Esquema del recinte medieval de Burriac El castell de Burriac, també anomenat castell de Sant Vicenç, és d’una fortalesa dels segles XI-XIII situada estratègicament al cim d’un turó, presidida per la torre d’homenatge i l’ermita de Sant Vicenç.
Capella o ermita de Sant Vicenç Torre La torre i els murs que avui coronen la muntanya són les restes del castell medieval, conegut primer amb el nom de castell de Sant Vicenç i, després, amb el de castell de Burriac. És un magnífic exemple de castell roquer, és a dir, un castell bastit en una roca, en el cim d’un penyal.
La primera construcció data de finals del segle IX, i consisteix en una capella preromànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçalera plana, de la qual actualment només es conserva l’absis.
LES BRUIXES DEL CASTELL DE BURRIAC
Diuen que fa molts i molts anys, el castell de Burriac, era visitat per bruixes de tot arreu. Un vailet de Cabrera, tingut per valent, s’atreví a pujar-hi. En arribar, s’amagà entre uns matolls i s’hi quedà una estona per veure què passava. En pondre’s el sol veié com unes bruixes volaven pel cel. Després d’un bon període, contemplà estorat, com aterraven, es donaven les mans i es posaven a ballar entorn d’una olla. Aquesta era plena de serps, rates, llangardaixos, ossos de morts, cames de nens i nenes, herbes, ungüents i gripaus. Acabada la ballaruga, les bruixes es posaren dins i cridaren amb una sola veu Altafulla! D’immediat, es convertiren en corbs i sortiren volant. El noi, no s’ho pensà gaire. Es posà tot ell en remull dins del suc d’aquell perol, perquè es produís la transformació que havia presenciat moments abans. Però, va dir Baixafulla! L’error li costà convertir-se en ruc. Quan les bruixes varen tornar, varen lligar el ruc, li arrancaren el pelam i li feren tot de mals, cap de bens. En sortir el sol, com tots els dies, les bruixes marxaren i el noi recuperà la seva natural fesomia.
LA CADIRA D’OR DEL CASTELL DE BURRIACH Un personatge molt famós va ser l’agressiu bandoler capità dels lladres anomenat Còrsec, i era el terror de tota la rodalia. Vivia bé amb els seus veïns perquè li pagaven diners per estar tranquils, però el Còrsec robava tots els viatgers dels camins prop de Burriac. Gràcies a tot el que robava, va fer una gran fortuna, i guardava en el castell els seus tresors, entre ells una cadira d’or. Però vet aquí que el Rei ho va saber, i va enviar el seu exèrcit a capturar-lo. Quan menys s’ho esperava, en Còrsec es va trobar al castell tot voltat de soldats. Com que va veure que més tard o més d’hora s’hauria de rendir, per una llarga mina sota la muntanya anava treient els tresors i entrava menjar, fins que els soldats van sospitarho i van trobar la mina. Els soldats van haver de tirar a terra quatre pesades portes. El Còrsec va amagar la cadira d’or i els tresors que hi quedaven, després va apilar tota la llenya que tenia i va calar foc al castell. Va haver un combat i molts van morir, i una vegada apagat el foc, van remoure totes les runes per tal de trobar-hi els tresors, però mai més n’ha aparegut cap rastre. Des de llavors, són molts els qui intenten trobar-los, i aquell que els arribi a trobar, ben ric es farà.
EL CASTELL DE BURRIAC Al damunt d’un bell paissatge, entre matolls i verdisses, s’aixeca, entre boires grises, la torre de l’homenatge. El castell, que fou l’hostatge, dels senyors de la contrada, fou un lloc, on la mainada, emulava els vils pirates, més ben dit, un cau de rates per parir la lludrigada. Fa molts anys, que a la comarca, arribaren gent de guerra per robar la nostra terra amb l’ajuda de la Parca. Sorgí, com un gran jerarca, un feudal bastant guerrer, que si us haig d’ésser sincer, es mereix molt poca glòria i es conegut per la història com en Pere Joan Ferrer. Fou durant la dictadura que, per gent poc instruïda, caigué «Santa Margarida» i el castell de roca dura. Com que mancava cultura, el poble no era conscient que els rocs anaven caient i el castell s’enderrocava i que el Maresme es quedava sense el símbol més adient.
Per fi esclatà la consciència i Cabrera despertar-se comprenent que ha d’afanar-se a esborrar la decadència. Tothom obrà amb insistència i el castell ha millorat i en tot lloc hi ha netedat i per cel-lebrar la gesta quan arriba la Gran Festa, es pot veure il-luminat. Del poble el castell és l’arca, com del arbre ho és l’escorxa i de sempre ha estat la torxa que il-lumina la comarca. Abasta el mar, una barca, molts pobles i una ciutat i sovint es envejat per centenars de turistes que admiren les belles vistes que la natura ha creat. Publicat a La Veu de Burriac nº8, Març del 1994