Ker3

Núm 3, 1r semestre de 2010

Hebeloma hygrophilum

Revista de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya

© Tots els drets reservats.

2

Índex Pàg. 1. Portada Pàg. 3. Índex.

Pàg. 4. Bolets de zones humides de la Cerdanya i del Capcir.

Pàg. 9. La flora dels boscos de ribera del Segre.

Pàg. 13. Troballa d’una nova localitat de Galanthus nivalis L. a la Cerdanya.

Pàg. 14. Els aràcnids més característics de la Cerdanya.

Pàg. 20. El Centre de Recerca d'Energies Renovables de Puigcerdà.

Pàg. 21. Josep Maria Sostres. De Bellver de Cerdanya a la Ciutat Diagonal de Barcelona.

Pàg. 26. Un macaco d’època romana enterrat a Llívia.

Pàg. 40. La fonètica del parlar de Cerdanya.

Pàg. 42. A l’ombra. La font de la balma de Nas.

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.

3

Bolets de zones humides de la Cerdanya i del Capcir

Per Serge Poumarat (serge.poumarat@wanadoo.fr) .

Traducció del francès: Oriol Mercadal.

Les zones humides són uns medis molt rics tant pel que fa a la fauna com a la vegetació, però tot sovint són indrets amenaçats per les activitats humanes, ja sigui pel drenatge o per l’eutrofització. La Cerdanya i el Capcir no posseeixen grans torberes però, després de dos anys de prospeccions micològiques, alguns espais humits, com les fonts dels vessants, les molleres tremoladisses, els prats inundables, les pinedes amb clapes d’esfagnes que es desenvolupen al peu dels troncs, etc., s’han revelat interessants. Aquesta prospecció ha permès el descobriment de bolets rars per a la part est dels Pirineus, i fins i tot de dues espècies i una varietat noves per a la ciència.

Els llocs humits a prospectar, forçosament en quantitat reduïda per tal d’assegurar un control òptim, han estat escollits amb el fi de cobrir la diversitat d’aquests medis particulars de la nostra regió. Mitjançant el web personal "Micologia i liquenologia a la Catalunya Nord" (http://mycologie.catalogne.free.fr/), Jean–Louis Jalla, un altre micòleg dels Pirineus orientals, i jo mateix, us nodrim d’una sèrie d’informacions sobre bolets i líquens, i també hom pot consultar un informe (inacabat) sobre aquestes prospeccions a : http://mycologie.catalogne.free.fr/ zoneshumidesmsa.htm .

Aquí us presentem, en imatges i ordenades per biòtops, algunes espècies destacables per la seva raresa a la nostra regió –o fins i tot, de vegades, a una major escala–. Comencem pels sapròfits, és a dir per les espècies que no són ni paràsites ni estan vinculades per micoriza a un soci llenyós, però que s’alimenten tot descomponent la matèria orgànica morta.

A les praderies inundades durant un cert període de temps, com les dels Saynes de Vallserra (Els Angles) o les de les ribes de l'Aude (Matamala), les dues espècies més típiques d'aquest medi i alhora les que menys hom troba són Agrocybe elatella (tres estacions) i Cuphophyllus lacmus, aquesta última força més rara, només localitzada una vegada als Saynes de Vallserra.

Cuphophyllus lacmus Entre els Ascomicets que “posen els peus en l’aigua", en basses o escolaments d'aigua, o sobre restes immerses, hem pogut admirar el molt discret Cudoniella clavus, que recorda agulles blanquinoses enfonsades en l’aigua, i l’esplèndid Mitrula paludosa, fàcilment localitzable pel seu cap groc ataronjat. Aquesta última espècie, oligòtrofa, es troba amenaçada a França i en una bona part d’Europa bé per l’assecament de les zones humides o bé per la seva eutrofització deguda a les activitats humanes. Sortosament, no sembla massa amenaçada a la nostra regió, on l’hem localitzat al Capcir, en el municipi de la Llaguna, i a la vall del Pimorent.

Cudoniella clavus

Agrocybe elatella

4

No he vist el raríssim (a escala europea) Geoglossum sphagnophilum més que en un de les dues molleres situades per sobre de les Bolloses, sobre la Serra de les Llebres, entre els esfagnes (i altres molses higròfiles). Aquesta espècie, de la qual aquella és l’única estació coneguda fins ara als Pirineus, proporcionen un fort valor patrimonial a aquesta mollera de tipus “tremoladís”.

Mitrula paludosa

Determinats bolets només creixen entre les molses higròfiles, sovint d’esfagnes, i sense estar vinculats a un company micorizador. Curiosament, cadascuna de les espècies més rares ha estat inventariada gairebé sempre en un sol lloc, per tant diferent de la resta.

Omphalina oniscus, del qual l’hàbitat típic són els tapissos d’esfagnes, no ha estat trobat més que al municipi d'Angostrina, a la serra de les Llebres, sobre les Bolloses.

Geoglossum sphagnophillum Una altra espècie amb un fort valor patrimonial, Phaeonematoloma lapponicum, surt d’entre els esfagnes en una zona humida molt petita propera a un llac, sempre sobre la serra de les Llebres.

Omphalina oniscus

Omphalina gerardiana, amb un barret finament escamós, només ha estat localitzat a la torre de Creu (Matamala) sobre un turonet d’esfagnes, en un prat amb poàcies, a la riba de l'Auda.

Omphalina gerardiana

Phaeonematoloma lapponicum En les altres molses higròfiles s'amaguen els discrets Rickenella mellea i Rickenella fibula var. hydrina, aquesta última vinculada a Aulacommium palustre.

5

Al pis subalpí superior o a l’alpí inferior, sobre la torba nua o gairebé aflorant creixen dos Hygrocybe d’un roig esclatant: Hygrocybe substrangulata i H. rhodophylla. Si el primer és relativament freqüent a la nostra zona de prospecció, el segon és una veritable raresa a nivell europeu. Nosaltres l’hem trobat en una sola estació, sobre la serra de les Llebres, decididament una zona privilegiada per l’existència de nombroses espècies rares.

Rickenella mellea

Hygrocybe substrangulata

Rickenella fibula var. hydrina Sempre es tracta d’un moment particular aquell que, en el marc de la determinació d’una collita, hom se n’adona d'estar estudiant una espècie encara no descrita. Aquest ha estat el cas d’aquesta Galerina sp. descoberta entre l’herba humida i les molses a la vora d'una font sobre un pendent de la vall d'Eina, al pis subalpí superior. Com passa sovint en el gènere Galerina, només un estudi microscòpic complet ens ha pogut revelar les particularitats úniques d'aquesta nova espècie. Un dels objectius de la nostra prospecció en els anys venidors serà el d’intentar trobar-la en altres biòtops idèntics de la nostra regió.

Galerina sp.

Hygrocybe rhodophylla Sota la presa de les Bolloses, al damunt de la torba negra nu a i gairebé al peu dels càrex (Carex rostrata i C. vesicaria), cada any apareix, regularment, un taxó relacionat amb una espècie no descrita, la qual ha rebut el nom provisional de Galerina caricicola ad int. en un dels meus articles recents escrit en col·laboració amb Jean–Louis Cheype. L’hem col·locat en el gènere Galerina pres en un sentit ample, tot tenint consciència que el seu lloc en la sistemàtica encara està per definir, atès que els treballs de biologia mol·lecular ens mostren que aquest gènere resta lluny de ser homogeni.

6

Galerina caricicola ad int.

Certes espècies dels medis humits també estan vinculades a un soci llenyós amb el qual formen, a nivell de les arrels, un verdader òrgan integrat mixt dit micoriza. Entre els esfagnes, com a companys que micorizen els pins (Pinus uncinata o P. sylvestris), he trobat entre altres Cortinarius tubarius i C. subobtusobrunneus, aquesta última espècie, recentment descrita, certament és més desconeguda que no pas rara.

Suillus flavidus També tenim els bolets micorizadors lligats als planifolis higròfils, sobretot a les diverses espècies de Salix. Els Hebeloma són els més característics: H. stenocystis, que es pot reconèixer fàcilment pel seu barret gutulat i el seu peu acabat en un gruixut bulb, Hebeloma hygrophilum ad int., rara espècie que es troba en el Capcir tant entre les molses higròfiles de les fonts alcalines de la vall del Perfil com entre els esfagnes, sempre sota els salzes (Salix). En un recent article científic, escrit conjuntament amb Gilles Corriol, hem fet incidència sobre la necessitat de donar un nom definitiu a aquest Hebeloma, rar i desconegut.

Cortinarius subobtusobrunneus Altra espècie que forma micorizes amb els pins als llocs inundats és Suillus flavidus. Curiosament, he trobat aquest bolet amb força freqüència a l' Alt Conflent i al Capcir, fins al punt que el considero molt freqüent en el seu biòtop a la zona citada, mentre que a la resta del Pirineu només es coneix en una altra estació, concretament al vessant nord (sense informacions pel vessant sud). Cal anar fins al Massís Central per trobar-lo de nou. Aquest és un fet molt sorprenent ja que el clima dels Pirineus centrals és més proper al del Massís Central que no pas al dels nostres Pirineus catalans i per tant, no hauria estat sorprenent una freqüència de repartició contrària a l’observada.

Hebeloma hygrophilum ad int.

Hebeloma stenocystis

7

Com demostra aquesta ràpida ullada als espais humits, per modestos que siguin els del Capcir, de l'Alt Conflent i de la Cerdanya en comparació amb les torberes més reeixides d’altres regions, aquells s’han revelat molt rics, si no en quantitat almenys sí en qualitat pel que fa a les espècies trobades, algunes rares a nivell pirinenc i fins i tot noves per a la ciència en relació a dues d’elles.

8

La vegetació dels boscos de ribera del Segre

Per Enric Quílez Castro (equilezcastro@gmail.com). Fotografies: Francesc X. Esteban i Gael Piguillem.

Sovint, quan es parla de la flora de la Cerdanya es pensa sobre tot en la flora d'alta muntanya i s'obvia un conjunt molt interessant d'hàbitats i espècies que poblen la plana cerdana, entre ells, la vegetació dels boscos de ribera del Segre i dels seus afluents.

El Segre neix a Llo, a l'Alta Cerdanya i travessa la plana cerdana tot dividint-la en dues parts ben diferenciades, que podríem anomenar solana i obaga. Tot i ser el curs alt del riu, degut a les múltiples aportacions dels afluents, que recullen l'aigua del desgel i de la pluja de les muntanyes, el Segre no sempre és fàcil de travessar degut a la seva amplada.

A això cal afegir-hi que, sobre tot, després de la seva unió amb un dels seus principals afluents, el Querol, a l'alçada del pont del Soler, el Segre desenvolupa una vegetació de ribera a tots dos costats del riu força tupida, essent especialment densa a les rodalies de Bellver.

Els lliris de neu són plantes que treuen el cap a finals de gener i que arriben al seu màxim estadi de floració cap a finals de febrer, tot depenent de les condicions meteorològiques. Si l'any és especialment fred o neva molt, es pot retardar alguna setmana, però en general es tracta de flors molt resistents als fred i que poden sobresortir per sota de la neu: d'aquí el seu nom.

Pel que fa als el·lèbors, són plantes molt comunes, encara més resistents al fred, ja que poden créixer en zones gairebé estepàries i poc arrecerades. La flor està protegida per una mena de pinya que va creixent a poc a poc fins que s'obre.

Aquesta planta fa una certa mala olor i pot arribar a produir problemes per contacte amb la pell.

Una altra característica del Segre a la part plana del seu recorregut és que fora meandres, illes i canals inundats. Fins i tot podem trobar alguns petits estanyols freàtics alimentats per les aigües del Segre, cosa que confereix a la zona més l'aspecte d'un curs mig que no pas el d'un curs inicial.

Tot això condiciona el tipus de vegetació que s'hi dóna. Bàsicament, trobem una certa varietat de plantes que creixen a l'ombra dels arbres de ribera: salzes de moltes espècies, pollancres, freixes, verns, algun bedoll, algun fruiter, etc. L'adscripció fitosociològica d'aquests boscos és la de "bosc humit" o Fagetalia, per la seva semblança amb la vegetació de fageda, tot i que no trobem pas aquest arbre als boscos de ribera del Segre.

Quina flora podem trobar en aquests terrenys que, sovint s'inunden amb la crescuda del riu i que sempre romanen amb una certa ombra i, per tant, són humits i temperats?

Seguint la seqüència cronològica, la primera vegetació que observem està formada pels lliris de neu (Galanthus nivalis) i els el·lèbors (Helleborus foetidus), comuns en molts tipus d'hàbitats.

Helleborus foetidus

Si deixem passar unes setmanes i tornem als boscos de ribera cap a finals de març, podrem observar ja una certa evolució de la vegetació. Han aparegut les tisoretes (Corydalis solida), les gàgees grogues (Gagea lutea), les pulmonàries (Pulmonaria affinis) i comencen a despuntar els buixols (Anemone nemorosa).

Corydalis solida

Galanthus nivalis

Les tisoretes, localment abundants, són unes flors molt interessants. El seu bulb sol ser devorat pels senglars, per la qual

9

cosa, és normal de trobar grans superfícies gratades allà on surt aquesta planta. D'altra banda, aquesta planta serveix d'aliment a les larves d'una interessant i espectacular papallona: la Parnassius mnemosyne.

La gàgea groga és una espècie de gàgea molt poc comuna al nostre país, però que pot ser localment abundant als prats propers al Segre, entre Bolvir i Bellver. Es tracta d'una varietat més groguenca i diferenciada de la molt més comuna Gagea villosa, extraordinàriament abundant a la plana cerdana.

Anemone ranunculoides L'herba fetgera té les fulles dividides en tres foliols que, en madurar esdevenen de color marró, amb aspecte de fetge.

Antigament se li atribuïen propietats curatives per al fetge. La flor pot presentar tres colors: blanc, rosat i blavós. El blanc sol ser el més estrany, tot i que a la Cerdanya és el predominant, mentre que el rosat és extraordinàriament escàs. Només l'hem localitzat al bosc d'Eina i a l'estany de Calvet.

Gagea lutea

La pulmonària és una altra flor matinera pròpia dels boscos de ribera. Presenta flors de colors entre morat i vermellós, passant pel blavós i són característiques les seves fulles tacades de blanc. Antigament se li atribuïen propietats curatives relacionades amb les malalties pulmonars, cosa que li va donar el nom que porta.

Una de les primeres flors a aparèixer també són les violes (Viola sp.), de diferents espècies. Se solen fer al costat dels camins, en zones insolades i nitrogenades.

Un arbust que floreix en aquesta època és l'olivella o mezèreum (Daphne mezereum), que presenta unes característiques inflorescències d'un rosa pàl·lid i avellutat, de quatre pètals i que, en granar, forma unes boletes vermelles molt tòxiques.

Pulmonaria affinis Una mica més tard surt el buixol, que pot ser molt abundant.

Presenta unes flors blanques molt brillants, sovint rosades per sota. Solen ser difícils de fotografiar degut a la seva blancor.

En anys humits poden estar parasitades pel fong Dumontinia tuberosa.

Una altra espècie que surt una mica més tard que el buixol és el buixol groc (Anemone ranunculoides), molt més localitzada que el buixol comú i que es diferencia d'aquest per les seves flors de color groguenc. Sol ser més pròpia dels boscos humits, a l'igual que una altra espècie que sol sortir per tots els boscos cerdans: l'herba fetgera (Hepatica nobilis).

Viola sp.

Daphne mezereum

Cap a mitjan abril, floreix la ficària (Ranunculus ficaria), un ranuncle típic dels boscos de ribera, amb unes fulles grans de color verd fosc i lleugerament tacades d'un verd més clar i unes flors d'un groc intens i brillant, semblants a les caltes.

També trobem les dues espècies grogues de prímules: la Primula elatior, d'un groc més pàl·lid i la Primula veris, d'un groc ataronjat.

10

nions de les nenes. També floreix la seva parenta petita, l'Stellaria media, una mala herba molt abundant pertot arreu.

Vers el maig, la floració es dispara: podem trobar florits els segells de Salomó (Polygonatum odoratum), localment abundants, els Lathyrus vernus, l'Alliaria petiolata, així com les primeres espècies florides d'eufòrbies: l'Euphorbia helioscopia i l'Euphorbia cyparissias (les més matineres) i a la vall de Pi, podem trobar, tot seguint el riu, l'Euphorbia amygdaloides.

Ranunculus ficaria

Lathyrus vernus

En zones lleugerament pantanoses, sempre envoltades d'aigua, floreix la Caltha palustris, flor realment espectacular, d'un groc pujat i fulles molt amples, que la diferencien dels ranuncles.

Primula veris Per aquesta època trobem florida una papaveràcia groga molt abundant: la Chelidonium majus. El làtex d'aquesta flor és càustic i es fa servir per cremar berrugues, cosa que explica un dels seus noms comuns: herba berruguera.

Al costat dels arbres de ribera caducifolis, especialment de verns i pollancres, creix una flor paràsita d'aspecte simgular: es tracta de la Lathraea clandestina, de color lila, que sol formar colònies molt nombroses d'aquesta espècie.

Entre finals de primaversa i començament d'estiu trobem florides les grosselles (Ribes uva-crispa), arbustos espinosos que donen unes característiques baies comestibles. També, a l'ombra d'arbres i arbustos, poden florir els Doronicum pardalianches, d'un característic groc no massa intens.

Per referències, sabem que també floreix una heura de terra, la Glechoma hederacea, de flors entre blau i liliaci, entre Ger i Bellver, tot i que nosaltres no l'hem poguda localitzar encara.

Caltha palustris

Lathraea clandestina Molt comuna i força abundant és l'Stellaria holostea, una flor blanca que es feia servir antigament per fer rams a les comu-

Cap a l'estiu, en alguns afluents propers al Cadí, floreixen els corniols (Aquilegia vulgaris), els talictres (Thalictrum aquilegifolium) i els marcòlics (Lilium martagon), que poden donar un aspecte realment espectacular i feréstec als boscos de ribera.

Quan s'apropa el final de l'estiu, apareix una nova floració als boscos de ribera, especialment als afluents del Segre. Són

11

característiques d'aquesta època flors com la sàlvia glutinosa (Salvia glutinosa), amb flors de color groc tacades de fosc.

AGRAÏMENTS Mia Botey, Pere Aymerich, Ferran Lloret, Ignasi Soriano, Michel Baracetti, Anna Ribera, Esteve Sais, Victòria de Caralt, Antoni Via, Albert Garcia, Rosa Aguilar, Pere Valiente, Oriol Mercadal, M. Rosa Sorribes, Joan Romagosa i Joan Muntané.

BIBLIOGRAFIA

- L’alta muntanya catalana. Flora i vegetació / J. Vigo i Bonada / Ed. Montblanc

- Herbes, remeis i creences de Cerdanya / J. Muntané Bartra / Institut d’Estudis Ceretans

- Plantes medicinals del Pirineu català / Antoni Agelet, Joan Muntané, Montserrat Parada i Joan Vallès / Ed. Farell Salvia glutinosa

Una flor difícil de localitzar i que floreix per aquesta època és la Bidens tripartita, que surt al costat del Segre, especialment a la zona de Bellver.

Ja, en plena tardor, podem trobar dues espècies molt característiques de l'època i que són semblants si no es miren amb detall: els còlquics (Colchicum autumnale), poc freqüents i els Crocus nudiflorus, molt més comuns. Aquesta flor sol marcar el final de la temporada florística.

- Guía de las orquídeas de España y de Europa / Pierre Delforge / Lynx Ed. - Guía de las plantas medicinales / Paul Schuenberg y Ferdinand Paris / Omega

- Les plantes tòxiques de Catalunya / Martí Boada i Teresa Romanillos / Pòrtic - Les plantes medicinals dels Països Catalans / Àngel M. Romo / Pòrtic

- Flora Manual dels Països Catalans / Oriol de Bolòs, Josep Vigo, Ramon Masalles, Josep Ninot / Pòrtic

- Flora i vegetació de la bassa de Sanavastre (Cerdanya) / Josep Nuet i Valentí González - Flora del parc *atural del Cadí-Moixeró (100 plantes i flors) / Esther Benítez & Carles Navarro / Ed. L'Albí

- Plantes alpines dels Pirineus / Josep Nuet Badia / Ed. Abadia de Montserrat - Plantes de muntanya / J. M. Panareda / Ed. Brau

Colchicum autumnale

No hem volgut fer un inventari exaustiu i sistemàtic de tota la flora que podem trobar a la ribera del Segre, només esmentar les espècies més característiques. D'altra banda, ens hem centrat sobre tot al sector del Segre que travessa la plana cerdana. Podríem haver parlat també del curs superior, però aquí es barregen les espècies de ribera amb les espècies d'alta muntanya i potser es podria produir una certa confusió.

Per exemple, els lliris de neu es troben tant al curs alt del Segre com a les rodalies de Sanavastre i Bellver. Però si analitzem algunes espècies molt característiques de la vall de Llo, com algunes orquídies (Dactylorhiza caramuliensis, Epipactis fageticola, Epipactis rhodanensis, Neottia nidus-avis) o certes espècies de rocalla (Erodium glandulosum) només es troben en aquest sector del Segre.

12

Troballa d’una nova localitat a la Cerdanya de l’espècie Galanthus nivalis L.

Sara Aliaga Rodrigo - cultura@cerdanya.org Oriol Mercadal Fernández - oriolmuseu@puigcerda.cat Enric Quílez Castro - equilezcastro@gmail.com

Resum - Trobada una nova localitat de Galanthus nivalis L. a la vall del riu Duran, a la Cerdanya.

Resumen - Hayada una nueva estación de Galanthus nivalis L. en el valle del río Durán, en la Cerdanya.

La colònia era molt nombrosa, però es va haver de fotografiar des d'una certa distància, ja que el lloc era de difícil accés.

Concretament, es trobaven en dues raconades ombrívoles on s'han acumulat detritus del riu.

Summary - Located a new place of Galanthus nivalis L. in the valley of river Duran, in Cerdany.

Juntament amb aquesta espècie, es van poder observar alguns exemplars d'hepàtiques (Hepatica nobilis L.) i d'el·lèbors (Helleborus foetidus L.).

Keywords: galanthus, nivalis, Cerdanya.

OBSERVACIONS

INTRODUCCIÓ Els membres del Grup de Recerca de Cerdanya es dediquen de manera sistemàtica des de l'any 2004 a recopilar informacions corològiques sobre les diferents espècies de fanerògames de la Cerdanya, a fi de realitzar un llibre sobre la flora cerdana i un mapa corològic d'aquesta.

A tal efecte, es prospecta sistemàticament el territori. Tot i això, de vegades les descobertes provénen de sortides realitzades amb altres finalitats, com va ser el cas d'aquesta trobada, fruit d'una sortida de lleure.

LOCALITAT DE RECOL·LECCIÓ Dos dels autors de l'article, Sara Aliga Rodrigo i Oriol Mercadal estaven resseguint el riu Duran, afluent del riu Segre que desemboca en aquest a l'alçada del càmping Bellver, molt a prop del pont del Diable, entre els termes municipals d'Isòvol i Bellver i que conforma la vall Tova. A una cota aproximada de 2.000 m, es va detectar una important població de lliris de neu (Galanthus nivalis L.), que va ser fotografiada.

DESCRIPCIÓ

La importància de la localització d'aquesta colònia rau en el fet que, fins al moment, no es coneixia cap altra colònia de Galanthus nivalis L. que no estigués estrictament a la vora del riu Segre, a la Cerdanya.

S'havia teoritzat sobre una hipotètica colònia d'aquesta espècie al riu Querol, a la localitat de Querol, però possiblement es tractés d'una varietat cultivada, en trobar-se en un jardí i no detectar-se cap més colònia al llarg del riu Querol.

D'altra banda, també és coneguda una altra colònica de Galanthus nivalis L. a l'estany de Vallserra, però aquesta localitat es troba a la comarca veïna del Capcir.

Per tant, és la primera colònia d'aquesta espècie a la Cerdanya que no es troba als marges estrictes del riu Segre, sinó als marges d'un afluent seu.

AGRAÏMENTS Volem expressar el nostre agraïment a les persones que ens han anat informant al llarg dels anys de les diferents colònies de Galanthus nivalis L. de la Cerdanya i el Capcir: Rosa Aguilar, Anna Ribera, Mia Botey, Isidre Ricard, Núria Palau, Joan Romagosa, Pere Valiente i Victòria de Caralt.

Els lliris de neu estaven en plena floració. La data de l'observació va ser el 29 de març del 2010. Per aquestes dates, la resta de colònies conegudes d'aquesta espècie a la Cerdanya estaven també en floració, algunes en floració avançada.

BIBLIOGRAFIA

La colònia era molt nombrosa, però es va haver de fotografiar des d'una certa distància, ja que el lloc era de difícil accés.

- Flora Manual dels Països Catalans / Oriol de Bolòs, Josep Vigo, Ramon Masalles, Josep Ninot / Pòrtic

- L’alta muntanya catalana. Flora i vegetació / J. Vigo i Bonada / Ed. Montblanc

13

Els aràcnids més característics de la Cerdanya Per Albert Garcia.

Introducció.

Com d’altres petites criatures que ens envolten, els aràcnids, poden ser objecte de la nostra admiració. Després dels insectes, els aràcnids són el grup més nombrós (en quant a espècies) d’artròpodes. El gran secret evolutiu dels aràcnids i la resta d’artròpodes es fa palès per la gran quantitat d’espècies i nombre d’individus i per la gran quantitat de biòtops que ocupen.

Encara que la majoria passen inadvertits, existeix un món de formes, colors i rituals diversos que teixeix els indrets dels nostres prats, boscos i fins i tot algun racó de casa nostra.

Oxyopes sp.

Evidentment el fet d’ocupar una gran quantitat d’hàbitats, s’aconsegueix amb una amplia diversificació en quant a especialitzacions anatòmiques i comportamentals. Com en altres grups d’organismes es generen impactes deguts a l’activitat perniciosa d’aquests.

Biologia i diversitat del Grup.

En general, el aràcnids tenen el cos dividit en dos parts: el prosoma (part anterior) i l’opistosoma (part posterior). Al prosoma hi tenen sis parells d’apèndixs: quatre parells de potes; un parell de pedipalps, similars en forma a les potes en alguns grups i amb funció sensorial; i un parell de quelícers, en forma de ganxo o pinça per subjectar i triturar les preses. Tant la forma com l’especialització de la divisió corporal i dels apèndixs varia en cada grup. La mida també depèn de cada grup, i fins hi tot en una mateixa espècie la mida entre mascle i femella pot variar en deu unitats.

L’hàbitat principal d’aquest grup és el medi terrestre, encara que hi ha espècies que es troben només en ambients molt humits. Un factor que determina una important varietat d’aràcnids, i en concret d’aranyes, és la varietat d’hàbitats que hi ha a la Cerdanya i conseqüents microclimes que s’hi formen, fet que permet per exemple que en el mateix període de l’any es puguin donar grans diferències de temperatura i humitat entre dos punts no gaire distants de la comarca.

En formar part dels Pirineus, la Cerdanya està subjecta a uns límits de temperatura i altres factors que no fan possible la presència de certs d’ordres, com el dels escorpins. Els aràcnids, doncs, a la Cerdanya tenen representants de quatre ordres: Àcars, Opilions, Pseudoescorpins i Aranyes. (fig. 1).

Encara que en aquesta zona s’han fet pocs estudis qualitatius en aquest àmbit, només de l’ordre de les aranyes ja hi ha més de 1.000 espècies descrites.

Fig. 1: Dibuix simplificat de la varietat d’aràcnids presents a la Cerdanya: a) Aranya; b) Pseudoescorpí; c) Opilió; d) Àcar.

14

Els àcars.

Els àcars constitueixen l’ordre d’aràcnids de mida més reduïda, entre mig i dos mil·límetres, amb l’excepció de les paparres que poden fer al voltant d’un centímetre quan inflen el seu cos de sang.

El seu cos té un aspecte globós, arrodonit, d'on sobresurten molt poc els apèndixs. L’aparell bucal està modificat i en els Ixòdides, paparres, forma una estructura perforadora que utilitza per a travessar la pell de l’hoste.

Detall de l’estructura perforadora d’una femella d’Ixiodes ricinus, -la paparra del gos-, que ha acumulat sang.

Fotografia d’un grup d’àcars del sol, la majoria Oribàtides.

Aquest ordre té una distribució molt àmplia i una gran diversitat i és capaç de colonitzar qualsevol ambient. Prova d’aquesta colonització cosmopolita de medis és l’existència d’àcars fitòfags, paràsits, depredadors, detritívors, paparres de gossos... que podem trobar a la fullaraca, sota de les pedres, en rocams, en vegetació arbustiva, a la pols...

Evidentment, una àmplia diversificació comporta també una àmplia adaptació.

Aquestes diferents adaptacions s’evidencien amb les grans diferències en l’estructura dels apèndixs i del contorn, relleu i forma del cos. El resultat n’és, doncs, una extensa gamma de formes, mides i nínxols ocupats. El sòl és un lloc on predominen els àcars i la majoria són del grup dels Oribàtides. Uns àcars més visibles, que acostumen a fer-se presents, de color vermell i moviments ràpids són els del gènere Trombidium.

Els pseudoescorpins.

Els pseudoescorpins són petites criatures, d’aspecte peculiar: tenen l’aparença d’un escorpí però sense cua. La seva mida sol ser d’un a nou mil·límetres. Tenen el cos robust i més o menys allargat. Estan caracteritzats per posseir uns pedipalps desenvolupats i en forma de pinça, on hi tenen una petita glàndula de verí, recoberts de pèls sensitius. En aquest grup, els pedipalps tenen la funció de caçar i subjectar les preses mentre les devoren. Els quelícers tenen forma de pinça, i en algun grup com el gènere Chtonius, adquireixen una llargada exagerada.

Se solen trobar en llocs amb un cert grau d’humitat: a l’escorça dels arbres, en medis edàfics, a la fullaraca, entre la molsa, sota de les pedres, en nius d’ocells o en mamífers.., on la seva coloració críptica i la seva reduïda mida els fa inapreciables.

Chtonius sp.

Són carnívors, devoren artròpodes de petita talla. Solen ser individus gregaris i viuen agrupats en colònies de molts individus; utilitzen senyals vibratoris o químics per inhibir l’instint predador.

Els Quernètids, la família més extensa també té representants en la nostra fauna, caracteritzats per tenir un cos més arrodonit i els quelícers reduïts.

Un gènere que també es troba entre el sòls de la comarca és Neobisium, que pot arribar als 6 mm.

15

Els opilions.

Anomenats popularment frares, tenen un aspecte semblant a les aranyes i sovint se’ls confon amb elles.

Tenen el cos arrodonit i molt petit, format per una sola peça, amb potes molt allargades. A diferència de les aranyes no fan teranyina. Resten amb les potes estirades radialment i aplicades contra la paret, un tronc o sota una pedra. Son animals carnívors. Depredadors i carronyaires d’altres artròpodes, vius o morts, cargols o fruits vegetals als quals xuclen el suc.

prats, arbusts i construccions humanes. Hi ha diverses famílies que construeixen teranyines circulars.

La còpula dels opilions és peculiar: és directa. Els mascles disposen d’un òrgan copulador en què hi desemboca l’esperma i que introdueix directament a la femella. En la nostra fauna hi ha espècies d’aspecte típic que habiten camps, prats i zones rurals. Però també hi ha espècies cavernícoles, que es troben en moltes coves, com el cas d’Astrobunus grallator.

Araneus diadematus

Phalangium opilio Les aranyes.

Les aranyes presenten el cos clarament dividit en dos parts. A la part anterior, a part de quatre parells de potes, hi tenen un parell de pedipalps, amb funció sensitiva, que en els mascles desenvolupa l’òrgan copulador; i un parell de quelícers formats per dos peces en forma d’ungla, estructura molt consistent i forta on hi desemboca una glàndula de verí. Els quelícers no només tenen la funció d’inocular el verí, sinó que també subjecten la presa gràcies a la seva consistència i a la seva desenvolupada musculatura.

A l’extrem de la part posterior, en destaquen les fileres, apèndixs especialitzats que connecten amb glàndules sericígenes cosa que li dóna a aquest grup la peculiaritat de poder formar teranyines.

A la comarca, com arreu, aquest ordre també presenta una gran diversitat, on la majoria de famílies hi tenen representants.

Les diferents famílies agrupen espècies amb certes característiques comunes i una d’aquestes és la disposició ocular.

Comprovant la disposició ocular d’un individu, hom pot fer un primer cribatge per tal de classificar-lo.

Les aranyes utilitzen diverses estratègies pel que fa al tipus de construccions de teranyina i el seu ús, i els seus hàbits que, a grans trets, poden servir per agrupar-les. Així doncs, hi ha aranyes que formen teranyines vistoses, trampes, d’altres d’errants, pacients... Formin teranyines o no, totes les aranyes emeten contínuament un filet quan es desplacen. I només cacen preses vives i en moviment. Un tipus de teranyina, molt vistós i conegut és la circular. Una tela orbicular, on el radis estan reunits per una malla espiral, que podem trobar en

Els Aranèids recullen a la major part d’aranyes que formen teranyines circulars. L’aranya de jardí, Araneus diadematus és una espècie molt coneguda amb el típic dibuix dorsal en forma de creu. El mascle no construeix tela i deambula fins a localitzar una teranyina d’una femella, on s’hi instal·la. En aquesta família els mascles solen comunicar-se amb les femelles fent vibrar els fils de la teranyina.

Un altre araneid molt estès a la vall és l’aranya tigre, Argiope bruennichi. La pigmentació d’aquesta aranya amb bandes negres, grogues i blanques i la seva mida (amb més de 2 cm) la fa inconfusible. Una altra característica que destaca aquest araneid és la tela de captura, que col·loca entre l’herba, on hi destaca una franja vertical filada de color blanc i en forma de zig-zag. A l’estiu les femelles dipositen la posta en capolls de grans dimensions.

D’altres espècies com Aculepeira ceropegia, Agalenatea redii també són molt comunes en el nostre territori.

Els Tetragnàtids, semblants als aranèids, solen fer les teranyines vora punts d’aigua, i tenen el cos més allargat. Hi ha d’altres famílies que també formen una xarxa com a mètode de caça, encara que no circular.

Els Linífids, aranyes de mida petita entre 1 i 3 mm, són característics de la nostra zona ja que habiten ambients freds. Formen teles laminars, irregulars i tridimensionals entre la vegetació i a nivell de terra, de on en pengen invertides.

Els Terídids, igualment de mida petita, formen també teles irregulars amb fils entrecreuats. Molts camps de dall, zones amb vegetació herbàcia i zones arbustives queden cobertes per una multitud de teles d’aquestes dues famílies a partir de mitjans de primavera.

Una altra família que construeix teles irregulars són els Fòlcids. Aquest grup és molt present en zones urbanitzades, on formen una teranyina oberta amb els fils disposats a l’atzar. Podem trobar-los al sostre del celler o de

16

l’habitació, en algun racó de la casa... però sobretot molt presents en zones rurals. Prefereixen llocs foscos o d’ombra. Les femelles de fòlcids transporten la posta unida als quelícers, comportament que caracteritza a la família.

Pholcus phalangioides

Argiope bruennichi

Els Segèstrids, alguns del quals són de coloració fosca i amb quelícers lluents, també formen nius tubulars però tan sols l’estenen a la superfície per mitjà de fils radials que envolten l’entrada del niu.

Hi ha certs grups que no utilitzen la teranyina com a mètode de captura. Aquests grups es precipiten violentament sobre les preses al notar la seva presencia, són caçadors actius o pacients.

Aculepeira ceropegia

Agalenatea redii

Els Agelènids també fan ús de la tela per capturar preses. La seva estratègia consisteix en restar amagades en nius tubulars connectats a una tela laminar. És comú trobar nius d’agelènid vora els camins, sota arbusts. Tegenaria atrica es un abundant aranya de la nostra fauna que pot assolir una mida considerable. A part de la seva presencia en el medi natural sol habitar marcs de portes, espais entre pedres...

Teles de Therídids

Tela de Linyphia triangularis

Tegenaria atrica Els Tomísids, les aranyes cranc, són una clar exemple de caçador pacient. Aquestes aranyetes resten expectants fins que perceben la presència d’una presa. Els representants més coneguts d’aquest grup se’ls relaciona amb les flors. Però no nomes s’hi camuflen en elles sinó que també ho fan al terra o sobre vegetació, presentant una coloració críptica. En les espècies del gènere Xysticus el mascle embolica les potes de la femella amb fils mentre copula per assegurar-se’n la fugida.

Els Saltícids són una altra família que no utilitza teranyines per caçar. Una característica molt evident, d’aquestes aranyes de talla petita mitja són els quatre ulls frontals molt desenvolupats. La seva peculiar forma de desplaçar-se, -mitjançant salts-, els hi dóna nom. Solen habitar llocs assoleiats, Un tret curiós és la dansa nupcial que duen a terme els mascles donant saltets i amb les potes davanteres aixecades entorn de la femella.

17

Xysticus cristatus

Pardosa sp.

Thomisus sp.

Pisaura mirabilis

Saltícid, Heliophanus cupreus Els Licòsids, abundants en la nostra fauna, són errants, ràpids i caçadors. Vagueregen rastrejant les preses amb l'adaptada disposició ocular i visió desenvolupada. En camps amb escassa vegetació, al sotabosc i en zones de ribera, s’aprecien fàcilment, quan al nostre pas un conjunt d’aranyes es dispersa en forma d’estampida.

Les femelles, igual que en d’altres famílies, carreguen amb la posta, però penjant de l’extrem del opistosoma. Quan eclosionen els ous, la femella transporta les cries, que cobreixen l’opistosoma, durant un temps. La majoria de licòsids presents a la Cerdanya són del gènere Pardosa. Una aranya que pot recordar a un licòsid és Pisaura mirabilis. Aquesta aranya pot adoptar varies tonalitats de marró. Al prosoma defineix una fina ratlla de color blanc que pot seguir en l’opistosoma. També ajuda a la seva identificació la presència d’una taca blanca a cada flanc, al costat dels ulls. La femella, com en el cas dels licòsids transporta la posta penjant dels quelícers. Com en d’altres espècies, el mascle utilitza una estratègia per fecundar la femella sense ser devorat. Primer captura una presa, l’embolica i l'ofereix com a present a la femella. Mentre la femella es distreu amb el regal, el mascle aprofita per realitzar la còpula.

En certs punts de la cara nord de la comarca és molt present una aranya molt peculiar. Es tracta d’un espècimen que mesura al voltant de 10 mm. Eresus cinnaberinus, espècie protegida que en els mascles adquireix una coloració peculiar: l’opistosoma està cobert de pèls vermells i brillants amb quatre taques de pèls negres. A les potes apareixen zones pigmentades formant anelles de color blanc. A finals de primavera i a l’estiu els mascles busquen teles de femelles, de mida més gran i de color negre, on s’hi estableixen i s’aparellen múltiples vegades.

Un indret recurrent on trobar-hi amagatall o protecció per a qualsevol espècie d’aranya és sota les pedres, als forats dels arbres o sota la fullaraca. Els Gnafòsids però, hi són freqüents i per alguns una pedra determinada es converteix en el seu amagatall fix. Solen tenir una coloració fosca, negra, marró, etc. Encara que fabriquen seda no la utilitzen per caçar sinó que persegueixen les seves preses. El fet d’ocupar aquests espais fa d’aquestes aranyes un grup poc vistós però molt present, amb gèneres com Drassodes o Zelotes. Hi ha representants de mida mitjana molt curiosos, com alguna espècie del gènere Herpyllus.

A part de les famílies esmentades, n’hi ha més que són presents a la Cerdanya, però les esmentades fins ara són les més representatives i fàcils de reconèixer.

18

la comarca d’enverinament per picadura d’aranya. L’únic cas que s’ha de tenir en compte és el de les paparres, que poden ocasionar molèsties de més o menys grau.

Mascle d’Eresus cinnaberinus Ecologia i aspectes pràctics.

Els aràcnids són en la seva majoria depredadors d’altres invertebrats. Aquest paper de consumidors secundaris els situa com a controladors naturals de les poblacions d’insectes. Degut a la seva mida, la majoria d’espècies són poc vistoses, però d’una gran densitat en els ecosistemes.

D’aquí que la seva conservació sigui d’interès per contribuir a la regulació de poblacions d’artròpodes, com plagues de cultius, vectors de malalties, com certs dípters.

Els aràcnids també són presa d’altres grups taxonòmics.

Ocells, amfibis, himenòpters pompílids, dípters oncòdids, i d’altres insectes depreden sobre aranyes i opilions.

L’únic grup que té representants que poden ser perjudicials per l’home és el dels àcars.

Herpyllus sp.

Bibliografia i fonts de consulta. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html Banc de dades de biodiversitat de Catalunya.

J. Roberts, Michael. (2009). Guide des araignés de France et d’Europe. Delachaux et Niestlé. París.

Història Natural dels Països Catalans. Volum 9.

Zelotes sp.

Molts àcars de la pols produeixen al·lèrgies i molts fitòfags són causant de plagues de cultius. Val a dir que molts depredadors d’aquests grups perjudicials són també àcars, que fins i tot es comercialitzen per combatre algunes plagues.

D’altra banda també hi ha grups d’àcars, detritívors que duen a terme una funció important en la descomposició de la matèria orgànica.

Pel que fa a la perillositat dels aràcnids, val a dir que no hi ha cap aranya potencialment perillosa, ni s’ha registrat cap cas a

19

El Centre de Recerca d’Energies Renovables de Puigcerdà

Per Josep Maria Piguillem.

properes, fet que converteix la comarca en un entorn propici per a la investigació en l'energia solar, com ho demostra la presència del Forn Solar d'Odelló a Font-Romeu. A més, el fet de trobar-se en un entorn d'alta concentració de massa forestal fa propici convertir el Centre en un punt de referència en la investigació sobre l'aprofitament energètic de la biomassa d'origen forestal.

La ubicació geogràfica de la Cerdanya ha condicionat històricament l’activitat econòmica de la comarca. Tradicionalment, la comarca ha viscut allunyada de l’activitat industrial que s’ha anat desenvolupant al llarg dels dos darrers segles a altres comarques catalanes, basant la seva economia en activitats agrícoles i ramaderes. Ha estat a partir dels darrers anys del segle XX que la Cerdanya ha sabut aprofitar el seu potencial basat en la neu per aportar noves vies d’ocupació als seus habitants, permetent el creixement d’una activitat turística que ha fet possible ampliar el ventall d’oportunitats de la zona. Tot i això, la distància existent amb altres centres econòmics catalans i les mancances de les vies de comunicació actuals no han afavorit en cap moment la implantació d’activitats industrials que facilitin alternatives de desenvolupament per a la Cerdanya. És en aquest context que neix el Centre de Recerca d’Energies Renovables de Puigcerdà, impulsat per l’Ajuntament de Puigcerdà juntament amb la Universitat de Vic, recolzada per l’Ajuntament de la capital d’Osona, i l'empresa EFIENER Enginyeria SLP, especialitzada en eficiència energètica i energies renovables, i que compta entre els seus socis amb Josep Maria Piguillem, natural de Puigcerdà i impulsor de la iniciativa.

Prenent com a referència el model europeu de Plataforma Tecnològica aglutinadora d’empreses especialitzades en un determinat sector, els objectius principals del nou Centre són dos: d’una banda, crear un espai de recerca sobre energies renovables i eficiència energètica per a oferir-lo a empreses del sector privat europeu, i per l’altra, afavorir l’establiment a la Cerdanya d’un sector industrial d’alt valor afegit que creï nous llocs de treball.

Dins de les tecnologies associades a les energies renovables, el Centre té previst actuar principalment en els camps de la tecnologia solar, l'energia geotèrmica i l'energia provinent de la biomassa. Cal destacar que la particular distribució de la vall de la Cerdanya, orientada de nord a sud, permet obtenir uns registres d'irradiació solar superiors als d'altres zones

El Centre de Recerca ha de ser un organisme de recolzament a la investigació i la formació en matèria d'energia, tant pel que respecta al món universitari com al món empresarial. Així, el Centre ha de ser un punt de trobada on els investigadors disposin de tots els equipaments i espais necessaris per a dur a terme els seus treballs.

D'una banda, es preveu destinar part de les dependències del Centre al seu ús com a laboratori d'investigació i assaig on realitzar proves de rendiment, consum i eficiència d'equips productors d'energia en desenvolupament, com poden ser calderes de biomassa o captadors solars, així com la homologació d'aquests equips un cop estiguin preparats per a ser destinats al mercat. Per l'altra, part de les dependències del Centre es destinaran al seu ús com a aules on poder realitzar tasques de formació tant per a estudiants de doctorat com per a professionals de les energies renovables. Aquesta conjunció entre món universitari i l'empresa privada ha de permetre que el Centre de Recerca actuï com a un Centre transferència de tecnologia de forma directa, apropant i compartint els interessos dels dos àmbits.

De la mateixa manera que ha succeït en altres regions i en altres camps, l'existència d'aquest espai d'investigació en energies renovables i eficiència energètica ha de permetre generar un focus d’atracció d’empreses dedicades del sector, a més de fer possible la creació de noves empreses locals.

Des del nucli impulsor, s'entén el Centre com a una oportunitat de futur i diversificació econòmica per a la Cerdanya amb l'objectiu de possibilitar la implantació d'empreses europees dedicades a l'energia que ampliïn el ventall d'opcions laborals de la comarca. De forma paral·lela, s'espera també que el Centre ajudi a la creació de noves empreses locals que vegin el camp de les energies renovables com una opció amb grans perspectives de creixement.

Per a poder a dur a terme el Centre de Recerca en Energies Renovables, l'Ajuntament de Puigcerdà ja ha aportat una nau industrial de 700 m² situada al polígon industrial de Sant Marc amb la intenció de poder començar aquest mateix any els primers treballs de construcció del Centre. A més de l'Ajuntament de Puigcerdà i la Universitat de Vic, el Centre comptarà amb altres socis públics, a més de socis privats especialitzats en energies renovables i amb capacitat tecnològica. S'espera que, després d'una primera fase en la que els socis explotadors aportin els fons necessaris per al seu funcionament, la Unió Europea financiï el projecte a través del Setè Programa Marc (7PM) de la Comissió Europea, destinat a promoure i recolzar pols europeus d'investigació.

20

Josep Maria SOSTRES. De Bellver de Cerdanya a la Ciutat Diagonal de Barcelona.

Per Jordi Viñas Terrones.

L’arquitectura és una disciplina present en les nostres vides quotidianes. Vivim a cada instant els espais que aquesta genera, m’atreviria a dir que ens condueix sense adonar-nos-en.

Ens condiciona a nosaltres i al paisatge, sigui urbà o natural.

Per tant, els arquitectes tenen una responsabilitat social de vegades esdevinguda en segon pla per l’efecte d’altres condicionants que poc tenen a veure amb les persones. En els últims anys, l’arquitectura s’ha manifestat d’una forma exageradament mediàtica. Els projectes que ens volen vendre empreses i estaments públics, en comptes dels que vivim. Les edificacions no només busquen ser formalment coherents amb l’entorn i funcionalment correctes, sinó que han esdevingut icones figuratives de la ciutat i el paisatge del segle XXI. L’antiga i sempre debatuda dualitat entre Forma versus Funció.

Per això, aquest text pretén aïllar-se d’aquesta bombolla iconogràfica a la que restem submergits, per parlar d’un arquitecte català, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1915 i amb una reconeguda empremta a la Cerdanya. Josep Maria Sostres i Maluquer ha estat un referent de l’arquitectura de casa nostra, no pel seu volum d’obra construïda (poc més d’una dotzena de cases) ni per la monumentalitat de la seva arquitectura, sinó per la reflexió i estudi sobre la construcció i els materials “immaterials” com la llum o els recorreguts, arribant sempre a conclusions clares.

aquella època per entendre la gran dificultat d’importar tendències foranies Internet no existia-). Aquest fet va ser el precursor del que encara avui en dia es reconeix com l’Escola Barcelona, juntament amb noms com Coderch de Sentmenat o Oriol Bohigas, constituint un ambient artístic amb connexions entre el món de la pintura, la literatura o el cinema.

Un cop breument contextualitzada la figura d’aquest arquitecte, ens centrarem en la seva formació i inicis després d’haver finalitzat els estudis d’arquitectura a Barcelona l’any 1946.

Ràpidament va obrir el seu propi despatx a Barcelona i una de les primeres tasques que va dur a terme fou la d’arquitecte municipal interí de Bellver de Cerdanya fins l’any 1957. Sostres va viatjar a Itàlia per a conèixer i estudiar l’obra de Terragni. Aquest viatge va impregnar el seu procés projectual, influint en els posteriors encàrrecs que rebria, en bona part a la nostra comarca.

Un dels primers treballs fou el d’urbanitzar el camí de Talló, en un tram rebatejat com a Passeig de Pere Elias. En aquest passeig va projectar la rehabilitació d’una casa pairal de la família Elias, anomenada Torre de Bèlgica (1948).

Fotografia aèria actual de Bellver de Cerdanya

Josep Maria Sostres Precisament, aquesta recerca i experimentació el van portar a ser fundador i referent del Grup R, una iniciativa dels anys 50 i 60 que pretenia introduir els avenços manifestats en els corrents europeus punters en el camp arquitectònic com l’escola Bauhaus (Weimar, Dessau i Berlín) de W. Gropius i Mies Van der Rohe a l’arquitectura catalana (cal recordar el context històric de repressió cultural i postguerra que vivia el país en

Va proposar una ampliació de programa, aprofitant al màxim el volum construït i augmentant les seves possibilitats d’expansió. Es va utilitzar el forjat del primer pis en tota la seva dimensió i van aparèixer dos cossos edificats a costat i costat, tallant la original gran coberta a dues aigües. L’interior també va percebre un canvi substancial on l’arquitecte reinterpreta el gust de l’època amb parets de pedra i mobles renovats, mantenint el caire pairal de l’edifici. Per tant, el més sorprenent de l’obra és la claredat i continuïtat de com es planteja la reforma en relació amb la preexistència, com un creixement natural i únicament lògic, però amb la introducció d’elements compositius nous en la façana nord com les finestres verticals del nucli d’escala.

21

visual. A més, utilitza el revestiment i l’estructura de fusta en pèrgola i terrassa per emfatitzar el valor lineal de les ombres.

Elements de fusió amb el paisatge que denoten la sensibilitat de l’autor i el seu coneixement de l’arquitectura moderna nòrdica on la relació edifici-naturalesa pren el sentit més important en el procés projectual. Tenint en compte el programa de l’habitatge, els dos cossos diferenciats també responen a zones diferents. El que encara avui en dia anomenem zona de dia (o zona comunitària) i zona de nit (dormitoris i serveis).

Aquestes dues zones es connecten mitjançant un vestíbul d’accés, que entre altres aspectes, permet col·locar els forjats dels dos cossos a alçades diferents per adaptar-se millor a la topografia. El resultat de totes aquestes decisions milloren les relacions entre les estances situades en quatre nivells, aconseguint un aprofitament òptim dels espais i una fluïdesa en els recorreguts i visuals interiors.

Torre de Bèlgica, façana sud J. M. Sostres escrivia: “els meus projectes dels anys cinquanta no estaven pensats per a la posteritat”. Eren projectes “d’un nou eclecticisme”, pensats per experimentar, percebre i conèixer els elements i les formes arquitectòniques, però no necessàriament per a perdurar.

Paral·lelament a la rehabilitació de la Torre de Bèlgica, va projectar un conjunt de sis habitatges unifamiliars per a un mateix client, que acabaren de donar caràcter a aquest passeig. Val la pena destacar la Casa Elias nº 6 (1948), ja que aquesta proposta expressa per primera vegada d’una forma madura i definida les línies mestres del seu estil que com veurem més tard, es reflectiran en les obres de la “Ciutat Diagonal” de Barcelona.

Emplaçament (Visuals i zonificació) Casa Elias nº 6 En resum, una conciliació perfecte entre la necessitat de programa, l’adaptació al terreny, les vistes i les solucions constructives simples i coherents amb l‘entorn. Un clar exemple de pedagogia arquitectònica.

Un dels últims habitatges unifamiliars que Sostres va projectar dins aquest conjunt residencial, va ser la Casa Tibau (1953).

El client era un metge rural, per tant, el programa havia de fer compatible tenir un consultori i poder viure dins del mateix edifici. La composició en planta es focalitza al voltant d’un cos rectangular de dos pisos d’alçada, que es complementa amb altres cossos menors emergents d’aquest, creant uns espais molt ben articulats i flexibles. A la planta baixa se situa l’accés, el consultori mèdic amb el seu despatx, i altres serveis necessaris.

Casa Elias nº 6 Aquest habitatge unifamiliar està situat a l’extrem de la urbanització, per tant, té una relació més directa amb el paisatge, fet que condicionarà formalment l’arquitectura. La seva definició geomètrica es resol descomponent la volumetria general en dos cossos independents i articulats, un d’ells situat a la part plana de la parcel·la i l’altre, col·locat de forma transversal, adaptant-se al desnivell existent. Mitjançant aquests gestos, l’arquitecte afavoreix l’entrada de llum natural a l’interior i, a la vegada, la possibilitat de gaudir d’unes vistes magnífiques de l’entorn natural. Per altra banda, l’arquitecte utilitza dos materials principals per accentuar la composició de les façanes: la pedra natural com a sòcol per connectar amb el terreny, i a la part alta un arrebossat de color blanc. D’aquesta manera posa de manifest els valors geomètrics i de densitat

Planta Baixa i Planta Pis de la Casa Tibau

22

Per altra banda, és a la planta pis on es desenvolupa la part residencial de l’habitatge. Però un dels aspectes més interessants d’aquesta obra és l’assaig que l’arquitecte fa amb l’escala i que després desenvoluparà en altres projectes. La seva situació espacial centrada al rectangle i la seva composició en un sol tram establint un clar sistema distributiu, com també l’accés produït per un volum emergent de la planta superior. Sistemes que es repetiran en situacions projectuals posteriors.

digne segons l’arquitecte. La topografia del territori estava determinada per una pendent força pronunciada, però que gràcies a ella, les vistes al mar eren de luxe. La urbanització estava definida per parcel·les d’uns 1000 m2.

Fotografia aèria de la Ciutat Diagonal

Casa Tibau (1953)

Doncs en aquest context, es va formalitzar el projecte de dues cases que disten entre sí uns 100 m.: la Casa Moratiel (MMI, segons les inicials del propietari) i la Casa Iranzo. Com que varen ser les primeres en edificar-se, existia una relació visual entre elles definint un diàleg formal esculpidor (tal i com mostra la fotografia de Francesc Català-Roca al 1957 aprox.).

Però a la dècada dels anys 80, les ordenances varen permetre densificar l’ocupació i augmentar la volumetria de les noves edificacions, fins al punt de trencar aquest idil·li.

Així doncs, amb aquesta petita mostra de l’obra de J. M. Sostres al Passeig de Pere Elias a Bellver de Cerdanya, hem fet part del recorregut per la seva contribució a la nostra comarca.

Hem analitzat tres habitatges unifamiliars que va projectarrehabilitar durant l’inici de la seva trajectòria professional i que anirien definint el seu estil, a mode d’experimentació i aprenentatge en el marc d’un discurs teòric innovador a Catalunya.

Però cal destacar altres projectes que va dur a terme com són la Casa Tibau també a Bellver, l’Hotel Maria Victòria de Puigcerdà, l’enjardinament del claustre de la Catedral de la Seu d’Urgell o el projecte de l’Escola de Bor.

La Casa Iranzo des de la Coberta de la Moratiel

Escola de Bor Amb l’experiència d’aquests edificis a la Cerdanya, i amb la plena convicció de que les teories del formalisme modern dels anys 20 havien deixat de ser vàlides, però que calia assumirles per a poder donar un pas més en el marc del neoplasticisme formal de Mies, Aalto i la Bauhaus, i així introduir-les a Catalunya per a poder superar-les, l’any 1955 J. M. Sostres va rebre l’encàrrec de projectar dues cases al que seria una urbanització segons el model de les Ciutats Jardí angleses, ubicada a Barcelona, entre Pedralbes i Esplugues de Llobregat, a prop de la zona universitària. Aquest model de cases de segona residència era pioner a Barcelona. Una localització molt

En essència, la Iranzo és una casa-belvedere, - o com diria el propi Sostres “solar i panoràmica” -, on la zona d’habitar s’alça sobre un volum que conté el programa auxiliar per buscar millor orientació i al mateix temps contemplar el paisatge fins al mar. En canvi, la Moratiel és l’assaig sobre el tema del pati com a punt de partida per cercar una estreta vinculació al cel i la terra. Però aquesta descripció queda curta quan entrem en els detalls de cada una d’elles, ja que la primera projecta un pati a la planta superior semblant a una loggia o galeria oberta totalment per un dels seus costats, i la Moratiel formula un pavelló de vidre sobre la coberta i la loggia s’obre al seu interior com un abocador de llum. Aquests aspectes són els que vinculen les cases amb la naturalesa, i on les dues poden ser conceptualment enteses com a complementàries.

23

Analitzant la planta, podem percebre que en l’esquema inicial de la Casa Iranzo trobem traces del que Sostres havia assajat anteriorment a la Casa nº 6 de Bellver de Cerdanya, amb un plantejament volumètric en els seus croquis inicials amb L oberta (com les cases d’Asplund) que després evolucionarien cap a unes traces més lineals, i utilitzant el vestíbul d’accés com a node que articula dues zones diferenciades de dia i nit.

Planta Baixa i Planta Pis de la Casa Iranzo Però entra en joc el concepte de programa bi-nuclear amb l’articulació en secció de dos volums, un d’ells alçat sobre el terreny per remarcar l’accés, i connectats verticalment per una escala d’un sol tram, fent referència a la Casa Tibau.

La Casa Moratiel suposa un pas més en el camí entre les Cases de Bellver de Cerdanya i la Casa Iranzo. També proposa un sistema de dues plantes on incorpora el pati com a eix vertebrador, reconsiderant l’esquema bi-nuclear. En canvi, només utilitza tres volums que defineixen clarament la zona de dia, nit i els serveis.

Planta Baixa de la Casa Moratiel

A diferència de la Iranzo, la segona planta es converteix en una terrassa-mirador on hi apareix un cos de vidre amb coberta plana definint un pla horitzontal que recorda el pavelló de Mies a la Exposició Universal de Barcelona i que tanca un estudi, com també un volum circular que conté una escala de cargol provinent de la zona de serveis.

Façana Sud de la Casa Iranzo També trobem altres punts de contacte com és l’accés lateral a l’habitatge i la caixa amb fusteria de vidre de planta baixa per sota del volum llençat en planta superior, on a la Casa Tibau hi proposa una habitació i, en canvi, a la Iranzo hi situa la l’estar principal d’una forma molt més clara i marcada, la ubicació de la zona de serveis com l’aparcament i accés a planta baixa separant a planta pis la zona pròpiament residencial i també el contrast que genera el fet d’utilitzar una coberta a dues aigües com a remat a quatre volums independents formalment però relacionats entre si visualment, creant fluxes de circulació flexibles i continus i que, en façana, donen lloc a clar-obscurs mitjançant els retranquejos que generen.

Interior de la Casa Moratiel A l’exterior, proposa una escala amb estructura metàl·lica, d’un sol tram, per enllaçar el jardí amb la coberta i separada de la façana. Per últim, destacar la utilització d’elements com el gran radiador per a diferenciar físicament els espais d’accés i estar, però vinculant-los visualment, el que permet que des de l’accés es produeixi una perspectiva contínua de l’exterior que travessa l’edifici, una vista del paisatge emmarcada per plans horitzontals.

24

Façana Carrer de la Casa Moratiel En resum, hem traçat una línia sobre l’obra de J. M. Sostres que comença l’any 1946 a Bellver de Cerdanya com arquitecte municipal, on amb 30 i pocs anys projecta diferents edificis d’habitatges unifamiliars o escoles, i acaba l’any 1957 a la Ciutat Diagonal de Barcelona amb dues propostes d’habitatge singulars. En el camí, hem denotat una evolució dels primers projectes cap als últims, amb una clara millora dels esquemes inicials però mantenint l’essència i els criteris d’una arquitectura sensible amb l’entorn, pedagògica i en constant aprenentatge. Avui en dia encara es projecten habitatges partint d’exemples com els que hem vist, i des dels quals l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on Sostres en fou professor, juntament amb l’herència dels grans mestres com Mies van der Rohe, Le Corbusier, Breuer o la pròpia Bauhaus, ha esdevingut referent.

La innovació tecnològica ens permet afrontar l’arquitectura amb noves formes i materials més lleugers, econòmics, industrialitzats,] obrint un ventall de possibilitats gairebé il.limitades. Però la llum, les vistes, l’entorn i, sobretot, les persones, fan que projectar espais o paisatges sigui una de les professions artístiques més gratificants.

BIBLIOGRAFIA.

1. Antonio Armesto i Clàudia Liberatore - “Josep Maria Sostres, cases Iranzo i MMI – Barcelona 1956 1957”.

Publicació de la Universitat de Navarra, Dept. d’Arquitectura.

2. Josep Maria Montaner - “Repensar Barcelona”.

Edicions UPC, Maig del 2003.

3. Articles UPCCOMMONS Àrea Arquitectes: J. M. Sostres “Obra Arquitectónica: Casas de Montaña”.

S. Tarragó, 1975

25

Un macaco d’època romana enterrat a Llívia

Jordi Guàrdia1, Marta Maragall1, Oriol Mercadal2, Oriol Olesti3, Jordi Galbany4, Jordi Nadal5

1 Empresa Arqueociència Serveis Culturals SL. 2 Arqueòleg, paleoantropòleg i director del Museu Cerdà (Puigcerdà, la Cerdanya).

3 Professor de la UOC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Projecte HUM2007–64250/HIST, Vencedores y vencidos: imperialismo, control social y paisajes antiguos.

4 Investigador de la Universitat de Barcelona. Unitat d’Antropologia. Dept. Biologia Animal.

5 Professor de la Universitat de Barcelona; investigador del SERP. Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

HISTÒRIA I PERIODITZACIÓ DEL JACIMENT Entre el 28 d’agost i el 8 de novembre de 2001 es va realitzar una excavació arqueològica al jaciment de les Colomines, ubicat dins d’una àmplia franja de terreny situada al peu del puig del Castell, al nord de la vila de Llívia (la Cerdanya). En el decurs dels treballs es localitzà una estructura del tot inesperada: es tractava d’una fossa d’inhumació que contenia l’esquelet d’un macaco, acompanyat d’un aixovar clarament relacionat amb el ritual d’enterrament.

Els primers sondeigs La localització del jaciment es va efectuar com a conseqüència d’un projecte de la fi de mitjan dels anys anys 90, que preveia la urbanització de tota la zona situada al peu del Puig del Castell i a la dreta de l’església parroquial de Llívia. Per aquest motiu, i degut a l’estratègica situació de l’indret (fig. 1) i a la llarga tradició de troballes arqueològiques fetes a Llívia (fig. 2), de manera prèvia a l’inici de les obres, l’any 1997 varen tenir lloc tres campanyes de prospecció arqueològica.

Fig. 1. Situació del jaciment de les Colomines dins la vila de Llívia. Font: ICC.

Fig. 2. Situació del jaciment de les Colomines –zona A– en relació a d’altres jaciments romans excavats a Llívia.

Posteriorment, es dividí tota l’extensió del jaciment en dues zones: denominarem “zona A” al sector més proper a l’església (fig. 3 i 4), on el projecte constructiu preveia la creació d’una zona verda i, per tant, no estava directament afectat per la construcció d’habitatges. L’objectiu en aquesta zona era delimitar-la en extensió i realitzar sondejos puntuals en profunditat, per copsar les dimensions del jaciment i la potència de les seves estructures vers una futura conservació de les restes.

Fig. 3. Imatge general de les Colomines –zona A–, ubicat al costat de l’església parroquial.

Es practicaren 24 cales regulars de prospecció fins al subsòl natural, en una àrea d’uns 5000 m²; el resultats positius que oferiren algunes d’elles, concretats en l’aparició d’estructures i material arqueològic associat, palesaven l’existència d’una ocupació romana a l’indret.

26

Resultats generals de la zona A a partir del sondeig de 1997 i de l’excavació de 2001 El 1997, la campanya de sondeig i delimitació a la zona A havia posat al descobert un seguit d’estructures que semblaven conformar les restes d’un edifici de grans dimensions, sobretot per la presència d’un llarg mur perimetral.

La realització d’una cala al seu extern d’aquesta estructura fins assolir el nivell de fonamentació, que retallava el terreny natural, mostrà la qualitat i potència del seu alçat, i una tècnica constructiva depurada, així com una longitud de fins a 40 m. Al nord enllaçava amb una altra estructura de gran amplada, formant una cantonada, mentre pel sud la direcció variava, formant un angle extern, que trencava la planta unitària del conjunt.

Fig. 4. Visió aèria del jaciment des del camí que du al puig del Castell.

1a i 2a fase d’excavació de la zona B La zona B era el sector destinat pel projecte per a la construcció d’habitatges; es trobava al sud-est de la zona A, i separada d’aquesta per un espai de cales negatives. La seva excavació el 1997 donà com a resultat la presència de diverses estructures en un estat de conservació força precari, no així el material arqueològic que hi estava relacionat.

El 1998, i al llarg d’una segona fase, es completà l’excavació de la zona B. Els resultats més importants d’aquesta intervenció van ser, de forma general, la constatació d’un model d’urbanisme basat en la successió de terrasses, que incloïa com a estructures més destacables, i dins un conjunt de 19 murs i restes de 8 àmbits perfectaments alineats, els vestigis d’un sistema d’hipocaust pertanyent a una vivenda desapareguda, amb 6 pilae, disposades sobre part d’un paviment d’opus spicatum, del què veiem també la seva preparació, i restes de la sala de foc que alimentava l’estructura, restes d’un paviment d’opus signinum, i una canalització feta amb lloses, diversos forats de pal i dos focs a l’interior de dos àmbits (habitacions 1 i 2), que havien mantingut part de la seva sequència estratigràfica, amb important presència de material.

Si bé l’estat de les estructures era, en general, força ruinós, no podíem dir el mateix quant a la importància del material recuperat, entre el qual mencionem diverses peces gairebé senceres de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica (entre les quals cal destacar una forma Vertault profusament decorada), sigil·lada hispànica i roig intern pompeià, un fragment de llàntia –amb la representació d’un cavaller armat amb casc, llança i escut–, un denari d’argent i un as de bronze d’August, així com part d’un mosaic d’opus tesselatum i diversos fragments d’estucs pintats procedents de la decoració de les parets.

Les conclusions pel que fa a les fases d’ocupació, establí tres situables entre la fi del segle I aC i el segle I dC, amb una quarta fase, molt marginal, corresponent al s. II dC.

Un altre sondeig determinà, almenys, l’existència de dues fases d’ocupació. Així mateix, es van localitzar dos accessos que facilitaven l’entrada al recinte des de l’exterior, un dels quals presentava una estructura força complexa, composta per un doble marxapeu i dues bases de pilars adossats. El material arqueològic de tipus noble associat a l’edifici –entre el qual destaca un gran fragment d’estàtua de marbre que representa un tors humà nu (personatge de la família imperial, déu...?), així com diversos revestiments arquitectònics de marbre d’arreu de la Mediterrània, Pirineus...– mostren la importància que hauria tingut en el seu moment inicial i també la probabilitat que es tractés d’un àmbit d’ús públic.

El conjunt ceràmic recuperat semblava aportar una cronologia de segle I dC pel moment de bastiment de l’edifici, en base a la sigil·lada. Així mateix, la presència de ceràmica romana tardana (africana clara del tipus D) contribuïa a establir la hipòtesi d’una ocupació de l’indret durant alguns segles.

L’any 2001, el conjunt de restes sondejades i delimitades el 1997 fou excavat en extensió. Es configurà una planta que integrava dos espais: al nord, una sèrie de murs que formaven quatre àmbits o habitacions. El que més cridava l’atenció era el fet que tots els que formaven part d’aquest espai continuaven la seva trajectòria en sentit oest i vers el carrer que separa la zona A de l’església, límit de la intervenció arqueològica fixat prèviament (fig. 4). L’existència d’instal·lacions de gas i d’electricitat feia impossible la completa excavació de l’àrea, precisament en el punt on es palesava la continuïtat de les estructures, i així resta fins al moment. Al límit sud de l’edifici s’obre un espai obert o “pati”, en oposició a la zona d’habitacions esmentada.

Acabada aquesta campanya, ens trobem davant d’un jaciment compost pel que semblen ser les restes d’un edifici de grans dimensions i planta regular, fonamentat en el terreny natural mitjançant el sistema de terrasses (a grans trets, les estructures i nivells d’enderroc i reompliment inclosos dins dels límits d’aquest gran recinte presenten una inclinació nord/sud), confirmant-se així les primeres idees apuntades per Campillo et al., 1998.

Dins de les quatre habitacions del nord, en podem diferenciar dues (que denominem 1 i 2) situades a una cota més alta i delimitades pels murs perimetrals. Les altres dues (habitacions 3 i 4), s’ubiquen entre les 1 i 2 i l’espai obert de baix. A partir de l’anàlisi del conjunt d’estructures (murs, accessos, elements arquitectònics, paviments i nivells de circulació, i forats de pal), i la seva relació amb les unitats estratigràfiques, s’ha dividit l’ocupació del jaciment en tres fases principals:

27

Fase 1 (segles I-II)

Fase 3 (segles V-VI)

El període més brillant del jaciment. En el seu moment fundacional, el conjunt es configura dins els paràmetres de l’estructura d’un gran edifici, caracteritzat per una planta regular de molt bona factura, amb la presència al seu interior de dues úniques habitacions (habitacions 1 i 2), en un dels seus extrems curts.

Segons la datació dels objectes que acompanyaven l’esquelet, i la relació estratigràfica corresponent, la tomba del macaco pertany cronològicament a aquest període. Estructuralment, la principal característica d’aquesta darrera fase d’ocupació és el trencament de la senzillesa de la planta corresponent als períodes anteriors, en favor d’una major complexitat pel que respecta a la zona nord de l’edifici: en l’espai adjacent a les habitacions 1 i 2, i mitjançant l’adossament de nous murs a les estructures preexistents, es creen dos nous àmbits, les anomenades habitacions 3 i 4. D’aquesta manera, el sector nord del jaciment quedava compartimentat en quatre habitacions, intercomunicades entre elles i amb la zona del pati mitjançant l’aprofitament dels accessos existents (fig. 5).

Pel que respecta als elements, dins l’habitació 1 destaquem la presència perimetral de bases de pilarets, mentre que a l’habitació 2 tenim restes d’arrebossat de les parets internes.

A més, aquí van aparèixer les restes d’un pilar amb perforació central i forma circular, així com un parell de forats de pal alineats, que cal relacionar amb les bastides de construcció. A més, es localitzà un mur de gran qualitat, revestit de calç.

Creiem que podria tractar-se d’una paret frontal la funció de la qual seria suportar elements de caràcter divers –ornamental (escultures), informatius (inscripcions), i, en general, qualsevol tipus d’informació visible des de la part inferior del recinte–.

Aquesta estructura separaria el sector administratiu, oficial i restringit, de la resta del conjunt.

A la part sud de l’edifici, tenim un element de gran importància per a la interpretació: les restes de la fonamentació d’un mur amb columnes, és a dir, part d’un peristil, paral·lel al mur extern perimetral i perpendicular a la zona de les habitacions. De fet, la troballa d’aquest element serveix de base per a la reconstrucció hipotètica del monument, que contempla la possible existència d’un peristil que delimitaria un atri o pati central envoltat d’un pòrtic cobert a doble vessant.

El conjunt de material relacionat amb la fase fundacional de l’edifici (1a ocupació) pertany a inici o mitjan de segle I dC, datada a partir de ceràmica ibèrica a torn, ceràmica grisa de la costa catalana, campaniana B, terra sigil·lada sudgàl·lica – formes Dragendorff 15/17, Drag. 24/25 i Drag. 27 B–, parets fines), i també de les monedes d’època de Claudi. En aquest estrat apareix algun element més antic, que denota una ocupació anterior, prèvia a la construcció de l’edifici, com una moneda del 45 aC, i també peces de cronologia posterior, producte de la contaminació (Guàrdia i Maragall, 2004). Segons la majoria del material ceràmic i edilici inhumat aquest període arribaria fins a mitjan segle II. Fase 2 (segles II-IV) És la fase de més difícil interpretació, perquè que la base de la planta de l’edifici públic probablement encara fou utilitzada en la seva major part. Els tres únics canvis destacables es donen com a conseqüència de la substitució del paviment anterior (UE 21) per un altre, l’amortització de la primera porta a la zona del pati –subtituïda per una situada més al nord–, l’amortització del tram de peristil per part de la UE 23, i la probable construcció de noves dependències a la zona del pati.

Aquest procés provocà la desaparició dels nivells de circulació del període i dels estrats que s’hi superposaven. La datació d’aquesta fase l’efectuem en base a la ceràmica africana de cuina (formes Lamboglia 10 A, Hayes 22, Ostia III, 267), la producció de les quals es dóna a partir de la segona meitat del segle II dC. Es tracta de vaixella en ús a partir de la fase 2. El moment final d’aquestes formes només arriba a mitjan de segle III, i per això la manca de material pertanyent estrictament a la 2a meitat del s. III i al s. IV fa pensar en un possible abandó del jaciment en aquest període –o bé, simplement, el material associat ha desaparegut a causa de les remodelacions de la fase 3– (Guàrdia i Maragall, 2004).

Fig. 5. Planta general de la fase 3 (segles V-VI) –amb la ubicació de les habitacions 1, 2, 3 i 4–i situació de la tomba del macaco.

A l’inici d’aquesta fase es produeixen importants moviments de terra i material que, sense afectar en apariència les habitacions 1 i 2, provoquen determinats canvis. Dins la UE 10, formada a la zona del pati, a l’inici de les obres tardanes que precedeixen a la darrera remodelació, trobem material de totes les èpoques encara que, lògicament, el material antic de la fase 1 hi apareix en molt poca quantitat. En aquest aspecte, el nivell d’enderroc i terra que constitueix aquesta unitat es converteix en el primer element distorsionador de la successió estratigràfica en aquesta àrea. També l’acumulació d’enderroc podria ser conseqüència de l’eliminació de dependències eventualment existents al pati durant la fase anterior.

El nou mur 2 es converteix en eix vertebrador de la nova distribució, on la zona del pati és encara freqüentada, encara que a un nivell força més alt al del moment de construcció de l’edifici. La UE 62, localitzada dessota el paviment 47, actua de la mateixa manera que la UE 10: es tracta d’un nivell de reompliment creat de manera intencionada, que també inclou material antic, sobre el qual es crea el nou nivell de circulació.

La diferenciació estructural i cronològica d’aquesta fase respecte a les anteriors esdevé força clara, en l’angle nordest de l’habitació 3 es localitzà un amagatall de monedes. Es tracta de 204 petites peces de bronze de reduït pes i mida, senceres o fragmentades, que imiten la numeració oficial emesa en la segona meitat del segle IV. La seva datació es correspon al segle V o fins i tot en algun cas potser al VI, degut a la presència, dubtosa encara però, de dos nummus de Justinià. Si tenim en compte les circumstàncies de la troballa i el reduït espai on es trobaven dipositades (menys d’1 m2), sembla tractarse d’una ocultació dins d’una bossa de cuir o en un altre contenidor que no ha deixat vestigis. L’acció s’efectua en el moment en què el paviment enretirat per procedir a l’ocultació es troba en ús o poc després; per aquest motiu, atorguem una cronologia de s. V–VI al paviment i a les estructures relacionades amb ell. (fig. 6)

28

N. M.

4

3

0

10

2

1

20 m

Fig. 6. Habitacions 1 a 4.

Aquesta cronologia es referma amb la presència de ceràmica africana clara D tardana; concretament les formes Hayes 58 i 78. Al costat d’aquesta situem altres peces de clara D de datació imprecisa, així com una gran quantitat de ceràmica reduïda de l’Antiguitat tardana. Hi ha dues formes de clara D que es daten en el segle VII, fruit de potencials visites esporàdiques.

LOCALITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES DE LA TROBALLA És una inhumació de tipus insòlit, atès els seus trets, corresponent a una espècie ben determinada de macaco, Macaca sylvanus (veure infra) -UE 74-, apareguda al nord del pati, en la zona més propera a les habitacions i al costat del mur 26 (fig. 7). Pel que sabem fins ara, es tracta de l’únic exemple conegut al món que presenta aquestes característiques, tot i haver alguns –poquíssims– paral·lels relacionats amb restes de micos “arqueològics” d’epòca romana a Europa (França, Irlanda...)

Posteriorment, vam poder apreciar que es tractava del fons pla de les restes d’una fossa oberta expressament per enterrar un mico. Aquest retall (UE 72), de planta rectangular amb els extrems curts arrodonits (capçalera i peus), amb unes dimensions d’uns 100 x 25 cm, i una fondària màxima de 15 cm, es troba orientat d’est a oest, i tallava dues de les les unitats estratigràfiques formades prèviament (u.e 10 i 23), sense arribar, però, al nivell del paviment 21, utilitzat durant la fase 1.

La part superior de la fossa d’enterrament, així com el nivell de circulació existent en el moment d’efectuar-se la inhumació, no s’han mantingut, i per això no es van detectar en planta els límits de la fossa. Cal dir que una vegada realitzada l’excavació de les restes del cercopitècid (v. infra), aquests presentaven una disposició in situ i un molt bon estat de conservació, amb la presència de gairebé tot l’esquelet sencer, de 78 cm de llarg; el crani presentava una posició lateral, les mans restaven juntes damunt la pelvis i les cames, flexionades, havien caigut lateralment.

L’origen antròpic i la intencionalitat d’aquesta inhumació queda palesa per la construcció específica de la fossa, la disposició i connexions anatòmiques del cos, i, sobretot, per la troballa d’una sèrie d’atributs que guarnien l’individu (fig. 8). El nivell de rebliment estava compost per una terra fosca, tacada amb carbonets i fragments de calç. L’aixovar està format per un conjunt de peces metàl·liques: una sivella, un cargol, una anella i quatre plaques o làmines de bronze, ornades, i un passador de ferro.

Fig. 8. El macaco inhumat a la fossa, amb part de l’aixovar o guarniment que l’acompanyava.

SITUACIÓ I DESCRIPCIÓ DE L’AIXOVAR

Fig. 7. Situació de les restes de la inhumació del macaco i del seu esquelet dins el context general del jaciment (al costat del mur UE 26).

Aquesta troballa es va efectuar com a conseqüència de la localització, casual, d’un crani animal durant el procés de retirada manual dels nivells d’enderroc. En semblar pertànyer a un antropoide i a l’espera de l’actuació pertinent, en previsió de la potencial existència de la resta de l’esquelet, l’àrea de la troballa es protegí i reservà alhora com a testimoni.

Del conjunt de fragments ceràmics, només cal destacar el de vora d’una olla corresponent al tipus de ceràmica reduïda de l’Antiguitat tardana. En els primers segles de la seva producció, aquests materials coincideixen estratigràficament amb les ceràmiques africanes del tipus clara D, com és el cas de Llívia, desapareixent amb l’arribada de les ceràmiques medievals típiques. Al nostre jaciment apareixen en dotze unitats estratigràfiques diferents, destacant la gran quantitat que es concentra a la UE 10 (85 fragments en total).

Podem parlar, efectivament, d’aixovar i conjunt tancat associat a un enterrament, si tenim en compte que el conjunt de peces de metall va aparèixer en íntima connexió amb els ossos co-

29

rresponents a l’esquelet del macaco dins de la fossa on es va trobar inhumat (algunes fins i tot per sota de les restes òssies), i amb posterioritat a la retirada del gruix del nivell de reompliment del retall.

A continuació passem a descriure el conjunt de set peces de bronze i una de ferro que guarnien l’animal (fig. 9 i 10):

Aquesta tipologia de sivella no és massa abundant, però un exemple molt proper quant a la forma i cronologia procedeix del jaciment de l’Aiguacuit (Terrassa, Vallès Occidental) (Coll i Roig, 2003). Alguns exemples foranis de la mateixa cronologia i context són una peça igual trobada dins d’una necròpolis de tropes romanes amb fort component bàrbar, a prop de Dijon, a la Gàl·lia (Vallet, 1993), i una altra sivella localitzada en un enterrament a Bittenbrunn (Baviera), formant part d’un aixovar d’inicis de l’època merovíngia (Martin, 1993).

LL LC 01-73/3 Petit clau o cargol amb una cabota d’1 cm de diàmetre.

LL LC 01-73/4 Petita anella d’1 cm de diàmetre amb perforació circular central, que coincideix amb l’amplada del clau descrit anteriorment. Les dues peces es van trobar l’una al costat de l’altra, a tocar de la sivella.

LL LC 01-73/5 Fragment d’una contraplaca de bronze, que pertany a la decoració d’un cinturó d’estil militar, dels habituals en els exèrcits de l’època baiximperial romana. És de forma triangular i amida 3 cm de longitud als costats conservats i 2,5 cm d’amplada a la zona fragmentada, amb un gruix inferior a 1 mm.

Fig. 9 i 10. Grup de peces de bronze i de ferro que formaven part de la seva vestimenta. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: conjunt de tres plaques rectangulars, fragment de plaqueta triangular, sivella de cinturó, cargol i anella.

LL LC 01-73/2 Sivella de cinturó feta de bronze, de cos de ronyó i passador recte, de tradició germànica, típic de les poblacions originàries de l’àrea danubiana. Té unes dimensions aproximades de 3,7 cm d’amplada per 1,7 de llargada. El seu gruix és de 2 mm, mentre que l’amplada dels costats amida 4 mm. El passador té l’extrem que connecta amb l’eix de la sivella més gruixut i de forma trapezoïdal, mentre que l’altre extrem finalitza de forma arrodonida, per sobre d’una incisió plana. La sivella presenta una decoració, per la seva cara vista o superior, a la part dels costats (no així pel que respecta a la part de l’eix), consistent en un seguit d’incisions rectes i amples, disposades en paral·lel, que fan que la peça ofereixi l’aspecte d’una successió de registres de secció còncava, amb la cara externa arrodonida (fig. 11). Va ser localitzada sota la part del braç dret més propera al crani de l’individu.

Tipològicament, s’adscriu al “tipus A” de Böhme. Abans d’aquest investigador, Laet, Dhont i Nenquin (1952), en el seu estudi sobre el naixement de la cultura merovíngia, sostenien que és difícil distingir arqueològicament entre els aixovars funeraris dels laeti, foederati o galoromans. Böhme (1974), diferencia dues categories de cinturó: els que presenten molts accessoris, i els més simples. Els primers, els divideix en els tipus A, format per cinc peces, i el tipus B, integrat per tres.

Aquest autor diu que el tipus A és el primer, cronològicament parlant, i que la seva distribució se centra en el Rin i el nord de França, mentre que el tipus B seria propi de les províncies orientals de Pannonia, Noricum i Raetia. Aquesta divisió queda palesa també quant a la divisió cronològica que efectua Böhme. En el seus Stufe I i II existeixen clares diferències entre els centres del nord de la Gàl·lia i els danubians. La conologia que proposa per al Stufe I se situa en el trànsit entre els segle IV i V, i el Stufe II aniria entre el 400-435 dC. En canvi, el Stufe III pertany al segle V avançat i es caracteritza per la diversitat de les produccions locals (Böhme, 1978).

La investigació espanyola separa els fermalls apareguts a la Península en tres classes principals: “ultrapirinenc”, “intermig” i “Simancas”, essent els primers aquells que tenen contactes evidents amb els exemplars del limes (Aurrecoechea, 2001).

El nostre fragment presenta una profussa decoració només en la seva cara vista o superior, consistent en un doble registre de volutes separat i delimitat externament per una línia recta.

La trajectòria de les volutes és alternada. També trobem restes de dos aplics per a subjectar la peça (fig. 12). Es va trobar ubicat al costat de la part dreta de la pelvis de l’individu, per sobre de l’element 73/8.

Fig. 11. Sivella de cinturó LL LC 01-73-2.

Les troballes de peces com aquesta són força nombroses a tota l’Europa occidental dins d’aquest període. Al nord de la Gàl·lia n’apareix una a la necròpolis de Pouligny (Pilet et al., 1993), mentre a Frankfurt Prannheim (Germània) en destaca la troballa d’una peça molt semblant dins la tomba d’un soldat alamà (DDAA, 1997). A Hispània, apareixen sovint descontextualitzades o procedents de nivells superficials. Destaquem els exemplars procedents de la necròpolis de Totanés (Toledo) i de Paredes de Nava (Palència) (Aurreocoechea, 2001).

30

1993), i és la típica de les tipologies “Bienvenida”, “Cabrina” i “Villasequilla” dels fermalls “hispànics” (Aurrecoechea, 2001).

Fig. 12. Fragment de plaqueta triangular LL LC 01-73-5.

LL LC 01-73/6 Làmina de bronze de forma rectangular (4,7 x 3 cm), i un gruix que no arriba a 1 mm. Una de les seves cantonades es troba fragmentada. Per la seva cara superior se li adossen dos petits aplics de forma circular a prop dels angles oposats, que potser s’haurien de suposar com també existents als altres dos angles. Destaquem, igualment la presència d’una decoració incisa, puntejada i rectilínia en les dues cares, sobretot present al llarg de tot el contorn de la peça (fig. 13). Es tracta d’un element corresponent a la decoració aplicada per la part vista d’un cinturó.Va ser extreta del damunt del colze dret de l’individu.

Fig. 14. Peça LL LC 01-73-7.

LL LC 01-73/8 Làmina de bronze de forma rectangular (4,6 x 1,8 cm), amb un gruix que no arriba a 1 mm. Es tracta d’un fragment molt similar a l’anterior en totes les seves característiques, però una mica més llarg. Presenta una esquerda a la seva part central i tres aplics, un dels quals deformat. Es va trobar ubicat al costat de la part dreta de la pelvis de l’individu, per sota de l’element 73/5.

LL LC 01-73/9 Peça de ferro que sembla correspondre a un passador de cinturó de tipus militar. És estreta (4,5 x 0,7 cm), i té un gruix de 4 mm. Als seus dos extrems, per una de les cares, s’hi troben afegits dos aplics probablement de bronze, un dels quals es troba fragmentat, però l’altre té forma de ganxo. Adherides encara al cos metàl·lic d’aquest objecte trobem restes d’una peça de roba (lli, probablement) (fig. 15). Val la pena destacar que les tropes romanes d’època tardana vestien precisament peces de roba de lli, el que no deixa de ser significatiu. Es localitzà per sota de l’avantbraç dret de l’individu, entre els elements 73/2, 3 i 4 i l’element 73/7.

Fig. 13. Peça LL LC 01-73-6.

LL LC 01-73/7 Làmina de bronze de forma rectangular (4,1 x 1,8 cm), amb un gruix inferior a 1 mm. S’hi aprecia una decoració incisa composta de set cercles concèntrics perforats pel mig, de 4 mm de diàmetre, alineats i distribuïts al llarg de la part central en la seva cara vista o superior, rodejats d’un puntejat discontinu a l’estil de la peça 73/6. També observem dos aplics que coincideixen físicament amb el primer i darrer dels cercles (fig. 14).

Va aparèixer dessota l’avantbraç dret de l’individu, molt a prop del conjunt format pels elements 73/2, 3 i 4.

Com l’anterior, es tracta d’una peça corresponent a la decoració aplicada per la part vista d’un cinturó, en sentit vertical.

Aquest tipus de decoració apareix en algunes peces de cinturó de la necròpolis de Frénouville, a la Gàl·lia. (Pilet et al.,

Fig. 15. Peça de ferro LL LC 01-73-9.

De forma subsidiària, en el rebliment es va recuperar un fragment de calç a tocar del crani, com posat per fixar-lo, una vora d’olla de ceràmica reduïda feta a torn lent i quatre fragments ceràmics informes de molt reduïdes dimensions (tres d’oxidada a torn i un de reduïda a torn); a més, una hemiman-

31

díbula dreta, corresponent a un ovicaprí adult (fig. 16), que conserva cinc peces dentaries, disposada intencionadament als peus del macaco.

Fig. 18. Sivella, cargol i anella de la clavícula dreta.

Fig. 16. Hemimandíbula d’ovicaprí disposada intencionadament als peus del macaco.

La situació concreta on es van localitzar aquests objectes, en relació a la posició de l’esquelet (fig. 17), fa que ens plantegem la hipòtesi d’una possible reutilització de la sivella (trobada al costat de l’anella i del cargol a la zona del coll), com a element de fixació d’una possible corretja de subjecció de l’animal Igualment, cal destacar que en tots els casos es tracta de guarniments aplicats originàriament per la part externa d’un cinturó de cuir, encara que es tracta no del mateix, sinò de diversos cinturons, la qual cosa ens parla d’un origen diferent per les diverses peces. En aquest sentit, tenim l’exemple de les tombes humanes dels foederati del mateix període, on el guerrer apareix inhumat a la seva terra d’origen, al costat d’elements decoratius d’origen militar, alguns dels quals els ha obtingut durant la seva estada a l’exèrcit.

Fig. 19. Sivella, placa de ferro i placa rectangular de l’escàpula dreta.

EXCAVACIÓ

Anàlisi descriptiva del procés d’excavació En haver observat la possibilitat de trobar-nos davant de les restes potencials d’un primat, vam recomanar la seva excavació amb mètodes fins per tal d’enregistrar al màxim les característiques del dipòsit, fos o no intencional.

L'aparició d’un crani sencer (tret de la mandíbula i part del maxil·lar), ens dugué a pensar en un enterrament intencional i a recomanar la recerca d’una possible estructura de contenció de les despulles (fossa).

De seguida es va palesar l’existència d’una fossa, de forma aproximadament oval i, a continuació, les restes esquelètiques d’un individu que presentava una bona connexió anatòmica general. Ena una primera fase s’excavaren i enregistraren en planta els ossos que permetien fer-ho, així com alguns objectes que acompanyaven les restes, i posteriorment s’aixecaren els que restaven dessota (tant les restes òssies -la clavícula, l’escàpula dreta, etc.- com algunes peces de bronze que restaven tapades i esclafades per aquestes). (fig. 18 a 22)

Fig. 20. Placa rectangular del colze dret i ceràmica.

32

aixecat involuntàriament), l’estèrnum, la mà esquerra, que mostrava petites alteracions pel que fa a l’articulació entre metacarpià i primera falange, i molt lleument, els dels peus; i potser la més significativa, la del genoll dret, que analitzarem més endavant. En un segon aixecament planimètric, va poder constatar-se i enregistrar-se la presència d’algunes restes òssies que restaven dessota les primeres, així com la seva posició exacta, igual com succeïa amb la resta dels objectes metàl·lics que acompanyaven el cos.

Totes les restes foren aixecades una a una, i es van anar col·locant en bosses hermètiques de plàstic amb especificació de l’os i del costat corporal del què es tractava. Fins i tot, es van fer petits esquemes a les bosses per tal d’identificar millor la posició d’algunes d’aquestes restes (ossos carpians, metacarpians, falanges, etc.). L’enregistrament gràfic dut a terme fou divers –i es va haver de fer nevant i parcialment de nit–: a) dibuix -que s’acabà a partir de les fotos, atesa la urgència de la qüestió (perill de deixar les restes exposades, climatologia, etc. b) fotografia (paper color i diapositiva) i Fig. 21. Placa triangular del coxal dret.

c) filmació en video, no només de les plantes fixes, sinó de tot el procés d’excavació i dels detalls relacionats amb l’aixecament de les restes, així com de l’aixovar recuperat (fig.

23). Alhora, es van prendre algunes notes i es van anar gravant les observacions que anàvem fent sobre la marxa.

Fig. 22. Placa rectangular del coxal dret.

Pel que fa al sediment que reblia la fossa, s’observava més fosc i quelcom més orgànic i solt que no pas el de base on aquesta era retallada, més groguenc, plàstic i, en algun sector, dur i granulós. Com a components d’aquest cal ressenyar només algun fragment de carbó, que només es recollí si oferia prou garanties tant per a determinar la possible anatomia de la fusta com per a mirar de dur a terme alguna datació radiocarbònica, i alguns fragments informes de ceràmica, bàsicament de tegulae, sobretot a la part superior d’aquest, però.

Un cop deixat al descobert tot l’esquelet, també vam evidenciar alguns elements no ossis que, per diverses raons (la cota en què es troben, la superposició dels ossos i les taques verdes que aquests presenten, llur funció potencial), pensem que formaven part del dipòsit sense cap mena de dubte. Es tracta dels objectes examinats amb anterioritat.

Al costat del cap, també hom localitzà un fragment de calç força gros, que semblava ajudava a fixar el cap. La seva posició i el fet que la mitja mandíbula havia restat in situ, molt ben assentada, ens permeté deduir la connexió entre ambdós elements i la posició original, corroborada així mateix pel sector cervical de la columna vertebral.

L'esquelet presentava petites desconnexions tals com el crani amb la columna vertebral (després, de la mandíbula, en ser

Fig. 23. Procés d’enregistrament i d’aixecament dels ossos.

Recollida, neteja i reconstrucció de les restes La recollida de les restes es va dur a terme mitjançant la combinació d’utillatge fi (material d’odontòleg, bisturí i tornavisos) i de paletins i paletes per a l’aixecament dels ossos plans o dels més grans i llargs. La majoria d’aquests restaven en molt bon estat i les fractures (originàries o causades per l’aixecament), resultaren ser les mínimes. La part més danyada fou el crani, en haver estat la primera a aparèixer. El parietal dret mostra un orifici, de factura recent, que respon al moment de la localització, mentre que la part dreta de la cara i el maxil·lar superior s’haurien esmicolat parcialment.

La neteja es va dur a terme, primer, en sec i, quan fou neces-

33

sari, amb aigua, però mirant de no atacar directament l’os. La reconstrucció del crani s’ha fet a partir de l’articulació dels fragments trencats i orientats per l’articulació maxil·lomandibular, així com per la bibliografia consultada. S’emprà pegament Imedio, fàcilment reversible amb acetona.

Pel que fa al resultat obtingut amb la reconstrucció, creiem que aquest és força satisfactori, per bé que, pel que fa al crani, potser hauria de donar-se un xic més d’amplitud a l’hemipaladar esquerre i guanyar quelcom de prognatisme, en cas de modificar-se (cosa que ja s’ha fet). La resta d’ossos s’han pogut reconstruir pràcticament en la seva totalitat, sense afectar ni la morfologia ni les biometries potencials en aquells casos en què manca algun fragment.

Conclusions L’espècimen de mico trobat en un jaciment d’època romana a la Cerdanya s’ha diagnosticat com un mascle subadult de cercopitècid Macaca sylvanus, utilitzant criteris odontomètrics i de patró d’erupció dental. Aquesta espècie actualment només habita, de manera natural, algunes zones del nord d’Àfrica.

Les peces dentàries no presenten un gran desgast oclusal, tot i que hi ha lleus exposicions de dentina als incisius. A nivell microscòpic, en premolars i molars, es poden observar un gran nombre de línies de creixement o perykimata, fins i tot els prismes de l’esmalt, atribuïbles a alteracions químiques postdeposicionals o de caire tafonòmic, típic de sòls àcids. En algunes de les peces dentàries s’observen regions puntuals on l’esmalt ha saltat, també a causa de processos post mortem.

Tot i les grans superfícies d’exposició de línies de creixement, els M1 presenten zones on l’esmalt s’ha preservat i s’hi poden observar microestracions d’origen alimentari. Aquestes difereixen molt de les estries trobades en cares distals dels M2, d’origen exclusivament tafonòmic, quan hi són presents.

L’absència de grans hipoplàsies dentàries fa pensar que UE 74 no va patir cap estrès alimentari en vida. El patró de microestriació en les àrees on l’esmalt s’ha preservat és similar al dels goril·les actuals i molt divergent dels colòbids. Tot i la difícil interpretació de les dades, sembla ser que hauria tingut una dieta no basada exclusivament en fulles, tot i que abrasiva i heterogènia, amb la inclusió de tiges, escorces i fruits.

ELS MACACOS EN ÈPOCA ROMANA La presència de simis, i en especial macacos, entre les classes altes romanes no era estranya, i de fet les dades que ens aporten les fonts literàries remonten, almenys, a l’època tardorepublicana aquest costum (McDermott 1938).

Així, ja a les comèdies de Plaute (segle III aC), apareixen referències a simis de petit tamany, que viuen com a exòtics animals domèstics en cases de nivell elevat (Toynbee, 1990).

En general, es tractava de simis petits, tots ells originaris del nord d’Àfrica, des d’Egipte i Etiòpia fins a Líbia. Els autors romans, en especial Plini, els distingien per la llargària de la cua (NH 8, 80). El terme genèric era el de simius, i en un sentit més científic pithecium. El gènere més estès seria els dels cercopitecs, entre els quals sens dubte destacaven precisament els macacos (Amat, 2002). Altres espècies de major tamany, com el cynocéphalus, probablement babuins, i el satyrus, no del tot identificats, són molt menys abundants. És durant el període altimperial quan trobem més mencions a les fonts literàries respecte al paper i funció d’aquests simis.

En la major part de casos són animals domèstics de parada i

divertiment, i per això destaca el cercopithecium, donat que són considerats els més intel·ligents i fàcils d’ensinistrar. A més, podien reproduir-se en l’àmbit domèstic, com descriu el propi Plini (NH, 8, 80). A vegades apareixen vestits com un home, o fins i tot com a soldats, per divertir els visitants i infants (Juvenal, V, 153).

També podien trobar-se en mans d’artistes de carrer, que els utilitzarien com a reclam. Aeli destaca la intel·ligència dels simis, i la seva facilitat d’ensinistrament, el que els feia molt apropiats per a les actuacions. Podien ballar o conduir un petit carruatge, i a canvi del seu espectacle demanaven una moneda, que guardaven en un petit sac lligat (Ael. VI, 10; V, 26). A vegades representaven escenes mitològiques, disfressats com Ganímedes o altres personatges. Finalment, en els jocs, els simis foren mostrats pel seu exotisme, i Plini (NH, VIII, 28), ens diu que Pompeu portà als jocs del 55 aC uns simis (cephi) que recordaven els éssers humans.

Hi ha alguna altra referència a simis en un context una mica diferent, com la menció de Juvenal (XV, 1), que a Egipte els cercopitheci són animals sagrats, o l’associació dels cinocèfals al culte a Osiris (Tertulianus, Apol. 6), el que no resulta estrany donada la provinença egípcia del culte i la tradició d’inhumar els babuins sagrats en aquest territori (Goudsmit i Brandon-Jones, 1999).

Una possible funció culinària es contempla a Fedre (3, 4), que indica amb sorpresa la presència d’un simi en el taulell d’una carnisseria, si bé sembla tractar-se d’una carn molt poc apreciada, i destinada més aviat a una clientela de poc poder adquisitiu.

També hi ha una petita referència a la carn de simi com a ingredient medicinal (Galenus, 2, 222), però de tipus força puntual.

En resum, doncs, els simis, i en especial els macacos, semblen haver estat uns animals domèstics relativament estesos entre les classes altes romanes, i així apareixen mencionats en autors com Ciceró, Marcial o Juvenal. La seva funció primordial seria, en termes actuals, la de mascota, si bé també apareixen en contextos diferents, com animals per a espectacles de carrer, o fins i tot com a comestible, però en una proporció menor. Pel que fa a l’art, alguns objectes conservats on apareixen simis semblen confirmar aquestes funcions (Toynbee, 1990).

Si avancem en el temps, cal destacar que també durant l’Antiguitat tardana la presència de simis a la societat romana seguia sent notòria. Així, són diverses les mencions entre els autors tardans als simis, sobretot com un animal de referència general. Ammià Marcel·lí, Avià, o l’Antologia Llatina, recullen exemples de simis, i, si bé són referències que no donen massa informació, demostren la relativa presència d’aquest tipus d’animals també en aquest període, amb certa naturalitat (Amat, 2002).

Fins i tot apareixen a Isidor de Sevilla (Orig. I, 60), ja en el segle VII, indicant que és millor per a les dones que han de donar a llum no mirar-los, no fos cas que la seva lletgesa influís en els nounats.

Arqueològicament, les representacions de simis a l’Europa romana són conegudes tant en escultura com en pintura; normalment apareixen com a motius ornamentals d’obres més àmplies. En aquestes representacions figurades, els simis acostumen a portar collars, el que podria ser significatiu si tenim en compte l’exemple de Llívia (Toynbee, 1990). En canvi, la troballa de restes òssies és molt poc freqüent. De fet, el cas més ben conegut, tret del cerdà, és el d’un macaco localitzat en una necròpolis militar al nord de França, a Moselle,

34

malauradament en bona part inèdit (Poplin, 1986; Lepetz– Yvinec, 2002). Es tracta d’un cementiri legionari, i s’ha explicat la seva presència allí com a fruit del desplaçament d’un exèrcit provinent del nord d’Àfrica, on el macaco hauria acompanyat el seu propietari com a mascota. Per contra, la presència de macacos i altres simis enterrats de manera meticulosa està ben documentada a Egipte, on l’existència de necròpolis com la del nord de Saqqara mostra l’existència d’una llarga tradició d’enterraments momificats d’animals considerats sagrats, entre els quals hi ha macacos i babuins (Goudsmit i BrandonJones, 2000). És interessant destacar com en aquesta necròpolis egípcia, datable entre el segle IV aC i la conquesta romana, hi predominen els simis d’origen sudanès, com els babuins, però en segon lloc s’hi troben ja els macacos (Macaca sylvanus), originaris de les zones muntanyoses del noroest d’Àfrica.

Precisament, l’arribada de macacos s’incrementa a Egipte a partir del segle II aC, i es considera una conseqüència de l’augment del comerç púnic en aquesta àrea, ja que havien estat tradicionalment els fenicis el poble que havia comerciat amb macacos en diverses àrees del Mediterrani, per exemple entre els etruscs (Goudsmit i Brandon-Jones, 2000).

Com a darrer exemple, coneixem la troballa d’un macaco a Irlanda, al jaciment d’Emain Macha (Navan Fort, comtat d’Armagh), del segle I aC, localitzat en una estructura de probable caràcter ritual, i que s’ha interpretat com un regal exòtic (Aston i Taylor, 1999).

Aquests desplaçaments d’animals exòtics des del nord d’Àfrica vers Europa no són estranys en època romana, com ho ha posat de manifest un darrer treball arqueozoològic centrat en el cas francès (Lepetz–Yvinec, 2002). Així, restes de paó (Pavo cristatus) han estat localitzades a partir d’època romana al nord de França (per exemple a Besançon al segle I dC), a Àustria als segles I i II–III dC, i als Països Baixos al segle I dC (Velsen), en jaciments on sembla aportar un caràcter prestigiós. Restes de camèl·lids s’han localitzat en nivells tardans a Bèlgica, Marsella o Burdeus, i s’ha proposat un caràcter militar per a la seva importació, a banda de la seva presència en els ludi. Un altre animal exòtic importat en època romana és el caribú, documentat als Països Baixos (Valkenburg), Suïssa (Augusta Raurica), Anglaterra (Portchester) i França (Rouen, Chartres). Precisament, en el cas francès es destaca que alguns dels indrets on s’han localitzat les seves restes corresponen a jaciments rurals de poca entitat, i no riques villae com semblaria més lògic.

Paons, macacos, camèl·lids, caribús, serien animals importats amb una certa freqüència a l’Europa romana, si bé la manca d’estudis arqueozoològics no permet encara comptar amb una bona base documental. Qualsevol intent d’interpretació ha de partir d’aquesta escassa base, i de la probable diversitat de causes que expliquen aquest fenomen.

CONTEXTUALITZACIÓ A les acaballes de l’Imperi o un cop ja fragmentat aquest, les fonts literàries –visigodes (Julià de Toledo, Historia expeditionis Wamba Regis, 10-11) o àrabs (Anònim de Còrdova)–, qualifiquen Llívia de castrum o oppidum, termes molt allunyats dels de civitas o urbs, que fan referència a les ciutats d’època romana altimperial que perviuen. Així doncs, Llívia hauria passat de ser un probable municipi romà i un ccntre “urbà” amb una categoria força rellevant –sempre tenint present l’àmbit geogràfic on es situa –, per esdevenir un centre secundari, de funció eminentment defensiva (Mercadal i Olesti, 2005; Guàrdia, Mercadal i Olesti, en premsa). És en aquest escenari on s’emmarca el moment tardoantic

(fase 3) de l’edifici de la zona A de les Colomines: com un centre de poblament secundari, el qual hauria abandonat el seu caire oficial –conservat durant escassament tres segles-.

Però com hem vist, a partir del segle V aquest nucli torna a presentar importants signes d’activitat. Aquesta recuperació d’un altre fet de notable importància: a al puig del Castell s’han documentat materials romans i tardoromans per sota dels nivells medievals, que demostren una ocupació de l’indret, possiblement també amb un caràcter defensiu. Llívia, en aquest moment, no tindria només una ocupació propera al pla, com passava amb el nucli altimperial, sinó que empraria un punt estratègic, el turó situat a la seva esquena, en un punt que domina tant el pas del Segre com l’entrada septentrional de la contrada.

Caldrà esperar fins a l’època visigòtica, l’any 672, per confirmar aquesta funció defensiva de l’indret. La crònica de Julià de Toledo (Historia Wambae, 10-11) explica que arrel de la revolta del duc Paulus o Pau, un cos de l’exèrcit del rei Wamba remuntà l’ Strata Ceretana i va prendre l’anomenat castrum Libyae. Aquest estava defensat per Araugiscle i pel bisbe Jacint –que hom suposat bisbe d’Urgell, però que també ho podria haver estat de Llívia–. En el mateix passatge es fa referència al castrum Sardonia, que alguns investigadors situen també a la Cerdanya (al turó de Puigcerda?, El Castellot de Bolvir?...). Aquests castri, juntament amb Caucoliberi, Vultuaria i les Clausurae, formaven part d’una línia defenses dels pasos del Pirineu (més que un limes pròpiament dit). Alguns anys més tard, c. 731, l’anònim de Còrdova esmenta altre cop Llívia en relació al Cerritanensem oppidum.

El paper explícit de Llívia com a castrum i la seva situació estratègica en la via transpirinenca, ens porta a recollir algunes fonts tardoromanes que esmenten les fortificacions pirinenques. Hi ha com a mínim tres moments històrics on aquestes pogueren tenir un paper clau en els esdeveniments esmentats. L’any 350, l’emperador Constanci II, per evitar la fugida del comes Magnentius, qui s’havia revoltat a la Gàl·lia, envia tropes als pasos pirinencs per mar (fet confirmat per Julià, Or. I, 33). L’any 360, de nou amb Constanci II, es reforçaren militarment les fronteres hispanes amb motiu de la sublevació del Cèsar Julià a la Gàl·lia.

Aquests esdeveniments han estat posats en relació amb la construcció al riu Rom, al pas de les Alberes, de les clausurae, fortificacions ben documentades arqueològicament (amb materials inicials de mitjans del segle IV dC) i per les fonts literàries i toponímiques. Tal i com deixen entreveure les fonts, però, aquestes fortificacions degueren implicar altres passos pirinencs, d’on no podem excloure la Cerdanya.

Un segon moment conflictiu, on els Pirineus tingueren un paper trascendental, fa referència als esdeveniments dels anys 408-409 dC quan, sota el regnat d’Honori, es produeix la usurpació de Constantí III. Sota el comandament de Dídim i Verinià, un exèrcit privat reclutat entre els seus esclaus i treballadors rurals (Zòsim, VI, 4, Orosi, VII, 40, 6), s’enfronta a les tropes de Constantí, manades per Constant i Geronci. Un passatge molt interessant d’Orosi (VII, 40), ubica aquests combats a la zona del Pirineu, per impedir l’entrada de les tropes dels usurpadors. Que es tracti dels Pirineus orientals és força probable, si tenim en compte que, com coincideixen totes les fonts, els derrotats Dídim i Verinià foren portats a Arelate (Arles), per a ser executats (Mayer i Rodà, 1990). Dels textos d’Orosi i Zòsim se’n desprèn l’existència de claustra als Pirineus, i de la seva custòdia per part de tropes nadiues i de caire rústic, les quals després foren desplaçades pels federats.

Aquests rusticanorum que defensaven els claustra responien a un antic costum local, on tropes rurals nadiues, més o menys armades, s’encarregaven de la defensa (Arce, 1982).

35

Aquestes tropes rurals estan testimoniades en altres regions de l’Imperi (diogmitae, orophylakes); eren tropes semiarmades, no regulars, de vigilància de camins i àrees muntanyenques contra bandolers. La substitució pels honoriaci, bàrbars federats, facilitaria l’entrada dels alans (el 409), vàndals i sueus, amb el vistiplau de Geronci, que s’havia revoltat contra Constantí III (Orosi, Hist. VII, 40, 5-9). Aquesta arribada dels bàrbars s’acostuma a situar als Pirineus occidentals, però cal no oblidar que Geronci nomenà com a August de la diòcesis d’Hispània a Maximus, el qual s’establí a Tarraco i posteriorment assetjà Constantí III a Arelate. Per tant, el paper dels Pirineus orientals no és negligible.

Hi ha una certa contradicció amb les dades d’Isidor (Hist.Wand. 71), qui torna a recollir que Dídim i Verinià “privato praesidio Pyrenaei claustra tuebantur”, fins que foren assassinats. Segons aquell, els passos pirinencs són d’accés molt difícil i els bàrbars van ser retinguts allí durant tres anys a causa de la defensa d’aquests germans. Quan aquests passos es restaren indefensos, alesmores els bàrbars entraren a la Península. Aquesta versió d’Isidor és força interessant perquè, d’una banda, confirma la presència de les tropes de Dídim i Verinià a la zona i, per altra, sostè que aquests restaren tres anys en aquestes claustra, dada totalment novedosa (i no exempta de contradiccions), però d’un gran interès per a la Cerdanya, atesa la probable existència d’unitats defensives a la comarca defensiva (Mercadal i Olesti, 2005; Guàrdia, Mercadal i Olesti, en premsa), i zones properes com Andorra.

A partir del segle V, el panorama històric es complica encara més, ja que la intervenció dels visigots es combina amb la pròpia presència dels exèrcits imperials, que a la Tarraconense haurien mantingut encara una certa entitat.

Així, l’any 410 es produeix l’arribada dels visigots a Barcino, i el breu episodi de l’usurpador Maximus –de qui s’ha localitzat precisament una síliqua a Llívia–, el 415 l’estada d’Ataülf i Gal·la Placidia a Barcino, i el 416 s’inicien les lluites entre els visigots i els vàndals, arrel de la negociació entre Constanci i el rei visigot Vallia, que segons Jordanes (Getica, 165) precisament va tenir lloc ad Claustra Pyrenaei.

Durant tota la primera meitat del segle V, una notable presència militar a la província es justificà per la notable presència de bagaudae a l’àrea de la vall de l’Ebre, i en especial a la pròpia Ilerda (Hidaci, Chron. 142), el que podria implicar, un altre cop, la presència de tropes als pasos pirinencs.

Finalment, en 473–475, els visigots d’Euric ataquen de nou la vall de l’Ebre (les àrees de Saragossa, Pamplona i Tarraco), i el 494 intenten de nou ocupar la Tarraconense, que en pocs anys acabaria sotmesa (el 506 cau Dertosa). A partir d’aquest moment, i en especial després de la derrota dels gots a la batalla de Vouillé (507), l’àrea pirinenca queda sota control visigot, i amb l’establiment del regne de Toledo es desenvoluparia en tot aquest sector un veritable nou sistema defensiu estatal.

En resum, tots aquests episodis bèl·lics del segles IV i V, i posteriorment els esdeveniments lligats a l’estat visigòtic, com la defensa del regne de Toledo davant dels francs, amb enfrontaments durant tot el segle VI, justificaren una forta presència militar en aquesta zona estratègica a l’interior de l’Imperi, frontera entre les “riques” Hispànies i una zona més inestable, com la Gàl·lia, i frontera després entre gots i francs.

Malauradament, la Notitia Dignitatum, el document que recull la disposició dels exèrcits imperials de finals de segle IV al primer quart de segle V, no ens dóna cap informació segura que puguem relacionar amb aquesta àrea, fora de la presència de tropes comitatenses en diverses zones, tropes mòbils com els Undecimani (Not. Dignit. 134) que no podem ubicar, i

d’algunes unitats amb l’apel·latiu Gallicani, que podrien haver deixat petjada en la toponímia cerdana (Mercadal i Olesti, 1995). És interessant destacar, però, com a partir del segle IV, les fonts antigues coincideixen en descriure un exèrcit imperial indisciplinat que, degut a la manca d’abastiment regular, cada cop més es veu a allotjar-se en ciutats, i a abastir-se dels recursos locals. A més, els exèrcits ja no es troben només a les fronteres, sinó que tant els problemes d’inestabilitat interna (com els bagaudae a Occident), com la necessitat de mantenir-se sense els recursos imperials, els porten a ocupar diverses ciutats de l’interior.

Al segle V, al govern imperial li és molt dificil mantenir els exèrcits, i el fenomen de barbarització s’accentua, amb el pagament de tropes federades cada cop més nombroses. La pròpia inestabilitat interna i les usurpacions imperials, no faran sinó accentuar aquests problemes, de manera que durant algunes fases no és fàcil saber qui mana aquestes tropes.

Precisament a la Tarraconense, aquest fenòmen sembla menys accentuat. Ha estat destacat com els problemes dels visigots per controlar la província tarraconesa a finals de segle V (enfrontaments amb Euric el 470–75, resistències de personatges com Burdullenus el 496, o Petrus el 506, o finalment la deposició del praefectus Hispaniarum a Girona per part de Teudis), mostren una província encara vinculada a l’òrbita imperial, tot i l’esfondrament de l’Imperi; és curiosa, per exemple, l’existència d’una inscripció a Tarraco en honor de l’emperador Artemius (467–472).

Aquesta relativa independència ha estat posada en relació amb l’existència d’un sistema fortificat al Pirineu que permetria una notable capacitat defensiva (Mayer, 1993-94).

No deixa de ser sorprenent que el conjunt de monedes dels segles V–VI localitzat a Llívia la vinculi tant amb Barcino com amb Tarraco, els dos principals nuclis urbans i administratius d’aquest territori en aquesta fase. Sembla intuir-se un esforç per mantenir un sistema monetari, en un moment on l’esfondrament de les estructures polítiques ha causat una manca de moneda arreu. La necessitat del pagament de tropes en seria una explicació.

ATRIBUCIÓ CRONOLÒGICA I SIGNIFICAT Els elements de l’aixovar metàl·lic que acompanyaven el macaco trobat a Llívia els situem cronològicament entre els segles V i VI dC. Aquesta datació ha estat bàsica per a determinar el moment d’execució d’aquesta inhumació, efectuada en la fase 3 d’ocupació del jaciment. La presència d’objectes metàl·lics d’ús personal és habitual dins el ritual d’enterraments humans en les necròpolis d’aquest període (Coll i Roig, 2003; Ripoll, 1986).

A més, part d’aquests elements cal relacionar-los amb la indumentària militar del període, on el cinturó i els seus complements adquireixen gran importància. Efectivament, en època baiximperial desapareixen de forma progressiva les armadures dels soldats d’infanteria (lorica segmentata, lorica scutata), en favor d’una simple túnica subjectada amb cinturó. Sovint aquesta túnica era de lli, coincidint precisament amb la tela localitzada en l’aixovar del macaco. Cal dir que, tot i l’origen germànic d’aquest tipus d’abillament, el fet és que s’estén per tot l’Imperi des de mitjans del segle IV, degut, sobretot, a la preeminència dels oficials d’origen germànic a l’exèrcit, a partir d’aquest moment. Per descomptat, cal fet extensible aquesta moda als guerrers hispanoromans i als foederati visigots (Rovira, 1997).

36

Es pot reconstruir parcialment la fondària que tindria la fossa en el moment de la seva execució i, de fet, així s’ha fet en la secció adjunta: tenint en compte el seu origen en la darrera fase del jaciment, el retall s’efectuaria en un nivell de circulació de terra batuda no detectat, però que aniria associat a un accés practicat en el mur 2, tallant l’estratigrafia de les UE 10 i 23.

Si ens atenem a l’atribució parcialment militar d’alguns objectes que acompanyen el macaco, l’enterrament podria haver-se efectuat en un període d’ocupació intermitent d’aquest nucli, relacionat amb el control dels passos pirinencs en moments d’inseguretat (Rovira, 1997).

No creiem, però, que l’estructura habitacional de la fase 3 es correspongui a un assentament militar en sentit estricte, per l’absència de material d’aquest tipus a la resta de nivells del període, i sí, més aviat, que es tracti d’una inhumació efectuada potser pel destacament militar assentat en el puig del Castell, indret que probablement es trobava fortificat en aquest moment. L’enterrament s’hauria fet llavors dins d’un assentament secundari a l’ombra del Puig. Aquest assentament podria correspondre al que les fonts romanes anomenen com a burgi o cannabae, agrupacions de vivendes o tendes habitades per civils relacionats amb els soldats, típiques de zones de limes, i que en cas de perill poden refugiar-se al castellum o castrum (Marín, 1956, 436), i que, en aquest cas, haurien aprofitat les restes de la ciutat de Llívia. Una altra possibilitat és que es tractés d’una inhumació realitzada en un indret més o menys estable, per part d’una expedició o moviment de tropes de caràcter puntual dins un període de gran inseguretat política, com és el que s’inicia a tota l’Europa occidental des d’inicis del segle V dC.

La presència d’un macaco sembla indicar l’existència de vincles amb el nord d’Àfrica en aquest moment, un vincle que, si bé podria respondre a un context simplement comercial, podria ser indici d’una veritable arribada de tropes militars, o potser d’oficials imperials, d’aquesta provinença. L’arribada de tropes procedents de territoris meridionals –o en tot cas, que encara mostren la forta connexió amb aquestes àrees- seria un indici d’una estructura militar que encara conserva un abast imperial, una mínima estructura complexa, allunyada de l’atomització posterior. Aquest element reforçaria la imatge d’una província Tarraconense que, tot i el daltabaix de les estructures imperials a occident durant el segle V, encara conservaria una forta vinculació a l’administració estatal i les elits de tradició romana, més que no pas amb les noves elits de provinença germànica.

Probablement, mai no aconseguirem esclarir totalment alguns dels “enigmas” relacionats amb la inhumació del macaco, i som conscients que les nostres hipòtesis tan sols són, ara per ara, probables, i tampoc no permeten excloure altres possibilitats. L’atzar sempre és un element a tenir en compte, especialment quan ens trobem davant d’un cas tan excepcional com aquest. Esperem que la continuïtat dels treballs arqueològics a Llívia i la comarca ens permetran, en un futur proper, pronunciar-nos al respecte amb més seguretat.

L’existència d’un sistema de clausurae al Pirineu, del què Llívia sembla formar-ne part, indica un important component demogràfic de militars a l’àrea pirinenca durant aquest període tardà. Es tractaria de guarnicions estables, que podrien aprofitar els recursos locals per mantenir-se, i també l’estratègica ubicació del Puig del Castell de Llívia com a centre territorial.

Refermant aquest sentit de relació de la troballa amb el món militar, podria ser significatiu un medalló de bronze del segle III conservat a París però provinent de Britannia, i que s’ha interpretat com un ludi, un espectacle d’animals exòtics oferts a les tropes (Tomlin, 2000). Entre aquests animals no apareix cap macaco, però sí, per contra, animals com el paó o el caribú, que significativament coincideixen amb altres restes de fauna localitzades en època romana a l’Europa continental (Lepetz –Yvinec, 2002). De fet, la celebració de ludii dins els campaments està ben documentada (Suetoni, Galba, 6).

Pel contrari, relacionar aquest animal amb una possible funció exòtica vinculada a la presència d’elits urbanes locals no sembla coherent amb les dades arqueològiques de la ciutat. Al segle V no sembla que Llívia sigui una ciutat amb vida urbana ni manifestacions evergètiques de caire civil. Interpretar el macaco com un animal de companyia d’una pretesa elit local, o bé com a protagonista d’una hipotètica manifestació de ludi, implicaria que a Llívia es conservarien un tipus d’estructures ciutadanes i una noblesa local ara per ara no contrastada ni històricament ni arqueològicament. Més aviat el que ens indiquen les dades és tot el contrari.

Quant a l’individu en qüestió, creiem que es tractaria d’un animal de companyia o mascota, però vinculat a un context militar; el tema de l’origen del seu propietari és més complex, però, per les dades que hem anat aportant, des de la descripció de la troballa, l’anàlisi de l’aixovar efectuat en parlar del material en sentit estricte, i les referències als esdeveniments del període cronològic concret, podria tractar-se d’un soldat de rang superior.

Vista frontal del macaco

BIBLIOGRAFIA ALBERTS, S.C., HOLLISTER-SMITH, J., MUTUTUA, R.S., SAYIALEL, S.N., MURUTHI, P.M., WARUTERE, J.K. & ALTMANN, J. (2005): “Seasonality and long term change in a savannah environment”. P. 157-196. In: Brockman, D.K. & Van Schaik, C.P. (eds). Primate Seasonality: Implications for Human Evolution. Cambridge University Press.

ALIAGA, S.; ANDREU, R.; MERCADAL, O.; OLESTI, O. (1998): “Territori i vies de comunicació a la Cerdanya en època romana”, XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà.

AMAT, J. (2002): “Les Animaux familiers dans la Rome Antique”, Paris, p. 111.

ANDRITSAKIS, D.P. & VLAMIS K.F. (1986). “A new generation of the elastomeric impression materials”.

Odontostomatologike Proodos 40(3), 133-142.

ARCE, J. (1982): “El último siglo de la España Romana: 284-

37

ARCE, J. (2005), Bárbaros y romanos en Hispania. 400-507 A.D., Barcelona.

GALBANY, J., MARTÍNEZ, L. M., HIRALDO, O., ESPURZ, V., ESTEBARANZ, F., SOUSA, M., MARTÍNEZ LÓPEZ-AMOR, H., MEDINA, A. M., FARRÉS, M., BONNIN, A., BERNIS, C., TURBÓN, D., PÉREZ-PÉREZ, A. (2004). Teeth: Catálogo de los moldes de dientes de homínidos de la Universitat de Barcelona. Barcelona.

AURRECOECHEA, J. (2001): Los cinturones romanos en la Hispania del Bajo Imperio. Éd. Monique Mergoil.

GALBANY, J., MOYÀ-SOLÀ, S., PÉREZ-PÉREZ, A. (2005) “Dental microwear variability on buccal tooth enamel surfaces of extant Catarrhini and the Miocene fossil Dryopithecus laietanus (Hominoidea)”. Folia Primatologica 76(6), 325-341.

409”, Madrid, p. 151 i 157.

ASTON, M.; TAYLOR, J. (1999): “Atlas de Arqueología” , Ed. Acento, Madrid.

BÖHME, H.W. (1978): “Tombes germaniques des IVe et Ve siècles en Gaule du Nord: Chronologie, Distributions, Interprétation”, Problèmes de chronologie relative et absolut concernant les cimetières mérovingiens d’entre Loire et Rhin, Actes du IIe colloque archéologique de la IVe Section de l’Ecole Pratique des Hautes Etudes, Paris.

CAMPILLO, D. (2001): “Introducción a la paleopatología”, Bellaterra-Arqueología.

CAMPILLO, J.; BORRÀS, H. (1996): “Noves dades sobre Iulia Lybica (Llívia, La Cerdanya) a partir de la revisió de materials”, Cypsela XI. CAMPILLO, J.; GRAU, M.; GUÀRDIA, J. (1998): “Primers resultats de les excavacions dutes a terme a la zona de Les Colomines de Llívia, Cerdanya”, XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà.

COLL, J.M.; ROIG, J. (2003): “Les sivelles de cinturó d’època visigoda (s.VI-VIII) a les comarques de Barcelona”, a II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya vol. II, Sant Cugat del Vallès.

DDAA (1997): Die Alamannen. Ausstellungskatalog hrsg. vom Archäologischen Landesmuseum Baden–Württemberg, Stuttgart.

DORAN, D.; MCNEILAGE, A. (1998): “Gorilla ecology and behaviour”. Evolutionary Anthropology 6, 120-131.

DUDAY, H.; MASSET, C. (Eds.) (1987): Anthropologie Physique et Archéologie. Méthodes d’Étude des Sépultures.

CNRS. Paris.

GALBANY, J.; PÉREZ-PÉREZ, A.; MOYÀ-SOLÀ, S.; FARRÉS, M. (2003): “Análisis del patrón de microestriación dentaria en primates Hominoidea actuales: un modelo alimentario para los primates fósiles del Mioceno Dryopithecus laietanus y Oreopithecus bambolii”, a: Aluja P., Malgosa A. y Nogués RM. (Eds.), Antropología y Biodiversidad, p.148-155.

Ed. Bellaterra, Barcelona.

GALBANY, J. ; PÉREZ-PÉREZ, A. (2004) : “Buccal enamel microwear variability in Cercopithecoidea primates as a reflection of dietary habits in forested and open savannah environments”. Anthropologie 42(1), 13-19.

GALBANY. J., MARTINEZ, L.M., PEREZ-PEREZ, A. (2004).

“Tooth replication tecniques, SEM imaging and microwear analysis in primates: methodological obstacles”. Anthropologie 42(1), 5-12.

GALBANY, J., MARTÍNEZ, L.M., LÓPEZ-AMOR, H.M., ESPURZ, V., HIRALDO, O., ROMERO, A., DE JUAN, J., PÉREZPÉREZ, A. (2005). “Error rates in buccal-dental microwear quantification using Scanning Electron Microscopy”. Scanning 27, 23-29.

GOUDSMIT, J.; BRANDON-JONES, D. (1999): “Mummies of olive baboons and barbary macaques in the Baboon Catacomb of the sacred animal necropolis at north Saqqara”, The journal of Egyptian archaeology, 85, London, p. 45-53.

GOUDSMIT, J.; BRANDON-JONES, D. (2000): “Evidence from the baboon catacomb in north Saqqara for a West Mediterranean monkey trade route to Ptolemaic Alexandria”, The journal of Egyptian archaeology, 86, London, p. 111-119.

GUÀRDIA, J.; GRAU, M.; CAMPILLO, J. (2000): “Iulia Lybica (Llívia, Cerdanya). Darreres intervencions i estat de la qüestió”, Tribuna d’Arqueologia 1997-1998, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

GUÀRDIA, J.; MARAGALL, M. (2002): “Excavació arqueològica realitzada a la Unitat d’Actuació-3 de Les Colomines de Llívia (La Cerdanya). Zona A.”, Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines.

GUÀRDIA, J.; MARAGALL, M. (2004): “Periodització del jaciment de Les Colomines de Llívia zona A (segles I-VI dC)”, Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines.

GUÀRDIA, J.; MARAGALL, M. (2004): “Periodització del jaciment de Les Colomines de Llívia zona A (segles I-VI dC)”, Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines.

GUÀRDIA, J.; MARAGALL, M.; MERCADAL, O.; OLESTI, O.; GALBANY, J.; NADAL, J., (2005), “Enterrament d’època tardoromana corresponent a un macaco amb aixovar al jaciment de les Colomines”, Ceretània 4, p. 65-106.

GUÀRDIA, J.; MARAGALL, M.; MERCADAL, O.; OLESTI, O.; GALBANY, J.; NADAL, J., (2005), “Enterrament d’època tardoromana d’un macaco amb ”aixovar” al jaciment de Les Colomines (Llívia, la Cerdanya)”, Empúries 55, p.199-227.

GUÀRDIA, J., MARAGALL, M., MERCADAL, O., OLESTI, O., GALBANY, J., NADAL, J. (En premsa): "Controling the Pyrenees. A macaque’s burial from the late antiquity in Iulia Libica (Llívia, la Cerdanya, Spain)”. A. Sarantis (Ed.) Late Antique Archeology. Oxford.

HARVATI, K. (2000): “Dental eruption sequence among colobine primates”, Am J Phys Anthropol, 112: 69-85.

KINGDOM, J. (2001): “The Kingdom field guide to African Mammals”, Academic Press.

LEPETZ, S.;YVINEC, J. H. (2002): “Presence d’espèces

38

animales d’origine méditerranéenne en France du Nord aux périodes romaine et médiévale: actions anthropiques et mouvements naturels”, a GARDEISEN, A.: Mouvements ou déplacements de populations animales en Méditerranée au cours de l’Holocène, BAR 1017, Oxford, p. 39.

MARÍN, M. (1956): “Instituciones militares romanas”, CSIC, Madrid, p. 43.

MARTIN, M. (1993): “Observations sur l’armement de l’époque mérovingienne précoce”, L’Armée romaine et les barbares du IIIe au VIIe siècle. Textes réunis per Françoise Vallet et Michel Kazanski, Association Française d’Archéologie Mérovingienne

MAYER, M.; RODÀ, I. (1990): “El Pirineu català en època romana. Alguns problemes pendents”, VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà.

MAYER, M. (1993-94): “Castrum quod vocatur clausuras”, Rivista di Studi Liguri, LIX-LX, p. 207-212.

McDERMOTT, W.C., (1938): The ape in Antiquity, Baltimore.

MERCADAL, O.; OLESTI, O. (2005): “La Cerdanya: transformacions d’un poble i d’un paisatge pirinenc en època antiga”, II Congrés Internacional de Història dels Pirineus, UNED-UdG. Girona.

MARTÍNEZ, L. M.; LÓPEZ-AMOR, H. M.; PÉREZ-PÉREZ, A. (2001): “Microestriación dentaria y alteraciones del esmalte dentario en homínidos Plio-Pleistocénicos de Laetoli y Olduvai”, Revista de Antropología Biológica, 22, p. 61-72.

MC MINN, R.M.H.; HUTCHINGS, R.T. (1996): “Atlas de anatomía humana”, Espax.

OLESTI, O., GUÀRDIA, J.; MERCADAL, O. (Eds.) (En premsa): Llívia i la Cerdanya a l’Antiguitat. ICAC. Tarragona.

PADRÓ, J. (2000): “Excavacions arqueològiques a Iulia Libica”, Sèrie monogràfica-20, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona

primera inscripció romana de Llívia”, in Olesti, O., Guàrdia, J., Mercadal, O. (eds.), Llívia i la Cerdanya a l’Antiguitat, ICAC, Tarragona.

ROGERS, M.E., ABERNETHY, K., BERMEJO, M., CIPOLLETTA, C., DORAN, D., MCFARLAND, K., NISHIHARA, T., REMIS, M. & TUTIN, C.E.G. (2004): “Western Gorilla diet: a synthesis from six sites”. American Journal of Physical Anthropology 64, 173-192.

ROVIRA (1997): “Els accessoris dels vestits”, a Roc d’Enclar.

Transformacions d’un espai dominant. Monografies del Patrimoni Cultural d’Andorra, 4, p. 143-149.

SCHULTZ, A. (1979): Los primates. Historia Natural Destino, vol. 18, Barcelona.

SWINDLER, D.R. (1976): Dentition of living primates, Academic Press.

TOMLIN, R.S.O. (2000): “The legions in the Late Empire”, a BREWER (Ed.): “Roman Fortresses and their legions”, Cardiff, p. 159-181.

TOYNBEE, J.M.C. (1990): “Animals in Roman life and art”, Johns Hopkins University Press, London (original 1968), p. 59.

UBELAKER, D.H. (1987): Smithsonian Institution.

“Human

skeletal

remains”,

VALLET, F. (1993): “Une implantation militaire aux portes de Dijon au Ve siècle”, L’Armée romaine et les barbares du IIIe au VIIe siècle. Textes réunis per Françoise Vallet et Michel Kazanski, Association Française d’Archéologie Mérovingienne WARWICK JAMES, W. (1960): “The jaws and teeth of primates”, Pitman Medical Publishing Co, LTD, London.

PÉREZ-PÉREZ, A; BERMÚDEZ DE CASTRO, J. M.; ARSUAGA, J. L. (1999): “Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000-year-old Homo heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain)”, Am J Phys Anthropol 108(4), p. 433-457.

PÉREZ-PÉREZ, A.; ESPURZ, V.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; DE LUMLEY, M.A.; TURBÓN, D. (2003): “Nonoclusal dental microwear variability in a sample of Middle and Late Pleistocene human populations from Europe and the Near East”, J Hum Evol, 44, p. 497-513.

PILET, C.; BUCHET, L.; PILET-LEMIÈRE, J. (1993): “L’apport de l’archéologie funéraire à l’étude de la présence militaire sur le limes saxon, le long des côtes de l’actuelle BasseNormandie”, L’Armée romaine et les barbares du IIIe au VIIe siècle. Textes réunis per Françoise Vallet et Michel Kazanski, Association Française d’Archéologie Mérovingienne

POPLIN, F. (1986): “Introduction aux animaux et aux vegetaux du sejour des morts”, Anthropologie Physique et Archeologie, Éditions du CNRS, Paris, p. 281-287.

RIPOLL, G. (1986): “Bronces medievales en el M.A.N.”

romanos,

visigodos

y

RODÀ, I., OLESTI, O., (En premsa), “Restes epigràfiques: la

39

La fonètica del parlar de Cerdanya

Per Manel Figuera Abadal

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, un parlar és la “modalitat presa per un dialecte o per una llengua en un punt o en diversos punts de la seva àrea”. Cal aclarir que el concepte parlar està comprès dins de la dialectologia horitzontal, és a dir, entenent els dialectes en un sentit estrictament geogràfic. Els parlars socials no hi tenen res a veure.

El parlar cerdà o de Cerdanya és una modalitat del català septentrional de transició, dialecte situat entre el català septentrional o rossellonès (nord) i el català central (sud). Fa uns cinquanta anys, en més o menys mesura, s’utilitzava per igual tant a la Cerdanya administrativament espanyola com a la francesa, però en l’actualitat s’està perdent perquè el procés de normalització lingüística de la nostra llengua comporta que s’estandarditzi i que es vagi uniformitzant. A la part francesa aquest procés no és tan accentuat i en alguns pobles es pot sentir encara un cerdà genuí.

Si abans eren els avis (padrins) transmissors d’aquest parlar, avui el professorat de les escoles i dels instituts, en bona part vingut de fora, els ha substituït. A aquest aspecte cal afegir-hi els mitjans de comunicació orals i escrits, i com una mena d’autovergonya o autoodi que etiqueta despectivament el parlar com “la manera com parlaven les padrines”. Tot i el marc geogràfic restringit de la Cerdanya, també cal deixar clar que el parlar cerdà no és uniforme i que presenta diferències notables entre el sector oriental, el central i l’occidental.

VOCALISME TÒNIC 1. El diftong tònic ua, si va precedit de consonant velar (qua, gua), monoftonga en o: cotre ‘quatre’, igol ‘igual’, cinconta ‘cinquanta’, gotlla ‘guatlla’, gonta ‘aguanta’, gopo ‘guapo’, gordi ‘guàrdia’ (roc de la Gordi)..., i altres com codro ‘quadre’, cort ‘quart’, con ‘quan’ o ‘quant’...

2. Es troben es i os canvien l’obertura. La tendència general és obrir les es i a tancar les os, en aquest cas segurament per la proximitat del rossellonès, en què es pronuncia u la o tancada. Alguns exemples de e pronunciada oberta són iclesi ‘església’, entenre ‘entendre’ (no ho entèn ‘no ho entén’), tretze ‘tretze’... I de o tancada: font, flor, pont, prou... Una excepció és res (o re), que se sol pronunciar amb e tancada, i una altra frigola ‘farigola’, amb o oberta. Potser per influència del subdialecte urgellès, del català nord-occidental, les paraules acabades en –es i –ell també s’acostumen a pronunciar amb e tancada: francés ‘francès’, interés ‘interès’, espés ‘espès’, consell, parell, vermell...

3. La i desapareix en alguns mots per reducció sistemàtica del hiat ie en una sola vocal: pacenci ‘paciència’, conscenci ‘consciència’, eficenci ‘eficiència’...

VOCALISME ÀTON 1. La vocal neutra desapareix en aquests casos: En posició pretònica seguida de erra: prell ‘parell, pret ‘paret’, prill ‘perill, brena ‘berena’, frigola ‘farigola’, fredat ‘feredat’... A la inversa, hi ha algun cas en què se sol afegir la a (parat ‘prat’) o la e (saberé ‘sabré’), les dues pronunciades com a vocals neutres.

En alguns hiats: rim ‘raïm’, rull ‘reüll’...

En alguns diftongs per reducció sistemàtica a una sola vocal, que tant pot ser la semivocal com la que fa la funció de vocal: pisage ‘paisatge’, quiguda ‘caiguda’, lluger ‘lleuger, gontar ‘aguantar’, costió ‘qüestió’, aiga ‘aigua’, Pasca ‘Pasqua’, Pasquetes ‘Pasqüetes’, contitat ‘quantitat’, coranta ‘quaranta’, dumenge ‘diumenge’... (La o àtona sempre es pronuncia u.)

Aquesta reducció afecta la segona persona del plural de l’imperfet de subjuntiu: fessu ‘féssiu’, quiguessu ‘caiguéssiu’, dormiguessu ‘dormíssiu’, sortiguessu ‘sortíssiu’...

En posició final dels mots esdrúixols acabats en –ia per evitar, precisament, que siguin esdrúixols (influència del rossellonès): famili ‘família, gabi ‘gàbia’, iclesi ‘església, llinterni ‘llanterna’, gordi ‘guàrdia’, Llivi ‘Llívia’...

A la vall de Meranges se solen pronunciar llonçar els verbs llençar i llançar, tant pel que fa al vocalisme àton (con llonçaràs això? ‘quan llençaràs/llançaràs això?’) com al tònic (llonça això! ‘llença/llança això!’).

2. El bastants casos la vocal neutra palatalitza en i:

Per assimilació vocàlica: pitit ‘petit’, lligir ‘llegir’, sintir ‘sentir’, niguit ‘neguit’. Aquesta palatalització se sol escoltar més cap al Baridà, potser per influència de l’urgellès.

Per assimilació a la consonant veïna: xicolata ‘xocolata, bistiar ‘bestiar’, ginoll ‘genoll’, quixal ‘queixal’, quigut ‘caigut’, minjar ‘menjar’, sirvent ‘servent’, sigüent o siguent ‘següent, giner ‘gener’, dijú ‘dejú’... Algunes d’aquestes palatalitzacions també afecten el vocalisme tònic: bisti ‘bèstia’, minja ‘menja’...

3. La vocal neutra canvia a u per assimilació a una vocal velar (o, u): esturnut ‘esternut’, burruga ‘berruga’, eixurit ‘eixerit’, turonja ‘taronja’, putó ‘petó’...

4. A començament de paraula, al Baridà, per influència de l’urgellès, se sol substituir la o i la u àtones pel diftong au: aucell ‘ocell’, auvella ‘ovella’, aubrir ‘obrir’, aufec ‘ofec’, aufici ‘ofici’...

5. La a s’afegeix al principi d’algunes paraules: agoitar ‘guaitar’, arrai ‘rai’, arràdio ‘ràdio’, arramassar ‘ramassar’, arrebentar ‘rebentar’, arrefredat ‘refredat’, arreparar ‘reparar’, arroentar ‘roentar’, amoto ‘moto’, afoto ‘foto’, aglà ‘gla’, anou ‘nou’ (fruit del noguer)...

6. Al contrari, hom suprimeix la a també al principi d’alguns mots, tot i que amb menys freqüència que en el cas anterior: gontar ‘aguantar’, gullada ‘agullada’, trapar ‘atrapar’, vellana ‘avellana’, gafar ‘agafar’, companyar ‘acompanyar’, consellar ‘aconsellar’, cordió ‘acordió’...

CONSONANTISME 1. Al sector més oriental de la Cerdanya hi pot haver una certa infiltració de la erra uvular per influència del francès: caguetega ‘carretera’, Caglit ‘Carlit’, paga (paga, parra o pare)...

2. La de epentètica cau davant de consonant líquida en els

40

grups romànics N’R i L’R: tenre ‘tendre’, molre ‘moldre’, penre ‘prendre’, venre ‘vendre’, tinre ‘vindre, calre ‘caldre’, ponre ‘pondre’, divenres ‘divendres’...

3. La ela seguida de seta sol caure en algunes paraules i esdevé africada (tz): cotze ‘colze’, satze ‘salze’...

4. La ena es pot palatalitzar en les terminacions en –int: soviny ‘sovint’, viny ‘vint’, i en els gerundis de la tercera conjugació: colliny ‘collint’, dorminy ‘dormint’, patiny ‘patint’...

5. En els grups palatals africats tg, tj i dj cau la consonant dental (t, d): mija ‘mitja’, plaja ‘platja’, agectiu ‘adjectiu’, fege ‘fetge’, relloge ‘rellotge’, juge ‘jutge’...

6. Els grups palatals tx i ig enmig de paraula es poden sonoritzar en els fricatius g i j: despajos ‘despatxos’, esquijos ‘esquitxos’, coge ‘cotxe’...

7. La erra s’omet en la terminació de l’infinitiu seguit de pronom feble: portà’l ‘portar-lo’, gafà-la ‘agafar-la’, casà’s o casà-se ‘casar-se, endumenjà’s o endumenjà-se ‘endiumenjar-se’, enganyà’ls ‘enganyar-los’, enfocà-les ‘enfocar-les’...

8. La erra també s’omet freqüentment en el grup pro– a principi de paraula: poblema ‘problema’, pograma ‘programa’, pogrés ‘progrés’, pobable ‘probable’, poposar ‘proposar’...

9. Per metàtesi (inversió de dos fonemes o de dues síl·labes, generalment contigus, en una cadena fònica), de vegades la erra canvia de síl·laba: crompar ‘comprar’, crompovar ‘comprovar’, poprietat ‘propietat’...

10. La ela se sol emmudir en els mots altre (altra, altres), nosaltres i vosaltres: Ho vei pas d’atra manera. ‘No ho veig pas d’altra manera.’ Nosatres hi irem demà. ‘Nosaltres hi anirem demà.? Vosatres ja hi sigueu des d’allà-ahir. ‘Vosaltres ja hi sou des d’abans-d’ahir.’

11. La ela precedida de a (tònica o àtona) a principi de paraula es transforma de vegades en u: auberg ‘alberg’, aufals ‘alfals’, auba ‘alba’, aubada, ‘albada’, aubercoc ‘albercoc’... Llavors, per reducció sistemàtica a una sola vocal (en posició àtona), es pot arribar a sentir uberg, ufals, ubada, ubercoc... D’aquí vénen ausvirar i usvirar ‘albirar’ (veure de lluny).

ACCENTUACIÓ

Com en el rossellonès, el parlar de Cerdanya tendeix a suprimir els mots esdrúixols. Per això sol reduir a i els mots acabats en –ia (punt 1d del vocalisme àton) o en crea de nous com analis ‘anàlisi’ o paralis ‘paràlisi’. Al sector més oriental de la comarca, potser per influència del francès, també es pot modificar l’accentuació dels acabats en –ica: musica ‘música’, practica ‘pràctica’, republica ‘república’...

ALTRES ASPECTES La morfosintaxi del parlar de Cerdanya és encara més complexa, amb trenta aspectes que el caracteritzen, i el lèxic és força ric, amb germanismes, occitanismes, gal·licismes i castellanismes antics i amb prop de mil mots recollits. En conjunt completen l’estudi d’aquest subdialecte tan singular del català septentrional de transició, units també a les dites, les frases fetes i els refranys. Tot i que el parlar s’està perdent a causa de l’estandardització del català, com més ús en facin els escriptors en les seves obres més es conservarà, almenys, en la llengua escrita.

41

A l’ombra Per Sara Aliaga Rodrigo.

Aquest espai vol “il·luminar” objectes, racons, elements, etc. de la nostra comarca que estan ... a l’ombra.

La Font de la Balma de Nas (Bellver de Cerdanya) La Font de la Balma o de Baix és, per les seves característiques, una font única a la comarca. S’ubica al poble de Nas, més avall de la Font del Mig tot seguint el mateix corriol, en una fondalada coberta de bosc de ribera, entre el qual circula un petit torrent. Aquest deuria ser el que va excavar en els conglomerats la balma sota la qual trobem la font. És un conjunt singular de font, abeurador i safareig, reconstruïts en ciment i situats dins de la cavitat.

Allà, en el silenci, hom pot observar com les parets de roca ploren aigua que és recollida en dues piques una que comunica amb l’abeurador i, al fons de la balma, l’altra que la passa al safareig mitjançant un tub de ferro que raja continuadament.

Podem transportar-nos a qualsevol de les llegendes que ens parlen de dones d’aigua, rentadores encantades que enamoraven als homes que les aconseguien veure. És potser, una de les fonts més ancestrals de la comarca, la conservació de la qual i del seu entorn és imperatiu.

42

43