Planeta Lletra - 03 by Planeta lletra

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra I Època - Any 1- Núm 3

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.tk

ÍNDEX planetalletra@gmail.com

ÍNDEX

S TA F F Maquetació:

desembre 2011 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 En frodo i en blum -o brown (M. Rosa Salas) ............. 4 La consulta (Oscar Navas) ................................................. 6

Txell Pañella i Montlleó

La chica de la nariz chata (Heide Pérez) ...................... 8 Correcció ortogràfica: Jovita Pigem Jutglar

Estas invitado (Jessica Martínez) ...................................... 9

Correcció d’estil:

Sortida de burro, arribada de cavall

Jordi Lopesino

(Roser Serra i Txell Pañella) .................................................... 10

Redactors:

Un paseo matinal (Nuria Sanchez) ................................. 13

Planeta

Montse Albets, Sandra Cabrespina, Francesc Castañer, Pilar González-Agapito, Júlia Lancho, Jordi Lopesino, Jessica Martínez, Oscar Navas, Txell Pañella, Heidi Pérez, Montse Pérez, M. Rosa Salas, Nuria Sánchez, Jaume Sancho, Roser Serra.

Il·lustradors: Francesc Castañer, Ariadna Graupera, Lara Sánchez Núria Vaqué, Marta Viader. Fotografies: Jordi Lopesino, Ramon Manent, Òscar Pañella i Montlleó Marta Puig.

Foto de portada:

Mensaje urgente a Jordi Joan (Júlia Lancho) ............. 15 Perdonin les molèsties. però, vull viure en català (Sandra Cabrespina) ............................................................ 16

Solidaritat (Txell Pañella) ............................................... 18 Cita a Samarra (Francesc Castañer) ................................ 20 La Piazza Navona (Pilar Gonzàlez-Agapito) ................... 22 Viure massa al Sud (Jaume Sancho).............................. 25 Inocente (Montse Pérez).................................................. 34 La feina del lector professional (Montse Albets) ...... 35 L’entrevista: Jaume sancho (Jordi Lopesino) ............. 36

Òscar Pañella i Montlleó.

L’entrevista: Toni Cabré (S. Cabrespina i O. Navas) ...... 38 Logo: Gustik Albo

Lletra

http://www.planetalletra.tk

Col·laboren:

EDITORIAL

A la tercera va la vençuda Diuen que a la tercera va la vençuda, i aquest és el tercer número de la nostra revista i encara no estem vençuts. Jo diria, més aviat, que a la tercera és quan ens consolidem: com a grup, com a revista, com a amics... Perquè això és el que som, un grup d’amics amb la mateixa passió per les lletres. De l’últim número de la revista fins ara han passat moltes coses: un sopar multitudinari de lletrícoles, un taller nou de relats, una conferència magistral d’en Toni Cabré, un bloc que cada dia té més entrades i..., uns quants membres de Planeta Lletra que han estat guardonats amb premis literaris. Enhorabona a tothom. Dins d’aquest número trobareu un dels companys guardonats, en Jaume Sancho. Li hem fet una entrevista i, a petició popular, posem el relat guanyador. Esperem que us agradi tant com al jurat de les Homilies d’Organyà. L’altra companya guanyadora, en aquest cas d’una menció, la Rosa Rosae, sortirà en el primer número de 2012. Ella i el seu relat guanyador, perquè en aquesta revista també hi surt (és molt prolífica), però amb un relat fet expressament per a nosaltres. Gràcies Rosa. També veureu que comencen a tenir col·laboracions externes. Gent del món de les lletres que explica les seves vicissituds i el seu tarannà professional. En números successius anirem incrementant l’oferta. Així doncs esperem tenir un llarg i pròsper any 2012 que, com tothom sap, segons el calendari maia, és l’any de la fi del món. Afortunadament l’apocalipsi serà cap al desembre; així que en el pitjor dels casos tenim temps de sobres per muntar tres revistes més, un parell de sopars (pel cap baix), cinc vermutillos de dissabte amb gent interessant i tres o quatre cursos d’escriptura. Per cert que en tornarem a fer, molt aviat, un de novel·la. Gaudiu de la vostra revista

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

ESCRIPTURA En frodo i en blum -o brownQuè tenen les faules que fan que els humans ens hi sentim tan representats? Quan un autor, en aquest cas autora, fa servir els animals per explicar històries que ha vist entre els humans, pot carregar més les tintes sense ofendre a ningú. La injustícia social sembla més injusta quan la pateix una pobra bèstia, en aquest cas un gos, perquè recordeu: ells no es poden defensar, nosaltres sí.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

En Frodo s’ha perdut. Amb les presses i l’atabalament del moment, la dona no ha tancat bé la gàbia i quan aquesta s’ha obert, ell, curiós, n’ha sortit. Ha començat a investigar l’entorn, ple de gàbies amb altres gossos i s’ha anat allunyant. Quan ha volgut tornar, s’ha desorientat i ara es troba perdut. Li ha fallat l’olfacte, és clar, amb tanta colònia i desodorant com li han posat! El gos vagabund es mira desafiant en Frodo. A aquest se li posen erts tots els pèls del llom. En Frodo està terroritzat, no coneix res del seu entorn, se sent sol i aquest gos, d’olor desagradable, se l està mirant amb aire amenaçador. El gos vagabund s’acosta a en Frodo i l’ensuma llarga estona pel davant i pel darrere. La barreja d’olors el fa dubtar que allò sigui veritablement un gos. Per fi troba la seva vertadera olor que l’identifica i que l’indica que aquell gos té por, cosa que fa el miracle de treure-li l’agressivitat i de tran-quil·litzar-lo. En Frodo també es tranquil·litza: aquest perdulari, ja no li fa por. —Què hi fas aquí? Un gos tan elegant com tu no hauria d’estar per aquests barris —pregunta el perdulari estranyat.

—No sé com hi he vingut a parar aquí —respon el gos elegant. —T’has perdut! —afirma categòric—, tens amos? —torna a preguntar. —Sí. —I on són? —No ho sé. —Per què t’han tallat el pèl de forma tan ridícula?

ESCRIPTURA —Ridícula? Sóc un gos de concurs, jo, i avui he guanyat el primer premi! —El primer premi? Caram, noi! I t’han donat menjar extra? —Jo no necessito menjar extra, la meva mestressa cada dia em dóna carn, uns bons talls de carn! —respon en Frodo, una mica despectiu. —Jo fa molt temps que no menjo carn — contesta, compungit, el gos vagabund. —I què menges tu? —pregunta, estranyat, en Frodo. —Home!, el que trobo regirant les deixalles: a vegades hi llencen ossos. —I només menges ossos? —en Frodo està cada vegada més confús. —Només en menjo quan n’hi ha. —I pinso, què en menges de pinso? —torna a preguntar en Frodo. —No, tampoc. A les deixalles no en llencen —el gos vagabund ja no recorda com és el pinso. —Se’t faran malbé les dents. A mi me les cuiden molt. —Les dents? Sí, és veritat, ja me’n fan de mal. —Hauries de menjar més variat, les verdures cuites amb arròs i carn de cavall, són un molt bon aliment, fan la musculatura forta, el pèl lluent i ens dóna vitalitat. —Mira noi! No segueixis per aquest camí, que se m’està fent la boca aigua. Ningú es preocupa de la meva musculatura, ni del meu pèl, ni de la meva vitalitat. —Sí, sí, ja es nota. Estàs molt prim i desmillorat. —I molt trist. Trobo a faltar els nens. —Quins nens? – s’interessa en Frodo. —Jo, abans, vivia amb una família. Quan era petit, es veu que era molt simpàtic i graciós, però vaig créixer (ja ho veus, sóc molt gros), i els vaig començar a fer nosa.

—Et van abandonar? —s’interessa en Frodo. —Doncs sí. Tant que m’estimaven i un dia em van fer pujar al cotxe i, al mig d’un poble que no coneixia, em van fer baixar i allà em van deixar, sol. En Frodo no se’n sap avenir: només de pensar que la seva mestressa el deixi d’estimar, el fa posar trist. Però, on és ara la seva mestressa? A veure si també l’ha abandonat? —Escolta... per cert, com et dius? Jo sóc en Frodo. —Molt de gust! Jo no ho recordo gaire bé, crec que, quan em cridaven, em deien Blum, o Brown, no n’estic segur. Quan sento una paraula que s’hi assembla em poso a bordar com un boig, per si són els meus amos que tornen a buscar-me. —Escolta, Blum o Brown, crec que t’hauries de posar al davant d’una casa i bordar perquè t’obrissin i et cuidessin una mica. Necessites una bona ensabonada i una raspallada no t’aniria gens malament. —Ja ho dius tu! Un dia ho vaig fer i van sortir els amos de la casa i, si no marxo ben lleuger, m’haguessin fotut un bon cop de bastó. —Ho sento, noi. Mira, saps què farem? Anirem junts a buscar la meva mestressa i quan la troben, ella et cuidarà: et rentarà, et raspallarà i t’alimentarà. No seràs mai un gos de concurs (encara hi ha classes!) però almenys tindràs algú que et cuidi i la meva companyia, serem amics. En Blum —o Brown— va estar molt agraït amb la proposta i junts van començar a caminar i a ensumar per tot arreu per trobar el rastre de la mestressa d’en Frodo. En Blum —o Brown—, el gos que va ser abandonat i que fa temps que només menja deixalles, treu les poques forces de què disposa i

ESCRIPTURA trota il·lusionat al costat d’aquell gos tan senyoret al qual no li ha faltat mai res. Formen una estranya parella: l’un tan polit, tan pelat, i tan ben cuidat, i l’altre: tan brut, tan ossut —ossos que es marquen a través del pelatge deslluït— , i tan ple de flocs de pèl que li pengen i que li donen un aspecte fastigós. El xerric dels frens d’un cotxe, els espanta. Del cotxe, que s’ha aturat al seu costat, en surt

una dona cridant d’alegria: —Frodo. Frodo, on t’havies ficat? Em tenies molt preocupada pensant que t’havia perdut! La dona fa pujar en Frodo dins el cotxe, seu dar-rere el volant, prem l’accelerador i marxa. En Frodo ja ni es recorda d’en Blum —o Brown—, que es queda al mig de la carretera veient com el cotxe cada vegada es va fent més i més petit. Fins que desapareix.

La consulta No os quiero estropear la sorpresa, y cualquier cosa que os diga sobre este relato lo podría hacer. Sólo se me ocurre una cosa, dar unas pinceladas: intrusismo profesional con un resultado sorprendente. Hay gente capaz de hacer lo que sea por… hasta aquí puedo hablar. Disfrutad de “La consulta”.

Planeta

Oscar Navas Lleva siempre encima un lápiz y una libreta. Caza ideas dónde vaya con letra de médico. No puede escribir sin te ni música de fondo.

Lletra

Estaba casi congelado. Llevaba media hora sentado en el banco situado al otro lado de la plaza cuando al fin salieron los médicos a tomar un café. Fue entonces cuando, algo nervioso por si alguien le reconocía, se decidió a entrar. La recepción estaba vacía y sólo unas cuantas personas sentadas en la sala de espera se podían distinguir a través del cristal ahumado. Sin perder un instante, se dirigió al despacho y cerró la puerta. Tenía poco tiempo. Se puso a toda prisa una bata blanca, salió al pasillo, y se dirigió a la sala de espera. —El siguiente, por favor —dijo en voz alta y sin esperar respuesta. Entró en el despacho y aguardó a que entrara la visita. Una mujer oronda y con dificultades para cruzar el marco de la puerta lo

saludó y se sentó encajando el trasero en la silla. —¿Dígame, en qué puede ayudarla? —le comentó mientras abría el cuaderno y sacaba la punta del bolígrafo. —Verá, me duelen mucho los tobillos y se me hinchan como balones. Durante el día los sumerjo en una palangana de agua con sal y vinagre, pero de noche, es que rabio…—explicó la mujer marcando con toda expresividad el dolor en su rostro. —Mmmm… Ya veo… —dijo él mirándola con un interés impuesto—. ¿Cómo se llama? —Guadalupe Montero Díaz —contestó la señora de carrerilla. —Dígame señora Montero, ¿qué ha desayunado esta mañana? —interrogó él.

ESCRIPTURA

—¿Esta mañana? Pues… Un café con leche y una magdalena —respondió ella. Él anotó diligentemente el dato en la libreta y prosiguió. —¿Y de pequeña? ¿Vivía en un pueblo? — cuestionó de nuevo. —Pues sí… En uno cerca de Soria —dijo la señora con cara de asombro—. Pero… —Debía hacer mucho frío por allí, ¿verdad? —Sí, siempre hacía frío… —contestó la mujer sin salir de su confusión. —Hábleme de cómo era. ¿Cuántas calles tenía? —interrumpió él sin levantar la mirada del cuaderno. —Pues era un pueblo pequeño… Tenía sólo una iglesia, una panadería y una fuente con lavadero... Pero, ¿y mis tobillos? —preguntó extrañada la señora. —Luego, luego. Esto es importante. ¿Y quién vivía con usted, en su misma casa? —Pues mis padres, mi hermano y el tío Eufrasio, que tenía un cobertizo al lado. —¿Su tío Eufrasio? ¿Cómo era? —Pues siempre estaba en su mundo… Era un poco raro… Con nosotros solo hablaba cuando volvía de cazar y nos mandaba que despellejáramos los conejos… Oiga, esto no tiene ni pies ni cabeza…

—Un tipo peculiar, ¿verdad? —Pues ya le digo, siempre en la luna. Pero oiga, mire, yo he venido por mis tobillos… —No se preocupe señora —sentenció él—, ya he acabado. Vaya a la sala de espera otra vez y enseguida la haré pasar para que me enseñe esos tobillos. La señora se retiró muy confundida por esa visita tan inusual y él inmediatamente se quitó la bata, recogió su cuaderno de la mesa y salió de la consulta a toda prisa. Cuando llegó a su casa, se preparó un café y encendió el ordenador. Entonces empezó a teclear: “Eufrasio acudía cada día a tomarse un café con leche y una magdalena a la panadería de la Lupe. Se presentaba bien peinado y con la ropa aireada durante toda la noche. Pero, pese a no faltar ni un solo día y mirarle con aquellos ojos de admiración, ella sólo le atendía con desprecio. Le echaba la leche como quien le ponía agua a un perro en un cazo. Así que Eufrasio, cuando acababa de desayunar, se subía al monte y se desquitaba, de no ser correspondido, matando conejos a golpe de gatillo. Y pensando en aquellos tobillos que tenía la Lupe.” La historia del bobo del pueblo que había perdido la cabeza por el amor de la panadera conquistó a mucha gente en las librerías aquella primavera.

ESCRIPTURA La chica de la nariz chata Este es una ejercicio de estilo con letra dominante. No se tiene que ser muy suspicaz para ver que la letra no es una, sino dos, la “ch”. Lástima que esta letra haya perdido su posición privilegiada en el alfabeto. Actualmente no es una letra, sino un dígrafo. Pero no os entretengo más, dígrafo o letra, to be or not to be, pero dominante.

Heidi Pérez Pérez Mujer blanca, de hecho extremadamente blanca, alegre y extrovertida que sigo sin saber hacia dónde quiero ir, aunque mi cabeza está llena de ideas al respecto, así que si no me decido, al menos, las escribo.

Planeta

La chica de nariz chata, que baila el cha cha cha en el bar Mapache, es muy charlatana. Es charrúa y algunos comentan que está chalada. Siempre habla de sus churumbeles y de lo chungo que es criarlos en esa chabola cochambrosa en la que viven, que todo está lleno de cucarachas, escondidas entre cuchillos, cucharas, cacharros y demás cachivaches y que no tienen ni un chavo. El otro día me enseñó un chichón que dijo que le hizo el muchacho que vende hachís, ese chulo con el que ahora se achucha. Se ve que andaba borracho y el destino, que es caprichoso, hizo que chocaran con el coche contra el porche del jefe de la banda de los checos. Se lió tal bronca en un chasquido de dedos que vinieron hasta los chinos, que siempre están al acecho.

Lletra

Yo le digo que ese chamo no me gusta mucho, que no le conviene, pero ella, mientras, me muestra orgullosa un chupetón, dice que es muy macho, que le encanta porque está cachas y que la tiene hechizada. Yo creo que es un machista y que un día de estos la machaca de un cachete mal dado. Sus chavales me dan pena, con la cara manchada y llenos de chorretones, así que les llevo unas chucherías, chocolate, leche, un cacho de chorizo y, si tengo dinero, una chuleta y algunas lechugas. La ropa que he desechado, como chaquetas, chubasqueros, incluso el chándal, sé que buen uso han hecho. Bueno, me marcho. Tú, de todo lo que te he dicho, chitón, chismosa.

ESCRIPTURA Estás invitado Jessica también se inspiró en la “ch” para su ejercicio de estilo. ¡Parece coincidencia! Con la de letras que hay en el alfabeto y dos personas deciden escoger la misma para hace un relato con letra dominante. Pero aquí se ve la variedad de pensamiento: la misma letra, pero dos puntos de vista distintos. En este caso epistolar…

Jessica Martínez Penalva Piensa que escribir es complicado, y mucho más cuando hay tantos elementos en la cabeza. Tienen cierta cantidad de imaginación. De soñadora a tiquismiquis. Difícil será el momento de no saber qué decir, pero mientras disfruta observando a la gente e inventando películas con final feliz. Si has recibido esta nota es que has sido invitado a mi fiesta. Sigue leyendo y lo que leas, mantenlo en secreto, no todo el mundo será lo suficientemente machito como para trasnochar próximamente. “Bienvenido chaval o chavala. Como ya sabes esto va a ser la repanocha. En mi fiesta vas a poder bailotear lo mejor de la bachata, te moverás a ritmo de los últimos hits en pachanga, te chiflarán los sintetizadores de los ochenta y para los más cachas, incluso, disfrutaréis del mejor chotis. Gozarás de las mejores bebidas como el pacharán o la pachocha. Comerás exquisitos manjares como el chocolate o la machica. Te quiero ver achispado y que en tus ropas lleves tachuelas. Nada de bombachos y mucho menos te quiero ver chapado a la antigua. Eso sí, te tengo que avisar que aunque hayas pasado la previa, en la entrada te cachearán cachito a cachito. Acuérdate de no mascar chicle y de lavarte con champú porque cuando te dé un achuchón no me gustará nada sentir que hueles a champiñones. Si eres chica, siéntete afortunada y si eres chico siéntete igualmente dichoso. No aceptaré de ninguna manera actitudes chabacanas,

ni que te muestres achacoso. Si estamos de cháchara, quiero que me respondas con chulería y si tienes que bailar, nada de pachorra. Aquí has venido a pasártelo chachi. Si en algún momento de la noche te sientes cansado, tienes a tu disposición un cadalechos y si estás indispuesto coge tu coche y no te andes con chiquitas. Sin más dilación, me despido esperando que yo sea un dechado para ti y confirmando lo que ya sabía, que soy más chulo que pinocho. Acuérdate de traer esta carta y no te olvides de mi fiesta.” Atentamente, Chacho el Pancho

ESCRIPTURA Sortida de burro, arribada de cavall relat “a quatre mans” d’una cursa La Roser i la Txell han elaborat aquest relat a quatre mans. Ho han fet molt bé, i això es nota en el fet que cap lector apreciarà que hi ha dues escriptores remenant el text. A més han aconseguit una bona història sobre curses i sobre el plaer de córrer. Es nota que ambdues, a més d’escriure, també corren.

Roser Serra i Albert Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes, i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Obro la web de la cursa. Encara falten un parell de setmanes però el període d’inscripcions ja està obert. Vaig omplint tots els camps, faig el pagament i..., uf! Ja estic apuntada! Arriba el dia de la cursa i em llevo una hora i mitja abans de sortir de casa. La nit anterior ho he deixat tot preparat: mitjons, malles, bambes, samarreta del club, imperdibles, pitral i xip. Noto les papallones a la panxa tan familiars de l’ocasió. Per més quilòmetres que sumi a les cames, les pessigolles són sempre les mateixes, fidels. Una barreja d’emoció, neguit i adrenalina que desapareix al primer pas del tret de sortida. Vaig cap a la cuina per carregar energia, l’esmorzar m’espera. Després és el meu moment per visualitzar com anirà tot. M’encanta fer aquest exercici mental perquè em sento una mica com els esportistes professionals. Tanco els ulls i m’ho imagino... ja em sé el recorregut, em sento bé —sense adonar-me’n

somric— noto que estic corrent i veig la gent del voltant animant. L’exercici s’acaba ràpid, perquè arribo a la meta i obro els ulls... Mentre esmorzo repasso mentalment que no m’oblidi res. I he de deixar-ho tot i córrer cap al bany. Sé que són els nervis previs. Encara hi torno a passar un altre cop abans de marxar. Com diu un bon amic en aquests casos “més val anar lleuger d'equipatge!”. Puc palpar a l'ambient els nervis dels altres participants. Tots escalfen en cercle i es barregen mil olors: suor, reflex, cremes vàries... Me’ls miro mentre faig un esforç per escalfar; tinc tota la musculatura encara adormida. Es pot veure en l'actitud de cada corredor si són fanàtics del crono, o dels que es piquen quan una noia els avança i o si vénen a gaudir de la festa. Jo sóc d’aquest últim grup. Corro per passar-m’ho bé. I el dia que no sigui així “penjaré les bambes” i em dedicaré a una altra cosa.

ESCRIPTURA

Som una multitud. Hi ha un festival de colors. Vist des del cel devem semblar confeti en moviment. Estem amuntegats, amb samarretes virolades i cridaneres, impacients per arrencar a córrer. Arriba el moment de la veritat... ostres, estic a punt? Em poso els auriculars i cerco a l'ipod la carpeta “curses”, una bona selecció de música amb força per no perdre el ritme. Sento el tret de sortida de lluny, la gent crida i aplaudeix i jo em concentro per no ensopegar amb els milers de peus que es mouen al meu voltant. Passo per sota l'arc de sortida envoltada per la cridòria dels xips que ens indiquen que això ja és de debò. Engego el cronòmetre mentre trec la pausa de l'ipod i comença a sonar Summercat. Sortim en estampida. Els corredors em porten, com una ona que ho arrossega tot al seu pas, mentre el públic mira i anima. Ja veig les

primeres pancartes de nens en cotxet amb un “papi tu pots”, esbojarrats amb perruca i instruments musicals sorollosos, flashos, crits... La música m’absorbeix i em concentro en la meva filosofia de començar suau, per allò que diuen: “sortida de burro, arribada de cavall”. Continuo xafardejant les pancartes d’ànims “Loli, tu pots”, “Josep, t’estimem”... n’hi ha de ben curioses. També em fixo en les samarretes dels corredors, clubs de veterans, amics amb logos divertits i lemes que animen a córrer. Això és una festa! Les cames ja van soles, un-dos... un-dos. Poso el pilot automàtic i m’ho passo pipa. Les curses enganxen, quan les tastes ja estàs perdut. Qui pot pensar que és avorrit córrer veient aquest carnaval? Quan ja estic a l’equador del recorregut miro el crono, vaig bé de temps. I aleshores no puc evitar pensar que aquesta serà la darrera

ESCRIPTURA

Planeta

cursa. Qui em mana ficar-me en aquest embolic? Tinc la respiració controlada, la música em distreu i m’evita haver de sentir els bufecs dels qui vaig avançant. Sé que aquests pensaments desapareixeran només creuar la línia d’arribada i aleshores ja començaré a pensar en la cursa següent. Em concentro en els meus peus i just davant veig unes sabatilles d’estar per casa, aixeco la vista, és un d’aquests senyors grans que passen la mà per la cara als corredors més joves. Sorprenent! Però va a molt bon ritme i em costa déu i ajut avançar-lo. Per l’altre costat em passa lleuger un noi amb un cotxet doble, com qui se’n va de passeig. Uns sprinten veloços, altres van al ralentí. Sembla una autopista, perquè aquí t’avancen per on menys t’ho esperes. S’acosta el darrer tram. Com els cavalls que ensumem les quadres i apressen el pas, ja penso en el moment gloriós de passar per la meta. Amb el “subidón” de l’aigua que acabo de recollir per l’avituallament —barrejada amb el gel llepissós de ginseng— poso la directa.

Allá voy! La respiració s'accelera, les passes són cada vegada més llargues, seguides i continues. Miro al voltant, la gent aplaudeix, anima, i un grup de nens estenen les mans perquè els les piquis. Veig el rellotge de l'arribada. Em queden uns metres i trec forces de les entranyes, una segona acceleració, cavall pura sang. I sense adornar-me'n ja estic creuant la catifa i passant per sota l'arc de meta. Paro el crono just quan sento el soroll dels xips xisclant. Bon temps! Avanço trotant i allunyant-me de la multitud. M'aturo i respiro, respiro... Amb la cara a punt d’explotar, vermella com un pebrot, faig quatre estiraments, mentre esbufego. Comparteixo comentaris de satisfacció amb els altres corredors. És el moment del “bajón”, i amb les endorfines a flor de pell, és quan ve el millor... Sona el despertador i miro l’hora. Són les 6.00h i és diumenge. Salto del llit, avui és la cursa. —ostres quins nervis!

Córrer i lectures Córrer i webs http://www.atletisme.com/ http://www.runners.es/

Lletra

http://www.sportlife.es/

ESCRIPTURA Un paseo matinal Una historia de voyeurs, de obsesiones y de naturismo. Una versión de la historia del cazador cazado hecha con mucha ironía y sutileza por la Nuria Sánchez. Da igual el punto de vista, una historia que nos podría pasar a qualquiera.

Nuria Sánchez Castillo Si no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventana que diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos a los lados y un papel en blanco.

Son las diez y media en el reloj de la pared. Ha vuelto a salir al patio, igual que ayer. Me pregunto si me podrá ver él a mí. No lo creo. He visto que su mirada se dirigía en varias ocasiones hacia mi balcón sin inmutarse en su paseo matutino. No quiero seguir espiando, pero la curiosidad me vence. Hace ya un año que nos instalamos en nuestro acogedor e hipotecado piso. El piso de nuestros sueños. Nuestra situación económica no era boyante, pero suficiente, así que lo compramos. A los dos meses me quedé en paro. Soy una diplomada ama de casa, y puedo decir que tengo mi casa como los chorros del oro. Así lo diría mi madre. Sinceramente, no es tan duro como dicen. No tengo por costumbre madrugar. Me levanto cuando mi cuerpo me lo pide, soy mi propia jefa. Entre mis obligaciones, tengo mis pequeños espacios de deleite. Uno de ellos, es el momento del desayuno. Exprimir un sabroso zumo de naranjas rico en vitamina C. Un pequeño bocadillo de media barra, no se debe abusar de grasas e hidratos. Y sobre todo no tener prisa, masticar lento y pausado. Así que me pueden dar las once cuando finalizo el desayuno con un humeante café. Después de esto ya puedo coger el mocho

y llevarme hasta el último ácaro con mi magnífica bayeta antipolvo. Pero últimamente llevo dos semanas que no puedo disfrutar como me gustaría de este momento. Algo inédito distrae mi atención. Manuel llega de trabajar a las siete. Tengo que explicarle lo que sucede. ¿Y si piensa que soy una viciosa por mirar? Ni que fuera yo la que se pasea a las diez de la mañana, en pelota picada, a la vista de todo el mundo. A lo mejor se piensa el vecino naturista que las gafas de sol le hacen invisible. Creo que le gusta exhibirse y yo no lo veo bien. ¿Y si hay niños mirando? Podrían tener un potencial trauma en el futuro.

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Mi marido no me cree. Es cierto que a veces me he inventado historias. Me encanta ver su cara cuando le digo que son mentira. ¡Pero esto es verdad! Tenía que obtener alguna prueba. Ya ni me preparo el zumo ni el bocata ni nada. A las diez y media estoy colocada tras la ventana con mi réflex y su súper objetivo enfocando el patio de enfrente. Estoy al acecho. A los cinco minutos aparece el susodicho. Sale lentamente por la puerta del patio como dios le trajo al mundo. Como Adán sin la hoja de higuera. Mira alrededor, a un lado, al otro y empieza a caminar los cincuenta metros de perímetro que tiene el patio, Mis dedos presionan rápidos el botón de la cámara y se inicia la sesión fotográfica. Reviso la imagen en la pantalla. Tengo tentaciones de hacer un pequeño zoom pero pienso en la ética y la moral, en la intimidad de las personas, y a continuación amplio la imagen. De cerca todavía es peor. Si al menos tuviera unos abdominales que merecieran la pena. Pero al contrario, todo parece haber iniciado el proceso de la caída gravitatoria habitual y nada a destacar en particular. El asombro de Manuel ante las fotos es evidente. Manifiesta que está más sorprendido por mi actitud obsesiva y morbosa, que por el desnudo del hombre. Me siento incomprendida. No es él quien tiene que aguantar el bochornoso espectáculo de su exhibicionismo matutino. Comprendí que estaba sola ante aquello. Diez y veinte de la mañana, gafas preparadas. La ventana corredera del balcón, medio abierta. Me coloco tras la cortina esperando impaciente en ropa interior. Sentía mi corazón latir tan fuerte que me retumbaba la cabeza.

Podía desmayarme en cualquier momento. ¡Ya sale!, me grité en silencio. Me quité el resto de ropa aceleradamente. Se me cayeron las gafas, me las volví a colocar y salí al balcón con mi blanca y voluptuosa desnudez. Iba corriendo arriba y abajo por el estrecho balcón con los brazos moviéndose como aspas, tenía que llamar su atención. Darle su propia medicina. Pensé en gritarle, pero no me salieron las palabras. No me vio. Estaba decepcionada, mi plan no había funcionado. Entonces escuché algo. ¿Hola? Me giré y me encontré con la vecina del segundo tercera, la voz y oídos del bloque. Me estaba mirando escéptica desde su balcón. ¿Le ha visto?, le pregunté señalando hacia abajo. No me respondía. ¿Ha visto al señor desnudo paseando por el patio?, le volví a preguntar agitada mientras me acercaba hacia ella. Ella sólo me miraba y caminando de espaldas se metió nerviosa en su casa hasta desaparecer. Fue entonces cuando recordé que estaba totalmente desnuda. Corrí hacia la puerta del balcón mientras me tapaba lo que podía con los brazos. Es el piso de nuestros sueños, repetía Manuel ante mi insistencia en venderlo. No entendía nada. La Rafaela, la vecina cotilla, tuvo la consideración de ser el único al que no se lo explicó. Nos mudamos a los pocos meses de allí. Me había convertido en una amargada ama de casa repudiada por sus colegas de profesión. Ahora vivimos en un bloque con vistas a un tranquilo parque infantil. Me he hecho fan del grupo de facebook: “Vive tu desnudez, pero en privado, gracias”. No creo en la radicalidad, me considero una persona tolerante. En fin, ¡Acabemos con las playas nudistas y pongamos en su lugar chiringuitos de helados!

ESCRIPTURA Mensaje urgente para Jordi Joan Este es un divertido ejercicio de estilo con letra dominante. No sabemos si Júlia ha escogido la letra “J” por afinidad con su nombre (este es, sin duda, uno de los grandes misterios de la literatura contemporánea) o si el relato está basado en hechos reales (el otro gran misterio); el caso es que el resultado es gozosamente justo… ¡Esto se pegajjjj!

Júlia Lancho Teruel Me paro, escucho, observo. Socióloga por vocación lo analizo, no lo puedo evitar. El estilo con el que me encuentro más cómoda es el humor. No dejáis nunca de reír ni de escribir. JJ, espero que dejes de joderme la vida de una vez por todas y te alejes de mí para siempre. Mi juvenil ingenuidad te juzgó como a un inteligente y joven Don Juan, y me juré ante el mismísimo Jesucristo que te cortejaría toda la vida y que juntos alcanzaríamos la vejez. Jamás pensé que fueses capaz de jugar de tal modo con mis sentimientos y de jactarte de ello jocosamente con tus semejantes. Te imaginé atento y diligente en nuestro cobijo, pero una realidad injusta me trajo un tipejo degenerado que me ha arrojado a una vida miserable. Estoy harta de tus tejemanejes y de que me dejes tirada mientras te trajinas a la jamona del cuarto, que, con tanto jolgorio, se oyen los jadeos desde más allá de la verja (sí, esa que de tan vieja no ajusta), cuando yo ya ni recuerdo la última vez en la que gemimos juntos… en cambio sí en la que rugimos de rabia, fue hace tan sólo un par de días, cuando jaleabas a aquel rejoneador en vez de al torero frente al televisor, intentando escurrirle la última gota de jugo a tu botella de jerez añejo. Pero a lo mejor la culpa es mía, al principio pensé que cambiarías, que tan sólo atravesábamos una mala racha cuando dejaste de trabajar y te pusiste a tejer jerséis a jornada completa apoltronado en el sofá, como justificando tu ocio, quijotescos jerséis con dibujos de jamelgos representando jugadas de ajedrez.

Pero hasta aquí hemos llegado. Por Judas que ya no sé dónde meter tal hatajo de tejidos que no consigo colocar ni como agasajo, ni soporto más tantas vejaciones de marrajo, te has convertido en un jodido pendejo y no estoy dispuesta a manejar esta situación por más tiempo, ajena a las habladurías de la gente, que se gira con disimulo al verme y susurra: “pobre julieta, con ese tío geta se ha quedao seca como la mojama” (ajusté la oreja el otro día). Tengo el corazón hecho jirones y las uñas rotas de tanto frotar azulejos, que de tu enajenación y tu impotencia ni una hija he engendrado para poder meterla en el ajo. Pero ahora se me antoja rejuvenecer, volver a ser el grácil junco que jugaba con en viento, asemejarme a quien esperaba con júbilo cada segundo de juego amoroso, de pasión desenfrenada, de emociones al rojo vivo. Así que “cuídate mucho, Juanito”, iros tú y tu contrabajo al carajo mejor cuanto más lejos, por mí como si acabas en Japón jugándotelo a los chinos, pero hazlo ya porque si no yo no respondo. Ayer encontré una jarra con veneno para ratas en el garaje y te juro que soy capaz de endiñarte un buen brebaje en el salmorejo esta misma noche, justo cuando vuelvas de correrte una buena juerga, y tú ya sabes bien que quien avisa no te la juega.

ESCRIPTURA Perdonin les molèsties, però, vull viure en català Això no és un relat, ni un conte, ni un text literari; tampoc és el fragment d’una novel·la, ni el monòleg d’una obra de Teatre. El que ens ha fet la Sandra és una reflexió sobre la llengua. La nostra? Tant se val. La llengua de qualsevol.

Sandra Cabrespina Habitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure. Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Planeta

Al “facebook” a vegades apareixen comentaris que et deixen amb ganes de rèplica i no sempre hi ets a temps. Fa uns dies un amic resident a Barcelona de fa un munt d’anys es queixava que els fulletons del bus de l’aeroport estaven en català i prou, i això li semblava una falta d’atenció als turistes. L’opinió em va semblar respectable, però tot seguit va generar una tirallonga de comentaris sobre la aquesta tonteria nostra de fer servir el català a tort i a dret que em van deixar tan perplexa que quan vaig voler reaccionar, la conversa ja s’havia perdut en l’infinit en aquesta tirallonga que no para mai que és la meva pàgina. Però no m’ho podia quedar al pap, així que he escrit això, que potser com a resposta a un comentari és molt llarg, però que jo crec que en molts aspectes es queda curt.

Lletra

Estimat François em sembla bé la teva proposta, que a l’aeroport hi hagi fulletons amb diferents idiomes; és un bon detall per als turistes, el que no em sembla tan bé és tot el seguit de queixes i llocs comuns que deixen anar els teus amics sobre el català a continuació del teu comentari: Que si en fem un gra massa; que si així no es va enlloc; que d’acord que

vulguem ser independents, però perquè hem de tocar la pera parlant i posant rètols en un idioma que no entenen; que és clarament minoritari i decididament una cosa antiquada... Jo sempre miro de posar-me en el lloc dels altres i per això he intentat entendre la vostre opinió. Mira, a mi també m’agrada entendre les coses quan vaig pel món, però la veritat és que no se m’havia acudit mai culpar, per exemple, als finesos del fet que jo no sàpiga finés, i no els maleeixo per tenir una llengua tan enrevessada, sinó que em sap greu no saber més idiomes. Segurament és un defecte que tinc. D’altra banda l’argument que diu que és millor parlar una llengua majoritària, popular i prestigiosa també l’entenc. Suposo que si el castellà només el parlessin uns sis o set milions de persones, aquests que fan aquests comentaris correrien a canviar de llengua i es posarien a parlar anglès o algun altre idioma més universal; ja no parlarien de salvar la “ñ”, i s’oblidarien tan del Quixot com de les cançons de la seva infantesa sense ni pensar-s’ho un moment. Ho trobo admirable, però què vols que et digui, jo no ho podria fer. Un altre defecte que tinc. Estimo la meva llengua, els records que em porta cada mot sentit o llegit, no em

ESCRIPTURA dalusos i de no sé on més. El súmmum de l’egoisme, suposo. Bé, François, això no vaig tenir temps de posar-ho en els comentaris al teu escrit, penso que ho hauria d’haver fet, però també em sembla molt trist haver de justificar una cosa que veig tan natural, què vols que et digui!

Ariadna Graupera

sap greu aprendre altres llengües, m’agrada conèixer-les i usar-les, però m’agrada poder viure en la meva. Sí, deu ser que sóc antiquada. A més a més, va i resulta que vull que la gent que ve a viure aquí conegui també aquesta llengua i l’acabi estimant, com ho van fer els meus avantpassats francesos, aragonesos, an-

ESCRIPTURA Solidaritat Un reflexió sobre la solidaritat. Quan les desgràcies ens assetgen és quan comprovem qui està al nostre costat. Posaríeu les mans al foc per algú?Sabeu del cert qui acudirà en el nostre auxili en cas de tenir problemes. La Txell ens ensenya l’altra cara de la moneda: els miserables acostumen a ser els més generosos i els desvalguts els més hospitalaris.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

L'havia envestit un camió. El seu cos va saltar pels aires com una marioneta, ni tan sols sabia d'on venia el cop. Tot va passar a càmera lenta. Veia com s'allunyava del terra, i com les formigues que havia estat observant feia uns instants ja eren imperceptibles als seus ulls. Un rossinyol li va passar a frec del braç mentre s'alçava i podia tocar amb els puntes dels dits les branques més altes dels pins que vorejaven la carretera. El descens va ser tan lent com l'ascens, com si estigués passant un vídeo enrere frame a frame. Va caure sobre un feix de fulles seques que la tardor havia arraconat al costat del voral. Desorientat, va veure com s'allunyava el camió. Al costat tenia la bicicleta partida en dos i l'armilla antireflectant que s'anava a posar quan s'havia aturat. Més enllà hi havia la motxilla esquinçada. El primer que va fer va ser tocar-se el cap, sí, el casc havia resistit i no hi havia rastre de sang. Es va aixecar a poc a poc. S'anava palpant tot el cos, estava sencer. Fins que va arribar al peus i els va veure descalços. Havia perdut les sabates. Va buscar pels voltants, va observar les branques dels arbres però, ni rastre.

El següent pensament va ser pel mòbil. L'aparell s'havia esmicolat i era inservible, però tot i així, va intentar teclejar algun número com va poder, no hi havia res a fer. Estava a vuit quilòmetres de casa, sense sabates ni transport, per una carretera secundària on hi passaven cotxes o camions de forma esporàdica. S'estava fent fosc i la tardor feia baixar les temperatures a les nits. Tal i com estava no podia arribar a casa. Va pensar que seria millor buscar algun lloc arrecerat dins el bosc per passar la nit. L'endemà ja tornaria a la recerca de les sabates. Va estirar-se entre dos pins i darrere uns matolls. Sentia el vent xiuxiuejant movent les fulles dels arbres. Veia les ombres de les branques que jugaven a convertir-se en espectres diabòlics. Tenia els ulls oberts a l'expectativa. Sentia el so repetitiu d'un òliba. La lluna plena li donava una mica de llum entre el fullam dels arbres i va poder mirar l'hora al rellotge, només eren dos quarts de nou del vespre. Encara quedaven moltes hores perquè claregés. Prometia ser una nit llarga i freda. L’estómac començava a queixar-se, no havia menjat res des de l'hora de dinar. Va rebuscar

Òscar Pañella i Montlleó

ESCRIPTURA

dins la motxilla que s'havia esquinçat durant la caiguda i va trobar un parell de caramels, se'ls va menjar amb delit i després va beure una mica aigua de l’ampolla que s'havia rebentat però encara guardava unes darreres gotes. Havia de fer alguna cosa per fer passar les hores. Va tancar els ulls uns instants fins que el va alertar el reflex d'una llum que venia de la carretera. Va fer un bot i va sortir corrents, però amb els peus descalços se li feia impossible anar més ràpid del que hagués volgut. Notava sota seu totes les pedres i les branques, però la necessitat s’imposa. Quan va arribar a la carretera va tenir el temps just per veure com les llums s'allunyaven, i per molt que cridés sabia que no el sentirien. Resignat va tornar amb el cap baix cap al seu amagatall. Va estirar-se i es va deixar endur pel cansa-

ment. Va perdre la noció del temps quan de cop va notar com una manta el tapava, estava somiant quan era petit i la mare l'anava a tapar cada nit mentre li explicava un conte. Va obrir el ulls, i la realitat es va fer visible. Un noi li estava posant una manta a sobre. Va fer un bot agafant-se el cor. —Tranquil. Tu tranquil. No mal. Amics. Voler ajudar —li va dir el noi amb dificultat. Era un jove d'uns vint anys i negre com el carbó. Li va demanar si es podien quedar la bicicleta trencada i que si volia podia dormir al seu campament. Ell espantat, no sabia de què anava tot plegat. Ja clarejava. Amb veu tremolosa i l'esglai al cor li va dir que es podia quedar la bicicleta, però que ja havia descansat prou i que havia de tornar a casa. Va aixecarse d'una revolada i descalç va començar a caminar.

ESCRIPTURA Cita a Samarra En Francesc encara no ho sap, però ha nascut per reporter de guerra. Ho porta als gens. Ho sé perquè he llegit alguns treballs seus. No ho pot evitar, on hi ha una injustícia, un altre punt de vista de la realitat, una guerra..., allà hi ha en Francesc. Si no en cos, sí en ànima. I que duri.

Francesc Castañer Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriure per fer-se companyia.

Planeta Lletra

L’escamot de marines salta del vehicle militar de transport cuirassat. El forniment de combat els dóna una aparença intimidadora; la dura mirada sota els elms d’acer recoberts de teixit de camuflatge, exterioritza un estat d’odi latent a la recerca d’un objectiu on etzibar la potència destructora de l’armament sofisticat. Comandats per un sergent negre de grans dimensions, els militars caminen amb passes de ferro entre la turba autòctona que atapeeix els carrerons estrets de la casba. Comerciants i compradors es decanten amb precipitació, evitant la mirada provocadora o l’envestida hostil dels autòmats invasors. Embegut en el seu joc, un nen s’interposa fent la traveta entre les cames d’un soldat, rep una expeditiva culatada que el deixa captrencat entre les mans de la munió irada que s’apropa per auxiliar-lo. Amb el protocol d’actuació repressiva ben clar, el sergent Elies Washington encamina l’escamot en una acció llampec de càstig. El servei d’intel·ligència ha detectat que el comerç d’Hammal Hadí és en realitat una tapadora des d’on es propaguen consignes d’agitació subversiva contra el primer ministre Nuri al-Maliki. Hammal Hadí és un comerciant sunita de mitjana edat, que regenta un magatzem de teixits situat al fons de l’atzucac de carrerons, entre

sentors embafadores; barreja d’herbes aromàtiques, cassolades de carn de xai, matèries tèxtils, cossos suats. Els envelats suspesos a les façanes per protegir del sol encoven aquell tuf difícil de respirar. L’escamot encercla la gentalla congregada a la porta del magatzem del sunita, que protagonitza una exaltada arenga. El sergent Elies Washington exclama amb veu forta i autoritària: ―Hammal Hadí. Quedes arrestat per l’exèrcit del Estats Units. Els fiadors de les armes salten i la munió retrocedeix, atemorida per les negres boques dels fusells d’assalt a punt de disparar. Només una figura femenina embolcallada en una atofada túnica negra resta d’esquena, impassible

ESCRIPTURA prop del sergent. La força d’aquella aparició atrau la mirada de tots els presents. Elies Washington la prem amb violència per una espatlla, iniciant l’acció d’empentar-la contra les mercaderies que Hammal té exposades a l’entrada del magatzem. La dona es gira amb un gest sobtat, clavant la mirada de gel al fons dels ulls del militar que salta enrere com si hagués tocat les escates d’un escurçó. No té cara, sota el xador negre, Elies copsa l’espant de la inexistència, el vertigen de l’abisme, l’horror descarnat del no-res. L’espectre parla: ―Et recordes de mi americà? Fa un any, a Bagdad, després d’una altra acció de represàlia. Estaves borratxo, de licor i de sang. Et vaig avisar. D’aquí un any ens tornarem a trobar a Samarra. ―Les portes del Paradís estan obertes per a mi —diu en Hammal Hadí.

Ha arribat el moment tan esperat per ell. Esquinçant la folgada gel·laba, posa al descobert el cinturó d’explosius adossats a la cintura. Abans que els militars tinguin temps de reaccionar Hammal estira l’anella del fiador. Al vespre, escolto l’informatiu de TV3: ―Nova matança a Irak. Un suïcida s’ha immolat, i ha causat un gran nombre de víctimes entre les quals les de dotze soldats nord-americans. Ni un ha sobreviscut al brutal atemptat.

Lectura recomanada La porta dels tres panys Sònia Fernández-Vidal Editorial La Galera Niko és un noi de 14 anys que un bon matí tria un altre camí per anar a l'institut i troba una casa que no havia vist mai. Atret pel misteri, hi entra i es trobarà immers en un univers extrany

ESCRIPTURA La Piazza Navona En aquest text la Pilar utilitza la plana de paper com si fos un llenç, i les paraules com si fossin petits pinzells que pinten la Piazza Navona de Roma. I no queda satisfeta en retratar l’arquitectura, va més enllà: converteix la piazza en un microunivers ple de detalls, de gent, de sentiments, de coloms...

Pilar Gonzàlez-Agapito Sóc dona observadora,i sumant-hi la imaginació, em permet viure altres realitats.

El taxi els deixa a la Via Coronari, just girar la cantonada apareix la Piazza Navona.

Planeta Lletra

La Piazza, barroca per excel·lència dilata les ninetes dels espectadors. Bernini i Borromini, la dialèctica arquitectònica dels dos autors es reflecteix a banda i banda de la piazza. Talment un decorat teatral. La llum de la incipient primavera comença a donar claror a l’indret, feia poca estona que havia començat l’activitat. Els grans palazos restaven immòbils aguantant la mirada dels primers turistes que treien el cap a la ovalada piazza. Els pas dels anys els havia donat aquella pàtina que dóna un valor singular a l’arquitectura. El sol accentuava el color blanquinós dels carreus dels edificis. Els personatges que omplen la piazza formen part d’una distribució exquisidament pensada, el batibull de músics, pintors, cambrers, estàtues, semblen talment fruit de la improvisació. Just entrant a la piazza una noia rossa, que aparenta uns trenta anys, seu en una banqueta petita; els seus dits llisquen per sobre les tecles de l’acordió. El so de la seva música queda centrat en aquest entorn, la gent s’hi acosta en silenci, deixant que la música regui aquell espai.

Els pintors han desplegat les seves carpetes; diversos racons de la ciutat queden reflectits en les seves obres. Paisatges inventats, barreja de realitat i fantasia. De quan en quan canvien l’obertura de la carpeta, perquè el vianant, possible comprador, vegi altres làmines. Diversos són els venedors: l’home gran que tota la seva vida l’ha dedicada a pintar, espera pacientment l’arribada de clients; la jove inquieta, que desprèn empatia perquè t’aturis a fullejar l’obra, observa tranquil·lament el senyor que gira amb cura algunes de les làmines. Comença a diferenciar els tafaners, dels que són possibles clients. El caricaturista seu repenjat a la seva cadira, estil director de cinema, oferint els seus serveis. Retrats exagerats d’alguns famosos, com Bill Clinton, o Grace Kelly, donen credibilitat a la seva obra. Sap que durant el dia és difícil treballar, encara que a vegades, és el moment ideal per retratar infants, però ben segur que haurà d’esperar que comenci a caure la tarda perquè els grups de turistes, les parelles, vulguin deixar constància de la seva passada per la ciutat eterna. El so del Concert de Aranjuez, de Granados, ens fa adonar d’un guitarrista, corbat sobre la

ESCRIPTURA

Ramon Manent

seva guitarra, concentrat en què els seus dits llisquin per les cordes. Toca suament per donar un so intimista a la seva creació. A terra la funda de la guitarra oberta, amb alguns euros per si vols col·laborar, sap que no aconseguirà una gran fortuna, però si el suficient per anar tirant i gaudir de la seva guitarra. Uns quants CD´s conviden que et facis una idea de la seva trajectòria com a professional de la música i la guitarra. Les campanes de Sant Agnese in Agone, recorden que ha arribat l’hora de l’Àngelus; les dotze campanades que servien per aturar l’activitat i pregar, ara són un so més que inunda la plaça. Borromini va poder realitzar aquí una de les seves obres, després d’observar el que havien planejat altres arquitectes: orientar la façana de cara a la plaça, li suposa guanyar majestuositat. La planta de l’església conserva la creu grega que decidí Rainaldi, però la resta té el regust borrominià, el barroc dóna sentit a la decoració. Només entrar, una veu en off, fa la descripció del que en aquells moments ha impactat les ninetes dels ulls. L’acabament de la descripció introdueix el silenci que accentua

la lluminositat de l’espai. Tres dones resten assegudes en els bancs de l’església, alienes a l’activitat externa de la plaça. L’impacte de la llum del migdia primaveral ajuda a donar color als edificis. Però el que realment sorprèn és la música que produeix la força de l’aigua de la font central de la plaça. La Font dels quatre rius, la seva localització al bell mig de la plaça serveix d’ornament, però alhora permet mantenir l’harmonia de l’espai obert. Les estàtues que hi ha adossades a les roques centrals, simbolitzen els rius més grans que dominen els continents: el Danubi, el Riu de la Plata, el Ganges i el Nil. Grups de turistes, observen encantats el so, el color, els salts de l’aigua. Comentaris en diferents llengües, algunes conegudes, d’altres no, es reuneixen en aquest entorn que Inocenci X deixà com a mostra del seu regnat pontifici. Apareix per un extrem de la plaça una dona que empeny una bicicleta carregada de motxilles, que pengen del manillar; un estol de coloms comencen a seguir-la. El seu pas és lent, els coloms mantenen el batec de les ales per poder-la acompanyar fins al seu lloc. Els im-

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

mensos carreus del Palau Pamphill, que al resten alienes al moviment extern. Altra vesegle XVII Barronini va encarregar a Pietro de gada s’inicia el ritual, escampada de menjar, Cortona pintar al fresc al Gran Saló, inspirantcoloms voletejant, disposats a pessigar totes les se amb l´Eneida, serveixen perquè pugui reengrunes possibles. L’altre rodamón s’allunya penjar la seva bicicleta. amb el carretó i els dos gossos que fidelment Els coloms l’encerclen tot esperant que els segueix al seu amo. Saben que demà repetiran comenci a donar el menjar, inicia el diàleg quoel mateix ritual. tidià demanant-los paciència, que n’hi ha per Un cinquecento blau elèctric, dóna una nota a tots. Batec d’ales, plomes soles que volen, alde color al moviment gris i blanc de les ales guns a terra comencen a menjar, d’altres busdels coloms. El xiuxiueig de l’aigua, només quen lloc entre els companys per esgarrapar queda distorsionat quan algú dels paletes pica algunes engrunes de amb el seu martell, pa. les reparacions que Una estampida de estan fent a la fonBatec d’ales, plomes soles que coloms, ens alerta d’altana. El passeig tranvolen, alguns a terra comencen guna cosa. Dos gossos quil però alerta dels a menjar, d’altres busquen lloc arriben corrents al cospolicies donen la entre els companys per esgar tat de la dona, pujant nota de confiança a rapar algunes engrunes de pa. sobre seu, li fan pela piazza. Les terrastons, ella els corresses dels bars estan pon. Un altre rodamón s’apropa a la dona, se plenes d’italians que llegeixen el diari, com saluden, aparca el seu carretó a un costat, els també de turistes que aprofiten l’ocasió per fer gossos salten contents, empaiten algun colom, un petit descans. que surt ràpidament. L’home i la dona inicien El paraigua vermell i alçat que porta una el seu diàleg habitual comentant futileses i obnoia bruna, és l’identificatiu perquè el grup servant els altres, els turistes, incompresos i esd’alemanys no és despisti pel camí. Un diari dotranys a les seves vides. Alguns coloms blegat, que sosté una mà, és el senyal perquè coneixedors de la litúrgia diària, es tornen a uns turistes francesos, no es perdin. Ells intenacostar a la dona, els més valents continuen ten seguir el grup, badar, fer la foto…. Un grup menjant, tot observant a distància els gossos. d’estudiants enriolats segueixen al profe que Recull la bicicleta i avança uns metres, ara és intenta aprofitar l’espai per fer la classe d’art. el Palau Braschi, l’edifici que tanca la piazza L’atenció a les explicacions es fa difícil, passen per la part sud, i que va ser l´ últim palau massa coses en poc espai: moviment, crits, coconstruït a Roma per les famílies pontifícies, rredisses, rialles…, dificulten la lliçó. qui fa de suport a la tronada bicicleta. Les Les fotos de família a la piazza, són l’última obres d’art que aixopluga l’actual Museu de imatge que perdurarà i farà recordar, les emoRoma, i que permeten conèixer la història de cions, les alegries, la música, l’art i els palazos la ciutat, des de l’edat Mitjana fins l’actualitat, de la Piazza Navona.

ESCRIPTURA Viure massa al Sud En Jaume ens delecta amb una colpidora història que no us deixarà indiferents. Es nota que en Jaume ha estat als llocs que descriu; tot i que això sol no bastaria si no fos pel seu ofici de contista. En Jaume ho broda. Segur que hi estareu d’acord amb mi; de la mateixa manera que el jurat del premi Homilies d’Organya, que la va premiar amb el primer premi el setembre passat. Enhorabona Jaume!

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. De fet, aquí he aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Però bé, un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic. La Michelle estava atabalada. Conduir en aquelles condicions la treia de polleguera, però el Camerun és així. A la carretera has d’esquivar sots, esvorancs, cotxes, camions, autobusos, cotxes avariats, cotxes que avancen a un altre perillosament, accidents, cabres, vaques, porcs, gossos, bicicletes, nens, homes, dones; la conducció és lenta i esgotadora i quan tens pressa, com era el cas, la desesperació va guanyant terreny mica en mica. A més, la N-3 entre Yaoundé i Douala és la més transitada del país. Els aproximadament dos-cents quaranta quilòmetres de trajecte se solen fer en unes tres o quatre hores, però mai saps els imprevistos que et pots arribar a trobar, de manera que el temps es pot ampliar fàcilment. La Michelle havia sortit de Yaoundé a les cinc de la matinada; havia quedat en recollir a la Khadija a la cruïlla de la N-3 amb el poble de Libombé, cent trenta quilòmetres després, cap a les set; esperaven arribar a Douala als voltants de les nou. Tot plegat una mica just de temps, el que feia que conduís esverada, i creuant els dits de no trobar-se cap embús o control policial, bastant habituals a la N-3, perquè llavors si que ja havia begut oli.

La Michelle Ebalé havia nascut a Yaoundé feia trenta-quatre anys. Era una noia guapa, amb uns grans i seductors ulls negres, faccions molt agradables, bastant més corpulenta del que voldria; llicenciada en dret a la Universitat de Yaoundé tot i que no exercia i, feia ja quasi deu anys, convertida en una gran activista preocupada pel desenvolupament econòmic, social i cultural del seu país, fet que li havia provocat més d’un problema amb l’Administració. I per si no en tenia prou amb tot això, era des de feia cinc anys cooperant de la ONU al Camerun. I era precisament aquest càrrec simbòlic el que la feia avui anar de bòlid. Passaven només deu minuts de la set quan el Toyota Land Cruiser de la Michelle parava a la cuneta de la carretera N-3, just a la cruïlla que portava al poble de Libombé. Allà, enmig d’un munt de gent que esperava l’autobús o algun matatu que els portés cap a Douala estava esperant la Khadija, una dona petita i menuda, que va saludar amb la mà quan va reconèixer a la Michelle. —Bonjour Khadija, comment ça va? —va saludar la Michelle quan la Khadija va pujar al cotxe.

ESCRIPTURA

Planeta

—Tres bien, merci —va contestar la Khadija amb un to molt apagat. La Khadija era una dona molt senzilla. No tenia estudis, ni sabia llegir ni escriure, i tota la seva vida, des de molt petita, l’havia passat treballant al camp. Tenia uns vint-i-cinc anys, tot i que qualsevol n’hi hauria fet com a mínim deu o quinze més, i els seus pares l’havien casat de molt jove amb un home bastant més gran que ella. Havia tingut quatre fills, la més gran una noia de vuit anys i tres vailets més de sis, quatre i dos anys. I era precisament el tercer dels seus fills, en Samuel, que ara estaria a punt de fer cinc anys, el que havia provocat la trobada entre les dues dones. La Khadija i la Michelle s’havien conegut feia aproximadament uns sis mesos, quan aquesta última havia anat al poble de Libombé a fer unes xerrades sobre la prevenció de la Sida. Allà va ser quan la Khadija la va posar al corrent del seu problema. Feia uns tres mesos que uns homes, que van aparèixer pel poble

Lletra

amb un gran cotxe de color negre i que per la descripció que en va fer a la Michelle aquesta va entendre de seguida que eren els típics cotxes que usaven els agents governamentals, havien segrestat al seu fill Samuel. Ho havia denunciat a la policia del seu poble, però ningú li havia fet costat. Ni la policia, ni la seva família. Al contrari, se l’havien tret de sobre de mala manera i la van culpar de no haver tingut cura del seu fill. La pobra dona estava en una situació desesperada. La Michelle, que ja havia tingut noticies sobre aquests tipus de segrestos, va dir-li a la Khadija que miraria de fer tot el possible per trobar al seu fill. La Michelle sabia, que des que a Occident hi havia hagut el boom de les adopcions i a les parelles europees no els venia d’aquí a l’hora de pagar per aconseguir un nen, s’havia creat un grup d’homes, controlats d’amagat per alts càrrecs del govern, que es dedicava a anar pels pobles i llogarets i segrestar nens i nenes ben semblants que després posaven en adopció

ESCRIPTURA com si fossin orfes. Fins i tot corrien rumors que en llocs una mica apartats, havien arribat a matar els progenitors per endur-se els nens, però d’això la Michelle no en tenia proves. El que sí que tenia clar, era que hi havia uns quants brètols sense escrúpols que s’estaven enriquint a costa de desgraciar a famílies senceres. La Michelle feia anys que es movia entre policies, governants, agents del govern, delinqüents de tots tipus, fet que va provocar que alguna vegada la seva vida estigués en perill, i això feia que tingués molts bons contactes, i a més, fàcils de subornar. S’hi afegia la seva cooperació amb la ONU, que li donava una mica més de protecció, o com a mínim els seus enemics s’ho pensaven dues vegades abans d’anar a per ella. Era tot just un quart de nou del matí i ja estaven a uns trenta quilòmetres de Douala, tot i que aquí començaven els típics embussos per entrar a la ciutat. Mitjançant un xivato de confiança, la Michelle sabia que els pares adoptius d’en Samuel estaven allotjats a l’hotel Le Meridien, al centre de Douala, i que avui al migdia rebrien la visita dels agents d’immigració per fer l’entrega definitiva del nen, enllestir els últims papers i després acompanyar-los a l’aeroport internacional, que estava al mig de la ciutat, perquè tornessin al seu país. L’únic que sabia dels pares adoptius, era que eren espanyols, es deien Pere Ramirez i Rosa Vilaró i ocupaven l’habitació tres-cents deu. La intenció de la Michelle era un autèntic disbarat. Volia aconseguir que els pares adoptius, en conèixer a la mare biològica d’en Samuel i veure que aquest en realitat no era orfe, renunciessin a la seva adopció i fossin capaços de col·laborar perquè el nen tornés amb la Khadija. Era una missió pràcticament impossible, i més tenint en

compte que els d’immigració ja la coneixien de feia temps i, al assabentar-se de les seves intencions, farien tot el possible per evitar-ho. Però era l’única possibilitat que tenien. Si la parella espanyola havia quedat a les dotze del migdia amb els d’immigració, tindrien més de dues hores per convèncer-los. En Pere i la Rosa eren de Barcelona i formaven una parella jove i moderna. Ambdós tenien trenta-cinc anys i gaudien d’unes feines molt liberals: la Rosa portava una botiga de moda al carrer Muntaner i en Pere era arquitecte, i no tenien cap tipus de problema econòmic. Vivien a la part alta de la ciutat en un pis gran i solejat i es podria dir que portaven una existència feliç. De tota manera van tenir moments molt complicats a l’any i mig d’estar casats, quan la Rosa, estant embarassada de sis mesos, va tenir un avortament espontani que li va deixar greus seqüeles i li va impedir tornar a tenir fills. La patacada va ser tan gran que fins i tot el matrimoni va estar en perill. Amb el temps ho van anar superant, i va ser fa uns tres anys, quan es van plantejar seriosament adoptar un nen. Tenien clar que volien que fos africà, i després de moltes reunions, omplir un munt de paperassa, pagar religiosament uns quants mils d’euros per endavant, i esperar mesos i mesos perquè els diguessin alguna cosa, va arribar el dia en què els van convidar a conèixer en Patrick. Els van fer viatjar a Douala, al Camerun, i allà van estar una setmana convivint amb el nen. L’experiència va ser fantàstica ja que la parella i en Patrick es van avenir de seguida, fet que va provocar que es tanqués el tracte amb les autoritats cameruneses immediatament. Van quedar de tornar al cap d’un mes i mig, ja que les autoritats necessitaven acabar de polir uns petits detalls

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

amb els papers del nen, i també per donar Portaven quasi bé una hora fullejant revistes temps a en Pere i la Rosa perquè fessin l’ingrés i fent zapping a la televisió camerunesa, quan dels diners que faltaven per donar per acabada va sonar el telèfon. l’operació. En total van pagar més de vint mil —Sí, hola —va contestar en Pere. euros per adoptar en Patrick, però això a ells —Hola, buenos días señor Ramirez, le llamo no els importava, perquè el més important era, de recepción para informarle de que tengo aquí que per fi, podrien gaudir d’un fill. a una persona que desea hablar con ustedes. La Rosa considerava que en Patrick era una —Ah, sí, ¿que son los de inmigración? —va autèntica preciositat. Tenia uns ulls grossos i preguntar en Pere. negres i era molt rialler, amb unes faccions —No señor Ramirez, es una mujer que dice molt marcades però agradables a l’hora, el que ser de la ONU —va respondre el recepcionista. feia que caigués simpatiquíssim a tothom. Els —De la ONU dice, y ¿qué quiere? —va prehavien dit que la seva mare havia mort de maguntar estranyat en Pere. lària feia un any aproximadament i que desco—Què passa, qui és? —la Rosa s’havia aineixien on es trobava xeca’t del llit i estava el seu suposat pare. al costat d’en Pere. Tenia uns ulls grossos i negres i Davant de tot això, no —Si quiere se la era molt rialler, amb unes facvan dubtar ni un mopaso un momento, cions molt marcades però ment en donar el pas señor —va dir el reagradables a l’hora, el que feia endavant per endurcepcionista. que caigués simpatiquíssim a se en Patrick a viure —Sí, por favor. tothom. amb ells. —Em vols dir què Van baixar a esmorcony està passant —la zar a les vuit, perquè pràcticament no havien Rosa començava a aixecar la veu. aclucat els ulls en tota la nit, i a quarts de nou —Ssst, calla, un moment que ara t’ho explico ja tornaven a estar a l’habitació amb les male—en Pere movia la mà fent gestos de que abaites preparades per marxar i sense saber què xés la veu. fer. En Pere havia proposat d’anar a fer un —Buenos días señor Ramirez —va saludar tomb per la ciutat, però a la Rosa li feia una una veu femenina a l’altre costat del telèfon. mica d’angoixa passejar per aquella gran urbs, —Buenos días, ¿con quién hablo por favor? a més, estava tan pendent de l’arribada dels —va contestar en Pere una mica impacient. agents d’immigració, que no volia ni sortir de —Mi nombre es Michelle Ebalé —la Michel’habitació. lle, com molts camerunesos, parlava perfecta—Però si aquesta gent ens van dir que no ment l’espanyol gràcies a la influència de la vindrien fins a les dotze —va assenyalar en veïna Guinea Equatorial, —soy cooperante de Pere. la ONU en Camerun, señor Ramirez, y me gus—Si, ja ho sé, però si s’avancen per qualsevol taría hablar con ustedes sobre el niño que van cosa, què, eh? —els nervis s’estaven menjant a adoptar hoy, ya que hay algunas cosas que a la Rosa per dins. deberían saber.

ESCRIPTURA —¿Qué le pasa al niño? —va preguntar en Pere una mica alarmat. —Pere, què passa amb el nen, hòstia ja! — mica en mica la Rosa anava perdent els estreps, mentre que en Pere, amb la mà, li anava fent gestos de que abaixés la veu. —No, tranquilo señor, al niño no le pasa nada. Mire, en recepción me han cedido un despacho para que podamos hablar tranquilamente. Si son tan amables de bajar, les explicaré todos los detalles sobre el asunto —va convidar la Michelle. —Sí, bien… —va dir pensatiu en Pere —, denos unos minutos y ahora mismo bajamos. —Ja m’estàs explicant què cony passa —va exigir la Rosa. —No ho sé. Una tia que diu que és de l’ONU i que no sé què ens ha dit sobre el nen. —Ja hi som. Ja m’estranyava a mi que tot anés tan bé —la Rosa estava fora de si. —Pere, t’aviso, de debò, no els penso deixar anar ni un puto euro més a aquesta gent, em sents, eh, em sents? —la Rosa estava cridant. —Eh, para ja. Vols callar d’una vegada? No sé què passa ni què volen —en Pere també cridava. —O sigui que calma’t una mica, baixem, i a veure què collons ens expliquen. Al cap de cinc minuts en Pere i la Rosa es trobaven a recepció amb la Michelle i la Khadija. Després de les presentacions pertinents van passar al despatx, on la Michelle en pocs minuts i amb una gran habilitat els va posar al corrent del assumpte. En Pere i la Rosa, sobretot la Rosa, se sentien molt afligits. —Así que lo que me está diciendo es que Patrick se llama en realidad Samuel, que es hijo de esta mujer, y que lo que quiere es que denunciemos a las autoridades camerunesas en la sede de la ONU —aclaria en Pere amb la Mi-

chelle. —¿Es eso lo que quiere? —preguntava en Pere mentre la Michelle assentia amb el cap. —Está usted loca, Michelle, lo siento, pero es que esto no tiene sentido. —S’il vous plaît monsieur, s’il vous plaît madame, mon fils, c’est mon fils —anava repetint constantment la Khadija a en Pere i la Rosa mentre els hi ensenyava un parell de fotos arrugades, on efectivament, es veia a la Khadija amb el nen que ella anomenava Samuel, i en Pere i la Rosa coneixien com a Patrick. La Rosa estava enfonsada al sofà amb la cara entre les mans i desitjant marxar d’aquell despatx quan abans millor. El que li estava explicant la Michelle ho trobava bastant ben argumentat, i si més no, la mirada de la Khadija demanant que li tornessin el seu fill era esfereïdora i la feia sentir culpable. —Pere, si us plau, vols fer callar aquesta dona, m’està posant dels nervis —va implorar la Rosa. La Michelle va captar el que volia dir i va fer una senyal a la Khadija perquè callés. —Michelle, a ver, debes entender que llevamos mucho tiempo intentando adoptar a un niño, que nos ha costado mucho dinero. A Patrick lo conocemos muy bien, porque hemos estado ya conviviendo con él; le hemos cogido mucho cariño, incluso nuestra familia ya lo ha visto en fotos y estan esperando nuestra llegada para mañana por la mañana… —suplicava en Pere. —Lo sé, señor Ramirez, lo sé —va interrompre’l la Michelle—, pero la realidad es esta. Desgraciadamente Camerun es un país con mucha corrupción y estas cosas suelen pasar. Solo si se denuncian este tipo de actos, podremos avanzar en nuestra lucha para erradicarlos. —Está bien, a ver, dentro de poco vendrán los agentes de inmigración y te prometo que

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

hablaremos con ellos para ver qué se puede hacer —a en Pere se’l veia molt confús. —Ellos no harán nada, señor. Además si me ven con ustedes seguro que me detendrán. Tiene que ser ahora. Ir a la sede de la ONU y presentar una denuncia —va assegurar la Michelle. —Lo siento… lo siento, Michelle, pero tenemos que pensarlo, ahora mismo estamos muy confundidos. —Pere, si us plau, treu-me d’aquí. No puc més —suplicava la Rosa. —Mira Michelle, deja que subamos a la habitación y hablemos del tema y tomemos una decisión. Es algo que tenemos que hablar a solas mi mujer y yo —va recalcar en Pere. —Por supuesto señor Ramirez, lo entiendo perfectamente. Esperaremos hasta que ustedes hayan tomado una decisión. Pero les ruego que se den prisa, tendría que ser antes de que llegaran los de inmigración —va dir la Michelle aixecant-se i donant per acabada la reunió. Van sortir tots del despatx i en Pere i la Rosa van anar ràpidament cap a l’habitació, mentre que la Michelle i la Khadija es van quedar esperant al hall de l’hotel. La reunió amb la Michelle i la Khadija s’havia allargat quasi bé una hora. En Pere i la Rosa es van tancar a l’habitació sense dir-se res. Eren quarts d’onze del matí i faltava poc perquè arribessin els d’immigració. En Pere es va quedar capcot assegut a la punta d’una de les cadires que hi havia a l’habitació, mentre la Rosa es va estirar al llit amb la mirada perduda al sostre, passant així força estona, i sense obrir boca. —Què vols que fem? —va preguntar en Pere amb un fil de veu. —No ho sé, Pere, ara mateix em sento molt desgraciada —a la Rosa li tremolava la veu.

El temps va anar passant sense que es donessin compte, i a un quart i cinc de dotze va sonar el telèfon. —Sí? —la veu d’en Pere era quasi inaudible. —Buenos dias señor Ramirez, le llamo de recepción. Está aquí el señor Emmanuel Biyé de inmigración, que pregunta por ustedes. —¿Cómo? Ah, sí, sí, de inmigración, sí, dígale que ahora mismo bajamos —en Pere es va despertar de cop. De fet, havien arribat molt més aviat del compte, els esperaven als voltants del migdia, però ja els hi anava bé perquè així podrien parlar del tema del nen. Van recollir una mica l’habitació, van agafar les maletes i van baixar cap a recepció. —Buenos días, señor Ramirez, buenos días, señora Villa… ejem, Villa… —l’Emmanuel Biyé es va quedar encallat. —Vilaró, Rosa Vilaró —va corregir en Pere. —Eso, Villaró, bueno, si no le importa la llamaré señora Rosa, que es más fácil —va contestar el señor Biyé amb una riallada. L’Emmanuel Biyé era un agent governamental que treballava en el departament d’immigració, i que en Pere i la Rosa havien conegut feia un mes i mig quan havien estat a Douala convivint una setmana amb en Patrick. Tenia cinquanta anys i era molt alt i gros, amb una gran panxa que li impedia cordar-se bé l’americana. Portava el cap rapat i tenia una veu forta i greu que feia que és notés molt la seva presència quan parlava. Aquest dia anava elegantment vestit, amb americana i pantalons marró clar, camisa blanca i una corbata granat, i tot ell guarnit d’or per a tot arreu. Rellotge, anell, polsera, fins i tot un queixal tenia folrat en or, lo que el convertia en tot un personatge.

ESCRIPTURA Les cares d’en Pere i la Rosa eren tot un Siempre intentan hacer lo mismo. poema, cosa que en Biyé va notar a l’instant. —¿Y dónde está ahora Michelle? —va pre—Pero señores, por favor, ¿a qué vienen guntar en Pere. estas caras? —va dir en Biyé molt expressiva—Oh, señor, los agentes que me acompañament, obrint els braços com si els volgués abasban la han detenido. Cuando nos ha visto se ha tar. —Hoy tendría que ser el dia más feliz de puesto a gritar y se ha comportado de una masus vidas, ¿qué les pasa? nera muy desagradable conmigo, incluso me ha —Verá, es que tendríamos que hablar un insultado, y he pensado en ustedes, señores, en poco sobre Patrick… —va començar dient en su seguridad, se lo aseguro. En cuanto ustedes Pere mirant cap el terra. salgan del país con el niño, le prometo que la —Señores, ya sé que han estado hablando dejaremos de nuevo en libertad. con esta bruja de Mi—Pero nos ha chelle… dicho que trabaja —Ah, sí, sí —va para la ONU —va Les cares d’en Pere i la Rosa interrompre la Rosa—, puntualitzar la Rosa eren tot un poema, cosa que ¿cómo lo sabe? —, y además la mujer en Biyé va notar a l’instant. —Mi querida señora que la acompañaba Rosa, por eso hemos parecia muy sincera llegado antes de la hora acordada —en Biyé cuando reclamaba a su hijo. parlava d’una forma aclaparadora—, nos han —Tonterias, señora Rosa. Tenga en cuenta informado de que Michelle se habia presenque desgraciadamente en Camerun tenemos tado aquí acompañada de una pordiosera, y mucha corrupción, y es fácil conseguir un carque se habian reunido con ustedes. Es una net de trabajador de la ONU o de lo que usted vieja conocida nuestra, y siempre intenta enquiera, en serio. Es una lucha constante, la que torpecer nuestras actuaciones. tiene que mantener nuestro gobierno contra —Pero Michelle nos ha dicho que la mujer los corruptos, para preservar la honorabilidad que la acompañaba era la madre biológica de de nuestro país —en Biyé cada vegada era més Patrick, y ustedes nos dijeron que el niño era convincent amb el seu discurs. huérfano —va dir en Pere en un to una mica —¿Y la mujer que iba con Michelle? —va acusador. preguntar en Pere. —Nooo, señor Ramirez, cómo puede creer —Uyy, cuando nos ha visto entrar ha salido semejante tontería —en Biyé movia els braços corriendo, señor. Tendría que haberla visto, pacom si espantés mosques—, es el viejo truco de recía una gacela. Seguro que ahora ya está siempre. Lo único que querían Michelle y esa mendigando por las calles de Douala. mujer que la acompañaba era sacarles dinero. En Pere i la Rosa es van mirar una mica perpleSíii, seguro —tot el hall de l’hotel estava senxos sentint el discurs d’en Biyé. No sabien si era tint el que deia en Biyé. —Primero les intentan perquè els convenia el que sentien o pel poder conmover, y luego hubieran aceptado ceder al de convicció que tenia aquell tros d’home, però niño a cambio de una buena suma de dinero. la veritat és que s’havien tranquil·litzat molt.

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

—Pero señor Ramirez, señora Rosa, qué hacemos aquí hablando de estas cosas cuando tenemos a Patrick esperándonos para comer —va cridar en Biyé ajupint-se una mica i agafant una postura força còmica que va fer arrancar el riure a en Pere i la Rosa. —Cuando le he comentado que venía a buscarlos se ha puesto loco de contento. Está deseando verlos. Sentir això els va tocar la fibra de veritat. En Pere i la Rosa es van agafar de la mà i es van separar una mica d’en Biyé. —Perdone señor Biyé. Pero nos gustaria hablar un momento a solas. —Por supuesto, faltaría más. Les espero en el mostrador de recepción —va dir en Biyé separant-se d’ells. En Pere es va acostar a la Rosa i agafant-la per la cintura se la va quedar mirant als ulls. —Què et sembla, què vols que fem? —va preguntar en Pere.

—Tu què vols fer? —li va tornar la Rosa—. Pensa que, o ens enduem en Patrick ara, o no ens l’endurem mai. A més, si no ho fem ara que està quasi fet, dubto molt que ens hi tornem a emmerdar mai més en una història així. Estic esgotada de tot això —va concloure la Rosa. —Doncs per mi endavant, ens emportem en Patrick cap a casa —va contestar entusiasmat en Pere. Va ser llavors quan es van fondre en una gran abraçada i es van fer un petó com els que feia molt de temps que no es feien. Fins i tot se’ls hi van humitejar els ulls. —Bueno señor Biyé, ya nos podemos ir —va avisar en Pere. —Fantástico señor Ramirez, venga, en marcha —va dir en Biyé agafant la maleta de la Rosa. —Espere, tenemos que liquidar algunas consumiciones que hemos hecho en el hotel.

ESCRIPTURA —De ninguna manera, señor Ramirez. Hoy invita el gobierno del Camerún, o sea que ya podemos irnos —en Biyé se sentia pletòric. La trobada amb en Patrick va ser molt emotiva. El nen els va conèixer de seguida i es va abraçar ràpidament a tots dos, preguntant quina joguina li havien portat. Van dinar junts, i a mitja tarda, després de firmar uns quants documents i acomiadar-se de tothom, un cotxe oficial els va acompanyar fins l’aeroport. En Pere i la Rosa estaven encantats. Per fi tenien en Patrick amb ells, tot i que la Rosa no podia evitar pensar en la Khadija cada cop que es quedava mirant al nen. La Khadija estava a un parell de quilòmetres de distància. Just darrera la reixa que delimitava l’aeroport de la ciutat. Feia hores que estava allà. Sabia que en Samuel sortiria avui mateix en algun d’aquells avions que s’enlairaven un darrere l’altre per aquella llarga pista. Com que no sabia en quin avió sortiria, s’acomiadava de tots ells amb les seves fotos agafades en una mà i saludant a l’aire amb l’altre. Sabia que mai més tornaria a veure en Samuel, i això la desconsolava de mala manera. Durant les hores que portava darrera aquella reixa, havia estat molta estona plorant i rient també, pensant en el seu fill i amb les bones estones

Nova secció a la revista:

que havien passat tots dos junts. Però això s’havia acabat per sempre. Segurament a en Samuel li quedaria alguna borrosa imatge de la seva mare, però veia impossible que algun dia ell tornés a buscar-la. Tot i així, en el fons, sabia que la vida d’en Samuel seria molt millor amb aquella parella estrangera que no pas si s’hagués quedat amb ella. Aquells nois que l’havien adoptat es veien bona gent, i segur que proporcionarien a en Samuel una casa molt acollidora, tindria sempre un plat a taula, estudiaria, i seria un home de bé i podria formar una bona família amb un gran futur per endavant. Quan pensava en això no podia evitar deixar anar unes llàgrimes, si bé no sabia amb exactitud si eren d’alegria o de tristesa. L’últim avió va sortir a quarts de tres de la matinada, i va ser llavors quan la Khadija es va adonar de que tenia tres fills més esperant-la a casa i que la necessitaven més que en Samuel. A més, sospitava que s’havia tornat a quedar embarassada, el que volia dir que s’acostaven temps difícils novament. La Khadija es va eixugar una llàgrima que rodolava per la seva galta, es va mocar en la desfilada faldilla que duia a sobre i va respirar profundament un parell de cops abans de girar cua cap a la N-3, a veure si trobava algun matatu que la portés de tornada a casa.

Zona Alien

A partir d’aquest número estrenem nova secció: zona Alien, on posarem les col·laboracions de gent aliena a Planeta Lletra. Esperem tenir moltes col·laboracions d’aquest tipus, que complementaran, perfectament, els continguts de la nostra revista.

ESCRIPTURA Inocente La Montse pone a prueba nuestro sentido de la justicia y del humor; porqué si nos tomamos la vida demasiado en serio nos puede suceder lo mismo que al protagonista de su relato. No por qué, que el lector juzgue, pero este texto me recuerda la letra de una canción: “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...”

Montse Pérez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

Dejó el modesto negocio de venta de encurtidos que la familia regentaba en un pequeño pueblo costero catalán y se dirigió a la capital con sólo una mochila por equipaje y su inseparable estrella de sheriff en el bolsillo, dispuesto a hacer justicia. Ilusionado, se matriculó en la universidad y tras muchos años de estudio y de arduo trabajo se convirtió en un afamado abogado, todo un referente para la abogacía del país. Aunque no por ello, el letrado se sintiese feliz. Cuando al acabar la jornada llegaba a casa y se colgaba su estrella de sheriff se sentía insatisfecho, decepcionado, indigno de portar aquel emblema. No estaba a la altura de su idolatrado John Wayne, ni mucho menos, y noche tras noche pensaba que la justicia no era tan justa: vacíos legales, decretos y leyes contradictorios, tramas de corrupción que, en ocasiones, salpicaban a altos estamentos del sistema judicial. No, desde luego que no, su ídolo no estaría nada conforme con la manera actual de administrar justicia. Una de esas noches, ya harto de darle vueltas a la cabeza y sin poder conciliar el sueño, se enfrascó en la lectura del diario no dando crédito a lo que estaba leyendo en los titulares.

Un anciano de noventa y un años era acusado de un espectacular atraco a una importante sucursal bancaria. El abuelo, de aspecto decrépito, confundido y con la mirada perdida, aparecía en las fotografías apoyado sobre un caminador, mientras era detenido por la policía. O ese hombre iba en contra de las leyes naturales y su ajado cuerpo tenía la vigorosidad del de un jovenzuelo, o este era otro ejemplo de la ineficacia legal presente. Furioso, se arrancó la estrella y la lanzó contra la pared, abrió el armario, llenó una maleta con algo de ropa y regresó al pueblo del que un día vino. Treinta años después, tras el mostrador del pequeño colmado, herencia de familia, el antaño prestigioso abogado escuchaba reír a su nieta escondida entre unos sacos de legumbres. De pronto, la niña se abalanzó a sus brazos cantándole “inocente, inocente”, a la vez que le despegaba el muñeco de papel que había lucido en la espalda durante todo el día. Y fijando la vista en aquel estúpido monigote, volvió atrás en el tiempo y sin saber porqué recordó una fecha impresa en un periódico que leyó una noche, hacía treinta años: 28 de Diciembre de 1980.

ZONA ALIEN En aquest article Montse Albets ens fa unes pinzellades sobre el món i la professió de lector professional. I ho fa des de l’experiència i el coneixement doncs té un ampli currículum (que per raons obvies haurem de resumir): Nivell D de català; Filologia Catalana (*inacabada) a la UOC; Curs de Lector Editorial a l’Ateneu Barcelonès; Curs de Corrección Profesional a Cálamo y Cran; Curs de Correcció d’Estil a TsEdi. Des del 2007 treballa com a freelance en correcció ortotipogràfica i d’estil, traduccions català-castellà i viceversa, informes de lectura i editing. Empreses amb les quals col·labora: Algar Editorial, Animallibres, Edicions Bromera, Grup Planeta (col·leccions Destino Joven i Planeta Oxford), Agència literària Sandra Bruna, Editorial Montena, Editorial Intermón Oxfam, Naono serveis editorials, Edicions Noufront, RBA, Victor Igual (fent correccions ortotipogràfiques i d’estil per a les editorials: Diputació de Barcelona, La Magrana, RBA, Editorial Península i Columna).

La feina del lector editorial

Montse Albets Moltes vegades es fa difícil explicar l’ofici de lector editorial. És xocant que et paguin per fer una activitat que per molta gent ―i per a mi mateixa― és un plaer. Una manera d’entendre-ho és comparant-ho amb la feina del crític gastronòmic: has de tastar molts plats diferents i fer-ne una valoració fonamentada no en els gustos personals sinó en una sèrie de criteris més “tècnics”, per a dirho així. Sí, la feina de lector també la frueixes en alguns moments i la pateixes en d’altres, amb l’agreujant que hi ha ocasions en què no pots deixar el plat a mitges si no t’agrada. Però en què consisteix exactament fer de lector professional? Quina finalitat té? Per què necessita l’editor el lector? En primer lloc, l’editor necessita lectors per una raó ben pràctica: no té temps material per llegir totes les propostes que li arriben. A través de la feina dels lectors pot fer-se una idea detallada sobre el manuscrit que li ha arribat (sigui del mateix autor, sigui d’una agència li-

terària) i obté una informació molt concreta que li servirà per decidir si cal destinar més temps a una proposta determinada o no. El procés, normalment, és el següent: l’editor fa una primera tria dels originals que li han arribat (basant-se en el seu “nas”: llegint la sinopsi, fullejant, pensant si el tema i el format s’adequa a la seva línia editorial, etc). Dels manuscrits seleccionats, alguns se’ls llegeix l’editor directament i d’altres els passa a un lector que elaborarà un informe de lectura segons les pautes que li demani l’editorial en qüestió. També és possible que un editor vulgui una segona opinió sobre un llibre que l’ha entusiasmat, per exemple, per no deixar-se endur per una primera impressió massa favorable. O que demani un mateix informe a dos lectors diferents per contrastar opinions. O que demani un informe d’un llibre que ja ha decidit publicar per tenir més arguments a l’hora de proposar algunes modificacions a l’autor. Sigui com sigui l’informe de lectura és una eina de treball que

ZONA ALIEN l’editor utilitza segons les seves necessitats. Un informe de lectura pot tenir, doncs, diferents estructures. Però en general, qualsevol editor demana, com a mínim, un resum exhaustiu de l’argument, una valoració literària i una valoració comercial (ambdues incloent normalment una puntuació de l’1 al 10). Altres punts que es poden sol·licitar són: referents (a què et recorda: pel·lícules, llibres, etc.), sensació que deixa després de llegir, si hi ha propostes similars a la competència, informació sobre l’autor, suggeriments pel títol, portada o promoció… A més de les editorials, el lector professional també pot treballar per a les agències literàries

(que encarreguen informes sobre els manuscrits que reben o sobre obres dels autors que representen) o per als mateixos autors que a nivell personal necessitin una valoració de la seva obra i una orientació sobre com millorar-la o a quines editorials adreçar-se, per exemple. Per a aquells que estiguin interessats en aquesta professió, s’imparteixen cursos i tallers de lector editorial a diferents escoles, entre les quals l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i Cálamo & Cran. Les tarifes per a un informe de lectura són molt variables i poden anar des dels 30 € als 200, depenent de qui encarregui la feina, de l’experiència del lector i de les pàgines del manuscrit, entre d’altres.

Planeta

Entrevista a Jaume Sancho i Roig

By Jordi Lopesino

No hi ha res més agradable que veure com un company de lletres guanya un premi. Sobretot quan el company fa poc que ha començat a escriure. Alguns pensaran que ha estat una qüestió de sort, però jo crec que no: és talent. Ara només falta que el guardonat ho acabi de pair i continuï escrivint. Enhorabona Jaume!

Lletra

L’ENTREVISTA En Jaume Sancho té molt clar quins són els seus pilars a la vida: la família, la fotografia, viatjar, la cuina, i... L’escriptura. Aquest últim pilar l’he descobert fa molt poc. Podria dir que era la meva assignatura pendent. Ja ho havia intentat abans, però tot i que el cap sempre em bullia d’ idees, no coneixia les tècniques necessàries per posarles sobre paper. Com a molt em sentia prou valent per escriure algunes cartes a directors de diaris. Ja saps, el dret de “pataleta”. Res més. I on has aconseguit aquestes tècniques? Aprofitant que m’havia quedat a l’atur (sóc una víctima més de la crisi), em vaig apuntar a un curs d’escriptura creativa a l’escola municipal de formació permanent, Tres Roques, de Mataró. I pel que veig t’ha anat molt bé, oi? Arribar i moldre! Doncs sí, un dels exercicis del taller, “Viure massa al Sud”, ha estat premiat en el premi literari de les Homilies d’Organyà, a l’apartat de Premi Lletres de Dones de Relats Curts. Encara no m’ho acabo de creure del tot. Una història una mica dura. No, de mica res: molt dura. Va sobre l’adopció a països del tercer món. En aquest cas el Camerun. Un país que conec una mica perquè l’he visitat. Com va néixer la història? Doncs de la meva passió per viatjar (acaba d’arribar d’Iran) i del neguit que sempre m’ha produït el tema de les adopcions en aquests països deixats de la mà de Déu. Per què hi ha tants calés pel mig? Sembla un negoci encobert. No sé, no em sembla que sigui gaire ètic això de comprar persones. I per què a Organyà? Vaig estar mirant quins certàmens serien més adients. I vaig veure aquest d’Organyà, i m’hi

vaig presentar. No creguis que va ser fàcil. Pensava que la meva història no tindria cap interès. Jo acabo de començar i hi ha tanta gent bona escrivint... Quan em van trucar a casa per dir-me que era el guanyador del premi va ser una sorpresa molt agradable. No m’ho podia creure. I la recollida del guardó, el 3 de setembre de 2011, també va ser molt emocionant: per la temàtica del premi “Premi lletres de Dones”, de trenta i pocs treballs presentat, només hi havíem participat dos nois. Jo vaig ser l’afortunat guanyador, i la resta de premis, mencions i accèssits eren tot per dones. Em vaig sentir una mica traïdor. Però bé, la decisió va ser del jurat... I la història, que és molt bona. I ara què? Doncs, això m’ha obert les ganes de continuar fent coses. Vull escriure més i millor; estic pensat en fer més cursos. Em trobo limitat. Vull fer més coses, i més llargues. Tècnica, tècnica... Sí, perquè idees no te’n falten, oi? Ha, ha, ha... Tens raó. Només dels viatges que he fet pel món, ja em puc treure moltes coses. (Li pregunto on ha estat últimament i comença a recitar països: Iran, India, Oman, Txad, Bolívia, Equador, Illes Galápagos, Etiòpia, Camerun, Birmània, Laos, Cambotja...). Tens algun autor preferit, algú que t’inspiri i que vulguis compartir amb nosaltres? Doncs sí, en Miquel Pairolí, que per cert va morir el juliol passat. Era escriptor, periodista, dramaturg, guionista i crític literari. L’última cosa seva que vaig llegir va ser Octubre (2010) i molts dels seus articles al Punt i a l’Avui. Tenia una prosa clara i retratava la realitat d’una manera minuciosa, però gens barroca. No sé, clar i català.

L ’ E N T R E V I S TA “Si això fos un avió, volaria?” Entrevista al dramaturg mataroní Toni Cabré By Sandra Cabrespina i Oscar Navas Toni Cabré (Mataró, 1957) “no és escriptor”. Ell es defineix com a dramaturg, enginyer i guionista. A banda de la seva producció teatral que inclou una vintena d’obres, ha estat col·laborador a sèries de televisió com Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d'ombres i La Riera.

Planeta

Què és més important, tenir una bona història o un bon personatge? Cada autor pot començar per allà on vulgui, pel personatge, per la història, per la forma que vol utilitzar, no hi ha instruccions ni receptes, però per a mi el que acaba tenint més pes és un bon personatge.

Lletra

Creus que és important que el director de l’obra consulti els actors amb l’autor, si això és possible? Val més que com autors no ens prefixem els actors, perquè una cosa és els que puguem tenir al cap i una altra els que hi hauran disponibles, i a vegades tens sorpreses molt agradables amb actors que no hauries pensat mai per aquell personatge. Jo he tingut molta sort amb les meves obres perquè sempre m’han consultat i sempre les han representat sense afany de canviar-les, potser també perquè són obres que ja vénen molt pautades. El cert és que no m’he sentit mai enfrontat amb el director com s’han donat molts casos. Ara mateix hi ha sis grups representant Demà coneixeràs en Klein, i no tinc problemes amb cap. Potser perquè jo sóc molt conscient que la meva obra no serà una obra de teatre fins que sigui represen-

tada, i per això jo també respecto molt la feina de tots els que agafen el text i el converteixen en l’obra. Quan escrivim sovint deixem veure coses que són nostres, com podem evitar que es noti que estem parlant de nosaltres i quedar massa exposats? Per mi és molt important parlar de coses que realment ens interessen, i per tant és fàcil que deixem veure coses que són nostres i potser privades. Però això no és dolent perquè si treballem amb la veritat és més fàcil que arribem al públic. Hi ha moltes maneres de disfressar-ho i posar distància: noms falsos, altres èpoques, diferents trames i personatges. La veritat és que un lector o un espectador intel·ligent sempre s’adonarà que parlem de nosaltres. Però això és bo: el teatre s’ha d’escriure amb sang. Els escriptors de novel·la o relat ens enfrontem de tant en tant amb el diàleg, i en busquem la naturalitat, però què passa amb el teatre? Com es fa un diàleg quan tota l’obra és diàleg? És completament diferent. Segurament un diàleg de novel·la no funcionaria en teatre. El dià-

L’ENTREVISTA

leg és l’últim pas, i requereix molta feina, molt fer i refer. S’ha de fugir de l’obvietat, evitar que els personatges diguin el que senten o el que fan, perquè això ja es veu, o s’ha de veure. Funciona a un altre nivell. El diàleg és l’última tasca i la més delicada, i el meu consell és no quedar-se mai amb el primer escrit, ni amb el segon, sinó refer i refer fins que funcioni. Tu també ets guionista, com treballen els equips de guionistes? Un equip de guionistes és una maquinària ben engreixada, és una cosa molt diferent, molt més industrial. Normalment es tracten temes socials per tal de captar l’atenció dels espectadors. Hi ha un primer nivell on es dissenyen les trames i els personatges de forma general i un altre nivell on es fan els episodis; després hi ha un tercer nivell on es revisen. A mi em pot tocar fer un episodi, i com que conec la sèrie,

els personatges i la seva manera de funcionar, ja sé en quins paràmetres m’he de moure per fer el guió. En aquest sentit el teatre és molt més artístic. La teva formació és la d’enginyer. Però t’has format també com a dramaturg i guionista. Jo sóc enginyer, dramaturg i guionista, i també gestor cultural. En diferents etapes de la meva vida ha prevalgut més una faceta que l’altra. No he seguit una formació reglada en teatre però he estat en contacte des de petit amb la Sala Cabanyes, el Foment, el Casal, i sempre he mantingut aquest interès. Mai he deixat de veure teatre o cinema, i de veure-ho amb esperit crític. La meva formació tècnica m’ha donat també una altra perspectiva, la de saber veure la mecànica: jo veig una obra i em dic “si això fos un avió, volaria?”

AGENDA “El dissabte fem un vermut amb…” Programació de Vermuts del primer semestre de 2012 S’obre un nou cicle, conservant el format però canviant els continguts, al voltant de la creació artística i sobre les eines i coneixements que necessita un escriptor per desenvolupar la seva tasca.

Genis Mayola. Músic i cantant mataroní. Exdirector de la coral Primavera per la pau, professor de música, compositor, actor... Seguint la tònica dels “Vermuts amb...”, en Genís Mayola ens explicarà els secrets de la creació musical: lletres i música de les cançons, com musicar un poema, etc. Per veure des del punt de vista d’un músic la creació artística. A tall d’exemple, en Genís amenitzarà la xerrada amb algunes interpretacions musicals. Febrer, data a confirmar.

Ester López i Ferran Raja. Psicòloga i executiu de vendes, respectivament. Ens explicaran tots els secrets al voltant dels diferents perfils psicològics. Ens donaran eines que ens ajudaran a crear perfils psicològics aplicables als personatges de ficció. També ens ensenyaran tècniques per diferenciar i reconèixer caràcters, possibles barreges i combinacions, patrons de conducta, com convèncer a la gent, i a reconèixer diferents psicopaties i anomalies del comportament... La ciència i l’experiència al calaix dels futurs escriptors de la casa. Data a confirmar.

Organitza

http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra

Editors literaris (noms a concretar). L’altre costat del mirall. Fins ara hem vist les lletres i la literatura des del costat de la creació i l’escriptura, però què hi ha més enllà? Quina és la feina d’un editor? Què busca? Es llegeix tots els manuscrits? Quin és el perfil d’un editor? Es guien per l’instint o tenen un criteri establert? Per què poden desestimar un manuscrit? Quines són les noves tendències? I totes les preguntes que els assistents els puguin fer. No desaprofiteu l’ocasió. Data a confirmar.

Col·laboren: