90
92
86
87
1
2
Josep Clemente Navarro
3
Autor: Josep Clemente Navarro Disseny i maquetació: CasmicLab Edita: Ajuntament de Petrer, Fundació Cultural Poeta Francisco Mollá Montesinos i hereus de l’autor ISBN: XXXXXXXXXX Depòsit Legal: XXXXXXXX Imprimeix: Gráficas Azorín, SL
4
Per a tu, ara en el record.
5
6
Primus Versus o la jovenesa del dir poètic
Feliç és qui no mira enrera, on el passat, insaciable que és, ens lleva fins l’esperança, casta penyora de la treva que la Mort havia atorgat. (Carles Riba, Estances)
Josep Clemente i jo supose que ens vam conèixer de tota la vida. Ho dic així perquè el petrerins nascuts als voltants de la segona meitat dels 50 del segle passat ens coneixíem tots. Petrer era un poble menut, eixia a poc a poc d’un anys molt dolorosos i, tot i que encara en faltava una llarga vintena per abandonar aquell túnel, el petits —com Clemente i jo llavors— poguérem gaudir d’una infància moderadament feliç.Era aquella infantesa com a pàtria, construïda dins l’altra petita pàtria petrerina. Petrer, que feia més hores que un rellotge “al petit taller, a casa o al camp” —deia el Raimon—, anava creixent com corresponia al “glorioso desarrollismo” del tirà de veu atiplada i ploma sangonosa. I allí estàvem fent anyets i passant per les “Escuelas Nacionales”, ca Don Evaristo, el “catecismo y la comunión”, la rambla, les ruïnes del castell, la OJE, la “Ciudad Deportiva San Fernando”, el “Club de la Juventud”, el carrer —sempre el carrer— i el bars: ah, els bars!
7
I com qui no vol la cosa esdevinguérem adolescents, jóvens. I començà una cosa que es va dir la “Transición”, que era com la momificació d’una dictadura morta —ben viva per a alguns, encara hui, en les seus pràctiques més obscenes— acompanyada d’una festa de revoltes, organitzacions clandestines i accions democràtiques vigilades pel “Gran Germà”. I en eixe clima jo recorde nítidament Josep Clemente. Ell, segons la categorització de l’escriptor empordanés Josep Pla, era per a mi un “conegut”. L’autor d’El quadern gris es referia a la gent del seu entorn amb tres categories distintes: “amics, coneguts i saludat”. Clemente i jo érem coneguts que compartíem, això sí, molts amics comuns. Ell era un tipus compromés en diverses lluites socials i polítiques, una miqueta exhibicionista i un tant bohemi. Sabíem del seu gust per escriure i per fer versos. Circulaven pel poble alguns ciclostilats que duien la seua signatura: coses de lletraferits! Finalitzant la dècada del 70 va fer bona collita poètica, la va arreplegar tota i conformà un feix de lletres que presentà al I Premi de Poesia Paco Mollà, covocat per l’Ajuntament de Petrer. Aquell llibre de versos es deia Prima estança i va ser el guanyador del premi en la modalitat “local”. Amb eixe modest guardó iniciava Josep Clemente la seua carrera literària. Quinze anys després, si fa no fa, la regidoria de Cultura petrerina va tindre la feliç i un tant tardana idea de publicar en un llibre tots els originals que havien guanyat els “Paco Mollá” (modalitat local) fins llavors. Era un acte de justícia —el poeta, la poeta, volen sobretot ser publicats— i de testimoniatge d’un passat, que en alguns casos encara era present i enormes possibilitats de futur, amb els millors jóvens poetes de la vila entre 1980 i 1995. Els encarregats de curar aquella múltiple edició vam ser el meu professor i col·lega, Salvador Pavía, i jo mateix. Rebérem tots els originals però els déus es negaren a fer-nos a les mans els versos de Clemente. Recorde que al Casino Eldense el poeta, que llavors vivia a Barcelona i venia pel sud del país molt de tant en tant, i jo mateix ens reunírem per veure si ell conservava algun original. Es va comprometre a buscar-lo, però la cerca no fructificà. I així va ser com Prima estança no es materialitzà en l’edició col·lectiva dels versificadors “vuitantanorantistes” petrerins.
8
Un dia de malastrugança algun amic comú del poble em digué que un mal vent se l’havia emportat, a Josep Clemente. Vaig beure de nou eixe petit glop d’amarga tristesa pels que se’n van, ritual que d’un temps ençà practique cada vegada amb més freqüència: qui dia passa, any empeny i sovint amb més freqüència. ¿Se’n va dur amb ell els versos de Prima estança? vaig pensar enmig dels flaixos que em portaren a la memòria el coetani petrerí del temps en què “tot estava per fer i tot era possible”... A la tardor de 2014 una vesprada sonà el mòbil. Cristina Masià em saludava amablement i passava directament a l’”assumpte central”: havien aparegut els originals de Prima estança i Ena Castroviejo, la muller i companya de Clemente, estava fermament resolta a publicar-los com calia i com es mereixia la memòria del seu espòs. “Vicent, et podries fer càrrec tu de preparar l’edició literària?”, em proposava directament Cristina. “Sí”, li vaig dir. Ho havia d’haver fer fa dos dècades i, com diu el tango, “que veinte años no es nada”. Així que reprenia el compromís. Abans de Nadal tenia a les meues mans les fotocòpies antigues —en folis, no pas en din a4, tot un viatge al passat!— i em vaig disposar a la faena. Una lectura transversal, una altra profunda i al detall, la reescriptura correctiva, i una altra i una altra... fins deixar-los ben polits i ben de Clemente —extraordinàries, agudes i impagables aportacions d’Ena—. Així l’original quedà preparat per fer el camí que el transformara d’un correcte text editat pel fred processador de textos del PC a una pulcra obra gràfica dissenyada i maquetada amb la passió i la delicadesa d’Amadeo Castroviejo, home d’exquisida sensibilitat per a l’obra ben feta. El diàleg entre l’art de les paraules, la literatura de l’ordre de la lletra impresa i l’arquitectura del dissseny sol ressaltar justament el valor poètic: la concupiscència de les muses no té límits! Prima estança és sobretot poesia de joventut escrita per un jove en una jove llengua mil·lenària, en un temps tan jove com innocent i trampós. L’autor, amb la força dels vint anys —”ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força”, etc.— s’atreveix amb tot (paraules, temàtiques, formes de versificació...) i basteix un poemari total —intencionadament total—
9
contra el desencant que a les acaballes dels setanta mostrava les seues urpes: era la jovenesa del dir poètic. Clemente ens parla d’amor, sobretot de l’amor —nét, sensual, romàntic, que no coent—, i ho fa la manera de Salvat-Papasseit i sota influències de les cançons d’amor de la Bonet o el Llach que escoltàvem als anys setanta: La passió als nostres cossos és torsimany dels nostres anhels, i a cada batec, un sospir neulit. Els seus versos, però, ho són també de denúncia i ràbia; de lluita i combat; d’esperança i revolució. Estrofes que clamen contra l’Estat “Gran Germà” orwellià i cibernètic; la ciutat freda i impersonal; i una llarga tirallonga de “contres” —contra la guerra, els negocis religiosos, el capitalisme deshumanizant, la justícia injusta—, però sovint amb un to esperançat, alternatiu i, per què no, també alegre i festiu. Així, canta una popular i rotunda Nit de Sant Joan ben pagana i sensual, a favor de les idees i els ideals o certs moments d’introspecció personal dits serenament i passional. El poeta no es conforma, però, resolent les seues ànsies expressives formals amb versos i estrofes ben mesurats i ordenats disciplinadament en la plana blanca del paper. Clemente situa cada ratlla poètica, cada estrofa, allà on estima convenient per fer que el lector o lectora se n’apropien com a ell li agradaria. I en eixe joc formal usa desacomplexadament del cal·ligrama avantguardista del tombant dels segles XIX i XX en un més que implícit homenatge al seu admirat Joan Salvat- Papasseit: escriu/dibuixa artesanalment el poemes que diu; dibuixa/escriu mesuradament els versos que somnia. No, no diré moltes més coses del llenguatge de Prima estança, però advertisc a la lectora i al lector que tot i estar garantida la comprensió del poema, l’autor se’ns mostra, de manera sorprenent per als anys que ho va escriure, com un home sensible a les possibilitats lèxiques de la nostra llengua. És admirable el nombre de mots tan poc comuns com plens de
10
lirisme que activa. Tot un exercici d’amor a una llengua, tant llavors com ara, malmesa, castigada i perseguida. I, per favor, estigueu ben atents a les admirables figures poètiques que desplega Clemente de manera tan prolífica com arriscada. No oblideu mai que el significat profund de les paraules sovint es construeix en el somnis més pregons, caòtics i surrealistes del nostre imaginari, tant personal com col·lectiu. El poemari “corre món i torna al Born”, com diu la dita. Dels grans temes com l’amor, la denuncia social, la introspecció personal, l’esperança, la lluita, l’alegria desacomplexada... l’autor fa el bot al petit país que tant s’estima. I com tot poeta petrerí canta la nostra muntanya tòtem —l’Olimp dels déus locals que s’emborratxen amb aspres monastrells i paisatges de falcó— i les emblemàtiques ermites, el verdader sky line de l’ànima petrerina; homenatja al poeta —local, universal?— i diu solemnement el seu Petrer sense pas doble endolcit, a la manera més estellesiana possible: Arrrelat a l’aspra terra del meu poble repretant la saviesa de tants anys... Vicent Brotons Rico, un aspre dia d’hivern de 2015
11
12
BRUNZIR D’OBERTURA
13
14
FESTA PAGANA
Els balcons han enramat flors, colors... senyeres al vent, i a poc a poc van treient tota la llenya al carrer. Colles d’amics s’han apropat, És la festa de Sant Joan, A la plaça la revetla començarà... La foguera relliscant, els infants un gran cercle han dibuixat al seu voltant. Les Xiques i els Fadrins van arribant, misteriosament les flames a tothom estan cridant. Festa pagana ens empara als valencians...
15
El tabalet i la dolçaina posen notes a la nit, mentre els joves ballen entre got i got de vi i les flames van guanyant claredat entre la nit. Llarg combat de la foscor a la llum... Les tavernes de la plaça s’han omplit, el vi daurat de rabassa, fluix com el so que s’enfon entre el soroll i la gent més acostada comença sa processó, és l’embruix d’eixe líquid vigorós... Més d’un Fadrí fent-s’hi el bruixot de prometatge ha buscat, mentre altres han disfrutat de l’amor apassionat: conseqüències de delir-se, nit de festa, ja se sap!...
16
Arribant la matinada bruta la plaça ha quedat: unes brases extingides i amor a la llibertat. Uns quants joves al voltant de la cendra estan cantant, els acompanya un madur que sembla que està pitat. Filantròpics, envinats romàntics i enamorats a la plaça han dormitat tots els records d’una nit, d’una nit agermanats.
17
18
Poema verge d’intencions, paraules dites sense ploma, ¿no és el convenciment altra teoria del femer dialèctic de la vida? Ja no resta pas inèdit i primitiu el pensament, si a cada pas primer és l’amiga, es podria dir que això és l’amor? Mancat d’històries preconcebudes, Indret d’arrelats sentiments, qualsevol lloc on el dubte es desconeix sense raons.
19
20
ATENCIÓ: UNA MENT VAGA
En el silenci de la nit, vaga una ment desperta. No sap cap on camina, mes no s’atura pel que troba. És l’inimaginable constant caminar, o l’etern repòs dels morts. Potser l’inmensitat de l’Univers, O el no res. És una ment que no es cansa, és un seny que mai no s’acaba, l’inconscient negat a la vida, de somni a somni i psiquiatra. I a qualsevol claveguera: PABELLÓN DE LA CIENCIA CIBERNÉTICA
L’escanyament de la vida humana, la neurosi col·lectiva que s’atansa: un somni d’una ment vaga, un somni de barricada.
21
22
23
24
HORES BAIXES
Una quotidiana batalla s’apropa, el sol cansat va allunyant-se i cada cop la nit va alçant-se imperiosament segura i victoriosa. I com àvides per la seua companyia mils i mils d’estrelles encenent-se: fanals perpetus, amants eterns però envejosos de sa amiga la Lluna. Foscor eterna que ara ens governa, canviant-se per altra la melodia és el silenci diferent que neix amb la nit, l’adéu del dia.
25
26
DE TOTES SES FORCES
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
MATINADES
37
38
Remors d’ocells, branques al vent, dolça harmonia, desvetlada natural, sacsejada de cossos, matinada. Esperits al vent, brumir de silenci, la vida penyora de cada dia, gaubança d’amor, amiga, aixopluc de cada estança. Així arribes, matinada, immersa de llum, finestres obertes al sol, rosada, claredat blanca cristal·lina de color, remull de nit, repòs d’ahir, i cada matí véns a mi des de dintre, per vora les muntanyes, humida a l’hivern i clara a l’estiu.
39
40
SERÉ A TA CAMBRA DE MATINADA
Oh! que meravellós és l’amor, quantes vegades et diré que t’estime, els meus llavis gelosos acaronant els teus pits, rosada que de gra en gra roda per tot lo raïm. I junts eixos moments quan flama el cos i el sexe és humit he sentit el calor que de matinada em donava el teu cos. Mes quan arribe el moment de la partença no ens aturem per fer festa, cantem l’adéu per als que facen grans gestes, preguem per la fortuna dels que marxen desitjosos de la joia dels seus actes. I si estigués a mercé d’incerts atzars i l’angoixa m’hi fos companya, el teu record serà l’alé que em done vida, cada vegada que trenque l’albada.
41
MATÍ-METÀL·LIC
La ciutat resta tranquil·la... però se sent el seu cor de gegant, com si la terra de sobte s’hagués tragat les seues pròpies entranyes. Els llums de les grans avingudes... Juguen amb els colors dels semàfors Tic... Tac... Tic... caixes metàl·liques marquen el compàs i el ritme de la vida. Als carrers la brutícia acumulada i desfeta... gossos a la nit, gossos del carrer. A qualsevol portal un home arraulit, un home que no hi cap. Però la ciutat és gran i a tot s’hi dóna, colossos de formigó, fums... sorolls, silenci oblidat, desconegut, musicat. 42
Prompte quan desperte el gran Colós veurem l’home assetjat per la impotència del seu destí expectant. L’albada trista i sola neixerà. empentada per la mànega que esborra les nits i obri cada dia infernal. La follia mundana dels carrers ja s’ha apropiat, riuades de frenètics automòbils flueixen per la ciutat, ara a casa no puc veure sortir el sol i tu n’has de marxar, no obris les finestres al carrer que la grisor metal·litzada està governant la dissortada ciutat.
43
44
GLOSSES D’AMOR
45
46
T... T’... T’e... T’es... T’est... T’esti... T’estim... T’estime.
47
48
També ma ploma s’ha enamorat de tu, i sol et parla del seu afecte. L’hi manquen paraules per fer-li al teu cos un bell poema, que no fos d’amor. El teu misteri atansa el crit que em demana escoltar el silenci nu del teu mirar, i amb la teua companyia estime l’escodriny que sovint esbrinem.
49
50
Quan sento la passió del teu cos s’aviva la meua àvida brasa i el foc es dóna a la nostra incerta tendresa. La passió és al nostre amor l’accent de la nostra estima, bressol de les nostres agullonades, nyigui-nyogui de la nostra cassussa. La passió als nostres cossos és torsimany dels nostres anhels, i a cada batec, un sospir neulit.
51
52
BROTS PASSIONALS
53
54
ENCARA ÉS HORA
Fa temps que no et comprenc quan em mires, em dius la teua protesta, si somrius deixes sortir una calma tensa i quan m’agafes sento la teua indiferència. Mes em val que els teus llavis no se n’adonen, no em faces forçat a dir-te tot el que t’estime, però que força no tinc de complaença: em sentiria enutjós del meu esplai. M’agradaria que fosses tu mateixa qui em parlés de ta ajaçar, tot seguit t’escoltaria, camanduler dels teus llavis. Però el silenci nu del teu cos arronsa els meus febles sentiments.
55
SOMNI
Aquesta nit estàvem junts, molt junts, però molt lluny. Aquesta nit ens estimarem millor que mai, en uns instants. Restaves com sempre, els pits encesos, el teu cos, suau, inquiet i calent. Rius ompliren els nostres cossos, rius de benestar i dolçor. En un llit, petit i estret, amagats dels sorolls del carrer ens estimaren tu i jo. Durant segons va esser un món.
56
Và rem trobar la nostra deu i amb gran goig els nostres cossos, plaer i joia, rius interns desbocaren en un moment. Tristesa al cos, un desengany, tota una vida trencada en un moment. Però el record em fa feliç: un somni sempre sol ser això.
57
58
ALENADA
Per a mi, els teus ulls són l’alenada de la tardor preludi immens... escumeig dels meus anhels. Per a mi, el teu cos és l’alimara de ma traça, minestra dels meus afanys... em fan sentir-te. Per a mi, tu ets el motiu i ma ploma amb goig escriu les aventures d’un poema... els meus furtius sentiments. Per a mi, la teua mesureta és la dansa dels meus somnis i jo, trobador gaudi buscaré... l’alenada de les teues onades.
59
CANÇÓ D’AMOR
Sento el meu cos presoner rabiosament llibertí, apassionat i amb tu tot se m’hi val, jo crec que he de marxar. No sóc home de lligams i tu ho saps, no ho sigues tu que has d’anar més enllà. Reguem les arrels per cadascú i estimem la nostra petita llibertat. Llaurem la nostra vida amb l’esforç que a cada cop anem deixant, sentim l’orgull dels que no ens volem aturar, llaurem el nostre destí amb la joia que ens cal.
60
Preguem per la fortuna del company, que el seu record siga l’alé, la moxaina, el somriure d’un infant, l’oblidança necessària de qui vol fer altre tros amb el delit que es precisa per a viure’l amb passió. Mai no em busques que sóc lluny, mai no em deixe anar fent el teu camí, viu amb frenesí l’amor que t’hauràs de confiar dels homes que seran els teus amants. Mes si l’atzar ens tornara a aplegar, rabiosament llibertí, apassionat t’estimaria i amb tu tot s’hi me valdria, i jo crec que tornaria a marxar.
61
62
IMATGES
63
ERMITES
Dues ermites conviuen damunt de la muntanya, abraçades al seu poble que les estima per uns carrers tortuosos i els arbres. I vosaltres que veniu del temps de la reconquesta, temps de guerres i misèries: santuaris de creences. Dues germanes de l’amor sempre atentes, vigilant acomiadeu els vostres fills quan ells d’aquí han de marxar.
64
Al vostre empar han sigut totes les generacions cristianes, i en un moment vos han fet santuaris de les armes. Sou el lloc de jovença, d’amor, bullici i de festa, per vosaltres es coronen mascletades d’innocència.
65
“LA SILLA”
Poderosa figura de l’espectre, lluminàries omnipotents de la terra, abismals cataractes de foscor on les ombres eternes, la Lluna mai no pot. Altivesa repretada amb la força a cada arrel i gra d’aquesta lloma, recer de tots els verds i blaus de boira que el raig descobreix des del cadastre. Cim que clama al cel des de les fondes entranyes de la terra, tu entens el diàleg del Sol, les Estrelles i la Lluna. Plor d’infant tu sents per cada penya que es desprén pel vessant fins als teus peus.
66
Altiplà és el teu muscle de gegant com suportant totes les càrregues dels Déus, per defensar el poble teu que és indefens d’aquells desavantatges naturals. Ets l’albada dels teus dies com la llum transfigurada dels capvespres, fugaç com l’estel que tu vigiles i tan antic com les mateixes paraules. Encara així tu deslliures amb noblesa l’oasi eixorc que va cercant-te, i per aquells que estimaren la puixança ets l’ajut, una fermança.
67
HOMENATGE
Els meus tremolosos dits van desgranant paraules, paraules d’homenatge per l’home poeta. M’agradaria parlar-te, amic, del poeta: conjunt visionari i rabiós, trobador etern d’origen diferent, cantautor dels desigs dels seus. No és el poeta un esglaó immòbil, és el vent, la pluja i la tempesta, l’odi, l’amor i la tendresa: un flirtejador de les fades.
68
És el poeta fidel pel que és seu, encara que a sa vida hi siga la indiferència, perquè en relliscarà la flama a cada vers, a cada poema. És el poeta l’home, és sa vida l’amor i la guerra, bells cants de lirisme i prosa desventant sentiments per cada nota. I ho saps, amic!, que ets tu mateix, l’infant, la dona, el vell i el poeta, el somni, la joia i la tristesa: un incansable viatger de les lletres.
69
PETRER
Arrelat a l’aspra terra del meu poble, repretant la saviesa de tants anys, fondària de versos, infants i ocells, muntanyes estimades per la seua llibertat, desigs esdevinguts en recordar capvespres que per l’horitzó han marxat. Recorde amb complaença aquell amor, tanta tendresa que de jóvens ens vares donar, després els anys i els hòmens s’han encarregat d’anar esborrant tota la nostra amistat. I com si haguéssem de suportar aquest dolor, restem presents i pel carrer sent tristesa pel que t’han fet. Ja som majors, el nostre preu hem pagat, de tantes coses no podrem somniar, de tantes altres no voleu pas recordar.
70
Jo encara infant que àvid me n’aniré per les dreceres deixades a l’atzar cantant amb els ocells després de cada pluja estiuenca o acaronant la pell que em reste per amiga a l’abric de qualsevol amagatall de la natura. Oh, dissortat poble meu!, t’han canviat als nostres ulls, ja no puc treure la veu per a cridar impotent poeta del dolor ingent, els versos s’han allunyat del meu lloc amb la ferida a la terra que em va fer. Quan muira el dia dibuixant una cançó i s’alce la lluna blanca per la “Silla” Omnipotent, veurà la ferida feta al seu estimat Petrer. Arrelat a l’aspra terra del meu poble repretant la saviesa de tants anys...
71
MATERIAL ORIGINAL DE PRIMA ESTANÇA
72
73
74
75
76
77
78
Josep Clemente Navarro (Petrer 1955 - Múrcia 2013) Periodista i mediterrani per excel·lència, va desenvolupar pràcticament tota la seua carrera a les capitals de la ribera al llarg dels últims trenta-tres anys. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va formar part de l’equip fundador de La Razón en 1998, on va rebre l’encàrrec de posar en marxa la delegació catalana i la corresponent edició. Tres anys després faria el mateix a la Región de Murcia, aconseguint en tots dos casos èxits indiscutibles. Les seues primeres passes al periodisme les va donar a les redaccions de Valencia Semanal i Diari de Valencia, per passar més tard a Tiempo i Interviú. Membre de l’equip que va engegar l’edició catalana del diari ABC en 1986, on va romandre dotze anys, es va especialitzar al periodisme d’investigació des de ben prompte, aconseguint un gran reconeixement pels casos que van passar per les seues mans. Va impartir nombroses conferències a València, Barcelona, Alacant i Múrcia. A més, va publicar els llibres: “El oasis catalán” Espejo de Tinta i “El español Carod Rovira” Temas de hoy. Va guanyar el primer premi de poesia catalana Paco Mollá en 1980, amb l’obra Prima Estança. En la seua dualitat escriptor-periodista, ha deixat després la seua marxa una extensa i madura obra poètica tant en català com en castellà sense publicar. Pepe era bilingüe sense complexos. És el cas d’ Absències; La Serra del Cavall; Culos culs cul¡oh!s; Miradas… I també és l’autor de diverses novel·les històriques com La Revolta de Petrer…; i novel·la curta: Instantánea… Obres que esperem siguen publicades en un futur pròxim.
79
80
PRÒLEG Primus Versus o la jovenesa del dir poètic per Vicent Brotons Rico
7
PRIMA ESTANÇA Brunzir d’obertura Festa pagana Poema verge d’intencions Atenció: una ment vaga Es pot servir una idea pensant que és justa Hores baixes
15 19 21 23 25
De totes ses forces Totes les creences han d’esser lliures En la Justícia cap el bé i el mal El diner poderós Les armes són instruments inventats pels humans
29 31 33 35
Matinades Remors d’ocells, branques al vent Seré a ta cambra de matinada Matí-metà·lic
39 41 43
Glosses d’amor T’estime També ma ploma s’ha enamorat de tu Quan sento la passió del teu cos
47 49 51
81
Brots passionals Encara és hora Somni Alenada Cançó d’amor
55 56 59 60
Imatges Ermites “La Silla“ Homenatge Petrer
64 66 68 70
MATERIAL ORIGINAL
72
BIOGRAFIA
79
82
AGRAÏMENTS Aquesta publicació no haguera sigut possible sense el recolzament de l’Ajuntament de Petrer. També cal agrair a Vicent Brotons la seua bona feina com a lingüista valencià, cuidant i respectant els poemes de Clemente. A Amadeo Castroviejo per la seua creativitat i força i sobretot per fer fàcil allò difícil. I a Cristina Masià, l’accent valencià que Pepe tant s’estimava, pel seu incondicional costat i ànim en tot aquest procés. Ha sigut una colla de ben intencionats professionals i amics ,que han dedicat temps i estima, com jo mateixa i els nostres fills, Victor i Roger, per materialitzar aquest somni i desig de Pepe, l’autor. Josep Clemente portava anys mirant de trobar temps per preparar i editar la seua extensa obra poètica, la més personal. A més a més dels seus relats…Però sempre, sempre, sempre ens parlava de que Prima Estança havia de ser el primer poemari en vore la llum. Qui el coneixia sap que Pepe era un romàntic. Ena Castroviejo Vda. de Josep Clemente
83
84
88
89
93
91