LES GERMANES DEL PORT D’IBAÑETA Pujant el port d’Ibañeta, abans d'arribar a Valcarlos, a la dreta, si es busca amb interés i tenacitat entre la mala herba, es veuen les runes d'una casa que, a ull nu, sembla que està abandonada; les gents dels pobles de l’entorn diuen que, encara hui, cada nit de pleniluni se senten veus i càntics de dones que posen els pèls de punta fins al més valent. Conten una història que va succeir fa ja molts, moltíssims anys, quan els pelegrinatges a la tomba de l’Apòstol eren intens. Després d'Almanzor, el Califat de Còrdova es va desintegrar, els maleïts sarraïns ja no realitzaven tantes incursions als regnes del nord. El camí a Santiago s'havia traslladat més al sud i l'afluència de gents de tota la Cristiandat era cada dia major. Francs, helvètics, teutons, saxons, bretons, fins i tot polonesos i hongaresos començaven a passar per Sant Jean de Pie du Port —Donibani-Garazi en llengua basca, capital de la baixa Navarra—, camí de Compostel·la. Els terrors de l'any mil es van aquietar, la fi del món no va arribar i Guillaume de Muchon, valent jove bretó, es va decidir a fer el viatge sol, sense més utensilis que una capa, un bordó, el barret, una carabassa per a l'aigua..., i la seua joventut. Tres mesos faltava ja de sa casa, tenia la roba desgastada, començava a aflaquir i la pujada del port li resultava penosa i difícil. El sol s'havia amagat darrere de les muntanyes i la nit començava a cobrir amb foscor el paisatge; no veia cap indret habitat, ni una llum que il·luminara el terreny perquè no entropessaren el peus. Va entretancar els ulls i li va paréixer distingir a la llunyania un xicotet resplendor; no estava segur, però semblava que alguna cosa es movia enmig d'aquell interminable bosc. Va continuar caminant, varies vegades va estar a punt de caure, les seues cames no resistien, la llum apareixia i desapareixia, cada un dels seus músculs es negava a obeir, tot girava al seu voltant. Va pensar en la promesa que hi va fer quan va partir en pelegrinatge, es va encomanar a Santiago, i va continuar perquè aquell pensament li donava noves empentes a les seues cames. Extenuat arribà a un casalot. Va donar un colp amb el gaiato a el porta. Passats uns minuts va oir com es descorria un forrellat; el rostre d'una dona
va aparéixer en el buit de la finestreta, la tènue llum d'un cresol no deixava veure bé la seua cara, a Guillaume du Muchon li va resultar desagradable, era impossible precisar l’edat; moltes dècades havien creuat per davant d'aquells ulls. –Puc quedar-me esta nit ací? –Clar fill meu, passa dins. Les meues germanes i jo et donem la benvinguda. De la ximenera que hi havia encesa penjava un gran perol; fumejava, pareixia que estaven cuinant alguna classe de menjar, però no podia adonar-se de què era, l’olor no li disgustava, feia tant de temps que no menjava de calent..., qualsevol en seria millor que els fruits i baies silvestres dels dies passats. Les tres germanes eren idèntiques, pareixien bessones, tenien la mateixa cara, el mateix cabell greixós, la boca, quan l'obrien, únicament deixava veure dues dents negres; el seu alé era insuportable, les vestimentes es veien brutes, trencades, anys feia que no s’havia clavat hi una agulla. I l'aigua?, si la utilitzaven, era només per a beure. Com se’n recordava de sa mare! –Pots sopar i després pots tombar-te al costat del foc, estaràs mes calent. Nosaltres ens retirem ja, ens espera molt de treball. Reien tapant-se la boca amb la mà, es movien donant xicotets botets, estaven gojoses; sense deixar de riure es van tombar en uns desmanegats jaços que hi havia al fons de l'estança. Ràpidament van quedar profundament dormides, o almenys així li va paréixer a Guillaume du Muchon que es va acostar al poc foc que en quedava a la ximenera; va remoure les brases, es va arrupir en el sòl, va tancar els ulls i començà a pensar en la seua Bretanya natal, sa casa, sa mare, el seu catre..., però el cansament va poder amb ell i també es va adormir. Veia un corser blanc enmig del prat, no aconseguia resistir la temptació de cavalcar sobre ell, feia tant de temps que no muntava... Amb un bot es va posar sobre els lloms de l'animal, va començar a córrer per la plana i conforme anava movent-se notava que, al mateix ritme del trot del cavall, brollava del seu cos la saba de la vida. No podia ser real, estaria somiant, va mirar entre les seues cames i al davant del llom de la muntura va reconèixer
la cara d'una de les velles. D'un bot es va alçar, va obrir els ulls i els va dirigir cap als jaços de les dones: hi continuaven dormint plàcidament! Se’n va tornar al costat del foc, tenia fred, es va tapar el cap amb la seua capa i va intentar conciliar la son. Prompte es va veure novament al llom d'un altre cavall, negre ara; tornava a galopar i tornà a fluir el líquid vital. Per segona vegada va despertar i va comprovar que el silenci era l’amo d'aquella habitació, res pareixia que trencara la pau que hi regnava. Novament, i per tercera vegada, es va tornar a repetir el somni i amb els seus mateixos efectes. En despertar, la tènue llum de l'alba entrava pels badalls del sostre. Va mirar cap al racó, les velles ja no estaven als seus jaços. Arreplegà les seues pertinences, va eixir de la casa i dirigí els passos cap a la col·legiata de Roncesvalls, volia conéixer el lloc on a traïció els sarrains espanyols havien atacat Roldán. Volgué confessar abans de la missa i buscà un sacerdot que fóra lenguatger, un d'aquells que coneixien quasi totes les llengües que parlaven els pelegrins. Al relatar-li allò que havia succeït, aquest li va dir que no fera massa cas, segurament hauria sigut un mal somni, podia seguir tranquil cap a Santiago perquè estava lliure de pecat. Només deixar Guillaume du Muchon el confessionari, el sacerdot se n’anà a la sagristia precipitadament, obrí la porta i va veure el canonge revestint-se per a la cerimònia i li va murmurar a l'orella: –Un altre, germà, jo no sé quants en van ja enguany! –Ha de ser cosa del diable, anem prestos a l'altar i encomanem-nos al Senyor. **** Seguint les ordes de Napoleó Bonapart el Mariscal Guillaume du Muchon va creuar els Pirineus, formava part del grup de l'exèrcit que entrava a Espanya; l'Emperador volia ser l’amo d'Europa; prendre esta terra d'esparracats seria un passeig per als gavatxos, no de bades era el millor estratega del món i els seus soldats eren imbatibles. En coronar el port d'Ibañeta va veure una casa enmig d’una clariana del bosc, digué als soldats que pernoctaria allí aquella nit. Va cridar a la porta
colpejant-la amb la culata del seu fusell. No va tardar en traure el cap una vella en obrir la finestreta de la porta mostrant el seu rostre a la llum d'un cresol. Alguna cosa dins del Mariscal Guillaume du Muchon es va remoure amb força al més fons de si, el cor bategava a un ritme tan accelerat que pareixia que se li anava a eixir per la boca, el seu instint militar li deia que estava davant d'un enemic, el perill era imminent, havia de presentar batalla. Va entrar a trompellons en la casa empunyant el seu sabre destrossant tot el que hi trobava, va arremetre contra els rebostos, va tallar la cadena on penjava el perol de la ximenera, va espeternegar sobre les brases quasi apagades, va trencar portes, llançava estocades a tort i a dret com un possés. A pesar d'aquella hecatombe que estaven presenciant, amb gran serenitat i sigil, les tres velles es van acatxapar en un racó; Guillaume du Muchon va botar foc amb les seues pròpies mans aquell casalot. Va eixir atropelladament i ordenà a les tropes que seguiren fins a Roncesvalls i que acamparen a l'esplanada enfront dels sitges on reposen les restes dels dotze Pars de la França. Eixa nit el Mariscal Guillaume du Muchon va somiar que cavalcava primer sobre una egua blanca, després sobre una altra negra i finalment sobre una gris i, en els tres casos, la saba de la vida va fluir del seu cos amb gran energia.