Camí de cavalls

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

Quico Romeu, boladevidre

Dedicat a la meva ex Vespa Iris 200 XP. Això va començar quant la guàrdia urbana de Vilanova i la Geltrú, em va ‘robar’ (sic) la moto que m’havia servit per recórrer Menorca.

Aquest gener del 2017 fa un any. .

Cap d’any 2016/17

Les referències fotogràfiques estan en negreta.

2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE MAÓ A MESQUIDA I ES GRAU: LA NOVATADA Notes de Viatge (22 de maig). Partida de Palma a les 8 del matí.

Sortida de Palma Observo la badia de Palma lliscant sota els primers raigs de sol; encara la cobreix el blau de nit sota el castell de Bellver que la presideix encès. La terra s’allunya del vaixell entre llums encara humides i penso, agraït, en el les estones passades ahir amb na M. Antònia i na Magda. Em van regalar el dia, primer amb una passejada de bon matí per la Palma àrab i jueva que es desvetllava sota el cel mediterrani; visitàrem la Seu, on per cert em van fer treure el barret. Els vaig dir que no es preocupessin, que no era creient i que cap raig diví em fulminaria; no em van fer cap cas i vaig haver de treure’m el barret. Després ens arribarem a Banyalbufar, situat a l'oest de l'illa, entre la Serra de Tramuntana i el mar, on dinarem un arròs brut excel·lent a la mica d’hortet que tenen la M. Antònia i en German davant la immensitat blava.

3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

Abans havíem parlat de la infantesa a la font de la Menta, una raconada humida i fresca amagada en una de les obagues de la carretera de Banyalbufar; un indret on gotes de llum s’escolen entre branques i molses per ser recollides en una bassa que dóna el nom al lloc pel seu color verd brillant. M’evocà esllanguides tardes d'estiu perdudes, meitat jugant i meitat badant. Hi ha quelcom de reconeixement ancestral en l’afecte que ens tenim amb ‘ses Nines’, tot i que la coneixença no ve de massa enllà. Punts de vista comuns, país, llengua, vivències, tarannà...

Arribada a Maó Casualment avui fa 30 anys i un dia que vaig fer aquest mateix trajecte, Palma Maó, amb la Rosa i el Moya, durant una gira teatral per Eivissa, Mallorca i Menorca. El vaixell viatjava de nit i guardo viva l'emoció de l’entrada al port de Maó, a trenc d’alba, mentre als altaveus del vaixell sonaven les notes de 'All You Need Is Love'; el moment va ser breu però només nostre, de la Rosa i jo, a la proa del vaixell, abraçats per combatre la fresca i perquè ens estimàvem.

Aquestes són les fotudes coses que queden enregistrades. Així que ens abraçàrem doncs, potser enamorats, potser il·lusionats, ja que poc abans de partir cap a les Illes havíem tingut una de les nostres ‘desavinences estratègiques'. Sóc un sentimental, ho sé, però Philipp Marlowe també se’n queixava i no sé de ningú que li ho hagi tirat mai en cara.

4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

Hora de dinar He arribat a Sa Mesquida després d’una pujada suau per l’asfalt de la carretera que ve del port de Maó i he entrat a l'únic bar; du el curiós nom de Bar de Sa Mesquida. La primera bona notícia és que segueixen sense televisió. La segona, que s'hi continua menjant de puta mare una cuina casolana ben feta i de bona qualitat. (Nota a posteriori) Quasi un mes més tard, ja en temporada alta, la cosa decau, tant pel que fa tan a la qualitat com als preus. En fi... pecat estacional?

Després de la primera caminada de tanteig, tota per asfalt, agraeixo el menjador petit i silenciós, aturat en la penombra on, de fons, sona una música de salsa que casa perfectament amb la cortina que voleia prop de la meva orella. Darrera la finestra oberta, el carrer és un esclat de llum blanca que m’enlluerna. A la barra, una parella d'anglesos que, lluny de la primera volada, beuen de sengles copes, en silenci i la mirada perduda, asseguts d’esquena a la finestra i de cara a les ampolles. No seran les últimes. Em disposo a menjar el bistec amb patates de pinta immillorable. Potser no tot està perdut, encara.

Després de dinar, el camí se m'ha fet dur, sobretot per la costa que hi ha just en sortir de Mesquida; m’ha deixat exhaust i ha evidenciat la desproporció de la motxilla. Primers dubtes.

Coratge!

Arribant al darrer tram del recorregut, quan ja s’agafa la carretera de Maó a Es Grau, ens creuem amb una parella jove que ja m’ha avançat fa estona i que ara tornen cap a sa Mesquida al trot. Ens saludem de nou i intercanviem quatre frases, més que res per descansar

5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 plegats. Són de Maó i en acomiadar-nos m’han desitjat sort; però quan ja ens havíem separat uns metres, la noia s’ha girat sobtadament, i corrent d’esquena m’ha etzibat: Coratge!

-

El necessitaré, Gràcies!

És el que li he respost i n’estic segur que hi hauré de recórrer més d’una vegada. Per sort he arribat viu a es Grau després de travessar el bosquet que rodeja s’Albufera per un caminet que m’ha menat directament a la platja des Grau, més enllà de la Roca des Marbres Una parella de nuvis, fa fotos a la platja, dalt d'un cavall, a la sorra, amb els peus a l’aigua...

Com era d'esperar, han acabat, vestits i tot, a l'aigua. Mentalment els hi desitjo que el recent estrenat matrimoni no faci aigües des del primer dia. Coses del Camí de Cavalls, suposo.

Aspiro els perfums d’aquesta hora tranquil·la de la tarda assegut davant la població d’es Grau, a l’altra banda de la badia. Em sento viu i satisfet d’haver iniciat aquest viatge somiat tant de temps i del qual n’espero un inconcret motiu per seguir caminant fins a completar el màxim de trams que pugui. Si poguessin ser tots...

6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 D'ES GRAU A TORTUGA I FAVÀRITX: CANVI D’ESTRATÈGIA Notes de Viatge (23 de maig) He fet bivac a es Grau. S'ha esvaït el temor de passar fred a les nits doncs fins i tot he passat calor, fins a l’extrem que m’ha fet nosa el folre polar.

Ahir nit vaig anar al que havia estat el bar i restaurant d’en Bernat per veure-hi la final de la copa del rei. Ara es diu Ca’n Bernadet.

Una xafarderia: Sembla ser que en Bernat, l’anterior amo del negoci, regentava el bar en règim de lloguer. En Bernat, havia convertit la seva cuina de bar de poble basada en peix del dia i receptes menorquines, en la d’un modest restaurant que els darrers anys havia esdevingut un referent per a estiuejants i visitants habituals de Menorca; a més hi havia contenció en els preus, els habituals d’un bar sense pretensions.

Es veu que en les negociacions amb el propietari del local per renovar-ne el lloguer hi va haver desavinences. El llogater esgrimia que l'establiment era un èxit econòmic i que, per tant, s’havia d’adequar el lloguer; en Bernat acceptava un augment, però considerava desproporcionades les pretensions del propietari; sostenia que era ell qui havia fet pujar el restaurant, atraient primer a la gent de l’ illa i ara amb cues d’estiuejants i turistes a la temporada d’estiu . A més un augment excessiu l’obligaria a pujar els preus i com que volia seguir mantenint el marge de beneficis no es podia excedir en els costos. Total que no hi va haver acord. En Bernat doncs, muntà un nou Ca’n Bernat des Grau a la carretera de Maó a Fornells (Me-7), mentre que l’antic llogater va cedir el local a la seva filla perquè l’explotés com a bar i restaurant. Aquesta és, doncs, la petita història de Can Bernadet, i de can Bernat d’es Grau. És just fer constar que a Can Bernadet, que s’ha mantingut pràcticament igual que abans, a més de veure-hi la final de copa amb els culers del veïnat, vaig menjar una excel·lent tapeta de carn amb pèsols, un entrepà bo de veritat, una mitjana, un quinto i un parell de tallats per 13,50 €. Hi ha coses que es deuen encomanar...

7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 En marxa A primera hora m'he aprovisionat de fruita, aigua i menjar suficient per avui i demà; abans però he fet temps fins que obrissin la única botiga , arribant-me fins el moll. No he pogut resistir-me a fer una fotografia de la llum vellutada que acaronava el paisatge de Cala Vellana; els tons grisos m’han fet pensar en el Port Lligat de Dalí.

Abans de partir, assegut en un tronc reflexiono sobre un cert distanciament que noto entre l’illa i jo. Alguna cosa en l’ambient que se m’escapa i no reconec de la Menorca viscuda fins el 2009, la darrera vegada que hi havia viatjat. Em costa explicar-me, alguna cosa que va més enllà de l’ampliació de carreteres o de l’evident augment del totxo. Des d’ ahir a Maó, encara no he trobat ningú que se m'hagi dirigit en primera instància en català, per exemple. Cert que tant la cuinera de sa Mesquida, com els cambrers d'es Grau, quan van comprovar que jo mantindria la llengua van adoptar el català. També em cridà l’atenció que tots fossin castellanoparlants. A Menorca els establiments eren atesos principalment per menorquins, sobretot fora de Maó. Altra cosa era que alguns mesells, als catalans i valencians, ens volguessin parlar en castellà “para entendermos mejort”. Tampoc cap de les persones amb qui m'he creuat en el camí de cavalls - potser mig centenar entre ahir i avui –, i a excepció de la parella jove que em va encoratjar, ha respost amb un bon dia els meus 'bon dia'.

Parteixo cap a Favàritx després de fer quatre fotos a s’Albufera. I pensar que està a 50m de la població d’es Grau!!!

8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 (24 de maig) Intriga He passat la nit a Tortuga i anit em va costar adormir-me. Cap a les onze, quan ja m’havia habituat a la freqüència de llum del far (parpelleja a ritme de 2 + 1 vegades cada 15 segons), em van cridar l'atenció uns llums provinents de diferents llanternes a l'altre extrem de la cala.

No em sentia del tot protegit doncs ja havia sortit la lluna que era plena. Vaig restar dins la tenda perquè no volia cridar l'atenció mentre em preguntava obsessivament qui cony podien ser aquelles persones. Amants? Pescadors furtius? Alguna mena de contrabandista? Vigilants?

Guàrdiacivils? Hi havia un mínim de quatre llanternes, una de les quals extraordinàriament potent, com el projector d’un cotxe de policia o de la guàrdiacivil. S’hi van estar voltant fins passades les dotze; movent-se i desplaçant-se sense parar, enfocant ara cap a mar i ara cap a la resta de la cala, inclòs on em trobava; per finalment desaparèixer. Em devia adormir abans no marxessin, però he tingut un son inquiet.

Contratemps Poc després de l’alba, en començar a caminar, he passat per les roques on es devien trobar els visitants invisibles i només hi he trobat restes de pells de mandarina i altres deixalles. La veritat és que no sé què els perdono menys, si l'estona de tensió que em van fer passar anit, o que m’hagin obligat a recollir unes deixalles que no he escampat jo.

Un cop superada la costa què m'allunya de l'arenal de Tortuga, m'he adonat que el genoll esquerre em feia mal, més del que podria esperar com a conseqüència del cansament d’ahir.

He aconseguit arribar a la carretera de Favàritx, força adolorit, però. He descansat i he intentat iniciar el tercer tram cap a s'Arenal d’en Castell. Com que gairebé no podia caminar, he decidit canviar radicalment de plans i fer autoestop fins la parada de bus més propera per dirigir-me a Ciutadella.

9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Després d’una estona enmig del no res que és el darrer tram de la carretereta a Favàritx, un cotxe m'ha portat a Maó i ara em trobo en direcció a Ciutadella, per segona vegada a la meva vida en bus. De la primera, aquests dies en fa cinquanta anys, i va ser amb els companys de classes del Costa i Llobera. Somric des de la finestra tot cercant vestigis inútilment. Circulem a gran velocitat per una carretera desdoblada i atapeïda de vehicles. Penso en aquella carretera estreta i solitària, com era quan la vàrem recórrer, la Rosa i jo, i el David, amb la Impala que ens havia deixar el Quique. De Maó a Ciutadella sota una pluja persistent; “sembla que no plourà”, havia vaticinat jo (!) Malgrat que ens aturarem a Mercadal per assecar-nos i esperar que amainés i prendre alguna cosa calenta, quan ens hi vàrem tornar a posar, tornà també la pluja. Clar que malgrat la mullena, tinc un record inesborrable d'aquells dies. Espero que el mal de genoll, també quedi aparcat i no interfereixi en el record de felicitat amb què pretenc recordar aquest viatge.

Presa de decisions Reposaré un parell de dies a Ciutadella, buidaré la motxilla per estalviar pes i em replantejaré les rutes. Suposo que em decidiré per les del sud, més fàcils espero, doncs de Binimel·là a Pregonda, Alocs i fins almenys cala Pilar recordo camins excessivament durs per l'estat en què em trobo ara mateix. Farem doncs una pausa de dos dies, i a veure com ho endeguem tot plegat. Vejam... Viam, que parodiaria en Joan; a veure si puc acabar aquest somni!

1 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 CIUTADELLA: RETROBAMENT Notes de Viatge (25 de maig)

Plaça des Born, Ciutadella Realment ahir va ser un dia dur per als meus genolls; el dolor m'ha obligat a replantejar-me la travessa pel nord de la illa i he pres la decisió d'eliminar les rutes que em semblen més complicades. Els trams de Binimel·là als Alocs i a Pilar, com que ho conec de fa uns anys, els evitaré ja que és una ruta dura. Per cert, una altra xafarderia: un grup que anaven a cavall van intentar fer el tram d'Alocs a Pilar i un dels cavalls va perdre peu i es va despenyar; sort que el genet havia baixat poc abans, en que l’animal dubtava. Tenia raó el cavall, però.

Així que m’he quedat a les portes de fer el tram de Favàritx a s'Arenal d’en Castell. Aquest i el que arriba fins a Fornells i Tirant potser els podrem intentar amb la Marta, i si no, quedaran per a una altra ocasió... Si es dóna.

Vist el pa que s'hi dóna, un cop hagi descansat un parell de dies a ses Persianes, recomençaré per mitgjorn, que probablement seran trams més fàcils. Més descansat, quan acabi el sud, potser serà el moment de pensar en els trams de Pilar o Algaiarens a Ciutadella o a Morell.

Demà, descansat i amb les cremes antiinflamatòries a la motxilla, aniré amb bus fins a Son Xoriguer per estalviar-me la part més edificada. Amb tot, la injecció de moral que ha significat Ciutadella i l'alegria que hem compartit amb el personal de ses Persianes en retrobar-nos m’ha omplert de coratge. Ses Persianes es manté com el local on la llengua que impera, pràcticament en exclusiva i de manera natural, és el català i on la meva variant barcelonina hi canta bastant, però què hi farem! Segueixen servint taronjades, naturals també, i permetent que es vagi a comprar l’ensaïmada al forn del davant, cosa que em tranquil·litza.

La llum de primera hora a Ciutadella conserva el perfum de frescor que em va impressionar aquell matí, a la casa on llogàvem una habitació amb en Norbert; les persianes de l'única finestra que dona al carreró que mena a ses Escales eren obertes i des de baixamar arribava una frescor humida que em transportà a Sant Pere quan les veïnes de bon matí i galleda en mà, escombraven i regaven la seva part de carrer. Acluco les parpelles i em sembla sentir les veus animades de la Lola, l’Angeleta, la Loreto o la dona de cal Carreter.

1 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 He aprofitat per fer bugada. En aquest cas sí que ha estat còmode trobar un d’aquests espais on pots disposar de rentadores i assecadores per pocs euros. A punt i amb tota la roba neta de nou!

Mentre la rentadora feia el seu fet, m’he arribat tot passejant fins a sa Caleta; m'he aturat a la terrassa on vàrem compartir una tarda de domino amb la Rosa, en Ramón del Bar Almirall i la Marta. El tram fins la torre de Sant Nicolau, avui passeig Marítim, era un descampat a l'oest del carrer Degollador. Ara està ben urbanitzat i és molt agradable passejar-hi, a s'horabaixa, per aturar-se a fer un gin en qualsevol terrassa. De fet és el primer gin a Ciutadella enguany. Aixeco el got en direcció al sol del crepuscle i brindo per un munt de persones que m’han acompanyat a les postes de sol a sa Farola. M’agradaria trobar els moments per recordar tothom. La placidesa que envolta la posta a Ciutadella me’ls apropa i el gin facilita que l’emoció aflori. No sé en quina mesura aquest viatge podrà esdevenir una recerca del temps perdut, però el contrast entre la claror intensa del capvespre i l'ombra que s’allarga en l'empedrat mut dels carrers, m'evoca moments passats i antigues complicitats. Certament, a Ciutadella s’hi amaguen bona part dels meus afectes.

1 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA: OBRIR ELS ULLS Notes de viatge (26 de maig)

He deixat la motxilla grossa a Ses Persianes, amb la major part del pes. L’Àngel, el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la necessitat d’anar primer a Ses persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica neci; baixar del vaixell i posar-m’hi com si res a les 3 de la tarda té collons. Sort que portava aigua, nous i fruita. He comprat una motxilla petita on enquibir-hi el més imprescindible, i fora tenda! Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries. Defallir no defalliré, malgrat els genolls.

Recomencem

En sortir de Ciutadella en bus cap al sud, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastrells i ginebrons que arriben a mar, el Ferry de la Baleària; allà plantat, entre una extensió d’oliveres i murs de pedra seca com caixetes de bombons. He fet la foto amb el telèfon però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la algun dia perquè m’ha fet pensar en la pel·lícula ‘Lawrence d’Aràbia’, quan passa un vaixell entre les dunes del canal de Suez.

M’impressionà la imatge i fou de les primeres decisions estètiques que vaig prendre. A més, la germana gran d’en Sandaran sempre la tocava al piano del pis del carrer Rosselló. És curiós com les emocions es fixen als sentits i com més tard es retroben si es deixa voleiar el pensament.

Des de Cala en Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig. No em sorprendria trobar-hi alguna de les estàtues de les Rambles. He deixat passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a cavall abans de trobar un espai que em permetés una certa intimitat. 'Ommmm' , Quico, 'Ommmm' . Tothom els mateixos drets, recorda. Sí, l’estúpid de les xancletes de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi, també, per inversemblant que et sembli. Es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, fruit de la pressió humana i dels catamarans turístics. Em poso els auriculars a Son

1 3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Saura, per tal de no haver d’escoltar els xiscles i crits provinents d’un d'aquests. A bord, el so d’una espècie de turisme de borratxera apaga el silenci de son Saura mentre la megafonia els anima a consumir sangria en diversos idiomes. Cap d’ells el català.

Cada vegada em sento més a prop de prendre la decisió de no voler tornar a la illa. Qualsevol record queda lluny i sembla que el seu moment ja ha passat. Com més va més inversemblants em semblen les vivències passades aquí mateix, a Son Saura, amb anterioritat. Em dol i m’entristeix, però no em fa mal. Comprovo que Menorca ja no em dóna el que hi he cercat sempre, o ara no ho sé reconèixer. De fet ja havia anat minvant lleugerament en els darrers viatges, però l'obertura del Camí de Cavalls també m’ha obert els ulls. No dubto que deu ser un encert des del punt de vista turístic i econòmic; ho aconsegueix, però, a costa de sacrificar bona part del seu atractiu: el recolliment, la intimitat i el silenci; costen de trobar i la sensació d’exclusivitat així com el perfum d’aventura, s’han esvanit.

Em trobo observant Turqueta des d'un roquer emboscat davant la platja on dormiré. Em pregunto com estarà a l'agost! Tot i això puc entreveure sobre impressionat al paisatge, el racó dels petons amb la Rosa, o bé mossèn Garriga oferint-me ginet de la seva cantimplora. 50 anys més tard d’aquell matí, Turqueta té ja poca cosa més per oferir-me que el Parc Güell en diumenge. Almenys pel que fa al dia, veurem com m’acollirà a la nit.

Recupero la intimitat Ja només quedem una parella que deuen ratllar els quaranta i jo, escurant els darrers raigs de sol al resguard de la paret oriental de la cala. Ella llegeix i ell dorm d’esquena a ella. La pell bruna els dos. El moment delicat en què ella passa una pàgina i aparta la mirada del llibre per fer una ullada a la cala em compensa d’un dia dur. Dur per la calor, per la caminada, uns tretze km., i dur també, perquè costa acceptar que es troben a faltar antigues emocions, vells estímuls que m’apropaven a llocs i persones. La noia fa ara una moixaina amb la mà tova a l’esquena del noi. És bonic veure persones que s’estimen, i envejable.

1 4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Té, ara la parella se’n va. Caminen per la riba i els segueixo amb la mirada.

1 5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER: LES ARRELS Notes de viatge (27 de maig)

Abans d'emprendre el camí cap a les cales Macarelleta, Macarella i Galdana vull fer una fotografia des del lloc de la primera imatge que conservo de Turqueta, retinguda des que Mossèn garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet, però. Jo tenia 14 anys i em van quedar enregistrats el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del capellà. La mirada se me’n va i troba la pedra en forma de llosa on em vaig deixar les claus de la casa d’ uns amics de la Rosa i meus, uns anys més tard. Evidentment les vaig tornar a recollir a cop d’Impala, i allí mateix m’esperaven. Aquest és el lloc, però el recordo amb els arbres més petits. Encara no són les 7 del matí; la llum i la proximitat del paisatge m'emocionen i em pregunto si podria ser la darrera ullada al paratge origen de la meva fascinació.

El camí que porta a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat a flor de pell perquè en em sembla reconèixer detalls, aquí i allà, que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba del camí, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet la primera tanca menorquina que vaig veure.

1 6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Baixo cap a Macaralleta entre el xivarri dels ocells buscant menjar i l’olor de terra humida que em transporta, en cosa de segons, a un joc del temps. De sobte em trobo a Sant Pere després d’un xàfec d’estiu, o en una excursió amb els escoltes, o tornant de Vaison la Romaine fent autoestop, quan em vaig voler protegir de la boira i de la carretera que puja des de Port Bou a la frontera. Vaig saltar un mur i em vaig posar a dormir sense poder veure fins l’endemà que era al cementiri. Ara em fa riure i em sento molt jo mateix en aquesta manera d’anar pel món sense cap reserva. ‘Deambulant’, com en Guillermo Brown. Em venen al cap les paraules de Lennon a ‘Strawberryfields Forever’: No one I think is in my tree, I mean it must be high or low. És a dir, a vegades no tinc clar si és que vaig per davant o per darrere de la resta; quan reflexiono sobre una conversa o qualsevol altre acte social. És com si em sentís una mica fora de lloc en qualsevol ambient, com si no acabés de formar-ne part. Ni tant sols sé comprendre si es tracta d’un fet extraordinari o és el més normal del món i tothom, cada dia, s’ho menja per esmorzar, dinar i sopar amb la mateixa estranyesa que jo. Com diu l’ Ignasi, deu ser que el cap em va per davant i les cames no m’atrapen! Em deixo portar pel despertar de la cala i, tot i la fresca, vull nedar un cop més en aquestes aigües tant acollidorament amables.

La calma i el recolliment del bany, certament fresc, a Macarelleta, contenen una emoció que esclata entre els espadats del viarany que mena a Macarella. Aquest camí torturat, esculpit en el granit, me’l sabia de memòria i en recordo algunes formes, sorprenent-me de la fidelitat amb què recordo determinats detalls. Em fa il·lusió saber que ho he viscut.

Després d’una altra passejada arribo a Macarella. Com que falta més d'una hora perquè obrin la barraca amb terrassa que fa de bar, la cala i jo restem sols, mirant-nos fit a fit, com es miren els amants en desvestir-se; just al costat del pi on vaig fer bivac durant aquell viatge amb l’escola, faig una fotografia per constatar el moment, doncs la llum i la memòria s’entreteixeixen fins a confondre’m. Poc a poc es va reprenent el meu diàleg amb la illa i em vaig trobant a casa. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai més he

1 7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 oblidat; jo! Que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. És magnífic sentir-me infant encara i parar esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant entre les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda moments de màgia, com aquest, tant sols per a mi. Irracional? Sí, però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de fortuna com els que ara m’inunden.

L’entrepà de formatge i sobrassada i un cafè calent em renoven l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la intimitat del camí. Això sí, he comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no millora.

He decidit deixar el camí de cavalls entre Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender que mena a Trebalúger, fora de la rutes del camí de cavalls, i on tinc previst fer-hi nit.

Després de deixar enrere Cala Mitjana, tant bonica com plena de gent, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a descansar i menjar una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Que difícil mantenir la serenitat a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es deixa notar. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calar a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça

1 8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 separa el bosc de pins i alzines de l'horta en què la intervenció humana ha convertit el barranc de Trebalúger.

S'hi està fresc i deixo que el temps m'agomboli entre piulets de rossinyols i el cant de les cigales, el qual em submergeix en un son dolç.

En despertar, ella encara era allí. La platja era quasi buida. Fa una estona, en sortir de l’aigua després d’un bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que prenia el sol a l’altra banda de la sorra. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’han creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que hauria de caminar una estona per arribar on és. La platja s’ha buidat i ella hi resta encara, plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada i i pot veure que estic escrivint; després d’una imperceptible pausa inicia el camí cap a les roques. Potser dubta, com jo... Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i es gira cap a la platja. Tot i que és lluny, vull pensar que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em saluda amb la mà. Fets efímers que succeeixen a Menorca, i que a vegades omplen un capvespre.

1 9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE TREBALÚGER A BINIGAUS, I RETORN A GALDANA: LA PLENITUD Notes de viatge (28 de maig)

Ahir vaig fer la meva pròpia variant del Camí de Cavalls per poder dormir a Trebalúger, que no entra a la ruta estricta del sender turístic. Avui m'arribaré a Binigaus passant per les cales de Fustam i Escorxada. Tot i que el sender dels mapes marca el camí pel litoral, com que el conec i és dur, m'endinso en la propietat per on sempre he passat i que m'agrada tant. La drecera surt de l'Est de Trebalúger i puja fins a trobar el camí d'Albranca Vell, el qual baixa fins a Fustam i Escorxada a través d'una pineda majestuosa on s'hi alcen parets de pedra seca i fins i tot es passa per una antiga carbonera.

És un camí planer i tranquil que em recorda la bonança dels paisatges imaginats durant les lectures de ma infantesa, o les berenades amb la canalla del carrer Sant Quintí, o quan anàvem a caçar bolets a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances... Evocacions que deuen explicar la meva debilitat per Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta, la

2 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Carme i la Maria Àngels de cal Pepet de l'Ànima, el Josep de cal Just, l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer poder escriure ara aquests noms!

El capritx de banyar-me a les dues cales, Fustam i Escorxada, totalment sol, és immens malgrat l’excés d'algues, un autèntic problema en moltes platges de la illa. En sortir d'Escorxada em trobo amb què els propietaris del camí - algú em va parlar d'un Duc una vegada – i de la immensa finca que parteix de cala Escorxada i que travessa bosc i camps fins a Torre Vella, Can Carabassa i Binigaus, no volen permetre el pas.

Altres propietaris sí que l’autoritzen, suposo que amb algun incentiu econòmic o fiscal, o bé participant directament en la incipient indústria que s’està creant al voltant del camí de cavalls.

Ara m’explico la volta que fa el camí per l’interior de barrancs que recorreré demà, espero.

Volia fer el recorregut que conec de fa anys i que travessa el bosc de pins pinyoners fins a sa Teulera; em contraria no poder visitar la vella barraca en desús per passar-hi una estona. Des de sa Teulera és fàcil anar fins a trobar el camí coster, just al darrere de la platja de Binigaus, però uns cartells m'adverteixen de la prohibició de passar-hi; l’anunci d'unes càmeres de televisió que no vaig veure per enlloc em fan desistir del tot, no sense cagar-me una mica en tot plegat per haver d’optar pel camí de Punta Rabiosa, ja que travessa barrancs i penya-segats enganxat a la costa i sobre mateix del mar.

2 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Finalment he arribat a Binigaus i Sant Tomàs. Res a veure amb la immensa platja on t’hi podies perdre amb... bé, de fet amb tothom que he compartit Menorca, un moment o altre hem passat per Binigaus. Ha canviat molt. Al marge que enguany quasi no hi ha sorra sota el penyasegat, l'aglomeració és espectacular. Molta, molta gent. Molta més de la que em temia. Passo de quedar-m’hi i segueixo fins el Xiringo. En arribar-hi una divisió cuirassada de ciclistes quasi m'atropella just davant la cabana que està enfront de l’illot de Binicodrell. M’ha semblat que eren una colla de ciclistes menorquins 'rebotats'. No els deu faltar raó; la massificació fa perillar l'atractiu i estressa al personal. Els doblers deuen caure regularment per a alguns, principalment les empreses que trafiquen amb el camí de cavalls, les rutes ciclistes, el piragüisme, les excursions en barca i similars; a canvi, es poden veure anunciades com a "verges", platges d’aigües i sorres amb deixalles i camins infestats de cotxes conduïts per conductors incívics q ue omplen de pols la vegetació. Espero que no sigui l'avís que a Menorca li està arribant el moment de morir d'èxit. Cal agrair la resistència que ha perdurat fins fa molts pocs anys però ha arribat l'hora de dir-li a la illa, amb una certa recança, gràcies Menorca, ha estat polit mentre que ha durat, però t'has fet gran i d'illa petita, has crescut a ciutat. Amb tot, no és només la petita de les Balears qui ha canviat, no. El món i jo mateix. De fet, fa temps que en tenia la sospita. Per si un cas em fotré l’amanida i la cervesa que m’esperen al davant, abans que un dels pardals se m’acabi el blat de moro. Estic cansat i deprimit, tot i que estic en un dels meus llocs preferits. Aquí, amb en Jaume, després d’uns gins, hi vaig perdre les avarques i les ulleres de sol; eren altres temps. Me’n vaig a Mercadal on a ben segur que a l’Hostal de ca la Jeny hi trobaré habitació. Creu-ho els dits.

2 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 (30/31 de maig)

Després dels dos dies passats entre Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó, reprenc el Camí partint de Sant Tomàs i Binigaus cap a Cala Galana, ara sí, pel camí de cavalls. Tenia previst arribar aquest matí a Binigaus i fer avui aquest tram, però com que arribo prop de les set del vespre, em faré un bany i dormiré al porxo de la cova dels avis aquells que s’hi reuneixen els caps de setmana. Per a sort meva amunteguen les velles hamaques sota el petit porxo de pals.

Parteixo d’hora; deuen voltar les set. El dia s’aixeca preciós. Binigaus, sempre Binigaus. El camí travessa, lluny de la costa, el barranc de Trebalúger. També travessa el camí que mena a Sa Teulera des de sa Torra Vella i passant per les restes de sa Torra Nova. No m’ho penso dues vegades, deixo la motxilla al costat del camí i m’arribo a sa Teulera. No podia passar-hi a prop sense fer-m'hi la foto de rigor...

2 3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

A sa Teulera el 2016, el 2009 i el 2007 És un matí de primavera esplèndid. La mica de fresca és la justa per facilitar el camí, sempre ombrejat; quan creu-ho zones humides del fons del barranc el sol escalfa prou com per agrair el ventijol amarat del perfum de les resines. Avui sí, avui trobo a faltar algú que camini amb mi per poder recordar junts, en el futur, aquest recorregut voluptuós. A vegades gaudir de les coses sense companyia no fa tant profit, doncs fan l’efecte d’una mica irreals, com si fos necessari que algú fes de testimoni d’allò que ens ha omplert. Al capdavall, potser els instants de felicitat duen l’accent de la tristesa ja que no acostumem a saber-la fins que aquests no han passat. Resto una estona gaudint del piulet dels ocells i d’algun insecte que se m’apropa encuriosit, suposo per la meva presència. “Voldria ni molt ni poc ésser lliure com una ala”; marededéu, en Segarra, quin sentit pren en aquest moment, aquest vers!

No sense recança em preparo per reprendre el camí. Deixaré enrere aquesta porció de paradís que tinc a l’abast i que no puc posseir. Quanta raó aquell amic que em recorda sempre que el preu de la llibertat és la soledat!

2 4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 La resta de camí, un cop travessat el barranc, s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es contempla l’horta de Trebalúger, banyada pel rierol que desemboca a la cala..

Finalment he passat per darrere el càmping de Cala Mitjana i ja sóc més amunt de Galdana. He esquivat la urbanització i espero pacient l’autobús a la parada de la carretera. Em passen pel cap mil i una pel·lícules americanes en les que s’hi veu una carretera sense principi ni final, enmig del no res, i una parada d’autobús. I encara falten dues hores pel proper bus!!! A la ràdio la Terribas em sembla una extraterrestre, parlant-me de coses d’un altra món que, des d’aquí trobo inabastable. Per fi arribo a Ciutadella. Quin goig trobar-me a casa! Sento una alegria que abraçaria i besaria les persones que em creuo pel carrer només de veure el vell molí

2 5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 ES MERCADAL: PARADA I FONDA Notes de Viatge · 29 de Maig

De bon matí he esmorzat a ca la Jeny, i la noia de recepció m’ha fet endur, tant sí com no, un picnic que constava d’entrepà, una ampolla de mig litre d’aigua, una poma i un iogurt; ben equipat, doncs, he sortit a passejar per la carretera del Camí de Montpalau. M’aturo a menjarme l’entrepà arrecerat de la mica de tramuntana en un caminet que es perd entre ondulacions del terreny i camps de cultiu; escolto els pardals; no sé de quina classe d'ocells es tracta, però es veu que a Menorca, a tots els ocells petits els diuen pardals. Almenys així m'ho contà el meu veí de taula d'ahir a Sant Tomàs. Dels pardals, o dels ocells petits, passàrem a comentar les particularitats dels noms de lloc menorquins. Bé... ell m’ha exposat i jo l’he escoltat amb atenció.

-

“A Menorca tenim molts topònims” - s’arrencà quan li ho vaig preguntar “especialment noms de llocs, que van precedits per la partícula SON. Aquesta forma és la contracció de "çò (açò) d'en" i ve a ser un demostratiu indicatiu de propietat; per tant, el nom que segueix és el d'una persona, normalment el pagès que tenia el domini útil del lloc (Son Camps, Son Morell, Son Vives, Son Olivar). La majoria de llocs antics que tenen un nom que comença per 'son' corresponen a assentaments del període immediatament posterior a la conquesta catalana; però en molts casos el nom de persona ha anat canviant en funció dels canvis de persones o famílies que han ocupat el lloc. Quan el nom de persona és femení, la partícula SON canvia per SO NA ("çò de na" ); So na Rossa, So na Caçana, So na Marineta, So na Parets són llocs femenins que tenim.”

També em contà que el 1713, quan la illa passà a mans de l'Imperi Britànic a causa del tractat d’Utrecht, en algunes poblacions com Alaior hi va haver revoltes en contra de la primera decisió política presa pels britànics: retirar la Inquisició del Sant Ofici. D'altra banda és prou conegut i d’agrair als anglesos que, sota la seva dominació, la llengua fos respectada com a llengua de transmissió oficial i vehicular a l'escola. Segur que és un dels factors clau que ha ajudat a mantenir el català gràcies a l’estalvi de quasi 100 anys de persecució castellana. És destacable que són pocs els autors catalans del S.VIII contràriament al que passa a Menorca.

2 6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Autors menorquins del segle XVIII Antoni Portella i Anrich Joan Ramis i Ramis (1746-1819) Joan Roca i Vinent (1747-1826) Pere Ramis i Ramis (1748-1816) Gaspar Pons i Cardona (1748-1826) Joan Soler i Sans (1754-1809) Pere Creus i Ximenes (1756-?)

Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) Josep Sanxo i Sanxo (1776-1847) Joaquim Pons i Cardona Constantí Salord Vicent Caules Ernst Theophile Koep (anglès?)

David Cause (Francès) Vicenç Albertí i Vidal (1786-1859) Realment aquests dies a Menorca van traient la pols a nocions quasi oblidades, com el fet de ‘deambular’ que tant m'atreia de “Las Aventuras de Guillermo”. El concepte de vagarejar amb la ment en blanc i els sentits alerta, a l'espera de qualsevol cosa fantàstica que pugui esdevenir-se, m’atreu des de ben petit. Avui, per exemple, he caminat tant o més que els altres dies, però sense haver pres una direcció concreta; he fet i desfet camí, amunt i avall, tantes vegades com m’ha plagut, simplement badava. Deu ser per això que no em sento cansat. Un matí calorós, però; bé val una cervesa fresca a la penombra de Can Bep, des d’on es pot contemplar la plaça d'es Mercadal. Llegeixo el menú i m’ha convençut: Plat únic de fideuà, pa i vi o refresc, 7 €. Això està fet. Em quedaré a dinar i després becaina a ca la Jeny. No future, no plans.

2 7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 MAÓ: RUMB Notes de Viatge - 30 de maig He arribat a primera hora a Sant Tomàs des de Ciutadella, en bus. En prendre el camí cap a Binigaus per trobar el tram que va a Galdana, m’he adonat que la bateria de la càmera s'havia esgotat. Cachis! M’ha calgut tornar a prendre el bus cap a Maó quasi tres hores més tard, que he passat al banc de la parada llegint la darrera novel·la de Sue Grafton i la seva detectiu Kinsey Millhone. Quan arribi a Maó aprofitaré per fer algunes fotografies El primer condicionant, de fet, que afecta a la meva llibertat de decidir sobre la marxa. Mai no he cregut en el cel, ara bé, fer i desfer tantes vegades com et passi per la barretina, a cada moment del dia o de la nit i a aquestes alçades de la pel·lícula, se'm presenta com si fos al paradís. I parlant de firmaments, he pogut fotografiar les primeres estelades a Menorca, a Maó concretament.

Estic redescobrint un Maó viu i menys parc temàtic que Ciutadella; m'he topat amb La Murada, un petit restaurant, a la plaça, on he menjat prou bé i on m’han convidat a una copa de cava a canvi d’una foto de la parella que el porten.

When I'm Sixty-four (Molt d’anys, Quico) Avui faig 64 anys i, en pensar-ho, es dispara un galimaties d'imatges i s’atura, per uns instants, en la Gran Festa Sorpresa que entre en David, en Joan, la Roser i els meus nebot i nebodes em van preparar l'estiu del 92. Sí, ja fa vint-i-quatre anys dels meus quaranta! La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! “De totes les meves guerres”, com va definir l’Arantza, una alumna meva d’interpretació a l’escola de teatre de Tarragona. Per damunt de tot en recordo l’estat d’agraïment en forma de somriure que va perdurar tota la vetllada. Des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'un 'esplendor' social tant complert. És més: potser des d'aquell moment els meus cercles s’han reduït, i m’he anat distanciant d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible perdre de vista. Segueixo mantenint l’afecte per tothom, però ha minvat la necessitat de contacte; em ve al cap un remolí de noms i d'imatges com si anhelés recuperar-los a tots amb

2 8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 urgència per dir-los que no els he oblidat i que no vull que m'oblidin. Potser són així els remordiments per la poca destresa, però s’ha fet tard i cadascú hem anat bastint la nostra vida. Menorca forma part i alhora n’és un vector, d'aquest magma atapeït d’afectes, amors, amistats, coneixences o companyies. I em complau que el meu 64 aniversari hagi tingut lloc aquí, en la intimitat i en les circumstàncies d'aquest viatge. Voleien imatges de la Rosa, el teatre o bé Bòsnia. També dels Beatles, naturalment, en George i en John especialment; i altres referents que m’han ajudat a ser qui sóc: Guillermo Brown, Monty Python, Stan Laurel i Oliver Hardy, o el “Gordo i el prim” com dèiem a Sant Pere. Molt anarquitzant, tot plegat.

Alguns afectes els he anat a buscar, com la Rosa, no cal dir-ho, o la meva relació amb Bòsnia; altres me’ls he topat pel camí, com el teatre, que vaig descobrir als 16 anys quan el meu germà Xavier em va invitar a intervenir com a figurant en un Juli Cèsar que dirigí en Josep Anton Codina l'any 68. Em vaig enamorar des del primer moment d'aquell món rutilant, tant silenciós entre caixes com bulliciós fora de l'escena; em captivà la llibertat que desprenien els diversos components de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...

En Guillermo Brown va entrar a la meva vida per descloure un món rebel i ingenu, gràcies a la bibliotecària de Sant Pere, a qui se li acudí que aquell primer llibre de la col·lecció potser m’ajudaria a passar les llargues hores avorrides dels meus estius. Gràcies! Em va obrir el món dels “proscritos”, de l’”agua de regaliz” i de les reunions secretes al “cobertizo”.

A Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i el desconcert. També la incredulitat. Exactament com em passa amb els refugiats que deixem morir al mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig constatar el munt de decisions que afecten definitivament a la vida de centenars de milers de persones i que sovint es prenen de manera frívola i on el component emocional o els interessos personals en són els dominants. També vaig comprendre que hi ha informació i decisions a les que els mortals comuns mai no hi tindrem accés fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser una puntada de peu en llocs més dolorosos.

Afirmo, però, que si de la relació amb la Rosa, el teatre, en Guillermo, Menorca o Bòsnia n'he tret algun aprenentatge, aquest ha estat genuí i 'virginal'. Vull dir que l’he anat descobrint per mi mateix, per dir-ho d'alguna manera. De cap en tenia una idea preestablerta. Així n'he extret les meves pròpies conclusions sense contaminacions prèvies; almenys de les primeres impressions, que diuen que són les que queden enregistrades. En el cas de Bòsnia potser sí que en tenia una imatge distorsionada per notícies confuses i contradictòries. O potser masses

2 9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 d’imatges i per aquest motiu hi vaig anar, per poder arribar, per mi mateix, a les meves pròpies conclusions. Com en Guillermo, vaja. Clar que ell no n’encertava ni una. Com jo, vaja!

When I get older losing my hair / Many years from now / Will you still be sending me a Valentine / Birthday greetings, bottle of wine?

Lumpen És curiosa la facilitat que tinc per atreure, o sentirme atret, per personatges insòlits. Ara mateix m’estic assegut a la terrassa d'un bar, a s'Esplanada de Maó i amb uns personatges curiosos que ni sé com, he acabat establint-hi contacte. Han buscat el contacte ells, això segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, confidents, drogues, deutes, rics i pobres...

En un moment donat, m'involucro en la conversa, breu i entretallada, sobre els canvis que ha sofert l’illa en els darrers nou o deu anys. Coincideixo amb què es troba a faltar el silenci que imperava. Tres d'ells són castellans i el quart és menorquí. La conversa té lloc en castellà, menys jo que aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí: -

"Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies (riu), però tothom formàvem part de l’illa. Catalans, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixíem quan arribaven a qualsevol lloc: són els anglesos! o els italians... ens dèiem els uns als altres. Aleshores només hi havia els de la illa i els catalans, bé, mallorquins, catalans o valencians, i després els forasters (per la resta de l'estat) i estrangers. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I Menorca, sense menorquins, no té massa sentit."

S'apropa força a les meves pròpies reflexions sobre la illa.

Entretant arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. Hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he de passar a recollir la bateria. A més, els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo. Per molts anys, em dic, però no és el meu món i m’acomiado educadament.

3 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE SANT TOMÀS A SON BOU: LA NOVETAT Notes de Viatge (2 de juny)

He arribat a Sant Tomàs des de Ciutadella a primera hora del matí. La prevenció per la ruta es veu confirmada just en prendre el camí de cavalls, just al final de la platja de Sant Tomàs, doncs davant meu hi va una família italiana al complert, nonna inclosa. La massificació detectada a Son Xoriguer, aquí es confirma. D’una banda emprenc la ruta de la part que desconec més de l’illa i la curiositat m’estimula, però com que és la part més urbanitzada em preparo per al pitjor. Com que el tram entre Sant Tomàs i la platja de Son Bou són a tocar, qui hagi dissenyat la ruta d’aquest tram, el fa passar per l’interior, darrere una zona humida, el Prat de son Bou. M’aturo un moment perquè acabo de tenir un “dejà vu”. Torno a la vegada que amb la Rosa i el David, el seu fill, ens dirigíem de bon matí cap a Cala en Turqueta amb la “Impala” que ens havia deixat el Quique. Hi ha un punt en què el camí inicia un descens suau cap al barranc, al final del qual hi ha la cala. Els espadats s’alcen a banda i banda i fan empetitir el firmament. Hi ha un camí que va cap a ses Cases Vermelles, que al mapa conten com a Mallaui. En arribar a aquest punt vaig aturar la moto i el motor. De cop i volta el silenci es va fer evident precisament per la varietat de sons que proveniens de totes bandes. El piular intermitent dels ocells, la guitza constant de les cigales o el vold’una mosca subratllaven un silenci que ens corprengué i ens deixà muts una bona estona, com submergits en la grandesa del paisatge; el sol matiner, el vent suau entre les roques i els pins, l'olor del salobre remuntant la vall com un corrent que fluís al revés... Extasiat,

3 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 vaig notar com si de l’illa se n'apoderés una sensibilitat que vibraba a través del primer parell d’avarques; el murmuri d’un 'aire estrany mormolava un contracte de fidelitat que mai no he trencat.

Què passa?

La criatura de quatre anys, aliena a la transmutació del personal, reclamava la platja promesa.

En les incomptables ocasions en què he tornat a l’illa, poques vegades m’havia retrobat amb la intensitat d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. I Avui, ara i aquí, aïllat davant el mar entre olor de ginebrons i a ple sol, torno a gaudir d’aquell vell privilegi en un retrobament commovedor Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar.

Finalment trobo un bon lloc on passar la nit prop de Turubenc Nou, a pocs quilòmetres de Cala en Porter, on esmorzaré demà. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses.

Avui que els genolls em fan menys mal i per com ha anat el dia, la nit hauria de ser perfecte. O quasi.

3 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE SON BOU A CALA'N PORTER: DESCOBRIMENT Notes de Viatge (2/3 de juny)

M'aturo a seure sota l'ombra d'una roca. El camí ressegueix un desnivell considerable que segueix el barranc de Cala en Porter, ara convertit en l’Horta Squella atapeïda de camps de fruiters; enmig al meu davant, tres masos ben orientats cap a l'est, enllaçats per camins que, des d’aquí, semblen d’un pessebre. Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada pel proper 22. D’ençà que el 22 de maig vaig salpar de Barcelona ja fa 13 dies. Respiro a fons i voldria que no s’acabessin aquest dies. Menorca m’ha tornat a conquistar tot i que ha

3 3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 deixat clares les condicions.

Renunciar a elles comporta renunciar a Menorca, perquè em fa mal assistir al que observo com una degeneració. Cert que la qüestió va més enllà, però, per a parc temàtic ja tinc Barcelona a tocar o Vilanova o Sitges o... Menorca guarda encara prou racons on aïllar-me, com aquest prop de Torre Vella, però es necessita temps. Massa temps per només uns dies. Tant temps com per viure-hi. Impensable de totes, totes.

A Sant Pere, en aquests dies de calor, m’arribava en bici fins a 'la devesa', una vintena de plàtans centenaris en un terreny argilós a tocar de la riera. Obac i humit, el travessava un rec que sumava el seu dringar a la fresca i al joc del vent entre les fulles. Aleshores deixava volar la imaginació, com ara, mentre esperava pacientment que els altres nois de la meva edat tornessin del camp, amb sons pares, o bé del 'repàs d’estudi' de ca la Florentina. Aquestes hores deixades escolar ‘deambulant’ per la imaginació, són tant plaents! “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir” (Pidelaserra). Com si despertés d'una letargia, comparo l’entorn i no trobo tantes diferències amb el que aleshores cobejava.

Total: que em trobo a l’equador d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Ezto é un singviví!. Per postres acabo de fer el darrer glop d’aigua, que, per imprevisió, he de racionar des d’ahir,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar de ‘persona mayor’ a base d’una dosi raonable de colesterol; si trobo un lloc obert a aquesta hora, és clar.

Acabo de recórrer la carretera que puja de la cala a les primeres cases de Cala en Porter. Un cop a dalt la roca on s’aixeca la urbanització i sense alè, m’assec a descansar en una rotonda deserta, al banc de la parada del bus. Pregunto on es pot esmorzar i un guiri, en català, m'assegura que al Pito's s'hi fan els millors esmorzars de l’ illa. No ho sé si són els millors, però he optat per un entrepà de Camot calent d’entre una cinquantena de possibilitats; el pa està ben torrat, el camot és desfà a la boca i m’he quedat més que satisfet.

A sobre el cafè és bo! Per primera vegada em fa mandra reprendre el camí i em sorprenc trobant-me a gust en un lloc tant “artificial”. O bé em faig gran o bé estic abaixant la guàrdia.

O potser les dues coses a la vegada. O a l’inrevés.

3 4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER: A PLENO SOL Notes de Viatge (3 de juny)

Esmorzo rodejat de guiris i penso en Castelldefels, però fins i tot en un lloc com aquest, hi predomina la calma. Malgrat els prejudicis, ha resultat cert que el bar Pito’s , és un lloc prou bo com per esmorzar i quedar-ne satisfet. No ens enganyem, és un Frankfurt, però ben atès i amb una carta de qualitat i completíssima. M’ha acabat de convèncer una menorquina rossa i simpàtica quan he contrastat la informació -

És l’únic negoci d'uns menorquins, m’ha dit abaixant la veu tot i trobar-nos sols ella i jo en la immensitat del súper.

Realment el dia ha començat bé, amb una llum esplèndida que m’ha permès gaudir de la passejada, a primeríssima hora i per la part ombrívola del barranc, de Cala en Porter. Una experiència refrescant i plena d’energia que m’ha ofert una visió optimista del final dels trams del Sud, ara que ja falta ben poc. Em ve al cap la parella que practicava senderisme el primer dia i que em vaig creuar a pocs quilòmetres d’es Grau. Coratge! em va dir la noia en acomiadar-nos. Coratge! I quanta raó que tenia! No sé qui ets ni si mai ens tornarem a creuar, però, siguis on siguis, gràcies. Quasi m’emociono, estic gagà. Deu ser la cervesa presa tant d’hora.

Fa ja un parell d’hores que camino i bona part del camí és a sol obert, sense ombres apreciables. De tant en tant creuo un grup d’arbusts a tocar d’ algun mur de pedra, suficients per descansar-hi uns moments que agraeixo i on fer un glop fins que em baixa una mica la calor. Reprenc el camí sota la remor d'una calor que sembla sorgir del terra. Per a més inri,

3 5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 m’ha quedat l’ampolla d’aigua mal tancada i he perdut quasi tot el líquid. Només em queda un cul d’aigua calenta i un parell d’hores ben bones per davant. Aquests dos dies darrers han estat fatals per l’aigua; més ben dit que la cura que n’he tingut. Decideixo acabar-me-la i esperar a creuar alguna de les urbanitzacions que em separen de Binisafúller, es Canutells o Biniparratx.

De moment el que creuo són els dits.

He decidit asseure’m una estona i estirar-me sobre l’estera a deixar passar les hores calentes del migdia.

Bado protegit per l’ombra d’un ullastre i per un pilot de llenya. M’encalma un vent suau, i, mig endormiscat dono voltes a la diferència entre realitat i ficció.

Ja ho veus -em dic estirat enmig d’un ‘no mans land’- n’estàs segur que el viatge, les estones sota les estrelles, les hores i dies caminant, es corresponen amb mi, amb com sóc i visc? En planejar el viatge, em semblava que els dies a Menorca m’allunyarien de la “realitat” quotidiana; ben al contrari, la realitat, poc a poc, ha minat d’alguna manera la meva relació amb la illa i sento com me n’allunya. Em pregunto fins a quin punt he fet de viatger només, sense arribar a formar part del paisatge de l’illa. No obstant la contemplo com a una amant que et mostra nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, la calor i el mal de genolls, s’entortolliguen en un somni fins a la becaina final. Penso en el Ché; fins a la becaina “siempre”! Així que cloc els ulls i em deixo vèncer per la son. Ni fet a mida!

Escric esgotat a la parada del bus, a Maó, sense esma i esperant el bus cap a Ciutadella. He arribat a Binisafúller fos i m’he trobat que no hi ha bus per anar a Maó. M’he desanimat tant a

3 6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 la cara del bon home a qui li he preguntat per la parada, que, sense pensar-s’ho, s’ha ofert a portar-me amb el seu cotxe fins la parada de Sant Lluís, a uns 7 Km. Així doncs l’he acompanyat a treure el cotxe del garatge i m’ha explicat que és un jubilat aragonès que s’ha instal·lat a viure la jubilació a Binisafúller. Quina enveja, he pensat, mentre travessàvem, ja amb el cotxe, els camps dividits pes murs de pedra i jo feia esforços per retenir les escasses oliveres que treien el cap, de tant en tant, darrere els murs.

-

Le debes un favor a otro que te encuentres por ahí, m’ha dit quan li he agraït el viatge, la comprensió, i l’explicació de la qualitat de vida que pot trobar un jubilat a Menorca.

No passen els minuts i vull arribar a ca la Jeny, a Mercadal, i posar-me a viure sota la dutxa.

Agafaré forces i demà passat completaré les rutes del sud fent el darrer tram, de Punta Prima a Cala de Sant Esteve, ja a l’entrada del port de Maó.

3 7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 A PEU DE MERCADAL A FORNELLS: Notes de Viatge (4 de juny) Al centre de Mercadal, on hi conflueixen l’antiga carretera, el carrer major, la carretera a Fornells i el carrer que arriba a l’entrada del camí d'en Kane, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així doncs sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. Clar que ara hi ha un altre establiment al davant, potser ha calgut distingir-lo. A la cantonada, on ara s’hi troba una fruiteria, fins fa uns deu anys, hi havia una espardenyeria dels Riudavets de Migjorn, on jo comprava les avarques des dels anys 80. L’única dependenta, família dels Riudavets, era una dona gran que ja devia tenir 800 o 900 anys la primera vegada que vaig entrar a la botiga.

Les darreres vegades, però, ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que s’evidenciaven any rere any; amb prou feines li quedaven forces per pujar les escales al pis de dalt, on ja no li quedaven números, ni colors, ni models. Malgrat tot jo hi seguia comprant perquè el calçat era bo i perquè aquell món, la botiga mateixa i el tracte amable de l’anciana dependenta, em fascinaven. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar una bona estona. Va arribar un any, però, en què la botiga romania tancada i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc on comprar-me el calçat menorquí, avarques però també botes, sabates o porqueres, a Ciutadella. Però tots aquests anys he tornat a Mercadal, on tinc el costum de fer un gin al bar de la plaça, ara d’en Bep, per passar-me una estona mirant l’antiga espardenyeria.

Aquest any m’hi he trobat una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat una mica de fruita. Mentre anava mirant la fruita m’ha estat impossible no escoltar una cotorra que xerrava foraster i que garlava sense parar; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets obert; al seu darrere hi creixia una pacient fila de cotxes.

3 8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha acomiadat des de la porta, carregada de bosses plenes de fruita i trotant cap al maleter del vehicle.

-

Se ve que mi coche molesta, ha cridat a l’atabalada dependenta a mode de disculpa.

La noia i jo em creuat una mirada, mentre es disposava a cobrar-me uns albercocs.

-

Si només fes nosa es cotxo…, li he dit de sota veu; hem somrigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats, s’ha restablert la calma i he pogut iniciar l’excursió cap a Fornells des del mateix espai on abans hi comprava les meves avarques.

M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps.

Our House M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young.

M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera i sota un dels pins monumentals que ressegueixen aquest tram de la carretera. Aquesta cançó era la preferida de la Marta, una amiga llunyana de finals d’estiu, i de qui em vaig assabentar ja fa una anys, que no havia pogut, o sabut o volgut superar la mort de son pare i s’havia llançat al buit des d’un setè pis del carrer Madrazo. Ella, que em va cridar l’atenció per estar plena de vida! Una víctima més de la perplexitat.

Arribo a Fornells acalorat i amb els peus adolorits d’haver caminat tanta estona damunt l’asfalt amb avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort.

M’assec al Bar La Palma i prenc una cervesa gelada mentre contemplo el port, des del mateix lloc on llegia, alguns capvespres, i davant una cervesa amb gin, el Quartet d’Alexandria de Durrell, amb el Norbert. Fins i tot la cervesa sembla canviar de gust.

Refugi Quan vaig començar a venir a Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar les tres o quatre primeres nits a Fornells per desconnectar del brogit de Barcelona, deia. Efectivament.

Els únics establiments que hi havia eren el forn, La Palma i una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. A la plaça, el restaurant ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles per no ser temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla, seguint el moll, va aprofitar l’ocasió i va accedir a preparar la caldereta per a la cort, convertint-se en proveïdor real i creant—se així una fama que el manté obert encara avui en dia. Aleshores m'allotjava a la Palma que a les 10 de la nit tancava.

No recordo un altre poble més tranquil que el Fornells d’aleshores quan, cap al tard o ja entrada la nit, en recorria els carrers deserts i m’arribava al capdavall de l’espigó on podia escoltar la remor del mar, sense veure’l, de tant fosc com era.

3 9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga una ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que dóna l’altura permet observar a vol d’ocell el nucli pescador, farcit de cases blanques amb elements decoratius d’influència anglesa: finestres de guillotina, cortines i vidres de quadrícula. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora, de després de dinar. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII. Es tracta de dues entrades en forma de túnel que conduïen a la fortificació, considerada el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants. És aquí on s’ha forjat el plat que més renom ha donat a Fornells: la caldereta de llagosta. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada capturat de manera tradicional amb cistells col·locats com una trampa en el fons marí. Aprofito que passo per davant del restaurant Es Cranc i faig una reserva per al dia 17, quan hi vindré a fer una caldereta amb la Marta; una altra Marta, també amiga de fa molts i molts anys.

4 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE: ESGOTAT Notes de Viatge (5 de juny) Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu d’urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig d’urbanitzacions i petits pobles d’estiu com Alcaufar, o Alcalfar, que encara no he tret l'entrellat de quin és el nom correcte ja que l’he vist d’ambdues maneres.

Curiosament el darrer tram, el que no té ni una ombra com déu mana, serà l’únic que he fet sense aigua; tota la vida laboral procurant que no faltés mai aigua, en cap de les activitats que he regit i ara duc tres dies que per una causa o altra em quedo sense aigua. A Punta Prima ha estat impossible de trobar una ampolla de litre i mig. Clar que només hi havia els bars oberts quan hi he passat, doncs els súpers encara no havien aixecat les persianes He pensat que més endavant podria comprar-ne. Al final, esgotat, assedegat i adolorits els genolls, m’he aturat en una esplanada encarada a la bocana del port de Maó, sobre la Cala de Sant Esteve, per veure passar el ferry amb el qual vaig arribar fa exactament dues setmanes; dec presentar un aspecte deplorable, doncs se m’ha acostat un home gran, m'ha dit que era de Ferreries, i s’ha interessat pel meu estat. De fet jo simplement badava. A l’esplanada hi havia una caravana amb una de les portes entreobertes i sense senyals d’haver-hi ningú. L’estranyesa compartida ha fet que arrenquéssim la conversa. En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Ell és un caminador, m’ha dit, i ja havia anat a peu de Barcelona a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem, però a la costa Croata va haver d’abandonar a causa d’ un genoll lesionat (collons de genolls!) i va haver d’agafar un vol d’Split a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar l’any vinent, ha insistit. Des d’aquí li desitjo sort. Hem comentat els trams del Camí de Cavalls i hem coincidit en què aquest es ven com un destí turístic quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimularne les dificultats. Ha insistit en si realment necessitava res, i li he confessat el problema que tenia amb l’aigua. Sense dir res s’ha arribat al cotxe que tenia una mica més enllà i, previsor, n’ha tronat amb una ampolla d’aigua fresca, fantàstic! Quan em passen aquestes coses, com l’home del cotxe l’altre dia, sento que l’illa te cura de mi

4 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

Cansat, he arrossegat els peus fins a Sant Lluís no podent amb l’ànima, tal i com em sentia a la tornada de les excursions amb els llobatons, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari. El bus m’ha portat fins a Maó. És diumenge i tot està tancat. Només hi ha obert el bar, just sortint de l’estació de busos, on m’he demanat una tapa per dinar. Fa una calor intensíssima que no convida a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i estic assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David.

Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera, tot i les privacions, aconsegueixo viure prou com imaginava quan encara feia plans per viure la vida. Ara ja no en faig de plans, o de molt curt abast. Trobo a faltar el teatre, la complicitat dels assajos, el respecte a les tasques de cadascú, les amistats canviants, jugar o fer jugar dalt l’escenari.

Potser respon al fet de comptar que l’hora de marxar es va apropant. La del bus cap a Ciutadella, que ja tinc ganes que arribi, i l’altre. Em costa escriure doncs em venç la son, segurament és aqueta la raó per la qual es va transformant en un piano fosc, que m’acull.

4 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 D'ALGAIARENS A CALA MORELL: FER LES PAUS Notes de Viatge (7 de juny)

El bus que porta a la Vall des de Ciutadella. Sembla mentida que aquelles 'platges des Marquès", també d'Algaiarens o de la Vall, pràcticament inaccessibles i intactes, que vam ’descobrir’ amb en Norbert a principis dels anys 80, ara estiguin connectades tres cops al dia amb Ciutadella per un bus que tarda poc més de mitja hora. La primera vegada que hi anàrem fou perquè algú ens en va parlar en termes d'una vall paradisíaca, solitària i que s’havia mantingut verge perquè era propietat de l'antiga 'Caixa de pensions de Catalunya i Balears'.

Dues platges quasi llegendàries. De fet estaven vetades fins i tot als menorquins.

Tot i això, pujarem a la Benelli que ens portava amunt i avall i ens dirigirem cap a la Vall d'Algaiarens. Evidentment a la primera no trobarem la carretereta, aleshores molt menys indicada, i ens presentarem a cala Morell. Posats a fer vàrem vagarejar unes hores pels volts de la cala, per la necròpolis i per aquelles roques pedregoses i feréstegues que semblen sorgir del mar. Després d'intercanviar seqüències de xiscles durant una bona estona amb una gavina que semblava respondre'ns, tornarem a intentar trobar la 'famosa' vall; això sí, després de fer un mos en un bar, un cafè i un peta.

Finalment vam trobar el camí; aleshores només estava asfaltat fins a l’entrada del bosc, on s’inicia el descens cap a la vall. A mitja baixada ens trobarem una portalada de reixa metàl·lica, oberta, però amb tot de senyals de direcció prohibida i cartells de prohibit el pas en diversos idiomes; ens aturarem per decidir què fèiem, doncs era molt clar que no es permetia el pas i no ens podíem fer el distret. No sé com, va aparèixer una espècie de guarda forestal que ens va deixar passar després de comprovar que no portàvem cap tenda ni sac de dormir i que no teníem la intenció de pernoctar-hi. Passat el bosc, es va obrir un prat enclavat entre petites muntanyes davant els nostres ulls; hi regnava el silenci i l’harmonia, el vent acaronava l’extensió provocant en el camp d’ordi unes onades silents que es desplaçaven sota un munt de papallones i d’ocells que les perseguien.

4 3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Avançàrem a través del paradís de quietud, descobrint un camí sorrenc que semblava esmorteir la vida a mesura que ens apropàvem a les roques protectores de dues cales bessones; notàvem com ens aïllàvem de la resta del món. La sensació d'exclusivitat, de ser els únics éssers humans en aquell edèn ens omplia d'eufòria.

En Norbert es posà dret damunt els estreps de la Benelli i començàrem a baladrejar un tros del 'Chauffeur.. al Palace!'

Per triomfar a la societat una doble vida has de portar, cal guardar les formes, cal dissimular que el que a tu t'agrada no es pot explicar perquè tant tu, com tu, com tu, com jo venim aquí a fer el pendó!

En arribar a la platja des Tancat, just al final de la primera platja que es troba, vam descobrir el petit sender que mena fins sa platja des Bot, on vàrem gaudir de la posta de sol més impactant que recordo. Tant impactant que per reproduir-la he hagut de fer un fotomuntatge.

4 4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Ara són poc més de les 10 del matí, m’he banyat, estic fresc i disposat a fer el camí fins a cala Morell, on espero arribar-hi a temps d’agafar el bus de les 3. En tot cas n’hi ha un altre a les 6.

La vida és allò que et succeeix mentre estàs assegut esperant el bus, m'he dit; sí, ho sé, Lennon ho canta a ‘Beautiful Boy’, però se’n deu haver adonat molta gent, hores d’ara. Se m'instal·la, poc a poc, la noció de què m'endinso en un món que ja no existeix. Em sobresalto. Dylan afirma que els temps estan canviant. Som nosaltres que passem pel temps, no a la inversa. Se m’encongeix l’estómac en contemplar el paisatge que ve de mil·lennis enrere i que restarà impassible qui sap quans segles més. M’assec i gaudeixo del moment, com si fos una casualitat el que m’ha dut fins aquí, fins aquest tronc estavellat sobre el que sec. Qüestió d’atzar Sempre he tingut tendència a deixar que l'atzar s'ocupi d'algunes de les coses que porto a terme. Curiosament, ara mateix, al meu mp3, hi sona una versió de Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. Somric i contemplo el mar i la part del camí recorregut; el paisatge se m’apareix feréstec, acollidor i tendre a la vegada; lluny escolto les cigales i em deixo prendre per la llum blava que retalla bona part de la costa de tramuntana. Assegut sota la minsa ombra d’una roca, espero com si se m'hagués de revelar un secret; el sol em busca, inclement amb obstinació i m'enfonso en aquesta solitud, alhora plenitud i absència.

4 5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 ALAIOR: STARDUST MEMORIES Notes de Viatge (9 de juny) Era la primavera del 77 o el 78. Feia poc que en Franco havia mort, això sí. El xivarri i la festa, que es creaven a Zeleste, al Saló Diana, al London o a qualsevol altre catau d'activitat convulsa, havien pres els carrers junt amb les inquietuds laborals, nacionals, de condició sexual o contra les nuclears (No, gràcies!). Les mateixes persones que ens trobàvem a les Rambles manifestantnos entre l'Ocaña i el Nazario, també ens trobàvem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant un paratge natural. Era l'època en què ens reconeixíem i ens saludàvem pels carrers quan ens creuàvem; temps de cridòries rebels fent costat a les feministes o als presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i on ens trobàvem tothom amb tothom. De tant en tant, a la guingueta del Parc de la Ciutadella hi muntàvem festa i música d’estranquis, amb mitja Orquestra Plateria, fins que sortia el sol. Fou en aquest context d'eufòria, d'afanys de llibertat, de descoberta, d'estímuls frescos i de noves emocions, quan vaig tornar a Menorca, després d’aquell primer viatge amb l’escola, no feia pas tants anys. Se'm va presentar l’ocasió d'aprofitar el bitllet d'una parella que havien hagut de renunciar al viatge i poc sabia que faria un pas definitiu en el meu vincle amb la illa. Així doncs, la Marta, l’amiga de la parella que cedí els passatges, i jo, enmig de l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates, ens embarcàrem al “Ciudad de Compostela”; vingueren a acomiadar-nos un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per llançar com a serpentines en el moment de salpar. Fins i tot el Pepe-Lú, que portava una torradora de campionat, va pujar al vaixell sense passatge, i una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Ja feia un parell d'hores que havíem salpat i Barcelona, des de la barana de popa, només era una lluïssor que s’esmorteïa darrere l'horitzó. L'aire primaveral, tot i que humit, era càlid i el propi vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna brillava entre els cabells rinxolats de la Marta i parlàvem, com no podia ser d'altra manera, de música. Compartíem el gust pels

4 6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Beatles, entre altres, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla de la noia trobada en aquell petit cafè, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser d'una revolada; no sé si pel romanticisme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o per trobar-nos en un vaixell rodejats per aquella immensa negror. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb un desfici tendre que es va perllongar durant els dos dies que vaig passar a la illa.

Ella s’hi va quedar un temps més, crec que a Alaior. Jo el diumenge tornava cap a Barcelona i li perdia la pista. I aquells dos dies van ser plens de llum. No sé per quina raó he retingut una aturada a Alaior per posar benzina a la moto. Feia una mica de vent i, al cel, els núvols i el sol coquetejaven en una dansa contínua. Després ens aturàrem a son Bou i havent dinat vam arribar-nos a un mas on ens hi esperava l'Alba, rodejada de silenci i de camins entre tanques.

Dies especials que pronosticaven un canvi més definitiu. Menorca m'anava amarant mentre nosaltres ens adonàvem que allò que ens passava, fos el que fos, només ens passaria allí i durant aquell viatge. L'arribada al mercat de Maó, les tomàtigues d'aquell hortet, davant el port de Maó, menjats a queixalades; l'aigua gelada del pou com a única dutxa; cala Mesquida, les cançons cantades resseguint el camí que vorejava el port. I el comiat d'aquell capvespre.

Trist i alegre a la vegada. Així va quedar suspès en l’espai aquell moment robat al temps.

Aquell parèntesi ha perdurat fins avui en què, passejant per Alaior, m'he topat amb una d'aquestes botigues senzilles i elegants, en l'aparador de la qual hi lluïen unes sabates d'avarca totes florejades que m’han retornat la faldilla llarga, estampada i tant hippie de la Marta. He anat al cafè de la plaça, m'he demanat un gin i una cervesa, com en els vells temps i m`he disposat a escriure aquestes quatre ratlles.

4 7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

4 8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DIES TRANQUILS: DIA PRIMER Notes de Viatge (19 de juny)

He deixat enrere els dies caminats, les nits al ras, el perfum de la foscor, el trànsit de la lluna... ahir vaig acompanyar la Marta a l’aeroport i avui em torno a trobar cara a cara amb l’illa. Em queden tres dies i una moto llogada. Tornaré a sentir el vent a la cara i entre els cabells, a les mans, a tot el cos; deixaré que la Peugeot em gronxi entre el mar d'olors de ginebró, i dels camps adobats. I aquella altra olor, indescriptible, que entra pels porus i s'arrapa a la pell.

L'olor dels pins i de la terra fresca. Ara m’he aturat i escric mentre aguanto la moto entre les cames. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats. L’apunto per al vídeo d’aquest dia.

Des de l’arribada a Menorca que he prescindit dels auriculars en tombar per l’illa doncs he volgut impregnar-me de les tonalitats sonores i acostumar-me, de nou, a sons antics, que al capdavall han anat descabdellant bona part del viscut. Avui, per silenciar la moto, me'ls he posat i el paisatge, sense els sons naturals, m'evoca una Menorca diferent que ara puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo endur a través de l’illa per una alegria tacada feta d'hores.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir tot esquitxat de núvols perfectes. Cap vent. Calma. El lloc, el moment, el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua sobre les ferides que va deixant la supervivència. Les calma però no les cura. Com els analgèsics.

4 9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Ja he arribat a l'aparcament del camí que mena a Cala Pilar. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El silenci s'omple de sons del bestiar que rondina rere una tanca, a l'ombra d'un parell de roures. Sembla impossible que res pugui ser alterat. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfila, costa amunt, i s’hi perd el camí que seguiré tot d'una; el sol entre les fulles fa moure els animals del tancat amb mandra; el temps resta suspès i el trajecte em convida a un camí protegit del sol per l’ombra del bosc mediterrani. Miro la vall i penso en els estius transcorreguts fent plans per quan arribés setembre. Ara ja no. Ara els estius els passo recordant els plans que feia i que s'han esvaït en part per mandra, en part per oblit... Però què tenim contra la nostàlgia? És l'única distracció que ens queda quan ja hem perdut la fe en el futur. L'única! Però l'agost no s'acaba i no arriba setembre fins que no vénen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé; està bé així. Serà millor agafar la motxilla i començar a caminar.

Miro Cala Pilar des de dalt i veig que hi ha massa mar. Cala Pilar té un mar que enganya i a més té roques a ras d’aigua tocant a la sorra. No m’hi embolico i faig un tros del camí cap Algaiarens. Cony de moto! Si no hagués de tornar amb ella, ara podria arribar-me a Algaiarens i tornar en bus. No es pot tenir tot! Coneixent Algaiarens i pel tros que he fet, el recorregut sencer ha de ser espectacular. Potser sí que hauré tornar! Com sigui!!!! La tornada sota el sol, amb la moto, ben a poc a poc, refent el camí de cala Pilar em transporta a les passejades amb el Quique i amb sengles Vespa. Sense casc, una sola mà, fumant i conversant en paral·lel. Els cabells rossencs del Quique esbullats pel vent, i els dos decidint anar a dinar a Ferreries per passar la tarda a Binigaus. Ben pensat, em dic. Ja es veu que sabíem el que ens fèiem. Així doncs decideixo anar a fer una tapa de carn en suc a sa Perdiu, a Ferreries. Envio un whatsapp a n’Olga, una fotògraf de Ferreries, agafo la moto i me’n vaig. Bé, Ferreries ha canviat. Més personal, però sobretot més cotxes.

5 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Tot i això, sa Perdiu continua essent un d’aquests bars blaus, que de tant en tant es donen a l’Empordà i que sorprèn una mica aquí, on el verd sol predominar, tot i que cada vegada menys. A més la Sípia en salsa que he demanat al final, és exquisida.

Tarda de descobriments. Després de passar una bona estona a Binigaus, he decidit tornar cap a Ferreries i Ciutadella. Poc abans d’arribar a Ferreries, a mà esquerra, he vist una tanca que sempre havia vist amb el cadenat, oberta, i d’on sortia un camí. Un cartell en un dels pilars de tanca hi posava ‘Sa Mola’. Com que mai no l’havia recorregut i sempre friso per descobrir nous llocs, sobretot a Menorca, he emprès la mica de costa que segueix una corba ampla sempre cap a llevant. Al capdamunt del turó m’hi he trobat un mas perfectament reformat, tot de pedra seca, alçat enmig d’una quietud transparent i amb vistes a tota la part del Migjorn de l’illa, des del far d’Artrutx que s’endevina a l’Oest fins a part de Cala en Porter. En un tancat proper bramaven uns rucs i m’arribava l’escataineig de les gallines. Era evident que em trobava en una propietat particular. He sentit el so d’obrir una porta i d’una cortina metàl·lica en apartar-se. Una dona de mitja edat ha aparegut al pati i abans que digués res m’he excusat per la intrusió. Li he explicat que en veure la tanca de baix oberta amb el nom de Sa Mola, m’he imaginat una altra cosa. No s’ha molestat, al revés, m’ha ofert un cafè i hem estat no més de mitja hora fent-la petar. Es diu Maria Àngels, és de Barcelona i viu en aquest lloc privilegiat.

Quan una furgoneta ha aparegut amb el seu fill que tornava d’estudi, he aprofitat per agrair-li el cafè, l’estona i acomiadar-me. M’he quedat en una frase que m’ha cridat l’atenció: “la setmana que ve, em sembla que baixaré a Ferreries –a menys de dos quilòmetres- ... És que aquí dalt, costa de sortir”.

5 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DIES TRANQUILS: DIA SEGON Notes de Viatge (20 de juny)

He deixat que la moto em porti fins el camí d’en Kane per evitar el brogit de la carretera principal. Tot i conèixer bé el camí, he pogut descobrir un carrerany que es desvia a la dreta poc abans d’arribar a Alaior, si es ve de Mercadal. Si en els primers dies d'aquest viatge em va costar adaptar-me als canvis que anava copsant en la illa, a mida que m’hi relacionava, sembla com si ahir i avui, ella mateixa s’esmeni i em convidi a descobrir-ne aspectes nous; nous camins, nous paratges, vells silencis... velles i noves intimitats.

Porto estona seguint aquest camí en la calma del mig matí i sota l’esguard callat d'algunes cases blanques i verdes que, aquí i allà, m'observen entre els murs de pedra que les envolten.

M'enfonso en aquesta pau com si fos el món idíl·lic descrit en les rondalles i els contes d’altres èpoques..

Em retrobo amb el recolliment, si no perdut del tot sí que força malèss. Menorca em torna a enamorar quan acluco els ulls i respiro a fons la quietud que se m'ofereix aquí, ara mateix, tant sols per a mi. Les persones, els animals, les coses, els indrets, tot en general, o bé m'enamora, o em fa una mandra immensa. Les tasques i feines, un cop de mà, qualsevol cosa, si no m’il·lusiona se'm fa molt costa amunt.

“Hi ha llocs que recordaré tota la vida; encara que alguns hagin canviat i no sempre a millor.

Alguns ja no hi són i altres romanen encara; i tots aquells llocs tenen els seus moments, amb amants i amics que encara puc recordar. N'hi ha que han mort i altres encara viuen, però al llarg de la meva vida els he estimat i no els perdré l'afecte. Ans al contrari; sé que m'aturaré sovint a pensar-hi i que encara els estimaré més” (In my Life / Lennon&McCartney)

5 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

Menorca m’abraça amb la llum diàfana que retalla els turons de formes femenines i totes les coses. Els núvols alenteixen el pas del temps i evoco migdiades fingides, i ara llunyanes, quan m'escapava per vagarejar per un poble buit i silenciós, que respectava les becaines dels pagesos. Fins i tot les fàbriques, la majoria de paper i cartó, s’avenien a l’horari del camp.

M'acompanyava el parrupar dels coloms dalt els porxos de les cases, algun ronc o el so metàl·lic de les persianes que repicaven suaument les baranes dels balcons, mogudes per la marinada; a vegades el toc de les campanes, desigual i sincopat si tocava a morts. Una terra sota el sol i prop del mar, heus ací. D’aquí a dos dies seré al vaixell de tornada intentant esbrinar qui deixa a qui. En qualsevol cas marxaré a poc a poc, deixant que m'estimi fins al final.

Prop d’Es Migjorn Gran fotografio les parets de pedra, un bosquet i els núvols que em recorden el fum d’un vaixell, i que fan una composició que m’agrada. És així com ens comuniquem, la meva illa i jo; i com el Petit Princep sento que Menorca és una mica el meu planeta.

5 3

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 DIES TRANQUILS: DIA TERCER Notes de Viatge (21 de juny) M de màgia -

Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

Asseguts en una habitació clara del raval de Ciutadella, a s'horabaixa, davant la terrassa acolorida per les llums del crepuscle, na Consol i jo xerràvem, fa pocs dies, davant una cervesa; comentàvem com ens vàrem conèixer, amb en Norbert, aquell estiu llunyà en què ella tenia sa Gavina, el minúscul bar entaforat a la roca de sota sa Murada al port de Ciutadella; han passat molts anys i ens seguim veient sempre que m’hi estic.

Va sortir a la conversa el meu tradicional -i mai no reconegut- "despiste"; coses oblidades, claus deixades en panys o perdudes a la sorra... , algunes de tant valor com les d'una Norton Comando MK III 850 de finals dels 60; però sempre s'han solucionat quan m’estic a Menorca, li deia jo. Mai no m'he quedat tirat. Per exemple: una vegada vaig tenir pana de pobre amb la Benelli; em va trobar la guàrdiacivil i jo allà, aturat sense benzina i sense ni casc. No només no em van multar, si no que van xuclar benzina del dipòsit de la seva Sanglas 400 al de meva moto. La Guàrdia Civil! 'Paga Felipe', em van dir. Era l'any 1982.

Jo, una vegada que vaig haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i vomitant tres dies seguits. Va ser en aquest punt de l'anècdota que na Consol va sentenciar: -

Aquesta illa t'acull, Quico; i no acull a tothom. Però a tu, t'acull.

I me la vaig creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure-me-la i perquè era bonic pensar que l’illa podia prendre consciencia voluntat, la qual cosa elevaria el meu vincle amb Ella a la categoria de relació. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut aquesta percepció alguna vegada, de fa estona. Algun cop, en algun indret aïllat de la illa, m'he permès sentir la seva presència talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es comunicava amb mi. És quan tanco els ulls embriagat i la respiro a fons.

Potser perquè demà a aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada o bé perquè després d'un més a Menorca, començo a valorar l'excepcionalitat que m'ha envoltat, el cas és que avui m'ha vingut al cap, una vegada i una altra, la frase de na Consol.

Per començar, a quarts de set Ciutadella s'ha vestit de llum de diumenge, el resplendor de les grans ocasions. Llum que m'ha acompanyat la resta del dia.

5 4

Camí de Cavalls – boladevidre 2016

En segon lloc, pel que s’ha esdevingut poc després de sortir de Ciutadella pel camí Vell de Maó; en passar per davant d'una tanca d'un vedat de caça que sempre havia vist amb el cadenat posat, he vist de reüll que el cadenat no hi era. He comptat que era la segona o tercera vegada que passava aquests darrers dies. He obert la tanca i un camí descuidat, amb aspecte de poc transitat, m'ha conduït fins un bosc petit de pins; un racó deliciós que m'ha produït des del primer moment un efecte de placidesa. En apagar el motor, el silenci s'ha imposat i he restat una estona llarga assegut al seient, entre l'olor dels pins i ginebrons.

5 5

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 En sentir-me sol, només acompanyat pel silenci del matí, pels xiscles dels oronells i pel sol que jugava a fet i amagar entre els pins. M'he disposat a passejar pels terrenys llaurats dels voltants amb un estat d'ànim especial, que semblava emanar de la meva pell. Els peus no semblaven tocar el terra. Ha estat com si talment hagués entrat en un marc protector, aïllat de la resta de l'univers i contenidor d'alguna mena de felicitat que semblava haver surat en l'ambient d'aquell lloc des d'un temps indeterminat; tres mesos o cinc mil anys, tant li fa. Potser provenia d'un gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs que hi havien trobat la felicitat de descobrir un joc nou; potser uns vells amics s'havien retrobat molt de temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos, m'ha provocat una felicitat intensa i breu, que per uns instants m’ha fet sentir com suspès en l'espai, a través del temps.

Res, uns breus instants elevat, com si surés. Després, en travessar-lo he tornat al meu caminar de sempre.

Tal vegada la màgia no sigui més que això, un rastre d'emocions suspeses que, en determinades circumstàncies, esdevé perceptible als estranys. Qui sap quan dura... És l’ illa que t'acull, m'ha xiulat una veueta; i he seguit el meu camí cap a la costa Nord.

Un bany reparador, del tot necessari després de recórrer el camí fins a Cavalleria; en acabat he decidit seguir-lo fins a Cala Mica, una de les cales més sorprenents de Menorca. En primer lloc pel mur que la separa del camí per la banda de l'oest.

Aquest dibuixa un gest artístic blanc i gris en seguir el terreny, que dona personalitat a la cala; aquest mur, a més, té un tanca i uns esglaons que comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena d'entrada a un jardí. En segon lloc, no és amable tot i que el paisatge lleugerament desolat, és captivador. De sorra poc fina, aquesta acaba així que toca l'aigua on comença un codolar que s'enfonsa ràpidament. Però en petits trams de la riba i a l’albir dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota l'aigua. Aquest ha estat el cas d'avui i, he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en l'espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura i sol com no havia pogut estar des dels primers dies; m'ha tornat a venir a la memòria na Consol. Realment, a dos dies de Sant Joan, trobar-me a plaer en una platja a Menorca, sol, i amb la sorra, l’aigua, la temperatura, el cel perfectament blau i tot a

5 6

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 favor, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- a què l’ illa no només m'acull, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona. Per això, malgrat les contrarietats dels primers dies, li he renovat el meu afecte i un agraïment càlid i profund pels instants compartits aquí, a Menorca, amb persones estimades; espero que aquests instants hagin pogut deixar una traça que unes altres persones, en uns altres moments, puguin "travessar" com m'ha passat a mi avui.

Aviat tornaré cap a Ciutadella. Aniré a dinar a l'Oar i aquesta tarda recorreré en moto els vells i coneguts itineraris cap a Son Vivó, Sant Joan i Macarella per reviure aquelles tornades de platja, a finals dels 70, quan muntava despullat la Norton o la Benelli i no em posava els pantalons fins que no arribava Morverdre Nou, el primer rastre de civilització que es troba abans de Sant Joan de Missa, en tornant. I m'aturaré a Sant Joan; i m'acomiadaré com cal de la illa amb estada inclosa al banc tant blanc del porxo orientat a migjorn; i més tard posta des de sa Farola. I Passarem pàgina.

P. S. Ahir, dia de visita a Sant Joan de Missa no vaig poder visitar la capella perquè estava tancada en ser aquesta la setmana del 24 de juny. M'hauria quedat sense tenir cap foto de l'interior.

Avui en passar cap a Macarella, he vist que estava oberta de bat a bat, amb confrares preparant-la per la celebració del patró de la Creu de Malta. L'he pogut visitar, fotografiar i acomiadar-me’n com cada vegada que m'acomiado de la illa. I és que m'acull. Se'ns dubte.

5 7

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 NOMÉS PER ALS TEUS ULLS Notes de Viatge (21 de juny)

De fet, a Ciutadella, tot ha girat sempre al voltant de la plaça d’Artrutx i del carrer de Sant Joan, que parteix d’un dels extrems de la placeta.

L’any 1967, va ser on ens deixà el bus que ens portava, a mi i als meus companys de classe, provinents de Maó. El record que en tinc, amb sa Contramurada encara sense asfaltar, és el de la fotografia de més amunt, tot i que es tracta d’una foto dels anys trenta.

Anys més tard, la setmana santa del 1979, ens instal·larem amb la Rosa en una caseta del carrer de Sant Joan que ens havia deixat en Víctor. La plaça d’Artrutx va ser doncs l’entrada i sortida naturals del carrer, però també el punt per on començar a descobrir la Ciutadella vella.

Va ser en aquesta estada quan vaig buscant un bar per comprar tabac vaig entrar per primera vegada a ses Persianes, que em va semblar el bar més acollidor del món. El mateix bar i hostal on he acabat allotjant-me cada vegada que vaig a Menorca, des de fa anys.

Pel que fa al carrer de Sant Joan,hi ha un bar que enllaça aquest carrer amb el de Sant Joaquim; en aquest bar. l’any 1985, el de la gira amb el grup de teatre, ens trobàvem els “futboleros” del grup mirant el partit i les tristament famoses imatges de la final de la Copa d’Europa a l’Estadi de Heissel. Era el dia que la meitat del grup partia cap a Barcelona, i els xòfers de les furgonetes, ens hi quedàrem una setmana més, “topagao”...

5 8

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Els darrers anys, i alguns d’abans amb el Quique, m’he allotjat sempre a ses Persianes, ja sigui sol o bé amb l'Anna, l'Antonio o la Marta, la plaça ha estat on he viscut, ha esdevingut casa meva, com el carrer Balmes, a Barcelona, o Sant quintí, a Sant Pere. És, per tant, un lloc ple de records agradables; no puc mirar el centre de la plaça sense veure-hi els esmorzars amb l’Anna i l’Antonio, decidint què faríem aquell dia, o fent un cafè alguns vespres amb na Consol. És per això que estimo aquesta fotografia, perquè ha esdevingut un recull d'emocions, d'arrels que m'aferren a aquest petit racó, però també a Ciutadella i a la illa sencera.

5 9

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 CAMÍ DE TORNADA, PUNT I FINAL Notes de Viatge (22 de juny) Punt i final

No hi ha entrada a port més majestuosa que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La partida d'un vaixell del port pren una força dramàtica d'aventura i l’udolar de la sirena en deixar sa Mola és l'expressió del dolor pel comiat.

Avui toca fer el recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm recórrer en bicicleta la costa que s'enfila fins el mercat, l'any 1967 amb els companys del Costa i Llobera. Menjant un tomàquet per esmorzar, agafat de l'hort, l'any 77 a la barraca del Moll de Llevant. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell, en acomiadar-me de la Marta. Arribades a l'alba, amb el Quique, a primers dels vuitanta; el gin, asseguts a l'interior fosc del Baixamar tot escoltant Bach, mentre veiem créixer el dia que il·luminava el port. La tornada amb el Tito i el Quique, del grup de teatre.

El panorama des del pont, el dia que arribàrem de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona abraçat a l’Anna i a l’Antonio.

6 0

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Encara no m'he cansat d'escrutar aquesta badia desesperadament cada cop que he de partir.

Com si esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me que mai no arriba. I m'enfilo a la frontera del vaixell amb els primers símptomes d'enyor. Sé ja per endavant que cercaré a l'horitzó, des de Vilanova, el perfil de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per comprendre la diferència. El cel, les cases... els migdies lents com els de la infantesa, la meva conversa amb la illa; el vent, la llum, els colors, les olors... Els edificis no gaire alts, per exemple; el silenci a l'hora de la migdiada, la calor blanca. Tot es desfarà com el fum, en entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més rere els plans per viure-la i encara voldré vagarejar, com en "Guillermo" amb els "Proscritos", per tardes de mans a les butxaques i regust de terra als llavis.

Quan deixo enrere un indret on hi he viscut estones extraordinàries, no l'abandono del tot doncs hi resta una part de mi; roman com a penyora del meu retorn, i reviu en cadascuna de les persones que l’he compartit.

6 1

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Final de curs 1967 a Menorca amb l’escola Costa i Llobera

El grup quasi cinquanta anys més tard. Amb alguns que hi falten però que no oblidem

Humbert Alfageme Rius, Lluís Antolín Urpinas, Tarsici Aragó Gassiot, Josep Maria Artigal Valls, Amadeu Ballber Algueró, Ferran Ballester Muñoz, Antoni Bermejo Costa, Xavier Camí Casella, Tony Canals Tomàs, Lluís Cantó Martorell, Jordi Carvajal Camp, Ramon Codina Mir, Jordi Comas Roses, Anton Maria Comas Coma, Pere Maria Comas Coma, Ramon Cortés Miguel, Jordi Daví Aragay, Jordi Farré Agustin, Jordi Fló Martí, Agustí Gomez Rahola, Jordi Grau Ribot, Jordi Leveroni Escofet, Emili Lupon Roses, Albert Martell Pérez, Adolfo Martínez Fontanet, Josep Oriol Mas Jové, Antoni Mirada Costí, Josep Maria Miserachs Vidal, Manuel Montañà López, Enric Morera Borrell, Joaquim Mundó Gibert, Manuel Palacin Casal, Ricard Maria Pedrals Pugues, Ramon Pelegrí Piñas, Josep Maria Pomerol Montseny, Jordi Porta Rado, Antoni Pullès Klarer, Joan Puyol Serra, Antonio Ramírez Rodríguez, Francesc Romeu Juvé, Jordi Rovira Peras, Manel Rovira Font, Enric Rovira Jarque, Oriol Salvador Ribera, Francesc Sandaran Fontfreda, Jordi Solé Sugranyes, Alejandro Teixidor Escobar, Josep Maria, de Torres Sanauja, Agustí Trias Ortigas, Juli Ubach Nuet, Josep Maria Vendrell Sala, Miquel Àngel Vidal Santos, Manuel Vidal Puntijoch, Enric Vila Roig, Xavier Yzaguirre Maura

6 2

Camí de Cavalls – boladevidre 2016 Amistats que han cedit a la illa la major part de la màgia que em lliga a Menorca. A totes elles, gràcies per compartir-la.

Marta Castelar, Susanne, Kirsten, Eduard Domingo, Rosa Morata, Consol, Víctor León, Gabi, Norbert Íbero, Quique Miquel, Eva, Ari, Oscar Mas, Rosa Gavin, Walter Cots, Albert Moya, Tito Lucchetti, Victòria Gallego, Jordi Martínez, Francesc Albiol, Joan Cabo, Josep Parramon, Pepe Rubianes, Noli Rego, Montse Calçapeu, Claret Papiol, Joan Ollé, Núria Nebot, Maria Guardiola, Esteve Fort; Biel, Joan i Àngel de Ses Persianes; Sílvia, Joan i Fali, Anna Solís, Antonio “Vendetta” Rodríguez, Jordi Roca, Georgina, Olga Febrer, Rosa Maria, Vicenç Soriano, Montserrat Edo, Marta Mas ...

Enllaç al blog Enllaç al Canal de Youtube amb tots els vídeos

© Boladevidre - 2016

6 3