Carrer 021

La Veu del

Publicació mensual

Plaça Berenguer el Gran, 1 • 08002 - Barcelona

PROU D'ABUSOS Tres anys esperant solucions REBUTS DE L'AIGUA

ALUMINOSI

N9 21 Febrer 1994

Ha mort Tomàs Tortajada

TRANSPORT PÚBLIC

MANIFESTACIÓ 20 FEBRER 94 PÇA. URQUINAONA

11:30 MATÍ

Els j u b i l a t s p e r d e n a Tomàs Tortajada, president de la Coordinadora Nacional de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, mort als 78 anys.

PÀGINA 3

La Vmtdwi

CARRER

CARTES VSSOCIAÍ IONS I)K VKINS I)K BAKCIIONA Amics del Raval 442 60 58 (dx) Badal, Brasil I Bordeta 422 80 30 (dm) Baix Guinardó 436 81 80 (dl) Barceloneta 300 13 45(dm) Baró de Viver 311 99 29 (dx) Bon Pastor 346 46 18 (dl) Camp d'en Grassot 457 01 30 (dl) Can Caralleu 204 68 73 Can Clos 332 02 44 (dl) Can Ensenya 359 06 80 Canyelles 427 66 11 (dx, dv) Carmel 357 57 48 (dl) Casc Antic 319 75 65 (dm) Cases Barates E, Aunós 422 86 27 Ciutat Merldlana 350 55 11 Clot-Camp de l'Arpa 232 46 10(dm)

Coll-Vallcarca 219 74 22 Congrés _ 352 24 54 Diagonal Mar 303 32 85 (dj) Dreta de l'Eixample 215 97 80 Esquerra de l'Eixample 453 28 79 (dx) Estrelles Altes 331 34 98 Font d'en Fargues 357 25 65 (dv) Font Guatlla-Magòria 423 38 11 Fort Plus 246 06 32 Galvany 209 65 74 Gòtic 315 49 56 Gràcia . 213 80 58 (dx) Gran Via 454 51 97 Gran Via-PerúEspronceda 308 66 21 Gulneueta 428 46 23 (dj) Horta 420 90 06

Hostafrancs 424 32 90 (dm) Joan Maragail 347 73 10 (dx) Juan Antonlo Parera 307 46 84 (dj) La França 325 08 93 La Llacuna 300 43 94 La Mercè 203 81 19 La Palmera 305 37 05 La Pau 313 28 99 (dj) La Satàlla 441 96 49 La Vinya 331 44 40 Les Corts 330 74 36 Mare de Déu del Port 331 34 98 (dx) Maresme 266 27 14 Mont d'OrsàVallvldrera 205 49 68 (dl) Montbau 428 29 34 (dm.dv) Paragual-Perú 314 89 97

Edita Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona Plaça Berenguer el Gran, 11, 3r2a 08002 - Barcelona Telèfon: 319 60 89-310 63 52 Fax: 319 79 41 Consell de direcció Roser Argemi, Andrés Naya, Àngel Valverde

Febrer de 1994

Portada Equipo Crònica

ASSOCIAC IONS I)K \ KINS DK BARCELONA

Fotografia Ramon Gómez, Marc Vives

Parc 221 04 87 (dl) Parc del Vall d'Hebron 428 37 95 Pedralt)es 204 53 43 Penitents-Teixonera 357 06 55 Poblenou 485 19 50 (dl) Poble Sec 441 36 65 Polvorí 432 36 42 (dm) Porta 359 44 60 Prosperitat 353 86 44 (dl) Provençals de la Vemeda 307 46 95 (dj) Racó de les Corts 440 51 63 Rambles 317 29 40 Ramon Altjó 357 13 33 (dx) Raval 441 77 21 (dv) Roquetes 359 65 72 (dx) Sagrada Família 246 53 19 (dm)

Secretària de redacció Isabel Sànchez Administració Marga Parramon

Consell de redacció Marc Andreu, Carol Biosca, Rosa Ma. Palència, Marta Pluja, Tito Ros Consell assessor Anna Alabart, Ernest Alós, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Xec Febrer, Jordi Gasull, Josep Ramon Gómez del Moral, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Maduefio, Oriol Martí, Pep Martí, Pep Martínez, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Juan Antonio Reyes, Ferran Sagarra, José Manuel Salgado (Nou Barris), Mercè Tatjer, Ole Thorson, Pau Virias (Sant Andreu), Goya Vivas

Publicitat Isabel Mancebo Maquetacló Joan Carles Magrans Fotomecànica I Impressió Edicions Sibil.la València, 70 et.2.

Distribució Servicios Auxiliares Trèvol Missatgers La FAVB no està necessàriament d'acord amb les opinions que s'expressen als articles signats per particulars o col·lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d'aquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen.

L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya

Imprès en paper ecològic de 65 grams de Papelera Echezarreta. SA.

ïj A T T l í i / W U

Sagrera 408 13 34 (dl) Sant Andreu 345 96 98 (dj) Sant Antoni 423 93 54 (dm) Sant Cristòfol 331 61 85 Sant Genis 418 35 20 (ds) Sant Gervasi 417 90 65 (dm) Sant Gregori 201 22 80 Sant Martí de Provençals 308 69 63 Sant Ramon Nonat 440 14 50 Sants 331 10 07 (dl) Santuari Ntra. Sra. de la Salut 280 32 42 Sarrià 204 90 58 (dl) Sudoest del Besòs 278 18 62 (dj) Taulat 307 08 11 (dx) Torre Baró 350 47 99 (dv)

Torre Llobeta 429 26 24 (dl) Tres Torres 205 77 89 (dm) Triangle de Sants 431 75 45 (dl) Trinitat Nova 353 88 44 (dl) Trinitat Vella 346 10 38 (dj) Turó de la Peira 358 06 95 (dl) Vallbona 354 89 82 (ds) Verdum 359 67 87 (dx) Verneda Alta 314 58 13 (dm) Verneda Baixa 314 25 87 (dv) Zona Sud Sant Andreu 346 85 75 (dv) Zona Universitària 203 85 48

Si detecteu algun error 0 canvi, aviseu la Isabel Sànchez, 310 63 53 i 319 60 89

Aquest número té un tiratge de 20.000 exemplars, i '^ seva distribució és gratuïta

Diguem no!!

El 28 de març del 1976 al cine Gayarre de S a n t s es feu l'assemblea de jubilats per constitmr la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya. Pocs mesos després, pel juny, u n s 9.000 jubilats i jubilades es manifestaven a Barcelona enfrontant-se al Govern Civil que els ho havia prohibit. Al davant hi a n a v a en Tomàs Tortajada.

L'amic Tomàs no acostumava a dir que no q u a n li proposaves algun t e m a o u n a tasca que estigués relacionada amb la problemàtica dels jubilats i jubilades. E n cainvi ens sembla important donar a conèixer el n o rotund, i a m b majúscules, que va contestar a u n a proposta de treball que li oferia u n a administració. Tres-centes mil pessetes mensuals a canvi d'una feina que li agradava i que creia important en u n s t e m p s en què la població de gent g r a n va en augment, com t a m b é van en a u g m e n t els seus nombrosos problemes.

E n Tomàs va continuar a m b la seva pensió i els seu treball, ficat en coordinadores i centres culturals.

E m p r e n y a n t les administracions, aplaudint q u a n eren receptives i pressionant q u a n negaven drets i reivindicacions.

Va dir que sí a continuar com a voluntari en \in moviment social, com és el dels jubilats, per fer u n a feina que moltes vegades no està prou reconeguda i que resulta ingrata.

No és fàcil dir que no. Passem èpoques dures, u n temps en què els diners ho poden tot i decideixen molt. De vegades els millors t a m b é se'n van. La poltrona, t a n t si és de funcionari de confiança com de polític públic, obliga a ser pragmàtic, a renunciar fàcilment a u n s objectius. E n u n a societat democràtica el treball voluntari és fonamental, l'existència de moviments socials fa aprofundir la democràcia. Les associacions de veïns i veïnes portem vint-i-cinc anys treballant, com altres entitats i col·lectius. Però això no impedeix que alguna vegada surti el polític de t o m que s'adona de la importància del "voluntari", i que creu que ell n'és l'impulsor més important, o l'iinic. E n c a r a que si descobreix un bon voluntari, que lluita i que val, no dubta i intenta fïtxar-lo, encara que sigui a m b sou i algunes prebendes.

Gràcies Tomàs pel teu no.

CARTES DELS LECTORS Associació de veïns, una història per escriure Us agraeixo que m'hàgiu convidat al segon aniversari de l'aparició de la vostra revista.

Sento no haver-hi pogut assistir, però us felicito per la capacitat que teniu de fer una revista rigorosa i popular alhora. Les associacions de veïns van jugar, com sabeu, un paper significatiu per obrir escletxes en el monolitisme del règim anterior.

Tot i la recuperació de les institucions, crec que no ha estat bo que les circumstàncies les fessin desmobilitzar en part. Les associacions de veïns han de continuar fent una tasca pedagògica d'integració, cultural i fonamentalment civil.

Crec que valdria la pena de continuar fent la història menuda de les associacions de veïns a l'etapa política anterior.

Albert Manent

Barcelona, no BCN Publiquem una carta enviada pel nostre lector a "El Periódico", i que aquest diari no va publicar.

Sr. Director de "El Periódico": Esta carta es para sumarme a todos cuantos se han manifestado en contra (no he leido nada a favor) de la moda impuesta por ese rotativo y demàs empresas del Grupo consistente en cambiar el nombre de Barcelona por las siglas BCN. Al parecer cada vez mas tendemos a simplificar el lenguaje hablando en siglas en aras de una supuesta modemidad, con lo cual habrà que elaborar un diccionario de códigos para no perdernos a la hora de leer según que mèdics periodísticos de la ciudad.

También seria interesante obligar a las escuelas a ensenar esta nueva jerga para que los futuros ciudadanos de esta Ciudad y del país entero aprendan a hablar en "moderno".

A mi modo de ver no representa ninguna ventaja el hecho de de-

cir "Beceene" en lugar de Barcelona; son igualmentecuatrosílabas las que hay que pronunciar.

Intuyo que detràs de la decisión de ese periódico hay alguna mente preclara que habrà cuantificado el ahorro en tinta y papel que puede representar reducir de nueve a tres las letras del nombre de Barcelona. jEnhorabuena!. Seguramente se habrà hecho merecedor de un premio por parte de la empresa.

Puestos a ahorrar y a hablar en código, podrían denominar a nuestra ciudad 08 que es su código postal con lo cual aún ahorrarían una letra y así los beneficiós serían mayores.

En fin, espero que recapaciten y que como sabios sepan rectificar ya que con los orígenes de las personas no es ético bromear y como dijo el poeta: "Qui perd els orígens perd identitaf.

Animo desde aquí a todos los lectores que piensen igual a manifestar su desacuerdo con la decisión de mutilar el nombre de Barcelona.

Genis Robert

La Vmud^

CARRER

Febrer de 1994

CRÒNICA

L'últim adéu a en Tomàs que s'han produït en el món.

No volia viure sol ni tampoc només entre la gent de la seva generació; volia joventut al seu costat. Infinitat de vegades m'havia fet la reflexió de cercar mètodes perquè tant Font Honrada com la FAVB s'omplissin de jovent. Defensava el pluralisme, però a condició que tots entenguéssim els valors de la justícia i la solidaritat, i sobretot l'ètica.

Voldria que fos en Martí Pol amb els seus versos que posés punt i final a aquestes humils reflexions sobre la desaparició d'una persona que ha merescut el meu respecte i afecte.

JOSEP MIRÓ

Una trucada de telèfon el dia 10 de gener, a la feina, em comunicava la mort de Tomàs Tortajada. Jo i ell havíem quedat per trobar-nos el dia 11, i parlar sobre un tema que ens preocupava als dos, i que ja havíem començat a discutir durant el mes de novembre; era el tema de Font Honrada, la seva gran il.lusió. Volíem parlar sobre nous projectes d'organització i millora d'aquell centre cultural, perquè fos important per a la ciutat. Havíem de fer les coses junts, ells i nosaltres, la FAVB. Havíem triat el dia 11 perquè després podíem anar a l'assemblea que celebrava la FAVB per parlar de la possible manifestació sobre els abusos de les administracions envers els ciutadans, l'augment del rebut de l'aigua, del transport públic i l'aluminosi.

En Tomàs creia que tenia vida per sempre, no va parar mai de fer realitat allò en què creia, encara que el seu cos ja feia temps que no l'ajudava massa. Ell sí que es pot dir que va morir al peu del canó. Fins al final dels 78 anys de vida lluitant per uns ideals. El preocupava tot, era buscador de temps nous.

Fill de Ciudad Real però molt fet a casa nostra, no tenia fronteres en la seva feina.

Pertanyia a una generació colpejada per la lluita des de la

>-. M3\ :-1·

' -

V

En Tomàs i la Maria, la seva dona, en una celebració

seva joventut. Visqué una guerra civil defensant els drets dels treballadors enfront d'una dreta reaccionària i feixista, l'exili a França, buscat i perseguit per la Gestapo, amb conseqüències tan tràgiques pera la seva família com fou la mort de dos fillets seus. Però en Tomàs continuà amb els seus ideals, fent feina, afiliat al PSUC, empresonat a la tornada; continuà lluitant.

En Tomàs no és l'últim

El ultimo articulo

d'aquesta generació; encara, per sort nostra, en queden alguns.

Ens podrien explicar moltes realitats que no crec que les poguéssim resumir en anècdotes, perquè són trossos de vida, unes vides plenes d'energia i d'uns valors d'altres èpoques. Quan parlo d'en Tomàs, el veig ficat en moltes activitats, encara que totes tingueren el mateix objectiu.

Durant els últims anys, jo i ell

ens hem discutit a la FAVB. Era molt enèrgic quan defensava les seves idees. Hem contrastat parers i hem obert esperances noves. Sí que li agradava, i amb això sí que coincidíem, tocar de peus a terra, estar barrejat entre els veïns; no suportava perdre el temps en discussions volàtils.

Feia grans esforços per no quedar enquistat en el passat i procurava entendre l'allau d'esdeveniments d'última hora

"Ymc d'un estiu amb massa pluges però duc foc a l'arrel de les Inglés i tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record....

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis, de tot això sóc ric i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc."

I aquí paro i dic que en Tomàs era dur i enèrgic en els seus plantejaments però flexible quan escoltava els altres. Ell va escollir un camí, no massa comú, el del servei i la solidaritat als altres.

Pots comptar que jo i molts dels teus companys restem al solc, encara i per molts anys.

LA VAGA GENERAL DEL 27-G

Después del Congreso de la Gent Gran de Barcelona, Tomàs escribió sus impresiones para que "Carrer" las publicarà. Éste es su ultimo articulo.

TOMÀS TORTAJADA

Se ha celebrado el Segundo Congreso de la Gent Gran de Barcelona. De él he adquirido tres grandes experiencias.

1.- El concepte de ciudadanía como factor principal de nuestra forma de ser y actuar; como consecuencia de ello, el conocimiento de nuestros derechos y obligaciones para con la ciudad y, por ultimo, las obligaciones de la Administración Municipal.

2.- El saber de nuestras enorfnes posibilidades de movilización (960 delegados), que han discutido, aportado y, por ultimo, redactado cada una de las tres ponencias.

3,- El gran logro de unidad a través de Comisiones de los Distritos de los mayores, a nivel de Ciudad, con una sola inquietud y

un solo fin: hacer conocer a todos, y a la Administración, nuestras necesidades, nuestras reivindicaciones y lo que esperamos, sus planteamientos.

Por otro lado, el logro de formar una sola piha que nos dé la fuerza necesaria para, con los Sindicatos, dar la batalla o batallas necesarias para no ser pisoteados ni atropellades por estàs resoluciones antisociales que estamos padeciendo.

Ha sido un buen Congreso y creemos que es un buen principio para la continuación de este Ario Europeo de la Gent Gran y laSolidaridad Intergeneracional, como lanzamiento de los futures ahos, en defensa no solo de nuestros intereses, sinó de los intereses de las generaciones que vienen tras nosotros.

PER

'gi|y

f^^S»'\ff

d^l^

RAMON GÓMEZ

Tot un èxit A pesar de la campanya en contra de quasi tots els mitjans de comunicació (ràdios, televisions i diaris). No van dubtar a donar falses informacions, silenciar d'altres o donar mitges veritats. L'èxit el vam comprovar als carrers, als barris, a les zones industrials. A destacar el treball de molts comitès unitaris als districtes (les associacions de veïns van donar suport actiu a la vaga).

El paper dels consellers de la Generalitat fou de veritable provocació, imposant serveis mínims que boicotejaven de fet la vaga i fent crides al govern central a no negociar al marge del resultat.

La yèuàmí

CARRER

CRÒNICA

Febrer de 1994

L'escletxa de La Pau TiTO Ros

Aprofitar un matí assolellat de diumenge, això és creuar el Pont del Treball i respirar l'aire "netament" urbà d'aquesta part de la ciutat. Veure pel carrer Cantàbria com la canalla encara es diverteix a dues rodes. Les gitanes tenen muntat el seu mercadillo a la Rambla de Prim. I el senyor Paco Martín, vicepresident de l'associació de veïns de la Pau, que ens espera al final del 56 (l'autobús) molt a prop de l'Hotel d'Entitats.

•

Hem anat i hem vist: estructures metàl·liques oxidades, humitat que es filtra per les parets, façanes en mal estat i un deteriorament general de baranes i balcons. Ens han parlat d'un aparcament problemàtic, i és que s'ha polititzat el tema. Fem constar l'enderrocament de les tres torres i la incertesa de 192 famílies que encara no saben quan començaran les obres ni on s'allotjaran provisionalment. Grup de Vivendes La Pau, un barri amb una història reivindicativa i lluitadora, un barri amb 2.202 habitatges afectats d'aluminosi.

L'aparcament

I ens comença parlant d'un aparcament, una antiga reivindicació veïnal, que ha estat darrerament adjudicat a l'empresa Ferrovial. Els veïns, més enllà d'antigues reivindicacions i amb la crua realitat en forma de puntals als soterranis que subjecten l'estructuraaluminosa, tenen por.

El remenar la terra per fer l'aparcament els fa pensar que els pisos no soportaran tanta pressió. Càncer aluminós, el tràgic record del Turó de la Peira, els puntals i un terratrèmol per obres tan a prop, empeny els veïns a reconsiderar la idea de l'aparcament, d'altra banda tan necessari per al barri. "Ferrovial ens ha de donar totes les garanties de seguretat i aleshores no posarem cap objecció a les obres i posterior explotació de l'aparcament", és l'opinió de l'associació de veïns. Aixequem la mirada i tot són pancartes dels veïns, els més propers al solar, els més directament afectats, en contra: NO VOLEM EL PÀRKING!.

I és que a part s'ha polititzat el tema, no podia ser d'una altra manera. El Partit Popular a través del seu conseller per Sant Martí i també veí afectat, manté la polèmica: s'oposa del tot a l'aparcament. Els veïns estan nerviosos, la por lògica i el pessimisme que avui respiren els fa escoltar el qui crida més fort i més sentit tràgic posa al seu discurs. Un veí esverat se'ns apropa; això de veure dos homes fent anotacions i fotografies un matí de diumenge per un barri problemàtic encara té poder de

fer les coses, són lents i deixen la feina a mitges", Bermúdez dixit.

Al perruquer Ceballos també li van "arreglar" el bigam i ara el sostre ha caigut...

Tant els veïns que ens obren les portes dels seus soterranis com els mateixos portaveus de l'associació que ens acompanyen, coincideixen a l'hora de valorar la feina que ha fet i fa ADIGSA dins el barri en la lluita contra el mal aluminós: "vénen cada dos anys, miren el sostre i ens diuen que no tenim perquè preocupar-nos i a això li diuen revisió periòdica. Nosaltres posem en dubte que amb la revisió visual n'hi hagi prou".

• Les tres torres

RAMON GÓMEZ

Els habitatges apuntalats, Imatge repetida de l'aluminosi convocatòria. "Està clar, si Ferrovial es fa responsable i el meu pis cau i en fan un altre, amb el negoci que hi tinc, a baix, endavant..." A banda d'adoptar certa tonalitat política, els veïns lluiten per la casa pròpia i pel mitjà propi de subsistència.

L'associació està per calmar els ànims, informar i ser pont-sempre s'ha dit- entre l'administració i els afectats, seriosament afectats en aquest cas; però això no li treu de prende un posicionament: "El PP ha aprofitat la lluita per fer presència política al barri; hajugat brut i repartit pamflets que ni tan sols estan firmats. El Partit Popu-

lar s'ha aprofitat de la inquietud dels veïns", ens diu Paco Martín.

• ADIGSA El Grup de Vivendes La Pau va ser construït als anys seixanta per l'Obra Sindical del Hogar. El mateix Franco es va apuntar a la inauguració. Des del segon dia ja s'hi van trobar deficiències i al tercer dia, com aquell qui diu, es va formar una comissió veïnal que lluitava per la millora del barri.

Han passat 25 anys i sí, s'han arreglat coses, s'ha lluitat molt, però com ens comenta el senyor Bermúdez, antic president de

S O L U C I O N A M O S SU P R O B L E M A

l'associació, "nosaltres seguim reivindicant el mateix: la remodelació total d'aquest barri, que es va construir de la pitjor forma. Simplement demanem, i és el que volem, un barri digne".

Bermúdez ens obre el soterrani de la seva tenda de queviures i... sorpresa, li han tallat la llum. A base d'encenedors comprovem l'última reparació d'ADIGSA, actuals propietaris i responsables del barri, que han reformat les antigues bigues però deixantles ara al descobert, quan per a un establiment comercial això és, entre d'altres coses, antihigènic. "És la manera que té ADIGSA de

L'aluminosi afecta la totalitat de La Pau, 2.202 vivendes, però no només aquest càncer pateix el barri; hem pres nota de les estructures metàl·liques oxidades, de la humitat que es filtra per les parets, de les façanes en mal estat i del deteriorament de balcons i baranes, i escletxes en general. A força de viure dins un barri precari, un acaba sabent d'arquitectura tant com d'un mateix. Un mira al sostre i el pensament immediat és: caurà?

Les que ja se sap que no tardaran a caure són les populars tres torres, els gratacels de La Pau, que corresponen als blocs números 45, 56 i 80. Uns blocs de 16 plantes que alberguen un total de 192 famílies i que pels seus problemes estructurals els tècnics han dictaminat que s'han d'enderrocar. Aquest és el problema més calent i sagnant que viu avui dia La Pau. Com que l'enderroc és inevitable, què es pensa fer amb aquestes famílies durant el temps de construcció?

El que és ben clar és que es tornaran a construir les tres torres en el mateix lloc i amb la mateixa capacitat que ara tenen, però amb les estructures correctes. ADIGSA preveu construir un bloc "mainadera" (amb capacitat per a 60 famílies) on ara es troba el casal d'avis. Però la idea de l'administració és enderrocar una torre i, en acabat, fer-ne una altra. A això s'oposa enèrgicament l'associació de (passa a la pàgina 5)

OFERTA CALEFACCIÓN CENTRAL A GAS

SERVICIOS DÍA

SERVICIOS PERMANENTES

Caldera Mixta ferroli, electrònica, modulante.

S a l a d e estar, tres dormitorios y tsano

Electrodomósticos Calefaccior>es Aire acondicionado Albaniles Pintores Empapeladores Enmoquetadores Persianeros Carpinteros Tapiceros Carpintería Metàlica Porteres Automàtioos Pulidores NO SE COBRAN DESPLAZAMIENTOS

Fontaneros Electricistas Cerrajeros TV y Vídeo Antenistas Cristaleros

TOTAL OFERTA ... 261.000'- -i- IVA

T. 322 66 63 T O D O S LOS SERVICIOS TODAS LAS HORAS

T a m b i é n Presupuesto e n G a s o l e o p a r a Torres Estudio d e su i n s t a l a c i ó n o d o m i c i l i o

NorvaGas

Uómenos al 210

29

36

Travessera de Dalt, 87 08024 Barcelonc

Con calderas: S.Duval, Valllant, Junkeis: 281.000'- + IVA

£0

CARRER

Febrer de 1994 (vé de la pàgina 4) veïns, ja que el temps mínim que comportaria tot el procés seria de 10 anys i cap veí no vol esperar tant. L'associació de veïns de La Pau vol que s'enderroquin les tres torres a la vegada. Però, on s'allotjaran les 192 famílies?

ADjGSA ha proposat uns barracons provisionals a part del bloc provisional. L'associació pensa que això és immoral i inhumà i s'hi neguen rotundament. L'associació vol que l'Ajuntament també es mogui i trobin habitatges alternatius durant les obres. Un altre tema és l'econòmic, "portem tota la vida pagant perquè la casa sigui nostra i ara no ens faran pagar un duro més", ens informa un veí del bloc 56.1 és que les condicions Veïnals expressen clarament que l6s noves torres es facin exactament com ara són, pis per pis, per no haver de pagar a l'administració amb l'excusa que s'ha engrandit l'habitatge.

• "Batallitas" P'is per pis i local per local, ja que alguns veïns també tenen els seus negocis muntats a les plantes baixes de les tres torres.

Precisament, en acabar el dia de visita al barri de La Pau, fem un aperitiu a la terrassa d'un d'aquests bars pendents de demolició. És temps de relaxació, d'oblidar tanta escletxa i tant puntal, i de recordar la història lluitadora i reivindicativa de l'associació de veïns del Grup La Pau i per aquesta tasca ens acompanya el senyor Aníbal Lemus, antic president de l'associació i falangista de cap a peus, com ell mateix es defineix.

Ens explica històries de "l'antic '"ègim", quan "les caces de bruixes", de quan la transició i l'arribada de les noves administracions, peculiaritats del l^rnastodont" (l'Hotel d'Entitats): "van muntar un bar i van obligar l'encarregat a treure's el carnet de socialista", ens explica Lemus.

Entretinguts amb les "batallitas" del vell falangista se'ns apropa un nou personatge, es tracta del ""egidor socialista Paco Narvàez, que en saber que som de 'La Veu del Carrer' ens informa que el carrer Gran de Sarrià ha estat convertit aquell mateix matí en Peatonal.

Paradoxes de la vida, avui 'Nosaltres sota la gran ombra d'un Qratacel de La Pau i al mateix temps un altre veí pot creuar per Sarrià... Ho fem constar.

357 77 75

CRÒNICA

Una superilla aluminosa '25 ahos de paz' fou el lema que el franquisme va repetir a tort i a dret durant tot el 1964 per fer propaganda del règim, un règim encara vist amb molta reticència per la resta del món occidental. I d'aquí li ve el nom al polígon de La Pau, de la pau franquista. El barri, que fou inaugurat pel mateix Franco el 1966, pateix a l'actualitat greus deficiècnies en la construcció dels habitatges. de veïns amb l'objectiu principal de reivindicar les millores als blocs i, sobretot, la dotació d'equipaments per al barri.

El 1974 tots els pisos ja havien hagut de canviar la xarxa interior d'aigua potable. Els baixos s'inundaven sistemàticament perquè les clavegueres, mal fetes, s'embussaven. Hi havia humitats per tot arreu. I sobretot esquerdes.

Com que l'Obra Sindical del Hogar no feia res, malgrat les múltiples queixes dels veïns, aquests decidiren retenir el pagament de les amortitzacions fins que l'empresa no arreglés els molts problemes que tenien les vivendes per defectes de construcció.

ROSER ARGEMI

Encara existeix ta creu de terme posada al segle XIV per marcar el límit entre Sant Adrià i el que llavors era Sant Martí de Provençals, l'antic municipi del pla de Barcelona que des de finals del segle passat forma part de Barcelona. Lacreu, ala cruïlla del carrer Guipúscoa i Extremadura, és un dels darrers símbols de l'entorn camperol de Barcelona, a part d'alguna casa de pagès que ha quedat engolida pels polígons de cases altes.

• Cerdà cent anys després En la seva planificació de la ciutat, el 1856 Ildefons Cerdà va considerar la part nord del pla de Barcelona com una de les possibles zones per on la ciutat es podia ampliar. Hi va preveure dos tipus d'urbanització, més industrial cap a mar i més residencial i de zones verdes a la zona alta. I també hi projectava un gran parc per preservar les grans extensions de verns, arbre semblant al pollancre, que hi havia a la vora del Besòs (d'on ve el nom de Verneda).

El pla comarcal del 1953 mantenia el triangle format per la Gran Via, la Meridiana i el Besòs com una de les zones d'expansió de Barcelona. I en va concretar la urbanització en el Plan Parcial de la Zona Levante-Norte, començat a executar el 1956.

Però ja feia temps que s'hi havia descartat la proposta de parc.

• Obra Sindical del Hogar Aquells anys Barcelona acollia un gran nombre d'emigrants la majoria dels quals vivien en barraques que sorgien als llocs més inesperats del municipi.

L'administració hagué de plantejar-se de fer una sèrie d'habitatges per allotjar els milers de barraquistes.

El 1964 l'Obra Sindical del Hogar (OSH), un organisme es-

• Informe darrere informe Tots els informes han denunciat els defectes de construcció.

Finalment l'associació de veïns aconseguí que un arquitecte en nom d'ella col·laborés amb la Generalitat, que s'havia fet càrrec del patrimoni estatal a través d'Adigsa i semblava disposada a assumir la seva responsabilitat.

Poc després es constatà que les esquerdes de moltes de les cases eren provocades per l'aluminosi. Com a mínim tres blocs han de ser enderrocats perquè no compleixen les condicionsmínimesdeseguretat.

• Vint-i-cinc anys de queixes RAMON GÓMEZ

Can Valero, el cor del barri tatal molt mal considerat, va decidir construir un nou poligon per recuperar el prestigi perdut en les darreres obres que havia fet.

Escollí un espai a Sant Martí, a tocar de Sant Adrià; fou La Pau, barri limitat pels carrers Guipúscoa, Gran Via, Rambla Prim i Extremadura. La creu de terme és un dels seus límits.

El 1966 Franco inaugurava la

superilla de grans blocs. El disseny era adient, però els veïns hi denunciaren des del primer dia moltes deficiències de construcció. L'empresa, dissolta com de costum en acabar l'obra, no havia respectat les característiques dels materials que hi havien d'anar. I l'OSH se n'havia de fer responsable. L'any següent va néixer l'associació

L'associació de veïns s'ha passat vint-i-cinc anys denunciant les deficiències estructurals, que són gravíssimes, i també la inexistència d'una urbanització exterior. Diuen que l'entorn és un element molt important que ajuda a definirel marc de relacions socials per donar cohesió al col·lectiu d'habitants. La lluita per una millora de les condicions dels habitatges i també de l'entorn ha fet que la vida al barri tingués més sentit de convivència i solidaritat.

SEI\/IINARIS

òNECESITAS UN TAXI?

BARNA-TAXI stac

Vmuéí^

Escola d'Arts i Oficis Diputació de Barcelona

Comte d'Urgell. 187 Tel. 321 90 66 08039 BARCELONA

VITRALL CREATIU (8 febrer/17 de març) CISELLAT i REPUJAT (21 febrer/25 d'abril) ANÀLISI PETROGRÀFICA DE CERÀMICA ARQUEOLÒGICA (28 febrer/3 març) RELLIGATS EN PERGAMÍ (1/18 març) RESTAURACIÓ DEL MOBLE (nivell II) (22 febrer/28 d'abril) RESTAURACIÓ DEL MOBLE (nivell I) (5 abril/16 juny)

DIBUIX DE JOIERIA (1 abril/2 maig) INICIACIÓ A LA EBENISTERIA I CARPINTERIA (2/ 30 maig) FUNDICIÓ EN BRONZE I ACABATS (27 juny/14 juliol) MOTLLOS DE SILICONA (27 juny/14 juliol) TALLA DE FUSTA (28 juny/14 juliol)

Informació i inscripció a la secretaria de l'Escola d'Arts i Oficis. Matins: 11 a 13:30 h. - Tf. 321 90 66

La VmtJvi

CARRER

CRÒNICA

Febrer de 1994

Cap on va el 010?

Federica Conocí a Federica Montseny en los inciertos díasdelaTransición.cuando, a pesar de la violència, Espana entera era ya un presentimiento de libertad.

No disponía de la majestad física de "Pasionaria", però era una anciana de voz tomada por el coraje.

Veia las cosas desde la estatura de una edad y una experiència herida, por la amargura de la derrota y el exilio, però seguia creyendo. No había perdido la fe en el ideal libertario que funda la relación entre los seres humanos sobre un mismo pie de igualdad para todos.

Federica había sido casi todo en unos arios de Espafía en los que el anarquismo era el movimiento de los trabajadores por excelencia. Però no estaba atrincherada en los recuerdos. Ai contrario, aunque me pareció mas culta que informada acerca de la Espana política concreta de aquellos días, era la suya una preocupación por el dia siguiente. Porlaemancipación de los trabajadores, y, sobre todo, por la causa particular de las mujeres.

El paso implacable del tiempo hacía irreconocible el personaje construido por la leyenda revolucionaria.

Hasta llegar a la palabra.

Hablando renacia de la arqueologia el mito. Con la palabra en la boca volvía a llevar la pistola al cinto.

Odiaba a los f ranquistas (algunes todavia por aquel entonces en el primer gobierno de Suàrez); desconfiaba de los dirigentes socialistas (eran los tiempos delFelipeindumentadocon pana); se le calentaba la garganta criticando a Redondo y a Camacho (les veia como arrebatacapas del patrimonio heroico del anarcosindicalismo ibérico). Y abominaba de los comunistas (en aquella època emocionades con Santiago Carrillo). Les hacía en gran porción responsables del naufragio del corto verano de la anarquia en Esparía. La recuerdo implacable; todo coraje. Que la tierra le sea leve.

Fermin Bocos El Mundo 17 de enero de 1994

MARIONA MAYORAL

Què està passant al 010? A qualsevol observador de la política municipal no se li escapa que al popular Servei d'Informació de l'Ajuntament de Barcelona li passa alguna cosa força seriosa. Fa uns anys, el 010 (pioner atot l'Estat espanyol) va irrompre a la vida de la nostra ciutat amb un rètol publicitari massa ambiciós: "El telèfon que ho contesta tot". Nou anys després continua creixent fins a fer-se metropolità, però serà més inassequible per als ciutadans i ciutadanes del carrerque hauran de pagar més diners per utilitzar aquest servei públic. El futur del 010 és una altra incògnita: institut? empresa? o qualsevol altre organisme depenent de l'Entitat Metropolitana?

En un termini aproximat d'un any, el 010 informarà sobre tots els municipis de la Mancomunitat que vulguin acollir-se al conveni signat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Entitat Metropolitana.

El procés es farà progressivament. A finals de novembre el 010 informarà sobre els ajuntaments següents: Sant Adrià, Santa Coloma, Sant Boi, Prat de Llobregat, Castelldefels, Viladecans i Ripollet. Després vindran els altres.

El 010 sempre ha costat com qualsevol altra trucada telefònica.

Ara els seus gestors volen que entri en una línia més similar als serveis privats. Els usuaris/es hauran de pagar una part del cost de la informació, una quota semblant a la del 003 o del 098, si el Ministerio de Transportes aprova la proposta realitzada en aquest sentit per Telefònica. La noticia la llençava "La Vanguardia" el passat 13 de juny. Fins al moment, el Ministerio encara no s'ha pronunciat al respecte.

• Informació per contestador Paral·lelament, l'Ajuntament de Barcelona posa en marxa l'Audiotex, un servei nou que disposa de més de cinc-centes informacions gravades i a les que s'accedeix per telèfon. Hi ha de tot, des de la programació de la Fira de Barcelona, fins a la temporada del Liceu, a tràmits, transports, agenda, equipaments, informació metropolitana... Aquest servei continua costant com una trucada telefònica normal, funciona les vint-i-quatre hores, hi ha missatges en castellà i en català (amb una durada màxima de 2 minuts) i el poden utilitzar seixanta persones alhora.

El naixement de l'Audiotex va ser anunciat pels mitjans de

m^;

Els diners del 010 no reverteixen als Serveis Socials

comunicació el passat 9 d'octubre i va ser inaugurat el 8 de novembre per l'alcalde. Un lloro com a mascota i l'eslògan "Faci'l parlar" marcaran la campanya publicitària, a més d'un fulletó amb tots els números, que es distribuirà als ciutadans/es des dels districtes i les oficines d'informació municipals.

El temps serà el que demostrarà fins a quin punt baixa la demanda del 010, quan s'incrementi el valor de la trucada, i com augmentarà la de l'Audiotex. De moment, hi ha un detall bàsic a tenir en compte: l'ampliació territorial del 010 no comporta un increment de plantilla; és més, es fa en un moment en què no s'han renovat dotze contractes que van finalitzar al llarg de l'any 1993.

• Contractació precària L'ajuntament va recórrer, a través de Barcelona Activa, als anomenats "contractes de col·laboració social", persones que estan cobrant l'atur i a les quals Barcelona Activa només els paga fins al cent per cent de la seva base reguladora, per a cobrir aquests dotze llocs de treball. Una vegada se'ls acaba l'atur, aquestes persones es queden de nou al carrer i sense dret a cap tipus de prestació. En aquests moments al 010 hi ha catorze contractes d'aquests tipus.

A més a més de la col·laboració social, els gestors del servei aposten, de cara al futur, pels contractes a temps parcial (tots els que permeti la

legislació laboral vigent), amb jornades de vint-i-cinc hores, quan l'horari comú a l'ajuntament és de trenta-cinc.

• Futur incert Aquesta situació es produeix en un moment en què les finances municipals estan en bancarrota i es parla contínuament de privatitzar diferents serveis municipals (segons opinions reflectides darrerament als mitjans de comunicació): Societat Privada Municipal d'Aparcaments, Institut Municipal de Serveis Funeraris, etc. No es descarta que altres serveis segueixin la mateixa sort, com ja ha estat el cas del Patronat de Turisme de Barcelona.

Ja fa temps que es nota que el 010 ha deixat de ser la "nineta dels ulls" de l'alcalde. Ara ni tan sols està assegurat el seu futur.

El 010 pot passar a ser un organisme o una empresa, probablement depenent de l'Entitat Metropolitana. Encara no hi ha res segur, però en el pla sobre el futur presentat fa unes setmanes pels responsables municipals, això es donava pràcticament per fet en un futur no gaire llunyà.

Arribats a aquest punt, cal aturar-nos un moment i donar un cop d'ull enrere. Al marge dels Jocs Olímpics, durant alguns anys els coordinadors i alts càrrecs de l'ajuntament es van apujar els sous molt per damunt de riPC, mentre que ens ho regatejaven a la resta de treballadors/es. I no és el mateix un catorze per cent de 250 mil o 300 mil pessetes, que un cinc per

cent de 100 mil o 120 mil pessetes.

Però a més, l'any passat el consistori va editar el "Manual de Civisme", que va suposar una despesa addicional de molts diners. També va publicar una memòria sobre la campanya "Barcelona Posa't Guapa", amb paper satinat i fotos de color. Els treballadors/es municipals rebem cada trimestre, a casa nostra, la revista "La Municipal", també realitzada en color i paper de luxe.

Totes aquestes publicacions estarien totalment justificades en una administració que oferís serveis públics de qualitat, però la Casa Gran ha retallat dràsticament els pressupostos a totes les seves àrees. Ni tan sols hi ha diners per al material més elemental als centres de treball, com és el cas del sabó als lavabos.

• És necessari?

En una crisi com l'actual és discutible si un servei d'informació és o no prioritari, quan existeixen necessitats socials molt urgents.

Però els diners estalviats al 010 no reverteixen als Serveis Socials. Les assistentes socials se senten totalment impotents davant la forta demanda social i els cada vegada més minvats recursos de què disposen, tant econòmics com humans.

Per contra, cada cop proliferen més els càrrecs de confiança, els assessors i la duplicitat de funcions (o quadriplicitat) en la gestió de diferents àmbits, amb la irracional despesa que això comporta.

La Vmtéwl

CARRER

Febrer de 1994

Carles Mas Psicòleg social

es de l'òptica dels polítics municipals, bo i que accepten la crítica, demanen que es reconegui l'esforç fet, que parteix d'un gran pacte expressat en el reglament de centres cívics de l'any 84, i que ha suposat la creació d'equipaments nous en molts barris de la ciutat. Es constata un pes excessiu encara de l'actitud merament reivindicativa en les associacions i una manca de coresponsabilitat en la gestió del bé públic. Complementàriament, també s'observa que alguns polítics consideren les associacions com elements molestos que interfereixen en l'eficàcia de la seva gestió. Cal evitar, defensaren, que alguna entitat consideri el centre com a patrimoni propi perquè tothom que vulgui ha de poder participar-hi. Per tant, des de l'administració cal garantir la pluralitat així com uns mínims de qualitat en l'oferta cultural dels centres.

Des de l'òptica del tècnic responsable dels equipaments, els centres estan lluny de facilitar la gènesi de projectes col·lectius nous. Reprodueixen estructures excessivament jerarquitzades. L'oferta és poc plural. Alguns usuaris, els mateixos

Maruja Torres Periodista

íjense en la astúcia discriminatòria y machista: para que los muchachos objetores de conciencia se fastidien y cumplan con el servicio civil sin quejarse, van a obligar a las mujeres a que hagan tres cuartos de los mismo.

La mili hace aguas por todas partes, y en vez de buscar la averíaregalan flotadores.

Cómo serà el asunto que hasta a ellos mismos, me refiero a las rectas mentes que nos gobieman, enfundadas tanto en cuerpos de hombres como de mujeres, les huele la cosa a restos del ayer, y se han apresurado a declarar que el muerto que piensan colocamos no tiene nada que ver con el Servicio social que el régimen franquista imponía a las mujeres, porque éste solo las hacía trabajar "en tareas propias de su sexo", mientras que su invento seria un servicio "para el cumplimiento de fines de interès general". C^ qué demonios piensan que estamos haciendo ahora hombres y mujeres, en nuestros puestos de trabajo, en nuestras labores en casa, en los tenderetes ambulantes y cuidando de los urinarios públicos? Contribuir a que este país salga

OPINIÓ

7

Assaig per a un debat sobre els centres cívics

ALFONS LÓPEZ

any rera any, són fonamentalment els beneficiaris de l'oferta que fan els centres.

El director del centre, per la seva part, evidencia la desconnexió entre el model de centre cívic i la xarxa associativa i amb el procés de desenvolupament del territori on està ubicat el centre. La indiferència mútua, la desconfiança i la competència, són actituds m a s s a freqüents entre les dues parts. El preocupa també el fet que les diferents activitats i tallers funcionin amb caràcter

permanent i de forma excessivament compartimentada.

Les associacions de veïns consideren que, després d'haver conquerit uns espais per a l'ús públic, van trobar-se amb un model que va desplaçar la iniciativa veïnal. Els que fins aleshores havien participat, van anar marxant perquè allò era una nova estructura municipal.

La crisi actual del model de centres cívics apareix quan les associacions poden aportar millors criteris i més sòlids i quan l'administració no pot fer front a la

despesa.

L'expert i l'acadèmic aporten també el seu punt de vista: l'efecte potencial pervers de les polítiques culturals, la dificultat d'identificar les finalitats, la impossibilitat de finançar els serveis públics portats a l'últim extrem, la pèrdua d'importància del barri en la satisfacció de les necessitats culturals dels ciutadans a partir de la importància creixent de contextos nous... dissuadeixen els polítics a l'hora de plantej ar-se opcions arriscades en matèria sòcio-cultural.

Cal observar que partim d'una cultura basada en l'autoritarisme, amb l'avantatge que les nostres associacions han sorgit de la reivindicació de democràcia i participació. Estem aprenent a jugar el paper, cadascun des de posicions diferents, j a no des de bàndols contraris.

D'ara e n d a v a n t caldrà a n a r experimentant noves formes de gestió, mixtes. La co-gestió és valorada com una fórmula interessant perquè garanteix a la part política un control quotidià sobre la qualitat i la pluralitat en l'oferta dels centres.

Nunca mas adelante. No tenemos absolutamente ninguna deuda que pagar a la Sociedad.

Ni ellos haciendo la mili ni nosotras acompafiando ciegos.

P a r a empezar, t a m b i é n con el franquismo limpiàbamos cacas a los nifios de las guarderías, entre otras minucias, y eso era interès general, aunque lo consideraran entonces solo propio de nuestro sexo. Y para seguir, ^de qué demonios de sociedad me estan hablando? ^De la que ellos, sigo refiriéndome a los mismos, estan haciendo polvo a golpe de decreto? ^Me estan diciendo que tengo alguna deuda que cancelar?

Nuestros servicios sociales, nuestros deberes para con los semejantes, nuestro compromiso con los demàs pertenece a nuestra conciencia. Y es responsabilidad de este régimen, de la cultura insolidaria propagada por este régimen, el que cada vez los otros nos resulten mas ajenos. Eso no se arregla obligando a nadie a hacer caridad por horas.

El problema es que los jóvenes no tragan con esa lamentable pérdida de tiempo que es el servicio militar, ni con la

Y el Gobierno, en vez de encarar la climensión del probieina de frente, crea •yjia fiube y la extiende p a r a ocultar la realidad.

La palabra desdicliada es obligatorio» Nada que sea obligatorio piiede ser sociaL A mi no me pone la piel de gallina c|n€í me maiideii u n p a r de afios a un. hospitaL Lo que Mie eiiza los pelos es esa faciiidad para el toque de c€>nieta y^ |ar!^ todos^ todas, a formar. descorazonadora soledad y la estúpida aceptación de disciplinas obsoletas que implica. Y el Gobiemo, en vez de encarar la dimensión del problema de frente, crea una nube y la extiende para ocultar la realidad. La palabra desdichada es

obligatorio. Nada que sea obligatorio puede ser social. A mi no me pone la piel de gallina que me manden un par de afios a un hospital ni que me obliguen a darle una habitación de mi casa a uno de los defraudados del PSV. Lo que me eriza los pelos es esa faciiidad para el toque de cometa y, jar!, todos, todas, a formar.

Pues mucho cuidado, porque como sigan en ello nos van a tener en la calle a todas: de ancianas de 80 afios a nifias de pecho. A lo largo de los últimos anos nos han ido enviando las ruedas de molino mientras manteníamos la boca abierta, en espera de que se tratara de rosquillas.

Si nos quieren solidarias y entregadas, un modelo de abnegación, que sea porque todo lo que vemos, todo lo que se nos inculca, conduzca a ello. Però antes muertas que volver al castillo de La Mota, cualquiera que sea la excusa que se nos dé, al fin y al cabo, la de Franco era el bien de la pàtria, para quitamos un poco mas de la libertad que hemos conquistado.

No Uegamos hasta aquí para esto.

Cristinita.

Lo VWM«f«J

CARRER

CRÒNICA

Febrer de 1994

El Cuarto Fosc La Companía Telefónica Nacional de Espaha L'empresa, presidida per un senyorqueesdiuCàndido, guanya molts calers i gaudeix d'un cert monopoli. Aprofita la crisi per tancar oficines d'atenció al públic. Reserva les seves instal·lacions de la plaça de Catalunya per als clients preferits, que són els que facturen més de sis milions.

iGracias!

Guàrdia urbana Aniversari flamant. Però encara que els anys passen, els costums costen molt d'abolir. Fa dies sis'rapers', un treballador àrab i una afiliada a CCOO estaven fent una pintada per la vaga general i van ser detinguts i portats al cuartelillo, després a la comisssaria de Sants. Per què van ser detinguts?

Perquè eren rapers, moros o dones? Per què cridaven a la revolució social? No sabem la resposta.

Només Déu la sap. Posem al cuarto fosc els agents que hi van intervenirfins el dia dels Sants Innocents.

Durante cuarenta anos hemos trabajado muy duro para poder ofrecer a Barcelona los mejores pisos aluminosos de Europa. Hoy lo hemos conseguido, alalcance de todos, en cualquier rincón de Barcelona (Turó de la Peira, Les Corts, Porta).

Tantos anos después, solo podemos decir: Gracias.

Gracias a L·s decenas de miles de personas que compraron nuestros maravillosos pisos y sufrieron L·s consecuencias de nuestro nivel de confort.

Gracias, muchas gracias, porque con su ayuda hemospodido coL·borar no solo con L· Barcelona del desarrollismo sinó también con la Barcelona olímpica de 1992.

La intervención de centenares de personas ha hecho posible que L IIL· Diagonal ("La Manzana Podrida ") sea una realidad.

Gracias a todos, en especial a la administración municipal, que con su flexibilidad nos permitió aumentar el volumen de construcción previsto en el PGMy la privatización de amplios espacios destinados a zona verde.

Gracias a los medios de comunicación que nos han regaL·dopàginas y pdginas de información.

Nuestro mas cordial saludo.

Roman Sanahuja

Nota: Carrer informa que, com semblava que se li havien esgotat les idees, hem ofert a Almodóvar el guió d'un film amb el títol següent: "Moments estelars de 150 anys de la Guàrdia Urbana".

En canvi, com que els usuaris pobres no es mereixen aquest tracte, els de la Barcelona vella hauran d'anar fins a la plaça d'Espanya per fer qualsevol gestió, no podran ni entrar a les oficines de la plaça de Catalunya.

També tanca l'oficina de la Vall d'Hebron i condemna tots els usuaris d'aquest veïnat a traslladar-se fins a l'avinguda Roma per a qualsevol cosa. És inaudit. Deu ser la seva estratègia de dissuassió.

Per això fiquem el senyor CàndidoVelàzquez ai cuarto fosc, però connectat al telèfon eròtic i havent de pagar el rebut milionari que li correspongui.

L'ALUMINOSI

ES N O S T R A

Piquet desinformatiu La majoria de periodistes va seguir la vaga general.

Però alguns directius van formar un piquet desinformatiu. Els seus components, utilitzant tot el seu poder, van pressionar (violentar?) per fer que la vaga fra-cassés o, com a mínim, que no es notés.

En aquest piquet van destacar dos directors de diari: Joan Tàpia, conegut com el Galinsoga (La Vanguardia) i Vicenç Villatoro, àlias el "bitlleter" (Avui) que van forçar que les seves publicacions s'editessin contra l'opinió majoritària de les assemblees de treballadors. Tot un conjunt de directius de diversos mitjans van imposar uns serveis mínims abusius, entre els que van destacar els directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Per això tanquem al cuarto fosc aquest piquet desinformatiu, tot i que correm el risc que facin una editorial conjunta en contra de la vaga d'aquelles que fan època.

SANTS Promoció d'Habitatges

Aluminosi Condemnem a viure per tota la vida en un cuarto fosc aluminòtic el responsable de publicitat de l'Illa d'Or (també coneguda per la 'poma podrida') per no haver acceptat la nostra proposta - que reproduïm en aquesta pàgina- com anunci per al llançament publicitari de la seva inauguració.

Pel fet d'haver-nos rebutjat, el nostre dissenyador se n'anirà a l'atur, tot i que ben aviat li farem un contracte d'aprenent d'aquests tan barats. Ens va saber molt de greu que ens rebutgessin un treball de qualitat. Posteriorment la campanya va copiar les nostres formes i en va canviar el contingut.

Re/lciufOAta Piucrfci

Víctor les ofrece...

^/M

(des de 1 fins a 4 habitacions)

amb Pàrking

a preu de cost!

Oi/n/

Local comercial -al mateix edifici-

Tuset, 19-21 Edificio Drugstore T. 209 69 58

de 8 0 a 6 0 0 m2 règim de cooperativa

'^:$

268 37 99 o 319 49 25 .és una altra promoció d'Habitatges de la Cooperativa

D D

PORFONT c/ Princesa, 53 • l e r . P -A • Barcelona 08003

/cl»

SUGERENTE CARTA Selección de tostadas Menús mediodía y noche Cocina abierta de 1 a 4,30 madrugada.

Fin de semana hasta 5 madrugada

y en RACÓ DEL DAVID Divertido KARAOKE hasta la madrugada

Tapineria, 12 (junto Catedral) Telefono 310 28 71 Ahora también por la noche con nuestras Reclettes, fondues y las sugerencias de la casa

RESTAURANTE BAR COCTELERIA Paseo del Born, 26 Telefono 319 53 33 ESPECIAUDAD EN FONDUES Y RACLETTES Cócteles de VÍCTOR JÚNIOR

CARRER

Febrer de 1994

DOSSIER

Actualitat de la delinqüència de guant blanc e ha seguit els pomposos jocs del desbocament dels anys d'alegria econòmica. Inversions immobiliàries operacK

», fraus en

el pagament de l'iva que afecten moltes e m p r e s e s i empresaris, delictes que tenen per agents uns honorables c à r r e c s públics, empresaris soferts i altra gent d'importància als quals els mitjans de comunicació gairebé no assenyalen - fins i tot els amaguen -.

Exemples, en fi, que demostren fins a quin punt segueixen essent vigents els delictes i els delinqüents anomenats de coll o de guant blanc, i com és d'incerta l'afirmació constitucional que tots som iguals al davant de la llei.

DOSSIER

®

n abril de 1972 los periodistas pensàbamos que desde el mundo de la cultura se podia contri buir a que la Sociedad cambiara. Por eso entendí que una companera publicarà en la revista en la que colaboràbamos un "informe sobre la delincuencia de guante blanco" que, como temimos, a punto estuvo de acabar con la publicación, pues no solo causo las iràs del Tribunal de Orden Publico (que multo con 25.000 pesetas al director) sinó al mismísimo ministro de Información y Turismo (Sànchez Bella) que nos apercibió con cerramos la revista si persistíamos en nuestro empeno justiciero.

El informe, releído ahora, resulta de una ingenuidad candorosa y, lo que es mas sorprendente, de una vigència total.

Decía mi amiga, en uno de los pàrrafos mas "fuertes" que los delincuentes de guante blanco "ansían el dinero y el poder", lo que intentan conseguir "de la manera que sea", incluso "corrompiendo a la Administración pública", por lo que estan detràs de los numerosos escandalós conocidos (estafas inmobiliarias, negocies fraudulentos, engafios...) y de otros "que pueden haber cometido y que no conocemos".

El informe era un guiiïo al lector para que descubriera la inmoralidad del franquismo, y acababa con una cita de Erasmo de cuya perdurabilidad no supimos damos cuenta entonces, convencidos como estàbamos de que seríamos capaces de cambiarlo todo, incluídas las verdades inmutables. Decía el humanista de Rotterdam, en alusión a la sociedad del siglo XV: "Si alguien roba una moneda, se le cuelga. Però al que se apropia de los dineros públicos, al que por medio de monopolios, usuras, maquinaciones y enganos mil, roba en conjunto mucho mas, se le cuenta entre las gentes mas principales."

De la vigència de los textos -el de mi companera, publicado hace 21 anos, y el de Erasmo, hace 500- dan fe unos recortes de periódico que he guardado para la ocasión. Ambos fiíeron publicados el dia 5 de enero en un periódico de Barcelona.

Uno, entre las noticias breves de la sección de Sociedad. El otro, abriendo la sección de Economia. El titular del primero dice: "Condenados a 27 aftos de càrcel por robar 1.500 pesetas". Luego se

•

'

#

-í

.•^

.

•••I.

Quinientos anos, y un dia Joan Creus

explica que un Juzgado de Múrcia ha condenado a penas que suman 27 anos de càrcel a dos jóvenes que atracaren a varios viandantes, a los que sustrajeron, tras amenazarles con un punzón y una cuchilla, un total de 1.500 pesetas. Ademàs de los 27 anos de prisión, el tribunal obliga a ambos a devolver el importe de su crimen: las 1.500 pesetas."

La segunda noticia tiene tratamiento estrella. Portada, titulares a todas las columnas. "El agujero de Banesto puede alcEinzar los 650.000 millones de pesetas". Confundida entre el texto, una in-

formación complementaria aclara cual puede ser la responsabilidad legal de Mario Conde por semejante desaguisado: "Según la ley de disciplina bancària, se le puede imponer una multa por importe no superior a diez millones de pesetas, y suspenderle en el ejercicio del cargo por un plazo no superior a tres anos."

La Constitución (esa que el conseller Guitart se pregunta si hizo bien votàndola) nos hace a todos iguales ante la ley.

Però la ley no nos hace iguales ante el delito, como acaba de demostramos otro

episodio increïble, a sumar a los de Kio, Ibercorp, Banca Catalana, Filesa y tantes otros: la excarcelación temporal previo pago de !mil millones de pesetas! del odioso traficante internacional de armas y drogas Monzar Al Kassar.

En febrero de 1994, veinte aftos después de que mi amiga fuera perseguida por decir obviedades, las cosas han cambiado mucho. Acabo el franquismo, llego la democràcia, cambiaron las leyes, la izquierda tomo el poder.

Y, sin embargo, todo ha seguido, como indico Erasmo, exactamente en su sitio.

É

CARRER

DOSSIER

Febrer de 1994

Orteguita i l'ex-conseller Planasdemiint Domingo Marchena

®

l vaig coneixerà mitjan setembre del 1991, pocs dies després de fugar-se de la Model. Vaig publicar un reportatge sobre la seva fugida que li va agradar i em va telefonar a "La Vanguardia"per veure'ns. Vam quedar davant del cine que abans hi havia a l'avinguda de la Llum, enti'e un cartell de "Las salvajes aventuras de tres azafatas calientes" i un altre de "Bananas mecànicas". Esperava veure'l venir disfressat de monjo del Tibet o amb gabardina, perruca i ulleres fosques. Encara no el coneixia. Manuel Ortega Jiménez, "Orteguita", va venir disfressat d'ell mateix.

"Quèhiha, 'plumillaT em va preguntar, després de donar-me un cop a l'esquena que em va fer baixar dels núvols de les hostesses calentes. Em vaig girar i el tenia al davant, amb una granota de mecànic i les mans tacades de greix com, a maquillatge. Vam parlar una bona estona. De la seva vida, de les seves entrades i sortides constants de la presó i dels seus plans de futur. Tenia pendent la "yeyé" (una condemna de dos anys, quatre mesos i un dia) i volia reunir uns "calerons"! per anar-se'n a Itàlia. En dir-nos adéu, va enlairar la mà i la va bellugar animadament mentre es confonia amb els passatgers d'un tren que acabava d'arribar.

Resulta paradoxal, però aquella mà tacada de greix em va fer pensar que Orteguita era un delinqüent de guant blanc, un home que mai no ha fet servir la violència per viure sense treballar, enganyant el proïsme.

Orteguita, un estafador que no ha fet distincions i ha enganyat tant policies com delinqüents, és irrepetihle. Una vegada, amb una ordre de busca i captura e?i contra seu, se li va acudir de visitar un inspector de policia a comissaria i li va explicar que li passaria un "soplo" perquè detinguessin uns atracadors importants. "Peròabans"li va dir "deixi 'm 5.000peles que he vingut en taxi i encara m'espera a baix". L'inspector va picar i no va tornar a veure ni els cèntims ni el presumpte confident. Un mes després de la nostra cita a l'avinguda de la Llum, el van detenir, després d'una persecució accidentada en cotxe per Sabadell. Del seu nou, i per ara darrer pas per la pr^esó, li ha quedat una salut delicada i una insuficiència renal que l'obligarà a sotmetre's a sessions d'hemodiàlisi.

Mentre Orteguita somniava amb Itàlia, Xavier Balaguer, que llavors era fiscal de vigilància penitenciària de Barcelona, acabava un informe devastador sobre les deficiències sense fi de la Model.

El document, que no pretenia ser una anàlisi sociològica, va ressaltar una obvietat que pocs juristes reconeixen en veu alta: "La pràctica totalitat dels interns de la presó d'homes de Barcelona

són d'una extracció social molt baixa".

Anys després, aquell fiscal "avui home de confiança d'Eligio Femàndez" va ser el mateix que investigà im dels escàndols financers més gi'ans que han sacsejat Catalunya en els darrers anys i en el que, òbviament, no hi ha implicada ni una sola persona "d'extracció social baixa": els pagarés falsos de la societat BFP. Entre els presumptes responsables d'aquestatrama, que va llançar al mercat pagarés d'empreses amb problemes importtmts de liquidesa, es troba Jordi Planasdemunt i Gubem, ex-conseller d'Economia i, fins a l'octubre de 1992, quan es van saber els fets, director general de l'Institut Català de Finances, "càrrec que li proporcionava informació privilegiada". Encara que la llei

OrteguitOy un estafador que no ha fet distincions i ha enganyat tant policies com delinqüents, és irrepetihle d'incompatibilitats li prohibia taxativament, l'ex-conseller va compaginar la seva funció pública amb llocs de responsabilitat en la inversora BFP. De fet, la menció dels seus cognoms, sosté el fiscal, era un dels esquers principals per atraure inversors. Jordi Planasdemunt s'enfi-onta ara a una petició de deu anys de presó i vuit d'inhabilitació, com autor d'un delicte continuat de falsedat en document mercantil i estafa. L'escrit de conclusions provisionals del ministeri públic sol·licita penes que sumen 96 anys de presó per als onze implicats restants.

Tots són "economistes, corredors de can\a i borsa, empresaris immobiliaris i analistes financers, entre d'altres" que es troben en llibertat provisional i esperen el judici després d'un període curt de presó preventiva.

Societats

inoperants

El cas de la inversora BFP va convulsionar el mercat del sector i va servir per destapar les activitats d'altres fiíTnes que també operaven irregulai-ment. Un inspector veterà del Grup de Delinqüència Econòmica va explicar una vegada: "Si crees una inversora i les coses et van bé, et pots comprar un cotxe esportiu el primer any, un iot el segon i un xalet el tercer. Però si et compres tot això el primer any, l'assumpte no fa bona olor". I això fou precisament el que va fer Luis Martín Murciano, el protagonista de la principal d'aquestes quatre estafes, que no es va conformar amb un sinó amb molts cotxes, iots i xalets.

El 1989 aquest home va comprar per només 50.000 pessetes una societat

inoperant, Ininpusa. A finals del 1992, després que 270 persones subscriguessin amb la seva empresa contractes pendents de cobrar per valor de 1.773 milions, va fugir a l'estranger. L'estafa afectà tota mena d'estalviadors, "els perjudicats han perdut d'un a 80 milions", als que els havia promès interessos molt avantatjosos, a través d'unes inversions hipotètiques en valors de renda fixa o variable i d'operacions immobiliàries. Si Luís Martín Murciano hagués estat honrat, podia haver guanyatmolts diners netament. El problema va ser que en va voler guanyar tants que ni va invertir ni va comprar el que havia promès.

L'octubre de 1993, de tomada a Espanya, una de les seves víctimes el va reconèixer mentre dinava en un restaurant de luxe de Blanes. Probablement si no hagués demostrat la seva intenció d'eludir l'acció de la justícia (ja va fugir una vegada i quan el van detenir, anava amb un dni fals), estaria en llibertat provisional, com l'ex-conseller Planasdemunt o Josep Felip Bertran de Caralt, una de les fortunes més grans de Catalunya.

Manuel Díaz Pérez, un modestíssim pescador andalús, no havia sentit mai a la seva vida parlar de Bertran de Caralt.

I així seria encara si no hagués rebut un dia una carta d'agi^aïment del president de Repsol per haver invertit vuit milions de pessetes a la seva empresa. "Vuit milions de pessetes!", devia esgargamellar-se el pescador, que va portar les seves sospites fins a Hacienda.

Gràcies a això, l'agència tributària va descobrir l'existència d'una banda que havia col·locat almenys 2.000 milions de pessetes de diner negre en inversions o comptes oberts a nom de persones la identitat de les quals era utilitzada sense que elles ni ho sabessin.

El fiscal demana per aquests fets un total de deu anys de presó per a Bertran de Caralt, prohom de la burgesia catalana a qui considera el cervell de la defraudació. Entre els acusats hi ha financers, advocats i banquers, encara que el nom d'aquest empresari destaca per sobre dels altres. El fiscal demana per a ell quatre anys de presó per falsedat i dos per cada un dels delictes fiscals que li imputa corresponents a les seves declaracions de renda i patrimoni dels anys 1988 i 1989. Josep Fehp Bertran de Caralt va acudir a declarar al Jutjat d'Instrucció número 26 de Barcelona amb una bossa de Casinos de Catalunya el dia que el seu titular va decretar el seu ingrés preventiu a la presó. Va ser a la Model des del 15 de juny fins al 2 de juliol de l'any passat. Quan va sortir, després de depositar una fiança de 40 milions de pessetes, va dir que estava molt content i que l'experiència havia e s t a t "fantàstica". En això, i en els comptes corrents respectius, Bertran de Caralt i Orteguita mai no coincidiran.

EQUIPO CRÒNICA

Però malgrat tot, "malgrat la Berta, l'ordinador central del Ministerio del Interior" i també malgrat l'afany del Ministerio de Economia per fer-nos creure, cada vegada amb més intensitat, que "Hacienda somos todos", continua havent-hi tants fraus com per pensar que els casos descoberts fins ara són tan sols la punta de l'iceberg. Fins i tot els suposats 2.000 milions de Bertran de Caralt semblen ben poc si es comparen amb les estimacions oficials més pessimistes. Només en els quatre anys primers d'implantació de l'iva, de 1986 a 1989, el frau acumulat es va elevar als tres bilions de pessetes, segons un informe realitzat per encàrrec de l'Instituto de Estudiós Fiscales. Ningú, "cap empresari, cap brooker, cap banquer" no està privat de llibertat per la seva part de responsabilitat en aquests tres bilions, el que fa encara més diluïda l'asseveració del fiscal Balaguer sobre l'origen social dels presos de la Model, encara que algunes actuacions judicials aïllades hagin pogut induir a pensar el contrari.

1^

Una vida de

culebrón

Actuacions judicials com la del magistrat Pasqual Estevill, la vida del qual podria inspirar un culebrón veneçolà. De jove cuidava un ramat de cabres, però amb una força de voluntat increïble va aconseguir, no t a n sols acabar brillantment la carrera de dret, sinó fundar un dels bufets mercantilistes més importants de Barcelona. Els seus col·legues expliquen que l'advocat Estevill, cansat de guanyar diners, va decidir entrar a la judicatura per la via del quart tom, que permet que juristes de prestigi reconegut ingressin a la ca-

CARRER

Febrer de 1994

DOSSIER

11

cional americana Kepro, estan acusats formalment d'un delicte fiscal, encara que la policia creu que això no és el més greu que han fet. Segons el Grup de Dehnqüència Econòmica, els Saenger Ruiz van crear una societat instrumental, Profimar, perquè fes d'intermediària en operacions immobiliàries. Pel mai'ç del 1992, Profimar va adquirir les dues finques de Poblenou per 580 milions de pessetes i el mateix dia les va revendre a Kepro per 1.188 milions. La policia sospita que aquesta segona revenda va ser fictícia i tenia per finalitat generar 608 milions en diner negre. Però si aquesta operació immobiliària apareix aquí al costat del cas BFP o amb els noms de Planasdemunt, Bertran de Caralt, Martín Murciano a herr Knieper no és per aquests 608 milions, sinó per Juan FHB, Juanito, un deficient de 48 anys amb l'edat mental d'un nen de 12.

Un vestit

rrera sense necessitat d'oposicions. La revista "Cambio 16" va parlar d'ell com del "supeijutge" EsteviU en un reportatge sobre la situació de la justícia espanyola.

L'epítet també era exagerat ("a les Audiències no hi ha superjutges, com tampoc no hi ha supersargents als quarters"), però té el seu fonament.

Pasqual Estevill, per exemple, va dictar l'auto d'obertura del judici oral contra l'ex-conseller Planadesmunt i també va imposar a Bertran de Caralt l'obligació de comparèixer al seu jutjat els dies 10, 20 i 30 de cada mes.

Les informacions sobre fraus fiscals o estafes financeres recents poden contribuir a donar una imatge falsa sobre la delinqüència de les alçades. Ni tots els defi'audadors fiscals són rics ni tots els rics enxampats fora de joc enganyen només Hisenda o inversors desprevingust. Tenim el cas de Josep. D. Junyent, fill d'una família de diners de Barcelona, propietària d'una de les firmes líders en el sector dels components electrònics, amb delegacions a diverses províncies espanyoles i capitals europees.

Segons lapolicia, aquest jove de 26 anys

EL REGALO ESTÀ

es va independitzar dels seus pares i va crear les seves empreses pròpies, amb la intenció de provocar inundacions per cobrar la pòlissa d'assegurances. Els investigadors l'acusen d'una estafa consumada de 64 milions de pessetes i d'una altra de frustrada, que li hauria reportat 98 milions, si la policia no hagués arribat a actuar a temps. El més tragicòmic de

Uagència tributaria va descobrir Vexistència d'una banda que havia coL·locat 2.000 milions de pessetes de diner negre totes que només la seva detenció, el març de l'any passat, el va fer desistir del plet que havia instat contra la seva darrera asseguradora, a la que retreia fins i tot amb requeriments notarials, un retard excessiu en el p a g a m e n t de les i ndemnitzaci ons.

Trobar pa sota les pedres. Aquesta podi·la ser la màxima dels delinqüents

EN...

de guant blanc. I si no que li ho demanin al ciutadà alemany, Gunter Josef Knieper, detingut el 1992 a Sitges, quan estava a p u n t d'ensarronar dos empresaris de Lleida, a qui havia fet creure que gestionaria en un inexistent Bank of Delaware, de les Illes Bermudes, la concessió de crèdits per valor de 8.000 milions de pessetes. Els empresaris responsables de dues plantes embotelladores de conegudes marques d'aigua mineral, estaven disposats a pagar-li els serveis amb una comissió importantíssima. Tots dos, "un perquè necessitava finançament i l'altre perquè volia ampliar les seves indústries", no van dubtar mai, com van explicar després a comissaria, de les intencions "d'aquell senyor tan educat, amb do de gents, eleganti amb domini de diversos idiomes" (el retrat robot de qualsevol estafador que es preciï).

Un a altra màxima: no anar endarrera enfront de res ni de ningú. Els germans Ricardo Luís i Alíredo Saenger Ruiz, en llibertat sota fiança per la seva implicació en una revenda de t e r r e n y s presumptament irregular a la multina-

nou

Ricardo Luis i Alfredo Saenger Ruiz van constituir Profimar amb la precaució que els seus noms quedessin a l'ombra.

Però això plantejava un interrogant: qui figuraria llavors com a responsable màxim de l'empresa? Un dels germans va enrecordar-se llavors de Juanito, a qui va conèixer un dia que passejava el gos pel Turó Park. Un informe de la policia sosté que els dos germans van convèncer el deficient perquè firmés uns papers, quel'acreditaven com apropietari de totes les accions de Profimar. Quan els acusats van descobrir que Hisenda investigava les revendes de Poblenou i davant la por que el fil de Juanito portés els investigadors fins a ells, van decidir de convèncer el seu home de pallaperquè se n'anés a Venezuela. Li van comprar un vestit nou, un rellotge de luxe i el bitllet fins a Caracas. Només d'an-ibar-hi, el van atracar. Juan FHB va vagar sense rumb durant un mes i va patir les pallisses d'altres delinqüents, enfadats perquè ja no podien robar-li res més. Un dia va veure el rètol d'una sucursal del Banco Exterior de Espana i va demanar ajuda. El seu testimoni és ara una peça clau de tot aquest trencaclosques.

Quan vaig arribar a casa i em vaig netejar la taca de greix que tenia a la camisa, vaig arribar a la conclusió que Orteguita no ha estat ni serà mai un delinqüent de guant blanc. Molts dels delinqüents de guant blanc, dels vertaders delinqüents de guant blanc, se 'n deuen anar d'aquest món sense saber què és una presó.

La llegenda popular atribueix al Tempranillo l'origen de la frase "En Espana se puede robar un monte, però el pobre que robe tres duros muere agarrote vil". Els temps han canviat molt des de llavors. Afortunadament avui Ja ningú no mor al garrote vil

CAi/ADELA

d>U6c)0fia^lca B·HCtlOH·lO Itue'OMOS JltMS

Kundada en 1938

kkkk

CAM a C A M 11

iniNKEl llibreria

Si voleu tenir un bon record dels vostres millors moments, casaments, festes, inauguracions, exposicions, etc.

Esta casa no tiene

sucursales.

Truqueu al Tel. 441 08 51 Preus ajustats

Rosselló, 260 • Tel. 457 74 74 1 08037 BARCELONA

\

La V^mJ^

CARRER

DOSSIER

Febrer de 1994 el públic en general (des dels casos de contaminació deliberada ílns a la falsificació de productes de marca) i el sector públic (tota la variada gamma d'activitats orientades a eludir el pagament d'impostos, contribucions socials, etc,).

Quan la víctima és un particular o una empresa, la persecució és més directa que quan es tracta d'interessos públics De totes aquestes activitats les més habituals són les relacionades amb les activitats públiques. Entre altres coses perquè quan la víctima és un particular amb recursos, o una empresa estafada, la persecució de la infi-acció és més directa que quan es tracta d'interessos públics (encara que en molts dehctes financers els "timats" buscaven no tan sols beneficis extraordinaris sinó també evadir impostos, el que els converteix en afectats poc exigents). En canvi sembla que el sector públic tingui por de presentar-se com un fiscalitzador implacable, el que s u m a t a les complicacions de les tramitacions legals, fa els processos interminables.

La ciutat dóna mil raons per delinquir EQUIPO CRÒNICA

Fraus a la Seguretat

Delicte i empresa Albert Recio

®

ovint associem delicte a robatori, atracament, assassinat...Accions de persones individuals que, especialment quan el mòbil és econòmic, acostuma a ser gent amb pocs recursos, econòmics i educatius.

Si parlem de delicte organitzat de seguida ho associem a màfies relacionades amb drogues o prostitució. Molt poques vegades estem pensant en l'existència d'importants activitats delictives en empreses r e g u l a r s , algunes molt importants, que suposen gravíssims costos socials que quasi bé mai no acaben en condemnes importants dels seus autors.

Les raons d'aquest tractamient diferent dels delictes són variades. Per una banda les proves són difícils d'obtenir perquè

# INJIITI'TO

KHfNNA DElMACE.S>íliÍl()a)luSOaU *• • • • V3ln)(isl76·0)iOIIR2r»loni

es tracta d'informació privilegiada que controla el mateix autor dels fets. També perquè mentre uns delictes estan clarament tipificats, uns altres tenen una definició més difosa que sovint no diferencia prou bé el que és una arriscada operació econòmica del que és una violació flagrant de la llei.

Defensajurídica Es per últim evident que en una societat on mana la riquesa, la defensa jurídica d'uns i altres delinqüents és prou diferent i el sistema de fiances sempre garanteix una sortida més ràpida de la presó preventiva a qui té recursos.

Els motius de la major part d'aquests delictes són els mateixos que es conside-

CURS INTENSIU D'IMATGE I PROTOCOL SOCIAL 5 i 6 d e febrer / 5 i 6 d e m a r ç Per a empresaris, executius de banca, polítics i quadres de l'Administració, secretàries de direcció, agents comercials, relacions públiques, hostesses, advocats, enginyers, etc.

INFORMACIÓ I RESERVES: Sr. FERRÉS. Tel. (93) 454 30 66

ren vàlids per al funcionament normal de l'empresa, l'enriquiment particular dels seus propietaris i directius, el que ajuda a presentar-les com activitats més tolerables que els petits "crims" de la gent menuda. Aquests delictes orientats a fer créixer els beneficis poden tenir víctimes variades: inversors defraudats (per exemple el cas recent de l'empresa Anglo Naval e Industrial que emetia pagarés falsos per obtenir recursos), els treballadors de l'empresa (des de les nombroses violacions als drets sindicals o a les normes d'higiene i seguretat fins a les maniobres de descapitalització de l'empresa perjustificar-ne el tancament, com ho mostra el cas de l'empresa Motoplat condemnada per aquest motiu).

Turisme Rural

ïï-n Fabrica Residènda-Casn de pagès Masia restaurada situada a la comarca del Pla de l'Estany.

Sis habitacions amb bany, aigua calenta i calefacció.

Cuina casolana.

Tel. 972-59 46 29

CA JO'/'

Social

Una bona mostra d'aquesta situació és el cas del fi-au d'empreses catalanes a la Seguretat Social (donant de baixa treballadors sans per cobrar de la Seguretat) i que després de deu anys, segueix empantanegat. O el cas de les primes úniques que van posar en marxa importants grups financers com la Caixa i que ha acabat en mera sanció econòmica.

El mateix camí que semblen portar els diferents afers de títols bancaris (com el protagonitzat pel Banc Santander o el més recent de Bankpyme) i de xarxes de frau de l'iva. Passada la tempesta de les declaracions i les denúncies, amaina el temporal i la cosa es va diluint fins al nou afer. Amb sort, al cap d'un temps les lleis han canviat i el que era delicte ha deixat de ser-ho, tal com va passar en el passat amb els processos d'evasió de capitals.

Segurament és aquesta una de les raons que expliquen perquè a la declaració de renda els assalariats declaren més ingi'essos que els capitalistes. També és una de les causes importants del dèficit públic actual.

Ara que està de moda dir que això de les classes socials és un fantasma del passat, l'Euiàlisi global del delicte i el seu tractament permet suggerir que es tracta d'una moda sense base que la justifiqui.

^/íeúàjnf/tv/m/e

Tupí

^^

Tapineria, 6 Barcelona Tf. 268 30 04

Paseo Maragall, 87 Barcelona Tf. 455 28 94

Nueva propiedad: Juan y Raúl

Propiedad: Jesús Robledo

La Vmtdwl

CARRER

Febrer de 1994

ENTREVISTA

Juan Marsé Escriptor

X a televisió ha matat la vida social dels barris'' Una entrevista de Marta Pluja

'El embrujo de Shanghai", la seva últhna novel·la, ens permet parlar amb Juan Marsé de la protagonista dels seus Uibres: Barcelona. )m és la ciutat avui? ^ Per a mi és una ciutat que sempre m'ha agradat molt.

Trobo que se la podien haver carregat molt (com Madrid, per exemple) i no ho han fet. M'hi trobo molt bé i m'agrada molt, però si entrem en detalls...No estic massa convençut de la Vila Olímpica, però en general està bé.

— Entre els barris de Gràcia i del Guinardó, vostè hi ha deixat mitja vida, què en recuperaria i què voldria que no tornés mai? » L a vida del barri és el que trobo més significatiu i el que ha canviat d'una manera més espectacular. Ara els carrers són garatges. També trobo que ha canviat molt la vida cultural. No sóc un sociòleg, però el que t'entra pels ulls és que ha canviat moltíssim...allò de les famílies prenent la fresca i xerrant els vespres s'ha acabat, però no solament pels cotxes, sinó per la televisió. La televisió ha matat la vida social dels barris. L'ha matat per sempre.

— Però, està segur que la culpa només la té la televisió?

• i Si els nanos no poden jugar al carrer, si la gent no es relaciona com abans perquè prefereix veure la merda de "La màquina de la verdad", està claríssim que la capacitat de relació es perd, inclús jo diria que es perd la capaci tat verbal. Es possibleque avui la gent sigui més culte, perquè a l'Espanya d'aquella època tothom anava amb la boca cosida, però jo no veig que hagi canviat per bé. ^ A diferència d'abans, ara només hi ha uns quants barris pobres. Per què creu que s'amaguen i signoren i només s'utilitzen com a model els més rics? ^ Bé, doncs perquè els polítics són gairebé tots una pandilla de miserables i tot el que fan és

•<&'

¥^

RETRAT Juan Marsé va néixer a Barcelona l'any 1933. De petit treballà en una rellotgeria. Va escriure la seva primera novel·la als 28 anys, "Encerrados con un solo juguete", però va començar a ser reconegut després del seu èxit amb "Últímas tardes con Teresa", adaptada al teatre i al cinema, I posteriorment pel best-seller "La muchacha de las bragas de oro", també portada al cine. Marsé té fama de rigorós, auster i càustic, tot i que ell prefereix no parlar de si mateix perquè l'avorreix.

RAMON GÓMEZ

que utilitza a les seves novel·les és fruit del ressentiment?

B És una crítica sobre la situació política i social de l'època aquella concreta. Hi ha una paròdia al feixisme. Hi ha diverses coses que fan referència al franquisme. Però la finalitat que tenen és que són fets que corresponen a l'època que jo he viscut. En concret, a "El embrujo..." hi ha una metàfora general sobre l'època en què Barcelona estava enverinada, asfixiada per la situació política. Això té una finalitat estrictament narrativa i també il·lustrativa de l'època.

— Ara que tornem a parlar de la ciutat, quines diferències essencials remarcaria entre la Barcelona de Porcioles i la de Maragall?

•i Porcioles era un franquista que diuen que va fer moltes coses per Barcelona, jo no ho sé gairebé. Per a mi era un franquista i no li vaig tenir cap respecte. M'ha sorprès una mica aquesta reivindicació tan desmesurada d'aquest senyor. Sí que devia fer alguna cosa... de tota manera, les ciutats i els pobles sempre tiren una mica endavant, però no vull entrar en el tema de la corrupció que hi havia llavors en aquest terreny... tampoc no vull dir que avui no n'hi hagi, malgrat que tinguem un govern socialista i que estiguem en un sistema democràtic. Però em sembla que les coses han canviat molt i molt en aquest sentit, per bé.

— El problema de la llengua és una altra característica de les seves novel·les. És una manera de protestar contra els estereotips o tan sols, una percepció personal?

•• Jo procuro parar l'orella al que sento pel carrer. No faig més que recollir una manera de parlar a Barcelona. El castellà que es parla aquí està contaminat pel català i, de pas, el català ho està pel castellà. El que ha de fer el novel·lista és prescindir de la Real Acadèmia i escoltar, al carrer, de la manera que parla la gent, com es viu això.

Juan Marsé diu que la vida als barris ha canviat

treure l'aparador. Són com els botiguers. Hi ha una política d'aparador, que és la que s'està fent i, lògicament, l'èxit de la Barcelona olímpica ens el refregaran fins que ens morim, n'estic segur. En canvi, hi ha problemes que s'arrosseguen des de fa anys i anys en barris marginals i ningú no se'n preocupa, perquè no dóna vots.

— A "El embrujo..." la visió de Barcelona és desoladora, i encara se'n fa més al costat de la mítica Shanghai. Per què va triar l'antídot de la Barcelona franquista anant tan lluny?

•• És lluny geogràficament, però

és molt pròxima al món dels cosa que fa suportable la somnis i al món de la fantasia i realitat. Hi ha un equilibri de la imaginació. Per altra part, perfecte... en l'any que passa l'acció (l'any • i És que en definitiva els '48), hi havia una situació molt somnis ajuden a viure i són interessant a Shanghai perquè absolutament necessaris. Però estava a punt de ser invadida jo no estic tan segur que aquesta per l'exèrcit roig, i tota aquella divisió sigui tan correcta. Des ciutat mítica, de luxe, d'intensa del pxint de vista meu és tan real vida nocturna i de grans negocis, Shanghai, que forma part d'una estava a punt de caure. És a dir, història que explica un era un castell s u m p t u ó s , personatge, com Barcelona. Hi il·luminat i esplèndid que estava ha una cosa que deia Hermann a punt de caure, i era aquest Hesse que podria encapçalar moment precís i exacte el que perfectament la meva novel·la: necessitava per a la meva "D'una història és veritat allò novel·la. que se'n creu qui l'escolta".

Shanghai és la ficció i l'única

— Aquest cinisme sarcàstic

-- És, doncs, la Barcelona dels seus somnis?

•i No en tinc d'altra. No intento transformar-la, no dissenyo una Barcelona de futur, això, suposo que ho han de fer els arquitectes.

Se li hauria de preguntar al "Ricardito Bofill".

— Per últim, m'agradaria que em recomanés algun racó de Barcelona que sigui imprescindible conèixer.

•• El parc Güell, per motius personals, perquè hi vaig passar la infància. Per a mi és un paradís particular, a més, per raons òbvies de la importància de Gaudí.

Però trobo que les Rambles són insòlites. Un lloc com les Rambles no l'he vist enlloc del món.

REPORTATGE

CARRER

Febrer de 1994

La incorporació dels joves al món laboral és un laberint molt drfíciL I ara, la reforma del mercat laboral aprovada pel govern, amb les noves modalitats de contractes i d'acomiadaments, complica una mica més aquest laberint.

Un reportatge de

Marc Andreu

^ball juvenil, un laberint precari amb ai...i«alfli Jitii j i M iiliilp iil^^ aquells que busquen les primeres feines, i els joves es veuen sovint abocats a treballar a l'economia submergida o amb contractes temporals molt precaris.

Moltes i molts joves troben la seva primera feina fent de missatgers o en les grans cadenes d'hamburgueseries, pizzeries i d'altres establiments de menjars ràpids. Juan Manuel Grande, gerent del Pizza Hutque hi ha al Port Olímpic, confirma aquesta afirmació: "El 99% del personal que treballa en establiments com el nostre és gent jove, estudiants la majoria, que necessita una feina a temps parcial o de caps de setmana".

La manera d'accedir a aquest tipus de feina és força senzilla.

Només cal omplir una sol·licitud, que es demana al mateix establiment o que s'aconsegueix a través d'algun conegut que ja hi treballi. Després, esperar una trucada del gerent a casa emplaçant a una entrevista, i, si el jove interessa, al cap de pocs dies la mateixa empresa demana la documentació necessària i la seva pròpia assessoria li fa signar el contracte.

com "la individualització de les relacions empresari-treballador, que ens porta a pràctiques del segle passat". Això, juntament amb l'oposició de l'empresa i al fet que la majoria de la plantilla sigui eventual, explica la nul.la presència dels sindicats en un sector que, per les seves característiques, necessita mecanismes que defensin els drets dels treballadors.

AZAGRA

l'empresa. Té un contracte temporal atemps parcial, pertreballar entre 10 i 30 hores a la setmana.

Això vol dir treballar els dissabtes i diumenges i, quan no té classe, també entre setmana. Va començar cobrant unes míseres 520 pessetes brutes per hora, però ara, que ja ha deixat de ser aprenent, en cobra 733.

La feina implica "des d'estar a la caixa o a la cuinat ins a netejar", diu la Mireia. Per la seva banda, Manolo, gerent d'un altre McDonald's, el de la Vila Olímpi• 500 pessetes per hora ca, reticent a les entrevistes i a Així ho va fer la Mireia, una donar el seu cognom, afirma que estudiant de COU que des de fa "aquí tothom sap fer de tof, i que més d'un any treballa en un "si el personal treballa i compleix, establiment McDonald's i que ha no hi ha problemes i cadascú té demanat de mantenir l'anonimat el seu lloc de treball garantif. per por a represàlies de Unes exigències que la Mireia

resumeix dient: "El que demanen és rapidesa, rapidesa i rapidesa" El noi que surt amb ella, que té 20 anys i treballa sense contracte per a una important empresa d'assegurances, es queixa dels horaris de feina: "M'he de muntar la setmana en funció d'ella, perquè ella se l'ha de muntar en funció del McDonald's".

Efectivament, la incertesa en els horaris de treball, que varien d'una setmana a l'altra, no agrada gaire la Mireia. Però s'hi resigna amb la mateixa indiferència amb què reconeix no interessarse pel conveni col·lectiu que li pertoca o en les clàusules del seu contracte, que estableixen, per exemple, la mobilitat geogràfica per tots els centres de la corporació McDonald's a la

província de Barcelona.

• Individualisme Una de les característiques principals d'aquests treballs juvenils és l'especial relació entre el treballador i el seu responsable, basada en postulats que ratllen el paternalisme. Grande, el gerent de Pizza Hut-Port Olímpic, posa molt d'èmfasi en les negociacions individuals amb cada jove a l'hora de definir les condicions de treball i del contracte. "Arribo a un acord amb cada treballador, per adaptar-nos als seus horaris i necessitats", afirma Grande.

Però en realitat, aquesta situació és la posada en pràctica del que Loio Gàlvez, de la secretaria de joves de CCOO, defineix

• La nova legislació Per altra banda, la reforma del contracte a temps parcial i la introducció del nou contracte d'aprenentatge precaritzen encara més el treball dels joves. Segons Gàlvez, "es consolida la figura del jove com a ciutadà de tercera. La filosofia del govern és que és millor que estiguem a les empreses sense drets que no pas al carrer. Però aquesta no és la qüestió, sinó el dret a un treball digne".

Amb el contracte d'aprenentatge, que ha substituït el de formació, les empreses podran emplear, amb una duració d'entre sis mesos i tres anys, joves de 16 a 25 anys (en realitat afectarà fins als 28). El temps destinat a formació ha de ser del 15% de la jornada, però Gàlvez afirma que "no hi ha contingut en aquesta formació, ni garanties de rendibilitzar-la fent fix el treballador un cop acaba el contracte temporal". La retribució a pagar està per sota del salari mínim, i el treballador no té dret a cobrar el subsidi d'atur o a la baixa per malaltia. Aquestes darreres prestacions tampoc no queden incloses en els contractes a temps parcial per sota de les 12 hores setmanals.

El cas de la Carme • La Carme és una jove com n'hi ha moltes. Filla de família obrera, té vint anys i estudia filologiade vespres.

Però per poder-se pagar els estudis i mantenir-se, ja que viu sola amb la seva àvia, ha hagut de buscar-se una feina. I, afortunadament pels temps que corren, n'ha trobada una, i no pas a l'economia submergida.

Això sí, és poc corrent: fa d'ajudant en una agència d'investigació privada.

Només començarà treballar, el seu cap li va plantejar la qüestió del contracte laboral: "Les coses clares. Jo et faig un contracte d'aprenentatge, d'aquests nous que ha aprovat el govern, perquè a mi em surt més a compte". I sabent que aquesta modalitat contractual no dóna gaires garanties al treballador, va amenaçarla: "Si no t'agrada, no agafis la feina, que ja trobaré algú altre".

El cas és que la Carme, que necessitava el treball, va acceptar. I poc després, parlant amb un amic, va assabentar-se concretament del significat d'allò que havia signat. "Puc arribar a treballar tres anys sense dret, després, a cobrar l'atur; i si em poso malalta, l'estat no em cobreix la baixa". D'aquesta manera, sorpresa i indignada, la Carme va participar a la vaga general el passat 27 de gener.

CARRER

Febrer de 1994

Un reportatge de

Rosa Maria Palència

REPORTATGE

Els americans els anomenen '*homeless"; els que treballen per a ells: 'transeünts"; la majoria, passa pel seu costat sense mirai>sels i prefereix no anomenai^los. Ara que fa fred els sense Uar lliuren la bataUa de la seva subsistència.

Entre 600 i 800 persones dormen cada nit als carrers de Barcelona epjns^i^^girde l'ajuntament, entre 600 i 800 persones dormen al carrer a Barcelona, però podrien ser moltes més. Més del vuitanta per cent són barons i la majoria tenen entre quaranta i quaranta-cinc anys. El setantacinc per cent d'aquests es concentra a Ciutat Vella i el seu voltant. Però darrere de la freda estadística hi ha homes i dones amb rostre als que se'ls han anat ajuntant els dies sobre un cartró i sense un sostre.

• Penjant d'un fil Pepa Brustenga, voluntària ú'Arrels , diu: "Les persones estem insertades a la societat com en una teranyina: amb fils afectius, laborals, sanitaris, culturals. La ruptura d'un fil pot generar la ruptura d'altres i, a la fi, l'aïllament. Qui té la garantia absoluta que els seus fils no es trencaran?"

La ruptura afectiva, l'atur, la malaltia i, sovint, les addiccions, concursen en la història dels sense llar. La pobresa és el comú denominador i és difícil determinar quina va ser la causa i quines les conseqüències. El llaç que ho uneix tot és l'aïllament, la solitud.

"Quan vius al carrer, el que més agraeixes, abans que un cafè amb llet, és una paraula amable",recorda en Juan, de cinquanta-un anys, que va viure durant sis anys al carrer. En fa quatre que és usuari i voluntari d'una casa-refugi per a persones grans sense llar.

"Problemes de la vida",el van portar a vagar sense sostre durant tots aquests anys.

• Més enllà d'un sostre Mentre els mitjans de comunicació de les grans ciutats preparen la foto de l'home adormit en un portal i esperen la xifra dels que hauran perdut la batalla contra el fred, a Barcelona, una dotzena d'entitats, la majoria

altres inicien un camí cap a l'autonomia que sol manifestarse des de la recuperació de valors com la higiene personal fins a sotmetre's a tractaments de desintoxicació. Arrels compta, també, amb un "refugi" concebut com a "llançadora" cap a l'autonomia.

Entitats com Rauxa o Arrels estan convençudes que el més important perquè el procés de recuperació es doni és un primer acostament personalitzat, no burocràtic, una mà estesa. Per això, el treball al carrer dels equips de voluntaris és fonamental.

• Més val prevenir Per al cap de la Unitat Operativa d'Atenció Social de l'ajuntament, Jaume Colomer, la clau està en la prevenció. En l'atenció prioritària de les situacions inicials de pobresa o que poden generar processos de marginació, en el RAMON GÓMEZ propi territori, al barri, abans que el desarrelament s'iniciï.

Dos anys de 'l'Operació Fred" Per això. Atenció Social Per segon any consecutiu l'anomenada "Operació Fred" de l'ajuntament inclou un programa distingeix entre aquesta primera d'acollida per als transeünts crònics. S'ofereixen 100 places en un local per a pernoctar a qui ho vulgui atenció i el treball amb els que de manera transitòria. Aquest servei "s'activa" quan la temperatura baixa de zero graus. presenten una situació marginal crònica. Colomer posa l'accent en el treball interdisciplinar que privades, tenen cura des de 0 atenció sanitària i també diners. Mitjançant la teràpia de grup i permet la utilització de la xarxa diferents àmbits de les persones Però necessiten molt més. Com l'assistència fonamentalment de recursos normalitzats sense llar. donar-los-ho? sanitària s'intenta el seu (hospitals, pensions, vals de El grup Sensesostreva celerestabliment. El projecte més menjar a bars, etc.) per a evitar brar, fa un any i mig, unes • Hi havia una vegada una recent són tres pisos que funcio- l'estigmatitzacióque suposen els furgoneta jornades de reflexió. Entre les nen amb autonomia. centres específics per als sense seves conclusions, destaquen la Rauxa és una associació privallar. importància de fugir de da que va néixer fa tres anys • Una sala d'estar Per això, des de fa tres anys, l'assistencialisme i ei amb la intenció de trobar aquesta Per la seva banda, el "Centre l'alberg municipal del carrer paternalisme: "és el que resposta. Com que un alt Obert" d'Arrels, al Raval, intenta Valldonzella, que Colomer nosaltres debem al Tercer percentatge de transeünts són ser aquest punt de referència qualifica de "UVI social", va anar Món". Respectar la subcultura malalts alcohòlics, la metgessa que no tenen els transeünts i reduint el nombre de places al que molts d'ells representen i M^ Luisa Marín, coordinadora de l'inici del procés. Totes les tar- mateix temps que es van crear que xoca amb la cultura Rauxa, està convençuda que la des, la sala és oberta per a jugar els Equips d'Inserció Social, que dominant: "no es tracta tant seva recuperació ha de passar una partida de dòmino o de treballen fonamentalment al d'integrar al sistema, sinó per una atenció mèdica parxís, per a estar acompanyat o carrer, en un intent d'apostar més d'intercanviar béns i procurar adequada. Es queixa que la res- per a escalfar-se. També ofereix per una atenció social integral i una vida digna, emancipada i ta d'institucions i entitats no ho un servei de dutxes i guardaroba. individualitzada. una participació crítica". Però entenen així i consideren el Els voluntaris saben que es Avui, l'ajuntament manté posar en pràctica aquests fenomen "només com un pro- necessiten moltes partides per a convenis amb més d'onze supòsits és molt complex. Mentre blema social". Una furgoneta recuperar aquest sentiment vital entitats diferents. algunes entitats posen l'accent prop de l'estació de Sants amb d'importar algú. Creats els Entitats i institucions treballen als albergs que permetin una sis lliteres i un equip de voluntaris, primers llaços d'amistat, s'inicia amb motivacions i mitjans diverconvivència digna, com Dit i Fet, és el primer pas per a prendre un procés lent i laboriós sos, però totes coincideixen que altres, com Rauxa, prioritzen contacte. Els ofereixen, sense d'estructuració. Els símptomes el fenomen dels "homeless" és l'aspecte sanitari a més de necessitat de papers ni pregun- del progrés són mínims: la només la punta de l'iceberg de la l'acollida. tes, un lloc on passar la nit. Un capacitat de comunicar-se o de marginació consubstancial al sisEls transeünts solen demanar albergqueacull, avui, una vintena sol·licitar un lloc per a dutxar- tema i preveuen que el número menjar; molt menys sovint alberg d'usuaris és el segon pas. se... Molts no avancen gens. augmentarà.

La

CARRER

BARCELONÈS CINEMA

V&uAírl

Febrer de 1994

ESCULTURA

LLIBRES

"La casa de los espíritus"

Les ciutats de l'extraradi

Els qui hagin llegit la novel·la de la Isabel Allende pot ser que trobin a faltar la complexitat del llibre, sobretot la volada de les reflexions o l'explicitació dels sentiments que hi ha al llibre. Però també pot passar que la pel·lícula els faci més entenedor el llibre, que resulta un xic enrevessat.

Perquè en el film tot és més sintètic i esquemàtic, fins al punt que es prescindeix de les aventures col·laterals i s'escurça a tres el nombre de les generacions de la familia Trueba· Només surten la mare, l'esposa i la filla, i no la néta· La projecció és llarga, dura més de dues hores • Però se segueix molt bé perquè s'hi ajunten, per aconseguir-ho, una esplèndida interpretació dels protagonistes, una fotografia bona i, en especial, la trama.

La trama circula en dos plans: el famliar, és a dir, la turbulenta relació d'Esteban Trueba amb la seva esposa Clara, com també amb la germana i amb la filla Blanca.

L'altre pla, que és el rerafons de tota la narració, és el político-social.

El senor Trueba és un ric patró que s'ha fet a si mateix.

Home enèrgic, atrapat pels esquemes socials (a Amèrica Llatina tan cruament polaritzats per la dicotomia pobres-rics), entra a la política per defensar l'ordre social imperant. Però, tal com va passar al Xile de l'Allende, les dretes perden les eleccions i guanyen les esquerres. Aquest fet provoca el cop d'Estat. Els militars i els capitalistes s'uneixen i enderroquen el govern. La pel.lícula mostra la crueltat amb la que els insurrectes aplasten la gent d'esquerres.

Al llarg de tot el film, com en el llibre, hi ha un toc de poesia, fins i tot de màgia, i una decidida voluntat d'anar al fons de les coses per deixar sempre salvada la persona humana. D'aquesta manera la pel.lícula es converteix en un cant a la vida i a l'amor, malgrat la crueltat del patró envers els seus, i la de l'exèrcit envers el poble. Ho resumeix bé la frase que copio del llibre: "quiero pensar que mi oficio es la vida y que mi misión no es prolongar el odio".

Ignasi Riera ha escrit un llibre "iniciàtic" que ens empeny a la descoberta de la perifèria de la Gran Barcelona.

Director Bemd Eichinger.

Intèrprets: Meryl Streep, Jeremy Irons, Winona Ryder, Glenn Close i Antonio Banderas.

"Els qui vivim en aquesta zona, viu a Cornellà, quan som a l'estranger-estranger i ens pregunten on vivim, solem respondre: A l'entorn barceloní, no gaire lluny de Barcelona, a la Gran Barcelona. O, simplificant-ho: A Barcelona".

JAUME P. SAYRACH

Escultures al Banc Vitalici del passeig de Gràcia de Barcelona

Imatges femenines de Barcelona JAUME P . SAYRACH

Es el conjunt format per les places, pels parcs, pels monuments, i també per la gent, el que defineix els trets d'una ciutat.

Però també són petits detalls (com ara una font 0 una escultura) els que acaben de donar-li l'encant. A Barcelona hi ha bastants d'escultures. Sovint passem distretament davant d'elles. Pot ser bo dirigir-los una mirada: elles també contribueixen a fer la imatge de la nostra ciutat. Fins i tot algú trobarà que una estàtua d'una noia bonica pot ser un bon símbol de Barcelona, com ha acabat sentho la senyoreta del paraigua. Heus ací la fotografia de tres noies gracioses que són a

Barcelona des de fa força temps. Les trobareu a la cruïlla passeig de GràciaGran Via, al Banc Vitalici. Són degudes a l'escultor Enric Monjo i Garriga, que va néixer l'any 1896 a Vilassar de Mar i va morir a Barcelona el 1976. Té obres a Washington i a Nova York, i són d'ell l'escala del cambril de la Verge, del monestir de Montserrat, i les imatges del presbiteri de la basílica de Terrassa. La seva obra es caracteritza per la barreja d'ampulositat i de simplificació, que recorden una mica l'espiritualisme de l'estil gòtic. Qui vulgui conèixer millor l'escultor Monjo, pot visitar la Gliptoteca (museu) Monjo, de Vilassar de Mar.

LITERATURA

Vuit menys set, una provocació a la lectura La sala d'actes del centre cívic de Sant Martí de Provençals s'omple cada més de literatura i, encara que sembli insòlit, també de públic.

La raó és 'Vuit menys set". Una trobada mensual amb un escriptor o escriptora per conèixer la seva obra. Una presentació, dues persones que parlen a favor i en contra de l'autor, tres accions teatrals, un pianista. Un còctel que soprén i posa la literatura a l'abast de tothom.

La biblioteca, l'escola d'adults, el centre cívic i un grup de voluntaris, tots ells coordinats pel jove poeta Ignasi Corral, fan possible que, al llarg de dues hores, el públic (entre duescentes i sis-centes persones) gaudeixi de la presència i l'obra d'autors com Miquel Martí Pol, José Luís López Aranguren, Quim Monzó, Teresa Pàmies o Paco Candel.

L'acte vol ser, segons Ignasi Corral, "una provocació a la lectura". I té èxit. "Després de cada Vuit menys set, les llibreries del barri esgoten els llibres de l'autor".

Ho diu amb un sentiment de queixa perquè està tip de la connotació que se'ls atribueix de barriades suburbials. El llibre "Off Barcelona" és una petita i irònica venjança. I, si es permet l'expressió, un cant d'amor. Llegeixi's, si no, el capítol 5, que l'autor escriu "A tall de cloenda", encara que pot servir molt bé d'introducció: " Aquesta geografia és ara la geografia del meu entorn famliar". Com tants veïns de les ciutats perifèriques, hi ha viscut hores de lluita, d'il.lusió col.lectiva, de por. I l'apassionant intercanvi de cultures que s'hi fa L'autor amb estil planer, ofereix diversos flashos de les ciutats que recorre. No es limita als aspectes urbanístics sinó que cerca sobretot la vida.

En parlar de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, cita els escriptors que hi han nascut, o que hi han viscut, o que s'hi han referit en els seus escrits.

Dedica un apunt al colomenc que s'ha convertit en un gran torero, assenyala les principals reivindicacions pendents i comenta l'escandalosa situació en la que es troba el riu Besòs. Sant Adrià, Cornellà, l'Hospitalet, Sant Just... són etapes de l'itinerari iniciàtic, i el metro "animal mític de l'urbanisme perifèric", els bars, els mercadillos o les platges, són alguns dels temes que tracta.

El pitjor que pot passar és que entre la metròpoli i la perifèria s'instal.li el desconeixement mutu.

"Off Barcelona" és una guia útil agradable i fins i tot tendre, que obre les claus per al coneixement del més enllà de Barcelona.

José Luís López Aranguren al "Vuit menys set"

Ed. Barcanova.

Barcelona, 1993.

CARRER

Febrer de 1994

ASSOCIACIÓ El 25è aniversari d'un moviment cap al futur

El Casc Antic contra els abusos de poder

.MANRESA 'REDACCIÓ

MAFíl VlVt •

Uns 350 veïns de Ciutat Vella es manifestaren per protestar contra la política d'expropiacions que Procivesa realitza al barri, sobretot a quatre finques dels carrers Cremat Gran i Cremat Xic. Els manifestants no van poder donar el manifest de protesta perquè els responsables els van tancar la porta.

, CASC ANTIC 'MARTA PLUJA

La Comissió contra els Abusos de Poder es va formar ei maig del 1992 arran d'un seguit de contradiccions en el judici a Marc Pérez (acusat d'haver col·locat un artefacte explosiu en plena psicosi olímpica). El Tribunal no va voler escoltar les al·legacions de la defensa sobre l'abast real de la bomba i l'acusat va decidir recórrer la decisió del Tribunal, perquè la considerà poc objectiva i canvià d'advocat. "És en aquell moment", explica Francesc Arnau, advocat i fundador de la Comissió, "que es veu la veritable necessitat d'organitzar-se com una Plataforma, tot i que, pràcticament, ja funcionava abans".

La funció bàsica d'aquesta comissió és lluitar contra els abusos que molts jutges i les forces de l'ordre, entre d'altres, fan del seu poder. La comissió porta, sobretot, casos de maltractaments policials, però ara mateix, lluita contra l'abús practicat al mateix senyor Arnau, que va ser acusat de desacatament pel sol fet de no portar corbata en un judici.

Segons diu ell "com que no es poden ficar amb l'idioma, perquè en teoria ja existeix la normalització, es fiquen amb les corbates, quan no és obligatori el

seu ús des de l'any 85".

Segons sembla, hi ha una mena de complot en contra d'aquest advocat pel fet de ser de la Comissió i, segons han manifestat alguns testimonis, no se'ls permet l'entrada a un judici si van amb ell. L'advocat considera que aquest fet és "anti-constitucional, perquè no es pot restringir l'entrada als judicis públics".

Això, segons el senyor Arnau, posa de manifest la necessitat de revisar el codi de la professió i de desfer l'ambigüitat que regeix el Col·legi d'Advocats, perquè la funció de la justícia no pot passar per "restringir la informació" ni per perseguir els que ho intenten evitar, i afirma que "l'opinió pública ha de tenir en compte que el que passa al Palau de Justícia té molt poc a veure amb la realitat del carrer, i només canviarà per la pressió ciutadana".

El sòl a Ciutat Vella En els darrers anys ha començat una batalla política i econòmica de control del sòl a Ciutat Vella per arribar a transformar el centre històric de la ciutat, d'una manera molt poc clara, i s'ha creat una gran bossa de pobresa i marginació. Segons la Coordinadora de Veïns del Casc Antic "la culpable és Procivesa (Promoció Ciutat Vella, SA), perquè utilitza el poder de l'Ajuntament per coaccionar els

veïns per tal de procedir a les expropiacions i actua d'una manera molt poc transparent."

Segons ens ha explicat la mateixa Coordinadora, Procivesa setja els veïns afectats a través de telegrames, trucades telefòniques i visites inoportunes, fins a tal punt que la majoria d'ells pateixen transtorns nerviosos i alguns han hagut de ser hospitalitzats.

Aquests fets s'han posat en coneixement del fiscal del districte primer, senyor Carlos Ramos, i estan pendents d'una resolució.

Procivesa Aquesta és una societat mixta amb la participació majoritària de l'Ajuntament (un 51 per cent) que actua com a gestora en les expropiacions que es fan a Ciutat Vella.

La Coordinadora de Veïns qüestiona la seva actuació pels procediments que utilitza en les expropiacions. Segons Vicenç Sanabra, secretari de la Coordinadora, "no es pot coaccionar la gent per tal d'expropiar i s'han de fer les expropiacions d'una manera coherent, pagant el que pertoca a cadascú i buscant un habitatge substitutori adequat a les possibilitats dels afectats". És per això que hi ha una actuació conjunta amb la Comissió contra els Abusos de Poder.

"Bruixes i maduixes" puntualitza A raó de l'article sobre Bruixes i Maduixes, publicat a la revista "La Veu del Carrer" del mes d'octubre, ens dirigim a vosaltres per agrair-vos sincerament aquesta publicació.

Tanmateix, i malgrat el to encertat de l'article, hi ha alguna informació errònia que us

preguem que sigui rectificada per tal de no induir a error: En primer lloc l'Ajuntament de Barcelona no ens subministra "simplementel material", sinó que la nostra entitat està en conveni amb aquest ajuntament i rebem subvencions del districte per a les diferents activitats.

Les activitats que oferim s'estenen durant tot l'any i no només el període d'hivern.

La seu de l'entitat no es troba a les Cotxeres de Sants. El nostre local està ubicat al Centre Social de Sants.

"Bruixes i Maduixes" Animació al carrer

El 27 de novembre de 1993 la Confavc, amb la valuosa ajuda de la Federació d'associacions de veïns de Manresa, va organitzar el vint-i-cinquè aniversari del naixement de les associacions de veïns.

Ens hi vam aplegar unes cinc-centes persones, d'arreu de Catalunya. També hi va tenir lloc la presentació del número especial de "Veïns", amb textos de diverses federacions en homenatge a les bodes de plata de les associacions veïnals i el primer número de la revista "Barris" de la Federació d'associacions de veïns de Manresa.

Alfred Vela, prefident de la Confavc, va recordar que el moviment veïnal ha lluitat des dels orígens per la restauració de les llibertats al nostre país i ha estat bressol de moltes dones i homes que des de les primeres eleccions democràtiques són representants de les nostres institucions. I que maltractats

Portada de la revista de la Federació de Manresa moltes vegades per aquests mateixos representants, ens neguen un reconeixement i una representativitat que a d'altres moviments els van atorgar immediatament.

Els moments de crisi els hem superat amb un treball coherent i constant, la voluntat de sercada dia més actives, solidàries i en contacte amb la gent dels nostres barris.

Covi encara és a Barcelona

ABEL MARUNY

Si esteu pensant en el Cobi, la simpàtica mascota dels Jocs Olímpics del 1992, aneu molt equivocats. Aquest, s'escriu amb 'V". Es tracta del Col·lectiu de Veïns Irritats. És un grup de persones que s'organitzaren fa un parell d'anys preocupades per la manca de zones verdes i la humanització de l'entorn a l'Esquerra de l'Eixample. Van començar sent 25 membres, i ara, ja són uns 200. Encara que formen un grup completament independent, actuen amb el suport de l'associació de veïns del barri. No tenen cap local propi i un bar de la zona és el seu punt de trobada.

S'han donat a conèixer en diverses accions, com una concentració a la plaça Letamendi, amb l'edició de fulls de propaganda, o la celebració d'un aperitiu enfront dels jardins de la Universitat, per reivindicar el seu ús públic.

Els temes que preocupen aquest col·lectiu són: Per una

banda, la recuperació de l'interior d'un nombre important d'illes de l'Eixample per a l'ús ciutadà.

També volen que s'humanitzi el carrer Aragó. En aquest sentit, l'ajuntament ja ha anunciat la seva intenció d'habilitar un carrilbici al costat-mar, i l'ampliació de la vorera al costat-muntanya des de l'avinguda Diagonal fins al carrer Tarragona. Ramon Solé, membre del COVI, ha manifestat que l'alcalde, Pasqual Maragall, només pretén "que sembli" que el consistori està interessat en el tema ecològic de Barcelona.

Recordem que l'Eixample és el districte amb l'índex més alt de contaminació de la ciutat. També reclamen que s'obrin al públic els jardins de la Universitat, els de l'Escola Industrial i els del Palau Robert, al Passeig de Gràcia. A més, volen crear un "eix tranquil" amb un circuit al carrer Rosselló, entre els carrers d'Enric Granados i Comte Borrell.

El COVI ha anunciat que té previstes més accions per a la pròxima primavera.

Lo Vmttlml

ASSOCIACIÓ

CARRER

Febrer de 1994

Urbanisme i ecologia a Catalunya JOAN MARTÍNEZ ALIER

MARC VIVES

Els edicles de l'avinguda Cambó se'n van , CASC ANTIC 'REDACCIÓ

Després d'anys de reclamar l'enderroc dels "bodrios" que s'havien perpetrat a l'avinguda Cambó, per fi ja no existeixen.

En el seu lloc podem gaudir d'unes artístiques columnes de formigó nu que, fins i tot, semblen bona arquitectura comparades amb el que veiem abans. I és que per cobrir l'entrada i sortida d'un apar-

EMISSORES LOCALS DE BARCELONA EN FREQÜÈNCIA MODULADA Contrabanda Ràdio 91.0 (4124710) Ràdio Ambient Musical 103.5 (2006866) Ràdio Bon Pastor 94.3 (3052004) Ràdio Bonanova 107.1 (2023436) Ràdio Bronka 92.3 (3596572).

Ràdio Ciutat Vella 106.8(4429701).

Ràdio Clot 101.3(2320317) Ràdio Gràcia 107.6(2850138) Ràdio Línia 4 91.0 (4502179)

Ràdio Ona de Sants 92.0(4318408) Ràdio Pica 91.8 (2175747) Ràdio Poble Sec 107.5(4423193) Ràdio RD7 107.0(4209132) Ràdio RSK 107.0 (3585614) Ràdio Trinitat Vella 92.2 (3457016) Ràdio Zona Franca 100.5 (4323642) Taller Ràdio ikària 107.8(3007370) Taller Ràdio Wad-Ras 91.2 (3002964)

cament no s'han de saber fer gratacels. Esperem poder celebrar ben aviat el retorn a un paisatge més assenyat i que els "edicles de Cambó" passin a ser només un mal record i no es repeteixin enlloc més..

CANAL 39 (UHF) TV Ciutat Vella TV l'EIxample TV Nou Barris TV St Andreu TV Gràcia TV SarriàSt Gervasi TV HortaGuinardó Ràdio Clot TV TV les Corts TV Sants

EXCLUSIVAS NACIONALES E IMPORTACIONES VINOTECA ESPECIALIZZADA

dl dl dm dm dx

18/21h 21/24h 18/21h 21/24h 18/21h

dx 21/24h d| dj dv dv

18/21h 21/24h 18/21h 21/24h

La primera investigació seriosa sobre aquest tema fou publicada el 1992 a un lloc una mica especial: l'editorial anarquista Madre Tierra, de Móstoles, a Madrid.

L'ha feta un historiador de Sabadell, Eduard Masjuan, que molt recentment ha ampliat la seva recerca a l'estudi del pensament sobre Població i Recursos Naturals dins l'anarquisme ibèric, entre 1870 i 1939, amb troballes molt interessants sobre el feminisme neomalthusià, radical, d'esquerres: "Amaos y no os multipliquéis" va escriure Maria Lacerda de Mourà. Aquestes investigacions foren publicades a la revista Ecologia Política.

Els últims trenta anys hi ha hagut un consens entre la dreta i l'esquerra d'aquest país en els elogis a Ildefons Cerdà (el pla d'eixample de Barcelona de 1859), i també en els elogis al Pla fet entre Le Corbusier i el GATPAC l'any 1932. Aquest consens és sorprenent. ÍHO va haver a Catalunya una línia urbanística contrària a l'extensió de la conurbació, favorable a la dispersió de la població a tot Catalunya, una línia descentralitzadora? Naturalment que hi va ser, però ha estat deixada de banda, no solament els fets sinó fins i tot la història.

Així, Cebrià de Montoliu, un reformador social radical, un admirador de Ruskin, o William Morris, de Patrick Geddes, un home vinculat a Arts i Oficis, va fundar la Societat Catalana de la Ciutat Jardí. Aquest moviment no volia pas crear suburbis-jardí, sinó, ben al contrari, trencar l'expansió en taca d'oli de les

'•' . • ; S · Í .

conurbacions. El llibre d'Eduard Masjuan situa perfectament la figura de Cebrià de Montoliu.

També ens explica com anys més tard, al 1920 i 1930 (quan Cebrià de Montoliu ja havia mort en un exili voluntari, fastiguejat dels interessos immobiliaris d'aquesta ciutat), les idees d'un urbanisme descentralitzador van ser represes pel moviment obrer de l'època, especialment per anarquistes com Alfons Martínez Rizo, Albert Carsi, noms oblidats d'aquests precursors de l'urbanisme ecològic (tan contrari al que s'ha fet a Barcelona els últims anys, amb les autopistes urbanes i la destrucció del Vallès, el Maresme, el Delta del Llobregat), un urbanisme que torna a creure en els cinturons agraris i la desconnexió o separació dels nuclis urbans. Tot això ha estat explicat per phmera vegada al llibre de Masjuan.

Urbanisme y ecologia en Cataluiïa.

Eduard Masjuan Bracons.

Ed. Madretierra. Madrid, 1992.

TELÈFON DELS VEÏNS

EXCLUSIVES NACIONALS I IMPORTACIONS VINATERIA ESPECIALTZADA

SERVEI D'AJUDA AL CIUTADÀ

Per al treball en Marginació I n t e r v e n c i ó Sociocultural en (Marginació. Inici 14 de gener I n t e r v e n c i ó amb disminuïts. Inici 14 de febrer T r e b a l l amb m i n o r i e s ètniques i Immigrants. Inici 9 d'abril

Per al treball a m b G e n t Gran Tècniques per animadors. Dissabte 29 de gener

Carrer Torrijos, 51 08012 Barcelona A I

A i 1.

(93)218 69 66

310 2211 TRUCA'NS

A n i m a m o r s de G e n t G r a n , Inici 18 de febrer Menogràfics

FÀBRICA DE PELETERlA

També Monitors i directors de lleure Gestió associativa Educació Ambiental ., _ . , , Animaco Sococultural

Amb et suport: g^^^^^,,,^, ^ ^^,^,^^^^ Departament de Benestar Social

Informació i Inscripcions

^„ ^^„^^„, ^ „ ,

Numància, 149-151 08029-Barcelona Tel. (93) 410 16 02

j _ _ _ . Generalitat de Catalunya a\\u Departament de Presidència BUB Secretaria General de Joventut

Oferim més de 1.200 referències seleccionades en vins, caves i licors.

VINS I CAVES LA CATEDRAL, S.L PI. Rainón Berenguer el Gran, 1 Tel. (93) 319 07 27 08002 BARCELONA

Agotado el stock del invierno 93, e s t a m o s fabricando la nuava colección 9 4 a preciós d e c o s t e .

iVISÍTENOS! Avda. República Argentina, 9-11 08023 Barcelona - Tf. 238 0 3 3 7

CARRER

Febrer de 1994

EL COR ROBAT

Prou d'abusos Para el domingo 20 de febrero esta convocada una gran mgimfestación ciudadana.

À N O E L VAt-vaÈRDE

Agapito Neira Presidente de l'A.V. Bon Pastor

"Hemos sido el pariente pobre de las obras olímpicas"

Bon Pastor es un barrio de casas bajas y bloquesaltos. Mossèn Cortina, el "Padre Botella" lo hizo famoso y realizó, con el esfuerzodesús vecinos, losequipamientosque las administraciones no le quisieron dar. Ahora lucha por una línea de Metro para acercarse a Sant Andreu y a Barcelona.

— cSon baratas las casas de Buen Pastor?

— Solo una tercera parte.

— cQuien fue el "Padre Botella"?

ASSOCIACIÓ

A.N. Los tiempos pasan y los problemas siguen pendientes o se nos ofrecen salidas que no podemos admitir. La paciència tiene un límite y los barrios, sus asociaciones de vecinos, pretenden dar un toque de atención a lasadministraciones. Los tres temas que queman son la lucha de los recibos del agua, la situación del transporte publico y la aluminosis.

Los afectades podemos contarlos por miles, los responsables son los mismos. A la cabeza el conseller Cullell, en el que coinciden la màxima responsabilidad de los problemas planteados, y, en menor grado, los ayuntamientos correspondientes.

Tres anos son muchos anos.

Van lentos y son remisos. La realidad, el dia a dia de las barriadas, nos exigia esta convocatòria. Veamos brevemente la situación :

~ Alguien que saco al barrio del anonimato. ~ cHa quedado alguna tradición de sus actividades?

— Sí. Los vecinos guardamos las botellas de las fiestas de Navidad para un esplai que las recoge.

— ^Buen Pastor se beneficio de los Juegos Olímpicos?

— Creo que hemos sido el pariente pobre.

— òQué pasarà cuando se vaya la Maquinista?

— Nos espera un fiíturo sombrío. Mucha gente del barrio trabajaba allí.

— cEI "Plan Sant Andreu-la Sagrera" puede ser la solución a los problemas de Buen Pastor?

— Estamos con la mosca detràs de la oreja. Es la última oportunidad que tenemos para unir Buen Pastor con Sant Andreu y no queremos volver a ser el pariente pobre.

— òSiguen siendo vàlidas las asociaciones de vecinos?

— Sí. Si no fuera así, no estaria aquí.

— òHa tenido que hacer alguna reivindicación a disgusto?

— No. El dia que no pueda hacer lo que yo creo que debò hacer, me iré de aquí.

— Hay alguna cosa que tendrían que hacer las asociaciones de vecinos y no hacen?

— A mi me gustaria dar a nuestros socios y al barrio un Servicio jurídico — òQué hace la juventud de Buen Pastor?

— Muchas cosas. Mas de lo que la gente se piensa. Es una juventud sana y trabajadora, como dicen ellos, "guai".

— òSe tiene que hacer política desde una asociación de vecinos?

— No. Estoy totalmente en contra.

— cCómo està de mujeres la asociación?

~ Mal. Las tres que había lo dejaron por problemas de tiempo. ~ cLe paran por la calle?

~ Sí. Afortunadamente nos paran para preguntamos por los problemas del barrio.

Aluminosis (1990) Se derrumba una casa en el barrio del Turó de la Peira, muere una vecina y se descubre la aluminosis. Mejor dicho, sale a la luz pública pues nos consta que administraciones, colegios profesionales y constructores eran conocedores de su existència.

Miles de afectades en toda Catalunya. Un censo realizado por la Favb concreta en Barcelona 15.000 viviendas afectadas.

Recibos del agua (1991) Comienza en Ciutat Badia, Bellvitge y otras muchas localidades. La lucha contra unos recibos cuyo importe corresponde mas a diferentes impuestos que al propio consumo. Unpreciodel agua que hace pagaria mas cara a la familia numerosa que a la empresa que ensucia los rios.

Este ano han reincidido en una subida, el siete por ciento en el billete mas usado. Por encima del IPC. Respecto a los temas pendientes por fin han comenzado las conversaciones las diferentes administraciones y al parecer hay acuerdo en crear un consorcio o autoridad única. Sin embargo no ha sido posible el

15,000 viviendas afectadas de cduminosis en Barcelona esperan solución

La lucha de los recibos del agua es una de las mas importantes de los últimos anos

Este ano han reincidido en una subida del transporte publico por encima del IPC

La Generalitat se saco de la manga un decreto de ayudas que denunciamos en su momento como injusto y de difícil cumplimiento. Transcurridos tres anos en Barcelona, al igual que en otras localidades, de 15.000 viviendas no llegan al millar las viviendas rehabilitadas. O dicho de otra manera, solamente unos centenares de familias han recorrido la carrera de obstàculos (léase decreto) que permite acceder a las ayudas.

La situación solo puede calificarse de rotundo fracaso. El camino elegido por la Generalitat no ha dado resultados minimamentesatisfactorios. Por lo tanto exigimos las necesarias rectificaciones del decreto de ayudas y una mayor coordinación entre las administraciones.

Unos impuestos recaudados no por la administración sinó por una Sociedad mercantil, inaudito!

Largas negociaciones con escasos resultados. 60.000 familias esperando soluciones y mas de mil millones impagados. La lucha de los recibos del agua es una de las mas importantes de los últimos aüos. Por la importància de las reivindicaciones, por el número de afectades las soluciones no pueden tardar en llegar.

acuerdo respecte al endeudamiento de cien mil millones. La Generalitat continua su política de no aportar ninguna cantidad y sin el acuerdo en el endeudamiente, no se pondrà en marcha el consorcio.

Es urgente que se solucionen estos problemas este ano al tenerse quef irmar un nueve contrato programa.Y asi abordar las reivindicaciones pendientes: desbloquear el Plan Intermodal de Transportes, crear el billete combinado, llevar el metro a los barrios obreres, crear nuevas líneas de autobuses, etc.

Telegràficamente estàs son las razenes que, desde los barrios metropolitanes, se esgrimen para convocar las mevilizacienes. Y es que ha llegado el momento de decir: PROU !!!

Transporte de calidad (1992) En el ano olímpico un conjunto de entidades sindicales, vecinales y ecológicas denunciaren el aumento de las tarifas en un veinte per ciento y exigieren soluciones a los problemas de fondo.

20

Febrer de 1994

Imatges

Pasqual Górriz/Sàgar Male

Europa davant els seus conflictes

Die Funktion der neuen Architektonischen Gresen (La funció de les noves fronteres arquitectòniques) Edificis religiosos. 3

Vicenç Fisas

"La problemàtica de la Nova Arquitectura Religiosa és molt similar a la que es va plantejar en l'aparició de l'Art Abstracte, que fou que l'adopció d'unes tècniques de treball provinents d'àmbits que no poden aportar una tradició acadèmica fa quasi impossible distingir quan l'arquitecte actua mogut per unes conviccions o quan és simplement un caradura" (I Congrés de Nova Arquitectin-a Religiosa d'Alcoi, 1987). Abd de fortes i conservadores les conclusions de les xerrades sobre la Nova Arquitectura Religiosa, conclusions que parapeten l'existència d'un autèntic debat intern al qual, segons les converses que vam mantenir amb Nicolàs Guàrdia, "puc assegurar que no s'hi van 'colar' gaires caradures"."El problema que ens plantejàvem en aquell moment per a les ciutats industrials de Barcelona que demanaven noves esglésies tenia com a rerafons la crítica que feien al debat de centre-perifèria (la perifèria de les ciutats marginades per l'existència d'un "centre fort", N. de l'A.) només progressista quan reflectia ima problemàtica social (...)

Però quan els seus teòrics anaUtzaven problemes d'arqmtectura i urbanisme, queien en conservadurismes tals com denunciar que els edificis religiosos dels b a n i s marginals s'havien convertit en im mer "subproducte arquitectònic", condició del seu status marginal; sota la màscara d'un suposat progressisme social s'hi amagava una concepció aiistòcrata, l'existència de la tradició d'una Alta arquitectura religiosa.

Nosaltres combatíem rotundament aquesta idea... fins i tot en un primer moment vam escriure im manifest no-publicat que demanava la demolició i construcció en nova planta dels edificis històrics; era un moment d'eufòria (...) La nostra arquitectura religiosa en les ciutats industrials de Barcelona sempre es va desmarcar de la idea d'una Dignitat Aristòcrata i es transvestia sota l'aparença d'edificis humils, magatzems, taÜers de reparació, fabriques, búnkers... Sí que tenia formació acadèmica, però per suposat no era la de l'arquitectura tradicional. Algú irònicament i encertadament ens va etiquetar com a Nova Arquitectm'a Franciscana (El naclmiento de la nueva arquitectura religiosa; conversaciones con N. Guardia, en propera aparició a Arquitectura Sèrie B).

L'acudit

Puyal

a s ripus pUATiBe^ i/imtiBAAfcjicis ^A VAN BAÍXWr,d4..,

\

f^xB Aijro Mo

J

es Po^ciotíA eücAM &ias cí^pln

<

ífiPolBcAllis À LA rtlfetiOA 0OVA, i FA

<

La punta

íA mawce^

La geografia poKtica europea està en període de revisió. E n pocs a n y s h a n sorgit e s t a t s nous, u n s altres s'han t r a n s f o r m a t profundament, h a n sorgit reivindicacions nacionalistes, i diversos grups ètnics i n t e n t e n agrupar-se en u n m a r c gens fàcil. La conílictivitat d'aquests m o v i m e n t s , propostes o intencions és inevitable, tot i q u e no necessàriament s'han d'expressar e n forma d'enfi'ontament militar.

Reconèixer l'existència d'aquests conflictes, t r a c t a r de minimitzar la violència e n la seva resolució, i t r o b a r els m a r c s i n s t i t u c i o n a l s p a n e u r o p e u s a d e q u a t s per a la seva discussió, són algunes de les premisses per encarar-los positivament.

El cas iugoslau a p u n t a la m a t r i u d'un tipus de conflictes que es poden reproduir a m b facihtat en l'espai europeu, tot i que t a m b é els podem trobar en altres continents, i e n els que es produeix u n xoc d'interessos i de drets: la integritat territorial, el dret a l'autodeterminació, els drets de les minories i el dret a l'autodefensa. Aquest conflicte h a posat t a m b é e n evidència l ' e x t r e m a debilitat de la diplomàcia europea, que s'ha m o s t r a t incapaç de preveure, regular i solucionar uii conflicte en el seu propi territori i n'ha derivat la possible resolució a d'altres instàncies.

F a poc m é s de tres anys, tots els E s t a t s europeus van signar la "Carta de París", el document m é s significatiu de la Conferència de S e g u r e t a t i Cooperació Europea (CSCE), en el que es posa l'èmfasi e n els d r e t s de les minories i es posen les bases per a u n compromís d'aquest organisme en la resolució dels conflictes relacionats a m b les disputes ètniques i de minories. A la CSCE, però, no se li h a n atorgat ni els mitj a n s ni les atribucions necessàries per d u r a bon t e r m e a q u e s t a feina.

E n general, i a t è s el s e u caràcter intern, ni els conflictes ètnics ni els nacionalismes a m e n a c e n directament altres estats, com a m í n i m en t e r m e s militars, per la qual cosa no t é sentit plantejar la defensa militar europea en funció d'aquest tipus de conflictes, que s'han de resoldre f o n a m e n t a l m e n t m i t j a n ç a n t els m e c a n i s m e s no m i l i t a r s de la seguretat i el desenvolupament d'un m u l t i c u l t u r a h s m e pacífic, que respecti el d r e t a ser diferent. Això significa, e n t r e d'altres coses, u n a real igualtat d'accés al sistema educatiu i laboral, que la identitat nacional es pugui obtenir a m b independència de les formes culturals dels individus, q u e les polítiques e s t a t a l s tinguin en compte a q u e s t e s diferències c u l t u r a l s , que l ' E s t a t no s'identifiqui a m b u n tipus de símbols que representin exclusivament i m a p a r t de la població, i que el poder pohtic estigui descentralitzat al màxim.

Existeix, a més, u n a e s t r e t a correlació e n t r e d e s e n v o l u p a m e n t polític i d e s e n v o l u p a m e n t econòmic. La seguretat del continent europeu p a s s a t a n t p e r u n a cooperació política p e r e v i t a r autoritarismes agressius, com per u n a cooperació econòmica real que eviti írustacions igualment violentes. Si u n a e n t i t a t com E u r o p a p r e t é n compartir la seguretat, h a u r à de compartir t a m b é el b e n e s t a r econòmic vital, o sigui, g a r a n t i r la satisfacció de les necessitats bàsiques dels seus pobles.