Querol 7

Núm 7, octubre-novembre-desembre de 2011

Afores de Puigcerdà. Pla de Rigolisa.

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya

Foto: Francesc X. Esteban

© Tots els drets reservats.

Índex Pàg. 3, CERDANYA, marca cultural o turística, Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 4, Ciència Ficció: “Oveja mansa”, Enric Quílez i Castro

Pàg. 5, A les telúries: “Les pedres prenen valor”, Enric Quílez i Castro

Pàg. 6, Poesia, J. V. Foix

Pàg. 8, Volem reactivació econòmica, volem emprenedors! Cerdanya no t’estanquis, Gerard Cunill

Pàg. 9, Tecnologia: “Cervell i noves tecnologies”, Francesc X. Esteban Pàg. 10, Les remors nocturnes, Miquel Llimona

Pàg. 11, L’onzena diada del GAM, Guillem Lluch Torres

Pàg. 11, De la curiositat a la denúncia hi ha un pas, Alfons Mills i Munt

Pàg, 12, Viatgers francesos que van travessar la frontera estatal pirinenca al segle XIX (I), Manel Figuera i Abadal Pàg. 14, Presentació del llibre “100 preguntes de Física” Pàg. 15, Presentació del Retaule de Sant Ermengol Pàg. 15, Conferència sobre el Castellot de Bolvir

Pàg. 16, Conferència: “Un naturalista a Mongòlia”, per Miquel Alonso Pàg. 16, Conferència: “Darreres troballes al jaciment de Montlleó”

Pàg. 17, Conferència: “Doctor en la Antártida”, pel Dr. Íñigo Soteras

Pàg. 17, Conferència: “Els ratpenats de Catalunya”, per Carles Flaquer

Pàg. 18, Conferència: “Els escarabats de Cerdanya”, per Quim Sala Raduà

Pàg. 18, Conferència: “Les plantes invasores del Pirineu”, per Albert Ruzafa Pàg. 19, III Trobada de Poesia i Música d’Estiu

Pàg. 19, Conferència: “Els càtars a la Cerdanya”, per Carles Gascón

Pàg. 20, Conferència: “El senderisme al Pirineu”, per Carlos Guardia Pàg. 20, Presentació de dos llibres de temàtica fronterera

Editorial Els temps de crisi també són temps de possibilitats. Tenim alguns articles on s’analitza la qüestió i es proposen alternatives a l’economia tradicional del totxo que venia seguint la Cerdanya les darreres dècades.

Principalment, les sortides que tenim són el turisme, en un sentit molt ampli, i les indústries tecnològiques, que requereixen de mà d’obra qualificada i que no contaminen i que podrien beneficiar-se d’un entorn privilegiat com és la nostra comarca per afavorir la creativitat.

Aquest estiu, el GRC ha desenvolupat una activitat frenètica amb el programa “Recerca’t”, que ha constat d’un munt de conferències i activitats culturals diverses. Al final d’aquest número hem fet un resum de les principals activitats realitzades durant aquests mesos.

També tenim les seccions habituals de tecnologia, literatura de ciència ficció i poesia.

D’aquests temes i de molts altres, parlarem en aquest setè número de la revista QUEROL. Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temàtica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica: grup@recercacerdanya.org I si compleix amb uns mínims requisits, el publicarem.

Esperem que aquest número us agradi i en gaudiu tant com nosaltres l’hem gaudit preparant-lo.

Enric Quílez i Castro President del Grup de Recerca de Cerdanya

2

CERDANYA, marca cultural o turística Per Alfred Pérez-Bastardas (*) Ens preocupa, ara més que mai, saber-nos deutors de patents i marques que ennobleixen els nostres destins, que ens transporten a les arrels històriques o que ens confereixen una credibilitat que ens ajuda a promocionar el turisme.

Turisme o cultura, patrimoni o natura, vet aquí uns dilemes que no tenen raó de ser.

Cerdanya, patrimoni i natura forma part d'un mateix entramat que ens lliga al país pirinenc, que ens obliga a preservar l'entorn que hem rebut a través dels segles dins d'una plana rodejada de muntanyes.

Aquesta és una raó de pes. La natura ens ha proporcionat un espai exquisit que aporta valor afegit a les nostres aspiracions, sempre i quan aquestes no perjudiquin l'entorn de què parlem.

El desenvolupament de la Cerdanya ha sigut pausat i durant dècades ha minvat en comptes d’avançar. En realitat, al segle XX, hi ha hagut de tot : empobriment, despoblament, falta de comunicacions, estancament, guerra civil, revolució, repressió, misèria, anar fent, millorament, obertura, túnel de comunicacions, viatgers-excursionistes-turistes, gent de pas, enfonsament agrícola i ramader, reurbanització comarcal, el país es fa de moda com a lloc d'esports d'hivern i d'estiu, desbordament turístic, Cerdanya triomfa...

Totes aquestes vicissituds han transformat la vida i l'entorn de Cerdanya, i som el centre d'atenció, d'un turisme que demana signes d'identitat, o al revés que li és igual que el lloc escollit sigui o no una comarca amb distinció cultural, amb identitat pròpia, amb arrels profundes, que el temps ha anat consolidant i desfigurant a la vegada.

Cerdanya vol ser una de les marques del Pirineu. Però què dir d'aquesta marca, com definir-la? Com adjectivar-la ara que ja tot és prou confús doncs podem senyalar molts distintius cerdans que per si sols sembla que podrien configurar aquesta marca.

Ens cal buscar una marca o ja la tenim de sempre? Cerdanya és una credencial per als VIPs, simplement, o és una zona d'estiueig de capes de població de l'àrea metropolitana de Barcelona, o és també un territori muntanyenc per els amants de l'excursionisme, del ruralisme i dels que busquen una tranquil·litat bucòlica i estacional, o bé i també dels que cerquen la neu dels cims, de les pistes d'esquí, dels camins no fressats amb raquetes i esquís nòrdics. I encara hi ha més, hi ha el patrimoni rural, de les esglésies, dels retaules, dels frontals d'altars, de les majestats, d'algunes parròquies que tenen un Crist, un baldaquí, una creu, o unes pintures romàniques, gòtiques o barroques.

Tenim jaciments arqueològics iberoceretans, romans, medievals...

que trenquen l'encant d'aquells indrets que popularment eren coneguts amb malnoms o amb distintius populars, ben precisos i intimistes ...

Soriguera, Soriguerola, Talltorta, Ventajola, Alp, Das, Olopte, Cortàs, Salit i la Vila, Vilanova i Angostrina, toca-sons de Bajande, repicons d'Estavar, llepatupins de Llívia, gormands de Puigcerdà, porqueirols de Sant Martí, burros de Bolvir, nobles de Saga, cavallers de Ger, rovellats d'All, bufaboïnes d'Isòvol, corbells de Bellver, gitanos de Montellà...

I encara si volem ser més precisos també els coneixerem amb aquests renoms provinents de la tradició popular, que es complementen : A Bajanda, tocasons; Estavar, repicó; Llívia, llepatupins; Puigcerdà, gormands; Sant Martí, porcairols; Bolvir, bufaboires; Saga, nobles; Ger, cavallers; All, rovellats; Isòvol, traginers; Bellver, corvells; Montellà, gitanos...

Vet aquí doncs, la marca de Cerdanya, les diverses correspondències que configuren la marca cerdana, el distintiu i la composició de la qual és un conglomerat de vivències culturals, d'identitat pirinenca cerdana, de cultura rural i d'una natura que forma la nostra manera de ser, de veure el món, de viure la realitat com a cerdans, com a catalans, com a europeus.

La Cerdanya com a marca registrada, és aquest petit país pirinenc, amb la cultura, la identitat evolucionant sempre, però que no deixa indiferent a qui vol apropar-se per a fer-hi turisme. Millor dit, no hauria de deixar-nos indiferents. Aquesta és la qüestió. (*) Historiador, de la Societat Catalana d'Estudis Històrics.

I els que hi vénen poden anar a concerts de música clàssica, de jazz, d'acordionistes dits del Pirineu, de corals, etc, etc. Tot és un programa que és pot ampliar, redefinir, bellugar. Podem anar amb bicicleta o practicar espeleologia, baixar i pujar cims, fer escalada, reviure la manera de fer dels pagesos i ramaders, contemplar la natura, no sé si les estrelles, baixar en parapent, pujar en globus i avioneta i banyarse als rius, als dolls d'aigua calenta, als balnearis termals...

Anar al bosc, sentir-hi la remor del vent entre els avets i els pins, buscar rovellons i rossinyols, mirar de trobar gerds i nabius, ceps i carreroles; llegir novel·les ambientades a Cerdanya i al Pirineu, corroborar el parlar de Cerdanya, contemplar vaques i vedells, cavalls, eugues i pollins, i encara ensenyar als néts cóm es munyen les vaques, com són el naps negres de la contrada i de quina manera es viu en un racó de muntanya dit Cerdanya. I el tren groc, que el voldria per tota la Cerdanya, i la visita al Forn solar, i a la pista de gel, i al més insignificant prat de dall, i als altiplans de la muntanya per trobar-hi nerets i carlines, i flors de tota mena; i em deixo un gavadal de coses, que vosaltres mateixos podeu anant omplint, per fer aquesta llista inacabable del conjunt patrimonial que la Cerdanya té, per a tots els que la vulguin comprendre, estimar, passejar o contemplar.

I bé, direu, i això de la marca on és ? Donques, us dirien, aquí, en aquest conjunt (quasi infinit) de patents i marques, de possibilitats que podem anar descobrint a mida que aprofundim en les realitats cerdanes, les de sempre, les que encara podem trobar, i les d'ara com a nous punts de lleure, d'esbarjo, de coneixença d'un petit país que antigament es deia Ceretania, terra dels ceretans, avui terra del turisme de marca. Un país de pobles petits, amb transformacions urbanes

Es reprodueix amb permís de “Escudo de oro”. Va ser pintat per Rafel Serrahima el 1964.

3

Ciència ficció: “Oveja mansa” Per Enric Quílez i Castro Oveja mansa Bellwether Connie Willis Ed. B., Col. Nova n. 99 Pàgs.: 270 1996 "Oveja mansa" és una interessant i entretinguda novel·la en clau de comèdia de Connie Willis, amb l'estil clàssic i propi de l'autora, que explora el tema de la teoria del caos i de les modes, aportant multitud de detalls i reflexions sobre el tema.

Willis aconsegueix un producte acabat i força notable amb aquesta novel·la, molt més seriosa d'allò que podria semblar pel simple fer d'estar narrada en clau de comèdia, tot i que tampoc es tracta d'un llibre per riure.

Com a molt, per somriure sovint.

A Connie Willis li interessen molts temes i en aquesta ocasió ataca dos matèries aparentement poc relacionades: la teoria del caos, més pròpia de les matemàtiques i les modes, més típiques de la sociologia, tot unint-les de manera força suggerent.

De forma colateral, també se'ns parla de les fades protectores o dels àngels de la guarda, en un sentit metafòric, és clar, o sigui, d'aquelles persones especials que acaben essent el centre de tot, sense proposar-s'ho, tant per a bé como per a mal.

Cal reconèixer que algun dels personatges és veritablement delirant i, al començament, li acabes agafant una certa mania, però conforme es desenvolupen els esdeveniments, resta visible el seu costat més humà.

A "Oveja mansa" hi ha menys "xerrameca" d'allò que sol ser habitual en algunes novel·les de l'autora, com és el cas de "Por no mencionar al perro" o en algun dels seus clàssics relats nadalencs. La novel·la té l'extensió justa, la trama es desenvolupa de tal manera que sembla que no hi hagi trama fins que arribes al sorprenent i una mica endolcit final.

Vaja, una bona novel·la i, en la meva opinió, un dels millors llibres de comèdia de l'autora.

4

A les telúries: “Les pedres prenen valor” Per Enric Quílez

tes de Sant Joan Rodó, única ermita cerdana amb una torre rodona.

Aquesta onada arriba tard per moltes restes que han desaparegut sota el ciment o sota l'asfalt, però més val tard que no mai. Esperem que no sigui una moda passatgera i que hagi aterrat a la comarca per fer-hi niu.

Excavació de les runes del Castellot, a Bolvir Encara recordo una destacada pintada en una paret a Puigcerdà quan s'estava plantejant de construir el pàrquing de la plaça del Call que resava: VOLEM PÀRQUINGS, NO RUNES Suposo que no cal dir gaire cosa sobre la capacitat mental i la llegendària visió de futur de l'autor de la pintada, així que ho deixarem aquí. Però és cert que aquesta "peculiar" filosofia era molt seguida en aquella època per molts cerdans, que no entenien (i molts encara no entenen) el valor que pot tenir el patrimoni de per se i no només com a reclam turístic, que també. Non solum, sed etiam.

Ara, podem veure tota una onada per tota la comarca de revalorització del valor de les "pedres". Tot va començar fa molts anys al Castell de Llívia, però no ha estat fins fa poc, que s'han tornat a reprendre les obres de condicionament de la zona. També fóra interessant donar-li una sortida digna a les runes romanes del costat de l'església.

A Bolvir s'hi han invertit molts calés en l'excavació i consolidació del Castellot de la Corona, tot un descobriment. Aquest jaciment arqueològic de primer ordre inclou tres periodes de temps: un de ceretà, un d'iberoromà i un d'altmedieval, i no para de donar sorpreses.

Tant de bo que les autoritats catalanes destinin diners per fer un centre d'interpretació que donaria ple sentit al jaciment. De moment, l'han inclòs a la Ruta dels Ibers, cosa que dóna un cert reconeixement oficial al Castellot.

També a All (Isòvol) i a Baltarga (Bellver de Cerdanya) s'estan movent els fils en diferents projectes que podrien donar resultats molt interessants. I ara fa poc s'acaba de conèixer que s'han desencatllat les negociacions entre l'Ajuntament de Ger i els propietaris d'un camp del municipi per poder excavar i restaurar les res5

Poesia: J. V. Foix ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA Sé un poble lluny de Provença Blanc de pètals de matí, No hi ha torres de defensa Ni contrades de remença Sense casa ni molí.

Ni enyorança, ni temença, Ni l'ocell en roc marí: La vinya pertot s'agença I en ermots en defallença Creix el blat d'etern nodrir.

Tot és llum a l'hora tensa Amb frescors de monestir; Per una Alta Complaença El sol hi lleva semença En rostolls de bon seguir.

Tot és do, tot recompensa I l'Extrema Coneixença Per qui en sap trobar el camí; A l'Alba de la Naixença Tu i jo hi voldríem morir.

Vinguen els rems que sóc d'estirp romeva, em penja el sol al pit entre coralls i dic, a bord, que enyor serres i valls i la vida de l'orri en temps que neva.

Els llops mai m'han fet por; a casa meva empait bruixots amb flama d'encenalls i jac cobert de sacs amb els cavalls o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella, i em capbús en gorg fred si el fadrí estella o abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l'art novella, per a besar un cos xop sota canella i caure als trenta-tres, com Alexandre.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.

6

Dibuix: Alejandra Vidal 7

Volem reactivació econòmica, volem emprenedors! Cerdanya no t’estanquis.

Per Gerard Cunill Actualment estem immersos dins d'un context de recessió econòmica considerable. Estem dins d'un context d'una crisi que s'allarga i que no acaba d'aixecar cap. Segurament una crisi d'aquesta magnitud no s'acabarà fins que l'economia rebi un nou impuls considerable. En la crisi econòmica dels anys 30, que sobretot va afectar amb gran mesura els EUA, la crisi va acabar-se pal·liant 10 anys després del crac del 29, degut a la reactivació de la indústria arran de la II Guerra Mundial.

Així doncs, segurament molts economistes creuen que també necessitarem un revés així per sortir de la crisi. Lògicament esperarem que aquest revés no sigui pagat amb tants danys materials i humans com ho va ser la II Guerra Mundial.

Si parlem amb propietat, l'economia cerdana s'havia sustentat durant molts anys en l'economia del totxo i recolzat en gran mesura també pel potent turisme de muntanya, tant a l'hivern com a l'estiu.

Actualment el totxo està totalment aturat, no és construeix apenes, i això fa que l'economia cerdana també trigui a recuperar-se. Malgrat tot, no sóc dels que penso que la recuperació de l'economia passi per la construcció. Tots hem vist prou bé els efectes que ha tingut això en la nostra particular economia. Una economia basada en la dependència de la construcció s'acaba ressentint quan hi ha una baixada de feina. Per això nosaltres actualment, i fins que no es prengui la decisió d'importar algun altre sector de l'economia a la Cerdanya, com pot ben ser el sector industrialtecnològic, crec que hauríem de centrar tots els esforços en recuperar el turisme.

Aquest sector, més o menys, sempre s'ha mostrat actiu.

Malgrat tot, també ha disminuït el seu volum: menys dies d'estada i com a conseqüència també menys despesa. Així doncs, el que necessita la comarca és un nou impuls, idees innovadores, el que es coneix avui en dia com a emprenedoria.

La comarca ha viscut molts anys sense renovar-se, vivint suficientment del que ha anat estirant de veta, d'allò que li han donat aquests dos sectors de l'economia, sense necessitat de reinventar-se. Per això suposo que aquesta recuperació està costant. Molts d'altres factors s'hi sumen. La poca coneixença de la Cerdanya com a marca turística (bàsicament nacional) és un factor en desfavor. Els grans mundials d'snowboard, presentats com el símbol de la reactivació econòmica i de la internacionalització de la Cerdanya, no han estat gaire revulsius. L'impacte ha estat mínim, i com va dir-se després del Fòrum de les Cultures a Barcelona, una ciutat no es fa de gran esdeveniment en gran esdeveniment (amb això preneu nota pels J.O. del 2020).

El comerç també es queixa, i en especial el potent comerç puigcerdanès. Les seves reivindicacions passen per queixarse de la poca ajuda del consistori envers els seus negocis. I segurament tenen raó quan en l'última legislatura, l'alcalde els va girar l'esquena. Però el que no pot pretendre el comerç de Puigcerdà és que l'ajuntament inverteixi en els seus negocis, i en canvi, ells ni una despesa.

L'ajuntament no pot fer-se càrrec d'uns negocis que són particulars i que només engreixen les butxaques d'uns pocs que controlen molt. Com sempre la qüestió és queixar-se per amagar els problemes de fons que té el comerç de la Cerdanya. La reactivació proposada per l'Associació de Comerciants sembla tant estèril com ho són molts dels negocis que de vegades hi ha per allà situats, tot exigint a

l'ajuntament que tot és culpa seva. El principal problema del comerç puigcerdanès és que sempre ha girat l'esquena al consumidor propi, i això ara està passat factura quan falta el consumidor de fora, o quan els guanys no són tant quantiosos.

I ara què fem? És deuen preguntar molts. No tenim altra opció que renovar o morir. Per potenciar un sector fa falta també inversió i per tant ens fan falta persones amb capital i persones amb ganes de tirar endavant propostes que puguin prosperar. Una de les opcions que crec adients és el turisme cultural, però malgrat tot, no tenim una xarxa de museus o llocs d'interès prou important, ara com ara, i tampoc prou adaptats a les necessitats.

S'hi s'hagués fet una inversió en estudi i excavació de jaciments, restauració i promoció de monuments i rutes turístiques, potser ara aniriem millor. Llocs com el Castellot de Bolvir, el qual considero com el diamant en brut de la Cerdanya, es va començar a excavar en un context de crisi i va patir les conseqüències de les retallades de presupost i de la negació de subvencions. S'ha de felicitar a l'ajuntament de Bolvir, que malgrat el reduït pressupost de l'administació, per poc que pugui exacava cada any un xic, i cada cop estem més a prop de l'adaptació d'aquest espai per a ser visitable. També de l'esforç posat en la recuperació de l'església de Talltorta, una mostra d'art barroc sorprenentment molt ben conservada i que segurament la major part de la població de la Cerdanya i estiuejants desconeix; una altra font de cultura on podria ferse una ruta magnífica pel terme de Bolvir, tot combinant els seus rics elements culturals. Sembla que el consistori de Bolvir n'és ben conscient d'això.

A altres llocs, com a Puigcerdà la sensibilitat no va ser tant forta, i no hi ha pas menys elements culturals per explotar com el trist Museu Cerdà, el qual ha estat marginat de les subvencions consistorials, entre d'altres fets lamentables.

Sembla que a la nostra comarca ens faltin actius turístics, i és que comparat amb comarques veïnes i emmirallant-nos amb l'exemple del Capcir, el Conflent o l'Alta Cerdanya , no aprofitem gens els recursos naturals que ens ofereixen les valls pirinenques. Sí que l'espai és reduït, i potser tampoc prou adient com per fer segons quines activitats, però segurament que podria aprofitar-se més.

Només per posar exemples, el llac navegable de Matamala, les reverves d'animals salvatges, les gorges visitables, les fortificacions patrimoni de la humanitat existents, tot combinat amb una xarxa d'establiments hotelers, termals etc. Malgrat ser una zona pobra del sud de França, sembla que s'espavilen prou bé a potenciar el turisme i el territori, una cosa que crec que explotem molt poc a la Baixa Cerdanya, tot i tenir prous elements per fer-ho.

I aquesta és la meva particular visió. Penso que he creat un article per fer pensar, per fer que la gent reflexioni amb el tema i sigui un petit revulsiu perquè alguns engeguin les seves idees. No ens hem de quedar estancats en els sectors econòmics antics i mirar-los de reincorporar a tota costa, perquè tornin a ser el motor. Crec que tot passa per la diversificació cada cop més àmplia de l'economia, una diversificació que no permeti que quan caigui l'economia se'n vagi tot al darrere del sector motor. Segur que les conseqüències serien menys dramàtiques que les que tenim ara.

8

Tecnologia: Cervell i noves tecnologies Per Francesc X. Esteban

Optimitzar i millorar. Optimitzar i millorar. Aquest mantra es repeteix contínuament al cap de moltes persones obsesionades amb el seu cos i la seva ment, amb el mateix afany que un empresari gestiona la seva empresa. Aliments naturals, gimnasos, llibres d’autoajuda, teràpies alternativesL el llistat de tècniques és interminable, així com la fe que alguns posen en la seva utilitat. Moltes persones pensen que un parell d’hores de gimnàs a la setmana o la lectura del darrer llibre per “fer-se ric i trobar amics” els ajudarà a canviar la seva vida. Aquest esforç acostuma a fallar perquè es planteja com una acció empresarial a curt termini: aconseguir el màxim resultat de manera immediata i amb el mínim d’inversió. Si ajuntem aquesta obsessió amb elements d’alta tecnologia, ens poden trobar amb situacions sorprenents. En aquest article en tractaré un parell.

El primer cas és Internet. Moltes persones han vist en la xarxa l’eina ideal per trobar informació de la manera més ràpida i amb el mínim d’esforç posible. Molta gent, fins i tot, ha abandonat la lectura tradicional de llibres per adquirir informació en aquest mitjà per considerar que els llibres són una mala inversió ja que requereixen molt de temps i esforç. És millor no fer aquest esforç i quan en el futur necessitem alguna cosa, simplement la busquem a Google. No cal atapeir el nostre cervell d’informació inútil, pensen alguns, ja que l’únic que hem de fer és saber on trobar la informació que necessitem. Però, com va indicar als anys 60 Marshal MacLuhan, el reconegut teòric dels mitjans de comunicació, tota eina informativa té un preu ja que no només aporta la informació sinó que a més modifica el procés de pensament del receptor.

doncs, desenvolupar un d’ells no millora la resta de mòduls.

Per exemple, s’ha demostrat que memoritzar lletres, que és un exercici típic d’aquests videojocs, no millora la capacitat de la persona a l’hora de retenir textos. Encara pot sorprendre més el fet que aquest fet ja es coneixia a l’any 1917, quan el psicòleg Homer Reed va fer l’experiment que ho demostra (òbviament, sense fer servir cap videojoc!).

A més a més, els psicòlegs també han descartat que la intel·ligència es pugui desenvolupar mitjançant certs exercicis específics, com per exemple fer multiplicacions o connectar lletres amb números (disponibles en aquets programes). Llavors, a què correspon el progrés que fan les persones en l’ús aquests videojocs? És simplement la familiarització amb el seu ús, de la mateixa manera que la primera vegada que juguem a qualsevol videojoc ho fem amb poca traça i a mesura que anem jugant noves partides anem millorant la nostra puntuació.

Així que sembla que per al nostre cervell no hi ha cap inversió a curt termini que pagui la pena, encara que fem servir les noves tecnologies, ja que o bé podem aconseguir efectes contraproduents o bé podem perdre el temps. Ara com ara, sembla que la millor inversió per al nostre cervell és la de tota la vida: estudiar i aprendre.

Per llegir una mica més: ● Is Google Making Us Stupid? What the Internet is doing to our brains. Nicholas Carr http://www.theatlantic.com/magazine/archive/2008/07/isgoogle-making-us-stupid/6868/ En castellà: http://ramirodromo.blogspot.com/2008/07/acabo-de-leer-esteartculo.html ● Una visión errónea de la memoria. Alain Lieury Mente y Cerebro nº50

Quin és el preu que es paga per fer servir Internet de manera indiscriminada? Segons l’article d’en Nicholas Carr, “Is Google Making Us Stupid? What the Internet is doing to our brains” (Google ens fa estúpids? El que Internet fa a les nostres ments), el preu que es paga és una reducció substancial de la capacitat de concentració i contemplació. La ment es transforma per acceptar la informació de la manera com Internet ens la proporciona: curta, superficial i fragmentada. La conseqüència és que molta gent perd la capacitat de concentració necessària per llegir llibres o articles una mica llargs, així que qualsevol argument una mica complicat quedarà fora del seu abast. Al final resulta que Internet, enlloc de potenciar la nostra ment tal com preteníem, pot reduir la seva capacitat!

D'altra banda, hi ha gent que compra certs videojocs que prometen rejovenir l’edat mental del cervell per mitjà d’un conjunt d’exercicis que suposadament milloren la memòria i el raonament. Òbviament és una altra drecera per intentar aconseguir molt en molt poc. En aquest cas, els científics han descobert que la promesa no es correspon amb la realitat, ja que aquests videojocs no tenen cap efecte significatiu al nostre cervell.

La memòria humana es composa de mòduls interconnectats que són relativament independents els uns dels altres, així

9

Les remors nocturnes Per Miquel Llimona En aquests dies en què l’estiu s’esllangueix mandrosament i que la llum del sol va prenent una consistència de fruita madura, les remors nocturnes solen ser molt més intenses ; com si tots els diminuts animalons que les produeixen sentissin que els queda poc temps; que ben aviat les pluges, la fredor de l’aire i el canvi inexorable d’estació els esborraran dels camps i els boscos on han senyorejat durant tot l’estiu. Si sortiu fora i us deixeu embolcallar per la foscor, els oireu molt més intensament. Diria que cantant amb una certa desesperació, com si fossin conscients que el seu temps s’està acabant.

Les remors nocturnes fan les delícies de les nits d’estiu; tant de les nits clares i cristal·lines, com de les nits sense lluna, plenes d’estrelles. Inicien tènuement el seu cant, quan apareix l’estel del capvespre i no s’apaguen fins al matí següent. Però si haguéssim de precisar on neixen, ens seria terriblement difícil, ja que les remors nocturnes broten precisament de l’obscuritat.

I com més tancada i compacta és l’obscuritat, més fortes sonen. És com si es formés una imperceptible frontera entre el que està il·luminat i el que és fosc.

Fora del cercle oliós dels fanals, la fressa nocturna sembra la nit de brogits desconeguts que no podem identificar. Alguns màgics, musicals; altres més inquietants. No són només veus, són també corredisses, fugides, estremiments, udols i xisclets, que es barregen i ens arriben nítides o esfilagarsades, produint-nos una sensació contradictòria de bellesa i d’una certa inquietud, una mena de por dolça del desconegut que s’amaga entre les ombres. La imaginació, si la deixem anar lliurement, comença a fabricar quimeres.

Així, les remors nocturnes fixen els límits del desconegut, de l’ignot i de l’inquietant. I és precisament això el que fa que ens meravellin. S’estenen més enllà del domini precari de la llum, formen part d’un món que limita amb el nostre entorn endreçat, urbanitzat i lluminós, del que, en l’obscuritat de la nit, res no sabem. La feble boira tènuement il·luminada que ens envolta quan ens aboquem a la nit sembla protegir-nos, marcant els límits del que podem percebre i del que ens és desconegut .

D’aquell brogit que ens fascina per la seva bellesa i alhora ens produeix una certa inquietud, una tènue por, com tot el que no té una forma coneguda.

seva immensitat i en la seva perillositat és qui fixa les regles a través de les quals tot es va regenerant en un moviment sord i constant, de vida i de mort. I les remors nocturnes són la seva veu que, atemorint-nos, corprenent-nos, ens dóna la mesura de la nostra insignificança.

No vivim a la selva i, malgrat tot, les remors de les nits d’estiu ens inquieten, ens assenyalen el límit que no podem franquejar sense entrar en el desconegut.

La veu inquietant de l’òliba que ha sortit a caçar. El cant profund dels ocells més refinats que no podem esbrinar d’on sorgeix. L’udolar nocturn que no sabem d’on ve, el cant del gripau, les granotes que sacsegen amb les seves veus l’aiguamoll; els grills i les cigarres que fan tremolar els camps, totes les remors broten de l’obscuritat i es fonen en ella, ens parlen de tot allò que succeeix en la nit i no podem veure. Ens inquieten, perquè viuen mes enllà dels límits que hem posat a la natura.

I ens fascinen en reconciliar-nos amb un món que escapa de l’ordre i de la dèria dels homes per decidir-ho tot . Malauradament la frontera on acaba la llum i broten les remors nocturnes és cada vegada més allunyada de nosaltres. El delit d’urbanitzar d’ajardinar, d’assenyalar i cenyir, de pavimentar i il·luminar el que no necessita cap llum, cada cop va allunyant més i va fent mes tènues i febles les remors nocturnes, que descobertes, per una excessiva il·luminació es retiren cap al fons del bosc on ningú les pugui veure. I l’espai que les veus de la nit deixen lliure l’omple el ronroneig llunyà de les carreteres.

Que no sigui que les remors nocturnes acabin per apagar-se abans que el decurs natural del temps, amb la vinguda de les pluges i del fred, se les endugui i que en les suaus nits d’ estiu, sortim a fora i les cerquem en va.

A la selva amazònica del Perú que he visitat aquest estiu, les remors nocturnes estableixen nítidament la petitesa de l´home enfront la natura. Quan sobtadament cau la nit sobre la immensitat de les boscúries, sobre el lent avenç de les corrents fangoses dels rius, el cor s’encongeix i ens corprenem i cuitem a refugiar-nos en alguna cabanya o a redós d’alguna mica de llum bruta, sota les mosquiteres o embetunats de repel·lent contra insectes, doncs la nit intensa, espessa i inacabable és plena de perills que les remors nocturnes anuncien. Ocells, insectes verinosos, rèptils d’ulls fosforescents i salvatgines que avancen sigil·losament cercant la seva presa, conformen un món obscur i cruel del que només ens arriben les seves remors. Si ens perdéssim en la nit amazònica ens seria difícil arribar vius a la matinada; la mossegada d’algun animal salvatge, la picada o la fiblada d’un insecte verinós o l’esgarrinxada d’alguna planta letal podria fàcilment acabar amb nosaltres i és precisament aquest fet el que ens omple de basarda i alhora ens fascina . En el nostre petit refugi, escoltant el brogit que mana de l’obscuritat, no som gaire més que qualsevol dels animals petits o grans que tracten de travessar la nit i arribar indemnes a l’alba.

La natura és la que decideix, en la seva exuberància, en la

10

L’onzena diada del GAM La flora cerdana i l’arribada del primer tractor centren l’onzena diada del GAM Per Guillem Lluch Torres

Ja fa més d’onze anys que cada mes d’agost Montellà acull una diada cultural, organitzada pel Grup d’Amics de Montellà (GAM). La Diada del GAM és una de les principals activitats que organitza al llarg de l’any aquesta entitat cultural. Al llarg d’aquesta dècada llarga de vida, la diada ha abordat qüestions tant diverses com les riuades de l’any 1982, les antigues eines del camp o la situació dels mitjans de comunicació a Cerdanya i al Pirineu. Així doncs, cada any, els veïns i visitants del poble poden gaudir d’exposicions, conferències, actuacions musicals, teatrals o recitals poètics, entre d’altres expressions culturals.

Aquest estiu, la Diada del GAM va arribar a l’onzena edició i es va celebrar el passat dissabte 6 d’agost. Al llarg de tot el dia, es va poder veure una exposició fotogràfica sobre la petita flora del Cadí, cedida pel Grup de Recerca de Cerdanya, que es va complementar amb una exposició de les principals plantes i flors naturals que es poden trobar als entorns de Montellà. La flora va ser un dels eixos centrals d'aquesta diada, i és que a la tarda, l'especialista en etnobotànica Maria Àngels Bonet, va oferir una conferència sobre les plantes medicinals i els remeis tradicionals de Cerdanya. Durant la xerrada, Bonet va explicat els usos i les propietats medicinals de moltes de les plantes de la comarca, i va alertar dels riscos que es corren si no es coneixen les espècies més tòxiques.

A banda, i també al llarg de tot el dia, la plaça del Llac va acollir tres dels tractors més antics que encara es conserven a Montellà. Enguany s'han complert 50 anys de l'arribada del primer tractor al poble, i el GAM ho va voler rememorar amb aquesta mostra. Entre els tractors exposats hi va haver, precisament, el primer que va arribar al poble, un Steyr de fa 54 anys, i que encara es conserva en una casa del poble. L'altre plat fort d’aquesta diada cultural va ser la lectura dramatitzada del poema “Canigó” de Jacint Verdaguer, que va anar a càrrec de l'actor català Martí Peraferrer. Es tracta d'un espectacle de petit format que ja ha recorregut molts municipis de Catalunya, i que aquest passat 6 d’agost va omplir l'església de Sant Serni de Montellà. Aquesta diada cultural, que va aplegar una gran quantitat de veïns i segons residents del poble, es va tancar amb un concert i un berenar popular.

De la curiositat a la denúncia hi ha un pas Per Alfons Mills Munt

D’un temps cap aquí que s’ha d’anar molt en compte a l'hora d’interactuar amb la gent si estàs al càrrec d’un animal. Allò que comença amb ganes de tocar, o pujar o simplement curiositat per interactuar, pot acabar en un conflicte o una denúncia.

Nens i grans volen conèixer allò que no estan habituats a veure, però no sota la seva responsabilitat. Afortunadament molts coneixen els perills, però alguns van a l’altre extrem i són alarmistes de mena. Com n'és de fàcil respectar i tenir un mínim de sentit comúL Veure com la gent entra en propietat aliena sense demanar-ho amb el simple objectiu de contemplar el rumiatge d’una vaca, el camí aleatori de les gallines o la tendresa d’un vedell és el pa de cada dia. I encara s’extranyen si els criden l’atenció, surt un gos guardià de les seves propietats i els intimida o simplement l’animal reacciona de forma imprevisible. N’hi ha molts que es limiten a observar i marxar sense ni donar les gràcies.

Sovint penso que caldria fer el mateix, seguir als individus i entrar a casa seva, obrir la nevera i servir-se un refresc, a veure amb quina cara demanen explicacions. Si estàs preparant un cavall per sortir a fer un volt, alguns se t’acosten perquè els deixis tocar l’animal, altres directament hi volen pujar com si fos una atracció de fira gratuïta però tots reculen si els fas notar que si l’animal, imprevisible de mena, perd la compostura no en vols saber res.

Les coses canvien. L’evolució pròpia de les lleis fa que aquestes sovint siguin més restrictives en segons quins punts. Voltar amb un animal deixat anar abans era el més nomal. Ja sigui per anar a guardar el bestiar o per anar a canviar el vailet, els gossos venien amb tu. O corrents darrere el vehicle o com podien damunt d’ell, de fet com la resta de gent que venia, si venien. Encara avui hi ha gent que ho segueix fent . No ens enganyem, una minoria en perill d’extinció.

Però cada cop és més habitual veure com algú avisa els mossos perquè hi ha un cadell de gos sense lligar o es denuncia a un pobre gos atropellat pels desperfectes que ha causat al flamant vehicle. En l’actualitat els animals han d’anar més assegurats que les persones. Però no per un tema veterinari, sinó per assegurar el possible mal que faran. Sempre he vist com els gossos campen amunt i avall, segueixen rastres en èpoques de zel i despareixen dies seguits sense deixar-se veure. La domesticació ha arribat a casa de la majoria. Ara els gossos tenen més complements que els propis amos, més atencions que molts i segurament massa responsabilitats. Tancar un prat abans es feia perquè no s’escapessin els animals i aviat s’idearan perquè no entrin les persones.

Ja no parlem del bestiar de més envergadura, que sembla que pel fet d’estar més controlat ja s’hi pugui fer broma. Un exemple el tenim a la fira del cavall, on gent sense cap coneixement es juga any rere any la vida sense saber-ho de la manera més innocent. Un animal de centenars de quilograms de pes lligat amb una corda i a la mercè d’un noi més o menys valent i més o menys destre en l’ofici. Però el respecte per l’animal no s’ha de perdre mai i el front tampoc, per favor.

I una cosa no treu l’altra. No embrutar l’entorn recollint els excrements en zona urbana és una moda que no ha arrelat prou entre els propietaris d’algunes mascotes i és una diferència envers l’anterior model prou encertada. Però ja se sap que la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó.

11

Viatgers francesos que van travessar la frontera estatal pirinenca al segle XIX (I) Per Manel Figuera i Abadal 1. Louis Ramond de Carbonnières (1755-1827)

Foto: Gael Piguillem

Els pastors i la gent autòctona han recorregut el Pirineu des de sempre a través de cabaneres i camins de transhumància. Els romans hi extreuen ferro i en coneixen les aigües termals. Segons Henri Beraldi, compilador francès de documents, Valièr, primer bisbe del Coserans, és també el primer a trepitjar el cim del Mont Valièr al segle III. El rei Pere II el Gran, al segle XIII, efectua —o almenys intenta— l’ascensió al Canigó. Durant els segles XVI, XVII i XVIII es realitzen diversos treballs científics, d’investigació i cartogràfics que acaben divulgant la serralada a França i a l’Europa central.

Al final del segle XVIII el Pirineu francès és ja concorregut. El sector més freqüentat és el que va del pic d’Aussau (Midi d’Ossau) a Luishon (Luchon): una distància lineal de 100 km, la cinquena part de la serralada. El motiu d’aquesta focalització, segons explica Claude Dendaletche en el seu llibre Cumbres pirenaicas (Sua Edizioak, 2002), respon a quatre factors: 1. La concentració d’estacions termals.

2. El fet que viatjar al Pirineu es posi de moda al principi del segle XIX, en particular entre els anglesos, després de les guerres napoleòniques.

3. Passar la temporada hivernal a Pau o l’estival a Miarritze (Biarritz).

4. La promoció de la singularitat del fet lingüístic i ètnic basc, duta a terme per Guillaume de Humbolt a partir del 1802.

Les carlinades, l’economia precària i la inestabilitat politicosocial es mantenen al vessant sud fins al darrer quart del segle XIX. No és fins al 1876, al final de la Tercera Guerra Carlina, quan neix l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora de l’actual Centre Excursionista de Catalunya. Llavors la burgesia benestant barcelonina es dirigeix al Pirineu per estiuejar-hi, però la francesa ja fa més d’un segle que hi va.

Des de l’últim terç del segle XVIII fins al principi del segle XX hi ha moltes figures destacables. Al darrer terç del segle XIX, amb l’inici del pireneisme de dificultat, la ciència es desvincula de les ascensions a muntanyes, motivades només pel plaer de pujar-hi. En aquest treball em centraré en els viatgers francesos que en algun moment travessen la frontera hispanofrancesa i pararé una atenció especial a aquests quatre: Vincent de Chausenque, Alfred Tonellé, Henry Russell i Lucien Briet.

Neix a Estrasburg, el 1787 descobreix el Pirineu quan fa una ascensió al pic del Mièidia de Bigòrra (Midi de Bigorre). Després viatja de Gavarnia (Gavarnie) a la Maladeta. Cerca una via d’accés al cim del Mont Perdut i creua la frontera estatal.

Aquesta tasca dura anys, en els quals recorre el massís, fins que dos dels seus guies arriben al cim, el 4 d’agost de 1802, pel vessant aragonès de Góriz. Dos dies després ho fa ell. Mor convençut que ha assolit el sostre de la serralada, quan el 1789 els cartògrafs Reboul i Vidal ja havien divulgat la jerarquia Aneto - Posets - Mont Perdut amb altituds bastant aproximades a les actuals. Les vivències de Ramond es recullen en el llibre Voyages au Mont-perdu et dans la partie adjacente dels Hautes-Pyrénées, publicat el 1801, un any abans de la primera ascensió. De Ramond és coneguda aquesta frase: “Del Mont Blanc és necessari anar al Mont Perdut. Quan s’ha vist la primera muntanya granítica, falta veure la primera muntanya calcària.” Val a dir que el pic d’Añisclo, el tercer en altitud del massís i la petita de les Tres Sorores —les altres dues són el Mont Perdut i el Cilindre—, té també el nom Soum de Ramond.

2. Vincent de Chausenque (1781-1868) Neix a Gontaud (Òlt-e-Garona, Lot et Garonne) el 9 d’abril de 1782. Fa el primer viatge al Pirineu als onze anys. Passa la infància a Sorese (Sorèze), poble de la Montanha Negra. Li agraden la història natural, la botànica i la geologia. S’orienta vers la carrera militar i es desplaça a l’escola d’enginyeria de Metz, al nord de França, el 1802. Al novembre de 1802 esdevé lloctinent i per motius de salut, al juny de 1804 —té 22 anys— es trasllada a Baiona. Oficial topogràfic d’enginyeria, li encarreguen plànols de Tarba (Tarbes), de Lorda (Lourdes) i de Barejàs (Barèges), als Pirèneus Auts (Hautes-Pyrénées). Realitza la primera ascensió pirinenca a la muntanya de Larrun Mendatea (la Rhune).

Enviat en servei a Lorda, fa excursions al voltant de Barejàs, de Sent Sauvaire (Saint-Sauveur) i de Cautarès (Cauterets).

S’enfila al cim del pic del Mièdia de Bigòrra. Hi puja també de nit amb el secretari general La Bouliniére per veure-hi la sortida de sol. Es fixa en una muntanya, el pic de Neuvièlha (Néouvielle). Un dia de 1805 es troba amb Ramond de Carbonières, que ja ha pujat al Mont Perdut, a les cascades d’Escobous. Arriba a capità el 1808, però dimiteix d’aquest càrrec també per motius de salut. El 1811 fa el primer viatge als Alps i se’l retroba al Pirineu a l’edat de 42 anys, amb una dona i una filla, el 1822.

Repeteix les excursions de quan era jove: Viscos, vall de la Tor, llac de Gauba, Ilhéus, Cabaliros... Des del cim del Monné contempla el Vinhamala (Vignemale) i s’anima a conquerir-ne el cim principal, la pica Lònga (Pique Longue), encara verge. El 30 de juny de 1822 surt amb un guia de Cautarès amb la idea d’“evitar la glacera d’Osso (Ossue) i de passar successivament de l’una a l’altra de les quatre penyes que presenta el Vinhamala vist des del nord”. Remunten la vall fins al llac de Gauba (Gaube), passen per l’Horquèta d’Osso (Hourquette d’Ossue) i s’enfilen al cim del Petit Vinhamala, que ja havia estat trepitjat per La Beumella el 1798. Prossegueixen “per les anfractuositats d’una cresta aguda, anant sempre mirant amb els ulls en una part i en les altres la profunditat de les glace-

12

res”, i al cap d’una hora arriben al cim de la segona penya (3.204 m) —l’actual punta de Chausenque—, on veu que no aniran més lluny. Efectuen el retorn per l’Horquèta d’Araillé, el llac d’Estom i la vall de la Tor. Al juny de 1823 fa un viatge pel Pirineu oriental amb un antic company de Sorese, Arbanère. Pugen al Canigó, poc freqüentat en aquella època i envoltat encara de supersticions i de llegendes. Al juny de 1825 duu a terme la primera ascensió al pic de Gèr (2.613 m), que es considerava inaccessible, amb un jove caçador d’isards.

A l’estiu de 1826 és a Luishon i creua la frontera. Recorre l’Aran i arriba a la font de la Garona, al pla de Beret. Durant el retorn passa pel Coserans, on les muntanyes són encara quasi desconegudes.

Fa un intent al pic d’Ardiden a la primavera de 1827, però fracassa. Al juliol de 1827 reprèn la idea de pujar al Vinhamala.

S’enfila al Pimemé, des del qual l’observa amb una ullera de llarga vista, però acaba declarant que és inaccessible pel costat francès i hi renuncia per sempre.

El 1829, amb M. G. de Luppé, puja al Montcalm i es dirigeix a la propera pica d’Estats, però com li va succeir a Augustin Pyramus de Candolle el 1807, el mal temps l’obliga a retornar a la vall. Durant la seva llarga carrera com a pireneista, Chausenque mai no assolirà un cim fronterer.

En aquestes alçades de la seva vida ja es veu que Chausenque no és un escalador, sinó un contemplador pacient, un poeta somiador. El 1834, als 52 anys, publica el llibre Les Pyrénées, ou Voyages pédestres dans toutes les régions de les montagnes, dépuis l’Océan jusqu’à la Mediterranée, contenant la description générale de cette chaîne, des observations bonatiques et géologiques, et des remarques sur l’histoire, les moeurs et les idiomes des diverses races qui l’habitent, avec une carte et quelques vues des Pyrénées.

El pic de Neuvièlha el té encara obsessionat. Finalment, el 10 de juliol de 1847 —té 65 anys— hi fa una altra temptativa. Surt a les 2 de la nit, a cavall des de Barejàs, amb el guia Bastien Teinturier. Arriben a Lienz i segueixen a peu. Passen pel llac de la Gléra, després per la bretxa de les Torrètas —avui bretxa de Chausenque—, baixen al vessant est i atenyen el cim. Hi resten tres hores. Retornen a Barejàs, on arriben després de 17 hores de marxa.

Cap al 1854 revisa el llibre i el completa. Quan té 72 anys se’n fa la segona edició: Les Pyrénées, ou Voyages pédestres dans toutes les régions de ces montagnes depuis l’océan jusqu’à la Mediterranée, avec une carte et quelques vues des Pyrénées. Aquesta obra és, en el seu moment, l’única descripció seriosa de la serralada.

Fa la darrera ascensió de la seva vida el 1863, als 81 anys, al Cabaliros. L’acompanya Latapie, de Cautarés. Reconegut i admirat pels muntanyencs de l’època, esdevé president de la Societat Ramond als 85 anys. Mor a la seva vila de Gontaud el 29 d’abril de 1868 i deixa una gran i bella traça en la història del Pirineu.

Pel que fa a la seva obra, després d’una introducció amb aspectes generals de la serralada, dedica el primer volum al Pirineu central. El segon comprèn el viatge del 1823 al llarg del Pirineu. Al capítol vuitè descriu l‘arribada a Llívia, a Cerdanya, on coneix la popular llegenda de Munusa i Lampègia.

A continuació entra a Puigcerdà, ocupat per les tropes i els mercenaris reialistes, després de la caiguda del Trienni Liberal i de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a l’abril del mateix any.

3. Adolphe Thiers (1797-1877) Neix a Marsella. És periodista, historiador i polític. Escriu la Histoire de la Révolution, de deu volums, i la Histoire du Consulat et de l’Empire, de vint. Arriba a ser cap de l’executiu i president de la III República el 1871.

A l’octubre del 1822 surt de París, on s’ha instal·lat l’any anterior, per conèixer els Alps i el Pirineu. El seu periple comença a Ginebra i acaba a Baiona. Vol prendre notes sobre els fets i la gent de les regions que anirà visitant. El resultat és el llibre Les Pyrenées et le midi de la France pendant les mois de novembre et désembre 1822. La part del Pirineu català ha estat traduïda per Josep M. Cuenca i editada per Garsineu Edicions (1998) amb el títol Viatge al Rosselló i a la Cerdanya (1822).

La visió que Thiers ofereix del Pirineu català és curiosa. Espanya es troba en els últims mesos del Trienni Constitucional o Liberal. Per aquest motiu, a l’agost d’aquell mateix any s’havia refugiat a la Cerdanya francesa la regència absolutista d’Urgell, encapçalada pel marquès de Mataflorida, el baró d’Eroles i Jaume Creus, arquebisbe de Tarragona.

4. Alphonse Lequeutre (1829-1891) Alphonse Adelson Hyppolyte Hyacinte Lequeutre és de París.

Comissionat principal del Ministeri de Marina, descobreix el Pirineu el 1864 amb el guia H. Chapelle. Ateny el cim de la Munia per la cresta de Tromosa (Troumouse), des del coll de la Sèda, i al retorn fa la primera ascensió al pic de Gerbats.

S’adhereix a la Societat Ramond i fa excursions amb el comte Henry Russell i amb l’anglès Charles Packe.

Participa en la creació del Club Alpí Francès i forma part del seu Comitè de Direcció. Al setembre de 1868, sempre amb el guia Chapelle, inaugura un nou itinerari al pic d’Allanz. El 1870 s’enfila sol al pic de Maucapéra, al massís de Neuvièlha. Del 26 al 30 d’agost de 1875 fa un periple pel Mont Perdut. Aquest mateix any publica amb Edouard Wallon la Guide de Cauterets indispensable aux Touristes et aux Baigneurs i el següent la Guide de Barèges, Saint-Sauveur et Gavarnie, les dues editades a Pau. El 1877, amb Henri Passet, puja per primera vegada a la punta de Lequetre, als Besiberri. Sembla que és el primer a visitar el barranc de Mascún, a Guara. El 1878 atura les excursions pel Pirineu i recorre els Causses, als Cevenas (Cévennes), al Massís Central. Després de participar en la redacció de les guies Joanne mor a París.

5. Alfred Tonnellé (1831-1858) Neix a Tours el 1831. Metge i estudiós d’art i de filosofia, fa alguns viatges abans de sortir, a l’estiu de 1858, a conèixer el Pirineu. Després d’efectuar una sèrie d’ascensions pel Pirineu central, realitza una llarga travessia cap al Pirineu oriental.

Quan arriba a Perpinyà es troba malament i mor de tifus a la casa materna poc després, el 14 d’octubre, a l’edat de 27 anys. La seva mare li agafa els quaderns del diari que havia escrit i els converteix en un llibre, Trois mois aux Pyrénées et dans le Midi en 1858: journal de voyage, que ofereix als amics del fill un any després. Josep M. Cuenca l’ha traduït al català i el 2000 l’ha publicat Garsineu Edicions amb el títol Tres mesos als Pirineus. Diari de viatge. 1858. Se centra en la part pirinenca del llibre i no inclou l’anada de Perpinyà a Carcassona, al final del viatge.

Tonnellé havia arribat a Luishon els primers dies de juliol de 1858. Des del turó de l’Entecada veu la Maladeta i medita: “Es

13

necessita una mica de solitud i de recolliment per endinsar-se en el sentiment d’elevació i de pau sublim que inspiren aquestes altituds.” El 16 de juliol es dirigeix amb cinc companys a l’Aneto, assolit el 24 de juliol de 1842 per l’oficial rus Platon de Tchihatcheff i el comte francès Albert de Franqueville, amb els guies Pierre Sanio i Jean Sors (a) Argarot i amb els caçadors d’isards Pierre Redonnet (a) Nate i Bernard Arrazau (a) Ursule. Els acompanya Nate, “amb el seu caràcter reflexiu i silenciós, el rostre arrugat, la gorra de gairell, parlant poc, odiant el cavall i seguint la marxa amb dificultat”. L’ascensió segueix sense contratemps. A la glacera “[...] ens apropem a les esquerdes i ens lliguem amb cordes, amb un nus corredís al voltant del cos; en avançar resulta molest; fóra millor un cinturó [...].” Al pont de Mahoma, “perillós, però magnífic”, descobreix els encants del risc. “És embriagador! Sentir-se flotar, nedar, suspès damunt de tot... desprès, sense estar lligat a la terra més que per un punt el més petit possible”. Romanen una hora al cim.

Després de l’Aneto emprèn altres excursions. Pregunta per les ascensions més escabroses de la zona i li anomenen la conquesta més recent, feta per Touissant Lèzat el 1852: els pics de Crabioles. Tonnellé hi fa la segona ascensió i durant el descens duu a terme la primera travessa del coll de Crabioles.

L’1 d’agost, després d’enfilar-se als pics de Sacrotz i de Salvaguarda, es dirigeix al Malh des Pois o la Forcanada, muntanya verge de la qual s’ha enamorat. “Davant nostre, la Forcanada, bicorne, amenaçadora, es dreça verticalment sense que puguem veure per on atacar-la. Sembla d’accés difícil; tanmateix, fortalesa de merlets elevats i noia de cor altiu, finalment s’haurà de rendir. Té, veritablement, l’aire d’una fortalesa que vol defendre’s.” L’acompanyen els guies Nate i Ribis. Després d’alguns intents infructuosos es dirigeixen a un coll a través d’una congesta dreta. Del coll al cim la descripció és èpica: “Ataquem la primera forcadura. Aquesta piràmide sense pendent, i més guarnida de puntes desplomades que no pas d’entalles on posar els peus, sembla impossible de grimpar. [...] L’abisme no està immediatament a sota, però és més penós i més difícil perquè no totes les pedres són sòlides; llisquen sota els peus, es desenganxen sota les mans, cauen, s’esmicolen, reboten de sortint en sortint tot engrandint el seu bot a cada nova caiguda.” Un cop dalt, els guies alcen una torreta de pedres i té un pensament d’orgull: “Aquesta no pertany a Lézat.” Després li dedica aquestes paraules: “Forcanada, la meva bella promesa, per què brilles tan serena i radiant en la llum del matí, i corones d’un pur i blavós vapor lleuger el teu front amable i sever? Sembles més bella que mai. Estàs reconciliada amb el teu raptor, i li somrius en mirarlo?”

Presentació del llibre: “100 preguntes de Física”

El 22 de juliol de 2011, a les 20,30h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la presentació del llibre: “100 preguntes de Física”, editat per Cossetània Edicions, a càrrec del seu autor, Jordi Mazón Bueso.

L’autor va il·lustrar la presentació amb multitud d’experiments senzills però molt gràfics per parlar, per exemple, de l’efecte Venturi, tractant d’explicar per què volen els avions, per què se’ns enganxa la cortina de la dutxa quan ens dutxem o bé el secret dels gols que marca en Messi.

La presentació va anar concloure amb un seguit de preguntes del nombrós públic que va acudir a la presentació.

El recorregut de Tonnellé continua cap a Gavarnia. Puja a la bretxa de Rotllà en direcció a Góriz i al cim del Mont Perdut.

Volta per Torla i Fanlo, arriba a Luishon i travessa el Pirineu pel vessant sud fins a Perpinyà. Creua l’Aran, passa per Montgarri, de Tírvia va a Andorra, arriba a la Seu d’Urgell, creua Cerdanya i de Montlluís baixa a Vernet. Des d’aquí emprèn una ascensió infructuosa al Canigó. Baixa a Figueres i des de Banyuls i el cap de Creus ateny Perpinyà. Aquesta part del llibre és força descriptiva, amb comentaris sobre els pobles, els camins i la gent, no sempre afalagadors.

De Perpinyà es desplaça a Carcassona, però ja es troba malament. Se li han declarat les febres tifoidees. Torna a Tours i mor al castell de la seva família el 14 d’octubre. El pas de Tonnellé pel Pirineu és fugaç, però el seu nom i el seu viatge queden per sempre immortalitzats gràcies al llibre. Si Chausenque encarna el vessant científic, divulgador i descriptiu de la serralada, Tonnellé és un inquiet viatger romàntic que cerca la bellesa de les muntanyes.

Jordi Mazón

14

Presentació del Retaule de Sant Ermengol

Conferència sobre el Castellot de Bolvir

Dijous, 28 de juliol, a les 22h, va tenir lloc al Local Social de Bolvir una conferència sobre les darreres novetats de les excavacions del jaciment iberoromà del Castellot, a la Corona de Bolvir.

Dimecres, 27 de juliol, a les 20,30h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà, va tenir lloc la projecció de dos curtmetratges sobre "El retaule de Sant Ermengol", una coneguda obra teatral que es representa any rere any a la Seu d'Urgell el mes d'agost, al claustre de la Catedral, sobre la vida i miracles del bisbe Sant Ermengol.

La conferència va ser presentada per l’alcalde, el Sr. Bartomeu Baqué i la van dur a terme els diferents responsables de les excavacions: l’Oriol Mercadal, el Jordi Morera, Joan Oller i l’Oriol Olesti.

El nombrós públic assistent que va omplir la sala va poder veure i tocar una part del material trobat que va ser portat pels arqueòlegs a tal efecte.

El primer curtmetratge eren imatges d'una representació antiga del Retaule, mentre que el segon, es tractava d’un making-off del Retaule actual.

Les imatges van anar acompanyades de les explicacions dels dos principals responsables actuals del Retaule: Lluís Obiols i Jesús Galindo.

Lluís Obiols i Jesús Galindo

15

Conferència: “Un naturalista a Mongòlia”, per Miquel Alonso Dissabte 30 de juliol, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, va tenir lloc la conferència “Un naturalista a Mongòlia”, a càrrec del naturalista Miquel Alonso.

La conferència, a part de fer una introducció sobre Mongòlia, les seves gents i el seu particular clima, va versar sobre els estudis realitzats sobre la gran quantitat d’estanys de què disposa Mongòlia.

Conferència: “Darreres troballes al jaciment de Montlleó” Dimarts, 2 d’agost, a les 21,30h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la conferència: “Darreres troballes al jaciment de Montlleó”, a càrrec de dos dels seus responsables: Xavier Mangado i Oriol Mercadal.

A la conferència es van exposar les darreres troballes del jaciment, així com les interpretacions que fan els arqueòlegs d’aquestes dades.

La conferència va ser seguida per abundant públic.

L’estudia diferenciava entre els diferents tipus d’estanys, segons la seva salinitat i la seva presència biòtica.

Els dos ponents: Xavier Mangado i Oriol Mercadal

16

Conferència: “Doctor en la Antártida”, pel Dr. Íñigo Soteras

Conferència: “Els ratpenats de Catalunya”, per Carles Flaquer

Dijous 4 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la conferència: “Doctor en la Antártida”, a càrrec del Dr. Íñigo Soteras.

Divendres, 5 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència: “Els ratpenats de Catalunya”, a càrrec del naturalista i especialista en quiròpters Carles Flaquer.

El Dr. Íñigo Soteras va explicar les seves experiències personals i laborals a la base espanyola situada a l’Antàrtida.

La conferència va tenir molt d’èxit i va ser seguida per força públic que va fer moltes preguntes en acabar la conferència.

El ponent va fer-nos una introducció al curiós món dels ratpenats, a la seva morfologia i etologia i sobre les diferents espècies que podem trobar a Catalunya i a la Cerdanya, així com dels avantatges de disposar de ratpenats, que són uns grans consumidors d’insectes, veritables reguladors de possibles plagues molestes.

Carles Flaquer en un moment de la seva exposició

Dr. Íñigo Soteras durant la seva exposició

17

Conferència: “Els escarabats de Cerdanya”, per Quim Sala

Conferència: “Les plantes invasores del Pirineu”, Albert Ruzafa

Quim Sala Raduà

Albert Ruzafa

Dissabte, 6 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència: “Els escarabats de Cerdanya”, a càrrec del naturalista Quim Sala Raduà.

Dijous, 11 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc una conferència, a càrrec d’Albert Ruzafa, titolada: “Les plantes invasores del Pirineu”.

La conferència es ba basar en el treball de recerca que Quim Sala va fer a l’IES Pere Borrell i que va ser premiat per la seva qualitat.

A la conferència es va diferenciar entre els diferents tipus de plantes invasores, al·lòctones, etc, que podem trobar als Pirineus.

El conferenciant va exposar alguns aspectes sobre la morfologia i el comportament dels escarabats, per passar a continuació a mostrar algunes espècies presents a la comarca.

L’exposició està basada en un treball específic sobre la flora al·lòctona andorrana, però que es pot generalitzar força bé a la resta del Pirineu.

La conferència va ser seguida per abundant públic, que va omplir la Sala de Convencions.

18

III Trobada de Poesia i Música d’Estiu

Conferència: “Els càtars a la Cerdanya”, per Carles Gascón

Divendres, 12 d’agost, a les 21,30h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la III Trobada de Poesia i Música d’Estiu.

Dissabte, 13 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc una multitudinària conferència a càrrec de l’historiador alturgellenc Carles Gascón que portava per títol: “Els càtars a la Cerdanya”.

Es van llegir poemes de Joan Maragall, en ocasió del centenari de la seva mort, una selecció de poemes sobre l’estiu i la nit de Sant Joan i, finalment, poemes de Pere Quart (Joan Olivé), en ocasio del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Els rapsodes varen ser: Enric Quílez, Teresa Pérez de Rozas, Manel Figuera i Francesc X. Esteban.

Les poesies van tenir acompanyament musical a càrrec d’Albert Martínez, que va interpretar a la guitarra dues peces renaixentistes i de Marc i Guillem Pons, que van interpretar dues peces amb violoncel.

Gascón, que és l’únic investigador català que actualment fa recerca en la temàtica càtara, va explicar les implicacions càtares a la Cerdanya, la seva presència i les referències documentals que ha pogut trobar de càtars a i de Cerdanya.

Per exemple, va explicar que els únics càtars catalans que van morir a la foguera de Montsegur eren d’origen cerdà. També va desmitificar una mica alguns aspectes del catarisme, com per exemple, que l’actual castell de Montsegur, que rep moltíssimes visites cada any, no és l’antic castell càtar, que va ser derruït després de la guerra i reconstruït posteriorment.

Carles Gascón durant la seva conferència

19

Conferència: El senderisme al Pirineu, per Carlos Guardia

Presentació de llibres de frontera a l’Arxiu de Puigcerdà

Dijous, 18 d’agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència: “El senderisme al Pirineu”, a càrrec del geògraf Carlos Guardia.

Divendres, 26 d’agost, a les 19h, a l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà va tenir lloc la presentació de dos llibres de temàtica fronterera: “L’afrontera. de la dominació a l’art de transgredir” i “Observar les fronteres, veure el món”.

El ponent va anar desgranant els principals punts i problemàtiques que es deriven de la xarxa de camins pirinencs i la seva comercialització com a producte turístic.

La presentació va anar a càrrec de dos dels seus autors, els historiadors Òscar Jané i Queralt Solé.

L’acte el van seguir unes seixanta persones i va acabar amb un torn obert de preguntes i reflexions sobre els senders cerdans i la seva senyalització.

Òscar Jané i Queralt Solé

20

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.

21