26 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
l’essència de les paraules
L’antiguitat i el Parc Nacional d’Aigüestortes: Altar votiu encastat a l’església de St. Aventin de Larboust / EO
un paisatge lingüístic i toponímic singular Eduardo Orduña Plataforma Camina
Tothom és capaç de percebre la diversitat paisatgística d’un indret, i segurament la majoria són també capaços d’apreciar-la i gaudir-la. No tants, segurament, són els que aprecien també la diversitat cultural, els diferents paisatges humans configurats per les diferències arquitectòniques, musicals, de danses o d’indumentàries. I, malauradament, probablement són minoria els que gaudeixen dels paisatges lingüístics rics per la seva varietat. Aquests paisatges, com els formats per la geologia o la vegetació, tenen història, tenen profunditat temporal, i per tant diferents estrats, que han deixat la seua traça tant en la llengua viva com en la toponímia. I com aquests, també pot estar en perill la seua diversitat. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es troba en un àrea de paisatges lingüístics tan rics que no desmereixen en absolut dels geològics o vegetals. El dialecte ribagorçà n’és potser la més visible. En aquest article volem deixar entreveure al lector algunes d’aquestes riqueses, fent un recorregut pels estrats més antics, els anteriors al llatí. Les llengües antigues dels Pirineus: déus, arbres i animals Pel que sabem per les inscripcions conservades, abans de l’arribada dels romans es parlava a la península Ibèrica una diversitat de llengües: a l’actual Portugal es parlava el lusità, llengua indoeuropea no celta; al Sistema Ibèric el celtibèric, llengua celta que va utilitzar l’alfabet ibèric per a la seua escriptura; l’ibèric, a tota la costa mediterrània, coincidint en
bona part amb el domini lingüístic del català; per últim, als Pirineus occidentals es parlava l’aquità o basc antic, llengua que, com l’ibèric, no és indoeuropea, és a dir, no està relacionada amb la majoria de llengües que es parlen a Europa ni, de fet, amb cap altra llengua coneguda. Sembla probable que el basc actual sigui el descendent més o menys directe de l’aquità, conegut només per uns 700 noms de persona i de divinitat que apareixen en inscripcions romanes de l’antiga Aquitània (la regió al nord dels Pirineus entre l’oceà Atlàntic i la Garona, fins a Bordeus), però també per l’actual Navarra oriental i Alt Aragó occidental. Les més interessants d’aquestes inscripcions són els altars votius, que contenen el nom de la divinitat a la qual estaven dedicats. Aquestes divinitats tenen noms que, gràcies a la llengua basca, sabem que estan relacionats amb al món natural, sobretot noms d’arbres i animals, com ara ARIXO (basc aritz ‘roure’), ARTE (arte ‘alzina’), ASTOILUNO (asto ‘ruc’ i ilun ‘fosc’). Un nom de divinitat interessant és AHERBELSTE, relacionat amb akher ‘boc, cabró’ i beltz ‘negre’, que ens
