el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 11
L’aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.
Matinant cap a les Agulles / Andrés González Viñes
Els tresors d’Aigüestortes Sílvia Aznar
Al bell mig de la serralada pirinenca es troba un indret ple de màgia i d’una bellesa singular. Com escriure, amb poques paraules, sobre un lloc tan grandiós com aquest! Com descriure, amb pocs romanços, els sentiments i les sensacions que desperta un paratge així... Us parlo del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Cada cop que ens endinsem en el Parc Nacional podem sentir-nos com si entréssim en un altre món, com si mentre caminem pels seus senders ens allunyéssim de l’espai i del temps que són els barrots i les cadenes de la nostra societat actual. Sentir com si estiguéssim dins d’un d’aquests racons encantats que es troben congelats dins una bola de vidre, com si els paisatges que ens imaginàvem de petits, quan ens llegien els contes de fades, cobressin vida. Ajaguts al bell mig d’un bosc d’avets o de faigs no hi ha paraules per descriure tot el que ens envolta. Com plasmar en paper la grandesa d’aquestes muntanyes! Transmetre què té d’especial i què té de singular perquè desperti un sentiment tan especial. De ben segur, tots els que hi heu estat algun cop estareu d’acord que un món tan fascinador s’ha de veure, s’ha de sentir, s’ha d’olorar... S’ha de viure amb tots els sentits. Aigüestortes transmet pau. És un ésser viu que té cura de tot el que es troba al seu interior. Quan caminem sobre el seu llom podem escoltar la música que desprèn. Una música que només la natura i els seus elements
poden crear: el cant dels ocells, el so de l’aigua -de vegades brava, de vegades mansa-, el vent corrent a través d’arbres i muntanyes. És la música més captivadora de què podrem gaudir mai. Els arbres ballant al compàs d’aquesta melodia, com el trèmol, que mou les seves fulles perseguides per la força que marca el vent. Les muntanyes feréstegues que intenten tocar el cel amb les seves agulles escarpades ens rodegen i ens fan sentir petits, molt petits... alhora que protegits, acaronats com un nadó entre els braços de la seva mare. Muntanyes que poden resultar embriagadores amb la seva majestuositat, despertant sentiments de pau i de tranquil·litat, però que també poden resultar ferotges i agressives mentre desperten un immens respecte. Muntanyes plenes de vida, bressol de tot plegat. I sobre aquestes muntanyes i els seus relleus, es va dibuixant el terreny per on romanen els estanys, corren els rius i i cauen les cascades. Aigua que es mou pertot arreu, font de la vida i un dels elements més singulars del Parc. I a més a més, boscos, prats, flors de les més variades, amb
