MÉS MÚSICA
MÉS MÚSICA. 25è aniversari de Pau Monfort com a director de la Unió Musical de Vilafranca OBERTURA Més de dues-centes obres simfòniques dirigides en un centenar d’actuacions, una vuitantena de pasdobles de concert, vint participacions a certàmens de banda, nombroses transcripcions orquestrals, també ell mateix un exigent compositor. Són algunes de les xifres i referències de Pau Monfort en vint-i-cinc anys com a director de la Unió Musical de Vilafranca. L’efemèride que es remarca és notable i mereix un comentari a mode d’homenatge. Però en lloc de les xifres, resulta més important explicar la transformació que s’ha aconseguit en la banda durant aquest període de temps. L’ànima en lloc de les dades. Quan va començar l’any 1988, la banda de Vilafranca n’era una més. Vint-i-cinc anys després, ha aconseguit una rellevància notòria i posseeix un important prestigi artístic. Una potent institució educativa, un so personal i un repertori ampli. Pot afirmar-se sense cap tipus de dubte que aquesta és la marca que s’ha aconseguit durant el temps que Pau Monfort porta al capdavant de la formació. A ell se li deu que aquella banda d’un poble d’interior passara a ser una formació moderna. Explicar aquesta transformació és l’objectiu d’aquest escrit. És clar que ell no ha estat l’únic responsable del progrés de la banda. Però com que la part artística és la més important i la que queda, és ell qui es mereix el retrat i l’homenatge. Per bastir-lo, es farà un repàs de la trajectòria d’aquests anys. No resultarà excessivament difícil perquè les dades hi són: celebració de concerts i festivals, participació a certàmens, edició de compact discs, realització de cursos especials, promoció de solistes. A més, la banda ha continuat i ha reforçat la vessant funcional que dóna significat a una institució d’aquestes característiques. És a dir, s’ha continuat tocant a les processons, als passa-carrers i a les diferents celebracions populars d’una manera digna i positiva. Ara bé, més enllà del llistat d’actes, que és espectacular, s’intentarà fer una explicació sintètica del que ha significat cada cosa. El primer que cal fer és tractar d’ordenar aquest període de vint-i-cinc anys en etapes. Ordenar i ficar un títol que intente atrapar el màxim significat possible. La divisió que s’ha fet és la següent: -
1r període (1988-1998): Aprenentatge i canvi. 2n període (1998-2003): La il·lusió del certamen i el 75è aniversari. 3r període (2003-2013): El certamen com l’oportunitat d’un concert.
Una vegada explicades les tres etapes en què s’ha dividit la trajectòria de Pau Monfort com a director de la banda, serà el moment d’establir les conclusions finals i de saber mirar com es projecta el futur.
1r PERÍODE (1988-1998). APRENENTATGE I CANVI Per a explicar qualsevol nova situació, abans cal fer referència a d’on es ve. Fundada el 1928, la Unió Musical de Vilafranca ha tingut una llarga història que travessa bona part del segle XX. En tot aquest temps, ha tingut diferents directors. Podem destacar Eduardo Vila, que va ser director del 1948 al 1951 i va consolidar la formació com un element indispensable de l’entramat religiós i festiu del poble. A tall d’exemple, Vila va compondre la marxa de processó Nuestra Señora del Losar o els pasdobles La publicata i Unión Musical Villafranquina. Per la seua banda, José Castelló, director entre 1963 i 1978, va continuar amb aquesta línia i va destacar les connotacions festives a través de la formació còmica Los Bohemios (1964-1967). La contractació de José Maria Ferrer com a director, el 1978, va ser clau. Eren temps de transició i de canvi en la societat, també per a la banda. El nou director va exigir la renovació d’instruments, va normalitzar la presència del sexe femení en la plantilla, va plantejar la necessitat de crear una escola de música i va promoure la celebració de concerts (d’Estiu i de Santa Cecília). Òbviament, aquests objectius es van anar consolidant amb el temps, però cal remarcar l’audàcia que tingueren en la seua època. A més, amb Ferrer es van organitzar festivals amb altres bandes, es va estrenar l’Himne a Vilafranca (1979) i es va participar per primera vegada a un certamen, en concret al Certamen Provincial de les edicions de 1981 i 1983. Pau Monfort es va incorporar a la banda el 1975, quan només tenia vuit anys. Havia après a tocar el requint amb José Castelló, però va ser durant l’època de José María Ferrer que va madurar. En Pau Monfort es confirmen les característiques que fan de la música l’art més especial. La música és un llenguatge únic perquè només uns elegits naixen amb la capacitat de comprendre’l i de dominar-lo. Totes les persones tenim la possibilitat de parlar i de comprendre el llenguatge verbal, però la música és una altra història. Simplement, funciona d’una altra manera. Això no significa que la gent que no ha nascut amb el do no puga gaudir-ne o aprendre a tocar un instrument. I tant que pot fer-ho, perquè tots els humans vibrem amb les ones sonores. Però això no ens ha d’impedir reconèixer que hi ha uns elegits que són especialment afins a la música. I, efectivament, Pau Monfort va nàixer amb les qualitats musicals necessàries: dotat d’una gran oïda, és capaç de reproduir fàcilment qualsevol passatge sonor. Amb 14 anys començà els estudis de llenguatge musical i clarinet al Conservatori de Castelló. L’any 1987 ingressà al Conservatori Superior de Música de València, on estudià clarinet, piano, harmonia, contrapunt i fuga, i composició. I sent encara estudiant a València, l’any 1988 arriba a la direcció de la banda. En el moment que comença com a director, la banda ja havia iniciat un procés de modernització ambiciós i positiu. Era una agrupació prou gran, amb una plantilla d’uns 35 membres. Havia participat en algun certamen, oferia un parell de concerts l’any i continuava sent la banda del poble, és a dir, tocava en les activitats institucionals (passa-carrers, processons...). Però, al mateix temps, es trobava en una situació incerta, afectada principalment per una qüestió generacional i per la normal desgana que ocasiona la falta d’al·licients i de revulsius. Per exemple, feia temps que no es renovava el repertori, un aspecte crucial per a comprovar l’estat de salut d’una banda.
El primer concert de Pau Monfort com a director va ser a l’estiu de 1989. Ja és significatiu que des del primer programa s’hi van presentar obres noves, en concret de Rafael Talens i de Bernardo Adam Ferrero, i s’hi van interpretar pasdobles que mai no havien sonat al poble. Es proposà des dels mateixos inicis acabar el procés de modernització de la banda. El primer que calia fer era reordenar la formació i equilibrar-la per cordes. Feien falta molts més clarinets, que són els equivalents dels violins a l’orquestra. També més saxofons. I trompetes, i trombons. A més, no hi havia ni oboè ni fagot. I es va trobar que no tenia la percussió necessària per a una banda moderna: calia un xilòfon, una marimba o uns timbals. Es necessitaven tots aquests instruments i òbviament també professors que formaren els instrumentistes. Però per aconseguir tots aquests propòsits, que significaven un autèntic salt qualitatiu, calia mutar totes les estructures que suportaven els fonaments de la institució. El 1992 la banda deixa de ser municipal i passa a ser una associació musical. Al mateix temps, l’escola de música s’inclou en la xarxa d’escoles de la Generalitat Valenciana, fet que permet contractar professors i establir un règim d’oficialitat. Un aspecte tècnic important va ser l’adquisició d’un ordinador, gràcies al qual es va poder començar el registre de socis, escriure els programes de concert i també publicar una revista. Cal esmentar també que ara és el moment de continuar ampliant l’arxiu, que abraça tot el repertori bandístic: pasdobles, processons, sarsueles i sobretot obres simfòniques. Quedava només una assignatura pendent: un local que evitara la itinerància. Fins al moment la banda havia viscut en diferents edificis, com els baixos de l’ajuntament vell o l’antiga guarderia, els quals no estaven equipats de manera útil i simplement no servien per al supòsit d’una banda moderna. Una banda així necessita un bon local d’assaig i aules per als professors i els alumnes. Durant la dècada dels noranta ja es nota la mà de Pau Monfort com a director. Ell mateix havia començat a organitzar la nova escola de música, i n’era el professor de solfeig, clarinet, flauta i saxofon. També es contractaren un professor per als instruments de metall i un altre per a la percussió. Tots tenien una cosa clara: la necessitat d’aprendre de manera eficaç i pertinent el llenguatge musical. Sobre el fonament de la màxima exigència en l’aprenentatge del llenguatge musical, l’escola no
forma músics, sinó instrumentistes segons el que necessita la banda. Això fa possible l’existència d’una pedrera que funciona a ple rendiment. Al mateix temps, la claredat i el talent en la direcció de Pau Monfort permeten assajar i tocar obres que mai no s’havien sentit a Vilafranca. S’hi van escoltar per primera vegada peces tan importants com el Capritx espanyol, de Nicolai Rimsky-Korsakov, Carmina Burana, de Carl Orff, l’obertura 1812, de Piotr Txaikovski, Els Planetes, de Gustav Holst o Salón México, d’Aron Copland. Són autèntiques fites sense precedents a Vilafranca i representen els seus primers grans triomfs com a director. Però encara feia falta donar un pas més. Serà el certamen.
2n PERÍODE (1998-2003). LA IL·LUSIÓ DEL CERTAMEN I EL 75è ANIVERSARI El 1998 és l’any de la participació al Certamen Provincial, celebrat a Benicàssim. L’any del primer i del cinquè moviment de la Simfonia n. 1, El senyor dels anells, de Johan de Meij. Aquests concursos són un repte fenomenal per a les bandes, que s’obliguen a presentar el millor del seu repertori i a interpretar-lo en un auditori de veritat. La primera vegada que s’hi participa sempre és una ocasió especial. I això els membres de la banda de Vilafranca ho van notar en forma de nervis, d’il·lusió i també d’algun dubte. Mentrestant, Pau Monfort havia continuat fent la seua faena. S’havia proposat interpretar una obra ambiciosa i era necessari programar una planificació d’assajos especials. Sobretot era el moment de comprovar el resultat de deu anys de faena, perquè el seu era un projecte pensat a llarg termini. I el resultat va ser espectacular. A Benicàssim s’hi va aconseguir un meritori primer premi, la qual cosa significava que la banda es classificava per al Certamen Autonòmic a Xest d’aquell any, on va tocar la mateixa obra i va repetir la victòria. Passats els moments d’eufòria i de celebració, no hi havia dubte que la banda havia de continuar participant a certàmens si volia mantenir-se i seguir millorant. Més enllà dels premis i del prestigi assolit, la participació al certamen significa l’oportunitat de realitzar un concert exigent. Això implica molt de treball però també manté la implicació de la plantilla. Moltes bandes s’han anquilosat pel fet de no renovar el repertori, per l’absència de reptes. I això Pau Monfort ho sabia molt bé. Calia continuar, no competint, sinó tocant i muntant concerts cada vegada més ambiciosos. Seguint amb aquesta idea, des del 1998 s’ha participat any sí i any no al Certamen Provincial. I en cinc ocasions a l’Internacional Ciutat de València, amb obres com el segon i el tercer moviment de la Simfonia n.1,
de Johan de Meij (any 1999), In the Spring, at the Time when Kings go off to War, de David R. Holsinger (l’any 2001), la Tercera Simfonia, d’Alfred Reed (any 2002), o el Concert per a banda, d’Amand Blanquer (any 2003). A banda de la magnífica progressió artística, perquè resulta dificilíssim interpretar tantes obres diferents en tan poc temps, potser el fet més rellevant és l’augment de la plantilla que es va produir en la banda. En les primeres participacions a certàmens, la banda hi va participar en la tercera secció, és a dir, fins a 40 músics. Però el 2002 comença a participar-hi a la secció segona, de 65 músics. L’ocasió va ser el Certamen Provincial i l’obra elegida Entornos, d’Amand Blanquer, segurament un dels compositors per a bandes més important. Quasi s’havia doblat el nombre de músics en quinze anys, fet que demostra l’excel·lent funcionament de l’escola de música. Els fruits de tant de treball van madurar aquells anys, absolutament memorables. I és en aquest moment àlgid que arriba la celebració del 75è aniversari de la banda, l’any 2003. En primer lloc, l’aniversari va coincidir amb la consecució d’una vella demanda. La banda va aconseguir l’últim element que li faltava per a ser una associació seriosa. Es tractava del local propi, de la pròpia casa de la música. Després de moltes gestions i esforços, el local s’hi va inaugurar. Modernes instal·lacions, aules preparades, un espai ampli per a assajar. La banda ja tenia una casa a l’altura de les seues ambicions. Pel que fa a la part artística de l’aniversari, Pau Monfort es proposà un repte fenomenal: fer un concert simfònic cada mes de l’any, i en cada ocasió oferir una obra interpretada per un solista de la formació. El repte era inaudit perquè es proposava una manera de funcionar professional a una banda que és totalment amateur. El funcionament de les orquestres professionals radica en oferir molts concerts de manera periòdica. Això significa que tenen pocs assajos. Per descomptat, la professionalitat dels músics supleix aquesta manca de temps. Doncs bé, els músics de la banda de Vilafranca van treballar durant tot l’any diferents programes de concert, sempre exigents, només en quatre setmanes d’assajos. I cada mes, un dels membres hi va oferir un concert del seu instrument. Per finalitzar aquesta etapa, cal esmentar també que es van editar diferents compact discs que recullen el treball d’aquells anys. Per exemple, la Simfonia n.1, de Johan de Meij, o un parell de recopilacions de les millors obres simfòniques i sarsueles interpretades. Al mateix temps, s’han fet també edicions de les músiques que la banda toca en les activitats del poble. En concret, un compact disc amb les músiques que es toquen el dia de la Mare de Déu del Llosar, i un altre amb els pasdobles taurins que típicament han omplert les vesprades de bous a Vilafranca .
3r PERÍODE (2003-2013). JUST UNA BANDA Amb la presència de Pau Monfort s’han creat les infraestructures que necessita una banda, des d’un local fins a una potent escola de música. A ell li va tocar fer aquest treball, que ha estat llarg, tenaç i persistent. El pes i la importància de la seua reforma no eren una improvisació. Des del primer moment, sabia que el so que volia aconseguir és el d’una banda moderna. I per això necessitava una plantilla equilibrada, nous instruments i un escola de música que funcionés. Però cal dir que Pau Monfort no s’ha inventat res. Ell ha seguit uns models molt clars. En primer lloc, les grans bandes valencianes, pensem en Llíria o Bunyol, de les quals sempre n’ha estat un gran admirador. Però més enllà d’aquest referent, el seu model ha estat l’orquestra simfònica, en concret la del segle XX, amb preponderància d’instruments de vent. Es tracta d’un afer de gust musical, i els seus gustos són tan extensos i rics que l’obliguen a pensar en gran. Això implica directament una ampliació del repertori, que és l’aspecte més remarcable de la banda de Vilafranca. Tots els esforços s’han fet per a poder tocar obres cada vegada més importants. Pau Monfort sempre s’ha guiat amb un únic objectiu: que la banda execute bona música. És a dir, que prepare bons concerts. Això no significa crear espectacles efectistes. Fer bons concerts de música és presentar grans obres, de l’estil que siga. Es necessita, per tant, un bon gust musical i sobretot un gran coneixement de la història. Dots que atresora de manera sobrera. Els últims anys s’han caracteritzat per la interpretació de grans transcripcions orquestrals, fetes per ell mateix. S’han pogut escoltar obres tan importants com Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgsky, la Simfonia n. 8, de Philip Glass, la Simfonia Índia, de Carlos Chávez o Redes, de Silvestre Revueltas. L’última d’aquest imponent llistat ha estat Popol Vuh, d’Alberto Ginastera, interpretada en el Concert Extraordinari Fira de la Madgalena del 2013. Des d’aquest punt de vista, la valentia del director i de la banda resulta francament remarcable. I sobretot cal reconèixer quin privilegi ha estat per aquest rodal de terra, sempre allunyat dels centres artístics i culturals, poder escoltar en directe música dels millors compositors. Cal afegir que, seguint aquesta manera seriosa i ambiciosa de treballar, també s’ha incorporat la tradició d’oferir música de cambra. I des del 2004, tots els estius s’ofereixen cursos especials dels diferents instruments a càrrec dels millors professors. Mentrestant, la banda funciona a ple rendiment, i segueix participant en totes les activitats del poble. És per això que la banda de Vilafranca és just una banda.
COLOFÓ: PASSAT, PRESENT I FUTUR Per a comprendre la transcendència enorme del treball de Pau Monfort només cal veure l’immens progrés que la Unió Musical de Vilafranca ha experimentat durant els vint-i-cincs anys que ell n’ha estat el director. Totes les obres assajades i presentades al públic, que és el que importa. Però no només ha dirigit més de duescentes obres simfòniques i una vuitantena de pasdobles, sinó cal valorar de quines obres parlem. Que a Vilafranca s’hagen pogut sentir en directe obres de Glass, Ginastera o Mussorgsky és un fet clarament extraordinari i remarcable. Excepcional. Segurament a causa de l’estranyesa, perquè estem parlant que una banda de poble està programant i interpretant de manera digníssima les mateixes obres que ofereixen les millors bandes i orquestres del món. Només cal acudir als enregistraments per comprovar-ho. Enregistraments que queden per a la història i que són testimonis de com en aquest rodal de terra s’ha fet tan bona música. Ha estat una suma de treball considerable, realitzada mantenint un to d’elevació i de qualitat que no té cap precedent. Arribats en aquest punt, caldria apuntar alguna cosa de la personalitat i del caràcter de Pau Monfort. El primer que cal dir és que tenia les condicions per a triomfar. Per talent. Però ningú no s’hauria pensat que tingués una qualsevol forma d’ambició. Tal és la seua discreció i el seu caràcter tranquil. La nota que potser resumeix la seua manera de fer seria la falta d’afectació en tots els aspectes, la simplicitat absoluta que sempre ha mantingut, tant en els aspectes quotidians com en els fets extraordinaris que s’han produït en la seua trajectòria. Sempre ha mantingut un to col·loquial, gens afectat. Mai no s’ha enlluernat pels èxits, sempre ha estat al servei dels coneixements i de la música. Sobretot al servei del bon gust musical. I això si alguna cosa produeix són coses clares. Pau Monfort ha mostrat el camí a seguir. És veritat que aquest camí extraordinari només es pot fer amb algú en molt de talent. I amb algú amb el caràcter i la personalitat adequats per a tractar amb persones. Aquesta ha estat la sort de Vilafranca. Mentre ell siga al capdavant, d’una cosa podeu estar segurs: sempre tindrem més música. Més bona música. La gent de la Unió de Musical de Vilafranca felicitem a Pau Monfort en el seu 25è aniversari com a director Enhorabona, mestre.