Carrer 065

m^ La Veu del

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos • 08002 Barcelona

N- 65 novembre-desembre de 2000

Els nyaps del segle

(dossier, pàgs 11 a 17)

.7^r

. » . ' ' '

^-.f^jZ.

^--'Sfe

I <P

>rV

1.

*.

La Veu

m

CARRER

CARTES ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Baró de Viver 93 311 41 93 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridians 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59

Coll-Vallcarca 93 284 23 12 Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Diagonal Mar 93 307 91 20 Diagonal-Glòries 93 300 62 88 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guallla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perü-Espronceda 93 308 77 34

del

Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra Sra, de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93

novembre-desembre de 2000

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: favbcn@confavc.org web: wiww.lafavb.com

Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Fen·an Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Josep Lluis Rueda, Fen-an Sagarra, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Àngel Valverde, Genaro Villagrasa, Pau Vinyes

Consell de direcció Andrés Naya i Manel Andreu

Administració Marga Parramon

Secretària de redacció i Maquetació Montse Ayats

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Cap de redacció Carles Valls

Fotografia Consell de redacció Christian Andreu, Marc Andreu, Laura Aparicio, Ricard Aris, Marta Bach, Anna Bartolomé, Sara Casas, Daniel Garcia, Alberto Gómez, Ella Herranz, Miquel A. López, Ctielo Losada, Gerard Melgar, Marta Milà, Rosa Maria Palència, Marta Pardell, Marta Pluja, Jaime J. Rubio, Àlex Tisminetzky, Carles Valls i Jordi Vila

Consell assesor Anna Alabart, Emest Alós, Roser Argemí, Jesús Berruezo, Esttier Cànovas, Joan Costa, Xec Febrer, Jordi Gasull, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueiïo, Pep Martí, Mariano ^

Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tan-és

Portada Fotos: Pepe Encinas i Ignasi R. Renom

Fotomecànica i Impressió Grinver, S.A. (T. 93 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 266 07 70) La FAVB no està necessàriament d'acord amb les opinions que s'expressen als articles signats per particulars o col·lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d'aquesta revista fiaurà de fer esment del seu autor i origen.

L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col·laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 -1995

®

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Parc 93 221 04 87 Parc de l'Escorxador 93 325 00 44 Parc la Vall d'Hebron 93 428 68 66 Penitents-Taxonera 93 420 20 97 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Racó de les Corts 93 440 48 50 Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 431 25 44 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere 93 317 31 39

Sagrada Família 93 246 53 19 Sagrera 93 408 13 34 Sant Andreu 93 93 345 96 98 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genis 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 211 81 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 10 11 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i PI. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 9 3 4 4 2 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 4 2 9 0 7 06 Tres Torres 93 205 77 89

Triangle de Sants 9 3 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 8 8 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 T u r ó de la Peira

93 358 06 95 Unió-M, BartJera-Sla Marganda-Penedides

93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Montse Ayats Telèfon 93 412 76 00

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

E ; / e PUNTS

de distribució fl^

CARRER

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilià, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tonnàs Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. PI. Concòrdia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. PI. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. PI. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipre, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. PI. Àngel Pestana, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg, Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Papereria Llibreria. Finestrelles, 56 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. PI. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. PI. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595

Bitllet combinat E n c a r a era viu el dictador i des dels b a r r i s perifèrics es va començar a reivindicar el bitllet combinat "de casa a la feina per l'import d'un sol bitllet". A n a r a la feina en t r a n s p o r t públic implicava p a g a r dos i t r e s bitllets i afegir u n s costos socials molt alts. Hores de trajecte que impliquen t e m p s i c a n s a m e n t .

Ara l'Autoritat Única del T r a n s p o r t Metropolità h a fet r e a l i t a t a q u e s t a vella reivindicació. És u n a bona notícia. Ningú pot q ü e s t i o n a r que és u n a de les decisions més i m p o r t a n t s d'una A u t o r i t a t Única del T r a n s p o r t i n t e g r a d a per la G e n e r a l i t a t i els A j u n t a m e n t s . El m è r i t és d'ells i, com diem a vegades, més val t a r d que mai. Només h a n sigut 25 anys.

La m e s u r a s'ha explicat als mitjans de comunicació i ens h a g u é s a g r a d a t que algú, en algun moment, h a g u é s fet referència a la feina del moviment veïnal. E s t e m convençuts que els Macias, V e n t u r a s , Corbachos i Casas h a g u e s s i n t r i g a t més t e m p s i h a g u e s s i n d u b t a t més sense la pressió veïnal. A més a més pensem que reconèixer el nostre paper els fa més forts, j a que a p a r e i x e n com a r e p r e s e n t a n t s d'unes institucions sensibles als p l a n t e j a m e n t s c i u t a d a n s , sensible als temes que amb molta força s'han reivindicat.

Queda dit: la integració t a r i f à r i a és u n a bona notícia i ens sentim, d'alguna m a n e r a , protagonistes d'aquesta història. E n c a r a que callin i ho silenciïn.

Bon

any

Als amics i amigues de les associacions de veïns, als lectors, als que col.laboren d e s i n t e r e s s a d a m e n t en la n o s t r a publicació, als comerciants i institucions que ens ajuden econòmicament, a tots ells els desitgem bon any. Que els anys que a r r i b e n t i n g u i n la p a u necessària i la imprescindible solidaritat. Un record molt especial per als "nous" veïns i veïnes. Molta salut.

CARTES DELS LECTORS

I uO<S Pf\nf\ D t f T € A / o e / Ï A 1 € X>€L LO&O, es PA fi fi 0€F€AJ&€nM€ Oft CAKIAOfnO

^Lfítml

EL ROTO Hola a tots Sóc de l'Associació per a Joves TEB i he llegit l'article fet per Toni Ramon "El Raval dóna veu als més joves". Dins l'apartat Exposició virtual de dibuixos, Toni diu: ...en col·laboració amb el Taller Escola de Barcelona...

L'Associació per a Joves TEB no és un taller escola i les sigles TEB són el nom que es van posar els joves, ja fa vuit anys i és un signe d'identitat que els representa. El TEB és el TEB. L'Escola Taller Barcelona és una altra entitat que no té res a veure amb nosaltres.

A part d'això m'ha agradat molt l'article i sobretot l'escrit de Júlia Masip "Unes postals impactants i emotives".

Endavant.

Helena Palau

Censura política?

Sóc un militant d'Iniciativa-Verds que llegeixo amb gran interès La Veu del Carrer, imprescindible per educar l'esperit críticiconèixerraltra realitat de la ciutat. Ja em sembla bé (i coherent amb la revista) que primin els temes socials i les veus ciutadanes per sobre de les informacions político-partidistes que saturen la resta de mitjans de comunicació. Però trolxs una falta d'ètica periodística portar aquest criteri fins a l'extrem de silenciar les iniciatives de grups polítics en temes d'interès ciutadà. I això és el que va passar al número 64 de Ca/reramb la informació "Sepu per a la ciutat": enlloc es deia que IC-V és qui lidera la proposta de recuperar els jardins del Palau Moja, a la que després si han sumat (benvinguts) altres partits i entitats.

M. Acebal

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes de març.

UN N O U C A R R E R A I N T E R N E T : w w w . l a f a v b . c o m

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2000

CRÒNICA

La Mina: darrera oportunitat per un barri oblidat

Barri a barri

GERARD MELGAR RODRÍGUEZ

Després de moltes decepcions, els veïns aspiren d'una vegada per totes a la rehabilitació d'una zona oblidada durant massa temps

El barri de La Mina està situat al marge dret del riu Besòs. Físicament es troba més proper a Barcelona que al centre de Sant Adrià, municipi al qual pertany.

El nom prové de l'existència d'una mina d'aigua a l'interior d'un espai per berenar ja desaparegut. La seva història és la d'un barri artificial, creat amb motiu del creixement industrial de les grans ciutats als anys seixanta, que ha estat víctima de la mala planificació, en un primer moment, i de la desídia durant molts anys.

•

•

Població barraquista

Al 1969, el Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona començà la construcció als terrenys expropiats seguint el pla d'erradicació del barraquisme. Davant la urgent necessitat d'habitatges, es va accelerar el procés de construcció sense tenir en compte ni la qualitat de les obres ni la dotació de serveis. L'ocupació dels nous edificis es va fer entre 1973 i 1974 amb una població provinent de 262 municipis, però sobretot amb persones de barris marginals de Barcelona: Camp de la Bota, Pekín, La Perona, Can Tunis, Montjuïc, Riera Blanca, etc.

L'any 1975 les famílies empadronades eren 2.222; el número d'habitatges, 2.029; i el total d'habitants, 15.133. Per tant, fou un barri de creació instantània, a on es van reallotjar diversos nuclis de població procedents del barraquisme i amb una situació sòcio-econòmica molt degradada. "Aquelles obres es van fer a corre-cuita, sense acabar les porteries ni els carrers. Els blocs només tenien dues portes als extrems, que es comunicaven a través d'un llarg passadís. A més, es van omplir de forma poc racional. Les famílies eren molt nombroses i alguns pisos tan sols disposaven de tres habitacions", recorda Montse Pujol, membre de la Plataforma d'Entitats de La Mina.

El 7 de març de 1989 es va firmar un conveni per mitjà del qual el Patronat Municipal de l'Habitatge cedia a l'Ajuntament de Sant Adrià la gestió dels habitatges, locals comercials, vials i zones d'esbarjo de La Mina. En conseqüència, e l 1 4 de desembre del mateix any, es va

nístic: "Fa falta que els carrers siguin més oberts. N'hi ha zones que queden molt tancades i això propicia la creació de guetos". La professora de l'Escola d'Adults també reclama més vies de comunicació amb Sant Adrià: "Només hi ha la carretera cap a Mataró i el carrer Cristóbal de Mourà".

JOAN MOREJON

El record de Camarón ajuda a entendre part de la identitat de La Mina. constituir Pla Besòs, l'empresa pública de l'Ajuntament de Sant Adrià responsable de l'administració i gestió de les finques del barri.

•

La setena rehabilitació

Entre 1982 i 1993 hi hagué sis plans de transformació del barri. Tots sis van fracassar. En aquests moments es treballa en el setè, una rehabilitació que s'executarà durant els propers 10 anys. El projecte serà gestionat pel Consorci de La Mina, un òrgan constituït el passat 1 de setembre per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. El pressupost per dur a terme les reformes urbanístiques i socials s'ha valorat en 12.000 milions de pessetes. La Generalitat n'aportarà una tercera part; la Diputació, 2.000

JOAN MOREJC

El barri té un elevat percentatge de població jove.

milions; i el consistori adrianenc, 600.

La incògnita era saber quin seria el paper de l'Ajuntament de Barcelona, que en un primer moment no va entrar a formar part del consorci.

Finalment, el 15 de desembre es va aprovar la seva participació amb una aportació de 2.000 milions, a més dels 1.000 que ja estaven pressupostats a les obres del Fòrum 2004.

Falta concretar la quantitat que provindrà del pla Urban, la principal iniciativa destinada a la rehabilitació de barris marginals de la Unió Europea. Suposadament, seran uns 4.000 milions de pessetes.

La creació del Consorci de La Mina ha estat una de les insistents reclamacions de les entitats als últims anys. Montse Pujol, professora de l'Escola d'Adults i membre de la plataforma, ho raona: "És molt important pel barri ja que sempre hem estat entre les competències d'una o altra administració". Els recursos del pla Urban també fan que es mostri optimista: "Poden aportar beneficis molt interessants, però hem de tenir en compte que hi ha temes, com la seguretat ciutadana, dels quals aquest pla no es fa càrrec".

•

•

Plataforma d'Entitats

Tradicionalment, les diferents entitats que hi ha a La Mina organitzaven cada any una setmana cultural.

Al 1997, quan ja s'havia fet l'estudi pel setè pla de transformació, però sense que res hagués canviat al barri, les entitats van decidir suprimir la setmana cultural, com a protesta, i es va celebrar una setmana reivindicativa. Aquest va ser l'embrió de la Plataforma d'Entitats de La Mina, organisme que pretén recuperar la il·lusió i la participació ciutadana que, paulatinament, va desaparèixer als anys vuitanta. Com a mostra, van recuperar un famós lema de la Permanent de Veïns: Volem viure en una Mina digna. Aquesta plataforma la formen representants d'una vintena d'entitats del barri (Associació de Veïns, Centre Cultural Gitano, Escola d'Adults...) i persones a títol individual que es reuneixen els dijous al Centre Cívic per aglutinar propostes, idees i força.

Problemes

Quan es paria de la massif icació que hi ha al barri, Montse Pujol suggereix que el que s'ha de fer és construir més habitatges. A més, observa un altre conflicte d'ordenament urba-

Veïns enganyats

Paco Marín va viure durant 18 anys a La Mina, vuit dels quals va estar com a regidora l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. "L'any 1987 el moviment associatiu veïnal es trobava mort per una sèrie de fets que havien extingit la participació. Va ser llavors quan vam decidircrearla Pemianentde l'Assemblea de Veïns", explica. Poc després, s'iniciaren els contactes amb el PSC i van arribar a un acord per recolzar-lo a les eleccions municipals de 1987, a canvi de tenir un representant a la llista que observés i vigilés el compliment del pacte. Marín fou l'elegit per la Permanent de Veïns, i amb la victòria socialista accedí a la regidoria. Els problemes no trigaren en sorgir: "Nosaltres teníem relació amb alguns parlamentaris europeus i al mes de juny ens van assegurar que la Comunitat Econòmica Europea oferia recursos per temes de menys gravetat que els que patia La Mina". Aleshores, va demanar al tècnic del consistori que elaborés un informe i una petició de recursos. "Primer, no ens van fer nnolt de cas; després ens van dir que ja estava enviat, però no havien contat amb nosaltres. Vam obtenir una còpia i resulta que el document redactat era una cosa ben diferent al que nosaltres havíem demanaf. Es partia de la idea que el barri no tenia solució ni social ni urtianística. En conseqüència, es projectava la denrKJlició i la venda del terreny a la iniciativa privada per 3.700 milions de pessetes.

Al mes de gener, Marín fou expulsat del grup socialista, però davant la insistència dels veïns, va seguir en el càrrec de regidor la resta del mandat.

A les següents eleccbns, la Pemianent de Veïns va formar part de la llista d'Iniciativa per Catalunya i, d'aquesta manera, Paco Marín continuà quatre anys més treballant per La Mina a l'Ajuntament adrianenc. (segueix a la pàgina 4)

Població entre 11.000 i 13.000 habitants (9.329 persones empadronades) 21 % entre Oi 16 anys entre 17 i 45 anys 47% entre 46 i 64 anys 19% més de 65 anys 13% Població gitana 30 % aproximadament Procedència: 25% Andalusia 7% Castella 4% Extremadura Densitat: 512 h/ha.

La Mina 319 h/ha.

Sant Adrià 221 h/ha.

Barcelona

/.« Veu del

CARRER

CRÒNICA

novembre-desembre de 2000

(ve de la pàgina 3) Tot i dir que no és l'únic responsable, Marín acusa el Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona de tenir "un paper negatiu en la gestió urbanística i social del barri, ja que l'interès va més que res per tancar els problemes que hi havia al seu territori". També explica que un dels problemes més greus de La Mina fou que mai hi va haver un referent per establir un model de comunitat: "Faltaven llaços d'estructura interna.

A més, les famílies normalitzades marxaven i les que hi arribaven, en general, no aportaven res. Tot i ser temes totalment diferents, és un cas comparable al del País Basc, en el sentit que existeix una fractura social degut a una detenninada actuació política". Malgrat no haver-hi fórmules màgiques, Paco Marín creu que la manera de solucionar-ho passa per'lallarel protagonisme al col.lectiu mafiós i que les famílies normalitzades recuperin l'espai públic. Això no significa que als primers se'ls deixi de banda. Un cop assolits aquests objectius, s'hauria de regenerar la participació ciutadana".

•

Dues zones

S'hi poden distingir dos sectors: Mina Vella i Mina Nova. Entre ambdues hi ha una diferència urbanística molt important (els típics blocs mastodòntics de deu pisos són característics de la Mina Nova). Marín, però, rebutja la identificació que alguns fan de la Mina Nova com un món marginal i de delinqüència, en contrast amb una Mina Vella segura i tranquil·la. "En determinats plans que es van fer anys enrere apareixia aquesta distinció amb l'objectiu de criminalitzar la part nova per justificar l'enderrocament dels blocs".

Els problemes de La Mina són habituals en les converses del Fòrum Besòs. Aquest organisme va néixer impulsat per una lluitaafavorde l'ensenyament públic a càrrec de l'Institut Biani Besòs l'any 1992. Joan Roca, un dels seus membres, el defineix com "un punt de trobada d'idees de tot el que afecta a la ribera del Besòs", o sia, des de la Ciutadella fins al propi riu.

Roca adverteix un aspecte negatiu en la creació del Consorci de La Mina: "Em preocupa que hagi estat segregat del Consorci del Besòs. És una decisió poc progressista si per aquest terme entenem obtenir el tíenefici comú".

•

Iniciativa social

Des de setembre de 1999 i fins abril del 2001,es desenvolupa al barriel projecte pilot Capital local amb finalitat social, que té per objectiu estimular i promoure iniciatives que fomentin la creació de liocs de treball i la cohesió social. Es fa mi^ançant la Fundació CIREM (Centre d'Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània) i amb lacdlatoració de l'Ajuntamentde Sant Adriàde Besòs.

Aquest projecte va començar amb uns tallers que servien per identificar els problemes existents a La Mina i les causes que els originen. Van participar-hi al voltant d'uns 400 veïns i entitats del barri. El següent pas són microprojectes que intenten solucionar els conflictes plantejats anteriorment. Hi ha un total de 28 microempreses en funcionament.

La creació del Consorci de La Mina, els recursos que cedirà la Unió Europea amb el pla Urban i alguna de les obres projectades amb motiu del Fòrum 2004 han fet que als darrers mesos es tomi a parlar de La Mina, un zona que des del seu naixement ha patit un greu ostracisme.

Un restaurant es 'menja' l'Hivernacle de la Ciutadella Treballadors municipals denuncien la privatització de l'edifici construït el 1884 ELIA HERRANZ

Entre altres espais d'interès cultural del Parc de la Ciutadella es troba l'Hivernacle, magnífic edifici de ferro i vidre construït l'any 1884 per Josep Amargós amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona que tindria lloc 4 anys després. És una construcció les característiques de la qual permeten la conservació de plantes exòtiques durant tot l'any en un context climàtic no propici, com és el de Barcelona. A banda de les qualitats arquitectòniques i botàniques, l'Ajuntamenthaaprofitataquest marc per fer intervencions de diversa índole, entre d'altres, la concessió d'un restaurant ubicat en un ala de l'edifici.

Un informe anònim fet per funcionaris de l'Ajuntament denuncia que l'Hivemacle està canviant de destinació per convertir-se progressivament en el peculiar menjador privat d'aquest restaurant, amb la connivència del consistori. L'informe, corroborat per aquesta publicació amb un ex-treballador del restaurant, subratlla que, en moltes ocasions, quan es fan banquets i convencions, s'ocupa, a més de l'ala de la cafeteria, la part central de l'hivernacle, barrant el pas dels visitants a la zona de les plantes. A més a més, el restaurant ofereix aparcament dins el recinte del parc als seus clients, quan, en teoria, tret dels empleats del parc i les persones que treballen al Pariament, cap vehicle privat no pot circular ni estacionar dins el parc.

D'altra banda, l'informe denuncia l'incompliment de diverses normatives municipals relacionades amb les característiques dels lavabos (els actuals no estan adaptats als usuaris amb disminució ni tenen la sortida de venti-

L'Hivernacle abans de ser "okupat" pel restaurant lació a l'exterior). Aquestes i altres accions realitzades a l'àmbit de l'hivernacle han portat els redactors de l'informe a demanar la intervenció de les associacions veïnals i els mitjans de comunicació per tal d'aclarir la situació i fer públics els documents relacionats amb la concessió del restaurant. Es dóna la situació que la última concessió va ser donada, l'any 1999, al Grup Can Cortada, que figura com a client i patrocinador de Parcs i Jardins, entitat que gestiona el Parc de la Ciutadella.

La carcassa de l'Hivernacle va ser restaurada amb motiu del centenari de l'Exposició Universal, però l'edifici va serdestinataacolliractesiexposicions eventuals. Vaserl'lnstitut Municipal de Parcs i Jardins, al 1994, qui va editar un llibre on s'adquiria el compromís de convertir l'Umbracle i l'Hivernacle en "jardins-museu", amb l'objectiu de preservar els espais verds i el patrimoni artístic i històric. Però, a partir de l'any 1995, mentre es conserva un ala per acollir una col·lecció botànica perma-

nent, la resta de l'edifici passa a tenir diversos usos: la zona central, per exposicions i l'altra ala com a bar, botiga ecològica, aula d'ecologia i sala de concerts, fins que al 1998, desapareix la consideració de 'bar i txítiga ecològica" per l'actual de "cafeteriarestaurant". En resum, el manifest demana "que l'hivernacle tomi a ser un espai públic pels barcelonins on s'hi puguin celebrar concerts públics i d'altres activitats d'interès per tots el ciutadans i no per una minoria".

Una professional de combat El col·legi de Periodistes ret homenatge a la redactora de local Ma. Eugènia Ibahez IMERCÈ CONESA

Quan vaig començar a estudiar periodisme, volia ser com l'Oriana Fallaci.

No sé si per, com ella, entrevistar de tu a tu a Kissinger i Gadaffi, o probablement -els 20 anys ja ho porten- per enamorar Alekos Panagulis.

El mite, em durà poc. Tot just vaig fins que vaig conèixer la Maria Eugènia Ibàfiez, ara fa uns 19 anys. Des d'ara i per sempre li diré Mel, com la coneixem els i les qui, afortunadament, podem conviure professionalment amb ella.

La Mel em semblava i em sembla un referent idoni per els i les qui entenem el periodisme com la feina, tan senzilla i complicada alhora, d'explicar allò que passa al nostre voltant. D'ella no esmentaré ni allò clàssic de que és una periodista amb olfacte, ni la darrera modernitat, consistent en la curseleria de definir certs professionals com a periodistes creatius.

Segurament, la Mei també gaudeix d'aquestes dues coses, però, per a mi, suposa molt més encara.

M'agrada la Mei, perquè és una periodista més de combat que de galons, amb les orelles molt grans; en sentit figuratiu, és clar! Perquè sap escoltar, sobretot, a aquells i aquelles que quasi mai tenen un accés fàcil als media. Segur que totes les associacions de veïns i de defensa dels drets de la ciutadania em donaran la raó. Tamtsé diré que la Mei mai compra duros a quatre pessetes. Qui ha intentat vendre-li una "moto" i ho ha aconseguit? Amb tants anys de professió, les ocasions en que et volen entabanar es multipliquen per cent.

Amb ella, no han pogut, perquè sempre ha anteposat la seva professió -explicar allò que passa- i la seva memòria històrica a afalacs i prebendes.

Com em deia fa ben poc una companya que es dedica a la informació municipal de Barcelona, en assabentar-se de la retirada temporal de la feina de carrer (em nego a considerar-la definitiva) de la Mei: I ara, qui li plantarà cara a l'Administració quan ens vulguin vendre el que no es pot vendre?

La Mei també m'agrada, perquè és extraordinàriament respectuosa amb

CoHegf de Periodistes de Calaf ur

IGNASI R. RENOM

•

Mei, entre Joan Anton Solans i Salvador Alsius

els companys de professió, té la gran capacitat de valorar tant l'esforç de l'últim becari que comença -que, segur, agraeix el seu tarannà pedagògic, més d'amiga que de mestre-, com el del més alt directiu de qualsevol mitjà.

Jo, sempre seguiré volent ser la Mei en un futur. I tan sols espero tomar-mela a trobar treballant en qualsevol indret de Barcelona, emprenyada és clar! per algun oblit, desídia o injustícia dels qui manen.

Mercè Conesa és periodista.

La Veu del

novembre-desembre de 2000

CARRER

CRÒNICA

'Cap i casar de la masonería Barcelona, capital de las logias espanolas, es el refugio de los masones de izquierdas XAVI CASINOS

Barcelona es la capital masónica de Espana. Es la ciudad donde hay mas masones y donde tienen su sede central las dos obediencias -conjunto de logias o grupos de masones- mas importantes del país: la Gran Lògia de Espana (GLE), en la Gran Via, y la Gran Lògia Simbòlica de Espana (GLSE), en la calle Avinyó.

Las razones de este fenómeno hay que buscarlas en la historia y en el destacado papel revolucionario que la capital catalana desempenó a finales del siglo XIX y principios del XX. La masonería no tiene nada que ver con càtaros, templarios, rosacruces y otras corrientes parecidas. Esta confusión es fruto de una seudoliteratura fantàstica a cargo de autores con escasa credibilidad que solo intentan aprovecharse de la fascinación y morbo que producen todas las cuestiones relacionadas con lo esotérico. La masonería tiene su único origen en el gremio medieval de constructores de catedrales góticas. Se trataba de una especialidad de gran prestigio y muy bien pagada que requeria una gran especialización.

La masonería llego a Barcelona con la invasión napoleònica DANI CODINA

Los constructores se dividían en categorías profesionales. Eran maestros, compafieros u oficiales y aprendices, que son aún hoy los grados de la masonería moderna. Celebraban sus reuniones en las logias, estancias anexas a la obra donde guardaban también sus herramientas. Uno de los trabajos mas difíciles era el tallado de las piedras, motivo por el que cada maestro picapedrero las firmaba. Así, hoy es fàcil contemplar estos signos en la fachada de la catedral de Barcelona.

Con el paso del tiempo, el gótico cayó en desuso, y también el gremio. Aun así, su simbologia, mística y prestigio atraía a intelectuales, políticos y mecenas, que, aun sin ser constructores, empezaron a entrar en el gremio. Pronto los no constructores superaban a los constructores, y con el siglo XVIII, el de las luces y el conocimiento, el gremio se convirtió

• El convento de Sant Agustí es un antiguo cuartel napoleónlco que conserva símbolos masónicos en su entrada. en Londres en la Sociedad ètica y filosòfica que es hoy la masonería.

Los masones no son una secta, porque muchos son catòlicos, protestantes, musulmanes o budistas. No hacen distinciones entre rellgiones ni ideologías y su objetivo es practicar la fraternidad y la ayuda mútua entre sus miembros esparcidos por todo el mundo. Eso no le ha privado de ser condenados repetidamente por la Iglesia catòlica.

La masonería llego a Barcelona con la invaslòn napoleònica. Los regimientos franceses se establecieron en los cuarteles de la ciudad, y allí instalaban los masones militares establecían sus logias. Hacia ellas se sintieron inmediatamente atraídos los llamados afrancesados. La historia los ha tachado de colaboracionistas con los invasores, però el tiempo permite afirmar que eran los

DANI CODINA

• La catedral de Barcelona mantiene símbolos masónicos medlevales.

progresistas de la època, los que busca- compartir lògia con intelectuales y políban la igualdad entre los ciudadanos, ticos de talla. Antes de la guerra civil los que se oponían al absolutismo, y los masonería, ateneos y cooperativas obreque predicaban la libertad. Una de aque- ras se confundían e incluso compartían llas logias estuvo con toda probabilidad local. Por eso el franquismo los persien el cuartel de Sant Agustí, la antigua guiò con safia, porque era una instituGaja de Reclutas. En la fachada de la ciòn no solo odiada por la Iglesia, sinó calle del Comerç aún son bien visibles repleta de opositores al régimen. los compases y escuadras entrelazados, símbolo de los masones.

Tras la marcha de los franceses, la Eran cientos los masonería inicio su leyenda negra, que masones ministros, ya nunca se sacudiò. La Revoluciòn de Septiembre de 1868 liderada por los diputados y generales Prim y Serrano y por Sagasta consellers de la y Ruiz Zorrilla les dio alas durante un tiempo. Todos ellos eran masones y traGeneralitat.

Entre jeron a Espafia a un rey, Amadeo de elloSf Manuel Azana, Saboya, que también lo era. Otro motivo para que el pueblo rechazara la masoMartínez Barrios, nería. Volvieron con la Primera RepúbliLluís Companys, ca. Tres de sus cuatro presidentes, Salmaròn, Figueras y Castelar, eran tamAndreu Nin y un bién masones. Se les culpo de la pérdilargo etcètera da de Cuba y Filipinas y la dictadura de Primo de Rivera los devolviò a la ilegalidad. Su gran momento vino con la SeLa democràcia los legalizò de nuevo. gunda República.

Y fue en Barcelona desde donde la maEran cientos los masones ministres, sonería se reconstruyò, a partir de rediputades y consellers de la Generalitat. uniones clandestinas que a principios Entre ellos, Manuel Azafia, Martínez Ba- de los 70 celebraban en la Acadèmia rrios, Lluís Companys, Andreu Nin y un Fontanella los primeros masones que largo etcètera. La masonería seguia atra- regresaban del exilio. La izquierda conyendo a la gente de izquierdas. Republi- tinua dominando y el partido que aporta canos, anarquistas, socialistas y comu- màs miembros a la masonería es el PSC, nistas llenaron las logias. Era lo contra- aunque también hay gentes de CiU, ERC rio que ocurría, por ejemplo, en Inglate- e incluso del PP. rra. Allí son los conservadores quienes Pròximamente, el Parlament debatirà se hacen masones, y los laboristas quie- una proposición no de ley presentada nes Impulsan iniciativas parlamentarias por el diputado socialista Joan Ferran contra su secretismo y para que los tri- que pretende rehabilitar el nombre de bunales obliguen a hacer públicas las los masones perseguides, y en muchos listas de masones policías y jueces. casos fusilados, durante la represiòn En Espana, y en Barcelona en parti- franquista. cular, la masonería fue también una esXavi Casinos es periodista y autor del cuela de formaciòn para la clase obrera, que tuvo acceso a la cultura a fuerza de libro "La maçoneria a Barcelona".

/,« Veu tifl

CARRER

CRÒNICA

En

paraules

3.000 milions menys Fins el 30 de setembre d'aquest any sTian posat a la nostra ciutat 322.019 multes, mentre que en el mateix període de l'any 1999 van ser el doble, exactament 657.233 multes. La guàrdia urbana en conflicte "ha treballat" menys. Les arques municipals han deixat d'ingressar 2.947 miHons de pessetes i a la vegada s'ha arribat a límits impensables d'incompUment de la normativa existent.

•

Més embarasses El niimero d'embarassos en les adolescents menors de 17 anys segueix augmentant a Barcelona.

Al 1998 van ser 198, quan al 1995 eren 108 i al 1996 es van registrar 111. La majoria acaben en avoitaments, im 75%. Deu anys enrere avortaven només el 50%.

Aquestes dades són de l'Informe Municipal de la Salut de Barcelona.

Penes mínimes Fa quatre anys es va okupar el Cine Princesa de la Via Laietana.

Els joves van ser desallotjats violentament i a sobre van acabar als tribunals com agressors. Avui acaba aquest episodi amb penes lleus -les mínimes que preveu el Codi Penal- per a 33 dels 38 acusats. Mentre, al solar no es construeix res a l'espera de cotes més grans d'esjjeculació.

Eleccions de districte Va per llarg. Pors i dubtes han obligat a encarregar diferents estudis jurídics que clarifiquin si la legalitat ho i)ermet o no. Aquests estudis es venen rep)etint des de fa vuit anys i nosaltres pensàvem que ja estava més que clar. De celebrarse aquestes eleccions, fonts de la Conselleria de Relacions Ciutadanes manifesten que es farien coincidir amb les eleccions municipals per garantir un nivell important de participació.

•

Cocaïnòmans A Barcelona existeixen 25.988 cocaïnòmans problemàtics. El 3% dels barcelonins de 15 a 54 anys. El número de persones que consimaeix aquesta droga és, doncs, molt superior. Per primera cop són superiors els casos sotmesos a tractament que fan referència a la cocaïna enfront de l'heroïna, droga que poc a poc va en desús.

COMPRA I VENDA Templere, 16 - Tel. 93 412 4017 08002 Barcelona

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

Viento del pueblo El poeta Miguel Hernàndez merece ser recordado a los 90 anos de su nacimiento ANTONINA RODRIGO

La Veu del Carrer, recuerda al poeta en el noventa aniversario de su nacimiento el 30 de octubre de 1910, y su paso por Barcelona, en octubre de 1937, a su regreso de la URSS, en donde había asistido al V Festival de Teatre Soviético.

La poesia de Miguel Hernàndez està inmersa en su compromiso político, desde el estallido de la guerra civil como poeta revolucionario al servicio del pueblo espanol. Distinguía dos fases en su quehacer literario: "Había escrito versos y dramas de exaltación del trabajo y de condenación del burgués - d i r à - , però el empujón definitivo que me arrastró a esgrimir mi poesia en forma de arma combativa me lo dieron los traïdores, con su traición, aquel iluminado 18 de julio... Entiendo que todo teatro, toda poesia, todo arte, ha de ser, hoy màs que nunca, un arma de guerra". Atràs quedaba una infància dura, pastoreando el rebano del padre, con dos afíos apenas de escolarización: "Nunca tuve zapatos, / ni traje, ni palabras, / siempre tuve regatos, / siempre penas y cabràs. / Me vistió la pobreza, / me lamió el cuerpo el río, y del ple a la cabeza / pasto fui del rocío".

La dimensión humana de Miguel Hernàndez corre pareja con su talla poètica y social. Así, lo vemos enrolado como miliciano voluntario en los primeros tiempos de la guerra, cavando trincheras, con pico y pala hasta la extenuación. Guando se repone en Madrid, de una infección intestinal, es el propio Emilio Prados el que gestiona su incorporación en el Batallón de "Acero" del 5- Regimiento (perteneciente a la 1- Brigada Mixta de Líster). No tarda en formar parte del batallón de El Campesino, como Delegado del Departamento de Cultura, donde es comisario político el poeta cubano Pablo de la Torriente, que muere en noviembre en el frente de Madrid. Miguel Hernàndez leerà ante su fosa la "Elegia segunda": Me quedaré en Espana, compafiero, / me dijiste con gesto enamorado. / Y al fin sin tu edificio tronante de guerrero/en la hierba de Espaiïa te has quedado".

En diciembre de 1937, en la 1 Brigada Móvil de Choque, Miguel Hernàndez dispone de la imprenta pròpia de la Brigada y lanza el 9 de enero el primer número del semanario Al Ataque, donde escribe versos y prosas. En febrero se incorpora al Altavoz del Frente Sur, con la función cultural de utilizar la poesia como arma de combaté, recitàndola a través de los altavoces, para que llegase también al enemigo, con clara invitación a que cambiase de trinchera: "Calabozos y hierros, / calabozos y càrceles, / desventuras, presidios, eso estàs defendiendo, / no otra cosa màs grande... / Campesino, despierta, / espanol, que no es tarde. / A este lado de Esparia / esperamos que

( ^ fS^.ií^

^. ^B' ^

Detenido y apresado a Espana es entregado.

Por un tribunal Juzgado a muerte es condenado.

Nanas le escribe a su nino de cebollas y carino.

Es la prisión de Alicante su última etapa errante.

En la prisión tiene a Buero como el màs fiel companero.

Se agosta el gran poeta, pastor, paloma, cometa.

^^'•Y,

,A-

[M. U

-*w*i,

,y

' ^'

j/^

•.<s.

Miguel Hernàndez, fallece su desamparo estremece.

Treinta y dos anos tenia, por la libertad mon'a.

Su obra es el gran legado que al mundo entero ha dejado.

La armonizan con fervor Serrat, Ibànez, MontUor...

Detalle del Auca sobre Miguel Hernàndez escrita por Antonina Rodrigo e ilustrada por Cristina Fonollosa. pases, / que tu tierra y tu cuerpo / Sevilla se va a Huelva en busca la invasión no se tragué". Esta del amparo del poeta Pedró difusión hizo posible que la poe- Pérez Clotet, però éste no se sia c o m p r o m e t i d a de Miguel comprometé a albergarlo. MiHernàndez Viento del pueblo. El guel cruza clandestinamente la hombre acecha, Cancionero y frontera de Portugal, camino de Romancera de Ausencias -sobre Lisboa. El poeta trata de vender todo las dos primeras- fuesen con el reloj de oro que le había regael Romancera gitana, de García lado Aleixandre, con motivo de Lorca, la poesia màs popular que su boda. Causa sospecha y es leían y recitaban los soldados, en denunciado a la policia del dictrincheras y parapetes, durante la tador Salazar que lo pone en Guerra Civil. Algunos poemas del manos de la Guardia Civil. En poeta de Orihuela, ya fueron Rosal de la Frontera (Huelva), musicades y popularizados como tras una semana de palizas que canciones de g u e r r a , por el le hacen orinar sangre, es c o n interbrigadista Lan Adomiàn. ducido a la càrcel de Huelva y C o n la e n t r a d a d e l f r a n - de allí a Sevilla y luego a la de quisme, empieza el via crucis Madrid. de Miguel Hernàndez. Rafael Cuando el 17 de setiembre lo Alberti le aconseja que se refu- ponen inopinadamente en libergie en la Embajada de Chile, tad, no se le ocurre nada màs però el poeta es rechazado y que irse a su tierra con su famídecide irse a Cox (Alicante), a lia. Es denunciado y encerrado ver a su mujer y a su hijo. Des- en Orihuela, en un seminario, pués dirige sus pasos a Sevilla que con los conventos se conen busca de la ayuda de Rome- virtieron en prisiones habilitaro Murube. Murube era alcalde das. Esparia entera era una càrdel Alcàzar de la ciudad andalu- cel. A principies de diciembre za. Però su persona corre peli- de 1939 es trasladade a la prigro allí, pues estan esperando sión del conde de Toreno, en de un momento a otro la llegada Madrid; allí tiene por compafíede Franco, que va a hospedar- ro a Buero Vallejo y a Eduarde se en la alcazaba. Hasta el pun- de Guzmàn. Miguel Hernàndez to que cuando Miguel sala por es condenado a muerte per reuna puerta, por la principal ha- belión militar. Tras varies mecía su entrada el dictador. De ses en espera de que se cumpla

la sentencia, se le cenmuta la pena. El escàndale del asesinato de Lorca gravitaba sobre el régimen. Se evita el fusilamiento, però se le deja morir en condiciones infrahumanas, en unas càrceles hacinadas de presos enfermos, hambrientos y desolades.

A Miguel Hernàndez le ofrecen, en vano, que se retracte de sus ideas en pública adhesión al régimen, a cambie de una condenación de la sentencia.

Desahuciado por la tuberculosis, le obligan a casarse per la iglesia in articula mortisy\e niegan su traslado al sanaterio-prisión Porta-Coeli, donde hubiesen podido mitigarie el sufrimiente. Miguel le había escrito a Josefina: "No me perdonaran nunca los serioritos que haya puesto mi poca o mi mucha inteligencia, mi peco o mucho corazón, al Servicio de mi pueblo de una manera noble y sincera".

Miguel Hernàndez, moria el 28 de marzo de 1942, en la càrcel de Alicante. Tenia 32 aíïos.

Vicente Aleixandre escribirà: "Tu hermeso corazón nacide para amar / murió, fue muerte, muerto, acabado, / cruelmente acuchillado de odio.

Antonina Rodrigo es escritora.

t.a vtftt

ttei

CARRER

novembre-desembre de 2000

CRÒNICA

El metro més llarg de Barcelona MARTA PARDELL I JAIME J . RUBIO

La línia 9 no neix exempta de polèmica. L'Associació pera la Promoció del Transport Públic (APTP) està satisfeta amb el fet que la xarxa de metro s'ampliï, però el seu president, Pau Noy, no dubta en retreure a les administracions l'escassa inversió que es fa en transport públic a Barcelona: "La línia 9 arriba tard perquè estem molt endarrerits en matèria de transport públic, sobretot en relació a Madrid, València o qualsevol ciutat europea. Aquí, el ritme de la inversió és molt baix. Hem de recuperar el temps perdut en mobilitat després de la importància que se li ha donat els darrers anys al vehicle privat".

Les administracions volen recuperar aquest temps perdut amb una inversió en la línia 9 del metro de 250.000 milions de pessetes.

Les previsions de passatge no són menys espectaculars: s'espera que 245.000 persones la utilitzin cada dia, la qual cosa suposarà 85 milions de passatgers a l'any.

El finançament, però, és un dels punts més complicats del projecte.

Del total del cost de la línia 9, la Generalitat s'ha compromès a destinar 60.000 milions de pessetes.

110.000 milions més s'assumiran a través d'un crèdit que el Banc Europeu d'Inversions ha concedit a l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM). Queden pendents d'obtenir, doncs, 80.000 milions de pessetes.

L'ATM espera aconseguir els diners que falten a través de fons europeus ja que la línia 9 connectarà amb l'aeroport. Tot i que el govern central va desestimar aquesta possibilitat el passat mes d'octubre, la decisió no és definitiva, com explica el director tècnic

L'any 2004 anar de casa a l'aeroport serà possible utilitzant tan sols el metro. Els 35 quilòmetres i les 27 parades de la futura línia 9 uniran l'aeroport amb Badalona i Santa Coloma i convertiran la futura línia de suburbà en la més llarga (i cara) de Barcelona.

LA VANGUARDIA

de i'ATM, Jordi Prat: "Els fons europeus de cohesió es poden anar demanant fins al 2006". No cal obli-

dar tampoc que la línia de l'aeroport del metro de Madrid va ser finançada en un 85% amb fons

Calendari fins el 2010

REDACCIÓ

*

• Les actuacions previstes dins el Pla Director d'Infraestructures pel que fa al metro durant els propers nou anys, a part de la línia 9, són els següents.

Línia 1: Es perllongarà fins a Badalona. De l'altra banda, la línia vermella arribarà fins al Prat de Llobregat on es podrà enllaçar amb la línia 9 per arribar a l'aeroport.

Línia 2: Es convertirà el tram de la línia 4 des de la Pau fins a Pep Ventura en línia 2. A més, es perllongarà la línia lila des de Pep Ventura fins a Badalona-centre i Morera.

Línia 3: La línia verda arribarà fins a Trinitat Nova, a on enllaçarà amb la L4.

Línia 4: La línia groga arribarà des de la Pau fins a Sagrera-TAV un cop estigui enllestida la nova estació del tren d'alta velocitat.

Línia 5: Es perllongarà la línia des d'Horta fins a la Vall d'Hebrón passant pel Carmel.

Metro lleuger a Nou Barris: de Trinitat Nova, Torre Baró i Can Cuyàs.

Recolzament crític a BCNeta El passat mes de novembre, l'Ajuntament de Barcelona i una quarentena d'empreses, entitats i associacions van signar 'l'Acord Cívic per una Ciutat Neta i Sostenible". La Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb) hi va donar un "recolzament crític" a l'acord que afecta a la campanya de recollida selectiva i neteja anomenada "BCNeta".

A Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana es produeixen 1,5 milions de tones d'escombraries, la meitat de totes les escombrariesde Catalunya.

La nostra ciutat produexi ella sola 750.000 tones, o sigui el 50% que es fa a tota l'àrea Metropolitana i el 25% de tota Catalunya.

Barcelona només recuperao recicla aproximadament un 9% de les seves escombraries. Un 67% es llença a l'abocador del Garraf i un 24% de les escombraries es cremen en incineradoresdeMontcadaiSLAdriàdel Besòs.

L'acord preveu una recollida diferenciada per als comerços, botigues, centres comercials, oficines i, especialment, en les zones comercials i nuclis antics dels barris de la ciutat.

Els contenidors del carrer desapa-

europeus.

La línia 9 veurà finalitzat el primer tram, des de l'Aeroport fins a

reixen i es donen contenidors personal aiscomerços, restaurants, oficines, etc per separar la matèria orgànica i la inorgànica, el paper, el cartró i el vidre.

Els veïns d'aquestes zones i totes les comunitats d'altres parts de la ciutat que ho vulguin, poden trucar al 010 i demanar bujols (contenidors particulars, de matèria orgànica i inorgànica) per a cada comunitat de veïns.

Pel que fa a la resta de la ciutat, s'intiTodueix la recollida de les restes de menjar (matèria orgànica) separades de les restes de deixalles. Per altra banda, es segueix recollint el paper i el vidre, els envasos de plàstic, tetrabrics metalls, etc com fins ara.

L'acord també preveu que els mobles i els trastos vells es reculliran a casa gratuïtament en un termini d'una setinanat. També hi ha la possibilitat de demanar contenidors per a cada bloc trucantal 010, sinó s'ha de llençar les escombraries als contenidors.

A més, s'implantarà progressivament nous contenidors en aquelles zones de la ciutat que ho permetin per les seves característiques d'espai, densitat, etc. En aquells barris que no tenen aquestes característiques segueixen elsconteniclorsd'ara,els Iglús.

L'acod, preveu que el nombre de zones amb contenidors de recollida selectiva passi de 1.600 a 2.000 (augment del 20%). També en els nuclis antics de barri i noves zones de construcció a la ciutat (Vila Olímpica, Poblenou Est,...) s'implantarà la recollida pneumàtica.

Peraltre part, es construiran 20 mini "Punts Verds", escampats pels barris de la ciutat", tres "Punts Verds" grans a la ciutat i quatre "Punts Verds mòbils" per a que els ciutadans poguem dur les piles, fluorescents, pintures, sprays, aerosols, i també si volem nrKJbles, trastos vells, plàstics, etc.

A més s'estableix que un cop a l'any les entitats cíviques controlaran el desenvolupament de la campanya a través del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat i podran fer propostes a l'Agència d'Ecologia Local.

Segons la Favb, BCNeta és una 'incògnita" ja que s'estan donant els primers passos. Per això cal donar un termini de temps a l'Ajuntament per vatorar la campanya amb més cura i controlar la seva acció, ja que fins ara "la seva acció de govern ens ha provocat una sensació de desconfiança que tant de bo desaparegui en el futut".

Sarrià, passant pel Campus Nord, el Mlniestadi i la zona comercial de l'avinguda Reina Maria Cristina, l'any 2003. Fins al 2004 no s'acomplertaran les obres, amb el tram entre Sarrià i Badalona. Pel que fa a les instal·lacions, seran similars a les de la línia 2, tot i que T r a n s p o r t s Metropolitans de Barcelona (TMB), que gestionarà el servei, ha demanat que la nova I ínia estigui completament automatitzada, com la Meteor de París, on, a més, les andanes estan tancades per tal d'impedir l'accés dels usuaris a la via.

Segons Noy, la línia 9 "no resol el problema de la mobilitat a Barcelona, que són les entrades i sortides de vehicles de la ciutat. El 50% dels cotxes que circulen a Barcelona responen a aquest tipus de mobilitat, però el traçat de la línia 9 no reduirà l'entrada de vehicles. Aquesta nova línia està molt bé només per als ciutadans de Barcelona". Prat considera que aquestes crítiques són injustificades: "Servirà per al Barcelonès nord i per a les entrades i sortides des del Prat. A més, té una funció de distribució: creua totes les línies que venen de l'exterior. Dissuadirà a molta gent que agafa el cotxe a la regió metropolitana".

Construir tota la línia

La comissió pro-metro de la Favb considera imprescindible construir la línia 9 en la seva totalitat. Bon Pastor i Zona Franca porten anys mal comunicats i reivindicant que el metro arribi als seus barris. Tan mateix, la nova línia permetria l'intercanvi de totes les línies entre elles mitjançant un sol enllaç, la qual cosa afavoriria la comunicació entre els barris més perifèrics.

Divisió municipal pel Túnel d'Horta

^>^<r ^ .

^ ^ a ciutat sosrenibie

W»t TÚNEL D'HORU PlaWofffla Ciutadana Contra el tunei d'Hwli ISABEL SALIETTI

ERC i IC-V es van sumar a la manifestació veïnal contra el Túnel d'Horta.

Els tinents d'alcalde Imma Mayol i Jordi Portabella van participar-hi malgrat les pressions que van rebre dels seus companys de govern socialistes. A l'igual que va passar amb el referèndum contra l'Otan, el tinent d'alcalde Xavier Casas diu: "Túnel, d'entrada NO". Calla. Diu que espera el projecte per definir-se i, a la vegada, al Parlament els socialistes negocien els interessos de l'Ajuntament. En la manifestació veïnal s'exigia a l'Ajuntament que no obviés el debat democràtic.

El conseller Pere Macias havia manifestat que presentaria el projecte al mes de novembre. Ningú dóna senyals de vida. Cada cop som més els veïns i veïnes, entitats i col·lectius, que s'oposen al Túnel i defensen que els 40.000 milions de pessetes que costa s'inverteixin en transport públic.

La Veu

EL CUARTO FOSC

del

CARRER

novembre-desembre de 2000

Consellera de Justícia

José Ignacio Cuervo

A la Núria de Gispert li va la marxa. Continua entestada: vol especular amb els solars de les presons de la nostra ciutat. En unes declaracions públiques va dir que està a punt de signar-se l'acord entre l'Ajuntament i la Generalitat. Només hi ha problemes amb el futur de La Model. La Núria diu que s'ha de preservar la història i els documents, però que s'han d'enderrocar

Posar en marxa un nou pla de residus (esconnbraries) es tota una revolució. Una nnilionada de pessetes en inversions: màquines noves, noves tecnologies, nous sistemes. El seu responsable, José Ignacio Cuervo, demana un termini per posar en marxa el seu pla. Però el termini que demana per a ell no el dóna al sofert ciutadà. Un pla d'aquestes característiques comença amb molts errors, que es volen reparar en un termini breu. En aquesta situació el ciutadà o ciutadana al que se li demana implicació decideix comunicar a l'Ajuntament les deficiències, situacions i alguna indicació per a que tot millori. Per ser participatiu, l'arrogant regidor Cuervo penalitza el ciutadà cobrant-li 91,20 pessetes més IVA cada tres minuts de trucada - h a suprimit la gratuïta línia 900 i obliga a trucar al 010, que és de p a g a m e n t - .

Sense el nou sistema, l'any passat es van superar les 50.000 trucades que plantejaven queixes 0 dubtes sobre els residus. Una conclusió queda clara: poca sensibilitat en un home que fa negocis dels seus propis errors.

íaS^u'„rr„,re:ÏÏ"·^d°

1

tíJ^tK'^'^

' >,

Terrenys de nenie Renfe a Nou lerrenys ae IMOU Barris oarris

'

fici de La Model. L'acord és que el 5 0 % dels solars siguin zona verda i l'altra 5 0 % per a usos privats i equipaments. Núria, què són per a tu "usos privats"? Construir pisos i especular per a financiar la construcció de noves presons? Núria, no t'entestis.

La Model per al barri i per la ciutat. Preservar la història però entre les parets que la van presenciar. Està clar! Al cuarto fosc a resar i reflexionar.

'

Barcelona

[mun^ianol MÜrcoles, 30 noviemtl·lv t' Terrenos de Renfe

Recuperar los espacios perdídos

Als assidus al Liceu I

Las casi cuarenta hectàreas adquiridas por e) Ayuntamiento se convertiran paulatinamente en equipamientos y zonas verdes A Barcelona le quedan pocas posibi-

bien atados, però ta situación de Bar-

pronto y quizàs un dia el paisaje gris

de ese convenio, Renfe cumptimentó el

lidades de supervivència. 0 rescata de celona requeria soluciones extremas barcelonès pueda lucir como nota dis- desguace de las instalaciones objeto de El Liceu, reconstruït amb diners de tots, segueix privatitzant ia especulación los escasos espacios li- para permitir un cierto desahogo en la cordants el tono verde de la esperanza ocupación mmediata, con excepción bres que aún quedan, o la ciudad se asfixia ciudadana. convertido en vegetación urbana del Clot donde los vecinos consiguieron l'òpera i segueix donant un tracte privilegiat a falsos i fariseus sumergirà para siempre en el pozo del Estos primeros respiraderos han sido El acuerdo de compra de los terrenos a íinales de agosto la paralizaciòn de las urbanismo deshumanizado, de la ago- los terrenos que la reestructuración de de Sant Andreu-Arenaf (Meridiana) y el obrasde derribo que són capaços de perdre l'educació en nom de la seva doble biante falta de espacio. de la imposibi- los enlaces ferroviàries ha dejado ! i - Clot se tomo en la Comisión Municipal Por otra parte, ei Ayuntamiento tiene lidad de comunicación de los ciudada- bres. En total, el Ayuntamiento ha ad- Ejeculiva del 13 de junio úliimo. Los convenído con el Ministerio de Obras moral. Ja va ser sonada l'òpera "Don Quijote", amb muntatge de nos con su entomo Recuperar los es- quirido 3 6 , 8 hectàreas (20 en Merí- plazos de actuación no son inmediatos Públicas y Urbanismo la construccfón pacios que perdieron las anteriores ad- diana,-3,8enel Cloty 1 3 en ia Estación ya que ei convenio firmado con Renfe de doscientas viviendas y sus dotaciola Fura dels Baus, que va aixecar ampolles. Una alta autoritat ministraciones municípales es prócti- de! Norte) que alientan la esperanza de contempla plazos para el traslado de los nes complementarias para el desarrollo camente imposibie, porque ics ladrillos que todo no se ha perdido aún. Los talleres de Sant Andreu y el Clot, Tam- de las previsiones de Sant Andreu-Areva dir: "L'òpera és òpera i no enginyeria" i es va quedar tant de la especulación sí quedaren atados y ralles y los talleres desapareceràn bién de conformidad con las clàusulas nal (Meridiana). tranquil. La pressió dels patrons va obligar la Fura dels Baus a acceptar la censura en una escena.

Però va arribar el pobre Verdi i la seva esperada obra va iniciar la representació amb els actors i les actrius asseguts al wàter fent caca i pipi. Després el libreto va exigir la violació d'un proxeneta a mans d'un militar. Els crits i les patadetes van ser enormes. "Han omplert de merda la catedral de l'òpera", va declarar la mateixa autoritat assídua al Liceu.

Amb els nostres diners estem alimentant la doble moral d'uns Va ser molt clar el Mundo Diario. El 30 de novembre de 1977 informava: "Las casi cuarenta pro-homes i pro-dones que, si ningú ho desmenteix, fan pipi i caca hectàreas adquiridas por el Ayuntamiento se convertiran paulativamente en equipamientos y i, en la seva intimitat, practiquen el sexe i l'escatologia. zonas verdes". Van comprar uns terrenys per als barris. Avui Antoni Santiburcio encapçala una operació especulativa sense precedents. Però Clos i Casas li deixen fer.

/ei. uCEu xi.

N O ^ U J íStE

/ES lnroLERalf, NO HE fbPlDO PBSiü CÇJO EN -rcuA, Ui óf&Uíf

Ernest Maragall És el regidor que va defensar els pressupostos en el darrer ple. Uns pressupostos gens participatius que van ser exposats en una audiència informativa formal i virtual. Va dir a la dèbil oposició que "no estava a l'alçada del debat". I l'oposició li va contestar dient-li "superb", "arrogant" i "savi".

Però Ernest tu, amb la teva responsabilitat, no estàs a l'alçada de les circumstàncies quan mantens un conflicte social amb 16.000 ciutadans que, des de fa nou anys no paguem el clavegueram. No hem vist cap saviesa quan t'has limitat a aplicar els criteris de la llei al clavegueram i ets responsable de l'únic ajuntament de l'Àrea metropolitana que manté el conflicte obert. En democràcia estar a l'alçada de les circumstàncies és solucionar els conflictes, dialogar, arribar a acords, i tu, després de nou anys ens dones com a única resposta obrir un "taller de debat" per buscar una solució l'any 2002. Deu anys després! Sense comentaris. Com a mínim en aquesta ocasió el teu brillo, brilla per la seva absència.

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

0R3STALEBÍA - GAHPINTEfíÍA DH ALUMiNJO Y P¥G

Qmtrc

DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BANO 10 7f de desciienlos en cualquier imídación

CERTIFICATS MÈDICS OBTENCIÓ I RENOVACIÓ CARNETS DE CONDUIR I ARMES

de aluminio. nuímparas de haíto. rejas de neguridad, co'-tinas plegables

Hnos. J U R A D O Cl. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

AV. DIAGONAL, 312-314, BAIXOS 08013 BARCELONA

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

Estampería San José Artículos

1919 Religiosos

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, lodas ventana exter, Lavanderia y aseo personal.

Cocina pròpia, medico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Fundada

Atención las 24 horas: todos los días del ano.

el 1823

Carrer del Vidre, 1 (entre c. Ferran i pi. Reial) Tlf. 93 318 05 12 - 08002 Barcelona

Boters, 7-9 - Telf. y Fax: 93 317 56 85 08002 BARCELONA

^^OLP^

RESIDÈNCIA CLARA EN B A R C E L O N A ( H O R T A - C A R M E L ) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

Desde

TEL./FAX 93 457 35 72

BARNA eiíé TAXI 93 357 77 55

Véala: le gustaré

T. 93 420 95 62 Pregunte por Sra. C L A R A Santa Otllia, 13-15

§

XANCO

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA F u n d a d a l'any 1 8 2 0 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Ronda General Mitre, 181

Tel. 318 09 89 Tel. 211 54 45

Fax 412 54 56 BARCELONA

La Veu del

CARRER

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

OPINIÓ

9

^'"^Z El codi ètic de les associacions

Q

ue Barcelona és una ciutat amb un mov^iAt associatiu molt important no és nou per a ningú.Ni tampoc ho és, que el sector es troba en un fort procés de creixement quantitatiu. Només per a posar una dada, l'any 1.999 es varen crear a Catalunya un total de 2.149 noves associacions, 1.530 d'elles a Barcelona i les comarques de la seva demarcació, la majoria de les quals corresponen, suposadament a la ciutat de Barcelona.

Ens trobem doncs que el sector associatiu es consolida dia a dia com un referent de la societat civü barcelonina.

Estem en un moment en el qual els conceptes de responsabüitat, compromís i política social no han d'anar forçosament lligats a l'ostentació de poder. El sector associatiu, des de sempre, ha estat compromès amb la societat però, des d'una òptica mediàtica, s'ha mantingut en segon pla.

Amb el plantejament de l'elaboració d'im codi ètic es tracta d'incidir en la presa de posició de valors dins les organitzacions. No es tracta tant de demanar que a partir d'ara això es faci efectiu, sinó que consisteix en un reconeixement dels valors en boga en les organitzacions socials. I d'aquesta manera serà possible presentar-nos davant els ciutadans amb un segell de qualitat, que reafirmi, encara més, la bona imatge social que tenen aquestes associacions.

El codi ètic de les associacions de Barcelona va sorgir per iniciativa del Consell Municipal d'Associacions de Barcelona, és sobre organització i aspectes de caràcter general que afecten la globalitat de les associacions. No és per tant, im codi d'intervenció que, en tot cas, sliavirà de treballar i definir des de les pròpies organitzacions sectorials.

A l'actualitat es disposa d'un document de treball, que s'ha elaborat a partir de les aportacions d'aproximadament 400 consultes a persones que esdevenen referents del moviment associatiu, a federacions i a associacions de la ciutat. Es varen aprofitar tarmiateix aquells esdeveniments associatius que permetien poder copsar opinions i rebre aportacions: Mostra

•hi H'íVíííii

d'Associacions de la Mercè, Fòrum de la Primavera de les Associacions (la darrera edició es va centrar en el codi ètic), i altres.

El document de treball elaborat fins ara, consta de quatre parts: presentació, proposta de continguts del codi ètic, proposta de procediment d'adhesió i xma quarta part, com annex, sobre bones pràctiques associatives.

Aquest document, es trametrarà durant el

mes de gener a totes les associacions de la ciutat per tal que hi poguen fer les observacions que considerin pertinents. Un codi ètic de les associacions només es pot fer amb la participació activa de les mateixes, no pot ser mai im producte només de despatx. De manera paral.lela, es realitzaran noves entrevistes i tallers de discussió, amb associdons i federacions tant de caràcter sectorial com de represen-

•'

'-

.—i—^·—**

tació territorial. En el mateix document hi ha les referències per a poder fer les aportacions que es vulguin.

Personalment considero que convé fer-hi totes aquelles aportacions que considerem necessàries des del propi sector, atès que ha d'esdevenir vm referent per a les associacions de la ciutat, fet i assimiit per les associacions de la ciutat.

Kiosk

£a rauxa

De Niza a Barcelona

L'Ernest Lluch, un veí bo

Jordi Borja Hace tres aftos, cuando la marcha de los trabajadores parados desfilo por el centro de París, uno de ellos declaro en televisión: "Hoy, después de muchos anos, he vuelto a sentirme ciudadano". La reacción de jóvenes y sindicalistas, de ONG y profesionales (las fuerzas del trabajo y la cultura que vuelven a la escena política) en Seattle y Washington, en Praga y en Niza ahora, maftana en Barcelona cuando se reúnan los organismos económicos internacionales, es tan lògica como necesaria.

En el mundo se ha producido un tremendo desequilibrio entre el poder de los grupos económicos y de las tecnocracias internacionales y el de los ciudadanos.

En medio patalean gobiernos y partides, servidores marginales de los primeres y receptores impotentes de las demandas de los segundos, en todo lo que se refiere a la regulación de los procesos globales. La reacción ciudadana no es la de los "locales" contra los "globalizados". Los manifestantes demuestran estar muy globalizados y su arraigo local es fundamental, pues es precisamente en las grandes ciudades y regiones urbanas donde se expresan las contradicciones de lo global, sedes del capital internacional y del urbanismo de autor (con la complicidad de gobernantes locales y de arquitectos posmodernos ostentoses).

Però también son lugares de recepción de mano de obra barata inmigrada, otra cara de lo global, y de profesionales y trabajadores que sufren las decisiones de directives cuyo objetivo no es producir mejor, sine valorizar sus "stock options".

Las ciudades se convierten en escenario de un conflicte social que no es simplemente local, es la rebelión de los ciudadanos ante esta globalización antidemocràtica. Lo que llama la atención no es si hay sindicalistas pacíficos, 0 colectivos de jóvenes radicales y algunes grupos violentes, sinó que estos conglomerados hetereogéneos apunten al mismo blanco, pues seria muy tonto cuando el dedo senala la luna fijarse únicamente en el dedo.

Economista, historiador, polític, intel·lectual i home d'esquerres, barcelonista destacat, polemista amant del diàleg... i un bon veí. Aquest era l'Ernest Lluch, mort per ETA en atemptat el passat 21 de novembre al pàrquing de casa seva, al barri de les Corts. I veïns molt propers eren també les altres víctimes recents del terrorisme a Catalunya: els regidors populars de Sant Adrià i Viladecavalls, José Luis Ruiz Casado i Francisco Cano, respectivament, i el guàrdia urbà de Barcelona Juan Miguel Gervilla. Totes aquestes morts ens deixen vina mica orfes a tots plegats, ens fan créixer en la indignació i ens han de refermar en el compromís democràtic de lluitar també des del moviment veïnal pel diàl^, la pau i la llibertat.

Però la mort de l'Ernest Lluch ens deixa especialment orfes d'algú que, malgrat les seves mióltiples ocupacions i responsabilitats, sempre va mantenir viu un compromís de base amb la realitat local d'allà on vivia, fos Barcelona, el País Valencià o Donosti.

L'Ernest Lluch era, abans que ex-ministre, un veí bo que sortia a comprar a les botigues del barri i que, pel carrer, saludava i s'aturava a xerrar amb la gent coneguda de les Corts.

Per això no és estrany que participés activament com im veí més en les mobilitzacions contra el projecte faraònic del Barca 2(X)0, sg^dant a desemnascarar amb el seu pedigrí barcelonistaracusariónufiista dequeies associacions de veïnsiun petit barri volien xulejar a tot més que im club.

Aquesta proximitat de l'Ernest Lluch al moviment veïnal venia de Uuny, i anava de bracet amb la seva curiositat intel·lectual. Serveixi d'exemple el fet que, a finals dels anys eO.Uuch estigués subscritala revista de Poblenou QuaíreCantonsique, quan la dictadura el va desterrar de Barcelona cap al País Valencià, ell es va preocupar de notificar la nova adreça per no deixar de rebre regularment aquella publicació pionera de la premsa local.

De ben segur que aquesta proximitat de Lluch a la gent és la que va fer sortir desenes de müers de barcelonines i barcelonins al carrer per rebufar fit)ntalment el terrorisme i amplificar davant dels polítics i governants la voluntat de treballar pel diàl^, la pau i la llibertat que sempre va pregonar el bon veí.

La Vanguardia,

10 diciembre 2000

La V e u d e l C a r r e r

La Veu del

CARRER

PUBLICITAT

novembre-desembre de 2000

Palau Robert Centre d'Informació Turística de Catalunya Pg. de Gràcia 107, Barcelona www.gencat.es/probert

Exposició del 5 de desembre de 2000 al30dejunyde2001

Horari dilluns, de 16 a 19h 30 min de dimarts a dissabte, de 10 a 19h 30 min diumenges i festius, de 10 a 14h 30 min Per concretar visites de grups: Tel.93 292 1171 amb el patrocini de:

Generalitat de Catalunya

^cflin Caja de Ahorros del Mediterràneo

1,« VtfU Uíft

DOSSIER CARRER U r b a n i s m e a la B a r c e l o n a del segle XX

novembre-desembre de 2000

A r a s í . E l s e g l e XX s ' h a a c a b a t .

Barcelona, en canvi, no ho està, d'acabada. I així h a de ser, p e r q u è m a l g r a t les d è r i e s d'alguns polítics i u r b a n i s t e s , u n a c i u t a t és u n o r g a n i s m e viu que està en transformació p e r m a n e n t . É s i n d u b t a b l e , p e r ò , q u e el s e g l e XX d e B a r c e l o n a , e n t r e

l ' E x p o s i c i ó U n i v e r s a l d e 1888 i la r e s s a c a o l í m p i c a d e 1992, h a d e f i n i t l a c i u t a t tal i com la c o n e i x e m avui.

D'aquest perfil u r b à en d e s t a q u e n , per negatius, un seguit de nyaps u r b a n í s t i c s q u e el p e r i o d i s t a J o s e p Maria Huertas resumeix en aquest dossier. L'exdirector general

11

d ' U r b a n i s m e «Joan A n t o n i S o l a n s i l'arquitecte Ferran Sagarra, p e r la seva b a n d a , a c o m p a n y e n aquest d o c u m e n t a m b unes incisives reflexions que sens d u b t e a j u d e n a fer u n j u d i c i d e l s d a r r e r s 100 a n y s d ' u r b a n i s m e a Barcelona

DOSSIER Criteris per a un judici sintètic J o a n Antoni Solans Huguet

®

1 perill d'xma lectura de l'urbanisme barceloní sols en termes de nyaps és que aquests no s'interpretin com les manifestacions d'uns fets més profunds, de manera que no ens quedem en les anècdotes en un tema que té més envergadura. Al final es podria arribar a pensar, com massa sovint malauradament fan molts, en l'urbanisme en termes d'encerts o desencerts, de propostes-alguns cops "dolentes"- i, en conseqüència, reduir el problema urbà a una qüestió del bon gust o mal gust d'aquells que donen forma a les diferents intervencions que se succeeixen sobre la ciutat, és a dir, a una qüestió d'arquitectes i d'arquitectures. És evident que la qualitat d'aquesta qüestió és rellevant, però el tema, si més no per als que encara som o ens sentim estructuralistes i no post-modems, és més profund. I ho plantejo no per parlar per parlar, sinó perquè he constatat amb quines "eines" i "situacions" es produïen més i millors efectes sobre la ciutat la qual, tractant-se d'im organisme lent i feixuc, encara fa d'aquestes eines una qüestió més determinant. Quants gestors públics, coneixent el lent moviment de les urbs, han passat pels càrrecs i sols han fet pessigolles a la ciutat i algun que altre pessic, encara que sigui d'aqueUs que després deixen im blau permanent.

Laconstrucciódelaciutatseràmoltdiferent en funció de les condicions que la comunitat es dóna. No cal ser expert per veure que si les ciutats del món són diferents, ho són, a més de per motius geogràfics, cUmàtics i econòmics, substancialment pel diferent grau d'estructuració social que han aconseguit i per la capacitat per autoorganitzar-se com a col·lectiu. Sense aquesta capacitat hi haurà aglomeració, però no les condicions de civilització que permeten parlar de relacions urbanes obertes i de ciutadans, ima situació que no és acumvdativa.

Al llarg de la història recent de Barcelona, és a dir la del segle que ahir es va acabar, s'han viscut moments en què la ciutat ha guanyat i altres en què ha perdut. Diríem que els processos semblen cíclics, malauradament, malgrat que no ho haurien de ser. De no ser així, ens ho notaríem positivament des del punt de vista del benestar, de la riquesa i d'unes relacions plenes i harmonioses amb l'entorn natural. Hauria estat bé que aquest procés hagués estat gradualment acumulatiu amb aquella qualitat que tenen les ciutats i els pobles on això miracidosament ha passat, amb aquella pàtina de coherència cultural que pren el paisatge urbà.

De ser abd, haguéssim anat cap a uns nivells d'organització urbana més plens i més cultes els qxials s'haurien traduït, entre altres

ARXIU

La dreta de l'Eixample a la segona meitat dels anys vint. avantatges, en un major capital social. Cal fer créixer els nivells d'acumuladó individual i empresarial, però per damunt o a igual ritme el capital fix de tota la comunitat que és el que determina el balanç societal final i assegura les majors condicions de cohesió de la comunitat i, en darrer terme, els menors costos individuals.

Després de les definicions d'Amartya Sen i d'ims altres economistes normatius, aquest hauria de ser un tema clar assimiit pels partidaris de la nova economia del coneixement i pels arqviitectes. Aquestes no són aportacions que poden ser substituïdes amb arquitectura i menys en el moment en què el Uoc perd rellevància per la preeminència que agafa la xarxa de relacions globalment estesa.

Això significa que són claus per a aquesta finalitat la qiialitat de les condicions culturals, jurídiques, administratives, de planejament i d'orientació púbUca de l'actuació urbana. Si aquestes condicions són fortes es donarà el clima jjerquè germini de forma sostinguda el procés de desenvolupament econòmic. Els retrocessos en aquests camps són els que expliquen el que passa, ha passat o passarà. Potser no es percep encara, però qtian s'ha baixat la guàrdia en el camp dels valors que havien construït ima determinada ctdtura \irbana i s'ha perdut la capacitat d'avançar-se al temps, d'establir globalment la diagnosi d'on ens trobem i la capacitat de preveure, els retrocessos arribaran. No ens hauria de sorprendre que les coses acabin malament. Es generen les tensions que anomenem especulació; el desori administratiu que es constitueix en camp abonat per als abusos; la desestructuració social dels barris i la pèrdua de la seva base econòmica, que es converteix en font d'exclusions; i la manca de

claredat que interessa als qui es fi^guen les a 1920 i el comprès entre l'any 1976 i 1998.

El primer conté la primera gran codificadó mans quan es donen situacions d'aigües tèrboles. Unes situacions que són dramàtiques per urbana de la dutat, la de 1889 de Duran i Bas, aconseguir el fluir estable dels capitals privats la desaparidó de la dutadella, la incorporadó necessaris per construir la ciutat i per mante- de Montjuïc com a parc, la consoUdadó del pla nir els seus alts valors tan necessaris per al Cerdà a l'empara de la bonança de la neutraconjimt d'una economia industrial. Per a en- litat del 1914-1918, l'obertura de la Via Laietatrar-hi, els capitals demanen seguretat i eficà- na i la modemitzadó del centre històric, l'estacia; no poden supeditar-se a un constant rega- bliment de les xarxes ferroviàries i del transteig administratiu en el marc d'una estructura port públic, el tramvia, i l'inid del pla de metros i la nova estructuradó administrativa de la entaifes.

Les relativament recents conquestes dels Barcelona que s'estén de riu a riu, la dels grans estàndards urbanístics, de les zones verdes en equipiaments, els mercats, les universitat, els situadó cèntrica i no residual, de les densitats temples, les presons model, les escoles públiurbanes adequades, de la reserva de sòls per a ques munidpals, d'arts i oficis i de mestria de la equipaments col·lectius i de la urbanitzadó Mancomunitat. efectiva sense acumular dèfidts, caldria preEl s^on període estableix l'estructuradóde servar-les dels ddes esmentats. Els usos que la dutat metropolitana sobre noves bases de són realment de demanda col·lectiva s'han de planejament i normatives amb canvis jurídics preservar en benefid de la comvmitat, ja que quahtatius importants, la incorporadó de com que no entren en el mercat de solars amb CoUserola com a gran parc metropolità, la les mateixes condidons d'aqueUs altres usos recuperadó dels dèfidts urbanístics del llarg i que presenten corbes d'utilitat individual, si no sostingut procés de migradó del camp a la els reservem la localitzadó no podran ubicar-se dutat i de la felta d'atendó xirbana sufident del allà on calen per a donar el servei públic període anterior, les grans actuadons del tcont necessari. Això no obstant, cal que es tingui clar de mar i de la nova estructura de vies urbanes que els usos que tenen aquella lògica econòmi- per poder estructurar la conurbadó metropolica són equipaments, no els usos que algú tana trencant la situadó tancada de perifèria i declari que són equipaments sense ser-ho. I és centre heretades. que aquesta és una pràctica que, a més de no Sé que hi ha hagut altres moments de gran resoldre el que es persegueix, acabarà per dinàmica sodal i teòrica que podien haver desautoritzar-ho tot: tant l'obligadó de cessi- donat fi-uit, però es varen quedar en plans i ons gratuïtes com la preservadó del submercat projectes sense una inddènda efectiva o ni que de sòl a fi que la comunitat pugui construir els fos testimonial, motiu pel qual no em semblen equipaments necessaris, ara i més endavant. claus. Malauradament no ho varen poder ser.

Bé, arribats a aquest punt podem subratllar els dos períodes claus de la història del'urbanisJoan Antoni SoL·l·ls Huguet és ex-Director me de la dutat: el que va des de l'any 1888 fins General d'Urbanisme.

12

CARRER

DOSSIER

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

Els nyaps del segle J o s e p Maria H u e r t a s

®

1 segle XX ha acabat finalment. STian fet resums que han contemplat des de molts angles el món, el país, l'esport, el cinema. Per què no, doncs, donar un cop d'ull a Barcelona? Sense cap ànim de voler fer catastrofisme, paga la pena fer una relació no gens exhaustiva dels nyaps que iniciatives públiques i privades ens han deixat. Tots estem, amb raó, cofois de com és de maca la ciutat, de que sortim a revistes estrangeres com ara el Time, i que els turistes ens envaeixin més que mai. Tanmateix, Barcelona ha recollit al llarg del segle un seguit de nyaps que hi són ben presents, per acció o per omissió. La relació és només una selecció dels errors comesos en qüestions que han marcat com és Barcelona: els bunyols que hem de veure sovint (places de Catalunya i de les Glòries) i els edificis modernistes que van desaparèixer víctima de les especulacions. I ara, com deien els firaires d'abans que cridaven l'atenció dels passavolants, no resta més que dir: "Passin, senyors, passin". I per a ser més d'avui dia, podem afegir; "Passin, senyores i senyora, passin".

PEPE ENCINAS

La p l a ç a de C a t a l u n y a , a vol d'ocell.

1929 - La plaça de Catalunya. Després de dècades de discussió sobre com seria la futura plaça central deia ciutat, l'arquitecte LeopoldoNebot va treure's de la màniga aquesta mena de descampat urbà on abans es trobaven les minyones, els soldats i els nens que donaven de menjar als coloms i on ara es torren al sol quatre turistes sobre la gespa i la ballen magra ela pobres imm^rants.

Envoltada d'una col.lecció més aviat mediocre d'estàtues-amb excepció del pastor de Pau Gai^alloels edificis de la plaça mostren una arquitectura de poca volada que no milloren la seva imatge.

Anys 40 - L^avií^uda Drassanes. Les bombesdels avions feixistes queien als voltants del port de Barcelona sense massa punteria durant la guerra civil. Com a conseqüènciaque alguns demien veure inevitable, alguns edificis del Barri Xino se'n van anar a can Pistraus, amb part dels seus habitants dins. A la postguerra es va creure que era una manera com una altra de fer minvar l'alta densitat humana del que ara en diem Raval. Lliistoriadorfrancès Pierre Vilars'haviaquedatesfereïtel 1936 en indicar que hi havia 103.060 habitants en un escàs quilòmetre quadrat, una de les densitats més grans de qualsevol zona urbana al món. L'avinguda que les autoritats del moment van pensar, inicialment de García Morató i ara de les Drassanes, no va fer res més que permetre ims edificis tan alts com Ueitjos i amagar darrere la misèria de sempre.

IGNASI R, RENOM

Les DrassaneSf u n a ferida o b e r t a e n el t e i x i t vell del barri d e l Raval.

A l'Oficina de Rehabilitació treballem per facílitar-vos les coses.

4\„

^

/ .

PAM PAM

Hi trobareu tot et suport, l'assessorament, els ajuts i

A

subvencions de totes les administracions

PAS PAS

METRE METRE

i altres serveis que us faran més fàcil i senzilla ta rehabilitació del vostre edifici.

ProEixample tWcma ckf fïelviljililaciCi València 3 0 7 . planta baixa' 0S009

Bunitíkma

AVANCEM, TREBALLEM EN EL METRO DEL FUTUR

Telèfon 934 5/0 522 liHp://www.proeixíinif>le.e;s

Amb l·i Gol-líiboinclo de: AiuiitdniDnt de Síircc'ona. Gencíalllnl do Cotíiliinyu. Algues de Sarce^lniiLi. Fecsúi. Gitip EnhE^r, G;i;; N.ütii.il, 11.mr S í i l j . i d i ' l l , Bdnca C a t a l a n n . Danefilo, Caixü Cauilunya. Caixa Prinedes. C.-iiJia d'Eslalvis i Pcnsíonb de Bníceloriii. Ciiixa de Sabadell, Griírtii do Conslructors d'Obres, Gremi Empresfirifil d'Asconsors d f Ciilaíunyn. Giemi punineial d'Empreses de PiiUura tíc Barcolüiia. Col·legi d'Adriimistriidors (te l^tnques de Barcelona, Col·lej;! d'Aiiafellíidorb i Arciuiteclus Tícnics tJe Barcelona, Col-lrigi d'Arquilecles de Catalunya DemarcuciD de Bartelcna, AXA • UAP S e e i i r o s , C a i a l a n a O c c i d e n t . M a p l r e . Vitalicio A s s e g u r a n c e s , Z u r i c h , GDS • C ü r r e d u r i a d e Seguros Ajuntament de Barcebnn

^ p

lam [/ta Caliilui)ia

Li» ven

CARRER

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

13

uvt

DOSSIER

ARXJU

IGNASI R. RENOM

La c a s a Lleó Morera, al p a s s e i g d e Gràcia c a n t o n a d a D i p u t a c i ó , tal c o m era a b a n s d e 1943,

Els à t i c s v a n t r e n c a r l'harmonia d e l'horitzó d e l'EixEunple.

1943 - Mutilen la casa Lleó Morera. El modernisme no va gaudir de bona premsa ni durant els anys deia República ni durant la postguerra. Ni tan sols Gaudí era valorat i es va arribar a permetre la instal.ladó d'un bingo a la Pedrera. El 1943 la firma Loewe va quedar-se els baixos de la bella casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, i li va faltar temps per encarregar una reforma a un arquitecte noucentista, Raimon Duran Reynals, que es va carregar les escultures d'Eusebi Arnau que la feien especial. La desaparició d'elements modernistes dels carrers de Barcelona va ser constant, entre el menyspreu a un art que ara tothom identifica amb la capital catalana i l'especulació que regnava sense que ningú no pensés en posar-li fi:^.

1957 - L'ordenança d'àtics i sobreàtics de ITiixample. L'Eixampla comptava amb unes característiques positives importants, tot i la gasiveria dels propietaris, que des del principi s'havien carregat els jardins pensats per Cerdà a cada üla. Una d'elles era l'harmonia de les alçades, però el 1957 l'Ajuntament va cedirales pretensions dels amos de les c£ises per a que els deixessin aixecar àtics i sobreàtics, i l'harmonia se'n va anar en orris. A més^ no es va tenir cura de fer-hi una arquitectura que lligués amb la que hi havia, i podem veure una sèrie d'horrors només en recórrer a%uns dels principals carrers. A més, com deia Ernest Lluch, és més fàcil fer tot un barri nou que enderrocar uns pisos de més. I així tindrem sempre aquest reguitzell d'exemples de mal gust.

1960 - El d e s o r d r e d e l s s u b u r b i s .

Gent benintencionada va m u n t a r el ;»w«rl957 u n a s e t m a n a del suburbi. La seva Idea era conscienciar les autorit a t s i la societat. Els suburbis creixien per tot a r r e u i es construien pisos minúsculs com les Cases del Governador, a Can Clos i Verdum. Les barr a q u e s havien fet de Montjuïc u n a barraeòpolis de prop de 30.000 habit a n t s , les platges eren més conegudes pels h a b i t a n t s que també vivien en xaboles que no pas per la temporada de banys, i s'aixecaven sense ordre ni concert cases de mala q u a l i t a t per iniciativa de constructors privats o públics. Julio Chinchilla, un arquitecte falangista que treballava per l'Obra Sindical del Hogar, es va fer

1963 - EI Barca e s p e c u l a primer. Abans que entréssim en la mística del Barca és més que un club, aquest era una entitat esportiva governada per industrials de l'especulació. El 1963 van forçar les lleis urbanístiques per tolerar que en un terreny esportiu, el camp de Les Corts» el constructor prototípic del porciolisme, Josep Maria Figueras, aixequés un eixam de pisos que és encara avui un model de densifïcació urbanística forasenyada. Per fer-se perdonar els pecats, Figueras va inaugurar una biblioteca dedicada a la història, en especial la guerra civil, en uns baixos d'aquesta promoció immobiliària. Amb els anys, ja traspassat Figueras, la família va aconseguir que la biblioteca se la quedés la Universitat de Barcelona, i així es va estalviar despeses per acció cultural.

ALBERT AYMAMl

P a s s a d í s i n t e r i o r d e les C a s e s del G o v e r n a d o r , a V e r d u m , 1986.

famós per utilitzar ciment de baixa q u a l i t a t quan el pressupost permetia posar-ne un de millor. La diferència econòmica acabava sempre en alguna butxaca. La conseqüència va ser, amb el temps, la creació d'un organisme - a r a es diu Adigsa- que es veu obligat a vetllar per les pífies d'aquells anys.

NA*Í9V6B%ZAMèKÍK^

i^B^^n^

'^H^Bt'

Artesania y música de 1 nas os pueblos indt'ge

'^V*

ACOMA . cale-har

1 -.

"Ép'

ARTE-SANO

INCAS

ARXIU

E n r i c Llaudet, p r e s i d e n t del Barca, e n s e n y a el x e c q u e li h a d o n a t el p r o m o t o r J o s e p Maria F i ^ e r a s (a l'esquerra) p e l solar d e l c a m p d e L e s Corts. És el 16 de m a r ç d e 1967.

G . Boquerla, 2 1 . Tel. K 30 lS734.Fax93 304D'239 CA Bxda. Llibreteria 9 . TeUFax 93 268 34 73 0B002 EAR CELONA e-mail: Incas m 3gicc0ntr0l.es

'^mtt la lloca Córrer del Pi, 8 (Barri Gbtíc) OB002 Barcelona Telèfon 318 55 3B

GUAJA

Articles per a festes

Des de 1985

Màgia tots els dijous, de 6'30 a 7'30 de la tarda, per Faust Màgic

Artesania ètnica dels cinc continents Peces de col·lecció, rega! i decoració VENIU A CONÈIXER LES DARRERES ADQUISICIONS

c/ Rauric, 6 (barri Gòtic) T. 93 317 71 38 Pàrking gratuït

C/Carme, 25 (cantonada Jerusalem) Tel: 93.317.61.87 - Fax: 93.331.75.B4

íj s (c) a s t e I I ó *Les teves botigues de música *100 X 100 música *DelaAalaZ nou de la rambla, /5 iel: 93 302 42 36 sant pau, 2 íe/.: 95 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel: 93 318 20 41 ^m, 7 iel: 93 302 59 46

mers^ 79 tel: 93 30} 35 75 barnasud, {gavà} tel: 93 638 2918 taUers, (overstoks) tel: 93 412 72 85 creu cuberta, 73 tel: 93 424 57 %

iM Veu del

1T

DOSSIER

CARRER

ARXIU

n o v e m b r e - d e s e m b r e de 2000

IGNAS! R. RENOM

La c a s a Trinxet, d e P u i g i Cadafalch, e s t r o b a v a al n ú m e r o 268 d e l c a r r e r d e Còrsega.

U n a q ü e d u c t e t r a v e s s a la r e m o t a i h u m i d a C i u t a t M e r i d i a n a .

1967 - Cau la casa Trinxet. Ara que el 2001 ha estat declarat any Puig i Cadafalch, no estaria de més recordar algunes obres seves que van passar a millor vida. La més famosa va ser la casa Trinxet, una bonica residència bui^esa de principis de s ^ e que amb el temps havia esdevingut una escola professional. A mitjans anys 60, en plena febre especulativa, va córrer com la brama el risc que patien algunes cases modernistes que havien sobreviscut, com ara Can Serra, Can Golferics, l'edifici Vienès i la casa Trinxet. Aquí no es va arribar a temps. Entre la propietat i Nunez i Navarro, un dels constructors quemés mal hafetaBarcelona, va desaparèixer.Aracal conformar-se amb les fotos que han quedat i alguns elements que van anar a parar a Calella.

1967 - Ciutat Meridiana, la fi del món. Fa uns 10 anys l'alcalde Maragall va viure uns dies a Ciutat Meridiana, com feia en altres barris. Em va preguntar que com era que la gent marxava i baixava el número d'habitants. "Molt senzül -H vaig respondrevan venir amb 25 anys i ara en tenen 50 i el barri s^ueix tenint baixades i puj adés i està fatalment comimicat". El barri, que va ser aixecat en im terreny desestimat per posar el nou cementiri de la ciutat per massa humit, el va promoure una constructora que presidia Juan Antonio Samaranch, que no es va preocupar de dotar-lo dels mínims serveis. Quan van vendre els pisos i ven vexire que la gent reclamava alguna cosa més, el van lliurar a la ciutat i l'empresa es va dissoldre.

IGNASI R. RENOM

La Ronda del Mig, antic Primer Cinturó de Ronda, és un cau de soroll»

1969 - El cinturó que esgarriava els barris. Ara és més bonic dir-li Ronda del Mig, però el seu nom era Primer Cinturó de Ronda. Quan començava a haver més cotxes, l'alcalde Porcioles va pensar que una bona idea seria ressuscitar el pla Jaussely i les seves rondes perifèriques.

L'inconvenient és que al 1969 almenys una, el primer cintuuró, havia d'esventrar cases i places. Van ser afectades 19.491 persones, indemnitzades amb quantitats més baixes que les que calia per aconseguir im nou pis. Del 1969 al 1972 les plusvàlues dels solars que van quedar Uiures per poder edificar van arribar a 14.000 mihons d'aleshores. Diirant la dècada dels 90 part del cinturó va ser soterrat. La joia dels veïns de Sants va ser immensa.

Una dona deia que per fi podia sentir les campanes de l'església propera, cosa que fins aleshores impedia el soroU del trànsit. Trenta anys més tard, encara queden veïns que envolten la Ronda del Mig i reclamen soterrar-ne d'altres trams. Almenys aquest nyap s'ha anat millorant.

IGNASI E. RENOM

La pantalla gegant de ciment que són els mil pisos que ocupen els vells terrenys d e l'Hispano Francès.

IGNASI R. RENOM

L'edifici n o v i s s i m d e l'Ajuntament, a m b l a r o b a v e r d a q u e senyala els pisos a enderrocar.

1969 - L'edifíci n o v i s s i m d e l'Ajuntament. Els anys 60 vivíem la síndrome de nous rics que a r a sembla que t a m b é ens afectà. U n a n o r m a t i v a molt poc t r e b a l l a d a va p e r m e t r e aixecar el que es van dir edificis s i n g u l a r s , u n a m e n a de gratacels de segona, almenys arquitectònicament. L'advocat Tomàs Pou va l l u i t a r contra la n o r m a t i v a i va aconseguir a t u r a r - l a i que, fins i tot, en dos casos, la c i u t a t fos indemn i t z a d a . L'Ajuntament de Barcelona, t a n a r r e n g l e r a t amb els especuladors, va donar mal exemple i va aixecar u n horrible edifici a la plaça de S a n t Miquel, al que a r a sembla ser que se li t r e u r a n q u a t r e pisos, e n t r e a l t r e s coses perquè infringeix les normes de prevenció d'incendis. L'autor del nyap e r a Lorenzo García-Barbón, coautor d'un a l t r e m o n s t r e : El Corte Inglés de la plaça de C a t a l u n y a .

1974 - Mil p i s o s e n l l o c d'uns t e r r e n y s e s p o r t i u s . El procediment per especular a l'engròs en temps de Porcioles e r a senzill. Un propietari de t e r r e n y s m a r c a t s com e s p o r t i u s , s a n i t a r i s o zona verda, venia el solar a u n constructor de confiança - g a i r e b é sempre Josep M a r i a F i g u e r a s - i a q u e s t d e m a n a v a que es canviés, m i t j a n ç a n t u n pla parcial, el Pla Comarcal. La Comissió d'Urbanisme a nivell provincial, que t a m b é presidia Porcioles, a u t o r i t z a v a el canvi d'ús. I després s'escrituraven els pisos a la n o t a r i a de Porcioles que, oficialment, ell no duia, però sí u n s u b s t i t u t . E n el cas dels t e r r e n y s de l'Hispano F r a n c é s , club s i t u a t al costat del camp de l'Europa, es va aixecar u n miler de pisos en pla p a n t a l l a . U n negoci rodó per a tothom (Figueras, Porcioles i els amos dels t e r r e n y s ) , menys per a la ciutat, e v i d e n t m e n t .

La Vfu del

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

CARRER

IGNASI R. RENOM

Lesseps, u n a petita illa verda envoltada d e trànsit i contaminació.

1974 - El mal pacte de Lesseps. El nou alcalde Enric Masó va voler trobar una solució entre els urbanistes que havien previst el pas del cinturó de ronda per la plaça de Lesseps i els veïns que llmtaven per a que no els destnüssin l'indret.

Estires i arronses van acabar en un pacte, el 1974, signat no sé ben bé per què a la depuradora del Bogatell, ja enderrocada, que va donar com a fruit una solució horrible per a tothom. El bimyol creat a Lesseps, amb una zona verda envoltada de fums i soroll, vol ser reparat ara en el nou segle que comença. De tant en tant passa que veiem tantes vegades im nyap que, fins i tot, l'Ajuntament comprèn que no pot seguir tal i com està. Tanmateix, difícilment la plaça de Lesseps arribarà a tenir ima solució atractiva.

IGNASI R. RENOM

La Via Trïgana é s u n d e l s barris q u e m é s h a patit l'aluminosi.

1991 - L'aluminosi. Als pobres sempre els hi surten xacres. El novembre de 1990 una dona va morir en ensorrar-se la seva casa al carrer del Cadí, al Turó de la Peira. Aquest barri havia estat construït per un altre especulador, Roman Sanahuja, a finals dels anys 50 i inicis dels 60. S'hi havia utilitzat un ciment que tenia una malaltia greu, l'aluminosi. Significava que la humitat podia desfer-lo i, naturalment, amenaçar l'estabilitat de l'edifici. Ben aviat es va saber que era ima malaltia estesa a altres barris, generalment humils: Via Trajana, Polvorí, Trinitat Nova... També la pateixen edificis de zones millor situades, però els seus propietaris solen callar perquè és perillós que corri la notícia si un vol vendre el pis o aconseguir una hipoteca. Deu anys després de la tragèdia del carrer de Cadí, encara més de la meitat dels pisos afectats pel problema esperen solució.

1987 - El Moll de la Fusta, l'empori del soroll. Un bon dia, l'editor Josep Maria Espinàs va decidir presentar un llibre de Joan Barril al Moll de la Fusta, nou de no feia massa. Una mala idea. Es parlava a crits i era impossible sentir l'autor ni les preguntes que li feien. El Moll de la Fusta, un disseny una mica cursi de Manuel Solà-Morales, té al costat la Ronda del Litoral amb dos problemes de campionat: un és l'indescriptible soroll dels cotxes que passen, i l'altre és l'estretor dels seus vials, que només es podia solventar fent passar u n t r a m de la ronda sota el mar. El desaparegut regidor d'Urbanisme Josep Maria Serra Martí ho sabia, però deia que era massa car.

Un mal barceloní és no pensar que és més car buscar solucions quan les coses ja no poden seguir com estan.

DOSSIER

IGNASI R. RENOM

El Moll d e la F u s t a é s u n e s p a i m a l girbat i q u e s e m p r e h a e s t a t e n crisi.

IGNASI R. RENOM

La plaça d e l e s Glòries é s u n a muralla q u e divideix la r e c u p e r a d a Diagonal i entorpeix el s e u camí fins el mar.

1992 - La muralla de les Glòries. La supèrbia sol ser mala consellera. Josep Anton Acebillo, arquitecte en cap de Barcelona a l'actualitat, va decidir la plaça de les Glòries tal com la coneixem: una mena de muralla que tapona la Diagonal, ara ja oberta del tot, amb unes Uetgíssimes plaques negres de grans dimensions que pretenen cantar les glòries catalanes. Si l'anella que envolta la plaça funciona com a distribuïdora de circulació, no es pot dir el mateix de la construcció ni tampoc de la zona verda, amagada i desconeguda. Algun intent de trobar-ne solució no ha acabat de reeixir. Tanmateix, és el millor moment ara que el seu promotor és la màxima autoritat urbanística de la ciutat. De pas, reconèixer aquest nyap li suposaria un exercici d'humilitat.

ARXIU

El camp de l'Espanyol, a Sarrià, és un pecat d'especulació comès entre l'Administració i els poders econòmics.

1996 - L'Espanyol especula després. En una decisió sense precedents, l'Ajuntament va cedir davant les pressions del RCD Espanyol, endeutat fins les celles, per a que pogués vendre l'històric camp de Sarrià i pagar de pas el principal deutor, la família Lara. Conten les males llengües que José Manuel Lara, aleshores encara amb ànims, va amenaçar el president de la Generalitat amb llençar-li a sobre els andalusos amb alguna campanya anticatalana. Cert o no, la requalificació dels terrenys del camp de Sarrià ha estat l'escàndol més sonat dels temps municipals democràtics. Els recursos presentats al Tribunal Suprem segurament donaran raó als querellants contra aquesta barbaritat urbanística, però els pisos ja hauran ocupat per complet Sarrià. I, a més, l'Espanyol t o m a a estar endeutat. I ara, com no es venguin els terrenys comprats a Sant Adrià per aixecar una ciutat esportiva...

16

Lu veu

PUBUCITAT

aei

CARRER

novembre-desembre de 2000

mm Generalitat de Catalunya Departament de Benestar Social Direcció General d'Acció Cívica

tfa8:^(niiifMliinh<fli<WÍWitii»illftit..

-_ • . . . -./*•••• *i v * •••'ïj^iffi· - -, ï * . » í* /" •-• ·*"-ij*,-oíJi!s5isS . •

Per a més informació, podeu adreçar-vos a la

Direcció General d'Acció Cívica del Departament de Benestar Social, a l'Oficina de Benestar Social més propera, trucar al 900 300 500 o bé per internet: h t t p : / / w w w . g e n c a t . e s

CARRER DOSSIER El segle XX en la construcció de Barcelona

n o v e m b r e - d e s e m b r e de 2000

11

F e r r a n Sagarra

ARXIU

El barri de Trinitat N o v a , c o n s t r u i t p e l P a t r o n a t M u n i c i p a l de l'Habitatge, e s v a i n a u g u r a r el 6 d'octubre de 1953.

®

1 segle XX ha estat, també a Barcelona, el de la urbanització i de l'ocupació accelerada del sòl, fins a l'extrem que, només durant l'últim quart de segle, ha superat la de tota la història anterior. Durant el segle, la urbanització de Barcelona no s'ha limitat a estendre's, també s'ha intensificat allà on ja existia. Per això, la seva història, que pot començar-se amb la urbanització de l'Eixample central i l'obrir-se pas de la Via Laietana a través de la ciutat medieval, pot fer-se igualment a partir de l'annexió, el 1897, dels municipis comarcals que ara són districtes de la ciutat.

L'objecte de l'annexió era la unificació fiscal per evitar la competència en la localit-

Barcelona viu una americanització de la ciutat que es tradueix en Verosió del PGM a mans de corporacions privades zació industrial, a més de crear el marc adient per planificar el creixement de la moderna metròpolis, cosa que s'intentà amb els plans d'enllaços entre els antics municipis i el de sanejament del nou conjunt. L'instrument més eficaç d'unificació va ser, però, l'ampliació de la xarxa de tramvies i, sobretot, el nou sistema metropolità de transport -el metro-, que es faria realitat amb l'Exposició Universal del 1929. Per implantar la Fira a Montjuïc s'hagueren de desplaçar les barraques dels treballadors que havien immigrat a Barcelona, precisament per construir-la, junt amb les infraestructures que comentem. El resultat del desplaçament foren els primers barris de "cases barates".

construïts en llocs inaccessibles, limítrofs del terme municipal.

Tant el metro, com la Fira, com la política d'habitatge social -o com el modern sistema d'escoles municipals-, eren iniciatives de la Mancomunitat que, però, gestionaria la primera Dictadura. La República, malgrat elaborar plans brillants i engrescadors, poca cosa va tenir temps de fer abans de la guerra i de la segona Dictadura, la definitiva, que, després dels anys més immobilistes de l'autarquia, instaurà, a l'època dels Planes de Desarrollo, un creixement i densificació accelerats en base a una urbanització precària i amb la protecció oficial d'una especulació desaforada. El Patronat Municipal de l'Habitatge i l'Obra Sindical (del sindicat vertical) foren els constructors dels barris nous, en un territori suburbial i de difícil accés, seguits posteriorment per grans polígons de promoció privada. Malgrat totes les limitacions, aquells que hi aconseguien un pis i podien deixar la barraca o la "coreà" es podien considerar privilegiats.

L'anarquia i l'arbitrarietat, a part d'injustes, eren urbanísticament ineficients per una ciutat industrial, i per resoldreu-ho, els últims ajuntaments franquistes aprovaren -amb enormes problemes interns- el Pla General Metropolità de 1974-76 (PGM). L'objectiu era posar límits a l'especulació, baixar la densitat, preveure uns mínims d'equipaments i zones verdes i també autopistes, grans vies i altres infraestructures de servei que afectarien bàsicament els teixits antics.

La majoria de les associacions de veïns nasqueren per reivindicar l'efectiva construcció de les dotacions i lluitar contra les afectacions del Pla, en un moment de gran sensibilització social en que l'accés al dret a la ciutat s'entengué lligat intrínsicament a la lluita per les llibertats democràtiques.

L'Ajuntament predemocràtic de transició, ultra tapar forats, posà com a prioritat l'adquisició massiva de sòl, que permeté els Ajuntaments democràtics d'esquerres dur a

terme -els anys 80- una política urbanística vament com el centre metropolità que ja coherent. s'havia situat al mapa de la globalització.

Aquesta política va consistir en fer una A partir d'aqm, Barcelona està visquent lectura progressista del PGM per donar pri- processos ben coneguts arreu i que podríem oritat a l'habitabilitat dels barris, tot desa- caracteritzar com l'americanització de la ciufectant-los de la gran vialitat traumàtica - a tat global, que aquí es tradueix en l'erosió del Gràcia, al casc antic...-, urbanitzant-hi pla- PGM a mans de corporacions privades i ces i construint-hi equipaments locals, però d'administracions superiors i en la importasobretot, elaborant els Plans Especials de ció de formes urbanes i de capital internaciReforma Interior (PERI) que detectaren acu- onals: el Port Vell i els intents de requahficació radament els dèficits i les potencialitats de de les presons, passant pels New Projects i la cada barri i es basaren en processos partici- proliferació de grans centres comercials i de patius que crearen un més que estimable lleure (Diagonal Mar), són complementaris grau de confiança en l'actuació municipal. a l'enterrament d'autopistes urbanes i d'alAixò anà acompanyat d'un intent de nou tres usos (Primer Cinturó, proposta Gran tractament de les grans vies -com al Moll de Via, Piscines i Esports, intent del Barca la Fusta, Rambla del Carmel i altres- i amb 2000) i a l'increment de l'accessibilitat fins al fets simbòlicament impactants com l'enderroc parcial del viaducte de la boca sud del túnel de la Rovira.

Els "planes de La perspectiva dels Jocs Olímpics va perdesarrollo" van ser la metre ampliar aquesta política i donar sortida a la crisi econòmica de meitat dels anys base d'una 80, però, alhora, va crear ima nova ambició urbanització precària i que es va anomenar "posar Barcelona al mapa". Els nyaps, com el pla d'Hotels (Torre una especulació Melina) o la primacia del transport privat, desaforada no poden amagar l'encert en lligar el reforç de la gran estructura urbana (autopistes, equipaments esportius, culturals i parcs urbans) amb la millora dels barris que la ciutat bell mig de la ciutat (AVE i Túnel d'Horta).

Olímpica va representar, amb un consens i Aquesta nova ciutat porta ineludiblement al entusiasme generalitzats. despreci de l'espai públic, a l'elitització de la Les noves infraestructures van permetre població, a la festivilització del paisatge i del l'ampliació de la centralitat metropolitana a calendari i a la presència aclaparadora del tot el municipi de Barcelona, en especial cap turisme en grans parts de la ciutat, com el el Llevant, començant pel front de mar, i que ja podem considerar sense por d'exagetambé van posar en evidència la impossibi- rar el parc temàtic de les Rambles. litat d'actuar com a àrea metropolitana real.

Com sempre, de poc serveix la nostàlgia i Potser per això no es va poder ampliar l'es- el pur enrocament per fer front a aquest nou tructuració territorial adequadament al marc repte, però allò que és imprescindible és de la Regió i l'actuació urbanística de l'Ajun- acceptar el repte i considerar la possibilitat tament es va tancar, durant els 90, en el de ser originals en les respostes locals al propi mimicipi central. A partir d'aquest fenomen. moment, l'objectiu principal va esdevenir "Vendre Barcelona", entenet-la exclusiFerran Sagarra és arquitecte.

I.íi Vi'u

ííf/

CARRER

PUBLICITAT

novembre-desembre de 2000

Generalitat de Catalunya Departament de Política Territorial i Obres Públiques Adigsa

J^^ms Sktí·^Q'St.i'·.. (ímíwosa ptiít&c-ís

^^Quinze anys al costat dels ciutadans ^^ La Generalitat de Catalunya, mitjançant l'empresa pública ADIGSA, administra 80.000 habitatges públics a tot Catalunya des de l'any 1985. Per facilitar la comunicació i agilitar els tràmits dels ciutadans, ofereix el servei d'atenció personalitzat. atenció telefònica Atenció al ciutadà i visites concertades

932 28 72 00

Suport a les comunitats de propietaris

932 28 72 01

Noves promocions d'habitatges

932 28 72 02

atenció personal Horari d'atenció al públic de les oficines d'Adigsa Hivern: de 9 a 14 h. i de 16 a 17.30 hores Estiu: de 9 a 14 hores atenció al territori Els nostres tècnics de gestió de zona realitzen permanències setmanals als barris, amb un equip informàtic que permet als veïns realitzar els tràmits i consultes evitant desplaçaments iimecessaris.

Poden trucar al telèfon d'informació per consultar dia i hora de les permanències a cada barri.

Barcelona C. de la Diputació, 92,08015 Fax: 932 28 71 01 e-mail: adigsa@correu.gencat.es

Lleida PI. d'Espanya, 3, ent. 25002 Tel: 973 28 94 66 Fax: 973 28 19 33 e-mail: ad_lleida@gencat.es

Girona C. d'Emili Grahit, 2, 17002 Tel: 972 21 41 60 Fax: 972 22 72 70 e-mail: ad girona@correu.gencat.es Tarragona C. de Gasòmetre, 22,43001 Tel: 977 23 73 96 Fax: 977 24 42 63

la Vvu ílfl

n o v e m b r e - d e s e m b r e de 2000

Un reportatge de

Jordi Balot

CARRER

REPORTATGE

A l'Estat espanyol hi ha actualment unes 55.000 persones que viuen al carrer.

Aproximadament 2.000 d'aquests sense sostre s'aixopluguen sota el cel de Barcelona

Quan el llit té forma de banc uan pàiljttí d'Mna persona Sense Sostte ens ve Si cap, l a * e a d'un individu brut m a f · v w j É ; t ^ fa pudor i va arrossegant u'W^càrtrons mig trencats. Potser pensem en aquell individu fet pols, agafat a un 'letrabrik" de vi i que parla amb veu alta, desvariejant. Fins i tot, alguna vegada el veiem dormint en els porxos d'alguna església o en algun caixer automàtic. La falta d'un sostre és el que el defineix.

Si parlem d'una persona Sense Llar ens referim a aquelles persones que, tot i tenir un sostre en el sentit literal de la paraula, els manca tot el que suposa viure en una veritable llar.

Potser viuen en alguna pensió barata de les que es volen eliminar per "posar guapa" la ciutat. Però no disposen de lesmínimescondicbnsd'habitatgeque els permeti viure amb dignitat, el caliu d'una família, el suport d'un grup d'amics,... És difícil trobar alguna notícia en els mitjans de comunicació que faci referència a les persones Sense Llar, si no és per pariar d'algun acte violent 0 alguna mort.

Les dades de l'Ajuntament de Barcelona (1997) diuen que a la ciutat, hi ha aproximadament 2.000 persones Sense Sostre. Segons un estudi fet per la Diputació de Barcelona el desembre de 1999, a tota la província hi ha aproximadament 7.088 persones/any i a la comarca del Barcelonès, aproximadament 3.740 persones. Fins ara, es parla que a Espanya hi ha aproximadament 55.000 persones/any que viuen sense sostre.

balització..., han "rebentat" els preus i les condicions del mercat laboral dels països desenvolupats i han deixat al marge moltes persones que no han pogut aguantar la pressió tan forta a la qual s'han vist sotmesos, convertint-se en aturats de llarga durada, en edats avançades, poca qualificació professional i sense cap perspectiva de futur. Les grans empreses s'han enriquit a costa dels treballadors d'aquests o d'altres països que, amb prou feines poden arribar a fi de mes.

Però com que estem en una societat del benestar i sembla impresentable tenir tantes persones en situació d'indignitat, ens hem inventat les Pensions No Contributives i el PIRMI (Renda Mínima d'Inserció) quantificades entre les 38.000 i 44.000 pts/mes. Qui és l'heroi que pot viure amb aquests diners al mes, pagant-se una habitació o una pensió, havent de menjar, vestir-se, etc.

Evidentment, això no ho pot fer ningú i hi ha d'haver les ONG al darrere donant suport perquè la gent no es vegi abocada al carrer.

Però, a més a més, entre les causes estructurals hem de parlar dels sistemes educatius vigents, que també exclouen molts nens i adolescents, culpabilitzant-los de ser nerviosos, inestables, poc estudiosos i creadors de problemes. En lloc d'afrontar aquests problemes, els nens acaben al carrer tot el dia, expulsats del col·legi, descontrolats i sense punts de referència educatius, havent de convertir-se en autodidactes. I, evidentment, les xifres • Un problema complex de fracàs escolar s'amaguen.

D'altra banda, tampoc no podem Si ens endinsem una mica en el món de l'exclusió velem que tot és bastant passar per alt l'exclusió que pateimés complex del que sembla a prime- xen aquestes persones del sistema ra vista o, si més no, del que intenten sanitari. Quantes vegades hem transmetre els "dominadors socials". acompanyat a una persona "Sense De fet, si mirem les interioritats del Llar" a cal metge i han rebut un tracte funcionament social ens adonem que denigrant... Com és lògic, quan surla major part de les vegades, les perso- ten de la consulta diuen que no volen nes excloses han arribat a aquesta saber-ne res més del personal sanisituació abocats per les circumstànci- tari i, conseqüentment, no hi tomen. es que els ha "tocaf viure. PreguntemCom que això també ho viuen nos: Qui ha escollit néixer en un país o amb la xarxa de salut mental, ens un altre? Qui ha poguttriarviure en una trobem amb la desconnexió total del família on les relacions humanes han món sanitari. I, evidentment, en lloc estat constmctives o destructives? Ha de repensar la nostra atenció a tingut les mateixes oportunitats de for- aquestes persones, les tornem a mació cultural el fill d'un metge que el fill culpabilitzar perquè no hi ha manera d'un treballador en situació d'atur? He que vagin a cal metge o a l'equip de pogut escollir un pare que no fos alco- salut mental. hòlic 0 drogodependent o una mare Si seguim reflexionant, podem prostituta, o m'ha vingut imposat? pensar en l'accés que tenen les perLes dificultats per a accedir al sones Sense Llar a\s recursos socimercat de treball, la incorporació de als. Es dóna el cas que quan tenen noves tecnologies, l'explotació de la una urgència, com pot ser la necesmà d'obra de països en vies de sitat d'un lloc per a dormir o d'un lloc desenvolupament a causa de la glo- per anar a menjar, se'ls burocratitza

Dormir al carrer és una imatge habitual a Barcelona. de tal manera que es troben anant d'una persona a l'altra, sense rumb fix i sense trobar resposta, de forma que acaben dormint al carrer o havent de demanar un bocata per dinar.

• Un munt de casos La llista de casos pot créixer indefinidament perquè és el que ens toca patir a diari. En definitiva, el que ens trobem és que, tot i que per a l'Administració les persones Sense Llarsón molt molestes, per un altre cantó sembla que els interessa que es mantinguin. Despeses sumptuoses en mil "guggenheims" diversos resulten més electorals i més rendibles que despeses socials urgents. És com si es complís un cop més allò que: perquè hi hagi rics, necessàriament hi ha d'haver pobres, perquè la riquesa és un terme relatiu a la pobresa. Així, l'Administració el que fa és donar respostes aïllades i descoordinades, tractant de posar un "pegaf perquè no esclati el globus que es va inflant. Les persones que reben les demandes constants d'aquest col·lectiu es cremen amb facilitat i l'eficàcia queda anul·lada. El que s'hauria de fer, però, no es fa: un plad'intervencíóglobal i multidisciplinar, comptant amb la coordinació dins dels diferents departannents de les Administracions, per abastar les múltiples dimensions que afecten les persones Sense Llar

En la creació d'aquests espais vitals hi juguem un paper fonamental tots els ciutadans. No és una tasca que puguem deixar en mans de les institucions públiquesoprivades, sinó que tots hi tenim una responsabilitat personal i col·lectiva.

Quan hem estat capaços de traspassar aquesta frontera, ja no ens trobem pel carrer amb una persona bruta i fastigosa. Des d'aquell moment ens comencem atrobaramb el Jaume, el Pere, la Pepita... Tenen un nom i una història, però també tenen uns drets que sovint hem deixat aparcats i que els hem d'ajudar a recuperar.

Ens hauríem de preguntar: On volem que es relnsereixin les persones Sense Llar? En una societat que ja els ha deixat al marge i que els tomarà a deixar abandonats en quan hi fiqui una mica el cap? La reinserció, no és més un desig nostre (dels qui vivim tranquil·lament dins del sistema) que una necessitat seva? Hem de plantejar una línia de treball en el pla individual perquè la persona pugui avançar cap a la major normalització possible en la seva vida (és preferible pariar de normalitzaciòquede reinserció), apartir de les seves capacitats i potencialitats.

Per aconseguir èxits en aquesta vessant individual és molt important el tracte humà, és a dir, acollir bé la persona, anar creant confiança des d'una gran proximitat i anar traspas-

sant responsabilitats. I els objectius que ens hem de plantejar amb cadascú han de ser molt senzills, per anar-los assolint en una trajectòria ascendent.

Tampoc no podem oblidar les recaigudes o els retrocessos. En tot cas, no es pot donar mai un cas per perdut.

Per això és fonamental anar treballant els aspectes senzills de convivència, que nosaltres hem anat aprenent al llarg de la nostra vida en l'entorn més proper i que ells no han tingut. Això vol dir que hem de respectar ritmes d'aprenentatge. I també hem de ser conscients que anys de viure al carrer no es poden recuperar en un mes, en dos mesos o, fins i tot, en un any.

Hem de crear espais de convivència on es fomenti el respecte i la tolerància cap a la diferència. La societat no canvia en funció de muntatges espectaculars. Els grans canvis socials han arribat quasi d'una manera desapercebuda a partir de les petites coses que fem cadascú.

Si som capaços d'anar creant un entorn que accepti l'altre amb l'única pretensió de veure una persona, possiblement amb molt de patiment darrere, llavors contribuírem a fer espais convivencials aptes per a tots.

Jordi Balot és d'Arrels Fundació.

Aquest text ha estat publicat al n-140 de Papers de Cristianisme i Justícia.

La Veu del

CARRER

PUBLICITAT ^e^c»\p

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

novembre-desembre de 2000

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

Som els primers en esport per a tothom Aeròbic-steps-funk-salsa-tonificació-condicionamentfísic-stretching-body pump-tai chi-ioga-fit ioga-circuit training-new age new body-abdominals-CTC-cardioruningfitness infantil-fitness muscular i cardiovascular-sauna-hidromassatge-aiguagimaiguamater-piscina aprenentatge-piscina d'estiu amb efectes especials-solàrium-sport top-programa personalitzat de fitness-spinning-golf-escalada-atletisme-bàsquet-futbol sala-tennis-tennis taula-paddle-bàdminton-gimnàstica terapèutica-terapèutica

Ens trobareu per tota Barcelona Truca al 902 222 002 Esport i Fitness

giUTEHIil

FUNDACIÓ CASA DE MISERICÒRDIA DE BARCELONA RESIDÈNCIA INTERNAT Elisabets, 8-10 - Tel: 93.302.16.92, de 10 a 14 i de 15 a 18 h.

^4 n o ci^^ Casa fundada l'any 1912 GRAN ASSORTIMENT DE

CONEIX EL NOSTRE LITORAL

TORRONS, ESPECIALITZATS ENS ELS DE XOCOLATA FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

ITINERARIS GUIATS

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES IGRANITZATS...

EL CENTRE D'ESTUDIS DEL MAR DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA US OFEREIX LA

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltloche.com E-mail: eltioche@retemail.es

POSSIBILITAT D'APROXIMAR-VOS A LA REALITAT MEDIAMBIENTAL DEL NOSTRE LITORAL A TRAVÉS D'UNS ITINERARIS GUIATS

CASA BEETHOVEN RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 08002 BARCELONA TEL. i FAX (93) 301 48 26 http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es

PER A GRUPS ORGANITZATS.

• • • • •

El medi a les viles costaneres El Foix, un riu mediterrani

FORN DE PA D'AVINYO

La franja litoral, un medi fràgil • Els recursos del mar El paisatge a l'entorn del Garraf

Regeneració i recuperació d'espais litorals

INFORMACIÓ I RESERVES:

colors radicals rastes

de 10 a U hores a:

PA i BOLLERIA ARTESA ESPECIALITAT COQUES

cordes

CENTRE D'ESTUDIS DEL MAR P G . MARÍTIM, 7 2

08870 SITGES

TEL. 93 894 51 54 Fax. 93 811 02 41 E-mail. cem@c)iba.es

extensions Diputació de Barcelona Servei del Medi Ambient

trenes ^ HOME & DONA OBERT DE 10 A 22 H. DE DIMARTS A DISSABTE

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI ARESTAURANTS I COL.LECTIUS

PASTISSERIA GRANJA

C/SICÍLIA 199 metro Sagrada Família AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

tel.: 93 208 02 74 http://www.lanzadera.com/nitldia e-mail: cuafurg@teleline.es

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tet. 93 302 24 41

ANUNCIAT A La Veu del CARRER!

93 412 76 00

I.a Veu del

CARRER

n o v e m b r e - d e s e m b r e de 2000

BARCELONÈS

LLIBRES

BOTIGA

LLIBRES

Una Història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999)

Llibres antics, una sensació diferent

Luna Lunera de Rosa Regàs ROSA MARIA PALÈNCIA

REDACCIÓ

Que un ateneu popular hagi sobreviscut al segle que finalitza és, no només una bona notícia sinó mereixedora d'explicar amb una història pròpia. L'Editorial Virus, en un encomiable esforç editorial, ha publicat l'important treball d'investigació de F e r r a n Aisa.

L'Ateneu està s i t u a t al passeig de Sant Joan, 26, al costat de la Biblioteca Arus. Es va crear després del fracàs d'una vaga de metal·lúrgics. Els a t e n e u s es van concebre com espais d'encontre de les classes treballadores, un lloc de debat on es poguessin formar per ser més forts, en uns temps en que les condicions obreres eren molt dures. F e r r a n Aisa senyala com la j o r n a d a laboral podia s u p e r a r les 15 hores i l'edat per e n t r a r al món del treball eren els 10 anys.

DANI CODINA

ALBERTO GÓMEZ

Mont-Taber (Templaris, 16) és una de les 40 botigues de llibres antics que sobreviuen a Barcelona al pas dels temps, als centres comercials i a un canvi quasi dràstic dins d'un sector amenaçat per la totpoderosa Internet.

Un lloc especialitzat on es pot trobar, a més de llibres vells, revistes, cromos, postals, cartells de fires, rareses i exemplars curiosos. Un espai on encara es pot sentir l'inconfusible aroma que desprèn el paper prensat.

Aquesta botiga és regentada per Josep Sardà qui, després de 15 anys organitzant fires de llibres antics arreu d'Espanya, va decidir fa tres anys obrir un racó on satisfer col.leccionistes, bibliòfils, curiosos i amants del llibre vell. Josep, un llibreter de tota la vida, reconeix que

es dedica a un ofici "que dóna satisfaccions, però no diners".

Mont-Taber recull llibres d'art, de filosofia, temàtics sobre Barcelona o edicions esgotades, a més de ser l'epicentre d'exposicions d'exemplars antics sobre l'escola o els diferents llenguatges d'expressió (abecedari, cal·ligrafia, etc). Aquesta darrera es celebrarà durant el mes de febrer.

Al carrer Templaris 16, des de les deu del matí fins a dos quarts de nou de la tarda, es pot trobar un estil personal, un material que es resisteix als atacs de les noves tecnologies i una emoció que "mai podrà ser substituïda al llarg dels segles", com assegura el propi Josep Sardà. El fet de comparar el so d'un piano amb el d'un teclat electrònic... tot és una qüestió de sensacions.

FOTOGRAFIA

Premi de fotografia Vicenç Bagan L'Ateneu va jugar un important paper en la història de la nostra ciutat. Va participar activament en la campanya pro-pressupost municipal extraordinari per a la cultura, al 1908. Gràcies a això es van crear les quatre primeres escoles municipals aconfessionals catalanes, i que van aplicar les pedagogies més innovadores. Campanyes per a la construcció d'una ciutat repòs per a treballadors, contra la pujada de les tarifes ferroviàries, contra el feixisme, pro l'Olimpíada Popular...

Al 1920 l'Ateneu tenia 20.000 associats i superava amb escreix al Barca. Al 1939 la dictadura el va clausurar.

Va ser molt important la biblioteca que va anar formant, les nombroses activitats entorn les ciències naturals, l'estudi de l'esperanto, les seves seccions de fotografia, excursions, alpinisme i espeleologia, la literatura i les belles arts... per citar-ne algunes. Al 1977 un grup d'anarquistes en va recuperar la seva presència a la nostra ciutat.

Ferran Aisa publica un llibre que supera les 600 pàgines i que és de lectura obligada per tots aquells que estan interessats en la història de la nostra ciutat.

La darrera novel·la de Rosa Regàs és una crònica de la vida de quatre nens de la burgesia barceloriina durant els terribles anys de la guerra i la postguerra espanyoles.

Narrada des de la mirada, a vegades infantil, a vegades madura, d'una de les protagonistes, la història ens porta a l'esqmzofi·ènic viatge fins a la joventut de quatre germans, dos nois i dues noies que, a diferència de moltíssims nens de l'època, no van patir gana, però en canvi, van patir l'infern de viure sota la tutela d'un avi "guanyador" de la guerra, catòlic fins a la mèdul.la, que va haver de tenir cura d'aquests nens, fills del seu propi fiU, perdedor a la "creuada".

Es tracta d'un text intimista, típic de la literatura femenioa en el sentit que les dones sabem expressar amb ima mirada molt més profunda el món interior, tant sota el sentit de "el dels sentiments", com de la vida que transcorre de portes endins.

Malgrat que estigui escrita com aficció,el púbhc descobreix de seguida els indicis autobiogràfics d'ima escriptora madura i coneixedora d'aquell entorn fosc i angoixant.

A més a més de la seva acurada escriptiira, que amb senzillesa i sense barroquismes només aspira a transmetre xms fets terribles, la novel·la té la virtud de portar-nos dins el microcosmos d'una casa de la burgesia barcelonina, com haurien d'haver hagut moltes: un àmbit fosc, ple de prejudicis, regit pels capricis d'una religiositat castradora i una doble moral al servei dels interessos de personatges com el sinistre avi Vidal Armengol· L'abominable burgès causant dels patiments d'aquests nens potser el retrat d'una burguesia catalana que no va dubtar en fer servir la religió com a mascarada per tal de preservar la butxaca i els privüegis. Una burgesia que tampoc no va dubtar en canviar el color del seu nacionalisme d'acord amb els vents que bufaven a cada època del llarguísim franquisme.

La història que Regàs va trigar quatre anys en escriure i, potser, tota ima vida en recordar, té també el mèrit de fer-nos adonar que, més cruels que l'estretor i el racionament de la postguerra, van ser les varies generacions d'espanyols que la Uarga ombra del "generalísimo" i la seva creuada, van provar d'educar en la intolerància, el dogmatisme i el menyspreu dels diferents. Per sort, molts d'ells, com la Regàs, han tingut la lucidesa de tomar a passar una mirada crítica sobre aqueUa "pobra, bruta, trista, dissortada pàtria" (en paraules de Salvador Espriu a Assaig de càntic en el temple), perquè no tomi mai més.

LLIBRES

Treballar a ciutat REDACCIÓ

REDACCIÓ

Vicenç va ser un lluitador incansable per a que poguessin conviure les diferents formes de moure's. Va dedicar totes les seves energies per aconseguir normalitzar l'ús de la bicicleta. Va morir inesperadament i ara l'entitat a la que pertanyia, Amics de la Bici, i Ecomissatgers Trèvol han creat un concurs de fotografia en memòria de l'amic i company. Francesc Cabrera, del grup Pas a Pas de Sabadell, ha guanyat el primer premi amb la fotografia que publiquem. Bella i contundent.

Expressa la prepotència del cotxe i la impossibilitat, avui per avui, d'aconseguir l'ansiada convivència entre cotxes i bicicletes.

Felicitem als organitzadors del premi i recordem amb estima a l'amic Vicenç.

Amb aquest títol Jordi Ibarz Gelabert publica la seva tesina. Fa la història d'un període molt conflictiu de les lluites obreres dels treballadors del Port de Barcelona entre els anys 1931 i 1936: 30 processos de vaga i més de 326.000 jornals no treballats. Una crònica que estudia el sindicalisme i les relacions laborals dels estibadors durant la II República.

El llibre, publicat per l'Ajuntament d'Alguaire, és un interessant treball que va aconseguir el premi "Josep Llanadosa" d'Història Local.

I.a Veu del

CARRER

VEÏNAT

novembre-desembre de 2000

Un parc per a Can Rigalt L'HOSPITALET I JORDI GIMISÓ

Can Rigalt, casa pairal d'estil neoclàssic, construïda l'any 1741 , està situada al número 170 del carrer de Collblanc, al barri de la Pubilla Cases de L'Hospitalet de Llobregat, molt pròxima a Barcelona. Està establert legalment que aquesta casa esdevingui un equipament públic i que la finca on està situada i algunes altres pròximes siguin zones verdes.

Hores d'ara aquesta casa i la seva finca són propietat del Futbol Club Barcelona. Aquest club la va comprar l'any 1997 amb la intenció de demanar a les autoritats competents que els terrenys fossin requalif icats a zona d'equipaments.

Les associacions de veïns, tan de l'Hospitalet com de Barcelona, han demanat reiteradament l'execució dels parcs previstos, conscients que la zona té una manca important de zones verdes per a l'ús i gaudi dels ciutadans.

No calen grans elucubracions per adonar-se que l'establiment de zones verdes en aquesta porció de territori metropolità pot suposar un gran benefici per als ciutadans.

Tanmateix no pot estar de més constatar, amb algunes dades i arguments, quin és el marc ambiental de la zona urbana fronterera dels municipis esmentats: El Marc territorial i poblacional Dades de gener de 1999 indicaven que en el territori municipal de 12,4 Km2 de l'Hospitalet de Llobregat hi vivien 247.986 habit a n t s . A d e s e m b r e de 2000 l'Hospitalet continua sent, i des de fa ja uns anys, el municipi amb més densitat de població de Catalunya.

A més a més, donada la diferent distribució d'habitants dins del municipi, amb més població a la zona fronterera amb Barcelona, cal considerar que barris com la Pubilla Cases, Collblanc i la Florida són especialment densos. En conclusió, molts ciutadans es beneficiarien dels parcs en una zona urbana

ARXIU

Vista parcial dels terrenys qualificats de parc metropolità molt densa i amb poques zones verdes.

La qualitat ambiental Tan els índexs de contaminació per gasos com el nivell de soroll reflecteixen que aquesta zona metropolitana és plenament urbana. Els vehicles automòbils en són els principals responsables. Recordem que en la zona hi ha vies tan importants com la Diagonal, la Ronda de Dalt i la carretera N-340, entre d'altres. És coneguda la importància de les plantes en la captació de les partícules en suspensió i dels contaminants gasosos.

Mobilitat La configuració viària actual de la zona té característiques d'interurbana, malgrat que els índexs poblacionals indiquin el contrari.

Així, cal una mobilitat alternativa al vehicle automòbil privat. Això pot ser aconseguit a partir de la conversió de la N-340, definitivament, en el carrer de Collblanc (L'Hospitalet) i Avinguda de Laureà Miró (Esplu-

gues), amb l'ampliació de voreres, la millora del nus viari de connexió d'aquesta via amb l'avinguda Ramon Solanich, la pacificació del trànsit (més passos de vianants semaforitzats) i la millora en les connexions a peu i bicicleta amb la zona de les facultats, amb l'establiment d'un sistema de senyalitzacions també per als vianants.

Verd urbà: per a què?

Els nuclis urbans extensos i densos són un fenomen recent en la història i nosaltres no n'estem gaire fets als efectes secundaris.

Les ciutats han facilitat l'originalitat, la innovació i la diversitat laboral. La ciutat és un lloc atractiu, però pesat i sorollós. Amb aquestes condicions de vida, l'home urbà cau sovint en la infelicitat, de forma que els mateixos avantatges de la ciutat li són font d'insatisfacció. És conegut que l'estrés produït per la vida urbana és l'origen de moltes de les anomenades malalties de civilització. I és que els ritmes que

es creen a les ciutats no ens són propis.

Un possible futur Parc de Can Rigalt hauria de crear espais que aïllessin del brogit urbà, amb ambients molt més adequats als nostres ritmes biològics naturals. Els mediterranis fem molta vida a l'aire lliure, donada la benignitat del clima, i els parcs són bons llocs per a les activitats de lleure.

Jardineria mediterrània L'ajardinament hauria de ser realitzat amb criteris de xerojardineria, és a dir, de jardineria de baix consum d'aigua. És per això que és important la utilització de plantes mediterrànies. S'aconsegueix així estalviaren aigua i adobs, i com que les plantes estan adaptades al clima, s'eviten moltes malalties. En el futur la zona verda de Can Rigalt podria fer part d'un corredor verd uriDà que unís Collserola amb Montjuïc.

Quin ús pot tenir Can Rigalt ?

Can Rigalt hauria de tenir usos,

com a equipament, que no malmetessin els valors arquitectònics que li han valgut la protecció de què gaudeix. Una de les possibilitats que s'apunten és la de destinar-lo a museu amb caràcter metropolità.

No pot ser descartada la idea de convertir-lo en un museu d'ecologia urbana, orientat a donar a conèixer com funcionen les ciutats, com s'han generat i quines en són les possibilitats de transformació de cara a la millora de les condicions de vida en elles.

Resum La reforma urbanística de la zona on s'ubica Can Rigalt se'ns mostra com objectivament necessària. Un altra cosa és l'orientació concreta que ha de tenir aquesta reforma. Però cal atendre als plantejaments exposats si el que es vol és millorar sensiblement la qualitat de vida dels habitants de la zona.

L'adequació de la finca de Can Rigalt i altres com a zona verda, constituïnt un o diversos parcs urbans comportaria la millora ambiental d'una zona urbana que és densa i amb poc verd urbà. Aquest parc tindria caràcter plenament metropolità, donat que se'n beneficiaria més d'un municipi. Es tracta de fer una modificació substancial del paisatge urbà de la zona, considerant dins del concepte de paisatge l'estat funcional d'aquest territori. Ca! l'establiment d'una mobilitat alternativa, pacificant el trànsit, facilitant l'ús de la bicicleta i millorant la mobilitat dels vianants.

Això podria suposar fer baixar els índexs de contaminació.

Els criteris de sostenibilitat que es deriven dels postulats de la Carta d'Aalborg hauria d'inspirar qualsevol actuació que es fes a la zona, des del tipus d'ajardinament a la mobilitat ciutadana. Recordem que aquesta Carta ha estat subscrita per molts municipis metropolitans, i entre ells els de L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona i Esplugues de Llobregat.

Jordi Guimisó és de l'Associació de Veïns Racó de les Corts.

Aluminosi: 10 anys i un trist balanç ^ BARCELONA F ANDRÉS NAYA

Fa deu anys. Des de llavors la paraula aluminosi ens és familiar. Va haver de morir una dona per descobrir que en ple porciolisme, cimenteres venien un ciment que ha França estava prohibit. El ciment aluminòtic podia degenerar en una greu patologia denominada aluminosi. Afectava a l'estructura dels edificis i aquests podien arribar a caure, tal i com va passar al barri del Turó de la Peira.

En aquell anyl 990, la Favb va detectar 13.200 habitatges afectats a la nostra ciutat. Després de deu anys, queden encara pendents de rehabilitar o de construir-se de nou, més de 4.200 habitatges a la ciutat. És a dir, un de cada tres habitatges porta deu anys patint la malaltia i alguns dels seus residents, vivint entre puntals. Aquesta situació afecta, sobretot, una població gran i pobre. L'impacte és més greu encara.

Massa lentitud. El nostre balanç és -no pot ser d'una altra manera- negatiu. Cal ressaltar el barri de Trinitat Nova, on tenen el projecte bloquejat per manca d'interès de l'Institut Municipal d'Urbanisme, comandat per Antoni Santiburcio i la mateixa Generalitat. Tot un barri aluminòtic -1.020 habi-

tatges- que porta deu anys esperant, i encara no s'ha començat. Continuem pel barri del Maresme, que té 1.200 habitatges esperant per rehabilitar-se, i que no només no rep les facilitats dels habitatges públics, sinó que des de fa tres anys, la Generalitat els ha retirat una ajuda pels sectors amb nivells de renda mínima. La lentitud és excessiva: estan pendents de construir-se 421 habitatges al Polvorí, 220 a Via Trajana, 90 a Sant Cristòfol, 470 al Sud-Oest del Besòs, 300 al Turó de la Peira. A més a més s'han d'afegir els mil i escaig veïns que no accepten rehabilitacions i exigeixen habitatges nous. Al barri de La Pau hi ha 342 habitatges sense raparar i a la Guineueta 200.

Porten deu anys esperant i a alguns d'ells encara els hi diuen: "espereu al 2006". Inaudit!! Si hagués portat aquest ritme el Liceu, estaria reconstruït? És simplement un tema de prioritats i l'aluminosi no és prioritària. Té poca importància i afecta a sectors socials que per alguns són residus d'una època superada. És imprescindible accelerar la marxa i prendre les mesures necessàries per a que com a màxim en aquesta legislatura 0 mandat s'arreglin definitivament tots els habitatges afectats d'aluminosi. Els veïns i veïnes afectats tenen dret a una vida digna. I és que no només els habitatges tenen aluminosi; també les administracions estan aluminòtiques.

i.a veu atfi

CARRER Vallcarca reivindica l'Espai Farigola

VEÏNAT

novembre-desembre de 2000

le oarri VILA OLÍMPICA

Reparacions milionàries Un jutge ha fallat contra la promotora Olympic Moll S.A., la constructora Dragados y Construciones I l'arquitecte Oscar Tusquets, per què siguin reparats els defectes de construcció de cinc blocs de la Vila Olímpica, valorats en 333 milions. El magistrat condemna les presses en construir el barri. Com es recordarà, l'últim barri de Barcelona va ser construït en el record de 18 mesos.

VALLCARCA I ANNA BARTOLOMÉ

Un conjunt de naus industrials ruïnosesibrutes, envottadesd'una vegetació en el més pur estat d'abandonament és l'aspecte que, actualment, presenten les finques que ocupen l'espai que limita amb els carrers Sant Camil, Bécquer i Mare de Déu dels Reis del barri de Vallcarca i que, des de fa dos anys espera la transformació que vol dur a terme l'anomenat projecte Farigola.

La intenció d'aquest projecte és la construcció d'un nou espai verd, a més d'un programa d'actuació encaminat a promoure l'estudi, el coneixement i la defensa de la natura i el medi ambient. És a dir, el que es pretén és crear una mena de parc interactiu, un espai verd on no només sigui possible passejar i gaudir de la natura sinó on també es pugui accedir a tot tipus d'informació ambiental, conèixer i experimentar el medi que ens envolta i que sigui la seu d'un conjunt d'entitats dedicades a la recerca i la investigació de la natura i d'un fons documental relacionat amb aquest àmbit.

Des de l'any 1998, moment en el que es crea la plataforma Farigola, les entitats que la composen, amb el suport de tot el barri, han estat lluitant per poder dur a terme aquest projecte.

L'emplaçament escollit és idoni per a la construcció de l'espai ja que formaria un corredor verd entre els turons del Carmel i del Putxet i serviria de regeneració d'una zona molt densa necessitada d'un lloc d'aquest tipus. Les entitats que formen la plataforma, associacions de veïns, associacions de pares, escoles i organitzacions mediambientals, creuen que aquesta actuació pot servir, a més, per activar un projecte vigent de la ciutat com és el Parc dels Turons que es veu afectat per l'estat en el que es troben les finques que es volen reformar.

Com acostuma a succeir, encara que hi ha un projecte estructurat, el barri li dóna el seu suport i és una actuació beneficiosa per tots els ciutadans, sempre hi ha algun problema, en aquest cas és que una de les finques és de propietat privada i els seus responsables volen construir-hi un conjunt de pisos. És lògic pensar que edificar al bell mig d'unazona verda i en un barri que ja és molt dens i ple de construccions no és una gran idea, i és

VALLVIDRERA

Arboricidi a la Budellera Mil veïns i veïnes de Vallvidrera han signat una denúncia per la tala desmesurada d'arbres a la zona coneguda com la Budellera. La raó directa és la construcció de 16 cases de tres plantes. Parcs i Jardins ha acceptat la denúncia.

Són 190 arbres els que ja han desaparegut, alguns dels quals eren centenaris. S'han portat a terme moviments importants de terres i els arbres que encara queden de peu s'han assecat o són morts.

GRÀCIA-SANT GENIS ARXIU

Tanca modernista catalogada i església de Sant Jordi per això que la plataforma Farigola va proposarà l'Ajuntament de Barcelona que adquirís la finca per poder dur a terme la Iniciativa. El consistori va donar el seu vist-i plau, però ja han passat dos anys i encara tot continua exactament igual que abans. És dóna la situació que una de les altres finques ja és de titularitat pública i que la tercera és una església qualificada d'edifici protegit pel seu interès arquitectònic i que seria reformada.

A més de les raons mediambientals i socials, hi ha un altre factor rellevant, les finques estan envoltades d'un mur modernista, realitzat per un deixeble de Gaudí. Aquesta tanca, patrimoni històric molt important, pateix l'oblit i l'abandonament mentre que, emmarcada en l'espai que es vol construir, seria un complement perfecte per ell Parc Güell, que es troba pròxim a la zona. L'Espai d'Activitats d'Educació Ambiental reactivaria un bani que té una població majoritàriament de la tercera edat i que està disposada a encarregar-se de bona part de les gestions i activitats, a més d'afavorir el turisme,

que podria completar la seva visita al Parc Güell visitant el jardí i les seves instal.lacions.

L'Espai Farigola constaria de quatre grans parts. La primera d'elles, una plaça com qualsevol de les que trobem a Barcelona però emmarcada per la tanca modemista i les construccions.

El planterd'hert)es medicinals i aromàtiques, seria lasegonagran part, un lloc on continuar la tradició eclesiàstica relacionada amb els cultius d'aquest tipus de plantes. Més endavant se situaria un jardí d'arbres fruiters i, en quart lloc, un hort des d'on, a més, es podria contemplar tota la ciutat al estar situat a la zona més elevada del parc.

A part d'aquests espais a l'aire lliure, el projecte es completa amb la rehabilitació de l'església i les construccions que es puguin aprofitar per albergar un "hotel d'entitats", és a dir, una seu per totes aquelles agrupacions que tenen com a objectiu l'educació ambiental i la defensa de la natura i la sostenibilitat, i un conjunt de tallers i àrees de serveis.

La Plataforma Farigola té tot el projecteestructuraticomptaambel suport

de veïns i associacions, l'únic que falta és que l'Ajuntament segueixi amb la seva voluntat d'evitar les fracturesen el telxlturt)à, dedesenvoluparnoves infraestructures i de potenciar polítiques de rehabilitació i faci possibleque Vallcarca tingui un espai verd on poder respectar i admirar la natura i el medi ambient.

El Parc dels Turons podria considerar-se com elrebedordel de Collserola. És un gran espai verd que s'estén pel conjunt de pujols que van des del Parc Güell i el del Guinardó, i és visible des de bona part de la ciutat. La zona on es troba acull restes arqueològiques del segle VI a. C. i és un parc destinat a ser el quart més important de Barcelona.

El Parc dels Turons és un projecte que podria culminar i ampliar-se amb la realització de l'Espai Farigola. El decetíedor i lamentable estat en el que es troba aquesta zona trenca totalment el paisatge urbanístic per la qual cosa, transformar-ho en un parc destinat a transmetre valors mediambientals i de sostenibilitat dinamitzaria el Parc dels Turons i donaria oxigen a una zona mancada d'espais verds.

Revistes de barri

Salvem el Jardí del Brusi Tornen a estar amenaçats. Fa tres anys la mobilització veïnal va impedir que es requalifiqués i que es construís en zona verda. La finca te 5000 metres quadrats, és propietat de la Universitat de Barcelona i en ella està ubicada una casa modernista d'Enric Sagnier. Ara s'ha sol.licitat al Districte una nova llicència d'obres per aixecar un edifici. Mentre 6000 signatures de veïns defensen el Jardí del Brusi, el regidor del Districte manté una perillosa indefinició.

Nou BARRIS

No a la venda de sòl a RenfeMeridiana La Coordinadora d'associacions de veïns i la Favb han presentat al·legacions contra la proposta de vendre sòl a Renfe-Meridiana.

L'Ajuntament pretén recaptar 4.500 milions de pessetes per què es construeixi una gran superfície (El Corte Inglés?). Els veïns al·leguen que l'actual dèficit d'equipaments i habitatges és molt gran, que no es pot especular amb un sòl que es va comprar per les necessitats col·lectives i que s'està perjudicant als comerciants de la zona.

ESQUERRA DE L'EIXAMPLE

Sarrià

Sant Antoni 2000

El número que correspon al mes de desembre recull a la portada com a tema: les escombraries. Tan mateix, l'editorial senyala que les mesures preses al barri són, ni més ni menys que "Dos passos enrera". Es desvinculen del compromís de la Favb que va signar "l'acord de la neteja" i ha donat tres mesos a l'Ajuntament per valorar el nou sistema. Sarrià argumenta i es posiciona contra les mesures aplicades al seu barri.

En aquest número de la revista de l'associació de veïns s'inclou el programa de la Festa Major.

Aprofiten la ocasió per publicar a l'editorial un "Plec de Greuges i Reivindicacions", on s'assenyala que el problema més punyent és la manca de serveis per als ancians. En vuit punts, es recull un llistat de reivindicacions referides a l'urbanisme, la seguretat ciutadana, l'ensenyament, el medi ambient i els problemes que amenacen al nervi comercial del barri.

Reivindicar jardins i equipaments Per celebrar l'any de manifestacions realitzades per la Plataforma "Salvem la Model", l'associació de veïns i les entitats de la plataforma van fer una festa als Jardins de Montserrat. No es permetrà l'especulació ni la construcció d'habitatges.

L'Eixample és un barri molt densificat i amb un important dèficit d'equipaments· S'ha d'aconseguir que l'edifici que actualment ocupa la presó, es mantingui i se li donin diferents usos: equipaments per al barri i per a la ciutat. Els actuals murs han de donar pas als Jardins de la Llibertat i la Pau.

Parlant del

24

CARRER i de la ciutat

n o v e m b r e - d e s e m b r e d e 2000

QUI ES QUI

ISABEL GARDELA Directora de cinema ROSA MARIA PALÈNCIA Periodista DANI CODINA Fotògraf

entretinguda i amb levitat, permetés al públic reflexionar sobre la interculturalitat".

Com la realitat que la pel.lícula reflecteix, a Tomàndote es parla un 60% en castellà i un 40% en català.

Gardela s'estima molt la seva ciutat.

Potser el fet d'haver viatjat per mig món fa que l'Isabel trobi Barcelona, per damunt de tot, "còmoda i segura", malgrat li agradaria que hi h ^ u é s menys soroll i més parcs.

Creus que els barcelonins som prou oberts amb els immigrants? '"No ho sabria dir. He viscut al barri gòtic on hi ha molta riquesa. Em penso que tothom és racista però no ho manifesta; als catalans no ens agrada la polèmica. Cada cop hi ha més immigrants i ara és quan constatarem si som o no racistes.

Crec que de la voluntat de les persones dependrà aconseguir la multiculturalitat", Com t'imagines la Barcelona del mil.leni que arriba? "A mi m'agradaria que hi hagués més baireja, però es tracta d'una actitud individual. La ciutat és un oi^anisme viu i acull els immigrants com pot. D'altres grans ciutats, com Londres o Nova York, també tenen guetos. Nosaltres, en canvi, tenim un barri xino que no és xino. Ja ho veurem."

^^Per evitar el racisme hem de conèixer la riquesa del nou veïnal sabel Gardela forma part d'aquesta mena de d'avantguarda de barcelonines que va prenent el seu lloc en oficis que en altres temps eren gairebé monopoli masculí, a rinici d'un mil.leni que, sense dubte, serà el de les dones. La Isabel Gardela és una noia eixerida que va néixer fa 35 anys a Barcelona, Sense presses, però sense pausa, llsabel ha anat construint-se una sòlida carrera com a directora cinematogràfica. La seva darrera pel.lícula i primer llargmetratge, Tomàndote, va estrenar-se a

casa nostra l'octubre passat. Aquest mateix any va estar seleccionada per a participar en cinc diferents festivals internacionals i va permetre a la seva protagonista principal, l'actriu Núria Prims, guanyar el premi Ville de Montpellier a la millor actriu.

Toinóndote és una història d'amor intercaütural que succeeix a l'Eixampla barceloní, el mateix que viu i coneix tan bé la cineasta. "El tema, el meu impuls a l'hora d'escriure i rodar aquesta pel.lícula, va ser dir: cal no ser racista", explica la directora.

Salipebre

"El racisme és producte de la ignorància i, per evitar-lo, hem de conèixer i entendre la diferència i la riquesa del nou veïnat. Em venia de gust transmetre el món musulmà, desconegut i fascinant alhora".

La història d'amor en clau de comèdia entre ima escriptora barcelonina i un florista indi musulmà prova de reflectir la complicitat entre dos enamorats i, al mateix temps, el desencontre entre dos persones provinents de cultures ben diferents. "Es tractava de fer una pel.lícula que, de manera

Uacudít ^^•vne^^^'íi^^'^immmmmftm^

Nova llei

Gardela fa cinema des del 1987. Un dels seus cinc curts, Caps (1995), que tracta sobre la polisèmia a l'obra de Tàpies, va guanyar fins a 13 premis a diversos festivals espanyols i internacionals. Llsabel forma part d'aquesta coUa de joves realitzadores catalanes que hem conegut darrerament a casa nostra i que, com en altres camps, comencen a aportar a la societat la seva mirada i talent femenins. El 1996 va dirigir L'olfacte, una de les cinc històries del llargmetratge El domini dels sentits (1996).

La resta d'històries van estar dirigides per les també catalanes Núria Olivé, Maria RipoU, Teresa Pelegrí i Judith Colell.

Viatjaj- pel món amb la seves pel.lícules ha permès a Gardela constar que hi ha un llenguatge xmiversal que tothom entén i que el cinema és capaç d'expressar. "Això és el que més m'agrada d'aquest ofici", diu.

Per a qui s'hi hagi perdut Tomàndote al cinema, el vídeo de la pel.lícula està previst que surti d'aquí a sis mesos i la seva emissió per TV 3, en un any.

d^urbanisme

C?í

El projecte de la nova llei a r r i b a r à amb el nou mil.lenni. É s i m p o r t a n t perquè introdueix modificacions substancials. El decret suprimeix la diferència e n t r e el sòl p r o g r a m a t i el no p r o g r a m a t que permeti a l'Administació preservar sòl de t i t u l a r i t a t privada de l'insaciable especulació. A més a més, fins a r a la normativa exigia preceptivament cedir un 10% de l'aprofitament mitjà de la promoció. Ara s'indica que la cessió serà com a màxim del 10% i deixa als municipis el poder de r e b a i x a r a q u e s t a cessió. Diuen que a major disponibilitat del sòl els preus b a i x a r a n . No s'ho creuen ni ells. E s t a r e m a t e n t s a u n a llei que, sens dubte, h a u r e m de discutir.

Puyal ^R£s oe Q.es.,,1 ELS Reis [fJO HAfí PeiyAT C4P CALB

'^^\/SUfiG'

GÏ SMS PA<S.06A/ LG^ CAG,AS>eS

íC \ /

-^

Zeta g^^^gg^