Arxiu d'Etnografia de Catalunya, 3

ARTICLES: Jordi Ferrús Lïmpactc de les indústries d'cncl:l\·amt'nt en el medi «rural•: ta transformació de h.:s rclacion::; de patron:ugc Carrnt! Gom:ólez L'estudi de l'agricultura a t..:mp~ parcial en el contc\t dc Ics explotacions pageses familiars

Dm,ydcl J. Gm.'llwood Medicina inte1·vencioni~ta vs. medicina nuturolisto: historia antropológica dc uno pugna ideológica Eduardo L Menéndez FI mod~lo médico hcgcmónico· tran~acciones y altcrnativas hacia una fundamcntoción tcórica del modelo dc uutoatcnción en salud Gonzalo Sanz Los finqucros y el uso del trabajo fl r7ado en la agricultura colonial de la ish1 de Fernando Poo

/01111

GUIES DL I RUJALL: j. l'ujudas :, Guia general per u lc~tudi de l'et nici tat. i del processos migratoris.

1/0MENATGE: Josep Metria Camarasa: Pius J-ont 1 Quer COMENTARIS I DL8ATS:

Salvador Ant6n i Xat•it!r

Vir~ili:

Així dansen els esperit:.

Rf.Cl NSJONS· All'arez-Uría, F.: Misernbh:s \ lucos. \1cdH.ina mental ) urdcn :.ocial en la España del s1glo xtx. (f. M. Comelles) Barce/6, M.: «Sobre Mayurca• (T. San Romón) Cllrisman, N y 7'. Maretzky (comps.J Clinically Applit.:d Anthropolor;y (f. \1. Comcllc!>) E.D.l.S.: La sanidad cspanol¡¡ dc~dc la perspcctiVu del usuario y la persona enferma (\1. Serra Parb)

Martínez i N111•arro, f. r. Sutiol i Sala i G. fo: i Gil Assaig sobre salut comunitària; ~obr~ 1.1 qu.Jiitat dc J'assbtèncía (J M Comelles) Miguei. Jesús de: Estructura del ~ector sanitario (J . :\I Comdb)

f .: Pròpiett'irios. lnHadorc!> e jornalcíras. IX~I~utldad~ ~ocial numa Aldeia Transmontanu. 1870-1978 (D. Coma!> d' \rgcmirl

O'Neil, Brian

ne~ros. loco~ ~ cnmmales (M. Sena Paris) Petonet, C.: On est tous dan~ lr brouillard ... i Espoccs hnbitês (0. Comas d'Argemirl

Peset,

f, L.: Cicncia y morr;inut:ión. Sobre

INFOR\1ACIONS I CRONJQUES

ARXIU D'ETNOGRAFIA dc Catalunya

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.• 3, 1984

«L'IMPACfE DE LES INDÚSTRIES D'ENCLAVAMENT EN EL MEDI RURAL:

LA TRANSFORMACIÓ DE LES RELACIONS DE PATRONATGE* Jordi FERRÓS I BATISTE Institut Tarragonès d'Antropologia (Secció de l'l.C.A.)

• Aquest article és fruit del treball de camp realitzat ol poble d'Ascó com a Becari del Fons dc Promoció del Personal Investigador (MEC), adscrit al Departament

d'Antropologia Cultural de la Facultat de Filosofia i Uetres de Tarragona. Com a tal forma part d'un projecte de recerco de major abast que pretén l'estudi de l'impacte econòmic, social i polític d'una indústria d'enclavament en una comarca prèviament no industrialitzada. El meu agralment a Dolors Comas d'Argcmlr, Joan Josep Pujadas, Joan Prat, Josep Maria ComeUes i Agustí Andreu pels suggeriments que m'ban donat per a l'anicle.

En un article publicat a l'AEC, Morrón 1 analitzava les condicions de l'aparició de les indústries d'enclavament a les comarques tarragonines i les situava en el context històric de Ja crisi del franquisme. El cas considerat per Morrón és el que ell anomena «model petroquímic» al Camp de Tarragona, que incid í sobre l'anorreament de l'agricultura de la plana aHuvial del riu Francolí en monopolitzar els millors terrenys de conreu per a la seva ubicació i els cabals d'aigües subterrànies per al seu fun cionament. El cas del Camp suposa la desaparició d'una bona part dels conreus, la modificació dels sistemes de regatge emprats fins a aleshores -amb el consegüent endeutament dels pagesos- i l'aparició de l'agricultura a temps parcial.

El cas que nosaltres proposem és et de la construcció de dues centrals nuclears en un indret on la ubicació de la indústria d'enclavament 2 no suposa un procés d'urbanització megalopolità , ni la degradació d'una àrea econòmica per la disminució dels recursos d'aigua com és el cas del Tarragonès i del «model petroquímic• presentat per J. Morr6n, sinó un procés que condueix a la presència simultània del conreu de la terra i del treball assalariat eventual durant el període de construcció de la indústria d'enclavament, Ja immigració de nombrosa mà d'obra no qualificada com a tècnics de la construcció i, un cop acabada aquesta, la del personal permanent de les centrals, poc nombrós i altament especialitzat.

El que volem presentar ací és com a redós d'aquest fenomen d' installació d'una indústria d'enclavament es produeix una transformació en les formes d 'actuació dels patrons locals i en el caire de les relacions tradicionals de patronatge.1 El vessant polític d'aquesta relació suposa Ja reafirmació del caciquisme vinculat a les noves classes polítiques i al funcionariat. El caciquisme permet l'aparició de faccions i d'aliances que s'institucionalitzen en forma vertical i, en forma de partits polftics, més enllà de Ja comunitat {Alavi, 1976).4 A fi d'aclarir l'ús dels conceptes i no crear confusions en la lectura dels paràgrafs següents ens cal, si no definir, delimitar almenys l'ús que nosaltres farem dels termes més emprats en l'anàlisi del patronatge. Entenem principalment per patronatge la relació econòmica, social i polftica entre el propietari i el seu treballador en relació amb el conreu de la terra. Quan la relació

lI

es presenta referida al sistema de producció industrial l'anomenem paternalisme. El terme caciquisme l'atribuïm al vincle polític entre aquestes dues parts relacionades d'una forma desequilibrada econòmicament i social, i que posa en relació la política local amb la nacional mitjançant l'adsscripció als partits polftics del cacics. Clientelisme significa l'adscripció dels clients a la facció del seu patró-lider. De totes maneres el sentit de cada concepte varia segons l'indret i pot predominar el valor econòmic, el social, el polític, l'ideològic, o més d'un d'aquests valors. e s evident que es tracta d'una relació d'explotació amagada rera la reciprocitat obligatòria de béns i serveis entre dues parts desequilibrades, entre individus o famílies desiguals econòmicament i socialment

«Abans de la 11uclear»: la societat agrària Fa quinze anys, quan encara no s'havia Jruc1at la construcció de les centrals nuclears, el poble d'Ascó subsistia d'una agricultura de tipus domèstic, majoritàriament de secà,5 malgrat que el terme municipal és travessat pel riu Ebre. Destinava una bona part de Ja seva producció agrícola a la venda en el mercat agrari a través dels comerciants locals (alhora grans propietaris i rendistes agraris) o bé de Ja cooperativa (amb pocs socis i de poca fiabilitat, creada desprès de la Guerra Civil per iniciativa dels falangistes locals, i on la majoria dels socis eren pagesos mitjans o amb una altra ocupació més remuneradora que l'agricullura). La propietat de la terra estava aleshores molt i mal repartida. Els grans propietaris, amb una superffcie entre les 50 i les 200 hectàrees conreades cada un, poseïen la major part de les terres de millor qualitat, tant de regadiu (anomenades localment illes i horts) com de secà (els plans i les valls), en parceH~ que sovint superaven les quinze hectàrees cada una -la superfície equivalia a la que posseïa un propietari mitjà-.6 La resta dels pagesos s'acontentava amb parceHes de superfície variable -des de les 0,5 hectàrees fins les 4 hectàrees- molt disperses per tot el terme i que en total no arribaven, en Ja majoria dels casos, a les 15 hectàrees en conreu. Davant d'aquesta situació de desequilibri entre la superfície en propietat i les necessitats de les empreses pageses familiars que cada cop s'agreujava més en repartir els pagesos les terres entre els seus hereus mitjançant el sistema de millora o el repartiment igualitari mentre que els grans propietaris les repartien tan poc com podien -institució de l'hereu i indivisibilitat del patrimom o millorament-, no quedava cap més solució que la parceria o arrendament de les terres dels propietaris per part dels pagesos més desafortunats: hom menava o arrendava sobretot terres

12

de regadiu, que eres les més concentrades en mans dels propietaris i les més productives. D'aquesta manera el pagès asegurava la seva subsistència i el propietari esdevenia el seu patró, «l'amo». Els jornalers, el sector de la població que no tenia terres, quedaven també sota el domini dels propietaris. Treballaren per a ells com a temporers en èpoques de feines al camp, o en llurs premses i molins en temps de collita, o com a jornalers permanents o «mossos» a la parceHa que els propietaris conreaven directament.

Sovint l'amo exigia al parcer que li menés un tros de regadiu i un de secà, a fi que la terra menys productiva no se li ermés.

En transformar l'explotació (anys 50 i 60) el propietari exigí l'arrendament de les terres als seus parcers i aquets van haver d'aceptar. La transformació consistí en la motorització dels sistemes de regatge --en lloc de la sínia, el pou amb motor d'elevació d'aigües-, obligant els arrendataris a agrupar-se en una petita comunitat de regants per fer front a les despeses de combustible i de manteniment que les instaHacions comportaven. Però la majoria de les transformacions (canvi de conreus, mecanització de les tasques) es donaren en aquelles parceHes que el · propietari portava directament.

Com a qualsevol societat agrària, la propietat de la terra conferia a Ascó el poder polític i el control social de la comunitat. Des dels càrrecs executius que ocupaven, en contacte amb les jerarqwes polítiques nacionals, els propietaris aconseguiren certs privilegis per a Ja «modernització» de les seves explotacions, com és ara incloure les terres en els plans de regatge comunitari, o bé modificar aquests plans perquè les incloguessin. Així van convertir grans superfícies de secà en regadiu amb la m1nima inversió de capital propi i van ocupar càrrecs directius a Ja comunitat de regants de nova creació van obligar els seus parcers a acceptar contractes d'arrendament amb un aug~ent de les rendes que havien de pagar. Entre l'amo i el parcer no hi havia cap contracte escrit; l'acord era verbal: anaven a mitges en la producció i la renda es pagava un cop que Ja collita s'havia venut. La renda, per tant, era en diners. Amb l'arrendament el contracte era per escrit i se n'estipulava un període de duració més curt que amb Ja parceria.7 Tant en el cas de la parceria com en el de I 'arrendament els amos eren molt primmirats a l'hora de cobrar les rendes : hom conta que un amo va exigir al seu parcer fins i tot la meitat d'un albercoc.

El poder polític local, tant l'executiu com el control social de la població, el detentaven els propietaris. Entre ells hi havia competència: Ja majoria també eren comerciants agrícoles que compraven, transformaven i emmagatz~maven la quasi totalitat de la producció dels pagesos independents i la totalitat de la dels parcers i arrendataris obligats a vendre la collita als

13

seus amos, els quals ja n'aconsegujen una part com a satisfacció de les rendes agràries. Per aquesta competència comercial Ja classe propietària no estava unida en l'exercici del poder executiu, sinó que s'hi anava reUevant mitjançant el sistema de designació d'autoritats propi del franquisme i de la Dictadura de Primo de Rivera, o el sistema electoral de la Restauració.'

En els càrrecs de les altres institucions locals («Hermandad de Labradores y Ganaderos», «Sinrucat de Sant Isidre», «Cooper~ti va Agrícola», «~omw;'i­ tat de Regants»), aixf com en els càrrecs burocràttcs locals (secretara de 1ajuntament, admillistratius, etc.) hom coHocava els parents i amics. Aquest sistema que feia coincidir el poder econòmic amb el prestigi social i el poder polític executiu amb el control social pels propietaris-rendistes locals, fou hegemònic des de la fi de la Guerra Civil fins a les primeres eleccions municipals democràtiques de la Transició (1979), i de Ja mateixa manera bo havia estat abans de la 11 República.

Els petits pagesos, els parcers i els arrendataris, tanmateix tenien possibilitat d'independitzar-se d'aquest control i d'aquesta dependència econòmica dels propietaris per mitjà de la petita acumulació de capital obtinguda de la venda de llur producció excedentària en el mercat agrícola i d'una acurada poHtica domèstica d'estalvi i de privacions, així podien accedir a la propietat de la terra que menaven o a la compra de noves terres.

Quan hom proposava la compra de terres a un propietari, la majoria de les vegades aquest s'hi negava, perquè els pagesos per les seves possibilitats econòmiques, no podien comprar tota la parcella i al propietari li interessava vendre-la sencera. Només en un cas l'amo va accedir a la venda, i fou perquè tots els conreadors i possibles compradors es van posar d'acord per comprar tota Ja parceHa alhora. Com que la venda al propietari li convenia --era absentista i necessitava capital per fer altres inversions no agràries-s'arribà a la compra-venda. Però la majoria dels propietaris no accedjen a la venda perquè això representava Ja pèrdua de les rendes, i per tant dels seus ingressos principals, i la pèrdua del seu poder econòmic i polític. D'altra banda, per més terra que els pagesos compressin als propietaris el sistema de dominància d'aquests romania intacte per dues raons: la primera i més evident perquè continuaven monopolitz~mt el poder polhic pel fet de ser incondicionals dels règims governamentals, sia com cacics locals adscrits al partit en el govern, sia com a franquistes de tota la vida collocalS a dit en els càrrecs; la segona perquè controlaven, juntament amb uns pocs pervinguts, tot el comerç agrari local: eren seus els molins d'oli i les premses de vi; ells eren els únics amb capital suficient per comprar la collita d'ametUes als pagesos, emmagat:zenar-les i vendre-les més tard a l'exterior. Els pocs pervinguts o bé eren parents seus o individus als quals arrendaven les

14

installacions per poc temps. El sistema d'explotació econòmica i poder polític dels propietaris no feia aigua per enlloc i durava, amb petites interrupcions com la collectivit:zació de 1936-1937, des de la Desamortització, moment en què certes families locals que aleshores ja eren benestants augmentaren considerablement llurs patrimonis en comprar els béns desamortitzats de la Comanda Hospitalària d'Ascó. L'orde havia posseït el domini senyorial de la comunitat i permetia que aquelles famílies s'alternessin en l'admillistració dels béns de la Comanda,9 al mateix temps que els donava en emfiteusi les terres de la mateixa que subarrendaven als pagesos locals. Això els hl va permetre acumular prou capital per accedir a la propietat dels béns desamor· tit:zats.

En els anys seixanta del nostre segle el sistema de domici dels grans propietaris trontollà a causa del seu absentisme, de la manca d'hereus inte· ressats en el manteniment del patrimoni famHiar i de les tensions entre ells produïdes per les herències. D'altres fets atzarosos, com Ja mort de l'hereu, la seva solteria o la no descendència familiar ajudaren a agreujar Ja situació. Pocs propietaris sense interessos a fora de la comunitat van mantenir intacte el patrimoni i, per tant, el seu poder econòmic, social i polític; però romanien enfrontats entre ells per la competència comercial abans esmentada o per l'endogàmia de classe. Aquesta endogàmia comportava el matrimoni dels hereus no millorats i cabalers amb els millorats d'altres cases fortes locals, i com que tots els hereus d'una mateixa casa estaven barallats per causa de la no acceptació del repartiment desigual dels patrimonis, els propietaris es trobaven enfrontats a nivell familiar igual com ja ho estaven a nivell econòmic i polític, i l'enfrontament s'anava agreujant generació rera generació en intentar mantenir o engrandir els patrimonis amb estratègies matrimonials i repartiments desequilibrats. Els propietaris estaven, doncs,

emparentats entre ells: eren cosins germans, cosins prims, consogres, cunyats, etc; i aquest parentiu no servia per enfortir l'estrat propietari sinó que el disgregava encara més en tants estrats com cases hi havia, continuament enfrontades, però que es repartien beneficis del control de la propietat de Ja terra i de la producció agrària local.

Els parcers van començar a queixar-se de menar la terra a mitges perquè no els era rendible i la van demanar a terços o a quarts, uns contractes de parceria propis del conreu del secà i que ara s'exigeixen en regadiu.10 Els amos sovint no accedien i els pagesos abandonaven el conreu i emigraven.

Els arrendataris veien que les rendes que havien de pagar eren cada cop més feixuges, i també abandonaven el conreu i emigraven. L'amo veia com se li succeïen els parcers i els arrendataris l'un rera l'altre gairebé a cada collita, i molts es quedaven al capdavall sense conreadors. Els jornalers

15

es van estimar més el treball assalariat i van emigrar o van entrar a trebaJJar a la indústria comarcal.11 Cada cop minvava més el nombre de parcers, arrendataris i jornalers per conrear la terra dels propietaris. Els que romangueren augmentaren la superfície conreada agafant la que anaven deixant els emigrants, però com que pretenien que els rebaixessin les rendes molts van preferir abandonar el conreu i cercar altres feines més remunerades.

Els propietaris, si voHen tenir les terres conreades i captar les rendes, van haver de fer cas de les demandes dels seus conreadors: disminució de les rendes, mecanització, canvi de conreus, augment de les superfícies assignades a cada parcer o arrendatari. Molts propietaris es van estimar més posar la terra en venda abans d'acceptar, però se'ls hi va ermar per manca de compradors. L'emigració dels jornalers, per la seva banda, encarí el treball assalariat en el conreu directe de la terra. Els propietaris es van plantejar conrear els camps només amb uns quants jornalers per a les feines més pesades (cavar, raure, collir) , mentre ells mateixos menaven les màquines (regar, llaurar, sulfatar) .

Per fer front a aquesta davallada de mà d'obra causada per l'emigració i al seu encariment progressiu, les autoritats locals 11 es van posar en contacte, a través de les institucions locals que presidien, amb els organismes oficiaJs competents (Diputació Provincial, .cServicio de .Extensión Agrariu o «Grupo de Colonización») u per endegar projectes que representessin un atractiu per als pagesos i evitessin l'emigració. Convenia que els pagesos es quedessin al ¡)oble com a mà d 'obra barata i força de treball disponible per als propietaris, aixf no minvaria la producció agrícola i continuarien fun cionant els comerços agrícoles que ells controlaven . Es va elaborar un projecte molt ambiciós per regar tot el terme municipal , però no va prosperar pels interessos que més endavant van tenir a l'àrea les empreses que l'haurien hagut de portar a terme: les hjdroelèctriques.14 També es van fer demostracions de nous sistemes de regatge com l'aspersió; es van dur a terme sulfatacions generals de l'oHvera per combatre la plaga de la mosca del xixí, amb avionetes i a preus baixos ... Els pagesos van continuar marxant del poble.

El camp asconenc, com tot el camp espanyol dels anys seixanta, estava en crisi i desfasat respecte del sector industrial de la mateixa època, i necessitava la introducció d'unes estructures econòmiques noves que convertissin l'agricultura en un sistema productiu competitiu en el mercat i atractiu per a la població a partir de la mecanització de les tasques i del canvi de conreus per evitar l'èxode rural. Ajxò no era possible nj a nivell estatal ni a nivell local mentre el govern franquiste i els propietaris -els seus representants a la comunitat- pretenguessin mantenir el poder econò--

16

mic, sociaJ i polític sense variar les estructures agràries que el sustantaven. i mentre el pagès no tingués ocasió d'accedir per ell mateix a la mecanització de l'empresa domèstica, al canvi de conreus, a l'augment de la superfície conreada i a un millor repartiment de la propietat.

«L'arribada de la nuclear»: la transformació de la societat agrària El procés industrialitzador iniciat a l'Estat espanyol en els anys 60 va arribar fins als indrets més apartats de la geografia peninsu lar, sia en els seus fets , sia en les seves conseqüències: èxode rural, despoblament, envelliment de la població rural, urbanització desaforada, contaminació, atur ... Els «Planes de Desarrollo» incloïen la creació de polígons industrials al costat de ciutats (com és el triangle Reus-Valls-Tarragona). planificacions agràries a gran escala unides a projectes hidràulics (com el famós «Plan Badajoz»), així com instaHació d'indústries d'enclavament en àrees apartades dels centres industrialitzats (tèrmiques, nuclears, petroquímiques, etc ... ).

Hom va decidir construir sis centrals nuclears a la província de Tarragona, en el que podríem dir que era un esboç del «Plan Encrgético NacionaJ». La «Comisaría del Plan de Desarrollo Económico y Social», entitat associada al Ministeri de la Presidència fins al 1973, va redactar els Plans que en total Joren tres i que cobrien un període de 15 anys, des de 1962 fins 1975. El darrer pla ( 1972-1975), elaborat l'any 1969, contemplava la construccfó de les centrals nuclears a l'Estat espanyol, i fou aprovat aquell mateix any en Consell de Ministres pel primer govern de Carrero Blanco, que estava format majoritàriament pels anomenats «tecnòcrates». De les sis centrals projectades a la provincia de Tarragona (dues a Ascó, dues a Vandellós i dues a l'Ametlla de Mar) només se'n van fer tres (dues a Ascó ,I i 11) i una a Vandellós (li), a part de la que ja es construïa aleshores (Vandellós 1), i que no entraria en funcionament fin s al anys vuitanta.

El nou govern va canviar totes les persones que ocupaven càrrecs executius en el sistema de poder de la Dictadura: des dels ministeris, les subsecretaries i els governs civils fins a les diputacions provincials i els ajuntaments.

Hom pretenia rentar la imatge del Règim, ja en crisi, i donar entenent que el país s'encaminava cap a una nova etapa política i social. Els càrrecs, com sempre, foren de designació, i els escollits no deixaven de ser inconrucionals del règim, tant a ciutat com als pobles.

Ascó tingué alcalde i consistori nou. En lloc de les autoritats bassades en la propietat de la terra i en les relacions agràries que havien manat des de la Guerra Civil van pujar els comerciants, els botiguers i els pagesos

17

mitjans. Els rendistes agraris romangueren en llocs estratègics de la política local: eren jutges de pau, vocals a la Germandat, o mantenien llurs clients (parents i anúcs) en els càrrecs administratius del propi ajuntament.

ParaHelament a aquests canvis a l'executiu local es produí un canvi a la representació eclesiàstica: marxà el capellà per veU i n'arribà un de nou i jove, de formació post-conciliar i progressista.15 Al cap de molt poc temps els mitjans de comunicació, i immediatament el Govern Civil, informaren al poble de la propera construcció d'una central nuclear -aleshores encara era només una- en el terme municipal d'Ascó.

Les autoritats van pensar que comepçaven amb bon peu el seu mandat. La gent del poble considerà que no haurien de marxar a ciutat per trobar feina, que hi hauria treball per a tothom, i que fins i tot els qui havien marxat podrien tornar. Els organismes oficials (Diputació, Govern Civil, Ajuntament) i les empreses interessades en el projecte -les companyies elèctriques- no pararen de fer bona propaganda des dels mitjans de comunicació, i a viva veu en diverses reunions al poble, dels magnífics beneficis que reportaria la nova indústria: treball assegurat per a tothom i, sobretot, «progrés». Els discursos eren plens d'inconcrecions, les notícies eren afalagadores per al poble.

En aquesta mateixa línia, la Diputació decidí construir una carretera nova de Vinebre a Garcia i un pont sobre el riu a Ascó, amb el qual el poble s'aproparia a la capital de comarca, a Reus --el mercat regional- i a La costa.

Es deia que els projectes per al poble. van ser subvencionats amb diners públics quan els havien d'haver pagat les empreses constructores de les centrals, perquè servirien per facilitar !'accés dels seus treballadors i el trans· port de la maquinària en el període de construcció. El poble es va deixar emportar per l'eufòria de les paraules dels seus sobtats benefactors sense aturar-se a preguntar com funcionava una nuclear, quanta gent hi treballava un cop engegada i si era una indústria contaminant o no. Si algú ho hagués fet ningú no l'hauria escoltat, perquè davant de la possibilitat d'un lloc de tteball assalariat, davant del «progrés» i la «modernització» del poble, no hi havia qüestions a plantejar. Poc importaven les característiques de la «fàbrica» quan hom es veia cobrant un salari elevat i amb un treball assegurat fins a la jubilació. Ningú no es pensava, perquè no ho havia dit ningú que només s'empraria una nombrosa i no especialitzada mà d'obra en el període de construcció, que durà uns deu anys, i que després n'hi hauria prou amb un reduït nombre d'operaris altament especialitzats per fer-la funcionar.

A mitjan! 1970 les empreses van venir a escollir l'indret per a la construcció de la central, mesuraren les terres i aparaularen la compra amb els seus propietaris. 16 L'àrea escollida fou una partida de terres de regadiu on gairebé tots els pagesos tenien l'hort, el camp de verdures i fruites per a

18

casa i, a més, una mica de vinya. Els grans propietaris hi tenien bons trossos (de 4 a 10 has.) cedits en parceria o arrendament. El conreu era força int~nsiu: les verdures i hortalises es plantaven entre les tires de vinya, els fru1ters entre cep i cep. A les empreses els interessava aquest indret per la seva proximitat al riu, necessària per a la refrigeració de Ics centrals, i també perquè les característiques geològiques del terreny representaven un basament fort per a l'edifici del reactor. Els preus que proposaren les elèctriques foren molt baixos: 35 ptes. el m1 la ttma conreada i 25 ples. l'erma o no conreada, malgrat que es tractav<J de terres de primera qualitat. Davant dc les protestes dels propietaris, les empreses i el propi ajuntament amenaçaren amb l'expropiació forçosa perquè la indústria era «de interés nacional». Els petits propietaris accediren a la venda ràp1dament davant de les pressions i les amenaces, i atès l'estat crític de llurs economies domèstiques, seguint l'exemple d 'un gran propietari absentista que fou el primer de vendre. La resta dels grans propietaris, però, s'hi negà perquè el preu els hi semblava massa baix. Aleshores les empreses van entrar en contacte particular amb ells per mitjà dels seus directius -que més tard ocuparen càrrecs d'importància en el ~eríode de construcció- per arribar a un acord en la compra-venta.

A la f1 el preu de les terres dels propietaris es va apujar fins al doble de l'acordat per les terres dels pagesos, amb la condició que invertissin el capital aconseguit en accions de les empreses elèctriques. Els propietaris aprofitaren l'ocasió per obtenir petits favors de la benevolència dc Ics empreses: es van assegurar llocs de treball per als !.cus fills i parents, aixf com l'abasta~ent a les em_Preses dels productes que tractaven com a comerciants (vi, oh, begudes vàrres). Les autoritats locals també aconseguiren favors a canvi de la seva d~fensa de les empreses: proveïment de fusta, treball per a ells mateixos o llurs familiars, etc.

.

Aix.í fo~ com es van començar a establir lligams enlre els patrons locals

els d1recnus de les empreses, lligams personals i d'amistat instrumental entre els uns i els altres, decisius per a la construcció i posterior funcionament de les centrals malgrat la forta oposició local i nacional a les nuclears per ac~nseguir tots els permisos municipals necessaris per a la posada e~ marxa 1 per a controlar la població activa que havia de treballar a les empreses.

S'estableix així una jerarquia de patronatge o de paternalisme: les empreses o alguns càrrecs directius de Ics mateixes -caps dc secció-- esdevene~ p~trons del~ patrons locals, i aquests dels seus clients, parcers, arrendatans, JOrnalers 1 obrers que els hi demanaren que els «coHoquessin» a la Nuclear, que els hi trobessin feina. El patró local es converteix en un intermediari entre els interessos de les elèctriques i els interessos de la mà d'obra autòctona, inclinant sempre la balança a favor dels primers. t

19

Les emprese.> van pagar una bestreta del preu establert, que corres_ponia a un terç del total, i deixaren un termini de dos anys per fer _efectiva la resta i començar a construir, passats els quals les empreses per~ nen. tots els drets adquirits sobre les terres, que restarien dels seus proptetans se~se que havessin de retornar la bestreta. En aquells dos enys_les empreses havten d'aplegar el capital necessari per endegar _la construcctó, fer els contactes necessaris per a l'adquisició de la tecnologta de la central nuclear, elaborar els informes per justificar l'emplaçament, etc. . .

En aquells dos anys la situació econòmica comarcal t local s'agreuJà fortament i predisposà encara més Ja població a acceptar les centrals nuclears per sobre de qualsevol resistència. L'any 1971 fou un any catastròfic per a l'agricultura local. A l'hivern, només començar l'any, les gelades foren. tan fortes que cremaren les oliveres, conreu que representava la base de I economia de la zona i la principal font d'ingressos de la casa pagesa. Les gel_ades continuaren tot el mes de febrer fins a cremar també els ametllers t fer minvar aquesta coiJita al mínim. I , per si encara no n'hi havia prou, el mes de setembre amb el raïm ja madur i a punt de veremar, unes fortes pluges van fer bad¿r i podrir Ja verema. Les pluges provocaren inundacions a ~rts indrets dc Catalunya, i a la comarca de la Ribera en~err~caren. masos 1 cabanes ofegaren bancals i hortes, malmeteren els cam1ns 1 fin s 1 tot desbordaren' el riu Ebre. El pagès en tot l'any 1971 no va tenir cap ~allita p_rou profitosa que assegurés Ja seva subsistèn~ia fut~ra: tot~s les colhtes destmades a la venda, com l'oliva, l'ametlla 1 el ra1m, hav1en estat desastroses.

Davant d'aquesta situació només l'èxode o el treball assalariat a la construcció de les centrals oferien possibilitats de superar-la. Però les. cen~rals _no acabaven d'arribar, mentre que tots els mitjans de comunicactó sen fe1en ressò. Les autoritats i els patrons locals van sortir en defensa dels ascooencs, dels seus clients i dels seus interessos particulars. Elevaren des de la Cas~ dc Ja Vila i la «Hermandad de Labradores» la petició de «zona catastrófica» t alçaren veus per a recaptar ajuts per al camp. Van v~nir de visit~ moltes autoritats a veure les destrosses de l'aigua i es conced1ren subvenctons per adobar els camins i els carrers malmesos, uns diners simbòlics que n~ van arribar més enllà de l'Ajuntament. Al pagès se li oferien Hnies de crèd1t per part de Ja banca privada, que tard o d'hora hauria d'amortitzar; però ca~ no en va demanar. Tothom esperava l'arribada de les nuclears per poder-hi treballar .17 En aquest ambient propici, a principis de 1972, les empreses acabaren de fer efectius els pagaments de les terres, la qual cosa representà un. alle_ujament per a les economies dels pagesos i per a les r~nde~ dels ~rop1etans.

Parcers, arrendataris i jornalers continuaren en una s1tuac1ó engo1xant, com

20

aquells que no havien venut terres a les empreses. Un administrador paga Jes terres als petits propietaris; els grans foren invitats a anar a Barcelona a la seu de les empreses per fer la transacció acordada, terres per accions, i per estrènyer els lligams o la relació iniciada mitjançant dinars i sopars pagats per les empreses. Això s'aniria repetint cada cop que les empreses necessitessin un favor de l'Ajuntament, de les altres institucions locals o d'individus particulars en virtud dels càrrecs polítics que ocupaven.

L 'inici de la construcció de les centrJls nuclears es produf el mateix 1972 i estava previst que dur~s cinc anys. En realitat trigarien el doble, i encara avui, 1985, no funciona el segon grup, iniciat el 1974. L'obra civil durà en el cas del primer grup des de 1972 a 1979, i en el cas del segon des de 1974 a 1981 , mentre que l'acondicionament tècnic allargà el període de posada a punt fins a 1983 en el cas del primer i encara no se sap quan s'acabarà el segon. La construcció representà uns 6.000 Uocs de treball assalariat, dels quals uns 2.000 foren ocupats pel personal de plantilla de les empreses constructores i les seves filials, i la resta pels immigrants o població activa autòctona.

De primer vingueren els treballadors de les plantilles de les empreses, en I petits nombres, després els immigrants, en la seva majoria «casteUans».

Ben av1at els autòctons hi van trobar feina. Els jornalers, els parcers i els arrendataris, com altres pagesos, demanaren a les autoritats i als seus patrons que els hi trobessin feina a la Nuclear, assabentats de «l'amistat» que els unia amb els directius de les empreses. Els van seguir en el camí cap a Ja Nuclear els seus fills en edat de treballar (16 anys) gràcies a les gestions dels seus pares davant dels patrons locals. Aviat també fou des de l'Ajuntament des d'on hom podia trobar feina assalariada. Periòdicament es confeccionaven llistes de demanda de treball que eren satisfetes ben aviat, però el treball aconseguit per aquest sistema era menys prcciat que el que s'obtenien mi~ançant les relacions de paternalisme, a partir de la relació dels patrons amb els caps de secció de les empreses. La mà d'obra femenina, sobretot les secretàries d'oficina, trobarien feina a Ja Nuclear mitjançant un període de formació a les oficines municipals.

Més tard, a conseqüència de les primeres eleccions municipals (1979), els. patrons locals perderen el ~er polític però mantingueren el control ~tal ~n. ~omandre com a única via per trobar treball a les Nuclears, i per tmposslbtütar que els grups oposats a le Central hi trobessin feina. En acabar-~ la construcció i minvar l'oferta de treball la via per a trobar-ne es redu1 a un sol patró, aquell que establí una relació econòmica més profitosa amb les empreses en crear una empresa pròpia de neteja i manteniment.

21

Els patrons, grac1es al control de l'oferta i la de~anda. de. treball a.ssalariat, reproduïen les relacions de patr~natge p~òp1es d una econoaua agrària i del poder que els hi havia confent ~a prop1etat de la te;ra en una ·t ac'ó d'introducció del capitalisme industnal. El patró local s anava forSl u 1 · era necessana · a l'A'JU ntament · t un rol força prestigiós: la seva presè nc1a ~:r facilitar a )es empreses la tramitació de papers i no posar entrebancs a Ja construcció i al funcionament de les nuclears, assabentats com estave? de l'incompliment de la majoria de requisits legals per a dur a terme el proJe~te (permisos d'obres, pagament de taxes municipals, informació a ~a poblac•~· mesures de seguretat, etc.). Per altra banda, el p~tró aconsegu1a ~antemr i augmentar la seva clientela local amb la coHocac1ó a la Nuclear d aquells . , . que li ho demanaven i se sotmetien així a la seva dominàn~ia. .

Segons la relació que existia entre el qui cercava fema 1 el qw .1 hi aconseguia es podia accedir a determinab llocs de treball. Les relac10ns podien ser de parentiu (treball a oficines), d'amistat instrumental (treball descansat i a l'obra) o contractuals en relació a la terra (treball al descobert i feixuc). Els jornalers, parcers i arrendataris accediren a llocs de treballs a l'exterior, «& l'obra)> o, com se solia dir, «al clot del reactor». Els pages?s, artesans i botiguers, fins aleshores fora de la relació de patronatge, o.btin· gueren treball descansat i a cobert (vigilants, magatzemers, ~rters, aussatgers, etc.) perquè els patrons pretenien tractar-los bé per temr-~os en endavant com a clients o «amics». Els amics i parents aconsegu1ren treballs d'oficina, asseguts darrera una taula, amb poc esforç, a.ire acondi~ionat i calefacció: Uisters i administratius. Antics regidors de l'AJuntament, 1 ~dhuc els actuals, també hi entraren a treballar igual com els seus fills i filles t com els càrrecs de la Junta de la Comunitat de Regants, un c~p ve~ut aq~ell projecte de regatge municipal a les empreses, que a canv1 els h1 ofenren llocs de treball temporal per a ells i fix per als seus fills. Els patrons s'abstingueren de treballar-hi eUs mateixos, i continuaren o bé conreant la terra directament amb jornalers, o bé deixant-la ermar per manca de con~eadors, o bé posant-la finalment a la venda. La reproducció de les relac10ns de patronatge en el període d'industrialit1.ació es produí sobretot e~ dos moments: a l'inici de la construcció, i quasi a la fi d'aquesta, és a dLr, en ~0: ments que l'oferta de mà d'obra per part de les empreses no és alta, 1 Sl que ho és la demanda per part de la població activa. En el període ~9741978 durant la construcció de l'obra civil, el mercat de treball no tmgué restri~cions tothom trobava feina sense la necessitat de recórrer al patró.

Però si h~m aspirava a una feina determinada (oficines, a l'ombra i a sopluig) havia d'anar a trobar el patró.

22

Cada any, també, s'obrien llistes de treball a l'Ajuntament on hom s'apuntava de forma indiscriminada; unes altres llistes eren per anar a cursets d'especialització dirigits especialment a la mà d'obra jove (mecànica, soldadura, electricitat) o bé cursos a càrrec de les mateixes empreses, d'una mena de peritatge industrial. 15 Els estius les empreses oferien treball als estudiants locals i comarcals, però aquests hi havien d'accedir mitjançant els patrons locals que s'encarregaven de coHocar-los. En el cas d'Ascó calia adreçar-se a les autoritats o al patró; en altres pobles, als enginyers que hi residien o a altres individus amb càrrecs a les empreses. En aquest sentit, i fora d'Ascó, els lligams de veïnatge i amistat també funcionaven. Els anys 1976 i 1977 s'obriren llistes municipals a Ascó per donar feina temporal als estudiants sense restriccions. Però els asconencs no aconsegu1en ni la meitat del sou que guanyaven aqueUs que havien entrat per recomanació, tant si eren del poble com si venien dels pobles veïns. Després de 1977 s'acabaren les llistes com a conseqüència de les protestes dels estudiants que se sentien explotats d'allò més a canvi d'un sou ridícul," i també per la protesta antinuclear creixent que es produïa al poble, cosa que obligà les empreses a controlar Ja seva mà d'obra per por n la infiltració d'opositors que podrien sabotejar les instaHacions (robatoris de documentació, anònims i «graffiti» antinuclears, coHocació de possibles explosius, etc.) per por de que es reproduissin els fets que esdevenien aleshores a Lemóniz (Euzkadi).

L'oposició a les Nuclears aparegué ben aviat, el mateix any de l'inici de la construcció, quan hom va preguntar les caracterfstiques de la central nuclear i ningú no en donava raó. Fou definitiva la presència del capellà •roig,., que en els seus sermons feia un atac furiós contra el capitaHsme i al ~teix temps contra els interessos de les elèctriques en construir nuclears, 1untamem amb l'ajut d'un sastre que aconseguia d'on podia la informació necessària per assabentar-se de la perillositat dc les nuclears. El capellà i el sastre conscienciaren, del perill de les centrals, una part dels autòctons i aquests esdevingueren antinuclears. Ben aviat van ser els Hders d'una coalició enfrontada amb l'Ajuntament franquista i pronuclear, i amb les companyies elèctriques. La coalició es nodrí del descontentament popular davant de l'acció municipal en tots els sentits, que és tant com dir del descontentament respecte dels patrons i els seus clients que ocupaven càrrecs executius des de l'acabament de la Guerra Civil. Més endavant la captació de seguidors es farà a mesura que els acomiadaments dels llocs de treball assalariat es facin efectius, i també pensarà la negativa de certs individus a entrar sota la tutela dels patrons, preferint l'alternativa del conreu dc la terra a depe~dre d'ells econòmicament, social i política. La creació d'una coalició antmuclear implicà l'aparició d'una coalició pronuclear on hi havia els pa-

23

ons els seus clients i la majoria dels autòctons que treballaven ~ La ~u­ ~ea/ així com els qui pretenien esdevenir fixes a les empreses 1. els ~~­

t

migr~nts que volien romandre al poble un cop les centrals func1ooessm.

Aparegué per tant una divisió faccional del poble que es basava en. una diferenciació econòmica (treball assalariat/ treball al camp; patrons, chen.ts, obrers: rics/pagesos, artesans, jornalers: pobres) i s'expressava ~o u~a llUJta poUtica, que havia estat latent durant tota la Dictadura franqu1st~ 1 que en el moment de ta seva crisi resorgeix, i que es perllonga en el .penode ~stt> rior de transició democràtica en afiüar-se cada facció a determmades opc1ons polítiques nacionals. La facció antinuclear es compon de tots aquells que han estat 0 estan encara sotmesos a algún patró i són conscients de la seva explotació i són també tots aquells que no hi volen estar de cap manera: La facció pronuclear es compon, en canvi , de tots aquells que tenen relac1ons de paternalisme amb Ics elèctriques, des dels patrons fms als obrers fixos • • :10 i eventuals, autòctons o 1mm1grants. .

L'estiu de t 977 fou el moment que els antinucle~rs aconsegu~ren una major força que va culminar amb la victòria a les pnmeres elecc1ons municipals de~ocràtiqucs del 1979. AqueU primer any fou q~an \~s empreses decidiren quins autòctons esdevenien fixos a les seves pl~nt~Ues, 1 el fe~ que fossin pocs i no tots els que hi treballaven po~tà la maJona dels h~b~tants a manifestar-se con tra l'Ajuntament en presèocta del Governador Ctvll per no fer complir tes promeses de treball de les elèctriques. Al cap d'un t.e~ps tot el consistori presentava la dimissió i es creava una Gestora Mumc1pal integrada per representants dels nous partits polítics dretans, ~n la. qual figurava el patró local amb més relació eco~òmi~a amb les elèctnques. I q~e amb el temps s'enlairaria com a únic patró 1 cactc local. El I 979: la Vlc,tòrt~ de Ja facció antinuclear a les eleccions fou afavorida per la notíc1a de I accident a Ja central nuclear americana de Three Mi/e /slands, més co~eguda com Harrisburg, que alarmà els autòctons i decantà vots cap a la candidatu.ra antinuclear encapçalada pel sastre i el capeUà del poble. _Par.aHe.la~ent s acabava ta construcció de les nuclears i amb això l'oferta md1scnmmada de treball assalariat. A partir d'ara calia tornar-se a adreçar als patrons locals aprofitar la xarxa social pròpia per trobar feina. L'octubre de. I 978 s'esca~en 0 els primers acomiadaments massius d'obrers de la construcciÓ.; progressiVament entre el juny de 1979, desembre de 1981, el setembre 1 el desembre 21 de 1982 i tol el 1983 s'acomiadaran la resta d'obrers.

L'augment de l'oposièió antinuclear local semblà fer trontollar momentàniament el poder social i polític dels patrons locals, o si més no representà una amenaça contra les seves posicions tradicionals. Però les tomar.an a recuperar amb el control de l'oferta de treball que les empreses elèctTJques

24

els hi oferiran, i podran accedir un altre cop a la Casa de la Vila en les eleccions municipals de 1983 en clara majoria. Els votaren en aquesta ocasió tots aquells que encara treballaven a la Nuclear i tots aquells que estaven a l'atur i ja no cobraven el subsidi, motiu pel qual necessitaven trobar feina assalariada encara que això representés entrar sota la dependència del patró local. Des de l'Ajuntament el patró també controlarà una altra oferta de treball, la que representen els serveis públics: manteniment, policia, obres i altres.

Amb el recolzament d'aquesta clientela els propietaris i els comerciants agraris, és a dir els patrons esdevinguts clients de les empreses, i la facció pronuclear, van tomat a governar l'Ajuntament tal com ho havien fet fins a les primeres eleccions sense necessitat del sufragi universal. El patró local, amb el control de l'Ajuntament, aconsegueix per a la seva empresa un contracte en exclussiva per a la neteja de les centrals nuclears, Bogant mà d'obra majoritàriament autòctona de forma temporal. D'aquesta forma el patró s'assegura a canvi de treball una clientela fidel, a la qual tant pot exigir el recolzament de les seves decisions polftiques com l'ajut contra la facció antinuclear. El patró esdevé cacic en l'organització territorial del sistema de partits a l'Estat espanyol, sota el control del delegat comarcal del partit, cap de secció a les Centrals Nuclears en funcionament i que fou diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1984. El patró, previ consentiment del seu superior i a través d'ell, dels directius de les empreses, informa dels darrers (ets i demana les Unies d'actuació que ha de seguir per no entrar en contradicció amb els interessos capitalistes i caure en desgràcia. EL patró mena l'Ajuntament pronuclear des de l'ombra com a cap que és de la éandidatura independent i del grup poHtic local consolidat arran de la victòria a les eleccions munjcipals i autonòmiques de l'opció política que ells repre· senten al poble. El patró és el cap de la facció pronuclear a la qual s'integren els antics patrons i comerciants agraris amb objectius polítics -tots ells integraven la llista electoral municipal menys el patró-cacic actual-, abans barallats per raons de competència econòmica i dc rivalitat en el reparti· ment dels patrimonis familiars. A més la facció és sustentada pels obrers assalariats del patró, per altres que ho volen estar i pels treballadors fixos a la Nuclear residents al poble, així com pels cònj uges, progenitors i descendents de tots els anteriors. Amb aquesta situació les empreses no troben cap oposició local per posar en marxa Ascó I, sense complir les seves obligacions i promeses: pagament de taxes municipals, signatura dels permisos d'obres, oferta de treball indiscriminada a tota la població activa, posada en pràctica de les mesures de seguretat necessàries per al funcionament de les centrals, realització dels plans d'evacuació en les millors condicions per

25

a la població riberenca ... , i amb la complacència de tota l'Administració, des de la Conselleria d' Indústria de la Generalitat de Catalunya fins a la Direcció General de l'Energia, passant pel Govern Civil, el Ministeri d'Indústria del Govern central i els altres organismes oficials que tenen a veure amb aquestes centrals. Només s'han creat dues institucions per vetllar pel seu bon funcionament: Protecció Civil i el Consell de Seguretat Nuclear, que subvencionen amb diners públics allò que hauria de ser competència de les empreses: la vigilància del bon funcionament de les centrals.

La construcció de dues centrals nuclears va suposar a la zona una forta immigració durant el perfode de la construcció, una forta emigració un cop acabades i el traspàs de la població agrícola autòctona al treball assalariat en el mateix període, l'augment del nivell de vida gràcies al cobrament d'uns salaris elevats, i l'interès a mantenir aquests ingresos un cop que la necessitat de mà d'obra es va reduir en acabar la construcció. Els habitants han passat de ser majoritàriament pagesos a cercar el treball assalariat a les nuclears com a única solució per a la satisfacció de les seves necessitats. Entre l'oferta de treball per part de les empreses (molt abundosa en el període de construcció i molt minsa des de l'entrada en funcionament de les centrals) i la demanda de treball (en constant augment per l'immigració, l'atur urbà, l'augment de la població activa per l'evolució demogràfica local, etc.) s'han establert uns intermediaris que repr~senten l'antiga classe propietària local i que en adaptar-se a les noves cLrCumstàncies que comporta la instaHació de les centrals nuclears mante~en Uur status de «patrons-padrins• d'una mà d'obra a la qual aconsegue1xen un treball temporal que s'alterna amb períodes d'atur. La «coHocació• comporta la submissió al patró i la seva defensa i recolzament poHtic contra els possibles detractors, aix( com la defensa de les empreses cl~ctriques i de les centrals nuclears.

Els patrons, hereus dels grans patrimonis locals i del seu poder polític basset en la propietat de la terra, en deixar de ser aquesta l'única forma de trobar/donar treball, han aconseguit reproduir les antigues relacions de patronatge dins la comunitat camperola bo i situ~nt-se al costat de le~ empreses i defensar Uurs interessos, alhora que establien mutuament relac1ons. econòmiques (compra de terres, compra d'accions, abastiment de determmats productes). Els patrons són ara clients de les empreses, patrons dels autòctons als quaJs troben treball assalariat a les centrals, i cacics en. el pr~s de tra:nssició democràtica de l'Estat espanyol en apropar-se a partits polítiCS dretans.

El treball assalariat dels pagesos a la construcció de les ~ntrals sense abandonar la tasca agrícola els ha permés l'acumulació d'uns petits capitals que s'han invertit a la pròpia empresa domèstica per ampliar-la o per trans-

26

tormar-la en altres negocis. La inversió s'ha traduït en compra d'una maquinària que ba suplit la manca de mà d'obra familiar, sobretot de la mà d'obra jove, que també ha passat majoritàriament al treball assalariat i s'ha indepeoclizat econòmicament de la casa paterna. S'han canviat els conreus, s'han posat en regadiu superfícies abans de secà, i hom aspira més que abans a la rendibilitat del treball agrícola . El petit capital també ha permés acondiciona~ la cas~ p.ages~ p~r. adaptar-la a les noves necesSitats (gMatge, bany,· cuma, habttac10ns mdiVlduals) que han fet desaparèixer dependències sense ús (pallisses, corrals, graners, golfes, llar, alcoves, pastadors); en certs casos també s'han creat petits negocis com botigues o bars, s'han convertit aJtres dependències en habitatges per llogar als immigrants, o bé s'han comprat cases, solars i residències secundàries a ciutat o a la costa, automòbils i, sobretot, terres.

Per poder veure millor l'evolució de les relacions de patronatge i la seva transformació en paternalisme, podem establir una divisió en períodes que cobreix gairebé tot un segle: A) 1875-1931. Les polítiques desamortitzadores dutes a terme al llarg del segle XJX, van donar als propietaris Uiures del domini senyorial accés a la gran propietat i originaren la transformació de Ics relacions d 'explotació senyorial representades per l'emfiteusi en Je~: relacions contractuals de la parceria, la rabassa morta i l'arrendament. El vessant polític d'aquest patronatge significava I'afiliació dels patrons als partits lliberal i conservador que s'anaven aJtemant en l'exercici del poder durant la Restauració mitjançant ele~ions censitàries, i el control d 'aquestes pels cacics locals i diputats territOrials. En aquesta època els patrons rivalitzen entre ells, tant per oposició política com per competència econòmica: control dc la producció agrícola local com a comerciants agràris, estratègies matrimonials per a Ja perpetuació i augment del patrimoni, cosa que emparentava els patrons i també els oposava a l'hora del repartiment de les herències. La crisi de finals del segle xrx i principis del xx enfronta per primer cop els patrons amb els seus dependents, i permet, amb la Dictadura de Primo de Rivera l'enfortiment dels patrons gràcies a la repressió de tota opció polftica contrària als interessos d'aquests i a l'afavoriment de l'acomiadament dels conreadors descontents i més cridaners de les terres dels patrons.

B) 1931-1939. La 11 República i la Guerra Civil representen el període en què els patrons perden el seu poder polític i econòmic i el tornen a recuperar mitjançant la violència. En aquesta època els estrats que depenen dels propietaris locals prenen consciència de l'explotació de què són objecte per part dels patrons i es rebeHen arribant a expropiar Ics seves propietats per crear una coHectivitat agrària ( 1936-37) i, àdhuc, a l'assassinat dels patrons

27

i a la crema dels seus titols de propietat. L'esclat de la Guerra Civil i la pèrdua d'aquesta pels que defensaven aquelles accions revolucionàries farà tomar la situació local a l'antic predomini de l'estrat propietari i a la repressió de la població per part dels patrons.

C) 1940-1970. La dictadura franquista es basa en l'afiliació dels patrons locals a la Falange per instaurar i mantenir llur estructura de poder i control locals. Entre aquests patrons nomenen «a dit» les autoritats municipals. En aquesta època els patrons fan efectiva la repressió i el retorn a l'anterior status de poder tradicional. Però els patrons també resten enfrontats pel mateix motiu que en temps de la Restauració i, a més, per l'interès d'accedir al poder executiu, que els obligava a competir entre ells per complaure el Règim, augmentant el control i la repressió contra el poble i les mostres d'adhesió al franquisme.

0) 1970-1979. Període de Ja crisi del règim franquista i de l'inici de la reforma democràtica amb la nova restauració monàrquica. S'inicia també la crisi econòmica general i s'acusen encara més les condicions desfavorables per al camp espanyol. A la zona s'inicia la construcció de les centrals nuclears i la població accedeix al treball assalariat i a un alt nivell de vida.

Els patrons s'apropen a les empreses elèctriques quan són afavorits per da· munt de la resta en la venda de les terres per a la instal:lació, i participen de l'interès de les empreses en fer «progresar» el poble, cosa que implicarà sot· metre') a un procés d'urbanització. Ben aviat apareix una oposició a aquests tipus de «progrés», que més endavant esdevindrà una facció que sobrevalorarà la capacitat intrínseca del poble per «progressau i els trets caracterit· zadors anteriors a la construcció de les nuclears, fugint de la submissió als interessos capitalistes. L'aparició d'aquesta facció oposada a les elèctriques obUga aquestes a estrènyer els lligams amb els seus clients locals i a agrupar tots els patrons per sobre de les seves diferències anteriors. El fet puntual de l'accident de la nuclear de Harrisburg (U.S.A.) pennet la victòria de la facció antinuclear a les primeres eleccions municipals, però Ja facció propera a les elèctriques aconsegueix la representativitat a Ja casa de la Vila. ~er no permetre l'acció municipal, tots els seus membres elegits dimiteixen i deixen sols els antinuclears sense cap possibilitat de poder prendre decisions per manca de plé municipal, doncs els dimissionaris no seran reemplaçats fms a Ics properes eleccions. Mentrestant la facció pronuclear passa a una reorganització millor: si el 1979 s'havien presentat dins de les llistes de partits polítics, per a les properes calia unir-se sense perdre la identitat poHtica anterior: es comença a crear una candidatura independent amb clara majoria dretana.

28

.

E) 1979-1 983. Finalització de la construcció de les nuclears, aparició augment desaforat de l'atur obrer, baixa de l'oferta de treball assalariat emigració progressiva de la majoria dels immigrants. La fi del cobrament dels subsidis d'atur agreujarà encara més la situació. L'ajuntament antinuclear .és desbordat per la situació i arriba a concentrar totes les crítiques pels acom~adaments dels llocs de treball i la manca de treball assalariat que les elèctnques han provocat com a repressàlia. Les empreses, interessades a engegar u~a de les nuclears i a fer front a les accions municipals desfavorables, reorgarutzen la facció que els hi és favorable per oposar-la a l'Ajuntament i P?rtar a terme. ~na aferrissada campanya de desprestigi d'aquest per impedir que accedeJXJ a la Casa de la Vila a les properes eleccions. Tots els antics patrons queden inclosos dins de la mateixa opció política i sota Ja direcció d'un sol individu, que ara s'enlaira com a únic patró i cacic, aquell que t~ una relació econòmica més estreta amb les empreses i que controla ~r a1xò la, mà. d'.obr~ local i, per tant, la majoria electoral. El procés culmma amb 1 afihac1ó d un cap de secció de les empreses que resideix al poble al partit nacionalista en el Govern autonòmic, al qual també pertany el patró després d'un periple per altres partits dretants no gens nacionalistes. La facció ~ro~u.clear acava decantant-se cap aquesta opció política i arriba a agrupar mdiVJdus que provenen de partits polftics que van d'extrema dreta fins al ce~tre. El cap de secció arriba a ser delegat comarcal del partit, i a les eleccJons de 1984 al Parlament de Catalunya aconsegueix l'escó de diputat.

Abans, però, les eleccions municipals de l983 donen una clara victòria i una majo~ia absoluta a Ja facció pronuclear en l'exercici del poder local.

Les elèctnques han aconseguit el seu objecte, i el juny dc 1983 es posa en marx3 el primer grup nuclear d'Ascó sense complir tots els requisits legals: et pla d'evacuació no s'assaja fins al cap de dos mesos, i en vista de les evi· dències és rebutjat; avui encara no s'ha assajat cap més alternativa.

F) 1983-1984. L'entrada en funcionament de les Centrals Nuclears representa una forta restricció de l'oferta de treball assalariat, l'emigració de tots els forasters que havien arribat per a la construcció i condicionament i la immigració de tècnics en un nombre molt reduït. La mà d'obra autòctona no especialitzada ha de tornar al treball de Ja ter~a o bé cercar treball assalariat eventual, cosa que permet mantenir i perpetu~r tant Ja figura del patró. local com l'aju~tament actual. El patró, mitjançant la seva empresa, ofere1x ~ball assaJanat de forma eventual (de tres a sis mesos); l'ajuntan;aent, rrutjançant els fons destinants a la desocupació, ofereix treball assaJanat també eventual per a la realització dels serveis públics. D'aquesta manera hom s'assegura la fidelitat dels obrers eventuals, conscients que qualsevol acte d'insubordinació pels baixos salaris que cobren o d'oposició a les 1

29

nuclears representa l'acomiadament i la no contractació un altre cop.

Els patrons, doncs, l'un com a empresari i cacic local i els altres com regidors de l'ajuntament, han mantingut el poder i el control sobre la població, i l'han vist reforçat a partir de la transició democràtica gràcies a l'ajut de les empreses que perseguien els seus propis objectius. Si bé s'han transformat les estructures econòmiques i polítiques de la zona, el sentit del patronatge s'ha mantingut, i àdhuc s'ha sofisticat. jerarquitzant-se i introduint-se un altre cop en el joc dels partits polítics actuals.

La construcció i el funcionament de les centrals nuclears no ha suposat, corn en el cas de les petroquímiques, la monopolització de l'aigua necessària per al conreu de la terra, ni tampoc la desaparició de les millors terres de conreu. A hores d'ara no s'ha evidenciat encara el problema de la contami· nació pel seu funcionament. Per tot això la productivitat agrària no s'ha vist afectada significativament -deixant de banda les desfavorables condí· cions naturals-, doncs s'ban invertit capitals en millorar l'infraestructura agrària i el repartiment de la propietat. Força pagesos han accedit a la propietat de les terres que els patrons han posat a la venda en no trobar con· readors a causa de l'oferta de treball assalariat a la construcció de les centrals. El que sí comporta la construcció i el funcionament d'aquestes és l'a· parició de l'atur obrer, sobretot entre la població activa més jove.10 J:.s aquí on entra en joc el paper del patró local o del paternalisme amb l'oferta de treball assalariat de forma temporal que permet el control d'aquella pobla· ció activa.

La reproducció de les relacions de patronatge o paternalisme durant el període industrialitzador i el seu reforçament un cop acabada aquesta fase és un fet irreversible, si més no a nivell local, mentre la facció antinuclear no pugui oferir alternatives de treball assalariat que li permeti cnptar fidels un altre cop.

r..

1. MoRRÓN, 1982.

2. lbíd., 1982: 54. Aquí queda definida i caracteritzada una central nuclear com a indústria d'enclavament.

3. Entenem per relacions de patronatge el que diu Enric WOLP (8ANTON, ed., 1980: 19-39): una amistat instrumental asimètrica en el seu punt màxim de desequili· bri, quan una de les parts relacionades disposa de possibilitats clarament superiors per concedir béns i serveis i l'altra només en té per rebre'n, l'amistat es transforma en un vincle do patronatge i els amics en patró i client ; la càrrega afectiva és mfnima però

30

suficient per garantir la promesa de recolzament recíproc. Les dues parts bescanvien béns, però força diferents els uns dels altres: ajut econòmic, treball, protecció, ... a canvi de Ueialtat, informació, vots, ... Per a WOLF el patronatge es dóna més en comunitats obertes, com la que hem estudiat, que en comunitats tancades. i la relació s'estableix més entre famllies que entre individus, ésscnt la família la veritable unitat de classe social i la institució on s'expresa l'explotació dels uns sobre els altres.

4. Al..Avt, H., 1976: 109-113. Sobre patronatge, vg. Alavi 1976 i LiuJewood, 1979.

5. FERRUS, J., 1980.

6. l bíd., 1980: 225-256.

7. La parceria era un contracte de conreu revisa ble cada 15 o 20 anys o bé quan les parts implicades ho acordaven. El contracte solia passar de pares a fills sense cap mena de problema. En canvi l'arrendament era revisat inexorablement cada 5·10 anys i no tenia continuïtat en els hereus del conreador en cas de mort d'aquest, a d.ife~ncia de la parceria.

8. Designació ca dit» per part del Govern Civil dc les autoritats municipals.

A l'època de la Restauració, en el canvi de segle, les eleccions municipals monipu· Jades pels diputats territorials l pels cacics locals, permetien l'alternàncio dels propic· taris-comerciants agrícoles en l'executiu local. En relació amb lo msteixa époco i a nivell nacional, vegeu VAJUlLA ( 1977).

9. Aquestes cases fones actuaren com arrendatàries del novè, impost de la renda senyorial que corresponia a la novena part de la collita feta en les terres jurisdiccionals, el qual recollien dels emfiteutes en espècie i pagaven a In Senyoria en diners, encarregant-se les cases de llur transformació i comercialització.

10. Parceria o terços: contracte que estableix dues ports de la collita per ol par· cer i una per a l'amo; parceria a quarts: tres parts per al parcer i una per o l'amo.

Il. La indústria comarcal era representada per l'electroquímica de Flix, que oferia treball assala.r iat permanent, o per la cons trucció de les rescloses de Mequinenso 1 Riba· roja, que oferia treball temporer.

12. Els mateixos propietaris-rendistes ograris.

13. Una bona anàlisi d'aquestes institucions i la seva incidència en Ja vida de !'~poca franquista es pot trobar a SEVlLLA·Guu.tAN ( 1979).

14. El projecte fou subvencionat pels mateixos socis de la Comunitat de Regants, però fou venut ol cap de poc per la Junta de lo Comunira~ n uno de Ics cm· preses elèctriques quan aquesta es començà n Interessar per formar port def consorci de constructores de les nuclears d 'Ascó. A canvi els membres de la Junta aconseguiren l~s de treball fix per a ells i per als seus fills, o bé feina temporal n la construcció de les centrals. El 1984 sembla que el projecte de regatge s'ha tornat a revifar per part ~e les mateixes cl~triques quan jo no hi ha cap perill que l'ínfima estructura agràna de la zona representi un obstacle per al funcionament de les nuclears.

15. El nou capellà, més tard famós arreu de Catalunya per la sevo lluita contra les centra!s. nucl~rs, el ~em caracteritzar díns la fornada de sacerdots postconciliors força pohtJ~ts 1 consc•encJats de l'exist~ncia d'un ~gim polític represor i d'un sis· tema econòm•c. explotador de les classes baixes. La majoria d 'aquests capellans actuaven a les barr1ad~ de les grans urbs industrialitzades dc l'Estat, tant amb sermons des de lo trona com permetent la celebració d'assemblees d'obrers i de ta.n cades de protesta ~~ns l'església: El nou capellà correspon a aquest tipus, però en un poble.

16. L mdret escollit era un meandre del riu de forma quasi triangular, a tocar de I~ terra ferma, que era una muntanya d'argila amb vetes de guix, un material poc COnsJStent un cop s'exposa als agents de l'erosió. La ubicació escollida es degué a la

31

necessitat d'aigua per a la refrigeració de les nuclears i d'un basament sòlid per a les edificacions i el reactor. Els informes prelimJnars de les empreses valoren també com a cond1cions favorables per a l'installació la manca de moviments sísmics impor· tants, una climatologia favorable, Ja baixa densitat demogrà1ica i l'existència d'una agricultura de secà gens rendible.

11. Els mitjans de comunicació publicaven periòdicament els articles d'un periodista local que clamava per l'arribada de les nuclears. defensava la prioritat d'Ascó per a lo seva ubicació i caracteritzava els seus habitants de força hospitalaris per rebre les empreses i els seus treballadors. Vegeu els articles apareguts al Diorio Españof de Tarragona els dies 6-X-71 (p. 16), 15·X-71 (p. 16), 10-X-7 1 (p. 18), 21-X-71 (p. 25), a més d'altres a Lo Vanguordid de Barcelona o al Correo Catoldn de la mateixa ciutat i per les mateixes dades.

18. Aquesta IUsta fou oberta indiscriminadament una sola vegada, l'any 1974, encara que es va prometre que ho seria cada any. El 1974 van apuntar una douena de joves, dels quals només dos hi havien cursat el batxillerat superior. Després d'un examen de coneixements convocat sense previ avís i que tenia nivell de Revàlida, van passar Ja prova tres joves que un cop acceptats a l'escola industrial d'una de les empreses elèctriques havien d'anar a classe els matins i a treballar als tallers a la tarda, a canvi d'un sou de r.et mil pessetes al mes. La formació es feia a Barcelona i amb el sou hom s'havia de pagar les despeses de manteniment a la ciutat, quan lc!> empreses havien dit que tot això anava a càrrec seu. Només dos joves van acceptar el tracte, i els seus pares van haver de pagar uno bono part de les seves despeses. Actualment els dos joves treballen fixos a lo Central Nuclear d'Ascó.

19. L'estiu dc 1977 els estudiants van trebaUar els tres mesos d'estiu -juliol, agost i setembre- durant set hores al dia a canvi d'un salari mensual que no arribava a les quinze mil pessetes al mes.

20. Àdhuc les diferències produïdes per la convivència, el repartiment de les herències i altres motius situaven els individus enfrontats i barallats en un bàndol o en un altre. Les (amllies nuclears es van apuntar a un bàndol determinat, mentre que les famrlies extenses ho feien segons les seves diferències internes i/o bones relacions parentals. Hi ha casos tant de parenteles totes an ti o pronucleares com de parenteles dividides P,er diferències anteriÓrs a la construcció de Ics centrals, com her~ncies mal repartides, negocis fomiJiors mal menats, etc.; en canvi, dc grups domèstics dividits per aquesta raó només n'hi ha dos casos, i en ells hi ha pres pan tota la parentela. Les relacions d'amistat, de veïnatge i de parentiu, expressió de les relacions econòmJques, socials i poHtiques a la comunitat, determinen doncs l'adscripció dels individus i de llurs cases a un bàndol o a l'altre. Però en tot moment foren les relacions de patronatge les que assignaren els pronuclears al seu bàndol, mentre que els antinuclears ho foren per no tenir relacions d'aquest tipus, per haver-ne sortit o per tenir consciència de l'explotació que signifiquen.

21. Les xJfres d'atur a la zona (Terra Alta, Ribera i Priorat) facilitades per la Di· recció Provincial de l'INEM de Tarragona demostren l'increment de l'atur en relació directa amb el progressili acabament de la construcció de les nuclears: desembre 1981 , 1.100 aturats desembre 1978, 376 aturats desembre 1982, 1.564 aturats desembre 1979, 699 aturats desembre 1983. 2.156 aturats desembre 1980, 744 aturats

32

BI BLIOGRAFIA

H.

ALAVJ,

1976

~~~:~~~; campesinas Y ~as

6

lealtades primordiales», a HoBSBAWM• , Los campesmos Y la política, pp. 47-125 Barcelona A nagrama. ' '

8oDEMA.~.

M. Y.

1979

«Familis · mo y patronazgo como ststemas de poder local en Ce d na• a Rev Pa o 11 r e· pers, n.

• pp. I 7-43. Barcelona, Universidad Au· ' tó noma.

CoMELLES,

J. M.

~ L'origine

I~ !'oti_on de

i-éseau en sciences soci ales»' a O rou es U/1 hA'Pt'tal h. . P · v psyc 1atr~que , Pp . 82. 134' vo1. 1 Pans. ecote des Hautes ~tudes Thes d D torat 3eme. cycle. Mimeo. · e e ocde

mformels, mobtilsattOns et factions dans I

CoSTA, 1979

J.

Oliga~qufa. Y caciquismo. Colectivísmo · Madnd, AIJanza Editorial. agrar~o Y otros escritos,

FERRUS, 1980

J,

FRJGOI.t, 1977

J.

fls darrers pagesos. Tesi de Llicenciatura Universidad de Barceona. Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona. Mimeo. ;"Sert cacique" o "ser hombre" o Ja negación de las relaciones e pa ronazgo en un pucblo de la Vega Alt d I S Ag;icultura y Sociedad, 1977, n." 5, pp. ~ ; ~u~a.~, aM~~v. ter10 de Agricultura.

• a r1 · IOtS·

14 1 4

LITTt.eWOOO, P. 1979 cCampesinos d '6 So . d d o' pro ucct n y patronazgo», a Rev. Agricultura Y LLEONART 1 . Acte a . n.R 13, pp. 113· 177. Madrid. Ministerio de Agricultura •

I

•

I

RDEVOL,

•

.

1980

La Ribera d'Ebre: una visió de futur

:~:

;;, 8estabil~da~ del latifundismo, Pads.

de Banca Catalana.

MARTÍNEZ·AUER, J.

MORRÓN,

1982

' Barcelona. Servei d'Esludis Ruedo Ibérico.

lron~ t clients», o rev. Recerques n.o 9 pp 155-158 8

J.

na. Cunal.

'

•

·

·

1 arec o-

;.Notes per a l'estudi del model petroquímic: el cas del camp d arragona., a rev. Arxiu d'Etnografia de Catalunya no 1 5e 7?1• Tafirra~oLnla. Departament d'Antropologia Cultur¿l .Fadufra·, dieF I oso Ja 1 e tres. ·

33

p ITT·RIVERS, J. 1954 The Peop/e of the Sierra, Chicago. University Press.

SEVILLA-GUZMAN, E. La evolución del campesinado en España, Ban::elooa. Pen(osula.

1979 SHANIN, T. 1979 «El campesinado como factor poHtico», a SHANIN, ed., 1979, Campesinos y sociedades campesinas, pp. 214-236, México. FCE. WOLPF,

1975 1979

E. Los campesinos, Barcelona. Labor.

«Aspectos de las relaciones de grupo en una sociedad compleja., a SHANIN, ed., 1979, Campesinos y sociedades campesinas, pp. 43· 59, México. FCE. 1980 «Relaciones de parentesco, de amistad y de patronazgo en las sociedades complejas», a BANTON, ed., 1980, Antropologia social de las sociedades complejas, pp. 19-39, Madrid. Alianza Universidad. v ARELA ORTEGA, I.

Los amigos po/tticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900), Madrid. Alianza Universidad.

34

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.0 3, 1984

...

L'ESTUDI DE L'AGRICULTURA A TEMPS PARCIAL EN EL CONTEXT DE LES EXPLOTACIONS PAGESES FAMILIARS M." Carme GONZÀI..EZ lBÀÑEZ Institut Tarragonès d'Antropologia (Secció de l'ICA)

I.

Introducció 1

A la meva tesi de llicenciatura. presentada el 1983,2 feia una discusió sobre el tema de l'agrioultura a temps parcial basant-me en les dades obtingudes a través d 'unes enquestes fetes com a coHaboració a un estudi sobre aquest tema, de caire més important i ampli, que portaven a terme membres de diverses disciplines i que dirigia l'economista M. Etxezarrela, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A les conclusions proposava l'estudi de l'agricultura a temps parcial d'una manera contextualitzada, i deia, seguint autors com Arnalte,3 que només d'aquesta manera podríem aclarir el concepte dc l'a.t.p. i la seva importància per a la pagesia.

Partint d'aquí, la nostra proposta és estudiar l'agricultura a temps parcial en el marc de l'agricultura familiar, de les explotacions pageses familiars, per diverses raons: la primera perquè és el tipus d'explotació que predomina actualment a les comarques tarragonines, i la segona perquè és en aquest marc on l'agricultura a temps parcial pren significació i es pot definir clarament, evitant així la possibilitat de confu ssions amb altres tipus de situacions.• En aquest context l'agricultura a temps parcial, que definim a partir d'ara sobre els dos conceptes d'insuficiència de Ics rendes agràries i de pluritu:tivitat, ens porfaria directament a l'estudi de la problemàtica de les explotacions pageses fam11tars actuals, que és la de la seva subsistència com a tals en un sistema d'economia de mercat en competència amb el dc;senvolupament, en el mateix marc ecològic, d'altres activitats econòmiques, com la indústria i el turisme, que ofereixen possibilitats d'obtenir rendes molt ~ elevades que l'agricultura. Aquest procés de desenvolupament de sectors econòmics no agraris afecta un sistema agrícola on la propietat de la terra està força repartida, amb tendència al minifundisme, i on el manteniment de l'estatus econòmic i social depèn, en principi, de la propietat d'aquesta terra i de la mà d'obra familiar. Aquesta es mobilitza quan el pagès considera que les rendes agràries són insuficients, que «la tena no dóna.. o que no té prou terra per aconseguir un nivell de vida satisfactori.

37

Aquesta mobilització porta a l'agricultura a temps parcial quan les. cond~­ cions econòmiques de la zona ofereixen llocs de treball als pages~s t possibiliten, per tant, uns ingressos ....~ agraris» alhora que el mantenunent del treball de la terra.

Dues qüestions formen l'objectiu futur d'anàlisi sobre aquest tema: a) quins criteris cal establir per a una tipologia d'explotacions agrícoles a te~ps parcial, i b) quin és l'efecte real en l'or~an~~ció eco~òmica, de. la ~tat pagesa familiar de la pràctica de la plunactiVltat. A mvell d actituds t de «models socials de comportament» 5 analitzaré e~s conceptes de • :mar al jornal» i de «ser pagès», en relació amb els agric.•Htors a temps parctal.

2.

La problemàtica de les explotacions pageses familiars a les comarques

tarragonines Encara que algunes de les reflexions que faré són molt generals, i que d'altres poden fer-se extensives a totes les comarques de Ta~ragona.' em referiré concretament a les comarques del Camp de Tarra~ona •. el P.norat, que són les que he tractat més en les enquestes de la test de l.hcenctatur~ .

Quan parlem d'explotació pagesa familiar, a qu~ ens refenm? Voldna fer una anàlisi breu per distingir aquests tipus d'expl~tació d'allò. que Wolf anomena «empresarios agrícolas», com els de la granJa norda~ertcana: .que

«es, ante todo, un negocio, que combina factores de producct6n adqumdos en el mercado para obtener prnvecho con la venta de los productos que dan un rendimiento».' Les explotacions pageses famili~rs a 1~. qua_ts em ref~ reixo depenen del mercat per a l'obtenció de la maJoria demes t de maqutnària que els agricultors consideren indispensable «actualment~ per al conreu de la terra (i això és especialment cert en terres de regadtu amb espe· cialització de cultius, com és el cas de l'avellaner al Camp d~ Tarrago~a), també per a l'obtenció dels adobs, herbicides i productes qu(nucs ~r .lluttar contra les plagues. També l'aigua ha passat a ser un eleme~t capttalitzable ¡ capitalitzat (els pagesos compren accions del p~ntà de R1ud~canyes, paguen per drets a pous, etc.). Aix{ mateix els conetxements t~mcs sobre ~l treball de la terra o la cria de bestiar tendeixen cada vegada .més ~ ¡e~ ad~w­ rits a través d'estudis i informacions proporcionades per revtstes, mstituctons estatals com «Extensión Agrari&», etc., és a dir, passen per fora del control de l'àmbit familiar. .

L'altra dependència forta del mercat vé donada pel fet que pràctica· ment tota la producció de les explotacions pagtses de les nostres comarques és destinada a la venda a través de xarxes de mercat locals, urbanes.

38

nacionals i fins i tot internacionals (com seria el cas de la vinya i l'avellaner que tradicionalment han estat exportats). Per tant el joc dels vaivens dels preus també afecta directament l'economia familiar dels pagesos, ja que la producció de les seves terres no està dirigida a l'autosubsistència. , Fins i tot podem dir que la terra, la seva propietat i tinença, depèn també d'un «mercat», perquè és un objecte de compra-venda i està subjecta a especulacions de preu segons l'ús que se'n faci.

Però, tot i amb això, hi ha prou elements en les explotacions agràries que són objecte del nostre estudi per no considerar-les «empreses» agràries, entenent en aquest cas «empresa» en el sentit capitalista del terme. Un d'ells, el més important, és que l'organització i la força de treball continuen essent bàsicament familiars. La contractació de mà d'obra assalariada és molt reduïda, i solament es dóna quan Ja mà d'obra familiar es veu insufi· cient per a realitzar certes feines (la collita acostuma a ser la més freqüent) o insuficient t~cnicament (quan es lloguen tractoristes, per exemple). Fins i tot en aquests casos el salari que actualment cal pagar als jornalers agrícoles resulta massa elevat per a molts pagesos, que han d'abandonar terres que portaven gràcies al treball assalariat (com és algun dels casos que esmento a la meva tesi de llicenciatura). D'altra banda, podem dir que és Ja mecanització de les explotacions la que permet actualment aquest caràcter exclusivament familiar de la mà d'obra.

Així mateix és vàlida per a aquestes explotacions L'afirmació que fa Wolf en parlar del camperol: «El campesino, en cambio, no opera como una empresa en el sentido económico, imprime desarrollo a una casa y no a un ne¡ocio•.7 es a dir, que l'objectiu de l'activitat econòmica dels membres de la família pagesa no és la producció de beneficis comercials, sinó Ja satis· facció de les «necessitatS» de La familia. Aquestes «necessitats» no s'han d'entendre, en el context de la pagesia de les nostres comarques, com unes ~itats de subsist~ncia purament «biològica», sinó que són també neceslltats carregades de valoracions culturals i que es veuen tan «primàries» com la de subsistència (educació dels fills, tenir cotxe, televisió dret al lleure i a les vacances, etc.). ' En aquest sentit s{ que podem dir que en general les condicions d'aques· tea ex~lotacions estan a un nivell idèntic al que Wolf assenyala per a les po~lactons camperoles en «ecotipos neotécnicos», amb una forta especialització dels productes, que es destinen gairebé de forma exclusiva a la venda en un mercat on el contacte entre venedor i consumidor no és directe ni ))Crsonal, i on la determinació dels preus s'escapa totalment del control del

pagès.•

39

El problema dels pagesos, doncs, és assegurar la seva «subsistènciu (en el sentit que be explicat més amunt), i per això els cal adaptar la seva explotació a les exigències del sistema econòmic capitalista, aconseguint una extensió «òptima» de terres («racionalitzada•) i invertint el capital necessari per tal de «modernitzar-les» i produir la quantitat i qualitat de fruits que els permeti de competir en el mercat.

Terra i capital, doncs, juntament amb la força de treball, són els elements bàsics. Pel que fa al primer, la terra, al voltant dels seus drets de propietat i d'ús s'ha fonamentat l'estructuració social dels pagesos. La seva transmissió institucionalitzada en sistemes d'herència i les estratègies d'aliança, especialment mitjançant el parentiu, per aconseguir el seu control ens expliquen la importància, no solament econòmica sinó també social i cultural, d'aquest element i de l'anhel de posseir-lo.

A les nostres comarques sembla que predomina actualment l'herència dividida, encara que no exactament a parts iguals, ja que el ftll que té cura dels pares fins que es moren tindrà dret a una extensió més gran de patrimoni. Caldria estudiar a fons aquest sistema i la funcionalitat que té actualment per als propis pagesos. El cert és que el resultat d'aquesta divisió porta sovint a la insuficiència de terres, que cal solucionar amb la compra de noves finques o amb el matrimoni. La pràctica de l'agricultura a temps parcial es pot presentar com una solució que ajudi a superar aquesta insuficiència, o bé com una alternativa a la mateixa.

Sigui com sigui cal una inversió de diners, en molts casos forta, per modernitzar l'explotació; no solament per comprar maquinària i instrumental modem (l'eficàcia del qual no resulta, a vegades, l'esperada) sinó també per equipar les terres amb unes instaHacions de reg (pous, basses, etc.) que necessiten una renovació periòdica. L'esforç que tot això representa pot comprometre Ja subsistència de la fam{)ia camperola i, en aquesta situació, l'agricultura a temps parcial és un dels camins per compensar el desequilibri. Si, d'altra banda, l'esforç d'inversió per modernitzar l'explotació és massa costós, tant que el pagès decideix no emprendre'!, i la familia tampoc no pot subsistir degut al «baix rendiment» de l'explotació, l'agricultura a temps parcial s'exercirà en condicions precàries per a la pròpia activitat agrícola, que, possiblement, serà deixada de banda progressivament, restant com a activitat residual i de lleure.

Per resoldre la insuficiència de terres i de capital, el pagès ha de mobilitzar l'altre factor que ü queda, la mà d'obra, la força de trebaJJ que és fornida per la· pròpia família i que dóna, així, el caràcter familiar a les explotacions que estudiem. Txaianov afirma la seva importància referint-se al camperola!:

40

•Cualquiera que sea el factor determinante de la organización de la unidad económica campesina gue consideremos dominante, por mucho valor q_ue atribuyamos a la influencia del mercado, a la extensión de tierra utiltzable o a la disponibilidad de medios de producci611 y a la fertilidad natural, debemos reconocer que la mano de obra es el elemento técnicamente organizativo de cualquier proceso de producción. Y puesto que en la unidad económica familiar que no recurre a fuerza de trabajo controtada, la composición y el tamaño de la familia determinan 1ntegramente el monto de juerza de trabajo, su composición y el gr(ldO de actividad, d~bemos aceptar que el caracter de la familia es wto de los factores prinClpales en la orgartización de la unidad económica campesina.» 9

i més endavant afegeix: «De hecho, la composición familiar define ante todo los limites maximo

y mlnim~ del volumen d~ su actividad económica. La fucrza de trabajo

de I~ um~~~ de explo~ac1ón domdstica esta totalmente determinada por la diSfJ!Jfllbllldad de m1em~ros capacitados en la familia. J>or eso es que el llm1te mas elevada pos1ble para el volumen de la activiclad depencle del monto de trabajo que puede proporcionar esta ftwrza de trabajo uti· lizada con la mdxima intcnsidad. De la misma manera, el volumeu mas bajo esta determinada por el total de beneficios materialcs absolutamente esenciales para la mera existencia de la familia.» to

. Aquesta a6rm~ci? _de Ja importància econòmica dc la composició famihar és certa en pnnctpt, però caldria matisar-la en tractar de les explotacions de !es ~or:narques de la nostra província perquè, per una banda, la mecanitzactó ht juga un paper important i permet alliberar hores dc treball i mà d 'obra, per una altra, el pagès d'aquestes comarques pot utilitzar mà d'obra contractada si ho necessita en un cert moment, però també pot recórrer a Ja cooperació veïnal o a la cooperació més o menys 'formalitzada entre parents.

En tercer lloc podr:iem dir que s( que és important la composició familiar per determinar els Hmits màxim i mínim del volum de la seva activitat econòmica, però aquests lfmits són valorats, en el cas de la pagesia actual, a través de les remuneracions que s'obtenen de la venda al mercat dels productes de la terra i, per tant, per la determinació i variació dels preus que presenta aquesr mercat.

Amb tots aquests matisos considerem que la mà d'obra i l'organització del_treball fonamentalment familiars són trets defmidors del tipus d'explo~cto~s ~ue vull estudiar, i que és a través de la seva capacitat de mobi~ltza~IÓ 1 de «treball» com el pagès fa front a les pressions econòmiques 1 SOCtals que comprometen la seva subsistència. L'agricultura a temps par-

41

cial representa una forma d'aquesta mobilització de la força de treball familiar.

2.

L'agricultura a temps parcial en el context de l'agricultura familiar

Si he cercat la naturalesa del fenomen , o fenòmens/ 1 que anomenem agricultura a temps parcial en la problemàtica que afecta l'evolució de les explotacions familiars, cal que l'analitzi tenint en compte l'organitzacjó i dinàmica d'aquestes explotacions. Vull citar aquí un text de Txaianov en el qual fa referència a la unitat econòmica camperola: « .. .debemos insistir con particular énfasis en que por producto del Irabaio campesino, ingreso de la unidad económica campesina, etc., entendemos siempre el ingreso de fa familia campesina que proviene juntamente de la agricultura y de fas actividades no agrfcolas, excepto, por supuesto, en los casos en que se hace una aclaración especial. Esta cir· ounstancia es sumamente importants para nosotros, puesto que nuestra teorfa de la explotación doméstica y del balance trabajo-consumo es una teorfa de una unidad económica o, lo que es lo mismo, de la actividad económica de la fuerza de trabajo doméstica, y no lo es acerca de la producción agrlcola campesina.» u

Ens interessa destacar les dues últimes frases del text, perquè pensem que són la clau per entendre el punt de vista que proposem per a l'estudi de l'a.t.p. Si entenem la família pagesa com a una unitat econòmica no podem atribuir el protagonisme exclusiu de l'activitat agrària (i/o ramadera), i encara menys el de la pluriactivitat, al cap de família, sinó que cal esbri· nar quin paper té cada membre, en cada etapa de la vida de la família, dins de l'orgnització del treball establerta a la casa i quina importància, derivada d 'aquest paper, té la pràctica de l'agricultura a temps parcial per a cadascun dels membres. Es a dir, proposo com a hipòtesi que la importància econòmica i social de treballar en activitats «externes» varia segons el membre de la família que ho fa i, en aquest sentit, si l'agricultor a temps parcial és el cap de l'explotació aquest fet es diferenciable dels casos que ho són els fills solters o la dona, però tots ban d'ésser considerats en el nostre estudi sobre aquest tema, perquè tots impUquen la «parcialitat», o millor, la «pluriactivitat» a les explotacions.

D'altra banda, si la força de treball és proporcionada per la mateixa família, el naixement, creixement i envelliment d'aquesta; les fases per les quals passa i la distribució del treball en cada una d'elles, etc., són factors

42

importants que cal considerar, a l'hora d'analitzar l'agricultura a temps parcial, ja que aquesta és determinada en bona part per la capacitat de treball dels diferents membres que componen la unitat familiar.

Els factors que originen la pràctica d'activitats externes per part dels pagesos, esmentats en l'apartat anterior, deriven dels elements que formen la pròpia explotació familiar, i així mateix la pràctica de l'a.t.p. afecta el conjunt dels elements d'aquesta unitat econòmica. La característica domèstica, famiUar, de l'organització del treball en aquestes explotacions, es veu segurament afectada per la pràctica de l'a.t.p. en un grau major o menor que depèn del pes econòmic i social que tingui l'activitat externa en el conjunt de l'economia familiar.

En l'estudi de l'agricultura a temps parcial, si es considera només l'individu (usualment el cap d'explotació) es perden de vista molts dels factors que l'originen i, per tant, resulta més difícil discernir els trets definidors del fenomen.

3. Definició de l'agricultura a temps parcial sobre els conceptes de «insu· jici~ncia,.

i «pluriactivitat»

Si ens atenim als mots, agricultura a temps parcial pot significar diverses coses.

Per una banda pot voler dir que es tracta d'una agricultura on no es treballen «totes les hores». Però sabem que el treball de la terra no es pot definir per una jornada fixa, amb un horari gaire determinat, sinó que la intensitat i els tipus de treball varien segons els tipus de cultius, les circumstàncies climatològiques, les hores de sol, etc. Sí que podríem establir què és una agricultura on els cultius no es treballen amb la intensitat o amb la quantitat de feines que «caldria». Però encara això és difícil de precisar, per· què també depèn del tipus de terreny, de la mena de cultiu, del grau de mecanització i de consideracions econòmiques com la rendibilitat, sobre les quals decideix cada pagès.

Ara bé, enfocada així, la qüestió de trobar una definició rigorosa per a l'a.t.p. es fa força difícil, perquè la idea de considerar l'agricultura com a concepte eix per a definir situacions que tenen fonaments socials i econò· mies és errònia . El concepte «agricultura» només ens parla d'una activitat productiva, però no de qui la fa, de com s'organitza la producció, de quines tècniques s'empren ni de quina organització social hi està impl~~ad~.

Per tant parlar de la seva parcialitat, en aquests termes, és una questtó banal.

43

Ja m'he referit en els apartats anteriors a un tipus concret d'organització social i econòmica que es basa en l'activitat agrària, com són les explotacions pageses familiars. En aquest context podríem dir que l'agricultura a temps parcial la practiquen aquelles unitats domèstiques on alguns dels seus membres --o tots -no estan ocupats en l'activitat agrària d'una forma exclusiva. Tot i així c.aldria anar amb molta cura, perquè les feines del camp en una famili a pagesa no estan repartides entre tots els membres d'una forma igual: sabem que alguns d'ells (fills que estudien, dones ... ) només intervenen a les feines que necessiten més mà d'obra, com la collita , o «ajuden» amb més intensitat en els casos que l'explotació inclou una granja.

Així doncs aquest plantejament tampoc serveix, llevat del cas que només consideressim l'individu, el «cap d'explotació», i ens oblidessim de l'agricultura familiar tal com l'he descrita més amunt.

Tanmateix, encara cal afegir un altre argument, i és que, com l'estudi de l'economista rus Txaiaoov demostra per a la població camperola,u Ja mesura i valoració del treball del pagès a la terra no és igual que en un treball assalariat industrial, o similars. Aquest es pot mesurar per les hores treballades, amb una intensitat estandard que se suposa igual per a tots, i remunerat segons aquests criteris. Però la remuneració del treball de la terra per a un pagès que treballa la seva no es correspon amb les hores treballades, ni amb el fet d'aconseguir un nivell de rendiment màxim per hora de treball.

Vejam com ho explica Txaianov:

l'existència d'altres activitats «menys pesades• i comparativament millor «remunerades». En el moment que els ingressos de l'explotació esdevenen «insuficients», tenint en compte aquests factors, llavors és quan es pot donar la «parcialitat» en l'activitat agrària, perquè implica la dedicació a obtenir ingressos d'altres activitats «fora» de l'explotació pagesa.

Per tal de clarificar el concepte penso que cal que veiell1 quins són els factors que fan que el pagès prengui la decissió de practicar l'agricultura a temps parcial, és a dir, iniciar o mantenir un «treball extern». Partint de les raons que els propis pagesos, agricultors a temps parcial, donen 15 - i fent una generalització potser excessiva- desenvolupo l'esquema de la pàgina següent, que presento com a sistema hipotètic per explicar l'agricultura a temps parcial i les causes que l'originen.

« ... la energia desarrollada por tm trabajador en una unidad doméstica de explotación agraria es estimulada por las necesidades de consumo de la familia y, al aumentar éstas, sube /orzosamente la tasa de autoexplota· ción del trabajo campesino. Por otra parte, el consumo de energia esta inhibida por las Jatigas propias del trabujo del mismo. Cuanto mas duro es el trabujo, comparada con la remuneración, mas bajo es el nivel de bienestar en el cual la familia campesina deja de trabajar, aunque es jrecuente que para alcanzar incluso ese nivel reducido deba llacer grandes esjuerzos. En otras palabras, podemos afirmar positivamente que el grado de autoexplotación de la fuerza de trabujo se establece por la relación entre la medida de la satisjacción de las uecesidades y la del peso del trabajo.» 14

Però els pagesos de les nostres comarques depenen de Ja venda dels seus productes -el diner que n'obtinguin serà la remuneració del seu treballper a la satisfacció dc les seves necessitats, i el <<pes» del treball s'estableix comparativament pel grau de mecanització de les explotacions, i també per

44

45

INSUFICIENCIA DE L'EXPLOTACIO AGRlCOLA «De la terra no es pot viure»

-ESCASSETAT RENDA ESCASSETAT TERRES I CAPITAL - - ---AGRARIA .

-Estructura propietat agrària -Sistemes hereditaris - Estratègies apropiació terres - Nivell tecnològic explotació

-

-

-Noció d'explotació «rendible» «racional» (extensió i mecanització) - Implica la «no ocupació plena de la força de treball» i, per tant, «possibilitat de fer treballs externs»

-

Estructura mercats productes agraris -Sistema comercialització: grau de dependència dels preus Estructura mercats productes in· dustriaJs i de tecnologia agrícola - Necessitat d'inversions agrícoles elevades Exi~tència d'altres fonts de rendes més elevades Concepció de «nivell de vida satisfactori» Implica la necessitat de completar les rendes familiars: cercar rendes «externes»

L--------r- -------~

IESCASSETAT MA D'OBRA I Paper de l'agricultura (dominant-marginal) en el sistema econòmic del qual participa - Estructura mercat laboral: competència dels salaris d'altres sectors econòmics (indústria i turisme) Identificació social: «pagès», «empresari», «obrer».

Implica l'orientació dels membres de l'explotació a abandonar l'activitat agrària i, per tant, l'agricultura a temps parcial com a «fenomen tran· si tori».

46

Els tres elements¡ terres, renda i mà d'obra, són interdependents i for· men una estructura en la qual la variació de les característiques d 1un d'ells fa canviar el conjunt. Però penso que l'element decisiu és la renda, i que és la concepció del nivell de «suficiència» d'aquesta, la manera d'obtenir-la, el destí que té, etc., allò que ens pot explicar les causes, en última instàn· cia, de l'agricultura a temps parcial.

Sota els tres elements esmentats hi ha, sense voler ser exclusius, els factors que a nivell macroestructural ens expliquen «l'escassetat». Aquests factors es concreten a nivell d'explotació a través dels sistemes (i les institu· cions que impliquen) que s'assenyalen a sota (també sense cap ànim d'ex· haustivitat). Després, les concepcions lligades a cada element i derivades de les estructures i sistemes esmentats i, finalment, les implicacions a nivell d'explotació de tot aquest conjunt de factors. Aquestes implicacions no són les úniques, n1 ban de ser, per força, les que més es donen. Són aquelles que tenen a veure més directament amb l'agricultura a temps parcial, j per això estan assenyalades aquí.

La concepció del nivell de «suficiència», de la «quantitat» de terra i de la renda, té una base «Objectiva» (obtenció del mínim de calories per a subsistir i nombre de persones que treballen), però també una base social i cultural que és important (obtenció o manteniment d'un estatus social determi· nat, concepció del que és portar un «nivell de vida» acceptable, concepció del que és un treball «digne» o «prestigiós», més pesat o menys, etc.). Aquí és on cal tenir en compte la importància dels canvis socio-econòmics que · hagin afectat i afectin aquestes concepcions i valoracions. Elles influeixen sobre la fugida del camp dels joves que no volen «ser pagesos», o bé al contrari sobre Ja permanència de la població a la pagesia.

Així podem resumir dient que l'agricultura a temps parcial té el seu origen en aquelles situacions on les explotacions pageses familiars es veuen impulsades (algun o tots els seus membres) a cercar ingressos d'altres fonts düerents a Ja producció agrfcola i/o ramadera de la seva pròpia explotació.

La via de l'a.t.p. és la de la pluriactivitat. Si aquesta no fos possible o bé si impliqués un esforç que no «Compensés• des del punt de vista del que la practica, l'activitat agrària, la pròpia explotació agrícola segurament, seria deixada de banda encara que fos de manera progressiva, deixant prceHes sense conrear, o venent-les a poc a poc. Dintre de Ja idea de «compensar» s'inclou sovint el futur de la pròpia explotació, sia perquè són els fills els qui ja l'han rebutjat, sia perquè són els pares els qui no desitgen que els fills siguin pagesos. .

De tota manera, tot i tenint en compte els aspectes exposats fins ara, ens trobarem amb una varietat enorme de casos que poden anar des d'aquells

47

de «jornalers» amb un «trosset» de terra fins als dels propietaris que consideraríem «mitjans» o «grans» que fan algUna altra activitat de més a més.

Des d 'aquells que trebaHen 8 hores diàries en una fàbrica i conreen la terra a estones i els caps de setmana fins als casos on el pagès es dedica a llogar-se amb un tractor, passant per aquells que han posat una botiga, o que es dediquen a activitats turístiques a l'estiu. Caldrà delimitar. Només ens podrem explícar la diversitat de casos si podem explicar perquè la situació ha esdevingut d'aquesta manera i com ho ha fet. Les fonts de diversitat són dues: el tipus d'explotació (grandària, tipus de culti us, tecnificació, etc.) i el tipus de treball extern. Hem de conèixer, doncs, el procés pel qual s'ha produït la diversificació actual d'activitats a les nostres comarques i al si de les mateixes explotacions.

L'agricultura a temps parcial implica pluriactivitat, i aquesta implica la realització d 'un treball extern. Aquest ens remet, des del primer moment, a un món on la pagesia no és «l'únic» element i, molt possiblement, ni tan sols el «primer».

4.

El treball extern

Hem dit més amunt que la pluriactivitat era, amb el concepte d'insuficiència, el tret que definia l'agricultura a temps parcial i, juntament amb ell, un factor de diversitat entre les explotacions d'agricultors a temps parcial. Aixr doncs analitzaré quin caire té aquesta pluriactivitat en el context de l'agricultura familiar. Per això explicaré primer el concepte de « treball extern».

Per què diem «extern»? «Extern» a què? D'una fonna simple, treball extem seria aquell realitzat «fora» de l'explotació agrícola familiar per al· gun membre d'aquesta. Tanmateix, aquest «fora» no és un concepte físic, sinó que es tracta d'una altra cosa. Podríem dir que aquest «fora» abasta tot allò que és aliè a la unitat econòmica famiüar del pagès, a les seves propietats o arrendaments, a l'organització familiar interna del treball de la propia explotació, a la relació directa i estreta entre producci6 i consum. En la persona d'aquell pagès que és a .t.p. es relacionen els àmbits «fora» i «dins».

Per exemple, si un pagès que treballa només les seves terres decideix un dia, per determinades raons, anar a trebalJar a una fàbrica de pinsos i rerepartir, així, la feina entre aquesta activitat i el treball de les seves terres, és evident, segons el que he dit més amunt, que inicia un «treball extern».

Però, què diríem si, per comptes de fer això, es posés a fer «jornals» en una

48

finca d'un gran propietari? Allò que canviaria és el «sector econòmic», però, de fet, totes dues solucions impliquen fer un treball «fora » de la pròpia explotació i, per tant, podríem dir que tots dos han de ser considerats «treball extem:..l6 Per al pagès fins i tot pot significar el mateix. Quan jo feia les enquestes sobre l'a.t.p., per a referir-m'hi feia servir de vegades l'expressió «anar al jornal» que havia sentit dels mateixos agricultors (a.t.p. és un concepte inventat pels economistes), i «anar al jornal» , per als pagesos, té una significació concreta que excedeix moltes vegades el sol fet econòmic que és realitzar un treball «per altres» a canvi d'un sou i que té implicacions de significat sociaJ.11 Aquella expressió, al meu entendre, amb totes Les connotacions que pogués tenir, reflectia millor els fenòmens que voüa analitzar. Així doncs, sense diferenciar en principi el tipus de trebaiJ «exte rn» que hom faci, «anar al jornal» implica ja una decisió motivada del pagès que comporta «anar manat»,11 que no n'hi ha prou amb el que es treu de la terra pròpia (ja he apuntat abans que els límits del nivell dc «suficiència» en aquest cas són relatius i depenen del context social. econòmic i cultural).

Podem dir, així, que e l treball extern no implica un canvi de sector econòmic; és a dir que aquesta activitat «complementària» no és necessàriament «externa» a l'agricultura sinó que, com ja he assenyalat, és externa a l'explotació pagesa familiar com a unitat econòmica.

Ara bé, cal considerar una qüestió important, el tipus de treball extern, perquè deriva de les mateixes condicions econòmiques (estructura de la propietat de la terra i del mercat, estructura econòmica general de la comarca -nivell d'industrialització desenvolupament turístic, etc.) que originen la «necessitat» de practicar l'agricultura a temps parcial i perquè el propi pa-· gès troba condicions i implicacions diferents segons el tipus de treball extern que agafi. -es evident que com a jornaler agrari trobarà facilitats q uant al coneixement de la feina, però també és un treball que sol ser temporer i mal remunerat en comparació amb altres jornals no agraris. D'altra banda, a nivell social, implica una jerarquia entre els mateixos pagesos que, possiblement, sigui més «dura» d'afrontar que no pas altres jerarquies contemplades com a «foranes» , pertanyents a esferes socials «diferents>>. Sigui com sigui, a les comarques que ens referim en aquest article no és aquest tipus d'oferta de trebaH, la dels jornals agraris, la pTedominant, ja que no exis· teixen a penes les grans finques treballades amb mà d'obra assalariada, i, a ~ a més, la mecanització i el preu dels jornals -<¡ue actualment equival aproximadament al sou mínim, base, de l'obrer industrial- fa que els propietaris evitin en la mesura del possible la contractació de jornalers.

49

L'activitat en una indústria, o el treball assalariat a qualsevol empresa de tipus inaustrial, implica per al pagès treballar en un medi i amb unes tècniques que li són, en principi, estranyes, amb l'excepció dels. cas?s on l'individu té una formació professional no agrària o bé una expenèncta anterior d'aquesta mena d'activitats. Aquest tipus de treball extern implica una jornada de vuit hores, un horari rfgid, una feina de caire força diferent a les de la terra, on el més freqüent és que el pagès no hagi de prendre cap decisió «important» per a l'empresa, un sou que «caU» cada mes, una «seguretat» si es compara amb la incertesa de les collites --encara que actualment la indústria també provoca «incerteses».

Així mateix, ser «Obrer» industrial no és el mateix que «jomalen agrícola, a nivell social.

Tot plegat repercuteix en la marxa de la pròpia explotaci~ pagesa f~mi­ liar, en La intensitat de treball que cal invertir-hi, en els canvLs d'organització de l'activitat de l'explotació, en la millora d'aquesta com a tal, o en el seu estancament i, fins i tot, marginalitat.

En aquest sentit, la instaHació d'indústries en medis tradicionalment rurals -com és el cas de les nostres comarques- aixf com I'aparició i creixement de la «indústria» turística van canviar fortament (i encara provoquen canvis a les comarques més interiors com el Priorat) les perspectives de moltes explotacions pageses i dels seus membres. Però, naturalment, cal tenir en compte la situació actual d'aquesta industrialització i d'aquest turisme, perquè les condicions dels anys 60 i 70 no són ara l~s mate~es i aquests sectors econòmics no representen ja tant la via de la «nquesu 1 la «modernització».

Fins aquí hem vist dos tipus del que anomenem «treball extern», que hem destacat especialment perquè ens interessava. comentar ~I sentit d'~ex­ tem». Però en trobaríem d'altres, com aquelles femes de cos1r, fent camtses o alguna altra peça de roba, que fan les dones a casa per a alg~na empresa a canvi d'un preu estipulat; o les d'aquells pagesos que es dedtquen a llogar-se, ells i màquina, com a tractoristes en feines de tipus eventual i irregular. Totes tenen un element comú: la «Venda» de la f?rça de ~':ball. L'element clau aquí per a la pràctica de l'a.t.p. és La capacttat famthar de força de treball. Es per això que proposem d'establir una «categoria» o «classe» de «treballs externs» que seria definida per canar al jornal» o «fer jornals».

Però hi ha activitats d'una altra mena que difícilment es poden incloure en aquest grup que acabem d'esmentar. Es tracta d'aquelles famflies pageses que posen, o porten ja des de generacions anteriors, una botiga --<> ap.rofiten alguna dependència o edificació, abans destinada a magatzem o granJa, per fer-ne un parquing-. El que cal destacar més d'aquests casos és que no

50

suposen «anar al jornal», ni «anar manat». Aquí es fa una inversió, un «negoci», es mobilitza el capital. L'objectiu és el mateix que al primer grup d'activitats externes: l'obtenció de rendes complementàries foranes a l'explotació; i en aquest sentit implica també la «insuficiència>~ de l'activitat agrícola i ramadera de la pròpia explotació. Podem parlar, doncs, d'agricultura a temps parcial i d'activitat «externa».

En les explotacions de «pagesos-botiguers» tenim, així, que es pot mantenir el caire «familiar» de l'economia: la força i organització del treball, la propietat de les instaHaciones i béns, el destí dels guanys, i en aquest sentit representa una situació «ideal» per al pagès, que pot conservar la seva «independéncia». Però aquesta s'aconsegueix a través d'un augment, d'una intensificació del treball per part del conjunt dels membre de la família , superior a vegades al d'aquells «pagesos-obrers». En els exemples que vaig estudiar a la tesi de llicenciatura (dels 16 casos que presento, 4 tenen un comerç), posar una botiga, o «tenir-la», comporta una organització del treball més «repartida», si és que es pot dir així: trobem certament que qui treballa a la botiga com a «botiguera» és sobretot la dona (i les filles si s'escau) i que l'home s'encarrega de l'aprovisionament i de les feines «comptables» de la botiga, mentre que la resta del dia la dedica a la terra. Els productes de la terra no són forçosament els productes que es venen a la botiga, encara que, si aquesta és de queviures, s'hi destina una part de la producció, sobretot les hortalisses. Però els exemples que jo he estudiat dediquen la major part de la producció a la comercialització per via de Cooperativa o majoristes, així que, en aquest senti t, es pot dir que són activitats (la botiga i la terra) que ni tan sols es complementen.

Aquest pes del «treball extern» sobre lo dona permet que el pagès valori el propi treball i la dinàmica de la seva explotació de manera diferent que en els casos del «pagès-obrer» («no va manat», encara que sí treballa més hores) i fins i tot alguns «pagesos-botiguers» se senten més «pagesos» i potser més «optimistes» pel que fa a l'explotació agrícola que els «pagesosobrers».

Així, doncs, tenim un altre grup d'activitats externes que es podria definir per l'expressió de «no anar manat» i que implica una mobilització del capital cap a inversions alienes a l'explotació «pagesa», però que reporten les rendes complementàries per mantenir-la i, fins i tot, millorar-la. També en aquests casos la mà d'obra familiar es mobilitza, però continua dirrs del marc de la família, la qual cosa dóna sensació de continuïtat i de manteniment de la «independència» encara que comporti sovint un gran augment del treball (en hores i en intensitat).

Sl

Però encara queden altres situacions per caracteritzar, perquè en general tenim tendència a caracteritzar econòmicament el conjunt, la família, segons l'activitat que porta a terme el cap d'explotació, el que ocupa el lloc més alt en la jerarquia domèstica. Però, com he expücat més amunt, també interessa tenir en compte l'activitat de la resta dels membres, encara que de primer moment es consideri «secundària» per a l'explotació (penso que es considera aixJ, no perquè l'aportació de treball i ingressos «externs• d'aquests membres sigui menor, o menys important, sinó perquè el rol que tenen es secundari «Socialment»). En aquest sentit, caldria destacar les activitats que fan In dona i els fills i filles solters. Aquests acostumen a ser oblidats, segurament perquè apareixen com a «mà d'obra adulta• tard en el cicle de vida d'una família, i perquè la perspectiva que aviat sortiran per iniciar una vida a part dóna a la seva activitat una caire «transitori». El fet que, a simple vista, el treball «extern» que ells fan no «caracteritza• tota l 'explotació no ens permet deixar-Jo de banda, entre altres raons perquè és en aquestes persones on es resol el futu r de l'explotació.

La importància que té l'activitat d'un individu, tant la que fa a la pròpia explotació com el treball extern. varia al llarg de la seva vida segons si és solter, casat, si té fi lls petits o grans, si és jubilat, etc. I , a més a més, també existeixen diferències segons el sexe.

*

*

*

Amb aquesta anàlisi ràpida he presentat indirectament tres nivells, tres esferes diferents en què actuen els factors que originen l'a.t.p. Com a hipòtesi, serien el tres àmbits que caldria estudiar. Estan imbricats i la distinció que en fem no sempre és perceptible a la realitat.

Un àmbit és el de la pròpia explotació, que en aquest apartat he esmentat referint-me a les diferències per edat i sexe de l'organització de la família i la manifestació d'aquestes diferències en Ja pràctica de l'agriclutura a temps parcial. Com a hipòtesi es podria establir que el grau de considera· ció i d'importància que té l'activitat agrícola i ramadera per a una explotació a.t.p. varia segons qui practiqui la pluriactivitat (home o dona, pare o fill, etc.) i la causa d'aquesta correspondència seria el tipus i el nivell d'«insuliciència» de 1'explotació.

Una segona esfera és Ja del «sector. dels agricultors i, dins d'aquest, més en concret, el de les famílies pageses; Ja seva relació i organització, tant social com econòmica, ens dóna les claus sobre el tipus de repartiment de

la terra, sobre Ja jerarquització en base a Ja propietat d'aquesta o en base a d'altres (actors, sobre els esforços en comú per aconseguir un nivell de

52

tecnificació de les explotacions adient, sobre si existeixen accions comunes per ajudar a les explotacions menys afavorides, etc. !!s en aquest nivell, també, on éns podriem explicar les nocions de «anar manat» i de «ser independent». El grau en què aquest grup social de pagesos «s'obre» a sectors socials «DO pagesos» ens explicarà els tipus de pressions socials que afecten a cada faroüia i la diversitat més gran o més petita de solucions que el pagès pot aplicar. També el nivell de «Consciència» i «coherència» de grup el podem veure a través de la dinàmica de Cooperatives i Sindicats com a institucions que vetllen pels interessos dels agricultors en front del sistema de mercat i de les decisions de l'Administració que puguin afectar-Los. ¿Quin paper juga l'agricultor a temps parcial en relació amb aquestes institucions? ¿Podríem establir Ja correlació: com més estesa i més important econòmicament sigui l'agricultura a temps parcial, menys «fortes» i dinàmiques seran aquestes institucions? ¿En quina mesura l'agricultor a temps parcial s'integra i s'identifica amb «la pagesia»?

La tercera esfera és aquella que abasta els tipus de relacions i llaços dels pagesos amb aquelles instàncies i sectors socioeconòmics no agrícoles, com poden ser les indústries, els establiments turístics, els obrers, els empre· saris, els funcionaris ... En aquesta esfera trobarem els conflictes per l'apropiació dels recursos, sobretot terra i aigua per part de cadascun dels sectors; la mobilitat de la mà d'obra i la «competència» per dominar el mercat laboral, o per controlar els beneficis del turisme. Al mig d'aquesta trama d'interessos diversos, sofrint les seves conseqiiències i alhora aprofitant la varielat de possibilitats que ofereix, estan els agricultors a temps parcial. La dinàmica de les explotacions pageses dins d'aquest sistema, el paper que ocupa l'agricultura en aquesta xarxa, influeix en el tipus i importància de l'agricultura a temps parcial en la comarca.

• • • He intentat, al llarg d'aquestes pàgines, clarificar el marc d'estudi de l'agricultura a temps parcial. Aquesta involucra amb la seva pràctica tots els elements i instàncies que hem assenyalat. Però, tot i així, Ja varietat dels casos que hem trobat i podem trobar és molt gran i no tots representen el mateix tipus de fenòmens. ¿Fins a quin punt podríem parlar de «pagesosobrers» o de «obrers-pagesos», de botiguers o agricultors? Penso que es pot proposar l'estudi de la «història» de les explotacions a.t.p. i de les relacions d'aquestes amb els sectors socials i institucions que he assenyaJat més amunt, per determinar quin és el nivell d'insuficiència que fa que un pagès faci l'agricultura a temps. parcial i en quin moment es dóna.. Si la insuficiència

53

afecta els elements bàsics de l'explotació -terra, capital i força de treballd'una manera profunda, podríem dir que la pràctica de l'a.t.p. implicarà una activitat agrària cada cop més marginal en aquesta explotació. Diriem q~e el factor fonamental, en aquests casos, seria l'escassetat de terra. Aquesta implicaria un tipus d'a.t.p. de «precarietat», que comportaria la desaparició de l'explotació pagesa del que la practica.

Contraposadament, i adoptant la diferenciació que proposa Villaverde Cabral,19 hi hauria un altre tipus d'explotació d'agricultors a temps parcial l'objectiu de les quals seria l'adquisició d'un estatus social més elevat que comportaria l'ampliació, millora i modernització de la pròpia explotació.

En aquests casos el nivell d'insuficiència dels elements productius a l'hora d'iniciar l'a.t.p. és menys profund i no afecta de manera «irreversible» el futur de l'explotació. Per al pagès tindrien importància aspectes econòmics i socials diferents als de la pròpia subsistència.

No són aquests els únics tipus d'explotacions a.t.p. que podríem establir amb aquest mateix criteri, el del nivell d'insuficiència, criteri que proposo com a hipòtesi per a una classificació de les explotacions agrícoles a temps parcial.

La insuficiència és percebuda, en primer lloc, pel propi pag~s - i la seva família- que decideix la manera de solucionar-la. Podríem dir que vé d~ nada pel desequilibri entre les «necessitats» o «aspiracions» que cal satisfer, segons la valoració que en fan els propis individus, i el rendiment de l'explotació valorat a través de l'esforç que cal invertir en ella (capital i treball) i els ingressos que s'obtenen de la venda de la producció. Aquest «reconeixement d'insuficiència» implica, per part del pagès, consideracions econòmiques derivades de les característiques tècniques de la pròpia expl~ tació, consideracions socials lligades a l'estatus que ocupa la famflia dins l'àmbito «rural» en el qual es troba, i consideracions de tipus cultural, que tenen a veure amb la consciència de «Ser pagès» i amb la identificació d'aquest «ser pagès» amb patrons culturals i de comportament més o menys desprestigiats.

I.

En aquest article em refereixo sobretot a l'agricultura, però

tamb~

caldria tenir

en compte la ramaderia, i especialment les granges, que són un component molt

important a moltes exploracions pageses del Camp de Tarragona. Penso que, en general, les hipòtesis que plantejo són també vàlides per a aquests casos, però cal tenir

54

en compte que explotar una granja significa també inv~rsions de diners i, so~retot, de treball. En canvi la grandària de l'explotació (extensiÓ ~e ter~es) perd la Importància fonamental que t~ en el cas de l'activitat agrícola. Hi hauna, segurament, més aspectes que es podrien distingir o comparar, ~rò conec poc el tema de les granges i per això em limito a apuntar nom~s algunes 1dees.

2. v. GoNL\LEZ IBAÑEZ, M.• Carme: cProblemes de definición i de mèt~de a l'estudi de l'agricultura a temps parcial: alguns exemples de comarques tarrago~es• .

Tesi de Llicenciatura. Departament d'Antropologia Cultural de la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona, 1983. . , .

3. V. ARNALTE ALEGRE, Eladi : Agricultura a tiempo parc1al .e~ el POls ~al~ncla­ no. Naturaleza y efectos del fendmeno en el regadio litoral. Serv1c1o de PubhcacJOnes Agrarias. Ministerio de Agricultura, 1980. . . .

4 Em refereixo a l'anomenada a.t.p. «de luxe• 1 a la subocupaciÓ agràna.

Recullo aquí les idees de Josepa Cucó (en el llibre Lo Ticrra como moti~o: ;ornaleros y propietarios en dos pueblos valencianos. Institució Alfons el Magnànim.

València, 1982) sobre concepcions, models d'actuació, com el bon llaurador, que reforcen la figura del pagès independent, autònom (v. p. 178), i sobre valorac~ons que els propis agricultors fan de canar al jornal• (p. 179). En aquestes concepc1ons es ~n­ ju¡uen dos factors sobre els quals ella ha basat, de fet •. el . seut reball: la prop1etat de la terra i el treball, que juguen un paper fonamental 1 d1vers. segons les èpoques, en l'estratificació social de les comunitats que ella estudia.

6. WoLF, Eric R.: Los camposinos. Editorial Labor, S.A., Barcelona, 1975 2• p. 10.

7. V. WOLF, op. cit., p. 10.

8. V. WoLF, op. ci t., pp. s 1-52, on parla de l'ecotip neotècnic, i pp. 60 i ss., on es parla del cmercat-urxa» i els seus efectes en l'econo~ia camperola, desta~a.n.t el nocontrol sobre els preus i el valor dels seus productes 1 la manca dc «flex1b1htab de les respostes del camperol als jocs de l'oferta i la demanda.

9. v. TXAJI'(OV: Lo organizaci6n de la unidad econ6mica campesina. Nueva Visión. Buenos Aires, 1974, p. 47.

10. V. TXAIANOV, Op. cit., pp. 47-48.

Il. La hipòtesi en aquest treball ~~ que implica fenòmens diferents. De fet, la proposta de fer una tipologia d'explotacions d 'agricultors o temps parcial i de cercarne els criteris es basa en aquesta hipòtesi i Ja inclou, com es veurà més tard.

12. v. TXAtANOV, op. cit., p. 70.

13. V. TXAIANOV, op. cit., el capftol cMedida de lo autoexplotación de la fuen:o de trabajo en la familia campesina. El concepto de beneficio en la unidad de explotación doméstica., pp. 6g.94, 14. V. TXAIANOV, op. cit., p. 84.

15. «De la terra no es pot viure•, cel treball de la terra està descompensat•, són unes altres exprusions que vaig recollir dels pagesos enquestats a la meva tesina.

16. Aquest exemple estl basat en casos reals estudiats per mi a la tesi de llicenciatura. En ells el pagès havia fet de jornaler agricola abans d'iniciar un treball en una flbrica.

17. La idea ha estat explicada por }. Cucó (v. op. cit.) en els models del cbon llaurador- i del «llepó• (v. capítol V de la primera part, pp. 170.187, i el capítol IV de la segona part, pp. 298-321 , on s'analitza el comportament del pag~s que viu «del que és seu• i aUò que suposa per a ell canar al jornal»).

18. A les enquestes que vaig reaJitzar per a la tesi de Uicenclatura surt aquesta expressió com a valor negatiu que donen els pagesos al fet de practicar l'agricultura a temos parcial.

s:

55

19. V. V TLLAVERDE CABRAL: «Pluriactlvité et strategies paysannes d'abandon de l'agriculture: deux iJlustTations». Communícation présentée à la Maison de Velézqueu.

Madrid, les 12-13 mai, 1981, a publicar a GonELlER, M. (ed.): Questions of transition.

Paris, UNESCO. Hi presenta dos tipus d'agricultors a temps oarcial V. en particular pp 39 j ss.

56

ARX IU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.0 3, 1984

MEDICINA INTERVENCIONISTA VS. MEDICINA NATURALISTA: HISTORIA ANTROPOLÓGICA DE UNA PUGNA IDEOLÓGICA U avydd }.

GREENWOOD

Center for Intem ational Studies.

Cornell University. lthaca, Nova York

En los Estados Unidos, donde la medicina científica ha sido organizada como parte de un cometido social general para ballar soluciones científicas a los problemas sociales, nos encontramos en medio de una crisis severa y decisiva. Por un Jado, la admiración del pública por los adelantos científicos y técnicos de la medicina no ha sida nunca mas intensa que ahora. Simultaneamente, el descontento público con los que practican la medicina a nivel interpersonal, ha aumentado de manera vertiginosa.

La crisis actual se manifiesta bajo formas desgraciadamente bien conocidas. A pesar del aumento en la confianza hacia el médico cieotificamente entrenada, la medicina se practica bajo la constante amenaza de pleitos y querellas legales contra la negügencia médica. Por otra parte, y a menuda, los médicos encuentran grandes dificultades en conseguir que los pacientes sigan sus recomendaciones y consejos. Cuando un número cada vez mayor de jóvenes compilen académicamente para conseguir pJazas de ingreso en las facultades de medicina, muchos médicos ya establecidos y en los años mas productivos de su practica escriben autobiografías en las que hablan de los horrores pasados en la facultad, Jas dificultades personales que encontraran al intentar ajustarse a la practica de la medicina, las consecuencias del «desgaste» que acarrea la practica diaria, y los problemas ocasionados por los médicos cuyas facultades han disminuido por razones diversas.

Nadie niega la existencia de esta crisis; es mas, todo el mundo busca a la vez explieaeiones y soluciones. Para ello se sirven de la siguiente perspec· tiva histórica: el principio del auge de la medicina científica en los Estados Unidos puede fijarse en 19 10, afio en el que se distribuyó el informe que el catedratico Abraham Flexner (1910) preparó bajo el patrocinio de la Fundación Carnegie. El desde entonces conocido como «Informe Flexner» es un documento exhaustiva y revelador que incluía informes sobre las visitas de inspección efectuadas a todas las facultades de medicina existentes entonces en los Estados Unidos, un analisis del curriculum y la planta física de cada una, y la confección de una serie de recomendaciones para la reforma de la educación médica.

El núcleo principal del «informe Flexner» consiste en la propuesta de unificar de modo coherente Jas ciencias biomédicas, la experiencia practica

59

en los hospitales, y la educación/entrenamiento médico. La aportación de Flexner a las ciencias y a la tecnologia médicas esta fuera de dudas. Sus críticas a las facultades de medicina existentes entonces iban dirigidas sobre todo a las deficiencias científicas y técnicas. Creía que el divorcio entre la ciencia y la practica médica conducía y conduce a un nivel muy bajo de profesionalidad con desastrosas consecuencias sociales. Y muchas de sus recomendaciones se Uevaron a la practica.

Los observadores e investigadores de la crisis médica contemporanea, sin embargo, tienden a ver este doble aspecto de ciencia y de tecnologfa como una espada de dos filos y como la causa misma de Ja crisis. En su Libro Medicat Nemesis ( 1976), I van lllich, por ejemplo, carga el peso de la culpa ne el poder enajenador de la tecnologfa moderna. En un anélisis mas complejo y ponderado, Stanley Joel Reiser, por su parte, define la crisis con mayor precisión: Los expertos médlcos que se interesen en ballar los factores sociales y emocionales integrantes del proceso de La enfermedad, deben seguir con la advertencia que han venldo haciendo a sus colegas desde principios de este siglo; es decir, que la cura de la enfennedad requiere més que el sanar las partes del cuerpo ... Y si esta creencia se mantiene en el fu turo, tal vez pueda acortarse la distancia que la tecnología ha fomentado entre médico y pacicnte. (Reiser. 1978: 230-231).

Arthur Kohrman, médico y acadérnico, atribuye parte del problema al distanciamiento tfpico del entrenamiento médico entre ciencias y humanidades. Aboga por la restauración de Jas relaciones entre la medicina y los estudios de letras: No aconsejo una vueha a los estudios cllísicos tradicionales de las humanidades basadas en la nostalgia o en un presunto valor abstracto; tampoco propongo, como ha hecho recientemente Lewis Thomas, que todos los estudiantes de medicina deban estudiar griego clasico. Lo que sf propongo para el curriculum de la medicina es una combinación de fonnas antiguas y tecnologra moderna; una vuelta a las humanidades que es ne· cesaris, posible y oportuna. Sabemos que en los departamentos de humanidades de nuestras universidades se estudian las imagenes, las fabuJas, las visiones mfticas, las luchas contra el destino, la suerte, en resu· men, el examen de los lfrnitcs de las posibilidades humanas. Nuestros es· tudiantes, y las promociones venideras deben incorporar estos recursos de las letras, dado que todos reconocemos que Ja ciencia y su sierva ayudante, la tecnologfa, no pueden por sí mismas resolver los dilemas humanos fundamentales y eternos. Podemos, pues, formar nuevas generacio-

60

nes de médicos para los cuales los arcanos provocaran respeto reverencial, lo desconocido despertara la curiosidad y agitación intelectuaJes: médicos que podran así comprender un poco mejor a las personas que tienen a su cargo. (Kohrman, 1979: 16).

Un líder influyente del movimiento «holístico» en medicina, Kenneth PeUetier, razona que la superioridad de Ja medicina sobre otras ramas de la ciencia nos ba conducido a un dualisme innecesario entre los métodos materialistas analíticos y los métodos «holísticos• sintéticos. cFue en la no lejana fecha dc 1858 cuando la medicina se trasladó del ambito de los debates teológicos y filosóficos al ómbito de la ciencia racionalista .. . Tal método positivista-racionalista nos hu permitido hacer progrcsos evidentes y fue en su tiempo consistente con las corrientes científicas y ftlosóficas de los siglos dieciocho al veinte. Es sin embargo cada vez mlis obvio que limitar todas las inve~;tigaclones y aplicaciones clínicas a tal paradigma dualista no es defendible y resulta adcmas anacrónico para la ciencia y la filosoffa del siglo veintc. (Pelletier, 1975:25).

Una gran mayoda de los investigadores que estudian la crisis de la medicina moderna ha elaborada explicacioncs scmejantes a las arriba citadas.

Su argumento fundamental es sencillo y se puede resumir así: El auge de la medicina científica ha traído consigo una ruptura inneceaaria entre los elementos técnico-<:ientrficos, requeridos en el tratamiento de los pacieotes, y los métodos humanistas e integradores que se suponían connaturaJes a la medicina antes de Ja moderna obsesión por la ciencia aplicada y la tecoologfa.

Aunque hay en esta perspectiva elementos que Lratan de actitudes que ea innegable que prevalecen en la medicina, opino que estos argumentes son incorrectos. En primer Jugar se basan en una falsa imagen histórica de la medicina. En segundo, todos estos argumcntos comparlen el mismo defecto al tratar la medicina moderna como una practica uniforme, siendo como es evidente que la medicina moderna es cnormcmeote diversa y que la ciencia Y la tecnologia, por otra parte, no se distribuyen de forma homogénea ni del mismo modo entre todas las especialidades. En tercer lugar, aunque esta manera de concebir la historia de la medicina encierra una crítica legítima, dado que nos acusa de habernos valido demasiado de la ciencia y la tecnología, la critica es basicamente irónica y no desinteresada. De hecho, es casi una alabanza al poder que tienen Ja ciencia y Ja tecnologia para transformar nuestra sociedad. Contiene ademtis elementos de corte freudiano sobre la condición humana al sugerir que nuestras propias necesidades emocionales

61

y capacidades intelectuales nos conducen a un sentimiento de infelicidad colectiva.

En cuarto y último Jugar, las críticas antes mencionadas separan el auge de Ja tecnologia médica moderna del contexto polttico-económico dentro del cual se ha venido desarrollando. Tratando a la ciencia y la tecnologia como la causa misma, estas perspectivas desvían nuestra atención de los conflictos sociales implicados en el desarrollo de la profesión médica y en Ja distribución de la ayuda sanitaria en nuestra sociedad.

En esta presentación voy a centrarme solamente en dos de los problemes que plantes esta visión de la historia de La medicina. En pr~er lugar quiero resaltar la complejidad histórica de la relación entre la medicina y otras ramas de Ja ciencia. En segundo lugar, presentaré ejemplos para llustrar la necesidad de considerar la diversidad de las especialidades médicas al hacer un analisis de la antedicha relación ciencia/ medicina. Para terminar voy a proponer un proyecto de acercamiento antropológico, esbozando la forma que tal perspectiva antropológica puede tomar.

El origen de estos investigaciones Hace aproximadamente seis años inicié investigaciones con el propósito de trazar la historia de las numerosas visiones de Ja naturaleza humana que de una u otra forma se basan en un determinismo biológico (Greenwood, MS). Juzgué de especial importancia evaluar el impacto del darwinismo sobre estas perspectivas deterministas, pues he llegado a la conclusión que el modelo evolucionista de Darwin no ha sido incorporado de ninguna manera en las teorías deterministas contemporaneas. Tomé como punto de partida y comparación para este proyecto el examen de las perspectivas predarwiniaoas sobre la naturaleza y sobre la naturaleza humana; estudio que naturalroente bay que iniciar con un examen detenido de la influencia gene· ral de los textos hipocraticos y galénicos. Una larga y enriquecedora lectura de esos textos me Uevó a la conclusión de que un acercamiento antropológico a estos problemas requiere una comprensión sustancial de la manera como la tradición humoral concebía la condición humana.

Para investigar la aplicación concreta y diferenciada de las teorías humorales desde un punto de vista antropológico, pocos Jugares son mas idóneos que unas instituciones en las ouales las ideas hurooralistas han continuado Y persisten basta el momento: los balnearios. Con esta idea empecé una inves· tigación que aún no se ha completado y que se centra en el estudio de algu· nos baloearios españoles, en el analisis ~e Las teorías hidrológicas del trata·

62

miento de clientes, y la lectura de una amplia literatura sobre las virtudes de las aguas que se encuentran en djstintas localidades de este país. Como parte de aquella investigación estudié algunos documentos de historia de la medicina española en los cuales las teorías humorales tuvieron un importante pa pel.

Aunque pienso escribir sobre esas investigaciones en un futuro próximo, encontré entre los documentos históricos los trabajos de dos figuras de la Ilustración española que considero perrinentes y representantes de la contienda ideológica analizada en la discusión que nos ocupa . Se trata del padre Benito Jerónimo Feijoó y de don Diego de Torres Villarroel. Crfticos acerbos de la medicina «cient:ffica» de su época, ambos miraron con favor los tratamientos humorales. Las cites que siguen resumen sus ideas: Los médicos saben poco de la curación de los enfermos; pero nada saben, ni aun pueden saber en particular de el régimen de los sanos, por lo menos en quanto a comida y bebida. (Feijoó, 1724-39, Tomo 1: 142).

Pretendo, pues, que no solo el Médico pueda serio [médico de s{ mismo] respecto de si proprio [sic], quando esté en(ermo rnas qualquiera en(ermo puede, y debe 6erlo en parte, respecto de si proprio [sic]. (Feijoó, 172438, Tomo IV: 70). ... todos los sujetos chlcos y grandes del mundo, sean naturaJes o artificia1es, han de sosteoer en sr los cuotro elemento~: Luego todos, sobre poco mas o menos, han de soltar uno mismo virtud e, introducidos en nuestros cuerpos, los nutrirén, purgaran, daran sueño y vigilis, y los inclinanin a las demAs buenas o maJas, sanos o enfermas, operaciones con que notamos, alegres y aOigidos, mozos y viejos, vivos y muertos, a los cuerpos humanos. Pues todo lo criado concorre a dartos salud, enfermedad, tristeza, gow, vida y muerte. (Torres Villarroel, 1970: 180).

Todo mi cuerpo es una portatil enfermeria de humores. Estoy enfermo.

Y deshouciado por la naturaleza. Estoy enfermo. Por eso me he re!do yo de la medicina porque es tan Joca, que presume dar sa1ud al bombre mortaL (Torres Villarroel, 1794-1799, Tomo lli: 341).

La medicina que se estudia en las Universidades, es un vocabulario de términos que suenan bien y bacen mal, valen poco y cueslan mucho, y nos vendcn sus aprebensiones tan cares, que nos suelen costar la vida.

(Torres Villarroel, 1794-1799, Tomo IV: 200).

Lo que nos importa esta claro para todos: es ciencia propis la de las sJmas, y en ella es solo docto el que conferencio coosigo. El estudio de la Medicina empieza por el conocimiento de nuesrra arquitectura y economia: mas cerca esta mi cuerpo de mi consideración que el de los otros ... sin mas trabajo que el prudente aprecio de las voces y gritos que nos da la razón natural, sabremos conocer nuestros achaques y alivios mejor que el Médico: y con mayor claridad y menos costa hemos de cuidamos nosotros que él. (Torres Villarroel, 1794-1799, Tomo lV : 7-9).

63

Debo hacer notar, quizas innecesariamente, que Torres pertènece al gropo de científicos. Médico y doctor de universidad, fue catedrarico de matematicas de la Universidad de Salamanca. Escribió muchos tratados para estimular la educación científica del público, e incluso varias gufas Y manuales de medicina. Torres veía la medicina científica de su époea como d~ minada por la ciencia mecanicista y abstracta que no tomaba en cuenta las necesidades de la persona como entidad ni llegaba a entender la salud como un fenómeno integrador.

La crítica de la Medicina hecha por Torres tiene tanto en común con las crlticas contemporaneas de la medicina científica, que debemos preguntarnos sobre la validez y novedad de estas perspectives críticas modernes. Parece ser que en el Oecidente la medjcina se ha caracterizado durante ~iglos por un conflicto entre dos visiones fundamentalmente opuestas: una mtervencionista y técnica y la otra, naturalista y sintetizadora.

No implico con esto que la medicina no sufriese cambios entre el siglo xvua y el presente; por el contrario, el conJlicto entre ~a medicina. cie?tífi.ca y la medicina naturalista ya existía antes de la creactón de la ctencta médica moderna. Puede pensarse que la Medicina cientffica de la época de Torres no era científica en rungún sentido de la palabra. Rechazo absolutamente tal idea.

La ciencia no es un fenómeno exclusivo de nuestra época. Aunque nos parezcan modestos los descubrimientos y las técnicas de los siglos anteriores en comparación con lo que tenemos abora, siguen siendo descubrimientos cientfficos. Basados en una combinación de observación, experimentos Y razonamientos los descubrimientos científicos de nuestros antepasados a menudo se exp;esaron en forma de declaraciones falsificables. Aun las historias de la medicina mas tradicionales señalan la existencia de la ciencia médica en este sentido.

Habicndo descubierto esto volví a los textos de la historia de la medicina con la esperanza dc encontrar alguna confirmación de lo que había ya visto.

Sin embargo, la literatura a este respi!Cto es desgraeiadamente deeepeiona~te.

Una exccpción de interés la constituyc una historia monumental y poco !etd~ de la Medicina escrita recientemente por Harris Livermore Coulter. Pubhcado en tres tomos con el título de Divided Legacy (Coulter, 1973, 1975, 1977) su tema principal es que la herencia de la medicina occidental ha cstad~ siempre dividida entre estas dos visiones. Coulter entiende la historia de la medicina como un conflicto continuo entre estas dos tendencias. Ofrece una documentació realroente impresionante y, a mi entender, convincente; sin embargo, Coulter tiene su propia agenda polémica. Quicre que la medicina científica reconsidere Ja tradición homeopaties de Samuel Hahne·

64

rnann . lnsiste Coulter en que las teorías de Hahnemann no recibieron la debida atcnción porque la medicina moderna no llegó a reconocer que la medicia naturalista también puede ser científica. Los libros de Coulter no se han leído rnucho ni tampoco han sido accptadas sus perspectivas. Muchos médicos y académicos aparentemente prefieren tratados mas cortos que cargan los problernas contemporancos sobre Ja ciencia y la tecnologia.

Ademas de la obra de Coulter hay unos cuantos libros que tratan de In llamada «medicalización» de la sociedad y de la manipulación de la salud y la enfermedad como instrumentos del control social e idcológico. El nacimiento de la clfnica, de Michel foucault ( 1973), y Tlze explotation o/ illness in capitalist society, de Waitzkin y Waterman ( 1974), tocan cste tema desde varios puntos de vista . Estas pen;pectivas merecen atenci6n porque hacen hincapié en la hegemonfa ideológica de la ciencia moderna e insisten en basar el anlilisis de la medicina moderna en un contexto cultural, social e histórico específico.

Lo mas destacable de esta polémica es la cxtraordinaria continuidad del conflicto entre la medicina intervencionista y la medicina naturalista. Esta continuidad queda por explicar. Necesitomos una convincente combinoción de anólisis sociales e ideológicos que nos pucda proporcionar una comprehensión de las fuentes de este continuo conOicto.

Como hipótesis de investigación antropológica sugiero que la tcnsión entre la medicina intervencionista y la medicina naturalista forma porte intrínseca de la relación entre médico y pacicnte según se cfcctúa el mundo occidental. Esta tensión rcnace constantemente porque forma parle de la estructura basica de la medicina occidental.

En el anlilisis que sigue, por lo tanto, me propongo examinar la relación entre médico y paciente desde un punto de vista antropológico para llegar a las raíces de esta tensión. Poso luego a demostrar cómo este tipo dc amílisis puede ayudamos u interpretar el trayecto histórico dc la medicina moderna. Esta presentación sera necesarinmentc muy csquem6taca, por las restricciones de tiempo v porque las investigaciones de las cuales entresaco estos datos aún no han terminado. Empiezo con un modelo abstracto dc la relación emrc médico y pacientc y a continuación relaciono estos modelos con unos analisis concre10s de la diversidad de las experiencios en las distintas especialidadcs médicas en los Estados Unidos.

Puede parecer que lo que describo sc limita a los Estados Unidos. No es asf. La tradición médica occidental es efectivamente eso: occidental. La historia institucional y cultural de cada país (y aun de las regiones dentro de un país) difieren, pero dentro de un campo mayor que llamamos la medicina occidental Quie,o hacer en el futuro comparaciones rigurosas de los

65

sistemas médicos de los Estados Unidos, España y otros países occidentales, pero de momento voy a ocuparme de una perspectiva muy general que a grandes rasgos se aplica a todos. En mi amllisis los datos etnograficos sobre la medicina cienlffica moderna se liroitan solam :nte a los Estados Unidos, y tendré mucho gusto en recoger y discutir datr" comparables sobre la medicina científica moderna en España.

Lo que presento a continuación, de fonna muy breve, es un ideal type en el sentida weberiano estricta. Consiste en ll contraposición de una pareja de perspectivas abstractas y polarizadas que 1e refieren a relaciones sociales y culturales y que se emplean para ayudamos a interpretar los procesos históricos concretes. Esto no quiere decir que estos ideal-types sean directamente observables. Etnograficamente incorporan una abstracción de Jas tendencias basicas dentro de los datos específicos. La prueba apropiada de tales ideal-types es su utilidad en el examen de datos etnogréficos específicos y dl! procesos históricos también específicos.

Debo aclarar desde el principio que deduzco un grupo de conflictos médícos de un analisis sincrónico dc la lógica de Jas relaciones entre médico y paciente en nuestras sociedades de Occideote. Tal método encierra riesgos, especialmente porque intento llegar a una interpretación histórica de los conflictos médicos.

Este método se justifica de dos maneras. En primer lugar nos proporciona resultades analíticos nuevos y útiles. En segundo, una idcalización popular de la relaicón ent re médico y paciente parece haber gozado de una notable continuidad en el mundo occidental. El Juramento Hipocrótico, tan prominentemcnte exhibida en l&s consultas médicas de los Estados Unidos, es una idealización, pero, por lo visto, una idcalización que capta Ja esencia de lo que quisiéramos ver como relación entre médico y paciente.

La relación entre médico y paciente: la medicina intervencionista Una de las caracterfsticas fundamentales de la relación entre médico y pacieote en la medicina intervencionista es I~ falta de simetria en las expe· riencias de esta relación. Es aquí donde debemos ini~iar el analisis.

La conciencia de su enfcrmedad que adqujere el pacïentc empic.a conv> un acontecimiento puramente personal. La enfennedad en general se ex· perimenta como una alteración del nivel nonnaJ de funcionamiento, un carn· bio que es privada, a menudo progresivo, y que llega a ser una amenaza cuando su seriedad lo proyecta al plano familiar y finalmente al escrutinio pública. No podemos enfatizar demasiado el hecbo de que el paciente expe·

66

rimenta Ja enfermedad a la vez como una alteración de su funcionamiento normal y como una fonna de dependencia social en la cual los detalles mas {ntimos de su existencia privada se trasladan a dominio púbüco. Esto crea unas formas de dependencia muy elaboradas y complejas para todos los que guarden relaciones con el enfenno, inclusa el médico a quien se ha recurrido.

Desde este punto de vista es justo decir que el paciente se encuentra en un estado de riesgo al visitar al médico. El peligro proviene de la enfermedad en sí y de la dependencia que la enfennedad ba creado para él. El paciente pierde una parle importante de sus prerrogativas de adulta responsable en el acto mismo de buscar el tratamiento médico.

Desde el punto de vista del paciente, el médico es un elemento único en su vida. La llegada a la consulta del médico es el final de un largo proceso en el cuat el control autónomo sobre su vida se ha perdido o por lo menos se ha comprometido bastante. El paciente no se piensa a sí mismo como uno de los muchos pacientes del médico, aunque todos los pacientes se dan cuenta de que hay muchos otros todos los dfas. El paciente se acerca al médico con la esperanza de que a combio de lo nueva dependencia establecida va a encontrar explicaciones y soluciones o sus dilemas.

El paciente quiere saber qué es lo que tienc. Es de absoluta importancia que el médico llegue a un diagnóstico claro y que sea intelectualmente satisfactorio para el paciente. El paciente también quiere saber curar su mal o por lo menos cóm o llegar a controlaria para poder recuperar su f uocionamiento autónomo. Es por lo tanto necesario elaborar un régimen convincente de tratamiento.

De importancia mas basica todavía, el paciente quiere saber cómo y por qué él o ella ha sido invadido por la enfermedad, especialmente si es una enfennedad que le amenaza con Ja muerte. Aquí la fa lta de simetria entre las perspectivas del médico y del paciente es muy evidente. Aunque el médico pueda responder a la pregunta «¿cómo es que me he puesto enfermo?•, los médicos no se ven obligados a contestar al «porqué» de Ja enfennedad .

El paciente ha experimentada la enfermedad como una dependencia y deterioro progresivos que necesariamente ha de tener causas tanto morales como físicas. Es casi imposible que los pacientes seriamente afli gidos no busquen expücaciones morales a sus enfermedades. «¿Por qué sufro yo?» «¿Qué he hecho yo para merecer esto?» A menudo éstos son los interrogantes mas importantes en Ja conciencia del pacientc. No conocemos como antropólogos ninguna sociedad que interprete los males que afectan a sus miembros como resultada de aconteci mientos fortuitos. Como intelectuales racio-

67

nalistas inrentamos convencernos de que la búsqueda de causas morales para explicar sucesos fortuitos es una forma dc superstición. Pero es evidente que los humanos no aceptamos la idea de que las casas terribles nos pasan sin culpa ni razón aparente ninguna. La búsqueda de la explicación moral de la causa y sentido de la enfermedad es una característica común a todas las sociedades. Una consecuencia de esto es que el diagnóstico del médico y sus recomendaciones sobre el tratamiento a menudo son interpretades por el paciente de una manera bastante mas compleja de lo que piensa el médico. No :>Oiamentc sc incorporan los síntomas físicos y los procesos fí. sicos del tratamiento, l>ino también el juicio del paciente sobre la cuestión de si el «castigo)) es proporcionado al «crimen» de la enfermedad y si, por lo tanto, va a conducir a una vuelta a la independencia física y al equilibrio moral. Si el tratamiento se desarrolla con éxito, el paciente experimentara el fin del episodio dc Ja enfermedad como un aumento de indcpendencia y una vuelta al dominio privado y moralmente aceptable como miembro legitimo de la sociedad. Guarda ademas la esperanza de quedar con pocos csligmas que perduren. . .

Lo cxperiencia del médico, en la mayoría de los casos, es bastnntc dJstmta. Es el pacientc el que va a ver al médico. En la medicina estadounidense ya casi no hay médicos que hagan visitas a domicilio. Explican los médicos que esto es resullado de la nccesidad dc tener a mano Ja tecnologfa moderna y sus laboratol'ios, cosas que no se pucden transportar con facilidad.

Micnlras el paciente se aproxima al médico con un «status» de dependencia, al médico lc llega el paciente como uno de los muchos episodios que tiene que tratar durante un dia lleno de episodios semejantes. Al pacientc se lc ve menos como persona que como un problema por solucionar, y en ocasiones un frncaso en potencia para el médico.

El complicado proceso de elaborar el historial y el diagnóstico clínico implica la descripción de srntomas que tienen que colocarse dentro de un esquema elasilïcatorio. Esto forma parle del proceso adivinador de la medicina. Los sfntomos se trotan como signos de las entidades subyacentes que constituyen la cnfermcdad. Distintas cnfermedades pueden causar srntomas scmejantes. A mcnudo csic proceso dc diagnóstico es muy diHcil. Muchas veces ocorre que el médico se da cuenta perfectamente de que el paciente sufre algún mal importante, pero no lo puede captar en un diagnóstico claro. La crcdibilidad y competencia profesionales del médico se ven com· prometidas muy r'pidamente, porque es deber del médico clasificar síntomas y diagnosticar las enfcrmedades sin titubear. El paciente tiene esta expectativa y esperanza, y los médicos a menudo han proclamado que su ciencia tiene esta capacidad. El intento fracasado de diagnosticar una enfermedad

68

de manera convincente se percibe como una especie de descenso en su «status» como médico.

Una vcz que se decide el diagnóstico, el médico tiene la obligación de articular un pronóstico que tiene como función el estructurar las expectativas del paciente frente al curso de su cnfermedad. Este pron6stico puede ser mas o menos elaborado, y el médico lo mide dc acuerdo con su evaluación de la capacidad de comprensión que pcrcibc en su paciente. A menudo los médicos oo explican el prooóstico completo; prclïriendo pasar a los pacieotes, paso por paso, por el proceso curativo.

A continuación el médico tieoe que emprcnder la confccción de un régimen de tratamiento que sea coherentc con la clasificación, diagnóstico, y pronóstico, y capaz de estimular la cooperación del paciente. Los médicos saben muy bien que si algún aspecto de la clasilïcación, diagnóstico, pronóstico o tratamiento oo conveoce al paciente, la probabilidad dc conseguir la colaboración del paciente en el régimcn de tratamiento es muy baja. Los médicos juzgan que en general el nivel de obediencia entre sus pacientes es menor del 50%. El fracaso en el intento dc conseguir la cooperación de sus pacientes sc percibe como un desafío o su autoridad o como scñal de Ja falta fund amental de educación y racionalidad entre sus pacientes.

Si nos pusiéramos a examinar los problemas morales del médico, veríamos que son problemas centrados en la superioridad cientrfica del médico sobre sus pacieotes. El médico es un cicntrlïco que tiene como obligación la clasilïcación, la diagnosis y el tratamiento de las enfermec!ades. El fallo en cualquiera de estas obligaciones se experimenta como un fracaso muy profundo. Fracasos de este tipo, o sencillamentc una serie de problemas médicos insolubles, facilmente puedcn llevar a un médico a una crisis de su confianza en sí mismo como médico. Un índicc tolerable de éxito y dc cooperación por parte de sus pacientes es necesario para la conlïanza del médico en sí mismo y para mantener su scntido del valor moral como persona.

Mercce la pena subrayar el hecho de que el médico no sienta ninguna obligación de explicar el porqué un paciente en particular suCre de alguna enfermedad específica. El médico se interesa por lo identidad de Ja enfermedad, y como mucho por cómo llegó el paciente a enfermarse desde el punto de vista epidemlológico. La necesidad que experimenta el paciente de obtener respuesta a la pregunta «por qué>) respecto a su enfermedad no es considerada en general por el m~dico cientrrico como parle dc su obligación profesional. . Complicadas relaciones de jerarquia y de igualdad, por lo tanto, atraVJesan las relaciones entre médico y paciente. El médico tiene una reconocida superioridad con relación al paciente, pero la enfermedad y el comporta-

69

miento del paciente constituyen una amenaza seria para el médico. Aunque el paciente se encuentra en una posición social inferior a la del médico. la enfermedad o el paciente mismo pueden resultar iotratables y pueden ser un obstaculo en el sentido de valor y satisfacción que el médico busca en la prosccución de su vocación médica. Y, finalmente, el paciente se eoeuentra totalmente sin apoyo al intentar explicarse por qué le ha atacada una eniermedad que es causa de tan grandes alteraciones en su vida.

La relación entre médico y paciente: la medicina naturalista

En la modaJidad naturalista de la medicina, aunque se encuentran presentes algunos de los mismos elementos, la relación entre médico y paciente es muy distinta. Para empezar, la tradición naturalista evita la conceptuación de la enfermedad como una entidad. La enfermedad y la salud forman parte de la persona; el único y complejo equilibrio entre las partes lo constituye la innegable individualidad de cada ser humano, incluso la del médico. Todos los seres humanos combinen la salud y la enfermedad. La medicina es un intento de restaurar el equilibrio natural de cada individuo, cualesquiera que sean las bases dc aquet equilibrio.

Desde esta perspectiva el paciente no experimenta la enfermedad como algo que le invade desde fuera. Al contrario, es la expresión de las fuerzas internes que se han desequilibrada: la potencialidad de sufrir un desequilibrio tal existe en todas las persones. Una consecuencia es que la transición inicial a la enfermedad no se experimenta como una invasión externa, conlaminadora del individuo como persona privada. Sin embargo, la enfermedad que padece puede robarle al individuo la capacidad de gobernarse independicntemenle. Por lo tanto Ja misma transición de la independencia a la dependencia forma parte del cuadro de la enfermedad en esta Lradición.

Cuando un paciente se entrega al médico, esta entrega se efectúa de una manera muy distinta a lo que se ha visto en la medicina científica. El médico mismo no se encuentra libre de la enfennedad desde el punto de vista naturalista porquc todos los individues se caracterizan por un cquilibrio entre fuerzas positives y negativas varias. El médico no se encuentra en un plano distanciada del paciente. Su humanidad común les proporciona problemas semejantes, aunque sus respectives equilibrios son muy distintos. La autoridad del médico se basa no en la ciencia de por sí, sino en su expcriencia Y sus conocimientos. Como médico practico, él apüca los conocimientos que liene de las substancies y las alteraciones ambientales que pueden conducir a la restauración del equilibrio del paciente. La individualidad del paciente

70

nunca se pierde de vista en este modelo porque no se busca una vuelta al estado estadísticamente normal, sino al cstado de funcionamiento original del individuo.

No se dede enfatizar la importancia de considerar al paciente como un entc médico-moraJ que sufrc un desequiübrio en vez .dc considerarlo como un individuo invadido por una enfermedad. Parece que los interrogantes sobre el por qué de un estado de enfermedad en particular son menos urgcntes para el pacieote en esta tradición. No es porque el problema médico en sí mismo no les interese a los pacientes, sino porque el concepto general de la vida como una combinación de salud y eofermedad, del equilibrio y el desequilibrio, bacen que un episodio particular de enfennedad ses una parte mós integra del proceso general de Ja vida. La enfennedad no es una ruptura. una invasión, una entidad cxtraña que de repcnte vive dentro de la persona; la enfermedad es una parte de la vida humana vista como una totalidad. Esto no quiere decir, claro esta, que los pacientes estén contentos al cncontrarse enfermos, especialmente si se trata de cnfermedades series.

Pero la presión sobre la relación médica para porporcionar una comprensión general de «por qué» ha afectada una cnfermedad específica a un individuo en particular disminuye de forma notable.

Desde el punto de vista del que practica la medicina naturalista, la experiencia médica es también distinta de la que se encuentra en la medicina científica. La premisa inicial no refleja una actitud de supcrioridad sobre los pacientes, sino que sc refiere a su mayor experiencia y sus conocimientos.

Considera a cada paciente como uno entre los muchos episodios que requieren tratamiento médico, exactamente como en el caso del médico intervencionista. Aunque el concepto naturalista inclina al experto en esta medicina a pensar en cada pacientc en términos muy individualcs, el paciente todavfa se presenta al médico como un desafio, como un rompecabezas, como una amenaza a su competencia médica. La clasificación, el diagnóstico. el pronóstico y el tratamiento tienen que ser elaborados utilizando una materia bi!lica que es compleja y refractaria.

Sin embargo, el proceso de clasificar, diagnosticar y tratar estan aquí inOuidos por el concepto de la individualidad tundamental del estado de salud de cada paciente. Hay menos intentos de tipificar los estados de la enfermedad porque cada uno debe ser, en la medida posible, único al formar parte de la vida de un paciente determinada. La misma individualidad del paciente que crea dificultades en el diagnóstico es vista por el practico natu· ralista como fuente de datos para diseñar el tratamiento idiosincratico e individual que se tendra que adoptar.

71

Aunque no existen todavía datos seguros con respecto a Ja colaboración de los pacientes, parece ser que ésta es en general mucho menos problematica en la medicina naturalista. En primer Jugar, los pacientes a menudo han recurrido al médico naturalista después de haber tenido una experiencia poco satisfactoris con la medicina científica. Por lo tanto, estiÍn convencidos Y determinados a seguir este método altemativo. Por otra lado, como los tratamientos tienden a ser menos radicales y el dialogo entre médico y paciente es m~s igualitario, la colaboración es sencillamente menos problcmatica.

Aunque esta claro que los problemas morales del médico son distintos a los del paciente, debido a que la responsabilidad del médico de Uegar a un diagnóstico y u nrégimen curativo pesa mucho sobre su consciencia, el principio naturalista de que los médicos y los pacientcs comparten fundamcntalmente los mismos dilemas vitales tiende a reforzar la conexión entre la medicina y la vida del paciente considerada como un todo. Esto trac consigo una relación mas abierta entre médico y paciente, y en el contexto de esta relación es mas probable que el paciente encuentre el apoyo moral del médico en momenlos de crisis.

Aunque la jerarquia de autoridad persiste en Ja medicina naturaUsta, las modalidades jerarquicas estan menos marcadas y las semejanzas comunes a todos los seres humanos reciben un énfasis mayor. Esto afecta a las relaciones entre médico y pacicnte de unu manera muy distinta a lo que hemos visto en medicina científica.

La aplícación de los «ideal-types» Los perfiles dc la medicina intervencionista y naturalista que acabamos de ver tienen cierta utilidad heurística. El espectro empfrico de la medicina se extiendc con grandcs variantes y las diferencias entre las medicinas cientffica y naturalista pueden ser difíciles de definir en algunos casos concretos.

La diversidad de las especialidades en la medicina científica, y la diversidad de tacticas curativas y tratamientos en la medicina naturalista se deben traer ahora a primer plano para poder así promulgar mejor la relación entre estas dos versiones de la medicina.

En los escritos antropológicos y sociológicos sobre medicina se ha hecho poco caso de la diversidad de la practica médica dentro de Ja tradición científica. Las esferas de Ja oncologia, la cardiología, la medicina interna, la pediatría, la ortopedia, la medicina pulmonar, la psiquiatria, etc., son excepcionalrnente diversas. Las enfermcdades, sus etiologías, sus efectos en los

72

pacientes Y los muchos tipos de tratamientos posibles, todo condiciona de un modo importante las relaciones entre médico y paciente. Dentro de Ja estructura de este articulo no me seria posible discutir todas estas diferencias~ aunq~e estoy participando precisamente en una investigación de

estas dJferencJas desde el punto de vista de la Antropologia de Ja medicina (1984). Para ilustrar mi argumento resumiré brevemente los contrastes entre las especialidades de cardiología, terapéutica radiactiva o nuclear, y reumatologia.

Tres especialidades cientlficas . La cardiol~gía es una especialidad que requiere una técnica muy compleJa . Los pac1entes llegan a los cspecialistas en cardiologia sufricndo enfermedad es cardfacas que pueden tener una evolución relativamente lenta o pueden adoptar el curso de un infarto repentino. Las técnicas de tratamiento cardiológico y de cirugía cardíaca son muy elaboradas. Los recursos tecnológicos de control y de evaluación, mediante monitores, que incluyen electrocardiogramas y cateterización cardíaca (técnica que permite filmar Jas contracciones del corazón y de los músculos cardfacos para determinar ta presencia o est.ado de d~sarrollo de la enfermedad), las técnicas quirúrgicas de by-pass, la •mplantacJón de marcapasos y los complcjos tratamientos farmacológicos hacen que este campo técnico requiera un alto nivel de entre~miento ~ dedicación. El médico llega a tener prestigio tanto por su habihdad técmca como por su comportamiento frente al paciente.

En los casos caracterizados por un proceso lento, como Ja arteriosclerosis, I~ hipertensión y la angina dc pecho recurrente, el médico entabla una relacJón a largo plazo con el paciente. El pacientc experimenta la enfermedad como unos grados de disfunción y de limitación que van aumentando con el paso del tiempo. En el caso de los infartos de miocardio, los pacientes puc-

de~ despe~torse de repente en la sala de cu idados intensivos del hospital

baJo el cUJdad_o de un cardiólogo, a quien tal vez no hayan conocido antes.

A veces desp1ertan tras haber sido intervenidos quirúrgicamente o mientras les preparan para la cirugía. Los complejos instrumentos de control conectan, t_ambién a_l paciente con el mundo de la tecnologfa. La relación entre med1co y pactente, se desarroUa a posteriori.

Desde otro punto de vista, las enfe.rmedades del corazón no tienden a acr conceptualizadas co~o una entidad que invade a la persona. En general lC ven .<:?mo una espectc de fallo mecanico, independicnte de Ja voluntad 0 condic16n moral del paciente. Este concepto mecanicista de Jas enferme-

73

dades cardíacas se apoya en la compleja tecnología disponible: las posibi· lidades de inserdón de v8lvulas del corazón, la implantadón de marcapasos electrónicos y aun la posibilidad de trasplantes del órgano completo.

Aunque Jas enferroedades del corazón no son por lo general de origen infeccioso, eonducen a menuda a un alto ruvel de disfunción para el paciente.

Por Jo generalle causan un sentimienlo de contaminación moral de un grado menor que otras enferroedades. Es Ja obligación del cardiólogo proporcionar un buen servicio técnico para que La maquina vuelva a funcionar bien. El mejor cardiólogo puede que sea el mejor «ingeniero»; de ahí que la presión para que el cardiólogo sea un individuo lleno de compasión no sea muy intensa.

En el servicio de terapia radiactiva, donde he empleado varias semanas de estudio, la escena es bastante distinta. Los pacientes que llegan a la misma tienen canceres de diferentes tipes. En el caso del cancer, la radiación tiene basicamente dos propósitos. En primer Jugar, siempre hay cierta esperanza de que la terapia pueda controlar en parte el crccimiento de los tumores. En segundo, la radiación tiene ademas Ja capacidad de aliviar los fuertes dolores causades por los tumores localizados en distintas parles del cuerpo. Rara vez existe la posibilidad o la esperanza, tanto por parte del médico como del paciente, de que la terapia con radiación pueda proporcionar una cura definWva. El paciente, desde el memento de su llegada, se define como un individuo enfermo. La terapia es principalmentc paJiativa, un intento de mejorar su existencia y de alargar en algo su vida.

En la mente popular no hay duda de que el cancer es una enfermedad moralmente contaminadora. Tener cancer, como nos ha demostrada tan convincentemente Susan Sontag ( 1978). es una experiencia aterradora. El cancer es un asesino, un ente satanico, un contaminador; no respeta ni la edad ni la posición social. Es una semencia de muerte. Todo ello conspira para colocar al paciente ' en un estada de debilidad y contaminación. Una gran parle de la terap1a se centra en el proceso por el cua! el paciente aprende a vivir con su cnfermedad y con la idea de que el ClÍocer es en fin de cuentas una sentencia de muerte.

En la terapia por radiación la tecnologfa disponible es realmente impresionaote. Los polentes y complicados rayos laser se usan para dirigir la radiación con precisión absoluta sobre Los tumores. Combinando los rayos X y la tomografia axial compulerizada (TAC), el u ~o de ultrasonidos y la radiación, el radiólogo diseña un pl1ln de ataque que incluye el número de tratamientos, la cantidad total de radiación que se piensa administrar, y una esterectaxia anatómica muy cuidadosa para localizar los puntos del cuerpo hacia donde debe dirigirse la radiación. La sala de radiación parece Ja

74

cabina de una nave espacial en cuyo centro aparece una maquina tan grande que casi oculta al paciente. El médico y los técnicos preparan al paciente con mucho cuidado, dibujando sobre su cuerpo las coordenadas hacia donde dirigiran la radiación: a los tejidos invadidos por el cancer, evitan-

do tocar en lo posible los tejidos sanos.

El radiólogo es sólo uno entre el grupo de médicos que atienden a los pacientes de cancer en el servicio de oncología. A pesar de la tecnologia tan elaborada que lo rodea, la terapia por radiación en el hospital donde Llevo a cabo mis investigaciones ofrece oportunidades para que los pacientes dialoguen con los médicos. Esto es debido aJ largo tiempo requerida para preparar a los pacientes que van a recibir la radiación. Durante estas preparaciones hablan de sus problemas, de sus preocupaciones, de sus expectativas vitales, y de otros problemas de una forma que no es posible en la sala de oncologfa donde comen y duermen. Es así que en medio de la tecnologia mas desarrollada existe un lugar apropiado para un tipo de dialogo terapéutico en el cual le es posible al médico simpatizar con el paciente. El entreoamiento técnico del médico, por lo tanto, no es Ja causa intrínseca de la enajenación entre médico y paciente. La tecnología de la era espacial que se asocia con Ja terapia por radiacióo no excluye automaticamente la interacción entre médjco y paciente: esa interacción que uoo esperada encontrar mas a menuda en la practica de la medicina naturalista que en la de la científica.

Podemos ver un contraste aún mas pronunciada observando la especiaüdad de reumatología. En esta especialidad los enfermos de artritis, dolores en las articulaciones y dolores diiusos llegau al médico buscando un diagnóstico y tratamlento. La reumatologfa es un campo en el cual es excepcionalmente difícil diagnosticar. Aunque se dispone de analisis de sangre y otros tipos de amílisis bioquímicos, y es posible aslmismo valerse de los rayos X, de los ultrasonidos y de Jas TAC; el núcleo del tratamiento reumatológico consiste en el proceso de preparar un detallada historial que ayude a enfocar bien los síntomns para llegar a una comprensión clara del lipo del dolor que el paciente experimenta y para juzgar su grado dc disfunción. Pero sin el examen fisico directo para ver cómo funcionau realmente las articulaciones de un paciente determinada, no se puede hacer nada en ceumatología.

Llevandolo a un grado extremo, diríamos que el pacieote de reumatologia es una caja negra; porque nada en la tecnologia diagnóstica proporciona al reumatólogo datos concluyentes. Esto hace que el especialista se vea obligada a mennudo a depeoder de las llamadas artes tradicionales de la medicina: la toma e interpretación del histori~l y el examen físico del

75

paciente, para comprender a base de los signes externes lo que puede pasar dentro del paciente.

La anamnesis diagnóstica tiende a ser larga y detallada. El grado de manipulación del cuerpo que se necesita para examinar las articulaciones intensifica la relacióo personal entre el médico y el paciente. Ademas, muchas de las enfermedades tratadas por los reumatólogos son estades de enfermedad de larga duración y a menudo permanemes. Esto quiere decir que el reumatólogo vera a esos pacientes muchas veces a lo largo de su practica y quiere también decir que los pacientes a menudo no esperan recobrar totalmente la salud, sino que tratan de mejorar la calidad de sus vidas lo suficiente como para mantener una actividad tolerable y productiva. No es raro que una gran parte del dialogo que se desarrolla en la practica reumatológica se centre en establecer los parametros de una calidad de vida razonable.

En reumatología, en consecuencia, a pesar de la existencia de una tecnología disponible, la relación entre médico y paciente se aproxima mas al modelo de la medicina naturalista de lo que pudiéramos habemos imaginado. Es pues evidente que, al hablar de la medicina científica, es perentorio especificar el campo al cual nos referimos. Las enfermedades, la tecnología y los modos de recoger los diferentes datos; todo ello ejerce una influencia decisiva sobre la relación entre médico y paciente. Estas relaciones siguen un espectre que va desde aquéllas caracterizadas en mi ideal-type de Ja medicina científica, hasta las que se asemejan mas a las relaciones descritas como típicas dc la medicina naturalista.

Dos especialidades naturalistas:

Si examinamos algunas variedades de Ja medicina naturalista, la necesidad de atender bien a la diversidad médica resulta igualmente patente. Podemes empezar por el polo mh científica y técnico de la medicina naturalista, o sea la terapia por biofeedback. En la practica de biofeedback se emplean aparatos electrónicos para controlar los distintos parametros del estado fisiológico y neurológico del paciente. La actividad fi siológica y neurológica se muestra al paciente a través de monitores, y poco a poco se lc enseña a controlar los procesos físicos que han degenerada en patología o que han quedado desequiHbrados.

El énfasis central del biofeedback consiste en establecer o restaurar cierto tipo de equilibrio funcional. La terminología naturalista abunda en esta terapia. El concepte de equilibrio, la idea de autonomia del paciente y otros

76

conceptes asociados colocan al practico de esta terapia claramente dentro del cootexto de la medicina naturalista. Sin embargo, un buen técnico de biofeedback utiliza la elaborada tecnología de Ja era espacial. Sin esta tecnologia, la información sobre la cual se basa el lratamiento no estaría a la disposición consciente del paciente. Aqw pues tenemos el caso de un tipo de practica médica que es a la vez naturalista y totalmente dependiente de la tecnologia avanzada.

Otro nivel de practica naturalista lo constituye la hidrologia médica, es decir, el uso de las aguas minera1es tanto en baños como en uso interno o como remedio curativa. La hidrología médica se basa en una complicada combinación de filosofía naturalista y teoria humoral. La premisa basica de Ja hidrologia médica es que el funcionamiento interrumpido o alterado, cualquiera que sea su causa, pueda ser compensada por mcdio de los tratamientos hidrológicos. Para conseguir csto ticne que ser compensada la causa del desequilibrio y se receta una aplicaci6'n hidrológica capaz dc rcstablecer el equilibrio. Los modos de aplicación de las aguas son distintes y muy variades. Existen las aspersiones, las aplicaciones de paños, varies típos dc masaje a chorro, la natación, baños de inmersión y de suspcnsión, masajcs y una gran variedad de regímenes para consumir las aguas que forman parte dc este tipo de tratamientos. Sc usan masajes tcrapéuticos, se controla la dieta con cuidado y se orienta la organización completa dc la vida diaria en el balneario para crear un tipo dc régimcn equilibrador.

Los !ratades sobre hidrología médica son abundantes y complejos. Los analisis químicos de las aguas son detallades y la corrclación entre las variadas propiedades químicas de los aguas y los diversos estades de enfcrlnedad y trauma se desarrollan con gran mínuciosi<.lad. A pesar dc toda esta elaboración, no se puede decir que cste tipo dc medicina demuestrc un alto grado de sofisticación tecnológica. Aunque los an61isis dc las uguas han mejorado mucho con los nucvos recursos tecnológicos de analisis químico, y aunque existen mas diseños expcdimentales para comprobar la c!lcacia de los diversos tratamientos, el tratamiento basico mcdiante aguas es muy sencillo. El médico del balneario recela fundamcntalmcnte rcgímcnes. Analiza el problema del pacientc, intenta descubrir qué tipo de descquilibrio lo ha causado, y lucgo, lcntamcntc y sin invadir el cuerpo, crea un régimen capaz de volvcr al paciente a un grada de equilibrio o armonía funcional. Los tratamientos en sí no son ni intcrvencionistas ni drasticos. El paciente vuelvc a ver al médico en un cicle pre-establecido y el palrón del tratamiento sc modifica de acuerdo con el tipo dc progreso que experimenta el paciente.

En el balneario se trata a la persona total, porque el balneario es un medio ambiente total. El descanso, la vida social, la falta de tensión, y un

77

refugio del mundo forman parte de Ja cura naturalista. Se supone que el estado moral del paciente mejora por el mero hecho de su presencia en el baJneario; lo que demuestra que el régimen del balneario no se parece en nada al del hospital moderna.

Ouedan muy claras las diferencias entre la medicina intervencionista y la medicina naturalista cuando se habla de ciiugía cardíaca por un lado y de balneoterapia por el otro. Sin embargo, al considerar las otTas especialidades médicas descritas en esta presentación resulta mas difícil clasificarlas como intervencionistas o naturalistas. Esta claro que Ja tecnología por sí sola no hace que la medicina sea cientClica, y la falta de tecnología tampoco convierte a la medicina naturalista en medicina intervencionista.

Conclusiones

Podemos concluir confesando que hacemos enormes generaJizaciones en nuestros intentos de comprender Ja medicina científica. Nos hemos dejado impresionar por los cambios y transformaciones causados por los adelantos científicos y tecnológicos y tendemos a menospreciar el gran poder de ciertos conceptes de Ja salud y la enfermedad.

Los dilemas Hsicos y morales del paciente y Jas preocupaciones profesionales y personales del médico se entrelazan y condicionen de manera importante los resultades terapéuticos. El estudio de estas dimensiones socioculturales de Ja relación entre médico y paciente es una de las bases mas importantes de la Antropología de la medicina. Algunos estados patológicos crean mayores dilemas morales que otros, pero Iodo tipo de enfennedad seria Jevanta consideraciones sobre Ja causa de sus atlicciones. Los problemes mas difíciles en la relación entre médico y paciente ocurren en el polo extremo de la medicina científica, donde el médico intenta verse como puro científico, social e intelectualmente superior al paciente y sin responsabilidad alguna sobre su bienestar general. Pero esta posición extrema es bastante ex· cepcional dentro de Ja medicina científica. No debe olvidarse tampoco que existen posibilidades de trato iohumano en la medicina naturalista. La técnica de bíojeedback se puede reducir a rutinas insensatas, el tratamiento hidrológico puede ser un ejemplo del charlatanismo mas descarado. A menudo las aplicaciones rutinadas de las aguas podrían ser sustituidas por una relación terapéutica con los mismos y mejores resultades. Es así que no hay tecnología ni tradición médica que pueda garantizar al paciente o al médico una solución satisfactoris.

78

También es necesario reconocer que todos los elementos de la medicina parecen estar presentes en todos los tipos de la practica médica. La técnica y la tecnología, las faltas de simetria entre Ja experiencia social y en los conocimientos médicos de los médicos y pacientes, las dificultades del diagnóstico y el tratamiento, y los problemas del estado moral del médico y del pacieote existen en todas las formas occidentales de la medicina. No nos debe sorprender pues que el Uamado conflicte entre la medicina intervencionista y naturalista, en lugar de ser un rasgo típico de épocas históricas sucesivas, represente el desenvolvimiento cíclico de los elementos intrínsecos a la medicina occidental en sí.

He dado a esta presentación el subtítulo de «historia antropológica de una pugna ideológica», porque lo que he perfilado aquí es un acercamiento que requiere nuestra comprensión dc los conflictes médicos contemporaneos como encarnaciones de problemas culturales mucho mas antiguos y profundes dentro de Ja cultura occidental.

Una historia antropológica de la contienda entre estos dos tipos de medicina requiere por lo menos el anúlisis de la medicina como una coostrucción socio-cultural y como una colección dc formas de conducta social. Existe una tendencia demasiado extendida a hacer hincapié exclusivamente en los factores sociales o en los culturales en cualquier explicación específica. Y hay tentación no menos fuerte a no examinar los detalles etoograficos del comportamiento médico. La medicina es mas compleja, mas diversa y mas interesante de lo que parece en cualquiera de los tratados actuales sobre estos problemas.

Uno de los problemas mas difíciles que tendremos que resolver como antropólogos interesados en la medicina occidental es el de reconocer la multifocalidad de los sistemas ideológico!l. Tenemos una gran tendencia a tratar las ideologías como si fueran uniformes, insistiendo en saber si son jerarquicas o igualitarias, científicas o naturalistas, anaHticas o integristas. Tal concepto de la ideología es demasiado pobre para ser útil en nuestras investigaciones. Elementos diversos, incluso opucstos, coexisten como partes de un solo sistema ideológico. En el proceso histórico hay un movimiento interno entre estos polos ideológicos. Yo aseguraría que en este caso la historia de la medicina nos demuestra cómo Ja medicina científica y la naturalista son ~almcnte dos modalidades de un solo sistema ideológico. Seguir tal perspectiva nos impondra la obligación de rcorganizar radicalmcnte nuestra manera dc considerar los sistemas ideológicos y su diversidad interna.

Si aceptamos este paso, los esfuerzos por una historia antropológica de la medicina se tcndran que dirigir a la investigación de los factores que mucven la ideología hacia una u otra dc sus manifestaciones polarizadas en

79

distint~s momentos históricos. Tendremos que buscar las fuerzas que inclinan a Ja medicina hacia el polo intervencionista a veces y bacia el polo naturalista en otros momentos. El centro del anélisis no debera ponerse en la explicación de Jas raíces del intervencionismo ni del naturalismo, sino en Ja curactcrización de los movimientos en la relación entre los dos vistos como una continuidad. ¿Por qué necesitamos una historia antropológica? Para empezar, porque es muy importante comprender la medicina moderna. La ciencia médica, los hospitalcs, el uso y abuso de drogas y Ja enorme industria sanitaris, constituycn uno de los factores mas importantes de los presupuestos nacionales de la mayoría de los países desarrollados. Los problemas de la distribución de servicios sanitarios, las prioridades en la investigación y en el despliegue de los servicios médicos y la tecnologfa se encuentran entre los problemas nacionales mós serios. No podemos estructurar sistemas m6dicos adecuados hosts que no comprcndamos mejor la diversidad y las expectativas aparcntemente contradictorias que guardamos respecto a la medicina. Es especialmcntc importante que lleguemos a equilibrar nuestras perspectivas sobre los sistcmas socioculturales en la medicina. Los estudios de las instituciones médicas nacionalcs no sc clcben hacer en detrimento dc los que consideran la medicina como un sistema de experiencias humanas. l.a dimcnsión experiencial de Ja medicina, tanto para el médico como para el paciente, parcce proporcionamos información necesaria para nuestra comprcnsión del conflicto entre las distintas tradiciones médicas y nuestras metas contradictorias. La sociedad moderna ya ha empezado a oír las quejas dc los pacientes porquc llàmun la atcnción con sus pleitos y las consecuencius cconómícas que cso trae. Pcro, como en toda investigación antropológico, el problema estli en saber qué significada tiene lo que dicen los micmbros participantcs.

BIBLIOGRAF{A COULTLR, Harris L. 1973

Divided Legacy: A History ofthe Schism in Medica/ Thougltt, Vo·

1975 1977

Divided Legacy, Volume I, Washington, D.C., Wehawken Book Co Divided Legacy, Volume IJ , Washington, D.C., Wahawken

lume ITl , WashingLOn, D.C., McGrath Publishing Company.

FE110Ó, Padre Benito Jerónimo de 1724-1 739

TheaJro crítico universal o discursos varios, en todo género de materias, para desengaño de errores comunes, 8 tomos, Madrid.

Imprenta de Lorenzo Francisco Mojados.

FLEXNER. Abraham Medj.cal Education in the United States and Canada, Washington.

D.C., Carnegie Foundation for the Advancement of Teaching, edición facsímil por Science and Health Publications, Inc., Washington, D.C. FoucAULT, Michel 1973 El nacímiento dc la clinica, México. Siglo XIX. GREE~wooo, Davyd ms The Taming of Darwinism: Tlte persistence of non-evolutionary views in the study o/ humans, book-length MS. 1984 •La classificació . la incertitud mèdica i el curs moral del pacient: cap a una Antropologia de la Medicina» En: Comelles, J. M .

(Comp.). Antropologia i salut, Barcelona. Fundació Caixa de Pensions.

ILLICH, Jvan 1975 Medica/ Nemesis, London. Calder anci Boyars (trad. cast.).

KOHRMAN, Arthur 1979 cBringin.g oid arts to new scienccs: A physician's perspective perspectrve», paper presented at thc conferencc The humanístic disciplines in transition, Cornell University, Novcmbcr 29-December I. PELLETIER , Kenneth 1979 Holistic Medicine, New York, Dclta/Scymour Lawrence.

REISeR, Stanley Joel 1978 Medicine and tltc reisn o/ teclmology. Cambridge, Cambridge Univcrsity Press.

So-.;r,\(;, Susan 1977- 1978 1/lness as Metaphor. New York, Farrnr, Strauss and Giroux. (Trad. cast. Barcelona, Munchnik, 1981.)

TORRES VILLARROEL, Dicgo de 1794 - 1799 Obras completas, 15 tomos, Modríd: lmprenta dc la viuda dc !barra.

1970 Recetarios astrológico y alqulmico, José Manuel Valies editor Madrid. Editora Nacional ' ' WAtTZKtN, Harold, and Barbara WATERMAN 19 74 The exploitation ot illrtess in capitalist society, Indianapolis, The Bobbs-Merrill Company, Inc. 1970

Book Co.

80

81

ARXI U D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.0 3, 1984

EL MODELO MÉDICO HEGEMÓNICO: TRANSACCIONES Y ALTERNATIVAS HACIA UNA FUNDAMENTACIÓN TEÓRICA DEL MODELO DE AUTOATENCIÓN EN SALUD Eduardo L.

MENéNDEZ

Centro de lnvcstigaclones y Estudies Superiores en Antropologfa Social. l.N.A.H. (México)

t. En dos trabajos previos (E. L. Menéndez, 1978 y 1980) hemos tratado de caracterizar la estructura del modelo médico, así como el proceso contradictorio que el desarrollo del mismo supone. En otros dos materiaJes hemos tratado de demost rar a nivel empírica la incidencia de los procesos de automedicación, por lo menos para el contexto mexicana (E. L. Menéndez, 198 1a y 1982). En cste trabajo retomaremos algunos de los conceptos planteados para analizar en particular una dc las principales !heas que surge en el proceso de expansión actual tiet modelo m¿dico hegemónico, y que conforma una potencial alternativa al mismo.

En consecuencia, los objetivos de cste trabajo son: indicar que la constitución , crisis y transformación del modelo médico hegemónico (de ahora en adelantc MMH) dcpcndc tanto del sistema dominante como de los procesos tl'ansaccionalcs cstablecidos entre los closes dominantes y las clascs subalternas; que estas transacciones suponen la existencia de prlicticas alternativas que el sistema trota de apropiarsc en su proceso dc cxpansión; que una de cstas practicas alternativas la constituye la AUTOATt:.NCJÓN EN SALUD, la cual cxpresa mas que ninguna otra la posibilidad transformadora del conjunto de las clascs en su relación con la problemlica dc salud; que una variante actual dc la autoatención la constiluyen los difcrcntcs grupos de autoayuda en salud ; que el desarrollo de esta alternativa es producto de difercntes factores, entre ellos el fraea so y/o las limitacioncs del MMH; que estas alternativas no suponen la cxistencia «en sí» de un proyecto ideológicopolítico, sino que dicho proyecto se desarrolla, como sicmpre, en fun ción de los sectores sociales que rcalmente se haccn cargo de llevar a la practica las propucstas alternativas.

Estos objctivos serón desarrollados pnrcialmente a través dc dos puntos basicos: I) la emergencia dc la autoatcnción a través de un problema de salud detcrmlnado, y 11) la propuesta inicial dc una fundamcntación teórica de los sistemas altemativos de autoatención.

2. En los trabajos anteriores hemos descrito y analizado la expansión del MMH y la transformación operada en los sistemas alternativos como producto parcial dc dicha expansión. Pero también hemos analizado cómo

85

éste proceso de expansión puede generar cuestionamientos y crisis a partir de derivaciones y productos del mismo MMH vinculados a procesos potencialmentc contradictorios del mismo,· así como a procesos establecidos por los sectorcs dominantes.

Trataremos de ver a través de un caso -el del alcoholismo- Jas limitaciones y crisis del MMH, así como la emergencia de una forma alternativa basada en la autoayuda. Hemos scleccionado el caso. como e:; obvio. por estas condiciones, pero también porque va const ituyéndose directa o !ndir~ctamente en uno dc los principales problemas de salud de varios países, mclutdos algunos de Latinoamérica. En diversas naciones constituye actualmen~e la tercera causa de monalidad; según algunos autores. si sc pudiera rned1r la mortalidad directa e indirecta generada por la ingesta cxccsiva de alcohol, ocurriría algo similar en países como Argentina, Chile y México.

Podemos enumerar como consecuencias negatives de Ja ingesta de alcobol las siguientes dimensiones: mortalidad y morbilidad directa; mortali_dad Y morbilidad «indirecta,. (cirrosis hepatica, accidentes de trafico, acCJ~~ntes laborales, homicidios, suicidios, consecuencias en el producto [h•Jo] , etc.); problemas de ingesta de alcohol Jigados a violación sexual d~ntro Y fuera de Ja familia, al síndrome del niño apaleado. a ta violenCia no s_exual . dentr~ y fu era de Ja familia, a la estructura del gasto y Ja reperc~s16n d•fcren~Jal _en la alimentación en grupos de mayor riesgo; al absenttsmo y orgamzac1ón laboral; a gastos de atención directa e indirecta en salud; a fenómenos de control social e ideológico; al costo global (lefdo generalmente casi en exclusivos términos de productividad). Para tene~ una idea mas o ':lenos esque_matica dc estos costos, señalemos que para Ch1le las consecuenc1as económ1cas del alcoholismo equivalen a Ja mitad d~l total de las exportaciones de cobre; que en los EE.UU. se ba evaluado dtcho ~osto en 43.000 millones de dólares; que en Francis el problema del alcoholtsmo cu esta a la Seguridad Social 10.000 milloncs de francos. Subrayemos ademús que la problematica se esta incremcntando en casi todos los países para los cuales hay información.

El alcoholismo surge como problema médico-psiquiatrico basicamente a fines del siglo XV III . No obstante tanto desde Ja psiquiatria como desde Ja medicina aparecera en la practica como un problema de muy «bajo interés».

Es retomado como problema médico du1·ante la última parte del siglo xrx. peto tan sólo a partir de 1940 podemos decir que se establece una corriente con~inua de investigaciones y se crean Jas condiciones para que sea reconOcJdo como enfermedad, basicamente a través del síndrome de dependencia.

No ~bstante este desarrollo, en la actualidad no se ha podido establecer con clar1dad qué es el aJcoholismo, ni definir con precisión sus tipos o clases

86

mas aUa de criterios de cantidad y frecuencia. Tampoco se ha logrado establecer indicadores fiables para un diagnóstico precoz del problema. Esta situación resulta aún mas confusa para el tratamiento terapéutico, ya que, salvo en el caso de la desintoxicación, los diferentes tipos dc tratamiento aparecen como simplemente azarosos.

Esto puede parecer una exageración o sobrcsimplificación, pero todas las revisi ones actual es del problema, a un las mas op tomis tas como la de G. Edwards (1980), establecen este confuso panorama diagnóstico y terapéutico.

En una revisión de Jas definicioncs, clasificaciones, indicadores y estrategias terapéuticas realizada por R. Di Pardo y E. L. Menéndez (Ms. 1981 ) se concluye que no cxiste actualmente acuerdo teórico mas alla de los operativos, y que aun aquella categoría diagnóstica que pretende ser mas precisa, el síndrome de dependencia, aparece inconsistente en los mismos que la proponen. Como dicc el mismo G. Edwards: «Carecemos de un modelo bien trabajado y valido que explique el olcoholismo» ( 198p; 308).

M. Blaxter ha realizado una notable investigació,, que dcmuestra la confusión dominante respecto del diagnóstico de alcoholismo. Como es sabido, todo diagnóstico supone una intención clasificatoria que la practica médica realiza a partir de signos y sfntomas. En gran medida los diagnósticos son Jistados de síntomas y signos organizados de tal manera que permitan dar terapia. En consecuencia, para varios investigadores del problema del diagnóstico médico. éste constituyc basicamente una prescripción. Ahora bien, ¿qué ocurre cuando Ja acción prescriptiva es impracticable, ineficaz, o estó Cuera del marco de referencia médica? Según Blaxter, esta si tuación puede conducir a que: 1) si la acción prescriptiva es imposible o ineficaz, se tendera a no diagnosticar; 11 ) ~i la acción puede ser realizada por otras personas. el diagnóstico scra evitado o usado en circu nstancias donde hay es· tructuras para la derivación formal a otro; lli) si la acción no se considera propia de sus capacidades, el diognóstico pucdc ser derivado a otra categoría médica mas apropiado; IV) si los signos y sfntomas de la enfcrmedad no son aquellos que te permitan sentirsc competentc para identificar y medir. cntonccs se tomaran en cuenta cicrtos estereotipos relativamente burdos o idiosincraticos del síndrome o del pacientc típico. La autora analizó cstc cuerpo de posibilidades a través de las altas de un año de hospitales no psiquiatricos de una rcgión del Rcil1o Unido. Aplicando Ja Clasificación lnlcrnacional de Enfermedades encontró que la catcgoría residual «otros problcmaS» cornprendía mas de Ja mitad de los diagnósticos de alcoholismo. Si a esto se agrega que la codificación de alcoholismo como enfermedad es muy limitada , ya que «un diagnóstico sobre alcoholismo como primera causa es improbable», nos cncontramos con que Ja captación diagnóstica es míni-

87

ma. Blaxter encontró que cuando el médico diagnosticaba alcoholismo era porque babía intoxicación alcohólica o porque ya existís un diagnóstico psiquiatrico previo, traído por el propio paciente o dado por olro profesional. Ademiís, su investigación evidenció la evitación del tratamiento de este tipo de paciente por parte de los médicos (M. Blaxter, 1978).

Esta situación se da en México con una intensidad aún mayor, dado que si bien el problema es reconocido a nivel formal, a nivel de los bechos las acciones son pocas. Una de las principales autoridades mexicanas en alcoholismo desde la perspectiva de Ja Salud Pública señala: .cContemplado c~mo problema general, lo que se hace en México no es pobre, sino paupérruno» (Velazco Fernandez, 1977:36). A su vez uno de los mas destacados clfnicos, para muchos el m's destacado especialista mexicano actual el doctor ). A. Elizondo, indica: «Desafortu nadamente, debcmos admiti; que sc ha logrado muy poco en el tratamiento de este tipo de enfermos, ya que la mayoría de los miembros de la profesión médica, con algunas excepciones, no han enfocada constructivamentc el problema del alcoholismo. Han sido indebidamente Jentos en recooocer el alcoholismo como una enfermedad y, en su pr,ctica, han tcndido a descartar a pacientes alcohólicos como desahuciados a Jo sumo desagradables o no remunerables» (1977:45).

El problema del diagnóstico y tratamiento médico del alcoholismo supone tanto el «desinterés» por una parle de Ja practica médica, como también éxitos muy limitados dc dicha practica sobre el problema. Para muchos autores, es esto último lo que determina el citado «desinterés».

En la úhima revisión del problema por expertos dc la OMS, se dice: «Aunque muchos dc estos servicios terapéuticos han logrado demostrar que aproximadamente una tercera parle de sus pacientes sc conservan abstcmios o por lo menos consumen cantidadcs notablemente menorcs de alcohol durante un año o dos después del tratamiemo, una serie de ensayos clínicos en que se han comparada regímencs de diversos tipos han puesto en duda el signilicado de estos resultados aparentemente satisfactorios. Algunos ensayos ndecuadamente organizados, en que la selección de los sujctos se ha hecho al azar, han dcmostrado, por ejemplo, que el índice dc éxito en tértninos de abstinencia o reducción del consumo pucde ser tan favorable después de sólo unas semanas de hospitalización como después de varios meses, y que el ~ratamiento en los ambulatorios puedc ser tan eficaz como el de los pacientes mternos. Un ensayo indica, incluso, que Ja simple previsión de consejos inequívocos para dejar de beber, en circunstancias adecuadas, proporciona rcsultados tan positivos como un conjunto de medidas terapéuticas Jaboriosas y costosas». Conjuntamentc se han acumulada pruebas de que personas que alguna vez en su vida tuvieron síndrome de dependcncia pudieron luego

88

dejar de beber completameote o adoptar una forma normal socialmente aceptada « ... después de haber recibido un breve tratamiento formal, y a un ninguno, tan to en el terreno médico como fuera de él» (OMS, 1980: 53-54).

El informe concluye que estas experiencias han conducido a plantear Iormas cada vez mas simples dc tratamlento « ... que quiza sólo consistan en poco mas que imparlir consejos firmes al sujeto para que deje de consumir alcohol o consuma menos, junto con el suministro de informacióo aceres de las cor ..encias del consumo irrestricto y continuo, la adopción de medidas estratégicas sencillas para reducirlo y la evaluación de los adelantos que logren» (OMS, 1980: 54).

Si bien esto puede suponer un «descntendimiento» del problema, lo que emerge con claridad es la abdicación del MMH para haccrse cargo coherentemente del problema. El tratamiento del alcoholismo constituye una histo· ria, como dicc Edwards, de técnicas desechadas unas tros otras hasta ir quedandonos con las mas simples, menos costosas, y entre las cuales la mas relevante parece ser Alcohólicos Anónimos (A.A.). Según J. Jaffe, la mayorfa de los programas formaJes de tratnmiento en EE.UU., Canada y otros países capitalistas basan sus acciones en los grupos de A.A. Analizando uno de los principales programas que se nplican en la actualidad, el del Hospital Naval de Long Bcach, señalu que éste incluyc prioritariumentc consejeros ex-alcohólicos, encuentros grupales e integración a los programas de A.A. €ste es el modelo general mas aceptado. el cuat parte de la convicción de que es determinantc la participación dc la citada asociación de ayuda mutua. G. Edwards enumera los puntos que considero estratógicos para el actual tratamiento alcohólico: diferentes pacientes requiercn diferentes lipos dc ayuda; evaluación del paciente para determinar el tipo e intensidad del tratamiento; identificar las condiciones particulares y tratarlas; el momenlo de búsqueda dc ayuda debe ser considerada como basico; los objetivos dcben ser acordados, mas que impuestos; el terapeuta debe tener una actitud positiva; la autodeterminación y autorrcsponsabilidad debcn ser enfatizadas; deben darse recursos al paciente para poder asumir el tratamiento; debe ser impulsado el autocontrol; la esposa debe estar involucrada en todo el proceso; el tratamiento debc ser ambulatorio, salvo si exigc internamiento, el tratamiento profesional debe ser mantenido a un nivel mínimo, de tal manera que permita al propio paciente manejarlo; la dimensión social es importante para el manejo con Ja realidad externa; la referencia a AA debe ser rutioaria cuando se elija un objetivo de abstinencia y el costo del tratamiento debe ser controlado pura maximizar los beneficios. En esta enumeración no sólo se señala la participación de AA, sino que en por lo rnenos siete ítems se recomienda el automanejo o la cogestión del problema por parle del paciente.

89

Ahora bien, contra lo que se suele suponer, la estrategia tipo AA no procede de la década de los 30, sino dc fines del siglo xax, cuando varias instituciones de «ayuda mutua» se crean especificamente para dar solución a es te problema en Suiza, EE. UU. y Francia, y luego en otros paises europeos. Tampoco esta estrategia esta limitada a los paises capitalistas metropolitanos y dependicntes, sino que ha tenido un notable desarroUo en varios paises de «socialismo reab. Asi, en la zona croata se han desarroUado los clubes para alcohólicos. «Muchos de estos clubes estan ligados a planes específicos de trabajo y su objetivo principal es el de mantener la sobriedad entre sus miembros mediante Ja ayuda mutua, aunquc también tienen un rol preventiva en la comunidad. Una decisión tomada en 1970 por el Parlamento de Ja República Socialista dc Croacia sugirió que, con la ayuda de las. fucrzas sociales de la comunidad, los rniembros del Club podrían trabaJar en la esfera del control del alcoholismo y en la rehabilitación de los alcohólicos que hubieran recibido tratamiento. ayudando también a conseguirles trabajo» (J. Moser, 1979: 165) . . Señalemo!. od.emas que en algunos paises ha sido sólo este tipo de estralegaa el que ha. stdo aceptado por los trabajadores paro enrrentar el problema del alcoholasmo dentro de Ja esfera laboral. Como es sabido los trabajadores han orrecido sicmpre una fuerlc resistencia a toda polí;ica empresarial o estatal dirigida contra esta problematica.

Este reconocimiento «médico» se traducc, por supuesto en una creciente visibilidad social de AA por parte de todos los conjunto!. s~ciales. Las investigaciones realizadas en casi todos los paises donde funcionan los AA o sus equivalentes indican que cste tipo dc institución es èl reconocido como mas idóneo y eficaz por la población. En el caso de México el estudio dirigida por G. Calderón y otros indicó que mientras el 83 % de los entrevistados recomendarían AA a un amigo o pariente, sólo un 49 % recomendaría un médíco y un 33 % a la lglesia.

Como no viene al caso discutir aquí el origen y la ideologia de esta instituci~n, lo que dcb~mos reconocer es: que se basa en la autoayuda; que conslltuye la a lternatava mas eficaz reconocida por la propia población; que csto opera mas relcvantemente ante el fracaso y/o falta de interés del MMH; que habiendo sido inicialmentc marginada por el sistema oficial de salud tiende a ser no sólo reconocida, sino institucionalizada por el mismo; qu~ en América Latina opera no sólo en los estratos medios, sino sobre todo en los estratos bajos; que en su proceso de institucionalización puede captarse el proceso de cura y control; que aparentemente sc constituye tanto en países capitalistas como de socialismo real.

A partir de lo descrita nos planteamos, no el analisis dc la organización,

90

ideologia y estrategias de AA (esto es materia de otro trabajo), sino discutir los posibles fundamentos teóricos e ideológicos de las formas de autoayuda, sean autogestionarias o no.

3. De nuestro analisis se desprende que la «SOlución» actual a la problematica del alcoholismo esta basada en un grupo de ayuda mutua: Alcohólicos Anónimos. En general y desde una perspectiva rrecuentemente radical, se acepta que este tipo de instituciones son fa:ilmente captadas y utilizadas por los sistemas dominantes. Sin negar esta aseveración consideramos que la mayorfa de estas afirmaciones son exclusivamente ideológicas y no se asientan ni en elaboraciones teórico-ideológicas y mucho menos en anslisis específicos. Al sostener esto no queremos afirmar lo contrario, sino justamente proponer realmente el anólisis de esta problcmatica.

Lo primero a considerar es justamente en qué consiste estrucluralmentc la autoayuda. Todas las tendencias plantean elementos comunes: reciprocidad, socialización primaris no satisfecha por otras relaciones, determinados grados de control en las acciones comunes. Los dos primeros elementos son comunes a toda sociedad; asi lo rcconocc la producción antropológica en relación a las sociedades «primitivas» y según A. Gouldner: «Sospecho que la norma de la reciprocidad es un elemento dc la cultura no menos universal e importantc que el tabú del incesto ... » (1979:231) y agrega: «Específicamente, sostengo que la norma dc la reciprocidad, en su forma universal, plan tea dos exigencias mínimas rclacionadas entre sí: I ) Ja gen te dcbe ayudar a quien le ha ayudado, y 2) la gente no debe perjudicar a quico le ha ayudado» (fd.: 232). Esta concepción teórica, que por olra parle ha sido empleada por Mnrx, Mauss, Malinowski, Lcvi-Strauss y Homans, ha sido tambiné codificada por la practica cotidiana: « ... la creencia existencial en la reciprocidad dice algo por el estilo de lo siguiente: «la gente habirualmente ayuda a quien lo ayuda». Analogamente la norma de la reciprocidad prescribe que la gente debc ayudar a quien la ayuda y, por tanto, aquellos a quienes hemos ayudado tienen la obligación de ayudarnos» (íd.: 236).

Ahora bien, la rcciprocidad no implica incondicionalidad ni que se in· tercambie lo mismo, sino que la reciprocidad puede no cumplirse o bien pueden intercambiarse diferentes elcmenLos siempre y cuando tengan equivalencia, ya que « ... la norma de la reciprocidad estipula que la cantidad de retribución que ha de darse es "aproximadamente equivalente" a lo que se ha recibido» (íd.: 233).

Según algunos antropólogos, el mantenimiento de una reciprocidad simétrica, típica de la mayoría de las socicdades «primitivas», asegurarfa su

91

igualitarismo, así como la inexistencia no sólo de una división en explotados y explotadores, sina entre dominades y dominadores. Al margen de si concordamos con él, ha sido P. Clastres quien mas ha tratado de enfatizar estas condiciones como punto de partida, por lo menos metodológico, del analisis de las actuales condiciones de dominación y explotación.

Pera la reciprocidad puede darse a partir dc posiciones que i.mplican asi.metría, en las cuales de hecho tiende.a desaparecer el otro elemento: la ayuda mutua. En consecuencia, la reciprocidad sólo implica ayuda mutua cuando opera entre iguales o por lo menos entre equivalentes. Por lo tanto, reciprocidad y ayuda mutua establecen un nivel horizontal de relaciones que no esta implicada necesariamente en la reciprocidad por sí sola. MienLras que en las sociedades «primitives» se dan ambas relaciones, pues en ellas basan gran parle de su producción y reproducción, en las sociedades estratificadas los mecanismes de reciprocidad funcionan tamo a nivel horizontal como vertical, mjenlras que los mecanismos de ayuda mutua emergen en situaciones que aparecen frecuentemente como «marginales». Esta «marginalidad» cob1·a dos formas basicas: b) una marginaUdad autónoma y no manjpulada; b) una marginalidad aparentemente autónoma, que es potenciada y manejada por la sociedad dominante. Esta última forma ha sido la més frecuentemcntc nalizada, una de cuyas variantes mas notorias ha sido justamente la «Comunidad primitiva», que la situación colonial ba consLruido o reconstruido o reforzado, pero manteniendo los mecanismos basicos de dominación y explotación (E. L. Menéndez, 1969).

Las sociedadcs basadas en la reciprocidad y la autoayuda serían las únicas socicdades no escindides que habrfa producido el desarrollo humano.

Como dicc P. Clastres. <<como sociedades completas, acabadas, adultas y no ya como embrioncs infrapolfticos, las sociedades primitivas carecen de Estado porque se niegan a cllo, p01·que rechazan la división del cuerpo social en dominadores y dominados. La política de los salvajes sc opone constanlemente a la aparición de un órgano de poder separada, impide el encuentro siempre fatal entre la institución de la jefatura y el ejercicio del poder. En la sociedad primitiva no hay órgano de poder separada porque el poder no esta sepa1·ado de la sociedad, porque es eUa quien lo detenta como totalidad. con vistas a mantener su ser indiviso, de conjurar la aparición en su seno de la desigualdad entre señores y súbditos, entre el jefe y la tribu» (1981: 115).

Pero como ya se señaló, estas sociedades ban concluido convertides en «Sujetos» aparentemente autónomos, pero de hecho dominados. El modelo chísico ha sido el del gobierno il1directo, que por otra parle no impidió cuando fue necesario el mantenimiento interno de Ja reciprocidad y la

92

autoayuda en casi todas las dimensiones, incluida la de salud , pero excep· tuando el poder real bacia el exterior.

Ahora bien. el analisis de la reciprocidad y de la autoayuda nos Ueva no sólo a plantearnos el problema de la autoatención en salud, sina mas ampliamente a lratar el problema del poder y la posibilídad o no de la reciprocidad simétrica y la autoayuda, o si se prcfiere de la posibilidad de la autogestión colectiva en salud.

Las sociedades «primitivas», al igual que los grupos obreros de ayuda mutua del siglo XLX, al igual que grupos de autoatención en salud actuales, ban concluido apropiados por el sistema domjnante. Este «destino funesto» ¿es producto de una inevitabilidad estructural, o constituye un riesgo histórico? Como ya sc señaló, la mayoría de los autores radicales pretenden que constituye una inevitabilidad. Lo que vamos a tratar de analizar son las condiciones teóricas de la misma. En principio, subrayemos que es en las situaciones estratijicadas donde emerge conscientemente la exigencia del control autogestionario.

La producción empfrica y teórica sobre esta problem~lica perrojtir(a sintetizar una serie de posibles acuerdos: a) reconocer como estructurales en toda sociedad «primitiva» los mecanismes de reciprocidad simétrica y autoayuda, y la autoatención en salud como parte de Jos mismos; b) reconocer la importancia estructural de la dimensión salud/enfermedad en toda sociedad; e) reconocer en toda sociedad, inclusa en las cstratificadas, el mantenimiento de formas que implican una autonomfa relativa sobre la salud por parte de los conjuntos sociales¡ d) rcconocer que en nuestras sociedades los conjuntes no tienen capacidad de control sobre sus procesos cotidianos globales, tendiendo sólo a mantener un control fragmentada sobre los mismos; e) esta pérdida de control sobre la cotidianidad se agudiza a medida que nuestras sociedades sc planiñcan concentracionaria y burocraticamente, intentando reducir los conjuntes a la privaticidad de los microgrupos; /) este proceso no es unidimensional sino conOictivo y contradictorlo, y si bien tiende a la institucionalización de las características señaladas ello no supone necesariamente la subordinación inevitable o, si se prefiere, estructural.

La emergencia dt! esta problematica debe ser relacionada con el desarrollo de la revolución industrial, y la constitución del proletariado en los países de capitalisme temprano. La problematica explotación/dominación/ alienación puede ser sintctizada a través de la pérdida de control creciente sobre todas Jas areas de la cotidianidad, .incluido de manera relevante el trabajo, aunque sin reducir a éste la dinarojca del proceso global. El procesc productiva constituye el eje de estas transformaciones, en la medida

93

que en él se establece la ruptura mas significativa respecto del control de Ja cotidianidad, incluidos los medios de producción. De allí que la tendencia del capitalisme supondra « ... un esfuerzo patronal para disolver el procesc del trabapo como un proceso conducido por el obrero y reconstituiria como un proceso dirigida por la administración patronal» (H . Braverman, 1975: 201). Pero esta focalización del proceso capitalista caracterizada por el énfasis continuo en la construcción de formas intemalizadas de trabajo repercutira reorganizativamente en todas las esferas de la vida cotidiana. Asf, por ejemplo, la producción de cerveza, alimento basico del campesinado y proletariado britanicos, dejara de ser un producte de elaboración doméstica para convertirse en un producte fabril de consumo externa a la unidad familiar.

Este proceso, asf como las respuestas polfticas, sociales e ideológicas, teorizadas o no, se dcsarrollaran en un lapso de 200 años a través de una serie de propuestas que podemos ordenar metodológicamente en tomo a cuatro situaciones diferenciadas, aunque articuladas en el proceso capitalista/socialista: a) Desde fines del siglo XV III hasta el desarroUo de la etapa imperialista : las principales propuestas emergieron del socialisrno utópico, del marxisme, del anarquisme, del populisme ruso, del cooperativisme y del mutualisme; b) desdc la etapa imperialista hasta el inicio de las economfas planificades socialistes y capitalistes: el participacionismo socialdemócrata y el «consejisrno» caracterizan esta situación; e) desde el desarroUo de las economías planificades hasta mediades de 1950 : este perfodo esta dominada por la recuperación de las unidades grupales y comunalcs por parte de corrlentes académicas, asf como por la recuperación de estas unidades en la situación colonial ; 1 d) desde mediades de los SO hasta la actualidad : irrupción de corrientes consejistas en pafses capitalistes y socialistas, as{ como de tendencias comunalistas, de cogestión incluidas tendencias que se plantean estas alternatives en el area de la salud.

3.1. La primera situación esta dominada en términos teóricos: por la «experiencia» de la Comuna de 1871 ; en términos políticos: por las conccpciones marxistes y anarquistes; y en términos sociales: por la implantación de las comunas socialistes y las diferentes formes de cooperatives en Europa y América.

Si bien casi todas estas tendencias buscan la transformación de la sociedad, divergen en cuanto a los medios y formas organizativas a implementar. No obstante todas aspirarlan a sociedades basades en la cooperación simétrica . Frente a un proceso capitalista que generaba profundes reorganizaciones en la cotidianeidad se daran propuestas ahernativas de tipo eminentemente defensiva (reconstrucción de los mecanismes de ayuda mutus), ofen-

94

sivas (La Comuna) o marginales al sistema (las comunidades socialistes). En todas estas respuestas no sólo se plantean la cooperación y la autoayuda, sino que se cuestiona al estada pjauperizador, y se plantean grados necesarios de autocontrol de Ja spropias actividades.

Que esta propuesta no se haya cumplido, que la misma desapareciera de algunes corrientes, no niega que se hubiere planteado. Lo que debemos es analizar por qué tanto en las corrientes comunitarias se pierde la autonomia como en las tendencias socialdemócratas y ulteriormente «CÒmunistas» ' se pierde la concepción del control obrera.

En tas tendencias citades pueden detectarse los siguientes rasgos estructurales: radical-reCormista/ políticO<-cu Iturs 1/ general-microsocial/ revolución (toma del poder)-proccso. Los primeres términos correspo'nderían al movimiento «comunista» que ha concluido en un poder de tipo burocratico; los segundos al movimiento «Comunitario» que ha concluido siendo absorbida o destruido. Por supuesto que la cuestión no esta en plantear tipolog{as, que nunca coinciden totalmente con la reatidad, sino en extraer conclusiones dc tas mismas y de los procesos. Una primera conclusión casi obvia es que ni los contenídos de reciprocidad y control simétrico surgen mecanica nl espont6neamente de la toma del poder, ni los mecanismes dc reciprocidad Y autoayuda generan espontllneamente las transformacioncs.

En general , tas tendencias políticas radicales han cuestionado las tendencias cooperativas/comunitarias. Según P. Mattick «El movimiento cooperativa fuc facilmente integrada en el sistema capitalista y, de hecho, fue también un elemento del desarrollo capitalista. Jncluso en la teoria económi· ca burguesa era considerada un instrumento de conservadurismo social (las cooperatives de consumo) en la medídn que estimulaba la tendencia al ahorro de tos estratos ínferiores de la socicdad, incremcntaba las actividades económicas por medio de asociaciones dc crédito, perfeccionaba la agricultura por media de cooperativas de producción y organizacioncs de comercialización, y también en la medida en que desviaba la atención de la clase obrera de la esfera de la producción hacia el consumo» ( 1977 :63-64). Pcro esto también ha sido reconocido por los mismos sectores reformistes, dados los radicales cambios de algunes dc las principales organizaciones de este tipo. As{ la Alianza Cooperativa Internacional. desde fines del sigla XIX , deja de Jado Ja exigencia de «participación» a sus trabajadores y tiende a reconocerlos directamente como asalariados.

De hecho la exigencia de «partici pación» fue desaparecíendo de las concepciones cooperativistes, aun cuando en sus congresos recurrentemente se vieran obligades a ponderaria. En 1942 dos sociólogos profesionales britanicos, simpatizantes del cooperativisme. señalaban que los dos principales

95

rasgos negatives de este movimiento cran: ca) el hecho de que se esfumen los caracteres por los cuales una empresa cooperativa se distingue de una empresa comercial, en particular por la adopción de las mismas fórmulas de éxito; b) el hecho de que entre los dirigentes disminuye la sensibilidad hacia las necesidades del conjunto de los consumidores» (C. Saunders y F. Peers: citados por E. Jnfield 1959: 174).

Ahora bien, esta pérdida de los objetivos de reciprocidad, autoayuda y control colectivo es contrastada por otros con la existencia de una desviación similar en los socialismes burocraticos. El problema a resolver es si son incompatibles este tipo de relaciones con el mantenimiento del poder.

«A. E. 'Sestar, el historiador mas agudo del movimiento comunitario, ha señalado que en todas estas comunidades existfa un tema unificador, la creencia de que una pequeña comunidad experimental podfa utilizarse como medio de una reforma radical de la sociedad • (K. Melville. 1980: 37) y agrega Melville que estas comunidades buscaran durante el siglo xrx cambiar las condiciones impuestas por el capitalisme planteandose un enfoque radical: «Pero la perspectiva de una reforma radical a través de la revolución violenta era aún mas oscura y temible después de las experiencias revolucionarias europeas entre 1870 y I 815. La única alternativa a la revolución era la formación de unas comunjdades delíberadas que encararan ideas radicalmente nucvas• ( 1980: 37-38). Como es sabido la mayoría de estas comunas se desintegraran o se convirtieron en csociedades• capitalistas. Este tipo de transformación también operó en las organizaciones de «ayuda mutus-. Si bien sirvieron inicialmente para en rrenlar los problcmas de supervivencia (sociedadcs del valle del Po desde fines del sigla XIX) no configuraran una alternativa.

Este proceso ¿supone negar la validez de estas tcndencias, o las mismas deben ser analizadas como parle complementaria de un sistema de opciones dentro de los cuales cumplen fun ciones necesarias?

Si bien Marx ha criticada el movimiento cooperativa, también ha reconocido sus aportes: « ... las fabricas cooperativas de los obreros mjsmos, son, dentro de la forma tradicional, la primera brecha abierta en ella, a pesar dc que, donde quicra que existen, su organización efectiva presenta naturalmcnte, y no puede menos de presentar, todos los defectes del sistema existente. Pero dentro de estas fabricas aparcce abolido el antagonisme entre el capital y el trabajo, aunque por el memento solamente bajo una forma en que los obreres asociados son sus propios capitalistas, es decir, emplean los medios de producción para valorizar su propio trabajo• (citado por Y. Bourdet, 1977: 69), y agrega Marx: en 1866: «reconocemos al movimiento cooperativa como una de las fuerzas transformadora& de la sociedad presente, ba-

96

sada en el antagonisme de las clascs. Su gran mérito consiste en demostrar practicamente que el sistema actual de subordinación del trabajo al capital, despótico y pauperizador, puede ser suplantada por el sistema republicana de la asociación de los productores libres e iguales» (ld.: 70) para ocncluir «El sistema cooperativa restringida a las formas minúsculas surgidas de los esfuerzos "individuales" de los esclavos asalariados. es impotente para transformar por sí misma a la sociedad copitalista. Para convertir la producción social en un amplio y armonioso sistema de trabajo cooperativa. son indispensables cambios generales. Esos cambios nunca seran obtenidos sin el empico de las fuerzas organizadas de la sociedad. Por lo tanto el poder del Estado, arrancada dc las manos de los capitalistas y de los propletarios de la ticrra dcbe ser manejada por los productores mismos» ( ld.:72). Y. Bourdet comentando el informe de Marx a la AlT. el programa de Ghota y el trabajo sobre la Comuno concluye: «Mc parece que todo debc estar bien claro ahora: las cooperativas autodirigidas son las primeras reolizaciones concretas de la utopía de una sociedad sin clascs. Pero esas cooperativas no pucden vcrdaderamente desarrollarse, conforme a su esencia. mientras subsista un estada central, dominador y también protector. Es otra organización igualitaria y cooperativa de la socicdad en su conjunto la que constituiró la revolución» (1977: 72).

Por supuesto que de Marx podrfan extraerse citas distintas y que apunten a fundar otra interpretación; pero aquí lo que nos importa recuperar. por encima dc las lecturas bfblicas, es la ponderación del proceso de cooperación autónoma y controlado como e.xpcricncia fundacional de uno nueva organlzación social.

Ahora bien, los procesos generados por las diferentes tendcncias señaladas opcran dentro dc un campo social orientada basicamcnte por el desarrollo capitalista, que si bien tiende a In privatización, a la individualización, etc., también trata de apropiarsc dc las formas comunales. corporadas, etcétera, cuando cumplen fu nciones para la producción y reproducción. Esto lo que indica es un proceso expansiva y potencialmente conflictiva y no la ncgatividad intrínseca dc las tendencias analizadas.

El capitalisme individualiza, tiendc a la privatización pero socializadamente. Esta obviedad debe ser subrayada. M . Poucoult lo ha puesto de relieve en el campo de la practica médica: «Sostengo la hipótesis de que con el capitalisme no sc pasó de una medicina colectiva a una medicina privada, sjno precisamente lo contrario; el capitalisme que se desenvuelve a fines del siglo :xvm y comienzos del sigla xrx socializó un primer objeto que fue el cuerpo, en función de la (uerza productiva de la fuerza laboral» ( 1977: 5) y describe los cuat ro grandes procesos a través dc los cua les la

97

practica médica dcviene «social» durante dicho període: a) La aparición de una autoridad médica, que puede tomar decisiones de tipa social y poHtico; b) La aparición de un campo de intervencióo de la medicina distinta de las enfermedades: el aire, el agua, Jas construcciones, los terrencs, los desagües, etc.; e) El desarrollo del hospital como aparato de medicaJización colectjva y d) La introducción de mecanismes de admirustración médica. La aparente paradoja es que se va instituyendo una medicina de control al misma tiempo que la sociedad enfatiza la necesidad de desarrollar mecanismes de responsabilidad individual: «La Jegislación inglesa tiende cada vez mas, en el curso de la segunda mitad del siglo xvut a favorecer Ja iniciativa privada en el dominio de la asistencia. Se organizan especies de grupos de seguridad, sc favoreccn Jas acciones de socorro ... Puede comprcnderse que, en las condiciones nuevas de fines del sigla XVIII , haya sida aprobada una ley en 1793 para «el fomento y el sostén dc las soci cd ades amistosas» ... El texto de la ley precisa que pueden espcrarsc de esas instituciones «efectos muy bcnéficos, ayudando a la dicba de los individues y baciendo disminuir al mismo tiempo el farda dc las cargas públicas» (M. Foucault, 1979: 11 : 192-L93). .

El sistema capitalista sc dcsarrolla conllictivamentc entre la delegación y el control, pero nccesitando dc hecho imponer un control estructural, es decir, que funcione «naturalmentc» a través de las instituciones intcrnalizadas.

Es este control el que, cuando se hacc «visible», conducc a sectores liberales a cuestionarios. Así una persona escribía al Times dc Londres en 1854: «Preferimos aceptar el ticsgo dc atrapar el cólera o In peste, antes de ser brutalizados y obligades por el Estada». Como dicc J. Attali: «En todas partes el capitalisme liberal producc, por tanta, un estada a la vez organi· zador del mercado y asegurador contra las consecucncias de su juego, y hay coincidcncia entre la aparición de los primeros Estados del orden nuevo y la generalización del segura pública» ( 1981: 181 ).

Dentro de este proceso conflictiva la salud aparece como una importante dimcnsión dc la ou1oayuda y dc la ayuda mutua, aun cuando el estada tienda a hacerse carga dc cstas ;írcas, frecuentemente por la presión del proletarisdo y otras veces como expansión de su propio proceso de cura y control. ¿Constituye la dimensión salud un eje de acción antiestatal y anticapi· talista en estc período? No, la dimensión salud/enfermedad formara parte de un grupo de acciones reivindicativas que utilizan los mecanismes de autoayuda y reciprocidad y que aparecen ligadas tanta a las tendencias anarquistas, cooperativistas, como socialdemócratas.

98

3.2. La segunda situaci6n corresponde al período de institucionalización de. la gestión científica del trabajo, a la hegemonia socialdemócrata y a la pnmera etapa consejista, incluida la inicial gestión de los soviets en Rusia.

Tanta la evolución participacionista de la socialdemocracia , como Ja radicalización del consejismo y del anarcosindicalisme deben ser estrechamente relacionades con la institucionalización del taylorisme. Como señala Braverman: «Es en la época de la revolución cientffico-técnica cuando el patrón se plantea el problema de dominar el proceso como un todo y controlar cada uno de los elementos sin excepción ... Y es la evolución científico-técnica la que proporciona los medios para la realización parcial de este ideal teórico» (1975:202).

Taylor, Fayol y la teoría de la burocracia codificada por M. Weber constituyen los Hmites organizativos dentro de los cuales se busca la maxima racionalidad y productividad, excluycndo Ja participación organizada outónomamente de los trabajadores: «Las conclusiones a las que Taylor llegó después del bautismo de fuego que recibió en la lucha de Midvale pueden ser resumid~s ~o~o sigue: los obreres que estan controlados tan sólo por órde~es y dJs~t~l~n~s generales, no lo estan adecuadamente. debido a que manllenen su mtctatJva en los procesos reales del trabajo. Mientras controlen el proceso mismo del trabajo, ellos impediran los esfuerzos para realizar el maximo potencial inherente en su fuerza de trabajo. Para cambiar esta situación el control sobre el proceso de trabajo debe pasar a las manos de la gerencia, no sólo en un sentido formal sino a través del control y el dictada de cada paso del proceso, incluyendo su modo de ejecución» (H. Braverman, 1975: 124). El desarrolJo capitalista eJtige tanta por razones de productividad, como por elicacia del control (por lo menos en esta etapa) la erradicación de toda posibilidad de autonomía obret·a sobre el proceso productiva y la centralización unipersonal del mando. . Tanta la socialdemocracia, como el «comunisme» en el poder iban a asumtr estos postulodos capitalistas gerenciales. Los únicos grupos que en teoría y pra~.tica cu~sti.onaron esta orientación fueron los anarcosindicalistas y l~s conseJIStas. St bten hubo fuertes divergencias en las practicas y tendenctas, los elementos comunes es~.n constituidos por la autonomía y la exclusión de toda participación: «Afinnar que el aumcnto gradual del control obrera en el ~pitalismo es una posibilidad real significa sólo hacer el jucgo d~ I~ demagog1a propagada por las clascs dominantes para disimular su dorrunto de clase absoluta, a través de falsas reformas sociales disfrazadas en términos como cogestión, participación o codecisión. El control obrera excluye la colaboración de clascs; no puede tomar parle en el sistema de produc-

99

ción capitalista, sino que, en lugar de eso, Jo destruye. En ninguna parle .el socialismo o el control se hicieron realidad. Capitatismo de estada Y soctatismo de mercado o la combinación de ambos, continúan manteniendo a la clase obrera en la posición de trabajadores asalariados sin control e(ectivo sobre la producción y distribución» (P. Mattick, 1977:86-87).

Si bien esto {ue escrita años después de La «situación» analizada, expresa ampliamente Ja concepción de los coosejistas. Frente a esto las «alternativas» que obtuvieron el poder, es decir, Ja socialdemocracia y el «comunismo», iban a establecer sistemas de gestión muy poco diferenciados del capitalista y donde el control obrera, salvo el fulminante episodio de los soviets. lba a ser anulado y/o negada. La socialdemocracia condujo a transformar los consejos en «comunidad de empresa»; Lenin, Trotsky y Stalin. estuvieron acordes en implantar la administración «científica»: «CuaJqu¡era. que sea la visión que se tomc de Ja industrialización soviética no se pued~ mte.rpretar conscientemente su historia, inclusa su primer y mas ~evoluctonano pcr(odo como un intento de organizar los procesos de trabaJO dc madera fuudamentalmente distinta a los del capitalismo>) (H. Braverman, 1975:35).

Respecto de las tendencias analizadas, algunas condujeron a una suerte de in.direct rule al revés: el rechazo de toda participación llevó a un sector a asumir de hecho la situación impuesta «encerrados en su propia organizacióm>; casi replicando el modelo comunal en la situación colonial. Otro.s optaran por la llamada acción directa, otros por retornar a planteos exclus•vamente sindicales, y un sector minoritario optó por permanecer en la alternativa coosejista pero a nivel casi exclusivamente teórico. Como sabemos todos los inlentos consejistas producidos basta 1923 fueron destruidos.

3.3. La tercera situación supone la casi total desaparición de las tendencias consejistas salvo la expericncia española de 1934 (soviets asturianos) y sobre todo de 1936. Este período se caracterizara por el desarrollo del «plan» así como por el incremento de la organización «Cicntffica» del trabajo en los paises capitalistas y en Ja U.R.S.S. También se dara el de~ cubrimiento de la espontaneidad y autonomia del grupo laboral por tendencias académicas y aplicades basicamcnte en EE.UU. y por el «participacionismo>) socialdemócrata. Podríamos decir que en esta situación se encapsulan los problemas ideológicos-polhicos que suponían la autogestión, el control, la autoayuda, la reciprocidad y que los mismos son incipientemente rescatados por Ja practica académica Hgada al estudio de los problemas del trabajo.

Si tomamos el caso de la URSS observamos la institucionalización de un sistema de gestión laboral que es determinada por, y a su vez lo funda-

100

menta, el desarrollo y mantenimiento de la burocracia como sector social que se justifica postuléíndose como director y controlador de Ja producción. excluyendo a los trabajadores de esas funciones. La producción teórica específica soviética al respecto expresa con absoluta claridad estas tendencias mucbo mas que los trabajos de orden «teóriCO» general.

La consulta de cuaJquier tratado o manual permite percibir esta. Analizando una obra de este tipo de extensa difusión en español, la de D. Gvishiani observamos que toda el problema de la organización del trabajo esta ccnlrado en la disciplina obrera, en la eficacia y en Ja productividad. Así para este autor Ja concepción leninista del mando unipersonal configura una solución dialéctica de la relación control obrero-centralismo democralico. Como sabemos este principio fue elaborado por y para la empresa capitalista, y de hecho la «solución» supone dar todo el poder al director de Ja empresa. De su obra surge que junto con el mando unipersonal, los otros elcmentos basicos dc la gcstión son la disciplina laboral (ps. 107) y los estimuJos (ps. 108) y éstos referidos basicamente a la emulación. justamente, porque éstos son los principios basicos de la gestión «socialista» se puede aceptar «lo conveniente» de la gestión capitalista: <<En este período (el de la NEP) se realizó un gran trabajo para estudiar la experiencja cxtranjero de vanguardia en materia de organización y gestión en las diversas organizaciones soviéticas. El Instituta Central del Trabajo, fundada a la sazón, se dedicaba a recoger y difundir Jas publicaci.:>nes extranjeras sobre problemas de organización del trabajo y de gestión (las obras de Taylor, Fayol, Emerson). Todo csto ayudó a superar el atraso de organización heredado de la Rusia zarisla, a formar cuadros propios y elevar el nivel de gestión» (l973-112).

El mando unipersonal, el burocratismo, Ja concentración, Ja exclusión de la participación obrera en la gestión caracterizan todo este perfodo, justamente cuando la propia practica académica «burguesa» comienza a repJantearselo, y sobre todo cuando en 1936 en España las comunas rurales y las empresas induslriales demuestran su capacidad autogestionaris, sin reducir la productividad ni en el medio campesino, ni en el fabril.

Con leves modificaciones la gestjón «científica» dominara basta la actuaLidad y ya no sólo en la URSS, sino en la mayoría de los paises de <<Socialismo real». Gvishiani nos informa cómo durante los XXIII y XXIV congresos del PCUS se propusieron reformas a la organización del trabajo. En 1966 se pusieron en practica contríbuyendo al « ... reforzamiento de los principios centralizados en la gestión, en plena consonancia con las leyes objetívas de desarrolJo del modo socialista de produccióo» (1973: 133; sic). Esta centralizacióo supone « ... Ja ampliación de los fundamentos democraticos de la

101

administracióo y la mas amplia incorporacióo de los trabajadores a la direc. ción de la produccióo» (1973: 133). ¿Qué significa sobre todo el último punto? Esto queda claro en el stguiente parrafo: «Las direcciones principales del ~rfeccionamien~o del sistema de gestión en la etapa actual de la construcctón del comu01smo, que ha determinada el XXIV Congreso del PCUS, consisten en primer Jugar, en la elevación del nivel cientlfico de Ja planificación; en segund.o lugar, en el perfeccionamiento de la estructura organica de la gestión; en ter~e~ lug~r, en Ja aplicación consecuente del principio leninista de la responsabilidad mdividual , en el fortalecimiento de la disciplina en todos los eslabones del mecanismo de dirección de la economía nacional; en cuarto Jugar en el reforzamiento del estímulo económico; en quinto lugar, en una participación mais amplia de los trabajadores en Ja gesrión y en sexto Jugar en la amplia m~­ nización y automatización de la labor administrativa» (1973 : 136). Pero rruentras que la mayoria de estos puntos y sobre todo el referid~ _a la. planificación son tratados ampliamente, en lo que respecta a la parttctpactón de los trabajadores sólo se refiere a «elevar el nivel de instrucción» y a. enumerar formas de organización que o no dirigen nada o donde los traba]adores no dcciden autónomamente: «Las formas de participación de las grandes masas en Ja gestión son muy diversas: desde la discusión por todo el pueblo de los planes de romeoto de la economra nacional, hasta las asambleas de obre~s Y Jas conrerencias de producción. En la gestión de la ·economfa desempenan un inmenso papel las organizaciones de base del partido, que encabezan Y organizan la participación directa de los mitlones y _millones de trab~jadores en la solución de los problemas de elevar la eficacta de la producctóo, mejorar Jas condiciones de trabajo, racionalizar la producción, etc. Al lado de las organizaciones del partido, bajo su dirección, realizan un gran trabajo ~e organización en la producción los sindicatos de los trabajadores que disponn de considerables atríbuciones en la solución ~e una !e~ie de P;«>.b~e";las dc producción y organizan directamente Ja emulactón soctahsta , la mtctativa polftica de masas, etc.» (1973: 154; sic). .

Si bien desde fines del siglo XIX, y sobre todo en tendenctas alemanas y norteamericanas, se plantes la discusión sobre los pequeños grupos Y las relaciones primarias, sera a partir de la década de los 20, y desde diferentes practicas académicas, cuando pasara a un primer plano la discusión sobre la naturalcza, funcionalidad , dinamica y racionalidad de los pequeños grupos, incluido el grupo laboral y la «pequeña comunidad». En general este «descubrimiento» de la espontaneidad microgrupal es coetaneo del desauollo de las sociedadesp lanificadas y burocratizadas, del incremento en los ritmos productivos, del autoritarisme poHtico y técnico.

102

Los pequefios grupos aparecen como aquellas unidades donde no sólo se podrían expresar las socialidades prima.rias, sino establecer por lo menos mfnimos grados de control sobre las propias actividades. Estos grupos podrían desarrollar estas funciones «propias» aun en las sociedades mas burocratizadas y dirigidas.

Tal vez los principales aportes teóricos y empíricos vinieron de los estudios realizados sobre los pequeños grupos de trabajo, en los cuales se descubre la funcionalidad del sabotaje, de la construcción de tiempos propios, de principios de reorganización por encima de los planificados a nivel empresario. Sera en consecuencia de estos estudios desde donde saldran las propuestas de reconocer margenes de gestión obrera para aumentar así Ja productividad.

Los antropólogos a su vez «descubren», tras dtcadas de trabajo etnografico, la racionalidad, la integración y la participación comunitaris. En muchos emerge la recuperación de sociedades homogéneas, en las cuales ponderan el nivel «moral» para oponerlo al nivel «técnico» de las sociedades estratificadas. De aquí ulteriormente se desarrollaran las propuestas de «desarrollo comunitario» ya sea basadas en la autoayuda o en la participación limitada.

Al margen de su instrumentación ulterior, estas concepciones plantean no sólo la importancia de los factores seiialados, sino la necesidad procesal de la apropiación; si ésta no se da, de hecho las comunidades o grupos permaneceran dominadas o seguiran siendo «Otras». Es la propia racionalidad

la que debe eambiar en el proceso de apropiaci6n.

En este trabajo dejamos de lado las consecuencias negativas de la dinamica microgrupal; las cuales, po¡ otra parte, no debieran avalar una crítica unilateral de los descubrimientos señalados. La recuperación de la reciprocidad, de la ayuda mutua, de la espontaneidad, se realiza a partir del estudio académico de los «pequeños grupos» o de situacioncs de sociedades colonizadas, muchas en el nivel tribal. No es nada casual que éste sea el período en que se funda Alcohólicos Anónimos, aun cuaodo su expansión correspanda a décadas ulteriores.

Que estos trabajos se hagan desde un plano académico, y no desde una perspectiva político-ideológica pone aún mas en evidencia la negación que las fuerzas sociales «progresistau del período tuvieron para aquellas dimensiones que cuestionaban su concepción estatalizada del socialismo. «La forma comunitaris, con sus resurgencias y sus metamorfosis, ése es el enemigo.

Aquí, una vez mas, no fue azar que Stalin, igual que Franco, hubiera querido liquidar las colectivizaciones de la revolución española. Lo que quiere imponer el Estado no son solamente las formas que se identifican dentro de

103

su obediencia común o su legi timación única. sino también una fuerza que duplique todas las formas, de las mas públicas a las mas privadas, en el sentida deseado por él: es decir, la institucionalización• (R. Lourau.

1981 : 29).

Según Braverma n, «durante la década pasada hubo una renovación de interés de la izquierda en los procesos del trabajo y en las formas en que son organizados. Esto puede ser atribuido a diversas cau sas ... La bancarrota de la ideologia comunista soviética había abierto el camino para un neo· marxisme que intentó nuevos en foques a los problemas del capitalisme y socialismo. En particular, las discusiones de la organización del trabajo en Cuba a mediades de la década de 1960 y la revolución cultural china fueron més a ll ~ de la distribución igualitaria de los productes del trabajo social y pusieron en un primer plano la idea de una revolución en la or ganización de la producción social» ( 1975: 25) y agrega que a esto debe unirse la oia dc radicalisme general surgida e n el capitalisme fun cionando e n su «mejor» forma. Aquf « ... la insatisfacción se centraba no tanta en la incapacidad del capitalisme para proporcionar trabajo. sina mas bien en el trabajo que proporcionaba» (fd.: 25·26).

Ademas de éstos existen una serie de hechos generados a partir dc la década de los 50 y que tienen tanta o mayor importancia en Ja recupcración dc los objctivos señalados por Braverman: a) los brotes revolucionaries y consej islas en Yugoslavia , Alcmania Democrútica, Polonis, Checoslovaquia, Hungrfa; b) la problematica del «COntrol• obrera en pafses con fuertes par· tidos comunistas sobre todo en ltalia y en ~egundo Jugat Francia y España, asl como dentro de posiciones trostkistas; e) la creciente tendcncia en paises capitalistas, y asumida inclusive por la O IT, de la problemótica dc la «alie· nación» e insatisfacción laboral y la necesidad contradictoris dc la empresa capitalista de delegar funciones de gestión en los trabajadores; d) las c;o.. rricntes de rechazo a «la socicdad de consu mo», sobre todo en los paises de mas alto desarroUo capitalista; e) el desarrollo de tendencias «regionalistas~ con signo radical; /) el desarrollo de pcrspectivas académicas reformistas y radicales focnlizadas e n la autonomía y simetria, cuya arca dc mayor desa· rrollo se dio en' el campo de la sal ud me ntal.

En la mayoría de estas tendcncias el eje del cuestionamiento lo constituye la sociedad burocratizada y/o la burocracia y el control de los conjuntos autónomos. Esta no impHca reconocer como de igual importancia a todos estos procesos, pero sí asumir que la orientación general intenta una supe· ración radical de los sistemas dc dominación vigentes.

Así, respecto de la cxperiencia autogestionaris, tal vez mas cuestionada, la yugoslava, autores como Mandel, Bahro o Slansky la rescalan en términos

104

comparatives: «: .. la introducció~ ?el sistema de nutogestión de tas e mpresa~ en Yugoslavta ha creada condtctoncs mucho mas propias para el adveniIDJento de un verdadera poder de los trabajadorcs, que en cualquier otro país de los que han abolida el capiralismo» (E. Mandel, l974:4J-42); y R . ~ahro señnla «la.s cxperiencias de Yugoslavia y China muestran que es postble, no sólo te6r1camente, sino también practico-políticamcnte contar con la realidad del Estada en las socicdades protosocialistas y utilizar el aparato estatal para la transformación revolucionaria sin hacer de la nccesidad virtud (o desgracia que cleda Engels) e inventa rse una pseudodialéctica scgún la cual el «pape! crecicnte» del Estado propugnada de congrcso del partido a congreso del partida conduciría , naturalmente, a su extinción» ( 1979: 279) .

No es nada raro entonccs que cuando los polacos o los checoslavacos se plantearon aJternativas rccurrieran inicialmcnte al modelo yugoslavo. No es tampoco casual que en todos los casos la alternativa se plantee eo periodos de aguda crisis social, económica y política. No fue tampoco inesperada que en todos los casos el sistema de domlnación transija con varias demandas, excepto con la de autogestión real.

En su analisis del sistema soviético Bahro indica que la causalidad de la subalternidad y de lo enajenación radica en una división del trabajo que se p~senta gcncralmentc como jerarquia dc funciones del trabajo, y que Ja soluc16n esta en que las fuerzas sociales sean realmentc las que dirijan: «Basta sólo con imaginarse esto, basta con reOexionar accrca de cómo sc plantean entonces los problemas económicos para darsc cuen ta intuitivamente de que no sc trata del plan o del mcrcado, del valor de uso o del valor de cambio ni siquiera de la centralizaeión o Ja descentralización. Con lo que en mod~ al~uno ~e quier~ decir que estos problemas dcsaparczcan : lo única que se cvtdcncta es su 1mportancia secundaria» ( 1979: 438-439).

Conjuntamenre con los brotes «consejistas» en los paises de «Socialismo real.». rcsurje e~ varios pafses capitalistas esta problemótica, e n particular en lt.aha. La cuest16n del democratismo constituyó uno dc los ejes del «morandtsm?•· Y de este grupo saldrian R. Panzierix y A. Negri, que identifican ~n. ? •fere ntes pc~fodo.s el desar~ollo reórico y política del mismo. Si bien ·~•c•~lmente la d1scus16n sc man1ftesta a través de grupos marginales 0 mar· gmahzados de los partidos poHticos italianos, la misma seró ulteriormente asumid~ i~clusivc por ~as direccioncs sindicales. Las tendencias extraparla· mentartas mtcntaron rcttcradamente forzar expcriencias de este tipo, que no sólo se centraran en la unidad fabril.

De hecho, la profundización de esta concepción llevó a algunos a proponer formas dc cooperación autónoma. Es to ya plan tea Jo que « ... con una terminología mós recicnte, comenzamos hoy a llamar procesos de autovalo-

105

ración: procesos de reapropiación en propias manos de la fuerza proletaris ...

Recuperar toda esta serie de relaciones y dominarlas desde la perspectiva de la clase» (A. Negri, 1980: 71-72) . Una parte de estas corrientes enfatizan inclusive acciones cooperativas estigmatizadas, como puede ser el recbazo colectivo al trabajo.

Por encima del radicalisme de estas tendencias, lo que las mismas «descubren» es lo que la Antropologia y Sociologia «burguesas» venían planteando desde los años 20 y reiterando en investigaciones donde el tortuguismo, el sabotaje laboral, el robo, el no trabajo, etc., aparecían como formas norma/es de participar en el proceso productiva. Con signo ideológico distinto, lo que se encuentra es la cooperación de los trabajadores tanto en el trabajo como en el no-trabajo.

Durante las décadas de los cincuenta y sesenta se incrementaron las experiencias productivas en las cuaJes la propia dirección patronal acepta una alta autonomía obrera en el proceso productiva basta limites no esperables dentro de la empresa capitalista. Esto se ba establecido sobre todo en trabajos donde la división técníca del mismo generaba frenos a una mayor productividad. Asumiendo que el control y la orientación de Ja producción por parte de la gerencia persisten, no pueden negarse no sólo las mejores condiciones de trabajo (sobre todo en lo referente a control y manejo del propio tiempo laboral y social), sino sobre todo en lo referente a la experiencia de autnomía y control parcial sobre el proceso productiva. Aquí se reitera lo señalado por Marx para las cooperativas de producción: el reconocimiento de la propis capacidad organizativa por parte de los trabajadores.

Toda una serie de movimientos y organizaciones surgidos en los años 60 plantearon como eje no taoto la practica política o/ y laboral, sino que colocaron en primer plano la autogestión en todos los oiveles de la cotidianidad.

Por supuesto que esto debe ser relacionada con Jas nuevas condiciones de productividad y de inserción en el proceso laboral, pero también debe ser referida a las condiciones ideológicas y políticas que en los diversos sistemas se asientan en la planHicación, la burocratización. La productividad como causa y consecuencia de estos procesos. Si bien este movimiento, en una de sus tendencias, apareció como desconectado de lo «político», no puede negarse J?Ot ello la influencia en los mismos de concepciones anarquistas y freudomarxistas que se expresaron por su oposición a las tendencias que en nombre de lo «política» trabajan consciente o/ y conscientemente en favor de la cosificación del sujelo y de la «comunidad».

La burocratización tiende mas que ninguna otra forma de dominación a negar «la diferencia»; las personas deben ser bomogeneizadas como requisito de una mejor dirección y control. Burocratizar significa de becho eli-

106

minar a los «diferentes» tanto en términos políticos como sociales. De alli que estas tendeocias asumieran en gran medida la «diferencia» como crítica negativa al sistema.

Asumir la «diferencia» supone no sólo reconocer ésta, sino también asumir los «errares», lo que no puede generar el estada burocratico en la medida que dicbo no-reconocimiento (no desconocimiento) forma parte de su funcionamiento. Así, para P. Goodman, « ... sólo una sociedad que posea la elasticidad propia de las comunidaaes descentralizadas puede absorber los inevitables fallos de los hombres. Pues allí donde existen grandes sistemas que funcionen a partir de un centro muscular único, los disparates de los custodios produciran una calamidad total» (Th. Roszak, 1981: 216).

Coetaneamente la nueva teor(a de la desviación, los situacionistas, los institucionalistas, la criminologia crítica arribaban desde el marxismo, el anarquisme, el interaccionismo simbólico a concepciones similares. En todas ellas el eje era la impugnación total al «estilo de vida» dominante y la recuperación de la cotidianidad basada en nuevas relaciones sociales y no sólo de producción.

Al igual que la concepción leninista del militante a «tiempo completo», plantearon la concepción de impugnación también a tiempo completo y en todas las esferas de la propia actividad. «CumpUr con [los compromisos de impugnación] en las horas libres no procura Ja continuidad y universaüdad· que exige un modo de vida según el cual pueda crecer y desarrollarse una madurez que puede incluir la actividnd política, pero que ademas abrace muchas otras necesidades fundamentales: amor, familia, subsistencia, compañerismo. La acción poHtica y organizativa sólo puede dar una modo de vida de entrega completa a un puñado de apparatchiks, dejando sin modelo de vida a toda una generación» (Tb. Roszak, 1981: 21). En consecuencia, para estas tendencias la impugnación no debe ser sólo al poder, sino al conjunto de las institu.ciones, junto con el proceso de cambio política, debe operar cotidianamente el cambio social e ideoló.1dco. El instrumento mas idóneo serían las comunidades de autoayuda marginalizadas. como es sabido, la mayoría de los inteotos «comunales» jracasaron; pero también fracasaran rodos los intentos consejistas. Es decir, que lo que ha fracasado basta ahora son todos los intentos de cuestionar el orden institucional a partir del autocontrol real, ya sea a través de movimientos políticos y /o culturales.

Tanta Ja impugnación del «estilo de vida», como el reconocimientó de «la diferencia», como la solución a ambas a través de «nuevas relaciones sociales comunales y sociales», estan ligados dialécticamente al desarrollo de las actividades terapéuticas en salud mental.

107

Los principales hitos de estc desarrollo son: a) el descubrimiento de las condiciones del funcionamiento del microgrupo; b) la derivación hacia Ja unidad «Comunidad terapéutica»; e) el descubrimiento del poder y control terapéutico, aun en estas unidades; d) el intento de desarrollar grupos «naturales», o a partir de institucione:. dadas de grupos realmente simétricos y «democraticos»; e) la negación de la «diferencia» como cxpresión «negativa»; su referencia a la dcsviación: }) la disolucióo de la acción terapéuúca, ya sca a través de la cogestión o de la autogestión.

En cstc desarrollo intervienen desde Mayo y Rogers hasta Lourau y Guattari, pasando por Laing y Basaglia. Los ejes constantes de todas estas tendcncias son el grupo/comunidad y la outogestión/autoayuda. Para unos estos factores sólo expresan un nuevo campo de impugnación; para otros constituycn búsicamente un media terapéutico: para otros ambas casas a la vcz. As(, «el objetivo común dc las nuevas terapéuticas es crear situacion'es socialcs, por lo general comprcndicndo grupos dc personas, en las cuales pueden relacionarse entre sí mas honestamente en formas que normalmente no son permitidas. Al hacerlo, y no rornpcr las barreras dc la represión, resultan capacitadas para experimentar y cxprcsar scntimientos y emociones gcnuinas y comienzan a explorar su verdadera potenc ial en relaciones mas abiertas y fructíferas» (N. Heather, 1978: 11 8). Según R. Spcck, en el estudio intensiva dc las «nucvas comunidades»: «Hemos observada reitcradamcnte que en los pads se trata con tolcrancia y consideración a los jóvencs que padeccn graves trastornes emocionalcs o que son psicóticos. Muchas veces, éstos son jóvcncs a los que se recoge mientras andan vagando por la calle, y que no han tenido contacto prcvio con los micmbros del pad. La forma en que los micmbros del pad toleron la conducta anómala y aceptan las perccpcioncs dcsusadas ha servida para sedar a muchos jóvcncs alterades. Existen sólidos testimonies clínicos dc que el apoyo y la comprcnsión de la red dc pared puedcn ser mlls beneficiosos para algunos adolcsccntes pcrturbados que el cncicrro en un hospital psiquilltrico, por muy idóneos y bicnintcncionados que scan sus profesionales. Grupos comunitarios como los de Kingsley Hali y The Arbor en Londres, y Number Nine en New Haven utilizan estos mismos métodos de Ja red de pared para lratar a individues y grupos sociales» ( 1973:31).

En estos grupos no sólo se pondera «el efecto de red», la democratización dc las relaciones terapéuticas, sina también la disolución del rol profesional del tcrapéutica. Múltiples invcstigaciones han demostrada la eficacia tcrapéutica dc no profesionales tanta en la practica médica general. como en la psiquiatries. El Centro Comunitario dc Salud Mental de la Univcrsidad de Temple preparó 18 personas de Ja localidad, algunas sin preparación

108

escolar secundaria. para atcnder eofermos mentalcs; trabajando sobre 250 pacientes rcdujeron la hospitalización en un 50%: «H. Strup comparó los resultades de la asistencia psiquiatries dada a estudiantes por 12 terapeutas t:xperimentados del personal universitario y 7 profesorcs de la Universidad. los cuales fueron seleccionades porque simpatizaban con los estudiantes y cran queridos por éstos. Los pacientes fueron todos estudiantes con problemas dc timidez, introversión y que esta ban an-,iosos y deprimí dos ... A los profcsores sc les pidió que sc reunieran con los estudiantes y que hicieran lo que les pareciera natural para ayudarlos ... Los pacienres fueron evaluados al empezar la terapia, al terminaria y un año después. Los resultados fueron en general los mismos para los terapcutas cntrcnados y no entrenados• (M. Gross, 1978:75).

Concepciones y procedimicntos similares, aunquc ligados explfcitamcnte a proyectos ideológico-políticos. se dan en tcndcncias italianas, francesas y también norteamericanas y latinoamericanas. (Ver E. L. Menéndez, 1979).

Todas estas tendencias han sida denunciadas como posibles de ser instrumcntadas por la socicdad dominante, y esto de muy diversas maneras.

Varias de las críticas son similares a las gencradas para las oricntaciones y practicas basadas en los pcqueños grupos; otras críticas opuntan a señalar el proceso de reinstitucionolización permanemc, aun en tcndencias inicialmente cuestionadoras: «En cicrtos sec tores en los que la psiquiatrfa da ba c~pecialmente pruebas dc su incompctencia en hacc1· frcnte a problemas nuevos, en que no existían ni tradiciones, ni técnicas probadas, ni instituciones e::.tructuradas, unos profano~. extraños a las profesiones médicas, han tomada directamente a su carga los desafíos: jree clinics para los jóvenes drop out, comunidadcs terapéuticas para los toxicómanos. ccntros de consejo y ayuda mutua para marginalcs de todas clases: grupos de cncuentros diversos han sido improvisades por ellos ante las inéditas demandes. En su origen, estos recién llcgados no pretcndían ser los abnegados nyudantes dc los ospccialistas competentcs. En general. pertenecían elias mismos a los grupos que querían ayudar. Denunciaban la rigidez y la cstrechcz dc la formación psiquüítrica, su conformisme y su radical ineptitud para respondcr a las ncccsidadcs vitales de aqucllos que buscabsn una ayuda en su dcstreza. En los nños sescnta sc desarrolló en este sentida una ideologia abicrtamente antiprofesional ... ; en e~te mamen to la tendencia domi nan te es la <<reprofesionalización» (Castel y ot ros, 1980: 285).

Este «descubrimicnto» dc la sociologia radical francesa era ya evidente en las experiencias sobre cducación «indígena» realizada por «indígenas» y sobre toda en una de las instituciones dc autoayuda dc mas vieja data en Francis, pera cuyo proceso los sociólogos franceses mas politizados e ideologizados se resisten a analizar: los grupos dc autoayuda para alcohólicos.

109

4. De lo analizado podemos concluir que existe una crisis del MMH y que una parte de esta crisis se cxpresa en su ineficiencia e ineficacia tanto respecto de los «nuevos» problemas de enfermedad (accidentes, contaminación, alcoholismo), como de los problcmas «tradicionales» domi nantes en nuestros países, aun cuando sean en términos teóricos los mas simples de erradicar. Que en todas las area!) se ha generado un proceso de medicalización que incluye a los sistemas «tradicionales» aparentemente mas aislados. a los cuales de hecho la medicalización ha «reconstruido». Que, en consecuencia, una posible solución radica en el desarrollo de sistemas alternativos, que por ot ra parle estan sometidos a procesos de reapropiación constantc por parle de los sistemas dominantes. Estos sistemas alternativos ballen su funcionamiento teórico-ideológico en las diferentes tendencias autogestionsrias, tanto Jas cmergidas estructuralmente en toda sociedad (medicina doméstica y comunal) como las planteadas como proyectos políticos y/o ideológicos a implementar.

Del anólisis de los procesos que fundamentan la alternstividad surgc: a) Durante los siglos XIX y xx se desarrolla una continuidad de tendencias autogestionarias que han fracasado permanentementc en el proyecto autónomo y han conseguido cierta permanencia en tcndencias comunalistas marginales o en grupos de autoayuda, sobre todo en salud; b) Las formas autogestionarias han sido planteadas desde las radicalmente autónomas basta las que implican la «participación ». Si bien las tendencia.s radicales cuestionan toda forma de participación, no niegan que comparshvameote, como en el caso yugoslavo, supongan inicios de «democracia real». Marx ha reconocido la importancia de la autovaloración de la dirección laboral por parte de los propios trabajadores, aun cuando de hecho puedan ser «manipulados» por el sistema. El eje de Ja discusión consiste en reconocer a .1~ ~utogestión radical como «"fa»'opción 1 pero no negar en abs· l~acto la legtttmtdad de procesos sutogestionarios que pueden cumplir func.'ones de desarrollo. hacia el propi o control colectivo. El proceso de autogesttón debe ser percib1do como un fenómeno contradictorio, que no puede ser solucionado meclinicamente: «La autogestión es un concep to productivista surgido de las contradicciones del modo de producción capitalista a pesar de hundir sus raíces en los modos de producción anteriores. La autogestión se refi~re a una r~cionalización del lrabsjo y, por extensión en tanto que autogesttón generaltzada, a una racionalización de la vida social. Pero, en vez de haber sido concebidas estes racionalizaciones como extrapolaciones de Ja organización científica del trabajo en dirección a la planificación y el control absoluto por parte de un centro, la autogestión otorga un contenido de sociaJización llevado hasta el límite de la racionaJjzación; por consiguiente, un

I lO

contenido de lucba contra el centralismo y contra toda planificación constituïda por la propiedad privada de una casta de profcsionales de la economía y de la pobtica» (R. Lourau, 1981: 20 l); e) Los procesos de reciprocidad simétrica, autoayuda, autogestión suponen la existencia de una serie de limitaciones funcionales que pueden tener consecuencias en la realización y, sobre todo, mantenimiento dc los grupol. que la asumcn. Gran parte de las críticas ideológicas geoeradas sobre los «pequeños grupOS» pueden ser rcferidas a este tipo dc relaciones. Del analisis surge también que algunos principios de autorregulacióo grupal, a lo cuat no escapa la autogestión, pueden operar conservsdorameme. Toda reciprocidad supone compromiso enlrè los que la operan y exclusión respecto de los que no operan: «Ls creencia existencial en la reciprocidad y la nordad ponen las motivaciones egoistas al sedvicio de la estabilidad del sistema social» (A. Gouldner, 1979:236). La reciprocidad y la autoayuda como control negativo y sobre todo como control de la diferencia es lo que no aparece incluido en los amílisis que como los de P. Clastres rehabilitao la gestión homogcneizante de la reciprocidad primitiva. Si bien este autor reconoce que estas sociedades son centrüugas, y esto es un requisito de su unificación y homogeneidad, no reconoce que esto a su vcz supone la eliminación radical de la diversidad; d) La mayoría de los analisis señalan que todos los movimientos autogestionarios dcsde los cooperativistas y los grupos de autoayuda en salud hasta las tendcncias gestionarias mas radicalcs concluyen sicndo absorbidos o destruidos por los sistcmas dominantes. Esto es reconocido por las diferen-

tes tendencias y consideramos que L. Maitan resume correctamente los di· versos cuestionamientos: «Después las discuslones sc agotaron y en algunos sectores de vanguardio se formaron tomas dc posición bastante negativas, pero bastante difusas (hacia la autogestión). Para algunos la desconfianza, o la hostilidad declarada, dimsnaba de un rcchazo mas general de los objetivos de naturaleza transitoria. Para otros, se trataba de un miedo panico a la integración en el sistema, a la absorción, que les hizo colocarse en posiciones intelectualistas incapaces de actuar de manera alguna sobre el movimiento real de la clasc. Otros mas habfan tenido en el pasado una concepción un poco mítica del control: habían crefdo en la posibilidad dc uns realización en un plazo relativamente corto, sin tomar en cuenta La situación general; conscientes al cabo de un ticmpo dc las lagunas de su concepción no se les ocurrió otra cosa que arrojar al niño con el agua del baño. Finalmente para otros la raíz del rccbszo se encuentra en posiciones un poco snobs: lo «nuevo» los entusiasma, gozan un cierto juego intelectual y pasan s otros temas sin que ello se justifique por una reflexión crítica y sin haber llegado a la menor verificación practicva» (1974:414).

I II

Ahora bien, la cuestión teórica central, no radica tanto en saber por qué los sistemas destruyen o absorben estas tendencias, sino en esclarecer si, pese a la absorción y destrucción, los mismos constiluyen procesos leghimos hacia la reaUzación final de los objetivos. Es obvio que respecto de Jas posiciones radicales la eliminación aparezca como una exigencia de los sistemas.

O se las erradica o se las transforma; y la transformación se realiza basta donde la autogestión sea compatible. Desde esta perspectiva, para algunos autores, el proceso de desarrollo capitalista , pero también los del «socialismo real» se encuentran en un con:flicto cuyo límite lo constituye el poder. Les es necesario el aumento de la productividad, y tanto la teoria como la evidencia empírica les indican que el trabajo autónomo es mas productivo. La cuestión es mantener el límite de esa autonomia mas alia del poder de decisión. Este conOicto se halla favorecido por un proceso de reinstitucionalización que opera en todos los niveles de la cotidianidad y no sólo en el tírea laboral: «Lo que caracteriza al dominio del capital es que por lo general no se ejerce cotidianamente a través de relaciones de dominación. de relaciones violentas y de dominación política; sólo en períodos de crisis aguda del régimen la burguesfa tiene que recurrir a estos medios de reprcsión masiva para mantener su dominio. Norrnalmente dicha dominación se ejerce por medio de las relaciones mercantiles que todo el mundo acepta (incluidos los proletarios) como evidentes e inevitables . . . lncluso los trabajadores que por el estudio, la renexión, la educación poHtica que han recibido y por su capacidad para extraer conclusiones generales de experiencias en luchas parciales, han comprendido que esas relaciones mercantiles no son en modo alguno «evidentcs» y «naturales», que constituyen la fucnte de todos los males dentro de la sociedad burguesa, y que, por tanto, pueden y deben reemplazarse por otras relaciones de producción; incluso estos trabajadores sc ven obligados en la practica cotidiana a tolerar, sufrir y reproducir las relaciones capitalistas si no quicren verse condenados a vivir al margcn de la sociedad» (E. Mandel, 1974: 16).

Dentro del pensamiento marxista esto ha sido principalmente teorizado por Gramsci, pero ba sido sobre todo la Sociología académica, ya sea funcio· nalista, interaccionista o marxista, la que ha demostrado hasta el hastío el peso, la «inercia» , la determinación del sistema social, de la cultura, de la estructura. Es el trabajo cotidiano, «el oficio de vivir» el que actúa consdente e inconscientemente como el mas fuerte erosionador ideológico (ver E. L. Menéndez, 1979 y 1981 b). Es just amen te en este trabajo cotidiano donde problemas como el del alcoholismo emergen como cuestionadores. pero no sólo de la ineficacia del MMH, sino de estructuras sociales capitalistas y también socialistas que lo reproducen e incrementan al mismo liempo que lo niegan.

112

e) Para gran parte de los autores radicales la autogestión, el control real esta planteado en términos absolutos: o se obtienc, o se pierdc. Pero todo indica que la transformación es un proceso, una «brechn», como decía Marx, pero también varios autores en el 68: la <darga marcha a través dc las instituciones», que decía Dutscbke. Uno de los problemas radicalcs es asumir no el refonnismo, sino que los procesos existen por encima de las crisis de crecimiento, de las coyunturas especiales. R. Lourau, analizando el proceso gestionario español de t 936, distingue dos momentos en la acción antiinstitucional: I) el no-institucional que supone la ruptura con el derecho y el orden estatal; y 11) el contrainstitucional que supone la gestión directa por parte de las bases y no de la burocracia. «La originalidad de las colcctivizaciones consiste en exigir una estrccha fusión entre los dos momcntos de la acción antiinstitucional. Así se evitan los ricsgos de la militancia idealista o burocratica así como los riesgos dc aislamienlo dentro de una transparencia microsocial fu era dc las luchas popularcs» (1981: 2 12). Ahora, u la pregunta ¿cómo se consiguió csto?, Lourau responde: «El concepto de colectivización no cae del cielo. Es en España donde La herencia secular de la responsabilidad colectiva de toda actividad social tuvo el mayor eco ... » ( 1981 : 208). La cucstión esta en cómo se apre11de el control y la autogestión social, ademas de cómo se instauro y no sólo en la esfera laboral. Para muchos autores este proceso contrndictorio no existe; toda alternativa se convierte en una suerte de «astucia del sistema»; desde esta perspectiva casi cualquier movimiento lleva a la inmovilidad. Asr, dentro del campo cspecffico de la practica psiquiatrica todo puedc ser absorbido; mas aún, según el onallsis de R. Castel, todo es absorbido y justamente los movimientos de autoayuda conformen la maxima expresión de la sintonía reguladora de estos grupo:. con el sistema. «El éxito dc cste sistema pcrfectamcnte autorregulado sería que cada uno interiorizara In responsabilidad del control o ruera directamente llamado al orden por sus iguales. Evidentementc sc trata de un ideal: amplios sectores de la vida social funcionan por medio de una rcpresión cjercida por agerites cxteriores a la colcctividad afectada. Pero otros sectores, en número impresionante han recurrido a Ja convicción, al voluntariado, a la seducción, es dccir al chantaje efectivo, a través dc esta especie dc empreses autogestionadas destinadas a reforzar la adhcsión a los valores de la sociedad norteamericana y a difundir el conformismo que son las asociaciones filantrópicas. las sectas religioses, las agrupaciones asistenciales. de apoyo, de ayuda mutua, dc refuerzo moral y dc consejo psicológico. Scría necesario un extraordinario desplicgue de relaciones policíacas para conseguir el resultada que consigue casi espontiíneamente el conjunto de todos los dispositivos de investigación. de vigilancin , de asistencia y dc intervención

113

preventiva , creados en nombre de una concepción filantrópica o científica de la salud y de la seguridad, con mucha frecuencia por unos intérpretes mas auténticos de la mayoría silencoiosa o por unos investigadores mas objetivos que si se hicieran a través de agentes pagados por el FBI o la CIA o inclusa de los responsables de la aplicación de cualquier política oficial» (Cas tel y o tros, 1980: 295).

Este analisis tiene elementos ciertos, pero conforma una lectura unilateral, cerrada, no procesual; la institución aparece como un absoluta que todo lo absorbe. Avanzaríamos hacia una sociedad sobresocializada donde todos nos controlamos mutuamente. Y, por supuesto, toda socieclad hasta ahora basa en este principio su posibilidad de reproducción, la cuestión radica en detectar los factores conOictivos y contradictorios aun dentro de las sociedadcs que mas conscicntemente establecen estos mecanismos como principio de mantenimicnto. Este tipo de analisis hace ininteligible la década de los 60 en los EE.UU. o el proceso potaco desde los SO hasta la actualidad.

No todos los mecanismos de solidaridad pueden ser usados para control. El propio proceso supone Ja emergencia dc conOictos; de allí que aJgunos grupos de autoayuda, como algunas tendencias feministas puedan ser radicales.

Para nosotros en la discusión teórica de esta problematica existe una suerte de mal entendido inicial. Y este mal entendido radica bb icamente en dos hechos: primero se da por concluido lo que constituye un proceso, y segundo, se pretende ver como exclusiva lo que es propio de los controles cotidianos de todo sistema.

Respecto del primer punto, lo que queremos significar es que algunos autores toman como acabado y fracasado lo que es un proceso constituyéndosc no sólo en términos histórico-sociales, sino existenciales. Como dicc E. P. Thompson: «La clasc y la consciencia de clase son siempre, no las primeras fases del proceso real histórico. Pcro, si empleamos la categoría estatica de clasc, o si obtenemos nuestro concepto del modelo teórico previo de una totalidad estructural, no lo creeremos así: creeremos que la clasc esta instanUineamentc presente (derivada como una proyección geométrica de las relaciones de producción) y de ello la lucha de clascs ... Todo este escuólido confusionismo que nos rodea (bien sea positivismo sociológico o idealismo marxista-estructuralista) es consccuencia del error previo: que las clascs existen independientemente de relaciones y luchas históricas y que luchan porque existe, en Jugar de surgir su existencia de la lucba• ( 1979: 37-38).

La autogestión radical se aprende en los procesos jracasados de cooperativas, de comunalismo, de ayuda mutua, de participación, de cogestión; se aprende de los fraca sos y de las escasas coyu nturas de «éxito». ¿Qué sabe-

mos realmente de la ideologia poUtica, o si se prefiere, como dicc Thompson, de l.a «economía moral• de los grupos de autoayuda, pero también de los tra~aJad~r~s alemanes de 1953 y dc Jas comunas de Ja vida dc los 60? La trama •deolog•ca. que ru~da parcialmcnte sus acciones la conocemos mas que nada en el mvel mamfiesto, y no en el nivel que fas determina. . El se~ndo ~unto se refierc a que todas ias estructures cstablecen reguJactOnes mternallzadas, .Ya que todas asientan su dominación basicamente en ésta.s. El pode; ccx:rc•tivo es lo excepcional y no lo cotidiano. Justamente las .soc1edades ~a~ .ex1tosas .en. este control interno y cuasi total han sido las socteda~es «pnm!hvas», ehmmadoras de la diferencia. La posibilidad de C?ntrol mterno, St ha fracasado en alguna situación, lo ha hecho en las soc~edades actual~s:. d~ ahí que sólo ahora la psiquiatria tiene no sólo una s mo varlas ant•ps•quultrías.3 ' . Para ~ncluir, subrayamos que la problematica salud/enfermedad/atenCI~n constltuye, tanto en términos estructuralcs «constantes» como en térm•.nos de una emergencia no solucionable ni a nivel estatal ni monopólico pn~ado, un ~rea ?onde el proccso autogestionario puede significar una alternativa embnonan~ Y nuclear dc otras alternatives, como incipientemcnte ocurrc con determmados grupos feministas o con ciertos tipos de grupos AA ~n este artícu~o se ha pretendido establecer los fundamentos conflict ivo~ d~ d1cha al!~rna t1va, asf como un esquema dc la trayectoria dc los movim•entos poh~1cos y so.cialcs que sc han hecho cargo dc la misma. . En trabaJ~S suc.es•vos trataremos de anaüzar el desarrollo de Jas altem at•vas autogcst•onanas en salud , tanto en el nivel dado de toda sociedad , como en aq~el.los casos ~n. que emerge como una propuesta política y social global (movtm•entos fem•mstas).

Debe . quedar explíciramente claro, que Jas propucstas alternatives de a_utoatenc•ón, no su~onen la negación del dcsarrollo técnico y científico, srno, por el contrarto, la propuesta de la apropiación social de dicho desarrollo.

En este tra~ajo no trataremos los desal'l'OUos aulogestionarios 8enerados a ~~~~P~~t~~a~o~u~~d~~ ~q~:f::;rsodlloaddos, tandio a nivel de las sociedades capitalistas ' o e se on procesos de descolonizaciól' ':

114

115

2. Al respecto, es importante ~ubrayar que, tanto en el período del temprano ·desar rollo industrial capitnJista como duran te la década de los treinta, seran la protosociologfa y la sociologfa académicas, las que retornen el problema de la importancia del •pequeño grupo», Esto es aún mis relevante, porque ocurren en períodos de notable paupcrismo de Ja clase obrera y del campesinado, en períodos en que se hace evideote la quiebra de los •grupos primarios trPdicionales», en períodos en que el Estado sc relaciona con los individuos casi sin intcrmediarios. Que en estos mismos períodos las practieas pol!tieas radieales, salvo exccpeiooes, se hayan negado a pensar la importancia polttica de otros grupos primarios, que medictizaran y •superaran• al Estado, implica los limites teóricos, ideológicos y pr4cticos de sus concepciones poUticas y 6ociales.

3. Este anAJisis no implica negar los mccanismos de control basados en Ja coaeción ffsico, sino sci1alar d caracter secundario de los mismos en la estructura cotidiana.

BIBLIOGRAF(A ATTALI,

J.

1981

El ordetl caníbal. Vida y muerte dc la medicina. Barcelona, Planeta.

BABEAU, A. L968

Los consejos obreros en Polonia. Barcelona, Nova Terra.

BAKRO, R. 1979

La a/temativa. Crttica del sociali:.mo lonu, Materiales.

real~nte

existente. Barce-

Diagnosis as category and process : «The case of alcoholism•.

Social Scicnce & Mcdicine, 12:9-18.

INFIELD, H .

Karl Marx y la autogestión». Cuademos de Pasado y Presente.

México. 33:57-74.

]AfFB,

BOUROET, Y. 1977

BRAVERMAN, H. 1975 Trabajo y capital monopolista. La degradación del trabajo en el siglo XX. México. Nuestro Ticmpo.

CALDBRÓN, 0.: CAMPILLO, C., y SUAREZ, c.

1981 Respuestas de la comunidad ante los problemas relacionados con el alcohol. México, Instituta Mexicana de Psiquiatria. · CASTEL, F.: CASTEL, R.. y Lowr:LL, A. 1980 La sociedad psiquiatrica avanzada. El modelo norteamericano.

Barcelona , Anagrama.

CLASTRES, P. 1981 «La cuestión del poder en las sociedades primitivas», ln vestigaciones en Antropologia Política. Barcelona. Gedisa.

CRAWFORD, R. 1977 You are dangerous to your heallh: «The ideology and polítics of victim blanding». l .j.H.S. 7(4):663-79.

116

«Alcoholism Treatment: Between Guesswork and Certainty». En: G. EDWAROS y M. ÜRANT (edils.), pp. 307-32"0.

EDWARD, G., y ÜRANT. M. 1980 Alcoholism Treatment in Transition. London, Croom-Helm.

ELJZONDO, J.; MACfAS, R., y RAMfREZ, A. 1977 «Aspectos médico-psiquiatricos del alcoholismo». En: A. Guerra, pp. 45-62.

FoucAULT, M. 1979 Historia de la locura en la ~poca clósica. México, F.C.E., 2 vols.

1977 «Historia de la medicalización». En: E.M.S. 11(1):3-25.

GuETARRAMA, B., y otros 1977 cConsejos obreros y democracia socialista». Cuodernos de Pasado y Presente, México, n.o 33.

GOULDNER, A. 1979 La sociologia actual: renovación y crttica. Madrid, Alianza.

GROSS, M. L. 1978 La ja/acia de Freud. Madrid, Cosmos.

GUERRA, A. 1977 El alcoholismo en M~xico. México. F.C.E. ÜVJSHIANJ, D. 1973 Organización y gestión. Moscú. Progreso. fiEATHER , N. 1980

1978

BLAXTBR, M. 1978

EDWARDS, G.

1959

J.

1980

Perspectivas radica/es en p:.icologla. México, Continental.

Utopía y experimento. Ensayo de ttna sociologta de la ,·ooperación.

Buenos Aires, Cia. Fabril Editora.

«What Alcoholism Jsn't Borrowing» , en G. EoWARDS y M. GRAN1 (edils.), pp. 32-48.

loURAU, R. 1981

El Estado y el inconsciente, Barcelona, Kairos.

MAITAN, L. 1974

«El movimiento obrero en una fase crftica, en E. MANDEL, ginas 413-416

pa-

MANDEL. E. 1974

MATTICK, P. 1977

MEISTER, A. 1969

Control obrero, consejos obreros, autogestión, México, Era.

«El control obrero», en P. MATTICK y otros: Los consejos obreros y la cuestión sindical. Madrid, Castellote, edit., pp. 51-90.

Los sistema.s cooperatives: ¿Democracia o tecnocracia? Barcelona, Nova Terra.

I 17

MELVILLE, K. 1980 Las comunas en la contracultura. Origen, teorias y estilos de vida.

Barcelon a, Kairos.

MENfNOBZ, E. L. 1960 cColonialismo, neocolonialismo: Racismo» . l ndice, 6: 72:93.

1978 «El modelo único y la salud de los trabajadores», en F. BASAGLIA y otros: La salud de los trabaiadores. Nueva Imagen.

1979 Cura y control. La apropiaci6n de lo social por la prdctica psiquitítrica. México, Nueva Imagen.

1980 «Los modelos médicos y la prActica médica. Conflicto, contradiccióo y transacciones», en L. CAÑEOO y O. PeoROTTA: Salud y En-

THOMPSON, E. P. Tradición, revuelta y consciencia de c/ase. Estudios sobre la crisis 1979 de la sociedad preindustrial. Barcelona, Crftica.

VELAZCO,

1977

F. R. «Programa de acción contra el alcobolismo y el abuso del alcohol» . en A. GUERRA , pp. 161-170.

fermedad en México.

1980a 1981b

La automedicación y los medios de comunicación masivu. Cuadernos Médico-Sociales, 15: 33-34.

Poder, estraJificaci6n y salud. Andlisis de las condidones sociales y económicas de la enfermedad en Yucatdn. M~llico , Ediciones de

la Casa Chata.

«Medios de comunicación masiva, reproducción familiar, formas de medicina popular». Cuadernos de la Casa Chata, 57, M~xico.

MENI1NDBZ, E. L., y Ot PAROO, R. B. 1981 Alcoholismo. Definición d iagnóstica, clasificaciones e indicadores.

Revisión crítica. Ms. MOSI!R, }.

1978a The crisis of the Western System of Medicine in Contemporary Capitalism, en IJHS, 8(2): 179-210.

N4VARRO, v.

1978b La medicina bajo el capitalismo. Barcelona, Grljalbo.

NBGRI, A. Del obrero-masa al obrero social. Entrevista sobre el obrerismo a 1980 cargo de P. Pozzi y R. Tomasini. Barcelona , Anagrama.

O.M.S. Problemas relacionados con el consumo de alcohol. Inf. Técnico 1980 N.0 650, G inebra.

ROBINSON, D., y H ENRY, s.

1977 Self-Help and ltealth-mutual aid for modern problems. London, Martin Robertson .

RosZAK, Th. , 1981 El nacimiento de una contracultura. Barcelona, Kairos.

SLANSICY' R. 1969 «Los primeros pasos de la autogestión en una fAbrica cbeca de construcciones mecAn icas», en Autogestión en Checoeslovaquia, Zero: 24-41.

1982

118

119

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.o 3, 1984

LOS FINQUEROS Y EL USO DEL TRABAJO FORZADO EN LA AGRICULTURA COLONIAL DE LA ISLA DE FERNANDO POO Gonzalo SANZ CASAS Departament d'Antropologia Cultural, Facultat de Geografia i Història. U.B. Institut Català d'Antropologia.

Introducción

Este artfculo analiza el reclutamiento y el trabajo forzados como formas de obtención y de explotación del trabajo indígena en la agricultura colonial de la isla de Femando Poo, durante los primeros años de este siglo.

En las paginas siguientes, describo algunas de las características de la colonia de Fernando Poo y, a continuación, intento mostrar qué factores influyeron en La decisión de Los finqueros coloniales en favor del trabajo forzado. Admitiendo la especificidad de las diversas experiencias coloniales en el Africa, el uso de trabajadores forzados en la agricultura colonial de Fernando Poo fue una forma de explotación del trabajo, alternativa al trabajo asalariado, que tenia como objetivo incrementar la oferta _de trabajo y reducir los costes de la mano de obra y de la producción agrícola en el marco de unas relaciones de producción de tipo capitalista.

Algunas notas sobre la historia colonial de Fernando Poo

A fines del siglo XIX, un plan de colonización del Ministerio de Ultramar 1 trataba de recuperar del olvido la cotonia de Fernando Poo y sus dependencias,1 unos enclaves que habfan permanecido al margen de los intereses coloniales españoles, desde su cesión por Portugal a España en 1778. La atención gubemamental por los territorios de Guinea no pretendía en modo alguno rivalizar con las potencias europeas en la expansión colonial en el Africa, sino ante todo neutralizar las amenazas de ese expansionisme sobre las posiciones españolas en el golfo de Biafra. Con la prioridad de este objetivo, la isla recibió mayor atención presupuestaria y el gobierno español, dispuesto a rentabilizar las posibiJidades comerciales y agrfcolas de la cotonia, inició una amplia campaña de promoción de la isLa para conseguir la emigración de población y de capital procedentes de la metrópoli a la cotonia.

Las promesas gubemamentales se concretaren en una mayor presencia militar y administrativa en la isla, en el establecimiento a partir de 1887 de un ~rreo marítimo regular entre la metrópoli y la cotonia, en el baio

123

precio de Ja tierra y en las facilidades para la inmigraci6n y el aseotamiento de colonos, lograron atraer a unos cientos de colonos que, en su mayoría con escaso capital, adquirieron tierras para el cultivo agrícola y/o fundaron establecimientos comerciales en los pocos núcleos de colonización de Ja isla.

Sin embargo, el relativo éxito de la campaña de promoción de la colonia propagada por el optimismo de los círculos africanistes españoles, que bautizaban a Fernando Poo como la «nueva Cuba», no logró atraer a los capitales de la metrópoli. Para éstos, y también para amplios sectores de Ja opinión pública española, Femando Poo seguía siendo una isla insalubre y perniciosa para la población blanca, como lo babían demostrada los fracasados asentamientos de colonos a mediados del siglo xtx J y, ademas, Fernané:Io Poo no era una colonia, sino mas bien un Jugar de deportación adonde eran condenados presos polfticos y delincuentes.4 La decadencia social y económica de Fernando Poo no era la confirmación de las JimHadas posibilidades de la isla como colonia de explotación agrícola y comercial, tal y como aseguraban los detractores de la colonización dc la isla, sino consecuencia de Ja política colonial española ejercida en la isla desde mediados del siglo XIX. Desde finales del siglo xvm Femando Poo, una isla de 2.034 kilómetros cuadrados y siluada frente a la desembocadura del río Níger, se convirtió bajo la influencia britanica en una base de operadones de la escuadra antiesclavista y en un centro de importantes actividades en el golfo de Biafra. Su capital, Santa Isabel, fundada por los ingleses con el nombre de Clarence Cily en 1827, acogió a una heterogénea población multirracial integrada por una minoria de población blanca, por inmigrantes naturales de las Antillas, por población procedente de las colonias britanicas y de distintos puntos de Ja costa occidental de Africa. Una minoria de esta población, vinculada cultural y económicamente al runbito colonial britanico y dedicada con preferencia al trafico comercial del aceite de palma, se erigió en Ja éLite social y económjca de Santa Isabel, que, en los años sesenta y setenta del pasado siglo, siguiendo el ejemplo de las plantaciones de cacao en la vecina isla portuguesa de Sao Tomé, inició los primeros cultivos del cacao en Fernando Poo. El anterior auge social y económico de Fernando Poo contrastaba, a finales de siglo, con las noticias acerca de los muchos defectos e insuficiencias que presentaba la colonización en la isla: los abastecimlentos de productos basicos desde la metrópoli eran hregulares y escasos, las condiciones sanitarías de la colonia eran precarias e insuficientes, los centros de colonización de la isla estaban incomunicados por la inexistencia de una red interior de transito, los viajeros y las mercancías circulaban por los caminos indígenas y por vfa maritima bordeando el litoral en pequeños botes a remo y/o a ~ela,

124

el gobierno incumplia las promesas de ayuda económica a los colonos inmigrados y ni la agricultura ni el comercio ofrecían el floreciente aspecto y volumen de negocios, que tanto pregonaba la propaganda oficial.

Pese a todo ello, la promoción de la colonia había logrado algunos resultados esperanzadores. Las nuevas fmcas de los colonos recién inmigrados proliferaban rapidamente junto a las viejas plantaciones de los antiguos coloniales en los alrededores de Santa Isabel y, mas tarde, en las babías de San Carlos y de Concepción. Entre 1899 y 1909 Jas concesiones de lierras en Femando Poo pasaron de 8.696 a 13.233 hectareas y los terrenos en cultivo, para esas mismas fechas, aumentaron de 2.166 a 11.320 hechíreas. 5 Pero ni el notable aumento de la propiedad y del cultivo agricolas, ni las 1.128 toneladas de cacao exportadas en 1901 podían ocultar Ja realidad del estado de la agricultura colonial en la isla. La mayoria de los informes oficiales y privados relativos al cultivo agrícola en Fcrnando Poo coincidfan en señalar la generalización de técnicas agrfcolas defectuoses, la baja productividad en las fincas y el incremento de las propiedades sin cultivar: en 1899 se estimaba que de las casi 8.700 hectareas de terreno agrícola concedidas, sólo unas 450 estaban en plena producción , otras 700 hectareas empezaban a producir y el resto estaba sin cultivar. El calamitosa estado que ofrecían las fin cas agrícolas coloniales, dedicadas mayoritariamente al monocultivo del cacao, era consecuencia de la inexperiencia agrícola y de la falta de capital lfquido de muchos finqueros para atender sus plantaciones; también del atraso general de la colonización en la isla imputable en este caso a la administración colonial¡ pero, sobre todo, de la escasez de mano de obra para satisfacer la demanda de trabajo en la agricuhura colonial. Si hasta entonces la demanda de mano de obra había sido cubierta con la contratación de trabajadores procedentes de distintos mercados de trabajo del Africa occidental (Sierra Leona, Liberia, etc.), con braceros naturales de la zona continental de la cotonia (Río Muní) y con el trabajo ocasional de braceros bubis, población autóctona de la isla; a principios de siglo, la expansión de la agricultura colonial favorecida por una indiscriminada polftica de concesión de tierras era frenada por el déficit de mano de obra para atender el trabajo en las plantaciones agrícolas coloniales.

El trabajo inmigrante, cada vez mas caro y de difícil adquisición a causa del precio y de las restricciones a la movilidad del trabajo en las colonias hasta entonces suministradoras de trabajadores a Ja agricultura fernandina. bizo mas acuciante el déficit de trabajo. Los efectos de la probjbición brita· nica a sus trabajadores de emigrar a Fernando Poo y el fuerte aumentp en el precio de los braceros liberianos sumieron a la agricultura colonial de Fernaodo Poo en una profunda depresión económica. La inexisteocia de un

125

sistema de crédito oficial capaz de paliar la falta de capital de muchos finqueros y la incapacidad económica de éstos para hacer frente al alza en el coste de la mano de obra inmigrante, amenazaban el futuro de la agricultura colonial en la isla por la escasez de mano de obra tal y como declaraba, en 1908, un plantador de la isla: «Tener fincas o terrenos en Feroando Poo y no tener braceros para trabajarlas y recoger las cosechas, es lo mismo que tener oro en una isla desierta».6 La escasez de mano de obra en la cotonia y la dependencia de la agrí· cultura colonial respecto a los trabajadores procedentes de mercados de trabajo externos a la cotonia eran cuestiones que remitfan, en última instancia, a la inexistencia de un mercado de trabajo en la colonia al servicio de una agricultura comercial en expansión.

La no jormación de un mercado de trabaio en Fernando Poo y el rec/utamiento jorzado de la población indígena Para muchos finqueros coloniales la política colonial ten{a una parte importanle de responsabilidad en el déficit de mano de obra porque, según afirmaban algunos coloniales, la colonización en Femando Poo se caracterizaba « ... por la incuria de nueslra administración colonial, por nuestros procedimientos colonizadores, llenos de sensiblerías y de debilidades, de tolerancias y de utopfas».7 Razones económicas y políticas, mas que estrictamente ideológicas (como, por ejemplo, la invocada fidelidad a la tradición colonial española en Hispanoamérica), explican las dificultades para la formación de un mercado de trabajo en Fernando Poo. Por una parte, la política colonial favorecía la expansión de la pequeña propiedad agrícola porque ésta exigís un desembolso de capital poco importante, una moderada demanda de mano de obra indígena y ofrecfa mayores garantfas para la continuidad de las explotaciones agrícolas. Asr, aquellos proyectos de colonización económica que solicitaban la ocupación de considerables extensiones de tierra e implicaban una mayor demanda de trabajo indígena, eran rechazados porque representaban un incremento presupuestario de la administración colonial para la efectiva ocupación militar y el control administrativo de la colonia. Por Ótra, el reconocimiento de la propiedad indígena que impedia la concesión de grandes extensiones de tierras porque significaba despojar a la población indígena de sus tierras,8 ocultaba problemas mas graves: en la isla de Fernando Poo, a finales del siglo XIX, el Ministerio de Estado recomendaba no conceder grandes extensiones de tierra a los colonos porque « ... podria traer consigo

126

graves consecuencias para nuestro dominio» 9 ; y en la zona continental de la colonia, bajo «soberanía» española después del Tratado de París en 1900, el control político y administrativo se limitaba a unos pocos enclaves costeros.

Así, la combinación de factores políticos, económicos e ideológicos, aun· que estos últimos de menor importancia que los anteriores. tendían a asegurar la tenencia de la tierra. El régimen de la propiedad de la tierra reconocía juridicamente la propiedad indígena y facilitaba a los finqueros el acceso a la propiedad de pequeñas fincas. La relativa abundancia de tierra dispPnible para el cultivo y el régimen de la propiedad favorable a la expansión de pequeñas y medianas explotaciones agrícolas, anulaban los efectos de la com· petencia por la escasez de la tierra, moderaban el alza de las rentas agrarias y, aote la inexistencia de población indígena sin tierras, la escasez de trabajo en las plantaciones agrícolas coloniales se .convertís en crónica.

Frente a esta situación. y pese a que los coloniales imputaban a la política colonial muchos de los problemas con que se enfrentaba la colonización en Fernando Poo y, en particular, el déficit de mano de obra, los finqueros coloniales optaron por desencadenar una incesante campaña de desprestigio y acusaciones contra la población indígena, y no por presionar a la adminis· tración colonial para que ésta modificara las directrices de Ja polftica colonial.

Una amplia literatura colonial aludió, con insistencia, a la natural apatfa y poco amor al trabajo de la población indígena. De este modo, la población colonial convirti6 a la poblacióo indígena, a su organización social y poUtica y a sus formas de vida, en la causa principal de la crisis económica en la agricultura colonial y de las desventures y fracasadas ilusiones de los finqueros. Para la mayorfa de éstos, la escasez de mano de obra tenía su razón de' ser en la resistencia de Ja población indígena a la asalarización. Una resis· tencia que, como señalaba un funcionario colonial, no era posible vencer « ... por mas que para conseguirlo se les hagan proposiciones mas venta· josas» .10 El autor de la cita anterior se equivocaba al apuntar las causas de la no sa1arizaci6n de la población indígena. En el marco especifico de la expan· sión del monocultivo del cacao en Fernando Poo, lo que merecía atención no era la ínsistente confi.rmación de la «tenaz» resistencia de la población indígena a la sa l ariz~ción, sino preguntarse por qué la población indígena no acudia a trabajar en las fincas coloniales. Una política colonial desfasada en el tiempo y en contracli.cción con los objetivos previstos era, en gran medida, responsable de Ja escasez de trabajo en la agricultura colonial; pero también el comportamiento de muchos finqueros coloniales contribuís a la negativa de la población indígena a la salarización. Respecto a este punto, el gobernador L. Ramos Izquierdo escribía en 1912: el bubi « ... rinde

127

trabajo en condiciones aceptables y concurre a trabujar en las plantaciones de los colonos siempre y cuando sea bien tratado por éstos y satisfecho en su jornal y ración ... »; « ... si los bubis en general no concurrian a trabajar en las plantacioncs dc los colonos es porque algunos de éstos no cumplfan con ellos s us contra tos ... » •11 No se trataba de acontecimientos excepcionaJes. El incumplimiento de los contratos y los maJos tratos recibidos por los trabajadores habían provocado, en 1900, la revuelta de seiscientos bràceros nigerianos cmpleados en las IÏncas coloniales de Fernando Poo. La escasez de mano de obra, como reconocía la administración colonial, radica ba en « ... que la iniciativa de los particulares no es bastante a conseguir el número de braceros necesarios». 12 La campaña de opinión de los finqueros coloniales responsabilizando a la población indígena del déficit de trabajadores en las plantaciones agrícolas coloniales, era la conlirmación por parte dc los coloniaJes de su propia incapacidad económica y polirica para superar las causas que provocaban la escasez de mano de obra: por una parte, la falta de capital de los flnqueros para pagar los braceros necesarios en la agricultura colonial y, por otra, los efectos de la legislación colonial que obstaculizaban la formación dc un mercado de trabajo en la cotonia. La responsabilidad en la no rormación de un mercado dc trabajo en Fcrnando Poo no era exclusiva de la administración colonial; los finqueros coloniales cstaban dispuestos a moderar sus crfticas a la gestión de la administración colonial , a cambio de la intervcnción del aparato militar-administrativo de la colonia en la obtención de trabajadores abundantes y económicamente mas baratos.

En la isla dc Fcrnando Poo, con una agricultura que exigfa una considerable demanda dc mano de obra, cabe preguntarse por qué los finqueros coloniales optaron por el uso del trabajo forzado como alternativa al trabajo asalariado.

A continuación, plantcaré dos cuestiones referentcs al trabajo fòrzado como forma de uso de la fuerza de trabajo en la agricultura colonial de Fernando Poo. En primer Jugar, ¿Ja elccción de los finqueros coJoniales en favor del trabajo forzado fuc una dccisión de caracter estrictnmente cconómica, o dependió también de In influencia dc factores no cconómicos? Y, en scgundo Jugar, ¿el trabajo forzado fue la forma de cxplotación del trabajo més barata económicamente, garantizó un regular rendimiento del trabajo y solucionó el déflcit de mano de obra en las planlacioncs colonialcs de Fernando Poo? Lo que precisa explicación es el por qué los finqueros coloniales decidieron cubrir el déficit de trabajadorcs y reducir el coste del trabajo asalariado con trabajo forzado y no con otras formas de empleo del trabajo, como arrendatarios o aparceros que posibilitan un mayor y mejor aprovechamiento

128

del trabajo empleado -incluido el de la familia del trabajador- y ofrecen mayores garantías para Ja solución de la escasez de trabajo. J. Martínez Alier en sus trabajos sobre la agricultura en la Sierra del Perú, en Cuba y en Andalucía, señala que las decisiones de los propietarios en materia de empleo de la fuerza de trabajo no dependen exclusivamente de las rentas o bene6cios. que pueden obtener con un tipo u otro de empleo de trabajo, sino tambtén del peso específico de los factores no económicos en ta eJecci6n.0 Ademas, la racionalízación en el empleo de la fuerza de trabajo es una decisión que exige cierta integración económica y política de los propietarios como clase social. En la agricultura colonial de Femando Poo, la escasez de trabajo y el elevado coste de la mano de obra inmigrante no tuvo estos efectos integradores. Los reclutadores, el capital usurero y algunos grandes propietarios, cuyo poder de influencia dominaba la opinión y las decisiones de los finqueros, podian no estar interesados en la sustitución del trabajo asalariado, porque su escasez favorecía la especulación y Ja posibilidad dc incrementar sus ganancias y sus propiedades a costa de la extorsión de los pequeños finqueros. Baste al respecto la cita siguiente: « . .. muchos de aqueUos agricultores estaban envueltos en las gdrras de la usura, en atención a que existiendo un núcleo de pequeños agricultores que representaban una gran parte de las plantaciones de cacao ... no contaban con capital...». «De alú que muchos pequeños agricultores hubiesen sucumbido y otros estuviesen próximos a sofrir igual suerte».14 Femando Poo era una c;ociedad estratificada sobre la base del control de los recursos estratégicos y del prestigio social derivado de ese control. El dominio de los recursos económicos y del estatus social era la expresión de unos valores culturales gestados por una minorfa de población que se hab(a consolidado, al mismo tiempo, que Ja sociedad colonial. Grandes plantadores, comerciantes, prestamistas, aJtos funcionarios de la administración colonial, misioneros, empleados de factoria, militares, capataces de plantación, pequeños finqueros, etc., constitufan esta poblacióo colonial que se definía por su adscripción a unas actividades económicas, unas pr,cticas sociales y culturales, que por su origen racial.

La lucba de esta población por lograr un mayor control de los recursos económicos y por mejorar su estatus social convertís a Fernando Poo en una sociedad altamente competitiva; una competencia que, al arruïnar a muchos Y enriquecer a unos pocos, obstaculizaba la cohesión interna como grupo social basada en identidades étnicas, culturales o de otro tipo. La ansiedad por bacer realidad las expectatives individuales era una de las causs de la inestabilidad social en la cotonia, que se mani!estaba en las acciones de los individuos y en las relaciones interpersonales. As(, el conflicto presidís la

mas

129

vida cotidjana y ta violencia física y psicológica caracterizaba las relaciones sociales que precisaban, para su supervivencia, de la intransigencia de un ruscurso ideológico y cultural que tenfa como principal objetivo la legitima· ción de los mb privilegiades en el poder.

Esta violencia, que se proyectaba de forma indiscriminada, se ejercía con especial intensidad sobre los agricultores de subsjstencla, los cazadores, los empleados y braceros de plantación, Los porteadores, los criados, etc. El colonial despreciaba la cultura y la condición étnica del africana porque, para aquél, eran las causas principales de la actitud refractaria del indígena hacia los valores de la sociedad colonial; pero, también, menospreciaba el trabajo del bracera, del porteador, del criada, etc., porque cran ocupaciones que se atribuían a ta población de raza negra por su reconocida «inferiori· dad» biológica y cultural. El colonial era «Superior» y, precisamente, esta preeminencia autootorgada se legitimaba biológica y culturalmente. Su estatus social estaba asociado a la condición de propietario, de patrón, de empleador y en modo alguna a la condición de asalariado, de trabajador manual. El origen socioeconómico de muchos finqueros explicaba también el desprecio de la condición de bracera por parte de aquéllos: en muchos casos campe· sinos pobres, sin tierras, que inmigrados a la cotonia se convertfan en pro· pietarios agrícolas y en la élite social de la nueva socicdad. El finquero, ham· briento de ticrra y al mismo tiempo inexperta como propietario y empleador, depositaba su confianza en la cxperiencia de los antiguos coloniales. Ambos participaban dc una misma ideología que, alimentada por una sobrevalora· ción social de ta condición de propietario de la tierra, proyectaba una definí· ción cultural del trabajador ind1gena que afirmaba la incapacidad técnica de éste como campcsino arrendatario o aparcero y lo adscribfa como bracera en ta división social del trabajo. El rechazo de otras formas de empleo del trabajo y la solicitud del trabajo forzado cran tarnbién el resultada de una legislación colonial, como el régimen de la propiedad indígena que limitaba la movilidad del trabajo, que repercutia en las decisiones de tos finqueros sobre el empleo de ta fuerza de trabajo; de las presiones existentes entre los propios finqueros pero, sobre todo, de la interiorización de la ideología del trabajo forzado que tenia .;us precedentes mas inmediatos en la tradición colonial de las formas del trabajo esclava y semiesclavista en el Africa occi· dental. El reclutamiento forzado de la población indígena no era una decisión excepcional, ni atípica, ni desconocida: el éxHo de las plantaciones de cacao en las colonias portuguesas de Sao Tomé y de Prfncipe con el uso de traba· jadores forzados reclutades en Angola constituta, para los finqueros de Fer· nando Poo, un ejemplo a imitar.

130

Para Los finqueros coloniales de Fernando Poo, pretender del desarrollc de los cultivos de exportación con trabajo asalariado inmigrame era, dadas las circunstancias, un contrasenlido económicamente muy costosa cuando, en la propia colonia, podfan obtenerse trabajadores a unos costes notable· meme inferiores: en 1898, el coste de un trabajador liberiana a razón de cuatro pesos mensuales ascendfa a 453,80 pesetas por año de contrato.15 En cambio, la prestación personal obHgatoria al trabajo en las plantaciones coloniales aiectaba a todos los bubis en edad comprendida entre 15 y 60 años, que carecían de tírulo de la propiedad y no se ocupaban en cargos retribuídos con un salaria. La población bubi era reclutada de julio a septiembre, el trabajador reclutada según la ley recibía un salaria de una peseta --que incluia la ración aJjmenticia- por jornada laboral de dicz horas.'6 La imposición del trabajo forzado a la población indígena era una forma de obtener mano de obra barata y, también, de superar la ruïnosa economía de muchos finqueros coloniales. Ademas, el trabajo forzado era una alternatjva demograficamente posible: no sólo ~e contabo con la población bubi de Fernando Poo, sino sobre todo, la población del tcrritorio continental de la cotonia (Río Muni) podía convertirse en una reserva de mano de obra al servicio de la economia agrícola de la islo.

• Sin embru·go, el trabajo forzado dctcrioró notablemcnte las relaciones entre los 6nqueros y los braceros: así, el número dc trabajadores fugados de las 6ncas agrfcolas aumentó, las protestos de los braceros por la precaricdad de las condiciones de trabajo -malos'tratos, insuficicncia de las raciones ali· menticias, etc.- se intensificaran, las formas de resistcncia de los trabajadores reperculieron en las labores agrícolas y en el rendimiento del trabajo, los índices de enfermedad y de mortalidad entre los braceros se incrementaran y la necesidad de un mayor control del trabajo y de la disciplina laboral sumó nuevos gastos a la economía de los finqueros coloniales.

Pese a rodo, la prestación personal obligatoris al trabajo en l!is fincas agrícolas coloniales para la población indígena fue impuesta como terapia para « ... estas razas que vi ven en la mas completa holganza por no dejarse el hambre sentir en elias, en razón a que a su derredor produce esta fértil tierra cuanto necesitan para atender aquélla, sc vayan habituando al trabajo y convertirse en seres productores».17 Esta declaración del gobierno general de la cotonia, que encabezaba el decreto regulador del trabajo forzado, inau· guraba una etapa de mas estrecha colaboración entre las autoridades coloniales y los· finqueros. La adminjstración colonial, hasta cntonces explfcitamente reacia a intervenir en las relaciones laborales, aceptaba las demandas de los finqueros en favor del trabajo forzado y ponía al servicio de éstos a la guardis colonial para la recluto de la población indígena. A cambio, los fio-

' 3!

queros aceptaron muchas de las deficiencias de la organización administrativa de la cotonia y contribuyeron a sufragar, mediante impuestos, los gastos econónúcos ocasionados por la intervención militar en la prestación personal al trabajo de la población indígena . En definitiva, el pacto entre las autoridades coloniales y los finqueros era un intento de solucionar la crisis económica a costa de la población indígena.

Los abusos de los guardias colonias en las reclutas y de los finqueros en el trato dado a los trabajadores forzados provocaran, en 1910, la insurrección armada del poblada de Balacha.11 La represión de la revuelta bubi fue rapidamente sofocada, el poder colonial aprovecbó los acontecimientos para consolidarse en la isla y, con él, las reclutas forzadas de la población indfgena y la disciplina laboral cobraran intensidad. En los cfrculos africanistas, Ja revuelta de Balaché fue calificada de «guerra bubi»; por fin, a ejemplo de las potencies coloniales europeas, España tenia su «guerra colonial» en el Africa negra. Para otros, la sublevación bubi era un aviso de que el trabajo forzado no era la terapia mas adecuada: cCreemos que el trabajo bubi retribuldo, no el que se alcance por la prestación personal, sers un buen elemento reformador de la mano de obra y un medio practico de atracción de la raza bubi».19 En efecto, a corto plazo. el reclutamiento forzado de la población bubi y, en menor medida , la inmigración forzada de trabajadores procedentes de Rfo Muní, lograron cubrir la demanda de mano de obra en las plantaciones coloniales de la isla; pero, a largo plazo, los efectos del trabajo forzado repercutieron negativamente en la población reclutada y, en particular, sobre la población bubi: una profunda crisis demografies causada por diversas epidemias (viruela, tos ferina, disentería, etc.), agravada por las repercusiones del trabajo forzado, asoló a la comunidad bubi incapacitandola demograficamente para satisfacer por cualquier método la demanda de trabajo en la agricultura colonial.» Pero si en la isla la escasez de trabajo era consecuencia de la crisis demografies de la población bubi, las esperanzas de los finqueros coloniales estaban depositadas en los recursos demograficos de Río Muni, para el que solícitaban la definitiva ocupación militar del territorio como solución del problema bracera. Ahora bien, en Ja zona continental de la cotonia el acceso al potencial mercado de trabajo, abundante y barato, dependís del efectiva control administrativa y militar del territorio y de su población: una vez esquilmadas Jas areas costeres, las dificultades para conseguir trabajadores aumentaban a medida que las expediciones de militares y reclutadores penetraban en el interior y se revelaban impotentes para someter Ja resistencia de los poblados fang. Así, la crisis demografies de la población bubi y Ja incapacidad militar de la administración colonial para

132

cobrir la demanda de mano de obra con trabajadores procedentes de Rfo Muní obligaran, en 1913, a negociar un acuerdo para la inmigración de trabajadores liberianos a Fernando Poo. 21 La firma del Tratado con Liberia advertís del relativa fracaso del trabajo forzado por razones demograficas, poHticas y militares para proporcionar la mano de obra necesaria para atender el trabajo en las 10.000 hectlireas en cultivo de la isla de Fernando Poo. Sólo a finales de la década de los años veinte, una mayor presencia militar logró satisfacer, mediante el reclutamiento forzado, la demanda de mano de obra en la agricultura colonial de Femando Poo, cubierta desde 1913 en su mayoría por trabajadores liberianos, con el trabajo forzado de la población bubi y con la sistematica emigración forzada de trabajadores procedentes de Río Muni.

Conclusiones La generalización del trabajo forzado en el Africa colonial plantes algunas cuestiones que han sido objeto de reOexión teórica. Por una parte, algunos autores interpreten que el trabajo forzado fue consecuencía de ciertas ideolog{as coloniales «caducas», que precisaban de la coerción física de Ja población indígena para obtener la mano de obra y de la implantación de formas semiesclavistas del trabajo para la expansión de las economías coloniales. Asf, ciertas experiencias coloniales, como la portuguesa en el Africa subsahariana, constituyen evidencies históricas de este tipo de poHtica colonial, que renunció al libre desarroUo de las leyes de Ja economía capitalista que en modo alguno precisen de Ja lntervención de mecanismos extraeconómicos para lograr el desarrollo de la economia capitalista.22 Por otra parte, Y en oposición a la teoría antes expuesta, algunas tesis identifican las formas de explotación del trabajo con los sistemes socioeconómicos históricamente dados. En este sentida, una excesiva fidelidad a esta identificación puede provocar algunos abusos y simplificaciones. La cuestión es que el trabajo forzado no es una forma de explotación del trabajo «atípica» del capitalismo aunque, sin duda, la expansión de los pa(ses europeos a finales del siglo XIX tuvo un caracter capitalista. Pero, es posible reconducir el problema: el trabajo forzado fue la expresión de una fase de transición hacia la definitiva consolidación del capitalismo en aquelles formaciones sociales dominadas por modos de producción precapitalistes. Así, el trabajo forzado es interP.retado como la respuesta de un «modo de producción colonial», de transi~•ón, a la resistencia de la sociedad precapitalista a la expansión del capitahsmo. Y_, en definitiva, la generatización del trabajo forzado se presenta

133

como una necesidad histórica que antecedió al pleno desarroUo del capitaLismo y a su forma de explotación del trabajo «Úpica», el trabajo libre.u No comparto plenamente ninguna de las dos interpretaciones antes expuestas. En primer lugar, pienso que a priori los empleadores de trabajo no adoptan una u otra forma de explotación del trabajo atendiendo a razones o a principios de la economia política. Y, en segundo lugar, la elección de un sistema de trabajo depende de factores como los costes de la producción. pero también de la ideologia de los empleadores de trabajo y de la interacción entre las acciones de los empleadores y las respuestas de los trabajadores, en el marco de Jas circunstancias políticas y económicas en que se desenvuelven.24 Los finqueros coloniales de Fernando Poo eligieron el trabajo forzado de la población indígena no por el caractcr .atrasado» de la colonización española y de los propios finqueros, ni tampoco para quebrar la tenaz resistencia de las comunidadcs indígenas a la consolidación del capitalismo. Los finqueros coloniales, (rente al escaso y caro trabajo asalariado, prefirieron el reclutamicnto forzado de los trabajadores porque era una entre las diversas formas de obtención y explotación del trabajo, y no fueron mcnos capitolistas por preferir un trabajo económicamente mas barato. Ahora bien, varios factores inOuyeron en la decisión de los empleadores en favor del trabajo forzado: los efectos del régimen dc la propiedad de la tierra en la movilidad de la mano de obra; la incxistencia de un sistema dc crédilo oficial capaz de financiar la economia de las plantaciones coloniales; la precariedad económica de los finqueros para hacer frente al coste del trabajo asalariado; la interiorización de la ideologfa del trabajo esclavo como forma de uso del trabajo indígena; la falta de cohcsión social entre los finqueros coloniales para lograr una racionalización en el empleo del trabajo y, sobre todo, la inexperiencia de los finqueros coloniales como propietarios de la tierra y como empleadores de trabajo.

Así, la combinación de factores económicos y extraeconómicos contribuyó a rechazar otras formas de cmpleo del trabajo, también altemativas al trabajo asalariado, e infl.uyeron en la preferencia de los finqucros coloniales por el trabajo forzado. A principios de siglo Ja expansión del monocultivo del cacao en Fernando Poo se realizó sobre la base de unas relaciones de producción capitalistas que adoptaran diversas formas de explotación de la fuerza de trabajo y, entre éstas, predominó durante años el trabajo asalariado como un de las elegidas por los fmqueros coloniales para superar la escasez y el elevada coste del trabajo asalariado.

l. Reales decretos del 26 de noviembre 1880, del 24 de diciembre 1894 y del 11 de julio de 1904. ~· Por el_ tratad.o hispano-portugués de El Pardo en marzo dc 1778, Portugal cedtó a Espana las tslas de Fcmando Poo, Annobón y el derecho a negociar en las costas opuestas a Femando Poo. La diplomacia española, alegando las cl~usulas del tratado de 1778, reivindicó sin éx.ito el derecho de soberanfa sobre una amplia zona costera continental comprendida entre el cabo Formoso y el rfo Gabón. El Tratado de. P~rís en 1900 pu~ fin al .contencioso fronterizo hispano-francés en El Muni y dehmlló la zona contmental baJO soberanfa española (Rio Muní) a uno extensión de 24.000. kilómetros c~adrados. ~efinitivamente, los territori os españoles en el golfo de Gumea comprendteron: las tslas de Femando Poo, Annobón, los islotes de Elobey Grande y EJobey Chico, y, en el continente, Rfo Muni.

3. Unn primera oproximación a este temo ha sido trotada en mi tesis doctoral: Po~itica. colonial y organizacidn rlel trabajo en la isla de Fcrnando Poo: 1880-1930.

Umvcrstdad de Barcelona, 1984, pp. 31-45.

4. Consultar. entre otros, F. I. BALMASEDA: Los conjinados a Fernando Poo e imp~esio?e~ de un viaje a Guinea, Nuevo York, 1869; F. LASTRES: La colonizaci6n pemtenciarta de las Mariana~ en Fernando Poo. Horrores de Ja Dominacidn Española, La Habana, 1898, y, tamb1én, A. DE UNZUETA: llistaria geogrdfica de la isla de Fer· nando Poo, Madrid, 1947. . 5. Archi.vo Gen~ral de la Admfnistracidn, Sección Presidencia del Oobicrno, Jega· JO 31, cxpedtente n. 12.163, y legoJO 20, expediente n.• 8.761.

6. A. PtREZ: «El problema bracero•, en Tercer Congreso Africanista, Barcelona, 1909, p. LVI .

7. G. GRANADOS : Póginas sue!tas sobre la Guinea Esparïola, Barcelona, 1912. p. 26.

8. Reales decretos del li de JUiio de 1904 y del 11 de enero de 1905.

9. Archivo Histdrico Nacional, Sección Ultramar, legajo 5.3141 , expediente n.• 506. . 10. J. R~1z Y ABAYA: Descripcidn de los cultivos que se practican en las llamadas /rncas de la 1sla de Fernando Poo. C~diz, 1898, p. 14. .11. . L. RAMos IZOUIEROO: Descripcídn geogróflca y gobierno, administracidn y co· /on¡zac¡dn de las Colon~as españolas del Golfo de Guinea, Madrid, 1912, p. 34.

12. Bando del Gob1erno General de la Cotonia, del 31 de agosto 1907.

13. 1. MARTr,.,cz ALIER: Haciendas, Plantations and Collective Farms London 1977. . , 14. L. RAMOS I ZOUit:ROO, ob. cit., p. 205.

15. J. RUIZ Y ALBAYA ,ob. cit., pp. 14-15.

16. Bando del Gobi~rno General de la Cotonia, del 30 de agosto 1907.

17. Bando del Gob1erno General de la Cotonia, del 21 de abril 1908.

18. F. DEL Rro JOAN: Africa Occidental Española (Sollara y Guinea) Madrid, 19 15, p. 187.

• 20. Para la se~nda mitad del sjglo XIX la población bubi oscila, según tos auto~· ~tre un mtiJumo de 30:000 Y un núni.mo de 15.000 habitantes. Los misioneros ~uanos censar~n e~ el ano 190?, con ctertas garantías do veracidad, unos 14.816 bubiS. Pese u la dtvcrstdad de las ctfras de población bubi que se barajan, ta mayorfa d_e los autores conforman la espectacular carda demogr~fica en las primeras décadas del stglo xx. Asf, los 6.800 bubis censades por L. RAMOS lzou)EROO para el año 1906 y qu_e G. TESSMANN, en Die Bubi auf Fernando Poo Berlín 1923 eleva a 8 000 b b.15 u ' senalan el tono dram6tico de la crisis demografica 'de la ~blaciÓn bubi. ·

134 135

21. Consultar, en particular, para la parte liberiana los trabajos de I. K. SUNDIATA: cPrelude to Scandal: Liberia and Femando Poo, 1880-1930•, }oumal of A/rictm His· tory, 1974, VX, pp. 97-112; y 8/ack Scandal, ISHl, 1980.

• 22. Ver, entre otros, los trabajos de R. ). HAMMOND: Portugal and Africa: 1815· 1910, Stanford, 1966; y M. BARRAT BROWN: La teoria económica del imperialismo, Madrid, 1975.

23. En un articulo ya clêsico sobre Ja economia rodhcsiana, G. AllRIGHt advicrte de la positiva respuesta del campesinado africano a los estfmulos del mercado, lo que no impidió, por otra prrte, la imposición de mecanismos dc coerción mraeconómica («La oferta de trabajo en una perspectiva histórica•. Colonos, campesinos y multinacionales, Madrid, 1975). ¿ Basta como hace P.-Ph. REY para generalizar lo resistencia de los modos de producción precapitalistas aJ capitaJismo, con citar los comentarios de Marx sobre la estrecha compenetració de la agricultura tradicional y el artesanado rural, que caracteriza al llamado «modo dc producción asiético• y su capacidad de oposlción ol copitalismo, o con recordar el caphulo de El Capital dedicado a Ja acu· mulación primitiva?, ¿no hay en aJgunos sectorcs africanistes franceses, como apunta la introducción a A/rican Lobour History (1978, p. 22) un desmesurado intctis por el precapitalismo en dctrimento del estudio de la historia del capitalismo en Africa? Sobrebre la obra de P.-Ph. Rsv pueden consultarse. entre otros, Colonialisme , néocolonialisme et transition au capitalisme, Paris, 1971 ; y Les alliances de classes, Par!s, 1976.

2~. Y. STOLCKE and M. HALL: cThe lntroduction or Frce Labour into to Sio Paulo Coffce Plantations•, The Sex Division of Labour, Development and Women's Status (no publicado), 1980.

136

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.o 3, 1984

GUIA GENERAL PER A L,ESTUDI DE L'ETNICITAT I DELS PROCESSOS MIGRA TORIS *

} OAN A. PuJADAS Departament d'Antropologia Cultural de Tarragona. [nstitut Català d'Antropologia

• Vull agrair a tots els membres del Seminari d'Etnicital de l'Institut Català d'Antropologia els Comentaris i crítiques que han fet d'una part de lo guia que presentem, durant eJ període 1981-ICI84, en què hem treballat junts el tema de l'etnicitat. Dolors Comas ha revisat tot el text sencer i m'ha fet comentaris inestimables als borradors d'aquest text. La Fundació Jaume Bofill va finançar un projecte de recerca l'any 1983, durant el qual es varen redactar els annC'xos primer i cinquè. A tots, doncs, gràcies.

Aquesta guia de treball vol ésser una primera versió formalitzada d'alguns dels materials metodològics aplegats durant els darrers anys, que hem dedicat a l'estudi de la identitat ètnica, les migracions i la qüestió nacional a Catalunya. No pretenem, per ara, exhaustivitat i som plenament conscients de les mancances de tot tipus que encara són presents en aquest projecte.

La característica principal d'aquesta guia és la pretensió d'obertura metodològica, que reconeix els estudis antropològics sobre etnicitat solament com una de les moltes tradicions possibles, dins el nostre camp de treball.

La nostra crítica fonamental a aquesta tradició rau en el caràcter simplificador i mistificador d'una anàlisi situacionalista de nivell micro, que posseeix un potencial explicatiu molt baix.

El bagatge conceptual i metodològic amb què l'antropòleg s'enfronta amb aquesta problemàtica resulta molt escàs i pot abocar fàcilment a una actitud reduccionista. L'auto-reclusió dels antropòlegs dins l'àmbit de l'anàlisi simbòlica, del treball de comunitat i de les transformacions «culturals» dels contingents tribals en l'àmbit urbà, adobades d'essencialisme i sincronisme, impedeixen una aproximació globalitzadora i ~una major força explicativa. D'altra banda, hi ha per part de tota !~An tropologi a funcionalista i simbolista, la convicció que existeix una relació causal i directa entre el fet d'ésser culturalment diferent i el fe t de la identitat ètnica.

Evidentment, el nostre propòsit en redactar i ordenar aquests materials per a l'estudi de l'etnicitat i els processos migratoris, no és negar la hipòtesi general segons la qual la consciència de la identitat ètnica es basa en el caràcter específic i divers del repertori cultural i simbòlic del propi grup.

Ara bé, considerem necessari centrar la investigació dels processos ètnics aprofundint en les causes econòmiques i polítiques que activen els contrastos i les lluites ètniques. Perquè no hi ba dubte que si abandonem una anàlisi estrictament sincroni.s ta, Ja història ens demostra com dos grups ètnics, segons les circumstàncies de cada moment històric, poden fer un esforç en cercar tot allò que posseeixen de comú o bé tot allò que tenen de diferent.

Grups ètnics nacionals tan diferenciats i amb una llista tan llarga d'enfrontaments, com britànics i francesos, varen unir les seves forces i cercar la unitat durant la Segona Guerra Mundial perquè tenien uns forts interessos comuns.

141

Exemples com l'anterior, i molts d'altres, ens demostren que no hi ha res d'estable i d'immutable en la configuració de la identitat ètnica d'un grup humà. Podríem arribar a l'afirmació que la identitat ètnica es basa molt més en la mobilització coHectiva en què es manifesta allò que no es vol ser, que no pas al voltant de la definició del que realment es vol ser. Dit en altres paraules, la mobilització ètnica requereix una situació de negació del propi ésser de grup, un contrast amb un altre grup ètnic, el qual nega d'alguna forma l'existència del propi grup. Si acceptem això, queda clar que la definició de l'especificitat i la selecció dels símbols dominants i mobilit· zadors són el fruit d'una circumstància històrica concreta i que ha d'ésser explicada també històricament.

El caràcter històric i específic dc les confrontacions ètniques fa inviable un marc metodològic holístic que pugui servir tant per a l'estudi de la relació entre els grups ètnics de l'Estat de Swat, al Pakistà, com de les relacions entre canacs i caldotxes a Nova Caledònia, com de les relacions ètniques en· tre paios i gitanos a la nostra mateixa societat. El nostre marc metodològic pretén, simplement, servir de base per al treball a Catalunya i a les altres nacionalitats de l'Estat Espanyol i, potser per extensió, per a l'anàlisi de la situació ètnica d'aquells països més pròxims al nostre.

La guia, com a tal, es compon del material següent:

(I)

( I)

Guia de treball per a l'estudi d'històries de vida individuals i de grups familiars (annex n.0 1).

Model de carta de parentiu (annex n.0 2) · Model-fitxa per a la construcció de xarxes socials (annex n.0 3).

(2)

Guia de treball per o l'estudi institucional. Fa referència a institucions polítiques, educatives, religioses, econòmiques i culturals.

Inclou una guia dc treball per a l'estudi d'associacions (annex n.0 4).

(3)

Enquesta sobre immigració, inserció social i actituds ètniques.

Inclou una introducció i el text de l'enquesta (annex n.0 S).

GUIA DE TREBALL l'ER A L'ESTUDI D'HISTÒRIA DE VIDA INDIVIDUALS I DE GRUPS FAMILIARS (cfr. annex n." l).

Es compon d'una part estrictament biogràfica, pensada essencialment per a recollir Ics vivències de la població immigrada o emigrada , però que és també perfectament vàlida per a l'estudi d'individus i grups familiars no

142

migrants. L'objectiu d'aquesta part és donar un marc històric personal que introdueix els altres apartats, i, alhora, unes claus a l'investigador per a poder interpretar les motivacions i actituds ètniques dels individus observats.

Tot un altre bloc d'apartats de la guia té com a objectiu la caracterit· zació de l'emom de cada grup domèstic: l'àmbit familiar més ampli, l'àmbit de les relacions socials, l'àmbit laboral i l'àmbit comunitari. Es tracta de veure si existeixen correlacions significatives entre el tipus i la intensitat dc relacions familiars, d'una banda. i el grau d'integració sòcia-cultural i econòmica-laboral dins et país on es resideix. Aquest aspecte es mostra més significatiu encara en el cas de les famílies recentment immigrades, especialment si es tracta d'una immigració de fora de Catalunya, o de fora del país estudiat en cada cas.

Per a formalitzar el grau i la intensitat d 'aquestes relacions familiars disposem del model-fitxa que ens permetrà construir la carta de parentiu corresponent a cada grup domèstic estudiat (cfr. annex n." 2). Es tracta, en primer lloc, partint del nostre informant o ego, de fer un inventari de tots els familiars que aquest coneix directament, sense ajut d'un altre membre del grup domèstic, tot indicant a l'imprès corresponent les dades referents a cada familiar que recordi en aqueU moment. Cal remarcar que no es tracta de tenir una carta dc parentiu molt completa, sinó de saber exacta· ment quines són les relacions reals de cada individu. Per això resulta tan signillèativa la informació que es té com la que no es recorda.

Un cop fet l'inventari d'individus, i seguint les normes convencionals emprades en la construcció dels diagrames de parentiu, es tracta de representar la carta de parentiu, segons l'exemple del model reduït que s'inclou en l'annex n .0 2.

Els apartats dedicats a l'estudi de l'àmbit laboral i comunitari són espe· cialment significatius per a perfilar l'entorn sociul rnés ampli, com tarnbé l'apartat de relacions socials és significatiu per a detectar la integració i les actituds culturals i lingüístiques de la població analitzada. L'annex n.0 3 ens permet emprar una tècnica sociomètrica, que possibilita d'alguna fot·ma, mesurar el grau, la intensitat i el caire de les relacions globals que l'individu i el grup domèstic estableixen amb el seu entorn més immediat. El que es tracta de fixar són els criteris o els àmbits dominants en el procés de reclutament d'aquestes relacions socials.

FinalmeOL, en el darrer apartat, dedicat explícitament a la identitat cultural i a les actituds ètniques, es tracta de veure el grau dc coherència existent entre el comportament estudjat i observat i el tipus de racionalitzacions i elaboracions mentals que els individus fan per a representar-se ells mateixos dins les diferents opcions disponibles; en definitiva, de veure si les

143

pròpies actituds són el resultat d'unes «condicions» objectives de tipus material i social, d'una banda, i, d'altra, comprovar el grau de consciència quant al valor d'aquestes actituds.

(2)

L'ESTUDI INSTITUC IONAL.

Aquesta divisió de la guia de treball pretén incloure totes les dimensions institucionals i, per tant, formals que emmarquen i condicionen els comportaments individuals i grupals, tal com els hem estudiat a l'apartat anterior.

Es distingeixen, essencialment, cinc tipus d'institucions: Institucions Institucions Institucions Institucions Institucions

polítiques. educatives. religioses i para-religioses. econòmiques. reivindicatives i/o culturals de caire voluntari.

Resulta molt difícil d'assajar l'elaboració d'una IUsta tancada d'aquelles institucions que estan implicades en els processos ètnics; de fet, totes ho estan. Ara bé, amb ànim de clarificació i de jerarquització és necessari partir d'una concreció dels àmbits institucionals respecte als quals hem d'ordenar i analitzar tota la informació que resulta de l'anàlisi individual i familiar del comportament i de les actituds ètniques.

2.1.

Les institucions politiques.

Sota aquest epígraf ens volem referir a totes les institucions administratives, judicials i legislatives d'àmbit estatal i autonòmic, provincial i local, no compreses en altres apartats. Més que les institucions en elles mateixes, que representen una nebulosa plena d'opacitat per a la majoria dels ciutadans, ens volem referir a aquelles dimensions de la vida política que són més públiques i que tenen una incidència i un grau de transparència més gran a nivell de carrer.

Un dels aspectes més interessants i amb més trascendència pública de l'activitat de govern a qualsevol país, és la política d'impostos, relacionada amb la puja del nivell de vida i el nivell salarial. Resulta curiós de veure com aquest tema, en què els protagonistes són les forces «econòmiques» i «socials», presumiblement arbitrades pel govern de torn, fàcilment pot ésser

144

manipulat d'una manera convenient per a convertir la lluita de classe en una qüestió de països rics i paisos pobres, això és, en una qüestió de greuges comparatius entre les diferents comunitats de l'Estat. Aquesta manipulació, que porta darrera tot un passat i tota una pràctica lerrouxista, resulta extraordinàriament interessant d'ésser estudiada des del punt de vista d'actituds i de conceptes per part d 'informants de diferents origens nacionals dins l'Estat Espanyol. Aquest tema de les confrontacions ètniques com a transformació de les confrontacions de classe, a més d'ésser teòricament molt important, representa una de les qüestions més omnipresents per a l'anàlisi de les relacions sòcio-poHtiques a l'Estat Espanyol. Ho comprovarem especialment quan abordem Ja problemàtica de les mobilitzacions ètniques i, sobretot. quan estudiem dins el comportament electoral popular la justificació del vot a partir de la disjuntiva entre la preponderància de la solidaritat de classe o la solidaritat ètnica. Noti's bé, que per la classe dirigent, els «seus» interessos són presentats sempre com els interessos de «tota» una nació, de tot un poble.

Un tema important d'estudiar és el del valor simbòlic unitarista d' institucions com la monarquia, Ja bandera nacional i les forces armades, que encarnen dins l'estat constitucional els tres suports bàsics de Ja idea de nació espanyola. ParaHelament, cal veure la importància simbòlica que es dóna en algunes comunitats autònomes a Ja creació de cossos armats propis. Destaca també el culte generalitzat que es dóna a les banderes autonòmiques, locals, etz., especialment en aquelles comunitats amb un passat històric molt carregat, o en aquelles altres amb un present més clarament diferenciat o conflictiu en la seva integració al conjunt de l'Estat (recordi's la «guerra de les banderes» de fa uns mesos aJ País .Basc).

Un dels fenòmens més destacats a l'Espanya dels darrers deu anys és la incorporació de la societat civil a la vida política mitjançant la reinstauració de les institucions d'un Estat monàrquic parlamentari. La consecució de la democràcia anava associada en alguns dels territoris, com Catalunya, País Basc, Andalusia o Galícia, a la reivindicació d'Autonomia polftica. Cal veure, doncs, com l'eufòria per la democràcia era també una eufòria per l'Autonomia i les llibertats nacionals. També el desencant per una va arrossegar desencís per l'altra. Es extraordinàriament important d'estudiar Ja identificació i les critiques que els ciutadans de diferents orígens ètnics fan de tot aquest procés. Especialment es trata d'incidir en l'estudi dels estereotips nacionallstes, sobre els «COstos» de l'autonomia i, també, sobre la qüestió de si es pot parlar d'autonomies de «pri'mera» i de «segona».

Directament associat amb el tema anterior, és el de centrar l'atenció en els problemes i les actituds de la gent sobre l'evolució política de les

145

administracions autonòmiques; és a dir, veure què ba canviat en la vida pública d'una nacionalitat després de la constitució dels governs autonòmics i de l'inici dels traspassos de competències. L'acostament de l'administració i l'administrat, ¿ha millorat els serveis? Fer una anàlisi paraHela referida als governs municipals i a la participació ciutadana en la vida pública local.

D'altra banda, cal veure Ja incidència que la vida parlamentària i la seva repercussió aJs mitjans de comunicació de masses té sobre els ciutadans, i el grau d'informació, participació i/o mobilització que hom experimenta sobre els afers públics. Aquest tipus d'anàlisi es pot complementar amb una altra del nivell de participació, militància i resposta electoral dels diferents partits djns un àrea determinada, d'àmbit local o comarcal.

Finalment, hi ha una qüestió especialment interessant des de Ja perspectiva de J'etnicitat, en què els poders públics i, molt especialment l'exèrcit i els diplomàtics, f:Ón els protagonistes. Em refereixo als episodis sobre la «soberanía nacional)). Temes d'estat eterns com el de Gibraltar, Ceuta i Melilla o l'espanyolitat de les Illes Canàries han ocu pat. ocupen, i ocuparan sens dubte, moltes pàgines als diaris, i sobre els quals hom pensa que hi ha més unanimitat: és qüestió de patriotisme. Aquí recuperem un argument que ja hem citat més amunt: la identitat com a resultat del contrast. En els casos damunt dits, el que estò clar és que Gibraltar no és britànic, i que Ceuta, Melilla i Canàries no són del Marroc. Aquests contenciosos no impedeixen, però, que les formulacions de política diplomàtica assenyalin sempre la vocació d' Espanya vers el Mogreb, tot referint-se a «IP.s tradicionals relacions d'amistat i cooperació». Un altre registre associat també a la qüestió dc l'ésser d'Espanya i de la seva definició geo-estratègica és la seva vinculació a Europa i el mal dissimulat complex d'i nferioritat. En darrer terme, vull referir-me, encara, al patriotisme d 'Estat, associat a un esplendorós pas· sat colonialista, i que ha deixat la seva empremta ideològica en el nacions· üsme d'estat actual (de dreta i esquerra): Ja «hispanidad)), tant de moda avui en dia amb els preparatius de celebració del cinquè centenari del «Descu brimiento».

2.2.

Les institucions educatives.

L'aparell educatiu espanyol conserva un cerl equilibri entre ensenyament públic i privat, amb un predomini d'aqueU a les zones rurals i els barris obrers, i una clara extensió d'aquest a les zones urbanes de classes mitjanes i altres . Al dessota d'aquesta primera divisió n'apareixen dues altres: ensenyament públic estatal i autonòrojc, i ensenyament privat religiós i no reli-

146

giós. Fins fa poc, l'ensenyament públic era exclusivament de competència estatal, mentre que ara, especialment als nivells extrems de l'ensenyament pre-escolar i a la primera etapa d'ensenyament primari, com també a l'ensenyament universitari, s'experimenta, en moltes comunitats autònomes, un procés d'arrelament a la pròpia realitat nacional i lingüística bastant important, fins i tot en una situació en què els traspassos de competències de l'Estat a les comunitats autònomes són encara molt incomplets. Aquest procés de «catalanització», «euskaJdunització», etc., de l'ensenyament, és vist, però, per molts immigrants en aquestes comunitats autònomes com una agressió al seu dret a rebre un ensenyament en la seva pròpia llengua: conflicte d'interessos, conflicte d'integració social, confiicte de pol1tiques d 'ensenyament que cal estudiar, ja que representen qüestions essencials per a la convivència cívica.

Pel que fa a l'ensenyament privat, la seva oferta és molt més selectiva, i s'acomoda millor als interessos de les diferents capes socials a les quals s'adreça. :ts interessant estudiar el nou plantejament de l'ensenyança dels collegis religiosos en el procés polític d'aquests darrers anys, tot fent comparances entre diferents comunitats autònomes.

En aquest apartat és especialment interessant veure el tema de les polftiques educatives i dels actuals debats sobre autonomia universitària, sobre el dret a l'tmsenyament i, sobretot, en relació al concepte de llibertat d'ensenyament. Aquests debats es donen i tenen una presència molt contrastado a niveU de carrer, segons es tracti d'una o altra comunitat autònoma.

Un últim aspecte a tractar, potser impròpiament dins aquest capítol, 6s el que fa referència a institucions d'àmplia projecció cultural i educativa, com són les «acadèmies de la llengua»: Real Academia de la Lengua Española, Institut d'Estudis Catalans, Real Academia de Ja Lengua Vasca, etc.

El seu paper simbòlic és notable i evident. Les connotacions entre la primera i les altres dues és notòria. La primera és un reflex d'aquell passat imperial esplendorós; i la seva estructura, que inclou les acadèmies dels altres Estats hispano-parlants, li dóna un paper protagonista en el manteniment de la idea d'hispanitat. Les altres dues institucions han estat més aviat precàries, i han passat la major part de la seva història en la clandestinitat o en una situació d'ostracisme. Ara bé, en tots els casos no hi ha dubte que representen un dels símbols més importants de la unitat i la normalització cultura] i educativa del seu àmbit respectiu, a part d'ésser un instrument molt valuós en la normalització idiomàtica.

147

Les institucions religioses.

2.3.

En una terra de tan llarga tradició catòlica, tant oficiai com popular, no hi ha dubte que molts dels aspectes de 1'especificitat cultural estan molt directament marcats en clau religiosa o, almenys, para-religiosa. En un sentit simbòlic, i també pràctic, la presència de l'església en el procés de construcció nacional d'Espanya, i de cada una de les nacions que la formen , és, i ha estat, molt important. A tall d'exemple, enumeraré. alguns ~e~s aspectes interessants d'ésser estudiats, malgrat que per a terur una VISIÓ de conjunt d'aquest tema, cal revisar la guia de treball publicada p7r Joa~ Pr~t al n.0 2 d'Arxiu d'Etnografia de Catalunya, amb el títol de «L E:xpenènc1a Religiosa Ordinària». Vegem-ne alguns: L'església i el servei social : ensenyament i sanHat (cfr. apart. 2 B de la Guia de ) . Prat).

L'església com a substrat cultural: la religió i els símbols religiosos com a centre de la vida comunitària i, per tant, com a eix de la identitat local (cfr. apartat 3 D, E, F, ibid.).

La sacralització de tot l'àmbit ritual i festiu, a nivell domèstic, comunitari i institucional.

La secularització de manifestacions religioses: els aplecs (cfr. 4, ibid.).

L'activitat missionera i Ja inculcació del paternalisme emvers les altres cultures no occidentals: etnisme negatiu.

Elements d'origen religiós com a símbols supra-religiosos de clar con· tingut ètnico-nacional: El Pilar, Montserrat, El Rocío, Aranzazu.

Religió com a nacionalisme: el «nacional-catolicisme» i altres formes de militància nacionalista.

Alternatives a l'hegemonia del catolicisme i djficultats per arrelar-se.

La catolicitat cultural de l'Estat Espanyol, amb independència de les taxes de participació en els cultes i en la fe.

Les institucions econòmiques.

2.4.

L'activitat econòmica, com totes les altres esferes de la vida en societat,

va indjssociablement unida al conjunt d'adaptacions que caracteritzen el grup humà i la seva cultura. No és estrany, doncs, que puguem trobar en aquest tipus d'activitat traces clares d'una forma d'entendre la vida, que és diferent d'una societat a una altra i, fins i tot, d'un grup social a un altre. Quan assistim a l'obstinada actitud de grups com els pasiegos, vaqueiros, gjtanos i

148

altres grups marginals, que es neguen a acceptar el mannà de la «moderrut· zació», assistim possiblement a l'últim acte d'una obra de la qual tots sabem el final abans de començar. Contràriament a allò que les sofisticades i subtils anàlisis de molts antropòlegs ens volen fer creure, no es tracta d'una incapacitat mental per veure els avantatges «materials» del «progrés». No és que no siguin capaços de veure-ho, és simplement que aquests avantatges són només superficials i que inclouen, per contra, ta destrucció total de les bases simbòliques, culturals, ecològiques i socials de tot el grup. Resistir-se al canvi és tant com lluitar per sobreviure, és voler mantenir Ja identitat. negar· se a ésser absorbit.

Com és fàcil de comprendre, existeixen multiplicitat de casos en què aquesta voluntat de sobreviure, de mantenir-se per sobre de la lògica assimiladora de la «normalitat», es dóna de forma quotidiana i sense l'espectacularitat dels exemples que he posat abans. Tant al camp com a la ciutat trobem representants d'oficis marginals o quasi desapareguts que conreen la seva professió, el seu ofici, convençuts de Ja seva utilitat social, i que es neguen a acceptar la lògica de l'assimilació.

La relació entre aquesta actitud de resistència i la voluntat de resistència com a nació, no és exclusivament metafòrica. En efecte, representa d'alguna forma un comportament enfront de la uniformització de la vida econòmica i cultural imposada per l'imperi de les multinacionals i els mecanismes del nco-imperialisme que generen el síndrome de la dependència tecnològica, econòmica i, per tant, cultural.

Davant d'aquest gran fet, trobarem respostes molt diferenciades, segons el tipus de coHectiu professional que vulguem estudiar i segons el seu grau de compromís amb les diferents forces econòmiques i socials: des dels empresaris desenrotllistes fins als grups financers monopolistes, passant pels professionals liberals. Fins i tot dins l'àmbit sindical podem trobar notables diferències en la forma de concebre el progrés: des de l'actitud tecnocràtica i alienada de la gent d'UGT fins a les posicions més dures, però no menys tecnocràtiques, de CCOO, o bé les d'alguns sindicats pagesos: UP (Unió de Pagesos), o SOC (Sindicato de Obreros del Campo), molt més en consonància amb el seu entorn sòcio-cultural i molt més crítiques.

Una altra dimensió interesantíssima d'estudiar és l'àmbit del cooperativisme, tant industrial (cas Mondragón) C<>m agro-pecuari, que en molts casos és una adaptació d'antigues formes de participació comunitària que han anat caient en desús aJ llarg dels anys.

149

2.5.

Les institucions reivindicatives o/ i culturals de caire voluntari.

Aquest apartat constitueix un veritable calaix de sastre que inclou una llista molt heterogènia d'institucions de les anomenades de caire «cultural» , com també entitats de caire «reivindicatiu». Potser l'únic tret en comú és el fet que el reclutament dels seus membres és voluntari. Es tracta en general d'entitats amb objectius molt concrets, les quals, comparades amb les institucions dels apartats anteriors, posseeixen una continuïtat en el temps bastant limitada. Precisament aquest f actor de fugacitat temporal els confereix una significació més unívoca, davant l'ambigüitat de moltes de les institucions dels altres grups i, especialment, des del punt de vista que a nosaltres ens interessa.

Un altre aspecte a considerar en l'estudi d'aquest tipus d'institucions és el valor subtituïdor que posseeixen en molts casos, allà on els poders públics no han creat estructures capaces de servir les necessitats dels ciutadans.

Dins d'aquest apartat, Ics naciom: i nacionalitats sense estat propi són espe· cialment prolífiques quant a la creació d'aquest tipus d'associacions. A tali d'exemple podem citar, en el cas de Catalunya: Omnium Cultural. Rosa Sensat, el propi Institut d'Estudis Catalans, les Associacions de Veïns, els centres excursionistes, les associacions folkloristes, el moviment noralista i tants i tants centres d'estudi i ateneus. De la Renaixença ençA aquest tipus d'institucions, treballant gairebé sempre sota condicions de dictadura o d'in· tolerància cap a les aspiracions nacionalistes de Catalunya, han anat forjant el sentiment nacionalista dels ciutadans i han funcionat com a infraestructura del pafs, per sobre o amb independència de les activitats «ordinàries» o regulars que hom els podria suposar.

També amb valor substitutiu però de signe contrari, cal destacar el paper que en diferents moments de la història recent han jugat els «Centros regionales», fortament finançats, en alguns casos, pels representants del capital oligàrquic, les castes de funcionaris i altres sectors afins. En el si del moviment obrer, el sindicalisme de començaments de segle, especialment, es va veure influenciat per les tendències lerrouxistes, disfressades d'internacionalisme i de popuHsme.

Actualment, les coses tendeixen a clarificar-se, i les associacions de tot tipus han abandonat, en part, la polarització política i/o nacionalista que havien assolit per mor de les circumstàncies i han tendit a concentrar-se en els objectius expHcits que els són propis. El protagonisme passa ara, exclusivament , a aquelles entitats els objectius de les quals està més directament marcat per criteris ètnics o nacionaHstes, com és el cas de les cases regionals, les associacions per a la defensa dels drets de les minories ètniques i

150

nacionals, les associacions en defensa de la llengua i, potser, les associacions folkloristes. Institucions amb fort contingut nacionalista. com Omnium Cultural, continuen a la bretxa, malgrat que han redefmit parcialment els objectius i les prioritats. D'altres associacions, com les de veïns . molt compromeses en el passat de La lluita per les llibertats democràtiques, han revisat també molts dels seus objectius; són molt interessants d'ésser estudiades, perquè representen un bon termòmetre dels problemes socials més significatius que afecten els ciutadans.

Finalment, vull assenyalar d'una manera explicita quelcom que està im· plícit en totes les pàgines anteriors: la vida associativa és el nexe d'unió entre el comportament individual i familiar, d'una banda, i l'activitat de les institucions públiques i els mecanismes de l'aparell d'Estat, de l'altra. Representa un nivell d'observació intermedi que permet a l'antropòleg enquadrar els comportaments individuals i els grups socials que componen una societat. Sense aquesta ~ssibilitat d'articular el nivell més particular i el més general, no seríem capaços de veure les connexions entre els fenòmens socials globals del nostre nivell d'anàlisi etic i les actituds i idees dels subjectes concrets que nosaltres estudiem des d'una perspectiva emic. L'annex n.o 4 presenta un model de guia per a l'estudi d'associacions i entitats dc caire voluntari.

(3)

ENQUESTA SOBRE IMM ICRACIÓ, INSERCIÓ SOC IAL I ACTITUDS àTNJQUES.

Un dels perills més grans, ja assenyalats al començament d'aquesta introducció a la guia de treball, és la tradició antropològica d'unes metodologies que enfasitzen gairebé exclusivament el nivell d'anàlisi micro. Els àmbits «naturals» del tr~ball antropològic referits a I'et nici tat són: l'individu, el grup familiar, la comunitat i, com a màxim, el grup tribal. Per tot el que acabem de dir a l'apartat corresponent a les institucions, queda clar que la major part de les claus interpretatives dels fenòmens ètnics i nacionalistes són supra-comunitaris i han d'ésser emmarcats en el nivell més general de la societat que estem estudiant.

Conseqüentment, cal fer ús dc tècniques extensives, en les que les relacions entre unitat d'anàlisi i unitat d'observació canvien dc sentit i on les tècniques de mostreig i les tècniques d'inferència són diferents dels estudis tipologistes, basats en estudis de cas. Juntament amb el treball censal Ja tècnica de l'enquesta d'opinió pot ésser molt útil per a obtenir una ide; dc conjunt d'unitats d'anàlisi en aquelles en les quals no és possible l'observació directa. per raons de la seva escala.

151

Cal, però, ésser molt prudents quant al valor dels resultats_ de les e~­ questes d'opinió. En primer lloc, les respostes i la seva veracttat no son controlables més que en part, mitjançant la reiteració solapada de preguntes.

En segon lloc, la formulació de les preguntes resulta sempre inadequada per una part més o menys àmplia de la mostra d'individus, que sempre és molt diversa pel que fa a la seva educació, edat i posició social. En tercer lloc, i molt important, els resultats d' una enquesta no són mai articulables amb les altres tècniques qualitatives i tipologistes que fem servir els antropòlegs, ja que els resultats de tota enquesta no són mai ordenables per tipus de respostes, que fan referència a una totalitat àmplia, totalitat que resulta opaca per el treball d'observació directa.

Malgrat totes les reserves anteriors, la utilització d'enquestes es cada vegada més freqüent i se'n fa una eina de treball necessària per a assolir nivells d'anàlisi més amplis i globalitzadors, encara que a canvi es perdi bona part de l'especificitat del treball clàssic. Per raons d'espai i per Ja impossibilitat de p.reveure tots els casos possibles d'aplicació, no em deturaré aquí a parlar dels criteris de selecció i de representativitat de les mostres d'individus als que cal passar el model d'enquesta en cada cas. Pel que fa als resultats que vàrem obtenir en passar aquesta enquesta al barri de Bonavista (Tarragona), vegi's Pujadas: Immigració i etnicitat: Resultats d'una enquesta al barri de Bonavista.

GUIA DE TREBALL PER A L'ESTUDI D'HISTòRIES DE VIDA INDIVIDUALS I DE GRUPS FAMILIARS

Introducció Aquesta guia té en compte un doble niveiJ: l'individual i el familiar.

Quan es recull la infònnació s'ba de fer sempre la distinció entre els aspectes relatius a Ja persona i els referents a la unitat familiar en el seu conjunt.

Els diferents apartats de Ja guia conserven un ordre lògic, que no correspon en absolut amb l'ordre en la rec.oUida de les dades. Suggerim començar pels aspectes relatius a la història del barri o comunitat de residència on viu el grup domèstic de referència, per a derivar després cap als altres aspectes que configuren l'entrevista.

L'apartat corresponent a identitat cultural és el més problemàtic de la guia, per La complexitat teòrica , com també per les dificultats pràctiques que es deriven de realitzar una entrevista sobre un tema tan «ideològic» i idiosincràtic com aquest. Recomanem, doncs, deixar-ho per al final de les sessions de treball de camp. D'altra banda, cal remarcar el fet que molts dels aspectes que pertoquen a aquest apartat, ja hauran estat tractats en apartats anteriors, per la qual cosa es fa necessari haver elaborat prèviament aquests.

Apartats de l'enquesta (1)

(2)

(3) (4) (5) (6) (7)

152

Dades personals.

Història individual.

Dades familiars.

Relacions interindividuals. Àmbit laboral.

Inserció al barri i/o comunitat de referència.

Identitat cultural i actituds ètniques.

153

Cal, però, ésser molt prudents quant al valor dels resultats. de les enquestes d'opinió. En primer Uoc, les respostes i la seva veracttat no són controlables més que en part, mitjançant la reiteració solapada de preguntes.

En segon lloc, Ja formulació de les preguntes resulta sempre inadequada per una part més o menys àmplia de Ja mostra d'individus, que sempre és molt diversa pel que fa a la seva educació, edat i posició social. En tercer lloc, i molt important, els resultats d 'una enquesta no són mai articulables amb les altres tècniques qualitatives i tipologistes que fem servir els antropòlegs, ja que els resultats de tota enquesta no són mai ordenables per tipus de respostes, que fan referència a una totalitat àmplia, totalitat que resulta opaca per el treball d'observació directa.

Malgrat totes les reserves anteriors, la utilització d'~nquestes es .cad~ vegada més freqüent i se'n fa una eina de treball necessàn a pe~ a assoliT .mvells d'anàlisi més amplis i globalitzadors, encara que a c~~vt es ~rdt ~n~ part de l'especificitat del treball clàssic. Per raons d 'espat 1 per la Jmposstbtlitat de preveure tots els casos possibles d 'aplicació, no em deturaré aquí a parlar dels criteris de selecció i de representativitat de les mostres d 'individus als que cal passar el model d'enquesta en cada cas. Pe~ que fa als. resultats que vàrem obtenir e n passa r aquesta enquesta al barn dc Bonav1sta (Tarragona) , vegi's Pujadas: Immigració i etnicitat: Resultats d'una enquesta al

barri de Bonavista.

ANNEX n.0 l

GUIA DE TREBALL PER A L'ESTUDI D'HISTORIES DE VIDA INDIVIDUALS I DE GRUPS FAMILIARS

Introducció Aquesta guia té en compte un doble nivell: l'individual i el familiar.

Quan es recull la informació s'ha de fer sempre la distinció entre els aspectes relatius a Ja persona i els referents a la unitat familiar en el seu conjunt.

Els diferents apartats de la guia conserven un ordre lògic, que no correspon en absolut amb l'ordre en la recollida de les dades. Suggerim començar pels aspectes relatius a la història del barri o comunitat de residència on viu el grup domèstic de referència, per a derivar després cap als altres aspectes que configuren l'entrevista.

L'apartat corresponent a identitat cultural és el més problemàtic de la guia, per la complexitat teòrica, com també per les dificultats pràctiques que es deriven de realitzar una entrevista sobre un tema tan «ideològic» i idiosincràtic com aquest. Recomanem, doncs, deixar-ho per al final de les sessions de treball de camp. D'altra banda, cal remarcar el fe t que molts dels aspectes que pertoquen a aquest apartat, ja hauran estat tractats en apartats anteriors, per la qual cosa es fa necessari haver elaborat prèviament aquests.

Apartats de l'enquesta (l) (2) (3) (4)

(5) (6) (7)

152

Dades personals.

Història individual.

Dades familiars.

Relacions interindividuals. Àmbit laboral.

Inserció al barri i/o comunitat de referència.

Identitat cultural i actituds ètniques.

153

1.

DADES PERSONALS Nom Edat Domicili Estat civil

Lloc de naixement Anys de residència a Catalunya Professió/-ons Anys de residència al barri o ciutat actual

(Aquestes dades és millor obtenir-les, si es pot, de forma indirecta, utilitzant els nostres coneixements directes del grup familiar estudiat o bé mitjançant els registres padronals. Cal fer una fitxa de cada persona entrevistada i afegir a les dades anteriors una caracterització •subjetivu, feta per l'entrevistador, de cada un dels membres del grup familiar, indicant el seu caràcter, les seves actituds respecte al tema de l'entrevista i respecte a l'entrevistador i al fet mateix que es produeixi l'entrevista.)

2.

HISTòRIA INDIVIDUAL

L'objectiu d'aquest apartat és centrar la narració de les vivències del procés migratori, per part d'aquells membres del grup domèstic que hagin viscut aquest proc6s. En el cas q ue dins d'un grup domèstic es trobin individus de dues generacions que hagin emigrat del seu lloc d'origen ja adults, cal entrevistar, com a mfnim, un individu de cada generació. En rot cas, i sempre en funció de les circumstàncies de l'entrevista, es preferiran els informants de major edat, per considerar que posseeixen més vivències i ofereixen més possibilitats d'establir contrastos entre Ja situació d'abans i de després dc Ja migració.

2.1. Valoració i descripció' de les causes que varen determinar la migració: recollida dc records sobre el lloc d'origen, infantesa, jocs, menjars, costums, relacions familiars; informació i opinions sobre altres llocs on hagin viscut; opinions sobre el caràcter de la gent dels diferents llocs: estereo-·

tips.

tornar?, es considera possible aquest retorn?, què pesa més, el desig de tomar al lloc d'origen o Ja necessitat de marxar d'un lloc que no és el propi o/i on no s'està a gust? (Intentar esbrinar les diferències entre' situació real i les representacions •ideològiques» d'aquesta realitat.)

3.

DADES FAMILIARS

3.1. Construir l'arbre genealògic, tant per la branca matrilinial com patrilinlal del grup domèstic estudiat.

3.2. Estudi de les relacions amb els parents, en els seus diferents graus i llocs de residència: estudi de xarxes familiars.

3.3. Tipus de solidaritat i contraprestacions entre els parents que ban emigrat a llocs pròxims: el parentiu com a forma adaptada i eficaç de seguretat social.

3.4. Etapes econòmiques del grup domèstic estudiat. Situació econòmica al moment d'iniciar l'emigració. Assentament a l lloc actual: possessions i propietats, nivell de despeses i llur distribució per capftols. ¿Quins són els interessos i/o propietats que es relacionen amb el Uoc d'origen?

3.5. El sistema de normes al grup domèstic, jerarquia i autoritat: sistema apeHatiu, grau de formalisme i ritualització en les relacions entre diferents generacions, jerarquia i ús preferencial de l'espai domèstic, sistema de presa de decisions, llibertat individual respecte a l'autoritat familiar, rituals domèstics, control familiar de les despeses individuals, dret a opinar i formes d'expressió de la pròpia opinió, primogenitura o sexe com a criteris de jerarquia.

(Tots els diferents apartats d 'aquesta secció s'han d'analitzar de forma processual tenint present l'opinió dels informants sobre el contrast de la vida de família corresponnent al seu lloc d'origen i la realitat que ells perceben a Catalunya).

2.2. L'arribada al lloc de residència actual: vivències, problemes, gent coneguda (amics, parents) mitjançant els quals hom va prendre Ja decisió de venir ...

4.

2.3. Vinculacions amb el lloc d'origen i formes d'actualitzar els contactes amb els parents i amics: intensitat d'aquests contactes. Es desitja

4.1. Caracterització dels àmbits socials de cada un dels membres del grup domèstic: rutines quotidianes, treball, estudis, vida de relació, esplai,

154

RELACIONS INTER INDIVIDUALS

155

vida associativa. Intentar destacar en quina mesura les moltes o poques relacions sòcials de cada individu depenen del seu caràcter o actitud davant les relacions socials o bé de l'edat, el sexe, el nivell educatiu, el tipus de feina que es fa, l'origen ètnic, etc.

4.2. Construir la xarxa social dels individus del grup familiar, tenint en compte els diferents àmbits de relació possibles: 4.2.1. Àmbit familiar (cfr. apt. 3.2.).

4.2.2. Àmbit laboral (cfr. apt. 5.3.).

4.2.3. Àmbit escolar (companys de classe o de coHegí de la gent jove, antics companys per a la gent gran, companys d'estudis especialitzats, diferents del que es relacionen directament amb Ja feina).

4.2.4. Àmbit veïnal (amics i coneguts d'escala, de carrer, dels bars, de les tendes, de la parròquia, de l'autobús, professionals del barri i comercian ts en general).

4.2.5. Àmbit associatiu (amics i companys de partit, sindicat, associació de veïns, parròquia, associacions de diferent caire, reivindicatives, o culturals, p. ex., els centres regionals o bé de tipus esportiu).

4.2.6. Altres (p. ex. relacions esporàdiques amb amics d'amics, amb «paisanos», amb gent coneguda en un viatge, etc.).

5.

AMBIT PROFESSIONAL 1 LABORAL

5.1. Especificació dels membres del grup familiar que treballen, tot fent una breu caracterització biogràfica de la feina o feines que es fan i/o s'han fet anteriorment.

5.2. Breu anàlisi sobre el sistema de representacions relacionat amb el treball: si es considera una obligació o un do o bé un càstig; si agrada la pròpia feina, i si se la classifica com un tipus determinat dins una tipologia (indicar, en el seu cas, quins són els eixos d'aquesta classificació i quines les professions de més i menys prestigi); si pensa que ésser treballador és o no una virtut; si es tenen uns estereotips ètnics relacionats amb el treball.

5.3. L'àmbit laboral com a generador de relacions socials, especificar quines persones d'entre els companys de treball tenen amb el/els membre/-s del grup domèstic relacions socials extra-laborals.

156

5.4. Tipus de feina que es realitza, tipus d'empresa, ubicació respecte al punt de residència, tipus de locomoció. Valoració de les condicions de treball (sou, tipus de feina, companys, empresari, etc.). Grau de participació en els conflictes Laborals i opinió general sobre la feina de sindicats i comitès d'empresa.

6.

JNSERCIO SOCIAL

6.1. Evaluació global de les característiques de l'entorn social: a nivell comunitari (en cas de viure en poble o vila), a nivelJ de barri i de l'entorn més general (en cas de viure en ciutat); opinió sobre veïns i població en general, condicions d'habitabilitat, equipaments, tendes, seguretat personal i habitatges.

6.2. Descripció de l'habitatge: distribució de l'espai, tipus de mobiliari, criteris de decoració, sfmbols, jerarquies funcionals, utilització de l'espai.

Tipus de tenença: propietat o lloguer (especificar valor).

6.3. Opinió general sobre el veïnat, valoració de les experiències personals. Classificació emica dels tipus de veïns que hom considera adequats per a relacions de reciprocitat i contraprestacions que es desenvolupen amb els propis veïns.

6.4. Grau de participació a les associacions de veïns i d'altres institucions del barri i/o comunitat.

6.5. Llocs on se solucionen els diferents tipus de necessitats en relació a serveis (barri o poble, vila, ciutat, etc.): compra d'aliments i articles de neteja, roba, eleclrodomèstics, mobles. objectes de decoració, regals, articles i serveis mèdics de tot tipus •. serveis culturals i ensenyament i diversions (cinema, teatre, discoteques. Motius i freqüència en el desplaçament a d'altres ciutats o pobles.

7.

IDENTITAT CULTURAL

7.1. Sentiment de pertenença. Veure fins a quin punt hom se sent membre del grup ètnic o nacional d'origen propi o del dels pares (p. ex. andalús), o bé membre del poble o comunitat de naixement (p. ex. de Ronda), o bé espanyol com a negació i/o auto-afirmació davant el fenomen català, o bé ha generat una identitat nova de tipus locaUsta desenvolupant una identitat catalana funcional, compatible amb una identitat sentimental arrelada als seus orfgens ètnics i culturals.

157

7.2. Quins són els vincles reals amb el poble i la regió originària?

Quines són les espectatives reals de tornar-hi? Es viu l'emigració com un exili? ¿Qujnes són les causes reals per no tomar-hi?: els fills i/o néts «catalans»?, les propietats i els altres lligams econònUcs i socials que s'han anat fent amb els anys? Potser un cert desarrelament respecte al Uoc d'origen ... ?

7 .3. El conflicte d'identitats i la guerra simbòlica: exhibició emblemàtica: banderes, imatges • vestit, música, actes festius , dietètica, vida social, folklore.

7 .4. Estudi sobre les transformacions conscients o inconscients en els hàbits quotidians dels immigrants: canvis en el calendari ritual i festiu. canvis alimentaris en el vestit, en el sistema de creences, en l'aspecte lingüístic.

7.5. Valoració dels aspectes culturals, lingüístics i institucionals diferencials de Catalunya: actitud ideològica i pràctica. Fer referència als estereotips relatius al indigenes.

ANNEX

n.0 2

CARTA DE PARENTIU: MODEL- FITXA

1/

MODEL DE FULLA DE REGISTRE DEL MATERIAL GENEALOGIC Nom d'ego: Data de recollida de la informació:

N.o Nom i Ordre Cognoms

Relació amb ego

ofici

edat

Lloc Naixem.

Lloc Resid.

2/ SIGNES CONVENCIONALS EMPRATS EN ELS DIAGRAMES DE PARENTIU

!:::::. Home

L(

9

O

Dona

Parella conjugal

~Vidu ----- Vincle indeternUnat

158

O Sexe

indeterminat o desconegut

Ó germà i germana Q Vídua • • • .,. •

Lligam adoptiu

159

PareUa casada amb tres fills

MODEL D'UNITAT DOMtSTICA El nucli domèstic es delimita sempre per un cercle o cstemma» El triangle fosc representa ego

CARTA DE PARENTIU REDUlDA Es representen tres grups domèstics (A, B i C) indicant el seu Uoc de residència Cada membre de la carta té un número d'ordre que ha de coincidir amb el del full de registre previ

160

ANNEX

n.0 3

XARXES SOCIALS I FAMILIARS: MODEL- FITXA Nom de l'informant:

NOm. ordre

NOM

B e A D E F G NiveU Uoc Parla ».mblt A~ re· Professió Uoc d'origen sl ela resld~ ca tall?

Cataluny11 e: la

~~ m~e

ACTJVrrATS CONCRETES J K H l Tlpu!ll¡ Jote.n Moti u Siane QUB ES REAUTZEN de re s hal cló

(Ver p4g. siguiente)

(Oatos p4g. anterior)

A:

B:

C:

l: 2: 3: 4: 5:

Molt pobre/en atur Treballadors Nivell mitjà Acomodat Ric

6: 7: 8: 9: 10: 11: 12: 13: 14: 15:

Catalunya Andalusia Extremadura Galícia Castella País Basc Aragó Múrcia València Altres

16: 17: 18: 19:

l-5 anys 6-10 anys ll -20 anys més de 20 anys

0: 20: 21: 22: 23:

Peonatge Oficial Encarregat Directiu

E: 24: 25: 26: 27:

Mateix barri/poble Mateixa comarca Catalunya Fora Catalunya

F: 28: S( 29: No

162

G: 30: Familiar 31 : Professional (treball, estu· dis) 32: Paisanatge 33: Veinatge 34: Associació 35: Amistat informat

ANNEX 0.0 4

GUIA DE CAMP PER L'ESTUDI D'ASSOCIACIONS 1.

1.1.

Denominació de l'entitat.

Localització.

Descripció de les instaHacions.

No~b!e d'associats i pe:fiJ d'aquests: edat, origen, anys dins I'assoctactó, estatus professtonal i altres aspectes.

1.5. ~nys d'existència de l'associació i etapes significatives per les quals ha passat.

1.6. Eventuals canvis en la denominació i/o en els estatuts.

1.7. Finançament.

H: 36: 37: 38: 39:

Tertúlies o colles Visites mútues Trobades casuals Relació epistolar o telefònica 40: Reunions formals 41: Vida ritual (casaments, enterraments, festes, etc... ) 42: Treball quotidià

1:

J:

43: 44: 45: 46:

Molt intenses Freqüents Molt espaiades Circumstancials

1.2.

1.3.

1.4.

2.

FINALITATS 2.1.

2.2.

Anàlisi dels objectius estatutaris.

Pro~rama espec~c dc l'actual equip rector i, en el seu cas, referènctes ~ les Hmes o programes de juntes directives anteriors.

2.3. Valoractó sobre l'evolució de la quantitat i el tipus d'associats.

2.4. Perfil d~l soci ideal al qual s'intenten adreçar les activitats i/o que agradarta captar com a soci.

2.5. Criteris ideològics i/o confessionals no explícits que caracteritzen els socis o els directius de l'entitat.

2.6. ~nàlisi ~ ~aloració de la congruència entre els objectius explícits 1 les acttvttats que es realitzen.

47: Per afinitat personal o afecte 48: Per afinitat ideològica 49: Per pressions del grup domèstic 50: Per interessos econòmics 51: Per contacte freqüent (laboral.. .)

52: Per cap motiu especial

K: 53: Relació positiva o d'amistat 54: Relació negativa o d'enemistat 55: Relació neutra

DADES GENERALS

3.

ESTRUCTURA 3.1.

3.2.

Dades per~onals del~ di~ctius: aprofondir el màxim possible.

Xarxa. soctal dels dt~echus dins la mateixa directiva i en relació al COOJ~t dels ~oc1ats: anys, causes i relacions prèvies que vàren m~tív~r la mcorporació del directiu a l'associació i, després, a la dtrecttva.

163

3.3.

3.4.

3.5.

3.6.

3.7.

3.8.

4.

Organigrama de l'associació: Junta Directiva, Comissions, Assemblea, etc.

Nivell de participació dels socis i valoració per part dels directius d'aquesta participació.

Enquesta entre els associats en relació a l'existència o no de canals de participació.

Perfil i opiniens respecte a juntes directives anteriors.

Instàncies que organitzen les diferents activitats: grau d'autonomia de les comissions respecte a la Junta Directiva (cercar valoracions).

Relacions amb altres entitats o Federació d'entitats.

DINÀMICA 4.1.

Anàlisi de les activitats de l'Associació i de les opinions que en tenen els socis i directius. Tractar de fer una comparança amb les activitats d'etapes anteriors.

4.2. Relació amb altres entitats, be sigui de forma oficial, be mitjançant l'activitat d'associats que pertanyen a més d'una entitat.

4.3. Projecció pública de l'entitat: participació en moviments socials o mobilitzacions ciutadanes; adopció de possicions públiques davant determinats problemes.

4.4. Enquesta d'opinió en relació a les activitats que es pensen dur a terme en un futur immediat o respecte a aquelles activitats desitjades per determinats sectors de l'entitat: tractar de cercar les pos. sibles divergències d'opinió sobre aquest tema.

5.

5.5.

5.6.

6.

Grau de participació dels socis en les publicacions: articles, collaboracions, cartes al director, etc.

Projecció social i pública de les diferents publicacions.

ASPECTES LINGOISTICS I CULTURALS 6.1. Llengua emprada habitualment per a cada activitat.

6.2. Actitud davant les persones que no utilitzen la llengua habitual.

6.3. Llegua emprada per a les actes i les convocatòries als socis.

6.4. Problemes sorgits amb motiu de qüestions de tipus lingüístic o cultural entre els responsables, socis o participants. Especificar les circumstàncies i el major nombre de detalls.

6.5. Dimensió simbòlica dels actes i rituals coHectius de l'associació: contingut ètnic o cultural.

6.6. Estat d'opinió dels associats i/o directius respecte a la qüestió de la normalització de la llengua i la cultura catalanes.

PUBLICACIONS 5.1.

Publicacions periòdiques de l'entitat: any d'origen, freqüència de la publicació, nombre de pàgines, aspectes formals de l'edició.

5.2. Publicacions no periòdiques: nombre, data, pàgines, motiu de l'edició, altres aspectes formals.

5.3. Caracterització dels responsables de les edicions i la seva vinculació amb la junta directiva de l'entitat. Grau de llibertat o de dependència dels editors respecte als organs directius de l'entitat.

5.4. Grau d'estabilitat o professionalitat dels responsables de les edicions.

164

165

ANNEX

n.0 5

6.

ENQUESTA SOBRE IMMIGRACió, INSERCió SOCIAL 1 ACTITUDS ~TNIQUES

Barri o comunitat: Edad: .. .......... Sexe: .. ...... .... Estat civil: .... ...... .......... .

Lloc de naixement: ................. ... ......... .. ...... ........ .... .. .. ... .

Anys de residència a Catalunya: ........ .... .. .. .... .. .. .. .. .. ........ .

Data de sortida del poble d'origen : .................................. ..

7.

st < > 9.

Ha estat en altres autonomies o paisos abans d'arribar a Catalunya?

NO( Origen dels pares: .. .. ... .. .... ..... .. ...... . ..... ..... .. ... . ...... .. ..... .

Origen del cònyuge: . .... ... .... ... .......... ... ............ .... ......... .

Origens dels companys de treball : ........ ................ .. ........ ..

10.

Origen dels amics més pròxims:

t . Opcions polítiques que prefereix vostè: • 2. Com es defineix en l'àmbit religiós?: Practicant

Catòlic

3.

4.

l

(

11.

) No creient (

)

No practicant ( ) Està d'acord amb el feminisme? : Sl ( ) Nivell d'escolarització: Primària incompleta

166

( ( (

( ( (

( (

)

NO (

)

)

15.

)

16.

NS/ NC (

) ) )

)

)

(

)

( ) ( )

) )

) )

(

)

(

)

(

) ) )

( ( ( ( (

)

12.

13.

14.

( )

Ensenyament mitjà ( Ensenyament superior ( Quina és la seva opció sobre : Sf NO OTAN Avortament Divorci Relacions prematrimonials Autonomies Matrimoni - Catòlic -Civil

)

)

(

Primària completa 5.

(

.)

17.

A quin coHegi porta els nens?

Català ( ) I No català ( ) ( ) Estatal ( ) I No estatal - Religiós ( ) -Seglar ( ) Dins del barri ( ) I Fora del barri ( ) Llegeix revistes, diaris, còmics o d'altres publicacions?: Sl ( ) NO ( ) Quines?: Freqüència: Sl ( ) NO ( ) NS/ NC ( ) Què hauria preferit, un tercer canal en Català ( )?

Castellà ( )?

Ajuda el marit o d'altres homes de la família en la feina de casa?: Fer el llit ( ) Parar la taula ( ) Netejar els plats ( ) Rentar la roba ( ) ( ) Canviar els infants Netejar la casa ( ) Reparacions domèstiques ( ) Li agrada el flamenc?: sr < > NO < > Indiferent ( ) Quins cantants catalans coneix?: Escolta normalment emissions de ràdio en català?: Sl ( ) NO ( ) Quina opinió li mereix que els homes vagin usualment al bar?: Favorable ( ) Desfavorable ( ) Quina opinió li mereix que les dones vagin usualment al bar?: Favorable ( ) Desfavorable ( ) On sol relacionar-se principalment amb els seus veins o coneguts del barri?: A la porta del coHegi ( ) A l'autobús ( ) A l'escala ( ) Al carrer ( ) A la plaça ( ) A la compra ( ) ( ) En una casa ( ) ~ bar ( ) Pertany a alguna associació?: Quina?:

Sl ( ) 18.

Hi participa o hi ha participat activament?:

St ( )

NO ( ) NO ( )

167

19.

20.

21.

22.

23.

Motius pels quals es desplaça al centre de la ciutat o a la capital de Ïa comarca: ( ) Laboral Estudis ( ) ( ) Visites Compres ( ) ( ) Sanitat Diversions ( ) Altres ( ) Quints mitjans de transport utilitza?: Vehicle propi ( ) Autobús ( ) Vehicle d'un company ( ) A peu ( ) Altres ( ) ( ) Amb quina freqüència va vostè al centre de la ciutat o a la capital de la comarca?: ( ) Semanalmeot Diàriament ( ) ( ) Amb menys freqüència Cada 2 o 3 dies ( ) Mai ( ) Ocasions en què va al poble o a la ciutat d'origen: ( ) Vacances ( ) Festes ( ) Celebracions ( ) Interessos familiars ( ) D'altres ( ) Mai Indicar la jerarquia de les festes numerant de l' I fins al3: ( ) Sant Jordi ( ) 11 de Setembre ( ) Carnestoltes Cap d'Any ( ) ( ) Sant Joan ( ) Nadal ( ) cfiesta del Rocío• Setmana Santa ( ) ( ) Festa major del barri o «Nochebuenu ( ) Dia de la Mare ( ) comunitat Sant Esteve ( ) Festes del poble o ) ler. de Maig ( ) ciutat d'origen )

24.

Com li sembla que són els: Catalans: Andalusos:

(2) 27.

28.

33.

34.

35.

36.

37.

38.

Gitanos: 39.

25.

Quins símbols considera més representatius de Catalunya i del país d'origen? (Prendre com a exemple el cas del País Basc: lkurriña, Llengua basca, pelotaris, vestit regional, Verge d'Arànzazu, Aberri Eguna, Chistularis ... ) Catalunya: ....................................

País d'origen: .................................................................... .

Què és per a vostè: Catalunya ( ) País d'origen ( ) ( I) Una nació o •••••••••••••••••••••••• o ••••••••••

26.

168

40.

41.

42.

Una regió Un poble

(1) (2)

Una nació Un estat

I Espanya, què és?:

Parla vostè el català?: ( ( ) SEMPRE

(

29.• 30.• 31.• 32.

(3)

) A casa

) Al treball

) On estudia

) Amb els amics

) A casa

) Al treball

) A VEGADES

) On estudia ( ) Amb els amics ( ) MAJ D'ón és, vostè? ........ .. ...........

Què és, vostè?: ................................................................. .

Què sent, vostè?: ...... ....................................................... . .

Ha tingut problemes amb els catalans? (En cas afirmatiu, especificar-ne el tipus): Sl ( ) NO ( ) I amb la gent d'altres Llocs? (En cas afirmatiu, especificar-ne el tipus): sr < > No < > Considera que està bé que s'ensenyi el català a l'escola?: sr ( ) NO ( ) NS/NC ( ) Creu que ha d'ésser obligatori?: sr ( ) NO ( ) NS/NC ( Li agrada a vostè viure al barri o comunitat actual?: sr ( ) NO ( ) NS/NC ( ) Quin és el Lloc on més li agradaria viure?: Li agrada viure a Catalunya?: Sf ( ) NO ( ) NS/NC ( ) Quins tipus de menjar fa?: Mixt ( ) Català ( ) Del lloc d'origen ( ) Utilitza símbols com ara banderes penjades als balcons o adhesius als cotxes?: sr e > No < > En cas afirmatiu, indicar si els símbols utilitzats són: C~talans ( ) Del país d'origen ( ) Espanyols ( ) Lt sembla que pot resultar bé el matrimoni entre ... o ........................................... .

169

I

I Sl

43.

NO Gent de religió diferent ( ) ( ) Gent de raça diferent ( ) ( ) Gent de classe social diferent ( ) ( ) Gent de regió diferent ( ) ( ) Gent de cultura diferent ( ) ( ) Gent d 'idioma diferent ( ) ( ) Escollir entre les 10 possibilitats, les tres coses amb què un m~ s'identifica, numerant al marge amb els números 1, 2 i 3, segons sigui l'ordre de preferència: (P.E.: el barri on visc ara, el poble on vaig n~ixer ...)

(P.E.: català, andalús, gaMembre d'un pafs llec... ) (P.E.: CC.OO., U.G .T ., .. .)

Membre d'una central sindical (P.E.: pare, mare, maMembre d'un grup familiar rit, ... ) (P.E.: Associacions de Membre d'una associació veins, Centre Regional. .. ) (P .E.: l' Espanyol) Integrant d'un estat (P.E.: jove, adult, jubiMembre d'un grup d'edat lat, ... ) (P.E.: obrer, professor, Part d'un grup professional aturat ... ) Integrant o simpatitzant d'un grup polltic (P.E.: socialistes, comunistes ... ) (P .E.: catblic, protestant ... ) Membre d'un grup religiós

.........-.... Habitant d'un lloc ................ ·-·-·-·-·................ ................ .........-....

--·---· ................ ................ ............-

48.

Posseeix vehicle: Sl ( )

NO (

49. Antiguitat del vehicle, en anys: 50. Electrodomèstics: ( ) Rentadora ( ) Frigorífic ( ) Calentador ( ) Vídeo ( ) Estufa

st.•

)

Categoria: Moto Cotxe petit Cotxe gran Furgoneta o camió

Calefacció central Telèfon Televisió Equip de so Rentaplats

( ( ( ( (

( ) ( ) ( ) (

)

) ) ) ) )

Indiqui, en tot cas, el treball de cada membre de la familia i, si pot ser, els ingressos setmanals de cadascú (pregunta discrecional que es pot efectuar només si es dóna el clima de confiança adient amb l'enquestat) .

Pare Mare Fill I

Fill 11 Fill 111 Àvia Avi Altres

Ingressos per atur Jubilació o pensió Ocupació

44.

45.

46.

47.

T~

feina? : En actiu ( ) Aturat ( )

fixa Ram: ........ .. ...................... .

Categoria ............... ........ .. . .

Quines persones de la famrtía treballen? : Marit ( ) Esposa ( ) Fills ( El pis on viu és de: lloguer ( Posseeix altres propietats: Sf ( )

Altres ( )

) propietat ( ) NO ( )

Ocupació eventual Autbnom

•

En cas que no s'aconsegueixi saber les quantitats que cobra cada membre del

~P ~om.~tic, ocupeu les caselles corresponents amb una creu, per a poder avaluar

quans mcüvtdus cobren i per quin concepte.

170

171

52.

Ordenar de l'I fins al 12 els aliments segĂźents, segons el seu nivell de consum: Fruites ( Carn ( ( Ous

172

) ) )

Verdures e ) Llet ( ) ( ) Pa

Porc i derivats ( Llegums ( ( Peix

) ) )

Alcohol Dolços Conserves

) ) )

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.0 3, 1984

PIUS FONT I QUER: ..

UN PRECURSOR DE L'ETNOBOTANICA FARMACÈUTICA A CATALUNYA* J. M• CAMARASA

•

Conferència pronunciada i1 18 dc desembre de 1982 amb motiu de la clausura de les Primeres Jornades d'Antropologia de la Medicina de Tarragona

Excm. Sr. Rector de la Universitat de Barcelona Sr. Director de la Facultat de Lletres Sr. President de l'Institut Català d'Antropologia Amics tots: Les meves primeres paraules han de ser inexcusablement l'expressió del meu regraciament als organHzadors d'aquestes Jornades d'Antropologia de la Medicina per haver-me honorat amb l'encàrrec de glossar aquí la figura eminent i estimada de Pius Font i Quer. L'encàrrec, certament, m'ha afalagat per una banda i m'ha desconcertat per una altra. No cal que us expliqui les raons de l'afalagament. En el capHol del desconcert deixeu-me reconèixer que no estic gaire convençut de ser el glossador més idoni de Pius Font i Quer. Tant en el terreny científic com en el personal penso que hi ha persones que en podrien parlar més de primera mà per haver-ne estat els deixebles directes o els continuadors de les seves línies de recerca, per haver-lo conegut personalment, per haver-hi conviscut, per haver-hi coHaborat. }o, tanmateix, pertanyo ja a la primera generació de botànics que no coneguérem el seu mestratge directe per tal com arribàrem a les aules universitàries els primers anys seixanta, entorn de la data de la seva mort. es clar que també és veritat - i vull creure que aixf ho han pensat els organitzadors d'aquestes Jornades- que l'obra de Font i Quer ha marcat una emprempta tan profunda i important a lo botànica catalana que ha estat i serà encara molts anys punt de referència obligat. I no sols per als botànics estrictamen t sinó per tots els que s'interessen d'una manera o d'una altra pel món de les plantes des de qualsevol punt de vista, com és el cas de les seves aplicacions terapèutiques, o per aquells que es preocupen de l'orga· nització de la recerca científica en un país petit i gasiu com el nostre.

Ja he dit que no tinc records personals de Pius Font i Quer. Sí que en tinc, però, i molt vívids, de l'experiència colpidora de fins a quin punt es feia palpable encara la seva presència, anys després de la seva mort, en cada sala, en cada llibre, en cada plec d'herbari d'aquell Institut Botànic de Barcelona, que ell havia creat.

Alguns estudiants de Ciències Biològiques ens acostavem de tant en tant, aquell 1966 de la Caputxinada, a l'Institut Botànic; ho feiem com si ens acostessim a un santuari on es preservessin els secrets d'una ciència oculta.

Se_gurament no ens equivocavem de gaire perquè certament només in extrenus havia estat possible salvar del naufragi alguna cosa del treball de més de vint anys d 'un cientffic eminent que el 1939 havia estat bandejat de tots els seus càrrecs i fins i tot processat com si fos un malfactor.

177

En el nostre itinerari iniciàtic, tot preparant campanyes d'exploració botànica de diferents indrets del paí~ anàvem trobant constantment plecs de plantes recollides pel doctor Font, separates de revistes de múltiples autors dedicades en els termes més respectuosos i afectuosos al doctor Font, les premses que s'havia endut d'excursió el doctor Font, . . . Poc a poc, aquell nom que al començament no era per a nosaltres més que el nom de l'autor del «Diccionario de BoUínica» que haviem de consultar sovint, esdevenia una figura omnipresent, estimada i respectada. Poc a poc anàvem esbrinant l'entrellat d' una vida dedicada a la ciència que les tràgiques conseqüències de la guerra i de la dictadura franquista havíem marginat i condemnat a l'oblit, però que, a desgrat d'això, havia estat al llarg de prop de cinquanta anys el mestre indiscutible de la botànica catalana i el creador d'una escola que perllonga la seva força creadora.

Però evidentment no és pel seu destacat paper a la botànica catalana --o, si més no, no únicament per això-- que voleu retre homenatge avui a Pius Font i Quer. Ho feu, molt principalment, perquè Font i Quer fou d'alguna manera precursor de la recerca en el camp que és objecte d'aquestes Jornades. Encara que no fos en tota la seva amplitud sinó més en l'àmbit restringit de l'ús terapèutic de les plantes i en el de les tradicions i els usos lligats a les plantes medicinals. Estic segur que molts de vosaltres teniu el seu llibre «Piantas Medicinales» com autèntic llibre de capçalera; certament ho mereix, però és que aquest mateix llibre és també fonamental des d'altres punts de vista, encara que només fos pel bé de Déu de noms vulgars de plantes en català, castellà, éuscar i galaico-portuguès que, com sabeu , conté i que són de considerable interès per als estudiosos de les llengües de la Península Ibèrica.

Perquè Font i Quer, a més de ser el més gran dels botànics catalans de tots els temps, és també un personatge que adreçà esforços en múltiples direccions per a relligar el coneixement del món de les plantes amb el món dels homes, i la seva obra té transcendència tant en la terminologia científica com en la farmacognòsia, tant en la filologia com en l'organització de la recerca . Com ha dit Ramon Margalef, fou un dels caps més ben construïts del nostre país. I són precisament atguns d'aquests aspectes, en certa manera una mica marginals a la seva biografia científica, centrada en el seu treball botànic, els que possiblement us poden interessar més a vosaltres i els que tractaré de posar de relleu en una pinzellada biogràfica tal vegada lleument heterodoxa però plena d'afecte i de respecte per Ja figura de Pius Font i Quer.

Heterodoxa, però potser no tant, per tal com foren algunes de les seves qualitats no estrictament rellevants en el camp de la botànica les que feren

178

possible el seu va]uosíssim treball de botànic. Així, per exemple, sense el seu gran tremp d 'organitzador del treball científic mai no hagués reeixit a crear pràcticament del no res un centre com l' Institut Botànic que constituís una plataforma de recerca, de documentación i de formació de nous investigadors. Cal pensar que quan el 1916 fou nomenat Naturalista Agregat del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, encarregat d'organitzar els herbaris, Ja feina que hom esperava d'ell no anava més enllà de la preparació d'un Herbari Normal de Catalunya a partir del miler i mig de plantes de què disposava el Museu i les que poguessin arreplegar-se en unes quantes campanyes no massa ambicioses, per a les quals, inicialment, ni tan sols hi havia dotació o les que poguessin obtenir mercès a donacions. Al llarg de prop de vint anys, de 1916 a 1935, i a desgrat dels entrebancs considerables determinats pels set anys de dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), anà madurant el projecte d'un centre de recerca que exced{s la curta i provinciana ambició inicial fins a assolir la creació d'un centre com l' Institut Bo- · tànic, que el 1936 era perfectament comparable a la majoria dels centres equivalents d 'Europa i Amèrica i que encara avui, malgrat decennis de marginació per part de les autoritats municipals de Barcelona i de la sistemàtica negligència de l'estructura estatal de recerca, manté una decorosa dignitat dins de les limitacions dels mitjans de que pot disposar. En aquella vintena d'anys (1916·1~36) hom passà d'una Secció d'Herbaris del Museu de Ciències Naturals de Barcelona amb un miler i mig de plecs de plantes de Catalunya i una biblioteca pràcticament inexistent a un Institut Botànic amb uns herbaris que contenien 226.000 plecs de plantes de tot el món (amb una especial incidència de les dels Països Catalans, resta de la Península Ibèrica, Àfrica del Nord I Occitània) entre els quals figuraven tots els herbaris clàssics de Catalunya (Costa, Trèmols, Vayreda, Cadevall, Sennen, Salvador - incorporat el 1937), amb una biblioteca important, uns laboratoris discrets i un personal de vàlua reconeguda internacionalment.

I això en mig d'un context que, en el millor dels casos, l'afavoria amb migradesa i en el pitjor s'esforçava en frenar-lo. Mai, si no és en els dos o tres últims anys, amb tots els pronunciaments favorables.

Si primer coneix uns anys d'ascensió fuJgurant (1916-1921) en que passa de Naturalista Agregat honorari a Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona passant successivament pels càrrecs d'Auxiliar Tècnic de Botànica (1917), Conservador de Botànica (agost de 1918) i Regent de les Seccions de Fanerogàmia, Criptogàmia i Geografia Botànica (desembre de 1918), el 1922 ha de conèixer Ja fel d'una derrota injusta en les oposicions a la càtedra de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universita de Barcetona per raons polítiques i el seu allunyament de la Universi.tat fins que el

179

1933 s'incorpora a la Universitat Autònoma. En realitat, els anys d'aquesta ascensió primerenca de Font i Quer coincideixen amb els anys d'expansió del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i de la Junta de Ciències Na· tu rals en passar aquesta, el 1917, de purament municipal a mixta, amb in ter· venció de l'Ajuntament de Barcelona, de la Diputació i, a partir de 1920, de la Mancomunitat. Però, tot i l'empenta de 1917, les institucions barcelonines no foren especialment generoses amb el Museu d'Història Natural, i el ma· teix Font i Quer, a la Memòria del curs 1921 / 22, s'exclamava: «Una vegada més enguany ens hem de doldre del mateix ( ... ) El pressupost de la Junta de Ciències Naturals fou fortament disminuït perquè I'Excelentissim Ajuntament ·de Barcelona no ens donà més que una part de la meitat condicionada de les subvencions de material i personal». Això no li impedí tanmateix unir a la seva activitat administrativa en aquests anys un considerable nombre de campanyes d'exploració per Catalunya, el Pirineu A~;.agonès, les illes Pitiu· ses, el migjorn valencià , Múrcia, Mallorca, Navarra i Aragó Central, així com publicar una cinquantena de treballs. :es en el curs de tes seves campanyes d'exploració botànica que comença a interessar-se no sols per les plantes que recull i determina (més d'una vegada abans que cap altre botànic) sinó també per les relacions del món de les plantes amb el món dels homes que hi viuen en contacte amb elles, que se'n serveixen, que en fan símbols o que simplement les coneixen i els donen nom. Ja el 1916 publicava al Butlletí del Centre Excursionista del Bages un article titulat «La ciència d'en Sovatgen, en que recull una part dels coneixe· ments que en Sovatger, un pastor d'Horta de Sam Joan, habiHsimm caça· dor de cabres salvatges (d'on li venia el renom de Sovatger), que no sols coneixia les propietats medicinals o màgiques de moltes plantes sinó que tenia uns coneixements de la distribució geogràfica i topogràfica de moltes espè· cies que causà l'admiració de Font i Quer. El record d'en Sovatger i dels seus coneixements acompanyà tota la seva vida Pius Font i Quer, que hi dedicà encara uns records en el seu darrer llibre, el vostre conegut «Plantas Medicinales» , i que tinguè sempre una gran confiança en el bon sentit per al reconeixement de plantes de recoHectors sense gran instrucció, com per exemple Enric Gros, dels quals feu companys d'excursió i de qui sempre estava disposat a aprendre, en una actitud desafortunadament no prou comú llavors i ara en el món universitari. En molts dels treballs de Font i Quer es troben indicacions sobre la nomenclatura vulgar de les plantes que troba. sobre els usos que es fa de les plantes indicades en els llocs que visita, de les virtuts que els són atribuïdes o de les tradicions que hi estan vinculades.

Sovint comenta les raons de les confusions entre plantes diferents en la nomenclatura popular a causa de trets comuns o de propietats que els són atri buides.

180

Una revisión a fons dels seus treballs botànics amb ulls d'antropòleg hi pot pouar encara un gavadal d'informacions, tot i que certament moltes d'e· lles, si no majoria, queden recollides també en el tantes vegades repetit «Plantas Medicinales».

Però reprenem el fil cronològic. Havíem deixat aquest fil en un punt crític: el de les oposicions a la càtedra de botànica de la Facultat de Farmà· cia de la Universitat de Barcelona. Pius Font i Quer, farmacèutic des del 1910, encara que prèviament havia estudiat ciències químiques, havia llegit la seva tesi doctoral «Ensayo fitotopografico de Bages» el 1914. El 1917 havia començat a professar classes de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i, després d'un parèntesi el 1918, fou primer nomenat professor auxiliar temporal (1919-1920) i després encarregat de la càtedra de botànica descriptiva (1920·192L i 1921·1922). Precisament en aquest moment en que arriba a la plenitut de la seva carrera el tribunal d'oposicions U barra el pas definitiu a la catedra amb gran escàndol de tots els que coneixien la diferència de talla científica entre Font i Quer i el seu competidor, a qui el tribunal atorgà la càtedra. Davant de la seva postergació en Font i Quer no té altra alternativa digna que dimitir del seu càl" rec d'auxiliar. No tornaria a la UniversHat fins que el 1933 fou cridat a la Universitat Autònoma com a professor agregat permanent de botànica far· macèutica.

Entremig, però, Ja Dictadura de Primo de Rivera havia d'afegir nous en· trebancs al normal desplegament de l'activitat cienHfica de Font i Quer. Per una banda, en perturbar primer el normal funcionament de la Mancomunitat i finalment suprimir-la ( l925), la precarietat dels recursos del Museu de Ciències Naturals fou encara més gran que en el període anterior en que, com ja hem vist, no eren pas sobrats. Per acabar-bo d'adobar, el 1926 és ascendit a Farmacèutic major (era farmacèutic militar des del 1911) i té que triar destí fora de la plaça on estava destinat en aquell moment, és a dir de Barcelona. Font i Quer jugà fort i optà per anar-se'n al protectorat espanyol del Marroc, tot just pacificat, territori pràcticament desconegut pels botànics europeus del seu temps. Ell en serà el primer explorador sistemàtic al llarg de quatre anys amb esporàdiques escapades a Barcelona. Serà en aquests anys de maltempsada quan demostrarà al màxim la seva capacitat per a treure profit de les condicions més adverses. No sols es consagra com una figura indiscutible de la botànica-nord-africana sinó que reix a enriquir els herbaris del Museu de Ciències Naturals pràcticament sense despeses.

Anuncià el seu viatge al Marroc a les principals revistes botàniques del món i oferí coHeccions de plantes recoHectades i determinades per ell sota el nom d'Iter maroccanum a tothom qui vulgués subscriure una quantitat per ajudar

181

a les despeses de l'expedició; els subscriptors foren nombrosos i uns en metàlic i altres per intercanvi d'altres exsiccata (exsiccata és el nom que donen els botànics a aquestes coHeccions normalitzades de plantes seques) contribuïren a enriquir notablement els herbaris del futur Institut Botànic i contribuïren a fer neixer un ambiciós projecte que hagués hagut de convertir-se en l'eix dels treballs de l'Institut Botànic si la guerra civil no ho hagués frustrat el 1936: la Flora Occidentalis. ~s a dir, la flora de l'extrem mediterrani des dels Alps fins a l'Atlas. No fou possible però tanmateix els treballs sobre flora marroquina de Font i Quer passen de la trentena.

També al Marroc es preocupà d'aspectes no estrictament botànics en les seves recerques bé que l'obstacle del desconeixement de la llengua dels berebers del Rif (dels àrabs del Garb limitava seriosament les possibilitats de Font i Quer qui, tanmateix, no deixà de notar la presència de tal o tal planta als mercats o la micofòbia tant dels àrabs com dels berebers.

El nou nomenament de Font i Quer com a Director del Museu de Ciències Naturals enceta el 1930 la darrera etapa de la seva activitat com a organitzador i orientador de la recerca naruralfstica a Catalunya. Aquesta etapa, que havia de ser especialment fecunda, es veurà tr4gicament perturbada el 1936 i definitivament interrompuda el 1939. Abans, però, encara havia de tenir temps per a dur a terme empreses com el Pla Quinquenal Micològic de Catalunya (1931-1935) mercès el qual el nombre de macromicets, és a dir de fongs amb aparell reproductor diferenciable a simple vista (o bolet), coneguts a Catalunya passà de 627 a 1458, és a dir que gairebé es triplicà i que duguè a Catalunya els màxims especialistes europeus de Ja micologia. Bé que mai no hi tingué una dedicació d'especialista el món dels fongs interessà vivament Font i Quer qui, per altra banda, estabU la distribució de la micoffila i la micofàgia a la península ibèrica i recollí nombroses dades sobre usos alimentaris i psicolròpics dels fongs, toxicitat, tradicions que hi eren vinculades, etc . ..

El 1932 torna encara al Marroc, i al 1935 va a Ifni. Del 1931 al 1934 exerceix la presidència de la Institució Catalana d'Història Natural. Però l'esdeveniment clau d'aquest període és el retorn de Font i Quer a la Universitat el 1933. Aquest cop ho feu per la porta gran en cridar-lo la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat permanent de Botànica Farmacèutica. Hom li donà carta blanca per a escollir els seus coHaboradors i ell trià dos joves alemanys, l'un fanerogamista i l'altre criptogamista, Werner Rothmaler i Rolf Singer. Singer esdevingué després (i és encara) un dels millors micòlegs europeus; Rothmaler, després de coHaborar amb Font i Quer en els inicis de Ja seva projectada Flora Occidentalis (1934-1936), esdevingué un dels millors floristes alemanys i morí el 1962 tssent director de

182

l'Institut de Biologia de la Universitat Ernst-Moritz-Ardnt de Greifswald a Pomerània, a la Rep6blica Democràtica Alemanya. ' Una darrera empresa notable, que no puc deixar d'esmentar aquí encara que afecta més exclusivament els interessos botànics de Font i Quer, fou l'excursió de la Station lnternationale de Geobotanique Méditerranéenne et Alpine (SIGMA), amb Josias Braun-Blanquet al front, per terres de Catalunya. Es pot dir que aquesta excursió posa els fonaments de la fitosociologia catalana, tan desenvolupada a partir dels inicis dels anys cinquanta per Oriol de Bolòs, actual director de l'Institut Botànic, i els seus deixebles.

Font i Quer es planteja doncs els anys trenta l'establiment sobre bases sòlides -ara que li bo pennet un prestigi sòlidament adquirit, una experiència viscuda dels problemes de la recerca naturalística i una situació acadèmica priviJegiada- d'un complexe de recerca, formació i documentació en un camp científic específic, que no té parió a Catalunya. ~s cert que compta amb una tradició arrelada de prop de tres segles que no existeix en altres camps cientrfics, però no ho és menys que en no pocs aspectes les seves propostes són totalmente innovadores. Els bolets, abans d'ell, havien estat obje~te ~és d'estralls gastronòmics que no d'estudi i la fitosociologia era una ctèncta nou-nada quan ell la introdueix a Catalunya juntament amb Huguet del Villar bé que seguint metodologies força diferents de les d'aquest. Amb la creació de l' Institut Botànic el 1935 i les activitats que poJ~tem ressenyades s'acompleixen els objectius de recerca i documentació· resta la fonn~ció. Pel que fa a aquest punt concep uns cursos de vacanc;s per als estud1ants de la seva càtedra que havien de consistir en l'exploració sistemtica, primer florística i després fitosociològica, d'una àrea mal coneguda de pe~sula Ibèrica. El primer d'aquests cur~os s'inicià el 29 de juny de 1936 I havta de durar fins al 10 d'agost. Quan a ·finals de juny de 1936, amb dos ajudants i cinc alumnes, dues noies i tres nois, emprenia viatge cap a Orihuela del Tremedal, a la serra d'Albarracín, poc podia pensar Font i Quer que emprenia les seves «llargues vacances del 36». Hagué de restar a Orihuela del Tremedal fins el 26 de setembre en que, veient que el confli cte encetat el 18 de juliol no portava camí d'acabar-se ràpidament, prengué el ~rn a Barcelona amb tots els seus acompanyants llevat d'un dels estu· diants, membre de les TONS, que prefen passar a Burgos, on tenia parents. ~nlren a peu fins a Tragacete fent un dia i mig de camí a través de la Sierra 1 d'alli pogueren arribar a Cuenca i a València pe r tornar a Barcelona en tren des d 'aquesta ciutat. Aquest episodi, que hagués pogut ser simplement una aventura més en la vida més aviat inquieta d'un botànic viatger, esdevingué ~ 1940 ~ase per a ~n procés_ q~e ~arginà definitivament la persona i l'obra Font 1 Quer de I esfera pubhca 1 el relegà a l'estadi de «ciència oculta» en que els trobàrem els anys seixanta.

!-

183

Els anys de la guerra foren encara, a desgrat de les dificultats fàcils d'imaginar, anys d'intensa activitat. Tancades les classes a la Universitat, no dei~ tanmateix de treballar al Seminari de Botanica de la Facultat de Farmàc1a per a continuar el fitxer de cites de localitats ibèriques i marroquines de plantes per a anar constituint la base de la seva projectada Flora Occidentalis.

Veient que la situació del Museu de Ciències Naturals a la Ciutadella, prop del port i de l'estació de França, era molt exposada enfront dels bombardeigs, tractà de tras11adar-lo a lloc més segur però no ho assolí més que amb l' Institut Botànic que quedà instaHat el 1937 en una torre de la Bonanova, al carrer de Sant Gervasi. Pugué també salvar l'herbari Sennen del CoHegi de la Salle de la Bonanova, molt important en nombre de plecs tot i que discutible quan al mètode de classificació i determinació (el germà Sennen,. sallesia era un botànic dels anomenats «polvoritzadors» per tal com descr10en espè~ies noves amb molta lleugeresa basant-se en diferències insignificants i no constants amb les seves congèneres i era també aferrissat antievolucionista). Encara més important fou el rescat i recuperació en plena guerra de l'herbari i museu Salvador que contenia la més antiga coHecció de plantes de Catalunya, algunes procedents de localitats del Pla de Barcelona, ja desaparegudes amb el creixement urbà, una estimable biblioteca i diferents c?lleccions d'especímens d'història natural malauradament sense cap classificació ni indicació de procedència. Aquest herbari, la biblioteca i les colleccions havien estat iniciades a mitjan segle xvu per l'apotecari Joan Salvador i Boscà i notablement enriquides pel seu fill Jaume i els seus dos nets Joan i Josep, després foren continuades amb variable interés pels seus descendents fins que un d'aquests, a mitjan segle XIX ( 1854?) les traslladà a unes golfes del mas de la Bleda, al Penedès, on romangueren oblidades per espai de vuitanta anys, fins que per una sèrie de circumstàncies afortunades Font i Quer pogué gestionar llur incorporació al patrimoni de l'Institut Botànic i fer-la efectiva en plena guerra, el març de 1938. Una vegada més l'economia de temps i despeses presidí I'operació: entre el decret del Departament de Cultura de la Generalitat i la incorporació efectiva dels materials del museu Salvador després d'haver-los inventariat a la Bleda transcorregueren només quaranta-cinc dies i les despeses pujaren només 1.068 pessetes amb 23 cèntims (xifra més important el 1938 que avui, però que no deixa de ser sense comú mesura amb el tresor recuperat).

Amb la fi de la guerra, però, tot el muntatge pacientment construït per Font i Quer sJ llarg de més de vint anys rebé de front l'embat de l'odi i de les enveges. Font i Quer fou detingut i processat i hagué de romandre dos anys empresonat al Castell de Montjuïc, l'herbari de Carles Pau que havia estat legat per aquest botànic valencià a l'Institut Botànic fou incautat i traslladat

184

a Madrid. L'Institut Botànic fou reduït novament a mera dependència municipal en el si d'un «Instituta Municipal de Ciencias Naturales» amb dotacions econòmiques limitadíssimes i amb una progressiva reducció del personal en no cubrir-se les places deixades vacants per les depuracions i les jubilacions.

Encara que en aquests anys de maltempsada que havien de ser els darrers de la seva vida sabé fer front amb dignitat i empenta a les adversitats i una vegada més emprengué la tasca de posar els fonaments nous d'una botaoiea catalana personalitzada i prestigiosa. El 1942, quan feia poc més d'un any que havia quedat en llibertat provisional pren part en la represa de l'Institut d'Estudis Catalans amb Ramon Aramon i Serra, Miquel Coll i Alentom, Josep Puig i Cadafalch, Eduard Fontseré, Josep M.• López-Picó, Jordi Rubió i Balaguer, Agustf Duran i Sanpere, Josep M.• de Sagarra, Joaquim Folch i Torres, Josep R. Bataller i Higini Anglès. El I945 inicià una Societat Botànica Catalana que seria el primer embrió dc la represa de la Institució Catalana d'Història Natural de la que el 1949 esdevindria Secció. Aquesta Societat de Botànica, després Secció de Botànica de la Institució Catalana d'Història Natural, fou, fins el 1972, el fil tènue de continuïtat entre l'activitat cientffica catalana dels anys anteriors a la guerra i la represa posterior i serví de plataforma d'acollida a botànics estrangers rellevants d'entre els que destaca sobretot Josias Braun-Blanquet, que feu diferents excursions per Catalunya en companyia de Font i Quer i d'alguns joves naturalistes d'aquell temps avui botànics eminents com Oriol de Bolòs o Pere Montserrat (1947-1949).

Els anys de la posguerra són també uns anys dc dedicació a la divulgació botànica , als treballs de caire lingüístic o lexicogràfic i, sobre tot, per als

qui sou aquí, de la recopilació del seu gran volum de «Plantas Medicinales» que, com sabeu, és molt més que un llibre de plantes medicinals, és d'alguna manera el seu testament. Allí recull totes aquelles coses viscudes en el curs d'una vida dedicada a l'estudi de les plantes i a la organització de la recerca bot~nica a Catalunya que no havien trobat lloc adequat en les seves publiC8Ctons anteriors. Això el fa un llibre alhora amè i complicat que no es pot llegi.r linealment sinó que cal anar fullejan t en recerca de la sorpresa diYerttda o colpidora, de la insinuació crfptica o iHuminadora, de la descoberta engrescadora. El món de les plantes, el món dels homes i el seu món personal s'hi barregen indestriablement i arrosseguen de manera inevitable el lector.

En els darrers anys de la seva vida, mentre oficialment es trobava privat

de t~ts els seus càrrecs del període anterior a la guerra i reduït només, a P8rttr de 1946, a la condició de naturaJista de l'Institut Botànic de Barcelona

185

amb unes subvencions simbòliques que el convertien de fet en botànic de dissabtes i diumenges, rebé en canvi honors internacionals no per merescuts menys significatius (Membre del Patronat de l'estació internacional de Biologia Mediterrània de Blanes -Fundació Carles Faust-, el 1951; Vice-President del Vlll Congrés Internacional de Botànica de París i Rapporteur de terminologia coroJògica -és a dir nomenclatura de les àrees de distribució de les plantes- del mateix congrés, el 1954; membre del Consell General de Redacció de Flora Europea el 1956; Doctor Honoris Causa per la Uruversitat de Montpellier el 1959). El 1963 fou nomenat encara Vice-President del X Congrés Internacional de Botànica de Edimburg, càrrec que no pogué ocupar en sorprendre'l Ja mort a la primeria de 1964, mesos abans de que el congrés tingués lloc.

Aquest fou L'home Ja memòria del qual he volgut honorar. Per més de quaranta anys fou el capdevant de la botànica catalana i reeixí a crear una escola que ha tingut fecunda continuïtat; fou reconegut pels seus iguals i detestat pels envejosos incapaços de posar-se al seu nivell; deixà una obra extensa i rica de Ja que encara avui ens beneficiem en múltiples camps de recerca. Deixà sobretot un exemple de perseverància, d'imaginació, d'energia, de mentalitat oberta a tot allò de nou que pot oferir l'observació del món que ens envolta no solament en el camp específic a que dedicà .Preferentment Ja seva recerca sinó en molts d'altres més o menys relacionats. Tant de bo tots sabessim treure profit èle les seves lliçons i no haguessim de veure mai més homes com ell humiliats i marginats per un odi cec per la nostra cultura ... i potser per tota cultura .

He acabat.

186

ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, N.0 .3, 1984

AIXÍ DANSEN ELS ESPERITS Salvador ANTON CLAVé i Xavier VIRGILI ABELLÓ Institut

Tarr~gonès

d'Antropologia

«Un reportatge? Una obra d'investigació científica? ¿Una interpretació antropològica? Són aquestes tres coses, com a mínim, les que reuneix el llibre La dansa als esperits, del professor Lluís Mallart. El lector, doncs, podrà experimentar la diversitat de sensacions que produeix ta lectura d'una narració fascinant, I'interès de Ja recerca científica i la curiositat d'unes conclusions suggeridores.»

Així comença el full de promoció de La Dansa als esperits. D'aquesta manera és com es dóna a conèixer al públic un llibre que, en paraules de l'autor, « ... no vol ser més que una contribució en català a l'antropologia religiosa africana» (MALLART, 20). I no és banal aquesta acotació. es més, gosaríem a dir que Mallart la té ben present a l'hora de redactar l'obra.

I diem l'obra perquè no volem caure en la temptació de dir «el reportatge» o • la investigació• o «la interpretació»; perquè, com ben bé recull la ressenya editorial, Ja principal qüestió entorn d 'aquest treball és la seva definició, o Ja seva classificació, si voleu. Certament, tothom hi pot dir Ja seva. Certament admet més d'una lectura. Certament fascina, colpeix i suggerei¡c, Certament aquesta és la seva virtud ... ; o el seu defecte. De totes maneres, el que pensem que sí que cal fer notar és que el caràcter primerenc -en l'aspecte lingüístic ja comentat- d'aquesta obra pot haver determinat en algun sentit el seu contingut, és a dir, pot haver estat plantejat en bona mesura com una obra de divulgació en sacrifici d'aspectes, anàlisis i plantejaments més científics però potser menys interessants al gran públic, per al qual el llibre pot ~r perfectament un llibre d'entreteniment. Aquest no és el nostre cas, I per això en els pròxims fulls intentarem donar una visió més e:(haustiva de tot allò que ens ha suggerit La Dansa als esperits.

Però deixem-nos de possibles valoracions «comercials» - i sigui dit de passada que l'obra es llegeix agradablement i interessant; que hom «es fa amic» del protagonista, en Mba Owona, com se'n faria d 'un personatge de noveHa; o que la fluïdesa del llenguatge és primmirada- i endinsem-nos en dos aspectes fonamentals per a poder seguir parlant d'ella: què diuen les ~ 70 planes del volum i com ho diuen, tot des d'una perspectiva el més assèptaca possible:

191

Mallart presenta un cas d'iniciació xamànica entre els Evuzok de~ Camerun, a partir de la qual vol bastir un model te~ric de tipus es~ct~rahsra que contrjbuieixi a l'estudi de les dues formes úruques de comumcac1ó entre «el món visible i l'invisible, entre els homes i els déus, esperits o altres éssers supranaturals» -si emprem les seves pròpie;) paraules (MALLART, 9- 10~, és a dir, la possessió i el xamanisme. Això pretén fer La Dansa als esper~ts.

No apuntarem ara i aquí el seguit de passos que Malla~t rec~ll, ordena i exposa i que basteixen detalladament l'exemple. Ens estalvtem d ass_enyalar les vicissiluds que va patir aquest noi camerunès pel fet de ser tnat pels esperits, de ser iniciat per ells i d'esdevenir medecinaire. D~ixem també a la lectura dels interessats la descripció de la cDansa als Espents» o dels relats de curació que empra Mallar! per a especificar uns certs tipus d'ús del ritual.

Tot i saber el risc «informatiu» que això pot comportar, i perquè no volem fer un resum sinó esperonar al diàleg, creiem que seran prou iHustratives les pròpies paraules de l'estudiós: «La Dansa als Esperits - tema central d'aquest llibre- és el nom de l'acte ritual celebrat per aquest medecinaire, en el transcurs del q~al uns

ésser supranaturals fon irrupció (moviment descendent) al bell m1g d'un espai humi'l. entren en contacte físic amb el medecinaire i l'arrabassen (moviment ascendent) per empendre plegats un viatge envers l'univers medicinal on tenen llur habitacle. Però aquestLI Dansa, no és res més que l'expressió ritual d'una llarga història sobre l'elecció pels Esperits i la Iniciació d'aquest medecinaire, la comprensió de la qual ens permetrà de copsar millor el sentit d'aquell acte ritual. Es aixf com a les planes d'aquest llibre un mite d'iniciació i un ritu de curació s'!Hu_minaran l'un a l'altre com la paraula iHumina l'acte que engendra, 1 v1ceversa.• (Ma· Uart, 1983: 10).

No cal llegir gaire atentament aquest fragment per a treure'n un parell de trets que seran determinants en el segon dels aspectes dels qu~, de m?ment, ens havlem proposat de parlar. «La dansa, diu Mallart, és I expresstó ritual d'una llarga història.» Aquesta distinció, història-dansa que més tard comentarà amb expressions com ara: «El discurs iniciàtic té tot el caire d'un mite fundador, peTÒ amb una diferència important ( ... ), intenta explicar l'origen fora del temps d'un fet o d'una institució soc.iab•. (MALLART, 1?7) o d'altres on s'estableix un paraHelisme entre els movtments ascendents t des: cendents que s'articulen en un i altre fenomen (vid. MALLART, 118) estara present també en l'ordenació del volum i ?'una manera. molt_ cl~ra. _En el llibre distingim aquests dos fenòmens gràc1es a la mate.tXa d1stnbuc~ó per capítols. Distribució que sembla rigorosament establerta 1 que reflecteiX for-

192

malment el contingut de les seves paraules i, ai~ò és ja més significatiu , l'ordenació i la interpretació que Mallart fa d'un material que a priori suposem que debia aparèixer amorfament. Sobre això hi tornarem. D'altra banda en aquell mateix fragment se'ns invita a comprendre el sentit de l'acte ritual a través de la lectura d'un i altre fenomen. Apuntem des d'ara que interroguem l'investigador sobre La manera com fer-ho. Les raons ja les exposarem per tota la ressenya.

En aquest mateix context de com diu Mal/art el que diu cal que introduïm un segon element fora de la cíta. Així doncs, cal dir que Mallart juga amb dues parts de contingut. I bo fa a dos nivells. Per una part, constantment barreja les paraules del medecinaire amb elaboracions teòriques pròpies -<Xlmparacions, conclusions, interpretacions, etc.-. Per l'altra, i a nivell més global -d'estructura de l'obra-, alterna capítols de caire pràctic amb capítols de caire teòric: 1-2: elecció i iniciació de Mba (pràctic); 3: estructura i funció dels relats iniciàtics (teòric); 4-5: la Dansa als esperits i els relats de curació (pràctic); epíleg i primer annex (teòric). Ajxò com a mJnim reporta una fluïdesa i amenüat a l'hora de llegir el llibre que lliga molt bé amb aquella apreciació que feiem poc abans referint-nos al possible receptor de l'obra. D'aquesta manera, Mallart 'intercala document viu amb interpretació antropològica. I això ho fa tant dintre de cada capítol com en un capítol especffic enmig de la història i de la dansa, en parlar de l'estructura i funció dels relats iniciàtics. La validesa d'aquestes interpolacions interpretatives, tant si considerem el conjunt de l'obra com la seva eficàcia són més que discutibles. També hi tornarem.

Cal dir encara que La Dansa als esperits és presentada amb dos annexos, l'un, el darrer, és la transcripció en la llengua indígena dels cants que Mallart ha traduït al català en incloure'ls en l'obra, i l'altre que és el text d'una conferència donada per eU mateix, summament explicativa i que cobreix algunes de les mancances de les quals el text nu sens dubte s'hauria ressentit.

Aquest annex juga un paper altament significatiu , ja que explica ordenadament i polida la connexió entre religió i medicina en la r;oateixa societat afri-

cana on Mba fa la seva Dansa, la del ,poble Evuzok.

A partir de tot el que t\em vist fins ara, pensem que el que cal plantejarse és com treballa Mallart, quina és la tècnica per a ell més adequada i alhora la que ha seguit per a realitzar el Uibre que ara analitzem. La seva concepció de què ha d'ésser l'etnografia és força clara: «Jo crec que l'etnografia ba d'~sser el resultat d'una relació humana sincera, plena de respecte envers l'altre. Aquesta relació, a més, ha de crearse tenint en compte les formes de comunicació social usuals en la societat en la qual l'antropòleg viu.» (Mallart, 1983: 19).

193

D'aquí a la tècnica, un pas: «En una societat allunyada -gràcies a Déu!- de les modernes tècniques del marketing, la utilització d'un qüestionari és el mètode menys adequat per a fer una bona etnografia, almenys ~n aquests .casos. Encetar una conversa, mantenir un to ben informal, de1xar parlar t saber escoltar, a~. metre la possibilitat d'una disgr~sió . o del fil que. es trenca per ~n ac~d11, acceptar la frase buida o el s1lenc1 que tradueiX el dret legít1m d ~na certa reserva, t..m sembla que és la millor manera per a crear el clima d'espontaneïtat que ha d'animar la recerca etnogràfica.» (Mallart.

1983: 19.)

1 és així com ho fa. La Dansa als esperits és bàsicament una entrevista . realitzada molt possiblement amb tots els trets que ~allart acaba. d'assenya. lar. A partir d'ella, Mallart inclou valoracion~ .pròp.tes. ;anmateJX, ~ensem que cal qüestionar-se molt serios~ment la ullh.tzacJÓ d aquesta tècmca de treball com a exclusiva per a reahtzar un estudt. No manquen exemples de monografies antropològiques que fan de l'entrevista l'única arma de t~eba~l. però cal tenir en compte en quines circumstàncies ho fan. Fer u?a h1stòna de vida utilitzant com a únic instrument Ics paraules del protagomsta n~ ens porta més enllà que a satisfer la curiositat del !ector de sa~r ~m ha v1~cut una persona determinada. Això és força fact1ble quan 1estudt es reahtza sobre una persona del nostre --o semblant- món cultural.. Ale~hores no c~l iniciar un discurs sobre l'economia, les creences, el parenttu, I estructuració social, etc., del poble al qual pertany la persona estud~ada. Però aquest no és pas el cas que ens ocupa sinó gairebé tot et contran. Et relat dc Mba és interessant en quant que ens obre les portes a tots aq~ests aspectes.. Però no és simple cu riositat per saber-ho. Més aviat és necess1tat. No servellt de res dir que

Tots els infants se n'anirien a viure a casa dels germans de la mare. En cap més lloc no estarien més segurs.• (Mallart, 1983: 26). sense realitzar una anàlisi del parentiu que ens faci entendre aquestes para~· les i moltes d'altres de semblants. Poca cosa és que se'ns expliquin les mil i una curacions de Mba Owona si no se'ns diu quin valor social reconegut tenen els medecinaires avui en dia al Camerun, si aquest valor és tan e.l~vat al món rural com a l'urbà, quines possibles interferències admintstra· tives es donen al desenvolupament de l'ofici de medecinaire, quina pos· sible relació té això amb l'estructura colonial del país, quina és aq~est~ 1 estructura colonial, etc. L'entrevista a Mba és útil com a punt de paruda,

194

prou . I Mallart s'hi ha quedat. O almenys a La Dansa als esperits així ho fa.

L'"e ntrevista, fil conductor de l'obra, va vessant noves possibilitats i obrint nous camins a través del seu desenvolupament i això no està aprofitat. l com hem dit, no és que Mallart es limiti a posar les paraules de Mba. Fa una elaboració pròpia, però a un altre nivell que està també necessàriament esbiaixat. Així doncs, Mallart ens transmet un document, i una manipulació.

El document, és el relat i els comentaris que de la seva dansa fa en Mba, un jove que s'ofereix voluntàriament a Mallart per explicar-li què fa i que provoca en l'antropòleg una primera reacció de recel. Mallart ho explica honestament i fins i tot ho emprarà com a un element més per explicar la transformació que pateixen les societats indígenes africanes sota una forma de dominació colonial o neocolonial. Mallart entrevista Mba i d'això en surt una història de vida que configurarà la primera part dellJibre, és a dir, la història de l'elecció i la iniciació de Mba. Referides a aquest punt recuperem dues idees: l'una posa en dubte --com ja hem dit- Ja validesa de sustentar només sobre la història de vida d'un personatge representatiu, en el sen· lit de ser-li reconegut un prestigi en la seva pròpia societat, un seguit de conclusions i consideracions de caire divers i que impliquen la cosmologia de tota una societat donant-la per certa. S'ha discutit sovint si una narració biogràfica que explica una pràctica humana expressa el sistema social sencer eia la seva dimensió estàtica i dinàmica, si és un reflex social o bé el medialilzl, si el filtra o el tradueix. D'acord. Creiem tanmateix que no ha de ser poaible jugar amb el mateix tipus de consideracions quan la pràctica humana quotidiana o vulgar (en el senti t de corrent) que quan la pràctica humana CD qüestió és extraordinària, com és el cas que ara ens ocupa. El tema resta ea l'aire, ja que no pretenem discutir-lo ara. En el cas que admetcssim la Yalidesa de la història de vida en aquesta circumstància hauríem de considerar la tècnica de l'entrevista. En el cas que ressenyem ja hem dit que l"catrevista és el fil conductor de l'obra, és més, és l'únic fil conductor.

A redós seu apareixen tota una sèrie d'elements que no són ni gairebé esbouats (parentiu, societat, economia) i que minven la capacitat entenedora del lector. Vist això, preguntem de nou: és possible només l'entrevista? No ~necessàries altres tècniques per tal de tractar aspectes recurrents que apa~ en les paraules del medecinaire? Quin sentit té obrir portes al lector 11 ~ se li deixa passar el Uindar? Hom pot objectar que aquest no és el prolllaait del volum, sinó només explicar la «Dansa als esperits»; però és que leDae aquests recursos la recuperació de la Dansa esdevé folklòrica. No s'hi 'VIl. a descontextualitzar-la o a referir-la només a aspectes cosmològics del :::.Evu~k (o de Mba caldria dir?). S'ha de veure com s'i nseria en una SOctal i econòmica que creiem molt trasbalsada. Això ho veurem més

a

195

detingudament en parlar de les interpretacions. En un altre sentit, hem de lloar l'excepcional coneixement de la llengua evuzok per part de Mallart.

Mba coneix el francès -llengua en la qual per causa d'un alumne que acompanyava Mallart es realitzaren les converses- però Mallart coneix l'ew~n­ do, llengua dels evuzok --en la que realitzà les preguntes fetes a Mba-, I la coneix cal dir que molt bé. Un exemple: «Diguem de passada que la terminologia utilitzada en ~quest ~ar~­ graf coincideix amb la utilitzada per l'autor del relat quan diU que I àrums del pare de Joana Nogono va "arrabassar" la seva filla per a donar-La als Esperits. Mba Owona no utilitza mai el verb "elegir". En el seu lloc empra el verb fran cès prendre, que no és sinó una feble traducció del verb ewondo bi, que s'usa en aquests casos, i que té un sentit molt més fort.» (Mallar!, 1983: 60-61 ).

Arribar a poder dir això és filar molt prim i possibilita un coneixement d'allò que s'estudia molt profund. D'altra banda ens preocupa assenyalar e! tipus de traducció que Mallar! - i possiblement els seus coHaboradors 1 amics que l'engrescaren a fer aquest llibre en català- fa de les_pa_raules de Mba. D'elles a la literatura, molt poc. Mallart entra en contradiCCIÓ -pensem que molt destacable i important- amb el que ell mateix afirma. i ~ue ja hem citat anteriorment. A les traduccions de les paraules del medecma1re. no es nota el to informal de la conversa -miUor dit, no s'hi veu conversa smó més aviat monòleg-, ni les disgressions de l'entrevistat ni molt menys els fils trencats per acudits, les frases buides o els silencis significatius que Mallart creu tan importants. Quan hom llegeix les paraules de Mba, té més la impressió d'estar davant d'un erudit que deixa anar al vent el~ seus pensaments madurats que no d'un medecinaire evuzok que està explicant Ja seva experiència vital a un antropòleg europeu. Les _transcripcions q~e fa de les paraules de Mba són vertaders fragments literans, com Ja hem d1t. Hom pot suposar que, salvant la traducció, Mba parlés tan bellament, però sempre tindrem també el dubte que no fos així. En aquest cas apostem, proclamant fidelitat, per l'expressió barroera.

L'elaboració, doncs, del discurs de Mba és evident. Però ja no tan sols al nivell que acabem de dir, sinó encara en un altre potser -només potser-:més important. De mostra un botó; això es diu a la ressenya que del mateiX llibre apareix al final de l'obra: «En aquest llibre, ens lliura -referint-se a Mallart- una part de les converses que hi va mantenir ... ». es a dir, no _t~t el que digué Mba de la seva experiència es troba recollí~ a I 'obra. ~? presuposa una elaboració, una estructuració nova del matenal ~n co~ elimt· nat una part del mateix. En definitiva, el relat que podem lleg1r al lhbre en

196

boca de Mba no recull ni les paraules que ell digué, ni l'ordre en que les digué ni la totalitat de les mateixes. El producte que podem veure a les planes de La Dansa als esperits no és el simple fruit d'una xerrada, sinó d'un treball a priori i posteriori molt important. I això no se'ns diu ni s'especifica de cap de les maneres, donant la impressió contrària, que el que apareix en boca de Mba, és tot el que ha dit, l'ordre en que ho ha dit i les paraules exactes que ha emprat.

Abans de passar a considerar el que més amunt hem anomenat manipulació (entenent amb aquesta paraula l'ús que Mallart fa del document per tal de contribuir a l'estudi de les dues formes de comunicació supranatural esmentades; és que s'inclou en un determinat corrent antropològic), considerem que hem d'abordar alguns aspectes relacionats amb les interpolacions interpretatives de l'autor i amb els mancaments contextuals que en algun altre Lloc ja hem assenyalat i com s'entenen en el propòsit de l'autor. Tenint present que e<... el relat de Mba Owona només serà comprès per nosaltres si el considerem en relació amb la Dansa als Esperits i acceptat pels Evuzok si n'experimenten el seu caràcter benèfic» (Mallart, 1983: 103: 104), hem d'entendre les paraules que tot seguit transcriurem referides al discurs iniciàtic en una doble vessant; és a dir, com a exègesi dc la dansa. El fragment diu: « ... el djscurs iniciàtic no és autònom. sinó que s'inscriu en el marc més general d'un discurs religiós els lfmits del qual són ben coneguts. Així doncs el seu contingut ha de confonnar-se, almenys en els seus elements essenc_ials. amb el contingut propi d'aqueU model religiós elaborat per la SOCietat a la qual pertanyen l'autor del relat iniciàtic i el seu auditori.~t (Mallar!, 1983: 105).

Tant el discurs iniciòtic com la dansa s'han transformat. Si tots dos fenòmens s'han d'adequar a la societat que els ha d'acollir, s'ha d'entendre que la transformació s'ha produït a redós d'un canvi social i econòmic. Sense entrar en el tema de la colonit?ació o de l'explotació que actualment patei· xen moltes societats indfgencs arreu dels països subdesenvolupats, sí que volem assenyalar com Mallart interpreta les innovacions que Mba inclou en la seva dansa: •.I _és a. través d'aquestes innovacions com un poble expressa la seva opoSJCI~ reuerada a t?tes les temptatives que conduiran una societat que pre-

comtza una certa •guaitat entre els seus membres, a una altra forma d'existència social basada en la desigualtat, l'individualisme, la concentració de poder i l'acumulació no compartida dels seus béns.» (Mallart, 1983: 231).

197

En princ ipi acceptem la tesi que la «nova Dansa» és una resposta espiritual a la dominació colonial. De fet és significatiu que La Dansa. tal com la interpreta Mallart, inclogui representacions socials i econòmiques Coranes i que precisament s'hi ubiquin en el domini contra el qual el medecinaire ba de lluitar, aquesta constatació està específicament iHustrada amb la bruixeria anomenada d el kong: «Per comprendre la manera de concebre aquesta nova forma de bruixeria convé tenir present dos fets històrics: el comerç d 'esclaus i la introducció durant l'època colonial d'una economia basada en l'explotació dc plantacions de cacau i de cafè. ( ... ) El tema de l'antropofàgia o de la devoració, és substituït així pels temes de l'esclavatge i de l'explotació. ( ... ) En tots dos casos, però, és indubtable que aquest sistema dc brui· xeria no pot explicar-se sense referir-se a Ja presència dels blancs i del poder colonial en aquestes contrades. Es per això que els Evuzok afirmen que aquesta nova forma dc bruixeria no és nadiva; que són els blancs els qui van introduir-la al Camerun i en coneixen millor els secrets.• (Mallar!, 1983: 213).

Tanmateix, el nostre interès 6s de ressaltar que la documentació que MaUart cxpücita per a susten tar que Ja tesi més amunt assenyalada és ben minsa. Gairebé no sabem ni amb què s'articula la «nova» dansa. ¿Quina és aquella societat la qual té un model religiós capaç d'acceptar-la i per què?

Dc fets tots els mancaments contextuals són ingents. Pot ser que sigui qUestió d 'escolta, però ... En aquest sentit, les preguntes sense resposta que suggereixen els comentaris de Ma llart són nombrosíssimes: si la transformació de la da nsa és evident, ¿ quins trets, mai que sigui els més significatius, té aquesta societat «en canvi» que l'accepta? Per què la modificació? ¿Quina intenció lucrativa hi pot haver darrera? O si no lucrativa sí de subsistència? ¿Com s'entèn que la nova dansa rebutji idealment la societat colonial, però en la seva realització inclogui uns prejudicis i p rivilegis adoptats d'aquella?

I Mallart què en diu?

Mallart simplement presenta un ritus que no articula en una societat concreta. L'inte ressa més la Dansa com a element iHustrador de «lluita de concepcions» que no p as el valor intrínsec de la Dansa en la societat on s'ha generat. Això es veu clar en aquest llarg fragment: cEs interessant constatar que aquesta forma de representar-se l'organització de la comunitat dels Esperits es troben reunides i ben diferenciades (governar, defensar-se i produir) que G. Dumézil ha demostrat que són presents en tota la mitologia indo-europea. Sense voler establir una relació de causa a efecte, el pas donat per Mba Owona i a través d'ell la

198

soci:tat que acull el seu discurs, semblaria correspondre a les transf

::;:j::::S.q~ en haquests darrers temps s'han operat en totes les societ~;~ . m o veurem més endavant les noves interpretacions etiològiques de la malaltia també tenen en compte aquestes transform · qu.e só~ sobretot d'ordre econòmic ¡ social. En una societat lradicio~~f~~ calre tr_1bal <: .. ) les diferències ( ... ) no són massa pronunciades ( ) A· , d ones, I considerant de nou el cas dels Evuzok no é ...

IXI, la .ó . . , s gens estrany que en seva ~~~epc1 trad1c1onal del món dels Esperits, les funcions que els eren atnbu1des no apareguessin tan elaborades com ho són · moment en què L •t é avu1 , en un tificació . a ~Cie at veu n ixer en el seu si una nova forma d 'estraSOCial ~· Sl més no, en què les seves estructures tradicionals es ~-~~)~~ ~~~~~:~~. ~~: ~s :;.J~~a per una nova jerarquia d'origen colonial

3

. , Pe~ quina ~s la societat tradicio nal i la colonia l? Fins on arriba l'una • I altra. Com s entén aquesta afirmació que tot seguit transcrivim:

•La ciutat, amb tot allò que suposa de ruptura amb el món tradicional

sembla~a presentar-~e·li com una mena de refugi per a alliberar-se d'a~

q uest hpus d~ ma~1festacions sobrenatura ls. La seva anada a Yaundé ¡ e 1s seus estud1s deiJcen entreveure en tot cas el seu propòs't d se pe t 1 o preparar1983: r 4;). er una carrera al marge de la vida tradicional.• (Mallart, o aquest comentari del propi Mba : «Posem per exe.mple el cas de Zogo Jean, que estic tractant actualment El seu ~s és scn_ziiJ, car aq uest individu no sap res (del que li han fet). El que a compl1cat les coses és que ha tardat a venir. Com ue és r~tes­ taot, n~ va ~oler curar-se seguint els procediments dc la ~edicin: indígena, car tema por que el Pastor s'enfadés ( ) p . l'H · 1 · ·· · nmerament va anar a osplla protestant de Bibia sense obtenir cap millora Desp é , anar a veure Nkoa Er e rò · r s se n va

~~rton(eix) els(MnoUus tra~r~!~ni.car e~~iq:~s:cl~~~~ :~:c~~~~eel~:sb~J~ a ··· ·•

a art, 1983: 208.)

En definitiva ¿ quin és el 1 b 1 d ras a s verta er d'aquesta societat i per què atx. a ansa als Esperits hi cap d" ? è I . d" I P&rlar del deixeble de Mba: ms u vo m tcar-nos Mallart en

li és . ( I O ,

a

«Amugu és un jove evuzok d'u · t d' esdevenir medicinaire sota el m~:lr:lt"geen;e ~~ys Oque es prepara per a temps ha · 1 . a wona. ( ... ) En altre VIa conegut e seu av1, avui ja mort: un vell venerable que havia

199

coHaborat amb els primers miSSIOners alemanys per a fundar la missió catòlica d'aquesta contrada. Per quines raons el seu nét roman al país natal i segueix una iniciació de caire tradicional quan gairebé tots els joves de la seva generació estudien o treballen als centres urbans? No ha sé pas. Es interessant constatar, però, que en un moment de profunda transformació de la societat, un xicot jove com Amugu, fill d'una famOia evoluée, és a dir, integrada en la vida moderna, es prepara per a esdevenir medecinaire. Un retorn a la tradició? Es massa aviat per a reafirmarho, però els casos de Mba Owona i Amugu semblen indicar-ho... • (Mallart, 1983: 145).

I si és així, a quina tradició retorna? A la que encara persisteix a nivell cognitiu quan es fa esment de la relació entre Mba i el seu Esperit principal (que cura) i que es reflexa en aquestes paraules: «El diàleg entre Mba Owona i Adela sembla evocar l'ambigüitat d'a· questas relacions. ( ... ) Aixf, doncs, i com en el cas de les relacions entre Pigmeus i Bantús, cada un conservarà una veritable autonomia dins els lfmits d'una dependència recíproca. Les referències al món dels Pigmeus. presents en tot aquest relat, em fa pensar que en definitiva el sistema dc relacions entre el medicinaire i els Esperits no és sinó la transposició a nivell simbòlic del sistema de relacions que existeix entre el poble Evuzok i les bandes de Pigmeus que viuen ~n aquestes contrades.• (Mallart.

1983: 92.)

O és que la dansa actua d'explicació lògica de l'iHògic com semblen apuntar aquestes cites, l'una paraules de l'antropòleg, l'altra, de Mba: proclama sense cap ambigüitat Mba Owona, sinó els meus Esperits. ( ... ) En un moment de crisi i de transfonnacions socials profundes. enmig de les quals les creences en la bruixeria s'afermen i es desenvolupen, la Dansa als Esperits fa la seva aparició aportant una nova certitud: l'eficàcia del ritual depèn essencialment dell> Esperits.• (Mallar! , 1983: 169).

«Quan a una persona li van bé les coses, els bruixots es reuneixen • diuen entre ells: -"Això no pot ser... ! Mireu en tal quina famnia més nombrosa que té ... ! Totes les dones del seu llinatge li pareixen ... ! A més a més, mireu quines plantacions dc cacau més grans que té ... ! A aquest home hem de matar-lo ... !"- I tot seguit busquen la manera de fer-ho . ,.

(Mallart, 1983: 184). e No s6c jo el qui cura la gent ,

Com hem dit, Mba Owona havia estat un xicot urbà que en un moment determinat decideix retornar a les seves arrels i exercir una tasca d'alguna

200

manera «especial)) dins la seva societat. Com hem vist també Mallart es qüestiona - i sembla subscriure-ho finalment- el retorn a la tr~dició. Com a molts d'altres punts interessants, no hi aprofondeix i ho deix en l'aire com si no tingués més importància, quan en realitat obre un camí molt in~ teressant, malgrat tenir-ne material per a fer-ho. Sinó, observem què li diu Joana Ngono, la iniciadora de Mba, en un moment de terminant: cSi vols que et lliuri tot el que jo sé, m'hauràs de donar tres-cents mil francs.• (Mallart, 1983: 75).

Simple economia? Simple llei de l'oferta i la demanda? Això és tradició?

A tr~v~. de les paraules de Mba es recull que cobra les curacions que un cop mJctat porta a terme i cal suposar que també fa pagar la iniciació als seus «alumnes». Amb tot això volem qüestionar la mena d'idealització que sembla surar en el relat i que faria de Mba gairebé un il-hrminat que en un moment determinat sent la necessitat dc servir al seu poble. A partir d'aquí podem començar a parlar de la participació en un doble món, el món de Ja ciutat i el del poble. ~s impossible i seria altament ingenu pensar en aquests dos nuclis, sectors, àmbits o com vulguem anomenar-los, aïllats un de l'altre, purs i sense cap relació. Com després analitzarem, el sector urbà és un sector artificial, superposat a un territori amb estructuració pròpia per un poder colonial del segle passat. Però del que ara es trata és de preguntar-nos entre ciutat i poble quin tipus de relació poden establir-se, és a dir, fins a quin punt 1'~abitant d'un poblat rural és alhora un obrer, amb quina freqüència els hab1taots rurals es veuen necessitats d'anar a la ciutat ja sigui per comprar, realitzar tasques administratives o visitar un familiar; com arriba circula i se'n van els diners entre la gent d'hàbitat rural; a quins sectors de l'estructura familiar tradicional ha afectat l'emigració cap a la ciutat - i el caràcter pendular o definitiu d 'aquesta emigració--; el grau d'urbanització -~r imitació o d'altres causes- que pateixen els pobles; la visió que els hab1t~nts .rurals tenen del món urbà i vice-versa. En definitiva averiguar la quantitat Important de Ouxes establerts recíprocament entre ciutat i camp, la Uunya~ia dels quals - i no en quilòmetres precisament- no podem establir en lleg1r La Dansa als esperits. Tornant a la tradició, pensem que per afir· mar que la tornada de Mba de la ciutat al camp i el fet de fer-se medicinaire són un retorn a ella , és a dir, a la vida que secularment ha portat el poble Evuzok, hem de presuposar abans dues coses. La primera que el poble Evuzok ha viscut sempre de la mateixa manertl, «de la manera tradicional». i Ja segona que aquest mateix poble ha decidit en un moment donat de recuperar aquella manera de vida, puix que el que pensem seria ingenu dir és que

20 1

aquest rek>rn a la tradició s'hauria produït només en un home, Mba, que hauria de portar a terme una tasca educacions! per tal de fer veure al seu poble la necessitat de viure com «abans». Un poble, amb tots els seus trets, es troba sempre en constant canvi, i d'això se n'adonen els seus integrants generació a generació malgrat que potser a un observador forani li pugui semblar que sempre han viscut de determinada manera. El canvi produït per l'estructuració colonial és un d'ells. Molt més fort, molt més dràstic, imposat per unes potències estrangeres, però alhora un canvi més. Ha estat força negatiu -cosa que després analitzarem- mirat d'una manera objectiva i per nosaltres, però quina visió en poden tenir aquestes gents? Fins a quin punt el sistema no s'ha menjat la seva objectivitat i arriba a semblar-els-hi positiva una manera dc vida que en el fons els perjudica? Amb tot això volem destacar que oo queda pas clar ni què hem d'entendre pel concepte de tradició i que en tot cas el retorn a ella no podria quallar tan fàcilment en un poble «canviat» per la matelxa causa -el món colonial- del que ara voldrien fugir. El procés aculturatiu és, doncs, força evident i ningú no el pot negar.

El món colonial ha canviat tot allò damunt el qual s'ha establert. Però d'una banda no coneixem la societat Evuzok -només sabem que era una societat igualitària que ara tendeix a no ser-ho per la influència colonial que esmentem-; no sabem pràcticament res del seu parentiu, de la seva econo. mia, de les seves relacions amb els pobles veïns, de la manera d'organització polCtica, dels cost ums, de les festes, de les relacions intergeneracionals, de la concepció de propietat, etc. No sabem res de tot això, si es manté respecte a com estava abans de la vinguda dels estrangers, si ha canviat -segur que sí- i en la mesura amb que ho ha fet. L'aculturació ha estat evident, però no en sabem e l grau concret, la data iHustrativa que ens pugui fer cinc cèntims, ni -com deiem abans-- l'acceptació que aquesta aculturació ha tingut entre els indígenes. El que a partir d'aqur volíem introduir és la pos· sible funció desintoxicadora del ritual de Mba, però una desintoxicació que rebutjaria aquella portada a terme pels estrangers. Veiem la cita: «Aixf es passa de la concepció d'una societat fundada en els lligams que crea el parentiu (la societat real), a una altra fundada únicament en la reeixida personal (la societat dels bruixots). / ... / La bruixeria pot ser considerada com una forma d'ideologia que aquelles societats estructu· rades a base de llinatges i sense un poder polític centralitzat es donen a si mateixes per tal de lluitar contra aquelles desviacions que podrien con· duir-les a una altra forma de societat menys horitzontal, en la qual els lligams fundats en el parentiu tendjrien a desaparèixer per a donar pas a una estructura jeràrquica fundada en l'individualisme, la reeixida persa-

202

na] i la concentració de poder a les mans dels més forts,. (Mallart 1983· 186-187). .

• .

Aquesta és precisament la tesi que sosté en Mallart. La dansa el ritual Mba i la seva medecina lluitant contra el món dels estrangers. E~cara mé~ clar: «La desestructuració de la societat provocada pel procés de colonització i d'occidentalització ha tingut com a conseqüència l'increment d'aquelles creences relacionades omb la bruixeria. Fonamentalment, la bruixeria evuzok és ~na i~terpretació a nivell simbòlic de tot el que pot aparèixer com contran a I ordre establert pels avanpassats. Els canvis introduïts pel procés ~·~cid.cnta!ització són sovint interpretats com una temptativa de desestabtlatzactó d aquest ordre. La recrudescència de les creences en Ja bruixeria ha estat, doncs, una conseqüència normal articulada amb la t.ògica pròpia del sistema tradicional. D'altra banda, la colonització -ojudada en això per l'acció de les Esglésies missioneres- va desorganit· ~r d'una manera particular aquell àmbit relacionat amb l'ordre (social) mstaurat pels avanpassats. I ... / Amb això no tan sols es va aconseguir deso~ganitzar la societat, sinó que se la va despullar d'un dels mitjans més tmportants (el culte ols avanpassats) per a lluitar contra la bruixeria la qual cosa no podia sinó ser interpretada com un gran triomf d'aquest~ última.,. (Mallan, 1983: 230-231).

I aquestes paraules queden ja plenament arrodonides amb aquestes altres: Mba Owono és més que un medecinaire. Es el darrer testimoni del re· fús d'una societat tribal de caire "democràtic" a vcure's convertida en una societat d'inspiració "autocràtica".» (Mallart, 1983: 230). . Mall art ens. presenta a un Mb que vol salvaguardar les cantigues tradietons», .les «anllg.~es,. mane~es de viure: els «antics» costums, però per què?, amb qum ?e~efict .• amb ~uma perspecttva de futur? Qüestionem aquesta tesi del medecmatre com a dtrector d'un poble cap el seu propi ahir a partir de les paraules d'en Lévi-Strauss: cAhora bien, otro género de evolución que se observa en partes del ~undo tales como ~sia. Africa y América andina, / ... / Se trota de re~tones con al.ta dens1dad de población y donde, lejos de disminuir, ésta tte~de mas bten a crecer. La amenaza que suspenden sobre nuestros es· tud1os es P.ues de otro orden, cualitativo mas que cuantitativo: esas gran· des poblac•ones se transformen a un ritmo rapido y su cultura se apra-

203

xima a la del mundo occidental, escapando con ello a nuestra jurisdicción. Esto no es todo, pues esos pueblos toleran cada vez menos el_ s_er sometidos a la indagación etnografies, como si sospecharan que quiStéramos al estudiar el modo en que sus creencias y costumbres difieren de las' nuestras, dar un valor positivo a estas diferen~ias, frenar su evolución y dejarlos pasmados en su estado actual.• (Levt-Strauss, 1980: 54).

Sens dubte són moltes preguntes les que ens fem. Però tomem a les paraules que clouen el llibre de Mallart i qu~ gairebé -~ca~m de citar. Com hem vist, el propòsit de Mba segons Mallart 1 sense questlo~ar el_ seu .enc:ert és impedir el canvi de la societat evuzok d'un esta~ democràtic -tgu~btan­ a a un altre autocràtic -jerarquitzat- . TanmateiX sempre ens sentJre~ en la necessitat de saber com s'articula exactament la Dansa en una soctetat artificialment natural o naturalment artificial segons que h~m vist. I no és que demanem a Mallart un nou estudi que no pretenia, sinó simplement una articulació adequada de la dansa en el seu caldo de cultiu: ¿o és que tot és una bonica narració de Mba inspirada en el seu ambient?

No era vanament que Godelier a 1972 escrivia: «Una morfologfa estructural sin anélisis de las funciones, sin "fisi~logra·:­ es incompleta y sólo el desarrollo conjunto de los dos campos de mvcsttgación permitira plantear correctamente los problemas de las t.rans~or· maciones y de Ja evolución de los sistemas, los problemas de la htstona.• (Godelier, 1976: 63). es obvi que aquesta cita va adreçada no concretament a Mallart sinó a t'estructuralisme, però a través d'ella ens introduïm de ple en la me.na dc manipulació que Mallart fa del document que presenta. Gosaríem a dtr que la Dansa als esperits, malgrat el caire de denúncia que en certs mo~ents pren i l'apunt de coneixement global de la societat E~u~ok, nomé~ mcl~u un propòsit. Propòsit que és definible amb una expresstó t una constderactó de diccionari. L'expressió: «No hay nada humano -y hasta posiblemente nada orgónico- que seo infinitamente maleable. El número de posibles estructuros en cada cas? es limitado. Bajo gran número de variaciones superficia1es hay una canttdad limitada de estructuras profundas.• (Ferrater Mora, 1049).

La consideració: «Los estudios estructuralistas consisten en gran porte en llevar a cabo transformaciones que hacen posible pasar de una estructura a otra mc·

204

diante cambios de elementos que no alteran el sistema estructural.• (Ferrater Mora, 1049).

Aixf, doncs, l'ambigüitat que propugna el full de propaganda i que certerament apunta queda desnonat. De la Dansa als esperits senzillament en resulta una anàlisi estructural. Es la recerca en un relat iniciàtic, i la Dansa que li dóna credibilitat, de l'estructura d'un mite. D'allò que en paraules de Godelier: cPara Marx y para Lévi-Strauss, una estructura no es una realidad directamente observable, sino que es un nivel de la realidad que existe mós alió de las relaciones visibles de los hombres entre sr y cuyo funcionamiento constituye la lógica profunda del sistema, el orden subyaccnte a partir del cual debe explicarse el orden aparente.• (Godelier, 1976: 27).

D'aquí els estudis comparats de diferents tipus de relats, les comparacions estructurals entre les iniciacions de Mba Owona i Sant Pau, o en altres aspectes amb Jesucrist. Les contfnues al-lusions als xamans siberians o amerindis i en general tots els continguts que Mallart ordena en taules d'anàlisi; repeticions estructurals a l'elecció i iniciació, tipus d'antropofàgia, tipus d'àpats, tema de l'engany ...

S'esdevé però que aquest propòsit apareix disfressat de furtives escapades (i per això incompletes) a la realitat del poble evuzok, i d'un clar discurs anticolonial que aportant al conjunt una ambigüitat, fascina, tot i que deiunt el lector amb un peu en la societat evuzok i l'altra en el buit. 1 és que Mallart sap bé a qui s'adreça , i què representa el seu llibre. Ja en parlarem.

Ara sens dubte s'expliquen moltes «dificultats» d'aquest volum; esperem que el nostre discurs hagi contribuït a clarificar-les. Ara s'explica perquè MaUart no indica com s'estructura la dansa en el poble que la crea. Hom sap que l'estructuralisme s'oposa a l'historicisme, i com en cas de seguir dogmàticament Lévi-Strauss, aquest s'oposa fins i tot al funcionalisme. I és que prenent de nou les paraules del diccionari: «En el caso de las estructures IOCiales ( ... ) se presupone que hay modeles dc vida social y que tienen que explicarse sincrónicamente». es a dir, rebutjant Ja història i amb eUa les · transformacions i canvis socials.

La crítica que nosaltres podríem fer i en certa mesura hem fet respecte a la manipulació (tomem-hi) del document sobre la Dansa als esperits que Mba Uiura a Mallart, la fa Godelier a Lévi-Strauss referint-se al parentiu: «El anélisis estructural no abarca la historia porque desde el principio ha separado el analisis de la forma de las relaciones de parentcsco del

205

anaJisis de sus funciones. No es que niegue taJes funciones sino que jamas las explora como tales y gracias a ello nuoca ha analizado el problema de la articulación real de las relaciones de parentesco y de las restantes estructuras sociaJes que caracterizan las sociedades concretas, históricamente determinadas, realidades concretas en cuyo seno LéviStrauss se limita a descobrir el "sistema formal" de las relaciones dc parentesco parecidas u opuestas. Es obvio que Lévi..Strauss no ignora dichos problemas, pero jamas los ha estudiada sistematicamente. Son, sin embargo, unos problemas fundamentales cuyas soluciones no solamentc permitinin pensar la forma sino también el contenido de las relaciones sociales, sus condiciones de aparición o desaparición, es decir, la Historia humana a través de su propia historia.» (Godelier, 1976: 62-63).

cCom ho demostren aquests exemples, el llenguatge emprat per a representar-se la causalitat d'aquestes malalties és teixit d'imatges tretes de l'època colonial (i neocolonial!) en la qual, podríem dir parafrasejant. }'"ànima'' d'aquests pobles (la seva identitat cultural, és cert. però també la seva existència material) va ser completament subjugada. Es important constatar que certes formes d'alienació mental siguin explicades actualment mitjançant un llenguatge simbòlic que evoca l'explotació de l'home per l'home. Això ens mostra que la bruixeria evuzok pot ser interpretada com una forma de discurs ideològic a través del qual una societat intenta protestar, conjurar i controlar qualsevol forma d'abús de poder, de dominació o d'explotació, ja sigui d'origen tradicional, ja sigui d'origen colonial.• {Mallart. 1983: 215-216).

Certament el text és prou iHustratiu i adaptable al nostre cas. I si en voleu un de més neutre cal recoUir aquest paràgraf del mateix autor:

La situació real, hom sc l'ha d'imaginar en llegir fragments del relat de Mba com ara:

cPor consiguiente, ir m~ aJJ6 de una morfologia estructural es describir ,¡ un tiempo unas formas, uoas funciones, un modo de articuJación y una ~ condiciones de transformación d e las estructuras sociales en el seno dc las sociedndes concretas estudiadas por el historiador y el antropólogo.»

(Godelier, 1976: 65).

cEl meu germà, Ntzama Lucien, és a París. Jo sóc el segon. Els altres dos treballen a Yaundé, l'un és pintor. i l'altre treballa en una fàbrica de gel. El cinquè va al coHegi i el més petit, el que vingué a veure'm, viu aquf, al poblat.» (Mollart, 1983: 124).

Cal dir quelcom més al respecte? Potser sí. Pins i tot Lévi-Strauss quan analitza la relació entre vius i morts entre els Bororo, ra una somera descrip· ció de la societat i entorn d 'aquests indígenes, contextualitzant-los. Una altra cosa és que expliqui l'articulació en aquella societat d'aquella relació (vid.

Ltvt-STRAUSS, 1969: 203-249). Mallart, en canvi, en cas d'oferir-nos-la en ofereix la societat en negatiu. De mostra un botó:

Però com està la societat camerunesa no ho explicita en cap moment.

El problema és interessant i suggestiu, i a més, és el que pot atraure el lector d'una manera més decisiva. fer-li prendre partit. !!s clar que tampoc descriu una sensació com la que va experimentar Godelier en arribar junt als baruia a l'interior de Nova Guinea a mitjan de la dècada dels seixanta: «Es decir, en unos valies aislados de las montañas dc Nueva Guinea la historia se me ofrecfa de manera privilegiada en un salto gigantesco que aboHa bajo mis ojos la distancia que separaba en el espacio y en el tiempo dos formes extremas de su desarrollo, una sociedad primitiva que apenas aeababa de cerrar a sus espaldas la puerta del neolrtico para encontrarse f rente a f rente con u nos extranjeros que se arroga ban el "derecho", en nombre de la "superioridad" de su propio sistema social y de sus valores, de "pacificaria" militarmente, de "civilizarla" y de convertiria en objeto de estudio antropológico; en pocas palabras, de someterla a partir de aquet memento al orden de un mundo europeo que ya no era el de Herodolo o de Cortés, sino el de Ja exploración de la Juna y de las guerras imperialistes.» (Godelier, 1976: 14-15.)

«Es interessant constatar que en aquest primer nivell d'estructuració dc la societat dels Esperits, aquesta és concebuda com una societat matriar· cal (el poder de governar està n mans d'un esperit remení) i poliàndrica (aquest esperit femení té diversos marits), la qual cosa apareix com uno inversió de la realitat mateixa car ni la poliàndria ni el matriarcat no ex.isteixen realment entre els Evuzok.» (Mallart, 1983; 33).

Clarificat aquest punt i abans de concloure el treball, hem de fer esment. per força, de l'evocació del procés de colonització o d'occidentaJització de la societat camerunesa en particular, però africana en general. Evidentment. com es pot intuir ràpidament pel que s'ha dit fins ara, Mallart n<? descriu I~ situació únicament en veu reflexes en processos cognitius lligats a l'exph· cació d~ la Dansa als Esperits, i a partir d'ells conclou en més d 'una ocasió en termes semblants a aquests:

206

No és igual en el sentit que els pobles camerunesos «coneixen» a desgrat i no són tampoc en el sentit que els camerunesos, tot i que no se'ns diu res

leu, suposem des de fa bastant més anys que els australs l'home blanc,

ho

207

de Ja seva economia. sembla que no acaben de superar l'etapa paleolítica. Sí que ho és quant al dret, la superioritat, l'ànim de militarització o de pacificació que l'home blanc vol imposar. Són molts els elements que hom pot extraure del text de Mallart que hi fan referència. Més d'un d'ells ja els hem sentit i no cal tornar-hi.

De fet, ningú pot oblidar que: «La antropologfa nació de un devenir bistórico en el curso del cual la mayor parte de la humanidad fue sometida por otra, y en el que miUones de inocentes vfctimas vieron sus recursos saqueados, sus creencias y sus instituciones destruidas antes de ser. eUas mismas, salvajemente exter· minadas, reducidas a la servidumbre o contaminadas por enfermedades contra las que su organismo no proporcionaba defensas. La antropologfa es hija de una era de violencin, y si se ha vuelto capaz de adquirir de los fenómenos humanos una visión mas objetiva que en otro tiempo, debe esta ventaja epistcmológica a un estado de hecho en el que una parte dc In humnnidnd se arrogó el derecho de tratar a la otra como un objeto.• (L6vi-Strauss, 9180: 56).

El fragment és cru però cert. Sort del canvi d'inflexió que propugna l'antropòleg franco-belga. De fet però, el sistema colonial o el neocolonial que encara és pitjor, ja que implica una subtil explotació econòmica i un desig d'adhesió a les noves formes occidentals per part dels indígenes, per força desemboca en un trasbals. Potser és que l'antropologia haurà de passar a ser en alguna de les seves vessants, i quan els pobles anomenats primitius hagin desaparegut del tot, una ciència aplicada per les patologies dels països subdesenvolupats. Lévi-Strauss (vid. 1980: 53) presenta aquesta possibilitat.

Si ens permetem l'expressió, aquest procés ha derivat en una tragèdia fins a cert punt còmica o risible, però angoixosament trista. Podríem dir que el blanc acultura i potser ara ja, el blanc també cura. De fet, mai no coneixerem del tot els trasbalsos que han hagut de patir pobles com el de Mba Owona. Experiències que fan pensar i repensar, què som, què és la humanitat o si és que fins ara només ho crem uns quants. ¿~s doncs que Mba Owona representa l'heroisme de la resistència anti· colonial? Mallart ho afirma més o menys clarament. Del que no hi ha dubte és que Mba és fi ll d'unes circumstàncies precises. ¿Què és Yaundé la capital del Camerun?, què són les aldees evuzok? L'àmbit s'escapa al llibre de Mallart. Aquest només ens permet la reflexió, l'especulació i el dubte; en· cara que ens assegura la crisi· de Ja societat camerunesa, ¿quina és aquesta societat? ¿la pigmea, l'evuzok (bantú), la de la ciutat? Com hem vist, no és el propòsit de Mallart contestar-ho. La seva pretensió és simplement la d'una

208

a?~si es~ruc,tural d'un sistema -la dansa als esperits- seguint una tradicló que Ja s estronca. Ho encerta.

Evidentment no podem estimar per què l'autor ha redactat el Llibre de 1 manera co~ ho ha fet. ~anmateix podem donar una explicació: Mallart sa: ben bé qmn p~per pot Jugar la seva obra en una societat en crisi com Ja catala.na .. ts m~s, la seva obra és la primera del gènere. Obre camí i cal que SI~J atractiva. Tot i les mancances ho és. es més, és sobretot que ho és d'atracbva. ' BIBLIOGRAFIA MoRA, J. Diccionario de Filosofia, 1/. Madrid , Alianza Editorial pp 10461050. . . ÜODELIER, M. 1976 Funcionalismo, estructuralismo y marxismo. Barcelona, Cuadernos Anagrama.

Levt-STRAUSS, C. 1969 Tristos Tròpics. Barcelona, Anagrama. fERRATER

1981 (3)

LEVt.STRAUSS,

1980 MALLART, LI.

1983

c.

«La obra del American Bureau of Ethnology y sus lecciones». A: Antropologia Estructural. Madrid, Siglo XXI. pp. 51-61.

La Dansa als esperits. Itinerari inicitltic d'un medecinaire africtl.

Barcelona, Punt de vista, 2. La Llar del Llibre.

209

ALVAREZ-URíA, Fernanllo.

1983 Miserables y Locos. Medicina Mental y Orden Social en la España del siglo XIX.

Barcelona, Tusquets Editores, 364 pp.

El origen de este libro es una Tesis de Doctorado presentada bajo la dirección del sociólogo francés Robert Castel. Es la obra de un sociólogo con formación interdisciplinaris, y su interés desborda con mucbo los límites de la historia de las ideas psiquiatricas en nuestro país para insertarse en una perspectiva mas amplia de la que participan la sociologia histórica, la antropologia histórica, la historià de la Ciencia y la Historia general. Su objetivo el\ apuntar la significación ideológica que en la España Contemporanea ha tenido la locura y los proéedimientos de gestión legales o técnicos de la misma.

Lejos de ofrecemos una historia positivista convencional, Alvarez-Uría aplica al caso español el método genealógico que le sirviera a Castel para desarrollar su serie de libros sobre la psiquiatria y la locura en Francis y los Estados Unidos (eL Castel 1971 , 1976, 1979, 198 I), y que cntroncan a su vez con el movimiento de renovación que abrieran en la propis Francis Foucault (1961) y Canguilhem (1971).

La tares dc Alvarez Urfa completa la perspectiva iniciada hace años por Julian Espinosa ( 1966) de vincular el desarrollo de las ideas y de la gestión de la locura y la marginación, no a una problcmótica técnica vinculada al · progreso inevitable de las ciencias, sino al proceso de construcción del Eslado moderno en España. El abordar esta problematica particular, la del Estado Español, con un método elaborado sobre la base del caso francés tiene la ventaja de resaltar el caracter idiosincrasico de nuestro caso, su condición de caso particular, pero a la xez articulado a un modelo general.

Con Iodo quisiera señalar un matiz de discrepancia, no como una crítica que pudiese empañar los méritos de la obra sino como un avance dc polémica. La perspectiva de Alvarez Uría, al estar tan vinculada al modelo franc:és, le hace pensar en un Estado Español tan centralizado como el otro. Y ello

213

no es del todo cierto. En lo que hace referencia a la asistencia psiquiatrica y a la gestión de Ja locura la particuJaridad mas evidente del caso español esta precisamente en la contradicción que supone una legislación centraliza. dora de la asistencia benéfica, y la incapacidad del Estado para llevaria a cabo. De ahí que los modelos de gestión de esa asistencia sean extremadamente polimorfos y presenten como en Cataluña políticas autónomas basadas en la privatización. PoHticas que a su vez engendran discurtos alternativos

desde la periferia que se vinculan al desarrollo de Jas instituciones de auto· gobiemo (el caso de Ja Mancomunitat de Catalunya [1 ~1 >1923], o el de la Generalitat Autónoma [1932-1938]).

De cualquier manera, el libro de Alvarez Uría es uno de los mas sugestivos títulos que este cronista ha tenido entre manos en los úllimos tiempos.

Reúne las condiciones de rigor y de amenidad que muchas veces parecen alejadas de este tipo de disertaciones académicas, y aun habría que añadir que es un texto que desborda tanto los limites de la parceJa que analiza, que cualquier científica social puede hallar en él sogerencias, ideas o cuestiones. únicamente es de lamentar que el envoltorio del Jibro sea algo endeble para una obra tan gruesa y que debe ser de manejo frecuente en el intere. sado. Como es de lamentar Ja inexistencia de una bibliografía resumida al final, aun cuando esto parece ser una constante desgraciada de nuestro mundo editorial.

Josep Maria COMELLES

Departament d'Antropologia Cultural.

Facultat de Filosofia i Lletres dc Tarragona.

no es del todo cierto. En lo que hace referencia a la asistencia psiquiatri~ y a la gestión de la locura la particularidad m~s evident~ del. caso espa.nol est~ precisamente en la contradicción que supone una leg~slactón centrahzadora de la asistencia benéfica, y la incapacidad del Estado para llevada a cabo. De ahí que los modelos de gestión de esa asistencia sean extremadamente polimorfos y presenten como en Cataluña poUticas. autónomas bas~das en la privatización. Polfticas que a su vez engendran ~~s~urt~s alternattvos desde Ja periferia que se vinculan al desarrollo de las mstttuc10nes de autogobiem o (el caso de la Mancomunitat de Catalunya [ l~lSo-1923] , o el de la Generalitat Autónoma [1932-1938]).

De cualquier manera, el libro de Alvarez Uría es uno d~ l~s ma~ suges· tivos títulos que este cronista ha tenido entre manos en los ultimos ttempos Reúne las condiciones de rigor y de amenidad que muchas veces parecen alejadas de este tipo de disertaciones académicas, y aun habrfa qu~ añadir que es un texto que desborda tanto los límites dc la p~rcet.a que anahz~, que cualquier científico social puede hallar en él sogerenctas, tdeas o cuesttones.

Onicamente es de lamentar que el envoltorio del libro sea algo endeblc para una obra tan gruesa y que debe ser de manejo frecuente en el i.nteresado. Como es de lamentar ta inexistencia de una bibliografia resumtda al final, aun cuando esto parece ser una constante desgraciada de nuestro mundo editorial.

Josep Maria COMELLE.S Departament d'Antropologia Cultural.

Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona.

BARCELÓ,

Miquel

1984 «Sobre Mayürqa».

Palma de Mallorca: Publicaciones del Museo de Mallorca.

El tibro de Miquel Barceló es una recopilación de artículos dedicados al tema de Mayúrqa, que escribió entre 1975 y 1983. El bito conductor que los vincula es el poner a prueba la hipótesis de P. Guichard sobre los ase~ta­ mientos de bereberes desde los comienzos de Ja conquista en la parte onental de Al-Andalus. El contexto en el que se sitúan tanto los artfculos como el interés por la hipótesis de Guichard es el trabajo amplio de Miquel Barceló sobre la cronología de las grandes inmigraciones bereberes Y las conse·

214

cuencias de la adopción de una determinada cronología, y sobre la historia de AJ-Andalus en general. El libro nos sitúa en ta sociedad indigena e islamizada de Mayürqa antes de la conquista catalana, sus períodos y reductos preestatales y el pape) de la islamización en la configuración que alcanzó el paisaje y la sociedad.

La obra tiene méritos que podríamos Uamar específicamente históricos, aun recordando los débiles linderos de la especiñcidad de las ciencias sociales, como pueden ser el precisar la cronología de la difusión del cultivo del algodón en la zona, o la del olivo. Pero aun no dudando de que estos méritos Jo son, tengo poca capacidad para juzgar su alcance. Mi interés como antro· pólogo y la razón para traer la noticia de este libro a una revista antropológica, radica en otros aspectos de su contenido.

Su constante interés por la configuración de la sociedad anterior a su conquista, perfila el panorama de una sociedad fragmentada, con bajos niveles integrativos, que pone en cuestión la idea común de una unidad política cohesionada de base campesina preexistente. Como consecuencia de la conquista islamica las lslas son subsumidas en la organización estatal; son las lslas Orientales de Al-Andalus, que reciben inmigraciones islamizadoras de origen bereber, organizadas tribalmente sobre un bastidor clanico con funciones políticas. Se produce entonces una tensión entre el derecho islamico y el derecho consuerudinario local, entre Jas instituciones tocates y las instituciones y ordenaciones impuestas.

Me han intercsado en especial dos aspectos de este fenómeno. En primer Jugar, que Miquel Barceló postula la existencia de grupos de filiación que darfan sentido, frente a las incógnitas que plantes la hipótesis de la familia nuclear, a los datos de que dispone sobre la producción agrícola y la organización de las unidades de producción autónomas e insolidarias. Y aquí mi segundo especiat interés: el autor va perfilando la existencia de una integración social a pesar de y sobre la base de una fragmentación, y de una articulación del campesinado con algunos «nobles y grandes personajes». Esa integración y esa articulación nos la presenta cmanando de otras institucicr nes como los consejos de ancianos y los colectivos religiosos e intelectuales, cuyo pape! polhico central es el logro de una vinculación a un Estado laxo y distante.

Desde el punto de vista metodológico, el profesor Barceló resulta ejemplar en su tratamiento de fuentes documentales e historiogrMicas. Yo diría que esta especialmente atento, de forma poco común, a las interferencias etnocéntricas de sus informadores. Dc esta manera critica en otros con justeza y evita en su propio trabajo el realizar proyecciones sobre el pasado, de imagenes de hechos y situaciones farniliares, por estar presentes o por

2 15

dominar en la historiograHa. Y en esta línea, desbarata mitos sobre la conquista catalana de las Islas y sus consecuentes logros culturales, haciendo Oorecer todo un conjunto de datos pertinentes olvidados y vislumbrando las instituciones sociales y el entramado que las articula. Esto no se hace sino a partir de planteamientos metodológicos explícitos, y así, por ejemplo, argumenta que es posible que los funcionarios catalanes describieran como una yuxtaposición de propietarios lo que era mas bien «un espai força més complexe d'assentaments de límits esfumats i ple d'intersticis; i on el cap d'alqueria era deformement descrit com el propietari, com l'amo». Siempre inquieto por la fidelidad de los textos, el autor no da nada, en este aspecto, o casi nada por definitivamente sentado.

Sólo haría dos apuntes críticos. Por una parte a veces (aun~ue hay que decir que pocas veces) realiza una construcción inductiv~ ~ partt~ de fuentes documentales e hlstoriogrMicas, y entonces da un paso factl Y pelt~roso de lo plausible a la teoria establecida, sin suficiente mediación metod~lóg.ca. Y ~sta crítica lo es probablemente a todos nosotros, a los que trabaJamos en ctencias sociales. Pero también es cierto que la mayor parle de las ~ece_s apoya primero cada afirmación en sus datos, pero tomando éstos como tndtcadores de una situación hipotética, no como prueba dc ella. Y pasa e ntonce~ a una construcción deductiva rigorosa que termina en unos casos en la busqueda de nuevos datos y puesta a prueba, y en otros abriendo camino a nuevas investigaciones que plantes como necesarias. .

Como amante de las causas derrotadas que él mismo se. proclama, tte~dc a rescatar los hechos fa lsadores, los datos ingenus o capctosame~te olvtdados, del campo de to aberrantc y los sitúa en su lugar, com~ mcó"!o.dos interpeladores de las teorías en uso. Y yo creo que esta practtca es uttl Y saludable.

Termino con el otro punto critico que es, mas bien, una. propues!a.

Miquel Barceló usa vocablos como tribu , clan , parentela, conseJO de anetsnos de una forma que es imprecisa a los ojos de un antropólogo Y cuyas dif~rencias conceptuales tienen implicaciones muy importantes .. Una ~~an familia)), cuando es una parentela, no tiene posibilidaèles de sobrevtvlr a una generación, mientras que si se trata de un clan n~ sólo puede mantenerse, en teoría, indefinidamente. sino segmentarse. Ptenso qu~ el pro?le~: que planteo no es justo atribuirlo al profesor Barceló. Mas bten termman con Ja propuesta de un dialogo entre historiadores y antropólogos para que pueda realizarse un préstamo mutuo de técnicas y conceptos. Tratarfamos as{ con rigor de la manipulación de fuentes que pasan de la Historia de 8 Antropologia o las técnicas orales que pasan actualmente d~ la Antro~~logta a la Historia y el préstamo se realizaría con todo su bagaJe de prectstón Y

!

216

experiencia. Dispondriamos así de un cuerpo de conceptos mutuamente aportados y refinados que harían mas exacta la información, mas ricas las intuiciones y las hipótesis, mas precisas las afirmaciones. Es un trabajo como el de Miquel Barceló el que anima a un antropólogo a sumarse a esta tares.

Teresa SAN

ROMAN

Universidad Autónoma de Barcelona.

CRHISMAN, Noel

J.,

y MARETZKI, Thomas (comps.)

J 982 Clinical/y Applied Anthropology Dordrecht, D. Reidel Publishing c.o Clinica/ly Applied Anthropology pertenece a la ya prestigiosa colccción «Culture, 11/ness and Heal ing», didgida por Arthur Klcinman y que publica

el editor neerlandés D. Reidel. Es un texto que enlaza con el que comentamos en AEC 2, The Relevance of Social Science for Medicine, y que como aquél abre las perspectivas metodológicas y teóricas hacia una Antropologia ~e la Medicina aplicada a los sistemas sanitarios occidentales. Y aunque el hbro a que hacemos referencia se basa en textos relativos a la praxis asistencial norteamericana, dada la dependencia idcológica de mucbas de las formas de nuestra organización sanitaris respecto a aqu~lla el libro es igualmcnte útil a un público español.

El libro adopta la estructura de un «reader» dividida en dos partes y con. una larga introducción de los compiladores en relaci6n al papel que puede Jugar la antropología en el campo de la salud. Aun cuando en algunos ~pectos ":'etodológicos podríamos hallar discrepancias, en especial en relactón a la tmportancia de los procesos históricos para abordar la causalidad en este campo: la postura de los compiladores esta muy próxima a la que SOSten~mos la tn~ensa mayor(a de antropólogos de la medicina de este pafs, es dectr la necestda_d de orientar nue~tra tarea profesional a la investigación ~ l~s p:oce.sos soctoculturales que gtran en tomo al conjunto de las instanCtas tnstítuctonales en relaci6n a la salud. . El propósito de los autores lo resumen ellos mismos en los sigulentes PUntos: 1~ contribuir a pallar las dificultades que halJan los investigadores en formactón para trasladar los conocimientos antropológicos al estudio o a la docencia en medio sanitario, de tal modo que sus enseñanzas o sus inves-

217

CRHISMAN, Noel }., y MARETZKI, Thomas (comps.) t 982 Clinically Applied Anthropology Dordrecht, D. Reidel Publishing C.0 C/inically App/ied Anthropology pertenece a la ya prestigiosa colección cCulture, 11/ness and Healing», dirigida por Arthur Kleinman y que publica

el editor neerlandés D. Reidel. Es un texto que enlaza con el que comentamos en AEC 2, The Relevance oj Social Science for Medicine, y que como aquél abre las perspectivas metodológicas y teóricas hacia una Antropologfa de la Medicina aplicada a los sistemas sanitarios occidentales. Y aunque el libro a que hacemos referencia se basa en textos relativos n la praxis asistenciaJ norteamericana, dada la dependencia ideológica de muchas de las formas de nuestra organización sanitaris respecto a aquélla el libro es igualmente útil a un público español.

El libro adopta la estructura de un «readen dividida en dos partes y con una larga introducción de los compiladores en relación al papel que pucde jugar la anlropologfa en el campo de la salud. Aun cuando en algunos aspectos metodológicos podríamos hallar discrepancias, en especial en relación a la importancia de los procesos históricos para abordar la causalidad en este campo, la postura de los compiladores esta muy próxima a la que sostenemos la inmensa mayoría de antropólogos de la medicina de este país, es decir la necesidad de orientar nuestra tarea profesional a la investigación de los procesos socioculturales que giran en torno al conjunto de las instancias institucionaJes en relación a la salud.

El propósito de los autores lo resumen e)los mismos en los siguientes puntos: 1) contribuir a paliar las dificultades que baUan los investigadores en formación para ¡rasladar los conocimientos antropológicos al estudio o a la docencia en medio sanitario, de tal modo que sus enseñanzas o sus inves-

2 17

tigaciones puedan ser aprovechadas en ese medio, y 2) tratar de solventar las dificultades que ofrece la literatura convencional en Antropología de la Medicina para alcanzar ese fio.

La primera parte del libro se refiere en consecuencia a los problemas de docencia de la Antropología en medio sanitario. La tesis general de los distintos autores vendría a ser proponer un modelo de docencia que facilite a los estudiantes un acceso a nuestra disciplina a través de la tarea sobre su propia practica profesional, sobre cuanto ven a su alrededor, en relación a ellos mismos o a sus pacientes.

En La segunda parle, en cambio, se habla de tópicos mas clasicos: investigaciones sobre ideas psiquiatricas, sobre concepción cultural de la enfermedad, roles de enfermos, problemes de saJud en comunidades étnicas o problemas culturales vinculados a enfermedades especfficas.

El libro no se ocupa, significativarnente, de intervenciones en el campo de la prevención o de l.a planificación. De hecho, estos terrenos disponen de abundaote bibliografía anglosajona como consecuencia del trabajo aplicado de los antropólogos de la medicina en organismos internacionales o regionales de salud. Chrisman y Maretzki querían llenar ese bueco a que haciamos referencia al principio y entiendo que lo logran en buena medida. Puede discutirse la selección específica de los artfculos que contiene el libro. Como sucede a menudo en los «readers» norteamericanos extensos, la selección es desigual y aun discutible. Sin embargo, en Ja perspectiva de un campo de actuación e invesligación naciente, la detección de las insuficiencias y de las ausencias a veces es mas estimulaote que el propio conlenido, y el de este libro es muy aprovechable.

Para terminar, hay que destacar la excelente relación calldad precio de este libro y de los otros de esta colección. Cabe esperar que en un futuro próx.imo algún editor de nuestro pafs se decida a traducirlo. Tenemos la idea que sería excelentemente recibido por todos aquellos que nos ocupamos de Ciencias de la Salud.

Josep Maria COMELLES Departament d'Antropologia Cultural.

Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona.

E.D.I.S. et alü 1983 La Sanidad española desde la perspectiva del usuario y la persona

en/erma.

Madrid, Ediciones Encuentros, 691 pp.

Aquest llibre és un recull de diferents treballs enfocats, tots ells, a analitzar l'estat actual de la sanitat a Espanya i a formular unes solucions a les mancances, errors i contradiccions que inevitablement sofreix.

L'obra es divideix en tres apartats; a !'«Equipo de l nvestigación Sociológica. (E.D.I.S.) correspon el dos primers, els quals analitzen una sèrie d'entrevistes realitzades a una munió d'experts en matèria sanitària, i a un grup de malalts i els seus familiars, respectivament. El tercer gran apartat està integrat per tres estudis concrets sobre la sanitat des de la perspectiva de la persona malalta. El primer de tots correspon a J. A. Rodrfguez, i es titula: «Analisis sociológico de la participación y los derechos de la persona en ferma dentro del sector sanitario». El segon treball, firmat per F. J. Escrihuela, ens narra: cEl an81isis jurídico de los derechos y riesgos del enfel" mo ante la sanidad», i com a darrer trobem la investigació de J. A. Moreno anomenada: «An81isls comparativa de los modelos y sistemas de salud». La tasca de coordinació ha estat realitzada per A. Pérez Pefiasco.

El primer article recull opinions d'entesos sobre el sistema sanitari i s'hi apleguen els parers de diferents persones que estan o han estat pròximes o incloses en la direcció i l'administració de la sanitat a Espanya: funcionaris de l'administració, gerents, directors i administradors d'hopitals, metges, presidents d'associacions mèdiques, advocats, periodistes, etc. Els temes en què ea centra l'entrevista són: els punts, Ics àrees i les zones més conflJctives del país quant al procés sanitari, l'actitud del malalt davant de la sanitat a casa DOstra, la reforma sanitària, els drets dels malalts, la informació que haurien de rebre, el control sobre el que li està passant i el que li estan fent, els models sanitaris d'altres paisos i d'altres partits, etc.

El segon apartat es cen.tra en el malalt i la seva família, les entrevistes reflecteixen les característiques i les diferències entre usuaris de la medicina privada i de la Seguretat Social, entre malalts aguts i malalts crònics, entre els" infants malalts i els adults malalts, entre els distints nivells econòmics, IOcials i ideològics dels pacients i de llurs famílies. Queda així dibuixat l'esquelet del sistema sanitari tal com és percebut per l'afect.a t i el seu entorn.

L'estudi de J. A. Rodríguez es un anàlisi sociològica de la situació en què es troba tota persona que entra en contacte amb la sanitat, quins són

219

tots els passos que dóna i quin és el seu paper com a malalt en relació amb la medicina privada o amb la S.S., tenint en compte les característiques siguin físiques, econòmiques, socials o culturals dels diferents afectats.

L'anàlisi de F. J. Escribuela, ens mostra la posició jurídica que en aquest moment ocupa tot malalt dins el nostre model sanitari, i ens indica les possibles millores que l'usuari, en matèria legal, està en vies d'aconseguir a través d'un projecte de codi dels drets del malalt.

El darrer apartat correspon a J. A. Moreno, el qual aconsegueix. descriure i comparar els models sanitaris de diferents països -com Estats Units, Suïssa, Regne Unit, Suècia. República Federal Alemanya i Espanya-, demostrant els inconvenients i els avantatges dels diferents nivells en tecnologia , economia i ideologia.

El que més pot sorprendre - i sens dubte cal posar-hi atenció- és qui ha patrocinat la investigació: «Fraternidad Cristiana de Enfermos y MinusvaHdos». La qual cosa demostra una certa despreocupació de l'administració estatal per qualsevol questió que no li aporti un benefici a curt termini, i la preocupació per aquesta sèrie de temes d'algunes institucions privades, que molts cops es veuen en l'obligació d'omplir el buit i de portar endavant empreses que afecten a tota la societat i que, conseqüentment, haurien de ser finançades per l'estat.

Com bé ens diuen els autors, aquest llibre és una aportació important a l'escassa literatura que hi ha en matèria de sanitat sobre la condició de «malalt», que és proposat com a principal protagonista. Ara bé, els autors dediquen el seu treball a l'anàlisi de les relacions entre el malalt i la seva familia en el sistema sanitari espanyol. Queden per resoldre -tal vegada perquè és feina d'antropòlegs-, totes les relacions, circumstàncies, situacions, moments, decisions i activitats que són en el límit o fora del sistema sanitari oficial, i que influencien i són influïdes per l'esmentat sistema, ocasionant un

anar i venir d'informació assimilada i reestructurada per cada un dels grups que són pròxims a la «malaltia», al marge de l'estructura sanitària oficial .

Serra Paris Departament d'Antropologia Cultural.

Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona.

220

MARTlNEZ

I NAVARRO,

J.

F.

1984 Assaig sobre Salut Comunitària

Barcelona, Acadèmia de Ciències Mèdiques (Monografies Mèdiques 28) 123 pp .

SUÑoL

1

SAu, R., i G. Foz

1

GIL

1982 Sobre la qualitat de l 'assistència.

Barcelona, Acadèmia de Ciències Mèdiques (Monografies Mèdiques 25) 162 pp.

Les «Monografies Mèdiques. son una sèrie de publicacions en català de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears que van començar a publicar-se als primers anys s~tanta, enllaçant amb una coHeció del mateix títol que s'havia publicat abans de la Guerra Civil. El seu objectiu és el desenvolupament i la projecció de Ja Medicina catalana, però al mateix temps la seva funció ha estat oferir en català uns textos científics que permetin la necessària actualització de la llengua. CoHecció necessàriament misceHània i dirigida essencialment a un públic sanitari que la rep gratuïtament gràcies a la presència de publicitat. Això fa que la coHecció, que no s'ha ocupat gaire sovint de salut pública i sí en canvi de temàtica clínica, sigui poc coneguda entre els profans. Sortosament en els tres darrers anys sembla que la tendència de la coHecció (amplïi, com en són bona mostra els dos IJibres que ara comentarem i el fet que en les monografies ja programades apareixin temàtiques que poden interessar a més dels metges als estudiosos de les Ciències de la Salut en general.

El llibre de Joan Ferran Martínez i Navarro és un text introductori al camp de la salut comunitària força insòlit. A priori hom podria pensar en una introducció convencional al camp, i es troba en canvi inmmers en una perspectiva crítica i innovadora si hom té en compte la producció «mèdica» convencional en aquests temes. El seu autor es centra en dos temes: l'anàlisi històrica i conceptual del procés d'emmalaltir i de les praxis estructurades per al seu control dins de les societats capitalistes, i en una segona part fa una anàlisi de la consideració de la malaltia com a fenomen coHectiu.

Malgrat que l'autor se situa en Ja perspectiva professional de la Epidemiologia i La Medicina social, empra per a la seva anàlisi el mètode genealògic que introduïren en sociologia històrica autors com Canguilhem, Foucault i més recentment Castel, i del qual el Llibre d' Alvarez U ria que és comentat

221

en aquest número d'AEC n'és un bon exemple. Això fa que malgrat la seva formació epidemíològica i l'ús que sosté del concepte «malaltia» estigui molt més a prop de consideracions socioculturals d'aquest concepte que als propiameot biològics. Obviament aquesta èmfasi en la noció de «malaltia», que nosaltres des de la nostra perspectiva de científics socials no utilitzaríem en els mateixos termes per Ja seva insuficiència, no suposa la incompatibilitat dels plantejaments de Martínez i Navarro amb els nostres. Ben al contrari aquesta èmfasi és enriquidora per al debat, per quant podem suscriure en bona mesura l'ús que fa dels conceptes i fins i tol les seves pròpies anàlisis. La crítica a l'empirisme ateòric que fa l'autor és prou rica per convèncer-nos que la distància que encara existeix entre els professionals de la sanitat, i especialment els metges, i els científics socials s'està reduint amb tanta rapidesa que . comença a veure's el moment que les formacions en Ciències de la Salut, que encara ara són un simple somni, esdevinguin una necessitat i una realitat.

El lUbre de R. Suñol i Gonçal Foz fa en certa mesura un pas endavant en aquest terreny. El text recull un projecte que fou guardonat el 1980 amb el Premi Raimon de Tesserach i presenta d'una manera comprehensiva la problemàtica engendrada en els darrers temps sobre la qualitat de la assistència sanitària. Aquest camp, que s'ha desenvolupat en els darrers temps a consequència de la crisi en què es troba el conjunt del sector sanitàri al nostre país, està requerint l'organització d'un vast apareU de recerca destinat a l'avaluació continuada de la qualitat, i aquesta recerca, que es basa essencialment en una investigació qualitativa sobre els usuaris de tot tipus del sector, pot ser un camp en el qual l'antropòleg de la medicina ensinistrat en tècniques centrades en l'observació participant i en l'anàlisi qualitativa pol tenir moltes coses a dir.

Ens trobem doncs davant de dos llibres que haurien de ser coneguts pels nostres estudiants i pels professional de l'Antropologia de la Medicina perquè apleguen tots dos informació acurada, presentacions exhaustives -malgrat la brevetat dels textos.- i un esperit crític molt notable i ben obert cap als que són, des de fa uns quants anys, els interessos d'alguns sectors d'antropòlegs d'aquest país.

Josep Maria Comelles Departament d'Antropologia Cultural Facultat de Filosofia i Lletres de T!~rragona.

222

MtGUEL, Jesús Manuel de 1983 Estructura del sector sanitario Madrid, Tecnos. 159 pp.; 425 ptas.

El mercado bibiografico español no esta bien surtido de obras de introducción sobre la estructura basica de la Sanidad española que puedan ser seguidas sin problemas por profanos, o personas que careciendo de una formación sanitaris convencional se interesen por temas de Salud. La obra de jesús de Miguel contribuye a Uenar este hueco al sintetizar en este librito una Jarga serie de publicaciones realizadas por él rnismo en los últimos años y que en algunos casos empezaban a no haUarse en las librerías. Por una parte libros como dA reforma sanitaria en España» (1976), o «La sociedad en/erma» (1979), no se habfan podido hacer eco de los cambios que la Transición democrtítica ha ido produciendo en el sector. Por otra parte la posición de Jesús de Miguel como consejero de la OMS y del Ministerio de Sanidad y Consumo te bacen la persona idóoea para describir los entresijos de nuestro, todavia caótico, mundo sanitario, al tiempo que su formación sociológica facilita ootablemente que la obra no sea, como sucede a menudo en este campo, «de médicos para médicos», sino «de un profundo conocedor de lo médico» a todos los demas.

El libro presenta cuatro campos fundamentales en la problemtítica sanitaris: los problemas demograficos y de planificación familiar, la problematics del capital humano sanitario en nuestro pafs, el marco institucional de nuestra sanidad y la actuación pública en el sector, a través, obviamente, de las actuaciones del lnstituto Nacional de la Salud.

Como es buena, y esperemos que duradera, costumbre en jesús de Miguel, la obra termina con una excelente bibliografia basica comentada, con el medio centenar de títulos en los que el que quiera penetrar en los entresijos de la investigación en el sector puede encontrar practicamente de todo.

Por todo ello este libro es muy recomendable para todos aquellos que se interesen por la problematica social de la salud y en particular para los estudiantes «de letras» que quieran disponer de un instrumento de trabajo senciUo, pero a Ja vez manejable y útil.

Josep Maria Comelles

Institut

Tarragon~s

d'Antropologia (secció de J'l.C.A.)

223

O'NElLL,

Brian Juan

1984 Proprietarios, lavradores e jornaleiras. Desigualdade Social numa Aldeia Trasmontana, 1870-1978.

Lisboa. PubUcaçoes Dom Quixote. Colecç8o Portugal de Perto.

461 pàgs.

El llibre que comentem consisteix en una monografia etnogràfiica, centrada en l'estudi de la desigualtat social i el sistema familiar en un petit llogarret del nord de Portugal, situat en la província de Tras-os-Montes. El seu autor forma part actualment del grup de Sociologia Històrica de 1'/nstituto Gulbenkian de Ciência, i el treball que ara publica fou presentat com a tesi doctoral en la London School of Economies l'any 1982.

La present publicació hem d'afegir-la, doncs, a les encara escasses monografies d'Antropologia fetes a Portugal, la qual cosa li confereix un interès especial sobretot de cara a aqueJis antropòlegs que centren les seves investigacions en la Penfnsula Ibèrica. De fet, la seva mateixa temàtica i el seu enfocament entronquen directament amb altres treballs precedents fets a l'estat espanyol i al mateix Portugal. Efectivament, l'eix central i el tema de discussió és Ja contraposició igualitarisme/jerarquia en les petites comunitats rurals. En aquest sentit l'autor critica els models presentats per J. Dias (1953), S. Brandes ( 1975) i S. Tax Freeman (1970), en les seves respectives monografies: tots tres estudien poblets molt petits, amb institucions coHectives i propietat comunal, i consideren l'estructura social d'aquestes comunitats com a igualitària. Contràriament, Brian J. O'Neill considera que la desigualtat social és quelcom sempre present en les comunitats rurals peninsulars, no tan sols si hom considera els seus habitants en relació a contextos més amplis (regionals, estatals, mundials), sinó fins i tot en la seva mateixa composició interna, cosa que es proposa demostrar amb el seu estudi. Per co~­ traargumentar, doncs, aquell suposat igualitarisme, l'autor escull com a unttat d'observació un llogaret molt petit, amb menys de dos-cents habitants, aJJunyat i mal comunicat i que, per reunir totes les característiques tòpiques. compta també amb institucions de cooperació i comunitàries. I assenyala el següent : «El meu objectiu és probar que, malgrat la seva petita dimensió i aïllament a dalt de la muntanya, aquesta comunitat es troba dominada per un sistema de marcada desigualtat social» (pàg. 30). Mostra. doncs, la presència de grups socials diferenciats que es reprodueixen mitjançant acurades estratègies matrimonials i hereditàries. Els diversos fenòmens que caracteritzen l'estructura social de la petita comunitat de Fontelas (composició dels grups domèstics, elevades proporcions de fills iHegítims, formes de casament,

224

costums hereditaris ... ) són explicats per l'autor a través de les tensions estructurals internes inherents a cada grup social. Els treballs de C. LisónTolosana ( 1966) i de P. Bourdieu (1972) constitueixen el referent més immediat del seu model, així com, també, les investigacions sobre «antropologia històrica» del Grup de Cambridge.

El llibre està constituït per vuit capítols, cinc annexos documentals, un postfaci, una bibliografia i un índex referencial. Referint-nos al contingut de la monografia, podem dir que temàticament es divideix en dues grans parts: la primera (fins al capftol 4) analitza les bases de les jerarquies socials; la segona pren com a tema preferent la reproducció social. Vegem-ho més detingudament.

El primer capítol és de caire introductori: en ell es presenta l'objectiu del treball, les condicions en què es realitzà, aixf com els seus pressupòsits teòrics. Els tres capítols següents són els que fan referència al tema de la desigualtat social, que s'analitza a través dels components econòmics que Ja fonamenten. Donat que el poble de Fontelas subsisteix gràcies a la producció agrícola i pastoril , la terra esdevé el marcador més important de la desigualt.at, i és per tant a partir del sistema de propietat com és possible distingir quatre grups socials (pequenos agricultores o jornaleiros, /avradores, lavradores abastados i proprietarios). Cinc estudis de casos particularitzats serveixen per presentar les característiques de cada grup, així com les seves estratègies econòmiques. D'altra banda aquesta divisió quatripartita en grups socials esdevé l'eix a través del qual l'autor analitza al llarg de tota la monografia l'estructura econòmica i social del poble. Especialment interessant ens sembla, dins d'aquesta primera gran part temàtica, el capftol sobre treball cooperatiu. En ell es descriuen les diferents formes d'intercanvi de mà d'obra entre grups domèstics, les prestacions de treball a nivell comunitari, l'ús dels béns coHectius. Una forta ideologia igualitarista presideix i regeix el treball cooperatiu, però un anàlisi una mica aprofundida descobreix aviat lli forta desigualtat que s'amaga darrera d'aquesta ideologia. I no es tracta solament que els agricultors més benestants dominin el consell de veïns, sinó, sobretot, que són ells els qui es beneficien en major grau de les prestacions de treball coHetives i dels béns comunitaris, ja que són els qui tenen més mitjans per a poder-ne fer ús amb més intensitat i treure'n, per tant, un profit privat més elevat que d'altres grups socials.

La segona part (capítols 5, 6 i 7) va adreçada als mecanismes de reproducció social, a través dels quals es perpetuen els diferents grups jerarquitzats. El capítol més interessant i reeixit de tots tres és , al nostre entendre el cmquè on, a través de l'anàlisi de tres casos, s'examina l'estructura interna dels grups domèstics en relació amb les estratègies matrimonials i heredità-

.

.

225

ries que es conformen en cada un d'ells i que representen un model-tipus de les estratègies seguides per cada grup social. Tenint en compte que en la zona analitzada la llei preveu que l'herència es divideixi entre tots els fills a parts iguals, la màxima tensió que es produeix en cada grup domèstic (al menys entre els qui tenen propietats per transmetre) s'esdevé entre l'intent de conservar el patrimoni sense dividir i el fet que a cada generació aquesta integritat es veu amenaçada per la fragmentació que implica el fet d'haver-lo de repartir efectivament entre tots els fills. Aquesta tensió dóna lloc a complí· cades estratègies adreçades a controlar el nombre efectiu d'hereus, i un dels mitjans més eficaços és el matrimoni: casar un dels fills i nomenar-lo hereu «millorat» mentre els seus gennans es queden solters, es casen a fora o bé emigren, és l'estratègia més generalitzada, de tal manera que, ens diu l'autor, «en aquesta societat el poder prevalent del patrimoni separa uns pocs que es poden casar dels molts desprivilegiats que no poden arribar-ho a feu (pàg.

204). I és que casar-se és el mitjà per arribar a tenir accès a la propietat, i no casar-sc significa lo subordinació o el quedar-se al marge. Trobem, doncs, una jerarquia a l' interior mateix de la unitat domèstica (entre els germans que es casen i els que no, entre els hereus «millorats» i els «secundaris») i una jerarquia similar en Ja re lació que s'estableix entre diferents grups socials.

La proporció de fills iHegftims, per exemple, és moll elevada entre les dones de la classe jornalera, però els seus pares poden pertànyer a grups socials benestants. La lògica d'aquest fet és complexa, però l'autor intent cercar-la en relació al sistema d'herència (capítol 7): tal com suara assenyalàvem, la nor· ma hereditària del repartiment igualitari contrasta amb la pràctica real adreçada a afavorir la unigenitura. D'aquesta manera, entre els qui posseeixen propietats, el sistema de «millora», el casament, la propietat i la sexualitat són aspectes que van lligats, però per als qui no tenen possessions, aquests elements es troben desvinculats. 1 és en aquesta lògica on cal situar l'elevat grau d'iHegitimitat que es troba a Fontelas. Es quelcom que les famílies riques han de tolerar, malgrat el seu rebuig a nivell moral: al cap i a la fi, l'infant iHegítim mai no pot arribar a tenir pretensions sobre el patrimoni (i n'evita futurs hereus). Els jornalers, d'altra banda, tenen més dificultats per fundar noves fammes a través del matrimoni, així com una moral sexual menys vin· culada a interessos patrimonials. I no oblidem, finalment, l'elevat índex de solteria que existeix com a resultat de l'estratègia dels casaments restringits i els celebrats en edat avançada.

Pel•que fa al model utilitzat per l'autor podem dir que l'anàlisi del pa· rentiu i dels seus diferents components (matrimoni, herència, composició del grup domèstic) és abordat des d 'una perspectiva que s'inscriu plenament en Jiàmbit de l'anomenada «antropologia històrica». L 'autor pren com a refe-

226

rèocia les diferents fases del cicle familiar, aixf com el desenvolupament del grup domèstic en el transcurs de quatre generacions: d'aquesta manera, el model agafa complexitat i permet explicar la lògica del parentiu a travers de la lògica de la reproducció social. L'enfocament ens sembla totalment encertat i cal dir, a més, que s'aconsegueix una gran precisió i finor en l'anà· lisi i interpretació dels fets socials implicats. Ara bé, quan es considera Ja desigualtat social en l'àmbit comunitari el model ens apareix menys dinàmic i flexible, i pensem que és lògic atès l'espai temporal que es té en compte (poc més d 'un segle). Efectivament, Ja durada d 'un cicle familiar és relativament curta i hom pot percebre fàcilment e ls canvis que es produeixen en les seves diferents fases, així com els mecanismes globals de reproducció.

Però si un període de cent anys permet d'analitzar la successió de diferents cicles familiars, resuha insuficient, en canvi, per copsar Ja dinàmica del sistema social de la comunitat, que, lògicament, és de durada molt més llarga.

Potser per aquesta raó, l'autor utilitza molt més el present etnogràfic en aquest nivell i opta per explicar els mecanismes de perduració i de funcionament de la desigualtat social, m~s que no pas els processos que l' han generada, les possibles transformacions que hagin pogut afectar-la o els factors que hi incideixen i que prov~nen d'àmbits externs al comunitari.

Cal assenyalar, per acabar, que ens trobem davant d'una magnífica mono· grafia, que tradueix un treball antropològic fet amb rigor i precisió i que té l'interès d'aportar una nova perspectiva analítica ols treballs realitzats sobre la Península Ibèrica. Mereix destacar-se, també, Ja vessant editorial, ja que la publicació de la monografia ha estat realitzada amb una gran cura i qualitat.

Dolors Comas d'Argemir

Dpt. Antropologia Cultural de Tarragona Institut Català d'Antropologia BIBLIOGRAFIA BOURDIEU, Pierre.

1972 Esquisse d'une théorie de la pratique, précédé de trois études d'ethno/ogie Kabyle. Geneve. Paris. Librairie Droz.

BRANDES, Stanley.

1975 Migration, Kinship and Community: Tradition and ' Transition in a Spanish Village. New York. Academic Press.

227

DIAS, Ant贸nio Jorge.

1953 Rio de Onor: Comunitarismo Agro-pastori/. Porto. lnstituto para a Alta Cultura; Centro de Estudos de Etnologia Peninsular.

LISON-TOLOSANA, Carmelo.

1966 Be/monte de los Caballeros: A Sociological Study o/ a Spanish Town. Oxford. Clarendon Press.

TAX PREEMAN, Susan.

1970 Neighbors: The Social contract in a Casti/ian Ham let. Chicago.

Chicago University Press.

DIAS, António Jorge.

1953 Rio de Onor: Comunitarismo Agro-pastoril. Porto. Instituto para a Alta Cultura; Centro de Estudos de Etnologia Peninsular.

LISóN-TOLOSANA, Carmelo.

1966 Be/monte de los Caba/leros: A Sociological Study oj a Spanish Town. Oxford. Clarendon Press.

TAX FREEMAN, Susan.

1970 Neighbors: The Social contract in a Casti/ian Hamlet. Chicago.

Chicago University Press.

PESET, José Luis.

1983 Ciencia y Marginación. Sobre negros, locos y crimiuales.

Barcelona, Editorial Crítica, Grupo Editorial Grijalbo, 224 pég.

«Lo que fue amenaza siempre con volver, y, tal vez, si dejamos que se lleven a " los ot ros", nadie nos ayudarà cuando los distintos seamos nosotros.• (PESET • 1983, lO) Aquesta obra és la darrera publicació, fins ara, de l'historiador de la ciència José Luis Peset, amb la qual ens demostra, molt gràficament, una sèrie de tesis que giren al voltant de Ja relació que es dóna entre diferents avenços científics i tres categories específiques de marginats. La seva investigació es basa fonamentalment, en l'anàlisi de La literatura científica sobre els negres, els bojos i els criminals que va aparèixer en el transcurs del segle XIX. El llibre consta de tres parts ben diferenciades, que corresponen i es justifiquen cada una d'elles per la delimitació de cadascuna de les categories de marginats tractades i dels seus corresponents discursos científics. Ara bé, les característiques que defineixen, expliquen i justifiquen cadascun dels tres processos, mostren bastants punts de contacte i similitud, alhora que penne· ten d'entendre el perquè d'aquestes categories.

En la primera part trobem com les descripcions científiques, a diferents països, sobre l'home negre no corresponen tant a criteris objetivables com

228

als interessos econòmics que cada una de les nacions tractades tenia en relació amb els Estats cotoners del sud dels Estats Units. Així, trobem des d'una França poc implicada en el desenvolupament de la Guerra de Secessió Americana, i per tant poc racista, fins a una Anglaterra preocupada per les con· seqüències econòmiques nefastes d'una possible derrota del Sud i per tant amb un índex de racisme considerable. Si això passava lluny del camp de batalla, ¿què no havia de succeir en uns Estats Units dividits en estats industrialitzats i en estats en els quals la producció es basava en l'esclavatge?

Els antropòlegs físics, els etnòlegs, i altres científics socials eren els encarregats de demostrar teòricament, el inconvenients o els avantatges de considerar l'home negre com un igual o com un ésser inferior. Li atorgaven, tan sols, el paper «d'objecte útil» per «al progrés• de la «societat civilitzada», mentre no es barregés amb el blanc i es mantingués en el seu lloc -<> d'esclau o de proletari-.

Els bojos són la segona categoria de pseudo-homes en Ja qual demostra les seves tesis. Explica «l'aparició» d'aquest grup de marginats a partir de les migracions del camp a la ciutat i del procés d'urbanització.

Tradicionalment la bogeria havia estat considerada com una possesió diabòlica i al mateix temps com un perill públic. Tot i que aquesta ideologia arriba fins al segle XIX i l'impregna, en aquest moment, a partir dels reformaóors mèdics francesos i anglesos, el boig és considerat com un malalt amb pertorbacions somàtiques i per tant inclòs dins de l'àmplia categoria de tots els possibles malalts.

El conllicte en aquest terreny, es troba en qui té la paternitat o el dret de determinar qui és el boig i quines mesures s'han de prendre davant aquest fenomen. Juristes i metges es disputen aquest paper. Els juristes creuen que allò que en la medicina pot ser una malaltia de la qual cal tenir cura no és una raó suficient per justificar una conducta antisocial. Els metges, per Ja seva part, critiquert el llenguatge, les subtileses i ol partidisme dels advocats.

Al mateix temps pensen que els jurats són incapaços d'entendre les sofisticades tècniques de Ja medicina.

En aquesta Uuita el metge s'apropia dels poders legals, té el paper de jutge, i regna sobre el malalt i el manicomi. EU és qui condemna el boig al silenci, al càstig, a Ja culpabilitat, a la solteria, a no tenir descendència i en definitiva a programar tots els seus dies i nits.

En la tercera part centra la seva anàlisi en les lluites i els conllictes que es van succeir a Itàlia, entre el creixement econòmic industrial que es do.nava al Piemont i una progressiva explotació del camperol sicilià. Això provoca l'aparició d'immigrants, de pobres, de vagabunds que arriben a ser considerats criminals nats, caracteritzats per un estat morbós incurable, i que tenen com a únic tractament l'aïllament.

229

La justificació científica del perquè d'aquests éssers s'explica a partir de causes tan individuals com els factos externs: físics, climàtics, ètnics, hereditaris. Aquests caràcters diferenciadors arriben a creat una barrera entre: l'4<Honrat piamontès» i el 4<Criminal sicilià», com a ésser biològicament diferents.

Lombroso és el principal defensor d'aquestes idees a Itàlia; van ser després trasplantades a Amèrica, a principis del segle xx, en el moment en què països com l'Argentina o els Estats Units es trobaven en unes condicions econòmiques similars a les que havien hagut de suportar els Estats Europeus a les darreries del segle xrx.

L'autor intenta demostrar, i ho aconsegueix en les tres parts de l'anàlisi, com una burgesia que es va apoderant del poder polític i econòmic a l'Europa del segle XIX veu necessari per la seva hegemonia imposar al mateix temps la seva nova visió del món mitjançant la cooperació científica.

El paper de l'erudit en el segle passat, com també en el nostre, és bàsicament salvaguardar els interessos particulars de Ja classe dominant i demostrar biològicament la superioritat de 4CI'home blanc, ric i assenyaho, per tal que es pogués aplicar sobre les criatures 4<inferiors» -«els negres, els pobres . i els bojos.- Ja ideologia racista pretesament objectiva que permetia, sense menysprear l'obra creada per Déu, utilitzar-los lliurement com a éssers productius -els negres--, com a éssers objecte d'estudi i tractament -els bojos--, y com a éssers que es podien reduir e raillament -els criminals--.

Pensem que el mèrit de Peset rau a saber reconstruir la ideologia cientifica d'un segle,. tenint com a fil narrat1u el recull de les discussions entre els diferents inteHectuals sobre aquestes tres categories de persones marginades.

Amb els documents que utilitza podem arribar a entendre quin era el Uoc d'aquests grups, encara que el que ens mostri directament sigui la visió que tenien d'ells els prestigosos 4Chomes normals» i els seus seguidors.

Peset creu que les condicions i les característiques que durant aquelles dècades van provocar aquesta ideologia racista són presents avui dia a la nostra societat, la qual es troba en un moment de predomini dels factors biològics mitjançant els qual s'intenta explicar i justificar tota una sèrie de conductes, situacions, propòsits i decisions davant de les dues tendències majoritàries: la marginació i l'homogenització.

Serra Paris i Tomàs Departament d'Antropologia de Tarragon11.

Institud Tarragonès d'Antropologia (secció de l'ICA)

els barris-dormitori amb blocs d'edificis de protecció oficial i les vivendes de caràcter definitiu . La segona part del llibre està dedicada a l'anàlisi d'alguns aspectes a través dels quals hom descobreix les normes de comportament i els sistemes de valors del subproletariat: els gestos, l'alimentació, el tractament de la mort, les normes higièniques, la vida sexual, la consideració i tractament de la malaltia, la valoració del treball, l'estalvi, les possessions materials, l'ús dels diners, etc. La tercera part, finalment, tracta dels aspectes més conflictius de Ja inserció dels immigrats a Ja societat nacional francesa, tot seleccionant tres temàtiques de característiques ben diferents, com són la residència a la «Cité» (blocs construïts per a la gent pobra), Ja socialització infantil i els conflictes generacionals, i, per últim, les conductes autopunitives i destructives (alcoholisme, agressivitat, destrucció de béns, problemes psfquics, delinqüència, etc.).

Voldria destacar tot seguit alguns dels temes que hom pot trobar analitzats al llarg de les pàgines d'ambdues publicacions i que potser m'han interessat més pel fet de ser objecte de les meves preocupacions actuals.

Un d'aquests temes fa referència al parentiu. Entre els investigadors que estudien l'evolució del sistema familiar hi ha una certa tendència a considerar que els llaços de parentiu tendeixen a debilitar-se d'una forma progressiva, al temps que les unitats familiars es fan cada cop més reduïdes, de tipus nuclear. La famflia nuclear s'ha presentat, a més, com característica de la classe obrera, en contraposició a la família estesa, més freqüent entre la pagesia. Hom vincula aquest fet amb la lògica del sistema capitalista i amb la necessària mobilitat residencial del proletariat d'acord amb les demandes del mercat de treball. Però vet aquf que aquesta idea generalitzada no sembla tenir en compte la importància que el parentiu assoleix en certes condicions de la vida de Ja classe obrera. En el context de l'emigració els llaços de parentiu posseeixen una funció molt clara, en constituir un mecanisme de defensa per a l'individu que altrament es trobaria sol, aïllat i abandonat a les seves pròpies forces, en un medi per a ell desconegut i, per tant, potencialment hostil.

L'autora explica molt bé aquest paper del parentiu en el cas dels immigrats espanyols i portuguesos, cap dels quals parteix del seu lloc d'origen sense tenir assegurada una protecció mínima a la seva arribada. La xarxa de relacions de parentiu, que pot ampliar-se fins a l'infinit, va imbricant diversos cercles fin s al punt que resulta diffcil reconstruir quina ha estat la primera persona en arribar. Els mateixos barris de barraques, a primera vista tan desolats, desprotegits i anàrquics, presenten una forta estructuración interna que es tradueix, fins i tot, en l'ocupació de l'espai: cada persona s'envolta dels seus parents que, al seu torn, criden als seus, tot formant una cadena en què cada individu serveix de garantia per al següent (1982: 50). La xarxa

232

de parentiu permet, doncs, formar nuclis solidaris més amplis que la família nuclear, no essent pas la procedència rural dels immigrats el que la determina, sinó, més aviat, les condicions desfavorables de l'entorn urbà. Aquestes xarxes possibiliten assolir d'una manera menys traumàtica el procés d'inseció econòmica, social o lingüística dels immigrats, i es reprodueixen fins i tot quan canvien de residència; si es trenquen d'una manera forçada (com ha succeït en alguns casos amb l'eliminació del barraquisme) es produeixen veritables desestructuracions en la vida de relació del individu i s'accentuen els problemes d'inseguretat, provisionalitat i alllament.

Un altre aspecte que cal considerar és la conservació per part dels immigrats de certs costums característics del seu lloc d'origen. Els rituals funeraris, el tractament de Ja malaltia, l'ús de la pròpia llengua i els hàbits alimentaris són alguns dels costums que més persisteixen en el temps. Acompleixen també una funció de protecció per a l'individu, ja que marquen clarament les fronteres del propi grup, Ja qual cosa reforça la seva solidaritat interna. Aquesta salvaguarda de la djstintivitat, sempre matisada per Ja incorporació progressiva de nous costums, constitueix una mena de pont entre els dos móns diferents que els immigrats han de reconciliar i que acabarà per instaurar la major part dels hàbits i sistemes de valors francesos, cosa que cristaHitza de manera clara entre els membres de la segona generació.

El component edat és, doncs, molt important per a explicar la forma que adopta el procès d'aculturació. Però parlàvem més amunt dc Ja solidaritat de grup basada en la diferenciació respecte a altres. I allà on hi ha · diferenciació es probable que s'establexi una jerarquia, com així succeeix entre diversos grups ètnics: els italians s'han integrat ja en les capes mitges i vénen seguits pels espanyols, després pels portuguesos i, finalment, per tots els nordafricans, entre els quals els argelfns ocupen l'última posició. Aquesta jerarquia sembla tenir correspondència amb l'antiguetat d'arribada, de manera que cada nova capa es situa per sota de les demés. L'autora analitza aquest aspecte a partir del sistema de representacions que els mateixos individus s~'n fan, mentre queda molt poc explicada, al nostre entendre, la lògica denvada de l'estructura social i que possibilita l'existència d 'aquest sistema de representacions. D'aquesta forma sembla que la jerarquia sigui una mena de necessitat, un sacrifici inevitable per al manteniment de l'ordre i la cohesió (1979: 253). La jerarquia interètnica, en concret, és interpretada com alló que permet alliberar un potencial agressiu que, en descarregar-se cap a un , altre grup, contribueix a reforçar la solidaritat i .la cohesió del propi (1982: 49-50). L'explicació sembla, doncs, en aquest punt, marcadament funcionalista , cosa que contrasta amb el to crític de tot el treball respecte a les actuacions de l'administració i la «culture savante». La raó d'questa

233

aparent contradicció és que, com dèiem ara mateix, Pautara presenta la pers· pectiva èmica del problema, Ja visió dels mateixos actors socials, que, com és lògic, encaixa amb una realitat social basada en la jerarquització de fun· cions i en Ja forta divisió social interna, que es fa molt més perceptible quan les Unies demarcadores coincideixen amb les diferències ètniques.

L'últim aspecte que volíem destacar fa referència als diferents tipus d'ha· bitatge dels treballadors i Ja seva correlació amb la inserció en la societat francesa. Aquesta temàtica constitueix el contingut d'Espaces habités. Les famílies immigrades, en arribar a una ciutat com París o com Marsella, poden pasar a residir en cases velles del casc antic, o bé, més probablement, en barraques de la zona perifèrica. El lloc, ens diu l'autora, mai no és triat a l'atzar: ha d'oferir certes condicions de seguretat i certitud, i quan les limi· tacions pressupostàries són grans és el factor humà el que assegura aquestes condicions, i per aquest motiu les xarxes de parentiu esdevenen tan impor· tants. El casc antic de la ciutat acostuma a caracteritzar-se per la gran mobi· lltat dels seus residents, que abandonen les seves cases, al matexi temps que nous vinguts les van ocupant. Les cases, adaptades i reformades segons les necessitats dels seus habitants, ofereixen intimitat, però també Ja possibilitat de comunicació i intercanvi entre veïns, que troben en el replà de l'escala, en les botigues, o en certs enclaus del barri, un lloc per aturar-se, per xerrar i per anar assolint una coneixença del barri i de llurs residents. Els barris de barraques, per la seva banda, sorgeixen a partir de la iniciativa d 'uns primers ocupants i amb el consentiment tàcit de la societat mateixa. Com assel\)'alàvem més amunt una forta organització interna els caracteriza, al mateix temps que el segell que hi imprimeixen els seus ocupants dóna a cadascun d'ells un particularisme molt ben definit.

L'autora insisteix en què els barris de barraques no són de cap manera espais segregats, ni impedeixen tampoc l'adaptació de llurs habitants a la societat francesa. Ben al contrari, representen un pas transitori entre dos móns, que evita la deculturació brutal i traumàtica i afavoreix, en canvi, l'adaptació lenta als nous costums i normes socials amb què es troben els immigrats. Arriba un moment en què I'individu que hi viu deixa de cons i· derar-Jo quecolm segur i protector, i «quan no es necessita, esdevé frustrant, impedeix la llibertat i això fa nèixer el desig d'alliberar-se'n, desig que con· dueix a fondre's en la societat més àmplia que envolta el nucli» (1982: 75) .

El problema sorgeix quan aquest procés de «lenta però lliure aculturació• resulta interromput i mutilat de sobte. L'autora valora negativament, doncs, la poHtica d'erradicacíó del barraquisme que s'ha seguit a França (i també la de cases velles declarades Insalubres), perquè ha suposat la separació for· çada de les persones vinculades per llaços de parentiu o de veïnatge, tot fent

234

perdre a l'individu els seus punts de referència, abans de tenir-ne uns altres consolidats. En els nous blocs, on la vivenda ha estat assignada per l'admioistr.ació, es fa impossible reconstruir el delicat equilibri relacional que s'havia establert, la qual cosa fa sorgir problemes d'inseguretat, incomunicació i desadaptació.

Tots aquests habitatges tenen com a característica comú la de Ja provisionalitat. Aquells que cerquen una residència definitiva ja han donat un tomb decissiu a la seva trajectòria vital, ja que renuncien al retorn al seu país d 'origen i opten per l'establiment a França, cosa que esdevé més palesa en els casos dels qui amb una gran dosi d'esforç i sacrifici personal es construeixen un casa en la perifèria, i que l'autora estudia també, tot reseguint els antics habitants de les barraques. En qualsevol cas, el sentiment de provisionalitat està sempre present en la major part d'inmigrats, recolzat en la por als canvis de la polftica francesa respecte als treballadors estrangers.

Molts més temes interessants deixem per comentar. En tot cas, recomanem descobrir-los a travers de la lectura directa, que és tant o més suggerent pel fet d'abordar una temàtica ben actual i, a l'hora, ben poc estudiada pels an· tropòlegs catalans.

Dolors Comas d'Argemir Dpt. Antropologia Cultural de Tarragona Institut Català d'Antropologia

235

PETONNET, Colette.

1979 On est tous dans le brouillard. Ethnologie des banlieues.

Paris. tditions Galilée. 260 pàgs.

1982 Espaces habités. Ethnologie des banlieues.

Paris. l!ditions Galil~e. 186 pàgs.

Els dos llibres que comentem constitueixen un sol treball, malgrat la separació en el temps de llur publicació. Efectivament, Espaces habités és una versió ampliada d'un capítol de l'altra obra, del caphol que ofereix, potser, un interès intrínsec més gran. Ambdós llibres tenen un mateix subthol, cEthnologie des banüeues», que clarifica, de fet, llur contingut, ja que els títols (metafòric l'un, i molt general l'altre) no el permeten identificar d'un cop d'ull. Però cal especificar m~ encara: en el pensament de l'autora els llibres no es situen tant en el camp de l'Antropologia urbana com, més aviat, en el d'una Antropologia de les societats complexes; no tracta de fer un estudi de la ciutat, sinó un estudi a la ciutat, essent en aquest marc comprensiu ampU (estudi etnològic a la ciutat en el context d'una societat complexa) on cal situar la part que retalla l'autora: els barris on habita el subproletariat, que ~ l'objecte del seu interès i anàUsi. Tota l'obra està presidida yer un esperit d'explicar i reivindicar Ja lògica del sistema de valors i de les actituds que el subproletariat adopta. En tant que diferent hom generalment considera aquesta lògica «anormal» i, fins i tot, cantisocial»; per això el cos social s'esforça en amagar-la, però també en eliminar-la, aculturar-la i amotUar-la a les normes dominants, d'una forma suau o repressiva, mi~ançant la intolerància de les seves manifestacions espontànies o per la via executiva dels organismes oficials (com és el cas de l'erradicació del barraquisme, per exemple).

On est tous dans le brouillard consta de tres grans parts, més una introducció i les conclusions. La primera part consisteix en la ubicació de Ja problemàtica que s'estudia, tot començant per explicar l'origen dels habitants dels suburbis, que en Ja seva major part són immigrats estrangers. L'autora estudia principalment els d'origen espanyol, portuguès i nordafricà, bo i analitzant les condicions de llur origen, la forma d'arribada i el tipus d'inserció en el teixit urbà. Precisament el capítol dedicat a aquesta última temàtica és l'objecte de la segona publicació, Espaces habités, on es comparen diferentes condicions d'habitatge i llur incidència en l'aculturació i inserció social dels immigrats: els barris de barraques, els nuclis antics del centre de la ciutat,

23 1

els barris-dormitori amb blocs d 'edificis de protecció oficial i les vivendes de caràcter definitiu . La segona part del llibre està dedicada a l'anàlisi d'alguns aspectes a través dels quals hom descobreix les normes de comportament i els sistemes de valors del subproletariat: els gestos, l'alimentació, el tractament de la mort, les normes higièniques, la vida sexual, la consideració i tractament de la malaltia, la valoració del treball, l'estalvi, les possessions materials, l'ús dels diners, etc. La tercera part, finalment, tracta dels aspectes més conflictius de Ja inserció dels immigrats a la societat nacional francesa, tot seleccionant tres temàtiques de característiques ben diferents, com són la residència a la «Cité» (blocs construïts per a la gent pobra), la socialització infantil i els conflictes generacionals, i, per últim, les conductes autopunitives i destructives (alcoholisme, agressivitat, destrucció de béns, problemes psfquics, delinqüència, etc.).

Voldria destacar tot seguit alguns dels temes que hom pot trobar analitzats al llarg de les pàgines d'ambdues publicacions i que potser m'han interessat més pel fet de ser objecte de les meves preocupacions actuals.

Un d'aquests temes fa referència al parentiu. Entre els investigadors que estudien l'evolució del sistema familia r hi ha una certa tendència a considerar que els llaços de parentiu tendeixen a debilitar-se d'una forma progressiva, al temps que les unitats familiars es fan cada cop més reduïdes, de tipus nuclear. La fam(lia nuclear s'ha presentat, a més, com característica de la classe obrera, en contraposició a ta família estesa, més freqü ent entre la pagesia. Hom vincula aquest fet amb la lògica del sistema capitalista i amb Ja necessària mobilitat residencial del proletariat d'acord amb les demandes del mercat de treball . Però vet aquí que aquesta idea generalitzada no sembla tenir en compte Ja importància que el parentiu assoleix en certes condicions de la vida de la classe obrera. En el context de l'emigració els llaços de parentiu posseeixen una funció molt clara, en constituir un mecanisme de defensa per a l'individu que altrament es trobaria sol, aïllat i abandonat a les seves pròpies forces, en un medi per a ell desconegut i, per tant, potencialment hostil.

L'autora explica molt bé aquest paper del parentiu en el cas dels immigrats espanyols i portuguesos, cap dels quals parteix del seu lloc d'origen sense tenir assegurada una protecció mínima a Ja seva arribada. La xarxa de relacions de parentiu, que pot ampliar-se fin s a l'infinit, va imbricant diversos cercles fin s al punt que resulta difícil reconstruir quina ha estat la primera persona en arribar. Els mateixos barris de barraques, a primera vista tan desolats, desprotegits i anàrquics, presenten una forta estructuración interna que es tradueix , fin s i tot, en l'ocupació de l'espai : cada persona s'envolta dels seus parents que, al seu torn, criden als seus, tot formant una cadena en què cada individu serveix de garantia per al següent (1982: 50). La xarxa

232

de parentiu permet, doncs, formar nuclis solidaris més amplis que la família nuclear, no essent pas la procedència rural dels immigrats el que la determina, sinó, més aviat, les condicions desfavorables de l'entorn urbà. Aquestes xarxes possibiliten assolir d'una manera menys traumàtica el procés d'inseció econòmica, social o lingüística dels immigrats, i es reprodueixen fins i tot quan canvien de residència; si es trenquen d'una manera forçada (com ha succeït en alguns casos amb t'eliminació del barraquisme) es produeixen veritables desestructuracions en la vida de relació del individu i s'accentuen els problemes d'inseguretat, provisionalitat i aillament.

Un altre aspecte que cal considerar és la conservació per part dels immigrats de certs costums característics del seu lloc d'origen. Els rituals funeraris, el tractament de la malaltia, l'ús de la pròpia llengua i els hàbits aümentaris són alguns dels costums que més persisteixen en el temps. Acompleixen també una fun ció de protecció per a l'individu, ja que marquen clarament les fronteres del propi grup, Ja qual cosa reforça la seva solidaritat interna. Aquesta salvaguarda de la dislintivitat, sempre matisada per la incorporació progressiva de nous costums, constitueix una mena de pont entre els dos móns diferents que els immigrats han de reconciliar i que acabarà per instaurar la major part dels hàbits i sistemes de valors francesos, cosa que cristaHitza de manera clara entre els membres de la segona generació.

El component edat és, doncs, molt important per a explicar la forma que adopta el procès d'aculturació. Però parlàvem més amunt dc Ja solidaritat de grup basada en Ja diferenciació respecte a altres. I allà on hi ha diferenciació es probable que s'establexi una jerarquia, com així succeeix entre diversos grups ètnics: els italians s'han integrat ja en les capes mitges i vénen seguits pels espanyols, després pels portuguesos i, finalment, per tots els nordafricans, entre els quals els argelfns ocupen l'última posició. Aquesta jerarquia sembla tenir correspondència amb l'antiguetat d'arribada, de mànera que cada nova capa es situa per sota de les demés. L'autora analitza aquest aspecte a partir del sistema de rep resentacions que els mateixos individus s~'n fan, mentre queda molt poc explicada, al nostre entendre, Ja lògica de· rtvada de l'estructura social i que possibili ta l'existència d'aquest sistema de representacions. D'aquesta forma sembla que la jerarquia sigui una mena de necessitat, un sacrifici inevitable per al manteniment de l'ordre i Ja cohesió (1979: 253). La jerarquia interètnica, en concret, és interpretada com alió que permet alliberar un potencial agressiu que, en descarregar-sc cap a un , altre grup, contribueix a reforçar Ja solidaritat i Ja cohesió del propi (1982: 49-50). L'explicació sembla, doncs, en aquest punt, marcadament funcionalista , cosa que contrasta amb el to crític de tot el treball respecte a les actuacions de l'administració i la «culture savante». La raó d'questa

233

aparent contradicció és que, com dèiem ara mateix, l'autora presenta la pers· pectiva èmica del problema, la visió dels mateixos actors socials, que, com és lògic, encaixa amb una realitat social basada en la jerarquització de fun· cions i en Ja forta divisió social interna, que es fa molt més perceptible quan les línies demarcadores coincideixen amb les diferències ètniques.

L'últim aspecte que volíem destacar fa referència als diferents tipus d'ha· bitatge dels treballadors i la seva correlació amb la inserció en la societat francesa . Aquesta temàtica constitueix el contingut d'Espaces habités. Les famílies immigrades, en arribar a una ciutat com París o com Marsella, poden pasar a residir en cases velles del casc antic, o bé, més probablement, en barraques de la zona perifèrica. El Uoc, ens diu l'autora, mai no és triat a l'atzar: ha d'oferir certes condicions de seguretat i certitud, i quan les Jimi· tacions pressupostàries són grans és el factor humà el que assegura aquestes condicions, i per aquest motiu les xarxes de parentiu esdevenen tan impor· tants. El casc antic de la ciutat acostuma a caracteritzar-se per Ja gran mobi· litat dels seus residents, que abandonen les seves cases, al matexi temps que nous vinguts les van ocupant. Les cases, adaptades i reformades segons les necessitats dels seus habitants, ofereixen intimitat, però també Ja possibilitat de comunicació i intercanvi entre veïns, que troben en el replà de l'escala, en les botigues, o en certs enclaus del barri, un lloc per aturar-se, per xerrar i per anar assolint una coneixença del barri i de llurs residents. Els barris de barraques, per la seva banda, sorgeixen a partir de la iniciativa d'uns primers ocupants i amb el consentiment tàcit de la societat mateixa. Com assel\)'alàvem més amunt una forta organització interna els caracteriza, al mateix temps que el segeU que hi imprimeixen els seus ocupants dóna a ca. dascun d'ells un particularisme molt ben definit.

L'autora insisteix en què els barris de barraques no són de cap manera espais segregats, ni impedeixen tampoc l'adaptació de llurs habitants a Ja societat francesa. Ben al contrari, representen un pas transitori entre dos móns, que evita Ja deculturació brutal i traumàtica i afavoreix, en canvi, l'adaptació lenta als nous costums i normes socials amb què es troben els immigrats. Arriba un moment en què I'individu que hi viu deixa de cons i· derar-lo quecolm segur i protector, i «quan no es necessita, esdevé frustrant, impedeix la llibertat i això fa nèixer el desig d'alliberar-se'n, desig que con· dueix a fondre's en la societat més àmplia que envolta el nucli• (1982: 75).

El problema sorgeix quan aquest procés de «lenta però lliure aculturació• resulta interromput i mutilat de sobte. L'autora valora negativament, doncs, la política d'erradicacíó del barraquisme que s'ha seguit a França (i també la de cases velles declarades insalubres), perquè ha suposat la separació forçada de les persones vinculades per llaços de parentiu o de veïnatge, tot fent

234

perdre a l'individu els seus punts de referència, abans de tenir-ne uns altres consolidats. En els nous blocs, on la vivenda ha estat assignada per l'administr.ació, es fa impossible reconstruir el delicat equilibri relacional que s'havia establert, la qual cosa fa sorgir problemes d'inseguretat, incomunicació i desadaptaci6.

Tots aquests habitatges tenen com a característica comú la de la provisionalitat. Aquells que cerquen una residència definitiva ja han donat un tomb decissiu a la seva trajectòria vital, ja que renuncien al retorn al seu país d'origen i opten per l'establiment a França, cosa que esdevé més palesa en els casos dels qui amb una gran dosi d'esforç i sacrifici personal es construeixen un casa en la perifèria, i que l'autora estudia també, tot reseguint els antics habitants de les barraques. En qualsevol cas, el sentiment de provisionalitat està sempre present en la major part d'inmigrats, recolzat en la por als canvis de la polftica francesa respecte als treballadors estrangers.

Molts més temes interessants deixem per comentar. En tot cas, recomanem descobrir-los a travers de la lectura directa, que és tant o més suggerent pel fet d'abordar una temàtica ben actual i, a l'hora, ben poc estudiada pels an· tropòlegs catalans.

Dolors Com as d' Argemir Dpt. Antropologia Cultural de Tarragona Institut Català d'Antropologia

235

DEPARTAMENT D'ANTROPOLOGIA CU LTURAL DE TARRAGONA Pla de Estudi i lfnies de recerca Els estudis d'Antropologia s'inicia· ren a Tarragona el 1975 dins el marc de l'antiga Delegació de les Fa· cuitats de Lletres de Barcelona. Des de 1983 aquesta Delegació ha estat convertida en Facultat de Filosofia i Lletres i ofereix una llicenciatura única en Història General i Geogra· fia. Les actuals circunstàncies deri·

vadcs dc l'aplicació dc lo LRU, es· sencialment l'aprovació dels nous Estatuts de la Universitat de Barcelona, i els Decrets relatius als Tercers Ci· eles i als Departaments Universitaris fan que la informació que proposem estigui sotmesa a canvis sustancials en el termini d'un parell de cursos.

L'actual pla d'estudis dc la Facul· tat de Filosofia i Lletres és molt fle· xible. Durant els cinc anys dc carrera, l'alumne pot estudiar fins a una quinzena de assignatures diferents, si tenim en compte l'existència de cursos quatrimestrals, dins el Departament d 'Antropologia.

L'estructura del Pla d'estudis per als estudiants del Departament és la següent:

Primer Curs: Introducció a l'Antropologia Social.

Tres assignatures obligatòries de Facultat.

Un curs d'idioma: clàssic o modern.

Segon Curs: Etnologia de Ja Península Ibèrica.

Etnologia dels Pobles Primitius.

Tres assignatures obligatòries de Facultat.

Tercer Curs:

Etnologia General: Etnologia dels Païso1. Catalans.

Antropologia Econòmica.

Tres assignatures obi iga tòries de Facultat.

Quart Curs: Dues assignatures obligatòries de Facultat.

Antropologia Polftica.

Antropologia del Parentiu ( I i 2) (dues quadrimestrals).

Història, Teoria i Mètodes de I'Ao· tropologia.

Cinquê Curs: Mite, Màgia

Religió.

239

Antropologia de la Medicina (I i 2).

Antropologia Urbana (I i 2).

Dos cursos quatrimestrals eventuals de temàtiques diverses (•).

Una assignatura optativa de qualsevol altre departament de la Facultat.

El Departament organitza ocasionalment cursos de Doctorat, però en qualsevol cas aquesta faceta dependrà de la nova estructuración dels Tercers Cicles i dels Departaments.

L'organizatció de la recerca dins el Departament d 'Antropologia Cultural de Tarragona gira al voltant del Arxiu d'Etnografia de Catalunya que és la instància coHectiva que gestiona els programes de recerca. Actualment les obres d 'instaHacló definitiva del Departament i de l'Arxiu estan força avançades i pot pensar-se en la seva obertura al públic o partir de gener de 1986. L'Arxiu disposa d 'un fons documental dc més de vuit-centes monografies, i d 'un fitxer amb més de cinquanta mil fitxes .sobre les temàtiques pròpies dels projectes en curs.

Les lfnies de recerca s'agrupen en Seminaris, en el marc dels quals es duen a terme els pions de formació de personal investigador i docent. En el curs 1984-85 són els següents: I.

Antropologia de la Medicina

teca especialitz~da en Ciències Socials i Salut. Les recerques específiques versen sobre: processos assistencials en les societats industria· litzades, els determinants sociocultulals de l'automeditació y l'estudi de les professions sanitàries.

2.

Antropologia del Camperolat

Dins aq uest seminari s'han discutit fins ara un conjunt de treballs realitzats per coHaboradors del Deporta· ment en torn de temes com Cicles de Cultiu, Explotacions Pageses Familiars, Masies, etc ....

3.

5.

ProblemlJtica Social de les migracions

Aquest Seminari funciona des de fa quatre anys i té com a objectius: la recollida d'històries de vida sobre famílies immigrades a Catalunya, l'estu· di dels processos demogràfics globals i de les seves causes socio-econòmiques i, finalment, la creació d'un banc de dades sobre aquesta problemàtica.

El banc de dades es composa actual· ment d 'una bibliografia i d'un extens material d 'hemeroteca.

Antropologia de la familia i del parentiu

En aquest seminari es duen a terme dos tipus de projectes. L'un va adreçat a l'estudi de les relacions familiars, formes d 'actualització dels lla· ços de parentiu i funcion&litat dc Ics xarxes de parents en contextos ur· bans i rurals, tot marcant un èmfasi especial en la situació de les persones immigrades. La segona recerca s'incrio en l'àmbit de l'antropologia històrica i consisteix en l'estudi de l'estructura familiar i demogràfica, tot procedint al buidatge dels arxius parroquials d'una oblació de lo comarca de l'Alt Camp.

«LES CULTURES EN REVUES• Les Revues d 'Ethnologic de I'Eu rope du Sud Rencontres de Carcassonne.

Décembre 1985 à l'injciative: -

Entre Ics feines dels seus membres està la formació d'una biblio-

4.

(•) En els darrers cursos aquestes assignatures han versat sobre: Etnicitat i Canvi Social. Cinematografia Etnogràfica, Antropologia del Camperolat, Antropologia de la Assistència.

Aquest seminari s'orienta, bàsica· ment, a la direcció de treballs d 'alum. nes en una triple' vessant: a) Ja religió domèstica, b) Les pràctiques religioses entorn de la parròquia i e) Els santuaris. Per a més informació

240

vegeu Arxiu d'Etnografia de Catalu. nya n.0 2.

Experiència religiosa ordindria -

du Centre de Documentation d'Ethnologie Méditerranéenne (Carcassonne) du Groupe Audois de Recherche et d'Anirnation Ethnographique (Carcassonne) du Centre d'Anthropologie des So. ciétés Rurales -CNRS..EH ESS(Toulou.se).

Toute revue najssante manifeste d'abord l'émergence d 'un groupe, d 'un

projet de connaissance, de création et de difussion. Au·delà même de cette réalisation collective se profilent par· fois des perspectives cu1turelles et sociales de vaste ampleur. Par sa forme même la revuc cst ouverte ,aux contacts. aux mélanges, aux contrastes.

Peuvent s'y c6toyer des styles de dis· cours: recherche scientifique et création littéraire, articles de fond et échos d'actualité... S'y rencontrent pa rfois des tendances. des nationalités. des cultures différentes. Or. depuis une décennie, I'Europe du Sud a vu se multiplier les créations de revues ethnologiques. tandis que les anciennes formules se transformaient.

Ces mouvements sont sans doute à la mesure du renouveUcment profond des qucstions et des attentes qui modèlcnt aujourd'hui l'ethnologie de l'ancien monde.

Aussi a-t-il scmblé important à des cthnologues et à des créatcurs dc re• vucs, venus des divers pays de l'Europe méditerranéenne de se rencontrcr autour de ces objets et de ces pro. jets. pour les donner à voir, pour échanger expérience et réOexion.

Les Rencontres, qui auront Jieu en décembrc 1985, à Carcassonne, com· prendront: I . Un /orum ou seront présentécs de façon vivante et originale, les réa· lisations les plus signicatives.

2. Una table-ronde qui traitera: - de l'histoire des revues d'ethnologie dans Ics divers pays de l'Europe du Sud; - de la situation présente envisagée dans tous ces aspects, intellectuels et culturels; - des possibilités de coUaboration internationale.

24 1

Pour toute information, s'adresser

à: Les Cultures en Revues Groupe Audois de Recberche et d'Animation Ethnographique Maison Mot 91, rue Juies Sauzède 11000 CARCASSONNE FRANCE Tél.: (68) 71-29.-69

JORNADES INAUGURALS DE L'INST ITUT TARRAGONtS D'ANTROPOLOG IA L'Institut Tarragonès d'Antropologia és ta primera secció territorial de l'Institut Català d'Antropologia que s'ha constituït. L'l.C.A. és una enti· tat fundada al 1978, va néixer per la iniciativa d'un grup d'antropòlegs en constatar ta necessitat d'obrir noves perspectives i formes de treball en el seu camp disciplinari.

A Tarragona, a l'escalf del desenvolupament del departament d'Antropologia Cultural de la facultat de Filosofia i Lletres, des de 1979 s'han format una sèrie de post-graduats, alguns d'ells membres de l' I.C.A. que s'han anat agrupant al voltant del coHectiu Arxiu d'Etnografia de Catalunya, que des de fa dos anys publica una revista d'Antropologia amb et mateix nom i organitza un fons documental. La maduresa d'aquest collectiu palesada en l'organització de les Primeres Jornades d'Antropologia de Ja Medicina celebrades a Tarrago-

242

na al desembre de 1982, van donar empenta a un vell projecte de constituir a la nostra ciutat, una secció autòn~ma de l' l.C.A. per tal de facilitar l'arrelament dels membres a les necessitats de la societat tarragonesa.

La nova secció fou constituïda oficialment el 26 d'octubre de 1983. Té, en principi, com a àmbit geogràfic les comarques tarragonines amb els objectius fonamen tals d'impulsar la recerca i el coneixement d'aquestes comarques, aplegar els professionals de l'antropologia, contribuir a la conservació i revitalització del patrimoni cultural mitjançant la seva articulació amb l'Arxiu d'Etnografia de Catalunya, i en definitiva fer una tasca de divulgació i formació de l'Antropologia en general, aid com de tots els · aspectes de la cultura de la gent de les nostres terres.

Per a donar a conèixer l'existència de l'Institut, es varen celebrar els dies 29, 30 i 3 1 d'octubre de l'any passat les Jornades l naugurals de J' I.C.A. L'acte d'obertura fou presidit pel president de I'ExceHent(ssi.m~ Diputació de Tarragona Sr. Gomts 1 Mart{, després dels parlaments del Dr. Joan Josep Pujades, president de l'l.T.A. i del Dr. Joan Frigolé de I'I.C.A., acompanyats pel Dr. Antoni Gonúlez i Senmartf, Degà en funcions de la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona, i pel Sr. F. Xavier Ricomà i Vendrell, director del Insti· tuto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Per cloure l'acte, el Dr. Valdés del Toro, càtedràtic d'Antropologia de la Universitat Au· tònoma de Barcelona, pronuncià una conferència sobre «Economia i cul· tura».

El dia següent, a la sala de graus de la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona, hi hagué una sesió de cinema etnogràfic: «Tocs de campana a la ciutat de València. i «Nafarroak lkazkinak» (carboneros de Navarra).

A con~nuaciótingué lloc una taula rodona coordinada pel Dr. Joan Josep Pujades, en la qual s'abordà el tema de les modalitats d'acció cultural. Hi participaren representants de diferents sectors culturals: centres d'estudi, associacions de veïns. casals, i mitjans de comunicació. Es parlà de la dificultat de definició del propi concepte de cultura popular, de la situació cultural en que es troben les comarques tarragonines i es va fer també referència als objectius de cada grup dels participants. Finalment es va fer esment de la manca de suport que reben les diferents entitats per part dels poders públics.

El dimecres 31 d'octubre, a l'igual que el dia anteríor, es començà amb una sessió de cinema etnogràfic amb la projecció de dos documentals cNavateros» i «La Rama» realitzats per Eugenio Monesma. Seguidament s'inicià la taula rodona entorn a eles polítiques culturalS» coordinada pel Dr. Joan Prat. A ella foren convidats diversos representants d'organismes poHtics i d'altres importants entitats. Es van tractar temes com la realitat i futur de les competències en matèria cultural, aspectes de caràcter econòmic com pot ser la manca de financiació de les iniciatives privades d'entitats. Finalment, Ja conversa s'enfocà cap a l'estudi dels continguts ideològics que determinen i configuren les polítiques culturals.

Finalitzada la taula rodona, va cloure les jornades inaugurals l'iHustdssim Degà de la Facultat Dr. Antoni Gonzalez 5enmartf que després de pronunciar unes paraules oferí als as~istents un vi d'honor.

ESTATUTOS DE LA FEDERACION DE ASOCIACIONES DE ANTROPOLOG rA DEL ESTADO ESPA~OL

Art. /.° Como nexo de unión y ayuda entre las asociacioncs de Antropología del Estado Español, se constituye una Federación dc êmbito estatal que se regirê por los presentes Estatutos y, en lo no prcvisto en ellos. por la Ley de Asociaciones en cada momento vigente, denominada FEDERACION DE ASOCIACIONES DE ANTROPOLOGtA DEL ESTADO ESPAtiiOL. Art. 2. 0 Su domicilio legal radicarl1 en San SebastilÍn, Departamento dc Antropologfa de la Facultad de Filosorra y Ciencias de la Educación, Zorroaga, que podra ser modificado por la Asamblea General.

Art. 3.0 son:

Los fines de la Federación

a) lnstitucionalización y difusión dc la Antropologia. b) Fomento de la investigación antropológica. e) Organización y promoción de congresos, reuniones y otras actividades profesionales.

243

d) Promoción de todo tipo de publicaciones antropológicas. e) Fomento de la comunicación y de las relaciones entre las asociacio· nes miembros. /) Fomento de la comunicación con instituciones afines españolas o del extranjero. g) Promover la consolidación y desarrollo de las asociaciones miembros.

Art. 4." Formarén parte de la Federación las asocíacloncs de Antropo. logla legalmente constituidas y radica. das en el Estado Español que regla· mentariamente lo acuerden y soliciten, y sean admitidas por la Junta Di· rectiva de la Federación, de acuerdo con el Reglamento de Régimen Interior.

Art. 5.0

Los dercchos de las asociaciones fedcradas son: Tener representación con voz y voto en la Junta Directiva y en la Asamblea General en la forma prevista en estos Estatutos. b) Acudir, por media de sus re· prcsentantes, a la Asamblea General de la Federación. e) Designar, en la forma que los Estatutos de cada Asociación prevea, a los representantes de la misma en la Junta Directiva dc la Federación. d) Propon er a la f unta Directiva, mediante sus representantes. cuantas acciones y actividades contribuyan a los fines de la Federación. a)

Art. 6." Los deberes de las asociacioncs federades son:

244

a) Contribuir al sostenimiento de la Federación con la cuota que se señale por la Asamblea General, a propuesta de la Junta Directiva. b) Tomar parle, por m.edio de sus representantes, en Jas tareas de Ja Junta Directiva y de la Asamblea General, y en las que con carcter global acuerden éstas para la totalidad dc la Federación.

Art. 7." Se adquiere Ja cualidad de Asociación Federada por el hecho de estar constituïda legalmente como Asociación, solicitar su inclusión en la Federación previo acuerdo al efecto adoptado por la Asamblea General de la Asociación, y ser admitida por la Junta Directiva dc la Federación, previs comprobación de que los fines de la Asociación solicitante no contradlcen los fines federativos, y de acuerdo con Jo establecido en el Reglamento de Régimen Interior.

Se pierde la cualidad de Asociación federada por: Disolución de la Asociación. lncumpl_imiento de sus debe· res como federada, mediante acuerdo de exclusión de la junta Directiva, recurrible ante la Asamblea General de la Federación. e) Por acuerdo de la Asamblea General de Ja Asociación, comunicado a la Junta Directiva de la Federación, mediante escrito motivado. a) b)

Art. 8. 0 La Federación se regira por la Asamblea General y por la Junta Directiva.

Art. 9." La Asamblea General , ór· gano supremo de la Federación. esta·

ra compuesta pòr los representantes designados por las asociaciones. Cada una de elias tendr4 el mismo número de votos en la Asamblea General, según se especifique en el Reglamento de Régimen Interior.

La Asam.blea se reunira reglamentariamente todos los años, y con caracter extraordinario cuando sea convocada por la Junta Directiva, a iniciativa propis o a petición de un tercio de las asociaciones federades.

Art. 10.0 La Asamblea General se. ra convocada por el Presidente de la Junta Directiva anualmente, con un mes de antelación como mfnimo, y mediante carta certificada dirigida a cada Asociación. Tendré como funciones propias, ademús del conocimiento y resolución dc los cuestiones que se le sometan por la Junta Directiva, las siguientes: a) Conocer, y aprobar en su caso. la gestión de la Junta Directiva. b) Examinar. y aprobar en su caso, las cuentas del ejcrcicio anterior, y el presupucsto. e) Elegir en su momento los car· gos de Presidente, Secretaria y Tesorero. d) Fijar la cuots de las asociaciones a la Federación. e) Proponer a la Junta Directiva las medidas y acuerdos rclacionados con los fines cientfficos y sociales de la Federación, cuando hayan sido presentados por cscrito con. al menos. quince días de antelación a la fecha de Ja reunión. /) Resolver recursos contra propucstns dc la Junta Directiva de se· paración de asociaciones federadas.

Los asuntos a tratar se especificaran en el orden del dfa que se enviara con la convocatoris. La Asamblea General seré presidida por el Presidente de la Junta Directiva. asistido por ésta, y sc celebraré en el Jugar y feehs previsto por la convocatoris.

Los acuerdos de la Asamblea General se adoptaran por mayoría absoluta de sus miembros presentes. Las reuniones de caracter extraordinario de la Asamblea deberan convocarse. al menos, con ocbo dlas de antelación, señalando el tema o temas a tratar.

Art. 11.0

Las asambleas generales, tanto ordinarias como extraordinarias. quedarAn validamente constitu ídas cuando concurran presentes o representados la mltad més uno de las asoclaciones dc la Federación . En el caso dc que las asambleas extraordinarias traten de la modificación de Estatutos, aceptación o exclusión de sus miembros, sera necesaria la presencia de un mfnimo de dos tercios de sus miembros.

Art. 12.0 La Junta Directiva estara compuesta por un Presidente, un Vicepresidente, un Secretario y un Tesorero electos, mas un vocal designado por cada Asociación federada .

Estos últimos pueden ser nombrados o revocados por las asociaciones que los designen, sin ml1s rcquisito que la notificación oticial a la Junta Directiva de la Federación. Los cargos electivos lo seran de entre las candidaturas presentadas al efecto en la Asamblea General de la Federación que se desarroUe durante la celebración de cada Congreso de Antropologfa, y, en todo caso, elegidos por un maximo de tres años.

245

Art. 13.0

La Junta Directiva se reuniré, al menos, dos veces al año, previa convocatoria del Presidente o a petición de un tercio de sus miembros.

Art. 14." Seran facultades de la Junta Directiva: a) Asumir la plena representacióo de la Federación ante las autoridades, tribunales y entidades de cualquier clasc. b) Interpreta r y hacer cumplir los Estatutos, Reglamentos, normas y acuerdos de la Asamblea General y de la Junta Directiva. e) Coordinar Iu labor de lo Federación con arreglo a las normes establecidas por la Asamblea General. d) Proponer a In Asamblea General las aportacíones económicas de las asociaciones a la Federación. e) Formular los presupuestos anuales de 111 Federación, y presentar a la Asamblea General los cuentas del ejercicio para su examen y aprobación. /) Convocar la Asamblea General reglamentariomentc, y cuando lo csti· me conveniente, señalando las materias a tratar. g) Resolver y atender los consultas que se formulen por las asociaciones federadas.

Art. 15.° Correspoode al Presidente: a) Ostentar la representación de la Federación y de la Junta Directiva ante las autorídadcs, tribunales y entidades. b) Convocar y presidir la Asam-

246

blea General y la Junta Directiva. e) Adoptar cuantas medidas considere urgentes para el mejor gobierno, régimen y administración de la Federacióo, de acuerdo con la Junta Directiva. d) Cuidar del cumplimiento de los Estatutos, Reglamentos y Acuerdos adoptados por la Asamblea General y la Junta Directiva. e) Suscribir, con el Secretario, las Actas de las sesiones y toda clase de documentos que se presenten en nombre de la Federación. /) Desempeñar todas las funciones inherentes al cargo, o que le s~an encomendadas por los Estatutos, la Asamblea General, y lo Junta Directiva.

Art. 16." Corresponde ol Vicepresidente: a) Ayudar al Presidente en el desempeño de sus funciones . b) Sustituir al Presidente en caso de ausencia, eo(ermedad o cese de funciones durante su mandato. e) Cualquier otra función que le encomiende la junta Directiva.

Art. 17.°

lución de los órganos directivos y del Presidente.

En caso de enfermedad, ausencia o cese de funciones durante su mandato, seré sustituido por el vocal que de. signe la Junta Directiva.

Art. 18.0

Corresponde al Teso-

rero: a) Recaudar los fondos de la Federación y custodiarlos en la forma que determine la Junta Directiva. b) Realizar los pagos ordenados por el Presidente. e) Cuidar del orden y buena marcha de la caja social.

Art. 19.0 En el momento de su constitución, la Pederación carece de patrimonio fundacional. Para cubrir los gastos de funcionamieuto, los ingresos procederén de: a) Las cuotas de las asociaciones. cuyo importe se fijaré por la Asamblea, a propuesta de la Junta Directiva, según criterios de igualdad. b) Subvenciones, donativos y otra$ fuentes decididas por la Asam· blea o la Junta Directiva.

Corresponde al Secreta·

rio: a) intervenir como tal en todos los actos de la Federación, Asamblea General o junta irectiva, firmando las convocatorias, extendiendo y autorizando las ActaS de las reuniones. b) Redactar la documeotacióo social, suscribirla y custodiar los libros y ficheros. e) Estudiar y preparar los expedientes que han de someterse a reso-

rectiva, a solicitud de al menos el 40 % de sus miembros, podran proponer la disolución de ésta o la modificación de sus Estatutos si las circunstancias lo hiciesen necesario.

Formulada la solicitud de disolución o modificación de Estatutos, debera ser acordada en Asamblea General Extraordinaris expresamente convocada a tal fin, al menos con treinta dfas de antelación a la fecha de celebración, siendo necesario para la validez del acuerdo el voto favorable de las dos terceras partes de las asociaciones presentes o representadas. En caso de disolución, los bienes y fondos remanentes de la Federación se destlnarén a obras científicas y sociales.

Estos Estatutos fwtrcm aprobados en la Asamblea Constituyente, celebrada en Donostia, el 27 de abril de 1984, en la sesión de clausura del lli Congreso de Antropologia, firmando el Acta de Constitución: -

El presupuesto anual inicial de gas. tos de infraestructura no ser!\ superior a 1.000.000 de pesetas (UN MILLON DE PESETAS), pudiéndose modificar esta cantidad por la Asamblea Gene-

-

-

ral.

Art. 20.0

El Presidente de la Fede. ración y los Vocales de la Junta Di·

-

}ULlO ALVAR LóPEZ, por el /nstituto Aragonls de Antropologia.

ALBERTO GALVAN TIJOELA, por fa Asociación Canaría de Antropologia.

PAZ SoFfA MoRENo FELIU, por la Escola Galega de Antropoloxia.

Pfo Navarro ALCAI.A·ZAMORA, por la Asociación Madrileña de An· tropologia.

XAVIER ROIG ~ I VENTURA, por el Institut CatallJ d'Antropologia.

247

Departament d'Antropologia Cultural Facultat de Filosofia i Lletres Pl. Imperial Tarraco, s/n.

43005-TARRAGONA ARXIU D'ETNOGRAFIA OE CATALUNYA

Catàleg de publicacions I Catalogo de publicaciones

O

Comentaris d'Antropologia Cultural, 3 (1981)

O

A'rxiu d'Etnografia de Catalunya, 1 (1982) 700 Pts. (Disponible només per institucions/ Disponible sólo para instituciones)

O

Arxiu d'Etnografia de Catalunya, 2 (1983) Estudiantes y socios I.C.A.

O

Primeres Jornades d'Antropologia de la Medicina. Comunicacions (1982, 3 vols.)

2.400 Pts.

exhaurit/agotado

750 Pts. 600 Pts.

Tarifa de les suscripcions/Tari/a de las suscripciones

O

Arxiu d'Etnografia de Catalunya, 1982- 1983. l nstituciones

O

Arxiu d'Etnografia de Catalunya, 1984 (2 números) Socis de I'I.C.A.

1.400 Pts. 1.500 Pts. 1.250 Pts.

Aquest preus inclouen la tramesa contra reembossament i són vigents desde 1'1-2-84.

Estos precios incluyen el envfo contra reembolso y tienen vigencia a partir de 1-2-84.

Aquestes publicacions es troben també a la venda a Tarragona, Llibreries VYP i La Rambla, a Reus, i a les Llibreries Altaïr (Riera Alta, 8), Herder y Cooperativa Universitaris Sant Jordi (Fac. de Història i Geografia) de Barcelona.

Per comandes marqueu amb una creu i envieu-nos aquesta butlleta.

Para pedidos, marquen con una cruz y env{en el boleto.

Les suscripcions per a 1984 es cobraran al ésser enviat el número 3.

Las suscripciones para 1984 se cobraran al envío del número 3.

BOLETt.N DE SUBSCRJ.PCIO.N

Para subscrlbine Uene eate boletín y

devu~lvalo

a:

ARXI U D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA Apartat de Correus 158 4.1080-TARRAGONA Nombre - - - - - - - - Institución --·---··-·--····--·------··--···--·-······--········-··············-··········-·······················-······-··········..

Dirección ..........- .............- ...................- ...................................- ...................................................................

Población --··----·--·-----·-·..·-·--·-·------·-·-·-····..·--·-·-----....--..--.Pafs - - - · Tel~fono ____.........-·-·-·-···..............,_.., Enviadme la revista a partir del número .........- .........

(Fecha y Firma)

BOLE TtN DE DOMJCILIACION BANCARIA. Señores, Les agradeceré que con cargo a mi cuenta/llbreta atiendan los recibos que les presentar' la Revista ARXIU D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, para el pago de ml auscripción.

Titular de la cuenta - - - - -- - - - · - - · - - -...- ....··--·---·-·-·-·..........._.

Baneo/ Caja ---..-·--·-·-----..--·-..- ........___,..........._..,_..______...,...................

N.• de cuenta ---·---....................._ ............. N.• de libreta ...- ..............................................

Agencia -·-·---..··---............--.-.......................................- .................................................................. .

Población - - - - · - - - - - - - - · - - - - - - - · - - - - ·..- - -......................- .•

(Fechr y Firma)