Carrer 071

La Veu del

CARRER Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona

Dossier: La Barcelona Anunci pag. 11-17

Nº 71 gener-febrer de 2002

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Baró de Viver 93 311 41 93 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59

Coll-Vallcarca 93 284 23 12 Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34

Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera de St.Martí 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Josep Lluís Rueda, Ferran Parc Ronda Sant Antoni Sagarra, Mercè Tatjer, Ole Thorson, 93 221 04 87 93 442 24 12 Ángel Valverde, Genaro Villagrasa, Pau Parc de l'Escorxador Ronda Sant Pere Vinyes 93 325 00 44 93 317 31 39 Sagrada Família Secretaria de redacció i Maquetació Parc la Vall d'Hebron 93 428 68 66 93 246 53 19 Judit Font Passatge Isabel Sagrera Administració Consell de direcció 93 213 88 09 93 408 13 34 Marga Parramon Andrés Naya i Manel Andreu Penitents-Taxonera Sant Andreu del Palomar 93 420 20 97 93 345 81 54 Publicitat Cap de redacció Poblenou Sant Andreu Nord Isabel Mancebo i Carmen Plaza Carles Valls 93 266 44 41 93 274 03 34 Fotografia Poble Sec Sant Antoni Dani Codina, Josep Masip, Joan Consell de redacció 93 441 36 65 93 423 93 54 Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés Polvorí Marc Andreu, Anna Bartolomé, Sant Cristòfol i Andreu Blanchar.

Jordi Gol, Alberto Gómez, Joan A. 93 432 36 42 93 432 34 71 Guerrero, Elia Herranz, Chelo Porta Sant Genís Portada Losada, Francisco J. Manzano, 93 359 44 60 93 417 03 67 José Ramón Gómez Gerard Melgar, Marta Milà, Rosa Prosperitat Sant Gervasi Fotomecànica i Impressió María Palencia, Laia Farran, 93 276 30 15 93 417 90 65 Grinver, S.A. (T. 93 373 68 61) Vanessa Pedrosa, Albert López, Provençals Verneda Sant Martí Provençals Gemma Aguilera, Alberto 93 307 46 95 93 314 17 04 Distribució González, Albert López, Luís Putxet Sant Ramon Nonat Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) Caldeiro, Eva Lechuga.

669 306 164 93 440 10 11 La FAVB no està necessàriament Racó de les Corts Sants d'acord amb les opinions que Consell assesor 93 440 48 50 93 331 10 07 s'expressen als articles signats per Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Rambla, Amics de la Sarrià particulars o col.lectius.

Argemí, Jesús Berruezo, Esther 93 317 29 40 93 204 90 58 Cànovas, Joan Costa, Xec Febrer, Sudoest del Besòs Qualsevol reproducció total o parcial del Rambla de la Bordeta Jordi Gasull, Josep Ramon Gómez, 93 431 25 44 93 278 18 62 contingut d'aquesta revista haurà de fer Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella Raval esment del seu autor i origen 93 317 38 39 93 441 77 21 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Taula del Raval Roquetes col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 442 46 68 93 359 65 72 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

gener-febrer de 2002

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

BARCELONA Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Judit Font Telèfon 93 412 76 00

CARTES DELS LECTORS EDITORIAL

Insubmissió i amnistia

El 3 de gener passat, el santanderí Jesús García Prieto, de 31 anys, va ser detingut mentre passava uns dies de vacances a Barcelona. Va passar 25 hores als calabossos policials. I és que Jesús és un dels 4.771 joves insubmisos espanyols que encara estan pendents de judici perquè els seus processos els han paralitzat la prudència de jutges i fiscals. Menys sort tenien a principis del 2002 els set insubmisos que estaven a la presó i els nou que es trobaven en situació de llibertat condicional. I és que, malgrat la desaparició del servei militar obligatori, les lleis vigents encara penalitzen milers de persones que, en plena joventut, o van desertar o es van negar a ingressar a l’exèrcit. Molts d’ells, a més, estan inhabilitats per treballar a l’Administració i no poden optar a beques.

Dels primers objectors de consciència ja fa més de 30 anys. Aleshores, dir no a l’exèrcit era arriscat, implicava anys de presó i tot un pelegrinatge per durs penals. Els més combatius, com el pioner Pepe Beunza, van acabar en escamots de càstig de la Legió.

Aquells que es van negar a vestir un uniforme i van optar per les seves idees pacifistes van pagar cara la seva coherència. Van protagonitzar lluites importants i van crear un moviment social antimilitarista que va jugar un paper important durant la dictadura, la transició i, incomprensiblement, durant massa anys de democràcia.

Gràcies al seu exemple, al seu sacrifici i a les seves lluites, des del passat 20 de desembre cap jove no ha d’ingressar a l’exèrcit obligatori. Però, sorprenentment, se segueix privant de llibertat i se segueix castigant tots aquells que van lluitar i van fer possible aquesta nova situació.

El Codi Penal no es correspon a la realitat dels nostres dies. Els articles 120, 527 i 604 han de ser modificats substancialment. És urgent despenalitzar la insubmissió per a que s’excarceri els insubmisos presos, s’arxivin els milers de judicis pendents, s’anul·lin les inhabilitacions i s’indemnitzin els qui han sofert presó injustament.

Els insubmisos segueixen pagant la seva gosadia. Les entitats i la societat en general han d’exigir al govern del PP una amnistia. I cal exigir-la ja, perquè ens temem que, en temps de guerra, patriotisme i falta de raó, ens donin llargues.

Els valors que sempre han defensat els insubmisos i el moviment pacifista segueixen més vigents que mai, encara que avui la mili no sigui obligatòria. I és una vergonya que una injustícia, tan senzilla de solucionar, segueixi pendent.

El Roto

Carta a la Generalitat de Catalunya

Les plaques solars de Can Fabra a Sant Andreu En resposta a la notícia de La Veu del Carrer nº 70, el districte de Sant

Els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta tenen una població d’uns 90.000 habitants; la necessitat d’equipaments públics hi és, ben evident. Hi ha molta gent gran que necessita aquests equipaments, i també moltes associacions amb manca d’espai. Mentrestant l’edifici de l’antiga estació de Magòria propietat de la Generalitat de Catalunya- continua en situació d’abandonament.

El veïns en hem dirigit a les entitats perquè reclamin la resolució d’aquesta situació, però fins avui, la Generalitat no ofereix cap resposta. L’última carta que el Gabinet del President va adreçar a la Coordinadora d’Urbanisme va ser el 21 de maig, i deia que des de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques se n’estan ocupant i que, tan aviat com sigui possible, els donaran una resposta directament. Han passat 8 mesos des d’aquesta resposta, però fa més de 10 anys que ho demanem.

La mateixa Generalitat va fer una campanya publicitària que proclamava que la feina ben feta no té fronteres.

Potser haurien de fer-ne més cas. No demanem res de l’altre món, simplement que els discursos es facin realitat amb la pràctica. Això sí que seria fer país.

Andreu informa que té aprovat la instal·lació de plaques solars fotovoltaiques a Can Fabra en el marc de la normativa nacional d’impuls a les instal·lacions de producció d’energia a partir de 5Kw, a executar el 2003 per un import de prop de 8 milions. Les plaques aniran a la façana sud, on es verifica el millor assolellament i, per tant, el màxim rendiment, a banda de facilitar el manteniment davant d’altres possibles emplaçaments com ara la coberta. Tota aquesta informació va ser comunicada a totes les entitats veïnals quan es va presentar el projecte d’Equipament Cultural.

Prèviament, s’havia parlat i informat en diverses ocasions a l’Associació de Veïns de Sant Andreu del Palomar.

Tanmateix comuniquem que actualment a l’edifici de Can Fabra s’apliquen diferents criteris de sostenibilitat mediambiental: (...) Pel que fa a l’ús previst aquest no requereix el consum d’aigua calenta sanitària com per a què sigui d’aplicació l’ordenança municipal d’aprofitament de l’energia solar tèrmica.

M. Campo, A. Albella, M. T. Vidal, M. D. Lizondo

Maria Glòria Figuerola, Gerent del Districte de Sant Andreu

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2002

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Remeis que poden costar la vida GEMMA AGUILERA

Generalment, l'alarma social per un problema no es dispara fins que es fa públic un cas concret. Així va ser ara fa un any. El 19 de gener de 2001, la Rafi Titos, treballadora social de l'Ajuntament de Badalona, va comprar una caixa de deu sobres de Vincigrip, un antigripal, perquè tenia símptomes de refredat. Poc després de prendre's el primer sobre, amb un cafè amb llet, es va trobar malament, va quedar estesa a terra i va morir.

De moment, no s'ha trobat una explicació biològica a aquesta mort sobtada, però hi ha indicis que la causa pot ser la fenilpropanolamina (FPA), una amina sintètica que s'utiliza a Espanya com a descongestionant nasal i que es troba en 13 preparats antigripals de venda lliure. L'autòpsia, que recull un diagnòstic d'edema pulmonar agut amb focus hemorràgics i la presència de paracetamol, fenilpropa– nolamina (els compostos del Vincigrip) i cafeïna, estableix l'absència de punts que permetin explicar amb certesa què va passar, i suggereix com a hipòtesi més probable «una mort funcional d'origen neurològic o cardíac». A partir d'aquesta situació, un equip de metges i tècnics sanitaris de Badalona van descriure el primer possible cas de l'Estat Espanyol de mort sobtada després d'haver pres un medicament antigripal que conté fenilpropanolamina. El grup de metges considera que la Rafi va morir a conseqüència d'una reacció adversa de la FPA.

De moment s'han registrat tres casos de mort sobtada a la UE relacionats amb el consum d'antigripals Entre l'1 de gener i el 31 de maig del 2001, el sistema de farmacovigilància espanyol va registrar 4.000 casos de reaccions adverses a medicaments detectades pels seus propis mitjans, 522 més procedents de la indústria farmacèutica i 20.750 de la resta del món.

Un antigripal que contenia fenilpropanolamina causa la mort d'una dona de Badalona. El seu vidu denuncia el cas amb la campanya 'La salut no és una mercaderia' ●

JOSEP MASIP

Alguns dels medicaments amb fenilpropanolamina que es poden comprar a la farmàcia

Josep Maria Tur, parella de la Rafi, va posar en marxa el setembre una campanya sota el lema "La salut no és una mercaderia" per aconseguir el suport suficient per demanar a les autoritats sanitàries espanyoles que retirin del mercat els fàrmacs que contenen FPA i exigir responsabilitats a l'Administració i a la indústria farmacèutica. Tur considera, com totes les entitats que s'han adherit a la campanya, que si en un medicament existeix la possibilitat, per ínfima que sigui, de provocar danys per la salut, el que cal fer és prohibir la seva venda.

També s'ha creat un grup d'experts, dirigit per Carme Valls, metgessa del Centre d'Anàlisis i Programes Sanitaris, per recollir i avaluar dades entorn a aquest principi actiu.

I és que fins ara, la OMS (Organització Mundial de la Salut) ha registrat l'existència de tres casos de mort sobtada a la Unió Europea, incloenthi el de la Rafi Titos, en els quals hi ha indicis que aquestes morts podrien estar relacionades amb el consum d'antigripals.

D'altra banda, també s'ha sabut que a part de les hemorràgies cerebrals, s'han detectat d'altres efectes secundaris greus causats per l'administració de la fenilpropa– nolamina, tals com accidents vasculars cerebrals, psicosis agudes, crisis d'hipertensió, convulsions, insuficiències renals agudes i arrítmies cardíaques.

Precaució, però no retirada El Comitè de Seguretat de Medicaments d'Ús Humà (CSMH), òrgan assesor de l'Agència Espanyola del Medicament, en la seva avaluació del cas de la fenilpropanolamina que s'apunta en un estudi realitzat per la Universitat de Yale (EUA), conclou que, donat que a Espanya no existeix cap especialitat farmacèutica que contingui fenilpropanolamina per a la indicació d'inhibició de la gana i que d'acord amb la legislació vigent no és permesa cap preparació magistral que contingui fenilpropanolamina per a la supressió de la

Una substància perillosa La fenilpropanolamina és una substància química similar a l'amfetamina i l'efedrina. Un vasoconstrictor que s'ha utilitzat com a descongestionant nasal, molt sovint en combinació amb analgèsics, antipirètics i antihistamínics H, i de vegades amb antitussígens, en preparats de venda sense recepta per al tractament simptomàtic del refredat i la grip.

En alguns països, sobretot als EUA, també s'utilitza com a anorexigen, i en d'altres s'ha emprat en el tractament de la incontinència urinària.

Fa més de 20 anys es van publicar les primeres descripcions que associaven l'ús de la fenilpropanolamina amb casos de crisis hipertensives i d'accident vascular cerebral hemorràgic. S'han publicat més d'una vintena de casos, la majoria en dones joves dels EUA usuàries de la fenilpropanolamina com a anorexigen, un inhibidor de la gana.

Però al marge de les hemorràgies cerebrals, s'han detectat d'altres efectes secundaris greus causats per l'administració de fàrmacs que contenen fenilpropanolamina, tals com accidents vasculars cerebrals, psicosis agudes, crisis d'hipertensió, combulsions, insuficiències renals agudes i arrítmies cardíaques.

A Espanya la FPA no està aprovada per llei i per aquest motiu, l'Agència Espanyola del Medicament s'ha limitat a recomanar la restricció de la dosi diària de FPA continguda en les 13 especialitats antigripals i anticatarrals a 100mg per dia. I és que aquests medicaments són massivament consumits. Marques tan conegudes com Frenadol, Couldina o Bisolvon Compositum, totes elles autoritzades per Sanitat, també contenen FPA en petites quantitats, i cal limitar-ne el seu consum.

gana, no cal retirar tots els productes que continguin aquesta substància.

L'estudi posa de manifest l'associació entre la fenilpropa–nolamina quan s'utilitza com a anorexigen i l'hemorràgia cerebral, però no demostra un increment estadísticament significatiu del risc d'hemorràgia cerebral quan la fenilpropanolamina s'utilitza com a descongestionador en medicaments antigripals. En qualsevol cas, aquest òrgan adverteix que el risc només existiria en dosis extremadament elevades d'aquest principi actiu. També afegeix que a Espanya no s'ha confirmat cap cas d'hemorràgia cerebral causada per un antigripal, i a Europa s'han notificat 5 casos; en tots ells els pacients van prendre dosis molt elevades i presentaven factors de risc per a l'aparició d'hemorràgia cerebral.

El CSMH s'ha limitat a recomanar mesures de precaució, com ara restringir la dosi diària de fenilpropanolamina a 100 mg per dia, per tal d'incrementar el marge de seguretat del medicament, actualitzar les fitxes tècniques i els

Marca Comercial Vincigrip Aspirina Complex Grippal Comtrex Congespirin Coricidin Fuerte Day Nurse Durasina Farmagripine Frenaseltz Irritos Novag Grip Rinoretard Triominic Senioral Ornade

prospectes de les especialitats farmacèutiques que contenen aquest element, que es ven sense recepta i s'anuncia per televisió, i administrar-los amb precaució en pacients amb la pressió arterial alta, hipertiroïdisme i malalties del cor.

Setmanes abans de la mort de la Rafi Titos, l'Agència Espanyola del Medicament no va considerar perillós el risc assenyalat per l'estudi de la Universitat de Yale, que recomanava la retirada total dels fàrmacs que contenien fenilpropa-nolamina en dosis elevades. Semblava que no passava res, però l'alarma general en l'opinió pública es va tornar a disparar quan l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va vincular 4 morts més a Espanya (l'OMS té registrats 18 casos a tot el món) i 56 casos més d'insuficiència renal amb els efectes adversos derivats de la cerivastatina, un fàrmac per a rebaixar el colesterol, que utilitzen entre 15.000 i 20.000 espanyols i que es comercialitza des de fa tres anys en les marques Lipobay, Liposterol, Vaslip i Zenas Micro.

La fenilpropanolamina està inclosa en els antigripals i anticatarrals També en aquesta ocasió, l'Agència Espanyola del Medicament ha considerat que el balanç risc/benefici segueix essent positiu, i de nou ha demanat només modificar les fitxes tècniques i els prospectes, limitant les dosis a 0'4mg diaris i posant com a contraindicació total l'administració conjunta amb el principi actiu anomenat gemfibrocilo.

Però el cert és que, aquestes mesures no són ni de bon tros suficients per a fàrmacs i substàncies químiques poc conegudes, d'efectes incerts i d'eficàcia terapèutica nul·la, que poden provocar efectes molt greus. El cas de la Rafi Titos demostra que potser no n'hi ha prou amb limitar-ne el consum, i si un medicament no és segur al 100%, el més sensat és retirar-lo, perquè malauradament, la mort no entén d'estadístiques de perillositat d'un fàrmac.

Laboratori Salvat Bayer Upsa Médica Schering Plough Smith Kline Beecham Cinfa Abello Farmacia Faes Novag Pfizer Consumer Health Care Novartis Pharma Belmac Kern

4

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2001

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La problemàtica d'emancipar-se ALBERTO GONZÀLEZ

Té 26 anys i encara viu a casa dels pares. Fa tres que va acabar la carrera, i des d’aleshores ha tingut varies feines temporals, encara que no sempre relacionades amb els estudis que va rebre. A la seva parella la va conèixer a la universitat i, malgrat que els encantaria anar-se’n a viure junts, encara els és econòmicament impossible. Hi ha un munt de persones que encaixen en aquest perfil.

La precarietat laboral i l’elevat preu dels pisos dificulten l’accés a l’habitatge als joves barcelonins ●

Els pisos de la capital catalana són els més cars de tot l'Estat Accedir a un habitatge digne és per a molts joves una aventura plena d’entrebancs. No poden disposar d’aquest bé social necessari si no tenen un treball remunerat més o menys estable. Però trobar aquesta feina també és una àrdua tasca. Segons el vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb), Joan B. Isart, “se’ls exigeixen molts títols i experiència”. Però ningú neix amb aquesta experiència donada i, per tant, tothom mereix una primera oportunitat per adquirir-la.

Les dades són bastant clarificadores. Segons un estudi elaborat pel Centre d’Investigacions Sociològiques i l’Instituto de la Juventud (Injuve), només 4 de cada 10 joves menors de 30 anys treballaven l’any 1998, una dada que no ha millorat gaire des d’aleshores. Però encara més: aquells aconsegueixen una feina on posar en pràctica els seus estudis es troben sovint amb uns sous molt baixos, una precarietat laboral que ve afavorida per l’elevada demanda de treball.

Amb aquests salaris els joves barcelonins no sempre poden permetre’s comprar un pis. I menys

Juventud en España 2000. Aquest panorama porta els joves a dependre més temps de l’ajut econòmic dels seus progenitors i a retardar cada cop més l’edat d’emancipació (la mitjana es troba actualment en 28-30 anys, la més alta de la Unió Europea).

Aquest endarreriment en l’edat d’abandonament de la llar d’origen els impedeix fer un projecte de vida propi i esdevenir persones independents i autònomes. I comporta també una disminució en el número de joves que viuen amb la seva parella: Segons Juventud en España 2000, només ho fan una de cada cinc dones joves i un de cada deu homes joves. La decreixent expectativa de tenir diversos fills és un resultat directe d’aquesta situació.

El preu mitjà d'un pis de lloguer a Barcelona és de 450,76 euros al mes

ANDREU BLANCHAR

Trobar un pis assequible és una tasca difícl per als i les joves

encara quan el seu preu és tan elevat; l’any 2001 la mitjana del preu del metre quadrat d’habitatge a Barcelona va ser de 2.284 euros (380.025 pessetes), el que suposa un augment del 11% respecte el 2000. La pressió que exerceix la demanda sobre els lloguers fa que tampoc aquests siguin gaire accessibles. Segons dades del Patronat Municipal de l’Habitatge, ara mateix el preu dels lloguers a Barcelona és de 7,34 euros pts/m2 mensuals (1.222 pessetes), i el preu mitjà d’un pis es trobaria al voltant dels 450,76 euros mensuals (75.000 pessetes). L’excessiu preu del sòl ve donat per la manca del mateix. Però no haurien de

tenir les administracions més mecanismes de control d’aquest preu?

L’oferta actual de pisos de lloguer a Barcelona està molt per sota de la demanda. Ens trobem a la cua d’Europa, on a la majoria de països hi ha una gran borsa d’habitatge públic de lloguer (aquest és un mercat molt fort que pressiona el privat a la baixa). El president del Patronat, Eugeni Forradellas, insisteix en la necessitat d’afavorir una cultura del lloguer que faciliti una rotació. És a dir, que si una família deixa de necessitar un pis en un moment determinat, aquest pugui passar de nou al mercat i ser aprofitat per un altre.

Per empitjorar la situació, els joves troben serioses dificultats per

accedir a hipoteques i lloguers, perquè se'ls demana un contracte de treball més o menys estable, dipositar altes fiances i avals o fins i tot portar un currículum professional i un compte corrent sanejat. Com a conseqüència, molts han de marxar de la ciutat o bé acaben optant pel mercat lliure amb un aval dels pares, i molts cops una hipoteca d’aquests.

30 anys amb els pares Als 25 anys només el 32% de la gent jove està emancipada econòmicament, i hem d’esperar als 29 anys, perquè aquest percentatge augmenti al 72%, segons l’informe

El panorama anterior afecta fins i tot a la psicologia social dels joves. Molts d’ells es troben descontents davant una societat que els dificulta l’accés a un habitatge digne, pilar bàsic en la vida d’una persona. El vicepresident de la Favb apunta que potser és aquest sentiment un dels factors que els condueixen a comportaments evasius, com ara els excessos amb l’alcohol i altres drogues (una actitud, per altra banda, durament criticada). I igualment és criminalitzat el moviment okupa que, amb contundència i arriscant la seva seguretat personal, intenta obrir un debat públic sobre aquesta problemàtica.

Així doncs, si no es compleix el dret a un habitatge digne reconegut per la Constitució, són els joves ciutadans de ple dret?

Polèmica per la construcció d'habitatges per a joves Segons Jofre Villanueva, sotspresident del Consell de la Joventut de Barcelona, les polítiques per resoldre la problemàtica jove-vivenda passen per la col·laboració institucional.

Villanueva considera que les administracions –Ajuntament, Generalitat i Estat– són “irresponsables” davant el problema ja que “es passen la pilota, amb accions molt descoordinades”.

A més, Villanueva denuncia que “a diferència d’altres tipus de béns, en liberalitzar sòl no baixa el preu, sinó que augmenta”.

Més efectiva sembla la solució d’augmentar el nombre d’habitatges de protecció oficial per a joves. Però la realitat dista molt del que seria desitjable: El mercat de l’habitatge protegit a Catalunya no sols està en retrocés (degut a la millor rendibilitat del mercat lliure i a l’escassetat i l’alt valor del sòl) sinó que no es preveu una recuperació significativa a curt termini.

Hi ha, però, tímides accions per solucionar el problema. Per exemple, l’Ajuntament ha decidit construir 3.000 habitatges a 28 emplaçaments que conformaran un total de 210.058 m2 de sostre. Segons les previsions del regidor Eugeni Forradellas, a la primavera es començaran a executar la meitat d’aquests habitatges per a joves en règim de lloguer i en condicions de renda assequibles; “entre 210,35 euros (35.000 ptes.) i 240,40 euros (40.000 ptes.) com a molt”. El nombre d’habitatges, s’ha calculat prenent com a superfície mitja 55 m2, que correspon aproximadament a una superfície útil de 35-45 m2, més la part proporcional d’elements comuns (com per exem-

ple la bugaderia). Amb aquest pla, el consistori pretén “posar a l’abast dels joves un parc d’habitatges que els permeti, un cop estabilitzada la seva situació econòmica, laboral o social, accedir al mercat lliure de l’habitatge i fixar la seva residència a la ciutat”. Per aquesta raó, els habitatges es llogaran per cinc anys, amb la possible renovació de la concessió.

L'Ajuntament construeix pisos en terreny d'equipaments Per la realització d’aquests pisos de protecció oficial, i donada la manca de sòl, l’Ajuntament ha hagut de posar en marxa l’anomenat 10 HJ, una mesura urbanística mitjançant la qual es fa possible la construcció de pisos per a joves en terrenys destinats a equipaments. Però, un gran nombre d’associacions de veïns (Prosperitat, Porta, Clot-Camp de l'Arpa...) i d’altres grups socials s’han aixecat en contra d’aquesta mesura. El motiu d’aquesta oposició és que no volen veure com es redueix el número de parcs, zones d’esbarjo i equipaments dels seus barris. "Els barris no podem acceptar perdre espais destinats a zones verdes, escoles, llars d'infants, casals d'avis, ambulatoris i centres socials. Cal habitatge protegit i per joves, és clar, però no en detriment dels equipaments que també són necessaris. Per què un ajunta-

ment d'esquerres que ven sòl públic a operadors privats no impulsa polítiques d'habitatge jove compatibles amb la creació d'equipaments?" diu un membre de l'Associació de Veïns del Poblenou. Davant aquesta resposta, l’opinió del Consell de la Joventut de Barcelona és contundent: “S’han d'estimular les necessitats més urgents”, i en aquests moments això passa per facilitar als joves l’accés a un habitatge digne. Igualment, Forradellas reconeix que aquest tema “hauria de ser prioritat política, perquè la generació del Baby Boom s’està incorporant a la vida laboral i procreativa, a la qual cosa hem de sumar l’arribada d’un contingent cada cop més important d’immigrants”. Ben al contrari, els barris afectats denuncien que no s'ha realitzat cap estudi entorn al dèficit d'equipaments i zones verdes de cada districte. "Que el Consell de la Joventut i el Patronat no valorin les necessitats globals dels barris és lamentable" va manifestar un dirigent veïnal de la Prosperitat.

Per altra banda,han aparegut propostes alternatives, com per exemple la masoveria urbana. Darrera d’aquest nom s’amaguen uns contractes entre propietaris i gent jove, per mitjà dels quals es deixa que s’utilitzi un habitatge durant uns anys a canvi que els inquilins el renovin i facin les reparacions necessàries.

Solucions n’hi ha moltes. Però potser seria bàsic impulsar primer un canvi profund en la mateixa concepció de l’habitatge, com un bé de primera necessitat i no com una mercaderia.

Només així es podrien atendre les necessitats dels joves. Al cap i a la fi, les necessitats de la quarta part de la població.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2002

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Barri a barri

El Ayuntamiento vende Can Tunis por seis millones de euros

JORDI GOL + EVA LECHUGA

Durante las últimas décadas se está produciendo un fenómeno de segregación en determinados barrios de Barcelona, así como en las grandes ciudades europeas.

Es el denominado “cuarto mundo”, que vive en el cinturón de las ciudades. Can Tunis es como La Mina y los barrio ya desaparecidos La Catalana, La Perona,etc.

Situado frente al cementerio de Montjuïc, en pleno puerto de Barcelona, cruzando la ronda litoral, está el barrio de Can Tunis (llamado también poblado experimental de Can Tunis), creado en los años 80. Durante los últimos años su nombre a sido sinónimo de marginación y droga. En sus calles viven unas cien familias que luchan contra su dura realidad cotidiana.

Realidad que se ve agravada por la decisión del Ayuntamiento de Barcelona de derribar sus hogares.

El problema es que el Puerto de Barcelona, para extender sus instalaciones hacia el sur del litoral, precisa los terrenos del barrio de Can Tunis: unos pocos miles de metros cuadrados que constituyen una pequeña isla. Por eso ha llegado a un acuerdo con el Ayuntamiento para que este le ceda los terrenos a cambio de unos 1.000 millones de pesetas (6,01 millones de euros). Para ello ha de desalojar y demoler el barrio, tarea que ha encargado a la inmobiliaria Regesa (empresa pública del del Consell Comarcal del Barcelonès).

El Ayuntamiento se aprovecha de una situación que él ha creado para justificar la demolición Las obras de demolición empezaron el pasado lunes 26 de noviembre, rodeadas de un impresionante efectivo policial que constaba de unas siete furgonetas, seis coches patrulla e numerosos agentes antidisturbios. Las primeras casas derribadas fueron las que se encontraban a la entrada del barrio. Según los vecinos “porque se veían mucho y eso es un duro golpe psicológico para la gente”. Las obras continuaron hasta el viernes 30 de noviembre.

Manuel, vecino del barrio, afirma: “Para presionarnos aún más, han tardado cinco días en derribar lo que hubiesen podido tirar en dos horas”. Durante esos cinco días las protestas vecinales se fueron sucediendo, pero fueron neutralizadas por la policía sin necesidad de recurrir a la fuerza.

Los vecinos se quejan de que Regesa sólo quiere negociar con ellos individualmente, nunca como colectivo. Cualquier conato de

El barrio gitano situado en el Puerto de Barcelona agoniza sin que sus vecinos tengan todavía claro su futuro ●

IGNASI R. RENOM

Detalle de una casa de Can Tunis que será derribada

unión o asociación se estrella contra la negativa de la empresa a escucharles. A cambio de sus hogares les ofrecen indemni– zaciones que ellos consideran insuficientes. Suelen ofrecer 7 u 8 millones por piso (42.070,85 euros i 48.080,91 euros respectivamente), aunque para poder tirar la primera casa desembolsaron más de 15 millones de pesetas (90.151,82 euros). “Llaman a la gente y les dicen a cada uno una

cosa distinta, para sembrar la confusión”, dice Manuel. Los habitantes del barrio consideran que estas cantidades son insuficientes, puesto que sus pisos tienen unos 120 metros cuadrados.

Una vivienda de estas características en Barcelona o sus alrededores, explican, cuesta entre 25 y 30 millones de pesetas como mínimo (150.253,03 euros i 180.303,63 euros respectivamente). Algunos se preguntan

cómo piensan las autoridades que se puede meter a una familia de ocho o nueve personas en una casa de 8 millones de pesetas.

Asimismo, tampoco pueden costear la diferencia, porque la mayoría de los ingresos de estas personas proceden de la venta ambulante ilegal, ya que no tienen dinero suficiente para pagar los impuestos de venta. Su acceso al mercado laboral es muy restringido; “No quieren contratarnos porque,

Escuela de esperanzas truncadas Luís tiene 12 años. A las nueve de la mañana, si alguien le despierta, lo que no siempre sucede, acude a clase a la escuela Xavó Xaví de Can Tunis.

Si falta repetidas veces, un tutor acude a su casa a preguntar la causa de sus ausencias. Él siempre tiene disculpas. No logra concentrarse. Los profesores explican cosas que no alcanza a entender. Tampoco comprende a los alumnos que están a su lado, en silencio, escuchando la lección.

Siempre está intranquilo y con ganas de gritar o pelear. Sin embargo, se siente mejor en la escuela que en la calle. A las dos del mediodía, sale de la escuela y vuelve a casa. Por la tarde, ahora que está cerrado el esplai, sólo le quedan dos opciones para pasar el tiempo: ir a jugar al Casal de la escuela Avillar Chavorros, al lado de su casa, o juntarse con su pandilla y dar vueltas por el barrio, metiéndose con los toxicómanos, o riñendo hasta altas horas de la madrugada.

Basilio González, director de la escuela Xavó Xaví, explica así la realidad cotidiana de un niño de Can Tunis. Esta escuela tiene como objetivo principal la inserción social de los niños y niñas de este castigado barrio barcelonés. Para ello deben seguir un proceso que no siempre resulta sencillo. Lo principal es conseguir un ligamen afectivo, sin perder la autoridad, entre el maestro y el niño. Sólo así se consigue una

cierta asiduidad en la asistencia a clases y en la atención del pequeño por las explicaciones.

Una vez en la escuela, el niño aprende primero a reconocerse a sí mismo y, luego, a reconocer la realidad que lo rodea. Adquiere unos conocimientos básicos y, sobre todo, prácticos, que le permitirán acceder a un puesto de trabajo. Según González: “Lo más difícil es que lo chavales aprendan el valor del trabajo; que merece la pena trabajar ocho horas al día para ganar lo mismo que en una sola venta de droga”.

Los resultados son esperanzadores. El 80% de los chicos y chicas que han pasado por la Xavó Xaví han creado una familia y tienen un trabajo estable. Lo más habitual es que tras un período de prueba la empresa concertada se quede con el chico e, incluso, rechace la subvención.

Pero la Administración, además de no destinar recursos suficientes para la escuela (apenas 1.300.000 pesetas anuales, 7.813,16 euros), ha perjudicado el futuro de los jóvenes, cerrando las escuelas talleres donde completaban su formación.

Además, resulta complicado convencer a los chavales de que acudan a clase si saben que, cuando los echen de Can Tunis, tendrán que irse a algún lugar donde, probablemente, no haya escuelas especiales.

con el sueldo que nos darían a uno de nosotros, las empresas contratan a tres inmigrantes y les sale mucho más barato” dice José.

Las protestas de los vecinos no han encontrado respuesta. Eduardo Espagnolo, responsable del Servei d’Atenció Personal del Ayunta– miento, unas veces se niega a reunirse con ellos y tan solo accede a recibir a la Federación de Asociaciones Gitanas de Catalunya (FAGIC) u otras veces veta algun representante vecinal. Espagnolo afirma que en el barrio hay muchos delincuentes, y que es muy difícil integrar socialmente a los vecinos.

Además, afirma, están ocupando ilegalmente esas viviendas. Por eso les niega la posibilidad de atenerse al régimen de expropiación, que según la Ley de Expropiación Forzosa, obliga a las autoridades a realojar a los afectados en viviendas iguales o de características similares a las que se ven obligados a abandonar. Sin embargo, hay vecinos que aseguran llevar veinte 20 años en sus casas, y tener documentos para probarlo. Los representantes municipales también afirman que los vecinos no pagan ni el alquiler, ni la luz, ni el agua. Los vecinos contestan que es el consistorio el que ha dejado de cobrar, y desafían a que presenten algún recibo devuelto por impago.

La droga es otro de los problemas en los que la Administración apoya su decisión de desalojar las viviendas. Esta concentración de la toxicomanía en los aledaños del barrio, según Basilio González, director de la escuela Xavó Xaví y cabeza visible del movimiento vecinal, ha sido creada por las propias autoridades con el objetivo de ocultar y aislar el problema de la droga en Barcelona. “De esta manera – dice González – el Ayuntamiento se aprovecha de una situación que él mismo ha creado para argumentar la necesidad de echar el barrio abajo, cuando esta necesidad sólo obedece a criterios puramente económicos.”

El Ayuntamiento no ha querido responder ni a los medios, ni a las acusaciones vecinales, alegando – según dice Francesc Pérez, Cap de Comunicació del Servei d’Atenció Personal– que se desea llevar el asunto de Can Tunis con absoluta discreción.

Ante esta situación el colectivo vecinal ha recurrido al Síndic de Greuges. Este prometió que lucharía por los realojos y por proporcionarles asesores sociales. Pero, tras una negociación con el Ayuntamiento, les ha convocado para convencerles de que la expropiación no es una buena solución y de que deben aceptar la propuesta de Regesa.

No obstante la desesperanza, los vecinos están lejos de tirar la toalla.

La primera tarea que se han propuesto es convencer al vecindario para que nadie venda su casa. De esta forma pretenden acabar con los derribos, que constituirían un grave revés psicológico. “¡Ni un ladrillo más!”, dice Manuel.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2002

7

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

ME TRÒ POLIS

La immigración marca el futuro de Santa Coloma

LUÍS ZAURÍN

Con una personalidad singular, Santa Coloma de Gramenet integra elementos propios de su origen con los que tienen que ver con las sucesivas oleadas migratorias que ha recibido durante el último siglo. Procesos que forzaron el paso de una sociedad rural a otra urbana en una ciudad que, en un momento clave de su historia -en la década de los sesenta, a causa del penúltimo movimiento migratoriotuvo que afrontar una grave carencia de equipamientos sociales e infraestructuras para atender sus necesidades, lo que favoreció el desarrollo de un tejido social fuerte con un fuerte carácter reivindicativo.

José Mª Corral i Belorado, autor del libro Sta. Coloma, a la recerca d’una nova identitat en el que reflexiona sobre la nueva personalidad del municipio, cree que “las identidades no son inmutables sino que son el resultado de procesos complejos y dinámicos”. Por eso, en un momento que esta ciudad está obligada a afrontar los retos que plantea un nuevo y potente movimiento migratorio de origen multicultural y a la vez los que se derivan de su singularidad económica, parece oportuno pararse a pensar en ellos así como a reflexionar sobre su relación con Barcelona: ante una metrópoli que, por necesidades económicas y de espacio, se extiende como un pulpo, las ciudades de la periferia van a jugar un papel importante en los próximos años.

La ciudad aún depende de Barcelona a nivel de estudios, transporte y trabajo Así, para Corral, actuar ante las bolsas de marginación que se dan en la zona sur de la ciudad -cuyo origen radica en buena parte, además de en las carencias estructurales del barrio en la espectacular llegada de inmigrantes y también en la población “exportada” por Barcelona en 1992 en una maniobra “poco limpia”- es prioritario. Estas dos circunstancias han hecho que en ese sector de Santa Coloma -cuyo porcentaje de inmigrantes dobla la media de la población- se acumulen pisos baratos, degradados y abandona– dos, algo que conlleva pobreza y marginación. Por ello el autor de Sta. Coloma, a la recerca… considera urgente intervenir desde el punto de vista urbanístico y propone entre otras medidas la creación de un plan integral de rehabilitación y remodelación de la citada zona sur, lo que obligaría a reformar el Plan

La nueva immigración y la relación con la metrópolis barcelonesa son los nuevos retos para Santa Coloma de Gramanet ●

DANI CODINA

Al fondo, la fachada del Ayuntamiento de Santa Coloma

General Metropolitano, cambio de cuyo éxito y en opinión “depende en buena medida la resolución del problema”.

Las transformaciones produ– cidas por los nuevos movimientos migratorio –cuya intensidad, según Jaume Sayrach, director de la histórica revista colomense “Forum Grama” va a seguir creciendo”- no es descartable que vayan a ser más profundas de las que se dieron en la década de los sesenta, cuando Santa Coloma se convirtió en “la novena ciudad andaluza”.

Por eso, ante esta coyuntura, Sayrach advierte de los peligros de una “yuxtaposición de culturas” y sobre todo de la posible fractura de la ciudad en dos: “la de la gente asentada y acomodada y la de los barrios periféricos, más pobre”.

Crítico con la actuación de un gobierno municipal que considera “prepotente y paternalista”, advierte una escasa participación real de los ciudadanos en la política del municipio y de las consecuencias que de ello se derivan.

Otro de los desafíos a los que Corral que se refiere en su libro es el que se deriva de la falta de base fiscal originada por la carencia de tejido industrial y el déficit presupuestario endémico. Algo que Rodolfo del Hoyo, escritor colomense, confirma cuando dice que “la economía de la ciudad es generada principalmente por un comercio dinámico aunque muy castigado por la presión impositiva” y que se ve asediado por un cinturón de grandes superficies.

Para Corral el asunto debería

afrontarse desde dos ángulos distintos. Por un lado apelando al artículo 116 de la Ley de Haciendas Locales, al que pueden optar las poblaciones con esas limitaciones de presupuesto; por otro impulsando las nuevas tecnologías, algo para lo que no se necesita suelo –de lo que carece esta ciudad, sobretodo después de que Santa Coloma cediera a Barcelona por un precio simbólico los terrenos del margen derecho del río Besósy para lo que cuenta con una población joven y bien preparada.

En opinión del autor de Sta. Coloma, a la recerca… “perder el tren de las nuevas tecnologías nos dejaría en una situación igual o peor a la de hace unos años”. La carencia de un plan específico es

algo que debería resolverse creando una comisión que se ocupara del tema; aunque se hacen cosas, Corral asegura que “todo va muy lento.

Sin embargo, sobre este particular, el peligro de comprometer la herencia de futuro “por un plato de lentejas”, algo de lo que advierte Sayrach, es una posibilidad que a menudo ha condicionado el porvenir de muchos gobiernos y políticas municipales, sobre todo en las ciudades de la periferia.

Hecho que puede darse cuando el motor de la política de un equipo de gobierno es la economía, como es, en palabras de Sayrach, el caso de Santa Coloma.

En cuanto a la relación de Santa Coloma con la metrópoli y el papel

que este sentido tiene que jugar –y también respecto el resto de ciudades que la rodean- ésta parece estar en un momento de redefinición.

En opinión de Sayrach esa reflexión es un asunto que “aún no toca”.

Aunque el director de “Forum Grama” recoge una impresión generalizada en muchos colomenses de que Barcelona “avasalla”, lo que quizá es normal en una ciudad con una oferta cultural lúdica, rica y “al alcance de la mano”. De ahí que la dependencia de Santa Coloma con la metrópoli sea muy fuerte en aspectos como estudios, transportes, servicios, medios de comunicación, comercio, trabajo, economía, etcétera. Por otro lado, que Barcelona, aun siendo la capital de Catalunya, no puede asumirlo todo y también tiene sus limitaciones es algo de lo que Santa Coloma se puede aprovechar si juega bien sus cartas. Para ello, Del Hoyo destaca la necesidad de ser osados e imaginativos y apostar por generar servicios e infraes-tructuras complementarias que posibiliten nuevas fuentes de ingresos a la vez que fortalezcan la identidad de la ciudad. A modo de ejemplo y a la búsqueda de “nuevas centralidades”, este escritor cree que la especialización cultural puede ser muy beneficiosa para la ciudad.

Finalmente, Corral cree que uno de los elementos de relación con Barcelona debe ser el intercambio de información sobre las nuevas tecnologías y la posibilidad de trabajar conjuntamente para fomentar la instalación de este tipo de empresas en la ciudad.

Iniciativas que –recuerda- no necesitan espacio y para las que Santa Coloma dispone de personal joven y muy preparado.

Lo evidente es que –entre otras circunstancias- la mejora de las comunicaciones viarias con Barcelona –históricamente deficitarias– ha acercado a los dos municipios. Y eso es algo ante lo que Santa Coloma, si sabe jugar sus cartas, no tiene por qué salir forzosamente perjudicada.

'A la recerca d'una nova identitat' “El futur està aquí mateix i l’hem de construir entre tots. Sense por, hem de somniar i ser utòpics, perquè sense ser agosarats no hauríem aconseguit salvar Can Zam, soterrar el segon cinturó o ser capdavanters en l’aplicació de la reforma sanitària. La utopia ens marca el camí a seguir, l’horitzó, però per si sola és insuficient, cal implementar mesures de govern, fomentar l’activitat cívica, i per tant, cal combinar utopia i pragmatisme per tal de desenvolupar una acció política i de govern que aporti realitats i millores a la ciutat…”. Este texto, extraído de Sta. Coloma, a la recerca d’una nova identitat (Semilunio editorial, Santa Coloma de Gramenet, 2001), define la voluntad de su autor, José Mª Corral de apostar por el futuro de una ciudad que tiene ante sí unos retos que pueden condicionar su porvenir.

Corral, teniente de alcalde, portavoz de IC-Verds en Santa Coloma y director del área de Solidaridad y Salud, por su compromiso con su ciudad y por su trayectoria política y ciudadana, la conoce muy bien. Por eso hay que saludar es esfuerzo que ha dado vida a este libro bien escrito y documentado: su lectura será muy agradecida por cualquiera que esté interesado en conocer el momento actual y el papel que puede jugar en el futuro esta ciudad de la periferia que –como el resto de las que integran el cinturón que rodea Barcelonaestá llamada a tener un papel importante en la futura gran metrópoli.

Hay algo de prospectiva en Sta. Coloma a la recerca… Y su autor advierte de algunos peligros que valdría la pena prevenir para que sus miedos -centrados en que Santa Coloma pierda un tren que la haría retroceder en el tiempo y que relaciona con una apuesta por las nuevas tecnologías y por transformar radicalmente la zona sur de la ciudad no caigan en saco roto.

8

En

La Veu del

CRÒNICA

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

CARRER

gener-febrer de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

5 paraules El segell: renovar-se o morir

●

Comitè justicier ciutadà El passat mes de novembre l’autoanomenat CJC va robar la placa en homenatge al Noi del Sucre, que l’Ajuntament havia instal·lat al 1983 i tenia totalment abandonada. Els citats ciutadans culminaran la seva acció il·legal tornant la làpida totalment rehabilitada el proper aniversari de l’execució anarquista. El citat escamot acostuma a menjar en un conegut restaurant barceloní.

L’acció la va desenvolupar al més pur estil del 1968 aixecant una forta expectació.

●

Cotxes amb xofer El 85% dels cotxes que circulen per la Diagonal només porten una persona. A la nostra ciutat el cotxe ocupa el 65% de l’espai urbà no edificable i alhora realitza només el 35% dels recorreguts que es produeixen. L’Associació per la defensa del Transport Públic proposa que es creïn carrils preferents pels cotxes que porten més de dues persones.

●

Augmenten les denúncies per maltractaments a les dones L’any passat es van presentar 2.930 denúncies, un 21% més, segons dades de l’Ajuntament. A la nostra ciutat existeixen 48 places en cases d’acollida registrant-se un dèficit de cent places com a mínim.

La Unió Europea recomana una plaça per cada 10.000 habitants.

●

Comerços regentats per immigrants Les dades són del Districte de Ciutat Vella on el 20% de la població és immigrada. En els últims cinc anys el nombre d’establiments propietat de ciutadans d’origen estranger s’ha multiplicat per tres. Al 1996 eren 135 botigues i a l’any 2001 sumen 364 que conviuen amb el comerç tradicional a aquestes barriades.

●

Inversions supermilionàries Que en aquesta ciutat especula qui pot i que en aquests temps el mercat immobiliari està en alça ho demostren les dues operacions següents: El Deustche Bank ha comprat a Londres l’Hotel Arts amb els seus 160 metres d’alçada per 48.000 milions (288.485.810, 10 euros). Així mateix, la família Lara va comprar la seu central del BBVA a la Diagonal per 16.000 milions (96.161.936,70 euros).

MARTA MILÀ

Diumenge al matí. Desenes de caps emblanquinats pel pas dels anys passegen per la plaça Reial mirant i remirant en busca d’aquell objecte encara absent en la seva col·lecció. Es tracta del Mercat de Numismàtica i Filatèlia, els orígens del qual es remunten a l’aparició del segell el 1890, que els matins dels diumenges i dies festius reuneix col·leccionistes de segells, monedes, postals, bitllets de loteria, anells de cigars, xapes de cervesa, targetes de telèfon…

La fira del segell situada a la plaça Reial modificarà la seva distribució i variarà el mobiliari ●

La nova distribució ha afectat els filatèlics, que fins ara s’instal·laven sota els porxos de la plaça Des del passat 21 d’octubre, però, aquest mercat ha hagut de modificar el seu aspecte, ja que el districte de Ciutat Vella n’ha redistribuït les parades per tal de millorar-ne la imatge. La nova distribució ha afectat únicament els filatèlics, que fins ara s’instal·laven sota un dels porxos de la plaça.

Al centre de la plaça, davant la fira de la moneda, fins a 43 taules amb unes tovalles verdes s’alineen de dues en dues i esquena per esquena tot exhibint els àlbums amb els diversos col·leccionables. A cada parada, un gran para-sol de color cru protegeix els petits objectes de les gotes de pluja i els raigs de sol, dos enemics mortals per als segells. “El segell no aguanta l’aigua, ni la humitat, ni el sol”, comenta el vicepresident de la junta de filatèlics, Antonio García. Per aquest motiu, els dies de pluja la fira del segell mostrarà els àlbums tancats. “Molts filatèlics optarem per quedar-nos a casa i si no ho fem potser haurem de llençar els segells que s’hagin fet malbé”, es lamenta García. I és que tot i la protecció del para-sol, les gotes que regalimen dels paraigües dels col·leccionistes són una gran amenaça per al producte exposat. Es tracta d’un perill gairebé inexistent quan les parades s’ubicaven en un dels porxos de la plaça, ubicació en la qual el segell estava més protegit dels canvis de temperatura.

Per aquests motius, els filatèlics no estan conformes amb la nova distribució. Tot i que el districte de Ciutat Vella assegura que d’aquesta manera no obstaculitzaran les marquesines dels bars, els filatèlics no consideren que sigui un inconvenient que les taules d’aquests locals se situïn més endavant de la fira, com es fa actualment a la Plaza Mayor de Madrid.

La reforma El mes de març passat, el districte de Ciutat Vella va adreçar un escrit a tots els filatèlics de la plaça Reial per comuni-

JOAN MOREJÓN

Les parades de segells a la plaça Reial

car-los que era necessària una reforma del mercat. “La fira estava molt degradada —asseguren fonts del districte—, es venien productes no reglamentats, com cintes de vinil, i mobiliari no autoritzat, com para-sols de platja amb marques comercials”.

Segons aquestes mateixes fonts, els filatèlics i numismàtics de la plaça Reial només tenen autorització per vendre segells i monedes i els para-

sols han d’estar lliures de qualsevol tipus de publicitat.

Davant aquest fet, la junta de filatèlics i numismàtics es va reunir amb representants del districte per arribar a un acord sobre la nova distribució. Els filatèlics s’haurien de situar al centre de la plaça, al costat de la fira de la moneda, utilitzant un mobiliari reglamentat: taules d’1.50 x 1 metre amb unes tovalles verdes i un para-sol de co-

L’afecció al segell Hi ha col·leccionistes de tot ti- guns perills: el correu electrònic, el pus, però el comprador més habi- fax o la constant substitució del tual de la fira del segell de la plaça timbre de correus per una etiqueta Reial és el jubilat. “La joventut ja no adhesiva suposen una greu ameestà per aquestes coses —es la- naça per a la supervivència del menta Garsegell. Els nous cía—, ara nosistemes d’informés quedem mació permeten els grans”. una transmissió El correu L’Antonio Garimmediata i un eselectrònic i el cía ha complert talvi econòmic en els 74 anys i té timbre adhesiu de la comunicació, una parada a la uns valors afegits correus suposen fira des de fa contra els quals el més de vint correu tradicional una greu anys. Aquest fino té la suficient amenaça per al raire recorda, força per lluitar-hi. amb certa trisAixí mateix, la segell tesa, que quan nova distribució i va començar a el pagament de treballar a la fira ja tenia fet el jornal l’IAE, implícits en la reforma de la a les 10 del matí i que, actualment, fira, han frenat a molts firaires de la major part de les sis hores de l’antic mercat a formar part de la feina la passa parlant amb com- nova fira. panys, ja que no es venen gaires Ajudarà la nova distribució a venproductes. dre més segells? Encara han de La progressiva pèrdua de l’afec- passar molts matins de fira a la ció s’accelera amb l’aparició d’al- plaça Reial.

lor cru. Es distingiran dels numismàtics perquè aquests, tot i tenir el mateix mobiliari, llueixen unes tovalles de color granat.

Amb la conformitat d’ambdues parts —junta i districte—, es va realitzar una prova als venedors que volguessin optar a una plaça dins la nova distribució. Segons la normativa d’ocupació de la via pública, s’ha de procurar que tothom tingui l’oportunitat de formar part d’una fira. La prova en qüestió donava l’oportunitat als candidats de poder demostrar uns coneixements sobre filatèlia.

D’aquesta manera, també es va donar oportunitat d’obtenir una plaça a aquells venedors que abans no la tenien. Segons fonts del districte, de les 43 parades actuals, 36 corresponen a venedors antics i les set restants són de noves incorporacions a la fira.

El 23 de setembre passat es va exposar el nou mobiliari per tal que els filatèlics en donessin el vistiplau. Un cop acceptada la proposta, el pas següent va ser canviar la ubicació, que es va dur a terme el 21 d’octubre.

Pel que fa a despeses econòmiques, els firaires del segell han abonat les 100.000 pessetes (601,01 euros) que costa el mobiliari i a partir del 2002 hauran de pagar l’impost d’activitats econòmiques (IAE), al qual no estaven donats d’alta anteriorment. Abans de la reforma, els filatèlics pagaven poc més de 20.000 pessetes anuals (120,20 euros) per obtenir l’autorització d’ocupació pública, però “si s’ha de pagar l’IAE — assegura García— molts filatèlics abandonaran la fira”.

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2002

OPINIÓ

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Anna Alabart Vilà Professora Titular de la UB

La Lou!, un ou!

A

mb aquest eslògan, pintat en cartells de colors situats a totes les entrades de la Facultat d’Econòmiques, sintetitzen els estudiants el seu sentir sobre una llei que, autoritàriament, vol imposar el govern del PP. Però no són sols els estudiants els qui estan contra la LOU: són tots els estaments universitaris. I tampoc és sols la Facultat d’Econòmiques de Barcelona, sinó totes les facultats de tot Espanya. L’oposició és general.

Per què la LOU ha generat tanta animadversió? Com és que ha aconseguit manifestacions tan multitudinàries i acords tan unànimes? Vàries són les raons: ha atacat la participació democràtica; implicarà –si arriba a implantar-se– un retrocés en els drets de l’autonomia universitària i, sobretot, no resol cap dels problemes que avui té plantejats la universitat.

Falta de participació, perquè la LOU s’ha fet sense comptar amb els ciutadans que afecta. No hi ha hagut informació prèvia. No hi ha hagut deliberació. És a dir, s’ha redactat i es vol implantar a partir d’un procés absolutament contrari al que tota norma democràtica exigeix. El PP compta amb la majoria absoluta del Parlament i ha aplicat el rodet. Ha imposat la LOU. D’altra banda, la llei comporta una clara centralització. Les oposicions es faran quasi sempre a Madrid ja que, segons es determina, les proves es realitzaran en la universitat del president del tribunal (que serà el catedràtic més antic i la majoria d’aquests són a Madrid), i amb una normativa “homologada” que recorda la pròpia de la dinàmica franquista. Amb l’excusa de corregir “l’endogàmia”, les oposicions poden significar l’accentuació del caciquisme (els més ben relacionats, i no pas els més preparats, seran els qui s’aprofitaran de la situació) i, – molt més greu encara– , s’atestarà un cop sense precedents als equips de recerca i docència que, amb esforç i pocs recursos, han anat consolidant-se a les universitats.

Entrant en el contingut de la llei, i per dir-ho amb poques paraules: la Ley Orgánica de Universidades és una norma més pensada per garantir el control de les universitats que per corregir els problemes que, des de fa temps, es detecten a l’ensenyament universitari. Proble-

ANDREU BLANCHAR

Plafó col·locat al costat de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona

mes que tenen a veure amb l’accés de l’alumnat a la universitat, amb la política de beques, amb els plans d’estudi, amb la selecció i formació del professorat, amb la dinàmica i consideració de la docència, amb el finançament de la recerca, amb el govern i finançament de les universitats, i amb el funcionament dels consells socials.

Problemes, tots ells, que no són fàcils de resoldre i que,

precisament per això, requereixen del concurs de tothom i, en especial, d’aquells que més els coneixen. La LOU no resol satisfactòriament cap d’aquestes qüestions. Per això es demana la retirada de la llei i l’obertura d’un procés de diàleg que asseguri el canvi responsable d’una institució que, com la universitat, és un bé públic que ha d’estar al servei de la societat.

Kiosk Otro centro comercial deplorable Oriol Bohigas, arquitecte.

Hace muy pocos días se inauguró otro gran centro comercial -una gran superfícieen el nuevo tramo de la Diagonal hacia el mar. Con ello se han vuelto a plantear -aunque en ámbitos reducidos y con la timidez habitual que proviene de lo políticamente correcto- algunos debates sobre la conveniencia y acerca de las consecuencias urbanas de este tipo de establecimientos, unos debates que han permitido comprobar la ingenua aceptación de algunos futuros usuarios, el despiste de los vecinos afectados y la euforia interesada de los políticos responsables, frente a las reflexiones críticas de los defensores de las bases estructurales y funcionales de la ciudad.

Pocas semanas antes se celebró en Alicante un Encuentro Nacional de Ciudades Comerciales en el que el arquitecto Lluís Cantallops presentó una interesantísima ponencia cuyo tema principal era el análisis del fenómeno regresivo y subversivo de las grandes superficies. Cantallops empezó explicando hasta qué punto la ciudad es la base de la vida colectiva con la fluencia de sus espacios públicos vinculada tradicionalmente al sistema comercial abierto, a la misma configuración de la calle y la plaza.

Esta estructura ha sufrido algunos cambios a partir de la segunda mitad del siglo XIX, cuando aparecen en las grandes capitales unos nuevos edificios específicamente comerciales: los grandes almacenes, las galerías cubiertas y los mercados públicos, unas tipologías arquitectónicas que han marcado el siglo. Londres, Berlín y sobre todo París impusieron el nuevo estilo comercial que acabó alcanzando a una Cataluña entonces pionera dentro del panorama español. En 1904 Pere Jorba inauguró unos almacenes en Manresa, con sucursales en Barcelona (1911) y en Bruselas (1919). Poco antes, Eduardo Conde había fundado una tienda en La Rambla de Barcelona que muy pronto se convertiría en los Grandes Almacenes El Siglo, desaparecidos en el famoso incendio de la Navidad de 1934. Can Jorba y El Sicle fueron dos escenarios fundamentales en la Barcelona de antes de la guerra, después de la cual -como en tantas otras cosasMadrid tomó la delantera con dos grandes empresas: Galerías Preciados y El Corte Inglés. En 1950 había en España sólo 5 grandes almacenes y en 1980 había 77.

Como explicó Cantallops, ni los almacenes, ni las galerías, ni los mercados afectaron a la continuidad comercial de la ciudad ni a su capacidad de uso colectivo, porque son escenarios que 'no inventan una nueva geografía comercial, sino que refuerzan la existente', se apoyan en los mismos accesos peatonales y de transporte público, no se interfieren en la fuerza aglutinante del comercio del entorno y se interpretan como otro tipo de espacio público sin cuestionar el espacio urbano clásico. Son, incluso, elementos

fundamentales para entender la estructura y el carácter de las grandes capitales de la época. Pero a partir de la década de 1960 empieza otro fenómeno que se desarrolla en tres etapas sucesivas: los hipermercados -todavía integrados en la ciudad-, los centros comerciales periurbanos con servicios complementarios de restauración y ocio y, finalmente, las grandes superfícies comerciales que intentan sustituir con su autonomía un trozo de ciudad real y borrar a su favor la competencia que se desarrolla en los barrios del entorno. El modelo proviene del primer mall construido en 1956 en Ediba (Minneapolis), cerrado a los flujos urbanos y origen de la devastación comercial del entorno que anula la justificación social de la ciudad. Este problema puede no ser muy grave en una nociudad americana, pero en una ciudad europea esas grandes superficies periurbanas o urbanas con voluntad funcional de ser periurbanas- son gravísimos cánceres en cualquier ubicación: en la ciudad, en sus periferias o en los paisajes no urbanizados. En la zona NE de Barcelona han aparecido últimamente tres cánceres, todos ellos de dimensiones colosales: Glòries, La Maquinista y el reciente Diagonal Mar. Dentro de este triángulo, ¿será posible poner en marcha unos barrios activos? ¿No habremos impulsado la desertización de un amplísimo sector que habíamos imaginado protagonista de un mejor futuro?

La inoportunidad de estos grandes centros -no sólo desde el punto de vista de la indebida competencia comercial, sino de la improcedencia urbanística- es tan evidente que la Generalitat ha tenido que decretar unas restricciones cuantitativas y geográficas.

Pero, a pesar de ello, veo que cada semana se inaugura un nuevo centro y parece que se están construyendo más de 20 en periferias desalmadas. ¿Cómo se explica? ¿Hecha la ley, hecha la trampa? Me dicen que la trampa consiste en pedir licencia para un parque lúdico o temático, término en el cual se incluyen objetivos tan dispares como los cines, los fitness, los juegos infantiles, las atracciones, las salas de vídeo o las piscinas. Es la excusa para construir a su alrededor un centro comercial camuflado, empeorado con elementos que incluso permiten radicalizar su aislamiento.

Pero los problemas de estos centros no son solamente urbanísticos. Con algunas excepciones, suelen ser una degradante muestra de mala arquitectura. Y el peor siempre es el último, en este caso Diagonal Mar. Parece que el autor es el arquitecto norteamericano Robert Stern. No estoy en contra de citar en Barcelona arquitectos extranjeros de gran prestigio. Pero el que encargó a Stern este proyecto, tendría que saber que es uno de los peores arquitectos del mundo.

El País, 5 de desembre de 2001

10

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

fecsa endesa informa Fecsa Endesa desea pedir disculpas a sus clientes de Cataluña que se han visto afectados por los incidentes producidos en el suministro eléctrico durante el pasado mes de diciembre.

Al tiempo que procede a completar la información proporcionada hasta ahora sobre los mismos: - Fecsa Endesa desplegó el dispositivo previsto al efecto en el Plan de Emergencia.

Su resultado fue totalmente negativo: el apagón afectó a miles y miles de ciudadanos y en algunas zonas durante días.

- Reconocemos que somos un monopolio, prestamos un servicio público de manera supercentralizada, el usuario no puede elegir eficacia y por lo tanto un control de nuestras actividades es imposible.

- Somos una Sociedad Anónima y nos

debemos a los accionistas, nuestra prioridad son los beneficios a final de año. Es por ello que a pesar de estar subvencionados por el Gobierno Central no hemos realizado las inversiones necesarias para mejorar nuestras infraestructuras.

- Estamos dispuestos a invertir, aquello que no hemos invertido, pero sólo si se nos autoriza una subida de tarifas que cubra sobradamente las inversiones. De no autorizarnos el aumento, no nos va mal seguir como hasta ahora y pagar de vez en cuando alguna multita como penalización a los apagones.

gener-febrer de 2002

CONSELLER RIUS, DONI EXEMPLE! Quan crearà els Consells de salut amb la participació de l'Administració, els professionals i els usuaris?

Acceptarà que les Associacions de Veïns i Veïnes formin part dels citats Consells?

Davant del 2002, menys declaracions i més realitats!

EDUARD ESPAGNOLO

Los clientes de Fecsa Endesa serán atendidos en las reclamaciones que puedan formular a través de las Oficinas de Atención al Cliente de la Compañía o del teléfono 902-50 77 50 Respecto a las pérdidas que habéis sufrido, dejarnos deciros que su hubierais tenido las neveras menos llenas, !Consumistas, más que consumistas!, hubieran sido menores los daños y perjuicios. Para recuperar el importe del material perdido tendréis que presentarnos las facturas de las pescaderías, colmados, etc. por triplicado y con un poco de suerte os contestamos antes del fin del año 2002.

Què en pensen de la Barcelona Atrevida els veïns de Barcelona que fa més de 15 anys que esperen els PERIS o la rehabilitació dels seus habitatges afectats per l'aluminosi?

Responsable del desmantellament de Can Tunis. No perd ocasió per a demanar a la premsa discreció sobre un tema tan delicat.

Per a alguns discreció és igual a silenci. Cinc famílies de Can Tunis, han estat reallotjades a Barberà del Vallès, en cases afectades urbanísticament que seran enderrocades pròximament. L'Ajuntament de Barberà acusa al de Barcelona de traslladar-los un problema amb premeditació i traïdoria. Les famílies no han estat censades i els nens i nenes no poden assistir a l'escola. Es senten enganyats, demanen tornar a Can Tunis.

Brillant actuació municipal. Al capdavant: Eduard Espagnolo. Els sona aquest nom? Si no ens falla la memòria, va ser el que va dirigir el desallotjament per la força dels immigrants de la plaça Catalunya que va desencadenar un conflicte de greus conseqüències el passat mes d'agost.

Espagnolo, els anys no passen en va!

Qui t'ha vist i qui et veu!

La Veu del

DOSSIER

CARRER

gener-febrer de 2002

Un altre món és possible

11

La 'Barcelona anunci'

Barcelona està poblada de publicitat.

Les causes i la crítica del compliment de la normativa del Ús del Paisatge Urbà és analitzada per Gerard Melgar i Marc Andreu en la introducció que obre el dossier. Li segueix un altre article del dissenyador gràfic José Ramón Gómez sobre el grafisme als

comerços, a partir del llibre recentment publicat per América Sánchez. Seguidament, Anna Bartolomé fa un estudi del poder de la publicitat i, especialment, la de component sexista. En un altre pàgina, Carles Valls i Luis Caldeiro dediquen un treball a la presència del

cartell com a forma d'expressió d'entitats i moviments socials i destaquen l'experiència de cartelleres veïnals a la Sagrada Família. Finalment, Gerard Melgar narra la vida quotidiana d’un ciutadà barceloní envaït per la publicitat al llarg del dia.

DOSSIER Una ciutat molt publicitària Gerard Melgar / Marc Andreu

Q ●

ue se vayan las vallas". Així va expressar el catedràtic de Projectes Arquitectònics Luis Fernández-Galiano el seu rebuig a la publicitat durant la II Biennal Europea del Paisatge, que es va celebrar a Barcelona l’abril del 2001. “Els jardins insurgents s’han de rebel·lar contra les tanques publicitàries. La ciutat de l’espectacle té la seva expressió més literal en els cartells urbans, i un paisatgisme insurgent hauria d’elegir-los com la seva columna de la Place Vendome: el símbol a enderrocar”, va afegir el catedràtic. A Barcelona, però, serà difícil que les tanques publicitàries marxin. I és que, en una ciutat cada cop més poblada d’anuncis, ni tan sols les administracions públiques prediquen amb l’exemple.

En el seu pressupost pel 2002, l’Ajuntament de Barcelona dedica una partida inicial de gairebé 4,9 milions d’euros (814.272.068 pessetes) a atencions protocolàries i publicitat. Però és que si se segueix la tònica d’anys anteriors, aquesta xifra es podria gairebé duplicar en el moment de tancar l’exercici. Així, els 4,9 milions d’euros (829 milions de pessetes) pressupostats també el 1999 van ser, al final, 9,02 milions d’euros (1.502 milions de pessetes). I els 5,89 milions d’euros (980,4 milions de pessetes) que l’Ajuntament va pressupostar per publicitat l’any 2000 van acabar convertint-se en 8,87 milions d’euros (1.476,6 milions de pessetes). Les xifres del 2001, amb una partida publicitària inicial de més de 5 milions d’euros (832,8 milions de pessetes), no es coneixeran fins al juny, però tot indica que també se superaran àmpliament, ja que una quarta part del pressupost es va gastar durant el primer trimestre tan sols en publicitat municipal a premsa, ràdio i televisió. La Generalitat de Catalunya tampoc es queda curta, i pel 2002 ha pressupostat gairebé 21 milions d’euros (més de 3.465,8 milions de pessetes) en publicitat i protocol. I tot això, sense comptar els milions que també es gasten en la publicitat institucional de fulletons, cartes i revistes que els ciutadans reben a les bústies i que acostumen a carregar-se en altres partides pressupostàries, com la de publicacions.

Donada aquesta voracitat publicitària de les administracions, no és gens estrany que la legislació i les normatives que ema-

JOSEP MASIP

Banderoles institucionals penjades als fanals nen dels poders públics siguin del tot permisives vers la mercantilització de l’espai urbà i la vida ciutadana. Les empreses de transport públic omplen de televions comercials autobusos i estacions de metro.

A la vegada, parades i combois es lloguen impúdicament perquè marques com Nike i Amena exposin els seus eslògans. I, des de cabines telefòniques i aparadors fins a tanques i façanes senceres, tot val per posar un anunci. I sense gaires pegues: els responsables de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida encarregats de vetllar pel compliment de l’ordenança que des de 1999 regula la publicitat a la ciutat reconeixen que “no sempre es respecten les condicions legals”. I no dubten a titllar de “mal exemple” la campanya amb la que Amena va monopolitzar l’estació de metro d’Espanya.

Moltes excepcions normatives L’Ordenança dels Usos del Paisatge Urbà prohibeix categòricament que els suports publicitaris es fixin a la via pública, que afectin les vistes dels edificis o suposin un augment injustificat de la contaminació lumínica. Igual-

ment, els espais o elements catalogats, els monuments, els espais naturals, les terrasses i els vetlladors són indrets on la publicitat no pot tenir cabuda. Però hi ha trampa.

I és que la mateixa normativa estableix una distinció entre el que anomena “usos naturals del paisatge” i “usos excepcionals”. Els primers corresponen a les activitats habituals que s’adapten a l’ordenança, mentre que els usos excepcionals són aquells que sobrepassen la càrrega que la ciutat hauria de suportar.

En aquests casos, cada cop menys excepcionals, l’Ajuntament exigeix uns límits i una contrapartida destinada a la millora del paisatge. Es tracta, en definitiva, d’un mecanisme equivalent a les normes mediambientals regides pel “qui contamina, paga”. L’exemple més clar és el de les lones publicitàries als edificis en obres. En aquests casos, la contrapartida és doble: d’una banda, l’anunciant ha de pagar a la comunitat de propietaris un lloguer per l’espai i, d’altra banda, a l’Ajuntament li ha de donar una compensació paisatgística per finançar un projecte concret.

La normativa municipal prohibeix també les banderoles publicitàries com a ús natural en el paisatge urbà. Qui ho diria

quan, avui, Barcelona en té unes 25.000 penjades dels seus fanals. Per aquesta forma de publicitat, que va irrompre a primers dels anys 90, l’Ajuntament només cobra les despeses de producció. I és que la contrapartida normativa per aquest “ús excepcional” de l’espai públic urbà és la lliure disposició municipal del revers de les banderoles per posar els seus missatges. És a dir, publicitat institucional per compensar la comercial. El cas ja clama al cel, fins al punt que els responsables de Paisatge Urbà admeten que la utilització de banderoles “està descontrolat i gestionant més com a ús natural que no pas excepcional”. Per aquest motiu, s’està tramitant una modificació de la norma.

En teoria, els vehicles tampoc poden dur publicitat. Però és estrany veure autobusos sense anuncis. La justificació, en aquest cas, és que els diners recaptats han servit per pagar les noves parades de TMB dissenyades per Norman Foster i els nous autobusos que funcionen amb gas natural.

Aquesta aplicació excepcional també es va concedir als taxis, que no fa tant que lluïen publicitat. Els beneficis s’han destinat a la recent reconversió del sector.

Fins i tot els murs de la perifèria són objecte de la prostitució publicitària a la que se sotmet Barcelona. Paradigmàtic és el cas de la tàpia de Vallbona i Ciutat Meridiana, la que es veu entrant a la ciutat per l’autopista del Vallès. Fa anys, grans murs urbans com els de Vallbona i la Trinitat eren cobdiciats com a suports murals per partits d’esquerra i organitzacions socials. Les grans pintades revolucionàries, solidàries i antimilitaristes van ser substituïdes el 1992 per asèptics i políticament correctes cartells de “Benvinguts a Barcelona”. Ara, “amb l’objectiu de dignificar l’entrada a Barcelona per la Meridiana”, Paisatge Urbà ha convocat un concurs per tal de millorar la tàpia de Vallbona. El guanyador tindrà dret a inserir-hi publicitat durant un màxim de quatre anys, tal i com estableix la llei. Això sí, com que es tracta d’una altre “ús excepcional” del paisatge urbà, l’Ajuntament pretén cobrar a l’anunciant un mena d’impost revolucionari per arranjar els altres murs de l’entorn. Potser així s’estalviarà alguna partida pressupostària de manteniment i serveis que pugui desviar per incrementar la de publicitat institucional.

12

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2002

La Veu del

gener-febrer de 2002

CARRER

DOSSIER

13

La Barcelona gràfica José Ramón Gómez*

A ●

caba d’aparèixer “La Barcelona Gràfica” del dissenyador gràfic i fotògraf Amèrica Sánchez.

En prop de cinc-centes pàgines i gairebé dues mil imatges ens proposa un recorregut per Barcelona. Una mirada tendre, un punt irònica, molts cops maligna, sovint admirada i sempre subjectiva al patrimoni gràfic de la ciutat que conforma, molts cops inconscientment, el seu paisatge urbà.

Ja anteriorment Enric Satué a Barcelona o Alberto Corazón a Madrid havien publicat treballs semblants. Mai, però, tan exhaustius i complerts com aquesta mirada reflexiva a les restes del teixit industrial comercial i institucional de diferents èpoques de la ciutat.

No és un exercici nostàlgic, és la mirada del col·leccionista, del caçador d’imatges, del notari, del fotògraf que, tot jugant, comença una feina de recerca que, poc a poc, es converteix en una passió.

La història d’una ciutat es fa habitualment a partir de l’anàlisi dels grans fets econòmics i socials, de les relacions de poder que s’hi estableixen, de l’estudi de les restes arquitectòniques, dels documents, dels arxius. Hi ha però una petita història, una història quotidiana, ingènua i molts cops anònima que defineix una època, una manera d’entendre la vida. Són les restes que deixa cada societat, cada època. Restes que evolucionen i es transformen mantenint, però codis clarament identificables.

L’organització medieval del comerç que agrupava territorialment els oficis ens ha deixat a Barcelona noms de carrers entranyables: esparteria, vidriera, cotoners, de les olles....

A partir del segle XIX l’expansió de la ciutat fora muralla i, per tant, la dispersió i multiplicació del comerç obliga a establir codis d’identificació que sovint han arribat fins avui.

En alguns casos són codis cromàtics com el blau, vermell i blanc dels barbers, o el blanc i negre de les matalasseries, en altres utilitza reproduccions a gran escala dels seus productes: les claus a manyacs i serrallers, les ulleres a les òptiques... O bé crea símbols identificadors com la creu de les farmàcies o fins i tot formalitza una imatge integral, basada en una estructura cromàtica, com en el cas dels estancs ja desapareguts.

Rastrejant la ciutat podem encara trobar exemples magnífics com l’espardenya al carrer Joaquim Costa, el parallamps al carrer Unió, el vaixell a la Plaça Santa Maria, els “sellos de goma” a

la Plaça Reial, el paraigua a la Rambla, els vestits laborals al carrer Hospital o el ganivet al carrer del Carme. En aquest sentit caldria remarcar la visió comercial de l’Església, pionera en exposar els seus “productes” a la façana dels seus establiments.

Durant molts anys la complexitat icònica, el repertori ornamental i l’alt contingut simbòlic de botigues i comerços va ser el signe extern d’afirmació d’una nova classe social que, utilitzant la imaginària popular i les referències a la “alta cultura”, va ser capaç de crear un paisatge urbà d’una gran claredat.

Avui, el canvi del botiguer i el comerciant pels grups econòmics i les “franquícies”, està començant a transformar la iconografia comercial fins al punt (com en alguns cafès) de la total desaparició de la façana.

El llibre de l’América Sànchez és un esplèndid treball de camp que dóna fe

de les restes gràfiques de la Barcelona d’avui i obre la porta a analitzar-les, valorar-les i treure’n conseqüències. És, potser, la constatació de l’existència d’un patrimoni que en molts casos cal preservar. Podria ser el primer pas per a la creació del catàleg de la Barcelona Gràfica que impedeixi la desaparició de tants i tants exemples magnífics que formen part del nostre paisatge. Seria bo aconseguir que comerciants, dissenyadors, interioristes i “tuti quanti” intervenen en aquest canvi cap el “progrés”, facin un exercici d’humilitat i arribin a entendre que modernitzar una farmàcia no vol dir canviar els antics rètols per vidre i alumini. Que un bar de copes s’integra esplèndidament en una vella confiteria. Potser arribarien a descobrir que l’usuari és el primer en agrair-ho i valorar-ho i segur que Barcelona conservaria aquest valor afegit, aquest tret de la seva personalitat que és la cultura gràfica.

El llenguatge comercial Un exercici interessant ha estat extreure el llenguatge, fet molt sovint de tòpics, que es repeteix en els rètols del mateix tipus de comerç i que ens diu que la Perfumeria és Selecta, la Comida es Casera, la Farmàcia és Centro de Específicos o el Limpiabotas és un Salón.

Pan de lujo Especialidad de la casa Major i detall Efectos militares Artículos fotográficos Comidas caseras Tapas selectas Grandes existencias Única casa especializada...

Lanas para labores Casa fundada l’any ...

Pesca salada Novedades Ultramarinos Especialidad en toda clase de gorras Salón limpiabotas. Rápido Hija de ...

Pensión para famílias y viajeros Artículos para dibujo y pintura Se aparta género Forn artesà Centro de Específicos Bocadillos y tapas calientes Perfumería selecta Especialidad en grajeas * José Ramón Gómez és dissenyador gràfic

14

La Veu del

DOSSIER

CARRER

gener-febrer de 2002

El sexe de la publicitat Anna Bartolomé

P ●

er tenir el privilegi de ser el primer anunci del 2002, aquell que emeten de forma comuna gairebé totes les televisions just després de l’última de les campanades que marca l’inici del nou any, es pagarà la quantitat d’un milió de pessetes (més de sis mil euros) per segon de l’espot emès. Tot i que aquest anunci acostuma a tenir una audiència massiva i provoca l’expectació de molts televidents, si tenim en compte que el total de la seva duració pot oscil·lar entre els dos o tres minuts, la xifra resultant és d’escàndol.

I és que la publicitat és un gran negoci.

Amb l’objectiu de vendre un producte al màxim nombre de consumidors. Si això ho concentrem en un mateix mes i reunim productes de tot tipus, utilitats i colors, el que obtenim és el Nadal. Amb una durada cada cop major, l’època nadalenca s’ha convertit en la més consumista de tot l’any amb diferència. Les festes són sinònim de compres i la tradició d’aquests dies una excusa per adquirir tot tipus de productes.

La publicitat, òbviament, és la gran protagonista del Nadal, no només com a vehicle per adquirir determinats productes sinó com a creadora d’unes necessitats que els ciutadans han de satisfer mitjançant el consum.

La publicitat té una clara vessant ideològica que afecta, no només a la incitació de les persones a la compra o a la determinada representació dels productes, sinó que adopta el paper de reproductora dels rols i els estereotips socials establerts tradicionalment, mantenint-los i estenent-los entre les noves generacions.

Publicitat sexista Aquest és el cas de la publicitat sexista, aquella que separa i delimita els productes en funció del sexe al que van dirigits i presenta uns rols femenins i masculins molt simples i estereotipats. Els espots acostumen a tenir una vida curta, han de ser impactants i, per damunt de tot, han d’aconseguir la compra del producte. És per aquestes característiques que la publicitat separa per edats i per sexe als consumidors en potència per apel·lar directament a ells a través de l’anunci. Tot tipus de matisos i especificacions dels personatges que apareixen als espots i que representen i identifiquen als consumidors a qui es dirigeixen queden fora. El que importa és vendre, i al Nadal, època relativament curta però intensa, el que es busca és vendre molt i ràpid. Com a consumidores potencials, els productes de bellesa, d’alimentació i de la llar gairebé sempre estan dirigits a les dones que apareixen reflectides com a mestresses de casa preocupades per ocupar-se de la seva família i de la casa. El paper de la dona unida a les tasques de la llar

JOAN MOREJÓN

Anunci en una cabina telefònica és perpetuat per la publicitat que únicament fa aparèixer homes en aquest tipus d’anuncis per donar-li al producte una característica d’efectivitat i de bona qualitat ja que si un home és capaç de fer-lo servir per netejar és símptoma de la seva eficiència.

I si el Nadal significa una competició oberta pels publicistes i les empreses a les que representen, el fi justifica els mitjans que s’utilitzen per aconseguir aquest objectiu. Així, els productes destinats als infants són els que més separen els sexes i marquen el rol de la dona. Les nines sempre són per a les nenes i els jocs d’acció, de guerra o de construcció es dirigeixen gairebé exclusivament als nens.

Igualment, es representa a la nena com a cuidadora i mare fictícia de la nina que s’està promocionant, marcant ja des de la infància el paper que la societat li té reservat.

Objecte de la publicitat La mostra més obvia de la publicitat sexista o discriminatòria de la dona és aquella que la representa únicament com

Què es pot fer amb la publicitat sexista?

A Barcelona hi ha diverses associacions que ocupen gran part de les seves activitats en defensar i oferir informació a les dones sobre els seus drets. Algunes d’aquestes organitzacions com Ca la Dona ofereixen assessorament sobre tot tipus d’assumptes o necessitats que afecten directament a les dones i d’altres com Drac Màgic han elaborat treballs concrets respecte a aquesta classe de publicitat que ofereixen com a material educatiu per a escoles, instituts i grups de dones. Però si el que volem és denunciar qualsevol tipus d’anunci o programa d’algun mitjà de comunicació que considerem sexista o discriminatori per les dones tant l’Observatori de les Dones als Mitjans de Comunicació com el Consell de l’Àudio-visual de Catalunya recullen totes aquestes queixes.

Si bé és cert que és difícil que s’arribi a retirar una campanya publicitària, les companyies tenen en compte aquestes denúncies per a futurs anuncis i, el que és més important, s’adonen que una part de la societat no està d’acord amb la imatge que la publicitat està oferint de les dones o d’altres col·lectius i no es conforma sinó que mostra obertament el seu rebuig.

un objecte, és a dir, que només es valora el seu cos i s’exhibeix com a mitjà de gratificació pels homes, situant-la sovint al mateix nivell que el producte que anuncien. Els exemples són múltiples i molt més en plena època nadalenca on la dona sovint és un accessori més del guarniment. Un d’aquests casos són els anuncis de cava que utilitzen a la dona de reclam identificant-la o bé amb l’ampolla o bé amb les bombolles de la beguda. Es tracta així, d’atreure als consumidors masculins a comprar una determinada marca de cava associada inconscientment a l’obtenció d’una dona gràcies a aquesta beguda. Això també és freqüent en els espots de licors d’alta graduació dirigits exclusivament a homes i utilitzant a la dona com un simple reclam sexual.

Els anuncis de cotxes també són un món a part, típicament destinats als homes que eren els que tradicionalment compraven els automòbils. Però han fet un esforç per adaptar-se als nous temps i molts dels seus anuncis van dirigits a les dones. Això sí, els cotxes que són per elles es descriuen com a segurs, còmodes i fàcils d’utilitzar, mentre que els cotxes grans, potents i ràpids són ideals per l’esperit masculí. Les qualitats del cotxe poden fer fins i tot que un travestit es converteixi en “tot un home”, traient el seu cantó masculí, típic de qualsevol que s’atreveixi a posar-se al volant, segons els tòpics tradicionals.

Tot i que la publicitat ha suavitzat força els seus continguts, el rerafons sexista i el manteniment dels rols establerts per a homes i dones segueix tenyint les diverses formes que adopta la promoció d’un producte. Encara que la televisió és el mitjà de comunicació que més publicitat té, ja que és la seva principal font d’ingressos, i que més influeix als espectadors, els anuncis també envaeixen la ciutat en tot tipus de suports. Així, parades de metro, tanques publicitàries, façanes en rehabilitació o autobusos converteixen actualment Barcelona en un immens espot que ens ofereix més productes dels que podem imaginar.

I en aquesta ciutat anunci destaca la dona com a protagonista principal aparent, tot i que la majoria de les vegades el seu paper és fonamenta en identificar-se amb el producte que anuncia o convertir-se en un reclam sexual pels possibles consumidors. D’aquesta manera, aquests dies podem veure anuncis col·locats al lateral dels autobusos que utilitzen parts del cos d’una dona per publicitar unes noves sales de cinema i que es passegen per tota la ciutat captant espectadors mitjançant la visió d’aquest cos.

La publicitat sexista separa els productes en funció del sexe i presenta uns rols femenins i masculins estereotipats Probablement ni ens adonem de la majoria d’anuncis que converteixen a la dona en un simple objecte o d’aquells que la mostren seguint els estereotips socials tradicionals i que es converteixen en formes promocionals sexistes i discriminatòries. La publicitat ha arrelat de tal manera en els nostres hàbits i la nostra vida que ens hem acostumat a veure els espots sense plantejar-nos el tractament que utilitzen. Encara més, el bombardeig publicitari al que estem sotmesos, no només al Nadal sinó tot l’any, fa que legitimem els anuncis i allò que ens mostren fins el punt que sovint adquirim conductes creades per la publicitat amb una única finalitat comercial. El problema és que, tot i que l’objectiu de la publicitat de les empreses és vendre, sovint no és l’única conseqüència d’uns anuncis que estan consolidant unes estructures socials determinades i estan marcant les nostres actuacions.

La Veu del

gener-febrer de 2002

DOSSIER

CARRER

15

Una ciutat amb els carrers empaperats Carles Valls / Luis Caldeiro

T ●

ot i la importància creixent d’Internet, la irrupció de nous canals de televisió i la innombrable quantitat de revistes i diaris, el carrer segueix sent un espai privilegiat per vendre i conscienciar el ciutadà mitjançant tot tipus de cartells que, col·locats amb diferents suports físics, empaperen la ciutat.

El cartell penjat a una paret, el col·locat en un plafó d’informació veïnal o els enganxats als pirulís de l’Ajuntament formen part de l’escenari visual del vianant. El seu baix cost i el seu impacte directe i general el converteixen en un efectiu mitjà d’expressió.

Cal afegir, però, que la prohibició de penjar cartells a llocs no autoritzats, la falta de més espais al carrer per a col·locar informació dels barris i la realitat que qui té més cartells per tapar és qui acaba ocupant els pirulís de publicitat gratuïta són alguns dels entrebancs en què es troben les entitats. La potenciació de la política municipal de qui paga, encartella més i als millors llocs provoca que la major part dels cartells siguin de contingut comercial.

Entitats i moviments socials El cartell és un dels mitjans més utilitzats per a les associacions, col·lectius i moviments socials per difondre les seves activitats i reivindicacions. Alguns d’aquests cartells s’utilitzen com a publicació i agenda actualitzada d’actes i notícies. De tots ells podem destacar-ne dos. Un d’ell és ContraInfos, un butlletí setmanal, amb notícies breus sobre moviments socials. L’altre és Info-Usurpa que és una agenda setmanal dels centres socials okupats amb notícies i convocatòries de mobilitzacions.

De tots dos es fan conjuntament unes 170 còpies que es distribueixen a diferents punts de Barcelona i rodalies. Aquestes publicacions arribaran als centres socials okupats, ateneus, associacions, bars, cafeteries, locals de col·lectius, ongs, etc. El cost de les gairebé 200 còpies és d’unes 2.500 pessetes (15,03 euros). Per facilitar la distribució tot se centralitza al local de l’Espai Obert (al carrer Blasco de Garay, 2). Allà vénen persones de diferents barris a buscar-los, i aquests s’encarreguen de redistribuir-lo de nou dins de les entitats de la seva zona. S’utilitza els mateixos canals de distribució per a què diferents col·lectius facin circular els cartells de les seves activitats d’una forma ràpida i eficient.

Un altre part dels cartells no acaben als suros i plafons de locals sinó penjats directament al carrer. Amb un rotlle de cartells, una escombra i un pot de cola alguns s’arrisquen a penjar els cartells per parets i murs del barri. Es tracta d’una pràctica no permesa per l’Ajuntament, segons l’Ordenança dels Usos del Paisatge Urbà, i està sancionada com a falta. La Guàrdia Urbana pot confiscar els cartells i penalitzar als cartellistes.

La falta de més espais gratuïts per cartells dificulta penjar-los i condueix a aquesta pràctica considerada com a infracció administrativa. Es tracta d’una mesura utilitzada especialment quan es vol informar d’una forma immediata i directa de manifestacions, denúncies o reivindicacions d’associacions i col·lectius que disposen de pocs mitjans al seu abast per fer la seva difusió.

Però encartellar no vol dir necessàriament embrutar. Per això s’estableixen unes normes no escrites sobre on s’ha d’encartellar, evitant portals, comerços i cercant llocs a on ja s’hi trobin habitualment cartells. La rea-

JOSEP MASIP

Cartellera veïnal al barri de la Sagrada Família

JOSEP MASIP

Pirulí a les Rambles

El monopoli dels pirulís Marc-Martí és l’empresa líder del sector de la publicitat a pirulís de Barcelona. Fundada el 1976 va començar sent un petit negoci familiar dedicat a la col·locació de cartells. 25 anys després, Marc-Martí és un grup format per tres empreses i ha ampliat la seva activitat a la impressió digital, la retolació de vehicles, la col·locació de banderoles publicitàries, el correu comercial, el mailing i la serigrafia en general.

Carles Cunillera, directiu de Marc-Martí, explica que el terme tècnic per a designar pirulí és el de ‘columna anunciadora’, o el més enrevessat i eufemístic d'"espais reservats per a propaganda ciutadana". Aquests espais són de propietat municipal i totalment gratuïts. Tothom es pot anunciar en ells i la temàtica és lliure. Això sí, la seguretat no està garantida: qualsevol persona pot enganxar el seu cartell a sobre del nostre i no dóna lloc a queixes. El truc, segons Cunillera, està en què “és molt difícil suportar la pressió d’una gran empresa dotada d’una flota de motoristes que contínuament pentinen tots els pirulís de la ciutat, reposant una i altra vegada els cartells que han estat tapats per la competència. En aquest cas, està clar, la gran empresa té un nom: Marc-Martí. litat és que els millors llocs per penjar cartells estan destinats a la publicitat comercial o propaganda institucional. Tot i així, durant la campanya contra el Banc Mundial, el juny passat, es va encartellar algunes cantonades del Passeig de Gràcia.

Si no arriba a ser per aquest desplegament de cartells, molts ciutadans no haguessin conegut les reivindicacions dels moviments antiglobalització. La necessitat de conscienciar va primar abans que l’estètica d’embrutar amb cartells. D'altra banda i, segons un estudi municipal, Barcelona gasta cada any més de 721.000 euros (120 milions de pessetes) en netejar les parets de pintades i cartells. En relació als cartells, el 45,9% són anuncis de lloguer, venda de pisos i aparcaments, i el 18,9% són serralleries. En canvi, els cartells reivindicatius

Aquesta empresa no només col·loca els cartells, sinó que també els confecciona. Els cartells normalment són lliurats pel client per la seva col·locació, però en el cas de les anomenades banderoles (tires de tela que solen penjar de fanals) és Marc-Martí qui les fabrica. Encara que hi ha una gran quantitat de tarifes, el parell de banderoles (ja que es factura per parells) poden costar d’unes 1.000 pessetes (6 euros) Els cartells, pel contrari, tenen només dues tarifes, corresponents a les dos úniques mides: 48 pessetes (0,29 euros) la unitat pels cartells de 1x1,40 metres i 38 pessetes (0,23 euros) pels de 1x1,70 metres. El superior preu de la banderola s’explica no solament per ser l’empresa qui les fabrica, sinó també per certes peculiaritats intrínsiques: la banderola és més difícil de col·locar i, lògicament, és més segura, menys efímera que el cartell, a l’estar situada en un complicat accés. El caràcter de la banderola ha de ser sempre cultural (excepte en campanyes electorals) i la seva ubicació es limita a aquells carrers que expressament designa l’Ajuntament. El pirulí, en canvi, s’estén per tota la ciutat.

només suposen el 0,08 % dels cartells enganxats a les parets de la ciutat.

Cartelleres veïnals Al barri de la Sagrada Família, els veïns ja fa més de 15 anys que utilitzen els cartells per informar de les seves activitats veïnals. L’Associació de Veïns de la Sagrada Família disposa de 14 cartelleres repartides per la seva zona amb informacions d’interès veïnal.

Aquestes cartelleres estan instal·lades amb el permís de l’Ajuntament. Maria Lluïsa Longan, vicepresidenta de l’associació, comenta que s’han convertit en un “vehicle informatiu pel barri”. Les cartelleres estan ubicades a llocs estratègics: a prop de les estacions de Metro de Sagrada Família, al costat d’escoles (Tabor i Immaculada Vedru-

na), a parades d’autobusos i al mercat de la Sagrada Família. D’aquesta manera, el veí i la veïna està informat directament al carrer d’allò que l’afecta com a ciutadà. El cost de les cartelleres va ser en aquella època d’unes 15.000 pessetes (90,15 euros). Per Longan ha arribat l’hora de “renovar-les” i espera que l’Ajuntament, que destina tants milions a la propaganda institucional, subvencioni part de les despeses, ja que compleixen una funció informativa pel ciutadà.

L’experiència de cartelleres veïnals a la Sagrada Família podria traslladar-se a altres barris de la ciutat. Es tracta d’una iniciativa que podria ser impulsada per la resta de districtes. Subvencionar una cartellera no suposa una gran despesa pel districte i s’ofereix al ciutadà un nou espai permanent d’informació actualitzada del barri.

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2002

La Veu del

DOSSIER

CARRER

gener-febrer de 2002

17

Un paseo por la ‘ciudad-escaparate’ Gerard Melgar

T ●

restauración del edificio. Los albañiles, sin embargo, parecían no saber nada del tema. O, al menos, sus jornales no se hacían eco de ello.

ransitar con calma por Barcelona depara algunas sorpresas. Quique lo hizo un sábado y descubrió una de ellas: la cantidad de anuncios que brotan en cada rincón de la urbe Ningún día podía calificarse de bueno si, en vez del cuerpo, era una máquina la que decretaba el final del sueño. Aquella teoría, obra de su abuelo materno, pasaba por la cabeza de Quique cada vez que el estruendoso despertador hacía acto de presencia.

Aunque era sábado, se había levantado pronto para hacer un par de cosas que tenía pendientes. Tras una ducha y el café con leche de cada mañana se puso en marcha.

Bajó las escaleras a pequeños saltos casi sincronizados, pero, ya en la portería, algo detuvo su impetuoso caminar. En el suelo yacían varios catálogos maltrechos de muebles rústicos. Después de recogerlos, vio que en su buzón había una réplica de los mismos. Era uno más de los muchos papeles que allí habían dormitado, ya que la noche anterior se había olvidado de mirar su correspondencia.

Dichosas pizzas...

En varias reuniones de vecinos, Quique había sugerido hacer lo mismo que en su anterior casa: colocar en la puerta un cartel que vetase la entrada de correo comercial.

Sin embargo, la desidia de algunos y la afición por las pizzas que profesaban los estudiantes del tercer piso habían impedido que la propuesta llegase a buen puerto.

El día estaba ligeramente nublado, aunque no parecía que fuese a llover.

Como de costumbre, la línea azul del metro tenía “problemas técnicos”.

Mientras esperaba, Quique leyó las noticias del Canal Barcelona sobre las últimas crueldades cometidas en Afganistán.

A continuación, en la pantalla apareció una máquina de afeitar de último diseño. El protagonista, que más bien parecía un joven imberbe, exhortaba a comprobar el profundo rasurado. Pero él no era de los del afeitado diario; esos diez minutos más en la cama bien lo merecían.

Media hora más tarde, Quique estaba en la plaza Espanya. A través de su mirada cansina, un joven rogaba a todo el que salía por la boca del metro que le recogiese un folleto. Era uno de esos que anuncian cursos de informática con “increíbles descuentos”. La mayoría de la gente así lo hacía, pero unos metros más allá se iba acumulando una montaña de hojas que, además, no eran reciclables.

Letra ambivalente Hacía tiempo que no iba por aquella zona.

Lo primero que le llamó la atención fue la cantidad de banderolas del “Fem-ho bé” que, acompañando a los coches, se perdían por el infinito de la Gran Via. Quizás, con permiso de la autopista, llegaban hasta Badalona, donde, por aquello de la “B”, el mensaje también podría colar.

Rojos reconvertidos Antes era fácil reconocer un autobús de lejos: el rojo los delataba. Ahora, en cambio, era una tarea más compleja debido a los numerosos carteles que lucían. Empezaban a asemejarse a aquellos zeppelines que sobrevuelan los estadios deportivos.

Mientras se despedía de Francis, Quique vio pasar un 44 que en su parte trasera portaba un anuncio de Diagonal Mar, el último de los grandes centros comerciales acogidos por Barcelona.

En los últimos tiempos, con la apertura de estos establecimientos, se decía que el modelo de ciudad estaba cambiando. Quique pensó que tal vez era la misma Barcelona la que se había transformado en una megahipersuperficie comercial.

La amenaza juglaresca Al filo de las ocho, de camino a casa, Quique se bajó una parada antes de lo habitual. Al lado vio a dos hombres colocando unas banderolas que anunciaban la trilogía con la que Els Joglars conmemoraban su 40 aniversario. ¿Estaría al tanto el Molt Honorable de la presencia en la calle del sátiro Boadella y sus secuaces?

Apenas había avanzado cinco pasos cuando, de repente, la calle Rogent lo recibió con una portentosa luz que le daba las “Bones Festes”.

Muchos criticaban lo extremadamente prematuro de instalar las luces en octubre, aunque, bien mirado, tenía su parte positiva: algunas calles escondían las deficiencias del pavimento.

JOAN MOREJÓN

Anuncio gigante de una marca de café Tras haber devuelto tres discos a un antiguo compañero de clase, partió de nuevo hacia el metro. Ya en la estación, algo le desconcertó. Por unos momentos creyó estar en la línea 3, cuando la que debía coger era la 1. Pero lo que sucedía era que el omnipresente verde de Amena había travestido lo que se suponía que era el andén de la línea roja. No obstante, ello le valió para recordar que tenía el saldo de su móvil agotado, por lo que debía comprar una tarjeta nueva. Casualmente, allí mismo había un punto de recarga.

*Les teves botigues de música

Belleza y fragancia Había quedado con su amigo Francis para tomar unas tapas y ya llegaba quince minutos tarde. Pero era sábado y el tiempo transcurría de otro modo, como si los minutos tuviesen más de sesenta segundos.

Entre calamares, bravas y chatos de vino, algo más hipnotizó a Quique. Estaba justo enfrente y cubría la totalidad de una fachada.

Se trataba de una lona con la imagen de una de esas bellísimas mujeres sosteniendo uno de esos embriagadores perfumes. Según podía leerse, la famosa colonia colaboraba en la

Articles per a festes

*100 x 100 músicaMagia tots els dijous, de 6'30 a 7'30 de la tarda, nou de la rambla ,15 tel.: 93 302 tallers 42 36,79 tel.: 93 301 35 75 ,(gavà) tel.: 93 638 29 18 per Faust Màgic sant pau , 2 tel.: 93 302 23 95barnasud Rauric, 6 (barri Gòtic) (overstoks) tel.: 93 412 72c/ 85 tallers , 3 (clàssica) tel.: 93 tallers 318 ,20 41 T. 93 317 71 38 ta,73 tel.: 93 424 57 96 tallers ,7 tel.: 93 302 59 46 creu cuber Parking gratuït *De la A a la Z

¿Dónde está la carta?

Antes de entrar en el ascensor, el joven recordó que su buzón necesitaba auxilio. Tras el catálogo de muebles comenzaron a salir más y más papeles. Sin embargo, debajo de todo, creyó haber tocado con el dedo meñique algo similar a un sobre. En efecto, era una carta. Quizás procedía de Florencia, donde Clara, su novia, se encontraba estudiando Historia del Arte.

En el ascensor subían sus anhelos de recibir noticias de Clara, por lo que, conectó el ordenador para revisar el correo electrónico. Había diez mensajes nuevos, ninguno era de la chica.

La mitad de ellos se podían incluir en eso que en el argot internauta se conoce como “spam” o correo basura; con Internet, la publicidad había alcanzado un grado superlativo: penetrar en los hogares sin conocimiento ni autorización del dueño.

Tras ver la película que había alquilado, Quique decidió acostarse.

Como cada noche, la luz de la valla publicitaria que coronaba el edificio de enfrente invadía su habitación. Pero, después de dos años, ya casi ni se daba cuenta. O qué remedio le quedaba.

18

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Adigsa va iniciar la seva tasca fa més de quinze anys, amb el traspàs de 60.000 habitatges construïts per l’Estat fins el 1980 i distribuïts en 201 promocions a diferents barris d’arreu de Catalunya.

En aquest període de quinze anys, Adigsa ha invertit prop de 75.000 milions de pessetes en obres de rehabilitació d’habitatges, acabament de les urbanitzacions i reparacions estructurals, i en manteniment corrector i preventiu dels edificis.

gener-febrer de 2002

La gestió d’Adigsa en l’àmbit de l’administració del patrimoni d’habitatge públic, es centra en la normalització jurídica i econòmica dels habitatges, l’amortització i escripturació dels habitatges transferits, la contractació, escripturació i lliurament de les noves promocions, la regularització tributària dels habitatges, la cessió de les urbanitzacions als Ajuntaments i totes les actuacions pròpies de l’administració de finques en relació als titulars dels habitatges i a les comunitats de veïns.

Adigsa Barcelona C. de la Diputació, 92 08015 Barcelona

Adigsa Girona C. de la Rutlla, 112-114 17003 Girona

Adigsa Tarragona C. de Gasòmetre, 22, entresòl 1a 43001 Tarragona

Adigsa Lleida Plaça d’Espanya, 3, entresòl 25002 Lleida

Tel. 932 28 72 00 Fax 932 28 71 01

Tel. 972 41 69 80 Fax 972 22 72 70

Tel. 977 24 70 36 Fax 977 24 42 63

Tel. 973 28 94 66 Fax 973 28 19 33

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

gener-febrer de 2002

Un reportatge de Anna Bartolomé

19

La manca d'ascensors en pisos antics provoca importants problemes de mobilitat per a la gent gran

Veïns aïllats per una escala

C

omprar el pa, anar a buscar el diari, la gent gran que es troba més desfaapropar-se al mercat o fer una sim- vorida. Avismón-Catalunya funciople passejada. Són activitats quotidi- na majoritàriament gràcies a la feina anes a les que no els donem impor- dels voluntaris que són els que, juntància, però que són un repte per tament amb un assistent social, fan gran part dels ciutadans de el seguiment dels avis de l’associaBarcelona, aquells que pertanyen a ció, els visiten i s’ocupen que no els l’anomenada tercera edat. falti de res. Aquesta assistència doNo és cap novetat el fet que el miciliària i personalitzada és la tasca percentatge de persones grans no principal de l’organització. La feina deixa d’augmentar. La majoria d’Avismón es dirigeix principalment d’aquests ciutadans viuen sols, a aquells ciutadans de la tercera amb una ínfima pensió i amb greus edat que viuen sols, sense família i dificultats econòmiques. Però, a amb uns ingressos mensuals mímés, tenen un problema afegit, la nims que, sovint, desapareixen un manca de mobilitat, que contribu- cop pagat el lloguer del pis on viuen. eix a la disminució de la seva qua- Una de les lluites pendents litat de vida. Sod’Avismón i d’altres vint, aquesta falta és la La instal·lació associacions de mobilitat no és manca d’ascend'un ascensor sors en bona part a causa de les pròpies condicidels edificis de és obligatòria Barcelona. ons físiques de la La mapersona, sinó de en pisos de nova joria d’aquests, són les barreres arquiimmobles antics i construcció tectòniques que ocupats per un alt es troba a l’altra percentatge de perbanda de la porta. La falta d’ascen- sones grans, habitualment llogaters. sor és una de les dificultats princi- Segons un estudi sobre l’habitatge a pals que tenen aquestes persones Catalunya encarregat per la Genegrans. El fet d’haver de baixar una ralitat, el 37 per cent dels catalans no llarga successió de graons fins ar- disposen d’ascensor a l’edifici, el 24 ribar al carrer, amb la por a una per cent de la població viu en domicaiguda sobtada o amb la depen- cilis que necessiten algun tipus de dència a una cadira de rodes, fa rehabilitació o millora, però d’aquests, que moltes persones restin aïlla- gairebé la meitat no pot assumir el des dins de casa seva, privades de cost de les reformes. Els districtes realitzar les activitats més habitu- de Gràcia, Ciutat Vella i Sants als i quotidianes del dia a dia, cosa són els que més acusen aquesta que els suposa una disminució de problemàtica. Sense ascensor, la seva qualitat de vida i un empit- moltes persones grans que es jorament de les seves condicions troben soles, es veuen recloses físiques, sovint a causa de la man- dins les parets del seu propi pis. ca d’exercici.

La gran majoria resten tancades Aquest és el cas de la senyora a casa seva per la falta d’un apaLucía Zabala, qui només veu el car- rell que, actualment, és considerer des de les finestres del cinquè pis rat de necessitat ja que és obligaon viu. Fa sis anys va morir el seu tòria la seva instal·lació en qualmarit i la feina i les diverses ocupaci- sevol edifici de nova construcció. ons dels seus fills fan que passi Els avis o àvies que compten amb moltes hores sola. Ara, però, la seva el suport d’associacions com situació ha millorat considerablement Avismón tenen assegurada l’ajuja que un cop a la setmana l’Alberto da dels membres de l’organitzala visita, li fa companyia i, tot i que ella ció quan s’hagin de desplaçar per encara no es veu amb cor de sortir a qüestions mèdiques o de primera l’exterior, l’ajudarà a que pugui tor- necessitat. nar a passejar pel seu barri. L’Alberto El mes d’octubre, el PSC va Aguilera és voluntari d’ Avismón. Fa presentar una proposició no de un any, després d’una regulació a llei reclamant a la Generalitat ajul’empresa on treballava, l’Alberto es des específiques per a la instal·va trobar prejubilat i amb una vida lació d’ascensors amb l'objectiu sencera al seu davant. El sentiment de facilitar l’accessibilitat de les de trobar-se encara amb forces per persones als seus habitatges, dur a terme qualsevol tipus d’activi- però la proposició va ser rebutjatat i la il·lusió per omplir el seu temps da. Tant la Generalitat com l’Ajunlliure forçat ajudant als altres el van tament haurien de modificar la fer contactar amb diverses organit- seva política de subvencions, perzacions no governamentals, entre què aquestes ajudessin a les perles quals es trobava Avismón. sones que necessiten un ascenAquesta entitat és una associa- sor i no poden assumir el seu ció sense ànim de lucre que treballa cost. L’ascensor és un instrument per millorar les condicions de vida de que revaloritza els domicilis que

DANI CODINA

Una de les interminables escales sense ascensor l’instal·len i la seva inexistència a molts habitatges dels barris que concentren la majoria d’edificis més antics de la ciutat contribueix a la infravaloració econòmica

d’aquestes zones. Però, per damunt de tot, el no tenir ascensor suposa per a moltes persones una privació de la seva llibertat.

Les persones de més edat i amb

problemes de mobilitat veuen com la seva qualitat de vida es degrada pel fet de no tenir un aparell que impedeixi que estiguin reclosos al seu propi domicili.

Què s’ha de fer per col·locar un ascensor?

Els veïns que decideixen plantejar-se col·locar un pressupost, s’ha d’omplir la documentació pertinent per ascensor a la seva finca han de seguir un procediment accedir a les ajudes i entregar-la a l’Institut Municipal del tècnic i administratiu força feixuc i que, de vegades, no Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida o bé als registres dóna els fruits esperats. Part dels edificis que no tenen municipals de districte. En trenta dies, l’Institut emet un ascensor, no el podran tenir per les seves condicions informe tècnic que assenyala les condicions que hauran estructurals, sobretot pel que fa a la manca de l’espai de complir les obres previstes per obtenir la subvenció. suficient per allotjar-lo. El primer pas, Un cop la comunitat de veïns ja té però, que s’ha de seguir és posar-se l’informe tècnic, disposa de 180 dies El primer pas que per començar les obres, ja que en el d’acord amb el conjunt dels veïns de l’edifici. No sempre tothom està diss’ha de seguir és cas que s’excedís aquest període, la posat a fer una despesa com la que sol·licitud quedaria anul·lada i s’hauria posar-se d’acord de tornar a començar el procés per comporta aquesta reforma, especialment si es té un pis de lloaconseguir les ajudes que ofereix l’Ajunels veïns guer. Molts edificis han optat per tament. Però això no és tot, ja que s’ha instal·lar ascensors que funcionen de notificar a l’Institut del Paisatge Urbà amb una clau de la qual només disposen còpia aquells l’inici i la finalització de les obres amb un seguit de documenveïns que han decidit invertir en la construcció de tació que acrediti els pagaments dels impostos sobre obres, l’ascensor. Un cop s’ha posat d’acord la comunitat de les subvencions rebudes per l’Administració i la sol·licitud propietaris o, si es tracta d’habitatges de lloguer, s’ha expressa de la subvenció. Si s’arriba al final d’aquest discutit la forma mitjançant la que es finançarà la instal·- procediment, l’Ajuntament notificarà la quantitat que ha lació amb el propietari, el primer que s’ha de fer és posar- concedit als veïns en concepte d’ajudes per la construcció se en contacte amb una empresa instal·ladora, que serà de l’ascensor, tot i que el percentatge màxim de subvenció la que dictaminarà si és possible dur a terme la col·- és fins a un vint per cent del cost de les obres i, en cap cas, locació de l’ascensor. En el moment que l’empresa l’import màxim de la subvenció supera les cent mil pessetes aprova la viabilitat de la instal·lació fa un estudi sobre la per planta. Si considerem que, tot i que cada edifici té unes tasca a desenvolupar, tant pel que fa a l’aparell en sí com particularitats pròpies, el cost total de la col·locació de per les obres auxiliars necessàries per a la seva cons- l’ascensor pot oscil·lar des dels cinc milions de pessetes en trucció, i sol·licita la llicència d’obres menors a l’Ajunta- el millor dels casos, fins els quinze milions als habitatges on ment. És aleshores quan, si els veïns volen accedir a les la seva instal·lació comporta grans complicacions per fer-la subvencions que atorga el consistori, han de sol·licitar- efectiva, les ajudes que atorga l’Ajuntament no sempre són les. Amb la documentació i autorització del president de suficients per aquells ciutadans, com les persones de la la comunitat, junt amb la fotocòpia de la sol·licitud de la tercera edat, que tenen dificultats econòmiques i no dispollicència d’obres i la memòria tècnica del projecte i el sen de recursos per costejar les obres.

20

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

Parkings Consell de Cent, Plaça de les Glòries, Independència, Avda. Meridiana, Gran Via Metro Glòries, Clot Autobusos 18, 33, 34, 43, 44, 48, 51, 54, 56, 62, 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

gener-febrer de 2002

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

FUNDACIÓ CASA DE MISERICÒRDIA DE BARCELONA RESIDÈNCIA INTERNAT Elisabets, 8-10 - Tel: 93.302.16.92, de 10 a 14 i de 15 a 18 h.

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

OBERT TOT L'ANY

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL.LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

PASTISSERIA GRANJA

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS…

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@retemail.es

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26 Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER !

93 412 76 00

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2002

BARCELONES

21

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

CINEMA

EXPOSICIÓ

'Los niños de Rusia':

Barcelona i els cotxes: amor i odi

LLIBRES

un document necessari

Julià Guillamon.

La Magrana.

314 pàgines.

ROSA MARÍA PALENCIA La pel·lícula documental “Los niños de Rusia”, de Jaime Camino, narra la història de només un grup dels tres mil nens que van ser evacuats durant la Guerra Civil per a preservar-los dels bombardejos feixistes i les vides dels quals van canviar radicalment. Per a qui hem viscut de prop l'exili o la immigració “Los niños de Rusia” connecta directament amb profunds sentiments de nostàlgia, desarrelament i enyorança. Però per als nens de Rússia, el seu periple va ser molt més que això. Aquells que es van anar pensant a passar uns mesos lluny dels seus pares per a tornar aviat amb la República restablerta, van viure entre 20 i 60 anys lluny de la seva terra enyorant un món que mai tornaria.

Fugint de les bombes franquistes els protagonistes de l'última pel·lícula de Jaime Camino es van trobar amb les bombes hitlerianes de la Segona Guerra Mundial. Es van transformar de la nit al matí en orfes de fet; van conèixer la calor i la generositat dels soviètics i, de nou, les penalitats de la fam i les més punyents del fred siberià. Vint anys després de la seva partida, alguns van tornar a una terra que ja no era la seva, on el recel dels quals es van quedar i l'etiqueta d'estrangers mai desapareixerien. Uns altres, després de mig segle, segueixen sent els “nens espanyols” a Moscou.

El director Jaime Camino, com ja va fer a “La Vieja Memoria”, ha creat un document a partir d'una factura senzilla i transparent. Els testimoniatges dels avui ancians “nens de Rússia” duen el fil conductor del relat que s'enriqueix amb imatges de l'època. Es tracta d'un document històric profundament humà, on, com en tot l'humà, no falta l'humor i les emocions oposades. Una història que mai abans havia estat contada i de les conseqüències de la qual mai ningú ha demanat perdó. En els temps que vivim, de guerra, desplaçaments, immigració i fractures, resulta indispensable.

'Sólo mía': una ficció veritable ROSA MARÍA PALENCIA També Javier Balaguer ha escrit un guió i filmat una pel·lícula necessària.

“Sólo Mía” és una seriosa reflexió sobre la plaga que ens envaeix anomenada “maltractament domèstic”, les víctimes del qual clamen des de la fredor de les xifres quotidianes en els mitjans de comunicació i ens recorden sense eufemismes, la crueltat del fanatisme masclista.

El mèrit del film, a més de les estupendes actuacions de la recentment descoberta Paz Vega i del cada vegada més madur com actor, Sergi López, consisteix en el respecte amb que Balaguer s'apropa al macabre tema. Lluny de tòpics i de violència explícita, aquesta ficció veritable es converteix en un testimoniatge que cal no callar mai més.

LA CIUTAT INTERROMPUDA

JOAN ANTONI GUERRERO Una exposició al Palau de la Virreina ha repassat la relació de la ciutat de Barcelona amb els cotxes. Sota el títol “Barcelona i el cotxe. Cent anys d’amor i odi”, la sala d’exposicions municipal ha acollit, entre el 29 de novembre i el 6 de gener, una mostra que ha estat definida pels seus responsables com la “crònica d’un gran embús”. Així mateix, el material exposat ha deixat veure l’evolució d’aquesta màquina i com, des que va aparèixer el primer vehicle a finals del segle XIX fins ara, la xifra de vehicles a la ciutat ha arribat als prop d’un milió. Actualment, es produeixen 6 milions de desplaçaments diaris en vehicle privat.

El cotxe té una data de naixement concreta: el 1890 quan l’industrial i mecenes Francesc Bonet el va fer construir. Aleshores, aquell vehicle era encara un artefacte rudimentari, gairebé una peça arqueològica que era incapaç de pujar pel Passeig de Gràcia fins més enllà del carrer de la Diputació.

La societat d’aleshores tenia més confiança en el ferrocarril i justament pensava que el progrés, si havia d’arribar, ho faria de la mà del ferrocarril i no d’aquell vehicle que amb prou feines superava la distància que hi ha entre l’inici del Passeig de Gràcia i el carrer de la Diputació de Barcelona.

L’exposició de la Virreina, a través de la mostra de testimonis gràfics, ha demostrat com l’automòbil, amb el pas del temps, ha anat captivant la societat, sobretot si es té en compte que la societat d’aleshores estava acostumada a moure’s a velocitat de carro.

L’avenç tecnològic va provocar també un ascens del nombre de cotxes que van començar a circular pels carrers de les ciutats. Al mateix temps, el canvi

tecnològic va venir acompanyat per un canvi social, que afectava als comportaments, hàbits i pensaments de les persones. A partir de la primera dècada del segle XX no hi havia família a Barcelona de l’alta burgesia que no tingués un automòbil i que guardés al garatge un d’aquells apreciats objectes metàl·lics.

Els visitants de la mostra de la Virreina han pogut observar el testimoni fotogràfic que ha quedat d’aquesta fal·lera pels vehicles en un temps en què es van produir canvis accelerats en la societat. Les fotografies, d’un inestimable valor històric i sentimental, recullen els treballs tant d’autors desconeguts com d’altres de més prestigi com Pérez de Rozas, o les instantànies més actuals del fotògraf Paco Elvira.

Davant d’aquesta transformació social també van sorgir una sèrie de problemàtiques, lligades a l’aparició dels automòbils, que les autoritats locals resolien com podien, tot i que quedava clar que existia un buit normatiu en la regulació del trànsit. Aquest fet es va començar a resoldre amb la creació de la Guàrdia Urbana, l’establiment dels primers reglaments, la instal·lació de senyals de trànsit i zones per aparcar.

Després de la Guerra Civil espanyola, el vehicle arribarà a totes les classes socials i es convertirà en un objecte present a totes les famílies carregat de simbolismes. Així mateix, la presència dels cotxes als carrers de la ciutat farà necessari que s’hagin de soterrar vies de tren, construir autopistes i aparcaments i prendre mesures dràstiques per poder realitzar els sis milions de desplaçaments amb vehicle privat que es fan, un dia feiner qualsevol, en l’actualitat.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un recorregut per la premsa local a la ciutat Des del 15 de gener fins el 22 de febrer es pot visitar a la Sala d'Exposicions del Col·legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10, pral.) l'exposició "Premsa de barris. Un altre periodisme. Barcelona (1976-2001)". Aquesta exposició mostra el conjunt de material documental d'un exhaustiu treball de recerca, realitzat per Albert Musons i Gerard Maristany i que es concretarà en la publicació del llibre "Del desencant a la contrainformació. La premsa de barris a Barcelona (1976-2001)" que serà presentat a mitjans de febrer. Tant l'exposició com el llibre pretenen repassar l'evolució de diverses publicacions als diferents territoris de la ciutat al llarg del període esmentat, centrant-se sobretot en les experiències comunicatives de les asociacions de veïns, de les empreses independents, de les entitats de barri, de les associacions de comerciants i la dels col·lectius de contrainformació.

Amb La Ciutat interrompuda, el crític literari de "La Vanguardia" Julià Guillamon ha bastit una obra suggerent sobre la ciutat de barcelona i les relacions que han mantingut amb ella els seus creadors. La recerca de Guillamon parteix de dos fets històrics significatius: la celebració, l'any 1977 al Parc Güell de les Jornades Llibertàries Internacionals i la celebració, al juliol del 1992 dels Jocs Olímpics.

En aquest llibre, l'autor aborda diversos camps com la literatura, el periodisme, el còmic, la fotografia i el cinema que s'ha cret a Barcelona entre el període que separa aquestes dues dates.

Guillamon ha detectat els canvis i les transformacions que s'han produït i ha aplegat les seves reflexions en aquesta obra, editada per La Magrana.

Per l'autor, la ciutat dels anys 70, malgrat trobar-se en una situació decadent, va ser capaç de motivar de forma suficient als seus escriptors que se la sentien com a seva. En opinió de Guillamon, els canvis que la ciutat ja experimentat amb l'excusa olímpica, que ha portat a un creixement inusitat de l'especulació urbanística, ha representat no només la desaparició d'elements simbòlics pels creadors, sinó també ha provocat que molts autors no se sentin identificats amb la ciutat. L'estudi es basa en el seguiment de l'obra literària d'autors com Quim Monzó, Fèlix de Azúa, Miquel de Palol, entre d'altres i de com han retratat la ciutat en cadascuna de les seves novel·les. ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

'La gent i els barris de Sant Martí' REDACCIÓ El periodista Josep Maria Huertas acaba de publicar «La gent i els barris de Sant Martí», una molt atractiva i completa obra que descriu l’evolució dels barris i veïns del que avui és el districte X de Barcelona. El llibre, editat per l’Ajuntament, repassa la vida de Sant Martí des que era una municipi independent industrial i pagès fins les recents transformacions urbanístiques.

El Clot, el Camp de l’Arpa, Poblenou, la Verneda, els barris del Besòs i la Vila Olímpica comparteixen protagonisme amb barriades avui desaparegudes com el Somorrostro, el Camp de la Bota i la Perona. Esplèndidament editat i a un preu asequible (18 euros / 2.995 pessetes), l’obra inclou una àmplia bibliografia i un resum en castellà i anglès. Però el que la fa més atractiva són les anècdotes i històries de gent concreta, amb noms i cognoms, i el gran desplegament fotogràfic a color que la il·lustra.

22 ●

La Veu del

VEÏNAT

Breus de Barri

MONTBAU Cobriment de la Ronda de Dalt L’ A.V de Montbau considera que la pavimentació dels laterals de la Ronda de Dalt i del carrer poesia amb asfalt porós, no soluciona el problema de la forta contaminació acústica que pateix el barri.

L’entitat veïnal reivindica des de fa anys el cobriment de la ronda o la instal·lació de pantalles acústiques. La zona de Montbau va ser l’única que, reivindicant el cobriment, no es va acceptar.

L’Ajuntament ha contestat a l’A.V que està a l’espera dels resultats d’una auditoria mediambiental que està realitzant. Segons l’A.V no és més que un excusa.

HORTA Protestes contra el túnel A principis de desembre i coincidint amb diversos actes de la setmana per la ecomobilitat, un grup de veïns i veïnes en representació de la Coordinadora contra el Túnel d’Horta van fer acte de presència amb nombroses pancartes. Van entregar al nou Conseller de Medi Ambient, una carta en la qual exposaven els motius pels quals oposar-se a un nou túnel que tindrà un fort impacte per a Collserola i les barriades d’Horta.

SANTS L’estació Magòria vol ser equipament Sis anys esperant que la Generalitat assumeixi aquesta reivindicació i construeixi un equipament per a la gent gran.

L’antiga estació pertany a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques. Al març de 1999, els van prometre una resposta i fins al moment no n’hi ha hagut. 250 entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta anuncien pressions si continua el silenci administratiu.

BON PASTOR Adéu a la fàbrica d’armes L’edifici de l’antiga fàbrica d’armes “Casa Sanchís” donarà pas a un nou edifici que construirà l’Ajuntament i es dedicarà a equipament. El Centre Cívic, una nova biblioteca i un altre equipament cultural conformaran una nova plaça al barri. L’A.V ha sol·licitat treballs previs, d’inspecció, a l’antiga fàbrica d’armes per evitar sorpreses o accidents no desitjats.

TORRE BARÓ El PERI, a pas de tortuga Els soferts veïns i veïnes de Torre Baró, s’han vist obligats a manifestar-se per reclamar els molts temes pendents del PERI. Un Pla que va superar els deu anys de vigència (va ser aprovat al 1984) i està sense acabar. 200 veïns i veïnes van tallar el trànsit a l’encreuament entre Via Júlia i Via Favència. El Districte ha reaccionat i s’ha compromès a reunir-se cada quinze dies amb el barri per avaluar la situació. Els veïns afegeixen que s’hi inverteixi i es compleixi.

CARRER

gener-febrer de 2002

Amunt, Carmel L’associació Carmel Amunt ha publicat un estudi que analitza el present del barri del Carmel i llença propostes per millorar la qualitat de vida

●

BARCELONA A LBERT L ÓPEZ

La cita és a la seu de l’associació Carmel Amunt, al carrer Lugo 59, a dos quarts d’una del migdia. Passejant pels carrers t’adones que molta de la vida del barri es concentra al Mercat del Carmel. Mestresses de casa que entren i surten de comprar, avis prenent el sol i joves petant la xerrada recolzats a la moto mentre esperen l’hora de dinar.

Per arribar a Carmel Amunt haig de pujar carrers i més carrers, entre ells, imponent, el carrer Llobregós, una de les vies principals del barri. Per fi arribo a l’associació que té, curiosament, unes escales tot just davant de la porta.

Propostes de futur Comentem amb l’Elisabeth Ponce, coordinadora de Carmel Amunt, la dificultat d’arribar fins a l’associació. Ponce destaca que la xarxa viària és un dels punts importants que cal millorar, tal i com han recollit a les propostes de futur de l’estudi recentment publicat en col·laboració amb els veïns i veïnes del Carmel, el Departament de Benestar Social de la Generalitat, el districte d’Horta-Guinardó i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquest diagnòstic comunitari corrobora que la xarxa viària és “segmentada i tortuosa, plena de carrers estrets amb fortes corbes i pendents”. Però sobre tot, “les barreres arquitectòniques que afecten especialment la gent gran”, denuncia l’Elisabeth, han esdevingut un problema quotidià. Un problema agreujat per la manca de transport públic, ja que ha quedat palesa la “comunicació deficient amb la resta de la ciutat i dintre del propi barri”. De fet, encara no arriba el metro. Això ajuda a potenciar la idea d’aïllament del Carmel respecte Barcelona.

L’estudi també aporta, entre altres, dades d’habitatge, d’estructura de la població, de salut, de situació laboral, de nivell d’instrucció i de serveis socials.

De l’habitatge destaquem dues dades. La primera és l’existència de zones molt degradades,

DANI CODINA

Una de les característiques del barri del Carmel són les seves fortes pendents

Visions fotogràfiques del Carmel Si el primer treball de Carmel Amunt ha estat l’esmentat estudi, el segon ha deixat un testimoni més visual. “Visions del Carmel” és una exposició de nou fotografies que han creat nou entitats del Carmel, entre elles, Joves ADSIS, Jubilados, l’AVV del Carmel, Escola El Carmel, Associació Sense Traves, Universitarios, etc. Segons Elisabeth Ponce s’ha aconseguit “donar veu i rostre a les seves opinions sobre el barri”. Claudio Zulián, l’autor de les imatges, destaca que es tracta “d’un treball sobre l’exclusió d’imatge”. Les instantànies tracten temes com la immigració dels anys 50 i 60, la lluita veïnal dels 60 i 70 i la pervivència de la cultura popular. Les fotografies estan exposades al Mercat del Carmel i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 27 de gener de 2002. que abans eren nuclis de barraquisme, degut a “l’abrupta topografia del barri”. I la segona, que el 65% dels habitatges són de construcció anterior als anys 70.

Altres aspectes que cal millorar, i que destaca l’Elisabeth Ponce, són “l’assistència a la molta gent gran gran que viu sola, el fracàs escolar, la manca de guarderies, d’escoles de música i de teatre i d’espais de trobada per la gent, com per exemple, ateneus”. El Carmel és un barri obrer i malgrat que “no té una tradició associativa com Gràcia o Horta” aquesta és una mancança real.

I després de l’estudi? “És només una eïna de treball, el que importa són les conclusions i les propostes”, afirma l’Elisabeth, que afegeix que “cal-

2n semestre (febrer-maig de 2002) Cursos generals de llengua catalana ● Cursos de 40 hores oberts a tothom ● Nivells inicials adreçats especialment a estudiants d'intercanvi i a altres persones de fora de Catalunya ● Diferents horaris al llarg del semestre

Cursos específics ● Cursos de redacció, d'elaboració de pàgines web i de correcció de textos (K) ● Tallers d'escriptura cretiva ● Cursos de llenguatge jurídic

Aules: Edifici UB-Sants, campus de Pedralbes, de la Vall d'Hebron i de Bellvitge de la UB Calendari dels cursos: entre el 5 de febrer i el 15 de maig de 2002 Períodes d’inscripció: del 28 de gener al 7 de febrer Secretaria del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona Tel. 934 035 478 ● Web: www.ub.edu/slc Gran Via de les Corts Catalanes, 585 ● 08071 Barcelona

dria fer microestudis més especialitzats per sectors”. Per exemple, “crear una comissió sobre educació que englobés les escoles públiques, les concertades i l’educació no formal per aprofundir en l’estudi del fracàs escolar i dels cursos de Formació Ocupacional”.

Una associació singular Carmel Amunt ja s’ha posat en marxa i ha creat la comissió de joves, “ formada per entitats que treballen amb joves, equipaments socials i fins i tot joves que no formen part de cap entitat”. En un futur pròxim crearan la comissió de gent gran i hauran de renovar periodicament el diagnòstic comunitari. El Carmel es mou.

Carmel Amunt va nèixer l’any 1999 com “una associació d’associacions que dinamitza les ac-

tivitats conjuntes” de les entitats del Carmel, afirma l’Elisabeth. Però no és una associació més. Descarten fer “projectes com a xurros” perquè es tracta “de fer projectes en els que la gent estigui implicada”.

Tampoc no és una associació reivindicativa, “per això ja està l’AVV”, sinó de treball de “temes culturals, educatius i sobretot de xarxa veïnal”. Assegura, doncs, que el procés és lent i que mai no saben quin serà el resultat final.

Carmel Amunt , a més, “dóna suport tècnic, d’acompanyament de recursos” a les entitats. L’objectiu, doncs, és clar: millorar el barri del Carmel a través de les entitats, la gent del barri i també de les administracions. De moment, el camí ja està enfilat. El suport mutu entre les entitats és una realitat per al barri.

La Veu del

CARRER

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Bar celona ● Tel. 93.412.76.00 ● Fax 93.412.58.88 ● e-mail: carr er@lafavb.com ● W eb: www.lafavb.com

Si vols ebrr e laevista r a casa, envia aquest cupó amb les teves dades: NOM:........................................................................................................................................

ADREÇA:.................................................................................................................................

POBLACIÓ:.............................................................................................................................

CP:.......................................................TELÈFON:..................................................................

Subscripció: ❑ 6 núms. 1.000 pts. (mínim) ❑ 6 núms. a partir de 2.000 pts. (amic/amiga) Forma de pagament: ❑ Taló adjunt a nom de Favb ❑ Domiciliació bancària Entitat: ❑❑❑❑ Oficina: ❑❑❑❑ Contr ol:❑❑ Núm. de compte: ❑❑❑❑❑❑❑❑❑❑

La Veu del

FAVB

CARRER

gener-febrer de 2002

EL COR ROBAT

23

Entitats ecologistes i veïnals reivindiquen un nou marc de protecció de Collserola

CATHERINA AZON

REDACCIÓ

Basilio González Muñoz Director de l'Escola Municipal Xavó-Xaví de Can Tunis

"Avui, l'Ajuntament, pressionat pel Port, actua amb presses i malament" PUYAL

Nascut a Arevalillo (Àvila). Va arribar a Barcelona l’any 1966. Va viure al Camp de la Bota per passar a les barraques conegudes per “Las Banderas” a Montjuïc. Ex-president de l’A.V Ntra. Sra Del Port, va ser també secretari de la Favb. Actualment és el Director de l’Escola Municipal Xavó-Xaví.

Ensenyar a Can Tunis?

Per ser mestre a la perifèria cal conèixer la realitat, sinó és impossible educar.

Punt de partida d’un barri “recent”?

Al mateix temps que anaven eliminant el barraquisme s’anaven acumulant unes restes d'homes i dones caracteritzats per la seva pobresa econòmica i cultural. Exigiem habitatges socials.

I..?

Va costar, però essent alcalde Viola, es van entregar 64 habitatges.

També es va construir el centre social, l’anomenat “Barrio Viejo”, i en aquestes va arribar Socías a l’alcaldia...

Ho dius amb un to especial.

Sí, en més d’una ocasió hem sentit nostàlgia del seu mandat, molt més participatiu i receptiu que els posteriors.

Què li vau plantejar?

Una actuació integral: serveis socials al barri, més habitatges i una escola. Nosaltres vam plantejar a l’Ajuntament que els cobrés un petit lloguer i a part l’aigua i la llum. En situacions de marginació cal exigir responsabilitat.

No és fàcil?

No, però l’Administració hauria de donar exemple. No es cobrava ni la llum ni l’aigua, només intentaven cobrar el lloguer, però davant les dificultats van deixar de complir els seus deures.

Estem als anys vuitanta.

Sí, la recessió econòmica va colpejar fort els més dèbils, van desaparèixer les “chapusses”, el port ja no donava feina, la dispersió de les barraques de La Perona ens va portar nous veïns, i per si no n’hi hagués prou va arribar la droga.

Can Tunis va començar a ser notícia.

Sí, la majoria de famílies eren gitanes i tenien fills drogodependents.

La pendent de la degradació va ser tremenda. L’administració no volia conflictes i ja li anava bé que Can Tunis es convertís en una gran bossa on els més degradats queden al marge de la ciutat.

No vau ser objectiu olímpic?

Sí, els vials necessaris a Montjuïc afectaven al Barrio Viejo i Regesa va començar a dispersar i facilitar un habitatge a tots. Es pot comprovar, a través dels ex-alumnes, que el procés va ser positiu.

Ens situem a l’actualitat.

Avui, pressionats pel port, s’actua amb presses i malament. Es vol negociar un a un, no accepten el dret a negociar col·lectivament. Diuen que donaran habitatges i no diners i en canvi estan donant més xecs que mai. Els criteris s’apliquen amb grans desigualtats en el tracte.

Però s’està garantint el dret a l’habitatge?

No. Ni habitatge ni un seguiment social que ajudi a la integració.

Han col·locat un grup a Barberà del Vallès en uns habitatges afectats.

Altres han acabat a “Font de la Pólvora” un gueto de Girona.

Final?

Estem lluitant perquè rebin a una comissió dels veïns, la Favb i l’Associació Gitana. El sr. Espagnolo em qüestiona com a representant.

Una dotzena d’entitats ecologistes i veïnals, com la Plataforma contra el túnel d’Horta i la Favb, s’han adherit al «Manifest per un nou marc de protecció de Collserola», promogut per la Plataforma Cívica per a la Protecció de Collserola, que va ser presentat el 16 de desembre de l’any passat.

En aquest Manifest s’exposa que Collserola és «avui, bàsicament, una reserva de sòl per a les suposades necessitats urbanístiques de la ciutat, com escola de jutges, cementiris, camps de golf, més i més cases, carreteres, túnels». Consideren que encara segueixen vigents «els conceptes de Pla General Metropolità (PGM) que ja té 25 anys d’existència».

Segons el Manifest de Collserola es tracta d’un Pla que «dibuixa carreteres, autopistes, urbanitzacions i equipaments» de tota mena per la geografia de la serra, que «les administracions no han sabut, o no han volgut, actualitzar».

Creuen que la principal raó per la qual Collserola no està «encara completament degradada» -com la plana del Vallès i les valls del Llobregat i del Besòs- és que es «tracta d’un espai muntanyós».

En aquests 25 anys de vida del PGM destaquen que hi ha hagut «múltiples propostes d’entitats veïnals, excursionistes i ecologistes» per millorar la protecció de la serra.

Afirmen els adherits que «cap d’elles ha estat presa en consideració per

l’Administració». Denuncien que mentre l’Administració «s’omple de boca de paraules com desenvolupament sostenible i participació ciutadana, en realitat segueix essent còmplice» o, fins i tot, «promotora de noves agressions» sobre el medi natural.

Una dotzena d'associacions com ara la Favb s'han adherit al Manifest El Manifest per un nou marc de protecció urbanística subratlla «els perills de l’actual planejament urbanístic». Consideren que els espais naturals i rurals de Collserola són «sotmesos a greus amenaces que fan perillar la seva conservació».

Les amenaces més importants són les de «l’aïllament», per la construcció del Centre Direccional de Cerdanyola o «la fragmentació», per la construcció del túnel d’Horta.

Altres amenaces vénen donades per la «pèrdua d’espai per la construcció de nous equipaments i urbanitzacions», especialment en zones agrícoles com Torre Negra (Sant Cugat), can Rabella, el Terral i can Graner (Molins de Rei); o un nou camp de golf a l’espai agroforestal de can Codina- Can Canaletes (Cerdanyola del Vallés). I també

afegeixen com a perill de l’actual Pla «la contaminació, per la construcció d’un nou abocador metropolità de residus» a l’actual pedrera Berta (Sant Cugat - el Papiol).

Les entitats de la Plataforma reivindiquen «la necessitat d’un nou marc de protecció». Consideren que el marc actual de protecció resulta «insuficient» per garantir la protecció de Collserola. Per aquest nou marc volen «canviar la classificació de sòl del PGM en determinades zones». Proposen diferents desclassificacions que implicarien la protecció de 700 hectàrees.

També són partidaris de «modificar la xarxa viària prevista pel PGM», amb la supressió del PGM del túnel d’Horta, el túnel Central i la via de Cornisa Els adherits al Manifest de Collserola defensen ampliar el parc i «integrar dins de l’àmbit de protecció del parc els espais que la connecten amb altres sistemes naturals». Volen crear la figura «d’espai associats al parc de Collserola» i eliminar les activitats estractives a la muntanya.

Els signants també reclamen a les administracions «una moratòria que aturi totes les actuacions» i altres que puguin sorgir en el futur, mentre no es debati en profunditat el futur de Collserola i es revisi la planificació urbanística vigent. Finalment, demanen a les administracions competents «l’exercici d’una clara voluntat p olítica per protegir efectivament Collserola».

Revistes de barri

EL BUTLLETÍ QUART DE CASA

El Butlletí del barri de El ClotCamp de l’Arpa no és una nova publicació. Ha arribat al seu núm.188 i, tal com sempre ha fet, informa dels temes i reivindicacions pendents. A la seva portada, la important manifestació celebrada contra el Pla Urbanístic de Glòries-Gran Via. El Butlletí del Clot no és la veu de cap talibà com algú ha denunciat, sinó la veu d’una entitat de llarga trajectòria veïnal.

El butlletí de l’A.V de La Barceloneta publica el núm.16.

Dues pàgines van dedicades a les reivindicacions pendents fa anys: la rehabilitació interna del barri, la conversió dels "quarts de casa" en habitatges dignes i la construcció d’una escola bressol. Destaquen, alhora, dues seccions: “El racó del poeta” i la “foto denúncia”. En total 16 pàgines de lectura per al veïnat.

LA MARINA Aquesta revista de distribució gratuïta de la Zona Franca dóna protagonisme al seu núm. 90 als veïns que reclamen la urbanització del seu carrer, a la unió d’entitats que reivindica un bus i als ciutadans que demanen la veu davant el futur de Montjuïc. El Districte ha de valorar molt positivament la publicació quan ha decidit incloure a mode de publicitat de quatre pàgines com a “suplement del Districte”.

24

Parlant del

CARRER

«La velocitat mitjana del cotxe a Barcelona és la mateixa que en bici»

D

es de la bici pots pedalar per millorar la ciutat. Dalt la bicicleta “vius molt intensament qualsevol cosa que passa pel teu entorn, estàs pendent del trànsit, del mobiliari urbà, de l’estat de conservació del paviment”, comenta Dani Eritja, arquitecte i membre dels Amics de la Bici. Va començar tard a anar en bici, als 17 anys, per un problema dels genolls, i a mitjans dels vuitanta es va fer soci dels Amics de la Bici, entitat que a finals de l'any passat va celebrar el seu vintè aniversari. Ell “no practica l’esport de la bici”, ni segueix La Vuelta, ni el Tour. Per Dani Eritja la bicicleta és «un vehicle de transport quotidià».

Aquest va patir un greu accident per culpa d’un cotxe que es va saltar un semàfor en vermell. Va estar hospitalitzat tres mesos i nou mesos de baixa. Però això en absolut el va

gener-febrer de 2002

i de la ciutat QUI ÉS QUI

DANI ERITJA Amics de la Bici CARLES VALLS Periodista JOSEP MASIP Fotògraf

plantejar apartar-se del món de la bici.

En la seva llarga recuperació va començar a pedalar abans que caminar.

Eritja ha tingut unes quantes bicis al llarg de la seva vida. La bicicleta, apart de ser una cosa utilitària, «l’acabes personalitzant i, com que et porta a molts llocs, li agafes afecte, no pas com un animalet, però gairebé». Acostuma a fer 9 o 10 Km diaris en bici. Ara, a Barcelona estem superant l’1% de viatges fets en bicicleta. Es calcula que es realitzen 70.000 viatges diaris en bicicleta a la ciutat i de 150.000 a 200.000 els dies festius. Eritja assenyala que la velocitat mitjana a Barcelona és la mateixa que la de la bici, 8 Km per hora.

Sobre el perfil del ciclista a la nostra ciutat explica que hi ha més dones que homes ciclistes, són joves, sobretot

d’instituts més que d’universitats, molts estudiants encara que d’altres treballen, però Eritja subratlla que també «hi ha molta gent d’edat mitjana que va en bici». L’utilitzen com a un mitjà de transport alternatiu més econòmic.

Parlant sobre la circulació en bicicleta a Barcelona comenta que la ciutat «no és tota plana, però tampoc muntanya», com diuen alguns en detriment de la bici. Per Eritja «pràcticament fins a la Plaça Lesseps és un passeig raonable, i a partir d’allà, un canvi de marxes ho resol tot». Els nuclis vells dels antics pobles com Ciutat Vella, Gràcia, Sants, Clot, són ideals per disfrutar en bici. Per aquest ciclista, «la climatologia de Barcelona és perfecte per anar en bici».

Parlant sobre el Pacte de la Mobilitat Sostenible, Eritja considera que «és un acord sota mínims, a la pràctica poc

efectiu» perquè no compromet a res més i hi ha interessos contraposats.

Una de les iniciatives que ha funcionat entre Amics de la Bici i la Favb va ser el primer Dia Sense Cotxes al 1987. Les Administracions s’hi van afegir després i, ara, ja s’ha constituït a Europa el Dia Sense Cotxes. Aquest cicilista convençut comenta, tot bromejant, que «el cotxe el millor lloc on està és el garatge», encara que ell de cotxe no en vol sentir ni parlar.

Explica Eritja que un dels conceptes claus dels Amics de la Bici és la «pacificació del trànsit». Això suposaria que, excepte en els carrers de la xarxa bàsica, on la velocitat està limitada a 50 Km per hora, a la resta de carrers el límit hauria de ser de 30 Km per hora».

Diu que cal que s’estableixin mecanismes de moderació de velocitat.

Aquest membre dels Amics de la Bici s’erigeix com un enemic dels cotxes, intransigent amb la seva circulació per la ciutat. Per Eritja «l’Eixample no ha de ser una zona de pas pels cotxes».

Proposa que la circulació passi per les Rondes i per darrera el Tibidabo. Per Eritja «el cotxe agafa tot el que li dones» i opina amb una sentència lapidària que «el trànsit crida el trànsit».

També preocupa molt des d’aquesta entitat la conducció. Eritja es refereix a l’anomenada “conducció defensiva”.

Aquest tipus de conducció té dues vessants: la de seguretat viària per preveure els moviments dels altres vehicles i la de fer valdre els teus drets davant dels altres conductors. És una conducció defensiva, enfront de la conducció ofensiva de les motos, que no tenen res en comú amb les bicis “excepte les dues rodes”.

En aquest moment la ciutat compta amb 106 quilòmetres de carril-bici en funcionament. Comenta que des d’Amics de la Bici “fa més de deu anys que no estem reclamant carrils-bici» ja que suposen «una compartimentació del carrer» entre el carril dels cotxes, el carrilbus i el carril-bici, a més de l’acera pels vianants. Però els carrils-bici serveixen “per afavorir la idea que es pot anar en bicicleta per la ciutat”. Pensa que «s’ha de compartir el carrer i el carrer ha de ser segur per tothom».

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

‘Porto Triste’ A Porto Alegre, al Brasil, es coneix una experiència de pressupostos participatius. Participar és estar informat, opinar i poder intervenir a l’hora de concretar objectius i prioritats.

A Barcelona, durant la tramitació dels pressupostos municipals, no es dóna cap moment en què la població pugui intervenir, amb la informació suficient, ni opinar sobre on i com s’han de gastar els nostres euros.

El regidor d’Hisenda Ernest Maragall va estar pràcticament sol en l'audiència pública dels pressupostos. Segons ell, això no implicava un dèficit de participació perquè els ciutadans poden expressar-se a través de altres "mecanismes". Quina falsetat! Més li valdria al regidor obrir un debat sobre aquests mecanismes virtuals.

A Barcelona els pressupostos no són participatius. Un cop més, els polítics il·lustrats practiquen allò de «tot pel poble però sense el poble».

Zeta

Azagra & Revuelta