Planeta Lletra - 07

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 2- Núm 7

Especial Astronomia

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.tk

ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F

febrer 2013 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 L’estel que picà l’ullet (Marta Novellas) ........................ 4

Maquetació: Txell Pañella i Montlleó

Correcció ortotipogràfica: Ramón Cabrera, Jordi Lopesino, Oscar Navas i Txell Pañella.

Redactors:

Planeta

Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Núria López, Marta Novellas, Oscar Navas, Txell Pañella, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas, Isabel Sanfeliu i Rosa Tirado.

Il·lustradors: Ariadna Graupera, Josep Prat Sorolla, Raquel Ruiz Núria Vaqué i Marta Viader.

Cirurgia celestial (Mònica Ruiz) ...................................... 5 La luna de los niños huérfanos (Ramon Cabrera) ....... 6 Els deus vinguts del cel (M. Rosa Salas) .......................10 L’hotel (Txell Pañella) ..................................................................12 L’astrònom (Jordi Lopesino)

.................................................. 14

Aparences (Isabel Sanfeliu) ..................................................... 16 Diálogo astral (Mónica Ruiz) ........................................ 18 Aliè (Sandra Cabrespina) ................................................... 20 Dulce planeta azul (Rosa Tirado) ................................. 21 Escletxa de Lluna (Júlia Lancho) ................................... 23

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Golafre (Oscar Navas) ...................................................... 26

Foto de portada:

Saturno (un astrólogo) (Núria López) ......................... 31

José Francisco Hernández Cabrera

Logo: Gustik Albo

www.planetalletra.tk www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra

Lletra

planetalletra@gmail.com

Col·laboren:

2

EDITORIAL

EDITORIAL

Hola de nou Lletrícoles, Malgrat els vaticinis, ja tornem a ser aquí! Hem deixat enrere el 2012, l’any de la fi del món, i encetem amb alegria i optimisme un nou any. Per començar bé l’any m’agradaria veure la cara que fan els defensors de la fi del món segons el calendari Maia... Des d’aquesta tribuna els hi dedico la més llarga i cacofònica pedorreta que us pugueu imaginar. Tema tancat.

Mentre escric aquestes línies comença el nou any xinés: l’any de la serp. I per què parlo de xinesos? Doncs perquè estem a les acaballes de la mini sèrie radiofònica. Estem muntant els efectes de so. En poques setmanes el projecte “Burning Chinesse Love” serà una realitat i l’emetran per la ràdio. Us mantindrem informats.

El projecte del llibre també està en marxa. Hem assolit la fita de relats, uns quinze, i estem pendents de la revisió i posterior muntatge. Esperem tenir-lo a punt per Sant Jordi. Us recordo que serà el primer llibre escrit per membres del nostre col·lectiu i que hi ha una editorial interessada.

I una bona noticia més: el 2013 és l’any Punsola. A Mataró es commemora el centenari del naixement del Poeta Josep Punsola i Vallespí (coincideix amb el centenari, també, del naixement del poeta Salvador Espriu); doncs bé, ens han convidat, com a col·lectiu, a participar en la comissió de l’any Punsola conjuntament amb entitats amb tan de pes com Òmnium Cultural. Crec que això vol dir que ens tenen en compte en el teixit cultural de la ciutat. Enhorabona a tots els Lletrícoles. La Sandra Cabrespina, la Rosa Tirado i en Salvador Riera estan defensant els nostres interessos a la comissió.

Per acabar us vull anunciar un parell de Vermuts amb... El 23 de març farem el primer de la temporada. Convidem al fill del poeta Punsola. I a l’abril (potser a començament de maig) tindrem la visita d’una agent literària de primera fila.

Salut i bona lletra.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3

ESCRIPTURA L’estel que picà l’ullet Des de l’antiguitat més remota l’esser humà ha intentat lligar sempre la seva existència a les estrelles.

Cada cultura té el seu sistema. Potser, i només dic potser, no coneixíeu el lligam que té la Marta amb la volta celeste... Si us agrada el podeu fer vostre.

M arta N ovellas Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories, on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

Planeta Lletra

Era el 26 d’octubre de 2007. Un vespre fosc, a punt d’encetar la nit, quan per fi et vam conèixer. Feia nou mesos que esperàvem aquell moment que es va presentar de cop. A tots ens van envoltar un miler de sentiments: curiositat, emoció i nervis, que es barrejaven amb la il·lusió i l’amor.

Des que ens van anunciar que eres a punt d’arribar, només van passar dues hores. Van ser molt curtes però se’ns van fer molt llargues fins que... a les deu menys sis minuts de la nit, vam sentir com la Sara, la teva mare, feia un esclat d’emoció i plaer, i vam comprendre que ja eres aquí, entre nosaltres.

Embolcallada en una tovallola blanca, el teu pare, en Carles, ens va posar al davant, la nena més bonica que havíem vist mai.

Eres tu, l’Èlia, la filla desitjada, la neta esperada!

Vaig mirar al cel i una gran lluna, completament rodona i plena de llum, il·luminava tot allò que els meus ulls podien veure. Quan la lluna és així li diuen lluna plena i està sempre envoltada d’un piló d’estels.

Però, aquella nit hi havia al seu costat un estel especial, un que era més a prop de ella i que brillava amb molta més força. Me’l vaig està mirant una bona estona i em va semblar que em picava l’ullet.

4

Primer no entenia el que passava, per què aquell estel destacava de entre tots els altres, fins que una veu dins meu em va dir: “Aquell és l’estel d’en Titín, que ens mostra la seva alegria”.

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA Llavors vaig comprendre que t’ho havia d’explicar: En Titín, el teu avi, que va haver de marxar d’aquest món abans de que tu naixessis, va fer brillar el seu estel més que mai per dir-nos que, des d’allà dalt t’havia vist néixer, i que estava tant content com tots els altres que érem aquí

a la terra, al teu costat, meravellats del teu naixement.

Ara sé que tens un fanalet al cel i que cada cop que hi hagi lluna plena, podràs veure al seu costat un estel que et picarà l’ullet, serà ell, el teu avi, i el faràs molt feliç si tu també li piques l’ullet.

Cirurgia celestial La Mònica ens regala un micro-relat que està a mig camí entre el Douglas Adams i l’Augusto Monterroso. Una obra d’art Zen. Felicitats Mònica!

M ònica Ruiz Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hi ha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap.

Creguin-me! No hi ha més opcions, l’agent patogen és implacable. Fins ara s’havia mantingut estable, però ha incrementat la seva activitat en poquíssim temps i ha causat danys irreversibles. L’hem intentat exterminar augmentant la temperatura de l’hoste però té una extraordinària capacitat d’adaptació.

S’han trobat residus tòxics dels seus moviments en altres parts de l’organisme. La pro-

babilitat que acabi envaint els òrgans més propers és alta; això destruiria tot l’equilibri de la unitat estructural. Per evitar un cataclisme estratosfèric i mantenir l’estabilitat del sistema no ens queda més remei que anihilarlo.

—Com s’anomena l’operació que vol dur a terme?

—Terractomia.

5

ESCRIPTURA La luna de los niños huérfanos Nuestro Letrícola más premiado nos ofrece un cuento astral lleno de sensibilidad. En realidad Ramón hace metaliteratura, pues elabora su historia con la ayuda de un clásico de la literatura. Lo hace para no dejarlo morir, para recordarnos que hay que releer a los clásicos. Seguro que después de leer su relato iréis a buscar el libro de referencia.

Ramón Cabrera Naveiras Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero él siempre dice que el mejor premio es que alguien lo lea.

Planeta Lletra

Extiendo un plano de España sobre la mesa del comedor.

—¿Ves? —le digo a mi nieto señalándole un lugar—. Nosotros estamos aquí, en Santander, y tus padres están allá —y le indico otro—, que se llama Cádiz. Papá y mamá, que son médicos, tuvieron que ir a un congreso. Pero volverán pronto.

El chico observa pensativo el mapa y recorre con el dedo la distancia que separa ambas ciudades.

—Están muy cerca la una de la otra —me dice—. ¿Por qué no vamos a verles?

—¡Oh, no! Sólo lo parece. Se necesita un día entero, o más, para llegar, si vas en coche. ¿Tú has estado en Comillas, verdad? Donde vive tu tío —afirma con la cabeza—. Pues fíjate, esto es Santander y ese puntito Comillas. ¿Cuánto tardas en recorrer esa distancia los días que vais a visitarle? Casi dos horas entre pitos y flautas, ¿no? Pues compara con Cádiz.

Suspira resignado.

—Entonces ir a la Luna está más cerca.

Le miro sorprendido.

—¿A la Luna?

—Sí. Dime, abuelo, dónde está la Luna en este papel.

6

—Aquí no sale. Esto es un mapa de la Tierra, y la Luna no está en la Tierra sino en el cielo. A la Luna no se puede viajar. Bueno, alguno lo ha hecho, pero en cohete, y nosotros no tenemos de eso. Además, ¿para qué ir? Allí no vive nadie, no se puede respirar, y no hay árboles, ni ríos, ni nada de nada. Nos aburriríamos.

Alza sus ojos hacia mí y me reprocha muy serio: —Dices mentiras, abuelo.

No puedo dejar de sonreír.

—¿De dónde sacas que miento? ¿Acaso has estado tú en la Luna, muchachito, para hacer esa afirmación?

Aparta el mapa a un lado, decepcionado, como tantas veces le he visto hacer con juguetes que ya le aburren. Permanece así unos instantes hasta que se levanta y se dirige a la ventana. Es una noche de julio, calurosa, y la Luna, por la ventana abierta de par en par, resplandece, redonda y amarilla, sobre el campanario de la iglesia. Mi nieto se queda embobado mirándola. Yo, por detrás, me acerco a él, y le acaricio los cabellos. Enseguida le rodeo con mis brazos, apoyo el mentón en su cabecita y, en silencio, trato de adivinar sus pensamientos. Pero yo soy muy mayor, y él es

ESCRIPTURA

Marta Viader

un niño, y no es probable que nuestras reflexiones coincidan. Hace mucho que, desgraciadamente, prescindí de los sueños y me volví escéptico a las fantasías. Él ahora, en cambio, vive de pleno ese espacio paralelo. Por eso no me asombro cuando asegura: —Muchas noches voy allí —y me señala la Luna.

—¡Ah! ¿De verdad? ¿Y cómo vas?

Se vuelve hacia mí y me observa con sus ojos grandes y azules. Luego se encoge de hombros.

—No lo sé. Pero estoy sentado en una piedra muy grande. Al principio estoy solo, pero enseguida llegan otros niños a hacerme compañía.

—Qué niños. ¿Amiguitos tuyos?

—No los conozco. Son niños que no tienen papás ni mamás. Se sientan a mi lado.

—¿Niños huérfanos? ¿Y de qué habláis?

—De nada. Los niños huérfanos hablan poco.

—Lo comprendo —le digo—. Es muy triste estar sin papás ni mamás.

—Bueno, hay días en que no paran… Miramos juntos el mundo desde allá arriba. Cuando es la hora nos da pena bajar de la roca y regresar.

—¿Pena? ¿Y eso? Tú, muchachito, ¿qué quieres hacer siempre allá arriba? ¿No te gusta estar aquí?

—Sí, pero en la Luna más. Hay una flor. Una flor muy bonita a la que hay que cuidar para que no se la coma el cordero. Los niños huérfanos la quieren mucho. ¿No la ves brillar?

—¿A la flor?

—Claro.

Realmente, mi nieto tiene una imaginación prodigiosa. Me fijo en la Luna pero, por supuesto, no soy capaz de distinguir nada más

7

ESCRIPTURA

Planeta

que un círculo dorado, ahora parcialmente cubierto de nubes.

—¿Dónde? No, no la veo.

—Abuelo, abuelo, que te estás quedando sin vista. Allí, allí, a la derecha —y extiende el brazo para precisarme con el índice el sitio exacto. Y añade—: El principito nos tiene encargado que la protejamos. Sólo hay esa flor y es muy delicada. Hay que limpiar además la Luna de baobabs para que no crezcan y la dejen a oscuras. La flor necesita mucha luz para vivir. Y también tenemos que vigilar al cordero, que siempre está hambriento...

—¿Un príncipe dices? ¿Vive un príncipe en la Luna?

Mi nieto me mira asombrado, como si hubiera dicho la mayor estupidez.

—¿Ya no te acuerdas del principito, abuelo?

Una vez me leíste algo sobre él y nos hicimos muy amigos.

Recapacito y sí, recuerdo que meses atrás le leí algunas páginas del cuento de Saint-Exupéry.

—Tienes razón, pero no sabía que viviese en la Luna.

—Es que no vive allí —me responde muy serio−. Nos visita algunos días. Nosotros, durante la espera, regamos y mimamos la flor para que no se marchite. Y mantenemos alejado al cordero, no vaya a comérsela. La flor nos lo agradece y nos sonríe. Y los niños huérfanos son felices porque entienden que son responsables de su vida y que ella les corresponde con sus hermosos colores y su aroma. ¡Únicamente tienen eso, pero es tanto para quien no tiene nada!

Lletra

Marta Viader

8

ESCRIPTURA Me conmuevo. Los hombres hemos olvidado que una sola gota de agua puede calmar la sed en el desierto. Necesitamos que nos lo recuerden los niños. Y aun así procuramos que la memoria sea flaca para llenar sin remordimientos los aljibes de nuestro egoísmo. Y me cuestiono si mi nieto no se sentirá solo con las continuas ausencias de sus padres por motivos profesionales, si mi compañía no le es suficiente, al no haber sabido darle el afecto necesario, y que por ello necesita viajar a la Luna con sus amigos huérfanos para que allá, contemplando el mundo con tristeza, el principito les hable de amor y fidelidad.

Le acuesto esa noche con más ternura de la habitual. Le arropo. Le vigilo hasta que el cansancio le vence. Luego, en mi biblioteca, rescato el libro de Saint-Exupéry, que abro al azar. “Lo esencial es invisible a los ojos”, le dice el zorro al principito. A los ojos del hombre, me digo, no a los ojos de los niños. Éstos miran con el corazón. Vuelvo a la ventana con el precioso cuento bajo el brazo. La Luna se me aparece ahora más misteriosa que nunca.

Pero no veo en ella nada más que el satélite que me ha acompañado durante todas las noches de mi vida de adulto: una masa de piedra muerta dando vueltas alrededor de la Tierra.

Y me apena haber perdido la mirada de la infancia.

Me duermo al cabo de mucho rato. Mal y poco porque a primeras horas de la madrugada me desvelo con la sensación de haber tenido un sueño extraño cuyo contenido se me

desvanece al instante. Intento recuperarlo sin éxito. Opto por levantarme e ir a la cocina a por un vaso de agua. Camino por el pasillo y al pasar por delante del dormitorio de mi nieto observo que la puerta no está entornada, como la suelo dejar, está abierta del todo. La luz de la mesita de noche permanece encendida pero la cama aparece revuelta, con la sabana por los suelos. Cuando me acerco compruebo alarmado que mi nieto no está. Le llamo por la casa sin obtener respuesta. Un impulso desconocido me empuja entonces hacia la ventana donde antes estuvimos observando la Luna. Ya no está enfrente, sino algo a la derecha, tal vez más pálida, con el círculo menos perfecto pero todavía muy visible. Y en un rincón, amarrada a la tierra con tenacidad, la flor se yergue bella y solitaria. La adorna un leve celaje de polen plateado y múltiples pétalos con los más variados colores y tonalidades. No me sorprendo. Porque de pronto sé que no me he despertado, sino que sigo dormido. Y que por un milagro he rescatado el sueño y dentro de él regreso a mi niñez olvidada. No descubro por parte alguna a mi nieto y a los muchachitos huérfanos. Se me ocurre pensar entonces que muy probablemente estarán ocupados en encerrar al cordero y en podar los baobabs que amenazan a la flor. ¡Se necesitan tanto a los niños y a ella! Decido esperarles. Me siento, pues, en una silla, apoyo los brazos cruzados en el alféizar, y sonrío al cielo, tranquilo y satisfecho por ser durante unos instantes un niño como ellos.

9

ESCRIPTURA Els déus vinguts del cel La Rosa Rosae ha estat posseïda per l’ànima immortal de l’Erich Von Daniken; utilitzant l’escriptura automàtica l’Erich ha escrit, a través de la seva Hostessa, la veritable història de la humanitat.

Ens agradaria contractar els serveis d’algun exorcista...

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

Es van desplaçar en les seves naus a través de l’univers. Van arribar a un món ple d’organismes gegants, on uns menjaven arbres i els altres es menjaven als que menjaven arbres. Van veure que n’hi havia molts, de gegants, i van decidir que allò no podia ser. Van escampar un gas letal arreu del món que va acabar amb tota aquella mena d’éssers gegantins, els que menjaven i els que eren menjats. Van quedar tan sols unes petites mostres atrofiades d’aquella fauna fabulosa que van perdurar a través dels segles. Sense tanta competència, els déus immortals van esdevenir els amos del món.

Els éssers que van venir del cel a través de l’espai, eren formidables: alts, altíssims, rossos com els fils d’or, asexuats, sense cap pèl al cos ni a la cara, d’ulls clars que reflectien tota la llum d’aquell sol que al seu món s’havia apagat. Poderosos, es van aposentar en el món conquerit. La seva intel·ligència superior provenia d’una galàxia llunyana on totes les necessitats primàries estaven cobertes i on dedicaven el seu temps a perfeccionar el seu extraordinari potencial psíquic. En aquell món on havien aterrat no tenien aquests serveis, tot s’ho havien de fer ells: proveir-se d’aliments, encendre focs, cercar llocs on poder descansar còmodament. No tenien temps per a pensar i

10

dedicar-se a perfeccionar les seves virtuts intel·lectuals. Necessitaven servents.

El gas letal que havia fet desaparèixer tota una població d’organismes va tenir un efecte secundari, va fertilitzar les aigües marines on, a poc a poc, uns petits éssers unicel·lulars van anar combinant-se, fins a evolucionar en unes formes complexes. Uns quants elegits van poder sortir-ne, de les aigües, i respirar l’aire que el pas dels segles ja havia descontaminat.

Aquests elegits van seguir evolucionant fins que, de reptar per terra, es van poder enfilar als arbres i, posteriorment, es van poder desplaçar sobre les seves extremitats inferiors.

Els déus immortals que havien vingut del cel en les seves naus a través de l’espai des del seu món moribund, van fixar la seva atenció en aquells éssers que, ajudats per unes extremitats evolucionades i molt desenvolupades, podien agafar fruits dels arbres per a alimentar-se, es desplaçaven amb facilitat i utilitzaven branques i pedres per a diverses activitats. Van decidir aprofitar-se d’aquelles habilitats.

Els déus immortals van fer una gran cacera d’aquells elegits i van inculcar a la seva ment una guspira d’enteniment. Els elegits, degudament ensinistrats, es van fer senzilles cabanes per a viure-hi i van construir grans i luxosos

ESCRIPTURA

edificis per als déus als que adoraven, cuidaven i proveïen de tot allò que podien necessitar i desitjar.

Gràcies al contacte amb els déus imponents, la guspira d’enteniment dels elegits d’aquell món va anar creixent i creixent i es van anar humanitzant. Van procrear amb gran èxit i va créixer la població, fins que hi va haver tants humans que es van tornar incontrolables.

Tothom parlava la llengua que volia i es barallaven entre ells mateixos fins a matar-se els uns als altres. Ni aquells humans ni la seva descendència mai van arribar a entendre’s.

Un dia els déus, farts dels humans d’aquell món, van pujar a les seves naus i van ascendir als cels, deixant desemparada aquella nova espècie que ells havien ensinistrat. Els déus van dir que si els humans aconseguien conviure en pau i harmonia, ells tornarien des del cel. Els humans es van sentir abandonats. Pensaven que els havien ofès d’alguna manera i amb

ofrenes, súpliques i sacrificis, demanaven el retorn dels déus des dels cels.

Els humans d’aquell món van pujar a les més altes muntanyes i a les seves planícies hi van dibuixar grans pistes d’aterratge perquè el déus trobessin el lloc quan tornessin del seus viatges pel cel. Van erigir enormes imatges seves per a demanar la seva tornada i per a no oblidar-los.

Va passar el temps i dels cels no baixava cap déu. Els elegits —la nova espècie humanitzada—, per a deixar als seus descendents memòria de qui eren els déus immortals que havien baixat dels cels, van gravar a les parets de les muntanyes tota la història. Van gravarhi imatges dels déus amb els estranys cascs i els seus vestits estrafolaris i de les naus amb les que van venir i en les que van tornar a marxar.

Déus immortals baixats del cel!

Encara hi ha elegits que, adorant-los, esperen el seu retorn.

11

ESCRIPTURA L’hotel La Txell ens descobreix un nou tipus de vacances: les vacances astronòmiques. La idea és bona: anar a un lloc amb vistes al cel. Si a més a més hi ha algú que t’ajudi a reconèixer les constel·lacions millor que millor. Un relat que pot ajudar a algun lector espavilat a muntar-se el seu propi negoci.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Vaig entrar a l’habitació de l’hospital on l’avi dormia plàcidament; tenia un lleu somriure al llavis. Devia estar somiant amb estels i constel·lacions.

A la tauleta de nit hi tenia un llibre: La clau Gaudí, el llibre que portava sempre a sobre.

M’explicava una vegada i una altra el seu contingut, una teoria segons la qual Gaudí havia construït el Palau Güell, la Casa Batlló, La Pedrera, la Casa Vicens, el Parc Güell, la Casa Calvet i la Sagrada Família de tal forma que formaven l’ossa major.

Després continuava explicant-me com els egipcis havien edificat les Piràmides alineades segons els cinturó d’Orió i com els Templers havien disposat els seus enclavaments a la Península Ibèrica en llocs que representaven la posició de diversos estels i constel·lacions de la volta celeste.

Va obrir els ulls i em va mirar fixament.

—L’hotel serà per a tu —em va dir amb determinació.

—Però avi...

—Ja ho he deixat tot llest, era el que volia la teva àvia.

L’hotel era una vella masia dalt d’un turó que havien reformat. Tenia dotze habitacions totes a la mateixa planta. Jo hi anava cada

12

estiu, perquè els pares deien que em convenia estar enmig de la muntanya i respirar aire fresc, que era el millor per als meus problemes d’asma, però jo sabia que ho feien perquè dos mesos de vacances era massa temps per tenirme entretingut a la ciutat. A mi ja m’estava bé.

M’encantava ajudar l’àvia a canviar els cartells que donaven nom a les habitacions. Era el primer que fèiem just quan hi arribava passat Sant Joan. No entenia per què s’havien de canviar el nom de les cambres. L’habitació Orió es convertia en Àliga, Taure en Hèrcules i Bessons en Cigne. Després hi havia les sessions d’astronomia amb l’avi i el seu telescopi instal·lat al terrat. M’ensenyava les constel·lacions i jo li seguia el corrent tot i que era incapaç de distingir-ne unes de les altres. El que debò m’agradava eren les històries mitològiques.

Recordo la llegenda que explicava sobre la constel·lació de Cigne, quan el fill d’Apol·lo, portant el carro del seu pare, va caure al fons del riu. El seu germà en va buscar el cos sota l’aigua i els déus en recompensa pel seu acte el van premiar donant-li un lloc al cel en forma de cigne.

El més divertit i màgic era la nit de l’11 d’agost, quan agafàvem un munt de mantes i tots, els avis i els hostes, ens estiràvem al prat

Marta Viader

ESCRIPTURA

de davant de l’hotel i observàvem el cel. Miràvem la pluja d’estels mentre l’avi explicava que es tractava de meteorits que es desfeien. Jo creia que les llàgrimes de Sant Llorenç eren aquells homenets que vivien al cel aguantant un llum, el que per l’avi eren —deia— estels, i que els apagaven i encenien per una nit com si fossin llums intermitents.

Un vespre, mentre l’àvia canviava els llençols d’una de les habitacions vaig entrar per ajudarla i vaig veure un forat al sostre, com una claraboia. Em vaig estirar i em vaig quedar mirant el cel, es veia perfectament una constel·lació.

—Àvia, quina constel·lació és aquesta?

—És Hèrcules.

—Com el nom de l’habitació?

I llavors ho vaig entendre! Canviàvem els

noms perquè a l’estiu el cel era diferent que a l’hivern. I el que podien veure els hostes estirats al llit depenia de l’època de l’any. A partir d’aquell dia, vaig començar a diferenciar tots els estels que l’avi m’ensenyava. I amb els anys vaig ser tan expert com ell, o més. Ara sóc astrònom de l’Agència Europea de l’Espai, a la seva central de París.

—Avi, saps que no puc fer-me càrrec de l’hotel.

—Ho sé, però... podries obrir-lo a l’estiu.

—No et preocupis, el deixaré en bones mans tot l’any.

—M’has de prometre que hi aniràs cada estiu, que hi passaràs les vacances.

Me’l vaig mirar i vaig comprendre que allò era el seu llegat i jo la seva esperança.

—D’acord avi, t’ho prometo.

13

ESCRIPTURA L’astrònom En Jordi explica les peripècies d’un astrònom amateur completament enamorat de la seva afició.

Podria ser una metàfora, però crec que l’autor prefereix que el lector pensi que el déus i deesses de l’Olimp celeste encara, a ple segle XXI, fan de les seves.

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

Planeta Lletra

Passar les hores mortes de la nit mirant el cel amb un telescopi no és una afició gaire estesa, però us asseguro que és molt gratificant. Molta gent em pregunta què carai busco allà dalt, i jo els hi responc que una estrella, tot i que no és del tot cert... A vosaltres us ho puc explicar.

Tot va començar fa molts anys, just quan començava la meva afició a l’astronomia.

Al principi jo observava qualsevol cosa que estigués a l’abast del meu telescopi: la lluna, planetes, nebuloses, galàxies, cúmuls... I no em preocupava gaire per les llegendes que il·lustraven les constel·lacions i les seves estrelles, perquè pensava que aquestes històries no aportaven res científic a l’astronomia. M’ho passava la mar de bé fent estudis de estrelles variables, fotografiant eclipsis, buscant supernoves en galàxies llunyanes i era rara la nit que no em buscava alguna feineta celeste per passar l’estona. Era una mena d’obsessió. Estava desitjant plegar de treballar per agafar el telescopi i muntar-lo en un parc, petitó i fosc, que hi ha prop de casa meva. Els meus veïns aviat es van acostumar a la meva afició i em deixaven tranquil, tot i que de tant en tant rebia la visita d’algú que treia el gos a fer l’ultima pixarada abans d’anar a dormir. Fins aquella nit.

14

La nit no era gaire bona, astronòmicament parlant. Els núvols alts i prims enterbolien la visió del telescopi i vaig desistir d’observar galàxies. L’única cosa decent que es podia observar eren cúmuls d’estrelles, i vaig començar per les Plèiades. Un magnífic cúmul que està situat entre les constel·lacions d’Orió i Taurus. La visió telescòpica era magnífica i es podien veure moltes estrelles, però vaig recordar que aquest cúmul també es podia veure a simple vista i vaig decidir posar a prova la meva agudesa visual. A simple vista vaig ser capaç, tot i la nit, de veure set estrelles més o menys brillants.

Creieu-me si us dic que és un dels objectes estel·lars més macos que hi ha al cel. Quan em vaig cansar de mirar-la a simple vista vaig tornar al telescopi. Em picaven els ulls i estava cansat, i em va donar la sensació que el cúmul de les Plèiades es veia bastant pitjor pel telescopi. No era capaç de veure totes les estrelles.

Vaig pensar que si tancava els ulls un moment i descansava la vista ho veuria tot una mica més nítid, i així ho vaig fer. Però no em va servir de res. La visió telescòpica no havia millorat i quan vaig mirar novament el cúmul a simple vista ja no vaig veure set estrelles sinó sis. Va ser llavors quan vaig sentir que algú s’aclaria la gola darrera meu.

ESCRIPTURA —Bona nit.

La noia més maca que havia vist mai estava al meu costat i jo no me n’havia adonat. Després de contestar la seva salutació ella em va preguntar què estava observant, i em va demanar si era possible mirar pel telescopi. Jo estava encantat! Amb molt de gust la vaig deixar mirar pel telescopi i li vaig explicar que el cúmul de les Plèiades aquella nit tenia ganes de jugar a fet i amagar, doncs feia una estona havia comptat set estrelles a simple vista i ara només en podia veure sis.

—Sembla un misteri —va dir ella amb un somriure enlluernador.

Va tornar a mirar pel telescopi i després va aixecar el cap i va mirar el cúmul a simple vista.

—Crec que l’estrella juganera ja ha tornat — va dir.

Vaig fer una ràpida ullada pel telescopi i, efectivament, semblava que la nit havia millorat molt. Es veien moltes més estrelles que feia un moment. Després vaig aixecar la vista i vaig comptar set estrelles una altra vegada. Era cert. L’estrella juganera havia tornat i ho vaig dir amb veu alta. Però ningú va contestar. Tornava a estar sol amb el meu telescopi. On s’havia ficat aquella noia tant maca? Vaig fer una ràpida ullada per tot el parc i no hi havia ningú més. Ho havia somiat? Em vaig pessigar fort al braç. Ai! Estava despert. Vaig mirar una altra vegada pel telescopi i es veien totes les estrelles. A simple vista... També! Tot i que em va sembla que una de les estrelles del cúmul de les Plèiades va baixar de brillantor durant un segon per tornar a brillar amb tota la seva magnitud poc després. Una mena de picada d’ullet.

Vaig dibuixar el cúmul en un paper i vaig marcar amb una fletxa l’estrella que m’havia picat l’ull. En arribar a casa vaig consultar un

atles celeste i vaig veure que l’estrella que m’havia fet el senyal es deia Merope. Des d’aquell dia no me la puc treure del cap. Penso en ella a tota hora. Estic obsessionat amb el seu somriure. Ara em miro el cel d’una altra manera. M’he après de memòria totes les histories i llegendes mitològiques i no hi ha nit que no li faci una ullada a la meva estimada Merope. No l’he tornat a veure en carn i ossos.

Tampoc li he explicat el meu secret a ningú, em prendríem per boig. Vosaltres sou els únics que coneixeu el meu secret. Quan miro el cel la busco a ella.

Ariadna Graupera

15

ESCRIPTURA Aparences La Isabel ens explica una història d’amor que deu la seva resolució a les estrelles, tot i que de manera indirecta. I es que els amants són capaços de qualsevol cosa per una posta de Sol romàntica... De qualsevol cosa!

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura.

Planeta Lletra

Quan clareja, un nou dia la natura reviu desprès del parèntesi de la nit. És llavors quan es veu que la foscor ho tinta tot del mateix color.

Els arbres, que sense claror semblen monstres, quan la llum els il·lumina adquireixen la majestuositat que els correspon.

El protagonista de la nostra història és precisament un d’aquests arbres. Alt, espectacular, que així que intueix la claror d’un nou dia, estira les seves branques plenes de fulles, perquè el sol arribi a cada indret de la seva impressionant capçada. Acull tota mena d’éssers vius; ocells que construeixen els nius en la part més alta per fugir del perill, sargantanes que van amunt i avall perseguint algun insecte, o enamorats, que a l’ombra de les seves branques es fan confidències. Fins i tot alguna planta que no en te prou estant arrelada a terra, gosa enredar-se al seu tronc per, d’aquesta manera, posar-se a la seva alçada.

A l’om, el nostre protagonista, no l’importa gens; al contrari, li agrada que tothom es senti atret per ell, i saluda amb humor als seus inquilins.

—Hola pardal. Canta, canta, que m’alegres el dia. No corris tant sargantana que em fas pessigolles. I tu, trepadora, vigila que m’estrenys massa i la saba no em circula bé.

16

Però el que de veritat li agrada al nostre amic és un arbust, petit i ufanós, que està just davant seu. És un vegetal bonic i delicat amb unes flors que semblen campanetes i que són d’un immaculat color blanc, amb un aroma fi i delicat que captiva els sentits.

El nostre arbre li té tota mena d’atencions: el protegeix quan fa vent, l’aixopluga quan plou, li dóna aigua quan hi ha sequera... El llessamí, que així es diu la planta, ignora al pobre om, que no sap com fer-s’ho per cridar la seva atenció.

Aquell dia, quan el sol començava a amagarse darrera les muntanyes, es va produir un dels espectacles més meravellosos de la natura. El cel va quedar d’un vermell tan intens, que era com si s’incendiessin els núvols i amenacessin amb cremar el firmament sencer. En un instant, l’intens color roig va deixar pas a un preciós rosa salmonat; i a poc a poc, quan la llum es va anar esvaint, s’apoderà del cel infinites tonalitats de grisos. Llavors, quan la foscor es va fer evident, el cel va quedar completament esquitxat d’estels. Semblava que de sobte, milers i milers de llums diminutes, s’haguessin posat d’acord per encendre’s a l’hora. L’om, meravellat per aquell espectacle, volia que els seus amics en gaudissin.

Josep Prat Sorolla

ESCRIPTURA

—El pardal —va dir.

Però el pardal estava atrafegat portant branques per acabar d’enllestir el niu.

—La sargantana; segur que esta disposada a admirar aquesta meravella.

Però l’animal estava ocupat perseguint una mosca que no hi havia manera de caçar.

Quedava la trepadora. Però en aquell moment estava profundament adormida. Llavors va pensar en el llessamí.

El va cridar tímidament varies vegades, fins que la planta, molesta per tanta insistència, li va respondre: —Estic tancant les campanetes que ja és de nit, no em molestis.

—Et prego que miris al cel. Veuràs una de les

imatges més boniques que hagis contemplat mai —va insistir l’om.

—No veig res —va dir el llessamí estirant-se tan com va poder—. Ets tan gros que ho tapes tot.

I l’arbre, en un gest de cavallerositat per guanyar el seu afecte, va agitar, com si d’un cop de vent es tractes, la seva impressionant capçada per a què aquella petulant planta pogués admirar aquell espectacle únic. Però el llessamí, massa ocupat en ell, no va saber apreciar la bellesa de l’espectacular posta de sol.

—Bah —va exclamar en to despectiu.

El desencís que va sentir l’arbre va ser gran, però tanmateix va comprendre, que aquella planta no era digna de la seva veneració.

17

ESCRIPTURA Diálogo astral Mónica juega con el lenguaje y con la composición. Ha cogido prestado un fragmento de un diálogo teatral: el conocidísimo “Caricias” de Sergi Belbel y lo ha transformado en un diálogo astral.

Si conocéis la obra de Belbel os sorprenderá esta variación y si no os sorprenderá el talento de la Mónica. En cualquier caso os sorprenderá.

M ònica Ruiz Infermera de professión, le gusta escuchar. En sus historias siempre hay algun testimonio de los muchos que colecciona dentro de su cabeza.

Planeta Lletra

—Qué raro —dijo el Sol mientras se deslizaba lentamente por la ladera de la montaña.

—¿Qué? —preguntó la Luna sin ningún interés, mientras ascendía con elegancia por el cielo aún claro.

—Todo esto —insistió el Sol cuando las puntas de sus rayos ya tocaban el pie del monte.

—¿A qué te refieres? —inquirió la Luna un poco malhumorada por tanto misterio por parte del Sol, a la vez que buscaba su perfil ideal para esa noche.

—No sé si te has dado cuenta… —prosiguió el Sol con un punto irónico y una media sonrisa pícara en el rostro, casi oculto ya tras una cumbre alta.

—No, ¿de qué? —ahora su expresión sí que denotaba cierto interés.

—Tengo la sensación… —continuó el Sol, en ese momento con medio cuerpo tras las cimas.

—Dilo de una vez —protestó la Luna, impaciente, acomodando su concavidad bajo la luz de la estrella polar.

—La extraña sensación —repitió el Sol, al que sólo se le veía la tercera parte de su esfera.

—¿Pero, qué te pasa? —preguntó la Luna, desconfiada, al tiempo que se distanciaba más

18

del Sol en el cielo y dejaba atrás ese color anaranjado con el que la había teñido el astro rey.

—Es como si…

—Como si qué… —dijo la Luna, girando sus ojos hacia el cosmos con una expresión de hastío más que evidente.

—Como si ya no… —y ahora el Sol alzaba la voz, pues sólo sus rayos sobrepasaban las montañas y su esfera había quedado oculta totalmente.

—¿No? ¿Qué? —las palabras de la Luna surgían mecánicamente. Quería acabar aquella conversación que empezaba a considerar inútil.

—Como si ya no tuviéramos… —el Sol continuaba en su empeño de tomarle el pelo a la Luna con sus frases inacabadas.

—¿Qué? —voceó la Luna, ahora más contenta, al comprobar que poco a poco iba recuperando su blanco inmaculado.

—…nada que decirnos… —sentenció el Sol. Su esfera había pasado al otro hemisferio y prácticamente sólo sus rayos se distinguían sobre las cumbres,.

La Luna pensó que ahora era su turno de ironizar con el Sol. —Sí…

—¿Sí? ¿Qué? —finalmente era el Sol quien estaba intrigado ante esa afirmación lunática.

—Que sí que tenemos algo que decirnos… — gritó la Luna, feliz de poder desconcertar al Sol. —Ah, ¿sí?

El Sol estaba sorprendido. Su voz, ahogada en la oscuridad, le llegaba de muy lejos a la Luna.

—Sí , sí.

Y la Luna sonrió, orgullosa y blanca en medio de la noche.

—¿Cómo? —gritó el Sol. Pero su curiosidad quedó sin satisfacer. Sus rayos ya habían pasado totalmente al hemisferio sur.

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

Lectura recomanada Aprender Astronomía Jordi Lopesino Marcombo Cent temes amb exercicis pràctics per despertar l’interès al voltant de l’astronomia. T’ajudarà a trobar l’estrella polar, a identificar els planetes que es poden veure sense telescopis, et revelarà secrets al voltant del Sol, la Lluna i els eclipsis i podràs veure amb esquemes les constel·lacions segons l’època l’any. També et revelarà tot el que cal saber sobre l’ús de telescopis i el que es pot veure i fotografiar a través d’ells.

Un llibre per aprendre el més bàsic i generar curiositat per l’Astronomia.

19

ESCRIPTURA Aliè La Sandra ha fet un viatge per un Univers desconegut i el transcriu en aquestes línies. Un Univers negre i llunyà, però ple d’esperança.

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Planeta

Em veig surant absurdament per l'espai immens. Tot és estrany i borrós. Vaig surant, perduda. Si pogués acostar-me més a algun d'aquests punts de llum. D'alguna manera sé que són presències amigues. Alguna cosa em diu que hi ha una estranya empatia entre nosaltres. Sí. Les estrelles són les meves amigues.

He d'escoltar-les. Elles tenen la resposta. Però no puc sentir-la. El seu llenguatge és una música muda per mi. Després la foscor. La meva

consciència s'esvaeix. Caic, crec, en un somni profund. Sé que quan desperti ja no seré jo.

Si més no, tal com era. Però de fet ja fa estona que no recordo com era. I finalment, per un instant, entenc les estrelles que em diuen que ara naixeré a la terra. És com un llamp trencant la foscor de la meva ment, deixantho tot clar per apagar-se tot seguit. I ara, tranquil·la, m'entrego a la foscor prèvia al misteri.

Lletra

Jordi Lopesino

20

ESCRIPTURA Dulce planeta azul Rosi hace su propia versión de “muerte de un viajante”: la versión ciencia ficción, hardcore… Además utiliza el sentido del humor y nos hace pasar un rato muy entretenido. Bravo Rosi!

Rosa Tirado Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte para explorar los mundos que habitamos.

No me habían hablado muy bien de este planeta y no tenía previsto visitarlo hasta que, en un rincón perdido del universo, me crucé con un tal Gurb dentro de un garito de mala muerte. Llevábamos bebiendo y jugando al póker una eternidad cuando apareció Rick, el propietario del antro, un nativo de aquel pequeño planeta lleno de agua del que Gurb hablaba con tanto entusiasmo. Rick se había echado al espacio después de un desengaño amoroso y era también un profesional de la nostalgia.

—¡Anda, Rick! —le animó Gurb—. Cuéntanos otra vez lo de la tanqueta redonda que encontraste en el desierto, la que os tenía que llevar a Louis y a ti a dar una vuelta y luego a París.

—¡Ah, París! La ciudad del amor. La de los Campos Elíseos en una noche estrellada y el Sena susurrando perezoso bajo los puentes. Y ella siempre tan hermosa...

La voz de Rick se fue perdiendo entre el humo y sin saber por qué suspiramos todos al unísono.

Aquellas palabras cambiaron el rumbo de mi nave y el de mi existencia entera. La vida sexual de un viajante de golosinas intergaláctico no

es para tirar cohetes. La mayor parte de las veces uno tiene que hacer la entrega del material y salir pitando porque el concepto golosina varía mucho de planeta a planeta y te expones a acabar como una piruleta o un chicle de fresa.

No podía dejar pasar aquella oportunidad.

Decidido, pedí una botella del mejor licor que tuvieran y llené generosamente nuestras copas, incluida la de Rick, que se había sentado a nuestra mesa y observaba nuestro juego con la mirada distraída y el cigarrillo colgándole de la comisura de los labios. Preguntando disimuladamente averigüé todo lo que pude sobre los gustos terrícolas en materia de dulces. A la mañana siguiente llené la nave de combustible y crucé medio universo hasta llegar aquí.

Siguiendo los consejos de Gurb me he transformado en Indiana Jones, uno de los humanos que figuraban en la lista que me hizo con mano temblorosa antes de dormirse por los efectos del alcohol. He de reconocer que mi apariencia ha impresionado mucho a las féminas de la cafetería en la que he entrado para intentar acabar con los años de soledad intergaláctica que pesan sobre mis espaldas. Cuando he colgado el sombrero en la percha y he tirado el látigo

21

ESCRIPTURA

Planeta

con desgana encima de la mesa, todas las cabezas se han vuelto hacia mí y en el silencio expectante que ha seguido me ha parecido oír más de un suspiro de admiración. Pero mi felicidad ha durado apenas un par de minutos.

Cuando he aguzado mis antenas para oír los comentarios que hacían sobre mi persona, he empezado a alarmarme.

—¡Es un verdadero bombón! —he oído decir a una rubia sentada en una mesa.

—Sí, está para chuparse los dedos —le ha contestado otra, a su lado.

—¡Tan madurito! Está a punto de caramelo —decía la camarera hablando con una clienta que saboreaba un suizo en la barra.

—Mmmm.. ¡Está para comérselo! —ha murmurado la morena de pelo corto acomodada un par de mesas más allá. Puede que fueran

Lletra

22

los nervios, pero juraría que se ha relamido.

He caído en una trampa. Mis colegas de empresa tenían razón cuando me decían que tuviese cuidado con quién bebía en esas estaciones interplanetarias dejadas de la mano de Dios, que no debía hacer caso de los bulos que corren sobre este o aquel planeta, que para eso estaba la Guía del autoestopista galáctico, para que uno pudiera saber a qué atenerse, no meterse en líos innecesarios y no acabar devorado por una manada de terrícolas que se han levantado de sus mesas y se me acercan. Sostienen sus servilletas en una mano mientras con la otra empuñan un lápiz laser de esos tan mortíferos de última generación que salen en todas las revistas de armas de este lado del universo, todas mirándome como si fuese un trozo de pastel de nata. Aaaaarg...!

ESCRIPTURA Escletxa de Lluna La Júlia no ho sap, però el personatge principal del seu relat no és d’aquest món. Tot el text està esquitxat de la llum platejada que desprèn Selene. Els altres personatges, els d’aquest món, mesuren les seves desgràcies i les seves alegries al ritme de la lluna plena.

Júlia Lancho Teruel M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, no puc evitar-ho. L’estil amb el què estic més còmoda és l’humor.

No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

La lluna plena omplia el cel i abraçava la ciutat. De vegades un raig aconseguia travessar el maremàgnum d’edificis, teulades i cortines, i la seva llum es filtrava per les esquerdes il·luminant les misèries dels seus habitants.

—Katerina, paga els dos mesos de lloguer que deus d’una vegada, que d’aquí a una setmana ja seran tres, i no et permetrem un altre retard! Ho sento, però no podem seguir avançant els teus diners, tots les estem passant magres. Així que, o pagues, o te’n vas!

La Lola no volia emprar aquell to de veu amenaçador però no va poder estar-se’n. La situació la treia de polleguera i el pleniluni la tornava agressiva, li desfermava els instints més bàsics. De fet sentia llàstima per aquella noia de poc més de vint anys, d’aspecte desvalgut i escanyolit, que amb prou feines xampurrejava unes cent paraules en català des que va arribar, ara feia tot just sis mesos, de la República Txeca. Però aquest no era el seu problema. Ella ja en tenia prou, de problemes: una mare malalta, un fill que s’escapava cada dos per tres de l’escola i un home que tornava sovint borratxo a casa (si se li podia dir casa a aquell tètric apartament d’habitacions rellogades) mentre ella passava llargues jornades trampejant per mirar de tirar endavant la família com fos. Ho sentia per la noia, però havia

decidit no passar-n’hi ni una més. Si havia de marxar que se n’anés, a veure si així espavilava i aprenia a guanyar-se la vida d’una vegada.

No es devia pensar que amb els quatre xavos que portava a la butxaca en arribar a Barcelona sobreviuria tota la vida, no? Doncs li havia arribat el moment de comprovar-ho. És clar, que la noia no venia pas amb la intenció de treballar. Aquesta era la idea que s’havia fet després d’observar el seu comportament i d’intercanviar quatre frases mal dites amb la txeca.

Era una ingènua, pobreta! Es pensava que, per tenir aquell tipàs d’escàndol i un somriure que feia caure de cul, en tenia suficient perquè els directius de les grans multinacionals publicitàries la volguessin incloure en els seus catàlegs de temporada, amb més o menys roba. Desconeixia que, per arribar on ella volia arribar, havia d’assumir una sèrie de despeses gens menyspreables derivades dels costos dels estudis d’imatge, de l’elaboració dels books pertinents i dels cursos oferts per les més prestigioses acadèmies de models. Estava pràcticament segura que els seus plans alternatius consistien a fer-se meuca de luxe o bé a enredar algun vell adinerat que la mantingués poc temps en vida i per sempre més, ja de difunt. Decididament, aquell no era el seu problema. Els seus problemes eren molt més importants.

23

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

La Katerina feia ja tres dies que no apareixia pel pis pastera. Sabia que, o trobava els diners que necessitava, o si entrava per aquella porta era per recollir els quatre trastos amb què havia arribat i fotre el camp definitivament, que no tindria cap més opció. No li agradava aquella mestressa, però el que li demanava per l’habitació era prou raonable i el millor que es podia trobar en un barri cèntric, així que s’hi va instal·lar abans que l’ocupés algú altre.

I després hi havia aquell home que tornava borratxo i no feia més que cridar per les nits, que mai estava content amb el que feia o deixava de fer la seva dona, que no suportava els gemecs de dolor de la seva sogra postrada al llit amb una munió de cèl·lules cancerígenes devorant-li els ossos... Per sort ella havia conegut en Marc. Era un home d’uns cinquanta anys, diferent, atractiu i delicat, d’una educació perfecta i amb un bon nivell d’ingressos.

Cercava dona per estabilitzar la seva vida i, vés per on, la casualitat havia fet que es trobessin.

Es van enamorar immediatament. No van perdre ni un minut.

T’estimo!, li havia xiuxiuejat ell aquell matí, després d’una llarga i intensa sessió de sexe desinhibit que l’havia fet rejovenir uns vint anys, pel cap baix. T’estimo!, li va dir mentre la convidava a esmorzar caviar amb cava a la mateixa habitació d’hotel on l’havia dut després de portar-la a passejar per les Rambles el vespre anterior.

Allò era tot un senyor. Havia fet molta sort de trobar-lo i seduir-lo precisament ella. Per fi tenia el que la seva mare sempre li havia dit que es mereixia.

Ja feia setmanes que sortien. I havia passat el que havia de passar. Ara, només li ho havia de dir. Estava molt nerviosa, però confiava que tot aniria bé. Havien tornat a quedar cap a les

24

set, i ella li portava uns peücs de llana que havia trobat a l’aparador de la botiga de nadons, amb el nom de Petra brodat en lletres roses. Sempre havia somiat que tindria una filla que es diria Petra, com la seva mare. Segur que li faria molta il·lusió. S’esperava una magnífica lluna plena aquella nit, enorme i complaent, la lluna que faria de testimoni del seu amor. Ell estaria molt content, es voldria casar de seguida i serien feliços per sempre més. *** La lluna plena inundava el camp amb la seva llum: arbres, turons, bestioles nocturnes i un passejant solitari amb el seu gos. La lluna del camp era més agosarada que la de la ciutat, el seu mantell daurat ho cobria tot. Res es podia ocultar de la seva llum. Res. —Orió, no t’allunyis tan de pressa que no puc seguir-te, es pot saber què passa?

El sergent jubilat Mingo Tresserres avançava aquella Nit de Nadal amb la velocitat que li permetien les cames, ja cansades després d’una llarga caminada per Collserola perseguint el seu gos, que ja feia una estona havia sortit del camí forestal per seguir en ziga-zaga la pista d’alguna olor no del tot desconeguda. Ell era un home solitari, i aquell va ser el millor company que va aconseguir durant els darrers deu anys de servei al cos de policia, un bon amic en qui confiar en els moments més durs de la seva vida amb la seguretat que no el decebria. Havien format part plegats de l’escamot de recerca de desapareguts i junts havien resolt una bona pila de casos difícils. Li estava eternament agraït.

Ara ja no el veia, ni tampoc el sentia. El va xisclar ben fort un parell de vegades, però res.

S’hauria d’endinsar al bosc per perseguir-lo. De sobte va veure com Orió tornava molt excitat.

Jordi Lopesino

ESCRIPTURA

Bordava com només l’havia sentit bordar en aquells moments crítics en què es jugaven la seva reputació i la seguretat d’algú altre, i això el va fer posar en alerta. Palpà ràpidament la butxaca dreta cercant la navalla de supervivència, no se la descuidava mai perquè estava acostumat a veure de tot. El gos li mossegava els pantalons i tirava d’ell amb força cap a una drecera entre matolls que baixava pendent avall. El terreny es feia més abrupte per moments i va intentar convèncer l’animal que desistís, però Orió va tornar a desaparèixer i llavors no li va quedar una altra que seguir-lo de prop. Per res del món estava disposat a perdre el seu fidel company en aquell paratge.

Quan va tornar a divisar-lo era a l’entrada d’una petita gruta que s’enfonsava per dins

d’una paret rocosa, gemegant i esperant-lo.

Decidí entrar darrere seu. Després d’un parell de revolts van arribar a un petit cau dèbilment il·luminat per una lluna resplendent que es filtrava per una breu esquerda, i al seu interior van trobar un infant d’un parell de dies arrecerat entre mantes, que duia uns peücs de llana als peus. Al seu costat una noia jove, rossa i esvelta, jeia inert amb una xeringa enganxada encara al braç.

—Ben fet, Orió, bon nano! —en Tresserres trigà només dos segons a agafar la criatura per intentar reanimar-la. Li va fer fregues per tot el seu petit cos i li escalfà els peuets a cops d’alè, entre les seves mans—. Però res de Petra, em sents? A partir d’ara et direm Lluna, i ens farem companyia tots tres.

25

ESCRIPTURA G o l a f re L’Oscar juga amb el lector en aquest entretingut i acurat relat gastronòmic. Perquè quan el lector comença a pensar “i on són les estrelles?” es produeix el gir argumental que li dóna sentit a la història (i que no avançarem per no espatllar la sorpresa). Així que gaudiu dels plats i de les estrelles. Bon profit!

O scar N avas Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on vagi amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

Planeta Lletra

—Monsieur, el sopar és a punt —va dir la veu des de l’altra punta de l’estança.

Monsieur Chantelle, que es trobava assegut a la seva butaca al costat de la xemeneia, ni tant sols va respondre. Uns minuts més tard, la seva eminència va aixecar la seva noble rereguarda de la cadira i va dirigir-se cap al saló entre sospirs. Els talons dels botins ressonaven pels freds passadissos del palauet. En arribar al saló, en Jean Luc, sempre disposat i al seu servei, l’esperava per rebre’l amb una reverència i tancar la porta al seu pas. Seguidament, es va situar al darrera de la cadira, esperant a que Monsieur Chantelle arribés a taula per retirarla, deixant l’espai just per encabir la seva panxa entre ella i la taula. Després la va avançar en el moment just en que Monsieur Chantelle deixava caure el seu cos sobre ella i li va posar el tovalló al coll.

Monsieur Chantelle no volia aixecar el cap del seu plat buit, però sabia que havia d’enfrontar-se a aquella penitència una vegada més. Davant d’ell s’estenia una immensa taula plena dels més refinats plats. A una banda hi havia bombes de formatge amb nous, arengues a l’oli de poma i pomes a l’oli de foie,

26

cargols farcits de tòfona blanca, perdius banyades en salsa de figues, milfulles farcit de vieires... A l’altra, una enorme truita d’ous de guatlla amb bolets, estofat de bou amb vi i taronja, ostres gratinades sobre un llençol de porros confitats, faisà amb mantega i puré de dàtils, coll d’oca embotit de peres... I més enllà, encebat de llebre a l’alsaciana, pota de cérvol amb salsa de Toulouse, un saborós capó de Bresse amb salsa de cervesa negra, consomé de colom amb un toc d’armanyac... La seva vista no donava l’abast més enllà de la meitat de la taula.

Al seu costat, una tauleta auxiliar amb rodes que en Jean Luc va acostar, portava tot tipus de formatges i les postres: crème brûlée amb aroma de porto, tartaleta de cireres confitades, crêpes de crème fraîche i pinya, merenga de préssec de vinya, crema de castanyes amb porto, flam amb puré de plàtan al rom, i mil i una delícies més. En Jean Luc va arribar amb la tauleta dels vins i va esperar que Monsieur Chantelle escollís quina ampolla volia obrir.

Però el senyor no va obrir la boca i continuà amb la mirada perduda més enllà d’aquella taula. En Jean Luc va prendre llavors la inicia-

ESCRIPTURA

tiva i li va mostrar una ampolla de Borgonya del vuitanta-tres. En veure que el senyor no reaccionava, la va obrir i va abocar una mica del contingut a la copa. En acabat, es va retirar al costat de la porta, esperant dret per si el senyor li demanava quelcom.

Monsieur Chantelle va agafar amb desgana una forquilla i va apropar-la al magret d’ànec amb saltejat de fruites. Va joguinejar aixecant els trossets de fruita i movent-los d’un costat a un altre del plat, quasi sense forces, fins que va deixar caure la forquilla sobre el plat.

—Jean Luc, digues a en Camille que li agraeixo l’esforç, però que no cal que insisteixi —comentà el senyor amb una veu apagada.

En Jean Luc va abandonar la sala silenciosament i va deixar a Monsieur Chantelle amb la

tempesta desencadenada als seus pensaments.

En Camille era el vuitè cuiner aquell any que entrava al servei de Monsieur Chantelle. El vuitè que acceptava el repte de trencar aquella estranya maledicció que semblava haver-se apoderat d’aquell pobre home rodejat de luxes.

Monsieur Chantelle havia viscut molts anys en l’opulència: el seu palau s’havia convertit en un gran mausoleu en vida, ple de riqueses i luxes, i les seves festes eren comentades per tota França, fins al punt que es rumorejava que la pròpia Maria Antonieta hi assistia disfressada per tal que no la reconeguessin, i així poder gaudir dels plaers més inconfessables sense por a ser descoberta. Però si per alguna cosa era conegut Monsieur Chantelle era pel

27

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

seu exquisit gust pel menjar. Havia provat tots els sabors que Déu havia posat sobre la Terra.

Ja de ben petit, els millors cuiners del país havien servit les viandes més suculentes a la seva família, i ell va anar educant el seu paladar amb els menjars més fins. Amb l’edat, la sofisticació anava creixent i els cuiners s’esforçaven més i més en oferir al senyor els plats més elaborats que poguessin trobar-se a les taules de tota Europa: el més refinat parmentier d’ànec, moll de bou amb mel, delicioses bouillabaisse de marisc... Un darrera l’altre eren jutjats per Monsieur Chantelle, que gaudia amb les meravelloses sorpreses que li deparaven aquells soferts empleats.

Però va arribar el dia en que res del que menjava el sorprenia: la mousse de fetge de pollastre amb albercocs secs li semblava del més vulgar, i quan tastava el soufflé de cireres amb Chartreuse no suposava cap estímul nou pel seu delicat sentit del gust. Cuiners de tot el món li oferien els plats més exòtics: tortuga del Carib en compota de raïm, cors de cobra real saltejats amb curri i vi blanc, bambú cuit amb una reducció de greix de foca… Però cap d’aquelles delícies, ni de les que anaven sortint de la cuina, li satisfeien, i un rere l’altre, els cuiners que els elaboraven veien els seus esforços reduïts a menjar pels gossos del senyor.

Monsieur Chantelle es va apropar al finestral del saló i contemplà amb certa tristesa com en Camille travessava el jardí amb un sac a les seves esquenes. La frustració que havia patit el cuiner durant les últimes setmanes segurament no era tant profunda com el patiment del seu senyor en veure que seria incapaç de gaudir novament del menjar com havia fet durant tota la seva vida. I mentre recordava alguns dels plats que havien quedat gravats a la seva memòria com a excepcionals, no va poder evi-

28

tar que les llàgrimes saltessin dels seus ulls.

Tampoc va poder eludir tastar el seu sabor subtilment salat. En un intent per aturar aquell plor inesperat, doncs hagués estat mal vist pel servei veure que el seu amo plorava com un nen, va alçar la vista al cel. Era una nit clara i la Lluna lluïa esplèndida sobre un cel sense núvols. Tant blanca, tant rodona, amb aquelles taques imperfectes que l’esquitxaven, ocupant majestuosa i enorme aquell cel tant negre...

Va ser en aquell moment que Monsieur Chantelle va veure nítidament la solució al seu problema. Era evident que no hi havia res sobre aquest món que pogués suposar una sorpresa pel seu avorrit paladar, però, i si el que necessitava era tastar alguna cosa que no fos d’aquest món? I si el nou repte pel seu paladar es trobava a l’altre costat d’aquells vidres?

Quina textura devia tenir la Lluna? Seria dura com una merenga al forn, o tova, com aquells arrossos amb llet que preparava la Lucía, la cuinera espanyola que va servir a palau uns anys enrere? La Lluna, silenciosa i impassible, no va voler desvetllar el misteri.

Aquella nit, el senyor no va poder dormir, donant voltes a la seva esbojarrada idea i intentant trobar una solució que el portés ben a prop de la Lluna. L’endemà Monsieur Chantelle va cridar a en Jean Luc amb urgència a la seva estança i li va demanar que enllestís ràpidament unes provisions per pujar aquella mateixa tarda al Pic de Bugarach. També li va demanar que cridés als mossos de quadra perquè haurien de portar la seva banyera, a la qual hi haurien d’acoblar les rodes d’una carreta. En Jean Luc no tenia idea de quines eren les intencions del senyor, però no gosaria mai contradir els seus desitjos. Fins i tot, es va alegrar en comprovar que la brillantor de la il·lusió s’havia instal·lat novament als ulls del seu amo.

ESCRIPTURA Al migdia, la comitiva va emprendre l’ascensió al cim. Monsieur Chantelle havia passat tot el matí estriant la coberteria idònia per tastar la Lluna, i, mig esgotat pel neguit i la indecisió que havia patit, intentava dissimular amb el seu mocador la suor que li xopava la vestimenta. No recordava haver caminat tant en tota la seva vida. Darrera seu, en Jean Luc portava dos cistells plens de vi de bota, pa, formatges i pomes, i seguint els seus passos, quatre mossos empenyien la banyera convertida en l’inusual carretó que el senyor havia demanat.

Després de quatre hores de pujada sense descans, el seguici va arribar a la punta de la muntanya. Monsieur Chantelle va mirar el seu rellotge i va comprovar alleujat que disposava del temps suficient per acabar els preparatius.

—Excel·lent! Excel·lent! Podeu descansar i menjar tot el que porteu. Jo em reservo pel sopar —va dir entusiasmat el senyor als seus acompanyants.

En Jean Luc i els mossos van obeir agraïts i van iniciar la feina que els havien encomanat amb avidesa. Mentrestant, Monsieur Chantelle passejava per la petita planícia en que culminava el pic, donant lustre als seus coberts. De seguida va reconèixer el sortint de la muntanya que comentaven els llibres de geografia i que descrivia una corba que apuntava al cel.

I un somriure esperançador va creuar el seu rostre.

Mica en mica, el Sol va anar caient i una Lluna més i més gran es va anar fent visible, fins quedar quasi a tocar dels homes que acam-

29

ESCRIPTURA

Planeta

paven a la muntanya. Era immensa. Majestuosa. I estava molt molt molt a prop. Però no el suficient...

—Ha arribat l’hora! Disposeu la banyera a aquella banda de la muntanya! —va demanar Monsieur Chantelle als servents, que s’ensumaven la idea del senyor amb certa preocupació.

Els mossos van empènyer el carretó fins al punt que havia assenyalat l’amo i van creure del cert que s’havia begut l’enteniment quan el van veure pujar a aquella nau de forma tant decidida.

—I ara, empenyeu amb força!! —els va exigir enèrgicament la seva figura retallada sobre la pròpia Lluna.

—Però Monsieur, està...

—Obeïu!! —va esclatar l’amo fent oïdes sordes al comentari d’en Jean Luc. I Monsieur Chantelle va iniciar la carrera cap a la Lluna preguntant-se si seria tova o dura, o si la seva textura seria cruixent o gelatinosa, o si seria dolça com la nit o amargant com els

Lletra

30

seus darrers anys. I la banyera va baixar descontroladament i a gran velocitat, amb el senyor agafat a un dels seus extrems i prenent una de les seves culleretes de plata amb l’altra mà. I els servents van aixecar les seves plegaries al cel per l’ànima del seu amo embogit. Llavors el carretó va prendre la corba i va descriure abruptament l’ascens fins que no va tocar terra.

I l’artefacte va volar. I Monsieur Chantelle va pujar i pujar i pujar i...

El senyor va obrir els ulls just quan Jean Luc obria la porta de la seva estança empenyent la tauleta. Es va acostar al llit i va destapar el plat.

No havia tingut temps per aconseguir un nou cuiner després de la marxa d’en Camille, així que va preparar el dinar el millor que les seves habilitats culinàries li havien permès. Monsieur Chantelle es va incorporar adolorit per a prendre amb més facilitat el caldo, mentre en Jean Luc li apropava el plat amb mans tremoloses.

Aquella sopa de ceba li va semblar el més preuat dels tresors.

RACÓ POÈTIC S AT U R N O ( u n a s t r ó l o g o ) Núria nos deleita con un pequeño laboratorio poético. Entre los versos se esconden mensajes interplanetarios. A ver si sois capaces de encontrar el nombre de los objetos del Sistema solar…

Nuria López García Por sus venas corre sangre de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar y Dorothy L. Sayers. Le gusta todo lo que sea negro y criminal, pero no le hace ascos a la poesía.

SOLitario por naturaleza te diriges al MERcader que CURIOso vigila el peso de tu bolsa. ¿Acaso es más reaL UNA moneda que una profecía?

Le ofreces tus servicios ¿VENdrá acaso a visitarte? USualmente solo gustará escuchar los augurios JUbilosos, PIcantes y TERrenos; mas no los de Muerte, ARgucias y Temor.

SAbio, taciTURNO y marginado, conocedor de cielos y almas, bien sabes que SATisfecho por tus aviesas profecías hURgará en un cercaNO cajón siete monedas para quien tan certeramente halaga su vanidad.

Autor del quadre: Johanes Vermeer

31

AGENDA “El dissabte fem un vermut amb…”

Programació de Vermuts del primer semestre de 2013 Cicle al voltant de la creació artística i sobre les eines i coneixements que necessita un escriptor per desenvolupar la seva tasca.

Josep Punsola i Vallespir

Dissabte 23 de març de 2013 Manel Punsola , el fill del poeta Punsola. El 2013 és el centenari del naixement de Josep Punsola i Vallespí, un dels poetes més importants de la nostra ciutat. En Manel, amb profund coneixement de l’obra del seu pare, ens desgranarà la vida del poeta explicada en primera persona. Es recitaran alguns poemes de l’autor i es projectarà el film “Ensayos” filmat en 1945 per Enric Fité, un dels grans del cinema amateur català. Al film veurem actuar, per primera vegada a la seva vida, al poeta.

Dissabte 4 de maig de 2013 Sandra Bruna. La Sandra, agent literària, ens explicarà què és una agent literària i quina és la seva feina. La Sandra té una agencia literària a Barcelona i representa a escriptors catalans i espanyols de primera línia. Si sentiu curiositat per conèixer, de primera mà, el complex món de l’edició i dels autors no us perdeu aquesta xerrada.

Organitza

http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Després de la xerrada celebrarem un Vermut popular amb els assistents a l’acte.

ENTRADA LLIURE Lloc: Centre de Formació permanent Tres Roques, Plaça Canigó, 7 Mataró.

Col·laboren: