Carrer 008 - Les Festes Populars a Barcelona

El

fi

PUBLICACIÓ MENSUAL GRATUÏTA

Plaça Berenguer el Gran, 1 - 08002 - BARCELONA

N^ 8 SETEMBRE 1992

Les Festes Populars a Barcelona SUMARI 9 Posada en marxa dds cinturons: Si no hi ha un canvi de mentalitat del ciutadà, només serviran perquè puguin circular uns quans cotxes més en les mateixes condicions d'abans.

Pàgina 3.

H Camps de golf a Collserola: Mentre ens omplim la boca defensant la conservació dels boscos tropicals, aquí mateix es destrueix un ecosistema valuós.

Pàgina 5.

ENTREVISTA H Casal d'infants de Torre Baró: Una institució lluita per millorar la situació de marginalitat dels infants de Torre Baró i Vallbona, dos llocs on no ha arribat la nova Barcelona.

Pàgina 7.

^ Un estiu mogut: Les prostitutes i travestis han üngut problemes durant tot l'estiu olímpic per trobar un lloc on treballar. El ball encara no s'ha acabat.

Pàgina 14.

H Camp de la Bóta: L'erecció d'un monument de l'escultor valencià Miquel Navarro a prop de la Ronda del Litoral reivindica el record de tots els morts a aquest indret.

Pàgina 13.

• 100 butlletins a Sarrià: L'Associació de Veïns de Sarrià ha publicat el número 100 del seu butlletí, una eina que pretén estar al servei del barri.

Pàgina 18.

Domingo Ivars Domingo Ivars és un dels molts vells lluitadors anlifranquistes que van passar anys a la presó i que han estat indemnitzats recentment per l'Estat. Però el que reclamen és un reconeixement dels seus esforços i un tracte més digne.

Pàgina 12

:-:Í::'V- Ü "

.:

2

CARRER Fotografia: Miquel López

Edita:

FAVB Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona.

Plaça Berenguer el Gran, 1, 3r. 2a.

08002 Barcelona Telèfon: 319 60 89 / 310 63 52 Fax: 3197941 Consell de redacció: Ernest Alós, Roser Argemí, Andrés Naya

Portada: J. R. Gómez del Moral / Pilar Villuendas Consell Assesson Anna Alabart, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Eduard Delgado, Xec Febrer, Jordi GasuU, Josep Ramon Gómez del Moral, Joan B. Isart, Alfons López, Oriol Martí, Pep Martí, Pep Martínez, Mariano Messeguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Constantí Ortega, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Prudenci Sànchez, José Manuel Salgado (Nou Barris), MercèTatjer, Ole Thorson, Pau Vifias (Sant Andreu), Goya Vivas.

Han participat en l'elaboració d'aquest número: Marc Andreu, Carol Biosca, Montserrat Cabo, Júnior Canal, Juli Fontoba, Margarita Galceran, Jan Grau, Jordi Llimona, Tomàs Llompart, Pep Miró, Juan Navarro, Maria Rosa Palència, Manel Puyal, Cristina Rimbau, Josep Maria Solé Sabaté, Ole Thorson, Juan Valgaftón, Jordi Vila-Abadal.

Disseny i producció: Edicions Sibil.la Josep Tarradellas, 31,4rt.

08029 Barcelona Telèfon: 4191341 Fax: 4870562

Aquest número té un tiratge de 20.000 exemplars, i la seva distribució és gratuïta.

Setembre 1992

La FAVB no està necessàriament d'acord amb les opinions que s'expressen als articles signats per particulars o col·lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d'aquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen.

Imprès en paper ecològic de 55 grams de Papelera Echezarreta, SA. L'edició d'aquesta publicació estat possible gràcies a col·laboració del Departament Benestar Social de la Generalitat Catalunya.

ha la de de

mi

Generalitat de Catalunya Departament de Benestar Social

Un rècord olímpic?

Feia mesos que per Barcelona corria un optimisme generalitzat. Tot estava funcionant molt bé. El futur encara superana la realitat. Els que es preocupaven de nosaltres demostraven que gairebé eren perfectes.

Aquest clima, però, un dia es va trencar violentament. I va ser quan el Regidor de la via pública, Joan Torras, va anunciar a tort i a dret que la situació dels transports públics era crítica: - 90.000 milions de dèficit, - amb un increment anual de 11.000 milions, - i un pagament anual de 10.000 milions en concepte d'interessos (i visca l'endeutament! criden els banquers) Com que les companyies no poden fer front a aquesta situació, el senyor Torras va anunciar unes mesures dràstiques: - supressió de 15 línies d'autobús de les 76 existents (pocs dies després van dir que això no era probable), - anul.lació de la compra de tiens i autobusos, - retard en la posada en funcionament de la línia 11 entre Sagrada Família i la Pau, - i... no calia dir-ho, augment de les tarifes. Per segona vegada aquest any, i un 5% per sobre de l'IPC. Com va dir un periodista, és tot un drama. També va anunciar la "suspensió de pagaments" i arribà a oferir-li les companyies a la Generalitat.

Des del punt de vista de l'usuari, aquest drama postolímpic mereix alguns comentaris.

Els culpables surten de seguida a escena: són els usuaris i per això se'ls castiga amb l'augment de tarifes i la congelació de les millores previstes. També apareix la coneguda referència als costos salarials, i ningú no diu que l'actual gestió socialista s'ha polit 4.000 llocs de treball.

Les olimpíades, que han estat ei pretetx per fer moltes obres, han oblidat el tiansport públic. Les inversions no arriben a I'l %. En canvi les autopistes, les rondes, els nusos viaris, que tant agraden als cotxes, s'enduen el 25% del gairebé un milió de milions invertits.

Cada dia que passa el transport públic és menys públic. Apugen les tarifes i el subvencionen, però en una proporció més petita.

Privatitzen algimes línies, els serveis nocturns i els especials. Es el fracàs d'una gestió que dirigeix un servei públic com si fos una empresa amb un afany salvatge de lucre. El resultat és tot el contiari: el dèficit augmenta sense parar.

Quan donen a conèixer la situació, ni una paraula d'autocrítica. Amaguen la seva incapacitat tirant les pilotes fora. Silencien que van negociar malament, i fora d'hora, el contracte-programa. No volen entendre les causes reals que els han portat a perdre en deu anys 62 milions de passatgers.

I la Generalitat, se'n queda al marge. És el govern de la nadó, però passa del transport públic que fan servir una part important de la seva població activa i passiva. Fins ara r-o ha assumit la seva responsabilitat xïlítica. Ha de posar-hi els diners que li corresponen, ha de donar llum verda a un pla de metros que permeti que arribi als barris populars i a les poDlacions perifèriques de la metròpoli. No pot continuar fent a política de l'estruç.

Però potser la situació no sigui tan crítica. Potser hem caigut al parany perquè el drama protagonitzat per Joan Torras té només la finalitat de crear unes condicions que tolerin un segon augment dels oitllets durant el 92. Això sí que seria tot un rècord olímpic!

Un membre del consell assessor de La veu del Carrer, detingut Pocs dies abans de l'inid dels Jocs Olímpics, encara no se sap si per aconseguir un Jocs tranquils o per una dèria particular del jutge Garzón, la Guàrdia Civil va efectuar una batuda indiscriminada contra persones senyalades com a sospitoses d'haver coLlaborat o haver estat membres de Terra Lliure.

Diverses d'elles són encara a la presó, en virtut de les eeves confessions o les d'altres detinguts. Altres vanser posades en llibertat al cap d'uns dies. En aquestcas es troba elmetgeOriol Martí, membre del consell assessor de La veu del Carrer.

En el cas de l'Oriol l'acusació senyalava que havia atès mèdicament un presumpte membre de Terra Lliure que havia sofert cremades. Si la detenció resulta aberrant, sobretot tenint en compte

l'absolut refús de la violència per partderOriolMartí, encara hoés més la sistemàtica violació dels drets constitucionals que permet laUeiAntiterroristaencasoscom aquests.

Tortures El 7 de juliol, dnc guàrdies civils vestits de paisà es van presentar al consultori de l'Oriol Marti'. En plena visita mèdica, va ser tancat dins d'una sala per interrogar-lo. Poc després, dos números se'l van endur sense que se sabés durant un parell de dies on era ni perquè.

El consultori va ser r^jstrat a fonsdurantunahoraimitja.Quan va ser posar en llibertat, l'Oriol Marti' va denunciar tortures, algunes de físiques, com cops i intents de provocar l'asfíxia amb bosses d'escombraries, i altres de

psíquiques. La seriositat dels interrogatoris queda prou patent amb una de les confessions que li van intentar extreure: que el Madrid havia guanyat la Lliga.

Immediatament després dels fets, la FAVB va subscriure una nota que deia: "Davant de les nombroses i indiscriminades detencions fetes per mandat judicial en aplicació de la legislació antiterrorista i en una clara campanya repressiva, (~.) volem expressar el nostre rebuig i condemna a aquest acte, tant perquè representa una ^;ressió brutol i antideniocràtica on es vol criminalitzar amplis sectors de l'independentisme català i altres col·lectius polítics i socials, com per la brutalitat amb què s'ha dut a terme, la manca de respecte a la presumpció d'innocència i les tortures que han patit aquests detinguts

^

«fP» '?••*' I

segons les declaracions d'alguns d'ells davant el ju^e.

Es preocupant que es produeixin atemptats contra les llibertats com aquest, que només podenomplirdeveigonya l'Estat que els tolera."

Solidaritat amb Sarajevo La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona forma part del Comitè Ciutadà de Solidaritat a m b Sarajevo. R e c o r d e m q u e només fa vuit anys, l'any 1984, els Jocs Olímpics d'hivern es van celebrar a Sarajevo. La ciutat, com enguany ho ha estat Barcelona, estava mobilitzada pels jocs i ningú no podia pensar q u e en t a n poc temps s'hi produiria un drama tan terrible amb guerra, assassinats, odi, violència i por.

La g u e r r a va començar a Iugoslàvia i a v u i e l s c i u tadans de Bòsnia, Eslovènia, Croàcia i la bèl·lica Sèrbia sofreixen les conseqüències de polítiques que han optat per la guerra. Qualsevol problema, per important que sigui, es pot resoldre amb la negociació, i per evitar g u e r r e s i morts, si és necessari, cal la i n t e r v e n c i ó d ' u n a força exterior a aquestes nacions que actuï de manera eficaç.

Una campanya de solidaritat de Barcelona amb Sarajevo ha d e tenir d o s objectius: un de polític, de mobilització i sensibilització de l'opinió pública, que obligui a i n t e r v e n i r en l'exlugoslàvia per aturar la guerra, i u n altre de solidari i h u m a n i t a r i .

Des de la FAV de Barcelona ens hem adreçat a totes les associacions de veïns de la ciutat fent una crida als socis i c i u t a d a n s p e r q u è a p o r t i n ajuts per Sarajevo. Formen part del Comitè Ciutadà de Solidaritat a m b Sarajevo l'Ajuntament de Barcelona i moltes organitzacions no governamentals, q u e p o s e n els s e u s mitjans al servei del comitè.

Una qüestió pràctica: l'ajut u r g e n t es p o t fer a t r a v e s d'aportacions en metàl·lic als comptes corrents Solidaritat a m b Sarajevo de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (número 2100 3000 2500054396) i d e la C a i x a d'Estalvis de Catalunya ( n ú m e r o 2013 0405 02 003533-36).

Molt aviat iniciarem una c a m p a n y a més específica a través dels 128 locals de les a s s o c i a c i o n s federades de Barcelona· Feu un ingrés en els comptes corrents.

Sarajevo depèn de tu. La solidaritat és urgent.

CARRER

Setembre 1992

3

La puesta en marcha de la nueva infraestructura vial

<

Luces y sombras de las rondas El nuevo anillo de cinturones ha mejorado en un primer momento la fluidez del trafico, però mientras aumenta la circulación de vehículos privados -si dejamos de lado el período excepcional de los JJOOlos peatones se encuentran con barreras y los viajes en transporte publico empiezan a disminuir.

Ingeniero de trafico La lista de nuevas vías en el entomo del àrea metropolitana de Barcelona es impresionante. Hay muchos conductores que piensan que ya era hora y que, aún así, todo es poco para que todos podamos circular a gusto dónde v cuàndo queramos. Però también hay voces muy críticas con respecto a la capacidad de la Ronda del Litoral por disponer solo de dos carriles por dirección en la calzada central en los tramos con mas demanda. También hay fuertes críticas a varias de las soluciones de los enlaces entre las diversas autopistas. Los conductores se quejan de que sean complicadas, de falta de seguridad y de mala sefialización.

Dosificar el coche Según el punto de mira, hay razón en unas quejas o en otras. Si los conductores han creído la promesa de que ahora se podrà circular, entendiéndola como una carta blanca para poder moverse a toda hora a 120 k m / h . por toda el àrea, tienen razón. Però esta no ha sido la idea de los últimos anos. La base estaba en dotar al àrea metropolitana de una sèrie de vías de alta capacidad y de circulación fluida.

Un conjunto de vías ràpidas con velocidades no superiores a 80 kilómetros por hora.

Esto es lo que son las rondas. Vías ràpidas y fluidas si sabemos dosificar nuestra ànsia de utilizar el coche. Hay una diferencia importante en-

Lo que no se dice en voz alta es que hay muchos mas viajes en coche privado que antes que existíeran las rondas y menos en transporte publico. tre la idea bàsica del disefto de las rondas de un lado y la percepción visual de las calzadas centrales y las ganas que tienen los conductores de córrer alrededor de la ciudad del otro. Estàs imàgenes y estàs ganas hacen que nos creamos con el derecho de circular como si las rondas fueran unas autopistas en campo abierto.

Si no nos dejan córrer así, nos sentimos defraudados.

Los primeros meses, a pesar de que faltan cosas por terminar en las rondas, han

z

o ü

Las rondas son casi una maravilla para los conductores actuales y futuros del àrea metropolitana de Barcelona. Ademàs se ha conseguido abrir la ciudad V impulsar cambios necesarios en àreas degradadas, lo que a medio plazo es una mejora para elconjunto urbano. Però la mejora para los conductores de vehículos privados se ha hecho a costa de los peatones y de los pasajeros de autobús. Partes de la ciudad han quedado divididas por una barrera importante. Y queda aún una labor importante para los próximos anos, como es mejorar las conexiones urbanas con las rondas y pulir muchos otros detalles.

Ole Thorson

ü

sido buenos para los conductores. Las colas han disminuido o desaparecido. Hay menos trafico en gran parte del àrea interior a las rondas. Con este menor trafico del centro se p u e d e p e r m i t i r màs aparcamiento y facilitar un poco el transporte publico. Lo que no se dice en voz alta es que hay muchos màs viajes en coche privado que antes que existíeran las rondas. Y hay bastantes menos pasajeros en los transportes públicos. Se habla de disminuir el número de líneas de autobús. No se puede hacer frente al gasto. Es

Se corre el peligro de que vuelvan las colas y que lo único que se haya conseguido sea atender a algunos cochesmasenlas mismas condiciones que antes. evidente que no se puede pagar el transporte publico cuando se ha gastado y se està gastando todo el dinero disponible, y màs, en autopistas urbanas y de acceso.

Està claro que en Barcelona hay una media de un vehículo por família. Però hay muchas personas y familias enteras que no tienen vehículo y màs todavía que no tienen dinero para pagar los kilómetros y el aparcamiento diario.

Es carísimo tener que utilizar el coche cada dia. Los ciudadanos que no tienen posibilidad de usar el vehículo privado fendran a partir de ahora el castigo extra de que habrà menos transporte publico para ellos porque los que pueden decidir se lo habràn gastado todo por el amor al coche. No es justo.

Resultados Las rondas debían ser para beneficio de los ciudadanos de la ciudad. Hay indicios de que no serà así. En primer lugar se podrà tener menos transporte publico a corto plazo y ademàs no parece que, con esta evolución de la demanda de viajes colectivos, vayamos a ver màs inversiones en el transporte publico en el futuro. En segundo lugar, los que se pueden beneficiar màs de las rondas y de las demàs vías nuevas del àrea metropolitana son los ciudadanos de la perifèria, de las comarcas vecinas al Barcelonès. ^Qué quedarà para el ciudadano de la capital cuando se estrene el

sistema electrónico de control de las rondas y se vea frenado en las entradas a ellas por un semàforo en rojo, instalado para mantener fluido el trafico de la calzada central, ocupado por los conductores de las comarcas de los alrededores de Barcelona?

Pros y contras Hay muchas maneras de visualizar la película. Ni la visión triunfalista de que ahora podremos circular, ni la expresada en las últimas líneas son totalmente correctas.

Hemos mejorado en muchos aspectos, però si no tratamos estàs mejoras con el debido respeto, y pensando en todos los ciudadanos, lo màs probable es que las rondas se conviertan en un boomerang.

Volveràn las colas, y lo único que se habrà conseguido es que podamos atender algunos màs coches en las mismas condiciones que antes.

Barcelona y sus cuatro cinturones La operación de las r o n d a s de Barcelona ha c u l m i n a d o u n a de sus fases màs i m p o r t a n t e s ; con la puesta en marcha de la Ronda del Litoral (B-10) y de la Ronda de Dalt (la B-20) termina un trabajo de tres décadas.

Ahora p o d e m o s circular, según los últimos impulsores de esta obra gigantesca.

La Ronda en el Vallès (la B-30) funciona d e s d e hace afíos, a u n q u e falta aún su conexión en el Llobregat con la variante de la N-II. El cuarto cinturón (la B-40) iniciarà su a n d a d u r a en los próximos meses con la

construcción del t r a m o Mataró-Granollers. Las patas norte y sur de la Ronda de Dalt se prevé q u e van a estar terminadas el ano que viene.

El p r o y e c t o del Eix Transversal de Catalunya también se està ult i m a n d o . Se e s t à a m p l i a n d o a tres carriles un largo tramo de la autop i s t a A-7 h a s t a S a n t Celoni. Se està construy e n d o la prolongación de la A-19 d e M a t a r ó a Granollers y la continuación de la autopista A-16 d e S i t g e s al V e n d r e l l està a p u n t o de adjudicarse a un concesionario.

Chequeo PERMEABILIDAD Se ha hecho una gran labor en el diseno de las rondas para cubrir los tramos importantes y màs poblades de estàs autovías urbanas. De todas formas, no es suficiente. Hay largos tramos con alto grado de impermeabilidad peatonal, donde para cruzar las rondas a pie, hay que dar kilómetros de vueltas. Esto indica que en la planificación y en el disefio de los cinturones se ha pensado màs en el coche que en la ciudad y en sus habitantes.

SENALIZACIÓN En las fechas de la inauguración de las rondas, la sefialización era francamente mala. Se ha ido mejorando en las calzadas centrales. No es todavía òptima dada la gran complejidad de una sèrie de enlaces. Es todavía demasiado fàcil equivocarse. Una vez terminado todo se deberà hacer un examen concienzudo de toda la

senalización.

En la parte urbana de Barcelona, la senalización que indica accesos a las rondas parece poco estudiada. Hay senales mal hechas de concepto, itinerarios donde uno se pierde si no es un gran conocedor de la ciudad, e indicaciones hacia las rondas en lugares donde no deberían estar. Se puede mencionar que no parece lógico que desde la Gran Via se envien vehículos hacia la Ronda Litoral a través de la Via Laietana.

TRANSPORTE PUBLICO En toda la inversión de las rondas no se ha gastado ni un duro en acomodar paradas de autobús. De este modo no hay posibilidad de tener unas líneas de autobús ràpido por las calzadas centrales. El autobús de la ciudad debe continuar utilizando las vías màs lentas. El resultado no se ha hecho esperar. La

gente de la ciudad utiliza masivamente el coche y deja de usar el transporte publico.

VELOCIDAD Circulando por las rondas y en especial por la Ronda de Dalt, se observa que la gran mayoría de los conductores son bastante respetuosos con el límite de velocidad de 80 kilómetros por hora. Este hecho es alentador porque ayuda a mantener màs fluido el trafico y reduce la posibilidad de accidentes. Para mantener este efecto positivo de inicio, habrà que hacer un seguimiento riguroso de las velocidades, y si se observa una tendència al aumento, actuar con màs información (senales y en los medios de comunicación) y utilizar medios policiales màs visibles. Se ha pasado la època de controlar las velocidades con coches camuflados y escondicios detràs de una columna de hormigón.

Accest) al nudo de la Trinitat, con circulación fluida. ^Hasta cuando seguirà así?

Foto: Miguel López

CARRER

4

Setembre 1992

Una conseqüència de la posada en marxa de les rondes <

ü

L'oportunitat d'humanitzar el carrer més inhòspit de TEixample

z O

Diferents entitats reclamen que s'eixamplin les voreres del carrer Aragó, es creï un carril-bici i es redueixi la circulació a 4 carrils apreciablement el volum de trànsit al carrer d'Aragó.

Daniel Eritja, portaveu dels Amics de la Bici, argumenta que, si realment es vol reduir la circulació a la ciutat, cal prendre mesures que limitin efectivament l'ús dels vehicles privats. I la proposta de convertir el carrer d'Aragó en un passeig d'amples voreres, amb arbres i carrils-bici, va en aquest sentit. De fet, rebaixant a 4 els carrils de circulació, l'únic que es faria és convertir A r a g ó en u n carrer com qualsevol altre de l'Eixample.

Marc Andreu L'agrupació d'usuaris Amics de la Bici, les associacions de veïns de l'Esquerra de l'Eixample i de la Sagrada Família, el Col·lectiu de Veïns Irritats (COVI), Acció Ecologista i l'associació Barcelona Camina, amb el suport de la FAVB, han elaborat una proposta que reclama la conversió del carrer d ' A r a g ó en un passeig amb només quatre carrils de circulació, unes voreres més amples i amb més arbres, i carrils-bici als dos costats de la cèntrica via barcelonina.

Aquesta iniciativa ciutadana es va donar a conèixer el passat mes d'abril com a alternativa a la reforma municipal del carrer d'Aragó. L'actuació de l'Ajuntament, sota l'argument que amb l'obertura dels cinturons es reduiria el trànsit al centre de la ciutat, va consistir a reduir de 8 a 6 els carrils destinats a la circulació. Els altres dos s'han destinat un a aparcament (lliure, de motos i zona blava), i l'altre a carriltaxi.

Humanitzar el carrer Els veïns de la zona i les diferents entitats han elaborat un manifest on reclamen, amb els mateixos arguments que l'Ajuntament, que l'actuació vagi més enllà. Afirmen que, amb la teòrica disminució del

Falta de diligència

Esquema del projecte que proposen els veins per descongestionar el carrer Aragcí

trànsit a l'Eixample, conseqüència del funcionament dels cinturons, no es pot perdre "una ocasió única per recuperar una part del carrer per als v i a n a n t s i els ciclistes". Aquesta iniciativa té l'objectiu d'humanitzar una via molt sorollosa i contaminada, infranquejable per molts ancians i perillosa per als vianants i els conductors; com s'afirma en el manifest, "el carrer més inhòspit de Barcelona".

Els responsables de l'àrea de la Via Pública de l'Ajun-

tament s'han mostrat diverses v e g a d e s d ' a c o r d a m b el sentit de la proposta, i fins i tot el regidor Joan Torras ha manifestat que l'eixamplament de les voreres del carrer d ' A r a g ó és un dels seus objectius "a mig termini".

Però la realitat és que, com el mateix r e g i d o r reconeix, executar aquest projecte té un cost econòmic molt elevat pels cinc q u i l ò m e t r e s d e llargada q u e té el carrer d'Aragó, i de moment es conforma amb l'actuació duta a terme.

Però convertir dos carrils en aparcament i carril-taxi no és una solució que agradi gens ni mica les entitats signants del manifest, p e r q u è a la pràctica és contraproduent al sentit de la seva proposta. Com afirma Renada Mathieu, de l'Associació d e Veïns de l'Esquerra de l'Eixample, el fet que s'hagin habilitat moltes places d ' a p a r c a m e n t "no contribueix a retallar l'ús del cotxe privat, sinó que el íomenta". Els veïns constaten q u e el funcionament dels cinturons no ha fet disminuir

Aquesta proposta ciutadana ha agafat per sorpresa les autoritats municipals, que no s'esperaven un plantejament d'aquesta mena i que ara no disfxjsen de prous recursos per afrontar-la. Això es posa d e manifest per la poca diligència amb què el director de l'àrea de la Via Pública, Manel Villalante, ha respost a les reiterades demandes de les entitats per tenir una reunió sobre el tema.

De moment, els impulsors d'aquesta iniciativa han recollit ja més d'un miler de signatures, tenen el vist-i-plau del sector comercial de la zona i s'han guanyat la simpatia de totes les veïnes i veïns de l'Eixample i de la ciutat. Estan c o n v e n ç u t s q u e el q u e demanen "no és impossible".

L'objector José Antonio Escalada, a la presó El Tribunal Constitucional va anul.lar, en canvi, la recerca de Manel Blàzquez que, juntament amb Escalada, va desertar de la guerra del Golf M. A.

A principis d'aquest estiu va ser detingut i empresonat a Lleida l'objector de consciència d'Esparreguera José Antonio Escalada, mentre que pocs dies després, el Tribunal Constitucional suspenia l'ordre de "búsqueda y captura" del seu company, Manel Blàzquez.

Escalada i Blàzquez van abandonar la mili durant la guerra del Golf per negar-se a formar part de les d u e s corbetes espanyoles enviades al Golf Pèrsic.

Els dos joves havien estat ja e m p r e s o n a t s entre el 4 d'abril i el 3 de juliol de 1991 al penal militar de Cartagena, acusats de deserció per les autoritats militars. Ells però, van abandonar la mili durant la guerra del Golf presentant sol.licituds formals per ser declarats objectors de consciència, un supòsit que la legislació de l'Estat Espanyol no considera legal malgrat ésser un dret reconegut pel Parlament Europeu i la Declaració Universal dels Drets Humans. És en aquest sentit que el Congrés dels Diputats ha de debatre properament una proposició del Parlament de Catalunya per modificar l'actual llei d'Objecció d e Consciència, clarament injus-

ta i punitiva per als objectors.

Amnistia Internacional, que durant la guerra va declarar els dos objectors presos de consciència i en va demanar l'alliberament, ha tornat a sol·licitar ara que es posés en llibertat en José Antonio Escalada. A la vegada, diverses entitats i organitzacions cíviques i pacifistes s'han mobilitzat en solidaritat amb el jove empresonat, que no és res més que un dels més de 100.000 objectors (entre els quals uns 3.000 insubmisos) que hi ha actualment a l'Estat Espanyol.

« - ' I - .c'l '^ J '

Clandestinitat Aquesta segona detenció respon a una nova ordre d'arrest dictada poc després que els dos joves abandonessin la presó de Cartagena el juliol de 1991, i té com a argument acusador la negativa a fer el servei militar.

Durant tot aquest t e m p s , gairebé un any (de juliol de 1991 a juny de 1992), Escalada va estar a la clandestinitat, amagat, a diferents barris de Barcelona.

El mateix va fer Manel Blàzquez, veí del Poblenou, que vivia clandestinament sota ordre de busca i captura fins que el 3 de juliol el Tribunal Constitucional va suspendre aquesta ordre.

]uan Antonio Escalada (dreta) i Manuel Blàzquez (esquena), quan vanferfiúblic en nxda de premsa la seva negativa a anar al Ckjlf

El moviment pacifista als barris EI moviment pacifista i antimilitarista té un fort arrelament als barris de Barcelona.

Això queda sovint palès en les mostres de solidaritat que els veïns i entitats ofereixen als diversos objectors que han estat i són represaliats, una repressió

que pos^ de manifest les di^cultats què un Estat anomenat democràtic té per resoldre un problema com el del rebuig que el conjimt de la societat fa del servei militar obligatori.

Un exemple concret d'aquesta sintonia entre moviment fjacifista i moviment veïnal és a proposta que en el seu moment va fer la Comissió del Poblenou contra la guerra del

Golf, integrada entre d'altres per l'Associació de Veïns i diferents entitats. La iniciativa va consistir a demanar que es bategés la plaça de davant del Centre Cívic Can Felipa amb el nom de Plaça de la Pau, en solidaritat precisament amb el veí del barri Manel Blàzquez. De moment però, la plaça continua oficialment stense nom.

CARRER

Setembre 1992

5 <

ü Z

De Rio a CoUserola U n n o u projecte, q u e pretén reconvertir 120 hectàrees d e CoUserola en u n c a m p d e golf, atempta contra l'equilibri ecològic del parc natural No hi ha dubte que és un bon moment per analitzar la nostra relació, personal i col·lectiva, amb el medi ambient. Fou a la cimera de Rio on diferents governs van reconèixer la urgent necessitat de preservar el medi ambient als països en vies de desenvolupament.

Però la doble moral dels nostres governants fa possible signar a Rio els convenis del Clima i Bioaiversitat mentre a CoUserola, autèntic pulmó de Barcelona del qual depenen més de quatre milions d'habitants, se segueix mantenint un tipus de desenvolupament tercermundista, com ha denunciat recentment un estudi de la Universitat de Barcelona.

Juli Fontoba Col·lectiu A g u d e l l s

La intenció de reconvertir 120 hectàrees naturals de l'interior del parc de CoUserola en un camp de golf amaga la més ferotge especulació urbanística i posa de manifest les contradiccions de les administracions a l'hora de preservar el medi ambient.

A la cimera de Rio, els Estats Units, la Comunitat Europea i el Japó van posar un interès especial a preservar els boscos tropicals, a la vegada que no voHen -i no volen- sentir a parlar de res que qüestioni el seu actual sistema de desenvolupament clarament insostenible. Paral·lelament, i per pagar el deute extern inflat amb els interessos usurers, els països pobres esgoten els recursos naturals i els boscos tropicals, en molts casos per a alimentar-se i com a combustible per a les seves llars.

Però mentre al Tercer Món es p e r d e n boscos com a conseqüència d'un determinat sistema econòmic a nivell

mundial, a CoUserola es talaran molts arbres simplement per l'interès d'uns pocs. És en aquest nivell, en aquest espai natural que envolten més de quatre milions de persones, cin hauríem de començar a analitzar les nostres relacions personals i col·lectives amb el medi ambient.

Greu agressió ecològica És evident que amb el preu que costa la inscripció en un club de golf (entre 4 i 11 milions de pessetes) no seran les classes baixes o mitjanes les que gaudiran d'aquest complex planejat a CoUserola. L'única conseqüència d'aquest projecte serà el sòl biològicament mort sota el mantell verd. Tota la vida animal i vegetal serà extingida, excepte els greens, que es convertiran en l'única espècie, fruit d'una agricultura intensiva i mono-específica.

Els herbicides s'encarregaran d'eliminar la resta de plantes autòctones de la zona.

Els fertilitzants seran els encarregats de mantenir la gespa ben verda, mentre els acaricides, nematicides, insectici-

o oc

des i fungicides acabaran amb les plagues d'aranya roja, cucs, caragols, llimacs i altres insectes, així com els fongs produïts per la permanent humitat en la qual haurà de mantenir-se el camp. No tindran millor sort els talps i altres rosegadorsexcavadors, ja que són els pitjors enemics d ' a q u e s t s camps verds.

Com a conseqüència de la desaparició de tota aquesta part de la cadena alimentària, els animals que ocupen els llocs més alts a la piràmide ecològica també desapareixeran, fins i tot a vegades pels efectes directes dels productes químics utilitzats. Un altre greu problema és el de l'aigua, ja que aquests monstres en consumeixen diàriament entre ] ,5 i 2 milions de litres, el mateix que una família de 4 persones en vuit anys i mig.

Una altra de les agressions a què la vulnerable i desprotegida serra es veurà sotmesa és la pèrdua d'un bosc centenari d'alzines existent al cim del Tibidabo. La causa n'és l'ampliació del parc d'atraccions per encabir-hi una gran muntanya russa i un tobogan aquàtic. Això també és desforestació, i no ens queda tan lluny com l'Amazònia.

Luxe innecessari I una vegada més, el túnel d'Horta és la mostra d'un tipus de desenvolupament insostenible i un luxe innecessari. La comoditat i la rapidesa no poden tenir prioritat sobre la p r e s e r v a c i ó d e la n a t u r a .

També significa un incentiu més per utilitzar el transport

ü

Mataró

Barcelona

privat. És evident que aquesta no és la millor manera d'acabar amb l'emissió de C 0 2 que, juntament amb el S02, exposen a nivells perillosos de contaminació la població de les zones urbanes dels països desenvolupats, i afavoreixen el canvi climàtic i el creixement del forat de la capa d'ozó.

Acabar amb la contaminació passa per potenciar el transport públic i corregir

aquesta cultura del cotxe que tan nociva és per al futur sostenible del planeta Terra, futur que totes les noves obres d'infrastructura construïdes en els darrers temps posen constantment en perill.

Com tots sabem, el futur del planeta passa imprescindiblement per una educació ambiental de la societat en general. Ara bé, res no s'ensenya ni s'aprèn suficientmentbésensel·exemple.

Mapa dels espais naturals de la serra de CoUserola.

La Renf e provoca terratrèmols a TEixample La línia d e tren que enllaça la plaça Catalunya a m b l'Estació d e Sants fa q u e 300 veïns pateixin sorolls i tremolors cada 15 m i n u t s Marc Andreu

El pas de trens per la via subterrània que enllaça la plaça de C a t a l u n y a amb l'Estació de Sants, amb una freqüència aproximada de 15 a 20 minuts, provoca sorolls i tremolors semblants a un terratrèmol d'intensitat mitjana. Aquest problema afecta uns 300 veïns de les illes de l'Eixample compreses entre la plaça Universitat, el carrer Aragó, Aribau i Casanova.

Aquesta línia es va construir el 1972, i el fet de creuarse amb el túnel de la línia 2 del metro va obligar a traçar-la a poca profunditat, fet que ja va provocar problemes aleshores, quan van aparèixer esquerdes a alguns edificis. Després de cinc anys de plets, el Ministeri d'Obres Públiques va indemnitzar les finques afectades.

Amb tot això, els problemes dels sorolls i tremolors van quedar a un segon terme, perquè passaven pocs trens i

la Renfe va assegurar que no circularien a més de 40 quilòmetres per hora. Però amb el pas dels anys, el trànsit ferroviari d'aquesta línia s'ha anat incrementant i amb això també els sorolls i tremolors, que han provocat noves e s q u e r d e s i fins i tot la trencadissa d'alguns gots a les cases més afectades.

Trencadissa de gots i accions legals A la vegada, els mateixos veïns han abandonat les protestes i accions individuals per organitzar-se col·lectivament i fer sortir a la llum pública el seu problema, que no és nou d'ara.

Amb aquest objectiu, han demanat l'assessorament de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample, i amb l'ajuda d'un veí afectat que és advocat han decidit iniciar els tràmits legals pertinents que portin a una ràpida solució del problema.

Mercedes Moreno viu al

número 21 del carrer Aribau, i explica que les vibracions dels trens acaben per provocar "un cert pànic i afectar-te psíquicament". Les tremolors són constants cada 15 o 20 minuts des de les 5.15 del matí a les 12 de la nit, i han obligat als veïns a retirar tots els objectes de vidre i ceràmica que tenien dins les vitrines, perquè constantment hi ha el perill que es trenquin. "Oblidar-se un got a la repisa del lavabo significa que a cada pas de tren es va movent uns centímetres -explica Moreno, i al cap de tres o quatre tremolors el got cau a terra".

A part d'això, hi ha les greus molèsties que el soroll i les vibracions provoquen, fins a tal punt que, asseguren els veïns, "els amics que venen a casa s'espanten", i que "és impossible dormir més tard de quarts de sis del matí", que és quan comencen a circular els trens. Mercedes Moreno t a m b é explica, en to

tragicòmic, que cal escollir molt bé el moment de maquillar-se, perquè "el terratrèmol d'un tren pot fer córrer el ritnmel o desviar la ratlla del pintallavis".

Segons Renfe, no hi ha perill Estudis tècnics i medicions fetes per Renfe reconeixen que els nivells de vibracions arriben al grau de "percepció, podent passar al de molest si no es conserva la via" o quan es creuen dos trens. Però els mateixos estudis asseguren

que no hi ha perill per l'estructura dels edificis. De fet, la mateixa companyia afirma que fa el possible per optimitzar el nivell de manteniment de les vies, per alleugerir així les molèsties, però reconeix que caldria una forta inversió i reestructuració de la línia per tal de solucionar definitivament el problema. Tant Renfe com la Generalitat diuen que això depèn directament del Ministeri d'Obres Públiques i Transports (MOPT), i l'Associació de Veïns Esquerra de l'Eixample ja hi ha fet arribar les queixes.

Andana de la Renfe a la plaça Catalunya. El pas dels trens provoca vibracions.

Foto: Miguel López.

6 <

ü

z

o X

o

CARRER Perilla el conjunt arquitectònic de TEstació del Nord

Setembre 1992

La construcció il.legal de la seu de l'Inem davant de l'antiga estació desmereix el sentit històrico-artístic de l'entorn.

Totes les cuitats tenen edificis que són el testimoni de la seva història i fites arquitectòniques que conformen la trama urbana. Un exemple clar n'es l'Estació del Nord, al barri de Fort Pienc. Aquests edificis, que pel seu valor arquitectònic, històric i / o artístic formen part de la nostra cultura, s'han de conservar, no únicament com a unitats aïllades sinó també en relació amb el seu entorn.

Margarita Galceran Arquitecte

Al costat de l'Estació del Nord, l'Institut Municipal de Promoció Urbanística (IMPU) i rinem van començar a construir pel mes de maig la seu d'aquesta darrera institució sense els p e r m i s o s corresponents. Encara que la situació legal es va solucionar, segons l'Ajuntament, el mes de juliol, la construcció d'aquest edifici, per la seva ubicació i volum, atempta contra el conjunt, de gran valor arquitectònic i artístic, format per la històrica Estació del Nord.

Aquesta actuació, davant mateix de la primera façana de l'estació i dels primitius vitralls restaurats de les andanes, demostra una manca de sensibilitat, ja que impedeix la contemplació del conjunt com a unitat arquitectònica. A més a més, desmereix tots els esforços de recuperació de l'estació portats a terme fins ara en un edifici que el 1979 va serdeclarat Monument iinclòs al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de Barcelona. La reforma iniciada el 1988 pels arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas, que ha fet que el conjunt recuperi part del seu aspecte original, queda ara malmesa.

Una antiga estació de 1861 La història de l'Estació del Nord comença l'any 1861 quan la societat concessionària del ferrocarril que feia el trajecte de Barcelona a Saragossa acaba la construcció de la seva línia i no té una estació pròpia

a la nostra ciutat. S'escull un primer emplaçament a la plaça Palau, amb un projecte molt senzill que no s'arriba a portar a terme.

Però la ubicació definitiva serà en els terrenys dels horts de Sant Pere, entre la Ciutadella i el Fort Pienc, on per poder construir es necessita el permís del Ministeri de la Guerra, ja que els solars escollits pertanyen a la zona militar de la Ciutadella, on està prohibit edificar-hi. L'arquitecte Andrés i Puigdoller és l'encarregat del projecte.

Singularitat arquitectònica L'edifici de l'estació es compon de dos volums paral.lels, un per al servei de viatgers i d'oficines i un altre per a les mercaderies. La façana principal, situada en el cos de llevant i que encara es conserva, té una composició poc usual a l'arquitectura ferroviària espanyola, amb porxos a la planta baixa i terrasses al primer pis.

Tres pavellons, situats al centre i als dos extrems, ressalten per la seva volumetria, i en el conjunt hi trobem detal'". decoratius d'interès. Entre aquests hi ha el frontó curvilini que remata el cos central, amb dues escultures que simbolitzen la indústria i el comerç.

Els materials emprats són la pedra i el maó.

Fins l'any 1910 s'hi fan diverses reformes i ampliacions, però la reforma més important és la realitzada per l'arquitecte Demetri Ribes, que tanca l'estació per un extrem tot unint els dos volums paral·lels originals. Amb aquest projecte (1910-1915) es canvia la circulació de viatgers i la

L'edifici de l'Inem, adossat a l'Estació defi Nord. Foto: Miguel López.

situació de l'entrada principal i es transforma en una típica estació terminal amb planta en forma d'U. La nova façana se soluciona amb un gran vitrall i dos pavellons als extrems. Tot el conjunt s'acaba amb un gran cobert metàl·lic.

L'edifici té influències modernistes Cal destacar l'habilitat de Ribes en la unió de la nova façana amb els cossos existents i la introducció del ferro i del vidre. L'obra té influències del modernisme local i del secessionisme vienès, que podem trobar en la utilització de ceràmica, vitralls i en les taquilles de fusta treballada del vestíbul,entred'altres. Aquest és l'edifici que ha arribat fins als nostres dies, amb algunes petites modificacions.

L'any 1963 es va redactar una proposta de modificació del Pla d'Enllaços Ferroviaris per la qual se suprimia l'Estació de Vilanova-Nord en superfície. El 24 de setembre de 1972 es clausurà definitivament l'Estació del Nord.

De totes maneres, el vestíbul i els dos pavellons de la façana es van seguir utilitzant com a

dependències d'una incipient terminal d'autobusos. La resta quedà completament abandonada.

Ha sofert diferents agressions Mentrestant, es va dur a terme una agressió irreparable: es va construir un túnel per al tren que, arran de la primera façana de l'estació, parteix del nivell zero fins passar per sota d'un dels arcs del pont de Marina i en talla

així la visió global.

Aquesta és la història d'un conjunt monumental que ara torna a patir l'agressió de la insensibilitat urbanística. I a més sense cap mena de maquillatge, perquè l'edifici de l'Inem que es construeix al costat es va iniciar sense llicència d'obres, en una zona que el planejament qualifica com a no edificable, amb una alçada superior a la de l'edifici preexistent, i sense un informe favorable del Servei de Patrimoni de l'Ajuntament.

Canvia de local, per tercera vegada, l'escola d'adults Pegaso Redacció L'escola d'adults Pegaso de Sant Andreu va amunt i avall sense que li garanteixin una ubicació, estable i amb recursos, on portar a terme la seva tasca docent. En 14 anys els han fet fora tres vegades dels locals que o c u p a v e n , i la darrera va ser a principis d'aquest estiu, quan només en feia dos que s'havien instal·lat al centre Josep Pallach.

La Font Castellana, ara i abans.

Potser alguns dels avis de la fotografia (d'ara fa uns 15 anys) ja no ho han arribat a veure, però la plaça de la Font Castellana, que uneix l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i el carrer de les Camèlies, ha sofert un profunda reforma. HortaGuinardó ha recuperat el que abans era un buit urbà i l'ha convertit en un eix vertebrador del trànsit, una plaça ovalada que serà un punt clau per permetre l'accés al que serà el futur Parc dels Turons. D'aquesta foto d'arxiu podríem dir allò que cjualsevot semblança amb la realitat és pura coincidència. I és que els anys no passen en va, i sortosament aquesta afirmació no sempre té un sentit negatiu.

L'escola d'adults tenia la seva seu a la cinquena planta del centre Josep Pallach, que a més a més acull també una biblioteca popular, les dependències del Conservatori Municipal de Música i l'escolataller Vapor del Rec. Però ara aquesta cinquena planta de l'edifici serà ocupada per la societat municipal Barcelona Activa, un viver d'empreses que fins ara tenia la seva seu al Poblenou.

Antoni Santiburcio, regidor del districte de Sant Andreu, de l'àrea de Promoció Urbanística, i president de Barcelona Activa, va oferir a l'escola Pegaso de traslladarse a la segona planta del mateix centre Josep Pallach, que fins ara estava o c u p a d a per l'escola-taller.

Però els responsables de l'escola d'adults se senten molestos per tot això, i consid e r e n q u e a q u e s t a poca estabilitat en els seus locals no els ajuda gens a tirar endavant la seva tasca educativa. A més, esperen que la cessió d'aquest nou espai sigui realment definitiva i que se'ls acondicioni la planta d'acord a les seves necessitats.

I no és n o m é s l'escola Pegaso qui es queixa de manca de respecte, sinó que també l'escola-taller Vapor del Rec, que amb tot això perd una de les tres p l a n t e s de q u é disposava i es veu obligada a comprimir el seu espai. Critiquen que Antoni Santiburcio, amb la seva decisió d'instal·lar Barcelona Activa a l'edifici Josep Pallach, obligui a reestructurar un centre que, creat fa dos a n y s , ja s'havia consolidat.

CARRER

Setembre 1992

7

L'experiència del casal d'infants de Torre Baró Als tres barris del nord de Barcelona, on encara es manté un barraquisme camuflat, hi ha una greu problemàtica social que afecta especialment els més petits El casal d'infants de Torre Baró està ubicat a la zona que anomenem Ciutat Nord, al Districte de Nou Barris. Aquesta zona comprèn els barris de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, els quals tenen com a característica comuna la seva situació aïllada a l'extrem de Barcelona. En el cas de Torre Baró i Vallbona cal esmentar, a més, l'acumulació de greus problemes socials, la persistència d ' u n quasibarraquisme i la pràctica inexistència d'equipaments, com a Ciutat Meridiana fins fa quatre anys. júnior Canal / Tomàs Llompart Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana estan fins i tot físicament separats dels altres barris més propers. Trinitat Nova i Trinitat Vella, amb els quals no hi ha cap relació.

Aquests tres barris, però, tenen característiques diferenciades entre ells. Ciutat Meridiana és, malgrat les greus deficiències urbanístiques, un barri perifèric i treballador que s'està normalitzant a poc a poc.

Està format per multitud de

gratacels de construcció deficient i la majoria dels seus recursos culturals, associatius i esportius han aparegut els darrers quatre anys, coincidint amb la implantació dels serveis municipals al barri.

Torre Baró i Vallbona són b a r r i s formats per cases d'autoconstrucció, que constitueixen en algunes zones, especialment a Vallbona, nuclis pràcticament de barraquisme. Els únics equipaments que hi ha són una escola a cada barri i les associacions de veïns.

La Marta i els seus germans viuen en un camió En Pep, que té 10 anys, en trobar-se dins la dutxa desconeixia totalment el funcionament de les aixetes de l'aigua, ja que no s'havia dutxat mai sol. Diversos nens no havien utilitzat mai el paper de wàter i desconeixien el funcionament de la cadena del lavabo.

En Jordi, que té 11 anys, està a un nivell escolar de primer d'EGB. La Marta viu en una caixa de camió juntament amb tres germans més i els seus pares.

En Francesc, tot i disposar

de pijama, dorm amb bambes i vestit com els seus quatre germans. 1 com a darrer exemple, remarcar l'alegria que cada infant sentí la primera excursió que vam fer, ja que van poder dormir en un llit per a ells sols.

Tots aquests fets són conseqüència de la complexa situació que envolta aquestes famílies, que provoca al seu tom la despreocupació i el desconeixement per part dels pares de les necessitats bàsiques dels infants.

Baró desenvolupem diàriament una tasca educativa i pedagògica que s'integra dins de l'anomenat treball social.

Pretenem, mitjançant l'actuació individualitzada en l'àmbit quotidià, educar integralment uns infants per tal de suplir o compensar les mancances detectades, establint unes relacions amb ells i amb les seves famílies.

Objectius generals

Foto: Miguel López.

Només aquest darrer any han començat a aparèixer alguns serveis municipals, en concret ludoteques.

Problemes socials que afecten els infants La problemàtica social que caracteritza ac|uests tres barris és molt greu i evident. Alguns dels trets que poden influir sobre la població infantil són: Atur crònic i persistent.

Provoca en els nens l'absència del model adult de referència íionnalitzat. Aquesta situació acostuma a provocar que el factor treball, que és fonamental per als processos de socialització normalitzats, no aparegui en els sistemes de valors dels infants.

Elevat percentatge d'analfabetisme entre els adults.

Aquest exemple immediat pels nens pot dificultar i / o trastocar el seu procés d'integració escolar, ja prou difícil per si mateix.

Insuficiència de recursos a les famílies. Hi ha casos de nens que no tenen les necessitats i atencions bàsiques (menjar, vestir...) cobertes de forma satisfactòria.

Index molt greu de fracàs escolar. Aquest extrem té una especial incidència a Vallbona i Torre Baró, amb més d'un 50% de nens i nenes c]ue no finalitzen l'EGB amb el Graduat Escolar; són molt pocs els que acaben la Formació Professional, i encara menys els que estudien BUP. Només un petit nombre, tots de Ciutat Meridiana, fan estudis universitaris.

Ac]uesta relació podria ésser molt més llarga, ja que la problemàtica és realment molt greu, però hem volgut destacar només alguns dels trets que poden afectar de forma més profunda i persistent els processos de socialització dels infants d'aquests barris.

Es crea el casal, una alternativa Per tal de combatre les situacions que, de cara als infants, es deriven d'aquests fets, Càritas va crear l'octubre de 1990 el casal d'infants de Torre Baró, com a alternativa, en alguns casos, a l'internament dels infants en institucions de menors.

Al casal d'infants de Torre

El casal es planteja aconseguir que els nens assoleixin els hàbits (higiene, conducta, pautes socials i de relació) necessaris per a un funcionament social normalitzat; aconseguir compensar o reduir en tot el possible el dèficit i les mancances afectives que arrosseguen; i aconseguir que els nens atesos al casal assoleixin el bagatge personal necessari per poder esdevenir persones creatives en les seves relacions socials, per la qual cosa volem fonamentar el nostre treball pedagògic en els següents valors: educacicí en l'autonomia personal, en la solidaritat, en el coneixement de la pròpia realitat, i en la llibertat i la capacitat d'escollir.

L'ecjuip del casal està format per sis educadors especialitzats, un assessor psicopedagògic i una treballadora familiar. A més d'acpestes persones, hi col·laboren de forma voluntària tres monitors setmanalment i una treballadora familiar diàriament.

Acollim un total de 24 infants d'edats compreses entre els 5 i 14 anys, derivats tots per l'equip d'assistents socials de Ciutat Nord de Càritas. El casal funciona de dilluns a dissabte, i es realitzen diverses activitats.

EL CUARTO FOSC Govern Civil aplica la Llei Corcuera a una manifestació de laFAVB Multes governatives a una manifestació de veïns. Aquesta expressió, que podria estar recollida perfectanientdinsd'una història dels inicis del moviment veïnal, és plenament actuaL El governador dvil de Barcelona, Ferran Cardenal, s'ha apuntat amb entusiasme a la moda retro i ha aplicat la Llei Corcuera -tjue tothom sabia que no li tocaria a ell, que era només per perseguir camells- contra la concentració dels veïns afectats per l'aluminosi -això sí que és una droga duraque van lliurar un escrit a la Generalitat i a l'Ajuntament el passat 25 de maig.

La nota de Govern Civil que informa de les sandoiw assegura cjue la manifestació "se Uevó a cabo sin haber cumplido los lequisitos estableddos iJ) al no haber sido comunicada por escrito a la autoridad gubernativa en los plazos estableddos". Primera multa, cpe pot oscil.lar entre les 50.(X)1 pessetes i el milió.

Segona infracdó: "Se originaion desordenes leves en las vías y espados públicos, ademasdelaslógicasmolestiaspaia la diculadón viària y el resto de los dudadanos". Segona multa: 50.000 pessetes més. Mossos d'Escjuadra i Guàrdia Urbana no només no van advertir de cap desordie,sinóque van col·laborar amb els concentrats.

Tercera infracdó: "Debe anadiise que algunos de los manifestantes -la junta de la FAVB, membres de la qual havien intervingut en públic i havien lliurat una nota a la Generalitat i l'Ajuntament-hideroncasoomiso a las indicadones de los agentes actuantes -que els van seguir fins dintre d'un portal- cuando, en un prindpio, se negaron a identificarse". Per negar-se "en un prindpio", 50.000 pessetes més de multa, i imagineu-vos si, després d'aquest princiípio, s'hi segueixen negant. En total, i en aplicadó de la Ley Orgànica 1 / 92 sobre Protecdón de la Seguridad Ciudadana, entre 150.001 y 1.100.001 pessetes de multa.

Sembla cjue a Govern Civil l'únic que hagi canviat siguin les quantitats.

Estan boigs. I mentre arriben els loqueros, la Ley Corcuera, Govern Civil i Ferran Cardenal, tots al cjuarto fosc.

Tres Torres

Foto: Miguel López.

El contenidor de Ca l'Ardiaca Adossat a la muralla romana, a l'avinguda de la Catedral, hi ha des de fa un any un contenidor climatitzat que acull els fons de l'Arxiu Municipal d ' H i s t ò r i a mentre s'acondiciona la seu d'aquesta institució. Ca l'Ardiaca.

Aquesta solució provisional -

era lletja i no tenia garanties absolutes, però per un temps no passava res- porta camí de perpetuar-se indefinidament a causa del fre posat a les obres de Ca l'Ardiaca pels retalls pressupostaris de l'Area de Cultura, entrampada amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu d'Art Contemporani. Com sempre, el fer passa davant del conservar.

Josep Lluís Núflez, que s'ha de buscar un entreteniment si dimiteix com a president del Barca, toma a fer cantonades.

Les víctimes són en aquest cas les cases que donen nom al barri de Tres Torres, situades a la confluènda de la Via Augusta amb els carrers Doctor Roux i Milanesat. "Són unes edificacions en mal estat i que no tenen cap valor", ha dit Núnez, repetint els seus arguments de fa 20 anys davant Can Golferics.

Però a part de l'aspecte històrico-sentimental, cal recordar el valor patrimonial de les torres, obra de l'arquitecte Bonaventura Conill, autor també de les estacions del funicular de Vallvidrera, qualificades al catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona com "un excel·lent exemple d'edificació modernista singular". Un cop més, malgrat les exclamacions municipals, que volen impedir l'enderrocament, la no inclusió d'un edifici en el catàleg el posa en mans dels constructors. Mentrestant, la Torre de les Aigües de Poblenou encara no ha estat enderrocada per la multinacional Kepro.

CJuan trigarà?

<

ü

z o o

CARRER

8

La presó agreuja els problemes de reinserció

<

ü

z

o ü

Setembre 1992

Els escassos recursos econòmics i professionals actuals no són suficients per facilitar la incorporació social dels ex-presos Després d'un temps llarg de reclusió, en Juan, en Pere, en Julio, la Rosa, l'Alí o l'Stephen han sortit de la presó. Malgrat alguna sortida esporàdica del recinte, el carrer és nou, millor dit, diferent de com el recordaven. Les cabines telefòniques, els rètols, les places dures, les màquines d'entrada al metro... han sofert canvis.

CristinaKimbau _ Psicòloga El sorprenent paisatge urbà amb què es troben els reclusos quan surten al carrer anuncia també altres canvis més importants. Què es trobaran en la vida quotidiana? Serà com l'havien pensada-somniada des de dins? Podran fer front als reptes que els plantejaran a foral Quines persones, quines institucions els acolliran o els ajudaran? Qui els farà la traveta? Tot un conjunt d'interrogants es plantegen a l'hora de sortir del recinte penitenciari i fer front a la recuperada llibertat legal.

Els escassos recursos econòmics i professionals actuals^io-sótt suficients per facilitar els processos d'incorporació En sortir de la presó, els problemes són múltiples i varien en relació a diversos factors, tals com les circumstàncies personals, el temps de reclusió, la salut, les relacions i vincles personals... Hi ha, però, un fet important i comú: la presó. La reclusió significa un plus als problemes existents. La majoria d'ells ja eren presents abans de l'estada penitenciària, però molt sovint apareixen aleshores, o bé s'inicien i es creen in situ, situació impossible de corregir amb els escassos recursos

Sovint la imatge d'un pres -o d'un ex-pres- està construïda sobre elements apriorístics, plena de conceptes i sentimens ancestrals, dualístics (bons i d o l e n t s ) , de retalls de la infància i d'accentuació dels aspectes més negatius per part dels mitjans de comunicació.

Es tracta, en definitiva, d'una econòmics i professionals imatge homogeneïtzada que evita les diferències i la actuals. pluralitat d'aquest col·lectiu, i, amb elles, els elements poEfectes nocius de la presó sitius queden omesos. O, si Malgrat les orientacions de més no, esdevenen anecdòtics. la legislació penitenciària viPerò ràpidament cal dir gent, dirigides no sols vers la que la població de les presons custòdia en el temps de la és n o m é s una p a r t de la privació de llibertat, sinó so- població delinqüent, i que en bretot a la rehabilitació i la la seva majoria pertany a incorporació socials dels in- extraccions socials, econòmiterns, els efectes nocius d e j e s ^ ques i culturals baixes, amb presons són mjJet-recOfiégut. pocs recursos i possibilitats.

Les remodelacions dels antics Una gran part de la delincentres penitenciaris, l'arqui- qüència no passa pels sistemes tectura dels nous edificis o els de control social, i molts menys equips professionals poden arriben a les presons. L'anopal.liar els dèficits de l'estada, menada xifra negra ens parla però no resoldre la separació, de la diferència existent entre la reclusió i els estils de vida la criminalitat real i la crimide les institucions totals de nalitat registrada: " N o m é s control social. Un conegut ex- ingressen a la presó el 10% prés, actualment amb una vida dels subjectes d'actes delicsocial altament reconeguda, tius. Sí, la societat tolera el declarava fa poc: "en la pri- restant 90% de delinqüents sión se està unos anos^pero permetent d £ _ i e t - ^ e norse lleva dentrcrtod^à Iavi3a". malitzin la seva vida més o m e n y s i n t e g r a t s en la societat..." (1).

La imatge social negativa de l'ex-pres

Al plus de l'estada penitenciària pot afegir-se-n'hi un altre: el sohrc plus de la imatge social dels presos i ex-presos.

Es fa difícil parlar avui d'incorporació social d'ex-presos quan gairebé tots els mitjans de comunicació de masses en presenten els aspectes més negatius i agressius; l'atenció social s'incrementa i la imatge social negativa es reforça.

Cal però reflexionar, des de la ciutadania, sobre les causes que intervenen en la creació de la marginació de les persones que omplen majoritàriament les nostres presons. I cal reflexionar també sobre els mitjans d'incorporació social que les nostres societats ofereixen realment.

La reclusió agreuja els problemes existents, molts d'ells ja presents abans de l'estada penitenciària, o en fa aparèixer de nous Aquest fet és conegut i estudiat fa temps. Sutherland demostrava clarament, ja a principis de segle, com la qüestió criminal afecta totes les capes socials, però el tractament social d'uns i altres era diferent (2). A més a més.

La massif icació de les presons Malgrat els esforços de l'Administració en la nova construcció i arranjament dels equipaments penitenciaris, es produeix encara el greu problema de la massificació.

L'informe al Parlament del Síndic de Greuges (1990) recull, entre d'altres, aquest problema, i diu el següent: "Aquest any hem prosseguit les nostre visites als diversos centres penitenciaris de Catalunya, i hem pogut observar el gran volum d'obra que el Departament de Justícia hi promou en quasi tots: així, la reforma de la infermeria de la presó Model, la posada en funcionament del departament de dones del centre penitenciari de Lleida, les obres de construcció del centre de Can Brians i altres obres de remodelatge i modificació.

Amb tot, s'observa un increment de la població penitenciària, que continua produint problemes de massificació en alguns centres, com Wad-Ras o la Model.

Les conseqüències d'aquesta massificació

són tan greus com evidents: empitjorament de les condicions de vida, desbordament de gairebé tots els serveis, agreujament de la situació penitenciària i de les condicions sanitàries i d'higiene, deteriorament dels edificis, increment d'agressivitat i perillositat, dificultat en el control de la població reclusa.

També comporta, pel que fa als drets dels interns, una obstaculització en la programació i execució del tractament penitenciari, en dificultar l'aplicació eficient dels criteris legals i científics de classificació.

Tot i reconèixer els esforços de l'administració penitenciària en la creació de nous centres i en el remodelatge dels ja existents, considerem que cal continuar i aprofundir els canvis p o s i t i u s , i n c r e m e n t a n t les inversions econòmiques i humanes, perquè, si bé hi ha canvis positius, encara perduren situacions greus de massificació generadora, per si sola, d'importants conculcacions dels drets fonamentals."

cal reflexionar sobre les repercussions socials dels delictes comesos. El professor J. Bustos diu que "aquella delincuencia que provoca una mayor daflosidad social es la que surge de los sectores mas acomodades o poderosos del sistema" (3). Sectors socials, per cert, amb escassa representació a les presons.

Un munt de problemes Els presos, ex-presos, familiars i professionals d'atenció psicosocial, coincideixen en què una intensa problemàtica és present a la sortida de la presó. La coincidència també és comuna pel que fa als tipus de problemes.

Cal distingir un primer temps i un segon temps dins de la sortida de la presó. En un primer temps, les preocupacions se centren en temes generals, en la resolució de les qüestions més immediates de la vida quotidiana (allotjament, alimentació, diners de butxaca...) i, si és possible, de resituar-se en la vida familiar i amical, a més de gaudir de la recuperada llibertat. En el segon temps les preocupacions se centren en temes bàsics però des d'una perspectiva de major temporalitat i de resolució estructural; l'economia, el treball, l'habitatge, la salut, les relacions personals, la regularització judicial i documental... passen a primer pla.

Una primera constatació és que les problemàtiques que els afecten són les mateixes que afecten la majoria de ciutadans. No són, com es pot pensar, problemes específics dels presos. Són temes pendents de la nostra societat, necessitats bàsiques no co-

1. - Sesma, Pascual i G. Faus. Presons i societat democràtica. La fàbrica del plor. Cristianisme i Justícia. Barcelona, 1992.

2. - Sutherland. VWiífe collar criminality. American Sociological Review, 1940.

3. - J. Bustos. Política criminal i servicios sociales. Revista de Servicios Sociales y Política Social, 1989.

Presos de la model. Foto: Kim Manresa. bertes o cobertes de forma insatisfactòria que preocupen gran part dels ciutadans; en especial aquells que no disposen de recursos socials o econòmics per fer-hi front. Són problemes personals, psicològics, de salut i relacionals.

Els problemes que els afecten són els mateixos que afecten la majoria de ciutadans, tot i que els ex-reclusos i els seus familiars són un dels col·lectius amb una problemàtica més intensa

En segon lloc, constatar que els ex-presos i els seus familiars són un dels col·lectius socials amb una problemàtica més intensa, deguda en part a l'extracció social esmentada i en part als efectes del plus penitenciari. És convenient el seu reconeixement com a col·lectiu necessitat, no pas per estigmatitzar el g r u p i les actuacions de les polítiques socials, sinó més bé per comptar-los en les llistes dels ciutadans amb fortes dificultats socials i potenciar processos d'incorporació social amb més èxit.

Cal destinar-hi més recursos Així doncs, caldria destinar-hi recursos econòmics, esforços de personal, estudi (continua a la pàgina següent)

CARRER

Setembre 1992

(ve de la pàgina anterior)

de mesures alternatives a les presons... En definitiva, més mitjans dels que es disposa avui dia. I articular polítiques pont entre els diferents serveis i institucions, a fi de facilitar l'accés als recursos socials generals de la societat.

La imatge social dels presos ra més difícil la incorporació social, sobretot quan els mitjans de comunicació en presenten els aspectes més agressius Concretament, els problemes més importants que els afecten són: econòmics, de treball, habitatge, salut (comprèn la drogaaddicció), relacions familiars, problemes jurídics i documentals, l'experiència de la presó i un incert i nebulós futur. Totes aquestes qüestions no p o d e n ésser considerades separadament, sinó que formen un entramat amb influències mútues.

Els veïns no els volen Un d a r r e r p r o b l e m a a assenyalar és el del posicionament social enfront dels expresos. Malauradament, la

gent, els veïns, plantegen sovint problemes davant d'experiències d'incorporació social dels col·lectius marginals, i encara més en el cas del grup que ens ocupa. Aquest serà un dels principals problemes que l'ex-pres haurà de vèncer. Una vegada i una altra, silenciant el temps de presó, fent nebulós el seu passat, si pot canviarà de barri o de municipi a fi de passar desapercebut, de no tornar a enganxar-se amb els amics i col.legues. Elles i ells saben quantes barreres s'aixequen davant de l'ex-pres.

No tothom, és clar, manté posicions distants. Cal citar, per exemple, la positiva experiència d'empresaris, botiguers i agricultors que han incorporat ex-presos en els seus llocs de treball; o bé les persones que s'hi apropen solidàriament; o bé aquelles altres que tracten de trencar els conceptes apriorístics que omplen els seus caps.

Els escassos recursos econòmics i professionals actuals no són suficients per facilitar els processos d'incorporació social, i això origina de retruc una alimentació paulatina dels sectors marginals.

Una Barcelona q u e ha celebrat uns Jocs Olímpics, una Catalunya europea, ha d e resoldre també aquests reptes socials, posant esforços personals, mitjans econòmics, coordinació, imaginació i tècnica per facilitar la cursa dels atletes socials més necessitats.

9

Evolució de la població reclusa a Catalunya

<

ü

z

Moviment de la població penitenciària de Catalunya 1985-1991 5.500 / 5.458

5.000

%4,Wlk-j^^.

t536^^--.-^

4.000

'°;;;í>·'^

Í!985-1991:4S,2%

• ij.TOTr —

"^"^'^MÍÒX

3.500

t W3ny y/^

y/^.m

.V447

3.000 1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

Moviment de la població penitenciària de Catalunya. Penats 1985-1991

Carta abierta de una presa de Brians jHasta cuàndo tendremos que soportar que se nos mire con inferioridad!

Soy una interna del centro penitenciario de Brians y estoy harta de oir comentaries como el siguiente: "]Estagente necesita mano dura! ;Este director tiene que salir de inmediato!".

Se trata de uno de los mut hos comentaries donde se pone en tela de juicio si somos animales u otra clase de bichos. Todo ello s i e m p r e por p a r t e del funcionariado del centro, incluidos algunos educadores y educadoras.

Soy perfectamente consciente de que la sociedad no està sensibilizada con el tema, ni siquiera se conoce, claro està...

Resulta que n u e s t r o querido director don Javier es una de esas pocas personas en el mundo actual que se ha tomado el atrevimiento de tratarnos como a seres humanos sin cartelitos de calificación negativa. ^Qué ocurre? Pues lo clàsico y lo de toda la vida -diria yo-, que el funcionario tiene que implantar su forta-

leza personal y rehabilitadora a base de fuerza bruta y mano dura: ";Aquí estoy yo!, llevo chapa, rèptil antisocial, ^quieres que te la ensene?"

Don Javier no es buen director de prisión; don Javier es una buena persona qiie ha querido dejar claro que "lo que hay dentro del centro penitenciario de Brians no es ninguna basura o desecho, es un conjuntillo muy variado de seres de came y hueso que sienten, aman, padecen, odian, ríen, lloran... Como usted y como el otro, nada mas!"

A las personas con alas se las derroca, por eso nuestro personaje ha presentado su dimisión.

Pues para todo el que lo critica y quiere mal, i Los presos de Brians le queremos!

De/s 700 interns que hi ha al centre peninteciari de Brians, el passat mes de juny es van recollir més de 500 firmes demanant al director de la presó que no abandonés el seu càrrec i reconsiderés la seva dimissió.

Si esteu interessats a treballar en la contractació d'espais publicitaris per

1.985

1.986

1.987

1.988

1.989

1.990

1.991

Moviment de la població penitenciària de Catalunya. Preventius 1985-1991 2.250

2.110

2.100

1.650 11985-1991:1.%%

La Veu del

CARRER

1.500 1.985

poseu-vos en contacte amb la redacció de la revista a través del següent número de telèfon:

319.60.89

1.986

1.987

1.988

1.989

1.990

oc

ü

tjA .iioL .y.

4.500

o

1.991

El nombre de persones empresonades ha crescut de manera sostinguda en els últims anys. De 1985 fins ara s'ha produït un increment de gairebé 2.000 persones (gener de 1992). Actualment el nombre d'interns en els centres penitenciaris catalans s'aproxima a les 5.500 persones. La gràfica mostra aquesta evolució, i pcrmel observcir un» molt lenta rfLU.crin àil pcrccnlati^L- de presos preventius respecte als ja peiiats.

CARRER

10 <

Setembre 1992

Els joc

ü

z

o

ALa Veu del Carrer hem preferit no parlar de les competici( esportives dels Jocs Olímpics, amb excepció dels J' Paralímpics, que rebran un bon seguiment en el nún^' següent. I analitzarem les transformacions urbanes de Barcelona del 92 en im monogràfic que està en procés

ce

ü

La torxa L/urant una llarga peregrinació, la flama oHmpica va recórrer el país, sense oblidar ningú. El ritual, inventat pels relacions púDliques dels jocs olímpics nazis del 1936, en la versió 92 va treure al carrer milions de persones. Ni el personatge de la foto es va poder deslliurar de l'ànsia fetitxista. I com que no tenia contactes al COOB, va haver de passejar les seves pròpies torxes per la Rambla. Això sí, fent acrobàcies i posant ei platet. ..'•V

•'t-

>•

X'

V

K X.. X X X X V

Y\

y

V

X X X ^ ^ ^ V ' V ^ ^V'"^~V "'^

La guerra de les banderes L a guerra de les banderes, plantejada des de la Generalitat per esgarrapar protagonisme olímpic, a l'últim moment va trobar un camp abonat en els costums festius del país. Al crit de 'Toseu senyeres i domassos', un 60% dels barcelonins (xifres municipals) van penjar una bandera. Resultat empat entre el munidpalisme de l'escut de la dutat i el nadonalisme de les quatre barres. I coexistència en la majoria dels casos, que del que hi havia ganes era de festa. I dues dades per a la reflexió i il·lustradó dels visitants estrangers -pels que sàpiguen comptar pals, franges i barres-: la ràpida desaparidó dels 'freedom' i l'úrüca presència de les banderes espanyoles als mastils oficials i esportius i a la final de la sdecdó espanyola.

Ivealment ^calia tancar la major part < Potser la resposta sigui afirmativa, però n el contrast ofert a banda i banda de la tanc al públic i no massa neta, en el cas de la n a la família olímpica—, on els greixos abu federatius, entrenadors o cosins aprofitat

CARRER

Setembre 1992

11 <

carrer

Textos: Ernest Alós Fotos: Miguel López

tiaoi d'elaboració. Però dediquem aquesta crònica fotogràfica a is Joí l'ambient que es va viure a Barcelona durant una quinzena,

ü

z o ü

perquè, al marge de les competicions a Tinterior dels recintes 1 i d e esportius, els Jocs també es van viure al carrer, unes vegades •cés en forma d'eufòria ciutadana, unes altres en forma de molèsties.

Seguretat olímpica U n dels temors més profunds de l'organització dels Jocs ~i segons s'ha demostrat posteriorment, sense fonament—, va ser el de la seguretat olímpica. Finalment, els principals problemes amb què es van trobar els milers de policies desplaçats per a l'ocasió, van ser les deficients condicions del seu allotjament i menjar. I els únics trets que es van sentir, van ser els dels jutges de les carreres a l'estadi i els d'un agent que va tirotejar el seu superior perquè estava fins el monyo de fer guàrdies. Les úniques trompades se les van endur alguns voluntaris de mans de la família olímpica. 1 les xiulades van ser sobretot per a un marroquí, no per al Rei, tot i que alguna en va rebre, convenientment camuflada pels Segadors i per un hàbil realitzador de televisió. Enmig de tanta calma, el setè de cavalleria va poder passejar amb tranquil·litat per la platja de la Mar Bella. 1 ara ue es pot dir: dos redactors 'aquesta revista van creuar sense acreditació la Vila Olímpica en dos moments diferents, i quasi sense voler. No n'hi havia per tant.

a

VU ^<lada partd^ (w^p Barcelona, tant més enllà de la Vila Olímpica? erò no''j a,^ ^*i^ de les millors imatges dels Jocs hagi estat tanca j C . F^tat, una platja plena de çom a gom -oberta sia no^S Pocs k ^ ^ ^ ^ generalment buida -reservada per iabun'i ^ ' ^ banyistes deixaven clara la seva condició de jfitats ^^pica.

Apeu Ells itineraris turístics peatonals senyalitzats amb petxades al terra, a més d'una excel·lent idea, van ser el símbol de la reivindicació del peató: badar pelsvoltantsdela Rambla es va convertirdurantuns diesenunvides'tès,rúsdelcob<evadisminuirieldelmetroiautobús va augmentar i els camins de la muntanya i les escales mecàniques van ser el mitjà preferit per pujar a Montjuïc. Que tot no s'hagi acabat amb l'operadó retom i la pujada de preus del metro!

Cobimania J r i n s a la sopa. Cobis compradors de grans magatzems, cobis gelats, cobis menjant cobis gelats, cobis parlant i telèfon, cobis nadadors, cobis samarretes, cobis pins, cobis globus... 1 quan podia semblar que ja n'estàvem farts, arr la solució per enamorar-nos definitivament d'aquesta bèstia omnipresent durant els darrers anvs: el cap-eros éalà( d'Atlanta. Whatizit?

CARRER "No soc ni vencedor ni vençut, soc un ésser humà"

12 (f) >

m

Es diu Domingo Ivars, té 72 anys i ha invertit tota la vida, a fons perdut, en la lluita per una societat millor

t£ H Z LU

Setembre 1992

cartes al govern exposant la nostra situació i tot i que me les han contestades totes, em sembla que ni se les han llegides, les passen per alt.

Carol Biosca

La malaltia q u e ha patit aquests darrers onze anys l'ha tornat molt prim i menut i n i n g ú n o diria, veient-lo assegut al seu llit amb aquest posat tan calm i aquesta mirada tan afable, tan t e n d r a malgrat tot, que en algun racó de tanta serenor conservi encara algun bocí d'energia de l'antic socialista llibertari. Ha dedicat la seva vida a la lluita per una societat millor i ara es veu obligat a sobreviure amb una pensió miserable.

Però els diners no li fan perdre el posat i afirma, amb una sinceritat sense paraules, que no els vol per a res.

L'univers de pau només es trenca quan parla del menyspreu, de la manca de respecte i de dignititat dels qui han construït un món que no és el seu. Llavors la mirada es torna d u r a i s'endevina que aquesta personeta encara pot donar molta guerra, tot i que diu que les guerres no li han agradat mai. Ell només demana, enmig de tant materialisme i tanta buidor de qualitat moral, un reconeixement humà per a tots els que es troben en la seva situació.

- Però l'últim cop van donar-te dos milions de pessetes.

- Sí, me'ls van donar perquè estava molt malament, a punt de morir-me, després d'haver estat onze anys malalt a causa d'haver pres una medicació que no era adient. Jo no sabia que els m e u s companys havien demanat els diners; em feien signar papers. Però si els van demanar va ser perquè en tenia veritable necessitat i me'ls van donar amb molt de menyspreu, com si me'ls restreguessin per la cara.

Quan me'n vaig assabentar, vaig enviar una carta molt dura com a acte de protesta.

Em va semblar indigne.

El dia que van afusellar Companys hi havia un silenci impressionant a tota la ciutat, un silenci clandestí d'oposició al franquisme.

- Com es va desencadenar la polèmica que actualment tens amb el govern central?

- Mira, els m e u s companys, els pocs que queden, i jo estem en una situació molt precària. Només cobrem 50.000 pessetes al mes i amb això hem de viure, pagar la pensió, els rebuts de l'aigua, la llum, el menjar. Jo a més a més he estat molts anys malalt, encara m'estic refent.

Penso que no és just que ens haguem passat tota una vida lluitant com vam lluitar per això.

Hem passat tota una vida lluitant, hem renunciat a tenir una vida pròpia, a la família, als amics i ho hem fet de cor per canviar una societat.

- Tinc entès que has passat molts anys a la presó.

- Sí, a la presó hi he estat molts cops, a Barcelona, a Girona i també a França. Vaig començar a militar en un grup anarquista de molt jove.

Teníem 16,17 i 18 anys i volíem fer una revolució social.

Va ser una època magnífica, en tinc molt bon record.

- Què va passar el 1937?

- El 1937 va haver-hi un xoc entre els comunistes i nosaltres, vam tenir una revolució dins. Aquell any vaig començar a militar en el moviment armat, tot i que no tenia massa sentit per a mi.

- Vas rebutjar els diners?

- Sí, però ja era massa tard.

Quan vaig reaccionar, els meus companys ja se n'havien gastat gairebé un milió per curar-me i la veritat és que ja fa dos mesos que m'estic refent. Això no treu que vulgui manifestar la meva disconformitat. Em dóna la impressió que m'han donat un carmelet perquè estigui content i no doni massa la llauna. Encara sóc un ésser humà i vull que em tractin com a tal.

Domingo Ivars, un vell lluitador anarquista al seu domicili del carrer del Lleó. Foto: Miguel López.

Nosaltres érem més aviat partidaris d'una solució pacífica perquè havíem estat educats a l'escola moderna i tot això de la guerra ens venia una mica ample, però la situació ens hi va portar.

-1 aquell any vas entrar a la presó.

- Sí, em van processar però com que era menor d'edat, encara no em podien condemnar a mort. Esperaven que féssim els 18 o 19 anys per afusellar-nos. Volien acabar com fos amb tot aquest moviment contestatari. Però quan va començar l'atac a l'Ebre, van obrir les portes de la presó i vam poder sortir.

Llavors vaig fer retirada cap a França.

- Quan vas tornar a Barcelona?

- Vaig entrar-hi clandestinament amb la guerrilla francesa l'any 1940, el mateix dia

que van afusellar en Companys. Hi havia un silenci impressionant a tota la ciutat, un silenci clandestí d'oposició al franquisme que, alhora, era un crit de contesta radical contra el règim. A partir de llavors sempre he viscut aquí, tot i que vaig anar alguns cops clandestinament a França.

- Com vas trobar la ciutat?

- Totalment canviada.

S'havia començat a desplegar la política anticomunista, en Franco va ser el primer anticomunista del món.

Nosaltres ens vam convertir en els "companys de viatge", tot i que no compartíem exactament la mateixa ideologia, perquè hi havia partidaris de Marx, de Bakunin, de Lenin, però teníem uns principis comuns d'oposició al franquisme. Després, el 1949, vaig trobar tots aquests companys a la presó.

- Llavors va ser quan van condemnar-te a mort.

- Sí, però al cap d'un temps van donar-me l'indult i vaig passar a reclusió perpètua sense dret a cap benefici, perquè era commutat de la pena de mort. D'allí vaig anar a parar al penal de Burgos, fins que va sortir un decret pel qual als homes que havien passat 20 anys a la presó ininterrompudament, se'ls donava la llibertat. Així l^ny 1969 vaig poder sortir i va ser quan em vaig instal·lar definitivament en aquesta pensió. Aquí mateix vaig muntar una petita impremta i fèiem diaris clandestins.

- Com va canviar la teva situació amb la mort de Franco?

- Pel que fa al nivell de vida, no va canviar absolutament res. I encara és hora que canviï alguna cosa. És per això que vaig començar a enviar

- Què demanes?

- Demano un reconeixement humà, no només per a mi, també per als meus companys. Hem passat tota una vida lluitant, hem renunciat a tenir una vida pròpia, a la família, als amics, i ho hem fet de cor per canviar una societat, no per veure-la podrida. On és el dret d'igualtat que proclama el socialisme?

Què se n'ha fet, de tot això?

- Enyores el passat?

- Sí, perquè és tot el que tinc, és de l'única cosa que puc parlar. Barcelona, no la conec; fa tres anys que no surto de casa. Diuen que hi han fet moltes coses, però jo l'únic que veig quan surto al balcó és que circula molta policia. No vull aquest país, no vull aquest món ple de porqueria, vull un país net. 1 com a socialista llibertari que encara sóc, tinc dret, i em sembla que és l'únic que em queda, de dir que no hi estic d'acord. Aprenguin-s'ho: no sóc ni vencedor ni vençut, sóc un ésser humà.

CARRER

Setembre 1992

13

Al final de la Rambla Prim s'aixeca un monument en homenatge a tots els morts al Camp de la Bóta

<

OC / /

La pau però no Toblit

/ /

On abans desembocava la riera d'Horta, al final de l'actual Rambla Prim, s'aixeca, des del 20 de juny, l'escultura Fraternitat, un monument de l'escultor valencià Miquel Navarro dedicat "a tots els afusellats en aquest indret i a totes les víctimes de la Guerra Civil". Quaranta anys després de l'últim afusellament, la matinada del 14 de març de 1952, la columna d'acer de 28 metres vol mantenir viu el trist record del lloc. Com diu el poema de Màrius Torres a la placa que hi ha al peu de l'escultura: "Que els meus anys de joia recomenci / s e n s e oblidar cap cicatriu de l'esperit / Oh, Déu de la nit, de la mar i del silenci / jo vull la pau pe'-ò no vull l'oblit".

Josep Maria Solé i Sabaté Ara és un nom que a poc a poc deixa d'estar en el coneixement del recorregut urbà de Barcelona, però durant anys fou un dels llocs de la capital catalana de ressonàncies més tètriques.

Sembla ser que el nom de Camp de la Bóta és una derivació del lloc on les tropes napoleònic]ues d'infanteria feien pràctiques de tir, cliamp de la biitte, que l'expressió popular catalanitzà. A prin-cipis del segle XIX era un lloc llunyà de la ciutat i apte per a pràctiques que podien ser perilloses per a la població civil. És a partir del creixement industrial de Barcelona, sobretot de la zona de Sant Martí de Provençals, l'anomenada Manchester catalana, quan apareixen zones perifèriques, i així el Camp de la Bóta queda situat a l'extraradi més degradat. D'aquí que amb el temps fos lloc de refugi de població nòmada, sobretot de gitanos amb els seus carros, també de gent ambulant i refugi per als qui no tenien sostre estable. Lloc on podien anar a pasturar, prop de la desembocadura del riu Besòs, animals de tir i que s'acabés de c o m p l e t a r el m ó n de marginació que s'anava formant a redós seu.

Temps a venir, seria el propi municipi qui hi construiria uns estables per acomodar els cavalls, rucs i ases, i es donava la cruel ironia que sí que hi tindrien acomodació els animals i no les persones.

Lloc de la perifèria suburbial, que començaria a ser més conegut en esclatar la guerra civil, després del fracàs del cop d'estat militar de juliol de 1936. S'hi trobarien cossos inermes, de persones executades sense cap mena de judici, fins a finals de l'any 1936, víctimes d'una justícia arbitrària, en la majoria dels casos, però també a m b a l g u n a execució de militars implicats en la revolta sediciosa.

La repressió franquista, que a Catalunya ho abastà tot, des de la mort dels qui són representació dels valors s o cials més avançats de la Segona

Part superior de! monument de Miquel Navarro dedicat als assassinats al Camp de la Bóta. Foto: Miguel López.

S'hi trobaven cossos inermes de persones mortes sense cap mena de judici durant els darrers sis mesos de 1936

El Camp de la Bóta es va convertir en el símbol de la repressió més implacable: es diu que la sorra quedava coberta de sang

Durant els primers anys del franquisme, més d'un miler de persones són executades a la matinada a la sorra de la platja

República, anarco-sindicalistes i comunistes, fins a la més brutal persecució política, el terror blanc contra els qui a més hi sumaven la defensa de la catalanitat, dels q u e el franquisme en diria rojo-separatistas. El resultat seria la presó per a tots acjuells republicans i catalanistes que havien defensat la legaUtat.

Una repressió que possibilitava la venjança. Es aleshores quan el Camp de la Bóta agafa la seva més trista fama. És el lloc on més d'un miler de persones, la gran majoria homes, seran executades a la matinada. Conduïts en un camió militar, lligats en cordes de dos en dos i sovint sota la llum dels fars del vehicle, els llançarà a la sorra de la platja l'impacte de les bales, per morir en la foscúria de la nit o la boirina de la matinada.

El mite del Camp de la Bóta es farà més i més ampli. Les descàrregues mortals dels trets tindran uns efectes multiplicadors. El Camp de la Bóta serà el símbol de la repressió més implacable. Hom dirà que la sorra restava plena de sang, que en alguns casos els intents de desesperada fugida havien conduït dins de l'aigua les bales i descàrregues de foc.

Esdevingué l'equivalent de les forques on penjaven els reus en segles anteriors.

El Camp de la Bóta va quedar fora de l'expansionisme urbanístic dels anys 60 i 70; era una zona inhòspita i sòrdida, amb un torricó mig caigut que servia per identificar tanta tragèdia. Un lloc on vivien els sectors socials més indefensos de la nostra societat.

Els ulls cobejosos de l'urbanisme van posar la mirada sobre el Camp de la Bóta. En redactar aquestes ratlles s'ha aprovat el pla d'acabar la Diagonal fins el mar i els volums permesos d'edificació.

La vida tornarà, crec, a ser cruel al C a m p d e la Bóta.

L'expulsió de la població humil i senzilla sembla el destí que espera als que hi viuen, la força del liberalisme econòmic més inhumà pot fer del Camp de la Bóta una zona residencial. Ironies de la història.

g (0 X

CARRER

14 LÜ

O

o

Setembre 1992

La 'basura' bajo la alfombra olímpica Las presiones del Ayuntamiento contra la prostitución callejera pusieron en el candelero el problema poco antes de los Juegos

Q. LÜ

X

Rosa Maria Palència Scílo la decisión del Ayuntamiento de Barcelona de trasladar la prostitución de las inmediaciones del Camp Nou a la Zona Franca y las presiones municipales para intentar cerrar los dos últimos mcuhlés del Raval consiguieron que el tema de la prostitución callejera cx:upara varios días la atencitSn de distintos medios de comunicación en vísperas del inicio de los Juegos Olímpicos.

La prostitución suele ser considerada el mal uecesario por excelencia. La sociedad que la engendra y la utiliza, como una mala madrastra, reniega de ella a la hora del conflicto.

Blanca es prostituta en el Raval desde hace 14 afios. Es madre de dos hijos y vecina del mismo barrio. Con la apariencia de una ama de casa convencional (treintanera, la cara lavada, no fuma ni bebè), al referirse al ultimàtum lanzado por el Ayuntamiento para clausurar los dos únicos mcublés de la calle Robador, explica con moderada indignación: "Es como si f ueras trabajadora y te cierran la fabrica. íQué vamos a hacer ei colectivo de mujeres que vivimos de ejercer la prostitución? Yo tengo dos hijos que mantener, no hago mal a nadie, no robo ni cometo ningún delito, soy mayor de edad y no engano a nadie".

'lis como si fueras trabajadora y te cierran la fàbrica. iQxxé vamos a hacer el colectivo de mujeres que vivimos de ejercer la prostitución?

Carol Uegó a Barcelona hace 16 afios. Es un transexual santanderino que ejerce la prostitución desde hace 10 aftos. De cabellos rubios y tez morena, prefiere que se le 11ame transexual en lugar de travesti porque -explica- "soy una mujer en el cuerpo original de un hombre", aunque este mismo cuerpo luzca una notable transformación merced a las hormonas. Como ella, un colectivo de mas de 80 personas (travestidos y / o transexuales) han visto afectado su medio de vida con su traslado a Zona Franca.

Una doble moral Tanto para Blanca como para Carol y sus respectives colectivos, la operación limpieza prèvia a los juegos Olímpi-

Una de las múltiples discusiones entre travestis y policías municipales. Caras de resignación. Foto: Miguel López.

COS es una prueba de la doble moral de esta sociedad representada en la Administración.

Para las prostitutas del Raval, el cierre de siete meublés del barrio en solo dos anos y el que parecía inminente de los dos que quedan va encaminado a revalorizar la zona mas antigua de Barcelona sin que importe nada la suerte del colectivo de mujeres y comerciantes que, desde hace décadas, viven de la prostitución.

Todo ello en beneficio de la especulación inmobiliaria y la prostitución de élite.

Insisten en que su trabajo, como cualquier otro, requiere de unas condiciones mínimas de seguridad e higiene que los meublés les proporcionan y de las que carecerían trabajando en la calle o en los coches.

Alegan ademàs que, al vivir la mayoría en el barrio, cuentan con la tolerància e incluso solidaridad del vecindario.

El pasado 8 de julio, gracias a la mediación del Síndic de Greuges, consiguieron de las autoridades del Distrito de Ciutat Vella la paralización del cierre de los meublés. Para apoyar sus demandas, las prostitutas recolectaron en dos días mas de 3.500 firmas de personas y de entidades tales como CCOO, la FAVB, la Coordinadora Feminista o las mujeres de HOAC. En la misma negociación lograron la promesa de condiciones mas adecuadas a sus intereses en los cursos de capacitación para otro tipo de trabajo que el Ayuntamiento ofrece a quienes desean integrarse en el programa de reinserción. Como Blanca, muchas otras mujeres que se dedican a la prostitución rechazan el termino reinserción.

"No somos delincuentes ni nos falta trabajo -dicen-. Estamos perfectamente insertadas".

Hasta ahora, esos cursillos se venían celebrando mayoritariamente por las tardes, con el consiguiente perjuicio en el horario laboral de las prostitutas.

La situación y problemàtica de los travestidos que ejercían la prostitución en las inmediaciones del Camp Nou

es totalmente distinta. Coinciden con las prostitutas del Raval en dos cuestiones: reclaman su derecho al trabajo que ejercen y consideran cjue son los clientes los menos responsables a la hora de prevenir enfermedades de transmisión sexual.

Ambos colectivos aseguran que son casos aislados los de personas que ejercen la prostitución que, hoy en dia, toleren servicios sin preservativo. Sin embargo, confiesan que son algunos clientes los que proponen una paga mayor por un Servicio sin goma.

La sodedad que la engendra y la utiliza, reniega de la prostitución como una mala madrastra a la hora del conflicto Blanca y dos prostitutas mas son a la vez informadoras sanitarias que promueven el uso de preservativos y las revisiones médicas periódicas entre el colectivo del Raval.

Por este trabajo reciben un pequeno sueldo del centro de planning correspondiente.

Asimismo, no consideran como parte de sus respectivos colectivos a quienes se prostituyen a causa de su adicción a la heroína. Son la marginación de la marginación.

Aseguran que las prostitutas heroinómanas, tanto del Raval como de la zona alta, son conocidas en el ambiente y no admitidas en los distintos meublés.

En la avenida Joan XXIII, los travestidos trabajaban mayoritariamente en la calle o en el coche de los clientes. La zona, relativamente aislada de las viviendas, era casi exclusivamente frecuentada por los clientes. Però su cercanía con el Hotel Princesa Sofia, residència oficial de los miembros del COI, provoco la reubicación

de la prostitución travesti mediante el expeditivo método de cerrar la calle al trafico de automóviles, con los buenos resultados probados ya hace cinco a n o s en Rambla Catalunya. Pocos son los que han aceptado su reubicación en Zona Franca. Muchos han optado por la emigración. "^Quienes son los miembros del COI para dejar sin trabajo a mas de 80 personas?", dice Carol, ingènua e indignada.

Ni los travestis ni sus nuevos vecinos aceptan este cambio, sin embargo confían en que la situación se normalice una vez pasado el olimpismo.

Carol explica que para ellas o ellos su ubicación en un lugar concreto y céntrico es fundamental. "Quién va a hacer la excursión hasta la Zona Franca después de salir de una discoteca?", se pregunta.

Justifica que su trabajo sea preferentemente en la calle por varios motivos: "El primero es económico. Nosotras cobramos 15.000 pesetas por una cama. Si a eso sumas el pago del meublé, ya sale un pico.

Ademàs, nuestros clientes de fin de semana son mayoritariamente jovencitos de entre 18 y 25 afios a quienes no les interesa hacer públicas sus preferencias sexuales dando la cara en un local.

Prefieren un servicio ràpido, barato y ameno en el coche."

De clase media y casado: el perfil del cliente No obstante, Carol afirma que la mayoría de sus clientes son hombres casados y de clase media o media alta. Razón por la que el mes de agosto tampoco es de los mas productives. "Como el dia del padre", afiade.

Asegura que las inmediaciones del Camp Nou era un lugar relativamente pacifico para ejercer su trabajo y solo se queja de algunos inmigrantes magrebíes y de algunos p a d r e s de família domingueros. Los primeros se debaten entre su desprecio al

travesti y el requerimiento de sus servicios por preciós irrisorios. De los segundos, los travestidos reciben los mavores insultos cuando estos pasean con sus esposas del brazo o llevan en coche a la família para observarlos como algo "exótico, marginal y despreciable".

Paradójicamente, a éste ijltiiTio colectivo pertenece la mayor parte de la clientela de la prostitución y es el único afectado por el conflicto que, de momento, no se ha movilizado. "^Venís a convencernos de que busquemos otro trabajo?" fue lo primero que dijo Marta, prostituta del Raval, cuando se encontró con las mujeres de la Comisión contra las Agresiones a las Mujeres de la Coordinadora Feminista de Catalunya. Cuando éstas les explicaron que venían a ofrecer su solidaridad, la relación fue sobre ruedas.

Para prostitutas y transexuales, la 'operación limpieza' prèvia a los Juegos fue una prueba de la doble moral de la Administración.

La comisión fue una de las entidades que presto, desde el primer momento, su piiblico apoyo a las demandas de las prostitutas del Raval.

Aunque admite que continua habiendo posiciones distintas en el interior del movimiento feminista respecto al tema de la prostitución, la Comisión contra las Agresiones explica que, sobre cualquier otra consideración, "es necesario anteponer la libertad y el respeto a los derechos de estàs mujeres".

"Históricamente -dicen- la prostitución es censurable y sobre todo, sus causas, però no podemos cerrar los ojos a la realidad de miles de mujeres que encuentran en ella su medio de vida".

En términos semejantes se expresa el Front d'Alliberamnent Gai de Catalunya (FAGC), que también ha brindado su apoyo a las reívindicaciones d e p r o s t i t u t a s y travestidos cuando les ha sido solicitado. Aunque su problemàtica es m u y distinta, el FAGC antepone la necesidad del respeto a los derechos y libertades de todas las personas. Una prueba de ello es que el FAGC se presento como acusación particular en el caso del travestido asesinado a palos hace unos meses en Barcelona presuntamente por un grupo de jóvenes skins.

CARRER

Setembre 1992

15

Radiografia de les festes populars a Barcelona (1)

<

z

Amb la publicació d'aquesta introducció iniciem una sèrie d'articles sobre les festes populars de Barcelona en general i les festes majors de barri en particular

o UJ

ü

Les festes marquen el curs de l'any

<

Les festes populars fixen uns rituals espontanis i acceptats però les purament institucionals, desproveïdes de protocol, tenen de tot menys espontaneïtat. l'hivern, el 21 del mateix mes, és p u r a m e n t un senyal al calendari, desproveït de connotació festiva, perquè aquesta és assumida per les festes del Nadal.

Un altre calendari que encara ens afecta avui, tot i que parcialment, és el lunar. Tants anys de cultura cristiana ens han llegat a tots, cristians o no, un pòsit que es manté perquè s'ha convertit en un element social més. El calendari hebreu, en el qual es basa el calendari litúrgic cristià, depèn dels canvis lunars. Concreta-

Aimeric Martí Il.Tustracions: Montserrat Cabo

En tots els casos, la festa major és motiu de joia, els seus components han de ser lúdics perquè a través de la festa la col·lectivitat s'uneixi i així, amb una identitat compartida lúdicament, aquesta comunió serveixi d'unió per fer front col·lectivament als problemes comuns· Això sí, en una ocasió diferent a la de la festa major.

A la vida de cada persona existeixen dos grans cicles que la marquen, la condicionen i sobretot la vinculen i desvinculen amb el seu entorn. El primer cicle és el de la vida, amb les variants condiciona-

P^

Les festes de component més polític són imposades i no estan arrelades dins l'ànim de la gent en la majoria dels casos

ií-T ^ ' /

Les dades de celebració acceptades espontàniament formen part del cicle de la natura i, per extensió, del nostre sentir més interior, encara que sigui de forma inconscient.

^^\

I.

•ntMr

M^

des pel moment històrico-social que li toca viure a cada persona. Aquest cicle, de compromís social formal, arrenca amb la festa que envolta el naixement de la persona, es desenvolupa amb els estudis, l'aparellament, el treball... i així fins arribar a la mort; cada etapa està marcada per uns rituals que, en diferent mesura per a cada persona, sempre s'acompleixen. Prenem per exemple l'aparellament consolidat; n'hi ha que es casen pel civil, n'hi ha que ho fan per

l'església i d'altres que s'ajunten lliurement.

L'altre cicle és el de l'any q u e , any rera any, es va repetint, sempre amb les mateixes celebracions, sempre amb el mateix ritme de calendari, però amb les variacions que comporta el moment del cicle de la vida en què està la persona. Evidentment no és el mateix viure una festa major amb la llibertat de no dependre de ningú, que viure-la amb els

fills agafats de la mà o quan s'ha arribat a una edat en què el cos ja no admet excessos.

Un cop d'ull als calendaris El cicle de l'any està marcat per un seguit de calendaris que condicionen la nostra vida i, fins i tot, la trastoquen perquè ens forcen en u n p r i m e r moment encara que després acabem acostumant-nos-hi.

Per començar el calendari de 365 dies, anomenat gregorià perquè el papa Gregori XIII en va encomanar la seva elaboració. Abans que es posés en funcionament aquest calendari, els homes es basaven en el

calendari julià, anomenat així per Juli César, que seguia principalment el cicle solar, els solsisticis i els equinoccis, és a dir les quatre estacions de l'any. La creació del calendari gregorià obeeix, entre altres coses, a l'interès per posar dates fixes a festes que se celebraven en relació al sol, de manera pagana, per barrejaries amb les festes del calendari cristià. Aquest és el cas, per exemple, de Sant Joan o de Nadal. El Nadal, que se celebra el 25 de desembre, per la data solar li correspondria quatre dies abans. El papa Gregori XIII la va encertar i a v u i el dia d ' e n t r a d a de

ment la Pasqua és el diumenge després de la primera lluna de primavera i a partir d'aquest dia el calendari litúrgic omple tot l'any. Avui ens queda vigent, de forma més social q u e religiosa, u n a p a r t d'aquest cicle, la que va de la vigília de Nadal fins al Corpus, amb la Setmana Santa, la segona Pasqua i el Corpus entremig. Com que aquestes diades estan condicionades pels canvis lunars, cada any s'escauen en una data diferent.

Les festes laborals Actualment estem vivint en una societat marcada per festes pactades de forma social i sense tenir en compte moltes vegades aquelles diades que eren un fenomen social espontani i que caracteritzaven una {continua a la pàgina següent)

''^^

CD UJ CC 3 >

16

Setembre 1992

<

Sobre l'anomenada festa major de Barcelona per la Mare de Déu de la Mercè

z

De les festes que es fan a cada població, la Festa Major és la que demostra la personalitat pròpia d'aquella comunitat i la diferencia pels seus trets característics.

Qualsevol festa major, que va canviant per seguir el corrent de modes i iniciatives, té uns components de ritual que es repeteixen any rera any i configuren la personalitat de la comunitat a través de la festa.

Les festes de la Mercè no tenen una estructura sòlida que els permeti ser tradicionals; el creixement demogràfic, l'estructura urbana i la diversitat d'ètnies han convertit la festa en institucional en detriment del fet espontani i han fet que els barcelonins siguin més espectadors que participants.

En aquests moments en què el concepte de la festa popular i el de la festa urbana es barregen sense poder emmotllar-se entre si, el problema més gran és la p)èrdua de

O LiJ

ü <

CQ

LU OC D >

(ve de la pàgina anterior)

forma de ser concreta. Així tenim que festes com Nadal, Sant Joan, la Mare de Déu d'agost o Tots Sants, per exemple, abans de tenir un nom i unes connotacions cristianes, en tenien unes altres (l'ancestrals que, malgrat la cristianització, s'han mantingut vives. El cas més destacat es el de Sant Joan, que conserva una forma de celebració completament solsticial. O el de Tots Sants: l'any 1000. Sant Odi Ió, abat del císter, en veure que la celebració cristiana dels difunts era pel maig i en canvi la gent que els envoltava ho celebraven pel primer de

novembre, va decidir canviarne la data per fondre les dues celebracions en una.

Aquestes dates de celebració, acceptades religiosament, formen part del cicle de la natura i, per extensió, del nostre sentir més interior, encara que sigui de forma inconscient. El ritual lúdic de cada una d'aquestes festes ens empeny a celebrar-les de forma espontània. Ningú no es qüestiona per exemple perquè per Nadal s'ha de reunir tota la família, sinó que això és assumit de forma inconscient per tothom.

Encara que algunes d'aquestes jornades són festa laboral, d'altres han estat

eliminades f>er deixar pas a altres festes de component més polític, que no estan arrelades dins l'ànim de la gent en la majoria dels casos, perquè són imposades. Aquestes festes, seguint l'ordre del calendari, són la Festa del Treball (1 de maig), la Diada Nacional de Catalunya (11 de setembre), el Dia de la Hispanidad (12 d'octubre) i el Dia de la Constitució ( 6 de desembre), la més novella i, al mateix temps, la més boja perquè com que és tan propera a la Puríssima (8 de desembre), trenca de tal manera la setmana que, si no es fa pont.

personalitat de la festa i el fet de donar-li una nova fesomia que conjugui la creació, la tradició i la modernitat. Però aquest fenomen no és nou: justament allò que les festes de la Mercè han mantingut al llarg dels anys ha estat la renovació constant, a vegades impulsada pels corrents polítics, els moments històrics o religiosos o els moviments socials.

En tot cas, les festes de la Mercè han estat institucionals des de la seva creació i només en alguns moments les institucions i les iniciatives de la població han anat juntes.

Per altra banda, en una ciutat com Barcelona és molt difícil trobar un model ideal. De fet, la [xjssibilitat de mantenir la personalitat actual de les festes de la Mercè rau en el manteniment dels rituals existents i en l'autocontrol dels barcelonins per seguirlos, a més de la capacitat de sorprendre i motivar que té l'Ajuntament de Barcelona a l'hora d'organitzar els actes variables.

és una setmana inútil tant per a les empreses com per als treballadors.

I en canvi, aquestes festes, més efemèride política que altra cosa, s'han menjat festes com el Corpus, la segona Pasqua, el Dijous Sant i Sant Josep, que eren diades assumides de forma popular i amb uns components lúdics importants. Imaginem-nos que ens llevem el dia de Nadal i al

ha fet desaparèixer la festa de l'Arbre de Maig, que se celebrava antigament aquell mateix dia i que volia representar també un desig de prosperitat, com ho significa el Dia del Treball, i tenia un seguit de components lúdics que la convertien en una festa alegre, i que ara ha donat pas a uns components que la converteixen en una festa si més no crispada.

Les festes majors

Actualment estem vivint en una societat marcada per festes pactades sense tenir en compte aquelles diades que eren un fenomen social espontani veí li diem "bon nadal" o que el matí del 23 de juny i li diem "bona revetlla"; de segur que el veí ens contestarà. En canvi, si ens llevem el 12 d'octubre o el 6 de desembre i diem al veí "t)on dia de la constitució", segurament que ens mirarà amb cara de pa de ral, pensant que ens hem tomat ximplets.

El fet és molt clar, existeixen dues menes de festes als nostres calendaris laborals, les unes lúdiques i amb uns rituals espontanis i acceptats, i les altres purament institucionals que, un cop desproveïdes de

Ei cicle de l'any està marcat per un seguit de calendaris que ccMidícionen la nostra vida i fins i tot la trastoquen protocols, d'actes polítics i d'actes reivindicatius, es queden en festes que tenen de tot menys espontaneïtat. Donem un cop d'ull sinó al descens de participants a les manifestacions del primer de maig o de r i l de setembre. Aquesta darrera data per exemple es contraposa a la diada de Sant Jordi; I'l 1 de setembre és festiu però té poc ressò popular, i en canvi per Sant Jordi, que és laborable, la gent ha assumit del tot que ha de sortir al carrer a buscar una rosa, a donar un tomb o a comprar un llibre.

O la festa del Treball, que

Tota col·lectivitat, agrupada sota uns interessos i unes necessitats comunes, amb uns problemes particulars i amb uns altres de produïts per un entorn comú, s'agrupen de forma natural, tant per fer front a aquests problemes com per alliberar tensions comunitàriament. D'aquest sentit de col.lectivitat neix una identitat comuna que s'expressa lúdicament de forma col.lectiva en la festa major. En qualsevol cas, perquè una festa major acompleixi el seu sentit essencial, ha de ser acceptada i assumida per tota la comunitat, sigui ciutat, f)oble, barri o carrer.

Les dates en què se celebren la majoria de festes majors obeeixen fonamentalment a un dels tres motius següents: al patronatge d'un sant, al descans de les feines quotidianes o als vots oferts per la jxjblació.

En el primer i el tercer cas ve donat pel patronatge d'un sant o d'un vot religiós, encara que també són sotmeses a canvis.

A Maspujols, al Baix Camp, per exemple, com que el sant que tenien no els aturava la sequera i com que no es posaven d'acord amb quin sant l'havia de substituir, van posar els noms dels sants candidats en una bossa, i per insaculació, va sortir Sant Marc, que n'és el patró des de llavors.

I una celebració que ens toca de ben a prop, com és la festa de la Mercè a la ciutat de Barcelona. Fa cent i pocs anys la Mare de Déu de la Mercè va substituir l'antiga patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, que avui és desconeguda f)er molts barcelonins. El motiu de la substitució és ben simple: al setembre fa més bon temps que al febrer i així hi pot venir més gent de fora.

En el segon cas, quan la festa se celebra pel descans de les feines de cada dia, a les societats rurals on vivia principalment la pagesia, era d'allò més normal i lògic celebrar la festa major al final de la collita, perquè oferia un entracte fins al moment de tomar a preparar la terra per a la nova sembrada.

17

Setembre 1992

<

El perquè de Falegria pel Barca

z O UJ

ü

Mentre Catalunya no hagi triomfat políticament, la victòria del Barca sempre serà símbol i substitució de la victòria política desitjada

OC <

ÍD LÜ DC

D >

Jordi Vila-Abadal Psiquiatra Quan el Barca en guanya una de grossa, tot Catalunya es llança al carrer i hi ha una bogeria col·lectiva. Això hi ha molts intel·lectuals que no ho entenen. En aquestes circumstàncies, són innombrables els periodistes, comentaristes, sociòlegs, antropòlegs (aquests que són capaços d'entendre els significats més ocults i inconscients dels comportaments innats de les tribus bosquimanes) i d'altres espècies d'intel·lectuals que no s'expliquen aquest fenomen social del nostre poble.

Un grup important d'intel.lectuals i companys seus no entenen com el fenomen d'un Barca triomfant pot fer aixecar tot un poble. Ells són molt lògics i, raonant amb una lògica aclaparadora, diuen: en l'època de la clandestinitat, quan el poble català no podia manifestar-se directament i havia d'usar elements substitutoris, com el Barca, per expressar la seva identitat, s'entenia que una victòria del Barca signifiqués una espècie de victòria del poble català; però ara, que som a la narmalitat, no té sentit que la gent encara es tomi boja quan guanya l'equip blau-grana.

Mdta ^nt no ent^ perquè quan d Barca en guanya una de grossa, tot Catalunya es llança al carrer i ttí ha una iK^eria colJectíva Aquesta lògica, aquest raonament, seria implacable si cap de les premisses no fallés. Però en aquest argument tan intel·lectual hi falla una premissa, i és la que afirma "ara, que som a la normalitat". Perquè, quina és aquesta normalitat amb què des de fa un temps ens van omplint constantment les orelles aquests intel·lectuals?

Normalitat Es prova de normalitat, per exemple, que en una democràcia de llibertat, igualtat i fraternitat, s'imposin al poble lleis ignominioses com la Llei Corcuera?

Cdilcll coninicmoratiu de la viclòria a la lliga 91 92 que es pot trobar als quií)sc\)s de les Rambles. Què hi ha darrera de l'eufòria pels tnomís del BaBjU'.'

I és prova de normalitat que, en un país de règim anomenat de socialisme democràtic, hi hagi 8 milions de pobres (sobre 39 del total d'habitants) i es facin unes lleis que fatalment n'augmentaran el nombre? 1 ho és que tan sols un 7% de la població posseeixi el 40% de tota la riquesa del país? 1 ho és que de dues persones que viuen treballant, l'una cobri més de óOO·OOO pts· i l'altra només 60.000? O que l'una visqui deu vegades més que r altra?

I és prova de normalitat que, posats a fer un tren d'alta velocitat, es comenci per la porció viària més allunyada d'Europa? I que el nou tram projectat sigui entre dues ciutats, Saragossa i Lleida, que mai no ompliran el tren? I és normal que un ministre digui que el que s'estalvïi amb la disminució del subsidi d'atur es pagarà la pota nord de les rondes, quan hi ha tantes necessitats socials desateses?

Etc, etc...

De què parlen aquests intel.lectuals i companyia quan ens insisteixen fatigosament amb la normalitat!

Confondre la realitat A aquests bons senyors els passa allò mateix que fa uns anys els passava als franquistes (i sense voler ofendre), és a dir, que prenen la normalitat oficial per la normalitat real. I per això, encara que parlin molt i ens clavin la murga cada dia amb comentaris, tertúlies i discursos sobre la normalitat en què segons ells vivim, sovint ragen fora del test de la realitat-real (aquella del cafècafè).

Amb la idea que tenen de la normalitat, aquests intel.lectuals i companys seus que no s'expliquen això del Barca, tampoc no entenen que

encara el crit de "Visca el Barca!" sigui sinònim, o quasi, de "Visca Catalunya!".

1 si tampoc no ho entenen és perquè, essent tan lògics com sempre, diuen: que això passés quan no hi havia llibertat, s'explica, però ara, en plena autonomia, no té justificació.

Catalunya no té una autonomia real Aquí també els falla la lògica perquè no s'adonen que, a pesar de les afirmacions oficials, aquí d'autonomia n'hi ha ben poca i, per tant, també de llibertat. Perquè, si autonomia és, segons el Fabra, la facultat de governar-se per les pròpies lleis, ja em direu per quines lleis pròpies que siguin importants es governa Catalunya?

cap llei pròpia, sigui la que sigui, que no estigui aprovada per un Tribunal Constitucional que precisament no és pas propi...

Oficialment sí que tenim autonomia, realment però, quasi no en tenim. 1 aquesta realitat el poble la sent, la viu i la pateix. Perquè aquest poble fa 280 anys que viu sotmès, mancat de llibertat; fa cents d'anys que el nostre poble viu humiliat. I que s'hagi anat resignant a la seva sort i no es revolti (jjerquè és poc bel.licós i poc lluitador per les realitats col·lectives i, en canvi, individualment molt pragmàtic), no vol dir que en el fons del seu esperit no covi permanentment el desig de canvi.

El Barca sublima el desig de llibertat

Perquè la resignació no és mai acceptació. 1 el fet de viure materialment força bé i anar Mentre Catalunya no tirant, no pot suplir mai del tot la satisfacció espiritual de la hagi triomfat llibertat. I el poble sent que no la té. 1 no la té, encara que plenament, oficialment visqui en demopolíticament parlant, la cràcia i en autonomia. Per això necessita cridar aquest desig i victòria del Barca esperança de llibertat més sempre serà símbol i enllà del que li permet la substitució psicològica realitat oficial, que és una realitat falsa. de la seva victòria 1 així es veu obligat a continuar acudint a la metàfora, als política desitjada símbols supletoris,^perquè el llenguatge oficialment accepNo es regeix per les seves tat no li serveix. Perquè, lleis financeres, ni per lleis repeteixo, aquest llenguatge li pròpies de recaptació d'impos- diu que té autonomia i eíl sap tos, ni de justícia, ni d'en- que no en té (o que en té molt senyament, ni de sanitat, ni de poca), ja que encara no es pot treball (ni de festes; ni les regir, en^Hò que és important, pròpies festes no podem deci- per les seves pròpies lleis. Sap dir!), ni d'ordre piíblic, ni doncs, que no és lliure i, en d'explotació del subsòl, ni de canvi, desitja la llibertat. ports, ni d'aeroports, ni les Més o menys conscientimportants de transports com ment, el nostre poble desitja les grans carreteres, ni les una Catalunya triomfant i per importants d'esports, ni p e T ' això s'omple d'alegria quan el

Barca és triomfant, perquè el Barca encara és el seu símbol, la seva metàfora, la seva substitució. La victòria del Barca no li dóna la victòria, però la simbolitza; i de símbols, de símbols de victòries sobretot, també viu el poble· (I més potser un poble tan amant de l'estètica, com ens retreia Unamuno)^ El Barca, encara ara, és més que un club Mentre Catalunya no hagi .riomfat plenament, políticament parlant, la victòria del Barca sempre serà símbol i substitució psicològica de la seva victòria política desitjada: d'aquí la gran alegria i desbordament que produeix una victòria blau-grana, cosa que, en canvi, no es repeteix amb cap altre equip.

El fet de viure materialment força bé i anar tirant no pot suplir mai del tot la satisfacció espiritual de la llibertat Heus aquí, doncs, si és l^cil d'explicar i d'entendre aquest fenomen del Barca.

Per entendre'l només cal tenir la capacitat intel·lectual per adonar-se -i la sinceritat moral per admetre- que la normalitat oficial no coincideix encara, ni de bon tros, amb la normalitat real. I que per tant, el Barca encara continua suplint en imatge allò que Catalunya no té en realitat.

Per això el Barca continua essent més que un club.

CARRER Sarrià ja en porta 100

18

i ü

o < <

>

20 anys de rA.V. de Poblenou Aquest mes de setembre, l'Associació de Veïns de Poblenou celebra el seu 20è aniversari amb una exposició sobre la seva història al Centre Cívic Can Felipa. L'exposició, que restarà oberta entre el 12 i el 20 de setembre, coincidint amb la Festa Major del barri, recull fotografies, documents, butlletins, cartells i d'altres materials d'aquests 20 anys de vida de l'associació.

Això ha estat una bona excusa perquè les moltes persones que durant aquest temps han passat per la soci es retrobessin i celebressin -treballant en l'exposició- aquest aniversari. Paral·lelament, també durant aquest mes de setembre, l'associació de veïns realitza una campanya per presentar tot un conjunt d'al·legacions al Pla del Front Marítim, que a mitjans d'estiu va aprovar l'Ajuntament sense atendre les demandes de diferents entitats de Poblenou, que reclamaven un pla global per a tot el barri.

Després de 14 anys de feina, el butlletí de l'associació de veïns va sumant números Pep Miró El dia 30 de juny, l'Associació de Veïns de Sarrià va presentar al públic el número 100 del seu butlletí. L'acte, senzill però emotiu, es va realitzar al saló de plens de l'Ajuntament de la Vila. El primer número de Sarrià va sortir a l'agost d'ara fa 14 anys.

No ha estat gens fàcil aconseguir q u e d u r a n t l 4 anys els veïns de Sarrià tinguessin informació i assessorament del que feia la seva associació. La continuïtat d'una obra feta desinteressadament i de forma voluntària per un grup de persones de bona fe, com deia el r e g i d o r , a m a n t s de la solidaritat i de la millora de les condicions de vida del seu barri, és el producte de l'esforç d ' u n s veïns que veuen el butlletí com una necessitat.

La informació elemental, els acords de la junta, les propostes de les comissions, algunes editorials que fan referència a temes importants de ciutat... Tot això cal donarho a conèixer als barris, i això significa la necessitat de comptar amb un mitjà de comunicació que pugui recollir la veu de la gent del carrer, amb el vocabulari espontani que tots emprem quan ens manifestem tal corri som. És una literatura transparent, que no té embuts i que no defensa cap poder fàctic.

D ' a q u í ve la i m p o r t à n c i a d'aquests milers de pàgines que durant anys els veïns han compaginat.

Setembre 1992

La FAVB s'oposa al Pla del Liceu Creiem que la història no la fan únicament les majories, sinó que la fem tots. I aquest patrimoni escrit forma part de la història d'uns barris i d'una ciutat que ha viscut moments bons i dolents.

Les autoritats locals, en canvi, no han demostrat massa interès a recuperar i premiar aquest tipus de literatura crítica i descarnada. Aquestes autoritats fan amb la literatura dels barris el mateix que amb les associacions: diuen que són necessàries, que formen part important del teixit democràtic i que són garantia d'una democràcia participativa, però en el fons, creuen c]ue seria millor menys teixit, menys crítica i menys participació.

Tenim al nostre país un cinisme molt fort q u e es manifesta en el moment en què estirem la corda fins als límits.

Cal continuar, però, estirant la corda.

No podem permetre que disminueixin les emissions en català Davant el perill de ser anul·lades que semblen córrer les emissions en català de Ràdio 4 i TVE-Catalunya, la FAVB encapçala un moviment ciutadà per defensar-les.

Com que es parla molt que després dels Jocs Olímpics desapareixerà Ràdio 4, la primera emissora que va existir en català, i que TVE disminuirà la seva programació en català, la FAVB, amb altres entitats ciutadanes, ha encapçalat un moviment ciutadà per impedir-ho.

Tot i que les direccions, tant de l'emissora radiofònica com de TVE-Catalunya, asseguren

El 16 de juliol del 1992 la FAVB va presentar al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya el recurs de reposició contra l'aprovació definitiva del Pla Especial del Gran Teatre del Liceu, per considerar que no compleix les prescripcions establertes pel Pla General Metropolità i a més perquè les seves determinacions són contradictòries amb la normativa i els criteris del Pla Especial del Raval.

El Pla de Liceu comporta el canvi de qualificació de 12 b (que fa referència a casc antic - conservació de centre històric) a 7 a ( que s'atribueix a equipament) i això vol dir que s'enderrocaran les finques en bon estat situades al centre històric de Barcelona, fet que és contradictori amb les prescripcions del PGM, que determina que aquests centres siguin objecte de preservació i protecció especial.

El pla recorregut també proposa l'enderrocament d'edificis residencials encara utilitzats i amb activitats comercials, i això implica la destrucció d'un teixit urbà en bon estat. En canvi el Pla Especial del Raval presen,'a aquests teixits històrics. que les emissions respectives no tan sols no han disminuït sinó que han augmentat, la FAVB demana adhesions a aquesta campanya i prepara una programació d'activitats per sensibilitzar els ciutadans so-

bre el tema, perquè no es pot permetre que desaparegui cap d'aquestes eines de la vida quotidiana aconseguides a base de tants esforços i que encara tant han de fer per la informació a Catalunya.

CARRER

P E R A 80. 000 LECTORS A B A R C E L 0 N A

A

partir de ben aviat La Veu del CARRER podrà ser ei vehicle perquè els seus missatges arribin a: # 20.000 llars i oficines comercials ^ 80.000 barcelonins que llegeixen cada mes la publicació de més difusió escrita en català

. - • : : ^ ^ ^

vtí^

. • • • > '

.••riP

Ompliu el butlletí del peu de pàgina, si us interessa rebre Informació detallada dels espais publicitaris d'aquesta publicació.

. . • : > • ' . • • > *

.. ..o A'í·· o*'

.eP

~>^^'

9\íi'

CARRER

Setembre 1992

19

5

El Turó de la Peira; que el cielo lo juzgue Juan Navarro Vocal de urbanisme A.VV. Turó de la Peira Es lamentable que en el siglo en que estamos, con toda una sèrie de adelantos de tipo tecnológico como fue en su dia la llegada del hombre a la Luna, la justicia social esté bajo mínimos. Todo esto, con los Juegos Olímpicos justo a nuestras espaldas.

Y yo me pregunto, iqué es mas importante para una Bar-

quienes las producen: la mayoría de sus habitantes son trabajadores, ademàs de pequenos comerciantes que en definitiva son currantes y continuos suftidores de la problemàtica social, siendo el barrio del Turó un fiel ejemplo de ello.

La Administradón estatal y la autonòmica, en vez de regular el buen funcionamiento de una política social eficaz, han utilizado el cada vez mas alto índice de impuestos al ciudadano para costear el deficitario

tampoco debemos olvidar que el poder judicial ha de exigir responsabilidades al mencionado constnictor y no ignorar su culpabilidad en base a ciertas leyes vigentes mientras sigue recibiendo trabajos de envergadura empresarial.

Y mientras tanto, nuestras viviendas siguen en la misma situación que el primer dia, Uenas de puntales que siembran de inseguridad su interior e incrementan la pre-

ü

o < <

Q >

Racisme de la policia a la Festa Internacional del Raval Jacint Mufioz l'resident A.V, Amics del Raval

celona fuerte y sana, los Juegos Olímpicos que hemos celebrado, o nuestros barrios, con sus viviendas con aluminosis, sin seguridad en las mismas, y sin perspectivas de futuro para daries soluciones como corresponde? Las instituciones han respondido con una linea de actuación muy concreta, priorizando los Juegos sea como sea, dejando para mas tarde las reivindicaciones populares por considerarlas banales e intrascendentes (!!). ^Es así como se ejerce para corxseguir la igualdad social?

Las riquezas de Barcelona se han de canalizar a partir de

evento deportívo mundial.

Y nosotros, ^hasta cuàndo?

Quizas piensen que nuestras espaldas son anchas, y que pHDr ello somos capaces de resignarnos a nuestra suerte, pensando que, después de todo, nos habràresuitadoroma'nfíco contemplar una prueba olímpica mientras apoyàbamos el brazo en uno de los muchos puntales que sujetan nuestra vivienda.

Juegos Olímpicos bajo el puntal No. N o olvidamos la responsabilidad de Sanahuja y de la Administradón. Como

U.lustració: Montse Cabo. sión psicològica de unas gentes que, en la mayoría de casos, pertenecen a las capas mas desprotegidas de la Sociedad.

Recordando nuestra constitución cuando menciona la legitimidad de una vivienda digna para cada ciudadano, y tras observar la pasiyidad de las autoridades competentes ante tal injustícia, ya no nos quedan mas altemativas que aquellas naturales sugeridas por la fe. Y quizas debiéramos recurrir a ellas, aunque solo sea para recordar aquel refràn popular que dice "que baje Dios y lo vea".

Els dies 6 i 7 de juny l'Associació de Veïns Amics del Raval, juntament amb el Centre Cívic Drassanes, vàrem fer el que denominàvem Festa internacional al Raval, consistent, entre d'altres, en una fira i unes actuacions a l'illa Sant Ramon del mateix barri.

Volem manifestar la nostra profunda indignació davant l'actuació d'alguns membres de la Policia Nacional, pel fet que només arribar es van posar a demanar carnets a les persones que hi havia dins dels xiringuitos de les diferents associacions d'immigrants i de solidaritat que participaven a la festa (per cert, totes elles legalment constituïdes).

L'explicació de tot això n o m é s la trobem en les diferències que hi pugui haver al color de la pell o a les característiques facials de les persones en qüestió, ja que moltes d'aquestes persones tenen la nacionahtat espanyola. Sigui com sigui, nosaltres pensem que aquests trets racials no han de ser motiu per classificar les persones (i alguna cosa al respecte sembla que diu la Constitució). A part d'aquesta breu actuació, cap més policia no es va apropar a la festa d u r a n t el cap de setmana que es va celebrar.

Segons la nostra manera d'entendre-ho, aquesta pressió discriminatòria, tant desigual, no contribuirà a enfortir la convivència, sinó més aviat tot el contrari.

CARTES Encara que no tenim una secció de cartes a la nostra revista, perquè en més d'un cas les hem inclòs a la secció que ens semblava més adient, ara en publiquem dos que tenen la forma expressa de carta perquè creiem que hem de respectar el dret a rèplica dels nostres lectors, tant si ni estem d'acord com si no. Ens interessa fomentar la discussió i per això oferim la nostra plataforma d'expressió. Voldríem que aquestes cartes rebudes a la nostra secretaria fomentessin el deoat per part de les persones que hi són al·ludides o que tenen dades per aportar.

Castro S.A. respon

Al número de la vostra revista del mes de gener es va publicar un article referent a l'edifici d ' h a b i t a t g e s q u e Construcciones Castro SA feia a Renfe-Meridiana.

El que deia aquest article no s'ajusta a la realitat i per aquesta raó demano que es publiqui la següent rectificació: 1. Construcciones Castro SA no va adquirir l'any 1981 la finca de Renfe-Meridiana de 12.000 m2 per 73.000.000 de ptes, com es diu a l'esmentat article, sinó que l'any 1985 va permutar amb l'Ajuntament l'esmentada finca de 4.409 m2 ( n o 12.000 m2), un altre de 480

m2 (total 4.889 m2), a canvi de 10.500.000 de ptes més 34.000 m2 de terrenys de la seva propietat i d'un local comercial que a continuació es relacionen: * Avda Nou Barris, carrer Cantera i Mina de la Ciudad de 27.000 m2 de superfície. * Carrer Piferrer de 4.346 m2 de superfície. * Carrer Baixeras de 1.700 m2 de superfície. * Carrer Madriguera de 513,50 m2 de superfície. * Carrer Arenys i Samaniego de 650 m2 de superfície. * Carrer Sibelius n*^3, local comerdal de 245 m2 de superfície.

2. El contracte de la permuta no estava condicionat a cap clàusula que imposés l'obli-

gació d'edificació de vivendes de protecció oficial.

3. Per la seva banda el pla parcial de Renfe-Meridiana obliga a la construcció d'habitatges en aquest solar però no estableix que hagin de ser de protecció oficial.

4. Construcciones Castro SA va sol·licitar l'any 1986 per decisió lliure la protecció oficial modificant després la classificació per raons del canvi del mercat immobiliari.

5. L'edificadó emparada per la llicència concedida per l'Ajuntament a Construcdones Castro SA té exactament la mateixa superfície i alçada que la que preveu el pla parcial.

Construcciones José Castro SA

Ecologistes?

Em va estranyar una mica que, del meu article solament n'aprofitessis per a la revista una part petita. Veig, però, al mateix n- 6 l'article de l'arquitecte Ferran Sagarra demanant més sòl urbanitzable a la perifèria de Barcelona, és a dir a la terra agrícola del Maresme, Baix Llobregat i Vallès, dins una concepció que em sembla tronada, antiquada, malgrat que hagi unit a dreta i esquerra tradicional a Catalunya. Fins i tot demana més túnels!!

Això és el que cal discutir.

No és qüestió de fer servir la paraula "ecologia" de manera oportunista, sinó convèncer la gent que cal canviar de manera de pensar. Dins el meu arti-

cle, les seccions sobre la "Paradoxa del Modernisme" i "Horrors Corbuserians" són les que farien pensar a molta gent.

El debat que cal és sobre El Cinturó Agrícola de Barcelona (salvar el que hi resta) i la distribució regional d e la població. Cal una perspectiva regional, no pas únicament barcelonina. Si aquest debat us interessa i esteu preparats a abandonar molts llocs comuns tradicionals ar"esquerra" tradicional, jo amb molt de gust col·laboraré. P e r ò per fer d'ornament ecologista dins una revista totalment acrítica, que publica opinions com la de Ferran Sagarra, no m'interessa.

Cordialment, Joan Martínez Alier

El 3*,.

IM/OiGES

CARRER Text i foto: Juan Valganón

A falta de unos días para el comienzo de los Paralímpicos, los travestis volvieron a las proximidades de su zona y amenazaban con volver al mismo lugar de donde les expulsaron. No es que sea la tierra prometida, però, al parecer, de lo que sí que esldn hartos es de tanta promesa sin cumplir.

Como medida cautelar, el Ayuntamiento de L'Hospitalet mandó a las inmediaciones patrullas urbanas para advertir a las susodichas que una acera es una cosa y la de enfrente algo muy distinto, y que en L'Hospitalet no hay tradición de travestis.

Aún no estan lodos, son los primeros pioneros que se aburren esperando algun coche con clientela y observan desesperadas cómo el destello de la luz del próximo coche volverà a ser el de la municipal.

"A las 4 de la noche me hice el primer cliente, fíjate qué ruina. Però es mas de lo que me hacía en la Zona Franca. Fíjate qué contenta tengo que estar", comentaba una rubia maciza mientras se frotaba una y otra vez los pechos descubiertos al calor de la noche. "Como las cosas sigan así, me plantaré en la puerta de mi casa, vamos que sí, y a ver quién me dice algo, Y los clientes a mi habitación, así trabajaré sin salir de casa".

Tal vez la reflexión en voz alta de aquet travesti fuera una de las soluciones. Cada uno lo que quiera, però, eso sí, sin salir de su casa. Podria ser el

L'ACUDIT

ç

LA PUNTA

Un patrimoni que es d^;rada

El o ella?

eslògan. jTal vez si no comerciaran tanto con su ambigüedad sexual seria otra cosa!, me comentaba un amigo que no entiende muy bien como se puede ser hombre y mujer al mismo tiempo. No son mujeres, le aclaro, son travestis.

"Si nos sintiésemos mujeres, nos acabaríamos operando", dice uno. Però a mi amigo solo le importa que no sepan hacer otra cosa que prostituirse. "(.Prostituirme? jUy, parece que te asombra! Soy artista para los padres de mis amigos y luego maricona por la noche. Però si me encuentras trabajo en una boutique te hago un monumento".

f

Jordi Lliïnona

Ün travesti y un cliente contactan en la Zona Franca. Foto: Juan Valganón / El Periódico

Puyal

És de justícia afirmar que l'actual Consistori, amb Pasqual Maragall al capdavant, ha treballat molt i bé per a la ciutat de Barcelona En són un testimoniatge els espais verds guanyats, robertuia a! mar, els cinturons, els nous «lificis qué romandran per al lleure a Bapxlona. Racons entranyables que han tomat a tenir vida i llum, façanes netejades que han mostrat un rostre nou, casals restaurats, tot és un llarg enfilall d'actuacions meritòries. Però no tot és llum, i també hi ha ombres. Una d'elles és el lamentable estat de moltes escultura de la ciutat Tots sabem l'enonme agressió que softebien les pedres i altres materials de les ciutats a causa de la contaminació, especialment de la pluja àcida. Mentre els elements que ho produeixen no siguin controlats o substituïts, el problema seguirà essent greu. Tanmateix ca! pal.liar-lo i trobar solucions, encara que provisionals o limitades, que permetin sobreviure pedres, plantes i persones. Una d'elles seria establir -i fer complir!- les lleis que respKcte a aquest tema vigeixen a Europa.

S'haurien de rebaixar les emissions de gasos nocius, com el diòxid de carboni. Una altra actuació, llastimosa però necessària, seria la de retirar les escultures danyades, almenys abans que no s'acabin de morir, és a dir, de degradar.

Caminem un xic per la ciutat i ens adonarem, si ens hi fixem, del mal estat de moltes obres d'art. Les escultures del davant del Palau de Pedralbes estan picades, les de bronze de la Plaça Catalunya es mantenen bé, però les de pedra estan també picades; la d'en Clara es troba en un estat lamentable de degradació. En pitjor situació es troba la Maternitat, de Josep LLimona, ubicada al jardí de l'Escola del Bosc de Montjtúc, a la vista dels visitants de la Fundació Miró i a la vista dels infants, que en reben una impressió ben poc pedagògica. Els dos nus del mateix escultor, enllà de la Font Lluminosa, són molt picats i maltractats. Fins i tot el bronze del Sant Jordi, bellament situat a Montjmc, està afectat per ía pluja àcida. Les escultures, d'ornament, del parc i dels jardins d'aquesta muntanya es troben malmeses, a la vista dels barcelonins i dels milers d'espectadore de la zona. I no és pas que no s'hagi advertit i demanat una actuació pertinent.

Què fer? Davant l'agressió de la pluja àcida no toca més remei que retirar les escultures afectades, situar-les a cobert després de restaurades i substituir-les en els respectius llocs públics per còpies fetes amb materials resistents, com el metacrilat o Taraldit.

Comprenc que no es disposi de pressupostos en l'eixutesa olímpica i poslolímpica, però almenys, per carità, que dirien els italians, que les retirin i les guardin al centre de restauració.

Tan difícil, tanta paperassa, tanta molèstia, tanta suor comporta retirar mitja dotzena d'escultures?

Una de les mostres del grau de civilitat d'un poble es manifesta per l'amor i la cura que es té del patrimoni artístic. Ens iweocupem molt de coLlocar noves escultures, de vegades de dubtosa qualitat, i les que ja són història ciutadana, que donen to i vida a carrers i places, les descarem lamentablement Espero que l'encert i l'eficàcia en la renovació barcelonina anibi també a les nostres velles i belles escultures. Crec que aquestes obres d'art, els escultors que les van crear i els edils que es van preocupar de fer-ne do a la ciutat bé es mereixen aquest respecte. Una obra d'art no solament ofereix un llenguatge estètic, sinó també un missatge pedagògic. Si la descurem es perden aquestes qualitats i només roman una trista mostra d'incivisme. El Consistori, que indubtablement ha donat mostres d'amor a la cnutat, ho ha cfe completar amb l'interès per aquest patrimoni artístic.