Querol 19

Núm.

19

DESEMBRE 2016

DosSIER: LA PAGESIA

fotoGRAFIA: Tardor. Puigpedros. Gael-Piguillem

1

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya · © Tots els drets reservats

ÍNDEX Pàg. 04 Pàg. 07 Pàg. 08 Pàg. 09 Pàg. 12 Pàg. 20 Pàg. 20 Pàg. 21 Pàg. 22 Pàg. 23 Pàg. 26 Pàg. 27 Pàg. 29 Pàg. 30 Pàg. 31 Pàg. 34 Pàg. 40 Pàg. 45 Pàg. 46 Pàg. 47

Els colors de la Cerdanya. Alfred Pérez-Bastardas La reivindicació de país català. Alfred Pérez-Bastardas Qüestió de noms?. Joaquim Nadal i Farreras Parlem de llibres que parlen de Cerdanya: La Cerdanya Gay de Montellà. Albert de Montjuïc Premsa actual de Cerdanya (i III). Alfred Pérez-Bastardas A les telúries: Jocs d’hivern sense neu. Enric Quílez Ciència Ficció. Enric Quílez Poesia. Joan Graell ¿Premis Nobel sense dones ni sexisme? Albert Grau Història del Concurs de rams de flors de Llívia. Esther Gratacós La muntanya és de tots?. Alfons Mills L’ós. Miquel Llimona El desert comunicatiu de l’àmbit pirinenc. Guillem Lluch Per què és primordial el teatre?. Jaume Piguillem El sector audiovisual en el marc de les TIC. Jordi Forcada i Nicolau El tractat dels Pirineus i la partició de Catalunya. Eva Serra i Puig 101 anys de la Cooperativa Cadí. Carles Gascón Carta als joves pirinencs. Joan Ganyet i Solé Les comunicacions i el transport públic al Pirineu. ApiA Carretera de Lles. ApiA

DOSSIER: LA PAGESIA Pàg. 50 La Cerdanya pagesa i ramadera que ens queda. Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 52 Evolució de les activitats agràries a la Baixa Cerdanya (1982-2014). Josep Mª Prat Forga Pàg. 62 La vessant rural de la Cerdanya avui. Albert Moncusí Ferré Pàg. 68 Despoblament a l’Alt Pirineu i Aran. Amadeu Gallart Pàg. 73 La Cerdanya, canvi econòmic o pèrdua d’identitat?. Joaquim Nadal i Farreras

EDITORIAL Arribem al número 19 de la revista ‘QUEROL’, amb un número farcit de continguts.

Parlarem de sexisme als premis Nobel, dels colors de la Cerdanya, del centenari de la Cooperativa lletera Cadí, dels polèmics Jocs Olímpics d’Hivern previstos per al 2026, de l’aniversari del Tractat dels Pirineus, de l’efecte sobre el medi natural que ocasionen les curses de muntanya i de moltes coses més.

I al dossier tractarem sobre el món de la pagesia, de com viu l’actualitat i de quines són les tendències i les esperances futures.

Esperem que els articles siguin del vostre gust.

2

Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temàtica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica:

grup@recercacerdanya.org

Enric Quílez i Castro.

President del Grup de Recerca de Cerdanya AGRAÏMENTS Director: Enric Quílez i Castro Coordinador General: Alfred Pérez-Bastardas Correcció ortogràfica: Oriol Mercadal Maquetació: Anna Solans. www.creativa.cat Internet: Gael Piguillem i Boladeras COL·LABORADORS HABITUALS Gerard Cunill, Albert Grau, Manel Figuera i Abadal, Miquel Llimona, Guillem Lluch i Torres, Oriol Mercadal, Alfons Mills i Munt, Alfred Pérez-Bastardas, Gael Piguillem i Boladeras, Jaume Piguillem Pérez de Rozas, Erola Simon i Enric Quílez i Castro

3

fotoGRAFIA: Cerdanya des de Belloc-Jordi Queralt

Els colors de la Cerdanya Alfred Pérez-Bastardas (*)

Il·lustració: Maria Rius

4

Contemplava astorat el pintor que anava desdibuixant la seva paleta per pintar els fons de la tela com si fos un quadre abstracte, per tal de treure-li aquell blanc de lli, que la tela tenia quan la va comprar. I fou en aquell precís moment quan vaig percebre clarament com el conjunt de colors heterogenis que jo contemplava com aquell que res, s’assemblava a la dansa lumínica que feia la llum en el fons de la plana. L’aire era prou dens perquè aquella claror donés uns colors prou càlids que no tenien res a veure amb els tòpics cerdans de la verdor i la neu blanca.

Per moments vaig pensar que els colors de la Cerdanya, anaven canviant a mesura que el temps passava.

O millor dit, a mesura que la llum que és el modulador del color anava canviant d’angle i l’atmosfera li donava uns pigments que tenien una semblança a aquella paleta que havia vist en el moment en què l’artista intèrpret del paisatge consensuava amb la seva consciència la interpretació del que els seus ulls veié per expressar uns colors, que no havien estat mai vistos abans. ¿O és que

la barreja es fa amb una balança de precisió i s’examina el pintor per la seva comprovació amb un microscopi, per estar segur que totes les barreges efectuades poden arribar a ser iguals?

No era pas aquesta la metodologia emprada; ni la voluntat de fer-ho, ni hauria estat la inspiració artística del conjunt de colors cerdans de la natura que es presenta als nostres ulls. La realitat lumínica que es transforma en colors supera de molt la metodologia analítica dels nostres ulls. Cada paisatge és un poema de colors, que canvia a cada segon de la nostra retina. Res és igual mirat ara, que si triguem tres segons més. I així successivament. La realitat ens enganya. I nosaltres voldríem copsar-la com si fos un quadre estàtic, quan no és res més que un canvi constant de colors a través de la llum, de l’aire i de la natura.

Interpretar els colors forma part de la interpretació del món, potser de la societat, de la cultura, del paisatge, de la lluminositat ambiental...–diria– de la humanitat.

Tenim a la Cerdanya uns colors que podríem dir que

són els bàsics, començant pel color blanc de la neu (sempre sabent que el blanc és la suma de tots els colors en el prisma de la llum), també el verd tendre dels prats, de l’herba fresca, i el groc del sègol i del blat en el punt mateix de la sega, o un blau intens d’alguns llacs quan el cel és ben serè, i no cal un negre (negació del color) amenaçador en el moment de la tempesta, quan els núvols embolicats entre ells es posen sobre nostre i ens tapen la llum.

Però, és clar, totes aquestes manifestacions que observem queden matisades quan descobrim dotzenes de barreges; com el rosa, quan el sol es pon a l’hivern i els últims raigs il·luminen els cims nevats del Puigmal i d’Eina, que és precisament allò que en diem l’hora rosa.

I aquella terra bruna, de diversos cromatismes segons es va acumular en la formació de la cubeta cerdana, allà en el miocè, quan la plana era un immens llac...

Els ocres i els bruns que tenim a Isòvol, els camps llaurats del mes d’octubre, o els groguencs de les mates de les palmes d’or i de les diverses ginestes, tenen també un paper en el color de la Cerdanya. I no cal dir, els verds foscs dels avets, que contrasten amb els més

tendres dels faigs i roures dins un bosc de pi roig, en què els colors del verd formen un conjunt indeterminat de games que depenen del moment en què els arbres es vesteixen, mentre que a les clarianes del bosc, apareixen verds clars, d’una herba que a mesura que passa l’estiu es va transformant cada cop en més groguenca. I el blanc nevós, o el dels núvols interpretant una simfonia mai exacta del gris, el clar, el fosc, el tombant a negre. A vegades al cel hi ha tots els colors alhora, del negre, al gris, del vermell, al rosat, del blau al blanc i és clar, totes les gammes del blanc que es veu il·luminat pel costat, per sota, per dalt, d’un sol i d’una llum que ens transforma la nostra relació entre llum i natura, color i pensament.

De la neu hi tenim, la neu pols, la neu trepitjada, la neu pastosa, la neu fangosa, i el glaç de neu i el vidre verd de les congestes i geleres que es van acabant... uns blancs i blaus que són infinits.

Quants són els colors cerdans?, tants com els contemplem en cada segon. Obriu els ulls i mirem. Contempleu el cel i la plana, el vessant i la muntanya, els llacs i els rius, la pell dels arbres o la dels animals, les vaques

fotoGRAFIA: EL CADÍ-ANNA SOLANS

5

sobretot amb aquell blanc i negre, o les brunes i les fosques. I els galls i les seves crestes vermelles? I que cal dir de les roselles que fan que els prats d’alfals ben verd sigui de fet, als nostres ulls ben vermell. No són iguals els prats de dall regats per les sèquies, que els prats de muntanya. No ens cansaríem mai de descobrir un nou color en la nostra constant cerca de matisos cerdans. La vida a traves dels ulls, és la vida dels colors. Però ara que hi caic, em sembla que això és el que us volia dir avui en aquest dia tant diàfan...en què la llum del sol ens enlluerna tan que no ens deixa precisar tots els colors de la Cerdanya, que és la comarca del Pirineu amb més diversitat de color, expressat per centímetre quadrat...

Mirar els colors de la Cerdanya, pot semblar un exercici banal, però no us ho creieu pas, és tot al revés, un examen d’interpretació paisatgístic, de comprensió de la naturalesa, de fonamentar el territori amb aquells que l’habiten, d’entendre perquè aquests colors que veiem van lligats als treballs agrícoles, al pas del temps, a les boires i al sol, sense deixar-nos l’ombra dels núvols, la claror de la lluna, i els llums que la nova civilització aporta com a complement urbà en els pobles, i ara

6

fins i tot en zones muntanyenques que promocionen l’esquí nocturn. Nocturn? No, més aviat l’esquí amb focus, il·luminat, amb una claror i uns colors que no s’assemblen per res al natural, a la bellesa natural sense intermediaris d’aquest paisatge tan nostre que és la Cerdanya. Deixem que els colors del paisatge ens els doni la llum solar o l’ombra no pas els focus... *Alfred Pérez-Bastardas, ha publicat La Cerdanya, Quadern de notes, i Cerdanya, cap a on vas?

La reivindicació de país català Alfred Pérez-Bastardas Els darrers mesos els territoris del que nosaltres anomenem Catalunya Nord, és a dir pràcticament l’antic comtat del Rosselló, amb altres terres de parla catalana dins de la Corona aragonesa i que fou entregat pel Tractat dels Pirineus a França el 1659, s’han mobilitzat per fer incloure el nom de País Català juntament amb el d’Occitània per denominar la nova Regió del MigdiaPirineus-Llenguadoc-Rosselló, i que el govern francès porta endavant amb una remodelació territorial.

Aviat es va veure, però, que no hi havia cap voluntat d’incorporar la identitat catalana en el nom de la nova Regió que s’havia acordat anomenar Occitània, malgrat que es van proposar cinc noms alternatius, i entre els cinc aquests precisament. La solució més acceptada, potser per raó que els habitants d’aquests antics territoris catalans no ho havien reivindicat prou, va ser simplement la d’Occitània, menyspreant incloure alhora la identitat catalana com a País Català.

El resultat final ve ara quan aquesta reivindicació s’alça com un pas polític més, ja que és evident que Occitània no inclou aquestes comarques antigament catalanes i de les quals els seus habitants senten profundament i històricament que la seva tradició cultural, de llengua i tradicions són d’arrel catalana, i no les volen perdre.

Davant d’això fa poques setmanes una gran manifestació va reivindicar el nom de País Català perquè fos inclòs també al d’Occitània per anomenar la nova Regió. Quasi 10.000 persones es van manifestar a la capital, Perpinyà, amb senyeres i pancartes amb aquesta reivindicació, presidits per molts alcaldes de viles i pobles,

venint des de Cerdanya, el Capcir, el Vallespir, el Rosselló, i d’altres tot reclamant que el govern francès prengui nota d’aquesta petició, altrament justa en tots els termes.

Seria un contrasentit que el terme País Català, no figuri per anomenar una part d’aquesta nova Regió, a causa del fet que una part important d’aquestes comarques foren catalanes durant segles i tenen arrels històriques, geogràfiques i culturals catalanes, i es parla la llengua catalana encara ara amb l’esforç i la voluntat de mantenir-la com a element dinamitzador de la seva pròpia història. És evident que si turísticament hi ha un consens en anomenar Pirineus catalans, el muntanyam que fa costat amb el corresponent a Catalunya, no es pot deixar de banda d’anomenar i de fer prevaldre també el terme català a les planes adjuntes al Pirineu català. Això seria tant com que Bretanya no figurés en la regió de Bretanya, o que Occitània quedés despenjada del migdia de França.

Per tant, nosaltres volem fer constar que recolzem el terme País Català pel nou nom de la Regió francesa i entenem que aquest País Català forma part culturalment i històrica del que en segles passats fou part de la Catalunya medieval.

7

Qüestió de noms?

JOAQUIM NADAL i Farreras*

8

La iniciativa del Govern de França de reduir el nombre de regions ha aixecat, potser, més polseguera per les qüestions de nomenclatura que pels problemes de redimensionar del poder i dels centres de decisió que ha de comportar.

El context de crisi generalitzada a Europa i el món, i la crisi més aguda, a França, de confiança en un model republicà de llarga tradició han fet estralls en una societat que exhibia musculatura cultural i política davant de la resta de membres de la Unió.

Ara, França es pregunta què li passa. Què li passa a l’idioma, que recula en el món, i què li passa a una societat que presenta convulsions diverses i sacsejades greus i violentes protagonitzades per noves generacions de francesos que se senten rebutjats per la mateixa societat que els ha donat la nacionalitat.

L’esquinçament polític i el fantasma i l’amenaça del retorn d’una extrema dreta hipernacionalista interpel·la diàriament els francesos.

En aquest context, la revisió del mapa de les regions reclama, primer de tot, recordar quina és la naturalesa del sistema francès de descentralització, que continua fent del departament i del seu equivalent territorial, el consell general, la cèl·lula bàsica de la ramificació de l’administració central que, per ramificació, vol arri-

bar a tots els racons del país.

Dit en altres paraules, si comparem les regions franceses, els seus pressupostos, les seves plantilles i les seves competències, amb les comunitats autònomes espanyoles, i no diguem amb el País Basc i Catalunya, aquelles són administracions d’estar per casa, malgrat alguna operació de maquillatge recent.

Si partim d’aquesta idea, agrupar el LlenguadocRosselló amb el Migdia-Pirineus es fa molt difícil trobar un encaix adequat en la qüestió de noms. És molt probable que no prosperi la idea d’un nom mixt, que incorpori la denominació de país català. Sigui com sigui, com que els pirinencs no hauran pas de triar entre Montpeller i Tolosa, o entre Perpinyà i Foix, val més que aquells territoris i poders locals que s’identifiquin com a país català ho incorporin directament com ja ho han fet, més enllà de la nomenclatura que acabi imposant l’hexàgon.

En definitiva, és ben probable que per al jacobinisme francès incorporar o no una denominació que inclogui el terme català sigui una qüestió determinant, i si és així, també ho és i molt més per a un país pensat des de baix, comuna a comuna, d’un país català sense fronteres. * Director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

Parlem de llibres que parlen de Cerdanya

ALBERT DE MONTJUÏC

Llibre de la Cerdanya · Rafael Gay de Montellà Aquest és un llibre diferent dels que fins ara hem anat descrivint sobre aquest petit país cerdà. I ho és perquè R. Gay de Montellà, que havia nascut a Vic el 1882, i es traslladà amb la família a viure a Girona, té una sensibilitat especial a l’hora de mirar-se i descriure la Cerdanya.

Gay de Montellà quan comença els estudis de la Universitat, baixà a Barcelona el 1898 on hi visqué pràcticament tota la vida fins a la mort el 1969. De la Universitat de Barcelona en va treure una llicenciatura en Dret i en Ciències Socials i s’especialitzà en qüestions jurídiques i econòmiques, amb els afers internacionals, obrint camí en temes com la construcció d’espais supraestatals i interestatals dins el Mediterrani llatí i també a la Cerdanya. Al respecte, vegeu l’article de Xavier Oliveras González, professor del Departament de Geografia de la UAB, a la revista Ausa XXV, núm. 170 (2012) publicat pel Patronat d’estudis Osonencs. De la Cerdanya intervingué com a expert jurídic en la construcció del ferrocarril de Ripoll a Acs-les-Termes i anteriorment en el conflicte per les aigües del llac de Lanós, defensant les posicions històriques dels drets de Llívia i Puigcerdà.

Gay de Montellà estava vinculat a la Cerdanya i a la vall de Ribes. La seva mare era filla d’una família de Puigcerdà i la seva esposa, Lluïsa Montagut d’Almar, procedia de cal Montagut de les Pereres, que és una important casa pairal en el terme de Fontanals de Cerdanya, prop de Queixans. La família Montagut s’hi havia instal·lat el 1826 a Ribes de Freser, i el seu sogre Tomàs Montagut Bosch era propietari del Balneari Montagut, prop de la deu de les Aigües de Ribes.

Rafael Gay de Montellà passaven els estius a Puigcerdà, en el conjunt de cases que la gran burgesia barcelonesa anava construint vora el llac o en el nou barri del golf en el terme de Bolvir. Atret pel paisatge, per la solemnitat de les muntanyes i pel tracte de la gent del país cerdà, Gay de Montellà en fou un gran publicista, escriptor i pintor dels entorns màgics cerdans, alhora que durant uns anys va descriure narracions cerdanes centrades en els seus viatges per la comarca i endinsant-se

en els diversos ambients històrics que la Cerdanya havia contemplat al llarg dels anys, com una crònica romàntica, però no menys real de les activitats rurals, festes i paisatges de la comarca, en diversos llibres publicats entre 1949 a 1964.

Gay de Montellà, era un gran expert en temes de la jurisprudència internacional, i tenia una gran cultura; dominava diverses llengües (italià, francès, anglès, grec), i el seu pensament elaborat amb els sentiments de la Renaixença i dels posicionaments de la Lliga Regionalista, on va militar en les seves joventuts. Defensava el corporativisme d’arrel econòmica que el feixisme italià tenia com a component polític. Va fer de passant en el bufet de Francesc Cambó, i com ell, es va refugiar a l’exili. Catalanista, autonomista, va orientar la seva activitat en els camps del “mediterranisme” i els problemes fronterers que podien generar. També a la Cerdanya, del que fou un admirador i entusiasta de tot el Pirineu.

Com activista cultural, col·laborà amb articles publicats a les revistes cerdanes (Ceretania) on signava amb el pseudònim XYZ, i a Ràdio Puigcerdà anomenada La Veu de la Cerdanya; precisament algunes narracions dels seus llibres en foren el tema triat per emetre en aquest mitjà radiofònic. L’Ajuntament de Puigcerdà el declarà fill adoptiu el 1965 com a mostra d’agraïment pels seus treballs jurídics en defensa de les causes cerdanes i per la divulgació mitjançant els llibres escrits sobre el Pirineu i la Cerdanya.

El 1949, va publicar una Guia de la Cerdaña española y francesa. Descripción geográfica, histórica y turística: excursiones e itinerarios. Barcelona, Ceretania, que com diu el títol era una de les primeres guies noves de després de la guerra, quan precisament la Cerdanya encara estava sota la pressió política y econòmica de ser un territori fronterer exposat a les operacions dels maquis i la repressió governamental, i difícil d’arribar, si no era amb permisos expressos donats per la policia i la Guàrdia Civil, per transitari i per a visitar-la.

Dos anys més tard, Gay de Montellà va recollir en un

9

10

primer llibre de narracions enquadrades entre mitjans segle XIX i primers del XX, d’estil descriptiu de la vida cerdana. Publicat per l’editorial Selecta, a on també el 1954 va publicar un altre llibre del mateix estil titulat Els Pirineus màgics (de la Vall d’Andorra al Canigó). I per arrodonir-ho, encara el 1959 va sortir el Llibre del Rosselló, publicat també per Selecta de Barcelona. Finalment, el 1964, va publicar un nou volum sobre La Cerdanya, de Selecta. Tots ells tenen unes narracions costumistes entroncades en ple segle XX, i que reflecteixen la Cerdanya de quan un Gay de Montellà jove pujava a passarhi els estius.

El Llibre de la Cerdanya és un volum de 226 pàgines publicat a la Biblioteca Selecta amb el núm. 84 d’aquella col·lecció, amb set fotografies, i amb l’encapçalament d’una foto de l’autor amb la seva signatura. La distribució dels textos queda enquadrada en tres parts; la primera titulat “Camins de Ferradura”, el segon “El temps de les diligències”, i el tercer sobre “Els carrils”, traçant un itinerari entre històric, costumista i sentimental, però també de com es vivia a Cerdanya en els “temps passats, però propers”, és a dir entre els darrers decennis del segle XIX i els primers trenta anys del XX. Però “que no pensés ningú que amb aquest llibre pretenem descobrir la Cerdanya”, diu l’autor en la seva presentació, encara que si bé no pretén descobrir-la, sí que vol mostrar-la tal com és, o com era, doncs en pocs anys hi ha hagut canvis prou importants perquè el que descriu Gay de Montellà ja no és una crònica d’actualitat, sinó unes belles històries passades...

A la primera pàgina, Gay de Montellà hi transcriu un vers de Joan Maragall, aquell que diu : Oh Pirineu! En tes profondes gorges fill de la plana, m’he sentit com pres, i amb l’esguard demanava al cel altíssim amplària i vent.

Pujava per tes costes gegantines on blanquegen les cascades i negregen els avets...

Adéu, visió darrera de l’alta cordillera!

Que en deus estar, d’hermosa, a l’hivern, sota el sol, blanca de neu!

El conjunt és prou harmoniós per ser llegit amb la vivor de les cròniques viscudes i amb ganes, si no s’hi ha estat mai, d’anar-hi, o si ja es coneix de tornar-hi. Les descripcions són curtes i se centren en un país que ha tingut molts avatars i que alhora guarda tresors artístics arquitectònics, així com meravelles naturals per gaudirles en tota època de l’any. En definitiva és un llibre que us plaurà de llegir, plàcidament asseguts en qualsevol prat cerdà. Si trobeu que us ha sabut a poc, podeu encara repassar l’altre llibre de la Cerdanya de Gay de Montellà, aquell que vindria a ser una nova sèrie de narracions cerdanes sota el nom de La Cerdanya, publicat també per l’editorial Selecta el 1964. Els dos llibres formen part de la visió cerdana de Gay de Montellà, un dels tants estiuejants que trepitjaren el petit país pirinenc un cop acabades les guerres civils catalanes carlines.

I és que Gay de Montellà dóna fe de tradicions històriques, de vivències puntuals i de millores de les infraestructures, tant en el camp viaria com ferroviari. És l’avantguarda dels túnels pirinencs del Cadí i del Pimorent, com també d’Envalira a Andorra, que han deixat el país cerdà obert a tothom.

Precisament per això aquests llibres ens transporten a èpoques passades, no pas gaire llunyanes, per transmetre’ns quin país era i com es vivien les transformacions, que ara ja són del tot memòria històrica, però que en el fons ens agrada de recordar tot llegintles i contemplant asseguts davant de la finestra el nostre Puigmal, símbol pirinenc. Quants escriptors de totes les tendències no s’han meravellat pels cims muntanyencs!

Gay de Montellà n’és un; podríem també citar l’editor catalanista i modernista Jaume Massó i Torrents amb el seu llibre Croquis pirinencs, del qual des del 1896 se n’han fet quatre edicions. I aquestes muntanyes que tan altes són, tenen per nosaltres un estret lligam que fa que els escriptors s’aboquin a donar-les vida.

11

Premsa actual de Cerdanya (i III) ALFRED PÉREZ-BASTARDAS

12

A la Cerdanya, les necessitats de premsa després que RUFACA desaparegués continuava existint, i potser per això, avui dia, tenim una varietat de revistes de diversa condició que vindrien a suplir les revistes fins ara examinades. I si és veritat que l’obertura del Túnel del Cadí (de fet, del Moixeró) el 1984, va generar un radical canvi econòmic a la Cerdanya, i per tant es van desbocar els cavalls culturals, socials i turístic o de lleure de la comarca, també es pot interpretar que van canviar el sistema de premsa i les necessitats socioeconòmiques de cara a obrir-se camí en el difícil entrellat d’una comarca que, de cop i volta, havia esdevingut un possible negoci immobiliari, el que volia dir que també necessitava unes xarxes d’informació que donessin sortida a les noves indústries econòmiques, socials i –perquè no– culturals.

Si hi afegim la gratuïtat dels productes que en pocs anys van aparèixer, potser podríem pensar que havien estat les causes intrínseques d’un canvi radical en les perspectives culturals de Cerdanya. Dins d’aquesta nova situació, examinem els butlletins i les revistes que fins avui mateix van anar apareixent com a complements informatius, ara ja esdevinguts gairebé imprescindibles.

A part dels butlletins de partit com el CERDANYA SOCIALISTA (pensada pel PSC), aparegut el gener del 1979 fins al 1985, i l’intent de la revista EINA pensada i feta pels alumnes de l’Institut de Puigcerdà, però del qual només en va sortir el primer número per l’abril de 1978, passem als informatius publicats per l’Ajuntament de Llívia, els QUADERNS D’INFORMACIÓ MUNICIPAL, el primer número publicat el 1980, que tenen un alt contingut cultural, històric i comarcal, dels quals ja han aparegut disset números, alhora que darrerament ha nascut la Revista d’Informació Municipal (27), com un butlletí més d’aquesta vila. Cal recordar que els QUADERNS (a part dels Festivals de Música) es deuen a l’esforç continuat i valent del llivienc d’adopció, historiador i publicista Josep Vinyet i Estebanell, que fa poc ens ha deixat. Igualment n’és el pare del Museu Municipal de Llívia.

De butlletins que volen lligar l’acció de govern municipal amb els seus conciutadans, hi ha molts ajuntaments que n’editen; un d’ells és Bolvir, informatiu

municipal, que ja ha sortit el número 30, i que és tan sols un butlletí local, que hi aporta alguna informació veïnal amb entrevistes de gent del poble, i una secció d’hemeroteca municipal.

Tot i no ser municipal, cal esmentar també la revista gratuïta COLORS, de la Fundació ADIS, que amb una tirada de 2.500 exemplars cobreix el sector comarcal dels problemes de la gent gran i els problemes de salut derivats. Actualment ja s’han editat 65 números, sota la coordinació de Sandra Adam, i amb un consell de redacció compost per Cesca Casadesús, Ariadna Duran Marta March, Marc Monés, Ester Sirvent, Dolors Tané i Rafel Villena. Les il·lustracions de les portades a càrrec de Núria Contreras i Tere Contreras, així com de Marc Monés. COLORS, és una revista a tot color que s’afegeix a les revistes gratuïtes comarcals.

Una altra revista local és FIL DIRECTE, de Montellà, que edita el Grup d’Amics de Montellà (GAM) des de 1997, el darrer és el núm. 35. Dirigida per un equip constituït bàsicament pel periodista Guillem Lluch, i la col·laboració de Montse Torres i Llorenç Vergés, té un format quasi tabloide i aporta informació, articles relacionats amb la història local i d’altres d’interès, que la fan un cas excepcional dins de la Cerdanya. El GAM té

un web en què són contemplats tots els números de FIL DIRECTE. Es nota que és una revista pensada i dirigida per professionals. Apareix dos números l’any, en format D4, i va dedicada a tots els habitants de Montellà i Martinet i aquells que s’interessin pels temes comuns cerdans, sobretot de l’àrea del Baridà, i és clar a tots els cerdans.

Però si examinem el conjunt de revistes, mensuals, quinzenals o setmanals, l’augment i proliferació durant els darrers anys del segle XX fins avui dia ha estat considerable, tot i que ara sembla que pot començar a reduirse. Seguint amb més o menys ordre d’aparició, voldríem aquí fer-ne esment d’aquesta premsa moderna, gratuïta o de pagament.

De revistes gratuïtes, estrictament comercials n’hi ha una, el RECLAM que s’edita a Cerdanya des del 1991 (amb diferents edicions comarcals) i n’han sortit més de 276 números. Mensual té una informació dedicada al comerç, venda de cases i pisos, d’automòbils, i de tota classe de productes cerdans, així com d’anuncis locals.

Una altra revista cerdana i gratuïta, que també ha incidit en aquest camp, però que ha cuidat la part cultural i turística, ha estat BELLUGA’T per la Cerdanya i coneix-la, amb diverses etapes, la primera dirigida per

13

de números, editada en català i francès. Va sortir el 2006 i la seva intenció era expandir-la també per l’Alta Cerdanya. BELLUGA’T fou una revista amb un sentiment per la natura, per l’acció cultural amb articles d’opinió, i d’informació turística, sense però descuidar els anuncis comercials i totes les activitats locals i comarcals lligades a les festes dels pobles. Ha sigut una revista entranyable, de la qual en van aparèixer 94 números. BELLUGA’T en la seva segona època va estar lligada a Edicions Salòria de La Seu d’Urgell que dirigeix Marcel·lí Pascual, i que edita també molts llibres sobre la Cerdanya. Tenia com a col·laboradors, Sebastià Bosom, Àngel Bonada, Joan Ausàs, Enric Quílez, Joan Obiols, Oriol Junqueras, Manel Figuera, Alfred Pérez-Bastardas, Núria Boltà, Albert Mosquera, etc. Actualment ha quedat integrada dins de la revista Viure als Pirineus, que també edita Edicions Salòria.

L’altre revista en català que arriba a tota la comarca regularment des de 1998, és PÀNXING tot Cerdanya, que dirigeix Maria Teresa Pàmies i Gemma Pàmies

14

Joan-Ramon Tornés, la segona sota la direcció del periodista Marcel·lí Pascual, i la darrera, de tan sols un parell

(amb diferents edicions comarcals) i que apareix cada mes i se n’han editat uns 270 números; amb un format de D5, PÀNXING impresa a tot color i en paper bo i lletra petita, abasta tots els sectors informatius comarcals i també locals, amb petits articles d’àmbit cultural i turístic com també d’ índole excursionista i d’esquí. És una revista que aporta frescor periodística i informati-

va. Trimestralment, apareix també el PÀNXING PIRINEUS, dedicada al gran turisme i molt ben editada,

paper des del 2002 i digital des del 2009) que s’edita sota el segell d’Edicions Salòria, és una revista mensual en català i gratuïta que abasta les comarques de l’Alt Pirineu, i que la recepció a Cerdanya és coneguda però no prou suficientment. Dignament editada té publicitat, informació local i comarcal i també article d’opinió cultural i reportatges, i diverses seccions d’interès per les temàtiques abordades, com el comerç, la llengua a la Baixa i Alta Cerdanya, excursionisme, esquí, lleure, enquestes, reportatges, etc., editada amb un paper poc setinat. Té el mateix format que el BELLUGA’T, és a dir, quasi un full D4. Ja n’han sortit més de 155 números.

Finalment des de fa pocs anys, a Puigcerdà s’editava EL FOLLET DEL PIRINEU, diari independent gratuït, en format tabloide i que tenia petits articles d’opinió i grans informacions sobre els esports, i d’altres esdeveniments comarcals, reportatges diversos i anuncis comercials i d’esdeveniments locals, molt centrat a Puigcerdà.

D’una altra part, el Parc natural del Cadí-Moixeró publica la revista informativa EL PICOT NEGRE, que

cuidada i plena de suggeriments. És una revista d’elit, que tot i ser gratuïta, es troba en els establiments hotels i agències comercials més importants. Darrerament va sortir un número monogràfic dedicat a la Cerdanya.

Respecte a la revista VIURE ALS PIRINEUS (en

semestralment apareix gratuïtament com a complement del Centre d’Interpretació del Parc, i que dirigeix Jordi Garcia Petit. Fins ara n’han sortit 24 números, a tot color i de gran interès, i es publica en paper i digital.

Al marge però d’aquestes revistes i butlletins, surten actualment cinc revistes que podem considerar com a tals; tres ho fan en paper i dues són digitalitzades. La primera a sortir fou CERETANIA Quadern d’Estudis Cerdans, el 1991 sota l’auspici de l’Institut d’Estudis Ceretans i el Groupe de Recherches Archéologiques et

15

16

Historiques de Cerdagne, amb l’aixopluc econòmic del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona; fins ara n’han sortit 6 números, el darrer en el 2012.

Es tracta d’una revista d’estudis que publica en català i francès, ben il·lustrada i editada impecablement. Llàstima que té una periodicitat molt irregular, però és una revista de difusió cultural i històrica molt institucional i prestigiosa, que té per finalitat “la difusió del coneixement sobre la comarca”. El seu consell de redacció el formen Jean-Louis Blanchon, Pere Campmajó, Denis Crabol, Manel Figuera, Jordi Garcia Petit, Xavier Gil, Enric Quílez, Oriol Mercadal i Erola Simon.

I encara que no pertany a la mateixa àrea geogràfica, no ens estem d’esmentar la revista LO BANYUT Revista pirinenca de resistència, feta a Tresponts Avall (Alt Urgell), el qual va aparèixer el número zero l’any 1997. Es tracta d’una revista comarcal editada per gent no professional, però que per la seva constància, militància i sense finalitats lucratives, no podíem deixar de mencionar. Actualment està a punt de sortir el número 29, encara que la seva periodicitat depèn de molts factors, entre ells de la disponibilitat dels seus membres de la redacció formada ara per Jordi Arroyo, Daniel i Marcel Fité, Joan Graell, Josep Guardiola i Guillem Martín.

Amb un format de D4, en portades en color, i text català amb fotografies en blanc i negre, LO BANYUT és una revista que es fa llegir i té la col·laboració d’una selecta i

entusiastes escriptors i poetes com Josep Espunya.

Des de fa uns deu anys, ha aparegut una nova revista semestral d’índole cultural, i divulgatiu que té camp per córrer, és CADÍ PEDRAFORCA, i en aquest cas abas-

ta les comarques d’Alt Urgell, Berguedà i la Cerdanya.

L’empresa editora publica diverses revistes en altres comarques amb el mateix model periodístic. La CADÍ PEDRAFORCA la dirigeix el periodista Carles Pont i el coordinador de patrimoni és Marc Martínez, i ja n’han sortit 20 números, editada en paper reciclat i en blanc i negre, té un format cultural peculiar amb històries familiars i un dossier central que li dóna un sentit de memòria històrica i un relat interessant que abasta tots els camps culturals. Cada número omple un buit en la memòria cultural, que refà el passat i aporta una vivència nova.

Tanmateix, qualsevol mitjà periodístic costa de vendre, i a voltes ens sembla que la no generalització de temes que poden ser tractats a cada número deixa d’interessar a alguns sectors de públic divers. Malgrat això, l’edició que se’n fa de 2.000 exemplars ja significa que vol arribar a un públic prou nombrós, si més no que hi té interès en tant que es parla de personatges i de famílies i grups concrets coneguts per aquells a qui va dirigit cada número de CADÍ PEDRAFORCA. I de Barcelona a Cerdanya arriba Albert Pons per elaborar amb destresa uns formatges (de la Vall de Meranges) que han estat premiats. I intenta publicar la revista RESISTÈNCIA CERETANA, el número 0 va sortir el 2000 i l’altre any va aparèixer el núm. 1. Es tractava d’una revista de combat contra la invasió desmesurada de segones residències i d’un canvi qualitatiu del país cerdà sota l’arribada massiva del turisme. Hi ha però també un intent reivindicatiu de fer una revista de resistència cerdana de la mà de joves agricultors lligats a Unió de Pagesos; la idea era liderada per Albert Pons, que va fer un viatge d’anada i tornada Cerdanya–Barcelona–Cerdanya, per estudiar i al cap d’uns anys, dedicarse a la formatgeria cerdana, amb gran èxit. Llàstima que

s’hagués truncat la iniciativa periodística.

A la banda francesa de la Cerdanya, a la Vall del Querol, s’hi publica des del 2004 RECORDS DE L’ARAVÓ, en francès, que dirigeix l’historiador Andreu Balent.

El desembre del 2014 en va sortir el número 11.

Des d’un altre angle, no voldríem deixar de mencionar una revista que si bé no és de la Cerdanya en té connexions, és PORTELLA, Andorra Lletres Arts, publicada a Andorra i que edita

el Col·lectiu Portella des del 2010 sota la direcció de Manel Gibert amb un consell de redacció format per Txema Díaz-Torrent, David Galvez, Marc Jover, Joan Peruga, Roser Porta, Iñaki Rubio i Quim Torredà. PORTELLA és una revista de cultura que té connexions amb les comarques veïnes i que vol fer la funció d’intercanvi i de lligam dins la cultura catalana però viscuda des del país andorrà. Publicada a color, surt semestralment en for-

17

mat D4, té afany literari i artístic i se n’han publicat ja 10 números, amb el suport del Govern d’Andorra. La seva voluntat intel·lectual potser minva un xic l’acollida d’un públic més heterogeni i més popular, però fins ara ha tingut una bona acollida tenint en compte que se’n fa una edició força reduïda. Respecte de totes les altres publicacions andorranes em remeto al llibre de Carles Pont i Jaume Guillamet “Història de la Premsa Andorrana (1917–2005) publicat pel Govern d’Andorra el 2009. Tanmateix vull recordar les revistes andorranes ANDORRA 7 (1978-1989), ANDORRA MAGAZINE (1970-1975), el diari EL POBLE ANDORRÀ (19741993), ANDORRA: MISCEL·LÀNIA CULTURAL, ACTUALITAT, TURISME, ESPORT (1956-1960), i finalment, ACTUAL (1993-1998).

Tampoc volem deixar de mencionar dues revistes de recerca que referencien les comunicacions presentades en els seus respectius territoris en les Jornades d’ Estudis Comarcals de l’Alt Urgell amb el nom de INTERPONTES publicada cada dos anys, el primer és del

18

2010, i l’altre d’Estudis Comarcals de Cerdanya, de nom ERA, el primer número publicat el 2015, i de periodicitat bianual, com l’altre. Les dues revistes porten el segell d’Edicions Salòria. La primera ja ha sortit el tercer número sota el patrocini de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell presidit per Lluís Obiols, mentre que la segona ho és pel Grup de Recerca de Cerdanya, que presideix Enric Quílez, i l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, dirigit per Erola Simon. Les dues intenten transmetre i renovar les recerques comarcals en tots els àmbits de la ciència.

Finalment no podem deixar de banda dues revistes relativament noves editades amb suport electrònic, és a dir publicades en format digital. Es tracta de la revista KER que va sortir el primer número el primer semestre del 2009, editada per l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya (fundada per l’octubre del 2008); KER vol ser una revista de divulgació científica, en color, que aporta un alt grau d’inquietuds en la recerca històrica, naturalista i botànica, arqueològica i faunística, patrimonial i artística, així com d’altres branques dins els camps científics del saber. Editada en format D4, obre un nou camí en el camp de l’ampliació de les revistes cerdanes, precisament per editar-les en suport electrònic. Elaborada artesanalment des del punt de vista formal fins al número 6 (2013), ha passat a ser dissenyada professionalment i pretén sortir semestralment, sota la direcció d’Enric Quílez i Castro, que és també president del Grup de Recerca de Cerdanya, i el coordinador general Alfred Pérez-Bastardas. N’han sortit fins ara deu números (primer semestre del 2016).

L’altre revista a què ens volem referir també publicada pel Grup de Recerca de Cerdanya, és la QUEROL, revista cultural de Cerdanya. El primer número va sortir pel juliol-agost del 2010 en format igualment electrònic i D4, a tot color, tenint al llarg de la seva trajectòria una dinàmica especial que la fa atraient pels seus articles i per la seva idiosincràsia. Talment com la KER, va tenir una elaboració artesanal fins al núm. 13 i des

noms i

d’aleshores apareix amb una nova maquetació professional. QUEROL, “vol ser una revista d’ampli espectre, que parlarà de moltes coses relacionades (o no) amb la Cerdanya i el Pirineu”, així com en temes de música, poesia, cinema, llibres, esports, i patrimoni, natura, història, i també articles d’opinió comarcal, etc. Alhora que els primers números tenien una secció de les activitats del GRC realitzats en el període que abasta el número de la revista, sembla que QUEROL s’ha consolidat com la veu d’una determinada Cerdanya, jove per un cantó i perseverant, pacient i reivindicativa per l’altre. QUEROL abasta doncs, tots els temes culturals que poden interessar als habitants de Cerdanya, als que hi fan turisme estacional o hi són de pas. Àgil en l’exposició dels materials culturals de què disposa, QUEROL contribueix a donar relleu al “cerdanyisme” cultural i polític cerdà. Des del número 12 (2013) publica un dossier dedicat a un tema determinat (Sebastià Bosom, Paisatge de Cerdanya, El Baridà, Patrimoni Cultural, Esteve Albert, Els Ferrocarrils, Llívia), amb un perfil no exhaustiu, és clar, però prou ample per donar-li el relleu que es mereix. Si la seva periodicitat no sempre ha estat la mateixa (bimensual, trimestral) ara apareix quadrimestral, ja que ens sembla un període prou curt, però també prou ample per coordinar les sortides de la revista. Fins ara n’han aparegut 19 números (2016), i en les darreres pàgines del número 15 (segon quadrimestre del 2014) conté els índexs de

d’articles apareguts fins aleshores. Un examen dels índexs ens aporta una dada prou important, com és la que fins ara els autors d’articles reproduïts passen de vuitanta, el que indica la diversitat dels seus col·laboradors i articulistes de molt variada condició, alguns d’ells experts en les matèries exposades i reconeguts especialistes. Els seus col·laboradors habituals són Gerard Cunill, Albert Grau, Manel Figuera, Miquel Llimona, Guillem Lluch, Oriol Mercadal, Alfons Mills, Gael i Jaume Piguillem, Erola Simon, Enric Quílez, Alfred Perez-Bastardas, Joaquim Nadal, Amadeu Gallart, Joan Ganyet, Sara Aliaga, etc.

Les revistes QUEROL i KER són un exponent de la dinàmica cultural cerdana dels darrers anys, i posen en evidència la necessitat que rebin el suport necessari i siguin reconegudes com a tal. Si per curiositat traspassem les revistes en paper, queda palès el seu atractiu i de segur, la bona acollida que tindria si els editors s’hi decantessin. Per examinar-ne tots els números de les dues revistes, cal obrir els links del Grup de Recerca de Cerdanya: www.recercacerdanya.org/ker/ i www. recercacerdanya.org/querol/. L’últim número, el 19, el teniu davant dels vostres ulls, i tot el que podríem dir és sobrer, doncs el podeu analitzar vosaltres mateixos.

Agraïments Carles Pont, Marcel·lí Pascual, Guillem Lluch, Laurent Laygue i Erola Simon

19

A les telúries: Jocs d’hivern sense neu Estic una mica fart de sentir a parlar en alguns mitjans de comunicació que afirmen que a la zona del pla de les Forques (municipi de Fontanals de Cerdanya) s’hi celebran les proves dels jocs d’hivern Barcelona-Pirineus 2026.

A veure, seria pressumptuós per part meva recordarlos que aquests jocs encara no els hem demanat i, si és per la ciutat de Barcelona, ni se’ls demanarà? Altrament, pot sorgir competència d’altres indrets del Pirineu. I naturalment, pot ser que vagin a parar molt lluny.

Però curiosament, es dóna ja per suposat que els esmentats Jocs vindran al Pirineu, quan ningú no ens ha preguntat si els volem. Per alguns sondejos informals que s’han fet, la major part de la població o no els vol o vol molta més informació sobre què representaran.

Segons la meva opinió, representarà que algú en tregui un munt de calés i que la immensa majoria es mengin els mocs. Sí, és cert ens donarà força visibilitat a nivell internacional, això no ho dubto, però al pas que anem, d’aquí a deu anys, quan serien els jocs, haurem d’anar a

Ciència ficció El filo de la hierba Harkaitz Cano Ed. Alberdania 99 págs.

2006

20

Aquesta novel·la, publicada el 2004, va guanyar el Premi Euskadi de Literatura 2005 i ha estat traduïda al castellà des de l’euskera pel mateix autor.

Es tracta d’una interessant ucronia en què Hitler va guanyar la II Guerra Mundial i ara es dirigeix cap a Nova Iork per a prendre la Gran Poma, mentre que a la bodega del vaixell que el transporta a ell i a les seves tropes es troba pres el còmic Charles Chaplin, que havia gosat a criticar-lo a la pel·lícula El Gran Dictador.

La trama s’entortolliga amb la història d’un polissó

ENRIC QUÍLEZ

PLA DE LES FORQUES

cercar la neu amb camions a la val d’Aran.

L’escalfament global tornarà inviables les estacions a baixa cota. Què volem? Que inverteixin en un tren viable o en unes bones infraestructures per desenvolupar altres línies econòmiques o que inverteixin en unes pistes d’esquí a baixa cota que d’aquí a vint anys seran una runa execrable?

Potser que hi pensem abans de reclamar uns Jocs que no els volen ni a Barcelona. No seria millor deixar-nos de fer volar coloms i demanar que s’inverteixi al Pirineu sense necesitat d’excuses imaginatives?

ENRIC QUÍLEZ que el segle anterior va viatjar a la bodega en què un altre vaixell portava de França als Estats Units l’Estàtua de la Llibertat desmuntada, a peces, com a regal dels francesos als americans i que, molts anys després, es barrerjarà amb la història de Chaplin i Hitler.

La novel·la està escrita en un to introspectiu, quelcom lúgubre i realment es desenvolupa poc la temàtica ucrònica, tot i que no és tampoc una simple subtrama de fons. Les descripcions de la invasió no són detallades, però sí que són més que suficients per a fer-nos una idea d’allò que podria haver esdevingut si hagués triomfat en Hitler.

Les autoritats americanes, amb Roosevelt al capdavant, es troben en franca retirada, mentre que els nazis, que tenen un cert recolzament interior de simpatizants quintacolumnistes, van avançant.

La història deriva en poc menys que un cos a cos entre Chaplin i Hitler, en una història lleugerament surrealista, amb tonalitats força fosques.

Poesia: Joan Graell Fogaina El foc de l’hivern arrela dins la cabana, al peu d’una roca-bressol.

Cel amunt, el fum dissipa els paranys del fred.

Arraulit al llindar de la porta, un pit-roig foragita el desig que li encén el plomatge; així rep —directa al cor— una mica d’escalfor.

Sobre la neu, una clapa de sang retuda ofega el crit d’un alfabet renadiu. La flor lúcida de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec Una roca-mugró nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat de bec i ala —primer gargot dins el crani de l’ocell— i davalla a frec de segles cap a la intempèrie del paper.

(Ja ara t’anticipes, com un foc propici, a l’acuit del tossal i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo de la impostura: sota la finitud dels peus, la muntanya desclou un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca austera, el corn hieràtic de l’afrau!

21

Pertanyen al llibre: Aiguafoc. Bancal, roca, faune, de Joan Graell Il·lustracions: Ramon Berga

¿Premis Nobel sense dones ni sexisme?

ALBERT GRAU

22

Els premis Nobel d’aquest any 2016 seran recordats com l’ocasió en què Bob Dylan rebia el guardó, mentre l’opinió pública es polaritzava entre el sí i el no a posar en Dylan com a referència cultural. En canvi, poc s’ha parlat de la total falta de dones entre els premiats. Això és, d’11 premiats, 11 són homes.

Per sort, si hom es passeja una mica per la Xarxa, trobarà multitud de tweets i d’articles denunciant el sexisme dels premis Nobel, en els quals les dones no són considerades iguals als homes. ¿Però tenen raó aquestes veus virtuals?

Idealment, els premis Nobel tenen un sol propòsit: reconèixer la feina dels/de les professionals més prestigiosos/es en camps crucials pel desenvolupament de la Humanitat: pau, química, física, medicina, literatura i economia. Cada any s’obre un període de nominacions, on milers de professionals proposen candidats als diferents premis. Les persones seleccionades per proposar els candidats inclouen des d’altres premis Nobel fins a professors d’universitat i parlamentaris. L’any 2016, per exemple, es van valorar 316 candidatures al premi Nobel de la pau, on s’incloïen tant persones com institucions. La selecció dels premiats la duen a terme les institucions de les quals Alfred Nobel (fundador dels premis) va deixar constància en el seu testament, així com un comitè de cinc persones elegit anualment.

En principi, la varietat d’individus que participen en la selecció, així com el nombre d’institucions que participen en la tria final i la seva necessitat de mantenir-se imparcials, asseguren que el procés se segueixi correctament i, per tant, sigui just i no sexista.

Per difícil que sigui de creure, personalment penso que aquesta part del procés es du a terme, efectivament, de manera correcta. És a dir, que el mecanisme pel qual es donen els premis no és la causa de la falta d’equitat entre premiats i premiades.

Si no només repassem a qui es donen els premis, sinó també el motiu pel qual es donen, l’aparent contradicció entre un procés just i un sexisme més que aparent es clarifica. Els Nobel no premien l’en-

giny dels nominats, sinó el pes dels seus estudis i el global de les seves carreres. Gairebé sempre, els premiats són gegants en els seus camps. Persones que normalment porten a la cua dotzenes o centenars d’altres vides, i que dirigeixen centres i grups coneguts mundialment i que es troben al capdavant de projectes d’envergadura titànica. A més, els premis es donen en la majoria de casos de manera retrospectiva, reconeixent treballs que no són innovadors en l’actualitat, però que van ser molt influents en el seu moment. Sense anar més lluny, el premi Nobel de medicina d’aquest any s’ha donat per uns estudis que es van dur a terme els anys 90. Podríem dir, llavors, que un Nobel normalment premia el pes d’una carrera prolífica que ja acaba.

No és cap secret que la presència de dones en l’acadèmia, especialment en camps tècnics i científics, ha estat minoritària (i malauradament ho segueix sent). Sí, existeixen exemples com Marie Curie amb dos premis Nobel, però de Curies només n’hi ha una pels milers de dones que no van arribar a destacar en els seus camps. Per a mi és molt clar que el sexisme que es denuncia avui és el sexisme de base regnant en el món acadèmic, especialment el de les últimes dècades. Si bé la presència de dones en tots els camps va en augment, les dificultats que això comporta i la falta de suport des del mateix món acadèmic són un indici claríssim d’una societat que es desenvolupa des d’un passat masclista. La falta de dones en els premis Nobel no és més que el reflex d’aquest masclisme en un mirall que mira el passat.

¿Canviarà aquesta situació? Sí, però a poc a poc.

Es reconeix en les facultats de totes les universitats una paritat creixent, una floració de dones carregant contra les parets de les torres d’ivori acadèmiques.

Tot i així, arribar a treballar en laboratoris o institucions de talla mundial segueix sent un camí llarg i tortuós per les dones. És alarmant que en els grups liderats per premis Nobel la presència de dones és residual, així com en la majoria d’altes institucions acadèmiques.

Els premis Nobel demostren un sexisme galopant. Tot i així, hom no pot titllar els premis No-

Rams de flors

bel de sexistes sense reconèixer primer què i a qui premien. Algun dia aquest debat no existirà, doncs, la societat haurà deixat el masclisme completament endarrere. Emperò, aquesta lluita és la que toca avui. El camí cap a uns Nobel equilibrats implica revisar el procés de selecció dels guanyadors, sinó buscar en la societat aquells que discriminen les dones i assenyalar-los durament. D’aquesta manera, i només d’aquesta manera, els nostres fills o néts veuran com tant dones com homes reben el Nobel, que potser premiaran els descobriments d’avui en dia en alguna universitat.

ESTHER GRATACOS

Petita història del concurs de rams de flors de muntanya de Llívia

FOTO: CARME VIGUÉ

Tot va començar l’estiu de 1983 quan un grup de persones pietoses, afins a l’Opus Dei, va promoure un concurs de Rams de Flors de Muntanya en honor a la Mare de Déu un 15 d’agost i van demanar a les senyores representants de les “forces vives” del poble per fer de jurat. Érem la senyora de l’alcalde, Na Margarida Bertran (†); la senyora del director de l’escola, Na Joaquima Ravetllat; la farmacéutica, Na Mercè Biel i la mestra, la Srta.

Esther.

Amb pocs rams i sense cap mena d’instruccions es va triar el ram guanyador i crec que el premi va ser una capsa de bombons. El concurs es realitzà davant de l’església i en acabar es van entrar els rams, es van oferir a la Verge i allà es van quedar.

L’any següent, 15 d’agost de 1984, ens tornaren a de-

manar el mateix i allà vam anar. Hi havia més rams: havia començat una tradició. Però a l’hora de voler entrarlos a l’església, el nou rector, mossèn Pere Cañadas, va dir que no es podien portar a dins perquè s’hi feien els concerts i no hi cabien. Eren temps de grans formacions musicals.

El senyor Marcet, un dels organitzadors, em va demanar si es podien exposar a l’escola. El mossèn ens va deixar una imatge gran de la Verge i l’exposició presidida per Ella va acabar a l’escola, on fins ara s’ha continuat fent el concurs.

Els organitzadors em preguntaren si a partir de l’any següent em volia encarregar del concurs i vaig acceptar la proposta amb la condició que si es feia a l’escola, jo hi donaria un caire diferent: més científic, encarat a la

23

divulgació i coneixement de la flora de muntanya, semblant al que es feia a la Vall de Ribes. I a ells em vaig adreçar per demanar-los les bases, que vam adaptar al nostre concurs.

M’hi vaig posar, amb la inestimable ajuda del Dr. Benigne Román (†) i la Sra. Isabel Montobbio, marquesa vídua de Dalmases (†).

El Dr. Román, doctor en biologia, germà de La Salle, autor de nombrosos llibres de flora i fauna i dels diorames sobre flora de muntanya que estaven exposats a la torre Bernat de So va ser qui es va encarregar d’assessorar sobre flors protegides i flors tòxiques que no es podien presentar als rams, i ell va ser l’autor de les fotografies d’aquelles plantes prohibides, que s’exhibien per tal que tothom les conegués.

Amb la Sra. Montobbio i gràcies als seus contactes vam aconseguir la participació de la Sra. Montserrat Tortras, que era membre de l’Associació Française pour le Developpement de l’Art Floral, Europeans Judge for the Belgian Flowers Arrengement Society i presidenta dels Amics dels Jardins de Barcelona.

Per tal d’assolir els objectius del concurs de coneixement de la flora de la rodalia i del vessant artístic de la confecció d’un ram, entorn del concurs començàrem a

24

FOTO: Ramon Ardid

fer anualment xerrades i tallers relacionats amb els temes que s’hi tractaven. A tall d’exemple, la Sra. Tortras va fer una xerrada amb el títol: “Tècniques dels rams de flors, els colors i la recol·lecció”. Una altra xerrada va ser: “Història del ram, els estils, conceptes fonamentals del ram clàssic i modern”.

Una altra persona que ens va venir a fer un taller sobre flors seques i composicions va ser Na Dolors Cot, de Puigcerdà, i com aquests tallers molts d’altres que prenien sempre com a motiu principal les flors.

Es feien també anualment entorn del concurs projeccions de diapositives de flora, fauna, fòssils, minerals de la Cerdanya, a càrrec d’en Joan Casanovas, de Llívia, que en tenia una extensa col·lecció particular i s’aprofitava l’avinentesa per projectar les diapositives dels rams que havien concursat en anys anteriors.

Seguint aquesta línia, hi havia dos primers premis: un d’artístic i un per al ram que tingués més varietat de flors amb el nom corresponent. Aquest últim rebia sempre com a premi afegit, una guia de flors de muntanya en concret i fins que no es va exhaurir L’alta muntanya catalana. Flora i vegetació d’en Josep Vigo.

I, parlant de premis i d’arrelament al territori, tots els participants rebien una ceràmica de record feta per un ceramista de la Molina, en Carles Torrent, que tenia el taller cap a l’Empordà i que cada any creava una peça nova exclusiva per a nosaltres.

Vam procurar tenir un jurat qualificat amb el Dr. Román i la Sra. Tortras com a membres permanents i la resta estava formada per: l’artista que ens feia el cartell, les persones que havien guanyat el primer premi, i altres persones coneixedores d’aquest món com en Joan Muntané, farmacèutic. Més endavant s’hi incorporà de forma permanent també la Sra. Rosa Aguilar, la nostra experta i entranyable Semproniana, i un temps més tard l’Enric Quílez, bons coneixedors de la flora cerdana.

He fet esment dels artistes que ens feien els cartells de propaganda, gràcies a tots ells, que col·laboraven de forma totalment gratuïta vam poder tenir uns cartells de gran qualitat. Cal afegir que els primers, com que no teníem gaire finançament, els demanàvem que ens els fessin en blanc i negre per poder-los pintar amb els alumnes de l’escola. Després ja anàvem amb la Carme Vigué, de les primeres a tenir fotocopiadora en color, per imprimir-los. A la vegada ella era la fotògrafa oficial del concurs.

Caixes d’estalvi ja desaparegudes, Amics dels Jardins,

botigues i Ajuntament de Llívia n’eren els patrocinadors.

El primer artista a fer-nos un cartell va ser en Juan Almeida, l’any 1985, el van seguir en Miquel Marrugat, en Joan Casanovas i en Jaume Tuset. A partir d’aquí segueixen uns quants anys amb artistes de fora la comarca que, a la vegada que feien el cartell feien exposició de la seva obra amb motius florals, esmentarem M. Sala, J. Sanpere, Sílvia Quiñones de León, i tornem amb gent de casa: Roser Gispert (†), Maria Pérez, Rita Requena, Paquita Viayna i Conxita Rolland. Amb ella arribem a l’any 1998, que clou una etapa i una manera de fer.

Va ser una època irrepetible, amb una gran participació (entre la categoria infantil i l’adulta havíem passat dels 100 rams) i amb molta competitivitat entre els concursants.

Per motius personals vaig haver de deixar-ho aquí i traspassar les responsabilitats a un altre equip. Aquest va tenir la sort que aquell any 98 hi havia al jurat la gran il·lustradora Pilarín Bayés, amiga de la Sra. Montobbio, i a partir d’aquí van poder aconseguir que durant uns quants anys seguits fos la Pilarín, que amb els seus dibuixos característics fes tot un seguit de cartells que fou un honor per a Llívia.

El concurs, que es feia el segon diumenge d’agost per

desvincular-lo del seu inici religiós, va passar en aquesta nova etapa a fer-se el 15 d’agost, data en què ha continuat. Des d’aleshores, el concurs es limita als rams de flors sense altres activitats complementàries. D’aquesta manera se n’ha arribat a celebrar aquest any 2016 la 34a edició.

Canvia la manera de fer i d’organitzar igual que canvia la vida: de les diapositives de la Carme Vigué a la fotografia digital d’en Ramon Ardid. Les flors, però, són les mateixes i fer un ram requereix continuar tenint un respecte, un coneixement i una estima pel nostre entorn.

FOTO: Ramon Ardid

25

FOTO: CARME VIGUÉ

La muntanya és de tots?

26

En els darrers anys s’ha recuperat clarament l’ús de corriols, senders de muntanya i altres camins de pas una mica oblidats pel gran públic i potser només utilitzats durant molt temps per bestiar, ramaders, caçadors, boletaires i algun excursionista. Algunes administracions han decidit recuperar-los, senyalitzar-los i fer-los aptes per diversos grups d’usuaris, esdevenint atractius turístics per desestacionalitzar el tradicional negoci de la neu. A la muntanya, a banda de la fauna autòctona, s’hi poden trobar: motoristes, ciclistes, genets i molts senderistes i runners. El darrer grup en clara progressió els darrers anys, alguns dels quals han començat a practicar trailrunning o directament ultratrails per boscos i muntanyes, esdevenint un grup a tenir molt en compte pel volum que representen i el coneixement del territori que trepitgen.

Ja se sap que a més gent, més probabilitat que es noti l’empremta deixada i els humans en som especialistes en què es noti. Anar a la muntanya és una bona forma de gaudir de la natura a un cost allunyat d’altres activitats possibles i més cares. A més, les temperatures molt suaus de la major part de l’any al llarg dels últims conviden encara més a dringar pels boscos i rutes proposades.

La proliferació de curses d’atletisme fora pista, per exemple, no sempre deixa un pas net per allà on passa. Banderoles, cintes o pintades senyalitzen el pas dels participants i eviten, no sempre amb èxit, la direcció a seguir. Però massa sovint no es té cura de deixar-ho tot com estava. S’obliden senyalitzacions o s’han fet de manera que costi massa esborrar els senyals, tot esperant que es degradin sols. I és que senyalitzar una cursa vol molts recursos i enretirar després a consciència pot semblar poca cosa, un cop passada la cursa, però és tan important com la seva preparació. A banda de les molèsties que poden ocasionar a la resta d’usuaris en forma de talls o restriccions a diverses zones el dia la cursa.

Segurament una sèrie d’efectes secundaris que també s’haurien de valorar a l’hora d’autoritzar aquest tipus d’esdeveniments.

No només per l’impacte ambiental que suposen algunes activitats, que també, la sensació de deixadesa que de vegades tens quan t’endinses en un bosc fa que algunes persones decideixin actuar igual que ho fan al carrer de qualsevol ciutat i tirin aquells envasos que consumeixen

ALFONS MILLS

com si el bosc fos una gran paperera que a les quatre de la matinada passarà un isard amb camió a recollir. És responsabilitat de tots els que passem pels boscs i camins d’accés lliure que es mantingui tot amb el mínim impacte, anem a peu, en moto o a cavall.

I aquí apareix un altre problema: l’equilibri natural. Sense tenir cura per respectar la flora en extinció o l’hàbitat particular de fauna protegida pel simple fet de passar en massa per una zona. És un punt que no ens plantegem habitualment i que segurament de forma particular no és terrible. Però si sumem la creixent afició i els diversos mitjans que tenim de gaudir-ne segur que afecta l’ecosistema d’alguna forma.

Ens agrada portar al límit la nostra convivència i sembla que perseguim la regulació per compartir un espai. Però entre tancar camins que no es poden tancar, fer un circuit de velocitat on no es pot fer i molestar els altres usuaris quan no s’hauria de permetre, la situació a poc a poc es porta al límit. Sí que podem collir tots els bolets que som capaços de carretejar –no en deixem, no sigui que l’endemà ens hàgim de confinar a casa i no tinguem prou provisions per passar la setmana–. La ma-

teixa política d’acaparar-ho tot fa que arrasem amb tot allò que és gratuït i pel simple fet d’obtenir-ne un profit, sigui econòmic o social, a més a més ens permetem presumir-ne. Sembla que necessitem accelerar una mica més i en cas que es malmeti el camí pel qual passaran altres doncs ja s’espavilaran ells, nosaltres ja ho hem fet servir. Però després que estigui en l’estat ideal per tornar-lo a utilitzar. I si no, ja ens queixarem, que és l’esport nacional.

Si per una casualitat paguem una llicència, ens creurem amb el dret preferencial d’ús sobre els altres que no paguen res, a sobre volen el mateix. Un altre vici dels nostres temps, valorar de diferent forma el que es paga del que no. Igual que si som d’un poble al costat del bosc on demanarem que no vingui ningú de més de 10 km a la rodona a malmetre el què creiem que és nostre. O potser 100 km millor, que en funció d’on anem ens exclourem nosaltres mateixos. Ens permetrem el luxe de fer servir camins amb el vehicle de motor que altres no poden accedir-hi i pobre de qui gosi posar-ho en dubte, que nosaltres ja hi érem abans que fos una moda. I pobre del propietari que prohibeixi l’accés, encara que

L’ós Les notícies que arriben sobre la contínua desaparició d’espècies animals i vegetals ens haurien d’alarmar, ja que amb cada pèrdua la vida al planeta terra sofreix un nou retrocés cap a la devastació. Sovint són notícies que ens arriben de molt lluny, de països exòtics i selves tropicals on l’home i el progrés, a mesura que hi van penetrant, hi sembren la destrucció i la mort.

No podem conviure amb el món? -sembla preguntarnos una veu invisible. Tan difícil resulta respectar allò que ens dóna vida, allò que guarda la vida futura en una mena de rebost que ho ha de ser per tota la Humanitat?

Algunes notícies sobre desaparició d’espècies en indrets llunyans tenen un rerefons de misèria. Són països pobres, tan pobres que gran part de la seva població, assetjada per la necessitat, és obligada a penetrar en terrenys recòndits que fins llavors només pertanyien a la natura en estat pur. Però, i nosaltres?

El món del benestar? Sembla que la qüestió no ens afecti. Creiem que la nostra civilització ha atès un ni-

hagi de pagar ell de la seva butxaca el camí que li estem destrossant.

En el cas que ens perdem o ens fem mal necessitarem que bombers i personal mèdic corri i ens socorri ràpidament, com és obvi. Sense importar-nos quan costa ni qui es posa en perill, que és la seva obligació i per això paguem impostos. Extremar les precaucions i tindre un mínim de precaució quan fem servir aquest gran parc temàtic d’accés lliure seria demanar massa. I ja no parlem del principi comptable de la importància relativa, que podria traslladar-se a molts altres àmbits de la vida: si ens hem torçat el peu, potser no cal que un helicòpter es desplaci a rescatar-nos, per molta assegurança i servei que tinguem.

La conclusió és com tantes altres vegades: es tracta d’un problema cultural d’educació envers la muntanya i tot el que la rodeja. Però ja se sap que en aquest país, la cultura no és més que un bé de luxe i com a tal només a l’abast de poca gent, només que aquest cas només a l’abast d’aquells més sensibilitzats i educats en el respecte i el sentit comú, que com deia Horace Greeley, és el menys comú dels sentits.

Miquel Llimona

vell de respecte cap al medi ambient i la preservació dels recursos naturals que ens omple d’orgull. Però, en realitat, és això cert? No ens hauríem de fixar, encara que només fos per un instant, en com hem anat expulsant de l’entorn les espècies que creiem posaven en perill els nostres béns o la nostra seguretat? Les dades produeixen calfreds. L’ós bru del Pirineu deu

27

28

la seva minsa i testimonial presència a un programa de reintroducció finançat per la Comunitat Europea i, segons les dades que existeixen, té una població protegida en el conjunt dels territoris pirinencs de Navarra, Aragó, Catalunya, Andorra i França d’una vintena d’exemplars, la majoria d’ells no autòctons; és a dir, portats d’altres regions d’Europa.

I encara sembla, en certs sectors, que aquest testimoni tan pàl·lid de la vida que havia existit al Pirineu i a altres indrets de Catalunya, com els Ports de Tortosa, fa menys de cent anys, constitueix una amenaça pels interessos de ramaders, caçadors i altres sectors.

Una amenaça molt més teòrica que real doncs pel que sembla el nombre d’ovelles que l’ós va matar l’any precedent no arribava a vint, i totes elles foren indemnitzades degudament als seus propietaris. Tampoc sembla que hi hagi hagut cap encontre fatal entre l’ós i l’home almenys des que hom té memòria. Bé, vull dir, fatal per l’home, perquè per l’ós els encontres amb caçadors i batudes de ramaders atemorits ha estat tan fatal que l’ha dut a l’abisme de l’extinció.

Es diu que l’os produeix una por atàvica a les persones. Representa la força de la natura i la crueltat.

Algú s’ho creu? Per regla general, l’ós és un animal nocturn, que ell sí tem l’home i n’escapa fins a perdre’s en el remot cor del bosc on ningú el pugui veure. Sembla que si topéssim de front, seria ell qui fugiria, a menys que li barréssim el pas o amenacéssim les seves cries. D’altra banda, tampoc seria just oblidar que la seva representació en dolç animal de peluix ha estat tradicionalment el guardià dels somnis de molts infants.

Els programes de reintroducció de l’ós al Pirineu topen amb el descontentament i la protesta airada.

Com el llop, aquest ja definitivament expulsat de la nostra serralada. Però ningú pensa que un ós, o una femella d’ós és el millor termòmetre per conèixer la salut de les nostres boscúries. Si troba aliment, si es reprodueix, vol dir que el bosc gaudeix de bona salut.

Per a ella i per a nosaltres. No hauria de ser això prou important? No és preocupant que qualsevol molèstia o impediment que els animals i les plantes que viuen en la natura creïn a l’home, s’hagi de resoldre amb la seva extinció?

Tal vegada es podria prendre exemple d’altres indrets on s’ha fet possible la convivència de l’home amb la natura, respectant-ne totes les conseqüències

que requereix la preservació de les espècies. I val a dir que ha estat un gran èxit i que a llarg termini ha produït efectes beneficiosos per l’economia de la Regió.

Em refereixo al Parc Natural de Somiedo, enclavat al bell mig de la serralada cantàbrica i assentat sobre quatre valls que dibuixen el camí de quatre rius diferents. Hi he passat uns dies aquest estiu, parlant amb els responsables del Parc i de la Fundación Oso i amb les gents de Pola de Somiedo que n’és la població més important. Amb ells he sortit a l’hora en què trenca el dia i l’hora en què el capvespre es va sumint en l’obscuritat per tractar de veure óssos. Malauradament, no he tingut sort doncs sembla que a l’estiu els plantígrads s’amaguen al fons del bosc. Diuen que el millor és visitar-lo a la tardor, quan la majoria dels seus arbres caducifolis estan encesos de color. Llavors que les “brañas” o pastures són plenes de baies en fruit, i en les hores incertes del dia es pot contemplar com la femella d’os càntabre, acompanyada pel seu cadell, menja les saboroses i dolces fruites durant dies, preparant-se pel lletarg hivernal. Sorgeix entre les branques en flames com un aombra clara i allí es queda deixant-se contemplar, aliena a la nostra presència a través dels prismàtics.

Somiedo és un territori en què tradicionalment l’home ha viscut de la ramaderia i de la transhumància; una vida dura d’alta muntanya. L’ós sempre ha estat present en aquelles valls. Fa anys també va estar al llindar de l’extermini per causa de la cacera i de les trampes, però en l’actualitat, sota la protecció de l’Administració, Somiedo en una superfície d’aproximadament vint-i-nou mil hectàrees, compta amb més de cinquanta exemplars d’ós que hi viu lliurement i que s’alimenta del que la natura li ofereix, les baies, els fruits de tardor, carronyes i algun animal viu. Malgrat que l’ós es un animal tímid i que defuig l’home, a Somiedo s’ha trobat un punt de convivència entre els homes i els óssos i curiosament aquest fet és el que ha dut la riquesa a aquelles valls. El famós turisme que viatja fins a Somiedo per abocar-se, ni que sigui per una estona, al passat, quan encara no havíem desallotjat tantes espècies animals i vegetals del nostre entorn, ha dut a la reserva una tranquil·la però constant activitat econòmica que permet a molta gent de viure sense malmetre l’entorn. Un exemple.

El desert comunicatiu de l’àmbit pirinenc El Pirineu català sempre ha tingut problemes per articular-se com a unitat social, política o administrativa.

Les tradicionals dificultats de comunicació entre valls, derivades de la complicada geografia pirinenca no han ajudat a crear una consciència unitària entre els pobladors de les diferents valls. Tot i que, evidentment, les característiques, la idiosincràsia o, malauradament, el sentiment de pertinença pirinenc de Cerdanya no és el mateix que el de l’Alta Ribagorça, no és menys cert que el gruix dels problemes -despoblament, dependència excessiva del turisme, manca de serveis, inconvenients derivats del clima- i de les formes de vida són molt similars entre tots els territoris.

Quant als mitjans de comunicació, l’àmbit pirinenc tampoc ha aconseguit consolidar una oferta que vertebri el territori com una sola unitat. A excepció de Pirineus TV, que té personal a tots els àmbits del Pirineu català (Cerdanya, Alt Urgell i els Pallars-Ribagorça), no hi ha hagut cap altre mitjà que hagi aconseguit implantar-se amb força a tot el territori.

La manca de mitjans de comunicació transversals no ajuda, certament, a inculcar en l’ideari col•lectiu l’existència del Pirineu català com a unitat territorial, un fet que sí que s’ha aconseguit en bona mesura en zones

GUILLEM LLUCH

com la Catalunya Central amb mitjans com Regió 7, que han vertebrat un territori administratiu no sempre evident.

Implantar un mitjà de comunicació tradicional a l’Alt Pirineu, estrictament d’àmbit pirinenc i fet des del Pirineu, és certament complicat, per no dir impossible. La baixíssima densitat de població i la immensa dispersió de la mateixa -el cèlebre 20% del territori català i l’1% de la població del país que representem els pirinencsfan molt poc viable un mitjà en paper o audiovisual que arribi amb la mateixa intensitat a tot el territori.

Afortunadament, les noves tecnologies estan permetent trencar molts motlles, i al Pirineu poden ajudar a superar barreres geogràfiques. Els mitjans digitals poden contribuir de forma notable a trencar aquestes fronteres intrapirinenques, tot creant mitjans de comunicació transversals que amb una inversió física mínima aconsegueixin informar de forma homogènia i amb visió pirinenca als habitants d’aquesta part de la serralada.

Tampoc és una empresa fàcil i res garanteix que sigui un negoci viable, però avui en dia sembla l’única manera factible d’aconseguir trencar el desert comunicatiu que viu l’àmbit pirinenc català com a conjunt.

29

Per què és primordial el teatre?

JAUME PIGUILLEM

30

Començo una línia editorial nova a la revista i, abans d’entrar en matèria, voldria agrair la possibilitat que m’ofereixen per escriure i reflexionar sobre diferents temes que afecten la comarca i que m’interessen a títol personal.

I comença l’etapa de parlar de teatre. És realista preguntar-se quin sentit pot tenir parlar de teatre en els temps que corren, però confio en el fet que reflexionar sobre aquest tema pot ajudar-nos a imaginar i veure la societat d’una manera més creativa, perquè, sovint, la realitat supera la ficció i alhora la ficció pot explicar la realitat.

I resulta pertinent començar preguntant-nos: Per què és primordial el teatre? Em disculpareu si reutilitzo un text anterior que trobo molt pertinent per al cas que ens ocupa, sobretot com a introducció per a la nova temàtica que ens ocupa. Vaig escriure’l amb motiu del Dia Mundial del Teatre que és, com sabreu, el 27 de març. El text començava amb la pregunta que titula aquest article i en el fons no busca respondre-la, més aviat intenta complementar-la i ens convida a seguir fent-nos preguntes sobre el teatre. I diu així: Per què és primordial el teatre? Perquè és important aprendre allò que només aprenem si ho veiem en els altres. És important per tal de poder posar-nos a la pell d’aquelles persones que ens dóna la sensació que mai entendrem. És necessari per despertar en nosaltres l’esperit crític. Perquè cal ser crític, però no destructiu; exigent però no intolerant. Perquè només el teatre és un mirall de nosaltres mateixos i, gràcies a ell, l’ànima dels personatges que viuen dalt de l’escenari dóna la mà

a la nostra i aquestes juguen durant una estona.

El teatre és condició indispensable perquè pertany al firmament de la cultura, brillant sempre amb la mateixa intensitat, immortal. Perquè el teatre no ens ensenya el passat i el present, sinó que ens els posa davant dels ulls amb una vitalitat intensíssima. Simplement, perquè està allà.

Perquè és internacional i ens ensenya com apropar-nos a altres persones que veuen en el teatre el mateix que nosaltres. Perquè obliga a professionals i espectadors a pensar i a fer-se preguntes. Llançar preguntes a l’aire, sense resposta aparent, que volaran per damunt de nosaltres durant un llarg període de temps. Perquè el teatre és capaç de fondre’s amb la resta d’expressions artístiques, com no ho pot fer cap altra.

Perquè és vida. És ser o no ser. És ahir, avui i demà.

El sector audiovisual en el marc de les TIC De la cinta i el televisor al núvol i la tauleta

La relació dels usuaris i consumidors amb els mitjans de comunicació i la indústria audiovisual ha canviat enormement de la mà de l’evolució tecnològica i l’era d’internet, llurs efectes han donat lloc al concepte de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i que tant es té en compte actualment a l’hora de concebre qualsevol actuació destinada a l’àmbit exterior en camps com el màrqueting, la producció audiovisual, en la transmissió de la informació i en el disseny de plataformes i suports per acollir tota aquesta revolució, sens dubte la més important que ha contemplat la humanitat des de la Revolució Industrial de finals del S. XVIII. L’evolució de la tecnologia és el factor sobre el que pivoten els canvis en els hàbits i la relació entre la gent i els mitjans audiovisuals i de comunicació i els productes que se’n deriven. Aquesta alteració s’explica per diversos motius sota el meu punt de vista: en primer lloc, l’abaratiment dels costos de producció de productes audiovisuals fruit de noves tecnologies que han arribat a un abast de distribució impensable fa uns anys; en segon lloc, per una major competència entre mitjans propiciada per l’abast tecnològic; i en tercer lloc, per la fragmentació de l’oferta en múltiples canals i suports, el que s’anomena “multidimensionalitat” (Roig, 2008).

El canvi en les relacions té una translació immediata sobre els continguts, ja siguin productes audiovisuals d’entreteniment, publicitat, notícies, cartes o eines socials, i és on és més evident l’evolució que pretenem descriure. El pas del model analògic al digital és el pas que hi ha entre carregar una tona mètrica de cintes, màsters i equip durant dos dies a bord de múltiples mitjans de transport a poder enviar en 20 minuts tota la teva videoteca a l’altra punta del món, a màxima qualitat d’imatge i so i amb la informació ja tractada i editada. Aplicat en el món domèstic, mai s’han valorat en la seva justa mesura les aventures quotidianes amb el Fast Forward del vídeo buscant aquell punt concret de la cinta on vam sentir aquella o tal notícia, que vam haver de gravar perquè ens va interessar ensenyar-la a algú. Entenc que parlar de cintes de vídeo ja automàticament t’encasella socialment com a “veterà”, però valgui l’exemple per il·lustrar una

JORDI FORCADA

tasca quotidiana que ha desaparegut completament. El que es posa de manifest és que, amb el canvi tecnològic, s’ha propiciat en el món actual una explosió de suports i mitjans, que al seu torn i en un altre eix de coordenades, té la seva rèplica en multitud de nous formats i maneres d’arribar al consumidor. Però no és només això, el model ha passat d’un estat passiu on les empreses produïen continguts i érem mers consumidors d’allò prefabricat a un model actiu on el consumidor passa a ser usuari per després ser cocreador, codirector, codivulgador del material. Per tant, apareixen dos nous eixos que la indústria no havia tingut mai en compte: els suports i mitjans pels quals la gent vol rebre els productes audiovisuals i la tria activa dels formats que més li agraden o li generen més utilitat.

El ventall de possibilitats amb aquests quatre eixos en constant moviment sincrònic suposa ingents oportunitats de negoci, intents d’explorar el nou mercat i veure quina llavor creix millor en quin sòl i quines presenten millors rendibilitats empresarials, que en el fons és d’això que es tracta. Així, al llarg de la història recent, el desenvolupament del model digital a l’entorn d’internet ha capitanejat i capitalitzat principalment aquesta revolució, de bracet dels tres monstres: YouTube, Facebook i Google. Tenir l’oportunitat de crear continguts llestos per divulgar arreu (YouTube), cercar qualsevol tipus de contingut (Google) i compartir-ho amb el teu entorn (Facebook) ha fet canviar el paradigma de com entenem l’audiovisual i la comunicació en totes i cadascuna de les seves dimensions, una transformació que ha capgirat completament tots els estàndards des del punt de vista de la indústria però principalment propiciada des del punt de vista de l’usuari.

I què fa la indústria quan l’usuari opta per alternatives que li generen més utilitat dins del mercat?

Adaptar-s’hi.

Adaptar-se o morir

La multidimensionalitat combinada amb un canvi de preferències dels consumidors/usuaris és la generació d’una competència ferotge de la indústria per cobrir els nous nínxols de mercat que es desenvolupen (com

31

a mínim teòricament perquè en el curt termini no se’n sap el recorregut) i té la funesta conseqüència de la fragmentació, és a dir, la dificultat d’arribar a captar masses suficients de públic com per mantenir la viabilitat del model econòmic de les empreses i mitjans de comunicació, encara ara i fins a nova ordre, amb la publicitat (directa, indirecta o nativa) la principal font de finançament d’aquests.

Des del punt de vista del consumidor/usuari, la multidimensionalitat entronca amb alguns problemes, entre ells el poder adquisitiu de cadascú (per comprar-se l’aparell de moda), tenir les habilitats tecnològiques necessàries per fer-ne ús (formació en TIC) i, principalment segons el meu criteri, l’excés de continguts i en la capacitat que tenim per conèixer-los, arribar-hi i consumir-los, ja que el nostre temps és finit (concretament 24 hores al dia i algunes dormint!). En base a això i a les poques barreres d’entrada que presenta el sector si hom fa ús de les plataformes de distribució de continguts de més èxit a la xarxa, s’incentiva la

32

competència, la creativitat i l’experimentació de nous formats, la distribució massiva de continguts, la interacció amb les xarxes socials i, fins i tot, noves formes de consum inimaginables fa només uns mesos... que suposen un cost, desemborsaments a ambdós costats del sector que algú assumeix malgrat no ser-ne del tot conscients i que suposen un repte constant en el nostre dia a dia. Valgui d’exemple senzill el sidral habitual amb els drets del futbol i les plataformes digitals (Viana, 2015).

El salt al desconegut que ha emprès bona part de la indústria, sobretot en termes econòmics, és qüestionable donat que l’evolució tecnològica i el canvi de les preferències dels usuaris va molt més enllà de la capacitat i rapidesa de la indústria (sobretot com més gran és) de poder adaptar-s’hi. Un producte, un canal, un nou suport, si respon a la demanda actual, serà percebut com a obsolet o còpia del pioner i, per tant, només arribar a xifres mig decents que el puguin posicionar al mercat ja requerirà més esforç que el seu retorn. Per tant, les empreses opten per mesures més viables per cobrir la demanda a curt termini (Sigismondi, 2011).

Ara bé, es dóna la paradoxa que amb un ús acurat del màrqueting 3.0 i dels suports que hi ha disponibles, és la pròpia indústria que torna a modificar els hàbits i preferències dels usuaris, com a mínim de certs col·lectius gens menyspreables del global del públic objectiu, amb alguns exemples fruit del native advertising exemplificats en múltiples formats, com ara MasterChef (Valencia Plaza,

2015). No em vull estendre en aquest cas perquè fugiríem a anàlisis més sociològiques que s’allunyen del cas que ens ocupa però serveixi d’exemple per il·lustrar com es poden aprofitar els canvis per tornar a una certa situació anterior a la revolució de les TIC.

Aprofitar l’avinenTICtesa

Si som capaços de canviar hàbits, som capaços de fer diners. La informació és l’essencial. Sempre ho ha estat i per això existeixen els audímetres, els estudis de mercat, els formularis, les enquestes o els passis de prova a molts films. Gestionar la informació, amb les TIC, ha permès incrementar exponencialment la capacitat de recepció, emmagatzematge, tractament i estudi sobre aquesta a tots nivells i ha esdevingut una eina vital en el màrqueting d’avui en dia. Com més poderosa és una indústria, com més competència hi ha, com major capacitat de persuasió té sobre la gent, més importància se li dóna.

Aquest fet, doncs, combinat amb els canvis en els sistemes de distribució de continguts (Monaco, 2009) ha propiciat un canvi en el model, que ha passat d’oferir grans productes a uns quants mercats a passar a un model de milions de productes a milions de nínxols de mercat, adaptats a un consumidor o grup de consumidors específic, que se senten lliures de triar però que en realitat no ho són perquè els productes que consumeixen s’han pensat expressament per ells. Si hom és capaç de segmentar molt bé el seu públic objectiu, serà molt capaç de poder introduir, per exemple, publicitat d’una manera optimitzada que permeti que sigui més efectiva i menys evident als ulls del consumidor, permetrà enviar missatges concrets especialment dissenyats que poden canviar conductes o generar tendències socials (moda, ecologisme, política...)... i, sobretot, permetrà fer negoci amb tot això.

També des del punt de vista de l’usuari, el nou model permet l’accés a molts més continguts i molts més canals/suports, però som conscients de debò que aquesta falsa sensació de llibertat va enfocada precisament a que abaixem la guàrdia (proactivitat) davant del contingut per modificar les nostres sensacions, preferències i hàbits de consum? Som conscients que la informació i els productes audiovisuals tenen un negoci subjacent i que les notícies o l’entreteniment són mers mitjans?

En conclusió, el repte és clar i les cartes estan sobre

la taula. Caldrà estar atents a com anem adaptant la nostra realitat a les noves maneres que té la indústria de vendre’ns béns i serveis (generar negoci) i també veure com la indústria perfecciona i desenvolupa les seves tàctiques per fer viable les seves apostes que, per més fortes que semblin, no estan mai sota l’escenari de l’èxit garantit.

Referències

Martínez Arias, S., & Mena Muñoz, S. (2013). Televisión en Internet. Introducción y prognosis de una revolución en el mercado audiovisual. A Revista Internacional de comunicación (Vol. 22, p. 131-140).

Monaco, J. (2009). From Analog to Digital. A J. Monaco, How to read a film (p. 578-637). Oxford University Press.

Roig, T. (2008). Las industrias audiovisuales y los nuevos medios. A J. Duran, & L. Sánchez, Industrias de la comunicación audiovisual (p. 43-79). Barcelona: UB. Sieber, S., & Valor, J. (2008). Criterios de adopción de las tecnologías de información y comunicación. Recollit de IESE:

http://www.iese.edu/en/files/Criterios%20de%20

adopci%C3%B3n%20de%20las%20TIC_tcm4-23387.pdf Sigismondi, P. (2011). The Impact of the ICT Revolution on the Entertainment Industry. A P. Sigismondi, The Digital Gloclaization of Entertainment: New Paradigms in the 21st Century Global Mediascape (p. 93-106). New York: Springer.

Sivera Bello, S. (2008). El màrqueting viral. Barcelona: UOC. Valencia Plaza. (28 / 12 / 2015). ¿MasterChef, instrumento del ‘nacionalismo español? La UV publica un estudio sobre la influencia social del programa. Valencia Plaza - Culturplaza.

Recollit

de

http://www.valenciaplaza.com/masterchef-

instrumento-del-nacionalismo-espanol-la-uv-publica-unestudio-sobre-la-influencia-social-del-programa Viana, I. (27 / 10 / 2015). ABC te aclara el caos de la televisión de pago en España, plataforma a plataforma. Diario ABC. Recollit de http://laguiatv.abc.es/noticias/20151027/ abci-netflix-plataformas-pago-ventajas-201510242211.html

33

El tractat dels Pirineus i la partició de Catalunya*

EVA SERRA I PUIG*

* Reproduït amb permís de la revista Serra d’Or, número 600 desembre de 2009 i de l’autora.

34

Al segle XVII les vegueries de la Cerdanya, el Conflent i el Rosselló esdevingueren moneda de canvi entre dues grans monarquies: la hispànica i la de França, ambdues enfrontades per l’hegemonia europea. Les aspiracions de França estaven relacionades amb la necessitat d’allunyar del territori de la seva corona la casa d’Habsburg, que l’encerclava per l’est des de l’Imperi Germànic i els Països Baixos i pel sud des dels territoris hispànics. Això possiblement explica la política anomenada de fronteres naturals de França i la voluntat d’imaginar els rius i les muntanyes com el Rin, els Alps o els Pirineus, històricament espais de contacte i de trobada, com a límits naturals del seu poder. El discurs geogràfic impregnà la cartografia francesa fins a l’extrem d’arribar a dibuixar muntanyes allà on no n’hi havia, com és el cas de la serralada imaginària del treball de Pierre Duval Adquisition de la France par la Paix (París, 1679), que, segons ens explica Peter Sahlins (Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX, Eumo Editorial, Vic, 1993, pàg.

54), pretenia que dividia la Cerdanya al sud-est. Pel que fa als arguments diplomàtics històrics, cal dir que mai en els estats medievals les serralades no havien actuat de barrera; tot al contrari, havien estat sempre concebudes com un espai que s’estenia pels dos vessants, i el comerç i la transhumància hi havien estat tothora una font de vida. Al segle XVII tot demostra la dependència del discurs historicogeogràfic de la diplomàcia francesa respecte a les necessitats de l’estratègia militar.

Els llargs contenciosos entre les monarquies de França i hispànica havien esdevingut guerra oberta el 1635. Poc importava que el jurista holandès Huc Grotius a la seva obra De jure pacis ac bello (1625) hagués intentat posar límits i racionalitat a les guerres entre estats. Aquesta guerra portava una vegada més la confrontació francohispànica al Rosselló. La campanya de Leucata de 1637 en fou el desencadenant a la zona. Més tard, entre el juliol de 1639 i el gener de 1640, es desenvolupà la campanya de Salses. Totes les fonts de l’època

coincideixen a afirmar l’esforç català a la campanya. El pagès de l’Esquirol Joan Guàrdia parla de catorze mil catalans enviats a Salses i de set mil baixes «y tots pagats de nostros dinés» (A. Pladevall i A. Simon, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII, segons el «diari» de Joan Guàrdia pagès de l’Esquirol i altres testimonis d’Osona, Curial, Barcelona, 1986, pàg. 59). El cronista Jeroni de Real i de Fontclara té per cert que «moriren en lo siti de Salsas, de malaltias que s’i posaren, passats de deu mil hòmens y los més eren cathalans y de morts paleant ne foren sinch-cents» (Joan Busquets Dalmau, La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real [1626-1683], PAM, Barcelona, 1994, vol. II, pàg. 114.). Si a l’esforç humà hi afegim els costos monetaris, la Diputació del General en memorial adreçat al rei el 1640 indica que en aquesta guerra Catalunya ja suportava en lliures «más de millon y medio de gastos de guerra, pérdidas de haziendas, efusión de sangre, profusión de vidas» (Eva Serra i Puig, «Notes sobre l’esforç català a la campanya de Salses. Juliol 1639, gener 1640» dins Homenatge al doctor Sebastià Garcia Martínez, Generalitat Valenciana, 1988, vol. II, pàg. 21).

Malgrat l’esforç de Salses, l’exèrcit reial rebia l’ordre de restar a Catalunya, en espera de la campanya següent.

Cal recordar els preliminars de la guerra dels Segadors per tal de situar millor la pau dels Pirineus, que hi està associada. És prou sabut que això provocà l’esclat de la revolta rural i la subsegüent revolució política. Sota la pressió militar de l’exèrcit del marquès de los Vélez des de l’Ebre i de l’exèrcit de Garay des del Rosselló, la Diputació del General encapçalada pel diputat eclesiàstic i president de la Generalitat Pau Claris convocava un Parlament, feia una emissió de deute públic per pagar la defensa de Catalunya i en el curs dels esdeveniments es veia obligat a abandonar la idea de república i a convertir el rei de França d’aliat militar a comte de Barcelona, és a dir, sobirà, «com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats» (Núria Sales, Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII, Edicions 62, Barcelona,

35

L’escenari del tractat dels Pirineus el 1659, a l’illa dels Faisans.

36

1989, pàg. 339.). Cal tenir present que, dins les estructures polítiques de l’època, era perfectament compatible, tal com ha recordat Núria Sales («Naturals i alienígenes» dins De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó [segles XVXVII], Afers, Catarroja-Barcelona, 2002), ser natural català amb condicions jurídiques pròpies independentment del rei del qual es fos súbdit.

Des de 1644 s’havien obert negociacions de pau a la regió de Westfàlia entre totes les parts implicades en el conflicte conegut com a guerra dels Trenta anys, iniciat el 1618, un escenari de la qual era Catalunya almenys des de 1637. Els catalans tot seguit que conegueren els rumors de pau entre França i els Habsburg designaren Josep Fontanella, regent de la cancelleria reial a Catalunya, com a delegat català a Münster (Westfàlia) per tal d’assessorar els plenipotenciaris francesos i al mateix temps estar alerta sobre els interessos catalans.

Josep Fontanella partia el 20 d’agost de 1643 «per a la ciutat de París y de Monster per a instruir y assistir als ambaxadors del nostre rey y senyor en dita ciutat de Monster per a les paus generals que se han de fer entre los prínceps christians», i amb ell anava com a secretari el seu germà, el poeta Francesc Fontanella, i Joan Ayats i Peroy, catedràtic de teologia de la Universitat de Barcelona (Jaume Costa, Artur Quintana i Eva Serra, «El viatge a Münster dels germans Josep i Francesc Fontanella per a tractar les paus de Catalunya» dins Polyglotte Romania. Homenatge a Tilbert Dídac Stegmann, Frankfurt am Main, 1991, band I, pàg. 257-294). La delegació no aconseguí cap reconeixement oficial i, amb tot, l’activitat desplegada per Josep Fontanella prop de les Províncies Unides, prop del nunci pontifici i prop de l’ambaixador de Venècia el féu sospitós i el gener de 1645 la cort de França el cridava a tornar i era substituït poc després pel doctor Francesc Martí Viladamor. Els catalans, com els portuguesos (també en guerra contra Felip IV i aliats de França), eren uns de legats incòmodes a Münster. Des de la tardor de 1645 ja es proposava el casament de Lluís XIV amb la infanta Maria Teresa, amb els Països Baixos com a dot i el retorn de Catalunya a la monarquia hispànica; aquesta idea, però, ben aviat havia derivat, o bé cap a una divisió formal de Catalunya, o bé cap a una treva de llarga durada amb el país militarment dividit. Aquest fou tothora el temor de Josep Fontanella, que estava convençut que la conjuntura militar seria decisiva a l’hora de negociar. La

seva correspondència revela la inquietud per la situació militar de Catalunya i el convenciment que la pau no corria pressa mentre la causa francocatalana no recuperés militarment Tarragona, Tortosa i Roses (carta de desembre de 1643) i mentre no caigués Lleida (carta de juliol de 1644). Les paus de Westfàlia (1648) van deixar oberta la situació de Catalunya.

El tractat La historiografia durant anys ha suposat que l’anomenat tractat dels Pirineus havia estat un tractat de segon ordre en la història d’Europa, però el recent treball de Daniel Séré La paix des Pyrénées. Vingt-quatre ans de négociations entre la France et l’Espagne (1635-1659) (Honoré Champion éditeur, París, 2007) ha posat en evidència que això no és cert. D’una banda, no fou un tractat que solament afectés les relacions entre les monarquies de França i hispànica o solament la geografia pirinenca (ho ha explicat molt bé Núria Sales a «Tractà dels Pirineus, el Tractat dels Pirineus?» dins Doctor Emili Giralt i Raventós, Universitat de Barcelona, 2004, pàg. 829-839) i, de l’altra, el nom que li ha assignat la història diplomàtica s’explica per la zona d’encontre i d’aprovació formal del tractat entre els sobirans i els seus plenipotenciaris un cop acabades les negociacions, una manera de procedir que formava part d’una tradició europea medieval, per la qual els sobirans en processos negociadors solien trobar-se en els límits dels seus respectius dominis.

Factors d’equilibri internacional i en especial l’aliança de Lluís XIV amb l’Anglaterra de Cromwell (1655), i no pas la conjuntura interna catalana, foren allò que havia obligat la monarquia hispànica a reprendre negociacions de pau. Aquestes s’obrien al palau del Buen Retiro de Madrid l’abril de 1656 entre el secretari de Mazarino, Hugues de Lionne, i Luis de Haro, successor i nebot del comte-duc d’Olivares i aleshores valido de Felip IV. Durant les converses de 1656 ja es va fer evident que França, tot i considerar que els comtats del Rosselló i la Cerdanya li pertanyien, estava disposada a renunciar-hi a canvi de l’herència Habsburg als Països Baixos i al Franc Comtat, però aquesta era innegociable per a Luis de Haro (Joan Reglà, «El Tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la delimitación fronteriza», dins «Hispania», XI, núm. XLII, Madrid, 1951, pàg. 101-166), o fins i tot a canvi del regne de Navarra (l’alta Navarra). La tàctica

de Luis de Haro va ser inicialment forçar radicalment França a escollir entre les seves conquestes del cantó flamenc i aquelles del cantó català. Si França volia la pau, havia d’escollir entre «Arras o Perpinyà». Si les volia conservar totes dues, no hi hauria tractat. La resposta de Lionne no es féu esperar: si França no retenia les dues places, no hi hauria tractat. Els desastres militars hispànics de 1657 i 1658 van posar punt final a les dilatants i capricioses negociacions. Felip IV donava poders a Antonio de Pimentel, comte de Benavente, que reprenia negociacions a Lió amb Mazarino i de nou amb Lionne a París, on es redactà el tractat pròpiament dit (4-VI-1659), segons l’acord dels plenipotenciaris Antonio de Pimentel de Prado i el cardenal Mazarino.

Ara bé, la formalització oficial del tractat, signat per Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazarino amb set noves clàusules secretes de garantia, es feia a l’illa dels Faisans al riu Bidasoa entre Hendaia i Irun amb data del 7 de novembre de 1659.

El tractat signat per Pimentel i Mazarino contenia

vuitanta-nou articles, un compromís de ratificació per part dels dos sobirans, els poders dels plenipotenciaris, un article secret relatiu a la treva de Portugal (que adquirí la independència en el tractat de Lisboa de 1668) i tretze punts que encara haurien de ser tractats pels primers ministres en la seva trobada a la frontera.

El primer article establia amb els termes diplomàtics de l’època el compromís d’una pau sòlida, el seguien diversos articles que garantien la llibertat de comerç i de circulació de les persones i que de fet afavorien els comerciants francesos, un altre bloc d’articles confirmaven el casament de Lluís XIV amb Maria Teresa d’Àustria i posaven les bases del perdó del rei cristianíssim, a instància del rei catòlic, al frondista princep de Condé amb les corresponents restitucions.

Els articles 24 a 46 feien referència al reconeixement de les conquestes militars de França d’ençà de l’inici de la guerra (1635), la qual cosa suposava bona part de l’Artois, una part de Flandes, les parts meridionals d’Hainaut i Luxemburg i la cessió dels drets del rei

37

La «frontera del Rosselló i Catalunya» en un mapa de 1772 vist des del domini francès.

38

hispànic sobre l’Alta i la Baixa Alsàcia entre altres territoris. La qüestió catalana era vidriosa. Durant la guerra, els catalans havien buscat primer l’aliança militar amb el rei cristianíssim i després l’havien adoptat com a sobirà. Però França podia al·legar que el Rosselló havia estat un territori conquerit (Jesús Villanueva, «Intentos franceses de legitimación de la anexión de Cataluña tras la revuelta de 1640: de Richelieu a Mazarino», dins «Pedralbes», 18-II-1998, pàg. 135144; també, sobre la complexa situació de Catalunya envers França entre l’aliança, la unió i la conquesta, Núria Sales, «Per què l’adquisició del Rosselló és presentada per la historiografia francesa com una conquesta militar més?», dins «Revista de Catalunya», 90, novembre 1994, pàg. 23-38). El Rosselló era incorporat a la Corona de França (articles 42 i 43) amb les seves institucions civils i religioses i el text disposa que aquesta incorporació no podrà en cap cas ser protestada en nom de les Constitucions de Catalunya.

Els catalans del territori rossellonès quedaven rellevats de la fidelitat al rei hispànic (articles 29 i 30). Pel que fa a les restitucions recíproques entre els dos monarques a Catalunya, el rei cristianíssim restituïa al rei catòlic a la costa, Roses, el fort de la Trinitat i Cadaqués, i a l’interior la Seu d’Urgell, Bagà, Ripoll i la Cerdanya (article 36), territoris que havien estat conquerits després de la caiguda de Barcelona de 1652. Mentre que la incorporació del Rosselló queda molt clara en el tractat, els altres territoris nordcatalans que França reclama (el Conflent i la Cerdanya) hi resten emboirats; d’aquí ve la previsió que el tractat fa de negociacions territorials ulteriors i la previsió de la intervenció de comissaris. Efectivament, calgué nomenar comissaris per resoldre les particions territorials. Dos per banda: pel cantó del rei cristianíssim, Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa i visitador general de Catalunya entre 1644 i 1651, i Hyacinte Serroni, bisbe d’Orange, i pel cantó del rei catòlic, Miquel Salvà, lloctinent del mestre racional, i Josep Romeu i Ferrer, magistrat de l’Audiència de Catalunya. Aquests darrers, ambdós catalans, si bé cal recordar que no actuaven en nom de cap mandat català.

A les conferències de Ceret (de 23 de març a 31 de maig de 1660) es van debatre les qüestions territorials (Josep Sanabre, El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya, Barcino, Barcelona, 1960). Les controvèrsies, encara que per la banda francesa fossin

amb arguments de legitimació romana, carolíngia o geogràfica (sempre s’ha posat molt d’èmfasi en els coneixements històrics de Pèire de Marca, que d’altra banda comptà amb la col·laboració del català profrancès Ramon Trobat, més partidari de la plena incorporació de Catalunya a França que no pas de la divisió del territori català: vegeu Oscar Jané, Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna [1640-1700], Afers, Catarroja-Barcelona, 2006, pàg. 107-108), de fet van ser més polítiques que no pas historicogeogràfiques, mentre que la delegació hispànica partia d’un coneixement històric menys erudit però més empíric i més pròxim i real. En qualsevol cas, no hi havia cap bona cartografia al segle XVII que aclarís què s’entenia per Pirineus ni què volien dir les boiroses frases de «deçà» i «dellà» de les muntanyes de què feia ús el tractat. Les dificultats per a concretar l’article 42 del Tractat endarrerien el casament reial. Finalment, el 31 de maig Luis de Haro i Mazarino signaven l’acord segons el qual, seguint el llibre de Sanabre, «Espanya cedia a França els comtats i les vegueries del Rosselló i del Conflent, amb la població de Banyuls, i França reconeixia a Espanya la sobirania de Catalunya i tot el comtat i la vegueria de la Cerdanya menys la vall de Querol i la torre Cerdana i el territori que comunicava la vall de Querol amb el Capcir i el Conflent: en conjunt, trenta-tres pobles situats a l’esmentada vall; i en cas de no arribar a aquest nombre els de la vall de Querol, Espanya es comprometia a traspassar a França d’altres tants pobles limítrofs de la Cerdanya fins a completar els trenta-tres convinguts». Efectivament, noves dificultats emergiren quan a Llívia (de final de juliol a 12 de novembre de 1660) calgué designar aquests pobles. Serroni s’adonà de seguida que vint-i-vuit pobles amb la seva jurisdicció en sumaven de fet més de cinquanta; amb tot, no volia renunciar a Llívia, la qual Salvà defensava en nom de la seva condició de vila i no de poble, és a dir, els villages de la terminologia francesa de l’acord darrer. Finalment Mazarino ordenava cedir.

El cas de la Cerdanya explicita prou bé la irracionalitat d’aquesta frontera militar, com ho prova la paella de Llívia. Pierre Vilar (Catalunya dins l’Espanya Moderna, Edicions 62, Barcelona, 1964, vol. I, pàg.

175-176) considera que la Cerdanya és l’exemple més colpidor de l’anomalia divisòria: «Històricament, és una de les cèl·lules inicials de la puixança catalana medieval.

Geogràficament, la seva unitat física és ben definida», i

observa «l’arbitrarietat de la noció de “Monts Pirineus”, que els tractats de 1659 invocaven per tal de fixar la divisió tradicional “de les Gàl·lies i de les Espanyes”».

De res no hi valgueren les gestions de la Diputació del General de juny de 1659 prop de Felip IV, tot invocant el privilegi d’unió perpètua dels territoris de la corona catalanoaragonesa concedit per Pere el Ceremoniós.

Tal com ha explicat Peter Sahlins, la sobirania jurisdiccional en matèries eclesiàstiques, de justícia, economicocomercials i fiscals no coincidia pas amb els límits de la divisió. És més, la Cerdanya, per exemple, restava sota el bisbat de la Seu d’Urgell fins a 1791.

De fet, la realitat humana, patrimonial i comercial obligà la comissió negociadora de Figueres (16651668) a garantir la permeabilitat de la nova frontera (Erika Serna i Coba, «Aproximació a l’estudi de l’aplicació del Tractat dels Pirineus. Les conferències de Figueres [1660-1666]» dins «Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos», 21, Figueres, 1988, pàg. 111134). Amb tot, l’estat de guerra permanent, almenys fins després de la guerra de Successió espanyola, sovint posà greus obstacles als imperatius de les llibertats de pas. Fins a la Pau de Nimega de 1678 cuejà la possibilitat d’una permuta amb els Països Baixos o el Franc Comtat (Pau de la Fàbrega Pallarès, L’oferiment de retrocessió del Rosselló a Espanya [1668-1677], Editorial Dalmau, Barcelona, 1994). La formació d’una frontera política fou lenta, i la delimitació detallada pròpiament dita no va aparèixer fins als acords de Baiona de 1868. Peter Sahlins ja ha demostrat prou bé el lent procés de transformació de la frontera militar fins a la construcció d’una frontera política entre dos estats, tot dividint no sols el territori català, sinó fins i tot la unitat física d’una vall. * Institut d’Estudis Catalans

39

101 anys de la Cooperativa Cadí CARLES GASCÓN CHOPO

40

N’hi ha per tirar-hi coets. El fet que la Cooperativa Cadí, una empresa creada al Pirineu, mobilitzadora de voluntats i energies, i generadora de valor afegit hagi complert un segle i, des del passat 9 d’octubre, un any, és una molt bona notícia i un bon motiu per recordar allò que ha significat per als territoris sobre els quals ha projectat la seva activitat, és a dir, l’Alt Urgell i la Cerdanya.

Per fer-ho, cal que ens remuntem al segle XIX, en un context on la producció artesanal de formatge ja tenia una llarga trajectòria, tot i que estava gairebé del tot bolcada a la producció de formatges de llet d’ovella, ja que aquest animal era la base de l’activitat ramadera al Pirineu, almenys des de l’edat mitjana. En temps de la gran transhumància, la producció formatgera hauria conegut una certa especialització al voltant dels orris, grans tancats de pedra seca amb petites cabanes adossades per als pastors, ubicats en zones de pastura, a la muntanya. A partir de la reculada de la ramaderia transhumant, cap a mitjan segle XIX, la producció formatgera es restringí progressivament a àmbits domèstics on, fins ben entrat el segle XX, encara es produïa de forma artesanal i segons les antigues fórmules tradicionals.

Junt amb els formatges de llet d’ovella, existia una producció testimonial basada en la llet de vaca. La vaca, però, era per damunt de tot un animal destinat al treball i la seva llet s’aprofitava per alimentar els vedells. De fet, ni al Pirineu ni a l’àmbit mediterrani en general no es consumia llet de vaca que, en canvi, sí que es prenia habitualment al nord i al centre d’Europa. Des del segle XIX, a través del prestigi de les grans capitals europees, l’hàbit del consum de llet de vaca va començar a expandir-se cap a les principals ciutats del sud del continent i, a mitjan segle XIX, ja es coneix la seva presència a Barcelona. D’entrada la llet de vaca no despertava passions i es considerava més aviat un producte destinat a malalts.

El pes dels nous hàbits de consum va fer guanyar terreny a la llet de vaca, primer de forma gradual, però a partir de 1900 amb un ritme molt més accentuat. Això comportaria un problema i una nova necessitat. La llet és un producte que, sense una tecnologia específica, que

no es coneixia a finals del segle XIX, es fa malbé amb rapidesa. Per aquest motiu, el consum de llet a Barcelona a la primeria del segle XX només es podia sostenir mitjançant l’existència d’estabulacions urbanes, les anomenades vaqueries. La precarietat d’aquests establiments ramaders situats entre blocs de pisos obligava a destinar les vaques exclusivament a la munyida. No hi havia espai ni capacitat per destinar vaques a la recria.

Normalment les vaques se n’anaven a buscar fora i es munyien fins al seu esgotament físic, cosa que obligava a substituir-les sovint. En principi, les vaqueries de Barcelona solien importar vaques de l’estranger. Eren preferides a les pirinenques perquè les autòctones eren poc lleteres i les comunicacions amb el Pirineu eren força complicades o inexistents encara a finals del segle XIX. A la Seu d’Urgell i al Pirineu en general tampoc no era habitual el consum de llet de vaca. A la Seu només hi ha notícia de l’existència de quatre vaques lleteres a la fonda Llebreta cap a 1900 per satisfer les necessitats dels turistes que ocasionalment pujaven de Barcelona.

En aquest sentit val a dir que, de forma paradoxal, l’hàbit del consum de llet de vaca arriba al Pirineu des de Barcelona, i no a la inversa com es podria imaginar, i això tindria unes conseqüències transcendentals.

Una crisi profunda del sistema agrari a l’Urgellet a finals del segle XIX ho va canviar tot. L’agricultura a la plana de la Seu depenia en gran mesura de la vinya: era l’únic conreu que procurava ingressos en metàl·lic als pagesos. L’any 1891 la plaga de la fil·loxera va destruir en menys d’un any tota la vinya del territori. Els pagesos amb més capacitat econòmica van plantejar-se diverses alternatives a la nova situació i van trobar una sortida en la reconversió dels antics vinyets en prats d’herba per alimentar el bestiar. D’aquesta manera, van començar a especialitzar-se en la cria de bestiar. Mules, bous i vaques, alimentades en els flamants prats de dall dels voltants de la Seu d’Urgell, es convertirien en objecte de compravenda amb destí al treball agrícola, i no per a l’aprofitament lleter, o almenys no encara.

A partir de 1900 aquest model experimentava una petita modificació: l’increment del consum de llet de

41

42

vaca a Barcelona i l’obertura d’una carretera fins a la Seu va permetre la creació d’un nou mercat a través de l’exportació de vaques criades a la Seu d’Urgell per poblar les vaqueries de Barcelona i d’altres grans poblacions catalanes que començaven a introduir la llet en la dieta habitual dels seus veïns. D’aquesta manera, alguns pagesos de la Seu van reservar algunes de les vaques de les seves explotacions a la cria per abastir aquestes vaqueries. Les feien criar un parell de vegades abans de vendre-se-les i això va permetre l’aparició d’un petit excedent de llet a la comarca.

L’any 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, els francesos tancaren les seves fronteres per a l’exportació de bestiar, i es va produir una crisi en el sector que va impulsar la cria de bestiar amb destí a les vaqueries. Aquesta nova situació va provocar un increment de l’excedent lleter que n’abaratí el preu fins a uns nivells perillosos per garantir la viabilitat de les petites explotacions familiars. En aquest context, foren fonamentals les aportacions teòriques de Josep Zulueta i Gomis, advocat barceloní, polític i terratinent establert a la Seu d’Urgell. Les seves inquietuds i el seu interès pel món agrari, a banda dels seus viatges per l’estranger, el feien coneixedor d’experiències punteres que volgué impulsar a la Seu d’Urgell. Malgrat els seus orígens barcelonins, Josep Zulueta coneixia bé la muntanya des de ben petit, arran dels seus estiuejos anuals a la Cerdanya.

Podem afegir, a títol d’anècdota, que l’il·lustre barceloní actuà com a testimoni en el casament d’Albert Bastardas i Sampere, avi de l’Alfred Pérez-Bastardas, un altre barceloní que coneixem bé, amb vincles estrets amb el Pirineu.

La resposta de Josep Zulueta als problemes econòmics dels pagesos urgellencs fou la constitució d’una cooperativa que pogués gestionar tant el negoci de la compravenda de bestiar com el tractament de l’excedent lleter. D’aquesta manera, a partir de les idees de Zulueta, en un context de crisi i de necessitat, naixeria l’any 1915 la primera cooperativa lletera de Catalunya.

França havia estat la seva gran font d’inspiració. Des de mitjan segle XIX el govern francès havia promogut la constitució de petites fàbriques de formatge de llet de vaca per elaborar formatge de gruyère, segons els models suïssos. La intenció era protegir els boscos de la desforestació a què els sotmetien els ramats d’ovelles.

Les fàbriques es gestionaven a través de petites cooperatives formades pels productors de llet. L’any 1877 es

posava en funcionament una d’aquestes al bosc de Barrès, a la comarca del Capcir. No tindria gaire èxit per la baixa productivitat lletera de les vaques autòctones i per les resistències dels pagesos de l’indret i tancaria l’any 1891. Amb tot, Josep Zulueta va conèixer el projecte de primera mà, així com altres experiències similars, com la fàbrica de formatges Carbonell, de Llívia, el fundador de la qual havia treballat a la fàbrica de Barrès, i va aplicar aquestes experiències a la realitat de la Seu d’Urgell a partir de la creació de la nova cooperativa, legalment constituïda el 9 d’octubre de 1915.

La Cooperativa de la Seu d’Urgell es va dedicar inicialment a la fabricació de mantega: la fabricació de formatge era massa complicada perquè multiplicava els processos i les necessitats de maquinària específica, que només podia encabir-se amb dificultat a la petita fàbrica inicial. Amb tot, des de 1919 la Cooperativa començà a interessar-se per la producció de formatge. En el seu conjunt era una producció petita, encaminada a compensar la caiguda de consum de mantega durant els mesos d’estiu. L’elaboració dels primers formatges tenia molts problemes: manca de mesures higièniques, manca de pasteurització, desconeixement tècnic i producció desigual. L’any 1920 es contractaria un primer tècnic formatger per tal de regularitzar i donar qualitat a la producció. En aquells mateixos moments, però, estava a punt d’esclatar una crisi que gairebé enfonsà la Cooperativa.

L’any 1923 una sèrie de socis, precisament els més solvents des del punt de vista econòmic, es van donar de baixa de la Cooperativa i van fundar una nova empresa formatgera amb capital privat, que anomenaren Lleteries. La competència entre totes dues centrals lleteres fou molt dura: competien tant per atreure els productors de llet com per col·locar el mateix producte al mateix mercat. En aquest context, la Cooperativa va construir una fàbrica de nova planta que va inaugurar l’any 1927 però que va implicar un endeutament de l’entitat que va estar a punt de portar-la a la ruïna.

Finalment, cap a 1930, noves aportacions creditícies i la constitució d’un equip directiu solvent van assegurar la continuïtat de l’entitat.

En relació a la qualitat del producte, totes dues empreses van adaptar la seva producció a les principals innovacions del sector, orientades a la producció de formatges amb garanties higièniques. En aquest sentit, la principal innovació fou la pasteurització, aconseguida

mitjançant l’escalfament de la llet a molt altes temperatures. Va caldre adquirir nova maquinària, que seria importada d’Holanda en tots dos casos, i va caldre també la contractació de tècnics procedents d’aquest país per ensenyar els nous processos de producció. A partir d’aquest moment, el formatge fabricat per totes dues empreses seria exclusivament de tipus holandès fins a pràcticament la dècada de 1990.

En relació a la comercialització, des dels seus orígens la Cooperativa havia dut a terme una campanya força original que pretenia vincular la qualitat del seu producte a una imatge més o menys idíl·lica i bucòlica del Pirineu. Amb aquest objectiu, la primera mantega fabricada a la Cooperativa ja tenia la marca “Sierra del Cadí”. L’any 1921 ja existia un formatge de la Cooperativa amb aquesta mateixa marca, junt amb altres que feien referència a altres referents geogràfics del territori com ara “Urgellet” o “Segre”. Quan Lleteries va començar la seva pròpia producció també recorreria a referents geogràfics similars: l’any 1924 comercialitzava un formatge anomenat “Balira”. Cap a 1930, per tal de reafirmar el seu compromís i la seva procedència d’un territori concret (pirinenc, de muntanya...) els directius de la Cooperativa van encomanar el disseny d’una imatge de marca que havia de ser un pageset amb unes vestimentes modestes (esclops i sargits als pantalons) per tal de simbolitzar un pagès-tipus que es convertiria en el referent dels productes de la Cooperativa.

Fou dissenyat pel senyor Antoni José, empordanès, que havia estat director de la Cooperativa des de 1921 fins a 1930. Posteriorment, cap als anys 60, el disseny original seria retocat pel senyor Josep Maria Esclusa, empleat de la Cooperativa.

En el context d’aquesta redefinició de la marca en un sentit sorprenentment modern dins del context pirinenc, la marca Cadí, malgrat haver estat registrada per la Cooperativa, era la més cobejada, i l’ús o la referència més o menys encoberta per part d’altres empreses d’aquest referent geogràfic provocà amargues batalles dialèctiques que acabarien per determinar que l’any 1935, en el decurs de la reforma estatutària de la Coo-

perativa, el nom de Cadí esdevingués el nom oficial de la mateixa fins als nostres dies.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un veritable trasbals per a la producció lletera de la Seu d’Urgell i comarca. Les pressions dels comitès revolucionaris van comportar la col·lectivització de Lleteries i certa intervenció sobre la Cooperativa que, gràcies a la seva condició d’empresa col·lectiva, va poder mantenir les seves estructures organitzatives i gairebé tot el seu equip directiu al llarg de tota la durada del conflicte. Amb tot, el racionament del combustible dels camions de recollida, la derivació d’una part de la producció al capdavant i la intervenció dels comitès anarquistes, especialment dura en el cas dels Fets de Bellver de Cerdanya de l’abril de 1937 —que foren provocats, en gran mesura, davant la negativa dels socis productors de Bellver a portar la seva llet a la fàbrica de la SALLI de Puigcerdà en lloc de la Cooperativa de la Seu—, provocaren greus alteracions en la producció lletera que, en les darreres setmanes del conflicte, es veié totalment desarticulada amb la requisa de vaques i el trasllat de la maquinària de les dues indústries en el context de la retirada republicana. I si bé la maquinària fou recuperada poc després de l’entrada de les tropes franquistes a la Seu d’Urgell, les pèrdues de la cabana autòctona foren irreparables, i calgué refer-la a través de compres de noves vaques, especialment a la província de Santander, amb la substitució progressiva de les antigues vaques suïsses amb què començà la producció lletera a l’Urgellet, per les vaques frisones que encara poblen actualment les estabulacions.

En tot aquest procés, l’àrea de recollida de la llet s’havia ampliat progressivament des dels encontorns de la Seu d’Urgell a la resta de la plana de l’Urgellet, en un primer moment, els seus marges muntanyosos tot seguit i, a continuació, la plana de la Cerdanya, a partir de l’obertura de la Cooperativa a l’associació dels socis del Baridà i de la Batllia de Bellver ja a principis dels anys Trenta. En aquest sentit, fou fonamental la creació de les línies de transport lleter que transportaven diàriament la llet de les explotacions cada cop més allunyades

43

44

fins a les fàbriques urgellenques. Si el primer camió de la llet de què es té notícia pujava a fer la recollida al poble de Castellciutat des de 1922, ben aviat s’ampliaria el radi d’acció del transport motoritzat fins a formar una xarxa que pràcticament cobria les comarques de l’Alt Urgell i de la Cerdanya. La disponibilitat d’aquest transport diari des de la majoria dels nuclis de població fins a la Seu d’Urgell va incorporar un nou i inesperat element d’integració territorial per a uns habitants de muntanya que tenien greus mancances al respecte.

Cap a 1950, un cop superada la crisi de la postguerra i mitigat l’intervencionisme estatal sobre la producció, es produeix un increment significatiu del nombre de socis aportadors a totes dues empreses i s’inicia un creixement sostingut en la producció que pràcticament arribarà fins a l’actualitat. Per als pagesos, ser socis de la Cooperativa significa tenir un salari fix a finals de cada mes, fet que els incentiva a especialitzar-se en la seva producció i a abandonar progressivament el tradicional policultiu. L’entrada sistemàtica de diners en metàl·lic permet a les famílies ramaderes assolir uns nivells de vida que difícilment haurien pogut imaginar pocs anys enrere, amb un accés ampli al mercat de béns de consum i una capacitat d’estalvi que els permetrà reinvertir per millorar les explotacions. En aquests mateixos anys, la introducció de nova maquinària permet modernitzar la producció lletera i les condicions de treball per als pagesos. A partir dels anys Cinquanta arriben els primers tractors i les munyidores automàtiques. A la dècada següent s’introduirà el rec per aspersió i millores significatives en l’estabulació del bestiar, així com en la seva alimentació. Així mateix, s’aprofundeix en la millora de les races lleteres i s’introdueix la inseminació artificial que, junt amb la mecanització del camp, acabarà amb les tradicionals fires de bestiar.

Aquest creixement, indiscutible als fons de les valls, es reprodueix de forma alentida als seus marges muntanyosos. Si la incidència de l’alçada afectava negativament la productivitat dels prats per alimentar el bestiar, la complicada orografia dificultava en gran mesura la mecanització, aspectes que anaven en detriment de la modernització de les explotacions. Amb aquests desavantatges estructurals, les famílies pageses dels pobles de muntanya es mantenien més a prop dels llindars de subsistència, sense possibilitats reals de millorar significativament la seva situació. A partir de la dècada de 1970 comencen a abandonar-se explotacions menys

productives, significativament les d’aquests marges muntanyosos, i cau d’una manera progressiva el nombre d’explotacions mentre que, paradoxalment, i gràcies a l’empenta de les explotacions més productives, el volum de producció lletera no para de créixer.

Així mateix, el progressiu acostament d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i la seva incorporació definitiva l’any 1986 també té serioses implicacions en l’evolució de l’economia lletera a l’Alt Urgell i la Cerdanya. Des de l’any 1965, la definició d’una Política Agrària Comuna (PAC) per als països comunitaris, ha condicionat força l’evolució del sector lleter, la producció dins del qual era excedentària i sotmesa a unes quotes de producció que limitava la producció de cada estat membre. Com a estat comunitari, Espanya es va incorporar plenament a aquest sistema de quotes l’any 1993, fet que va incrementar el ritme d’abandó de les explotacions menys productives, tot i que no va alterar la tendència a l’alça quant a volum de llet produïda. En aquests mateixos anys, va tancar definitivament Lleteries, una empresa ja històrica que va fer un esforç enorme en construir una nova planta de producció l’any 1985 als afores de la Seu d’Urgell, preveient l’impacte que provocaria al sector la vinculació espanyola a la Comunitat Econòmica Europea. L’empresa mai no va aconseguir eixugar els deutes contrets en l’operació i va haver de tancar portes definitivament l’any 1991.

En l’actualitat, la Cooperativa Cadí és l’única empresa transformadora de derivats lactis que perviu al Pirineu català. Per aconseguir-ho, ha calgut adaptar-se a les necessitats i a les expectatives de cada moment històric del convuls segle XX i principis del XXI. Amb 101 anys a l’esquena, Cadí segueix endavant, amb dues denominacions d’origen protegides, la del formatge i la de la mantega de l’Alt Urgell i Cerdanya que porten el nom de les nostres comarques molt més enllà de les nostres fronteres, i així esperem que continuï per un segle i un any més, pel cap baix.

Carta als joves pirinencs Benvolgudes, benvolguts, Deia Oscar Wilde que “no val la pena mirar un mapa del món que no inclogui Utopia”. El mateix podríem dir del Pirineu. El Pirineu és avui una àrea marginal de Catalunya, França i Espanya, malgrat els meritoris esforços de persones i institucions. Només cal recordar les xifres de l’Alt Pirineu català: l’u per cent de la població que gestiona el vint per cent del territori. Dissortadament, una de les característiques que defineixen la nostra muntanya és la dramàtica emigració dels joves, que porta com a conseqüència la pèrdua de gairebé la totalitat del nou talent. Les fórmules habituals són insuficients per vitalitzar la població: l’extensió del turisme i de l’artesania, les millores puntuals de les comunicacions, els parcs naturals, les urbanitzacions de segona residència mal anomenades pletes.... Són activitats imprescindibles per a evitar la caiguda en una decadència encara més aguda, però res d’això trenca la preocupant deriva de dependència gairebé absoluta dels grans centres urbans més o menys propers: se sospira per un cap de setmana llarg o un pont que ompli comerços, hotels i restaurants... Així estan les coses. Ara bé, si de veritat es vol fer un salt qualitatiu endavant, amb això no n’hi ha prou. Cal un cop de timó. Calen plantejaments, projectes i estratègies més ambiciosos. Cal operar a una altra escala. Si de veritat es vol capgirar la situació en, posem una dècada, crec sincerament que són necessaris com a mínim tres factors desencadenants simultanis que es retroalimentin mútuament: un factor endogen, un factor exogen i un tercer de caràcter universal.

Són aquests: a) Un factor endogen: l’establiment d’una àrea econòmica especial reconeguda per França, Espanya i la Unió Europea, nucleada pel Principat d’Andorra, i constituïda per l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el sud de l’Arieja. D’una extensió d’uns 10.000 km2 (Andorra té només 464 km2), i amb una població d’uns 150.000 habitants, aportaria potència territorial i demogràfica al pol econòmic andorrà, una injecció de dinamisme als seus veïns immediats pirinencs i una singular experiència de cooperació internacional al bell mig de l’eix Barcelona–Tolosa. Cal recordar que en l’actualitat el Principat d’Andorra manté negociacions per a la defini-

JOAN GANYET I SOLÉ, ARQUITECTE

ció d’un nou marc de relació mútua. b) Un factor exogen: la immigració qualificada. Les noves tecnologies possibiliten el que no es podia ni somiar fa pocs anys: avui moltes de les activitats professionals es poden desenvolupar en qualsevol indret, sempre que hi hagi cobertura adequada d’Internet. Milers de professionals urbans que senten forta atracció per la muntanya, podrien viure i treballar perfectament al Pirineu, sense les molèsties i les aglomeracions de la gran ciutat. Les institucions ho han de promoure i facilitar de forma massiva, amb incentius eficaços. No té res a veure visitar la muntanya per vacances o alguns caps de setmana, amb viure de forma permanent, dur els nens a l’escola local i implicar‐se en el dia a dia. Només que l’u per cent dels professionals urbans decidissin tenir la primera residència al Pirineu, el panorama canviaria radicalment. Podrien, és clar, continuar mantenint els contactes amb la metròpoli per exemple els divendres i els caps de setmana circulant, però, còmodament en sentit contrari als grans fluxos de tràfic. Amb l’establiment cada any d’un miler de famílies de les característiques esmentades, a la fi de la dècada el Pirineu seria un altre: s’hauria activat i rejovenit de forma significativa. Començaria a sortir amb força de la marginalitat i el conformisme. I c) l’aposta per la qualitat. Aposta persistent per la qualitat en totes les activitats que tenen a veure amb la societat: l’educació i la formació professional, la producció artesanal i industrial, l’oferta turística i gastronòmica, l’arquitectura i l’urbanisme, la gestió dels parcs naturals, l’agricultura i la ramaderia, la sanitat, la senyalística, etc., etc. Fugint dels luxes artificials imposats per la moda passatgera i, ben al contrari, valorant la senzillesa, l’autenticitat, i el treball ben fet, s’hauria d’anar consolidant dia a dia, sense pauses, la imatge immaterial però sòlida i transcendent de societat pulcra, amb personalitat pròpia, amb relat singular, més amant de la qualitat que de la quantitat, d’un grup humà que té cura especialíssima del seu valor més preuat: el paisatge.

Els miracles són molt esparsos. Picasso deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant. Per a fer realitat cada un dels tres factors esmentats més amunt, cal picar pedra, però no hi ha altra sortida si no es vol continuar fent la viu‐viu sense esperança com fins ara. Evidentment, per

45

a encetar una etapa diferent, ambiciosa en els objectius, és imprescindible concitar i conciliar les voluntats i les actuacions del conjunt de les administracions públiques i dels sectors més conscienciats i dinàmics del Pirineu, en especial de vosaltres, els joves. Deixeu‐me formular alguns desitjos. Voldria que no us conformeu; que supereu els localismes (i els comarcalismes, els nous localismes); que mireu cap a dins del Pirineu, però també cap a fora sense complexos (cap als Alps, per exemple); que obriu generosament els braços als immigrants qua-

lificats (i no qualificats) que s’instal∙laran aquí, perquè ells aportaran la imprescindible saba nova que tant ens manca; que sumeu esforços, capacitats i imaginació amb els vostres companys per a crear noves empreses (tecnològiques i d’altres); que visqueu amb plenitud en comunió amb la bella natura que ens envolta. Voldria, en definitiva, que encapçaléssiu el canvi!

Escrivia Eduardo Galeano: “Jo no vull sobreviure, jo vull viure”.

Cordialment vostre.

Les comunicacions i el transport públic al Pirineu

ApiA

46

La població resident a Catalunya està molt concentrada en la faixa litoral mediterrània i sobretot en l’àrea metropolitana de Barcelona. Les comarques de l’Alt Pirineu tenen menys de l’1% de la població catalana, que viuen en més del 20% del territori. Les participacions del Pirineu de les inversions públiques en la xarxa de carreteres, la xarxa de telecomunicacions i el transport públic encara agreugen més les desigualtats del territori.

A primers d’agost el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, anunciava cofoi a la Vansa, en la reunió del Consell d’Alcaldes de l’Alt Urgell, que la Generalitat destinarà 1,2 milions d’euros a la millora dels accessos a nuclis de muntanya. La xifra contrasta amb algunes inversions anunciades recentment a la premsa per la millora de la ciutat de Barcelona: 330 milions per reforçar els accessos al Port; 200 milions per una frívola renovació de la plaça de les Glòries; 2.899 milions per reforçar el tercer accés a l’aeroport del Prat (per metro, afegit al tren de rodalies fins a Sants i a l’Aerobús fins a la plaça de Catalunya). La rendibilitat financera i el cost de les subvencions associades pel manteniment d’aquestes elevades inversions també estan per demostrar.

En contrast, les carreteres als pobles del Pirineu, malgrat haver millorat molt com a tot Espanya, encara pateixen deficiències greus. Saben els catalans que al Pirineu encara hi ha pobles habitats, com Taús a les Vall d’Aguilar, que no han conegut la carretera asfaltada? Encara s’ha d’arribar en paviment de terra.

El transport públic per una població escassa i dis-

persa, com la de les valls pirinenques, no és rendible per la iniciativa privada. La Generalitat l’ajuda una mica, però proporcionalment menys al que, conjuntament amb l’Estat, ajuda al transport públic de les ciutats (subvencions a la inversió i a l’explotació que no es compensa amb les tarifes de preu dels bitllets): Al Pirineu, el servei és limitat, amb freqüències de tres autobusos al dia en el millor dels casos per les poblacions més grans de les valls principals.

L’alternativa és el cotxe privat, per aquell que se’l pot permetre i pot conduir (sempre hi ha una població captiva per edat o discapacitat). I per tots aquests que no tenen cap transport públic la carretera és el seu únic mitjà de desplaçament modern.

Per més de cinc-cents nuclis de muntanya de Catalunya, la xifra d’inversió d’un milió d’euros (la resta deu ser pel 21% d’IVA de les obres de construcció) sembla ben bé misèrrima.

No ens estranyem després que algunes zones del país continuïn despoblant-se i que Catalunya sigui cada cop un territori més desequilibrat.

Les telecomunicacions, per telèfon i internet de bona qualitat, continuen també discriminant als habitants del Pirineu, perquè són molt pocs per rendibilitzar les inversions de les companyies privades, a les quals l’Estat ha transferit tota la seva responsabilitat de prestació de servei públic. No hi ha desigualtat solament en qualitat de vida, sinó que es limiten les potencialitats econòmiques.

Carretera de Lles

ApiA

El col.lectiu Alt Pirineu i Aran (APiA) reclama la revisió immediata de les obres de la carretera de Lles de Cerdanya Les societats cultes tenen cura del seu paisatge. Pirineu (en aquest cas la Cerdanya) i paisatge de qualitat hauríen de ser sinònims. Les obres en curs d´ampliació de la carretera de Martinet a Lles de Cerdanya són una greu agressió al paisatge,que cap país centre-europeu permetria.

Partint de la convicció que han de ser benvingudes obres de millora de les comunicacions viàries al Pirineu (avui tan precàries) i que la carretera de Martinet a Lles precisava d’una urgent posta al dia, i acceptant la bona voluntat de l‘administració actuant, la Diputació de Lleida, el que s´ha produit és un error de projecte.

El que s’havia de resoldre amb l‘ampliació d’un metre de la calçada, la construcció d’una cuneta americana i un nou paviment d’asfalt en calent, s’està transformant en una ferida irreversible, amb una plataforma excessiva, immensos desmunts, una pedrera i talussos d’impossible revegetació.

Abans que sigui massa tard, el col·lectiu APiA s’adreça a l’Ajuntament de Lles, a la Diputació de Lleida, a La Generalitat de Catalunya i a l’opinió pública, reclamant la revisió immediata del projecte, la reformulació de les condicions d’adjudicació de l’obra i la paralització dels moviments de terra que malmeten tan greument la qualitat del paisatge en aquesta sensible part del Pirineu.

Ernest Altés i Joan Ganyet

47

48

DosSIER: LA PAGESIA

49

Foto: ANNA SOLANS i POMARES

La Cerdanya pagesa i ramadera que ens queda

Alfred Pérez-Bastardas

50

Des de fa molts anys, la Cerdanya ha anat canviant, i de ser una comarca rural, el “país de l’herba” com la definia Pau Vila, s’ha transformat en un territori de contrast variat entre aquella Cerdanya pagesa i ramadera, i la que obre portes a un turisme que en molt alt grau s’ha fincat en el seu sòl. Ara doncs, nosaltres voldríem estudiar-ne aquest canvi i precisar pel que fa a la Cerdanya, quanta en queda de pagesa i de ramadera, i quanta ho ha deixat de ser per esdevenir un complex turístic i per tenir una visió dels fenòmens produïts en el transcurs d’aquests darrers vint anys.

Ara ja no podem dir que la Cerdanya és una comarca rural, però hauríem de poder precisar que en queda d’ella per tal que no desaparegui del tot, doncs, entronca amb la cultura tradicional d’aquest petit país, i amb la necessitat de què es pugui mostrar als seus visitants actuals com l’economia que durant centenars d’anys va fer de la Cerdanya, una terra pagesa i ramadera. És a dir, una comarca rural per ser ara una comarca que viu i treballa del turisme.

I actualment en quin nivell estem? El sector primari no ha desaparegut, però en resta encara una petita porció que caldria recolzar com a elements tradicionals del territori. Una gran part de l’esforç econòmic ha passat al sector secundari i terciari, establint-se així un camí sense retorn. Actualment i a causa de la crisi el sector secundari de la construcció es va aturar sobtadament i a poc a poc va remuntant, mentre que les antigues fàbriques de mitjons i llanes de l’entorn de Puigcerdà, ja fa molts anys que van desaparèixer; no cal dir d’altres indústries extractives (poca mineria, lloseres) que ja estan tancades, mentre que indústries agroalimentàries, llet, formatges, mantega, iogurt, s’han reclòs en masos familiars tant a la banda francesa com l’espanyola. Ens queda alguna cooperativa, com la del Cadí de la Seu d’Urgell, que tots just ara ha celebrat el centenari i ha publicat un llibre de la seva vida de mans de l’historiador Carles Gascón.

Finalment el Terciari ha assumit que és la força que ha revifat el petit país cerdà, almenys en el seu tram turístic lligat a la indústria immobiliària, lligada està clar, al consum, el comerç, el lleure, etc. Però també a una certa especulació i canvi en la vida dels cerdans. La seva supervivència és també una incògnita, més perquè li cal una fase de control i un seguit de mides per acopar-se –o ja s’ha arribat massa tard?– per acoblar-se a l’antiga Cerdanya rural, ara de baixa i potser perduda. És en aquest context que voldríem donar a conèixer què en queda del sector primari, i quines possibilitats té de mantenir-se com a referent tradicional, i per tant, valuós aparador de cara al turisme que veu amb bons ulls la supervivència tradicional de la pagesia i una ramaderia potent que és essencial pel manteniment d’un territori lligat a ella. Precisament en molts casos es dóna que els joves ramaders i pagesos han tornat a les essències tradicionals dels seus pares i avis i han decidit, deixar les feines urbanes en què s’havien preparat amb les seves carreres universitàries i tornar a Cerdanya per elaborar el que havien vist fer en la seva família, o començant de nou aprendre a fer productes de la llet i de les fruites del camp, seguint la tradició dels seus avantpassats.

La Cerdanya rural es transforma doncs, en una Cerdanya de petites indústries d’elaboració quasi artesana basant-se en les arrels pageses. N’hi haurà prou amb aquest intent o caldrà generar noves activitats relacionades unes amb les altres per dotar el petit país d’una in-

FOTO: ALFRED PÉREZ-BASTARDAS

fraestructura econòmica que si bé tota ella està lligada al turisme aporti però una independència també dels que tan sols pugen els caps de setmana.

Per tot això i molt més, pretenem que aquest Dossier ofereixi elements de judici i d’estudi per analitzar tots aquests problemes i realitats que van cavalcant uns sobre els altres, per dilucidar cap a on caminem i per respondre adequadament als reptes que se’ns presenten amb el canvi econòmic, cultural i social de la Cerdanya moderna. El cerdanyisme del segle XXI ha de fer front, al problema potser més important de la història cerdana. Fer front al futur amb un canvi rotund del sistema econòmic per poder viure adequadament sense renunciar a la identitat cultural forjada amb els segles.

Els experts ens han advertit que independentment dels parcs naturals establerts, “tots els Pirineus en bloc estan actuant ja com a ‘parc urbà’ de cap de setmana” i naturalment els jardiners seran els antics pagesos de l’antic sector agrari, que ja no és rendible i quasi ha desaparegut. I tanmateix les grans estacions d’esquí se’ns han avançat amb els seus nuclis urbans en mig de la muntanya en els Alps i a Cerdanya al mig del bosc. Per això ja s’ha donat l’alarma, identificant aquestes valls pirinenques com una macro parcel·la de les ciutats, que fan del jardí pirinenc un simulacre de paisatge rural, però sense pagesos ni pagesia. Tot el Paisatge es lliga al Turisme i aquest es lliga a la nostra supervivència.

La Cerdanya ha esdevingut lloc de moda de l’estiueig turístic de la Ciutat. Això va desbordar ja fa més de tren-

ta anys el sector primari de l’economia cerdana i hauríem de lluitar per mantenir unes quotes prou eloqüents per no arruïnar definitivament la ciutadania pagesa que en viu d’ella. Les transformacions d’aquest procés han estat ràpides, dures, sobtades, i descontrolades, malgrat els plans comarcals sobre paisatge, sobre construccions, sobre el clima...i sobretot sobre les vies d’accés.

Caldrà repensar la Cerdanya i per tant el turisme estacional que hi arriba. S’ha parlat del turisme verd, del turisme sostenible, per tal que el sector agrari no desaparegui, ja que forma part del paisatge rural, i aquest és també part de la cultura pirinenca de cada lloc, i aquesta condició és per naturalesa essencial en el manteniment d’aquest “jardí” ocupat; potser fins i tot, podem arribar que un dia el paisatge no agradi al nou turisme i la primera font d’ingressos reculi... L’impacte ambiental de les pletes i urbanitzacions, ja en molts casos han desfigurat el paisatge cerdà. I és clar que qualsevol canvi estructural econòmic, també afecta el paisatge social, cultural i familiar. I pot donar tot aquest procés una sensació per part dels cerdans de ser ja ciutadans de segona, o si voleu de mà d’obra del nou equipament turístic que s’ha apropiat (pagant) de les essències culturals de l’antiga pagesia i ramaderia i que ara lloga la seva mà d’obra. Tots aquests processos ens porten a examinar, en el moment en què es troba la Cerdanya, què queda del seu caràcter rural, perdut ja a mitjans del segle XX, i que caldrà ajudar a mantenir perquè el paisatge cultural d’aquest petit país no desaparegui a redós dels canvis econòmics i socials.

51

Evolució de les activitats agràries a la Baixa Cerdanya (1982-2014) Josep Maria Prat Forga* *Departament de Geografia · UAB · Universidad Nacional de Educación a Distancia

52

La comarca de la Baixa Cerdanya, a més de ser és un caiguda de sis punts percentuals en l’ocupació del secdestí turístic de primer ordre, amb un paisatge sor- tor agrari en la dècada dels 90 és un clar símptoma de la prenent i amb mil i una possibilitats per als amants de davallada del pes d’aquest sector en l’economia de la cola natura, és també un lloc amb unes condicions òp- marca. A més, la mecanització de les explotacions agrítimes per a la producció agrària, ja que l’orientació de coles que va dur-se llavors a terme les va convertir en la vall d’est a oest, la seva dimensió i les seves condi- menys intensives en treball, fet que va limitar la necescions orogràfiques i geoclimàtiques, amb moltes ho- sitat de mà d’obra. No obstant això, en els últims anys, res d’insolació, li donen unes característiques úniques tal com es reflecteix en aquest article, aquesta activitat per fer aquestes activitats econòmiques. Les explo- primària s’ha incrementat, encara que molt subordinatacions agràries són principalment ramaderes, però da als serveis i, sobretot, al turisme i els seus derivats. també hi ha terres agrícoles com a complement a la Així, la comarca, amb una superfície total de 54.636 seva activitat principal. Per tant, un tret diferencial de ha, té en l’actualitat en explotació el 52% del seu terriles explotacions agràries ceretanes és que tenen apti- tori1 (el 83% de secà i el 17% de regadiu). Aquest pertud ramadera i agrícola, de forma que els animals de centatge ha anat creixent en els últims anys, ja que en cria poden pasturar i la producció de cereals permet 1999 estava en explotació solament el 43% del territori disposar d’aliment per engreixar els animals propis. (el 79% de secà i el 21% de regadiu) i en 1982 hi era el En l’espai agrícola ceretà s’ha de diferenciar clara- 41% (el 73% de secà i el 27% de regadiu). D’altra banda, ment la part central, la plana, amb condicions òptimes tal com pot apreciar-se en el primer gràfic de la Figura 1, per l’explotació agroramadera, i les petites valls trans- entre els anys 1982 i 2014 s’ha produït una reducció del versals que hi convergeixen. El sòl d’aquestes valls 15,35% de la superfície conreada, mentre que les pastucomparteix les característiques comunes a la majoria de res i els terrenys considerats com a superfícies forestals les valls pirinenques: escàs i força atomitzat, formant (els boscos i les bosquines) han augmentat el 35,84% i el un mosaic agroforestal que si bé originàriament com- 51,80% respectivament. portava un augment de la biodiversitat en lloc de 1982-2014 superficie de conreus (ha) disminuir-la, actualment està amenaçada, ja que conreus pastures forestal les dificultats que presenten pel conreu, acceleren 6000 0,6 4000 0,4 el procés d’abandonament de les activitats agro2000 0,2 pecuàries.

0 0 1982 1989 1999 2009 2014 -0,2 Ara bé, malgrat el desenvolupament massiu del sector turístic, fonamentalment segones resisuperficie de pastures (ha) superficie forestal (ha) dències, l’activitat agrària ha perdurat a la comarca al llarg dels segles amb una orientació marca30000 30000 20000 20000 dament ramadera en els últims anys (vaques de 10000 10000 0 llet i de carn, cavalls, ramats d’ovelles i cabres) 0 1982 1989 1999 2009 2014 1982 1989 1999 2009 2014 i una producció de porcs testimonial malgrat la

seva reconeguda tradició històrica. També hi ha Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari altres produccions, com les cerealístiques i les hortíde l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) coles.

Des dels anys 1960 el decreixement de la producció 1. És un híbrid entre el blat (forment) i el sègol que fou creat al laboratori al agrària a la comarca ha estat lent però inexorable. La final del segle XIX

Figura 1.

Evolució de la superfície agrícola utilitzada (1982-2014)

reducció, superada i estabilitzada en aquests últims anys.

Els conreus actualment en producció a la comarca són majoritàriament els cultius farratgers (blat, ordi, civada, sègol, triticale, blat de moro i sorgo), que ocupen el 50,1% de la superfície total conreada, i els cereals de gra (alfals, trèvol, trepadella, cereals d’hivern, blat de moro farratger, sorgo farratger, veça per farratge, praderes polifites) amb un 47,4%. La resta del territori conreat, fins al 2,5%, està ocupat fonamentalment per les lleguminoses de gra (pèsol sec i veça), els tubercles (patates) i els cultius industrials (colza).

A continuació (Figura 2) hi ha uns mapes amb la distribució territorial dels principals grups de conreus a la comarca (cereals de gra - farratges - veça patates - colza- hortalisses) on pot apreciar-se la preponderància dels dos primers, sobretot als teFont: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari se l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) rritoris més planers. Per altra banda, els cultius de Tal com es pot observar en el segon gràfic de la mala colza i de la veça estan localitzats majoritàriament a teixa figura, la superfície total conreada no ha mantinla zona est i el de les hortalisses en l’oest. Altres cultius gut un decreixement constant en aquests anys sinó que molt més minoritaris són el sorgo farratger, l’alfals, el entre 1999 i 2009 hi ha hagut un repunt que ha tornat a triticale, l’ordi, el blat de moro, el margall i la civada. reduir-se en l’actualitat, arribant a nivells similars als de Per la superfície total ocupada, l’any 2014 destaquen 1989. Per contra, en el tercer gràfic de la mateixa figura les explotacions dels cereals de gra, amb 266 ha de fores pot veure com la superfície total dedicada a pastures ment (també dit “blat”) al terme municipal de Fontanals ha anat augmentant més o menys progressivament en de Cerdanya, 192 ha al de Bellver de Cerdanya, 156 ha aquests darrers anys, estabilitzant-se en l’últim quinal de Llívia, 150 ha al de Puigcerdà i 109 ha al de Das; quenni, mentre que a la quarta gràfica de la citada figura així com 83 ha de sègol al de Guils de Cerdanya. També pot apreciar-se com la superfície total forestal ha tingut tenen una presència important a la comarca els cereals un creixement que no ha estat progressiu en aquest ped’hivern per a farratges, amb 166 ha al conjunt dels terríode, ja que entre 1989 i 1999 va sofrir una important mes municipals de Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdan-

53

ya2 (156 al primer i 10 al segon), 91 ha al de Fontanals i 70 ha al de Llívia, i les praderes polifites per a cultius farratgers3, amb 164 ha al terme municipal de Puigcerdà, 120 ha al conjunt dels de Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya (112 al primer i 8 al segon), 90 al de Bolvir i 75 al de Llívia.

Figura 2. Distribució territorial dels conreus (2014)

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Analitzant la distribució territorial d’aquestes explotacions tenint en compte la superfície de cada terme municipal podem observar en la Figura 3 com la densitat dels terrenys conreats s’ha modificat entre els anys 1982, 1999 i 2014, disminuint en la Batllia i concentrant-se majoritàriament en la part est de la comarca excepte el municipi de Puigcerdà. Destaquen els augments de densitat produïts en aquest període a Bolvir (superiors al 8%) i Fontanals (propers al 6%).

54

2. El municipi de Riu de Cerdanya va ser agregat a Bellver de Cerdanya l’any 1973 i el 1997 se'n va segregar, per la qual cosa a efectes comparatius en aquest article s’han ajuntat les dades d’ambdós municipis 3. Són cultius que poden ser aprofitats per sega o pasturatge de forma indistinta

Figura 3.

Evolució de la densitat municipal dels conreus

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

En l’actualitat en els termes municipals de Montellà i Martinet, Urús, Riu de Cerdanya, Prullans, Meranges, Lles i Alp predomina la superfície forestal, per la qual cosa hi ha molt pocs cultius; mentre que a Prats i Sansor, Isòvol, Ger i Bolvir destaquen les praderes polifites; a Puigcerdà aquestes i el blat; en Guils de Cerdanya el blat, el sègol i les praderes polifites; a Das la trepadella i el blat; en Fontanals de Cerdanya els cereals d’hivern per a farratges, el blat i el sègol; a Llívia el blat, les praderes polifites i els cereals d’hivern per a farratges; i a Bellver de Cerdanya la trepadella, el blat, les praderes polifites i els cereals d’hivern per a farratges.

Per la seva banda, la densitat territorial de les pastures ha sofert importants transformacions en els municipis de la comarca entre 1982 i 2014 (Figura 4), passant a concentrar-se majoritàriament en la part est, amb forts

increments produïts al llarg d’aquest període en els termes municipals de Bolvir (52%), Alp (49%), Prats i Sansor (27,5%), Fontanals de Cerdanya (42%), Das (21%), Guils de Cerdanya (19%), el conjunt de Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya (19%) i Puigcerdà (18%).

55

Figura 4.

Evolució de la densitat municipal de les pastures

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Al seu torn, la densitat territorial de la superfície forestal de boscos i bosquines també ha presentat importants transformacions en els municipis de la comarca entre 1982 i 2014 (Figura 5), destacant els forts increments produïts a Montellà i Martinet (74%), Urús (54%), Ger (40%), Meranges (38%), Fontanals de Cerdanya (31%), Prullans (25%) i Guils de Cerdanya (21%).

Evidentment els municipis situats més en la plana són els que tenen menys explotacions d’aquest tipus i la seva densitat també és menor.

56

Figura 5.

Evolució de la densitat municipal del terreny forestal

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Figura 6.

Variació percentual del nombre d’explotacions ramaderes

% (x100)

Quant a les activitats ramaderes, des de l’any 1982 a la Baixa Cerdanya s’han produït canvis substancials, incrementant-se un 25% el nombre d’explotacions ovines i de cabrum, així com un 23% les d’equins. No obstant això, en aquest mateix període han disminuït un 39% les de bovins i un 52% les avícoles (Figura 6), i en el terme municipal de Bellver de Cerdanya és on hi ha més explotacions d’aquestes espècies ramaderes. D’altra banda, altres explotacions, com les porcines i de conilles de cria, s’han reduït dràsticament, convertint-se gairebé en testimonials, ja que les primeres han passat de 338 explotacions i més de 5.500 caps en 1982 a 14 explotacions i prop de 3.900 caps en 2009; mentre que les segones han passat de 378 explotacions i gairebé 3.000 caps en 1982 a 48 explotacions i al voltant de 300 caps en 2009.

bovins

ovins i cabrum

aviram

equins

1982-2014

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Respecte al nombre de caps de bestiar, la seva evolució en el període 1982-2014 ha seguit unes pautes quelcom diferents de les de les explotacions ramaderes, ja que igual que aquestes segones ha augmentat el nombre d’ovins i cabrum i també, molt especialment, el d’equins mentre que les aus s’han reduït lleugerament.

Tanmateix hi ha hagut un increment de la quantitat de bovins malgrat reduir-se considerablement el nombre d’explotacions d’aquest tipus (Figura 7).

57

Figura 7.

Variació percentual del nombre de caps de bestiar 8

% (x 100)

6 4 1982-2014

2 0 -2

ovins i cabrum bovins aviram

equins

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

58

Si ens fixem en l’evolució territorial de cadascuna d’aquestes quatre tipologies ramaderes (bovins - ovins i cabrum – aviram -equins) tenint en compte la superfície de cada municipi (Figures 8 i 9) podem observar una distribució territorial molt desigual segons el tipus de bestiar considerat. Així, s’ha passat de les més de 500 explotacions de bovins en 1982 al voltant de 300 en 2014, amb una densitat territorial (explotacions per ha) que en 1982 era major en el conjunt municipal format per Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, seguida per aquella que hi havia a Lles de Cerdanya, mentre que els municipis de Meranges, Llívia, Alp, Prats i Sansor i Urús presentaven una densitat molt més feble. Ara bé, l’any 2014 aquesta distribució territorial ha sofert alguna variació, augmentant la densitat territorial d’aquestes explotacions en el municipi de Puigcerdà, equiparant-se amb la del de Lles, i s’han mantingut les xifres relatives a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, mentre que la densitat ha disminuït en tots els municipis restants, situant-se en nivells molt baixos, la qual cosa ha accentuat la desigualtat de la seva implantació territorial. Destaca la reducció superior al 50% al llarg d’aquest període de la densitat de les explotacions a Alp, Ger, Isòvol, Llívia i Urús. Si ens fixem en la quantitat de bestiar boví, la comarca ha tingut un augment significatiu en aquests anys, passant dels més de 15.600 caps en 1982 als gairebé 25.000 en 2014 i si tenim en compte l’extensió de cada municipi, destaca la reducció superior al 50% de la densitat territorial (“caps per ha”) d’aquest tipus de bestiar a Isòvol i, per contra, l’augment superior al 50% a Bolvir, Das, Guils de Cerdanya, Lles de Cerdanya, Meranges, Montellà i Martinet, Prats i Sansor, Prullans, Puigcerdà i Urús.

Quant a les explotacions d’ovins i cabrum, s’ha passat de les més de 80 explotacions i 6.300 caps d’aquest bestiar en 1982 a les 100 explotacions i gairebé 15.000 caps en 2014, sent majoritària la cria d’ovelles. A escala territorial, tenint en compte la superfície de cada municipi, en 1982 els termes municipals que presentaven una major densitat d’aquestes explotacions eren Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya i Ger, seguits per Puigcerdà, mentre que Lles de Cerdanya, Bolvir, Guils de Cerdanya, Prats i Sansor, Isòvol i Urús eren els de menor densitat. No obstant això, en 2014 la major densitat d’aquest tipus d’explotacions ramaderes està compartida per Bellver i Riu i Ger amb Puigcerdà i Prullans, mentre que a Lles de Cerdanya, Isòvol, Urús, Bolvir, Fontanals de Cerdanya i Alp la densitat és mínima. Destaca la reducció superior al 50% a Alp, Bolvir, Fontanals, Isòvol i Lles, i l’augment major que el 50% a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, Guils de Cerdanya, Llívia, Prats i Sansor, Puigcerdà i, sobretot, Prullans. Pel que fa a caps de bestiar, destaca la disminució de la densitat territorial, superior al 50%, a Alp, Bolvir, Fontanals de Cerdanya, Isòvol, Lles de Cerdanya i Prullans, mentre que a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, Das, Guils de Cerdanya, Meranges, Montellà i Martinet, Prats i Sansor i Ger s’ha produït un increment de més del 50%.

Pel que fa a la ramaderia avícola s’ha produït un important descens, passant de les més de 450 explotacions i 9.300 caps d’aquest bestiar en 1982 a una mica més de 200 explotacions i 4.900 caps en 2014. En relació a les explotacions, la densitat territorial en 1982 era major a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, mentre que Meranges, Prullans, Prats i Sansor, Urús i Alp tenien les densitats més febles. Tanmateix aquesta distribució ha canviat radicalment en 2014 reduint-se significativament la densitat en tots els municipis. Destaca la reducció superior al 50% en aquest període a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, Bolvir, Das, Fontanals de Cerdanya, Ger, Guils de Cerdanya, Isòvol, Montellà i Martinet i Urús, mentre que Llívia i Prats i Sansor han tingut un augment major que el 50%. Pel que fa als caps de bestiar, destaca la reducció de la densitat territorial, superior al 50%, a Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya, Bolvir, Fontanals de Cerdanya, Isòvol, Llívia, Meranges, Montellà i Martinet, Prullans i Urús, mentre que, per contra, a Puigcerdà s’ha produït un augment de més del 50%.

Finalment, en el cas dels equins l’augment ha estat

molt significatiu, passant del voltant de 150 explotacions i menys de 900 caps en 1982 a 180 explotacions i més de 6.000 caps en 2014. Territorialment, la densitat de les explotacions d’aquest tipus de bestiar ha sofert el fenomen contrari al cas de les aus, ja que en 1982 Puigcerdà, Bolvir, Bellver de Cerdanya i Riu de Cerdanya eren els municipis que presentaven una densitat territorial d’explotacions equines més gran segons la seva superfície, mentre que Meranges, Prats i Urús eren els que menys. Ara bé, en 2014 la densitat havia augmentat en gairebé tots els municipis, sent Meranges, Puigcerdà i Urús on era més baixa. Destaca la reducció superior al 50% a Meranges i l’augment de més del 50% a Ger, Llívia, Montellà i Martinet i, sobretot, Prats i Sansor.

Quant al nombre de caps d’aquest bestiar, tots els municipis excepte Meranges i Urús han observat augments superiors al 100% al llarg dels anys aquí considerats.

Figura 8.

Distribució territorial de les explotacions ramaderes en 1982 segons l’extensió territorial de cada municipi

59

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Figura 9.

Distribució territorial de les explotacions ramaderes en 2014 segons l’extensió territorial de cada municipi

Font: elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes del Cens Agrari de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

60

La catedral de Cerdanya, Talló. Foto: Mercè Bastardas

Foto: ANNA SOLANS i POMARES

61

La vessant rural de la Cerdanya avui

Albert Moncusí Ferré*

62

Si hom revisa prospectes turístics i guies, pàgines web i fa un passeig per xarxes socials es pot fer una primera imatge de la Cerdanya com un gran espai verd que s’obre al bell mig d’altes muntanyes, enfarinades a hivern i igualment tenyides de verds la resta de l’any.

Camps, prats, bestiar pasturant i cases baixes es distribueixen pel territori dibuixant un paisatge que motiva la vinguda de turistes i segons residents i que, per aquells elements que el caracteritzen, podria ser qualificat de rural. De fet, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix “rural” com a “relatiu o pertanyent a camps”. El predomini del sector primari, amb el seu reflex sobre el territori, sembla clau per a constituir un entorn rural.

Els estudiosos del món rural han seguit l’estela d’aquelles característiques definitòries, però s’han fixat també en altres. El món rural ha estat objecte d’estudi per qüestions com el despoblament, l’envelliment o la crisi de l’agricultura i la ramaderia, encara que no han estat les úniques qüestions. En podem trobar un exemple en el darrer congrés de la Federación Española de Sociología (FES), celebrat a Gijón el passat mes de juliol. Un dels simposis estava destinat a la sociologia rural. Les 41 comunicacions que s’hi van presentar es van dedicar al despoblament, la producció agrícola i l’agroecologia, l’envelliment i la governança agrària, però també a temes com el desenvolupament socioeconòmic, la participació política, les representacions socials, les migracions, els segons residents i les condicions de vida i el benestar. El món rural, doncs, presenta interrogants en moltes àrees. Però, són significatius per a la Cerdanya actual assumptes relatius al que seria una mena de problemàtica rural? Per a respondre a aquest interrogant pot resultar interessant partir d’aquells elements clau que configuren un entorn rural com a tal. Un primer aspecte (probablement el més comú a tota definició) és el predomini del sector primari, amb el seu reflex en un paisatge en què imperen els camps i els prats i en què tenen important presència construccions destinades al treball agrícola i ramader. El segon element seria una distància respecte de les grans ciutats. Un tercer aspecte seria una població inferior als 10000 habitants i amb una

dinàmica d’estancament o fins i tot retrocés. En quart lloc podríem apuntar la constitució d’una comunitat fonamentada en llaços de parentiu. Finalment, trobem com a cinquè aspecte la construcció d’una representació per contrast amb un món urbà, que recrea el paisatge de camps i construccions rústiques i un estil de vida marcat per la vinculació als camps i a les tradicions comunitàries. Una construcció que pot derivar en el desenvolupament d’una economia de serveis i la consolidació d’una població estacional de segons residents. Vegem aquestes qüestions, una per una, per a la Cerdanya.

Quant al predomini del sector primari i el seu reflex en el paisatge, fa noranta anys, el geògraf Pau Vila publicava La Cerdanya, un exhaustiu estudi geogràfic de la comarca cerdana. En les primeres pàgines, feia referència a un paisatge amb “poblets, coberts de llosa negra, de cases grans, amb grans porxades plenes d’herba, i les carretes que hi van i vénen, al pas feixuc dels bous junyits” (1984[1926]:25). L’autor també es referia a Puigcerdà com a nucli urbà -la vila- que presidia la comarca sobre un turó. El seu retrat presentava una comarca dedicada principalment a l’agricultura i, sobretot, la ramaderia. Uns anys després, l’etnògraf Violant i Simorra, a El Pirineo Español, parlava de les “típicas agrupaciones humanas, con muchas casas de bello estilo pirenaico, agrupadas en torno al clásico campanario románico” (Violant, 1985[1949]:58-59) com a element característic del paisatge cerdà. El mateix autor plasmava com segueix el contrast entre terres altes i baixes: “La zona alta de la comarca (…) es desapacible buena parte del año. Soplan allí los vientos sin encontrar estorbo, son impetuosos, y no crece ni un árbol por aquella depresión. Sólo el césped raquítico colorea un poco sus lomas venteadas y desiertas. En el fondo del valle, en cambio, dominan los prados, donde las mansas vacas y los confiados potros pacen tranquilos; abundan también los huertos, cuajados de riquísimos perales, manzanos y otros árboles de hoja caediza. En las terrazas inferiores que ciñen la llanura, ricos campos de cultivo de pan, nuevos huertos y más árboles frutales esmaltan el paisaje, de tonos coloreados, aunque más áridos que el del fondo

aluvial. Por los flancos superiores, en fin, cerca ya de las cumbres que rodean la comarca, abundan los bosques de coníferas, sobre todo en la parte oriental, mezclándose a veces con la zona de pastos de verano, que mantienen numerosos rebaños de ganado lanar. El ceretano, si bien practica la agricultura, incluso en gran escala, es, ante todo, ganadero” (1985[1949]:58). Era, doncs, un paisatge de contrastos però sobre una mateixa base de camps, prats i muntanyes.

Alguns d’aquells elements definien una Cerdanya rural, en la mesura que es trobava escassament urbanitzada, amb una població reduïda i majorment dedicada a l’agricultura i la ramaderia. Pràcticament un segle després, gairebé tres quartes parts de la població cerdana es dediquen als serveis, mentre els que viuen de l’agricultura i la ramaderia amb prou feines s’acosten al 7%.

Per bé que la dada inclou en la categoria “serveis” altres activitats econòmiques, el turisme n’és el component més important. Les dades són similars a la Cerdanya sota administració espanyola i a la francesa, encara que el descens en l’activitat primària resulta més acusat en el primer cas. La terciarització de la comarca ha anat acompanyada d’un important desenvolupament de la construcció que ocupa aproximadament un 15% de la població cerdana. L’edificació de segones residències ha estat constant en els darrers vinc-i-cinc anys. Tot plegat ens podria fer pensar en la fi d’una Cerdanya rural, si no fos perquè el verd dels prats continua present i perquè la tipologia d’edificacions pretén mantenir una constant paisatgística amb edificacions de poca alçada, pedra vista i sostre de pissarra. Així doncs, tot i el descens de l’activitat agrícola, el paisatge continua marcat per camps i prats que, acompanyats de construccions que recreen un context rural, representen el món del camp. Sense això, la Cerdanya perdria el caràcter definitori del seu paisatge i conservar-lo és, segur, una preocupació dels seus habitants i de les autoritats locals que vetllen per la regulació dels usos del territori.

La distància en relació als grans centres urbans és un segon element important. Cal dir que, segons va apuntar el sociòleg Henri Lefebvre a La révolution urbaine (1970), en el món modern és difícil separar radicalment el context urbà i el rural. En la seva obra, segons ell, “una residencia secundaria, una autopista, un supermercado en pleno campo forman parte del tejido urbano. Más o menos denso, más o menos compacto y activo, solamente escapan a su influencia las regiones estancadas o

decadentes, limitadas a la ‘naturaleza’”. La Cerdanya té alguns racons d’alta muntanya de difícil accés, però els nous mitjans i vies de comunicació han aproximat la comarca a les grans ciutats de terres baixes i, en especial, a Barcelona, que ha estat tradicional nucli urbà de referència per a totes les cerdanes i tots els cerdans. I amb això, han aproximat també estils de vida. La influència de la metròpoli s’ha fet notar a la comarca.

Val a dir que fa més d’un segle que es pot dir que la Cerdanya no està aïllada. Obres de lectura interessant encara avui, com el llibre de Pau Vila o Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa, del cronista local Josep Bragulat, mostraren ja a la primera meitat del segle passat els lligams de les famílies de la comarca amb la gran ciutat de Barcelona, a través de familiars que hi havien emigrat.

Una emigració que va continuar durant bona part del segle XX. Paral·lelament venien del cap i casal grans famílies cada estiu a passar les seves vacances en grans cases edificades majorment a les proximitats de l’estany de Puigcerdà. “Rural” no era, doncs, sinònim d’aïllament.

A més, la Cerdanya va comptar almenys des de finals del segle XIX amb una premsa escrita que reflectia la important vida social i política de la comarca, per bé que ho feia habitualment dotant de major importància les notícies de la capital i dels pobles de la seva contornada, al fons de la vall. Tant els treballs dels autors que van escriure sobre la comarca a la primera meitat del segle XX com les notícies i articles que anaven apareixent a revistes com Ceretania o La Voz del Pirineo es feien ressò no només d’innovacions com l’arribada del ferrocarril o de l’anada i vinguda de polítics i industrials il·lustres amb motiu de les festes d’estiu. També tenien espai entre les seves pàgines algunes notícies de pobles de les zones més altes que es trobaven aïllats per les nevades.

De fet, els pobles cerdans mostraren durant molts anys certa llunyania física en relació a les seves ciutats de referència (Perpinyà i sobretot Barcelona). Vies de comunicació muntanyoses com la Collada de Tosses i el Coll de la Perxa, suposaven una dificultosa connexió amb aquelles ciutats i altres poblacions de terres baixes.

Tot i això, cerdans i cerdanes emigraven estacionalment a Barcelona i rodalia i mantenien contacte amb parents que hi residien. Al segle XXI, la mobilitat s’ha vist facilitada per una millora considerable de les vies de comunicació (bàsicament carreteres). Les connexions amb la gran ciutat s’han reforçat i, com veurem, això ha tingut el seu pes en els estils de vida a la Cerdanya.

63

64

Un tercer element a tenir en compte és la quantitat de població i la seva evolució. En un article de 1991 publicat a la revista Quaderns d’Anàlisi Demogràfica, Joan Manuel Soriano mostrava el procés de despoblament de la Cerdanya entre 1860 i 1991, motivat sobretot per un abandonament facilitat per les dificultats del medi físic.

De fet, una de les preocupacions habituals en zones rurals són les dinàmiques relacionades de despoblament i envelliment. No obstant això, les dades evidencien que els pobles cerdans presenten en un període més recent una dinàmica de creixement demogràfic considerable.

En els darrers quaranta anys el conjunt de la comarca ha incrementat la seva població en més d’un 38%. Per sobre d’aquesta xifra creixen alguns dels pobles més grans com Puigcerdà (46,2%), Llívia (82,9%), Alp (49,1%) o Sallagosa (42,1%). Criden l’atenció els increments de pobles més petits com Guils (128,4%) o Bolquera (123,4%).

Només dos municipis han perdut població de manera progressiva: Lles de Cerdanya i Montlluís. En el primer cas, entre 1975 i 2015 la població ha baixat en un 28,6%, en una dinàmica de descens constant. Al poble fortificat de Montlluís el descens és del 22,8% en aquests quaranta anys, però en els darrers vint només ha perdut tres habitants. Cal dir que a la Cerdanya sota administració francesa el creixement ha estat més moderat que a la zona administrada per l’Estat espanyol, però també important (increment del 33,3% en una per 42,3% a l’altra). En conjunt, doncs, les xifres es corresponen amb un procés d’urbanització que comporta -entre altres coses- construir habitatges i serveis per aquesta població.

A la vegada, fan referència a un dinamisme econòmic que, pel que hem vist, es basa en el sector serveis.

Pel que fa al nombre d’habitants, no hi ha un consens acadèmic per a definir el límit exacte que permet considerar una localitat com a rural. En el pròleg del seu llibre Análisis y diseño de la Ciudad compleja, Carlos Reynoso recorda que en Antropologia urbana la xifra se sol situar en 5.000 habitants però que els geògrafs urbans barallen guarismes diferents, segons els països, des dels 200 habitants de Suècia als 30.000 del Japó, passant pels 2.500 dels Estats Units d’Amèrica, els 10.000 de Suïssa o els 20.000 de les Nacions Unides. Algun especialista fins i tot proposa un mínim de 100.000 habitants. És clar, doncs, que el nombre pot ser relatiu. La Cerdanya en conjunt té més de trenta mil. Aglutina diversos pobles amb diversitat quant a quantitat d’habitants i ubicació a la gran plana o les zones més elevades. Tot i tenir una

unitat com a comarca, òbviament no pot ser considerada com una sola localitat. No obstant això, la capital, Puigcerdà, és la població més habitada amb 8.825 residents i si hi sumem els habitants de pobles propers com Bolvir o La Guingueta d’Ix superaria els 10.000 habitants. En canvi, localitats com Lles o Dorres, Vallcebollera, Porta o Montellà i Martinet, situades en zones altes o en valls estretes, semblen tenir poc a veure amb la zona del cap de comarca, entre altres coses, per les seves dimensions.

En el meu treball més recent m’he trobat amb barris de ciutats els residents dels quals diuen que viure-hi és com ser en un poble. És probable que els puigcerdanesos se sentin a la vila com si fossin en una ciutat. En aquest sentit, la qüestió de la quantitat d’habitants resulta relativa, especialment en un temps en què la distinció entre camp i ciutat, rural i urbà, pot arribar a resultar difícil i el procés d’urbanització de la comarca.

Un quart element que hem apuntat com a constitutiu d’un entorn rural és la fonamentació de la comunitat sobre la base del parentiu. Antropòloges i antropòlegs com Joan Josep Pujadas, Dolors Comas d’Argemir o Xavier Roigé, entre altres, han mostrat que fins al darrer quart del segle XX les comunitats rurals pirinenques s’organitzaven al voltant de la casa com a institució que regulava l’accés a recursos eminentment comunitaris.

Entre aquests recursos es trobava la pertinença a la comunitat, garantida a través del parentiu que vinculava els individus a una determinada casa. Aquesta vinculació es reflectia també en una memòria compartida i la referència als noms familiars per a ubicar els individus en el mapa comunitari. Ser d’una casa representava la garantia de ser algú. Tenim constància del manteniment d’aquest fet almenys fins a finals del segle XX i, atès que els noms de casa passen d’una generació a una altra, és probable que perduri i que, a més, resti en la memòria.

No obstant això, els nouvinguts que en bona mesura han protagonitzat la revitalització demogràfica de la Cerdanya han fet que la dinàmica de contactes i xarxes socials que caracteritzen la vida urbana estiguin també presents a la comarca. Ser d’una casa del poble cerdà segueix essent un marcador identitari, però no en garanteix una exclusiva. És quelcom a explorar, però probablement el parentiu ha deixat d’ocupar un lloc central en l’organització comunitària de molts pobles cerdans.

El treball col·lectiu La Casa Cerdana -realitzat per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili i del Museu Cerdà, en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic

de Catalunya- mostra la continuïtat d’algunes cases com a residència i explotació, sovint adaptades al procés de terciarització com a allotjament rural, restaurant o com a explotacions modernitzades de ramaderia de carn. Altres cases, però, han estat venudes contribuint a la desaparició de la casa com a nucli de referència tradicional.

Com comentarem més endavant, el referent constructiu dels edificis tampoc s’ha mantingut. Tot plegat afegiria elements a un relegament de la institució de la casa en un context d’economia de mercat capitalista al voltant dels serveis, encara que el parentiu continuï present.

Un cinquè i darrer aspecte que configura el rural és la construcció d’una representació per contrast amb allò que seria el món urbà, una imatge allunyada de la natura i del ritme frenètic amb què es viuria a ciutat.

Amb aquesta representació el món del camp i els pobles de pedra vista bressol de tradicions entren al mercat perquè els residents de la gran ciutat (Barcelona i àrea metropolitana) puguin gaudir de la natura i la tranquil· litat que un frenètic entorn quotidià els hauria negat. No és res exclusiu de la Cerdanya ni tampoc nou a la comarca. La gran plana ja acollia estiuejants barcelonins el

1866, any en què veié la llum la primera torre d’estiueig a Puigcerdà. Autors com Emanuel Brousse, Pau Vila o Josep Bragulat testimoniaren l’emergència de l’estiueig a la Cerdanya entre finals del segle XIX i principis del XX. S’edificaren segones residències els promotors de les quals eren potentats, industrials i propietaris barcelonins en algun cas originaris de la Cerdanya. La segona residència actualment és un fenomen molt més estès que aleshores. Ja el 1991 hi havia més del doble de residències secundàries que primàries. L’obertura del túnel del Cadí, l’any 1984, va tenir molt a veure amb la vinguda de molts turistes i segons residents i amb la terciarització i la urbanització de la comarca. Els qui han anat venint aquests anys buscaven un entorn rural, de camps i de poblets de pedra vista i sostre de pissarra. De fet, fins i tot s’ha instituït un model de casa cerdana, encara que prou diferent de la casa tradicional de la comarca. Es tracta d’una recreació arquetípica del que serien construccions de muntanya, per bé que el referent podrien ser més les edificacions de treball agroramader que els habitatges propis dels cerdans. Un exemple paradigmàtic d’això és la urbanització Pleta de Saga, denominada ja

65

d’entrada amb un nom que evoca pastures, i que compta entre les seves edificacions la recreació d’un campanarhabitatge.

Un estil de vida de tranquil·litat i tradicions comunitàries acabarien de configurar la imatge d’allò que ja a principis de segle XX un territori que en la premsa local era referenciat com una mena de Suïssa espanyola.

Amb tot, podem dir que es tracta de certa idealització, en la mesura que ja hem comentat que la Cerdanya està molt més a prop de la gran ciutat del que havia estat anys enrere i del que es podria esperar en un panorama d’idíl· lica diferenciació entre camp i ciutat.

Fet i fet, doncs, no es pot dir que la Cerdanya sigui completament aliena a un món rural, però a la vegada es troba interrelacionada amb dinàmiques territorials de la gran ciutat. D’entre les qüestions que solen preocupar sociològicament en referència al món rural tal vegada les més presents, atès el que hem vist, serien les relatives al desenvolupament socioeconòmic i els reptes que representa a l’hora de mantenir el paisatge. Un doble procés d’urbanització i terciarització han marcat profundament la comarca durant els darrers trenta anys, amb la construcció de nous habitatges i l’arribada de nous habitants,

66

segons residents i visitants. Ha estat un doble procés que s’ha fet visible en el paisatge i en l’estil de vida dels cerdans i també en la composició de la població de la comarca, configurant un canvi social. Un canvi estructural que, com a tal, ha precisat d’un temps. L’historiador Ferdinand Braudel va proposar distingir entre la llarga durada i la curta dorada. Els canvis més profunds, els estructurals, aquells de més difícil reversió, s’observen en la llarga durada, mentre que en el curt termini només podem observar canvis conjunturals. Els canvis apuntats per la Cerdanya comencen a enquadrar-se en el llarg termini i són, per tant, estructurals. Generen una preocupació sobre la possibilitat de conservar el paisatge cerdà amb totes les seves particularitats. Una preocupació, també, sobre el paper de l’activitat ramadera i el seu futur, sobre els costos mediambientals de la urbanització de la comarca i sobre el manteniment i reproducció de la identitat local. I tot plegat en un moment en què persisteixen elements de formes de vida que fàcilment s’enquadrarien en un món rural. Ens podríem plantejar si estem en un moment de transició a una Cerdanya plenament urbanitzada, entenent -com suggerí l’antropòleg Maurice Godelier- que en els processos de transició es

mantenen elements del passat, quan es passa a un model futur. L’entorn físic, però, segueix marcant una diferenciació entre localitats. Sigui com sigui, la Cerdanya està mutant part del seu vessant rural amb la relegació de la ramaderia i l’agricultura, l’augment de població, edificacions i serveis i la plena incorporació a l’àrea d’influència de la metròpoli barcelonesa. El parentiu es manté com a eix de referència comunitari, però pren un paper més secundari. La terciarització i la urbanització que han marcat el desenvolupament territorial se sustenten en una imatge de ruralitat i natura, a més del que representa l’esquí com a activitat de lleure. Així, el creixement de la comarca pivota sobre la patrimonialització del seu paisatge i, perquè aquesta sigui exitosa, cal mantenir una certa imatge d’autenticitat. Els promotors urbanístics ho han tingut present i, per això, han promogut un model d’edificació que en el mercat ha estat reconegut com a autèntic. Ara bé, el model dista prou del patró tradicional de casa cerdana i la seva extensió pel territori posa en risc la proporció entre camps i prats, d’una banda, i edificacions, d’una altra. És una situació especialment palesa en la gran plana, mentre en alguns pobles de zones més escarpades l’espai físic ha limitat el creixement.

La mercantilització del sòl posa en risc el manteniment del paisatge i aquella noció d’autenticitat que fa plausible qualsevol element patrimonial. S’han fet passos envers una regulació pública de l’ús del sòl que delimiti el crei-

xement i permeti una necessària protecció patrimonial del paisatge cerdà. En són exemples el Pla director urbanístic de la Cerdanya, aprovat l’any 2008 per la Generalitat de Catalunya o la Charte de paysage et d’urbanisme de la Basse Cerdagne i la Charte de paysage et d’urbanisme de l’Haute Cerdagne, aprovades pel Conseil Général des Pyrénées Orientales. Amb tot, un repte important és establir criteris i instruments comuns per a un ordenament territorial coherent entre banda i banda de la frontera internacional. Per altra banda, institucions com el Museu cerdà, el Musée de Cerdagne i el teixit associatiu cultural de la comarca poden ser actors clau a l’hora de potenciar una patrimonialització cultural de la memòria que permeti afavorir des d’una perspectiva transfronterera components propis del món rural, com edificacions, formes d’explotació agroramadera tradicional, treball de la fusta, ferramentes, mots, relats, creences populars, normes i pràctiques de parentiu i tot allò que resulta propi de la Cerdanya i dels seus pobles, sigui en particular o com a manifestacions d’un àmbit de major abast, com és el Pirineu. D’aquesta manera, la transformació experimentada prosseguirà en diàleg amb la preservació de la memòria d’aspectes molts dels quals provenen del vessant rural d’una comarca pirinenca. * Departament de Sociologia i Antropologia Social UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

67

Despoblament a l’Alt Pirineu i Aran

AMADEU GALLART

1. EL QUE TENIM La davallada d’activitats econòmiques i empresarials ha afectat la gairebé totalitat de sectors i territoris. Els problemes creats per aquesta situació s’han aguditzat encara més en els sectors socials menys afavorits i en els territoris allunyats dels grans centres urbans com és el cas del nostre Pirineu, el que coneixem com a Alt Pirineu i Aran i que comprèn les comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell, els Pallars Jussà i Sobirà, l’Alta Ribagorça i el territori d’Aran.

Durant uns anys, bàsicament la primera dècada del segle XXI, semblava que les coses canviarien, sorgien moltes noves iniciatives empresarials, més ben dit de gent que es convertia en emprenedor autònom. En cada petita ciutat, vila o poblet, s’obrien tot tipus de petits establiments. El miratge s’ha desfet, els petits establiments han tancat i això obliga una altra vegada a l’emigració de la nostra joventut, a la pèrdua en xifres absolutes de població altpirinenca.

També eren anys en què l’administració catalana semblava haver comprès la necessitat d’invertir intensament en l’Alt Pirineu a través d’una xarxa de delegacions territorials que permetia prescindir de la dependència

de les capitals provincials. Les retallades als pressupostos de la Generalitat i alguna incoherència, fàcilment superable, en el desplegament de les delegacions, ens tornaren ràpidament a situacions anteriors.

En quatre anys hem perdut més de quatre mil habitants, bàsicament de gent jove que necessita trobar feina a fora. La població de l’Alt Pirineu i Aran ve a ser l’1% de la catalana quan ocupa gairebé el 20% de la superfície de Catalunya. Les Terres de l’Ebre, que tenen una “imatge” de terres més pobres que les nostres, tenen una densitat de població de 55,3 habitants per quilòmetre quadrat. I la Cerdanya, que és la que treu més pit a l’Alt Pirineu, només arriba al 32,7.

La veritat és que, en una perspectiva estructural, la nostra problemàtica s’arrossega de fa molts anys perquè molts dels nostres poblets havien desaparegut per pura necessitat de la gent de viure decentment, per la rapidíssima desaparició d’activitats agropecuàries en l’alta muntanya i per l’exigència de grans explotacions, en la nostra escala, al fons de les valls. Alguns altres havien reviscolat gràcies a la tornada dels seus anteriors habitants en forma de segones residències. També em

Comparem xifres de població a les nostres comarques i Aran.

Font: Anuari estadístic de Catalunya:

68

COMARCA

ANY 2015

Hab./km²

Any 2011

Diferència

Alt Urgell

20.695

14,3

22.008

-1.313

Alta Ribagorça

3.884

9,1

4.235

-351

Cerdanya

17.870

32,7

18.783

-913

Pallars Jussà

13.609

10,1

14.374

-765

Pallars Sobirà

7.060

5,1

7.548

-488

Val d’Aran

9.926

15,7

10.192

-266

Alt Pirineu i Aran

73.044

12,7

77.140

-4.096

alguns casos emblemàtics s’havia produït una certa activitat econòmica positiva, diferent de les més tradicionals, com per exemple, i penso només en l’Alt Urgell, en pobles com Tuixén, Ossera, Solanell i l’àrea Castellbò– Sant Joan de l’Erm. Tot això fa qualificar de molt greu el fet d’haver tornat a començar una davallada cíclica que ens pot portar a situacions de despoblament indesitjables per a la sostenibilitat de les activitats socials i econòmiques. Fins i tot ens pot portar, si les planificacions urbanístiques no hi posen aturador, a situacions agudes de despoblament acompanyades d’una densitat perversa d’urbanitzacions gens rendibles –els casos més típics a la Cerdanya i a l’Aran.

nera sòlida. Ens queda el sector serveis com a gran camp de treball però amb la problemàtica afegida de les dificultats de la seva implantació en pobles d’alta muntanya, sobretot si volem anar més enllà de l’hostaleria.

2. EL QUE HAN DIT Els Grups de l’Alt Pirineu a mitjans dels anys setanta del segle passat es varen manifestar continuadament a favor d’una activitat econòmica que desenvolupés l’Alt Pirineu d’acord amb l’equilibri entre els sectors productius. És a dir, que cap dels sectors, per exemple el turisme, no prevalgués excessivament sobre els altres. Això amb la finalitat d’evitar una unilateralitat perillosa si el mercat en què es basava anava malament. Aquesta idea

Tot seguint l’Anuari Econòmic Comarcal 2015, editat per Catalunya Caixa, ens trobem el pes percentual de cada sector en el PIB comarcal del 2013:

Agricultura

Indústria

Construcció

Serveis

Alt Urgell

6,17

24,71

7,45

61,67

Alta Ribagorça

1,89

32,00

5,91

60,19

Cerdanya

1,61

3,88

17,71

76,80

Pallars Jussà

6,30

51,44

5,03

37,23

Pallars Sobirà

1,78

50,67

9,87

37,68

Val d’Aran

0,17

21,82

4,37

73,65

Les solucions del despoblament han de venir, bàsicament, d’un increment de l’activitat econòmica. És clar que el sector primari és important a l’Alt Urgell i al Pallars Jussà però amb una participació molt petita al seu PIB. A les altres comarques i a l’Aran és una activitat clarament residual. És ben curiós com molts analistes persisteixen a confondre l’economia muntanyenca amb el sector primari encara que aquesta tingui, evidentment, molta importància estratègica en relació al paisatge.

La indústria a l’Alt Pirineu queda molt marcada per la producció hidroelèctrica –amb l’excepció d’Oliana-, producció que és difícil que conegui increments que generin mà d’obra. La construcció pot tendir a mantenir-se o a créixer lleument, i en qualsevol cas incideix ràpidament en els percentatges de població empleada. Per aquestes vies, doncs, malament per recuperar demografia de ma-

ha anat sent axial en els diversos escrits o manifestos que s’han fet des de llavors.

També varen manifestar profusament la necessitat d’una administració territorial específica que impulsés el desenvolupament de l’Alt Pirineu. El gran inspirador dels GAP va ser l’equip de geògrafs encapçalat per Pau Vila que ja varen proposar, en plena època republicana, una nova concepció de l’ús del territori a Catalunya.

Crec, ben sincerament, per damunt de crítiques polítiques raonables, que els Consells Comarcals de l’Alt Pirineu, fills dels Consells Comarcals de Muntanya reivindicats pels GAP, han fet durant força anys una bona feina i que han suavitzat alguns dels dèficits estructurals que han anat obligant a emigrar la gent de muntanya.

Els estudis del MAB 6 ALT PIRINEU es varen completar als anys 1987/88. L’equip base estava integrat per

69

70

Xavier Campillo, Ramon Ganyet, Xavier Sanclimens i Albert Villaró. Al quadern número 8, dedicat a “La població” escriuen a la pàgina 71: “En molts pobles es veu que tota intervenció pública ha de tenir present que és suficient que un altre jove, o una altra família, decideixi marxar del poble per provocar, com un castell de cartes, que totes les altres cases vagin marxant... Pobles estratègics, “capitals de valls”, com Castellbò, Noves de Segre, Anserall, Estamariu, Tuixén, Lles, amb poblacions al voltant de cent habitants, constitueixen encara comunitats socials; aquests pobles són fonamentals per a l’equilibri del territori i la seva desaparició podria arrossegar un conjunt de petits pobles d’alta muntanya...”

Al quadern número 10, a la pàgina 100 un entrevistat acaba dient: “...aquest és un país pobre, aquest és un país de pena.

Aquí no hem nascut amb una flor al cul, aquí hem nascut amb un card al cul...”

El Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i Aran, aprovat el 25 de juliol de 2006 sota la Conselleria de Joaquim Nadal, explicita en la pàgina 110 que cal dotar al territori de més capacitat d’autogovern i de gestió conjunta: “S’ha esmentat que no hi haurà projecte per a l’Alt Pirineu i Aran si no hi ha subjecte polític i administratiu, si no s’avança en el camí d’una cohesió de l’àmbit que avui no existeix. L’orografia de l’àmbit crea unitats comarcals força tancades i, si bé permet les relacions nord-sud, dificulta enormement les transversals. Bona part de les problemàtiques poden ser comunes però les relacions de cada comarca amb la resta de Catalunya són molt diferenciades i força independents. En tot cas, totes parteixen d’una manca de massa crítica evident, que podria minimitzar-se si els Pirineus parlessin amb una veu conjunta.”

Com ha posat de manifest Francesc Boya, des del “Senado”, en la “Comisión de Entidades Locales”, s’ha treballat molt en els temes de despoblament de les zones rurals i de les zones de muntanya. Així la “Ponència de estudio para la adopción de medidas en relación con la despoblación en España”. “Senado: Boletín Oficial de las Cortes Generales nº 505” de 17 d’abril de 2015”. Aquí trobem un amplíssim ventall d’accions legals, fiscals, laborals i administratives per lluitar contra el despoblament rural i, per extensió, de les zones de muntanya. També el treball “Democracia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local” de Andrés Boix i altres. Aquí es debat si les dipu-

tacions són les millors eines per als desenvolupaments territorials i que cal alguna cosa més entre ajuntaments i diputacions.

Joan Ganyet, en un article sobre el problema del despoblament, “Pirineu: les lliçons de la crisi”, ens diu: “La fita principal, el gran objectiu dels pirinencs és ser un destí turístic? L’ambició com a col·lectiu és rebre gent i més gent procedent d’altres llocs en quantitats cada vegada més grans? O l’ideal a assolir és un altre més alt i també més difícil; per exemple constituir una societat modèlica en educació, en qualitat de vida i en relació harmònica amb la natura? En el benentès, és clar, que el turisme és i serà una font clau de recursos econòmics en qualsevol escenari.

Simplificant molt, podríem identificar un punt fort i un punt feble del Pirineu en l’actual conjuntura. La seva principal fortalesa és sens dubte la creixent consideració de l’ecologia i el paisatge en l’escala de valors de la societat contemporània, i l’automàtica identificació de la muntanya amb aquests dos conceptes. El punt feble es deriva de la crònica manca de força i de cohesió del teixit social pirinenc, amb el corol·lari de l’exaltació del localisme i la dispersió d’esforços”.

Marta Pallarès en un escrit a APIA de 25 de desembre de 2015 ens comenta: “…s’ha trigat dècades en veure que aquestes zones (de muntanya) tenen excessives mancances –demogràfiques, de serveis, de manca d’ofertes laborals, distàncies, etc.- perquè generin processos de renovació per si mateixes… si és que no era una miopia interessada…”

3. EL QUE ES PODRIA FER. La ponència del Senat d’abril del 2015 exposa un ample ventall d’actuacions. Personalment en destacaria: Bonificacions a les cotitzacions de la Seguretat Social.

Repartiment més operatiu dels fons de l’Estat i de les Comunitats Autònomes. Potenciació de l’ús de les noves tecnologies. Potenciació de les capçaleres comarcals.

Anàlisi de les Diputacions com a figures inadequades per als desenvolupaments territorials de zones rurals o de muntanya.

El mateix Joan Ganyet, al mateix article esmentat, proposa, inspirant-se en l’economista José Luís Sampedro, fer front a la crisi seguint tres conceptes: “vitalitat”, “cooperació” i “creació” en contraposició a “productivitat”, “competitivitat” i “innovació”. Vitalitat, en base a incorporar a la societat pirinenca la immigració quali-

71

72

ficada de professionals urbans sensibles a l’atractiu de la muntanya. Cooperació com a superació dels localismes i entre la iniciativa pública i la privada. Creació com a sinònim d’originalitat i qualitat a impregnar en les activitats artístiques i culturals, en la gastronomia, en els productes industrials.

Francesc Boya, com a membre del col·lectiu APIAPirineu Opinió, en l’article “L’economia dels municipis de muntanya” escriu: “...reivindiquem, una acció multifuncional que garanteixi una visió holística de la muntanya i dels seus problemes. Una visió que contempli els aspectes essencials que poden ajudar a estabilitzar població en els nostres pobles. Sens dubte un dels instruments més eficaços és la política fiscal. Una política que tingui en compte la realitat dels municipis amb poca població i amb serioses dificultats per assentar activitat econòmica. En aquest context cal exigir una política fiscal específica que permeti aplicar reduccions fiscals a empreses localitzades en aquests municipis...

Cal exigir que la participació de fons de l’Estat i de la Generalitat, tinguin en compte el factor territorial i siguin equitatius amb els de les ciutats... Per tot això des del col·lectiu APIA-Pirineu Opinió, reivindiquem polítiques específiques per a les zones de muntanya, tal i com es fa en els països veïns.”

Des del meu punt de vista mantenir població activa en molts dels pobles d’alta muntanya requereix dues bases: Primer, la implicació i el protagonisme de l’administració en els seus diferents nivells i en segon lloc, generar inversions humanes i econòmiques provinents de la iniciativa privada basant-se en una promoció realista i imaginativa. Només del maridatge entre la iniciativa pública i la privada poden sorgir-ne els fruits que capgirarien els actuals cicles negatius de l’alta muntanya.

En el cas altpirinenc, l’administració pública hauria d’intervenir a través de tres nivells administratius: Al primer nivell, el Govern de la Generalitat a través de les seves delegacions ubicades al Pirineu amb la perspectiva d’inversions públiques que això implica.

El segon nivell, dels ajuntaments, que haurien de constituir-se, en alguns casos ja ho són, en agents principals de la dinamització dels seus municipis.

I el tercer nivell hauria de ser la Vegueria de l’Alt Pirineu, que substituiria la part corresponent de les diputacions de Lleida i de Girona i coordinaria uns consells comarcals readaptats.

La iniciativa privada té encara moltes coses a dir, i a fer. En aquest àmbit haurien de rebre suport públic tot tipus d’activitats, agràries, artesanals, industrials o turístiques, comercials o professionals, dirigides per persones físiques, per societats mercantils o per cooperatives.

I sempre amb un esperit de present i de futur perquè penso que del passat, en aquests casos concrets de promoció econòmica, poca cosa avui ens serveix de guia. La renovació econòmica de la nostra muntanya inclou unes noves formes d’actuació i del passat ens queda el record agraït de l’esforç fet pels nostres predecessors.

Administració pública, bones idees... i el finançament? Des d’un punt de vista de diners públics hem vist experiències molt productives com les subvencions proporcionades pels fons comunitaris Leader. Caldria seguir per aquí, incrementant-ho amb subvencions provinents d’altres institucions. És trist comprovar com en alguna institució preval més l’orgull de cap provincial que la recerca d’un model sostenible de desenvolupament per a zones com les de l’Alt Pirineu i Aran. Un clar exemple són els diners de la Diputació de Lleida destinats a campanyes com “la neu de Lleida”.

Els polítics del territori tenen molt a dir-hi!! Cal impregnar l’administració de cultura territorial i aconseguir l’aprofitament òptim dels diners públics. A vegades el problema no és la falta de normatives sinó la falta de voluntat i d’instruments territorials per aplicar-les. Tan sols així, opino, és que podrem evitar l’abandonament de bona part de la nostra muntanya.

Amadeu Gallart Sort Economista i membre de APIA-Pirineu Opinió

la Cerdanya, canvi econòmic o pèrdua d’identitat?

Joaquim Nadal i Farreras

És indubtable que el boom turístic i de la construcció va capgirar en les darreres dècades del segle XX el perfil econòmic de la Cerdanya i de tot el Pirineu. En el cas de la Cerdanya hi hauríem d’afegir el canvi radical que es va produir en la mobilitat i accessibilitat des de l’entrada en servei del Túnel del Cadí.

Els camins tradicionals van ser arraconats i la famosa collada de Toses va quedar reservada per a viatgers nostàlgics i romàntics, que s’estimen més gaudir de l’espectacle cromàtic del bosc i assumir els nombrosos

revolts que arribar ràpidament d’un punt a l’altre.

En termes de paisatge i de gaudi estètic, mai no és veritat que la distància més curta entre dos punts sigui la línia recta; en realitat ens perdem moltes coses per voler anar de pressa d’un punt a l’altre.

La visió de la Cerdanya, des del cim de la collada, ens presenta una panoràmica magnífica i la davallada cap a la plana cerdana és sempre una lliçó de geografia, paisatge, economia i sociologia.

La contemplació de les noves pletes, aquests conglo-

73

merats de cases mimetitzades que es dissimulen malament en el paisatge amb les tonalitats fosques de la pedra, és l’evidència més contundent dels canvis econòmics que han irromput a la Cerdanya amb força inusitada.

En poques dècades, primer la construcció i després els serveis han arraconat el sector primari a un espai simbòlic i residual. Cada cop hi ha menys prats de dall, cada cop hi ha menys pagesos i ramaders, cada cop l’economia es focalitza en l’activitat terciària, més propícia a les variacions turístiques.

Si es perd del tot aquesta essència rural, pagesa, de la Cerdanya, què hi trobaran els turistes estacionals? Quin és el destí futur de les feixes de prats de dall ben regats, que marquen una geografia cromàtica en els pendents de les muntanyes que envolten la plana establint una línia de verdor inconfusible, acabada sobtadament pels prats que groguegen en temps de sequera més amunt?

Quin paisatge ens espera als visitants?

La vella noció dels habitants del Pirineu com a jardiners del paisatge, la idea de custodis del territori, la valorització patrimonial de les arrels més terrassanes de la comarca es pot fondre i dissipar.

La pèrdua d’identitat és irreversible i en un cert sentit inevitable?

La resposta és rotundament no. Ben al contrari, assistim a un procés de revifalla del sector primari justament per la valorització i l’especialització en productes que vinculats a l’agricultura i la ramaderia poden entroncar, eficaçment, amb la nova demanda de gastronomia especialitzada que justament reclama el sector turístic.

Emfasitzar la reculada de la Cerdanya rural seria tant com lligar-li una pedra al coll a la idea mateixa que ens cal per a combinar amb equilibri els interessos d’aquells que hi viuen, d’aquells que en viuen i de qui només hi va. És evident, és clar, que els mètodes, la vida, els models i, fins i tot, l’estructura de la propietat han canviat

74

radicalment i que sovint ens calen iniciatives com les de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, per dreçar un pont comprensible entre el passat, el present i el futur.

Però també és molt evident que hi ha una autèntica florida de projectes individuals, familiars i, fins i tot, empresarials associats als elements constitutius de les arrels més profundes de la Cerdanya rural. La producció de llet i la transformació amb tots els seus derivats, des dels iogurts fins als formatges; la producció de carn sigui d’ovella, vaca o cavall; la cria especialitzada de l’euga cerdana, el desenvolupament de les activitats hípiques associades al turisme rural, la producció de melmelades, la recol·lecció de fruits i herbes silvestres, tot acompanya un procés vell en essència i nou en potència que trenca el divorci entre un model i l’altre i els agermana en una simbiosi imprescindible. * Director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

75

Núm.

19

DESEMBRE 2016

76

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya · © Tots els drets reservats