Carrer 073

La Veu del

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos • 08002 Barcelona

Can Masdeu contra l'especulació pàg. 3-4

Nº 73 maig-juny de 2002

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 23 12

Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23

Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera de St.Martí 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

EDITORIAL

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA

Parc de l'Escorxador 93 325 00 44 Portada Parc la Vall d'Hebron Andreu Blanchar 93 428 68 66 Passatge Isabel Secretària de redacció i maquetació 93 213 88 09 Judit Font Penitents-Taxonera Consell de direcció 93 418 68 71 Andrés Naya i Manel Andreu Administració Pi i Margall (Baró de Viver) Marga Parramon 93 311 41 93 Cap de redacció Poblenou Carles Valls Publicitat 93 266 44 41 Isabel Mancebo i Carmen Plaza Poble Sec Consell de redacció 93 441 36 65 Fotografia Marc Andreu, Anna Bartolomé, Albert Polvorí Gómez, Joan A. Guerrero, Elia Herranz, Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, 93 432 36 42 Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés i Andreu Francisco J. Manzano, Gerard Melgar, Porta Jordi Gol, Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Blanchar.

93 359 44 60 Laia Farran, Vanessa Pedrosa, Albert Prosperitat Fotomecànica i impressió López, Gemma Aguilera, Albert 93 276 30 15 Grinver, S.A. (T. 373 68 61) González, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Provençals Verneda Alicia Tudela, Jaume Figueras, Alberto 93 307 46 95 Distribució Gómez, Laura Baeza i Òscar Heredia.

Putxet Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) 669 306 164 Consell assessor Racó de les Corts Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, 93 440 48 50 Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan La FAVB no està necessàriament d'acord amb Rambla, Amics de la Costa, Josep Ramon Gómez, Joan B. les opinions que s'expressen als articles signats 93 317 29 40 Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, per particulars o col.lectius. Qualsevol Rambla de la Bordeta Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, reproducció total o parcial del contingut d'aquesta 93 431 25 44 José Molina, Eduard Moreno, Ferran revista haurà de fer esment del seu autor i origen Raval 93 441 77 21 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Roquetes col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 359 65 72 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER

maig-juny de 2002

Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes.

Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere 93 317 31 39 Sagrada Família 93 246 53 19 Sagrera 93 408 13 34 Sant Andreu del Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 10 11 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

De Premià a Barcelona

Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Judit Font Telèfon 93 412 76 00

CARTES DELS LECTORS

La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

Alguns dels 27.000 veïns de Premià de Mar rebutgen una mesquita. A Barcelona, la xenofòbia és latent a molts barris que veuen augmentar la població immigrant mentre disminueixen els recursos socials per fer front a la marginalitat. Alguns veïns cauen en la confusió tramposa d’associar delinqüència amb immigració. O, simplement, barregen les inseguretats de l’atur, la precarietat laboral, la manca d’habitatge digne i assequible i les deficiències assistencials amb la por i el rebuig a tot allò que és nou i diferent. No és estrany, doncs, que apareguin patrulles veïnals com a instrument primari i mai justificable d’autodefensa.

Però no són veïns, sinó un fiscal de Còrdoba, qui ha recomanat fa poc crear patrulles urbanes. Són els alcaldes de Barcelona i Hospitalet els qui reclamen més policia i contracten vigilants privats per fer de guàrdia urbana. Són polítics de dreta com Aznar i Rajoy qui associen immigració i delinqüencia falsejant les estadístiques. Són polítics nacionalistes com Mas i Carod Rovira els que cauen en la intolerància de demanar l’expulsió dels imams intolerants. Són polítics d’esquerra com Imma Mayol els qui encara entonen el mea culpa per expulsar immigrants de plaça André Malraux. No són veïns, sinó el cardenal Ricard Maria Carles, Heribert Barrera i Marta Ferrussola els qui han fet declaracions rebutjant els immigrants o les mesquites. I tampoc són veïns, sinó ultradretans com Josep Anglada, els qui aprofiten aquest clima i juguen a ser a casa nostra el Le Pen, el Haider, el Bossi, el Fini o el Pim Fortuyn que després tots els polítics lamentaran.

Si que són veïns, en canvi, el rector de Santa Maria de Premià de Mar i la Plataforma per la Convivència que no s’oposen a la mesquita. També són veïns els qui el darrer cap de setmana de maig van fer un dejú solidari en algunes de les esglésies de Barcelona que el 2001 van acollir immigrants. També són veïns els que el 25 de maig, a Poblenou, van participar a la festa Apropem-nos per la convivencia i els que dies abans van anar a la Festa de la Diversitat de SOS Racisme. I són veïns els que integren la premiada associació Nou Barris Acull. Igual que és sota la cobertura veïnal de la Favb que l’ONG Sodepau facilita habitatge a immigrants.

Catalunya té més de 300.000 immigrants, un 5% de la població. En alguns barris la proporció és més alta. I més que ho serà. Davant d’això, el moviment veïnal ha d’assumir responsabilitats, fer pedagogia i aclarir contradiccions. Treballant i lluitant com sempre per la solidaritat i la justícia social, contra el racisme i la xenofòbia. Però els qui ens governen han de posar més de la seva part: recursos necessaris per aplicar polítiques concretes que resolguin els problemes reals i quotidians. I, sobretot, han de deixar de fer demagògia amb la immigració i la inseguretat.

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes de juliol.

MAXIMO

A favor del canvi de nom de l’avinguda Hospital Militar Com a veí de Vallcarca no puc deixar de contestar a la carta de la senyora Francesca Mínguez Sues, que va sortir a CARRER el núm.

72, qui s’oposa al canvi de nom de l’actual avinguda de l’Hospital Militar pel de Riera de Vallcarca.

En primer lloc, convé aclarir que allò que es proposa no és un vulgar canvi de nom, capriciós i injustificat, sinó la recuperació del seu nom històric que és el de Riera de Vallcarca, i pel que popularment és conegut. La dictadura franquista a l’any 1941 en el seu procés de segrest de la memòria històrica de pobles i barris, el va substituir pel d’Hospital Militar, més en sintonia amb els signes externs i l’estètica del nou règim.

Només quedaria justificat mantenir el nom actual com a record d’aquella època ominosa on la sanitat d’aquell hospital era destinada únicament als addictes al règim, militars i les seves

famílies, mentre que la gran majoria de la població era exclosa del dret de sanitat. O, tot seguint la teoria de nominació de carrers de la senyora Mínguez, encara estarien en el nomenclàtor dels nostres carrers els noms "històrics" de General Mola, del Generalísimo Franco, de José Antonio Primo de Rivera, etc, que com l’Hospital Militar també formen part de la nostra trista història.

En el barri de Vallcarca fa molts anys que estem lluitant per la recuperació de la nostra memòria històrica i dels nostres signes d’identitat. Els nostres fills només podran entendre el nostre barri de Vallcarca, que significa «vall estreta», si el seu carrer principal es diu Riera de Vallcarca, que per travessar-la era necessari creuar el seu viaducte. Per tant, el retrobament del nom de Riera de Vallcarca és quelcom més que un canvi de nom.

Ramon Veciana Batlle, secretari de l’AV. Gràcia Nord - Vallcarca

FE D'ERRADES El reportatge "Què signifiquen aquests triangles?", sobre els camins escolars de La Veu del Carrer nº 72 és d'Albert Gonzalez, enlloc d'Alícia Tudela tal i com vam publicar.

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2002

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Can Masdeu guanya la primera batalla MARTÍ SANTIAGO

Ningú no s’ho pensava. Quan la policia va arribar a Can Masdeu el 30 d’abril no es podia pensar que el sofisticat sistema de resistència ideat pels seus habitants impediria desallotjar-los. I que els bombers es negarien a fer-ho. Tampoc els okupes s’imaginaven que es passarien 60 hores penjats a l’exterior de la casa sense menjar ni beure, però acompanyats per la solidaritat de centenars de persones. Tampoc els mitjans de comunicació preveien que durant tres dies n’estarien pendents, enmig del silenci institucional. Ni tan sols el jutge que va dictar l’ordre de desallotjament es podia pensar que s’hauria de fer enrera.

Els joves que a finals de 2001 van okupar l'antiga leproseria de l'Hospital de Sant Pau resisteixen tres dies de setge policial.

Ajuntament, generalitat i Arquebisbat volen privatitzar ara un casalot que ha estat abandonat durant 53 anys.

El mateix jutge que havia ordenat el desallotjament va fer retirar la policia després argumentant que el dret a la vida preval sobre el de la propietat

La Fundació Hospital de Sant Pau, presidida pel tinent d'alcalde Xavier Casas, ha denunciat als okupes tres vegades L’intent de desallotjar Can Masdeu, al barri de Canyelles, ha marcat un abans i un després en la lluita del moviment okupa: és la primera vegada que s’impedeix un desallotjament. A més, ha mostrat a l’opinió pública, amb més força que mai, l’existència a Barcelona d’edificis històrics oblidats els propietaris dels quals només se’n preocupen quan algú es decideix a utilitzar-los, encara que sigui al marge del que preveuen les lleis.

Fruit d’una donació privada, Can Masdeu és propietat de la Fundació de l’Hospital de Sant Pau, una institució que gestiona la MIA (Muy Ilustre Administración), un organisme amb 600 anys d’història del qual formen part l’Ajuntament la Generalitat i l’Arquebisbat. La revista El Triangle va publicar el 6 de maig que la fundació va vendre els terrenys a empreses vinculades al Govern de la Generalitat, versió que no ha estat confirmada.

En qualsevol cas, ha estat la Fundació qui fins a tres vegades ha denunciat als okupes per usurpació. Les dues primeres van ser arxivades perquè els jutjats van considerar que no hi havia delicte.

Però després d’un recurs de la Fundació, i en mans del titular del

calma, la situació es feia insostenible. Per acabar-ho de complicar, havia començat a ploure. I era festiu, amb la qual cosa, no hi va haver cap possibilitat de dialogar ni amb el jutge ni amb les administracions.

La situació s’allargaria una nit més. L’advocat dels okupes, Jaume Asens, va demanar al jutjat de guàrdia que es pogués fer arribar ajut als joves, petició que va ser denegada.

ANDREU BLANCHAR

Els joves van resistir tres dies penjats de la façana tot i ser-los negat l'aliment i l'assistència mèdica

Un anunci que no té preu Si alguna cosa han aconseguit els habitants de Can Masdeu amb la seva protesta, i el moviment okupa per extensió, és fer realitat una paraula que utilitzen ben sovint: visualitzar un fenomen. L’intent de desallotjament de Can Masdeu, ha estat, sense voler-ho, un gran exercici de màrqueting, com un enorme anunci explicant les seves reivindicacions. Amb el temps i molts desallotjaments a l’esquena, els okupes han après a relacionarse amb els mitjans –són capaços de no començar una roda de premsa fins que no arribin totes les televisionsi aquests s’han convertit en còmplices: tu tens coses a explicar i jo necessito explicar coses. A partir d’aquí, la pilota es fa grossa, els media no poden obviar el que està explicant la resta: el tema ha entrat a l’agenda. jutjat número 4, la denúncia va passar de la via civil a la penal. A més, el jutge va decretar el secret d’actuacions, procediment habitual en casos greus com els homicidis, però insòlit en una ocupació. A causa del secret, l’ordre de desallotjament no va ser comunicada als esquàters, que van deduir la intenció de la policia en veure com les furgonetes antiavalots s’acostaven a Can Masdeu. Organitzar la resistència va ser ràpid, feia dies que assajaven.

La primera –i única- autoritat que es va desplaçar fins a la casa va ser la regidora de Drets Civils de l’Ajuntament, Roser Veciana. El seu intent de fer de mitjancera entre els

okupes i el jutge no va tenir cap èxit. I tampoc va aconseguir cap gest per part de la institució que representa ni dels grups polítics municipals. Així, i davant la negativa dels bombers a actuar, de seguida es va veure en què consistia l’estratègia policial: desgastar les forces dels okupes. La dels joves consistia en aguantar, com repetien pels telèfons mòbils.

La solidaritat no va tardar a organitzar-se i ja la primera nit una cinquantena de persones van acampar davant de la casa i van poder comprovar com l’actitud passiva dels agents es convertia en activa, impedint el son als joves, enlluernant-los amb llanternes i colpejant les cordes i taulons. Si les

forces de seguretat sempre diuen que es limiten a complir ordres, d’on venien en aquesta ocasió?

El segon dia, la solidaritat es va multiplicar, i la tensió també.

Als habituals simpatitzants amb “la causa” s’hi van afegir veïns de Canyelles de totes les edats i responsables d’entitats de la ciutat. La pressió semblava inútil: no se’ls podria fer arribar assistència. Tot i això, un dels moments més divertits es va produir quan un grup va provocar als agents per distreure l’atenció del cercle policial, i poder fer arribar bosses amb menjar i aigua als okupes. A la tarda, la intensitat de les càrregues va provocar que els mateixos okupes demanessin

Per fi dijous, amb sis dels joves aguantant, es van produir les esperades reaccions i els serveis mèdics van poder comprovar el seu estat, encara que fos a simple vista. Per part de l’Ajuntament, el regidor Xavier Casas va trencar el silenci i va anunciar els plans municipals per la zona de Can Masdeu: l’edifici es vendrà a un operador privat perquè hi faci un equipament sòciosanitari –sembla ser que serà el Col.legi de Metgesi la massa forestal es cedirà a la ciutat per crear un nou accés al parc de Collserola, aprofitant que el metro arriba fins a Canyelles.

Segons el regidor, els plans es van fer públics fa dos anys, tot i que, curiosament, ningú en tenia notícia.

Amb tot, sembla que el que va ser determinant per finalitzar el conflicte va ser l’actitud del fiscal Mena, que davant dels fets, va instar al jutge d’instrucció perquè arxivés el cas.

Finalment, a les set de la tarda, la notícia corria en veu baixa davant de Can Masdeu. El mateix jutge que havia ordenat el desallotjament havia rectificat: abans el dret a la vida que el de la propietat.

Can Masdeu ha guanyat la primera batalla, però l’actitud de la Fundació no ha variat. És més, en un gest d’arrogància, fa uns dies va demanar al jutge que enviés geos a la casa. La petició va ser rebutjada, però la denúncia segueix en peu. La història es pot repetir en qualsevol moment.

Plataforma contra l'especulació

AZAGRA

Arrel dels fets ocorreguts a Can Masdeu, s'ha constituït una plataforma ciutadana en defensa de la riera de Sant Genís, l'última vall de la solana de Collserola. Formen part de la plataforma el col·lectiu okupa de Can Masdeu, entitats veïnals de Nou Barris i Horta-Guinardó, col·lectius ecologistes i veïns en general. Els propers dies la plataforma es reunirà amb la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l'Hospital de Sant Pau i li plantejarà la seva oposició radical a qualsevol operació especulativa que es planegi. La defensa d'aquest espai públic es durà a terme a través d'una campanya de cartells i diferents actes que es desenvoluparan a l'entorn de la masia.

4

La Veu del

CRÒNICA

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Un equipament autogestionat per al barri de Canyelles MARTÍ SANTIAGO

Situat a la riera de Sant Genís i envoltat de vegetació, però alhora a menys d’un quilòmetre de la Ronda de Dalt, Can Masdeu va ser durant dècades una leproseria envoltada d’horts, com recorden els veïns.

Els okupes, una trentena de persones de diverses nacionalitats, asseguren que l’estat de la casa quan hi van arribar era desastrós, tot i que la Fundació de Sant Pau digui que s’estava rehabilitant. Els joves expliquen que han netejat la casa, han apuntalat sostres, han reparat finestres i han arranjat els horts i basses de l’entorn, amb la intenció de viure d’acord amb la permacultura, una filosofia de vida que pretén aprofitar al màxim els cicles naturals.

L’objectiu final dels habitants de Can Masdeu és convertir la casa en un centre social autogestionat pel barri, consensuat amb els veïns, en la mateixa línia que els que hi havia al districte de Nou Barris i que ja han desaparegut. Asseguren que estan preparats per fer front a un nou intent de desallotjament i posen com a condició per dialogar amb les administracions que Sant Pau retiri la denúncia.

CARRER

maig-juny de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

L'experiment 'rurbà' de Can Masdeu Can Masdeu demanava a crits que algú l’okupés. Com podia seguir buit un lloc tan gran i abandonat? Encara que el codi penal criminalitza l’okupació, no pot fer res en contra del sentit comú

ASSEMBLEA DE CAN MASDEU

La nit del 22 de desembre llancem una operació comando escala en mà.

Entrem a la casa silenciosament i la màgia de la primera nit es contrau en un fred garratibant. Barriquem les entrades més òbvies i esperem la policia que segur que ha d’arribar. Quan efectivament arriba un cotxe de la urbana, ens amenaça amb un desallotjament immediat. Al final per la llei del mínim esforç, es conformen en anar a posar una denúncia. I és aleshores quan realment comença el projecte de Can Masdeu. Durant setmanes li anem donant forma amb les mans i amb l’assemblea. Parlem bàsicament de com organitzar la vida quotidiana i de com obrir el centre social. Per començar s’ha d’anar a reciclar als contenidors o al mercat, i a comprar a les cooperatives o a la fleca Miki del barri. Als contenidors trobes de tot: com es poden llençar tantes coses en perfecte estat! Som els drapaires del consumisme.

La crítica a l'agrobusiness es reflexa al plat. En conseqüència, mengem sa i vegetarià, mentre

anem dissenyant els horts per augmentar els nivells d’autosuficiència. S’ha d’habilitar una habitació per les eines, una altra per les reunions, una altra per dormir... al final acabem fent també un taller de reparació de bicicletes, una sauna, una casa dalt d’un roure o una info-capella oberta tots els diumenges. I recuperem una antiga bassa que avui és una cobdiciada piscina. Can Masdeu, com totes les cases okupades, és sobretot un intent de coherència quotidiana.

Si alguna cosa no ens agrada, procurem trobar-hi alternatives viables. El nostre cos és el primer laboratori, els massatges, les

plantes medicinals del jardí, el ioga, ens ajuden a recuperar el ritme.

Sant Genís, la darrera vall de la solana de Collserola sense edificar, no mereix les residències de luxe que hi volen fer per metges jubilats i d’alt standing . Nosaltres preferim que Can Masdeu sigui pels veïns d’un barri obrer que té a Collserola l’única via d’oxigenació assequible.

Minimitzar el nostre impacte sobre la naturalesa vol dir abans que res canviar els nostres valors. És a dir, conèixer, mimar i tancar els cicles de l’aigua, la matèria i l’energia. Perquè la llum no surt dels interruptors, sinó de les

centrals nuclears. Perquè els tomàquets no es cultiven als supermercats, sinó a l’Ejido. I perquè les bambes no les fan feliços artesans, sinó nens-treballadors d’Indonèsia. Viure amb pau amb el medi és viure en pau amb un mateix.

A Can Masdeu bevem l’aigua de la mina d’aigua que hem rehabilitat, reguem amb el sistema de rec que hem recuperat, aprofitem la verdura que al mercat ja no es ven, reutilitzem els materials que trobem pel carrer.

La llenya alimenta les estufes fetes amb contenidors, les canyes de la riera poden ser parets per la dutxa i les bicicletes estàtiques abandona-des tenen una segona oportunitat impulsant el bombo de la rentadora. Utilitzem la mínima energia i esperem un mínim de tranquil·litat judicial per instal·lar les plaques solars que ja tenim preparades.

AZAGRA

A peu per Barcelona Barcelona és una ciutat que, per les seves característiques físiques (extensió, orografia i climatologia), ofereix unes excel·lents condicions per facilitar els desplaçaments a peu. També el fet de ser una ciutat densa i compacta, així com l’existència d’una àmplia oferta comercial, de serveis públics, culturals, educatius i sanitaris en el teixit urbà de cada barri, afavoreixen els recorreguts a peu. De fet, moure’s a peu és una de les formes de desplaçament majoritàries dels ciutadans de Barcelona, fins al punt que suposa el 37% dels desplaçaments que es fan a l’interior de la nostra ciutat. Això fa que es pugui dir que Barcelona és una de les ciutats europees on es camina més.

Des de fa anys, l’Ajuntament de Barcelona ha fet una aposta clara per recuperar l’espai públic com a espai de relació i convivència. Crear nous passejos i zones verdes, eixamplar voreres, restringir el pas de vehicles en molts carrers i impulsar polítiques de mobilitat i accessibilitat per promoure els desplaçaments a peu són algunes de les actuacions dutes a terme amb aquesta finalitat.

Fomentar una mobilitat sostenible i augmentar la superfície i qualitat de la xarxa viària dedicada als vianants és un dels objectius del Pacte per la Mobilitat, i també és un dels principis inspiradors de l’Agenda 21.

Banderoles, fullets, mapes i web En aquesta línia, l’Ajuntament ha posat ara en marxa una nova campanya per incentivar l’ús del mitjà de transport més ecològic i saludable: anar a peu, i alhora, per informar de totes aquelles polítiques i mesures que afavoreixen el vianant.

La campanya consta de diversos elements (banderoles, cartells, plafons informatius, fullets, publicacions i mapes), que tenen en comú la promoció dels recorreguts a peu com a mode de desplaçament a la ciutat i com a complement al transport públic. L’objectiu és fer arribar als ciutadans i ciutadanes de Barcelona, tots vianants, els beneficis de la caminada per la salut i el medi ambient.

La campanya també aporta informacions i consells útils sobre la pràctica de caminar: consells per a la seguretat dels vianants, “equipament” d’un bon caminador, activitats per fer a peu, informacions sobre la velocitat mitjana a peu segons edat i condicions, detalls dels carrers i zones amb prioritats per a vianants, informació dels espais verds de la ciutat, de les escales mecàniques existents...

També s’indica, sobre un plànol de la ciutat, el temps mig de recorregut a peu entre diferents punts emblemàtics.

Aquesta campanya se suma a la àmplia informacio ja existent a la web municipal www.bcn.es/ apeu, sobre tot allò relacionat amb l’anar a peu. Aquesta web, a més, permet al visitant conèixer el temps aproximat i la distància de recorregut a peu entre dos punts qualsevol de la ciutat.

www.bcn.es/apeu

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2002

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La perillositat de les antenes de telefonia CARLES VALLS

A Barcelona trobem 500 emplaçaments d’antenes de telefonia mòbil, segons dades de l’Ajuntament. El juny de l’any passat el Ple municipal va acordar en una moció “suspendre parcialment l’atorgament de llicències per l’establiment d’estacions base, antenes i altres infraestructures necessàries pel desenvolupament del servei de telefonia mòbil pel termini màxim d’un any”. Es justificava la suspensió per “adequar els criteris per a la concessió d’autoritzacions” al nou Decret de la Generalitat d’ordenació ambiental de les instal.lacions de telefonia mòbil, aprovat el 29 de maig de 2001.

Un informe tècnic sol.licitat per l’Ajuntament i realitzat per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicacions de la UPC va analitzar les causes i els efectes de les radiacions. Aquest va determinar que “els efectes de les antenes, dins del marge de la Recomanació del Consell de la UE són innocus”. Tot i així, han sorgit altres informes, com el del epidemiòleg Neil Cherry a petició del Parlament europeu, que indiquen que “la radiació electromagnètica està danyant la base genètica de la vida”, explica Oriol Badell, membre de la vocalia d’afectats per les antenes de telefonia mòbil de la Favb.

Segons la vocalia d’afectats hi ha investigacions “que adverteixen dels efectes negatius que poden arribar a patir les persones exposades de forma continuada a aquestes radiacions” , ja que aquestes poden provocar a llarg termni “lesions a l’ADN,

El primer de juny finalitza la suspensió parcial de la concessió de llicències per a l’establiment de noves antenes a Barcelona, encara que hi ha estudis que posen en qüestió la innocuitat de les antenes per la salut de les persones

JOAN MOREJÓN

Pancartes contra les antenes davant del Col·legi de Metges

canvis en l’activitat elèctrica del cervell i en la pressió sanguínia, el descens del nivell de melatonina, depressió, insomni, mal de cap, pèrdua de memòria, cansament crónic, ansietat, cataractes, abortaments, tumors cerebrals, càncer, leucèmia infantil”.

8 i 9 de juny Dia del Sol 2002 a la plaça Catalunya de Barcelona El Dia del Sol és una jornada festiva, lúdica per a la demostració pràctica de les energies renovables, en especial de l’energia solar tèrmica. També és una forma de aprendre com funciona l’energia solar. Es podrà veure: una dutxa amb aigua escalfada pel sol estris funcionant amb energia solar música, pallassos, jocs per a nenes i nens, tallers educatius...i molta animació xerrades informatives, sorpreses i regals per a qui col·labori amb l’animació informació del que t’ofereixen les empreses expositores Per més informació pots veure el programa del Dia del Sol al taulell de la teva associació de veïnes i veïns o a web de la Favb (www.lafavb.com).

El 7 i 8 de juny hi haurà a prop de casa vostra instal.lacions d’energies renovables que es poden visitar. Més informació al tel. 93 622 05 00 (Institut Català d’Energia) o a la web www.icaen.es.

El Dia del Sol és una activitat més de la campanya de difusió de l’energia solar tèrmica que porta a terme l’Associació Barnamil. Té el suport de de l’Administració pública local, provincial, autonòmica i europea. Es celebra simultàniament a tres ciutats europees a càrrec d’ONGs afins: a Saragossa la Fundación Ecología y Desarrollo (FED), a Stuttgart el Centre d’Ecologia i Desenvolupament (KATE) i a Barcelona Barnamil, dins el projecte Solarvision.

Segons la vocalia, “cal tenir en compte que les antenes de telefonia representen, a més a més, un dany moral –per angoixa i intranquil·litat que pateixen les persones que viuen a prop d’ellesperò també un dany patrimonial ja que devaluen el valor d’aquests habitatges”.

Per Badell “aquesta inquietud ciutadana, la corroboren indirectament les grans companyies asseguradores i reasseguradores internacionals (Allianz, Lloyds, etc) en negar-se sistemàticament a assegurar els incalculables riscos de la contaminació electromagnètica”.

Els objectius de la vocalia d’afectats són, entre d’altres, el de “recollir informació sobre l’estat actual de les investigacions científiques i exigir la seva continuitat denunciant, les censures realitzades sobre investigadors independents”. També es vol “exigir el compliment del principi de precaució, reconegut per la UE, consistent en aplicar mesures en cas d’incertesa cientítica”. Igualment es demana que en els projectes d’instal.lació de sistemes elèctrics i de telecomunicacions hi hagi “la realització d’evaluacions d’impacte ambiental, tenint en compte l’impacte en el paisatge, sobre la salut de les persones, el socioeconòmic i d’altres impactes d’aspectes relacionats i, en el cas de ser incompatibles amb la salut dels ciutadans, adoptar sistemes alternatius”.

Des de la vocalia exigeix en els sistemes ja instal.lats “una auditoria ambiental, un estudi del potencial risc sanitari per la població i una valoració económica de l’ impacte sanitari, així com un mapa de contaminació electromagnètica global de les fonts d’alta frequència (telecomunicacions, ràdio, tv, radars, telefonia mòbil, etc) i baixa frequència (línies d’alta i baixa tensió, subestacions i centres de transformació, ferrocarrils, metro,etc) i també les fonts de radiació ionitzant (radiació natural, materials de construcció, equips de radiologia i radioteràpia, etc)”.

Un altre de les reivindicacions de la vocalia de la Favb és la de demanar una legislació “més restrictiva enfront als camps i les radiacions electromgnètiques, que protegeixi de manera efectiva la salut dels ciutadans”.

Com actuar legalment contra les antenes EDUARD VALLÉS, ADVOCAT

En cas de sofrir els efectes d’una antena de telefonia mòbil és aconsellable, en primer lloc, que els veïns afectats designin una comissió que els representi a efectes d’emprendre accions veinals, administratives o bé judicials.

En principi, cal analitzar, si existeixen, les ordenances municipals que regulen la instal.lació d’antenes, aixì com demanar informació sobre si l’esmentada antena poseeix els respectius permisos d’obra i d’activitat.

Per la via contenciosa administrativa, ja es tracti de llicències urbanístiques, ambientals o d’activitats sotmeses a qualificació ambiental, fins i tot en alguna ocasió s’ha arribat a pronunciar el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Malgrat que la salut és un bé jurídic protegit per la nostra constitució, el fet que es considerin innocus els efectes de les antenes de telefonia mòbil, suposa que per aconseguir el desmantellament d’una antena s’’hagi de recórrer habitualment a arguments legals que no tenen que veure amb l’afectació a la salut.

La casuística és molt variada; si l’antena està situada en el mateix edifici que els afectats, cal examinar l’acord pres per la junta de propietaris pel qual es permetia la instal.lació de l’antena.

Tenint en compte que la seva instal.lació normalment suposa una alteració de l’estructura de l’edifici, afecta el títol constitutiu i, per tant, és un acord que hauria haver estat adoptat per unanimitat.

També en ocasions cal mirar el contracte signat entre la comunitat i l’operadora doncs, segons quines

siguin les claúsules i les circumstàncies que l’acompanyen, podríem estar en ocasions davant un abús de dret.

En els cas que l’antena estigui en un edifici contigu, les possibilats dels afectats disminueixen. Així i tot, per la via civil es poden alegar danys a la salut en base al concepte d’immisió produïda per radiacions no ionitzants.

En aquest sentit, una sentència de 27 de juny del 2001 de Jutjat de 1ª Instància núm. 2 de Bilbao va anul·lar un acord comunitari de cessió dels elements comuns a l’empresa en base a que la filla del demandant sofria, a conseqüència de les radiacions, del síndrome del trastorn per dèficit d’atenció per hiperactivitat.Aquest és un cas aïllat i no és la línia habitual dels nostres tribunals.

Una altra possible via processal és el recurs d’emparament, en el sentit de que podrien entendre’s vulnerats drets fonamentals del ciutadà derivats de la invasió dels domicilis particulars per camps de freqüències.

Així, tant el dret a la integritat física i moral (15 CE) com el dret a la intimitat domiciliària (18CE) serien drets fonamentals vulnerats que en un futur esperem que obrin una via de defensa respecte a les diferents agressions, ja siguin originades per antenes, transformadors, sorolls,...

En aquesta línia l’Asociació d’Estudis Geobiològics (GEA) ha impugnat el Decret de la Generalitat d’Ordenació Ambiental de les instal·lacions de telefonia mòbil.

6

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

maig-juny de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Les dues cares del reciclatge FRANCISCO J. MANZANO

Una peladura de taronja i una espina de peix gegants... unes formigues sobre rodes i uns escombriaires, ballant en una magnífica coreografia (eren actors, és clar), que porten els residus a l’interior de la instal.lació. Són alguns dels elements de l’espectacle amb què es va inaugurar el passat 24 de febrer l’Ecoparc de Barcelona. Unes 2.500 persones es van apropar al carrer A de la Zona Franca aquell dia per conèixer la planta gràcies a un servei gratuït d’autobusos i atrets per una campanya publicitària que va omplir de banderoles la ciutat invitant a tothom a visitar l’última joia ecologista de la corona metropolitana. Però amb tant de rebombori es coneixen realment tots els “secrets” de l’Ecoparc?

El primer Ecoparc de l’Àrea Metropolitana ja és en funcionament.

Aprofitarà els residus orgànics de Barcelona, L’Hospitalet i El Prat. És la teoria. La pràctica encara planteja molts dubtes

encara no s’ha descartat del tot a dia d’avui.

La solució que proposa Depana per evitar l’ús demagògic de l’Ecoparc i per forçar els municipis a implicar-s’hi de veritat passa per tres punts. Primer, eliminar de la planta la línia de transferència dels residus en massa cap a l’abocador.

Segon, gravar amb impostos la incineració perquè els mateixos ciutadans forcin els ajuntaments a evitar aquest sistema (car, perillós i contaminant). I tercer, que l’Ecoparc nomès accepti brossa seleccionada, és a dir, que els municipis posin en marxa ja la recollida i la facin bé.

La gran majoria del que arriba actualment a l’Ecoparc s’envia a l’abocador del Garraf

Què és l’Ecoparc? És un equipament destinat al tractament de la matèria orgànica recollida separadament. És a dir, ha de rebre bàsicament restes d’alimentació, de poda i neteja de parcs i jardins i, en definitiva, totes aquelles restes de brossa domèstica que no es recullen ja selectivament. No hi van, doncs, el vidre, el paper, els envasos o les piles. Fins ara la matèria orgànica anava a parar a la incineradora o a l’abocador, però amb l’Ecoparc d’ella se’n pot fer una font de recursos. En concret a la planta de Zona Franca, d’una banda, dels residus orgànics més ben destriats s’obté, mitjançant un procès de compostatge, adobs per agricultura i jardineria. D’altra banda, amb la matèria orgànica més “bruta”, és a dir, la que arriba més barrejada amb altres residus s’aconsegueix biogàs o gas metà que s’utilitza per produir electricitat, almenys tanta com per autoabastar la pròpia planta.

DANI CODINA

Edifici de l'Ecoparc a la Zona Franca

encara de les 300.000 tones de residus que és previst que tracti cada any. (L’any 2000 es van recollir a Barcelona en total 744.000 tones de residus, de les quals es va reciclar el 12 per cent, xifra que va aumentar una mica el 2001). No es fa, doncs, ni es facilita la separació en origen, la que podem fer cadascú a casa nostra, d’una matèria orgànica molt important en el conjunt de la brossa, tant per la quantitat, un 40 per cent del total, com perquè “embruta” la resta i dificulta el seu aprofitament.

Planta de transferència

Si els residus no se separen bé, la brossa es considera massa barrejada i no és aprofitable Però per portar a terme aquests processos de reciclatge, la matèria orgànica s’ha de separar de la resta de brossa prèviament.

I és en aquesta fase on comencen els “secrets” de l’Ecoparc. A cap dels municipis que fan servir l’Ecoparc (Barcelona, L’Hospitalet i El Prat) s’està fent encara una recollida selectiva massiva de brossa orgànica. Nomès al barri de la Sagrera es fa una prova pilot amb compartiments per les restes orgàniques als contenidors normals. Aquests pocs residus, juntament amb alguns de Mercabarna, són els que està tractant l’Ecoparc des que va entrar en funcionament, lluny

Tot i que, un cop els residus arriben a l’Ecoparc, hi ha una fase de selecció, si el que hi arribés no fos prou ben separat, la brossa seria considerada massa “bruta”, massa barrejada, i no seria aprofitable.

Aleshores s’empaquetaria i s’enviaria a l’abocador del Garraf. D’aquesta manera, l’Ecoparc es convertiria en el que s’anomena una planta de transferència. Els residus entren i tornen a sortir iguals, però embalats en plàstic, sense que evidentment se n’hagi tret cap profit. I si bé és cert que és inevitable aquest rebuig que ha d’anar a l’abocador, també ho és que actualment la gran majoria del que arriba a l’Ecoparc s’envia al Garraf (quan la intenció teòrica és que l’equipament redueixi en un terç els residus enviats a aquest abocador, ja sobresaturat). Un informe de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient ja preveu que un 60 per cent dels residus que tracti l’Ecoparc no es recuperin. Pels ecologistes, un 50 per cent encara

seria acceptable, però un 70 fa de la planta un “Cacaparc”.

Com diu l’Alfons López, vicepresident del grup ecologista Depana, “l’Ecoparc ni és bo ni és dolent, es comportarà segons el que li arribi”. Si s’acaba convertint en una planta de transferència, no s’haurà aconseguit res més que netejar la cara dels municipis, una campanya d’imatge per dir que ja estan fent polítiques de reciclatge de matèria orgànica quan la realitat és molt diferent.

Aquest és el perill per a l’Ecoparc: la manca d’implicació dels municipis. La Favb i els ecologistes ho coneixen bé perquè ja fa temps que hi conviuen amb això. Des de l’any 1999, quan es va redactar l’anomenada Llei de Residus, els municipis haurien de ser obligats a fer la recollida d’orgànica per separat. Fins ara tenien l’excusa de què no existia cap planta preparada per la recuperació d’aquests residus.

Ara que ja la tenen, la realitat és

que cap dels 33 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) té ni tan sols un calendari sobre recollida selectiva d’orgànica, segons Pilar Magdalena, de la comissió de Medi Ambient de la Favb.

Lluita popular En l’actitud dels municipis hi juga un paper important la pressió i l’interès dels lobbies d’empreses incineradores. De fet, aquestes ja van veure com se’ls escapava el projecte d’una nova incineradora que el Pla de Residus de l’AMB del 1997 preveia construir precisament on ara hi ha l’Ecoparc. Gràcies a les reivindicacions d’ecologistes, Favb, sindicats i altres, reunits a la Plataforma Cívica per la Reducció de Residus, es va aturar provisionalment aquella idea i es va substituir per l’Ecoparc, tot i que el projecte d’incineradora

Què s’està fent ara mateix?

L’esmentada prova pilot a la Sagrera és inútil per l’Alfons López. Quan el contenidor normal és ple, la gent fa servir el compartiment per la brossa orgànica barrejant-ho tot. Un altre mètode és l’ optibag, que ja ha estat presentat. Consisteix en dues bosses, una gris per la brossa normal i una altra taronja per l’orgànica, que es llencen al mateix contenidor. Quan arriben a l’Ecoparc, un sistema òptic les destria segons el color. López creu que la gent ho rebutjarà. A més, les bosses de plàstic no serveixen i les del material que es pot compostar són massa cares. Per Depana, el millor model són uns petits contenidors nomès per orgànica al costat de la resta. La Favb proposa impulsar un debat públic sobre la base que, en qualsevol cas, el material ha de ser ben separat abans d’arribar a la planta. Com ha dit el president de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient, José Ignacio Cuervo, l’educació ambiental dels ciutadans és fonamental perquè l’Ecoparc funcioni bé. Però també han de ser els municipis els primers en donar exemple.

Polèmica a Montcada-Ripollet El mateix dia que s’inaugurava l’Ecoparc de la Zona Franca, membres de la Plataforma Vallès Net de Residus estaven tancats a l’Ajuntament de Ripollet per oposar-se al polèmic Ecoparc-2, el segon dels tres previstos a l’Àrea Metropolitana. Els veïns protesten perquè no volen la construcció de la planta a Can Cabanyes, al municipi de Montcada i Reixac, però a uns 800 metres dels habitatges de Ripollet. Aquest Ecoparc ha de servir per tancar la incineradora de Montcada, fet que els ecologistes valoren com un triomf positiu.

Però els veïns no veuen tan clars els beneficis de l’Ecoparc i dubten que se’n faci un bon ús. La Comissió de Medi Ambient de la Favb proposa el suport a la Plataforma perquè aquesta instal.lació pot convertir-se en una altra planta de transferència, com la de Zona Franca. En tot cas, creuen que amb menors dimensions ja n’hi ha prou per tancar la incineradora.

ALFONS LOPEZ

Una cadena de l'Ecoparc

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2002

7

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Conflicte laboral per l'externalització d'alguns serveis socials

En

Els ajuntaments, desbordats des que la Generalitat els va traspassar l'assistència domiciliària, estan privatitzant els serveis socials A la majoria dels casos, els serveis socials de l’Ajuntament reben una sol·licitud d’assistència a algun dels seus 33 centres d’assistència primària. Després un assistent social avalua el cas.

Els paràmetres per rebre el servei de treballadora social són tres: ser una persona amb un grau de dependència mitjà (o el que és el mateix: que no pugui sortir al carrer a comprar) o greu (que és el cas d’aquelles persones que

●

Pisos de lloguer

ÒSCAR HEREDIA

La mobilització i la vaga de les treballadores familiars durant l’abril i el maig ha forçat un preacord amb la patronal per millorar les seves condicions econòmiques i de jornada laboral. Un increment salarial i el còmput setmanal de 37 hores són alguns dels compromisos establerts.

Les treballadores familiars són les encarregades de venir a casa teva si et fas gran, tens problemes de salut, problemes de parella o amb els fills o si a casa teva hi ha problemes d’alcoholisme o drogues. Durant quatre dies van parar les seves tasques per denunciar que no tenen ni un horari fixe, ni un sou digne. El problema? Han passat de ser personal de l’administració pública i dels serveis socials a formar part d’empreses privades amb sous precaris i inestabilitat laboral. Una situació que es pot donar també amb el col·lectiu d'educadors socials, ja que l'Ajuntament de Barcelona planteja externalitzar part de les places que no cobreix.

Al 1999, la Generalitat va traspassar als ajuntaments la gestió dels serveis d’assistència domiciliària i, com era de preveure, es van veure desbordats per la demanda i van decidir externalitzar els serveis transferits per l’administració catalana. Les van privatitzar.

Després de presentar un concurs públic tres empreses van resultar les guanyadores de la gestió de serveis: Societat Cooperativa Catalana Limitada de Treballadors Socials, Associació Benestar i Salut i l’Institut per a la Promoció Social i de la Salut. La lluita de les empreses privades per oferir la millor oferta, per tal d’aconseguir la concessió, es va traduir en una depreciació de la situació laboral de les treballadores familiars (més conegudes com TF).

5 paraules

Les treballadores familiars han anat a la vaga reclamant millores laborals i denunciant la privatització d’un servei amb una demanda cada vegada més creixent.

El preu dels lloguers ha pujat desmesuradament. Els afectats són els ciutadans de rendes més baixes i els nous veïns i immigrants. Entre els anys 2000 i 2001, els districtes que més han pujat han estat Sant Martí en un 23,7% i l’Eixample un 20,1%.

L’augment no ha suposat millores en l’habitatge.

●

Trasvassament de l’Ebre Greenpeace denuncia que el trasvassament de l’Ebre regarà 66 camps de golf, la majoria envoltats de complexes hotelers i residencials que duplicaran les necessitats de l’aigua. Es fomenta el malbaratament i l’ús irracional de l’aigua. El manteniment de la gespa dels 66 camps suposa gastar 50 hectòmetres cúbics d’aigua per any.

●

Regularització d’immigrants ARXIU CC.OO

Unes 500 treballadores familiars es van manifestar el passat 17 d'abril a Barcelona

no poden menjar ni rentar-se per si mateixes), tenir un nivell de renda inferior als 360 euros (unes 60.000 pessetes) i viure sol.

A Catalunya hi ha prop d’un miler de treballadores familiars, de les quals unes 600 es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona. I durant quatre dies van estar en vaga deixant així a més de 4.000 usuaris sense atenció. Unes persones que necessiten ajuda degut a les seves limitacions físiques, psíquiques o afectives.

L’Ajuntament de Barcelona ha disminuït les hores dels serveis tot i que la demanda ha crescut degut a l’envelliment progressiu de la població. Segons un comunicat de serveis socials de l’Ajuntament, el conflicte que s’ha establert entre les treballadores familiars i les seves empreses és una qüestió en la qual no hi poden intervenir. Però les treballadores socials diuen que estan així en part per culpa de les administracions públiques que s’han tret de sobre un dels tants serveis que han privatitzat i que han donat al millor postor, o el que és el mateix, al que ofereix unes condicions econòmiques més baixes.

En el seu cas, els sous són a cinc euros l’hora (857 pessetes brutes), i ara mateix porten deu mesos intentant establir amb les empreses la firma del conveni que pugi un 3,5% els seus sous. Un augment que va proposar en el seu dia el Tribunal Laboral de Catalunya.

Durant l’assemblea que va tenir lloc el dia 29 d’abril treballadores

van denunciar la pressió exercida per part de les empreses que les contracten. En concret s’ha denunciat que el mateix dia de la vaga es truqués a algunes de les TF per instar-les a complir els serveis mínims, o que aquell mateix dia havien de prestar un servei. També s’han donat casos en que han rebut trucades al domicili personal per a preguntar si el 17 farien vaga o no, amb la conseqüent represàlia d’haver de complir serveis en cap de setmana (actualment no existeix un servei social continu durant els caps de setmana, només es dóna en casos d’extrema urgència o gravetat) o fer un servei a hores no estipulades. Els sindicats han denunciat el xantatge que de vegades s’exerceix per part de les empreses.

El preacord amb la patronal Finalment, a finals de maig, CCOO i UGT van arribar a un preacord amb la patronal dels treballs d’atenció domiciliària. Els sindicats van firmar un preacord amb la patronal del sector pel que fa a les matèries econòmiques i de

jornada laboral. Gràcies al preacord es va donar per desconvocada la tercera jornada de vaga pels dies 28 i 29 de maig.

El preacord signat suposa una millora salarial i de jornada laboral per les treballadores familiars.

Aquest estableix per l’any 2001 un salari de 106.775 ptes (641.73 euros) per catorze pagues, més un increment del 0,7% . Per l’any 2002 s’estableix 646,222 euros, més un 3% d’increment.

Finalment, l’any 2003 es fixa l’increment segons l’IPC i la claúsula de revisió salarial.

Un altre punt del preacord és el còmput setmanal de 37 hores.

Per altra banda, les hores cobrades i no treballades en raó de decaure algun servei, podran treballar-se durant el trimestre natural segons el preacord.

També es preveu la creació d’una comissió tècnica paritària per la denúncia d’aquelles empreses que no acompleixen el conveni.

El preacord acaba amb el compromís de negociar i tancar el II Conveni col·lectiu d’empreses i treballadors d’atenció domiciliària i treball familiar abans del 31 d’octubre de 2002.

Un servei cada cop més necessari Segons les dades del padró municipal a finals de 2000 a Barcelona hi havia 331.663 persones majors de 65 anys, que representen el 22% de la població. Però la realitat és que les persones que necessiten més assistència són aquelles que tenen més de 75 anys. D’aquestes a Barcelona n’hi ha 153.303, la meitat de les persones grans . Aquest elevat índex està relacionat directament amb la millora de les condicions de vida de la població i per tant de l’augment de l’esperança de vida, que ronda els 79 anys. L’atenció a domicili en la nostra societat està contemplada com a dret i l’ha de rebre tothom que la necessiti.

A la província de Barcelona s’han rebutjat el 65% de les peticions de regularització en el termini que va finalitzar el passat 1 d’agost. S’havien presentat 42.612 sol·licituds i van ser denegades 27.610.

●

Augment de preus Aquests han estat generalitzats amb l’excusa de l’euro. Un informe de l’OCU assenyala les següents pujades: la cistella de la compra, 3,6%; taxis, 4,6%; transport públic, 6,3%; llibres, 6,6%; cinema, 8,6%; pa, 16%; correus, 51,9%. Al marge de l’estudi podem afegir fruites i verdures en un 20%.

●

A cegues per l’estació En un interessant reportatge de Carmen Muñoz es comenta la manifestació de 50 cecs a l’estació de Renfe a Sants per denunciar les barreres arquitectòniques que els impedeix de moure’s de forma segura. Només quatre de les 24 escales estan protegides per a la seguretat dels discapacitats.

●

Desnonaments L’any 2001 varen ser desnonades dels seus habitatges o negocis 3.547 persones. En els dos primers mesos de 2002, van ser afectades 591 persones. Els districtes amb major nombre de desnonaments són Ciutat Vella i Poblenou i afecten tant a joves com a gent gran. Però també es realitzen a Sarrià-Sant Gervasi en negocis que no poden pagar els lloguers de 1.800 euros (300.000 ptes). Cada dia es produeixen 16 desnonaments.

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El tramvia ja té traçat al seu pas per les Corts JAUME FIGUERAS

Finalment el tramvia ha encarrilat el seu recorregut definitiu.

L’anomenat Trambaix, que ha d’unir Barcelona i l’Hospitalet amb cinc municipis del Baix Llobregat ja té un traçat concret en un dels punts que ha aixecat més polèmica i oposició: el seu pas per Les Corts, entre la Diagonal i la carretera de Collblanc, que es farà definitivament baixant pel carrer Adolf Florensa, travessant l’Avinguda Gregorio Marañón i passant per l’Avinguda Xile i el Camí de Torre Melina.

L’ATM ha modificat el projecte en diverses ocasions i, finalment, el Trambaix circularà per les Corts baixant des de la Diagonal per Adolf Florensa i passarà per l’Avinguda Xile, tot i l’oposició dels veïns d’aquest carrer.

Els veïns han de decidir en assemblea si porten el cas als tribunals, una opció que no aturarà les obres En un primer traçat el tramvia havia de baixar per Gregorio Marañón i seguir per Cardenal Reig.

Aquest primer recorregut es va modificar en el projecte constructiu en favor d’un de més curt que abandonava abans la Diagonal per baixar pel carrer Martí i Franquès, passant just pel costat de la Facultat de Ciències Físiques i Químiques de la Universitat de Barcelona (UB), que s’oposarà a aquest traçat. Però el més irregular és que aquesta institució presentarà al·legacions al projecte després de 7 mesos de tancat el termini per fer-ho, i aquestes al·legacions seran escoltades per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), un ens participat per la Generalitat de Catalunya (51%), l’Ajuntament de Barcelona (25%) i l’Entitat Metropolitana del Transport (24%).

IGNASI R. RENOM

Obres del Trambaix a l'avinguda Diagonal

Segons la UB, el pas del Tramvia pel costat de la Facultat de Físiques provocaria vibracions que afectarien el funcionament d’uns aparells de precisió dels seus laboratoris. L’ATM, pressionada per l’oposició de la UB, decidirà proposar un traçat alternatiu que torna al recorregut per l’Avinguda Gregorio Marañón però que baixa per l’Avinguda Xile en lloc de fer-ho per Cardenal Reig. I aquí és on començarà el principal conflicte entre els veïns de les Corts, i en

especial l’associació de veïns de l’Avinguda Xile, i l’ATM. Per l’Avinguda Xile Aquesta modificació del traçat posarà en peu de guerra l’associació de veïns d’aquesta avinguda que consideren que la modificació acceptada per l’ATM, i que porta el tramvia al seu carrer, és totalment “arbitrària, irregular i no respon a l’interès general”. De manera que presenten unes

Un tramvia anomenat “interruptus” El retorn del tramvia a Barcelona ha aixecat una forta polèmica entre detractors i defensors d’aquest mitjà de transport. Els que hi estan a favor argumenten que és un sistema silenciós i no contaminant (funciona amb energia elèctrica), és ràpid, de fàcil accés, ja que circula al nivell del terra, té un cost d’implantació més barat que el metro i es poden construir més parades que en un sistema subterrani. Però els detractors veuen en el tramvia un succedani lent, incòmode i ineficaç a l’ampliació de la xarxa de metro. El tramvia separa barris i veïns, és més lent que el metro, entorpeix la circulació de vehicles i és més perillós segons els seus opositors. Sigui com sigui, el tramvia és un mitjà de transport intermedi entre el metro i el bus que pot incentivar l’ús del transport públic en detriment del cotxe.

El projecte inicial del retorn del tramvia a la ciutat va néixer amb molta bona voluntat i millors intencions, però la seva concreció està resultant més problemàtica. La idea original era enllaçar les poblacions veïnes del Baix Llobregat per una banda, i les del Besòs per una altra, i atravessar Barcelona per la Diagonal. El primer tramvia que entrarà en funcionament serà el del Baix Llobregat, que si es compleixen els terminis començarà a circular el segon semestre de l’any vinent. El 2004, coincidint amb el Fòrum de les Cultures està previst estrenar

la línia del Besòs, que ha d’enllaçar la plaça de les Glòries de Barcelona amb Sant Adrià del Besòs i Badalona.

El problema està en el tram que ha d’unir la plaça de les Glòries amb la de Francesc Macià a través de la Diagonal, un tram que està paralitzat i que, tot i estar citat en el Pla Director d’Infrastructures 2001-2010 de l’ATM, no té partida pressupostària ni projecte concret.

En aquest punt el conflicte es situa entre partidaris i detractors de soterrar el tramvia en aquest tram central de la Diagonal. Com a principal opositor al tramvia en superfície hi ha l’Ajuntament de Barcelona, que creu que això interferiria en el trànsit de l’Eixample i aposta per un tramvia soterrat. Entre els defensors del tramvia en superfície hi ha l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que consideren que el tramvia en superfície per la Diagonal seria un mitjà de transport ràpid, còmode i econòmic.

De moment l’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit aturar el projecte, de manera que el 2004 Barcelona i els diversos municipis del Baix Llobregat i del Besòs tindran un tramvia trencat en dues parts desconnectades, el que alguns ja anomenen “tramvia interruptus”: d’aquesta manera uns hi guanyaran un TramBaix i els altres hi guanyaran un TramBesòs, però tots hi perdrem un TramMetropolità.

al·legacions al nou traçat, reclamant que es torni al projecte inicial, el que baixava per Gregorio Marañón i Cardenal Reig, o bé que s’adopti un nou traçat que segueixi un tros més per la Diagonal i baixi pel carrer Albert Bastardes. Els veïns de l’Avinguda Xile, amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la de Les Corts, la de Zona Universitària i el Reial Club de Polo, al·leguen que la modificació del traçat que va aprovar l’ATM “no persegueix la satisfacció de l’interès general, sinó la d’un particular: la Universitat de Barcelona”. A part de remarcar que la UB va presentar les al·legacions set mesos fora de temps, també afirmen que hi ha interessos més foscos i particulars que han portat a l’ATM a prendre una decisió que “constitueix una arbitrarietat i vulnera la doctrina dels actes propis, a més d’estar viciat de desviació de poder”. A més, el traçat que resulta de les al·legacions de la UB és més llarg i per tant més costós, de manera que des de l’Associació de Veïns de l’Avinguda Xile es fan una pregunta: no hauria

resultat més barat i més pràctic canviar de lloc els aparells de precisió de la Facultat de Físiques, que són el motiu de les al·legacions de la UB? Finalment l’ATM no ha escoltat la petició dels veïns de l’Avinguda Xile, però ha aprovat una darrera modificació que és un terme mig entre el primer traçat, que baixava per Gregorio Marañón, i el que baixava per Martí Franquès, al qual s’oposava la UB, de manera que el tramvia circularà finalment pel carrer Adolf Florensa, pel bell mig del campus universitari, per enllaçar després amb l’Avinguda Xile i el Camí Torre Melina fins a Carretera de Collblanc. Aquest és el traçat últim i definitiu que es tirarà endavant, tot i l’oposició inicial dels veïns de l’Avinguda Xile que, tant si volen com sinó, veuran passar el tramvia per casa seva. Ara els queden però dues vies d’actuació: oposar-se al traçat portant el projecte del tramvia als tribunals i negociar de quina manera passa el tramvia pel seu carrer.

El divendres 3 de maig, els representats d’aquesta associació de veïns es van reunir amb el director general de l’ATM, Francesc X. Ventura, que “es va mostrar molt sensible a discutir com s’havia de dissenyar el pas del tramvia, acceptant, entre d’altres coses, respectar el carril bici i l’amplada de la vorera”. Des de l’avinguda Xile tenen clar que el pas del tramvia és innegociable i que enfrontar-se a un ens participat per dues administracions tan fortes com la Generalitat i l’Ajuntament no és feina fàcil. És per això que ara volen aprofitar la bona predisposició de l’ATM per aconseguir que aquest mitjà de transport passi pel seu carrer amb, entre d’altres coses, el màxim de seguretat pels vianants i el mínim de soroll. Però tot i la bona predisposició per part de l’ATM, haurà de ser l’assemblea de veïns la que decideixi si presenten un recurs contenciós-administratiu.

Optar per aquesta tindrà conseqüències poc pràctiques, i és que probablement el jutge els doni la raó d’aquí a 10 anys, quan ja en farà 8 que el tramvia passarà pel seu carrer. I és que en aquests casos, la lentitud de la justícia la converteix en un recurs inútil, ja que mentrestant les obres i el projecte del tramvia seguiran avançant mentre el recurs judicial s’encalla en la burocràcia.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2002

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

ME TRÒ POLIS

Cornellá afronta los retos del siglo XXI

LUÍS F. ZAURÍN

A partir de la década de los sesenta, cuando Cornellá se convierte en ciudad (entre los años 50 y 70 la población creció en un trescientos por ciento hasta llegar a los 83.132 habitantes actuales) su identidad rural sufre una transformación radical. En la creación de esa nueva personalidad influye la fortísima inmigración llegada de otros lugares del estado español y su entronque con la población de origen, aunque el papel determinante en ese proceso lo asumieron las luchas obreras y el movimiento sindical. Tanto fue así que sus dirigentes pasan a ser los ciudadanos representativos de la misma; de ello da una idea el hecho de que cuando en junio de 1975 la prensa publica un manifiesto de veintidós personalidades de Cornellá que piden elecciones municipales libres, algo que, según Ignasi Riera, se vivió como una provocación similar a la de la Asamblea de Cataluña, aparte de periodistas, editores, algún cantautor, etcétera, la mayoría de los integrantes de esta plataforma eran dirigentes del movimiento obrero.

La raíz obrera y sindicalista ha perdido peso en favor de otras iniciativas reivindicativas La integración cultural de los ciudadanos en Cornellá, como afirma Carles Navales, ha sido siempre un ejercicio recíproco tanto para los que han llegado de otros lugares como para quienes han nacido en ella; sin embargo, los movimientos que configuraron su nueva identidad no pudieron evitar que la autoestima de una población periférica que antaño fue algo parecido a un basurero de la capital fuera baja; un fenómeno al que Riera se refiere como auto-odio. A superarlo contribuyó que la población asumiera como propios algunos ámbitos de la cultura catalana y el desarrollo de iniciativas propias –como el Festival de Payasos- o las aportaciones de la actividad y la flamenca.

Fenómenos como Estopa, que han hecho de la mezcla cultural de las poblaciones del Baix Llobregat y de vivir en la periferia una denominación de origen, también han sido positivos a la hora de enfrentar ese auto-odio al que se refería Riera.

En los últimos años el componente sindicalista ha descendido notablemente, algo que afecta a la personalidad de la ciudad. Ello obedece a que la crisis que vivió Cornellá entre los años

Una población joven, el 40 por ciento menor de 28 años y con un elevado nivel de formación hace ver con moderado optimismo el futuro de esta ciudad metropolitana ●

está “tolerado pero no integrado” y que puede acabar explotando.

Las relaciones entre Cornellá y la gran metrópoli barcelonesa también han cambiado. Estas siempre habían venido determinadas tradicionalmente por dos cuestiones: que la periferia fuera -como ya dije antes- una especie de estercolero de la capital y la fascinación que Barcelona ejercía por el extrarradio. La primera se ha superado gracias a la presión de los ayuntamientos democráticos, que ha propiciado nuevas y mejores infraestructuras, servicios y comunicaciones; la segunda, gracias a que en la actualidad Cornellá es una ciudad comercialmente autónoma.

La transformación de una ciudad industrial en otra de servicios ha hecho que el desempleo sea muy bajo

DANI CODINA

Una escena cotidiana en Cornellá

1975 y 1983, que inmovilizó el movimiento obrero. Aunque otros elementos han afectado a esos cambios en la identidad de Cornellá: con la llegada al poder municipal del socialista Montilla, Riera advierte que el ayuntamiento pasó a ser un freno para cualquier iniciativa popular: “Vivimos en una ciudad muy democratizada, aunque secuestrada por una mayoría política. Y entre todos hemos conseguido –mi partido, Iniciativa per Catalunya, incluidoesa desmovilización, con lo que ello significa.

Ello ha desembocado en una especie de despotismo ilustrado, (aunque del poder nadie se haya visto excluido por cuestiones de origen) que ha debilitado la iniciativa de algunas fuerzas consideradas marginales, lo que ha influido en que Cornellá sea según Riera- una ciudad “más

aburrida”. Eso ha sido así a pesar de las iniciativas culturales a las que me refería antes o la aparición de elementos como el movimiento okupa y sus propuestas imaginativas. La conclusión es que la raíz obrera y sindicalista de la identidad de Cornellá haya perdido peso a favor de iniciativas más genéricas, menos obreristas y más débiles aunque igualmente reivindicativas. La punta de lanza actual de esos movimientos es la Coordinadora contra la marginación.

Las características de la nueva inmigración en Cornellá han hecho que aún no tenga una influencia apreciable en la identidad de la ciudad. Como señala Navales, su impacto es aún pequeño, está localizado en su mayoría en el barrio de Sant Ildefons y la actuación del ayuntamiento ha posibilitado que la llegada de los

inmigrantes no haya hecho bajar el nivel de calidad de los servicios.

En realidad no es fácil saber cuál será el impacto futuro de este nuevo fenómeno migratorio y cómo ello afectará a la personalidad de Cornellá, pero Riera teme el establecimiento de talleres clandestinos que den trabajo a esa población, algo de lo que ya advierte señales y ante lo que, según él, “la corporación hace oídos sordos sin entrar en estos primeros intentos de economía sumergida que es la base de nuevas formas de esclavitud”. Por otro lado, el paupérrimo mercado de viviendas de alquiler también propicia los abusos hacia una población necesitada en primer lugar de una vivienda. Finalmente otra cuestión sobre la que habría estar atentos es la situación precaria de la comunidad gitana de Cornellá, un grupo que -en palabras de Riera-

'El Baix Llobregat: la segunda transformación' Este es el título escrito por el periodista David Miquel que, con el prólogo de Manuel Castells, la revista La Factoría esta a punto de sacar. «El Baix Llobregat: la segona transformació» es según su autor una crónica o, si lo prefieren, un reportaje del periodo comprendido entre principios de los años 60 y el final de siglo en la comarca del Baix Llobregat. El libro, realizado con técnicas propias y clásicas del periodismo como la entrevista con protagonistas y testigos de la época, y la búsqueda documental, refleja la realidad del Baix Llobregat, año tras año, tanto desde la propia comarca como desde Barcelona.

Este trabajo de David Miquel servirá -como a él mismo le sirvió, según explica en la introducción- para conocer mejor las claves de muchas circunstancias que hoy en día caracterizan las cosas y las personas de este territorio triangular colocado a banda y banda del Llobregat. Y también para transmitirlas al lector joven que no ha vivido los últimos años de la dictadura franquista, ni los primeros de la etapa democrática.

El libro es realmente interesante para cualquier persona que, des del punto de vista divulgativo o de un estudioso, quiera acercarse a la realidad de una comarca en la que Cornellá es la «capital social». Resultan especialmente recomendables los capítulos (Els altres catalans) y VI (Adéu al segle XX), y en conjunto el libro es entretenido, de buen leer y, sobretodo, ilustrativo de una época y de una comarca en constante transformación.

Es cierto que el ocio sobre todo de los jóvenes pasa por desplazarse a Barcelona y que la compra de algunos artículos relacionados con las nuevas tecnologías, la ropa y algunas otras pasas conlleva el citado desplazamiento, aunque Barcelona es ahora más accesible gracias a la mejora de las comunicaciones y la idea de que en Cornellá antes no se “encontraba de nada” parece formar parte de la historia. Por ello no pocas personas están cada vez más contentas de vivir en Cornellá –como el propio Ignasi Riera, que a diferencia del alcalde José Montilla vive en ella y que la conciencia de pertenecer a esta ciudad es también cada vez más clara.

Las últimas transformaciones económicas que han convertido una ciudad industrial en otra donde el sector servicios tiene cada vez más peso ha hecho que el grado actual de desempleo sea muy bajo -aunque han aumentado los contrarios precarios- y que Cornellá mire el futuro con un cierto optimismo. Aunque el hecho de que ese sector terciario fluctúe mucho por los vaivenes del mercado es algo que provoca una cierta inseguridad.

Desde el punto de vista económico, los retos para el XXI están relacionados con la capacidad de mantener los niveles de calidad de vida alcanzados y la incorporación de Cornellá a la sociedad de la información. La especulación urbana, el previsible aumento de la falta de vivienda de alquiler, el crecimiento de la economía sumergida a que Riera hacía referencia y lo que de ello se deriva, son algunos de los problemas que se avizoran para el futuro.

10

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

Clos: 'Devuélveme el rosario de mi madre...'

El títol de la coplilla ens ve a la nostra memòria per la histèrica actuació d’uns personatges que envolten a l’alcalde Clos en els seus actes del partit. La veritat és que a l’alcalde només li demanem la cinta de vídeo que els agents 007 de la GU (Guàrdia urbana disfressats de persones) li van treure a un innocent col·laborador de la Favb.

Es tracta d’un estudiant de sociologia que realitzava les pràctiques obligatòries a la Favb i que treballa en un projecte d’observatori de les lluites i conquestes veïnals a Nou Barris. La seva feina es recollir material audiovisual i, en l’actualitat, està realitzant entrevistes a líders veïnals.

El 14 de maig, mentre treballava a l’Arxiu Roquetes, es va assabentar que l’alcalde venia a donar una xerrada a la via Júlia. L’estudiant va valorar que algunes imatges de l’alcalde a Nou Barris li podien anar bé per documentar gràficament el treball que està realitzant. Es va traslladar a la via Júlia, a l’alçada del núm. 203. Al veure un fotògraf, li va preguntar si venia l’alcalde i li va dir que gravaria l’arribada.

Dit i fet. Quan el van veure filmar, els militants i dirigents del PSC es van dirigir cap a ell i el van sotmetre a un

Especulació ahir i avui al passeig de Gràcia Corrien els anys seixanta i l'alcalde Porcioles va prendre una de les seves decisions especulatives: podríen aixecarse àtics i sobreàtics a l'Eixample. Alguns del exemples més escandalosos es van situar al passeig de Gràcia. Les crítiques del moviment veïnal i de sectors professionals van ser duríssimes. Reproduïm el dibuix que va publicar el dibuixant Cesc AZAGRA

interrogatori. Ell els va comentar que era un estudiant i col·laborador de la Favb.

Un destacat i elegant militant socialista li va dir que això era un acte del partit i que allà no gravava ningú. El nostre col·laborador va manifestar que estava a la via pública. Un personatge, que semblava el cap de cerimònies, li va dir que sense el seu permís no es gravava i li va fer una fotografia a menys d’un metre. Una altra militant, molt ben vestida, el va tornar a fotografiar.

Quan va arribar l’alcalde, els agents 007 , amb plaques 18104 i 21954 (patrulla 2p 30 divisió de seguretat), li van impedir gravar i el van introduir en un vehicle que ràpidament el va portar a la caserna del districte.

Allà li van aplicar la Llei orgànica 1/1992, que si no estem mal informats és la Llei Corcuera, la

d’un famós socialista que va ser ministre de l’Interior. A la citada llei se la coneix com la "llei del patadón".

Sembla ser que a les sofisticades instal·lacions policials es va revisar la cinta que contenia una entrevista al líder veïnal Manuel Rodríguez de Roquetes, i en els dos escassos minuts filmats a la Via Júlia només es veia una matrícula llegible d’un cotxe oficial.

El que és paradoxal és que ningú hagi detingut per infringir la Llei Corcuera als dos socialistes que van fotografiar al nostre col.laborador amb dos primers plans. És un tracte evidentment desigual. No esperem que ningú es disculpi, senyor alcalde Clos torni la cinta del nostre col.laborador i quedi’s amb tota la resta, histèria i agents 007.

al Diari de Barcelona. Estem parlant de temps molt llunyans però ens escandalitzem quan avui al mateix passeig de Gràcia, als números 29, 31, i 62, s'estan aixecant àtics amb el vistiplau del responsable de l'urbanisme municipal, el senyor Xavier Casas. Avui com ahir l'especulació té llum verda.

La densificació és volguda per alguns polítics i pels especuladors.

CESC

PUBLICADO EN EL DIARIO DE BARCELONA EN "LOS AÑOS 60"

Estiu 2002 Cursos generals de llengua catalana

1

Cursos de 40 o 80 hores oberts a tothom 6 nivells, des dels inicials fins als de perfeccionament Cursos de 2 i de 4 hores diàries amb diferents horaris al llarg de l’estiu Certificats equivalents als de la Generalitat de Catalunya

Cursos específics Cursos de 40 h amb valor de crèdits de lliure elecció per a estudiants universitaris Cursos de redacció, d’elaboració de pàgines web i de correcció de textos Tallers d’escriptura creativa

Aules: edifici UB-Sants, Melcior de Palau, 140 Calendari dels cursos: entre el 25 de juny i el 2 d’octubre Períodes d’inscripció: del 3 al 14 de juny i del 19 al 27 d’agost Secretaria del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona Tel. 934 035 478 ● Web: www.ub.edu/slc

títol GC 780

Padilla, 216 - Barcelona Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11

TODO EN VIAJES OCIO O NEGOCIO

RESTAURANTE PERU

"Compro Al Contado"

Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas

Antigüedades Valor amo aloramo amoss al màximo Mueb les, pintur las, br onc es, cristal, lámpar as, uebles, pinturaa antigua y catalana, tal tallas, bronc onces, lámparas, as, rrelojes, elojes, mapas, lliibr es, muñecas, encajes, porccelana, plata joy joyas, broos, juguet juguetes, por mant ones de mani la y ttoda oda clase de objet s. mantones manila objetoos antiguo antiguos.

ÒPTIQUES TUTUSAUS

"Informese sin compromiso" C/de la Palla,5 - 08002 Barcelona - tel. 93.318.94.26 - 609.38.00.39

Escudellers 35-39 Tel. 93 317 33 53 Barcelona

Fundada el 1823

Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27

Carrer del Vidre, 1

(entre c. Ferran i pl. Reial) Tlf. 93 318 05 12 - 08002 Barcelona

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

maig-juny de 2002

11

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Salvador Tarragó President de SOS Monuments

L

El Born, un magnífic paraigües pel parc arqueològic de la Ribera

a salvació del Mercat del Born als anys 70, promoguda principalment pel Col·legi d’Arquitectes i l'AV de Casc Antic, fou corresposa deu anys més tard amb una restauració integral realitzada per l’Ajuntament de Barcelona. El qual, però, no fou capaç de trobar-li un nou ús per mantenir en actiu el vell edifici, tret d’algunes memorables exposicions com “Catalunya, la fàbrica d’Espanya” o la d’escultures d’Andreu Alfaro, tornantse a degradar i a malmetre el que tants esforços i diners havia costat.

El nou destí per la biblioteca central urbana de Barcelona semblava que per fi garantiria la recuperació definitiva de la catedral de ferro i vidre com es va caracteritzar en un moment determinat al Born. Però la descoberta d’una part de les restes del barri de la Ribera del segle XIII-XVIII en el seu subsòl han compromès de nou la seva recuperació.

Les restes arqueològiques del Convent de Sta. Caterina no van ésser capaces de provocar un debat ciutadà, a conseqüència d’una desvalorització qüestionable efectuada pels responsables de la gestió d’aquell parc arqueòlogic. Pel contrari, les del Mercat del Born han desvetllat una consciència històrica i arqueològica adormida i afortunadament han convulsionat l’opinió dels diversos professionals del patrimoni i de la història que s’han pronunciat de forma clara i compromesa.

El fals debat formulat per alguns progressistes entre la defensa de la biblioteca i la conservació dels testimonis del passat ha estat ràpidament resolt amb la defensa simultània de tots dos equipaments culturals com imprescindibles, en una manifestació de maduresa intel·lectual superadora de vells maniqueismes.

El problema rau ara en si són compatibles totes dues activitats: la pervivència de les pedres històriques sota una gran part de la biblioteca.

Per les característiques arquitectòniques del Born (adaptació barcelonina de les Halles de París que, per a vergonya del seu govern municipal, no saberen conservar en el seu dia, l'estiu de 1971), el repte de convivència d’ ambdues funcions, si són valorades les necessitats i possibilitats de totes dues de manera positiva i visió de futur, no és resoluble de forma

digna, es a dir de forma no promiscua.

El Mercat del Born és un edifici extraordinàriament lleuger i transparent. Lleuger per l’esveltesa i finor de la seva estructura metàl·lica que queda reduïda a simple linialitat desmaterilitzada i transparent per la llum especial que filtren les persianes de vidre que tanquen tot el perímetre de façanes i finestres superiors de les naus i del tambor del gran vuitavat central, i també, per les grans dimensions interiors lliures i desembarassades.

La solució de convivència no és factible de forma digne. I per acollir la biblioteca, millor la Model que l'estació de França La solució de convivència no és factible de forma digna. Primer, per l’aixafament i fragmentacions espacials que produïren les caixes edificades de la biblioteca sobre les pedres de la ciutat antiga (tot desnaturalitzant-les per la quantitat de pilars que es necessitarien, les quals trinxarien, encara més, les ruïnes del que ho fan els fonaments tant bastos i irrespetuosos amb què s’han recalçat els pilars existents) i sobretot, per la manca d’alçada interior del Born. I en segon lloc, per la reducció de superficie amb què hauria de retallar-se la nova biblioteca encorsetada des del principi en un espai que li nega el seu futur de creixement expansiu obligat.

Un incovenient no menys important es la quasi impossibilitat de poder respectar les persianes de vidre originàries en la seva simplicitat magistral, per convertir-les en estanques com una biblioteca exigeix.

Qüestió que, per la importància de la lluminositat que atorguen al seu interior, és fonamental salvaguardar.

Per tant, com han revindicat els professionals del patrimoni i de la gestió cultural, cal museitzar i dinamitzar aquest parc arqueològic convenientment per explotar la gran significació històrica i les possibilitats culturals que té, mitjançant un nou projecte

DANI CODINA

Les restes visibles del Mercat del Born

de recerca, restauració i adequació museogràfica dels vestigis i edifici del Born i que es construeixi la biblioteca central de Barcelona a un altre edifici que disposi d’espais i condicionaments tècnics adients i, de ser possible, valors arquitectònics i històrics propis. En aquest últim aspecte, millor la presó Model que l’estació de França.

Manifest de la Ribera Hemos asistido silenciosos al debate que se ha creado entorno a la excavación de los restos del siglo XVIII en el suelo del Antic Mercat del Born. La mayoría de artículos, opiniones y manifiestos que se han publicado nos han dejado perplejos, tanto más, cuanto algunos de ellos partían de voces de las que cabría esperar mayor sabiduría y objetividad.

Los vecinos de la Ribera, vivimos en casas del XVI, del XVII y del XVIII. Muchos de entre nosotros, viven, o conservan la casa que fue de sus padres, de sus abuelos, de sus bisabuelos, y así, nos remontaríamos hasta el siglo XVI. Conocemos nuestro barrio al detalle, hemos vivido sus reformas y su transformación y en muchas ocasiones, hemos alzado llamadas de alerta, sin éxito, ante el peligro que corría nuestro patrimonio histórico.

Estamos perplejos porque durante años, todas esas voces que hoy se manifiestan a favor de la conservación de los restos de parte de un barrio del XVIII, no se hubieran dejado oír cuando, en los dos últimos lustros, se procedía a borrar las huellas de una arquitectura de mayor representatividad histórica.

Pero sobre todo, estamos perplejos porque, teniendo un Museu de Història de la Ciutat y un Museu d ‘Història de Catalunya, pueda apuntarse a destinar enormes cantidades de dinero a la adecuación de una infraestructura que albergue, junto a esos restos, un museo del XVIII, sin rubor por el destino que se está dando a la arquitectura habitada de ese siglo y anteriores, por falta de proyecto, de presupuesto y sobre todo de sensibilidad.

La respuesta conservación de la arquitectura del centro histórico de muchas y admiradas ciudades centroeuropeas, no nos ha servido de ejemplo para tomar con el nuestro, las decisiones políticas que merece. Aunque para poner ejemplos no haría falta cruzar los Pirineos, bastaría con visitar algunos pueblos de Cataluña cercanos a nuestra ciudad.

Ciutat Vella, y en este caso el barrio de La Ribera, conserva por fortuna más de 10 hectáreas de arquitectura histórica del XVIII y anterior al XVIII. Con el dinero que algunos destinarían a la creación de esa infraestructura museística, se podría devolver a muchas de nuestras calles y sus casas su antiguo esplendor, recuperando pavimentos, hornos, forjas, lavaderos y creando así, un Museo Habitado, vivo, en el que convivirían, junto al XVIII, varios siglos anteriores.

Se lleva gastado demasiado dinero público y demasiado tiempo en los destinos del Born, no creemos -como otros sugieren- que la frivolidad haya llegado hasta la aprobación de un proyecto de biblioteca y un presupuesto, superficial e inadecuado que dejaría en entredicho la profesionalidad de arquitectos y políticos que lo realizaron y aprobaron.

La conservación de los restos no está por encima de la responsabilidad del destino de todo un barrio que se siente humillado ante la muestra desfasada de sensibilidades, entre el valor de su arquitectura secular y el de los restos de unos cimientos que pertenecieron a ese mismo barrio y en cuyas casas aún hoy se habita.

Por todo ello manifestamos nuestra voluntad en que se califique el barrio de La Ribera de interés histórico prioritario considerando su patrimonio como museo habitado de la ciudad y para ello exigimos: Dotar al distrito y a la oficina de rehabilitación de los medios económicos y recursos humanos necesarios para asumir la responsabilidad en el destino de la arquitectura histórica de Ciutat Vella y su trazado urbano.

Elaborar un plan y proyecto presupuestario de preservación, restauración y conservación, de todo el barrio de La Ribera, contemplando la recuperación de elementos arquitectónicos ocultos, del antiguo pavimento en las calles peatonales y la reinstalación de talleres con los antiguos oficios que dieron nombre a sus calles.

Elaborar la edición de una guía divulgativa que documente un detalle la historia de todas las calles y casas del barrio, con sus elementos arquitectónicos interiores y exteriores.

Establecer el acuerdo institucional necesario para llevar a término el resultado de peticiones arriba expuestas.

Conservar las piedras de los restos que se excaven en la próxima construcción de parkings: comerç/ marquès d’Argentera para la restauración de pavimentos.

Documentar con fotografías, filmación, o como sea menester, los restos excavados en el antic mercat del Born, procediendo a la conservación «in situ», de no más de una octava parte de los mismos, como testimonio.

Cumplir con las fechas previstas de inauguración, de la biblioteca provincial en el antic mercat del Born.

Plataforma d'Entitats de la Ribera. Barcelona, 23 d’abril de 2002

12

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

€

emergència

w w w. g e n c a t . n e t

DOSSIER

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

13

La participació ciutadana avui El nou dossier que plantegem des de CARRER s’inicia amb un article del sociòleg Óscar Rebollo on planteja interrogants sobre la participació.

Li segueix un article d’Andrés Naya que analitza el reglaments de participació dels districtes. La reflexió sobre el tipus i etapes de

participació social dels darrers anys és l'éix de l'article firmat pel politòleg Joan Subirats.

Seguidament, Alícia Tudela tracta el tema de la figura del defensor del ciutadà. El dossier conté també un comentari sobre la nova llei d’associacions per part de

l’advocat Fernando Pindado.

Acaba el dossier fent-se ressò d’una proposta de Consulta Social Europea comentada per Gerard Melgar i, finalment, César Aguado fa un anàlisi del pressupost participatiu de l’Ajuntament de Rubí.

DOSSIER Interrogantes sobre la participación Óscar Rebollo*

L ●

a Participación es una práctica socio-política que protagonizan los grupos sociales, las asociaciones, las administraciones, las empresas, etc. Y, cada uno, con sus prácticas, le va dando un sentido u otro al concepto. Pasa con La Participación que, como tal práctica, se legitima a sí misma o, dicho de otro modo, que si uno la pone en práctica no hace falta que la nombre y si, por el contrario, no la practica, cuanto más la nombre menos sentido tiene, o más pierde el sentido, según se mire. Así pues, para ver en que punto nos encontramos en relación con La Participación no hay que mirar los discursos, sino las prácticas.

No obstante, también es cierto que en los últimos años, pocos, se han puesto en práctica experiencias participativas que, siendo tales, se basan en concepciones de La Participación que son diversas, muchas veces complementarias y otras contradictorias. Pero aquí tenemos una ventaja, la que nos da la posibilidad de discutir que sea y que no La Participación a partir de lo que hacemos, y no de lo que decimos.

Pensamos que a cualquiera de estas prácticas sociales, a cualquier experiencia participativa, se le deberían plantear –o deberían plantearse los que las protagonizan- al menos tres preguntas que pueden dar pistas sobre qué entendemos en verdad por participación o, si se quiere, sobre que sentido le damos en verdad a La Participación por medio de nuestras prácticas ¿Qué queremos transformar de lo que nos rodea?

La gente, los ciudadanos y los trabajadores, sus asociaciones; pero también los servicios públicos, los profesionales de las administraciones y las personas que lideran y gestionan al más alto nivel las instituciones, pueden ser vistos como un potencial de recursos, de capacidades, que es posible movilizar para conseguir transformar las cosas. Puede tratarse de mejorar los condiciones de vida en un barrio o de construir ciudades más sostenibles, como puede tratarse de conseguir mejoras en la calidad y la productividad de las empresas. ¿Qué

queremos conseguir con la participación? ¿Cual es el cambio que buscamos?

Si llamamos a la gente, la movilizamos, le damos la palabra incluso, pero no queremos transformar nada, quizá podríamos seguir hablando de participación, pero seguramente sería más preciso, toda vez que más honesto, que utilizásemos otro nombre. Y en esto, durante un tiempo valen las palabras, pero las prácticas urgen.

En relación con la participación no hay que mirar los discursos, sino las prácticas Si todavía no hemos empezado. Si desde una situación dada nos decidimos a impulsar tal o cual proceso participativo. Antes de buscar el método que utilizaremos, deberíamos intentar responder lo mejor posible la pregunta que estamos planteando en este apartado: ¿Qué queremos transformar?

Existen procesos que se anuncian como participativos y no quieren transformar nada. Y otros que no quieren transformar nada que valga la pena. Como existen también experiencias participativas que sólo quieren transformar la cultura política o, mejor dicho, que pretenden transformar la cultura política de la ciudadanía invitándola a participar en... nada que interese de verdad a los ciudadanos o que afecte a sus condiciones de vida. ¿Con quién queremos llevar a cabo el proceso de transformación?

Uno de los aspectos que más y mejor diferencia a las diversas experiencias participativas es, precisamente, el alcance de personas y colectivos que participan y en calidad de que lo hacen.

Se le llama participación a contar con las personas individualmente consideradas.

“Ciudadanos individuales” se dice a veces – contraditio in terminis, por otra parte-, como se puede contar también con asociaciones o, incluso, sólo con éstas. Se puede hablar,

DANI CODINA

Los ciudadanos tienen capacidad para transformar su barrio desde el desarrollo comunitario por ejemplo, de la participación de servicios públicos y profesionales. Desde las empresas se habla de participación de los trabajadores, menos de sindicatos.

Claro está, conviene fijarse en si a la pregunta anterior hemos contestado que queremos transformar las condiciones de vida en un barrio o ciudad, y luego a ésta contestamos que contaremos sólo con ciudadanos individuales, o con vecinos incluso; pero nos olvidamos de los técnicos y profesionales que trabajan en la administración, y que, por lo demás, administran recursos y prestan servicios, por ir poniendo ejemplos.

En la convocatoria (¿a quién llamamos?) retratamos el mapa de las posibles alianzas que podremos construir para sacar adelante nuestro proyecto transformador . Como definimos también en alguna medida las líneas que nos separan de Los Otros, o de Ellos. Los proyectos de transformación que no lideran los poderosos están llamados a basarse en una convocatoria amplia; mientras que los que lideran los que mandan pueden quedarse en

convocatorias suficientes; las que cada proyecto precise, pues transformar un barrio –no arrasarlo, claro- tampoco puede hacerse sin la gente.

¿Hasta qué punto estamos dispuestos a cambiar lo que somos y lo que hacemos?

La última de las tres preguntas es la que sitúa en el mapa a los que lideran los procesos. Porque claro, pudiere pasar que quisiésemos cambiar no sé que cosa o realidad de vida de la gente, contando a además con más gente, pero a condición de que Nosotros, los que lideran, no estén dispuestos a cambiar nada en sus formas de hacer y relacionarse con los demás; ni en el protagonismo que pudieren ostentar.

Sería algo así como que sigan mandando o liderando los mismos, tomar las decisiones los de siempre, administrar los recursos como siempre... pero con Participación. * Vicedegà de la Facultat de Sociologia de la UAB i coordinador del Postgrau Participació i Desenvolupament Sostenible

14

DOSSIER

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

Retrocés en la participació als districtes Andrés Naya

E ●

l juliol de l’any passat van ser aprovades definitivament les noves Normes Reguladores del Funcionament dels Districtes, que van substituir les aprovades el 1986 per l’Ajuntament de Barcelona. En les al.legacions que va presentar, la Favb va denunciar “que no havien recollit les opinions de les entitats i col·lectius interessats”. Les crítiques a unes normes de gran importància per a la participació ciutadana feien referència fonamentalment a unes qüestions que segueixen vigents un cop els deu districtes de la ciutat han aprovat el recent juny els seus respectius reglaments específics a partir de les normes generals.

Elecció dels consellers Es continua plantejant l’elecció dels consellers de districte en funció dels resultats electorals a cada un dels deu districtes de la ciutat. Els candidats els escullen directament els partits i aquests són nomenats consellers de districte directament per l’alcalde a proposta de cada grup municipal. Aquesta forma d’elecció incompleix clarament el compromís electoral d’elecció directa dels consellers en aquest mandat i no garanteix ni la representativitat dels consellers ni la defensa dels interessos del districte, ja que prevalen sempre els interessos d’uns partits que amaguen la seva falta d’honestedat sota els paraigües de la Llei Electoral. Es tracta d’una vella discussió on hi ha opinions molt autoritzades que manifesten que avui és possible l’elecció directa dels consellers de districte.

Menys plens de districte Les noves normes estableixen una periodicitat bimestral de les sessions plenàries de districte, de manera que es redueixen a la meitat respecte la pràctica habitual fins ara: de dotze passen a sis.

Reduir la periodicitat dels plens, que són la màxima expressió democràtica del districte ja que en ells estan presents totes les forces polítiques amb dret a veu i vot per prendre les seves decisions públicament, impedeix, en la pràctica, que algunes qüestions importants es discuteixin amb unes mínimes garanties democràtiques.

I és que l’estructura dels ordres del dia dels plens té les seves limitacions. Si a tot plegat hi afegim que alguns temes són obligatoris (pressupost, pla d’actuació…), el debat democràtic es reduirà. Des de 1986 els plens de districte s’havien caracteritzat per la seva vivesa i en les seves sessions s’havien plantejat importants debats sobre les contradiccions polítiques i els interessos que presidien o no diferents actuacions municipals. És precisament aquesta autenticitat la que està en l’arrel de la reducció, ja que aquestes sessions no només eren públiques sinó que, a més, els ciutadans podien participar i intervenir en elles.

Limitació del dret de veu Les noves normes dels districtes impedeixen prendre la paraula en tots els punts de l’ordre del dia de les sessions plenàries. Dels cinc punts en els que

JOSEP MASIP

Ple del districte de Nou Barris s’estructuren els ordres del dia (aprovació de l’acta anterior, parts informatives, decisòries i de control, i declaracions institucionals), la realitat és que les entitats i col.lectius només poden intervenir en els punts tercer i quart. La normativa antiga reconeixia aquest dret en tots els punts de l’ordre del dia. El retrocés és, doncs, important: el dret dels veïns a opinar s’ha restringit en tres dels cinc punts de l’ordre del dia.

Reglaments diferents i a la baixa Davant les nombroses crítiques recollides per la premsa en el sentit que les Normes Reguladores del Funcionament dels Districtes s’havien elaborat sense la deguda participació l’Ajuntament va respondre que cada districte elaboraria el seu reglament específic d’una manera participada per tal d’esmenar l’error comès. A l’inici del 2002 es van obrir els respectius processos, amb més o menys participació, i aquestes últimes setmanes han finalitzat fins al punt que Sant Martí ha estat el darrer districte en aprovar el seu reglament.

Una primera lectura dels respectius documents permet afirmar que a tots els districtes, amb l’única excepció de Nou Barri,s s’ha acceptat pràcticament el document marc del reglament intern d’organització i funcions dels districtes que s’havia enviat des de la plaça de Sant Jaume. La realitat és que no hi ha hagut quasi modificacions i aquelles que s’han dut a terme acaben per generar un embolic difícil d’entendre.

El sistema d’elecció indirecta dels consellers de districte i la periodicitat

bimestral de les sessions plenàries es manté igual en els deu districtes. El reglament de Nou Barris, però, modifica substancialment l’article que fa referència a la participació ciutadana en els plens i manté el dret de veu dels veïns en tots els punts de l’ordre del dia. Així mateix les entitats poden incorporar a l'ordre del dia.

Els mecanismes per exercir el dret de veu varien d’un districte a un altre, però per norma general els reglaments introdueix la necessitat de presentar la petició per escrit en uns terminis que oscil·len entre 24, 36 i 48 hores d’antel·lació, amb sol·licituds bé presentades en mà o bé entrades pel registre. Tan sols al districte d’HortaGuinardó s’eximeix de presentar una sol·licitud escrita. En qualsevol cas, els nous reglaments ho preveuen tot menys facilitar les coses.

Així mateix, crida l’atenció que els reglaments dels districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Horta-Guinardó marquen que totes les intervencions en els plens -és a dir, les del públic també- han de quedar recollides en l’acta, però en canvi els mateixos reglaments no permet matisar o modificar les actes anteriors perquè no donen dret de veu al públic en aquest punt de l’ordre del dia.

Finalment, i potser per mala consciència davant del pas enrera que els nous reglaments signifiquen respecte la participació, tots inclouen la possibilitat d’un torn de paraules a l’acabament de la sessió plenària “per parlar de temes d’interès general en el districte”, possibilitat que en alguns districtes queda en mans del president de consell (“podrà”;

“si ho considera oportú”) o que es concedeix amb caràcter “excepcional” i en algun districtes suposa presentar un segon escrit indicant el tema i el contingut de la intervenció.

Consells ciutadans de districte El consell ciutadà de districte és una instància que es defineix com a “màxim òrgan consultiu i de participació”.

Consultiu ho és. Però el màxim òrgan participatiu, sense cap dubte és el ple del Consell del Distrcite. El Consell Ciutadà mai el pot substituir.

Es tracta d’òrgans amplis, de no menys de 17 components, en els quals es reconeix la presència directa de les associacions de veïns a només set dels deu districtes de Barcelona. Sants-Montjuïc, Les Corts i Gràcia són els que no reconeixen directament la representativitat de les associacions de veïns i la dilueixen entre la resta d’entitats i col·lectius associatius. La gran novetat dels consells ciutadans radica en què un terç dels seus components seran “ciutadans i ciutadanes escollits aleatòriament del cens del districte”. Les normes electorals del mateix les concretarà la comissió de Govern del districte, i només a Nou Barris es concretarà “després de celebrar un procés participatiu”.

Les normes de participació Un cop entregat el document "Criteris de les normes reguladores de la participació ciutadana" per part de la Fundació Jaume Bofill, esperem es produeixi un procés participatiu que doni lloc a un document que no restringeixi la partcipació com ho fan els Consells de Districte.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2002

15

Quina participació social per a quina ciutat?

Joan Subirats*

P ●

arlar de participació de les organitzacions i els moviments socials en les decisions públiques locals és parlar d’un tema, al mateix temps, inevitable i complicat.

Com tots sabem, les relacions entre poders públics i societat no han sigut fàcils en la història contemporània espanyola.

Els llargs anys d’autoritarisme van comportar un allunyament entre estructures institucionals, societat política, i societat civil. Es va anar consolidant una peculiar dependència social de l’Estat que venia acompanyada d’una arrelada (i segurament justificada) desconfiança de tot alló que era públic. No per que fos públic, sinò perqué en temps d’autoritarisme i dictadura tot el que era públic s’entenia com “propietat” d’uns quants. Aquesta tradició ha deixat seqüeles en la nostra forma d’entendre l’espai públic, l’espai civil, que no s’han resolt en el vigent i encara comparativament curt període democràtic. Aquest espai públic, és vist molts cops, com un terreny que o bé és ocupat per les administracions públiques o el mercat, o bé és un terreny de ningú.

Podríem dir que al país en general li costa avançar en una concepció de la cosa pública com un àmbit de responsabilitat col·lectiva, i tampoc disposa d’una presència forta, estructurada i responsable del que s’ha anat anomenant com societat civil. I aixó té conseqüencies. En moments com els actuals de canvi en tots els àmbits de la vida, els països que semblen reaccionar millor són aquells que compten amb els contrapesos d’una societat civil forta. O, dit d’una altra manera, els que compten amb una sòlida xarxa de lligams socials, una bona tradició de responsabilitat cívica, i que tenen pautes d’interacció social basades en valors com la confiança i l’autocapacitat d’organització social.

Segurament cada cop hi ha més la sensació que una societat civil consistent, lliure i responsable és avui garantia de futur, sinònim de fiabilitat i confiança.

Els poders públics, per tant, han de tractar de pasar de la reticència envers la gent i les entitats, cap a una visió i unes relacions més horitzontals, menys jeràrquiques. Només si entenem que tots junts “tenim un problema” ens en podrem sortir. No és per tant només un problema de “vendre” projectes a la gent, i de posar bona cara, sinò d’entendre que sensa la gent no podrem avançar.

Tres etapes, tres dinàmiques Des d’aquestes premisses voldríem contribuir a reflexionar sobre el que han sigut i pensem que són les relacions entre entitats i associacions i els poders públics a la nostre ciutat. Pensem que podríem distingir tres grans etapes. La primera seria aquella que es va desenvolupar als anys 70, on es contrapesava un teixit associatiu molt polititzat, que s’estructurava entorn de l’eix antifraquista, i que mantenia una posició d’enfrontament i reivindicació constant enfront dels poders públics autoritaris.

La segona entenem que és la que s’ha extés entre els moments finals de la transició i les darreries de segle, on s’ha

KIM MANRESA

Quina ciutat volem?

QUADRE 1: Relació entre poders públics i societat

Característiques del sistema de govern

VELL SISTEMA

NOVA LEGALITAT DEMOCRÀTICA

Centralització jeràrquica

Representació democràtica

Polítiques sense la gent Polítiques per la gent

CAP A NOUS MODELS DE RELACIÓ Participació en la governació Polítiques amb la gent

Relacions gent i polítiques Èmfasi en la participació

No preocupació per la participació

De la participació Aprendre participant genèrica a la informació Participació i eficiència mai coincideixen

Tipus de poder

Concepció de l’espai públic

Qui mana, mana

Qui mana, explica

Interessos generals definits autoritàriament No idea d’espai públic

Interessos generals definits legalment

Patromonialització privada

Espai públic com responsabilitat dels poders públics

Molts cops, per tenir eficiència, cal més participació Qui mana?

Interessos generals construïts col·lectivament Espai públic com responsabilitat col·lectiva

QUADRE 2: Relació entre entitats i govern local VELL SISTEMA

NOVA LEGALITAT DEMÒCRATICA

Plantejament de les entitats versus les administracions

Corretja de transmissió Institucionalització de la reivindicació (sectorialització) Postura reivindicativa, alternativa, perifèrica

Grau d’autonomia

Clienteles Autonomia crítica Plantejament alternatiu

anat produïnt, al mateix temps, una certa institucionalització de bona part del moviment associatiu i una certa crisi - replegament de les entitats cap a nous terrenys de col.laboració - conflicte amb el govern i l’administració local. I la tercera és la que tot just comencem, on noves i velles entitats i associacions busquen i exploren noves vies de relació entre elles i amb els poders públics locals, en un escenari més obert, on es van

CAP A NOUS MODELS DE RELACIÓ Responsabilitat en la construcció de projectes col·lectius – polítiques (més èmfasi en el territori, en la proximitat)

Tensió entre autonomia Tensió entre autonomia i dependència i captura Plantejaments alternatius embrionaris

posant en qüestió molts dels vells paradigmes de funcionament i on tothom ha d’aprendre a moure’s en una nova època.

En aquests quadres (veure quadres 1 i 2), volem resumir el que són, des del nostre punt de vista, les principals característiques, per una banda de la manera d’entendre l’exercici del poder en les etapes ja presentades i, per altra banda, el com les entitats s’han plantejat les relacions amb el govern local en aquestes

mateixes grans etapes. Creiem que, al marge de l’evident canvi produït pel final de la dictadura, és també significatiu el canvi en la concepció del poder que creiem que s’ha anat desencadenant (o s’hauria d’haver desencadenat) en els darrers anys, avançant cap a formes més compartides d’entendre l’exercici de les responsabilitats públiques, i reduint notablement l’espai per a les formes jeràrquiques tradicionals. Termes com “governançe” o “govern de xarxes”, “govern relacional”, “govern de l’influència”, tracten de descriure una realitat en la que predomina la interdependència entre actors de tota mena, predomina la continuïtat en les relacions entre aquests actors i on no s’accepta sense més el paper formalment superior i jeràrquic de les institucions públiques. És en aquest context en el que haurem d’anar situar avui, pensem, les relacions entitats-administracions públiques.

Com pot veure’s de manera molt esquemàtica als quadres, el que poc a poc va sorgint és una forma d’entendre l’exercici del poder molt més vinculat a la gent, on les “autoritats” haurien de fer més d’“articuladors” que construeixen els interessos generals que d’administradors legals del monopoli de legitimitat pública. I això vol dir acceptar que no existeix un monopoli de legitimació, i que les polítiques “per la gent” s’han de fer “amb la gent”, que no n’hi ha prou en informar, sinó que cal aprendre conjuntament. I que tot això no és només no contradictori amb l’eficiència de l’acció pública, sinó que molts cops n’és garantia.

Canvi en l'espai públic Volem també posar de relleu el canvi significatiu que des del nostre punt de vista s’ha anat produint en la concepció de l’espai públic. Des de la clàssica visió en la que l’espai públic s’entenia com un espai a disposició dels que ocupaven les institucions, patrimonialitzant-ne l’ús i clientelitzant les relacions que se’n derivaven, fins a la situació actual en la que cada cop més s’hauria de postular i buscar una coresponsabilització col·lectiva d’aquest espai públic.

El que cal, doncs, és situar les relacions entre entitats-associacions i administracions públiques en un nou context (entre l’època de nova legalitat i del moment de recerca de nous models de relació del quadre 1) en el que les responsabilitats de decisió estratègica i de govern estan de fet més compartides, sense que això impliqui difuminació de les responsabilitats de cadascú, i on les tensions entre autonomia de les parts i interdependència estan constantment presents.

Quina ciutat volem?. És aquesta una pregunta pertinent avui?. Qui l’ha de respondre?. És només un tema del govern local democràticament escollit?. Cal només consultar a la gent i a les entitats, o cal un procés compartit des de l’origen?.

La participació és només un tema sectorial o hauria d’empapar tota l’acció de govern?. Preguntes pertinents per èpoques de canvi. *Institut de Govern i Polítiques Públiques-UAB

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

La Veu del

17

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2002

A favor de la participació ciutadana Alícia Tudela

É ●

s irrenunciable la consulta popular. Sense participació ciutadana es trenca el procés de diàleg i consens que ha marcat l’aprovació de la Carta i, per tant, el mecanisme inicial deixa de tenir sentit”.

Així de clar es mostra el president de la Favb, Manel Andreu, en referir-se a la forma com escollir el defensor de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat (defensor del Ciutadà) i davant la postura de l’Ajuntament, que prefereix que siguin només les entitats les que triïn el representant.

Tot i el procés previ de debat impulsat per la regidoria de Drets Civils, i en què van participar moltes entitats, entre elles la Favb, per concretar i aprovar el contingut de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, les posicions de l’Ajuntament i el grup d’institucions participants, sobre com triar la figura de la persona que ha de vetllar pel seu compliment, divergeixen.

Aquesta carta suposa l’aplicació en un marc més reduït, el de la ciutat, de la Declaració Universal de Drets Humans.

Per això, les entitats han apostat des del primer moment per la participació ciutadana i, per tant, han primat una consulta popular per triar tres candidats, d’entre els quals l’alcalde hauria d’elegir el representant definitiu. Davant d’aquesta postura, l’Ajuntament ha preferit que fossin les organitzacions les

que escollissin els tres aspirants eliminant, més de protecció i garantia dels drets així, l’esperit de consens iniciat amb humans. Per tot plegat, tot i que aquest text l’aprovació del text, signat a Saint Denis no té validesa jurídica, marca un punt al maig de 2000 en presència, entre altres, important de referència per a les ordenances de l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, i al municipals. El procés de constitució de la qual s’hi han adherit una vuitantena de carta ha estat marcat en tot moment pel diàleg entre les ciutats europees. diverses entitats que Enmig d’aquest hi han participat, context, però, el més La regidoria de Drets entre elles la Favb i sorprenent és que la Civils i el moviment els sindicats UGT, regidoria de Drets CCOO i USOC. Civils s’ha associatiu demanen En un primer desmarcat del una consulta popular m o m e n t , mateix consistori i s’ha aliniat amb les per escollir el defensor l’Ajuntament va refusar la proposta entitats. En aquest del ciutadà de celebrar un sentit, la regidora, referèndum, tal i Roser Veciana, creu com volien les que el punt de vista de l’Ajuntament no parteix d’un concepte entitats, al·legant que primer calia donar a democràtic i de proximitat: “Ens vam la carta un marc jurídic i deixar clar el perfil quedar sobtats que dies abans del III de les persones que havien d’actuar com a Fòrum de debat sobre el Desenvolupament defensores del text. Lligat a això, però, de la Carta Europea de Salvaguarda dels Manel Andreu, afirma: “El temps ha Drets Humans a la Ciutat, en què es va demostrat que la raó no ha estat aquesta. tractar aquesta qüestió, la regidoria de Nosaltres vam acceptar la crítica i vam Drets Jurídics fes una contraproposta acordar l’elaboració, per part de l’Institut parlant només de consultar les entitats i Català de Drets Humans, d’una proposta de marc jurídic, això sí, preservant la consulta fent desaparèixer la votació ciutadana”.

Sota el principi d’igualtat i amb la popular. El problema és que la participació voluntat d’integrar la societat dins l’espai ciutadana l’Ajuntament no se l’acaba de públic, s’ha desenvolupat aquesta carta creure”. El consistori va refusar també l’objectiu de la qual és l’augment de la aquesta opció i va proposar que fossin les consciència política dels habitants de les entitats les que triessin tres candidats ciutats així com dotar-los d’un mecanisme d’entre els proposats per l’Ajuntament per

tal que després l’alcalde n’escollís el defensor definitiu.

Veciana coincideix amb Andreu afirmant que el que no vol el consistori és que hi hagi participació: “L’Ajuntament ha jugat amb el fet de deixar passar el temps per tal que les entitats se n’oblidessin del tema”. A més, s’ha mostrat molesta ja que, segons ha dit, en cap moment ha estat informada directament de la contraproposta municipal. Malgrat tot, Veciana té clar que no canviarà el seu punt de vista: "La regidoria no trencarà el procés encetat.

Des del primer moment hem donat suport a les entitats i ho continuarem fent perquè creiem que el camí correcte és aquest i que en una qüestió d’aquestes característiques cal que la gent hi participi".

L’Ajuntament, però, insisteix que les institucions participants en la carta ja són prou representatives del total de la ciutadania. A més, també creu que fer una consulta popular és un procediment molt costós que requereix d’un pressupost per a la seva preparació. Manel Andreu, però, afirma que això només és una excusa ja que, segons ell, el procediment no té un perquè ser tan perfecte.

Per la seva banda, Yolanda Alcázar, la representant de CCOO, afirma que “cal fer una consulta popular, un referèndum ben fet, és a dir, ben definit i amb totes les garanties democràtiques.

*Les teves botigues de música *De la A a la Z nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

*100 x 100 música tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96

NATIVOS DE AMÉRICA Artesania y música de los pueblos indígenas

ARTE-SANO

INCAS C/. Boqueria, 21 ● Tel. 93 301 97 34 ● Fax 93 304 02 39 C/. Bxda. Llibreteria, 9 ● Tel./Fax 93 268 34 73 08002 BARCELONA e-mail: incas@logiccontrol.es

18

DOSSIER

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

¿Era necesaria una nueva ley de asociaciones?

Fernando Pindado*

E ●

l próximo 26 de mayo entrará en vigor la ley orgánica 1/2002 de derecho de asociación cuyo contenido revela, en mi opinión, el profundo alejamiento de los partidos políticos que legislan en el parlamento y las asociaciones.

A la vez que también revela la incapacidad de las asociaciones para plantear aquellos elementos que afectan al sector en su conjunto con independencia de las particularidades de cada una de ellas.

La ley tiene mucha más relación con el contenido administrativo del funcionamiento que con los derechos fundamentales Pues bien, en este artículo, tan sólo haré alguna referencia a aquellos aspectos que considero especialmente importantes respecto de la situación anterior. Haría falta mucho más espacio para explicar el contenido de la ley y no es este el caso.

Lo primero es preguntarse si hacía falta una ley orgánica del derecho de asociación.

El artículo 22 de la Constitución reconoce el derecho de asociación, como un derecho fundamental de las personas. Los enunciados de ese artículo son claros y en mi opinión no hacía falta desarrollarlos más.

Otra cosa distinta es cómo promover el asociacionismo, cómo garantizar que las asociaciones que agrupan centenares de miles de personas, que día a día tratan de mejorar la vida en nuestras ciudades, puedan tener apoyos públicos o privados más eficaces. Que no tengan que depender de la subvención y que puedan tener posibilidades de autogestionarse.

Que el bar que monta una asociación en la fiesta mayor no tenga el mismo tratamiento fiscal que el Mac Donald’s, por poner un ejemplo.

Para eso no hacía falta una ley orgánica.

Las leyes orgánicas tienen ese carácter porque desarrollan derechos fundamentales y lo que regula esta ley tiene mucha más relación con el contenido administrativo del funcionamiento de las asociaciones que con la esencia de ese derecho fundamental. ¿Por qué esta ley? A continuación detallo algunos de los elementos más novedosos de la misma para que el lector pueda sacar sus propias conclusiones.

Criterios ideológicos para regular las subvenciones El artículo 4 tiene como título “Relaciones con la Administración”y después de hacer declaraciones generales sobre la importancia de fomentar el asociacionismo y de reglamentar el otorgamiento de subvenciones públicas afirma en su apartado 5: Los poderes públicos no facilitaran ningún tipo de ayuda a las asociaciones

que en su proceso de admisión o en su funcionamiento discriminen por razón de nacimiento, raza, sexo religión opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social ¿Qué pasará con las asociaciones de mujeres? ¿Habrán de permitir la entrada de hombres? ¿Y con las asociaciones de jóvenes que declaren que sólo se pueden admitir personas de determinada edad?

Si una asociación pretende la abolición de los ejércitos, ¿debe admitir en ella como socio a un general?, ¿Le está discriminando por su “circunstancia personal o social”?

Imputación a la asociación de la conducta ilegal de uno de sus miembros Este artículo 4 no sólo tiene esta perla aún hay otra de más grave, fruto de la locura legislativa. El apartado 6, dice que “los poderes públicos no facilitarán ningún tipo de ayuda a aquellas asociaciones que realicen actividades que promuevan o justifiquen el odio o la violencia contra personas físicas o jurídicas, o enaltezcan o justifiquen por cualquier medio los delitos de terrorismo o la realización de actos que entrañen descrédito, menosprecio o humillación de las víctimas de los delitos terroristas o de sus familiares”. Y considera a estos efectos que una asociación realiza estas actividades cuando algún integrante de la junta directiva o cualquier otro miembro activo haya sido condenado por sentencia firme por pertenencia, actuación al servicio o colaboración con banda armada.

No hacía falta una ley orgánica para regular el derecho de asociación El derecho penal ya se encarga de corregir estas conductas ilegales. El propio articulo 22 de la Constitución ya afirma que las asociaciones que persigan fines o utilicen medios tipificados como delito son ilegales. ¿A qué viene entonces esta insistencia? Y sobretodo ¿cómo se puede juzgar a toda una asociación por el comportamiento que haya tenido uno de sus miembros?

Profesionalización de los cargos directivos Otro elemento a destacar es la apuesta por la profesionalización de los cargos directivos. De la lectura del artículo 11.5 y del 32.1c) se desprende que los miembros de las juntas directivas podrán cobrar por el ejercicio del cargo. Se modifica sustancialmente lo contenido en la ley catalana que no permite ni siquiera a los miembros de las juntas directivas estar a a sueldo de la asociación ni como contratados laborales ni como contratados profesionales, con la única excepción de la función de secretaría.

La ley orgánica no sólo permite la contratación de los miembros de la junta directiva sino que por el solo hecho de ser cargo directivo se pueden percibir retribuciones. Algo parecido a lo que pasa

JORDI TARRÉS

La sociedad se vertebra con el asociacionismo en los consejos de Administración de las sociedades mercantiles.

Esta mercantilización de las asociaciones no tiene relación con el espíritu y la trayectoria de las mismas y abre puertas de insospechados resultados.

Descafeinización de la declaración de utilidad pública La última referencia al contenido es la que regula la declaración de utilidad pública. Ahora ya no se exige que los cargos de las juntas directivas sean gratuitos, tan solo que no perciban sus retribuciones con cargo a subvenciones públicas. Se amplia además, de manera absurda, como para contentar a las diferentes corrientes políticas la lista de fines estatutarios que pueden permitir la solicitud de dicha declaración. Uno de los que se añade es el de “promoción de los valores constitucionales”.No sé por qué

me recuerda a eso del “patriotismo constitucional”.

Para que una federación pueda ser declarada de utilidad pública se exige que las asociaciones federadas también lo sean, lo cual es injusto, desproporcionado y una grave incongruencia, porque obliga a las entidades federadas a seguir el mismo pasque la federación, lo cual puede impedir, de hecho, que ésta pueda conseguir esa declaración.

Obligado cumplimiento en Catalunya Finalmente cabe indicar que la ley orgánica define en sus Disposiciones Finales cuales son los artículos de obligada aplicación en todo el Estado es decir, derogan expresamente la ley catalana de asociaciones. De 42 artículos apenas 6 no son de aplicación obligatoria en toda España. *Abogado

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

DOSSIER

19

Europa prepara una consulta social pel 2004 Gerard Melgar

L ●

a Consulta Social Europea és una iniciativa, encara incipient, amb la qual alguns grups contraris a la globalització volen assolir una societat més igualitària De vegades, tot i que facin referència al mateix concepte, la teoria i la pràctica es troben a anys llum l’una de l’altra. La democràcia (govern del poble) pateix aquest mal, i la seva actual raó de ser passa per dipositar un paper en una caixa cada quatre anys. Per aquest motiu, un grup de ciutadans està promovent la Consulta Social Europea (CSE), un projecte que pretén avançar en l’anàlisi i la crítica del sistema per tal de construir alternatives des d’una base social el més oberta, democràtica i horitzontal possible.

Ràpida expansió Aquesta iniciativa va néixer l’agost de l’any passat de la mà de gent de Barcelona i Madrid. En poc temps, però, s’ha consolidat en altres ciutats europees, com Vigo, Berlin i Estocolm. A més, s’estan formant grups promotors a Bilbao, Brussel·les, Londres, Oxford i Nàpols. En paraules d’Enric Duran, un dels impulsors, “es tracta d’un procés basat en la descentralització i el treball local, però coordinat de forma conjunta”.

La tasca de vàries persones compromeses ha permès elaborar un document, la Consulta Interna, on s’estableixen els objectius i els paràmetres per començar a actuar. Per exemple, una de les propostes que fan és realitzar una “consulta social massiva” per tot el continent coincidint amb les eleccions europees del 2004. Com defineix el text, seria un exercici de democràcia participativa que qüestionaria el sistema actual buscant l’opinió de tothom.

CESAR AGUADO

Las asambleas son una forma de democracia ciudadana

Los vecinos de Rubí decidirán en qué se gasta el presupuesto de su municipio

El Porto Alegre vallesà Seguint el model de Porto Alegre, al municipi de Rubí s’han elaborat uns pressupostos participatius en els quals han pres part una trentena d’entitats veïnals, solidàries i culturals, a més de diversos centenars de persones. “Potser aquesta és una de les idees que tractarem, però hi ha una clara diferència, ja que la CSE es planteja al marge de les institucions i els partits de govern”, afirma Duran.

Accions locals En aquests moments, un grup de treball està analitzant les diferents experiències participatives que s’han donat a Catalunya, com la consulta sobre el deute extern. Així mateix, s’està començant a debatre i promoure com pot ser l’aplicació de la Consulta Social Europea en alguns barris i pobles de Catalunya. “Concretament, a Gràcia i Ciutat Vella ja hi ha grups que volen impulsar el procés. Igualment, l’Assemblea de Sants és un bon exemple d’allò que es vol assolir de forma més generalitzada”, explica Enric Duran.

Els dies 19 i 20 d’octubre tindrà lloc a Barcelona la Reunió Europea de Grups Promotors. A més de posar en comú com funciona l’experiència a cada territori, es decidirà la seu de la I Trobada Europea, que se celebrarà a finals de febrer de l’any vinent.

César Aguado Lozano*

O ●

tros ayuntamientos son posibles.

Tras casi 25 años de democracia municipal nos encontramos que en Rubí la alcaldesa va a tomar las decisiones de los ciudadanos de modo vinculante.

Es decir, que no sólo se preguntará al ciudadano cada 4 años: “¿quién quieres que te gobierne?” Además, cada año, se le preguntará: “¿para qué quieres que sirvan tus impuestos?”.

El presupuesto participativo La base del Presupuesto Participativo de Rubí es la Assemblea Territorial. Hay 6 asambleas, una por cada territorio en que se ha dividido Rubí (cada una de aproximadamente 10.000 habitantes). En cada asamblea se deciden las prioridades para el presupuesto del siguiente año (ahora el 2003). Como de cada asamblea salen las 5 propuestas más votadas en total hay 30 propuestas para toda la ciudad. Este año los 3 grupos principales de propuestas son: 50% de espacios libres, 20% de vialidad, 15% de equipamientos culturales.

De ahí pasan por 4 Consells Temàtics.

Aquí se distribuyen las 30 propuestas según el tema que traten (economía, territorio, sociedad y cultura) para

informar de la viabilidad económica, social y ambiental.

Tras la información técnica es el Consell de Ciutat el que valora la prioridad de cada propuesta. La representación aquí responde a un 55 % de las asambleas, 25 % de políticos (en proporción votan todos los grupos aun no teniendo concejales), 10 % todas las asociaciones de ciudad y 10 % los técnicos municipales.

De aquí pasa al pleno municipal donde hay compromiso moral de que sea vinculante.

Si esto se aplicara en Barcelona implicaría Asambleas Territoriales de Barrio (10.000 habitantes) o de Barriada (50.000 habitantes). Las decisiones podrían comenzar por las inversiones de los Distritos (100.000-200.000 habitantes).

Parece difícil, pero las objeciones al tamaño de Barcelona no sirven, pues Porto Alegre (Brasil) tiene 2 millones de habitantes y lleva años decidiendo popularmente su presupuesto. No por nada es la ciudad que lidera el Foro Social Mundial.

Las objeciones a que en Europa no se podía hacer lo mismo las desmiente la experiencia de Rubí, que seguro que crecerá en participación a más tiempo pase (este año 300 ciudadanos).

Hace 25 años salíamos de una dictadura que se parecía bastante a las de los países que ahora vemos con lástima en los informativos. Llevamos este tiempo con una democracia liberal que nos ha costado más de 100 años conseguir, como al resto de Europa. Y nunca se acaba de conseguir.

Esta década nos trae una reacción de las ultraderechas autoritarias. Antiguos votantes de izquierda desengañados por no ser consultados para nada pasan a votar a la ultraderecha. A 200 km, en Perpignan, está pasando. Una forma necesaria de defender la democracia liberal es crear una nueva democracia participativa. Así no resurgiría la ultraderecha autoritaria que en este país conocemos bien.

Rubí, la Roja En Rubí gobiernan en coalición ICV, ERC y CIU. Tanto ellos como la oposición (PSC y PP) quieren mantener esta experiencia. Y si la población va haciendo uso de ella no renunciará fácilmente a seguir usándola. Rubí, proviene de rojo en latín, y si todo continúa así sus ciudadanos harán honor al nombre, aún cambiando los políticos. * geógrafo

20

REPORTATGE Un reportatge de

Gerard Maristany i Albert Musons

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

L’any 2001 s’editaven a la ciutat 121 revistes.

Mai se n'havien imprès tantes simultàniament a Barcelona des dels darrers 25 anys

La premsa de barris, un valor en alça

D

e l’auge a la davallada. I al ressorgiment. La premsa de barris de Barcelona ha tingut en els últims 25 anys una trajectòria similar a la d’una muntanya russa, però per sort, amb final –de moment- feliç: avui existeixen més d’un centenar de capçaleres repartides per tota la ciutat. A ningú se li escapa, però, que el panorama no s’assembla gaire al que existia fa un quart de segle: Si durant els anys 70 eren les associacions de veïns les úniques que divulgaven a través de la premsa pobra les seves esperances en una democràcia municipal que ja es palpava, avui conviuen en aquest micromón mediàtic entitats culturals que promouen els mitjans de comunicació local, associacions de comerciants que s’autopromocionen alhora que informen els veïns, projectes empresarials que malviuen com poden, col·lectius alternatius que proposen la contrainformació de barri com a model de comunicació horitzontal de la societat… Les associacions de veïns segueixen essent el principal col·lectiu editor de premsa de barris, però fa temps que n’han deixat de ser l’element impulsor.

Els anys de l’eclosió Situem-nos en aquells anys en què lentament s’anaven obrint portes i finestres camí d’una democràcia que no tardaria en arribar. L’auge del moviment veïnal durant els anys 70, i les grans complicitats que va poder establir amb ciutadans i col·lectius de tota condició en la defensa d’una Barcelona agredida va portar a la ciutat un model de premsa imaginativa i valenta que trigarà molt a ser oblidada. Productes periodístics que esdevenien autèntics projectils contra plans

urbanístics de darrera hora i contundents promotors de les llibertats, configurant el retrat d’una societat amb diversos fronts oberts.

Era una premsa que es nodria del treball voluntari d’una societat progressivament mobilitzada, i que per aquesta mateixa raó, trobaria la seva tomba en el desencant de la dècada següent, a causa de la crisi de braços i d’il·lusions que patiran moviments cívics com el de les associacions de veïns.

La implicació de nous col·lectius L’any 1979 es pot considerar en línies generals com el del trencament amb el model anterior.

El daltabaix de moltes entitats veïnals va arrossegar la seva premsa, deixant diversos barris a les fosques. Mentre les associacions de veïns substitueixen les revistes per circulars o butlletins interns començaran a aparèixer els primers projectes empresarials que intentaran –en la majoria de casos, sense èxit- fer de la comunicació més pròxima un negoci viable: amb Carrer Gran (Gràcia) com a pionera, apareixerà a Sarrià-Sant Gervasi El Eco , dirigida per l’exdirector d’ Interviu Darío Giménez, Zona Alta a Les Corts, l’única que ha aconseguit arribar fins a l’actualitat amb les paraules “benefici” i “longevitat” adscrites al seu vocabulari… Igualment el mateix Ajuntament de Barcelona crearà els seus propis organs de comunicació de proximitat, sempre criticats pel seu oficialisme, que si bé no poden ser considerats per se com a premsa de barris, seran vistos en un inici pels editors de premsa de barris com a seriosa amenaça.

DANI CODINA

Redacció de la revista La Marina Paral·lelament associacions de comerciants potenciaran unes publicacions que passaran de ser mers publirreportatges a incloure informació de barri, alhora que diversos col·lectius alternatius apostaran per senzills butlletins… És el moment, convé no oblidar-ho, en què nombroses associacions de veïns han traslladat la seva estratègia comunicativa cap a les ràdios de barri i ràdios lliures que proliferaran en aquests 80 a la ciutat, i que aglutinaran al seu voltant tot un corrent crític que potser algun dia caldria començar a estudiar. No podem deixar, però, de ressaltar l’esforç de publicacions veïnals com Sant Andreu de Cap a Peus (autèntic referent de la premsa de les

Els reptes de la premsa de barris

DANI CODINA

La premsa de barris arriba al segle XXI, per desgràcia, tan pobra com quan la va retratar Maria Favà l’any 1974. Tot i l’important paper que juga en la cohesió social dels barris de la ciutat, les institucions mai han fet una aposta seriosa per aquests mitjans de comunicació que, segons un càlcul oficiós, sumarien 326.000 exemplars mensuals de tirada. Mentrestant, les seves plantilles segueixen nodrint-se en gran part de mà d’obra voluntària (cosa que en el cas de les empreses no deixa de ser una constant paradoxa). Allunyades dels punts de venda tradicionals per la irresistible competència dels grans mitjans de comunicació, poc a poc han anat adoptant la gratuïtat com a norma d’obligat compliment, i se les pot trobar a bars, centres cívics, fleques, farmàcies… La creació de la Taula de Comunicació l’any 1998, un òrgan que depèn del Consell d’Associacions de Barcelona, pot ser la clau per a crear mecanismes d’organització –i reivindicació- comuns que permetin garantir la seva necessària supervivència.

associacions de veïns de Barcelona), Sarrià (la degana), La Marquesina de Baró de Viver (“que sortís una revista d’allà té tant de mèrit com que surtin flors a l’asfalt de la ciutat”, diu Josep Maria Huertas), etc.

Grups multimèdia de barri La tendència iniciada als 80 pel que fa a la implicació de nous actors en la premsa de barris es consolidarà a la dècada següent amb el naixement d’entitats dedicades explícitament a desenvolupar la comunicació local.

Originades al redòs de ràdios o televisions de barri, poc a poc aniran incorporant “versions escrites”: són L’informatiu (Sants-Montjuïc), La Marina (Sants-Montjuïc), Gràcia6…

Al costat d’aquest fet, i de la consolidació d’alguns productes empresarials remarcables com Ciutat Nord (amb edicions separades a Nou Barris, HortaGuinardó, Sant Andreu, i des d’aquest 2002, a Sant Martí) sorgiran en la segona meitat de la dècada diverses publicacions autoanomenades “contrainformatives”. Enquadrades en un ampli ventall ideològic que es podria etiquetar com a “esquerra autònoma”, aquest tipus de publicacions proposen nous mitjans que desvetllin, segons llegim a l’editorial del nº0 de la revista La Burxa (Sants), “els interessos que amaga l’aparent neutralitat informativa”, fent-se ressò “dels

espais de realitat que no apareixen a diaris ni a televisions”, caminant cap a un model de comunicació horitzontal de la societat que ofereixi, d’altra banda, una imatge diferent a l’oficial dels grups que qüestionen el poder.

Les associacions de veïns són les principals editores de premsa de barris, però n’han deixat de ser l’element impulsor En certa manera, imaginen una nova forma de veure la societat, i potser per aquesta raó, se’ls podria considerar hereus d’aquells somiadors que als anys 70 s’aplegaren per informar a través de la premsa veïnal de què un altre món i una altra ciutat eren possibles.

Tot aquest ampli ventall de publicacions i col·lectius configuren una realitat, la de la premsa de barris, que ha comptat –com a mínim- amb 423 iniciatives en els últims 25 anys. El 2001 s’editaven als barris de Barcelona 121 revistes de molt diversa mesura i condició: des de projectes que editen 33.000 exemplars fins a alguns que no depassen el miler. Mai, en tot cas, se n’havien imprès simultàniament tantes a la ciutat de Barcelona.

La Veu del

ENTREVISTA

CARRER

maig-juny de 2002

Salah Jamal Metge i historiador

“Palestina és un enorme camp de concentració”

S

Carles Valls

Retrat Un palestí a flor de pell

alah Jamal és un palestí arrelat a Barcelona. És l’autor del llibre Palestina, ocupació i resistència (Ed. El Jonc) que és un llibre pràctic que permet conèixer les arrels i el procés del conflicte a l’Orient Mitjà i, en concret, a Palestina.

Jamal és ponent de la comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

En una de les acollidores i nobles sales de l’Ateneu, en vistes a un pati on hi ha un estany amb un petit brollador i unes llargues palmeres que s’estiren al sol, parlem de l’estimada i maltractada Palestina.

I el paper de l'ONU? Miserable, impotent, inepte com ja s’ha vist al no voler que es fes una comissió d’investigació de les matances de Jenin per tenir impunitat.

Com s’explica aquesta impunitat?

El primer ministre Sharon té dos suports. Primer, el del poble israelià i, segon, el del lobby jueu que hi ha a Estats Units que marca la política exterior, la del policia més fort, el gendarme mundial.

Consideres Sharon equiparable a un nazi?

No vull fer comparacions. El que sí sé és que Sharon ha actuat amb una política feixista. El premi Nobel de la Pau, Simon Peres, fa el paper del detergent Ariel que neteja la cara de Sharon. Peres forma part del govern de coalició del primer ministre Sharon i ell és còmplice del que està passant.

Arafat és un líder de futur per Palestina?

Abans Arafat estava qüestionat pel 50% de la població palestina i, amb el confinament a Ramala, Sharon li ha donat més suport popular. Però no és un suport cap a la persona d’Arafat sinó perquè ell representa una autoritat, l’única autoritat de legitimitat del poble palestí.

Com s’explica que un poble que ha patit l’Holocaust no tingui compassió cap els palestins?

El sionisme reforça molt la idea de la por. L’únic element cohesionador de la societat israeliana és l’enemic i quan aquest quedi anul·lat les contradiccions de la societat israeliana afloraran. Però la realitat és que no hi ha cap enemic perquè ni els palestins ni els àrabs són capaços militarment parlant.

I la posició europea sobre el conflicte?

Europa està acomplexada, cada vegada que fa un pas endavant s’utilitza com a arma l’antijudaisme. Però si jo critico l’Estat d’Israel no per això critico el judaisme.

I, canviant de tema, amb la pujança del lepenisme a França, com penses que cal afrontar el tema de la immigració?

Demano sinceritat als polítics, ja que canvien de política cada vegada. Primer diuen que Catalunya necessita immigrants i van a una població de la Catalunya interior i afirmen que la immigració és un problema. Hi ha punts negatius a la immigració, però també n’hi ha de positius.

Per què no es diu que aquí hi ha 650 mil immigrants que cotitzen a la Seguretat Social?

Veus a prop la fi del conflicte palestí-israelià?

A curt termini és impossible perquè en l’última ofensiva de Sharon aquest va agreujar l’odi i la desesperació del poble palestí.

Quina és la solució?

La solució és la retirada d’Israel dels territoris ocupats, vingui això de la societat israeliana, de la comunitat internacional o a través d’una guerra.

21

I et volen eliminar d’una forma física o com a víctima. Es tracta del colonialisme de sempre. Els israelians sempre diuen que van arribar a una terra on no hi havia ningú o amb salvatges. Com els anglesos que van arribar a Estats Units i deien que no hi havia ningú i van massacrar tots els indígenes.

JORDI TARRÉS

Salah Jamal al pati de l'Ateneu Barcelonès Arafat va ser elegit democràticament. Pels israelians enfonsar Arafat vol dir enfonsar Palestina. La figura d’Arafat és important pel que representa.

després pateixi una ocupació i unes destrosses, com estaria! Amb la guerra s’han perdut els llocs de treball.

La gent està completament desesperada.

Com interpretes que Sharon hagi alliberat Arafat?

Crec que Israel va cuinar alguna cosa, com podria ser la renúncia de l’ONU a una comissió d’investigació pel cas de Jenin.

Personalment, prefereixo Arafat confinat i, a canvi que m’expliquin què va passar a Jenin perquè si no s’investiga, em pregunto quina garantia tindrem que no es torni a repetir d’aquí quatre dies.

Un país incomunicat Les carreteres han estat foradades. Si tu tinguessis productes per repartir o distribuir, les camionetes no arribarien per culpa dels check-points, l’estat de setge. És com un camp de concentració enorme i dins d’aquest hi ha pobles, ciutats que són camps de concentració petits que estan aïllats. Els mitjans de comunicació, els telèfons, la premsa està parada; les antenes de ràdio bombardejades, la televisió. Jo no sé com poden viure.

Què s’ha descobert a Jenin?

Segons la reconeguda entitat Human Rights Watch entre les baixes palestines hi ha nens, dones, gent gran i discapacitats, amb noms i cognoms de cada víctima. Van enderrocar les cases sobre els habitants.

Quin és l’estat d’ànim dels palestins?

Cisjordània és una zona totalment desballestada. No funciona res, cap institució, ni la sanitat, ni les obres públiques, ni el comerç. Els centres comercials, les botigues, totes estan destruïdes i els productes robats per l’exèrcit. Imagina’t a una ciutat que ja era pobre i que

I la gent com aguanta?

L’única esperança que tenen és la supervivència. Les forces estan desequilibrades però els queda una cosa, la dignitat, que vol dir que no s’agenollaran mai.

Ja els pots donar vint mil cops més, no s’agenollaran. I això fa petar la fermesa de l’Estat d’Israel. És difícil de trobar una causa més justa que la d’un poble expulsat i ocupat.

Com és el procés d’expulsióocupació?

Primer t’expulsen i després t’ocupen. Et treuen la terra, l’aigua.

A principis dels setanta Salah Jamal va fer escala a Barcelona en un vaixell que anava a Londres i s’hi va quedar a viure. La seva personal diàspora el va fer marxar de la ciutat de Nablús on va néixer i el va portar a una ciutat que lluitava contra el franquisme. Salah Jamal, palestí de cinquanta anys, és metge, historiador i professor de Diversitat Cultural de la Universitat de Vic. Jamal no només és l'autor d'un breu llibre d’història sobre l’ocupació i la resistència del poble palestí, sinó una persona sensible als plaers culinaris. Un dels llibres més premiats va ser Aroma Árabe, relatos y recetas (Ed. Zendrera) guardonat com el millor de cuina estrangera al Salon du Libre Gourmand 2000.

També ha escrit el llibre en àrab Catalunya en quatre pinzellades (Ed. Altafulla i Fundació Jaume Bofill). Salah Jamal té la sensibilitat a flor de pell quan parla del poble palestí perquè com a metge dermatoveneròleg, coneix molt bé les nafres i les cicatrius del seu país.

I quan parlen d’inseguretat?

Cada dos per tres els polítics fan un paral·lel.lisme de la immigració amb la inseguretat.

Si sumem el resultat dels robatoris dels immigrants des de fa deu anys cap aquí i el multipliquem per deu, el resultat no iguala la xoriçada dels quatre directius del Banco Bilbao Vizcaya.

Com frenar l’allau immigratori?

Primer, no exportant la riquesa del Tercer Món i segon, lluitant contra les màfies de les pasteres. Cal donar decència al Tercer Món, deixar la riquesa per als que es queden allà. La gent immigrada només busca la supervivència.

I la integració dels nouvinguts al nostre país?

Tot és classisme. Si tens la butxaca plena et donen la benvinguda, si tens la butxaca buida et matxaquen amb tots els discursos d’integració. Per demagògia se li exigeix més a l’immigrant pobre que el ric.

Què en penses del tractament mediàtic de la immigració?

Hi ha desenes d’associacions que fomenten la immigració però un imam que faci un discurs extravagant surt a tots els mitjans i moltíssimes associacions que treballen com a formigues no surten enlloc o no d’una forma espectacular.

22

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

23

REPORTATGE

Treinta asociaciones y más de 5.000 firmas avalan el interés popular por reabrir el célebre teatro del Paralelo barcelonés

Un reportatge de Jordi Gol

La resurrección de El Molino

F

rente a la pasividad absoluta de las instituciones públicas ante el evidente deterioro del edificio, protegido como patrimonio público, la plataforma ‘Fem girar El Molino’, que incluye a una treintena de asociaciones de la más diversa índole del Paralelo, Sant Antoni y el Raval, han decidido realizar una serie de acciones para llamar la atención sobre el lamentable estado en que se encuentra el teatro. La primera de ellas ha sido una recogida de firmas para reabrir el teatro, que cuenta ya con unas 5.000 rúbricas.

Además, aprovechando la gran cantidad de artistas que se han sumado a la iniciativa , la plataforma llevó a cabo, el 9 de marzo, una limpieza de la fachada, acompañada de un espectáculo con las más diversas actuaciones.

Su intención era denunciar públicamente la situación del local y la falta de proyectos de sus dueños, la empresa ‘Vilà Vilà’.

La plataforma volvió a salir a la calle el pasado 27 de abril. Querían recordar que este era el día en que se agotaba el plazo establecido por el ayuntamiento para que los propietarios presentasen un plan de viabilidad para reflotar el Molino, teatro que hicieron quebrar en 1997 a causa de las deudas, de la ausencia de público (apenas un 40% del aforo), y de la falta de

ayudas institucionales.

Las últimas noticias que tienen los representantes vecinales es que ‘Vilà Vilà’ quiere transformar el Molino en un restaurante. La plataforma se opone, argumentando que un espacio tan emblemático debería conservar su función original.

Los vecinos no están dispuestos a que los problemas económicos acaben con un símbolo que resistió incluso a la censura franquista Para ello, han presentado al ayuntamiento un proyecto innovador que, según el actor Arnau Vilardebò, representante de la plataforma, aboga por “un espacio polivalente, para copas, con restaurante, pero también con música, teatro de pequeño formato, cabaret, baile, festivales multimedia, etc. Algo para lo que resulta idónea la peculiar estructura del escenario del Molino, que entra hasta el patio de butacas”.

Carmen Deiros, miembro de la plataforma, defiende que este proyecto “debe ser gestionado por la plataforma y financiado por las propias actuaciones, con entradas a precios populares”. De lo contrario, exige “que lo compre el ayuntamiento y que se convierta en un centro concertado, como el Mercat de les Flors”.

El Molino comenzó su andadura en 1889, como la sala de espectáculos ‘La pajarera catalana’, para convertirse, en 1908, en el ‘Petit Molin Rouge’.

Con la llegada de la dictadura, su nombre se castellanizó y se omitió el adjetivo ‘rojo’. El Molino es el Music Hall más antiguo de Europa y sus especiales condiciones de proximidad e intimidad dieron origen a un espectáculo único, ligeramente subido de tono y trasgresor, que lo convirtió, durante más de ocho décadas, en el reclamo artístico más importante de la ciudad.

Los vecinos no están dispuestos a que los problemas económicos acaben con un símbolo que resistió incluso a la censura franquista.

Son conscientes que la reapertura de Molino sería un paso importante para la recuperación integral del barrio. Su próxima acción será un referéndum consultivo en la Fira d’Entitats.

Auge y caída del Paralelo

JORDI TARRÉS

Actualmente el Molino está en estado de abandono El Paralelo es hoy tan solo una avenida de tantas, en la creciente área metropolitana de Barcelona.

Sin embargo, las aceras por las que pululan solitarios transeúntes bulleron, no hace tanto tiempo, con la animación y el brillo de los

teatros y las lentejuelas.

Y es que el Paralelo fue un referente del espectáculo en España y en Europa. En su tablas comenzaron carreras fulgurantes, como la de la Bella Dorita o la de Raquel Meller, artistas de

BLANCO

alcanzaron un amplio reconocimiento internacional.

También fue cuna de populares actores, como Luis Cuenca o Paco Martínez Soria. Bajo sus focos triunfaron vedettes de pluma y peineta, como Lita Claver ‘La Maña’ o Merche Mar. Sin olvidar a personajes tan genuinamente ‘paralelianos’ como los showmans Pipper, el Gran Jonson, o el genial actor cómico Alady.

Tuvo el Paralelo sus biógrafos, como Luis Cabañas Guevara o el gran crítico y escritor Sebastiá Guach, cuyos libros y artículos certificaron la importancia de este fenómeno social, profundamente enraizado en los movimientos obreros y populares, de una Barcelona que buscaba su identidad en la turbulenta España de principios de siglo.

Su idiosincrasia sabía conjugar el teatro tradicional con espectáculos más populares, y a la sombra de las luces

deslumbrantes, nacieron cafés cantantes y tablaos flamencos, que daban un toque canalla y popular a la amalgama social que abarrotaba las calles.

Este peculiar barrio nació hacia el 1894 como un recinto de casetas feriales, para solaz de las capas más humildes de la sociedad. Pero poco a poco se fueron levantando teatros bares y cafés que concentraron la vida social, diurna y nocturna, durante más de ocho décadas.

Los gustos más dispares marcaron las diferentes épocas, desde la pasión por la pantomima de las dos primeras décadas, hasta la explícita revista de los últimos setenta; pasando por el melodrama en los veinte, la zarzuela en los treinta, en Cabaret y el Music Hall en los cuarenta y cincuenta, y las variedades y la Revista de los sesenta y setenta.

En esta última época comienza la auténtica decadencia del Paralelo como centro de la vida artística

barcelonesa. Hay quien dice que fue en los sesenta, con la aparición del empresario Matías Colsada y sus ‘alegres chicas’, que intentaron introducir el gusto madrileño en una ciudad poco receptiva. Otros, como el showman y cómico Diomny, protagonista de la última revista del Paralelo, en el Molino, le echan la culpa a los cambios de gusto en el público y, sobre todo, a la popularización de la televisión.

Merche Mar opina, sin embargo, que el principal problema es la falta de empresarios atrevidos, pues la experiencia con la compañía ‘El Molino’ por provincias ha demostrado que con un espectáculo de revista moderno se puede llegar todavía a cualquier tipo de público.

Sea como fuere, el Paralelo, sombrío y deslucido, espera la fórmula original que lo despierte de su apático sueño y lo devuelva a la primera línea del espectáculo mundial.

24

ALTRES ASSOCIACIONS

Entitat del mes

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

Dissidència des de la base Després de més d'un any de vida, ARRAN és ja un punt de referència pel barri de Sants. Joves i no tan joves s’hi donen cita per trobar un ambient que olora resistència i contrainformació

ALBERT LÓPEZ

Si fèssim periodisme-ficció seria fascinant imaginar un diàleg entre l’anarquista Durruti i el bolxevic Trostki. Bé, tampoc no cal anar tan lluny en el temps. Més ho seria, si cap, entre Eduardo Galeano i Noam Chomsky parlant sobre el fenomen globalitzador. Aquestes trobades no s’han donat, però els nostres autors estan més a prop nostre del que imaginem. De fet, es donen la mà en un espai molt singular. Es tracta d’ARRAN, una associació cultural amb poc més d’un any de vida que ha nascut al barri de Sants, i no pas per casualitat. Us preguntareu què és exactament ARRAN. L’Alba i l’Esther, dues de les responsables de tot plegat, ens expliquen que tenen quatre projectes bàsics: “el bar com a lloc de reunió, una llibreria-distribuïdora de material alternatiu i crític, un centre de documentació de moviments socials convertit en arxiu públic, i un servei de serigrafia, estrampació de samarretes i materials per ajudar l’autogestió d’associacions”. No està gens malament, no?.

El bar i la llibreria, punt de trobada El bar és el que fa posible que tot rutlli. De fet, em confesa l’Alba que poden mantenir el local gràcies als ingressos que obtenen dels cafès, els pinxos i els entrepans ja que no reben cap tipus de subvenció institucional. Només compten amb les quotes voluntàries de sis-cents socis. Sovint el bar es converteix en improvisat centre de reunió per associacions o simplement joves que fan la cervesseta abans d’anar de festa. Acaba d’entrar una parella d’homes grans i es posen a parlar de les “batalletes“ de la Guerra Civil, mentre prenen un café.

Immediatament penso que realment és un punt de trobada per Sants i, a més, amb el valor afegit de la varietat generacional que s’hi pot trobar.

La llibreria està un cop deixem enrere el bar. Hi podem trobar

IGNASI R. RENOM

L'Associació Cultural Arran a la plaça Osca de Sants

llibres i publicacions difícils de cercar. Podem afirmar que està especialitzada en la Guerra Civil i la revolució espanyola, on sobresurten les obres d’anarquistes i poumistes, sobre el pensament llibertari i marxista.

Si coneixeu Abel Paz i Víctor Alba esteu d’enhorabona.

La globalització, el pensament únic i la qüestió nacional dels pobles són l’altre gran eix documental.

Però no només això. També tenen llibres sobre moviments socials, dones, ecologia, immigració, economia crítica, antiracisme, educació, comunicació, drogues, pressons, etc. Em crida l’atenció escrits de José Bové i de Gerry Adams i, de fet, la qüestió irlandesa i basca també tenen un lloc destacat. És un espai, doncs, on conviu la música de Fermín Muguruza i KOP amb proclames

revolucionàries del Che i de l’EZLN estampades a samarretes.

Però...d’on han sortit?

Deia abans que no era casual el sorgiment d’ARRAN a Sants.

Juntament amb Gràcia és un dels barris on es detecta amb més intensitat els moviments socials juvenils de protesta, ja sigui contra el feixisme, la globalització, el capitalisme o en defensa de l’okupació. De fet, molta de la gent d’ARRAN prové de l’assamblea de joves de Sants i del moviment okupa, al que donen total suport. L’Esther ens matitza que ARRAN no és una ruptura amb l’okupació sinó “un pas més, una forma d’arribar a molta més gent del carrer que un centre social okupat”. L’Alba afegeix: ”és un espai d’es d’on fomentar la cultura de resistència i extendre-la al màxim de gent possible, sense crear ghettos,

un dels perills que tenen els Centres Socials Okupats” “Organitzem xerrades, exposicions, presentacions de llibres, visionats de videos i informem els socis d’altres associacions i butlletins de contrainformació”, explica l’Alba. La seva lluita, doncs, és de base, de formació “per crear coses als barris per a que la gent es pugui organitzar i tingui eines per fer front les agressions que patim”. De fet, ens asseguren que cada cop comencen “des de més avall perquè l’ofensiva i el bombardeig de pensament únic que s’està difonent des del govern espanyol és cada cop més gran”.

Tota una declaració ideològica d’intencions.

Sense un ideari polític únic Cada membre d’ARRAN lluita des de la seva pròpia plataforma

política, però ideològicament estan situats a l’esquerra extraparlamentària. L’Alba i l’Esther ens recorden que ARRAN és només un “espai de sociabilitat i quotidianeitat”, per tant, no tenen un ideari polític únic. Això sí, coincidiexen que la lluita “ha de ser local” i el pensament “global”, provingui d’independentistes, llibertaris o comunistes. Tenen clar que els uneix aspectes com la lluita contra el capitalisme, el feixisme i el patricarcat, que volen una societat “més justa i igualitària”.

Saben que això pot sonar a paraules buides, per això afegeixen ràpidament que “les pràctiques són molt importants i que el treball de concienciació que s’ha de fer és molt gran perquè la gent d’avui té molt poca formació política”.

Sembla, però, que ells si que en tenen. Creuen que les ideologies històriques com el comunisme i l’anarquisme “tenen masses prejudicis a sobre degut a les experiències” que hi ha hagut. És per això que s’autocalifiquen “comunistes llibertàries”, ja que creuen que ambdues ideologies tenen aspectes positius que cal convinar i negatius que cal superar.

L’última parada és el centre de documentació. Tenen catalogades tota mena de revistes i publicacions, des d’Ajoblanco, Ardi Beltza, Maldeojo, Boltxevike, Kalegorria i Solidaritat Obrera fins a La Veu del Carrer i El Temps. Aquestes publicacions són només un exemple de la gran quantitat de material que han aconseguit recopilar. Està al nostre abast d’una manera més fàcil gràcies a la feina de gent com l’Esther, qui afirma, convençuda, que “ara poden crèixer projectes perquè fa molt de temps que hi ha gent que està treballant. En aquest any s’ha consolidat un teixit de gent que fa posible que ARRAN funcioni”. Els dubtes que tenien sobre el seu èxit es va esvair “el primer mes”. Molta de la gent del barri els ha donat suport.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

LLIBRES

Un còmic reflexiona amb humor sobre la globalització

La Globalización. Pasen y vean Autors: Alfons López i Pepe Gálvez Editorial: Icaria editorial - CC.OO. Pàgines: 95 pàgines REDACCIÓ

El dibuixant Alfons López és un dels coautors, juntament amb Pepe Gálvez, d’un llibre-còmic sobre la Globalització. Vinyeta a vinyeta ens remuntem des de Lucy, una femella d’australopitecus nascuda a Etiòpia, fins al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Alfons López i Pepe Gálvez ens presenten el cantó irònic i humorístic de la mundialització.

Els seus textos i dibuixos demostren que un altre món és possible.

Partint de la desaparició del company, Pensamiento Alternativo, d’una atractiva dona anomenada

Soledad Izquierda, l’investigador privat Felipe Marlou es compromet a trobar-lo. Aquesta és el pretext per desenvolupar els continguts del llibre.

Prenent el procés de globalització com la fase actual del capitalisme, els autors proposen una aproximació històrica a la present situació, les seves característiques fonamentals i les possibles, encara que parcials i alternatives. Però també hi ha una reflexió sobre la pròpia condició humana a partir dels recents troballes de l’arqueologia i la paleoantropologia.

El llibre comença des de les primeres passes de l’ homo

sapiens fins a la crisi capitalista dels anys 70. Es tracta d’un recorregut que recull els moments claus de l’evolució cultural, dels canvis tecnològics i dels sistemes de producció que transcorren en paral·lel a les constants de competitivitat, agressivitat i domini territorial de la nostra espècie.

Les bases de la Globalització, l’anàlisi del pensament neoliberal, el mercat de treball, la potència global d’Estats Units, la immigració i la insostenibilitat, són alguns dels temes dels continguts del segon capítol del còmic.

El següent capítol parla sobre el "factor primat" que portem

dins els humans i el perquè a l’esquerra li costa trobar el nord.

Es tracta d’una crida contra l’excés d’idealisme i la necessitat d’assumir una reflexió crítica com a espècie i assumir les nostres limitacions, utilitzant la raó com a regulador de la llei.

Finalment, l’últim capítol recull les propostes bàsiques del moviment per una altra globalització, com el fòrum social mundial, la condonació del deute extern, l’extensió del comerç just, la democratització de les empreses, entre d’altres temes.

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2002

BARCELONES

25

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

EXPOSICIÓ

LLIBRES

EXPOSICIÓ

Calia esventrar Ciutat Vella?

Nazario, superviviente remodelación de Ciutat Vella. Un análisis crítico del modelo La La jove arquitecta Stefanie Von Heeren va presentar el llibre

Barcelona, editat per Veïns en Defensa de la Barcelona Vella.

EVA FERNANDEZ

LUÍS CALDEIRO Nazario es el superviviente de una época gloriosa: cuando la cultura era efervescencia en las calles, provocación y Vida, y no eventos hechos a golpe de subvención y diseño (S+D). Esa época abarca, más o menos, desde la muerte de Franco hasta la primera victoria socialista; y aunque la sombra del generalísimo era aún alargada, todo parecía posible y todo estaba por hacer.

Barcelona le consagra una exposición en la Virreina, “NAZARIO. BARCELONA 1972-2002”, del 17 de abril al 9 de junio. La ciudad le homenajea, y es como si el día homenajeara a la noche, o el orden al caos.

Porque desde el primer momento, la muestra nos retrata quién es Nazario: sus cómics cantan al sexo libre, a la fantasía, al morbo, a las noches de farra, al vicio y la cutrez agridulce del Barrio Chino. O sea, a la pura Vida, con mayúsculas. Algo difícilmente homologable con la Barcelona del Milenio, benestant y burguesa. La de los bares cerrando a las dos y los obreros madrugando a las seis.

La Vida es exuberante y Nazario también. Y no sólo por cantar a la carne y sus excesos: también por el dominio de la línea, que brota sin cesar de su mano. Y no sólo la línea, sino también la mancha: vean si no sus naturalezas muertas en forma de flores o muñecas; están ejecutadas con primoroso detallismo, algo de gran mérito teniendo en cuenta que la técnica que emplea, la acuarela, es de difícil control.

Nada más. En el dossier que se distribuye a la prensa, uno de los articulistas (Eliseo Trenc) afirma que Nazario ponía en evidencia la mísera sexualidad de una época aparentemente “tan” libertina como la Transición. Hoy, treinta años después... ¿Han cambiado tanto las cosas? El Ajuntament lo homenajea, que es como decir que lo convierte en evento, en “Cultura”. Que lo diseca, a fin de cuentas - objeto de culto tras una urna de cristal-. Nosotros, desde aquí, decimos: Aireemos a Nazario, saquémoslo a pasear por las Ramblas –que es donde de verdad le gustaría estar- y, aparte de admirar su valiosa obra, amémos como él, la Vida.

Háganme caso: sus instintos (sobre todo los bajos) se lo agradecerán.

L’afany higienista decimonònic que va inspirar els plans de sanejament del centre de Nàpols representen el fons filosòfic dels plans urbanístics que s’han estat duent a terme a Ciutat Vella. Vázquez Montalbán en el seu pròleg, menciona la conversió de Barcelona en un escenari pasteuritzat: “Barcelona destruye su arqueología de la lucha de clases, dispersa sus barrios residenciales o los pinta de yuppi, derriba sus carnes marginales y las expulsa hacia la periferia, fumiga su canallez hasta convertirla en fantasmas risibles que vayan por laberintos destapados por los bulldozers... y la cultura del estuche y el simulacro precede a la reinauguración de una ciudad abierta al mar y a los exterminadores de todas sus bacterias”.

Nàpols d’altra banda és també una de les ciutats que Stefanie von Heeren va estudiar en la seva tesi en que analitzava els processos de rehabilitació dels cascs antics de Bolonia, Glasgow i Barcelona. No obstant va ser a la “rehabilitació” de Ciutat Vella a la que va dedicar un major espai i és aquest treball el que ens presenta. Malgrat els premis obtinguts i la fama del denominat “model Barcelona”, aquest s’ha dut a terme sense la sensibilitat cap el patrimoni històric de Nàpols o de Bolonia i sense la participació ciutadana de Glasgow.

L’autora parteix de la descripció històrica de la construcció de la ciutat per a dur-nos després de ple a l’anàlisi de les intervencions dutes a terme al Raval i a Sta. Caterina. Dos barris que tenen característiques comunes, entre d’altres la de comptar amb una població envellida, en condicions de vida precària tant a nivell econòmic com social, amb una taxa de morbilitat i mortalitat sensiblement més elevada que la de la resta de Barcelona. Dos barris que tenen equipaments culturals i d’oci adreçats a la ciutat i al turisme, però que presenten importants dèficits en equipaments pensats per les necessitats dels seus habitants. Dos barris en què s’ha permès la degradació de l’habitatge i de la convivència ciutadana fins a extrems insospitats i insuportables, per tal d’afavorir l’expulsió de veïns i veïnes.

Es tracta de un procediment que no és nou, que es caracteritza per un abandó de funcions per part de les administracions que provoca tensions en la convivència i que permet l’establiment i el creixement de bandes organitzades que intimiden els habitants dels barris i els

indueixen a marxar. Un procés que, es bo recordar-ho, ja era denunciat fa gairebé vint anys per Pere Lòpez en un treball en que s’analitzava precisament aquesta zona urbana que coneixem com a Sta. Caterina. L’afany higienista que mencionàvem va aportar la coartada per tal de dur a terme una “rehabilitació” de tabula rasa que es basa en enderrocs a gran escala que han afectat edificis de valor patrimonial catalogats. En el cas de Sta. Caterina la destrucció ha afectat el 70% del barri. Els nous habitatges construïts tenen l’estètica llisa i freda dels habitatges socials a més de tractar-se de obra de molt mala qualitat, com ja han denunciat els veïns d’ambdues zones. Von Heeren defensa la tesi que “Para reducir la densa edificación de los barrios no es preciso derribarla, como lo esta practicando el gobierno municipal en su estrategia de saneamiento. La densidad edificatoria igualmente se puede reducir conservando al mismo tiempo el tejido urbanístico: liberando los patios de edificaciones posteriores o eliminando las remontas de mala calidad que proliferan en las cubiertas.”

El “model Barcelona” s’ha caracteritzat per les grans maniobres especulatives que es recolzen en l’ús contradictori dels Fons de Cohesió de la Unió Europea per a “projectes mediambientals”, ja que aquests són utilitzats per a obrir noves vies als cotxes i per tant per a promoure el transport privat. Aquests fons són gestionats per PROCIVESA, qui ha capitanejat les maniobres especuladores rodones que s’han dut a terme en aquests barris, expropiant els veïns i veïnes a preus risibles per després revendre els terrenys a immobiliàries. Els casos dels porxos de Fontseré o de la Illa Robadors són paradigmàtics en aquest sentit.

El llibre de Stefanie von Heeren és fruït de una investigació aprofundida, traspúa la preocupació de l’autora pel patrimoni històric i per les persones que poblen aquests barris. Persones que no han estat tingudes en compte en els plans de reforma, uns plans que han trencat el teixit social, expulsant moltes famílies fora dels barris de Ciutat Vella.

El procés de reforma ha estat fet silenciant les veus crítiques i amansint el moviment ciutadà. Tornem al pròleg de Vázquez Montalbán per a finalitzar : “El racional análisis de von Heeren sobre las diferencias entre la realidad y el deseo aplicados sobre la remodelación del Raval y del barrio de Santa Catalina merecen la atención de la ciudadanía porque demuestran las prácticas del despotismo ilustrado de una administaración cerrada a la posibilidad de una auténtica democracia participativa”.

Al darrere de la càmera GEMMA AGUILERA Us recomanem una exposició fotogràfica no gaire convencional. No hi trobareu una retrospectiva d’autor ni plafons carregats de text explicant el per què, el com i el quan de cada imatge. A la Vitrina del Fotògraf del Palau Robert intuïreu com és la persona que prem el botó de la càmera fotogràfica. Fins el 26 de maig, aquest espai és per al fotògraf Dani Codina.

Actualment Dani Codina treballa com a free-lance i ha publicat les seves fotografies a Altaïr, Descobrir Catalunya, GEO, The Israeli Geographical, Viajes National Geographic, Avui, etc. Col.labora en mitjans locals com la Veu del Carrer, Barcelona Metròpolis Mediterrània o Barcelona Plus. També ha participat en diverses exposicions col·lectives.

Aquesta és la seva presentació professional, però ell mateix ens descobreix a la vitrina una part de la seva vida que no mostren les fotografies.

Una faixa de casteller, una granota de plàstic que forma part de la col·lecció de granotes del Dani, un projector de diapositives, algunes revistes on ha publicat o una partitura d’una cançó de Yann Tiersen per a la pel·lícula Amélie comparteixen l’espai amb El meu àlbum, una setantena de petits retrats de la seva quotidianitat, on el nexe comú de la majoria d’ells és el protagonisme de l’acció humana. És una invitació del fotògraf a entrar en l’esfera més privada de la seva vida: fotografia la seva família, els seus amics, el seu entorn més proper i les seves aficions. També reserva un espai als detalls que sovint passen desapercebuts, als paisatges i als experiments, com ara fotografiar persones a través de miralls i vidres.

A les parets del voltant de la vitrina hi ha una dotzena d’imatges amb una intenció artística més evident, però on també és palès l’interès del fotògraf per les persones: un pastor amb el seu ramat, una processó de Setmana Santa, una pagès que pentina una olivera o uns castellers fent un tres de vuit completen aquesta visió de la realitat més propera de Dani Codina.

Sens dubte és una oportunitat per conèixer qui hi ha al darrere de la mirada que mostren les imatges, l’instant en què el creador s’obre pas entre la seva creació.

DANI CODINA

37, Rue Bûcherie - París

26

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Adigsa va iniciar la seva tasca fa més de quinze anys, amb el traspàs de 60.000 habitatges construïts per l’Estat fins el 1980 i distribuïts en 201 promocions a diferents barris d’arreu de Catalunya.

En aquest període de quinze anys, Adigsa ha invertit prop de 75.000 milions de pessetes en obres de rehabilitació d’habitatges, acabament de les urbanitzacions i reparacions estructurals, i en manteniment corrector i preventiu dels edificis.

maig-juny de 2002

La gestió d’Adigsa en l’àmbit de l’administració del patrimoni d’habitatge públic, es centra en la normalització jurídica i econòmica dels habitatges, l’amortització i escripturació dels habitatges transferits, la contractació, escripturació i lliurament de les noves promocions, la regularització tributària dels habitatges, la cessió de les urbanitzacions als Ajuntaments i totes les actuacions pròpies de l’administració de finques en relació als titulars dels habitatges i a les comunitats de veïns.

Adigsa Barcelona C. de la Diputació, 92 08015 Barcelona

Adigsa Girona C. de la Rutlla, 112-114 17003 Girona

Adigsa Tarragona C. de Gasòmetre, 22, entresòl 1a 43001 Tarragona

Adigsa Lleida Plaça d’Espanya, 3, entresòl 25002 Lleida

Tel. 932 28 72 00 Fax 932 28 71 01

Tel. 972 41 69 80 Fax 972 22 72 70

Tel. 977 24 70 36 Fax 977 24 42 63

Tel. 973 28 94 66 Fax 973 28 19 33

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

maig-juny de 2002

La segunda zona verde de la ciudad BARCELONA EVA LECHUGA

El Ayuntamiento está diseñando, desde los despachos del departamento urbanismo, el proyecto de creación de un inmenso pulmón verde, el parque de los Tres Turons. Se trata de la unión de los parques del Guinardó, el del Carmel o La Muntanya Pelada, y el parque Güell, que sumarían una extensión de 50 hectáreas de superficie y 3,5 kilómetros de longitud. Todo ello supone la creación de la segunda zona verde más grande de Barcelona, después de Montjuic, quitándole el segundo puesto al parque de la Ciutadella, que quedaría en tercer lugar.

Este histórico proyecto, que se retomó hace unos diez años, sería una buena noticia si no fuera porque conlleva la expropiación de entre 600 y 800 familias de tres barrios diferentes: una parte del barrio de Font d'en Fargues, comprendida entre el pasaje, plaza y paseo de Font de la Mulassa, Maurici Vilomara, Dr. Coll y paseo Font d'en Fargues; una zona del barrio del Carmel, que va desde la Carretera del Carmel, Doctor Bové, Múhlberg, Gran Vista, Marsans i Rof, Pasteur y Turó de la Rovira; y otra del barrio de Can Baró compuesta por las calles Budapest, Francisco Alegre, Josep Serrano, Lavèrni, Marià Lavèrnia( que desaparecería por completo), Panorama y Tenerife.

El proyecto supone la unión de los parques del Guinardó, el Carmel y el parque Güell Hasta ahora, la batalla por las expropiaciones se había centrado en la zona del Turó de la Rovira, calificada por Porcioles, en el Plan General Metropolitano (PGM) de 1976, como zona verde, aunque está habitada desde hace 50 años y que el Ayuntamiento intenta recuperar como parque desde hace tiempo. Pero el nuevo proyecto tiene la intención de vaciar de casas una superficie triangular de unas cuatro hectáreas situadas al norte del parque del Guinardó, y compuesta por las calles citadas.

Aunque Román de Solà, miembro de la comisión de afectados por el parque de los Tres Turons, comenta que “el proyecto definitivo del Ayuntamiento sobre los límites del parque no está finalizado todavía.

Después de varios falsos avisos, el Ayuntamiento nos ha dicho que lo podremos ver el próximo mes de junio”.

Un vecino de la calle FontRubia comenta que, en esta zona, donde ya se han realizado varias expropiaciones, el Ayuntamiento estuvo negociando con los

●Breus de barri ZONA FRANCA El Metro més a prop Per fi s’ha fet públic que el segon tram de la Línia 9 entre la Zona Franca i la zona universitària de la Diagonal es licitarà abans del mes d’octubre. El primer tram que uneix la Zona Franca amb l’aeroport es construirà a continuació.

El proyecto del Parc dels Tres Turons puede echar a 600 familias de sus casas

●

27

LES CORTS Retirada del monument franquista El districte de Les Corts ha encarregat a l’arquitecte Helio Piñón un pla urbanístic per la zona que avui presideix el monument franquista, dedicat als caiguts per Déu i per Espanya. El monument situat a la zona universitària ha patit diversos atemptats i ha de desaparéixer en la nova planificació urbanística. Ara només queda que la Comissió d’escultures de l’Ajuntament doni la llum verda.

JOSEP MASIP

Una de las casas afectadas por el proyecto del parque

vecinos caso por caso, para que no pudieran ejercer una presión conjunta, y cedieran de forma más o menos rápida y fácil. Esta era, junto con el hecho de que tampoco les había ofrecido una vivienda nueva a cambio de la suya, la principal preocupación de los afectados.

Esta situación llevó a los vecinos de los tres barrios a unirse y formar una comisión de afectados- que ellos cifran en unos 2.000- para negociar con el Ayuntamiento una solución en la que quepa no sólo el parque, sino también los ciudadanos y sus casas. “Los vecinos afectados estamos a favor del parque, pero creemos que lo más razonable sería que se respetasen las viviendas, puesto que se construyeron cuando el terreno era urbanizable. En Collserola existen sin problemas zonas habitadas dentro del parque, mientras que en zonas verdes sin vecinos, como Montjuïc, es peligroso pasear cuando oscurece y fomenta la creación de zonas marginales”, comenta Sonia Lluch, miembro de la comisión de afectados. La comisión defiende,

así, el modelo de parque mixto, “dado el gran espacio verde que ya existe, no es incoherente que los vecinos puedan continuar viviendo dentro de los límites del parque”, afirma Lluch. Fernando González, presidente de la asociación de vecinos del Carmel, apunta que si se tienen que echar abajo algunas casas desocupadas o en mal estado no importa, “siempre y cuando se respete al resto, que ha cuidado sus viviendas, a pesar de saber que estaban afectadas”.

Ante esta demanda, los máximos responsables del Distrito (Imma Moraleda, regidora del Distrite d'Horta-Guinardó; Maravillas Rojo, presidenta del Consell del Districte y Custodia Moreno, comisaria de urbanismo) han ido modificando su posicionamiento a la medida de sus necesidades. Primero afirmaron, de forma pública, que no se echaría a nadie de sus casas.

Después llegaron a ofrecer plazos de 20 y hasta 30 años. Ahora ya no parece que se vayan a contemplar ninguna de estas soluciones.

La realidad es que cinco familias de la calle Muhlberg ya han recibido

la carta de expropiación en junio del año pasado. El proceso se inició alegando que las viviendas-una es de 1917 y otra de 1932- de estos vecinos impedían la remodelación de la calle, ya que su estado es lamentable: no se puede pasar por las aceras, los postes de la luz, los coches y otras señales de tráfico entorpecen el paso de peatones.

Pero aun están esperando que se inicien las obras. “La razón real de la expropiación es la creación del parque, si vendemos nuestras casas al Ayuntamiento, nunca se llegarán a realizar las obras de reforma vial”, aduce Antonio González, vocal de urbanismo de la asociación de vecinos del Carmel.

Con el fin de evitar que se les eche de sus casas se están realizando diversas iniciativas con el fin de ser escuchados por el Ayuntamiento: recogida de firmas, manifestaciones y distribución de pancartas en las fachadas de las casas afectadas. Sonia Lluch concluye diciendo que “las propuestas del Ayuntamiento no serán definitivas, porque los vecinos tenemos mucho que decir”.

La casa afectada de la Mercè Mercè vive en una casa unifamiliar de la calle Marsans i Rof. Desde fuera se ve que está rodeada de zona verde. La fachada tiene un cierto estilo modernista y está recien pintada, en tonos terrosos.

Los relieves de la cornisa superior están semicubiertos por flores y plantas bien cuidadas. Entramos en la casa y lo primero que se ve es el baño. Es grande, “pero necesita una reforma”, dice, que no se atreve a iniciar debido a la posibilidad de que la echen en cualquier momento. La cocina, en cambio, la reformó hace un tiempo, a pesar de que antes de empezar la obra tuvo que firmar un documento ante notario en el que renunciaba al incremento de la valía de la casa si se hacen obras de mejora, para que a la hora de venderla no lo reclame. A través de una escalera de caracol, se sube a la terraza, que está en el piso

superior. Las casas de esta zona suelen tener dos plantas, para compensar el desnivel de la montaña.

Desde la terraza la vista de Barcelona es espectacular, por eso, en algunos casos, el Ayuntamiento quiere hacer miradores en los terrenos en los que ahora hay casas. En esta parte, a un lado, hay un local de unos 30 metros cuadrados que su marido utilizaba como taller de pintura, y que ahora está inutilizado, “ahí se podría hacer una segunda vivienda con una pequeña reforma, pero no nos atrevemos a hacer nada”, comenta Mercè.

La familia de Mercè ha vivido en esta casa durante 3 generaciones. Durante los últimos años vive con la inquietud de no saber si tendrá que marcharse. Mercé es una de las personas afectadas por el proyecto del parque del Tres Turons.

TRAVESSERA DE DALT Carta a l’alcalde Clos L’AV. i la de comerciants han enviat una carta a l’alcalde de Barcelona on plantegen que "s’anteposi la qualitat de vida dels ciutadans a la de l’ús i abús del transport privat". Demanen que "se soterri el trànsit ràpid del cinturó a la Travessera de Dalt i que no hi hagi més de quatre carrils soterrats, com més de quatre carrils de circulació per sobre". I també plantegen les associacions que "mentre no es comencin aquestes obres, el més aviat possible es redueixin a quatre (dos per banda) els carrils de circulació de la Travessera de Dalt i que l’espai que es guanyi sigui dedicat a ampliar les dues voreres".

Esperem que tingui resposta.

SARRIÀ Salvem el parc de l’Oreneta Amb la consigna de «Preservem Collserola» s’estan recollint firmes contra el vial que es pensa construir. S’afirma que «fomentarà un augment insostenible del trànsit de vehicles, el qual afectarà al parc natural i al barri de Can Caralleu».

Les entitats i les associacions afegeixen que «es vol crear una barrera artificial entre el parc de l’Oreneta i el parc de Collserola, tallant la connectivitat biològica d’aquest lloc que forma un únic sistema natural».

CAN TUNIS Problemes afegits Quatre municipis, Cornellà, Badalona, Sant Boi i el Prat de Llobregat han rebutjat a veïns de Can Tunis. Regesa, empresa que porta a terme el desmantellament del barri, cerca pisos en altres municipis i no a Barcelona ciutat.

L’Ajuntament de Cornellà ha denunciat que Barcelona es limita a exportar un problema social sense solucionar-lo. Can Tunis no ha de suposar només unes expropiacions i, a canvi, uns diners o un pis sinó que haurà d’anar acompanyat d’una sèrie de mesures socials que garanteixen la incorporació dels afectats a la seva nova barriada, que lògicament hauria de ser barcelonina.

28

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

Parkings Consell de Cent, Plaça de les Glòries, Independència, Avda. Meridiana, Gran Via Metro Glòries, Clot Autobusos 18, 33, 34, 43, 44, 48, 51, 54, 56, 62, 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

maig-juny de 2002

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

Llibres Material escolar i d'oficina Jocs didàctics

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

FORN DE PA D'AVINYÓ

Av. Diagonal, 322 - 08013 Barcelona Tel. 93 207 38 98 - Fax 93 207 76 58

Casa fundada l'any 1912

CASA BEETHOVEN RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 08002 BARCELONA TEL. i FAX (93) 301 48 26 http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

OBERT TOT L'ANY ORXATES, GELATS GRANITZATS, SUÏSSOS ENTREPANS, GOFRES… Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@retemail.es

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL.LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

PASTISSERIA GRANJA

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26 Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER !

93 412 76 00

La Veu del

29

VEÏNAT

CARRER

maig-juny de 2002

●Breus de barri

Collserola, aïllada i perdent terreny

TORRELLOBETA Cotxeres de Borbó El desmantellament de les citades cotxeres és una reivindicació que dura ja 25 anys, recorda l’A.V. en un escrit. Els veïns recorden l’acord firmat el 1987 en què l’Ajuntament i la direcció de TMB van acceptar desmantellar les cotxeres quan estiguessin construïda una cotxera en el "triangle ferroviari". El citat triangle està ja construït. Desmantellin les cotxeres! Això és el que reivindica l’A.V. Es tracta de massa anys esperant.

El creixement urbanístic fa necessària la creació d'un nou marc de protecció per al parc

SARRIÀ Requalificació de l’Espanyol Una primera sentència accepta la requalificació de l’estadi de Sarrià.

Una primera, encara que no ferma, al que n’han de seguir cinc més, ja que van ser sis els recursos presentats, un d’ells per la Favb.

L’operació especulativa va suposar pel RCD Espanyol ingressar 57,9 milions en un moment de greu crisi econòmica.

SARRIÀ Reivindicació de l’edifici de pericultura L’A.V. de Sant Gervasi ha tingut en aquesta reclamació una de les seves campanyes històriques.

Davant la manca d’equipaments públics al barri, la reclamació es basa en recuperar tant el solar com l’edifici de l’antiga escola de puericultura. L’Ajuntament es troba en negociacions amb el propietari de la finca per tal d’arribar a un acord de venda i, si aquest no es produeix, hi haurà una expropiació.

Ja s’ha fet un pla d’usos que inclou la nova biblioteca del barri.

HORTA Túnel d’Horta El 25 d’abril l’A.V. va adreçar una carta a l’alcalde on expressaven: "Encara no sabem quina és la seva postura pel que fa a aquest projecte. Només sabem, per boca d’en Xavier Casas que a l’Ajuntament no li ha arribat cap projecte i que, per tant, no es pot pronunciar. Però és que nosaltres, i amb vosaltres una centena d’entitats de Barcelona i el Vallès, el que volem no és una elucubració sobre un projecte, sinó el que demanem de vostè és que es pronunciï per principi; que ens digui que no veu la necessitat d’un altre túnel a Collserola; que actuï amb conseqüència i sigui capaç de fer que l’Ajuntament gestioni la modificació del Pla General Metropolità pel que fa a les reserves de sòl i al traçats de viari que pengen sobre els nostres caps com una espasa de Damocles".

RAVAL Tanca l’única piscina La piscina Folch i Torres tanca després de 30 anys de prestar servei. L’Ajuntament argumenta la precarietat de l’edifici. Els 600 usuaris argumenten que s’hauria d’haver previst construir un recanvi, Diuen que ho serà la piscina que l’any 2004 s’inaugura en el complex esportiu de Can Ricart. Els usuaris denuncien que s’havia realitzat un pla de millora i no s’ha fet.

●

BARCELONA L AIA FARRAN

Les 8.000 hectàrees que formen la serra de Collserola representen l’últim dels espais verds més importants que queden a Barcelona, però el creixement de la ciutat i dels municipis confinants (Sant Cugat o Sant Feliu de Lobregat entre d’altres) amenacen el Parc. Per evitar la degradació de Collserola diverses entitats ecologistes i veïnals van organitzarse l’any 2000 amb la creació de la Plataforma Cívica per la defensa de Collserola i la publicació d’un manifest on es recullen les principals agressions a aquest espai natural i es descriuen les noves necessitats per a un nou marc de protecció.

Les amenaces més importats per la conservació del parc neixen dels diversos projectes urbanístics recollits en el Pla General Municipal. Segons el Manifest, la creació del Centre Direccional de Cerdanyola suposa el creixement d’aquest municipi fins a Sant Cugat, i per tant, l’aïllament total de Collserola entre nuclis urbans. La construcció del Túnel d’Horta significa la fragmentació de l’espai natural per vies de trànsit rodat. La interpretació de la zona com a reserva de sòl per a la construcció de nous equipaments i urbanitzacions no fa altra cosa que prendre espai al parc i fer-lo cada vegada més petit. Finalment la intenció de construir un abocador metropolità de residus augmentarà molt notablement la contaminació de la zona.

Collserola està catalogada com a Espai d'Interès Natural El passat dia 27 d’Abril la Plataforma Cívica per la defensa de Collserola celebrava una jornada de formació i debat sota el títol El present i el futur de Collserola on hi van participar diversos arquitectes urbanistes i advocats especialitzats en medi ambient que van participar en diverses conferències i taules rodones on van debatre i analitzar la situació i les possibles solucions per la protecció de la zona, la jornada també va comptar amb la presència de l’etòleg Jordi Sabater i Pi, que va ser present també al naixement de la Plataforma.

La Plataforma es mostra satisfeta després de la jornada i apunta com a conclusions dels debats i conferencies la ratificació una vegada més de les demandes que ja apuntaven en el primer manifest.

Una d’aquestes reivindicacions és la revisió del Pla general Metropolità (PGM), tant pel que fa a la classificació del sòl com al projecte d’organització de la xarxa viària.

El PGM és un projecte ideat fa

JOAN MOREJÓN

La carretera de les Aigües a Collserola

més de 25 anys, que amenaça també a altres zones verdes de la ciutat com per exemple el Pulmó de Gràcia, i que ha quedat obsolet ja que no s’ajusta a les necessitats actuals de la ciutat i que prioritza la creació de vies per al trànsit de vehicles davant els espais naturals. Neus Petreñas, vocal de la Plataforma, considera necessària una revisió del Pla ja que “es va fer en un moment on l’entorn, el nivell de contaminació i el concepte de medi ambient no era el que són avui. El PGM era revisable cada 8 anys, per tant tenim dret a demanar la revisió, si les coses s’haguessin fet bé ara ja seriem a una segona revisió”.

Un altre dels membres de la Plataforma, Lluís Llerenes, explica que la revisió del PGM no és una demanda tant difícil d’aconseguir “ja que ho han hagut alguns antecedents on s’ha revisat el pla, és el cas de la Torre Negra i Molins de Rei on els ajuntaments han modificat i han requalificat la zona. El que demanem nosaltres és que a part de fer-ho cadascun per separat es faci d’una forma conjunta”.

Segons explica Lluís Llerenes, “una de les idees importants que va néixer de la Jornada va ser, la possibilitat de fer una Iniciativa Legislativa Popular per a la llei de protecció Integral per a Collserola, que sorgeixi de la ciutadania, no dels partits polítics. De moment estem en tasques de difusió perquè quan es faci la recollida de signatures, prevista pel juny, poder comptar amb la màxima acceptació”. Altres demandes de la Plataforma que es recullen al manifest són l’ampliació del parc integrant-lo amb altres zones naturals properes o el tancament de cimenteres i bòbiles que suposen un fort impacte al medi natural.

L’obsolència del PGM i l’impacte ambiental que suposa per Collserola la seva aplicació són els motius pels quals, tal com explica Petreñas, “la Plataforma ratifica la demanda d’una moratòria que aturi totes aquestes actuacions i altres que puguin sorgir més endavant mentre no es debati en profunditat el futur de Collserola i es revisi la planificació. També veiem imprescindible que cada ajuntament dels que envolten la serralada defineixi quins són els seus límits territorials amb el Parc i quina és la seva actitud davant d’aquest espai natural”.

La Plataforma Cívica es planteja presentar una iniciativa legislativa popular per crear una llei de protecció integral de Collserola Una altra de les reivindicacions que es fan és la revisió del Pla d’Espais d’Interès Natural, el PEIN. Malgrat que aquest pla inclou a Collserola com un dels 144 espais naturals amb ecosistemes més remarcables de tot Catalunya, només en reconeix aquells terrenys classificats actualment de sòl no urbanitzable. Això vol dir que no es consideren espais d’interès natural totes les zones del parc que estan qualificades com a sòl urbanitzable per un altre pla de caràcter urbanístic, el Pla Especial d’Ordenació i protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, el PEC. Les zones que avui es

consideren urbanitzables dins el PEC no es poden desclassificar perquè no pot contradir el PGM i per tant no es poden incloure al PEIN, aquest ball de plans que es diuen i contradiuen no és més que la mostra que Collserola necessita un nou marc de protecció que s’adapti a el que és avui el Parc, més enllà de Plans.

Pel que fa a les administracions i als ajuntaments, els membres de la Plataforma consideren que hi ha una manca d’interès, Llerenes explica que han parlat “amb l’Ajuntament, amb el consorci, amb el departament de Política territorial, amb medi ambient, però tothom tira pilotes fora, sembla que ningú se’n vol fer responsable per això volem demanar que es creï una figura amb la funció de protecció del Parc” per això es vol proposar al Parlament de Catalunya que es faci una llei de protecció de Collserola i declarar-la Parc natural. Des de la Plataforma també s’afirma que en alguns aspectes existeix pacte silenciat entre la majoria dels partits, segons Llerenes aquest seria el cas del Túnel d’Horta.

Segons Petreñas, el Parc no s’ha de tractar només com un espai on anar a fer la costellada “perquè hi ha moltes activitats organitzades pel Consorci que són molt interessants i que aporten al parc el valor cultural que tenen els espais naturals, en aquest sentit cal aclarir que quan parlem de Collserola no només reivindiquem i ens queixem, sinó que volem aclarir també que hi ha coses que sí que s’estan fent molt bé, el que denunciem és que el que s’està fent bé només és el 25 per cent, que és el que representa la gestió pública, el 75 per cent que resta és privat i creiem que no té cap sentit que els boscos siguin privats”.

30

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

maig-juny de 2002

El pla director de les Corts ressuscita el Barça 2000 El projecte del Portal del Coneixement beneeix una operació especulativa i poc beneficiosa pel barri sota el paraigües de l’interès universitari. El nou planejament manté tots els usos de parc temàtic proposats pel F.C. Barcelona.

●

LES CORTS AGÀPIT BORRÀS. ARQUITECTE

Fa quatre anys que els veïns de les Corts i un grup d’arquitectes i professionals del món de l’urbanisme, agrupats en la plataforma d’oposició al projecte Barça 2000, vam aconseguir aturar el Pla Especial Barça 2000. El manifest signat pel grup d’arquitectes el juliol de 1999 deia: “El nou consistori de l’ajuntament de Barcelona, sorgit de les darreres eleccions municipals, no hauria d’iniciar aquest mandat donant llum verda a un Pla Especial com el projecte Barça-2000, que suposaria in greu i preocupant precedent que afectaria la credibilitat dels grans projectes de transformació plantejats en l’horitzó del 2004. La ciutat de Barcelona ha de defensar un model de creixement sostenible, rendibilitzant la cultura urbanística consolidada durant els primers anys de la democràcia i que, per la seva trajectòria fins el 1992, va merèixer recentment el premi dels arquitectes britànics atorgat per primera vegada a una administració pública, guardó difícilment compatible amb desenvolupaments urbanístics com el que ara es proposa per l’àmbit del Barça”.

L’Ajuntament també hauria de reflexionar, rectificar i aturar la tramitació del nou pla director Quatre anys després, a la vista del Pla Director del Portal del Coneixement que afecta la mateixa àrea de les Corts, jo personalment reitero el mateix. Si la moguda que vam fer a inicis del mandat municipal va ser oportuna i vam aconseguir aturar el projecte Barça 2000, ara, amb temps suficient abans de les properes eleccions, l’Ajuntament també hauria de reflexionar, rectificar i aturar la tramitació del nou pla director.

Algunes observacions fetes en el manifest contra el projecte Barça 2000 segueixen vigents pel que fa al nou pla director. Aleshores denunciàvem la dubtosa legalitat d’un pla que requalificava àrees d’equipament esportiu per altres usos sense modificar el Pla General Metropolità (PGM), la seva insostenibilitat pels fluxes que generava un aparcament de 4.800 places, i els perjudicis d’una activitat comercial i recreativa al marge dels barris. Per resoldre-ho demanàvem aturar el projecte, retornar a la idea inicial del concurs de la UIA/96, que va promoure el Col·legi d’Arquitectes, per aprofitar millor una zona de grans equipaments metropolitans que rep una allau de visitants quan juga el Barça, i que s’introduís la idea de l’eix de la universitat al barri de les Corts per estudiar les possibilitats

d’esponjament i donar resposta a les necessitats globals del sector.

Dèiem que no era el Barça, sinó la pròpia ciutat de Barcelona i el seu Ajuntament, qui havien de portar la inciativa en un projecte urbanístic d’aquella importància.

Així va ser: el pla es va aturar, l’Ajuntament va prendre la iniciativa i el nou pla director va ampliar l’àmbit d’actuació incorporant l’eix de la universitat. Per això és sorprenent que, un cop fet públic el pla director del Portal del Coneixement, les coses no hagin canviat gaire. És més, el nou planejament crea encara més preocupació que l’anterior. Perquè sembla més un instrument per a repartir edificabilitats – i ho fa- que no pas un element ordenador del conjunt; perquè el projecte Barça 2000 apareix camuflat dins del pla del Portal del Coneixement; i perquè s’utilitza el nom de la universitat per beneir una operació especulativa.

Jardins i vials virtuals El nou pla proposa tres grans àrees verdes amb una orientació muntanya-mar: els jardins de la Maternitat, els de can Girona/ Pedralbes/Martí Franquès/Joan XXIII, i els de de can Rigalt/ Cervantes/Sant Pere Màrtir. Però aquesta proposta és més virtual que real donades les discontinuïtats d’aquests eixos. S’hi troba a faltar una proposta de cohesió global del campus universitari i d’aprofitament dels espais públics de la zona. Dins de l’ambiguïtat del document, sorprèn la definició amb que es proposa la construcció d’habitatges a la zona de can Rigalt qualificada com a zona verda pel PGM. En aquest terreny, situat entre Barcelona i l’Hospitalet, el pla director permet al Barça la construcció de dues torres d’oficines.

La xarxa viària del sector està molt saturada: té un promig de 42.000 vehicles al dia entre els carrers Gregorio Marañón i Joan XXIII. El pla director proposa un eix paral·lel a la Diagonal i que segueix la traça dels carrers Sabino Arana, Cardenal, Llorenç Artigas i Avinguda Xile. Però també aquest eix és més virtual que real, ja que no diu com travessa el Club de Polo.

Repartiment d’edificabilitats El pla director adjudica unes edificabilitats sense explicar per què. No hem sabut trobar en el document els motius i raons que justifiquin aquest augment del sostre edificable. De fet, si el pla Barça 2000 no explicava per què es concedia a ell mateix 110.000 m2 de sostre addicional, ara tampoc el pla del Portal del Coneixement explica per què adjudica 68.000 m2 de sostre addicional al Barça. Inclosa la superfície del Barça, el total de sostre de nova formació del nou pla director és de 355.800 m2.

Hem de sumar, a més, els terrenys que Fecsa-Endesa

NINA VAN DEN BERG-DIARI AVUI

(Caufec SA) té al costat de la Diagonal dins del municipi d’Esplugues. Aquesta actuació, aprovada per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, que depèn de la Generalitat, té un potencial de 235.000 m2 de sostre per a oficines, comerç, serveis i residència. Tot plegat dóna un total de 590.800 m2 de sostre edificable, una xifra alarmant, ja que que aquestes actuacions “pengen” de la Diagonal i dels carrers propers, ja propers a la saturació. El teixit urbà i la morfologia dels carrers difícilment pot suportar aquestes noves actuacions, que generen a la vegada noves necessitats d’equipaments.

El PGM és el marc de planejament vigent i no hem trobat en el nou pla director cap referència per saber si en cada cas es supera o no l’edificabilitat existent i la proposada.

Aquesta informació és una referència obligada, i la seva manca crea incertesa i indefensió en un document que després opt ser utilitzat per legitimar actuacions posteriors Torna el Barça 2000 Un del principals arguments contra el projecte Barça 2000 era l’oposició a crear un parc temàtic del Barça que amagava una requalificació de terrenys i volia construir 14.800 m2 de botigues i comerços, 6.200 m2 de bars i restaurants, 26 sales de cinema,

tres museus (olímpic, esport i del Barça), quatre pabellons temàtics (esport, cinema, NBA i centenari), àrees per activitats lúdiques i serveis per a convencions, patrocinadors, programes i agències de viatges, i un edifici davant de la Maternitat per triplicar la capacitat de la Masia com a residència de jugadors joves. Tot plegat, uns usos tancats i endogàmics, al marge de les activitats del barri de les Corts.

No hi ha en el document els motius que justifiquin un augment del sostre edificable Doncs bé, de forma inaudita, el nou pla director manté aquests usos del Barça 2000. A la pàgina 56 del document, en l’apartat de propostes, es diu textualment: “Crear a l’interior del sòl, propietat del F.C. Barcelona, destinat a instal·lacions esportives, una sèrie de parcel·les edificables orientades a equipaments privats de caràcter col·lectiu, en coherència amb les noves activitats proposades en el projecte Barça-2000, que en el corresponent Pla Especial haurien de concretar-se. (...) Les referides parcel·les susceptibles de ser

edificades sumen una extensió de 47.000 m2 i al seu interior es podria autoritzar un sostre potencial nou de 68.000m2”.

Com vam dir en el manifest contra el Barça 2000, aquests usos proposats eren i són de dubtosa legalitat, segons el que diu el PGM per a les zones esportives, i trobem inaudit que el pla del Portal del Coneixement els vulgui legitimar.

Transport públic El nou pla insisteix a fomentar el transport públic. Es fa esment a la línia 9 del metro i a la seva connexió amb la 3, la xarxa d’autobusos, nous intercanviadors i el nou tramvia. Com diu el document municipal, actualment hi ha un 60% d’usuaris de la zona que van en vehicle privat i es tracta d’invertir la tendència.

Però no s’observen mesures per a fer-ho, més aviat al contrari. Si en el projecte Barça 2000 preveia un aparcament de 4.800 places, ara es fa una proposta inicial de 2.500 places, encara que, atès el redactat del document, queda el dubte de si posteriorment es podrà augmentar aquesta xifra i no es concreten els fluxes que això pot generar en un teixit viari saturat i congestionat. A més, en la mesura que el pla director manté els usos proposats en el projecte Barça 2000, hem d’entendre que també manté el mateix nombre de places d’aparcament a les instal·lacions del Barça.

La participació veïnal El pla director del Portal del Coneixement reconeix la necessitat de la participació dels veïns en un treball com aquest. “No hi ha dubte que caldria aprofundir en el consens social, en una proposta que afecta a sectors urbans limítrofs densament poblats”, diu el document. Entenem que l’equip redactor hauria d’aprofundir en el consens social i posposar qualsevol adjudicació i repartiment d’usos i sostre edificable als resultats dels estudis de la morfologia, de les característiques del sector, dels dèficits i de les anàlisi del teixit social de la zona.

El pla hauria d’establir criteris i estratègies per a

permetre que el seu desenvolupament sigui coherent amb les pautes assenyalades des de bon principi. I és que si el redactat del projecte repeteix moltes vegades que “actua en un territori que es caracteritza per la major concentració científica de Catalunya i de producció del coneixement en el context meridional europeu, tan pel que fa a la docència com a la investigació”, sembla una raó de més per ser prudent, actuar d’acord amb aquest valor primordial i fer una reflexió des de la pròpia universitat. La pressa per repartir sostre edificable des de bon principi i el fet de no qüestionar els usos del pla Barça 2000 no fa més que desvirtuar el document.

La Veu del

FAVB

CARRER

maig-juny de 2002

31

EL COR ROBAT

Nous reptes de la Favb després de l’Assemblea REDACCIÓ

CATHERINA AZON

Zaida Palet Montero Presidenta de la A.V. Vallbona a Nou Barris

"Ningú no sap on és Vallbona"

PUYAL

Va encapçalar fa tres mesos el “cop d’estat de les dones” i va guanyar les eleccions. A la nova junta de nou persones, vuit són dones. L’edat mitjana són 30 anys. Pertany, des de la seva fundació, a l’associació de dones de Vallbona i a la Comissió de Festes.

Com van anar les eleccions?

Molt participatives. De quatre-cents veïns i veïnes que podien votar ho van fer 240.

Una sola candidatura?

No, l’antic president es va presentar, tot i que havia anunciat la seva retirada i va perdre per uns 20 vots. Unes eleccions renyides.

Què us heu trobat?

Hem de començar de zero perquè no pot haver-hi continuïtat entre l’anterior junta i la nostra. No hem recuperat res, ni tan sols a nivell administratiu.

Al centre cívic de Can Felipa al Poblenou es va celebrar el dissabte 6 d’abril la 30a Assemblea de la Favb amb el lema de “Participar per decidir”.

Aquesta va començar amb una roda de presentacions per part de Salvador Clarós, president de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou; de Joan Martínez, vicepresident de la Confavc; de Valentí Sallas, director general de Serveis Comunitaris de la Generalitat i, de Pere Alcober, regidor de Participació Ciutadana.

I va tancar aquesta part més institucional en Manel Andreu, president de la Favb. A l’Assemblea també van assistir Eugeni Forradelles i Joan Puigdollers, en representació dels grups municipals de IC-V i de CIU. L’informe de gestió, l’informe econòmic, el pla de treball pel 2002, així com el pressupost es van aprovar a les sessions del matí.

En canvi, a les sessions de la tarda es van fer tres tallers simultanis. Per una banda, l’urbanista Jordi Borja va coordinar el taller de model de ciutat. Per l’altra, el professor d’econòmiques de l’UAB, Albert Recio, va tirar endavant el taller de globalització i el sociòleg Pep Martí, el taller sobre el present i futur de les associacions de veïns.

També es va aprovar a l’Assemblea que la Favb s’adherís al Codi ètic de les associacions de Barcelona.

A l’acte de cloenda va estar

Quin es el nombre d’habitants del barri?

Disminuïm. No arribem a mil persones. Es van expropiar habitatges, es van enderrocar i no s’en van construir de nous suficients, de manera que es va expulsar part del veïnat.

Ser tan pocs… És un handicap, però aquesta excusa no ens convenç…

Som barcelonins que paguem religiosament els impostos.

Tenim tots els nostres drets i deures.

ANDREU BLANCHAR

Assemblea de la Favb a Can Felipa

present en Francesc Narváez, regidor del districte de Sant Martí i, al sopar i fi de festa, el regidor del districte de Les Corts, Jordi Hereu.

L’Assemblea també van prendre tres resolucions. La primera, de suport i solidaritat al poble palestí i la condemna al govern d’Israel per la seva agressió i ocupació del seu territori, fent una crida a manifestarse. La segona va ser de suport a la vaga de treballadores familiars i a les seves reivindicacions en defensa d’unes millors condicions de treball. Finalment, la tercera resolució va ser de demanda de més participació en el disseny de la ciutat. En aquest sentit es van establir punts de preocupació en els quals la Favb centrarà els seus propers esforços com són: a) La convivència i la millora de les condicions de vida entre els nou veïns i els que estem aquí de sempre.

b) El Fòrum 2004, tant pel que fa a les actuacions urbanístiques com als continguts. c) L’habitatge, amb la denúncia de la venda de sòl públic que fa l’Ajuntament. d) La mobilitat, centrant els esforços de la Favb en què no es faci el túnel d’Horta i es pacifiqui el trànsit a la ciutat i es doni prioritat al transport públic. e) L’aprofundiment en el tema de residus i en els treballs de l’Agenda 21. f) L’exigència de mecanismes de participació a les actuacions municipals.

Per tot això, la Favb treballarà per convocar abans de l’estiu el Fòrum Veïnal Barcelonès i per poder debatre totes aquestes qüestions.

A l’Assemblea van assistir 52 associacions de veïns amb més d’un centenar de representants.

Revistes de barri Sarrià

Carmel 2000

Sant Antoni 2000

El número 153 dedica un ampli espai al 80è aniversari de l’annexió de Sarrià a Barcelona.

El butlletí complementa una exposició i un cicle de conferències programades per reflexionar sobre les protestes que es van produir i la seva possible actualitat. En una de les notícies s’informa de la inauguració de la nova escola Taber. Són vint pàgines dedicades al barri.

Ens arriba el número 2 d'una nova revista de l'A.V. del Carmel, amb un disseny modern i actual i a tres colors. Una meravella. En les seves vuit pàgines toca diversos problemes del barri. En aquest número es denuncia, ja a la portada, el nou retard de l'arribada del metro. La Generalitat s'havia compromès a iniciar les obres al 2001 i ara diu que s'iniciaran el segon semestre de 2002.

El número 50 d’aquesta veterana publicació es dedicat, com de costum, a temes de barri. Destacar la participació del comerç, amb els seus anuncis, en el cost de la revista La portada i l'editorial fan referència a la inauguració del Centre Cívic Cotxeres de Borrell, una antiga reivindicació. La publicació està dirigida per la periodista Georgina Cisquella.

Serveis?

Cap ni un. Bé tenim un forn de pa. Ens falta farmàcia, estanc, supermercat, …

Quin és el vostre primer objectiu?

Reactualitzar un PERI (Plan Especial Reforma Interior) que ve de 1978. Cal actualizar les necessitats, per exemple; encara tenim carrers sense asfaltar. No obstant, volem un procés participatiu que ens permeti opinar de veritat.

Acaben de construir un “punt verd” o deixalleria. Què tal funciona?

No ve ningú. I és que ningú no sap on és Vallbona. De vegades porten residus d’altres districtes.

Una mala ubicació?

Sí, construeixen en un mal lloc una deixalleria de districte i, en canvi, no ens instal·len els contenidors que necessitem.

El Metro arribarà aviat?

No ens enganyem, no arribarà a Vallbona. Ens incorporarem a la plataforma que reivindica el Metro al Vallès. Tenim pendent un bus de barri que cada 15 minuts ens uneixi amb la part alta i Torre Baró. El 97 passa encara cada 30 minuts.

Us coordineu?

Sí. Volem sortir de l’aïllament. La nova junta anem a les reunions de coordinadora i treballarem colze a colze amb Torre Baró i Ciutat Meridiana.

Què diu el Regidor i el gerent del districte?

No ens han rebut. Demanem reunió per temes generals des de fa dos mesos i mig i el silenci ha estat la resposta.

32

Parlant del

CARRER

“No és just que el Raval tingui mala fama pel cas dels pederastes"

É

s una d’aquelles persones que sap fugir, amb naturalitat, de tot allò que considera desagradable i superflu, i ho fa amb una sinceritat que deixa bocabadat.

Optimista de naixement, mira de convertir cada instant de la seva vida en agradable, per això es nega a prendre direccions que no desitja i a obsessionarse amb projectes que no pot desenvolupar. «Sóc un cineasta inconstant, també sóc una persona inconstant. M’agraden moltes coses alhora, i quan ha convingut he prioritzat la meva vida personal i he abandonat el cinema sense problema». Ha fet de guionista, director, actor, traductor i professor, i s’ha compromès amb la lluita política. Joaquim Jordá és un supervivent de l’anomenada Escola de Barcelona, que va sorprendre als anys 60 amb un cinema provocatiu i original, que mostrava les veritats sense pal·liatius i reivindicava el cinema com una eina de lluita política. En aquest sentit, Jordá es

maig-juny de 2002

i de la ciutat QUI ÉS QUI

JOAQUIM JORDÁ Cineasta GEMMA AGUILERA Periodista DANI CODINA Fotògraf

va vincular a la lluita política des del Partit Comunista i més tard va evolucionar cap a grups més radicals.

Avui, Joaquim Jordá continua maquinant històries dia i nit des del seu pis del carrer de la Cera del barri d’el Raval. Viu envoltat de centenars de llibres i cintes de vídeo ordenats alfabèticament, escriu els seus guions amb una d’aquelles màquines d’escriure portàtils dels anys 60, una Olympia. En una taula es pot entreveure, entre llibres i papers aparentment desordenats, un ordinador, que no ha utilitzat mai. Al damunt de l’escriptori hi ha la sinopsi d’una nova pel·lícula: La sangre del cazador, que rodarà a Burgos a l’estiu.

Forma part d’una sèrie que havia pensat feia anys quan va rodar Un cos al bosc, entorn la violència física, moral i política, sobre la sang.

En els escassos quatre anys que fa que viu al carrer de la Cera, els ulls de Jordà han vist canviar el barri i han

estat testimoni del constant increment de nous veïns i visitants. «Les botigues s’han canviat per locutoris telefònics i les voreres són plenes de gent de diverses races parlant; aquesta és una constant en els àrabs». Creu que aquests darrers anys han estat força difícils per al barri, que dóna una imatge de degradació i conflictivitat, a causa de la mala fama que ha adquirit pel cas dels pederastes del Raval, «una fama injusta, perquè aquí hi ha bona gent i bona convivència».

Precisament en el seu darrer treball finalitzat, el documental El Raval, analitza aquest aspecte i s’introdueix en el delicat món de la pederàstia, alhora que descriu la vida d’un barri immers en conflictes socials. Ha triat aquest tema per un motiu: té clar que ara el seu món és aquest barri, el món se li ha fet petit al seu voltant.

El destí, després que l’hagi dut de Santa Coloma de Farners a Nules, Reus, Madrid, altres barris de

Barcelona, Portugal, Suècia, Cuba, Itàlia i Veneçuela, l’ha dut al barri d’el Raval, en un pis un parell de portes més enllà d’allò que va ser la seu de la Filmoteca a Barcelona, on es va projectar el 1980 la seva pel·lícula Numax presenta... Ara en queda un edifici pertanyent a Núñez y Navarro.

Això el fa reflexionar uns instants, suficients per recordar que la màgia del cinema s’ha perdut enmig de grans construccions. Ara recorda aquells anys en què Barcelona, les capitals de província i fins i tot els pobles més petits projectaven a petites sales de cine les tres o quatre pel·lícules que tenien. «La gent veia dos pel·lícules, i de vegades hi afegien varietés entre les dues, sortien uns artistes que ballaven, cantaven i feien espectacles. Per mi això era quan hi havia un art de l’espectador, era una festa. Ara anar al cine s’ha convertit per uns pocs en una mena de devoció, gairebé com anar a una funció religiosa, i per molts en una rutina». Joaquim Jordá ens adverteix amb una veu suau i enyorada que aquella emoció que podia sentir s’ha perdut totalment, ara Barcelona és plena de multicines amb les darreres novetats comercials més taquilleres.

Evidentment, mai no ens creuarem amb aquest cineasta a cap de les grans superfícies comercials i d’oci de Barcelona, perquè El Lute 2 (1988), Rabia (1977) i La sexta parte del mundo (1926), els seus films preferits, no són ni comercials ni grans produccions americanes. Això sí, potser el trobarem en alguna filmoteca que encara sobrevisqui tornant a gaudir de Nosferatu el vampir, de F.W. Murnau, la pel·lícula amb què Jordá es va enganxar per sempre més al cinema.

«Jo devia tenir 6 anys, era en un cine parroquial del meu poble, Santa Coloma de Farners, quan vaig veure Nosferatu. Aquesta pel·lícula em va marcar i vaig entendre que el cine tenia un gran poder màgic, i aquesta màgia em va atrapar».

Acabem de xerrar i ja no queda suc de taronja. M’acomiada amablement, mentre el seu pensament desxifra una nova idea: «tornaré a fer una pel·lícula de ficció, enyoro massa la relació amb els actors».

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

Por al cotxe Londres ha decidit crear un impost pels cotxes privats que circulin de 8 euros diaris de dilluns a divendres. Una quantitat que es dedicarà a millorar el transport públic. L’alcalde de Londres, Ken Livingstone, intenta limitar l’ús irracional del cotxe. La primera i principal raó és la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica.

La capital anglesa opta per l’objectiu de millorar la qualitat de vida i no dubta en prendre aquestes mesures. Pel contrari, la nostra ciutat, tot i tenir un pacte per la mobilitat firmat, va massa lenta.

Les pors paralitzen les propostes i els projectes.

Amb motiu del circ-cimera de fa unes setmanes no es va dubtar en adoptar restriccions que van obligar a deixar el cotxe a milers i milers de ciutadans. El show va acabar i no s’ha defensat cap de les mesures. La ciutat ha tornat al caos circulatori.

Pel que respecta al cotxe i a les prioritats sobre la mobilitat, la realitat és que la distància entre Londres i Barcelona supera de llarg el simple quilometratge.

Toni