Carrer 072

La Veu del

CARRER Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona

Nº 72 març-abril de 2002

OFERTA!!!

SÒL URBANITZABLE PER A CENTRES COMERCIALS

ıı

ı

DOSSIER Pàgines 13 a 19

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 23 12

Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23

Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera de St.Martí 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87

Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Parc de l'Escorxador Ronda Sant Antoni Thorson, Pau Vinyes.

93 442 24 12 93 325 00 44 Ronda Sant Pere Parc la Vall d'Hebron Portada 93 317 31 39 93 428 68 66 Ferran Fernandez Sagrada Família Passatge Isabel 93 246 53 19 93 213 88 09 Secretària de redacció i maquetació Sagrera Penitents-Taxonera Consell de direcció Judit Font 93 408 13 34 93 418 68 71 Andrés Naya i Manel Andreu Sant Andreu del Palomar Pi i Margall (Baró de Viver) Administració 93 345 81 54 93 311 41 93 Cap de redacció Marga Parramon Sant Andreu Nord Poblenou Carles Valls 93 274 03 34 93 266 44 41 Publicitat Sant Antoni Poble Sec Consell de redacció Isabel Mancebo i Carmen Plaza 93 423 93 54 93 441 36 65 Marc Andreu, Anna Bartolomé, Albert Sant Cristòfol Polvorí Gómez, Joan A. Guerrero, Elia Fotografia 93 432 34 71 93 432 36 42 Herranz, Chelo Losada, Francisco J. Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, Porta Sant Genís Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés i Andreu 93 417 03 67 93 359 44 60 Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Blanchar.

Sant Gervasi Prosperitat Farran, Vanessa Pedrosa, Albert 93 417 90 65 93 276 30 15 López, Gemma Aguilera, Albert Fotomecànica i impressió Sant Martí Provençals Provençals Verneda González, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Grinver, S.A. (T. 373 68 61) 93 314 17 04 93 307 46 95 Alicia Tudela, Jaume Figueras, Alberto Sant Ramon Nonat Putxet Gómez i Laura Baeza.

Distribució 93 440 10 11 669 306 164 Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) Sants Racó de les Corts Consell assessor 93 331 10 07 93 440 48 50 Anna Alabart, Ernest Alós, Roser La FAVB no està necessàriament d'acord amb Sarrià Rambla, Amics de la Argemí, Jesús Berruezo, Esther les opinions que s'expressen als articles signats 93 204 90 58 93 317 29 40 Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon per particulars o col.lectius. Qualsevol Rambla de la Bordeta Sudoest del Besòs Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, reproducció total o parcial del contingut d'aquesta 93 278 18 62 93 431 25 44 Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano revista haurà de fer esment del seu autor i origen Raval Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 441 77 21 93 317 38 39 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Roquetes Taula del Raval col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 359 65 72 93 442 46 68 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

EDITORIAL

març-abril de 2002

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Marxa enrere i efectes col·laterals

Sis projectes han estat retirats per l'Ajuntament davant les protestes veïnals: el pla urbanístic de l’Eix Llacuna (Poblenou), el pla proposat per la plaça Lesseps (Gràcia), la ubicació del tanatori (Sant Andreu), la construcció de pisos per a joves en el camp de futbol de la Damm (Porta), la tala de tots els arbres del passeig Maragall (Horta) i el permís d’obertura d’un hipersex al Poble Sec. La llista es pot engrossir amb els conflictes existents al carrer Carabassa (Barcelona Vella), el "Portal del Coneixement" (Les Corts) i la construcció de pisos per a joves en solars qualificats de zona verda o equipaments en els barris del Clot i Prosperitat.

Si bé considerem positives les rectificacions, volem unir la nostra veu a aquells que aquests dies han denunciat aquesta pràctica al considerar-la negativa per la ciutat, pels governants i pels governats.

A la totalitat dels casos, la necessària informació al veïnat, la posada en marxa de canals de participació ha brillat per la seva absència. Al veí de peu i a les associacions només els ha quedat la possibilitat d’oposar-se frontalment davant dels fets consumats.

Ens preocupa que això afecti majoritàriament a temes urbanístics. Això passa perquè des que es va aprovar parcialment la Carta Municipal, l’aprovació inicial dels projectes urbanístics ve donada a través d’un decret que firma el tinent d’alcalde senyor Xavier Casas. És curiós que una Carta Municipal que ha de garantir la participació tingui una aplicació restrictiva que suposa a la pràctica un retrocés. Casas, al crit de «tot pel poble però sense el poble», redueix amb la seva firma la informació i la participació que mereixen tenir els veïns i les entitats.

La Favb ja va proposar en el debat de la Carta Municipal que fos obligatòria la Memòria Participativa.

Seria un document que hauria de concretar com i quan s’informa i que garanteix el debat de les propostes del veïnat i de les entitats.

Cal que es posi en funcionament la Memòria Participativa i que s’abandoni la pràctica de la marxa enrera, ja que ningú pot negar que aquesta té greus efectes col·laterals per la salut democràtica.

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes de març.

BARCELONA Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Judit Font Telèfon 93 412 76 00

CARTES DELS LECTORS

Ventura & Coromina

Mantenir el nom dels carrers Segons el que han publicat alguns diaris, aviat començarà la reforma de la Plaça Lesseps, abans Josepets, i d’alguns llocs de l’entorn, i amb tot això el canvi de l’ús de l’Hospital Militar. Al diari del barri de Gràcia es proposa el canvi de nom de l’avinguda que porta el nom de l’hospital però no són pocs els barcelonins contraris a aquesta idea.

Està molt bé quan s’estrena algun carrer o barri posar-li un nom actual, s’ha de posar al dia, però amb els carrers antics ja és un altre cosa, no es pot esborrar allò que va marcar centúries, fet que passa en una ciutat tan vella com Barcelona. Uns exemples: el carrer de l’Hospital, allà no hi ha ara cap hospital, però es manté l’edifici que hi segueix allà per altres usos. Aquest en el seu temps va complir un bon servei a la ciutat que agraïda li ha conservat el seu nom.

O el carrer de les Mosques, però ¿quines mosques? Quan li van posar aquest nom, per alguna cosa hauria de ser. Ara, no hi ha mosques però el nom continua sent-hi. O el cas del carrer de Frasades, d’Argenteria, o el d’aquesta mateixa redacció, Obradors, però ¿hi ha obradors?

Pot ser que hi hagi més carrers i places que en el seu temps van fer història, avui ja inexistent, però allà estan els seus noms incòlumes.

Igual que les Drassanes, ahir un arsenal, avui un museu.

Com a les gran famílies, quan més vells són els seus blasons, més nobles són. També en una ciutat o un poble, gran o petit, quan més empremptes hi ha del seus llunyà passat -que són els seus blasons-, més nobles i respectades poden ser-ho. S’ha deixat per l’últim el següent: Mai hi ha hagut a Barcelona uns edificis més odiats i avorribles que la ciutadella manava edificar pel duc d’Anjou, després Felip V, negra història del seus calabossos. Però quan Rius i Taulet la va enderrocar amb gran satisfacció dels barcelonins per aixecar un parc, el nom no es va esborrar, testimoni d’un passat que no ha de ser oblidat.

Ara li toca el torn a l’Hospital Militar: ¿per a què canviar? Ha complert un bon servei a la ciutat. Recordem que no tots els pacients ingressats varen ser militars i els seus familiars, també es va tenir cura dels bons nois que mentre feien la mili se’ls presentava algun problema sanitari.

Però, com a pocs de les noves generacions no els importa res el que és d’ahir i només els interessa el que és actual, se’ls dirà que entre el veïns se’ls posa els pèls de punta només de pensar la despesa que representa el canvi de nom: avisar a familiars i clients del nou nom, el canvi de rètols i targetes...

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

Francesca Minguez Sues

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2002

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Una acció policial indiscriminada i violenta

PERE BATLLE

Capçalera de la manifestació que el 16 de març va reunir mig milió de persones a Barcelona

Barcelona surt al carrer contra l'Europa del capital Mig milió de persones es van manifestar pacíficament durant la cimera europea sota el lema 'Un altre món és possible'

MARC ANDREU Campanya en valorar l’èxit de les "Somos millones y el planeta no es mobilitzacions. Per la seva banda, vuestro". Aquest vers de José els portaveus del Fòrum Social de Agustín Goytisolo, escollit com a Barcelona, una altra de les lema de la Campanya contra coordinadores que, juntament amb l’Europa del Capital i la Guerra, la Plataforma Catalana contra resumeix l’esperit del gairebé mig l’Europa del Capital, va protagonitzar milió de persones que es van actes contra la globalització manifestar pacíficament el 16 de neoliberal, van destacar que el març al final de la cimera europea caràcter històric de la resposta de Barcelona sota l’esperança (i ciutadana a Barcelona ha superat l’exigència) de que un àmpliament el altre món és possible. referent de Gènova Malgrat la sataniEs parla ja de i "marca un abans i tzació dels moviun després en la "l’esperit de ments socials feta discussió sobre el pels presidents del model de globaBarcelona", Govern espanyol i de lització". Es parla ja estretament la Generalitat; de "l’esperit de malgrat l’intimidatori Barcelona", vinculat al i desproprocionat estretament denominat desplegament vinculat al denopolicial a la ciutat i a minat "esperit de "esperit de la frontera francesa; i Porto Alegre" que Porto Alegre" malgrat la cojuntura emana del Fòrum internacional que emana del Social Mundial. posterior a l’11 de Els 495.000 Fòrum Social setembre, la capital manifestants del catalana va viure la 16 de març a Mundial major manifestació Barcelona (més de del denominat 250.000 segons la moviment antiglobalització des del Guàrdia Urbana) van culminar una seu naixement a Seattle, el concorreguda setmana d’accions i desembre de 1999. debats alternatius a la cimera de "Som un moviment plenament caps d’estat i de govern de la Unió consolidat i arrelat en diferents Europea. Un cicle de cine-fòrums classes socials i en totes les franjes va omplir durant tota la setmana d’edat; per tant, s’equivoca qui una de les sales d’actes del Centre continui pensant que la discrepància de Cultura Contemporània de i la dissidència és cosa de minories", Barcelona (CCCB). El mateix van manifestar els portaveus de la escenari, i alguna escola de Ciutat

La intimidació governamental i el desplegament policial indiscriminat no van impedir el gran èxit del moviment antiglobalització

El centenar d’entitats, ONGs, Vella, va servir perquè el matí del dissabte 16 de març unes 5.000 col·lectius i organitzacions socials persones participessin en les taules (entre elles, la Favb) de la rodones i plenaris de la Trobada de Campanya contra l’Europa del les Alternatives, que es va cloure Capital i la Guerra van tancar el amb una paellada popular davant seu programa amb un festival al Sot del Migdia que no va tenir res a del Macba.

El dia anterior, en una jornada envejar (per cartell i per d’accions descentralitzades organització, encara que fos contra l’Europa del capital, milers amateur) als de les festes de la de persones van participar en Mercè: unes 40.000 persones es van aplegar diferents actes: una després de la bicicletada manifestació per intergalàctica; una La capital caça-lobbies de escoltar Manu catalana va denúncia a les Chao, Omega i multinacionals; un viure la major Cheb Balowsky, repartiment de crisentre d’altres. manifestació petes transgèPer la seva niques al port; la antiglobalització banda, el Fòrum pintada d’un mural Social de Barcedes de Seattle zapatista; una ruta lona, integrat per una crítica pels consquarantena d’entiulats de l’Amèrica tats, ONGs, sindicats Llatina; i una concentració al carrer i partits d’esquerra, va presentar Gènova en record de Carlo Giuliani, divendres 15 les conclusions de les mort al juny per la policia italiana. jornades de debat que havia fet dues La bicicletada i el caça-lobbies, setmanes abans. La Universitat de però especialment una Barcelona (que, igual que la UPC, va manifestació a Gràcia la nit de suspendre les classes durant tres divendres i la concentració que el dies i va haver de fer front a un col·lectiu Març-Attack va fer al tancament d’un centenar migdia a les Rambles sota el lema d’estudiants al campus de la "Los ricos también lloran" van ser Diagonal) va organitzar també unes durament reprimides per la policia. jornades de debat crític sobre la Amb tot, un portaveu de la globalització. I la Confederació Campanya explica que "malgrat Europea de Sindicats, amb CCOO i l’actuació dels prínceps blaus, tots UGT al capdavant, van reunir el dijous els barris i col·lectius van poder 14 uns 100.000 sindicalistes vinguts fer les accions que tenien d’arreu per reclamar una Europa més previstes". social.

Barcelona no va ser Gènova. Malgrat alguns provocadors violents i els enfrontaments entre policies i manifestants que es van viure divendres 15 a les Rambles i a Gràcia, i dissabte 16 al final de la gran manifestació, tothom coincideix a remarcar "l’esperit cívic" i el caràcter pacífic i festiu de les accions contra la globalització neoliberal dutes a terme a la capital catalana. Si alguns partits d’esquerra han rebut crítiques d’"oportunisme polític" per intentar apropiar-se de l’èxit del plural moviment antiglobalització, José María Aznar, Jordi Pujol, Artur Mas i la delegada del Govern, Julia García Valdecasas, han demostrat un elevat grau de cinisme felicitant-se públicament per l’acció pacífica d’uns moviments socials que ells mateixos havien criminalitzat abans de la cimera i que encara ara menystenen.

I és que tot fa pensar que el desmesurat operatiu policial de la cimera de Barcelona estava orientat a entorpir el legítim dret de manifestació democràtica i va contribuir, fins i tot, a magnificar alguns dels episodis de violència que sí es van donar. La derogació temporal del conveni de Shengen i els controls a la frontera francesa van impedir l’arribada a Catalunya de 5.000 manifestants. La policia va arribar a registrar autocars sencers fins i tot en un control al peatge de Martorell. Tot i això, milers d’europeus, entre ells el president d’Attac, Bernard Cassen, i el sindicalista pagès José Bové, van acudir a Barcelona. L’organització de la Campanya contra l’Europa del Capital els va acollir en cases particulars, centres socials i, en col·laboració amb l’Ajuntament, al poliesportiu de la Vall d’Hebron.

Servei d'ordre El diàleg entre la Campanya, l’Ajuntament i la Delegació del Govern va facilitar l’organització del festival al Sot del Migdia i el recorregut de la manifestació. De cara al normal desenvolupament d’aquesta, es va pactar un servei d’ordre dels propis manifestants i un discret desplegament policial.

El primer va funcionar exemplarment, però la provocació i l’actuació indiscriminada de la policia van caracteritzar el final de la manifestació. Les forces d’ordre públic no només no van impedir l’actuació d’unes desenes de provocadors violents, sinó que van carregar irresponsablement contra els manifestants pacífics a la zona de Colom i el Paral·lel. A més, desenes d’agents secrets infiltrats com a manifestants van intimidar la gent amb actituds feixistes i van fer detencions de forma violenta i indiscriminada. El balanç final de desenes de manifestants i periodistes ferits, així com 98 detinguts (alguns dels quals han denunciat tortures i maltractaments a la comissaria de la Verneda), és la nota negativa d’una cimera històrica per Europa. Per l’altra Europa possible.

4

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

març-abril de 2001

"Dentro de la burbuja, todos sonreían,contentísimos de haberse conocido, como si realmente representaran a la Política independiente de los diseños del poder económico.

Carreristas y conversos, a salvo de cualquier control antidopaje, los máximos políticos de Europa se contaban asimismo el cuento de la lechera y enterraban el imaginario de aquella Europa diferente, construida sobre su propia memoria emancipatoria...

Aparentemente prescindían de que la burbuja estaba rodeada por toda clase de incómodos bárbaros. Más allá de la burbuja, la policia."

Encerrados en una burbuja

Jefes de estado

Manuel Vázquez Montalbán (El País)

ANDREU BLANCHAR

Hem tancat els superpolicies Mariano Rajoy, ministre de l’Interior, i a Julia García Valdecasas, delegada del Govern, per haver convertit la ciutat en un fortí, i a les autoritats autonòmiques i locals per ser excessivament toves i submises.

ANDREU BLANCHAR

ANDREU BLANCHAR

Han ocupat la ciutat La privatització i l’exclusió d’una part de la ciutat per la Cimera europea, amb la col·locació d’una tanca per tot el perímetre (un mal símptoma del poder quan necessita un mur per protegir-se).

La instal·lació de càmeres de videovigilància al voltant de la zona exclosa.

Fronteres segellades: es deroga l’acord de Shengen de lliure circulació de ciutadans i alguns autocars de manifestants són aturats a la Jonquera.

Molèsties de mobilitat pels veïns de Les Corts i per la presència policial aclaparadora.

Milers de nens i nenes es van quedar sense escola.

Divuit facultats universitàries tancades a pany i forrellat.

Detenció i empresonament per delictes menors.

Tancament de La Diagonal per on cada dia circulen més de cent mil vehicles.

Carril restringit a la carretera de l’aeroport per la comitiva de cotxes oficials.

La militarització de la ciutat, amb la presència de quatre F18, un avió de la OTAN, 80 vehicles amb míssils antiaèris, dues fragates al Port i vàries tanquetes.

Helicòpters de tot pelatge pul·lulant per tot arreu.

10.000 policies al carrer. Destinada una partida especial de 600.000 euros (100 milions de pessetes per dietes i hores extres) per despeses del desplegament.

Presència d’agents de paisà (incloent la Guàrdia Urbana), en ateneus, moviments socials, entitats per controlar la contracimera.

Dues estacions de Metro de la Línia 3 tancades, 12 línies d’autobusos van reduir el seu servei i 35 autobusos de gas són retirats de la circulació.

Gairebé mig milió d’usuaris perjudicats pel tancament dels accessos viaris del sud de la ciutat.

Actuació desmesurada i arbitrària de la policia, especialment a Gràcia.

Tancament tècnic del tanatori de Les Corts Reducció d’un 50% de la venda a molts comerços de les Rambles.

Com va dir l’escriptor Eduardo Galeano, «en un mundo que prefiere la seguridad a la justicia, hay cada vez más gente que aplaude el sacrificio de la justicia en los altares de la seguridad».

ANDREU BLANCHAR

ANDREU BLANCHAR

El Periódico de Catalunya

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

CRÒNICA

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Poblenou força l’Ajuntament a negociar el 22@ MARC ANDREU

Prepotència urbanística de l’Ajuntament, indignació veïnal, tempesta política, marxa enrera municipal i pacte ciutadà entre el consistori i l’Associació de Veïns del Poblenou. Amb aquests cinc moviments es pot resumir fins ara la breu però intensa història del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) de l’Eix Llacuna, una actuació marcada per l’especulació urbanística, la incompetència política i l’esnobisme arquitectònic que ha desfermat la desconfiança pública envers el projecte 22@, del qual forma part.

La pressió veïnal impedeix la construcció de nou gratacels al carrer Llacuna i obliga els responsables municipals a garantir la participació ciutadana en el planejament i gestió del projecte 22@

La ràpida reacció de l'associació de veïns i una manifestació de 3.000 persones han guanyat el pols a Xavier Casas

El pla inicial preveia nou torres de 72 metres i afectava un centenar de famílies Un acord signat el 21 de març entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació de Veïns del Poblenou estableix que el consistori reformularà el PERI Eix Llacuna dissenyat per l’arquitecte Eduard Bru, fins al desembre director de l’Escola d’Arquitectura de la UPC. L’Ajuntament redissenyarà el pla i el tornarà a sotmetre a aprovació inicial segons uns criteris que no tenen res a veure amb els del PERI que es va aprovar per decret del primer tinent d’alcalde Xavier Casas, el 27 de desembre del 2001, d’amagat del barri. Per aquella innocentada avançada , que preveia aixecar nou torres de 72 metres d’alçada al bell mig del Poblenou i que foragitava de casa seva un centenar de famílies sense

d’Urbanisme, Casas, havia donat per trencada qualsevol negociació amb uns veïns que el pressionaven al carrer i que facilitaven les crítiques de l’oposició de CiU i PP i dels mateixos socis de govern del PSC a l’Ajuntament, ICV i ERC.

MARC ANDREU

Els veïns es mostren indignats per la manca d'informació pública

que n’haguessin estat informades, l’Ajuntament ha hagut de pagar un elevat preu polític. Des d’ara, i com estableix l’acord signat, “l’Ajuntament es compromet a garantir la participació dels representants veïnals en el debat previ a l’aprovació dels futurs instruments de planejament i gestió en l’àmbit del 22@".

Ras i curt, això vol dir que tot el que tingui a veure amb l’ordenació de les 117 hectàrees d’antic sòl

industrial del Poblenou reconvertides, a través del pla 22@, en una gran operació de reactivació econòmica i tecnològica compatible amb la personalitat històrica del barri haurà de ser consultat al veïnat. I és que, amb poc menys de tres mesos, una ràpida campanya de conscienciació de l’associació de veïns (amb ampli ressò a la premsa), una assemblea multitudinària al Casino l’Aliança

i una històrica manifestació de 3.000 persones que va arribar a tallar la Gran Via han guanyat el pols a l’Ajuntament. Ja el mateix dia de la manifestació, el 28 de febrer, el regidor Francesc Narvàez va declarar que “retirava” el pla Eix Llacuna davant d’una multitud amb pancartes on es llegia “Diguem no”, “Poblenou no està en venda” i “El 22@ ens roba”. I això que, només una setmana abans, el tinent d’alcalde

L’acord negociat entre l’Ajuntament i l’associació de veïns estableix que el nou PERI Eix Llacuna que s’haurà de portar a exposició pública desafecta una gran part dels veïns de la zona i elimina els nou gratacels de 72 metres. La nova proposta de pla entre el carrer Pere IV i el cementiri del Poblenou permet només la construcció d’un edifici de 40 metres i dos de 32 metres a les illes més properes al nucli històric del barri, entre el carrer Llacuna i la Rambla. Igualment, limita a dos edificis de fins a 48 metres d’alçada i a un altre de 40 metres els que es podran construir entre els carrers Llacuna i Roc Boronat. A més a més, l’acord concreta la creació d’un gran aparcament públic (550 places) a l’interior d’illa dels carrers Llacuna, Llull, Ramón Turró i Rambla, i la reserva de 5.000 metres quadrats per equipaments a la cruïlla de Pallars i Llacuna, en previsió de fer-hi una escola.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

L'ombra de l’especulació plana sobre el Consorci de la Zona Franca L'entitat dirigida per Enrique Lacalle ven l'únic gran solar públic de l'Eix Llacuna a una empresa nordamericana L’Ajuntament no va informar el barri ni els afectats del PERI Eix Llacuna fins que l’associació de veïns i la premsa van destapar l’operació, però en canvi sí que n’havia parlat secretament amb els grans propietaris de terrenys de la zona. Entre aquests destaquen les germanes Vallvé (titulars d’algunes antigues fàbriques); el comte de Godó (propietari de l’illa on el diari La Vanguardia té les seves rotatives i on, segons el nou pla, es podrà aixecar un edifici de 48 metres); les empreses Urbanismo y Construcción S.L. i MRC Constructores S.L. (propietàries de l’illa Pallars-Llacuna-Pujades-Roc Boronat, on es podria construir un hotel a l’edifici d’un màxim de 48 metres que permet el nou pla), i un misteriós Parc d’Activitat Empresarial Poble Nou S.A. (titular del solar entre Pallars i Pujades on el barri va aconseguir fa tres anys un gran aparcament públic provisional i on el nou pla ha

rebaixat la torre prevista de 72 metres fins a 40 metres).

Segons demostren el Registre de la Propietat Immobiliària i el Registre Mercantil de Barcelona, aquesta última empresa no és res més que una societat instrumental del Consorci de la Zona Franca creada el 3 d’octubre de 1991 amb l’únic objectiu de la compra, el mateix dia de crear-se, del solar situat “entre els carrers Pallars, Pujades, Llacuna i Rambla del Poblenou i la construcció d’edificis per oficines”. A través d’aquesta societat, el Consorci de la Zona Franca (un organisme públic presidit per l’alcalde de Barcelona i dirigit actualment per l’exregidor del PP Enrique Lacalle com a delegat especial de l’Estat) va comprar el 1991 el solar a l’empresa Metro-3 per 480 milions de pessetes. Al moment de tancar aquest reportatge, Parc d’Activitat Empresarial Poble Nou S.A. tenia un capital social subscrit i

desemborsat de 4.763.020,93 euros (més de 792 milions de pessetes) i al Registre de la Propietat seguia constant com a propietari del solar del carrer Llacuna.

"Sabem que el malestar dels grans propietaris per la retallada dels gratacels és gran", diu el president de l'Associació de Veïns de Poblenou No obstant això, diverses fonts consultades (entre elles, en un primer moment, el mateix servei de premsa del Consorci de la Zona Franca) confirmen que aquest

solar es va traspassar, mitjançant un contracte privat de compravenda (que no ha de ser inscrit immediatament al registre), coincidint, més o menys, amb l’aprovació inicial del primer projecte Eix Llacuna. I l’empresa a la que el Consorci de la Zona Franca hauria venut 7.788 metres quadrats de terreny públic (pràcticament l’únic sòl d’aquestes característiques existent a la zona) és la consultora Greco S.L. en la qual jugaria algun paper Felip Ares, directiu del World Trade Center de Barcelona.

Segons el Registre Mercantil, Greco Consultoria S.L. es va crear el 2 d’agost de 1999 per representar i gestionar “el capital d’entitats no residents”, però va canviar la seva denominació social el juny del 2000. Ara es diu JAC Products Holding Spain S.L. i té, com a soci únic, l’empresa nordamericana amb seu a Michigan Habo Holding Inc,

presidida per George William Hofman. ¿Són companyies nordamericanes com aquesta, potser recomanada pel grup texà promotor de Diagonal Mar Hines, amb qui l’Ajuntament pacta secretament el pla 22@ i a qui el Consorci de la Zona Franca ven un solar públic on durant deu anys no ha fet cap altra actuació que obrir un tros de carrer i facilitar un aparcament provisional? La pregunta, que el Consorci de la Zona Franca s’ha negat ni tan sols a escoltar, queda a l’aire.

Però, en qualsevol cas, explica aquesta declaració del president de l’Associació de Veïns del Poblenou: “Sabem que el malestar dels grans propietaris i promotors per la retallada dels gratacels de l’Eix Llacuna és molt gran. És per evitar les seves pressions que hem signat amb l’Ajuntament l’acord de mínims que redefineix tot el pla”.

6

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

març-abril de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sentència favorable a l'habitatge social El Tribunal Suprem insta l'Ajuntament d'Oviedo a complir la llei que obliga a ampliar el patrimoni municipal del sòl. L'Ajuntament de Barcelona, en canvi, subhasta terrenys públics sense aclarir si els beneficis els reinverteix tal i com marca la legislació ● A NDRÉS N AYA

Una sentència del Tribunal Suprem, del passat mes de novembre, obliga als ajuntaments a promoure l'habitatge social. A continuació publiquem unes valoracions de la citada sentència, que considera il·legal una de les vies de finançament actual dels ajuntaments: la venda de sòl de patrimoni públic. La sentència és fruit d'una denúncia presentada el 1994 per un ciutadà contra l'Ajuntament d'Oviedo (governat pel PP), en el marc de la Plataforma por una Vivienda Digna, integrada per 13 organitzacions sindicals, polítiques i veïnals. L'Ajun-

tament de Barcelona, malgrat tenir un equip de govern diametralment diferent, està practicant des de fa temps, la venda de sòl públic. Els últims exemples són la subasta de terrenys de RenfeMeridiana i l'adjudicació al Corte Inglés; la venda de dues finques del passeig Picasso a un preu vuit vegades superior a l'import pagat en la seva expropiació; i, finalment, la venda del centre comercial "El Triangle" situat a la plaça Catalunya.

El passat mes de gener, La Vanguardia es va fer ressò d'una denúncia de la oposició municipal que indicava que l'Ajuntament

de Barcelona, en els darrers deu anys, s'ha venut sòl públic per valor de 88 milions d'euros (14.700 milions de pessetes). El mateix dia, el tinent d'alcalde Ernest Maragall feia unes declaracions rebutjant aquestes xifres i reconeixent que "totes aquestes operacions no apareixen en els pressupostos" perquè "engrossen la bossa general de fons per invertir".

Sense entrar a la discussió de xifres, ningú pot negar que és una pràctica habitual la venda de sòl públic, i que no és bo amagar ingressos i inversions en xifres generals. És necessa-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Avís a navegants Eduard Moreno El Tribunal Suprem, en data 2 de novembre de 2001, acaba de dictar una exemplar sentència que a partir d’ara pot ésser una cabdal eina jurídica en mans dels ciutadans conscients del seu dret a la ciutat, i sobretot, del moviment veïnal organitzat per exigir als ajuntaments, de poblacions superiors als 50.000 habitants, el compliment de la llei en matèria del patrimoni municipal del sòl, llei de la qual la majoria d’ells passen olímpicament .

L’esmentada Sentència de l’Alt Tribunal de l’Estat, pertany a un procés judicial contra l’Ajuntament d’Oviedo que conculcava l’obligació de consignar el 5% del seu pressupost ordinari al patrimoni municipal del sòl i, a més, tampoc destinava a la conservació i ampliació d’aquest patrimoni els imports dels ingressos de venda de terrenys del mateix. S’ha de destacar que el plet que dóna peu a la Sentència que ens ocupa fou interposat per un ciutadà anomenat Miguel Iglesias Bellina, a qui s'hauria de retre homenatge d'admiració i respecte per la seva lloable actuació.

Cal dir que la legislació urbanística de Catalunya obliga als ajuntaments a la constitució, conservació i ampliació del patrimoni municipal del sòl destinant, com a mínim, el 5% del pressupost. La legislació de l’Estat, anant més enllà, determina que els béns del patrimoni municipal del sòl, una vegada incorporats al procés d’urbanització i edificació, hauran de ser destinats a la construcció d’habitatge subjecte a algun règim de protecció pública o a altres usos d’interès social. Però, malauradament, aquest importantíssim instrument que la Llei atorga als

ajuntaments per controlar i regular el mercat del sòl i evitar l’especulació, no s’utilitza, malgrat la pomposa declaració de la Constitució, que Espanya és un estat social i democràtic de Dret.

La legislació urbanística obliga els Ajuntaments a la constitució, conservació i ampliació del patrimoni municipal del sòl destinant, com a mínim, un 5% del seu pressupost Perquè el lector es faci una idea del que estem parlant, s’ha de posar de relleu que la declaració de principis de la legislació vigent en matèria de sòl declara que la institució del patrimoni municipal del sòl es constitueix per atacar l’estructura monopolista del mercat de solars atribuint íntegrament les plusvàlues a la comunitat, principi que sintonitza, malgrat ser anterior, amb l’article 47 de la Constitució Espanyola, que proclama que s’ha de regularitzar l’utilització del sòl d’acord amb l’interès general, per impedir l’especulació.

Aquestes mesures jurídiques de caire progressista socialment representen un tímid (però eficaç) principi de municipalització del sòl de forma paulatina.

DANI CODINA

El Clot reivindica sòl per equipaments mentre l'Ajuntament subhasta terrenys públics

ri, per mor de la transparència democràtica i per al compliment de la llei, que l'Ajuntament faci públic en els seus pressupostos i en els respectius balanços els imports totals de les vendes i

subhastes de sòl públic efectuades els últims anys a Barcelona, així com les quantitats que s'han invertit en la compra de sòl i en la construcció d'habitatges públics.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Complir la llei José Molina Ayala

Això pot posar fre a la salvatge especulació de l'espai de les ciutats a mans dels grups dels mercaders que actuen impunement (de vegades en connivència amb alguns ajuntaments mitjançant mecanismes de corrupció) sota la dictadura del benefici econòmic, encarint els habitatges en perjudici i empobriment dels ciutadans. Aquesta normativa legal, ben aplicada, hauria d’haver estat la política ideal dels ajuntaments governats pels socialistes, si aquests ho fossin de veritat, i no estiguessin contaminats per l’ideologia de la globalització capitalista.

Tot plegat fa pensar que aquestes lleis són fetes per un país que no és el nostre. I potser tampoc ens les mereixem, perquè la ciutadania és incapaç d’obligar els seus representants polítics a complir-les i, en cas contrari, a foragitar-los del poder a puntades de peu. Per tot això, i tota vegada que la revista La Veu del Carrer té la seva major implantació a la ciutat de Barcelona, fóra interessant que els seus ciutadans esbrinessin la política sobre el patrimoni municipal del sòl aplicada per l’Ajuntament fins ara. Sobretot, el destí dels ingressos provinents de les freqüents vendes de sòl de propietat municipal a preus altíssims (de tan tractar amb depredadors del sòl se n’aprèn, a especular) tot tenint en compte la impossibilitat de designar-los a fins diferents que no siguin a l’ampliació del patrimoni municipal del sòl. D’aquí el títol d’aquest escrit: avís a navegants. advocat i urbanista

Una recent sentència del Tribunal nyala que els poders públics hauran Suprem amb data 2 de novembre de de regular la utilització del sòl d’acord 2001 ha estimat un recurs d’uns amb l’interès general per impedir veïns d’Oviedo sobre la impugnació l’especulació.

El marc legal vigent està claradel pressupost general de l’Ajuntament d’Oviedo per l’any 1994 per no ment adreçat a la creació de patrireinvertir en la conservació i amplia- monis públics de sòl que facilitin ció del patrimoni municipal del sòl l’accès d'àmplies capes de la poblal’import de les alienacions que en ció al dret de l’habitatge.

La realitat dels municipis sembla aquest es preveuen de terrenys que dista molt del referit marc legal d’aquest patrimoni. respecte les obligaAquesta sentèncions de crear patricia mereix ser obmonis de sòl, agreujecte de valoració La Constitució jant-se aquesta cirper les conseqüènassenyala que cumstància per la cies i efectes exvenda mitjançant pansius que la maels poders subhasta de sòl púteixa pugui tenir públics han de blic com a forma usucom a punt de refede finançament rència, en relació a regular l'ús del al municipal. Ens pola situació dels pasòl d’acord amb dem preguntar si trimonis municipals aquests ingressos es del sòl dels municil’interès general destinen com estapis del nostre país. per impedir bleix la llei, per la conLa referida senservació i mantenitència confirma l’oblil’especulació ment del patrimoni gació legal dels ajunmunicipal del sòl. taments de més de Donada la greu situació que 50.000 habitants que els ingressos obtinguts per la venda del patrimoni pateixen amplis sectors socials municipal del sòl es destinin a la con- per accedir a un habitatge digne, servació i ampliació del mateix. Així s'ha de començar a plantejar als mateix, a la legislació catalana vigent ajuntaments que informin sobre s'estableix l’obligació per part d’aquests les seves respectives polítiques municipis de preveure en els seus de sòl i d’habitatge, sobre els seus pressupostos partides per la construc- patrimonis municipals del sòl i soció, conservació i ampliació del patri- bre el destí dels ingressos de la moni municipal del sòl, quantia que no venda de sòl municipal.

En tot cas, i amb la finalitat de pot ser inferior al 5% del total consignat defensar polítiques de sòl i habitaten els capítols I i II del pressupost.

El patrimoni municipal del sòl es ge que afavoreixin solucions al prova començar a regular ja a la Llei del blema de l'habitatge, la iniciativa dels veïns d’Oviedo d’impugnar els Sòl de 1956, amb la finalitat de regular el preu en el mercat de solars i per pressupostos per no complir les a prevenir, encarrilar i desenvolupar previsions legals hem de mantenirtècnica i econòmicament l’expansió la com a exemple per la defensa de de les poblacions. La Constitució l’interès general a la regulació del Espanyola en el seu article 47, quan sòl. advocat de la Favb estableix el dret a l’habitatge, asse-

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El cobriment de la Ronda del Mig ha estat un triomf veïnal FRANCISCO J.MANZANO

Corria l’any 1973 quan els veïns afectats per la Ronda del Mig sortien al carrer amb pancartes que deien: “Hem guanyat! Les cases són nostres. El Tribunal Suprem ens ha donat la raó”. Va ser la seva primera victòria. Feia tres anys que lluitaven perquè un cop construït el canal central de la Ronda del Mig, el carrer Badal, entre la carretera de Sants i el carrer Pavia, fos cobert de banda a banda. Així no s’havia de tirar a terra cap casa. Avui aquests mateixos veïns veuen com aquell primer èxit s’ha quedat petit comparat amb el que han aconseguit ara. Però ja era un bon presagi dels fruits que donen la lluita, la persistència i la paciència.

Amb la inauguració, el novembre passat, de dos trams més del cobriment de la Ronda del Mig, la via circula ja soterrada des de Travessera de les Corts fins al carrer Constitució. És un bon fruit d'una llarga reivindicació veïnal ●

A última hora l'Ajuntament ha decidit cobrir el tram final de la Ronda

La coordinadora del cobriment Badal, Brasil i Carles III va donar impuls a la reivindicació

Es va proposar a El Corte Inglés aprofitar la creació del túnel de la Ronda per crear una entrada directa a l’aparcament del centre comercial. També al Barça de Núñez se li va presentar la idea de l'aparcament soterrat per absorbir els cotxes en dies de partit. I ja amb les obres, el Ferran López recorda com va haver d’avisar als operaris que estaven col.locant unes vigues al revès.

Les màquines excavadores havien començat el seu treball el 1970, per construir una de les majors infraestructures de l’ajuntament de Porcioles: la Ronda del Mig que enllaçava ben bé la Gran Via, a la Plaça Cerdà, amb la zona alta de Barcelona, a travès de l’Avinguda Gran Via Carles III. Pels habitants del nord, una comoditat més. Pels del carrer Brasil i Badal, sobretot, un canvi molt sobtat, de tenir voreres amples i arbres com un passeig, a tenir una vorera d’un metre i cotxes passant contínuament per sota els balcons. No obstant, a excepció del tram del 73, les reivindicacions pel cobriment van trigar encara a sentir-se uns quants anys.

Continua la lluita pel tram final

Posada en marxa Algun dels pioners va sorgir de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta, nascuda precisament l’any 70 amb els afectats per les obres. Havien intentat parlar amb anteriors regidors del districte, com l’Espinàs o la Mercè Sala, que sempre al.legaven que el cobriment era massa car. Però no va ser fins la gestió d’Enric Truñó quan les seves demandes van ser realment escoltades. A Truñó el recorden amb afecte a l’associació: “Ell havia estat veí del barri i va actuar gairebé com un veí més, comprometent-se a que el cobriment es faria”. No en va, li havien portat 11.000 signatures de suport a la protesta. Era l’any 1991 quan unes 20 persones van formar la Coordinadora Cobriment Badal, Brasil i Carles III. Aquell va ser el veritable impuls a la reivindicació, amb l’exigència per primera vegada de tapar tota la Ronda, des de la Plaça Cerdà fins a El Corte Inglés a la Diagonal.

La major dificultat: trobar fonts de finançament de l’obra. Els propis veïns van prendre la iniciativa:

ment a gastar-se 300 milions en seguretat, diners als que, de fet, noméss s’han d’afegir els costos d’urbanització i mobiliari com a despesa total per part del consistori en tota l’obra.

Altres propostes de finançament van quedar pel camí, junt amb un munt d’anècdotes que el Pepo Mediavilla, l’Alfredo Martínez o el Ferran López del Clot, companys en la lluita, recorden bé.

IGNASI R. RENOM

Un tram ja cobert de la Ronda del Mig de l'Av. Gran Via Carles III

Cronologia del cobriment: - 1973: carrer Badal, entre Sants i Pavia - 1993-1995: Av.Madrid-Sants - 1993-2001: Pavia-vies del tren (Antoni de Capmany) - 1997-2001: Av.Madrid-Trav.Les Corts - 1997-2001: vies del tren-Constitució (cobert, però no urbanitzat) - 2001-previst 2002: Trav.Les Corts-Mejía Lequerica i ConstitucióAv.Carrilet van proposar la construcció d’un aparcament en una planta intermitja entre el túnel de la Ronda i la superfície del carrer. De la venda de les places s’havia de treure els diners per aconseguir el cobriment. El projecte va ser acceptat després de molts estudis.

La condició era que es venguéssin prèviament almenys 100 places.

No van durar ni un sospir perquè als propis veïns afectats els interessava l'aparcament i el cobriment. Finalment, nomès es va dur a terme parcialment, ja que l’aparcament actualment només està si-

tuat entre la carretera de Sants i l’Avinguda de Madrid.

El fons de la Unió Europea La partida definitiva va arribar, però, des de la Unió Europea. Després d’un primer any de demanar fons sense èxit, l’exregidor Truñó els va aconseguir al segon intent. Representaran el 80 per cent del cost de l’obra i l’exigència és que el túnel disposi de màxima seguretat, cosa que en els primers moments no es compleix. Les revisions dels tècnics europeus obliguen l’Ajunta-

El recent cobriment de pràcticament els darrers trams de la Ronda no significa que la lluita veïnal sobre el tema s’hagi acabat. Tot i que en projecte ja és avançat, encara queden per cobrir els trams entre el carrer Constitució i l’avinguda del Carrilet i urbanitzar des de les vies del tren al mateix Constitució i de Travessera de Les Corts a Mejía Lequerica. Precisament sobre aquest tram, els veïns de Les Corts demanen que s’acabi de cobrir fins a la mateixa Diagonal.

Finalment, l'Ajuntament ha accedit a cobrir el tram final de la Ronda del Mig a Sants. El cobriment culminarà amb un túnel i no amb una pèrgola com estava inicialment previst. Segons els terminis municipals de l'obra, la cobertura de Mejía Lequerica fins a l'altura de l'avinguda del Carrilet serà completada i arribarà als 2.200 metres de longitud.

Respecte al tram Badal-Pavia és el que aixeca més protestes. En demanen la revisió de la urbanització, que no es correspon amb el projecte inicial que s’havia promès (més gespa, a l’estil de la Rambla del Brasil) per part del desaparegut tinent d’alcalde Santiburcio. Ja s’estan recollint signatures perquè la Rambla del Badal sigui menys dura. En Pepo Mediavilla, president de l’associació, està convençut que ho aconseguiran: “Triguin tant com vulguin o sigui necessari, però es farà”. Tenen de precedent una història de paciència i tot un èxit que els dòna la fortalesa i la raó.

7

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

En

5 paraules

L’Ajuntament es ven "El Triangle" El fons d’inversions Inmobiliarias Deka Delta, pertanyent a més de 600 caixes d’estalvis alemanyes, ha comprat l’illa d’edificis situada a la plaça Catalunya. Pagaran la quantitat de 114,48 milions d’euros (uns 19.000 milions de pessetes). La Inmobiliaria Colonial controlada per La Caixa va sortir derrotada a la subhasta a l’oferir una quantitat menor. El centre comercial es va inaugurar el 1998 i va suposar una inversió de 132 milions d’euros, uns 22.000 milions de pessetes.

Denúncien l'assassinat de Wilson Pacheco Prop d'un miler de persones es van manifestar pel centre de Barcelona en protesta per l'assassinat del noi equatorià a mans dels guardes de seguretat d'una discoteca. La marxa va sortir de la plaça Catalunya fins el complexe del Maremágnum acabant l'acte amb la col·locació d'espelmes a la superfície de l'aigua en record del jove.

Privatització de les trucades al 092 Una empresa filial de Telefónica ha estat contractada per l’Ajuntament per atendre les nombroses trucades que cada dia es realitzen al 092. No atenen les consultes agents de la guàrdia urbana, sinó treballadors d’una empresa privada. De les 850.000 trucades que es van fer l’any 2001, 275.000 van obligar a dur a terme diferents serveis policials. Els sindicats de la guàrdia urbana denuncien que aquest nou sistema està provocant endarreriments i equivocacions.

Envellim cada dia La nostra ciutat és la més envellida de tot l’Estat espanyol, dins de les ciutats de més de 50.000 habitants. Le xifres indiquen que 22 de cada cent barcelonins tenen més de 65 anys. La dada la facilita l’Anuari Social de La Caixa. A la nostra ciutat, li segueixen Torrevieja (Alacant), Manresa, Ferrol i Bilbao.

Barcelona expulsa immigrants L’aplicació de la Llei d’Estrangeria va obligar a abandonar la nostra ciutat a 352 immigrants. La xifra s’ha quadruplicat en un any. A més, a uns 494 immigrants se’ls ha prohibit l’entrada, fet pel qual se’ls va obligar a retornar al seu país des del port o aeroport corresponent. Mentrestant es garanteix la lliure circulació de capitals i, en canvi, la lliure circulació de les persones que busquen treball s’impedeix.

8

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

març-abril de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Nuevos autobuses reducen el tiempo de espera JORDI GOL

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), la empresa barcelonesa de transporte público, ha aumentado desde el pasado 21 de enero la flota urbana de autobuses con 77 nuevos vehículos, con el objetivo de reforzar 25 de las líneas más concurridas. De estos autobuses, 35 son de gas natural, 30 articulados y todos están adaptados para facilitar el acceso a minusválidos y a personas mayores con movilidad reducida.

Zonas como l'Eixample, la Diagonal, plaça de Catalunya i Sants se han visto beneficiadas por el refuerzo de 25 líneas con un total de 77 nuevos autobuses ●

Las líneas que han aumentado sus frecuencias son algunas de las hasta ahora más desfavorecidas Esto significa que la flota de autobuses cuenta ya con 927 vehículos, que aumentarán a 950 en el último trimestre del 2002. La compra de estos cien autobuses ha supuesto a TMB una inversión de unos 20 millones de euros, y supondrá la creación de 260 puestos de trabajo.

Las esperas prolongadas que padecían los usuarios y la falta de puntualidad – tal y como reflejaba un estudio del Real Club del Automóvil Alemán realizado el año pasado en 19 ciudades europeashan sido los motivos que han empujado a la empresa a mejorar el servicio en estas 25 líneas.

Esta mejora pretende reducir el tiempo de espera del 85% de los usuarios a 10 minutos y, en las 25 líneas mencionadas, lograr que

JORDI TARRÉS

Una de las paradas que ha visto incrementar el número de autobuses

casi la mitad de los viajeros no superen los 7 minutos de espera.

Las líneas que más incremento de vehículos experimentan son la 36, la 71, la 72, la 73 y la 60, con un aumento de 5 autobuses.

Las que menos son la 65, la 165 y la 43, con tan solo 1 vehículo más.

Algunos barrios se han beneficiado más que otros de esta iniciativa. Entre los barrios más favorecidos están el Eixample (aunque la parte izquierda se ha

quedado prácticamente sin autobuses nuevos), la Diagonal, Plaça de Catalunya, Sants, etc., que por el natural trazado de las líneas disfrutan de un servicio más rápido. Pero también los vecinos de algunos barrios más periféricos han visto reducido su tiempo de espera.

Horta y Nou Barris cuentan con nuevos autobuses en siete de las líneas que los comunican con el centro de la ciudad: la línea 39 y la línea 10, que llegan hasta la

Líneas que han aumentado su frecuencia 6

7 9 10 15 19 30 32 33 36 37 39 41 43 50 57 60 65 71 72 73 74 109 157 165

Poblenou-Passeig Manuel Girona Diagonal Mar- Zona Universitària Pl. Catalunya- Zona Franca Montbau- Passeig Marítim Hospital de Sant Pau - Collblanc Sant Genís -Port Vell Sarrià -Pl. Espanya Roquetes - Sants Estació Verneda -Zona Universitària Pl. Congrés - Paral·lel Hospital Clínic- Zona Franca Horta - Barceloneta Pl. Francesc Macià - Diagonal Mar Les Corts- Barri Besòs Trinitat Nova - Parc de Motjuïc Cornellà- Passeig Marítim Zona Universitària - Pl. Glòries Pl. Espanya - El Prat Canyelles- Passeig Marítim Bonanova - Passeig de la Zona Franca Pl. Kennedy - La Maquinista Zona Universitària - Fabra i Puig Estació de Sants- Pol. Zona Franca Sant Joan Despí - Passeig Marítim Pratexprés

A pesar del aumento de autobuses, la frecuencia de algunas de las líneas de la ciudad todavía supera los 15 minutos. Este es el caso de las líneas 31, 38, 40, 97 y 102. Por ejemplo, los usuarios de la línea 31, que une Canyelles con el Hospital Clínic por Nou Barris, deben esperar una media de 20 minutos. La línea 38, que comunica la Zona Franca con Plaça Catalunya, y que es, además, la única línea que pasa por el barrio de Can Tunis, sigue teniendo una frecuencia de paso media de 19 minutos. Es incomprensible que no se haya aumentado la frecuencia de esta línea, ya que es una de las pocas que comunica los complejos industriales y de oficinas de la Zona Franca, donde trabaja gran cantidad de gente. La línea 40, entre Trinitat Vella y el Port Vell, hace esperar a los viajeros unos 15 minutos entre autobús y autobús.

Más grave es el caso de las líneas 97 y 102. En la primera, que comunica una zona de difícil acceso como Vallbona con el metro de Fabra i Puig, los buses pasan cada media hora. En la segunda es aún peor, puesto que para comunicar Collserola con la Plaça Eivissa solo hay un autobús cada hora.

La Favb, aún reconociendo la buena noticia que supone el aumento de la flota de autobuses y la disminución de las frecuencias de paso, piensa que es aun insuficiente, y espera que no haya que aguardar otros 10 o 15 años para que las líneas cuya frecuencia es superior a los 15 minutos reduzcan el tiempo de espera.

Barceloneta; la línea 50, desde la Trinitat hasta Montjuïc; la línea 71, desde Canyelles al Paseig Marítim; la línea 36, hasta Paral·lel; La línea 19, que comunica Sant Genís con el Port Vell; y la línea 32 que une La Mina con la estación de Sants.

La Zona Franca también goza de un transporte público de mejor calidad en cuatro de las líneas que llegan hasta el barrio. La línea 9, desde Plaça Catalunya, ha aumentado su frecuencia; así como las líneas 37, hasta el Hospital Clínic; la 72, hasta la Bonanova; y la 109, hasta la Estación de Sants.

El aumento de las frecuencias descongestionará un poco las líneas que transportan a los estudiantes universitarios a las facultades de la Diagonal y Campus Nord.

Cinco líneas, que se encuentran entre las más utilizadas por los alumnos, han reducido sus tiempos de espera: la línea 6, que va hasta Poblenou; la línea 30, que llega hasta Plaça de Espanya desde Sarrià; la línea 33, que acaba en la Verneda; la

línea 74, que llega hasta Fabra i Puig por la parte alta de la ciudad; y la línea 60, que llega hasta Glòries haciendo una ruta de circunvalación por la Ronda de Dalt.

Los vecinos de algunas de las ciudades del Barcelonés y del Baix Llobregat también han visto reducida su espera. En L’Hospitalet, la línea 15, hasta el Hospital de Sant Pau ha aumentado su frecuencia.

También lo ha hecho la línea 57, que comunica Cornellà con el Passeig Marítim. Sant Joan Despí es otra de las ciudades que ha visto mejorado su servicio de comunicación con Barcelona, en concreto en la línea 157. El Prat de Llobregat se beneficia por partida doble con nuevos autobuses en las líneas 65 y 165 (el Pratexpress) que llegan hasta Plaça Espanya por L’Hospitalet Uno de los aspectos más interesantes del espectacular aumento de la flota de autobuses (el más importante de los últimos 15 años) es, como destaca la PTP (Associació per la Promoció del Transport Públic) que las líneas que han aumentado sus frecuencias son algunas de las hasta ahora más desfavorecidas. Este es el caso de la línea 71, que pasa de una frecuencia de 22 minutos a una de 10, o de la línea 30, que pasa de 17 a 9. También reducen su tiempo de espera en cinco minutos los usuarios de las líneas 6, 31, 57, y 60.

Se quiere reducir el tiempo de espera del 85% de los usuarios a 10 minutos La PTP espera también que los refuerzos permitan solucionar problemas como los retrasos constantes que sufren líneas como la 39 y la 19. Sin embargo, según el presidente de la PTP, Pau Noy, aunque sería estúpido no alegrarse de una mejora tan radical, ello no significa que no haya que arreglar aún muchos temas.

Opiniones dispares de los usuarios Tras un mes desde el aumento de la flota de autobuses en Barcelona, las opiniones de los usuarios sobre el servicio son contrapuestas. Hay quien piensa que el servicio ha mejorado, como Magalí, usuaria de la línea 71, que afirma que la frecuencia de autobuses ha aumentado ostensiblemente y que se ha reducido el tiempo de espera.

Sin embargo, esta no es una opinión generalizada. Sandra, usuaria de la línea 19, se queja de que la frecuencia sigue siendo más o menos la misma y de que los retrasos son considerables, aunque luego pasen dos buses juntos. Laura, que coge todos los días el 41, ni siquiera sabía que habían aumentado los autobuses en esta línea.

Por último está el caso de Ester, usuaria del 50, que aunque piensa que se ha disminuido la frecuencia de paso, considera que esta sigue siendo demasiado larga para una ciudad europea de primer orden.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2002

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un palau sense esports JAUME FIGUERAS

Una remodelació d’1,2 milions d’euros (200 milions de pessetes) ha estat el preu per convertir el Palau dels Esports, al Poble Sec, en un teatre musical. Des del 23 de novembre del 2001 aquest emblemàtic equipament esportiu s’ha transformat en el Barcelona Teatre Musical, una sala amb un aforament de 2600 butaques. D’aquesta manera Barcelona ha guanyat un nou equipament lúdico-cultural, però ha perdut un recinte insubstituïble per algunes entitats esportives. Aquesta nova orientació ha fet aixecar la veu a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (Ufec) que ha vist com algunes de les federacions que representa han hagut de fer les maletes i buscar-se un lloc on continuar amb les seves activitats. Un objectiu difícil si es té en compte que la resta d’instal·lacions esportives de la ciutat tenen els calendaris gairebé saturats, a més de tenir unes dimensions molt inferiors o bé ser autèntics gegants lluny de l’abast de les federacions catalanes, com el Palau Sant Jordi.

La conversió en teatre musical es va notificar a les federacions de forma irregular i precipitada Les federacions més afectades han estat les de Karate, Judo i Taekwondo. Aquesta última feia gairebé totes les seves activitats en aquest recinte, entrenaments, cursos i uns 14 campionats a l’any, entre els que destaquen diversos

La conversió del Palau dels Esports en teatre musical ha deixat al carrer diverses federacions esportives que han hagut de buscar altres espais on fer les seves activitats. Les federacions reivindiquen aquest equipament com a imprescindible per l’esport i per la ciutat ●

Però de res van servir els esforços de la Ufec, ni tampoc la intervenció del regidor d’esports de l’Ajuntament, Albert Batlle, que va fer gestions perquè el Palau no es perdés com a equipament esportiu, aconseguint paralitzar en un principi la tramitació de la llicència d’obres. La major part de les crítiques de la Ufec es dirigeixen contra el director general de Barcelona Promoció, Jordi Vallverdú, a qui

“A Barcelona no hi ha instal·lacions esportives per fer actes de 3.000 a 6.000 persones”

JOSEP MASIP

Façana del Palau d'Esports

campionats de Catalunya, algun Open d’Espanya i fins i tot un Campionat del Món el 1987. Però el setembre del 2001 la federació de Taekwondo va haver de modificar el calendari i buscar nous espais entre l’escassa oferta de la ciutat.

Després d’utilitzar aquest equipament gairebé des de la seva construcció, el 1955, aquest esport olímpic es va trobar al carrer i “amb l’aigua al coll”. Un exemple de la precipitació amb que es va haver

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Manifestació per una nova cultura de l'aigua

d’actuar és que per l’1 de desembre tenien previst celebrar el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona al Palau dels Esports i, tot i que finalment van poder tirar endavant amb el calendari, ho van haver de fer al poliesportiu de la Mar Bella, al Poble Nou. Projecte alternatiu A mitjans d’agost de l’any passat, Barcelona Promoció, l’empresa municipal que gestiona el Palau dels Esports, va informar a la Ufec que des del setembre les federacions haurien de suspendre les activitats que tenien programades. La notificació es va fer, segons el president de la Ufec, David Moner, de forma irregular: “ens ho van comunicar per telèfon i amb 15 dies d’antelació”. La decisió estava pre-

sa, i de poc van servir els esforços de la Ufec que fins i tot va presentar un pla de remodelació alternatiu que hauria costat uns 2,4 milions d’euros (400 milions de pessetes).

La proposta consistia en elevar el terra, reduint l’aforament i guanyant superfície per fer dues pistes poliesportives i, a sota, un gimnàs amb una sala cardiovascular i de musculació, una piscina i una zona termal. Aquest projecte volia recuperar el Palau per l’esport i pel barri i la Ufec estava disposada a pagar el cost de les obres si se li hagués encarregat la gestió del Palau. Amb aquesta proposta també es volia treure un major rendiment esportiu, social i econòmic, i és que, segons la Ufec, la nova orientació del Palau respon únicament a la voluntat de Barcelona Promoció d’obtenir majors beneficis.

acusen d’actuar “de forma independent sense voler dialogar i buscant només el rendiment econòmic”, tot i que també critiquen la posició de l’Ajuntament, a qui acusen, amb l’excepció de l’àrea d’esports, de despreocupar-se del cas.

El que ha molestat a les federacions és el canvi d’orientació del Palau, però també com s’ha fet, sense comptar per res amb ells i sense rebre informació sobre el futur d’aquest espai.

Així doncs, amb una política de fets consumats per part de Barcelona Promoció, les federacions afectades van haver de fer equilibris per completar els seus calendaris fora del Palau. A Barcelona no hi ha instal·lacions per acollir actes per entre 3.000 o 6.000 persones, un aforament que encaixava perfectament amb les característiques del Palau. Un exemple paradigmàtic és el de la federació de Taekwondo que organitza diversos campionats en els que participen entre 300 i 400 persones i que n’aplega a més de 2.000 de públic. Ara han hagut de dispersar-se entre el pavelló de la Mar Bella, amb un aforament de 1000 persones que sovint queda petit, el Velòdrom d’Horta, on organitzen diversos cursos, i les instal·lacions d’INEFC a Montjuïc, on entrena la selecció catalana.

Reformes reversibles?

El passat diumenge 10 de març, 250.000 persones es van manifestar a Barcelona contra el Plan Hidrológico Nacional. Va destacar la presència de veïns i veïnes de les terres de l'Ebre i de l'Aragó. Representacions de la resta de l'Estat espanyol van acudir en solidaritat amb els pobles afectats i en defensa d'una nova cultura de l'aigua. La manifestació es va caracteritzar per un ambient festiu que incloïa des de bandes de música fins a performances.

En el fons del debat està la dicotomia sobre la necessitat de treure rendiment econòmic a una instal·lació municipal o destinar-la a l’ús pel qual va ser concebuda, encara que això sigui poc rentable. La remodelació del Palau dels Esports sembla respondre a l’interès de buscar el benefici econòmic. Aquesta línia de rendibilització va començar amb l’ús d’aquest espai per a concerts diversos. Tot i això, les federacions acceptaven aquesta convivència com un mal menor, tot i que puntualment havien de modificar els seus calendaris per adaptar-s’hi. També cal tenir en compte que les federacions usaven el Palau fent un contracte per cada activitat, pagant un llo-

guer d’entre 2.100 i 2.400 euros per dia (unes 350.000/400.000 pessetes). Des de la Ufec es reclama que el Palau dels Esports sigui un equipament d’ús social eminentment gratuït, tot i que els clubs hagin de pagar les despeses de manteniment. Ara però, amb la conversió en teatre musical, la ciutat perd un equipament esportiu que era el terme mig necessari entre els pavellons de barri i el Palau Sant Jordi.

La pregunta és fins a quin extrem es pot arribar per aconseguir fer diners amb un equipament municipal, i si és lícit que una instal·lació esportiva perdi la seva funció original.

De moment la programació de musicals durarà, com a mínim, fins a finals d’aquest any, amb la

representació de Gaudí, un musical de creació pròpia que s’estrenarà el 23 d’abril, i continuarà amb Els Miserables , una versió de l’obra de Victor Hugo. El que és una incògnita és si després d’aquest període el Palau tornarà al seu ús esportiu. Pels impulsors del Barcelona Teatre Musical aquest és un any de prova per comprovar la viabilitat econòmica del projecte, que podria ser rendible amb una ocupació d’un 48% de l’aforament. En tot cas, sembla que la decisió sobre el futur del Palau dels Esports dependrà més dels resultats econòmics obtinguts al llarg d’aquest any que no pas de la voluntat de recuperar aquest espai per l’esport.

10

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

Parkings Consell de Cent, Plaça de les Glòries, Independència, Avda. Meridiana, Gran Via Metro Glòries, Clot Autobusos 18, 33, 34, 43, 44, 48, 51, 54, 56, 62, 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

març-abril de 2002

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

FORN DE PA D'AVINYÓ

Casa fundada l'any 1912

CASA BEETHOVEN RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 08002 BARCELONA TEL. i FAX (93) 301 48 26 http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Llibres Material escolar i d'oficina Jocs didàctics Av. Diagonal, 322 - 08013 Barcelona Tel. 93 207 38 98 - Fax 93 207 76 58

OBERT TOT L'ANY

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL.LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

PASTISSERIA GRANJA

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS…

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@retemail.es

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26 Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

La Veu del

CARRER

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● Tel. 93.412.76.00 ● Fax 93.412.58.88 ● e-mail: carrer@lafavb.com ● Web: www.lafavb.com

Si vols rebre la revista a casa, envia aquest cupó amb les teves dades: NOM:........................................................................................................................................

ADREÇA:.................................................................................................................................

POBLACIÓ:.............................................................................................................................

CP:.......................................................TELÈFON:..................................................................

Subscripció: ❑ Quota despeses mínimes: 6 núms. -7¤ ❑ Quota Amic/ga: 6 núms. - 14¤ Forma de pagament: ❑ Taló adjunt a nom de Favb ❑ Domiciliació bancària Entitat: ❑❑❑❑ Oficina: ❑❑❑❑ Control: ❑❑ Núm. de compte: ❑❑❑❑❑❑❑❑❑❑

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER !

93 412 76 00

La Veu del

11

OPINIÓ

CARRER

març-abril de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Eugeni Madueño Periodista

De l'alliberament a l'estafa

J

o era un ingenu. Quan van començar les privatitzacions de les empreses estatals amb el govern socialista, me'ls vaig creure. Recordo aquell ministre navarrés, en Solchaga; i l’altre, en Boyer, aquell que -quin gran cor, el tio- li va posar calefacció a la caseta del seu gos. Tots dos predicaven la necessitat d’alliberar i flexibilitzar l’economia per tal de fomentar la “sana competència”, fruit de la qual els consumidors podríem beneficar-nos d'uns serveis millors i un preus més reduïts.

Van començar amb Iberia, aplanant el camp liberalitzador que ara completa el PP. Recordo l’entusiasme inicial motivat per l’abaratiment dels preus del pont aeri Barcelona-Madrid, gràcies a l’entrada en funcionament d’una altra companyia competidora, Air Nostrum. Després vindria la liberalització de Telefónica, i el repartiment del monopoli estatal entre d’altres empreses, com Retevisión o Airtel. I posteriorment la fusió de les companyies elèctriques estatals en una, Endesa, presidida per l’amic -amic de la llibertat- Rodolfo Martín Villa. I no oblidem Campsa, el gran monopoli estatal dels hidrocarburs, desmontat per crear Repsol i Cepsa, entre d’altres grans grups privats.

Doncs bé, en molts pocs mesos vaig passar de considerar-me ingenu a sentir-me gilipollas. En un tres i no res Iberia i Air Nostrum es van posar d’acord i van apujar els preus del bitllets. Telefónica encara no ho ha fet -tot arribarà- això de posar-se d’acord amb els competidors per decidir els preus. Però es deu a que encara està en una fase prèvia: fa el que pot i més per no tenir competidors. Les empreses que ho intenten, com Retevisión, no aconsegueixen trencar el monopoli -ara ja totalment privat-, perquè Telefónica manté al temps la propietat de la xarxa telefònica i la comercialització dels serveis, per la qual cosa té tots els instruments per no deixar-se guanyar terreny. Els posaré un exemple personal. Fa dos mesos que tinc demanada una línia ADSL a Retevisión, però els tènics de Telefónica no es decideixen a venir a casa a instal·lar-me l’aparell de connexió sense el qual els de Retevision no poden instal·lar el mòdem.

Dels beneficis que la liberalització del mercat elèctric ha de portar als consumidors, només cal recordar les contínues apagades que hem sofert aquest darrer estiu, degudes a l’estat deplorable de les xarxes elèctriques (provocadores de més d’un incendi al bosc). Un estat deplorable que, segons molts experts, es deu a què la privatitzada Endesa destina els seus quantiosos

ANDREU BLANCHAR

Concert al Sot del Migdia, el 16 de març

beneficis a invertir en altres negocis, i no a renovar i modernitzar les seves instal·lacions.

I finalment, ens queda per recordar el gran avantatge que per a les nostres butxaques ha suposat l’alliberament del mercat dels hidrocarburs, i amb ell la possibilitat que cada companyia subministradora tingui preus diferents i competitius. Només cal visitar dues o tres benzineres per adonar-se de la fal·làcia. La denúncia presentada recentment pel fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo contra les companyies Repsol i Cepsa, a les quals acusa de posar-se d’acord per decidir els preus de les benzines -es a dir, de passar-se pel forro la “sana competència”- és prou il·lustrativa d'allò que a la pràctica significa la liberalització. Com ho és el fet afegit que la denúncia no hagi prosperat perquè l’ha aturada el mismísimo fiscal general del Estado, Jesús Cardenal, nomenat a dit pel Govern de José María Aznar.

Arribats a aquesta constatació fefaent dels

grandíssims beneficis que la privatització de les grans empreses de l’Estat ens han portat, ja podem parlar del gran èxit assolit per Aznar a la cimera europea de Barcelona, on va aconseguir que “l’alliberament del mercat energètic europeu sigui irreversible”, segons va dir. Sens dubte va ser un gran èxit si més no per a les empreses elèctriques, doncs inmediatament després el vicepresident de la patronal elèctrica espanyola, Pedro Rivero, deixant en evidència que els polítics ballen la música que ells toquen, va felicitar Aznar per anar “pel camí correcte”. El camí que marquen les companyies ara ja feliçment “alliberades”.

Vaig començar sentint-me ingenu, després gilipolles i finalment estafat. Estafat com a persona i com subjecte històric. Em va semblar que aquest era un dels sentiments majoritaris entre el mig milió de persones que a l’endemà de concloure la cimera vam sortir al carrer per reivindicar un altre món en el qual la justícia faci possible l’ingenuitat.

Kiosk

Rauxa

Botellón

Carta Municipal JORDI BORJA, urbanista

La España negra cabalga de nuevo. Y le salen sus demonios atávicos. El miedo a la diversión no controlada, el racismo antijoven, la respuesta represiva. Concentraciones de jóvenes en el espacio público bebiendo cerveza son un espectáculo parece ser que insoportable, hay que ver cómo lo dejan todo después, y antes qué barullo que arman. Los desmanes fascistoides de los campos de fútbol y los estragos urbanos que cada partido provoca, en cambio, forman parte del desorden establecido. En los periodos de cambio y de incertidumbre los miedos sociales se acentúan, los chivos expiatorios se hacen más necesarios para mucha gente. Los políticos y los medios de comunicación más irresponsables los atizan, como ahora. Contra los jóvenes.

Los jóvenes, cuya alegría en el espacio público es una provocación, también, todo hay que decirlo, son una molestia que puede resultar difícil de soportar para los vecinos y un coste suplementario para los servicios de limpieza del “after day”. Y entonces se tira al niño con el agua sucia. Se exalta la recuperación de una plaza… porque se ha conseguido que esté vacía. Se recuperan a la vez el orden y la virtud. El orden de un espacio público sin gente, lo cual es la negación del mismo. Y la virtud, pues así se beberán el botellón en antros cerrados y ya se sabe que el pecado privado si es negocio es virtud pública.

No hace muchas semanas leí un manifiesto de intelectuales franceses, juristas, profesores, curas y otros elementos poco sospechosos de fomentar el caos y el vicio que denunciaban el creciente racismo antijoven. Por otra parte, se tiende a criminalizar el espacio público, se estimula la agorafobia urbana, el temor a lugares abiertos y a la diversidad de usos. El “shopping” sería entonces nuestro destino.

Consumo para los solventes y policías privadas para todos, que si es necesario liquidan a los indeseables. Ya sabemos que el espacio público, cuanto más rico y polivalente, más conflictivo.

El papel de las autoridades no es suprimir su uso social, y negarlo como lugar de vida colectiva, de relación humana, sino regularlo el mínimo indispensable. Plazas y parques, noches tibias de vino y cerveza, risas de jóvenes, es una propuesta de felicidad.

La Vanguardia, 17 de febrero

Fins i tot durant la Dictadura es va reconèixer el dret que Barcelona tingués la seva llei especial.

La Carta Municipal havia de ser com la Constitució de la nostra ciutat.

Després de la democratització de les institucions muncipals amb les eleccions de 1979 quedava pendent d’adequar aquesta llei especial a la nova situació política.

Van passar molts anys i, per fi, es va aconseguir elaborar un nou text consensuat. El Parlament va aprovar la part de l’articulat que li corresponia, però l’altre text depenia de la nova majoria del Partit Popular al Congrés a Madrid.

Van passar els mesos i semblava ser que hi havia poc interès pel tema. De sobte el passat 7 de febrer el ministre d’Administracions Públiques, Jesús Posadas, va manifestar que no corresponia a Barcelona tenir una llei especial.

La indignació va ser general, des de l’alcalde fins als partits polítics i diferents entitats, entre elles la Favb. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la protesta per la resposta del govern popular.

Davant de la unanimitat en la protesta, el ministre va haver de rectificar i va manifestar que Barcelona tindria la seva llei. Però de tot això ja en fa un mes i s’ha tornat al silenci administratiu.

Fa la impressió que s’està marejant la perdiu.

12

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2002

La Veu del

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

13

Megacentres a la ciutat En els últims temps els grans centres comercials i lúdics han estat notícia.

Ja sigui per les operacions urbanístiques, com pel seu impacte en la mobilitat i en el comerç dels barris.

CARRER s'ha acostat a cadascun d'ells per conèixer la seva seva realitat i la de l'entorn. Fins i tot hem pogut saber

que en el poc temps que porten funcionant ja han hagut d'afrontar algunes crisis. Junt amb la descripció de cadascun dels centres, ens ha interessat reflexionar sobre els models de ciutat i de cultura que es propicien des d'aquests nous centres amb l'ajut dels següents articles: el

primer de l'economista Albert Recio 'Espais del capitalisme global' i el segon de l'antropòleg Manuel Delgado 'Consumidors cecs o ciutadans que pensen?'. Carles Valls ens introdueix al dossier amb una panoràmica general de les transformacions del comerç.

DOSSIER L'expansió dels nous centres comercials Carles Valls

E ●

n menys d’una dècada Barcelona ha obert sis grans centres comercials i d’oci: L’Illa Diagonal, Maremàgnum, Glòries, La Maquinista, Heron City i, l’últim d’ells, Diagonal Mar. Això ha suposat un increment de 934 establiments comercials i 231.994 metres quadrats de superfície de venda que s’han afegit a l’oferta comercial que ja existia a la ciutat.

Per regular el creixement dels centres comercials, el Parlament de Catalunya va aprovar fa dos anys la Llei de l’impost sobre grans establiments comercials. Aquesta Llei estableix una taxa als grans establiments comercials “per raó de l’impacte que pot ocasionar al territori, al medi ambient i a la trama del comerç urbà de Catalunya”. La Llei pretén protegir el comerç urbà o de proximitat que, segons el preàmbul, “satisfà unes necessitats vitals per als ciutadans, de tal manera que compleix una funció no només econòmica, sinó també social i urbanística”.

L’Ajuntament ha afavorit amb la seva política d’urbanisme l’aparició de nous centres comercials El sector del comerç al detall té un pes molt important en l’economia catalana.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població ocupada en aquest sector supera les 250.000 persones. L’aportació del sector al conjunt de l’economia catalana és d’un 12%.

A Barcelona, el comerç dóna treball a 161.415 persones, segons les últimes dades publicades pel Fòrum Comerç i Ciutat.

D’aquestes, 98.000 treballen al comerç minorista i quasi 64.000 en el comerç majorista. Més del 62% dels assalariats són dones.

Pel contrari, el nombre d’establiments en els centres comercials no arriba al miler.

Tot i així, el model de ciutat que ha prevalgut aquests darrers anys ha estat l’eclosió de megacentres comercials que han transformat urbanísticament i han afectat al comerç dels barris. L’Ajuntament ha apostat per potenciar els grans centres comerci-

als, fent una política d’urbanisme que afavorís la seva implantació.

La inauguració de Diagonal Mar, la crisi de La Maquinista i de les Glòries, el projecte d’un centre d’oci a la plaça de toros de Les Arenes i la ubicació d'un nou El Corte Inglés en els terrenys de Renfe-Meridiana han posat sobre la taula alguns interrogants sobre la viabilitat d’aquests centres i la coexistència amb els comerços urbans ja existents.

Enfront aquest allau de centres comercials, a l’hora de parlar de la realitat comercial de la ciutat hem de fer referència a l’existència dels anomenats eixos comercials urbans que s’estenen pels barris. D’entre els eixos més consolidats trobem: Barna Centre, Sants-Creu Coberta, Sant Antoni Centre Comercial, l’Eix Sant Andreu, Barnavasi, Gran de Gràcia, Maragall-Trinxant, Gràcia Nova, Cor d’Horta, Nou Barris, Dreta de l’Eixample, Sarrià, Poblenou, Nou Drassanes, Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia.

Però al costat d’aquests eixos continua coexistint l’anomenat comerç dispers, escampat pel barri. És el cas d’una sabateria, una verduleria o el colmado de tota la vida que dóna personalitat al barri. Molts d’aquests han hagut de tancar per falta de clientela, sobretot per la presència de grans cadenes d’hipermercats amb preus molt més competitius.

Per altra banda, l’obertura de petits establiments per nous immigrants emprenedors també ha incrementat l’oferta comercial. A barris com el Raval, el Gòtic o Sant Antoni s’ha notat de forma palpable l’aparició d’aquests nous establiments com locutoris, carnisseries halals, perruqueries i colmados que cerquen aquesta nova clientela.

Per això, la realització d’un pla de dinamització comercial és un dels reptes de la ciutat, segons l’Associació de Botiguers de Catalunya (ABC).

Per Esteve Cantería, president de l’ABC, la funció d’aquests centres “no és comercial, de donar servei, sinó que es tracta d’una inversió immobiliària que s’ha d’amortitzar”.

Per la seva banda, Miguel Angel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç de Catalunya, considera que “és trist que una regeneració urbana hagi de basar-se en una mastodòntica gran superfície”.

JORDI TARRÉS

Obres al voltant de Diagonal Mar centre

14

La Veu del

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

JOAN MOREJÓN

ANDREU BLANCHAR

L'Illa Diagonal

Les Glòries

Alicia Tudela

U ●

bicat en l’illa que formen l’avinguda Diagonal amb els carrers d’Entença, Numància i Déu i Mata, en una zona privilegiada que constitueix un dels nuclis més importants de l’activitat econòmica i financera de la ciutat, el centre comercial de L’Illa Diagonal ha suposat un impacte important per a la fisonomia i l’activitat comercial de Les Corts, barri on es troba, i Sarrià. Aquest espai comercial i d’oci, que inicialment es va conèixer amb el nom de superilla per la seva magnitud, ha unificat les necessitats municipals respecte a l’ordenació viària, la creacio d’espais lliures i l’equipament per al barri amb el conjunt de construccions privades previstes per a l’ús comercial, hoteler i d’oficines.

Els petits comerços alimentaris de Les Corts i Sarrià han patit una davallada important El projecte urbanístic preveia crear dins aquest espai una miniciutat on els veïns poguessin disposar de tots els serveis. Per això, dins el recinte, a banda de les galeries comercials, del mercat i dels restaurants, hi ha 6.000 metres quadrats de parc públic i una discoteca (la nova versió de la sala Bikini, amb entrada pel carrer Déu i Mata). A més, hi ha un hotel, gestionat pel grup Husa, amb 6.000 metres quadrats distribuïts en quatre plantes, 48.000 metres quadrats d’oficines i un centre de convencions que dóna vitalitat social al conjunt. En el projecte també es va portar a terme la reconstrucció de dues escoles, Ítaca i Santa Teresita, que ja estaven al solar abans de la ubicació del complex.

A l' estar situat en un extrem del barri, gairebé tocant a Sarrià, la ubicació del centre comercial no ha afectat la vida dels veïns d’aquesta zona de Les Corts. L’únic destacable són les cues a l’entrada i sortida del pàrquing de L’Illa (al carrer Constança) en hores de màxima afluència de públic, sobretot els dissabtes a la tarda, però que en qualsevol cas suposen un prejudici pels clients més que pels veïns.

El veritable impacte de L’Illa, però, ha estat per als petits comerciants del barri.

La secretària de l’Associació de Veïns de Les Corts, Adela Agelet, reconeix que hi ha hagut una important davallada del co-

Eva Lechuga

merç local, sobretot alimentari: “Moltes botigues de queviures, com ara fruiteries, carnisseries o peixateries, han tancat ja que molta gent del barri va a comprar al supermercat de L’Illa”. Precisament un 70% del públic d’aquest centre prové de Les Corts i Sarrià. Pel que fa a la resta de comerç, Agelet afirma que l’impacte no ha estat tan gran tot i que des de l’apertura del centre comercial totes les botigues s’hi han ressentit.

Per la seva banda, Sarrià també s’ha vist afectat per la ubicació de L’Illa, ja que a la zona més nova del barri hi ha molt poc comerç i a l’antiga vila el que hi ha no s’ha renovat. L’Associació de Veïns de Sarrià, afirma que la implantació de L’Illa ha afectat l’activitat comercial del barri, tot i que no de manera ofegadora. La vocal de comerç de l’Associació de Veïns de Sarrià, Mercè Tutusous, reconeix que el problema d’aquesta zona és que l’oferta de les botigues no està gens adaptada a la demanda. “Els comerços s’han renovat molt poc tant pel que fa la decoració com als productes que ofereixen. A més, molts botiguers no volen obrir els dissabtes. Tot plegat fa que la majoria de gent del barri tard o d’hora acabi comprant a L’Illa”, afirma Tutusous.

Amb l’obertura del centre comercial, alguns empresaris han optat per la formula “si no pots amb el teu enemic uneixte a ell” i, sense tancar la botiga del casc antic de Sarrià, han obert una altra a L’Illa. En relació a això, el president de l’Associació de Comerciants de Sarrià, Jordi Farell, afirma “aquesta tàctica és fruit d’una molt bona mentalitat empresarial i permet que el botiguer ampliï la quota de clients al mateix temps que manté els del barri de tota la vida”.

ILLA DIAGONAL Barris: Les Corts i Sarrià Any inauguració: 1993 Inversió total: Promotor: Winterthur Immobiliària Sanahuja Propietari: Winterthur Immobiliària Sanahuja Superfície de venda total: 29.301m2 Sales cinema: 0 Nº establiments: 130 Nº visitants/any: Places aparcament: 2.400 Accessos: Metro L3 i 9 línies de bus

A ●

mb la inauguració del centre comercial Les Glòries, a l’abril de 1995, es va iniciar un important projecte econòmic per tal de modernitzar la part de la Diagonal fins al nou front marítim. Això ha provocat un gran impacte comercial, urbanístic i veïnal a la zona, sobretot als barris del Clot-Camp de l’Arpa i de Poblenou. Des del punt de vista dels comerciants, inicialment veien la creació del centre comercial amb desconfianca: “La inauguració va crear molta expectació i aquell dia van baixar les vendes, però és normal perquè va ser la novetat. Amb el temps s’està normalitzant, i sembla ser que ara comencen a pujar les vendes”, comenta la presidenta de l’Associació de Venedors del Mercat del Clot. També diu que en el cas particular del mercat hi ha una bona convivència amb el centre comercial, entre d'altres motius, perquè l'Ajuntament el va reformar i va peatonitzar el seu entorn abans que s'inaugurés Glòries. El client del mercat de tota la vida demana una atenció més personalitzada, més humana, amb productes de qualitat, i això no ho troba als centres comercials, amb la qual cosa aquest tipus de client continua essent fidel al mercat.

Els petits comerciants d'altres zones, en canvi, no ho veuen de forma tan positiva, ja que les grans superfícies han provocat, amb la seva permisivitat horària i la gran oferta de productes, una davallada de vendes força important. Manel Martínez, de l’Associació de Veïns de Poblenou explica que la part més habitada d'aquest barri está suficientment allunyada del centre comercial com perquè la gent segueixi comprant a la zona comercial de Poblenou, encara que els nous veïns, els que fa poc que són al barri, prefereixen desplaçar-se al centre comercial de les Glòries i ja no compren al seu propi barri.

"Tenim el barri envoltat de dos grans centres comercials, Glòries, per un costat, i Diagonal Mar, que s’acaba d'obrir fa poc temps, per l'altre, i això ens farà mal a llarg termini. Pot acabar, fins i tot, amb la vida comercial del nostre barri", diu Martínez.

Als voltants de Glòries, l’Ajuntament té en marxa un pla d’urbanització que preveu la construcció de gratacels i grans edificis sense comptar amb les necessitats i els interessos del veïnat, que reclamen la creació de nous equipaments i zones verdes. Així ho diu l’Associació de Veïns del

Clot-Camp de l'Arpa: ”Demanem a l’Ajuntament una plaça de les Glòries i una Gran Via normaletes, que siguin un àrea central, però amb la seva zona verda, amb els seus equipaments socials per a gent normal, amb transports públics de gent corrent i amb menys cotxes i menys contaminació”. Martínez ens comenta també que han d’estar fent campanyes contínues perquè l'administració es preocupi dels equipaments socials del barri, i no només d'inaugurar centres comercials. Les associacions de veïns de ClotCamp de l'Arpa, Poblenou, Fort Pienc i Sagrada Família van organitzar una protesta conjunta el novembre de l’any passat per explicar que la gent no està d’acord amb el pla urbanístic previst.

El mercat del Clot ha resistit l'impacte d'un centre comercial que, malgrat tot, amenaça el Poblenou per l'efecte pinça amb Diagonal Mar A través dels mitjans de comunicació s’ha fet pública la crisi oberta al centre comercial Les Glòries, que s’ha expressat en una última inversió de 7,21 milions d’euros (1.200 milions de pessetes) per tal de fer compatible el centre amb el recentment inaugurat de Diagonal Mar. Així mateix, és notori que l’Ajuntament ha donat suport de forma important als gestors del centre comercial Les Glòries, llogant les seves oficines per ubicar els serveis d'urbanisme, informàtica i el 010.

LES GLÒRIES Barris: Clot, Gran Via, Poblenou Any inauguració: 1995 Inversió total: 240,40 milions d'euros (40.000 milions de pessetes) Promotor: Carrefour, Consorci de la Zona Franca i Caisse de Dépots Propietari: Rodamco (Grup holandès) Superfície de venda total: 32.739 m2 Sales cinema: 7 Nº establiments: 210 Nº visitants/any: 18 milions anuals Places aparcament: 3.200 Accessos: Metro L1 i 4 línies de bus

La Veu del

DANI CODINA

JOAN MOREJÓN

La Maquinista

Diagonal Mar

Luis Caldeiro

U ●

no de los antíguos límites de la ciudad eran, sin duda, las vías del tren de la Estación de Sant Andreu. Más allá se extendía el Bon Pastor, tierra de nadie donde en otro tiempo, sin embargo, había anidado la locomotora que durante más de un siglo había tirado de la economía del país: La Maquinista Terrestre y Marítima.

Pasó aquella época y La Maquinista emigró a mejores solares; concretamente a Santa Perpètua. En su lugar ha surgido una auténtica ciudad comercial, con sus avenidas, paseos y plazas. Se quiera o no, la construcción del centro comercial La Maquinista ha supuesto una pequeña revolución para el barrio de Sant Andreu. No estamos hablando solamente de uno de los proyectos más ambiciosos que se hayan realizado en Barcelona, con una inversión multimillonaria y su consiguiente empleo de mano de obra directa o indirecta. Ni de la creación de una oferta lúdica y comercial desconocida hasta ahora (que va de un hipermercado a un multicine de 13 salas, pasando por comercios de toda índole). No: estamos hablando del nacimiento de una pequeña ciudad donde antes hubo un erial, y donde ahora se construye y se crean infraestructuras. ¿Rehabilitación o simple pelotazo inmobiliario?

Las asociaciones de comerciantes de Sant Andreu definen el centro como una operación especulativa de Gec-Alsthom Guillermo Rego lo tiene muy claro. El actual director del centro piensa que es ahora La Maquinista la que toma el relevo a su antecesora en el papel de locomotora económica y urbanística: “El principal beneficio que ofrece un Centro de estas características es lograr la integración de comerciantes de todo tipo”, la cual da como resultado “una amplia y variada oferta, un foco de atracción para la zona”. El centro, en opinión de este directivo, “ofrece una nueva área de centralidad urbana para Sant Andreu y un punto de encuentro al consumidor que le permite no sólo rentabilizar su tiempo sino también aprovecharlo en actividades de ocio”.

El pequeño comercio de Sant Andreu se vertebra alrededor de L’Eix Comercial,

15

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

Anna Bartolomé

sociedad promovida por diversas asociaciones de comerciantes (Botiguers del Centre, Boulevard Fabra, Carrer Gran de Sant Andreu). Esta sociedad surgió hace cinco años “como respuesta del comercio de la zona a la continua agresión que han representado las sucesivas autorizaciones de nuevas grandes superficies comerciales”, dice Joan Mateu, delegado del consejo de la sociedad.

Mateu califica a La Maquinista lisa y llanamente de “operación especulativa” perpetrada por la empresa anglo-francesa GecAlsthom en connivencia con el Ajuntament y la Generalitat. Ambas instituciones habían pactado (en marzo de 1995) con los comeciantes no ceder a las pretensiones de la compañía (200.000 m2. de superficie, que incluía un hipermercado). El pacto reducía la superficie a la mitad, dedicándose el resto a vivienda; y no aceptaba la implantación de ninguna gran superficie alimentaria.

Dos años después (enero de 1997), el acuerdo fue traicionado por las instituciones, que aceptaron los términos de Gec-Alsthom. De nada sirvieron las alegaciones ni la constitución de una Plataforma en defensa del comercio.

Gec-Alsthom se comprometía a reflotar una empresa muy maltrecha económicamente a cambio de recalificar el suelo industrial de la zona en terrenos de uso comercial y de viviendas, obteniendo unas estupendas plusvalías por ello.

Como colofón, Mateu se pregunta: “Con una oferta interior más que suficiente (500 comercios concentrados en el carrer Gran y en la Rambla; y 5 grandes superficies comerciales a menos de 10 minutos en coche –Hipercor, Baricentro, Montigalà, Pryca, Glòries, y Diagonal Mar) ¿a quién le hace falta La Maquinista?"

LA MAQUINISTA Barris: Sant Andreu, Bon Pastor, Baró de Viver Any inauguració: 2000 Inversió total: 150,25 milions d'euros (25.000 milions de pessetes) Promotor: Metrovacesa (BBVA és el soci principal) Propietari: Carrefour i La Maquinista Global, S.A. Superfície de venda total: 45.000m2 Sales cinema: 13 Nº establiments: 236 Nº visitants/any: Places aparcament: Accessos: -

D ●

iagonal Mar és el tercer centre comercial més gran de Catalunya i un dels més importants d’Europa. impulsat per la multinacional texana Hines i inaugurat el novembre passat, Diagonal Mar Centre significa la primera pedra del projecte d’urbanització i renovació del front marítim de Barcelona de cara el Fòrum del 2004. Aquest projecte inclou cinc illes de residències d'alt standing, tres hotels, tres edificis d’oficines i un parc de 17 hectàrees que passarà a ser el tercer parc públic més gran de Barcelona després del Parc Güell i el Parc de la Ciutadella.

La proximitat amb les platges de la ciutat i l’espai destinat al Fòrum de les Cultures del 2004 fan que Diagonal Mar tingui una posició privilegiada a Barcelona. Tot i que el centre s’ha edificat a una zona, fins ara, poc poblada, 240 botigues són una competència significativa pel comerç tradicional del barri. Els responsables de Diagonal Mar afirmen que l’oferta del centre és complementària amb la dels botiguers minoristes que ofereixen un servei personalitzat i de productes més bàsics que els que concentra un espai dedicat sobretot a l’oci i la moda.

El nou centre, ubicat en una antiga zona obrera i industrial, aposta per un públic de classe mitja o mitja-alta El front marítim de Barcelona presenta en aquests moments una oferta de tres centres comercials de grans dimensions (Diagonal Mar, Glòries i La Maquinista) i una demanda aparentment reduïda. Des de Diagonal Mar s’afirma que la ubicació del complexe i els bons accessos dels que gaudeix fa que estigui obert a un públic format tant per ciutadans de Barcelona com de poblacions properes, especialment del Maresme. Tot i això, Diagonal Mar ha apostat des d’un principi per un públic de classe mitja o mitja alta amb una oferta que oscil·la entre els comerços assequibles per a tothom fins als establiments més selectes de moda, restauració i oci.

Els barris del voltant han volgut opinar sobre Diagonal Mar, però poc han pogut intervenir en un projecte que la multinacional texana Hines ha concertat amb l'Ajuntament. Consultats sobre la

infraestructura, tant del centre com de les dues torres de 72 metres d’alçada de vivendes, es va variar la seva orientació i es van reduir parcialment les seves dimensions per no atemptar contra el paisatge del barri i evitar un mur de separació entre la ciutat i la platja. Igualment, el parc, que s’obrirà aquest estiu, dissenyat per l’arquitecte Enric Miralles, ha estat fonamental pels veïns, que feia anys que reclamaven més espais verds per a una zona envoltada d’indústria. El parc, constarà de tres parts: a part de l’espai reservat per als nens, hi haurà una zona esportiva, un carril per bicicletes i un lloc destinat a espectacles, reunions o festes que podran aprofitar els veïns com a espai de reunió i oci. Les associacions de veïns han denunciat que la ubicació dels habitatges implica una pseudoprivatització del parc, que estarà envoltat d'una tanca. També es queixen que només se'ls ha demanat l'opinió sobre les infraestructures necessàries en una petita part del parc (menys del 10%).

Però, en canvi, la consultora que ha impulsat les enquestees veïnals (dirigida per l'ex-regidora Teresa Sandoval, que treballa per Hines) ho ha volgut vendre com un gran procés de participació ciutadana.

Tot i estar inaugurat des de novembre, encara és aviat per fer un anàlisi de l’èxit o l’impacte del centre. Construït en una zona en fase d’expansió i amb un ull al Fòrum 2004, sembla que la novetat ha fet que Diagonal Mar guanyés la primera batalla a la resta de centres comercials d’aquesta part de Barcelona, però caldrà veure si el centre aconsegueix consolidar-se i si la demanda existent és suficient per a tots.

DIAGONAL MAR Barris: Diagonal Mar, Maresme, Sud-oest Besòs i Poblenou Any inauguració: novembre de 2001 Inversió total: 835,41 milions d'euros (139.000 milions pessetes) inclou habitatges...

Promotor: Grup Hines (EEUU) Propietari: Deka Immobilien (grup alemany) Superfície de venda total: 47.954 m2 Sales cinema: 18 Nº establiments: 240 Nº visitants/any:2,5 milions des de nov.2001 Places aparcament: 5.000 Accessos: Metro L4 i 7 línies de bus

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

*Les teves botigues de música *De la A a la Z nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

*100 x 100 música tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu cuberta, 73 tel.: 93 424 57 96

ARTICLES PER A FESTES Magia tots els dijous, de 6'30 a 7'30 de la tarda, per Faust Màgic

c/ Rauric, 6 (barri Gòtic) T. 93 317 71 38 Parking gratuït

La Veu del

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

IGNASI R. RENOM

JOAN MOREJÓN

Maremàgnum

Heron City

Jaume Figueras i Francisco J. Manzano

F ●

a més de sis anys que està en funcionament, però últimament s’ha convertit en portada de tots els diaris. El Maremàgnum s’ha procurat una imatge de inseguretat i discriminació arran de la mort de l’equatorià Wilson Pacheco després de la pallissa a mans dels porters d’una discoteca. Aquest ha estat només el cas més visible d’una degradació que els veïns del barri Gòtic fa temps que han notat. El Maremàgnum va començar amb la intenció de ser un centre comercial per un públic d’un nivell socioeconòmic més aviat alt. Però el turisme i la seva ubicació al centre de la ciutat l’han convertit en un espai principalment d’oci, amb discoteques, bars i cinemes, deixant de banda el caràcter més comercial.

L’assassinat de Wilson Pacheco obre interrogants sobre el futur del centre de Barcelona que rep més visitants l'any És la instal.lació de Barcelona que rep més visitants a l’any. El 2001 van passar pel Maremàgnum gairebé 17 milions de persones. L’acumulació de gent, bàsicament turistes desprevinguts, és un atractiu ideal per tot tipus de petits delinqüents, que han fet del centre i rodalies el seu lloc de treball. Aquesta és la principal preocupació dels veïns.

“Abans hi podies passejar tranquil.lament i ara, si et descuides un moment, ja t’han pres la cartera”, comenten des de l’Associació de Veïns del Gòtic. La situació és especialment greu a la nit, quan les discoteques atrauen més moviment fins altes hores de la matinada.

Però el Maremàgnum també ha portat coses bones pel barri, que s’ha beneficiat d’una oferta lúdica que fins ara havien de buscar a altres zones de la ciutat. Els cinemes de barri feia temps que havien tancat. Amb el nou centre van passar a comptar amb vuit sales i fins i tot un cinema en tres dimensions.

A més les terrasses en un espai obert al mar són un bon complement a l’estretor de Ciutat Vella. De fet, es poden aprofitar d’un equipament que no busca els veïns com a principals clients i tampoc

és un competidor directe pel comerç tradicional del barri.

En total, al Maremàgnum s’han instal.lat 88 negocis repartits en 35.000 metres quadrats. Segons el centre, cada visitant es gasta com a mitja 24 euros.

Tot i el volum de negoci que això suposa, el gegant financer Credit Suisse, que controla el 80 per cent de les accions, acaba de posar el cartell de "Es ven". De l’operació n’esperen treure 78 milions d’euros (gairebé 13.000 milions de pessetes). La recuperació del Port Vell, concebuda per l’Ajuntament, el va convertir en una plaça pública de la que es poden aprofitar tots els ciutadans de Barcelona, però encara més profit en treuen les mans privades.

Amb l’assassinat de Pacheco s’han obert alguns interrogants sobre el futur del Maremàgnum. Qui s’ha d’encarregar de la seguretat al centre? Fins ara, cada local tenia els seus propis serveis, o bé agents privats o bé porters que en molts casos actuaven de fet com a agents sense estar qualificats. Ara s’estudia la possibilitat de què tots els establiments tinguin el mateix servei de seguretat. El que no s’assegura és que s’eviti la discriminació per la procedència o simplement per la vestimenta. Precisament, l’administrador del grup Veiga, que controla diversos locals nocturns, està pendent de ser jutjat per no permetre l’entrada a alguna de les seves sales a “gitanos, negres i àrabs”, segons l’escrit d’acusació.

Quant a la delinqüència, els veïns pensen que s’hauria d’incrementar la presència policial, però el futur del Maremàgnum no pot passar nomès per aquí. S’hauria de recuperar l’esperit del Port Vell com a espai públic per a tothom

MAREMÀGNUM Barris: Ciutat Vella i Barceloneta Any inauguració: 1995 Inversió total: 39,67 milions d'euros (6.600 milions de pessetes) Promotor: Credit Suisse (80%) i Pacific Investment (20%) Propietari: Credit Suisse (80%) i Pacific Investment (20%) Superfície de venda total: 35.000m2 Sales cinema: 8 Nº establiments: 80 Nº visitants/any: 16.500.000 (2001) Places aparcament: Accessos: Metro L3

17

Jaume Figueras i Francisco J. Manzano

A ●

bans que obrís les seves portes, els veïns tenien por que portés problemes al barri. Però després de mig any de funcionament de l’Heron City només s’ha formalitzat una queixa: 70 signatures de ciutadans de Sant Andreu que protestaven pel soroll d’una discoteca descoberta que superava el límit de decibels permesos. Això és tot.

La majoria dels veïns no consideren el centre una font de molèsties. Almenys no ho ha estat fins ara. “A veure què passa a l’estiu”, és la frase en boca de l’Associació de Veïns de Porta.

El centre lúdic, que per ara no genera problemes, ocupa els antics terrenys de Renfe reivindicats per equipaments Des que es va inaugurar el 20 de setembre de 2001, Heron City ha rebut la visita d’un milió de persones. Les previsions del propi centre parlaven de cinc milions de visitants pel primer any. De moment, qualsevol que hi doni un tomb entre setmana pot observar la poca activitat que s’hi registra. Només els cinemes (16 sales) i l’hotel Accor, de la cadena Ibis, semblen funcionar bé. En cap de setmana, tot i no arribar tampoc als 40.000 visitants per dia previstos, tres discoteques, una sala de bitlles, un gran saló de màquines recreatives, establiments de menjar ràpid i restaurants de franquícia atrauen la majoria del públic.

Heron City es defineix com a centre destinat únicament a l’oci. El de Barcelona és la còpia idèntica d’un model de centre lúdic que la multinacional Heron va implantar als Estats Units i ha exportat a Europa. A Espanya, el primer va ser l’Heron City de Madrid, situat a Las Rozas, a 20 quilòmetres de la capital, i inaugurat el 1999. Per aquest any 2002 és previst d’obrir un altre a València. El complex de Barcelona té 42.000 metres quadrats i és promogut, juntament amb el grup Heron, per la immobiliària Layetana.

Els antics terrenys de la Renfe on s’ha aixecat la instal·lació tenen una llarga història. Als anys 80, alguns ve-

ïns van dissenyar un projecte que incloïa equipaments culturals i esportius i parcs. El 1985 es va voler tirar endavant sense fortuna un pla d’habitatges protegits. Gairebé una dècada més tard, l’Ajuntament va expropiar les 80 cases i locals industrials del carrer Piferrer. Abans del centre lúdic, el consistori va projectar un tanatori que, amb l’oposició dels veïns, no es va fer realitat. Finalment, amb la construcció d’Heron City es va urbanitzar un terreny que era un “niu de rates”.

Tot i que els veïns havien demanat que es construís només una tercera part del solar, el centre ha acabat ocupant mitja parcel·la.

Alguns veïns veuen ara amb bons ulls la instal·lació de l’Heron City. A més de la urbanització de l’entorn al voltant del cementiri, s’han creat nous llocs de treball, dels que s’ha beneficiat gent del barri, i una oferta lúdica que abans no existia. Asseguren que els bars i restaurants de la zona no s’han vist afectats. Però també hi ha veïns a qui els hagués agradat veure com es construïa un equipament cultural, per exemple un teatre.

En comptes d’això s’han trobat amb un complex d’edificis si més no impactants. El propi arquitecte, Juli Capella, fent broma el dia de la inauguració, va dir: “Jo sóc el culpable del monstre que poden veure aquí”. De moment, els promotors han aconseguit col.locar el 85 per cent de l’espai disponible, amb un total de 30 establiments.

Però, haurem d’esperar a l’estiu per veure si Heron City acaba d’arrencar i si es manté la bona convivència amb els veïns.

HERON CITY Barris: Porta i Sant Andreu Any inauguració: 2001 Inversió total: 114,19 milions d'euros (19.000 milions de pessetes) Promotor: Heron City i Grup Layetana Propietari: Heron City i Grup Layetana Superfície de venda total: 42.000m2 Sales cinema: 16 Nº establiments: 30 Nº visitants/any:1.000.000 des de set.2001 Places aparcament: Accessos: Metro L1

18

La Veu del

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

Espais del capitalisme global Albert Recio

L ●

a construcció de centres lúdics i centres comercials ha esdevingut els darrers anys una de les activitats urbanístiques més importants.

Per alguns, començant per les autoritats públiques que els han promocionat, es tracta d'una aposta per la modernitat. Per altres, els efectes negatius superen les avantatges que generen en forma d'activitat econòmica i llocs de treball. El que resulta clar és que en la seva construcció hi ha molts interessos en joc. La seva anàlisi mostra com la seva expansió està relacionada amb el model d´urbanisme que estan implantant els grans grups capitalistes arreu del món.

El negoci immobiliari La part més obvia del negoci és la immobiliaria. Els nous centres són de fet negocis immobiliaris on es lloguen espais a comerciants i promotors d'activitats de lleure i el que menys compta és el què s'hi fa. El que ven el centre és la promesa d'atraure molta gent i, per tant, “crear un mercat” pels seus llogaters.

Però el negoci immobiliari comença molt abans. En la major part de casos cal remontar-se a la seva utilització anterior.

El sòl que avui ocupen la major part de centres comercials urbans era anteriorment sòl d'activitats industrials o de serveis públics que han estat traslladats a altres localitzacions o, simplement, s'han eliminat. La venda del terreny ha permès als seus antics propietaris obtenir una bona quantitat de diners amb la qual finançar noves activitats i, per a això, han hagut d'aconseguir la requalificació del sòl i l'elaboració d'un projecte urbanístic que prometi bons beneficis als nous agents.

Una regla que a Barcelona es dóna de forma clara: Glòries s'ubica a l'antic solar de la Hispano Olivetti (una empresa que fa temps va liquidar la seva activitat productiva i ara es dedica al negoci de les telecomunicacions); Diagonal Mar (antiga ubicació de Macosa i Catalana de Gas); La Maquinista (també Macosa que, en mans de la francesa Alstom, s'ha traslladat a Santa Perpètua de la Mogoda). En aquests dos darrers casos, el centre forma part d'un projecte més ampli de reconversió de l'espai industrial en habitatge i serveis promogut inicialment pels antics ocupants de la zona: Catalana de Gas, Alstom, Bayer, Renfe.

Tampoc el sector públic s'ha retirat d'aquesta política. Glòries va ser promogut pel Consorci de la Zona Franca, Maremagnum neix de la reconversió de les activitats portuaries i Heron City es construeix en els terrenys que l'Ajuntament va comprar a Renfe a finals dels setanta i que després d'un intrincat procés ha reprivatitzat (sembla que per finançar la construcció de la Ronda del Mig). L'operació especulativa culminarà si finalment es ven la resta de l'espai a El Corte Inglés (una empresa experta en obtenir requalificacions en altres espais de la ciutat: Plaça Catalunya, Francesc Macià) i convertida en una especie d'immobiliària que lloga espais a altres operadors en els seus centres.

L'Illa Diagonal formaria part d'aquest mateix model. L'origen del projecte està

JORDI TARRÉS

La promoció de centres comercials està sovint associada a grans operacions especulatives en la compra, el 1966, del terreny de l'antic Hospital de Sant Joan de Déu (reubicat a Esplugues) per part del grup Sanahuja (el promotor de l'aluminòsic barri del Turó de la Peira) que va esperar fins 1989 per obtenir una requalificació més amplia i un soci adequat (l'asseguradora suïssa Winterthur). Sanahuja és també l'actual promotor del centre lúdic de la plaça de toros de les Arenes, que preveu tenir 12.000 usuaris diaris.

Els centres comercials, objecte de l'especulació immobiliària, estan associats a l'expansió d'un model de comerç i lleure clònic i dominat per les grans empreses La requalificació és el punt de sortida de nous negocis. Habitualment els promotors acaben venent a operadors més importants, capaços d'obtenir recursos per finançar els grans projectes. La contínua revalorització de l'espai urbà, les necessitats de finançament d'aquests grups i, de vegades alguna crisi empresarial, donen lloc a canvis de propietat i a l'entrada de nous promotors. Canvis de propietat freqüents dels quals només n'han quedat exclosos L'Illa i Heron City (si no es compta la renúncia d'un grup francès a la primera definició del projecte).

Els centres són doncs, una part impor-

tant del mercat immobiliari. Un dels trets interessants és que es tracta d'una de les activitats on està present de forma important el capital extranger, present a tots els centres amb l'excepció de La Maquinista que és propietat del grup Metrovacesa (controlat pel BBVA). Possiblement, l'elevat volum de la inversió i la manca d'experiència en aquest tipus d'activitats ha fet que els tradicionals grups immobiliaris locals hagin renunciat a entrar en aquestes inversions o es limitin a participar-hi com a socis de grups foranis (Layetana associat a Heron i Sanauja, a Winterthur). Es pot dir que aquests centres són una de les principals novetats urbanístiques que aporta la globalització.

El paper de l'administració ha estat clau en la definició d'aquests projectes que requereixen importants requalificacions i planejament urbanístic d'accesos i vials. En alguns casos, com és el de Glòries, fins i tot acaba convertint-se en un dels principals llogaters del complex d'oficines quan la manca de clients privats creava greus problemes de viabilitat del centre comercial.

Serveis multinacionals Els nous centres no són només un objecte per l'especulació immobiliària. També estan associats a l'expansió d'un model de comerç i lleure dominat per les grans empreses, promotores d´una oferta comercial, de restauració i de lleure ordenats pels grans grups multinacionals. Cada centre comercial és clònic dels altres. Hi trobem les mateixes ofertes de comerç, els mateixos espais de restauració- fonamentalment fast food, hipermercats que ofereixen el mateix model de consum i cine-

mes que passen les mateixes pel·lícules.

També en aquest camp les multinacionals són habituals: Carrefour i Auchan en hipermercats, H & M en roba, FNAC en llibres i electrònica, McDonald's, Hagen Dasz en restauració... Sense oblidar les grans cadenes locals que han aplicat aquest model i han arribat a constituir-se elles també en agents internacionals: Zara, Mango, Cortefiel, Pans & Co, Bocatta,... Els centres comercials són una gran camp per l'expansió d'aquest gran comerç que imposa, curiosament, un model industrial clònic de consum. El principal operador de locals musicals de Maremàgnum és el mateix que el d'Heron City, el grup Veiga... Les petites empreses, que ofereixen una oferta més especialitzada, són escases i sovint es queixen d'un tracte discriminatori (lloguers proporcionalment més elevats) per part dels promotors, que prefereixen afavorir als grans operadors.

Una activitat on això és especialment fragant es la distribució cinematogràfica.

Quasi tota està en mans de grups multinacionals: Cinesa (una empresa conjunta de Paramount i MCA/Sony), Warner Lusomundo y AMC copen quatre dels cinc multicines, deixant només Glòries en mans d'un tradicional grup local (Balañà). Però en tots els casos es tracta de sales completament controlades per les grans distribuidores nordamericanes que imposen l'exhibició de les seves pel.lícules i ofereixen un model de cine consumista i artísticament pobre.

Els centres comercials i d'oci esdevenen, per tant, els nuclis espaials d'allò que alguns sociòlegs han anomenat la “Mcdonalització de la societat”.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

març-abril de 2002

19

Consumidors cecs o ciutadans que pensen?

Manuel Delgado

Falsos espais utòpics Com ha recordat el geògraf nordamericà David Harvey, aquests centres esdevenen “falses utopies espaials”, doncs prometen tota mena de felicitat (el que és visible en la forma com s'anuncien) en un espai tancat on s'hi pot fer de tot. Però, a la pràctica, es converteixen en àmbits que exclouen totes aquelles persones que no corresponen al model del consumidor que necessiten per ser rendibles, que inclouen personal de seguretat dedicat a foragitar tot allò que pot interrompre l'activitat mercantil: persones amb aspecte inadequat (els immigrants pobres i els gitanos en són les víctimes més habituals), activitats inadequades com la mendicitat o els actes reivindicatius... I on, en canvi, no es dedica ni un metre quadrat a propiciar la realització d'activitats socials que propiciïn la creació no mercantil, autònoma, dels veïns de l'entorn. La caverna de José Saramago és una lectura necessària per entendre el model social implícit que promouen els nous centres de felicitat.

Que els espais siguin tancats no vol dir que no tinguin efectes exteriors. L'impacte sobre el comerç local i les activitats de lleure amenaça de desertitzar una part de la ciutat. A Barcelona cada cop és més difícil veure cinema al centre, i moltes zones esdevenen veritables deserts comercials que afecten la mobilitat dels barris.

Alguns dels llocs de treball que es creen en aquests centres es destrueixen en altres espais. Encara que el ric teixit urbà dels centres comercials tradicionals (Sants, Gràcia, Sant Andreu, Nou Barris) està resistint aquesta pressió, el perill que té l'extensió del model sobre la vida urbana no es pot menystenir.

Com descriu 'La caverna' de Saramago, els centres d'oci mercantil, aliats amb la indústria automobilística, no propicien la realització d'activitats socials dels veïns de l'entorn Però on l'impacte és evident, és en el transport. La localització d'aquests centres, la necessitat d'atraure milers de persones (en hores nocturnes en el cas del lleure), de persones que compren grans quantitats de productes en els hipers... és només possible amb l'ús massiu del cotxe privat. La indústria automobilística és, sens dubte, una gran aliada dels promotors del nou urbanisme dels centres comercials. Uns i altres es necessiten. I creen al seu entorn espais on el cotxe n'és el rei, amb les seves seqüeles de congestió, contaminació, soroll i pèrdua de valor dels espais convivencials. La promoció de centres comercials és la prova, de nou, de la nul·la preocupació de les nostres autoritats pels problemes del canvi climàtic i la sostenibilitat. Sens dubte, els centres comercials i de lleure esdevenen la plasmació local del model de globalització que milions de persones estan criticant arreu del món.

Albert Recio és economista

L' ●

anàlisi del fenomen consumista ha estat dominat per perspectives que han emfatitzat la presumpta condició estupefaent del bé de consum i d'aquells espais on la mercaderia assoleix les seves màximes cotes d'eficàcia hipnòtica. Segons aquestes perspectives hipercrítiques, el consumisme seria un dispositiu de control ideològic i d'esclavització de les masses, exercit a partir de la planificació dels missatges i la constel.lació d'un univers absolutament ideal, que contrasta amb les condicions objectives de la vida social.

Els centres comercials són utilitzats al servei de la diferenciació i la integració de les classes socials Enfront aquesta visió, per la qual el centre comercial esdevendria una mena de lloc de condemnació i pecat on el consumidor es perd irrevisiblement, d'altres han contemplat com el consum és un element estratègic en el procés de reproducció social i no replica mecànicament els trets de l'estructura social, de manera que el consumidor estaria, des d'aquest punt de vista, en condicions d'imposar-li els seus propis significats als productes que consumeix. Walter Benjamin va ser conscient d'això i moltes de les seves apreciacions entorn les galeries són més deudores de les interpretacions més positives del consumisme degudes a Veblen o Simmel que no pas de les catastrofistes d'Adorno o de Marcuse. Des d'aquesta perspectiva, els consumidors que pul·lulen pels centres comercials no són víctimes innocents d'un miratge malèvolament col·locat davant seu per un poder ecònomic i polític pèrfid, sinó que han de ser considerats com agents actius que interpel.len la seva realitat social a partir dels usos que fan tant dels objectes que s'exposen com del mateix territori on s'exposen.

Així doncs, les coses, les botigues i el gran recinte que –com passa als grans centres comercial– les aplega són utilitzats al servei de la diferenciació i la integració de classes i estrats socials, bàsicament perquè tot consum apareix vinculat a una doble lògica: lògica de comunicació, vinculada inseparablement del valor signe que presenten els objectes i que adopten del codi en que s'inscriuen, i lògica de la diferenciació, que també apareix associada al valor signe i que impliquen valors fonamentals associats a l'estatus jeràrquic. Això vol dir que el consum serveix a estratagemes mitjançant les quals els grups socials busquen i troben un lloc al si de l'estructura social. Com feia notar Jean Baudrillard, la coherència estructural del sistema dels objectes ha esdevingut una font fonamental per tota classificació i per tota categorització, de tal forma que el sistema de consum s'ha trobat en condicions d'esdevenir

JORDI TARRÉS

Els restaurants són part de l'oferta dels centres comercials un proveïdor privilegiat de plausibilitats i congruències.

Els consumidors no són zombis, sinó persones que se serveixen astutament dels propis mitjans que el mercat disposa per dissuadir-los No es tracta en absolut de fer un elogi del consumisme, ni d'ocultar l'obstacle que les seves coaccions impliquen per qualsevol projecte emancipador.

Sens dubte tenen raó aquells autors – Bell, Deleuze, Guattari– que han subratllat el paper que les sobrecodificacions

publicitàries i consumistes juguen a l'hora de convertir la nostra societat en una societat esquizofrènica, dominada per tota mena de dobles vincles i instruccions paradoxals. Del que es tracta és més aviat de fer notar que el projecte capitalista d'una fetitxització generalitzada i d'un control absolut sobre els espais on les noves superxeries executen els seus encanteris sols en part aconsegueix els seus objectius d'atreure i mantenir sonambulitzades a les masses de consumidors. Aquests consumidors no son zombis sense voluntat, dirigits pels fils dels publicistes, sinó ciutadans que pensen, que saben què volen i despleguen els seus artficis per assolir-ho, servint-se astutament dels propis mitjans que el sistema de mercat disposa per tal de dissuadirlos.

Manuel Delgado és antropòleg

20

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Adigsa va iniciar la seva tasca fa més de quinze anys, amb el traspàs de 60.000 habitatges construïts per l’Estat fins el 1980 i distribuïts en 201 promocions a diferents barris d’arreu de Catalunya.

En aquest període de quinze anys, Adigsa ha invertit prop de 75.000 milions de pessetes en obres de rehabilitació d’habitatges, acabament de les urbanitzacions i reparacions estructurals, i en manteniment corrector i preventiu dels edificis.

març-abril de 2002

La gestió d’Adigsa en l’àmbit de l’administració del patrimoni d’habitatge públic, es centra en la normalització jurídica i econòmica dels habitatges, l’amortització i escripturació dels habitatges transferits, la contractació, escripturació i lliurament de les noves promocions, la regularització tributària dels habitatges, la cessió de les urbanitzacions als Ajuntaments i totes les actuacions pròpies de l’administració de finques en relació als titulars dels habitatges i a les comunitats de veïns.

Adigsa Barcelona C. de la Diputació, 92 08015 Barcelona

Adigsa Girona C. de la Rutlla, 112-114 17003 Girona

Adigsa Tarragona C. de Gasòmetre, 22, entresòl 1a 43001 Tarragona

Adigsa Lleida Plaça d’Espanya, 3, entresòl 25002 Lleida

Tel. 932 28 72 00 Fax 932 28 71 01

Tel. 972 41 69 80 Fax 972 22 72 70

Tel. 977 24 70 36 Fax 977 24 42 63

Tel. 973 28 94 66 Fax 973 28 19 33

La Veu del

CARRER

març-abril de 2001

ENTREVISTA

Josep Maria Huertas Claveria Periodista

“És impossible deixar de ser periodista’’

J

Marc Andreu

Retrat Un guerriller del periodisme

osep Maria Huertas Claveria va entrar a l’escola de Periodisme de Barcelona el 1963. Tenia 23 anys però ja en feia un parell que s’examinava de la professió a les pàgines de la revista Signo, de la Joventut Obrera Cristiana. Ara té 64 anys i acaba de deixar El Periódico de Catalunya després de passar-ne 37 a les redaccions de quatre diaris barcelonins: El Correo Catalán (8 anys), TeleExprés (8 anys més), Diario de Barcelona (2) i el mateix El Periódico (17 anys). Com quan a principis dels 80 es va quedar a l’atur i va treballar un parell d’anys al gabinet de premsa de la Diputació, la vida professional d’aquest periodista especialitzat en els barris i la ciutat de Barcelona fa un canvi. Però diu que no abandona la professió. Ni pot, ni vol. I, segurament, molta gent tampoc el deixaria.

Els periodistes es poden jubilar així com així?

Quan la reina Isabel II va venir a Barcelona, la mitjana d’edat dels periodistes que la van rebre era de 50 anys; ho sabien tot, d’ella. Avui, en canvi, la rebrien els becaris. Jo ja estic d’acord a rejovenir les redaccions, però crec que la veterania (sense mitificar-la) s’ha d’aprofitar, com es fa a l’estranger. En el cas de Barcelona, hi ha molta informació que no està als papers i als arxius, o que no és fàcil de trobar si no és en la memòria de determinats professionals.

"A Barcelona s'hi viu bé però, no ens enganyem, hi ha problemes i la gent no es queixa 'de vici', com de vegades creu l'Ajuntament" I un periodista com en Josep Maria Huertas Claveria pot deixar d’exercir la professió? “És impossible deixar de ser periodista”. M’ho va dir en Manuel Ibáñez Escofet. I és que jo, quan vaig pel carrer, sempre penso com a periodista. No puc (o no vull) posar-hi remei. Ara,

21

d’hipotecar per 40 milions si no volen haver de marxar a viure fora.

La premsa de barris i les revistes veïnals aguanten i reflecteixen encara aquestes inquietuds?

Hi ha de tot. Del recent estudi sobre premsa de barri publicat per l’Albert Musons i el Gerard Maristany m’ha sobtat que encara surtin noves publicacions, i sota diverses fòrmules. I és que revistes com La gaceta de Roquetes són necessàries: qui recolliria, si no, la notícia de que el 13 de març van ser els nens de l’escola Antaviana de Roquetes els que van batejar, precisament com a Antaviana, un passatge sense nom del darrera del seu centre? I ho van fer a partir d’una campanya, promoguda per ells mateixos, que demanava a l’Ajuntament que netegés un carreró anònim que sempre trobaven brut.

Més enllà dels diaris, les publicacions, les ràdios i les televisions locals no ajuden a que tinguem més informació de proximitat que abans?

Mirat globalment, potser sí.

Però als mitjans grans, la cultura, els barris, els marginats… els interessen poc. Els grans mitjans de comunicació només volen parlar de les Torres Bessones i d’Operación Triunfo.

I jo em resisteixo a creure que a la gent només li interessi això.

IGNASI R. RENOM

Josep Maria Huertas, a la bodega La Palma. allunyat de la redacció d’un diari, reciclaré la meva vida fent llibres, treballs i col·laboracions diverses. I me’n sortiré, perquè sóc professionalment optimista, per convicció.

Com han canviat les redaccions dels diaris de Barcelona en els últims 37 anys?

Ara, la gent que treballa als diaris està més preparada i especialitzada. Qui segueix temes de sanitat no ha de cobrir la informació urbanística del pla 22@, per exemple. Però, en canvi, a les redaccions hi ha molta menys frescor. La Maruja Torres diu que és per culpa dels llibres d’estil, però jo crec que és per una certa autocensura. A la censura econòmica, que ja existia, s’hi ha sumat ara la dels periodistes que no volen complicar-se la vida. Els periodistes joves, que haurien de mantenir un cert to combatiu, sembla que hi hagin renunciat. Potser és perquè, com que els costa molt entrar en un diari en condicions dignes, després no volen complicar-se la vida.

Aquest ambient de treball es reflecteix en les informacions sobre Barcelona?

No cal idealitzar el passat ni pensar que la informació veïnal

està per sobre de tot, però és cert que avui el periodisme local no està de moda. S’hi dediquen pocs periodistes i, els que cobreixen Barcelona, poques vegades treuen notícies que no surtin de rodes de premsa. La informació sobre la ciutat és, per tant, àtona.

Tot i així, a l’Ajuntament encara es pensen que els ataquen els quatre genets de l’Apocalipsi quan ha de retirar quatre plans urbanístics en poc temps degut a una forta pressió veïnal recollida pels mitjans de comunicació. El cas més exemplar és el del pla 22@, al Poblenou. Però malgrat el que l’Ajuntament pugui pensar, el cert és que als diaris hi ha poca massa crítica. Entre d’altres motius, perquè les direccions dels mitjans no aposten per la gent que sap el què es fa i té coses interesants a dir, a escriure.

La revifada de certes protestes veïnals és foc d’encenalls en una ciutat que viu adormida des d’abans dels Jocs Olímpics?

A Barcelona es viu bé, però no ens enganyem, hi ha problemes.

I la gent no es queixa de vici, com de vegades creu l’Ajuntament. No pot ser que l’únic futur de la ciutat sigui el 2004 i que els joves s’hagin

Malgrat haver nascut a la trista Barcelona de 1939, l’optimisme professional, la lluita, la fe i la convicció han forjat la vitalitat de Josep Maria Huertas, un dels millors cronistes de la ciutat, dels barris i de la gent. Va créixer a l’Eixample, però en casarse va arrelar al Poblenou fins a convertir-se en l’ànima de l'Arxiu Històric i en un dels fundadors de l'AV. Durant el franquisme va fer seu l’eslògan guevarista que va donar títol a les seves memòries Cada taula, un Vietnam. El seu activisme democràtic, d’esquerres i participatiu a les redaccions dels diaris ha creat escola ('els huertamaros') i li ha portat més d’un disgust, fins a dur-lo a la Model.

La culpa: un reportatge que vinculava vídues de militars i la prostitució.

Huertas ha escrit un munt de llibres sobre Barcelona: Tots els barris de Barcelona, 50 vegades Barcelona, Barcelona en lluita, Burgesa i revolucionària… És un guerriller del periodisme que porta Barcelona al cor.

No, també li interessa el cine.

El 5 d’abril, per exemple, es va estrenar El embrujo de Sangai als Verdi en un passi especial pels veïns de Gràcia que van col·laborar en el rodatge. És això una metàfora del retorn del cinema de barri?

El cine de barri no pot tornar per vàries raons. El programa doble no és compatible amb el nou tipus de clientela ni amb els preus actuals d’un cine que, abans, als barris, era més barat.

El que sí reviu en pel·lícules com El embrujo de Shangai, adaptació d’una novel·la de Juan Marsé, és el món del barri i d’un cine com el que es va reconstruir pel rodatge a la plaça Rovira.

Els Verdi, en certa mesura, recullen aquell esperit.

Un esperit confús. Com s’entén, si no, que en pocs anys Barcelona hagi passat de tancar les sales de barri a repoblar aquests de centres comercials i sales multicine?

Els cines grans i tradicionals estil Urgell i Coliseum tenen un futur molt difícil. Als barris han tancat tots, i al centre, els que no ho han fet s’han reconvertit en teatres, com el Tívoli i el Novedades. En canvi, és cert que triomfa la fòrmula de les multisales: pel·lícules de moda, crispetes i refrescos… Però això, que té reminiscències de quan anàvem al cine de barri amb l’entrepà i la gasosa, només funciona per als joves. La resta de la gent va poc al cine. Amb tot, cal admetre fenòmens com les cues que es formen als Icària per veure pel·lícules en versió original.

22

REPORTATGE Un reportatge de Alicia Tudela

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

Arran de l'intercanvi entre nois de Sants i d’un institut de Sarajevo va néixer l’associació TI JA que avui continua cooperant amb Bòsnia.

Quan l’amistat i la solidaritat superen fronteres

E

stan preparant un còmic amb el qual volen conscienciar els joves de les escoles del voltant de les conseqüències de les mines antipersona. Els nois que integren l’associació TI JA (que en bosnià vol dir tu i jo), d’entre 17 i 23 anys, han conegut de prop el seu perill durant les visites a Sarajevo en el temps en què va durar l’intercanvi amb l’institut Peta Gimnasija. En aquest còmic expliquen la història de l’Anela, una noia bosniana de 15 anys, professora de mines, i la del Jean Dominique, un nen de Guinea Bissau que s’ha quedat sense una cama a causa de l’explosió d’una mina.

Tot va començar a finals de setembre de 1996 quan, per sorpresa, va arribar una carta a La Casa del Mig, l’espai per a joves del Districte de Sants, en què 30 alumnes d’un institut de Sarajevo demanaven que els convidessin a visitar la ciutat. Tot just finalitzat el conflicte, a Bòsnia començava, aleshores, a aflorar una dura postguerra marcada per la crueltat de les mines. Aquests nois, amb l’esperança de poder viure una experiència que pal·liés el patiment, van adreçar una carta a l’Ajuntament barceloní. I és que tot i que sembli curiós, la capital catalana és molt estimada per la gent de Sarajevo.

No en va, és junt amb Amsterdam la ciutat que més els ha ajudat.

Precisament, l’any 1992 es va crear a Barcelona el Districte 11 de Sarajevo (que avui és el departament que porta a terme tots els projectes de cooperació que impulsa el consistori) i des d’on s’han canalitzat tasques solidàries de gran magnitud.

Irritats pel tracte rebut per part del districte, volien continuar treballant perquè els lligams amb Bòsnia eren massa forts com per trencar-los de cop A La Casa del Mig, però, ja tenien els pressupostos tancats i era inviable convidar aquests nois a Barcelona. Malgrat tot, i després d’algunes reunions, els responsables d’aquest centre van proposar una estada d’una setmana combinant activitats turístiques i culturals. El viatge en autocar, final-

ALICIA TUDELA

Joves catalans a Bòsnia

Una mostra del que queda Fa una setmana que l’Enric Vives, col·laborador de TI JA de 20 anys, ha tornat de Sarajevo, després de passar-hi una setmana a casa de l’Ismar, el noi a qui va acollir l’any passat: «Tenia moltes ganes de tornar per veure els amics que tinc allà i vaig decidir a títol personal marxar uns dies després dels examens».

La rebuda que va tenir l’Enric a la capital bosniana mostra fins a quin ment, el va pagar l’Ajuntament de Barcelona. Els joves que participaven a La Casa del Mig van decidir acollir-los en les seves cases.

D’aquesta visita, a la primavera de 1997, van començar a sorgir les primeres amistats entre els nois que actualment formen TI JA i joves bosnians. Com a agraïment per l’acollida, la directora del Peta Gimnasija va convidar els catalans a Sarajevo. Al setembre de 1997, 20 nois de Sants, subvencionats per l’Ajuntament, viatjaven als Balcans i, a partir de llavors, el que havia començat com un fet aïllat es va convertir en un intercanvi, sempre intentant que cada any els nois que venien aquí no fossin els mateixos.

A l’octubre de 1997 es crea la comissió Joves de Sants-Montjuïc per Bòsnia, que muntava activitats per recollir diners i equipar l’institut bosnià. La comissió va créixer a mesura que es van anar fent els intercanvis. És aleshores quan es plantegen crear una associació ju-

venil de solidaritat. A l’estiu de 1999 es comencen a redactar els estatuts i l’1 de desembre del mateix any neix TI JA. La fi de l’intercanvi “El projecte va començar a perdre sentit perquè no es tractava d’un interncanvi entre dos instituts sinó entre un centre i un grup de nois molt diversos. Aquesta va ser la veritable raó del punt i final”, afirma Conxita Rius, Cap dels serveis personals del Districte de Sants-Montjuïc. Al setembre de 2001, després de cinc anys, el consistori va comunicar que l’agermanament amb Bòsnia s’acabava. TI JA va rebre la notícia amb indignació: “Entenem que això finalitzés però no estem d’acord en la manera com s’ha fet. El Districte ens va dir que l’intercanvi era una turistada”, afirma la Sara Freire, membre de l’associació.

Irritats pel tracte rebut per part del districte, els membres de TI JA volien continuar treballant perquè els

punt els sentiments i l’amistat superen la fi de l’intercanvi de l’Ajuntament: "Em vaig emocionar per la rebuda i per com la gent es volcava amb mi. El que més em va commoure, però, va ser quan l’últim dia una noia de l’institut se’m va acostar i em va dir "Torna quan vulguis i si no tens on anar pots venir a casa meva perquè quan esteu aquí ens feu molt feliços i ens doneu molta energia". lligams amb Bòsnia eren massa forts com per trencar-los de cop. Continuar l’intercanvi pel seu compte econòmicament era inviable. TI JA, aleshores, va entrar en un període de crisi marcada, en gran part, per la reducció de l’espai destinat als joves des del trasllat de la Casa del Mig provisional a l’autèntica (fins aleshores en reforma). «El districte s’hauria de sentir orgullós de tenir nois com nosaltres preocupats per la solidaritat i malauradament no tenim cap mena de recolzament, gairebé ni espai per reunir-nos», afirma la Sara.

Enmig de tot això, el Jordi Rodri els va proposar el projecte del còmic que ara mateix estant enllestint. El Jordi porta molts anys cooperant, primer a títol personal i després des del Grup d’Estudis Pedagògics, amb Bòsnia. Ell, que coneix els nois de TI JA per les xerrades que ha fet a La Casa del Mig sobre mines, els va suggerir fer el tercer còmic de la col·lecció El món per un forat. Llibres per pensar que ell mateix ha fundat i

que té com a objectiu conscienciar els joves de les injustícies del món.

Aquest còmic els ha permès tornar-se a plantejar reptes. El més immediat és, amb els diners que obtinguin del llibre, desenvolupar un pla relacionat amb mines a Bòsnia i Guinea Bissau. Fa poques setmanes el Grup d’Estudis Pedagògics va portar a Barcelona a quatre nois bosnians d’un camp de refugiats. TI JA va col·laborar dissenyant les activitats de la setmana i donant classes d’anglès, espanyol i informàtica.

Fa ja una mica més de cinc anys d’aquella carta. Aleshores pocs suposaven que la petició d’aquells nois acabaria en un intercanvi i, molt menys, que la implicació dels joves de Sants i els nexes sorgits donarien naixament a TI JA. Avui, ja sense el recolzament de l’Ajuntament, l’associació continua treballant. Aquest estiu esperen tornar als Balcans per portar material a un camp de refugiats, fer classes als nens i tornar a veure els amics de Sarajevo.

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

març-abril de 2002

Un reportatge de Laia Farran i Vanessa Pedrosa

23

LICIT és una associació que des de fa dos anys intenta trencar la imatge negativa i victimista que es té de les treballadores sexuals immigrades

La prostitució és un estigma per a les dones

D

urant el franquisme, el model de al seu àmbit de treball més visible, dona que s’havia imposat era el el carrer, perquè poguessin comd’esposa submisa amb una sexua- partir les seves experiències amb litat únicament destinada a la pro- altres dones. creació. Qualsevol dona que es Les treballadores sexuals es van desmarqués d’aquest model era mostrar receptives a aquesta invista com a viciosa i titllada de vestigació i el projecte va posar-se puta. Passada la transició, durant en marxa. Segons la secretaria de els anys 80, les drogues van arri- LICIT, María Luisa Sánchez, aquest bar amb força a Espanya. El con- apropament cap a les treballadosum d’heroïna i res sexuals “no es El 70% de les d'altres substànciva fer des de un es es va generapunt de vista treballadores litzar entre els joassistencial, persexuals que hi què creiem que ves. Quan quedaven atrapats a elles ja saben cuiha a Espanya l’heroïna, tenien la dar-se prou bé, necessitat de dis- són immigrants sinó des del resposar de molts dipecte”. ners per poder seguir consumint.

De moment, les subvencions que Davant d’això, moltes noies van rep el grup d’investigació són molt veure en la prostitució una sortida petites, i provenen de la Fundació fàcil que els proporcionava diners Jaume Bofill, el Centre d’Estudis Meràpid. D’aquest fet neix la relació diterranis, el Grup de Recerca, que durant molt de temps s’ha es- Multiculturalitat i Gènere i Drets Citablert entre prostitució i vils, així que gairebé tota la seva drogoaddicció. feina és voluntària. “Les acompaAvui, els canvis econòmics i la nyes si tenen algun judici i estàs amb globalització estan provocant mul- elles, compartint la seva vida. És un titud de moviments migratoris. La treball molt lent, però hem fet coses incapacitat d’afrontar aquest feno- molt maques. Vam aconseguir que men en el nostre país ha relegat a una noia de l’Est que tenia problela marginalitat a molts immigrants. mes amb el seu proxeneta tornés al Les tres úniques opcions de feina seu país i pogués sortir de l’aïllament que tenen les dones immigrants a al que estava sotmesa per ser immiEspanya són en el sector de la grant d’un país no comunitari i per hosteleria, en el exercir el treball sedels serveis doxual”.

La solució mèstics i en la LICIT transmet prostitució. Són dels problemes les seves experiles feines que les ències amb les trede les dones d’aquí ja no balladores sexuestan disposades als mitjançant contreballadores a fer. Moltes esferències: “La idea sexuals passa cullen l'opció de la de LICIT és trenprostitució perquè car el mur històric pel diàleg i la els ofereix un mai social que semcooperació jor benefici, flexipre ha existit entre bilitat d’horaris i la dona bona-demajor independència, en compa- cent i la dona dolenta-puta. Les ració amb les altres dues. És per dones sempre han intercanviat la tot això que actualment ja no asso- seva sexualitat, ja sigui a canvi de ciem prostitució i drogoaddicció; diners, ja sigui a canvi d’un marit ara puta i immigrant són dos con- que les pugui mantenir i alimentar”. ceptes que van íntimament lligats.

L’estigma de la prostitució és la LICIT (Línia d’Investigació i Co- connotació pejorativa que se li dóna operació amb les Immigrants Tre- al concepte de puta, al que se li han balladores sexuals) és una associ- anat afegint altres adjectius que ació que treballa des de fa gairebé han augmentat la càrrega negatidos anys amb l’objectiu de trencar va. Aquest adjectius, s’han anat la imatge negativa i victimista que adaptant als canvis socials i al cones té de les putes, per tal de poder text històric. Així, s’ha evolucionat eliminar l’estigmatització que com- des de la “viciosa” del franquisme porta aquesta imatge, sovint defor- fins a la “immigrant” d’avui en dia. mada pels mitjans de comunica- Per Sánchez, “aquest estigma noció. Actualment, l’associació, que més es fruit de la ignorància i és va néixer de la mà de Dolores quelcom que portem a sobre totes Juliano, està formada per cinc an- les dones. És com un tumor que ho tropòlogues, una psicòloga, una enverina tot”. “Aquest pol sociòloga i dues treballadores se- estigmatizat de la societat (les prosxuals. Les components del grup titutes) és necessari per controlar a van anar a buscar a les prostitutes la resta de dones, perquè repre-

IGNASI R. RENOM

Les dones del grup LICIT en una de les reunions senta un antimodel, és un referent del què no s’ha de fer. L’estigma funciona com a control per les de més dones i si aquest estigma desapareixés, desapareixeria el problema”, explica Sánchez.

En aquests moments, el 70% de les treballadores sexuals que hi ha a Espanya són immigrants. A elles no se les persegueix per prostituir-se, ja que la legislació espanyola no prohibeix la prostitució, simplement no la contempla. Les dones immigrants són deportades al seu país d’origen per no tenir papers. María Luisa es queixa del poc ressò d’aquestes deportacions: “Fa poc vaig llegir al diari que es van deportar impunement a 12 o 15 dones immigrants nigerianes treballadores sexuals.

Ningú es va mobilitzar per elles, a diferència del que va passar aquest estiu amb els immigrants subsaharians de Plaça Catalunya.

Per què? Per què són dones? Per què són treballadores sexuals? Elles estan fent una feina a canvi de diners, tot i que sigui amb el seu sexe.

No roben ni maten a ningú. No hem d’oblidar que si elles estan aquí és perquè existeix una demanda, clients d’aquí”.

Les prostitutes immigrants demanen que es regularitzi la seva situació, perquè d’aquesta manera podrien aconseguir el permís de residència i legalitzar la seva situació. No em d’oblidar que estem en una societat on la gent és valorada per la seva feina. Si a les prostitutes no se les reconeix com a treballadores, ja se

les està deixant al marge. Se les està excloent i situant en el mateix àmbit de la delinqüència. És important destacar que “elles tenen molta consciència de què el que estan fent és treballar. Mai et diran ‘estic aquí vacil·lant o lligant’. S’autodefineixen com a treballadores”, explica Sànchez.

LICIT: Centre Cívic “Pati Llimona” c/Regomir 3 08001 BCN Telf: 669 544 148 LICIT8@yahoo.es

Acords entre veïns i treballadores sexuals LICIT està molt interessada en què s’estableixi una relació entre les prostitutes i les associacions de veïns. En molts casos, la majoria de les deportacions de les prostitutes immigrants il·legals comencen per les queixes dels veïns. Hi ha certes zones de la ciutat de Barcelona, com el barri del Raval o al voltant del Camp Nou, on la presència de les treballadores sexuals està molt més generalitzada. Molts veïns de les zones on treballen les prostitutes s’han queixat de la seva presència. María Luisa Sánchez explica l’experiència que LICIT va viure en unes jornades organitzades al Raval per l’associació Ponent, on hi van participar veïns, treballadores sexuals i polítics de tots els partits, excepte del PP. “En un primer moment hi va haver molt de rebuig per part dels veïns. Després de vàries reunions, es van aconseguir acords entre veïns i prostitutes. Va ser molt maco el moment en què els veïns van escoltar les treballadores sexuals i van veure que eren persones normals buscant-se la vida, que treballaven per diners com tothom.

Les van veure com a éssers humans. I no és que ara estiguin encantats de que treballin al seu carrer, però de cop i volta s’han convertit en éssers humans que treballen al seu barri, que tenen nom i cognoms, ja no són fantasmes”, explica Sánchez.

LICIT creu que la solució dels problemes de les treballadores sexuals passa a través del diàleg i la cooperació i aquí l'Ajuntament hi té un paper a jugar. “L’Ajuntament està en una situació delicada, ja que té la pressió de les associacions de veïns i de les ONG’s. No ho té fàcil i de moment es limita a observar. El que està clar és que la solució no és més guàrdia urbana. La repressió només provoca que els problemes es facin més grans i empitjorin”.

24

ALTRES ASSOCIACIONS

Entitat del mes

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

Al servei dels gossos La Reial Societat Canina vetlla pel respecte als animals

R OSER ARGEMÍ

La Reial Societat Canina de Catalunya va néixer l’any 1917 i des de fa anys és coneguda popularment com la “Canina”. És la societat animalista, com es diu ara de les entitats que vetllen pel respecte als animals, més antiga de Catalunya i d’Espanya.

Tal com diuen els seus fulletons “per als amants dels gossos”, la Canina organitza exposicions i convida als propietaris de gossos a passar les proves del Bon ciutadà caní per aconseguir demostrar que “el teu gos és equilibrat i està ben educat”. Un programa molt interessant per als barcelonins que tenen algun dels 140.000 gossos ( La Veu del Carrer, estiu 2000, “Vida de gos i consciència ciutadana”) que viuen a la nostra ciutat.

ON ANAR NOM: Reial Societat Canina de Catalunya ADREÇA Legalitat, 63-65, baixos 08024 Barcelona TEL / FAX: 93 285 11 28

I és que els gossos tenen un paper molt important en la nostra societat: serveixen per a guardar, caçar, fer companyia, ser d’ajut a persones amb minusvalies, rastrejar i salvar persones desaparegudes, fer esport i gaudir amb ells

de la natura, a banda de moltes altres activitats.

Què fa la Canina Es preocupa de defensar els drets dels gossos. Això vol dir denunciar les agressions o els tractes incorrectes que afecten els gossos i fer propostes de millora a l’Administració corresponent. La cria i control dels animals de companyia depenen del departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca i la seva protecció del departament de Medi Ambient de la Generalitat.

La Canina, que porta a terme múltiples activitats com el tràmit de pedigree, reconeixement de races, exposicions i concursos canins, campionats de bellesa i treball, proves de Bon Ciutadà Caní i de rastreig, també dóna cursos d’ensinistrador caní, perruquer de gos, comportament caní, jutge, monitor d’ agility, rastreig i salvament, entre d’altres. I publica la Revista Canina amb quatre números l’any.

A través del curs de rastreig, els gossos ensinistrats han salvat moltes vides humanes de persones perdudes, sobretot als Pirineus.

El Bon Ciutadà Caní Un dels programes més populars de la Canina és l’anomenat “Bon

ciutadà caní”, conegut com a canin good citizen. Consisteix en unes proves de comportament i equilibri de caràcter que es fan a través d’exposicions locals que la Canina organitza periòdicament arreu de Catalunya. Es convida als propietaris que facin participar el seu gos o gossa a qui es demana bàsicament que: 1. Tingui una bona aparença i vagi net 2. Accepti una persona estranya 3. Camini amb la corretja fluixa durant el passeig 4. Camini tranquil entre una multitud 5. Segui a l’ordre 6. S’estiri a l’ordre 7. Es quedi quiet en una posició 8. Reaccioni bé davant d’un altre gos 9. Reacció a una distracció Al passar aquestes proves, la Canina lliura un diploma. Com que els progenitors transmeten, en principi, les notes diferenciadores del seu caràcter, l’entitat recomana que només els exemplars que hagin superat totes aquestes proves siguin utilitzats en programes de cria.

La Canina també forma part del consell de participació anomenat Consell Municipal de Convivència, Defensa i Protecció dels Animals on hi ha representades diverses entitats, que depèn de la Regidoria de Drets Civils.

JOSEP MASIP

Local de la Reial Societat Canina

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

març-abril de 2002

Un reportatge de Alicia Tudela

25

Els camins escolars són una nova proposta pedagògica i viària per millorar la mobilitat dels nens i nenes que van a peu a l'escola

Què signifiquen aquests triangles?

D

os senyals triangulars a la calçada, gairebé tan grans com un cotxe. Se’ls van trobar un bon dia els veïns del carrrer Cartagena, al barri de la Sagrada Família. El missatge era clar: “Situació de perill per la proximitat de la porta de l’Escola Tabor”. I no menys evident era l’obligació implícita que el senyal portava vinculada: “Precaució i, sobretot, disminució de la velocitat”. Han necessitat, però, un bon temps per adaptar-se a aquesta i d’altres mesures que han anat canviant la fesonomia d’aquest carrer i dels limítrofs.

Des de l’implantació del camí escolar els nens han començat a anar de l’escola a casa sols més aviat La idea de protegir uns carrers prop de l’Escola Tabor va néixer al 1998 gràcies, principalment, a l’empenta inicial que van donar al projecte els membres del Fòrum Cívic Sagrada Família. Aquesta plataforma aglutina tot un conjunt d’entitats com l’associació de veïns, el centre cívic, l’escola, entitats de gent jove, botiguers, agents municipals, representants polítics... Fa quatre anys van decidir que un dels projectes que havíen de dur a terme era aconseguir que el fet d’anar a l’escola fós una activitat quotidiana agradable, segura i mediambientalment correcte. És així com va sorgir la proposta de fer un camí escolar.

I si un dels objectius principals era facilitar un accés més segur dels nens i nenes a l’escola, era precisament a les aules on s’havia de començar a treballar. Per això, es va fer una enquesta als nens de cicle mitjà i superior, per tal d’esbrinar quins coneixements tenien del carrer i, sobretot, què els hi feia més neguit quan feien ús d’ell. Paral·lelament, es van fer sessions d’educació vial per explicar als més petits el funcionament de la circulació.

Però no era suficient amb conscienciar als infants. Tan important com això –o fins i tot més– era treballar amb els seus progenitors: “Es va comprobar que els pares feien més infraccions que els nens al voltant de l’escola”, assegura Emilia Pizarro, membre del consell escolar de l’Escola Tabor i col·laboradora de l’AMPA. En conseqüència, es van entregar a les famílies dels nens uns plànols on havien de marcar el recorregut que feien els seus fills per anar de casa a l’escola i viceversa, i així aconseguiren establir quins eren els circuïts amb més afluència.

El pas següent era, potser, el que comportava més dificultat: Era temps de convertir tota aquella tasca de conscienciació en modificacions del carrer que afavorissin la integració de l’escola en la dinàmica diària i que fessin partícips no només als nens i als seus pares, sinó també a comerciants, veïns i veïnes.

Segons Emilia Pizarro, “l’Ajuntament va veure amb molt bons ulls aquesta iniciativa” i es va comprometre a financiar íntegrament el projecte. Després de quatre anys de negociacions, els carrers que rodegen l’Escola Tabor són una realitat molt diferent a la viscuda amb anterioritat.

A més de ser l’únic lloc de Barcelona on existeix la senyalització de camí escolar al terra i amb aquestes dimensions, s’han ampliat algunes voreres, s’han posat baranes a la porta de l’escola i miralls a les sortides de dos aparcaments subterranis propers al centre, per tal de millorar la visibilitat dels vianants i dels conductors.

En definitiva, molts canvis que modificaven no tan sols l’estètica del carrer, sinó també els hàbits dels que l’utilitzaven.

Tot i que reconeix que aquest és un “projecte revisable”, Emilia Pizarro considera que “la part més important d’aquesta iniciativa ja està feta”. I qui li pregunta per l’èxit de la mateixa és respòs amb la rotunda autoritat dels fets: “Els nens han començat a anar de l’escola a casa sols més aviat”.

Encara que és a l’Escola Tabor on s’ha donat la primera experi-

DANI CODINA

Senyalització del camí escolar davant l'Escola Tabor ència de camí escolar de Barcelona, està lluny de ser l’única. Certament, s’estan començant a dur a terme iniciatives molt semblants a aquesta en altres zones de la ciutat. Aquest és el cas dels voltants de l’Escola Ferran Clua (al barri del Congrés), o l’Escola Joan Miró (districte de l’Eixample). En aquesta última, el camí escolar es troba dintre d’un projecte més ampli, que rep el nom de camí amic i que vol treballar el tema de la mobilitat al carrer d’una forma integral, no centrant-se únicament en els nens que van a

l’escola. D’aquesta manera volen ajudar a fer més agradable i segura la vida als veïns i veïnes del barri, afavorint les relacions socials a la via pública i fent que la ciutat sigui més sostenible. Es tracta, en paraules de la responsable de l’àrea de mobilitat de la Favb, Neus Petreñas, d’aprendre que “el carrer és cosa de tots i que tots podem tenir-lo armonitzat amb el medi”.

Camins escolars a La Bordeta Al barri de La Bordeta s’ha tirat endavant el projecte "Camins escolars al barri de La Bordeta" que

la Comissió de veïns de La Bordeta ha elaborat i ha presentat davant de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona. La Comissió està convençuda que aquesta xarxa de camins estarà «feta a mida dels infants, de la gent gran, i de les persones amb discapacitats». El barri de La Bordeta de carrers estrets, amb voreres petites, moltes vegades ocupades pels cotxes aparcats, amb un trànsit caòtic -consideren la Comissió de Veïns de la Bordetanecessita una remodelació que l’Ajuntament «mai ha afrontat amb determinació».

Una experiència prèvia a Italia Al barri de Piamonte, Torí (Itàlia) va haver-hi una experiència de camins escolars imitada a la nostra ciutat. A l’ Escola Tabor es va compartir la mateixa metodologia. Es va crear al col·legi italià un grup de treball per sensibilitzar a les famílies sobre la movilitat dels seus fills. Per a motivar els fills se’ls va mostrar vídeos de dibuixos i còmics amb les normes bàsiques de conducta vial. També es va dedicar temps a estudiar el recorregut que feien els infants per anar a l’escola. Van aprendre a reconéixer el terreny pel qual passaven, les cases, els obstacles,... tot des d’una visió topogràfica i geogràfica. Tanmateix, van estudiar l’automòbil i l’impacte mediambiental que provoquen, van tractar el tema del soroll i van analitzar els accidents de trànsit. Els professors van adaptar les matèries curriculars a aquest nou centre d’interès. Per exemple, les matemàtiques es posaven en pràctica mesurant el carrer i aprenent le distàncies.

Però un cop que es va considerar que els nens i nenes ja coneixien el carrer, va arribar l’hora de començar a dissenyar la via pública que ells volien.

En aquell moment, els alumnes van decidir eixamplar les voreres amb cons per comprovar si aconseguien aminorar el ritme circulatori i també van projectar una rotonda amb vegetació a la cruïlla. L’Administració va veure les propostes dels nens molt coherents i va decidir fer la rotonda.

La iniciativa va aconseguir implicar els nens. Els infants observen els canvis amb satisfacció i senten el carrer com a cosa molt seva. I com a signe d’aquest sentiment, es fan responsables de mantenir en bon estat la vegetació del carrer i de la rotonda.

Un dels promotors de la iniciativa considerava que "fer participar és educar en la responsabilitat". És en aquesta aplicació pràctica dels aprenentatges teòrics on radica la principal conquesta d’aquesta experiència italiana.

26

REPORTATGE

NOVES

VEÏNES i

VEÏNS

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

La greu crisi econòmica ha impulsat molts argentins a marxar del seu país i a venir a Barcelona. Des d’aquí s’han convocat cassolades per donar suport i denunciar les polítiques neoliberals i la corrupció generalitzada que han portat a la bancarrota d’Argentina.

Cassolada solidària amb el poble argentí CARLES VALLS

Els argentins han sortit al carrer per dir prou.

Amb la complicitat de la dictadura militar genocida –que va assassinar 10.000 argentins i 30.000 desapareguts- i després amb l’impuls de polítiques neoliberals dels successius governs corruptes de Ménem i De la Rúa, el poble argentí ho ha perdut tot: la seva feina, els seus estalvis al banc, i s’ha vist abocat a sortir al carrer, armats amb cassoles, per manifestar la seva ràbia de no tenir res.

Tot i el dolor que els suposa l’exili, alguns d’ells han fet les maletes, s’ho han venut tot, i han decidit posar rumb a Espanya, a Barcelona, a la recerca d’un treball, d’una vida millor.

Segons dades del consolat d’Argentina a Barcelona, resideixen a Espanya al voltant de 19.000 argentins regularitzats. Per Diego Arcos, president de la Casa Argentina, la xifra real és d’uns 50.000 argentins a Catalunya. Argentina és el cinquè país que més immigració aporta a Espanya. A Barcelona hi ha empadronats 3.322 argentins, d’acord amb les xifres oficials de l’Àrea de Benestar Social de l’Ajuntament del juny de l'any 2001.

A principis de febrer es va muntar una cassolada en suport del poble argentí. Unes dues mil persones van participar en una marxa que es va iniciar al Consolat argentí, situat al passeig de Gràcia, fins a la plaça de Sant Jaume. A la marxa es van desplegar cartells proclamant la solidaritat amb els argentins i van ondejar banderes celestes i blanques. La manifestació estava encapçalada per delegats sindicals de les principals empreses espanyoles amb inversions a l’Argentina com Repsol YPF, Telefónica, Aigües de Barcelona, i els grans grups financers Banco Santander, Central Hispano i Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA).

Aquesta va ser convocada per la Plataforma catalana unitària de solidaritat amb el poble argentí que agrupa a nombroses entitats com la Casa Argentina a Barcelona, Plataforma contra la Impunidad, CTA en Barcelona, Unión de Argentinos en Catalunya, i la Favb, entre d’altres sotasignants.

La Fitxa Dades del país: Nom: República Argentina Població: 37 milions d’habitants (85% descendents d’europeus (principalment italians i espanyols), 0,5% població indígena (mapuches, collas, tobas, matacos, etc) Superfície: 3.761.274 Km2 Capital: Buenos Aires Llengua oficial: Espanyol Religió: Catòlica Apostòlica Romana 93% Forma de govern: República federal representativa i democràtica Contacte

Casa Argentina en Barcelona c/ Dels Salvador, 22 baixos.

08003 Barcelona Tel. 93 285 06 65 Reunions dijous de 19 a 22 h.

Situació a Barcelona Residents: 3.322 persones (juny 2001) Viuen: Molt dispersos, però destaca l’Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sants ANDREU BLANCHAR

● Un grup d'argentins a la cacerolada de protesta a la Via Laietana.

La Plataforma va exposar un seguit d’objectius reivindicatius. El primer era mobilitzarse “a favor del poble argentí i de les seves organitzacions democràtiques, sindicals, populars i de drets humans que encara avui segueixen patint repressió”. El segon objectiu, “recolzar les justes peticions del poble d’Argentina d’assegurança d’atur, subsidis per a menors de 18 anys, i subsidi per a la gent gran, juntament amb el pagament dels salaris endeutats”. El següent, “l’ anul·lació del deute extern de la República Argentina amb l’Estat Espanyol i els altres Estats de la Unió Europea”.

Finalment, l’última reivindicació feia referència a “l’exigència a les empreses espanyoles amb interessos a l’Argentina perquè respectin les condicions laborals i socials dels seus treballadors, i perquè compleixin la seva responsabilitat social” i denunciaven “llurs maniobres de xantatge cap els treballadors

Una casa argentina a Barcelona Els argentins disposen a la ciutat des de fa uns mesos de la Casa Argentina en Barcelona (CAB), en un local del Raval que és un nou lloc de trobada i de suport pels immigrants argentins, La Casa Argentina és una associació sense ànim de lucre. L’objectiu de la CAB es crear un espai associatiu capaç de donar respostes a la problemàtica de la immigració argentina. Des de la CAB es fan activitats de solidaritat, cultura i ajuda mútua entre els immigrants argentins i amb la resta d’immigrants de Barcelona i Catalunya. La CAB pretén Iniciar la coordinació entre les associacions d’argentins a Catalunya i l’Estat

espanyol per la defensa dels drets dels immigrants.

Diego Arcos és el president de la Casa Argentina. Opina que una de les solucions per acabar la crisi econòmica es “deixar de pagar el deute extern”. Arcos pinta de forma apocalíptica “un futur negre i roig perquè es vessarà sang” a Argentina. Diego Arcos ha anat al Parlament per defensar una proposició de llei, presentada per ERC, per donar suport als emigrants catalans i els seus descendents que vulguin retornar a Catalunya per exercir-hi la seva activitat professional i establir la seva residència. Molts catalans que viuen a Argentina s’hi podrien acollir.

tant argentins com espanyols”.

Sobre la presència de les multinacionals espanyoles a l’Argentina, l’expresident de Govern, Felipe González, va comentar irònicament en un article al diari El País: “Et lleves de bon matí a Buenos Aires, encens la llum i et trobes amb una companyia espanyola (ENDESA), despenges el telèfon i resulta que és espanyol (Telefónica), la dutxa és espanyola (Aigües de Barcelona), surts el carrer per tal de cobrar un xec i resulta que el servei també és espanyol (BBVA o Santander Central Hispano)”. La realitat econòmica és que els successius governs de Ménem i De la Rúa han negociat la compravenda de les empreses públiques al capital espanyol.

Pel que fa a les inversions estrangeres directes a l’Argentina, Espanya va assolir l’any 2000 el 37,7% de la totalitat (12.520 milions de dòlars). L’any passat va minvar fins el 21,2% (3.436 milions de dòlars). Les xifres indiquen que des de mitjans dels anys 90, el percentatge de les inversions espanyoles ha superat a les de França, Itàlia, Canadà o Anglaterra. Les empreses espanyoles van fer les Amèriques, apoderant-se de sectors sencers de serveis públics, liquidant empreses com Aerolíneas Argentinas, incrementant els preus abusius dels serveis com el telefònic, i fent una política d’acomiadaments massius que ha agreujat el sofriment dels sectors populars, tal com explica el manifest de la Plataforma.

Juan Manuel García, argentí de Rosario, porta dos mesos i mig a la ciutat. Va marxar del seu país “per raons econòmiques i per la corrupció que hi havia”. Juan Manuel afirma amb vehemència: “A mi no em fa fora el poble ni Argentina, em fan fora els polítics

corruptes, perquè no podia pagar els impostos i les coses es preveien molt negres”.

Juan Manuel va vendre el seu cotxe, la seva casa i va renunciar a tot per a venir “acá” on s’ha trobat amb molts compatriotes amb la mateixa situació. Juan Manuel vesteix una samarreta de la selecció d’Argentina i va acompanyat de tota la seva família.

La llum, el telèfon, l’aigua i els bancs són controlats majoritàriament per multinacionals espanyoles a l’Argentina Uns altres participants de la cacerolada van ser Gabriela Sánchez i Alfonso Néstor, dos estudiants argentins nascuts a Buenos Aires que han vingut a Barcelona per canviar la cacerola per una feina. Gabriela explica que “en el seu país ara no hi ha futur pels joves” .

Alfonso critica als polítics argentins “corruptes, que han aplicat el neoliberalisme i han endeutat Argentina ”, però es mostra “content pel “suport i acollida dels barcelonins”. El retorn a Argentina és difícil i esperen obrir-se camí professionalment aquí, però tant Gabriela com Alfonso no volen “deixar de sentir-se argentins” i parlen amb nostàlgia de la seva ciutat Buenos Aires.

Com Carlos Gardel va escriure en un dels seus cèlebres tangos: “Mi Buenos Aires querido, cuando yo te vuelva a ver, no habrá más pena ni olvido”.

La Veu del

CARRER

març-abril de 2002

BARCELONES

27

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

CINEMA

EXPOSICIÓ

No man’s land: la guerra home a home

Tiran(i)a: l'art del tirà

ROSA MARÍA PALENCIA

JOAN ANTONI GUERRERO

És un bell i càlid dia de l’estiu del 1993, en algun lloc de l' ex-Iugoslàvia dos soldats enemics i ferits es donen l’esquena i gesticulen amb els braços.

Infructuosament intenten que “els seus” respectius vinguin en el seu auxili. El fotograma que il·lustra el cartell de la pel·lícula “No man’s land” (En terra de ningú) és eloqüent sobre el que l’afortunat espectador presenciarà des de la placidesa de la seva butaca: l’absurd de la guerra des del microcosmos de dos homes, fins ahir veïns, potser companys de col·legi, potser amb amics comuns, que estan disposats a matar-se mútuament mentre les seves vides i destins no són més que nombres en els informes de les Nacions Unides, imatges borroses en un noticiari televisiu o notes de premsa amb lletres cada cop més petites a mesura que transcorre la dècada dels noranta.

Poques vegades la guerra home a home (cos a cos), amb cara i cognoms ha estat tractada amb tan dolorós encert com en l’última pel·lícula del jove director bosni Danis Tanovic. L’alçada moral del seu discurs, la qualitat de la seva factura, la sinceritat de la seva veritat recorda al millor Kubrick de “Paths of Glory” (Senders de glòria:1957).

La mirada lúcida de Tanovic sobre la vivència humana de la guerra, el seu coneixement del que és el cinema i el compromís amb la realitat del seu país, li permeten teixir un discurs que atrapa a l’espectador des del primer moment i que, no exempt d’humor, retrata gairebé amb lupa el paper tantes vegades vergonyós de la premsa o de les Nacions Unides. Lluny de posicions maniquees, la seva mirada incisiva ens diu també que La Premsa i Les Nacions Unides (amb majúscula) estan conformades per homes i dones que, com Els Soldats Enemics, passen de la indiferència, a la compassió, a l’humor, a la burocràcia i al salvi's qui pugui. El seu discurs matisa la responsabilitat de cadascú i la sense raó col·lectiva de la guerra.

Aquesta mirada complexa, amb la qual ningú pot sentir-se indiferent, ha propiciat que l’estrena de “No man’s land” en el nostre país hagi estat precedida per multitud de premis a la pel·lícula des dels sectors més diversos: tant de la crítica (Los Angeles i Las Vegas) com del públic (Sant Sebastià i Rotterdam) i de festivals internacionals (Los Angeles, Globus d’Or 2001, Sao Paulo i millor guió a Cannes 2001). Per això ens vam alegrar de que “No man’s land” estigui també nominada als Òscars com a millor pel·lícula estrangera. Benvinguda sigui la promoció que Hollywood ofereix si a canvi moltes més persones a casa nostra podran gaudir d’aquesta vigent reflexió en cinema del bo. Justament, ara que el judici i molt probable condemna a Milosevic no repararà el patiment de tants i tantes que intenten viure en pau en un país que està més prop de Barcelona que Andalusia. Es tracta d'una pel·lícula justa i necessària. Com ho és el treball de directors com Danis Tanovic per a dir amb fets: mai més.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha acollit l’exposició “Tiran(i)a”, una reflexió sobre el totalitarisme polític a l’entorn del cas concret d’Albània, un país molt petit del centre d’Europa però que, tot i així, va arribar a sentir-se com l’últim reducte comunista del vell continent. La mostra del CCCB, comissariada per l’escriptor albanès exiliat a Barcelona Bashkim Shehu, es va centrar en la capital d’Albània recorrent els símbols del règim comunista que va deixar les seves empremtes en llocs ben visibles de l’espai públic.

Un dels àmbits destacats de l’exposició és el representat per la Plaça Skandërbeg. Aquest espai públic ha estat sempre teatre de les cerimònies del poder, d’escenificacions festives de la lluita pel poder. Durant el període comunista, van visitar la plaça Skandërbeg alguns caps d’Estat i de govern de països llunyans. Aquest seria l’exemple de la visita de Ho Chi Mihn, el dirigent comunista del Vietnam, o el príncep Norodom Sihanuk, el sobirà destronat de Cambotja.

Un dels punts centrals de l’exposició ha estat la figura del dirigent comunista, Enver Hoxha. Sota el seu mandat Albània va aferrar-se amb força al sistema comunista. Sota aquesta afiliació els albanesos van haver d’acceptar un partit únic, una ideologia única, de manera que qualsevol desviació costava molts anys de presó.

La tirania de Hoxha va arribar també en el terreny de la religió. D’aquesta manera va ser Albània el primer país del món que va ser proclamat un estat ateu. El dirigent comunista va tancar totes les esglésies i mesquites. Malgrat la negació de qualsevol divinitat, el règim no va estalviar cerimonials d’elogi vers la figura de Hoxha amb desfilades, mítings en escoles i en centres de treball, en llibres, quadres, escultures, documentals, emissions radiofòniques i televisives i una infinitat d’himnes.

Als anys 80, quan va finalitzar la construcció del Museu Històric Nacional, es va pensar en aixecar sobre una plataforma de marbre que hi havia al davant un obelisc que havia de simbolitzar l’Albània eterna. Molts escultors van participar oficialment en el concurs presentant-hi els seus projectes.

Mentre avançava aquesta iniciativa l’11 d’abril de 1985 va morir Enver Hoxha. La cerimònia fúnebre per la mort del dictador va tenir lloc a la plaça de Skandërbeg. Allà, en aquell escenari, el successor de Hoxha, en Ramiz Alia, va pronunciar un jurament de fidelitat eterna en nom de tot el poble albanès.

Tot i així, hi faltava alçar encara un monument d’homenatge al dictador que no va tardar en instal·larse. De fet, molts dels escultors que treballaven en el projecte de l’obelisc per a l’eterna Albània van començar a treballar en el monument a Hoxha.

L’any 1991, quan ja havia començat el moviment contra la dictadura comunista, el vespre del 20 de febrer, el poble va ocupar la plaça i va enderrrocar l'estàtua de Hoxha.

Expliquen que quan el poble enfurismat acabava d'enderrocar la figura del dictador, la seva vídua va dir que aquell dia, després de cinc anys de desaparegut, Hoxha havia mort realment.

La mostra del CCCB ha estat presentada com un recordatori del “cantó fosc” de la modernitat escollint el cas menor del totalitarisme representat per Albània. “Tiran(i)a” reconstrueix els espais i la memòria d’un espai com la plaça Skandërbeg, el lloc on es va fundar Tirana l’any 1612 i que ha vist tots els vaivés de poder a Albània.

La intenció del CCCB amb “Tiran(i)a”, segons ha explicat el seu director, Josep Ramoneda, és la d’inaugurar una sèrie de retrats de ciutats que van mantenir-se ocultes o que van ser desconegudes i posar de manifest que fins i tot en el lloc més recòndit i tancat passen coses. I, en definitiva, com afirma Ramoneda “perquè les ciutats duen gravats al cos els senyals, els símbols i les restes d’aquestes coses”.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

LLIBRES

LA VIA LÀCTIA Joan Agut.

Empúries.

“La Via Làctia” de Joan Agut, editat per Empúries, és una novel·la de la Barcelona de posguerra i, més encara, el llibre d’infantesa que ve a ser una obra de memòries del propi autor. Sota el format d’unes memòries d’infantesa per sota de les quals l’autor hi amaga l’ombra d’un secret familiar que va apareixent de tant en tant, l’escriptor narra la por i els misteris que ens preocupen en el temps de la innocència.

Al llibre, Toni, el narrador que evoca els seus records del barri d’Hostafrancs durant la segona meitat de la dècada dels 40, descobrirà entre els 9 i els 11 anys els misteris del sexe, la disbauxa de les nits de festa major, els secrets dels temps feliços que els gran havien viscut abans de la guerra, els estralls de la bogeria d’un oncle o la sorpresa de veure com estigmatitzem la gent que és diferent.

Toni acaba proclamant en un moment del llibre que el seu “reialme” no pot ser cap altre que la seva “imaginació i la fantasia”. Aquesta declaració és també una síntesi de l’actitud de Joan Agut davant l’exercici de l’escriptura. En aquest sentit, l’autor demostra grans dosis d’imaginacció i una capacitat remarcable per explicar històries. El registre natural, amb uns textos molt orals, fan que el llegir el llibre sigui tot un plaer.

DEL DESENCANT A LA CONTRAINFORMACIÓ La premsa de barris a Barcelona 1976-2001 Vaixells de Paper, 28 Col·legi de Periodistes

Els periodistes Albert Musons i Gerard Maristany han escrit la història de la «premsa pobre». De 1976-2001, una història detallada d’un quart de segle que ha suposat importants transformacions a la nostra ciutat. Aquest comprén d’uns anys que van contemplar la transició de la Dictadura fins a la democràcia. Tot això va influir en els continguts de la denominada premsa dels barris. Un cens sitúa en 423 les publicacions que han aparegut en aquest període.

El districte que compta amb un major nombre de publicacions és el de Gràcia, amb 23, de la mateixa manera, es relacionen les publicacions d'àmbit general de Barcelona. En aquest apartat ens sorprèn que s'hi incloguin els fulls informatius editats per l'Ajuntament de Barcelona, que creiem que no responen a la definició general de premsa de barris que els mateixos autors assumeixen.

Avui continuen entre nosaltres unes 100 capçaleres. El llibre té un pròleg de Tito Ros, excolaborador de Carrer i recentment destituït del càrrec de director de la publicació Ciutat Nord, una de les cent publicacions que avui apareixen amb regularitat.

Felicitem als autors del llibre i en el nostre pròxim número presentarem amb major amplitud el contingut del treball.

28

La Veu del

VEÏNAT

Martí-Codolar, una obra social de la burgesia Ramon Alberdi i Rafael Casanovas Il·lustracions de Joan Gonzàlez.

Ed. EDEBÉ Barcelona, 2001

DESIDERI DIAZ Dins la bibliografia de l’exmunicipi d’Horta i de Barcelona aquest és un llibre important pel seu contingut i la seva metodologia. Els autors són dos historiadors que han estudiat el tema: Ramon Alberdi, doctor en Història, i Rafael Casanovas, doctor en Teologia, que coneix molt bé la família Martí-Codolar, i n’ha tractat a fons a l’arxiu.

La primera part, de més de 250 pàgines, comprèn bona part de la història de l’antiga Vall d’Horta i, part de l’activitat industrial de la ciutat de finals del segle XIX i principis del XX. La primera part està dividida en sis capítols.

El capítol tercer està dedicat a la família Martí-Codolar i l’evolució històrica de la finca. El 1886 els propietaris van iniciar la seva relació amb els salesians. Són temps en què la finca està en el seu esplendor amb un zoo, jardins de diferents estils, un palauet modernista i una explotació agropecuària modèlica. L’últim capítol d’aquesta primera part relata les diferents situacions en les quals la finca va passar durant la Guerra Civil.

La segona part, de quatre capítols, tracta de la història de la finca, «L’obra social», ara en mans dels salesians, per donació dels MartíCodolar, immediatament després de la guerra, dels «nous destins» que es donaran a la finca, que no serà uns altres que de casa de formació i seminari. Aquest període va des de la reforma -en negatiu- del palauet, a la crisi dels anys setanta, fins a la crisi interna de la comunitat salesiana, amb la nova filosofia marcada pel Vaticà II. També hi ha l’aspecte reivindicatiu dels barris dels voltants de la finca que veien com amb el pas del temps i mentre patien mancances de tot tipus, les immobiliàries podien acabar amb uns immensos terrenys, tot això es tractat al capítol novè.

En el capítol sobre «El temps present» cal destacar la gran transformació que es fa de l’espai els anys 90. És més que possible que aquesta segona part no engresca alguns lectors. Res més lluny. Els autors tracten aquesta part amb rigor i «sinceritat». És el capítol dedicat a l’Església, on tenim per protagonista els salesians, sota el franquisme i és del tot necessari llegir-lo per tota la càrrega de contingut i d’ideologia del nacionalcatolicisme de l’època.

Quant a la metodologia, cal dir que és un llibre que es llegeix bé, amb, amb bona tipografia, títols i subtítols. Cada capítol té unes notes que n’amplia molt els continguts. Així mateix, és important els apèndixs dedicats al zoològic, al jardí botànic i a les famílies que han estat vinculades a la història de la finca. Una separata d’il·lustracions en color de Joan Gonzàlez i un centenar de fotos de diferents arxius fan aquest llibre del tot recomanable i que esdevingui un referent important dins la bibliografia de la història contemporània de la ciutat.

CARRER

març-abril de 2002

Al·legacions contra el projecte vitivinícola de l'Ajuntament de Barcelona ● BARCELONA REDACCIÓ

La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, la Favb i Ecologistes en Acció de Catalunya han presentat un escrit d’al.legacions al "Projecte de plantació de vinyes a Can Calopa". Al·legacions que sumades són una impugnació total a un projecte que pretén legalitzar unes obres realitzades per l’Ajuntament sense els corresponents permisos. El document ha estat redactat per l’Institut Municipal de Parcs i Jardins que presideix Imma Mayol. No deixa de sorprendre que sigui la responsable del medi ambient municipal la que assumeixi un projecte que agredeix la serra de Collserola i intenta normalitzar una actuació dirigida directament des de l’alcaldia.

Les citades entitats entenen que "els terrenys de Can Calopa no reuneixen la idoneïtat necessària per plantar en aquestes vinyes" i que els treballs realitzats "impliquen una greu agressió a Collserola". El document, d’una extensió de quinze folis, planteja nombrosos arguments pel que fa referència "al moviment i roturació de terres, la plantació de les vinyes i la construcció de la tanca", no respecten ni la

Portada de la Veu del Carrer número 70

serra ni la legalitat existent. Curiosament en el projecte es silencia la tala de 1.132 arbres, alguns de 40 cm de diàmetre, segons dades d’un informe del Parc de Collserola firmat pel seu director Lluís Cabañeros.

El document presentat a informació pública és incomplet. Només es pressuposa algunes de les actuacions i no explica com es va elaborar el vi "marca Barcelona", així com el seu cost. El projecte tampoc adjunta la obligatorietat de l’estudi d’impacte mediambiental.

Finalment, les entitats signants neguen "que avui sigui una prioritat la despesa de diners públics en l’elaboració del vi". A la nostra ciutat, el dèficit històric d’equipaments i la situació de diferents sectors socials són els que haurien de determinar les prioritats. El projecte presentat "respon més a capricis personals que a necessitats reals, socials i mediambientals de la nostra ciutat".

La sol·licitud de retirada del projecte està acompanyat de sis peticions que van acomiadar responsabilitats polítiques a l’anul·lar els canvis realitzats, que permeten continuar els projectes que estan realitzant diferents universitats per l’estudi i la defensa de la fauna de la serra.

Espai okupat Des de finals de desembre s’okupa Can Masdeu (antiga leproseria) a la serra de Collserola, prop del barri de Canyelles.

23 de gener: Va ser desallotjat el centre social situat al carrer Verge dels Desemparats. Portava un mes funcionant amb diversos tallers i activitats. Tres dies després del desallotjament i després de celebrar-se una manifestació es va okupar la casa situada a la plaça Rius i Taulet, núm.15.

4 de febrer: Queda llest per sentència el recurs presentat contra el desallotjament de la Kasa de la Muntanya. En el moviment okupa ha sorprès la rapidesa amb la qual s’ha celebrat la vista del recurs. El jutge encarregat és Jiménez de Parga, vell conegut dels joves

okupes, el qual els inspira poca confiança.

10 de febrer: S’ha conegut la sentència del judici celebrat contra els tres okupes de La Akademia al districte de Nou Barris. Els okupes han estat absolts sense càrrecs per falta de proves.

Constructoras Campoamor va lluitar per criminalitzar aquells joves que amb la seva okupació denunciaven la especulació.

23 de febrer: Més de cinccentes persones es van manifestar contra l’amenaça de desallotjament del CSO el Palomar, a Sant Andreu. Es tracta d’una antiga nau de propietat municipal, okupada des de fa cinc anys. En aquest centre social s’han realitzat nombroses activitats per la barriada.

Les AV de Sant Andreu i La Sagrera van enviar diversos escrits al districte per donar suport a l’okupació. El dia 27 de febrer, es va aconseguir aturar el desallotjament previst. La policia no s'hi va presentar.

Sembla ser que les autoritats municipals van sol·licitar al jutjat deixar el desallotjament per després de la Cimera europea.

28 de febrer: La Masia Kan Musol, okupada des de fa més de tres anys, ja han rebut una altra

ordre de desallotjament. La pressió judicial va començar fa dos anys. La zona no és edificable.

ARXIU

DANI CODINA

Reivindicant el sòl al Clot

Defensen la seva escultura

Al full que convocava la Festa Reivindicativa es denunciava la construcció d’habitages en sòl destinat a «equipaments». El dèficit d’equipaments existents obliga al barri a reivindicar: una residència de vells i una escola bressol. Són objectius històrics que estaven situats al solar existent, entre els carrers Bilbao-Concilio de Trento-Lope de Vega. Ara, l’Ajuntament els ha substituït per quatre edificis de vuit plantes cada un., dedicats a habitatges per a joves i gent gran. El barri no s’oposa als habitatges sinó a què s’ubiquin en un solar destinat a equipaments.

Des de 1986 la plaça Àngel Pestanya del barri de Prosperitat i està presidida per una escultura d’Enric Padevall, de bronze, que simula un arbre invertit les arrels de les quals llencen aigua sobre un estany.

L’escultura, com qualsevol obra d’art, va ser discutida però avui està més que assumida per la barriada, inclús l’escultura-font forma part de logotip de més d’una entitat i col.lectiu. Una campanya de postals s’està portant a terme per impedir que, a petició de l’escultor de la seva obra que ja és de la ciutat es canviï d'ubicació.

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

març-abril de 2002

●

Lesseps, la plaça de la discòrdia Des que es va veure alterada pel traçat del Primer Cinturó, l’antiga plaça dels Josepets ha estat una de les assignatures pendents de la ciutat de Barcelona

●

BARCELONA GERARD MELGAR

A mitjans dels 60 era habitual veure com un munt de marrecs enfilaven camí cap a la plaça Lesseps en sortir de l’escola. Alguns, perquè ho sentien als seus avis, encara l’anomenaven “Josepets”, nom que tingué fins l’any 1905 (l’església dels Josepets es troba al seu interior).

La plaça havia estat urbanitzada el 1963 i en pocs mesos es convertí en un indret molt concorregut. Cada tarda, els nois jugaven a ser Kubala, Di Stéfano o Pelé, però la diversió no durà gaire i, pocs anys després, alguns ja casats, veien com aquells partits de futbol no podrien ser repetits pels seus fills. L’Ajuntament de Barcelona havia aprovat la construcció del Primer Cinturó de Ronda i, en conseqüència, aquella plaça plana havia de canviar d’aspecte.

Plantejaments oposats DANI CODINA

El projecte municipal, un pas elevat, no comptava amb el beneplàcit dels veïns, que apostaven per fer-lo subterrani. El lema “Salvem la plaça Lesseps. Pas elevat no” va aparèixer cada cop amb més força a les parets dels voltants. Una exposició al Col·legi d’Aparelladors va recolzar les tesis dels veïns, que van aconseguir 14.000 signatures de suport.

L’alcalde Josep Maria Porcioles, no obstant, va fer cas omís de les reivindicacions populars, però amb el seu predecessor, Enric Masó, s’arribà l’any 1975 a un acord, el denominat “pacte de la depuradora” o “pacte del Bogatell”, ja que hi tingué lloc a prop de la depuradora que aleshores hi havia a l’actual Vila Olímpica. Fou una solució a mig camí entre el pas soterrat i l’elevat, que consistí en una mena d’escalèxtric que aïllava i quasi impossibilitava l’accés a una zona verda a l’interior.

El conflicte de la plaça Lesseps traspassà els límits de la mera controvèrsia urbanística; fou un reflex

Els cotxes s'han fet els amos de la plaça Lesseps

de la situació política del moment.

El règim franquista es trobava a les acaballes i la força de l’associacionisme opositor, com el veïnal, adquiria cada cop més importància.

Per això, el poder es va veure obligat a pactar amb els moviments socials emergents.

El poder municipal havia destrossat un espai idíl·lic per als ciutadans “La raó per la qual l’Ajuntament no volia fer el pas soterrani era la seva necessitat de reservar una cota prou profunda com per deixar passar la connexió de la Via O amb el túnel central del Tibidabo. Ni la Via O ni el túnel no s’han fet, sortosament, però en aquells moments

això era molt probable, atesos els lligams de l’alcalde Masó i molta altra gent significativa amb Tabasa, l’empresa promotora dels túnels”, recorda Jordi Romero, en aquella època, vocal d’Urbanisme de l’Associació de Veïns Sector Lesseps (ara, Vila de Gràcia).

Els ciutadans mai hi van dipositar massa esperances en aquella solució, però un acord més favorable resultava utòpic: “Eren els anys 73, 74... el regidor del Districte tenia penjats al seu despatx els retrats de Franco, José Antonio, Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma. A més, quan et reunies amb ell per parlar de la plaça, sabies que tenia una pistola al calaix. Era impossible arribar a un altre acord, ja tenia prou mèrit que no ens fiquessin a la presó per anar a parlar-hi”, explica Romero.

No trigà massa en demostrarse que el poder municipal no sols havia destrossat un espai idíl·lic per als ciutadans, sinó que havia donat peu a un caos circulatori que

s’ha perllongat durat tres dècades.

Lluny de resignar-se, els veïns han seguit reclamant en nombroses ocasions la urbanització de Lesseps.

Un exemple es donà a la campanya “Faci d’alcalde”, una iniciativa municipal de finals dels vuitanta que finançava amb un milió de pessetes l’activitat participativa que resultés vencedora. Tres estudiants de Belles Arts i Arquitectura, Itziar González, Pere Freixa i Cristóbal Fernández, junt amb el seu ex-professor Fernando Casal van presentar una proposta que desbordava les bases del concurs. “Volíem reformar la plaça Lesseps, a la qual sempre anomenàvem plaça dels Josepets”, recorda Itziar González.

Van realitzar noves plantes, alçats i seccions: “Era necessari recuperar la continuïtat dels traços històrics; per exemple, s’havia d’acabar amb les rampes i les escales estretes, plantar xiprers o enfonsar General Mitre”, explica.

Projecte recuperat

Els ciutadans s’oposen al nou disseny Tement estar al davant d’una nova pífia, els barris que conflueixen a Lesseps intenten que l’Ajuntament modifiqui l’actual projecte de reforma. La sensació que impera és que la plaça es convertirà en un altre exemple de la tan habitual com il·lògica política urbanística de fer i desfer: “És una gestió erràtica i, a sobre, tota la festa va a càrrec del contribuent”, es lamenta Ramon Veciana, membre de l’Associació de Veïns de Gràcia Nord-Vallcarca. A més, com era d’esperar, la fi de la primera fase de les obres estava prevista pel març de 2003, poc abans dels comicis municipals.

El període d’al·legacions, que finalitzà el 20 de febrer, va mostrar la rotunda oposició ciutadana. La plataforma Una altra plaça Lesseps és possible, l’Associació de Comerciants de la Travessera de Dalt i les organitzacions veïnals de Gràcia Nord-Vallcarca i Vila de Gràcia van presentar unes demandes molt semblants. “Volem l’enfonsament del tronc central de la Ronda del Mig a Lesseps per poder fer una plaça plana, la reducció dels carrils de circulació, més zones verdes de les previstes, la desaparició de les rampes i la

visibilitat de la Casa Ramos i l’església dels Josepets”, enumera Veciana.

Després de diverses reunions entre els veïns afectats, el regidor del districte de Gràcia, Ferran Mascarell, i altres responsabels municipals, es va acordar un termini d'un a tres mesos per consensuar un nou pla de reforma de la plaça després que l'Ajuntament decidís paralitzar els seus plans i negociar amb els afectats. Els representants dels afectats preveuen una negociació dura.

Accés al metro Tot i que en un primer moment no estava contemplada, també es possible que s’aconsegueixi una boca d’entrada a la futura estació de la Línia 9 del metro a la part nord de la plaça. “Es un pas molt important perquè es donaria accés i servei als barris de La Salut, Vallcarca i Putget. Seria una petita gran victòria per a la nostra associació”, es congratula Veciana.

El consistori barceloní els va desqualificar per no ajustar-se a les bases del concurs. Tot i així, Fernando Casal va aconseguir una entrevista amb Joan Rovira, cap de la Unitat Operativa de Protecció del Patrimoni Monumental i Històric de l’Ajuntament. “Allò fou, sens dubte, el nostre premi, però vam sortir d’aquella reunió amb la certesa que els veïns de Lesseps no rebrien el seu”, recorda Itziar González, qui, amb satisfacció, també diu que els veïns graciencs s’han tornat a posar en contacte amb ells: “Després de més de 12 anys, els nostres arguments no només no s’han ressentit, sinó que gaudeixen de bona salut”.

El pas del temps tampoc ha esvaït els records d’aquells nens que corrien rere la pilota cada tarda a mitjans dels 60. Ara, ja pares, els seu desig és que, amb sort, els seus néts puguin seguir aquella tradició a la plaça.

29

Breus de barri

CAN TUNIS Negociacions Per fi el responsable del desallotjament de Can Tunis, Eduardo Espagnolo, va acceptar reunir-se amb els representants veïnals. Així mateix, va assistir una representació de la Federación de Asociaciones Gitanas de Catalunya.

La reunió va durar més de tres hores i l’Ajuntament va acceptar pujar de 8 a 12 milions l’import de la indemnització per a les famílies que ocupen només una vivenda. Així mateix, després de la setmana santa, se sabrà si hi ha alguns pisos a disposició de les famílies.

GRÀCIA Especulació a Can Fuster El districte de Gràcia va presentar el Pla especial per adequar l’ús de la Casa Fuster de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Ni més ni menys que es dedicarà a un nou hotel de luxe, tal i com volia el grup Osuna que va comprar la finca al seu antic propietari Endesa. L'AV va expressar una vegada més la seva reivindicació de donar-li un ús públic a un edifici d’indubtable valor.

Mentre Endesa especula, l’Ajuntament ha perdut una ocasió clara de recuperar aquest edifici on vivia el poeta Salvador Espriu.

MONTBAU Llambordes perilloses N’hi ha 1.417 de llambordes al barri de Montbau aixecades del paviment, segons un cens realitzat per diversos grups de treball de l’Associació de Veïns. En una festa reivindicativa es va exigir al districte d’Horta-Guinardó una solució a tanta llamborda trencada o aixecada. El barri ha pogut constatar que les caigudes per culpa de les llambordes tenen fonament en l’estat perillós del paviment i l’absència d’una política municipal de manteniment.

POBLE SEC Salvem «El Molino» Unes cinc-centes persones es van manifestar el 9 de març davant «El Molino», atenent la convocatòria d’una plataforma veïnal que planteja la reobertura del local com espai públic cultural. En el Paral·lel s’han perdut nombrosos locals: Salón Diana, Barcelona de noche, La Bodega Bohemia, el Teatro español i Talia. El veïnat es va dedicar a netejar la façana del popular local.

SANTS Cobriment de les vies Mesos esperant una resposta de l’Ajuntament. La indignació ha pujat molts graus des que s’han assabentat que l’Ajuntament de Girona ha aconseguit soterrar 9 Km de vies. Els veïns no acceptaran murs de set metres per cobrir les vies. No accepten la proposta municipal de construir un «calaix de formigó» que oculti les vies i mantingui l’actual incomunicació entre les diferents zones del barri. La Comissió veïnal, que porta molts anys lluitant, han remès una carta a l’alcalde Clos per a què faci seva, d’una vegada, la reivindicació veïnal.

Els veïns plantegen com un greuge comparatiu el soterrament de les vies al llarg de 9 Km a Girona.

30 ●

La Veu del

VEÏNAT

Breus de barri

EL CARMEL Multes per talls de trànsit Els veïns del carrer Mülhberg i l'AV han realitzat diferents talls de trànsit després de la negativa del districte d'urbanitzar definitivament el carrer.

Eduard Vicenç, gerent del districte, els va amenaçar amb multes de fins a un milió de pessetes per tallar el trànsit, una petició de sanció que ja ha estat elevada a governació segons va informar el sargent de la Guàrdia Urbana. ¿Amb quin import es multarà als organitzadors de la cimera per manternir tallada durant tres dies la Diagonal?

HORTA Els plàtans del Passeig Maragall La reordenació urbanística del Passeig Maragall va implicar arrencar més de 400 plàtans centenaris. Van començar les obres sense haver-se informat, sense haver-se demanat l’opinió del veïnat.

La reacció no es va fer esperar: consultes, protestes, etc. Cinc associacions de veïns van denunciar que s’estava acabant amb la memòria històrica i el patrimoni natural del que va ser la carretera que unia Horta amb Barcelona. Es van paralitzar les obres. Una inspecció realitzada per Parcs i Jardins va assenyalar que 327 plàtans haurien de ser sacrificats a l’estar malalts. Pel contrari, 100 serien replantats i 48 d’ells es quedarien a on estan. Un conflicte més que es podria haver-se evitat si s’haguessin posat en marxa mecanismes d’informació i participació.

TRINITAT NOVA Aprovada la seva reconstrucció Després d’onze anys amb aluminosi, l’Ajuntament ha aprovat de manera definitiva el Pla especial del barri. Es preveu que 891 habitatges seran demolits i es construiran 1045 habitatges nous. Sis anys trigarà en realitzar-se. Les inversions previstes són d’uns 15.000 milions de pessetes. L’Ajuntament s’encarregarà de les obres d’urbanització i la Generalitat a través d’Incasol construirà els habitatges.

PORTA Defensen el solar de la Damm Al solar que avui ocupa el camp de futbol anomenat "de la Damm" a la barriada de Porta, el tinent d’alcalde Xavier Casas, va plantejar construir 150 pisos per a joves. L’Associació de Veïns s’ha oposat la proposta ja que defensen que el solar segueixi complint la seva funció esportiva. En el Ple celebrat el mes de març, el regidor va anunciar que l'Ajuntament renuncia al seu projecte de pisos.

SANT MARTÍ Projecte de remodelació de la Gran Via Una assemblea celebrada al Centre cívic va poder contemplar la maqueta del projecte de remodelació de la Gran Via entre les Glòries i el carrer Bilbao. Després d’una explicació del projecte que preveu el cobriment parcial i el pas d’un tramvia, l’assemblea va donar llum verda al projecte pactat entre l’Ajuntament i la Generalitat.

CARRER

març-abril de 2002

El carrer Carabassa es mou Els veïns volen mantenir la personalitat del carrer enfront la construcció de nous habitatges

●

BARCELONA LAURA B AEZA

rents, fins i tot estrambòtiques, pel lloc on s’ubica. El carrer Carabassa és un dels pocs amb lluminositat dins d’aquesta part de Barcelona.

Això es deu bàsicament a dos motius. Un d’ells és la considerable amplada del tram de la via. El segon són els patis i jardins dels carrers Avinyó i de Serra, entre els quals es troba Carabassa. “La construcció de l’edifici que vol realitzar Estrucfort no té cap sentit, els veïns creiem que desvirtuaria totalment el nostre barri, es perdria encant”, opina Anna Díaz. “A més -afegeix- li treuria vida. El carrer tindria molta menys llum, hauria més humitat i faria més pudor, fins i tot, es convertiria en una via molt més perillosa per ser transitada i per viure-hi. Disminuiria la nostra qualitat de vida”.

Quan hom passeja pel Barri Gòtic de Barcelona, s’endinsa en un indret totalment diferent a la resta de la ciutat. El caminant sovint creu haver viatjat al passat, un retorn a l’època medieval. Si a algún hi ha algun lloc on aquesta sensació és més intensa, és, sense dubte, al carrer Carabassa. Des del segle XVII, dos ponts penjants creuen el carrer connectant les cases d’un costat amb els jardins de l’altre.

Les palmeres que allà creixen acaben el conjunt dotant-lo d’una gran personalitat. El que ha romangut inamovible a l’implacable i inevitable pas del temps, ara es veu sota l'amenaça de les màquines de la construcció.

S'està permetent la destrucció de la Barcelona històrica, part de l'art i del què ha estat aquesta ciutat

El col·lectiu Salvem el Carrer Carabassa contempla destinar el solar a equipaments La constructora Estrucfort 2000 té previst aixecar un edifici de planta baixa i tres pisos en un ampli solar que es correspon amb el número 8 bis del carrer Carabassa.

El projecte contempla l’habilitació de dotze habitatges de 60 metres quadrats cadascun. Davant d’aquesta possibilitat, diferents entitats van aixecar la veu, i , amb més veïns, han creat el Col·lectiu Salvem el Carrer Carabassa per intentar evitar la construcció dels habitatges. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona defensa la necessitat de mantenir un equilibri entre el dret a la propietat privada i el patrimoni comú.

“No a la pèrdua d’identitat del Barri”, “Volem història, no especulació”. Aquestes són algunes de les frases que es poden llegir a les pancartes que hi ha penjades a aquest carrer del barri de la Mercè.

L’ampli solar on es vol edificar, segles enrere, va ser un jardí d’una casa senyorial situada al carrer Carabassa, al qual s’accedia des de l’habitage a través dels ponts.

Una construcció única a la ciutat.

Estem parlant d’un edifici considerat històric per Barcelona, tal i com contempla el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i el Catàleg del Districte 1. Es tractaria, doncs, d’un edifici protegit, intocable. Però des de l’octubre de l’any 2000, aquesta situació ha canviat. En aquesta data, l’Ajuntament va aprovar el Pla Especial de Protecció del Patrimoni, pel qual ara, presentant un pla especial, el Govern local pot descatalogar qualsevol edifici protegit si ho considera convenient. Es deixa la porta oberta a la intervenció i, també, pot ser una via més per fomentar l’especulació. Una setmana després

DANI CODINA

Les pancartes cobreixen les façanes del carrer Carabassa

que el Consistori aprovés el Pla especial, Estrucfort va comprar el solar. El projecte d’Estrucfort, a qui l’Ajuntament ja ha donant llicència, contempla el manteniment del mur del solar i els ponts i també la seva restauració. L’Ajuntament considera que el projecte respecta en la mesura del possible l’estructura edificatòria original. Seguint aquest raonament, es va reduir el nombre de plantes de la construcció de quatre a tres. Segons l’opinió d’Anna Díaz, integrant del Col·-

lectiu Salvem el Carrer Carabassa, en realitat, el que s’està fent amb això és “permetre la destrucció de la Barcelona històrica, part de l’art i del que ha estat aquesta ciutat”.

Però les raons de voler mantenir viu una part del passat de Barcelona no són les úniques per les quals la gent del Carabassa s’ha posat en peu de guerra. Viatgem fins a la Barcelona antiga: fosca, humida, estreta i laberíntica. Al seu cor trobem un indret amb unes característiques dife-

El carrer Carabassa, amb tot, no deixa de ser un carrer que necessita una renovació. Cal una rehabilitació. Avui dia encara presenta moltes mancances. Un exemple d’això és que hi ha cases on no hi arriba aigua corrent, o pisos que per dins necessiten un reconstrucció. Els veïns en són conscients d’aquesta realitat.

Saben que el barri necessita canvis. “Però volem canvis que siguin beneficiosos pel ciutadans, no per uns quants. S’han de tenir en compte les necessitats del barri”. L’alternativa a la construcció dels habitatges que està discutint presentar el Col·lectiu Salvem el Carrer Carabassa contempla la destinació del solar per a equipaments públics, que bé podrien ser escoles bressol, una biblioteca o un centre cívic.

La mobilització del barri contra el projecte Els veïns del carrer Carabassa han acabat escollint canals no oficials per expressar la seva opinió i les seves exigències. La primera opció va ser la de dirigir-se directament a l’Ajuntament, però després de remetre instàncies al Primer Tinent Alcalde (Xavier Casas), a la regidora de Ciutat Vella (Katy Carrerras) i a la Presidenta del grup IC-V (Imma Mayol), només els va respondre la regidora de Drets Civils, Roser Veciana. Anna Díaz explica que “l’Ajuntament no ha comptat amb nosaltres per a res. Resposta? Resposta no n’hi ha hagut cap. No s’han interessat per nosaltres ni per la nostra opinió”.

El barri es va començar a mobilitzar ben aviat després d’assabentar-se de la presentació del Pla Especial per part d’Estrucfort. Han penjat pancartes, han presentat al·legacions i fins i tot han arribat ha acudir als advocats per posar una querella a l’Ajuntament. A més cada divendres, des de fa gairebé dos mesos, organitzen al barri actuacions

musicals com a mode de reivindicació i queixa. Si alguna cosa positiva estan traient d’aquesta situació és la seva unió, la solidaritat entre tothom.

No saben fins on arribaran. Estan decebuts. No tan sols per veure com casa seva pot perdre gran part de la seva singularitat i encant, sinó també pel tracte rebut. Es senten desatesos pel seu Ajuntament. Ignorats. La lluita veïnal ja a ha anat més enllà de la protesta per una possible intervenció a l’edifici del carrer. Ara volen fer-se sentir per l’Administració local.Creuen que al ciutadà se li està negant el dret de formar part en la discussió sobre el model de ciutat que més convé a tots. La reflexió que es plantegen és innevitable: Per què es creen i fomenten les associacions de veïns si molt sovint l’Ajuntament no les deixa complir la seva funció real?

L’opinió del ciutadà realment compta?

Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona està bolcat en renovar la ciutat urbanísticament, sembla que pels seus barris li estan creixent enanos.

La Veu del

FAVB

CARRER

març-abril de 2002

31

EL COR ROBAT

Desacord respecte el mecanisme d’elecció del defensor del veí

CATHERINA AZON

La Favb convoca la 30ª assemblea amb el lema 'Participar per decidir'

Miquel Catasús i Lacruz President de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa

“La dreta ha fet creure que només es pot triar A o B” ARXIU

PUYAL

Nascut a Santa Fe del Penedès i enrolat al moviment ecopacifista, arribà al Clot als 21 anys. Tot i que ja portava un temps col·laborant, fou a mitjans dels 80 quan es va bolcar en la lluita veïnal a través de la Vocalia d’Urbanisme de la “Soci”. Des de finals del 2000 ocupa el càrrec de president no pas per vocació, sinó “de rebot”.

Més responsabilitats ara com a president?

Potser una mica més, però, a la Vocalia d’Urbanisme ja en tenia bastantes.

En 27 anys, segur que haureu aconseguit força coses...

Sí; per exemple, les escoles, l’ambulatori, el Parc, la Piscina Joan Alentorn, la urbanització d’Aragó-Guipúscoa...

I, sense la “Soci”, hauria estat possible?

Els polítics han de fer algunes coses bones per legitimar-se i treure’s la foto, però crec que la meitat no s’haurien fet. Hi ha una tendència a restringir les iniciatives socials i, contra això, el moviment veïnal i d’altres han lluitat molt.

Cinquanta entitats i associacions han rebutjat la proposta de l’Ajuntament que pretén que sigui el ple de la ciutat, a proposta de l’alcalde, el que esculli al defensor del ciutadà, una figura semblant a la del defensor del poble.

Aquestes associacions, entre elles la Favb, es van reunir i van decidir comunicar per escrit al regidor Ernest Maragall el seu rebuig de la proposta. L’assemblea reclama una consulta popular a cada districte i, en funció d’aquests resultats, aixecar una terna a l’alcalde dels més votats, per a què aquest proposés al ple de la ciutat el nomenament d’un dels candidats més votats.

L’Ajuntament es va comprometre a crear la figura del Defensor del Ciutadà el maig del 2000, quan l’alcalde Joan Clos va signar a Saint Denis la Carta dels Drets del Ciutadà.

Per les entitats que estan a l’espera de reunir-se amb l’Ajuntament no tindria sentit que es decidís quin és el defensor dels ciutadans sense consultar-los prèviament. El calendari previst porta un notable retard, ja que el procés s’ha replantejat des de l’alcaldia per falta de coordinació entre les diferents instàncies de l’Ajuntament.

Es curiós veure com alguns temes avancen de pressa i altres ho fan lentament. Esperem que aquest compromís es compleixi i no passi el mateix que en l’elecció directa dels regidors del districte.

Quines són les actuals prioritats del barri?

Ja fa temps que posem èmfasi en el tema d’equipaments i habitatges socials, com les residències d’avis o les escoles bressol.

Els polítics parlen molt de les persones, però desprès sembla que no són dignes de ser contemplades als pressupostos.

Quina opinió et mereixen els polítics?

Són gent massa pragmàtica. I, a més, estan condicionats pel fet de voler seguir al poder, bé pels seus interessos o bé perquè pensen que, si no hi són, les coses aniran pitjor.

Després de tants anys a la “Soci”, alguna vegada t’han vingut ganes de deixar-ho?

Cada dia se’m passa una mica pel cap, però sóc tossut i, com que m’emprenya el món que estan fent els governants, penso que haig de fer alguna cosa.

Quines imatges et vénen ara a la memòria?

La campanya per aconseguir la segona fase del Parc del Clot, que ara està en obres. O també, tot i que no van tenir efecte perquè anàvem molt a contracorrent, les reivindicacions d’unes zones verdes a la cruïlla de Rogent i Mallorca.

A contracorrent?

Sí. Ara intentem que a les zones verdes no edifiquin, mentre que allà volíem uns jardins en una zona edificable.

El dissabte 6 d’abril se celebrarà la 30ª Assemblea General de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona al Centre Cívic “Can Felipa” (c/ Pallars, 277). Es tracta de la cita anual de la Favb i, després d’un any de treball, és el moment de trobada de les associacions i de passar balanç a la feina feta.

Durant tot el matí fins al migdia, a l’assemblea es presentarà, debatrà i votarà l’informe de gestió, l’informe econòmic, el pla de treball i el pressupost 2002. Per la tarda, s’han muntat tres tallers amb debats simultanis. Un dels tallers serà sobre la globalització, amb la intervenció d’Albert Recio, professor d’econòmiques de la UAB i membre de la AV. Prosperitat. Un altre tindrà com a debat el model de la ciutat i comptarà amb la presència de l’urbanista Jordi Borja. L’últim dels tallers debatrà sobre el present i el futur de les AV, amb la intervenció del sociòleg Pep Martí. En aquest apartat es presentarà el treball sobre l’Observatori Veïnal. També està previst l’adhesió al Codi Ètic de les associacions de Barcelona.

A l’assemblea han estat convidats representants d’entitats, amb les quals treballa normalment la Favb, i de les institucions. Després de l’assemblea, els que ho vulguin, podran anar sopar i gaudir d’un espectacle musical a càrrec de “Les Fusa”.

Revistes de barri La Burxa Reapareix el butlletí mensual de contrainformació de Sants i dels barris propers. Després d’un número especial que anunciava la seva nova etapa acaba d’aparèixer el número 49 amb un tiratge de 5.000 exemplars.

Diferents articles plantegen la cimera de caps d’Estat i de govern de la Unió Europea. Una entrevista a Pep Ribas del Centre Social de Sants posa èmfasi en la municipalització de la gestió de Les Cotxeres. La trobada de Portoalegre i el camí escolar a la Bordeta són també alguns dels temes tractats.

El Triangle de Sants El butlletí corresponent al genermarç de l’any 2002 és el número 100 d’aquesta publicació. No ens cansarem de dir que arribar a aquesta xifra és motiu d’orgull i de felicitació pels homes i dones que en les diferents etapes ho han fet possible. La informació al veïnat és fonamental per les aa.vv.. Amb aquest motiu es publica un número especial amb 52 pàgines que recullen nombroses col·laboracions.

Altaveu

Era com una espècie d’utopia, no?

Exacte, però va estar bé intentar-ho. Jo sóc dels que creuen que, quan es lluita, alguna cosa s’aconsegueix.

Diari de les resistències i les alternatives a l'Europa del capital i la guerra

Però cada vegada n’hi ha menys com tu.

Sí, i és una de les grans menjades de coco que ha fet la dreta: fer creure que només es pot triar A o B. Aquesta és una de les diferències entre mitjans dels 80 i ara.

Com a preparació dels actes contra la cimera europea de caps d'Estat, i en el marc de la Campanya contra l'Europa del Capital, s'han editat quatre números d'una publicació que ha pretès posar en evidència els mitjans oficials. Uns 30.000 exemplars de cada número s'han distribuït gratuïtament per tot Catalunya i han estat un instrument molt important en la difusió dels actes i continguts de la Campanya.

El moviment veïnal ha baixat molt des de llavors?

I tant que ha baixat. Abans també costava moure la gent; havíem passat el primer “desencanto”, però el desengany era respecte els polítics i encara predominava una forma de pensar bastant col·lectiva i progressista.

I això d’ara té solució? l sistema ofereix oci superflu i la gent es conforma. A més, no saben que amb l'acció col·lectiva podríem aconseguir moltes coses.

32

Parlant del

CARRER

QUI ÉS QUI

MANU CHAO Músic

“La única lucha en la que me comprometo es la de barrio”

MARC ANDREU Periodista DANI CODINA Fotògraf

N

o es sólo una estrella del rock. Vende centenares de miles de discos, pero es un inquieto chico de barrio de 40 años. Manu Chao, que nació y creció en Pont-Sèvres, en el cinturón industrial de París, y ha vivido el último cuarto de siglo en un único, interminable y desenfrenado concierto por todos los rincones del mundo, es desde hace tres años un simple vecino de Barcelona. “Tuve la necesidad de asentarme en una base. Y fue Barcelona como podría haber sido Marsella o Río de Janeiro. Santa Teresa, en Río, es también mi barrio, aunque hace año y medio que no voy por allí. Igual que siento míos algunos barrios de México, de Senegal, el de mis padres, en París… Hasta en un barrio paquistaní de Londres que conocí hace una semana me costaría poco establecerme”.

Pero, cuando no viaja, es en Barcelona donde la huella de la desaparecida Mano Negra deja su estampa. El hoy locutor y dj de Radio Bemba tiene un piso en la calle Avinyó y su estudio clandestino en un bar de Ciutat Vella. Uno cualquiera, como la antigua taverna Las Guapas donde nos encontramos. En un garito como ese bailó la Carmen Amaya de Los Tarantos. Y en un garito como ese, entre quintos de cerveza y el buen rollo que da charlar

març-abril de 2002

i de la ciutat

entre amigos, jugar al futbolín o rascar la guitarra, Manu produce sus discos. Le basta un buen mixer y un ordenador portátil que puede cargar en su mochila o extender encima de la misma mesa de caballetes que sirve para estampar grafitis. Trabajo artesanal que alguien tan innovador como perfeccionista y pragmático entrega cerrado a la Virgin para que la multinacional lo distribuya. ¿Es pragmatismo tener un contrato con una gran discográfica o cobrar un buen caché por conciertos como el que Manu dio en las últimas fiestas de la Mercè? Sí, el pragmatismo que difunde la música de la libertad por todo el mundo y que financia el idealismo de unos músicos de la calle que tocan gratis contra la globalización neoliberal en Latinoamérica, Génova o Barcelona, en bares, centros sociales o en

la calle Carabassa de Ciutat Vella.

Y es que el Manu que, según explica su biógrafo Alessandro Robecchi, se niega a ser “portavoz de nadie, menos aún de un movimiento antiglobalización que tiene mil almas”, participa en la campanya vecinal para salvar de la especulación este rincón medieval de Barcelona. “La única lucha en la que me comprometo es a nivel de barrio. Y hoy es esta de la calle Carabassa”. El argumento, apoyado en la reivindicación de que “un ayuntamiento lo mínimo que tiene que dar es información limpia”, es muy sólido: “En el barrio puedes ver el resultado de una lucha, y eso es muy importante para no sentirse un Quijote que combate a molinos de viento”.

Pero algo de Quijote tiene quien tocó, el 16 de marzo, en el festival de la Campanya Contra l’Europa del Capital y quien declaró que el despliegue policial

en la Barcelona de la cumbre europea recordaba “los tiempos de Franco”.

Perfeccionista y algo divo como es, llevó de cabeza a la organización del concierto del Sot del Migdia. Y salió a cantar muy tarde. Pero lo compensó entregándose igual que la primera vez que tocó en Barcelona. “Nunca olvidaré mi primer concierto, con Los Carayos, en las fuentes de Montjuïc, una noche de Sant Joan: no teníamos cuerdas de recambio y acabamos tocando la guitarra con sólo dos cuerdas”, recuerda.

Manu está “orgulloso” de que su banda suene siempre “de fiesta mayor”.

Y es que reivindica el valor de la fiesta, de la juerga. Y, asociado a ella, reivindica el bar como lugar de reunión social. “Barcelona, que no es el mejor lugar de bares de España (está el Norte, Andalucía…), está casi tan quemada como Madrid para la fiesta”, denuncia el cantante. Dice Manu que “quieren poner a todo el mundo en macrodiscotecas, para tener a la gente controlada y que se meta de todo”, y se pregunta: “¿Por qué joden a los garitos pequeños y no a la mafia discotequera del Maremàgnum?”. Él mismo responde: “Entregar la noche barcelonesa a gente como ésa no es recomendable; ni tan siquiera para el turismo, pues hay muchos turistas inteligentes que no vienen a Barcelona para visitar el Maremàgnum”. Manu pide que “los políticos y el vecindario entiendan que la juerga es muy importante, es comunicación y alcohol, es fiesta popular, es la terapia del barrio”. Pero, ¿y el descanso de los vecinos? “Hay que respetar a todo el mundo: los del aguardiente debemos respetar al que duerme y el que duerme, entendernos, pues quizá sueñe con nosotros”.

Para sueño, la pesadilla que sufre en Barcelona el escritor británico que, en el libro 1984, advirtió del control social del Gran Hermano tecnológico. Así lo denuncia Manu: “Me parece simbólicamente fabuloso que la plaza que lleva el nombre de George Orwell sea de las primeras de la ciudad en estar bajo videovigilancia”. Manu, que suele reunirse en la que popularmente se conoce como plaza del tripi con amigos y músicos de calle, expresa simpatía por quienes ya han cortado el cable de las cámaras “un par de veces”. Pero propone una alternativa: “Si tiene que haber cámaras en la calle, que las haya; pero que sean democráticas y las conecten a Internet para que las pueda ver todo el mundo”. Es la provocación (anti)globalizadora de un vecino que lee el periódico de pie en el metro (línea 4) mientras desea escuchar: “Próxima estación: esperanza”. Como cualquier otro vecino, vaya.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

Sharon, el Milosevic d’Israel L’exgeneral i primer ministre israelià, Ariel Sharon, s’ha erigit com a botxí dels palestins, en nom de la idea messiànica del Gran Israel.

Ara, es vol portar Sharon a la banqueta dels acusats. El líder ha estat demandat davant dels tribunals belgues per crims de guerra i genocidi per les matances de Sabra i Chatila el setembre de 1982, on es van assassinar entre 800 a 2000 civils. La seva passejada, l'any passat, per l’Explanada de les mesquites va enardir els ànims i va encendre una nova Intifada, amb el resultat de 400 morts i 10.000 ferits. Sharon és el responsable del reforçament de l’apartheid en els territoris ocupats, de les brutals operacions de càstig, de l’assassinat selectiu de líders palestins i de la repressió contra la població.

Sharon ha avivat els odis i els recels entre les comunitats palestina i israeliana. En els darrers dies, el consell de seguretat de l’ONU va aprovar, fins i tot amb el suport dels Estats Units, una resolució que garanteix la creació d’un Estat palestí. El futur segueix incert.

Alfons López