Carrer 075

La Veu del

CARRER Obradors, 6-8 baixos

●

08002 Barcelona

Nº 75 setembre-octubre 2002

DANI CODINA

Publicació bimestral

L'Educació a Barcelona

(pàg. 13-23)

• Especulació mafiosa a Diagonal Mar (pàg. 3)

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 23 12

Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23

Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera de St.Martí 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87

Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Parc de l'Escorxador Ronda Sant Antoni Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole 93 442 24 12 93 325 00 44 Thorson, Pau Vinyes.

Ronda Sant Pere Parc la Vall d'Hebron 93 317 31 39 93 428 68 66 Portada Sagrada Família Passatge Isabel Dani Codina 93 246 53 19 93 213 88 09 Sagrera Penitents-Taxonera Consell de direcció Administració 93 408 13 34 93 418 68 71 Andrés Naya i Manel Andreu Marga Parramon Sant Andreu del Palomar Pi i Margall (Baró de Viver) 93 345 81 54 93 311 41 93 Cap de redacció Publicitat Sant Andreu Nord Poblenou Elia Herranz Isabel Mancebo i Carmen Plaza 93 274 03 34 93 266 44 41 Sant Antoni Poble Sec Consell de redacció Fotografia 93 423 93 54 93 441 36 65 Marc Andreu, Anna Bartolomé, Albert Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, Polvorí Sant Cristòfol Gómez, Joan A. Guerrero, Elia Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés i Andreu 93 432 34 71 93 432 36 42 Herranz, Francisco J. Manzano, Blanchar.

Sant Genís Porta Gerard Melgar, Jordi Gol, Marta Milà, 93 417 03 67 93 359 44 60 Rosa Mª Palencia, Laia Farran, Fotomecànica i impressió Sant Gervasi Prosperitat Vanessa Pedrosa, Albert López, Grinver, S.A. (T. 373 68 61) 93 417 90 65 93 276 30 15 Gemma Aguilera, Albert González, Sant Martí Provençals Provençals Verneda Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Alicia Distribució 93 314 17 04 93 307 46 95 Tudela, Jaume Figueras, Alberto Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) Sant Ramon Nonat Putxet Gómez, Laura Baeza, Òscar Heredia i 93 440 10 11 669 306 164 Carles Valls.

Sants Racó de les Corts 93 331 10 07 93 440 48 50 Consell assessor La FAVB no està necessàriament d'acord amb Sarrià Rambla, Amics de la Anna Alabart, Ernest Alós, Roser les opinions que s'expressen als articles signats 93 204 90 58 93 317 29 40 Argemí, Jesús Berruezo, Esther per particulars o col.lectius. Qualsevol Rambla de la Bordeta Sudoest del Besòs Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon reproducció total o parcial del contingut d'aquesta 93 278 18 62 93 431 25 44 Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, revista haurà de fer esment del seu autor i origen Raval Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 441 77 21 93 317 38 39 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Roquetes Taula del Raval col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 359 65 72 93 442 46 68 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

EDITORIAL

setembre-octubre de 2002

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

BARCELONA Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz

Telèfon 93 412 76 00

A voltes amb la participació

Al número anterior, corresponent a juliol-agost, vam comentar el document que la Fundació Bofill ha elaborat per encàrrec de l’Ajuntament titulat Criteris de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana. I dèiem que el document incloïa avenços, però també alguns retrocessos respecte a la normativa vigent des del 1986.

Al mes de la seva aparició amb data del 26 de juny de 2002, l’Ajuntament va aprovar inicialment unes noves Normes Reguladores de la Participació Ciutadana: 32 articles i sengles disposicions, transitòria, addicional i derogatòria que omplien 23 folis. Des de la Favb vam plantejar en un primer moment la necessitat d’ampliar el període de presentació d’al·legacions amb l’objectiu d’aconseguir un debat ampli amb les entitats interessades en el tema.

Les normes aprovades inicialment implicaven no només un retrocés de les normes del 1986, sinó que, a l’hora de concretar els «criteris» de la Fundació Bofill, es quedaven molt curtes en alguns dels seus articles. En una primera reunió entre l’Ajuntament i la Junta de la Favb, els representants del consistori van mantenir una actitud receptora a les nostres crítiques i van manifestar la seva intenció d’arribar a un acord. L’apropament es va concretar en molts apartats però queden pendents alguns temes relacionats amb el dret a veu als plens, la composició final del Consell de Ciutat, els requisits que s’exigiran per sol·licitar les Audiències Públiques i aquelles que són d’obligatòria celebració.

Una assemblea a celebrar el pròxim 1 d’octubre concretarà les al·legacions de la Favb a les normes de participació. Confiem, en qualsevol cas, que continuï el diàleg iniciat amb l'Ajuntament i es modifiqui el text aprovat inicialment fins a poder valorar-lo positivament. Per nosaltres no quedarà.

Al pròxim número de Carrer publicarem un informe que analitzarà detalladament les Normes que el Ple del consistori aprovi definitivament.

PALLARES

NOTA DE LA REDACCIÓ Àlex Tisminetzky, que va ser membre del consell de redacció de Carrer durant tres anys, fins l’estiu del 2001, va ser detingut el 26 de setembre passat i posat en llibertat sense fiança tres dies després. Juntament amb tres altres joves militants independentistes, se’l va acusar dels delictes d’“incendi, danys i desordres” relacionats amb un atac amb cóctels molotov contra dues oficines bancàries del carrer Badal, el 18 de desembre del 2001. Sense cap rigor ni contrast informatiu, la Jefatura Superior de Policia, la Delegació del Govern i els principals mitjans de comunicació van aventurar una suposada relació de l’Àlex amb ETA al·legant que al seu domicili s’havia trobat correspondència amb pressumptes etarres presos i retalls de premsa amb fotografies de polítics i policies.

No obstant això, ni el jutge, ni el fiscal ni els atestats policials fan referència a aquesta suposada vinculació amb ETA. Una relació que, en qualsevol cas, l’Àlex ha negat, igual que ha desmentit la seva participació en el llançament de cóctels molotov contra dues oficines bancàries del barri de Sants, on viu. És més, l’Àlex ha explicat que les cartes de presos etarres trobades a casa seva són

personals, no constitueixen cap delicte i la policia ja en tenia constància, ja que les autoritats penitenciàries intervenen el correu dels presos. Pel que fa als retalls de premsa i fotografies, que tampoc constitueixen cap delicte, argumenta que són part de l’arxiu de la revista L’Accent, de la qual n’és el maquetador. Queda clar, doncs, que, al marge de les responsabilitats que cadascú assumeix pels seus actes, el cas de l’Àlex ha suposat una vulneració del dret constitucional a la presumpció d’innocència i del dret de la ciutadania a rebre informació veraç i contrastada.

En el context estatal i mundial de retallada de drets i llibertats, ja fa temps que ens preocupa la cerimònia de la confusió i els intents de manipulació que la Delegació del Govern, en connivència amb molts mitjans de comunicació, munta per posar en un mateix sac el terrorisme, l’independentisme, els okupes, els manifestants antiglobalització i qualsevol veu disident provinent dels moviments socials. Apel·lem, doncs, a la responsabilitat i el seny dels poders públics i exigim rigor i contrast informatiu als mitjans de comunicació.

La Veu del Carrer

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes de desembre.

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2002

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

L'elevada hipoteca de Diagonal Mar SALVADOR CLARÓS

La recent inauguració del parc de Diagonal Mar ha tornat a posar d’actualitat la polèmica aixecada per aquesta gran operació urbanística que ha convertit la zona on la Diagonal arriba al mar en un sector social i urbanísticament segregat del seu entorn per culpa d’un planejament residencial americanitzat que té en el parc públic que l’abraça i en el centre comercial del seu costat els elements estructuradors de la seva vida cívica.

La de Diagonal Mar és una de les promocions privades de major envergadura que s’ha fet mai a Barcelona en una àrea que, segons les previsions del Pla General Metropolità (PGM) de 1976 i del programa d’àrees de nova centralitat de 1987, estava destinada a ser un emplaçament d’us mixte amb equipaments de diversa escala i un gran parc urbà. Tot plegat, amb l’objectiu inicial de resoldre la intersecció de la Diagonal, la rambla Prim i la Ronda Litoral i cobrir alhora els dèficits dels barris del Besòs i del Poblenou.

Però el projecte de Diagonal Mar va anar evolucionant en funció dels canvis d’enfocament i els interessos dels seus promotors privats, els quals van condicionar en tot moment les intencions de l’Ajuntament. Així, el 1992 una modificació del PGM en el sector del front litoral i el marge dret del riu Besòs va assignar un ús majoritàriament terciari (comercial) a Diagonal Mar per adaptar-se al projecte del primer promotor, la multinacional nordamericana Kepro. I, més endavant, després de la fallida d’aquesta corporació, cap al 1998 una nova modificació del PGM va requalificar el sòl cap a un ús majoritàriament residencial

La història del major pla urbanístic de promoció privada que s'ha fet mai a Barcelona amaga interessos especulatius, una trama delictiva i contradiccions de la política municipal ●

MARC ANDREU

Una vista general de Diagonal Mar, amb els blocs de pisos de luxe dins del parc

per satisfer les exigències del nou promotor, la també empresa nordamericana Hines.

De tot plegat, sorprèn l’escàs paper que ha jugat la iniciativa pública que, en una operació urbanística de dimensió de ciutat destinada a estructurar una de les noves àrees de centralitat, s’ha limitat fonamentalment a satisfer les demandes dels promotors. El projecte definitiu –segons reconeix l’exgerent del Sector d’Urbanisme Borja Carreres-Moysi a Barcelona 1979/2004 (Ajuntament de Barcelona, 1999. pàg 185)- respon a tres condicions que la promotora Hines va exigir a l’Ajuntament: la realització immediata d’un gran centre comercial amb 67.000

metres quadrats de sostre; la requalificació del sòl per convertir la major part del sostre inicialment terciari en habitatge, més rendible; i, finalment, que les edificacions haurien d’estar situades a l’interior del parc públic resultant de les cessions de verd. Diagonal Mar és doncs, abans que cap altra cosa, un producte immobiliari i comercial d’alt nivell, fet amb una concepció forànea i descontextualitzada, que es beneficia del valor afegit que aporta la gran superfície verda del parc, del qual se serveix per incrementar el negoci privat.

El fet que l’Ajuntament hagi abandonat aquesta operació urbanística íntegrament a mans de capital privat respon segurament a

la circumstància d’una hisenda municipal fortament endeutada pels compromisos olímpics -“el deute financer el 31 de desembre de 1991 era de 261.000 milions de pessetes, cosa que representava aproximadament el 160 % dels ingressos corrents”, reconeix Pilar Solans a La gestió del deute públic (Aula Barcelona, 2001. pàgs 15 i 16)-, que conduïa a la necessitat d’alliberar recursos amb la venda de patrimoni. Així, de les 34 hectàrees que va adquirir Kepro al front litoral, 13 eren propietat de Barcelona Holding Olímpico SA (Holsa) i, per tant, sòl públic.

La resta era el sòl que ocupava l’empresa Macosa, propietat de la família Vidal Folch, que va comprar

John Rosillo, president de la promotora Kepro, fent un frau fiscal pel qual l’Audiència de Barcelona el va condemnar el 22 de març de 1999 a 6 anys i mig de presó. La trama de delicte fiscal i temptatives criminals que va envoltar l’operació d’adquisició de sòl amb capital de la corporació financera Kemper de Chicago per construir Diagonal Mar ensombreix una altra de les motivacions de l’Ajuntament: l’atracció d’inversions estrangeres a Barcelona aprofitant el prestigi que havia adquirit la ciutat amb la gestió dels Jocs Olímpics (vegeu El projecte urbanístic , de Juli Esteban, Aula Barcelona, 1999).

El pla parcial de Diagonal Mar contradiu, a més, alguns dels objectius municipals plantejats en el període que s’ha anomenat de la segona renovació urbana (la de després dels Jocs Olímpics), com és el foment de l’habitatge de preu assequible. I és que si bé aquesta necessitat troba una materialització pràctica (encara que insuficient) en la resta del front marítim del Poblenou (el 40% del total d’habitatges d’aquest pla tenen algun règim de protecció) i, posteriorment, al pla 22@ (un 100% de protecció en tots els pisos nous que es facin), a Diagonal Mar tots els pisos que s’han construït són en règim de lliure mercat. Això confirma una vegada més la vocació explícitament segregacionista i de gueto d’aquest nou barri que, de passada, ha usurpat el nom d’un barri més humil ja existent a l’altre vorera de la Diagonal.

Salvador Clarós és president de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i membre del Fòrum de la Ribera del Besòs

Un parc que ha traït el seu disseny

Especulació mafiosa y complicitat pública

El parc de Diagonal Mar, que és l’element central de tot el projecte urbanístic i que l’Ajuntament ha encerclat amb una tanca, té aproximadament unes 6 hectàrees. No és, ni de bon tros, la tercera superfície verda de la ciutat (després de la Ciutadella i el Park Güell) tal com s’ha dit. El perímetre total de l’operació sí que abraça unes 14 hectàrees, però d’aquí cal restar l’espai dedicat a vials, els jardins i zones esportives privades dels cinc grups residencials i també el sòl que ocupen els edificis. Tanmateix, el difunt arquitecte Enric Miralles, autor del projecte, va concebre aquest parc com un corredor verd entre els barris del Besòs i el mar, rematant-lo amb una àmplia passarel·la per sobre de la Ronda Litoral per fer fluir l’accés dels ciutadans a les platges. Al final, però, aquesta idea s’ha esvaït perquè l’Ajuntament ha fet desaparèixer la passarel·la i ha tancat el parc sobre sí mateix.

La zona de jocs infantils s’ha construït a tocar del centre lúdic i comercial de Diagonal Mar, segurament per donar-li suport, i no pas al costat dels habitatges del Poblenou. Amb tot, i a través de la consultoria de l’exregidora Teresa Sandoval, l’Ajuntament ha volgut vendre una “nova i estimulant experiència de participació dels veïns de la zona en el disseny de l’espai” que, en la pràctica, ha tingut poca incidència real.

Segurament, l’experiència tan sols haurà servit per calmar la mala consciència municipal per haver fet més cas als promotors immobiliaris que s’estan forrant amb la venda de pisos que no pas a la ciutadania.

Una operació altament especulativa com la de Diagonal Mar, envoltada sovint d’una tenebrosa trama delictiva i criminal que pretén passar inadvertida, a jutjar pels elogis que n’estan fent les autoritats municipals amb la intenció de desviar l’atenció dels ciutadans, no fa més que verificar algun tipus de complicitat de l’ens públic amb quelcom que fa tuf de corrupció.

Els inicis de Diagonal Mar cal buscar-los en una societat que es deia Kepro, l’exadministrador de la qual, John Rosillo, va ser condemnat definitivament pel Tribunal Suprem el juliol passat per un monumental frau fiscal en la compra dels terrenys que avui ocupa el parc. Els terrenys, que ocupava l’antiga Macosa, propietat de la família Vidal Folch, es van vendre després de que fossin requalificats per l’Ajuntament i la Generalitat, doblant el seu valor. Rosillo, en ser condemnat, va ser un dels que va implicar el funcionari d’hisenda Àlvaro Pernas, condemnat també ara a 10 anys de presó per suborn i ocultació de delicte fiscal. Uns delictes que impliquen també les promotores Metro 3, Ibusa i Nuñez i Navarro, entre d’altres.

Rosillo, responsable de Kepro, i altres col·laboradors van intentar fer desaparèixer un deficient mental que van utilitzar com a testaferro abandonant-lo a Caracas, d’on se’n va sortir miraculosament, tot i que va morir un temps després, abans de que es dictés sentència. També van utilitzar una peruana sense papers, de la qual no se n’ha sabut mai més res. Rosillo, home de negocis extremadament ric que té també una causa pendent per homicidi imprudent, s’ha envoltat sempre de persones influents, com Josep Pujol i Ferrusola i Macià Alavedra, entre d’altres.

Aquest darrer, essent conseller d’economia de la Generalitat, va intercedir davant el jutge demanant clemència per a Rosillo.

En definitiva, el gangsterisme i el munt de despropòsits que envolta casos com el de Diagonal Mar aixeca tota mena de sospites entre la ciutadania, la qual, quan demana transparència i denuncia l’especulació, és titllada sovint d’ignorant. El cert és que mentre moltes famílies dels barris de Barcelona es veuen impossibilitades d’accedir a l’habitatge perquè el mercat s’ha disparat (en els darrers 12 mesos els preus dels opisos han pujat un 20%, segons un informe de la consultora AguirreNewman), alguna gent s’enriqueix amb la venda de pisos a 100 milions de pessetes amb el vist i plau dels qui ens governen.

MARC ANDREU

Hines i Parcs i Jardins, junts al cartell

4

La Veu del

CRÒNICA

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

En

CARRER setembre-octubre de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

5 paraules Barcelona invierte en bibliotecas

●

Aigua de l’Ebre L’any del Forum de la Sostenibilitat, el 2004, Barcelona beurà aigua de l’Ebre. La conducció prevista permet transportar 190 hm3.

La xarxa d’abastament de Barcelona es connectarà a la xarxa Camp de Tarragona. El projecte, que preveu construir 60 km de canals, està a informació pública des del passat 5 d’agost. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ha presentat 39.000 al·legacions.

L’Agència Catalana de l’Aigua està decidida a realitzar les polèmiques obres.

●

Una altra pallissa al Maremagnum El 19 d’agost, el dominicà Javier Ramírez va rebre una brutal pallissa que li va ocasionar múltiples traumatismes. Li van negar l’entrada al bar “Fiesta” i li van requerir “els papers”. “Tot perquè el meu aspecte em delatava com a dominicà. Pur racisme”, va declarar al dia següent. De la discussió es va passar a l’enfrontament i van ser uns quants porters els que van copejar els joves. Plou sobre mullat.

●

Passeig d’alt prestigi Al Passeig de Gràcia tanquen entitats bancàries, especulen amb les seves seus i s’instal·len comerços d’alt estanding.

Comprar un local costa 6.000 euros per m2, i els lloguers no menys de 600 euros per m2 al mes. Als pròxims temps arribaran Cristian Dior, Lladró, Louis Vuitton. Ahir van ser Burberry i Benetton.

●

Perllongament dels Ferrocarrils de Catalunya L’Ajuntament de Barcelona reclama que la nova línia, “Metro Express”, que travessarà la ciutat des del Llobregat a Badalona, vagi des de la Plaça Francesc Macià (nova estació) fins al Poble Nou. Aquest barri doblarà la seva població als pròxims anys.

●

Residències geriàtriques molt cares Les empreses privades han creat 13.000 places des del 1999, han doblat la seva oferta i això no ha suposat rebaixar les quotes. Les residències públiques cobreixen només un 14% de les necessitats.

Les residències privades cobren al mes, per ancià, de 1.130 euros (188.000 pessetes) a 1.600 euros (266.000 ptes.). D’altra banda, el nivell de formació del personal és molt inferior a la privada respecte a la pública.

JORDI GOL

En los últimos tres años Barcelona ha dado un espectacular salto cuantitativo y cualitativo en lo que se refiere a sus bibliotecas. Tras más de sesenta años dándole la espalda al problema, que se acució con el cierre de las redes de bibliotecas y centros de lectura de las cajas de ahorros, las autoridades de la ciudad, debido a la presión popular, han decidido invertir en la creación de nuevos centros y en la mejora de equipamientos y fondos.

El resultado no se ha hecho esperar y las bibliotecas han tenido un auténtico aluvión de público, pasando de los 1.326.840 usuarios de 1998 a los 2.327.815 del año pasado. Casi el doble.

Barcelona cuenta hoy en día con 25 bibliotecas públicas municipales (que a finales de año aumentarán a 27), a las que hay que añadir las 17 bibliotecas de la Fundació La Caixa y las 5 de la obra social de la Caixa de Catalunya. Además, cuenta con dos bibliotecas de barrio en convenio.

Para cubrir el déficit de bibliotecas, no solo se van a crear diez espacios más, sino que las más grandes, las de distrito, se van a dedicar a temas específicos, ampliando su fondo documental.

De esta forma, la biblioteca el Vapor Vell, de Sants, poseerá un fondo especializado en músicas urbanas.

Barcelona tiene hoy 25 bibliotecas municipales y 22 de cajas de ahorro, con más de dos millones de usuarios La biblioteca Mercé Rodoreda, de Horta-Guinardó, se especializará en poesía. La biblioteca de Nou Barris, si embargo, se dedicará al mundo del circo.

Otras bibliotecas que acogerán fondos específicos son la biblioteca Xavier Berenguer, de la Vila Olímpica, que se dedicará al cine, con un fondo documental de libros, revistas, vídeos y DVDs e incluso bandas sonoras; y la biblioteca Francesc Boix, de Poble Sec, dedicada a la cultura de la paz.

Entre las nuevas bibliotecas que se están construyendo, la de Torrent de l'Olla, se dedicará temáticamente al Mediterráneo y la de Sant Andreu, que se ubicará en la antigua fábrica Can Fabra, acogerá los fondos de la biblioteca Ignasi Iglesias y se dedicará a las artes visuales y a la fotografía.

Todos estos cambios están ordenados en el Plan de Bibliotecas, en el que participa el Ayuntamiento, la Generalitat de Catalunya, la Diputación de Barcelona y el Institut de Cultura de la ciudad. Este plan, que tiene

El Plan de Bibliotecas dispone de cerca de 45 millones de euros para aumentar y mejorar los equipamientos culturales ●

JORDI TARRÉS

Biblioteca pública Mercè Rodoreda

como horizonte temporal el año 2010, tiene como objetivos mejorar las infraestructuras para la lectura convirtiendo a las bibliotecas en centros modernos, dinamizadores de la vida social, que cuenten con nuevos servicios, que se adapten a las nuevas tecnologías y que funcionen de forma democrática.

Para ello, el Consorcio de Bibliotecas, formado por las administraciones públicas que participan en el plan, invertirá cerca de 45 millones de euros (casi 7.500 millones de pesetas) en doce años.

De esta cantidad unos 35 millones son en concepto de plan de obras y adquisición de mobiliario; otros nueve millones se destinarían a la adquisición de solares, en caso de que las reubicaciones y las cesiones de suelo de utilidad pública no fuesen suficientes. Los gastos corrientes anuales de mantenimiento sumarán unos ocho millones y medio de euros; y la previsión de gastos de personal asciende a unos seis millones de euros al año. A todo esto hay que sumarle la dotación de fondo documental, que corresponde a la

Diputación de Barcelona y cuya aportación oscilará entre un mínimo de 12 millones y un máximo de 30 millones de euros.

El Plan de Bibliotecas prevé abrir 10 nuevos centros y especializar las salas de distrito Con esta inversión se espera conseguir aumentar tanto el espacio de las bibliotecas como el número de volúmenes y el horario de apertura. De esta forma, las bibliotecas de barrio contarán con unos 20.000 volúmenes en un espacio de 650 metros cuadrados y aumentarán su horario semanal de apertura en unas diez horas. Las de distrito llegarán a los 75.000 volúmenes y tendrán una superficie de 3.000 metros cuadrados, abriendo 15

horas más. Por último, la biblioteca central urbana, que se situará en el antiguo mercado el Borne, dispondrá de 600.000 volúmenes y de un espacio de 15.000 metros cuadrados, abriendo al público 84 horas semanales.

La modernización es uno de los aspectos más destacables del plan. Las instituciones creen que la reticencia de los usuarios a utilizar las bibliotecas es, en buena parte, consecuencia de la falta de inversión en recursos y tecnologías innovadoras. Por ello, el plan prevé una informatización de las bibliotecas, a través de la digitalización de los fondos y la oferta de recursos de Internet, ofimáticos y multimedia.

Una Comisión de Lectura Pública, creada por ley e integrada por representantes de distintas instituciones y empresas culturales públicas y privadas, se encargará de asesorar a los responsables municipales para conseguir los objetivos que marca el plan.

Los barrios hacen lecturas críticas El aumento en número, espacio y dotaciones de las bibliotecas, al margen de la polémica generada en torno a la situación de la Biblioteca central sobre las ruinas encontradas bajo el mercado del Born, que se resolverá en noviembre, ha supuesto una buena noticia para las asociaciones de vecinos.

No obstante, suenan algunas voces discordantes en cuanto a la forma de desarrollo del proyecto. La AV de Sant Antoni, por ejemplo, se queja del retraso en la ejecución del proyecto de su biblioteca de barrio, que obliga a los usuarios a desplazarse a los barrios aledaños. Otras, como la AV del Eixample Esquerra, critican la ubicación de la biblioteca de distrito, situada en el límite de la demarcación, que obliga a

recorrer largas distancias para acceder a los recursos. La AV de Poblenou, por su parte, ha puesto en marcha una campaña para exigir que la biblioteca de barrio prevista en Can Saladrigas se haga antes del 2004.

Otra de las demandas más generalizadas es la que exige la creación de una red de salas de lectura en cada barrio que acerque el hábito de lectura a la gente.

Cosme Saló, miembro de la AV del Eixample Esquerra opina que, “en vez centralizar un gran número de volúmenes en una biblioteca de distrito, es mejor repartirlos en salas que aproximen la cultura a los más jóvenes, sobre todo ahora que hay CD y recursos multimedia que las hacen mucho más atractivas”.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2002

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La saga del Born JOSEP GUIXÀ

L’Oriol Bohigas no pronuncia un nom concret quan se li pregunta qui va decidir, fa uns anys, que la biblioteca central aniria al mercat del Born. Ara bé, el qui fou regidor de cultura en la Barcelona olímpica –que al seu testament polític, L’informe Bohigas, redactat l’any de gràcia del 1.992, suggeria la plaça de les Glòries com un bon destí per a la somiada bibliotecaconsidera que “la idea va sorgir de l’Ajuntament”. El novembre del 96, l’home fort del Ministeri de Cultura, Miguel Ángel Cortés, reconeixia: “vam demanar que es restaurés algún edifici històric per instal.lar la biblioteca, però sense mostrar preferència per un local determinat”. (El camp de l’Espanyol, Renfe-Meridiana i Can Jorba van ser altres opcions estudiades per l’Ajuntament).

L'elecció del barri de la Ribera, una mena d’escola política municipal, possibilitava la recuperació del fantasmagòric mercat del Born per a la vida civil amb un nou ús que atrauria, segons les previsions més optimistes, unes 15.000 persones diàries.

El qui no semblava tenir-ho massa clar és en Joan Antoni Acebillo, l’arquitecte en cap municipal.“L’Acebillo canvia d’opinió en aquest tema com si res” constata la també arquitecte Beth Galí, membre de la “comissió de qualitat” que el mes de juny va considerar viable “compatibilitzar” la biblioteca i les restes arqueològiques del XVIII. “A mi ni em van convocar a la reunió, aprofitant que estava de viatge” explica Galí, qui recorda com un any abans, una altra comissió, presidida pel mateix Acebillo, dictaminava que l’estructura permeable però hermètica del Born no era la més adient per a una macrobiblioteca. Galí es va desmarcar de la comissió amb un article, publicat a finals del juliol, en què bàsicament feia dues propostes: 1-convertir les ruïnes en un lloc de pas obert al públic (això lliga amb el projecte que el seu marit, l’Oriol Bohigas, va presentar l’any 98 al concurs del Born, una biblioteca soterrània amb una àgora coberta al damunt); 2construir la biblioteca al parc de la Ciutadella, orientada cap al passeig de Picasso (en canvi, Bohigas escrivia aquesta primavera que, a l’hora de reubicar la biblioteca, “hi ha altres barris que necessiten més empenta que la Ribera”). Per recolzar la seva tesi, Galí proposava reiniciar la fallida operació inmobiliària que, a l’inici dels anys 90, “havia de convertir el passeig de Picasso en una espècie de rue Rivoli”.

En aquells dies, l’ajuntament intentava atraure com incentiu la FNAC al Born. El Salvador Martínez, un membre destacat de la “Plataforma d’Entitats de la Ribera”, la qual considera prioritària la biblioteca al mercat, comenta que “l’Oriol Bohigas, pel que sabem, va bloquejar el projecte per tal de preservar-ne l’estructura modernista”. En canvi, un

L’Ajuntament ha descartat la construcció de la bibilioteca provincial damunt de les restes arqueològiques del Born. La polèmica que ha precedit aquesta decisió ha tret a la llum algunes picabaralles polítiques i corporatives que ajuden a entendre-la ●

ANDREU BLANCHAR

Les pancartes reivindiquen la Biblioteca

liquidarà la galeria, per bé que continuarà imprimint fotografia artística –la modalitat que ha conreat en temps de crisi- en un altre local que té molt a prop. Això no li impedia, preguntada per la postura del Mascarell, respondre diplomàticament (“cal deixar treballar als arquitectes encarregats del Born i tenir confiança en els polítics”) i recordar que, en representació del gremi Art Barcelona, va assessorar el Pla estratègic del sector cultural 1999, del qual emana la triennal d’art municipal.

En canvi, el president del consorci bibliotecari Ferran Mascarell, amb l’autoritat que li atorga el seu mecenatge a la sala Metrònom o als joves dissenyadors de la Ribera (el certàmen anual de moda Circuit ja rep una forta subvenció de l’Institut de Cultura), mai ha reconegut en públic que el districte hagi d’acollir necessàriament la biblioteca central. “El convent de Sant Agustí seria un marc idoni per a una biblioteca de districte” suggerí, ja al mes de juliol, com a última oferta.

En les recents festes de la Ribera, s’ha confirmat que la situació ha donat un tomb, i l’alcalde Clos, en resposta al pregó de la Toni Berini, ha anunciat en un sopar públic que la decisió final trigarà fins al novembre per així trobar un indret alternatiu, dins el barri, per a la biblioteca.

Les pancartes de Xavier Casas En una de les primeres visites organitzades al Born, una mena de presentació en societat de les ruïnes, un botiguer de la Ribera va ser testimoni de com el Xavier Casas, qui acompanyava a un grup de polítics, es va apropar als representants de la “Plataforma d’Entitats de la Ribera”, i va dir-los: “feu campanya, feu el que sigui, però la biblioteca es construirà aquí”. I se’n va anar de pressa perquè no el veiéssin parlant amb ells. “És clar, al dia següent vam arquitecte municipal exposa, més enllà del debat patrimonial, que “els veïns de la Ribera van cometre l’error d’explicar el projecte a l’Enric Pantaleoni, el líder botiguer de la Rambla. Aquest va parlar amb la FNAC, però els francesos preferien el local del cinema Fèmina. L’edifici del carrer Pelai va ser un mal menor per a ells”.

Alguns galeristes condicionen la seva presència a la Ribera a que es faci la biblioteca En qualsevol cas, amb la FNAC o sense ella, els “porxos d’en Fontseré”, una rehabilitació de luxe amb esplèndides vistes al parc de la Ciutadella, trontollarien amb la inesperada suspensió de pagaments de la inmobiliària Confort, inmersa en arriscades operacions a França.

El senyor Ronquillo va sobreviure als porxos: “Confort, de la qual jo dirigia els projectes a Ciutat Vella, va guanyar el concurs convidada

començar amb les pancartes”, afegeix el comerciant.

Deixant de banda de que el tinent d’alcalde potser no té com idea única encabir la biblioteca al vell mercat de queviures –trobar un indret alternatiu dins el barri o construir la biblioteca de bell nou, com proposa l’arquitecta Beth Galí, li aportaria una dosi de plaer suplementari en veure com l’Institut de Cultura hauria de trobar pel seu compte el finançament per rehabilitar el Born- no deixa de ser una anècdota entretinguda.

per l’Ajuntament, però els veïns expropiats van recòrrer als tribunals i la promoció s’endarrerí “. Arran de la fallida empresarial, un assumpte que trencaria la vella amistat entre els principals accionistes Ramón Torné i Guillermo Chicote, en Ronquillo va constituir una assessoria i, uns anys després , pogué convèncer la poderosa Copcisa de invertir als porxos. El sempre directe Salvador Martínez (Salva pels amics, entre els que s’hi compta en Pasqual Maragall, qui essent alcalde residia temporalment a casa seva quan volia fer vida al barri) argumenta que “el desembre passat, l’ajuntament va subastar dos solars expropiats al passeig de Picasso. Copcisa se’ls va endur per 4’6 mil.lions d’euros. Només unes setmanes després començaven les excavacions arqueològiques i l’ajuntament reconeixia que la biblioteca perillava. A quin preu es subastarien avui les dues finques?” pregunta, com si estigués molt enfadat amb l’ajuntament, qui al seu dia assessorava el jove regidor Clos.

En un reportatge sobre la Ribera, la revista municipal Barcelona metròpoli mediterrània (’hivern del 89) presentava en Salvador Martínez: “Propietari d’un negoci

de marcs per a quadres situat al carrer Comerç, és un dels principals artífexs de l’arribada d’artistes al barri, ja que ha informat a molts pintors i galeristes de l’existència de pisos i locals buits que poguéssin resultar interessants per desenvolupar les seves activitats”.

En l’actualitat, la seva pròspera empresa, subministradora de marcs als principals museus barcelonins, té el taller als porxos d’en Fontseré, tot i que conserva el local del carrer Comerç i té la botiga al carrer de la Ribera. Una curiositat: en el mateix reportatge, el coordinador de cultura Ferran Mascarell, avui clamorosament impopular entre la dotzena llarga de galeristes de la Ribera per la seva abrandada defensa de la museització exclusiva del Born, sostenia que “les galeries haurien de ser els nens aviciats de la política al districte perquè són els agents socials que poden transformar la zona”.

Aquest estiu, en plena campanya mediàtica dels historiadors conservacionistes, Toni Berini, una coneguda galerista de la plaça Comercial e ideòloga de la “plataforma d’entitats”, comentava pel barri que si no es fa la biblioteca,

El soroll dels bars és un punt feble pels socialistes, però l'Ajuntament tem enemistar-se amb els comerciants reconvertits al sector de l'oci nocturn En la polèmica del Born, l’error d’en Mascarell ha estat suposar, potser refiant-se de les nombroses pancartes del veïns contra les terrasses nocturnes, que el model comercial dels últims anys estava en crisi. És cert que l’excés de soroll nocturn és un punt feble socialista (“en totes les pancartes surt el nom del Clos” diu el Salva Martínez, qui irònicament ja ha aconseguit introduir-se al moviment veïnal del seu barri de residència, Sarrià,tot aprofitant una justa protesta contra un tram descobert del tren de Sarrià), però l’Ajuntament tem enemistar-se amb els comerciants de la Ribera, sovint rendistes tradicionals reconvertits al sector de l’oci nocturn. I, a més a més, segons publicava El Periódico el 2 de maig, l’alcalde va convidar recentment aquests mateixos botiguers a “colonitzar” el barri de Santa Caterina, dibuixat en l’horitzó com la via d’accés massiu al museu Picasso i al Born.

6

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2002

7

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La guerra de l'aigua acaba amb rebaixes ANDRÉS NAYA

L’anomenada guerra de l’aigua ha acabat. No ha estat una lluita contra els impostos, sinó contra uns impostos que el moviment veïnal considerava abusius i que, en alguns casos, com la Taxa de Tractament dels Residus (Tangrem) de Barcelona, no tenien res a veure amb l’aigua. La protesta, que es va gestar fa gairebé 10 anys amb una vaga fiscal que va aconseguir, escalonadament, que 75.000 famílies es neguessin a pagar els impostos (no pas el consum) del rebut de l’aigua, ha generat 37,67 milions d’euros (6.267 milions de pessetes) d’impostos impagats. D’aquesta quantitat, un cop pactat amb les administracions el final de la protesta, els veïns en lluita retornaran només 10,83 milions d’euros (1.801 milions de pessetes), que suposen un 28,7% del deute. La resta, més de 24,04 milions d’euros (uns 4.000 milions de pessetes), són impostos que les administracions (Generalitat, ajuntaments i Entitat Metropolitana) han renunciat a cobrar en una espècie d’amnistia de facto que, igual que la seva responsabilitat política al llarg del conflicte, no han volgut reconèixer mai públicament.

La Generalitat va acceptar la rebaixa però es va negar a aprovar un decret d'amnistia Quan va començar la lluita, les associacions de veïns van establir un compte bancari on cada persona en campanya ingressava l’import en concepte de l’aigua consumida.

Els impostos, en canvi, es van deixar de pagar com a mesura de protesta amb el compromís, això sí, que s’abonarien un cop ateses les reivindicacions plantejades. La llarga durada del conflicte, però, va obligar el moviment veïnal a rectificar i a exigir una rebaixa mínima del 46% del deute per a tots els veïns en campanya, ja que si l’import del deute pujava tant era fruit de la irresponsabilitat de les administracions.

Gairebé 10 anys de lluita, 75.000 famílies en campanya i un estalvi de més de 24,04 milions d'euros (4.000 milions de pessetes) en impostos.

Així es pot resumir la guerra de l'aigua, un pols que les associacions han mantingut amb la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments i l'Entitat Metropolitana en contra dels impostos abusius del rebut de l'aigua

ARXIU

Assemblea celebrada al Palau d'Esports el 20 d'octubre de 1996

A l’hora de pactar el final de la protesta, ara fa uns mesos, la Generalitat va acceptar la rebaixa però es va negar a aprovar un decret d’amnistia parcial que recollís aquest descompte i l’anul·lació del deute total o parcial a les famílies més pobres, així com la possibilitat de pagar la resta en un termini de vuit anys a partir de petites quotes anuals. Aprovar el decret implicava reconèixer públicament alguna responsabilitat política en el llarg conflicte i, per no fer-ho, es va triar la porta del darrere: l’acord del 46% de descompte es va acomplir buscant coartades administratives. És a dir, buscant alguna errada comesa als tràmits de cobrament o en les notificacions que permetés reduir el deute, com a mínim, fins als terminis acordats.

Aquest confús camí ha suposat que, en la pràctica, dels 24,5 milions d’euros (4.001 milions de pessetes)

de deute corresponent a l’administració autonòmica, la Generalitat només pot comunicar el cobrament de 4,57 milions d’euros (760 milions de pessetes), és a dir, el 18’97%. No pot cobrar les quantitats que no arriben a 60,1 euros (10.000 pessetes) perquè és més cara la bruocràcia que l’import a cobrar; tampoc pot cobrar els deutes d’aquells titulars que no tenen NIF; i tampoc les quantitats que no arriben al 46% de la rebaixa pactada. Els tres conceptes sumen 5,7 milions d’euros (949 milions de pessetes).

De totes maneres, en els propers anys la Generalitat intentarà cobrar part dels 4,59 milions d’euros (763 milions de pessetes) corresponents al deute que avui no arriba al 46% del descompte pactat quan, gràcies a les prescripcions anuals, es garantir precisament aquest descompte.

A totes aquestes rebaixes cal afegir uns ajuts que podran suposar l’anul·lació total o parcial de les

quantitats comunicades per a pagar.

En concret, quan les unitats familiars en campanya tinguin unes rendes inferiors a 7.281, 96 euros (1.211.616 pessetes) quedaran exemptres de pagar res. I si els ingressos anuals no superen els 9.102’45 euros (1.514.520 ptes.) només pagaran el 60% de la quantitat comunicada. És a dir, una família que degui 108’18 euros (18.000 pessetes) tindria una primera rebaixa del 46%: 49,76 euros (8.280 ptes.). De la resta, no pagaria res si els ingressos anuals de tots el membres de l’habitatge fossin el d’una vegada el salari mínim, o es realitzaria un nou descompte del 40% si els ingressos sumen una vegada i mitja el salari mínim.

Pel que fa als deutes amb l’Entitat Metropolitana (EMMA), que pugen 11,79 milions d’euros (1.961 milions de pessetes), només es pagaran 5,43 milions d’euros (903 milions de pessetes). I és que l’EMMA accepta l’acord amb la

Generalitat i aplicarà un descompte igual per a tots. En qualsevol cas, l’EMMA no ha comunicat encara als veïns els deutes a pagar i no es coneix com aplicarà els ajuts als més necessitats. Això sí, l’EMMA s’ha compromès a remetre a l’any 2003 els criteris que presidiran la nova taxa del Tangrem i cobrar-la a tothom fora del rebut de l’aigua.

Pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, dels aproximadament 1,8 milions d’euros (300 milions de pessetes) que ha deixat d’ingressar en concepte d’impostos, només cobrarà 830.000 euros (138 milions de pessetes), que corresponen a la taxa del clavegueram que alguns ajuntaments cobraven dins del rebut de l’aigua. L’acord que posa punt final a la lluita de l’aigua implica que la taxa continuarà en el rebut de l’aigua ja que la Favb reconeix que forma part del cicle de l’aigua a canvi que l’Ajuntament accepti l’acord en els termes signats per la Generalitat.

Malgrat tot, l’Ajuntament no ha comunicat encara el pagament dels endarreriments ni se sap com quedarà l’ajut a les economies més febles.

Les institucions haurien de reflexionar si la llarga durada d'aquesta lluita no ha estat un fracàs d'aquells que les governen En resum, si se sumen les quantitats que els veïns en campanya de l’aigua devien a totes les administracions, resulta que dels 37,6 milions d’euros (6.263 milions de pessetes) de deute aquestes administracions només cobraran 10,83 milions d’euros (1.801 milions de pessetes), que suposen un 28,7% del total del deute. Més de 24,04 milions d’euros (4.000 milions de pessetes) han estat incobrats. La rebaixa d’impostos és tant important que moltes famílies han rebut descomptes reals d’entre el 50 i el 80%. Una amnistia encoberta i un triomf veïnal, diguin el que diguin les administracions.

Una lluita per reflexionar Que, en democràcia, un conflicte tan important com la lluita de l’aigua (més de 250.000 afectats que han realitzat 2.000.000 d'ingresos a la Caixa deixant de pagar 36 milions d'euros -6.000 milions de pessetes- d'impostos abusius) duri tants anys (gairebé una dècada) no pot entendre’s sense la irresponsabilitat d’unes administracions públiques que, durant llargs períodes, no van rebre els interlocutors socials i que van intentar una vegada i una altra que la lluita es podrís per si sola. Les institucions democràtiques tenen, entre altres responsabilitats, la de resoldre els conflictes socials. I, més enllà dels 24,04 milions d’euros (4.000 milions de pessetes) que han deixat d’ingressar en impostos, les administracions haurien de reflexionar si la llarga durada d’aquesta lluita no ha estat un fracàs de les esmentades institucions i d’aquells que les governen.

Pel que fa al moviment veïnal, i malgrat les tensions i divergències internes que una lluita de 10 anys de durada ha fet sorgir, la guerra de l’aigua és un exemple de les noves formes de lluita i reivindicació (vaga fiscal) capaces de tirar endavant més enllà de les pròpies associacions de veïns. Desenes d’actes de protesta: recollida de signatures, tancaments als ajuntaments i a la Generalitat,encadenaments a la Plaça Sant Jaume, manifestacions, talls simultanis a les entrades de Barcelona i fins i tot un concert de protesta al Palau dels Esports amb José Antonio Labordeta han estat la part visible d’una lluita que ha revitalitzat algunes associacions i que ha augmentat la capacitat organitzativa de moltes. I ara, amb les rebaixes ens els impostos, per primera vegada, al moviment veïnal s’aplica un avantatge només a aquells i aquelles que han participat en una lluita concreta.

8

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

setembre-octubre de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La pobresa, a prop de casa nostra JUDIT FONT

A finals del passat 2001 es va presentar l’informe La Pobresa a Catalunya, publicat per la Fundació Un Sol Món de Caixa de Catalunya i realitzat per l’Observatori de la Pobresa, equip dirigit per Joan Oliver (Catedràtic d’Economia Aplicada). L’informe adverteix que a Catalunya més de 300.000 unitats familiars viuen en situació de pobresa, el que equival a 668.000 persones pobres, 105.000 de les quals són nens.

Prenent com a referent la renda mitjana anual a Catalunya, l’equip de Joan Oliver estableix com a llindar de la pobresa les rendes anuals inferiors a 3.161 euros (526.000 ptes) i com a límit de pobresa extrema les rendes que no superen els 2.199 euros anuals (366.000 ptes). Aquests referents ens permeten dir que més de 300.000 llars catalanes ingressen a l’any menys de 3.156 euros.

D’aquestes, 97.000 viuen en situació d’extrema pobresa, xifra que equival a 250.000 persones que ingressen menys de 240 euros (40.000 ptes.) per mes.

Diversos informes adverteixen que a Catalunya hi ha 300.000 famílies en situació de pobresa i que a Barcelona existeixen entre 2.000 i 5.000 persones que viuen al carrer. Els dos albergs socials de la ciutat, en canvi, només acullen 200 persones

rendes que amb prou feines permeten un mínim de vida.

El cas de Barcelona Per a poder analitzar aquesta realitat a l’àmbit de la nostra ciutat podem recórrer a l’informe anual d’institucions com Cáritas. En la darrera memòria anual, l’entitat assistencial alerta que la pobresa ha augmentat en gran mesura a la ciutat de Barcelona, apuntant a l’habitatge inassequible i a l’atur com les principals causes. De les 20.582 persones ateses per Cáritas, el 62% no disposa de cap ingrés, el 75% està a l’atur, el 14% treballa sense contracte i el 7% treballa en condicions precàries.

Per altra banda, d’aquestes persones, el 44% viuen rellogades o en pisos compartits, el 4% en pensionsi el 6% són sense sostre.

La realitat de la immigració també apareix amb força com a col·lectiu que presenta situacions de pobresa degut a les dificultats de regularització i de normalització de la vida laboral i social.

El rostre de la pobresa Lluny de la imatge més visible de la pobresa en forma d’indigència o de marginació, la situació d’escassetat que defineix l’informe es caracteritza per ser majoritàriament femenina i afecta persones pensionistes d’edat avançada. En el 58% de les llars pobres, el responsable és una dona i en la majoria, es tracta de dones pensionistes de més de 65 anys.

En el cas de les dones de mitjana edat, parlem de situacions d’atur i d’exclusió del mercat de treball amb responsabilitats familiars. Aquestes situacions, en conseqüència, es reverteixen sobre els fills d’aquestes llars, xifrant el nombre de nens i nenes que viuen en llars pobres en 105.000.

A Catalunya hi ha 668.000 pobres, 100.000 dels quals són nens La pobresa doncs es troba prop de casa nostra, al nostre barri o a la nostra escala. A la nostra societat opulenta hi conviuen persones i famílies situades al marge dels mínims per a la supervivència. Es tracta d’una pobresa estructural, no transitòria, sinó que ben al contrari es dóna de manera permanent, en situacions d’exclusió de l’activitat econòmica i social i de les quals n’és molt difícil sortir, ja que només els canvis en el mercat de treball o en la política social poden afavorir millores, uns canvis que amb l’actual política de contenció de la despesa pública semblen quasi impossibles.

Un darrer aspecte que destaca l’infome és la invisibilitat i el silenci d’aquesta pobresa, que no té capacitat per efectuar i articular demandes i que sobreviu de manera discreta a les dificultats que planetja el dia a dia, entre oficines de serveis socials i d’atenció

La pobresa visible

FERRAN PAREDES

La pobresa visible és minoritària

primària, sense poder exercir la pressió necessària per a exigir solucions.

Un exemple d’aquesta situació que en els darrers

mesos ha pres més rellevància és el cas de les dones vídues que perden la pensió pròpia i només perceben la el 45% de la pensió de jubilació dels marits,

Darrerament, diferents organitzacions humanitàries que treballen a la ciutat han alertat de l’augment ens els últims quatre anys de les persones sense sostre a Barcelona. Pel fet que elaborar un cens de persones sense sostre és quasi impossible, diferents institucions ofereixen les seves xifres. Segons fonts municipals entre 2.000 i 5.000 persones viuen actualment al carrer. Un recent informe de la Diputació de Barcelona, molt poc difós, informa que al Barcelonès s’hi troben unes 3.500 persones dormint al ras, dels

quals uns 300 o 400 serien “estables”, és a dir, que porten tres o quatre anys al carrer.

Entre 2.000 i 5.000 barcelonins dormen cada dia al carrer, mentre els dos albergs socials de la ciutat acullen 209 persones Paral·lelament, segons el programa Sense Llar i Pobresa de Cáritas la població sense sostre és cada cop més jove ja que la mitjana d’edat de les persones ateses se situa entre els 35 i 55 anys, destacant l’augment de dones sense sostre i també de persones amb qualificació laboral.

El col·lectiu d’immigrants sense papers que no poden accedir a unes condicions de vida mínimes també ha fet créixer el nombre de persones que viuen al ras a Barcelona. El tancament d’albergs i la manca de centres d’acollida obliga a molts nouvinguts a tramitar la regularització mentre viuen al carrer. En aquest sentit és de destacar la poca voluntat política oferta per l’Ajuntament tal i com va demostrar l’agost de 2001, desallotjant els immigrants subsaharians d’André Malraux. Un resposta policial a un problema social.

Les xifres, a més, ens mostren que la política municipal i de Benestar Social no arriba ni a solucionar aspectes assistencials com l’allotjament i el menjar. Els tres menjadors socials de la ciutat serveixen 633 àpats entre dinars i sopars i només 209 persones de mitjana dormen en els dos albergs disponibles o a les pensions concertades per Benestar Social.

En aquest sentit són moltes les entitats socials i ONG que acaben assistint les persones a les quals els serveis socials públics no arriben.

Una realitat molesta El reconeixement de la pobresa com a fenomen creixent i devastador en les societats del benestar occidentals no s’ha donat fins a principis dels noranta, moment en que van començar a proliferar els estudis sobre aquesta realitat així com les propostes cap a la recerca de “solucions”. Aquest retard en la presa de consciència es deu, probablement, si més no en el cas espanyol, en una confiança potser cega a partir de la transició i l’establiment de drets polítics i socials, que amb el nou sistema de benestar i llibertats es resoldrien bona part dels problemes socials. El reconeixement d’aquesta realitat té importants efectes deslegitimadors per als poders públics i crea inquietud social, motiu pel qual al llarg de molts anys, el silenciament ha estat l’eina per preservar-ho.

En els darrers anys, aquesta situació de silenciament de la pobresa i l’exclusió social s’ha anat capgirant i cada cop són més les investigacions i les organitzacions de caràcter assistencial que alerten de l’augment de les situacions de pobresa; una pobresa estructural que cada vegada és més extesa a les llars catalanes, més invisible, i menys assimilable a les imatges de l’indigent o el sense sostre.

La pobresa es defineix com un fenòmen relatiu a les característiques de la societat en la qual es genera i que presenta moltes dimensions diferents. Es tracta de la mancança que pateix una persona o llar per la manca de béns i serveis que es consideren indispensables per a cobrir les necessitats vitals, així com el grau d’incapacitat per a poder

participar en tots els aspectes de la vida social, cultural, cívica, laboral, etc... En aquest sentit, els factors que incideixen en la pobresa són: el sexe, l’edat, el nivell de formació, la situació laboral, l’origen de procedència (cada cop més referent a la progessiva presència de població immigrada de països del sud econòmic), la composició i dimensions de les llars, etc...

Malgrat tot, les solucions assistencials no resolen la pobresa estructural, només dónen resposta immediata sense modificar les condicions de vida. I és que aquest és un greu conflicte que es planteja al sí de les societats de benestar que insisteixen a no destapar gaire aquestes realitats. Doncs la legitimitat de la gestió política es posa en qüestió i el temor social creix quan cada cop més sectors socials mitjos veuen disminuir la seva capacitat adquisitiva i la seva qualitat de vida. Un mercat de treball cada cop més precaritzat, situacions d’atur de llarga durada, l’habitatge a preu de luxe i un sistema de protecció social cada cop més dèbil, aboquen cada cop més llars a condicions de vida que no cobreixen els mínims. Només un canvi profund en el mercat de treball i en les condicions laborals que aporti més seguretat i protecció, i només un canvi profund en la política social podran resoldre algunes d’aquestes situacions. No obstant, la despesa social és la que sofreix més retallades al nostre país, perquè sembla preocupen més els conflictes constitucionals que les condicions de vida de la gent.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2002

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La Mina es posa en marxa lentament GERARD MELGAR

Amb mirada atònita, la Rocío contemplava a mitjans de juliol com una excavadora demolia les primeres pedres del Centre Cívic.

La seva cara expressava un doble sentiment també compartit per molts altres dels presents. Per una part, nostàlgia en veure com l’epicentre social del barri començava a desaparèixer. D’altra banda, satisfacció per comprovar que potser aquesta vegada les coses poden canviar de veritat.

El Centre Cívic, del qual només romandrà la Sala Pinós (el teatre), donarà pas al naixement d’una rambla que ocuparà l’eix central del barri i arribarà fins al mar.

Aquesta reforma provocarà que la majoria d’equipaments educatius, socials i esportius hagin de ser traslladats a altres indrets encara no definits.

Aprovat el Pla Especial de la Mina, s'inicia un procés que ha de suposar una profunda transformació del barri. Els veïns, però, reclamen que aquesta també sigui social ●

A més de l'edifici Venus, la Plataforma d'Entitats creia necessari demolir el bloc de Saturn Tot i estar a favor d’aquest plantejament, l’Administració no ho va acceptar esgrimint que resultava molt costós. Per aquesta raó s’ha establert un termini de sis anys per fer un balanç del progrés assolit.

Arribat el cas, es podria estudiar de nou l’enderrocament de Saturn, encara que Sergio no ho veu tan clar: “Llavors serà més complicat.

El moment idoni és ara. Això porta vint-i-cinc anys malament i si hem d’esperar uns altres vint-i-cinc...”.

Una de les grans preocupacions de la Plataforma és com s’organitzarà el reallotjament dels veïns afectats per les demolicions.

Repetidament, els portaveus de l’agrupació han manifestat que se’ls ha de diversificar el màxim possible, ja que "si se’ls distribueix en pocs blocs i a prop no s’haurà solucionat res”, afirma.

El 28 de gener i el 25 de febrer van tenir lloc les dues assemblees de barri on la Plataforma va presentar les seves propostes als

● Decepció amb el Consorci Després de dos anys de funcionament, el balanç que fan les entitats de la tasca desenvolupada pel Consorci de La Mina no es pot qualificar de positiu: “Hi havia uns eixos i uns programes determinats, però s’han limitat a posar en marxa petites actuacions sense una visió global. El denominat ‘punt 0’ (acabar amb la delinqüència), qualificat com el més important, encara està més coix que abans. A més, s’han destinat diners del Pla especial per a assumptes ordinaris”, critica Sergio.

Els veïns temen que la reforma del barri només sigui urbanística i no tingui una visió global

● Discrepàncies per Saturn Part dels nous equipaments que tindran els habitants de La Mina ocuparan la part que deixi lliure el bloc del carrer Venus després del seu enderrocament. La Plataforma d’Entitats pretenia que l’edifici del carrer Saturn fos també demolit.

“Junt amb Venus, es tracta del bloc més conflictiu i per això vam proposar canviar-li l’ús i que es construïssin residències assistides, habitatges per als estudiants, etc.

Els mateixos veïns implicats van recolzar la proposta perquè consideren que junts no poden conviure”, recorda Sergio, coordinador de l’Associació de Veïns.

un dels temes més difícils a l’hora de negociar.

JOAN MOREJON

La reforma del barri de La Mina implicarà l'enderrocament d'un dels seus edificis característics

Reunions durant tot l’any El maig de 2001 es presentà l’avantprojecte del Pla Especial de La Mina en una exposició al barri. Davant la disconformitat que mostraren la majoria de veïns, quatre mesos més tard, la Plataforma va elaborar una proposta que donaria pas a l’informe presentat el mes de novembre.

Algunes d’aquestes aportacions van ser recollides el 13 de desembre al ple de l’Ajuntament de Sant Adrià, quan va ser aprovat per primer cop el citat pla. veïns. Ambdues reunions van aplegar fins a 700 persones, una mobilització que ja quasi no es recordava al barri. “Moltes de les al·legacions que vam fer al Pla han estat acceptades per l’ampli teixit social que hi havia darrere”, assevera Sergio.

El procés d’al·legacions va servir, per exemple, per aconseguir que l’escola fos ubicada al mig de la Rambla o per fer un passeig des del carrer Occident fins a Estrelles

Llavors, s’obrí un període d’al·legacions fins al 8 de març. Durant aquests tres mesos, a més de sis reunions amb les administracions, la Plataforma d’Entitats va organitzar una exposició, dues assemblees generals i quatre reunions per blocs amb els veïns de La Mina.

Amb les oportunes modificacions, el 23 de maig fou aprovat novament el Pla Especial per part del consistori adrianenc, que finalment el remeté a la Generalitat.

per tal de millorar la comunicació interior. El Pla havia previst instal·lar uns porxos entre alguns blocs, però amb l’aportació feta per les entitats s’aconseguirà desmassificar la zona amb 40 habitatges menys per finca.

En totes les converses que els representants veïnals han mantingut amb les institucions s’ha fet al·lusió a l’excessiva densitat del barri. La Plataforma es va negar a acceptar l’augment

d’habitatges que pretenia el Pla. Finalment, més de la meitat seran construïts a la Mina Industrial, mentre que a la resta del barri tan sols n’hi haurà 50 més dels actuals.

En comptes d’expropiant, la urbanització de la Mina Industrial es farà mitjançant un sistema de cooperació. Els propietaris cediran els terrenys i obtindran beneficis amb la venda d’habitatge. Tot i així, aquest serà

Per portar endavant el Pla de transformació de La Mina, les administracions que participen al Consorci es van comprometre a aportar 72,121 milions d’euros (12.000 milions de pessetes) durant 10 anys. Enguany, la inversió aprovada pel Consorci és de 5,095 milions d’euros (uns 850 milions de pessetes). “Els pressupostos són anuals i, com pràcticament només funciona la reforma urbanística, els pocs diners que hi ha van a parar a aquestes qüestions i, en conseqüència, la transformació social encara va més lenta”. ● Optimisme prudent Els primers cops de pala han enderrocat una part de l’escepticisme que sempre ha regnat al barri, però, si a la llarga els canvis es queden en simples millores urbanístiques, Sergio sap que aquest tornarà a brotar: “De moment ens hem pujat 0al tren, però ara interessa que no circuli a càmera lenta...”

Els canvis més visibles

JOAN MOREJÓN

Les obres del Centre Cívic, una de les primeres transformacions

El Pla especial de reordenació i millora de La Mina pot suposar un pas endavant en l’aspecte urbanístic del barri. Les reformes quant a connexions i habitatges són els aspectes més destacats. Els nous edificis, que hauran de ser menys alts que els actuals, trobaran lloc al voltant de la Rambla i a la Mina Industrial.

Les ajudes per rehabilitar els blocs existents serviran per millorar instal·lacions elèctriques, canonades d’aigua, centralització d’escalfadors, evacuació de fums, etc. També s’ha previst reformar les entrades d’alguns edificis aconseguint, així, un màxim de 40 habitatges per porteria en comptes dels 80 que hi ha actualment.

Així mateix, 30 edificis de la Mina Vella gaudiran d’ascensors.

Pel que fa a les connexions, a més de la Rambla, que unirà el Parc del Besòs amb el mar, es construiran nous carrers des de Sant Raimon de Penyafort fins a la Mina Nova i es millorarà la comunicació en sentit vertical (mar-muntanya) obrint els carrers Mart i Llevant i donant continuïtat a Estrelles i Mar-2..

Igualment, el canvi social del barri podrà veure’s enormement afavorit per la presència de tres parades corresponents a les noves línies de tramvia entre Barcelona i Sant Adrià.

10

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Imma Mayol

Pere Navarro

La M. I. A.

Tinent d'alcalde de Sostenibilitat

Delegat de Mobilitat de l'Ajuntament

Davant l'anul·lació de l'ordre judicial de desallotjament de Can Masdeu, la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de Sant Pau, integrada per l'Ajuntament, la Generalitat i l'Arquebisbat, van recórrer la resolució i van instar el jutge a enviar els GEOS (Grups Especials d'Operacions) per portar a terme, per la força, el desallotjament. Can Masdeu, als seus origens una leproseria, després de portar 50 anys en desús, va ser ocupada a finals de l'any 2001.

Les administracions han fet, una vegada més, el ridícul.

El jutge ha dictat el passat 26 de setembre una resolució a la qual sosté que "el desallotjament ni és urgent, ni proporcionat, ni convenient per a la pau social". L'acte no pot ser recorregut i és firme.

L'Audiència creu que pot haver-hi unes altres vies més idònies que la penal. El Tribunal permet els okupes continuar a la masia perquè l'immoble "està abandonat de temps remots" i difícilment pot parlar-se de que la propietat estigui sofrint danys, sinò tot el contrari. Els joves estarien portant a terme obres de rehabilitació a dins de l'edifici.

Menys l'Ajuntament, la Generalitat i l'Arquebisbat, tothom està amb Can Masdeu.

No titularem Diuen que som durs, doncs bé, reproduïm els titulars de la premsa barcelonina.

Unanimitat: Fracàs total del dia sense cotxe. Desinterès institucional. Un dia que va ser celebrat a Europa en 1.400 ciutats i en totes era diumenge, i van intentar rebaixar l’ús de vehicles privats. Restringir l’ús irracional del cotxe ens permet veure una ciutat més humana, on conviuen millor les diferents formes de moure’s, on la contaminació atmosfèrica i acústica disminueix.

Barcelona va passar olímpicament i, a banda de tallar alguns trossets del Passeig de Gràcia, poc més. Què lluny queda aquell primer Dia Sense Cotxe l’any 1999, quan l’Ajuntament va

fer un esforç i sí es va notar.

Recordem la transformació de les Rambles en zona per a vianants, el tall de trànsit a la Via Laietana i la pacificació d’una “superilla” de l’Eixample.

Però era l'any 1999 i no estaven a l’Ajuntament ni l’Imma Mayol ni el Pere Navarro. Mayol és la tinent d’alcalde que té com a responsabilitat la sostenibilitat.

Viatja i va explicant els guanys de Barcelona. Fa uns dies va assistir, en una variada representació de l’Ajuntament de Barcelona amb Joan Clos, a la Cimera de la Terra celebrada a Johannesburg.

Pere Navarro va ser nomenat per l’alcalde com a delegat de mobilitat perquè, entre altres coses, la mobilitat no marxava.

D’entre les seves moltes tasques

ha destacat l’edició d’un llibre de gran format sobre el cotxe a Barcelona subtitulat Cien años de amor i odio i una cronologia els últims anys de la qual haurem de comentar algun dia .

Mayol i Navarro són els responsables del fiasco d’aquest any. Han pogut faltar veus crítiques de les entitats, però qui més qui menys es cansa de dir any rere any el mateix. Altres es conformen sortint als tríptics o a la televisió. Malgrat ser diumenge, precisament per coincidir amb les festes de la Mercè, es podria haver pres seriosament i no mofar-se d’una diada que com a celebració valorem com a positiva. Als districtes res de res. El 22 de

setembre d’aquest any, Clos i Pujol no es van fer la foto al Metro, com fa uns anys, però es va donar llum verda a l'ús irracional del vehicle privat. Van circular més i els embussos van ser més grans.

Van presentar públicament un tramvia, però van silenciar que acaba a la Plaça Francesc Macià perquè el cotxe segueix manant massa. El projecte del tramvia per la superfície Baix LlobregatBesòs està amenaçat si ningú hi posa remei. L'Ajuntament és coherent: Túnel d'Horta, tramvia interruptus , dia sense cotxe.

O es recupera l'esperit del dia sense cotxe celebrat al 1999, o serà millor oblidar una diada descafeïnada i fantasmal.

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

setembre-octubre de 2002

11

Kiosk La contentación Tenemos un alcalde liberal en el Foro de Davos que un mes después se presenta como adalid de la socialdemocracia en Porto Alegre

Eugeni Madueño A gusto de todos. Es el lema del alcalde Clos.

Y, por extensión, de los concejales que aplican su política.

Una política hoy de izquierdas y mañana de derechas, capaz de solidarizarse un día con los inmigrantes de la iglesia del Pi y de ordenar otro el desalojo de los que acampan en la plaza de Cataluña entre otras cosas porque han desaparecido los albergues municipales donde antes se atendía a los transeúntes y a los pobres.

La de Barcelona es una política municipal que busca la centralidad política al precio que sea.

Incluida la desnaturalización. Tenemos un alcalde liberal en el foro de Davos que un mes después se presenta -sin corbata, eso sí- como adalid de la socialdemocracia en Porto Alegre. Un alcalde con dificultad para explicar qué es el Fòrum de les Cultures del 2004, pero con enorme habilidad para organizar el esplendoroso escenario de edificios, hoteles, centros de convenciones, aulas universitarias y bloques de pisos en el que se celebrará el acontecimiento. Un alcalde, en fin, que mañana aprovechará el inicio de la fiesta mayor para "regalar" a la ciudad un espléndido parque público en Diagonal Mar cuya realización resume las poliédricas caras de su gestión política.

El parque es público, efectivamente, pero vallado y con horario de acceso limitado para los ciudadanos, aunque no así para los habitantes de los bloques de Diagonal Mar, situados en el interior del recinto. El parque se ha hecho "con criterios de sostenibilidad" -leo en el programa de la fiesta mayor-

ARXIU

pero los trabajadores de Parques y Jardines sostienen que su mantenimiento es tan caro que raya lo insostenible. También leo que ha sido diseñado "con una amplia participación de los vecinos", cuando ésta se ha limitado a un concurso de ideas organizado por la consultoría de una ex concejal para colorear un trocito de la parte del recinto que colinda con Poblenou.

La esquizofrénica lista de contradicciones es tan extensa como se quiera. El Ayuntamiento está a la vez con los okupas de Can Masdeu (a través de la concejal de Drets Civils, Roser Veciana, que se solidariza con ellos) y con los propietarios que piden a los jueces que los desalojen (el patronato del Hospital de Sant Pau, del que el Consistorio forma parte).

También está de acuerdo con la deconstrucción de cuatro plantas del edificio novísimo de la plaza Sant Miquel para recuperar el skyline de Ciutat Vella; y con los gestores del Liceo que, trescientos metros más lejos han levantado un edificio más contundente y deformador del perfil del barrio que el que se está desmontando. La última expresión de la política de contentación municipal -una versión local del suarista "café para todos" la estamos viendo esta "semana de la movilidad" en la que el aparato municipal se moviliza para dar la sensación de que en los temas de tráfico y de invasión del espacio público también están al loro. Es decir, dispuesto a contentar a automovilistas y a peatones; a agresores y a agredidos. Repartir abrazos sin distinguir espaldas y predicar unos conceptos pero practicar otros quizá sea rentable en una época en que la falta de oposición impide colocar regularmente frente a los gobernantes locales el espejo en el que vean reflejadas sus contradicciones. Pero con un evento como el Fòrum y las elecciones municipales en el horizonte, la política de contentación debería tener los días contados.

La Vanguardia, 19 de setembre de 2002

El gran circo de las culturas Manuel Delgado El IX Congreso de Antropología organizado por el Instituto Catalán de Antropología acaba de reunir en Barcelona a más de 600 estudiosos de las culturas de todo el Estado y de 20 países más, que han adoptado como tema central las relaciones entre cultura y política y los usos políticos de la diversidad cultural. A modo de conclusión, los congresistas aprobaron una declaración pública en la que se denuncia la manera como un cierto discurso a propósito de la diferencia entre culturas está sirviendo -aquí y en otros sitios- para justificar ideológicamente políticas migratorias basadas en la explotación, la brutalidad y la injusticia. El racismo, en efecto, es en la actualidad ante todo cultural, y donde antes se hablaba de ‘razas inferiores’ se habla hoy de ‘culturas incompatibles con nuestros valores’.

Se ha querido justificar la actividad de las excavadoras con un encuentro fraternal entre las culturas En ese contexto -políticas de y para el abuso y la negación de derechos humanos, empleos discriminatorios de la noción de cultura- no podía dejar de alarmarnos -y así se recogía en el documento- que Barcelona se prepare como escenario de un magno acontecimiento titulado precisamente Fòrum Universal de les Cultures. Los postulados podrán ser bienintencionados, pero todo sugiere que el evento va a ser una apoteosis de ‘las culturas’ como tema para la demagogia política y para la trivialización mediática,

una diversión en que la pluralidad cultural se verá reducida a una pura parodia destinada al consumo de masas y a la buena conciencia institucional.

Barcelona vive un colosal proceso de transformación urbanística que, como otras veces, parece requerir algún gran evento que la legitime simbólicamente. Nadie ha impugnado la buena arquitectura, ni las dinámicas de urbanización, ni los espacios públicos de calidad de los que el Fòrum 2004 pretende ser concreción. Pero una cosa es la buena arquitectura de, por ejemplo, el Auditori de Josep Lluís Mateo y otra cosa es que esa buena arquitectura se ponga al servicio de políticas de tematización, terciarización y reapropiación capitalista de la ciudad.

Una cosa son espacios públicos de calidad y otra cosa son espacios públicos monitorizados e hipervigilados. Una cosa es urbanización y otra muy distinta lo que el geógrafo Francesc Muñoz ha llamado, titulando un excelente libro suyo, urbanalización, es decir, triunfo absoluto de lo fácil en el diseño de ciudades.

En realidad, todo el proyecto del Fòrum 2004 está orientado desde una concepción visionaria de Barcelona, sueño de un espacio racional, higiénico y desconflictivizado, habitado por ciudadanos libres y responsables que se avienen en todo momento a colaborar y que asisten entusiasmados a las puestas en escena mediante las que el poder político se exhibe en todo su esplendor.

Una vez conseguida la coherencia en los planos y las maquetas, una vez dispuestos los ornamentos y las proclamaciones, ya sólo hay que esperar que la ciudad así concebida se despliegue

victoriosa sobre una sociedad urbana hecha de fragmentaciones, incongruencias y luchas. Basta una buena planificación para que el orden de la representación se imponga sobre el desorden de lo real.

Pero las cosas no son así. Se ha querido justificar la actividad de las excavadoras con un encuentro fraternal entre las culturas, que entonarán un canto a la paz y a la convivencia mundiales. Pero todo ello en una ciudad donde rigen leyes injustas y donde se prodigan actuaciones gubernativas que luego han de verse denunciadas por instancias internacionales de vigilancia de los derechos humanos. La Barcelona de Gaudí, de Miró y de Cerdà es también hoy la Barcelona de GarcíaValdecasas. Y eso no se puede olvidar. No se puede con una mano organizar una especie de macrofiesta de la diversidad de alto diseño y con la otra tolerar que en Barcelona existan centros de internamiento para inmigrantes que han cometido el error de creer que todos los seres humanos nacen libres e iguales.

Demasiadas instituciones, demasiadas multinacionales y demasiado dinero para creer que el Fòrum pueda ser otra cosa que un gran parque temático Hubo un momento en que Barcelona perdió toda legitimidad para convocar ese maravilloso abrazo universal de las culturas. Fue la tarde del 16 de

agosto del año pasado, cuando la policía atrapó en masa, como si fuesen animales, a más de 160 inmigrantes sin papeles que habían acampado en la plaza de André Malraux, uno de esos magníficos espacios públicos reformados de los que tanto presumen nuestras autoridades. Luego pudimos asistir al alucinante espectáculo de la policía patrullando por las calles de los alrededores, cazando uno a uno a los que habían conseguido escapar.

Todo ello sucedió con el conocimiento y la aprobación de nuestras instituciones, incluido el Ayuntamiento, que ordenó a su Guardia Urbana que cerrase los accesos de la estación de metro de Arc de Triomf, para que ningún ‘ilegal’ pudiera huir por los pasillos o los túneles.

El ‘multiculturalismo’ en Barcelona es la imagen que al día siguiente publicaba la prensa, de unos policías cargando como un venado recién abatido a uno de los inmigrantes acampados. El Fòrum 2004 hubiera podido ser a lo mejor una ocasión para el debate social e intelectual que hiciera el elogio de la pluralidad y la denuncia de la desigualdad, pero las cosas no apuntan en esa dirección. Demasiadas instituciones, demasiadas multinacionales y demasiado dinero para creer que el Fòrum pueda ser, como mucho, otra cosa que un gran parque temático al que se invitará a todo tipo de capitostes y gurús, y en que la diversidad humana será exhibida como un grandioso y amable show de luz y de color. Un circo.

El País, 11 de setembre de 2002

12

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

Sogeur, S.A., gestora de Cooperativas de Vivienda Sogeur, S.A., viene desplegando una intensísima actividad desde su fundación, en el año 1989, en la promoción de viviendas en sistema cooperativo, consolidándose como uno de los agentes más importantes y activos en Cataluña en el impulso y desarrollo de la vivienda social con calidad, interviniendo en todos los regímenes de protección establecidos en los sucesivos Planes de Vivienda: VPO de Régimen Especial –donde somos pioneros-,VPO de Régimen General, Viviendas a Precio Tasado, Viviendas Declaradas Protegidas, y Viviendas con Protección Oficial.

Nuestro ámbito de actuación abarca todos los puntos geográficos del país: Tortosa, Calonge, Terrassa, Martorell, Les Presses, Mollet, Barcelona, St. Feliu de Llobregat, Sitges, Tarragona, Manresa, Montmeló, Abrera, Canet de Mar, Ripollet, Sabadell, Cerdanyola, St. Pere de Ribes, Vilafranca del Penedés, L’Hospitalet de Llobregat, Sta. Coloma de Cervelló, Polinyà, St. Andreu de la Barca, Castellar del Vallés, Calella de la Costa, Sant Adrià del Besós.

Esta labor ha permitido el acceso a vivienda a más de 2.000 familias catalanas, a unos precios muy inferiores a los existentes en el mercado, y en condiciones de pago ventajosas, en un período de excepcionales dificultades que ha conocido momentos álgidos de crisis económica, de tipos de interés muy altos, de desorbitados aumentos en los precios del suelo y muy considerables en los precios constructivos.

Actualmente Sogeur, S.A., gestiona las Cooperativas PROHA, s.c.c.l., SUMA, s.c.c.l, , TERCER MIL·LENNI, s.c.c.l., y las Cooperativas vinculadas al movimiento asociativo vecinal: PORFONT, s.c.c.l. (AA.VV. Casc Antic), PROHABITAT 2000, s.c.c.l. (AA.VV. Poble Nou) y COOPERATIVA DEL TEU BARRI, s.c.c.l. (AA.VV Raval) y expresa su voluntad de permanencia en un mercado tan difícil como el de la vivienda, apasionante reto que afrontamos con seriedad, rigor profesional y buen hacer.

Sogeur,S.A. Carrer Avinyó, 32, 1º 08002 - Barcelona T. 934883113 - 934882010 sogeur@sogeur.com

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

13

L'educació a Barcelona El curs escolar ha començat amb polèmica. Per la falta de places a les escoles bressol, pel rebuig a la Llei de Qualitat del PP... CARRER vol contribuir al debat sobre l'ensenyament amb un dossier coordinat per Elia Herranz i Andrés Naya que analitza

detalladament el mapa escolar de Barcelona, amb especial ènfasi en el dèficit de l'escola pública respecte a la privada i en la incidència de la immigració. Els periodistes Francisco Manzano, Alícia Tudela, Alberto González i Gemma Aguilera

s'aproximen a la visió de pares, mestres i infants sobre l'escola; el sindicalista Carles Martínez analitza les subvencions a l'escola privada, i els historiadors Ramon Casares i Cisco Tomàs refresquen la memòria de l'escola barcelonina.

DOSSIER

JORDI TARRÉS

La comunitat educativa reclama la revisió del Mapa Escolar de la ciutat Redacció

E ●

l Mapa Escolar és l’eina de planificació i organització del sistema educatiu a la ciutat i marca les directrius de com s’han de desenvolupar el objectius educatius bàsics a dins del territori. El mapa actual, que va ser acordat a l’any 1995, ha estat revisat recentment per la comunitat educativa mitjançant els Consells Escolars de la ciutat.

El missatge que s’ha donat tant al Departament d’Ensenyament de la Generalitat com a la resta d’administracions que formaran part del nou Consorci d’Educació de Barcelona ha estat que cal una renovació profunda que adeqüi aquest mapa a les necessitats reals de la ciutat, fent una especial menció a la pèrdua de pes de l’ensenyament públic envers el privat concertat.

A l’Informe sobre els criteris per a l’adequació del Mapa Escolar de Barcelona, els Consells Escolars exposen les raons per les quals creuen que cal un nou mapa escolar i fan una sèrie de propostes de renovació.

Problemes del mapa actual Segons l’informe, el mapa de 1995 no s’ha arribat a executar totalment i s’ha posat en marxa massa lentament. Malgrat que hi ha hagut una baixada de població, amb la

Reforma s’han ampliat els nivells educatius i s’han creat noves necessitats. Malgrat això, s’ha donat una manca i un retard en la creació de les places públiques que s’havien acordat. De les 28 construccions escolars previstes només s’havien complert un 32% al setembre de 2001. A primària, una part important de les construccions realitzades no han significat un augment de places públiques perquè eren substitucions de centres ja existents.

En algunes zones no s’ha pogut atendre la demanda al sector públic i en altres ha hagut un excés d’oferta en relació a la població potencial.

L’informe explica que mentre no es complien les previsions de construccions del mapa escolar, s’han signat concerts molt per sobre de les previsions en alguns casos, de manera que l’increment d’unitats concertades en alguns centres ha servit per justificar la no construcció de places públiques. La reducció d’unitats i centres s’ha fet a la privada amb molta menys precipitació que a la pública. El resultat és un notable desequilibri entre l’oferta del sector públic i privat a la ciutat.

També s’ha detectat un fenomen de segregació en moltes zones de la ciutat on

hi ha un o alguns centres que concentren tots els dèficits i les problemàtiques.

Canvis a la ciutat L’informe subratlla que l’actual distribució de places escolars ha quedat obsoleta. Hi ha hagut canvis demogràfics que han portat una important disminució de població en edat escolar. Ara mateix s’observa, però, un progressiu augment de població fruit d’un canvi de tendència en els naixements i de la incorporació d’alumnes de famílies de la nova immigració.

Es detecten també noves necessitats de centres en les zones de la ciutat afectades pels plans urbanístics a gran escala, sobretot als districtes de Sant Martí i Sant Andreu, on és previsible un potencial assentament de població en edat escolar al voltant d’unes 9.500 persones (2.500 a Sant Martí i 7.500 a Sant Andreu).

Propostes dels Consells El document considera com una prioritat l’increment de l’oferta del sector públic per equilibrar-la amb la del sector privat concertat, com a mínim d’un 50%. Es demana la cessió d’ús del sòl corresponent, un calendari i un compromís pressupostari

de les administracions. Es recomana posar especial atenció a aquelles zones de la ciutat que tenen baixa presència pública, demanda no atesa o creixement urbanístic.

En quant a la política de concertacions, es demana un control rigorós dels criteris que es fan servir per concedir-les i un major seguiment al llarg del curs d’aquests centres.

També es considera molt important propiciar itineraris escolars entre els centres públics, de manera que el pas de nivell educatiu sigui automàtic, primant els aspectes pedagògics per sobre els administratius.

Els Consells Escolars demanen a l’Administració que sigui més propera, assequible i eficaç amb l’escola pública, que orienti els centres i doni el seu suport a iniciatives innovadores i específiques, i que faciliti el reconeixement professional i social del professorat.

També es demana una equiparació de l’escola pública i privada perquè assumeixin equitativament els elements d’igualtat d’oportunitats per a tots i s’impliquin en la creixent diversitat social de l’alumnat Barcelona.

(Per consultar l'informe complet: www.bcn.es/cem- 93 292 82 73)

14

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

Algunes dades d'un mapa privatitzat Redacció

P ●

resentem telegràficament un conjunt de dades que creiem poden aproparnos a entendre l’actual situació de l’ensenyament a la nostra ciutat. Estan tretes d’un estudi realitzat per l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Un treball al qual critiquem que no abordi suficientment la presència de la immigració, doncs només dóna unes pinzellades. Anuncia que pretén actualitzar cada curs el material, que aquest any es titula L’escolarització a la ciutat de Barcelona 2000-2001.

Destaca amb força la doble xarxa existent: ensenyament públic i privat. La preponderància de l’ensenyament privat no és res de nou, com ha assenyalat, en un recent article, Josep Mª Huertas Clavería: «Agost de 1971: la revista Mas va publicar un reportatge titulat El 70% de les escoles barcelonines són privades. Setembre de 2002, trenta-un anys després, la publicació Barcelona Educació inclou un gràfic, Pes percentual dels sectors segons l’alumnat matriculat, on queda clar que el 64% dels alumnes va a escoles privades».

Un desequilibri important abonat per una política que subvenciona els centres-negoci sobre l’escola pública. Una situació que exigeix un canvi profund de política educativa.

Distribució de l'alumnat, per districtes, segons la titularitat de l'escola Barcelona

SarriàSant Gervasi

DISTRIBUCIÓ DE L'ALUMNAT SEGONS LA TITULARITAT DELS CENTRES Edats

Nivells educatius

Alumnat

Sector Públic

Sector Privat

0-3

1 er. d'educació infantil

12.513

2.563

9.950

3-6

2 on. d'educació infantil

35.280

13.962

21.318

6-12

Primària

72.668

26.870

45.798

12-16

Secundària obligatòria

55.128

17.665

37.463

16-18

Batxillerat

28.950

10.784

18.166

16-18

FP grau mitjà

6.859

2.561

4.298

18-20

FP grau superior

12.567

4.365

8.202

223.965

78.770

145.195

HortaGuinardó

Gràcia

Nou Barris

Sant Andreu

Les Corts

L'Eixample Sant Martí Sants-Montjuïc

Total

C i u t a t Vella Pública Privada

Algunes realitats del Mapa Escolar Població escolar De 0 a 20 anys, sense comptar la universitària, és de 266.790 persones. Si tenim en compte que la xifra d’escolaritzats és de 223.965, la diferència (els no escolaritzats) no és important, doncs als 16 anys un sector de joves s’incorpora a la feina i altres es matriculen a la universitat i lògicament no estan comptabilitats com a escolaritzats.

Taxa d’escolarització És pràcticament del 100% excepte a la franja de 0 a 3 anys, que és del 33%.

Correspon al dèficit històric d’escoles bressol de la nostra ciutat.

Serveis a la pública Al contrari que a la privada, és molt alta l’oferta: El 92% dels centres té menjador escolar i el 28% realitzen activitats extraescolars.

Ensenyament privat i... subvencionat El sector privat gestiona el 75% dels centres escolars existents a Barcelona. Al contrari de l’oferta pública, el nombre de places ha crescut. Hi ha un excés d’oferta de places a algunes zones de la ciutat.

Flexibilitat il·legal La Logse defineix uns objectius i la

planificació de l’ensenyament estableix les condicions i requisits a respectar. Però al sector privat, al contrari que al públic, se li tolera una gran flexibilitat que, a la pràctica, implica l’incompliment de la llei.

50 centres subvencionats ofereixen només una línia d’Eso. Són molts els centres subvencionats que no garanteixen l’obligada gratuïtat cobrant quantitats i quotes disfressades de donatius o pagaments a fundacions relacionades amb els centres.

Educació infantil de 0 a 3 La seva taxa d’escolarització és del 33%, molt alta per no ser obligatòria. El 80%

Doble Xarxa Els centres escolars que imparteixen ensenyament són 741. D’aquest, 283 són de titularitat pública (el 35% de l’alumnat) i 458 de propietat privada (amb el 65% de l’alumnat).

El 95% del sector privat està subvencionat.

Educació bàsica obligatòria El 60% de l’alumnat de les escoles bressol continua a centres privats. En les etapes de primària i secundària el sector públic també és minoritari (un 36%). Els centres privats estan subvencionats al 100%.

Ensenyament obligatori, privat i subvencionat. Diners públics que financen negocis que busquen beneficis exercint l’ensenyament.

Educació postobligatòria 30.000 alumnes matriculats al Batxillerat. 71 instituts (38% de l’alumnat) i 121 centres privats (62%).

La Formació Professional de grau mitjà conta amb 19 instituts i 50 centres privats per atendre als 7.000 alumnes matriculats. El 50% del sector privat està subvencionat.

La Formació Professional de grau superior conta amb 20 instituts (el 35% de l’alumnat) i 57 centres privats.

El cas de Barcelona Mentre a Catalunya el sector públic matricula el 58% de l’alumnat, a Barcelona acull el 35% i per tant, el privat el 65%. El dèficit de l’ensenyament públic a la nostra ciutat exigeix una política educativa que modifiqui substanciosament aquesta injusta situació.

Ensenyament públic Dels 283 centres existents la majoria són gestionats per la Generalitat, si exceptuem tres escoles de la Diputació i 63 escoles que gestiona l’Ajuntament de Barcelona. L’incompliment del Mapa Escolar de l’any 95 i els canvis produïts a la població impedeixen satisfer la demanda existent.

correspon al sector privat. El dèficit d’escoles bressol implica que són un bon negoci. A més a més, alguns centres privats obren matrícula a partir dels dos anys, amb un any d’antelació, per captar nous alumnes.

IGNASI R. RENOM

Titularitat per Districtes El sector públic només supera el 50% a tres Districtes: Ciutat Vella (50%), SantsMontjuïc (53%) i Sant Martí (55%).

El sector privat representa el 87% a Sarrià- St. Gervasi, oferta que atrau alumnes d’altres Districtes. A continuació, l’Eixample (77%), Les Corts (76%), Gràcia (62%), Horta-Guinardó (59%) i Nou Barris (52%).

La Veu del

15

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

Diversitat a les escoles de Barcelona Redacció

S ●

om destí d'emigrants de les zones pobres i, en menor mesura, dels països desenvolupats. Una realitat canviant que planteja moltes dificultats a l’hora de conèixer-la. I per afegir més confusió, una mateixa situació té diferents xifres segons sigui una o una altra administració la font d’informació.

Manquen estudis rigorosos. Un exemple el tenim a les fulles de matriculació d’aquest curs: als alumnes nascuts aquí amb pares estrangers no se’ls considera immigrants, però la seva situació familiar i social dóna com a resultat tot el contrari.

Davant les nombroses identitats diferenciades (desenes d’escoles tenen més de deu nacionalitats diferents), al dia a dia es pot constatar l’existència de resistències socials, veïnals i educatives que tenen com a resultat posicions de temor, com a mínim, defensives. Els alumnes autòctons se’n van a altres centres, la major part de les vegades privats, «buscant el prestigi perdut per l’escola pública». I és que els centres privats, amb l’habilitat que els caracteritza, defugen amb facilitat les normatives i incompleixen les teòriques quotes.

Respecte les concentracions d’alumnes estrangers, existeixen i són molt nombroses respecte el número de procedències, però no s’assenyala cap escola amb presència nombrosa d’una única nacionalitat, i costa de creure.

La diversitat, fruit de les diferents llengües i cultures de l’alumnat deuria ser un repte socioeducatiu i no un problema. Clar que això implicaria dotar els centres afectats dels recursos necessaris. La diversitat hauria de convertir l’escola en un espai d’enriquiment cultural. Ara per ara n’estem molt lluny a causa de la poca sensibilitat de l’Administració.

Immigració i ensenyament, dues realitats cridades a entendre’s. Conèixer la realitat, la implicació de tota la comunitat educativa i més recursos per part de l’Administració responsable són imprescindibles per a donar resposta a la situació existent.

La immigració en xifres Població immigrant Al curs 1999-2000, un total de 5.011 persones estrangeres estaven matriculades a Barcelona. L’augment respecte el curs anterior va ser d’un 12,6%. L’any 2001 la població estrangera entre els 0 i els 14 anys va ser de 9.707.

El creixement és important quant al nombre de persones i els seus llocs de procedència. Un creixement irregular que dona lloc a diferències entre els Districtes i entre escoles d’un mateix barri.

Educació infantil Estan matriculats 1.036 nens i nenes, el 20,7% del total d’alumnes estrangers.

Respecte la seva procedència, el 35,3 són llatinoamericans, 21,9% europeus, 20,6% africans, 19,5% asiàtics i 2,6% nord-americans. 1.332 alumnes (el 73,9%) estudien a la privada i la resta, 470 alumnes (el 26,1%), a la pública.

Educació secundària El 30,9% de la població estrangera en edat escolar fa educació secundària: un total de 1.551 nens i nenes. Més de la meitat (50,2%) són llatinoamericans.

Els segueixen: 20% asiàtics, 17,8% africans i 10,9% europeus. Els nord-americans són un 1%. El 71,8% dels alumnes van a l’escola pública, 1.114 persones.

La resta, 437 persones (28,2%), van a la privada.

Batxillerat Estan matriculats 435 nens i nenes de nacionalitat estrangera (8,7%). D’ells, el 89,7% ho estan a BUP i un 10,3% a COU. La procedència és majoritàriament europea (32,3%), seguits dels asiàtics (14,2%), els africans (8,5%) i els nordamericans (3%).

El sector públic matricula a 253 alumnes, que suposen un 58%. Al sector privat matricula 152, el 42%.

ALUMNES ESTRANGERS A BARCELONA Na cionalitat

Pública (1999-2000)

Privada (1999-2000)

Unió Europea Resta d'Europa Nord-Amèrica Sud-Amèrica Magrib Resta d'Àfrica Àsia Altres

227 121 47 1.644 709 90 510 0

292 157 50 639 95 50 379 1

TOTAL

3.348

1.663

ESTRANGERS PER DISTRICTES (GENER DE 2001) Districtes Estrangers Estrangers totals % 15.594 13.386 8.585 3.320 5.939 4.805 4.850 4.961 4.057 7.019 1.503

21,1 18,1 11,6 4,5 8,0 6,5 6,6 6,7 5,5 9,5 2,0

18,3 5,4 5,1 4,0 4,6 4,2 2,9 2,9 3,0 3,4 n.p

BARCELONA

74.019

100,0

4,9

Font: Observatori Permanent de la Immigració. Ajuntament Barcelona

contra, són majoria a l’escola pública els llatinoamericans, africans, la major part dels magribins i els asiàtics.

Districtes A l’hora de veure la situació en realitats més petites, el quadre situat a dalt indica la població d’estrangers per Districtes. Confirma que a la Barcelona Vella, el Parc, la Barceloneta i el Poble Sec hi ha una major presència d’estudiants estrangers. Segons un estudi de l’Institut Municipal, dels 75 centres amb els quals s’ha treballat, només s’han trobat 3 escoles que no tenen presència immigratòria. Als Districtes de Ciutat Vella, Eixample i Sant Martí, la presència supera el 38%.

Però, com ja hem assenyalat, les diferències existeixen fins i tot al mateix Districte.

Segregacions Ens hi referim quan a una mateixa zona o escola es dóna la presència de nombrosos alumnes d’un sol col·lectiu i a les escoles del voltant no hi ha cap presència. Al citat estudi, realitzat per l’Institut Municipal a totes les escoles de Ciutat Vella i tots el centres municipals de Barcelona ciutat, de 75 centres escolars que compren l’estudi, 19 centres tenen alumnes d’una i cinc nacionalitats, altres 19 centres tenen entre sis i deu i 34 amb més de deu nacionalitats de procedència.

Com que no hem pogut conèixer l’estudi en profunditat, ignorem si apareix en algun centre el fenomen de segregació. Si hi fos, obligaria a una intervenció de les administracions que evitessin la creació de guetos repartint l’alumnat entre els diferents centres de la zona o la barriada.

Formació Professional Pocs nenes i nenes estrangers es matriculen, només 186, un 3,7% de la població total. La gran majoria, el 56% són llatinoamericans; el 21,5% africans i 17,2% europeus.

74 alumnes (39,8%) al sector públic i 112 (60,2%) a les escoles privades.

Pública o privada Com pot veure’s al quadre, 3.348 alumnes estudien a la privada i 1.663 a la pública. Però, per nacionalitats, són majoria a l’escola privada nord-americans i europeus. Per

Població total %

Ciutat Vella Eixample Sants-Montjuïc Les Corts Sarrià Sant Gervasi Gràcia Horta-Guinardó Nou Barris Sant Andreu Sant Martí Altres (1)

Presència de llengües a les escoles* És diversa i nombrosa. 38 llengües parlen les famílies d’alumnes amb pares o mares d’origen estranger existents entre els 13.000 alumnes dels 75 centres (totes les escoles públiques de Ciutat Vella i les escoles municipals de tota la ciutat) estudiats per l'Institut d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona: set llengües romàniques, 31 llengües no romàniques, i d’aquestes, cinc que es mantenen per tradició oral. Veure relació adjunta.

Romàniques Català Castellà Francès Galleg Italià Portuguès Rumanès

No romàniques alfabet llatí Anglès Alemany Holandès Norueg Suec Polonès Euskera Croat Tagàlog Ilocano Caló

Escriptura logogràfica Xinès Coreà Wu JORDI TARRÉS

No romàniques alfabet no llatí Rus Ucraïnès Armeni Àrab Berber Turc Urdu Hindi Bengalí Panjabí Gujaratí Sherja

No romàniques tradició oral Mandinga Wolof Hausa Yoruba Guaraní

* Curs 98-99

16

DOSSIER

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

La meva primera escola... a Vallvidrera Cisco Tomàs*

A ●

Vallvidrera, al final del carrer de les Casetes, que actualment es diu carrer Pèlfort, al número 2, hi ha una casa d’un estil característic que ens recorda una mica les masies del Maresme. El seu nom és can Cabassa i ja al 1835 constava en el registre de l’antic poble de Vallvidrera.

Aquesta casa ha estat durant més d’un segle l’escola del barri, i més de la meitat, l’única. Ja al 1899 va anar-hi a estudi la meva mare, més tard, de 1934 a 1939, vaig anar-hi jo, i actualment, que és escola bressol, hi va la meva néta. Són molts anys que el seu noble sostre aixopluga la gent petita dels seus voltants.

Els anys que jo hi vaig anar era una escola mixta amb una quarantena d’alumnes, entre els 5 i els 13-14 anys. S’hi donava molta importància a la formació de preescolar pretenent evidenciar i potenciar totes les actituds biològiques de l’infant; es potenciava la participació dels nens i nenes en diverses activitats escolars i de convivència basantse sempre en la lògica cultural, amb una senzillesa aclaparadora. Aquesta escola era com un miracle, tot era fàcil, agradable, senzill, lògic, i no sé quantes coses més. Al front d’aquesta gran família hi havia una mestra que es deia Pilar Ribalta; tots els alumnes i els pares l’anomenàvem “la senyoreta rossa” pel color dels seus cabells.

Una persona d’idees avançades en tots els sentits; ja en aquell temps anava amb faldilla

pantaló, no habitual en aquella època; tenia empenta i ganes de fer moltes coses. Quina gran persona! Quantes coses li dec!

La Vallvidrera dels anys trenta era un poble i Barcelona quedava molt lluny. Els entorns de l’escola eren en gran part boscos on fèiem petites excursions, verdaderes lliçons visuals i pràctiques d’història natural, botànica, etc. Apreníem els noms de molts arbres, matolls, herbes; les seves olors, el color de les fulles segons l’estació de l’any, i mil detalls més que vèiem en el bosc i en els seus fruits, fins i tot en les pedres que l’envoltaven. No cal dir que ens era fàcil sentir els ocells i tots els sorolls del bosc, la fressa com diuen els empordanesos.

Molt a prop hi havia una granja de vaques i cabres; el mosso que hi treballava, el Quirino – el seu nom de pila era Aquil·lí, - ens deixava entrar i veure-les. Quina olor i escalfor tan forta que fan les corts de vaques, són sensacions que per a una criatura perduren molts anys.

La floricultura també hi tenia el seu lloc.

Cada nen o nena portava un test amb terra on s’hi plantaven llavors, esqueixos o planters de flors. Tot el procés de vida de la planta depenia de l’infant que se’n feia càrrec.

A la part del darrera de l’escola hi havia un petit hort on es cultivava a petita escala verdures i hortalisses. A finals de primavera, quan els arbres donen els seus fruits amb abundor, cada nen o nena portava de casa seva fruites, sucre i pots, per fer melmelada. El més

important era l’elaboració que es feia en comunitat; tots, grans i petits, tenien una tasca assenyalada en el procés. Sense adonar-nos-en, apreníem a fer-ne. D’aquesta manera sabies valorar les coses fetes per un mateix. Que n’era de bona aquella melmelada!

També s’hi feia gimnàstica. Em vénen a la memòria uns exercicis, que en dèiem teixits; eren uns treballs amb tires de papers de colors que s’anaven entrecreuant en forma de trama i ordit. I uns dibuixos, que en dèiem encaixos, on es tractava de resseguir amb llapis de colors sobre paper unes fulloles de forma irregular, i al final quedaven uns gravats que en podríem dir tipus Picasso. I les redaccions de temes preestablerts, que no eren escrites sinó en forma de dibuix a l’estil dels còmics, amb petits comentaris. Ara entenc el perquè d’aquest sistema: d’una sola tacada fèiem redacció, dibuix i escriptura.

Sí, apreciat lector, m’imagino el que estàs pensant, que si ens quedava temps per aprendre de lletra, saber quant feien dos i dos, i qui va ser Jaume I. Doncs sí, ja he dit abans que aquesta escola era un miracle.

I el més important és que aquest miracle va perdurar al llarg dels anys 1936-39, en plena guerra civil, anys precisament no massa bons per a la República. Si més no que jo recordi, mai no va fallar l’escola, era un sistema d’ensenyament que funcionava i gratuït. I tot de sobte, a partir de l’1 d’abril de 1939, “primer año triunfal” tal com començaven en aquell temps

tots els escrits, va ser bandejat i substituït per un sistema totalment diferent, almenys per a mi: vaig entrar en una escola de missa diària, rosari i algun clatellot, on la història ens parlava del “tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, vaig entrar de sobte en la formació del “imperio hacia Dios”, i a ser membre de “la reserva espiritual de Europa”. Han passat més d’una seixantena d’anys i algunes escoles d’avui apliquen un sistema pedagògic que vol acostarse al que jo tenia fa 65 anys.

Tinc la impressió d’haver estat enganyat en la meva formació posterior a la d’aquella època, que m’hauria pogut marcar de per vida provocant-me el que avui en diuen un trauma, i que probablement el vaig superar gràcies a la formació rebuda en els meus primers anys de vida, tot i que segur que la de després també em va deixar seqüeles.

No voldria acabar sense agrair a la mestra Pilar Ribalta, la senyoreta rossa, que va saber despertar en els infants uns valors gràcies als quals encara avui dia sé apreciar la verdor de les fulles dels arbres quan acaba de ploure, i la lluentor de les pedres quan els toca de nou el sol.

Durant uns anys de la postguerra es va fer popular la frase de “això és com abans de la guerra”, donant a entendre que era una cosa ben feta i de qualitat. Jo puc dir que el sistema i l’escola que he intentat descriure-us eren els d’una República d’abans de la guerra. * Membre de l'AV de Vallvidrera

La Veu del

17

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

Diner públic per a l'ensenyament privat Carles Martínez*

D ●

’ençà que USTEC·STEs va impugnar, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la concessió de set concerts educatius a sengles escoles d’elit de Barcelona, s’ha desfermat un ampli debat, tant als mitjans de comunicació com entre la gent interessada en l’educació, sobre l’ús que el Departament d’Ensenyament fa dels concerts educatius i, per tant, dels diners públics. Un debat que, en ocasions, ha anat més enllà de l’anàlisi de la legalitat o il·legalitat dels concerts impugnats i s’ha situat en l’esfera de la concepció que el Govern de CiU, i el seu Departament d’Ensenyament, tenen de l’exercici del dret a l’educació.

La virulència de les crítiques a l’Administració va estar afavorida puntualment per les manifestacions de responsables polítics amb poder de decisió sobre els criteris a aplicar en la concertació educativa. Entre totes aquestes manifestacions, en destacaren dues: en primer lloc, les del conseller en cap, Artur Mas, quan va justificar els concerts de les 7 escoles d’elit de Barcelona (entre les quals n’hi ha tres de vinculades a l’Opus Dei) perquè hi havia diners sobrers; i en segon lloc, les de la consellera Carme Laura Gil, quan, davant de la Comissió d’Ensenyament i Cultura del Parlament de Catalunya, va afirmar, sense immutar-se, que els “rics també tenen dret a l’educació gratuïta” i que el seu Departament tenia “l’obligació constitucional de concertar aquestes 7 escoles”.

Darrere d’aquestes manifestacions s’amaga tota una concepció de l’exercici del dret a l’educació clarament emmarcable en posicions ideològiques conservadores, i que ha donat lloc a una política de concertació basada en la prioritat del suposat dret a l’elecció de centre per davant del dret fonamental a la gratuïtat i a la igualtat, deixant en mans de l’elecció individual la planificació educativa. Es tracta de la més pura doctrina neoliberal aplicada a la privatització de l’educació: supeditar la planificació educativa al

mecanisme de l’oferta i la demanda, renunciant a una acció de govern orientada a la plena efectivitat del dret a l’educació en condicions d’igualtat.

Fidel a aquesta doctrina, la consellera Carme Laura Gil diu que atorga els concerts per “l’obligació constitucional” que té el seu Departament de finançar amb diners públics l’elecció de centre privat. No diu, però, que no tothom pot exercir aquest suposat dret d’elecció, sinó únicament aquells que disposen de prou recursos econòmics, socials i culturals per poder pagar aquest tipus de centres. I tampoc no diu que aquesta manera d’actuar incrementa significativament els actuals nivells de desigualtat en l’àmbit educatiu. El Departament d’Ensenyament reinterpreta la Constitució i les lleis educatives a la mida dels seus interessos ideològics per justificar els concerts concedits a les 7 escoles d’elit de Barcelona i, en general, la seva política de concertació educativa.

El concert educatiu és l’instrument jurídic que garanteix la gratuïtat en els centres privats. I això implica que quan un centre educatiu demana el concert, les famílies no han de pagar absolutament res per l’escolarització dels seus fills. Però aquesta gratuïtat és vulnerada sistemàticament amb les aportacions econòmiques que es cobren i que van adreçades a les fundacions vinculades dels mateixos centres. Aportacions que al ser teòricament voluntàries serviran alhora per aconseguir desgravacions fiscals de les famílies en el moment d’omplir la Declaració de la Renda.

Tot un mecanisme que comporta una doble vulneració: la il·legalitat d’exigir aquests pagaments a les famílies i la il·legalitat de confeccionar certificats de desgravació fiscal. Unes quotes que per a segons què, són obligatòries, i per a segons què, són voluntàries. Tot un sistema que en definitiva pretén té una doble finalitat: la selecció social de l’alumnat i l’increment patrimonial dels centres privats a costa del diner públic, del diner de tots i totes.

Tot aquest entramat no necessita només

VENTURA@COROMINA

la denúncia jurídica. Aquest sindicat, encara que sigui en solitari, continuarà amb les seves demandes als tribunals. Però també serà imprescindible la denúncia social. Hem de poder desgastar políticament aquesta manera tan peculiar d’administrar l’ensenyament del nostre país. Hem de canviar aquesta concepció

tan allunyada de què l’educació ha de ser una eina que ajudi a compensar desigualtats socials en una societat democràtica. Hem de fer el possible que aquesta manera de governar no torni a imposar-se en el nostre sistema educatiu. *Portaveu d’USTEC·STEs

10 milions d'euros per a les set escoles d'elit Els set centres: ● Saint Paul’s School, Súnion i Sil de Barcelona ● Pere Vergès de Badalona ● La Farga i Viaró de Sant Cugat del Vallès (centre vinculats a l’Opus Dei) ● La Vall de Bellaterra (centre vinculat a l’Opus Dei).

Són set centres que havien demanat el concert educatiu en múltiples ocasions. Les resolucions dels consellers anteriors sempre els hi denegaven per no “satisfer necessitats d’escolaritat”. Quan entra la Carme Laura Gil a la Conselleria, els concedeix el concert educatiu, malgrat que els informes de la Inspecció educativa del propi Departament d’Ensenyament va certificar que aquests centres no complien els requisits legals.

L’import del concert La quantitat de diners que el concert educatiu i altres subvencions pot suposar per a aquests set centres anualment en els Pressupostos del Departament està al voltant dels 10 milions d’euros.

*Les teves botigues de música *100 x 100 música *De la A a la Z nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96

Les raons del recurs L’objecte del recurs és l’anul·lació del concert educatiu per a aquests set centres. I es basa en la denúncia d’ una doble vulneració. Per una banda, l’incompliment dels requisits establerts a l’article 48.3 de la LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació): satisfacció de necessitats d’escolarització i atenció de poblacions escolars de condicions socioeconòmiques desfavorables. I per l’altra, la vulneració de la gratuïtat. La llei condiciona l’atorgament del concert educatiu a la gratuïtat de l’ensenyament, i aquests centres arriben a cobrar entre 600 i 1.200 euros al mes per cada fill.

GUAJA Des de 1985

Artesania ètnica dels cinc continents Peces de col.lecció, regal i decoració

Taller de cartró-pedra

VENIU A CONÈIXER LES DARRERES ADQUISICIONS

Articles per a festes, teatre i malabarisme

C/Carme, 25 (cantonada Jerusalem) Tel: 317.61.87 - Fax: 331.75.84

c/ Rauric, 6 (barri Gòtic) T. 93 317 71 38 Parking gratuït

18

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

Pares o mestres: de qui depèn l'educació dels fills?

Alícia Tudela

E ●

ls pares s’impliquen prou en l’educació dels fills? Aquest debat està avui més d’actualitat que mai, i és que malgrat que els centres educatius disposen de diferents mecanismes per potenciar la participació de les famílies, a la pràctica, aquesta vinculació no és gaire efectiva. Alguns experts afirmen que existeix una correlació positiva entre la implicació dels pares i l’èxit escolar dels alumnes ja que quan les escoles adopten una actitud activa i conviden les famílies a cooperar amb els professors, el rendiment acadèmic dels nois millora notablement. Els mestres es queixen que moltes vegades els pares no s’involucren prou en el procés d’educació dels seus fills. Per contra, les famílies creuen que sovint hi ha despreocupació per part del professorat i que l’escola no els dóna prou facilitats per integrar-se.

Generalment, la part més important de la relació que mantenen els pares amb els centres està vehiculada pels tutors. De fet, i en paraules del director d’un institut: «La imatge que projecta l’escola davant de les famílies és la que els hi donen els tutors dels seus fills». Les reunions a principi de curs i les personalitzades al llarg de l’any de seguiment de l’alumnat, la periodicitat de les quals ve determinada per les necessitats dels nois, són les trobades més importants entre pares i professors i, en principi, han de servir per intercanviar opinions i aportacions sobre el procés d’aprenentage i educació dels alumnes.

Alguns mestres, però, es queixen que sovint moltes famílies no fan cas quan se’ls truca per mantenir una entrevista i també del fet que moltes vegades s’ofenen i no accepten les crítiques negatives als seus fills. A banda d’això, existeixen les jornades de portes obertes que, generalment, es fan un cop a l’any en època de pre-inscripció per tal que els pares dels futurs alumnes coneguin les instal·lacions on estudiaran els seus fills.

"L'escola no ha facilitat prou vies perquè els pares s'integrin en la vida educativa i escolar dels seus fills", diu Jordi Rosell, president de la Fapac Davant d’aquesta situació, el secretari de la Federació d’Associacions de Pares de Catalunya (Fapac), Jordi Rossell, creu que l’escola no ha facilitat prou vies ni mecanismes a les famílies perquè s’integrin en la vida educativa i escolar: «El problema és que molts mestres no volen acceptar les aportacions dels pares», afirma.

De tota manera, Rossell té clar que la participació de les famílies en l’educació també ve determinada pel nivell cultural i ecònomic: «Està comprovat que quan el poder adquisitiu és més baix la implicació dels pares és menor i, en conseqüència, la

fer això, primer cal fomentar una consciència de la seva importància. En aquest sentit, Vallvé creu que el tema clau és el canvi d’actitud: «Cal que els empresaris, sindicats i, en general, els diferents ens de la nostra societat, prenguin consciència de la necessitat de fer compatible la feina i l’educació dels nostres fills».

La concessió de més ajuts a les famílies per part de l’administració i limitar les jornades per poder conciliar la vida laboral i familiar són les principals solucions que proposa Benestar Social: «Si altres països han aconseguit compatibilitzar les dues vides, nosaltres també hem de ser capaços de fer-ho», afirma Vallvé.

integració a l’escola també». En aquest sentit, per exemple, les escoles de primària de La Mina presenten un nivell de faltes d’assistència a classe molt elevat en unes edats, entre 3 i 12 anys, en què el paper de la família en l’educació és molt important. En aquest sentit, els professors afirmen que, en casos així, la participació dels pares en l’educació i la seva vinculació amb l’escola és totalment nul·la, tot i l’existència de vies per facilitar aquesta col·laboració.

Des de la Fapac es proposa l’escola de pares com a possible solució i com a via d’informació i aportació d’idees: «aquestes escoles poden ser positives per constituir un nucli de reflexió i per marcar unes directrius que facilitin la integració de la família als centres escolars», afirma Rossell.

De tota manera, Rossell va més enllà i creu que les escoles haurien de ser un espai obert a tothom: «S’ha d’educar a tots els nivells i no només en horari lectiu. Hem de fer un esforç social per tal que l’escola, més enllà del temps de classe, sigui un nucli per a la participació de la família, dels ciutadans i dels veïns».

Molts pares també afirmen que si no s’impliquen més en l’educació dels seus fills és perquè el seu horari laboral no els ho permet. En aquest sentit, són molts els professors que es queixen del fet que l’escola ha passat de tenir una funció purament instructora a una funció educadora i que, molt sovint, els mestres han d’assumir també el paper de pares. Lligat a això, el Secretari de la Família del Departament de Benestar Social de la Generalitat, Joan Vallvé, afirma: «Molts pares han delegat a l’escola l’educació dels seus fills. Tots anem molt atrafagats de feina, les jornades laborals són llarguíssimes i educar requereix un temps, però la tasca bàsica de l’escola ha de ser la instrucció. L’educació, fonamentalment, s’ha de fer a casa», afegeix.

En aquest punt, es planteja la qüestió de la conciliació de la vida laboral i familiar, però, per

Molts professors es queixen del fet que sovint han d'assumir també la funció de pares Sigui com sigui, el cert és que tot i que existeixen algunes vies per promoure la participació de les famílies a l’escola, aquestes no acaben de ser del tot efectives ja que els pares no s’impliquen prou en l’educació. La conciliació de la vida laboral i familiar pot ser, tot i que no l’única, una ajuda per tal que els pares disposin de més temps per participar en la vida escolar. De tota manera, el més important és que existeixin mecanismes per promoure la integració de la família i que es prengui consciència que l’educació dels fills no és només responsabilitat dels mestres. És per això, que des de fa un temps han aparegut algunes escoles de pares que pretenen ser un espai de reflexió i proporcionar mecanismes per afavorir aquesta integració perquè, sens dubte, la cooperació entre l’escola i la família és necessària i positiva per reforçar l’educació dels fills.

JORDI TARRÉS

La implicació familiar, clau en els resultats escolars

Els pares també s’eduquen Tot i que encara no està generalitzat, en els darrers anys han aparegut diferents experiències d’escoles de pares i mares. Es tracta d’espais de debat i intercanvi d’experiències per tal de millorar i de facilitar la solució de conflictes i la presa de decisions en tot allò relacionat amb l’escola i l’educació.

Si les associacions de Mares i Pares d’Alumnes (Ampas) són espais creats per afavorir el desenvolupament i l’educació dels fills, les escoles de pares i mares van més enllà ja que són nuclis d’aprenentatge on l’intercanvi d’experiències i la reflexió de les famílies es converteixen en eines que permeten millorar els recursos de què disposen les famílies a l’hora d’educar.

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

19

DOSSIER

L'examen constant del professorat Francisco J. Manzano

A ●

mb un sol estiu de treballar a una empresa la Sònia Monclús n’ha tingut prou. Encara és jove i després de tres anys a l’ensenyament volia provar alguna cosa fora de l’escola.

La temptació, però, l’ha vençuda i ja torna a buscar feina de professora un altre cop.

Què té d’addictiu aquest ofici? Potser que l’últim dia del curs passat els seus alumnes, sabent que ella marxava de l’escola, li van dedicar una pancarta i uns càntics dientli “No te’n vagis, no te’n vagis!”. Són aquests professors i professores els que la majoria de pares -segons enquestes del CIS- creuen que no són ben valorats pels seus fills?

A part de les enquestes, es parla molt de la figura del mestre i la seva feina. De tòpics sobre la professió n’hi ha a patades: són uns privilegiats perquè tenen dos (alguns diran que tres) mesos de vacances; treballar, el que es diu treballar, ho fan només unes 20 hores a la setmana; dels funcionaris de la pública millor no parlarne... El desconeixement, la desconfiança i el desprestigi han envoltat aquest ofici i sembla haver deteriorat la relació entre pares i docents. Potser per això la Generalitat va decidir una campanya d’imatge amb l’objectiu de “donar prestigi social” a la professió.

Campanya insuficient “Els ensenyants fan molt pels nostres fills. I per tothom”, resa el lema de la campanya. “Massa i tot, que fem”, dirà més d’un. Pere Nieto, president de la Cooperativa que té la titularitat de l’Escola privada concertada Gravi, no dubta que la campanya fos ben intencionada, però “aquesta no és la manera d’aconseguir la dignificació de la feina”. Cal millorar les condicions socials i laborals del personal docent, alleugerir la càrrega excessiva de responsabilitats i funcions del professorat.

“Quan sorgeix un tema nou a la societat, com l’educació sexual o les noves tecnologies, tot va a parar a l’escola, que sembla que s’ha d’encarregar de tot això, com si no en tingués prou”, apunta Nieto, que també és mestre de sisè de primària i primer d’ESO. Precisament la campanya de la Generalitat atribueix als “ensenyants” diversos papers en l’educació dels joves.

Entre ells en destaca el de “motivar”, que el sociòleg Salvador Cardús qualificava recentment, a La Vanguardia, com a propi d’una “cultura escolar antiga” enfront d’una més moderna i progressista educació de la voluntat. L’escriptor i professor Toni Sala, al seu llibre Petita crònica d’un professor a secundària, ironitza: “Com els productors de Hollywood, els professors han de fer per manera de motivar els seus alumnes.” I els nanos, la lliçó de la motivació la tenen ben apresa. Si no que li

diguin a la Sònia Monclús, quan el primer dia que donava classe a la seva vida, un alumne li va preguntar: “Quant valdran a la nota les actituts?, perquè jo les suspenc sempre”.

Problemes de la LOGSE La realitat i la problemàtica dels professors i professores va sortir a la llum sobretot arran de l’aplicació de la Logse i, en especial, de la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO). La indisciplina, els conflictes, fins i tot la violència dels alumnes s'han atribuït a l’anomenada reforma. Per la part dels docents, també la desmoralització, la pèrdua d’autoritat, les visites als psiquiatres. La secretària general de la Federació d’Ensenyament de CCOO, Fina Pujol, diu que la llei en si no tenia res a veure amb aquests problemes. “De fet en 10 anys, la Logse ha fet un pas de gegant en aquest país”. Segons dades del propi Ministeri d’Educació, entre 1989 i 1999 el fracàs escolar a la secundària va passar del 37% al 23,6%. “La qüestió ha estat a l’aplicació de la llei, que no s’ha fet amb prou recursos”, tant econòmics com d’increments de plantilles.

A l’Escola Gravi, Nieto recorda que la implantació de la reforma va suposar la redefinició del concepte ‘ser mestre’. I això va resultar especialment traumàtic per molts professors de l’antic BUP que van passar a donar ESO i que “erròniament es van pensar que s’havia de baixar el nivell de l’ESO, quan en realitat es tractava de replantejar-se l’ensenyament de forma diferent a la tradicional i en tots els àmbits”. L’atenció a la diversitat, que cada alumne avanci segons les seves capacitats, que no tots hagin d’arribar a un nivell marcat com a meta, ha estat segurament més comprensible pels estudiants que no pas pels docents i pels pares. Per Nieto, els problemes han aparegut “perquè els professors no estaven prou preparats”. I la formació encara continuarà sent un repte, mentre el nivell de la titolació de Magisteri no millori i els llicenciats d’altres carreres que poden accedir a la secundària no es formin adequadament per a la docència. “A la Logse no se li ha donat ni recursos ni temps”.

La qualitat de la llei Tot just comencen a sortir les primeres generacions que han estudiat plenament amb la reforma. I potser seran les úniques que l’hauran conegut en l’estat original un cop el govern del PP tiri endavant, amb el suport de CIU, l’anomenada Llei de Qualitat. Hi estiguin a favor o en contra, als professionals no se’ls ha consultat.Pere Nieto ha trobat a faltar un col.legi professional, que ara no existeix, que

Bibliografia escolar Qui vulgui aprofundir en la realitat quotidiana del professorat compta amb dos llibres amb una similar intenció però amb perspectives totalment oposades.

La primera correspon al llibre que més ressò mediàtic ha tingut: Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62), de Toni Sala. El panorama que ofereix del seu institut és el retrat de la desmoralització d’un professorat superat per la reforma, incòmode amb l’abúlia d’uns alumnes desmotivats i violents i tots plegats resignats a caure sota la roda del nou model educatiu.

El segon llibre és Calaix de mestre (Associació de Mestres Rosa Sensat), del veterà professor Jaume Cela, director d’un centre públic de primària. Cela ofereix la seva visió de mestre que no ha perdut la vocació ni la passió per trobar nous al.licients a la seva feina cada dia i aporta també el pensament que la definició de l’educació ha de ser un projecte social, construït entre tots.

JORDI TARRÉS

La reforma va suposar la redifinició del concepte de "ser mestre" hagués exercit com a mecanisme unitari de defensa. Des dels sindicats, les mobilitzacions contra el projecte de decret ja són a sobre la taula.

Per Pujol, de CCOO, la rigidesa dels itineraris que imposa la llei retallarà l’autonomia pedagògica dels docents per adaptar els programes a les necessitats de l’alumnat. A més, les solucions als problemes actuals passen, entre d’altres, per “més plantilles per poder atendre millor la diversitat i més pressupost per incloure altres perfils professionals al treball escolar, com ara assistents socials, psicopedagogs o logopedes”.

Davant de la llei diu Pujol que “el professorat se sent solo ante el peligro”. Creu que no millorarà la situació laboral ni l’ambient dels mestres. De moment, continuaran també a l’espera de l’Estatuto de la Función Docente, el conveni que reguli les condicions laborals entre els professionals i l’Administració, que no avança “per manca de voluntat política”.

Entre altres assumptes, s’hauria d’establir la reducció voluntària de l’horari lectiu a mestres

majors de 55 anys i facilitar les jubilacions anticipades. Actualment el cos majoritari de docents ronda els 45 anys o més.

Reptes globals S’acabi aplicant més o menys la llei, els i les mestres hauran de seguir enfrontant-se a uns reptes que persistiran a les alules i a la societat: la violència, la immigració i la desaparició de la família tradicional. Sobre la integració al sistema escolar de discapacitats o alumnes immigrats, Nieto recorda que “a l’escola és un èxit; a la societat, no”. Per molts professors això no constitueix un problema greu mentre tinguin uns recursos mínims (com ara per ara) per afrontar-ho. Pel que fa a la violència, tothom coincideix a atribuir-la a l’entorn cada vegada més agressiu i competitiu i, per tant no és un problema que hagin d’afrontar exclusivament els centres. Ser mestre pot significar carregar una responsabilitat molt feixuga si no es tenen els mitjans i les condicions adients. Però també pot continuar sent una feina apassionant pel qui la gaudeix.

20

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2002

Una volta al món a l'hora del pati Alberto González

P ●

er la seva ubicació a Ciutat Vella, l’Escola Cervantes va ser una de les primeres en acollir un important nombre d’infants immigrants.

Actualment engloba prop de 25 nacionalitats. Per aquesta raó, els seus alumnes tenen des de petits un nítid mapamundi al cap.

A l’interior hi havia un petit claustre on, tres dies més tard, els nens s’arreplegarien explicant-se les anècdotes de les vacances. D’algun despatx proper arribava la veu d’Isabel Nadal, la directora del centre, i d’un home, l’accent del qual delatava una nacionalitat llunyana.

Mentre ella li explicava amb vehemència els documents que havia de portar per matricular el seu fill, vaig decidir trobar un signe d’allò que m’havia portat a l’escola.

Ho tenia davant els nassos: Entre els treballs murals que havien quedat penjats a les parets feia tres mesos, cridaren la meva atenció uns ideogrames orientals, en els quals no m’hi havia fixat fins ara. Al seu costat, cartolines rotulades en altres idiomes anticipaven el maremàgnum intercultural que tindria lloc en poques hores.

Aproximadament el 50% dels alumnes de l’Escola Cervantes provenen de famílies d’origen estranger, encara que la meitat d’aquests ja són nascuts a Catalunya. “23 ó 24 nacionalitats diferents en un centre que, com a màxim, pot acollir 225 nens”, explica la directora. Gran part venen del Marroc o d’Amèrica Llatina; la resta tenen altres origens diversos. A més, Isabel Nadal detecta que “s’està produint un canvi en aquests origens”, deixant pas a noves nacionalitats, com ara Islàndia, Bulgària o Georgia.

I si diversa és la procedència geogràfica dels petits, el mateix passa amb les condicions econòmico-socials de les seves families: Des de gent analfabeta, empleats de la llar, botiguers, treballadors a l’àrea de serveis, funcionaris i, fins i tot, professors universitaris.

L'escola engloba prop de 25 nacionalitats, i el 50% d'alumnes provenen de famílies d'origen estranger “Som tots diferents. I això és positiu i enriquidor”. Segons Nadal, el problema es crea quan una escola no té aquesta diversitat, i apareixen dues o tres grans minories, perquè és en aquest moment quan comencen a crear-se guetos. “El fet que hi hagi de tot és real com la vida mateixa" Algunes dificultats Però, tot i que creu que és un privilegi treballar en una escola tan diversificada, la directora admet que això complica la feina del personal docent, perquè s’han d’utilitzar unes “estratègies de comunicació molt més subtils”, per no ferir cap tipus de sensibilitat.

JORDI TARRÉS

Escola pública Cervantes A més, dintre de l’àmbit curricular, també apareixen inconvenients que comencen, sens dubte, per l’idioma. Els nens més petits tenen menys dificultats per assimilar-ho, perquè encara estan aprenent a parlar. Més àrdua resulta aquesta tasca amb els nouvinguts amb més edat, perquè ja tenen un llenguatge més estructurat i perquè els textos que treballen són més complexes. En qualsevol cas, “normalment, en tres mesos tenen habilitat per la comunicació quotidiana".

S’aprecien, no obstant, diferències de competència lingüística en funció de la nacionalitat. Com és previsible, els hispano-americans, amb els que compartim una llengua, no tenen tants problemes de comunicació ni tantes dificultats per assolir la llengua catalana, al contrari que els xinesos.

Enmig d’uns i d’altres es trobarien, per exemple, aquells nens provinents de païssos de l’Europa de l’est, que sorprenentment l’aprenen ràpidament, potser degut a un entorn molt ric a nivell lingüístic.

Però la diversitat no només complica les coses a classe. També ho fa a la cuina: “Hi ha dos menús, perquè tenim un 30% de nens que són de cultura musulmana i senten repugnància per la carn de porc”. Però Isabel Nadal observa que l’augment del nombre de sensibilitats fa que s’afegeixin també noves exigències en les dietes difícils de satisfer. Per això creu que “una sol·lució podria passar per oferir -juntament amb el servei de menjador- un servei de cantina, on els nens portessin la carmanyola de casa”.

Mètodes pedagògics Davant el caràcter específic d’una escola d’aquestes característiques, sembla obvi que constantment s’hagi de reorganitzar l’àmbit metodològic. La realitat pluricultural està present en totes les activitats: no es tracta d'una assignatura; és un fet que s'ha de tenir en compte perquè els ensenyaments tinguin sentit.

Pensem, per exemple, en la tradicional festa catalana de la Castanyada. De fet, aquesta es celebra a molts altres indrets del món, encara que amb una forma i denominació diferent: Halloween, los muertos de México, etc. D’aquesta manera, a finals d’octubre l’Escola Cervantes no només compta amb les batates, castanyes i panellets, sinó que a la mostra gastronòmica s’afegeixen uns plàtans enrrotllats típics de Filipines, els

andalusos palos de santo, etc.

La directora explica que, en definitiva, es tracta d’involucrar als nens al territori català i, al mateix temps, “deixar-los volar al món”. “És com una dialèctica entre el que és local i universal, entre el més concret i allò global, entre la innovació i el més tradicional...”.

Per aconseguir-ho, Isabel Nadal està convençuda que, deixant de banda alguns dels capítols més clàssics dels manuals de pedagogia, “no hi ha receptes”. S’aprèn amb el dia a dia, comprobant la idoneïtat d’idees que neixen espontaniament a les classes.

“També es tracta de reflexionar molt sobre la pròpia feina, avaluar constantment què és el que funciona i què és el que no”. “Aprendre a treballar en equip, a ser flexibles i a millorar en tots els aspectes de la comunicació”.

Manca d’espai comú De vegades salvar el gran buit que hi ha entre diferents cultures es converteix en una veritable odissea. Per aquest mateix regle, encara que no és habitual, el professorat de l’Escola Cervantes s’ha trobat amb casos en què el diàleg es fa difícil.

Pels seus pasadissos corren nens que han arribat de l’Àfrica Subsahariana procedents de societats molt primitives. I és difícil arribar-se a entendre amb una mare a qui “estàs parlant de la necessitat que el seu fill visiti el psicòleg, i ella entén bruixot; estàs parlant d’intentar reconduir les pulsions més emocionals del nen, i ella entén màgia negra”.

Per altra banda, algunes famílies venen de païssos poc evolucionats a nivell democràtic, raó que explica per què no entenen la participació dels pares en l’ensenyament escolar. “Vosté és el mestre; faci la seva feina. Jo sóc el pare i faré la meva”. Encara que tenen plena confiança en el tutor, aquesta postura reflecteix que no entenen ni tan sols perquè hi ha d’haver un diàleg entre l’àmbit familiar i l’escolar per fer un seguiment de la progressió del nen. En aquest sentit, Isabel Nadal considera que hi ha pendent una tasca per part dels educadors, que “haurien d’intentar comprendre com són els sistemes educatius d’origen, per entendre millor com veuen el nostre”.

La Veu del

setembre-octubre de 2002

CARRER

DOSSIER

21

Barcelona necessita més escoles bressol Gemma Aguilera

B ●

arcelona enceta el curs escolar amb 47 escoles bressol municipals i cinc llars d’infants de la Generalitat. 2.780 menuts tindran una plaça en una d’aquestes escoles, però la demanda real ja deixa 1.700 famílies sense plaça.

L’ensenyament dels 0 als 6 anys no és obligatori a Catalunya, tot i així, dels 3 als 6 anys la població està escolaritzada al 100% en centres públics i privats. En canvi, dels 0 als 3 anys la demanda de places sobrepassa amb escreix l’oferta, de manera que més del 70% dels infants queden sense plaça en una escola bressol a l’inici de cada curs. Barcelona disposa aquest curs de vuit escoles bressol més, que donaran servei a 504 infants. Tot i així, l’oferta global, 2.780 places, és totalment insuficient. Unes 1.700 famílies no podran accedir a una plaça pública aquest any.

Actualment les escoles bressol són de titularitat municipal o privada, però la seva regulació correspon a la Generalitat.

Davant l’allau de crítiques per la manca de places, el Govern de la Generalitat ha recordat que Catalunya es troba dins dels paràmetres estàndard recomanats per la Unió Europea pel que fa a l’oferta de places públiques d’escola bressol, un mínim del 20%. A Catalunya l’oferta sobrepassa, en el conjunt del territori, el 30%.

Ensenyament recorda que hi ha solucions alternatives com les guarderies de caire educatiu i assistencial i els serveis d’atenció als infants.

Les vuit noves escoles bressol deixen encara 1.700 famílies sense plaça Aquests arguments no convencen ni els ciutadans, ni la comunitat educativa, ni els partits d’esquerres, ni els sindicats, ni les associacions de veïns. I és que la manca d’oferta de places a escoles bressol per satisfer la demanda a Barcelona és evident, tot i els esforços de l’Ajuntament per a arribar a acords amb la Generalitat.

Davant la situació, la societat ha pres diverses iniciatives. Una d’elles ha estat la costitució de la Plataforma d’actuació en Defensa de l’Educació Infantil Pública a Barcelona. Està integrada pels sindicats CCOO, USTEC, FETE-UGT, la Fapac, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) i els grups d’ERC, ICV i EUiA. El repte de la Plataforma és que l’etapa de 0-3 anys quedi plenament integrada en el sistema públic educatiu i que hi hagi una sola xarxa de gestió que incorpori tant les escoles bressol municipals com les de la Generalitat.

També sol·licita que agents socials, entitats i administració puguin exercir conjuntament el control de la qualitat de l’ensenyament en aquesta etapa.

La Plataforma vol participar en la concreció del nou model de gestió d’escoles bressol plantejat per l’Ajuntament, que inclou un sistema de contractació de personal auxiliar extern. La Plataforma està d’acord en què les noves guarderies continuïn sent

DANI CODINA

Escola bressol Portal Nou, a Ciutat Vella de gestió pública, però amb la condició que es tinguin garanties que les noves escoles mantindran la qualitat de les existents, que no hi haurà discriminació de l’alumnat i que les condicions laborals del nou personal seran dignes. Per a l’Ajuntament, la contractació de personal auxiliar era una condició sine qua non per poder estendre la xarxa d’escoles bressol.

Actualment, l’Ajuntament de Barcelona i la Plataforma per la Defensa de l’Educació Infantil de Barcelona estan d’acord en la necessitat de prioritzar l’extensió de la xarxa amb la creació de noves escoles. En aquest sentit, i com a primera mesura d’estalvi, les vuit noves escoles bressol que s’estrenen aquest curs funcionaran de manera diferent a la resta. No hi haurà dos mestres a cada classe, sinó un mestre i un auxiliar. «Preferim un model de qualitat que arribi a moltes famílies que no un de qualitat excelsa que deixi fora milers d’infants», afirma Andreu Negre, de CCOO. De moment, el sistema proposat per l’Ajuntament sembla la via més ràpida per començar a cobrir la demanda de places

de 0 a 3 a la ciutat. Per això la Plataforma ha demanat que aquest nou sistema s’estengui a les escoles bressol antigues: «Aquest sistema permetrà que l’escola sigui més econòmica sense perdre qualitat en l’atenció i l’educació, amb mecanismes de control per assegurar aquesta qualitat. Amb aquest estalvi es podrà prioritzar la quantitat d’escoles per atendre tota la demanda que ara tenim», explica Jordi Rossel, secretari de la Fapac.

El problema, al Parlament El problema de la manca de places per a infants de 0 a 3 anys ha trascendit la reivindicació social i local, i ha anat a parar al Parlament de Catalunya, amb la intenció que aquesta franja educativa no quedi desprotegida per la llei. Les entitats integrades al Moviment Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya i la Unió de Consumidors de Catalunya van presentar el febrer passat una proposta d’Iniciativa Legislativa Popular amb l’objectiu que s’aprovi una llei

On són les escoles bressol Els districtes de Ciutat Vella, l’Eixample, Sarrià-Sant Gervasi, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí estrenaran escoles bressol aquest nou curs escolar. Sants Montjuïc, Les Corts i Gràcia hauran d’esperar una mica més. Nou Barris és el districte que compta amb més escoles bressol, 10, seguit de Sants Montjuïc i Horta-Guinardó, que en tenen 9, Sant Martí i Ciutat Vella compten amb 6 escoles bressol, Sant Andreu en té 4, l’Eixample 3. Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi disposen de 2 escoles, i a la cua hi ha Gràcia, amb 1 escola bressol. En total, Barcelona tindrà per al curs 2002-2003 47 escoles bressol municipals i 5 llars d’infants de la Generalitat, que podran atendre 2.780 menuts. El cost mitjà d’una d’aquestes places és de 7.173 euros, dels quals l’Ajuntament de Barcelona en paga el 69%, la Generalitat el 12% i les famílies usuàries el 19%. Per tant, una família pagarà 2.100 euros pel curs escolar del seu fill.

que reguli l’educació de 0 a 3 anys. De fet, l’anterior conseller d’Ensenyament, Josep Xavier Hernàndez, havia pres el compromís de «promoure la creació i l’oferta» fins al 2005 de 30.000 nous llocs escolars per a infants de menys de 3 anys a Catalunya, però els terminis no s’han complert. La proposta de llei per a la creació de places per a infants diu que la Generalitat, en col·laboració amb els ajuntaments, haurà de crear una única xarxa pública de llars d’infants que garanteixi l’escolarització de tots els infants. També elaborarà un mapa de les llars d’infants i haurà de crear i mantenir un mínim de 30.000 noves places públiques. Finalment, el Govern haurà de garantir la qualitat i la coherència de la diversitat de models de llars d’infants.

Totes les forces polítiques de l’esquerra (PSC, ERC, ICV i EUiA) han confirmat el seu suport a la Iniciativa Legislativa Popular. Les signatures, recollides a arreu de Catalunya, seran entregades al Parlament perquè la ILP sigui vista en sessió plenària. En qualsevol cas, els impulsors de la iniciativa creuen que aquest mapa escolar s’hauria d’elaborar amb la participació de tots els agents implicats (administració educativa, administració local, mares i pares, mestres i educadors, sindicats i moviments de renovació pedagògica) per assegurar que l’oferta respondrà plenament a les necessitats de cada territori.

Sigui com sigui, la realitat és que Barcelona encara ha de fer molt camí perquè tots els seus infants puguin accedir a una plaça publica de 0-3. Però la creació de vuit noves escoles bressol i la voluntant de tots de continuar treballant indiquen que s’avança en la direcció correcta.

22

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

La Veu del

setembre-octubre de 2002

DOSSIER

CARRER

23

Un segle d'escola pública a Barcelona Ramon Casares*

E ●

l cicle de la vida urbana contemporània està marcat pel ritme escolar. Com tantes d’altres, aquesta realitat és molt recent: neix d’una aspiració del segle XIX, realitzada a empentes i rodolons al llarg del segle XX. La idea que l’educació dels nens i nenes és una responsabilitat pública i una obligació ciutadana prové de la Revolució Francesa. Les Corts Constituents de 1812 van plantejar aquest principi, desenvolupat per diverses lleis, com la Llei Moyano de l’any 1857. Es pretenia que tot ciutadà sabés llegir i escriure, les “regles de l’aritmètica” i tingués formació moral i cívica. Als ulls del pensament democràtic, laic i racionalista, aquests objectius no es podien acomplir en els centres escolars religiosos amb un ensenyament indoctrinador i reaccionari.

Des d’aquest punt de vista, a principis del segle XX la situació escolar de la ciutat resultava molt poc afalagadora. L’any 1917 el nombre de nens i nenes barcelonins sense escolaritzar era de 30.400, aproximadament una tercera part del total. L’any 1936, a desgrat de l’esforç educatiu de la República, el nombre de nens i nenes no escolaritzats havia augmentat fins als 72.300, encara que també havia crescut considerablement el nombre de nens i nenes escolaritzats, aproximadament 139.000. Igualment, a pesar de la pressió laïcista del període republicà, la majoria d’aquests nens i nenes -95.000- anaven a escoles particulars.

El 1917, més de 30.000 infants barcelonins, un terç del total, estava sense escolaritzar.

L'esforç educatiu de la Republica no va poder invertir la tendència En l’actualitat la situació és força diferent.

El curs 2000-2001 la població escolaritzada en les etapes obligatòries (entre els 3 i els 16 anys) a Barcelona s’acostava als 175.000 nens i nenes. El nombre d’alumnes matriculats en centres de titularitat pública era de 61.000, mentre que els matriculats en centres privats eren 114.000. Així doncs, el programa laic del primer terç del segle XX s’ha realitzat d’una manera força particular.

S’ha assolit la plena escolarització, però el pes de l’escola privada, que ha mantingut la seva quota al llarg del segle -més de 2/3 de la població escolar-, demostra l’arrelament de molts d’aquests centres.

La rellevància de l’escola privada ha estat paral·lela a la feblesa de l’esforç educatiu públic durant bona part dels segle i a una persistent mala imatge dels centres de titularitat estatal. L’any 1908 aquesta realitat era tan penosa que l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de regidors nacionalistes i republicans, decideix impulsar l’educació pública creant una xarxa pròpia, no pas reforçant l’estatal.

L’any 1922 les escoles municipals s’agruparan en el Patronat Escolar Municipal, el qual esdevindrà el nucli de la xarxa d’escoles de la Generalitat l’any 1936, quan es creà el Consell de l’Escola Nova Unificada. En aquest incipient sistema escolar català hi confluiran l’anomenada “escola nova”, la inspiració de la Institución Libre de Enseñanza, i el moviment de l’escola catalana.

L’Ajuntament, la Mancomunitat i la Generalitat republicana, successivament sota l’hegemonia nacionalista i republicana, la reforçaran i l’ampliaran.

D’aquesta manera, durant el breu període republicà, els centres del Patronat, juntament amb l’Institut Escola, l’Escola del Treball i la Universitat Autònoma constituiran el nucli del que podia haver estat un sistema públic altament qualificat. El record que en conservem és tan brillant que sovint oblidem el seu caràcter minoritari. No solament se n’apartaven les escoles privades religioses, sinó que també n’estaven al marge les escoles vinculades als ateneus obrers i als centres de cultura llibertària, hereus de la tradició racionalista i laïcista de la Escuela Moderna (80 escoles amb 5.200 alumnes l’any 1933, segons algunes fonts, xifra considerable al costat dels 19.400 de les escoles del Patronat Escolar).

El franquisme va avortar aquests esforços i, almenys fins al primer Plan de Desarrollo (1964-1967), no va desenvolupar un esforç educatiu sostingut.

En condicions precàries la qualitat i la renovació van preservar-se en centres privats de classe mitjana on es va mantenir el caliu del projecte republicà. Les noves fornades d’immigrants peninsulars que van començar a crear els grans suburbis a partir dels darrers anys 40 van ser difícilment escolaritzades en centres parroquials i acadèmies de pis o, senzillament, no van tenir escola. Durant els anys 60 va incrementar-se el nombre de centres, forçadament privats però amb vocació d’esdevenir públics, que l’any 1976 formarien el CEPEPC. Alhora es va consolidar un ample moviment de renovació pedagògica al voltant de l’associació Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu per a mestres. En el mateix període es creen diverses escoles bressol que acaben confluint en el Patronat Municipal

ARXIU

L'escola Lluís Vives va ser inaugurada l'abril de 1931, pocs dies abans de ser proclamada la República. de Guarderies i establint un model públic d’escola bressol d’extraordinària qualitat, encara que netament insuficient per a les necessitats de la ciutat. Els darrers 30 anys, des de 1970 amb l’encara franquista LGE han conegut una important expansió del sistema educatiu. Els centres privats s’han consolidat gràcies a les subvencions públiques de la LODE encaminades teòricament a possibilitar la gratuïtat de l’ensenyança obligatòria. Mentrestant s’incrementava el nombre de centres públics: la dècada dels 70 coneix una efervescència de lluites veïnals en tots els barris per aconseguir nous centres escolars de l’Estat.

I és arran d’aquestes mobilitzacions que, a finals dels anys 70, s’assoleix la plena escolarització de la ciutat.

A diferència del període republicà, l’Estatut va transferir els centres estatals a la Generalitat, mentre que les escoles municipals –ara ja moltes menys que les estatals- romanien en mans de l’Ajuntament. L’aprovació de la Carta

ARXIU

Als anys 60 i 70, el moviment veïnal va lluitar per aconseguir la dignificació de l'escola pública

Municipal permetrà posar en marxa un Consorci de l’Educació de la ciutat que reunirà totes les escoles de titularitat pública. En els darrers 10 anys s’ha fet evident que, un cop obtinguda la plena escolarització, els problemes escolars de la ciutat han adquirit una nova dimensió.

La rellevància de l'escola privada ha estat paral·lela a la feblesa de l'esforç educatiu públic durant bona part del segle En la mesura que les ocupacions manuals lligades a la societat industrial perdien pes, augmentava la importància de les activitats vinculades amb els serveis i la manipulació de la informació, que requereixen una intensa formació escolar.

Aquest canvi extraordinari ha suscitat novament molts dubtes i inseguretats sobre la qualitat de l’educació i sobre la seva capacitat de propiciar la integració i la igualtat d’oportunitats. Novament hi ha interrogants sobre la identitat de l’escola pública barcelonina. Per afrontarlos cal tenir present que, tot i la importància de la iniciativa institucional en els períodes democràtics, l’educació amb vocació pública no pot ser una simple emanació del poder. Les solucions educatives més renovadores i igualitàries s’han forjat en àmbits més “socials”, en l’àmbit de les necessitats més urgents però també en el dels somnis, de les aspiracions de convivència, de millora i de canvi de la ciutadania. * Historiador

24

REPORTATGE Un reportatge de Eva Lechuga

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

El Ayuntamiento subcontrata a la empresa Progess 20 educadores de calle pero mantiene restricciones en su política social

Educadores sociales en precario

E

l Ayuntamiento ha iniciado un proyecto social llamado “A partir del carrer”. Se trata de un programa de acción socioeducativa que pone en marcha el Sector de Serveis Personals dirigido a jóvenes y adolescentes de la ciudad que, por razones diversas, han hecho de la calle su lugar habitual de convivencia y relación. Los principales objetivos son potenciar un entorno social preventivo y mejorar las condiciones de socialización y de calidad de vida de los jóvenes a partir de actividades de promoción, de prevención y de atención en áreas como la escolar, la laboral, la sanitaria,etc.

El Ayuntamiento cree que este proyecto es necesario ya que la calle es un lugar de convivencia y tolerancia, pero también de conflictos y de diferencia, y tiene la finalidad de, en primer lugar, potenciar un entorno social preventivo, junto con las escuelas, servicios sociales, asociaciones de vecinos, etc…y, en segundo lugar, favorecer una dimensión socioeducativa en sentido estricto para mejorar las condiciones de socialización y de calidad de vida de los jóvenes y adolescentes.

Para ello ha contratado a 20 educadores sociales a través de una empresa privada de más de 200 trabajadores en plantilla, llamada Progess (Projectes i Gestió de Serveis Socials), que colabora con el Ayuntamiento desde hace años. A pesar de ser la empresa que con mejores condiciones laborales contrata a sus trabajadores, no se iguala a las condiciones que tendrían estos 20 educadores sociales si los

contratara directamente el Ayuntamiento.

La pregunta que nos planteamos es ¿por qué trabajadores subcontratados y por qué ahora?

Según el tercer Plan de Acción Social (PAS), la Generalitat fija que ha de haber una unidad básica de Atención Social Primaria (2 asistentes sociales y 1 educador social) por cada 20.000 habitantes.

Según este ratio, que no es de óptimos, sino de mínimos necesarios, en Barcelona debería haber un mínimo de 75 educadores sociales. A pesar del compromiso expresado en varias ocasiones por Generalitat y Ayuntamiento de cobertura de la ratio estándar de educadores sociales, la realidad es que nunca se ha llegado a cumplir : “Actualmente hay 58 educadores adscritos a los centros de servicios sociales, por tanto hay un déficit de 17 trabajadores, con las deficiencias de atención a nivel interno, dentro del propio equipo de trabajo, y externo, de cara al ciudadano, que este hecho conlleva”, comenta José Martínez, delegado sindical de CCOO del Ayuntamiento.

Este es solo un ejemplo de la situación laboral de los educadores sociales en Barcelona. La Dirección Técnica d'Afers Socials en los distritos acaba de editar un informe en el que denuncia la situación de los educadores sociales. En dicho informe se denuncia el proceso progresivo de precarización en la contratación y de retroceso en el cumplimiento de acuerdos institucionales establecidos en cuanto a la cobertura y disponibilidad del personal que ha de prestar sus servicios. Se

Un círculo vicioso Según el informe elaborado por los jefes técnicos de Servicios Sociales de los 10 distritos de Barcelona, cada vez se recogen más quejas por parte de los ciudadanos por los continuos cambios de profesionales, tanto de los que lo formalizan por escrito, como de los que, de manera informal, expresan su malestar por este hecho.

Un ciudadano que acude a un centro de Servicios Sociales puede llegar a ser atendido por 3 profesionales diferentes, lo cual puede llevar a agravios comparativos entre la atención que se presta a unos ciudadanos y a otros, y a deficiencias en la calidad de la atención al ciudadano.

Por otro lado, este hecho provoca desmotivación y una sobrecarga innecesaria del personal de los centros, por no hablar de la pérdida de credibilidad de las instancias municipales con poder de decisión suficiente para subsanar estas carencias.

Todo ello dificulta enormemente la gestión y planificación de los servicios de atención social por parte del director del centro. La falta, en muchos centros, de un equipo mínimamente estable y con perspectivas de continuidad, dificulta además la labor de equipo, lo cual compromete la garantía de un trato eficiente en la atención al ciudadano.

Esta situación hace que cada vez se recojan más quejas por parte de los ciudadanos, según el informe elaborado por los jefes técnicos de Servicios Sociales de los 10 distritos de Barcelona.

DANI CODINA

D'esquerra a dreta, els educadors José Martínez, Carlos Jaén i Gustavo Czech-Bergtholt refieren, por ejemplo, al acuerdo al que llegaron Ayuntamiento y sindicatos, en diciembre de 1999, según el cual la cobertura de bajas y vacantes estructurales se produciría inmediatamente, y no a los 21 días de la baja (según criterio establecido por el Plan de Atención Primaria de 1993).

Este acuerdo no se ha cumplido nunca, con el consiguiente perjuicio que se causa al ciudadano. La media de tiempo de descobertura de una vacante en el año 2001 era de un mes. Esa vacante se cubre con un interinaje de un contrato de tres meses. El trabajador no sabe hasta el último momento si le van a renovar el contrato o no. Todo ello provoca una situación de provisionalidad y favorece entre otras cosas los cambios continuos de profesionales de referencia en la intervención social con individuos o familias que son atendidos por profesionales con contratación temporal. Hay que tener en cuenta que la intervención social que se realiza desde los centros conlleva, en muchos casos, establecer vínculos entre el ciudadano y el profesional y el cambio continuo de éstos dificulta enormemente su trabajo, por no hablar de que puede suponer un maltrato institucional al ciudadano, que en algunos casos se encuentra atendido (“o desatendido”) por varias personas a lo largo del proceso y en total situación de

vulnerabilidad. Lo normal es que sea tratado por 3 educadores distintos y el caso más extremo fue el de un ciudadano en el centro de Drassanes que llegó a pasar por 16 profesionales diferentes.

Para que la cobertura de la plaza vacante sea inmediata, según los acuerdos institucionales comunicados formalmente por la Dirección de Relaciones Laborales del Ayuntamiento, se tienen que cumplir dos requisitos: que en el centro haya un ratio de productividad igual o superior al 75% y que haya un informe del gerente del distrito que avale la urgencia de la contratación. Es decir, que si el informe del gerente no llega, no hay contratación hasta los 21 días de la baja. Lo cual significa un ahorro de presupuesto en contratación de personal por parte de la Administración, que parece seguir con la política de contención de gastos en ciertas áreas sociales.

A todo ello se suma el síndrome de inseguridad ciudadana que se vive en los últimos tiempos. No queremos pensar que, dada la cercanía de las elecciones municipales, no es políticamente correcto llenar las calles de policía, pero sí subcontratar a 20 educadores sociales para dejarnos a todos un poco más tranquilos…

Gustavo Czech-Bergtholt y José Martínez, educadores sociales y delegados sindicales de CCOO, y Carlos Jaen, educador social y secretario de la Sección Sindical de CCOO del Ayuntamiento de

Barcelona, valoran positivamente el proyecto ya que significa un aumento del número de educadores sociales, y ello repercute en la mejora del servicio al ciudadano, que ellos consideran primordial, pero ponen una condición: que a la larga esos 20 trabajadores entren a formar parte de la plantilla del Ayuntamiento con pleno derecho, ya que las condiciones laborales repercuten a corto plazo en la labor de un profesional y, por ende, en la calidad de atención del ciudadano.

Pensemos que estamos hablando de una labor de relación directa con personas de unas características muy determinadas, con problemas, con carencias, y, en algunos casos, muy necesitados de ayuda. Progess es una empresa de servicios y es muy significativo que el Ayuntamiento ya no hable de contratar personas sino servicios, a través de una empresa privada. Gustavo Czech-Bergtholt opina que “si esta labor la realizaran trabajadores de la propia administración daría más estabilidad a los educadores y al ciudadano, y todo ello proporcionaría, a la larga, una imagen más positiva, más humana de las autoridades. Valoramos positivamente el proyecto, creemos que es favorable para la ciudad, pero queremos que vaya más allá de una medida política de cara a las próximas elecciones municipales de 2003”.

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

setembre-octubre de 2002

25

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○

ME TRÒ POLIS

L'Hospitalet no quiere ser un barrio de Barcelona

LUIS F. ZAURÍN

L’Hospitalet celebró el año pasado el 75 aniversario de la concesión de título de ciudad, distinción simbólica otorgada por Alfonso XIII que, por otra parte, nunca llegó a poner los pies en el municipio.

Aunque lo más destacado que le ha sucedido durante el pasado siglo a esta antigua villa rural que, contra lo que se cree, a principios del XX contaba con una notable actividad industrial sobre todo textil, fue una transformación demográfica de dimensiones difíciles de imaginar.

Un fenómeno que hizo que la ciudad pasara de los 4.891 habitantes de 1900 a los 291.000 que alcanzó a tener en 1985 -lo que supuso un aumento de casi un 6.000 por ciento- y que conllevó una serie de consecuencias sociales, urbanísticas, económicas y de todo tipo de una magnitud tan grande que, si nos ubicamos en los inicios del siglo XX y volvemos la cabeza hacia atrás, es fácil advertir que todo lo sucedido en L’Hospitalet hasta entonces pueda ser considerado prácticamente su prehistoria.

Esa inverosímil explosión demográfica trajo consigo una serie de problemas de muy difícil solución que el municipio afronta como retos principales para el próximo siglo: una urbanización caótica del espacio, una asfixiante falta de zonas verdes y de esparcimiento, un parque de viviendas envejecido, escaso y caro que hace que los jóvenes salgan “centrifugados” de su lugar de nacimiento y una división del territorio que crea fronteras de difícil acceso en el término municipal. Ello es así hasta el punto de que desde algunos de los barrios más alejados de Barcelona es más fácil acceder a la metrópoli que a otros barrios de la propia ciudad.

En los últimos años y superada la brutal crisis económica que se abatió sobre el área metropolitana y fundamentalmente en ciudades con una fuerte industria como L’Hospitalet, cuya tasa de desempleo actual es inferior a la media catalana, el gobierno municipal de concertación de izquierdas liderado por el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) desarrolla actualmente una catarata de proyectos urbanísticos, económicos, de gestión, etcétera de gran magnitud que pueden ser a decisivos para el futuro de la ciudad.

Algunas de esas iniciativas obedecen a que Barcelona necesita expandirse por falta de espacio real, lo que beneficia a esta localidad: su gran disponibilidad de terreno (en 1996 contaba con la reserva de suelo industrial más importante del área metropolitana) ha hecho que L’Hospitalet vaya a ser en un futuro próximo la sede de la Ciudad Judicial y que la Fira de Barcelona haya crecido hacia el Baix Llobregat dando lugar a

Tras superar la crisis que castigó su potencial industrial, la segunda ciudad de Catalunya tiene en marcha proyectos urbanísticos y económicos claves para su futuro ●

DANI CODINA

El futuro paso del AVE transformará la ciudad en la zona de Santa Eulàlia

Montjuïc-2. Otros proyectos que ya están en marcha y que pretenden ser el nuevo motor económico de la ciudad son la City Metropolitana, un gigantesco centro comercial que ya está en marcha y un plan de hoteles (uno de los cuales -el Capital- ya está funcionando) que concluirá con la creación de cuatro establecimientos más, uno de ellos proyectado por Richard Rogers.

Para acoger todas estas nuevas instalaciones se creó hace unos meses un distrito de carácter económico bautizado como Gran Vía L’H., que comprende los territorios situados entre Gran Vía Sur y el Polígono Pedrosa, y que se ha configurado como el séptimo de la ciudad.

Por otro lado, el acuerdo alcanzado entre el Ministerio de Fomento y la corporación sobre el paso del AVE por la ciudad -que incluye el soterramiento de la mayor parte de las vías del tren y la puesta en marcha de un plan de movilidadson dos iniciativas que permitirán vertebrar la ciudad. Esta operación supondrá además la creación de una estación central que descongestione la estación de Sants y que conecte las dos líneas de trenes, el AVE y las líneas 1 y 9 del metro; un edificio que albergará alrededor 30.000 metros de oficinas y otros servicios comerciales y de hostelería entre los que se podría incluir un hotel.

Sin embargo, estas iniciativas que van a suponer la transformación de L’Hospitalet en una ciudad de servicios en

detrimento de la industria, también presentan aspectos interrogantes que sin duda hay que tener en cuenta. Como señala el historiador y presidente del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, Carles Santacana, el monocultivo de los servicios puede ser peligroso porque tiende a dejar la economía al azar de decisiones que cada vez se toman más lejos. Una cuestión sobre la que la directora general de la Asociación de Empresarios de L’Hospitalet y el Baix Llobregat, Rosa María Fiol, también ha manifestado sus miedos. Respecto a la creación de grandes superficies comerciales, el presidente de la Unió de Botiguers de L’Hospitalet, Vicenç Ibáñez, considera que éstas reciben un trato de favor para su ubicación, tienen otras ventajas desde el punto de vista comercial

ya que “pagan muy tarde y además imponen sus condiciones”.

Los miedos del concejal de Desarrollo Local y portavoz de Esquerra Unida en el Ayuntamiento, Ramón Luque, obedecen a que en su opinión, el desarrollo económico no tiene sentido si ello no revierte en una mayor cohesión: “Y más si L’Hospitalet tiene un gobierno de concertación de izquierdas liderado por el PSC”, palabras de las que cabe inferir que los beneficios de la bonanza económica no deben ser siempre para los mismos.

Por otra parte, el nuevo modelo urbanístico elegido para la ciudad, los usos que se les den a los espacios liberados por el soterramiento parcial de las vías y a las zonas cuyos tramos viarios

no queden soterrados y la salvaguarda de los derechos de los vecinos expropiados son otras de las cuestiones que pueden plantear problemas: los vecinos de la urbanización Gran Vía Center acaban de presentar alegaciones contra el proyecto de la ciudad judicial porque consideran que “el índice que edificabilidad concedido al proyecto es el más alto de los aplicados en la L’Hospitalet y Barcelona durante la época democrática”.

Pero por encima de todos estos cambios, la histórica falta de identidad del municipio y la definición de las relaciones L’Hospitalet-Barcelona es otro de los retos del municipio: “La nostalgia del antiguo pueblo y la identidad generada por el antifranquismo ya no funcionan”, afirma Santacana. Y es cierto que el alcalde Celestino Corbacho tiene razón cuando señala que desde la implantación de los ayuntamientos democráticos hasta hoy se ha avanzado mucho, aunque ello tampoco sea para tirar cohetes. Por eso, su afirmación de que en cinco años el municipio sea una ciudad de primer nivel parece un tanto optimista.

El problema de identidad del municipio es complejo porque las identidades son dinámicas y, en este caso, el asunto está vinculado a las relaciones del municipio con Barcelona y su área de influencia natural, la primera corona metropolitana. Y ello es así en buena medida por cuestiones prácticas ya que aspectos como el transporte, la eliminación de residuos, etcétera, no pueden afrontarse solo desde un punto de vista local. Precisamente por eso, para el director del Centre d’Estudis otro de los obstáculos principales de L’Hospitalet como ciudad, en el caso de que se apueste por su pervivencia como tal, es que no se convierta en un “barrio” de la metrópoli, algo que para él vendrá determinado por la existencia de una ciudadanía viva que crea en ello y lo utilice para reflexionar y exigirá definir una identidad local atractiva que conlleve la participación real de la ciudadanía.

La inmigración: otro reto pendiente Una de las señas de identidad históricas de L’Hospitalet es la inmigración, que sin mayores problemas se insertó desde sus inicios en la ciudad; en este sentido no deja de ser significativo que el alcalde y buena parte de los concejales del gobierno de la ciudad sean o inmigrantes o descendientes de ellos. Sin embargo los nuevos inmigrantes, que seguirán conformando la identidad del municipio y al parecer acentuando su carácter de ciudad “acollidora”, pueden suponer un problema –y quizá grave- en el futuro si el gobierno no aborda el asunto con la prioridad debida. No porque, en número, los recién llegados sean muchos sino porque tienden a ubicarse en los barrios más degradados como La Torrassa y Santa Eulàlia. Y porque actualmente el gobierno municipal no está poniendo los medios necesarios

para atender las nuevas necesidades de la ciudad en este sentido y evitar así la posible futura creación de “guetos”.

Lluís Esteve, presidente de la ONG Akwaba de L’Hospitalet considera en relación al tema que hay que huir de lo políticamente correcto, la demagogia y las actitudes que no conducen a nada. Palabras que alertan sobre la falta de atención real sobre el fenómeno ya que la inmigración es un hecho convivencial y no hay ninguno de ellos que no cause algún tipo de conflictos: “Trabajar en una ciudad cuya media de inmigrantes sobrepasa el 14 por ciento y en una coyuntura en la que algunas personas que hace años recibían algún tipo de ayuda social dejan de percibirla porque de pronto hay otras personas que la necesitan más, puede despertar recelos” concluye.

26

ALTRES ASSOCIACIONS

Entitat del mes

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

A l'altre costat de les reixes El col·lectiu Dona i Presó es dedica a posar tots els mitjans per millorar la vida de les dones que a Catalunya pateixen o han patit la presó

LAURA BAEZA

El seu món s’acaba tot just davant d’uns murs i unes reixes. Sota la bandera de la justícia veuen limitat el seu espai vital a uns quants quilòmetres. Un hàbitat on no són lliures de prendre cap decisió, ni tan sols aquelles que afecten a les seves necessitats més bàsiques.

Parlem de dones empresonades.

Fèmines que als ulls de l’Estat han comès un delicte o un acte contrari a les normes socials, i pel qual se suposa han de rebre un càstig: la privació de llibertat.

La vida a la presó es converteix en rutinària, mecànica. La soledat i el tedi es troben amagats a cada cantonada. Si pensem en clau femenina, les condicions encara són pitjors per a les dones. La desigualtat sexual que hi ha a la societat es reflecteix a la presó.

Així ho creu el grup de dones que integren l’associació Dona i Presó.

Com a exemple d’aquesta desigualtat, Adelina Graces, integrant del grup, parla de la no separació als mòduls de les internes per edats (com sí que passa amb els homes). O del fet que a les dones no se’ls hi doni la possibilitat de participar en tantes activitats extres com als homes.

La gent que viu a la institució penitenciària tendeix a perdre de vista tot el que es troba a l’altre

costat de la reixa. L’efecte també es dóna a la inversa. Normalment els que suposadament són persones lliures s’ocupen del seu dia a dia, deixant que caigui a l’oblit tot aquest altre món en què es converteix la presó. Però sempre hi ha excepcions.

Al Casal de la Dona de Barcelona ens trobem Dona i Presó, col·lectiu que intenta aportar tot el que estigui al seu abast per millorar la vida de dones que a Catalunya pateixen o han patit la presó a la seva pell. En paraules d’Adelina Graces, “Dona i Presó és una associació sòcio-cultural en defensa de les dones preses”.

L’entitat pretén fer que el pas de la dona a la presó sigui un temps útil per a ella Actualment, Dona i Presó està integrat de forma voluntària per 12 dones. El grup s’ha anat consolidant amb perseverants i col·laboradores que s’han anant sumant. D’on neix l’associació? Com es fa patent

aquesta preocupació per les dones empresonades? Dona i Presó sorgeix a partir de la pròpia experiència de les seves fundadores. Durant la campanya pel dret a l’avortament lliure i gratuït de 1987, unes dones de la Coordinadora Feminista van ser empresonades. Coneixien així les circumstàncies de la presó de molt a prop. Decideixen formar llavors Dona i Presó.

Xerrades, cursos i altres ajuts En veu d’Adelina Graces, “la presó no motiva la rehabilitació”.

En la filosofia de Dona i Presó hi ha el principi de no considerar la presó com un pas per a la reinserció amb normalitat plena a la societat de la presa, sinó més bé al contrari. Dona i Presó no creu en la presó.

Des d’aquesta postura de rebuig, el grup procura fer el pas de la dona catalana per la presó com un temps útil per a la seva vida posterior. Adelina Graces explica que “potenciem activitats que ajuden al desenvolupament humà, personal i cultural de les noies”. En els seus anys de funcionament, s’han organitzat tallers de poesia, expressió corporal i iniciació al teatre que depenen de les talleristes. A més a més, han ajudat a aprendre a escriure i llegir a

aquelles internes que han estat analfabetes. D’aquesta manera es fa més lleuger el temps a la presó.

L’ajuda i els serveis que proporcionen les integrants de Dona i Presó no es limiten al temps d’estada entre reixes. A la Mina, el grup ha creat un espai per assessorament jurídic. Des d’aquí es procura promoure cursos de formació i facilitar la inserció laboral de les noies un cop en llibertat.

També, a vegades, es facilita la recerca d’un habitatge en condicions i bon preu. Les prestacions son diverses, i depenen en molts cops de les condicions de l’expresa i dels mitjans de què disposa Dona i Presó.

Una de les preocupacions bàsiques del col·lectiu és la comunicació entre les internes i els seus familiars. Busquen que aquesta es mantingui amb una certa continuïtat. Sense oblidar tampoc que elles mateixes moltes vegades proporcionen la companyia i l’amistat que la dona no troba a la presó.

A més d’aquests projectes i ajuts en el camp sòcio-laboral i de suport a les demandes personals de les preses i expresses, Dona i Presó presenta altres objectius. El grup treballa per donar a conèixer el món de la presó i crear així opinió

pública. És una tasca de denúncia i lluita activa. Seguint aquesta línia, l’associació intenta alhora establir relacions amb altres grups que actuen en aquest àmbit. Per aquest motiu es va adherir a la Plataforma de suport a preses i presos.

La base d’aquesta tasca és el voluntariat, la motivació personal i el feminisme. Així, es descriu Dona i Presó «com un grup divers, format només per dones que lluiten per uns objectius comuns sempre des de la base del feminisme”. Dona i Presó és una mostra més que sempre queda un forat per a l’esperança.

PUBLICITAT

Barcelona aposta per una mobilitat sostenible i segura L’èxit de la Setmana de la Mobilitat suposa un pas endavant per afavorir modes de transport més “ecològics”

La Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, que va tenir lloc a la nostra ciutat del 16 al 24 de setembre, ha significat un nou pas endavant per avançar en la promoció d’uns modes de transport que siguin compatibles amb la defensa del medi ambient. La Setmana va representar també un moment de reflexió ciutadana sobre la necessitat de modificar comportaments per aconseguir entre tots una mobilitat més sostenible, que estalviï temps i despesa energètica, i que sigui més segura.

Amb la celebració de la Setmana, que va coincidir parcialment amb les festes de la Mercè, Barcelona es va sumar a la iniciativa europea de promoure una setmana per reflexionar al voltant d’aquests temes.

Un dels elements centrals de la Setmana va ser l’exposició de la Mobilitat Sostenible i Segura, que sota el lema “Mou-te amb intel·ligència”, va difondre les actuacions que les diferents administracions i entitats diverses estan duent a terme en àmbits com la gestió del transport públic, el desenvolupament de noves tecnologies aplicades a la mobilitat, l’aprofitament de fonts d’energia renovable

o el foment de mitjans de transport alternatius al vehicle privat a motor.

Més de 125.000 persones van visitar la mostra.

Un altre dels elements centrals van ser les activitats relacionades amb La Mercè Sense Cotxes, que van tenir per escenari el passeig de Gràcia, i van comptar amb un gran èxit de participació. A través d’estands i un circuit de bicicletes (pel qual van passar més de dos mil nois i noies), els més joves van poder aprofundir en els principis de la sostenibilitat.

L’èxit de la Setmana de la Mobilitat també vé marcat per una xifra significativa: del 21 al 24 de setembre, durant les festes de la Mercè, el transport públic (metro i autobús) va registrar un increment d’ús del 8% (això representa 300.000 viatges més).

Mesures permanents A banda d’aquestes iniciatives, en el marc de la Setmana de la Mobilitat, es van presentar les mesures permanents que durant el

2002 s’han implantat o s’implantaran per afavorir una mobilitat sostenible: Transport públic -Nous Carrils bus: carrer París, entre Urgell i Aribau, de 470 m. de longitud; avinguda Príncep d’Astúries, entre plaça Lesseps i Mare de Déu de Gràcia, de 190 m. de longitud -Incorporació de 35 nous autobusos propulsats per gas.

-24 nous autobusos de tamany mitjà que substitueixen els minibusos en les línies de Bus de Barri amb major demanda.

-Prolongació de l’horari de servei de la línia 4 del Metro fins a les 12 de la nit.

Així, tota la xarxa del Metro de Barcelona tanca a les 12 de la nit els dies feiners.

-Incorporació del tram La Pau – Pep Ventura de la línia 4 del Metro a la línia 2. El nou tram de la línia 2 comportarà l’augment de 300.000 nous viatgers anuals.

Bicicleta -Nou carril bici del carrer Dr. Fleming, que connecta el carrer Santa Fe de Nou Mèxic amb l’av. Diagonal.

El Passeig de Gràcia va acollir les activitats de la Mercè Sense Cotxes

-Acord entre l’Ajuntament i una empresa privada d’aparcaments per disposar, en servei de préstec gratuït, d’una bicicleta.

-Connexió del carril bici de la Diagonal amb el passeig de Sant Joan i del passeig de Sant Joan amb la Gran Via. -Senyalització d’itineraris de bicicleta al Districte de Gràcia -Pla d’aparcaments a Ciutat Vella -Nova web Moure’s en bici.

-Organització de la primera Setmana de la bicicleta (al maig del 2002).

Vianants -Campanya per afavorir els desplaçaments a peu per Barcelona

www.bcn.es/mobilitat

(abril 2002) -Creació de nous i millors espais per a vianants: -Carrer Enric Granados entre Aragó i Diputació -Plaça Villa de Madrid -Passeig de Valldaura (3a fase).

-Passeig Maragall -Av. Madrid Motos -Implantació del pla d’ordenació de l’estacionament de motos a l’entorn de la Via Laietana i la plaça Catalunya, i ampliació de les zones d’estacionamenta tots els districtes.

La Veu del

ALTRES VEÏNS

CARRER

setembre-octubre de 2002

27

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Argentina se organiza en asambleas vecinales VIRGINIA HAURIE

La noche del 19 de diciembre del 2001 los argentinos salieron a la calle golpeando cacerolas para decir basta al gobierno, a la falta de justicia, a las políticas neoliberales que están empobreciendo al país hasta límites insospechados. La chispa que detonó la protesta fue la declaración del Estado de Sitio, por parte del entonces presidente De la Rúa, con motivo de algunos asaltos a supermercados que se estaban produciendo en distintos puntos del país.

La protesta comenzó en forma espontánea adentro de las casas, siguió en patios y balcones, en la calle, en la esquina del barrio para confluir en el Congreso Nacional y en la Plaza de Mayo donde está ubicada la Casa Rosada, sede del Gobierno de la Nación. Fue una reacción desesperada, una llamada, un encuentro entre miles de argentinos. “Que se vayan todos” fue la frase coreada hasta el cansancio al ritmo de las cacerolas.

Esa noche hubo rabia, alegría y emoción por el encuentro “no estoy solo, somos miles”. También, muerte. Más de treinta personas murieron en diferentes puntos del país.

Las reuniones zonales acotan y consensúan las propuestas y acciones que cada barrio lleva al organismo de coordinación Mientras varios presidentes pasaban por la casa Rosada, nacían las asambleas de vecinos.

Casi 8 meses después, alrededor de 300 asambleas en todo el país (la mayor parte localizadas en Buenos Aires y en el Gran Buenos Aires) trabajan en la idea de construir un país diferente.

Pero las nuevas formas de lucha y de resistencia habían comenzado a principios de los noventa. Por entonces nació la agrupación HIJOS creadores de los “escraches”, una forma de condena social a los militares libres, pero culpables de muertes, torturas y desapariciones durante la dictadura. También, surgieron

Unas 300 asambleas, la mayoría localizadas en Buenos Aires y su área metropolitana, trabajan la idea de construir un país diferente.

ARXIU

"Que se vayan todos" fue la frase más coreada al ritmo de las cacerolas

organizaciones de tipo territorial de pobres y desocupados, los llamados “desaparecidos sociales”, las primeras víctimas de las políticas de ajuste, quienes formarán los piquetes para cortar rutas como forma de protesta. A mediados de los noventa se crea una central de trabajadores (CTA) más autónoma y democrática y nuevos sindicatos más comprometidos con la realidad social y cooperativas de trabajadores que intentan llevar adelante empresas quebradas.

Sin embargo, los acontecimientos de diciembre implicaron para grandes sectores tomar conciencia de tres hechos fundamentales: que la política económica impuesta durante la dictadura no había cambiado con la democracia, de la imperiosa necesidad de tener una justicia no corrupta y, lo más inédito: la identificación de los sectores medios con los pobres y los

desocupados. El primer indicio de este hecho ocurrió durante la marcha piquetera de enero del 2002 cuando comerciantes y vecinos de la capital recibieron a los piqueteros de la provincia con café con leche y mate cocido.

Mientras el poder circule Las asambleas empezaron en la esquina donde los vecinos se habían juntado durante los cacerolazos espontáneos de diciembre. Al principio fueron miles, después la participación se fue decantando. Los grupos son heterogéneos en edades, profesiones, oficios e historias. Al inicio las sesiones, los temas y las discusiones eran interminables, con asuntos de distinto peso y muchos de gran complejidad. Todo era tan abigarrado que sólo era posible arribar a consensos para actos de repudio y protesta; así se

Herramientas, valores y consignas solidarias Algunas Asambleas están ocupando inmuebles abandonados o cerrados para usarlos como sede y para organizar comedores comunitarios, también se buscan terrenos para hacen huertas, se crean formas de atención medica a bajo precio, se realizan compras colectivas, actividades culturales y de debate. Todo tiene además el fin de tejer lazos vecinales para instalar valores solidarios.

Internet es una herramienta de mucha utilidad para la organización y para la circulación de la información; muchas Asambleas tienen una página Web.También se editan boletines y hasta han

impreso un libro titulado “Qué son las Asambleas vecinales” en una imprenta autogestionada por los trabajadores mientras la policía pretendía clausurar el lugar.

“Que se vayan todos” es aun hoy la consigna con la que se identifican y saludan las asambleas vecinales.

A muchos les sirve aunque no tengan respuesta para ”el después”, a otros tantos les genera desazón y parálisis. Señalar un camino capaz de generar esperanza es una de las tareas fundamentales de los movimientos sociales: ¿serán las Asambleas Vecinales capaces de trazarlo?

contabilizan, en diciembre 2001, sesenta y seis cacerolazos diarios.

Comienza un proceso de marchas, contramarchas, de fuertes tensiones y sentimientos contradictorios. Hay alegría por lo logros, tristeza por las deserciones, impotencia también, miedo, rabia, desazón y cierta soberbia de pensarse puros y pretenderlo todo.

Algunas asambleas se afirman en lo que tienen en común y posponen discusiones más complejas para el futuro, otras analizan la alternativas de cómo lograr el poder o qué hacer con él cuando lo obtengan, otras estudian el anarquismo o la construcción del socialismo como alternativas, una pocas se reúnen sólo para lograr sacar sus depósitos de los bancos.

Con el tiempo, prevalece el carácter territorial de las asambleas -los integrantes se autodenominan “vecinos” entre siy comienzan a organizarse

acciones dirigidas a satisfacer las necesidades del barrio donde están insertas, a pesar de las críticas de integrantes más politizados que ven en estas actividades una pérdida de los grandes objetivos políticos.

Es posible que uno de los momentos más importantes en la vida de las asambleas fue cuando se logró superar el intento de control por parte de grupos partidarios radicalizados. Al hacerlo se consiguió hacer circular el poder, lo que es esencial mientras se trabaja en la construcción de alternativas.

Poco a poco, con gran dificultad, se logran acuerdos y se van conjugando las grandes reivindicaciones políticas y las de vida cotidiana. En los últimos meses reuniones zonales intentan acotar y consensuar las propuestas y acciones que cada barrio lleva al organismo de coordinación de todas las asambleas vecinales. Un informe señala que más de 230 resoluciones distintas se trataron y votaron durante los primeros 4 meses sin contar las acciones que fueron ejecutadas durante ese tiempo.

Las asambleas nacieron en las esquinas donde se realizaron los cacerolazos Cierto es que las asambleas motivadas por el visceral rechazo a los políticos y a la política partidaria buscan practicar una política radicalmente distinta a la instituida. En este sentido gran parte del debate es acerca de los mecanismos necesarios para garantizar la horizontalidad en las decisiones, la transparencia en las gestiones y el autocontrol como forma de protección, mientras las acciones van dirigidas a hacerse cargo de todo aquello de lo que el estado se ha desentendido.

Pretender asumir todo lo que el Estado debiera hacer enfrenta a las asambleas con sus límites. Entender que no son los únicos protagonistas válidos del cambio social y formular acciones que promuevan la integración de otras organizaciones del movimiento social, de los partidos políticos que se oponen a las políticas neoliberales, así como las nuevas organizaciones que van surgiendo podría implicar un cambio cualitativo.

28

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

Parkings Consell de Cent, Plaça de les Glòries, Independència, Avda. Meridiana, Gran Via Metro Glòries, Clot Autobusos 18, 33, 34, 43, 44, 48, 51, 54, 56, 62, 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

setembre-octubre de 2002

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

"Compro Al Contado"

Antigüedades Valor amo aloramo amoss al máximo

títol GC 780

Padilla, 216 - Barcelona Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11

Mueb les, pintur las, br onc es, cristal, lámpar as, uebles, pinturaa antigua y catalana, tal tallas, bronc onces, lámparas, as, rrelojes, elojes, mapas, lliibr es, muñecas, encajes, porccelana, plata joy joyas, broos, juguet juguetes, por mant ones de mani la y ttoda oda clase de objet s. mantones manila objetoos antiguo antiguos.

TODO EN VIAJES OCIO O NEGOCIO

"Infórmese sin compromiso" Sra. Carmen C/de la Palla,5 - 08002 Barcelona - tel. 93.318.94.26 - 609.38.00.39

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

OBERT TOT L'ANY ORXATES, GELATS, GRANITZATS, SUÏSSOS, ENTREPANS, GOFRES… I PER NADAL, TORRONS ARTESANS Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@retemail.es

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL.LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

PASTISSERIA GRANJA

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26 Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER !

93 412 76 00

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2002

BARCELONES

29

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

LLIBRES

LLIBRES

CINEMA

A peu per la ciutat

Quan la llibertat es guanya al carrer

Los lunes al sol: cinema imprescindible

GEMMA AGUILERA

MARC ANDREU

Descobrir la cara verda de Barcelona és una opció que cada dia compta amb més adeptes, que deixen el cotxe a casa i es posen les bambes. Aquest llibre és un manual bàsic per als amants de la natura urbana. Un públic ampli si pensem que el 37% dels ciutadans es desplaça a peu o en bici, el 38% en transport públic i el 25% en cotxe privat.

La guia proposa 19 itineraris per recórrer els 163 parcs i jardins de la ciutat, vertebrats a partir de les 4 grans vies que travessen la ciutat de punta a punta: la Ronda del Litoral, la Ronda de Dalt, la Ronda del Mig i la Gran Via de les Corts Catalanes.

Recorreguts que podem fer a peu, en bicicleta o en transport públic.

Algunes propostes són més encertades que d’altres: a ben pocs cridarà l’atenció anar de la Plaça Cerdà a la Plaça d’Espanya, però sí anar de Gaudí a Gaudí en mitja hora a peu: sortint de la Sagrada Família fins al Parc Güell xinoxano. O per què no, des del parc de la Vall d’Hebron fins els jardins de la Tamarita.

El llibre sorprendrà aquells qui estiguin acostumats a sentir parlar de Barcelona com un indret de turisme de masses, perquè, tot i que als recorreguts no hi falten els punts més emblemàtics de la ciutat, la majoria de les propostes ens duen a racons i parcs que fins i tot els barcelonins desconeixem. Passejarem pels barris alts i els menys alts, pels jardins més amagats i les platges menys turístiques.

Una manera ben diferent, i ecològica de visitar Barcelona, atractiva tant pels turistes com pels barcelonins amants de l’excursionisme.

Es tracta d’una ruta per més de 1.000 hectàrees verdes que enllaça els parcs, jardins, zones verdes i platges de la Ciutat Comtal, que pot realitzar-se per trams ajustant-ne el temps, la duració i la dificultat a les possibilitats de cada explorador.

Les darreres reformes urbanes i la transformació de la Barcelona olímpica han donat com a resultat una de les ciutats més caminables d’Europa, capaç de combinar el paisatge urbà, la mirada al mar i la protecció de les muntanyes. Potser ja no cal anar lluny de la ciutat per respirar aire pur i veure el món de color verd.

Sempre hi ha qui diu que sortir al carrer per manifestar-se no serveix de gaire. Això quan no hi ha qui directament deslegitima el dret de manifestació reconegut per la Constitució o criminalitza els qui participen d’una protesta. La història però, i especialment la nostra història recent, demostra que si la gent es mou s’aconsegueixen coses. Des d’una escola i un parc fins a una democràcia i un autogovern.

Catalunya i, especialment, Barcelona, començant pel seu moviment veïnal, en són un exemple. Un quart de segle després de la fi del franquisme, alguns historiadors comencen a trencar el pacte de silenci de la transició i demostren amb els seus estudis que la democràcia i l’autonomia de Catalunya no la van pactar en converses de passadís alguns polítics amb el rei, sinó que, amb totes les seves limitacions, se la va guanyar el poble al carrer.

Això han explicat David Ballester i Manel Risques en Temps d’amnistia.

Les manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976 i reiteren ara els mateixos Ballester, Risques i Jaume Sobrequés en El triomf de la memòria (editorial Base), un llibre que analitza la manifestació de l’11 de setembre de 1977, els seus antecedents històrics i les seves conseqüències polítiques. La tesi és clara: els centenars de milers de

Itineraris de senderisme urbà pels parcs i jardins de Barcelona Autors: Guillermo Mirecki i Luís García Reviejo Editorial: Desnivel

persones -750.000 segons els topògrafs de l’Exèrcit que la van seguir des d’alguns terrats, més d’un milió segons la premsa de l’època- que van omplir el passeig de Gràcia cridant “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” van determinar el procés de negociació entre el govern central, el president Tarradellas i els parlamentaris catalans escollits a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres des de 1936.

I precisament del que van significar aquestes eleccions tracta un altre llibre, La ruptura catalana (editorial Afers).

L’obra, del també historiador Andreu Mayayo, recorda que aquelles eleccions, gestionades pels hereus del franquisme, no van ser democràtiques (mai se’n van fer públics els resultats oficials i hi ha sospites més que fonamentades de tupinada en alguns indrets). Però, malgrat tot, el seu resultat contra pronòstic, especialment a Catalunya, on van guanyar els partits d’esquerres i catalanistes (mentre que a Espanya guanyava Adolfo Suárez, darrer secretari general del Movimiento), van permetre la recuperació de la democràcia i l’autogovern.

Una victòria rupturista a Catalunya que, com afirma l’autor, “abans d’electoral fou política i cultural”, perquè es va aconseguir “al carrer, a les manifestacions i a les festes majors”.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

EXPOSICIONS

La Farinera acull una mostra sobre la lluita del primer de maig REDACCIÓ El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta al Centre Cultural La Farinera del Clot un cicle de tres exposicions amb l’objectiu de divulgar el procés d’industrialització a la Barcelona dels segles XIX i XX: “La ciutat de les fàbriques”(2001-2002), sobre el patrimoni industrial del Poblenou; “1890. El primer 1 de Maig”(2002-2003), i “La dona i la fàbrica”(2003-2004).

L’exposició sobre el 1 de Maig presenta al públic l’orígen d’una celebració que en l’actualitat es commemora pràcticament a tot el món i que amb el pas del temps s’ha anat omplint de nous significats alhora que ha adquirit un caràcter marcadament festiu.

L’exposició està estructurada en tres àmbits. En el primer d’ells s’expliquen les condicions laborals vigents quan l’any 1890 es convocà el primer 1 de Maig a Barcelona: manca de regulació legal en matèria de relacions contractuals i drets dels obrers, presencia de dones i nens a les fàbriques amb salaris inferiors als dels homes, repressió del moviment associatiu, etc. D’entre totes les reivindicacions dels treballadors una de les principals és la de la jornada de 8 hores, que donà lloc a les primeres vagues de l’Europa industrial.

El segon àmbit descriu el panorama de les organitzacions de treballadors a Catalunya i els seus punts de cohesió i de discrepància davant la jornada del 1890: les societats obreres, les divergències entre grups d’inspiració socialista i anarquista, la posició de les Tres Classes del Vapor, etc.

El tercer àmbit narra els fets concrets que van tenir lloc a Barcelona durant la celebració de la jornada (manifestació socialista i míting al matí, convocatòria de vaga general per part dels anarquistes a la tarda, etc) i les seves conseqüències tant immediates, com a llarg termini. A manera d’epíleg, aquest capítol es tanca amb una visió panoràmica sobre com s’ha viscut la jornada al llarg del segle XIX i fins l’actualitat, en moments històrics especialment significatius i també com ha estat instrumentalitzada per diversos règims polítics.

Aquest discurs es materialitzarà amb recursos principalment gràfics; fotografies, dibuixos de la premsa satírica de l’època, diaris i revistes, manifestos, etc, presentats sobre plafons. L’exposició s’obrirà al públic el 22 d’octubre de 2002.

ROSA MARÍA PALENCIA Fa ja temps que per a alguns cinèfils com jo el nom de Fernando León de Aranoa és sinònim de cinema de qualitat. Per això, després de gaudir de la seva tercera pel·lícula de ficció com director (abans van ser “Familia” i “Barrio”), resulta doblement reconfortant constatar que el talent i el compromís de León de Aranoa no només romanen intactes, sinó que creixen i maduren de tal manera, que a alguns ens retornen també l’esperança en una joventut que promet més enllà de les seves prímicies.

Diu Fernando León que la seva pel·lícula “tracta d’un grup d’homes sense treball (...) que transiten per la seva pròpia existència amb la sensació d’haver-se colat en ella, polissons en el vaixell fantasma del progrés, nàufrags dels seus propis somnis..” i això ho diu, no només en el programa de mà, que seria més o menys fàcil de dir-lo, sinó amb tot el mestratge narratiu que el llenguatge cinematogràfic li permet. Com en el tremolor d’unes mans d’obrer adult que es tenyeix les canes d’amagatotis, dubitatiu entre la seva pròpia dignitat i la cruel realitat; o en una bombeta que parpelleja o que s’apaga automàticament, com gran metàfora del temps per a qui gens espera ni projecta; o com en el partit de futbol que els protagonistes gaudeixen literalment a mitges, amb la visió exclusiva de mig camp, sense poder veure el final de la jugada, la rematada a porta i el desitjat gol, símil de les seves pròpies vides, amb un peu dintre i un altre fora de el “vaixell fantasma del progrés”.

Molt justament premiada fa uns dies amb la Concha de Oro a Sant Sebastià, Los lunes al sol es converteix així en una pel·lícula imprescindible.

Els dilluns al sol retrata la vida de cada dia dels quals el director anomena, amb la mateixa saludable ironia que caracteritza la seva obra, “mals col·laterals d’una economia globalitzada”. I la retrata a partir d’una mirada atenta de la realitat, a través de personatges sòlids, que parlen molt i amb diàlegs brillants que transpiren pura veritat, com en totes les pel·lícules de León. Perquè la direcció d’actors és estupenda. Perquè Javier Bardem (Santa) omple la pantalla sencera; perquè José Angel Egido (Lino) i Luis Tosar (Jose) donen lliçons d’art interpretatiu. Però, sobretot, perquè, com diu i fa Fernando León, volem “que el cinema s’ocupi del que té a prop, del que oblida perquè no ho veu clar, perquè no ho vol veure. De les seves històries properes, habituals, prodigioses”.

30

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

setembre-octubre de 2002

●Breus de barri Allò que hauria pogut ser Can Fabra SANT MARTÍ Especulació i habitatge És el districte on més ha pujat l’habitatge de lloguer, un 23% en un any.

Aquesta pujada té relació amb els pisos de la Gran Via i els situats a Diagonal-Mar, el lloguer dels quals ronda els 1.800 euros (300.000 pessetes), mentre que a Pedralbes el lloguer és de 1.373 euros (228.000 pessetes).

GRÀCIA Mobilització a Lesseps Sembla possible que a finals de setembre, veïns i comerciants poden pacificar-se i enterrar el projecte inicial que volia imposar el Consistori. Però la notícia és que més de tres-cents veïns i veïnes han intervingut en vàries reunions opinant sobre el futur de la Plaça. Un exercici de participació que pel seu abast i contingut és tot un exemple.

TURÓ DE LA PEIRA Reivindiquen el transport públic Els veïns reclamen un autobús de barri per accedir al CAP del carrer Cadi.

L’AV tenia el compromís del Districte que començaria a funcionar el 15 de setembre, però Transports de Barcelona no ha complert aquesta data i està endarrerint la seva posada en marxa. Els usuaris del CAP són persones grans i el transport públic és imprescindible. O acompleixen o ens mobilitzem, diuen els veïns.

HORTA Culte a tot volum L’Anna i el Ramon, veïns d’Horta, han protagonitzat una curiosa protesta contra les monges del Monestir de l’Adoració Nocturna perquè es retransmetien alguns resos mitjançant un potent equip de megafonia. L’Ajuntament va recollir les queixes i va prohibir les citades retransmissions. Les monges resen ara en silenci.

HOSPITALET DE LLOBREGAT Especulació a la ciutat judicial Els veïns de Gran Via- Centre han presentat al·legacions contra el projecte de la Ciutat Judicial. En els 53.000 metres quadrats es pretén edificar un sostre de 310.000 metres quadrats. Els veïns denuncien que aquest volum d'edificació és abusiu, molt superior a l'autoritzat a la mateixa zona pel PGM. A més, afecta les condicions ambientals i no s’ajusta al paisatge i a la integració del sector. Ara, l’aprovació definitiva depèn de la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat.

La lluita veïnal recupera una antiga fàbrica de filatures com a centre cultural

●

PAU VINYES I ROIG SANT ANDREU

En un excel·lent article de Marçal Sintes, publicat al diari Avui – 29 setembre 2002- ens parla de la desmemòria ciutadana vers el franquisme i ens diu: “ El nostre futur com a ciutadans ens obliga absolutament a desenterrar el passat. Perquè l’oblit i la banalització no són de cap manera neutrals, sinó armes molt perilloses, enormement destructives “. I en certa manera això ha succeït amb la recuperació d’una de les naus de Can Fabra ( mal anomenada Can Fabra, car el seu veritable nom és Vapor del Rec).

Tot i què en la inaguració del nou centre cultural l’alcalde Clos ha recordat la lluita veïnal per la salvaguarda de l’edifici, en cap moment ha fet esment de les intencions tèrboles del seu antecessor en el càrrec de convertir l’espai, avui feliçment recuperat, en una gran especulació urbanística.

Pels volts de l’estiu de 1989, l’Ajuntament i l’empresa Fabra i Coats, van pretendre colar un gol als veïns i veïnes de Sant Andreu, amb l’intent de requalificació dels terrenys cantó muntanya de la fàbrica andreuenca. Els terrenys rebien la qualificació, segons el Pla Metropolità General, de 7b. És a dir, destinats a zona verda. I l’espai tenia la qualificació de 6b: equipaments.

Tanmateix, aquest darrer espai, en el seu moment, continuava tenint una forta producció industrial i el seu desplaçament fora ciutat anava per llarg.

L’Ajuntament i Fabra i Coats van voler que els terrenys qualificats com a 7b fossin comprats per una immobiliària, la qual a canvi d’edificar-hi donés la resta del terreny al municipi perquè aquest construís un nou mercat.

L’empresa constructora hauria pogut edificar un nombre elevat de pisos, ofegant l’espai destinat a equipaments. Descoberta la trampa per part de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, després de múltiples reunions amb partits polítics, al·legacions i reivindicacions veïnals, es va aconseguir paralitzar el pla urbanístic. Val a dir, que la lluita va ésser feixuga i difícil, car l’Ajuntament insistia en fer-hi pisos.

Sota el lema “ A Can Fabra, equipaments i zona verda” s’inicià una campanya veïnal en contra l’especulació immobiliària.

DANI CODINA

Detall de l'edifici de Can Fabra

Finalment l’empresa Confort SA – empresa constructora amb afanys lucratius en el projecte de Can Fabra- és quedà amb un pam de nas, car l’Ajuntament decidí anar per l’opció de compra dels terrenys.

Tot i això l’Ajuntament es mantenia ferm en la intenció de fer-hi pisos, però aquest cop de protecció oficial.

L’Associació de Veïns, tot i tenin en compte la manca d’habitatges de protecció oficial, va insistir en la qualificació de zona verda i equipaments.

L'associació de veïns va aconseguir que l'Ajuntament es desfés de la seva proposta de fer habitatges Lluita rere lluita l’Associació de Veïns, amb el recolzament de milers de ciutadans i entitats andreuenques, va aconseguir que l’Ajuntament es desfés de la seva proposta de fer habitatges. Els entorns de l’edifici de filatures van ser arranjats per l’Ajuntament; es va construir un pàrquing subterrani, una plaça dura amb una font de mil colors així com una polèmica zona verda. Només quedava per decidir

que es feia amb l’edifici esmentat.

En un principi, el Consell de Districte va proporsar enderrocarlo. Allò que havia salvat la piqueta especulativa se’n podia anar a norris. En la dècada dels 90 s’impulsà des de l’associació veïnal la Coordinadora d’Entitats de Sant Andreu de Palomar per Can Fabra, que engegà un seguit d’activitats i campanyes reindivicatives per la salvaguarda de l’edifici: Recollida de signatures, festes populars, xerrades, pressió veïnal…

Les entitats i veïns aixoplugats en el marc de la Coordinadora van proposar que una part de l’edifici del Vapor del Rec fos destinat a usos socials culturals. Calia que les entitats amb locals deteriorats o mancats d’aquests poguessin fruir d’un espai digne on poder desenvolupar les seves activitats.

La interconnexió entres les entitats andreuenques podia ser un bon estímul per a reforçar el dia a dia del centre cultural. Allò que hagués pogut ser Can Fabra no ha sigut possible, car les entitats han passat a un segon pla i s’ha prioritzat un centre cultural amb continguts tutelats des de l’administració.

Malgrat tot, el nou Centre Cultural Can Fabra té coses positives. El fet que la històrica biblioteca Ignasi Iglésias hagi estat la principal beneficiària del nou equipament és un gegantí pas endavant. Mai en tota la història andreuenca l’expoble del pla de Barcelona havia tingut un

equipament d’aquestes característiques. Els 3.000m2 que formen la biblioteca estan distribuïts en tres plantes i en zones diferenciades en funció dels fons i dels serveis que s’hi ofereixin. Un fons de 55.000 documents amb la previsió d’un creixement anual d’uns 5.000 fan que la seva dinàmica cultural sigui enfortidora.

L’edifici també compte amb una sala polivalent – per realitzar-hi múltiples actes-, una sala d’exposicions i de conferències i un cafè-restaurant. La biblioteca Ignasi Iglésias, a més a més de ser la dipositària de la biblioteca popular del poeta a qui dóna nom, esdevindrà un punt de referència per als seguidors del gènere del còmic i de la fotografia a través del fons bibliogràfic que es vol dur a terme en aquesta matèria.

En la inaguració del passat 29 de setembre es va poder seguir l’exposició explicativa de la trajectòria de Can Fabra – els inicis fabrils, l’esplendor industrial, la decadència, les reivindicacions veïnals...-. Cal afegir que la part reivindicativa es força interessant i molt ben explicada.

Tanmateix les medalles que es va col·locar en Joan Clos amb la recuperació de Can Fabra com a equipament cultural no fan esment que gràcies a la tossuderia de veïns i veïnes en la seva salvaguarda avui poguem gaudir d’un esplèndid focus de cultura. És bo recordar les coses tal com varen succeir. Què la desmemòria no ens faci traïdors.

La Veu del

FAVB

CARRER

setembre-octubre de 2002

EL COR ROBAT

31

Convocat el Fòrum Veïnal Barcelonès REDACCIÓ

CATHERINA AZON

Oleguer Méndez Blanco President de l’AV La Sagrera

"Arribaran més veïns i no hi ha compromisos de cobrir el dèficit d’equipaments"

PUYAL

Va nàixer a Panadela de Muces, a prop de Ponferrada fa 46 anys.

Va arribar a Barcelona a finals del franquisme, l’any 1974, i viu a la Sagrera de sempre, “menys un any que vaig viure al carrer Palamós, a Nou Barris”. Soci des de fa 17 anys. Viu intensament el tema de l’estació de l’AVE a la Sagrera.

Parlem de l’AVE i del pla urbanístic?

Sí, és el més important. El futur de la Sagrera i dels barris limítrofes depèn de que el pla s’aprovi, tingui en compte les nostres necessitats i tanqui la cicatriu que suposen les vies a les nostres barriades.

Acebillo va declarar que compta amb el suport veïnal?

Acebillo no s’havia reunit amb la Plataforma fins ahir 26 de setembre. No sé com va dir això.

Com va anar la reunió?

Bé, positiva perquè la vam realitzar i vam poder plantejar els temes que ens preocupen. L’acord entre el Ministeri de Foment, la Generalitat i l’Ajuntament deixa al descobert 300 metres de vies. Van dir que es cobririen a la zona el pont de Calatrava i a l’alçada de l’Estació de Sant Andreu Comtal. Utilitzaran vidre per salvar el pont. Ja veurem...

I la mobilitat que tant us preocupa?

No estem d’acord que es construeixin vies paral·leles al parc, envoltant-lo amb cinc carrils (tres a la superfície i dos subterranis).

S’ha de potenciar més el transport públic, doncs està previst que arribin 50 milions de viatgers.

La Favb i la resta d’entitats, col·lectius i persones que integren el Fòrum Veïnal Barcelonès han convocat pel proper 11 de desembre la seva segona assemblea. El Fòrum Veïnal, que celebrarà dues reunions preparatòries el 16 d’octubre (al local de la Favb) i el 13 de novembre, pretén analitzar l’impacte de l’especulació i la falta d’equipaments en molts barris de Barcelona, així com exigir una participació ciutadana real, més enllà de teories i reglaments, en la construcció i la gestió del dia a dia de la ciutat.

Estudiar els moviments especulatius en operacions urbanístiques i barris com la Sagrera, Poblenou, Les Corts, Sants i Ciutat Vella és una de les demandes més urgents plantejades per les reivindicacions populars dels últims temps. Així mateix, l’anàlisi de la necessitat d’equipaments a molts barris, mancança sovint lligada a l’especulació, ha de permetre visualitzar i coordinar millor les demandes que el moviment veïnal i ciutadà fa a les administracions en tems com l’habitatge, la sanitat i l’educació.

Antecedents El 31 de maig de l'any 2000, es celebrava al Centre Cívic de Fort Pienc la I Assemblea del Fòrum Veïnal Barcelonès. Van assitir prop de 200 persones i va tenir com a primer punt de l'ordre del dia la

lectura i aprovació del manisfest titulat Declaració per una Barcelona més nostra. Va ser signat per 205 entitats.

Les dues hores que va durar l'acte van ser un intens debat amb més d'una vintena d'intervencions que van plantejar temes com la remodelació del barri de Trinitat Nova, la lluita contra l'especulació al Pla de Presons, el no al Túnel d'Horta, la denúncia de l'operació especulativa que es realitza al Parc de Diagonal Mar i la exigència de participació als projectes que es volen realitzar amb motiu del Fòrum 2004. Com pot veure's, les diferents intervencions, partint de realitats particulars, van fer referència al model d'urbanisme confabulat i especulatiu que es practica.

Deia el manifest: "No podem permetre que siguin l'oci o els grans espais comercials els que determinin la urbanització, l'habitatge i la moblilitat dels barris de Barcelona, ni que es destrueixen els valors del patrimoni arquitectònic bàsic per a la nostra memòria col·lectiva que ens identifica com a ciutadans".

L'oportunitat de la convocatòria de la II Assemblea del Forum Veïnal Barcelonès i el pla de treball plantejat deuen permetre que les diferents lluites existents a la nostra ciutat puguin confluir en una assemblea que aprovi les conclusions que vegi necessàries per aconseguir una ciutat més equilibrada i sostenible.

Revistes de barri Fem Barri

El Nostre Barri

De Cap a Peus

Butlletí de l'AV de la Dreta de l'Eixample. El número 7 fa referència al dèficit d'arbres de la cantonada de l'Eixample.

Com a exemple, la cantonada d'Àusias March amb el Passeig de Sant Joan: són 16 els arbres que falten. Un comentari jurídic sobre la violència domèstica i una editorial referida a les despeses de publicitat de l'Ajuntament són altres temes interessants.

Revista mensual de l'AV del Poble Sec. A la seva nova etapa ens presenta una publicació de 16 pàgines tamany tabloide. Es tracta el tema del tancament de les Piscines Folch i Torres, el projecte de "democràcia electònica" al barri i la inauguració del carrer Blai per a vianants. Una renovació important tant en el seu contingut com a la seva presentació.

La revista de l'AV de Sant Andreu arriba ni més ni menys que al seu número 463. Entre les seves informacions destaca la relacionada amb la solidaritat del barri amb el poble saharaui, que s'ha concretat en l'acollida de nens saharauis durant l'estiu. Valora positivament la prova pilot de reducció de residus i Cèlia Roca ens recorda que la bicicleta no és només per a l'estiu.

L’acord augmenta l’edificabilitat un 65%? És una gran operació especulativa. Pretenen que les plusvàlues paguin l’estació i les cobertures de les vies. A costa d’incrementar la densitat del nostre barri, que és un dels més densos de la ciutat. Uns 7.000 habitatges.

Us han presentat un pla d’equipaments?

Aquesta és la pregunta del milió. A la reunió, Xavier Casas va dir que dels equipaments “ ja parlarem”. Un company li va contestar: “ el mateix ens vas dir quan ens vau presentar el Pla de la Maquinista i només heu construït habitatges”. Arribaran més veïns i no hi ha compromisos de cobrir el dèficit d’equipaments existent.

Altres dificultats?

No acaben d’assumir la construcció d’una zona esportiva oberta, no només per a partits. Avui, el nano baixa al carrer amb una pilota i no té zones on jugar “per lliure”.

En quin moment es troba el Pla Urbanístic?

Fins al dia 30 de setembre tenim temps de presentar observacions. Després, darrere l’aprovació inicial, tindrem la possibilitat de presentar al·legacions. La plataforma de veïns i la Favb presentarem les nostres propostes. Ens hi juguem molt.

Optimistes?

No pararem fins a aconseguir que es recordin dels barris. Es la nostra última oportunitat. Cobriment, habitatges, equipaments, mobilitat sostenible, parc per a ús públic i defensa del patrimoni són alguns dels nostres objectius. Estem a l’expectativa.

Alguna cosa més?

Ara ens toca fer assemblees als barris.

32

Parlant del

CARRER

setembre-octubre de 2002

i de la ciutat

“El barri de Sant Just és una família”

QUI ÉS QUI

CARME CASTELLS Bodeguera MARC ANDREU Periodista IGNASI R. RENOM Fotògraf

L

a Carme Castells, que des de fa 16 anys regenta la bodega La Palma del barri de Sant Just, es diu Carme perquè així es deia la sabatera del barri. Ho recorda la Maria Lluïsa, una de les dues germanes de la Carme. Totes són filles de la senyora Maria, que el 1940 es va fer càrrec d’una bodega que era la seu del Club Deportivo Palma i que també ha sigut tablao, teatre i centre de tertúlies bohèmies d’artistes, pintors i escriptors als anys 50. Un establiment situat, precisament, als baixos de l’edifici centenari on vivien els avis paterns de la Carme. I el lloc, en definitiva, on el 1947 va néixer la Carme; per ser precisos, al balcó de la rebotiga.

Vista la nissaga, doncs, no és d’estranyar que la Carme recordi que “el barri de Sant Just era com una família, que encara es conserva ara”. No pas com un poble -que és el que acostuma a dir la gent de Gràcia, de Sants, de Sant Andreu, de Poblenou o de Sarrià-, sinó com una

família. La dels veïns i veïnes que viuen (o treballen) “entre els carrers de Jaume I, Via Laietana, Correus Vells, Regomir, Ciutat i la plaça de Sant Jaume”, els límits que la Carme traça a un dels racons més entranyables de Ciutat Vella.

“En aquest barri hi havia molta porta oberta: la planxadora, l’electricista, un parell de fusters, la sabatera (la Carme), la senyora Pilar dels ous… Tot eren botiguetes”. Locals de porta oberta com encara avui ho és La Palma: cap a les quatre, després de servir, la Carme plega per recollir i deixar la bodega a punt; però no tanca la porta, només posa una cadeneta i un cartell que, del llindar penjant, disuadeix els clients intempestius. Amics i veïns, en canvi, saben que poden entrar sempre.

Especialment la desena de persones que integren la junta de l’associació Amics del Barri de Sant Just, una entitat creada fa 17 anys i que té la “seu informal” a La Palma.

“Ens reunim un cop al mes, i quan hem de preparar festes, molt més sovint”, explica la Carme amb aquell somriure que delata el qui s’ho passa bé fent que els altres s’ho passin bé i se sentin bé. I la recepta que val per muntar les activitats del barri, siguin “a la plaça de Sant Just, al Pati Llimona o a l’Acadèmia”, també serveix pels menjars i sobretaules de La Palma: amor, alegria i vitalitat. Perquè això és precisament el que destil·la aquesta dona treballadora que s’estima el lloc on va néixer (la bodega, el barri, la ciutat) i que, modesta, se sent “orgullosa de la gent”. Dels seus fills, és clar, però també dels veïns, amics, turistes, polítics, periodistes, sindicalistes, treballadors, paletes, funcionaris municipals, empleats bancaris i, en definitiva, de qualsevol persona que s’acosta a les taules de marbre i a les bótes del seu menjador familiar.

“Jo no faig res perquè la gent sigui tan maca”, diu la Carme. Potser no fa, però hi

està. Hi està i hi xerra. Amb la seva gent; amb tothom. I sempre amb aquella alegria de qui ha tingut “una infància divertida” (escola dels Carmelites inclosa) i amb aquell ritme de qui balla “totes les músiques” amb esperit jove: des del flamenc i els boleros que escoltava de petita fins a la música que li han fet escoltar els fills.

La Carme, però, és més que la bodega i el seu barri. Abans de casar-se va treballar en una casa de transports i en una d’articles farmacèutics del carrer Ciutat “just on ara hi ha la seu del PSUC”, recorda- i, després de tenir els dos fills, en una pastisseria del Prat de Llobregat. “És que sóc molt inquieta”, diu. Ho prova que passa tantes hores a la bodega que confessa: “Al meu pis no sé on tinc les coses”.

Potser perquè el cor, com se li escapa a la conversa, el té a La Palma de Sant Just, on encara recorda com antigament un carreter omplia les bótes de vi amb uns odres mentre ella es menjava les garrofes dels cavalls. Però el cap el té molt més enllà, buscant sempre horitzons amplis, encara que siguin de ciutat. “Trobo Barcelona preciosa i per això m’agrada, els dies de festa, anar a fer descobertes pels barris i passejar pels seus carrers”, explica la Carme. Cita Santa Caterina i Santa Maria del Mar, però també altres ciutats que no són Barcelona. Madrid inclosa. Per “conèixer i tractar gent”, que és el que fa feliç a la Carme, qualsevol ciutat i barri són bons.

La família, però, a la Palma de Sant Just. Ella n’és una marassa.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

Cada dos dies un mort No moren ni a cap guerra injusta ni a la carretera. Són morts per accidents de feina. Catalunya és l'autonomia on ocorren el major número d'accidents, aquest any un 20% més que a l'anterior i això que les xifres no recullen aquells que arriven amb vida a l'hospital i terminen morint.

Molta feina. Mota pressa, llargues jornades, escases mesures de seguretat i incompliment de les existents. El 81,3% dels morts són de la construcció, 24 anys i contracte temporal. Les subcontractes de les subcontractes són a l'ordre del dia.

D'aquesta greu situació s'ha informat àmpliament als mitjans de comunicació. Les denúncies s'han multiplicat i els pobrets empresaris, les grans constructores propiètaries de les contractes que subcontracten, demanaven que ningú els criminalitzés. Però les xifres són contundents, elles per si mateixes, criminalitzen esl responsables i beneficiaris de tanta desgràcia.

ZETA

Azagra-Revuelta