Història de l’Art
El Barroc Àrea Visual i Plàstica. 2n ESO Ramon Pujolà i Font
Nom i cognom:
Grup:
.
En aquesta unitat descobrirem les principals manifestacions artĂstiques del Barroc: arquitectura, escultura i pintura barroca. En acabar la unitat podrem: -
Explicar el mot barroc.
-
Diferenciar els tipus de barroc europeu.
-
Identificar els principals artistes barrocs i llurs obres.
-
Explicar les caracterĂstiques mĂŠs importants de les principals obres barroques.
.
L’ART DELS GRANS PODERS EL BARROC LA NOCIÓ DE BARROC Inicialment, aquesta denominació es va aplicar a un estil artístic, però també designa un període de la història occidental que s’estén des del començament del segle XVII fins a la primera meitat del segle XVIII. La paraula barroc no té un origen gaire clar i s’associa a tot allò que és estrany, asimètric o extravagant. La mesura, la proporció i l’equilibri renaixentistes són substituïts per la fantasia, l’excés. En definitiva, el Barroc és fruit d’un canvi total en la mentalitat de l’home d’aquell moment. L’home refusa tot allò mogut per la raó i es deixa portar per les sensacions.
El Barroc té el seu origen a Itàlia i, més concretament, a Roma, i s’estén ràpidament pels països europeus i, més tard, a les colònies americanes.
EL CONTEXT HISTÒRIC DETERMINANT EN LA CULTURA BARROCA La cultura del barroc és influïda per un conjunt de circumstàncies històriques, especialment les següents:
•
L’aparició de la Reforma i de la reacció enfront d’aquest moviment, la Contrareforma, i la consegüent divisió d’Europa en dues religions: la catòlica i la protestant. Després de la Reforma de Luter (Reforma protestant), l’església necessita defensar-se per recuperar la seva força. Així, la Roma papal, capital de l’església catòlica, i arran del Concili de Trento, reforçà l’autoritat del Papa, potencià la tasca pastoral dels bisbes i dels clergues i, a més, fundà la Companyia de Jesús per frenar els avenços del protestantisme. Primer a Itàlia i després als països catòlics, l’art serà el mètode per posar de manifest que l’església no ha perdut poder ni protagonisme. És per aquesta raó que podem parlar d’un BARROC RELIGIÓS - CONTRAREFORMISTA.
•
França, a poc a poc, va guanyant prestigi i poder en el desenvolupament d’una monarquia absolutista. Poder que culmina en la quasi divinització del rei Sol, Lluís XIV. El rei i la cort volen fer, dels seus palaus, una imatge del seu propi poder i ensenya a la resta del món que França era el centre de l’univers. És per aquesta raó que podem parlar d’un BARROC ABSOLUTISTA.
•
Els Països Baixos (Flandes i Holanda) es fragmenta. Holanda s’independitza i adopta el calvinisme, al mateix temps que floreix una burgesia acomodada. En aquest país neix un art protestant i burgès. Proliferen quadres de petits formats per decorar les estances burgeses, en què, més que el luxe, es busca la comoditat i el confort. Quadres d’interior, retrats, escenes domèstiques, paisatges i natures mortes, són les principals temàtiques. És per aquesta raó que podem parlar d’un BARROC PROTESTANT.
ARQUITECTURA BARROCA ITALIANA Com hem dit anteriorment, el Barroc neix a Itàlia i els Papes en són els seus mecenes. Els grans arquitectes d’aquesta època són: Bernini amb obres com la plaça del Vaticà i el Baldequí i Francesco Borromini amb San Carlo alle Quattro Fontane.
CARACTERÍSTIQUES
•
Caràcter propagandístic. L’Església, principal client de l’artista, vol commoure i enlluernar els seus feligresos.
•
Sensació de moviment. Res no resta estàtic, les plantes de les esglésies, les façanes i els entaulaments s’ondulen. Per això la línia dominant és la línia corba.
•
Exhuberant decoració d’interiors i d’exteriors de les edificacions.
•
Invenció de la columna salomònica.
•
Teatralitat – escenografia, aconseguida per efectes lumínics i per la barreja de les diferents disciplines artístiques (arquitectura, pintura, escultura).
Amb un clar sentit propagandístic: la transformació de Sant Pere del Vaticà La gran obra dels inicis del Barroc és la transformació de l’església de Sant Pere del Vaticà per Carlo Maderno, que, seguint els desitjos del Papa Pau V, allarga la nau tot canviant la planta de creu grega i la converteix en planta de creu llatina.
Maderno també construeix a la basílica una gran façana amb un frontó, coronada per una balustrada amb gegantines estàtues d’apòstols. Aquesta façana és com un cartell anunciador de clar sentit propagandístic. L’ e s g l é s i a , a t r a v é s d ’ a q u e s t a f a ç a n a , reclamava l’atenció dels creients i intentava enlluernar-los.
Els braços protectors de l’Església: Plaça de Sant Pere del Vaticà L’autor d’aquesta monumental plaça és Gian Lorenzo Bernini. Bernini, al llarg de la seva vida, va gaudir d’un gran prestigi i reconeixement; fou considerat arquitecte dels grans papes barrocs. Aquesta plaça va ser encàrrec del Papa Alexandre VII en l’any del seu pontificat.
La plaça de Sant Pere és construïda amb materials nobles (marbre i bronze) amb l’objectiu de glorificar l’Església Contrarreformista. Està formada essencialment per dos espais. El primer té forma de trapezi i està limitada per dues ales que convergeixen a mesura que s’allunyen de la basílica. A continuació, i connectat amb l’anterior, hi ha una espai de forma oval, la plaça pròpiament dita, emmarcada per dos braços de columnes de l’ordre dòric-toscà. Cada braç està format per quatre fileres paral·leles de columnes, amb un total de 284 columnes (cada una fa 15 m. d’alçada). Al centre de la plaça, apareix un obelisc egipci i dues fonts col·locades a cada cantó. El disseny de la plaça respon a la idea de l’acollida de tots els creients entre els braços de l’església. Bernini va donar a la columnata la forma simbòlica dels braços protectors de l’Església.
El Baldequí i la columna salomònica Localitzat al creuer de Sant Pere, el Baldaquí cobreix l’altar on suposadament se situa la tomba de l’apòstol Sant Pere. Fet l’any 1624, es tracta d’un templet sobre quatre columnes, de fust tornejat en espiral, inspirades en les que es conserven en el mateix Vaticà, i que hom suposava, en aquelles èpoques, que procedien del temple de Salomó a Jerusalem. D’aquí el nom de columnes salomòniques, amb què es coneix aquest tipus de columnes. Aquest tipus de columna serà, durant un segle i mig, el preferit en els retaules cristians i, en particular, en els espanyols. El Baldaquí és fet de marbre, fusta i bronze daurat.
Borromini i el domini de la corba: San Carlo alle Quatro Fontane Francesco Borromini és qui trenca amb l’equilibri renaixentista. Col·laborador primer i competidor després de Bernini, és el que porta a la concepció general del temple l’ànsia barroca de dinamisme i converteix les façanes en superfícies ondulants plenes de moviment i ritme. San Carlo alle Quattro Fontane, a Roma, és un dels seus millors exemples de façana dinàmica, tot jugant amb les formes corbes i contracorbes. Mai ningú abans que ell, no havia aconseguit donar aquesta sensació de moviment.
Sensació de moviment Aconseguint una façana dinàmica, tot jugant amb les formes corbes i contracorbes.
Dinamisme Res no resta estàtic, la planta de l’església i els murs interiors s’ondulen. Per això la línia dominant és la línia corba.
Teatralitat i Escenografia Aconseguida amb efectes lumínics del sol en les diferents hores del dia i aconseguida per la barreja d’elements arquitectònics amb escultures.
ESCULTURA BARROCA ITALIANA CARACTERÍSTIQUES
•
Moviment extravertit: els cossos es disparen cap a l’exterior, i els braços i les cames, així com els vestits, es desplacen cap a fora. Es copsa l’instant d’una escena o d’una acció.
•
Representació dels sentiments i les passions.
•
Gran naturalisme i desig de fingir qualitats de les coses (pell, robes, soca d’arbre,etc).
•
Teatralitat i efectisme; sovint l’escultura procura impressionar i captar l’atenció de l’espectador.
•
Predomina la línia corba i les diagonals i, per tant, les composicions dinàmiques .
•
Clarobscurs. Importància de la llum i els efectes lumínics contrastats.
Les escultures de Bernini Gian Lorenzo Bernini és l’escultor més significatiu del Barroc; com Miquel Àngel, va ser, a més a més, arquitecte i pintor. L’església i la noblesa van constituir la seva clientela més important. Ell era conscient que la seva obra era molt bona i va portar, sempre, una vida de cortesà, de gran senyor, protegit per la cort pontifícia. Bernini esculpeix el David copsant l’instant d’una acció. Representa David en el moment que llança la pedra contra el gegant Goliat. És un personatge amb molta força i tensió extravertida que no té res a veure amb l’heroi de Donatello, ni en el jove concentrat de l’obra de Miquel Àngel. Si ens fixem en la boca del personatge, veiem que té l’expressió dels llavis forçada, com fem tots en un moment de tensió.
L’Apol·lo i Dafne de Bernini, és encarregada l’any 1620, pel cardenal romà Scipione Borghese per als jardins de la seva vil·la. Recull el moment inicial d’una metamorfosi: l’instant en què Apol·lo toca el desitjat cos de la nimfa Dafne que es transforma en un llorer. És un moment ple de tensió. En aquest grup escultòric de marbre hem de destacar-hi la suavitat de la textura del cos de Dafne contrastat amb l’aspror de l’arbre en què s’està transformant. Les línies corbes i els ritmes diagonals donen gran dinamisme a l’obra.
PINTURA BARROCA ITALIANA - CARAVAGGIOUna de les personalitats pictòriques més importants del Barroc italià fou Michelangelo Merisi, més conegut amb el nom de Caravaggio. Caravaggio era una persona extravagant i violenta. Fou empresonat diverses vegades i, fins i tot, va arribar a matar, la qual cosa l’obligà a sortir de Roma l’any 1606. Tot i això Caravaggio fou un gran renovador de la pintura i model a imitar per altres importants pintors del Barroc. CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA DE CARAVAGGIO
•
•
•
Naturalisme. Representat en les seves escenes religioses, plenes de quotidianitat amb personatges extrets de la vida real. Els Sants de Caravaggio semblen persones totalment normals, i van vestits com si no fossin sants. Tenebrisme. L’autor situa els personatges en una habitació fosca que és il·luminada amb un focus lumínic, imaginàriament, fora del llenç. La llum esclata en l’escena il·luminant només allò que l’artista vol destacar i deixant en l’obscuritat tot allò que vol que passi desapercebut. El resultat són uns durs contrasts lumínics. Composicions asimètriques i atectòniques. La asimetria compositiva mostra preferència per tot allò que estigui relacionat amb el desequilibri. Les composicions renaixentistes on la figura principal era al centre, desapareixen. La composició atectònica s’aconsegueix no subordinant les figures o els objectes d’un quadre a les línies del marc. L’artista, per tant, parteix les portes, les taules i les finestres i fa que l’espectador les pugui imaginar més enllà de la superfície pintada.
La vocació de Sant Mateu i La mort de la Mare de Déu Sota aquestes línies podem observar La vocació de Sant Mateu, exposada a l’església de San Luigi dei Francesi a Roma. La vocació és un molt bon exemple per explicar els trets pictòrics de Caravaggio però, per damunt de tot, cal remarcar l’efecte tenebrista de la sala fosca amb una taula vivament il·luminada per un punt de llum situat fora del quadre.
El naturalisme de Caravaggio té la màxima representació en l’obra La mort de la Mare de Déu. Encarregada pels Carmelites Descalços per a l’església de Santa Maria della Sacala a Roma és, avui en dia, exposada en el Museu del Louvre a París. Hem de saber que en aquell moment els frares carmelites van rebutjar l’obra perquè la consideraren massa naturalista i poc respectuosa amb la figura de la Mare de Déu. El detall que més els va escandalitzar fou que el cos de la Mare de Déu apareixia amb el ventre inflat perquè Caravaggio prengué de model el cadàver d’una prostituta ofegada al riu Tíber.
ARQUITECTURA BARROCA FRANCESA Si el barroc italià era la manifestació del poder de l’Església, el barroc francès és la manifestació del poder absolutista de Lluís XIV, el Rei Sol. El rei utilitzà l’art com a canal propagandístic i, així, poder fer ostentació de la seva grandesa. A diferència del Barroc italià que té com a clientela l’Església i, per tant, és de caràcter religiós, el barroc francès és eminentment civil. Com és natural, l’art està vinculat al món de la cort.
CARACTERÍSTICA
•
Classicisme. Els francesos consideren l’arquitectura barroc, a italiana massa exagerada i exuberant, per la qual cosa aposten per una arquitectura més sòbria, més senzilla, més harmoniosa i, fruit d’això, renuncien a les ondulacions i als efectes més espectaculars.
Un monument a l’egolatria: el Palau de Versalles L’any 1668, Lluís XIV va decidir traslladar la seva cort a un lloc situat a uns 20 quilòmetres de París, un paratge utilitzat ja pels reis de França com a lloc de caça. El Rei Sol, que es considerava el rei més poderós d’Europa, va voler construir una edificació a l’alçada de la seva majestuositat. El palau, exteriorment, presenta una notable nuesa decorativa molt pròxima al classicisme. Interiorment, una ornamentació exagerada embolcalla tots els espais. Cal destacar-hi la Galeria dels Miralls on diversos finestrals encarats a miralls inunden l’estança de llum.
L’edifici del palau es converteix en l’element central entre la ciutat cortesana i els grans jardins posteriors. Tres avingudes conflueixen, en forma de trident, davant del gran pati d’armes del palau.
El conjunt de Versalles es completa amb els espectaculars jardins dissenyats per Le Nôtre. Parterres geomètrics, estanys, fonts, etc., es projecten fins a la línia del bosc.
PINTURA BARROCA FLAMENCA - RUBENS Peter Paulus Rubens és l’artista més important de la pintura flamenca. Nascut en terres alemanyes, es va traslladar a Anvers, ciutat que es convertí en la seva veritable pàtria. CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA DE RUBENS
•
Gran colorista; gamma cromàtica càlida, rica i brillant.
•
Composicions dinàmiques i plenes de vitalitat. Diagonals enèrgiques, cossos que es retorcen, músculs en tensió.
•
Formes exuberants, arrodonides. Les seves figures femenines són voluminoses.
•
Diversitat temàtica: temes religiosos, mitològics, històrics, retrat, etc.
Rapte de les Filles de Leucip i Les tres Gràcies El Rapte de les Filles de Leucip copsa el moment mitològic en què les dues filles són raptades per Càstor i Pòl·lux, per evitar que es casin amb els seus cosins. És en la temàtica mitològica on Rubens manifesta més la seva vitalitat. Per un costat El Rapte, li permet, per la violència de la situació, compondre els personatges entorn de les diagonals i, així, aconseguir un moviment desbordant ple de tensió. Per l’altra, li ofereix la possibilitat de fer evident el seu amor per les figures femenines de carns abundants i pell nacrada i les figures masculines plenes i vigoroses.
Les tres Gràcies és, potser, l’obra més coneguda del pintor. A la mitologia grega, les tres Gràcies (Aglaia, Eufrosine i Talia) són companyes d’Afrodita i Eros i representen l’impuls positiu de la vida: són deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria. A diferència d’altres composicions molt dinàmiques, Les tres Gràcies presenten un dinamisme contingut. Així, en aquest quadre, amb molt poca acció, tan sols sembla que les protagonistes estan iniciant un ball, els cossos exuberants prenen tot el protagonisme. El cànon de bellesa femenina de Rubens resta molt lluny de la delicadesa de Botticelli i molt més lluny dels models de bellesa que proposa la publicitat en la societat actual.
PINTURA BARROCA HOLANDESA Després de la separació dels Països Baixos, la república d’Holanda va desenvolupar una escola pictòrica d’un marcat caràcter nacional. La pintura holandesa és el reflex del país i de la seva societat burgesa i mercantil. En primer lloc, hem de saber que, fruit del calvinisme, la pintura religiosa perd molta importància i queda reduïda quasi al mínim. En segon lloc, cal destacar que, a diferència d’altres països, els principals clients de l’artista era la burgesia enriquida pel comerç i, per tant, no és difícil explicar-se el gust dels pintors per representar en llurs quadres escenes familiars i intimistes situades en llars confortables, plenes de mobles delicats. De totes maneres, el gènere que assoleix una importància més gran és el retrat. Retrats individuals i grans retrats col·lectius dels membres d’una corporació.
Els grans retrats de Rembrandt Rembrandt és, sens dubte, un dels millors retratistes de la història. La lliçó d’anatomia del doctor Tulp va ser un dels quadres que el feren popular i admirat. El doctor Tulp, primer anatomista del gremi de cirurgians d’Amsterdam és retratat en el moment de dictar la lliçó d’anatomia fent l’autòpsia al cadàver d’un executat. Rembrandt copsa el moment com si fos un instant fotogràfic. Aquesta sensació d’instantaneïtat s’accentua pels gests i l’expressió dels assistents.
El Síndic del gremi de drapers és un magnífic retrat col·lectiu en què Rembrandt dota les figures d’una vitalitat molt expressiva. Cal prestar atenció a l’acció per entendre que, els membres del gremi, aturen instantàniament la feina de supervisió de les mostres de teles per observar un imaginari personatge que entra dins la sala.
La ronda de nit, obra fonamental de la Història de l’Art, és un retrat col·lectiu encarregat a Rembrandt pel gremi d’arcabussers d’Amsterdam. Un dels principals mèrits del quadre rau en la composició que defuig de l’estaticisme dels típics retrats de grup. L’altra mèrit és la manera de destacar els dos personatges principals (el capità Cocq i el tinent Ruytenberg) no tan sols per la seva situació central sinó per la llum que incideix i ressalta poderosament la franja vermella de la capa del capità i l’uniforme groc del tinent. La disposició dels personatges, els gestos i les mirades, l’actitud dinàmica i la vivacitat del conjunt no va ser ben rebuda i li comportà la pèrdua de clientela.
Els interiors de Vermeer Vermeer de Delft és el mestre d’un gènere típicament holandès: els quadres d’interiors, reflex de la vida tranquil·la i confortable de la burgesa holandesa. En els quadres de Vermeer la llum és la gran protagonista. Com es pot veure en Noia de blau llegint una carta, una llum suau molt poètica, penetra en l’habitació per una finestra lateral inundant l’interior i fent-lo molt intimista.
La senzillesa i el realisme són presents en les seves escenes. Com en La lletera, Vermeer col·loca pocs i silenciosos personatges que realitzen tasques domèstiques. Una gamma cromàtica d’ocres i blaus predomina en la seva paleta, i una pinzellada minuciosa detalla acuradament els objectes que envolten les figures.
VELÁZQUEZ EL MÉS GRAN DE TOTS ELS PINTORS BARROCS ESPANYOLS Diego Rodríguez de Silva Velázquez és un dels més grans genis de tota la pintura universal. Va néixer a Sevilla, on inicià la seva formació. En les primeres obres com L’aiguader de Sevilla, mostra un gran naturalisme a l’hora de representar les textures i les qualitats dels objectes. L’any 1623, ajudat pel comte duc d’Olivares, va arribar a la cort de Madrid on, després de fer el retrat del jove Felip IV, es va guanyar el fervor incondicional del monarca que l’anomena pintor de cambra de la cort espanyola. Cal tenir en campte la seva activitat com a pintor reial amb una gran sèrie de retrats, tant de la família reial com de cortesans i bufons.
L’aiguader de Sevilla Els embriacs
La llum tenebrista i el virtuosisme tècnic, d’un realisme gairebé fotogràfic, en la representació de les tines o la copa de cristall plena d’aigua, fan que L’aiguader de Sevilla sigui una de les obres magistrals de l’època sevillana de Velázquez.
Amb Els embriacs, la seva primera obra de gènere mitològic, abandona el tenebrisme de l’època sevillana, la composició es torna més dinàmica i la seva paleta s’enriqueix. Hem de destacar-ne la intensitat expressiva dels rostres del déu Bacus i dels acompanyants, així com el naturalisme en la representació dels objectes relacionats amb el vi i repartits per tota l’obra.
La Farga de Vulcà En aquesta burlesca escena mitològica, La Farga de Vulcà, cal destacar-ne per un costat, la saviesa compositiva a l’hora de representar l’escena captant d’instantaneïtat del moment i, per l’altre, la perspectiva aèria il·luminant no tan sols les figures i els objectes, sinó captant l’aire que embolcalla tota l’estança.
La rendició de Breda o Les llances La rendició de Breda recrea una escena dels Països Baixos, en què Velázquez no va participar-hi. Amb una gran dignitat, retrata tant el vencedor, el general espanyol Spínola, com el vençut, el general Nassau. En el lliuramant de la clau de la ciutat, el gest del general Spínola, d’aturar el general holandès perquè no s’humiliï posant-se de genolls en la rendició. La composició del llenç és equilibrada. La clau és el centre compositiu i les llances, milicialment formades donen al quadre el seu nom popular.
Las Meninas Las Meninas és una de les obres cabdals de la pintura. Es tracta d’un retrat de cort, conegut inicialment amb el nom de La família de Felip IV. Aquest retrat col·lectiu explica l’instant de l’entrada de la infanta Margarida amb la petita cort de dames i els nans en la cambra estudi on Velázquez està suposadament pintant els reis. Tradicionalment es diu que Velázquez pinta els monarques, Felip IV i Mariana d’Àustria, reflectits en el mirall del fons de l’habitació. Per altra banda, Las Meninas és un autoretrat de l’artista. Autoretratant-se en la intimitat de palau, Velázquez pretenia equiparar l’ofici de pintor a una categoria noble. D’aquesta manera afirmà que els pintors són artistes i no simples artesans. Fruit d ’ a i x ò , p o s t e r i o r m e n t , v a n p i n t a r, a l p i t d e Velázquez, la creu de l’Orde de Santiago. La pinzellada és solta i converteix les formes en taques. El seu tret més important és la perspectiva aèria. Ningú no havia aconseguit fins a aquest moment captar tanta atmosfera de manera tan precisa. La llum entra pels finestrals situats al costat dret i per la porta oberta del fons, i modela el volum dels personatges mitjançant un magnífic joc de reflexos.
Les filoses o La faula d’Aracne Les filoses o La faula d’Aracne és un dels quadres més controvertits de Velázquez. Inicialment va ser interpretat com una escena quotidiana del treball de cinc filadores però, posteriorment, s’ha cregut veure-hi el tema mitològic de la faula d’Aracne, en què la deessa Atena accepta el repte d’Aracne per teixir un gran tapís.
EXERCICIS 1. Situa, amb colors diferents, en aquesta línia del temps, el moviment artístic següent:
RENAIXEMENT (Quattrocento i Cinquecento) i BARROC 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 1400
1500
1600
1700
1800
1900
2. Busca en una enciclopèdia el mot «BARROC» i escriu-ne el que hi posa.
3. Explica contra quin estil artísitic reacciona el Barroc. A quines formes artístiques s’oposa?
4. Explica qui eren els principals clients de l’art barroc en cadascun dels països europeus i assenyala de quina manera van determinar o condicionar les característiques del barroc.
5. Cita les característiques de l’arquitectura Barroca Italiana.
1. 2. 3. 4. 5.
6. Comenta, de manera breu però clara, el «Baldequí» de Bernini.
7. Cita quina és la característica més detacada de l’arquitectura de Borromini i explica com es pot apreciar en llurs obres.
8. En el requadre, comenta el moment mitològic representat en l’escultura «Apol·lo i Dafne» de Bernini. En l’esquema, cita les característiques escultòriques que es perceben. Moment mitològic
Característiques
9. A través de «La vocació de Sant Mateu» de Caravaggio explica el tractament de la llum en els seus quadres.
10. El naturalisme és un dels grans trets de la pintura de Caravaggio. Justifica perquè «La mort de la Mare de Déu» fou rebutjada per la congregació religiosa que l’encarregà.
11. Resumeix les característiques que defineixen l’art de Rubens a través del «Rapte de les filles de Leucip».
12. Cita i raona la característica comuna apreciable en aquests dos grans retrats col·lectius de Rembrandt.
13. Llegeix el text de la pàg. 8 i explica quina fou la raó per la qual, «La ronda de nit», un dels més magistrals retrats col·lectius de la història de l’art, fou l’inici de la caiguda artística de Rembrandt.
14. A través de «Noia de blau llegint una carta», explica les característiques més significatives de l’obra de Vermeer.
15. Indica de quina manera evoluciona l’obra de Velázquez tot assenyalant dues obres en les quals sigui possible d’apreciar aquesta evolució.
16. Posa nom als personatges i comenta «Las Meninas» de Velázquez.