lloc ni massa lluny ni massa a prop, un llop que s'avorria. Si us penseu que els llops no s'avorreixen, esteu ben equivocats. El nostre llop estava acostumat a fer el que li deien, tot allò que havia après de la llopada on havia crescut. Sense saber per què, va començar a ensumar ben aviat, igual que els seus congèneres: buscant preses quan tenia gana. Però ell no entenia el perquè de tot plegat; a ell, el que li agradava, era ensumar les roselles a la primavera; ja en tenia prou menjant alguns bitxos dels que s'amagaven sota les pedres. Però com que la mare no parava de repetir-li que havia de ser un bon llop i que ho aconseguiria amb el seu esforç i talent innats, es va convertir en un fabulós caçador de cabretes, aquells éssers que semblen núvols de cotó fluix caiguts del cel. En Lupus —es feia dir així perquè li semblava un nom prou sofisticat—, considerava les festes a què estava acostumat una veritable frikada. Allò d'anar al cim, les nits de lluna plena i udolar amb el morro alçat cap als estels, li semblava una immensa xorrada. I aquell vespre tenia ganes de marxa, però marxa de les de

86

veritat; de manera que va decidir, d'un rampell, anar a visitar la casa de les cabretes, que li quedava a quatre passes. Ara que començava a ser fosc, no el veuria ningú. En Lupus es va empolainar amb les seves millors fragàncies i es va vestir amb els seus més apreciats abillaments. Per últim, es va esmolar bé els ullals i se'ls contemplà per uns moments al mirall. Després va dirigir-se apressat per la senda que baixava a l'estable dels set núvols. A mig camí, es va adonar que no podia presentar-se amb les mans buides i va girar cua per recollir algunes coses, i va tornar a emprendre l’aventura, mirant, això sí, de no despentinarse durant el viatge. Quan va arribar a l'indret, va acostar la seva ben desenvolupada orella a la porta. Dins hi havia un xivarri de mil dimonis. En Lupus es va preguntar què devien estar fent aquelles pobres desgraciades, potser mirant algun espectacle musical a la tele, tot menjant unes crispetes. Ara no tenia gana, almenys, no de cabreta, tot i que la perspectiva de les crispetes no el desagradava gens. El que va veure per la finestra el va deixar glaçat. Les set criatures dansaven com embo-


ESCRIPTURA gides seguint el ritme d'una música que no sortia pas de cap televisor, sinó d'algun aparell d'alta fidelitat. «Caram amb les cabres!», va pensar el llop. «Això no m'ho puc perdre de cap de les maneres.» Ara només havia de trobar la forma que li obrissin la porta sense que el reconeguessin. S’havia de guanyar la seva confiança com fos. Ben mirat, ell no estava gens malament, gairebé tots els animalons de la comarca admiraven el seu cos musculat; però, és clar, el tema de les cabretes era una altra cosa. Elles estaven molt mal informades al respecte... O no? Va decidir tirar pel dret i, com aquell que no vol la cosa, va picar al timbre. I, mentre esperava pacientment una resposta, es va llepar uns cabells que se li havien destarotat amb la impressió del moment. Van passar uns segons molt llargs, i no es va produir cap reacció per part d'aquells núvols blancs. Potser havien vist per l'espiera que era ell? Ho dubtava molt, perquè la gresca seguia com si res. Ara sonava pels altaveus I will survive, de la Gloria Gaynor, i les cabretes revinclaven esverades al compàs frenètic de les notes. Va deixar de banda la metàfora que suposava el títol de la cançó per a aquelles bèsties en la seva presència; ell només volia entrar i participar de la xerinola. Recordem que en Lupus estava molt avorrit. Aleshores, va obrir el sarró i va treure una ampolla de clares d'ou (recomanació del seu entrenador personal perquè es fes truites), i se’n va empassar el contingut d'un sol glop. Havia llegit en un conte que això suavitzava la veu, la feia més dolça, i volia evitar que les cabres s'espantessin amb la seva veuassa. Ara ja estava llest per tornar a provar-ho. Va picar novament al timbre, i aquest cop va cridar que li obrissin la porta i que tenia una cosa que els agradaria. Res de res, cap resposta tampoc. Les

set figures ara ballaven i ballaven el Rock & Roll is king, de l'ELO. Quedava clar que tenien massa alt el volum de la música. Ni li obrien la porta ni li feien cap cas. Una d'elles punxava el disc, i les altres, formant tres parelles, s'exaltaven fent tombarelles a l'aire mentre els rínxols dels seus cossos giraven amunt i avall. El ritme era cada cop més enfollit, allà dins. En Lupus va començar a neguitejar-se. Era la festa més divertida que havia vist mai i ell volia participar-hi de totes, totes. Si no li obrien educadament, hauria d'entrar sol i presentar-se com Déu mana. Va triar la finestra per la qual entraria, però abans de res, va tornar a regirar la bossa per treure’n un paquet de farina (destinat inicialment per fer un suculent pastís d'escarabats cruixents). Amb molt de compte, es va empastifar tot ell, des de les potes del davant fins a les del darrere, passant pel morro i sense oblidar-se de la cua. Quan es va considerar prou agençat, va picar per tercer cop al timbre amb una pota, alhora que cridava amb veu fina que li obrissin la porta, però es va introduir pel forat de la finestra, mirant que quedés ben clar que les seves potes eren tan blanques com les pelusseres de les presents. Amb un gest dissimulat es va recompondre la disfressa, ja que no volia causar mala impressió entre les amfitriones de la ballaruga. Les cabres observaven estranyades aquell personatge desconegut, que s'havia presentat d'imprevist sense haver estat convidat. En Lupus no sabia ben bé com reaccionarien, però havia d'estar preparat per una resposta hostil. Això era el que li havien ensenyat a la llopada. Una de les cabres s'eixugà la suor del front amb el canell i, contra tot pronòstic, li preguntà: —Què hi duus, dins d’aquesta bossa?

87


ESCRIPTUR A

Planeta

—Jo... no sóc el que semblo... vull dir... que vinc en son de pau... —va barbotejar el llop. —No t'he preguntat qui o què ets. Només vull saber què hi duus, aquí dintre —va repetir l'agosarada posant les potes sobre els malucs, en un gest d'espera un pèl perdonavides. —Hmmm... és cervesa i rom —es va afanyar a clarificar el llop, mentre acabava de buidar el sarró i en treia dues ampolles de cada. Amb totes aquestes, la música havia deixat de sonar i totes les boles blanques observaven amb interès l'escena. —Pots quedar-te. Porta cap aquí —va fer la cabra en cap, traient-li l'alcohol de les mans. Després, amb l’unglot, va indicar a la punxa discos que continués la festa, i l'ambient festiu es va reprendre. El llop es va relaxar i es va disposar a gaudir de la vetllada. Les cabres el van atendre com es mereixia un convidat de la seva categoria, li van servir licors i canapès, li

van donar conversa i el van treure a ballar. Fins i tot, alguna d'elles li va deixar anar un petó despistat. Feia molt de temps que en Lupus no s'ho passava tan i tan bé. Si el veiessin els seus congèneres, quedarien ben parats. De sobte, van sonar els primers acords d'un tema, i en Lupus va reconèixer la guitarra del Boss, tocant Never can tell, en un directe espectacular. Les cabres van semblar tornar-se boges i el llop, que ja s'havia begut mitja ampolla de rom, de sobte va comprendre la dita «estar com una cabra». Unes saltaven, altres feien veure que tocaven trompetes invisibles i una altra recargolava el seu cos esponjós davant el llop, insinuant-se i clavant-li una mirada enrogida. El llop intentava seguir aquell ritme de twist reconvertit en rock, mentre les cabres de cotó feien una rotllana al seu voltant. Aleshores ho va veure, al racó de la taula de les begudes: a distància va distingir les lle-

Lletra

Pere Jordi Royo Garcia

88


ESCRIPTURA tres «MDPV», un símbol que identificava una nova droga caníbal. El llop va decidir que ja en tenia prou i que la festa s'havia acabat, però aquelles ximples, que el tenien envoltat, ja bavejaven i posaven els ulls en blanc. Llavors va decidir mostrar la seva autèntica identitat, per veure si així aconseguia inspirar el temor tradicional que fan els llops a les cabres. —Sóc el llop! Aquell que udola a les nits i us esgarrifa fins a quedar paralitzades! —va intentar espantar-les sense massa sort—. Aquell que es delecta menjant cabres senceres, sense deixar-ne ni rastre, el que no en deixa ni els ossos! —va continuar sense èxit. Aleshores, una cabreta que s'havia mantingut en segona fila se li va apropar perillosament, li va ensumar fervorosament el clatell i, sense que el llop s'ho esperés, li va plantar una queixalada al coll. El llop va deixar anar un grinyol, i va protegir les parts més delicades del seu cos amb les potes anteriors. El Bruce Springsteen repetia sense parar «C'est la vie, say the old falks, it goes to show you never can tell». Una altra cabra, més atrevida, va avançar a grans passes i, belant fortament, va apropar la boca, aparentment innocent, a la cuixa musculada del llop i el va mossegar sense

miraments. Una darrere l'altra, aquelles cabres boges se li van tirar al damunt. El llop, pres del pànic, va oblidar que era un llop —tot i que estava clar que a elles tant els donava qui era. Va tractar de fugir, però les cabres el guanyaven en nombre i, a més a més, tenien una força immesurable que semblava sorgir de la vermellor dels seus ulls, injectats per la droga caníbal. En aquella matinada —que mai havia arribat a somniar— en Lupus va intuir que arribava el final de la seva vida. Mentre ell agonitzava, presa d'aquella colla de boges i envoltat de la seva pròpia sang, el sol s'alçava tímid entre les muntanyes, i quan ja esperava veure el túnel de què parlen els qui han estat a les portes de la mort, d'un cop brusc, es va obrir la porta de l'estable i van entrar els primers rajos del matí. El pastor, acompanyat d'un gos, va empaitar les cabres perquè sortissin a pastar, emetent xiulets incomprensibles. Aleshores, quan a l'estable ja no quedava ningú, l'home se'l va mirar de reüll, i va fer: —Queda't una estona, si vols, però espavila, no triguis a afegir-te al ramat, no sigui cas que el llop que ronda pels voltants vingui i et doni un ensurt.

89


ESCRIPTUR A Πn8 Animo a los lectores a descubrir el cuento tradicional que se esconde en esta historia de robots. Una historia llena de sensibilidad donde los seres mecánicos desean convertirse en humanos para luego… Y como no os quiero chafar el final será mejor que dediquéis unos minutos a leerla; no os defraudará.

Oscar Navas Lleva siempre un lápiz y una libreta. Caza ideas donde esté con letra de médico. No puede escribir sin té ni música de fondo. Para Iván, que quería una historia de robots

Planeta Lletra

Aún no se había acostumbrado del todo. Llevaba tres años bebiendo café todas las mañanas, pero su nueva mente, en lugar de disfrutar de su sabor y de los matices de la bebida, insistía en querer analizar el contenido de la taza: descubrir el porcentaje de taninos que contenía, si la proporción de agua había sido la correcta. Al fin y al cabo, a pesar de los esfuerzos por mejorar las simulaciones, los fabricantes aún no habían podido eliminar del todo el rastro de lo que había sido, hasta hacía poco, un robot. Aunque eso era precisamente lo que su parte analítica echaba de menos. Ser un simple robot. Πn8 había sido desde su fabricación un androide nodriza; un robot ensamblado con el aspecto de un niño humano que tenía por misión la de acompañar a sus semejantes de carne y hueso durante su fase académica. Los ayudaba en su aprendizaje aprovechando su banco de datos casi ilimitado, velaba por su correcto crecimiento y los veía marchar, mientras él se limitaba a inventariar sus habilidades y pasar informes con los datos recopilados año tras año a sus progenitores. En 2075, el tiempo era el bien más preciado para los humanos y

90

ninguno de ellos estaba dispuesto a malgastarlo en otros, aunque fueran de su propia sangre. Los robots se encargaban de ellos. Πn8, a pesar de esa insensibilidad que demostraban, siempre contempló la opción de ser uno de ellos. Anhelaba tener una conciencia propia y no un puñado de algoritmos programados por un equipo de entusiastas de la robótica. Quería poder sentir por él mismo. Poderse llamar Robert y sonreír sin saber que aquello era una respuesta reflejo a un puñado de variables coincidentes que se habían disparado simultáneamente. Por esa razón, cuando tuvo los créditos suficientes, acudió a La Corporación y reclamó el volcado de datos. En H4dd4 no era nada extraordinario que sus robots solicitaran el cambio de formato de sus memorias para ser acopladas al GuLL1v3R, la recreación sintética de un cuerpo humano más real jamás fabricada. Πn8 no perdió su historial anterior y añadió a sus funcionalidades los sentidos orgánicos de su nueva carcasa. Para él, experimentar el olor, el sabor o el tacto era hasta entonces un cálculo con una curva de probabilidad que se perdía en el infinito. Con


ESCRIPTURA la conversión, esas preciadas habilidades —que hubieran poblado sus sueños, en el caso que los robots tuvieran ensoñaciones—, ahora le pertenecían también. Eran una realidad perceptible, cálida. Pero la humanidad también lo había llevado a descubrir, bajo esa apariencia que lo hacía indistinguible, lo equivocado que estaba sobre cómo eran los de la especie a la que tanto había ansiado pertenecer. Su nueva condición lo había llevado a experimentar emociones que antes no había podido simular: la rabia, la codicia, la ansiedad, el egoísmo… Interactuar con aquellos descendientes de primates sólo le había comportado frustración y tristeza. Sentimientos que para él habían sido nuevos y que le mostraban la parte más oscura de los que dominaban el mundo. De esos a los que ahora pertenecía secretamente. Y fue entonces cuando decidió que ya no quería ser humano. Πn8 contempló la taza humeante y desvió la mirada hacia la pequeña campana de cristal situada junto a ella, donde había encerrado herméticamente su conciencia. El módulo Gr1LL0, una placa alargada de material plateado, brillaba majestuosa en el interior. Aquel circuito era el encargado del cambio de razonamiento de los bots convertidos: del frío y elemental que comportaba su parte robótica al vivo de su adquirida mentalidad humana. Sin él, volvía a ser un robot, solo que enfundado en un cuerpo más orgánico que el que había tenido en sus orígenes. Extraerla había sido una decisión muy meditada y difícil de tomar, pero era aún más duro tener que compartir la carga de ser un humano más con sus múltiples defectos. Prefería renegar de aquella humanidad adquirida. Volver a ser uno de aquellos robots estúpidos, programados únicamente para las

tareas para las que estaban destinados. Las matemáticas igualaban a los bots ante sus creadores. No había envidias. No se provocaba el dolor innecesariamente. Sin embargo, extirpar aquella pieza no impidió que los recuerdos de su vivencia como humano siguieran acudiendo. Era demasiado tarde. Su memoria principal ya había sido contaminada por el virus que representaba la Humanidad. Y lo había sido para siempre. Πn8 cayó en ese torbellino de sentimientos y, como en un absurdo juego masoquista, reproducía una y otra vez la decepción, la angustia o la depresión, intentando analizar la necesidad de su existencia, con ese sentimiento de derrota que se había enquistado en su banco de datos como un cáncer humano. Aquella mañana, mientras se tomaba el café, quiso recuperar de su memoria las imágenes del primer amanecer que contempló como convertido. Echaba de menos esa sensación limpia. Recordó cómo, al salir de las instalaciones de H4dd4, se dirigió a la playa y aguardó toda la noche con los sistemas en alerta, hasta que el sol empezó a despuntar sobre el mar. Recreó su agitación, su nerviosismo humano recién adquirido. Y resucitó la primera vez que experimentó lo que era apreciar la belleza, aquella facultad que tanto había envidiado. La luz, el calor en su nueva piel. Cuando acabó el visionado de aquellas imágenes en su mente, sintió la necesidad irrefrenable de volver a aquel lugar. Quería volver a contemplar aquel sitio, recuperar aquella experiencia. Llegó al embarcadero llevando el módulo Gr1LL0 encerrado en su campana y, como aquella primera vez, se sentó en el muelle para que la luz le inundara por completo. Había evaluado las opciones durante el trayecto y sólo conocía una forma de eliminar aquellas vi-

91


ESCRIPTUR A

Planeta

siones horrorosas. Desapareciendo. Un robot no podía morir por sí mismo —aunque su cuerpo simulara al humano—, pues no sufría deterioro alguno, pero sí podía buscar la desactivación. De esa forma todo acabaría. Ese bombardeo de imágenes y recuerdos cesaría al fin. Todo se fundiría en negro. Y la llave para conseguirlo no estaba lejos. La tenía en su interior. Acercó su dedo al centro del pecho y acarició con suavidad el pequeño bulto que indicaba la localización del núcleo vital. La parte máquina y la parte humana conjugadas en una danza que presagiaba un final. Entonces, repasó mentalmente su plan. Lo tenía todo previsto. Lo había analizado infinidad de veces. Se dejaría caer al agua y, una vez dentro, el sistema de alarma vital de su carcasa se abriría y podría activar el detonador. En unas milésimas de segundo su existencia ya no sería nada, sólo un número de serie en el historial de bajas de convertidos.

Lletra

92

—Perdona, amigo. Por casualidad, ¿no habrás visto un generador AL-4DIN0? Mi escáner dice que tiene que haber uno cerca. De hecho también detecta un módulo GPT0. ¡Esos sí van buscados! ¡Ofrecen un buen número de créditos por ellos! Πn8 se giró para determinar la procedencia de aquella aflautada voz metálica. Cerca de su ubicación, algo se removió entre unos restos de basura amontonados al lado de la playa. Una bandada de gaviotas que rapiñaban entre aquel amasijo de chatarra y despojos salieron revoloteando asustadas. De allí apareció la figura destartalada de un bot con forma antropomorfa. Sus ojos resplandecían en medio de una noche que empezaba a disiparse con una luz cegadora. La inoportuna visitante se puso a rebuscar con sus apéndices superiores entre las placas de un montículo para recoger una pieza enredada en algas. La acercó a sus sensores ópticos y, tras inspeccionarla con detenimiento, la tiró de nuevo con el resto de desperdicios.


ESCRIPTURA —Πn8 —dijo el convertido extendiendo su mano. Su interlocutor no entendió el gesto y se vio obligado a retirarla a los pocos segundos. —¿Y cuál es tu propósito aquí, convertido? —Desconectar. —Mmm… Es algo que nunca he entendido de los humanos, aunque veo que tú ya lo has asimilado como propio —comentó CN100T—. “Desconectar”. Como si tuvieran algún tipo de interruptor que les permitiera salir de su condición, como lo hacemos nosotros. —Me refería a mi parte robótica. La poca que me queda —replicó Πn8. CN100T meneó su cabeza de izquierda a derecha con un movimiento rápido, mostrando su desconcierto. —¿¡Buscas la desconexión¡? ¿¡Qué circuito se te ha quemado!? —El de la decepción, supongo. He sido robot y he sido todo lo humano que podría ser, pero no era como esperaba. Ya no voy a encontrar

Raquel Ruiz

—Lo siento —contestó Πn8—, en este cuerpo no dispongo de ese tipo de sensores. Πn8 volvió la mirada al horizonte, cuando la voz se atrevió a interrumpir de nuevo: —¡Ah! ¡Eres un convertido! No me lo parecías por las ondas que percibía. Pensé que eras un recopilador como yo —insistió el otro bot—. ¿Quiénes fueron? ¿Los de H4DD4? Suelen hacer un buen trabajo. —Fueron ellos —contestó Πn8 cortante. —¡Qué suerte! —dijo el androide acercándose a su posición—. Yo estoy recogiendo créditos para conseguir un cuerpo, pero me queda mucho aún. Mientras, voy aprovechando partes de otros. Πn8 se levantó y observo al bot con detenimiento. Parecía un andrajoso puzzle de retales cibernéticos. A pesar de ello, su rostro dibujaba una mueca parecida a una sonrisa humana, trazada en un trozo de piel sintética superpuesta y tiznada de grasa y suciedad. —Soy CN100T. ¿Y tú?

93


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

nada por lo que merezca consumir más energía. No es productivo seguir alargando esta agonía. —Claaaaro —replicó CN100T imprimiendo un chirrido a su discurso—. Y desapareciendo encontrarás al fin lo que buscas. Al menos podrías pensar en los recolectores y no hacernos rebuscar tus piezas bajo el agua. —Cuando ya no exista, todo eso ya no me importará —dijo Πn8, sentándose de nuevo en el muelle. —Cuando tú no existas, la vida lo seguirá haciendo, y tú te habrás perdido lo que esté por llegar —replicó CN100T sentándose junto a él. —¿Qué importancia tiene eso? Nada va a durar eternamente. Este planeta llegará al ocaso tarde o temprano. —Te equivocas. Todo seguirá existiendo, incluso sin este planeta. Mira arriba —y Πn8 obedeció alzando la cabeza para ver las estrellas que podían distinguirse antes del amanecer—. Todos esos puntos de luz que ves, seguirán brillando. Ellas tienen una vida muy larga por delante. Mucho más que la de cualquier bot. Y quizás no quede nadie en este mundo que pueda admirar su hermosura, pero lo harán en otros. Yo no tengo la capacidad de apreciar su belleza, pero dicen que son “bonitas”. —¿Y con una conversión crees que podrás hacerlo? ¿Qué serás capaz de admirarlas como ellos? —cuestionó Πn8—. Somos trozos de metal, por mucho que nos recubramos de piel. —Quizás. Aunque a veces los robots podemos ser más humanos que los propios humanos, ¿no crees?

94

—Siempre seguiremos siendo robots. Nuestras emociones serán simuladas. No podremos amar como lo hacen ellos. —Aún no me he convertido, así que no puedo sentir qué es eso. Pero, ¿quién sabe? Creo que vale la pena intentarlo. Πn8 rompió la campana que contenía el Gr1LL0 contra los tablones e insertó el módulo en su ranura cervical. Sus ojos se cerraron durante unos instantes en la fase de reinicio del sistema. Luego volvió a abrirlos y observó nuevamente al bot que le acompañaba. Algo en su rostro desgajado le despertaba ternura, un sentimiento que creía haber relegado ya. —¿Qué piezas eran las que estabas escaneando? CN100T detectó el cambio de registro de su acompañante inmediatamente. —No es necesario que me ayudes —dijo tratando de incorporarse—. Puedes seguir con tus planes. No quiero alterar el razonamiento de nadie. Sólo evalúo decisiones. Πn8 le tomó el brazo y CN100T volvió a sentarse. —Errar es humano, pero rectificar es propio de robots —dijo Πn8—. Veamos el amanecer y luego buscamos esas piezas. —Estás emitiendo enunciados falsos, ¿verdad? —preguntó el androide. —Yo nunca miento —sentenció Πn8 sonriendo. Y justo al despuntar los primeros rayos sobre el mar, su brazo humano rodeo la espalda metálica de su nueva compañera.


ESCRIPTURA E l s t re s p o rq u e t s Els contes clàssics estan farcits de violència, i aquest no es queda enrere, perquè hi trobareu intriga, misteri, assassinats... Tot al més pur estil hollywootiense. Una espectacular i curiosa versió del conte del mateix títol.

Júlia Lancho Teruel M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, no puc evitar-ho. L’estil amb què estic més còmoda és l’humor. No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

Tot just entrava, entrebancant-se, i es precipitava a endreçar els quaranta metres quadrats de porquera per a la seva cita de les vuit. L’Smallpig arribava del torn nocturn de transportista, que havia encavalcat amb el d’escombriaire matinal, i estava mort. Però no li quedava una altra si volia mantenir cuejant la seva nombrosa porcada. Havia descobert la Peggysue en un d’aquells xats gratuïts de contactes, el Pig2Pig, i de seguida el va impressionar. Era la truja més metàl·lica i esbojarrada que havia conegut mai, i ell ara necessitava cuixot, tocar cuixa salada per compensar la vida fosca i miserable que arrossegava des que la seva enyorada bacona va marxar sense acomiadar-se; va fugir de matinada amb un altre, molt més marrà que ell. Aquell vespre intimarien i, amb una mica de sort i de bon fer, ella no se n’aniria. Sonà el timbre. Quan va obrir era allà, palplantada, enfundada en una segona pell de cuir i amb un enorme fuet a les mans. Entrà i tancà la porta de cop. Un instant després, sense ni deixar-li obrir el morro, l’empentà cap a l’habitació i el lligà al llit per les potes, immobilitzant-lo completament. Havia arribat l’hora del festí. Una grossa taca fosca i pudent s’escampava pel sostre i la paret del saló d’en Pig Pan aquell

matí de diumenge, i venia de l’insalubre forat on el seu germà petit criava la garrinada. «Els porquets s’ho passen d’allò més bé al terrat, no necessiten gaire espai, a dins», solia escopir-li quan mirava de fer-li entendre que aquelles no eren les condicions idònies per pujar la prole amb salubritat i prou decència, però la seva resposta era sempre la mateixa: «Vosaltres vau repartir l’edifici entre tots tres i em vau ficar aquí, ara no us queixeu!». Avui parlaria seriosament amb ell, allò no podia continuar d’aquella manera. Pujà escales amunt per enfrontar-s’hi d’una vegada per totes. Quan arribà al replà es trobà amb la porta oberta i un precinte policial que li impedia el pas. Esquivà l’obstacle i hi accedí a tota pressa, quedà atònit: el seu germà havia estat esquarterat en menuts minúsculs, el més gran de la mida d’un aglà. A sobre del llit, escrita amb pintallavis de color vermell rabiós, algú havia deixat una nota d’autoria: «No suporto l’olor de la merda, i tu ets un merda i la portes impregnada al cos. T’ho has ben guanyat. Peggysue». En Pig Pan se’n feia creus però ja s’ho veia a venir de lluny. Aquell tros d’animal quedava amb truges fastigoses, porques de baixa estofa que no havien sortit mai del fangueig. Expel·lia llàgrimes d’impotència; decidí trucar a en

95


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

Pigsenglar, el germanastre que vivia a la planta baixa, enmig d’un gran jardí tropical, i amb una de les porcades més fines i prestigioses de tot Pigtown. Per variar ell no hi era, les garrines es trobaven enmig d’una sessió d’entrenament personal per cremar la cansalada i vés a saber on hauria anat aquell serrà a fotre’s el filet, mentre elles descansaven d’una llarga nit reporca. O potser sí, que en tenia una lleugera idea, segurament seria en una d’aquelles orgies multiètniques que solia organitzar en Bigwolf, l’empresari per a qui treballava, i on es podien trobar tota mena de femelles de les espècies més variades, totes de les més marranes, llevat de truges. Renegà compulsivament amb menyspreu una bona estona, ell no tolerava excessos com aquell. Però l’havia de trobar, havien assassinat el germà petit i li ho havia de dir fos on fos, així que s’assegué al volant i conduí cap a l’empresa; amb el risc de trobar-se amb una fastigosa bacanal en arribar. Afortunadament, ell havia quedat aquell vespre amb una porqueta exquisida que l’agència Sweetporky’s li havia seleccionat com a parella cent per cent compatible. Li garantien el millor estudi psicològic d’ambdós i un èxit rotund en el resultat, perquè ja havia arribat a una edat en què no podia permetre’s deixar a l’atzar la tasca d’aconseguir la parella monògama perfecta per formar una família. No és que fos d’aquella mena de porcs de moral tan relaxada com ho eren els degenerats dels seus germans, que ell era creient i de valors ben sòlids, però havia passat massa temps preocupant-se tan sols de construir i aixecar el seu propi negoci de mortadel·la i havia descuidat la seva vida privada. Ara era l’hora de posar-hi seny. Aturà el cotxe davant l’entrada principal de Trinxats l’Escorxador i baixà corrents al soterrani, on li havia explicat el seu germà que es trobaven les

96

saunes i les sales per als massatges. Només d’entrar ja va percebre una olor estranya, una fortor gorrina barrejada amb desinfectant que inundava tots els racons, i com més s’apropava, més s’ensumava el pitjor: al seu davant la més gran de les orgies macabres que s’hagués atrevit a imaginar mai. El cos del seu germà i els dels seus col·legues eren tots dessagnant-se, penjats del coll per uns ganxos fixats a les barres verticals del local, col·locades ara en una posició horitzontal estratègica, i els seus cuixots i budells estaven escampats per arreu, com si fossin a les acaballes de la gran fira del pernil que se celebrava un cop l’any al poble. La imatge era espantosa. Sabia d’aquell grup de porquiputes que reclamaven legalitzar els seus drets laborals i boicotejaven la feina de les companyes, però allò anava molt més enllà i semblava l’obra d’una colla de porques feministes venjant-se de l’ús i l’abús masclista del secret ibèric. Perquè, això sí, l’única cosa clara era que no podia haver estat obra d’una sola truja. De cop i volta li cridà l’atenció una frase escrita amb sang a la paret, just darrere d’aquells desgraciats marrans: «Gaudiu de la pudor densa i intensa de la merda. The Peggysue». Què estava passant? L’assassina del seu germà petit havia volgut també ajusticiar el gran? Això sí que el col·locà fora de joc. No es va poder estar de vomitar dins del jacuzzi. Després de trucar a la policia i de respondre pacientment tota la seva bateria de preguntes (probablement el consideraven sospitós), se’n tornà a casa i es passà ben bé dues hores sota l’aigua de la dutxa. No es podia creure el que succeïa i necessitava pensar. Semblava com si una colla de porques assassines en sèrie volgués acabar amb tots els més reporcs del barri, començant pels de la seva família. De cop i


ESCRIPTURA volta recordà la seva cita. Mancava menys d’una hora. Va estar a punt d’anul·lar-la, aquell dia ja havia tingut prou emocions fortes, però finalment decidí que hi aniria. Havia invertit molts diners i massa temps, en aquella cita perfecta, i a més a més, ara s’havia quedat completament sol a la vida. No era qüestió de marejar la llardosa. Així que s’enfundà el seu millor Massimo Pinky i conduí el Jaguar fins a l’hotel de cinc encenalls on havia reservat la millor suite. Quan s’identificà, el recepcionista li va dir que la seva acompanyant l’esperava a dalt. Ella havia arribat primer. Allò li agradà, segur que la trugeta li havia preparat alguna sorpresa interessant i bavejava per veure-la. Pujà ràpidament i trobà la porta ajustada. ―Pan? Ets tu, Pig Pan? ―sentí que preguntava suaument des de dins―. Un moment! Aquella veu li resultava familiar. No era la mateixa que l’atenia al telèfon cada cop que trucava a l’agència? Tot el seu cos es posà en guàrdia. Entrà i avançà molt lentament fins a l’estança d’on venia aquella veu extremadament dolça: ―Hola, amor, per fi ens trobem! ―el so venia de la gran banyera rodona situada al centre d’aquella habitació tènuement il·luminada. Però la seva imatge era prou estranya per a fer-lo desconfiar: romania immòbil i en una posició rígida i ben poc natural per a una porqueta submisa, que era el que a ell li havien venut. Alguna cosa no quadrava. Tot d’una es girà en rodó, just a temps per esquivar l’enorme ganivet que aquella immensa porca estava a punt de clavar-li al llom. L’agafà per sorpresa i aconseguí arrabassar-li l’arma. En

veure’s descoberta provà de fugir, però així que girà cua cap a la porta ell li llançà el ganivet amb força i la travessà sencera a l’alçada dels ronyons. Caigué a terra de quatre potes i de seguida les sacsejà totes i estirà cadascuna definitivament. En Pig Pan esborrà a correcuita totes les seves empremtes d’aquell recinte: els senglars d’esquadra ja en sospitaven prou, d’ell, per a deixar-los alguna pista a l’escenari del crim. Al costat del cos no va poder evitar deixar una nota escrita amb sang que deia: «Estimada Peggysue, avui la porca morta has estat tu».

Sílvia Blaya Calderó

97


ESCRIPTUR A Danga y el enano saltarín Si os esperáis una versión de cuento de hadas, ¡vais apañados! En este relato hay mucha actualidad y muchos reyes, princesas y consortes… Y muchas tramas financieras, y jueces, y dinero… Vamos, Real (permitidme este juego de palabras) como la vida misma.

Rosa Tirado Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte para explorar los mundos que habitamos.

Planeta Lletra

Erase una vez, en un lejano país, una princesa que volvía a casa después de una intensa tarde de compras. La princesa se acercó, dando saltitos de alegría, a su madre, la reina, que leía tendida lánguidamente en una chaise longue, y dejó caer las bolsas de Gucci, Cristian Dior y un anillo con un diamante enorme en su regazo. —Mira lo que me ha regalado ese chico rubio que conocí en Atlanta. Es tan guapo… ¡Yo me quiero casar con él, Mama! ¡Me quiero casar con él! —Amnestina enfatizó sus palabras golpeando el suelo con sus zapatitos Blahnik. —¿Dices que es el Rey del Olimpo? —preguntó Mamá Reina distraída y luego, con más atención—. A ver si al final será un pariente lejano. Además, querida, lo más probable es que lo olvides en cuatro días. El hada lo profetizó. «Será muy olvidadiza», dijo. Y tenía razón. Cada vez que te preguntaba de pequeña «¿Has sido tú la que ha roto el jarrón?» siempre venías con: «No lo sé. No me acuerdo». —Mamá, te lo dije. Me lo encontré en las Olimpíadas, iba con su equipo —dijo la princesa impaciente—. Y no lo voy a olvidar. —¿Equipo? ¿No tiene una familia con árbol genealógico como los demás? —preguntó su madre escandalizada.

98

La princesa arrugó la nariz. —Es un plebeyo, mamá. Pero dice que conoce a alguien capaz de transformar la paja en oro. Que no me faltará de nada. Que con él viviré como una reina. ¡Qué gracioso, verdad, Mamá! Una reina como tú —sonrió la princesa—. Se ha puesto a hablar de presupuestos, comisiones y relojes de cuco y no he entendido nada. —Bueno —suspiró a su vez su majestad—. Por lo menos tiene ideas y parece que conoce a la gente adecuada. Danga, pues así llamaba la princesa cariñosamente al plebeyo que le había robado el corazón, resultó ser un consorte vistoso y cumplidor. Las casas de la princesa eran, en efecto, dignas de una reina. —Es tan bonito tener dinero —decía con ojitos brillantes Amnestina cada vez que Danga llegaba a casa con un maletín lleno de maravedís—. ¿Me enseñarás cómo se hace, maridito? ¿Me enseñarás? Al principio Danga se resistió un poco. No quería que Amnestina tuviese tratos con el enano. Prefería que la princesa no viera la paja, solo el oro. Le encantaba sorprenderla con una nueva sociedad fantasma o una empresa digna del más depurado realismo fantás-


ESCRIPTURA tico, cuando volvía a casa a la hora de la cena. Aunque lo que más ilusión le hizo a Amnestina fue la fundación, un sofisticado engendro financiero capaz de pagar sus más estrafalarios caprichos. La princesa no cesaba de maravillarse ante lo ingenioso y fácil que estaba resultado todo. —¿Y dices que solo enseñas la tarjeta de visita y ya está? —preguntó asombrada. —Bueno, a veces explico lo bien que lo pasamos los veranos junto al mar y las tardes tan entretenidas que paso jugando al mus con tu padre —contestó Danga. —¡Ah, vale! Pues nada, a partir de ahora jugamos los dos —sugirió la princesa—. Ya verás el montón de maravedís que vamos a sacar. Con el tiempo, Amnestina y su consorte se convirtieron en los reyes de aquel desenfrenado Monopoly. En un país de grandes jugadores, ella y su marido parecían haber nacido con bigotitos blancos y sombrero de copa. Daba igual la cantidad de aeropuertos con estatua y sin aviones que los jugadores más veteranos construían o el número de trenes de alta velocidad para minorías que aparecieran en el tablero, las hazañas mágico-financieras de Danga y Amnestina hacían palidecer de envidia a todo el mundo. Las ganancias obtenidas con los eventos festivos y culturales de desmesurado presupuesto del rubio de Atlanta eran fastuosas. Un jugador que había logrado colar al erario público una factura por unas cortinas y una play station lloró de rabia cuando se enteró de lo fácil que había sido para Danga meterse en el bolsillo 900.000 euros por una tertulia sobre deporte. Tanto jugaron y jugaron y con tanto desparpajo, que Papá Rey los llamó un día enfadado. —Se me han venido a quejar unos cuantos jugadores importantes —anunció—. Deberíais

ser más discretos. De hecho, estaría bien que os fuerais a ser más discretos lejos del reino. Sed buenos. No me querría ver obligado a mandaros a otro cuento para siempre jamás. Pero ya era tarde para la discreción. Los jueces del tablero habían encontrado unos papeles que comprometían directamente a Danga y a su princesa. El vistoso consorte intentó hacerle cargar con el muerto al enano que le había ayudado con lo de la paja y el oro, pero el enano ya había estado en un cuento parecido y no se dejó. Esta vez fue él el que repitió el nombre adecuado delante de los jueces del tablero y rompió el hechizo. —¿Y no nos podrían aforar? ¿Cómo a tu padre? —preguntó Danga asustado. —Dice Mamá que no. Que no está el horno para bollos. Que ha venido por pelos que esto no acaba en una república federada —contestó pesarosa su mujer. —¿Cómo la de la Guerra de las Galaxias? — inquirió su consorte acostumbrado como estaba a las economías de ciencia ficción. —No, no. Una de esas que tienen presidente en vez de Familia Real —respondió su mujer—. Solo de pensarlo se me pone la piel de gallina. Las últimas palabras de la princesa se perdieron en un estruendo de aldabonazos. Alguien estaba llamando a la puerta del palacete con insistencia. —¡Uy! Creo que me está entrando migraña. No quiero ver a nadie. No estoy para visitas. ¡Anda, mi amor, ve a abrir tú! —se quejó la princesa. Danga bajó aquella interminable escalera y abrió la puerta con desconfianza. Tal como había temido, el visitante era un hombre del rey. —¡Toma! Coge esto. Te trasladamos de cuento —el mensajero del Rey le pasó una pe-

99


ESCRIPTUR A Laura Soler

Planeta Lletra

luca rubia con una trenza kilométrica que Danga cogió del lacito rojo con aprensión. —¿Has dicho que el Enano viene con nosotros? —preguntó el príncipe consorte, esperanzado, mientras intentaba mantener el equilibrio sentado en el interior de la carroza, que se alejaba del palacete a toda velocidad. —No. No. A él lo mandan a otro cuento. Una producción moderna de El cuento de la lechera, de protagonista. ¡Mira, ahí está! Ya hemos llegado. La carroza se paró delante de un edificio circular cuyo tejado se perdía en las nubes. —Tu nuevo hogar —anunció el mensajero. Danga miró hacia lo alto del edificio. Solo había una ventana y estaba situada en la parte más alta de aquella extraña construcción circular. —Cuando necesites algo deja caer la trenza y nosotros te lo colgamos del lazo. Pero estarás muy cómodo, ya verás. Se acabaron tus días de trajín organizando reuniones y cumbres para las cortes de levante y los pequeños ducados

100

insulares. Aquí de lo único que vas a tener que preocuparte es de que no se te despeine la trenza. Danga miró expectante a su alrededor. —¿Y mi mujer? Has dicho que venía en otra carroza —preguntó extrañado. —Ha pasado un momento por palacio, para despedirse de sus padres. Ellos también cambian de cuento. —¿Ah, sí? ¿Y a cual van? —preguntó Danga intrigado. —Tu suegro a Simbad el marino pero esta vez el barco corre por su cuenta. Tu suegra ha dicho que va a probar suerte con La Cenicienta. Calcula que si la Ley de probabilidad funciona, ya no le volverá a tocar un marido tan motero. —¡Ah! —Danga estaba desconcertado. —¿Entramos y te instalas? —pregunto el hombre del rey mientras lo cogía por el brazo para acompañarlo a la puerta. Amnestina no vendrá. Hemos decidido enviarla a un cuento diferente. Más apropiado para su linaje, el de La princesa y el guisante.


ESCRIPTURA El bolígraf màgic Aquest relat em porta records de quan aprenia a anar en bicicleta. Primer anava amb dues rodetes petites cargolades a la roda de darrere; amb el temps, el pare en va treure una, i quan vaig agafar confiança en mi mateix el pare la va treure també. Aquest relat idealitza el moment en que sabent que no tinc cap rodeta al darrere que em mantingui dret, faig la primera pedalada sense ajut.

Merche Viñals El meu desig és fer arribar la màgia de la vida a les paraules. Espero aconseguir-ho i crec que és possible fer-ho. En Gerard té catorze anys. Com cada matí, es dirigeix a l’institut, situat als afores del poble. A vegades fa el camí amb en Pau, el seu millor amic, però avui no han coincidit. Mentre camina, es distreu donant puntades de peu a les pedres que troba i les fa rodolar. Es fixa en un objecte que sobresurt provocativament davant seu, s’hi apropa. És un bolígraf, diferent dels que ha vist fins ara, bastant atrotinat: de plàstic transparent, brut i esquerdat. Se’l mira a contrallum i comprova que, malgrat no poder distingir el color, encara té tinta; se’l fica a la butxaca pensant que no el farà servir gaire, ara té un ordinador, últim model, que li han regalat els pares. «Cal espavilar-se», pensa. «Avui tinc un examen de lletres, i jo vaig més fort en ciències.» Assegut al seu lloc, prepara l’ordinador mentre el professor anuncia el tema de la prova. «Caram!», pensa en Gerard. «Això m’ho sé. Acabaré en un tres i no res!» Inicia el treball, però l’ordinador no respon: el teclat no funciona. Insisteix... Doncs no, no funciona! «Com pot ser?», es pregunta nerviós. Tots els companys ja s’hi han posat. De reüll, mira en Joan, el seu contrincant: envejós, egoista, traïdor... que ja va a tota marxa. «Uf!», sospira. «Ara no puc perdre el temps pensant en aquest brètol.»

De sobte, sent una veu que no sap d’on ve i mira el seu voltant, però tothom està capficat treballant. Sent de nou la veu i escolta unes paraules que surten de la seva butxaca: ―Espavila noi i agafa’m fort! En Gerard es queda de pedra. Un bolígraf que parla? ―Com pot ser que parlis? ―li pregunta en Gerard―. Què vols? ―Em necessites, i jo estic sense feina. Ningú em vol. Tot s’ha modernitzat tant! I amb la fila que faig... «M’estic tornant boig?», pensa en Gerard. «O és un somni?» El temps s’està acabant. Treu el bolígraf de la butxaca i el prem fort. ―Oh! Has canviat. Ets preciós! Brillant, ple de colors. Sembles un Arc de Sant Martí! ―exclama en Gerard bocabadat. ―Afanya’t i deixa’t estar de foteses. Posa’m damunt del paper. Quan toca el foli, el bolígraf comença escriure a una velocitat vertiginosa i en Gerard és el primer a acabar l’examen. Surt satisfet de la prova. Vol ensenyar el bolígraf als seus amics. En Joan s’hi acosta amb malícia, caminant amb les mans dins les butxaques:

101


ESCRIPTUR A ―Què, Gerard...? Has començat l’últim i has acabat el primer? Molt llest ―continua―. Hmmm... Alguna trampa has fet. ―Què dius, Joan! Tinc l’ordinador espatllat i he escrit amb aquest bolígraf. Mireu! ―Quina porqueria! ―criden rient―. On vas amb això? ―Sembles ximple, Gerard. O potser ho fas veure? ―li diu en Joan. El bolígraf ha tornat a ser el que era i no diu ni mu. «Potser sí que ha estat un somni», pensa en Gerard. «Però m’agrada i el portaré sempre a sobre. Vull posar-li un nom. Vejam.... “Trastet”.» En arribar a casa es posa a fer els deures. Sortosament l’ordinador torna a funcionar. Decideix no explicar res a la família; tot plegat és molt estrany.

Planeta Lletra

En Gerard se sent atret per una noia de la classe. Es diu Marta i és molt bonica i eixerida; coqueteja amb tots, és molt conscient del seu atractiu; però també és una mica burleta. Durant el ball de l’institut, en Gerard li demana que balli amb ell. La Marta se’l mira de cap a peus, fa un gest amb la seva cabellera llarga i ondulada i li respon: ―Gerard! Com goses? Si tu no saps ballar! ―N’he après per poder ballar amb tu. Si us plau, provem-ho! ―insisteix en Gerard. ―Val ―li respon la Marta―, però faràs el ridícul. Ballant s’entrebanca, nerviós per l’emoció i comprèn que no en sap prou. La Marta balla molt bé, crida l’atenció. En Joan es posa pel mig i en Gerard queda parat, no sap què fer. «Renoi!», pensa. «Si pogués ballar així.» Sent un moviment en la butxaca. ―Ballem doncs! Jo també en tinc ganes ―li diu el Trastet―. Agafa’m!

102

―Altre cop parles? Si no t’he demanat res! ―Caram! No ho saps? Jo puc escoltar els teus pensaments, i sóc teu per complir els teus desitjos. Som-hi! Belluga els peus, tot el cos, viu la música i... EN MARXA! En Gerard comença a ballar espectacularment, salta, fa tombarelles... Increïble! La Marta deixa en Joan, que es queda amb un pam de nas, per ballar amb en Gerard. ―Gràcies Trastet ―li diu en Gerard amb els ulls brillants quan finalitza el ball. Una tarda, al pati de l’ institut, uns companys, ganàpies i fanfarrons de classe, entre els quals hi ha en Joan, provoquen i molesten el seu amic. S’hi atreveixen perquè en Pau és tímid i poc popular, i no suporten que sigui bon estudiant i tregui bones notes; porta ulleres i sembla un ratolí savi. En Gerard sempre el defensa; no els té por, però sí respecte, perquè són una bona colla i sap que en Joan la hi té jurada. S’està organitzant una de bona, amb la Marta d’espectadora a primera fila! Ara sí que, a consciència, amb la mà dins la butxaca pensa: «Si tingués una arma de cavaller de l’edat mitjana... Aix! No recordo el nom, però sempre surt en les pel·lis; voldria aquella maça que té una cadena de ferro amb una bola plomada amb punxes; la faria girar i girar ben fort i tots aquests fanfarrons marxarien corrents.» De sobte, surt disparat cap al cel, vola sobre muntanyes enormes, traspassa els núvols; pensa que arribarà fins al sol... però és absorbit per un forat verd, meravellós, mai imaginat. Quan arriba a terra observa que tot és diferent i no sap on és. Una mica més enllà, veu uns cavallers lluitant amb espases. ―Déu meu, Trastet! Estic a l’edat mitjana! ―Ja ho veus! Afanya’t. Agafa la maça que hi ha allà i toquem el dos!


ESCRIPTURA ―Però... jo no tinc tanta força, Trastet! ―Sembles babau Gerard. La força la poso jo. Corre! Tot ha passat en segons. Ningú ho ha vist però, quan en Gerard apareix amb la maça de la bola fent-la anar amb una força extraordinària, els sembla una aparició aterradora; deixen anar en Pau i... a córrer! La Marta també té un bon ensurt, però contempla el Gerard com un heroi. En Joan se sent rabiós, humiliat per la victòria d’en Gerard; sospita alguna cosa rara i no marxa, desitja apallissar-lo. ―Escolta xaval, ja n’hi ha prou de prendre el pèl. Jo sóc més llest que els altres i vull esbrinar què passa. ―No passa res! ―li diu en Gerard, que posa cara d’innocent i fa un somriure irònic. Aquest posat enfurisma del tot en Joan, que comença a donar-li cops, fent-lo anar enrere. «Si tingués la força bruta d’aquest», pensa en Gerard molt concentrat, «guanyaria la baralla.» Però no passa res. Torna a pensar en el desig intensament, acluca els ulls... Res! En Joan ja colpeja de debò. En Gerard es fica la mà a la butxaca... EL TRASTET NO HI ÉS!! Instintivament, intenta tornar els cops de totes les formes possibles: coces, cops de puny... Els dos nois cauen a terra i rodolen, en Joan s’aixeca rient, li dóna tres puntades de peu i el deixa a terra. En Gerard no ho entén. «Què li deu haver passat al Trastet?», es pregunta. «Em preocupa, no per la pallissa que he rebut, sinó perquè és el meu amic. Estic acostumat a ell. Està clar que m’ ajuda, però també vivim aventures junts i em fa sentir, cada vegada més, una seguretat nova en mi. I ell, sense feina... on anirà a parar?» El busca per tot arreu però no el troba.

Torna trist cap a casa. La Marta l’espera en un revolt del camí. En veure’l ple de cops i blaus se’n burla: ―Jo que et tenia per un heroi... si has perdut! —El que guanya són els bons sentiments — respon en Gerard—, l’amistat, l’amor i la intel·ligència; no la força per la força sense cap sentit. És possible que entenguis el que et dic, Marta? En arribar a casa ha d’explicar la baralla als seus pares. En el seu estat no ho pot amagar. Els nota molt preocupats. ―No cal amoïnar-se pares ―diu en Gerard― , això no és res! ―Fill... estem preocupats perquè en Pau ha desaparegut, no el troben enlloc. ―Però... si va marxar de seguida. L’aniré a buscar, la culpa és meva. ―No cal Gerard, ja hi han anat els seus pares amb un grup del poble. ―Jo també hi vaig, pares. Sabré on trobarlo. «En mal moment he perdut el Trastet», es dol en Gerard. «Buscaré en Pau pels llocs que sovintegem.» S’endinsa al bosc cridant:

103


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

—Pau, Pau! Segueix tots els amagatalls i camins per on solen jugar... res. Passen les hores i en Gerard es comença a sentir cansat. ―Aviat serà fosc ―murmura preocupat i esporuguit―, no m’hi veuré. Per uns moments pensa a tornar a casa però, una força interior l’empeny a seguir. «Cap a on em dirigiria el Trastet? Què faria?», es pregunta en Gerard. La intuïció l’enfila cap a un caminoi. Para atenció, escolta un soroll de branques i matolls, com si fossin trepitjats. ―Déu meu! ―crida espantat en Gerard―. Serà un llop? Llavors, sent una veu llunyana que crida, i continua parant molta atenció per on passa i mirant per tot arreu. Més enllà, veu alguna cosa que es belluga i surt disparat en aquella direcció vociferant: ―Pau, Pau! Ets tu? Amic meu, t’he trobat! Sí, és en Pau. S’abracen. ―Pau, què t’ha passat? ―li pregunta en Gerard, preocupat. ―Quan vaig marxar de la baralla, tota la colla m’esperava amagada. Em van pegar. Encara no sé com vaig poder fugir tan ràpid. Les cames em volaven. Per sort, no m’han trobat. Però m’he perdut i ho he passat molt malament Gerard. Gràcies per venir. ―Ja ha passat Pau! ―fa content en Gerard―. Tu també ho hauries fet per mi. Ja veus. —Li ensenya els blaus― A mi també m’ha atonyinat en Joan. Anem cap a casa, estan molt preocupats.

104

Tornen cap al poble seguint el costum de donar puntades de peu a les pedres. En Pau assenyala el terra del camí: ―Mira Gerard, què deu ser això? En Gerard queda en suspens. «No serà...», pensa il·lusionat, «el Trastet?» Sí, és ell! El recull de terra amb les mans tremoloses, li dóna voltes i se’l mira emocionat. «No tinc paraules Trastet», pensa intensament, «però tu ja saps el que penso i quins són els meus sentiments. T’he trobat molt a faltar i m’has ensenyat el que és creure en la capacitat d’un mateix. Segurament has acabat la feina; oi, amic meu?». Per uns segons, el bolígraf canvia a les mans d’en Gerard: més brillant i amb més colors que mai, sembla que li fa l’ullet amb picardia. En Pau, que està darrere seu, insisteix: ―Gerard, no ho poc veure! Què és? ―Un bolígraf, Pau ―respon en Gerard amb els ulls plorosos i emocionat—. Mira’l. ―Oh! És molt lleig. ―El vols Pau? Agafa’l, per la nostra amistat. No et sabrà greu, ja veuràs com et canviarà la vida. En Gerard posa el Trastet amb delicadesa a les mans d’en Pau. Li queda una brillantor a les seves que solament ell pot veure. Somriu feliç. ―Anem! És molt tard Pau; guarda’t el bolígraf a la butxaca i... NO EL PERDIS! Malgrat que, potser, serà ell qui es perdi. Tot seguit es fan una abraçada i els dos, fets un nyap, criden alhora. ―A veure qui arriba primer!


ESCRIPTURA El cuento de la lechera El autor de este relato se estrena con el cuento de la lechera. Vamos, que es su puesta de largo; su primer relato publicado. La verdad es que no he podido reprimir las carcajadas mientras lo leía. Ha hecho lo mismo que Jack London con su novela “Martín Eden”, explicar la historia y evolución de un escritor, pero de una manera mucho más divertida. Felicidades.

Xavier Ballesta Es curioso, pero la vida de Xavier se parece a uno de los poemas más famoso de Antoni Machado… Todo son caminos y estelas en el mar.

Me gusta escribir, pero no tengo ni idea. Es por eso que ahora que disponía de tiempo me apunté a un Cursillo de Escritura. ¡Menudo planeta he descubierto!, y no parece ser tan difícil: reglas técnicas, ortografía, estructura, imaginación… ¡Todo al alcance de la mano! He disfrutado de lo lindo realizando los ejercicios propuestos, que el profesor ha valorado positivamente, de hecho lo ha hecho con los de todos pero me ha parecido que lo hacía de una manera especial con los míos. «¿Qué interés tendrá?», pienso, «¡hmmm!». Con un montón de recomendaciones literarias y la ilusión de lo recién aprendido me dispongo a desarrollar mi potencial. ¡Soy escritor!, me digo, así que según dicen, ¡a escribir que así se aprende! Decido, con dudas, colaborar con un relato en la revista del grupo literario Planeta Lletra, al que pertenezco por el mero hecho de haber participado en el cursillo. La revista, de periodicidad y temática aleatoria, dedicará el próximo número a versiones, remakes, adaptaciones y manipulaciones de cuentos tradicionales. El anuncio provoca una avalancha de peticiones de asignación de cuento, la lista de correo del grupo saca humo, saltan numerosos conflictos

por coincidencia, la coordinadora va loca. Tendré que espabilarme. ¿Qué cuento podría remasterizar? Me quedo pensativo sin encontrar respuesta. Mejor voy a buscar inspiración, que aunque hay quien dice que no existe yo sé que sí, la prueba la tengo en un escondido tarro de las esencias. Me encaramo al armario de los tuppers, curioso módulo donde se amontonan treinta y siete inclasificables recipientes plásticos, con sus tapas más o menos herméticas, de los que no utilizo más de cinco y que son siempre los mismos. Allí escondida en un rincón está la urna de mi historia: una abollada y picada lechera de aluminio. ¡Cuántos viajes había hecho con ella en los tiempos en que la leche se vendía por jarras! Me acuerdo de cómo me regañaba mi madre por haber bebido de su contenido sin hervir. Cuando llegó la moda — sutilmente impuesta— de la leche embotellada, y esterilizada, quedó abandonada en un altillo hasta que, recuperada en una casualidad, empecé a utilizarla como escondite de chiquilladas. Así sigue. Ha sobrevivido conmigo cuarenta años, siete domicilios y tres parejas manteniendo su inmunidad, en fin, varias guerras: ha sido el

105


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

comienzo de alguna y ha estado en el fin de todas. En ella he ido acumulando sentimientos y vivencias materializadas en objetos: piedras de lugares que ya no recuerdo, escritos no entregados a tiempo, escritos de amores perdidos, anillos de compromisos desechos, talismanes de momentos mágicos, alguna joya y… secretos. Su caótico interior es una fiel proyección del mío. Será ahí, removiendo en mis reliquias, donde encontraré la fuente de mi inspiración. Sólo al verla ya pienso: ¡El cuento de la lechera!, está claro. Me apresuro a solicitar su reserva a la coordinadora de turno, no sea que me lo pisen como ya les ha ocurrido a más de cuatro. Consulto la relación de los cuentos ya escogidos, éste no está, lo propongo, recibo la confirmación de su asignación, ¡perfecto!, ahora a currar. Monto la hoja de papel en mi vieja Underwood —decidí utilizarla después de llegar a la conclusión de que no entiendo mi propia letra—, ahí es donde plasmo mis ideas, primero tecleo a lo clásico, para eso hice un cur-

106

sillo en su día —para eso y para unas oposiciones—, así el escrito tiene cuerpo, es real, lo palpo, lo huelo; después ya lo digitalizaré, simplemente será copiar. Vacío parte del contenido de “mi tesoro” sobre la mesa y busco algo que me active la imaginación. Lo tengo, abro el sobre, vuelco su contenido sobre un pequeño espejo y lo preparo, como si se tratara de un jardín zen, utilizando mi tarjeta de crédito como rastrillo. Contemplo el resultado, las dobles imágenes que se observan, objeto real y reflejado, son como el ying y el yang de la realidad, como el encuentro matutino en el espejo del aseo, siempre te queda la duda de quién es el real y haces lo posible por arreglar al otro. Enrollo un billete de veinte euros, me lo clavo en uno de los orificios nasales cerrando el otro con el dedo índice de la correspondiente mano, y realizo una profunda inspiración resiguiendo, con la improvisada prótesis, uno de los artesanales regueros de brillantes micro cristales, todo mi cuerpo, encorvado, se abalanza persiguiendo a mi nariz. ¡Fin del trayecto!, a ver…


ESCRIPTURA

Laura Soler

, unos segundos…, abro los ojos y tecleo: «El cuento de la lechera». Vale, ahora un poco de concentración para saber por dónde voy a tirar y ¡arreando! Torbellinos de ideas empiezan a borbotear en mi cerebro, tengo que apresurarme en distinguirlas, ordenarlas y tratar de plasmarlas rápidamente sin perder el hilo de la historia que se va conformando en mi cabeza cada vez con más claridad, no puedo parar, no hay quien me pare. Ya creo estar oyendo las felicitaciones de mis colegas por la bondad del relato. El éxito general de la revista la llevará a ser comentada en la radio local, con mención expresa de mi escrito, claro. Tengo que explotar el momento, me siento lleno de creatividad y debo encontrar cómo y dónde expresarla. ¡Ya sé! me apuntaré a ese concurso de micro relatos que me ha llegado por email, seguro que lo gano, total es un micro relato y me servirá para empezar a introducirme en la dinámica de este arte. Pero, ¡necesito más! A ver, buscando por internet hay un montón de concursos y certáme-

nes para concurrir. Continuaré participando en uno de relatos cortos, ahí creo que me voy a defender bien, el cursillo trataba de ellos y no requieren excesivo tiempo. Me presentaré a cuatro o cinco para ir cogiendo tablas y elaborarme un currículum, con tantas opciones algún premio caerá, así, con premio y accésits en el bolsillo —no se puede ganar todo—, tendré un poco de caché con el que poder presumir y atacar el siguiente escalón: una novela corta. ¡Inspiración!... Estoy viendo la noticia en una revista literaria: «Sorprendente relato causa sensación en el XXVII Concurso de Escritores Revelación» ¡Es el mío, lo logré! Periodistas especializados contactan conmigo para entrevistarme, incluso una productora me solicita que le envíe algún trabajo para tratar de realizar un cortometraje. ¡Escasean los genios! Sigo escribiendo, estoy en racha. Después de dos menciones honoríficas en concursos de nivel nacional —no tengo todavía contactos para que me den un premio, aunque sí talento—, me decido a montar y concluir una de las novelas en las que he estado trabajado paralelamente, no lo hago con la mejor pero seguro que convencerá. Las editoriales ya me focalizan, tendré que buscar un agente literario, este mundillo va así; enviaré mí manuscrito a varios y esperaré a que me contesten, sin demostrar prisa. Estoy seguro que en menos de dos semanas tendré que subastarme entre los demandantes. La publicación será un éxito y obtendré mis primeros beneficios pecuniarios. ¡Inspiración!... El teléfono no para. Tendré que optar entre mi primer agente y las ofertas que me hacen los otros. Me lo voy a pensar porque eso de la fidelidad no me convence. La tele me llama

107


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

para entrevistarme en un programa de tarde, a ver que tarde me va bien. ¡Esto va viento en popa! He cambiado de agente, me ofrece más ganancias y me encarga una novela para publicar en San Jordi. ¿Estrés? ¿Qué es eso para mí? Además tengo en la lechera un montón de inspiración. Mi antiguo profesor me ha llamado. Me propone que dé una charla sobre mi evolución literaria; la gente quiere ser como yo, es difícil. Los asistentes, la mayoría Lletrícoles, me hacen firmar ejemplares de mi libro y me preguntan sobre futuros proyectos. Hago como los políticos, mucho blablablá pero no suelto prenda, no sea que se me copien. ¡Inspiración!... Llega el día del libro. Me montan una mesa en una céntrica librería al lado de un escritor famoso del que no he leído nada; de hecho no leo mucho, no quiero que se me peguen defectos, soy suficientemente capaz e imaginativo. Sólo firmo ejemplares a familiares y amigos pero claro, no soy tan conocido como mi vecino. Un despistado me planta un libro para firmar que no es mío, se lo firmo, total… La novela no es un éxito repentino pero con la promoción mediática y alguna entrevista radiofónica, se va abriendo paso poco a poco en el mercado y alcanza un número de ventas más que aceptable. La editorial monta una fiesta para presentarme en sociedad. Allí conozco a los colegas de profesión y gente del mundillo. Las miradas de admiración se entremezclan con las de envidia, ¡cómo me gusta!

108

Todos me ofrecen sus tarjetas esperando la mía, que no tengo, les dirijo a mi agente. ¡Inspiración!... ¡Por fin! se aproxima el gran reto, voy a por el premio más importante del país. Mi agente literario no para de darme fútiles consejos como un entrenador de boxeo en el rincón del cuadrilátero, le digo a todo que sí pero yo lo tengo claro, al fin y al cabo el que pone la cara soy yo, presentaré “La Novela”. Ya espero con ansia el momento del fallo. Suena el teléfono, seguro que es la comunicación de que he ganado, me levanto presuroso, descuelgo y contesto: —¿Diga?… —Vaya, es mi profesor de escritura. Qué pesado—. Lo siento Jordi pero ahora no puedo atenderte, estoy esperando una llamada muy importante. Cuelgo. ¡Cómo se le puede ocurrir llamar en un momento así! Vuelvo delante de mi vieja Underwood. Me quedo atónito ante su papel donde sólo se lee: «El Cuento de la Lechera». Al lado, delante del abocado contenido del recipiente, la doble imagen del enrollado billete de veinte euros en el pequeño espejo ligeramente empolvado. ¿Inspiración?... Me derrumbo consternado en el sofá. Trato de recuperar la historia perdida de entre mis extenuadas neuronas, es inútil, estoy embotado, me he fundido la inspiración y el cerebro. —¿Y ahora qué? —me digo—, me gusta escribir pero… ¡no tengo ni idea!


ESCRIPTURA L a s i re n i t a Roser aprovecha el cuento de la sirenita para explicar una tierna historia. Es un homenaje al cuento original, donde la fantasía y las ganas de la protagonista de la historia provocan un giro inexplicable. Que la disfrutéis tanto como yo.

Roser Lorite "Aprendiza de escritora" Me gustaría lograr escribir bien, pequeñas historias anónimas, autobiográficas o no, y que algún día se leyeran.

Recuerdo como en un flash, que aquella mañana de finales de octubre, abrí los ojos y vi a contraluz una señora que planchaba un vestido negro frente a la ventana, pero que no era mamá. Y aunque tenía los ojos hinchados de haberme pasado toda la noche llorando, me pareció reconocerla. Poco después me di cuenta de que era mi tieta. —¿Dónde está mamá? —le pregunté repetidas veces, y continúe llorando al no recibir respuesta alguna. Esa misma tarde, cogimos el tren, con asientos de madera y una locomotora negra de carbón, y viajamos hasta Montgat. Cuando llegamos al pueblecito costero ya había anochecido. Subimos una cuesta empinada y mi tía me dijo: ―¿Te acuerdas de Fighter? No te asustes. Ahora cuando abra la puerta te colocas detrás de mí y dejas que te olfatee. No te hará nada, ya verás. Yo hice lo que mi tía me dijo y me agarré con fuerza al cinturón de su chaqueta, escondiéndome detrás de ella. Cuando puso la llave en la cerradura y la puerta se abrió, apareció un enorme animal que se abalanzó sobre nosotras

y que yo creí que me iba a comer. Me quedé inmóvil, petrificada en el suelo hasta que el perro se calmó, y cuando me olió lo suficiente, me dio dos lametazos y me miró con cara de querer jugar conmigo. Con el tiempo nos hicimos muy buenos amigos y hacíamos la siesta juntos, incluso me dejaba subirme encima de él como si fuera un caballo. Lo quería con locura. Yo tenía entonces tres años y mamá hacía solo unas semanas que había fallecido al dar a luz a mi hermana pequeña. «Llévate a Coral contigo», le pidió mi madre a su hermana cuando fue consciente de que se moría. De aquel invierno solo recuerdo al señor Ramiro, el practicante del pueblo, que cada mañana venía a inyectarme unas ampollas de aceite de bacalao. Casi no comía porque la ausencia de mamá me había quitado el hambre. Al final llegué a acostumbrarme al ritual, y las últimas inyecciones ya las soportaba sin derramar una sola lágrima. Supongo que al final me recuperé y consideraron que ya comía lo suficiente. También ayudó el hecho de que mi tía era una excelente cocinera y sus platos eran deliciosos. Sabía combinar muy bien los alimentos y con pocos ingredientes elaboraba menús exquisitos.

109


ESCRIPTUR A

Planeta

Por fin llegó el buen tiempo y pudimos bajar a la playa. Mi tía nunca se bañaba. No recuerdo el porqué, pero yo disfrutaba en el agua nadando con mi flotador con cabeza de cisne, adentrándome cada día un poco más. Me sentía feliz en el mar. Me encantaba sumergirme y llegar hasta el fondo. Veía pequeños pececillos que jugueteaban a mí alrededor. Mi afán era nadar cada día un poco más lejos, como queriendo alcanzar la línea que unía el mar con el cielo. Un día descubrí que el patito estaba completamente deshinchado y al salir del agua fui contenta a contárselo a mi tía. Ya sé nadar, pensé. Al llegar me levantó la mano como para darme una bofetada pero me agarró fuertemente del brazo. ―Recoge tus cosas. Ahora mismo nos vamos. Cuando la tieta te llama tienes que venir enseguida. ¿Por qué te vas tan lejos? Estuve castigada tres días sin bajar a la playa. No entendía por qué se enfadaba tanto. Se ve que me estuvo llamando, pero con la distancia no escuché sus gritos.

Lletra

110

Algún domingo subía papá a verme. Nos traía noticias de mi hermanita pequeña, que cuidaban mi abuela y mi hermana mayor. A mí, la verdad, me daba igual esa niña tan pequeña, que casi no había visto nunca. Se ve que cuando nació era tan pequeña que estuvo un tiempo en el hospital, metida en una especie de urna o algo por el estilo. Quizás cuando creciera un poco podría jugar con ella. Papá sí que se bañaba conmigo y me enseñaba a nadar. Cuando volvíamos de la playa me sacaba el bañador mojado y me duchaba en el lavadero que tenían mis tíos en un patio interior. Allí Fighter también tenía su comida, una olla llena de arroz blanco con carne picada. Cuando empezaba a anochecer acompañábamos a papá a la estación para que regresara a Barcelona. Entonces a mí me entraban todos los males. Me agarraba fuertemente a sus pantalones y no quería que se marchara. La imagen de verlo aparecer por la ventanilla del vagón diciendo adiós con la mano, la tengo grabada en la retina como una experiencia amarga que me


ESCRIPTURA tío me lo leyera una sola vez, una noche antes de irme a dormir. A partir de aquel día tuve clara una cosa. Estaba segura de que mamá era una sirena y que vivía en el fondo del mar. Supongo que como papá estaba siempre trabajando, ella se habría enamorado de algún pescador y se habría ido con él en la barca y habrían caído al mar. Por supuesto no le diría nada a mi tía y cuando bajáramos a la playa ya intentaría ver cómo me las arreglaba para nadar hasta el fondo y buscar a mamá. Desde entonces, no había noche que antes de dormirme no cogiera el cuento y revisara todas las imágenes donde aparecían la Sirenita y sus hermanas. Muchas noches, durante la cena, mi tía me avisaba de que aquella noche se tenía que ir con mi tío al camping y que no me preocupara ni tuviera miedo porque me dejaría la luz encendida de la cocina. Yo suplicaba a Dios que no me despertara a medianoche, pero Él jamás me escuchaba. No sé cuánto tiempo había transcurrido, pero cuando abría los ojos y veía

Blanca Ros

hacía explotar en llanto. Al final mi tía le tuvo que decir a papá que no subiera más a verme, que si pasaba algo ya lo avisaría. ―Toda la semana come bien y cuando tú vienes está tres días llorando sin querer comer. Mi tío se iba pronto por la mañana y no regresaba hasta la hora de cenar. Trabajaba en el camping Don Quijote, que estaba en Ocata. Siempre volvía a casa explicando historias y anécdotas que habían sucedido durante la jornada. A mí me encantaba escucharlo hasta que mi tía me hacía irme a la cama. También organizaba pequeñas rutas para los extranjeros. Se lo montaba de tal manera que, con la excusa de visitar la Costa Brava, todos aprovechábamos el viaje y le hacíamos una visita a mi primo que trabajaba en un hotel de Tossa de Mar. Yo acababa siempre vomitando a causa de aquellas interminables curvas. Un día, una de esas señoras tan amables y guapas, que no recuerdo de qué país venía, me regaló el cuento de La Sirenita. Yo por aquel entonces no sabía todavía leer, pero tuve suficiente con que mi

111


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

la luz encendida de la cocina, empezaba primero a llamar a mi tía, luego a escuchar ruidos por todas partes y a continuación me tapaba la cabeza con la sábana y acaba llorando, empapada en sudor, y no paraba hasta que el sueño me vencía. Supongo que entonces, más de una vez soñé que me convertía en sirena y nadaba al fondo del mar en busca de mamá. Llegó un punto, en el que mi pequeña mente tan atormentada ya no pudo distinguir si aquel sueño repetitivo era real o no. Cuando mi tía no me castigaba y me dejaba ir a la playa, mi afán era nadar como una sirena, y juntaba las piernas dentro del agua haciendo los mismos movimientos que ellas. Pasaron unos cuantos años y tuve la oportunidad de hacer un curso de submarinismo. Fue una experiencia fantástica. Hicimos varias inmersiones en diferentes playas de la Costa Brava: Tossa, Rosas, La Escala…, el día del examen fue en Las Islas Medas. Nos sumergimos treinta metros. En el fondo realizamos una serie de ejercicios para obtener la licencia y una vez finalizados, mi monitor me hizo una señal para que lo siguiera. La sensación de ingravidez me producía un placer indescriptible, disfrutando de todo el maravilloso paisaje plagado de colorido y especies que se acercaban a ti como pidiendo que las acariciaras. Sabía de memoria la teoría de que las botellas de aire que llevábamos tenían una curva de seguridad y que a mayor profundidad menor tiempo de inmersión. Yo no calculaba el tiempo en absoluto, pues confiaba plenamente en mi monitor. Llegamos a una cueva y él entró primero. Yo lo seguí, pero llegó un momento en que aquello se fue estrechando y cada vez se ponía más oscuro. Lo había per-

112

dido de vista. Empecé a respirar cada vez más rápido y descompensado. De repente escuché un silencio absoluto. Ni siquiera oía mi propio sonido al respirar de la botella. Me fui adentrando por aquel pasillo, ahora cada vez se hacía más amplio y luminoso. Notaba un bienestar impensable y me sentía ligera notando el frescor del mar rozando mi piel. Me di cuenta de que el traje de neopreno había desaparecido y, cuando quise mirarme las piernas, una gran cola de diferentes tonos plateados me ayudaba a desplazarme con toda naturalidad. Jamás he vuelto a experimentar tanta felicidad de sentirme libre. En aquellos instantes no pensaba en nada y disfrutaba al máximo del momento. El instinto hizo que todavía nadara más hacia el fondo y descendí por una colina. Dentro del mar también encontramos montañas, planicies y diferentes desniveles. Entonces escuché una especie de música, la misma que seguro escuchó Ulises en su largo viaje. Y allí, coronada como una princesa, estaba mi madre. La reconocí enseguida por la foto que tenía en mi habitación. ¡Era mi madre! Yo estaba en lo cierto. No había muerto. —¡Mamá! —le grité. Me sonrió, con aquella sonrisa cálida que mi padre describió en sus poesías y de la cual se enamoró. Ahora mismo no puedo acabar este texto porque las lágrimas empañan mis ojos. Cuando muera, por favor no enterréis mi cuerpo, ni tampoco lo queméis, ni lo pongáis en una caja. Envolvedme en una sábana y depositadme en el mar. Dejadme flotar libre, que la mar me acogerá.


ZONA ALIEN Alvocat Ara feia temps que ningú s’aventurava per la zona alien de la revista, però en aquest número tan animat (participació i temes) hem tingut sort. I de quin conte tradicional ens fa la versió la Roser? Us donaré una pista, però només una... Ha agafat una sabateta de vidre i l’ha convertit en un alvocat. Ja ho veureu, ja...

Roser Miquel Llegint conec el món. Escrivint em conec a mi.

Cada dia plego més tard. Em toca repassar totes les notes de les reunions i preparar-li l’agenda per a l’endemà. Aquest collons de jefe fot l’horari que li dóna la gana i sembla que només jo puc fer tota aquesta feinada. I porta-li un cafè, i truca a la dona que tinc una reunió, i avisa el psicòleg que faré tard a teràpia, i vés-me a comprar unes tiretes que tinc una butllofa al peu... Les bruixes de la Tere i l’Antònia, a les sis en punt pleguen veles i aquí no ha passat res. Ja sé que sóc l’últim mico de l’empresa, però això comença a fer pudor. Cobro una misèria, sí, ja sé que sóc una llicenciada i prou, però crec que l’única cosa que em falta per ser la treballadora completa és que li faci favors sexuals. Tanco l’ordinador i m’espavilo que el concert comença a les deu i encara he de passar pel Mercadona. Els companys de pis també són uns barruts. Com se’m va ocórrer compartir pis amb dos homes? La primera impressió va ser bona, semblaven polits i responsables. Amb un parell de dies en vaig tenir prou. On caguen deixen la merda!!! Vam fer llistes d’obligacions, però res a fer. No us explico com tenen l’habitació. Hi vaig entrar només una vegada, al comença-

ment, i no sabria dir quina feia més por. Ja no dic pudor, sinó por! Aquestes mares que consenten els fills, els fills mascles, em pensava que ja no existien. I una nit, coneixes un d’aquests mascles. I, feliç com un gínjol, vas cap a casa seva pensant que serà el teu príncep, fins que entres a la seva cort de porcs. Tinc amigues que diuen que tots són iguals, que no m’hi amoïni, que el més important al principi és el sexe. No és un detall significatiu que l’habitació faci pudor, que hi hagi mitjons encartonats per tots els racons o que les vambes de córrer caminin soles. Que no respiri i gaudeixi. De cap manera! N’hi ha d’haver algun de diferent, de mascle. No fotem! Són dos quarts de nou i vull comprar-me alguna cosa per sopar que m’animi una miqueta. I me la compraré en monodosi, no vull compartir el meu sopar amb aquelles bèsties del paleolític. Si volen menjar bé, que tornin a casa la mama. Un alvocat, uns quants llagostins i una mica de salmó. De vi, n’agafaré una ampolla; en tenia una, però deu haver volat. Avui me’ls gasto, que és final de mes. Mentre sóc a la cua per pagar m’adono que estic esgotada. Durant el dia no paro ni a pensar com estic. He comen-

113


ZONA ALIEN

Planeta

çat a treballar a les vuit, he descansat mitja horeta per fer un mos, i fins ara. Algun dia m’hauré de queixar, el meu contracte és de quaranta hores setmanals, i no de seixanta! Les bruixes aquelles, com s’aprofiten de mi… Vaja, he anat a la pitjor caixa. Hi ha un paio que ha comprat mig Mercadona: menjar de tot tipus, inclòs verdures i fruita, productes de neteja per a la casa, d’higiene personal… Penso que potser és gai. I jo amb les meves quatre cosetes… En fi, no dic res, a mi em fot molt la típica iaia espavilada dient: «Nena, que em deixes passar que només porto això?» M’esperaré. Però tinc el cap revolucionat i començo a pensar què faré el cap de setmana per no haver d’estar a casa amb les bèsties. Que trist haver de fugir de casa teva. Així que pugui, em busco una altra habitació. Sento un copet al braç i una veu d’home dolça i bonica que em diu: «Vols passar, que tens molt poques coses?» Ostres!

Lletra

114

No m’ho puc creure. Que atent, efectivament, deu ser gai. I és llàstima perquè, a part de la veu, no està malament. Li dono les gràcies amb el meu millor somriure. Passo, pago les meves cosetes, les fico a la bossa i li torno a donar les gràcies amb un altre meu millor somriure, per si de cas no és gai. Pujo les escales per sortir del supermercat i, què passa? Les portes no s’obren. S’està formant un embús com a la tornada en metro després d’un partit del Barça. És increïble la quantitat de gent que entra i surt del Mercadona en segons. Ve un responsable i comença a prémer el codi de seguretat a tota velocitat. No hi ha manera. Ve un altre responsable, nerviós, suposo que per la gent que és fora i no pot entrar a gastar. Clients perduts! Ai, el senyor Mercadona si sap que ha passat això! A mi, la veritat, em fa gràcia, la situació. Em miro la gent del voltant, tothom amb el carro o les bosses plenes, i amb cara


ESCRIPTURA d’això no m’havia passat mai. Observo una parella que aprofiten per fer-se un petó, un parell de dones que ja xerren i s’estan fent amigues, un home amb cara d’empipat, quatre adolescents amb el paquet de Donuts que s’acabaran abans de sortir al carrer… I de cop recordo que el concert comença a les deu. Això ja no em fa tanta gràcia. Rondino en veu alta i pregunto que quan s’obriran les portes, que això és inadmissible. Noto un copet al braç un altre cop. «Que saps què passa?» Ostres, quina vergonya, i jo cridant d’aquella manera. Li responc que no ho sé, que ens hem quedat tancats i que m’estic emprenyant perquè volia sopar tranquil·la i anar a un concert que m’ha costat una pasta. S’obren les portes, per fi. Surto corrents i no sento la veu dolça que em crida. Entro a casa i per sort no hi són. La cuina feta una merda: piles de plats bruts i tots els gots que tenim escampats pel pis. Endreço el

just i necessari per preparar-me el sopar. Que bé, obro l’ampolla de vi i trec les coses de la bossa. Merda! L’alvocat! No hi és. No tinc temps de tornar al Mercadona. M’hauré de conformar amb els llagostins i el salmó. Me’n menjaré un bon plat, que tothom em diu que semblo un filaberquí. Després faig una dutxa ràpida, minifaldilla i samarreta escotada, llavis pintats i cap a l’Apolo. Tant córrer i això comença tard. Ho tinc estudiat, com més car és el concert, més tard surten els músics a escenari. Però no han decebut, la veu i el baix, espectaculars. Ja m’ho havien dit, que eren bons. Quan escolto música en directe, tots els merders s’esfumen. Sóc dins de la música. Em puc quedar encantada observant els moviments diferents de cada membre del grup: els desplaçaments del cantant per l’escenari, les mans del baix tocant a un ritme precís i constant, els braços del bateria i les filigranes del guitarra. Per això fa temps que hi vaig sola. Ja sé que no és gaire normal, però així em concentro i no he de sentir converses que no m’interessen. Em fico al llit a les dues tocades, morta. Se’m tanquen els ulls, però encara sento la música. M’adormo i queda lluny l’infern amb el jefe explotador simpàtic i aquelles dones malvades dalt de l’escombra. Sona el despertador, mal de cap, i de fons els roncs ressacosos de les bèsties, que també van sortir ahir. Dutxa, ibuprofè i cap al curro. De camí, passo per davant del Mercadona i recordo que es van tancar les portes: una escena curiosa. I observant, mig encantada i mig adormida, les portes tancades hi veig una nota enganxada. M’hi acosto i la llegeixo: «Tinc un alvocat per a tu. 666 68 69 79». Ostres, l’arrenco i me la fico a la bossa.

115


ESCRIPTUR A

AGENDA

Calendari d’activitats Dijous, 23 d’octubre, a les 19:30 h

Presentació del còmic Sansamba

Planeta

A càrrec de Caroline Dream, pallassa, i les autores Isabel Franc i Susanna Martín. Una història verídica que descriu sense dramatitzar, la dura realitat dels immigrants africans a Espanya.

Dijous, 30 d’octubre, a les 17:30 h Presentació de la novel·la Totes les cançons

parlen de tu Publicat per Sembra Llibre amb Xavi Sarrià i Pere Mayans. Acte vinculat al Correllengua 2014.

Lletra

Organitza

http://www.planetalletra.org http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra 116

Col·laboren:


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.