Querol 6

Núm 6, juliol-agost-setembre de 2011

Lles de Cerdanya—juny 2011

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya

Foto: Gael Piguillem

© Tots els drets reservats.

Índex Pàg. 3, Cultura i lletres cerdanes: una revifalla?, Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 4, Ciència Ficció: “La gent del marge”, Enric Quílez i Castro Pàg. 5, A les telúries: “Foc deslluït”, Enric Quílez i Castro Pàg. 6, Poesia, Pere Quart (Joan Olivé) Pàg. 8, La colza, Gerard Cunill Pàg. 9, Tecnologia: “Televisió i cinema per internet”, Francesc X. Esteban Pàg. 10, El solstici d’estiu, Miquel Llimona Pàg. 11, Els joves de Lles dinamitzen les festes del municipi, Guillem Lluch Torres Pàg. 12, Asfaltant el món rural, Alfons Mills i Munt Pàg, 13, Jordi Barre: la desaparició d’un referent, Miquel Pujadó Pàg. 14, Cerdanya o la Cerdanya?, Manel Figuera i Abadal Pàg. 15, Els Fons Municipals, Erola Simon Lleixà Pàg. 16, Conferència de Toni Gol sobre el carlisme Pàg. 17, Presentació del llibre: “El llop i els humans”, de Josep Maria Massip i Gibert Pàg. 18, Conferència d’Òscar Jané i Checa: “Pensar la frontera des del Pirineu”

Editorial Després d’una primavera molt fresca i plujosa, sembla que l’estiu entra amb molta empenta. Una onada de calor africana ha fet pujar els termòmetres considerablement quan alguns ja ens estàvem preguntant si aquest any arribaria l’estiu. Per desgràcia, la calorada ha durat poc i tornem a tenir un temps variable.

Després del solstici i les celebracions de Sant Joan, Sant Pau i Sant Pere, comencen els mesos turísticament forts a la comarca. La flora es troba en el seu millor moment, els camps comencen a groguejar –tot i que encara queda prou verd– i els turistes arriben.

En aquest número parlarem dels biocombustibles i els camps de colza, que tenyeixen de groc darrerament la plana cerdana, de com celebrem les nostres festivitats, del solstici, de la revifalla literària de les lletres cerdanes, entre d’altres temes.

També s’inicia una nova etapa als governs locals després de les eleccions de maig. Quatre anys d’una nova legislatura en

la qual veurem canvis destacats, almenys en les persones que portaran endavant la gestió municipal.

D’aquests temes i de molts altres, parlarem en aquest sisè número de la revista QUEROL. Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temàtica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica: grup@recercacerdanya.org I si compleix amb uns mínims requisits, el publicarem.

Esperem que aquest número us agradi i en gaudiu tant com nosaltres l’hem gaudit preparant-lo.

Enric Quílez i Castro President del Grup de Recerca de Cerdanya

2

Cultura i lletres cerdanes: una revifalla?

Per Alfred Pérez-Bastardas (*) "El Pirineu ha estat de sempre un espai literari", diu la proclama de l'Associació Llibre del Pirineu, que ja ha començat a obrir-se a través d'un primer catàleg d'aquest Sant Jordi. Igualment podem afirmar que la Cerdanya també hi té un paper principal en aquest espai. Ho hem comprovat aquest Dia del Drac, o del gran mercat literari i cultural que és el dia del llibre i de les roses, i per aquí la dels lilàs *i dels enamorats.

Aquest Sant Jordi ha estat una setmana florida, literàriament parlant.

La Cerdanya ha retrobat una de les seves característiques principals en aquestes diades, que representa també un valor afegit a la seva identitat pirinenca. És la seva vocació cultural i literària, mai perduda, potser ara renovada amb més força, més disposada a tenir una presència en el món cultural pirinenc i disposada a deixar constància de la seva força creadora.

Ha estat una diada plena de novetats cerdanes prou importants perquè ens en fem ressò. Llibres com El Parlar de Cerdanya de Manel Figuera, Enric Quílez, Anna Montané, Salvador Vigo i Agnès Figuera, és el més emblemàtic; un estudi que només es fa una vegada a la vida, que representa un treball de més de vint anys d'esforç, d'estudi, de recerca, de treball de camp. Aquest és un instrument cultural de primer ordre a la Cerdanya, és una aportació extraordinària al petit país cerdà. És un llibre de referència per a la Cerdanya. Vull dir que és un llibre cabdal per la cultura i les lletres d'aquest país.

N’hi ha d'altres, en canvi que afavoreixen l'esperit assagista de la comarca, que pretenen donar coneixements propis i tenen també un espai en les lletres excursionistes, gastronòmiques, literàries, botàniques, naturalistes, sociopolítiques o simplement poètiques, narratives* De la Cerdanya íntima, converses a cor obert d'Alfons Brosel, a la Cuina tradicional de Cerdanya de Semproniana, passant pel llibre dels XXVII Jocs floral de Cerdanya, o La Cerdanya, quadern de notes, d'Alfred Pérez-Bastardas, o els llibres d'antropologia botànica i tradicional de Joan Montaner, i el deliciós tast de la cuina cerdana de Mª Rosa Molins, i també la Petita flora de la Cerdanya i del Parc natural del Cadí-Moixeró de la Mía Botey, recordant també la Cerdanya a la balitresca de l'Enric Quílez, o Els fruits silvestres del Pirineu, de Catalina Solé-Sugranyes, etc, etc. i perquè no recordar a revistes noves transpirinenques com Portella d'Andorra o Interpontes de l'Alt Urgell, fronterers amb el territori cerdà, i les revistes dinàmiques digitals com Querol i Ker, o les gratuïtes com el Follet de Puigcerdà, el Pànxing, el Viure als Pirineus o la delicada i interessant Belluga't, que creiem que a poc a poc tindrà un paper cabdal. I sembla que alguns d'aquests llibres estan a punt d'esgotar-se i en caldrà una nova edició; això és un bon símptoma. I encara hi podem afegir-hi el llibre de Xavier Ambròs, El secret del Cadí, o els dos llibres recents del cerdà Daniel Hernandez, Creus de sang al Gran Hotel, o Le bourreau de Puigcerdà, una narrativa de novel·la negr< que no és nova però que enriqueix la literatura cerdana.

En som conscients de la riquesa cultural cerdana, de les lletres i de les iniciatives de tota mena que a la Cerdanya han anat prenent cos a través dels darrers vint anys? No en volem pas fer una llista, però recordem-ne algunes que poden tenir un sentit o altre, però representen esforços per ser-hi, per donar-se a conèixer, per compartir història i cultura, per tirar endavant. Una Diada de la Cerdanya, un Cerdà de l'Any, un premi literari puigcerdanés, unes obres de teatre que busquen un lloc adequat per mostrar-se, unes trobades sobre arqueologia, sobre ciència i tecnologia, sobre història i botànica cerdana. Universitat d'estiu cerdana, conferències i classes magistrals que imparteixen experts en matèries que afecten la Cerdanya, són també exponent d'una revifalla.

ral, turística, amb identitats pròpies d'un territori pirinenc que volem que tingui unes característiques apropiades al seu desenvolupament.

Troballes arqueològiques, patrimoni arquitectònic, naturalesa que ens és fidel, no sé si nosaltres ho som amb ella?

Rutes gastronòmiques i sensibilitats per conviure en una petita comarca pirinenca que no ha de ser un complement d'esbarjo, sinó un país propi que manté una identitat pròpia: per això les lletres cerdanes són també tan importants, perquè expliquen a tothom qui som i què volem ser en un futur, no fos cas que acabéssim essent només un gran jardí de les ciutats...

La Cerdanya també ha estat país per fundar-hi corrents d'opinió, de pensament, també polítics, socials, culturals i esportius. En volem recordar dos, d'estils i de sentit diferent; els dos, però, es formalitzen a Font-romeu, perquè és un nucli històric de la Cerdanya, perquè és un ric paisatge pirinenc i perquè té connotacions molt simbòliques. Fou el 17 d'agost de 1932 quan el pioner de la revista Esprit, Emmanuel Mounier hi presenta un informe sobre les directrius espirituals del moviment que va crear anomenat després el personalisme. Mounier un dels grans pensadors cristians i progressistes del segle XX, va a l'alta muntanya per fundar-hi el moviment d'Esprit, i segurament ho fa perquè ell també era un muntanyès. Mounier fou un pensador modern i el personalisme de Mounier es presenta com una revolució de l'esperit., com un "refer el Renaixement", vol ser un pas revolucionari humà, sense caure en la violència totalitària i feixista, perquè segons Mounier "la revolució serà moral o no serà".

L'altre manifest signat a Font-romeu és més modern, potser és més pragmàtic, o més sociopolític, o simplement voluntarista. Es va signar el 21 de setembre de 1998 i en va néixer la voluntat municipalista cerdana de crear un Consell General de Cerdanya, com a òrgan semipolític, que expliciti la voluntat comarcal unitària de la Cerdanya. Quinze anys després, el camí ha estat poc precisat i molt poc construït. Es veurà.

Per tot això, o malgrat això, avui tenim una Cerdanya que es belluga, que es va realitzant, tot i no saber si ho fa per camins fressats o per viaranys que cal desbrossar, i entretant, també aporta culturalment el seu pensar, les seves lletres turmentades en alguns casos per descobrir quin és el futur cerdà més apropiat per seguir aprofundint les seves arrels pirinenques.

La Cerdanya des d'aquesta perspectiva sí que té qui l'hi escrigui, qui l'examini, qui l'escolti i qui li dediqui esforç i compromís. És bàsic per descobrir-ne les arrels. I sembla que es constata que existeix prou revifalla creadora de cultura i de compromís amb aquest petit país cerdà, que escriu, parla i actua per continuar viu. (*) Historiador, de la Societat Catalana d'Estudis Històrics.

Parlar de grups que treballen un o altre aspecte cerdà, pot semblar un triomfalisme; tots tenen uns camp concrets d'actuació que probablement caldria millorar, ampliar i coordinar. Establir contactes i federar equips entre l'Alta i Baixa Cerdanya , crec que és imprescindible; poca cosa sabem de més enllà de la ratlla que ja diem que no hi és, però ens afecta* Esports d'hivern, campions i campiones d'aquests esports, la Cerdanya en té un planter; lluny del cofoisme, necessitem conèixer-nos en profunditat per recuperar un sentit de comarca natural, catalana, cultu-

3

Ciència ficció: “La gent del marge” Per Enric Quílez i Castro

La gent del marge és un fix-up de relats i novel·les curtes de l'escriptor nord-americà Orson Scott Card. Es tracta d'una sèrie d'històries ambientades en una Nordamèrica postapocalíptica a la qual la civilització ha col·lapsat després de la guerra i on el clima ha canviat irreversiblement.

Els relats es poden llegir independentment, encara que és millor llegir-los tots seguits, ja que s'obté una major visió de conjunt i la història assoleix tot el seu significat.

cans. És una història especial, centrada al Brasil preapocal·líptic, entre un adolescent i una dona madura destinats a esdevenir els pares del nou déu-cabdill que unirà els pobles indígenes d'Amèrica. És també l´única història en què la fantasia treu el cap lleugerament.

En general, és un llibre que es llegeix bé, que farà les delícies dels seguidors de Card -que són molts- i que deixa un bon record i ganes de més històries de les gents del marge.

El món que descriu Card és un món trist i lleugerament gris, molt malenconiós, on la civilització està tractant de ser preservada per la comunitat de mormons de la zona de Utah. S'ha creat un nou estat -Deseret- al temps que els Estats Units d'Amèrica són només un record llunyà.

Lluny de fer proselitisme (Card és ben sabut que és un mormó practicant), l'autor sosté una certa mirada crítica vers l'excés de zel de les comunitats mormones, les quals veu com a excessivament tancades i endogàmiques i la manca del sentit de l'humor de bona part d'ells.

En qualsevol cas, es tracta d'un típic llibre de Card, on el centre de les històries són els sentiments dels personatges, habitualment tristos o tràgics, àdhuc patètics, però sempre amb un transfons d'optimisme i esperança.

A "Oest" ("West", 1987), Card narra la història de un divers grup de mormons que es dirigeixen cap a Utah, la nova terra promesa, fugint de la barbàrie i de la decadència de la civilització, travessant territoris desconeguts i plens de perills, guiats per un personatge carregat de dolor pel seu torturat passat.

A "Recuperació" ("Salvage", 1986) se'ns explica la al·lienació soferta per un no mormó quan descobreix que ell no podrà formar part de la comunitat i que en certa manera ha estat exclòs d'aquesta.

"El marge" ("The Fringe", 1985) és la història d'un professor paralític, gairebé la viva imatge d'Stephen Hawking, amb el seu ordinador parlant, que ha d'escollir entre tolerar el negoci del mercat negre de la comunitat en què resideix o patir les conseqüències de ser virtuós i de denunciar els tripijocs dels capitostos locals.

"Teatre ambulant" ("Pageant Wagon", 1989) és una història coral d'una família que es dedica al negoci del teatre ambulant, com si d'un circ es tractés, que reuneix les gents dels petits pobles i les fan sentir per una estona que formen part de quelcom més gran. També és la conclusió de la història d'un dels personatges que s'ha anat explicant al llarg dels anteriors relats.

"Amèrica" ("America", 1987) és un relat un xic diferent.

S'ubica més en el futur i representa, en certa manera, el fracàs de l'estat mormó, que ha de pactar la seva existència amb els nous conqueridors: els nadius ameri4

A les telúries: “Foc deslluït” Per Enric Quílez Un altre solstici d'estiu passat. Crec que aquesta festa tan nostrada, que nosaltres celebrem la Nit de Sant Joan està tenint cada cop menys interès per part dels cerdans, que aprofiten l'ocasió per marxar a la platja o a altres indrets de vacances.

Tot i que això passa un a mica arreu i que la crisi econòmica que patim també hi influeix, d'un temps ençà, la revetlla de sant Joan és cada cop més ensopida, gairebé no es fan sopars populars, la foguera s'ha traslladat als afores de la Vila i sembla que a ningú no li interessi gens ni mica la festa.

Tenim elements que molts altre ja voldrien per si mateixos, com el Kerresetcaps. No hem d’envejar res a ningú altre. Però malgrat disposar de material autòcton, no el fem servir per res i el tenim en el major dels oblits.

Correm el risc que Sant Joan s'acabi convertint en una altra festa com Sant Marc (desapareguda en combat) o com la Diada (que fa més pena que nosa). Els puigcerdanesos no sabem celebrar festes. Sembla que l'apatia ens domina. Perquè jo entenc que no es tracta d'encendre un foc i de llançar un munt de petards: la festa era quelcom més.

La nit de Sant Joan és una nit màgica. Ha sobreviscut segles als embats de gent que l’ha volguda fer desaparèixer. Em pregunto si, finalment, la desídia no acabarà fent el treball que altres no han pogut aconseguir.

En fi, altres pobles ho fan millor i amb menys recursos, cosa que és una llàstima per a nosaltres i un orgull per a ells. No només som incapaços de convertir la festa en quelcom que atregui el turisme -que en aquestes dates està totalment ensopit a la nostra comarca- sinó que ni ens quedem a celebrar la Festa.

Tinc una sana enveja a les falles d’Isil, o a l’encesa deth Haro de la Val d’Aran o a les fogueres de les platges del litoral mediterrani, així com a moltes altres manifestacions, on el foc és el protagonista.

En altres llocs, es promocionen les colles de diables, les festes ancestrals lligades al foc, com a Berga o al Pirineu més occidental (Val d'Aran, Pallars, etc) o es munten nits temàtiques, com a l'Alt Urgell, a la Guàrdia d'Ares.

Amb pocs recursos es poden fer moltes coses si hi ha una mínima voluntat de tirar els projectes endavant.

Potser que despertem. Si volem que la temporada turística sigui quelcom més que les dues setmanes centrals del mes d'agost, cal potenciar festes i activitats els mesos de juny i juliol. Si no, continuarem com sempre o cada cop pitjor.

5

Poesia: Pere Quart (Joan Olivé) CORRANDES D'EXILI Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra i com em recaria d'allunyar-me'n, sud avall, on sembla que la gent és bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent!

Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja, així el lluç que pica un ham sense esquer", mentre jo, encara prop, pensaria en les velles fretures i confiances d'aquest meu tossut poble.

I, ja tot sospesat, recularia per a restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva -i nostrabastant neta, envejada, bonica pàtria.

Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'anyorança ans d'enyorança viuré.

UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Dorm, petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa; fes-te fort per a la mort!

Seràs brau o de pau?

Seràs carn d'escorxador o màrtir nacional?

Tant se val!

Per un bou tot és prou.

Ara els somnis, vedelló.

Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.

Una esperança desfeta, una recança infinita.

I una pàtria tan petita que la somio completa.

Non non, vine, son!

Non non, vine, son!

6

Dibuix: Alejandra Vidal 7

La colza Per Gerard Cunill La colza aquests últims anys ha tingut un ascens espectacular, essent en alguns llocs un dels conreus que s'han implantat més i que podem veure en molts llocs del nostre país.

A la Cerdanya aquesta primavera i en d'altres de ja passades, hem pogut veure com molts camps de la vall cerdana, en arribar aquesta estació, es tenyeixen de groc, un groc molt viu i poc característic pels conreus que s'han conreat aquí tradicionalment, un color que trenca al mig d'un paisatge predominantment verd. Aquest groc ha atret l'atenció de fotògrafs i gent que contempla aquell color tant lluminós amb passió.

Segur que com a atractiu turístic la comarca hi ha guanyat.

Però no se fins a quin punt la colza pot ser beneficiosa per a l'economia rural de la comarca i dubto que tampoc ho sigui per la mundial, ni per assegurar els aliments o per a la industria alimentària i menys que ens resolgui el greu problema de combustibles que molt probablement hi haurà en un futur.

l'agricultura de la nostra comarca, la qual destina una part dels seus terrenys a aquesta activitat?

Jo tinc el temor que el biodièsel sigui una iniciativa fallida que al cap d'uns quants anys s'acabi, i amb tot s'acabarà aquest negoci i la pagesia de la Cerdanya acabarà encara més frustrada de com es veu avui en dia.

Més aviat em temo que aquest sigui el desencadenant del tancament de més explotacions agrícoles i que continuï el declivi d'aquest mil·lenari ofici, que s'abandonin els terrenys i trenquin amb els beneficis en el territori d'un sector que aporta poc al PIB del país, però que contribueix en gran mesura a establir un equilibri territorial i uns beneficis ecològics i naturals importants, a més de la conservació del paisatge autòcton, gràcies a les seves formes d'explotació, que s'han dut a terme al llarg de segles i mil·lennis.

S'ha de mirar de buscar noves formes d'explotació i de negoci.

La innovació, al cap i a la fi, és el futur, i sembla, que la colza en té poc, de futur, a llarg termini.

La introducció de la colza ara fa uns anys, per convertir-lo en biodièsel, i així anar constituint una alternativa al petroli, em va semblar positiva en un inici. Matàvem dos pardals d'un tret.

D’una banda, incentivàvem la pagesia per què continués la seva tasca al camp, que anava en procés d'abandonament, i a sobre reduíem el consum de petroli i de retruc les emissions de diòxid de carboni.

Tot semblava bé, però de seguida la colza va anar agafant efectes negatius. D’ una banda, i al començament de la crisi econòmica mundial, el creixement de la demanda de colza i la implantació de cada cop més hectàrees de camps va produir una inflació del preu de productes alimentaris bàsics, com és el cas del blat o del blat de moro, dos productes essencials a les taules de molts països del món, especialment a Sudamèrica i a l'Àfrica. L'inflació dels preus va causar revoltes i crisis alimentàries.

Així dons la colza, que s'havia vist com una gran alternativa, va presentar un problema greu. S'han de sacrificar hectàrees de conreu destinades a l'alimentació per la producció de biodièsel. A més a més, els científics han demostrat que és inútil, perquè encara que vingués un possible esgotament del petroli, la demanda de biodièsel i de colza no podria abastir les grans necessitats energètiques que el món demana.

Foto: Francesc X. Esteban

Un gran documental que expressa aquesta preocupació és un film Nord-americà anomenat: The End of Suburbia. Expressa la preocupació per l'esgotament del petroli i del model de vida de consum que duen els nord-americans. Cap al final del documental, però, es fa una reflexió sobre el biodièsel. I experts en la matèria també asseguren que seria impossible que la colza suplantés el petroli.

En primer lloc, perquè no hi hauria suficients terres al món només per a cultivar colza, i d’altra banda, que la despesa que genera plantar la colza, cuidar-la i recollir-la no sortiria a compte energèticament, ja que la despesa que comporten aquests procediments, és superior a l'energia que es treu del producte final.

Així doncs, tant com em pregunto si al món tindrà un futur aquesta colza, em pregunto també quin futur li espera a

8

Tecnologia: Televisió i cinema per internet Per Francesc X. Esteban

No és cap secret que el futur dels mitjans audiovisuals passa per Internet i això està fent replantejar tots els fonaments de la anomenada “indústria audiovisual”. Com totes les transicions, hi haurà uns que sortiran guanyant i uns altres, perdent. Potser dependrà de com s'enfoqui la transició cap a aquesta nova tecnologia.

La transició més conservadora passa per oferir el mateix que ofereixen els canals de televisió de pagament però canviant de mitjà de recepció. Enlloc de connectar el descodificador a una antena per rebre el senyal del satèl·lit, el connectem al cable d’Internet per rebre una oferta més o menys similar. En el nostre país, Movistar ofereix aquest servei sota el nom comercial d'Imagenio.

Al Regne Unit, un consorci liderat per la cadena pública BBC prepara la seva transició cap a Internet amb un nou servei anomenat YouView, que començarà les seves emissions a principis del 2012. De la mateixa manera que fa Imagenio, es necessitarà un descodificador especial, però en canvi, bona part del contingut serà gratuït, encara que per veure certes pel·lícules i esports, caldrà pagar. La gran aposta d'aquesta nova plataforma són els Jocs Olímpics de Londres del 2012, quan s'oferiran fins a 40 retransmissions esportives diferents de manera simultània.

Si les cadenes de televisió busquen situar-se a Internet, les companyies de Internet intenten oferir serveis propis d'una televisió. YouTube, el portal de vídeos del gegant Google, emetrà en directe els 26 partits de la Copa Amèrica de futbol, que es disputarà a Argentina de l'1 al 24 de juliol de 2011. És la primera vegada que una companyia de l'àmbit d'Internet adquireix els drets d'un esdeveniment esportiu tant rellevant per a 54 països.

quan ho vol veure, o sigui, és més semblant a un videoclub que a una cadena de televisió. D’altra banda, “streaming” vol dir que no cal baixar tot el fitxer per veure els continguts, així que, una vegada seleccionada la pel·lícula o el capítol de la sèrie, la podem començar a veure de manera gairebé immediata.

Per connectar-se es necessita una connexió a Internet, una subscripció a Netflix i un dispositiu compatible. Aquest és un dels punts forts del sistema degut a la diversitat de dispositius que podem fer servir. A més de poder veure continguts a la pantalla de l'ordinador, es pot veure amb facilitat a la pantalla del televisor mitjançant els dispositius compatibles, com per exemple les cònsoles de videojocs (Wii, PS3, XBOX 360), certs televisors i reproductors Blu-ray (LG, Panasonic, Philips, Samsung, Sanyo, Sony...), i altres dispositius (iPad, iPhone, Android, Windows Phone, Apple TV...).

El servei és tan popular als Estats Units que fins i tot grans fabricants (Samsung, Panasonic, Sony i Toshiba) estudien afegir als comandaments a distància dels seus aparells butons especials per accedir ràpidament als continguts.

Tampoc Netflix vol quedar-se encasellada com una “empresa d'Internet” i ha fet com fan les grans cadenes de televisió: comprar els drets per estrenar en exclusiva sèries de televisió originals. El darrer moviment de Netflix ha estat pagar 68 milions d'euros per adquirir la versió americana d'un thriller titulat 'House of Cards', que encara està pendent de ser filmat. El capítol pilot d'aquesta sèrie el dirigirà David Fincher.

Netflix té a prop de 20 milions d'abonats als EEUU i Canadà i properament s'expandirà per Sud-amèrica (finals 2011), Espanya (2012) i Regne Unit i França (finals 2012 o inicis de 2013). La seva arribada a Espanya, segons la companyia, s'ha vist endarrerit per la xacra de la pirateria i els “abusius” drets d'autor que haurien de pagar en aquest país.

Personalment, espero amb impaciència l'arribada de Netflix al nostre país i crec que aquesta companyia representa el futur en molts aspectes. En primer lloc perquè proporciona un servei d'entreteniment, enlloc de vendre productes, com fa Ultraviolet.

En segon lloc, perquè és un servei a la carta, a diferència del model de televisió actual (Imagenio, YouView). Finalment, perque ofereix continguts d'excel·lent qualitat a un preu molt raonable.

La resposta de les grans “majors” del cinema de Hollywood (Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner) davant la imparable empenta d'Internet serà el futur llançament de la plataforma digital anomenada Ultraviolet, on enlloc de vendre un suport físic (DVD) es podrà comprar una llicència de la pel·lícula, que dona dret a veure-la tantes vegades com es vulgui, de per vida. Aquest enfocament és força conservador ja que, sigui quin sigui el format, es continuen venent productes (pel·lícules) quan el futur passa per vendre un servei (entreteniment).

Potser l'aposta més innovadora fins ara es diu Netflix, que és un servei de suscripció a continguts per Internet, que per una tarifa de 7,99$ mensuals, permet veure “a la carta” pel·lícules i sèries de televisió “en streaming”, entre un catàleg de més de 100.000 títols. És “a la carta” perquè l'usuari tria què vol veure i

9

El solstici d’estiu Per Miquel Llimona Un ramallet cull de flors Millor ventura no troba , Floretes de Sant Joan De romani i farigola I amb elles fent una crau Del mas la linda en corona.

Mossèn Jacint Verdaguer .- El Canigó Amb prou feines l’acabem de passar. Efímer com el cremar d’una espelma, com l’esclat d’un coet o la lluminària d’una bengala, cada any el solstici d’estiu consumeix aquestes nits lleugeres i curtes, les més curtes de l’any .

de tota mena d’animals perillosos. Vencedors ells vers al gènere humà i no al contrari com succeeix en l’actualitat, objectes de veneració amb indrets en els quals només els sacerdots i els iniciats podien accedir. En aquella curta nit, amb fogueres enceses a les seves clarianes i teies front als llacs i al mar, els homes celebraven l’adveniment de l’estació clara, lluminosa, fèrtil i amable.

Ho hem substituït per les fogueres de Sant Joan. Pels petards i les revetlles que acaben amb l’alba. Una festa que les forces més obscurantistes intentaren prohibir en moltes ocasions, entre elles durant el franquisme, per creure que en el seu si podia encendre’s l’espurna del descontrol i del desordre, però que, com les pròpies brases de les fogueres de Sant Joan, han tornat a brotar una i altra vegada.

En el nostre hemisferi es produeix els solstici d’estiu quan la terra es troba en aquell punt mínim de declinació en l’eclíptica que dibuixa entorn del sol. Quan es dóna la màxima separació boreal o quan la Terra es troba en el punt de Càncer, s’esdevé la nit mes curta de l’any o el màxim d’hores de llum respecte a les hores d’obscuritat . Es tracta d’un punt concret del peregrinatge anyal de la Terra entorn del Sol, però que pren una importància extraordinària en la vida dels homes que han interpretat des de temps immemorials la natura, doncs aquella nit les forces de la terra i de la llum adquireixen el seu grau major de protagonisme. Solen fer-se coincidir amb la nit de Sant Joan, el vint-i-tres de juny, encara que, en puritat, s’acosten mes al vint-i-un del mateix mes i coincideixen amb el pas de la primavera a l’estiu.

Si ens remuntem als temps atàvics dels principis del nostre continent, les extremes condicions de duresa dels hiverns del nord d’Europa, de les zones de muntanya, de les vessants ombrívoles de les serralades, ens poden donar una petita idea del que havia de significar el temps d’esclat , d’esplendor i de llum que marcava el zenit del solstici en la vida dels homes i de les propietats màgiques i iniciàtiques de què aquella nit més curta de l’any s’envoltà.

Com de tantes altres tradicions, el cristianisme, en arrelar en la vella Europa i en convertir-se en una institució de poder, se n’emparà i les agrupà en la nit que commemora el naixement de Sant Joan Baptista: la nostra vella i coneguda revetlla. En realitat fou una apropiació amb l’objectiu de donar un sentit cristià a allò que havia estat de sempre una festa pagana. Com tantes d’altres s’han produït en les històries de dominacions entre els imperis, les cultures i els homes, però, com també sol succeir, en els racons més remots, amb menys possibilitats de control per part del poder, sobrevisqueren i sobreviuen encara multitud d’elements de les antigues celebracions paganes.

La més vistosa és el foc. El foc purificador i el foc que il·lumina per fer més curt el pas entre la claror d’un dia i la claror del dia següent. En els temps remots i atàvics, les velles cultures dels boscos, ja encenien fogueres en la nit solsticial per conjurar les minses hores d’obscuritat. Probablement aquell foc purificava els homes del sofriment de l’ hivern inacabable. Del fred, de la lluita aferrissada per la supervivència. Encara avui, com una rememoració del passat a Suècia i a Noruega i a la resta dels països escandinaus, la nit del solstici, les gents tornen al bosc i encenen fogueres i passen la nit cantant i ballant i en un estat de vetlla febril i festiva. Les nenes es vesteixen de blanc i duen corones de flors al cap i espelmes a les mans .

Podem imaginar, els boscos del naixement d’Europa. Salvatges, espessos, impenetrables. Amb roures mil·lenaris, farcits

El Kerresetcaps Certament, el primer i el més important i màgic element de la nit solsticial és el foc. El foc purificador i el foc il·luminador. A la foguera de Sant Joan es cremen les andròmines i elements sobrants, allò que s’ha fet vell i inservible, com una forma de renovació , de rejoveniment que tant té a veure amb la primavera. Sembla que la foguera o les teies enceses, les fogates en els boscos i front al mar, constituïen un reclam per les forces

10

Els joves de Lles dinamitzen les festes del municipi de la natura i una conjura contra les sequeres i les malalties de les plantes.

Per Guillem Lluch Torres

Però no n’és l’únic. Com ja hem dit, en els indrets de més difícil accés, s’han conservat una sèrie d’elements que formen part dels antics rituals. A casa nostra, fonamentalment a les comarques pirinenques i de muntanya, on l’ aïllament i les barreres geogràfiques han estat les grans protectores de tradicions que es remunten a l’alba dels temps, perviuen encara en l’imaginari col·lectiu tradicions ben antigues. Com els banys purificadors.

Sembla que els foren els romans que, fent seva la tradició dels pobles conquerits, consideraven que el bany en aigües clares i netes en la nit solsticial era beneficiós per la salut del cos i enfortia l’esperit. I es diu que d’ aquesta tradició ens ve la dèria d’acabar la nit de Revetlla amb un bany, quan les ombres ja es van dissolent en la llum del dia.

Les danses entorn del foc. Saltar per sobre les brases, si es fa del bracet amb la persona que hom estima, s’enforteix la relació.

També les plantes i els prodigis que obren les herbes remeieres collides en la nit mes llarga de l’any i per tant , amb un procés mes accentuat de fotosíntesi. Deu venir de molt lluny la tradició de collir plantes en aquesta nit, ja que segons sembla, és l’ època en què les trementinaires i remeieres es perdien en els boscos a la recerca de plantes curatives, que collides en aquelles curtes nits, augmentaven la seva capacitat sanadora.

L’ herba de Sant Joan o pericó o hipèric, coneguda també com herba de l’alegria, n’és l’ exponent més important . En aquesta flor s’hi uneix el caràcter curatiu amb la fantasia i el prodigi, de ser una flor amb poders màgics que poden tòrcer la voluntat de la persona estimada. Diu la llegenda que si en la nit de Sant Joan s’enterra hipèric i es pensa intensament en la persona volguda, aquesta tornarà a nosaltres. És la nit solsticial propícia per l’aparició de criatures fantàstiques, que aquella nit vaguen lliures per les boscúries. Així en una ronda imaginària pels boscos més recòndits hi podem trobar cucales, animes de cànters i joanets, que són follets de foc o menudes guspires que flamegen entre els matolls. També gambutzins. Amb molta sort, la dama de la fortuna i amb molta dissort les aloges o goges o dames d’ aigua que s’enduen a qui les mira al fons de les gorgues on l’aigua es negra. De segur que totes aquestes criatures han arribat fins nosaltres des de el principi d’alguna mena de civilització que s’ instal·là en les boscúries europees al principi dels temps.

La nit de Sant Joan és finalment la nit propícia pels afers d’amor i de burla, com en la comèdia de Shakespeare “Somni d’una nit d’estiu”. La natura es troba en el zenit de la seva fertilitat i de la seva capacitat de reproduir-se, tot està agitat i convuls i els homes, com humils elements d’aquesta fabulosa maquinària, no poden sinó participar del festí dels sentits.

Barcelona, 24 de Juny de 2011

En un número anterior de la revista Querol ja havia parlat de la força de l’associacionisme al Baridà. M’havia centrat en entitats com el Grup de Joves l’Ordiguer, de Montellà i Martinet, el Grup d’Amics de Montellà o el grup de joves Aglans de Freixe, de Lles. En aquesta ocasió, em centraré en aquest darrer grup i en explicar la important tasca que estan duent a terme al municipi de Lles.

Fa prop de 5 anys, una desena de joves dels diferents pobles del municipi es van unir per organitzar una festa jove que complementés la festa tradicional de Lles. La iniciativa va quallar i poc després es van constituir legalment com a associació. Tal com explica el seu president, el Miquel Munt de cal Clarà de Lles, el seu objectiu no era altre que dinamitzar les festes majors del municipi, ja que algunes, com la de Viliella, estaven molt tocades i corrien el risc de desaparèixer.

Va ser aleshores, quan aquesta entitat formada per joves d’entre 18 i 25 anys, va assumir la responsabilitat d’organitzar les festes majors del cinc principals nuclis del municipi: Lles, Aransa, Travesseres, Mussa i Viliella. Cal destacar que, a banda de la feinada que comporta organitzar cinc festes majors en pocs dies de diferència, molts dels joves del grup han de combinar aquesta tasca amb els seus estudis universitaris fora de la comarca.

Des que les festes majors del municipi són organitzades pels Aglans de Freixe, els resultats han estat notables. Si bé és cert que hi havia festes, com la de Travesseres o la de Lles, que estaven força consolidades, l’entitat ha aconseguit dinamitzar festes com les de Mussa o Aransa atraient joves tant de Cerdanya com de l’Alt Urgell.

A banda de l’organització de les festes majors de la muntanya de Lles, els Aglans de Freixe també van ser els encarregats d’organitzar, l’any passat , la consulta sobre la independència de Catalunya al municipi de Lles. Els resultats, a nivell organitzatiu, van ser força bons. De cara al futur, l’entitat es marca l’objectiu d’ampliar el seu camp d’actuació i començar a organitzar activitats de caire més cultural, per tal de dinamitzar el municipi, també en aquest aspecte.

11

Asfaltant el món rural Per Alfons Mills i Munt

Suposo que la gent que fa els camins a peu o amb bici ho té més fácil per esquivar aquests obstacles del camí, però gent com nosaltres que ens movem a cavall, se’ns complica l’experiència. En el millor dels casos hi ha una maneta que permet obrir i tancar fàcilment el pas. Personalment em sembla lògic que així sigui i tots tinguem l’opció d’aprofitar el lloc. Però alguna vegada ens hem trobat un camí tallat i barrat amb tres fils, o amb un vailet de cap a cap que t’obliga a buscar l’afegit del filferro a molts metres del camí, i vigilant que no estigui electrificat. Per sort, coneixem a molts del ramaders de la zona i mai ens han hagut de cridar l’atenció, simplement hem deixat el fil tal i com l’hem trobat, però no deixa de ser sorprenent el modus operandi d’alguns veïns.

Foto: Francesc X. Esteban És curiós observar com en cosa de 20 anys s’han perdut de forma alarmant els camins de terra a la comarca. Unes vegades per l’afany d’asfaltar-ho i eixamplar-ho tot, i altres, pel desús i colonització d’algún pagès que no en té prou camp, que encara en vol un parell de metres més.

Sabem que cada cop hem de vigilar més, hem de protegir-nos millor, assegurar-nos-ho tot per si de cas topem amb algun busca-raons i vigilar de no molestar a ningú. Però penso que asfaltar no és fer més accessible el territori sinó que és treure l’encant i l’ús pel qual estava concebut o allò en què havia esdevingutc. Comoditat sí, però el doble fil pot ser perillós per molts altres que el fan servir. I senyalització i manteniment perfecte, però també s’hauria de fer entendre a la gent del territori que es pot respectar l’activitat de l’altre amb una mica de delicadesa, no simplement prohibint o barrant el pas descaradamentX

En un moment on l’oci ens porta a compartir el medi amb molts mitjans de transport i diversos usos lúdics, vianants que passegen, maquinària agrícola, cotxes, 4x4, motos, quads, gent que fa esport, gent a cavall, etc. és difícil adequar els camins de tota la vida per a tothom. I la falta d’infraestructures fa que en alguns indrets es confongui l’us d’un tram concret. Per exemple, en no haver prou circuits adequats per vehicles a motor prou segurs i ben cuidats per gaudir del vehicle sense perill de fer mal a ningú, els seus usuaris es traslladen als camins oberts amb el perill que això suposa. De manera que no només has d’anar pendent d’allò que tu fas: has de vigilar, i molt, allò que fan els que t’envolten.

En alguns pobles, en aquest període de 20 anys, s’ha passat de fer servir els carrers com si fossin recs en tota la seva amplitud, a canalitzar l’aigua en tubs soterrats i fer-los transitables, encimentats i ben amples, per si per una casualitat de la vida es troben dos vehicles de gran tonatge enmig d’un poble semidesert. Recordo que a casa, quan es feia aquest procés estaven força contents: per fi deixaríem les botes d’aigua per sortir de casa determinats dies de la setmana. Es van acabar les bromes de si la Venècia de Cerdanya o l’excusa per no venir de visita. Amb aquests canvis el poble va créixer i es va perdre algún camí d’aquells tupits d’arbres en forma de túnel.

Feia falta una altra estructura de poble i encara recordo com plorava un estiuejant de tota la vida mentre arrancaven aquell camí que per ell era el més maco que mai havia vist. Ara ja rumien com posar guàrdies tombats per què els cotxes afluixin el seu pas. És que com són d’amples els carrers, qualsevol es resisteix a córrer una mica més del compteX Fora dels pobles, algú s’està prenent la molèstia de marcar senders i rutes. De vegades, amb més o menys fortuna, pots seguir itineraris senyalitzats que et poden fer descobrir indrets força singulars. Però quina sorpresa quan arribes a un pas d’aigua o allò que sembla el límit d’una zona de pastura i et trobes com a mínim un fil que t’impedeix el pas, o una barrera metàl·lica que t’obliga a improvisar un camí alternatiu!

12

Jordi Barre: la desaparició d’un referent Per Miquel Pujadó

Foto: Juan Miguel Morales Jordi Barre va morir a Pontellà el proppassat dia 16 de febrer.

No recordo quan el vaig conèixer personalment, però devia de ser a mitjan anys vuitanta, en una de les meves primeres estades a la Catalunya del Nord. Era una persona de tracte cordial i d’una amabilitat i una senzillesa grans i, durant les dues darreres dècades, sempre que pujava a Perpinyà mirava de quedar amb ell per tal de fer-la petar una estona, tot repassant idees, poemes i cançons. El 1999 vaig enregistrar el CD Somriures que mosseguen, que incloïa la cançó «Dins el ventre dels Estats», un tema escrit en diverses variants dialectals.

L’estrofa valenciana va anar càrrec de Vicent Torrent, del grup Al Tall. De la mallorquina s’encarregà Tomeu Penya. I per al fragment rossellonès vaig fer venir a Barcelona en Jordi Barre, que llavors ja havia fet els vuitanta, i que interpretà la seva part amb una sensibilitat extraordinària.

Barre, nascut l’any 1920, havia començat la carrera musical durant la dècada dels cinquanta com a contrabaixista i vocalista d’orquestra (abans d’un concert que vaig fer fa temps al Palau de Congressos de Perpinyà, va agafar el contrabaix del meu acompanyant, Marcel Casellas, i ens va fer una notable exhibició d’habilitat instrumental). Durant un temps, va arribar a tocar amb un dels germans del gran Django Reinhardt, i també va actuar com a ballarí amb la seva germana, imitant Fred Astaire i Ginger Rogers. Però, el 1963, aquell que fins llavors era Georges decidí esdevenir Jordi i enregistrà per a Edigsa el seu primer EP en català, que incloïa la cançó «Canta Perpinyà», amb text de Jordi Pere Cerdà. A partir de llavors, cantà només en la nostra llengua, i esdevingué una figura de referència a la Catalunya del Nord, a més d’actuar sovint fora del territori lingüístic: al Japó, a l’Olympia de París, a AnglaterraX Malauradament (tenint en compte les característiques sovint absurdes del nostre país, no goso dir «paradoxalment»), les seves actuacions al sud dels Pirineus van ser escadusseres, tot i que el 1994 va fer quatre concerts a Barcelona, a la desapareguda sala L’Espai, dels quals sortí un doble CD enregistrat en viu (30 anys de Cançó).

venir, Vicenç»), Joan Tocabens («Pastor», «Canto el teu nom», «Amb la força de l’amor»), Patrick Gifreu («Un país beneït»), Jaume Queralt («Tres mots»), Joan Amade («Ta mà»), Joan Morer («Lluitar»), Joan Bosch («El vi del Rosselló»), Josep-Sebastià Pons («Els joglars») i un considerable etcètera. Un cas especial és el de l’abans esmentat Jordi Pere Cerdà, del qual no solament va musicar una gran quantitat de poemes («Si te’n vas», «El meu país», «El meu passat», «Cada somni»...), sinó que fou a la base d’una de les seves obres més ambicioses, la cantata O món, dedicada a la guerra civil espanyola i enregistrada en directe l’any 1996. Barre també enregistrà cançons tradicionals, compongué l’himne oficiós de la USAP («Els hi fotrem») i creà un espectacle (1989) i un disc (1993) sobre els «angelets de la terra» —el nom que reberen els pagesos del Rosselló que es revoltaren contra l’ocupació francesa entre 1667 i 1674.

L’activitat de Jordi Barre, al llarg de les dècades, va ser constant. La seva elegància interpretativa, el costum, insòlit en un món de la Cançó on tot va funcionar durant molt de temps amb una sabata i una espardenya, de fer-se acompanyar per un conjunt —recordem que el 1970 creà el grup Pa amb Oli, amb el qual assolí importants èxits—, tot plegat en fa un cantant de referència, el patriarca d’una Cançó rossellonesa que anirà creixent amb altres noms (Gerard Jacquet, Cris Cayrol, Gisela Bellsolà) i una persona estimada arreu —és difícil trobar a la Catalunya del Nord una família, encara que no sigui catalanoparlant, que no tingui a casa algun disc seu.

Parlant de discos, la discografia de Jordi Barre és d’una abundància i una varietat grans. Alguns dels seus àlbums, deixant de banda els ja esmentats, són: El xiprer verd (1979), La nit on vam fugir (1981), Volem pa amb oli (1982), Tant com me quedarà (1982), Si te’n vas (1984), Així em parla el vent (1988), Amb la força de l’amor (1990), Odyssud 91 (1991), Nadal (1992), Els reis de Mallorca (1993), Porta ben alt el teu somriure (1995), Tradicionals (1996), Dona (2004)... Per als qui vulgueu iniciar-vos en el seu repertori, és especialmente recomanable el doble CD Tots els records (1998), que recull vint-i-sis temes de totes les èpoques del cantant, reenregistrats amb arranjaments del molt eficient Toni Xuclà.

La llengua catalana deu molt a algú com Jordi Barre, i fóra convenient que recordéssim que Catalunya no acaba a la frontera estatal amb França a l’hora de reivindicar la seva figura i les seves cançons.

Aquest article es reprodueix amb el permís de “Cultura i vida”, número de maig del 2011.

Barre, excel·lent músic, va escriure també alguns dels textos de les seves cançons («Cotlliure», «La torre d’en Sorra», «Els mots perduts», «La vinya del meu país», etc.), però la cosa més habitual fou que es basés en textos de poetes, sobretot nord-catalans (tot i que també va enregistrar alguns versos de Carner, Maragall, Salvat-Papasseit i Josep M. Andreu), l’obra dels quals —sense desmerèixer la important feina duta a terme en aquest terreny per Pere Figueres, L’Agram i altres artistes rossellonesos— va ajudar a difondre com ningú. Així, va musicar i interpretar dotzenes de poemes de Joan Cayrol («Què faran els homes», «Matins», la molt coneguda «Torna

13

Cerdanya o la Cerdanya?

Per Manel Figuera i Abadal

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de part de l’amic Joan Anton Rabella, tècnic de l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Comissió de Toponímia de Catalunya, en el qual m’explica que li han enviat un altre correu electrònic des de l’Institut Català de la Salut (ICS). En aquest altre correu, més que una consulta hi havia una queixa perquè a l’ICS consideraven que el nom del futur hospital de la comarca hauria de ser Hospital de la Cerdanya i no Hospital de Cerdanya, denominació que prefereixen, segons mencionaven els de l’ICS, la majoria d’alcaldes cerdans. Fins i tot citaven com a font una resolució de 1988 en què l’única comarca que no acceptava l’article davant del substantiu era Osona i que l’article la davant de Cerdanya havia de ser, doncs, la forma correcta. El Joan Anton, amb bon criteri, els ha contestat que l’omissió de l’article era genuïna en els topònims no només a Cerdanya (Bellver de Cerdanya, Lles de Cerdanya...) sinó també en força indrets de Catalunya (la Bisbal d’Empordà, massís de Garraf, bony de Salòria...), quan aquests topònims, sense els substantius genèrics (o en alguns casos propis) al davant, van precedits d’article (l’Empordà, el Garraf, el Salòria...).

Cerdanya francesa és tan catalana com la catalana és espanyola. Per això potser la forma Cerdanya, que denomina el territori, sigui la més apropiada perquè no atreu la menció de les fronteres o per si més no obviarles encara que hi siguin.

Felicito sincerament aquests alcaldes que han reivindicat el nom Hospital de Cerdanya per a aquest centre d’altra banda tan necessari, més que de la Cerdanya i sobretot Transfronterer. Al meu entendre, com més es parli de les fronteres, pitjor, ja que és una manera de recordar-les. Particularment em posen nerviós sintagmes com els nostres germans de l’altra banda o frases com Ell són tan catalans com nosaltres. És que hi ha d’haver algun dubte sobre la seva catalanitat? Que visquin una realitat sociopolítica diferent és una cosa, però que pel fet de pertànyer a l’Estat francès no se’ls consideri catalans n’és una altra.

I tampoc no entenc manifestacions d’indole diversa en què es rememoren les fronteres ni que sigui per lamentar-se o per actuar d’una manera victimista. Tant de bo la Llei de Cerdanya, si el Parlament l’aprova, elimini les fronteres provincials, sobretot si algun dia es crea la tan debatuda vegueria de l’Alt Pirineu. La visió territorial, no obstant això, és la que penso que actuarà a la llarga com a eina unificadora. D’una manera o d’una altra, o en més o menys mesura, tothom se sent cerdà (no ceretà, això és un altre debat) des del Pont de Bar fins a Montlluís, però des d’un concepte territorial, de país, i no necessàriament comarcal.

Abans que una comarca, fet relativament recent (1936), Cerdanya ha estat durant bastants segles un comtat i després una vegueria. Malgrat les posteriors fronteres estatals i provincials, des d’aquí s’ha vist com un territori o país, el qual no deixa de ser hereu de les antigues administracions medievals. Per això cal considerar més genuïna la forma Cerdanya que la Cerdanya, no tan sols per ser correcta en l’aspecte lingüístic sinó perquè és mil·lenària (l’inici del comtat de Cerdanya data del 785). Ara bé, la Cerdanya és igualment una forma correcta quan fa referència a la comarca, que és com se sol veure des de fora i que és també la visió que s’acostuma a utilitzar en les informacions adreçades al turisme. El problema principal d’aquesta visió com a comarca és que sol portar implícita la concepció de les fronteres i llavors neixen els adjectius gironina i lleidatana, alta i baixa, francesa i espanyola o, com darrerament s’escolta, francesa i catalana, quan la 14

Els fons municipals.

Documentació administrativa d’avui, documentació històrica de demà.

Per Erola Simon Lleixà, Directora de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya -Totes les administracions i entitats titulars de documents públics han de disposar d’un únic sistema de gestió documental que abasti la producció, la tramitació, el control, l’avaluació i la conservació dels documents i l’accés a aquests i en garanteixi el tractament correcte mentre siguin utilitzats administrativament.

- Tots els documents públics han de tenir garantides l’autenticitat i integritat dels continguts i la seva conservació.

-Un cop acabada la fase activa, els documents públics s’han de transferir a l’arxiu històric corresponent.

Se sol dir que l’Administració local és l’Administració més pròxima als ciutadans en tant que les seves actuacions solen tenir una repercussió molt directa sobre la nostra vida quotidiana. La documentació municipal és el testimoni precís d’aquestes actuacions portades a terme pels ajuntaments en l’exercici de les funcions que els són pròpies, és a dir, organitzar la vida ciutadana i vetllar per respectar i fer respectar els drets i llibertats de tots nosaltres.

Voldria en aquest petit article fer veure la importància que té aquesta documentació pels ciutadans. D’entrada, la documentació produïda pels ajuntaments és garantia dels nostres drets. Les llicències, les instàncies, les taxes municipals, les subvencions, les multes, el padró, el cadastre i les actes del Ple, per dir només unes quantes coses, són tràmits administratius que es tradueixen en documents amb valor jurídic i provatori.

Atès que la seva mera existència i autenticitat és garantia dels nostres drets, gestionar-los correctament, conservar-los i fer-los accessibles és fonamental.

Passat el temps, quan aquesta documentació haurà perdut el seu valor administratiu, esdevindrà una font de primer ordre per a la història del municipi.

Tant pel seu valor primari -administratiu, jurídic i provatori- com pel seu valor secundari -testimonial i històric- la documentació municipal s’ha de preservar amb la màxima cura, responsabilitat aquesta que recau directament sobre les mateixes administracions locals i així mateix ho determina el dret: la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català diu que formen part del patrimoni documental de Catalunya els documents produïts o rebuts, en l’exercici de llurs funcions i com a conseqüència de llur activitat política i administrativa, per la Generalitat, pels ens locals i per les entitats autònomes, empreses públiques i altres entitats que en depenen. La Llei 10/2001 d’Arxius i Documents parla, a l’article 7, sobre la responsabilitat dels titulars dels documents públics i recorda que:

-Les administracions titulars han de fer possible l’accés a aquelles persones que hi tinguin dret amb tenint ben present la protecció deguda a la intimitat personal.

- Les administracions i entitats titulars de documents públics han de destinar els recursos necessaris per a aconseguir el tractament de llurs documents.

Veiem amb aquests exemples com la llei parla de control, preservació i accés a la documentació pública, de responsabilitat, en definitiva, de la mateixa administració. La incúria i la deixadesa en aquests temes no és tant sols una il·legalitat sinó també una falta moral greu davant dels mateixos administrats i una manca absoluta de sensibilitat i rigor a l’hora de treballar per la col·lectivitat.

La documentació municipal a Cerdanya Les vicissituds històriques de la comarca de la Cerdanya han marcat d’una manera absoluta el patrimoni documental que avui es conserva.

Precisament per aquest valor jurídic i testimonial, en contextos de guerra i enfrontaments, el patrimoni documental ha estat deliberadament perseguit i destruït.

En una valoració general, els fons municipals de la comarca han seguit una sort ben desigual. Amb l’excepció de la vila de Puigcerdà i en menor mesura de Llívia, la resta de pobles de la comarca conserven tant sols documentació de finals del segle XIX i principis del XX. El gruix és sempre posterior a la Guerra Civil. Dels pobles de Cerdanya només el poble de Ger conserva documentació més antiga (a partir del segle XVII). Pel que sabem del cas de Ger, el rector de la parròquia va donar els documents antics a l’arxiver de Puigcerdà anys abans de la Guerra Civil. A l’altre extrem hi ha casos, com el d’Alp, on es certifica que la documentació va ser cremada sistemàticament en algun moment entre el 36 i el 39. No és menys cert que alguns municipis de la Cerdanya han pogut conservar peces molt singulars i antigues de la seva gestió municipal. Aquest és el cas 15

de Bellver de Cerdanya, que conserva algunes peces a partir del segle XIV o de Meranges amb 4 pergamins dels segles XIV i XV.

Conferència de Toni Gol

Una de les funcions per dret i vocacions per responsabilitat de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya és la de fer d’arxiu municipal de la Vila i d’arxiu municipal de tots aquells nuclis que així ho creguin oportú. La llei diu que només és obligatori tenir servei d’arxiu municipal aquelles poblacions que superin els 10.000 habitants.

Així, a Cerdanya l’únic equipament que ofereix els serveis tècnics d’arxiu és l’Arxiu Comarcal. La nostra funció és, a grans trets, recollir, classificar i descriure, conservar i servir al ciutadà aquella documentació que ens ha estat transferida pels ajuntaments. A banda de Puigcerdà, algunes poblacions cerdanes han ingressat els seus fons a l’ACCE. És el cas de Montellà-Martinet, Lles i Ger. A través de la confecció enguany del Cens d’Arxius de Catalunya, l’Arxiu Comarcal ha pogut visitar tots els ajuntaments de la comarca i veure l’estat de conservació i completesa dels arxius municipals. D’una manera general podem dir que els ajuntaments cerdans tenen bona cura del seu patrimoni documental.

Constatem que n’estan fins i tot gelosos, i això és ben bo.

Puigcerdà, 5 de juliol de 2011

Toni Gol Dissabte, 9 d'abril del 2011, a les 18h, va tenir lloc a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà una conferència sobre els orígens del carlisme que portava per títol: "El carlisme: 138 anys del setge de Puigcerdà. 178 anys de reivindicació foral i social", a càrrec de l'escriptor berguedà, especialista en el tema, Toni Gol. A la conferència es va parlar de l'origen històric del carlisme i de la seva posterior evolució. L'acte va ser seguit per una treintena de persones i es va aprofitar l'ocasió per reivindicar la reconstrucció de l'estàtua del general Cabrinetty i per recordar els fets del 10 d'abril.

16

Presentació del llibre: El llop i els humans, de Josep Maria Massip i Gibert ramaders i habitants de les zones afectades per la presència del llop. També en va remarcar el fet que en alguns indrets d'Espanya, el llop ha esdevingut un reclam turístic i que hi ha gent que en viu, d'això, cosa inimaginable fa només una dècada.

Jordi Pasques i Josep Maria Massip

Josep Maria Massip Dissabte, 30 d'abril, a les 18 hores, va tenir lloc a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, la presentació del llibre "El llop i els humans. Passat i present a Catalunya", del naturalista Josep Maria Massip i Gibert, editat per Arola Editors. L'autor va ser presentat pel també naturalista, Jordi Pasques.

L'autor va oferir una conferència sobre el món del llop, on va tractar els diferents aspectes que es desenvolupen al llibre: origen i evolució de l'espècie, distribució geogràfica, costums, simbolisme i també els motius que el van endur a l'extinció al nostre país: la seva cacera i enverinaments massius.

Actualment, el llop està retornant a Catalunya i ha estat detectat sobre el territori en diferents punts del Pirineu i del Montseny i és probable que s'acabi assentant definitivament si les condicions són les adequades. Aquests llops que retornen, no són d'origen ibèric (Canis lupus signatus) sinó que provenen dels Alps francoitalians i són una altra subespècie (Canis lupus italicus).

L'autor creu del tot imprescindible obrir un debat al territori entre els diferents estaments implicats: naturalistes, 17

Conferència: “Pensar la frontera des del Pirineu”,Òscar Jané Checa

Òscar Jané i Checa

Fortificació de Mont-lluís, de Vauban. Des d’aquí es controlava antigament i es feia efectiva la frontera franco-espanyola des del costat francès.

Dissabte, 18 de juny, a les 18 hores, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc una conferència titulada: "Pensar la frontera des del Pirineu", a càrrec de l'historiador Òscar Jané Checa. Òscar Jané és doctor en Història per la Universitat de Toulouse-Le Mirail i per la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador 'Beatriu de Pinós' adscrit al Grup d'Estudis d'Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI) a la Universitat de Barcelona; Cap de publicacions del Centre d'Estudis Ribagorçans i Director de la Revista Mirmanda (Perpinyà-Figueres).

La seva tesi doctoral va ser: França i Catalunya al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l'època moderna (1640-1700) (2003).

Jané va tractar sobre diverses qüestions relacionades amb la frontera cerdana, des de diferents punts de vista (històric, econòmic, polític, militar o social).

Antiga duana hispano-francesa del costat espanyol

Fita fronterera al camí de la Vinyola

18

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.

19