Planeta Lletra - 08

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 2- Núm 8

Especial Gastronomia

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planeta-lletra.tk

ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F Maquetació:

Juliol 2013 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 El convit (Jaume Sancho) ................................................... 4 El gato (Rosa Tirado) ......................................................... 7

Txell Pañella i Montlleó

Correcció d’estil:

Esmorzar (Núria López Garcia) ........................................... 10

Jordi Lopesino

El poder de la palabra (Ramon Cabrera Naveiras) .........12

Correcció ortipogràfica: Sara Amezcua

Vi negre (Merche Viñals) ............................................................18

Supervisió: Mònica Ruiz

Redactors:

Planeta

Toni Cabré, Ramon Cabrera Naveiras, Miguel Guillén Burguillos, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Núria López Garcia, Oscar Navas, Txell Pañella i Montlleó, Isabel Riqué, M. Rosa Salas Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu, Rosa Tirado, Anna Vila i Merche Viñals.

Il·lustradors: Javier García, Ariadna Graupera, Jordi Martín, Blanca Ros, Raquel Ruiz i Núria Vaqué.

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Foto de portada: Òscar Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

Mandonguilles (Txell Pañella Montlleó) ............................. 20 Un bon arròs (Isabel Sanfeliu) ............................................... 22 La guitarra aixafada (M. Rosa Salas Anglès) ................ 24 Pasta con le Sarde (Jordi Lopesino) ............................. 27 Jocs florals gastronòmics (Júlia Lancho) ..................... 31 Vecinas (Oscar Navas) ...................................................... 34 Com una corona de reina (Isabel Riqué) .................... 37 Un bitllet de deu euros (Miguel Guillén Burguillos) ..... 39 No queda res de casa meva (Salvador Riera) ................... 42 El cambrer (Anna Vila) ..................................................... 43 Com escriure un personatge (Toni Cabré) ...................... 46

Lletra

www.planeta-lletra.tk www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

Col·laboren:

2

EDITORIAL

Després de la borratxera de Sant Jordi (va ser divertit, oi?), hem de seure una mica i reflexionar sobre la feina que fem a Planeta Lletra. (Minut de reflexió).

Bé, ja hem reflexionat prou. Ara toca congratular-nos. El llibre que vam fer, amb l’ajuda de l’editorial Mundo Imaginario, ha estat un dels llibres més venuts al Sant Jordi Mataroní. A la nostra parada en vam vendre molts, a la llibreria que ens fa la distribució també... O sigui, que només podem pensar que ha estat un gran èxit. Felicitats als autors de Bookcrossing&Love. I ara, a pel següent!

EDITORIAL

Segur que ens va anar bé gràcies a l’ajut de l’associació Llibre Viu. Sense ells no haguéssim assolit la fita. Aprofito per agrair-los l’ajuda. Gràcies Llibre Viu! Amb cada llibre que veníem de Bookcrossing&Love en regalàvem un altre a escollir. Ídem amb les revistes impreses. Vam regalar uns 500 llibres de segona mà, molt més que vendes fetes; i és que, al final de la tarda, ens vam tornar bojos i ho regalàvem tot. Molts mataronins se’n recordaran de nosaltres, això segur. “Qui són aquests que regalen llibres?”, es demanaven. Només una nota negativa, el volum de vendes de les revistes va ser molt baix.

Queda clar que Planeta Lletra va molt bé, vent en popa, si em permeteu un símil mariner. És per això que ens estem plantejant molt seriosament legalitzar l’associació. Ara mateix, mentre preparem la revista, estem informant-nos dels passos a seguir. Evidentment, comptem amb tots vosaltres per continuar la tasca. Us anirem informant puntualment de l’assumpte.

Continuem pensant nous projectes i escrivint, que a fi de comptes és el que més ens agrada. Si no ens veiem al sopar de germanor que passeu un bon estiu.

I si voleu avançar feina per a la propera revista, aquí teniu el tema: erotisme.

La començarem a muntar a la tardor. Teniu tot l’estiu per treballar.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3

ESCRIPTURA El convit Els amants de la bona cuina potser copien aquesta recepta explicada de manera magistral en el relat; però aneu amb compte i que això no us distregui de la veritable intenció de la història, on res és el que sembla.

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. He aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic.

Planeta Lletra

Després de rumiar-s’ho una estona i consultar vàries receptes, la Carme va arribar a la conclusió que, per aconseguir que aquella carn tan fibrosa quedés tendra i melosa, l'hauria de cuinar com si fos un civet. Li donaria molta més feina, però tant li feia.

Primer de tot va desossar la carn i la va tallar a bocins, després la va barrejar amb la bresa de verdures i herbes aromàtiques i, finalment, la va cobrir amb un bon vi negre. Tot això ho va tenir marinant a sol i serena durant quarantavuit hores. Després de colar-ho tot, guardant les verdures i els sucs del marinat, va rostir la carn en una cassola gran fins que va agafar un color ben daurat. Hi va tornar a afegir les verdures i els sucs i ho va deixar coure tot junt, fent xup-xup, durant quatre hores més. Va separar la carn, va passar les verdures pel colador xinès, va afegir una presa de xocolata a la salsa perquè s’espessís una mica, unes quantes cebetes, una barreja de bolets, deu minuts més a foc lent i... llestos! Només faltava deixar reposar el guisat d’un dia per a l’altre perquè s’impregnessin bé els gustos. Va quedar senzillament espectacular.

Els convidats van arribar puntuals. Sabien que la Carme era molt meticulosa en aquest aspecte i no volien fer-la patir amb l’hora. Havia parat una taula magnífica. No se li va escapar

4

cap detall. Tot estava al seu lloc. Les estovalles de fil, la vaixella de porcellana, la coberteria de plata, la cristalleria, els tovallons ben doblegats, la decoració amb centres de flors i espelmes. Tot preparat per a quinze comensals. Per als seus millors amics.

La Carme vivia sola en una torre als afores del poble. La casa la va comprar amb el seu marit, poc després de casar-s’hi, però va enviudar dos anys més tard. Ningú sap ben bé què va passar, però aquell fet luctuós la va marcar profundament. La Carme es va tornar introvertida i poc sociable. Per sort, això va passar fa gairebé deu anys, ara ja no és així. Ara és una dona madura, en té quaranta-dos, però és molt atractiva. I de tant en tant, com avui, convoca uns àpats sensacionals. Se la veu contenta, segura de si mateixa i amb ganes de compartir la vida amb la gent. Fins i tot, en els últims dos anys, se li han conegut tres pretendents. Ha sortit amb ells una temporadeta, però la cosa no ha acabat de quallar. Sap que avui sortirà aquest tema, perquè fa poc que va trencar amb en Manel, el seu últim ligue, però tant és. Avui estarà a disposició dels amics pel que faci falta.

—Carme, això és boníssim. No sé com t’ho fas, però cuines com els àngels —va dir en Carles, el més fartaner de tots.

Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

—Sí, t’ha quedat molt tendra aquesta carn.

I mira que, quan ho he vist, he pensat: «ecs, què deu ser això?» —va dir la Mireia, la més llepafils.

—Escolta Carme, encara no ens has explicat què ha passat amb en Manel —va preguntar la viperina de la Gemma—. Fins i tot et diria que el trobo a faltar.

A la Carme no li va fer res aquella ironia.

—Sí, ja saps com són els homes —va contestar fent una mica l’orni—. Un cop t’han fotut els quatre polvos de rigor, els demanes una mica més de compromís i foten el camp esparverats.

—Sí, és clar. Però aquest és el tercer que et marxa en els últims dos anys. Potser també en deus tenir una mica de culpa, no? —La Gemma s’ho passava d’allò més bé.

—A mi tant se me’n fot. Si, cada cop que te’n marxa un, prepares un tiberi com aquest, ja m’està bé —va dir amb una riallada en Lluís, el més ximplet de tots.

Tot i les sagetes enverinades de la Gemma i la tonteria generalitzada que duia tothom a sobre, a causa de l’excés de vi, el dinar va ser tot un èxit. Al final, però, encara van voler beure una mica més.

—Ara ens trauràs aquell orujo tan bo que tens amagat, no? —van reclamar gairebé a l’uníson.

—Ja m’ho pensava. Espereu un moment, el vaig a buscar al congelador que tinc a baix al celler.

Quan la Carme va sortir del menjador, l’expressió de la cara li va canviar de cop. El seu rostre es va tibar, la seva mirada es va tornar

5

ESCRIPTU RA severa. A mesura que baixava les escales del celler, la respiració i el batec del cor se li van accelerar i se li va tensar tota la musculatura del cos. Aquella dona no tenia res a veure amb la Carme de feia uns segons. Fins i tot, quan va obrir la tapa del congelador, la veu li va canviar totalment. Era molt més greu i trencadissa, gairebé tenebrosa, com si estigués posseïda per un ésser estrany.

—Què et sembla, mal parit de merda! Fins i tot et troben a faltar els de dalt. Això sí, la teva cuixa l’han trobada boníssima —el rostre de la Carme estava totalment desfigurat per l’odi i la ràbia.

Va agafar l’ampolla del congelador i, abans de tancar la tapa, va donar la volta amb brusquedat a una bossa de plàstic que contenia el

cap congelat d’en Manel.

—No cal que em miris amb aquesta cara de pàmfil, imbècil!

Va respirar profundament abans de sortir del celler i, quan va arribar al menjador, tornava a ser la Carme dolça i amable de sempre.

Tothom estava de gresca i l’orujo va ser molt benvingut. Fins i tot encara n’hi havia que repetien del guisat.

—Carme, que et faria res posar-me una mica d’aquest guisat en un tupper?

—I tant! Només faltaria!

—Ah, doncs jo també en voldré una mica.

La Carme se’ls va mirar tots amb un somriure rufià.

—Tranquils que n’hi ha per a tothom. No us l’acabareu pas.

Planeta Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Lletra

L'associació cultural Llibre recupera llibres fora d'ús.

Carrer Poeta Punsola, 31 Rocafonda - 08304 MATARÓ

6

ESCRIPTURA El gato «Tan noble y honesta parece mi dama (…)» son versos de Dante, el experto en dobles mensajes dentro de un texto. ¿Por qué hablo de Dante y de dobles mensajes? Pues porque este relato se ha bordado con un hilo de ingenuidad, pero si descoses el dobladillo verás cosas ocultas. Si no ves la doble moral de los personajes es que eres muy buena persona… Y también muy ingenua.

Rosa Tirado Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte para explorar los mundos que habitamos.

Las beatas del pueblo estaban encantadas.

Mosén Antonio, un predicador conocidísimo, una leyenda en el mundo de la teología, venía a retirarse al pueblo. Mosén Antonio había empezado su carrera eclesiástica como párroco de Cantalobos y quería acabar sus días en aquel pueblecito que tan bien lo había acogido en su juventud.

A las beatas les pareció un gran honor y, ¿por qué no?, una gran oportunidad.

—¡Fíjate, alguien tan culto! —dijo Ascensión, ilusionada.

—¡Y tan famoso! Dicen que ha hablado ante el mismísimo Papa —añadió Dolores, orgullosa de la nueva adquisición de la parroquia.

—¡Imagínate, beber de semejante fuente de sabiduría! —terció Doña Felisa.

—Podría venir a nuestros rosarios y hacernos una pequeña homilía de vez en cuando —se le ocurrió decir a Carmela la del Maroto.

Pero para beber de una fuente hay que estar cerca de ella; así que, después de mucho pensar, decidieron que a Mosén Antonio, como a cualquier otro hombre mortal, se le ganaba por el estómago, así que fueron a hablar con el alcalde y se ofrecieron para preparar un banquete de bienvenida. Con el consentimiento de

la autoridad, el piadoso grupo de señoras peinó el pueblo buscando los mejores manjares. A casa de Doña Mercedes fueron a pedirle una fuente de perdices escabechadas. La conserva de lomo y la longaniza se la buscaron a la Tía María la del portal, que tenía fama de hacerla muy bien. Y el jamón, pues jamón pusieron entre todas, cada una llevaría una fuente, porque todas ellas presumían de saber curarlo requetebién.

La fiesta de bienvenida reparó a las beatas una agradable sorpresa: Mosén Antonio no había venido solo. Le acompañaba su cuñado, viudo y, a la sazón, recién retirado. Don Bernardo, que así se llamaba el cuñado del cura, resultó ser el sueño de aquellas señoras de mediana edad y vida más que medianamente retirada. El hombre era un poco tímido pero muy atento, alto y delgado como la estatua del Arcángel Gabriel que sacaban en procesión para la fiesta de agosto. Pero, lo que definitivamente puso a todas aquellas piadosas señoras a sus pies, fue ese aire entre melancólico y desvalido que parecía pedir a gritos un poco de atención femenina. Durante todo el convite las beatas hicieron turnos para asegurarse de que, no solo el famoso predicador, sino también su

7

ESCRIPTURA

Planeta

amable cuñado, probasen las exquisiteces que entre todas habían reunido.

Al acabar la velada las mujeres hicieron su petición ante un Mosén Antonio aturdido ante tanto manjar y tanta zalamería: rezar el rosario.

—Por supuesto, además de rezar tomaremos la merienda. A Dios lo que es de Dios y al César lo que es del César —dijo una de ellas acariciándose el estómago.

Mosén Antonio se plegó ante la voluntad de Dios y la de aquellas persistentes señoras.

El rosario de la tarde lo rezaban las viejecitas en la casa parroquial y ya desde el primer día vieron que el gato iba a ser un problema. El gato del cura se colaba a veces en el rosario de la tarde. Era un gato cariñoso que iba ronroneando de beata en beata y, aunque a veces su presencia las hiciese despistarse en algún Padrenuestro o alguna Ave María, nadie nunca había protestado.

Lletra

8

Pero, claro, parecía que ahora con el nuevo párroco sus reuniones habían de tener un poco más de solemnidad. Se desató una gran polémica: gato sí, gato no. Finalmente llegaron a un acuerdo. Gato sí, pero atado a la pata de la mesa camilla que había en el centro de la habitación, donde decidieron también colocar la merienda para inspirar a Mosén Antonio.

Las beatas y el predicador se sentaban en círculo alrededor de la mesa camilla y el gato en un cojín al lado de la mesa, ronroneando feliz de ser el centro de atención. Cada día una de ellas ataba el animal antes de que llegase el cura y lo soltaba cuando la reunión había terminado.

Fue al acabar el primer rosario con su nuevo pastor cuando surgió el segundo problema. Al párroco anterior, dueño del gato que había heredado Mosén Antonio, no le importaba salir de la casa parroquial con el gato bajo el brazo y llevárselo con él a casa, para asegu-

ESCRIPTURA anciano y no tardó en morir. Su cuñado abandonó el pueblo, se fue a vivir a la capital con una sobrina y se llevó el gato.

El nuevo cura era un joven amable y voluntarioso que estuvo encantado de compartir rosario y merienda con las beatas. Pero no tenía gato. Así que para poder mantener sus buenas costumbres, a aquellas buenas señoras no les quedó más remedio que hacer un discreto sondeo entre los viudos y los mozos viejos del pueblo que tenían un felino. Por suerte, la amabilidad y la buena disposición no habían desaparecido camino de la capital con el cuñado de Mosén Antonio. Las beatas pudieron volver tranquilas a su rutina, seguras de que nunca faltaría un gato en su rosario. Por supuesto, eran señoras de probada solvencia moral, muy cumplidoras todas ellas y, después de sus rezos, siempre había una que tenía el pundonor de devolverle personalmente el animal a su dueño.

Jordi Martín

rarse de que el animal pasaba la noche bajo techo y no saltando de tejado en tejado. Ninguna de aquellas señoras era capaz de imaginarse a Mosén Antonio saliendo de la casa parroquial con un gato bajo el brazo.

—Pues nada —zanjó resuelta Matilde la del Muro—. Una de nosotras lleva el gato a casa del cura después del rosario.

—Ah, bueno —accedió el cura cuando se lo propusieron—. Yo no iré a casa después del rosario. Es el día que ceno con el alcalde. Pero pueden ustedes dejarle el gato a mi cuñado. Él no es de cenas y actos sociales y se queda casi siempre en casa.

La primera entrega del gato al cuñado de Mosén Antonio resultó tan inesperada, tan sorprendentemente placentera, que hubo que establecer turnos y vigilar con ojo de halcón su estricto cumplimiento. Fue una época de gran felicidad para las beatas de Cantalabos. Desgraciadamente, el famoso predicador era muy

9

ESCRIPTURA Esmorzar En aquest relat es fa un homenatge a Georges Perec. Es descriu, amb molta pulcritud, un despertar plàcid, un ambient, unes sensacions... i s’utilitza l’esmorzar com un melic pivotant (aquí les referències són clares a la sortida de l’infern de la Divina Comèdia de Dante) per donar la volta a la història i convertir-la, a ritme de bolero, en una tragèdia amorosa.

Nuria López García Por sus venas corre sangre de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar y Dorothy L. Sayers. Le gusta todo lo que sea negro y criminal, pero no le hace ascos a la poesía.

Planeta Lletra

Es desperta. Nota el desagradable sabor amarg de saliva a la boca. Els llavis ressecs. S’incorpora i queda assegut als peus del llit, els ulls fixes en l’ampolla d’aigua que hi ha al damunt de la calaixera. Mou el cap vigorosament a dreta i esquerra, aixeca i baixa les espatlles unes quantes vegades. Ara ja se sent més espavilat. Pren l’ampolla d’aigua i fa un glop llarg.

Busca les sabatilles sota el llit i se les posa. Des de fora, per la finestra, li arriba esmorteït el soroll dels cotxes i del camió de repartiment que com cada dia a les set porta verdures al súper dels pakistanesos. Es grata la barba, incipient, i surt de la cambra.

Ja assegut a la tassa del vàter continua escoltant els sorolls del matí. Pel celobert li arriben els crits d’una mare llevant la família, les corredisses i rialles dels nens, les queixes d’un home i vés a saber què, en àrab. Tanca la finestreta i, per uns minuts, l’únic so que sent és l’aigua caient de la dutxa. La petita habitació ha quedat plena de baf. S’eixuga, es torna a calçar les sabatilles i es posa el barnús verd de sempre.

Està tan desgastat que se n’hauria de comprar un de nou, pensa. Però mai té temps de fer-ho.

Es passa els dits pels cabells. Cada vegada n’hi ha menys. I amb un pentinat més o menys ac-

10

ceptable surt de la cambra de bany i deixa la porta oberta perquè se’n vagi el baf, ja que més tard entrarà a afaitar-se i a pentinar-se de debò.

L’esperen a la cuina, els plats del sopar d’ahir escampats sobre els marbres i la taula de fòrmica. El pa de cada dia. Engega la ràdio que té damunt de la nevera i els boleros tapen amb música els sorolls exteriors. Ara els veïns ja saben que ell també s’ha llevat. Tria el got menys brut que troba i es prepara cafè. Se’l prendrà amb llet i sense sucre. Quan ha anat a buscar sucre al rebost ha vist que no en quedava. Haurà de deixar un nota a la Dionilda perquè en compri.

Ven, que esta noche mi voz va a romper el silencio como la espuma rompe en la roca del mar.

Ven, que esta noche será de te quiero a te quiero.

Avui li toca fer preguntes i més preguntes als veïns de la parella morta. Quan de temps portaven junts? Es barallaven sovint o no? Sabia vostè si ella tenia un amant? De què treballava el marit? A quina hora tornava a casa? Tenien

ESCRIPTURA Raquel Ruíz

problemes econòmics? Pals de cec fins a trobar un fil conductor i una hipòtesi que valgués la pena.

Que es tan sencillo gritar con el alma te quiero Es como mirarte mientras te canto un bolero.

Demà tindrà els resultats de l’autòpsia dels dos. El forense li havia avançat que d’entrada no veia res sospitós en els cadàvers. Ell l’havia matada a ganivetades i s’havia llençat pel balcó per suïcidar-se. Tampoc semblava que hi hagués drogues pel mig. De moment, creia que havia estat un assumpte de banyes i prou.

No podia evitar fotre-se’n, del forense. Se’l veia encara tan verd, tan principiant. Les emocions se li transparentaven a la cara. Què, Enric.

T’espera la dona a casa quan arribis? O ets tu qui fas de mare als nens i els dónes el sopar?

L’Enric sempre li defuig la resposta i la mirada.

Sent vergonya de la seva situació, la dona és qui porta els pantalons a casa. Collons, que bé s’ho passa fotent-se'n.

Aquest cas era fàcil, el tancarien en un parell de dies. Ja n’havia tingut d’altres com aquest.

No masses, tampoc. El més habitual és que la sang no arribi al riu, que les baralles en parella acabin en crits i pallisses, no en homicidi. I ja està, al cap d’uns dies tot segueix com si res.

Sinó que li diguin a la veïna del tercer. Ara ja hi tornem a ser i cada nit els crits pugen de to.

No val la pena ficar-s’hi. L’assistenta social ha parlat amb ella desenes de vegades però sempre torna. M’estima, diu, i no puc viure sense ell. Com la lletra d’un bolero.

11

ESCRIPTURA El poder de la palabra Este relato ganó el premio de relato corto El CHISCÓN en 2007 (Madrid). Los personajes principales, el cabo Cipriano y su ayudante el número Benítez, son la representación fiel de las andanzas beneméritas de Don Quijote y Sancho Panza. En esta ocasión —me consta que existen más aventuras escritas—, se encuentran con un gran dilema moral el día de Viernes Santo.

Ramón Cabrera Naveiras Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero él siempre dice que el mejor premio es que alguien lo lea.

Planeta Lletra

Atravesaban un bosquecillo de carrascas cuando el cabo Cipriano se detuvo. Por encima de las copas de los árboles se erguía, muy a lo lejos, la torre de la iglesia de Gárgoles. En el silencio del mediodía, aguzando el oído, podía oírse con nitidez el rumor del Cifuentes saltando hacia el Tajo. Pero nada de eso interesaba al cabo, molesto por un regusto a agrio que le subía a la boca desde el estómago. Llevaba ya rato maldiciendo a la tabernera de Masegoso por el vino peleón que un par de horas antes les había servido. Eructó con estrépito y fue como si algo se le hubiese desatascado por dentro. Suspiró con alivio. Entonces esbozó una media sonrisa bajo su poblado bigote y preguntó al número que le acompañaba: —¿A qué hueles, Benítez?

A Benítez, que alejaba los efluvios estomacales de su superior abanicándose con el tricornio, la pregunta le puso en un aprieto.

—Precisamente a rosas no, mi cabo, pero en fin...

—Pues a rosas huelo yo, que una buena carne a la parrilla tiene el aroma de las mejores flores del campo. ¿O es que has perdido el olfato, muchacho? —El número arrugó la nariz

12

pero ni así le desapareció el reconcentrado hedor a tinto mal digerido que flotaba en el aire. Cipriano se impacientó—. Ya te he dicho mil veces, Benítez, que los de la Benemérita debemos ser maestros, entre un sinfín de otras habilidades, en el arte de utilizar los cinco sentidos para descubrir el delito allá donde se encuentre. Y en esta ocasión es el hocico el que no está dando la pista de un desmán que no merece perdón.

Benítez alargó el cuello en un intento desesperado de no quedar mal ante su cabo y olfatear como él la carne asándose a las brasas.

—Pues sí... —quiso reconocer no demasiado convencido. Pero una columna de humo que se elevaba a la derecha, en un calvero, le hizo afirmar con decisión—: Allí, allí, mi cabo.

Cipriano se revolvió incómodo.

—¿Me has de decir tú ahora lo que yo hace rato he descubierto sin necesidad de utilizar la vista? ¡Y ponte de nuevo el tricornio, coño, que es prenda de mucho respeto para que la uses de abanico como una damisela! Y ahora anda, camina, que a esos delincuentes les va a caer una bien gorda.

—¿Delincuentes? —Benítez observaba perplejo como su cabo se desmontaba el mosque-

ESCRIPTURA

tón del hombro y avanzaba despacio al abrigo del follaje—. ¿Pero qué delincuentes, mi cabo?

Esos de ahí deben de ser unos de Gárgoles haciéndose una chuletada.

A unos pocos pasos Cipriano hincó la rodilla en el suelo. Benítez le imitó. Entre las ramas, a unos cien metros, cuatro hombres charlaban alrededor de unas ascuas. El olor a carne llegaba a los de la Benemérita como una provocación. A Benítez la boca se le hizo agua.

Llevaban todo el día de ronda y no habían comido más que un triste bocadillo de mortadela. A Cipriano, en cambio, lo que veía le incendió la cara.

—Ahí los tienes —bufó cabreado—. Suponía que eran ellos.

—Pues claro, mi cabo. Dionisio, Desiderio el sacristán, Anastasio el cabrero y ese otro que no recuerdo bien cómo se llama y que es de Trillo.

Gentes de por aquí, todos bien conocidos.

—En efecto, cuatro delincuentes de cuidado.

Les he pillado con las manos en la mesa.

—Querrá usted decir en la masa, mi cabo.

La duda de Cipriano no duró ni un segundo.

Replicó veloz:

—¡Tú y tu manía de corregir lo que digo! Si dije en la mesa, es en la mesa. ¿No están dispuestos a darse un banquete, avestruz?

—Claro, claro, mi cabo, perdóneme. Y es por eso que no comprendo de qué delito habla usted.

Cipriano se sentó sobre una piedra.

—Tan listo que te crees por estudiar en tus horas libres y no eres capaz de entender lo que es claro como el agua. Veamos, hombre, ¿qué día es hoy?

—¿Hoy? Viernes.

—Viernes Santo, para ser más exactos. — Cogió una ramita del suelo y se hurgó el interior de la oreja derecha. Dejó pasar unos segundos antes de seguir—: No reaccionas. ¿No está prohibido comer carne en Viernes Santo? Pues ahí lo tienes. Ganas tenía yo de pillar a esos cuatro desalmados. Así que vamos allá, sin hacer ruido. A caer encima de ellos por sorpresa, no sea que nos descubran antes de llegar y se coman en un tris tras toda la carne para hacer desaparecer el cuerpo del delito.

Y dicho y hecho se puso a reptar al amparo de la arboleda, mosquetón en mano, en direc-

13

ESCRIPTURA

Planeta

ción al calvero. Benítez, resignado, arrastrándose detrás de él, susurró: —Pero por unas pocas chuletas, mi cabo...

Cipriano apoyó el cuerpo en un codo y se volvió hacia el número: —Has de saber, chiquillo, que la gravedad de una falta reside en su intención. Y la de esos tipejos es siempre culpable. ¿No ha de esconder mala idea el sacristán? No hay semana que no me gane a los naipes, el cabrón, y eso jugando conmigo huele a chamusquina. ¿Y Dionisio? Cualquier excusa le es buena para trabajar en domingo. Que si se le ha perdido una cabra, que si esa otra va a parir... Mentira siempre. Deseos de tocar los huevos, nada más y nada menos. En cuanto a Anastasio... Ve a su casa, ve. Cuelga de una pared el retrato del Generalísimo y además con dos cirios, como un santo. Mala sangre hay en tanta devoción aparente. No en vano se asegura que por las noches lo ponga cabeza abajo. Al otro no lo

Lletra

14

conozco, pero dime con quién andas y te diré quién eres. Esos cuatro no comen por tener hambre, Benítez, que sería lo normal en estos tiempos, lo hacen por desafío. Y ahora basta de cháchara y a cumplir con nuestro deber. A la carrera y con el mosquetón a punto. ¡Vamos!

Tomó aire el cabo, sacó pecho y salió de entre los árboles como una exhalación pese a estar sobrado de peso, y lo mismo hizo el número a trancas y barrancas. Cipriano, mientras trotaba a campo través sorteando matorrales, desniveles y pedregales, no paraba de vociferar: —¡Alto ahí, con las manos alzadas! ¡Por el Caudillo, que os coso a tiros, coño, si tocáis un solo hueso de esa parrilla! ¡Al suelo, al suelo, pecadores sinvergüenzas!

Todos se giraron, asustados al principio, pero luego asombrados de ver a Cipriano acercándose a ellos a toda marcha entre gritos y aspavientos. Pero era tal la inercia de la loca

ESCRIPTURA carrera, agravada por sus muchos kilos, que ni esforzándose en frenar pudo hacerlo, de modo que pasó a su lado con la impetuosidad de un vendaval para, unos metros más allá, meter el pie en un hoyo y caer de bruces a tierra. Siguieron unos instantes de silencio en los que los cuatro hombres se miraron estupefactos sin saber qué hacer.

—¡Rediós! —exclamó Desiderio, ya repuesto de la sorpresa—. ¡Menudo trancazo se ha dado el cabo!

Iban a correr en su auxilio pero ya estaba el cabo incorporándose buscando con mirada sanguínea el mosquetón y el tricornio que había perdido en la caída. Benítez, junto a él, intentaba sacudir con las manos el polvo que ensuciaba su uniforme. Cipriano rebrincó con mala leche y lo apartó de un empujón.

—¿Pero qué haces, inútil? ¿De criada? ¡Requisa la mercancía, coño, que yo ya me apaño!

Corrió el subalterno a la parrilla, donde las brasas crepitaban y la grasa derretida se elevaba en un espiral de humo perfumado. A Benítez, hambriento, la idea de desperdiciar aquella carne crujiente y sabrosa le parecía un disparate, un exceso de celo, pero órdenes son órdenes —mil veces se lo había repetido el cabo— y a nada conducía lamentarse.

—Se acabó el comer —masculló apesadumbrado, procurando dar a su voz el tono más autoritario posible.

—¿Y eso? —preguntó Anselmo. Y dirigiéndose a Cipriano, que repuesto del tropezón daba vueltas alrededor del fuego, dijo—: Hay para todos, cabo. Sírvanse, sírvanse. Que no se diga que los de Gárgoles somos tacaños con la autoridad.

—¿Me vas tú a tentar como tentó el demonio a Cristo, desgraciado? ¿Pero qué te crees?

En situaciones más difíciles que ésta me he

encontrado y siempre he salido ansioso. Así que a recoger todo esto.

—Dirá airoso, mi cabo —le corrigió Benítez.

Cipriano fulminó con los ojos al número. Le enrabiaban sus enmiendas.

—Ya vuelves a meterte donde no te llaman, listillo. He dicho ansioso y ansioso es. —Vaciló unos segundos antes de explicarse—: Ansioso, con ganas de hacer lo que no debo pero sin hacerlo. Eso es lo que quise decir. ¿O es que te crees que a mí no me apetece una buena merendola? Pero la ley es la ley, y no hay más cojones. ¡Ni un solo bocado en mi presencia!

—Pero cabo —se aventuró a preguntar Dionisio—, ¿y eso por qué?

—Porque es Viernes Santo y está prohibido comer carne. Grave pecado. Así lo manda la

15

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Iglesia, brazo derecho del Estado. Enteraos de una puta vez y para el resto de vuestras impresentables vidas. Como mínimo, aparte de llevármelo todo, os va a caer una multa de dos duros a cada uno. Si no es que a ti, Dionisio, te vuelven a enviar al Valle a picar piedra para las tumbas de los caídos por la patria. —Hubo un breve murmullo de protesta que Cipriano acalló con un «¡Silencio!»—. Lápiz y papel, Benítez —ordenó—, que es obligado hacer inventario de lo que nos incautamos. Veamos... —Se inclinó sobre la parrilla y con el cañón del mosquetón fue separando las diversas piezas asadas—. Diez chuletas... —Una salivilla incontrolable le fue humedeciendo los labios—.

Doce de pierna... —Las tripas, vacías, sonaron en su vientre como un terremoto—. Una cabeza partida en dos, un par de riñones... —Le vinieron a la memoria los que guisaba su mujer al jerez—. Todo eso de cordero. Además tres somarros de cerdo... ¿Vas apuntando, Benítez?

—Sí, mi cabo, lo último tres somarros de cerdo...

—¿Todo esto os ibais a comer, capullos? — preguntó con más envidia que reproche. Sus ojos se posaron en una carne que desconocía, roja y apetitosa—. ¿Y esto qué es?

—Gallo, cabo, preparado por la Flora — quiso explicarle Desidero—. Dos días en adobo y...

—¡Cierra la boca! —Pinchó un trozo con el tronco de una ramita y lo husmeó despacio—.

Siempre me ha gustado el adobo... Lástima que sea Viernes Santo, porque esto mañana sólo servirá para los perros.

—Pura delicia, cabo, un manjar de dioses — continuó Desiderio, zalamero—. No sea así, hombre, y pruebe un poco... Total, ¿quién se va enterar...?

—¿Has dicho gallo en adobo? —Lo olfateó

16

de nuevo—. Con gusto lo probaría, no por comerlo, que eso ni hablar, sino para apreciar su sabor y explicarle a mi mujer la receta. ¿Cómo has dicho que se hace?

—Se trocea y deshuesa bien y se cubre con aceite, romero, pimienta y unos dientes de ajo, como mínimo dos noches a la serena. Así la carne pierde su firmeza y se vuelve tierna, muy jugosa, tanto que ni las brasas la resecan. Ese pedazo que usted tiene es el mejor, se nota enseguida. Buen ojo tiene usted, cabo.

—¡Bah! Me gusta la buena mesa... Pero no, puñeta, que los de la Benemérita hemos de dar ejemplo. Sigue apuntando, Benítez... Unos dos, cinco, nueve, once cachos de gallo..., en adobo.... ¡Joder, bien lo dices Desiderio, un plato digno de cardenales!

—Tomo nota, mi cabo. Once de gallo... —A Benítez se le iluminó el rostro. Conocía las debilidades de su superior: el mus, un cigarro de vez en cuando e hincharse la panza a reventar.

Pero también era conocedor de sus escrúpulos.

Albergaba la esperanza de haber hallado la forma de vencerlos—. ¿Sabía usted que el gallo también es un pez?

—No lo sabía —contestó indiferente.

—Parecido a un lenguado. ¿Ha visto usted lenguados?

—Sí, alguno. ¿Y con eso qué me quieres contar?

—Leí en algún sitio, o me enseñaron, que si el nombre es arquetipo de la cosa, en las letras de rosa está la rosa y todo el Nilo en la palabra Nilo... De lo que se desprende que en la de gallo está también el pescado. Palabra de Platón, en el Cratilo.

Cipriano frunció el entrecejo. Así estuvo un buen rato, intentando encontrar el sentido al jeroglífico. Al final llegó a la conclusión de que no había entendido casi nada pero sí lo suficiente.

ESCRIPTURA —¿De modo que un gallo tanto puede ser carne como pescado?

—En efecto, mi cabo.

—O lo que es lo mismo, que según se mire no es una cosa ni otra, ¿verdad? Como un caracol.

—Podría ser, sí señor. Una estupenda forma de interpretar la cuestión.

Cipriano se rascó el mentón, dubitativo.

Luego miró a Benítez con ternura. «Indudablemente los estudios sirven para algo», pensó. Y con ademán magnánimo ofreció a su subalterno el trozo de gallo pinchado en el palo.

—Come, que estás hecho un fideo —le ordenó—. Y vosotros también. Después de mí, claro. —Y cogió el pedazo más grande y más hermoso—. Pero ni una sola costilla, ¿eh? Que la ley tiene resquicios para burlarla con honor pero no boquetes por los que pueda pasar un cordero entero.

Nunca imaginó Cipriano que el poder de la palabra y de los nombres pudiese ser tan grande. «Mañana deberé comprarme un diccionario», se dijo. Y tumbado sobre la hierba, ya satisfecho el estómago, se cubrió los ojos con el tricornio para echarse la siesta.

Lectura recomanada Bookcrossing & Love Diversos autors Editorial Mundo Imaginario Quan quinze escriptors de talent es posen a treballar amb el mateix leitmotiv sorgeixen llibres com aquest.

Hi trobareu amor, llibres, intriga, crims, viatges... històries divertides, apassionades, explícites i fresques; sobretot fresques.

Quinze autors de Planeta Lletra que salten a la palestra amb l’únic afany d’entretenir al lector.

17

ESCRIPTURA Vi negre Hi ha uns animalons a la natura que passen de la lletjor més absoluta a la bellesa més sublim en uns pocs dies. Aquests animalons s’endinsen en un procés que se’n diu de crisàlide. Jo no sabia que aquest procés el poden experimentar també algunes fruites.

Merche Viñals El meu desig és fer arribar la màgia de la vida amb les paraules.

Altra cosa serà que ho aconsegueixi. Però crec que tot és possible.

Planeta Lletra

Sóc un gra de raïm negre. Formo part d’un esplendorós carràs de raïm. Sóc nascut d’un cep centenari arrelat en una extensa vinya situada de cara al mar, a l'aixopluc de la tramuntana. Com n'estic de bé, en aquest indret!

Quan fa bon temps em deixo gronxar per la brisa olorosa del mar i sento l’escalfor del sol.

Quan plou em faig més gros, amb la pell fina tan tibant que podria esclatar. No tot és bo, però. Sovint, malgrat tenir fulles pel damunt, he de suportar les picades dels ocells, abelles i altres insectes. Quina llauna!

Quan més tranquil estic, unes mans em separen bruscament del cep i em fiquen en un cistell ple, amb altres carrassos de raïm. Després de tot un procés que em deixa ben marejat, esclato! Em liquo i em converteixo en vi.

Ara sóc un vi negre, de qualitat pel que sento comentar als entesos, olorós i amb molt de cos, perquè he reposat durant temps en una bóta d’una agradable olor a fusta. Jo mateix em sorprenc del meu color únic, de la meva aroma... En fi, sóc molt especial!

Els bons cuiners em fan servir per elaborar els seus plats. M’introdueixen dins les cassoles barrejat amb altres ingredients i m’ho passo la mar de bé. Remenat i fusionant-me amb els tomàquets, cebes, alls, tot tipus de verdures,

18

espècies, herbes aromàtiques, viandes... i entrant a formar part del conjunt per oferir, tots plegats, un sabor que els bons gourmets recordaran.

A taula, acompanyo menjars més aviat contundents: estofats de senglar, llebre, cérvol, carns elaborades al forn o a la planxa, aus... Em presenten a una gran varietat de formatges, productes ibèrics... Mare de Déu! I, als qui agrado molt, deixo que em beguin amb tot tipus de menjars o sol, simplement perquè sí.

Em sento viu i content, tant si em serveixen en copes del cristall més fi, d’aquelles que en brindar deixen anar una música deliciosa de campanetes, com en gots normals o de vidre gruixut.

També gaudeixo quan es fan celebracions i els comensals són familiars, amics o coneguts que fa molt de temps que no es veuen. Llavors es fan abraçades, xerren i, entre rialles, em deixen lliscar per la gola dins seu.

Us podria explicar —encara que ja us ho podeu imaginar— la gran varietat de festes en què estic present: casaments, baptismes, comunions, aniversaris, revetlles, balls... Ei! Si sabéssiu com m’ho passo de bé amb la música i ballant dins de la copa. A la vida es poden celebrar tantes coses! I jo, amb la meva presèn-

cia, hi aporto alegria, sol, caliu, salut, amor, benestar... Quantes rialles!

Tot això sempre ho he viscut així, sobre tot quan era un jove inexpert. No us vull enganyar i ja sé què penseu ara mateix. Jo també tinc el meu costat fosc, molt fosc, que sovint queda emmascarat per tota aquesta alegria. Ho he après de totes les meves vides anteriors. De vegades, més de les que jo voldria, m’acompanyen la desgràcia, el patiment, els plors... Perdo tos els meus atributs de vida i pot aparèixer la mort.

La meva aroma, la meva potència, el ser tan deliciós; pot incitar als qui són febles, inconscients o irascibles, o als qui tenen qualsevol mena de problema, a gaudir massa de mi. Llavors perden el món de vista. Aneu amb compte!

Ara, però, no us vull entristir ni capficar, gaudiu d’aquests bons moments, brindant tots plegats amb mi per l'alegria de viure.

Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

Lectura recomanada Diccionari del vi i del beure Joan Maria Romaní i Olive Cossetània Edicions Diccionari que abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum, en més de 2.500 entrades. També inclou refranys, vocabularis en castellà, francès i anglès, i adreces d'entitats relacionades amb el món del vi.

19

ESCRIPTUR A Mandonguilles Ser el millor en alguna cosa és fenomenal, però et converteixes en un monstre si, per aconseguir-ho, et desvies del camí. Però, quin és el camí correcte si l’únic que vols és cuinar mandonguilles?

Prepareu-vos per la versió catalana de Sweeney Todd!

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Havia crescut entre fogons i envoltat de dones: l'àvia, la mare i les quatre germanes.

Totes elles eren unes gran cuineres, que dedicaven la major part del seu dia a dia a la cuina.

Havien heretat de la besàvia receptes ancestrals en les quals el menjar s’havia de coure moltes hores. Enmig de tot aquell frenesí de tomàquets, cebes i carns d'olla havia anat creixent dins seu la convicció que de gran seria un gran xef. Però les dones amb prou feines li deixaven fer res. La seva tasca es limitava només a fer mandonguilles: embrutar-se les mans de carn i fer boletes i més boletes, enfarinar-les i deixar-les damunt del marbre.

El mateix dia que va acabar el batxillerat, el seu pare, el gran absent en la seva infantesa, el va portar a la fàbrica i li va dir: —Tot això et pertany. El proper any aniràs a Barcelona a estudiar comerç, perquè el dia que jo em mori hauràs de portar tu el negoci.

No va dir res. Ho va acceptar amb un cop de cap, perquè més valia no portar la contrària al patriarca. Anar a Barcelona a estudiar, allò seria fantàstic! Llibertat absoluta! I així va ser.

Tenia una assignació mensual per pagar el pis, els llibres, el menjar i tot el que necessités.

Aviat va trobar una feina d’ajudant de cuina en un restaurant i, amb l'excusa de l'estudi, es

20

quedava els caps de setmana a la ciutat treballant. Com que no tenia experiència ni cap títol de cuina, el van posar a fer mandonguilles.

Allò semblava una predestinació! Les seves mandonguilles eren les millors que cap client hagués provat mai abans i ben aviat es van fer famoses. Es portava ell mateix la carn i mantenia una aurèola de misteri sobre la seva procedència. En un parell de mesos es va convertir en el xef del restaurant i van canviar-ne el nom, ja no era La barbacoa, sinó La Mandonguilleria. I la seva família, malgrat el disgust inicial del seu pare, l'admirava i baixava a Barcelona un cop al mes a provar les delicatessen que feia.

S'inventava les receptes en funció de la procedència de la carn. Les primeres carns en passar pels seus fogons van ser les dels assassins en sèrie. Va tenir la sort de capturar-ne, esbudellar-ne, esquarterar-ne i triturar-ne uns quants i va fer durant un parell de setmanes el nou plat: mandonguilles amb trompetes de la mort.

Però calia innovar, ser més agosarat, i es va atrevir a presentar la carn més tendra que mai havia tocat i va fer mandonguilles amb cabell d'àngel caramel·litzat. Víctimes joves i innocents. L'exquisidesa del plat va generar

Jordi Martín

ESCRIPTURA

llargues cues. Allò no tenia aturador; tot i que, l’esgotava enormement haver d'anar tan sovint de cacera i després passar pel pis de Barcelona, que havia convertit en un escorxador improvisat.

Després va aconseguir uns quants cossos grassos. D'aquests es podien fer el doble de racions: mandonguilles amb cruixent de ceba. I per contrarestar l’excés de greix va afegir al menú homes i dones prims i escanyolits: mandonguilles amb seques light.

Un noi del port, a canvi d'un petit suborn, li’n va aconseguir uns quants que s'havien ofegat al mar o que el noi havia liquidat amb aigua salada. Per fi va poder fer un mar i

muntanya: mandonguilles amb gambes del Mediterrani.

Amb noies que no arribaven a la trentena: mandonguilles amb flors fresques. Amb una colla de pèl-rojos anglesos que va trobar borratxos a Lloret: mandonguilles al xerès amb puré de pastanaga.

Va culminar la seva obra amb mandonguilles Hemingway. Eren especials, tenien un gust jove, fresc i literat. Maridaven a la perfecció amb un copa de cava. I d’aquesta manera, jo, malauradament, em vaig convertir en les mandonguilles que li van donar la fama mundial. Va aconseguir cinc estrelles Michelin i va superar els germans Roca com a millor restaurant del món.

21

ESCRIPTUR A Un bon arròs No podem negar la nostra condició animal, per molt que ho intentem. Descendim d’animals, animals depredadors, i el nostre cervell, a la part més profunda, ho sap. Un dels vestigis d’aquest cervell animal és l’agressivitat que es desperta amb la gana. Una agressivitat que ens pot portar problemes si no la sabem dominar.

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura. d’esperar una mitja hora per poder dinar. Vaig mirar el rellotge i, tot i que no em sobrava el temps, vaig decidir quedar-m’hi.

«Un bon arròs bé s’ho val», vaig pensar.

Mentre esperava assegut a la barra, va entrar al restaurant un home molt elegant. Duia una americana de color blau, uns pantalons de mil ratlles i una camisa blanca amb un ribet groc al coll i als punys. El cabell, completament blanc i lleugerament ondulat, li donava un toc

Lletra

Javier García

Planeta

Vaig sortir del despatx més d’hora que de costum, acabava de tancar un negoci importantíssim i em volia regalar un bon dinar. Havia sentit parlar d’un petit restaurant, no gaire lluny, on servien tota mena d’arrossos, i els arrossos són la meva debilitat. Així doncs, sense perdre un instant, vaig enfilar cap al meu premi. Quan vaig arribar el local estava ple. El maître, un noi impecablement vestit, alt, seriós i una mica artificial, em va dir que m’havia

22

interessant. Tenia un cert aire de superioritat que ell cuidava de fer evident. Quan l’encarregat el va veure entrar, va deixar el que estava fent, el va saludar molt atentament i el va acompanyar fins a una taula. Era, indiscutiblement, la millor del menjador. Ràpidament un exèrcit de cambrers el van atendre amb la major celeritat. Es notava que aquell home era client habitual i, pel que semblava, un de molt especial.

El temps anava passant i jo cada vegada estava més neguitós. Tenia gana, el meu bon humor anava minvant i, amb ell, el temps que em quedava. Em feia ràbia veure com aquell home, que havia arribat més tard que jo, ja estava degustant un espectacular i suculent plat d’arròs. Em vaig dirigir al cambrer per preguntar-li si em faltava gaire; quasi sense mirar-me, va aixecar el braç i mostrant la mà estesa em va dir: —Cinc minuts, només cinc minuts.

Resignat, vaig intentar no angoixar-me, però els cinc minuts es van convertir en deu, després en vint... i quan estava a punt de deixar de ser amable i posar el crit al cel, em van anunciar que ja tenia la taula a punt.

L’home elegant s’estava prenent el cafè.

Em van col·locar en un racó al fons del menjador. La taula era petita, les estovalles de color verd clar; al mig, hi havia una làmpada amb la pantalla del mateix verd que donava una llum molt feble. La carta també era verda amb les lletres blanques. Vaig escollir l’arròs gairebé per intuïció.

Mentre esperava que em portessin el menjar veia com, a poc a poc, les taules s’anaven buidant. Només quedava la meva i un parell més on ja assaborien les postres. Llavors, de sobte, els llums es van apagar. Ara sí que pràcticament no es veia res. Van passar uns minuts i el

Javier García

ESCRIPTURA

meu grau de desesperació ja no tenia sostre. El maître se’m va acostar i, entre compungit i empipat, em va dir que no em podien servir el dinar perquè una avaria els havia deixat sense subministrament elèctric. En aquell moment la meva paciència em va abandonar. No recordo gaire què va passar ni què vaig dir, només sé que, tot d’un plegat, em vaig veure al carrer sense haver dinat, amb un entrepà a les mans i un cambrer molt consternat intentant disculpar-se.

Mentre corria carrer avall, enfurismat i maleint la meva sort, vaig veure l’home elegant assegut tranquil·lament en una terrassa, assaborint un brandi i fumant-se un puro de grans dimensions. No em vaig poder contenir, simplement el vaig destrossar. Ni jo sabia que tenia tanta força.

Quan va arribar la policia, els agents no es van voler creure el motiu del meu acarnissament. Simplement, no podien acceptar que tot fos per culpa de l’arròs.

23

ESCRIPTUR A La guitarra aixafada Una història d’amor entre fogons. Aquest és l’argument del relat. Però no us porteu una sensació equivocada, no és una història ensucrada. Hi ha marro, conflicte i un final expeditiu...

Vaja, em sembla que he parlat massa!

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

Davant del plat d’escudella que ha fet la mare, en Pau, que té sis anys, somia que serà cuiner com ella, el millor cuiner del món.

Han passat els anys i en Pau encara somia. Els seus somnis van dels fogons al cel. Però ara l’Eva el distreu i res no li surt bé. Si continua així, els seus somnis s’esvairan com el fum… El fum? El fum!

El fum de la cassola amb el sofregit es crema.

—Foc! Foc! De la cuina surt un fum espès i negre. Tots els cuiners, nerviosos, corren amunt i avall amb la cara congestionada.

—Ha estat en Pau. —Ell en té la culpa.

—Sempre badant amb l’Eva! Unànimes, tots acusen en Pau i és que, quan té l’Eva a prop, el noi perd el nord de vista. Es passa l’estona mirant-la com un badoc. Però l’Eva es burla d'ell.

El xef de la cuina, en Vila, l’esbronca; n’està ben tip, d’en Pau. No el despatxa perquè creu que serà un gran cuiner si aconsegueix centrarse una mica. En Pau promet que a partir d’avui canviarà. S’entrega en cos i ànima a la cuina, però segueix enamorat de l’Eva. Ella i alguns companys el fan víctima un dia rere l'altre d’un munt de males passades. Un altre company, en

24

Joan, sense dir ni un mot l’ajuda a resoldre situacions d’alerta roja, conseqüència de les bromes pesades. En Pau ha trobat en aquest noi callat un amic i un aliat.

L’Eva prepara a en Pau la més cruel de les bromes. En Joan està malalt i cal assumir la seva feina. En Vila els ha posat a tots dos a treballar plegats i ella, de mica en mica, li fa creure que està penedida de les males passades i que ara que el coneix més bé se sent molt atreta per ell, vaja, que se n’està enamorant.

Quan acaben el servei, l’Eva i en Pau van a prendre una copa. A la porta de casa seva ella l’abraça i li fa un petó. En Pau està en un núvol.

Tot d’una apareixen els companys fent conya i burlant-se d’en Pau. —Mira’l, l’infeliç. S’ho ha empassat tot — deien, cruels—. Què et penses, imbècil, que a ella li agrades? Si et troba estúpid i avorrit, idiota!

Tots riuen i ella és qui riu més fort. Tot ha estat una broma de mal gust per fer-li mal. En Pau ho encaixa fatal, però ho aguanta amb dignitat. Després d’aquesta mala experiència es desenganya definitivament de la noia. Decideix dedicar-se a absorbir tants coneixements culinaris com pugui, aprendre d’en Vila tots els secrets. No pot descarregar la seva pena amb

ESCRIPTURA

en Joan perquè el seu amic encara està de baixa.

Des d’aquella nit comencen a passar coses insòlites a la cuina: congeladors que no congelen, forns que no escalfen, estris escampats per terra; plats, gots i copes trencats.

Es crea un ambient enrarit a la cuina, tothom es mira de reüll. No se sap qui és l’autor de les barrabassades, però a partir dels fets tothom deixa tranquil en Pau. En Joan torna a la feina amb cara innocent.

«Si no fos per mi —pensa—, tots se’n fotrien encara, d’en Pau». * * * Un satisfet i pulcre xef surt a saludar els clients del seu establiment; saluda l’alcalde, el polític de moda, la coneguda actriu... Com cada dia la clientela el demana. Un grup de personatges de la jet li volen estrènyer la mà.

Una de les dones se’l mira insistent. És guapa, elegant, de llavis sensuals i ulls riallers.

Desprès de saludar i agrair a tots els clients la seva assistència, en Pau torna a la cuina on felicita tot el personal per l’excel·lent servei. Després, com cada nit des de fa més de deu anys, en Pau i en Joan es tusten amistosament l’esquena.

Des de l’entrada a la cuina una veu diu: —Tant he canviat que no em reconeixes? Sóc l’Eva. En Pau ha convidat a sopar a casa seva la sofisticada i seductora dona. A la titil·lant llum de les espelmes, les copes de cristall brillen com joies. L’Eva, insinuant, està bellíssima i enlluernadora. Avui ha posat tota la carn a la graella.

Aquesta nit ha de ser crucial. S’ho juga tot.

Porten ja uns quants mesos veient-se i, malgrat que en Pau es veu molt engrescat, no es decideix a donar el pas. Però avui li ha dit que té una sorpresa per a ella.

25

ESCRIPTURA «Per fi! Avui em demanarà que ens casem — pensa l’Eva—. Així solucionaré la meva vida.

Ara és ric i famós, just el que necessito».

—T’he preparat la meva recepta estrella.

T’encantarà —li diu en Pau—, i porta una sorpresa especial. Tanca els ulls i no els obris fins que jo t’ho digui.

Per la mirada de l’home, l’Eva creu que l’anell de compromís arribarà abans de les postres.

Amb els ulls tancats i un somriure als llavis l’Eva sent al clatell un càlid alè, a l’espatlla la suau carícia d’una mà i a l’esquena l’ardent fiblada d’un ganivet.

En Pau surt de la cuina amb la safata. Veu estranyat que la dona no solament ha tancat els ulls sinó que, també, ha recolzat el cap a la

taula. S’acosta a ella sigil·losament i, quan està a punt de dir-li que obri els ulls, veu un gran basal de sang sota la cadira.

La safata se li escapa de les mans. La tapadora roda, estrepitosa, per terra i deixa veure el contingut tan laboriosament i amorosament preparat: un gran peix mig putrefacte, obert en canal, amb totes les fastigoses tripes sagnants i llefiscoses al descobert.

Una salsera de fina porcellana ha escampat sobre les estovalles una deliciosa salsa d’alls confitats en oli d’oliva extra verge i julivert trinxat.

Quan es recupera de l’ensurt, en Pau s’emprenya de valent.

—Porto mesos treballant-me la venjança i ara en Joan m’aixafa la guitarra. Maleït sigui!

Planeta

Llibre d’una lletrícola La plaça Xica, un petit món Pilar González-Agàpito

Lletra

Aquest llibre repassa la historia de cada una de les botigues d’aquest cèntric punt de la ciutat i recull els canvis que s’hi ha viscut per recuperar com havien estat fa anys. Es fa un recorregut pels establiments de la zona simulant un passeig.

26

ESCRIPTURA P a s t a c o n l e S a rd e Les receptes són el secret millor guardat dels cuiners. Diguem que són l’essència de la seva creació.

Però, què passa quan un cuiner decideix compartir els seus secrets culinaris amb els comensals?

Bé, de seguida ho veureu. Per cert, us agraden les sardines?

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

El maître, que a més a més és el sommelier i l’amo del restaurant, acompanya la parella fins a la taula. El restaurant està molt ple i la parella està contenta d’haver aconseguit taula sense reserva prèvia.

—La seva taula, senyors —el maître separa la cadira de la dona i l’ajuda a seure—. De seguida porto la carta.

—Ja veuràs com t’agradarà —assegura l’home, que es diu Ernest.

—És molt elegant —diu ella, que es diu Isabel i s’ha vestit per a l’ocasió.

L’Ernest i la Isabel celebren avui el cinquè aniversari de noces. Tota una fita. I ho volen fer de manera especial.

—Vaig venir fa un parell de setmanes, amb el meu cap —diu l’Ernest—, i em va encantar.

El cuiner és excepcional i la matèria prima de la màxima qualitat. Tot procedent, pel que m’han dit, del cultiu biològic.

—Voldràs dir ecològic —corregeix la Isabel.

—No, no, biològic. N’estic segur. El meu cap ho va preguntar i el maître, que també és sommelier i l’amo del restaurant —diu l’Ernest baixant la veu—, va insistir molt en això de biològic.

Deixen de parlar perquè el maître s’acosta amb les cartes de vins i de menjar. Després d’una ràpida ullada demanen uns entrants per fer boca, una amanida de crudités i llebre a la Royale com a plat fort. A la Isabel i a l’Ernest els agrada molt, la llebre.

—Una excel·lent tria, si m’ho permeten dir —diu el maître apuntant-ho tot—. Han decidit quin vi prendran?

L’Ernest i la Isabel es miren. No, no ho han decidit. De fet no hi entenen gaire, de vins, i tenen por de ficar la pota.

—La veritat és que no ens hem decidit —diu l’Ernest per guanyar temps, mentre repassa la carta de vins del dret i del revés.

El maître, que també és sommelier, s’adona que el client mira més la columna del preu que la del nom dels vins i decideix ajudar-lo.

—Si em permeten, jo els aconsellaria un Syrah per marinar la llebre —diu assenyalantne un en concret de la llarga carta de vins.

L’Ernest mira la columna de preus i veu que és dels més assequibles.

—És un dels millors vins que tenim, senyor —diu.

—Doncs, per mi ja està bé —accepta l’Ernest agraït.

27

Javier García

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

Quan marxa el maître l’Ernest tranquil·litza la seva dona, que ha quedat trastocada en sentir «un dels millors vins».

—Un dia és un dia —diu—. És el nostre aniversari.

No tenen temps de parlar de res més. El maître, ara fent de sommelier, arriba amb l’ampolla de vi. Els l’ensenya, l’obre i els serveix un parell de copes. Mentre explica les virtuts del vi: que si aromes a fruita del bosc, equilibrat i rodó, amb un final untuós, amb predominança de sabors primaris de mores negres i vermelles i vés a saber quantes coses més, arriben un parell de cambrers i serveixen els primers plats.

La Isabel tasta el vi i el troba deliciós. No es pot estar de dir: —També és biològic, el vi?

—No, no senyora. El vi és ecològic, no pas biològic, i disculpi la correcció.

—Ah, jo pensava que...

28

—La senyora es deu referir al menjar, que sí que ho és.

La Isabel es deixa convèncer perquè té gana i no vol perdre el temps parlant. El maître marxa i comencen a sopar. El menjar és deliciós, el servei ràpid i el vi acompanya perfectament la llebre, com pot comprovar la parella.

El sopar d’aniversari està sortint rodó.

Les postres són igual de sublims. Ella demana mousse de xocolata blanca amb gerds i ell moelleux de xocolata amb gelat de vainilla. A tots dos els agrada molt la xocolata. Els cambrers porten les postres amb la mateixa rapidesa i la parella se les cruspeix amb delit, ara menjant d’un plat, ara menjant de l’altre.

—El servei és excepcional —diu la Isabel netejant-se els llavis amb el tovalló—. Molt ràpid i eficient.

—I la cuina exquisida —sentencia l’Ernest.

—Però a mi això que serveixin tan ràpid em

ESCRIPTURA dóna mala espina —diu la Isabel, que és una mica desconfiada—. Crec que ja tenen els plats fets i que només els escalfen amb un microones.

—Dona, no crec que...

—Ja em diràs! Mai havíem menjat tan ràpid en un restaurant.

—Em costa de creure —es resisteix en Ernest—. La llebre a la Royale era deliciosa. La millor que he menjat mai.

—A més tot aquest enrenou del menjar biològic, no hauria de ser una dificultat afegida per a l’elaboració del plat? M’esperava alguna cosa més, la veritat. Ho veig tot com massa preparat. Potser és precuinat!

El maître, que també és el sommelier i l’amo del local, té una orella molt fina i ha seguit les crítiques de la Isabel des d’uns metres de distància. En arribar a aquest punt no es pot estar d’intervenir. S’acosta a la taula i diu: —Disculpin que els molesti; no he pogut estar-me de sentir la conversa. No vull ficar-me on no em demanen, però les seves paraules m’han ofès una mica, senyora. Li asseguro que el meu restaurant fa els plats al moment i que són cent per cent biològics.

I s’enceta una discussió que va pujant de to, perquè la Isabel, encara que no ho vulgui reconèixer, ha begut una mica massa i té ganes de discutir amb el maître, amb el seu marit o amb la Verge Santa. Torna a repetir els arguments i diu que no es creurà això dels aliments biològics fins que no parli directament amb el xef, el cuiner o l’encarregat del microones.

—Colometa meva, no t’esveris —diu l’Ernest per apaivagar la seva dona—. Recorda que estem celebrant el nostre aniversari...

Però la Isabel no baixa del burro. I es posa tan pesada i alça tant la veu que finalment surt el xef de la cuina. El maître, en veure’l, posa els

ulls en blanc i se senya diverses vegades seguides, molt ràpidament. El xef és gran i gras com un lluitador de sumo i camina amb la mateixa contundència. Porta roba de cuiner, molt bruta, brutíssima i li va molt justa, tant que la zona propera a la panxa queda poc i mal coberta. La Isabel, en veure’l, arruga el morro i deixa la ganyota dibuixada a la cara fins que aquest arriba a la taula.

Alguns comensals miren de cua d’ull, sorpresos, també, per la voluminosa presència del cuiner a la sala.

—Sóc en Pitu, el xef del restaurant —diu. La seva veu és rogallosa i la mirada vidriosa—. Hi ha cap problema amb el meu menjar?

La Isabel, animada pel Syrah, li repeteix els seus dubtes.

—Senyora, li asseguro que els meus plats es fan al moment i són de la màxima qualitat biològica —diu el xef molt ofès.

La Isabel diu que ella si no ho veu no s’ho creu. I que té molts dubtes.

—Colometa meva... —comença a dir l’Ernest, però calla travessat per la furibunda mirada de la seva esposa.

El maître torna a senyar-se i a posar els ulls en blanc.

—Està bé, li ho demostraré —diu el xef, i fa un senyal a un cambrer perquè li porti un plat buit.

El cambrer, esglaiat, mira el maître sense saber què fer. El maître fa que no, que no amb el cap, i li fa indicacions perquè desaparegui, però el xef li ho torna a demanar amb vehemència i s’acaba la silenciosa discussió.

—No ho facis Pitu, si us plau, no ho facis — diu el maître somicant. I es deixa caure sobre una cadira, vençut.

—Demani el plat que vulgui —diu el xef.

—Qualsevol cosa? —pregunta la Isabel.

29

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

I comença a pensar en complicades receptes de cuina, algunes de diversos dies d’elaboració.

Tot d’una té una inspiració. Li ve de gust, com un desig, un plat de Pasta con le Sarde. Recorda el plat del viatge de noces. Ho va menjar en un restaurant de Palermo, recorda la textura, l’olor, el gust... Se li fa la boca aigua. Llavors, el demana al xef. Aquest es limita a preguntar: —Amb quina pasta: bucatini, ziti, fusilli...?

La Isabel es decanta pels bucatini.

A aquestes alçades el maître plora obertament i els cambrers estan horroritzats i petrificats mirant el xef. La resta de comensals també estan pendents de la disputa. I quan tothom pensa que el xef farà mitja volta per anar a la cuina i posar-se a cuinar...

—Conec el plat —diu. I els seus ulls vidriosos es fan més introspectius, com si visualitzés el plat dins de la seva ment.

Les convulsions comencen de seguida. No gaires, però sí molt seguides. I després li venen diverses ganyotes de nàusea profunda i soroll de budells. Un profund i visceral soroll de budells. El xef sosté el plat buit davant seu amb la mà dreta i es fica un parell de dits de l’altra mà a la boca. Vol provocar-se el vòmit.

La majoria de comensals s’han tapat la boca amb la mà i intenten aguantar-se els fàstics que la visió els ocasiona. Alguns aparten la vista horroritzats i amb l’estómac descompost.

L’Ernest i la Isabel, també.

Després d’un parell d’arcades surt el vòmit de la boca del xef. I amb una habilitat inaudita ho recull tot al vol amb l’ajuda del plat buit.

Després els seus ulls vidriosos observen el resultat amb curiositat. Amb l’ajuda d’un drap que porta penjat del davantal neteja el contorn del plat i, quan està satisfet, el deixa davant de la Isabel.

30

Javier García

És un plat de Pasta con le Sarde en aspecte, aroma i segurament en gust. D’una presència immillorable i que encara fumeja, com acabat de treure del foc.

El xef aprofita el drap, que ha fet servir per netejar les vores del plat, per rentar-se la comissura dels llavis. Sembla satisfet.

—La senyora està contenta? —pregunta—. És del seu gust? Espero que ara, d’una vegada per totes, deixi de dubtar de la qualitat del meu menjar biològic.

I fa mitja volta i torna cap a la seva cuina.

El maître continua plorant desconsoladament mentre la majoria de comensals vomita el sopar sobre les taules i el terra del restaurant. Malauradament cap d’ells té les habilitats del xef i no poden reproduir el plat de Pasta con le Sarde; la Isabel i l’Ernest, tampoc.

ESCRIPTURA J o c s f l o r a l s g a s t ro n ò m i c s Últimament la gent està disposada a qualsevol cosa per ser famosa. El relat proposa un nou tipus de concurs televisiu que ho barreja tot. Espero que cap guionista curt d’inventiva llegeixi el conte i aprofiti la idea.

Júlia Lancho Teruel M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, no puc evitar-ho. L’estil amb el què estic més còmoda és l’humor.

No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

—Posa-hi més aire, eixampla els pulmons i deixa que la veu esclati en sortir-te per la boca.

No tinguis por! —La reina de les pubilles em donava les instruccions precises perquè la Gavina voladora, primer, i l’Àliga negra, després, es fessin sentir omnipresents dins d’aquell búnquer hermètic.

Jo m’afanyava a obeir les seves ordres, per demostrar que sóc la millor directora de coral de tots els barris de la ciutat. Provava d’inspirar profundament per deixar anar, potents, les notes d’aquelles dues cançons entranyables (a mi me n’havien tocat dues pel fet de pertànyer al sector musical professional); mentre, el públic aplaudia amb moltes ganes. Al mateix temps, una hostessa amb aspecte de no haver ingerit en la vida res més sòlid que una insulsa sopa de farigola, m’acariciava el clatell amb un magnífic fuet de la Cerdanya i m’anava xiuxiuejant a cau d’orella un suggerent: «Empassa-t’ho o aviat sentiràs tot aquest embotit ben endins del teu cos». I el que m’havia d’empassar, mentre cantava, era una crema suau de puces d’atura −autòctona de Castellar de N’Hug, reconstruïda amb cors de cardina i molsa del llac de Núria−, que m’entrava, directament i delicada, cap a la gola i les oïdes grà-

cies a una petita xeringa −feta d’algues seques de Sa Tuna−, que eternitzava l’agònic procés.

Al meu costat, però, la presidenta de la comunitat de veïns de l’Illa no ho tenia pas més fàcil.

La ventolera que deixava anar aquell canó, situat un metre al seu davant, li remenava la llarga i cuidada cabellera de tal manera que, a estones, semblava que s’hagués d’ofegar amb el seu propi pèl i no pas amb la coca marinera que li inserien amb una ridícula pala per la boca; una pala feta de llargs tentacles de calamar d’Arenys, relligats amb bigotis de gamba de Palamós, que aportaven cos, consistència i molts problemes a l’hora d’entonar la mítica cançó Al vent, sempre adient per als grans esdeveniments.

Perquè, al cap i a la fi, érem allà per guanyar el concurs. Qui aconseguís menjar més quantitat de producte experimental de la terra, en el temps previst, esdevindria vencedor o vencedora. I, per donar fe i assegurar que es respectessin les regles del joc, havien col·locat allà, davant dels participants, el jurat, ben atent per no perdre’s detall. Un jurat format per l’alcalde de Barcelona, dos consellers de la Generalitat (un del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, i l’altre

31

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

del Departament de Territori i Sostenibilitat), i les dues cuineres més estrellades del decenni, les de Salt.

El tercer de participar era el gerent d’un complex esportiu universitari. Havia estat seleccionat per ser de constitució atlètica i per les seves evidents capacitats físiques, ja que l’espectacle és l’espectacle i no es pot decebre mai el públic −el programa s’emetia en una franja horària de màxima audiència, havia d’hipnotitzar més telespectadors que els dels programes de la caiguda lliure a la piscina i el del xef torturador de falsos cuiners, junts. I no era una tasca fàcil−. A en Ramon el van posar amb l’esquena completament doblegada en un poltre de tortura, de cap per avall, i li feien atrapar unes mandonguilles de calçots amb romesco i uns bunyols d’anís a les aromes de Montserrat amb la boca. Per facilitar-li la feina, o potser per tot el contrari, li havien col·locat una mena de fòrceps de silicona, que impedien el tancament de les seves mandíbules més de dos centímetres; així, s’asseguraven que tingués la boca mig oberta i sempre a punt. La melodia que li havia tocat taral·lejar (sí, taral·lejar, ja que en aquelles condicions era impossible ferli vocalitzar cap lletra) era la sempre emprada Estaca.

Tot plegat conferia a l’espectacle, malgrat l’engrescament general, una aparença molt patriòtica. S’havia de competir amb les altres cadenes televisives, amb un programa de qualitat fet a casa, i superar-les en audiència. Era la primera edició dels Jocs Florals Gastronòmics i s’emetia des de La Selva: els anys següents aniria voltant per les diferents comarques.

De sobte sonaren les sirenes i el plató es convertí en un improvisat lloc de socors: la concursant número dos s’estava ennuegant. Un parell dels tentacles de la pala es van deslligar de la

32

seva brida de bigotis i se li esmunyien coll avall, impedint-li el pas de l’aire cap als pulmons. En aquell moment va aparèixer el facultatiu responsable del més prestigiós club de futbol de la ciutat, vestit amb l’uniforme oficial, i acompanyat del primer entrenador. L’ovació va ser instantània, el públic embogia per instants. El metge s’acostà ràpidament cap a la dona, que ja tenia el rostre cianòtic, i estirà aquelles terminacions gelatinoses cap enfora, amb tanta mala fortuna, que una quedà enganxada per les ventoses, no volia sortir i impedia que ho fes l’altra. El metge estirava i estirava però no aconseguia res. La dona, ara inconscient, era arrossegada pel terra; mentre, el primer entrenador intentava immobilitzar-la perquè el metge pogués tirar amb més força. No era suficient. Necessitaven un quiròfan amb urgència i no el tenien. Els guionistes havien considerat, en un principi, aquella situació, però l’havien descartat per improbable. Només havien demanat que una ambulància medicalitzada s’estigués a la porta, per si calia fer-ne ús en cas d’urgència. Res més. Però l’ambulància no duia l’instrumental necessari.

La idea dels tentacles i els bigotis de gamba mal cordats havia estat de l’últim guionista acabat d’arribar dels estudis de cinema de la Fox, format en les darreres tècniques de captació audiovisual de masses. Però no havia calculat aquella situació crítica perquè, als Estats Units, no es considerava; allà, els concursants eren molt més voluminosos i segurament tenien els conductes naturals més amples. O, potser, els calamars que utilitzaven no conservaven la força en les ventoses.

El facultatiu va treure un bolígraf de titani de la butxaca i practicà una traqueotomia d’urgència a la presidenta de la comunitat de veïns de l’Illa. A continuació, la van dur cap a

ESCRIPTURA Raquel Ruíz

l’hospital en ambulància, enmig d’una altra gran ovació del públic, encara més esvalotat.

Els indicadors d’audiència televisiva mostraven com els gràfics eren a punt de sortir de les seves pantalles. Més del vuitanta per cent dels espectadors que en aquells moments mirava el televisor a casa seva contenia la respiració pendent de si, finalment, aquella pobra concursant agònica se’n sortiria o no. Era l’èxit més important de la cadena. I, si aquella dona aconseguia salvar-se, l’incident seria la seva catapulta cap a la fama. Aniria de plató en plató explicant l’episodi i mostrant les seves cicatrius a totes les càmeres. No es podia demanar més.

Els premis i reconeixements a l’espai televisiu estaven assegurats. Al darrer guionista, acabat de sortir de l’escola, se’l disputarien la resta de cadenes com el professional més qualificat.

Però el programa encara havia d’acabar. En aquell moment el representant del jurat se m’acostà, alçà el meu braç en senyal de triomf i informà als assistents que jo havia estat la guanyadora del concurs accidentat ja que, en el moment en què aturaren el cronòmetre, just quan entraven els serveis de socors al plató, jo havia aconseguit empassar més quantitat de crema de puces que mandonguilles havia aconseguit atrapar el pobre desgraciat del poltre de tortures. Em van lliurar el premi: un val per a assistir, amb la resta de vencedors del concurs, al primer àpat que tindria lloc a l’espai sideral −concretament l’estaven organitzant a Mart, en una parcel·la que la productora Sense Límits acabava de comprar a un novaiorquès establert a Barcelona−.

Jo també seré famosa, quina il·lusió!

33

ESCRIPTURA Ve c i n a s ¿Conocéis el dicho popular: dime con quién andas y…? Seguro que sí. Pero ¿y si trasladamos el refrán a nuestro vecindario? ¿Sabemos quiénes son realmente nuestros vecinos? Todos conocemos alguna anécdota sobre vecinas chismosas. Este relato habla sobre la delgada línea roja que alguna vecina puede cruzar para apoderarse de… Si queréis conocer el final tendréis que leer el relato.

Oscar Navas Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on vagi amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

Aquella noche no pude dormir bien. No me tomé la pastilla y a eso de las tres de la madrugada apareció la de arriba, con los tacones, como si estuviera bailando flamenco. La muy… ¡Me puso de los nervios! Como ya no pude pegar ojo, a eso de las seis ya estaba detrás de la puerta, espiando por la mirilla el movimiento de la escalera.

La Encarni salió del piso sobre las nueve y media con el carro, y como sabía que no volvería hasta las doce por lo menos, fui a buscar una silla al comedor y me senté al lado de la puerta. Sólo volví a la cocina para hacerme un café con leche y comerme un par de magdalenas, que estaban duras como piedras, porque cuando las hice me quedé sin levadura y no subieron lo que tenían que subir.

A eso de las once y media me asusté porque oí el ascensor y pensé que se había adelantado, pero no; era el señor Manuel que bajaba para dar la vuelta con el perro. El chucho dio un par de ladridos y el señor Manuel le hizo callar diciéndole que si seguía ladrando se volvían para adentro. Hay que ver lo listos que son los animales. Enseguida cogió la idea y se metió en el ascensor sin decir ni “mu”. Mi amiga Pepi siempre me dice que me tendría que hacer con un

34

perrillo, que así me haría compañía y no estaría tan sola. Pero yo no quiero animales, que luego hay que estar pendiente de ellos y hasta que no aprenden se mean por todas partes.

La Encarni no aparecía, y eso que ya habían sonado las doce y cuarto en el reloj del comedor. Pensé que a lo mejor se habría ido a lo de su hijo al acabar las compras, porque como el chico no sabe ni freírse un huevo, seguro que la necesitaba para hacerse la comida. Por un momento pensé que tendría que dejarlo para otro día. Estuve dando un par de vueltas por la cocina y me comí un plátano que se había quedado negro, pero no quise empezar a preparar la comida por miedo a que apareciera la Encarni y yo no me enterara. De todas formas ya tenía pensado calentar las lentejas del otro día. El chorizo que me pone el Joaquín de la carnicería es muy fuerte, pero con un chorrito de vinagre no me sientan mal.

Cuando ya estaba yo pensando que me iba a tener que quedar con las ganas, sonó el ascensor que llegaba. Me levanté de la silla como si me quemara el culo y miré por la mirilla. Entonces se abrió la puerta y apareció la Encarni con el carrito. Hay que ver las caderas que había criado en los últimos tiempos. Que la mi-

ESCRIPTURA que no quería ensuciar la cazuela. De postre me comí una mandarina.

A la hora de haberla traído, como vi que no se despertaba, puse a hervir agua en un cazo.

Me puse un poco en un vaso y le eché una bolsita de salvia, que dicen que va muy bien para relajarse. Lo que sobró en el cazo se lo tiré a la Encarni en el pie. Hay que ver el salto que dio la condenada. Menos mal que le había tapado la boca, si no se entera todo el vecindario. Se le puso el tobillo escaldado como un tomate.

Yo me meaba de la risa. Ni en la tele ponen cosas tan graciosas; ni los vídeos esos grabados, vaya. El caso es que como ya estaba despierta, la senté en el tresillo. Ella sólo hacía que lloriquear y parecía que decía “pero Loli, pero qué estás haciendo, Loli”, aunque no se le entendía mucho.

Entonces me fui a la cocina a por el cuchillo grande. Cuando volví, la Encarni, que lo vio, empezó a decir que no con la cabeza y a llorar como una niña. Mire que hay gente floja en el mundo. Tendrían que pasar una guerra, como mi madre, que comió hasta ratas cuando hizo falta.

Jordi Martín

rilla seguramente las hacía más pequeñas de lo que eran en verdad y casi no cabían. Cuando se giró para dirigirse a la puerta de su piso, abrí la mía despacito y me fui acercando a su espalda. Me había quitado las zapatillas para que no sonara la suela al caminar, así que con los calcetines no hice ningún ruido y no se dio ni cuenta. Cuando llegó a la cerradura, le metí el algodón con acetona en todos los morros.

Cayó en redondo. Menos mal que la cogí y pude parar el golpe en el suelo para meterla en casa a rastras. Sí que tenía las caderas más anchas, sí. Casi no entraba por la puerta. Se notaba que se cebaba de lo lindo.

La dejé estirada en el suelo del comedor y luego fui a por el carro, para que nadie lo encontrara solo en la escalera y sospechara algo.

Entonces me fui a mi habitación y cogí un pañuelo de la mesita de noche para atárselo en la boca, por si le daba por gritar. Luego le até las manos y los pies con la cuerda del tendedero, que la compré en los chinos. Como vi que la cosa iba para largo, porque la Encarni estaba dormida como una marmota, me puse las lentejas y me las comí. No quise ni calentarlas por-

35

ESCRIPTURA

Lletra

Jordi Martín

Planeta

—Mira Encarni —le dije cuando me senté a su lado—. Te voy a quitar el pañuelo, pero como grites te rebano el cuello ahora mismito, ¿vale?

Ella dijo que sí con la cabeza y se quedó quieta mientras le quitaba aquello de la boca.

Entonces me empezó a lloriquear.

—Pero Loli. ¿Por qué estás haciendo todo esto? ¿Qué te he hecho yo? ¿Qué te pasa?

—A mí nada. Si yo estoy la mar de bien. Pero te tenía que traer porque me tienes que ayudar con una cosa.

—¿Y qué quieres, Loli? Si yo, ya sabes que te ayudo con lo que sea.

—Pues mira, me vas a decir ahora mismo la receta de ese bizcocho tuyo tan bueno o te corto la cabellera como los indios esos de las películas ahora mismito.

La Encarni se quedó parada, pero enseguida me dijo que si estaba loca y que me hubiera dado la receta con sólo habérsela pedido. Pero vaya, que eso lo decía porque estaba con el

36

agua al cuello. Que yo sé que si le hubiera preguntado se hubiera hecho la estirada y me hubiera dado una mala para que no me saliera.

El caso es que como me dijo que sí, le di un plátano diciéndole que se lo había ganado, como a las monas del circo, y estuvimos toda la tarde con la receta. Hicimos un par de bizcochos para probar. El primero salió muy bien. El segundo lo hice yo sola y salió un poco peor, pero porque la Encarni me dio la medida de los huevos mal. De todas maneras daba el pego.

Por la noche tuve mucha faena. Primero vacié las cosas del carro de la Encarni. Con todo aquello tuve comida para todo el mes. Luego, con el hacha que tengo para partir los huesos del jamón, estuve troceando a la Encarni en la bañera. ¡Cómo me lo puso todo! ¡Hasta muerta estaba dando por saco! Eso sí, el anillo y la cadena que llevaba puestos me los quedé, que para eso me lo había ganado con tanto sufrimiento. La muy rácana se había cambiado los dientes de oro, así que no pude sacar nada más de provecho de ella. Llené no sé cuántas bolsas de la basura con los trozos y las puse en su carro. Luego a eso de las dos de la mañana crucé toda la avenida para tirarlas en el contenedor que toca ya al otro barrio, para que no me fueran a pillar. Esa noche me dormí como un leño, sin pastillas ni nada. No se supo de la Encarni desde entonces. Yo cuando, me preguntaban, les decía que se habría ido de viaje a ver su hermana al pueblo, pero poco más.

Para el verano, llegaron las fiestas del barrio.

Yo preparé el bizcocho como me había enseñado la Encarni. Compré unas blondas de papel en los chinos para la presentación, que en estas cosas siempre es importante. Parecía comprado de pastelería. Pero los cabrones del jurado le dieron el premio a la alemana que vive donde la librería. Había hecho un bizco-

ESCRIPTURA cho chuchurrido, todo negro, que parecía carbonizado. Pero eso ya le digo yo que fue porque esa es más lista que larga y se lo había ganado en la cama de alguno. Si no, al tiempo.

A mí me dieron el segundo premio. Cuando el alcalde me dio la figura, me pareció ver a la Encarni en el público, riéndose de mi desgracia que hasta se le caían los dientes. Le tiré el premio y le fue a dar al señor Romerales. El pobre,

menuda brecha en la cabeza que se ganó sin comerlo ni beberlo.

Y desde entonces que llevo aquí metida.

Pero le digo yo, agente, que todo esto lo tenía preparado la Encarni y que ahora mismo se está cachondeando de todos nosotros allí donde esté. Si por las noches me viene a restregar que no me acordé de echar la ralladura de limón… Tienen que hacer algo…

C o m u n a c o ro n a d e re i n a Una de les particularitats de la nostra cultura culinària és parlar de menjar quan s’està menjant.

Només heu de sentir els comentaris dels comensals de qualsevol dinar o sopar familiar. Aquí s’agafa aquesta peculiaritat i es transforma en relat: cuiners que fan poesia dels seus plats. Segur que se us obre la gana amb aquesta oda culinària.

Isabel Riqué Li agrada la literatura per dins i per fora i no pot anar-se'n a dormir sense acaronar abans un llibre o sense escriure unes línies en la seva vella màquina d'escriure.

Majestuosa, altiva, orgullosa, com una corona de reina. La truita de patates, en el bell mig de la taula que li fa de tron, envoltada del vassallatge d’unes grandioses i sucoses llesques del millor pa de pagès.

Va néixer dels millors ous que les escollides i esplèndides gallines ponien en bonics coixins de suaus plomes, transportats en cistells folrats amb meravellosa seda, esperats pel plat de magnífica porcellana i el fred batedor que ferint-los de mort els canviarà el sexe, casant el

desfet i humiliat ou amb les sucoses patates que l’esperen ballant dins la paella al compàs de les bombolles d’un excel·lent oli d’oliva.

S’ha fet. L’ou llisca enmig de les patates, que orgulloses deixen que les abraci; l’oli calent qualla la unió, quedant la truita daurada i compacta com una corona de reina.

Aquesta definició sobre una truita de patates l’ha escrita l’Albert, alumne de l’escola d'Hostaleria.

37

ESCRIPTURA

Planeta

Ahir, el professor, després de la classe pràctica sobre els diferents plats que es poden cuinar tenint com a base l’ou, va demanar als alumnes, com a deures, un escrit definint una truita de patates. Les rialles van omplir l’aula i els acudits feien burla sense respectar la senzillesa dels ous.

Aquest matí, cada alumne ha llegit la seva definició −la majoria eren simples i burletes i han provocat rialles− sense adonar-se de la serietat del professor que, escoltant els escrits, feia anotacions a la seva llibreta.

Quan l’Albert a començat a llegir: «majestuosa, altiva, orgullosa, com una corona de reina...», s’ha fet el silenci. Els alumnes es miraven sorpresos, especialment quan escoltaren: casant el desfet i humiliat ou amb les sucoses patates que l’esperen ballant dins la paella al compàs de les bombolles d’un excel·lent oli d’oliva.

El professor, somrient, li ha demanat que ho llegís tot una altra vegada, a poc a poc, parant a cada coma, respirant a cada punt i apart.

—Desitjo que entenguin el que volia aconseguir fent-los escriure sobre el que sembla una simple truita de patates —va començar

dient el mestre—. No es pot ser bon cuiner si no se sap veure la grandesa del més senzill dels plats. S’han de treballar tots el components com si d’una joia es tractés. Han de desitjar treure de cada ingredient el millor gust. S’ha d'aconseguir que qui mengi el vostre plat trobi un veritable plaer.

Els alumnes restaven en silenci, encara més sorpresos.

—Ho sento molt, el director ara enfonsarà i anul·larà les vostres esperances, —va continuar el professor mirant-los a tots fixament—: no hi ha ningú en aquest curs, llevat del senyor Albert, que serveixi per a cuiner. No haver donat cap importància a una truita de patates i haver-se burlat de la seva senzillesa, reflecteix el poc amor i entusiasme que sentirien per la seva feina i això senyors meus, no en tinguin cap dubte, es veuria en tot el que cuinessin — i acaba dient—. Per tant, els convido a pensar en una altra carrera per al seu futur.

Un murmuri de gent decebuda omple l’aula.

—A vostè, senyor Albert Bulli —diu el professor en un to solemne—, se li concedeix la beca per fer pràctiques durant un any al restaurant La cuisine de Paris.

Raquel Ruíz

Lletra

38

ESCRIPTURA U n b i t l l e t d e d e u e u ro s Relat finalista del concurs literari Maresme 360 d’enguany. Un relat que parla de mercats, de gent i de com la gent queda unida per sempre a través d’un intercanvi al que no donem gaire importància. Benvinguts al món global.

Miguel Guillén Burguillos És un humanista carregat d'idealisme. Vol canviar el món de diverses maneres i lluita per aconseguir-ho. El seu lema és llibertat, igualtat, fraternitat i literatura.

El mercat de La Boqueria estava ple com un ou aquell dissabte. L’àvia Mercè, que portava des de les vuit del matí anant de parada en parada, s’afanyava a sortir del recinte i enfilar Rambla amunt, que la casa estava sola i havia de preparar el dinar. La darrera compra va tenir lloc a Can Blai on, dissabte rere dissabte, passava a recollir la seva comanda de botifarres de pagès, unes botifarres que, diumenge rere diumenge, es cruspien entre el seu fill i el seu nét.

—Sis amb vuitanta, senyora Mercè —li va dir la dependenta, que va rebre de seguida un bitllet de deu euros—. Aquí té el seu canvi. Fins la propera setmana!

Eren gairebé les deu i ja no es podia caminar pel mercat. Les mestresses menys matineres ja cridaven a les parades i els turistes curiosos començaven a desfilar, sorpresos, entre la gent.

L’àvia Mercè va sortir a corre-cuita del mercat, fugint d’aquella gentada que li feia tan insuportable la seva rutina dels dissabtes.

—Adéu! Fins la setmana que ve! No hi ha qui aguanti aquest batibull! —va dir sense que ningú no li prestés la més mínima atenció.

A la parada de Can Blai, en Domenico, un turista italià, va comprar un pot d’allioli casolà.

No tenia ni idea què era allò, però algú li ho havia encarregat i no va tenir més remei que buscar-ho i comprar-ho. Va pagar a la dependenta amb un bitllet de vint euros i ella li va retornar, a més d’unes quantes monedes, el bitllet de deu euros que feia escassos minuts li havia donat l’àvia Mercè. L’italià, arrossegant (no sense dificultat) una maleta de rodes per tot el mercat, va aconseguir sortir del recinte i pujar Rambla amunt fins a la Plaça de Catalunya, on va agafar un autobús que el va deixar a l’aeroport. Allà, va prendre un avió que el va portar a la seva Roma natal.

A Roma feia una calor insofrible, d’aquelles que no et deixen caminar més de cinquanta metres sense beure una mica d’aigua. El mes de juliol s’allargava i la canícula romana empaitava de valent. En Domenico va decidir passar aquella tarda d’estiu a la Villa Borghese, llegint un llibre sota l’ombra d’un arbre. Va triar un clàssic, la Divina Comèdia de Dante, de la qual n’era un enamorat. «Nel mezzo del cammin di nostra vita...», va començar, i no es va aturar fins el cant vint-i-cinquè de l’Infern.

Va mirar el rellotge i va deixar la lectura per dirigir-se a un quiosc de gelats que hi havia a la Piazza del Popolo. Va demanar un gelat de vai-

39

Blanca Ros

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

nilla i va pagar al jove depenent amb un bitllet de deu euros, el mateix bitllet que li havien donat a Can Blai el dia anterior. Un bitllet que, al cap de mitja hora, era a la butxaca de la Giada, una jove romana que llepava, amb una sensualitat extrema, un gelat de coco sota un dels arcs que donaven al Piazzale Flaminio. Un grup d’adolescents la miraven amb desig, però no van poder fer res més que pensar que es recordarien d’ella quan tornessin a casa i estiguessin sols a la seva habitació. La jove, massa ocupada en distreure el capvespre als mocosos, no es va adonar que un lladre espavilat li estava prenent el moneder que portava a la bossa. Els nois, massa entretinguts en mirar els llavis i la llengua de la jove, tampoc no se’n van adonar.

40

El carterista va sortir, amb pas lleuger, de la Piazza del Popolo i va enfilar la Via del Corso, buscant una nova víctima. Va aturar-se un moment en un carreró proper i va inspeccionar l’interior del moneder que havia adquirit tot just feia uns instants. Quan se’n va adonar que només hi havia un bitllet de deu euros i unes poques monedes, va maleir tots els sants que li van passar pel cap, que no van ser pocs. Va entrar al primer estanc que va trobar i va comprar, amb aquell bitllet, tres paquets de tabac.

Aquell bitllet, quaranta-cinc minuts després, descansava a la butxaca d’un ric empresari romà que passejava amb la seva dona pel centre de Roma i va entrar a l’estanc a comprar uns cigars havans d’importació.

ESCRIPTURA Havien passat trenta-vuit hores des de la fugida obligada del mercat de la Boqueria que va protagonitzar, com cada dissabte, la senyora Mercè. Trenta vuit hores que va dedicar a netejar casa seva, dormir, cuinar pel seu fill i el seu nét i fer la migdiada. En Domenico va tenir temps de volar de Barcelona a Roma, sortir a passejar pel seu estimat barri de Testaccio, dormir, passejar per la Villa Borghese, llegir vint-icinc cants de l’Infern de la Divina Comèdia i tornar cap a casa. La Giada, abans de posar-se a llepar aquell gelat de coco, havia passat tot el dissabte a la platja de Sperlonga, va sopar al centre, va sortir a ballar i va dormir fins tard, per després desplaçar-se a la Piazza del Popolo on, mentre esperava el seu promès i distreia un

grup d’adolescents, un lladregot li va prendre el moneder. Durant el cap de setmana, aquell lladre no va fer res més que perseguir, amb art i prudència, turistes i velles, intentant sobreviure a la difícil Ciutat Eterna. Un temps que el nostre empresari d’èxit va dedicar a menjar, dormir, passejar i parlar per telèfon. Un temps on un trist bitllet de deu euros va exercir el seu paper de forma exemplar sense queixar-se, mentre tothom que el va posseir el va tractar amb la cura suficient com per no trencar-lo. Si Quevedo hagués estat contemporani d’aquests cinc personatges, hauria dedicat un poema a aquest poderós bitllet de deu euros, un bitllet que potser tinc ara a la meva butxaca. O potser el tens tu, pacient lector. Per què no ho comproves?

Llibre d’una lletrícola No estás sola Marta Novellas Llibres a mida Descripció d’una amistat forjada en moment de desamor i malaltia, però també d’esperança. Dues dones creuen els seus camins per ajudar-se i protagonitzar una història de reconciliació i superació personal.

41

RACÓ POÈTIC N o q u e d a re s d e c a s a m e v a Diuen que les olors ajuden a recuperar certs moments de la memòria, i no ho poso en dubte.

Però personalment crec que les olors que van unides al gust són les que arrenquen els fragments més sucosos.

Salvador Riera Solsona S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant la realitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

On vas, fill meu, amb tanta pressa?

Atura’t un moment, espera’m!

No veus el perill de travessar fill meu, tu sol, la carretera?

Planeta Lletra

42

Sovint recordo amb tendresa aquella dolça cançoneta, i aquell escanyolit trapella ben palplantat a la vorera.

Amb prou feines un pam aixeca el tribulet vailet del terra, i, sol, el carrer ja travessa, llepant-se els dits amb fal·lera.

Bata de ratlles pengim-penjam, la jaqueta amb més d’un pedaç, els pantalons curts de franel·la, suspesa d’un braç la cartera.

A ca la Núria l’espera el que tant deleja per menjar, pastís de xocolata negra, llamí coronat de cirera.

Un menut marrec que basqueja, la petita mà ben oberta, tot pidolant una moneda a la mare que la mà li aferra.

I amb la faç tot fent la rateta, ja satisfet, torna enrere el menut minyonet entestat a creuar, sol, la carretera.

Deixa’m, mare, d’agafar del braç, digue’m si puc passar pel veral per anar a comprar el berenar que m’ha guardat la pastissera.

No queda res de casa meva, tan sols els records d’infantesa, el bagul amb tot el que em resta ha anat, amb mi, a casa teva.

ZONA ALIEN E l c a m b re r Dra. Anna Vila i Martí. Dietista-Nutricionista.

Portar un restaurant a dia d’avui és molt complicat. Amb la crisi, la gent ja no menja tant fora de casa com abans i, en molts casos, queda menjar al rebost que es fa malbé. Això encara agreuja més la meva situació, també de crisi, ja que si no hi ha clients, jo tampoc aixeco el cap. Hola, sóc en Miquel i regento un barrestaurant. Tot i la situació que ens toca viure, puc explicar-vos com he solucionat alguns d’aquests problemes i, a més a més, de forma inesperada!

En Francesc és un noi jove, d’uns vint anys.

Sé que és estudiant, tot i que mai m’ha explicat què estudia. Treballa les tardes i els vespres fent de cambrer al bar-restaurant. És bastant reservat i no explica massa de la seva vida. En general, estic molt content amb ell: arriba puntual, és respectuós amb la clientela i fa la feina prou bé.

Estudio durant el matí i a la tarda aprofito per guanyar una mica de calés per pagar la matrícula de la universitat, que Déu n’hi do! Ep, que entra gent: —Bona tarda, què us poso?

—Una Coca-cola, millor de llauna si la tens!

—A mi posa’m una canya.

Això no pot ser, hauria de poder fer alguna.

Ja ho tinc!

Blanca Ros

Professora del Grau de nutrició Humana i Dietètica. Grup de Recerca en Alimentació, Salut i Benestar. Universitat de Vic.

—Aquí ho teniu, una Coca-cola i una canya.

—Perdona, i això?

—Ah, és cert! Perdoneu, us ho explico.

Aquests quatre sobrets de sucre no cal que us els prengueu, en realitat és el sucre que et prendràs en la llauna de Coca-cola.

—Com dius?

—Sí, sí, una llauna de Coca-cola porta trentacinc grams de sucre!

43

ZONA ALIEN a vint-i-cinc sucs de taronja. En Miquel estava encantat, feia uns dies que havia comprat taronges i no hi havia manera de vendre-les.

—Francesc, nano, no sé com t’ho has muntat, però avui m’has fet un gran favor. Hem pogut treure’ns l’excedent de taronges que teníem.

—Sóc estudiant de Nutrició Humana i Dietètica i no veig massa bé com la gent consumeix tant de sucre i, en canvi, no s’ingereix la quantitat recomanada de fruita. És una llàstima perquè no saben el que els convé, i bé, he provat d’explicar-ho de forma molt gràfica.

—Noi, l’has encertat i, a més, ens hem pogut treure les taronges! Saps què? Per sopar necessito que pugui sortir el salmó.

—Miraré què puc fer-hi.

A l’hora de sopar, d’entrada, van venir tres taules. El dia es presentava fluixet.

—Bona nit, ja saben què soparan?

—Què ens recomanes?

—Doncs mirin, per començar podríem fer l’amanida amb formatge de cabra i fruits secs. Sa-

Blanca Ros

Planeta

—I a mi què m’has portat?

—Doncs mira, aquest oli que t’he posat en aquesta tassa correspon a les calories que ingeriràs amb la canya, l’alcohol és molt calòric!

—Vaja, sí que ho és, no m’ho havia mirat mai des d’aquest punt de vista! I què ens recomanes? Perquè ara no sé pas si em puc prendre la Coca-cola!

—Us recomano un suc de taronja natural. La taronja us aportarà també sucre, però serà el propi de la fruita i, a més a més, vitamina C, que té un important efecte antioxidant. I si ara comenceu a prendre el sol evitarà l’envelliment prematur de les cèl·lules. Posant-hi una mica de polpa us ajudarà en el trànsit intestinal, de manera que us trobareu molt millor.

Què us sembla?

—Va, d’acord, ho provarem.

Els de la taula del costat, que havien escoltat l’explicació d’en Francesc, també van demanar un suc de taronja.

L’explicació del Francesc havia convençut, així que aquella tarda vam arribar a servir fins

Lletra

44

ZONA ALIEN bien que el fruits secs tenen un paper molt important en la prevenció de les malalties cardiovasculars? Menjar un grapat de fruits secs al dia pot prevenir problemes al cor. El formatge de cabra els aportarà el calci necessari per mantenir una bona salut òssia i els diferents tipus d’enciam de l’amanida els aportaran vitamines, minerals i fibra. I de segon, podrien triar entre l’entrecot, bona font de ferro i de vitamina B12, indispensable per evitar situacions d’anèmia o el salmó, que tot i ser un peix gras, la seva grassa afavoreix la reducció del colesterol, ja que augmenta el colesterol bo.

—Vaja, ara no sé què triar!

—En ser al vespre, els recomano el salmó. És més fàcil de digerir i, per tant, podran conciliar molt millor la son. Dormir les hores necessàries també és molt important per mantenir un òptim estat de salut.

—D’acord, farem l’amanida i el salmó.

Les altres dues taules s’havien quedat en silenci escoltant les explicacions del Francesc.

També les havia convençut.

En Miquel, estava encantat, no sabia com agrair la feina que havia fet en Francesc.

—Noi, ja sabia que l’alimentació era important per la salut, però mai m’hagués imaginat que podria ser tan important pel meu negoci!

—Doncs sí, senyor Miquel, el dietista-nutricionista és el professional sanitari que millor pot aconsellar sobre l’alimentació de cada persona de forma natural, procurant aconseguir el nivell òptim de salut només amb els aliments. La llàstima és que no tothom ens reconegui la importància que tenim i que la gent, enlloc de modificar els hàbits alimentaris, prefereixi fer dietes molt restrictives en moments puntuals. I a més a més, des de la sanitat pública tampoc ens reconeixen la feina i la importància que tenim i el suport que podem donar a la resta de professionals.

—No sé què acabarà passant, però de segur que a mi m’has convençut. A partir d’ara espero que puguis aplicar els teus coneixements al meu negoci. Tot esperant que com a professionals pugueu arribar al lloc que us mereixeu.

Lectura recomanada Alimentos buenos, alimentos dañinos Reader’s Digest Aquest llibre és una guia per portar una alimentació saludable.

El que crida més l’atenció és que hi ha tots els aliments i malalties ordenats. Hi trobareu informació de la majoria de símptomes comuns i quins són els aliments correctes per a cada cas.

45

EXTERNS C o m e s c r i u re u n p e r s o n a t g e Toni Cabré

Quan els personatges són vius, vius de debò, davant del seu autor, aquest no fa res més que seguir-los en les paraules i en els gestos que ells, precisament, li proposen; i cal que ell els vulgui tal com ells es volen. I pobre d’ell si no ho fa així! Quan un personatge ha nascut agafa de seguida una tal independència, fins del seu autor i tot, que pot ser imaginat per tothom en moltes altres situacions en què l’autor ni va pensar de ficar-los per adquirir així, de vegades, un significat que l’autor ni va somiar de donar-li.

Luigi Pirandello Sis personatges en cerca d’autor

Planeta Lletra

Des d’Aristòtil es discuteix si en la ficció és més important la història o els personatges. Les èpoques i les modes han anat canviant l’opinió sobre aquesta qüestió i encara avui no hi ha una conclusió definitiva. Potser no hi serà mai.

De tota manera per mi hi ha una cosa clara: quan el personatge és interessant la història també ho acostuma a ser encara que es tracti d’una anècdota simple i quotidiana. Un personatge ben construït, profund i sorprenent faci el que faci enganxa l’espectador. En canvi, la història més atractiva, sense personatges amb relleu, resulta un espectacle per passar l’estona, com uns focs artificials o unes fonts lluminoses. Moltes obres de teatre, pel·lícules i sèries de televisió no s’aguanten pels arguments, sinó per la força i la complexitat dels personatges. Per això penso que en la ficció una bona història és potser necessària però un personatge contundent és imprescindible.

Així doncs l’escriptor de ficció dramàtica té gran responsabilitat a l’hora d’idear personatges: en depèn tota l’obra. I és lògic que es faci

46

una sèrie de preguntes: Com ha de ser un personatge perquè sigui interessant? Què ha de tenir? Quins mecanismes, quines tècniques, quin art cal aplicar per aconseguir personatges vius de debò tal com reclama Pirandello? No és senzill, no hi ha mètodes infal·libles, però intentem donar unes indicacions per escriure un personatge.

Els manuals d’escriptura dramàtica donen claus per la creació de personatges. La majoria remarquen que l’escriptor conegui a fons tots els detalls del personatge: història, formació, gustos, entorn, relacions... Efectivament són dades que cal conèixer per fer bellugar els personatges encara que al text definitiu no s’hi faci cap referència. No és el mateix, posem per cas, un metge fill únic de l’Eixample barceloní afeccionat als escacs i amb tendències homosexuals, que un pagès de família nombrosa del Camp de Tarragona que odia els seus germans i no troba promesa. Però aquestes informacions només són la caracterització del personatge, la màscara, allò que mostra a la resta de mortals.

EXTERNS Per aconseguir un personatge potent hem de completar-lo amb la seva autèntica personalitat, allò que du sota la màscara, el que li bull a dins i que normalment amaga als altres i probablement a si mateix. És la seva íntima manera de ser, aquells trets que apareixen de manera involuntària, aquells trets que moltes vegades són ignorats o negats pel propi personatge. David Mamet, en un dels seus llibres, explica que per escriure el personatge d’un rei cal imaginar-lo en qualsevol altra circumstància que no sigui exercint el càrrec a palau.

Només serà un personatge complet i profund si, traient-li la caracterització de rei −vestuari, llenguatge, honors i altres tòpics...− reacciona i actua d’una manera singular i única. El personatge interessant acostuma a ser el que és diferent del que aparenta. Un personatge pervers que s’ha mostrat sempre pervers és ben poc interessant. És millor el que es mostri pervers quan el teníem per un tros de pa.

A més, l’autèntica personalitat es completa amb la contradicció. Sí. Ningú no és d’una sola peça. Els personatges, tampoc. Per dins els creuen tensions contradictòries que els fan actuar i reaccionar de manera complexa i imprevisible. Quants personatges de ficció han de trair les seves més profundes conviccions per una amistat o un enamorament! Hamlet mateix: dubta i decideix, estima i odia, és valent i poruc... Això el fa un personatge complet, el més complet de la història de la ficció. L’espectador s’identifica sempre amb els personatges que pateixen la pròpia contradicció. I així els sent propers fins al punt que els entén sense que gairebé hagin d’explicar-se. I això els

humanitza i, al capdavall, els dóna versemblança. Una versemblança que els permet afrontar els dilemes i les situacions límit que els proposa l’argument. I reaccionar tal com realment són. Això dóna moments culminants de gran intensitat, com quan en el film El sexto sentido el personatge de Bruce Willis descobreix que és mort. Una informació que l’espectador ja ha descobert i que ara veu com colpeix al propi personatge.

Però deixem les indicacions, la tècnica i els clàssics. Per escriure personatges el més important és tenir-ne ganes i, per començar, res millor que copiar de la realitat. Sí. Copiar els amics i els coneguts, la gent que hi ha al bar, el metge de la seguretat social, la persona més torracollons... I si falten idees s’entra en un xat, a l’atzar, i s’imagina quin personatge hi ha al darrera, per què parla com ho fa, què amaga, què desconeix de si mateix... Serà un bon material per un personatge de ficció.

I després de treballar-lo és aconsellable no tancar massa el text final. Deixar que tingui aire, pauses, aspectes inconcrets, no resolts...

En la ficció dramàtica convé deixar espai per la creació dels actors. Sí. Tal com diu el guionista Robert McKee, els actors, els bons actors, donen vida als personatges a base del subtext, és a dir a tot allò que no es diu però s’intueix: què desitjo, què vull, per què no ho puc aconseguir... I més a la pantalla. Al capdavall, és molt més el que es veu que el que es diu, i un gest suau, una mirada o un primer pla fan més interessants els personatges que ratlles i ratlles escrites per un guionista metòdic i ben intencionat.

47

AGENDA

Calendari d’activitats Dijous, 4 de juliol, a les 19:30 h Presentació del primer llibre de l’editorial Llibres del delicte.

Dijous, 11 de juliol, a les 19:30 h

Presentació i lectura del llibre de Jörg Fauser

MATÈRIA PRIMERA

INDEPENDÈNCIA D’INTERESSOS

Amb l’escriptor Jordi Carrión, l’editor Ignasi Pàmies i lectura per part del poeta Martí Sales.

Intervindran l’autor Marc Moreno i el bloguer Aramys Romero.

Organitza

http://www.planeta-lletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren: