Història de l’Art Segon de Batxillerat
Roma
L’Art de l’època clàssica:
L’art de l’època clàssica: Roma
1
L’art de l’època clàssica: Roma
Índex
0bres: Art romà
pag. 2
Cronologia
pag. 3
Obres: 1. Maison Carrée
pag. 4
2. Panteó
pag. 5
3. Colosseu o amfiteatre flavi
pag. 6
Escultura romana
pag. 8
Obres: 4. August de Prima Porta
pag. 8
5. Relleus de l’Ara Pacis
pag. 10
6. Columna trajana
pag. 11
8. Sacrifici d’Ifigènia
pag. 12
Mosaic Obres:
2
L’art de l’època clàssica: Roma
ART ROMÀ
L’art romà recull influències de les cultures itàliques primitives, de l’art etrusc i, sobretot, de l’art grec per la influència dels focus artístics de
Les concepcions estètiques es veieren afectades per un canvi profund en les idees; les platòniques foren substituïdes per
l’Àsia Menor i l’experiència directa de les obres mestres
altres que, iniciades per Aristòtil, donaven més importància a la percepció dels sentits que a l’abstracció i a l’idealisme
d’aquest art dutes a Roma de botí.
propis de l’art grec.
Pel que fa a la influència de l’art grec, hem de tenir en compte, que quan va ser proclamada la República
Davant la concepció estàtica pròpia de l’arquitectura arquitravada grega, la romana empra una tècnica més dinàmica a
a Roma, el món hel·lènic arribava a la màxima
base d’elements com l’arc, la volta i la cúpula. Tant la volta com la cúpula necessiten la utilització de nous materials, menys pesats
esplendor cultural i artística i, per aquesta raó, és
que el marbre grec, com són: el morter o formigó i el maó.
ben lògic que els romans, volgueren admirar el
El morter (opus ceamenticum) s’elabora partint d’un encofrat de fusta on s'hi tirava calç, arena i pedres petites. A la
refinamet i la bellesa de l’art hel·lènic. Però sens
base s’utilitzaven pedres més pesades i més lleugeres a mesura que les parets creixien. A la cúpula s’utilitzaven pedres poc pesades
dubte es van meravellar més pel caire ostentós de
com la pedra tosca.
moltes de les seves obres que no pas de la seva
Els romans comencen a utilitzar el morter en el segle II a.C. Era més barat i mal.leable, i es podia utilitzar en projectes enormes.
bellesa. A més, quan Roma va conquerir Grècia
La tova (fang sense coure) havia estat utilitzada des de temps llunyans, en els països de la vorera mediterrània, el maó cuit al
(segle II aC-Guerres Mèdiques), grans quantitats
forn (testae, cocti lateres) no havia estat utilitzat. Sorgeix a Roma poc abans de la primera meitat del segle I a.C. i s’utilitza
d’escultures i també d’elements arquitectònics grecs
sense interrupció fins a finals de l’Imperi. També s’utilitza en forma de teula, sobretot a les vivendes, fins al punt que l’ús de la teula
van passar a Roma i un gran nombre d’artistes grecs
a les cases -urbanes o rurals- és indici segur de l’entrada de la romanització a les àrees incorporades al món romà.
van arribar-hi com a esclaus, i d’altres hi van anar voluntàriament per satisfer la poderosa clientela
La concepció espacial també varia. Els grecs entien l’espai com una cosa exterior i projectaven els seus edificis en
romana.
funció de les diferents perspectives en què es podien veure, cosa que els portà de vegades a modificar mesures i
Aquest cúmul d’influències dóna a l’art romà unes
aparences (cas del Partenó). La seva arquitectura era pensada des de l’exterior: l’art grec és més creador de
característiques peculiars, que evolucionen al llarg
volums . L’art romà, en canvi, concep l’espai com una cosa més interna, en la qual l’individu se sent submergit.
del temps tot creant en el segle I aC un art
L’art romà és creador d’espais. L’arquitecte romà pren elements grecs, però els posa al servei d’una nova dimensió
genuïnament romà. Així doncs, l’època de
espacial. L’arquitectura romana és essencialment civil i militar.
l’apogeu de l’art romà abraça des d’inicis del segle I aC fins al III dC, i correspon als primers
Enfront d’aquestes novetats, s’adopta l’ordre corinti, que desbanca l’ordre toscà (món etrusc). En els capitells, en molts
segles de l'Imperi.
casos s’uneix el corinti amb les volutes del jònic, creant-se així l’ordre compost. També era freqüent la utilització combinada de l’arc i la columna, entrelligant el sistema arquitravat amb l’avoltat, invent que serà molt utilitzat, més tard, en l’arquitectura renaixentista. També és característica la combinació d’ordres diversos: un a cada planta, superposats, (generalment dòric o el toscà-més auster- en la planta inferior, i el jònic i el corinti a les superiors). Un exemple il.lustratiu és, com veureu més endavant, el Colosseu a Roma. Pel que fa a l’art figuratiu i ornamental, es desenvoluparen paral·lament un art oficial al servei dels interessos de l’Estat, fet en gran part per artistes grecs en època d’August, Adrià i Teodosi, i un corrent popular per a les classes mitjanes, que es manifesta a l’època dels Flavis, de Trajà.
3
L’art de l’època clàssica: Roma
Època monàrquica Des de la fundació de Roma (753 aC) fins a l’any 509 aC any de
- Roma configura com a ciutat. Roma està integrada a l’Imperi etrusc
l’expulsió dels etruscs.
Època republicana - Els romans van anar desenvolupant les institucions pròpies d’una república: senat, magistratures elegides, etc, per intentar evitar sempre el poder personal. - Política expansionista: conquesta d’Itàlia i conquesta del Mediterrani (guerres púniques). Des del 509 aC fins al final de les guerres civils del 31 aC.
- La ciutat de Roma pateix una veritable transformació. - Les obres gregues espoliades com a botí, arran de la conquesta de Grècia, provoquen una certa hel·lenització de Roma.
Cronologia
Època imperial
Des del segle 31 aC fins a enderrocar el darrer emperador romà d’occident (476 dC). L’època imperial va durar 550 anys. Durant aquest període, el Senat va perdre gran part de les seves funcions i l’emperador d’una forma directa o indirecta, tots els poders. Aquesta època queda dividida en: Alt Imperi ( segles I aC-II dC) - Època d’August. - Dinastia Júlia Clàudia. - Dinastia Flàvia. - Els Antonins. - Dinastia Severiana. Baix Imperi (segle III dC) Règim del «Dominat»; divisió i decadència de l’Imperi fins que els diferents pobles «bàrbars» n’ocupen la part occidental.
- L’Alt Imperi (moments i emperadors més destacats pel que fa referència a les obres del programa) Primer emperador romà: August (27 aC al 14 dC) A l'època d'August, la civilització romana aconsegueix la seva maduresa. L'Imperi estableix les seves fronteres i es va imposar, com a forma de govern, la «pax augusta» . Roma es converteix en l’urb més poblada i més esplèndida de tot l’Imperi i a ella, van acudir artistes de les antigues metròpolis hel·lèniques deixant el seu esperit . És per això, que aquesta època està impregnada pel classicisme grec, motiu pel qual els historiadors d'art neoclàssics han exaltat aquest moment com el punt més alt de la continuació de l'hel·lenisme, anomenant-lo classicisme augustal. Cal destacar que amb August es fa un ús concient i meditat de l’art com a instrument de la seva política, ell dugué a terme una política constructiva encaminada a fonamentar la seva legitimitat en els triomfs militars, en l’ajut de la divinitat protectora, i a presentar-se com a pacificador i garant de les tradicions ancestrals. Per això la construció de temples, d’arcs de triomf, de l’Ara Pacis, de retrats oficials amb llenguatge clàssic plens d’heroisme, i de relleus narratius que exalten la família Júlia i ens expliquen les seves victòries i fets d’armes més rellevants. Amb ell s’inicia l’explotació i l’ús sistemàtic del marbre de Carrara. August s'enorgullia que quan va arribar a Roma havia trobat una ciutat de maó i que havia deixat, en el seu pas, una ciutat de marbre. Com a governant, August va pacificar la Gàl·lia i Hispània, signà la pau amb les parts, reformà els costums, estengué els dominis de Roma per Europa central i va fer més segures les fronteres. La dinastia Flàvia El primer emperador Flavi va ser Vespacià (68-79). Ell va restablir l’ordre i el poder imperial després de la crisi propiciada per Neró (últim emperador de la dinastia Júlia Clàudia). Va sanejar la hisenda pública i va estendre el dret de ciutadania. Durant el seu poder es va construir el Colosseu de Roma, també anomenat Amfiteatre Flavi. El va succeir el seu fill Tit (79-81), el destructor de Jerusalem, durant el seu mandat es produeix l’erupció del Vesuvi (79) que destruí les ciutats de Pompeia i Herculà. Amb la mort prematura de Tit, en prengué el relleu el seu germà Domicià (81-96), que va colonitzar Britània i va fortificar la frontera amb Germània. Una progressiva inclinació cap al despotisme va provocar que fos assassinat. Des d’un punt de vista artístic en aquest moment es va mantenir la influència grega i el retrat recupera el realisme. Els Antonins El més destacat d’aques fou l’emperador Trajà (96-117). Amb Trajà la legitimació militar del govern de l’Imperi arriba al seu zènit. Prenent a August com a model, adopta també un gust auster i contingut. Les seves campanyes militars, amb les consegüents espoliacions, li permetran empèndre obres cabdals com el fòrum amb la seva famosa Columna trajana i els mercats de Trajà o les primeres termes monumentals de Roma. Morí en lluita contra els parts i el va succeir Adrià (117-138), parent llunyà de Trajà i íntim col·laborador seu. Adrià, més aviat pacifista, renuncià a les campanyes de conquesta i es dedica a enfortir i fer més segures les fronteres de l’Imperi; a més, ens ha llegat una de les obres més impotants de l’arquitectura romana: el Panteó.
4
L’art de l’època clàssica: Roma
1. Maison Carrée. El temple, situat en el fòrum acostuma a tenir planta rectangular, com la Maison Carrée a Nîmes o el temple de la Fortuna Viril a Roma; però també són freqüents els temples de planta circular, com el temple de Vesta a Tívoli. El model de temple rectangular utilitzat a Roma i a la resta de l'Imperi va ser el derivat del model etrusc i del grec. Iniciat a l’època de la república, va ser una construcció que s'aixeca damunt d’un alt basament, el pòdium , amb una gran escalinata a la part anterior. Generalment té una sola nao rectangular, però si el temple és dedicat a una tríade (Júpiter, Juno i Minerva) pot haver-hi tres cel.les.
Tot temple sempre és pseudoperípter, perquè una columnata envoltant és
adossada al mur de la cel.la, per la qual cosa, les columnes perden la seva funció de suport . De l’època imperial, aquests petit temple, de 25 x 12 m., fet de pedra calcària blanca, fou construït l'any 16 aC en honor d'August. Exteriorment, salvant l’escalinata, té un pòrtic hexàstil. És pseudoperípter, amb columnes de fust acanalat i d'ordre corinti .
A la part superior,
l’entaulament, és format per un arquitrau amb tres registres, un fris decorat amb motius florals inspirats en L'Ara Pacis de Roma, i una cornisa. El conjunt és coronat per un frontó sense cap tipus de decoració. Interiorment el configura una pronaos i una naos sense compartimentacions. L’escassedat escultòrica tant en el fris com en el frontó respon a la importància que els romans donaven a l’espai interior i no pas a l’exterior. A diferència del temple grec que cerca una proximitat amb l’home, la Maison Carrée s’aixeca com hem
podium naos o cel.la
dit anteriorment sobre el pòdium, de manera que queda molt per sobre de qualsevol persona. A més,
Columnes d’ordre corinti columnes adossades
pòrtic hexàstil
si en el temple grec s’afavoreix la perspectiva des dels angles per així admirar-ne l’harmonia de les
escalinata
columnes, en el temple romà, l’única visió coherent és la frontal. Aquest temple el va fer construir Agripa, mà dreta de l’emperador August, que es va encarregar d’organitzar la infraestructura de la Gàl·lia. El temple fou erigit en honorar dl’emperador August i de la seva família, estava dedicat a les divinitats romanes i a Gai i Luci Cèsar, néts d’August i fills de la seva filla Júlia i d’Agripa. La Maison Carrée és, a la vegada,un símbol de la romanització, un símbol de les preferències de l'aristocràcia provincial i de la seva submissió als models romans realitzats en l'època d'August. La Maison Carrée ens ofereix un bon exemple del grau de perfecció arquitectònica que s'aconseguí en els tallers provincials. 5
pseudoperípter
pronaos
L’art de l’època clàssica: Roma
2. Panteó. El Panteó és l'obra cabdal de l'arquitectura religiosa romana. Dedicat a les set principals divinitats romanes, és un dels temples més originals per la seva grandiositat. Construït a Roma en temps de l’emperador Adrià (anys 117 al 138), substitueix un edifici que havia estat devastat per dos incendis i l’havien restaurat l’emperador Domicià i Agripa respectivament. Adrià en construir-lo girà l’entrada 180º, a causa de la presènia de les termes, per així poder construir una plaça porticada que ressaltés la façana de l’edifici. L’edifici és una estructura de tres cossos juxtaposats: - Un porxo o pòrtic, octàstil, rectangular i arquitravat, de 35 m. d’amplada amb columnes de 18 m. d’alçada fetes de granit egipci amb base de marbre blanc
i capitells corintis .
Les columnes suporten un
entaulament amb la inscripció de l’antic temple d’Agripa. Tot el conjunt és coronat per un frontó sense decoració.
Interiorment és dividit en tres naus, les laterals donen accés a sengles absis i la central, més
ample, dóna accés a la zona cupulada. - Un cos rectangular que dóna alçada exterior al cilindre i que interiorment els dos absis abans citats flanquegen l’accés a la rotonda. - Una cel·la. Un cilindre coronat amb cúpula. Aquesta cel·la voltada, imposa per la seva grandiositat. L’espai interior del cilindre està dividit en tres parts importants: el tambor, l’àtic i la cúpula com es pot veure en el dibuix il.lustratiu. El tambor alterna obertures semicirculars i rectangulars. En total vuit obertures perforades al mur, comptant-hi la porta d’accés.
L’obertura oposada a la porta és un veritable absis flanquejat per
columnes. vuit obertures semicirculars i rectangulars cúpula
m i inunda de llum l’edifici, projectant a la paret un centre mòbil de llum solar. Està cobert d’alabastre. La cúpula es caracteritza pels cassetons distribuïts en cinc fileres de vint-i-vuit cassetons cada filera. Els cassetons constitueixen una gran contribució estètica a l’aspecte de la cúpula, perquè fan aparent la seva esfericitat gràcies al joc de llum i ombres. Una cúpula llisa, encara que tingués molta llum semblaria plana.
porxo o pórtic
òcul
L’alçada de la cúpula de 43,20 m és igual al diàmetre de l’edifici. L’obertura circular, òcul al centre de la cúpula és de 8
La forma de la cúpula simbolitzava la volta celeste, il·luminada pel Sol al centre, una visió fàcilment
cassetons
porxo o pórtic
extrapolable a Roma, que en aquells moments era el centre de l’univers entorn del qual girava el món conegut. El Panteó està fet de morter (opus ceamenticum) i maó per les zones de més pressió. A la cúpula s’utilitzà l’ecòria volcànica per alleugerir més el pes del conjunt. Per a la seva construcció va ser necessari un enorme encofrat de fusta. El paviment de marbre encara es conserva com vara ser concebut.
cos rectangular
tambor
àtic
Actualment, aquest edifici, guarda les tombes dels reis de la Itàlia moderna i el sepulcre de Rafael un dels més grans cos rectangular
cel·la
pintors renaixentistes. 6
L’art de l’època clàssica: Roma
3. Colosseu o amfieteatre flavi. EDIFICIS PER A L´ESPECTACLE: TEATRES, AMFITEATRES I CIRCS A la societat romana, tenien especial importància tres tipus d’espectacles, cadascun dels quals disposava d’un edifici propi: el teatre, el circ per les carreres de carros i l’amfiteatre destinat a la lluita de gladiadors i d’homes amb feres i, fins i tot, batalles navals.
De tots, únicament el teatre tenia ja una gran tradició en el món grec i, per tant, estava fixat el tipus d’edifici. Els romans simplement l’adapten a les seves necessitats.
Al teatre grec, l’espectador tenia en realitat dos punts importants: l’escena on actuaven els actors i l’orquestra, espai circular entre l’escena i els espectadors, on se situava el cor. Com que en els espectacles romans el cor no existia, l’orquestra es reduïa a un espai semicircular. L’espectacle es desenvolupava damunt d'una superfície elevada i l’escenari quedava tancat per darrera, per un alt mur. A diferència dels grecs que esgarrapaven la terra de les faldes de les muntanyes per construir els seus teatres, els teatres dels romans eren edificis exempts. Ells utilitzaven fileres d'arcs de formigó per construir-hi l’equivalent a la falda de la muntanya, damunt la qual descansarien els seients de l’auditori. És lògic, per tant, trobar teatres
Després del suïcidi de Neró el senat decretà la damnatio memoriae de l’emperador,
enmig d’esplanades. Un exemple il.lustratiu de teatre és el de Marcel a Roma i el de Mèrida a Badajoz, de
aquest és un dels motius de la construcció de l’amfiteatre flavi.
l’any 18 a.C.
aprofitant la fonamentació del gran estany que, entre l’Aventí i el Paletí,
L’amfiteatre és on tenien lloc els espectacles de massa més típics del món romà: lluites de gladiadors o amb
absolutament demagògica, tant per les dimensions, per la funció, com pel
feres. La idea constructiva neix de la unió de dos teatres per la part de l’escena, amb què s’obté un edifici de planta
missatge polític.
el.líptica envoltat de grades per als espectadors. L’espectacle té lloc a la part central o arena, sota la qual existeixen
Cal destacar que Roma fins a aquest moment encara no tenia, per motius de
nombrosos corredors, càmeres i les sortides de feres, gladiadors i actors.
seguretat, amfiteatre permanent, al contrari del que passava a la resta de
L’amfiteatre més antic és el de Pompeia de l’any 70 a.C. El més important per les seves grandioses proporcions
l’Imperi. El precedent del Colosseu romà era l’amfiteatre d’Estatili Taure,
és el Colosseu romà estudiat en aquest capítol.
fet de fusta l’any 29 aC i destruït per un incendi l’any 64 dC.
El tercer gran tipus d’edificis per a l’espectacle de masses eren els circs. Presenten menys interès des del punt
El nom de Colosseu fa referència que en aquest lloc, en temps de Neró hi havia una
de vista constructiu i són més escassos els conservats en bon estat. El seu espai és rectangular allargat, amb
estàtua colossal de l’emperador.
formava part de la Domus Aurea de Neró.
S’edificà
Es tracta d’una obra
grades al voltant, i arrodonit als extrems. L’arena, en el centre, queda dividida longitudinalment per la Spina. A Espanya hi ha, entre d’altres els de Mèrida i Toledo, a Roma el més importantés el circ Màximus.
Tot i que no es coneix l’arquitecte, aquest edifici de gran complexitat, fou construït l’any 71 dC i l’obra fou enllestida l’any 80 dC amb molta rapidesa.
7
L’art de l’època clàssica: Roma Té planta el·lipsoidal de 187 x 155 metres i una façana en quatre nivells. Vuitanta accessos a la planta baixa, distribuïen el públic en els diferents sectors de la càvea a través d’accessos o vomitoria i garantien una gran rapidesa en l’allotjament i les sortides. Els tres primers pisos, de vuitanta arcades, usen la tipologia d’arc de mig punt encaixat entre pilastres amb semicolumnes adossades (d’ordre dòric, jònic i corinti respectivament) i un entaulament que separa les diferents plantes. L’últim pis o àtic, construït en temps de l’emperador Domicià, no s’ajusta a aquest esquema i és configurat per una paret seguida, amb les mateixes particions, de vuitanta trams separats per pilastres corintis, i alternava finestres amb escuts de bronze daurat. Aquest quart nivell massís contribuïa a augmentar la cabuda, perquè en l’època de Domicià, l’espectacle era molt arena
popular i, a la vegada, proporcionava més ombra a l’interior. En aquest quart pis hi havia 240 màstils de fusta càvea
que servien per fixar un tendall immens, velarium, que protegia de les inclemències del temps a un 50. 000 espectadors. Cal destacar-hi que en les arcades del segon i tercer pis, hi havia estàtues que malauradament, avui dia, no es conserven. Interiorment, el configurava una graderia o càvea envoltant l’arena oval de 74m x46m, lloc on es feien les
quart nivell massís
celebracions.
(últim pis o àtic)
La càvea es recolza damunt la façana mitjançant un sistema esglaonat de galeries amb voltes que van equilibrant els pesos. La part més feble, el mur superior, tenia els seients de fusta. Justament per motius constructius tot l’edifici tercer nivell
és de pedra, excepte les voltes i el mur superior que és de formigó.
d’ordre corinti
En el subsol, sota l’arena, s’hi disposa un sitema laberíntic i complex de fosses betiàries, passadissos i corredors voltats. Aquest subterrani era cobert amb un empostissat fàcilment desmuntable. Les feres
sistema esglaonat de galeries amb voltes
eren conduïdes a l’arena amb ascensors que funcionen manualment mitjançant una politja. Com a curiositat, hem de dir que s’hi va instal·lar un sistema impermeabilitzat de conducció d’aigua per transformar l’arena en una gran piscina d’un metre i mig de profunditat per cel·lebrar-hi batalles navals o
naumàquies . segon nivell d’ordre jònic
El Colosseu probablement és l’edifici més gran de l’Antiguitat. Tenia un caràcter públic i d’edifici civil on s’oferien espectacles gratuïts de lluites de gladiadors i feres, s’hi escenificaven drames mitològics i com hem dit anteriorment es simulaven batalles navals.
primer nivell d’ordre dòric
La distribució dels espectadors a l’amfiteatre era un reflex de la societat romana i de la seva jerarquia; cadascú ocupava l’espai segons la seva categoria. El Colosseu simbolitza i glorifica l’emperador Vespasià. Fou creat per donar-ne una imatge benefactora i amb una clara intenció propagandística. La seva inauguració, sota el regnat de Titus, va convertir-se en una
vuitanta accessos
festa que durà cent dies. En l’edifici es van celebrar espectacles fins a l’any 438, quan Valentinià III abolí les lluites de gladiadors. La dinastia dels Frangipane, per la seva part, va convertir el Colosseu en el seu bastió de defensa durant els segles VI-XI. El Papat va fer servir durant segles el Colosseu com a pedrera d’on extreure material per a les seves edificacions. 8
L’art de l’època clàssica: Roma
Escultura romana La producció escultòrica romana és molt abundant. Hem de pensar que als espais públics de les ciutats romanes, les estàtues eren un element omnipresent i que en l'àmbit privat les cases estaven plenes de retrats. Quant a materials i tècniques, l’escultura romana presenta poques novetats. Com a Grècia, el marbre i el bronze foren els dos materials generalment utilitzats, a part de les pedres dures, l'alabastre, guix i la terra cuita, així com l'or i l'argent. Però el que embelleix la personalitat de l’escultura romana són els temes, sobretot el retrat ple de realisme i l’aparició del relleu utilitzats amb propòsits narratius.
El retrat Coneixem un gran nombre de romans gràcies als retrats. Milers i milers de romans es feien retratar per escultors. El retrat romà fou eminentment realista, ja que tracta d’immortalitzar una persona concreta i determinada, i no es limità a les grans personalitats. Tothom, més o menys adinerat es féu retratar. En el seu origen no es tracta d’un gust especial, sinó d’una finalitat religiosa. El profund sentit de la tradició familiar exigia que a l’atri de les cases existís l’altar o ara, dedicat als déus llars, que s’envoltaven dels retrats dels avantpassats. A finals de l’època republicana, aquests retrats no eren altra cosa que les mascaretes funeràries, de cera modelades damunt la cara del difunt abans que fos sepultat. Quan comença l’hel.lenització de Roma, les mascaretes foren substituïdes per escultures que normalment intentaven de reproduir el rostre amb la fidelitat similar a com ho reproduïen les mascaretes. En l’actualitat són monocroms, però els retrats romans foren policromats fins al segle II. En imposarse la monocromia, s’indica el costum de foradar la part de la pupil.la. Destacar per últim, com a gran novetat, el retrat eqüestre o sobre cavall, el més conegut n'és el de Marc Aureli de l'any 173 d.C.
El relleu Al costat del retrat, el relleu és l’altra manifestació més important de l’escultura grega. Els historiadors de l’art destaquen el seu aspecte narratiu que permet d’explicar una escena amb la fórmula del relleu continu, amb diversos episodis que permeten de narrar un fet. Aquest aspecte narratiu, reflecteix l'interès dels romans per la Història i per la glorificació del passat. Temples, edificacions públiques i ,sobretot, els grans monuments conmemoratius eren coberts de relleus.
9
4. August de Prima Porta.
L’art de l’època clàssica: Roma
Aquesta estàtua fou trobada a les excavacions fetes l’any 1863 a la vil·la romana Ad Gallinas Albas, propieta de la muller d’August, Lívia, a la localitat de Prima Porta, prop de Roma. El nom «Ad Gallinas ALbas» prové d’un fet que va ser interpreta com a bon auguri: el dia que va caure sobre la falda de Lívia, llançada per una àliga, una gallina blanca amb una branca de llorer al bec. L’escultura, còpia en marbre d’un original en bronze actualment és als Museus Vaticans i data del 14 dC. L’original era del segle I aC, cap a l’any 19 aC. Aquesta estàtua va ser feta per glorificar August i per marcar la seva entrada a l’Olimp. A tall anecdòtic hem de dir que August va ser divinitzat després de morir i la seva esposa Lívia va rebre l’encàrrec de convertir-se en la seva sacerdotessa.
Igual com l’original, que era de bronze,
aquesta còpia de marbre de Luni o Carrara, exalta les gestes d’August com a fundador i pacificador de l’Imperi Romà. L’estàtua fou esculpida per conmemorar l’inici de la Pax Augusta amb la pacificació de la Gàl·lia i d’Hispània. Representa un retrat idealitzat de l’emperador Octavià August. És una estàtua honorífica de mides grans (2,04 m), que mostra a l’emperador com a general victoriós. L’emperador, dempeus, amb la mà esquerra sostenia un ceptre i amb la dreta aixecada mostrava les insígnies recobrades de la legió. Una altra hipòtesi defensava que August alçava el braç dret en un clàssic gest d’arenga, postura d’ampla tradició escultòrica,mentre que el braç esquerre sostenia, o bé una espasa, o bé les insígnies reconquerides. August va vestit amb una cuirassa de parada, fet que responia a un desig d’honorar fets militars, i amb el paludamenntum, capot roig dels generals. La cuirassa, molt cenyida, li marca l’anatomia i és il·lustrada amb relleus que lloen les seves victòries militars. En el relleu central, els parts (bàrbars de la frontera de l’Eufrates), tornen els estandards imperials que havien pres de manera ignominiosa a les legions de Cras. Al costat figuren les dues províncies humiliades: Hispània a l’esquerra i la Gàl·lia a la dreta. A més, a la cuirassa també hi són representats Apol·lo i Diana, protectors d’August. L’estàtua de pes equilibrat, amb el peu dret avançat que en suporta tot el pes, i el peu esquerre endarrerit, sembla basar-se en el Dorífor de Policlet. De fet, l’artista juga, per donar vida i força, amb el contrapposto. Així doncs, L’August podem dir que l’August Prima Porta és la romanització del Dorífor. Hem de destacar que durant el període d’August els artistes s’inspiraven en els models clàssics. August és mostrat descalç en clara referència a la manera de representar els déus i els herois grecs. A la dret, als seus peus, hi ha el petit Eros (Cupido) cavalcant el dofí de Venus. Per un costat, aquest grup serveix per recordar l’origen diví de l’emperador (avantpassat de la gens Iulia, era descendent d’Enees, fill de Venus) i, per l’altre, resol el problema de sustentació de l’estàtua de marbre. El rostre jove d’August mostra la serena noblesa d’una figura idealitzada amb dignitat atemporal i distant, trets propis d’un déu. Els seus cabells arrissats, es troben ordenats i meticulosament treballats. Amb aquesta escultura, l’estil escultòric assolirà un èxit tan gran que en crearà un arquetip, exportat arreu de l’Imperi. Cal saber que, fins a aquell moment, el senat temerós de la utilització política de les glòries militars conquerides pels seus generals, mai no s’havia representat cap escultura amb aquesta tipologia. Amb ella queda, de manera clara, la desaparició del poder senatorial davant del cabdill únic. A partir de les premisses de l’August Prima Porta, van ser representats per tot l’Imperi moltes de les màximes autoritats romanes. Cal destacar-hi que van ser esculpides calçades amb sandàlies perquè es feia al·lusió a la seva grandesa terrenal i no al seu aspecte diví.
10
L’art de l’època clàssica: Roma
5. Relleus de l’Ara Pacis (Altar de la Pau). L’Altar de la Pau fou contruït en honor de la deessa Pau, per celebrar el retorn victoriós d’August de la pacificació de la Gàl·lia i la Hispània. La decisió del senat fou l’any 13 aC i la inauguració l’any 9 aC. Des del segle XVI s’havien anat trobant fragments d’aquest monument que es van traslladar a la Florència dels Mèdici i a París, posteriorment a finals del segle XIX nous descobriments fan veure la magnitud del conjunt i, ja en el segle XX, l’any 1938, fou reconstruït i protegit per una urna de vidre en el Palau Fiano a Roma. Originalment el conjunt estava situat a prop de la Via Flanunimia formant part d’un conjunt al Camp de Mart que incloïa el mausoleu d’August. Des d’un punt de vista arquitectònic l’obra consta de dues parts: l’altar i el recinte que l’emmarca. Del primer queden restes del fris, una processó d’ofrenes, que el decorava. L’element més destacat, però, és el recinte. S’alça sobre um pòdium, i és rectangular i descobert, S’accedeix, a l’altar, mitjançant una rampa esglaonada situada a la façana est, però hi ha una altra porta que dóna a la façana oest. La part externa és decorada, pràcticament en la seva totalitat, per relleus que reflecteixen l’interès romà per la història i la glorificació del passat. Aquesta es divideix en dos registres, separats per una senefa: l’inferior amb decoració de fulles d’acant, i la superior, amb figures humanes. Les façanes laterals (nord i sud) exhibeixen els relleus commemoratius que representen la processó de l’any 13 aC en honor de la Pax Romana. Els relleus del costat sud ens mostren August seguit pels seus oficials i, a continuació, la seva família; i, als del costat nord desfilen el Senat, les dones i els nens de la cort d’August. És la primera vegada en un monument oficial que els nens tenen un paper destacat. Quan es parla del fris de la processó cal parlar de models àtics, com el Partenó d’Atenes, molt d’acord amb el nou classicisme de l’època d’August. Com a la Processó de les Panatenees de Fídies, al Partenó, les escenes es juxtaposen i els diversos moments són representats sense utilitzar cap separació. Per altra banda, i per contra, mentre que en el Partenó les figures no es poden identificat i el temps històric no és concret, en l’Ara Pacis els retrats són coneguts i el temps és concret (4 de juliol de l’any 13 aC). El domini tècnic és notable la sensació de profunditat s’aconsegueix engrandint les figures més properes a l’observador i donant-los més volum. El moviment s’expressa gràcies a la gran varietat de posicions dels personatges. Per acabar, hem de dir, que flanquejant les portes trobem quatre relleus més. Cal destacar-hi a l’oest el relleu de la Lloba alletant Ròmul i Rem en el moment del seu descobriment i a la façana est, les noves divinitats filosòfiques dels tres elements: la Terra coronada d’espigues, l’Aire i l’Oceà. 11
L’art de l’època clàssica: Roma
6. Columna trajana. Trajà, per mitjà del seu enginyer militar, Apol·lodor de Damasc, va realitzar l’obra arquitectònica més rellevant i admirable de Roma en els segles posteriors: el més gran i últim dels fòrums imperials. No ho sabem segur, però és força probable que Domicià hagués tingut ja la idea d’unir les dues àrees monumentals de la ciutat, que estaven separades pels relleus dels turons del Quirinal i el Capitoli. La unió s’executà, però, en època de Trajà. Les impressionants obres de buidatge dels contraforts dels turons va ser per sempre més recordades amb una inscripció que figura a la base de la columna de Trajà i que esmenta que l’alçada de la columna és la de l’excavació que s’hi va fer. D’aquesta manera, s’aconseguí un espai de considerables dimensions que va permetre fer el nou fòrum. D’aquell fòrum, l’element més notable a hores d’ara, és la gran columna de 40 metres d’alçada i 4 m de diàmetre, coronada antigament per l’estàtua de l’emperador Trajà ,i actualment per la de Sant Pere subtiuïda en temps del papa Sixte V (segle XVI). Construïda entre l’any 107 i el 113, és de marbre de Luni i fou erigida per lloar les dues victòries militars de les legions de Trajà a la Dàcia (actual Rumania). Prop de la basílica Úlpia i flanquejada per dos edificis: les biblioteques llatina i grega.
La columna, amb capitell
dòric,s’aixeca sobre una gran base en forma de dau. A l’interior de la base hi ha el vestíbul d’on arrenca l’escala de cargol que puja fins a la part superior i una cambra al costat, on es diposità l’urna d’or amb les cendres de Trajà. Tot el fust, de cent peus romans (29,78 m), està format per dotze tambors de marbre. En ell queda explicat a manera de faixa continuada tots els fets d’armes i episodis principals de les guerres contra els dacis. En aquesta cinta helicoïdal de 200m es narra amb molt naturalisme, a la meitat inferior la primera guerra dàcia (101-103), i a la meitat superior, la segona (107-108). La narració entre les dues guerres queda interrompuda per la figura d’una victòria col·locada entre dos trofeus. Cal recordar que es trobava situada entre les dues biblioteques i que el suport de l’escriptura era en aquells moments el volum o rotlles ( volumen o rotulus ) és, per tant, evident que la columna recordava aquests manuscrits il·lustrats i desplegats.
Fins i tot s’ha
dit que la columna podia ser la transcripció iconogràfica dels desapareguts Comentaris sobre les guerres dàcies, una obra en prosa publicada amb el nom de De bello Dacico , seguint els llibres de Juli Cèsar. Aquesta narració continuada sembla una pel·lícula. La seva extensió exigí 155 escenes amb més de 2.500 figures. Trajà hi és representat unes 70 vegades, sempre amb una grandària superior a la resta dels figurants. Aquesta pel·lícila de l’antiguitat s’inicia amb el pas de l’exèrcit pel Danibu on el déu Neptú dóna sort a les tropes i acaba amb la deportació dels dacis fets presoners. La lectura d’aquest «film de marbre», venia facilitada per la proximitat dels edificis que l’envoltaven, des de les terrasses dels quals hom podia apropar-se als registres superiors del monument. Cal saber que les figures dels relleus, originalment, eren policromades. Des d’un punt de vista tècnic hi ha certa il·lusió espacial, però no hi ha una perspectiva correcta i les figures estan representades en actituds solemnes. Quant a la funció hi ha, per tant, tres aspectes interessants d’aquest singular monument; per un costat servia com a senyal de l’obra realitzada; per l’altre, com a tomba de l’emperador, ja que Trajà va morir sobtadament i, per últim, i com a més important, suport monumental de la narració dels fets més rellavants de la carrera militar de l’emperador: les dues campanyes dàciques. 12
L’art de l’època clàssica: Roma
8. Sacrifici d’Ifigènia. El Sacrifici d’Ifigènia és un mosaic de la Roma Imperial. Trobat a mitjans del segle XIX, l’any1848, prop del Castell d’Empúries, és actualmment al Museu Arqueològic de Barcelona.
11
Està fet amb la tècnica de l’opus vermiculatum, format per tessel·les regulars en forma de dau. Amida 55 cm d’ample per 60 cm d’alt. Està en bon estat, però li falta la cantonada interior esquerra i la part baixa. En primer terme, al centre inferior de la composició, s’hi localitza un altar, envoltat d’armes, on es recolza
8
una torxa, un crani de bou i un quadret d’un sexe en erecció. A la dreta d’aquest, un ciat porta amb
10
9
la mà dreta un vas sagrat d’or, i amb la mà esquerra una safata amb un encenser. A l’esquerra de l’altar i posant-se la mà al rostre en un gest de dolor, s’hi localitza Agamàmnon, rei de Micenes. Al seu costat, la seva filla, Ifigènia, amb el cap cobert i un vestit de color blanc. Al bell mig de la composició s’hi troba Ulissès, rei d’Ítaca, que sosté una llança. Més a la dreta l’endeví Calcant es reconeix perquè vesteix una toga blanca i porta una cinta al cap i un punyal en mà. Al costat de Calcant i davant, possiblement d’un plataner, trobem a Menelau, rei d’Esparta i portador d’un
7
ceptre. En segon terme, i davant d’una tenda de campanya, quatre rostres joves, possiblement femenins,
3
5
4
observen l’escena.
6
A l’extrem esquerre, i tancant la composició, hi ha una columna amb dues escultures al damunt. La primera representa Apol·lo i exhibeix la lira, l’altra és Àrtemis i es reconeix perquè duu l’arc. Darrere de tot,s’hi observa la deessa Àrtemis amb un cérvol.
2
1
La temàtica d’inspiració clarament grega, narra la història que recull de la mitologia l’autor grec Eurípides. Els vaixells que transportaven les tropes gregues, capitanejades per Agamèmnon, cap a Troia, s’aturen en el mar fruit d’una calma pasmosa. Agamèmnon consulta l’endeví Calcant i aquest li revelà que a la darrera cacera, els grecs havien mort una de les cérvoles sagrades d’Àrtemis i aquesta, enfurismada, era la resposable que la flota estigués paralitzada. Per aplacar l’ira de la deessa i sortir de la calma, Agamèmnon havia de sacrificar allò que més estimava, la seva filla Ifigènia. Obsessionat per partir, el rei va accedir a fer el sacrifici i féu anar la noia a Micenes amb l’engany que es
1. Altar, envoltat d’armes, on es recolza una torxa, un crani de bou i un quadret d’un sexe en erecció.
casaria amb Aquil·les. Així que hi va arribar, la portà a l’altar per disposar a sacrificar-la. Aquest és el
2. Ciat que porta amb la mà dreta un vas sagrat d’or, i amb la mà esquerra una safata amb un
moment que recull el mosaic d’Empúries. Segons el relat mitològic , Agamèmnon immolava la seva filla en
encenser.
sacrifici però, en canvi, en la tragèdia d’Eurípides la noia no mor a mans del seu pare. Àrtemis canvià
3. Agamèmnon, rei de Micenes.
6. L’endeví Calcant. d’Àrtemis.
4. Ifigènia, filla d’Agamèmnon. 5. Ulissès, rei d’Ítaca.
7. Menelau, rei d’Esparta.
8. Columna amb dues escultures: la d’Apol·lo i la
9. Tenda de campanya amb quatre rostres joves.
amb un cèrvol.
10.
Plataner.
11.
Deessa Àrtemis
Ifigènia per un cérvol. Per la manca de perspectiva i per la poca transició tonal amb camvis bruscos de colors es creu que aquest mosaic és del segle IdC. La seva funció és decorativa i, a la vegada, il·lustrativa. 13