10 anys de relats de Festa Major

10 anys del Relat de Festa Major Blancs i Blaus Granollers

AUTORS/ES 2000. Empar Moliner 2001. Matthew Tree 2002. Toni Sala 2003. Eva Piquer i Carles Capdevila 2004. Laila Karrouch 2005. Xavier Moret Ros 2006. Albert Sánchez Piñol 2007. Gemma Lienas 2008. Màrius Serra 2009. Joan Soler Amigó

Conte de Festa Major. Capítol I Empar Moliner Un home pelut i lleugerament malencònic, de nom Ramon Galobart es corda els botons de la camisa (començant per baix i acabant per dalt) alhora que canta una escala ascendent. ¡Ma me mi mo mu me mi mo muuu! S’està a l’Hotel Iris, a l’habitació del costat de la meva, i el sento mentre els escric. Pregunto a recepció i em diuen que és vocalista d’una orquestra que un dia d’aquests ha d’actuar aquí. Jo -potser ho deuen saber- escric un conte sobre la festa major, en quatre capítols.

Capítol I. A l’hora de dinar, a l’Iris, Ramon Galobart es disculpa per les escales ascendents i m’explica que la resta de components de l’orquestra dormen en un altre lloc, però que ell no hi cabia. Jo, per dir alguna cosa, li dic que trobo que Iris no és nom d’hotel sinó de vident o de perruqueria. Per damunt de tot sóc una dona d’ordre i per mi, el concepte d’ordre aplicat a un hotel, fóra que es digués Reconquista. Com que Galobart és a Granollers per fer un bolo i jo per fer allò que se’n diu una feina alimentícia (una feina alimentícia que em fa moderadament feliç) hem de concloure que la combinació d’això nostre és un bolo alimentici; és a dir, una substància esperem que saborosa i mastegada que s’hauran d’empassar.

-Vostè és d’aquí?- em pregunta. I moc el cap per dir que no.

-És que em fa falta trobar una interflora- fa, queixós. Ha d’enviar-li flors a la seva xicota que es veu que no li parla. I no m’estranya. Hi ha dones que es deixarien atropellar, abans de parlar amb en Galobart.

Li dic que a mitja tarda l’acompanyaré al carrer Corró (em sembla que hi ha una botiga de flors) si ell m’acompanya primer a la Porxada a veure el pregó. Això l’il·lusiona.

-Potser el fa l’Helena Garcia Melero-. Diu. És una presentadora de les notícies que li agrada molt. La troba elegant.

Salt en el temps. Tarda. La plaça s’omple de gent, i en Galobart i jo adoptem els rols de policia i manifestants: jo dic que hi ha unes cinc mil persones i ell diu que n’hi ha tres mil.

El balcó s’omple de gent de diferents races. Cap d’ells és aquesta Helena Garcia Melero i aquí hi ha la gràcia.

- Què és això?- em pregunta com si fos culpa meva.- Qui són aquests?

- Galobart, són granollerins que fan el pregó, perquè són de diverses races-, li explico, com una professora de japonès amb alumnes alemanys de cinc anys, el primer dia de classe.

Al nostre costat hi ha una noia que porta texans descolorits. I ara que m’hi fixo, els cabells també. De fet, m’hi torno a fixar i tant els cabells com els texans duen els seus 150 rentats a la pedra. Tota l’estona diu “o sigui”. Porta un gos com un cavall, i sembla a punt d’arribar al Nirvana.

La bèstia ens olora amenaçadorament, però com que jo sóc aquí gràcies als impostos de la noia i potser del gos, procuro semblar amical.

- Hola gooos, macoo- faig, falsa. De fet, si els haig de ser sincera, prefereixo que un gos em mossegui que no que em llepi.

- A veure...- ens il·lustra, la noia, amb aquella felicitat de quan instrueixes l’ignorant. - Es un pregó multiracial, no?... -I es duu les mans a la cara en un gest d’alegria que en el fons sembla més aviat un Crit de Munch. - La gràcia que té és que el fan persones anònimes, okey? És el pregó de la diversitat i la tolerància, no?

- Apa, Galobart, anem a la cercavila- li proposo perquè deixi de fer morros.

- Les cercaviles fan músiques simiesques- replica.

- Ah, de puta mare, jo m’hi apunto!- fan el gos i la noia. Déu meu.

I mentre esperem que surtin els Diables, en Galobart es pren un tranquil·lizant: - A mi doneu-me el meu repertori i no em tragueu d’aquí.

Ens veiem obligades a preguntar quin és el seu repertori.

- Doncs cançó catalana. No us deu agradar, suposo- anticipa, emprenyadíssim.

- Vols dir Els Pets?- fa la noia. Ui el que li ha dit.

- ¡Vull dir L’emigrant!

Un dia, el director de l’orquestra d’en Galobart li va proposar d’ampliar el repertori. Hi havia dues o tres cançons que volia que cantés amb la primera vocalista. Ell va posar-se molt content i va demanar les partitures. Quan les va veure va literalment horroritzar-se i va marxar tot donant un cop de porta.

- Eren La puerta de Alcalá, Oficial y Caballero i El hombre lobo en París- ens diu gairebé ploriquejant. - I jo aquesta música no la interpreto.

La noia diu que té set i que ens convida a una cervesa. Galobart (ho dubtaven?) no beu, però diu que es prendria una aigua, abans d’anar a l’Interflora. I mentre busquem un bar buit, penso, com deia el mestre, que l’aigua, a la vida, és tan important com els sentiments.

Conte de Festa Major. Capítol II En el capítol anterior, l’autora, hostatjada a l’Hotel Iris de Granollers, coneix un hoste anomenat Galobart, vocalista d’orquestra, especialitzat en cançó lírica catalana. Junts, van al pregó i allà es fan amics d’una neohippy amant de la diversitat.

Capítol II. Durant la nit de divendres, després del correfoc, en Galobart barreja. Barreja la medicació amb el xampany DO dels Blancs i el resultat és més letal que si s’hagués begut un Vinya Úlcera. Ens segueix, fent tentines, fins el parc.

- Espereu-me! - crida. -Ja sabeu que he tingut una infantesa molt difícil...!

La noia alternativa que ens acompanya, posem que es diu Montse, s’atura davant dels Jutjats i estira la corretja del gos, per impedir que evacuï a la roda d’un cotxe patrulla: - No ets tu sol que pateix, Galobart- s’exclama- Jo també tinc els meus problemes. Vaig estar molt enamorada d’un blanc i tal. A les nostres famílies no veien bé una parella mixta com la nostra, perquè a casa som Blaus i tenim altres costums. L’adaptació als hàbits alimentaris és dura.

Però en Galobart es preocupa per la seva xicota, i d’aquí no el traiem: - Cada cop que l’acompanyo a casa, passejant - ens confessa, tot referint-se noia - onze cantonades abans ja treu la clau del portal... Això és dolent?

- És significatiu- sentencia la tal Montse (sí, sí, posem que es diu Montse).

Són les set del matí i al parc ja hi ha xivarri. Com que tenim gana, especulem que potser allà hi fan una xocolatada. Però no. No hi fan xocolatada. Hi fan arrossada popular. A les

dues del migdia. I què? És que un no pot ser previsor i començar a fer cua a les set? A qualsevol festa major del món hi ha algú que ha patit una guerra i que està disposat a començar-ne una altra si es dóna el cas que els tiquets s’esgoten abans que li toqui.

Ens trobem el matrimoni Gálvez-Ramos (ell és blau, ella no-sap, no-contesta), que fan cua des de les sis. En saber que nosaltres tenim amics a l’organització ens supliquen influències per repetir d’arròs.

-¡Mira Cari!- xiscla la senyora Gàlvez. I assenyala un nen blanc, vestit amb samarreta del Barça que participa a la gimcana popular del carrer. De cop ho entenem. L’insensat porta una samarreta del Figo. El nen - Figo rep un passi en profunditat d’un altre nen, estil Kluivert a Guardiola. Un passi, doncs, que resumeix la situació política de Catalunya i per extensió la d’altres països com ara, la de Dzhugdzhur: es tracta de mirar a la dreta, fentse el despitat, per en realitat, rematar a l’esquerra. Ai! De lluny sona un hit de festa major. Aquell que darrerament servia de música d’un anunci i que fa... diu, diu: “Everything is gonna be allright..”. Les preadolescents el canten.

- Música simiesca - fa en Galobart, que acusa la nit en blanc.

Aquest vespre, ell actua i l’anirem a veure. Només en cas que el públic sigui receptiu podrà cantar L’emigrant. No té gaire confiança ni en els blaus ni en els blancs, pobre.

- No t’agrada la música celta?- pregunta Montse, la hippy, amb un to que em fa venir ganes de treure’m la vida.

- Jo a vostè el conec ! - diu la senyora Gàlvez, referint-se al Galobart. - Vostè és el de l’orquestra.- L’he vist a les fotos, al carrer.

Els ulls d’en Galobart s’il·luminen.

- Ah, em pensava que es referia que m’ha vist en algun mitjà.

Diu “mitjà” en Galobart, perquè un dia va sortir a la tele.

Ens convida a tots a anar-lo a veure a la plaça, i tot i que la senyora Gàlvez volia anar a la Porxada perquè hi actua un mag, promet que no hi faltarà.

I ara han d’imaginar que passa com als programes de cuina quan posen un pollastre al forn. De cop et diuen “i ja ha passat la mitja horeta de gratinat”. Aquí igual. Ja hem gratinat, i ara és vespre.

A la plaça (no els direm quina plaça; recordin que en Galobart existeix) l’orquestra inicia el concert i nosaltres ens posem a primera fila. Per sort l’hospital és al costat, i així, quan passa un cercavila de blaus, a l’estil San Fermín versió gore, podem dur-hi la commocionada senyora Gàlvez a prendre una aigüeta del Carme.

En Galobart s’està en un racó de l’escenari, malencònic, amb el micròfon a la mà. Toquen un mix de Queen, toquen Bailando, toquen fins i tot Para no verte más, però el públic no sembla gaire disposat a sentir La Santa Espina si no és en versió rap.

Per sort la nit és llarga. Al carrer hi ha mims i promiscuïtat, de manera que la mediterrània Montse prova de lligar-se un xanquer.

- Ei hola, pim pam, em dic Montse- es presenta.- Em pots dir Mont.

I com que ell no diu res, i sembla desolat, afegeix:- Hòstia, és que el pallasso té el rotllo que plora per dins i riu per fora, és o no és?

Mentre esperem que en Galobart acabi de cantar, seiem en un bar i demanem una cervesa. Ens la cobren a preu de segrestament.

Conte de Festa Major. Capítol III Resum del que s’ha publicat: la cronista, acompanyada de la hippy Montse, i el matrimoni Gàlvez, va a veure el concert de Galobart. L’ambient no propicia que es canti res més que Bailando.

Stop. Stop. Stop. Gabinet de crisi. Aquesta nit, en Galobart actuava amb la seva orquestra i nosaltres l’havíem d’anar a veure. De fet ens hi hem encaminat, esquivant blancs que feien la conga i evitant blaus llençant-se aigua.

Perquè imaginin com està la ciutat, els diré que he vist un pare de família (no direm el seu color real per no avergonyir-lo) que passejava amb la seva filla. “Ja sé el que podem cridar, Mariona”, xisclava, histèric. “Podem cridar: “Aparteu-vos verds que passen els grocs!” (Els colors són ficticis per preservar la intimitat dels colors veritables). La nena estava desesperada, i li deia: “Però si ara no passa ningú, papa!”

Coses com aquesta fan que de gran et converteixis en president de la Generalitat o en psico-killer.

De tota manera, haig de dir que al carrer hi ha més blaus que blancs, i em temo que si els de Catalunya des de l’aire avui filmessin a Granollers semblaria el regne dels Barrufets.

Anem a veure en Galobart, doncs, quan a mig camí, ens trobem l’orquestra La tribu. El cantant té un aspecte més salvatge que els talladors de troncs que hem vist aquest matí. És un home que sembla que tot just fa dues hores que s’acaba de reintegrar a la societat.

La mena d’home, en definitiva, que et faria convertir en mossa d’esquadra si això et permetés escorcollar-lo, la mena d’home, amigues, que no és ni serà mai en Galobart.

La senyora Gàlvez diu de quedar-s’hi una estoneta perquè canten Las flechas del amor.

La hippy Montse diu de quedar-s’hi perquè en aquesta plaça es concentren més samarretes de “Salvem els aiguamolls de la B-30” que en tota la Fira de Tàrrega.

Un alternatiu proposa de fer un castell i ella fa d’anxaneta. Carreguen i descarreguen un tres d’un (o un un de tres) amb aquella alegria de la boja joventut.

Passant casualment per allà, ens trobem el pintor Paco Merino. Les meves cinquanta millors amigues volen un quadre d’ell, i m’han encarregat que li digui. Començo a fer-ho, però aleshores succeeix un fet paranormal.

El noi de l’orquestra canta aquella cançó del Roberto Carlos, que diu “Yo quisiera no ver tanto veeeerde en la tierra muriendo...” i que rima amb “desapareciendo”. Ens fa cantar a tots. Hi ha un noi (em diuen que es va presentar a les eleccions) que reinterpreta la lletra de la cançó i com sempre en aquests casos la millora. Recordin que diu “yo quisiera ser civilizado como los animales” ( i després ja ve el “nararai nararai nararai”). El noi, en canvi, diu: “Yo quisiera ser civilizado como los alemanes”.

Els ho juro. I ho trobem tan bonic, tan poètic, que algú expressi el desig de ser com els germànics, que li volem fer un petó.

Però no tenim temps.

Lluny, una figura ens mira amb reprovació.

-Galobart!- exclamem- Ja has acabat?

--De petit vaig perdre els meus pares.. –diu a poc a poc. - Després vaig perdre la casa pairal... i ara…

Conte de Festa Major. Desenllaç Resum del que s’ha publicat: quan ens dirigíem al concert de Galobart, va i ens trobem que en una plaça dura, actua l’orquestra La Tribu. Tenim la clara consciència que el seu cantant millora l’espècie. Galobart ens retreu que no l’haguem anat a veure.

Els diré, per cert, a tall d’incís, que el cantant de La Tribu no s’allotja a l’Hotel Iris (de fet allà només ens hi allotgem en Galobart i jo).

Diu el diccionari Fabra que desenllaç és l’acció de desenllaçar o desenllaçar-se; l’esdeveniment final que resol les complicacions d’una acció dramàtica, èpica etc.

Però aquesta acció nostra no és èpica ni dramàtica i tampoc no té massa complicacions, per tant no han d’esperar-se un final sorprenent. Aquest any no ha caigut un balcó, i la cosa més tràgica de la festa major, podríem dir que ha estat l’incendi que s’ha produït en un contenidor de paper, pels volts de la Porxada (això us passa per reciclar). Però què és un contenidor cremant? Doncs no res, comparat amb l’incendi de l’Empordà o la immensitat del mar.

Avui en Galobart no ens parlava, i tots nosaltres ens hem esforçat per fer-lo content. El matrimoni Gàlvez l’ha volgut convidar a uns macarrons de l’advocat Soler, però en Galobart té gastritis i el macarró no li va bé. Finalment la hippy Montse, tot i que té un encefalograma més semblant al d’una gallina que d’un humà, l’ha encertada de ple.

Au Galobart, anem a la sarsuela, que fan La Dolorosa.

Això li ha fet una il·lusió boja. S’ha vestit per a l’ocasió i ens ha donat el bracet a mi i a la hippy. No ens ha deixat anar fins al Centre Cultural. Quan hem arribat, feien tot just la mitja part i cares llargues.

Ens ha donat la benvinguda un tal Jep. Vostès el deuen conèixer. És l’home que s’encarrega que el centre no vagi a la deriva i no es cremi com el contàiner. Però el nom de Jep ja els pot donar una pista de la mena de persona que el duu. S’imaginen un Jep amb corbata? Segurament no. En Jep té el cabell tirant a ros i llarg, i sobretot i per damunt de tot, gasta una boca amb un premolar al seu interior; un premolar rebel, sortit, que resumeix el seu abudant encant. En Jep ens ha deixat pujar al pis de dalt perquè en Galobart tingués una visió podríem dir que de conjunt.

Al hall, el senyor que toca el contrabaix es menjava una poma, assegut en una taula. Hem vist la taula i hem pensat: “Aquesta taula no és una taula qualsevol, és allò que se’n diu mobiliari urbà. Una taula, vull dir, on no t’hi asseuries si no fossis el del contrabaix que es menja una poma. La hippy Montse, per exemple, hauria estat expulsada immediatament.

En Jep s’ha posat a parlar amb una amiga seva, vestida de vermell. Es deia –m’han informat- Maribel, i és filla d’una cantant de la sarsuela. En Galobart s’ha interessat pel paper que interpretava la mare, i ha estat informat que feia de frare 2.

- Però l’any passat gairebé era la protagonista- ha dit la Maribel. I hem notat tots, que en Galobart la trobava atractiva.

- Però què passa que tots feu cares llargues?- He preguntat per canviar de tema.

- El protagonista, que està afònic – ha fet en Jep. –És una catàstrofe. Potser haurem de suspendre.

Ha començat la segona part i han sortit els frares. Sens dubte el millor ha estat la senyora d’Alcàrria (mare de Maribel).

I a partir d’ara, el final és una elecció més seva que meva.

1.- Si vostès creuen en la condició humana, aquesta història s’acaba amb en Galobart substituint el cantant afònic. Durant el fi de festa, Maribel ha de fugir de les seves insinuacions eròtiques. Fins i tot el pintor Paco Merino (tots vostès haurien de tenir un quadre seu) felicita en Galobart per les seves cordes vocals.

2.- Si vostès tenen tendència a la malenconia i el pessimisme, cosa que no els puc de cap manera retreure, aquesta història s’acaba sense que hagi passat res de nou. En Galobart se’n va a un altre Hotel Iris, i la Montse a dormir a un altre caixer automàtic. La Maribel no va vestida de vermell.

3.- Si vostès són dels que per damunt de tot, creuen en el realisme, aquesta història ha estat inventada, i els únics personatges no inventats, han estat el pintor Paco Merino, Maribel, Jep i fins i tot la senyora Alcàrria. L’única cosa que no ha estat una ficció, posem que ha estat l’habitació de l’Hotel Iris.

El Relat de Festa Major, per Matthew Tree Capítol 1 Quan em van oferir la possibilitat de fer una crònica de la Festa Major de Granollers, la primera cosa que se' m va acudir va ser “quina feina més fàcil”. Que no havia escrit tota una crònica d' un viatge per Catalunya, ja? En comparació, escriure sobre quatre dies passats a Granollers no seria res: una qüestió d' instal·lar-me en un hotel, mirar quatre concerts i apa, a contar. Fins i tot em semblava que els de l' Ajuntament em pagaven massa, per una feina tan senzillota (ara bé, si ells hi insistien...). No va ser fins que vaig mirar la pàgina web dels Blancs i Blaus que vaig tenir els primers dubtes. Blancs? Blaus?

No entenia res de res. Em vaig adonar, de cop, que no sabia on m' havia ficat i que, lluny de ser un xollo o fins i tot una bicoca, l' encàrrec granollerí podria acabar sent tot un repte i no pas una mena de perllongació de les vacances.

Com a mínim, penso, avui dimecres dia 29, quan vaig cap a l' estació de Sants per agafar el tren cap a Granollers, el viatge sí que és fàcil: mitja hora amb la RENFE i ja està. A Sants, però, al cap d' una estona m' adono que hi ha alguna cosa que no quadra. La meitat de les andanes són buides. De tant en tant una veu un pèl cansada anuncia algun tren cap a Blanes pels altaveus. No hi ha res cap a Granollers: es veu que hi ha hagut un problema tècnic i que, si no et ve de gust anar a Blanes, ja has begut oli. M' assec entre la gentada cada vegada més nombrosa i més impacient que hi ha a l' esplanada de l' estació i truco a la Míriam, de la regidoria de Cultura de Granollers. L' única alternativa, m' assegura, és la d' agafar el metro, fer transbord, anar cap al metro de Fabra i Puig i agafar un autocar. Miro la meva motxilla enorme i pesadíssima –hi porto el portàtil– meravellat per la capacitat aparentment il·limitada de la RENFE de deixar els seus clients a l' estacada. De cop i volta, però, l' home del meu costat em diu: “He sentit que has d' anar cap a Granollers, oi? Si vols t' hi portem. És que visc a Cardedeu i la meva dona em recollirà d' aquí a uns minuts”. Des d' aquí, doncs, les meves gràcies sinceres a en Xavier i la Dolors, de Cardedeu.

Un cop arribat a Granollers, la Míriam em recull i em porta cap a la Fonda Europa (un dels

hotels, a hores d' ara, més impressionants del país, amb unes habitacions comodíssimes en les quals, al bany, no et donen aquells sobres de sabó tan irritants sinó una ampolla sencera de sabó líquid, per exemple); però abans que em pugui acostumar al luxe de la Fonda hem d' anar cap a la regidoria de cultura, on se' m presenta mitja dotzena de persones, totes ben enfeinades, que em donen el programa de la festa major, segons el qual, pel que veig, durant els propers quatre dies hi ha un acte diferent programat cada mitja hora durant vint-i-quatre hores.

Noto, amb una preocupació creixent –on m' he ficat?–, que alguns d' aquests actes comencen a les 5 de la matinada. Tot seguit, fem una volta pel centre perquè em familiaritzi amb les places més importants: la de les Porxades, la de les Olles, la de Can Trullàs... Uns nens amb cares de dimonis engrescats ens passen caminant, les mans plenes de globus plens d' aigua, els ulls a la recerca d' objectius adients. Mirem un moment la Botiga de la Festa. Tota la parafernàlia que té a veure amb la festa –potser perquè aquesta és un invent relativament modern, que data de l' any 1983– té un look absolutament contemporani, des del disseny gràfic excel·lent del programa o les etiquetes del cava festiu, fins a les samarretes i els barrets i els mocadors dels Blancs i els Blaus, que la gent porta d' una manera que em fa pensar en els estudiants d' art londinencs que coneixia els anys vuitanta –els d' ara són ben iguals, per cert–, que portaven roba un pèl estrafolària amb orgull, com si fos la cosa més normal del món. Molta gent de Granollers, per exemple, lliga un mocador identificador (blanc o blau, evidentment) al canell: un detall d' allò més chic, de debò...

Però ja no hi ha temps per fixar-nos en més detalls perquè hem de tornar a la regidoria per participar en el xat, anunciat des de fa temps a la web. Connectem (aquest és el primer xat al qual mai he assistit). Silenci virtual. Al final, un parell de persones connecten i xerrem una mica. Explico que, abans de venir a Granollers, l' única cosa que sabia del cert de la ciutat era que es deia la “Gernika de Catalunya” a causa d' un bombardeig feixista excepcionalment brutal, l' any 1938. En canvi, m' expliquen que la plaça Barangé es diu popularment la plaça del Cony, i quan pregunto per què em diuen perquè és una plaça de disseny i la gent diu “Què cony és això?”.

Pleguem aviat: al cap i a la fi, tal com m' informen els dos interlocutors, tothom està fora, al carrer. Que és on voldria estar jo, però no pot ser perquè –descobrim tan bon punt tornem a l' hotel– hi ha uns problemes de cal Déu amb la connexió del meu ordinador portàtil amb la pàgina dels Blancs i els Blaus per no sé quin embolic de Retevisión i Jazzfree i les mares que els van parir. Al cap de dues hores, un servidor –o sigui, jo– està a punt de tenir un atac de nervis, però un tècnic enviat per en Josep, l' informàtic de la regidoria, aconsegueix arreglar-ho tot i per fi surto al carrer per mirar el que hi ha.

Ja s' ha fet fosc, però no tan fosc com perquè no es puguin veure un parell de centenars de persones fent un ball coordinat a l' estil country a la plaça de les Porxades, tot i que, curiosament, el programa diu que són unes danses mediterrànies... i no hi ha res menys mediterrani que aquestes passes que gent de totes les edats assaja una mica incòmodament a la penombra de la plaça.

Aviat, en tot cas, vaig cap a la plaça de Can Trullàs, on uns grallers del tot mediterranis toquen a tota pastilla, i un servidor ha de confessar que la gralla no és precisament el seu instrument musical preferit, que aquell so estrident fa pensar en un estol de corbs escanyats a la vegada per una colla de iaies embogides... Però no passa res, no pot haver-hi festa major que valgui sense uns grallers i, per tant, benvinguts siguin. I n' hi ha un munt, grup rere grup de grallers en aquest acte organitzat pels Blaus, alguns dels quals

formen una paret d' ombres al costat del bar... I potser deu ser veritat –penso, quan torno cap a la plaça de les Porxades per veure una mica d’Star Trek: Primer contacto–,que els Blaus són més bevedors que els Blancs, tal com alguns Blancs ja m' han avisat.

La pel·lícula no ha començat encara, així que prenc una aigua al Cafè de Sant Roc. Mentre ho faig, un tractor petit arrossega tot un bar mòbil que porta el lema VIU LA FESTA BLANCS cap a la plaça, un bar mòbil que –veig al cap d' uns minuts– està servint tots aquells espectadors que tinguin set. La pel·lícula ja ha començat, la plaça està plena de gom a gom i, mentre segueixo els problemes de la nau estel·lar Enterprise sota el cel ja negre, intento processar tots els noms i totes les cares que he vist en un sol dia, per no dir res de segons quins detalls, com ara el rajol de la festa major que he vist però no tastat encara, mentre uns nens que ja no són tan nens llencen globus plens d' aigua a unes nenes que ja no són tan nenes. I penso: Déu meu, si la festa de debò ni tan sols ha començat i hi ha gent per totes bandes, amb cerveses o bebès a la mà, xerrant pels descosits, rient, tots, pel que he vist, tan excitats com si algú els hagués injectat una dosi potent d' adrenalina al braç. De fet, penso, tota la vila sembla immersa en un enorme bany d' adrenalina –on m' he ficat? I mentre els efectes de so de la pel·lícula ressonen sota les porxades, unes explosions anuncien les explosions de debò que segurament hi haurà quan comenci la cercavila de la cerimònia d' inici de festes demà dijous dia 30 d' agost.

Capítol II Avui he fet cap a la plaça de la Porxada a les set de la tarda (i no Porxades, tal com havia escrit originalment, en la crònica d' ahir: una errada de foraster, un foraster cec pel que sembla, ja que el nom “plaça de la Porxada” surt aproximadament cent vegades al programa de la festa major). Avui he fet cap a la plaça de la Porxada, dic, amb una imatge inesborrable al cap: la d' una colla de senyors de mitjana edat tirant cap a grans asseguts a la Fonda Europa aquest matí, a les onze –les onze!– repeteixo: les onze!, fent la sobretaula després d' un esmorzar de forquilla, amb una ampolla de vi i dues –dues!– de conyac obertes i gairebé buides.

Però tot això no té res a veure amb la diguem-ne feina d' avui, que consisteix a assistir als actes d' inici de la cercavila. Hi arribo coincidint amb una colla de Blaus vestits d' escocesos, amb autèntiques faldilles tipus kilt i autèntics barrets tipus tam o' shanter. I espardenyes de veta. Salvador Dalí solia anar als seus vernissatges amb un bistec de vedella a cada espatlla, però això no és res en comparació amb aquests granollerins surreals del clan McHagum que porten banderoles que diuen “Honor i glòria” en anglès i que porten sacs de gemecs (blaus) i arrosseguen un carro amb la senyera penjada en un costat i la bandera escocesa –la creu de Sant Andreu– en l' altre. Hi ha escocesos que plorarien de felicitat en veure' ls...

Al balcó de l' Ajuntament s' hi han penjat els dos colors de la festa. Un mestre de cerimònies altament professional i vestit de color beix (mostra d' una neutralitat exquisida) anuncia els primers petards, i tot seguit, des del terrat de l' edifici de l' Ajuntament, un estol de cucs voladors i xisclaires fan ressonar tota la plaça. De seguida, la cercavila es posa en marxa. Miro unes quantes de les colles, incloent-hi els mateixos escocesos, que porten una enganxina al costat del seu carro que posa “Fòssils Blaus: persones de mitjana edat aparentment normals que s' apleguen al voltant d' un carretó”. Què dimonis deu significar, això?

A poc a poc la cercavila desapareix, feliç i despreocupada, al llarg d' un carreró, i no la torno a veure fins que l' enxampo al carrer principal, on hi ha un drac que escup i pixa

aigua mentre la gent crida i corre, i també hi ha una colla de bastoneres Blaves que fan la seva feina meravellosament bé, i una colla de nens molt petits amb mocadors blancs que s' ho estan passant pipa, i una pilota gegant, i un boc amb un cul brut i ben visible, tot sota un cel ennuvolat, un cel anglès... Però a Anglaterra mai no hi ha aquestes conglomeracions de gent, aquests dracs, aquests nens, aquests ninots, aquests gegants (un rei i una reina, un hereu i una pubilla, dos pagesos)... A Anglaterra mai no fan aquestes coses.

Torno cap a la plaça i espero mentre la cercavila va entrant i, per primer cop, sona la Guimbada, l' himne de la festa escrit per Martí Ventura: una barreja engrescadora i divertida de breaks rítmics i música de pel·lícula de dibuixos animats. Els últims Blancs entren, i el mestre de cerimònies demana un aplaudiment per la Força Blanca (uns quants aplaudiments, uns quants xiulets); tot seguit els últims Blaus entren i es demana, és clar, un aplaudiment per la Força Blava, i tota la plaça, sembla, es posa a ovacionar els Blaus.

Queda clar qui és la majoria aquí, si més no.

Ara els actes se segueixen un rere l' altre, cadascú amb la seva peculiar majestuositat: els Xics de Granollers fan un pilar que intenta acostar-se al l' Ajuntament des del bell mig de la plaça, però fa figa. Tot seguit, però, es torna a construir i arriba al seu objectiu. Des del balcó de l' Ajuntament baixen una corda amb la qual fan pujar l' enxaneta i després quatre castellers més, com si l' alcalde i companyia estiguessin en un helicòpter i els castellers fossin nàufrags. Em dic a mi mateix: “tants anys que he viscut en aquest país i mai no he vist això”, com tampoc no he vist un quatre de set amb agulla, que és el que els Xics fan tot seguit, deixant que els castellers de fora caiguin amb la facilitat amb què es desplega una pell de plàtan deixant un pilar intacte al mig.

Es fa espai a l' entorn de la tarima dels músics, i a poc a poc els gegants es posen a acostar-se els uns als altres, fent giravoltes amb les seves cares de fusta, tan fredes i tan versemblants alhora; i llavors, de cop i volta, s' inclinen enrere com si tots quatre es rendissin, fins que es tornen a aixecar i posen fi al seu ball amb una elegància d' aristòcrates d' abans (que és el que són, al cap i a la fi).

Després toca el ball del colom, un ocell de plomes blanques i blaves i amb una cara petita i negra i del tot malèfica. El segueix el drac, que fa quatre bots i escup foc i una llum tan breu com intensa a tot arreu; fins que, per fi, els toca als éssers humans actuar, en aquest cas l' alcalde, ja enfocat en el seu balcó per un focus brillant. Diu el que –en tant que alcalde– ha de dir i deixa la paraula a l' alpinista Sergi Mingote, que diu totes les coses que els alcaldes no diuen mai: carrega contra els peatges (la plaça li demostra el seu suport amb un xiulet unànime), la falta d' aparcaments, i més coses que són, si ho he entès bé, els principals problemes urbanístics de la ciutat.

Com si volgués acabar el seu discurs amb un punt d' exclamació, encén la traca penjada entre el balcó i un fanal, que fa un soroll impressionant, de guerra, i es torna a tocar la Guimbada i la gent es dispersa a poc a poc... I què més puc dir?, després de gairebé tres hores de fum i espurnes, de nens encantats, d' animals mítics inventats fa poc, d' escocesos que porten espardenyes, de cucs eixordadors, de caps grossos i xarangues i tambors i gralles –les gralles que ahir no m' agradaven gens i que ara em semblen imprescindibles... Després de viure tot això, em rendeixo, ja sóc un incondicional de la festa major de Granollers, ja la seguiré cop per cop, incloent-hi el correfoc i el correaigua, el campionat de futbolins i l' estirada de corda, i la pixada (que tinc entès que ja és quasi oficial) davant de l' Ajuntament, i tot, fins a l' últim acte, fins a l' última nit golfa...

A tres quarts d' una de la matinada, baixo cap a la plaça del Cony per veure què cony hi fan. Havia pensat que només hi trobaria gent jove, però, curiosament, hi ha la mateixa barreja d' edats que he vist a l' inici de la cercavila. Al costat de la cua per comprar tiquets per a les begudes fins i tot hi ha un bebè adormit en un cotxet. Alguns –bastants– nens més grans juguen, un pèl cansats, tot grimpant per l' escultura metàl·lica que hi ha al mig de la plaça i que no se sap ben bé què representa. Hi ha molts adolescents, però també molta gent de vint anys en amunt, i de tant en tant clisso algun carrossa que ja ha fet la quarantena: així, no em sento tan sol.

Tothom espera que comenci a tocar l' Orquestra Cimarrón, un conjunt altament professional (a jutjar pel seu sistema de so, per no anar més lluny), però que pateix d' aquell automatisme tan típic de les orquestres de ball professionals: els mateixos tòpics en boca dels presentadors, que sempre són un noi i una noia que ronden els trenta anys, els mateixos temes tipus salsa amb alguna cançó d' en Serrat intercalada... I la veritat és que mai no he entès la raó de ser d' aquestes orquestres, que són d' una qualitat musical més aviat alta, que són farcides de músics i tècnics competents, amb talent, però que mai no s' arrisquen a convertir-se en grups de debò, com els Dusminguet, que vindran dissabte, posem per cas; és a dir, en grups que componen les pròpies cançons, que tenen unes idees musicals pròpies, que poden forjar-se una trajectòria musical pròpia, per bé o per mal. Les orquestres de ball, al contrari, malgrat el seu talent palès, es limiten voluntàriament a fer de versionadors de per vida, com si s' haguessin sentenciat ells mateixos a un temps indefinit de presó creativa. És tard i tinc son, i els deixo, doncs, tot xarrupant la Fanta de taronja que m' han servit en una parada dedicada exclusivament a begudes no alcohòliques: una idea excel·lent, sobretot per a la gent que ha de conduir. O que ha d' escriure cròniques, per exemple.

Capítol III Al matí, a les onze tocades, a la plaça de la Porxada, ja es poden sentir les patacades irregulars dels futbolins: el primer acte de competició al qual he assistit, i es tracta d' un acte més aviat tranquil, com si la festa major anés fent i prou, a l' espera d' emocions més fortes. Això sí, els jugadors juguen amb una seriositat que fa respecte: hi ha un parell de nois blancs (de la banda dels Blancs, vull dir) de cares llarguíssimes, que juguen com si la vida en depengués, i quan perden, se' n van amb les cares més llargues encara (tota una proesa), sense dir ni una sola paraula de comiat als seus contrincants, un dels quals és una noia, l' única de tota la competició (i l' única persona que somriu de tant en tant, a més a més).

Se m' acut –mentre miro els partits– que els “jugadors” dels Blaus porten els colors del Barça, i els dels Blancs, els de l' Espanyol o el Reial Madrid: potser és per això que a Granollers els Blancs són minoria? M' asseguren que no, que no té res a veure, que això dels Blancs i Blaus no té cap connotació futbolística ni de cap altre tipus, cosa confirmada gairebé immediatament quan veig una nena afrocatalana que porta un mocador dels Blancs... (De fet encara no entenc res de la base de la rivalitat real que hi ha entre els Blancs i els Blaus. Aquesta tarda hi haurà un acte de competició emblemàtic: l' estirada de corda; a veure si arribo a treure' n l' aigua clara, de tot plegat). En fi, hi ha gent que pot passar hores mirant un partit de futbol entre ninots, però jo, francament, no, de manera que estic a punt de marxar quan algú suggereix que em quedi tres minuts més.

Per què?

–Per la tronada de migdia. És per despertar el poble. Que no has vist els petards?

I és només ara que noto que la meitat de la plaça està precintada per la policia municipal i que al mig de la zona precintada hi ha tot de focs artificials penjats des d' una xarxa com si fossin flors decoratives; però no gaire decoratives, perquè de seguida la meitat fan el que han de fer –pam pam pam pam pam–, i per impressionant que sigui no crec que hagin aconseguit despertar tot Granollers.

Però al cap de no res, com un nen entremaliat que espera el moment idoni per dir UH per espantar el proïsme, la resta dels petards peten tot fent una sèrie d' explosions que es deuen sentir a la plaça de Vic. Em retiro dels núvols de fum i vaig a veure la cursa de patinets. Em diuen que aquesta competició és nova, i per força ho ha de ser, perquè és només des de fa un any i mig que els nens de Catalunya han aconseguit fer les voreres de les ciutats intransitables per als adults gràcies a aquests estris de color d' alumini que tots els nens esmentats van rebre, com un sol home, el dia de Reis de l' any 2000.

Els organitzadors de la cursa, però, han començat amb un retard considerable (quarantacinc minuts) i han canviat la trajectòria acordada a l' últim moment: com si estiguessin preparant els nens competidors per al futur, quan acabaran deixant els patinets i començaran a fer servir la RENFE. Miro un parell de curses: els nens, alguns dels quals no tenen més de cinc anys, fan les tres voltes de la plaça Maluquer i Salvador en un tres i no res, fent equilibri a les corbes, accelerant pels trams rectes, fent virgueries, de fet, com si les seves mares els haguessin parit amb un patinet enganxat als peus. Un nano que no m' arriba a l' alçada del genoll guanya la segona cursa amb una facilitat més que admirable i començo a recordar el món perdut de les curses infantils en les quals vaig participar, a Londres, als anys seixanta, la majoria de natació, en el meu cas. Les vaig perdre totes, me cago en Déu, i des d' aleshores sempre m' ha semblat que el problema principal de les curses és que no tenen sentit si no hi ha –juntament amb el guanyador– un desgraciat que perd i que ha de ser consolat pels pares, que li solen dir mentides com ara que és més important participar que guanyar.

Faig cap al parc de Torras i Villà i miro com uns xefs gairebé invisibles remenen dues paelles enormes –una de nou-centes racions i l' altra de dues mil cent, segons el mestre de cerimònies vestit de beix que avui s' ha instal·lat al parc–, envoltats de núvols espessos que fan olor de marisc i el baf dels quals mareja una mica. Per tant, torno cap a la plaça de Maluquer i Salvador, on els nens continuen amb els patinets, i com que els envejo massa (per més inri, no tinc sentit de l' equilibri, i cauria d' un patinet a l' acte de la mateixa manera que actualment caic de bicicletes, de motos, de monopatins), continuo cap a la plaça de la Porxada on, increïblement, els Blancs i els Blaus no han deixat de jugar als futbolins (ja fa tres hores que ho fan), de manera que compro un diari i m' assec en un banc. Però les notícies que llegeixo (Milosevic, l' Orient Mitjà, Euskadi, Madrid, l' euro) són tan allunyades d' aquesta festa dels Blancs i dels Blaus que estic vivint que podrien haver tingut lloc en un altre planeta; no m' interessen en absolut, i per tant llenço el diari a la paperera més propera i torno cap al parc, aconsegueixo un tiquet i em poso a fer cua.

L' àpat en qüestió es diu “arrossada popular” i normalment, no ens enganyem, quan es fa servir l' adjectiu “popular” en aquest context (“calçotada popular”, “botifarrada popular”, etc.) no deixa de ser un sinònim per “caòtic”. Però aquesta arrossada no té res de caòtic: les cues van avançant, ningú s' avorreix, en part perquè el mestre de cerimònies (el títol

oficial del qual, em diuen, és l' speaker de Festa Major, el nom de pila del qual és Pep) realment és un mestre a l' hora d' animar la gent: entrevista ciutadà rere ciutadà, incloent-hi un anglès perdut i neguitós enmig de la gentada, fins que rebo la paella, ben servida, amb un tros de pa i coberts de plàstic. Una paella marinera boníssima (n' he menjat de molt pitjors a segons quins restaurants de Barcelona i ni parlem de la costa), feta per a un total de tres mil persones, i això que el menjar fet per a grans quantitats de gent sol ser horrorós; només hem de pensar en el menjar escolar, per exemple.

Ben pascut, doncs, torno cap a la plaça a temps per veure com els músics del Tramvia Blanc hi entren vestits amb gorres de bany tocant una música suau puntejada delicadament pels platerets, fins que tots pugen a l' escenari i s' adrecen al públic, alhora que dues grues plenes de pilotes de platja esperen pacientment, una a cada costat de la plaça.

El públic del Tramvia Blanc és el que els diaris en diuen públic infantil, és a dir, toquen per a nens. I és curiós, perquè fa només un parell d' anys, un servidor gairebé tenia al·lèrgia als nens, no els podia veure ni en pintura, i últimament, en canvi, no hi ha res que em faci tan feliç com veure uns nens feliços, com ara els nens de la cursa de patinets d' aquest matí. O com ara aquests nens que escolten les instruccions cantades pel cantant del Tramvia Blanc, que ha canviat de barret, veig: ara porta un barret de bufó en comptes d' una gorra de bany i l' alça tot cantant “Em trec el barret i mitja volta faig”... I vet aquí tots els nens i bona part dels pares traient-se els barrets que molts d' ells no tenen.

Mentre va passant el temps d' aquesta manera tan agradable m' adono de dues coses: que la plaça, de cop, s' ha omplert de gom a gom, majoritàriament d' éssers molt més baixos que no pas jo, i que bona part d' aquests éssers porten vestits de bany, que deu ser perquè els del Tramvia Blanc ara mateix estan fent la dansa de la pluja, alhora que les grues s' aixequen i els seus equips treuen unes mànegues de mida industrial que comencen a produir pluja a dojo, alhora que el drac escopidor i incontinent que vaig veure ahir a la cercavila fa el que pot, va amunt i avall tot esquitxant la canalla ja xopa de les mànegues. I tot això emmarcat musicalment per un deliciós boogie-woogie, alhora que les pilotes de platja volen disparades des de les grues i els xiscles dels nens augmenten (tot i que alguns nens, destinats, segurament, a ser funcionaris d' Hisenda, ja han agafat algunes de les pilotes i s' han fet fonedissos), un esclat de plaer que arriba al seu punt àlgid quan els del Tramvia Blanc fan aparèixer dos xurros inflables i enormes, de manera que hi ha –a la plaça de la Porxada de Granollers, aquest divendres dia 31 d' agost de l' any 2001– un nombre indeterminat de nens (i adults) saltant i botant sota raig rere raig d' aigua mentre fan ballar dos xurros gegantescos.

Al costat d' aquest espectacle genuïnament surrealista, les altres coses estranyes que he vist fins ara, com ara els Blaus escocesos o el boc amb el cul brut, semblen del tot normals.

Al cap d' una hora, però, l' aigua s' acaba i vaig cap al carrer Anselm Clavé per veure l' estirada de corda, sense deixar de taral·lejar “Em trec el barret i mitja volta faig”. Pensava que això seria una competició entre, per exemple, els quinze Blancs més cepats de la vila i els quinze Blaus ídem. Però es veu que la meitat de la població s' hi ha apuntat: més d' un centenar de persones a cada banda, nois i noies i fòssils, tots amb uns guants especials – alguns d' ells de coloraines–, i tots esperant amb ganes d' entrar en acció mentre els àrbitres determinen el punt mitjà de la corda amb un estri que sembla un monocicle per a nans, una operació que triga bastant de temps.

Prou temps per anar rumiant sobre el secret de la rivalitat entre els Blancs i els Blaus; de fet, potser no hi ha cap secret, potser tinc l' evidència davant els meus ulls: l' important és que és una manera d' involucrar-hi tothom, incloent-hi tots aquells que no s' involucrarien si no hi hagués un aspecte competitiu: és a dir, el fet de competir en si és el focus d' atracció, més que el fet de pertànyer a una colla o l' altra. Potser.

Per fi, l' speaker, el Pep –que ara s' ha traslladat a una cadira elevada, enmig de tot aquest batibull, que li dóna una vista panoràmica de tot l' acte– anuncia que tot és a punt i crida “Preparats? Un, dos, tres!” Se sent un xiulet i... no passa res: per molt que cada equip tibi, el punt mitjà de la corda no es mou, fins que una mena de caps de colla dels Blaus comencen a animar els seus a base d' uns crits esfereïdors, i fins que els Blaus donen la tibada necessària per guanyar.

Estic a punt de marxar, però la cosa no s' ha acabat: ara els Blancs i els Blaus es canvien de lloc. Es veu que s' ha de guanyar dos cops. Som-hi, doncs. Més mesures fetes amb l' estri aquell. Un cop més: “Preparats?, tres, dos u” i xiulet, i sembla que els Blancs porten l' avantatge aquesta vegada (ara són els seus caps de colla que criden com bèsties). Però a l' últim moment els Blaus guanyen pels pèls, i ja està, a ells la victòria.

Poc temps tenen, però, per assaborir aquesta victòria, perquè ara –que a Granollers la gent no para mai?– el Correfoc s' està posant en marxa. L' atrapo davant de la Fonda Europa just en el moment en què els dimonis creen una mena de font de foc que s' acaba amb un soroll que fa pensar en el de la tronada del migdia.

Tot seguit els dimonis es posen en marxa, ballant cap a la plaça de la Corona; la repetició constant de focs i petards té un efecte hipnòtic, i som uns quants centenars que els seguim embadalits tant si volem com si no, mentre l' impacte del so que fan fa que es disparin les alarmes de seguretat de les botigues a cada costat fins que, arribats a la plaça, els dimonis fan una font més de foc, una flor de foc, més ben dit, que enlluerna a tothom abans d' apagar-se i deixar lloc a un silenci relatiu i a una plaça de cop i volta normal, lliure de guspires.

A aquestes alçades, qui escriu això s' està cansant i per tant se' n va cap al parc per menjar un entrepà en una de les parades, però no durant gaire estona, perquè el correaigua ja ha començat, i per tant faig cap a la plaça de la Porxada. Allà el Martí Ventura està tocant una peça excel·lent al ritme de la qual un exèrcit orgiàstic de gent majoritàriament jove està saltant sota quatre mànegues d' aigua que disparen des de quatre grues mentre uns llums de colors fan pampallugues. Dóna gust veure tanta gent passant-s' ho tan bé, fantàsticament bé, a jutjar pels xiscles d' algunes noies, i allà em quedo, una mica al marge de la massa bellugadissa, però no tan al marge, perquè noto quan alguna mànega m' encerta de ple, de manera que deixo la plaça mig xop –“Em trec el barret i mitja volta faig”–, olorant el baf d' aigua bombada abocada damunt unes llambordes calentes, una olor que formarà part de la memòria dels nens del correaigua infantil d' aquesta tarda i fins i tot de molts dels adolescents del correaigua per a adults d' aquesta nit. Sí, aquests es faran grans i segur que recordaran aquesta olor única, mig de piscina, mig de vorera, de la mateixa manera que recordo encara l' olor amarga de les fulles de Londres a finals d' agost i principis de setembre, que és quan comencen a tornar-se fràgils i trencadisses.

Capítol IV

Aquest matí hi ha una brisa fina i refrescant, una brisa còmplice i optimista que convida a caminar per les places assolellades del centre en les quals la festa major no es rendeix, ni en broma; al contrari, a tot arreu hi ha competicions i concursos: el campionat d' escacs, per exemple, a la placa de la Porxada (les peces dels jugadors Blaus s' han pintat de blau mentre que les peces dels jugadors Blancs les han deixades en el seu estat natural).

Les jugades són ràpides, gairebé impulsives, i tal com va passar amb el campionat de futbolins d' ahir hi ha cues grosses, atapeïdes, de Blancs i Blaus que esperen el seu torn.

Els deixo mentre xerren en veu baixa a l' ombra de la Porxada i me' n vaig, xino-xano, cap a la plaça de les Olles, en la qual onze persones –incloent-hi tres adults i un xicot amb un mohicà, un dels últims, com si diguéssim– aixafen alls i oli amb un clic-clic irregular.

Per molts espectadors que hi hagi a l' entorn de les taules en les quals els participants d' aquest concurs d' allioli fan la seva feina, no es pot dir que sigui un espectacle precisament espectacular i per tant el deixo, conscient, però, que tot aquest allioli fresc se servirà juntament amb les botifarres de la botifarrada popular que es farà al cap d' una hora a la mateixa plaça, una botifarrada a la qual assistiré sens dubte, perquè l' estómac ja m' està dient que entre les dues ofertes gastronòmiques del migdia –la botifarrada i el tapeo– he d' optar per la primera.

En el moment d' anar-me' n de la plaça de les Olles dos gossos, un dels quals porta un mocador blau i l' altre, un de blanc, s' ensumen amb un cert recel, i camino pel carrer de Sant Roc, cap al mercat.

Impossible, mentrestant, no fixar-se en la quantitat de nens que hi ha en aquesta ciutat.

Fa cosa d' un mes, l' escriptor –el gran escriptor– Joan Perucho va publicar un article trist a la revista El Temps. I dic trist perquè és una llàstima veure com un escriptor del calibre de Joan Perucho és capaç d' escriure coses tan absurdes com ara que els immigrants estan destruint Catalunya i que la gent catalana s' ha tornat egoista i ja no vol tenir nens.

Recomano que vagi com més aviat millor cap a Granollers, on hi ha carrer rere carrer ple de nens, nens de totes les edats, nens nens nens, nens fins a la sopa, i tots catalans, incloent-hi els dels africans, senyor Perucho.

Com que la botifarrada encara es trigarà a fer, em deturo a la plaça Maluquer i Salvador, on ja hi ha cua per al tapeo dels Blaus, un tapeo invisible, amagat dins les múltiples olles que hi ha damunt els fogons i, ui, penso, això va per llarg.

Algú que no serà mai cap interiorista, o així ho espero, ha penjat renglera rere renglera d' ampolles de plàstic estripades a l' entorn del recinte, de manera que és impossible observar la feina dels cuiners durant més d' un minut sense que un tros de plàstic t' envesteixi la cara. Així i tot, però, aconsegueixo entrar en conversa amb un Blau diguemne força feliç que m' explica que no ha dormit durant dos dies seguits: “No sé si sóc massa gran”, diu, “ o si hi ha massa actes...'

Ja és hora, crec, d' apuntar-me, per fi, a la cua de la botifarrada, una cua més llarga del que pensava i que no es mou gaire. De fet, no es mou gens durant una hora sencera, i quan sí que es mou, ho fa a pas de cargol.

Miro el rellotge constantment, perquè a tres quarts de quatre hauré de recollir la meva companya –que ha vingut des de Barcelona per mirar la passada de rajoles d' aquesta tarda– a l' estació del tren. Per fi, sembla que la cua avança. Efectivament, després d' una

hora i mitja ja puc olorar el fum boníssim, gairebé nutritiu en si mateix, de les botifarres; només hi ha un parell de grups a la cua davant meu i ja està.

A poc a poc ens hi acostem, a la meta. Estic endrapant una botifarra imaginària quan se' ns informa que les botifarres de debò, les reals, s' han acabat. Miro el rellotge. Faig tard.

Vaig corrent cap a l' estació per recollir la companya i la porto directament cap a la plaça de la Porxada perquè pugui veure les banderes blanques i blaves de l' Ajuntament i copsar l' ambient en general.

Volem veure els trencaclosques que el programa diu que es faran al carrer Anselm Clavé.

Però en comptes de trencaclosques hi ha balls de bastons, que seguim fins a la plaça, on un grup de nois, asseguts davant de dos bancs d' ordinadors, juguen a Quake. Però mirar com una altra persona juga a un videojoc és tan interessant com veure com s' asseca la pintura, i per tant passem dels jugadors de Quake i seiem en una terrassa mentre els gegants de Granollers i Tarragona desapareixen plegats –com si anessin a fer una cervesa– per un carrer lateral.

Decidim reprendre el camí cap a Anselm Clavé, a veure si enxampem, per fi, els trencaclosques; però aquesta vegada hi ha una cursa de transport de criatures amb cotxet: uns pares –uns pares joves, val a dir– han de fer una tombarella, zigzaguejar entre uns triangles de trànsit, lligar-se un bolígraf a la cintura i sucar-lo en una garrafa d' aigua – em sembla, no ho tinc gaire clar–, fer la volta a un pneumàtic i tot seguit preparar un biberó; i han de fer tot això mentre dirigeixen un cotxet amb un nen viu a dins.

Veiem un parell de curses, durant les quals els nens en qüestió demostren la més perfecta indiferència per les proeses que fan els seus progenitors. I, francament, els nens no són els únics, de manera que marxem d' allà, anem en una pastisseria i hi comprem un rajol de Granollers sencer per regalar a la meva mare, perquè tingui un tast d' una festa major que segurament no podrà veure mai.

Una llàstima, pensem, mentre mirem, ja tornats al carrer Anselm Clavé, com els concursants Blancs i Blaus s' arrengleren en dues fileres per a la passada de rajoles: des de la Fonda Europa fins a la plaça de la Corona, centenars i centenars de persones. I el Pep, l' speaker, ha tornat a la seva cadira elevada i ha començat a explicar les regles d' aquesta competició sisífica: durarà exactament set minuts –per què set i no cinc o deu?– i, a més, un cop acabats aquests set minuts reglamentaris, totes les rajoles que encara es queden a les mans dels concursants s' hauran de passar cap a la pila final. Molt bé.

“Preparats? tres, dos, u” i xiulet, i les primeres rajoles comencen a aparèixer, fins que totes dues fileres no són sinó mans que formiguegen i rajoles bellugadisses que es mouen erràticament cap endavant com si les arrossegués un cordill invisible.

El Pep comenta el progrés de les rajoles blanques i blaves com si es tractés d' una cursa de cavalls, i la veritat és que aquesta competició de mans i rajoles s' ha convertit durant set minuts en un espectacle genuïnament espectacular, una cosa apassionant, una cursa en tota regla.

Una mena d' animadora Blava gairebé perd els estreps tot xisclant als de la seva colla perquè treballin amb més rapidesa; però tot en va, perquè al cap i a la fi guanyen els Blancs.

Poc després, porto la companya cap a l' estació.

De tornada al centre, intento decidir si em permetré beure alguna cervesa, tenint en compte que és dissabte, la nit de dissabte, la nit més llarga de la festa major dels Blancs i dels Blaus.

Desafortunadament –o afortunadament, segons com es miri– gairebé no tinc temps per prendre cap cervesa, perquè hi ha acte rere acte, vagi on vagi: al Casino toquen música country (els músics, invisibles des del carrer, tapats per la gernació que els envolta); al parc de Torras i Villà el grup Àfrica d' Ivori acapara l' atenció de mig miler d' espectadors amb una sèrie de balls festius, en els quals els ballarins es comporten com pallassos, rient-se els uns dels altres, mentre segueixen el ritme dels tambors que semblen dictar amb paraules els passos que els ballarins han de fer: un xou que regalima energia i destresa i bellesa; a la plaça de Can Trullàs, l' orquestra Miven toca balls de saló, i el públic ha convertit aquesta plaça mig construïda (i l' espai pavimentat que hi ha darrere, el qual, arquitectònicament parlant, no és cap meravella, per dir-ho suaument) en un espai elegant (tal com la meva mare va dir, impressionada, quan la vam portar en un ball de saló català per primera vegada: “The Catalans certainly know how to enjoy themselves’); i a la plaça de Maluquer i Salvador un grup de rock troglodita està fent el màxim de soroll que es pot fer amb dues guitarres i una bateria i un cantant que sembla que estigui sortint de l' úter per segona vegada.

En fi, és com si algú hagués calat foc a diverses fogueres musicals arreu del centre de la ciutat.

Al mig de tota aquesta activitat musical, però, una figura misteriosa ha començat a obrirse pas de la plaça de l' Església estant: un monjo vestit de blau, que beu d' un porró i que trepitja raïm, i que –segons una banderola que algú ha hissat darrere d' ell– es diu Sant Blau. Ell i els seus seguidors (que porten espelmes blaves entaforades en uns gotets de plàstic) es mouen ordenadament pels carrers de Granollers al so d' uns tambors, observats a l' inici de la processó pel mossèn de la ciutat, que s' assembla força al monjo, de fet, i que, segons em diuen, ha prohibit la inclusió d' aquesta processó satírica i lleugerament blasfèmia al programa oficial de la Festa Major.

Per un no creient –o fins i tot un ateu empedreït com ara un servidor– la processó de Sant Blau (amb un travestí vestit de sevillana devota que canta saetes de tant en tant i el fum de les espelmes que dóna un ambient lúgubre, ben eclesiàstic, a tot plegat) no deixa de ser una paròdia de les processons catòliques de debò, i prou. Que ofèn segons quines persones? I les processons catòliques –supersticioses, carregades d' amenaces espirituals encobertes– no són ofensives, i molt, per a segons quines altres persones? Per què incloure la missa major de Sant Esteve al programa, i no pas el circuit breu i genuïnament divertit de Sant Blau? Misteris de la fe.

Com que no em vull perdre la cremada de l' Ajuntament –després de la blasfèmia, l' anarquisme–, em dirigeixo cap a la plaça de la Porxada, cada vegada més atapeïda. La cremada ha de començar a la una.

A un quart de dues, la gent comença a xiular. A dos quarts, el mateix públic està a punt de cremar l' Ajuntament pel seu compte, i sort que a tres quarts i cinc un capgròs que sembla un petit alienígena frenètic apareix al balcó amb una torxa encesa i cala foc als focs artificials distribuïts arreu de l' edifici, les finestres del qual comencen a cremar mentre un fum de color rosa tapa tota la façana i uns castells de foc es despleguen al cel durant un total de cinc minuts, al cap dels quals la gent es dispersa, feliç, imaginant vés a saber què,

mentre els de la Boina Riallera munten un concert a la plaça, i qui escriu això, més rebentat que un pare que acaba de passar les rajoles havent fet mitja dotzena de curses de transport de criatures amb cotxet seguides, se' n va al llit, a l' hora vergonyosament d' hora de les dues i cinc de la matinada.

Capítol V Avui, l' últim dia de la festa major, m' aixeco tard, i com cada dia passo per la plaça de la Porxada per veure què hi ha. I hi ha els Diables de Granollers, que llegeixen uns versos breus que carreguen contra tots els aspectes negatius de la festa (la mediocritat de la pel·lícula Star Trek: Primer contacto, la manca de pressupostos, el fet que l' Ajuntament tan sols ha patrocinat “dos balls i un circ”.

Al final de cada vers, el diable que acaba de llegir alça un petard encès mentre un altre diable pren el seu lloc. Els diables llegeixen amb una professionalitat considerable, talment actors (però més naturals), i al final una nena vestida d' àngel es posa al mig d' aquests diables i els canta la quaranta amb quatre paraules que invoquen la patrona de Granollers.

Després d’això, els diables l' aixequen damunt una mena de plataforma –“ui,ui,ui”, se li escapa a l' àngel a través del micro mentre ho fan.

Com sempre, per cert, els micros i tot el tema de la megafonia han funcionat a la perfecció, tant en aquest acte com en tots els altres que he vist, i això que no sol haver-hi res més problemàtic, pel que fa als actes públics, que els micros: a les presentacions de llibres, per exemple, és normalíssim que el micro comenci a grinyolar just en el moment que l' autor en qüestió comença a parlar. I aquí a Granollers hem sentit com carrers llargs i places senceres s' han omplert de veus amplificades sense cap mena de xiscle lleig, cap mena de problema. El tema del so ha anat com una seda, cosa que ha donat un toc de professionalitat a tot plegat, com si tot plegat hagués estat un concert de rock immens i diversificat.

Tan bon punt els Diables se n' han anat, els castellers de Granollers, Sabadell i Terrassa arriben a la plaça. Els miro, dret sota la Porxada, mentre munten –o intenten muntar– una torre de set, un quatre de set amb agulla, un tres de set, un quatre de vuit, un tres de set per sota, un quatre de set i un cinc de set. I és avui, per primera vegada, gràcies a les explicacions que es donen per megafonia, que per fi entenc què carai volen dir totes aquestes combinacions de números: tants anys que he mirat les colles de castellers de mig Catalunya embadalit i badoc, i és només ara, a Granollers, amb les cames que em fan mal d' haver estat dret massa temps, amagant-me a l' ombra, que començo a copsar alguns dels aspectes més bàsics d' aquestes proves tenses, aquest esport simbòlic i integrador.

Ara bé, aquestes activitats –els versots i la trobada castellera– no deixen de ser una mena de preludi de l' acte més important d' avui: el concurs de rajolers, precedit, segons el programa, per un ball de donzelles.

Després de dinar, torno a la plaça de la Porxada a un quart de 7, perquè volia veure aquest ball, però arribo massa tard: no hi ha ni una sola donzella a la plaça, ni molt menys una que sembli que estigui a punt de ballar; el ball s' ha esfumat, com si mai no hagués

tingut lloc.

Afortunadament, els gegants estan a punt per escortar els rajolers Jordi Galí i Joan Josep Biscarri al Pavelló Municipal d' Esports. Segueixo el seguici, que va a poc a poc pels carrers de la vila. Hi ha molt poca gent, cosa que m' estranya (pensava que aquest acte havia de ser el més popular de tots), i no és fins que arribem al Pavelló que m' adono que mig Granollers, més llest que no pas jo, ja s' hi ha entaforat.

Trobo un espai en un dels pocs racons disponibles i escolto mentre l'speaker, Pep –no dubtava que hi seria– ens explica quatre coses sobre el concurs: els rajolers tenen tres torns de cinc minuts cadascun per fabricar el màxim nombre possible de rajoles, cairons (què deu ser un cairó?) i maons, respectivament: un tipus de competició que no existeix en cap altre lloc del planeta, que jo sàpiga. I és una competició de debò: un cop encetada, els Blaus animen Biscarri i els Blancs, Galí, com si els rajolers fossin equips de futbol americà, alhora que el nombre de rajoles fetes surt al marcador i tot el públic coreja el compte enrere dels últims deu segons de cada prova amb un entusiasme que fa augmentar la calor ja considerable que fa al pavelló.

El guanyador, per K.O. (ha guanyat totes tres proves), és en Jordi Galí, dels Blancs, els quals comencen a fer bots i a tocar la Guimbada: una massa bellugadissa de samarretes blanques i barrets de palla que xiscla i crida mentre els altres espectadors fan cap a les sortides.

I ja està, s' ha acabat la competició més important entre Blancs i Blaus.

Ara, mentre torno cap al centre sota la foscor creixent del capvespre, sé que, efectivament, la festa major s' ha acabat –tot i que falten actes, tot i que falta el veredicte. I si em pregunto si he vist alguna cosa especial a Granollers durant aquests últims dies, doncs puc dir que sí, que he vist una cosa que no oblidaré mai de la vida: he vist milers i milers de persones badant davant de focs i petards, o bé ballant sota els colors del correaigua, o bé ballant al so de la música d' orquestra rere orquestra, o bé menjant paella al parc, o bé bevent tot l' alcohol que desitgin sense cap mena de problema, sense les baralles i la mala llet que hi hauria hagut en una situació semblant a Anglaterra, posem per cas, on la gent beu i tot seguit oblida com gaudir de la vida. I tot això els granollerins ho han fet estant dividits en dues colles suposadament oposades; han creat la seva pròpia rivalitat i s' hi han rebolcat com nens en la sorra, han creat la seva pròpia rivalitat per tal de fer les coses més interessants i no pas més agressives, han creat la seva pròpia rivalitat i n' han fet un mecanisme per lligar, per conèixer més gent, per integrar els estrangers, per il·lusionar els nens.

Passar-s' ho bé sense fotre el proïsme, vet aquí el repte. Passar-s' ho bé directament, vet aquí una cosa difícil de veure. Caminant cap al centre després del concurs de rajolers m' adono que durant quatre dies és precisament això que he vist a Granollers: la gent – nens, joves, fòssils, vells– passant-s' ho bé en bona part gràcies a aquest invent dels Blancs i els Blaus, que ha fet possible la celebració amb tensió i sense violència, un equilibri difícil de mantenir però mantingut aquí, dia rere dia, competició rere competició, ball rere ball, llarga espera rere llarga espera.

Una cosa realment especial: d' aquí una hora, anunciaran la colla guanyadora. Però a mi ja no m' importa: aviat hauré de tornar a Barcelona i la festa major de Granollers no deixarà de ser un record. Un record que durarà per molt però molt de temps, això sí.

Guanyi qui guanyi.

El Relat de Festa Major, per Toni Sala Capítol I. Entrada a la Festa Major De la primera batalla, jo n’hi diria la batalla del sobrecap. És la que es comença a entaular a quarts de set de la tarda, aquí, a la plaça de la Porxada. Dic batalla del sobrecap perquè la plaça està tan plena que els Blaus i els Blancs han de disputar-se la preeminència a l’únic lloc on es pot veure, que és per sobre de la gent. Allà, els Blaus guanyen en mocadors; alguns Blancs, però, porten globus, i aquests globus els donen la victòria aèria.

No són els únics globus, però, ni els més vistosos. També volten sis rams de globus platejats, que els venedors van ancorant aquí i allà de la plaça. Són molt més grossos, de colors brillants, i, en manat, formen una nuvolada fantàstica amb dàlmates, marietes i unicorns barrejats amb cavalls, dinosaures, Doràemons. Un globus té forma de flor, amb el cordill que li fa de tija. La flor du dibuixada una cara i somriu. La sobrevola un altre globus en forma de papallona. A mesura que es vagin venent, els rams es desfaran i les figures inflades s’aniran passejant, cadascuna sobre el seu nen, per tota la plaça porxada.

Dispersos, aturats, hi ha tots els elements que aviat es posaran en dansa: dracs, timbals, gegants, i una gran bola blanca i una gran bola blava al peu de la botiga de la Festa Major. En un balcó, una família fa onejar una senyera. No hi ha gaire gent, als balcons. És millor ser a baix de la plaça. L’home que parla per megafonia es mou entre la gent amb el micro a la mà. Ho fa molt bé. Pregunta ara a l’un, ara a l’altre: és la festa dels que entrevista. Du els cabells llargs engominats, pentinats cap enrere, i les ulleres fosques retirades a sobre els cabells, a manera de diadema. Du americana crema, camisa negra i corbata clara. Està molt moreno, sembla un italià.

Molta gent n’està, de morena. És gent que ve de les vacances. Es retroben amb els coneguts: –No diries on hem estat, aquest agost!

–He arribat i ho he engegat tot. M’he assegut a l’ordinador. M’he dit: vinga, cafè. I vinga.

M’he concentrat de cop.

–Que soni la Guimbada!– demana el presentador.

I sona la Guimbada. Algunes cames es flexionen. Unes noies criden l’“ei-ei-ei-ei!”, mentre fan els quatre salts. Les lloses ballen sota els seus peus. S’aixequen uns quants braços.

N’hi ha que branden mocadors. Això també forma part de la batalla del sobrecap.

Comencen a disparar-se coets des d’una teulada, com si es destapessin ampolles de xampany. El fum dels coets torna de color taronja una part del cel blau. Els petards finals semblen tres punts suspensius. A Granollers, està a punt de començar la Festa Major.

El fum dels petards es dispersa i el cel recupera el blau venecià. A l’Ajuntament hi ha les banderes blanca i blava, senzilles i netes. També hi ha una senyera –cap altra. Timbals.

Els gegants, tibats, quan comencen a avançar, passen per davant dels maniquins immòbils d’un aparador. També els veu l’ull vermell d’una òptica.

Desfilen els Blaus. Després vénen els Blancs amb els globus. Al final hi va un individu vestit com de faraó, assegut en una butaca posada al sostre d’una furgoneta. Du una meitat de la cara pintada de groc i l’altra de verd, molt animat, que canta “mira quina

trompa, mira quina trompa”, pica de mans i tira confetti. És el bufó dels Blancs.

En una altra banda de la plaça, uns nens dels Blaus s’enfilen en unes oliveres. El presentador diu que ara cal esperar-se. La cercavila ha d’arribar fins a la plaça de la Corona, on recollirà el pregoner. Hi ha sis micros sobre un entaulat que esperen els intèrprets.

A la plaça s’hi veu un jovent que no esperaries trobar-te al pregó d’una festa major. Amb el cabell rapat, les puntes engominades, ulleres fosques blau fluorescent, samarreta negra arrapada –ExtraDisco, hi duu escrit–, pantalons blanc elèctric tipus xandall, sabata negra esportiva, braços musculats, mans a les butxaques i un braçalet de cuir fosc. Tecleja un mòbil amb caràtula de disseny; envia i rep missatges SMS. La veu del presentador ocupa la plaça: –Segons la policia municipal, la cercavila ja és a la Fonda Europa!

Fa estona que la gent està dreta esperant. Els que poden, es recolzen a les columnes. Hi ha un nen dels Blaus en una cadira de rodes: –¿Cuándo comienza?

–Estan allà!

–Forts aplaudiments per la Colla Jove de Diables de Granollers!

Els diables passen fent una processó. Encenen la pólvora. Una nena es posa els dits a la boca. Un home s’ho mira per la pantalla de la handycam. Entra la banda municipal a ritme de Guimbada. Toquen una mica ensopits –ja deu fer estona que bufen. La gent aplaudeix.

–Si això és un aplaudiment– els renya el del micro, –ja ens en podem tornar tots cap a casa!

Se senten grunyir els motors d’unes motos. Els gegants arriben ballant. Entra el cap de colla dels Blaus. Les motos retrunyen fort. El terra tremola, s’escampa l’olor de benzina cremada, apareixen una vintena de motorasses, Harley Davison negres. Els conductors van amb armilles de cuir.

–Són… Els pistons Blaus!– anuncia el presentador.

De cop, totes les cares s’han girat cap a l’entrada de la plaça. Han d’arribar els pregoners.

Només un nen petit, a coll, porta la contrària: assenyala les motos mentre se’n van.

Guimbada.

–Mans enlaire, Granollers! Que això és a punt de coure!

Entra la colla de bastoners. Fan un ball contundent i precís. Entra la colla Mac Hagum, dels Blaus. Van d’escocesos, porten un penó amb el nom i un “Blaus always gratefulls”.

Quina conya: fan una mena de ball de bastons. Duen caixes de whisky, però no estan gaire pàl·lids, per ser escocesos.

–Com respira la colla Blanca?

Crits.

–Com respira la colla Blava?

Encara més crits.

Entra la cap de colla dels Blancs, amb el gegant al darrere. La banda de gralles dels Blancs els segueix. Deixen anar els globus, que surten disparats cap al cel blanc, just a punt d’enfosquir-se.

La banda municipal ja seu a la tarima. Amb l’esquena clavada a la paret de l’Ajuntament, els gegants altius sembla que es mirin amb condescendència l’esverament de la plaça.

–Grup nou: les dames blanques!

Una trentena de senyoretes gràcils, amb tutú blanc i ulleres fosques, totes bellíssimes i insinuants, es posen a ballar el Llac dels Cignes. Amb un escocès cadascuna, farien la parella de l’any.

–I ara, un dels elements més singulars i representatius de Granollers: els Xics de Granollers!

S’han encès els fanals de la plaça. Els edificis s’encomanen del color argilós de l’Ajuntament, del vermell dels domassos. I avancen immòbils els quatre components del pilar caminant, el nen negre a dalt de tot, com una estàtua d’església amb el palmell obert.

Grans aplaudiments. El pilar s’atura davant del balcó de l’Ajuntament. Amb un drap negre pugen el nen. Tota la plaça conté la respiració. Tan bon punt passa el perill, esclata un aplaudiment que supera tots els anteriors. Un globus blanc s’enlaira per davant de la façana flamígera. Ara el presentador és a la balconada de l’Ajuntament, amb l’alcalde.

Guimbada.

Els castellers comencen un quatre de set. Els relleus de la façana de l’Ajuntament fan ombres arbòries. Els nens estan esverats.

–Berta!– crida una mare. –Em fas mal!

La gralla toca. Es disparen els flaixos. El cel s’ha tornat negre. S’il·lumina la banda. El metall s’encén. Ara el mestre Ventura dirigirà les melodies que han de ballar els gegants.

El presentador crida els pares d’una nena que s’ha perdut.

Ball dels gegants de la ciutat. Esteve, Plàcida, Cosme i Damiana. La gent aplaudeix.

S’acosten, giravolten, tan dignes. Un pare du el nen, dret, a sobre l’espatlla. I ara els quatre gegants cauen d’esquena.

–Ai, que cauen!

Aplaudiments quan es redrecen. Els gegants són erts, però els rams de flors els ballen a les mans mentre giren i giren. Voleien la capa blava i la capa vermella. Quan els gegants s’aturen, baixen una mica, com si s’agenollessin –de genolls a la plaça, els reis.

El ball del colom és un ball curtet. Més gent. Entre les columnes de la Porxada comença a fer-hi calor. Al colom, el segueix el drac, de tres caps però sis boques de foc, llum i fum.

Un focus il·lumina el balcó de l’Ajuntament. L’alcalde recita el pregó. La gent comença a xerrar. Després vénen els pregoners Blaus. Són una parella.

–El cunyat de l’alcalde!– diu algú, a la plaça.

Els pregoners fan rimar major amb xarampió i Déu n’hi do. Saraus ho fan rimar amb Blaus, i sants ho fan rimar amb blancs. També rimen olimpíades (amb l’accent tal com està escrit) amb recordades, i acaben amb un: visca la festa major!

Llavors s’apaguen els llums. La plaça queda a les fosques. Entra un home amb una torxa olímpica. Encén la fletxa de l’arquer. L’arc es dispara, la bola encesa travessa cap amunt la façana de l’Ajuntament, passa pel costat de l’esfera del rellotge, que marca un quart i mig de deu, desapareix a darrere de l’edifici i al cap d’un segon s’aixecarà des d’allà un castell de focs artificials que il·luminarà amb una pluja de llum la plaça porxada i la gent, i llavors ja tothom saltarà i cridarà i ballarà amb la banda municipal. És festa major.

Capítol II: El pas d'una rajola a l'altra Es passen els rajols un per un, d’una mà a l’altra, primer a la dreta pròpia i després a la mà esquerra del veí, carrer avall. Granollers es dóna la mà a través de la rajola com se la donaria a església; són rajoles que no construeixen murs, només passen carrer avall per un riu de mans, com les festes majors han anat i aniran passant d’un any a l’altre, com van fer-ho un dia en el salt des de l’any 1897, d’on la qüestió de rajoles treu l’origen, fins al 1983, i d’allà any per any fins avui, i d’avui fins a una tradició llarga i sentida.

Quan el pregó es va acabar, a la plaça porxada van tocar-s’hi jotes, boleros i fandangos mallorquins. A la caixa de música de la plaça, els balladors giraven sobre si mateixos. A la plaça de Maluquer i Salvador, s’hi tocava salsa; i al parc de Torras i Villà hi actuaven els Quico el Cèlio.

Cada terra fa sa guerra, i Quico el Cèlio va explicar amb orgull la festa major del seu poble: –La gent se trobava de matí mañana i se n’anava a trobar fator, que vol dir lo que fos per enramar lo carro. Enramaven el matxo hasta les orelles. Després tornaven a la plaça del poble i semblava que tot lo poble quedava inundat d’aquella olor d’espígol de mata i agafaven la dolçaina, lo tabal i lo guitarró.

El públic va riure i va aplaudir. Al final, tots quatre músics van baixar de l’escenari i van cantar una jota mig improvisada, sense altaveus. La gent va aixecar-se de la cadira per aplaudir. Els Quico són uns grans músics: es deixen anar pel costat del jazz, donen lliçons de llengua i de saviesa autòctona i han renovat la cançó de protesta catalana denunciant la desgràcia del transvasament.

Sortint del parc, en un gran escenari sobre l’asfalt, l’orquestra Girasol ja començava a tocar. Poca gent vora l’escenari. Però és que era molt aviat: tot just dos quarts d’una. La nit encara havia de començar.

La primera rajola ha trigat tres minuts a arribar al final. És de color blau.

–Venga, Pedro!

Amb la mateixa fluïdesa temporal que el rajol passa d’un segle a l’altre o d’un any al següent, uns mateixos escenaris passen d’una actuació a la que ve. Tornem a ser al parc de Torras i Villà. Ahir hi cantava Quico el Cèlio. Avui s’hi fa la paellada popular, i potser hi cantin els àngels. Alguns comensals seuen a la grada per veure cuinar per a tres mil persones. Dos cents setanta-cinc quilos d’arròs, mil de peix, vint quilos d’all i vuit cuiners en escena. Dirigeix el mestre Rovira.

–Què t’estimes més, el sol o la cuina?–, li pregunten.

–Bueno...– contesta el cuiner. –El sol, com que tot l’any estic a la cuina, no el veig gaire. A mi m’agrada més estar a la cuina que a la platja.

Doncs avui se n’ha endut la cuina a la platja, perquè fa una calor que fregeix. La foguera de sota la paella tampoc refresca gaire. Ni l’hora; quarts de tres.

S’han format deu cues per recollir els plats d’arròs que serveixen els Blancs, i una altra desena de cues per recollir els plats que serveixen els Blaus. Els que hi són es protegeixen el cap amb gorres, viseres, barrets de palla, samarretes que han canviat de funció i fins i tot un paraigua.

Això del menjar pot arribar a ser molt primari. L’alcalde diu que l’arròs ja està al punt.

L’efecte és immediat. A la grada d’espectadors les boques saliven.

Sempre hi ha, però, l’insubornable: –Val la pena esperar-se una mica–, li diu a la dona. –Quan acabin de repartir la paella gran, en faran una de més petita, més gustosa. Al pot petit... ja ho saps.

Els que serveixen tenen calor. S’han arromangat la samarreta blanca de l’Arrossada Popular 2002 als braços i a la cintura. Són jovenets, hi ha algun pírcing brillant en algun melic. Comencen a veure’s passar plates de cartró blanc sobre els caps dels que fan cua.

A cada plata hi van dues o tres racions d’arròs, panets i coberts.

Sempre hi ha, però, el que protesta: –Te valía más ir a comprar y cocinar tú–, li diu un a una dona que arriba amb els plats. – Acababas antes.

–Pero vale la pena! El alcalde también está por ahí haciendo cola! Bueno: quieres un granito?

L’impressionant bufó dels Blancs es passeja per entre els seus. Pels altaveus sonen estàndards dels últims vint o trenta anys. Dos amiguets seuen junts: –A que está bueno?

–Está de puta madre.

Ja comencen a córrer plats amb tallades de meló. En una parada de La Sirena regalen gelats d’orxata. S’ha aconseguit un dia de parc ciutadà, una cosa mai vista, les taules de càmping sobre la gespa fresca del parc, els veïns asseguts els uns al costat de les taules

dels altres, sense parets que els separin. N’hi ha que s’han portat la taula i les cadires de casa, i n’hi ha que s’han portat ampolles de bon vi, i de cava.

En un carrer del parc hi ha uns estenedors de balcó que aguanten amb pinces de fusta, com si fossin mitjons, tot de papers amb frases escrites. Al costat, asseguts a la gespa, mentre dinen, dotze Blancs decideixen qui guanyarà el concurs literari Fica la F a la font: serà qui hagi escrit la millor frase fabulosa, follonera i fantàstica amb les màximes efes possibles. Per això es veien tantes efes clavades pel parc. Tenen una selecció de frases penjades en un plafó i van eliminant les que els convencen menys. L’Enric Boluda pregunta al jurat: –I quin criteri teniu?

–Triarem la que ens agradi més. El criteri és subjectiu total, o sigui que…

Eliminen una frase que comença amb “Fica el fuet al forat”. Per obscena. Després desqualifiquen “El fi de la font”.

–És patètica! A fora!

Darrere seu, en una taula, hi mengen uns nois que porten una samarreta que diu, amb lletres vermelles: Fem festa.

El primer correaigua s’ha fet a la tarda, amb els nens. El segon és de nit, després del correfoc. Al primer hi ha la felicitat essencial de les criatures i al segon la força física del cos dels grans, de nit, suats pel correfoc que s’ha fet just abans, que criden “aigua!” banyats per la llum i la música, arrossegats pels sentits. Si no és en algun nen, poques vegades es veu una alegria tan depurada. És una alegria que ha passat el filtre de tots els sentits.

Al parc, després, espectacle de The Chanclettes. El trio de transvestits, o el fet que sigui divendres, ha convocat el doble de gent que l’espectacle de la nit anterior. L’hora i mitja de problemes sexuals s’ha acabat fent una mica reiterativa. Després, hi haurà ball fins que es faci de dia: l’orquestra Sundra, els LaRocaInternacionalKaratePunks, l’orquestra Tandem i, a les 5 de la matinada, al parc de Ponent, els Cachomundo i Sol Lagarto.

Al Club de Ritme del Casino, mentrestant, s’hi ha començat el ball del fanalet. És una altra història. Veure aquests balladors a la fresca, amb els llums apagats, cadascun sostenint la seva flor amb una espelmeta encesa, fa part d’una festa major entranyable que no surt al programa. És una escena petita i essencial, aquest vals que la gent gran balla darrere les reixes, a la pista de ball del Casino. La música batega com un cor que alimentés tots els altres balls, d’aquesta i de totes les festes majors.

Al ball de la tarda d’anar-se passant les rajoles, s’hi tenia per parella la ciutat mateixa de Granollers, maó per maó, i també, d’una manera semblant a com unes hores abans, al parc, els veïns dinaven en aquell menjador comunal sense parets, ara el pas de mà en mà d’aquests murs descompostos ha anat repartint, pel contacte amb cada rajola, l’argila originària, l’essència compartida d’uns conciutadans, carrer avall, de mà en mà i de festa major en festa major, recorrent dues venes paral·leles, la blanca i la blava.

Capítol III: No acaba de ploure A quarts d’onze del matí, sota el cel gris, els gegants de Vilanova i la Geltrú pugen per la carretera ampla i solitària. Han vingut a trobar-se amb els gegants de Granollers. La façana grogosa de la fonda Europa, amb els tendals blaus, té l’aire d’indiferència que li dóna l’edat.

Els gegants van pujant en silenci. Amb la corona freguen la fulla dels arbres. Ningú ha sortit a rebre’ls. Només els acompanyen els geganters, vestits de blanc amb una faixa negra. S’aturen de tant en tant a ballar. Sense gent a la vora, les gralles i els timbals fan un so sec. És com un conte de por: quan els gegants van arribar a Granollers, la població, espantada, ja havia abandonat la ciutat. Però és mentida. Els granollerins hi són tots.

Dormen. Siguin Blancs o siguin Blaus, dormen tots.

Fora dels quatre de sempre que s’han aixecat per anar a buscar el diari.

–Fan el tapeo aquí darrere– protesta la quiosquera. –Ho deixen tot fet un desastre. Fan tacos, xoriço, calamars, què sé jo, i, després, tot per terra.

–Ai, no me’n parlis! L’altre dia ens van fer una festa a darrere casa!– es queixa un lector de La Vanguardia. Després pregunta: –Ja has vist quin cel fa?

Hi ha gent amb molt mala intenció.

–Plourà. Si no aquest matí, aquesta tarda.

Quatre hores després, al costat del mateix quiosc, s’hi fa cua pel tapeo que han organitzat els Blaus. És una cua acollidora, perquè és curta, i hi ha uns bancs ombrejats que permeten asseure’s mentre s’espera.

–Aserejé! – canta una nena. És la cançó de l’estiu. –Y un movimiento sexi.

A dos quarts de tres anuncien pels altaveus que una de les mandonguilles conté un premi.

Amb la roba neta i planxada, en Guillem fa cua amb un grup de tres noietes. Una explica a les altres: –És que, el dijous, no hi havia persona que no em digués: has vist, en Guillem, com va?

Però tothom, eh? I això que tot just era dijous.

–A veure si encara ens plourà. Com a l’arrossada de Canovelles.

I potser l’encerta. Cau alguna fulla. El cel s’ha enfosquit. Les fulles dels arbres es refreguen amenaçadorament. Llavors s’ha descobert que la cua acollidora només era la dels tiquets, és a dir, el pròleg de la de debò.

–Este año hay mucha gente– comenta un, i deu ser veritat, perquè la cua no avança.

El tiquet dóna dret a tres tapes, que es poden triar entre les mandonguilles, caragols, calamars, callos, empedrat –boníssim–, pollastre i conill. El calamar amb ceba té molt d’èxit. Hi ha expectació, però la mandonguilla premiada no surt. Potser era una broma

dels Blaus, o potser l’afortunat s’ha empassat el premi. Com que la cua no es mou, algú proposa d’anar-se’n a la botifarrada que es fa a la plaça de les Olles. Però arriba la notícia que allà la cosa està igual. L’èxit té un preu. Sempre es pot acabar anant a veure el concurs d’allioli.

Quan ja tothom ha pogut omplir el plat, cauen les quatre gotes promeses, quatre de comptades, però: just per complir. No aigualiran la sangria. Un grup de catalans amb accent argentí comenta les aventures que ha tingut amb l’avió durant el viatge d’aquest estiu. Hi ha una família francesa amb un nen petit, d’uns quatre anys. Dues senyores escuren el plat: –Que estires la corda, aquesta tarda?

–Que no, que jo animo. Diu que es cremen les mans.

–Encara ric d’ahir amb les Chanclettes. Quina bogeria. I quan es tirava el pedo? Ai, el pedo! I aquella més grassa? Aquella feia petar!

–La que es deia Berta?– pregunta el marit.

–Mira com se sap els noms! Mira!– riu la dona. –Va mamat! Va mamat!

La tarda és la de l’estirada de corda. No veas como está esto, macho, diu un. No pots moure ni el peu. La competició dels petits encara costa més de veure. En un moment es decideix la victòria. Un nen d’uns quatre anys plora en braços del pare. Du el mocador blanc.

Arriba el moment dels grans. Els Blaus estiraran en direcció al pavelló; els Blancs, envers la fonda Europa. En Francesc Payàs, mentrestant, es fuma una fària. Més d’un acompanya la cançó d’en Xin-Xan que sona pels altaveus. Una dependenta ha tret el nas per darrere uns maniquins a l’aparador d’un primer pis. Escalfament. Els grallers Blaus es preparen per tocar. Flaixos. La gent canta. Si ahir al mig del carrer, durant la passada de rajoles, hi havia dues files separades, avui Blancs i Blaus en fan una de sola. Segueixen la mateixa corda, fan un carrer al mig del carrer.

Els músculs es tensen. Comença l’estirada. En Francesc Payàs ha perdut la fària. Els primers segons la corda no es mou, però l’esforç és massa gran i de seguida la corda es desplaça uns centímetres carrer avall i arrossega els Blaus. Els Blancs aixequen els braços. Han guanyat el primer assalt. Una serp de guants aixecats papalloneja de la meitat del carrer cap avall.

Canvi de direcció. Per un costat baixa el corrent Blau i per l’altre puja el corrent Blanc. Hi ha tanta gent que els costa canviar de costat. No es pot ni aplaudir; no hi ha espai. Els grallers toquen. Una ampolla d’aigua va passant de mà en mà per sobre els caps. Els competidors suen. Si ara plogués, fins i tot s’agrairia.

–Si tornen a guanyar els Blancs, s’ha acabat.

–Però guanyarem els Blaus, perquè ara som al costat bo; la baixada va a favor nostre. A més, és que els hem deixat guanyar. Ha sigut per donar-lis una mica de peixet.

La corda es torna a tensar. Els Blaus no aguanten la primera estirada. Deixen anar corda.

Els Blancs ho aprofiten. Els Blaus miren de recuperar-ho a estrebades, però acaben cedint.

S’aixeca una fila de braços blancs. Un nen crida: –Fo-teu-vos!

L’alegria blanca s’escampa per tot el carrer. És un moment èpic. La segona vegada, en tota la història, que els Blancs guanyen l’estirada de corda. Els derrotats caminen capcots.

Els vencedors s’ajunten i canten una altra cançó de l’estiu: Chiuaua!

–Aquest any han canviat els papers! For-ça blan-ca!– cantat com “força Barça” –For-ça blan-ca!

Al vespre, torna a haver-hi correfoc i correaigua –que potser hauria de dir-se, més aviat, ballaigua. Quan acaba, la gent se’n va cap al parc, a veure si encara és a temps de sentir alguna havanera. Passen per davant del Casino i veuen a l’escenari del pati uns balladors de country.

L’amfiteatre del parc està més ple que mai. Els tres cantants empordanesos del grup Port Bo s’han ajuntat amb les quatre cantants cubanes de Gema 4. “La sirena es feu un xic ençà, un xic ençà es feu el pastor de la muntanya.” Són al final del concert. Estan cantant l’Empordà. Hi ha una comunió de llavis que sil·labegen les mateixes paraules. Tot és camí i tot és drecera. Són al final del concert. La gent es posa dreta. La fusió dels dos grups ha estat un encert.

Quan el públic ja és a punt de marxar sense bis, surt per fortuna una veu de tenor d’entre el públic: –Una altra! Una altra!

Els que ja començaven a marxar s’aturen. L’aplaudiment es refà. Els músics tornen a escena. L’home que els ha fet tornar està content. Du un mocador blanc al coll.

–L’aredejé! – crida, en broma.

I els músics entonen La gavina.

Després de les havaneres hi ha tres o quatre balls per triar, a més de les discoteques. Els que vénen del concert d’havaneres s’aturen en un xiringuito de l’entrada del parc. La gent s’està dreta al voltant de la barra, en grups de tres o quatre, amb el got de plàstic a la mà, parlant.

–Ha tornat de l’estirada de corda amb una ampolla de xampany– explica un noi amb ulleres. –No sé pas d’on l’ha treta. Ha mullat tot el sofà. No l’havia vist mai així. Se m’ha abraçat i… és que plorava!

Una noia parla amb uns amics. Passa un noi i se la queda mirant. Es coneixen? Tornen a mirar-se, van per dir-se alguna cosa. Però no. Després, quan ja és massa tard, ell encara es gira un moment.

A la zona de bars, la nit s’allargarà molt. Hi ha gent a les taules de fusta, i n’hi ha

d’asseguda a la gespa. Escolten l’orquestra Tràfic, xerren, de tant en tant s’aixequen i van a ballar. Passa corrent per la gespa un noi amb una noia carregada a cavall. És dissabte.

Tota la matinada se sentiran crits d’alegria pels carrers del casc antic de la ciutat.

Durant el dia d’avui, han caigut 20’6 litres per metre quadrat a La Quar de Berguedà, 11’2 a Rubí i 7’2 a Santa Maria de Palautordera, 5’6 a Santa Coloma de Farners i 3 litres per metre quadrat a Montmeló. A Granollers, quatre gotes a mitja tarda. És tot el que ha plogut des del dijous, en aquesta festa major de l’agost més plujós, i amb diferència, dels últims anys.

Capítol 4: Traca i Guimbada finals d’aquesta festa major Al migdia, seguint Llucifer sota un sol infernal, apareixen a la plaça de la Porxada els timbalers dels diables. La gent els envolta. Han vingut a llegir els versots crítics. Els versos parlen de cada grup. Els Blaus són diabòlics i els Blancs són santots –és una elecció molt difícil.

Toquen les gralles. Els castellers aixequen les torres. És trist quan un castell s’enfonsa, o s’ha de desfer sense haver-lo coronat. D’aquesta manera va passant el matí de diumenge. Les taules de les terrasses dels bars estan plenes. La gent procura posar-se a l’ombra de la Porxada. Vesteixen o roba de mudar, o samarreta blanca, o samarreta blava: els tres uniformes de festa major, a Granollers.

Quan arriba l’hora de dinar, els castellers no retenen ningú. Abans de marxar, alguns passen per la pastisseria a buscar les postres. Les dependentes van per darrere la barra amb plates de rebosteria plenes de tocinets i lioneses de nata i de xocolata. Les vitrines refrigerades han quedat buides. Se sent el paper d’embolicar. Les dependentes passen el cordill perquè el client pugui arribar a casa amb els dolços penjant del dit. És hora del dinar de festa major. Aquí els grups de Blancs i de Blaus es disgreguen i tornen al nucli familiar. Al menjador de les cases, les taules s’han parat amb les tovalles més blanques, i les cadires es toquen les unes a les altres perquè hi càpiguen tots els convidats. Els plats i els coberts de les celebracions han sortit de l’armari.

La recepció de la Fonda Europa, amb l’escala de fusta de fons, és com el decorat d’una obra de Sagarra. Un matrimoni amb un nen entra i demana per dinar. Ni somiar-ho. Fins i tot les taules de la cafeteria estan ocupades. Els cambrers entren i surten de la cuina sense parar, amb el tovalló blanc impecable penjant del braç, ben net, perquè contrasti amb el negre de l’uniforme. Els palmells sostenen plates rodones d’inoxidable. Se sap cap a on va un cambrer per l’atenció amb què tots els ulls d’una taula el segueixen.

Les postres es porten a taula en castells de pastissos sobre uns carros de fusta. La cafetera fa soroll, treu vapor. Se senten dringar les culleretes. Les cares dels comensals s’han tornat serioses. Xerren, fumen, comencen la digestió. Aquesta tarda, a l’estadi, hi haurà el combat dels rajolers.

Però abans val la pena passar a veure competició de trastomòbils. Els vehicles semblen trets d’una pel·lícula de dibuixos animats. Les cares dels conductors que baixen pel carrer enduts per la gravetat són tot un poema. Ara baixa un llit de matrimoni amb rodes. El trastomòbil següent du per nom “El Lluçanès és comarca”. Després passa, en silenci, el vehicle “666” de la Roca del Vallès. És una piràmide amb rodes de cartró vermell. Els

conductors hi van a dintre, encongits, però no es veuen.

–A la Roca, el sol hi toca!– crida un del públic.

Mentrestant, l’amfiteatre del parc s’ha convertit en pista de circ. Hi fan un espectacle d’acrobàcies i malabarismes, amb trapezis, salts i rialles. Els pares i mares estan encantats. Hi ha set artistes sobre la pista, les coreografies són molt complicades. Últimament, però, el circ s’ha anat tornant una mica intel·lectual: –És molt avorriment, mama– diu un nen.

Més que això, són les ganes que passi el temps i que comenci el combat dels rajolers.

Són dos quarts de set i fa molta calor. Després es gira vent. A la Porxada hi fa fresca.

L’engalanat de colors oneja. Hi ha una noia que du un gran danès jove, gris, luxós. També hi ha un gos petaner amb un mocador blanc al coll, i uns nens que juguen a futbol. Fora de l’ombra, la plaça és mig plena. El públic del parc se n’ha anat directament al pavelló.

El gegant dels Blaus surt a ballar. Després surt el Blanc. Són dos gegants amables que no espantarien ningú. També arriba el bufó dels Blancs. Va, com sempre, assegut a la butaca de sobre una furgoneta, amb un micro, i no para de xerrar –ningú li fa cas; no se’l sent, el tapa la música de L’hereu Riera.

Surt la cuca. Som-hi tots. Ha arribat el moment. Els Blaus acompanyen el gegant Blau i els Blancs acompanyen el blanc. La comitiva Blava és més sorollosa, la Blanca és més metòdica. Els Blancs duen uns globus llargaruts, com mil braços blancs –la batalla del sobrecap, aquest any, l’han ben guanyada.

La festa major surt del reducte on s’havien fet fins ara tots els actes. El riu blau i blanc baixa per la carretera. Pel camí, hi ha un autocar de barcelonistes a punt de marxar cap al futbol. Està mig buit.

Quan hi arriben els gegants, ja tota la ciutat de Granollers omple l’estadi. És la primera vegada que el combat de rajols es fa aquí. D’ençà que van ser construïdes, deu anys enrere, aquestes graderies només s’havien omplert així en un parell d’ocasions.

El presentador anima el públic a fer una onada humana. Una vegada es comença, però, no es pot parar. L’onada va donant la volta a l’estadi. Passa per tothom.

Gran ovació. Han entrat els rajolers. En Biscarri fa la cara més seriosa. En Galí somriu més. Sembla més tímid. Ara tot Granollers s’hi sent representada. En Biscarri corre per la pista. Va tot de blau i du una fotografia de la seva cara estampada a la samarreta, sobre el rodó de la panxa. Aixeca els braços. Sembla un boxador. Els Blaus estan contentíssims d’això, i s’aixequen i aplaudeixen més fort. Ara posa davant dels periodistes. Cinc càmeres disparen cinc flaixos. Un càmera filma. El combat es retransmet en directe per televisió.

Del correfoc al correaigua, i de l’argila molla a l’argila cuita. Guimbada. En Biscarri també salta.

La competició és renyida i fatigant. Els jutges determinen quines rajoles puntuen i quines no. L’emoció es manté fins a l’últim moment.

I guanyen els Blancs, i es desprenen del sostre de l’estadi tot de globus enfilats en alternança: un de blanc, un de blau. Allà on són els Blancs, se senten esclatar els globus com si fossin petards. Els rebenten amb els peus. En dos segons no en queda ni un de blau.

Al carrer està plovent. No es podrà fer la traca final. Potser millor: la festa major quedarà oberta, inconclusa.

Després, vistos des del parc, els focs d’artifici s’obren com flors en el cel tapat: gladiols i clavells entre els arbres foscos. El sopar de final de festa, aquest any, és una graellada popular. La brasa vermella palpita a l’amfiteatre. Abans de tronar, els focs fan esclats de purpurina al cel, de colors blaus, grocs, blancs, liles, les palmeres de llum es converteixen en desmais.

Després, a la Porxada, s’hi celebra el brindis de festa major. A la cua, hi ha una senyora que es queixa: –Hi ha gent que no la veus mai. Però, noi; aquí hi són tots.

Tothom està atent al balcó. A les esquenes blaves, s’hi llegeixen els noms de les colles: fòssils, zona blava, no et quedis en blanc, tapeo blau. S’aixequen entre els caps sis mans amb sis copes i fan un brindis.

–Jo n’estic convençut–, diu un Blanc, molt content. –Estic a punt.

Els globus i les copes, quan passen per davant d’un focus, fan ombres a les parets de la plaça. Surt el presentador al balcó. És un quart d’una. Ell va obrir la festa i ell la tancarà.

–Visca el Blanc! Visca el Blau! Visca Granollers!

La gent coreja la melodia del correaigua. Surten al balcó els caps de colla. Guimbada. Els Blaus estenen samarretes blaves de cara al balcó. Els Blancs fan el mateix amb els mocadors. Hi ha una pancarta que reclama una colla roja.

Es fa un homenatge a en Rovira, per tots aquests anys de paellada. La gent crida: Rovira!

Li regalen un quadre de la plaça de la Porxada en un dia de festa major.

Ara llegiran el veredicte. Els Blancs se’ls veu molt convençuts. El presentador recita uns versos que descriuen com ha anat la festa. Quan apareixen els noms d’Aznar i Garzón, la gent xiula, crida i protesta –és la realitat exterior, dolorosa, que s’espera impacient a la porta.

Salta el tap d’una ampolla de xampany, i un sortidor de líquid s’enfila amunt, des de la gent fins a mig camí de la balconada. Una noia es rosega les ungles.

–Almenys li queden cinc pàgines de versos– diu a l’acompanyant.

Finalment, com tothom s’esperava, guanyen els Blancs.

Guimbada. Mocadors i globus blancs. Crits. Blancsfollia.

La cap de colla Blanca, ben afònica, diu: –No tinc gaire veu... Però m’agradaria dedicar aquesta festa major...

Grans ovacions. L’excitació supera l’esgotament. Recolzat en una columna de la Porxada, hi ha un home amb una maleta. Fa cara de satisfet. Una senyora gran li pregunta: –Tu ets aquell que fa el relat?

–Sí...

–Què t’ha semblat, noi, aquesta festa major?

–Doncs que en sabeu molt i que us costarà millorar-la.

–Eh, que en sabem? Eh, que en sabem? Ara no ens la copiïs, tu, eh?

–Copiar-la? Seria impossible! M’hauria d’endur la Porxada i tots els granollerins– diu l’home, i remata: –Moltes felicitats, senyora. I moltíssimes gràcies.

El Relat de Festa Major, per Carles Capdevila i Eva Piquer Capítol I: Rivalitat en família Engrescat amb el vintè aniversari, l' Ajuntament contracta vint dits per escriure el relat de Festa Major, i convida dos escriptors en lloc d' un com fins ara. Són parella, i això pot ser un avantatge, pensen, amb una innocència que els honora. La sorpresa arriba quan són cinc les persones que s' instal·len a l' Aparthotel Atenea per passar els quatre dies de Festa. És el que tenen, les parelles, que procreen. Això sí, s' han compromès a viure la Festa intensament, només amb els límits i servituds horàries que comporten una nena de set anys i mig (la Gran), un nen de sis anys (el Mitjà) i un nadó de catorze mesos (el Petit).

Perquè la implicació sigui màxima, i per no perdre el costum de discutir com tota bona parella, decideixen apuntar-se a la rivalitat local. Ell es fa Blau al·legant que hauria de perdre alguns quilets més per poder afrontar el color virginal. Ella es resigna a ser Blanca tot i que el seu color preferit és el blau, i es consola pensant que no ha tingut temps de tenyir-se, però que si algú es fixa en els seus cabells blancs podrà al·legar que exerceix de Dama Blanca. La Gran i el Mitjà elaboren una llista de pros i contres abans de prendre partit. A favor del blanc, la neu, el color del colom de la pau i el to de les dents ben netes.

En contra, el blanc de la bata del metge que posa injeccions i les cagades del colom de la pau. A favor del blau, el cel, el mar, els texans i la sang dels prínceps d' uns contes monàrquics que encara es creuen. En contra, els blaus que porten a les cames de tant caure de la bici.

Veredicte provisional, a l' espera d' algun cas de transfuguisme: la Gran serà Blanca com la mare, el Mitjà serà Blau com el pare. Deu euros invertits en els quatre mocadors oficials certifiquen la presa de partit. El Petit se' ls mira amb picardia des del cotxet, amb cara de Tamayo, i pensa que es vendrà al millor postor. Quan la Blanca Mare el mimi serà més Blanc que el Beckham, quan el Blau Pare el porti a les espatlles serà més Blau que l' hematoma frontal del dia que va descobrir que el sofà no era un trampolí i el parquet no era una piscina. De tota manera, el Petit hauria de ser més Blanc que Blau, si més no

aquest any, perquè ja pot menjar peix blanc però encara no pot tastar el peix blau. Ni peix blau, ni carn de porc, ni fruits secs, ni ou cru, ni mongetes blanques. És la llista dels aliments prohibits fins als divuit mesos. La tenen penjada a la porta de la nevera de casa, al costat del menú del casal d’estiu.

Ara que ja porten els mocadors al coll, se senten tan Blanques (Ella i la Gran) i tan Blaus (Ell i el Mitjà) com els que ho són des de fa vint anys, per tradició familiar, per dur la contrària a la tradició familiar o simplement perquè sí. Inverteixen un parell d' euros més (i ja en van dotze) en dues porres. Les dones de la família aposten que els Blancs guanyaran set proves i els Blaus només tres (escacs, estirada de corda d' adults i carromòbils). Estan tan convençudes de l' encert dels seus pronòstics que deixen constància de l' aposta a la primera entrega del relat, perquè ningú les acusi de jugar brut quan s' emportin un pot acumulat que l' any passat va superar els mil euros.

Els crida l' atenció una noia amb l' uniforme blau de cap a peus, i amb rastes. Ell evoca amb certa nostàlgia la seva època d' okupa i dedueix que els Blaus són més alternatius i, per tant, millors. Ella li recorda que ara estan hipotecats (la hipoteca també la van firmar a quatre mans) i li fa veure que les rastes han deixat de ser alternatives per passar a ser el pentinat eurovisiu de moda. O sigui que d' alternatius, res de res. Els Blaus deuen ser els més integrats, que per això són majoria.

L' Ajuntament, aquest any sí, segur, reparteix vuit mil preservatius. Ella i Ell han captat la indirecta. És més, pensen que la campanya l' han impulsat especialment per a ells, perquè no gosin venir amb mitja dotzena de fills quan els tornin a convidar d' aquí a una dècada, per escriure el relat dels trenta anys de la Festa Major. S' ho han agafat bé i han decidit que aquests dies només faran servir els condons oficials, si en troben. Un dels dos anirà a veure XXX, l' espectacle tres cops eròtic de la Fura dels Baus, i allà segur que en repartiran. Hi anirà un de sol perquè han vingut amb tres criatures i cap cangur. Ell té parents a Granollers, però no hi ha prou confiança per encolomar-los la canalla la primera nit de festa grossa. Ho faran a cara o creu, quan acabi el pregó.

A la Porxada, la colla Esperma Blanca s' ha erigit en defensora dels espermatozous i, en conseqüència, en detractora dels condons. Són gent de vint anys que prometen fer boicot a la iniciativa municipal de repartir preservatius. Si s' embalen, aquests nois i noies tan trempats dispararan la natalitat a Granollers. O potser no. Més d' un Esperma porta condons oficials a la butxaca. Diuen que només ho fan per conèixer el rival i asseguren que no els faran servir, per principis. Però cal esperar que qualsevol principi deixi de ser indestructible de matinada, en plena Festa Major.

La Gran ha vist un gos amb un mocador blau i s' afanya a anotar-ho a la llibreta. El Petit rondina i recorda als pares que és l' hora de sopar. No serà fàcil preparar-li un puré de pollastre amb verdures o unes farinetes de cereals a la Porxada. Aquest vespre l' atiparan a base de creps (en fan de boníssimes en una parada ambulant). Se' n menjarà una sencera de pernil i formatge i mitja de xocolata. La Gran, malgrat el mocador blanc, demana una crep de tonyina, que és un peix tan blau com la sardina o el salmó. El Mitjà vol quedar-se a la plaça de l' Església, i es queixa que a la Porxada hi ha massa gent. No ha entès el caràcter integrador i massiu de la Festa. La proposta de fer vida solitària és rebutjada per tres vots contra un (el Petit Tamayo s' absté): és l' hora del pregó.

L' equip de so de la Porxada és impecable. Dotze altaveus escampen l' entusiasme de Pep Callau i els visques de l' alcalde Pujadas amb tanta força que Ella i Ell acaben entenent que el cartell més gran de la plaça sigui un anunci d' Opticarius, que ven aparells per a

sords. Els amos del negoci tenen clientela assegurada per als pròxims vint anys.

Abans de desvetllar-se l' enigma del pregoner triat pels Blancs, comproven la vitalitat de la ciutat amb una desfilada de gegants, nans, capgrossos, grallers, dames de foc, colom, dimonis i companyia que retarden l' inici del pregó fins a dos quarts i mig de deu. L' espera pagava la pena. Fins i tot Ell, Blau fins a la medul·la, aplaudeix de gust l' originalitat del pregó mentre intenta ballar i cantar la Guimbada.

El pregoner virtual, una suma de gent enregistrada en un càsting, completa un text enginyós i crític que recorda els costos del nou Teatre i la zona blava, la guerra, el xapapote, i la mítica victòria dels Blancs a l' estirada de corda 2002, a més de denunciar la grisor i la xagofor de les places, just quan el termòmetre de la Porxada marca setze graus; però no s' ho creu ningú, perquè allò que en Mauri anomena sensació de xafogor supera de llarg els trenta-cinc.

Descartats definitivament els fills dels cosins com a cangurs accidentals, la parella de cronistes llança una moneda a l' aire per saber qui tindrà dret a anar a veure XXX. Li toca a Ell. Però a les 10, quan acaba el pregó, està tan suat que s' ho repensa. Té por d' aparèixer al Teatre Auditori tan sol i tan acalorat que el facin sortir a l' escenari i el posin en evidència. És una llàstima perquè tindria molt a aprendre i, a sobre, no podrà fer provisió de condons oficials. Però tampoc hi ha pressa. Aquesta nit toca escriure (ho faran per torns, ara l' un ara l' altre), i demà ja miraran de pescar-ne algun dels vuit mil que corren.

Capítol II: Ai, si ve el Garzón La filla gran i el fill mitjà dels cronistes han compartit llit doble. Ahir no es van cansar de repetir que els feia molta il·lusió dormir en el llit de matrimoni que els ha preparat l' hotel.

Aquest matí, així que s' han despertat amb les piles renovades, han preguntat als pares què caram vol dir matrimoni. No són hores de fer preguntes tan compromeses.

El Petit també s' ha llevat amb un excés d' energia. Tots tres exigeixen començar a viure el segon dia de festa. Ella i Ell es van barallar amb l' ordinador fins ben entrada la matinada, però tenir una família nombrosa és incompatible amb covar la mandra.

L' aparthotel Atenea té un inconvenient, segons els pares, i un avantatge, segons els nens: és massa a prop de les atraccions. Hi hauran d' anar tant si volen com si no. Només s' ho estalviarà Ell, perquè una reunió de feina l' obliga a abandonar família i festa tot el matí.

Tant per tant, Ella decideix pagar el peatge de seguida. Missió impossible. A quarts d’onze la majoria de firaires encara són dins les respectives rulots. L' única persona que troben és un individu amb la samarreta de Superman que s' esforça per fer brillar els autos de xoc.

Els informa que les atraccions obren al vespre, quan el sol va de baixa.

Una atracció ofereix als nanos la possibilitat de donar voltes dalt d' un poni de veritat. Però ara els ponis han anat a esmorzar. El Mitjà vol saber si l' esmorzar d' un poni és tan variat com el bufet lliure de l' aparthotel. Per respondre aquest dubte existencial, emprenen una recerca dels animals pels afores de Granollers. Finalment, troben el camió blanc i groc (no, no és blanc i blau) que s' ha endut els cavallets a fer el primer àpat del dia. Al menjador improvisat a peu de carretera, hi ha vuit ponis (un de blanc, cap de blau) i vuit milions de mosques negríssimes.

Satisfeta la curiositat sobre l' alimentació monòtona dels pobres ponis de fira, desfan el camí i van fins a la Porxada. Els Blaus guanyen el campionat de futbolí. Ella i la Gran ho lamenten. El Mitjà ho hauria de celebrar, perquè fins ahir (i des d' ahir) era un Blau convençut, però aquest matí ha decidit que serà Blanc i Blau a la vegada, per tenir la victòria garantida. A les dotze del migdia aturen les partides per tirar la Tronada. El termòmetre marca 24 graus, la sensació de xafogor ja és de 40. La plaça trona i els coloms s' espanten. El Petit i el Mitjà, també.

L' única botiga oberta és l' oficial de la Festa Major. En surten després de mitja hora llarga de fer cua, equipats amb un barret de palla, dues gorres blanques i dues samarretes, una de cada bàndol. Trenta-tres euros, i de regal un parell de condons avalats per l' olla de la festa. En tindran prou per a la pròxima nit. I ves que no els acabin sobrant tots dos.

A la cua han coincidit amb en Francesc Sala, regidor de Cultura, que s' ofereix per fer de pare adoptiu de la Gran i el Mitjà mentre el Petit se' n va a dinar. Durant tres quarts d' hora, el Quico (que ja té dues nenes) experimentarà l' esgotador plaer d' exercir de pare de família nombrosa.

Ella i el Petit aterren al parc just quan la Gran i el Mitjà aboquen un sac d' arròs dins la paella gegant. Els nens pateixen un atac d' amnèsia: han oblidat que tenen una mare i un germà de bolquers. Atrapats pel magnetisme del poder, prefereixen fer de fills de regidor que de fills de cronistes. El nadó ha reservat una mica de gana per provar l' arròs, les gambes gentilesa de La Sirena i el tall de meló de sa mare.

A mitja arrossada arriba Ell, que tot i estar de règim té l' habilitat de no saltar-se cap àpat.

Menja de pressa perquè la Gran i el Mitjà reclamen anar cap al correaigua infantil. El Petit s' adorm al cotxet en el trajecte fins a la Porxada. Però la migdiada no dura ni trenta segons: un ruixat artificial que inunda per sorpresa el carrer de Santa Esperança desperta el nadó. Sort que abans han tingut la precaució de posar-li els taps a les orelles. Potser acabaran a la consulta del doctor Estivill pel trauma de la migdiada interrompuda, però almenys s' estalviaran una visita d' urgència a l' otorrino.

En plena plaça, Ell es treu el polo i supera la vergonya d' ensenyar els mitxelins, seduït per la idea de rebre una dutxa pública a les quatre de la tarda. Té la panxa plena d' arròs, de manera que avui sabrà si els talls de digestió existeixen o no. Surt de la Porxada xop i encantat de la vida, com un nen amb sabates noves, i molles. Al balneari on s' escapa sempre que pot, de ruixar-te a pressió en diuen dutxa escocesa, i ho cobren a 18 euros els deu minuts. Aquí en diuen correaigua, és gratuït i dura molt més. Estan bojos, aquests granollerins.

Si Baltasar Garzón visités Granollers, i comprovés que les tradicions locals són estirar d' una corda i aixecar pedres, il·legalitzaria Blancs i Blaus per assemblar-se massa als bascos. Potser el fet que les pedres siguin rajoles, i les aixequin només per passar-les al del costat, i a sobre molts d' ells portin guants, seria un atenuant. Per sort, els únics jutges del carrer d' Anselm Clavé són els que decideixen que els Blancs han passat 336 rajoles i els Blaus 311, després de desestimar algunes impugnacions Blaves que confirmen la sana tensió entre colles.

En Pep Callau desafia el seu cognom i no calla mai. És la Veu, el Puyal de la festa, un narrador i animador omnipresent i omnipotent. Fa una retransmissió exemplar de la passada de rajoles. Ell sol amenitza les esperes, porta la central de dades, fa les

entrevistes a peu de camp a visitants de Bilbao o d' Anglaterra, improvisa conyes sobre Operación Triunfo i descriu amb passió l' art passador de Romàrio-Codina. No dorm mai, en Pep Callau? Segur que no té cap doble, cap clònic? Quina recepta màgica li manté les cordes vocals en plena forma vint-i-quatre hores al dia?

El correaigua nocturn d' adults és brutal. Una mena de Patum en versió refrescant, amb components eròticofestius de Miss Samarreta Mullada, al ritme d' una melodia endimoniada creada pel músic granollerí Martí Ventura. Quan surti enregistrada en cedé, el compraran i demanaran al balneari que el facin sonar durant la dutxa escocesa.

El privilegi d' aquesta Festa Major no és ser-ne l' alcalde, ni el pregoner, ni l' enxaneta, ni l' speaker, ni l' autor del relat. L' autèntic honor és controlar la mànega del correaigua i poder decidir quan cau tempesta sense dependre dels homes del temps. El nucli dur dels Blancs ocupa les places de bomber. "Estem esperant tot l' any aquest moment". I qui no?

Topen amb una colla curiosa: els fòssils. "Són persones de mitjana edat, aparentment normals, que s' apleguen al voltant d' un carretó". La definició la va fer el desaparegut periodista local Jaume Maspons, que dóna nom a un premi literari d' humor i és homenatjat també per aquesta veterana colla Blava, que passeja la frase d' en Jaume amb orgull durant el seu particular tapeo. Són fòssils però no són tontos. Han aconseguit que la Fonda Europa, en Pep Salsetes, Viena, La Gamba i mitja dotzena més de restaurants els facin passar la set i la gana, i ho celebren ballant de bar en bar. Una mica com fan els bascos. Ai, el Garzón.

Els fòssils llueixen la bandera australiana en honor dels cangurs que se' ls queden les criatures per poder anar de gresca. Qui pogués ser fòssil, portar aquesta marxa i, sobretot, haver trobat cangur...

Quan tens tres criatures i cap cangur, Nit Golfa és una expressió prohibida. Però avui anuncien una Nit Golfa infantil. El grup Els quatre gats comença l' espectacle amb retard, perquè a les onze només hi havia això, quatre gats. A les dotze la cosa s' anima, amb la gent que prové del correaigua, però el Mitjà protagonitza una versió moderna de la Ventafocs: a mitjanit no és que perdi una sabata, és que li costa arrossegar-les totes dues.

Arriba a l' hotel a quarts d’una, intentant aconseguir la proesa de dormir mentre camina.

No oblidarà mai els dies eterns de Granollers. Somiarà amb ponis que mengen arròs, són ruixats amb mànegues i el transporten a ell a cavall fins al llit de matrimoni. Per cert, què és un matrimoni?

Capítol III: Segur que tomba Ressaca. Es nota que, per a molts granollerins, la nit de divendres ha durat fins a les deu del matí de dissabte, justament l' hora que comença el taller d' estels a la plaça de l' Església. Els dos cronistes i les tres criatures enceten la tercera jornada de festa al carrer Santa Elisabet, ballant amb els gegants. De fet, els gegants se' ls han trobat per sorpresa, perquè en realitat ells es dirigien a La Gralla, amb l' esperança de trobar-la oberta. Forma part de la feina d' escriptor visitar les llibreries, mirar dissimuladament si tenen ben col·locats els llibres propis i sortir-ne amb els ànims per terra en el cas ben probable de no trobar-ne cap, ni a la prestatgeria més amagada. Bones notícies: tant La Gralla com la Carbó tanquen per Festa Major, o sigui que avui no tindran cap disgust. Però tampoc

podran satisfer el vici de tocar, remenar i comprar lletra impresa.

A l' ombra de la Porxada es juga el campionat d' escacs, apassionant des de dintre i impossible de seguir com a espectador de grada. L' olor els condueix cap al concurs d' all i oli. Els que tastin les salses participants faran bé de lligar entre ells, aquest vespre. No és un dia adequat perquè s' arrisquin a estrenar parella.

Abans de posar-se a la cua de la botifarrada, la fotògrafa d' El 9 Nou els retrata asseguts en una pedra de la Porxada. Ignorants com són, trigaran a descobrir que es tractava de la mítica Pedra de l' Encant, la mateixa que qualsevol dia desapareixerà del mapa enduta per una riuada, potser en ple correaigua. Encantats d' haver-la coneguda, senyora Pedra.

Dilluns tornaran a la feina ben morenos. No s' hi van posar gaire durant dues setmanes a la Costa Brava, però ho compensen de sobres aquest migdia, mentre mengen pa amb tomàquet i botifarra a la plaça de les Olles, sota un sol en ple rendiment. Tenen el bronzejat garantit: avui no s' han untat amb crema de protecció solar. El dinar l' amenitza el mestre botifarrer: critica els noctàmbuls que encara dormen i no para de repetir (com es repetirà l' all d' aquí a una estona) que les botifarres són petitones però juganeres. A Ell li surt l' orgull dels Hostalets de Balenyà, i recorda que a les Festes de l' Aplec del seu poble la serveixen de pam i mig, la botifarra. Però no ho escriurà al relat, perquè no s' enfadin.

El plat fort del dia és l' estirada de corda. "L' any passat vam perdre... perquè jo no hi era", diu l' adhesiu que porten molts Blaus a la samarreta blava. La família de cronistes es divideix: Ell se' n va amb el bàndol Blau, Ella i el Petit fan costat als Blancs i la Gran i el Mitjà aprofiten la visita dels avis dels Hostalets, poble de tornados mediàtics i botifarres de pam i mig, perquè els comprin xurros, els paguin un viatge amb trenet i no els obliguin a apuntar en una llibreta tot el que els passa, com els exigeixen els pares. L' àvia, garriguenca de naixement, recorda haver-hi vingut a festejar fa quaranta anys, a l' envelat de Granollers. La festa de llavors no tenia ni punt de comparació, perquè en lloc de ser blanca i blava era grisa com el franquisme.

Topen amb una dotació de Mossos dotats amb una porra com set botifarres de Granollers, o tres dels Hostalets (però aquesta comparació tampoc l' escriurà, per no remoure més el tema). Minuts després comprovaran que la policia catalana no ha vingut per por dels disturbis entre Blancs i Blaus, sinó per protegir el cap de la colla convergent en la futura estirada de corda electoral, Artur Mas. Si no existís la Guimbada, L' estaca d' en Llach seria prou adequada com a banda sonora de la batalla central de Blancs i Blaus. Si tu l' estires prou per aquí i jo l' estiro prou per allà, segur que tomba, tomba, tomba. Els nens Blaus guanyen, i Ell se n' alegra des del balcó de can Barbany, on l' han acollit per tenir millor vista. Mentre els adults prenen posicions, Ella (que no pot sumar-se a la força dels Blancs perquè té el canell esquerre lesionat) i el Petit se situen davant d' una botiga d' articles d' esport. La mare s' ajeu per estar a l' alçada del nadó i, des d' aquesta perspectiva, passa revista als peus de la gentada. Guanyen per pallissa les xancletes de dit. Abans que els encastin contra l' aparador de la botiga, Ella s' incorpora i intenta obrir-se camí amb el cotxet entre l' aglomeració. "Aquest nen s' ofegarà", comenta una dona. Però el nadó sobreviurà per explicar-ho: va fer un bon entrenament durant les manis massives contra la guerra.

L' any passat els Blaus van perdre perquè molts no hi eren. A la primera estirada, tornen a perdre, i Ell, que s' ha quedat a fora per timidesa, vergonya i incapacitat de trobar un forat, se sent culpable de no haver-hi estat. I si els Blaus acaben perdent perquè Ell, tot i lluir el

mocador des del dijous a la tarda, no l' ha estirada fort per aquí? Al segon combat s' hi agafa com pot, i descobreix el gust amarg de la desfeta, el mal rotllo que s' apodera del teu cos i la teva ànima a l' instant que la corda et desapareix de les mans i l' equip Blau es trenca. S' entristeix com cada cop que perd el Barça, o potser més, perquè la blavor granollerina li ha agafat molt fort, i els culers estan més acostumats a perdre partits que els Blaus estirades de corda. (A la nit descobrirà que els blaugranes han guanyat zero a un, ves per on, i no voldrà ni saber què han fet els Blancs.)

Ella, que fa dos dies s' ho prenia com una broma, ara se sent Blanca de tota la vida, i celebra saltant i ballant el resultat de la prova. Quan es retroben, Ell abatut, Ella saltirona, decideixen no comentar la jugada per no tensar la corda domèstica.

Han quedat amb els avis al quiosc de la plaça de la Corona, i just allà, a les nou de la nit, el Mitjà fa una descoberta d' impacte. A la paperera hi ha un plec de Relats de Festa Major.

Els nens els salven i els compten: 270 exemplars sobrants. "Tanta feina per això", exclama l' autor de la troballa, que als sis anys acaba d' entendre que a la vida professional de la mama i el papa no tot és bufar i fer articles: després cal que algú els llegeixi.

Cap problema. Si algun avantatge ha de tenir ser cinc cronistes, i no un de sol, és que la família en pot assumir la distribució amb aquella alegria. La Gran i el Mitjà repartiran d' un en un, a mà, els díptics verds amb el relat que van escriure els papes de matinada. La gentada que va o ve del correfoc pel carreró Santa Esperança els accepta amb un somriure, i els nens recuperen la il·lusió per la feina dels progenitors. A Ella i Ell els cau la bava per partida doble, com a escriptors i com a pares. Literàriament, això sí que és un contacte directe amb el lector! Empresarialment, això sí que és un negoci familiar, i la resta són punyetes!

Per alliberar-se dels remordiments d' haver sotmès els fills a una sessió intensiva d' explotació infantil, el dia acaba a les atraccions. La família es reparteix entre el Dragon Khan i el Dragon Guay. Encara amb l' adrenalina disparada, els nanos decideixen que de grans seran firaires, per viure sempre de festa en festa. Els pares no ho diuen, però preferirien que es fessin bons llibreters com els de Can Carbó i La Gralla. Que encomanessin la passió per llegir tot l' any, i tanquessin les portes per Festa Major.

Capítol IV: Ningú pensa en l'endemà Fa quatre dies la paraula Guimbada no existia al seu vocabulari. Aquesta tarda Ella i Ell cantaran l’himne a peu dret i amb prou força perquè els respectius “ei, ei, ei, ei, ei!” quedin enregistrats al cedé oficial del vintè aniversari.

Fa quatre dies desconeixien que en Biscarri fos un crac mediàtic. Aquesta tarda s’emocionaran quan el mític rajoler Blau entoni el “no puc més” i anunciï que és l’hora del seu adéu. A qui cony li importa que en Rajoy sigui l’hereu de l’Aznar: la gran incògnita és qui agafarà el relleu d’en Biscarri per plantar cara al fill Galí, que avui acabarà donant la victòria als Blancs per una rajola de diferència.

Ella i Ell ja sabien que la tele pot aconseguir que un paio amb cervell de totxana ompli un pavelló fent veure que canta, però d’aquí a unes hores descobriran que només Blancs i Blaus són capaços de reunir quatre mil entusiastes per aplaudir artesans de totxanes de veritat.

La parella de cronistes té clar que l’estiu s’acaba i s’acosta anar a currar, però el que de debò els seduirà al vespre és que Granollers faci festa i no pensi en l’endemà. Demà, per cert, Ell haurà de parlar per la ràdio per imperatiu professional, i és a punt de quedar-se sense veu, de tant cridar visca-els-Blaus-ei-ei-ei-ei-ei. A Ella l’operaran del canell a les vuit del matí, i es podria estalviar l’anestèsia: segur que dormiria igualment durant tota l’operació, després de tantes nits en blanc (i mai més ben dit) a la capital del Vallès Oriental. Qui sap si les parets també blanques de l’hospital faran que se senti com a casa.

Tots cinc, els dos escriptors i els seus tres fills, enceten el diumenge mig morts per la intensitat dels dies anteriors, però la Tronada els revifa. A la Porxada hi ha jornada castellera. Immersos en l’esperit local on el més important és participar, s’afanyen a aixecar un castell familiar, un modest dos de dos, perquè l’enxaneta dorm plàcidament (ell sí) al cotxet. Si divendres es van submergir al correaigua i ahir van estirar la corda, té lògica que ara s’esforcin per arribar a ser un dels Xics de Granollers. A aquestes alçades de la festa se’ls fa massa estrany assistir a un acte convencional, on n’hi ha prou amb mirar i aplaudir.

Després de dinar al Viena, toca anar a l’aparthotel i fer les maletes. Hi posen les samarretes blanques i blaves, les gorres amb visera, el barret de palla i quatre gots reciclables (dos de Blancs i dos de Blaus) que s’enduran a casa de record. Guarden en una butxaca del necesser els dos condons que els van regalar el segon dia a la botiga oficial de la Festa Major. No els han fet servir, i no pas per satisfer les reivindicacions de la colla Esperma Blanca, sinó per falta de temps. Tampoc sembla que els hagin de necessitar a curt termini: si mai troben un moment per ficar-se al llit, aprofitaran l’avinentesa per dormir d’una tirada tres dies i tres nits.

De moment, no fan ni cinc minuts de migdiada. A la Porxada, on ja han establert la segona residència fixa, Ella celebra i Ell lamenta la notícia que els carromòbils han desempatat el quatre a quatre i han donat avantatge psicològic i real als Blancs. Aviat serà l’hora d’acompanyar en Jordi Galí i en Joan Josep Biscarri pel carrer Anselm Clavé. La policia local, blanca i blava, és a dir, estranyament neutral, obre pas a una comitiva entusiasta que ja voldria tenir en Ronaldinho.

“Això que veureu és millor que un Barça-Madrid”, els anuncia un dels espontanis amfitrions que els han anat informant aquests dies. Gent hospitalària com en Joan, una mena d’àngel de la guarda que ha aparegut màgicament quan el Mitjà tremolava de fred i necessitava una tovallola urgent al correaigua, quan Ell buscava uns guants per estirar la corda sense prendre mal o quan el Petit tenia fam de “potito” i calia trobar una farmàcia de guàrdia.

Com està la força dels Blaus? Com està la força dels Blancs? En Pep-Puyal-Callau provoca la cridòria massiva al pavelló mentre els dos contrincants prenen posicions i la Guimbada xucla el cos i l’ànima d’una coral multitudinària. Ara i aquí els déus de la festa són en Biscarri i en Galí, autèntics ídols amb mans de fang.

A dos quarts de nou s’apaguen els llums, la Guimbada cedeix el pas al Happy Birthday en versió grallera i entra en el terreny de joc un pastís d’aniversari amb vint espelmes.

L’original, adornat amb pilotes de ping-pong, és poc comestible, però el públic pot imaginar-se que en tasta un tall gràcies a uns pastissets envasats que els reparteixen. Ell n’agafa un, però no arriba a treure’n el plàstic: tant per tant, prefereix saltar-se el règim amb un Rajol de pastisseria com el que han comprat per encetar demà a l’hora

d’esmorzar (Ella no, que ha d’ingressar a l’hospital en dejú.)

La família no està separada, només està dividida. Ell s’ha mantingut Blau fins al darrer sospir. El Mitjà també, un cop superada la temptació de declarar-se bicolor per garantir la victòria. Ella i la Gran no deixaran de ser Blanques mai de la vida. El Petit Tamayo ja dorm quan, a mitjanit, el veredicte dóna la victòria absoluta als Blancs. És de preveure que, així que es llevi, abraçarà les noies de la casa i assumirà com a propi el color de la llet de la mare.

Fa exactament dues dècades, just quan uns il·luminats parien aquesta festassa que els ha robat el cor i la son, Ell era un osonenc de divuit anys que feia les pràctiques de conduir a Granollers, capital dels cotxes d’autoescola i dels exàmens de circulació. En aquesta ciutat pionera en rotondes es va guanyar la “L” a la primera, procurant no atropellar cap granollerí. Mai ha gosat preguntar si els vianants locals tenen assegurances especials, pel risc afegit que suposen els conductors novells.

Conduint sota una pluja que ha tingut el detall d’esperar-se al final per no aigualir la Festa Major, la parella de cronistes s’allunya de Granollers.

L’any que ve hi tornaran, però d’incògnit. Sense llibreta per prendre apunts. L’únic que saben segur, segur, és que Ella durà un mocador blanc al coll i Ell, un de blau. Els mateixos mocadors que ara, de matinada i abans de posar-se a escriure el quart i últim capítol del relat, s’intercanvien en la intimitat.

El Relat de Festa Major, per Laila Karrouch Capítol I: De festa a Granollers!

Recordo perfectament el dia que vaig rebre una trucada des de Granollers i em van convidar a la festa MAJOR. De fet em van dir que és una gran festa; però, més que una gran festa, jo diria que és una SENYORA FESTA! De seguida he trobat que és una proposta molt original i que de cap de les maneres podria rebutjar-la. “Seran quatre dies que recordaràs sempre perquè seran diferents”, vaig pensar per a mi mateixa. Em van aconsellar la pàgina web de la festa i de seguida vaig córrer a buscar informació. Al principi vaig pensar que seria una cosa molt fàcil de fer; després, però, no ho vaig veure tan clar. Haig de confessar que he tingut una miqueta de por, no sé per què, però és així.

Abans d’iniciar el meu curt viatge des de Vic em vaig prometre a mi mateixa que disfrutaria al màxim i que no em preocuparia per res, que les coses no anirien malament.

He aconseguit el meu propòsit fins que… hem arribat al tema de l’ordinador; es podria dir que no sóc gaire experta en el tema. Sort en tinc de la Míriam i de la Vanesa!

Vaig arribar ahir dijous cap a dos quarts de quatre de la tarda. Els carrers estaven bastant buits. M’he instal·lat a l’hotel Atenea, un hotel que m’ha donat bones vibracions des del principi. Dues hores més tard he sortit al carrer i m’he sorprès moltíssim de la gentada que hi he trobat; és impressionant, i això que només és el meu primer dia. Mentre la gent s’ho passa bé amb els espectacles, que són moltíssims, jo escampo la meva mirada pertot arreu en busca de carrers i places. Reconec que m’he atabalat una miqueta. De mica en mica oblido el tema de l' orientació i començo a divertir-me amb l’ambient tan acollidor que s’ha creat. Caminant entre la gent m’he quedat parada de la varietat: gent jove i no tan jove, canalleta, molta canalleta petitona disfrutant de la festa amb els seus mocadors i samarretes de colors blanc i blau. La meva filla s’hauria tornat boja entre tants nens.

Em dirigeixo fins a la plaça de les Olles, la Porxada, el parc de Torras Villà… Vull estar a tot arreu; això sí, no em puc perdre el pregó de cap de les maneres! Quan he vist arribar els Xics a la Porxada fent un pilar caminat amb la petita Paula a dalt de tot, se m’ha posat la pell de gallina, ha sigut una entrada espectacular. Amb un somriure a la boca ens ha saludat. Tothom aplaudeix, cada cop més fort, jo entre ells. El pilar s’ha acostat fins a l’Ajuntament, i tots els qui esperen des de l’enorme balcó enfilen, amb una corda, la nena com un angelet. Jo no em conformo només a ser-hi, vull estar a primera fila per veure-ho tot de molt a prop. Passa a passa ho aconsegueixo. Amb el ritme del ball dels nans, del Colom, del Drac i de l’espectacular actuació del grup que ha fet el pregó, els STREET STYLERS, les meves cames, i tota jo, ballem tímidament d’una manera inconscient; de fet, ningú no pot estar allà i no ballar.

Al Marroc les festes són bastant diferents d' aquesta, tenen una altra gràcia. Potser la que més sona és la festa del xai, que se celebra dos cops l’any, una després del mes sagrat (el Ramadà) i l’altra dos mesos més tard. No puc evitar fer una petita comparació i, si bé tenen poques semblances, veient la cara d’entusiasme de la canalla hi trobo el punt en comú: la il·lusió que els fa als menuts i als que no ho som tant. Avui he vist una festa diferent, una festa per a tothom, cosa molt difícil d’aconseguir: no és gens fàcil reunir centenars de persones en una festa major amb l’únic propòsit de passar-s' ho bé, i sense que hi hagi aldarulls. Granollers, també, ha fet que gent procedent de diferents països disfruti de la festa d’una manera natural. Hi ha una cosa que jo a hores d’ara encara no entenc: com és que d' una festa com aquesta, tan multitudinària i original, no n’havia sentit a parlar mai?!

Capítol II: A Granollers hi ha festa per a tothom Avui m’he despertat molt d’hora, es pot dir que pràcticament no he dormit. Trobo que aquesta nit ha fet fresca, fins i tot fred: he estat a punt d' agafar una manta d' aquelles que escalfen tant... És que jo també...! He pensat en les nits a Nador en ple agost. Eren nits molt caloroses. Nador es troba al nord d’Àfrica, a uns deu quilòmetres de la ciutat de Melilla, i la calor hi pica fort: molta gent d' allà que arriba a Catalunya nota una diferència notable en el canvi de temperatures. És qüestió d’abrigar-se una miqueta més fins que tens el cos adaptat.

En pocs minuts em vesteixo. Baixo a la primera planta del mateix hotel Atenea. Prenc un deliciós cafè, al meu gust. Al meu costat dret un grupet de nois i noies parlen i riuen mentre esmorzen. A la meva esquerra una parella d’anglesos també fan la seva. Intento, d’una manera dissimulada, escoltar per veure què soc capaç d’entendre, però capto només la meitat de les coses... No m’anirien gens malament unes classes d’anglès.

Tothom pren cafè, excepte una noia que beu un suc de taronja natural. Si fóssim al Marroc, segurament el cafè seria substituït per un saborós te amb menta.

Decidida i tranquil·la surto al carrer perquè hi ha molta festa per davant. Vaig cap a la plaça de Maluquer i Salvador per assistir a les classes de tai-txi Qigong. L’encarregada de fer-nos relaxar és l’Àngels Vendrell. Ho fa bé, molt bé.

–Ara girem el cos cap a la dreta i ara, a l’esquerra…–, diu. Hi ha algun despistat que va en sentit contrari. De seguida dissimula, rectifica i s’enganxa de nou al ritme del tai-txi. Molta canalleta se suma al grup. Es posen davant de tot, al costat de l’Àngels i “un, dos, tres, un, dos…” M' estic allà fins al final. Al meu costat hi ha algú que ho segueix tot a la seva manera: un gosset amb un mocador blanc al coll. Està tranquil, s' ho pren amb calma.

Corro cap al parc de Torras Villà per veure l’assaig del ball de les donzelles. És una dansa molt divertida, que es balla en parella, noi i noia. M’han explicat que és un ball antic que ballaven les noies quan s’anaven a casar. Aquest ball no té res a veure amb la dansa del ventre. Al Marroc la practico molt perquè cada any hi ha molts casaments de familiars i amics.

Cada cop més i més gent arriba al parc per assistir a l’arrossada popular i tastar la paella, molt esperada per tothom. Jo també l' espero amb il·lusió, mentre parlo amb la parella del meu costat. De fet m’hi acosto jo, en pla descarat, perquè tinc curiositat de saber d’on vénen –es veu que són estrangers–, i què els sembla la Festa Major de Granollers.

–Som de Bolívia i és el primer any que venim a aquesta festa–, em diu en Juanito.

–I no serà pas l’últim–, hi afegeix la Marlene, fent un ampli somriure al seu home. Els demano una pinzellada de les diferències que troben amb les festes de Bolívia.

–A nosaltres ens ha sorprès l' organització, és una passada, hi ha molta gent i ha de ser difícil controlar tot això.

Tots dos coincideixen en això, i jo també. M’han explicat que a Bolívia són típics la carrera embolsada (la cursa de sacs) i la competencia de huevos (cursa amb una cullera a la boca i un ou a dins, que guanya el que aconsegueix no trencar l’ou). Els nens s’ho passen bomba, aquí i allà, em diuen contents.

També he conegut en Hamid. Ell és d' una ciutat que es troba a un parell d' hores de Nador.

En Hamid parla àrab i jo, berber. Em costa una mica, però entenc tot el que em diu i m’esforço a respondre amb un àrab que utilitzo molt poques vegades. Força gent no coneix aquesta diferència idiomàtica entre uns i altres. De fet és molt difícil saber quan algú parla àrab o berber, hi ha poques diferències.

A la tarda, és el torn de la passada de rajoles. Em poso més i més nerviosa cada cop que el locutor diu el temps que falta per al final. Resultat: guanyen els menuts Blancs i els adults Blaus.

Tinc un mal d’esquena de tant córrer amunt i avall...! Però encara queda el millor de tot, el correaigua. És la bomba!, realment espectacular. La gent va molla de cap a peus; tot i així, demanen més aigua. Impressionant. Em sembla que demà al matí hi haurà més d' un refredat a Granollers.

Capítol III: Que la festa no s'acabi!

Després de la gresca d’ahir a la nit, torno al mateix lloc per comprovar l’estat de la Porxada. Em pensava que la plaça estaria deserta; però no, veig que els granollerins aquesta nit tampoc han dormit. La gent esmorza a les terrasses dels bars amb tranquil·litat, carregant piles per a la resta del dia. Una petitona xinesa, de poc més d’un any, persegueix els coloms. No aconsegueix arreplegar-ne cap i s’enfada. Finalment ho deixa córrer, i agafada de la maneta del seu pare se' n va a jugar amb els altres nens.

Avui dissabte m’adono de la importància que té aquesta festa per a la gent de Granollers i la intensitat amb què la viuen. Veure tanta gent cantant, ballant, parlant o passejant em fa pensar que en aquest món no tot és violència i guerra, per sort. És sorprenent com els equips de Blaus i Blancs s’organitzen i aboquen la il·lusió en totes les proves. Des de fora

no som conscients de la feinada que comporta tot això. Els que hi són ho saben de sobres, sobretot els caps de colla: que si falta això, que si hem d’anar allà, procurar que tot surti com estava previst… I tot perquè la gent puguem passar bons moments i desconnectar de la rutina diària.

Al Marroc el color blanc és el color que porta la gent gran, en la roba, en els mocadors del cap… Les meves dues iaies, materna i paterna, sempre anaven vestides de blanc. De lluny semblaven angelets. També és el color que es posen les núvies el dia que es casen.

La Cristina, d’Argentina, m’ha explicat que al seu país és el color de la puresa i de la netedat. El blau és un dels meus preferits perquè d’entrada em fa pensar en el cel i en el mar, tan relaxant. La Cristina també ho veu així. És migdia. Els llançadors de rajoles preparen els braços per llançar la rajola amb tota la seva força. S' hi apunten més i més voluntaris. A mi em faria gràcia participar-hi, però haig de decidir-me i triar un dels colors, blanc o blau. Al final ho deixo córrer perquè els dos equips em cauen simpàtics i no em decanto per cap; potser l’any que ve quan vingui amb la família, per viure la festa de nou. La prova la guanya l’equip Blau amb un llançament llarguíssim d’un home alt i fort. El locutor ens recorda que després, qui ho vulgui, pot comprar el tiquet per a la botifarrada. Mil botifarres que desprenen una oloreta molt agradable. Jo observo com la gent prepara la taula al parc Torras Villà, transformat ara, com en l' arrossada, en un gran menjador. Em compro un entrepà de formatge i una beguda que em prenc amb molt de gust. Els musulmans no mengem carn de porc, per això no em quedo a tastar la botifarra. Al principi de ser aquí, quan els explicava això als amics i coneguts, no s’ho creien del tot i sempre em deien: "Noia, no saps el que et perds”. De fet, la meva ciutat, Vic, és una zona de molt embotit i diuen que la carn de porc hi és molt bona.

A la tarda, mentre observo el ball de bastons infantil dels Blaus, penso que és una llàstima que la meva filla, que m’ha vingut a veure al matí, no s’hagi quedat a la tarda per pujar al tren Blau. S' ho hauria passat molt bé, com tots els que han passat per aquesta experiència i baixen del tren amb cara de satisfacció.

Tampoc m’he perdut el ball dels gegants ni l’espectacular estirada de corda. M’he posat a primera fila. La gent anima el seu equip. Miro la cara que fan els homes que hi ha davant de tot. Són molt forts.

Des de dalt d’un balcó del costat de l’Ajuntament, mirem el ball del Drac de Granollers. Els petards i el foc que deixa anar pels queixals fan que la plaça de la Porxada brilli amb llum pròpia. L’escena és màgica; per això, tothom grava imatges i fa fotografies, per tenir-les a casa com a record.

A la Porxada hi ha l’edifici de l' Ajuntament. L’alcalde, Josep Mayoral, m’ha explicat que es va construir al voltant dels anys 902–904(??) (he trobat que fou el 1586-1587). Té dues portes d’entrada que acaben, gairebé, en punxa. El balcó, amb les banderes blava i blanca a cada costat, sembla de conte de fades. La senyera penja des d’una finestra del segon pis i el vent, amb molta suavitat, la mou d’un costat a l’altre.

El dia és realment esgotador, però abans de tornar a l' hotel anem fins al parc de Ponent per veure la nit golfa infantil. Els pares fan més cara de son que els fills: ells s’ho passen pipa i tenen els ulls com taronges. "Hi deu haver algun nen a casa?”, penso jo, perquè per l’hora que és, mitjanit, corren moltes criatures per aquí. De fet la Festa Major de Granollers també és la festa dels nens; per tant, també tenen el dret d’anar a dormir una

mica més tard del compte. Bona nit, petits, demà serà un altre dia.

Capítol IV: Demà serà un altre dia Avui diumenge és el meu últim dia a Granollers; potser per això m’he despertat una mica trista. Sóc conscient que són molts dies de festa i la gent de Granollers ja ha de notar el cansament. Jo també estic cansada, dormo poques hores per disfrutar al màxim: m’ho passo d’allò més bé!

Els meus pares van venir ahir al matí a veure’m. Els he posat al dia dels dos colors, i ells mateixos van poder comprovar l’ambient de la festa al carrer d’Anselm Clavé, durant l’estirada de corda: ho deia tot. En fi, que em fa molta pena que s’acabi perquè m’he sentit molt acollida i he agafat carinyo a molta gent.

Avui diumenge fa bon dia. A la Porxada hi ha molt art, el que les puntaires escampen per cada racó de la plaça. La Glòria i la Maria Teresa són amigues i fa molts anys que fan puntes de coixí per la Festa Major. M’expliquen que tot el que saben ho han après a l’escola de jovenetes.

–Això, quan ho saps fer, no ho oblides mai–, m’assegura la Maria Teresa.

–Quan els nostres fills són grans i nosaltres no sabem què fer, recuperem el temps perdut.

Pensa que amb moltes senyores no ens hem trobat durant tot l’any, i avui, ja veus, totes som aquí–, diu la Glòria.

De fet, totes fan cara d’estar molt orgulloses d’exposar el que saben fer. A mi em fa la sensació que tot això es perd una miqueta. M’acosto a la senyora Maria, que és tota una veterana, i li pregunto si és així. Ella em diu que no, que és una cosa que no es perdrà mai.

–Maria, què passa amb els homes?, on són? Per què només hi ha senyores?–, li pregunto.

La Maria riu i em contesta que els homes pensen que això és cosa de dones, i torna a riure.

Una de les coses que encara em sorprenen són els castellers. Al Marroc no se’n fan. N’he vist altres vegades, però no deixen mai d’il·lusionar-me, i més encara vistos de tan a prop.

Quan aquelles criatures s’enfilen a dalt de tot em fan patir una mica.

El matí passa molt de pressa. Ja són les tres de la tarda. Vaig a fer una volta, per veure els carromòbils. Els carrers tornen a estar plens de gent, hi ha algú a casa? El locutor demana al públic que no travessin el circuit perquè és perillós. De tota manera hi ha ambulàncies per si de cas.

A les set de la tarda tot Granollers es desplaça al Palau d’Esports per veure el concurs de rajolers. Se’m torna a posar la pell de gallina de veure més de quatre mil persones concentrades. Tothom anima els seus. Entre el jurat hi ha la Penda. Ella és del Senegal, té vint-i-nou anys i dos fills. M’explica que viu a Granollers des de fa dotze anys i que aquest és el primer cop que viu la festa. Em diu que no entén com se l’ha pogut perdre any rere any. La veritat és que jo tampoc ho entenc. La Penda m’aclareix que fins ara no li

havia cridat l’atenció, però que d’ara endavant no se’n perdrà cap més. La veu potent d’en Pep Callau ressona per tot el Palau. L’speaker és fabulós. M’agrada quan diu allò de: –Com està la força Blanca? Com està la força Blava? Com està Granolleeeers?

I tothom contesta: –Bééééé!

En Pep ens anuncia que plou molt i que algunes activitats queden suspeses. Quan sento això tinc una sensació estranya, com si la festa s’acabés de cop, com que es fes una cursa llarga i que a pocs metres de la meta es frenés de cop. De fet m’han explicat que cada any plou un dia o altre. Fins i tot he sentit algú que deia que s’hauria de plantejar, per a l’any que ve, portar paraigües blancs i blaus. No em sembla pas mala idea. Ja m’imagino la plaça de la Porxada coberta de paraigües dels dos colors.

El meu pare em truca i em diu que a Vic també hi plou. Vol venir, i jo li explico que la festa quasi s’ha acabat. Ell no em fa cas i pocs minuts després em diu que ja està arribant a Granollers, que vol saber el veredicte final.

Altre cop la multitud torna a la plaça i tots mirem cap al balcó de l’Ajuntament per sentir el color guanyador. En Pep dóna les gràcies a tothom. L’alcalde també ho fa i es mostra orgullós de com ha anat la festa. Té motius per estar-ho. Finalment guanyen els Blaus.

Moltes felicitats! Visca la colla Blanca! Visca la colla Blava! Visca Granollers, i gràcies per donar-me l’oportunitat de viure de prop una de les millors festes de Catalunya. Demà dilluns desitjo molta sort als que de nou s’incorporen a la feina. Jo ho faré dimarts i em fa tanta mandra...! Fins aviat Granollers!!

El Relat de Festa Major, per Xavier Moret Capítol I: Habemus Festam Si un extraterrestre despistat aterrés aquests dies a Granollers, de seguida tindria una cosa ben clara: els personatges més importants són els rajolers. Que s’apartin els milionaris, els arquitectes, els polítics i fins i tot els cantants i els futbolistes. Ser rajoler és el màxim dels màxims. Et passegen per la ciutat en un Cadillac descapotable, t’aplaudeixen les multituds, fan danses i focs artificials en el teu honor, et dediquen gegants i capgrossos… i fins i tot un Papa vestit de blau s’agenolla davant teu! La conclusió és clara: no hi ha res com ser rajoler. Bé, sí, hi ha una persona anomenada alcalde que parla a la gent que omple la Porxada des d’un balcó guarnit, però el nostre extraterrestre entendria que el seu paper és absolutament secundari davant de la importància excelsa del rajoler. Llarga vida als rajolers!

El nostre amic extraterrestre, posem que es digui Glups, també tindria clar que Granollers és aquests dies una ciutat de festa. Els carrers són plens de gent que passeja, riu i balla, i als balcons hi ha banderes de colors. Si s’hi fixés atentament, en Glups veuria que manen el blanc i el blau i, després de consultar el Manual de l’Extraterrestre Tot Just Arribat a la Terra, potser conclouria que aquests deuen ser els colors d’un club esportiu o d’un partit polític; potser, filant prim, fins i tot arribaria a pensar que el blanc representa una determinada gent i el blau una altra, i que tots dos bàndols, com passa sovint, estan enfrontats a mort. La vessaria. I és que el gran encert de la festa de Granollers és haver creat una rivalitat sense mals rotllos. Res a veure amb la que enfronta els partidaris del Barça i del Madrid, o els Capulettos i els Montescos. La rivalitat de Blancs i Blaus és una

rivalitat festiva. ¿Com s’entén si no que a la banda municipal hi toquin senyors vestits de blau i senyors vestits de blanc? ¿I que en alguns balcons hi hagin penjades les dues banderes? ¿I que es vegin parelles d’enamorats amb mocadors de diferent color al coll? ¿I que l’alcalde vagi d’un color i un regidor del mateix partit d’un altre?

Ahir, per cert, vaig sentir un nen que, mentre es mirava una bandera blanca que deia “Volem viure en blanc”, comentava: “L’hauríem de cremar”. La mare l’hi va treure del cap i li va recordar que a Granollers la festa va de bon rotllo. “Aquí ets Blanc o Blau en funció de la teva colla”, em va explicar un granollerí. “No hi ha al darrere cap ideologia”. En Glups, però, que s’hi fixa molt, potser conclouria que els indis es decanten pel blau, ja que va veure desfilar molts komantxes amb una ploma blava al cap i la cara pintada del mateix color. Entre els Blancs, en canvi, n’hi havia que desfilaven sota la bandera de l’Esperma; però aquí l’extraterrestre, desbordat per tanta informació, ja no va gosar treure conclusions.

Les sorpreses, però, no s’havien acabat. A l’hora del pregó, en Glups va poder comprovar que res del que havia observat en altres viles de Catalunya servia per a la festa de Granollers. En comptes de l’habitual sermó insuls engegat per un personatge mediàtic, aquí el protagonisme se l’enduia una estufa posada al mig de l’escenari. ¿Volia dir allò que parlaria l’estufa? ¿O que s’acostava una onada de fred polar?, es va preguntar en Glups procurant seguir els camins de la lògica. Cap de les dues. Al cap d’un moment va poder veure que l’estufa era allà per expulsar un fum blau, molt celebrat pels komantxes, que va donar pas a un Papa Blau que, des del balcó, va proclamar: “Habemus festam!”.

Aquí en Glups ja no va entendre res, sobretot quan va veure que, a la plaça, un grup de dimonis ballava davant del Papa. “A aquests terrícoles no hi ha qui els entengui”, devia pensar.

Si s’hi hagués fixat bé, però, en Glups hauria vist que no gaire lluny del Papa Blau hi havia un personatge important: el Gran Rajoler Josep Biscarri. I si l’hi hagués preguntat li hauria dit: “Fa 53 anys que faig rajoles, però ara no participo en el concurs. L’esquena ja no em respon. De tota manera, s’ha de reconèixer que la competició de les rajoles i la pugna entre Blancs i Blaus va revitalitzar la Festa Major. Quan m’ho van proposar, ja fa vint anys, vaig pensar que seria només per un any, però vam repetir l’any següent i cada any ha anat a més. Abans, per la Festa Major, la gent de Granollers aprofitava per fotre el camp.

Des que es va muntar això dels Blancs i Blaus, es queden i participen de la festa. És una rivalitat sana, sense mals rotllos”.

Al final, en Glups, definitivament perdut en el seu intent d’aplicar la lògica a la festa, va decidir deixar-se de preguntes i participar de l’alegria general. A l’Ajuntament, algú li va posar una copa de cava a la mà i ho va agrair, i quan un altre li va donar una rajola per menjar, ho va trobar força lògic. Visca els rajolers! Ja sense manies, va acabar saltant als acords d’una cançó anomenada Guimbada, mentre la gent feia voleiar mocadors blaus i blancs. Després va veure com la festa proclamada pel Papa Blau s’anava estenent com una taca d’oli per tots els carrers i places de la vila, i ho va trobar bé, i va decidir no fer més preguntes i deixar-se portar per la música i pel bon rotllo general. Això sí, hi ha una cosa que encara no entén: ¿per què els rajolers són a la resta del país persones anònimes? A aquests terrícoles no hi ha qui els entengui.

Capítol II: Arròs i rajoles El meu amic Glups, l’extraterrestre perdut a Granollers, continua mirant d’aplicar la lògica a tot el que passa en aquesta bella població. És per això que quan algú li diu que el plat fort de la Festa Major d’avui són l’arrossada i les rajoles, s’imagina una gran paella feta amb arròs i rajoles. L’àpat li sembla dur de pair, però després de veure el primer dia uns diables ballant davant d’un Papa Blau, ja ha après que a Granollers tot és possible. Tot i

així, es queda de pedra quan va al parc de Torras Villà i es troba tres mil persones que esperen ansioses l’arrossada que sortirà de tres grans paelles plenes de gambes, escamarlans, musclos, sèpies i altres ingredients. Quan veu que són les autoritats les encarregades de tirar l’arròs, apunta amb diligència que “el govern de Granollers té una clara tendència gastronòmica”.

En Glups va de sorpresa en sorpresa. Ha llegit en el Manual de l’Extraterrestre Tot Just Arribat a la Terra que els catalans acostumen a anar el diumenge al camp a fer un arròs, però es queda sorprès en veure que és divendres i que més de 3.000 persones s’apleguen al parc de Torras Villà. Intueix que en passa alguna, però es limita a observar i apuntar. Com que s’hi fixa molt, dedueix que si a les paelles s’hi aboca molt peix i marisc, i es remenen amb rems, molt probablement Granollers havia estat segles enrere una població marinera. Li estranya, perquè és lluny de la costa, però la lògica el porta cap aquí.

Mentre es va fent l’arròs, en Glups para l’orella i sent com un Blau i un Blanc discuteixen sobre el campionat de futbolí, que s’ha resolt a la Porxada a favor dels Blancs. “Algú que no són els Blaus”, diu un Blau, “ha fitxat uns quants brasilers per tal de guanyar”. En Glups es queda astorat, ja que ha assistit al campionat i li ha semblat que aquells homenets que xutaven la pilota eren ninots de ferro sense ànima i sense nacionalitat, però s’apunta que ha de tornar a mirar-ho bé. Pel que es veu, la febre brasilera de Ronaldinho i companyia ha arribat també al futbolí. ¿Quant deuen haver pagat pel traspàs?

Quan, acabada la discussió, per fi pot tastar l’arròs, al Glups li sembla tan bo que pensa que el podria fer a la seva extensa família extraterrestre. En el seu planeta, més enllà d’Orion, gairebé tots són parents i les famílies poden arribar a ser de fins a 4.000 membres. Apunta, doncs, que cal comprar, entre altres coses, 300 quilos d’arròs, 230 quilos de sèpia, 150 quilos de calamars, 100 quilos d’escamarlans, 100 quilos de gambes, 100 quilos de musclos i 100 quilos de cloïsses. Decidit, ho demana en una peixateria, però un dependent amb uns ulls com taronges li pregunta: “¿Què, mestre, que tenim la família a dinar?”. “Bé, tots no poden venir”, contesta ell, somrient. “ Tinc uns dos-cents cosins malalts. Serem pocs, però més val això que res”.

A la tarda, després d’un temps prudencial per a la migdiada, toca passar rajoles. En un carrer del centre, en Glups veu com més de cent persones –uns vestits de blau i uns de blanc, com ja és habitual– es van passant rajoles per apilar-les. Dedueix que probablement l’alcalde es deu voler fer una casa nova, i dedueix també que té pressa, ja que se les fan córrer a gran velocitat. El locutor comenta al final que han guanyat els de blau, cosa que provoca grans crits d’alegria, i en Glups dedueix que això deu voler dir que l’alcalde es pintarà la casa d’aquest color. Ho apunta a la seva llibreta de nitrogen líquid, però el sorprèn veure que, quan tot acaba, carreguen les rajoles en un camió i se les emporten. “Deu ser que l’alcalde ha canviat de parer i al final no es fa la casa”, anota. I afegeix: “La gent de Granollers, pel que es veu, són força volubles”.

Durant tot el dia els carrers del centre de la vila són plens i la gent sembla passar-s’ho molt bé, alguns en blanc i altres en blau. De tant en tant, però, passen grups amb foc, coets i traques. En Glups ho veu clar: deu ser que ha esclatat la Revolució, molt probablement perquè el poble se sent decebut davant de l’esforç inútil de passar rajoles.

Davant d’aquesta perspectiva, en Glups opta per anar a la Fonda Europa a fer un bon tec.

“Si ha de venir la Revolució”, pensa, “que m’agafi ben tip”. Mentre menja, veu com més enllà de les finestres continua el festival de focs, petards i traques. Es veu que la cosa va de debò. Quan acaba, li comenta el cambrer que, vist que el règim s’enfonsa, potser no cal que pagui. El cambrer fa una rialla seca i li diu que o paga o avisa la policia. Pel que es veu, l’home no s’ha adonat que la Revolució ja és aquí.

Quan, després de sopar, en Glups torna cap a casa, comprova sorprès que la multitud s’ha fet enrere i ja no hi ha Revolució. L’únic símptoma que alguna cosa rara està passant és una cercavila festiva protagonitzada per uns Blaus amb faldilles escoceses i amb

plomes d’indi. Dedueix que, molt probablement, els granollerins són d’origen escocès i indi. No li acaba de lligar, però ja fa dies que ha decidit que la gent d’aquí no és fàcil d’entendre. Escriu a la seva llibreta: “Els granollerins són, molt probablement, una barreja de pescadors d’origen escocès i d’indis, partidaris de les revolucions curtes i efímeres”.

I se’n va a dormir content, satisfet d’haver copsat el perquè de tot plegat.

Capítol III: Aigua!

Ha arribat un moment en què en Glups, l' extraterrestre de visita a Granollers, ja no entén res de res. Resulta que el divendres se suspèn el correaigua per no malgastar aigua en temps de sequera, i el dissabte cau un xàfec que ho omple tot d' aigua i altera la Festa Major; no tota, per sort, ja que al matí no va ploure i els granollerins van poder sortir a fer tai-txí al parc de Torras Villà. Al Glups li va agradar això del tai-txí, ja que ve a ser just el contrari del correfoc: la gent es mou en silenci i amb uns moviments molt suaus, gens bruscos. És tan angelical tot plegat que al Glups no li va estranyar sentir una velleta que va preguntar emocionoda: "¿Què passa, que s' ha aparegut la mare de Déu?". En fi, coses dels humans.

Una altra activitat important del matí va ser el campionat d' escacs, disputat a la Porxada amb unes originals fitxes blanques i blaves, els colors omnipresents aquests dies a Granollers. En Glups, que el dia anterior havia sentit a dir que en el campionat de futbolins un dels equips tenia jugadors brasilers, va estudiar les fitxes molt atentament, però no va saber veure-hi cap rus camuflat. Pensava quedar-se per veure com es jugava això dels escacs, però la Tronada del migdia el va eixordar i va optar per tornar al parc per assistir a un dels plats forts del dia: el llançament de rajoles. La competició era, com sempre, entre Blancs i Blaus. Es posaven en filera i cadascun llançava una rajola al més lluny que podia.

Va intentar esbrinar per què ho feien, però ningú li va saber donar una raó de pes.

Rebobinant el que havia vist el dia abans (la passada de rajoles), i tirant de lògica, en Glups va deduir que molt probablement aquella gent estava enfadada perquè la passada al carrer d' Anselm Clavé no havia servit per res, ja que, segons semblava, l’alcalde havia decidit a última hora no fer-se cap casa. Tan convençut estava que aquest era el motiu del llançament que, solidari, va estar a punt d' apuntar-se a la competició... però mentre es decidia si ho feia pels Blancs o pels blaus, l' àrbitre va xiular el final i es va quedar amb la rajola a les mans.

Al migdia, sense moure' s del parc, en Glups va comprovar que, en comptes d' arrossada, es preparava una gran botifarrada. La veritat és que ho va trobar lògic, perquè amb els quilos d' arròs que havien arribat a coure el dia abans, per força en devien haver acabat les existències. La botifarra no semblava despertar tant fervor com l' arrossada, però tot i així se' n va guardar una mostra a la butxaca per analitzar-la al seu planeta. "Vés a saber si no és el secret de la força rajolaire d' aquesta gent", va apuntar a la llibreta, "o si és el motiu pel qual sembla que ara odien les rajoles".

Un dels actes del dia que més li cridava l' atenció al Glups era l' estirada de corda. Tant Blaus com Blancs li havien dit que no s' ho podia perdre, i s' havia posat a primera fila una bona estona abans, aguantant fins i tot la pluja persistent. Arribat el gran moment, però, el locutor va anunciar pels altaveus que les dues colles havien acordat suspendre l' acte davant el risc de relliscades. Pel que va poder veure uns minuts després, l' acte va ser substituït per una desfilada d' autoritats, encapçalades pel conseller en cap i per l' alcalde.

No era, per descomptat, tan vibrant com l' estirada de corda, però almenys la gent es distreia assenyalant-los i comptant els mossos d’esquadra que els seguien. El conseller, enxampat en la dialèctica dels Blancs i els Blaus, va acabar agafant un mocador de cada color, però en Glups va trobar sorprenent que rebutgés totes les corbates que li oferien, fossin del color que fossin. "Pel que es veu", va anotar, "els consellers en cap tenen una curiosa al·lèrgia anticorbata".

Una cosa que va sorprendre, una vegada més, al Glups, va ser comprovar que els granollerins viuen la festa a fons. Faci sol, plogui o nevi, ells surten al carrer per passarse-la bé i per fer petar unes quantes traques de tant en tant. Els encanten les revolucions efímeres, que solen acabar amb una gran fumera, pudor de pólvora i tot de gent que aplaudeix i somriu. De tant en tant, uns senyors i senyores gegants surten a ballar al carrer, però en Glups encara no ha pogut deduir quin sentit té aquest ball. ¿És una dansa dels gegants per fer veure que són amics, o una tàctica per guanyar-se la confiança dels granollerins? En Glups no ho veu clar. Sigui com sigui, a diferència dels dies anteriors, ahir les botigues eren obertes, cosa que va provocar que l' activitat del shopping se sumés a tots els altes actes de la festa. Pel que va poder veure en Glups, en aquesta cosa de comprar tant els Blancs com els Blaus ho feien força bé. "Deu ser que, després de tantes revolucions i de tanta festa, s' han quedat sense queviures", va apuntar a la seva llibreta de nitrogen líquid. I després se' n va anar xino-xano a comprar-se un gelat de maduixa de dues boles, que feia dies que li venia de gust.

El gelat li va agradar tant que va pensar d' importar-los al seu planeta, juntament amb els rajols de pastisseria. Allà no en tenen, de coses tan bones.

Capítol IV: Un món en blanc i blau L’extraterrestre Glups pensa que cada vegada entén més la Festa Major de Granollers, i que s’hi sent més integrat. Es tracta, en el fons, de crear un ambient de bon rotllo i d’estimular una competitivitat entre Blancs i Blaus per tal de generar més emoció i més participació. Llàstima que ja s’hagi acabat. En l’última jornada, en Glups ha pogut vibrar amb els castellers a la Porxada, amb els carromòbils a la zona de la Torreta i, sobretot, amb els rajolers al Palau d’Esports. Pel que fa als castellers, no acaba d’entendre aquesta dèria que tenen d’anar sempre més amunt, especialment si tenim en compte que, un cop han carregat el castell, corren a descarregar-lo. “Quin sentit pot tenir tot plegat?”, es pregunta. “S’entrenen per assaltar el balcó de l’Ajuntament? Pretenen enfilar-se per poder collir la fruita dels arbres més alts? Volen tocar el cel amb les mans?”. De moment, en Glups no ha aconseguit aclarir de què es tracta.

Els vehicles del carromòbil també han deixat en Glups ben intrigat, ja que ha vist baixar uns cotxes que potser tenen un gran valor sentimental, però que són a anys llum de les complexes naus extraterrestres del seu planeta. Res d’energia nuclear ni coses per l’estil; el lema dels carromòbils sembla ser: avall, que fa baixada. Tot s’hi val, fins al punt que ha pogut veure un llit amb rodes baixant a tota velocitat carrer avall. A la seva llibreta de nitrogen líquid ha escrit que els vehicles no destaquen per la seva tecnologia punta, però sí per la seva imaginació. Un d’ells, amb una inscripció que deia “Què passa, neeeng?”, molt celebrada per tothom, l’ha intrigat molt especialment.

El màxim del dia, però, ha estat sens dubte la competició dels rajolers. Eren un de Blanc, el Jordi Galí, contra un de Blau, el Miquel Locubiche. Han muntat una cercavila per Granollers i han estat en tot moment aplaudits pel públic i animats per unes colles sorolloses i cridaneres. Feia goig de veure. Mentre en Glups els contemplava, ha pensat en una pel·lícula que va veure no fa gaire per tal de documentar-se sobre el planeta Terra: Ben Hur. Ha pensat que, com en la pel·lícula, els dos rajolers lliurarien un combat ferotge on tot s’hi valdria i on la mort seria tan sols una possibilitat a tenir en compte.

S’equivocava.

Després d’assistir a la vibrant competició dels rajolers, en Glups ha apuntat a la seva llibreta: “Es confirma que els personatges més importants de Granollers són els rajolers.

El seu rang és equiparable al dels reis, ja que gaudeixen de l’estima de la gent i generen un gran fervor popular. No van coronats, però podrien anar-hi perfectament, ja que fins i tot es parla de nissagues de grans rajolers. Sense anar més lluny, al rajoler Jordi Galí l’acompanyava el seu fill Adrià, que no ha parat de vibrar amb la festa i que ha estat

saludat com un futur competidor. Tan petits i els preparen per a aquests honors! En la competició d’avui, s’ha pogut veure com els rajolers omplien el Palau d’Esports i despertaven una eufòria poques vegades vista. Els Blancs miraven de cobrir la colla Blava amb un immens llençol blanc, mentre que el sector komantxe dels Blaus envaïa el Palau d’Esports, baixant des de les files altes mentre feien un soroll molt semblant al brunzit de les abelles; els Blaus feien cares agressives mentre ballaven una dansa guerrera maorí, i els Blancs eixordaven la gent amb el so constant dels seus timbals. Sempre dintre d’un bon rotllo general, això sí, i d’una excitació compartida”.

En Glups s’ha quedat astorat de la velocitat amb què els dos rajolers feien la seva feina, i li ha semblat copsar el sentit d’aquesta acció: donat que en els últims dies, en el transcurs de les festes, s’han trencat un bon munt de rajoles, i donat que Granollers no para de créixer i créixer, es necessiten rajoles amb urgència. És per això, doncs, dedueix en Glups, que els rajolers són com reis en aquesta vila. Ara bé, hi ha una cosa que no entén: després de consultar el seu inseparable Manual de l’Extraterrestre tot just Arribat a la Terra, ha vist que els diaris parlen molt d’esports com el futbol, el basquetbol i l’handbol, però no hi ha trobat referències al noble esport de la rajola. Ha escrit al seu quadern: “¿Per què no hi ha una gran lliga de rajolers? ¿I una Champion’s League? ¿I uns mundials? ¿Com pot ser que un esport que provoca el paroxisme a Granollers no té un eco en altres contrades? De seguida que torni al meu planeta, més enllà d’Orion, proposaré al Consell de Govern que l’implanti. Estic segur que funcionarà i que despertarà l’eufòria dels meus compatriotes”.

Repassant tot el que ha vist aquests dies, en Glups pensa que ha tingut la gran sort de poder viure la Festa Major de Granollers, una festa molt popular i plena d’actes i iniciatives que la lluita entre Blancs i Blaus només fa que animar. Li ha agradat molt el bon rotllo i el bon ambient de la Festa Major, tot i que hi ha unes quantes coses que no ha pogut entendre. Una d’elles és aquesta: ¿Per què l’animador principal de la festa porta el nom de Pep Callau si no “calla” ni un moment? En fi, són misteris del planeta Terra, misteris que en Glups es proposa d’aprofundir en els pròxims anys.

De moment, però, ha tornat a pujar a la seva nau extraterrestre i viatja en direcció al seu llunyà planeta, on proposarà noves i revolucionàries idees per tal d’augmentar el benestar de la seva gent. Per començar, pensa que seria una bona idea crear una colla Blava i una colla Blanca. I que comenci la festa!

El Relat de Festa Major, per Albert Sánchez Piñol Capítol I: Blancs i Blaus. Primers indicis de qui serà el guanyador 2006 Hi ha un aspecte del fenomen festiu que mai deixarà d’impressionar-me. A totes les poblacions existeix un ordre establert, la definició preclara d’allò que és normal i allò que és intolerable. I, de cop i volta, un segon després que es decreti l’inici de la festa, aquest mateix ordre vola pels aires. Tots els granollerins n’estan sent testimonis. Si un dia qualsevol una persona despullada creués els carrers de la ciutat, hi hauria un greu escàndol. La força pública intervindria i el nudista seria detingut. En canvi, aquests dies s’han pogut veure més de vuitanta persones, perfectament despullades, corrent com un ramat de bojos. I la gent aplaudia. Què ha passat? Que som en Festa Major.

Si ho mirem amb els ulls de la normalitat, el paisatge d’aquests dies és d’un surrealisme en estat pur. N’hi ha prou amb algunes coses que avui hem pogut veure: Rita Hayworth saludant-nos / dracs i gegants en desfilada / dimonis espurnadors / helicòpters bombardejant la població amb poemes... Sembla un exercici d’escriptura automàtica, però estic en condicions d’afirmar que tot això s’ha pogut veure aquí, a Granollers, el dijous 31 d’agost del 2006. Fins i tot les pràctiques més comunes s’han vist trastocades. O molt m’equivoco o allò habitual és que, en els actes cerimonials, les autoritats hissin l’enxaneta fins al balcó. Avui les forces vives, potser euforitzades per la força de la diada, han pujat

l’enxaneta... i també un ganàpia enorme que era sota del nen!

El segon element fonamental en qualsevol festa popular és que durant uns dies, almenys durant uns quants dies l’any, el poder real no es troba al consistori sinó al carrer. Crec que mai no he vist una manifestació tan clara d’aquest principi sociològic com la que s’ha viscut aquest dijous, durant la presentació del pregó. Allò important no era que el guió de l’audiovisual tingués un contingut o un altre, defensés aquesta o aquella postura. Allò realment decisiu era el criteri manifestat pels granollerins amb ovacions o xiulets, a favor o en contra. I ha estat molt i molt instructiu: fins i tot jo, algú que ignorava les inquietuds de Granollers, una estona després ja estava capacitat per fer un petit llistat de les demandes populars: 1. Més habitatges a preus assequibles.

2. Ple reconeixement de les entitats culturals i locals perquè puguin exercir la seva funció.

3. Obertura de la Troca (???) (Això no ho he acabat d’entendre, jo creia que la troca, més que obrir-se, s’embolicava).

4. Jo no sé per què té tanta importància un cinema anomenat “Oscar” (???), però avui ha quedat palès que per als granollerins sí que en té, i no volen que plegui.

En fi, seria injust no valorar l’estoïcisme de les autoritats presents al balcó, obligades a assumir les lloances i crítiques amb el sentit democràtic que l’ocasió exigia. I pels xiulets que s’han sentit durant la transmissió del film, bé, jo no sóc cap analista polític, però la intuïció em diu que el proper govern municipal no serà dirigit pel Partit Popular.

Pel que fa a la resta del pregó, no puc estar-me de manifestar l’odi etern que es mereix el director de cinema que ha prologat l’audiovisual: com es pot dir que Rita, la gran Rita Hayworth, no actua bé? Encara més: com se’ns pot oferir Rita, la gran Rita, i no fer que es despulli el braç esquerre davant del seu públic? Com a director ha demostrat ser més incompetent que Ed Wood, o pitjor encara, Carlos Saura.

Pel que fa a l’aspecte purament esportiu, la meva impressió sobre l’equip favorit és molt clara. S’entendrà que com a foraster, foraster absolut, les meves preferències per uns o altres són nul·les i, en conseqüència, recullo opinions net de prejudicis. Diguem que he fet una minienquesta a grans i petits, homes i dones, i que el meu únic criteri restrictiu era preguntar a individus que no duguessin símbols de cap bàndol. (Ho feia, naturalment, per evitar el lògic partidisme; però al final de la nit la meva precaució s’ha demostrat vàcua: un Blanc m’ha abordat per manifestar-me que estava segur de la victòria dels... Blaus.)

Bé. Valgui poc o molt, aquest és el meu diagnòstic forà a última hora del dijous, tres jornades abans que es proclami el guanyador. Senyores i senyors: per les opinions que he recollit en el dia d’avui, tot indica que els Blancs són favorits. Lleugers favorits, però favorits.

Capítol II: Per una rajola!

Com sabem que existim? I em refereixo al nostre jo col·lectiu. Com sabem que la nostra comunitat humana té una existència real? És alguna cosa més que una entelèquia?

Doncs, segurament, perquè de vegades fem coses per recordar-nos que existeix. És molt fàcil d’entendre. Quan proposem a la colla pessigolla de fer una paella, ningú no ens contesta: “D’acord! Ara mateix compro 300 kg d’arròs, 230 de sèpia, 150 de calamars...” Si algú fa paella per a TRES MIL persones és que pretén alguna cosa més que saciar una necessitat biològica. És possible que l’arròs compartit, per sobre de tot, sigui un mecanisme de cohesió de grup. Una manera de refermar lligams i dir-nos: “Ah, sí, quan hi som tots plegats és més fàcil entendre que formem part d’alguna cosa”. Pel que fa a l’ambient viscut a l’arrossada popular d’avui, podria resumir-se amb aquesta típica, polisèmica i magnífica expressió catalana: bon rotllo. I si m’ho permeten, que l’arròs sortís

bo ha estat meritori, però allò extraordinari era la diversitat de la gentada present: grans i petits, casats i solters, i tota la gamma humana que vulguin imaginar-se.

A la tarda: passada de rajoles, infantil i adulta. A la categoria infantil han guanyat els Blancs. A la d’adults, drama total. Els Blaus s’han imposat per 310 rajoles a 309. Pensem en l’insignificant pes d’UNA simple rajola. I, en canvi, en aquesta insignificància pot radicar la frontera entre l’alegria i la decepció. Tal i com han anat les coses, l’anterior victòria en la categoria infantil semblava un premi de consolació. En fi, com diria Mao Zedong: “De derrota en derrota fins a la victòria final”.

No sé si ho han notat, però aquestes cròniques comencen a semblar tendencioses i partidistes. Ho són. Veuran, jo no tenia cap interès a prendre partit per un o altre dels dos bàndols. El que passa és que cadascú és com és, i hi ha coses que no poden evitar-se.

Dues dades. La primera: al carrer, la proporció de gent vestida amb els colors en discòrdia és aclaparadorament favorable als Blaus. Crec que tothom pot compartir aquesta observació. I, com és ben conegut, l’instint humà més bàsic fa que estiguem a favor dels dèbils. (És el vell acudit de Gila: “Iba por la calle y me encontré con un gigante dándole de palos a un enano. Me dije: me meto o no me meto, me meto o no me meto... y me metí. ¡Y entre yo y el gigante molimos a palos al enano!” Si ens fa riure és precisament perquè la seva crueltat trenca la lògica més elemental.) Segona dada: pel que he pogut constatar, els Blaus tenen fama de ser més de la broma, més tarambana. Com diria aquell, “ojo al dato”. Perquè, encara que no ho sembli, això situa automàticament els Blancs en una situació d’inferioritat tècnica. Jo estic convençut que aquest imaginari és fals (o és que potser algú ha comptabilitzat les hores de diversió nocturna de tots els integrants de les dues colles?). I ara vostès imaginin-se la situació següent. Algú ens convida a una festa, però com a requisit per entrar-hi exigeix que ens unim a un dels dos grups en què es divideixen els participants: els “marxosos”... o els altres. Si a les festes justament hi anem a fer gresca, vostès quina facció escollirien? No m’estranya que el Blau sigui tan aclaparador. En la crònica de demà explicaré per què és bo i necessari que aquest any guanyin els Blancs.

No em facin gaire cas. Després de tot, sóc antropòleg i en conseqüència és molt probable que m’equivoqui. Als antropòlegs se’ls acusa d’anar a llocs remots, estudiar la seva gent i no entendre ni un borrall de la realitat que els envolta. Saben per què diuen que Cristòfor Colom era antropòleg? Perquè algú que viatja a Amèrica vuit vegades i es mor creient que ha arribat a l’Índia no pot ser res més que antropòleg. "Eppur" els Blancs guanyaran.

[PD dirigida a les autoritats pertinents: Si després d’aquest article pateixo alguna conseqüència fatal, si us plau, NO creguin que ha estat un accident encara que ho sembli.]

Capítol III: Un dia més a Granollers Un dia més a Granollers. Temps suficient perquè un comenci a acostumar-se a l’insòlit com a fet quotidià. Avui mateix, vist en primera persona: veïns racionals projectant rajoles / ciutadans que escalen caixes de Coca-Cola / hordes de noies vestides de blanc rigorós apoderant-se de la via pública. Al matí: concurs de llançament de rajoles. És de les coses més extravagants que un pugui imaginar-se: homes i dones (més homes que dones, tot sigui dit) fent cua per veure qui envia més lluny una rajola. El més sorprenent és que una activitat així, que tendeix a la monotonia, té un poder d’addicció gens menyspreable. Un podria passar-se hores i hores veient un fet tan simple i absurd com això: rajoles volant per sobre de l’espatlla dels concursants, una rere l’altra. Després d’una estona fins i tot em sentia temptat a proposar canvis en la normativa. La distància que es

registra és la que assenyala el punt de contacte de la rajola amb el terra. Regla bàsica, copiada dels concursos olímpics. Però la rajola té una bonica tendència a rodolar un cop toca el sòl, de vegades fins i tot metres sencers. No seria més pertinent jutjar el punt d’aturada? D’aquesta manera els llançadors més hàbils, i les dones menys fortes, podrien aportar-hi un plus d’elegància. (Vet aquí un dels defectes prototípics de l’ànima humana.

Trepitgem un lloc i dos dies després ens sembla allò més natural del món alterar el funcionament d’institucions que rutllaven la mar de bé des de molt abans que hi fóssim).

Però si el llançament de rajoles tenia la seva gràcia, l’escalada de caixes hi afegia una emoció de circ. Amb una concessió més al deliri col·lectiu, l’activitat és literalment coneguda com a “Trempa la caixa”. No és cap referència a la virilitat de les nostres institucions financeres. És, molt més notable, un repte als granollerins perquè escalin al més amunt possible apilant caixes de beguda. Per fi he entès d’on va sortir la vella expressió llatina que em va costar un suspens de la llengua de Ciceró al batxillerat: "Quod non ascendet!" (Fins on arribarà!). Vés a saber. I en aquests dies, on tot és possible, un no pot deixar de preguntar-se si, caixa a caixa, aquest concursant, o aquell, podria convertir-se en el primer granollerí que arribés a la Lluna.

De tota manera, Blancs i Blaus estaran d’acord que el plat fort del dia era l’estirada de corda. Com ja és habitual, l’estirada infantil feia de pròleg. Intentava pensar una bona frase per descriure la passió dels pares davant l’exercici competitiu dels seus fills. Se m’ha ocorregut que podria fer una bonica metàfora irònica, com per exemple: “Blaus i Blancs han participat dues vegades: entre ells, i poc abans en la competició infantil a través dels seus fills”. Bé, doncs, de metàfora no res, perquè al final els pares no se n’han pogut abstenir i hi han intervingut activament. Cal dir que hi havia més nens Blaus que Blancs.

La desproporció era tan evident que fins i tot l’speaker no s’ha pogut estar de fer una demanda pública perquè més nens Blancs s’incorporessin a la corda. De tota manera els pares Blaus no s’han pogut reprimir, i la primera victòria dels seus colors ha hagut de ser anul·lada perquè han ajudat els seus fills a tibar la corda. Lletja actitud. Segona victòria Blava i segona anul·lació. El motiu? Altra vegada havien estirat la corda els mateixos pares! Sigui com sigui, podem parlar de final feliç: la competició adulta l’han guanyat els Blancs, la qual cosa hauria de considerar-se una victòria pels que encara creiem en la justícia poètica. Suposo que ara em seria molt fàcil fer un elogi a la participació popular i bla bla bla. Sens dubte. Però si volen que els sigui sincer, jo proclamaria com a heroi del dia l’speaker. Enmig d’una gentada esvalotada, i d’una competició extrema, ha estat capaç de domesticar les passions i tirar el concurs endavant. Imaginin-se quina feinada!

Haurien de concedir-li una medalla al mèrit civil, o alguna cosa així. Però, si tal com m’asseguren, fa anys i panys que la seva veu gestiona la Festa Major, no cal perdre el temps amb medalles: canonitzin-lo directament.

Escoltat a última hora, quan ja em retirava. Una noieta Blava a les seves amigues: –Demà, si proclamen guanyadors els Blancs, jo penso saltar igual.

Parlava de principis o de premonicions? Ai! Demà mateix, la resposta.

Capítol IV: Pedretes són floretes Senyores i senyors: això s’ha acabat. I amb el final de la festa tot torna a la normalitat. Els que ahir volien arribar a la Lluna apilant caixes, eren aplaudits pels seus veïns. Si ho intenten avui, aquests mateixos veïns avisaran els tècnics de salut mental. Ahir tenia molt de mèrit plantar-se al mig del parc de Torras Villà i llançar una rajola a vint metres de distància. Si ho fan avui, la policia els detindrà per intent d’agressió pública. Encara el diumenge, a les cinc de la tarda, es podia veure el “Tractor Amarillo” i “Harry Cotxer” fent curses automobilístiques pel nucli urbà. No vull ni imaginar quina seria la reacció de la

policia municipal si avui s’intenta circular amb aquelles quincalles de fantasia.

El que més sobta és que el factor que fa explotar aquests deliris alegres sigui un enfrontament tan àton, tan vacu de contingut, com el de Blancs i Blaus. Recordo que vaig arribar a Granollers, no feia ni cinc minuts que havia baixat del tren. Vaig mantenir una breu, però molt significativa, conversa amb una persona... i vaig renunciar a buscar qualsevol rerefons a la controvèrsia entre Blancs i Blaus. Va anar així. Parlàvem de Blancs i Blaus, i aquella veu es va afanyar a aclarir-me: “Sóc dels Blancs. I suposo que ara em preguntaràs per què. La resposta és que no en tinc ni punyetera idea”. Esplèndid.

Una altra conversa reveladora va ser la mantinguda per un periodista i el cap de la colla dels Blaus. Periodista: –I ara la pregunta del milió: en què consisteix ser Blau?

Resposta: –Jo el que no suporto són els neutrals.

Rèplica genial, perquè a la demanda d’una essència (qui som) es contesta amb una funció (què fem). Ho creguin o no, amb una resposta tan concisa, el que estava fent l’Oriol era adscriure la Festa Major de Granollers en la línia de la modernitat més absoluta. Hi ha a Catalunya, avui en dia, dos models de Festa en pugna: Berga i Granollers. (La taxonomia és meva). En la primera es defensa una tradició en estat pur i la preeminència local. A Berga, d’alguna manera, se suposa que els forasters, els turistes, “contaminen” l’essència festiva. Que la participació massiva de forans “desvirtua” els orígens del ritual.

Si m’ho pregunten, em quedo amb Granollers. A la festa de Granollers la tradició li importa una raveneta. Tothom és conscient que es tracta d’una mera excusa. (¿Com podria, d’altra banda, defensar-se una tradició reinventada a cop d’hemeroteca, i tan absurda com la disputa entre dos rajolers?) I, encara més important, el mecanisme d’exclusió de Berga aquí es transforma en mecanisme d’integració. El que importa no és quanta gent estira la corda ni d’on prové, sinó com fer-ho perquè tothom hi participi. Bé, la frase és tan bonica que hauria de demanar royalties al consistori. En qualsevol cas, els mateixos himnes locals ja són prou lúcids i explícits al respecte: “Tant se val qui guanyarà”. I la màxima diferència que podrem trobar mai entre els dos equips se soluciona canviant tres lletres: U per NC o a l’inrevés. Si a Granollers existeixen dos equips és, simplement, perquè necessitem interlocutors, de la mateixa manera que necessitem miralls per saber qui som.

Naturalment, hi ha la part melancòlica. I això és que la festa, qualsevol festa, sempre és una manera d’alliberar tensions socials obviant les solucions. Demà serà un altre dia, i els joves continuaran tenint problemes d’habitatge; les associacions culturals seguiran amb problemes d’espai, i el centre, sense cinema; la gavina voladora (i no em refereixo a cap havanera) seguirà volant molt a prop nostre. Durant uns quants dies ho hem canviat tot... per oblidar que demà tot continuarà igual.

[En l’apartat merament anecdòtic ressenyem que els Blancs s’han imposat als Blaus. No cal amoïnar-se. Els alemanys tenen un refrany que ho explica molt bé: “Després d’un bon amic, el millor que es pot tenir en aquesta vida és un bon enemic”. Els catalans ho diem d’una manera més dolça: “Pedretes són floretes”...]

El Relat de Festa Major, per Gemma Lienas Capítol I: Un gos que domina les conjuncions o primer dia de la Festa Major Com em dic no té cap importància, però qui sóc sí que en té. Sóc el gos d’una escriptora, el nom de la qual tampoc no és gens rellevant, perquè, com es demostrarà aviat, ha ignorat el compromís de relatar la Festa Major de Granollers i s’ha estimat més dedicar-se a flirtejar. L’anonimat se l’ha guanyat a pols!

Ha estat pujar al balcó de l’Ajuntament i adonar-me que l’escriptora només tenia ulls per a un paio, que ha resultat ser el regidor de Festes, Celebracions i Pardalades. No en diré el

nom, perquè no sóc un bocamoll. El regidor se la mirava amb ulls de pollastre a punt de ser sacrificat. Aleshores, he tingut clar que tot estava perdut; m’he arremangat i he començat a prendre notes per compondre la crònica que ella mai no escriurà. Què no faria un per la seva mestressa?!

L’”spicker” cridava: “¿Com està la força dels Blaus?” I des de la plaça de la Porxada s’alçava un aldarull imponent de veus de Blaus que cridaven. “¿I la dels Blancs?”, demanava l’"spicker". I altre cop s’alçava una cridòria impressionant. Això dels Blaus i els Blancs m’ha transportat immediatament als temps en què la mestressa i jo vivíem a França. Recordo que durant un mundial de futbol els seguidors d’un equip –de quin, ara no ve al cas– cantaven: “Allez, allez les bleus et blancs. Vous êtes, vous êtes les plus grands”. O sigui, “som-hi els blaus i els blancs; sou els més grans”. A mi, amb franquesa us ho dic, això dels Blaus i els Blancs m’agrada molt més que no pas els Blaus o els Blancs.

Una petita nota al marge: he oblidat de dir-vos que sóc un petaner, afortunadament.

Perquè si fos un gos amb pedigrí tindria una capacitat d’aprenentatge pròxima a la d’una ameba i, doncs, no seria capaç de distingir entre conjuncions i preposicions, perquè prou feina tindria a diferenciar una catifa d’un plec de papers de diari i a decidir en quin dels dos m’havia de cagar.

Tornem als Blaus i als Blancs. I faig servir la conjunció copulativa i no pas la disjuntiva perquè jo ho tenia clar: em quedava amb tots dos. I no he parat fins que una criatura de cada bàndol m’ha lligat el seu mocador al coll: un de Blau i un de Blanc. Em sentia cofoi de lluir-los tots dos, però m’hauria guardat de trobar-me amb un conegut com d’escaldarme. Estava segur que feia una fila de gos de barri d’alt nivell imperdonable. Només ells duen fulards al coll.

Des d’aquell balcó de l’Ajuntament, doncs, i mentre l’escriptora i el regidor feien magarrufes, jo em disposava a contemplar les coses des d’un punt de vista ben nou per a mi. Posem per cas, els castells, o sigui, les torres humanes. Jo sempre les havia vist des de terra i ja m’havien impressionat força, però contemplades des de les alçades em resultaven heroiques. Sort que les criatures que feien d’enxanetes duien casc... I, amb tot, tenia un nus a l’estómac. He tancat els ulls, però els he tornat a obrir volant quan he sentit que l’alcalde li deia a l’escriptora: “No et tapis els ulls, dona; els has d’infondre confiança”.

He pensat: I tant! Quan l’agulla dels Blaus, que han actuat en segon lloc, s’ha desmuntat sense contratemps, he respirat tranquil. Què voleu! Sóc així, jo; pateixo pels altres, i més quan són criatures. Si tinc un fill o una filla, em costarà molt deixar-los fer d’enxanetes.

Esclar que potser els cadells de gos no tenen cap oportunitat de formar part d’una colla i arribar a coronar un castell humà.

Després han sortit els gegants. I amb ells, m’ha passat a l’inrevés. Vistos des de dalt m’han espantat menys que quan els observo a peu de carrer. Des de baix, els gegants són temibles. Des del balcó de l’Ajuntament, gairebé eren encantadors dansant el ball de les giragonses –o una cosa per l’estil, que ara no la recordo bé– i que s’acabava en una mena de desmai. Mentre el gegant i la geganta i els seus adlàters queien enrere, jo, de cua d’ull, observava com avançava l’afer, de moment només gestual, entre l’escriptora i el regidor, i arribava a la conclusió que, en qualsevol moment, l’emoció els podia fer perdre el món de vista, com en el cas dels gegants.

Tan feliç que em sentia jo, picant al compàs de la xaranga, quan, inesperadament, ha sortit a la plaça de la Porxada un drac de tres caps i, més inesperadament encara, un humà ximple –els humans ja ho tenen, això– li ha encès les banyes dels tres caps – banyes?, no sabia que els dracs en tinguessin–, que s’han posat a brillar i a fumejar i a cremar i a espetegar.

Ara m’adono que el meu vocabulari és insuficient per descriure l’enrenou que feia aquell reguitzell de petards petant un darrere de l’altre. Era com si tota la dinamita de la terra s’hagués anat a trobar entaforada en aquelles sis banyes i s’hagués proposat perforar-me

els timpans. Jo, que no suporto els focs de Sant Joan, i em fico a dins de l’armari del rebedor si l’escriptora se’l deixa obert. Jo, que abomino de les tempestes amb aparell elèctric i procuro viure-les a sota d’algun llit. Jo, enfrontat inexcusablement a aquell descontrol...

Podeu dir-me gallina, però us confessaré que no ho he pogut resistir i he fugit corrents, esperitat, entremig dels centenars de persones que farcien la plaça.

Gemma Lienas www.gemmalienas.com Capítol II: Un gos que no voldria convertir la crònica en una lliçó de gramàtica o segon dia de la Festa Major La nit anterior havia fugit d' aquell festival de trons eixordadors sense parar atenció a res que no fos la meva taquicàrdia. Quan em vaig aturar, em vaig trobar en algun punt de la ciutat on els petards no se sentien. No tenia ni la més petita idea d' on era, però tant se me' n donava. Era tard, tenia son i em vaig adormir a recer d' un cotxe.

Aquest matí m' ha despertat una ferum coneguda. He obert un ull i he vist una gata que es llimava les ungles i que ha resultat ser molt viatjada. M' ha clavat un escàndol per la forma en què havia escrit "spicker" a la primera crònica. "Ni català, ni anglès", ha dit arrufant el nas. Després, m' ha dit que, venint de Brooklyn com venia, la seva era una opinió autoritzada i em recomanava l' ús de la forma anglesa. He passat per alt el seu to de suficiència i li he demanat si, a més de donar-me lliçons de lèxic, em podia guiar fins a la plaça de la Porxada. Ho ha fet.

A la plaça, de gent, gran i petita, amb mocadors blancs o blaus al coll, n' hi havia molta, però de la mestressa, ni rastre. S' havia perdut, era evident. ¿Com podria trobar-la?, em demanava. Cuacot, he tombat per un carrer. Aleshores, he tingut la sospita que algú em seguia. M’he aturat davant d' una pastisseria fent veure que examinava amb interès els rajols, uns dolços de pasta fullada caramel·litzada farcida de praliné. L' algú també s' ha aturat. M' he posat de nou en marxa. L' algú també. Disposat a sortir de dubtes, m' he girat i li he plantat cara. Era una nena, de la colla Blanca, que em mirava de través. He fet un posat de i-doncs-que-passa-res. I ella m' ha amollat: "El castell d' ahir no era dels Blaus, com vas dir tu a la crònica, sinó dels Blancs i dels Blaus, tots alhora". Òndia, tu. Quina ficada de pota! "Ho sento, reina", li he dit. "Em puc fer perdonar d' alguna manera?" La nena m' ha mirat amb displicència i ha respost: "Ara que ho preguntes, sí. Ho rectifiques a la segona crònica. Els Blancs i els Blaus, entesos?".

“Els Blancs i els Blaus”, he remugat, més empipat amb mi mateix que no pas amb ella. I aleshores hi he caigut. "Ei! ¿I les Blaves i les Blanques, què?" La nena ja no em sentia perquè havia arrencat a córrer, però jo encara li feia reflexions. Li cridava: "On són les dones? Subsumides en el masculí plural? I no veus que aquest masculí genèric no permet saber si un grup és format per homes sols o per homes i dones a la vegada? eh, eh? I no saps que el que no s' anomena no existeix?". M' he aturat esbufegant. Córrer i fer discursos de gènere són dues activitats força incompatibles.

Aleshores l' he sentit. A l' speaker, vull dir.

Pel que semblava, l' speaker i 3.000 persones més s' havien congregat al parc de Torras Villà per fer una arrossada. Just aleshores deia ell que el gos de l' escriptora s' havia extraviat, però que l' escriptora, malgrat la tristesa, no havia perdut la gana i es declarava disposada a tastar la paella, fent costat a la regidora de cultura i a l' alcalde.

He pensat: Quins acudits, l' speaker! No m' he pas extraviat jo sinó la mestressa!

I també he pensat: Quina barra, la mestressa! Jo, perdent el cul per trobar-la, i ella, en canvi, afartant-se de paella.

He trotat a bon pas mirant d' encertar els jardins de l' arrossada, però, quan hi he arribat, la

mestressa ja s' havia fet fum. I la paella, també, per cert. M' he hagut de conformar a llepar els plats que tothom havia escurat massa bé, cosa lamentable perquè el meu paladar, que mai no m' enganya, m' indicava que havia estat una paella memorable.

A la tarda, després d' una becaina, he continuat buscant la mestressa. El carrer gran, però, estava tan ple que no hi cabia ni una agulla. M' he obert pas entre els centenars de cames humanes i m' he posat a primera fila. Era l' estirada de corda infantil. Les criatures Blanques estiraven la corda cap a un costat i les Blaves, cap a l' altre. I que guanyin els millors. Després ha vingut l' estirada de corda adulta. I mentre me' ls mirava afanyar-se, filosofava. Pensava que la Festa Major de Granollers amb la seva colla Blava i la seva colla Blanca resulta competitiva, però sana i gens agressiva. I m' ha donat per imaginar que Granollers podria oferir a certs polítics crispats i crispants la possibilitat de fer un curset de formació en "competició cívica". Seria bo per a la salut de la nostra democràcia.

Estava jo ben penjat de les meves reflexions quan, tot d' una, un redoblament de tambors m' ha posat les orelles dretes. Passava alguna cosa. El meu sisè sentit de gos m' ho anunciava. I no m' he equivocat. L' speaker, amb una veu gens festiva, ens ha notificat: "Per ordre de l' alcalde, es fa saber a tothom que ha desaparegut el regidor de festes, celebracions i pardalades".

Jo ho he intuït de seguida: es tractava d' un segrest. No en tenia cap dubte. I, a més, si m' ho haguessin demanat, hauria assenyalat sense vacil·lacions cap a Barcelona. ¿On, si no, hi podia haver interès per fer-se amb el know how d' un home que coneixia bé els intríngulis de la millor Festa Major de les que es fan i es desfan? A Granollers, esclar!

Gemma Lienas www.gemmalienas.com Capítol III: Un gos que controla l'art del diàleg o tercer dia de la Festa Major Me n' havia anat a dormir amb un nus a l' estómac que no sabia si atribuir al presumpte segrest del regidor, al fet que la mestressa s' hagués perdut o a la gana que em recargolava els budells.

Així que m’he llevat, he sentit algú que parlava de la platja de Granollers. ¿La platja?, he pensat. M' hi hauria jugat un bacallà que Granollers no era a la costa... Guiat pel xivarri de la canalla, he arribat a la plaça de les Hortes, on els Blancs havien preparat una platja de sorra. I, esclar, he copsat el joc de Granollers beach.

Amb això que he llucat un cotxe oficial. Segur que venia de l' Ajuntament de Barcelona. Hi podeu pujar de peus. No m' equivocava. Que com ho sé?! Elemental! Fixeu-vos: negre i lluent com si mai no plogués fang per aquí; amb una banderola al para-xocs; i, sobretot, amb els vidres fumats perquè ningú no veiés qui hi havia a l' interior. I qui podia haver-hi si no un emissari barceloní? Em direu que també podia viatjar-hi, posem per cas, la Pau d' incògnit. I quan dic la Pau, no em refereixo a les nostres Paus –la Gener o la Huguet–, sinó a la molt internacional Paulina Rubio. Però, amb la mà al cor, ¿us imagineu la Pau viatjant amb la quadribarrada al radiador del cotxe?

Conclusió primera: no era la Pau, sinó l' espia de Barcelona.

Conclusió segona: l' havia d' assaltar i fer-li confessar on tenia tancat el regidor.

El cotxe negre ha arrencat, i jo, al seu darrere. Ens hem aturat al parc de Torras Villà, on hi havia el llançament de rajoles. Mentre m' embadalia amb un paio dels Blaus que feia volar el rajol a més de 21 metres, el cotxe oficial ha tocat el dos i jo m' he quedat amb un pam de musell. Aleshores, he sentit parlar d' una botifarrada i me n' hi he anat guiant-me per l' olor. Si no trobava el cotxe de vidres fumats sempre podria mirar d' aconseguir-hi un mos.

Pel que fa a la manduca, he tingut sort: he descobert una botifarra oblidada (crec!) en un plat i me l' he cruspida abans que ningú no tingués temps de dir "ei-el-quisso". Amb

l' estómac ple, se m' ha fet molts menys pesada la missió de buscar el cotxe oficial. He trotat amb energia per la plaça de la Corona, on hi havia el ball de bastons. Res per aquí, res per allà! He continuat pel carrer gran i m' he topat amb la passada de rajoles infantil.

He frenat en sec. Allí hi havia una activitat feta a la meva mida! Tinc una boca que substitueix –gosaria dir que amb escreix– el polze oposable dels humans. I, a més, tinc un bon joc de cintura, que, segons deia l' speaker, era una condició indispensable per excel·lir en aquella activitat. M' hi he apuntat... però, després de ser mesurat amb un bastó, he estat rebutjat perquè no arribava a l' altura mínima.

Porca misèria!, m' he dit. Però no he tingut temps de recrear-me en la meva mala sort perquè, just en aquell moment, he vist el cotxe oficial aparcat en un carrer sense sortida.

Ara ja ets meu!, m' he dit amb una satisfacció que desbordava els queixals i queia a terra en forma de saliva abundant. Això de la bava és una cosa que no puc evitar, ja us ho diré.

Ni dos minuts més tard, s' ha obert la porta d' un edifici i n' ha sortit ell, o sigui, l' espia. Li he ensenyat les dents i l' he acorralat. Aleshores li he bordat: "On és?". "On és qui?", ha dit ell, fent-se l' orni. "El regidor", he grunyit. "Quin regidor?", ha fet ell. Aquell paio m' estava traient de polleguera. "El de festes i altres pardalades", li he etzibat. "Aquest gos és boig!

Traieu-me' l del damunt!", ha udolat ell.

Ja era a punt de clavar-li una queixalada al panxell esquerre, quan ha aparegut una tècnica de cultura de l' Ajuntament, que m' ha xisclat: "Atura' t! Què fas?". Sincerament, us he de dir que m' avorria mortalment haver-li d' explicar tot el raonament que m' havia portat a tenir els ullals a dos mil·límetres de la cama del paio. M' avorria tant com quan has de fer una reclamació a telefònica i, després d' haver-te identificat (nom, telèfon, DNI, talla del sostenidor, autobús que agafes per anar a treballar...) i d' haver explicat amb gran luxe de detalls el problema que t' aclapara, et passen amb una altra persona a qui has de repetir tota la informació de cap i de nou i, després, a una tercera persona i, quan ja vas per la quarta, la comunicació es talla i no tens més remei que tornar a començar o llençar el telèfon per la finestra. Amb tot, li he fet una síntesi prou bona. "És el segrestador del regidor".

La noia de l' Ajuntament m' ha mirat amb ulls exoftàlmics. "I ara!", ha deixat anar amb un to de superioritat que m' ha recordat la gata de Brooklyn. "Que no saps qui és?". Li he dit que no movent el cap, raó per la qual he deixat anar el panxell del paio, que, així que s' ha vist salvat, ha recuperat el valor i m' ha fulminat amb la mirada. Aleshores, la tècnica de cultura se m' ha acostat i, a cau d' orella i després d' arrencar-me la promesa que no apareixeria al meu relat, m' ha dit el nom del cavaller. "No!", he fet jo. "Sí!", ha dit ella.

Gemma Lienas www.gemmalienas.com Capítol IV: Un gos que posa punt i final o quart dia de la Festa Major Sabeu què és sentir-se estúpid? Així és com em vaig sentir ahir al vespre després de l' incident amb el senyor X de Barcelona. L' incident, per sort, no va derivar en un conflicte diplomàtic. Mormolant excuses entre dents, em vaig anar apartant per deixar la resolució de l' embolic en mans de la tècnica, que semblava tenir més dots per a les relacions humanes que no pas jo.

Rumiant en quin moment de les meves deduccions m' havia pogut equivocar, em vaig trobar a la plaça de la Porxada i em vaig topar de cara amb la Gralla de foc dels Blaus i la Guspira dels Blancs. Em va semblar que no calia posar-se nerviós; tot plegat semblava inofensiu; però, aviat, la cosa es va començar a animar i algun gamarús va encendre els petards. I ja hi tornem a ser: un merder considerable que segur que sobrepassava el nivell de decibels permès. I ja em teniu fugint amb la meva millor expressió d' aquí-no-passa-res però a una velocitat de creuer de les que fan història, fins que vaig trobar un recer segur sota d' una mena d' ambulància, que l' Ajuntament havia preparat per si de cas. Era tranquil·litzador saber que les autoritats ho tenien tot –o gairebé tot!– previst. I deia

gairebé, perquè no creia que entrés en les previsions de la Casa Gran que l' escriptora s' escaquegés.

Estirat allí, vaig adonar-me que el regidor no havia estat segrestat sinó que havia desaparegut voluntàriament. I això, per què?. Doncs perquè el regidor s' havia fugat amb la meva mestressa. Si el trobava a ell, la trobaria a ella!

Vaig sortir com una fletxa i no vaig parar fins a arribar altre cop a la plaça de la Porxada. I sabeu què m' hi vaig trobar? La façana de l' Ajuntament cremant-se... O, almenys, això em va semblar. Són bojos, aquests de Granollers, vaig dir-me.

Aquest matí m' he llevat amb una única idea al cervell: tenia molta feina i molt poques hores per fer-la. He decidit rastrejar la ciutat pam a pam, meticulosament, fins a trobar el regidor, que em conduiria a la mestressa. El rastreig m' ha dut fins a una exhibició d' agility.

No sabeu què és? Jo tampoc no ho sabia. La mestressa mai no me n' havia dit ni mitja paraula i ignorava que els gossos podien ser ensinistrats a fer una mena de prova d' atletisme canina. És el que té ser el gos d' una escriptora: que et passes les hores mortes escalfant-li els peus. Els gossos atletes eren increïbles; les seves proeses, inenarrables; el seu sentit de la disciplina, indescriptible... Només de tant en tant algun es despistava, per exemple un gos negre que ha sortit cames ajudeu-me del recinte sense acabar el circuit. Es notava que tenia pressa. La presentadora l' ha excusat dient que hi devia haver per allí alguna gossa en zel i que, ja se sap, l' instint dels gossos no és modificable perquè, si no, se' ls humanitzaria. Jo no ho he vist tan clar com ella, ja que conec molts humans que no n' estan gaire, d' humanitzats, i segueixen els seus instints com si fossin gossos.

Us estalviaré les voltes i més voltes que he arribat a fer. Només us diré que, per fi, les meves expectatives s' han vist complertes i, en un carrer desert, m' he trobat cara a cara amb el regidor. "Per fi", ha dit ell. "Per fi", he dit jo. I ens hem abraonat l' un damunt de l' altre per retenir-nos mútuament. Durant uns minuts hem estat un autèntic embolic de cames, cues, dents... Suant ens hem interromput i ens hem mirat, convençuts que ens devíem una explicació l' un a l' altre. Ens hem assegut de costat i ens hem contat les fugides respectives i les raons per haver-nos estat buscant mútuament. I hem arribat a un pacte.

A un quart de vuit, quan el concurs de rajolers de les set era a punt de començar, el regidor i jo hem entrat silenciosament per la zona VIP. Hem pujat a les grades, plenes a vessar per la gent de Granollers, il·luminada, electritzada, efervescent... Jo m' he amagat en un racó i ell s' ha dirigit cap a l' speaker per xiuxiuejar-li el que havíem convingut.

Aleshores, l' speaker ha sortit de la zona d' ombra on es trobava i, amb molt efectisme, ha anunciat: "Un moment d' atenció, Granollers. Abans no comenci l' acte, tinc una gran notícia per donar-vos... Hem recuperat el nostre regidor perdut". El regidor ha saludat i el públic s' ha posat dret aplaudint amb ganes. "Això no és tot, Granollers", ha continuat l' speaker, "el nostre regidor ha recuperat el gos de l' escriptora, que havia estat capturat, ehem, ehem, per una banda de lladregots de gossos". Un crit imponent ha sortit de la zona VIP: era la meva mestressa, que ha saltat d' alegria i ha pres el micro a l' speaker per agrair-li al regidor la gesta. En aquest punt, el regidor i jo ens hem picat l' ullet perquè, naturalment, la nostra jugada havia fet el fet, i l' escriptora se' l mirava amb uns ulls de peix passat que anunciaven un idil·li.

I ha començat el concurs de rajolers. I jo m' he cargolat damunt dels genolls de la mestressa, i he cantat baixet: "Quan l' estiu s' acaba i s' acosta anar a currar...". I, com que ningú no m' ha donat el micro, aprofito el final dels relats per dir: Gràcies, Granollers, per convidar-me a la vostra festa. M' ho he passat pipa!

El Relat de Festa Major, per Màrius Serra Capítol I: L'avantmatx

Fer de relator d’una festa té el seu què. Mires més i beus menys. Escoltes les converses amb impunitat moral, anotes detalls que altrament oblidaries i prens consciència de la diversió aliena. Aquest cop he vingut a Granollers com a observador internacional de la festassa dels Blancs i els Blaus. Arribar-hi just quan els firaires comencen a recollir les parades del mercat em permet adonar-me de la polivalència d’aquests carrers. Dinem a l’Europa per començar bé. El programa d’actes és tan inabastable com la carta de can Parellada, de manera que també caldrà triar, assaborir i pair bé.

De seguida m’adono que la Festa té els seus secrets. El més ben guardat és la identitat dels components del jurat que valorarà les propostes blanques i blaves. Cadascuna d’aquestes persones és com un inspector de la guia Michelin. Què dic, un inspector! Són com els audímetres que determinen quins canals de tele són els més vistos. Tots sabem que existeixen però no coneixem ningú que admeti tenir-lo instal·lat a casa. Ara que escric això, de matinada, estic convençut que en aquesta primera jornada ja he parlat, pel cap baix, amb tres jutges, però ni ells ni jo no en direm ni piu. Oi que no?

En canvi, de camí cap a la Porxada per començar a exercir de relator en la cerimònia del pregó, topo amb un munt d’amics, coneguts i saludats. El fotògraf Ribó avui és només graf, perquè acaba d’arribar de vacances sense ni una foto al sarró. La plaça bull.

L’speaker Callau rima amb allau i els seus comentaris engrescadors omplen les esperes.

Cada cop que prova de mesurar les forces de les colles la Porxada és envaïda per una blavada que tot seguit es blanqueja. Els altaveus no són Blaupunkt ni la noia dels Blancs que tinc al costat no duu mitjons Punto Blanco. Els balls del bestiari festiu donen pas al pilar caminat dels Xics. La noia sense mitjons ho té clar: “cada any ho fan, però sempre em fa patir”. És ben bé com l’encesa de la torxa olímpica que es marcà l’arquer Rebollo.

Se’ns comunica que l’enxaneta alçada a pes es diu Aroa, però és amb la segona castellera hissada que patim.

Dues noies Blanques valoren la bellesa natural d’alguns sagals Blavosos. “Mira-te’l fixament, a veure si es tomba”. Una granollerina respon les preguntes d’una amiga forastera. Quan entren els gegants dels dos rajolers li demana: “¿Y estos son gays?”

Davant meu, un barbut morè ressegueix el laberint puntejat de les butxaques posteriors dels texans de la seva xicota. Li toca el cul, vaja. La improvisació fa la festa. La cap de grallers dels Xics fa un gest circular per indicar que cal recomençar la roda. El rellotge va a l’hora i el pregoner fa veure que no ve. L’allau Callau allargassa l’espera, però ningú no sembla alarmat. Finalment apareix en Pep Salsetes, disfressat d’Einstein, esmenta el doctor Franz de Copenhague i perora en danès del Vallès abans de reivindicar la torradura del cacauet. Fa una estona, quan encara anava d’incògnit, m’ha ensenyat una iogurtera amb termòmetre i ha recordat un viatge gastronòmic amb l’aviram viu al sostre del cotxe. “No ens calia portar nevera per tenir fresca la carn”, em diu. Einstein no ho hauria expressat pas millor.

El meu paper d’observador internacional exigeix una certa neutralitat cromàtica. Per això porto camisa de quadrets blaus sobre fons blanc, o viceversa. Però no puc evitar tenir els cabells blancs ni molts amics Blaus. L’enhorabona al porter Barrufet pel seu bronze olímpic, però no anava pas per ell. Resulta que el Miquel Riera, company de l’època universitària, blaveja per tots quatre cantons. Sempre és una gran alegria saludar-lo, però avui descobreixo un petit detall inquietant. Ell, de la meva quinta, pertany als fòssils! Som carn de paleontòleg, vaja. De manera que decideixo apuntar-me a la master class que imparteixen les Guapes Blanques, però a última hora m’envesteix un toro embolat i m’ho repenso.

La nit avança més polivalent que un mosso d’esquadra. Al parc de Torras Villà em sedueix l’estranya història dels lladres del temps festiu que proposen els Mesclat de Blaus. Un espectacle de primera que adapta la famosa història de Momo amb una versió molt ben plantada, músics, declamadors, actors muts i no, vestuari excel·lent i una escenografia superba que rematen amb un esclat d’energia. No se m’acut cap maldat per aigualir la història de la Cian, més enllà del Totus Blaus! Totus? D’on ho devien treure?

A hores d’ara, terrible expressió quan escrius a les tres tocades de la matinada, ja sé que la Guimbada estableix que Granollers no pensa en l’endemà. Però jo ara ja començo a pensar-hi. De manera que abandono el relat, per avui, amb un parell d’enigmàrius de nivell bàsic i un de més difícil. Els fàcils, per anar-s’hi entrenant: El color dels cops, de 4 lletres.

El color del que fa punteria, de 5 lletres.

I el difícil: Transforma la mare en sogra, de 8 lletres.

Si demà em veuen per aquí o per allà, encara que estigui una mica demacrat, no se n’estiguin i demostrin-me que els han endevinat. Continuarà.

Capítol II: Correaigua? Saltaigua, botaigua, dansaigua!

Ahir, en abandonar el relat, els deixava amb un parell d’enigmàrius de nivell bàsic i un de més difícil. Els fàcils els ha endevinat tot Granollers: “el color dels cops, de 4 lletres”, és el BLAU, perquè si et claven un mastegot et surt un blau, i “el color del que fa punteria, de 5”, és el BLANC, perquè fer blanc implica disparar amb encert. En canvi, el tercer enigmàrius ha estat realment enigmàtic. Qui “transforma la mare en sogra, de 8 lletres”?

M’han dit de tot. Que si la núvia, que si el casament, que si el nom del porc... La resposta era POLÍTICA, perquè de tothom és sabut que la sogra és la “mare política”. O no? La política, a Granollers, ha aconseguit un fet insòlit: no hi ha guerra de banderes a la Festa Major. La Casa Gran només en llueix dues, i no són pas les antagòniques que contraposen l’estel a l’estanc, sinó la Blava i la Blanca. Pax granollerina, doncs.

Començo la segona jornada a la Porxada, entre futbolinistes. El sistema del campionat és àgil i la població hormonalment més alterada de la vila fa cua amb una paciència insòlita.

Desenes d’adolescents amants de l’acupuntura del pírcing demostren el seu joc de canell.

Pocs deuen saber que aquestes taules amb ninots les va inventar ara fa setanta anys el poeta gallec Alejandro Finisterre mentre es recuperava prop de Montserrat de les ferides de la guerra civil. Finisterre, que en realitat es deia Alexandre Campos i era íntim de León Felipe, va morir tot just l’any passat, però el seu invent continua oferint èpics enfrontaments esportius. Els quatre futbolins de la Porxada reprodueixen partits BarçaMadrid. Em sembla detectar que molts Blancs eviten jugar amb els colors del Reial Madrid, però el responsable (Blau) de l’activitat m’ho desmenteix: el camp se sorteja abans de cada matx.

L’arrossada popular és digna d’un conte d’Alvaro Cunqueiro, un altre gallec fantasiós. El parc de Torras Villà és un exemple espectacular d’aprofitament d’ombres. Rere qualsevol massa de vegetació pot aparèixer una taula, unes cadires guardades amb zel per una iaia des de mig matí, mocadors, tovalles, tovalloles. La perícia del mestre Rovira i la vèrbola del parlamentari Callau fan feliços tres milers de comensals, entre els quals el doble de Sean Connery i l’estupefacte representant canadenc del patrocinador. Tod, fill de Toronto, es pensava haver vist de tot, però no havia vist mai un circ de tres pistes ocupades per

grans d’arròs i exèrcits de crustacis, ni tampoc cap festa com la de Granollers. La meva feina de relator em permet constatar que, a les paelles gegantines, els cullerots de fusta són rems.

La representació internacional es completa amb el mestre bacallaner islandès Runar Magnunson, jurat del concurs de peix blau i bacallà que els fòssils organitzen a la plaça de les Olles. Parlem del món àrtic i del seu paisà Gudjohnsen, que es diu Eidur però també es podria dir Pepamaca. Li demano si al seu país també fan estirades de corda i em diu que no perquè podrien caure al mar. Deu ser el típic humor islandès. L’hospitalitat de l’Esteve i la Berta em permet comprovar des del seu balcó que els dos extrems de la corda granollerina no van a petar al mar. Passo dues hores fascinat per la simple expectativa d’uns segons de tensió màxima. (Aquesta última frase no té cap relació amb el sexe). Les dues estirades dels adults són apoteòsiques. Se m’acut cronometrar la segona tibada, que certifica el setè triomf Blanc consecutiu, i només dura 19’64”. Com és que els tibadors no estableixen una taula de rècords?

Costa d’entendre l’atractiu d’una activitat tan trivial com estirar una corda, ni que tingui cent metres, però només cal viure-ho per sentir-ne la grandesa. Hi ha detalls sublims que ho corroboren. La corda grossa passant al centre del carrer per damunt de tants caps, els crits compassats dels tibadors, banderes com la dels Hooliblancs, la dotzena d’armaris blindats que cada colla posa a primera línia... Enmig del merder, veig com una noia amb ulleres es disposa a tibar abraçada a un gosset degudament guarnit amb la cinta blava. Al capdavall, els tatuatges de Pedro el Gran acaben dalt del vaixell dels corsaris mentre sona la música correaquàtica que el mestre Ventura va compondre.

El correaigua és extraordinari. Demà mateix (avui per al lector, com solíem escriure abans d’Internet) buscaré roba que em permeti submergir-m’hi i competir al concurs de miss samarreta mullada. La música és molt enganxadissa i la Porxada sembla Woodstock, però trobo que la cosa no fa per al nom que li doneu. Suposo que correaigua va néixer per analogia dels correfocs, igual com el Correllengua. Però aquí no corre pas ningú, més enllà de l’aigua (corrent). Aquí la gent salta, bota, balla. Per què no dir-ne Saltaigua, doncs? O Botaigua, que sona a botafumeiro, o Dansaigua?

Acabo, també avui, amb un enigmàrius granollerí: En té molta la Festa Major de Granollers, de 5 lletres.

S’admeten especulacions. La solució, demà (per al lector).

Capítol III: Tic xop L’enigmàrius amb què acabava el relat d’ahir era obert: “En té molta la Festa Major de Granollers”. Hi encaixaven diverses paraules de 5 lletres, com ara FORÇA, COLOR o CANYA, però la resposta genuïnament granollerina era CORDA. L’actual Festa té 25 anys d’història, però no cal ser cap Sherlock Holmes per deduir que encara li queda moltíssima CORDA. Aquest relator, en canvi, comença a anar un pèl just. La Festa és inabastable i només faltava mossèn Youtube per acabar-la d’eixamplar. És així com recupero els capítols del Culebrot amb què els Blancs han il·lustrat aquest quart de segle festiu. Una barreja de les Teresines i del guaita-què-fan-ara que deu haver fet les delícies dels més implicats. Com a observador internacional la titllaria de producció I: I d’impagable (sobretot les Guapes), I d’irreconeixible (sobretot en Martí, el cap de colla Blanc, sense barba), I d’interessant (pel guió ple d’implícits però sense deixar pas fora el foraster), I d’inacabable (com la memòria dels dos primers caps de colla, que són la Pera) i finalment I d’impressionant. De l’striptease no en puc dir pas res, perquè no surt a la xarxa. És clar que

hom té amics que posseeixen tota mena de material classificat, oi Esteve?

De bon matí passo per la tómbola solidària de la plaça dels Cabrits. El nom no m’intimida, però els premis que em toquen sí: un kit Nenuco, un paquet d’Elena (La Elección Acertada) i una gorra frígia del Barça. Avís d’intendència: si avui diumenge, a les 21 hores, la bicicleta toca als números 142 o 009, que l’afegeixin a les de l’Ambicia’t. Tic desbordat. Tothom m’explica coses que m’he perdut. De matinada, pels volts de les quatre, un escamot dels Blautasuna va posar un escut blau al balcó de l’Ajuntament. Tic pertot. El llançament de rajoles sembla la pretemporada futbolística: un ball de fitxatges.

Els geganters mallorquins llancen pels Blancs amb gran energia, un guiri rossenc provinent de Londres llança la rajola pels Blaus a 20,25 metres amb un estil Fosbury, i només un campió granollerí el supera (21,55) amb estil parabòlic. Per la banda Blanca, els cracs que ajuden a consolidar l’enèsim triomf de la colla provenen d’Òrrius. Han estat els primers d’arribar i practiquen un estil ventilador espectacular. Els meus dos llançadors preferits, però, no són els que més allarguen: em quedo amb un rastes que gairebé no es pot calçar el casc i amb una Blava molt energètica.

A mitja tarda, la passada de rajoles és una serp taronja de maons que travessa un mar de mans enguantades. Baixo a veure com el gran jutge principal, l’autoritat innegable del qual ha estat forjada en l’arbitratge de bàsquet, fa el recompte. Constato que es practica la tecnologia digital. És a dir, s’apliquen els dits a les rajoles degudament alineades damunt un pas de zebra blanc-i-blau. La passada de rajoles també blanqueja, tant entre els xics com entre els grans. Si en l’estirada de corda el ritme demanava múscul, ara el ritme també és cabdal, però més aviat demana tendó. Més d’un i de dos passadors deuen patir de tendinitis. La medicina esportiva ha tipificat el colze de tennista, ¿per què no el canell de passador de rajoles?

Al relat d’ahir vaig prometre que em submergiria en el correaigua (Saltaigua, Botaigua, Dansaigua) i ho he fet. Tic xop i fascinat. He sentit l’aigua al cos envoltat de cossos que flairàvem un tuf indescriptible que ens pujava de terra. He xipollejat en l’aiguamoll de la Porxada, a l’espera de més ruixades arrauxades, amb les mans enlaire davant la mànega.

He botat prop dels músics, a tocar d’aquella bandera noruega i de la nina inflable que tanta aigua han atret. Si la Dharma és el foc, en Ventura és l’aigua. Abans de mullar-me de cap a peus, he gaudit del ball del Drac tricèfal, símbol de la incandescència, i encara una mica abans he assistit per casualitat a una sessió d’escalfament muscular dels seus portadors: rotació d’espatlles i coll, estiraments, flexions de cames i molta conya marinera.

Després del correaigua m’he assecat a Can Gorina, a la plaça de les Olles, gràcies a l’hospitalitat ribonucleica, i he vist com molts joves de les cases més cèntriques en conviden d’altres a despullar-se i revestir-se a ca seu. Alabada sia la comunió dels cossos.

A la nit, el tapeo dels fòssils em captiva. Posats a fer una travessa, és sensacional que aquesta colla de ganàpies prescindeixi del desert i triï la transgressió. La seva especialitat és transformar qualsevol espai (el Viena, el caixer automàtic de Caixa Manresa) en un escenari dels germans Marx. Una comunitat capaç de fer-li un Pedro Duque al seu alcalde és una comunitat sana, i viceversa.

Avui acabo amb tres enigmàrius de la Festa i un dubte: La jugada futbolística més practicada a la Festa. (7 lletres) L’instrument més llibresc que sona a la Festa. (6) Quantitat d’oli que cal prendre per Festa Major. (6)

El dubte és lingüístic: Quina falta d’ortografia flagrant porta la Teresa Llobet a la seva samarreta de Blancs?

Capítol IV: I ara, qui em desenrajolarà?

La demostració empírica de la dita “tot s’acaba” és que fins i tot la Festa Major de Granollers s’acaba. Què hi farem! Abans de començar el relat de l’últim dia, revelo els tres enigmàrius d’ahir: “la jugada futbolística més practicada a la Festa” és la PASSADA (de rajoles, s’entén); “l’instrument més llibresc que sona a la Festa” és la GRALLA (salutacions, amics llibreters, tant de la Gralla com de can Carbó); i “la quantitat d’oli que cal prendre per Festa Major” és un RAJOLÍ. Finalment, la falta d’ortografia flagrant que la Teresa Llobet llueix a la seva samarreta blanca és una qüestió de bes (altes o baixes). Me la trobo a Can Jijonero, li miro el pitram i hi llegeixo LA VELLA. Oi que no et dius Llovet sinó Llobet? Doncs no emboliquis la Troca, Teresa, que la vellesa d’un quart de segle de Festa és bellesa, amb B de Bailo.

Començo el matí de diumenge a la Porxada, prop de les puntaires no puntuables. Tremolo amb la TRONADA i penso que potser donaria per inventar un altre enigmàrius festiu: “la roba antiga més sorollosa que ens posem per a la Festa, de 7 lletres”. Després em quedo a plaça per veure en acció a Xics, Xiquets i Nens. Les jornades castelleres solen alentir els rellotges, però avui tot rutlla. Els Xics de Granollers em conviden a fer pinya i em poso en el rengle de mans del primer castell que descarreguen, un tres de set. La meva camisa de franges blanc-i-blaves és engolida per les dels Xics. Des d’aquesta inèdita perspectiva constato que la tensió muscular és màxima a l’hora de començar a descarregar. Després tot s’afluixa, començant per les galtes dels segons, que són els únics castellers que puc veure des de la pinya, ara ja per fi somrients. L’Enric, un dels segons, ha triomfat en aquesta Festa per qüestions capil·lars: duu les lletres X, I, C, S, afaitades al clatell. Mentre el veig serrar les dents penso que ha tingut una gran idea. Encara bo que no és dels Capgrossos de Mataró, perquè per més gros que hagués tingut el cap, mai no li hauria cabut el nom sencer de la colla. El jutge principal, ara en la seva reencarnació més chic, em presenta el cap de colla i el president. Com qui no vol la cosa, els faig saber que són la colla més matemàtica del món casteller. El motiu és una equació que es pot formar amb el seu nom simplement intercalant-hi un signe igual. XICS? Doncs X=Ics. Exacte, no?

Aquest prodigi d’exactitud matemàtica em recorda un dels primers enigmàrius que vaig emetre per la ràdio: “Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres” (CLAVAT).

A quarts de dues veig un mossèn passejant per la Porxada amb clergyman i cara d’anar a fer un bon dinar. Deu venir de la missa que figura al programa de Festa Major. El més increïble d’aquesta Festa és que a les colles els surtin les misses. Potser, però, aquest és el secret de l’èxit. La il·lusió de la gent no té preu. Granollers demostra que l’autogestió és possible, ni que sigui en un àmbit acotat en l’espai i el temps. A l’hora de dinar practiquem un nou enigmàrius granollerí: “Com és una parada a l’Europa?, de 5 lletres”. Naturalment, FONDA. L’Europa és plena de gom a gom, que és Festa Major, i aconseguim acabar tan bé com vam començar, amb un àpat de primera. Havent dinat, ja tot fa baixada, i em ve al cap aquell embarbussament mític: “El cel està enrajolat, qui el desenrajolarà? El desenrajolador que el desenrajoli bon desenrajolador serà”. Perquè ara ve la cirereta d’aquesta Festa del quart de segle: el concurs de rajolers. Qui em desenrajolarà, a partir d’ara? Mai no tornaré a mirar rajoles, maons i cairons amb els mateixos ulls.

El Palau d’Esports és olímpicament ple. Els tatamis s’omplen de fang amb aspecte de xocolata. De nen, els Reis mai no en duien carbó, però més d’un orinal ple d’una llepolia escatològica m’havia caigut. Veient el fang que pasten en Galí i en Locubiche hi torno a

pensar. L’animació és excepcional. Els ventalls blaus dels Locu-mia reben la resposta del Thriller blanc. Tothom sap que Michael Jackson frisa per ser blanc. Una desena de Blaus llueixen dígrafs: LO, CU, BI, CHE i !! Visito els vestidors i m’impressiona el grau de concentració de rajolers i jutges. En Callau ens regala amb una nova allau d’onades humanes. Vint-i-cinc. Són moments d’expectació màxima que coincideixen amb l’anunci de la victòria del Granollers a la Copa Pirineus. Els recomptes són conscienciosos. El gran jutge Xavier Solà accepta i descarta rajoles. Volta’l. Guanya Galí (sense maties).

Després, tot es precipita. La deliberació del jurat és una nova prova de participació ciutadana. El castell de focs és l’avantsala del final i el compte enrere del veredicte que escric apressadament a l’Atenea dóna pas a la victòria Blanca, celebrada pel cel de Granollers amb un ruixat que ens regala l’últim correaigua, patrocinat per mare Natura. El veritable protagonista de la Festa Major és un mot de quatre lletres: G de Granollers, E d’entusiasme, N de nombrosa i T de treball. Fins sempre, GENT! El Relat de Festa Major, per Joan Soler i Amigó Capítol I: Es pot saber d’on surt tanta gent?

Ja m' ho veia a venir: la festa arriba d' hora i el pregoner arriba tard. La majoria de granollerins a mig agost ja estan en dansa. Fan com el gos d' en Pavlov, que tot just tocar la campaneta, segregava sucs gàstrics. A ells se’ls fa la boca aigua abans i tot: la processó els va per dins una quinzena abans. La prefesta ja és festa, se salta el calendari: fan Pasqua abans de Rams. I quina Pasqua!

Fa tres mesos que l' Ajuntament va penjar banderoles als fanals anunciant la Festa Major.

I des de la roda de premsa, a mitjan juny, i la presentació del programa de festes, a finals de juliol, tota la maquinària s' ha anat posant en marxa. ¡Com em vaig embrancar a fer de relator d’una festa que ultrapassa qualsevol mesura imaginable! No paro de fer articles de nits i de dies. Això no és viure! Qualsevol semblança d’aquesta follia amb la realitat és pura coincidència.

Aquí s' és Blau o Blanc tot l' any. Uns colors que entre els granollerins imprimeixen caràcter. Com el DNI, com l' ADN. Com si, en lloc de tenir leucòcits a la sang, la meitat hi tinguessin bleucòcits. Però cadascú, a més de ser Blanc o Blau, és casteller, geganter, capgros, bastoner, diable, puntaire o el que vulgui: són sistemes compatibles.

El dia ha començat com sempre: “El mercat és en dijous, el dijous en compra nous...!”. El mercat de Granollers té els seus actuants, el seu públic, els seus rituals i els seus encants. Com les festes. I ocupa el mateix espai a la rodona de la pedra de l’encant, que és el melic del món del seu món. Granollers, per la Festa Major, posa la ciutat a encant.

Una ciutat i una festa major encantadora. Els granollerins se’n senten orgullosos, de ser

d’on són, i de ser “la primera Festa Major de Catalunya”. Em plaurà comprovar-ho.

A mesura que els marxants desparen les parades, els festaires es posen a parar les seves. Amb calma, perquè aquesta tarda i nit seran llargues com una batalla d’aquelles en què un venç i és vençut. Jo m’he situat, amb bloc i boli, en un lloc estratègic per contemplar la cercavila. La del diumenge passat era la de les colles de Blancs i Blaus, amb la seva rauxa; la d’avui és la del "festiari" de la ciutat, amb la seva solemnitat i el seu seny. És curiós d’adonar-se que les criatures d’avui es queden tan embadocades com les de quan aquestes figures van començar a sortir en processó per viles i ciutats de Catalunya la diada de Corpus. La canalla d’avui amb la seva televisió, el seu ordinador i els seus nintendos, i la d’abans amb una fantasia inversament proporcional a les tecnologies actuals.

Doncs obria la processó el colom, amb un tarannà que semblava tenir certa enveja a les àligues. Seguien els gegants: una lliçó de sociologia medieval: al davant, el rei i la reina, Esteve i Plàcida; després els ciutadans honrats, en Cosme i la Damiana, i al darrere l’estat pla, els rajolers, en Galí i en Biscarri. El rei amb l’espasa, el ceptre i la corona; l’hisendat amb barret de copalta i el pergamí de les llibertats municipals; i els rajolers –homes tots dos– descoberts i amb les mans nues, mans de treballador. Les dones, la reina i la pubilla, amb un cistell de flors... cosa de dones? Les dones dels rajolers es veu que no comptaven. Després, a la Porxada, he corroborat aquesta apreciació: el rei i la reina, l’hisendat i la pubilla han sortit a ballar a la plaça. Però al Galí i al Biscarri ningú no els hi ha convidat: han restat a racó arrambats a la Casa de la Vila. M’ha vingut al cap que, en aquesta vida, uns ballen i els altres treballen. Tanmateix, caldrà estar atent a la història de la Festa Major, perquè, a fi de comptes, en el concurs de rajoles, els que mantindran alt el nom de Granollers seran ells, els que s’embruten les mans, els que fan, els que creen.

Als gegants, seguien els nans. Tot i la confusió, encara es poden endevinar alguns dels típics mites que el poble convertia en acudits: el del sol i la lluna que es volen casar, el del capellà i la vella majordoma, el de la rossa i la mulata… Caldria tornar-nos a fixar en aquests capgrossos belluguets, irònics, capaços de, tot rient rient, destapar els vicis ocults dels poderosos.

La cercavila continuava amb el drac de tres caps i amb els diables que esquitxaven d’espurnes els soferts espectadors. “Piquen i no tenen bec, volen i no tenen ales… què és?” I tancaven la processó els Xics de Granollers –n’he comptat més de vuitanta–, fent pilars de quatre i de cinc i deixant bocabadada la concurrència.

Però això només era el començament. Ara toca el pregó. Ai, el pregó! És el repte de debò dels organitzadors de festes majors de tot arreu. Com ha de ser? Com no ha de ser? Quin sentit té? Se n’ha de fer? No fa gaire, en Francesc-Marc Álvaro, articulista de La Vanguardia, en parlava, de pregons i pregoners: “Un pregó no és una conferència ni una tirallonga d' acudits. És una peça canònica i alhora original, cerimoniosa i suaument irònica, amb una mica d' història i una mica de llegenda, i amb la inclusió d' una breu confessió personal, que sempre agrada al públic. Per acabar fent el que toca: convidar el personal a fruir de la festa. No es tracta pas d' un gènere fàcil.

Hi ha qui creu, erròniament, que fer un pregó és com fer un monòleg a la tele. Doncs és gairebé tan complicat com el poema amable per als nuvis en una boda. Saber crear l' espai del ritual sense que el peatge a la solemnitat quedi massa rígid i es mengi la connexió natural amb la gent, que, al cap i a la fi, és el que compta”.

Els qui no hi éreu em preguntareu: però el pregó de Granollers, com ha estat? Us respondré amb les paraules d’en Pep Callau, l’speaker: “Un pregó sui generis; un pregó diferent”.

Després he anat a escoltar els versots dels Diables. Clavats que els discursos de l’oposició, però en vers i amb espetec de pólvora. Poden tenir tanta o més raó que l’àngel, però, una vegada se’ls acaba la pólvora, se’ls acaba el discurs. “Gaudim de les hores fosques”, deia un. Han dit més coses, i més serioses, ells, que el pregoner.

També he anat a veure com els Blancs cremaven un institut: cascades, rodes de foc, núvols negres i vermells, música a tot drap. Si la Unió Europea ho hagués vist! Se n’hauria fet creus!

Ara, a un quart de tres de la matinada, acabant de redactar la crònica del dia, la pregunta que no para de trucar-me a les temples és aquesta: Es pot saber d’on surt tanta gent, tanta joventut? Pertot estava ple de gom a gom. Realment, Granollers és una capital de

comarca de debò.

P.S. Des d' aquestes línies voldria expressar la meva solidaritat amb en Màrius Serra, el relator de l' any passat, per la mort del seu fill Llullu. Em recordaràs, Màrius, de quan a Tarragona vas presentar el meu llibre D’on vénen els nens i com es fan, segons la cultura popular, que havia obtingut el Premi Joan Amades 2003.

Capítol II: El dia del foc

…i de festa en festa ballarem fins a la matinada i veurem sortir el sol…

Ho canta la Guimbada. I és veritat, perquè a les nou del matí pels carrers de Granollers no hi ha ni una ànima. Deuen fer espetegar la tronada del migdia perquè la gent torni a posar en dansa l’esquelet. Als carrers, molts balcons amb domassos blancs i blaus: sembla Siena!

Jo anomenaria el dia d’avui Dia del Foc. Ahir van cremar un institut i demà la Casa de la Vila. I entremig, sortiran la Gralla de Foc i la Guspira i esclatarà el Correfoc, amb els diables senyorejant l’infern, la terra i l’aire.

Aquesta és la Festa Major dels quatre elements de la natura. El foc, no cal ni dir-ho: fins i tot l’Ajuntament ha publicat un Ban sobre els actes de foc. L’aigua, amb el Correaigua i el Basser. De la terra, del fang, ja en parlarem quan toqui el torn als rajolers, protagonistes de la Festa. La resta són comparses.

D' entrada, pot semblar que l' aire és l’element més minso, però, si aire vol dir vent – pneuma

en

grec–,

aquestes

prometen

ser

unes

festes

airoses,

esventades,

pneumàtiques. Què serien els grallers, sense bufera? I els tambors i tabals, que fan retrunyir l’aire?

A la Porxada competeixen futbolinistes Blancs i Blaus, però el campionat s’atura esperant la tronada del migdia. Els mascleters són de la Pirotècnia Martí de Borriana, que van

guanyar el concurs de castells de foc a Tarragona. Compte amb els valencians!

Com a relator oficial, m’han convidat a encendre la metxa. Tot un honor. La plaça són trama i ordit de tires d’estenedors plens de trons blancs i blaus, fuets o espetecs, com embotits de pólvora; i la tira del mig, els de tro més potent, rojos com xistorres coents.

Basta que jo acosti la flama a la cua de rata escarransida de la metxa i res no tindrà aturador. Quin enrenou, quin bombardeig, quina tamborinada! Les columnes i tot, de la Porxada, s’eixarranquen per resistir el terratrèmol, i a tothom el cuc de l’orella se’ns embotifarra. El terra de la plaça ha quedat ple de pelleringues de petards, i l’aire, d’una espessa fumerada. Certament, Granollers, durant les festes, no és un espai lliure de fums, però aquestes fumades no poden pas matar.

“El foc també fa festa”, diuen els cartrons dels aparadors de les botigues. També a la paella de l’arrossada li encenen foc per sota. Quina corrua de cuiners remant amb rems en lloc d’espàtules: 300 quilos d’arròs, 80 litres d’oli d’oliva, 230 quilos de sípia, 150 de calamars, 100 d’escamarlans, 100 de gambes, 30 de caps de rap, 30 de peix de roca…

Per a tres mil comensals, a 4 € el plat, amb postres, pa i beguda, i sense IVA. Més i tot, una arrossada sostenible, amb punts de recollida selectiva de residus, plats compostables, tovallons nets de papers bruts… Qualsevol no recicla!

Festa sempre ha volgut dir abundància, devessall. Tirar la casa per la finestra un parell de cops l’any. Fer Dijous Gras i passar magra la resta. Abundància no és el mateix que consumisme: la societat de consum ha pervertit la festa. Sort que la Festa Major manté el sentit mític de l’abundància i el sentit ritual de compartir. Bona arrossada!

Però no hi ha temps de pair ni el menjar ni el festejar. A la plaça de les Olles, els i les artistes participants en el concurs de peix blau i bacallà ofereixen una carta suggerent: bonítol de la sogra, llit de figues i seitons marinats, pastís de salmó amb verduretes…

Després, molts, a centenars, se n’aniran de tapes! I a la Porxada, la Cobla Marinada ofereix una ballada engrescadora, que acabarà amb la sardana Badalona d’en Mas Ros. Amunt! La plaça plena.

Granollers està en obres, penso, quan m’adono d’uns treballadors de Telefònica que bobinen un rodet gros estenent un cable llarguíssim, des de la plaça de la Corona carrer d’Alfons IV enllà, més de cent metres. Però no és un cable, és una corda. I no són obrers

de Telefònica sinó els organitzadors de l’estirada de corda, secundats eficaçment per la gent de Cultura, que estan en tot i pertot. Ser “funcionari” també vol dir fer-se càrrec que la Festa “funcioni”.

De mica en mica, a borbollons, va acudint la gentada. Per animar el concurs infantil, i després el dels grans. “Com està la força Blanca! Com està la força Blava!” Bé bé bé bé!

Ja ha arribat en Pep Callau animant “la megafesta del múscul”. Amic Callau, no et moris mai!

Tensió de corda i tibantor de músculs. Jutges a l’aguait! La Guimbada! La victòria dels petits blaveja, però la dels grans blanqueja. Una cordada amb més d’un centenar de contendents a banda i banda. A la dels Blancs, et deixa astorat un musculat gladiador de braços tatuats i moral de victòria. Quants plats de cap-i-pota a cada múscul! L’àrbitre mesura el diàmetre de la corda en repòs amb el seu peu de rei: 39 mm. Però en el moment de màxima tensió entre els dos bàndols s’estira a 33 mm. Si tiba així la corda, com tibaran els músculs? En Callau injecta vitamines de Guimbada, l’àrbitre dóna el senyal a toc de trompeta, els Blancs tiben amb contínues estrebades… i s’enduen els Blaus. Guanyen, com l’any passat.

Me’n torno a la Porxada, perquè sempre cal tornar-hi, a la Porxada. Totes les viles i ciutats tenen el seu centre. I si no el tenen és que no són ciutats. “Barri”, en àrab, vol dir “els afores”. El centre, doncs, no pot ser un barri, sinó el centre dels barris: el seu repte és integrar-los, convertir els barris en ciutat i els veïns en ciutadans. Doncs a la Porxada s’anava congriant l’apocalipsi. Sort que, càmera en rest, l’amic Pere Cornellas ha estat el meu Virgili en la folla Comèdia dantesca. Turbamulta, jovent en plena ebullició, bestiari de foc, diables i diablesses, bafles eixordadors que et fan perdre el món de vista.

Arriba el Bailo amb el seu trot nerviós, de peixater, la torxa encesa com un nou Prometeu rajoler, lladre del foc dels déus. “És allò que afavoreix els humans, que els déus amaguen”. Però el Bailo és generós i abranda la Guspira, una mena de pterodàctil antediluvià rampant, i la Gralla de foc. La plaça adquireix pinta de Patum, però sense gent als balcons. I arriben els diables amb remor de tabals: comença el Correfoc, que s’escampa pels carrers com reguerot de pólvora. Són diables, són banyuts, i amb la forca fan la festa…

I en acabat, del foc a l’aigua! No pas aigua beneita sinó maregassa. Braços enlaire, focus pampalluguejants, músiques trepidants amb en Martí Ventura. “Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!” Diluvi Universal.

Ara ja entenc que hi hagi samarretes noves i samarretes amb currículum, descolorides d’anys i de suades, espurnejades de correfocs, xopes de correaigües. No pas com els texans envellits artificialment, sinó de veritat, de tant tomar la pluja i el judici final. Tot un emblema d’aristocràcia i autenticitat granollerina.

Capítol III: Les tres generacions RESSACA. Moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada (del Diccionari de la Llengua Catalana).

En Farres, a altes hores, se’l sap bé, aquest vocabulari. Perquè l’onada, el correaigua, se’ns en va en un indeturable remolí. ¿Qui se’n recordava, que el Barça s’estava jugant la Supercopa d’Europa? Ahir a la nit no hi havia sinó un xàfec de foc i d’aigua! Vivíem en local i no en global! Tots i totes, xics i grans, granollerins, comarcals, nouvinguts, forasters, estiràvem la corda, cadascú des de la banda del seu cor.

I aquest matí, a l’hotel, el cambrer marroquí, en servir-me el cafè amb llet, s’ha atrevit a trencar amb el protocol i preguntar-me: “Perdone, ¿quién va ganando, los Blaus o los Blancs?”. No ha gosat dir-me de quins era. Ni jo. El veredicte no serà fins diumenge.

Mentrestant, força Blaus! força Blancs!

Avui és el dia de les colles de cultura tradicional: dels bastoners repicant a l’aire i despertant la terra; dels balladors de sardanes, puntejant-la; dels gegants senyorejant-la com uns reis; dels castellers enfilant-se per una corda invisible cel amunt, com per la faixa que l’alcalde els llança des del balcó de l’Ajuntament. Demà, puntaires i donzelles.

Ho sento, però no em puc estar de doldre’m del boicot de les campanes de Sant Esteve, essent Festa Major. A Badalona, per la Mare de Déu d’Agost, les campanes branden amb passió, anunciant la Festa de llevant a ponent. I aquí, a Granollers, ni un picarol. Ho he trobat a faltar. Les campanes sempre havien tocat a matines i a vespres, a bateig dels nens i de les nenes, a morts, a foc, a sometent... i sobretot a Festa! O és que callen

perquè la Festa és laica? Diria que, com a tot arreu, les campanes les va pagar el poble…

Però deixeu que, per uns moments, jo, que em pirro per la mitologia popular, em salti l’encàrrec de relator per suggerir-vos altres presències invisibles a la Festa, però no menys reals, que segur que la ronden. Són els genis misteriosos comarcals, les dones d’aigua de Gualba, les paitides de Viladrau, les bruixes de Vallgorguina, el drac de Sant Celoni, el Pare Esmè que, de cim en cim de l’Olimp (perdoneu, del Montseny), se la juga amb el Dimoni aviam qui salta més. Jo diria que, entre tots, filen i perfilen l’inconscient col·lectiu del vostre tarannà vallesà.

Una altra reflexió: la de l’antropòloga Margaret Mead, que estructurava la història de la humanitat en tres etapes: la primera era aquella en què els petits aprenien dels grans, la vella saviesa; la segona, en què els joves apreníem dels iguals (maig del 68); i la tercera, aquesta, en què els grans aprenem dels més joves, la nova tecnologia.

La gràcia de la Margaret és quan diu que, ara, totes tres etapes es donen alhora. Però jo penso que encara hi ha situacions en què tot just un col·lectiu comença a recuperar la seva primera etapa: el dels nouvinguts, que als pares també els toca fer d’avis perquè els seus vells no hi són; l’altra, la dels granollerins a la Festa Major. Els grans no poden dir als seus fills o als seus néts que els rajols de pastisseria d’abans eren més bons que els d’ara; ni, quan jo era petit, a l’estirada de corda érem tot just uns vint per banda; ni que abans la Guimbada es cantava diferent. Perquè abans cap pastisser no havia inventat els rajols, ni s' estirava la corda, ni es tocava ni es cantava la Guimbada.

Si els de quaranta i cinquanta anys ja són fòssils! I això que encara no tenen arrugues a la pell del cos ni a la de l’ànima! Ja entenc per què editen un programa familiar i cuiden tant les criatures. Perquè seran els primers que podran dir: el meu avi em va ensenyar a ficarme al correfoc, o la tècnica del llançament de rajoles. Per fi es podrà parlar de tradició!, l’heretada del passat i la que es traspassarà al futur. Què és, si no això, la passada de rajoles! Agafar-les i passar-les, que no se’n trenqui cap, que se n’apilin moltes! Sou els joves que ara viviu la festa al límit del possible i l’impossible els que decidireu la festa del futur, el Granollers futur. Però ara balleu, salteu, alceu les mans, enamoreu-vos com folls, que del que ara dic ja us vagarà.

Però deixem-nos de romanços, que el temps corre més que jo per estar a tot arreu. El llançament de rajoles no me l’he volgut perdre: ¿quina tècnica deuen usar els llançadors, els “ratxolaris”, si és que en tenen? Perquè tant és el discòbol de Miró com el rajolòbol de Granollers.

Després me n’he anat a veure la cercavila de gegants. Els nostres han convidat els de Sabadell, una parella que ja tenen vuitanta anys i encara ballen. I el gegantó Vicentó. Es veu que els gegants dels dos Vallesos estan agermanats. Com el Vallès no hi ha res! I dels gegants als Xics, que per Xics que siguin, l’un damunt de l’altre arriben més amunt que els gegantassos. Els Xics de Granollers i els Bordegassos de Vilanova han aixecat castells de set, i amb l’agulla al mig i tot.

I a córrer per ser a la plaça de la Corona, i assistir a una de les grans competicions de la Festa Major, més que la d’estirar la corda però menys que la del concurs de rajolers. Com el tòpic de Sant Valentí, “más que ayer pero menos que mañana”. Dades tècniques: 200 metres de traçat i 7 minuts de durada. L’àrbitre ha calculat amb el seu cronòmetre que una rajola, des que surt de l’inici fins que arriba al terme, triga uns 4 minuts. ¡El temps que un raig del Sol triga a arribar a la Terra!, penso jo. Però el còmput del jurat, a conseqüència de no coincidir les sumes dels diferents membres, s’ha hagut de repetir qui sap quantes vegades. L’any vinent els organitzadors haurien de portar un aparell semblant als que tenen els bancs per comptar els bitllets, però de comptar rajoles. Finalment, els Blancs han aconseguit passar 275 rajoles, dos més que els Blaus. I els dos caps de colla, el Blanc i el Blau, al final, protocolàriament, s’han abraçat...

Després de les rajoles, tornant a la Porxada, el cel es feia negre negre. Ja em temia un correaigua natural… però no ha passat d’ensurt. Sant Meteosat! El terrible combat del foc i l’aigua. “El foc té aturador, que l’aigua no”, sentenciaven els vells. I jo em preguntava què seria dels granollerins si aquesta nit, per culpa de la pólvora mullada, no poguessin cremar l’Ajuntament.

Però abans de la foguerada he tret el cap en un concert desconcertant: una estranya PoliAfònica ha pujat a l’escenari amb unes túniques que semblaven de l’Acadèmia de Saint Martin in the Fields. Però, canten bé?, he preguntat a la veïna, i ella no s’ha pogut aguantar el riure. Jo canto en una coral que deunidó, i tant de bo tinguéssim una quarta

part del públic que té aquesta.

Després ha sonat l’hora boja de les heretgies: la processó de Sant Blau, amb els frares costaleros, els redoblants, les viudes amb mantellina i peineta. I la cantada de saetes al balcó. De cop, una riuada de gent ens ha empès atropelladament a la Porxada.

L’Ajuntament en flames! De l’apocalipsi a l’apoteosi! La façana modernista inspirada en el gòtic flamíger flamejava, i de les finestres, de la torre del rellotge i del terrat municipal els morterets convertien la nit en un jardí enramat d’espurnes que es feien i es desfeien.

L’única espurna fixa, i la més resplendent, era, sens dubte, Venus.

Capítol IV: Visca el fang! Fora la plastilina!

Avui és el dia de la terra i de l’aigua. De la terra flonja, del fang, de l’argila amb la qual Nostresenyor, jugant jugant, va pastar Adam i Eva. Una obra mestra, les pífies van venir després. D’aquí que, si Nostresenyor era el Gran Oller, nosaltres som olles i càntirs, cossos de fang amb l’animeta a dins. D’aquí l’antic ritu grec de difunts consistent a trencar l’olla perquè l’ànima s' envolés cap al cel deslliurada del cos de terra cuita trossejat, un ritu que hem convertit en joc de cucanya, propi de moltes festes majors.

Dissabte, amb el concurs de llançament i la passada de rajoles, va començar la competició rajolera… que avui diumenge arriba al clímax amb la competició dels rajolers, els autèntics protagonistes de la Festa. La juguesca que van començar el Rayo i en Maynou fa més d’un segle, la van reprendre fa vint-i-sis anys l’Amador Galí i en Joan Josep Biscarri: així va començar la Festa Major dels Blancs i els Blaus, diuen les cròniques.

L’aposta continua: avui són en Jordi Galí i en Miquel Locubiche acompanyats en tumultuosa cercavila fins al Palau d’Esports. Allà, davant un públic cridaner i enfervorit, estris en mà, se les tindran. La pala de pastar el fang, el llistó anomenat garrot, per allisar les peces, i la munyidora per rentar els motlles un cop fetes. Si a l’antigor haguéssim sigut grecs, avui el concurs de rajoles seria mundialment esport olímpic. I res més encertat, ja que en l’acció de fer rajoles es troben els quatre elements de la natura en plenitud: la terra, que és el fang, l’aigua amb què cal estovar-la, el foc del forn de coure les rajoles i

l’aire per avivar aquest foc. Aigua, foc i aire ens vénen del cel, la terra és nostra. O nosaltres som d’ella, en som pastats.

Vet aquí com l' homo faber rajoler que treballa amb les seves mans fortes i rudes és alhora homo ludens, rajoler en competició. Al Palau d’Esports en Jordi Galí fa el que fa cada dia, però això que fa avui no té res a veure amb el que fa els altres dies. Així és com el treball de l' era preindustrial es converteix en festa a la postindustrial. El primer pas va ser de la mà a l' eina; el segon, de l’eina a la màquina; el tercer, de la màquina al teclat.

Per això sento una rara complaença redescobrint aquesta expressió creadora de l’obra feta i pastada amb les pròpies mans, això que ara en diem cultura material, que es basa en l' estreta connexió entre la mà i el cap, i que comporta la sensació del tacte fresc del fang, d’enfonsar-hi amorosament els dits, i la seva olor humida. Fora plastilina!

Recuperem l’experiència de treballar amb els cinc sentits, del parvulari a la Universitat.

Digue-li treball, digue-li lleure. Els grecs tenien una mateixa paraula per dir art i ofici: tékhne, és a dir tècnica, que no té res a veure amb cap de les noves tecnologies, més aviat al contrari.

Això és ser artesà, que no és pas menys que artista: Stradivarius feia violins, el Rayo, maons. No es tracta de clicar un teclat sinó d’acaronar la matèria, d’emmotllar-la i d’emmotllar-s’hi, d’estimar-la. Un software lliure. Un plaer tan complet com en el sexe. A un amic meu, quan va aprendre l’ofici de forner, el capatàs li deia: quan remoguis la massa, imagina’t que són les mamelles d’una dona. I així en va aprendre. Tant un ofici com l’altre. Un coneixement que només s' aprèn pastant-lo.

Ho vaig llegir no fa gaire a Richard Sennett: contra el que pensen molts, aprendre de la repetició estimula el tacte, t’encomana un ritme interior, et fa sentir homo habilis. En grec, “fer” es deia poiein: d' aquí ve “poesia”, que és la feina “ben feta”. Exactament amb aquestes paraules, Plató deia: "Encara que tots els rajolers són poetes, no se' ls anomena amb aquest nom".

I, tot i que la reflexió ens duria més enllà, només esmentaré que l’escriptura més antiga del món va començar a Mesopotàmia, sobre una rajola tova. Sobre la seva superfície, llisa tamquam tabula rasa, els sumeris van començar a escriure amb un estilet en forma de tascó: l’escriptura anomenada cuneïforme. Biblioteques que eren piles de rajoles. Encara

no hi havia textos lapidaris, simplement rajolaris.

A la tarda, a la Porxada, ball de donzelles. Que bé!, els balladors no van vestits de “catalans” i “catalanes”, sinó de granollerins i granollerines: pantalons curts, texans, samarretes d’un o altre color. A peu de plaça. Passen de vint-i-cinc les parelles de donzells i donzelles de totes les edats, i porten dos assaigs. Quin aire, algunes, fent voleiar el mocador! Punta i taló, giravolt, riiisto. Mouen els peus com les puntaires els boixets. Una meravella, més que un ball de saló, un ball de plaça.

Pico “guardar” i deixo l’ordinador amb el relat a mitges. Me’n vaig al Palau d’Esports. Fins aviat! A corrua feta va arribant la gentada. Els Blaus, banderoles blaves; els Blancs, una mena de tubs blancs que semblen de pasta profidén. A la pista, dues pasteres plenes de fang a vessar com grans safates de gelat de xocolata. I dos bidons d’aigua, i dos cabassos de sorra. I un eixam de fotògrafs, i un altre eixam de jutges de TecniEsports AITEVO. I els dos àrbitres amb fesomies i posats més que seriosos.

Cada rajoler arriba, amb el seu bailo que l’ajuda, en olor de multituds, saludant a braçades, victoriosos abans d’hora. Els Blancs entonen el Tonight tonight! i els Blaus els responen amb un insistent Lo-cbiché Lo-cbiché!, Locubiche, el nom del seu jove rajoler.

En Jordi Galí, amb el seu cunyat fent-li de bailo, i en Locubiche amb en Biscarri. Dues nobles nissagues rajoleres. La primera ronda, rajoles; la segona, cairons; la tercera, maons. Comencen a apilar fang: en Galí el porta a braçades, com gronxant-lo, com es porta un bebè acabat de néixer. La pila, rodona i flonja, té el punt just d’humitat, ductilitat i tendresa. Fa pensar en una tova o una buina de vaca.

A ritme de pasdoble, comença el concurs, i els rajolers vinga a rajolar. El marcador del Palau marca digitalment el pas del temps, 5 4 3 2 1 0. I tot seguit anota el nombre de rajoles, en lloc de gols. En Pep Callau amb el seu micro és el Puyal del fang. Ara toca cairons. Ara maons. Els resultats parcials se sumen i les peces defectuoses es resten.

Fins al final del final, un instant que concentra en l’àrbitre 7.000 pupil·les agudes com agulles. Empat a 91! No havia passat mai. Caldrà desempatar: seran cairons, i en un temps de dos minuts! Els rajolers s’ajeuen, s’estiren, respiren, intenten relaxar-se, mentre el respectable públic fa onades i onades voltant la graderia, seguint la batuta de mestre d’en Callau. I assegut a la taula del jurat, jo, pobre de mi, trencat de nervis! A punt el desempat. Ja! Un tancar i obrir d’ulls. La victòria és dels Blaus, per un cairó.

Aviat un tro anuncia el castell de focs de final de la Festa Major. Flors de foc, flocs, esquitxos, tracatracs, borrissols de cotó fluix, de molsa, palmeres, síndries, melons, magranes, que tronen, murmuren, xiulen, esclaten, clapiten, espeteguen. I la lluna en un cove! Aaah! Oooh! Pirotècnia Martí de Burriana.

Però la nit encara no ha acabat: tothom espera amb ànsia el veredicte d’un jurat que és molt estricte.

Ja veurem qui seran els millors.

El diumenge ho diran al balcó!

Després d’un enfilall de lletanies, en Callau, des del balcó de l’Ajuntament, proclama vencedors… els bla... els Blaus!

Granollers, la gran Guimbada, la festa ja és acabada.