Ongc 54 Estiu 2013

ONGC 54

Revista trimestral • Estiu 2013 • Número 54 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Violència de gènere, els cops de la justícia • El tercer genet Els CIE: la presó a l’ombra • Construint el nou sistema energètic Xipre, un altre conflicte oblidat • La tramuntana bufa a Rwanda Noms propis: Jordi Armadans, Rita Marzoa, Jordi Rodri, Eva Clausó i Joan Carles Garcia Col·leccionable de fotografies

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 23:

Desert del Kanem (Txad)

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«5

Francesc de Dalmases Director

El segrest de Guled Said S

er pescador a Somàlia ja diu molt de com és una persona. Vol dir que és prou tossuda com per continuar llançant les xarxes des d’una embarcació petita mentre armadors d’arreu del món s’aprofiten de la fragilitat d’un país trencat per buidar els caladors on la seva família ha pescat durant generacions. I vol dir, també, que no s’ha alineat amb cap Senyor de la Guerra que li oferiria un sou, protecció i un fusell.

En el cas d’Abdulqader Guled Said també vol dir que, malgrat fer de pescador, la costa s’ha tornat prou perillosa com per marxar a viure gairebé dos-cents quilòmetres terra endins, a la població de Garowe.

Així que quan acaba la temporada de pesca, posem l’abril de l’any 2008, el nostre pescador està prou cansat i té tantes ganes de veure la família que accepta l’oferiment del seu germà i un grup d’amics, que ja no fan de pescadors, per acompanyar-lo amb cotxe. A mig camí uns helicòpters els aturen i uns comandos francesos els detenen i se’ls emporten a París emmanillats i amb els ulls embenats acusats del segrest, la setmana anterior, de Le Ponant, un iot de luxe que travessava el Golf d’Aden.

Ens toca assumir que quan parlem de Somàlia, de pirates, de pescadors i de ‘forces de seguretat’ també parlem de vides trencades com la de Guled Said Un mes després, Gulen Said i els altres cinc somalís que viatjaven en el cotxe són acusats, jutjats i condemnats per pirateria. Són engarjolats fins que la feina humanitària i desinteressada d’un advocat francès, Augustin d’Ollone, permet revisar el seu cas i confirmar l’error de la detenció i de la condemna.

La justícia francesa l’allibera amb el que s’anomena un ‘kit de supervivència’ que consta d’una tarjeta de metro i una tarjeta de telèfon.

Guled es veu abocat a sobreviure gràcies a l’acolliment d’organitzacions socials parisenques.

Fa poc més d’un any que li ha estat concedit l’estatus de refugiat perquè el seu advocat ha al·legat que si torna a casa les xarxes de pirateria l’acusaran d’haver col·laborat amb l’estat francès. Malviu amb una pensió de 209 euros al mes i està pendent del recurs presentat al Tribunal Europeu de Drets Humans i de poder

reagrupar, després de cinc anys, la seva família a França.

Potser ens toca assumir que quan parlem de Somàlia, de pirates, de pescadors i de ‘forces de seguretat’ també parlem de vides trencades com la de Guled Said. El seu nom, i tants d’altres, són la lletra petita i la torna amagada dels grans discursos de geopolítica i geostratègia.

El mantra sabut diu que actuar pel broc gros atia el radicalisme i l’odi cap al món occidental, però és molt més que això: actuar de forma ingerent deixant de banda les mínimes garanties i els drets essencials deslegitima, d’entrada, qualsevol actuació internacional.

Redescobrirem Europa quan en comptes d’aspirar a ser un nou gendarme mundial sigui un pol de coneixement, reconeixement i promoció dels drets humans dins i fora de les nostres fronteres. Quan reconegui els seus errors i n’aprengui.

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Marc Gafarot, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Iuren Aldecoa, Joan d’Arquer, Tania Adam, Jordi Armadans, Dolors Aixalà, Carme Campoy, Eva Clausó, Dolors Elias, Joan Carles Garcia, Miquel Ferreres, Manuel Manonelles, Xavier Mercadé, Laia Altarriba, Sergi Figueres, Meritxell Freixas, Ermen Llobet, Eva Piquer, Meritxell Rigol, Alfons Rodríguez, Jordi Martí, Rita Marzoa, Lourdes Mourelo, Sònia Cervià, Helena Morén, Roger Palà, Mireia Termes, Eloi Torrents, Jordi Rodri, Joan F. López Casasnovas, Isidre Sala, Joaquim Vilarnau.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

10

34

amb el suport de: Foto de portada: Sergi Marquès ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

7

FERRERES

DESPRÉS D’ENFONSAR-NOS A LA MISÈRIA AMB LA TEORIA DE L’AUSTERITAT, RESULTA QUE ERA MENTIDA

NOMÉS S’HAN SALVAT ELS QUE L’HAN PREDICAT PERQUÈ NO SE L’HAN APLICAT A ELLS MATEIXOS

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

3 el davantal

El segrets de Guled Said

4 miquel Ferreres

6 en perspectiva

L’arrel del problema

7 per cert

La nació de les persones amb drets

8 l’esquena del món

«7

SUMARI

54

A Terrassa no volen tenir més por

9 com t’ho podria dir

Amb una hac majúscula i sonora

14

10

opinió De conversions i conviccions

14 món - reportatge El tercer genet 18 opinió Violència de gènere, els cops de la justícia 22 opinió

Els CIE: la presó a l’ombra

26 opinió Periodisme en crisi: hi ha solució 28 opinió L’Espanya del segon sexe 32 espai illes El discurs identitari

18

64

34 ara i aquí Això s’escagassa!

36 solidaris El cafè irlandès que deixa el patriarca dels Madiba 38 ara i aquí

La presó és la perifèria

16

42 la imatge Les vies d’un país 46 món

Xipre, un altre conflicte oblidat

48 món - àfrica cultura El “kanga” 52 espai CeDRe

La tramuntana bufa a Rwanda

56 espai Lleida

Salut i malaltia. Una visió des de l’Àfrica

28

60 els llibres Som com moros dins la boira?, Carrers Robadors, El tercer jinete.

61 les músiques

Lax’N’busto, Víctor Bocanegra, El petit de Cal Eril

62 cooperació i món local

URB-AL III - Una experiència innovadora

64 espai accd Els valors de l’acció humanitària 66 espai verd Construint el nou sistema energètic català 70 ara i aquí

Dona i Economia: un manual de recomanacions

72 ara i aquí

Nous camins per a la cooperació

74 ara i aquí La Festa de la Diversitat a l’Hospitalet

56

76 l’ONG del català Les administracions públiques i els drets lingüístics 80 espai ACC1Ó

Redefinint el rol del sector privat en el món post 2015

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

L’arrel del problema

H

i ha dies que sembla que ens haguem oblidat d’allò que va ocórrer ja fa més de cinc anys, concretament el 15 de febrer de 2008, amb la fallida de Lehman Bro thers. Una fallida, que havia estat precedida des de l’abril de 2007 per avisos i problemes als sistemes financers de països com Alemanya, el Regne Unit –amb el rescat de Northern Rock– o els mateixos EUA; amb els casos de Bear Stearns i de les agències hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac. Es tractà de l’eclosió d’una crisi bancària i financera com poques a la història, en pocs dies, mites de les finances internacionals d’arreu feien fallida o eren nacionalitzades; institucions com AIG, Citigroup, Merrill Lynch, Fortis, Dexia, Royal Bank of Scotland o el Bank of New York, desaparegueren o foren rescatades pels respectius governs. Només als EUA, més de 450 entitats financeres han fet fallida des del 2008.

Cinc anys després, els efectes de la crisi multidimensional precipitada el 2008 cuegen, i sembla que encara ho faran per força temps. La llista de les nefastes conseqüències, sobretot en l’àmbit de les rotundes retallades en drets econòmics, socials i laborals que tant havien costat d’assolir, simplement fa feredat.

I a pesar de tot això, el comportament de part del sector financer ha sofert pocs canvis.

Les promeses de refundació del sistema que predicava el G-8 i el G-20 han estat oblidades, si no aparcades, i part del sector continua actuant de manera totalment especulativa, en una mostra més de la seva irresponsabilitat.

L’exemple més clamorós és el pes preocupadament creixent que la negociació d’alta freqüència (high frequency trading en anglès) va assolint progressivament dins d’aquest àmbit.

Allò que caracteritza aquesta fórmula és l’ús de potents instruments informàtics que, per via de sofisticats sistemes de logaritmes, duen a terme compres i vendes a altíssima velocitat, que en alguns casos duren només fraccions de segon, i que poden arribar a superar els milers de transaccions en poques hores, fins i tot a desenes de milers en un sol dia. A més, a diferència dels inversors tradicionals cada dia, al tancament del mercat, se salden totes les operacions i l’inversor no manté cap tipus de cartera d’accions.

Es tracta, doncs, del súmmum d’un model de finances especulatives. Els beneficis en aquest sistema ja no sorgeixen suposadament

Es calcula que en aquests moments més de la meitat del moviment diari de Wall Street correspon ja a negociació d’alta freqüència

d’una inversió intel·ligent, fruit d’una anàlisi sospesada de l’estat del mercat i dels condicionants, siguin de caire econòmic, polític o fins i tot ambiental. En el cas de l’alta freqüència, el qui guanya és qui té els millors equipaments informàtics, el sistema de logaritmes més encertat, o informació privilegiada amb antelació. Ens trobem, per tant, davant de l’evidència de la desconnexió total entre les finances i la realitat o, com ho ha anomenat el reconegut economista nord-americà Paul Krugman, d’unes “finances no productives”.

Es calcula que en aquests moments més de la meitat del moviment diari de Wall Street correspon ja a negociació d’alta freqüència; mentre que en el cas d’Europa, posem el cas de la Borsa de París, ja supera la tercera part del total. I és precisament aquest creixement tan important el que ens ha dut a situacions que a priori poden resultar inversemblants. És el cas de l’esmentada Borsa de París, que per tal de no perdre quota de mercat, s’ha deslocalitzat físicament i ja no es troba a la capital francesa sinó –físicament– en un búnquer als... afores de Londres.

I és que s’ha de tenir en compte que en la negociació d’alta freqüència un avantatge d’un microsegon pot ser la diferència entre beneficis o pèrdues; i descobrim, perplexos, que en un món cada vegada més virtual, la distància física sí que importa. Entre la mateixa ordre de compra donada des d’un ordinador a uns centenars de metres de l’ordinador que actua de borsa, i la que es dóna des de desenes, o fins i tot centenars de quilòmetres, es donen diferències d’arribada que, tot i que en molts casos no suposen ni una fracció segon, no són “competitives” en el mercat de l’especulació de base logarítmica. Per això París ha optat per situar el seu ordenador principal a Londres, per no perdre un dels principals clients: la City de Londres

També és molt il·lustratiu l’escàndol que ha destapat el periodista Kevin Drum, que ha informat del fet que Thomson Reuters paga un milió de dòlars anuals a la Universitat de Michigan perquè li avanci cada mes –de manera confidencial– les dades de l’enquesta de confiança dels consumidors dels EUA, solament cinc minuts abans que es facin públiques! I és que una vegada al mes, aquesta universitat publica a les 10 del matí aquest índex estadístic que ha esdevingut una de les referències de les borses d’arreu. Doncs bé, Thomson Reuters paga un milió anual per poder transmetre aquesta informació als clients VIP només dos minuts abans de publicar-se; això sí, en un format electrònic adaptat pel seu ús immediat en la negociació d’alta freqüència, fet que els permet actuar de manera privilegiada respecte d’aquells que obtindran la informació 120 segons després.

Tot plegat demostra, encara més, la necessitat urgent de regular aquest “casino logarítmic” en el qual s’estan convertint les finances globals, que no només estan desconnectades de l’economia real, sinó que en molts casos la perjudiquen.

I és per això que és tan important que l’1 de gener del 2014 s’iniciï l’aplicació –tot i les pressions en contra dels grans lobbys– de la Taxa a les Transaccions Financeres que van aprovar onze països de la UE en el marc del mecanisme de cooperació reforçada. Es tracta d’un primer pas, petit però significatiu, per començar a afrontar el problema des de l’arrel: la financera.

Nota: Al tancament d’aquesta edició, s’ha fet públic que, a instàncies de la Fiscalia General de Nova York, Thomson Reuters ha suspès el servei d’informació anticipada per la borsa acordada amb la Universitat de Michigan.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«9

Víctor Terradellas i Maré

La nació de les persones amb drets

E

n el procés d’autodeterminació que viu la nació catalana sovint escoltem alguns peròs referits a la dimensió col·lectiva del procés en relació amb una suposada minusvaloració de cada persona en la seva individualitat. És un debat fal·laç en el sentit que no existeix alliberament nacional sense que les persones que hi viuen gaudeixin d’aquesta llibertat.

Però podem anar una mica més enllà perquè la situació econòmica i política límit que viu Catalunya afecta directament, i conculca els drets més elementals de les persones que hi convivim. En podem enumerar alguns exemples clarificadors: Així, si l’article setè de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que ‘tota persona és igual davant la llei’ no podem evitar de recordar que avui i ara, a Catalunya, aquesta igualtat no està garantida en relació amb la resta d’habitants de l’Estat espanyol. I no ho està perquè l’espoli fiscal que vivim limita l’accés a serveis socials bàsics que, paradoxalment, la mateixa Catalunya subvenciona a d’altres territoris de l’Estat.

A l’article desè, s’especifica que ‘Tota persona té dret, en règim d’igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial’, malgrat això, som testimonis de la politització de la judicatura que va des del seu màxim tribunal, el Tribunal Constitucional, afectat de forma greu per la parcialitat dels seus membres, fins els tribunals ordinaris on encara la normalització lingüística i l’assumpció plena del Dret Català és una assignatura pendent.

Si saltem fins l’article vint-i-dos veurem que estableix que ‘Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d’obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat.’ L’exercici d’aquest dret és incompatible, per exemple, amb els nivells de pobresa infantil que viu Catalunya i que s’acosten perillosament al 25% dels infants. I el mateix podem dir pel que fa a l’accés i les condicions d’exercici de la sanitat pública. Es tracta, insistim, no d’una situació atàvica de pobresa sinó d’un procés vinculat directament a l’empobriment general de la societat catalana a causa d’un tracte fiscal injust i d’una gestió política nefasta per part de l’Estat en què ens trobem incorporats.

La situació econòmica i política límit que viu Catalunya afecta directament, i conculca els drets més elementals de les persones que hi convivim

Pel que fa a l’educació, degudament reflectit a l’article 26 (‘Tota persona té dret a l’educació’), vivim una situació en què l’escola pública i la concertada catalanes travessen una situació crítica a causa de la impossibilitat de dotar-les degudament i mantenen el seu nivell, sobretot, gràcies a la dedicació i empenta d’una col·lectiu docent vocacional i compromès.

Finalment, la Declaració Universal de Drets Humans es tanca amb l’article 30 que resulta demolidor si es llegeix des de l’òptica Catalunya-Espanya: ‘Cap disposició d’aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.’

Efectivament, la recerca d’un estat propi per a la Catalunya del segle XXI té una corrua de raons i de causes, però entre elles, i no menys destacable, existeix el fet de que l’Estat on ens trobem incorporats no només no garanteix uns mínims de justícia, equitat i garantia, sinó que és el causa directa per entendre les injustícies, les desigualtats i les parcialitats que pateixen el conjunt de les persones que integren la societat catalana.

Si cal, doncs, parlem de drets humans individuals i el seu pes en el procés d’independència de Catalunya. Però fem-ho des del rigor i la recerca de les causes profundes que provoquen la situació greu de crisi econòmica i social, d’arrel política, que viu la nació catalana i els seus habitants.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

A Terrassa no volen tenir més por

S

ortia d’una casa okupada i la van detenir.

Era la matinada del 12 de maig de 2007.

Aquells policies municipals del Grup d’Intervencions Especials (GIE) de Terrassa no li van dir a la Mònica per què se l’emportaven.

El que sí que va rebre d’aquells policies va ser una pila de cops. Per això, quan va ser a la comissaria, va demanar que la portessin a l’hospital perquè la curessin de les agressions rebudes i li fessin un informe mèdic per poder-ho denunciar. Però quan la traslladaven amb furgoneta cap a urgències la van emmanillar i la van tornar a agredir, sobretot a l’esquena.

Mentre li feien el reconeixement al centre sanitari, els policies van mantenir una actitud amenaçadora amb el personal i fins i tot van quedar-se les radiografies i informe mèdic que van fer de les lesions que havia patit la Mònica pels cops rebuts pels mateixos agents. Després els policies van aconseguir que els deixessin una habitació buida al mateix hospital i allà mateix van tornar a agredir la Mònica. Malgrat els seus crits demanant ajut, cap metge ni infermer va entrar a la sala per saber què hi passava. Després la van tornar a la comissaria de la policia municipal. Allà li van impedir que pogués avisar un advocat i tampoc la van deixar anar al lavabo. Al matí, la van traslladar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, d’on finalment va poder sortir en llibertat.

El resultat de la detenció: una acusació de delicte per atemptat a l’autoritat, el cos ple de lesions, contusions i hematomes, i un collaret cervical.

La Mònica forma part del col·lectiu Acció Autònoma i del centre social okupat El Kasalet, i participa activament en els moviments socials de Terrassa. Els seus companys no dubten que el motiu de la detenció i agressions té relació amb el seu compromís polític.

Finalment, aquest juliol, sis anys després de l’agressió rebuda, ha començat el judici a l’Audiència Provincial de Barcelona. A la Mònica li demanen 2,8 anys de presó i 1.800 euros de responsabilitat civil. La petició contra els policies és de dos anys de presó, 12 d’inhabilitació i 4.500 euros de responsabilitat civil per un delicte de tortures i subsidiàriament, un delicte contra la integritat moral, i una falta de lesions.

Tots els policies acusats han comparegut al judici uniformats amb texans i samarretes negres, amb les sigles del GIE impreses a l’esquena. “Semblen els feixistes grecs d’Alba Daurada”, s’exclamava una persona que hi havia anat

Amics, familiars i gent solidària demanen ara l’absolució de la Mònica. I també que condemnin els policies responsables de la mort de Jonathan

de públic. Durant l’audiència, els policies han tornat a menysprear la Mònica, aquesta vegada amb paraules: “Aquesta nena”, és com s’ha referit a la Mònica un dels acusats; “Es devia fer les ferides esquiant”, se n’ha burlat un altre.

Els GIE són famosos a Terrassa. Tenen un historial d’agressions que els converteix en un dels cossos policials més agressius als carrers catalans. Entre les denúncies, la més greu és l’assassinat de Jonathan, un jove terrassenc a qui van agredir i el van fer caure a terra el 15 de setembre de 2009, quan es va apropar a ells per preguntar per què estaven detenint una altra persona. Els policies el van portar a l’hospital inconscient dient que havia patit un coma etílic i no van dir res del cop que s’havia donat en caure. Al cap d’unes hores encara no l’havien atès i va entrar en coma, i finalment va morir.

I aquest any, justament l’11 de maig (quan feia sis anys menys un dia de l’agressió a la Mònica), un grup del GIE va irrompre en una festa a l’Ateneu Candela de la mateixa ciutat per què baixessin el volum i, malgrat l’ambient tranquil que hi havia i la voluntat de dialogar dels organitzadors, va deixar deu ferits (un dels quals amb una costella trencada) i es van emportar dues persones detingudes.

Amics, familiars i gent solidària demanen ara l’absolució de la Mònica. I també que condemnin els policies responsables de la mort de Jonathan. I que no quedin impunes les agressions als participants de la festa a l’Ateneu Candela. Però sobretot demanen a l’Ajuntament de Terrassa la dissolució del GIE perquè la població de Terrassa pugui deixar de tenir por a la policia de la ciutat.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

« 11

Eva Piquer

Amb una hac majúscula i sonora

N

o va ser el millor concert del món, ni ho pretenia. Tampoc pretenia ser el més llarg i va estar a punt de superar el de Woodstock. Hi va haver relliscades i notes fora de to, però va tenir grans encerts i, sobretot, va servir per renovar l’empenta de la societat civil. Ens vam veure les cares (per bé que això era bastant més fàcil quan els independentistes érem quatre gats) i vam demostrar que sí, que el procés avança i no hi ha marxa enrere.

Perquè nosaltres, les noranta mil persones que vam omplir el Camp Nou i les moltes més que hi eren en esperit (com Artur Mas a la mani que va accelerar-ho tot) vetllarem prou perquè els polítics facin allò que van dir que farien. Si tenen temptacions de retrocedir ens hi trobaran, fent pressió: els impulsarem cap endavant amb alegria. Per dir-ho amb una metàfora marinera de les que gasta el president: aquí ningú salta de la barca mentre el poble vulgui navegar.

No em perdonaria no haver-hi anat, i no em perdonaria no haver-hi dut els fills. El 1977, els pares em van deixar a casa d’uns amics mentre ells corrien cap al passeig de Gràcia a cridar “som una nació” i encara els ho retrec sempre que puc. En patiran d’altres, però aquest trauma segur que se l’estalvien, els meus plançons.

Els he arrossegat a mil actes reivindicatius amb l’argument “de gran, t’agradarà haver-hi estat”.

Hi ha masoquistes que van al gimnàs perquè saben que en sortiran contents d’haver cremat calories, visca la seva força de voluntat, i n’hi ha que portem la descendència a saraus com el Concert per la Llibertat perquè sabem que en el futur els farà feliços la idea que un dia s’estava escrivint la història i ells eren allà, amb els bolígraf a la mà, fent bona lletra. I qui diu el bolígraf diu l’estelada.

Confesso que les he avorrit de cop, les estelades. Mig per les ganes de poder-les despenjar del balcó ara que sembla que finalment sí, mig per l’efecte saturació. El marxandatge indepe (xancletes, corbates, biquinis, cervesa...) s’ha popularitzat tant que se m’ha desencadenat la típica reacció elitista. Aquest matí buscava sabates amb planta d’espart i m’han ensenyat unes espardenyes amb reivindicació incorporada. “Totes les que teniu porten l’estelada?”, he demanat amb cara de no és això, companys, no és això. La dependenta es deu haver pensat que sóc de Ciutadans, com a mínim. I he sortit de la sabateria amb les mans buides, com si no fos la mateixa persona que per Nadal (o sigui, fa mig any de no res) va comprar un pa-

Catalunya va tornar a anunciar en veu alta que és un país major d’edat, amb desig i urgència de decidir què vol ser de gran

rell de VamCats per a cada membre de la família. Com si l’estelada no hagués estat la meva bandera de tota la vida. Però és superior a mi, què hi farem: m’he n’he afartat, de la mateixa manera que un estiu d’aquests passaré a odiar el gaspatxo. Prendre’n tres litres al dia acabarà tenint conseqüències.

El 29 de juny al camp del Barça sortien estelades de sota les pedres: jo mateixa en vaig brandar una amb la cara ben alta, perquè aquell dissabte cap símbol resultava sobrer.

Vam fer un mosaic espectacular que per si sol ja pagava el macroconcert. I vam tenir en tot moment la consciència d’estar fent Història, amb una hac majúscula i sonora. Com va dir algú, amb la gent que d’aquí a vint anys dirà que va ser al Concert per la Llibertat, es podria omplir el Camp Nou cinc vegades. Pel mateix

mecanisme multiplicador pel qual tothom va córrer davant dels grisos durant el franquisme o tothom va formar part de l’Assembla de Catalunya. No deixa de ser curiós que el dictador morís al llit i a una edat bastant més avançada que Salvador Puig Antich.

Diguem-ne concert, diguem-ne aquelarre, diguem-ne orgasme col·lectiu, diguem-ne trobada de germanor per agafar embranzida, diguem-ne xocolata amb xurros. Catalunya va tornar a anunciar en veu alta que és un país major d’edat, amb desig i urgència de decidir què vol ser de gran. Amb desig i urgència d’enterrar d’una vegada les banderes i les lluites superades. Amb desig i urgència de constatar que aquell vici tan català de celebrar derrotes ja ha passat definitivament de moda. Amb desig i urgència i ambició de cantar victòria.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

De conversions i conviccions Les coses han de canviar. I per fer-ho, les persones hem de (re)plantejar-nos moltes coses.

El canvi –de mentalitat, de maneres de fer, de maneres de veure les coses– és cabdal.

OPINIÓ « 13

L

’Albert, un bon amic de la infància. Darrerament l’he retrobat, més inquiet, actiu i crític que mai: mirant d’entendre, desitjant aprendre, cercant sortides i organitzant respostes. Aquest tipus de conversions, fruit de l’evolució pròpia i arrelada en conviccions són fantàstiques. I són exemple, símbol i esperança que no només les coses han de canviar: sinó que poden canviar.

Però hi ha altres canvis que… no em deixen tan convençut.

2005: bogeria immobiliària, pisos que cada dia pugen de preu, vendes que es tanquen en qüestió d’hores, governs i bancs que fomenten i suquen de l’especulació, cues de gent per comprar pis perquè ‘és una gran inversió!’, habitatges que multipliquen per 10 el seu valor en menys de 5 anys… I quan algú gosava dir que tot això era massa bèstia, que no podia ser

que es convertís en negoci un dret fonamental com el de l’habitatge, que calia regular i posar límits, etc. Les respostes habituals, de diferents actors, eren en la mateixa línia: ‘No siguem alarmistes’, ‘el mercat respon a la demanda de forma eficient’, ‘l’especulació és un bon indicador del dinamisme econòmic’, ‘és que deixant els diners al banc no tinc prou rendibilitat!’ i, el millor: ‘Però a veure, quin problema hi ha a fer negoci amb l’habitatge?’. Quan el conseller Milà va aprovar, en el primer tripartit, una Llei d’habitage (per cert, més moderada que l’aprovada recentment pel Parlament andalús) recordo haver sentit tertulians, polítics, especuladors i, ai las, gent ben humil, exclamant: “Aquesta llei atempta contra la llibertat!”; “Això és un robatori institucionalitzat!”.

Avui, veure com alguns dels qui van fomentar i participar tan alegrement d’aquesta irres-

ponsabilitat lloen Ada Colau és gratificant, sí, però també molt desconcertant.

Quan, només fa 5 anys!, criticaves la indecència dels elevadíssims salaris d’alguns executius, el 90% de les reaccions que recollies es dividien en: a) indiferència; b) considerar-ho com un tema que no anava amb ells; c) justificar-ho. La varietat d’aquests darrers en els seus arguments era considerable: des dels més ‘sofisticats’ (‘són excessius, però és la part inevitable i negativa d’un model molt eficient i positiu’), als més despreocupats (‘bé, mentre produeixen beneficis, cap problema amb què s’enriqueixin’), passant pels més cínics (‘és el que voldríem tots, sort per a ells!’) i sense oblidar-nos, és clar, dels més càndids (‘és que si no posem sous alts no vindran els millors’).

Un clar exemple de l’hegemonia d’aquests arguments el trobem en el fet que fins i tot gent

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

alternativa plantejava que a les ONG calia fer el mateix: pagar sous elevats als càrrecs directius… ‘per aconseguir els millors’.

I, ara, quan surt una notícia al diari d’un banquer que es jubila amb una indemnització –i no pas de les més aberrants, sinó de les més moderades– tothom el linxa. I ningú el defensa. I jo em pregunto, on és tota la gent que et tractava d’innocent i panoli si criticaves tot això?

Durant anys, hem vist treballadors abnegats i responsables que mai aixecaven la veu contra despropòsits o abusos. Ara, els sents malparlar dels seus patrons, directius o consells d’administració…, però per pràctiques, valors i dinàmiques que no són pas d’ara, sinó des de sempre! Per què no havien parlat abans?

S’observa gent que mai va anar a cap mani (‘no serveixen de res’), ni fer cap vaga (‘tot està manipulat’) i que ara no paren de dir que ens hem d’implicar, que és una vergonya que no fem més vagues, que no sortim prou al carrer, que cal denunciar això, que cal manifestar-se per allò altre.

De la monarquia, a finals dels noranta, la Fundació per la Pau va fer una nota de premsa criticant unes declaracions del rei amb què demanava augmentar la despesa militar. Vam rebre felicitacions. Altres, però, ho van veure massa agosarat: ‘Ostres, us posareu en un embolic!’, ‘que radicals que sou!’. I el més treballat, ‘Jo no frivolitzaria amb el rei, una figura cabdal de la transició’.

Personalment, visc amb una certa inquietud que ara tothom malparli del rei i la família.

Se li retreu tot allò que sempre havia fet! Però, ah, sembla que ara ha caigut en desgràcia…

Fins i tot la colla de “carcamals” (és el qualificatiu que els escau) que van ser capaços de regalar-li, al cap de l’Estat!, un iot de més de 20 milions d’euros, es mostren ofesos i demanen que els el retornin…

Premi a part per a alguns tertulians que fins fa ben poc lloaven la democràcia liberal, l’estat de les autonomies, la unió europea, l’OTAN i el que fes falta i, ara, quan parlen, semblen el

sector hardcore de la CUP: tot està podrit, no n’hi ha un pam de net, la monarquia a la presó, visca la indignació, cal revolució, tenim pressa, independència…

Podria continuar, però paro.

Ja ho deia: m’encanten les conversions. Hi crec. Ens en fan falta moltes. Només podrem fer un país, una societat i un món més dignes si la gent s’atreveix a trencar tòpics, a desen-

volupar rutines, a desobeir normes. Però… a vegades no sé si estem veient el naixement de noves conviccions o, simplement, de conversions epidèrmiques. Perquè, del que es tracta, és de canviar valors i pràctiques, no de canviar una moda per una altra.

I, honestament, a vegades tinc la sensació que alguna gent ha passat de repetir unes consignes (‘El mercat és llibertat’, ‘l’estat s’ha d’apri-

OPINIÓ « 15

Si tothom que avui s’indigna per tot això hagués estat una mica més conscient, lúcid i crític, segur que avui no ens trobaríem en la indignitat social, econòmica, política i mediàtica que ens toca de patir mar’, etc.) a cridar les contràries (‘No a les retallades!’) però, pel camí, s’ha oblidat de fer anàlisi, (auto)crítica i propòsit d’esmena.

Ep: no demano carnets d’autenticitat, ni premis per als ‘primers’. Mai dels mais dels mais.

No va per aquí la reflexió.

La qüestió, però, és que al final sembla que aquí ningú hagi estat mai monàrquic, especulador, defensor a ultrança de la propietat privada o que hagi cercat, per sobre de tot, la rendibilitat econòmica. Sembla que ningú, en aquest país, hagi callat i llepat els poders

polítics i econòmics o hagi escrit i opinat el que tocava escriure i opinar… O, dit d’una altra manera, i en visió positiva: si tothom que avui s’indigna per tot això hagués estat una mica més conscient, lúcid i crític quan tocava, segur, segur, segur, que avui no ens trobaríem en la indignitat social, econòmica, política i mediàtica que ens toca de patir.

Jordi Armadans Periodista

Podeu consultar la versió digital d’aquest article al blog de l’autor: http://jordiarmadans.wordpress.com/2013/05/31/de-conversions-i-conviccions/

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El tercer genet L’Alfons Rodríguez és fotoperiodista. La seva obra s’ha centrat darrerament en la qüestió de la fam al món a través d’un projecte que ha intitulat ‘El tercer genet’. Com a bon fotoperiodista, la seva obra parla a través de les seves imatges. En aquest article, però, li vam proposar de complementar la feina gràfica amb paraules que ens expliquin les motivacions i els perquès d’aquest projecte. Gràcies, doncs, per oferir-nos les seves visions amb imatges i amb paraules.

MÓN - REPORTATGE « 17

N

o tinc intenció de donar de menjar a ningú. Ni amb aquest llibre, ni amb tot el projecte documental que ho abrigalla. Seria molt pretensiós per part meva. Potser fins i tot naïf. Molts ho podrien entendre com un no sé què enganyós.

No pretenc ni tan sols resoldre les problemàtiques que mostro i denuncio en la meva feina: la gana i la desnutrició al nostre planeta.

Però sí prendre’n consciència i fer-ho públic.

Comunicar-ho. Recordar als responsables que poden eradicar d’una vegada per sempre el llast de la falta d’aliments per a uns mil milions d’éssers humans, ja sigui per la mala repartició dels recursos necessaris per crear-los o per adquirir-los, o bé per la precarietat de les defenses davant les causes naturals o artificials que provoquen el problema.

Reclamar l’atenció dels governs, dels donants públics o privats. De tots vosaltres. Contribuir amb humilitat a accelerar aquesta pulsió col·lectiva que si vol, tot ho pot.

Fa molts mesos em vaig embarcar, definitivament, en alguna cosa que em donava voltes al cap des de feia anys. Cada vegada que llençava a les escombraries un aliment, o veia com

No tinc intenció de donar de menjar a ningú. Ni amb aquest llibre, ni amb tot el projecte documental que ho abrigalla

uns altres en llançaven, no podia evitar pensar en aquells que els recollirien sense dubtar per portar-se’ls a la boca. Cada vegada que veia una estafa en els titulars dels mitjans de comunicació, cada vegada que s’anunciava una despesa, immensa i inútil, de diners i de recursos no podia –com tampoc puc ara– deixar fora del meu pensament tots aquells que subsisteixen amb prou feines amb un grapat d’arròs al dia, unes quantes herbes seques o un puré d’insectes i terra per omplir-se a la boca. Remordiments, atacs a la consciència, ràbia, impotència, eren sensacions i sentiments que em colpejaven una vegada i una altra. Havia d’intentar-ho, per mi –cal ser sincer– i per tots aquells que realment ho necessiten.

És veritat que és un tema recurrent per als diaris i televisions de tot el món: la fam al Sahel o a la Banya d’Àfrica, les sequeres, les collites perdudes. Tots passen per sobre de la notícia durant un dia o poc més, com si fos l’anàlisi i resultat d’un partit de futbol i després, res. Tot es fon en l’oblit.

Com qui es llença per la borda en un mar d’aigües insondables, tal dia vaig decidir saltar i submergir-me en la qüestió. Vaig resoldre nedar entre les fams africanes i seguir més enllà, a latituds on pocs s’hi aventuren.

Han estat nou països, distribuïts per diferents zones geogràfiques de tres continents. Països que són exemples representatius d’altres estats o regions propers també

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

sotmesos a les contínues càrregues del Genet Negre de la fam, el tercer dels quatre genets de l’Apocalipsi. Vaig creure que era un simbolisme a tenir en compte a l’hora de posar nom al projecte. I, l’encertés o no, no m’hi vaig pensar gaire i vaig tirar pel dret. Ara, després de tanta feina i tant de temps, el títol és ja una qüestió secundària que no ha de ser entesa a través de cap connotació religiosa ni literal.

Avui, després de recórrer les entranyes del problema i deixar-me ensenyar pels qui el combaten i els qui el pateixen, encara sento més indignació i incomprensió. Seria tan fàcil solucionar-ho! El problema no és la fam en si, és l’escassa atenció que li presten els governs.

Els interessos econòmics i el lucre que hi ha en joc contribueixen a deixar-lo caure en un fosc ostracisme.

Diu l’article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans que tota persona i la seva família tenen dret a un nivell de vida que els asseguri salut, benestar i sobretot alimentació.

El que hauria de ser un objectiu prioritari es queda, una vegada més, en una bonica i ben intencionada frase repetida mil milions de ve-

gades. Mil milions d’éssers humans desnodrits i famolencs.

Moltes organitzacions internacionals combaten el problema des de diferents fronts: desenvolupament, educació, emergències… grans campanyes i projectes que s’engeguen, es desenvolupen i finalitzen. Grans intervencions que ajuden a mitigar les manques bàsiques, a tirar endavant per un temps, a recompondre petits trossos de famílies i pobles sencers destrossats. Però què en queda després?, quan s’acaben les donacions, el finançament i l’ajuda tot torna a la trista i crua realitat: un altra vegada la fam, l’exponent més clar de la pobresa. Un horror que es repeteix cada any, cada estació seca, cada temporada de ciclons, cada vulneració dels drets fonamentals dels homes, dones i nens desemparats d’aquest món.

Tot i així, què en seria de molts d’ells sense aquesta valuosíssima ajuda prestada per aquestes organitzacions? I aquí no serveix allò de “més val no pensar-hi…”.

Aquest document intenta llançar informació sobre els aspectes determinants que envolten el problema. D’una banda, les causes, per

una altra, els efectes i conseqüències i les formes en què es combaten o les possibles solucions que es poden aplicar. Així, es parla de conceptes tals com el canvi climàtic, els desastres naturals, l’augment dels preus de la cistella bàsica d’aliments, la lluita per la terra i la repartició que se’n fa, els monocultius intensius, els refugiats o desplaçats per conflictes i violència, les accions desesperades de l’ésser humà per aconseguir aliments, la pobresa, la discriminació per raça o sexe, la fràgil situació de la dona en l’escenari mundial, la seguretat alimentària, el desenvolupament de l’agricultura, la capacitació i educació dels afectats perquè llaurin un futur millor, les actuacions d’emergència en hospitals o sobre el terreny, la denúncia de les vulneracions dels drets humans i de la desídia d’alguns governs, l’explotació il·legal de recursos, etc.

Si bé és cert que en profunditat aquests temes els he tractat en els diferents reportatges publicats en premsa, és en aquesta obra on es recapitula i es resumeix tot a manera de conclusió final, amb la valoració dels experts i una significativa selecció d’imatges extretes d’entre les milers que conformen el projecte. Fotogra-

MÓN - REPORTATGE « 19

fies que intenten abastar totes les situacions i circumstàncies abans esmentades. Descripció de llocs i persones afectades. Testimoniatges reals i directes, amb un sol intermediari entre vosaltres i ells: jo. Sense vanitat afegida, us asseguro que he estat tan honest i clar com es pot arribar a ser.

Al llarg de tot aquest temps he intentat explicar el problema amb dades generals, xifres, valoracions d’experts i visions globals que ajudin a contextualitzar, però també he abordat històries locals i íntimes que esquincen el cor de qui sigui. Nens que fugen espantats davant la presència del desconegut home blanc, pastors armats, dones que roben el gra salvatge dels formiguers o noies que es venen el cos a canvi de menjar. Refugiats que ho han perdut tot i que lluiten contra les màfies que regulen el repartiment d’aliments en els campaments. Ètnies maltractades per governs, nens de futur incert per no tenir les capacitats físiques i psíquiques adequades a causa de la desnutrició i les seves conseqüències en l’organisme, homes que paguen l’arròs amb or, arriscant-se la vida a les mines.

Gent que perd la seva terra sota els peus per

He intentat explicar tot el que he vist, tan bé com he pogut. Més enllà d’ací i en solitari, poc més hi puc fer. Ara bé, tots junts seria molt diferent

l’augment del nivell del mar, inundacions, sequeres, terratrèmols, tifons…

He vist –avergonyit– mares amb nens agonitzants, fins i tot morts, en braços. Pares maltractats per la duresa de la vida, ja sucumbits, que han vist exhalar les seves criatures i ancians que amb prou feines tenen un fil de veu per respondre a les meves preguntes. Pobles sencers desesperats per fer retrocedir les aigües del mar a força de cabassos de fang i guerrers disposats a morir lluitant contra els terratinents i pistolers que els prenen les terres sense més raó que la violència i els diners. He constatat com pugen

els preus de l’arròs o el blat de moro només per la lucrativa decisió d’una multinacional milionària.

He intentat explicar tot el que he vist, tan bé com he pogut. Més enllà d’ací i en solitari, poc més hi puc fer. Ara bé, tots junts seria molt diferent.

Alfons Rodríguez Fotògraf

20 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

OPINIÓ « 21

Violència de gènere, els cops de la justícia “Quan fas la denúncia comença el calvari”. L’afirmació és d’Eva Alonso, una dona de 43 anys, víctima de maltractaments. Va denunciar el maltractador, el seu exmarit.

Va acabar al jutjat, acusada d’atemptar contra l’honor de l’agressor. El cas, un de molts, denunciat per Amnistia Internacional, serveix per reflexionar al voltant del funcionament de la “justícia especial”.

E

l 2005, el govern de l’Estat va elaborar la Llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, que establia la creació de jutjats de violència sobre la dona, amb la finalitat de facilitar l’accés a la justícia i, en conseqüència, fer justícia. Vuit anys després, les xifres contradiuen aquest objectiu i la realitat continua sent massa complicada per a les víctimes de maltractaments.

Segons les dades del Consell General del Poder Judicial, entre 2006 i 2011, el 64% de les denúncies per maltractament es van arxivar. Més de la meitat. També han disminuït les concessions d’ordres de protecció sol·licitades per les dones. Un 37% de les sol·licituds s’han

rebutjat, i han minvat les sentències condemnatòries. Actualment són un 10% menys que quan va entrar en vigor la llei.

I a més a més, les dones continuen morint a mans de les parelles o exparelles. Les dades oficials anuals no baixen de la seixantena de víctimes. Caldria afegir-hi altres dones mortes per actes criminals comesos per homes, que no eren ni el marit ni el company, que no es comptabilitzen a les estadístiques oficials. Caldria, també, sumar-hi totes aquelles víctimes que no moren, però que tampoc viuen com haurien de fer. La macroenquesta sobre violència de gènere, realitzada pel govern espanyol el 2011, estima que a tot l’Estat més de dos milions de

dones han sofert maltractament per part del cònjuge o company alguna vegada a la vida.

Unes 600.000 els darrers 12 mesos.

Què falla?

És, probablement, la pregunta que hauria de fer-se, i no s’ha fet, l’administració de justícia.

Virginia Álvarez, responsable de política interior d’Amnistia Internacional, afirma que la justícia no acaba de funcionar en matèria de violència de gènere. “La llei integral va representar una base important, sobretot per crear jutjats especialitzats, una fita cabdal. Però d’ençà de la llei no s’ha fet cap avaluació dels jutjats ni de com funcionen.”

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Aquesta ONG ha intentat trobar explicacions al fet objectiu que les dificultats d’accedir a la protecció i a la justícia que troben les dones maltractades persisteixen.

D’entrada, no es pot demanar a les víctimes que denunciïn l’agressor si després el sistema judicial no posa tots els mitjans per protegir-les. I l’elevat nombre de casos arxivats o no investigats i la disminució de concessions d’ordres de protecció és molt revelador en aquest sentit.

A diferència d’altres tipus de delictes, les víctimes de violència de gènere s’enfronten habitualment a prejudicis que posen en dubte la credibilitat dels testimonis. I són molts els casos en què les dones es queixen de no haver pogut expressar-se amb tranquil·litat, i d’haver estat empeses a cenyir-se a un fet puntual. Fins i tot, hi ha queixes per haver estat tractades amb poc respecte per les persones que haurien de garantir-los els drets.

“T’esperes persones que t’escoltin, que sentin el teu dolor, i et trobes una sala freda, on no pots expressar-te”, diu Eva Alonso, el testimoni que esgrimeix Amnistia Internacional com a exemple del funcionament dels jutjats especialitzats. “No és que no puguis demostrar-ho. És que no et deixen fer-ho. Hi ha un maltractement tan silenciós però tan nociu, que no et deixen demostrar-ho”.

Massa sovint es posen en evidència els dèficits en la disponibilitat i la qualitat de l’assistència lletrada. Els torns d’ofici de guàrdia estan completament infradotats. Els advocats d’ofici, no sempre prou formats, cometen negligències i, al final, l’èxit o el fracàs de l’actuació acaba depenent del grau d’interès i sensibilitat.

Eva Alonso es va refiar del sistema. “Jo estava perduda. Em va dir que aniria bé, que no em preocupés. Després em va enviar un altre senyor. Que no em preocupés. La veritat és que no estava amoïnada. Em vaig començar a preocupar quan vaig veure la sentència”.

Les víctimes de violència de gènere s’enfronten habitualment a prejudicis que posen en dubte la credibilitat dels testimonis Però la falta d’aptitut i de diligència del sistema judicial no s’acaba aquí. Virginia Álvarez destaca que no es pot condemnar ningú sense proves, però la justícia incompleix l’obligació que té quan arxiva la denúncia o absolt l’acusat sense apurar la investigació en base a la falta de credibilitat de la víctima. “La presumpció d’innocència ha de prevaldre, però sempre que el jutjat hagi investigat adequadament els fets denunciats.” I assegura que això no passa.

Ben al contrari, la càrrega de la prova recau sobre la mateixa víctima. La violència s’exerceix en la intimitat, la dona interposa denúncia generalment enmig d’un estat de confusió i tensió, i si no aconsegueix aportar les proves necessàries per acreditar els fets, el cas s’arxiva sense gairebé cap investigació d’ofici. I arxivar equival a revictimitzar la dona. Virginia Álvarez explica que és més greu el que passa després, “quan la dona es veu privada de justícia i ha de tornar a enfrontar-se amb l’agressor, que moltes vegades, en aquesta situació, treu pit”.

Per evitar el sobreseïment dels processos i fer avançar les investigacions, a vegades són les mateixes dones les que, malgrat la difícil situació emocional, es veuen obligades a impulsar el cas, aportar evidències i promoure actuacions.

Eva Alonso, que té una experiència judicial gairebé tan amarga com la del maltractament domèstic, assegura que “per anar a un judici has d’estar molt preparada, tant des del punt de psicològic com pel que fa a l’advocat, el fiscal…

Has de portar-ho tot molt bé per poder parlar.

Que ningú no oblidi com entren aquestes dones a la sala, eh? En estat de xoc”.

I si és difícil que prosperi una denúncia sense evidències o un informe de lesions, encara ho és molt més en els casos de violència psicològica. La falta de mitjans per investigar els assetjaments psicològics i altres formes de violència no física fa que, encara que tinguin un gran impacte en la integritat mental de la víctima, moltíssimes vegades quedin impunes, i l’agressor, declarat innocent.

OPINIÓ « 23

La impunitat de l’agressor deixa completament indefensa la víctima, però convertir en víctima l’agressor és, si més no, una perversió del sistema. I tanmateix, això també passa. Els agressors interposen contradenúncies cap a les víctimes, a partir de les lesions resultants de la defensa de la dona en les agressions o fins i tot sense que n’hi hagi. Virginia Álvarez afirma que “la doble condició de víctima-denunciada alguns agressors la utilitzen per aconseguir una negociació que pretén impedir la compareixença de la dona en el judici, de manera que el resultat sol ser l’absolució de tots dos”. Un informe del Consell General del Poder Judicial revela que, l’any 2011, 509 dones van ser condemnades per denúncies de les parelles o exparelles (homes que a la vegada havien estat denunciats per les dones).

La nostra testimoni, Eva Alonso, n’és una.

De poc li va servir denunciar el seu maltractador. Totes les denúncies contra el marit es van arxivar. I al final, va ser jutjada per atemptar

contra l’honor de l’agressor. “La sentència deia que quedava demostrada l’animadversió que sentíem la meva filla i jo cap a aquest senyor”.

Aquestes coses passen als jutjats especialment creats per atendre les dones maltractades. Una bona idea, mal aplicada, probablement per falta de dotacions de personal qualificat i de recursos materials. El cas és que no acompleixen els objectius pels quals es van crear. De manera que allà on la víctima hauria de trobar protecció, seguretat i justícia, massa cops troba frustració per la falta de diligència en el procés penal i un nou impacte emocional derivat d’aquesta experiència traumàtica. Una experiència que, lluny d’abonar la confiança en la justícia, acaba dissuadint la dona de tornar a interposar cap denúncia, i l’aboca a viure sense llibertat, amagada o sota l’assetjament de l’agressor. Un agressor que, com que no s’ha vist penalitzat per conducta violenta, se sent legitimat per repetir els abusos. Com així passa.

Amb tota la raó del món, Eva Alonso diu que

les coses no s’acaben amb la denúncia. “Quan fas la denúncia és quan comença el calvari”.

Entre resignada i coratjosa, sentencia: “No em penedeixo d’haver fet la denúncia. Però les dones han de saber què els espera, perquè després pateixes una altra mena de maltractament: el judicial”.

Virginia Álvarez lamenta que els jutjats especialitzats no comptin amb mecanismes d’avaluació del funcionament, i que amb més de vuit anys de vida, l’administració no se n’hagi qüestionat els resultats. “Sense un sistema de seguiment que impulsi les bones pràctiques professionals i detecti i rectifiqui els errors, es poden acabar consolidant les males pràctiques.”

Dolors Elias i Fusté Periodista

24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Centres d’internament per a estrangers:

la presó a l’ombra El polígon industrial de la Zona Franca acull des de 2006 l’únic Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) que es troba en territori català amb capacitat per albergar uns 225 interns.

Segons el Govern de l’Estat espanyol, “els CIE són espais no penitenciaris que tenen com a funció facilitar l’expulsió de les persones estrangeres en situació irregular, privant-los de llibertat durant un període màxim de 60 dies”.

OPINIÓ « 25

Acte reivindicatiu de la Plataforma Tanquem els CIES celebrat a Barcelona el passat 13 d’abril.

A

la pràctica, però, l’opacitat i arbitrarietat que envolten la gestió dels centres, així com les reiterades denúncies per violació dels drets dels interns posen en dubte que es tracti d’instruments orientats a l’execució d’una sanció administrativa: l’expulsió; i més aviat s’entenen com presons administratives. La falta de transparència s’agreuja per la manca de normativa aplicable pels mateixos CIE, ja que no es regulen de forma específica i cada centre aplica el seu propi reglament.

Quan una persona és detinguda sense papers s’obre un expedient sancionador per estada irregular del qual en deriva la imposició d’una multa de caràcter general o bé l’expulsió en casos puntuals amb agreujants. Els casos excepcionals s’han convertit en recurrents i la majoria dels interns del CIE tenen ordres d’expulsió només per haver comès una falta administrativa: no tenir la documentació regularitzada.

L’aplicació d’aquesta mesura de forma habitual té a veure amb els dos tipus de procediment que apliquen els funcionaris del Cos de Policia Nacional per gestionar els expedients

A diferència dels centres penitenciaris, als CIE no hi ha un cos funcionarial propi, fins i tot el director del centre és un policia sancionadors. L’ús d’un o altre procediment no és un fet irrellevant. D’una banda, el procediment preferent condueix sempre a l’expulsió, impedeix el retorn voluntari –oferir al detingut un termini voluntari per abandonar el país–, i agilitza el procés d’internament al CIE. En canvi, l’ordinari requereix més temps per recollir dades i tramitar la sanció abans de determinar l’ingrés al CIE. Segons la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i de Drets Humans de la Universitat de Barcelona, Cristina Fernández, aplicar un procediment o un altre “depèn molt de les nacionalitats, dels casos o del lloc de la detenció; és molt circumstancial el fet que s’apliqui la multa –pel procediment ordinari– o l’expulsió –pel preferent”.

Per altra banda, la saturació que pateix l’administració judicial provoca que l’anàlisi de la sol·licitud, que ha de ser autoritzada pel Jutjat d’Instrucció de guàrdia, es dugui a terme de forma ràpida i precipitada; sense tenir en compte les circumstàncies particulars de cada persona, com l’arrelament al país, l’estat de salut o el grau de vulnerabilitat: “Estava al carrer i em van agafar. Em van tancar al calabós durant dos dies. Em van posar un advocat d’ofici quan em van portar davant el jutge perquè determinés què en farien de mi. El vaig veure cinc minuts, sense parlar amb ell ni res. I d’allà em van portar al CIE”. Ho explica la Maria, una noia de l’Equador i un dels testimonis anònims (nom fictici) que recull l’informe Voces desde

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

y contra los CIE editat per les organitzacions Ferrocarril Clandestino, Médicos del Mundo de Madrid i SOS Racismo de Madrid (2009).

Un cop internats, els nouvinguts queden sota la cura i custòdia de la policia, que s’ocupa tant de la vigilància interna com externa de centre. A part del metge o metgessa, la infermera i el personal de neteja i manteniment, la resta de treballadors del centre són agents policials “que no tenen ni la formació ni les ganes de custodiar aquestes persones”, afirma Cristina Fernández. A diferència dels centres penitenciaris, als CIE no hi ha un cos funcionarial propi, fins i tot el director del centre és un policia que, tal com recull la Llei orgànica d’estrangeria 14/2003, “té competència per adoptar les mesures necessàries per assegurar l’ordre i la correcta convivència entre els estrangers i assegurar el compliment dels seus drets, i la imposició de mesures als interns que no respectin les normes de correcta convivència o el règim intern”.

El sistema de gestió policial suposa un factor de vulnerabilitat i manca de protecció per als interns ja que, tal com recull l’informe de les organitzacions madrilenyes, “si es dóna una violació dels drets, són els mateixos subjectes causants d’aquesta violació els encarregats de donar-la a conèixer a l’autoritat competent, que en aquest cas serien ells mateixos. Això es tradueix en un secretisme i corporativisme per part de les forces de seguretat i, per extensió, de tota l’administració implicada”.

La posició de poder de la policia respecte a les persones recloses es converteix sovint en abusos d’autoritat i agressions físiques i verbals basades en la discriminació. Segons l’informe Atrapados tras las rejas, publicat per l’organització Pueblos Unidos el passat mes d’abril, “són freqüents les queixes dels interns per maltractaments tant durant el període d’internament –a les cel·les d’aïllament– com en el procés d’expulsió”. El document detalla la presentació d’una desena de queixes a diverses instàncies –Defensor del Poble, Jutjat de Control del CIE, Jutjats de Guàrdia i Ministeri de l’Interior– per abusos físics i verbals als interns durant el 2012.

El viacrucis que segueix la persona que entra a un CIE està profundament marcat per la incertesa: “Dins el centre hi ha el no-res. Només l’espera per ser expulsat, sense saber ni on ni quan seran repatriats”, lamenta Cristina Fernández. Tal com explica Carlos, bolivià detingut el maig de 2008 (Voces desde y contra los CIE): “Ens deporten sense avisar-nos i no podem avisar a ningú nosaltres tampoc. Ni tan sols arribem a la nostra ciutat. [...] Arribem sense menjar, sense diners, sense maleta ni roba... És pitjor que quan vam arribar”.

La posició de poder de la policia respecte a les persones recloses es converteix sovint en abusos d’autoritat i agressions físiques i verbals basades en la discriminació El desgast psicològic s’accentua encara més a causa de la manca d’organització del temps, ja que als centres no hi ha cap activitat d’oci o d’aprenentatge a part de les sortides al pati o els àpats; i de les males condicions en què han de viure els reclusos: en cel·les de 4 o 6 persones; tancats de 12 de la nit a 8 del matí, sense poder sortir per accedir als serveis, excepte si el policia de torn accedeix a obrir-los la porta; sota la mirada de les càmeres de videovigilància i amb una assistència sanitària insuficient dins el centre.

Persones de perfils molt diferents conviuen 24 hores al dia en un espai estrictament tancat, fet que sovint desencadena en situacions conflictives entre els interns. Els interns amb antecedents penals no estan separats de la resta de companys. D’una banda, des de les organitzacions es reclama que “s’identifiquin els reclusos amb perfil de perillositat social –ja que no tota la població que ha comès una infracció penal

és perillosa”. Per altra part, la unió de persones amb condemnes penals i les que tenen antecedents policials –però que no han comès cap delicte–, permet criminalitzar tota la població que resideix al CIE. El Ministeri d’Interior al· ludeix que es tracta de persones amb “antecedents” i “justifica així l’enduriment generalitzat del control i les mesures de seguretat dins el centre”, explica la investigadora.

Per a les persones internades és vital rebre les visites de familiars i amics durant el període de tancament. El règim de visites, però, és molt taxatiu: “Només podem rebre una visita al dia. Són molt curtes, només de cinc minuts.

No pots tocar la persona, ni abraçar-la, ni rebre menjar. No et poden donar res”. És la veu d’Esther, una altra testimoni hondurenya detinguda el novembre de 2008, a l’informe Voces desde y contra los CIE. Els interns parlen amb els familiars a través d’un vidre i un telèfon. Les càmeres del locutori enregistren les converses i la

OPINIÓ « 27

sala és supervisada en tot moment pels agents, sense tenir en compte el dret a la intimitat dels qui es retroben.

Per a les persones internades i els familiars, l’internament representa un fort impacte psicològic ja que suposa, per una banda, perdre en poques hores la seva forma de vida; i, per l’altra, trobar-se de cop privats de llibertat esperant que “algú” decideixi el futur de les seves vides: “En el meu cas he perdut la feina, l’habitació, i tot. Surts i ho desconeixes tot... No et donen cap paper on consti que eres al CIE i això és el pitjor perquè tu surts i a la cantonada t’agafen i et tornen a tancar”, explica el Diego, un bolivià detingut el gener de 2009 (Voces desde y contra los CIE).

No és fàcil saber quantes persones internen als CIE espanyols i quantes d’aquestes són expulsades. El Ministeri d’Interior no publica xifres sobre els centres. Segons l’informe de Pueblos Unidos, aproximadament 1.000 per-

sones estrangeres ingressen als CIE cada mes, de les quals poc més de la meitat són finalment deportades.

La darrera reforma de la Llei d’estrangeria (2009) dicta que a partir de l’entrada en vigor d’aquesta legislació s’hauria d’haver obert un termini de sis mesos per aprovar un reglament que regulés el règim intern dels centres d’internament. Quatre anys després la nova proposta encara té forma d’avantprojecte i a més, segons Cristina Fernández, “no representa cap canvi substancial, ni de gestió ni de funcions.

Tot el contrari, en alguns aspectes representa un retrocés, com la restricció de les visites, que planteja que només puguin ser dos cops per setmana”.

Els últims anys diverses iniciatives de la societat civil han qüestionat el règim de fronteres discriminatori i han pressionat el Govern i els responsables polítics, administratius i judicials perquè revisin el sistema espanyol de sanció

per estada irregular. La plataforma “Tanquem els CIEs” treballa per tancar els centres d’internament, però mentre aquest objectiu sigui difícilment assolible, la lluita se centra a garantir els drets de les persones internades. Les línies de treball de l’organització aposten per, d’una banda, sensibilitzar la societat sobre la situació de les persones tancades”; i de l’altra, controlar i vigilar de prop què passa dins els centres per trencar el secretisme institucional i l’opacitat de les parets.

Meritxell Freixas i Martorell Periodista Fotos: FOTOMOVIMIENTO

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Periodisme en crisi: hi ha solució.

Jo hi crec, i tu?

El periodisme ha de ressorgir un altre cop amb l’essència que el fa ser el que és: un servei als ciutadans. Ells són els que jutgen i a qui va adreçada la nostra feina. S’escriu pel lector, es fa una imatge i s’explica pel telespectador i es parla a la ràdio per l’oient... Això ens ha de quedar clar.

OPINIÓ « 29

Tan clar com que des que s’elabora la notícia buscant-la, contrastant-la i si convé tornant-la a buscar perquè pel camí ens hem perdut, no es poden perdre valors primordials: rigor, fidelitat i la màxima convicció en allò que fas perquè si has contrastat la informació, hi has posat el coll, l’ànima, la teva pròpia humanitat i has fet la notícia amb la màxima independència, aquesta serà sens dubte la notícia que llegirà, escoltarà o veurà amb satisfacció el ciutadà. De retruc serà la teva satisfacció per una feina feta amb màxima llibertat d’expressió, que és la que hem o hauríem de tenir tots els periodistes, encara que sembla que això s’hagi oblidat o sigui un impossible, en la lluita constant amb què ens trobem.

No es pot fer periodisme, bon periodisme fent periodisme de fax, de rodes de premsa per omplir buits o notícies de butlletí propagandístic d’uns o altres, si els mitjans siguin públics o privats no s’allunyen dels polítics. Amb ells, el periodista hauria d’ésser crític. És hora d’oferir més que mai una informació veraç, rigorosa i contrastada, si es vol sortir de la crisi que viu el sector.

Malauradament, això costa, perquè s’ha entrat en una espiral de personalismes i tractes de favor que estan fent perdre la confiança del ciutadà en les informacions que es donen i en la funció dels mitjans i dels periodistes.

En l’últim any s’han acomiadat més de 4.000 periodistes a Catalunya. Definitivament el sector està en crisi. Crisi de valors i conviccions sobre què vol dir ser i fer periodisme.

S’ha perdut la il·lusió de fer bon periodisme? Jo no ho crec. Només cal sacsejar i remou-

En l’últim any s’han acomiadat més de 4.000 periodistes a Catalunya.

Definitivament el sector està en crisi re les consciències de tots plegats, perquè els periodistes adormits, conformats i indignats ressuscitin i revisquin un altre cop, fent allò en el que creuen.

Les notícies es busquen al carrer, a la botiga, parlant amb un i l’altre, caminant al costat d’una manifestació, trucant mil cops per treure’n l’aigua clara, sent veraços i prudents amb el que sentim... Fent periodisme compromès, sigui a la gran capital o a les comarques, les grans oblidades i tan importants en l’engranatge de qualsevol mitjà de comunicació. En ser el periodisme més pròxim que qualsevol altre al ciutadà, humanitza, dignifica i contribueix a donar segell a cada mitjà en qüestió.

El corresponsal de comarques, sovint poc reconegut, però no per això menys important, és una peça més del motor que construeix, consolida i fa créixer qualsevol mitjà de comunicació. Forma part de l’engranatge.

Sí, el ciutadà ho veu, ho sap i molts companys de professió també, perquè hi ha la sensació generalitzada que encara no ha obtingut el reconeixement que es mereix, sigui fix, de plantilla, autònom, a temps parcial o complet… Cal reflexionar sobre els valors que

aquests periodistes aporten a la professió, perquè crec que són enriquidors en una manera de fer periodisme que potser es va perdent.

Ara, en temps de crisi com la que pateix el sector, els periodistes locals han estat els primers de patir-ne les conseqüències. La seva funció pròxima i entregada al territori desapareix lentament dels grans mitjans públics del país, però també dels privats, per acabar dibuixant uns mitjans amb menys presència territorial i allunyats de la realitat diària de cada racó de Catalunya.

No fem passes enrere en la lluita per un periodisme compromès, on les conviccions periodístiques i humanes de cadascú de nosaltres han de fer que puguem escriure la paraula “periodista” amb majúscules ara més que mai.

Si encara creus en aquest periodisme ens trobem al mateix vaixell. Benvingut!

Eva Clausó Periodista

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’Espanya del segon sexe: un model de benestar assentat en l’abús de poder de gènere Som incapaços de mirar una persona sense projectar-li un sexe, indissociable, en l’imaginari col· lectiu, de rols i valors determinats, atribuïts als cossos de manera estandarditzada i per oposició. De la mateixa manera que l’associació dona-feminitat/ home-masculinitat és essencial en la construcció de la identitat personal, el sistema sexe-gènere també és clau en la configuració social de les asimetries de qualitat de vida ciutadana.

OPINIÓ « 31

“

La humanitat és masculina i l’home defineix la dona, no en si mateixa, sinó en relació amb l’home”, escriu Simon de Beauvoir a El segon sexe (1949). Malgrat els passos progressistes de la legalitat en matèria d’igualtat i contra la violència masclista, les paraules de la filòsofa mantenen intacta la vigència i expliquen per què el repartiment de benestar a l’estructura social depèn, al costat de la classe, dels atributs binòmics a partir dels quals llegim amb lent androcèntrica els sexes com a contraris. En el cas espanyol, amb total complicitat de l’Estat.

La marginal provisió de serveis públics per respondre a les necessitats quotidianes de les persones dependents, ja sigui per infantesa, vellesa o malaltia, a més de subratllar la pobresa de l’estat del benestar espanyol, és una peça que delata, per la seva absència, la pseudopreocupació per la igualtat de gènere a l’Espanya

postfranquista. A través de decisions “democràtiques” i de no-decisions complaents amb el capital, l’Estat continua recolzant-se de ple en la figura de la mare-mestressa de casa.

A pesar que la divisió sexual del treball és una realitat que supera de llarg les fronteres espanyoles, parla de la connivència de l’Estat amb el manteniment de la discriminació de gènere el fet que els serveis de benestar més subdesenvolupats siguin els d’ajuda a les famílies, des de centres preescolars a serveis domiciliaris per les persones grans i amb discapacitats, passant per centres de dia, residències, habitatges assistits i l’habitatge social. Són, de fet, els més pobres d’Europa Occidental.

El model de cures d’aquest context, basat en la provisió informal, té una pota en el substrat familista, propi de la cultura catòlica, i l’altra en el dèficit social que caracteritza el règim postfranquista. De fet, és la mostra més

clara de com la transició cap a una democràcia incompleta, fent nostres les paraules de Vicenç Navarro, ha tingut, fins avui, un cost social molt elevat en termes d’abús de poder de gènere.

La raó és que la democràcia espanyola no ha apostat per esquerdar l’associació entre la capacitat natural de donar vida i la construcció cultural de la “natural” cuidadora, per la qual cosa les dones continuen essent-hi les persones a qui imposem socialment el tipus de treball que, tot i ser la base imprescindible i invisibilitzada‒ de tota economia, no compta amb els beneficis de protecció de l’Estat ni amb reconeixement social.

No és secundari que quan parlem de conciliació ens trobem amb polítiques que tenen per subjecte exclusiu la dona i que el resultat sigui una major ocupació femenina, paral·lela al manteniment dels privilegis productius mas-

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

culins, servint-nos de la conclusió de Teresa Torns.

A pesar que la gènesi del concepte conciliació a la Unió Europea, durant els anys setanta, ha de vincular-se a la noció de coresponsabilitat del treball reproductiu, la voluntat productivista s’ha imposat amb el pas dels anys. La inserció laboral de les mares n’ha esdevingut la prioritat i, així, les polítiques de conciliació, com les d’igualtat en l’àmbit laboral, s’han concretat en mesures que permeten a les dones assumir una doble jornada de treball diària, la productiva i la reproductiva. L’arrelament del masclisme a la política de primera línia queda revelat en les polítiques proigualtat mateix.

Davant la sobrecàrrega quotidiana, la mercantilització del treball de cures és una resposta estesa que no atalla l’explotació de les dones, sinó que en delega el pes a esquenes de les persones més vulnerables, a més de pel gènere, per raó de classe i d’origen. És el resultat d’un esquema de provisió de cures en què els serveis públics només hi tenen presència com a recurs substitutiu d’una família inadequada; un model de benestar amb la subordinació de la figura femenina als fonaments. La lògica assistencialista, pròpia dels serveis socials espanyols, implica que la provisió de cures se sustenti sobre el germen sociocultural de la discriminació de gènere: la divisió sexual del treball.

A la pràctica, la relegació del treball de cures a l’àmbit de la privacitat (per oposició a l’esfera pública masculina, l’esfera pròpia de la feminitat) no pot dissociar-se del fet que entorn el 80% del treball remunerat a temps parcial sigui exercit per dones, ni que a partir dels 30 anys la taxa d’activitat femenina al mercat laboral descendeixi. Les dades, a les quals hem d’afegir la severa escletxa salarial, es tradueixen en prestacions d’atur i jubilacions més reduïdes i en un risc més gran de caure en la pobresa i l’exclusió social que els homes. El perquè és, estrictament, ser les persones que, arran de l’experiència amb la maternitat, la societat construeix i la política enquista com a cuidadores improductives.

En una mirada amb perspectiva de gènere sobre l’estructura econòmica, no pot passar-se per alt que la dona es concentra en sectors laborals que suposen una prolongació del rol de cuidadora i, a més, que la presència en càrrecs

La dona es concentra en sectors laborals que suposen una prolongació del rol de cuidadora i la presència en càrrecs d’alta responsabilitat és molt menor a la dels homes d’alta responsabilitat és molt menor que la dels homes. La possibilitat de fer carrera està associada a la masculinitat, perquè l’absència en l’àmbit reproductiu també ho està.

A més del sostre de vidre, en el marc d’un règim workfare (on els drets i beneficis socials queden lligats a la cotització i no a la condició de ciutadania per se), és especialment preocupant que la taxa de participació de les dones de l’Estat al mercat laboral estigui a la cua de la Unió Europea. I és que només els règims de benestar orientats a l’activació de polítiques de cures obtenen altes xifres de participació, segons la tesi de Jane Lewis. L’Estat espanyol hi respon i se situa, així, al pol oposat dels state feminism, paraigua conceptual per Finlàndia, Suècia i Dinamarca.

Tot i que en el marc social nòrdic la dona continua apreciada com a primary caregiver i secondary income earner, emprant els termes d’Ann Orloff, en els sòlids estats del benestar escandinaus les polítiques de cures són sensibles al gènere. El compromís de la tradició socialdemòcrata deriva del principi ètic d’igualtat i queda concretat en potents serveis socials de suport a les famílies, desenvolupats com a dret de ciutadania, pel que fa a la salut i l’educació.

En contrast amb la concepció restrictiva dels nostres serveis socials (associats a la insuficiència econòmica i no a la necessitat humana), l’experiència nòrdica no deixa dubte que una de les majors potencialitats del subsistema de serveis socials és la intervenció sobre la violència simbòlica i material derivada de la

OPINIÓ « 33

divisió sexual del treball, un front del conflicte distributiu, quant a valors, recursos i oportunitats, que un estat del benestar orientat a l’enfortiment democràtic no pot franquejar.

La repercussió d’esquerdar els rols tradicionals del sistema sexe-gènere en les cotes de benestar col·lectiu és inqüestionable i posa de manifest que aprofundir en la justícia social demana que la intervenció pública passi del discurs políticament correcte a les decisions polítiques incisives amb l’origen de la discriminació.

Per primera vegada, l’any 2006, la Llei de la Dependència va visibilitzar la necessitat de cures com a responsabilitat política. Ara bé, lluny de donar forma i fons al quart pilar del benestar, el desenvolupament de la llei s’ha concretat en un nou episodi del subdesenvolupament

social. En lloc de promoure serveis d’atenció, l’aposta s’ha concretat bàsicament en transferències, sota el criteri de subsidiarietat. La línia d’actuació no remou els atributs tradicionals de la família i reforça la feminització del treball desqualificat. A més, la llei no va retre valor social al treball de cures i, amb la formalització de la cuidadora familiar com a figura precaritzada, n’ha sedimentat el menyspreu.

El compromís formal amb l’eradicació de tota expressió de violència de gènere serà hipòcrita mentre les intervencions proigualtat no facin trontollar el patró familiar hegemònic male breadwinner/female caregiver, prenent els conceptes de Lewis. Dit d’altra manera i parafrasejant Silvia Federici, revertir la construcció de la dona com a cos servil al “salari” de

l’home exigeix una voluntat política transgressora amb els estereotips de gènere que veten l’entrada dels homes a l’esfera privada i devaluen les dones a l’esfera pública. Una voluntat avui inexistent, tant al govern espanyol com al català.

Que el repte de país d’avui doni llum a una propera democràcia no tan coixa com l’espanyola exigeix respondre a la desigualtat de gènere. Per una banda, amb el desenvolupament dels serveis i infraestructures necessaris per proveir cures quotidianes com a dret de ciutadania, sota responsabilitat pública i, en paral· lel, amb la implantació d’un model de coeducació sistemàtic a les escoles, per tal que quedi garantit un bagatge no sexista en la construcció identitària de les persones.

A més de l’extensió i la universalització dels serveis socials, l’escola és un front obert contra la violència masclista perquè, fins avui, no ha adquirit la igualtat com a objectiu. Amb una jerarquia del coneixement en què els elements culturals associats al món masculí són els únics valorats, l’Escola mixta reprodueix el menyspreu pels atributs de la feminitat, com el maneig dels sentiments i les emocions i el treball de cures.

Sense treure de l’esfera privada el conflicte de la divisió sexual del treball no hi ha possibilitat de viure una realitat nacional on explotació quotidiana, subprotecció social, submissió i objectualització no hagin de continuar associant-se, per naturalesa cultural, a les habitants del món femení.

Per ara, lluny d’un escenari democràtic que injecti substància efectiva als drets formals de les dones, l’ecosistema polític, a través del subdesenvolupament social i, encara més, amb la dinamització de l’esquelet d’estat del benestar que hem conegut, prioritza donar vida als interessos del capital, sense distincions davant de les necessitats humanes bàsiques. Mentrestant, el segon sexe en resta al servei. A disposar.

Meritxell Rigol i Barbarà Periodista

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El discurs identitari Para a forca hia um homem: e outro que o encontrou lhe dice: Que he isto senhor fulano, assim vay v. m.?

E o enforcado respondeo: Yo no voy, estes me lleban.

(P. Manuel Velho). José Saramago col·loca aquests mots al capdavant de la seua novel·la Memorial del convent. Per casualitat (o no?) he pensat que aquesta història mínima podria servir per descriure el procés de deriva i despersonalització dels nostres pobles insulars, i potser també del conjunt de la nostra nació catalana. Aquest fatalisme cap al no-res, cap a la mort d’una identitat forjada per la història –que ens fa ser germans de tants d’altres pobles del món, però únics– caracteritzava el “fulano” que avança cap a la forca. Em fa por que si demanàvem a molts individus del nostre país insular: -Què és això, senyor En Tal, així va vossa mercè? Aquests no respondrien allò de “Jo no hi vaig, són aquests que m’hi duen”, perquè ni tan sols tindrien consciència del camí patibulari que ens fan fer. Som així com som, que és una manera de dir que ja ni som, o que cada cop som menys.

ESPAI ILLES « 35

P

erò no ens posem pessimistes. La realitat nostra de cada dia viu a les Illes moments difícils, de manera que el gran compromís patriòtic (d’un temps ençà no em fa res d’emprar aquesta paraula) és assegurar el nostre dret a existir; o bé es tracta que, si ho volem dir així, tenim el deure de sobreviure. I per sobreviure en un món globalitzat, un país com el nostre necessita la contribució de tots els seus ciutadans. En paraules de Josep M. Puigjaner: “El desig de durar com a poble en el temps a venir ha de ser un desig àmpliament compartit per la ciutadania” (vid. Estimada pàtria. Ed. Pagès; Lleida, 2003).

Vivim entre la globalització i el vell nacionalisme espanyol. I inquieta la baixa capacitat de reacció del cos social, i la baixa participació en projectes polítics. En podria ser un exemple la presa de pèl que va suposar tot allò del Règim Especial per a Balears o la declaració d’interès públic… per als vols entre illes i amb Madrid! Devem ser molt rics o molt conformistes per aquestes latituds quan encara no ens hem posat tots en estat permanent de rebel·lia. I és que això no té nom. Ves, si no: ¿quin nom podríem donar a aquesta situació quan just fins un dia abans de les eleccions del 25 de maig de 2003, l’ecotaxa movia les ires de poderosos senyors dels negocis i una determinada premsa feia d’altaveu a aquest estat d’urticària aguda, mentre es silenciaven aquelles altres coses o queien tones d’asfalt damunt la indignitat permanent d’un finançament ofegós per a la nostra comunitat? Ara, alguns ajuntaments arreu de la UE, entre ells el de Barcelona, imposa la taxa per pernoctació en hotels i no s’ha produït cap daltabaix ni catàstrofe anunciada.

Gosaria a proposar, doncs, que, sense deixar de defensar qüestions identitàries, i precisament per això, analitzéssim l’exigència d’autogovern en funció de les necessitats socials.

Açò ens duria a parlar de l’atur insuportable, dels joves que abandonen prematurament els estudis, de l’exclusió social, de la immigració…

Vivim entre la globalització i el vell nacionalisme espanyol. I inquieta la baixa capacitat de reacció del cos social, i la baixa participació en projectes polítics i de tot allò que configura la qualitat de vida en termes de benestar o malestar, tot fent bo l’aforisme atribuït a Ciceró que diu que allà on hom es troba a gust, allà és la seua pàtria.

No voldria que se m’interpretés malament.

No som jo dels qui blasmin la identitat dels illencs com fan des de l’autoodi –manca de múscul intel·lectual, atonia de voler veure el món amb ulls propis– alguns individus nostrats, tot fent gala d’un nacionalisme excloent d’arrel provinciana. Però no per açò he de combregar amb el Volkgeist, l’ànima del poble o altres romàntiques cabòries, ni m’he de perdre en retòriques d’Espíritu Nacional o fondre’m, refoines!, en Unidades de Destino. Em declar més tost, fusterià, en el sentit del Joan Fuster que confessava haver escrit “Nosaltres els valencians per suscitar en ells una inquietud per la seva pròpia consciència de país” i que deia coses com que no es pot ser indiferent en política. La indiferència és ja una manera de prendre partit a favor de l’statu quo. Amb el seu racionalisme càustic escrivia: “Si la llengua d’una comunitat no fos tan important no hi hauria gent particularment obsessionada a sufocar la llengua de la casa del costat”. O bé: ”La paraula ‘valencianista’ sempre m’ha repugnat, i em sona a partidari del Club de Futbol València.

Diguem valencià i prou. El nacionalisme, tots aquests sufixos, delaten irritació. El nacionalisme és una irritació del sentiment nacional”.

Som uns quants (?) que voldríem que ens deixessin deixar de ser nacionalistes. Que de-

sapareguessin, doncs, les causes de tanta irritació. Jo què sé: el tema de la mobilitat i les tarifes aèries, l’espoli fiscal, el pseudobilingüisme imposat, l’atac a les propostes d’aprofundiment democràtic, etc. Fixem-nos-hi bé: mentre la idea d’Espanya ha reculat de la unidad de destino en lo universal a la “unitat de frontera supraprovincial”, el nostre nacionalisme, el resistent i de supervivència, el nacionalisme cívic, hauria d’esdevenir un sòlid projecte de navegació –una nació, una brúixola– en la diversitat d’un món complex. Uns, els que solen acusar els nacionalismes d’antics i provincians, són allà on eren fa cent anys, i altres (amb un Pla Ibarretxe tombat a Madrid, amb un Estatut de Catalunya triomfant el 30 de setembre i tombat a Madrid poques setmanes després per errors propis amanits amb vergonyoses maniobres polítiques o per vés a saber quin plat de llenties, amb tot el que ha suposat la política catalana si més no des del passat 11 de setembre ençà) malden per fer un camí, malgrat tots els entrebancs, cap a l’exercici del dret a decidir què volen ser. La lluita és contra la homogeneïtat imposada i per la diversitat enriquidora. “És la lluita darrere. Agrupem-nos, germans!

La Internacional serà la pàtria dels humans...”

Etcètera. El temps dirà qui és l’anacrònic…

Joan F. López Casasnovas Filòleg

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Això s’escagassa!

Aquest era el crit esparverat del cap de colla dels nens del Vendrell en un intent desesperat de quatre de vuit, quan els castells no vivien una de les seves millors èpoques. La pregunta és a qui de nosaltres no li ha passat pel cap alguna sensació semblant en els temps actuals. Un sistema financer insostenible, una classe política indigna, unes diferències entre uns i altres cada dia més grans i un etcètera infinit.

L

a cooperació, la sensibilitat social, nacional o de qualsevol altre tipus neix del coneixement, de la cultura general, de la lectura o de l’estudi de determinades situacions que ens semblen injustes. Perquè si no fos així, les raons que podrien portar a algú a anar-se’n al Sud, a crear una entitat o dedicar-se a la política podrien ser més que menys esgarrifoses.

A partir d’aquí la indignació ens porta a una manera de viure diferent. A aprofundir la crítica i la denúncia primer, la mobilització després i, per anar bé, als treballs de millora després. A grans trets, aquesta podria ser la cadena evolutiva de tots aquells que, d’una manera o d’una altra, treballem en el camp de la transformació social.

Ara, però, i després d’uns anys esplendorosos on hem gaudit i lluït múscul, sembla ser que tot s’escagassa. I la majoria d’ONG, entitats i associacions posen el crit al cel perquè polítics, banquers i altres monstres ens arrosseguen en la seva caiguda. Hem afinat molt en la crítica, però poc en l’autocrítica. Potser perquè la cultura de la subvenció ens lligava mas-

sa a un sistema que criticàvem, però del qual vivíem, i ja ens anava bé.

Un sistema on els “poderosos” ens donaven quatre molles a canvi del nostre silenci, o a canvi de marxar com més lluny millor per emprenyar poc el poder establert, i així nosaltres gaudíem de les nostres coses i ells de les seves.

Em permeto fer esment del treball de David Llistar “ANTICOOPERACIÓN” on exposa amb mestratge el sistema de destrucció i espoliació del Sud, a un ritme brutalment superior, que després les ONG intentem reparar. Primer els bombardegem i els despullem de recursos i de tot el que calgui i després quatre voluntaris els posem un esparadrap. I ho exposo cruament en termes Nord-Sud per no allargar-me quan no cal, ja que tots ens entenem.

I ho faig perquè en realitat el terme no ha tingut gaire èxit, sempre era millor viatjar lluny i veure les mirades de colors dels nens de darrere l’horitzó, que atacar dur a qui ens subvencionava. (Ho faig recordant que sovint eren calers provinents de les administracions públiques –tan sovint concedides en funció dels

colors i no dels mèrits– en format subvenció o de beques i ajuts d’entitats bancàries).

Amb el pas dels anys, l’evolució ens ha anat portant d’una realitat de mitjans dels anys vuitanta, on aquells jovenets començàvem a fer cooperació amb una mà al davant i una altra al darrere, amb més bona fe que altra cosa, fins als nostres dies, on els màsters, les llicenciatures i els postgraus imperen i es fan amos de tot.

Aquest creixement intel·lectual, però, útil en molts casos, també ha estat una eina de doble tall. Uns coneixements tècnics potents –fruit d’avenços tecnològics d’un creixement econòmic important que ha permès les beques, els estudis a universitats d’arreu del món etc.– han amagat sovint que tot això també era fruit d’un benestar irreal, d’una superioritat econòmica desproporcionada que ens esquerdava sense saber-ho –o sense voler-ho veure– i que ens convertiria el futur en un camp de mines.

Seria de rucs no aprofitar el benestar i les possibilitats de progrés que tot plegat ens ha ofert als nostres nassos, però al final potser també pot esdevenir ridícul posar al punt de

ARA I AQUÍ « 37

mira de tots els mals aquells que ens han permès ser el que som i arribar fins on hem arribat.

La crítica al capitalisme és ferotge. Però als ulls de les contraparts dels nostres projectes, el capitalisme som nosaltres, l’espoliació som nosaltres, l’occident salvatge i consumista som nosaltres. Perquè tot depèn de com t’ho miris, tot és relatiu, i ara o ens refundem nosaltres mateixos o una incoherència excessiva ens portarà de la bona fe a la hipocresia més sagnant. És molt senzill criticar els que manen quan no has manat mai, i ara vés a saber si per aquesta raó no hem volgut créixer gaire.

I ara tot s’escagassa. Tot? No… O com em deia un amic que ho va perdre tot durant la guerra de Bòsnia i a qui només li queda una vaca per viure: “Crisi? On?” Així doncs, petem nosaltres més que ningú, perquè hi teníem molt a perdre. Massa. Segurament per això érem radicals en el discurs, però moderats en l’acció.

La pregunta és per què no canviem el sistema si els rics i els poderosos són una minoria tan minsa i la resta una majoria tan aclapara-

dora? (Indignats dixit). La resposta em sembla relativament senzilla: en part perquè a molts, mal que no ho vulguem reconèixer, ja ens anava bé, però també perquè no hem estat capaços de crear estructures guanyadores. Ens hem rigut dels polítics i de la política, hem renegat del capital i dels grans executius amb corbata que creaven grans lobbys de poder, de comunicació i de tantes coses. I sí, ells no han tingut escrúpols, no han tingut pietat de res ni de ningú, però també s’han pogut veure massa casos de progressistes que anaven a canviar el món i que el diner i la cadira d’un govern o d’una gran empresa ha reconvertit, com per art de màgia, en els pitjors dels monstres. O costaria d’entendre perquè sempre manen els dolents i els bons sempre “som” uns pringats.

Els màsters i els postgraus ens van embriagar fent-nos oblidar que l’espècie humana és cruel per naturalesa. I no volíem veure com aquells a qui vam intentar ajudar a sobreviure en tants països en guerra o enmig de desastres naturals terribles, van acabar per robar-nos sense cap mania, bo i havent arriscat les nos-

tres vides per a ells. (I ho dic amb tot el dolor).

No hem volgut veure que sense una gestió capaç de crear estructures econòmiques pròpies ens n’aniríem en orris tard o d’hora, perquè el diner mana, ens agradi o no.

Ha estat fàcil posar el dit damunt del plànol de GoogleMaps i mostrar la direcció a seguir, però només els peus a terra podien fer notar el fang que feia el camí més difícil del que crèiem.

I ara caldrà refer la casa des de les runes. Tot allò que tan clar era, totes aquelles lliçons de reconstrucció i de sostenibilitat que donàvem a tort i a dret i per arreu, podem donar-nos-les ara a nosaltres mateixos, això sí, apagant l’ordinador i trobant-nos de genolls damunt del fang.

L’ocasió és immillorable, perquè ara el castell fimbra massa i no el salva ni Déu.

A veure, doncs, qui predica amb l’exemple.

Jordi Rodri TRENKALÒS

38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El cafè irlandès que deixa el patriarca dels Madiba Escric aquest article en ple mes de juliol. El mes en què les Nacions Unides commemoraran el Dia de Nelson Mandela en defensa de la llibertat, després de donar el vistiplau a la iniciativa promoguda per l’ambaixador sud-africà a l’ONU, Baso Sangqu, i diverses organitzacions no governamentals. Mentre el patriarca del clan dels Madiba continua agonitzant en un llit d’hospital als 95 anys. I el sentiment és polièdric. És aquella necessitat de reivindicar l’home de pau davant la utilització mediàtica –fins i tot groga– de la seva figura, en plena agonia; i la consciència que també caldrà fer apunts crítics davant la Sud-àfrica que deixa el suposadament eradicat règim de l’apartheid. I aquest és el propòsit, aviso ja sense conclusions possibles per part meva, de la reflexió que volia compartir.

L

a història recordarà Nelson Mandela com la icona de la lluita contra l’odi racial. Les institucions internacionals han fet d’aquest president sud-africà, expres polític, símbol de la lluita no violenta contra la injustícia més abominable, un home que quedarà com un dels bons a tots els llibres de història.

Una icona avalada per tothom, després de permetre les aberracions més inacceptables anys abans contra la seva pròpia persona. Algú que va canviar la història del subcontinent, però a qui no se li va permetre disposar de les eines imprescindibles per canviar, també, el destí de la seva gent.

Perquè Sud-àfrica avui és un país extremadament desigual. Un país dels considerats mit-

jans al món per l’índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides, només superat en el mateix continent pel Marroc, Egipte i algun país àrab dels que paga amb petrodòlars.

Un país definit per alguns analistes internacionals com el país del cafè irlandès: els negres ocupen el sòl de l’estatus social, les classes més baixes, i demogràficament la gran majoria de ciutadans; els blancs, al mig, continuen sent els rics, els qui controlen el poder polític, jurídic i econòmic, i finalment, un polsim de xocolata negra al damunt per fer creure que ells, els Mandela, també hi són. Però amb Mandela o sense, on és avui Sud-àfrica?

M’he volgut demanar què suposa el cafè irlandès. En un país on els rics des del 2000 cada

SOLIDARIS « 39

cop són més rics (el PIB ha augmentat 10 punts des d’aleshores) i els pobres –negres– cada cop més pobres. S’han eliminat els guetos? L’administració de l’estat ha acabat resolent i de manera real la discriminació que no brinda al negre la igualtat d’oportunitats en formació i gestió per permetre-li recuperar posicions en l’escala social? La resposta és radicalment no.

Als sud-africans –malgrat l’or, els minerals i l’urani de què disposen– són molts els factors, naturals i socials que no els permeten ser propietaris reals dels seus propis recursos. Una població molt jove, majoritàriament negra i sense formació, viu al món rural sense recursos ni eines per al desenvolupament, i a les grans ciutats, en guetos empobrits que cronifiquen la pobresa. La població creix excessivament segons comentaris de demògrafs que els volen progrés; i la tecnologia es troba en els seus nivells òptims.

Les dades fan posar la pell de gallina, i evidencien l’existència d’una important burgesia blanca que domina un 90% de les propietats sud-africanes i que, juntament amb la petita burgesia urbana blanca, no només són explotadors capitalistes, sinó una minoria racial que superexplota 26 milions de negres.

A això cal que afegim una taxa de mortalitat infantil molt elevada, una població major de 65 anys de només el 4% del total, i uns índexs de sida que fa que en algunes regions una de cada quatre mares sigui seropositiva, o el que estadísticament diríem un 25%. La guetització de la qual parlava també fa que la superpoblació provoqui grans focus de misèria a grans ciutats. I encara hi ha un altre gran factor que condiciona el desenvolupament, o directament l’impedeix, i que no gaires autoritats locals i regionals tenen present: la més que deficient situació mediambiental.

Desigualtats, manca d’oportunitats, pobresa greu i cronificada entre la població negra – que no té accés digne a sanitat ni educació– fan que hi hagi molt mala peça al teler d’un país que ens han volgut vendre, a mode de conte de fades, com el paradigma de com posar fi a la gran injustícia del segle XX.

Els blancs gaudeixen d’un nivell de vida comparable al dels països més desenvolupats, i disposen del 61% de la renda nacional Els blancs gaudeixen d’un nivell de vida comparable al dels països més desenvolupats, i disposen del 61% de la renda nacional. Suposen el 20% d’aturats de feines de qualitat, mentre que en el cas dels homes negres –i per a feines no qualificades– és del 35%, i de les dones negres del 52%.

Això sí, el pres 46.664 avui és, segons Ban Ki Moon, qui va aconseguir “un món millor per a tothom, arreu”, i l’artífex d’una lluita “en nom de la llibertat, la justícia i la democràcia”. Nelson Mandela, qui va dir que l’educació era l’arma més poderosa per canviar el món, i segurament té tota la raó, és un símbol de la resistència no violenta a la desraó que representava el règim de l’apartheid. El primer president escollit per sufragi universal en unes eleccions no racials al seu país.

Ara que fins i tot la CIA el considera un símbol, potser que aprofitem el seu traspàs per no només reivindicar-ne el símbol, sinó per definitivament deixar de fer justícia d’aparador i apostar realment pel desenvolupament de països com el de Mandela, que no només necessiten del copet estètic a l’espatlla, sinó una manera diferent de relacionar-nos-hi.

Jo, és que ja en faré 45, i ha arribat un moment en què no m’alimenten complicitats de façana que exalten mètodes gandians per do-

nar suport a processos. El que ara ens cal –i aquesta crisi-estafa ens demostra– són noves maneres, regenerades de relacionar-nos localment i global. I potser honoraríem Mandela mirant de fer les coses d’una altra manera.

Per a l’escriptor sud-africà André Brink, que s’ha trobat diverses vegades amb Mandela, la no-violència és més un principi que una ideologia. Mandela afirma en la seva autobiografia que és una estratègia, una decisió pragmàtica després de la revisió de les diferents opcions.

Però el cert és que els anys també el van amarar d’escepticisme en veure que amb això no n’hi havia prou. Ell va arribar a optar en algun moment per la lluita armada. Jo vull pensar que hem de defugir aquesta mena d’acció. Perquè si tenim a les nostres mans, fins i tot en un futur estat propi, poder traçar eixos sòlids de nous models econòmics, de nous models de relació amb el sud que no només siguin per omplir-nos la boca de paraules florides, sinó que omplin la realitat de consecucions volgudes.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La presó és la perifèria La presó és la perifèria: la perifèria del món, de la societat i de l’església catòlica. La perifèria on hi ha els privats de llibertat, els qui sovint no tenen ningú que els esperi a l’altra banda dels murs, els qui ningú estima, els qui la vida els ha dut a tanta mala sort que ja res esperen d’ells mateixos ni de ningú. Per això el bisbe de Roma Francesc va dir que els capellans havien d’anar a la perifèria de les seves parròquies, on “hi ha el sofriment, hi ha sang vessada, ceguesa que desitja veure, on hi ha captius de tants mals patrons”.

ARA I AQUÍ « 41

E

ls centres penitenciaris es troben a la perifèria dels nuclis habitats –com més lluny millor– perquè hi ha el sentiment que res de bo en pot sortir d’una presó. És el món de la mentida i l’engany, de no voler o no saber afrontar la veritat d’un mateix. Els estudis cada vegada més agosarats i profunds sobre els trastorns de la personalitat, que es troben a l’arrel de moltes conductes delictives, demostren que la mentida n’és un dels factors causants.

La societat viu cada vegada més en el món de la mentida. La mentida es va apoderant de més sectors de la societat i res sembla impedir que hi hagi una altra manera de tractar les coses: l’honestedat. Hem passat de l’individualisme a una mena d’engany col·lectiu més enllà del passotisme. Arribats a aquest punt, ja no es tracta del lloc que ocupa Déu, la religió, les creences o les ideologies, es tracta del “jo” portat al límit d’un mateix per obtenir el màxim possible i la satisfacció estrictament personal.

Quan convergeixen el poder legislatiu que fa punitiva qualsevol transgressió de la llei, del poder judicial que tracta per igual qualsevol ciutadà i la mentida formant part de la persona en la seva conducta delictiva més o menys

continuada, hom pot entrar a la presó. Segur, sempre hi ha excepcions a aquesta afirmació: es pot restar instal·lat en el món de la mentida i no entrar mai a la presó. Però amb el temps potser hi haurà menys possibilitats d’excepcions i això serà un cura d’humilitat per a la societat.

L’església catòlica es dedica d’una manera coordinada tant a Catalunya com a l’Estat espanyol als privats de llibertat des de l’àmbit anomenat “pastoral de presons”: a cada centre penitenciari hi ha nomenat un capellà pel bisbe de la diòcesi i voluntaris que hi col·laboren realitzant activitats i acompanyament (escoltar).

En els 10 anys que fa que em dedico al món de la presó he arribat a aquestes dues conclusions: la presó és el congelador de la societat que sempre es vol situada a la perifèria de tot, i la mentida és el moll de l’os del delicte i el delinqüent.

La primera conclusió dol i entristeix, però alhora és un repte fins i tot a l’interior de l’església catòlica quan tants i tants capellans no saben res ni volen saber res de la pastoral de presons.

El bisbe de Terrassa, però, dóna suport al Projecte i Espai “Refer-vida”.

En primer lloc va ser la creació de l’associació “Ex-près4camins” (2005) que, en segon

lloc, va llogar un habitatge de 225 m2 d’una capacitat d’entre 7 i 8 places que es va anomenar Espai “Refer-vida” (2009). Es formà un equip de suport amb professionals voluntaris, assessors jurídics i col·laboradors en d’altres aspectes com ara l’econòmic per començar a acollir expresos (condemna acabada) i presos en permís. Els primers són de llarga durada (1 any) amb un tractament més acurat i especialitzat, i els segons, de curta durada, que vénen a passar uns dies. Fins ara han estat acollides 41 persones. Qui escriu aquestes línies viu permanentment a l’habitatge i és l’únic capellà diocesà (no del clergat regular) que a Catalunya es troba en aquest compromís de vida personal. Això és així perquè com passa en d’altres pisos d’acollida semblants volem un caire familiar a la convivència. És evident que això mai serà del tot possible en procedències i maneres de fer i de ser molt diverses: geogràficament (marroquins, africans, espanyols, catalans); religiosament (musulmans, catòlics practicants i no-practicants, ateus, evangèlics); esportivament: culers fins a la mort, colchoneros, merengues i apàtics.

Hi ha, doncs, 4 aspectes de tractament: el “familiar” (de convivència fraternal i respec-

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

te), el social (activitats fora del pis), l’econòmic (responsabilitzar-se de la pròpia estada, té un cost i cal contribuir-hi en la mesura de les possibilitats organitzant l’economia personal: aportació, despeses personals i estalvi per quan arribi el dia de la sortida) i el laboral. La clau de volta de tots quatre: el diàleg des de l’estimació.

En aquest sentit, al principi encara vàrem aconseguir algunes insercions laborals.

Després amb l’arribada del més cru de la crisi econòmica totes les portes començaren de tancar-se. Va ser aleshores quan sorgí la proposta de crear una empresa d’inserció laboral: els beneficis farien sobreviure el pis d’acollida i els acollits al pis podrien tenir una primera oportunitat de treball.

Així neix CAMINS, serveis de restauració, empresa d’inserció (2011) de la que l’esmentada associació “Ex-près4camins”, que en posseeix el 51% de les accions. Partim de zero quant a recursos econòmics, però també partíem de zero el dia que vàrem llogar el pis i després tot va anar arribant. El món empresarial segueix essent, potser avui més que mai, dels emprenedors. I en el nostre cas s’hi afegeix una vessant eminentment social. Treballem per les persones que algun dia no varen tenir sort però volen esforçar-se dins la societat de la mateix manera que s’esforça aquell que sempre ha tingut el vent de cara. Faig servir expressament la mateixa imatge del president de la Generalitat perquè en el vaixell que és Catalunya també hi ha els qui mai ningú es recorda d’ells i, malgrat tot, lluiten per fer-se un foradet a coberta.

En aquells casos en què hi ha un aval seriós i profund de rehabilitació honesta i sincera, ¿per què negar a priori la possibilitat de tornar a tenir un lloc a la societat catalana?

Quant a la delictologia, no hi ha cap perfil predeterminat. En les entrevistes tant per a les persones de llarga durada com de curta durada, importa molt que el candidat demani una segona oportunitat ben sincera per tal de refer la seva vida. Això és molt difícil de copsar, però aquell que segueix fumant porros dins de la presó, ¿deixarà de fer-ho quan sigui a fora?

Aquell que es pensa que tot el seu entorn es troba al seu servei, ¿serà capaç d’afrontar amb humilitat les ajudes que necessita? De fet, en les entrevistes es copsa molt si el candidat menteix o no. Per això en l’Acord de Col·laboració signat amb la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya ens vàrem reservar el dret d’admissió: només acolliríem els presos del Centre Penitenciari Quatre Camins que no tinguessin absolutament NINGÚ que els esperés més enllà dels murs i volguessin anar endavant.

De les conviccions religioses del projecte mai ens n’hem amagat, però respectant sem-

Els centres penitenciaris es troben a la perifèria dels nuclis habitats –com més lluny millor– perquè hi ha el sentiment que res de bo en pot sortir d’una presó pre les de l’acollit. Tenim un Sant Crist penjat i una imatge de la Mare de Déu. Sobretot un quadre de 2 m2 de Don Bosco, el fundador dels salesians. Un servidor no és salesià; és capellà del Bisbat de Terrassa amb quatre conviccions molt fermes: la llibertat de la persona per damunt de tot, la confiança absoluta en la Providència de Déu, Don Bosco fa possible dia a dia que res falti a casa i cada acollit és responsable d’ell mateix. Per això hi ha un contracte intern entre “refer-vida” i la persona acollida de llarga durada: inclou una clàusula per la qual la persona pot ser sancionada i, arribat el cas, expulsada. També una normativa per a tothom igual. Els serveis per tal de mantenir endreçats i polits banys, terres, cuina i zones comunes es fan entre tots.

Treballem dia a dia per tal que els recursos econòmics no faltin per pagar lloguer i consums, per assegurar la manutenció necessària i moltes altres despeses que pengen. Amb el temps s’aprèn a mirar Don Bosco i repetir-li allò que ell mateix deia en la seva pregària: “Si això és obra de Déu, Ell farà que no s’enfonsi”.

Hi ha centenars de voluntaris que a casa nostra entren diàriament als centres penitenciaris arreu del territori. Sense les seves profundes conviccions per la dignitat de la persona i la fe en Jesucrist que allibera no seria possible tot el treball. Com a l’estil de Don Bosco: “Primer fem bons ciutadans i després ja farem bons cristians”. L’administració pública necessita aquest voluntariat tan silenciós.

Els presos que he tractat més m’han ensenyat a mirar-los als ulls perquè així és com una persona privada de llibertat copsa estimació i respecte per la seva dignitat humana. M’han ensenyat que aprenen a plorar endins dels ulls sense que les llàgrimes es notin, perquè plorar a la presó només és de febles i inútils. M’han ensenyat que la lleialtat es té o no com les ganes personals de rehabilitar-se. Per això val la pena continuar en aquest treball sense esperar cap agraïment a canvi.

L’afirmació inicial que la presó és la perifèria duu a concloure que dins la presó també hi ha perifèries: els interns d’un centre peni-

tenciari malalts físics o mentals, analfabets, que es creuen innocents (¡encara avui, cada vegada menys!) o que es neguen a tractament de cap mena i accepten quedar-se fins el darrer dia. Els qui són ubicats en mòduls diferents i allunyats dels altres per raó del delicte comès.

Els qui tenint l’oportunitat d’un mòdul especial de deshabituament drogodepenent la desaprofiten. Els qui iniciant el pacient camí de la llibertat definitiva des del mòdul semiobert es queden pel mig per mort de sobredosi, nou delicte o retorn a mòdul d’internament tancat per sanció.

Per a tots el ritme de vida és el mateix: llevar-se, àpats, activitats esportives, treball, estudis, teràpies i descans. Entendre la presó com una gran ciutat en la qual el fet diferencial és la privació de llibertat pot semblar cruel, però passejant-se per patis, passadissos i cel·les hom arriba a pensar-la així. Una ciutat amb quatre grups humans: els professionals, els funcionaris, els interns i el voluntariat. Contra els dos primers hi ha crítiques dels tercers.

Però mai es pot fer un universal d’un cas concret: la majoria de professionals i funcionaris són excel·lents persones que es prenen molt seriosament la seva feina. Encara més: els professionals intenten ajudar obstinadament els interns per mínima disposició que demostrin.

Tampoc el voluntariat és excel·lent: jo mateix he comès errors en aquests 10 anys i he après a callar molt de la confidencialitat de fets, gestos, converses, situacions i comentaris. El capellà d’un centre penitenciari pot arribar a ser una persona molt significativa. Es tracta que doni exemple d’humilitat sabent quin és el seu lloc en tot moment per dessota de tot i de tothom.

Alhora un més del col·lectiu. Sempre, l’amic que escolta, atén, fa de mediador o mostra que és possible creure i tenir fe a la presó.

Joan d’Arquer i Terrasa

capellà del centre penitenciari Quatre Camins coordinador de l’espai Refer-vida president de l’Associació Ex-près4camins soci fundador de Camins, serveis de restauració, e.i., s.l

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hi ha qui explica que les classes començaran tard a les Illes.

S’equivoquen. La primera lliçó ha estat la de la dignitat i la determinació i l’han aprovat docents i alumnes de Mallorca, Menorca, Eïvissa i Formentera. I hi ha qui diu que la Via Catalana no tindrà ressò mentre ressona encara amb força al cap i al cor de totes i cadascuna de les persones que hi van participar.

Un país viu i conscient es deu assemblar força a un país que fa possible aquesta mena de mobilitzacions.

LA IMATGE « 45

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Xipre,

un altre conflicte oblidat a Europa Passejar pels carrers del centre de Nicòsia provoca un sentiment d’estranyesa i alhora de curiositat. Carrers fantasma, edificis totalment destruïts i abandonats i senyals de metralla a les parets fan que un es desconcerti a la capital de Xipre, un dels darrers països que va entrar a la Unió Europea l’any 2004. Justament en aquests carrers hi ha construït el mur de separació que divideix l’illa entre la part greco-xipriota i la part turca ocupada.

Ningú vol viure al costat d’un mur i de soldats que el controlen i és per això que el centre de Nicòsia s’ha convertit en un centre fantasma.

MÓN « 47

E

n una terrassa, a poc més de cent metres del mur, em trobo amb la Maria. És filla de refugiats greco-xipriotes que vivien a la part actualment ocupada. Els seus pares són uns dels 200.000 greco-xipriotes que van haver de fugir l’any 1974 quan Turquia va ocupar el terç nord de l’illa i va crear la República Turca del Nord de Xipre. M’explica que aquells van ser uns anys de forta violència entre les dues comunitats però que fins llavors, els seus pares havien conviscut conjuntament en un poble mixt. L’intent de cop d’estat per part dels partidaris d’annexionar-se a Grècia i la resposta de Turquia ha dividit fins a l’actualitat aquesta illa que té una gran importància geoestratègica, situada entre Occident i Orient, al sud de Turquia i a pocs quilòmetres d’Orient Mitjà.

El mur està fet de sacs de sorra, filferros d’espines, bidons i llocs de guàrdia ocupats per soldats. Fa uns 180 quilòmetres de llarg i segueix la línia verda que marca la frontera entre

els dos territoris. Fins l’any 2003, era impossible creuar-lo i durant més de trenta anys les dues comunitats han viscut totalment aïllades entre si. Actualment, al mig del carrer principal de Nicòsia hi ha un pas per creuar a l’altre cantó. Des de la part greco-xipriota, enmig de botigues comercials amb els noms de les multinacionals més conegudes, hi ha situat un control fronterer que divideix dos mons.

La Maria parla grec, anglès i sorprenentment castellà, que l’ha après per la seva admiració pels moviments d’esquerra d’Amèrica Llatina i, a més, entén el català perquè és fan dels Manel. Els seus pares també parlaven turc, eren bilingües, però el mur ha aïllat les dues comunitats i la Maria no l’ha après. Ella se sent, en primer lloc, xipriota i després grega però lamenta que en general no existeixi una identitat xipriota. Cadascú busca identificar-se amb la seva mare pàtria: Grècia o Turquia. Fins i tot quan són a l’estranger s’uneixen a la comunitat grega.

En Constantinos ens acompanya al punt de control per passar al cantó turc. El pas està ple de flors i plantes per intentar amagar el que és la vergonya del país. S’assegura que tots portem el passaport i ens diu que ell ens espera allà.

No vol passar perquè moralment no pot: “Em fa vergonya aquesta situació i no la vull normalitzar. La part ocupada ja no és el que era i fins que el mur no caigui i es solucioni el conflicte, no passaré a l’altre cantó”. Ensenyem els passaports i ens donen el visat. Entrem en territori ocupat. Banderes turques, grans mesquites, l’olor de te i les melodies de la música oriental ens donen la benvinguda a un lloc ben diferent, només a cinquanta metres d’on érem.

La República Turca del Nord de Xipre està reconeguda oficialment només per Turquia i és membre observador de l’Organització de la Cooperació Islàmica. Es defineix com a secular i parlamentària amb una constitució semblant a la de Turquia. Les tropes turques estan des-

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

plegades a tot el territori i, des de fa dècades, el conflicte és un repte per a la comunitat internacional i la Unió Europea.

L’any 2003 es va obrir per primera vegada el pas entre els dos territoris. La Maria va esperar més de vuit hores per poder passar el control i veure la ciutat dels seus pares. Per ella va ser un xoc molt gran perquè per primera vegada veia un turc. A l’escola havia après a diferenciar-se’n, a crear una identitat grega i en tots dos territoris els ensenyen que els altres són els dolents. Es va sorprendre quan va veure que eren com ella, amb costums i valors molt semblants tot i haver estat separats durant més de trenta anys. La generació dels seus pares són més oberts perquè les dues comunitats havien viscut conjuntament, però la generació de joves són més tancats perquè la ignorància els ha fet augmentar la noció del “nosaltres” i “ells”.

Tot i que actualment sigui possible passar el mur de separació, les dues comunitats segueixen totalment dividides. Els greco-xipriotes no poden viure a la part ocupada i les hostilitats socials són molt presents. Hi ha algunes iniciatives de diàleg intercomunitari i moviments socials en contra del mur, però són pocs els joves que hi creuen. La Maria explica que quan es va involucrar en aquests moviments la van titllar de traïdora de la seva identitat. Ella, però, creu que algun dia el mur es destruirà totalment i la reunificació serà possible, però socialment hi ha molt camí per recórrer. El més important és respectar el dret de l’altre a existir.

Fins al moment, hi ha hagut diverses iniciatives per donar solució al conflicte. Les Nacions Unides des de 1964 han emès més de 130 resolucions sobre la qüestió de Xipre, però el més rellevant va ser el referèndum que es va celebrar l’any 2004 sobre el Pla Annan, que proposava la creació d’un estat federal amb dos estats constituents. La presidència i la vicepresidència haurien rotat entre les dues comunitats cada vint mesos. A més, es preveia crear una Comissió de Reconciliació i un dret al retorn limitat entre les dues comunitats. Els resultats del referèndum van ser diferents a cada cantó de l’illa. Mentre el 64,9% dels turc-xipriotes van votar-hi a favor, els greco-xipriotes només ho van fer en un 24,1%. Al cap d’una setmana, la República de Xipre va entrar a la Unió Europea.

Un altre intent reconciliador va sorgir l’any 2008, quan els dos presidents van iniciar una ronda de negociacions. Les eleccions celebrades

El mur està fet de sacs de sorra, filferros d’espines, bidons i llocs de guàrdia ocupats per soldats. Fa uns 180 quilòmetres de llarg

el 18 d’abril de 2010 a la República Turca del Nord de Xipre eren crucials per consolidar les negociacions, però el resultat va acabar fent un gir cap els nacionalistes turc-xipriotes, amb una majoria absoluta del 50,4% dels vots emesos.

Tot i que es van mantenir les converses negociadores, els resultats no són gaire optimistes i novament el conflicte es manté enquistat. Una de les qüestions més sensibles es troba en les propietats d’aquells que van haver de fugir i abandonar-les durant la invasió turca. El debat es manté entre la devolució de les propietats, tot i que els turc-xipriotes s’hi oposen, o la compensació, però els greco-xipriotes no hi estan d’acord. Per altra banda, també és un tema clau la concessió de la ciutadania als colons que han anat arribant des de Turquia i s’han instal·lat als pobles abandonats per greco-xipriotes. Finalment, també s’ha de destacar que, segons l’Observatori de Conflictes i Drets Humans de la Universitat de Barcelona, actualment hi ha 30.000 soldats

turcs per una població de 180.000 habitants.

Això es tradueix en un soldat per a cada sis habitants, xifra única a Europa.

Però el conflicte ha quedat en un segon pla amb l’actual crisi econòmica. La bona fiscalitat dels bancs xipriotes havia atret depositants estrangers, fet que va provocar que el sistema bancari xipriota fos molt elevat en relació amb la dimensió de l’economia. Per això, els bancs van comprar deute grec i quan Grècia es va declarar en fallida, darrere seu hi va anar Xipre. El govern xipriota va emprendre el camí del rescat econòmic dels bancs, però el deute era tan elevat que es van veure obligats a acudir a la Unió Europea per negociar un rescat del nou estat fallit. Xipre necessitava 17.000 milions d’euros per sanejar la crisi bancària, però els ministres de Finances de la Unió Europea van decidir prestar-n’hi només 10.000 i que els depositants en posessin 5.800. La resta havia de sortir de les privatitzacions de l’Estat. Pel que fa als de-

MÓN « 49

positants, va començar la restricció de la lliure disposició de diners en efectiu i s’acorda retenir el 6,75% dels dipòsits menors de 100.000 euros i el 9,99% dels dipòsits de més de 100.000.

D’aquesta manera, el principi que els dipòsits estan garantits fins als 100.000 euros es trenca.

La situació actual és crítica: la taxa d’atur arriba al 15,6%, les restriccions per treure els diners del banc continuen vigents i el portaveu del govern va anunciar que la recessió podria arribar fins al 13%. El pessimisme regna entre els ciutadans greco-xipriotes i fins i tot alguns afirmen que ha sigut una estratègia política per paralitzar la solució al conflicte xipriota. L’esperança d’alguns, però, es basa en els darrers descobriments d’uns grans jaciments de gas al sud de l’illa que permetria exportar-lo per recaptar diners. Tot i així, els costos d’extracció són cars i els beneficis no s’obtindrien fins d’aquí a uns anys. Novament, aquesta qüestió ha estat motiu de conflicte entre els dos territoris. Turquia no vol permetre que l’explotació d’aquest gas sigui exclusivament per la part greco-xipriota.

A més, l’acord firmat entre Xipre i Israel l’any 2010 per definir les seves zones que consideren sobiranes per l’explotació de recursos encara va fer tensar més la situació ja que en aquell

moment, Turquia i Israel es trobaven en plena tensió després dels atacs a la Flotilla de la Llibertat. Finalment, Rússia, gran exportadora de gas, també vol tenir un peu en el debat.

Xipre es troba immersa en una crisi econòmica difícil de solucionar però, a més, se li afegeix l’enquistat conflicte que sembla que hagi quedat difuminat. Tanmateix, les dues qüestions podrien anar agafades de la mà.

Mireia Termes Periodista

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

50 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN - ÀFRICA CULTURA « 51

El “kanga” dels carrers africans a les passarel·les europees El “kanga” és aquella famosa tela rectangular de cotó, normalment estampada, amb diferents dibuixos i molts colors que fan servir les dones per vestir-se. Tot un símbol d’africanitat que esclata a Kènia a mitjan s. XIX gràcies als comerciants portuguesos que venien teixits provinents de l’Índia. Al principi els estampats s’inspiraven en el sari indi i el sarong indonesi, però amb els anys (i fusionats amb la rica tradició continental d’alguns teixits artesans com el “kente” de la reialesa, que té prop de cinc mil anys) s’han anat adaptant al gust de la clientela africana.

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A

vui em costa imaginar alguna ciutat africana sense la policromia d’aquests teixits i m’atreveixo a dir que no hi ha al món tela més versàtil, ja que a més de vestir es fa servir per embolcallar nadons, per decorar o com a complement. Els colors i formes són molt vistosos. Molta gent en diu “tela africana”, tot i que a cada país o regió té un nom propi.

Per exemple, a Àfrica oriental es diu “kanga”; a Moçambic, “capulana”; a Madagascar, “lamba”; a Malawi, “chitenge”; a Zimbabwe, “zambias”; a Sud-àfrica, “kikoi”; a Maurici, “pareo”, i a Àfrica occidental i al Congo, “pagne”.

Cada vegada que viatjo a Maputo, la capital de Moçambic, tinc el costum d’omplir la maleta de “capulanas” de tots colors i formes per a la meva petita col·lecció, per regalar o per a casa meva. En el meu últim viatge vaig endur-me’n unes de molt especials. Com a regal de noces la meva àvia em va donar unes “capulanas” precioses de 1960. Em vaig emocionar no només pel detall sinó perquè vaig sentir que formava part d’una tradició molt bonica. A Moçambic era costum que l’home que festejava una dona o bé el marit li regalés una “capulana”, i la dona la guardava fins a oferir-la de regal a la seva filla, nora o néta el dia que es casava.

Amb els anys aquesta peça ha deixat de ser d’ús exclusiu de les camperoles i s’ha incorporat a la vida de la dona urbana. A Maputo et pots trobar modistes de carrer que només amb una màquina de cosir, un metre, llapis i paper et fan autèntiques filigranes amb dues “capulanas”. L’única cosa que has de fer és comprar la tela i triar el model o l’estil que vols a partir dels diversos catàlegs que tenen, et prenen la mida i un parell de dies després ja tens un vestit.

Aquests modistes triomfen, ja que són econòmics i fan que la dona es pugui vestir de manera exclusiva i amb estil.

No m’estranya que aquest teixit s’hagi guanyat el respecte de les dones de totes les edats, classes socials i creences religioses i que s’hagi convertit en tot un atribut al seu origen i elegància. El que més em sorprèn és que tota aquesta simbologia hagi estat fabricada fora del continent. Fa uns anys em vaig assabentar que les grans produccions de teles (n’hi ha moltes de petites que es mantenen al continent) procedeixen de l’Índia, la Xina (massiva, més sintètiques), els Estats Units o d’Holanda, on hi trobem una de les marques més importants Vlisco, molt cotitzada i considerada com el Channel del gremi. Va ser una de les primeres marques a comercialitzar teixits de forma industrial per exportar-los a països de l’Àfrica Occidental, i avui en dia té la clientela al continent i allà on hi hagi comunitats africanes i mercats de roba ètnica. Les il·lustracions de Sabine Pieper, que il·lustren aquest comentari (Vlisco Delicate Shades, November 2011) i el seu catàleg en lí-

No m’estranya que aquest teixit s’hagi guanyat el respecte de les dones de totes les edats, classes socials i creences religioses nia permeten veure tot el que es pot arribar a fer i dissenyar amb aquesta matèria primera i algunes idees.

Crec que la grandesa d’aquests teixits és que, a més de ser funcionals i estètics, destil·len pur sentiment. El mateix que –n’estic convençuda– els emigrants africans s’enduen en el seu viatge cap a la terra promesa. Una herència que avui podem veure no només als carrers de les ciutats europees o americanes sinó també a les passarel·les i a les grans botigues de moda. Marques com Commes des Garçons, Adidas, SunoNy o últimament Burberry les han incorporat a les seves col·leccions. Però el més interessant és que en els últims anys estan sorgint una sèrie de dissenyadors de la diàspora africana que reivindiquen les arrels a través de les peces de vestir fetes amb aquests teixits. El resultat són peces que aconsegueixen aportar naturalitat sense apel·lar l’etnicitat o el folklorisme. Val la pena esmentar Chichia London, que amb el lema “East Africa meets cool London” vesteix la dona urbana. Igual que Ituen Basi, que amb els seus dissenys elegants, ens convida a tota una experiència visual. També la marca d’accessoris

Ugo utilitza les teles per folrar bosses amb un resultat molt interessant. Altres exemples són Sika Designs, que s’inspira en la diversitat cultural de Ghana, o el germà etíop Yodit Eklund, que incorpora el “kanga” en els seus vestits de bany. Així, a poc a poc va conquerint altres llocs del planeta. És cada vegada més comú veure a personatges com Michelle Obama, Beyoncé, Rihanna o Heidi Klum vestides amb peces fetes amb “kanga”. S’arribarà a convertir en un símbol de dona global i aconseguirà imposar-se a les línies sòbries d’alguns dissenyadors occidentals?

Nota Podeu consultar la versió en espanyol d’aquest article que l’autora va publicar a: http://blogs. elpais.com/africa-no-es-un-pais/2011/11/mucha-tela.html

Tania Adam

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La tramuntana bufa a Rwanda En comptes de fer assemblees, els membres del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES) són «cridats a capítol». Recentment ho van fer per parlar del rumb que ha de seguir l’ONGD. La crisi actual i els canvis socials que estem vivint, requereixen una resposta i tenen clar que s’han d’obrir, encara més, a l’acció social. Ha plogut molt des que l’any 1994, en desaparèixer l’amic Quim Vallmajó –missioner de Navata establert a Rwanda– van decidir convertir-se en el que ells han anomenat «el braç armat no violent d’Amnistia Internacional de l’Alt Empordà» i constituir-se en una entitat que l’any que ve farà 20 anys.

«

Des del principi, el GEES va tenir clar que teníem vocació negra», diu un dels membres més veterans de l’entitat, en Josep Maria Bonet. Aquesta estreta vinculació amb el continent africà té a veure amb el leitmotiv que va propiciar el naixement de l’entitat: donar a conèixer el que estava passant a Rwanda. Un país que ha quedat, amb el treball d’aquesta entitat, unit per sempre a Figueres.

Quan l’any 94 van saber que el Pare Blanc, Quim Vallmajó, havia desaparegut, van decidir posar fil a l’agulla. Una part important de

l’actual nucli del GEES formava part del grup d’Amnistia Internacional-Alt Empordà i de fet, encara hi són. Però aquesta entitat no els deixava gaire marge per a les accions de denúncia que volien fer, encaminades inicialment a denunciar la desaparició de Vallmajó. La notícia de l’assassinat del missioner empordanès els va motivar a explicar què havia passat, qui era en Quim i què representava. Aquí va néixer aquesta vocació africana que en aquell moment no era el més habitual perquè la cooperació estava més abocada a cooperar amb l’Amèrica Llatina.

La querella rwandesa

El GEES no seria el GEES si Vallmajó no els hagués encomanat el seu amor i entusiasme per Àfrica. Però no és fins al març de l’any 2000, que un grup d’organitzacions impulsen una investigació per conèixer què havia passat realment a Rwanda i la RD del Congo, a la dècada dels 90. Alhora, i com a revulsiu a la barbàrie que va desembocar en alguns dels genocidis més sagnants d’Àfrica, es va impulsar la primera edició del Diàleg Intrarwandès per intentar reconstruir els ponts malmesos pel

ESPAI CeDRe « 55

conflicte interètnic. Les investigacions iniciades van conduir a la presentació, cinc anys més tard i davant els tribunals de justícia espanyols, d’una querella contra 40 alts càrrecs militars i polítics rwandesos, per la mort de Quim Vallmajó, la manresana Flors Sirera i 7 espanyols més. La querella no hagués estat possible sense el suport de diverses administracions i entitats com el GEES i la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines. L’any 2008, l’Audiència Nacional resolia, doncs, dictar ordres d’arrest internacional contra els alt

càrrecs rwandesos que tenien les mans tacades de sang.

Aquell mateix any, l’Ajuntament de Figueres va demanar al govern espanyol que emprengués les accions polítiques necessàries per aconseguir l’arrest de Nyamwasa, com a presumpte responsable de la mort violenta del missioner. El Congrés dels Diputats també va instar el govern perquè activés els mecanismes internacionals pertinents per aconseguir el lliurament dels processats rwandesos a la justícia espanyola. Fins ara no s’ha aconseguit cap

empresonament real però sí simbòlic, ja que alguns dels processats no poden marxar d’on són, si no volen acabar sent extradits, jutjats i probablement, condemnats. Però malgrat els alts i baixos d’aquest dur i difícil procés judicial pilotat amb determinació pel Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs, no s’ha parat mai de fer pressió perquè els culpables, siguin on siguin, sentin l’alè de la justícia darrere el clatell.

Amb la seva participació i suport, tant a la querella com a les diverses edicions del Diàleg

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Intrarwandès, el GEES ha patit de molt a prop la caiguda de l’opositora rwandesa, Victoire Ingabire, que temps enrere vam poder escoltar a Figueres. Ingabire és ara a Rwanda, entre reixes, condemnada a 8 anys de presó per haver tingut la gosadia de presentar la seva candidatura a les presidencials de fa 2 anys, en un judici farsa ja denunciat per entitats humanitàries com el GEES o Amnistia Internacional. I les últimes notícies no són gaire esperançadores. Companys del seu partit, el FDU-Inkingi, ubicat a l’exili europeu, van viatjar recentment a Rwanda per donar suport a Ingabire i ràpidament van ser detinguts, quan es trobaven prop del Tribunal Suprem a Kigali. El govern rwandès talla d’arrel qualsevol intent d’assenyalar Paul Kagame, actual president i un dels responsables dels genocidis dels anys noranta, com el que és: un criminal de guerra.

Si la vinculació amb Rwanda forma part de l’ADN de l’entitat empordanesa, la seva tasca de sensibilització en pau i drets humans també és una part inherent a l’entitat

Sensibilització, justícia, pau, cooperació i acció social

Si la vinculació amb Rwanda forma part de l’ADN de l’entitat empordanesa, la seva tasca de sensibilització en pau i drets humans, també és una part inherent a l’entitat. Així, l’ONG forma part, per exemple, d’una xarxa d’entitats per la RD del Congo i la Zona dels Grans Llacs, que entre els seus objectius, denuncien i informen sobre el que amaga el coltan que fa funcionar els nostres ordinadors o mòbils. A més, i des de fa tres anys, organitzen uns seminaris sobre cultura de pau, amb la col·laboració de centres educatius de Figueres.

La definició del GEES la fan els seus membres, a partir de 4 eixos d’acció: «un de sensibilització, amb xerrades i activitats com el Calendari Solidari; un altre, que és el de la justícia, que se centra en la querella de Rwanda; un tercer eix, basant en la pau, i que va anar sorgint des dels inicis que ja ens relacionàvem amb grups d’objectors, i pel qual va sortir el tema del Castell de la Pau, i per últim, el braç de la cooperació al desenvolupament.» L’abast i la virulència de la crisi que estem vivint ha sumat un nou camp al treball del GEES: el de l’acció social. «Veient el panorama que tenim, no podem estar plegats de braços.» asseguren.

En l’àmbit de la pau, un dels projectes emblemàtics és el de la recuperació del Castell de Sant Ferran com a espai dedicat íntegrament a la cultura de pau. Ara mateix aquest projecte, però, està en punt mort per la pròpia indefinició de la ciutat, per la manca de recursos del consistori i en el cas del GEES, per la mateixa diversitat d’opinions. Pel que fa als projectes

que l’entitat ha estat desenvolupant al Senegal amb la gent de Kawral Fuladu, que aplega gent del col·lectiu senegalès que viu a Figueres, recentment s’han posat a revisió. Per a la gent del GEES és important que la generació de joves –ja nascuda a Figueres però d’origen senegalès– prengui el relleu i agafi les regnes de tot el procés, tal com es van proposar fa 8 o 9 anys, quan van iniciar la col·laboració i es va executar el primer projecte de cooperació conjunt. I en això treballen, a formar un grup de noies interessades a col·laborar amb el poble dels seus pares.

El lligam del GEES amb Rwanda torna a ser present en una de les seves últimes iniciatives. L’ONGD empordanesa és una de les entitats que hi ha darrere un llibre sobre la vida de Joaquim Vallmajó que s’acaba d’editar. Es tracta d’un encàrrec d’un altre missioner empordanès, Josep Frigola, que actualment viu al Níger. Frigola va posar en mans de l’escriptor garrotxí, Josep Valls, totes les cartes i escrits de Vallmajó, així com els articles i les entrevistes

publicades. El resultat és una mena de biografia farcida de veus amigues: periodistes, amics, familiars i companys missioners, componen la vida de Vallmajó i el fan ben present, amb els seus records.

I ell llibre de Vallmajó no arriba sol. Al mes d’abril, el GEES va presentar un llibre de nom revelador: Una pedra a la sabata, per celebrar els 15 anys que fa que s’edita el calendari solidari, la venda del qual suposa la principal via de finançament de l’entitat. Aquesta altra publicació recull les millors il·lustracions, frases i els millors extractes dels textos publicats en aquest calendari. Els del GEES «som els emprenyadors», diu en Josep Maria Bonet. «Una pedra a la sabata», podríem afegir.

Sònia Cervià i Vidal periodista

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Salut i malaltia.

Una visió des d’Àfrica El cas de Baja Kunda (Gàmbia)

Alpicat Solidari és una associació sense ànim de lucre de la comarca del Segrià, dedicada al desenvolupament de projectes solidaris i de cooperació. Durant l’any 2006 va iniciar la primera fase del projecte basada en la construcció de dues edificacions, un Health Center i una escola per donar resposta a les necessitats de Baja Kunda (Gàmbia).

D

urant l’any 2008 s’inicià una segona fase, amb tres objectius principals, la posada en funcionament del nou hospital, l’execució del programa “educació i salut” i un treball en l’ampliació de recollida de dades dels àmbits sanitari i educatiu, amb la participació d’un cooperant desplaçat.

Al maig del 2012 s’ha iniciat una tercera fase que per la seva execució compta amb un altre cooperant desplaçat i un programa de voluntariat, que consisteix en una roda de professionals tant de l’àmbit sanitari com educatiu per implementar les fases anteriors.

Recentment s’ha realitzat una segona prospecció de dades, amb la finalitat de fer un estu-

di comparatiu respecte als indicadors de salut i educació extrets amb anterioritat, avaluar els efectes de l’actuació de l’entitat a Baja Kunda i actualitzar les necessitats percebudes tant per la població com pels professionals que desenvolupen la seva tasca a l’escola i l’hospital.

De l’anàlisi d’aquest estudi neixen noves línies de treball, totes basades en la necessitat de conèixer la visió de la població diana.

D’aquesta manera neix el projecte d’estudiar el pluralisme mèdic existent a Baja Kunda i l’articulació entre sistemes als itineraris terapèutics seguits per la població.

El coneixement dels referents culturals relacionats amb la salut en una societat determi-

ESPAI LLEIDA « 59

nada és fonamental per entendre el procés de salut i malaltia a la comunitat. Per a la consecució d’aquest objectiu és molt important, en primer lloc, tenir en compte la dimensió mística present a les representacions, a les etiologies i teràpies emprades i en segon lloc, la marcada dimensió social de l’individu.

Un altre factor determinant és la tradició com a normativa que guia i constreny els comportaments, fortament marcats pels rols socials. En aquest context la malaltia afecta no només al subjecte que la pateix sinó a tota la família i la comunitat; de manera que les conductes a les quals s’atribueix la malaltia ( ja sigui partint d’una explicació física o sobrena-

tural) estan regulades i sancionades pels valors que presten servei al control social.

Pluralisme mèdic a Baja Kunda

La noció de pluralisme mèdic no implica independència ni igualtat sinó que les dinàmiques estan influenciades, per una banda, per les retòriques i sistemes de legitimació dels sanadors dels diferents sistemes i, per l’altra, per les lògiques seguides pels usuaris en les seves pràctiques: fronteres, sincretismes i representacions.

Els sistemes mèdics presents a Baja Kunda (Perdiguero, E.) estan en base al sistema islàmic, sistema mèdic tradicional, la terapèutica domèstica, els Tambaru, i el sistema biomèdic.

Sistema islàmic: l’actuació dels marabouts es basa en el diagnòstic i la intervenció vinculada a la ciència dels hadîth, fórmules que contenen mètodes de cura referits pel Profeta. Els fragments d’aquests textos són proferits de forma oral per part del marabout o bé són escrites a una superfície de fusta que després és rentada amb aigua que el malalt haurà de beure amb la posologia indicada o bé banyar-s’hi (Mateo, 2010). Aquests consideren que l’etiologia de la dolença, ja sigui física o psíquica, parteix d’un “treball” que ha acordat algú proper a la víctima, un veí o un familiar, amb els djinnes.

Sistema mèdic tradicional: es tracta de pràctiques basades en l’efecte terapèutic dels

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A Gàmbia s’estima l’existència d’unes 500.000 espècies diferents de plantes, de les quals un 10% són utilitzades per la medicina tradicional

arbres, amb certs components de la medicina profètica, com la recitació de paraules sagrades i la intervenció dels djinnes. Aquests terapeutes reben el nom de sariwgandanu i la via de transmissió de la seva ciència és patrilineal.

La terapèutica domèstica: es tracta generalment de dones grans que empren en les seves teràpies espècies vegetals, bàsicament arbres com són l’Itikakaché, el Sabalí, Tamare, Yala, Arjana Turó i Kulukulu.

Els “Tambaru”: aquests professionals es dediquen a resoldre els problemes osteomusculars de caràcter reumàtic i traumàtic amb teràpies per manipulació. Les seves eines són la crema de karité i una carbassa anomenada karakame.

Sistema biomèdic: les seves característiques principals són el biologicisme, la concepció teòrica evolucionista/positivista, al marge de la història. La individualització, la seva eficàcia pragmàtica (...) la seva orientació curativa en base a l’eliminació del símptoma (...) la no legitimació científica d’altres pràctiques, la professionalització reglada, la identificació ideològica amb la racionalitat científica com a criteri manifest d’exclusió d’altres models i la tendència a la medicalització dels problemes (Menéndez, 1990 ).

A Baja Kunda no hi ha assistència mèdica, l’organització de cooperació Misión Cubana que proveeix de metges als hospitals del país va considerar l’indret excessivament aïllat, de manera que el Health Center compta només amb llevadores, un oculista i infermers especialitzats en el tractament de la tuberculosi i la desnutrició infantil. La medicació té un cost de 5 dalasis per les persones més grans de 15 anys, 1 dalasi pels menors de 15 anys i és gratuïta pels menors d’1 any d’edat.

Aquest centre d’atenció primària dóna assistència als habitants de Baja Kunda i és el referent de quaranta-tres poblats, entre els quals hi ha Boro Dampha, Boro fulla Kunda, Boro Modi Banni, Boro Kande Kasse, Boye Kunda, Fata Tenda, Koli Kunda, Madina Nyantaba o Sutukoba.

ESPAI LLEIDA « 61

Eines terapèutiques a Baja Kunda

La fitoteràpia. Els arbres en aquesta regió d’Àfrica s’utilitzen per tractar diferents dolences, les més freqüents són: malària, àlgies d’etiologia i localització diversa, problemes dèrmics, afeccions respiratòries i trastorns relacionats amb la fertilitat.

Les formes d’elaboració més comunes són la infusió i l’emplastre, triturant el derivat vegetal i barrejant-ho amb oli o aigua, emprant les fulles (37,7%), l’escorça (18,6%) i l’arrel (10,7%).

Les formes d’aplicació són: en forma líquida, beguda o utilitzada per rentar-se (58,1%), en forma de pols barrejant-se amb aigua, emplastre que s’aplica sobre la zona a tractar (28,4%) i finalment cremat (1,4%), fumat o en bafs. La dosi depèn de l’edat, sexe i gravetat del trastorn, però la norma diu que s’han de prendre tres dosis al dia.

A Gàmbia s’estima l’existència d’unes 500.000 espècies diferents de plantes, de les quals un 10% són utilitzades per la medicina tradicional (Sainey, 2009).

Els djinnes. L’Alcorà descriu com Al·là va crear l’home del fang i als djinnes del foc sense fum. Pel fet que aquesta figura està contemplada a l’Alcorà (d’extraordinària importància), la societat islàmica atorga la legitimació i la credibilitat als fets atribuïts als djinnes.

Els djinnes són representats amb naturalesa similar a la humana, se’ls atribueixen les mateixes necessitats fisiològiques i constitueixen una societat paral·lela, amb solidaritats i revenges, tenen sexe, es casen, n’hi ha de bons i de dolents i de diferents religions. A Baja Kunda els djinnes són un element tremendament

Es detecta com a factors positius el fet de partir de patrons explicatius de salut i malaltia de l’individu i la comunitat des d’un enfocament biopsicosocial, oferint cura en la dimensió sobrenatural quotidià: conviuen amb ells, tot i que aquesta convivència comporta alguns problemes com malalties, mal d’ull i possessions.

Cal assenyalar que tant el sistema biomèdic com els sistemes mèdics tradicionals compten amb factors positius i negatius que contribueixen a fer-los més o menys efectius vers la resolució dels problemes de salut.

En el sistema biomèdic es constata com a factors positius: l’etiologia, diagnòstic i teràpia seguida. De forma general no presenta implicacions morals ni socials. D’altra banda, mostra gran efectivitat en la resolució de les afeccions que necessiten cirurgia.

Com a factors negatius cal destacar que es tracta d’una medicina en base tecnològica, que tenint en compte la manca de mitjans materials de la zona, dificulta en gran mesura tant el diagnòstic com el tractament (Oller, 2001).

Partint del principi un fàrmac per a cada símptoma, es produeixen resistències a fàrmacs, plurimedicació, incompatibilitat i efectes col·laterals no desitjats. A més, basant-se en la dualitat cos/ment per tractar la malaltia,

s’exclou la dimensió psicosocial i mística de l’individu.

Pel que fa als sistemes mèdics tradicionals es detecta com a factors positius el fet de partir de patrons explicatius de salut i malaltia de l’individu i la comunitat, tracten el patiment de forma holística, des d’un enfocament biopsicosocial, oferint cura en la dimensió sobrenatural.

Entre les seves eines terapèutiques destaca el ritual, el qual perpetua la tradició, la cultura i el sentit de pertinença al grup. L’entorn aporta els recursos tècnics necessaris per guarir partint dels preceptes en els quals es basa la seva ciència: arbres, versos corànics, etc.

Com a factors negatius es detecta la limitació a l’hora de resoldre problemes corporals greus. Les bases altament morals en les quals es fonamenta poden coartar la llibertat de l’individu, que es veu pressionat pel sentiment de culpa o temor a la revenja dels djinnes, les persones o Al·là.

Aquest estudi ens permet abordar, des del coneixement de l’existència i coexistència dels diferents sistemes mèdics, la seva articulació cap al Health Center per afavorir l’impacte positiu del centre i l’apropiació per part de la comunitat.

BIBLIOGRAFÍA Mateo, J. L., 2010, Salud y ritual en Marruecos. Concepciones del cuerpo y prácticas de curación, Edicions Bellaterra, Barcelona Menéndez, E. L., 1990, antropología Médica. Orientaciones, desigualdades y trancciones, CIESAS, México.

Perdiguero, E., Una reflexión sobre el pluralismo médico, Salud e interculturalidad en América Latina: Antropología de la Salud y Crítica Intercultural, Ediciones Abya-Yala.

Quito-Ecuador. pps.33-49 Sainey M. K.; 2009, Tradicional Healer on the Origin of Tradicional Medicine; The Point. Gambia News for Freedom and Democracy.

Carme Campoy Guerrero Membre d’Alpicat Solidari

62 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Som com moros dins la boira?

Sarrionandia, J.

Pol·len Edicions/Pamiela Arigitaletxea (Barcelona 2013) Som com moros dins la boira? (Moroak gara behelaino artean?) és un llibre diferent de Joseba Sarrionandia. Basat en la curiositat despertada per Pedro Hilario Sarrionandia, autor de la primera gramàtica de l’idioma amazic, es tracta d’una obra d’assaig plural i sòlida. A l’obra hi trobarem alguns personatges històrics i reflexions sobre les guerres colonials, confessions personals i idees polítiques, biografies curioses i passatges increïbles, idees sobre els idiomes…

Som com moros dins la boira? neix de la trobada de l’escriptor amb el franciscà Pedro Hilario Sarrionandia, nascut a Garai, prop d’Iurreta, possiblement parent de l’escriptor. Hilario Sarrionandia és la primera persona que va sistematitzar la gramàtica de la llengua amazic, originària del Nord d’Àfrica, sotmesa després a l’àrab i a la colonització francesa i espanyola, però que encara es manté en comunitats des de l’Egipte fins a Mali, sobretot a la Cabília algeriana i al Rif. L’autor, amb una biografia tan literària com la mateixa novel.la, intenta reconstruir la seva biografia, tracta d’entendre per què un basc fa això i, finalment, comprendre la llengua amazic. Al llibre, assegura l’editor Pello Elzaburu de Pamiela, s’associen el Sarrionandia narrador i el pensador; la seva extraordinària capacitat per explicar i la seva profunditat intel·lectual i el coneixement enciclopèdic. La lingüística, la història de l’imperialisme i la galeria de personatges bascos embolcallen una obra rica i suggeridora que propicia un munt de reflexions, com el plurilingüisme inevitable que defensa Sarrionandia davant els monolingüismes de qualsevol idioma.

L’originalitat de l’obra abasta tots els aspectes.

Començant pel mateix autor i la seva biografia fins a la traducció al català feta per Pol·len Edicions que ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a Verkami.

Una tria de Jordi Fexas

Carrer Robadors Enard, M.

Columna Edicions, Grup62 (Barcelona, 2013) Carrer Robadors narra com un jove marroquí, Lakhadar, es veu obligat a marxar de casa per la pressió familiar després d’una relació amb una cosina seva. A partir d’ací i amb un “traveller” literari ple de ritme i intensitat, ens porta de port a port: del de Tànger al de Barcelona passant per Algesires.

Una història d’amor, d’innocències, d’angoixes i de somnis trencats. De miratges que surten d’un port i s’esvaeixen en l’altre. D’arrels segades, migrants somiadors i amors d’ací i d’allà.

Indignants, primaveres àrabs, corruptes, islamistes, decadència política, desorientació social…

Són ingredients que configuren el decorat d’un relat que vol equiparar les angoixes humanes més enllà de les latituds on es donin.

Carrer Robadors ens instal·la la ficció en un present històric –perdoneu la sacsejada semàntica– convuls i transcendental que no és altre que el que ens ha tocat viure. Vides difícils per a moments igualment difícils. Una història, doncs, humana i convulsa en moments convulsos i sovint massa poc humans.

Quan acabeu la novel·la haureu passejat per Tànger, però també per un Raval sovint percebut llunyà culturalment però al mateix temps proper, no sols geogràficament sinó també humanament.

El tercer jinete. Un mundo hambriento Rodríguez, A.

The Private Space Books (Barcelona, 2013) El fotoperiodista Alfons Rodríguez ens narra a través d’aquest treball un seguit d’històries de denúncia sobre la greu situació de pobresa i fam en la qual viuen milions de persones arreu del món. Durant més de dos anys viatjant a diverses zones del planeta acompanyant ONG com Intermón Oxfam, Acció Contra la Fam i Metges Sense Fronteres, li ha permès conèixer una realitat dramàtica que ens plasma de manera descarnada i directa a través del seu llibre.

El canvi climàtic, els desastres naturals, les guerres i la seva violència, la discriminació, els preus dels aliments bàsics, la distribució de la riquesa…

Tots aquests factors influeixen i sovint expliquen la manca o l’escassetat d’aliments al món.

Alfons Rodríguez ens diu que “a la Terra ja hi habiten més de set mil milions d’éssers humans. Al voltant de mil milions passen gana. Un món famèlic que ha de ser alimentat sense excuses ni demores”.

Les dones i els nens formen part de les classes socials més baixes en moltes societats dels països pobres. Cada dia, 10.000 infants moren de fam al planeta: un cada sis minuts.

Nou països de tres continents i dos anys de feina.

Aquest fotògraf barceloní ha recorregut els paisatges i els escenaris de la fam al món i n’ha volgut reflectir les causes, les conseqüències i també les solucions i estratègies que sovint adopten aquells qui la pateixen.

El tercer jinete és un projecte documental vehiculat en forma de web, multimèdia, reportatges de premsa, exposició, xarxes socials i ara també ens arriba com a publicació. Amb quasi 190 fotografies en blanc i negre, amb textos del mateix autor i també dels representants de les entitats que hi han col·laborat.

La bellesa plàstica del treball de Rodríguez s’estavella contra la duresa del relat que la condueix.

Aquesta dialèctica constant entre continent i contingut és el segell d’aquest llibre singular. Singular en concepció, canal, autors i distribució.

LES MÚSIQUES « 63

LAX’N’BUSTO

VÍCTOR BOCANEGRA

EL PETIT DE CAL ERIL

Cançons de l’Akídelara (Saurí Records)

La figura del buit (BankRobber)

Pop-folk

Cançó d’autor

Pop-folk

Els del Vendrell componen tornades que neixen, viuen i creixen amb el seu directe. Escoltar les noves cançons de Tot és més senzill no té cap sentit si no visualitzem Jesús Rovira posant cara de convenciment darrere el seu baix, Pemi Rovirosa acompanyant acords amb un salt, Cristian G. Montenegro dirigint la maquinària en un discret segon pla, Jimmy Piñol marcant un imparable ritme des de la bateria o Salva Racero fent-nos aprendre les lletres amb seguretat i convicció sota el coixí dels teclats d’Eduard Font. Són cançons condemnades a deixar de ser seves a partir del moment que ja es comencin a fusionar amb un repertori cada cop més sòlid i més cohesionat, on la nova fornada no desentonarà. Només allà Lax agafarà tota la seva dimensió gràcies a l’èpica de “Buscaré”, la força guitarrera de “Patir i fer-te patir”, el cant d’esperança que és “No tinguis por”, la dolça melodia acústica de “Pensant en tu”, l’homenatge a les guitarres de Gary Moore a “La llei de la gravetat”, i tan sols en concert s’entendrà en tota la seva dimensió el primer senzill, “Creu-me”, quan la tornada sigui cantada per milers de goles. Tan senzill com això. Ja no cal parlar de maduresa en una banda consagrada que encara pot seguir sorprenent i mantenir un alt nivell a cada disc.

Cançons de l’Akídelara és un àlbum que es podria considerar impropi d’una cultura com la catalana, si tenim en compte que ha estat realitzat amb l’esforç personal del seu autor, Víctor Obiols, i sense haver rebut el suport de cap companyia multinacional. És un disc de gran qualitat, amb unes lletres ben elaborades, unes músiques plenes de força i alhora de matisos i també una nòmina de col·laboradors molt bons digna de grans produccions. Musicalment camina pel fil de la navalla, on es talla el blues, el swing, el pop i la cançó d’autor sense acabar de caure enlloc i aconseguint en qualsevol moment un interessant equilibri. Com és habitual en Víctor Bocanegra, les lletres són un dels principals atractius del disc –Obiols té diversos poemaris i llibres editats–, la majoria amb una pàtina de crítica envers la societat que hem construït els darrers segles (“Blanc mal civilitzat”, “L’ésser neurodigital”...) i amb uns paisatges ben recognoscibles (des del tema “Estudi sobre la felicitat a comarques” fins a la rumba que fa de guia de carrers per Barceloma “Si tu vas a peu per Gràcia”). No és un disc per escoltar una sola vegada, sinó per anar-s’hi endinsant i fer-lo pujar posicions en la discografia preferida.

El Petit de Cal Eril té estil. Sense uns grans trencaments estètics ni cap altra pretensió, cada disc seu ha estat un pas ferm en la consolidació d’una personalitat artística tant especial com suggerent. Amb aquest tercer àlbum, el més llarg i segurament el més complex que ha fet fins ara, segueix ferm en la seva aposta; amb lletres que es mouen entre la sana badoqueria i les preguntes existencials, música juganera que para molta atenció a textures sonores –no ens estranya gens la seva afició a tota mena de micros i sistemes de gravació– i els girs freqüents a la caça de la sorpresa. A més de companys com Mau Boada i Joan Colomo, a La figura del buit hi ha un munt d’encerts: les ressonàncies pop de “Gribi bestial”, el folk bucòlic d’“Oh! Fresc”, els sorprenents cops de swing a “Sant Pere” o l’ambient free a “La fi”. Un disc immens ple com un ou.

Tot és més senzill (RGB Suports)

Xavier Mercadé

Joaquim Vilarnau

Jordi Martí

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

URB-AL III Una experiència innovadora d’impuls de la cohesió social a l’Amèrica llatina 2013 posa en certa mesura fi a més de quatre anys de feina entre autoritats locals europees i llatinoamericanes en el marc d’un programa finançat per la Comissió Europea. Fa quatre anys, set administracions públiques assumíem el repte de gestionar, acompanyar i dinamitzar un programa europeu. La Regió Toscana (Itàlia), la Municipalitat de San José (Costa Rica), l’Alcaldia Major de Bogotà (Colòmbia), la Província de Santa Fe (Argentina), la Fundació Internacional per a Iberoamèrica de l’Administració i Polítiques Públiques depenent del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació (Espanya), l’Observatori Interregional per a la Cooperació al Desenvolupament (Itàlia), i sota el lideratge de projecte de la Diputació de Barcelona. Tots actors amb llarga tradició en cooperació, que des del compromís amb les polítiques públiques van apostar clarament pel mandat que la Comissió Europea plantejava: superar la visió tradicional dels projectes de cooperació al desenvolupament per contribuir a l’enfortiment, desenvolupament i impuls de les polítiques públiques locals a favor de la cohesió social.

COOPERACIÓ I MÓN LOCAL « 65

S

egurament és una obvietat dir que mirant enrere quatre anys és molt temps. I de fet, la realitat social i econòmica internacional a la qual ens enfrontàvem a la fi de 2008 (quan s’iniciava el programa) era molt diferent de la de juny de 2013. Però d’altra banda, des d’una visió política i de processos socials quatre anys és un espai de temps limitat per generar canvis a mitjà i llarg termini. I no obstant això, considerem que malgrat tots els condicionants, en aquests quatre anys s’han generat canvis importants i sobretot s’han establert les bases de noves dinàmiques de treball als territoris en els quals el programa URB-AL III s’ha implementat. Dinàmiques i oportunitats que a dia d’avui hem d’aprofitar per generar noves sinèrgies entre Europa i Amèrica Llatina que facilitin els canals i relacions entre actors institucionals, socials i empresarials d’aquí i d’allà. És interessant constatar que URB-AL, malgrat ser un programa econòmicament modest comparat amb altres programes de cooperació de la Comissió Europea, té una capacitat mobilitzadora i d’innovació com pocs. I la seva tercera fase no ha estat excepció. El programa ha abastat prop d’1,8 milions de beneficiaris directes i indirectes, i les més de 130 polítiques públiques impulsades o enfortides impacten sobre una població de més de 26 milions d’habitants. A això cal sumar els resultats concrets de tots i cadascun dels vint projectes que han cobert els diferents àmbits d’intervenció d’un govern local (des de la mobilitat, a la gestió de residus, a la seguretat o a la regeneració de barris entre uns altres).

Més enllà de les xifres, URB-AL III s’ha convertit en un laboratori i reflex del nou model de cooperació que la Diputació de Barcelona està impulsant. Un model en el qual els governs locals se situen en el centre com a motor del desenvolupament social i econòmic del territori, amb l’objectiu últim d’assegurar i millorar el benestar dels ciutadans. S’han plantejat maneres noves de fer i relacionar-se, promocionant un model de relació en el qual tant governs locals europeus com a llatinoamericans aprenen, intercanvien i milloren la gestió.

Un model a partir del qual es generen aliances entre territoris i nous canals de comunicació que permeten apropar postures, així com compartir interessos entre actors internacionals i ens locals. I això és especialment important en el context de crisi econòmica que travessa Europa, en el qual moltes vegades la mirada

El programa és clau per a la UE perquè permet teixir llaços no solament de solidaritat, sinó d’aprenentatge i enriquiment mutu, entre el continent europeu i el continent llatinoamericà està posada en els municipis com a causa dels problemes i no com a solució.

Des de la Diputació de Barcelona estem convençuts que la cooperació és una bona eina per establir sinergies i formes de treball conjunt entre governs locals de diferents països, per forjar aliances amb tots els actors del territori: socials, empresarials i acadèmics, i per crear espais de col·laboració que ens permeti a tots avançar i desenvolupar-nos. I que, en definitiva, permeti impulsar societats més cohesionades però alhora dinàmiques.

Creiem que aquest programa, de vegades vist a Europa com un programa massa llatí, és clau per al nostre continent, no perquè el seu àmbit d’intervenció sigui Amèrica Llatina, sinó per l’alta implicació de les autoritats locals del Sud d’Europa. Però un programa d’aquest tipus és clau per a la Unió Europea perquè permet teixir des de la base llaços ja no solament de solidaritat, sinó d’aprenentatge i enriquiment mutu, entre el continent europeu i el continent llatinoamericà, a partir d’una visió compartida de certes temàtiques.

Ara mateix ens trobem davant un escenari molt interessant. D’una banda, està en marxa

tot el debat al voltant del post-2015, és a dir, sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, quines han de ser les prioritats de l’agenda del desenvolupament de cara al futur i el rol que han de jugar els diferents actors. Per una altra, ens trobem a les portes del nou període de programació de la Unió Europea que, en definitiva, significa determinar prioritats i assignar recursos entre 2014 i 2020.

En aquest sentit, creiem que els assoliments d’aquests quatre anys són una magnífica contribució al debat1, a més de ser una font d’idees i iniciatives que haurien de ser tingudes en compte en el disseny de quins siguin els nous instruments de cooperació que estableixi la Comissió Europea de cara al futur.

1 Veure: << Informe final: alcances y aprendizajes del Programa URB-AL III>> http://www.urb-al3.eu/uploads/documentos/URBAL_informe_13_OK_inter.pdf

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència

66 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI ACCD « 67

Els valors de l’acció humanitària en el moment de l’alliberament de la Montserrat i la Blanca L’alliberament de la Montserrat Serra i la Blanca Thiebaut, les dues cooperants de Metges Sense Fronteres, ha estat una molt bona notícia i un motiu d’alegria. Primer, per totes dues i les seves famílies i amics; i després per tot el sector de la cooperació i el país en general. Aquest ha estat, lamentablement, un segrest massa llarg que ha pesat en el dia a dia de forma feixuga i silenciosa.

L

a prudència, la perseverança, la serenitat i el coratge de la família i de Metges Sense Fronteres han estat actituds fonamentals durant aquests 21 mesos d’autèntic malson. Des del govern de Catalunya hem estat amatents a la situació i en contacte amb la família i l’entitat, sempre a la seva disposició i disposats a col·laborar en el que fes falta.

Hi som i continuarem sent-hi com fins ara, de forma discreta. En aquest sentit ens sumem a la petició de MSF de ser molt respectuosos amb la privacitat de la Montse i la Blanca i de les seves famílies, per tal de donar-los temps per recuperar-se físicament i psíquicament i que, de mica en mica, puguin recuperar la normalitat i superar aquest tràngol.

El govern de Catalunya condemna aquest atac contra els professionals de la cooperació que, en aquest cas, oferien assistència mèdica a la població de Somàlia més vulnerable, desplaçada del seu país, víctima de la fam i la guerra.

Des d’aquí posem en valor la tasca professional

MSF és un exemple d’allò que representen els valors de la neutralitat, la universalitat, la independència i la humanitat i humana de les dues cooperants i la fem extensiva a totes les persones que treballen a les entitats i hi col·laboren o hi donen suport.

Pel que fa a la seguretat, constatem la llarga experiència de Metges Sense Fronteres a la zona, el seu coneixement del terreny i el rigor dels seus plans de prevenció de riscos, on s’han convertit en tot un referent internacional.

Voldria aprofitar aquesta oportunitat, a més, per fer un reconeixement públic a la tasca que desenvolupa Metges Sense Fronteres i totes les entitats d’acció humanitària, així com valorar la qualitat i la seriositat dels seus projectes. I en aquest sentit, finalment, m’agrada-

ria destacar la professionalitat dels seus equips per atendre, protegir i acompanyar les persones que pateixen les conseqüències de les catàstrofes naturals o són víctimes de la pobresa extrema, la violència, els conflictes armats i la guerra.

Són tot un exemple del que representen els valors de la neutralitat, la universalitat, la independència i la humanitat.

Dolors Aixalà Periodista

68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Construint el nou sistema energètic català Catalunya es troba immersa en un procés que molts consideren irreversible vers l’assoliment d’un estat propi. La construcció d’aquest nou estat suposarà l’establiment d’un sistema energètic propi i és ben sabut que assegurar el subministrament energètic és un element estratègic clau i crític en el moment de traspàs i en la construcció posterior. A hores d’ara no és possible saber quin nivell de conflictivitat vs. acord hi pot haver amb Espanya en aquest procés de ruptura. Tot descartant un conflicte bèl·lic, sembla molt probable que es doni un període de conflicte polític agut seguit d’un acord de normalització en un termini posterior més curt del que a priori pugui semblar.

De manera general, podem considerar el sistema energètic dividit en tres grans blocs: el sistema elèctric, el bloc associat als consums tèrmics i el dels carburants associats al transport.

Tractarem de repassar-los tots tres, els principals elements crítics a superar a curt termini i el conjunt de reptes i oportunitats que se’ns obren més enllà, en la construcció del nostre propi model energètic.

Estat i model energètic. Tot i la tendència al creixement de les interrelacions i la globalització de la problemàtica energètica, la regulació i funcionament dels sistemes energètics sol ser una competència dels estats. I en aquest sentit, el model energètic de cada estat ve molt marcat no només per les necessitats i disponibilitat de

recursos de cada país, sinó també per decisions polítiques preses en moments determinats. Dos exemples contraposats poden ser els de França i Alemanya: mentre en la primera el gaullisme implantava un sistema basat en l’energia nuclear per garantir l’autarquia energètica, a Alemanya la pressió de l’opinió pública va forçar a implantar un pla de substitució progressiva i total de l’energia nuclear per energies renovables. Espanya ha tingut una política energètica erràtica, si bé s’ha anat consolidant un model (sobretot l’elèctric) dictat per les grans companyies que tenen els seus tentacles perfectament distribuïts entre la classe política.

El balanç energètic de Catalunya. El consum energètic final anual a Catalunya és de

ESPAI VERD « 69

14.550 kTep/any (dades de 2009 publicades per l’ICAEN), on kTep són “milers de tones equivalents de petroli”. La primera dada rellevant és que només el 5% d’aquest consum prové de recursos energètics propis (principalment renovables i el “petroli de Tarragona” que només aporta el 10% d’aquest contingent, és a dir el 0,5% del total). Dit d’una altra manera, depenem en un 95% de recursos energètics importats, la majoria de regions geopolíticament inestables! Per satisfer aquest consum final necessitem 24.300 kTep/any d’energia primària ja que el 40% es perd en els processos de transformació i transport.

Per fonts d’energia, l’origen d’allò que consumim es distribueix així: • Petroli 47% • Gas 25% • Nuclear 20% • Renovables + residus 7,5% • Carbó 0,5% En resum, tenim un sistema depenent, ineficient, insostenible, vulnerable i perillós. També cal afegir que no és essencialment diferent de l’existent en el nostre entorn europeu.

Aquesta energia primària arriba al consum amb la següent distribució: • Consums elèctrics 29% • Transport 41% • Consums tèrmics 30% (principalment calefaccions i processos industrials) D’aquests tres apartats el sistema elèctric és el que està completament regulat i controlat per l’administració estatal i, per tant, més subjecte a decisions polítiques. Per això hi entrarem amb més detall.

Balanç del sistema elèctric. A Catalunya la demanda (bruta) anual d’energia elèctrica és de 49.340 GWh/any (2009). Aquesta energia, comptada a sortida de les centrals de generació, pateix després unes pèrdues del 7% en el transport i distribució fins als punts de consum. D’aquesta energia elèctrica requerida, el 82% és generada a Catalunya, mentre que el 18% restant és aportada des d’Espanya i puntualment des de França. L’origen de l’electricitat generada aquí és el següent: • Nuclear 45% • Gas 24% • Cogeneració 13% (normalment gasoil o gas) • Renovables i residus 10% (eòlica, fotovoltaica, termosolar...)

• Hidràulica (gran) 8%

Si ens fixem en el consum final, la distribució per sectors és com segueix: • Indústria 38% • Domèstic 25% • Serveis 33% • Altres 4% (inclou agricultura, vehicles i transport elèctric, etc.)

Període transitori al nou estat: riscos i oportunitats Proveïment de recursos exteriors. Tenim un risc tècnic i polític de desproveïment?

Sincerament crec que no. Pel que fa al petroli i al gas, principals recursos requerits avui, els ports de Tarragona i Barcelona són punts d’entrada, tractament i emmagatzemament en mans d’empreses privades (o privatitzades com Enagás) que tenen els seus contractes i compromisos de compra a llarg termini. De fet, bona part d’aquests recursos són transferits a Espanya des de les infraestructures catalanes (el risc, doncs, seria més aviat a la inversa?). En el cas de l’urani de les centrals d’Ascó i Vandellòs, una empresa pública ENUSA actua de central de compres, però per compte de les companyies privades propietàries de les centrals.

I si parlem d’empreses concretes, podem pensar que Endesa, Gas Natural o Repsol poden sucumbir a les pressions polítiques i boicotejar el seu propi mercat a Catalunya? Un cop més crec que no.

Proveïment elèctric. Hem vist que un 18% de l’electricitat consumida a Catalunya prové d’Espanya: podrien deixar-nos desabastats, en cas de conflicte, si per exemple ens “tallen el cable” (Red Eléctrica Española és 20% pública i la resta a borsa)? En primera instància, no, ja que les centrals de cicle combinat de gas de Catalunya estan treballant al voltant del 40% de la seva capacitat tècnica i fàcilment podrien augmentar-la (fins al 70-80%) per tal de garantir el proveïment. Això no obstant la implantació del nou estat requerirà establir un organisme propi de regulació tècnica i econòmica del mercat elèctric. Per la banda tècnica, i de cara a regular i ajustar en tot moment la generació elèctrica a la demanda de consum, cal tenir en compte que el sistema elèctric català serà més rígid (o menys regulable) que l’actual espanyol, pel fort pes que hi tenen les centrals nuclears que, com se sap, no tenen una capacitat de regulació ràpida. A més, en augmentar el nivell de funcionament de les centrals de gas el sistema català perdrà capacitat d’absorbir puntes de consum. Per aquesta raó, si s’ajuntés un

pic de consum (1,5 vegades el mitja anual en alguna hora determinada) amb alguna central nuclear aturada i època seca (baixa capacitat de les centrals hidràuliques) i indisponibilitat de recursos renovables (poc vent i poc sol) podríem arribar a una situació puntual i molt poc probable de desabastament. Aquest problema es podria resoldre important electricitat de França (suposant que no fos possible d’Espanya) o utilitzant com a emergència alguna central tèrmica convencional actualment aturada.

Sempre estem parlant de situacions puntuals i no permanents.

Possible evolució de preus de l’energia a curt termini. Si parlem de preus de l’electricitat hem de tenir en compte que el sistema elèctric espanyol està, econòmicament parlant, a la vora del col·lapse. El sistema de fixació de preus de l’energia a la subhasta a l’engròs (pool elèctric) encareix absurdament el cost elèctric (en benefici de les companyies) i la mala regulació de les primes a les renovables en el passat és també un pes feixuc pel sistema. A la Catalunya independent, amb un bon sistema de regulació del mercat elèctric, el preu de l’electricitat podria ser més competitiu que avui amb Espanya per la combinació de diversos factors: • El pes de la nuclear més la hidràulica (que un cop amortitzades com estan, tenen un cost operatiu molt baix) és del 53% a Catalunya davant del 32% que tenen a Espanya.

• Paradoxalment el menor pes relatiu de les energies renovables a Catalunya (0,7% de fotovoltaica vs. 2,8% a Espanya i 3,8% vs. 16% per l’eòlica) suposarà un cost molt menor en primes (especialment la fotovoltaica) a abonar als productors.

• A Espanya el 16% de la producció elèctrica prové del carbó, fortament subvencionat, mentre que a Catalunya és pràcticament inexistent.

• La major densitat de població ha de revertir en menors costos de transport i distribució de l’energia ja que la distància mitjana entre punts de generació i consum és menor.

Infraestructures i medi ambient. En el capítol negatiu val a dir que ens quedem amb el 40% de la capacitat nuclear d’Espanya i, per tant, amb la patata calenta dels residus generats. Mediambientalment, els riscos no canviaran... de moment.

Des d’un punt de vista estratègic la línia MAT amb França (amb totes les prevencions mediambientals necessàries) esdevé de gran importància per garantir intercanvis puntuals d’energia que han d’assegurar-nos la dis-

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ponibilitat d’energia i l’estabilitat del sistema.

Igualment important, a mitjà termini, serà disposar d’una connexió mitjançant gasoducte actualment inexistent amb França.

Creació de nous organismes i negociació de traspassos. De l’excel·lent i exhaustiu treball coordinat pel Dr. Joaquim Corominas, titulat “Full de ruta per a l’energia de la Catalunya independent” (http://www.enercatin. blogspot.com.es ) recullo la taula següent que mostra els principals traspassos a negociar i els organismes espanyols involucrats, els quals d’alguna manera caldrà replicar a nivell català.

Si parlem de preus de l’electricitat hem de tenir en compte que el sistema elèctric espanyol està, econòmicament parlant, a la vora del col·lapse

Intal·lacions

Xarxes de transport Centrals i residus nuclears Instal·lacions compartides Instal·lacions ports, aeroports, militars

REE Enresa

Serveis

Regulador de sistema Operador de les xarxes Seguretat nuclear

CNE REE CSN

Actius/Passius

Finançament 3a fase del cicle nuclear Dèficit tarifari Convenis internacionals Drets i concessions

Enresa Economia Economia Economia

Tal com conclou el mateix estudi en aquest àmbit: “temes d’especial importància són la part que ha d’assumir Catalunya del dèficit de tarifa, el capital d’Enresa pel desmantellament i gestió dels residus nuclears, i la part que correspon a Catalunya dels organismes reguladors i operadors del sistema elèctric”.

La gran oportunitat de construir el sistema energètic català del futur Un cop superat el tràngol de la transició política, jurídica, administrativa i tècnica cap al nou estat propi, Catalunya té la gran oportunitat de construir un sistema energètic propi d’acord amb les seves necessitats i potencialitats i amb el seu propi tarannà de societat avançada, innovadora, democràtica i plenament oberta a Europa i al món global.

Hem de construir un sistema energètic molt més sostenible, eficient, competitiu, segur i de qualitat i, per tant, molt més autosuficient.

I tenim la possibilitat real de fer-ho sense grans necessitats de recursos públics, evidentment escassos.

Millorar el balanç energètic del país. El balanç energètic està bàsicament constituït per: • Allò que es consumeix (el què i el com) • La barreja de recursos i els sistemes de generació, transport i distribució amb què es cobreix aquest consum

Enagas

CLH

Enagas

CLH

Indústria Indústria

La millora d’aquest balanç (segons els criteris enunciats més amunt) passa per: • Millorar l’eficiència energètica en tot el procés de generació, transport i sobretot consum d’energia, amb el resultat d’una disminució significativa de les necessitats d’energia.

• Augmentar molt significativament el pes de les energies renovables, especialment en la barreja elèctrica, i en menor mesura en la tèrmica, si bé en aquest cas hem de plantejar solucions de substitució energètica per migrar a tecnologies de consum elèctric.

• Canviar substancialment el model energètic amb dos vectors principals: • Trànsit cap a l’ús massiu del vehicle elèctric • Sistema elèctric basat en xarxes intel· ligents A tall d’exercici simplista, si respecte del balanç energètic (de 2009) resumit més amunt, suposem que el 2040 hem assolit els següents objectius: • 100% d’ús de vehicles elèctrics • 33% de reducció de consums elèctrics i tèrmics per mesures d’eficiència energètica i substitució tecnològica • 75% de penetració d’energies renovables en la barreja elèctrica (hi ha molts estudis que avalen aquesta possibilitat) • 20% de fonts renovables en la barreja tèrmica

El balanç energètic de Catalunya hauria evolucionat com segueix: • Reducció del 50% en el consum d’energia final i del 60% en energia primària • Assolir el 53% de cobertura de les necessitats energètiques amb recursos propis i renovables front al 5% actual • Al mateix temps, s’aconseguiria millorar la qualitat dels serveis, reduir els impactes ambientals, socialitzar la gestió de l’energia i diluir substancialment el poder dels oligopolis energètics.

Cal destacar que aquests canvis de models han d’anar acompanyats de canvis tecnològics que els fan i faran possibles (a costos competitius!) i això marcarà els calendaris d’implantació; però també ha de ser fonamental la determinació política i ciutadana en aquest sentit per vèncer les inèrcies i resistències. Per aquesta darrera raó, la mobilització social i l’oportunitat única que suposen construir un nou país poden ser un gran element impulsor d’aquests canvis en el terreny energètic.

El vehicle elèctric. Hem vist que el transport suposa un 40% de la nostra factura energètica i que amb prou feines permet l’ús de fonts renovables. Un vehicle elèctric consumeix només una quarta part que un vehicle convencional i l’energia elèctrica és molt més fàcil de generar amb fonts renovables (6

ESPAI VERD « 71

m2 de captadors solars -1 kW- poden generar l’energia consumida anualment per un vehicle elèctric). Cal encara avançar en aspectes tecnològics com l’acumulació a les bateries i l’autonomia dels vehicles i escurçar els temps de recàrrega. Caldrà també implantar totes les infraestructures associades a la recàrrega. Però es tracta d’una autèntica revolució. Alemanya ha fixat com a objectiu tenir 1 milió de cotxes elèctrics circulant el 2020.

L’eficiència en els consums elèctrics i tèrmics. La il·luminació amb LED pot generar estalvis superiors al 70%. L’ús de bombes de calor pot permetre substituir usos tèrmics per elèctrics i assolir estalvis superiors al 30% per mitjà de bombes de calor. Els motors elèctrics poden tenir estalvis importants per control de pèrdues reactives i controls de velocitat. Són només alguns exemples.

L’ús de calderes més eficients, la recuperació de calor en fluxos d’aire o aigua, distribució de calor i fred per barris, aïllament d’edificis, etc., són algunes de les mesures d’estalvi d’energia tèrmica a l’abast.

Implantar una xarxa elèctrica intel· ligent i descentralitzant. El programa de millora del balanç energètic global hauria de desplegar-se per mitjà de plans específics per ciutats (o barris) i comarques tot implantant mesures com les següents: • Modernitzar les xarxes de distribució dotant-les de sistemes d’informació i control • Monitoritzar els consums i possible actuació sobre els aparells de consum per: • Involucrar activament els consumidors en les seves decisions de consum • Implantar una política de “Gestió activa de la demanda” per tal de racionalitzar els horaris i altres condicions de consum a l’objecte de mitigar els pics de consum. Això ha d’evitar sobredimensionar les centrals de generació • Aquesta capacitat d’incidir en els perfils de consum pot venir de polítiques molt dinàmiques de tarificació o de criteris regulats o prèviament pactats per a situacions de necessitat del sistema (elèctric) • Potenciar l’ús de generadors renovables descentralitzats (sobretot fotovoltaics) a escala individual o de districte per a autoconsum i transitòriament en balanç net (generar de més en hores diürnes a canvi dels majors consums en altres hores)

• Implantar progressivament elements acumuladors d’energia que permetin anar regulant el balanç net esmentat anteriorment a escala local • Combinar aquestes mesures amb les anteriorment esmentades d’eficiència energètica i ús de vehicles elèctrics • En conclusió es tracta que la xarxa elèctrica a les viles o districtes esdevingui una minixarxa local amb gran capacitat d’autogestió, però també connectada als sistemes centralitzats que poden regular a una escala més general El desplegament d’un model d’aquestes característiques permetrà en certa forma “democratitzar” el sistema energètic i mitigar un risc estratègic evident del sistema energètic català: la quasi plena dependència dels oligopolis elèctric, petrolier i gasista.

I tot això com es finança? La implantació de les mesures proposades requereix uns nivells d’inversió molt importants i per això es planteja la pregunta. En primer lloc, cal recalcar que la major part de les mesures plantejades són realitzables amb inversions el retorn de les quals, via estalvi o ingressos, és (o podrà ser en un futur proper) molt atractiu. Per això, allí on no arribi la capacitat financera del consumidor és possible articular fórmules basades en finançament per tercers i contractes tipus ESCO (amb garantia d’estalvi) o acords PPA (contractes de compravenda d’energia a llarg termini).

Efectes sobre l’economia. El desenvolupament del model energètic proposat presenta una gran oportunitat afegida de desenvolupar un importantíssim teixit econòmic, tecnològic i empresarial de primer ordre. Si Catalunya esdevé un referent quant al desenvolupament dels sistemes energètics de l’era postpetroli, les empreses catalanes sorgides a redós de la iniciativa tindran un potencial d’internacionalització clau per a la nostra economia.

El paper de l’administració pública. El govern del nou estat haurà d’establir les bases, la reglamentació, la planificació i el desplegament del nou sistema energètic català. Però

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

això es podrà fer seguint dues opcions contraposades: a. Model continuista dels actuals amb submissió als oligopolis existents b. Apostar pel desplegament d’aquest nou model eficient, sostenible, descentralitzat i més autosuficient A tall d’exemple, el govern haurà de preveure el tancament de les actuals centrals nuclears.

Donat que el més probable és que no s’arribi a plantejar la construcció de noves centrals, el govern català tindrà novament dues opcions antagòniques: 1. Acomodar-se i substituir les centrals nuclears per centrals de cicle combinat de gas 2. Avançar-se a aquesta eventualitat amb el desplegament del model descentralitzat, renovable i eficient per tal que la millora assolida en el balanç energètic no requereixi la substitució de tals centrals.

Per fer possible aquesta segona opció caldrà un pacte d’estat permanent i transversal. A banda de desenvolupar la corresponent normativa, el govern haurà d’establir una sèrie d’incentius per la via fiscal, línies de finançament o d’avals, incentius a la recerca i desenvolupament, etc.

Històricament, la Generalitat autonòmica del “peix al cove”, fos convergent o socialista, ha basculat sempre prop dels interessos d’Endesa o de Gas Natural, segons les èpoques. Així com les majories polítiques actuals han trencat aquella dinàmica viciosa, també ho hauran de fer en matèria energètica, ara que tindran, però de veritat, una responsabilitat històrica. I de la mateixa manera que la societat catalana haurà tingut un paper decisiu en l’impuls del canvi polític vers l’estat propi, també haurà de tenir-lo en marcar el seu perfil modern i innovador a l’hora d’orientar aquest canvi de rumb energètic.

Ermen Llobet i Martí Enginyer i empresari. Co-fundador d’Ecotècnia

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Manual de recomanacions de les Organitzacions Internacionals sobre Dones i Economia Ajuda en Acció (AeA) és una organització de cooperació al desenvolupament, independent, apartidista i aconfessional, que treballa per impulsar canvis estructurals que contribueixin a l’eradicació de la pobresa. Amb aquesta finalitat des del 1981 treballa per millorar les condicions de vida de les comunitats més desfavorides mitjançant programes de desenvolupament integral autosostenibles i campanyes de sensibilització i incidència política.

A

eA, com a organització de cooperació, no pot entendre el desenvolupament sense tenir en compte les dones per tres raons principals. En primer lloc perquè les nenes i les dones són les més afectades per la pobresa i, per tant, els seus drets es veuen afectats. En segon lloc, perquè creiem en la coresponsabilitat Nord-Sud Sud-Nord. I, finalment, perquè existeixen tota una sèrie d’acords internacionals com la CEDAW, la Plataforma d’Acció Beijing o els ODM, que reconeixen la necessitat de treballar al voltant dels drets de les dones, com una eina imprescindible per combatre la pobresa, però malgrat aquest reconeixement continua havent-hi una gran escletxa entre el que és el discurs i el que és la pràctica, entre el que és la teoria i el que és el dia a dia de les dones.

Les dones avui dia, en ple s. XXI, continuem estereotipades, invisibilitzades, continuem fora dels espais de poder, dels espais on es prenen les decisions, i la realitat és que a cap regió del món dones i homes gaudim dels mateixos drets.

Per tot això, per AeA resulta imprescindible portar a terme programes d’Educació pel Desenvolupament, programes que ens permetin investigar, informar, formar, sensibilitzar, incidir i mobilitzar la nostra societat i a la nostra classe política al voltant, en aquest cas, dels drets de les dones.

En l’actualitat AeA està implementant el programa “Dones i Homes ens movem per la

igualtat”, un programa que té com objectiu promoure l’exercici d’una ciutadania no sexista amb capacitat d’influència per millorar l’eficàcia de la cooperació al desenvolupament.

Pretenem impulsar la transversalització de la perspectiva de gènere en la cooperació internacional que porten a terme els organismes públics, amb una especial incidència en el binomi dones i economia, i volem promoure l’apoderament de les dones en l’economia per aconseguir canvis sostenibles.

Amb aquest programa volem transmetre a la societat civil que sense una equitat real entre dones i homes, sense una igualtat real d’accés a recursos com la terra, l’educació, la salut, els recursos econòmics... el desenvolupament sostenible no és possible. Creiem que les desigualtats de gènere estan directament relacionades amb les relacions desiguals de poder i amb la manca d’independència econòmica, entenent, això sí, que és l’economia la que ha d’estar al servei de la humanitat i no la humanitat al servei de l’economia.

El programa “Dones i Homes ens movem per la igualtat” ofereix un procés d’incidència que passa per la investigació, la informació i la sensibilització. Dins de la campanya i dins d’aquest procés portem a terme diferents accions entre les quals avui destaquem el “Manual de recomanacions de les Organitzacions Internacionals sobre economia i dones”, un manual que ha estat elaborat per AeA i per Neuronit, i

que es va presentar el dimecres 26 de juny a la Biblioteca de Castelldefels.

El “Manual de recomanacions de les Organitzacions Internacionals sobre economia i dones” pretén ser una eina de sensibilització i d’incidència política sobre els drets de les dones i l’equitat de gènere, fent un especial èmfasi en les desigualtats de gènere en l’economia.

Com a eina, aquest manual està especialment dirigit a les i els agents i entitats vinculades amb la cooperació al desenvolupament i a la igualtat entre dones i homes.

El manual fa una breu i ràpida radiografia per la situació de les dones al món, constatant com les dones són les més pobres entre les persones pobres, com estan discriminades econòmicament, com estan discriminades laboralment, invisibilitzades econòmicament i assetjades sexualment.

Alhora el manual pretén reflexionar sobre com es dóna la discriminació vers les dones en l’economia apel·lant, entre d’altres, al fet que els treballs de les dones es veuen devaluats perquè la vida econòmica de les dones segueix patrons diferents, perquè el biaix de gènere en les institucions que fixen salaris pot tenir efectes irregulars de gènere i per la visió que la societat ofereix sobre relació de les dones i el treball de cura i el seu valor.

El manual presenta una anàlisi acurada de recomanacions que fan organitzacions in-

ARA I AQUÍ « 73

Les dones avui dia, en ple s. XXI, continuem estereotipades, invisibilitzades, continuem fora dels espais de poder, dels espais on es prenen les decisions ternacionals, concretament organismes de les Nacions Unides com ara, ONU dones, la OIT, la FAO, el BM i el FMI, prenent com a punt de partida la CEDAW i els ODM. Agafem aquests organismes com a referents ja que ofereixen una legislació de mínims i perquè els acords i tractats que surten d’aquests organismes, un cop signats pels països, haurien de portar-se a terme. Per aconseguir canvis sostenibles, les dones han de ser reconegudes com a agents econòmics actius i això implica el disseny i la implementació de polítiques econòmiques que ofereixin a les dones l’accés al treball decent, a la terra, la seguretat alimentària, la seguretat i la protecció social. D’aquí en deriven els tres eixos temàtics que es van escollir per a les recomanacions del manual: l’accés a la terra i a la propietat, el treball productiu com a treball decent i el treball reproductiu.

El manual, finalment, fa una recopilació de bones pràctiques en economia, gènere i cooperació internacional. Unes bones pràctiques en les quals s’han tingut presents criteris com el que es produeixi un canvi real, visible i mesurable; que impacti en l’entorn de les polítiques; que demostri un enfocament innovador i reaplicables; i que demostrin la seva sostenibilitat.

Els exemples de bones pràctiques que es poden trobar al manual van ser seleccionats segons si complien almenys dos d’aquests quatre criteris, tal com aconsella l’ONU Comitè

Interinstitucional sobre la Dona i la Igualtat de Gènere, amb un especial interès en si les bones pràctiques emergien d’un procés participatiu, que involucrava diversos actors; si tenien un gran impacte per involucrar la col·laboració interinstitucional, si abordaven la discriminació i les desigualtats des de la perspectiva del cicle de vida i si demostraven el compromís del Govern per adoptar noves mesures i recursos.

El “Manual de recomanacions de les Organitzacions Internacionals sobre economia i dones” ens mostra de manera clara com aconseguir canvis sostenibles a la nostra societat no és possible sense l’apoderament econòmic de les dones, com un altre món no és possible sense les dones Com a organització que treballa i defensa els drets de les dones creiem que les polítiques econòmiques han de permetre l’accés de les dones al treball decent, a la terra, a la seguretat alimentària, a la seguretat i a la protecció social, per tal de continuar construint aquest altre món possiblement millor.

Iuren Aldecoa Villarroel Lourdes Mourelo Marón Tècniques de Campanyes i Base Social d’Ajuda en Acció

Algunes de les dades que trobem al manual: • Les dones suporten una càrrega desproporcionada de la pobresa al món.

L’ONU alerta que la feminització de la pobresa continua augmentant malgrat els programes internacionals de desenvolupament econòmic, tractats i acords entre diferents països. Cal promoure una cooperació al desenvolupament transformadora que promogui l’apoderament de les dones per la seva capacitat transformadora.

• L’assetjament sexual és un problema important en el lloc de treball. Segons l’OIT, les dones més vulnerables a l’assetjament sexual són joves, econòmicament dependents, sense parella i migrants. Tant l’OIT com altres organitzacions Internacionals han donat una sèrie de recomanacions per tal de poder eradicar l’assetjament sexual a la feina.

• El Comitè per l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (depenent de l’ONU) ha proposat recomanacions per tal de promoure el diàleg social, com per exemple “convenis col·lectius que introdueixin l’aplicació del principi de la mateixa remuneració per feina del mateix valor”.

• Espanya, juntament amb Itàlia i França, és el país europeu que compta amb un major nombre de treballadors/es domèstics, d’aquests, segons l’OIT, més del 90% són dones.

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Nous camins per a la cooperació La cooperació al desenvolupament està vivint un canvi de cicle. Potser, un canvi de paradigma. Els recursos públics destinats a la cooperació són cada vegada més escassos. I les ONGD estan buscant alternatives per poder mantenir la seva rellevant tasca.

N

o només a Catalunya o a l’Estat Espanyol, on les respectives agències ACCD i AECID han vist minvats, dramàticament, els seus recursos. També passa en general. La mateixa UNDP (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) està buscant alternatives al finançament per poder mantenir els projectes. D’aquesta manera, l’administradora i exprimera ministra de Nova Zelanda, Helen Clark, s’expressa en els termes següents: ‘El cor de l’ajuda al desenvolupament està fallant en termes reals per primera vegada en més d’una dècada, ja que els països donants estan patint restriccions fiscals’. Això obliga, des de les agències de cooperació estatals fins a les agències supranacionals passant per les ONGD, siguin de la mida que siguin, a buscar noves fórmules de finançament.

L’any 2011, segons dades de la mateixa UNDP, l’ajuda neta al desenvolupament va implicar 133,5 bilions de dòlars, que representa el 0,31% del PIB combinat dels països desenvolupats. Tot i ser un augment en termes absoluts respecte a la xifra de 2010, en termes relatius implica una disminució del 2,7%. Sota aquesta perspectiva, la mateixa UNDP recomana buscar alternatives innovadores quant al finançament de la cooperació al desenvolupament.

I és així com neix Worldcoo, la plataforma de la cooperació. Worldcoo (www.worldcoo.com) és una eina al servei de persones, ONG, institucions i empreses per vincular-se i crear sinèrgies al voltant de la cooperació al desenvolupament.

Worldcoo neix al febrer de 2012, de la mà d’Aureli Bou, Bernat Mir i de jo mateix, Sergi Figueres. Els mateixos tres fundadors de Worldcoo vàrem crear, prèviament, al setembre de 2011, l’ONGD Associació Catalana d’Enginyers per al Desenvolupament (ACED). Vàrem patir de primera mà el problema del finançament dels projectes que fèiem i, d’aquí, va néixer Worldcoo.

Des del principi Worldcoo va comptar amb el suport de KIC InnoEnergy, una branca de l’Institut Europeu de la Tecnologia.

Worldcoo, doncs, vol ser la plataforma global de la cooperació. D’aquesta manera, centrada exclusivament en ONG i projectes de cooperació, potenciant el micromecenatge i sumant els esforços de persones i empreses, i tot en un àmbit mundial, Worldcoo té intenció de ser un revulsiu real en el sector. Cal destacar que Worldcoo té un model de negoci d’empresa social, que es diferencia del model tradicional del micromecenatge i les microdonacions personals: Worldcoo no es queda res de les donacions de les persones, sinó que es destinen íntegrament als projectes de cooperació. D’aquesta manera, Worldcoo només obté els recursos necessaris per sostenir-se de les aportacions empresarials, que representa l’únic ingrés de Worldcoo.

Les ONG poden trobar en Worldcoo una nova eina, un nou camí, per finançar els projectes de cooperació. En la plataforma hi poden trobar un aliat, una eina al seu servei per donar-se a conèixer a escala internacional i, sobretot, poder aconseguir finançament per als

seus projectes. Cal destacar que no té cap cost per a les ONG i que Worldcoo no es queda cap percentatge de les donacions. Alhora, i amb la finalitat d’aconseguir l’èxit, és a dir, el finançament del projecte, l’ONG haurà de donar a conèixer el projecte i intentar que la gent s’hi sumi i vulgui fer-hi microdonacions.

De cara al donant, a l’usuari, la plataforma permet acostar-lo a projectes concrets i vincular-lo amb el món de la cooperació. La transparència i la confiança seran la clau. Els donants tindran accés a tota la informació dels projectes, podran estudiar-ne les memòries, rebran fotografies i vídeos de l’evolució dels projectes i fiscalitzaran tot el progrés. La seva tasca no s’acaba en el moment de la donació, sinó tot el contrari: aquí és on comença. Worldcoo persegueix, sempre que sigui possible, projectes que tinguin un impacte positiu a llarg termini i vol vincular-hi els donants.

De cara a les empreses, i a banda d’acceptar només empreses de sector determinats, que passin el codi ètic, Worldcoo ofereix rigor, ja que gestiona eficientment els recursos, audita els projectes i ho reporta exhaustivament; i impacta –ja que gestiona la col·laboració de l’empresa en projectes solidaris– de forma positiva en la comunitat. En resum, Worldcoo suma esforços i apropa persones, ONG, institucions i empreses, sempre perseguint una aliança d’èxit.

L’equip de Worldcoo, ja des d’un inici, ha tingut molt clars els punts del consens bàsic sobre desenvolupament i cooperació, objectius i

ARA I AQUÍ « 75

Worldcoo vol ser estricte en la selecció de les ONG i projectes, però sempre en positiu i anant de la mà de les mateixes ONG. Els objectius són compartits instruments de les ONGD, codi ètic elaborat per la FCONGD. Així, doncs, compartim que s’ha de concebre la cooperació de manera dinàmica i plural; allunyant-nos de concepcions reduccionistes; atorgant eines i la principal responsabilitat de tot el procés de desenvolupament a la mateixa societat a qui concerneix; sempre centrada en els individus i en les comunitats; promovent el desenvolupament humà integral i sempre perseguint canvis i transformacions a mitjà i llarg termini, impacte durador positiu.

Worldcoo no entra mai en l’execució dels projectes, això és responsabilitat de cada ONGD. La tasca de Worldcoo recau en la selecció dels projectes; a posar l’eina per intentar trobar el finançament; en la comunicació; en el seguiment posterior de l’evolució del projecte.

En aquesta línia, Worldcoo vol ser estricte en la selecció de les ONG i projectes, però sempre en positiu i anant de la mà de les mateixes ONG. Els objectius són compartits.

Respecte a les empreses, Worldcoo malda perquè s’involucrin en el món de la cooperació

i la solidaritat, retornin a la societat part del que n’han rebut i, alhora, puguin aconseguir el benefici que les caracteritza. De fet, entenem les empreses més enllà de la tradicional definició econòmica: maximitzar els beneficis.

Avui en dia, sense tenir en compte la societat, l’equip, les persones, el medi ambient, la igualtat, i un llarg etcètera de factors, una empresa perd el sentit. I va en contra seva: la societat cada vegada està més informada, més conscienciada i és més crítica. Sobreviuran només les empreses que tinguin aquest impacte social positiu, no com un mer rentat d’imatge, sinó per convicció.

Quan ens fixem en el panorama a la nostra terra, a Catalunya, queda ben palès que el sector passa per moments complicats. Luci Rodrigo, del CIDOB, escriu a l’opinió del número 139 ‘Repensant la cooperació catalana’, que ‘en aquest nou camí que encara està per construir, s’ha d’incidir en alguns dels principis de l’agenda internacional sobre l’eficàcia de l’ajuda: més resultats i una gestió millor que permeti visualitzar-los; més

transparència i una comunicació millor amb la ciutadania; més coordinació i sinèrgies a tots els nivells; i més participació per part dels implicats, tant al Nord com al Sud, a l’hora de definir conjuntament les intervencions’. Aquests, i no altres, són els objectius i la voluntat de Worldcoo.

Tenim molt clar que les ONG, com a col· lectiu, són expertes a fer la seva feina. Nosaltres les entenem com a còmplices i aliades, i el que pretenem és potenciar la relació entre donants i ONG, i facilitar el seguiment de l’execució dels projectes. La diversificació de fonts d’ingrés de les ONG és clau no només per tenir solvència econòmica sinó també per tenir una base social potent i compromesa. Aquest fet és el que legitima l’actuació de l’ONG i el que garanteix, com diu Jaume Albaigès, la seva independència i autonomia. D’altra banda, també cal destacar que nosaltres som una eina complementària, mai substitutiva, de la tasca d’organismes públics i agències públiques de cooperació.

Seguint el nostre lema, junts podem fer grans coses. Us convidem a tots a visitar Worldcoo i a formar part de la nostra comunitat. Amb transparència, esforç, compromís, passió i coratge esperem poder ser un nou camí, útil i vàlid, per a les ONG i per a la cooperació en general.

Sergi Figueres Moret Màster en Relacions Internacionals / Llicenciat en Dret i en ADE Cofundador i director de Worldcoo

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Festa de la Diversitat a l’Hospitalet Moltes vegades és complicat plasmar en un treball i una labor temes tan abstractes com els valors i els principis. Si bé cada dia mesurem i avaluem millor l’ajuda a països del Sud, els actes de sensibilització de vegades resulten parcials, només mostren aspectes sectorials de les accions desenvolupades o de la situació geopolítica. Per aquest motiu una mostra tan completa com la Festa de la Diversitat fa temps que trenca aquests esquemes.

ARA I AQUÍ « 77

L

a Festa permet que les entitats mostrin el seu voluntariat, les activitats i que també puguin vendre, de manera solidària, els seus productes. Però, sobretot, aconsegueix la interrelació entre entitats i col·lectius: les associacions africanes comparteixen balls i refrescos amb entitats llatinoamericanes, els col·lectius de dones del Magreb participen en la comissió de festes en les competicions infantils, les entitats de bolivians i equatorians treballen en col· laboració amb joves professionals que dissenyen i construeixen habitatges de baix cost a països del Sud, es comparteix el tradicional esmorzar de les famílies solidàries amb el Sàhara, hi assisteixen associacions marroquines. Tot plegat promou la cohesió dels veïns i la feina de barri, més enllà de tots els conflictes...

La proximitat amb què sempre s’ha fet la Festa de la Diversitat ha fet que, des dels inicis el 1995, els veïns s’hi s’apropi curiosos i disposats a descobrir noves realitats i divertir-se. No oblidem que des d’aquest moment ha format part de la festa major dels barris de CollblancTorrassa. Això ha suposat una suma d’esforços, també un estalvi econòmic, però sobretot una estreta col·laboració entre ONG pel desenvolupament de la ciutat, sindicats, associacions de veïns, entitats esportives i grups educatius o col·lectius antiglobalitzadors. Una festa de cooperació internacional i solidaritat feta amb l’esforç de molta gent, alguns molt aliens a les entitats tradicionals d’aquest gènere. Aquesta sí que és una manera excel·lent de sensibilitzar altres entitats.

La Festa s’acaba, o comença, amb el concert de toc final, que uneix públics i gustos: des de Maite Martín fins a Manu Chao.

Les il·lustracions originals dels cartells de Pepa Gásquez, d’un intens colorit i de línia simpàtica i naïf, serveixen d’excel·lent cartell per aquesta festa vinculada per la il·lusió, la participació i la utopia.

Resulta trist que excepte l’Ajuntament i l’esforç de voluntariat i econòmic de les entitats, la Generalitat no hi aporti res, ni tan sols ajuda material, especialment en l’actualitat.

Tampoc amb altres governs, que ignoraven

Tots treballant junts pel barri i per la festa, fem realitat el treball local que aconsegueix el global actes participatius i quantiosos vinculats als ajuntaments, mentre que subvencionava àmpliament Fires Solidàries a la Ciutadella on la desertització i falta de gent contrastava amb la generosa subvenció en estands.

Però no és només una festa, en el sentit més ociós del terme, sinó que hem aconseguit també esdevenir un referent en les trobades solidàries de Catalunya i també de la resta de l’estat.

L’esforç de Carmen Morro, que va ser la primera de crear la iniciativa, és congregar i dissenyar una festa que sempre és diferent, any rere any. Hi trobem mesa de debats amb especialistes del món acadèmic i mediàtic amb dirigents d’entitats; que van dels temes internacionals, mediambientals o de drets humans.

També hi participen una pila d’entitats: les del barri, AMPA, comerciants del mercat, associacions de veïns, associacions sardanistes, centres regionals aragonesos i andalusos, casals d’avis, penyes de petanques i grups de dones i joves en estreta col·laboració amb més de quaranta ONG de referència o amb socis a l’Hopsitalet, des de la Fundació Akwaba fins a la Creu Roja, Jish o Waffae fins a Associació Cultural Mediterrània, al-kaira, Catratxos o Soldaridad Montse Bernat, Sitja o Etane o Vicente Ferrer...

Tots treballem junts pel barri i per la festa fent realitat aquella antiga frase que diu que des del local s’aconsegueix el global.

Jordi Fexas Antropòleg

78 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

L’ONG DEL CATALÀ « 79

Les administracions públiques i els drets lingüístics: qui vigila els vigilants?

L’any 1970 Jordi Carbonell, membre de l’Assemblea de Catalunya i primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, fou torturat a la comissària de la Via Laietana a Barcelona i tancat al psiquiàtric de la presó Model. El motiu: negar-se a parlar en castellà davant els policies. El franquisme, sortosament, ha desaparegut i l’arribada de la democràcia ha comportat la promulgació de lleis que estableixen una sèrie de drets lingüístics pels ciutadans dels territoris de parla catalana. Un d’aquests, el més bàsic potser, prohibeix ser discriminat per expressar-se oralment i per escrit en català.

P

aper en mà, doncs, caldria pensar que casos com el de Jordi Carbonell i tants d’altres, que van patir repressió per motius lingüístics durant la llarga nit del franquisme, només són un trist record del passat. Malauradament, gairebé quaranta anys després de la fi de la dictadura, encara apareixen casos de ciutadans que han patit discriminació lingüística, alguns dels quals, fins i tot, han estat agredits físicament per funcionaris de les administracions públiques. Aquest mateix 2013 n’han aparegut diversos casos als mitjans de comunicació; només cal fer una ullada a l’hemeroteca.

Des de la Plataforma per la Llengua també hem observat un increment de les queixes de ciutadans discriminats per funcionaris públics en els darrers temps. La preocupació envers

aquesta problemàtica ens ha dut a elaborar un informe on es recullen 40 casos ocorreguts des del 2007. Els casos relatats només representen una part de tots els que es produeixen. Massa sovint les víctimes d’aquestes vexacions il·legals no les denuncien o, en cas que ho facin, els tribunals de justícia les arxiven. A menys que arribin a les entitats de defensa de la llengua i els drets civils o que algun mitjà de comunicació se’n faci ressò, passen totalment desapercebudes per la gran majoria de la població.

Cal recordar que la legislació actual de les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears estableix el dret de dirigir-se a les administracions públiques radicades al territori en la llengua oficial que s’esculli i a no ser discriminat per aquesta raó.

80 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

No només les lleis autonòmiques ho garanteixen, diverses normatives estatals i convenis internacionals signats i ratificats per l’Estat espanyol, com la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, ho corroboren.

Amb la publicació de l’informe “’En español o nada’ 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques 2007-2013” es vol rescatar de l’oblit aquestes 40 històries, algunes d’especialment greus i esperpèntiques, i alertar la ciutadania i les autoritats públiques envers aquestes situacions intolerables en una democràcia del segle XXI. Alguns dels casos recollits han succeït en l’àmbit de la justícia, com ara el cas d’una parella catalana resident a Madrid, que es van desplaçar expressament a Badalona per celebrar el casament en català. Tot i que ho havien fet constar, el jutge s’hi va negar i els va etzibar que si volien fer-ho en català s’hauria d’ajornar el casament. Davant d’aquesta disjuntiva van decidir fer-ho en castellà, però a l’hora de signar els papers van comprovar que també eren en castellà. Posteriorment, quan ho van denunciar a la justícia es va comprovar que el jutge havia acreditat coneixement de català com a mèrit per la plaça judicial. N’hi ha d’altres en el món educatiu, com el de dos alumnes de Reus que van ser insultats i marginats per una professora en un curs públic subvencionat per la Generalitat de Catalunya per expressar-se en llengua catalana. L’àmbit sanitari tampoc en queda exclòs: es recull el cas d’un veí d’Inca que, no només una doctora no va voler atendre per parlar en català, sinó que també fins i tot el van expulsar del centre sanitari pel mateix motiu; o la història d’una malalta de 80 anys d’Alcoi a qui van trigar hores a recollir perquè els agents de l’ambulància dels serveis d’urgències no entenien el català.

Tot i així, són els funcionaris dels cossos de seguretat de l’Estat, concretament els agents de la Guardia Civil i del Cos Nacional de Policia, els que concentren més casos de discriminació lingüística. Concretament, en 25 dels 40 casos esmentats hi estan involucrats. Un dels primers és el de la intèrpret i traductora Saïda Saddouki, resident a Mallorca, que va patir insults xenòfobs d’un capità de la Guardia Civil per dirigir-se en català a un altre agent. El capità li va etzibar: “A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y vienes tu a defenderlo! (...) Lo que nos faltaba: ¡una mora catalanista! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más que ese maldito idioma y posturas como la tuya.” Saïda Saddouki ho va denunciar a l’Obra Cultural Balear, que ho va fer públic, i la reacció del capità va ser denunciar la víctima per injúries

Massa sovint les víctimes de vexacions il·legals no les denuncien o en cas que ho facin són arxivades pels tribunals de justícia greus. La justícia va dictaminar una multa per a la traductora i va absoldre l’agent.

Els aeroports també són un lloc recurrent d’abús policial per motius lingüístics. En l’informe es descriuen cinc casos que han tingut lloc en els aeroports de Barcelona, Palma i Girona. Especialment greu és el cas d’Iván Cortés, que va ser apallissat a l’any 2009 a l’aeroport de Palma per dirigir-se a un agent de la Guardia Civil en català. Segons va relatar el mateix Iván Cortés durant el judici, un dels agents va justificar l’agressió davant els seus companys amb aquesta frase: “Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”. O, el d’un jove advocat barceloní, que va ser retingut i colpejat per dos agents del Cos Nacional de Policia a l’aeroport de Barcelona al gener de 2012. Posteriorment, l’advocat va denunciar l’agressió als Mossos d’Esquadra i ho va acompanyar amb un informe mèdic on es constaten lesions, però no s’ha dut a terme cap tipus d’acció legal per esclarir el cas. A més, el

ministre d’Interior espanyol i la delegada del Govern a Catalunya van menysprear públicament la denúncia de l’advocat.

Fa pocs mesos, els mitjans de comunicació es feien ressò de l’agressió que va patir el músic Miquel Gironès a València. El 23 de març de 2013 Gironès una parella d’agents de la Policia Nacional van increpar-lo i quan s’hi va dirigir en català van reaccionar cridant: “Y encima, en valenciano, catalán o lo que sea. Venga, baja del coche.” La situació es va anar escalfant fins que un dels agents va explotar i li va etzibar: “Que me hables en español, cojones” mentre no parava d’insultar-lo. Finalment, el van emmanillar i portar a la comissària, d’on no va sortir-ne fins a quarts de dotze de la nit, amb diverses lesions físiques.

Només en un dels casos descrits en l’informe la discriminació ha acabat amb condemna judicial contra els agressors. L’aprovació l’any 2010 d’un nou reglament del Cos Nacional de Policia que estableix com a faltes molt greus

L’ONG DEL CATALÀ « 81

les discriminacions per motius lingüístics no ha comportat cap canvi d’actitud dels agents; la gran majoria de vegades aquestes discriminacions queden impunes i les versions de les víctimes són, en molts casos, menystingudes pels aparells judicials de l’Estat.

Les discriminacions lingüístiques en les institucions públiques es produeixen arreu dels territoris de parla catalana sota sobirania espanyola. Dels 40 casos descrits 19 s’han produït a Catalunya; 11, al País Valencià, i 10, a les Illes Balears. Anant més al detall en la localització geogràfica, criden l’atenció els 9 casos que s’han recopilat a l’illa de Mallorca o els 4 de la comarca de l’Alt Empordà, 3 dels quals s’han produït en el darrer any i mig. Tampoc és negligible que més del 80% de les vulneracions relatades es produeixin en organismes i institucions dependents de l’Administració central de l’Estat (les administracions autonòmiques i locals són implicades en menys del 20% dels casos) o que durant l’any 2012 es va produir un

notable augment dels casos arribats a les entitats de defensa de la llengua o apareguts als mitjans de comunicació.

La Plataforma per la Llengua ha fet arribar aquest informe a les autoritats espanyoles del Ministeri de l’Interior a través d’un diputat català. Tot i així, no descarta posar en coneixement de les autoritats europees i internacionals tot aquest seguit de vulneracions dels drets civils i lingüístics reconeguts en l’ordenament jurídic, si continuen proliferant els casos de ciutadans discriminats per utilitzar el català davant les instàncies públiques. L’entitat, així mateix, referma el compromís amb totes les víctimes de discriminació lingüística, a qui ofereix assessorament legal i suport civil.

Eloi Torrents Àrea d’Empresa i consum Plataforma per la Llengua

82 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Redefinint el rol del sector privat en el món post 2015 La tragèdia recent de Bangladesh, que va causar la mort de més d’un miler de persones per culpa del mal estat i les pèssimes condicions laborals dels treballadors del taller tèxtil que es va enfonsar, han posat un cop més a l’ull de l’huracà el debat sobre l’impacte de la globalització en els països en desenvolupament.

E

l rol del sector privat com a motor del desenvolupament dels països menys avançats ha estat un tema recurrent de debat des de fa anys i sobre el qual ja hem parlat en edicions anteriors d’aquest mitjà. Per tant, al respecte, només manifestarem una vegada més que efectivament les males pràctiques són del tot condemnables i més quan el resultat és una tragèdia.

La reflexió en la qual volem incidir és sobre com la situació de l’economia global ha canviat de forma prou significativa els darrers anys fins a crear un nou escenari. Si debatíem, no fa tants anys, per exemple sobre l’abast de l’impacte que podien tenir inversions d’empreses catalanes del sector tèxtil en països com el Marroc i la seva contribució al fet de generar riquesa localment, crear llocs de treball, fomentar un teixit local de proveïdors i empreses de serveis associades, capacitar la mà d’obra

local i oferir-los una alternativa a la pobresa o l’emigració; ara l’eix d’atenció ja no és el mateix. Actualment la principal preocupació se centra en quines han de ser les polítiques contra la greu crisi econòmica que estem vivint, no ja en els països en desenvolupament, sinó al nostre país. Uns més que preocupants índexs de desocupació, de tancament d’empreses, de reducció de l’activitat econòmica, contracció de la demanda, de crisi de les finances públiques i retallades de l’estat del benestar... contrasten amb les informacions que arriben del món en desenvolupament. Àfrica, que ha estat tantes dècades el paradigma del subdesenvolupament i tots els seus problemes associats, ara és el continent amb les taxes de creixement més elevades del món. Durant el període 20052013 la mitjana ha superat el 5%, i 7 de les 10 economies del món amb més creixement actualment són africanes, i les perspectives futures

ESPAI ACC1Ó « 83

són bones per a aquests països i més complicades per al nostre.

En conseqüència, el rol que moltes de les empreses privades europees i en particular de les catalanes tenen en les economies emergents i en desenvolupament pren una nova perspectiva. Davant d’alguns posicionaments que advoquen per concentrar-nos de forma exclusiva a resoldre els problemes interns, té sentit qüestionar-nos si de debò es podran resoldre aïlladament. La globalització ha arribat per quedar-se, es podrà transformar i adaptar-s’hi, però difícilment tornarem a l’estanqueïtat de dècades passades. Llavors, la pregunta és: podrem resoldre la nostra crisi sense estar connectats amb l’economia global? Sense interaccionar amb les economies de fora de l’OCDE que són precisament les que creixen? La internacionalització de la nostra economia no és ja només una oportunitat, sinó que respon a un

instint de supervivència. El desenvolupament de projectes empresarials en mercats emergents per part de les nostres empreses és un factor molt important.

Davant d’aquest nou repte no podem passar per alt que en els països emergents o en desenvolupament continua havent-hi importants dèficits estructurals que la població local pateix. Per més que en els darrers anys a la Xina, l’Índia o el Brasil milions de persones han aconseguit sortir de la pobresa.

Per tant, en els fòrums de debat on ja es debaten i planifiquen les polítiques de cooperació per al desenvolupament un cop superada la fins ara mítica data del 2015, la qüestió sobre el rol del sector privat davant dels reptes del desenvolupament continua viva.

Des del 2000, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) han estat el consens bàsic sobre el que s’han planificat totes

les polítiques i instruments de promoció del desenvolupament. Actualment, a l’anomenada pels anglosaxons post-2015 Zone es debat sobre la incorporació de nous conceptes en les polítiques de cooperació al desenvolupament que si bé se n’ha parlat, no havien format part de l’eix central del debat o les polítiques.

En aquests fòrums sorgeixen qüestions com: per què no hi ha hagut un ODM anomenat Creació d’Ocupació, si tots sabem que l’accés a l’habitatge, salut, educació es garanteix bàsicament en funció de tenir o no tenir un lloc de treball remunerat raonablement? Polítiques centrades en la transformació d’economies per fer-les un lloc més favorable a la inversió econòmica sense dubte s’han dut a terme, però amb un enfocament diferent dels ODM, per què? I un tractament similar als esforços centrats en la transparència, la lluita contra la corrupció o la rendició de comptes? I si apliquem

84 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

criteris similars a les organitzacions privades?

“Protect, Respecte & Remedy”, els Guiding Principles for Business and Human Rights del representat especial del SG de la ONU, Prof. J. Ruggie, aprovats pel Consell de Drets Humans de l’ONU el 2011 s’aniran de ben segur popularitzant tant a nivell empresarial com normatiu.

També hem observat com les tecnologies de la informació i el coneixement han permès que accionistes o consumidors d’empreses premiïn més fàcilment les empreses més responsables socialment i ambientalment en països en desenvolupament i viceversa. Crear metodologies o instruments tant per mesurar com sobretot per afavorir l’impacte positiu ja són d’alt interès per a les empreses ja que retroalimenten els seus propis objectius.

En aquest sentit, també a, i des de, Catalunya podem i estem participant en aquest debat.

Les darreres setmanes en són una mostra. Tres exemples: Recentment els investigadors catalans Fernando Casado, Pablo Sánchez i Jordi Vives del Centre d’Aliances per al Desenvolupament (CAD) han editat el nou Informe “Entenent la Base de la Piràmide (BdP) des d’una perspectiva d’Accés a Oportunitats” on aprofundeixen en casos en què projectes empresarials ajuden a població BdP a millorar condicions de vida i formulen 5 recomanacions bàsiques per reforçar aquest efecte. Una de les quals és “dissenyar els marcs que afavoreixen partnerships creatius per al desenvolupament”. Per tant, dóna joc a seguir creant aliances entre diferents actors (incloses les empreses) com a mecanismes amb un gran potencial per resoldre problemes que els diferents actors no podrien en solitari.

El segon. A finals de maig va tenir lloc a Barcelona la celebració del congrés CARBON EXPO 2013 organitzat pel Banc Mundial i on participen els principals actors a escala global que estan implicats en la lluita contra el canvi climàtic. En aquest marc hi havia propostes interessants que demostraven que és factible el desenvolupament d’idees de negoci que permetin a les empreses invertir en projectes que mitiguen el canvi climàtic, i a la vegada milloren la vida de les persones en països emergents, precisament els més desprotegits davant d’aquest fenomen. En una de les presentacions públiques es deia que només al 2012 el sector privat havia invertit 523 milions d’USD en projectes que reduïen les emissions de CO2 a l’atmosfera, entre els quals se’n podien destacar els 80 milions invertits en projectes de sistemes de filtració d’aigua potable i de cuines domèstiques portàtils adreçades a població de països en desenvolupament i desenvolupat per empreses privades. Aquests projectes, a més de

Podrem resoldre la nostra crisi sense estar connectats amb l’economia global? Sense interaccionar amb les economies de fora de la OCDE, que són precisament les que creixen? reduir les emissions de CO2 a l’aire, protegeixen els boscos locals ja que eviten la desforestació que aporta material per cuinar aliments, creen ocupació ja que es fabriquen els productes localment, i milloren la salut ja que en molts països d’Àfrica una causa no menor d’intoxicació –i fins i tot mort– és la inhalació del fum de la cocció dels aliments. Per tant, hi ha projectes empresarial que tenen un impacte clarament positiu en la salut i el medi ambient.

I, finalment, el dia 10 de juny vam celebrar a la seu d’ACCIÓ i amb col·laboració amb la UPC la jornada PPP en Energia d’Àfrica Subsahariana en la qual vam debatre al voltant d’un dels factors claus per consolidar i reforçar el creixement econòmic de l’Àfrica: l’accés a l’energia.

Sense un accés a fonts d’energia fiables, netes i barates el continent africà mai podrà acabar d’enlairar-se. De fet, l’accés a l’energia per part de la població de més baixa renda és un dels requisits per acostar-se als ODM. Per alguna cosa l’ONU va decretar el 2012 com l’Any Internacional de l’Energia Sostenible per Tots”.

En la jornada vam debatre sobre la necessitat de promoure més PPP (partneriats publicoprivats entre empreses, organitzacions públics i organitzacions no lucratives) per facilitar l’accés a l’energia i superar l’actual coll d’ampolla.

Tal com va esmentar la ponent Mónica Reig,

del Programa Partners d’ESADE, els PPP suposen acceptar la transformació de l’estat autosuficient a l’estat relacional o cooperatiu, i això vol dir un estat més fort i més actiu. Si no, perdrem oportunitats, i alguns no s’ho poden permetre.

Ens trobem, doncs, davant d’una oportunitat. Les polítiques i els instruments de promoció del desenvolupament de la post-2015 ZONE no seran iguals als que hem conegut fins ara, i la porta estarà més oberta que mai a visions innovadores que passen en la major part de casos per partnerships que poden semblar complexos, però justament aquesta característica fa que el seu potencial per impactar positivament en les reptes del desenvolupament sigui molt superior a les capacitats dels diferents actors per separat. Ho sabrem aprofitar?

Isidre Sala i Queralt Acció10