Art Grec

Història de l’Art Segon de Batxillerat 2007-2008

Grècia

L’Art de l’època clàssica:

L’art de l’època clàssica: Grècia

1

L’art de l’època clàssica: Grècia

Índex Marc geogràfic

pag. 2

Cronologia

pag. 2

Consideracions culturals i social de lart grec

pag. 3

Aquitectura grega

pag. 4

El temple grec

pag. 4

Parts d’un temple grec

pag. 4

El temple segons la distribucio de columnes

pag. 5

El temple segons el número de columnes

pag. 5

Els ordres arquitectònics

pag. 5

L’ordre dòric

pag. 6

L’odre jònic

pag. 7

L’odre corinti

pag. 7

1. Partenó

pag. 8

2. Erectèon

pag. 10

3. Teatre d’Epidaure

pag. 11

4. Altar de Zeus a Pèrgam

pag. 13

Obres:

Escultura grega

pag. 14

Obres:

2

5. Kouros i Kore

pag. 14

6. Guerrers de Riace

pag. 15

7. Discòbol

pag. 17

8. Dorífor/Diadumen

pag. 18

9. Hermes amb Dionís infant

pag. 19

10. Laocoont

pag. 20

L’art de l’època clàssica: Grècia

Època arcaica

Marc geogràfic

- Colonització grega. Fundació de Cumes (750), Siracusa (733), Tàrent (780), Bizanci (660), Marsella (600), Empúries (550), etc.

L’àmbit de la cultura i de l’art grec antic era molt més ampli que el petit estat grec actual. El nucli bàsic el constituïen les terres que envolten la mar Egea: La Península Hel·lènica, la costa de

Des dels primers Jocs Olímpics 776 aC-

l’Àsia menor i les illes, que s’estenen com un pont entre els dos

fins a l’any 490

- Procés de formació de les ciutats «polis».

- La cultura grega s’estén arreu de la Mediterrània occidental (Magna Grècia),

continents.

i comencen a fixar-se les tipologies dels temples, els ordres arquitectònics,

Però les diferents onades colonitzadores expandiren la cultura

l’escultura, etc.

grega cap a les costes de la mar Negra i arreu de la Mediterrània:

- Aparició dels primers poemes èpics, la Il·líada i l’Odissea.

est de la Península Ibèrica (Empúries), sud de França (Massàlia), sud d’Itàlia i Sicília (l’anomenada Magna Grècia, amb ciutats tan

Època clàssica

importants com ara Tàrent i Siracusa). Cal tenir en compte que els ciutadans de les colònies es consideraven plenament grecs, Finalment, les conquestes d’Alexandre el Gran, en posar els grecs en contacte directe amb les cultures del Pròxim Orient, eixamplaren l’àmbit de l’art hel·lènic i feren possible l’aparició de nous centres importants, com ara Alexandria a Egipte.

Massàlia

Des de la primera guerra mèdica

Cronologia

parlaven la mateixa llengua, adoraven els mateixos déus, etc.

(490 aC) fins a l’any 323 aC. Aquest període el podem dividir en: - Període protoclàssic (primera meitat del segle V).

- Primer classicisme o clàssic sublim (segona meitat del segle V: govern de Pèricles a Atenes i guerres del Peloponès).

- Segon classicisme o clàssic tardà (del segle IV fins al 323, època de crisi de

Emporion

les poleis i d’hegemonia d’Esparta, Tebes i

Bizanci Paestum

Càrtago

Siracusa

3 1 2 5 7 4 8 6 9

altres ciutats).

- Guerres mèdiques: atenesos i espartans van capitanejar els grecs i van refusar els perses a Marató (490 aC) i, més tard, els varen derrotar definitivament a les batalles de Salamina (480 aC) i Platea (479 aC).

- Pèricles, màxim dirigent de l’Atenes democràtica del 443 al 429 aC. Fou realment l’època de gran vitalitat cultural. L’època de l’Acròpolis, dels grans artistes, de Sòcrates, l’època en què Hipòcrates funda l’escola de la medicina científica.

- Guerra del Peloponès (431-404 aC), derrota d’Atenes i hegemonia d’Esparta (404-371 aC).

Cal destacar que Atenes perd poder polític però no força intel·lectual. Els grans filòsofs Plató i Aristòtil són d’aquest segle IV. - Regnat d’Alexandre el Gran (rei de Macedònia) i conquesta de l’Imperi persa (336-323 aC.)

Pèrgam

Època hel·lenística

Milet Cnido

- Amb l’acció d’Alexandre el Gran, l’hel·lenisme s’estén extraordinàriament i la

Rodes

civilització grega esdevé pràcticament universal.

Durant els segles següents, Atenes ja no és la capital cultural. Apareixen nous

Alexandria

Des de la mort d’Alexandre (323 aC) fins a l’any 31 aC

centres de difusió de saviesa, ciència, art i pensament com Alexandria a Egipte o Pèrgam a l’Àsia Menor.

- Al segle II aC els romans conquereixen i sotmeten Grècia. Macedònia es

1 Samotràcia - 2 Cap Artemision - 3 Delfos - 4 Atenes - 5 Corint -

converteix en província romana l’any 148 aC.

6 Epidauros - 7 Micenes - 8 Olímpia - 9 Esparta

3

L’art de l’època clàssica: Grècia

Consideracions culturals i socials de l’art grec Aproximadament tres segles després de l’enfosament de la civilització micènica, sorgeix a Grècia una cultura que arribarà, en els segles posteriors, a tenir un vigor i una capacitat d’interpretació del món que encara avui és a la base de la nostra cultura occidental. Els grecs seran els creadors d’un seguit de formes i normes que han determinat en gran mesura l’evolució de l’art fins al nostre segle.

Però d’on ve la cultura grega? A Grècia es fonen les aportacions indoeuropees dels pobles del nord (aqueus, doris) portadors de les cultures europees del bronze i del ferro, amb l’element oriental arribat d’Egipte i del Pròxim Orient a través dels intercanvis comercials. A les cultures prehel·lèniques ja trobem aquesta barreja d’influències que donen lloc a una cultura nova i original que s’afermarà encara més amb l’enfrontament quasi permanent amb l’imperi persa, paradigme de les cultures orientals.

Cal recordar ara alguns trets fonamentals de la cultura grega que tindran el seu reflex en l’art. ·

Una nova forma d’organització política: la polis. A diferència dels imperis teocràtics i centralistes d’Egipte o Pèrsia, els grecs s’organitzen en petites comunitats independents anomenades poleis (singular polis) el funcionament de les quals no es basa en l’obediència a una monarquia o a una casta sacerdotal, sinó en el respecte de les normes emanades de les institucions comunes. O sigui les lleis i les institucions subsisteixen la voluntat individual d’un sobirà, la qual cosa suposa el predomini del grup, de la col·lectivitat, sobre l’individu. Aquesta forma de govern demana, doncs, espais públics per a les activitats comunes. Cal, però, no oblidar que la llibertat del ciutadà d’una polis grega es basa en el treball dels esclaus, que realitzen les feines més feixugues i que no tenen cap dret polític.

·

L’home és la mesura de totes les coses. Aquesta frase del filòsof Protàgores exemplifica prou bé la importància de l’home com a eix central de la cultura grega. L’home no resta sotmès a cap poder extrem i superior, ni a una religió jerarquitzada: només està sotmès a l’home col·lectiu (la polis). Fins i tot els déus s’humanitzen, tant en la seva forma (antropomorfisme) com en els seus sentiments (dubten, pateixen, etc.). En l’art l’home també serà el centre i la principal font d’inspiració.

·

Grècia és el bressol de la filosofia, del pensament racional. L’home no es conforma amb les explicacions màgiques de la natura sinó que mira de comprendre-la: observa, classifica, compara, es pregunta. Així uneix observació i raó per tal d’explicar la natura i extreure’n principis i normes. Això es veu prou bé a l’escultura: es busca la realitat, la semblança amb el natural (la mimesi), però no el retrat individualitzat sinó la idea de l’home, el cànon, el model que sintetitza tots els homes.

Així, l’art grec és un art basat en la realitat i en la raó.

·

La religiositat grega no és un receptari de creences i rituals sinó un sentiment de relació amb la divinitat. Els déus són molt propers als homes, i sovint aconsellen i ajuden en comptes d’imposar. La religió és, juntament amb la llengua, un dels elements de cohesió de la ciutat i del món hel·lènic. Les grans ceremònies religioses (processó de les Panatenees, Jocs

Olímpics, etc.) són sobretot actes d’afirmació del panhel·lenisme. ·

La concepció de l’art com a recerca de la bellesa definida pels filòsofs neix també a Grècia. Fins a la Grècia clàssica es pot dir que l’art no existeix, ja que no hi ha un ideal de bellesa, no hi ha voluntat de contemplació. L’art grec s’allunya de la funció màgica, religiosa o d’exaltació del poder que havia tingut a Mesopotàmia o a Egipte.

Temple de Posidó. Cap Súnion (segle V a.C.)

4

L’art de l’època clàssica: Grècia

ARQUITECTURA GRECA El temple grec La intensitat de la vida política a Grècia i la diversitat de les seves manifestacions va suscitar nombrosos tipus de construccions arquitectòniques: per a les assemblees polítiques, per a la pràctica de concursos culturals, artístics, esportius... Però per damunt de tot, sobresurt el Temple, pel qual treballaren pràcticament els artistes i en relació amb el qual hi treballaren. A la història de l’art grec, tractar de l’arquitectura

Parts d’un temple grec estructura molt simple. Consistia tan sols en una única sala a la qual s’entrava per un pòrtic. La sala que allotjava l’estàtua del déu prenia el nom de naos o cel.la. El pòrtic s’anomenava

Com que als grecs no els agradava que la part anterior i posterior dels seus temples fos diferent, afegiren un pòrtic en la seva part posterior de manera que el temple semblés simètric en

El temple grec era relativament de petites

guardaven els tresors del temple. S’accedia a l’opistòdom per

el conjunt. La coberta del temple és a dos vessants. Aquesta

proporcions per a llurs cerimònies litúrgiques de masses, que tenen lloc a l’aire lliure com ara les processons. No hi havia a la religió cap tipus de ritus que exigís la presència col.lectiva a l’interior del temple. El temple era bàsicament la casa de Déu o, si es vol, era la casa on s’allotjava la imatge de Déu.

estereobat

estereobat

El temple era relativament petit. Primer, per

necessitaven edificacions de grans

pronaos

l’exterior sense comunicar amb la nao o cel.la.

Tot el temple grec s’alça damunt una plataforma anomenada

perquè funcionalment els grecs no

naos o cel.la

d’opistòdom i la finalitat era ser la sagristia, lloc on es

mesopotàmics.

la tendència anticolosalista i, segon,

pronaos

pronaos (literalment, “davant de la naos”).

és tractar del Temple.

els temples d’Egipte o amb els zigurats

columna

La planta del temple grec és rectangular, solia tenir una

ser observat des de qualsevol angle. Aquest pòrtic pren el nom

proporcions si el comparem sobretot amb

frontó acroteris

estereobat, generalment de tres grades, que serveix de base a tot

opistòdom

columna

naos o cel.la

disposició fa que a les dues façanes, s’hi acusi un espai triangular que les remata per dalt: és el frontó. Els tres angles d’aquests frontons es decoren amb acroteris, figures decoratives que representen donzelles, formes geomètriques o animals mítics. La teulada és construïda amb una carcassa de fusta coberta de lloses de marbre.

columna pronaos

L’entrada es trobava al centre del mur oriental, darrera del pòrtic o pronaos.

A partir del segle IV aC. apareixen temples de planta circular anomenats Tholos.

estereobat

5

L’art de l’època clàssica: Grècia

El temple segons la distribució de les columnes

Els ordres arquitectònics L’ordre dòric és el més sobri de formes i el més

El temple més simple era el temple in antis, que només tenia columnes a

baronívol i corpulent dels tres, de proporcions

l’entrada, a la pronao. El tipus corrent era el temple pròstil, que tenia pòrtic

més robustes. La seva decoració és austera.

de columnes a tota la façana. El tipus encara més corrent era el temple amfipròstil, que tenia pòrtic de columnes a ambdues façanes, és a dir, al

L’ordre jònic és ja més esvelt en les seves

davant i al darrera. El tipus més clàssic era el temple perípter, que anava

proporcions i més ric de decoració. A la

voltat tot ell de columnes.

virilitat del dòric, el jònic hi oposa la feminitat de la seva inspiració, com si

El temple segons el número de columnes a la façana Les columnes sempre eren de nombre parell i cal distingir: el temple dístil o de dues columnes petites; el temple tetràstil, que en tenia quatre; el temple hexàstil, que en tenia sis; i el temple octàstil, que en tenia vuit.

volgués donar a la columna la delicadesa del cos femení, i les volutes del seu capitell tractessin d’imitar els rínxols dels cabells d’una dona.

L’ordre corinti és el més colossal i el més luxós dels tres.

Evidentment el nombre de columnes depenia de les dimensions de l'edifici.

El tipus més corrent fou el de sis o hexàstil i només en tenien vuit aquells que, com el Partenó, presentaven les màximes dimensions. Generalment als costats laterals, més llargs, el nombre de columnes era igual al doble més una del nombre de la façana.

Ordre dòric L’arquitectura grega és arquitravada. El seu suport fonamental és la columna. El conjunt de la coberta constitueix l’entaulament.

Generalment, tant a la columna com a

IN ANTIS

PRÒSTIL

AMFIPRÒSTIL

PERÍPTER

l’entaulament, s’hi distingeixen tres parts: - A la columna, la base, el fust i el capitell; - A l’entaulament, l’arquitrau, el fris i la cornisa.

On es manifesta de forma més bella i completa la combinació d’ambdós elements (columna i entaulament) és a la façana dels temples.

Fou

precisament a partir del elements de la façana que es crearen els famosos ordres arquitectònics: ordres DÍSTIL

TETRÀSTIL

TETRÀSTIL

HEXÀSTIL

dòric, jònic i corinti.

6

Ordre jònic

L’art de l’època clàssica: Grècia

L’ordre dòric

eixampla una mena de coixinet de secció parabòlica que es diu equí, i la part superior s’acaba amb una llosa quadrangular que és l’àbac sobre el qual s’estreba ja l’entaulament.

timpà

L’arquitrau constitueix el suport horitzontal de l’estructura superior del temple. És llis, però entre ell i el fris avança un estret filet que s’anomena tènia.

frontó

degoter, cimaci o cimall

El fris es desenvolupa, com dèiem, al damunt de la tènia i es decora amb tríglifs, que són

acroteris

tres estries o “glifs”, disposades perpendicularment a la tènia. Són, en realitat i en

cornisa

fris mètopes tènia arquitrau

règula amb sis gotes

o plaquetes quadrades, generalment decorades amb relleus escultòrics.

A la part

corresponent als tríglifs i per sota de la tènia apareix un segon filet curt anomenat règula, d’on pengen sis gotes.

La cornisa és l’element

astràgal tambors d'aresta viva

temple.

fust

La cornisa és a la

vegada la base del triangle

columna

equí collarí

horitzontal més alt del capitell

que formen els dos vessants del

teulat.

Aquesta

estructura triangular és, com hem dit abans, el

estereobat

àbac

estilobat

total. Entre tríglifs i tríglifs, hi ha les mètopes, uns espais intermedis irregulars com lloses

entaulament

tríglif

general, dues les estries o glifs al centre i dues mitges estries o glifs als costats; tres en

frontó, la part del qual s’anomena timpà, el qual es reomplia gairebé sempre amb escultures. Els costats del triangle, anomenats

L’edifici dòric s’alça sobre l’estereobat, l’esglaó superior del qual s’anomena estilobat.

cimaci

o

cimalls,

La columna dòrica arrenca directament de l'estilobat i, per tant, no té base. El fust es

presenten

compon de tambors sobreposats i no és llis, sinó que és solcat longitudinalment per

lleugerament

estries d'aresta viva, és a dir, punxagudes, que normalment són 20, a vegades només

s’anomenen

16. El diàmetre del fust disminueix amb l'alçada, però no de forma regular; el que fa és

degoters, perquè servien

eixamplar-se cap al centre formant així el que se’n diu èntasi. Per això les columnes

de canal de desguàs de

dòriques ens apareixen lleugerament panxudes, i donen aquesta sensació de corpulència

pluges.

i solidesa. A l’extrem superior del fust, abans d’entrocar-se amb el capitell, s’hi tracen tres

decoraven el cim i els

petits solcs horitzontals que constitueixen l’astràgal. El capitell presenta de baix a dalt

extrems del frontó són les

una fina motllura en forma d'anells que s’anomena collarí. Pel damunt del collarí s’hi

acròteres.

7

una

forma

corba

i

també

Les figures que

L’art de l’època clàssica: Grècia

L’ordre jònic

L’ordre corinti

timpà frontó

degoter

La columna jònica es distingeix de la dòrica, entre d’altres coses, perquè té base. La base

acròteres

s’anomena plint i d’una combinació d’un seguit

peculiar.

cornisa

El fust, més esvelt que el dòric, no té èntasi.

Les estries en nombre de 24, acaben en aresta

fris

decoració animada arquitrau amb tres franges

arquitrau

entaulament

s’anomena tor. Hi sol haver dos tors separats escòcia.

fust. Remata el capitell un àbac força reduït en forma de petit coixinet.

volutes

capitell

equí amb òvuls i fletxes fust

tambor amb aresta roma escòcia

L’ a r q u i t r a u

consta

de

tres

franges

sobreposades una damunt de l’altra, més petita la de sota, una altra de mitjana i sobresortint lleugerement la gran.

de l'art grec. Els qui l’utilitzaran normalment seran els romans.

roma). El seu capitell té forma tronco-cònica,

àbac

format per una triple franja de fulles d’acant, de columna

ondulant acabat amb volutes, que s'obren cap

del jònic. És una creació tardana dels últims temps

El fust és acanalat com a l’ordre jònic (estria

capitell consta de l’equí, decorat amb òvuls i

enfora i van a enrotllar-se suaument sobre el

L’edifici corinti segueix pràcticament les normes

La columna presenta una base molt motllurada.

roma i es corben en rodó pels seus extrems. El fletxes. Damunt de l’equí s’estén un coixinet

Es caracteritza tot ell per la gran

monumentalitat.

de motllures convexes, cada una de les quals per una motllura còncava, que s’anomena

Més que un ordre, el corinti és simplement una llarga columna que acaba amb un capitell ben

jònica es compon d’una llosa quadrada que

les quals emergeixen dos parells de volutes que sostenen l’àbac, al centre del qual s’incrusta un floró.

base tor

plint àbac

Capitell

cornisa

Aquestes franges són

coronades per una tira decorada amb filets

àbac

d’òvuls i fletxes.

floró

El fris mostra generalment una decoració

fris

arquitrau

animada amb relleus continus; per tant, desapareixen les mètopes i tríglifs de l’ordre

floró

dòric.

fulles d'acant

La cornisa és practicament igual a la dòrica.

estries d'aresta roma

Sol presentar un segon cos decorat més prominent. Al frontó hi ha també el cimall o cimaci, de secció corba, amb el timpà i les

òvuls i fletxes

volutes volutes

acròteres com al dòric.

8

fulles d'acant

base molt motllurada

L’art de l’època clàssica: Grècia

1. Partenó. Ictinos, Cal·lícrates, Fídies.

El Partenó és la demostració de la grandesa d’Atenes i és l’obra mestra de l’arquitectura grega.

Va ésser edificat entre els anys 447 i 432 a.C. per l’arquitecte Ictinos, ajudat per un altre, Cal.lícrates.

Fídies, el famós escultor que

dirigia tota la reconstrucció de l’Acròpolis, va ser-ne el supervisor.

Construït per ordre de

Pèricles, fou dedicat a Atena Pàrtenos, és a dir, la “Verge Atenes”, la dea per antonomàsia de la ciutat.

El Partenó, d’ordre dòric, és un edifici perípter octàstil, amb disset

columnes a les façanes

laterals. S’alça sobre un estereobat de triple graonada. La seva planta amida 69,50 m. per 31 m. Les seves columnes tenen unze mòduls d’alçada, és a dir, 10,5 m. i 1,80 m. de diàmetre a la base, que es redueix a 1,50 m. a la part superior.

La façana principal mira a Orient, és a dir, on surt el sol (criteri general que domina pràcticament en totes

prònaos opistòdom

hecatòmpedos

les religions de l’Antiguitat). Això feia que tot el temple donés l’esquena a l’entrada principal de l’Acròpolis i que la Via Sacra, que era la ruta litúrgica que seguien els ritus solemnes, com les processons, anés vorejant el Partenó fins a la façana principal, davant la qual s’erigia l’altar per als sacrificis.

A l’interior de l’edifici i dins de la naos hi havia una sala més interior, anomenada hecatòmpedos, o sala dels cent peus. L’hecatòmpedos divideix la naos gràcies a dues fileres de petites columnes dòriques, que probablement n’aguantaven d’altres encara de més petites. El sostre, l’opistòdom s’aguanta sobre quatre columnes jòniques.

El material del Partenó fou exclusivament el marbre, fins i tot per a les teules. Era marbre del Pentèlic,

31 m.

zona muntanyosa del NE d’Atenes.

La seva arquitectura és decorada, com veurem més tard, per

escultures a les mètopes, als frontons i al fris continuat interior. Diguem encara que, contra la creença general de fa molt temps, els magnífics marbres del Partenó, com els dels altres temples grecs, no eren totalment monocroms. Algunes de les seves parts anaven recobertes d’un estuc molt fi, que era pintat.

Concretament, els tríglifs es pintaven de color blau i els relleus de les mètopes i dels timpans es destacaven 69,5 m.

en colors rogencs.

9

L’art de l’època clàssica: Grècia La decoració del Partenó, realitzada per Fídies, Tribuna de les Cariàtides

Partenó

comprèn tres sèries: la dels frontons, la de les mètopes i la del fris de la galeria interior (processó de les Panatenees, estudiat en l’obra

Erectèon

10 d’aquest dossier).

La decoració dels frontons és la més important. De les quaranta peces que formaven aquests frontons,

Propileus

n’han arribat, fins als nostres dies, només onze; només dues resten “in situ”, les restants són al British Museum. El frontó oriental és dedicat al naixement de Pal·las Atena i l’occidental a

Via Sacra

Atenea Nike

la lluita de Pal·las Atena i Posidó.

El Naixement de Pal.las Atena:

Segons la

llegenda, Atena va néixer del cap de Zeus, gràcies al cop de destral d’ Hefest. Aquesta és l’escena que

Còpia romana d’una Atena de Fídies

es descriu al frontó oriental.

Atena

La Lluita d’Atena amb Posidó: Segons la llegenda , Pal.las Atena i Posidó varen disputar-se la possessió del turó de l’Acròpolis en presència de les famílies de Cècrop

Acròpolis d’Atenes

i Erecteu, que eren els vells habitants d’aquell lloc. Mentre el déu oferia una font

Via Sacra

d’aigua salada, la deessa feia brotar de la roca una olivera. Atenes va preferir l’olivera, perquè produiria oli per sempre... Aquesta és l’escena que es descriu al

En la seva construcció es van utilitzar els recursos de correccions òptiques que s’havien practicat i

frontó occidental.

experimentat en l’arquitectura arcaica i preclàssica: s’imposà una lleugera incorbació als elements horitzontals de l’estereobat i de l’arquitrau i del fris, per a evitar l’efecte d’enfonsament central que

La decoració de les mètopes narra quatre

produeix les línies estrictament horitzontals; s’observa que les columnes tenen un lleuger èntasi i, hi

lluites

ha també, una lleugera inclinació dels elements verticals cap a l’interior: les columnes i els murs

Centauromàquia (lluita dels centaures

de la naos.

contra els lapites), que és el més ben

Les vicissituds que ha sofert el Partenó fins als nostres dies són diverses. Al segle VI de la nostra era,

conservada, la Destrucció d’Ílion,

sota l’imperi bizantí, fou transformat en església cristiana. Al segle XV, sota la dominació turca, es convertí

l’ Amazonomàquia (lluita de les

en mesquita amb un altíssim minaret que s’hi va adossar. Al segle XVII durant les lluites entre Venècia

amazones contra els grecs) i la

i Turquia, fou destruït en la part superior a conseqüència d’una explosió. Quaranta anys més tard, quan

Gigantomàquia (lluita dels déus contra

ja fins i tot el mateix Partenó servia de polvorí als turcs, una granada de morter venecià va caure justament

els Gegants). Totes aquestes històries

al seu damunt i gran part de la seva façana lateral es va enderrocar. A principi del segle passat, Lord

ocupen noranta-dos mètopes.

mitològiques:

la

Eldin, ambaixador anglès a l’Imperi turc, va dur a terme el despullament sistemàtic, a gran i desordenada escala, de les seves millors peces escultòriques i les envià a Gran Bretanya. Actualment formen part de la col·lecció del British Museum.

10

Mètopa amb el tema de la Centauromàquia

L’art de l’època clàssica: Grècia

2. Erectèon. Fílocles (possiblement).

L’Erectèon és una representació jònica de la casa d’Erectèon. Segons Homer.

Erectèu fou un antic heroi fundador d’Atenes.

El temple és d’una enorme complexitat i fou construït sobre les restes d’un

El pòrtic nord, amb columnes jòniques

altre temple més antic destruït pels perses. Fou destinat a venerar dos déus

A llevant, cos rectangular amb façana jònica hexàstil

Atena Políada -antiga deessa de l’Atenes agrícola- i Posidó Erecteu. La seva cel·la albergava una estàtua de la deessa feta de fusta d’olivera.

Les obres s’iniciaren durant la treva de les guerres del Peloponès. Es va copnstruir entre el 421 i el 414 aC.

Olivera

L’edifici és un complex irregular de diversos cossos situats a diferent alçada, tot respectant-ne l’orografia. La tradició religiosa obligava a

Planta de l’Erectèon.

mantenir els desnivells per així respectar els signes de la batalla mitològica entre Posidó i Atena.

Ambdós déus varen disputar-se l’Àtica, perquè Zeus

va prometre lliurar-la al déu que fes la millor ofrena. Suposadament, aquí i sobre una roca, es localitza la marca que va deixar el trident de Posidó que en clavar-lo a terra va brollar una font d’aigua salada, així com l’olivera d’Atena que li va valdre el triomf i que es localitza a fora del temple.

La façana occidental amb una pseudocolumnata jònica de quatre mitges columnes a l’exterior, que es converteixen en pilars a l’interior.

Petit i lleuger pòrtic sud amb les Cariàtides

Està format per un cos rectangular amb façana jònica hexàstil a llevant, que corresponia al veritable temple d’Atenea. Un mur de fons el separa de l’altre cos, situat en un nivell inferior de tres metres, que s’obre amb una façana a ponent i projecta, a nord i sud, dos pòrtics de mesures, estructura i situació diferents. La façana occidental es resol amb un sòcol alt sobremuntat per una pseudocolumnata també jònica de quatre mitges columnes a l’exterior, que es converteixen en pilars a l’interior. El pòrtic nord, amb columnes també jòniques, se situa a la cota inferior del santuari, 3,24 m. per sota del pòrtic sud. El petit i lleuger pòrtic sud és conegut per les Cariàtides, perquè, seguint una moda jònica, s’usaren figures femenines com a suport, en lloc de les columnes. Les sis Cariàtides, totes elles diferents, miren cap al Partenó i la Via Sacra per on passaven les processons de les Panatenees els dies de la festa.

A l’Erectèon res no és racional ni simètric, d’aquí que alguns autors hagin volgut pensar que és un edifici inacabat o modificat en el procés de construcció. Coneixem la riquíssima ornamentació que el cobria, on s’utilitzaren la pasta de vidre i tires metàl·liques incrustades per a enriquir els capitells; i el fris continu que envoltava el temple es resolia amb un fons de pedra negra, sobre la qual s’enganxaven, amb grapes, les figures retallades en marbre. Era, i ho devia semblar, el reliquiari sumptuós de la ciutat d’Atenes.

11

L’art de l’època clàssica: Grècia

3. Teatre d’Epidaure. Policlet el Jove.

L’edifici més innovador i important des del punt de vista arquitectònic, exceptuant els temples, és el teatre. Es desenvolupa a partir del cercle màgic, anomenat orchestra, on els pagesos feien els seus balls a l’entorn de l’altar (tymele) de Dionís (fill de Zeus i de Sèmele, déu grec del vi, que corria la terra ensenyant el conreu de la vinya i se’l considerava el déu protector de l’agricultura). Normalment se situava al peu d’un pujol el pendent del qual servia per situar el públic. És amb el temps, que en el vessant del turó començaren a fer grades de fusta i, més tard, de pedra.

auditori (theatron)

koila o càvea

dotze escales radials vint-i-quatre escales radials

El tipus clàssic de teatre consta d’una graderia (koila o càvea) que aprofita el vessant d’un turó i a la qual s’accedia per dos passadissos (pàrodoi), l’orchestra (espai circular on se situa el cor) i l’skené(edifici tangent a l’orquesta per on entraven i sortien els actors i davant del qual actuaven). Posteriorment, a molts teatres es va afegir una construcció semblant a un pòrtic amb columnes, el proskénion, situada davant de l’escena, que va passar a ser el lloc on actuen els actors.

La ciutat d’Epidaure al Peloponès es va fer famosa perquè hi havia el santuari d’Asclepi, déu de la medicina que guaria els malalts. A l’època clàssica el culte va créixer i aquest santuari era visitat per molts malalts.

orchestra

Per això s’hi construí el teatre més gran de Grècia.

El teatre d’Epidaure, construït per Policlet el Jove

vint grades

proskénion

a final del segle IV aC, està situat al sud-est del santuari d’Asclepi.

passadís o diathoma

skene trenta grades

Com hem dit anteriorment, l’estructura té el seu origen en les danses en honor a Dionís, danses

dos passadissos (pàrodoi)

circulars que necessitaven un espai circular amb un altar al centre. De fet, l’estructura de l’orchestra

Planta del teatre d'Epidaure.

12

L’art de l’època clàssica: Grècia

a Epidaure encara és circular de 20,30 m. de diàmetre i conserva l’altar central. Per tal d’encabir-hi l’auditori se serviren del pendent dels turons, els quals amb una inclinació adequada feien perfectament les funcions de koila. A Epidaure, aquest auditori (theatron) amb un aforament de 14.000 espectadors, té dos nivells, un amb trenta grades i l’altre amb vint grades. El detall en la precisió acústica va fer que cada nivell tingués una inclinació diferent, amb la part superior una mica més vertical. La separació entre un nivell i l’altre, la marca un passadís o diathoma, mentre la comunicació entre les parts alta i baixa de cada nivell es fa mitjantçant dotze escales radials que al nivell superior són vint-i-quatre. Les fileres de seients estaven perfectament treballades per tal de donar la màxima comoditat, tot i que la fila preferent, a baix de tot, tenia els seients amb respatller i braços. L’auditori segueix la forma de l’orchestra, de manera que fins i tot sobrepassa la meitat de la circumferència -a diferència del teatre romà; per aquest motiu i per a no perdre visibilitat, la zona de graderia que ultrapassa el centre de l’orchestra se separa lleugerament del centre de la circumferència i adopta un traçat més perpendicular a l’escena. Des dels seients del teatre es veia una esplèndida panoràmica. L’espectacle es representava sempre amb llum de dia, la qual cosa significava un gran repte per als autors de les obres, els quals es veien obligats a crear les seves obres de manera que l’auditori no es distragués amb el paisatge.

Al teatre d’Epidaure la skené o escena no s’ha conservat i en desconeixem la forma. Malgrat tot, l’existència d’altres com el de Priene ens permet de suposar-la. Estava separada del conjunt precedent mitjançant dos passadissos, o pàrodoi, descoberts. Devia ser rectangular i més gran que el diàmetre de l’orchestra. En general era un edifici de dues plantes, sovint dividit en tres o més habitacions. La planta superior tenia una plataforma d’ample a ample, el proskénion o prosceni, que amb el temps esdevindrà el lloc des del qual s’actuarà.

Dintre de l’ambient d’aquest teatre es desenvoluparà una disciplina que contribuirà força al progrés de la pintura. És la pintura de periaktoi o plafons, que fixats a la skené servien com a decorats de les representacions. Aquests periaktoi, si es tractava d’una tragèdia, mostraven palaus o temples; si era una comèdia, ciutats o cases; només en el cas de sàtires es mostraven paisatges.

Altres teatres són: el teatre de Dionís (segle V aC) a Atenes, el teatre de Siracusa (segle V aC) a Sicília i el de Delfos (segle IV aC) a Fòcide.

Seients amb respatller i braços.

Teatre d’Epidaure.

13

L’art de l’època clàssica: Grècia

10. Altar de Zeus a Pèrgam.

Per últim, hem de parlar del gran fris de dos-cents metres de llargària i més de dos d’alçada que es localitza a l’entorn del sòcol. El fris mostra la dramàtica lluita de més d’un centenar de figures de mida superior a la natural amb el tema de la Gigantomàquia o lluita dels déus contra els gegants. Els déus i els gegants estan representats en el seu moment de més gran esforç físic i el patetisme de la fenomenal lluita es resol magníficament amb els cossos vigorosos que s’esforcen en posicions inversemblants, de gran tensió. Al costat oriental es mostren les divinitats olímpiques, entre les quals ocupen un lloc especial Zeus i Atenea. Al costat sud hi ha les divinitats i forces del cel diürn i de la llum, mentre que al costat nord hi ha les de la nit. Al costat occidental, el que conté l’escala, i a banda i banda d’aquesta, hi ha les divinitats marines i les de la terra, amb Dionís al capdavant.

Un seguit d’inscripcions a la cornisa superior i al sòcol de l’altar ens informen dels noms d’alguns dels que hi treballaren. Són artesans de Rodes, d’Efes, de l’Àtica, de Pèrgam. En definitiva, palesen un fet normal en l’època, com és la intervenció d’artesans de tota procedència i la possibilitat d’intercanvis de propostes i experiències entre les diferents escoles o centres artístics.

L’altar és l’exemple més clar de l’art cortesà sofisticat d’època hel·lenística, una obra en el L’Altar de Zeus a Pèrgam de l’època hel·lenística és una de les set

projecte iconogràfic en la qual col·laboren filòlegs, mitògrafs i altres savis de l’entorn dels monarques de

meravelles del món, i és una de les obres esmentades a les fonts

Pèrgam. Es feia servir pel culte i servia de recordatori i d’agraïment a Zeus, déu princiapl i pare de la resta

escrites antigues.

de divinitats.

Es va construir i decorar amb motiu

d’una victòria militar sobre els assiris dels monarques de Pèrgam. Les obres començaren els voltants de l’any 180 i es

Planta de forma quasi quadrada

prolongaren fins a l’acabament dels frisos interiors i les parts altes, el 159 aC. De forma quasi quadrada (38,6 x 36 m.), la seva estructura arquitectònica respon a una tipologia antiga d’altar monumentalitzada. És un recinte de cel obert rectangular, voltat d’una columnata que conté, al mig, l’altar pròpiament dit.

columnata jònica

Consta d’una ampla i elevada graonada, que desemboca en la

Altar

columnata jònica formada per uns cossos laterals que enquadren l'escalinata. Cal remarcar el protagonisme atorgat a l’escalinata, de dimensions monumentals en comparació amb la columnata.

El basament o sòcol

cossos laterals que enquadren

és decorat per una acurada decoració

escultòrica en relleu continu, que constitueixen, com veurem, ampla i elevada esglaonada

l’obra cabdal de l’escultura hel.lenística.

14

L’art de l’època clàssica: Grècia

ESCULTURA GRECA

4. Kouros i Kore.

Els grecs no consideraven que l’escultura fos el millor de les seves manifestacions plàstiques, sinó que trobaven més important la pintura. No obstant, avui dia, per a nosaltres,

En el període acrcaic, les primeres manifestacions escultòriques són els Koúroi i les Kóre.

després d’haver perdut totes les pintures de primera classe, la

Els grecs feien els Koúroi amb tres finalitats diferents.

plàstica grega es concentra en l’escultura.

representació d’un déu, podia servir com a objecte bell dedicat a un déu, o podia ser

Una de les grans novetats tècniques és la utilització sistemàtica

Un Koúros podia ésser la

memorial d’un home, que en alguns casos es col.locava damunt d’una tomba.

A

Els Koúroi obeeixen la “llei de frontalitat” i el seu cos, sempre despullat, presenta una

del marbre i el bronze. El marbre havia estat, abans, poc

anatomia summament primària. La seva actitud més freqüent és la de caminant,

utilitzat, ja que els egipcis utilitzaven pedra dura. A Grècia el

avança la cama esquerra, els braços estesos, rígids i units al cos, i els punys closos a punt

marbre és abundant. Atenes es nodreix de les pedreres del

d’actuar. Tots els detalls tendeixen a donar una demostració de força i de solidesa: el coll

B

Pentèlic i a l’Àtica hi ha illes on el seu subsòl mineral és de

robust, els pits massissos, les cames musculoses. En els més antics, l’angle inguinal és

marbre.

exactament apuntat. La cabellera, que és llarga i cau sobre les espatlles en forma de rígides trenes, forma part de la personalitat del Koúroi. L’estefanos que és la cinta que li cenyia el front, simbolitza la seva categoria d’heroi. L’evolució d’aquestes estàtues es manifesta,

El bronze del qual tenim menys testimonis, permet l’execució d’estàtues de notable grandària.

Gràcies a la invenció del

mètode de la “cera perduda”. Abans, quan s’utilitzava el

C

naturalment, en el coneixement cada vegada més natural del rostre, i en la interpretació dels cabells menys tibada i angulosa. Incapaç encara de donar a l’estàtua la justa expressió del rostre, l’escultor

marbre, les estàtues eren sempre massisses i no gaire grans;

li arqueja els llavis cap amunt, li engrosseix els ulls exageradament sortits i convergents cap avall, provoca el

ara, amb el bronze, la grandària augmenta i el pes disminueix.

que se'n diu somriure arcaic, tant típic de tot aquest període.

El mètode de la cera perduda consistia a recobrir la figura de fang (A) amb una capa de cera (B), del mateix gruix que es desitjava que tingués la figura. Després, l’artista l’enterrava en

D

Les Kóres, donzelles, de les quals en desconeixem el significat social, apareixen sempre vestides i presenten característiques semblants als Koúroi.

un motlle (C), fet principalment de fang suficientment gruixut

Tot i que en el període arcaic i més tard en el clàssic, als grecs els agradava representar el

i fort per poder aguantar la pressió del metall fos. Més tard, es

cos humà masculí nu, preferien escolpir el cos femení vestit. De fet, però, com que els

feia sortir la cera fosa (D), i es deixava un espai entre el model

vestits que utilitzaven les dones gregues eren tan folgats, es podia entreveure tota la seva anatomia.

de fang i el motlle exterior, que permetia així omplir de bronze líquid (E) l’espai ocupat per la cera. Un cop la figura de bronze

E

L’estudi de les vestimentes de les Kóres ens permeten de seguir el progrés de l’escultura

es refredava i se solidificava, només calia alliberar-la del motlle

arcaica. En la primera meitat del segle VI a.C., els vestits presenten molta austeritat. A

i polir-la (F).

finals del segle, normalment se’ns mostren molt més complicats, decorats amb plecs diagonals, i a principis del segle V a.C., la vestimenta torna a ser austera, amb plecs verticals

Generalment, les escultures estaven policromades i, fins i

F

que donen una sensació més serena.

tot, avui dia, algunes en conserven restes. La policromia és de

El cos de la Kóre més antiga es redueix a una mena de tauler de marbre, amb un lleuger

tintes planes i de caràcter decoratiu. Els colors es protegien

estrenyiment a la cintura i un lleu eixamplament a l’alçada dels pits. N’és un exemple

amb una cera anomenada púnica i, com que la policromia

il.lustratiu la Dama d’Auxerre del Museu del Louvre, de marbre, i de 65 cm. d’alçada.

s’havia de renovar, hi havia artistes “cosmetais”, dedicats a

D’altres vegades no es tracta d'un tauler de marbre, sinó d’una forma cilíndrica d’un tronc

aquesta tasca.

d’arbre, com la famosa Hera de Samos, també del Museu del Louvre.

15

L’art de l’època clàssica: Grècia

5. Guerrers de Riace.

En relació amb aquests grans bronzes Guerrers (A-B) del temari, podem localitzarl o s a c t u a l m e n t a l Museu de Reggio

En el període protoclàssic

Calabria, a Riace.

o estil sever,a la primera meitat del segle V a.C,

Els bronzes de Riace foren trobats el 1972 de

l ’ e s c u l t u ra c o m e n ç a a

manera fortuïta a les aigües de la mar Jònica,

experimentar nous camins,

a uns tres-cents metres de la costa al territori

tot trencant la rigidesa

de la Comune de Riace, a Calàbria.

compositiva dels Koúroi.

Aparegueren, junts, a 7 o 8 metres de

S’evoluciona cap a una més

profunditat, mig amagades dins la sorra.

gran naturalitat de les

Sembla que les van llençar al mar des d’un

formes, una captació

vaixell a causa del mal temps i de la necessitat

major del moviment i

d’alleugeri-lo de pes. Les restes del vaixell, si

una preocupació per explorar les emocions i els diferents estats.

és que arribà a naufragar, no s’han trobat en

La figura de

tota l’àrea prospectada. Les estàtues viatjaven

l’home nu esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art

possiblement des de Grècia cap a Roma, com

grec.

a part del botí obtingut en les campanyes victorioses dels exèrcits romans sobre els

El punt de partença podem trobar-lo en els relleus dels frontons del

regnes hel·lènics.

Temple d’Afaia a Egina (490-480 aC.), que presenten figures de gran expressivitat com ara el soldat ferit del frontó oriental.

Són dues estàtues de mida natural, amb

L’altre gran conjunt de relleus d’aquest període és el Temple de

cossos modelats amb mestratge.

Zeus a Olímpia, realitzat en marbre de Paros, obra d’una gran

La seva

datació no és encara definitiva, tot i que

maduresa.

sembla probable que siguin de la primera meitat del segle V a.C., malgrat que per les

A més d’aquests grans conjunts de relleus, el període protoclàssic ens

característiques estilístiques podrien ser del

ha deixat algunes impressionants figures de bronze, dels pocs

primer classicisme. Fins i tot han fet pensar a

originals que se’n conserven: L’Auriga de Delfos i el Zeus del Cap

molts estudiosos que l’autor podia ser

Artemision.

l’escultor Fídies, una hipòtesi que no té cap fonament.

16

L’art de l’època clàssica: Grècia

L’Auriga és, en realitat, un Aquests dos gegants de Riace representen dos homes

f ra g m e n t

madurs i vigorosos.

d’un

conjunt

Ambdós barbuts, dempeus,

votatiu que comprenia també

completament despullats. Les seves actituds són típiques

el carro, el cavall i un noi; fou

de l’estatuària clàssica de mitjans del segle V aC; figura

trobat al Santuari d’Apol·lo

dempeus, suportant el cos en la cama dreta mentre que

a Delfos, on havia estat

l’esquerra descansa lleugerament aixecada i flexionada.

dipositat pel tirà de Gela

Tots dos són indubtablement guerrers: els seus braços

després d’una victòria en una

esquerres doblegats pels colzes, conserven restes del

cursa de carros el 478 o 474

lligat d’un escut, els seus braços drets cauen al llarg del

a.C. i té una alçada de 1,80

cos amb naturalitat i tenen la mà tancada, fent el gest

metres. L’escultor va dotar la

d’agafar una llança o una espasa.

figura de la solemnitat pròpia d ’ u n a d e s f i l a d a t r i o m fa l .

El cap del Guerrer A es troba descobert, amb el cabell

L’Auriga porta una túnica

cenyit per una cinta ampla. El Guerrer B presenta un

llarga cenyida a la cintura i té

cap llis, com si hagués portat, en els seus inicis, un casc.

una expressió severa, com

Els seus rostres mostren una expressió ferotge i els seus

d’un orgull contingut.

cossos de musculatura poderosa són treballats amb una acurada perfecció.

Les escultures de Riace foren trobades en un estat de conservació relativament bo i, després d’una laboriosa restauració per eliminar l’acumulació de restes marines, les dues figures van despertar del seu son. Gràcies a aquesta neteja, s’ha pogut saber que algunes de les parts de les

Els historiadors de l’art no s’han posat mai

estàtues eren fetes de materials diferents del bronze: els

d’acord sobre qui poden representar aquests

llavis són de coure, amb el característic color rosat, les

dos guerrers o sobre qui va ser l’escultor.

dents del guerrer A i les celles d’ambdues estàtues són

S’ha defensat la teoria que es tractava dels

de plata, els ulls estaven fets amb materials compostos;

dos herois anomenats Àiax:

marfil i calcaris per les còrnies i pasta vítria i potser

- Àiax Telamó: conegut amb el sobrenom del

àmbar per l’iris i les pupil·les.

Gran, fou el cap de l’exèrcit que s’enfrontà als troians i, també, qui recupera el cadàver

Tot i que no se sap quina funció tenien, la mateixa composició

d’Aquil·les.

de les figures fa pensar que van ser fetes per col·locar

-Àiax Oïleu: fill d’Oïleu i cap dels locris,

d’esquena a una paret i ser vistes frontalment, possiblement

combaté moltes vegades al costat del primer

en un lloc públic de la ciutat. De tota manera, la part del

i es va fer famós pel brutal sacrilegi que va

darrera és impecable.

cometre

quan

Cassandra.

17

violà

la

sacerdotessa

L’art de l’època clàssica: Grècia

6. Discòbol. Miró.

L’escultura del primer classicisme, segona meitat del segle V a.C., correspon al govern de Pèricles; Atenes és el gran centre polític i artístic de l’Hèl·lade. Els escultors arriben a un domini total de la tècnica que permet d’establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions entre les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actitud de repòs i expressió serena. En les figures vestides, el tractament de la roba permet suggerir les formes ocultes, en comptes d’amagar-les com feia a l’època arcaica.

Una de les més importants escultures d'aquest període és el Discòbol de l’escultor Miró. La seva fama era tal que, més tard, els romans manaren fer-ne còpies. L’original s’ha perdut i és precisament gràcies a les còpies que el podem estudiar. Representa un jove atleta al precís moment de llençar el disc. És el precís moment d’immobilitat. A Miró, efectivament li interessa, per damunt de tot, el cos humà en moviment.

Els grecs s’esforçaven no sols a fer que les estàtues semblessin homes, sinó també a fer-ne objectes de bellesa. En el període arcaic la simetria i la repetició s’utilitzaven per aconseguir efectes bells. Ara, aquests no estaven de moda, havien estat rebutjats en el Discòbol. Cal observar la insistència de Miró per evitar la simetria. El costat dret del Discòbol és llis i tancat, l’esquerre és angular i obert. El costat dret està regit per una corba contínua i el costat esquerre, per una ziga-zaga.

Molts dels contemporanis de Miró varen parlar del Discòbol com d'una obra mestra en tots els conceptes. Petroni, per exemple, deia de Miró: “Introdueix en el bronze la vitalitat dels homes i de les bèsties”. D’altres matisaven els seus elogis, com Plini, que deia: “Miró fou el primer artista que va saber multiplicar la varietat i es va preocupar intensament de la

forma del cos, però no va saber expressar les emocions de la ment” . Fins i tot hi hagué qui, com el romà Quintillà, oblidantse de la seva perfecció tècnica, afirmava despectivament: “Pot haver-hi res més artificial i contorsionat que el Discòbol

de Miró?"

El Discòbol, per, encara

té reminiscències de l’estil arcaic, el sonriure és encara semblant a l’expressió

estereotipada dels kouroi i els cabells són com una mena de casc de ríxols que no es diferencien els uns dels altres.

El Discòbol, com totes les obres gregues d’aquest període, era destinat a ser exposat en públic en un punt estratègic de la ciutat perquè el poble, que entenia perfectament el tema que tractava i el missatge que es volia comunicar, el contemplés.

18

L’art de l’època clàssica: Grècia

7. Dorífor/Diadumen. Policlet.

Un altre gran escultor del segle V a.C. és Policlet, famós pel seu Dorífor, i pel Diadumen.

El Diadumen és un atleta identificat, en ocasions, com la representació del déu Apol·lo, que sembla caminar com distret cap a l’espectador amb l’acció de cenyir-se la cinta de vencedor (stefano o diadema). Policlet ens mostra amb el Dorífor, un home que es pren

El Dorífor és l’estàtua de tema atlètic, un encàrrec característic

el triomf amb serenitat.

d’una clientela aristocràtica per a oferir als santuaris. A aquest

La seva execució és posterior al Dorífor, data de l’any 430 aC., i presenta una actiud més

jove portador d’una llança, Policlet el representa en actitud

lliure, tot i que manté estretes similituds amb aquest. En ell també es percep el contrapposto

d’avançar; però una pausa momentània uneix l’estabilitat al

i el cànon.

sentit de moviment en potència. És una acció amb molta menys

El contrapposto, és a dir, la contraposició entre una part tensa i una altra de distesa: la

força que la del Discòbol de Miró. El Dorífor aguanta la llança

posició de les cames és la pròpia d’aquest període (primer classicisme): la cama esquerra,

amb la mà esquerra tensa; per tant, l’espatlla esquerra i s’aixeca

relaxada, és més enree i amb el peu fent angle, de manera que amb prou feines toca a terra;

lleugerament. La cama esquerra no aguanta cap pes i el maluc

la cama dreta, que suporta el pes de tot el cos, és recta i en tensió.

cau. El braç dret del Doríforestà deixat anar. La cama dreta

En comparació amb el Dorífor, l’estàtua del Diadumen és més delicada i presenta una

aguanta tot el pes i, per tant, el maluc està aixecat.

atenció més acurada pels detalls. El seu cabell és més plàstic i la seva expressió

El contrast, per un costat del tors caigut i per l’altre dels músculs

en el rostre és més serena, la musculatura més matisada i no tan dura i el gest més elegant.

estesos, dóna al cos la sensació d’equilibri dinàmic molt diferent de la simetria estàtica dels Koúroi. L’alternança de membres tensos i relaxats combinada amb un tros emmotllable pren el

El Diadumen per les seves formes mòrbides i toves

nom de “contrepposto”. És un recurs utilitzat en molts casos

contrasta amb el sobri modelat fidià. El seu característic

per donar sentit de vitalitat a les figures.

sfumato contribueix a donar a l’escultura una

El Dorífor és també important pel Cànon. Els antics l’anomenaven “el Cànon” és a dir “la

expressió vaga i somiadora.

mesura”, perquè el veien com el model perfecte de les proporcions del cos humà.

Policlet, efectivament, s’interessa, per sobre de tot, per les proporcions del cos humà, fins

Per als grecs l’esport era molt important; per això, no és

al punt d’arribar a escriure un llibre amb el títol de “Cànon”, precisament. El Dorífor era

estrany que abundin estàtues d’atletes. La «gimnàstica»

la il.lustració plàstica del “Cànon” escrit.

estava reservada als ciutadans del sexe masculí i la

El cap és la setena part del cos. L’arc toràcic i el plec inguinal són arcs d’un mateix

practicaven sense roba (en grec gymnós vol dir «nu» ).

cercle. El rostre és dividit en tres parts iguals que corresponen, una al front, una altra al

El premi material per als guanyadors de les diverses

nas i la tercera a la distància entre el nas i el mentó.

proves era la diadema i també una corona feta amb

Malgrat la seva tècnica, el Dorífor és més arcaic que les obres de Miró, tot i ser-ne posterior.

branques d’olivera. Les competicions més destacades

L’estructuració geomètrica es nota molt en tot el cos. Podríem dir, finalment, que la bellesa

foren el Jocs Olímpics, els Jocs Nemeus en honor a

del Dorífor no és pas la bellesa de l’expressió sinó, en tot cas, la bellesa de l’ordre, de la

Zeus i el Jocs Panatenesos. Com podem veure, el

mesura, de la proporció.

Diadumen commemora la victòria en la cursa d’un d’aquells

A l’antiguitat, emperò, el Dorífor era considerat com el prototipus del cos baronívol

joves atletes que sembla que s’acaba de cenyir la

perfecte, d’elegància austera, sense efeminament, però també sense formes hercúlies.

diadema de vencedor.

19

L’art de l’època clàssica: Grècia

8. Hermes amb Dionís infant. Praxíteles.

Un sentit més humà enfront de la serena grandiositat divina de

clàssica, la Venus de Cnido és la més perfecta expressió de

l’estil de Fídies farà transformar l’escultura grega durant aquesta

l’ideal de bellesa femenina.

centúria (segle IV aC o segon classicisme). Gràcies a la nova

marbre de Paros, feia 2,05 m. d’alçada. La millor còpia es

L’estàtua original era de

generació d’artistes, els déus s’humanitzen cada vegada

troba al Museu Vaticans.

més, les formes s’estoven i els rostres comencen a manifestar

L’obra que cal estudiar de Praxíteles, és l’Hermes amb Dionís

les passions.

infant. L’estàtua, de 2,15 m d’altura, feta amb marbre de

Els principals artistes d’aquest període són: Praxíteles,

l’illa de Paros, ornava el temple d’Hera a Olímpia, on fou

Escopes, Lísip.

trobada durant les excavacions dutes a terme l’any 1877.

Avui es troba al Museu Arqueològic d’Olímpia.

Praxíteles és l’escultor genial que contribuirà a l’evolució de l’estil escultòric. Sota el seu cisell, l’estil grandiós i baronívol de

És una escultura exempta que representa Hermes, amb el braç

Fídies guanya tant en gràcia i suavitat femenina com poder en

dret, avui desaparegut, duia a la mà un gotim de raïm, mentre

vigor. Els déus adopten actituds indolents, llurs cossos descriuen

que amb l’esquerra sosté, mirant-se amb esguard protector, el

unes

corbes

i

déu Dionís. Cal remarcar que l’escultor ens presenta el déu sota

perllongades, que es coneixen

una fisonomia totalment humanitzada. El gest gairebé tendre

amb

entre el petit infant i el d’Hermes mostra aquesta humanització.

el

nom

suaus de

corba

praxiteliana.

Praxíteles ens mostra el cos d’Hermes en la seva naturalitat justa, que fuig del sovint excessiu, cos atlètic.

L’obra més important de

El moviment ondulant del cos o corba praxiteliana,

Praxíteles és la Venus de

queda remarcat pel fet que l’eix que descriu la cama esquerra,

Cnidos.

flexionada, es perllonga en el braç dret alçat, trencant així tota

L’ideal de bellesa

femenina ha variat, ara se’ns

possible simetria.

presenta tota nua. Plini ens diu

Cal fer menció de la delicadesa amb què Praxíteles defineix els

que “és l’estàtua més bella del

músculs i l’acabat amb la tècnica de l’esfumato.

món”.

També diu que molts

L’estàtua rep un punt de suport lateral en una soca d’arbre,

ciutadans d’aquell temps feien

enginyosament dissimulada per una túnica col·locada

el

elegantment damunt seu, que contribueix a l’equilibri de la

viatge

a

Cnidos

exclusivament per descobrir-

figura.

ne els múltiples i bellísims punts

Aquesta obra , inspirada en la mitologia grega, era destinada a

de vista.

l’exposició pública en un lloc de pas de la ciutat. És molt possible

Si el Dorífor de Policlet encarna

que fos realitzada per commemorar la pau entre Elis i Arcàdia,

l’ideal de bellesa masculina

ja que Dionís era patró d’Elis i Hermes d’Arcàdia.

20

L’art de l’època clàssica: Grècia

9. Laocoont. Agasandre, Polidor, Atenodor.

En el període hel·lenístic, Atenes continua essent considerada el centre de la cultura, però apareixen altres nuclis i noves escoles, com Pèrgam, Rodes i Alexandria; així, la unitat d’estils es perd i resulta difícil trobar-hi els elements comuns de les èpoques anteriors.

L’escultura més significativa de l’escola de Rodes és el grup de Laocoont i els seus fills. És una obra de tres artistes de la mateixa família, Agesandros, Polidoro i Atenodoros que va ser trobada a Roma l’any 1506 i es conserva als Museus Vaticans.

Segons alguns autors, aquest grup escultòric de mitjans segle I a.C., fet per a la seva exportació a Roma, és una adaptació en marbre d’un original en bronze de començaments del segle II aC que tan sols constava de dues figures.

El grup representa la lluita de Laocoont; segons la narració del poeta Virgili, Laocoont era un sacerdot troià de Posidó que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins les muralles de Troia; Atenea, protectora dels grecs, va enviar dues serps gegantines que atacaren Laocoont i els seus dos fills. És un tema ple de dolor, profundament tràgic, ple d’actituds mogudes amb uns personatges, pare i fills, que s’esforcen, angoixats, per deslliurar-se de les serps. Els músculs, molt marcats per l’esforç, originen efectes de clarobscur, molt intensos, que remarquen el dramatisme.

La composició ve marcada per la línia diagonal i fou concebuda per a ser contemplada des d’un únic punt de vista frontal.

Crida l’atenció el diferent tractament dels cossos dels fills respecte al del pare, evidenciant que l’escultor ignorava l’anatomia infantil i representa els fills com a adults a una escala més petita.

La figura poderosa i madura de Laocoont va impressionar Miquel Àngel quan l’estàtua es va trobar al segle XVI, i probablement va ser una de les fonts d’inspiració per al seu famós Moisès.

Probablement, Laocoont i els seus fills va ser encarregada per l’Estat per exposar-la en un lloc públic, però també podria haver estat encarregada per un particular. Al període hel·lenístic és l’època del col·leccionisme, les persones de diners pagaven sumes fabuloses per les peces d’art

21