Planeta Lletra - 06

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 2- Núm 6

Especial monstres

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.tk

ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F Maquetació:

desembre 2012 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 El meu monstre (M. Rosa Salas i Jaume Ametller) ............. 4 L’últim conte (Sandra Cabrespina) .................................... 6

Txell Pañella i Montlleó

Col·lecció (Txell Pañella) ................................................... 8 Correcció ortotipogràfica: Jordi Lopesino, Ramón Cabrera, Àlex Vidal i Txell Pañella.

Redactors:

Planeta

Jaume Ametller, Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Francesc Castañer, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Núria López, Txell Pañella, Montse Pérez, Salvador Riera,Miguel Ramírez, Núria Sánchez, M. Rosa Salas, Roser Serra i Àlex Vidal.

Il·lustradors:

Rodaje del programa nº 9 (Miguel Ramírez) ...............10 El monstre de la nit (Roser Serra) ........................................13 L’hotel del príncep mort (Àlex Vidal)

............................ 15

L’assassí del meu germà (Jordi Lopesino)....................... 21 Una història de molta por (Francesc Castañer) .......... 23 No alimentaras al vecino de enfrentre (Montse Pérez) .................................................................. 26

La mala sombra (Ramón Cabrera) ................................. 29

Ariadna Graupera, Josep Prat Sorolla, Raquel Ruiz Núria Vaqué i Marta Viader.

Una historia napolitana (Nuria Sánchez) .................... 36

Fotografies dels lletrícoles:

Amor infinit (Júlia Lancho)............................................. 43

Jordi Lopesino

Una vida per una altra (Núria López) ......................... 40

Quan el mal és pervers (Salvador Riera) ..................... 46 Foto de portada: Òscar Pañella i Montlleó

Possessor (Salvador Riera) ................................................ 47

Logo: Gustik Albo

www.planetalletra.tk www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra

Lletra

planetalletra@gmail.com

Col·laboren:

2

EDITORIAL

EDITORIAL Benvolguts Lletrícoles, benvinguts a l’editorial de la fi del món. S’acaba l’any i està a punt de complir-se la profecia Maia, i és una pena perquè a Planeta Lletra li va molt bé. Potser tenim sort i la cosa passa de llarg. Ho sabrem a la propera editorial.

Començarem congratulant-nos pels èxits dels habitants del nostre Planeta.

Des de l’última revista fins ara tenim tres Lletrícoles premiats: La Mª Rosa Salas (Rosa Rosae pels amics) amb una menció en el Certamen literari de Cornellà de Llobregat; La Isabel Riqué amb un segon premi en el concurs de Relats Breus de dones 2012 a Dosrius; i a en Ramon Cabrera amb una menció especial al concurs de relats El Laurel a l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat i un Primer premi de relats Colmenar Vitalia a Colmenar Viejo, Madrid. Cal destacar que en Ramon arrossega més d’una desena de premis aquest any. Enhorabona a tots.

I no hem acabat de congratular-nos (és la paraula de l’any al nostre planeta). Dos companys Lletrícoles han rebut, cadascú en la seva especialitat, dues ofertes per publicar les seves obres inèdites. Us tindrem informats. I el projecte de llibre de Planeta Lletra va agafant forma. De moment hi ha uns vuit relats i se n’esperen uns quants més. Hi ha molta gent treballant en el tema. També hem aconseguit que una editorial s’interessi per la seva publicació, però ja en parlarem quan la cosa estigui una mica més madura.

Pel que fa a les activitats realitzades des de l’última revista calen destacar l’exposició del Lletrícola Jaume Sancho, que ajuntava textos i fotografies d’en Jaume, i girava al voltant del món del Jazz; i l’exposició al voltant del Silenci de vint lletrícoles més, amb fotografies de l’Òscar Pañella. Ambdues a la sala d’actes del Tres Roques. Podem afegir l’èxit de l’últim vermut, a càrrec de l’editora Sara Moyano, de l’editorial Barcanova, que va omplir la sala de gom a gom.

Ja veieu, és un no parar. I si a això hi afegim les activitats fetes durant l’any: Sant Jordi, revistes, Vermuts, ràdio... Veurem que el nostre planeta és molt privilegiat. Espero que així sigui per molts anys. Ah!, per cert, hem acabat la Radionovel·la. Falten només els efectes de so i la podrem emetre molt aviat.

Que passeu unes bones Festes de Nadal i que tingueu una ràpida i pròspera fi del món. Si s’escau. Salut i bona lletra a tothom.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3

ESCRIPTURA El meu monstre Una història de por escrita a quatre mans i que té tantes interpretacions com persones la llegeixin.

Jo aventuraré una: qui és més monstre? Aquell que ho és de mena, o aquell que en comptes d’espantar-se es meravella en veure’l?

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Jaume Ametller La seva vida transcorre entre màscares i coturns, recitant i memoritzant paraules que no són seves, reben el caliu del públic. Ara s’ha decidit a crear noves obres que tard o d’hora interpretarà ell o un altre.

Planeta Lletra

Un calorós mes d’agost de fa molts anys, vaig demanar als pares d’estar-me un dies sol a la casa del poble. Necessitava aïllar-me perquè havia d’estudiar; m’havien quedat assignatures pendents i les havia de recuperar. Aquell estiu vaig comprendre que anar a la universitat no era bufar i fer ampolles.

Aquell va ser un estiu especial.

Em llevava d’hora, em dutxava, esmorzava i estudiava, pura rutina. Tenia menjar de sobres.

La mare m’havia deixat el rebost ben proveït.

Una tarda, després de moltes hores d’estudi, el cap em donava més voltes que uns cavallets de fira i vaig sortir a esbargir-me. Pels camins no es veia ningú i un silenci feixuc ho envoltava tot. Una gran xafogor saturava l’aire fent-lo irrespirable i una forta pestilència l’impregnava. Mig espantat i molt estranyat vaig aturar-me sota l’ombra d’un roure centenari.

Només eren les cinc de la tarda però, de sobte, el dia es va convertir en una freda nit d’hivern. L’ambient va esdevenir esgarrifós, terrorífic. Una boira espessa, gelada i pudent

4

s’arrapava al terra arremolinant-se als meus peus. El cor em cavalcava desbocat dins el pit.

No podia ser veritat. El cansament m’estava jugant una mala passada o era real el que estava succeint? La cosa no es va acabar aquí: darrere l’arbre gegantí se’m va aparèixer, amb gest amenaçador, un monstre paorós, tan negre com la sobtada nit.

Hauria d’haver sortit corrent, cames ajudeume, com qualsevol persona assenyada, però no ho vaig fer. De l’ensurt em vaig quedar plantat a terra totalment astorat.

Els narius del monstre expel·lien un baf humit, calent i sofrós. Els ulls li refulgien en la foscor com dues gegantines i malignes lluernes.

Una cresta punxeguda li naixia al cap i acabava a la punta de la cua, gruixuda i afuada. Quatre potes, curtes i robustes, sustentaven un cos tan voluminós com el roure centenari darrere del qual havia sorgit.

Jo estava mort de por però la reacció del monstre em va sorprendre. L’animal, al veure que jo no fugia, em va mirar estranyat. Els seus

ESCRIPTURA

ulls, que abans m’havien semblat ferotges, em van mirar tristos i esperançats. Em va fer llàstima i sense ser-ne conscient vaig allargar temeràriament una mà envers ell amb intenció d’acariciar-lo. La mà es veia minúscula sobre aquell caparrot tan gros.

Allò no em podia estar passant! Vaig creure que estava somniant i que tot allò era un malson o que m’estaven gravant amb una càmera oculta per riure’s de mi. Però no era cap broma. Era veritat. Tenia davant meu un animalot gran com una casa que em mirava agraït per les meves carícies i que movia el cap com ho faria un gatet. Em vaig sentir molt valent i agosarat.

Mentre li rascava el cap el monstre es va moure cap a mi. No es va mostrar agressiu però jo, espantat, vaig recular i vaig caure de cul a terra. L’enorme bèstia em va mirar divertida i

va allargar cap a mi una pota per ajudar-me a aixecar. Les nostres extremitats es van tocar i aquell primer contacte ens va unir. Vaig agafar-me d’aquella pota i d’una estrebada, el monstre em va aixecar. Enfadat li vaig fotre quatre crits: —Animalot! De poc que no m’arrenques el braç. Mesura la teva força, vols?

Aquella tarda d’agost de ja no recordo quin any, tan miraculosament com havien aparegut, la foscor, les boires i el fred es van esvair (la pudor, no). Quan va tornar a lluir el sol, vaig poder veure amb claredat el monstre que ho havia provocat tot amb la seva aparició.

Què era aquella bèstia? No era tan negre com m’havia semblat de bon principi: unes vegades era de tons verdosos i altres presentava tons vermells. Canviava de color amb molta facilitat. Jo estava molt intrigat. Quin tipus d’a-

5

ESCRIPTURA

Planeta

L’últim conte

Lletra

nimal podia ser? Em tenia ben desconcertat!

De sobte vaig saber on ho podria esbrinar. Vaig córrer cap a casa. El monstre, corrent maldestre sobre les curtes potes, em va seguir; no es volia separar de mi. Vaig remenar les lleixes dels antics llibres de l’avi buscant-hi un que descrivia animals mitològics i éssers fantàstics. En aquell llibre ple de làmines, que tant m’havia fascinat quan era petit i les mirava assegut a la falda de l’avi, vaig trobar-hi la resposta. El meu monstre és un ‘dragus bipolàricus’, un espècimen real de drac fantàstic. Té doble personalitat i canvia de color segons l’estat d’ànim. Ho puc ben assegurar! amb total facilitat passa d’un color a l’altre, doncs tan aviat està content com contrariat.

Amb el pas del temps he anat coneixent les seves reaccions: si s’enfada o li porto la contrà-

Abans no moris espero poder venir al teu llit de mort i xiuxiuejar-t’ho a l’orella; però només quan estiguis agonitzant, indefens, inert. Llavors t’ho diré i espero que ho sentis, que t’ar-

ria s’emprenya i la pell se li enrogeix, obre la seva boca descomunal i llença una flamarada acompanyada d’un baf pudent. Si jugues amb ell o l’acaricies la pell se li torna verdosa (com el drac màgic que va sortir del fons del mar perquè estava sol i s’avorria molt). Jo, tant si vull com si no, haig de jugar amb ell i tenir-lo content, sinó puc acabar socarrimat.

Ara estic esclavitzat pel meu drac. Es creu la meva mascota i, com si fos un gosset, va saltironant darrera meu. Vagi on vagi sempre porto trotant al meu voltant una bestiota pudent, ara verda, ara vermella, que fa por a petits i a grans. Tothom, al nostre pas, fuig terroritzat tapant-se el nas.

Tant de bo, en lloc de quedar-me palplantat i encuriosit, hagués fugit corrents. Però el meu estimat monstre és ara el meu fidel paladí.

Només un monstre pot matar un altre monstre, i si el monstre botxí acaba consumit en el seu odi tindrem una bonica història de monstres. La Sandra ha unit diferents elements en aquesta història.

Elements que trobareu i interpretareu i que no us deixaran indiferents. A veure si sou capaços d’endevinar qui explica la història...

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

6

ribi clar el missatge. Et diré que ets un cornut i te’n donaré tots els detalls que pugui, tot fingint que m’acomiado commoguda, com si t’hagués estimat. Molts ho creuen, que t’he

ESCRIPTURA

Ariadna Graupera

estimat. Imbècils! Com podria estimar un monstre? Ningú ho ha dit mai en veu alta, però això és el que ets en realitat, un monstre que durant una part de la seva vida va fer matar noies innocents. Una darrera de l’altra. Noies dolces, joves i boniques, mortes en la flor de la seva joventut només perquè tu, tan poderós, no podies resistir la idea de ser traït per una dona!

Per això he xalat tant quan en la teva vellesa he vist com la més joveneta del teu harem, la teva favorita te les feia portar de l’alçada d’un campanar amb la meva complicitat i el meu silenci.

I tu encara creus que jo t’estimo. A vegades em vens a escoltar quan explico rondalles als teus fills més petits. Encara t’agraden els meus contes. Si haguessis pogut veure alguna vegada dins meu, per sota de les meves mirades humils, i més enllà de les històries explicades amb veu de vellut, allargades amb parèntesis gaire bé infinits, sempre intentat deixar-te amb ganes de més, haguessis vist un abisme d’odi! T’hagués sorprès, segurament, et sabies temut, però crec que no t’imaginaves odiat, i menys per la teva

dolça esposa. Mai et vas penedir de les vides que vas llevar fredament! Havíem d’agrair a la teva magnificència que finalment els meus contes t’haguessin reconciliat amb les dones i que haguessis decidit perdonar-me la vida, i deixar de matar les teves parelles una darrera l’altra!

Saps que una de les teves esposes mortes, era la meva dolça estimada? Que mai més he estimat com la vaig estimar a ella? Que el meu primer impuls en oferir-me per ser la següent, no va ser el de captivar-te amb el meu do de rondallaire, si no el de emmetzinar-te usant herbes secretes? És clar que no. No en vaig ser capaç, hagués caigut la desgracia sobre la meva família, el meu pare, la meva germana. Ho vaig anar postergant, conte rere conte, història rere història. I llavors, vas dir que t’havia curat de la teva desconfiança, i jo vaig viure només per veure’t algun dia convertit en això que per algun motiu et feia tanta por, i per poder-t’ho dir. I t’ho explicaré a la orella ben fluixet mentre et mors, com si t’expliqués l’últim conte de l’última nit.

7

ESCRIPTURA Col·lecció Història molt dura i explícita, no apta per ànimes sensibles. Parla del monstre de les absències: absència d’empatia, absència de bondat, absència de sentiments. Un monstre que necessita omplir els buits amb destrucció i mort. Torno a repetir l’advertiment: història molt dura i explícita, no apta per ànimes sensibles.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Aguantava el molinet de paper amb les seves mans menudes. Els ulls oberts com a plats i un gest de sorpresa al rostre. El vent el feia girar i girar. Tot d'una, una forta ventada li va arrencar de les mans. Va córrer rere seu, però no aconseguia atrapar-lo fins que una mà molsuda i peluda el va agafar al vol i li va oferir.

—Hola! És teu aquest molinet?

—Sí, gràcies —va contestar la nena.

Des de la camioneta l'home mirava la mare de la nena. Com recorria la platja endavant i endarrere. Com, nerviosa, agafà el mòbil i tremolant li queia a la sorra. Al final aconseguia per fi parlar amb algú. Es va quedar a esperar, volia veure com el patiment l'abatia. Es va mirar al retrovisor i es va treure la perruca i la barba postissa. La nena era a la part de darrere mig estabornida. Portava un vestit blanc amb flors violetes, els peus descalços i el cabells rossos enredats pel vent. Mentre es posava les ulleres de sol va arribar un cotxe amb la sirena posada. La dona va sortir corrents en direcció als dos policies que sortien del vehicle sense cap mena de pressa. L'home va decidir que ja en tenia prou, d'espectacle, i va engegar el motor.

Dues hores més tard tenia la nena asseguda i lligada en una cadira. Li havia tapat la boca

8

amb una mica de cinta adhesiva. No creia que ningú la pogués sentir per molt que cridés.

Havia passat moltes hores insonoritzant l'habitació. La tenia emmordassada perquè no suportava els crits, no suportava com li rebotaven dins el cap.

Va agafar la càmera i va immortalitzar el moment en mil imatges. Es va prendre molt de temps. La nena el mirava espantada però l'home no s'immutava absort en la tasca que l'ocupava en aquell moment. Va deixar la càmera a terra i va agafar un raspall que hi havia sobre una calaixera, l'únic moble de l'habitació. Li pentinava la cabellera amb delicadesa.

Li va fer una trena i es va dirigir a la calaixera.

Va obrir un calaix i en va treure unes tisores.

—Tranquil.la. Serà només un moment —li va dir l'home.

—Mmmmmmmm —es queixava la nena mentre ell li tallava la trena.

Va tornar a obrir la calaixera i en va treure una caixa de fusta. Va alçar la tapa i va col·locar la trena rossa al costat d'una de color panotxa.

—Ho veus? Només em faltava la teva per tenir la col·lecció sencera!

La nena mirava horroritzada el contingut de la caixa: quatre trenes, comptant la seva, una

Marta Viader

ESCRIPTURA

de cabell negre, una altre marró, la panotxa i la rossa que acabava de tallar-li.

Va desar la caixa i en va treure una altre de llauna. I amb uns tenalles a les mans li va anar arrencant una a una totes les ungles de les mans i dels peus i les anava deixant en un dels compartiments de la caixa de llauna. La nena hagués cridat de dolor però amb la boca tapada només podia plorar i prémer els ulls amb força. De cop va deixar de moure's, s'havia desmaiat de tant de mal que li estava fent.

L'home va continuar traient les darreres ungles amb silenci i concentrat. Quan va acabar se li va dibuixar un somriure als llavis. Per fi tenia la col·lecció acabada! Va tornar a guardar la caixa de llauna. Es va mirar la nena i va sentir un bri de compassió per un instant, només van ser tres segons. Va deslligar-la i agafant-la en braços la va portar fins a la camioneta i la va seure al costat del conductor.

Va conduir durant hores pensant què fer amb

la nena. Amb les altres havia estat molt fàcil, una estaca al pit i a les escombraries. La resta de la feina l'havia fet sense saber-ho el servei de neteja de l'ajuntament. Però amb la nena rossa no havia estat capaç de fer-ho, s'assemblava tant a la Cristina. Feia anys que no veia la seva filla, ara ja devia tenir 15 anys... finalment va prendre una decisió. La deixaria lliure a la porta de casa seva ben entrada la matinada. Havia sentit a la ràdio el nom de la nena i el carrer on vivia. Només havia d'esperar que tot estigués en calma, obrir la porta i deixarla a terra. Abans però, va agafar el molinet de paper i el va moure bufant. Dins seu reproduïa la conversa: —Hola! És teu aquest molinet?

—Sí, gràcies.

La nena tenia una veu dolça i els ulls blaus com el cel. No sabia per què ho feia. No ho podia evitar. Quan hi pensava massa es creia un monstre, un home dolent que feia mal a les

9

ESCRIPTURA nenes. Potser, els serveis socials li ho havien vist a la mirada i per això la seva Cristina vivia amb una altra família, o potser havia estat perquè havia anat a l'escola sense ungles a les mans i la trena del seus cabells panotxa tallada.

—No, no, no —va deixar anar sense adornarse'n. I aleshores la nena es va despertar i va començar a cridar de dolor. Les llàgrimes havien fet cedir part de la cinta que li tapava la boca i cridava amb totes les seves forces. L'home se la va mirar i d'un cop de puny la va fer callar.

Li va arrencar la cinta que penjava per una banda de la boca i li va dir que si tornava a cridar la mataria.

Va engegar la camioneta i ben lentament es va acostar a casa de la nena. Calculava que devien ser les tres de la matinada. Va mirar a banda i banda i quan va estar segur que el carrer era desert del tot va sortir del vehicle. Va donar la volta i va obrir la porta del copilot. Va agafar la nena i la va treure bruscament i just quan ja anava a deixar-la lliure li va agafar amb força el braç, la va estirar a terra i de la butxaca dels pantalons va treure una petita estaca i li va clavar al mig del cor. Va agafar el molinet de paper i li va posar a les mans. Va tornar a pujar a la camioneta i va marxar sense mirar enrere.

Planeta

Rodaje del programa nº9 Al más puro estilo cinematográfico se nos va desvelando la trama de esta singular historia de terror. Una historia clásica donde nada es lo que parece, y en la que por una vez los fantasmas no son tan malos como parecen. Eso sí, el monstruo pasa tan desapercibido que lo veremos cuando sea demasiado tarde.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Lletra

—¡Acción!—gritó Rick.

Rick, en su pequeña cámara, veía a Zack acercarse a la puerta de la casa de los Warren con un hombre mayor. Los siguió y, cuando ambos se detuvieron, él también lo hizo. Zack se giró y miró al objetivo de la cámara mientras que su acompañante esperaba a que acabara de hablarles a los telespectadores.

—Hoy nos hemos trasladado muy cerca del centro de Oceanic City —empezó a decir Zack—. Muchos dicen que esta casa, que per-

10

teneció a la familia Warren y que ahora pertenece al antiguo mayordomo, que vive en la casa de al lado, está encantada. Y la verdad sea dicha, los que han entrado, no han logrado salir con vida —el hombre junto a Zack lo miraba directamente y el presentador se dirigió hacia él—. ¿No es así, señor Lewis?

—Exacto —dijo mirándolo a la cara con los ojos llenos de terror.

—¿Qué sucedió?

—Los Warren fueron una familia adinerada

ESCRIPTURA y feliz, pero después de la muerte de la señora Stacy el señor de la casa, Marcus, cayó en una profunda depresión. No salía de la casa y no permitía que su niña lo hiciera. Acabó arruinándose. Entonces, la hija se ahorcó y Marcus, al encontrar su cadáver, se lanzó por la ventana. Su cabeza quedó destrozada por el golpe y yo mismo los enterré a ambos en el jardín de la casa.

—Una historia trágica —dijo Zack—. ¿Qué hay de los que vinieron después?

—No hubo nadie después. Sólo investigadores. Todos murieron.

—Sobrecogedor —Zack volvió a dirigirse a los telespectadores—. Desde Cazadores de Fantasmas queremos descubrir lo que realmente se encuentra en el interior de la casa. El señor Lewis nos encerrara durante toda la noche y lo grabaremos todo. Rick estará en la planta de arriba, en la que se produjeron los suicidios de la familia Warren y yo abajo, donde muchos investigadores han muerto en extrañas circunstancias.

—Y… ¡Corto! —gritó Richard—. Creo que va a ser el mejor programa que vamos a grabar.

Richard —Ya es de noche —dijo Richard enfocando su cámara a la habitación y poniendo la grabadora a cargar—. Para que podáis ver lo que yo veo, quitaré la visión nocturna —la quitó y en la pantalla de la cámara sólo se veía oscuridad—. Bien, la vuelvo a conectar para poder ver la estancia.

A pesar de los años, todo se había conservado bastante bien. La cama, el escritorio, la silla… incluso una soga colgaba de una biga de madera. De repente, de sus auriculares escuchó un chasquido y luego, un pum, pum,

pum, muy suave que cada vez se escuchaba más nítido.

Entonces, paró.

—Zack, ¿eres tú? —dijo Richard, poniendo la cámara en versión “visión térmica”—. ¿Lo habéis escuchado, no? Parece que alguien ha subido, he puesto la visión térmica por si algún espectro anda por aquí. Podremos verlo porque se verá de un azulado más claro que el verdoso de las paredes.

Y, a diferencia de lo que se esperaba, la forma que vio no era azulada, sino roja.

—¿Qué diablos…?

Zack —La noche es muy oscura aquí —dijo Zack prestando atención a sus auriculares y a la pantalla de su cámara que tenía activada la visión nocturna—. y el aire que se respira es tan espeso...

Le dio al rec de la grabadora y preguntó: —Manifiéstate y dime por qué haces daño a la gente —Zack puso atención a sus auriculares y escuchó un chasquido y luego un pum, pum, pum que se iba alejando—. ¿Estás aquí?

—Cooorreee… —le dijo una voz de niña.

—¿Por qué debería correr? —preguntó Zack sintiendo ese escalofrío en la columna que siempre notaba cuando escuchaba una psicofonía en directo.

—Él está aquí.

—¿Quién está aquí?

—¿Qué diablos…? —escuchó en sus auriculares. Había sido una voz diferente a la de la niña. Había sido la voz de…

—¡Rick! —gritó Zack—. ¿Está todo bien por ahí?

Al no escuchar respuesta, Zack corrió escaleras arriba, sin prestar atención a su entorno y guiándose únicamente por lo que veía a través

11

Josep Prat Sorolla

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

de la cámara con visión nocturna y, lo que vio en esa pequeña pantalla cuando estuvo en el piso de arriba lo sobrecogió. No podía creérselo. Enfocó más arriba de los pies que colgaban, a la cara de su compañero que se había colgado de una biga de madera del techo.

Estaba haciendo todo lo posible por bajar a Rick cuando escuchó: —¿Va todo bien?

—Señor Lewis, no le he oído entrar —dijo Zack con un rayo de esperanza—. Ayúdeme a bajarlo.

—Oh, otro más —dijo Lewis—. Lo haremos por la mañana, ahora salgamos de aquí.

—¡Tenemos que bajarlo!

—¡No es el primero que bajo de la biga! No pienso estarme más rato durante la noche. Si quieres quedarte y morir, allá tú. Yo voy a salir al balcón y allí esperaré hasta mañana para recoger tu cadáver.

—Está bien —dijo Zack, apagando la cámara.

12

Ambos salieron al pequeño balconcito de la habitación de la hija de los Warren y se sentaron en la baranda de piedra.

—¿Cree que lo ha podido poseer el espíritu de…?

—Tengo que serle sincero en algo —dijo el señor Lewis—. Thomas Lewis, el mayordomo, murió. Cuando ella se ahorcó, Thomas, con el corazón roto, me desveló un secreto. Me dijo que él era su verdadero padre. Que había tenido una aventura con Stacy, mi mujer, y que estaba seguro que la niña era su hija. Le desfiguré la cara a puñetazos y lo empujé por éste balcón —Zack lo miró sorprendido, en ese momento, sintió que una mano lo empujaba hacia abajo.

Después de escuchar como los huesos de Zack se quebraban en el suelo, Marcus Warren, continuó hablando, entre lágrimas: —Estoy harto de esta gente, yo solo quiero que dejen descansar en paz a mi hijita.

ESCRIPTURA E l m o n s t re d e l a n i t De vegades els monstres són éssers intangibles que s’alimenten de les nostres pors. Dia rere dia els anem alimentant i cada vegada tenen més gana i en volen més. De vegades per escapar d’un monstre caiem, sense saber-ho, a les garres d’un altre.

Roser Serra i Albert Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes, i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees.

Va aturar la vista en un petit anunci emmarcat mentre fullejava el diari. Aquell dia la Margaret estava mig zombi, havia dormit poc. Com les nits anteriors, i les anteriors a les anteriors...

Portava una mala ratxa. Se sentia realment desanimada. Just quan creia que no hi havia res a fer, quan estava convençuda que aquell núvol negre l’acompanyaria per sempre i se sentia abatuda, va pensar que potser aquell anunci podia ser la seva salvació.

El seu problema feia temps que durava, començava i acabava també per “i”. Apareixia puntualment cada nit. Cap a les dues en punt, com si es premés el botó del cervell, se li obrien els ulls com taronges... El seu cap s’engegava, com l’ordinador de la feina, i repassava totes les carpetes, ordenava els fitxers, un a un... i anaven desfilant les coses del dia anterior. Li bullien els pensaments intrusius: repassava el que havia fet, si quedava alguna cosa pendent... Qualsevol cosa menys dormir. Com més intentava dormir, més despert estava el seu caparró, i més voltes i voltes feia al llit. Cada matí es llevava enmig d’un embolic de llençols.

Ella l’anomenava el monstre de la nit, i ja no sabia què fer per fer-lo fora de la seva vida. No sabia si tenia l’ànim alterat per culpa de l’insomni o aquest n’era una conseqüència.

Havia provat tots els trucs per combatre l’enemic que la feia sortir del llit al matí més fatigada que quan s’hi havia ficat. En un primer moment havia corregit alguns mals hàbits: res de cafè després del migdia, cap àpat abundant abans de dormir, ni practicar esport... Després es va apuntar a un centre per aprendre tècniques de relaxació, però això tampoc li va servir, ja que la Margaret no era gaire mística, ni tampoc se sentia víctima de l’estrès de la vida moderna.

El monstre seguia arribant puntualment cada nit. Es va jurar que no volia dependre de pastilles... així que per evitar els fàrmacs va provar totes les herbes remeieres del mercat.

També es va posar en mans de metges estudiosos del son que la van fer dormir amb el cap ple de ventoses, però... res de res! Secretament va seguir trucs que va trobar per Internet i a les revistes típiques de mestresses de casa ocioses, però tampoc.

Cap dels miraculosos remeis no li funcionaven.

Aquell anunci la va atrapar “Soluciono els seus problemes i si no li torno els diners”. No hi havia cregut mai en curanderus que fan rituals estranys, però no tenia res a perdre per provar, i se n'hi va anar.

13

ESCRIPTURA Va tornar a casa amb tres pedres a la butxaca que va deixar tot el matí al sol. El vell xaman li havia dit que s’havien de carregar d’energia del dia. Les va posar a la tauleta de nit i va poder dormir d’una tirada.

La nit següent va ser igual, i totes les altres.

Sentia la seva ànima tranquil·la i connectada amb els esperits. Les pedres eren màgiques.

Cada mes havia d’anar a buscar-ne més a casa del xaman.

Fins que un dia, les pedres que li va donar eren tant potents que l’endemà ja no es va tornar a despertar.

L’havia engolit Morfeu.

Marta Viader

Planeta

Lectura recomanada Pallassos i monstres Albert Sánchez Piñol Edicions La Campana

Lletra

Aquesta és la historia d’un grapat de dictadors africans. Eren pallassos, però també monstres. I el monstre l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són.

14

ESCRIPTURA L ’ho t el d el p rín cep mo rt L’Àlex ha barrejat molts elements per construir la seva història: contes infantils, drogues, sexe, Rock&Roll i un investigador privat al més pur estil Philip Marlowe. Tot gira al voltant d’un crim.

El monstre d’aquesta història és ben especial, s’ha creat per amor.

Àlex Vidal Vidal Periodista de formació i funcionari de professió, escriu per comunicar i reivindica el sentit de l’humor com arma de construcció massiva.

Las voces de este hotel son ecos de ecos de ayer Restos de mí que tiemblan por arder De la cançó Mi suerte, del grup Vetusta Morla

El Rei em va encomanar un treball no gaire agradable. Havien mort al Príncep de matinada en un aparthotel de carretera. El va trobar la dona de la neteja, esquarterat de dalt a baix, amb el cap seccionat, un braç a sobre del televisor, l’altre vora la porta, la cama esquerra aguantant-se per un fil de carn, la dreta feta miques i els genitals a la boca. Sí, a la boca, tal com sona. Me les hauria de veure amb un assassí que es creia un artista, vaja. Crim passional. De calaix. Sóc inspector de policia. Em dic Mirror i el meu malnom és Magic. Magic Mirror. Em diuen així perquè sempre soluciono els casos que investigo. I aquest no havia de ser una excepció malgrat que tot plegat es va començar a embolicar amb els interrogatoris.

Un cop analitzat el modus operandi, vaig decidir enviar una brigada a fer una visita de cortesia al Llenyataire perquè la feina semblava feta amb un objecte contundent i tallant.

L’arma del crim podia ser ben bé una destral.

Efectivament, el Llenyataire va constatar que feia un parell de setmanes li havia desaparegut una de les seves eines, una de les destrals més grans de la casa. Bé, ja teníem la que podia ser

l’arma del crim. Però el Llenyataire no tenia mòbil. Per què hauria de voler assassinar el Príncep? No tenia res en contra d’ell, ni tan sols es coneixien. A més, tenia coartada. La seva dona confirmava que havia estat amb ella tota la nit. Calia seguir la pista de la destral. I calia veure més gent.

Vaig trobar-me amb la Ventafocs el mateix dia del crim, a casa seva, envoltada de paparazzi. Ella estava aparentment destrossada i les seves germanastres la cuidaven mentre ella seia al sofà del menjador. Amb cuidadores així m’agradaria dinyar-la sol. Tres dones que estaven més pendents de les aparences que de la vídua i els seus sentiments. La dona plorava desconsoladament la mort del seu marit. Era molt atractiva, s’intuïa una bellesa torbadora que devia haver aflorat en els bons moments.

Un cop al saló vaig saludar. La Ventafocs em va oferir un whisky i vaig acceptar malgrat que encara no havíem arribat al migdia. Li havia de fer els honors a aquell Lagavulin 16 anys.

Aquesta casa havia prosperat molt des que Venty es va casar amb el príncep.

—Ho feia sovint, això de no dormir a casa?

15

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

—li vaig engaltar de cop.

—No puc dir que no —va respondre la vídua, pesarosa—, i darrerament era una excepció la nit que es quedava aquí.

—Em sap greu preguntar-li però, sap per què ho feia, és a dir, sap quins motius tenia per passar les nits fora de casa?

—El primer any de casats no era pas així — va recordar la Ventafocs—, era atent, amable, bon espòs i un gran amant. Érem feliços i fèiem l’amor constantment. Va ser la millor època de la meva vida. En canvi, després va començar a fugir, sortia cada cop més, tornava fent pudor d’alcohol i sovint sobreexcitat... Darrerament ja no tornava, passava les nits fora, fins i tot dies sencers. La setmana passada, sense anar més lluny, va passar tres dies ves a saber on i va tornar fet un Ecce Homo.

—I vostè ho va comentar amb algú, tot això?

Vull dir si ho portava en secret o havia buidat el pap amb una amiga o amic.

—Sí, no podia portar la càrrega jo sola, ho havia de compartir amb algú. Sovint ens reunim la Blancaneu, la Bella Dorment i jo. Berenem, prenem el te, anem a sopar, a jugar a pàdel... Elles ho saben tot.

—I sap si el seu marit tenia... alguna amigueta?

—Segur que sí, però desconec qui podia ser o si era una o més d’una. La veritat és que parlar d’això em violenta una mica.

—És clar, ho entenc. No pateixi. M’ha ajudat molt —vaig concloure l’entrevista.

Quan sortia, la germanastra més morena em va acompanyar i em va obrir la porta. Era la que m’havia servit el whisky. Portava una minifaldilla tan breu que més aviat semblava un cinturó, es movia lentament, allargant els gestos, exagerant-los, acompanyant el meu cos amb mirada felina. Abans de sortir per la porta li vaig aconsellar:

16

—Nena, ves amb compte, no et refredis.

En sortir, un dels paparazzi em va fotre un micròfon a l’ull dret. Quins pebrots!

Calia parlar amb les amigues per veure què en sabien, de les aventures i desventures del Príncep mort, d’aquell marit sàtrapa a qui algú li havia aturat els peus amb un mal gust detestable. Ni tan sols per matar la gent es conservaven les formes.

Empaitat per un parell de cotxes de reporters, vaig arribar a casa de la Bella Dorment a l’hora de la migdiada i la van haver de despertar. Es va presentar davant meu amb una tireta al dit índex de la mà dreta, perquè amb les presses per atendre’m s’havia punxat amb una filosa de la seva àvia que conservava al vestidor, una autèntica obra d’art, em va assegurar. Jo volia anar per feina. La caiguda d’ulls d’aquesta dona em posava nerviós, semblava sempre a punt de tancar els ulls, però no ben bé com si tingués son, sinó com si mirés tot i tothom amb un deix de seducció abandonada, lasciva i mandrosa. La veritat és que tenia una bellesa ben etèria, vaporosa, que t’embolcallava. També em va oferir un whisky, aquest cop un Glenrothes 13 anys Special Reserve. Vaig pensar que tampoc podia dir que no a aquest or líquid i vaig acceptar. D’entrada, qui me la va endinyar va ser ella.

—De vegades passava la nit a casa.

—Com? —vaig preguntar després que el glop de Glenrothes retornés esòfag amunt i em provoqués un petit atac de tos.

—Que follàvem. El Príncep i aquí, una servidora, ens n’anàvem al llit junts. Si ho amago puc tenir problemes, oi senyor Mirror? —el to burleta, de nena petita, mostrava les ganes de guerra que tenia aquella dona inquietant i seductora.

Jo no estava disposat a que ella tingués la paella pel mànec ni que portés durant un segon

ESCRIPTURA més la iniciativa de la conversa. M’havia de posar les piles urgentment.

—Mira nena, estem parlant d’un assassinat, d’un boig que ha esquarterat al tros de carn que tenies entre les cames de tant en tant, així que ves amb compte perquè la cosa no està per fer brometes ni per jugar a ser la nena dolenta de la pel·lícula.

—D’acord inspector, què vol saber? —va canviar el to i va oferir la seva col·laboració. Va creuar les cames i va despertar-me els instints més bàsics, fent-me perdre el fil d’allò que havia de preguntar.

—L’has mort tu?

—Jo? Au va, Mirror! Que s’ha begut l’enteniment? Per mi era un passatemps, un home que cardava bé i que em satisfeia plenament.

Res més. Per què ho hauria d’haver fet?

—T’ho havia de preguntar. Saps si es tirava algú més?

—Algú més? Tot el que es movia! Miri inspector, em sap greu per la Venty, però és una mica bleda i s’ho ha deixat fer tot. El príncep era un autèntic porc, un home que et feia allò que altres homes no s’atreveixen a fer-te, que no tenia manies ni prejudicis ni tabús, res de res. Venia, bevíem, ens col·locàvem i fèiem allò que ens venia de gust.

—En prenia molta, de coca? N’hem trobat un parell de grams a la tauleta de nit.

—Era una aspiradora. Estava clar que aquest noi acabaria malament, però mentrestant, jo me n’aprofitava. No he fet res de dolent, oi senyor Mirror?

—Això no ho he de dir jo, monada. I no coneixes ningú més que se n’anés al llit amb ell?

—Unes quantes persones. Ja ha parlat amb la Blancaneu? Ho hauria de fer. Sap una cosa, inspector? Algunes nits també venia ella, quan podia escapolir-se dels pesats dels nanets

aquells que li vigilen la casa, i estàvem tots tres aquí. Ho passàvem bé. Vol que li expliqui els detalls, Magic? Per mi seria un plaer...

—No cal entrar en detalls, torxa humana.

Aniré a parlar amb la Blancaneu. Ja veig que les persones de l’entorn del príncep no eren precisament els Teletubbies. Fes el favor de cuidar-te, aquesta merda de bosc seria bastant més avorrit sense tu.

Vaig acabar-me el whisky, vaig aixecar-me i vaig sortir al bosc novament, a prendre l’aire, a recuperar l’alè que m’havia pres aquella dona amb unes cames tan llargues com l’AP-7.

La diferència era que aquestes no tenien peatge. O sí...

A l’hora del te m’esperava la Blancaneu a casa seva. Sabia que hi aniria. Una corrua de nanets em va rebre de manera eixordadora. Un darrere l’altre em preguntaven si necessitava alguna cosa. Si no paraven aviat necessitaria un ganivet per tallar-me les venes! Em van fer passar a la sala d’estar i allà m’esperava aquella dona totalment desconcertant. No acabava d’assimilar que aquella criatura virginal, amb cara de no haver trencat mai un plat, la innocència encarnada en un ésser humà, es fotés al llit amb la Bella Dorment i el Príncep, tots fins al cul de whisky, de coca i de ves a saber quins altres estimulants. Però en quin coi de bordell s’havia convertit aquell bosc de pandereta?

Em va saludar molt educadament. Mentrestant, al televisor, la Bruixa conduïa el programa més vist a les tardes del país. Era un programa que havia patit l’evolució de la televisió els últims anys, de fet, era la bandera d’aquest tipus de televisió sense complexes, que parlava dels famosos fotent-se a dins de casa seva si calia. Es deia Mossega la poma, porca! i el conduïa la Bruixa, una presentadora sense escrúpols que era una autèntica experta en provocar el plor

17

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

als convidats i fer pujar com l’escuma els índex d’audiència de la cadena. Ara mateix, un reporter amanerat i bronzejat de raigs UVA, feia guàrdia davant la casa de la Ventafocs i el Príncep finat, juntament amb un núvol de paparazzi.

La Blancaneu em va oferir un te amb pastetes. Jo vaig insinuar-li que el te, agradar-me, el que es diu agradar-me... Em va treure un gin tònic de Hendricks amb tònica Fever Tree. Refrescant però potent. En una paraula, tan tonificant com la conversa amb la suposada bleda assolellada.

—Bona tarda, senyora Blancaneu.

—Ui senyora! No em digui senyora, inspector —va respondre’m ella.

—D’acord. Anem al gra.

—Inspector, si ja ha parlat amb la Bella Dorment i amb la Venty, li he de dir que el gra és sí a tot. Sí, he estat amb la Bella i el príncep. Sí, preníem drogues. Sí, el príncep ha vingut a casa meva i sí, m’he tirat a la seva dona.

18

—Que diu que què?

—Ah, no ho sabia tot, inspector?

—Anem a pams perquè m’estic perdent, faci el favor...

—Doncs anem a pams —va ratificar, juganera, Blancaneu.

—Vostè també se n’ha anat al llit amb la vídua del Príncep? Però quin dream team van muntar vostès aquí?

—Ni s’ho imagina, senyor Mirror, ni s’ho imagina. Els hiverns al bosc són llargs, molt llargs.

I els estius amb tanta calor són molt estimulants. Els habitants del bosc tenim les nostres necessitats i, diguem que ens ajudem mútuament...

—Quines penques! —vaig exclamar.

—Vostè no se sent sol, inspector?

—No tinc temps per pensar en aquestes coses, senyora Freud.

Vaig aturar la conversa i vaig decidir reflexionar. Necessitava sortir d’allà i posar en ordre

ESCRIPTURA tota la informació, analitzar noves dades que em podia aportar la brigada i, després, encetar una nova roda d’interrogatoris amb tots els sospitosos.

—Senyora Blancaneu, és conscient que tant vostè com els seus companys de jocs sexuals i transgressors són ara mateix sospitosos d’assassinat amb acarnissament? Ho és? Perquè si no ho és, li ho faig saber —vaig deixar clar—.

Ara marxaré, senyora Blancaneu, però tornaré, i tant vostè com les altres i els altres, qui siguin, vagin amb molt de compte. No estic per romanços. Ha aparegut un home en un hotel de carretera amb els seus genitals a la boca. Per Déu, és que no tenen un bri de dignitat?

—Em sap greu, inspector —va excusar-se Blancaneu.

—A mi també, senyora, a mi també...

Vaig marxar d’aquella casa envoltat de nanets que em preguntaven com havia anat, que si tot estava controlat, que qui havia estat l’assassí... I els paparazzi al darrere.

De moment, només havia parlat amb dones, totes sospitoses, però el crim semblava obra d’un home, és més, d’un home corpulent. Calia fer-li una nova visita al Llenyataire, però aquest cop en persona.

El Llenyataire vivia una mica lluny i vaig arribar a casa seva a l’hora de sopar. En trucar a la porta em va obrir la seva dona, alta, amable, em va fer passar i seure al menjador. Em va convidar a sopar, li vaig dir que no però va insistir. Vaig acceptar només a picar una mica mentre parlava amb el seu marit. Notava una olor familiar. Venia de la cuina. Em va venir la gana.

—Bona nit senyor Llenyataire, anem fent via perquè la investigació és complexa —vaig apressar.

—Com vostè vulgui, senyor inspector.

—Diu que li va desaparèixer una destral gran fa dues setmanes...

—Sí senyor inspector, no l’he tornat a veure.

Un dia vaig anar a treballar al matí i me’n vaig adonar. La guardava al cobert.

—Té idea de qui li va poder agafar, si és que algú li ha robat?

—No ho sé, qualsevol que necessiti una bona eina per tallar fusta. No em ve ningú al cap.

El Llenyataire contestava coherentment però amb cert nerviosisme que no em deixava tranquil. Malgrat tenir coartada, semblava que amagava informació. I aquella olor...

Vam parlar durant gairebé una hora, vaig picar unes croquetes de pernil excel·lents que ens va servir la senyora del Llenyataire, i vaig beure un bon vi negre per acompanyar. Semblava una bona persona però hi havia alguna cosa que no quadrava, la tremolor de les mans, el quequeig lleu, gairebé imperceptible però existent a les paraules del Llenyataire, l’olor familiar... Vaig marxar amb la sensació de tenir alguna cosa a tocar de les mans i no poder-ho agafar.

Vaig sortir a les deu tocades i a les dotze de la nit tornava a ser a casa del Llenyataire amb una brigada. Vam detenir-los a ell i a la seva dona. L’olor de les croquetes en va ser la causa.

Era la mateixa olor que vaig notar a l’habitació de l’hotel de carretera, barrejada amb l’olor dolça de la sang. Aquesta mixtura del primer moment va ser la causa de les dificultats que vaig tenir per identificar-la posteriorment. La senyora Llenyataire feia olor a croqueta, a fregit. El seu marit no trepitjava la cuina si no era per empaitar-la pel darrere quan fregava els plats, i totes les olors les absorbia el seu cos.

D’aquella olor va quedar impregnada la cambra de la mort.

19

ESCRIPTURA Als interrogatoris de comissaria, la dona va admetre haver comès el crim. Era alta i forta i ajudava sovint el seu marit en les tasques de tallar llenya. Tenia prou força per esgrimir amb habilitat la destral gran, que va amagar dues setmanes abans de cometre l’assassinat, i matar i esquarterar el Príncep, col·locat d’alcohol i droga fins a les celles. Ho va fer per «salvar el seu matrimoni», deia, ho va fer per «allunyar els dimonis del seu estimat marit».

Perquè la declaració de la dona i del Llenyataire em van deixar més estupefacte del que ja estava. L’home rude, fort, musculat i viril, mascle fins a l’exageració, s’entenia també amb el Príncep promiscu. Quin perla, pensava jo, aquest Príncep. Aquella nit, el Príncep i el Llenyataire cardaven salvatgement a l’habita-

Planeta Lletra

Raquel Ruiz

20

ció de l’hotel, una habitació tipus bungalow. La dona del Llenyataire els va anar a trobar i ho va fer, va embogir a cops de destral contra el Príncep cul inquiet. Al marit no li va fer res. I el marit va tornar a casa avergonyit i acollonit per tot el que havia passat, protegint la seva dona.

El cas va ser una bomba informativa i al programa Mossega la poma, porca! la Bruixa en va treure tot el suc que va poder. Arrel d’unes denúncies li van haver de canviar el nom al programa i ara es diu Porca, mossega’m la poma! Un gran avenç, vaja.

L’entorn del Príncep va continuar igual però sense ell. Al bosc gairebé era més fàcil aconseguir un gram de coca que una poma. La societat havia embogit.. La Ventafocs, la vídua, va referse vivint sola, va enviar a pastar fang a les germanastres i a la madrastra i va alimentar el rotllo amb la Blancaneu. Això sí, cadascú a casa seva.

La Bella Dorment va quedar afectada per l’excés de pastilles per dormir que prenia, per compensar l’excitació que li produïa la cocaïna i això la va portar a patir narcolèpsia. Ara s’adorm a qualsevol lloc i en qualsevol moment, això sí, aquella caiguda d’ulls continua sent tant torbadora com sempre.

L’hotel on va aparèixer el cadàver va canviar de nom i ara es diu Dead Prince Hotel****, un quatre estrelles la mar de guapo amb visites guiades a l’habitació del crim i parc temàtic al costat.

I jo, Magic Mirror, vaig sortir-ne prou ben parat, de tot allò. El Rei em va recompensar copiosament per la tasca feta i vaig assolir un bon estatus, però no em vull retirar i continuo investigant quan hi ha un cas al bosc. Ara empaito un caçador que sembla que podria haver mort un cérvol femella, la mare d’un tal Bamby.

Maleït bosc podrit de pandereta!

ESCRIPTURA L’assassí del meu germà Aquest conte és l’exemple de les moltes formes que pot adoptar el terror. No hi ha pitjor terror que aquell que no volen veure els altres. Pel qui el pateix és doblement terrorífic, doncs no entén que els altres siguin immunes a allò que l’està destruint.

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

Aquesta tarda l’assassí del meu germà vindrà a casa a fer el cafè. Jo estic tant desconcertada que li he acabat explicant a la meva millor amiga, la Susanna. Ella no s’ho podia creure.

—I a la teva família no li importa?

—Doncs es veu que no.

—És horrible.

—Sí.

En veure’m tan trista la Susanna ha decidit que vindria a casa després de dinar, per fer-me costat. Es nota que és una bona amiga.

Estava acabant de dinar quan han trucat a la porta. La mare m’ha demanat que obrís. Era la Susanna.

—Ja ha arribat? — m’ha preguntat.

—Encara no.

Ha sospirat alleujada. Llavors la meva mare, des del menjador, ha preguntat qui era. Es veu que es pensava que ja havia arribat l’assassí del meu germà, però jo li he dit que no, que era la meva amiga Susanna. La mare l’ha vingut a saludar.

—Hola Susanna.

La mare ens ha dit que podíem anar a jugar a la meva habitació, però també m’ha dit que quan arribi l’assassí del meu germà el faci passar de seguida al menjador, que l’esperen per fer el cafè. La Susanna, en sentir-ho ha obert

els ulls com a plats i s’ha quedat tota garratibada. Crec que si tenia alguna mena de dubte se li ha esvaït en sentir a la meva mare. La Susanna ha portat una de les seves nines preferides i en aquest moment l’està abraçant tant fort que tinc por que la trenqui. La mare li diu que té una nina molt maca, però la Susanna està tan espantada que respon amb un rialleta nerviosa. Afortunadament la mare se’n torna al menjador i ens deixa soles.

—I com va ser?—pregunta la Susanna tota esverada mentre seu al meu llit.

—El què?

—Que com el va matar? És una pregunta molt delicada, però una amiga és una amiga i se li ha d’explicar tot.

—Amb una pistola.

La Susanna es tapa la boca amb la mà, reprimint l’espant i abraça més fort la seva nina.

—Però ara no em ve de gust parlar d’això.

Juguem a nines?

Durant una estoneta ens dediquem a pentinar-les. Jo he decidit que a la meva li faré trenes. Unes trenes com les que jo porto, una a cada banda del cap. La Susanna decideix que la seva nina ja es grandeta per portar trenes i que li quedarà millor una cua de cavall, com la que ella porta. Em demana una cinta del cabell

21

Josep Prat Sorolla

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

per la seva nina. Llavors, sona el timbre de la porta.

—És ell!

Fins a la segona timbrada no em decideixo a obrir la porta del carrer, i efectivament, és ell, l’assassí del meu germà. Em somriu com sempre i em saluda.

—Hola Elisenda, com estàs?

M’acaricia el cap i no espera a que li digui que passi, entra tot sol. A mi se’m fa un nus a la gola i per un moment crec que començaré a plorar. L’assassí del meu germà se n’adona i s’ajup al meu costat.

—Encara estàs enfadada amb mi per haver matat al teu germà?

Ha posat el seu braç per sobre de la meva espatlla i intenta fer-me un petó al front. Jo m’aparto d’una revolada i surto corrents cap a la meva habitació. Entre la cortina de llàgrimes veig la cara aterrida de la Susanna, que ha estat mut testimoni de l’escena des de la porta de la meva cambra.

22

La següent mitja hora me la passo plorant de bocaterrosa al llit. La Susanna, molt bona amiga, malgrat el seu espant intenta consolarme. Mentrestant al menjador tot són rialles i festes, tota la família riu les gracietes de l’assassí del meu germà. No ho entenc, és que no tenen cor, o què?

Tot d’una sento que la mare em crida.

—Elisenda, surt un moment per dir adéu!

La Susanna em mira amb els ulls desorbitats.

Pobreta, quasi està tan afectada com jo. Es nota que és una bona amiga. Al final ma mare entra a l’habitació i em renya.

—Vols fer el favor de sortir d’una vegada!

Quan la mare es posa així no hi ha res a pelar. Surto a contracor i una mica arrossegada per la mare. Al rebedor hi ha el meu pare, el meu germà i en Ferran, el seu assassí. Corro cap al meu germà i l’abraço amb força. Tothom riu.

El seu assassí el que més.

—Elisenda —em retreu el meu germà—, encara estem igual?

ESCRIPTURA En Ferran, el seu assassí, intenta acariciar-me el cap, però li retiro la mà de mala manera. La mare s’emprenya molt.

—Elisenda —em diu el meu germà dolçament—. Ja t’ho vaig explicar l’altra dia. En Ferran no és el meu assassí de debò. Fèiem teatre.

Era un obra de teatre de l’escola.

—Però jo vaig veure com et matava!

—Sí, però no era de debò.

—Però vas caure a terra i vas quedar tot quiet...

—Estava actuant...

—Però tothom ho deia: “l’ha matat, l’ha matat. És un assassí.” Em vaig espantar molt.

—Ja n’hi ha prou d’aquest color, Elisenda! — intervé la mare—. Ja comences a ser grandeta per entendre certes coses. Fes el favor de fer-li un petó a en Ferran ara mateix.

—Ni parlar-ne!

—Si no li fas un petó ara mateix, et castigaré! —amenaça la mare.

—No és just... —arrenco a plorar—. A mi em castigueu per no fer-li un petó a un assassí i a ell ningú el castiga per assassinar al meu germà.

Tret de la Susanna, tothom riu. Es nota que la Susanna és una bona amiga.

Una història de molta por El títol del conte ens dóna pistes sobre el que trobarem llegint-lo. És una versió nova del mite de Frankenstein. Comença amb metaliteratura de terror i acaba amb unes pinzellades noves, una nova perspectiva sobre la creació de la vida a partir de la mort. Els efectes especials: tempesta, llamps, pluja... són de sèrie B.

Francesc Castañer Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriure per fer-se companyia.

L’estranya història d’en Francesc Estaín va començar un vespre fred de finals de novembre, quan l’escriptor tornava a casa seva amb la línia verda, després d’impartir classe de narrativa a l’Ateneu Barcelonès. L’SMS lacònic de l’Eliseo Solsona, el convocava amb urgència al despatx del director de l’editorial Bona Lletra.

“Ens cal un relat de terror per a la propera diada de Sant Jordi. T’hi veus amb cor?”.

El missatge va agafar per sorpresa en Francesc Estaín. La novel·la de terror tirava fort i l’editorial no es volia deixar trepitjar aquest espai per la competència. Però, per què li proposaven a ell, expert en temes d’esoterisme històric, un tema tan allunyat de la seva especialitat?

O... potser no ho era tant, d’allunyat?

—Potser no ho és tant d’allunyat —li va respondre l’Eliseo Solsona quan, assegut en una 23

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

butaca al despatx del director, Estaín li manifestava els seus dubtes—. Tot és possible en la frontera de la metafísica, i tu n’ets un gran coneixedor. Per poc que t’ho proposis, estic segur que podràs aconseguir un producte comercial de primeríssim nivell.

Un producte comercial. Va pensar en Francesc Estaín. Quan jo m’hi poso m’agrada arribar al fons de les coses, però l’Eliseo m’està proposant que li resolgui un buit estratègic per a l’oferta comercial del dia de Sant Jordi.

—Tinc un buit estratègic —digué el director de l’editorial Bona Lletra—. He pensat estudiar un percentatge molt avantatjós si estàs disposat a treballar-hi.

—Home! —va respondre l’escriptor.

—A més —reblà Eliseo Solsona—, tu estàs predestinat, home! Francesc Estaín, Frank pels amics.

24

«Ara vindrà la conyeta —pensà el novel·lista— Estaín, d’origen basc. Frank Estaín, Frankestain».

—Ha, ha, ha, Frankestain! —rigué el director—. Amb aquest pseudònim, segur que impactaríem el mercat.

—Ahahah —rigué Francesc de mala gana—.

Prometo pensar-hi.

—Res de pensar-hi —replicà el director sobtadament seriós—. Necessito una resposta ara mateix. Si no acceptes en buscaré un altre.

Assegut al sofà davant la tauleta cambrera, en Francesc Estaín es cruspia una truita de xampinyons, amb els ulls clavats al televisor però amb el cap a les antípodes de la truita de xampinyons i de la tele.

Frankenstein!, la novel·la de Mary Shelley sempre l’havia atret per la seva carrega simbòlica.

ESCRIPTURA

Però sobretot, allò que més el fascinava era la història del tortuós episodi on la parella Shelley, amb el poeta Byron, el seu biògraf escocès John Polidori, i la germanastra de la Mary, havien viatjat a les clavegueres de la ment en un aquelarre infernal, ajudats per l’alcohol l’opi i l’absenta.

A fora plovia a bots i barrals. En Francesc Estaín va recollir les cortines de la porta vidriera del terrat perquè li agrada contemplar els reflexes de les llums de la ciutat distorsionats pels efectes de la pluja. De mica en mica, l’escriptor quedà fascinat pel traçat aleatori dels regalims que lliscaven per la vidriera, formant geometries de formes inconsistents.

De sobte, la llum fugissera d’un llampec, seguida d’un tro apocalíptic i l’apagada general de la llum, revelà una incongruència en l’escenari tempestuós de la nit. Entre la coreografia de regalims i gotes que formaven les traces rectilínies sobre el vidre de la porta corredissa, un perfil il·luminat de dibuix orgànic emmarcà la silueta d’una ombra més negra que la turmentosa nit.

En Francesc Estaín, Frank pels amics, quedà aterrit per aquella visió que, en breus instants, li suggerí la presencia d’un monjo.

Un nou llampec il·luminà el terror del novel·lista en comprovar que l’ombra espectral, ara, l’observava des d’un angle del menjador a traves de la monstruosa negror que s’intuïa sota la voluminosa caputxa de frare.

L’Estaín feu un salt a l’altra banda del sofà, interposant-lo entre ell i l’aparició.

—Qui ets? —Balbucejà.

Una veu profunda li va glaçar la sang.

—Soc la teva criatura... He nascut del teu ADN.

—No, no ho entenc... Que vols de mi?

—La meva redempció.

A l’exterior, la tempesta elèctrica estava en el seu apogeu. Els llampecs es succeïen de manera gairebé continuada, il·luminant l’espantall de tela basta.

—No ho entenc —exclamà l’escriptor, paralitzat per l’horror—. Qui ets?

—La matèria que batega sota d’aquests hàbits està feta de la suma de les teves misèries: la por i la culpa damunt d’un cadafal de pecats capitals.

«Una projecció del meu inconscient? —va pensar en Francesc Estaín».

—Soc una projecció del teu inconscient — digué la veu profunda de l’espectre.

—Quelcom així com la teva fosa sèptica.

Un tro llarg i profund retrunyí darrera la carena de Collserola, però en realitat semblava un eco del mateix infern.

—Però, jo què puc fer-hi.

—Ara tens la gran oportunitat de fer neteja —va respondre el monjo.

—Però com ho he de fer? —insistí l’escriptor amb un fil de veu esporuguit.

—La novel·la. Posa’t a escriure i treballa els teus fantasmes a través dels personatges. Ells et faran un retorn elaborat de les teves transferències.

—Però... però tu qui ets? —va insistir l’escriptor.

Es va produir un silenci carregat de presagis, fins que amb lentitud cerimoniosa, el monjo feu lliscar poc a poc la caperutxa enrere, mentre un altre tro retrunyia a l’espai. En Francesc Estaín va fer un crit horroritzat.

—Aaah! —el que la caputxa havia deixat al descobert era, ni més ni menys, que la seva pròpia cara.

25

ESCRIPTURA No alimentarás al vecino d e e n f re n t e Terror al acecho. Oculto en las sombras y esperando… Un pequeño monstruo que alimenta su libido con los ojos. Algo pequeño y cobarde pero dañino. Algo muy cercano con aspecto frágil pero muy venenoso. No dejéis que las niñas se acerquen a él.

Montse Pérez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”.

Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

9 de Abril de 2007, por la mañana.

Planeta Lletra

Llegaban a la cocina ruidos del exterior no identificados con la rutina diaria. El jaleo se fue intensificando y Marisa, preocupada, salió al balcón y vio un furgón de la funeraria aparcado cerca del portal. Al lado del vehículo había tres coches de los mossos y una ambulancia. La entrada a la calle estaba cortada al tráfico, y policías de uniforme y de paisano entraban y salían de la casa de enfrente llevando maletines con equipos de trabajo.

La casa, situada justo delante de la de Marisa, estaba casi en ruinas. La fachada, de un color semejante al de los posos del vino, estaba descascarillada y agrietada. Dos entradas, una con un ancho portón verde chillón, que dejaba al descubierto un palmo del portal tanto por arriba como por abajo y otra puerta más estrecha de color celeste, apuntalada con un trozo de mesa vieja, dominaban la parte inferior de la fachada. En la parte superior se apreciaba una especie de terracita con las paredes ennegrecidas por el humo, repleta de cachivaches: un somier oxidado, jaulas rotas, latas, tiestos con restos secos de plantas y una raída cuerda

26

con pinzas. También había una pequeña ventana enrejada con un cristal roto y el otro ahumado. Cualquiera hubiese pensado que la casa sólo estaba habitada por las golondrinas que anidaban en los restos de la balaustrada de piedra y por los gatos que maullaban por las noches. Pero los que habían crecido en el barrio sabían que allí vivía —o más bien, malvivía— Jesús “el loco”. «¡Pobre diablo! — pensó Marisa al ver sacar de la casa lo que, evidentemente, era un cadáver».

A su mente acudían las advertencias de su tía Amalia: “Vete ya para tu casa que es de noche, y no eches por la calle de Jesús el loco, no te vaya a coger”. Una mueca de sonrisa se dibujó en su cara recordando aquellos tiempos de infancia.

Ella no tenía miedo a Jesús “el loco”, pero era obediente, y siempre hizo caso a su tía. Muchos años después, habiéndose convertido en su vecina, sin tan siquiera haber reparado en ello, Marisa había catalogado el asunto de leyenda urbana y muchas veces, cuando preparaba algún bizcocho, esperaba a que oscureciese y sigilosamente se lo pasaba por la ranura del desvencijado portón, al igual que la gran caja

ESCRIPTURA de mantecados con la que anónimamente le obsequiaba cada Navidad. Sabía que el viejo se alimentaba de lo que iba encontrando por ahí y su aspecto era cada vez más enfermizo.

Verano de 1979.

Son las siete de la tarde. El sol parece apiadarse de los mortales y empieza a disminuir su intensidad aunque el calor sigue siendo fuerte y la humedad lo hace aún más insoportable.

Lucas sube al terrado de su casa acompañado de una botella de vino que ha sacado de la nevera. Las vistas le reconfortan: al frente el mar, arriba el cielo, a ambos lados de la casa unos solares sin edificar, y a continuación, a la derecha, el parque que comienza a llenarse de críos.

Lucas espera con anhelo este momento. Le gusta ver cómo juegan las niñas, contemplar sus coloreados vestiditos, sus largas trenzas o coletas, sus deditos asomando por la punta de las sandalias. Las conoce, sabe sus nombres, se los ha oído decir a otras niñas. Las ha ido viendo crecer, ha visto como han ido evolucionando sus cuerpecitos, como comienzan a notarse bajo sus ropas pequeños bultitos de aspecto de fresa, que en algunas ya se van convirtiendo en formas más prominentes. Un fuerte cosquilleo le recorre el vientre y las ingles, abultándole la bragueta del raído pantalón, y en su cabeza empieza a resonar el eco aturdidor de esas irritantes voces que le enturbian el pensamiento.

El ardor va aumentando en su cuerpo y lo intenta refrescar con tragos de tintorro.

Comienza el ritual. Baja a la habitación de su madre, ya anciana, y corre el pestillo que él mismo colocó por la parte externa de la puerta. Se quita el pantalón única vestimenta que le aprisiona, coge de la nevera otra botella

de vino y salta por la ventana de la cocina a uno de los solares. Allí se esconde tras una portezuela de hierro a la espera de que alguna niña —no advertida por nadie, desobediente o curiosa— pase por delante y pueda acercarse a ella, acariciarle el pelo, oler sus ropas, ver si sus uñas están pintadas… Nada más, no pretende hacerles daño. La voz de su madre, que se cuela entre la algarabía turbia de su cerebro, se lo recuerda incesantemente. Tras un tiempo al acecho y ya entrada la noche, conseguido o no su objetivo, Lucas recorre sigilosamente el descampado a la caza de algún gato, mejor si es una cría, la carne es más tierna, se deshace en la boca.

1 de Abril de 2007.

Agazapado en un rincón de la destartalada cama, sobre un mugriento colchón, Lucas observa a través del agujero del cristal roto a la vecina de enfrente. Su visión ya no es buena, pero consigue distinguirla bromeando con su marido en el balcón. Escucha sus risas. Le reconforta mirarla, es bonita. Muchas veces ha pensado, desde que ella llegó a ese piso, en cómo hubiese sido su vida con una mujer así junto a él. Se tranquiliza al observarla. Ella aplaca las malditas voces.

Riendo, Marisa hace ademán de darle un cachete a su marido y éste le besa la nuca, descubierta por el pelo amarrado en una coleta, y con las dos manos abiertas colocadas en sus nalgas la empuja hacia dentro de la casa, a la vez que va advirtiéndole: “Marisa, Marisa”.

A la mente nublada de Lucas llegan vagos recuerdos en forma de difusas imágenes de niñas en el parque. La chiquilla de la coleta.

Marisa, Marisa, Marisa. La vecina, sus gestos.

27

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

La vecina, su coleta. Parece ella, sí, ahora lo ve claro: la vecina es una de aquellas crías del parque. Y una especie de amarga emoción se apodera de él, sintiendo una calentura que le baja desde el estómago hasta el miembro decrépito donde percibe un leve cosquilleo que se desvanece en segundos. El vocerío en su cabeza empieza a taladrarle los sesos. Enciende fuego en el bidón de lata que hace las funciones de estufa y barbacoa. Se saca una oxidada navaja del bolsillo y agarra por el lomo al primer gato que tiene al alcance. Jadeante, con la boca seca y las manos entumecidas, lo despelleja, lo eviscera y lo coloca sobre la rejilla del bidón. Una vez tostado, lo devora con avidez. Tiene mucha sed, y bebe con un cacillo de un cubo de agua que recoge de la lluvia. Piensa en ella, en la niña de la coleta: su vecina. Se va hacia un armario ruinoso y saca la caja de mantecados de la última Navidad —sabe que se los regala ella, al igual que el resto de los dulces, la ve cuando se acerca a la casa—. Los tiene contados, le quedan diez: dos de chocolate, tres de limón, uno de canela, un rosco de vino y tres alfajores. Los ha ido dosificando, comiéndose sólo un trocito por las noches. Con impaciencia y desatino, consigue abrir un alfajor que devora de un bocado. Las voces de su interior se van haciendo más potentes,

28

apoderándose de todo razonamiento, expulsando la ya tenue voz de advertencia de la madre, que le ha acompañado siempre desde que ella falleciera, hace más de una década: “Deja a las niñas. No bebas vino, no comas azúcar. Sé un buen hombre”. Y así, libre ya de normas, sigue deleitándose con el rosco de vino, hasta que exhausto, acaba con todas las existencias. Se repantiga en el mugriento sillón. Se está mareando. Se ha orinado encima. Continúa sediento pero no tiene fuerzas para llegar hasta el cubo del agua. Le cuesta respirar y siente nauseas. Está confuso, todo le da vueltas y se desploma con los brazos colgando por los lados del sillón. Las voces se han acallado para siempre.

9 de Abril de 2007, por la noche.

—Ni siquiera se llamaba Jesús, se llamaba Lucas. Me siento mal, debimos hacer algo —susurra afligida Marisa a su marido, ya en la cama.

—¿Por qué? Tú has hecho lo que has podido, le dabas ropa, le llevabas pasteles. No era cosa nuestra —responde él cogiéndole la barbilla—.

No le des más vueltas, piensa que tus dulces le dieron la vida —concluye deseándole buenas noches.

ESCRIPTURA La mala sombra Existen monstruos que dan risa de lo penosos que son, monstruos miserables, monstruos ridículos…

Y ese es su poder. Mientras nos reímos de su monstruosidad, mientras los menospreciamos, se alimentan de nosotros. Recordad una cosa: el monstruo más miserable no deja de ser un monstruo y hará monstruosidades.

Ramón Cabrera Naveiras Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero él siempre dice que el mejor premio es que alguien lo lea.

En Argolandia, durante muchísimos años, el sol nunca se puso por decisión de Rosendo Diamante el día que subió al poder: —En Argolandia —proclamó— , por fin ha amanecido. Desde hoy declaro a la noche culpable de alta traición contra el régimen que vosotros, noble pueblo argolano, habéis elegido libremente bajo la atenta mirada de las armas que empuñaban mis leales. La noche será puesta en manos de los jueces y ellos dictarán justa sentencia condenándola al garrote vil. Se prohíben igualmente las nubes, eclipses y restantes fenómenos atmosféricos que impiden el paso de la luz solar. Sólo la claridad ha de presidir la totalidad de nuestros actos públicos y privados. El sol, así lo he decidido en beneficio del pueblo, ha de brillar siempre en el cielo de Argolandia, a partir de ahora paraíso del turismo. Dejo a mis ministros la reglamentación de esta ley que tantas bondades hará llover...

—Llover no, excelencia, por lo de las nubes...

—le susurró al oído el Director General de Climatología.

—... que tantas bondades hará caer sobre el país —rectificó con rapidez— , y que ha de ser, también lo tengo decidido, el motor de su constante prosperidad.

El pueblo argolano, compuesto de seis millones de almas, aplaudió con profundo agradecimiento y respeto las sabias palabras del general Rosendo Diamante, que bordó el final de su discurso con la orden de fusilar de inmediato a cuatro mil serenos recalcitrantes, doscientas ocho mil aves nocturnas y siete millones de estrellas. A la luna, de una patada magistral, la envió para siempre a las antípodas.

Los ministros se pusieron manos a la obra de inmediato. Convencidos de que lo primordial era inculcar en el pueblo, de forma sencilla, la nueva filosofía del régimen victorioso, encargaron a un grupo de juristas la redacción de un código de comportamiento que fuera de fácil manejo y asequible a cualquier inteligencia. La obra terminada, ejemplo de simplicidad, que tuvieron que aprender de memoria cuatro millones de argolanos —en el entretanto habían desaparecido misteriosamente unos dos millones— , sólo constaba de ciento ochenta y cuatro mil artículos, trescientas siete órdenes aclaratorias, nueve mil setecientas doce disposiciones transitorias y cuatro mil una finales.

Como que por decreto siempre era de día y el sol debía lucir imperturbable las veinticuatro horas, los ciudadanos gozaban de la constante compañía de su propia sombra. Ni en el inte-

29

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

rior de las casas podían desprenderse de ellas.

Una orden ministerial consideraba ilegales los edificios de más de una planta, que además debían carecer de tejados, y en las ventanas de postigos y visillos. También cualquier artilugio susceptible de proporcionar sombra fue prohibido bajo pena de muerte. Así se aseguraba el estricto cumplimiento de los clarividentes deseos del jefe del Estado, benefactor de la patria.

En cierta ocasión, los dos millones y medio de argolanos que seguían vivos y felices tuvieron la peregrina ocurrencia de manifestarse — pacíficamente, claro— reclamando agua.

Llevaban ya diez años sin una gota de lluvia y los embalses, ríos y lagos estaban vacíos a causa de la sequía y las numerosas veces que la Santa Iglesia Reformista Argolana había bendecido a Rosendo Diamante. Así que, a coro y para no molestar demasiado, se limitaron a insinuar que tenían sed. Fueron dispersados de inmediato a manguerazos.

—Esto es una maniobra de mis enemigos — manifestó indignado el dictador al Jefe de Policía— y demuestra lo envidiosos que están de nuestro bienestar. Pero también pone en evidencia la ineficacia de usted al no haberme advertido antes de lo que podía pasar.

El Jefe de Policía fue ahorcado por inepto en la plaza pública entre grandes festejos y Rosendo Diamante, a partir de entonces, optó por llevar los asuntos de seguridad nacional más personalmente. Reunió en sesión extraordinaria a su Consejo de Ministros y dijo: —Es preciso que estemos vigilantes pues una conjura extranjera pretende derribar lo que con tantos esfuerzos y vidas humanas he consolidado en estos años de paz. Las medidas serán pocas para salvaguardar al país y a sus dos millones de habitantes de los enemigos

30

que acechan sin descanso. Ordeno que, desde hoy, la sombra de cada argolano sea nombrada inspector de la policía secreta. Ellas nos informarán de las masónicas maniobras que en la oscuridad —por lo que deduzco todavía ronda un poquitín de oscuridad por ahí— preparan los descontentos, envidiosos y desagradecidos.

A ustedes compete organizar debidamente el cuerpo de investigación recién creado.

Se constituyó el M.S.P. (Ministerio de Sombras Personales) y en escasas semanas no hubo argolano sin su espía particular —El pipí de fulanito sale rojillo —se chivó una sombra.

—Pues que lo fusilen.

—Menganito cría buzos en su azotea en lugar de palomas o jilgueros —denunció otra.

—Para ese cadena perpetua.

—Futano dice que ayer se pegó un mamporro y vio las estrellas —acusó una tercera.

—Condenado al destierro. Sólo se permite ver al sol.

En lo que no atinó Rosendo Diamante, al prohibir la oscuridad, fue que también él sería poseedor de una sombra privada.

—¡Ay, Manuela! —se lamentó una mañana a su esposa— , esta sombra mía me preocupa.

—¿Por qué? Tu sombra es distinta. Ella no es espía.

—Lo sé, lo sé, pero me saca de quicio.

—Pues es bien sencillo. Mandas que la liquiden y punto.

—No puedo hacerlo. He de dar ejemplo.

Pero cada vez se hace más grande y temo que la sombra me haga sombra. Es algo insólito que no puedo tolerar.

—¡Hum! Veamos...

—Se me va a subir a las barbas, la marxista esa.

Manuela echó un vistazo a la sombra de su marido.

ESCRIPTURA —Lo que ocurre es que está engordando.

—¿Tú crees?.

—Seguro. Tiene pinta de fofa, la desgraciada. Come menos y haz gimnasia. En pocos días volverá a ser lo que era, una sombra ridículamente pequeña que por contraste agigantará tu figura y tu genio económico, político y social.

—Que te oigan, Manuela, que te oigan.

El dictador se entregó de lleno a la dieta y la gimnasia. Como ejercicio físico daba diez latigazos diarios a cien argolanos —se creó un comité que fijó los turnos de voluntarios, tantos había— y para adelgazar un equipo de expertos le informó de la alimentación que seguían los obreros.

Quince días después preguntó a su mujer: —Manuela, ¿te parece que ahora...?

Manuela cogió una cinta métrica, midió lo que tenía que medir y respondió:

—Tú has adelgazado trece quilos.

—Bravo!.

—Pero la sombra está más grande —Rosendo Diamante palideció— . Yo de ti consultaría el caso a los doctores.

Los médicos fueron llamados a la presencia del Jefe del Estado.

—Señores —les informó—, algo raro le sucede a mi sombra particular. Como ustedes no ignoran, ella ha de ser una birria de sombra.

Ni más ni igual que yo, sino mucho menos. Les doy permiso para que la observen un ratito y me faciliten acto seguido su dictamen científico.

La opinión fue unánime: —Su sombra, excelencia, le supera en diez centímetros de alto y nueve de ancho. Es nuestro criterio que tiene tendencias mayestáticas.

Los doctores fueron condenados a trabajos médicos forzados en el zoo de Argolandia por

31

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

conspiradores y subversivos. La sola mención de la realeza sacaba de quicio al dictador. Rosendo Diamante, luego, llamó a un mago a quien contó sus problemas.

—El asunto está clarísimo —aventuró—. Nos encontramos delante de una sombra fascinada.

—¿Con que es eso, eh?

—Sí, y no es extraño que así sea si tenemos en cuenta que idéntica fascinación sienten por vuestra excelencia el millón de argolanos del país. Se trata de una devoción pura y sana, aunque tal vez celosilla. Crece para que os fijéis en ella. Hacedlo durante cierto tiempo y veréis como se tranquiliza, a continuación menguará y las aguas volverán a su cauce.

Rosendo Diamante siguió al pie de la letra los consejos del mago que, en agradecimiento, fue nombrado Director del Banco Central Argolano.

Manuela advirtió un día a su marido: —A mi modo de ver te estás pasando.

—Lo hago por el bien de la patria.

—Repito que te pasas y, además, tanta atención con tu sombra me mosquea. Corren rumores de que andas liado.

—Liado y muy liado lo tengo todo, efectivamente.

—Liado con ella, con la sombra.

—Maledicencias del liberalismo internacional, que me quiere hundir.

—¡Qué imaginativo eres, hijo! Tú no te enteras de nada, pero...

—¿Pero?

—Yo me he fijado en que tu sombra hace unos gestos y unos contoneos que...

—¡Bah! —Tú no puedes darte cuenta porque casi siempre anda detrás de ti. Y eso es lo que me preocupa. Llevamos mucho tiempo sin... A ver

32

si resulta que eres menos macho de lo que se asegura.

—¡Manuela!

—¡Ni Manuela ni porras! Tu sombra tiene inclinaciones homosexuales y eso ya está en la calle, lo murmuran los ochocientos mil argolanos.

Rosendo Diamante ingresó en una clínica para someter a un riguroso chequeo a su sombra. Los primeros análisis corroboraron que había continuado creciendo contra todo pronóstico. El mago, destituido de su cargo, fue ordenado obispo de la Iglesia Argolana por inútil y charlatán. El asunto comenzaba a ponerse difícil.

Aprovechando el internamiento del Jefe del Estado, los ministros del régimen se reunieron en sesión de urgencia.

—La situación es gravísima —manifestó en chino el vicepresidente del gobierno.

—¿Y ese tío qué dice? —preguntó el Ministro de Matanzas y Masacres a su colega de Embrutecimiento Nacional.

—Habla en chino porque es un gran político.

Calla y escucha, que no me entero —le respondió.

—Gravísima es la situación —insistió el vicepresidente.

—Yo propongo un golpe de sombra ˗˗se atrevió a insinuar el Ministro de Estafas Legitimadas.

—¿Y eso qué coño es? —le espetó la Ministro de Obras Púdicas, una señora muy fina.

—Ni idea, pero al pueblo se lo vendemos por televisión con cuatro canciones triunfales y un partido de fútbol y se queda más satisfecho que Dios.

—Situación la gravísima es —repitió el vicepresidente, que siempre analizaba los problemas muy a fondo.

ESCRIPTURA —Amen —corearon todos.

—¿A mí con esas, cretino?

—Yo lo arreglaría declarando a la homose—¡Oh, perdón, excelencia, es la costumbre! xualidad legal por cojones —chilló el Ministro —¿Que no ves la monstruosa sombra que me de Disfraces Políticos, que de vez en cuando acacecha? tuaba como travesti en un cabaret.

—Hay indicios clínicos muy fundados que de—¡Formalidad! Se dice por decreto. muestran que, efectivamente, la sombra de —Situación la es gravísima —machacaba el vuestra excelencia es... —e hizo un gesto vago vicepresidente, alardeando de su facilidad de en el aire con las manos— ¿Me entendéis, expalabra y profundidad de pensamiento. celencia?

—¿Y si habláramos del tiempo?

—¿Marica, insinúas?

—Muy oportuno —apoyó el Ministro de —Si antes agrandaba por celos, ahora lo Ocultación y Turismo—. Así cuando salgamos hace de satisfacción. Claro, siempre detrás de podré informar a la prensa de que en Argolanvuestra excelencia, fascinada... Los doctores dia no pasa nada, ni siquiera una nube. piensan aconsejaros que os pongáis un —Es situación gravítapón..., en fin, por si las sima la —vociferó el vicemoscas. Nunca se sabe si El vicepresidente se trasladó presidente a la pared de en un descuido de vuesa la clínica donde Rosendo enfrente. tra excelencia...

Diamante, muy compungido, —¡La, la, la! —asintie—¡Horror! ¡En qué no osaba moverse.

Su sombra, ron los ministros puestos situación me veo! ¡Yo negrísima, crecía sin pausa. en pie, con el brazo dereque siempre he dado por cho en alto y extendido. ahí a los demás!

—Situación es gravísima la.

—Será pasajero, excelencia, no sufráis. En —¡Alirón, alirón, Argolandia campeón! muy pocos días podréis continuar dando gusto —Señores —concluyó el vicepresidente desa vuestro pueblo. pués de beberse un vaso de agua para aclarar Rosendo Diamante observó a su ministro con la voz—, el consejo ha terminado. Hemos disojos espantados. cutido desde todos los ángulos posibles la gra—Acerca el oído —ordenó. vedad de la situación. Que se publique de —¡Clemencia, clemencia, mi general! ¿Cómo inmediato una orden ministerial recogiendo habéis descubierto que hace seis meses que no los acuerdos adoptados. Nos cabe el honor de me lavo las orejas? ¡Qué sangre fría, qué pershaber salvado el país y la reputación de nuespicacia demostráis incluso en los momentos antro generalísimo. gustiosos y críticos!

El vicepresidente se trasladó a la clínica —Tus orejas me importan un bledo —intedonde Rosendo Diamante, muy compungido, rrumpió impaciente— . Escucha, baja la cabeza no osaba moverse. Su sombra, negrísima, cre— el vicepresidente se acercó a Rosendo Diamante— . ¿Qué haré, si me ponen el tapón, cía sin pausa. para... cagar? ¿Qué comerán entonces los qui—¿Qué? — inquirió ansioso el dictador. nientos mil argolanos?

—Excelentes noticias. Se ha decidido que El vicepresidente se emocionó: aquí, en Argolandia, la tranquilidad es absoluta.

33

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

—Permitid que llore unos instantes... ¡Qué bondad la vuestra, preocupándoos tanto por vuestros súbditos! —después de soltar unas cuantas lágrimas, añadió—: Dejadme que piense, excelencia.

—Pues piensa rápido. No sé por qué pero tengo ya unas ganas terribles de ir al lavabo.

—Podéis promulgar una ley diaria —sugirió.

—¡Magnífica idea! —quedó pensativo unos instantes. Acto seguido preguntó—: ¿Será más o menos lo mismo que cagar, verdad?

—Sin duda, sin duda...

—Aunque también podría pronunciar más discursos.

—¡Bellísimo, bellísimo! Qué sensibilidad...

—...que traten, por ejemplo, de los secaderos de bacalao o del arte rupestre. Eso siempre interesa a las masas.

—¡Qué exquisitez! Escuchando vuestras palabras, el pueblo olvidará que pasa hambre.

Con vuestra venia, mientras la nación os escucha embelesada, podríamos aprovechar para enviar al extranjero unos cuantos camiones cargados de divisas.

—Sí, hazlo. Y fleta de paso unos aviones que transporten todas las obras de arte del Museo de Argópolis; y la catedral entera; y mis siete toneladas de medallas y condecoraciones; y a mi mujer, bien envuelta...

Nada dio resultado, sin embargo. Rosendo Diamante, comparado con su sombra, que se desarrollaba a un ritmo frenético, parecía un enano, un microbio con estrellas de general. La vitalidad se le escapaba a chorros. Acabó miserable e indefenso a merced de sus íntimos, quienes, no obstante, acordaron que a toda costa convenía mantenerle con vida.

—Si se nos muere —y es capaz de morirse— , ¡adiós prebendas! ¿Qué harán entonces los tres-

34

cientos mil argolanos? ¿A quién criticarán, sobre quién contarán chistes? Se aburrirán de tal manera que empezaran con huelgas, revoluciones y tonterías, como si estos lustros de paz hubieran sido un sueño. ¿Qué será de nosotros?

Evidentemente el general no puede morir.

Se convocó una consulta de médicos eminentes, venidos desde todos los rincones del mundo.

—Yo recomendaría que el generalísimo fuera siempre bajo palio —sugirió uno— . De ese modo quedaría protegido del sol y la sombra se desvanecería.

—¡Imposible! —intervino el Ministro de Injusticias Sociales—. Eso sería tanto como pretender modificar las Leyes Fundamentales. En Argolandia nada debe impedir el libre paso de la luz. Por algo somos demócratas.

—Pues le podríamos extirpar los testículos.

Siendo la sombra gay, ¿qué interés tendría por un general sin sus atributos masculinos?

—¿Qué dice usted? ¿Cómo se le ocurre proponer que ceguemos la fuente de su mala leche? ¡En Argolandia se gobierna con eso que usted quiere arrojar a la basura!

—Entonces —reflexionó un tercer doctor— , posiblemente no quede otro camino que separar la sombra del cuerpo. Es una intervención quirúrgica delicada que no sé, no sé...

Los doctores se pusieron manos a la obra con el beneplácito de la familia de Rosendo Diamante, la aprobación del gobierno y la bendición de la Santa Iglesia Reformista Argolana, que celebró innumerables misas por el rápido restablecimiento del Jefe del Estado. Algunos aprovecharon para rezar, con gran devoción, por su eterno descanso.

—La operación duró cuarenta días al cabo de los cuales, ¡pobrecito!, Rosendo Diamante

ESCRIPTURA

no tuvo más remedio que despedirse de este mundo. Para que no hiciera el viaje solo se decretó que le acompañaran, con gastos pagados, quienes habían participado en el desaguisado —médicos, enfermeras, ayudantes de quirófano, anestesistas y auxiliares sanitarios— en prueba de agradecimiento por sus servicios y desvelos. En el Gran Salón de Palacio se les condecoró, justo antes de emprender ese viaje eterno, con la Gran Cruz Laureada de San Argolín, mártir y obispo.

Ocurrió que, con la agonía terrible del benefactor de la patria y las honras fúnebres que luego se le dispensaron, nadie reparó en que la sombra enorme, en efecto separada del cuerpo, aprovechaba para escapar por una de

las ventanas del hospital. Advirtieron su descuido cuando, después de un trueno parecido a una sarcástica carcajada, el cielo de Argolandia se cubrió repentinamente de espesas y oscuras nubes y empezó a diluviar sin descanso.

Tanta fue la lluvia que cayó en los meses y años siguientes que los ríos, lagos y embalses se desbordaron y el país entero quedó sumergido en agua y lodo.

Así llegó de nuevo la noche a Argolandia: por obra y gracia de la sombra imperecedera del dictador, sombra inmensa, cada vez más ancha y larga, cada vez más mala sombra.

—Bien es verdad que antes, con Rosendo Diamante, se vivía mejor —dijo un argolano al otro argolano superviviente.

35

ESCRIPTURA Una historia napolitana Un relato que nos sumerge en el submundo del terror en estado puro. La Núria nos muestra ese tortuoso camino en primera persona y nos hace compartir la ansiedad de la protagonista; mi corazón latía más rápido que de costumbre cuando leía. Y si el camino era oscuro y tenebroso el final es explosivo y bestial. Terror sin límites.

Nuria Sánchez Castillo Si no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventana que diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos a los lados y un papel en blanco.

Planeta Lletra

Cuando me giré ya no veía la entrada de la pesar de ello tropezaba continuamente con cripta. Hacía rato que la había dejado atrás. La piedras que sobresalían de la tierra. Caminaba madre de Roberto permanecería fuera hasta por un pasillo estrecho con el suelo sin adoquique saliéramos, si es que lográbamos enconnar. Las paredes tampoco tenían revestitrarlo. Tenía demasiado dolor en mi alma. Pomiento, eran dos muros de tierra. Sólo podía ir dría dejarme morir o luchar por lo único que en una dirección, hacía adelante. Estaba income quedaba, mi marido. Un hombre enloquemunicada, el móvil se había quedado sin cocido por la muerte de su hijo, de mi hijo. Y yo, bertura. Tenía que ir esquivando la arenilla que muerta en vida, le perseguía en su huida. Sólo se desprendía de la cúpula. Aquel lugar me quería reunirme con Roberto, llorar juntos a mareaba, aunque tal vez era por no haber coLuca. Pero ambos habían desaparecido mienmido nada en demasiadas horas, no recordaba tras los sedantes nublaya cuantas. El túnel giCuando me giré ya no veía ban mi mente y me raba hacia la izquierda, la entrada de la cripta. Hacía mientras las paredes se mantenían inconsciente rato que la había dejado en el hospital. Únicaestrechaban poco a poco. atrás. La madre de Roberto mente la madre de RoPara avanzar por entre permanecería fuera hasta berto podía decirme aquellos muros tuve que que saliéramos, si es que dónde encontrar a su disminuir el paso. Con el lográbamos encontrarlo. hijo, pero Giulia se necuerpo ladeado pasé gaba a decírmelo. Juré justo entre ellos, rozando matarme allí mismo si no abría la boca. Y fue el abdomen contra la pared. Mi respiración se entonces cuando, apartando la vitrina de la hacía más superficial y rápida. Mis labios senpared, descubrió una trampilla en el suelo. tían la frescura de la tierra de la pared, que me Corrí hacia ella y tiré de la palanca, y una escadevolvía el vaho de mi respiración. Intenté avanzar, pero ¿hacia adonde? Esperaba enconlera metálica se deslizó hacia el subsuelo. Miré trar la respuesta en cualquier momento, espea mi suegra por última vez mientras descendía raba ver de nuevo la carita de Luca. Llorarle por los peldaños. Me iluminaba con la débil luz hasta perder el sentido. Su recuerdo, su que el teléfono móvil me brindaba, pero a

36

ESCRIPTURA muerte, inundaron mi cabeza y mis ojos se llenaron de lágrimas. Mi visión se fue enturbiando junto con la oscuridad del lugar. La angustia que me producían aquellos pensamientos hizo que se me paralizara el cuerpo.

Escuchaba ahora mi respiración entrecortarse, el sudor me inundó el cuerpo Y las manos comenzaron a temblarme. Temí perder el control y la cordura. Me obligué a respirar lento y abdominalmente para no desmayarme, no era la primera vez que experimentaba una crisis de ansiedad como aquella. Durante diez minutos estuve tan concentrada en respirar que olvidé hasta donde estaba Me froté los ojos y enfoqué de nuevo el túnel. De nuevo las paredes se hicieron más espaciosas y pude volver a caminar normalmente aunque el techo se había rebajado en los últimos metros y mi cuerpo se veía obligado a encorvarse para evitar golpearme la cabeza. La luz del lugar también había mejorado. Unas velas sobre candelabros suspendidos en la pared iluminaban mejor el pasillo. Apagué la luz del móvil, ya no la necesitaba para nada. Un rápido vistazo a la pantalla me bastó para saber que seguía sin tener cobertura. La pequeñas llamitas tan seguidas parecían dar la bienvenida a algún lugar importante. Volvieron las palpitaciones, me acerqué más deprisa. Un olor extraño y cada vez más fuerte me hizo detenerme de golpe. A medida que me aproximaba el hedor era más y más insoportable. Un marco de madera hacía de entrada a la siguiente estancia.

No había puerta y dentro había vuelto la oscuridad. Entré despacio, cogí el pañuelo que tenía en el cuello y me lo coloqué sobre la nariz y la boca, con la otra apreté la luz del móvil. El olor me impedía respirar con normalidad. Una tenue neblina no dejaba ver toda la

Ariadna Graupera

sala. Las paredes de la entrada tenían restos de mosaicos, parecían muy antiguos. Alguien había dibujado esqueletos en posición vertical de unos dos metros de altura, y en la parte superior, donde debería estar dibujado el cráneo, había un agujero vacío del mismo tamaño. Había una veintena de esqueletos dibujados en un lado y el mismo número, en la pared de enfrente. Las velas del interior de la habitación no estaban encendidas, pero lo habían estado recientemente, todavía humeaban. Quizás una corriente de aire las había apagado, pero no corría ni una gota de aire.

La idea de que hubiera pasado por allí Roberto, me daba esperanzas. Grité su nombre tan alto como pude. El eco retumbó llenando todo el espacio con mil veces su nombre. Me tapé los oídos parecía que la cabeza me fuera a estallar. Aquella habitación estaba vacía. Al final de ésta, había una puertecita de madera.

Giré la maneta sin que hiciera demasiado ruido y la empujé suavemente, se abrió hacia afuera.

37

Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Era una sala completamente iluminada por una bóveda abierta a la luz natural. Todavía era de día. El hedor al que se había acostumbrado mis fosas nasales se volvió ahora completamente insoportable. Pero la imagen que tenía ante mis ojos nublaba cualquier otra sensación que pudiera recibir mi cuerpo. Había un hombre que me daba la espalda. Un hombre ataviado con un hábito marrón con capucha cubriéndole la cabeza. Por sus manos y corpulencia descarté que fuera una mujer. Podría ser de la orden de los dominicos. Sujetaba una enorme tenacilla de acero con la que apretaba algo contra la pared. No lograba ver de qué se trataba, su cuerpo me lo impedía. Así que me deslicé contra la pared hacia un lado. Entonces solté un grito ahogado. Delante del monje, en un agujero en la pared, había apoyado un cuerpo humano, en fase de desintegración. Del cráneo todavía se desprendía algunas partes blandas que se deslizaban por los huesos de la mejilla. Al igual que de los brazos, ya pudién-

38

dose observar el humero y ambos huesos del antebrazo con restos de tejidos bañados en líquidos mezclados con la agresiva cal. Mientras, el monje apretaba la vara de acero contra el tórax del cadáver y éste contra la pared, haciendo que los restos orgánicos poco a poco se fueran desprendiendo de la osamenta. Lo hacía de forma autómata, cambiando de zona para igualar los golpes por todo el cuerpo. Los líquidos que se desprendían salían por unos agujeros de desagüe en el mismo hueco de piedra donde estaba sentado el muerto.

Cuando mi retina dejó de absorber todas aquellas imágenes dantescas, mi cuerpo recuperó la movilidad e instintivamente me acerqué a ellos. El monje dejó de asestar aquellos golpes.

Bajó el brazo del atizador hasta el suelo, y fue girándose poco a poco hacia donde yo me encontraba. Su cara se fue iluminando hasta perfilarse completamente. Sus maravillosos ojos azules no me eran desconocidos. Se le desprendían unos rizos castaños claros bajo la capucha,

ESCRIPTURA sabía que eran suaves. Era tan bello como el David de Miguel Ángel. Roberto. Me sonrió y su boca rosada pronunció mi nombre, Anna.

Aquellas manos antes hostigadoras y perversas ahora se extendían hacia mí, tras dejar en el suelo la vara de acero. Un lazo inexistente me estiraba hacia su cuerpo, nos unía irremediablemente. Y yo me dejaba atraer hacia sus brazos. “Ven conmigo, tu alma y la mía juntas, siempre unidas” Y acabó susurrándome, con deliciosa dulzura, “mi bella Anna” .Mi cuerpo perdió toda su rigidez, envolviendo con mis brazos el torso de Roberto. Noté, bajo el éxtasis de sus palabras, algo afilado entrando en mi brazo. Un líquido caliente recorrió veloz por el interior de mis venas. Y la calma llenó mi dolorido corazón. Sus labios se aproximaron hacia los míos, y éstos se acercaron obedientes a recibir el beso. Abrí los ojos y ante mí, una calavera exudativa se aproximaba a mi cara con deseo manifiesto de besarme. Y le besé, tan apasionadamente como la atracción que me abdujo a él. Y mientras cubría su rostro con mis manos, su hueso se hizo piel, sus ojos volvieron a sus cuencos vacíos. Volvimos a mirarnos, sus cabellos rizados volvieron a caerle por la mejilla y el azul de su retina me iluminó hasta cegarme. Se desprendió de mí suavemente y se giró hacia la vara de acero. Hipnotizada me acerqué al asiento de piedra vacío que había contra la pared y me senté en él. Su sonrisa continuaba despertándome un ardor interno, un fuego incombustible. No conseguía contener la excitación. Me sentía incapaz de ahogar los suspiros de un amor irrefrenable.

Sentía mi cuerpo arquearse hacia un lado y hacia el otro. Su vara se elevó en el aire y acepté que ésta se dirigiera hacia mí, hasta impactar sobre mi cráneo. Su sonrisa dulce acom-

pañó aquel momento anestesiando cualquier dolor que pudiera sentir. A pesar de la sangre que manaba sin control sobre mi cara, aún podía verle. Se acercó a mí y me acarició el pelo. Me pasó los dedos por los labios, ofreciéndome el sabor de mi propia sangre. Y yo seguía obedeciéndole, sacando la lengua y atrapando las pequeñas gotitas rojas con mis últimos reflejos. Se abalanzó sobre mí y se fundió conmigo en un abrazo eterno. Y la luz se apagó definitivamente. *** ―¿Los encontrasteis en esta posición? ―preguntó el inspector Da Ponte, mientras observaba la foto de los tres cadáveres―. ¿Y eran los padres del niño? ―volvió a preguntar incrédulo. ―Exactamente, el padre practicaba ritos funerarios del siglo diecisiete. El hijo se había muerto de una sepsis meningocócica en el hospital de Pausilipon. Y la mujer murió tras ser golpeada por él. Se le encontraron restos de heroína en sangre. Finalmente él se mató de un tiro. Según declararon los pediatras, la enfermedad y la posterior muerte de su hijo les había trastornado, algo habitual en esos casos.

No habían detectado nada raro hasta que el padre secuestró el cadáver del niño de la sala mortuoria y desapareció. ―Vaya que era un loco, y se acabó de trastornar del todo―afirmó el inspector ofreciéndole un cigarrillo al forense―. Tenemos que hablar con la prensa. De momento no nos extenderemos con informaciones abstractas de los otros restos de huesos que se han encontrado en la cripta. Todo a su tiempo, pero sospecho que este caso dará luz a más sufrimiento. ―Y a más paz. Todavía hay almas allí abajo que no han encontrado quien les rece.

39

ESCRIPTURA Una vida per una altra Una història de por. No voldria desvetllar res de la ben tramada història que llegireu a continuació, potser només que està explicada en primera persona i que està plena d’elements que ens transporten al carib i als seus ritus ancestrals. Potser no creus en el vudú, ni en els “Santeros”, però què passa si tot d’una et converteixes en la seva víctima?

Nuria López García Per les seves venes corre sang de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot allò que sigui negre i criminal, però no li fa fàstics a la poesia.

Planeta Lletra

La hisenda dels Mendoza era un immens casalot de pedra vista que s’enlairava sobre el turó. La finca havia estat propietat de la família d’ençà que el primer Mendoza, un esclau llibert de les plantacions cubanes, havia posat dempeus, en aquell mateix indret, una cabana de fusta. Ara, d’aquella senzillesa no en quedava res. Ja des de lluny la finca era tota una ostentació de riquesa. Grans balconades de marbre, coronades de nimfes, deixaven veure els sostres dels salons interiors, profusament daurats. I l’escut dels Mendoza, una àguila trencant cadenes, era present arreu, fins i tot subjectant l’argolla on vaig lligar el cavall abans de disposar-me a entrar.

Em feia mal tot el cos. Estava més acostumat a caminar damunt la coberta d’un vaixell solcant les ones que no pas a cavalcar les tres hores que separaven la finca de la capital de l’illa. Un criat negre em va ajudar a treure’m el guardapols i el barret. M’hi vaig presentar.

—Sóc en Marc Vilanova i Audet, pilot del bergantí Solera i amic del senyor Julián Alfonso Mendoza.

El criat em defugí la mirada. Mormolà un «Benvingut, senyor» que amb prou feines vaig poder escoltar. Llavors, un majordom de pre-

40

sència imponent va sortir de la casa. Indicà al jove que s’endugués les meves pertinences, i em va demanar de seguir-lo.

—Passi. El senyor Mendoza l’espera a la sala de fumadors.

Obrí, davant meu, les grans portes de roure i vidre glaçat que donaven al rebedor. Els marbres i daurats de sostres i parets em varen engolir. A grans passes travessàrem diverses estances decorades amb tapissos i mobles barrocs; però sorprenentment deshabitades. No m’ho esperava així. Quan en Julián em va convidar, havia imaginat la seva residència plena d’hostes disposats a fer córrer el rom i a gaudir dels plaers de la vida. Fins i tot, havia fantasiejat amb una gran festa, amb músics i dones a dojo.

En aquell ambient havia conegut a l’amo de la finca unes setmanes enrere i ara, les estances silenciosament desertes em donaven calfreds.

En Julián Mendoza estava fumant un puro, recolzat al llindar d’una finestra il·luminada pel sol dels tròpics. Morè i elegant, al Vedado tenia fama de dandi i ben segur que se la mereixia amb la seva bona planta. Al veure’m em va saludar efusivament i ràpidament em va fer oblidar la impressió desagradable que m’havia provocat la buidor de la casa.

ESCRIPTURA —Marc, cabró! Et vas quedar als braços de les putes més maques de l’Havana. No m’estranya que hagis arribat tard.

—Tard?

—La timba va ser abans d’ahir —em va dir, rient de la meva cara de sorpresa—. El fotut d’en Carlos s’ho endugué tot. Si no hagués estat per les mirades fulminants de l’Octavio — assenyalà cap el majordom— hagués perdut fins i tot la fàbrica de tabacs.

L’Octavio, en posat ferm, ens contemplava impassible.

—Maleït picaplets. Com sap ensarronar a tothom!

En Julián s’avançà per abraçar-me. Jo em vaig quedar de pedra.

—Tant borratxo anava que ho havia entès malament? —vaig respondre titubejant—.

Però vas dir divendres, no?

—No, pocavergonya, vaig dir dimecres. Però dimecres o divendres, tant se val! Ara ets aquí!

Es girà cap el majordom que seguia immòbil com una estàtua —Octavio, serveix-li un conyac! —en Julián era l’energia personificada —. Tens gana? Demana-li el que vulguis. Estic molt content de que hagis vingut a La Xamena.

En Julián no em va deixar sol en tota la tarda. Tampoc em va deixar parlar. En dues hores m’explicà a grans trets la història de la seva família, em mostrà totes les estances de la planta baixa, sortírem a veure els seus magnífics cavalls i els no menys magnífics jardins de la finca. Seguits sempre a distància pel callat majordom.

Es va fer de nit, i mentre sopàvem tots dos sols a l’immens menjador varen tornar els fantasmes. En Julián reia i explicava anècdotes de les seves aventures als bordells o de com s’ha-

via encarat a uns jugadors tramposos. Però la seva veu ressonava fent eco a la gran estança i els sis criats silenciosos que ens envoltaven semblaven nerviosos mirant-me de reüll. A risc de semblar poc educat, vaig plantejar obertament la pregunta.

—Julián... tinc la sensació que he arribat en un mal moment a casa teva. No vull que et sentis obligat per cortesia a ser el perfecte amfitrió. Digues. Passa alguna cosa?

Es va fer un silenci de glaç i, ara sí, vaig notar totes les mirades pendents del que respondria en Julián.

—Marc, ets molt perspicaç, però el que li passa a aquesta casa fa anys que dura i malauradament no puc fer-hi res —en Julián s’havia posat molt seriós. El seu to greu va gelar-me l’ànima—. No t’ho he dit. La meva mare està malalta. Es consumeix dia a dia. Primer, el pare va fer portar els millors metges d’Amèrica però va ser inútil. Seguia empitjorant. Ara farà dos anys que el pare va morir sobtadament i jo vaig heretar-ho tot: propietats, negocis i el patiment de la mare.

Encara no havíem arribat a les postres, però en acabar de parlar, en Julián s’aixecà lentament i sortí del menjador. Vaig suposar que volia que el seguis i junts en silenci pujàrem al primer pis.

L’habitació de la mare estava plena d’espelmes i de sants, em vaig sentir ofegat en l’escalfor dins d’aquella cambra envoltada d’ombres.

Escoltava l’estossec de la dona i com li costava respirar. En la penombra dels ciris només li veia les mans de pell arrugada i fina, i el rostre ressec on s’hi marcaven tots els ossos. En Julián la va besar al front. Els ulls vidriosos de la malalta semblaren tornar a la vida per un instant i apagar-se després. Una dona grassa, de pell fosca,

41

ESCRIPTURA

Planeta

vestida tota de blanc, m’estirà del braç i em va fer apropar al llit. Vaig fixar-me llavors que la malalta anava coberta de collarets i que diversos amulets penjaven de la fusta de la capçalera. Pells i trossos d’animals morts. No me n’havia adonat però hi havia més dones a la cambra. Començaren una cantarella en veu baixa, alguna cosa que jo no entenia. Vaig buscar on era en Julián, allò era massa estrany. No vaig reconèixer a l’amic en aquella mirada d’acer sense pietat que acompanyà les seves paraules.

—Una vida per una altra —afirmà lacònic.

L’Octavio, darrere meu, em va subjectar pels braços immobilitzant-me i vaig voler alliberarme’n sense aconseguir-ho; mentrestant aquelles dones s’apropaven amb uns ganivets esmolats com agulles.

Lletra

Més criats em varen subjectar els braços i les cames obligant-me a estirar-me al terra. Impotent vaig veure com les bruixes em tallaven la roba que duia posada. No ho recordo amb coherència. Jo xisclava, maleïa a tort i a dret, suplicava pietat a en Julián; però la meva veu era ofegada pels càntics en èxtasi. La dona grassa, posseïda pel maligne, tenia els ulls en blanc mentre dibuixava amb pólvores símbols satànics al meu pit. Als braços, a les cames, sentia com els coltells travessaven la pell i brollava sang que s’apressaven a recollir en unes petxines. En Julián estava al costat de la seva mare.

L’havien asseguda en una espècie de tro i li vessaven la meva sang damunt del cap i les espatlles. Darrera de la mare i del fill veia siluetes fantasmals que no puc dir si eren reals o al·lu-

42

cinacions provocades pel terror i el mareig.

L’habitació i tot el que hi havia es deformava a la meva ment i jo hi veia monstres aberrants i no pas persones. Vaig perdre el coneixement.

Quan em vaig recuperar, la tenebra m’envoltava i a palpentes topava amb les mans amb tot de petits objectes escampats per terra. No m’atrevia a esbrinar què podien ser, ni volia escoltar el cruixit que feien quan els trepitjava. Les teranyines embolcallaven el meu rostre mentre avançava. En apartar-ne una, involuntàriament em vaig donar un cop a la mà amb un objecte filós. En notar la ferida i em vaig tocar la boca amb la mà. Tenia gust de sang i rovell. De mica en mica, veia alguna cosa en la foscor, uns graons. Una escala de fusta que s’enlairava d’aquell infern. La vaig pujar a quatre grapes guiat pel soroll dels tambors; el fons del passadís estava il·luminat per la resplendor d’una foguera.

Estossegava ennuegat per la pols que jo mateix havia despertat de la son dels segles. Vaig endevinar on em trobava al mirar per la petita reixa de la porta de ferro que em barrava el pas. Els rostres de pedra dels Mendoza em vigilaven des de les seves tombes. M’havien empresonat a la cripta familiar, el mausoleu que jo havia vist des fora tot passejant pel jardí. Em sentia defallir i notava la coïssor de les ferides.

Les ganivetades d’aquelles bruixes no havien volgut matar-me sinó dessagnar-me com a un anyell. El cap em donava voltes.

Fora del sepulcre, els crits i els tambors sonaven més propers. «Una vida per una altra». En Julián Mendoza potser havia deixat de creure en la Medicina, però no havia perdut la fe en les cruels supersticions dels seus avantpassats.

ESCRIPTURA Amor infinit Anem per la vida evitant els monstres, intentem passar lluny del seu cau, intentem passar desapercebuts, però què passa si el monstre el tens a casa? En quin moment una persona estimada es converteix en un monstre?

Júlia Lancho Teruel M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, no puc evitar-ho. L’estil amb el què estic més còmoda és l’humor.

No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

Giro els ulls en cercle marcant una ràpida i breu circumferència. En recobrar els sentits descobreixo que ningú m’assetja gràcies a un esmorteït raig de llum, suficient per descartar qualsevol presència. Sento pànic. Una corda fortament entrellaçada subjecta els meus canells als barrots del respatller per la part posterior i no puc bellugar-me. Ni tampoc cridar, doncs un gruixut tros de roba lligada al clatell manté la meva boca ben segellada. Al meu cap, a punt d’esclatar, ressonen els insistents cops. Que visqui o mori depèn ara mateix d’una única persona, i el més probable és que hagi quedat atrapada en alguna de les múltiples trampes meticulosament camuflades per tot el jardí. Què ho fa, que tal grau d’alienació sigui compatible amb la lucidesa necessària per idear tan maquiavèl·lica trama em deixa estorada i, que hagi estat ella precisament l’autora, dispara exponencialment la meva incredulitat.

El cor se m’encongeix en escoltar un lleuger cruixit darrera la porta i no goso ni respirar.

Tinc els peus tumefactes després d’haver quedat coberts fa una estona per l’aigua, que ara m’arriba gairebé als genolls. Desitjo morir en aquest mateix instant, no suporto ni un segon més l’agonia.

Em penso que devia començar a perdre el

seny aquell fatídic matí d’agost de fa dos anys, quan l’empresa en la que treballava decidí prescindir dels seus serveis i li va notificar l’acomiadament imminent, acompanyat d’una compensació ridícula. Durant aquest temps ha esgotat les seves neurones intentant formar-se amb diversos cursos que li oferia el Servei d’Ocupació, i ha presentat infinitat de sol·licituds de feina, que no han servit per res. Crec que la seva desesperació va assolir el punt culminat ahir matí, després de rebre la carta que li notifica el venciment del subsidi d’atur. Ens hem quedat sense cap ingrés. A ella li van inculcar, de ben petita, que no havia de dependre de ningú; una educació molt estricta va marcar la seva infantesa dins d’aquells reformatoris que la dictadura va escampar, per fer-se càrrec dels fills i les filles dels desapareguts. I a mida que anava llegint la maleïda carta n’anava forjant la tragèdia sense remei. Se li va acabar la paciència, i va disposar el pitjor. Va decidir que, abans que viure de la caritat del veïnat i de les organitzacions altruistes, hauríem de morir dignament, amb el cap ben alt. Des de llavors va repetint una mena de llòbrega lletania que vam començar a sentir ahir vespre, mentre sopàvem, quan vam acabar els darrers aliments que quedaven al rebost, ara completament

43

ESCRIPTURA

Planeta

buit. Mai hagués ni tan sols imaginat que pogués estar parant boja per moments, sense nosaltres adonar-nos de res. Ni en Pau ni jo coneixíem els recargolats racons de la seva ment amb la certesa suficient com per intentar evitar el que, a aquestes alçades és, ja inevitable. Vam néixer junts i, si res o ningú ho impedeix, morirem també junts. És el meu únic consol i la meva desesperació alhora. Ell deu de ser ara a l’interior d’algun d’aquells esvorancs disseminats pels voltants, inconscient o, per desgràcia meva, mort.

Lletra

Cessen els cops. Sento com la porta s’obre i el cor se’m dispara, gairebé em fulmina un cobriment. En la penombra distingeixo una figura que se m’acosta per damunt la tarima, serà la mare que ve a comprovar la fermesa dels lligams i que no he aconseguit desfer-me de la corda. Segons els seus plans, he de morir ofegada en el soterrani, l’aigua ja m’arriba al pit. Després farà volar la casa sencera amb un llumí: ha deixat sortir el gas una bona estona i s’ha escampat per arreu. La olor m’atordeix.

Però no, és en Pau! Com haurà escapat? A mida que se m’acosta veig com avança una

44

nova ombra a la seva esquena. Vull avisar-lo, però no puc! Ella li llença un objecte metàl·lic amb tanta força que li obre una esquerda al cap. Sóc incapaç de descriure el terror que em provoca veure la meva pròpia mare convertida en una autèntica bèstia, en una fera salvatge.

Avança sigil·losa amb una altra soga entre les mans i sospito que ha canviat d’opinió. Deu tenir por de ser descoberta abans d’executar el seu pla diabòlic, aquest particular pla mortífer per als seus éssers estimats. M’envolta el coll i comença a tirar ben fort de la corda cap a ambdós costats fins que sento com s’estreta cada cop més. No aconsegueixo inspirar la més petita quantitat d’oxigen i els meus ulls semblen voler escapar de les seves òrbites. Sento la presència de la mort. Les extremitats se’m garrativen, s’estiren sense control tot a jo em transformo en una titella sota el control d’aquest monstre que un dia em va donar la vida i que ara intenta treure-me-la sense pietat. De sobte escolto un cop sec i veig un cos submergir-se en l’aigua mentre noto com l’enorme pressió exercida sobre mi per fi cedeix. En Pau ha aconseguit recuperar-se i assestar-li el cop de gràcia que acabarà amb ella. De seguida em

ESCRIPTURA descorda i m’allibera. Crido. Xisclo amb tota la força que permeten els meus pulmons agònics durant el que em sembla una eternitat. Ell m’agafa i m’arrossega com pot fins a la porta del soterrani, gira el pom i empeny cap enfora, però aquesta no es desplaça ni un mil·límetre.

Tornem a empènyer tots dos amb totes les nostres forces però res, no hi ha forma possible de bellugar-la.

Busquem amb ansietat l’escala metàl·lica que la mare guarda al garatge i finalment la localitzem recolzada en la paret del fons. Potser podrem arribar amb ella al petit finestró que dóna a l’exterior. Ens costa molt fixar-la, coberts com estem per l’aigua glaçada fins a la barbeta i sense poder veure el terra, però hem d’intentar sortir d’aquí com sigui. En Pau puja el primer amb l’arma homicida a la mà, el trofeu que la mare va guanyar en aquell concurs organitzat al barri per conscienciar el veïnat contra la violència domèstica. El llença amb impuls cap a

l’exterior i aconsegueix trencar el vidre. Una ràfega d’aire polar ens envaeix i ens engresca.

Pujo amb tota la rapidesa que puc darrere seu i, a punt d’assolir la petita finestra, sento com algú se m’aferra a una cama. No pot ser! Sacsejo brutalment l’extremitat a la vegada que en Pau tira de mi cap a l’exterior i per fi aconsegueixo lliurar-me’n de la meva mare, ressuscitada d’entre els morts per intentar concloure la seva macabra missió. Estiro de l’escala tan ràpid com puc i la deixo a ella atrapada allà baix, exclamant alguna cosa inintel·ligible i arrencantse les ungles de soca-rel mentre intenta escalar cap a la improvisada sortida.

Corro. Correm com si ens perseguís una gossada de llops afamats. El foc originat per la violenta explosió ho il·lumina tot al voltant nostre, i comencen a sonar alarmes arreu. El so eixordador ens fa adonar que és aquest segon zero l’instant en què comencen, de nou, les nostres vides.

45

RACÓ POÈTIC Quan el mal és pervers El poeta juga amb el significat del mal abans de començar a escriure el primer vers. No creu en un mal pur, amb una forma determinada, de fàcil localitzación El poeta pateix les consecuències d’un mal buscat, fet a mida i que s’oculta de la nostra mirada.

Salvador Riera Solsona S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant la realitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

A un lladre inconfé

Quan el mal és pervers, fibla amb traïdoria, emmetzina les ànimes, esmicola els versos,

Planeta

menysprea les paraules, escalaborna els cors, desencoratja els senys, degolla l’alegria.

Quan el mal és proper i és foll d’egolatria, defuig ésser el saguer de la pròpia sirga, s’encuirassa a recer de fal·laces mentides i branda l’esbarzer de la hipocresia.

Quan el mal és subtil, mancat de grosseria, embolcalla les dalles amb pàtines de seda, s’aliena de ràbia sota vels de volença i transmuta l’horror, guarnit de senyoria.

Lletra

Quan el mal no té fi, només resta la vida.

46

RA CÓ PO ÈT I C

Possessor És curiós que quan a un poeta se li demana que escrigui sobre el terror aquest va i escriu sobre els bancs i els banquers. Potser el tema és tan obvi que als demés se’ns ha escapat. Sort en tenim dels poetes, els únics que tenen una mirada lúcida sobre la realitat.

Creus que ja ho has pagat tot?

Penses que ja no tens creditors?

T’imagines no sent deutor?

Il·lus!, Pallus!, Gamarus!

Estas confus, molt desorientat, tot plegat et resulta molt obtus i no paeixes l’engargus que t’has empassat.

Pero no pots oblidar que jo soc el teu possessor, i jo decideixo quan, i com, has de llossar el teu cos.

Fent de banquer et xuclo la sang, per mi ets poc mes que un cos estrany que, quan me’n cansi, acabare vomitant.

I no vull nomes els teus diners.

Has de saber que soc jo qui t’ha permes ser qui ets, i cada cop t’exigire encara mes....

47

AGENDA Què fa Planeta Lletra?

Principalment escriure. Tenim els nostres propis òrgans de difusió, com aquesta revista, amb periodicitat trimestral i un blog.

Organitzem actes culturals, gratuïts i oberts al públic en general, com els “Vermuts amb...”

Convidem a personatges rellevants del món dels llibres, autors, editors i d’altres, perquè vinguin a compartir amb nosaltres les seves experiències.

On ens podeu localitzar?

A internet:

@

www. planetalletra.tk www.facebook.com/PlanetaLletra www.twitter.com/planetalletra El nostre mail de contacte és: planetalletra@gmail.com

Organitza

http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren: