14 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
Maria Blanch Sistac / Sílvia Coll Vila
L’Entrevista
Maria de Palleret, l’autèntica energia d’Estanygento Sílvia Coll Tècnica de turisme de l’Ajuntament de la Torre de Capdella
Maria Blanch Sistac, més coneguda com Maria de Palleret, va ser l’ànima de l’hotel d’Estanygento, a la Vall Fosca, durant més de 20 anys, juntament amb el seu home i més tard, els seus dos fills. L’hotel, que avui està tancat, ens recorda una època en què aquesta zona del Parc Nacional era molt transitada. Els motius que aleshores movien la gent eren la feina, l’amor per la muntanya, però sobretot la pesca, que és recurrent durant tota l’entrevista. Avui, també és una zona molt visitada, sobretot als estius quan funciona el telefèric de la Vall Fosca i la trentena d’estanys de la zona esdevenen la postal que s’emporten molts visitants. El que perdura sempre és l’amor i la passió per aquestes muntanyes. Tu i el teu marit, Palleret, vau gestionar durant uns anys l’hotel de FECSA que hi havia a Estanygento. Com va ser això? Sí, vam estar-hi des del 1962 fins cap al 1984. Ens ho van demanar des de FECSA, i com que a mi m’agradava cuinar i el meu home ja treballava aleshores a Estanygento, vam decidir posar-nos al capdavant de l’hotel. En tinc molt bon record. M’agradava molt estar allà, encara que em toqués treballar fort. L’hotel estava ben equipat? Sí, hi havia les habitacions, dos banys, calefacció, menjador. Estava molt bé. Després hi havia el rebost al soterrani on teníem el menjar. De nevera no en teníem, només una de petita que ens van comprar per posar les truites dels jefes de FECSA, perquè se les emportessin fresques. Però no m’hi cabia res. Ja hi feia prou fred a davall.
Hi estàveu tot l’any? No, només a l’estiu. Pujàvem a primers de juny, perquè hi havia uns clients que venien a pescar cada any. Era gent ben situada, del sud de França sobretot. I així que arribava el 15 de juny, cada cap de setmana pujaven. Potser n’hi havia uns 20 o 25 que sempre eren els mateixos. Els divendres a la nit ja es presentaven i el diumenge, al tard, marxaven. Deixaven el cotxe a Sallente, i pujaven a peu, perquè llavors no hi havia telefèric. Encara no s’havia construït la presa de Sallente. I què en feien de les truites que pescaven? Se les menjaven, però les que els quedaven, me les donaven. Pujaven perquè els agradava molt, i realment ho sentien. I què feien les dones i la canalla a l’estiu? La canalla me la deixaven a mi quan ells se n’anaven a
