Carrer 077

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos l 08002 Barcelona

Nº 77 gener-febrer de 2003

Per una ciutat més sostenible Dossier (pàgs. 13 a 18)

No a la Guerra Eduardo Galeano (pàg. 11)

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 23 12

Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Galvany 93 412 76 00 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via 93 454 51 97 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23

Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66 Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Palmera de St.Martí 93 305 37 05 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Meridiano-Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Ntra. Sra. del Port 93 431 30 16 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Polpular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA

Parc de l'Escorxador 93 325 00 44 Portada Parc la Vall d'Hebron Montse Cabo 93 428 68 66 Passatge Isabel Administració 93 213 88 09 Marga Parramon Penitents-Taxonera Consell de direcció 93 418 68 71 Publicitat Andrés Naya i Manel Andreu Pi i Margall (Baró de Viver) Isabel Mancebo i Carmen Plaza 93 311 41 93 Cap de redacció i maquetació Poblenou Elia Herranz Fotografia 93 266 44 41 Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, Poble Sec Consell de redacció Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés i Andreu 93 441 36 65 Marc Andreu, Anna Bartolomé, Albert Blanchar.

Polvorí Gómez, Joan A. Guerrero, Francisco J. 93 432 36 42 Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Fotomecànica i impressió Porta Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Grinver, S.A. (T. 373 68 61) 93 359 44 60 Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Prosperitat Gemma Aguilera, Albert González, Luis Distribució 93 276 30 15 Caldeiro, Eva Lechuga, Alicia Tudela, Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) Provençals Verneda Jaume Figueras, Alberto Gómez, Laura 93 307 46 95 Baeza i Òscar Heredia i Carles Valls.

Putxet 669 306 164 La FAVB no està necessàriament d'acord amb Consell assessor Racó de les Corts Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, les opinions que s'expressen als articles signats 93 440 48 50 per particulars o col.lectius. Qualsevol Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Rambla, Amics de la reproducció total o parcial del contingut d'aquesta Costa, Josep Ramon Gómez, Joan B. 93 317 29 40 revista haurà de fer esment del seu autor i origen Rambla de la Bordeta Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, 93 431 25 44 José Molina, Eduard Moreno, Ferran Raval 93 441 77 21 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Roquetes col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 359 65 72 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER

gener-febrer de 2003

Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes.

Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere 93 317 31 39 Sagrada Família 93 246 53 19 Sagrera 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 10 11 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon 93 412 76 00

CARTES DELS LECTORS EDITORIAL

Si a la democràcia

Estem en una llarga precampanya electoral. La Favb no ens hem estat de criticar el que no ens ha agradat de l’Ajuntament que ara acaba mandat, dirigit per un equip de govern format per PSC, ERC+EV i ICV. Però ens sorprèn que els grups de l’oposició, CiU i PP, estiguin fent uns plantejaments que, en alguns casos, estan més a l’esquerra que els de la mateixa esquerra.

CiU i PP són partits que, malgrat no tenir responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Barcelona, si en tenen a d’altres institucions. Per això quan diuen que donaran més participació als veïns, que solucionaran problemes de seguretat i manca d’habitatge o que milloraran els serveis, nosaltres mirem què fan allà on governen. I el cert és que el deteriorament de la sanitat pública, el fracàs de la llei d’estrangeria, la negligència en el cas Prestige, l'aposta pel Túnel d'Horta o el suport a la guerra contra Iraq sense tenir en compte l’opinió dels ciutadans no són els millors exemples per avalar les promeses electorals.

Els veïns i veïnes tenim criteri i difícilment se’ns pot enganyar. L’experiència ens diu que moltes de les promeses electorals no s’arriben mai a acomplir.

Sense anar més lluny, cal recordar que fa quatre anys els grups municipals es van comprometre a impulsar l’elecció directa dels consellers de districte en aquest mandat i, a hores d’ara, el més calent és a l’aigüera.

Nosaltres volem que la política i els polítics estiguin més a prop dels ciutadans, i que entre tots i totes anem construint una ciutat millor. De Porto Alegre (Brasil), de Caramanta (Colòmbia) i d’altres indrets ens arriben exemples de participació democràtica que seria bo anar imitant i adaptant a casa nostra. Amb voluntat política i realitats concretes, sense romanços ni retòriques.

No a la guerra El 15 de febrer Barcelona va dir no a la guerra a l’Iraq. I no va ser un clam aïllat, ni en l’espai ni en el temps. Moltes altres ciutats del món van sortir aquell dia al carrer per la pau i per demostrar als qui ens governen que un altre món no només és possible, sinó que és necessari i estem disposats a forjar-lo. Per això, amb imaginació i fent ús dels nostres drets democràtics i de la desobediència civil, ens tornarem a mobilitzar contra la guerra les vegades que calgui.

Túnel de Horta El proyectado túnel de Horta, que uniría Barcelona y Cerdanyola perforando, viaductizando y destrozando Collserola, tendría una capacidad de unos 35.000 viajes diarios (según un estudio de movilidad de Tabasa). El proyectado ensanche de Cerdanyola, núcleo residencial y empresarial de los terrenos del llamado centro direccional, comportaría un flujo adicional de 120.000 viajes diarios (según la propuesta red ferroviaria, de la Agencia Barcelona Regional y el Ayuntamiento de Cerdanyola).

Suponiendo que estos viajes de más respecto a los actuales se repartieran equitativamente entre los cuatro puntos cardinales, entrarían en Barcelona cada día más de 30.000 nuevos vehículos.

Pero no se les dice a los

barceloneses que el túnel no sería para descongestionar el tráfico actual, sino que éste se encontraría igual o peor que antes. Además sería necesario perforar otra vez para hacer el túnel central (es lo que propone el Ayuntamiento de Cerdanyola al consejo comarcal), afectando por la parte barcelonesa a Penitents, Sant Gervasi o por donde sea bajo el Tibidabo.

Una cosa está clara: en Cerdanyola las autoridades no nos hablan del túnel y en Barcelona no les dicen nada del nuevo ensanche de Cerdanyola, equivalente a 350 islas del Eixample barcelonés (aproximadamente una dimensión similar al espacio que va del Paseo de Gràcia a Borrel y de Gran Via a Còrsega). Que juzgue el lector y que los futuros candidatos a afectados se preparen.

Roger Caballé. Cerdanyola

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes d'abril

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2003

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Joan Gaspart, promotor de crisis JORDI GOL

El 23 de julio de 2000, Joan Gaspart fue elegido presidente del Fútbol Club Barcelona. Consideró su nueva junta como "continuísta" de la de Josep Lluís Núñez para evitar que se llevara a cabo la obligatoria auditoría de cuentas. Desde su elección, la crisis económica y deportiva por la que atraviesa el F.C. Barcelona ha dejado al club al borde de la ruina. En septiembre de 2002, la deuda del Barça fue de 180 millones de euros (casi 30.000 millones de pesetas). Por ello, la operación inmobiliaria prevista por el Plan Director Diagonal-Ponent supondría una garantía económica para el Barça, ya que el valor que estos terrenos adquieren con la recalificación es de 178 millones de euros. Más, incluso, si se llega a construir el gran complejo lúdico heredero del proyecto Barça 2000.

No es de extrañar, pues, el interés de la presidencia del Barça en que este proyecto llegue a hacerse realidad. No obstante, muchos vinculan este interés a la alta presencia de constructores dentro de la nueva junta directiva, como Enric Reyna, presidente de la Asociación de Promotores y Constructores de Edificios y dueño de Inmobel Promociones Inmobiliarias SA; Enric Lacalle, delegado especial del Gobierno en el Consorcio de la Zona Franca; Francesc Closa, primo de Gaspart, rehabilitador de edificios, y Francesc Pulido, todos ellos empresarios cuya actividad profesional les convierte en candidatos para la realización del proyecto.

La crisis económica hace que el Barça aumente la presión sobre el Ayuntamiento para que recalifique los terrenos anexos al Camp Nou ● No sería la primera vez que las administraciones ayudan a Joan Gaspart en épocas de crisis. En 1989 la Generalitat, a través del COPCA, alivió la fallida expansión internacional del grupo hotelero HUSA y en 1997 recibió un aval de 850 millones de pesetas del Institut Catalá de Finances para poder refinanciar su deuda.

Tras dejar el club en números rojos, Gaspart y los constructores de la junta apuestan por una turbia operación inmobiliaria

ARXIU

Gaspart, "ejerciendo" su cargo de cónsul de las islas Seychelles

Sin embargo, no parece ser su capacidad gestora lo que le haga merecedor de estas ayudas. Su gestión en HUSA se puede calificar de caótica. A finales de los setenta, cuando Gaspart llega a la presidencia, HUSA era uno de los grupos más importantes de España, con casi cien hoteles en propiedad. Hoy en día mantiene la gestión de 94 hoteles pero tan sólo conserva las propiedades del Ritz,

Bonanova Park, Palace y Arenas en Barcelona, el Imperial Tarraco en Tarragona y el Orri y Tuca en el Vall d’Aran. El resto los vendió en diversos periodos de crisis, sobre todo entre 1995 y 1997, cuando tuvo que deshacerse de cinco importantes hoteles y vender su participación en los grupos Hesperia y Occidental.

El récord de pérdidas de Husa se produjo en 1998, cuando sus activos descendieron de 6.600 millones de pesetas a 1.660. Desde 1994, el grupo tiene pagos aplazados a la Seguridad Social y actas de inspección pendientes de resolver por valor de 580.000 euros. Además tiene una fuerte deuda hipotecaria y litigios pendientes por valor de 2,4 millones de euros, algunos de ellos por incumplimiento de contrato. Sus socios tampoco parecen encontrarse del todo a gusto con su gestión. Este es el caso del grupo saudita Agico, que entró en HUSA en 1990 para salir en apenas tres años, obligando a Gaspart a vender su importante división de cátering al grupo americano Aramak, para aliviar la descapitalización.

Su falta de capacidad gestora ha dejado al Barça en números rojos y su única salida parece pasar por una turbia operación inmobiliaria que algunos comparan con el sonado escándalo de la recalificación de la “Esquina del Bernaveu”, en Madrid. Si esto también falla, siempre podrá refugiarse en las islas Seychelles, de las que es cónsul general honorario, y que le han servido de cobijo en momentos de crisis.

El Ayuntamiento resucita el proyecto Barça 2000 J.G.

Los vecinos del barrio de Les Corts han denunciado la aprobación, en el Pleno del Ayuntamiento del pasado 30 de enero, del acta que da por formulado el Plan Director Diagonal-Ponent, más conocido como “Portal del Coneixement”, y que supone la recalificación a suelo edificable de casi 600.000 metros cuadrados entre Barcelona, L’Hospitalet y Esplugues.

Este Plan Director -que es un instrumento sin valor ejecutivo, pero que ha servido al equipo de Joan Clos para establecer los criterios que siguen los planes urbanísticosestablece una reordenación de un territorio de 240 hectáreas y nueve kilómetros de perímetro, en el que destacan la unificación del campus universitario, la creación de tres grandes zonas verdes y la concesión de 68.000 m2 al F.C. Barcelona para la construcción, en las inmediaciones del Camp Nou, de un complejo lúdico que cuenta con 26 salas de cine, 20.000 m2 de comercios, bares y restaurantes, tres museos (olímpico, de deportes y del Barça), cuatro pabellones temáticos (deporte, cine, NBA y centenario), áreas para actividades lúdicas y servicios para convenciones, así

como la ampliación de la Masía y el Miniestadi, y la edificación de cuatro bloques de edificios en el parque de Can Rigalt.

Los vecinos de Les Corts se oponen al Plan Director del Portal del Coneixement La Plataforma de Entidades de Les Corts, formada por una quincena de asociaciones de vecinos y entidades del distrito, lamentan que el Ayuntamiento haya dado la espalda a los vecinos, impidiéndoles participar en el proceso de creación del plan. Lleonard Ramírez, presidente de la Plataforma, se queja de que “la comisión de seguimiento del Plan sólo se ha reunido dos veces desde diciembre del 2001”, y de que, a pesar de haber entregado las sugerencias dentro del plazo, “el informe de diciembre de 2002, firmado por el gerente municipal de urbanismo, Ramón García Bragado, no recogía ninguna de estas

propuestas ni especificaba el porqué no las aceptaba”.

Además, la Plataforma señala que el plan tiene graves contradicciones y que, en muchos casos, se opone a la norma vigente, el Plan General Metropolitano (PGM) del 1976. Las principales objeciones de los vecinos versan sobre la falta de sostenibilidad del plan, que no cuenta con el impacto que tendrá la construcción de nueva vivienda y de un complejo lúdico que espera atraer a siete millones de visitantes al año en una zona que ya cuenta con una población residente de 140.000 personas, a la que hay que sumar más de 80.000 estudiantes, y cuyos accesos se colapsan de forma habitual. A esto, añaden, hay que agregar la creación de 10.000 nuevas plazas de párking que estimulan el uso del vehículo privado, contraviniendo lo propugnado por el Pacto Municipal por la Movilidad Sostenible. También se quejan de que se recalifica espacio destinado a zona verde por el PGM y que no se prevén equipamientos para el barrio.

La otra gran objeción es la de la creación del gran centro lúdico del Barça. Agapit Borrás, del Colegio de Arquitectos de Barcelona, en la última asamblea, celebrada el 30

ARXIU

de enero (nada más conocerse la aprobación del plan), afirmó que “este complejo contradice gravemente los artículos 212 y 213 del PGM, ya que se incluye la construcción de cines, tiendas y restaurantes como servicios deportivos anexos”. También explicó que "los viales proyectados son más virtuales que reales, ya que no explican cómo atravesarán los terrenos del Club de Polo”. En la misma asamblea, el abogado urbanista Eduard Moreno, formulador de las alegaciones que

acabaron con el proyecto Barça 2000, alertó a los vecinos contra el plan que constituye “un instrumento político perverso cuyas dimensiones son sólo una tapadera para poder llevar a cabo el proyecto Barça 2000”. Para el periodista J.M. Huertas Clavería, “es usual que los ayuntamientos realicen proyectos privados descartados, puesto que los intereses que los mueven son los mismos”. Ante esto, recomienda “presionar a los políticos antes de las municipales, cuando están más receptivos a escuchar”.

4

La Veu del

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

En

CARRER

CRÒNICA

gener-febrer de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

5 paraules Barcelona busca pisos més barats

●

151.000 arbres Segons publica Barcelona Verda, la nostra ciutat té 151.000 arbres als seus carrers.

Més d’un terç d’ells són plàtans, 57.313 en concret. Els segueixen els lledoners amb 14.502 exemplars, els oms amb 7.762 exemplars i les acàcies, amb 6.929. El passat 11 de novembre va començar la campanya de poda que durarà un any i afectarà en diferents graus 63.865 arbres.

●

Esperança de vida Les dones viuen a la nostra ciutat una mitjana de 83,3 anys i els homes, de 75,3 anys. D’una mitjana de 77,1 anys de vida al 1999 està augmentant; a 79,8 a l’any 2000. El districte que està al capdamunt és Sarrià, els veïns i veïnes del qual viuen 5,6 anys més que els de Ciutat Vella.

●

La Roda d’espectacles 25 anys d’activitat d’una plataforma que ha jugat un paper important per impulsar espectacles infantils a nombroses barriades de la nostra ciutat. Va començar l’any 1977 recolzada per l’alcalde de Barcelona Josep Mª Socias Humbert. Però l’Ajuntament se'n va desentendre i des de fa molts anys, La Roda està subvencionada per Benestar Social de la Generalitat. És de lamentar que projectes tan necessaris no estiguin recolzats per les administracions i predominin les pugnes partidistes.

●

Especular és fàcil Preciados i Serrano són dos carrers madrilenys que superen al Portal de l’Àngel de Barcelona en el rànquing especulatiu. Ens referim al preu dels seus locals. Al citat Portal, el preu és de 1.440 euros el metre quadrat, el més car de la nostra ciutat (l’augment ha estat d’un 25% en només un any). Els carrers que el segueixen són: Passeig de Gràcia (1.224 euros el m2) i la Rambla Catalunya i l’Avinguda Diagonal (792 euros).

MARC ANDREU

Quan, el 22 de novembre del 2002, el Patronat Municipal de l’Habitatge va tancar amb un total de 19.697 sol·licituds la campanya d’inscripció per optar a un dels 1.055 pisos de lloguer per a joves de fins a 35 anys que vol fer l’Ajuntament de Barcelona, ja va quedar clar que l’especulació immobiliària i les dificultats d’accés a un habitatge que el 2002 es va encarir entre un 10% i un 30% són un dels principals problemes que té la ciutat. Per això, no és estrany que la proposta feta per l’alcalde socialista Joan Clos el 9 de gener passat d’incentivar la construcció d’entre 65.000 i 100.000 pisos nous durant els propers cinc anys hagi desfermat la caixa dels trons d’una problemàtica que està molt viva entre la gent.

● alguns dels que planteja la proposta de l’alcalde Clos, que a més (i no és poc) està condicionada per les polítiques d’habitatge que dictaminin la Generalitat de Catalunya i el govern central, que són qui tenen més instruments i competències en la matèria.

No és aliè al debat el fracàs del pla de vivenda del govern del Partit Popular i la tímida proposta del PSOE de combatre l’especulació immobiliària i d’obligar, per llei, a que el 25% de tots els pisos nous siguin de protecció. Carme Trilla va més enllà i aposta pel model de Barakaldo (ciutat basca amb alcalde socialista), on el 50% de les vivendes tenen preus protegits.

ICV, per la seva banda, exigeix que aquest 50% de pisos protegits siguin, a més, de promoció pública i, en un alt percentatge, de lloguer.

I el conseller de Política Territorial de la Generalitat, Felip Puig, que és qui en última instància ha de donar el vist-i-plau al pla de Clos, ha desbordat a tothom per l’esquerra posant com a condició que el 100% dels nous pisos de Barcelona siguin de protecció.

Constructors i promotors immobiliaris han estat els primers en felicitar-se pel projecte de l'alcalde Deixant al marge que CiU i PP han qualificat la proposta de demagògica i electoralista i de que els socis municipals del PSC al govern municipal, ICV i ERC, hi han posat moltes objeccions, és força simptomàtic que hagin estat els constructors i promotors immobiliaris, amb el seu president Enric Reyna al capdavant, qui més s’hagin felicitat pel projecte de l’alcalde. Per contra, entitats com la Favb i la Plataforma pel Dret a un Habitatge Digne, en sintonia amb especialistes en polítiques d’habitatge com l’economista Carme Trilla, han qualificat la proposta “d’inconcreta” (perquè no especifica quants d’aquests pisos seran públics, quants protegits i quants de lloguer) i de “promesa poc meditada, precipitada i arriscada”.

En síntesi, Clos proposa revisar les normatives urbanístiques del 1976 (que preveien una mitjana de quatre persones per pis i establien

CESC

en 100 metres quadrats la mitjana de les seves dimensions) per poder fer un nombre més elevat de pisos més petits (en l’actualitat a Barcelona viuen una mitjana de 2,3 persones per habitatge). Així mateix, Clos proposa reconvertir antigues zones industrials i alliberar espai edificable, en sintonia amb l’opinió del seu arquitecte en cap, Josep Anton Acebillo, per qui la ciutat necessita “més vivendes i serveis terciaris”.

Tot plegat, no tan sols no garanteix que baixin o s’estabilitzin els preus dels pisos, sinó que es proposa a risc d’augmentar la densitat urbana (alarma que Acebillo no veu justificada i atribueix a “un petit residu de l’esquerra”); d’incrementar l’alçada de les noves construccions (amb nous gratacels que trenquin l’estructura d’Eixample i de ciutat

mediterrània); de posposar les inversions necessàries per paliar el dèficit d’equipaments (que s’incrementarà si augmenten els pisos i la població), i de tornar-se un efecte boomerang per projectes emblemàtics però que no acaben d’arrencar com el del 22@. De fet, al Poblenou l’Ajuntament ja admet en veu baixa que no li surten els números dels 4.000 nous pisos protegits promesos en l’àmbit del 22@ i ja proposa saltar-se l’obligatorietat de que el 100% de l’habitatge construït sigui de protecció per la via de permetre els lofts; i, a mig termini, torna a planar sobre el 22@ l’amenaça de requalificar terreny industrial sobrant en edificable, que és el que sempre han volgut els poders financers i immobiliaris.

Aquests interrogants són només

Per a l'economista Carme Trilla, és "una promesa poc meditada, precipitada i arriscada" Està per veure fins on arriba el que sembla una escalada de despropòsits electorals, sobretot tenint en compte que el govern de CiU s’ha caracteritzat per la seva gairebé nul·la política d’habitatge a la ciutat de Barcelona. En qualsevol cas, el debat ja està a l’agenda política. I cal afrontar-lo amb serietat i rapidesa, perquè la preocupació està al carrer.

Les fredes xifres d’una realitat molt dura

●

Prohibició de sacrificar animals de companyia En un any ha canviat el futur dels 102 gossos i 11 gats que es troben a l’antiga Gossera Municipal, avui Centre Municipal d’Acollida d’Animals de Companyia. El sacrifici, la seva mort, s’ha prohibit des de l’1de gener. A l’any anterior es van sacrificar 816 gossos i gats.

A Barcelona es calcula que hi ha 150.000 animals de companyia dels quals només 14.000 disposen de documentació d’identificació.

La promesa de l'alcalde de construir entre 65.000 i 100.000 pisos nous en els propers cinc anys incentiva el debat sobre l'encariment de l'habitatge però planteja seriosos interrogants

MONTSE CABO

L’imparable i escandalós encariment del preu dels pisos ha fet que la dificultat d’accés a l’habitatge sigui ja, segons les últimes enquestes municipals, una de les tres qüestions que més preocupen els barcelonins i barcelonines. El problema és real: encara que les xifres ballen en funció dels estudis i de qui els presenta, el cert és que a Barcelona, la ciutat més cara d’Espanya (amb un preu mitjà de vivenda nova que arriba als 2.508 euros per metre quadrat), els preus de l’habitatge nou i de segona mà van pujar el 2002 entre un 10% i un 30% en relació al 2001. La bogeria immobiliària arriba a paradoxes com la de que en alguns districtes (Sant Martí, per exemple) sigui ja més car comprar una vivenda vella que un pis nou. En el conjunt de l’Estat, s’estima que el valor dels pisos ha augmentat un 66% des del 1998 i que, durant els darrers 17 anys, els preus s’han arribat a multiplicar per cinc.

D’altra banda, un estudi del Consell Econòmic i Social alerta de que el 34% dels joves de fins a 30 anys

no s’emancipen per culpa del preu de l’habitatge. I afirma també que, per comprar un pis, una parella necessita destinar el 33% de les seves rendes conjuntes durant 25 anys (el 64% si es tracta d’una persona sola). No és estrany, doncs, que el Banc d’Espanya calculi que el 64% del Producte Interior Brut de tot l’Estat correspon als préstecs i hipoteques subscrits pels ciutadans. La realitat, però, sempre supera la fredor de les enquestes i estadístiques. Ho proven treballs de camp com el que va fer La Vanguardia el 24 de gener, segons el qual la compra d’un pis de segona mà de 80 metres quadrats per 200.000 euros condemnava una família amb tres fills i un salari mig a pagar una hipoteca mensual de 900 euros durant 30 anys (gairebé la meitat del seu sou) i a viure amb només 1.000 euros al mes. I figues d’un altre paner són els 480 euros mensuals que alguns propietaris fan pagar a immigrants per viure de rellogats en habitacions reduïdes i sense condicions.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2003

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Barcelona firma un pacte per a la immigració ROSA MARIA MARCER

Barcelona és una de les primeres ciutats que compta des del passat mes de desembre amb un Pla Muncipal d’Immigració. El nou text va ser aprovat en el darrer ple de l’any i va comptar amb el suport de tots els grups polítics que integren el consistori. Després de quinze mesos de negociacions, les cessions de totes les formacions han permès l’aprovació d’aquest pla sobre la immigració. Només trobem un grau tant elevat de consens en l’aprovació del pla contra les drogues, que es va efectuar el 1998.

Aquest nou pla conté 90 mesures per millorar la integració dels immigrants a la societat. En un principi, no compta amb una dotació pressupostària específica. Malgrat tot, des de l’ajuntament hi ha la voluntat que no quedi amb una declaració de principis. Així, es realitzaran actuacions concretes i s’aplicaran recursos econòmics que requeriran la col·laboració de la Generalitat i el Govern Central, amb la finalitat de destinar més diners a diferents àrees específiques com formació, sanitat o habitatge.

Els grups polítics s'han compromés a no utilitzar el tema de la immigració de forma partidista Un acord que s’ha derivat després de l’aprovació d’aquest nou pla és la no utilització de la immigració de forma partidista per obtenir rèdits electorals en les properes eleccions municipals.

Aquesta decisió no impedirà que els partits puguin parlar sobre la immigració durant la campanya electoral, ni que defenguin o critiquin la legislació d’estrangeria, però si que compromet als polítics a evitar la instrumentalització partidista del fet migratori.

L’alcalde de Barcelona, Joan Clos ha qualificat “d’excepcional” l’acord de tots els partits polítics i va assegurar que no fer electoralisme amb els problemes que genera la immigració és una qüestió de “responsabilitat política”.

Així mateix, ha admès que arribar a un acord no ha estat fàcil, i ha agregat: “Tots hem hagut de renunciar a una part de les nostres posicions partidistes”. Joan Puigdollers, president del grup de CIU, ha destacat que s’ha passat de reclamar “papers per tothom” al reconeixement i al respecte de la legalitat vigent.

Segons Emili Álvarez, del PP, evitar el racisme i la xenofòbia requereix evitar la immigració il·legal, i ha destacat que amb l’acord es demostra que “quan es vol, la classe política pot aparcar les seves diferències i arribar acords en benefici de la ciutadania”.

Jordi Portabella, d’ERC, va ressaltar el respecte tant a la cultura

Tots els grups politics de l'Ajuntament van aprovar el desembre el Pla Municipal d'Immigració. Encara sense pressupost, aquesta iniciativa ha d'acollir els prop de 200.000 estrangers que viuen a la ciutat ●

tenir més en compte la incidència de malalties tropicals.

L’ajuntament haurà de comptar amb un servei d’intèrprets potent per atendre els que acabin d’arribar. Les escoles amb presència de nens immigrants requeriran més recursos, ja que el pla rebutja completament una dispersió d’alumnes pels centres educatius de la ciutat.

Al 2000 es van presentar 153.820 sol·licituds de regularització a la província de Barcelona

JOAN GUERRERO/COMITÈ ÒSCAR ROMERO

dels immigrants com a la de Barcelona o la de Catalunya. Per la seva part, Imma Mayol, de ICV, creu que amb aquest acord es posa de manifest que Barcelona vol prendre la immigració no com un problema sinó com un repte.

Per a David Cárceles, de SOS Racisme el consens d’aquest nou pla “haurà mutilat propostes interessants”. Així mateix, Cárceles indica que cal “quantificar quin pressupost s’hi destinarà per valorar l’eficàcia que pot tenir aquest pla”. Per a Ghasan Saliba, responsable del departament de migracions de Comissions Obreres el contingut el pla és “positiu” perquè és “coherent amb la carta municipal” tot i que “calia obrir un debat a tota la societat i obtenir un

consens amb el teixit associatiu de la ciutat”.

Una de les principals novetats que aporta aquest nou pla d’immigració és impulsar noves mesures que permetin a ciutadans estrangers amb ordre d’expulsió no executada poder treballar legalment fins el moment d’abandonar el país. Amb aquest punt s’aconseguiria reduir els problemes de molts immigrants que malgrat residir il·legalment a l’estat Espanyol, no poden ser expulsats perquè els seus països no tenen cap conveni amb el govern espanyol per a la repatriació de persones.

Una altra qüestió que aborda aquest nou pla és la de “no discriminació positiva” dels

nouvinguts. D’aquesta manera s’intentarà evitar concedir privilegis per facilitar la seva integració i s’estendrà tant com sigui possible a tota la població-autòctona i la que acaba d’arribar- les polítiques de benestar social, atenció sanitària, accés a l’educació, a l’habitatge i al treball. Només així, s’impedirà que entre la població autòctona creixi el rebuig cap a persones procedents d’altres països i cultures.

El nou text enumera qüestions en les quals serà necessari incidir des de l’administració perquè el perfil sociològic de la ciutat està canviant. Els controls sanitaris en els ritus de sacrificis d’animals per al consum. Els centres d’assistència mèdica hauran de

Una de les línies de treball del Pla Municipal d'Immigració és en matèria de culte, de seguretat ciutadana, d’habitatge, cultura, llengua (hi haurà una línia específica de treball perquè coneguin les dues llengües oficials de Catalunya), dona, feina, salut.

Amb tot, cal ressaltar que aquest pla no va dirigit només als immigrants: un dels paràgrafs en destaca “cal preparar la ciutadania perquè reconegui i assumeixi el procés de canvi social que estem vivint, destacant-ne aspectes positius, però sense defugir-ne les dificultats”.

El Pla Municipal d’Immigració té com a objectiu promoure la integració dels immigrants.

Actualment, Barcelona té 159.246 estrangers empadronats (gairebé un 10% de la població total de la ciutat), als quals s’hi ha de sumar aquells que estan en situació irregular, xifra que es desconeix.

Els tècnics municipals creuen que els sense papers residents a la ciutat poden ser més de 30.000 persones. L’any passat, en el conjunt de la província es van presentar 153.820 sol·licituds de regularització i 44.891 demandes de residència per motius d’arrelament.

Alguns aspectes del que ha de ser més que una declaració de principis ● Pla d'acollida. Ple accés als serveis d’informació, formació, atenció i cooperació. Garantir els drets bàsics a totes les persones en situació d’urgència social (allotjament, dutxes, roba i manutenció)

accedir al mercat. Redefinir els criteris d’adjudicació d’habitatges protegits. Reforma integral de barris en condicions urbanístiques, de serveis i d’habitatge deficients.

● Educació. Reforçar els centres que concentren alumnes d’altres cultures. Fomentar la inserció a la privada concertada. Formació de pares immigrants . Revisió d’alguns continguts curriculars. Campanyes de diversitat a les escoles. Vetllar pel dret efectiu de l’ensenyament obligatori sense discriminacions de gènere. Ensenyament intensiu de català i de castellà. Facilitar el coneixement de la cultura catalana.

● Cultura. Facilitar l’ús de centres cívics . Participació de les diferents

● Sanitat. Informació per accedir a les prestacions sanitàries. Formació de professionals per treballar amb població d’altres cultures. Vigilància i control de la higiene alimentària en pràctiques com la matança d’animals.

● Delinquència. Reclamar a les administracions que intensifiquin el combat dels fets delictius que, quan són comesos per immigrants embruten la seva imatge i fomenten la xenofòbia. Demanar més recursos policials.

● Serveis socials. Els immigrans en situació irregular tenen dret als serveis d’atenció primària, domiciliària, de menjador i assessorament tècnic.

● Situació irregular. Promoure canvis legislatius perquè es doni un

● Treball. Fer més accessible l’oferta de formació ocupacional i seguiment de les condicions de treball . Combatre l’ocupació irregular.

● Religió. Respecte a les pràctiques religioses i als valors democràtics.

Acordar amb les autoritats religioses recomanacions sobre els usos dels llocs de culte i vetllar per les condicions de salubritat i de seguretat. Els centres religiosos han d’incloure en les previsions urbanístiques en proporció al seu arrelament social i aplicant criteris de proximitat , accessibilitat i convivència.

● Habitatge. Sensibilitzar als administradors i propietaris de finques per evitar situacions de discriminació. Rehabilitació de pisos de lloguer per posar-los a disposició de persones amb dificultats per

cultures en el Fòrum 2004. ● Informació.Preparar als ciutadans perquè assumeixin el canvi social

que s’està produint. Difondre els elements d’identitat de la cultura acollidora. Lluita activa en contra la xenofòbia.

permís de treball temporal als immigrants amb ordre d’expulsió mentre aquesta no s’executi.

6

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

gener-febrer de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Els centres socials okupats dinamitzen Barcelona LAURA BAEZA

Albert Martínez, membre de l’Assamblea d’Okupes de Barcelona, parla de l’ocupació com “una vía de protesta”. El moviment okupa engloba una gran varietat de lluites. S’enllaça amb reivindicacions feministes, ecologistes, de caire antiglobalitzador...i amb un seguit de pensaments crítics amb la societat actual. Parlem d’un grup hetereogeni que s’està presentant com un dels antagonistes puntals dels sistema establert. Dins d’aquest collage de protesta col·lectiva, com indica Albert Martínez, “l’okupació és l’instrument i tambè el nexe comú”.

A la ciutat hi ha unes 60 cases okupades on constantment s’organitzen activitats. D’aquesta manera el moviment okupa fa patent la seva oposició al sistema establert. ● culturals, i alhora convertir-lo en un espai de critica i lluita política”. En busca d’aquesta barreja de cultura i política a L’Hamsa s’organitzen tallers de malabars, de còmics, de teatre, però també se celebren reunions per discutir temes com l’antifeixisme, una de les principals preocupacions dels membres de l’assemblea. A més de les reunions o debats organitzats per l’assemblea, L’Hamsa també cedeix l’espai a associacions de veïns o del barri que el necessiten per discutir aquells temes que més els afecten.

Els esmentats tallers es van posant en marxa per iniciativa d’algún membre del centre social o d’algún veí del barri que el proposa, autofinanciant-se des de L’Hamsa.

A part, el centre social manté en funcionament activitats fixes. Una d’aquestes és el passi de pel·lícules de tots els gèneres els dimecres. Per completar la setmana, els dijous (cada quinze dies) s’organitza sopar popular, i els divendres la Jarana flamenca. Tanmateix, cada mes es busca celebrar com a mínim una festa i un concert. No cal oblidar l’obertura de dimecres a diumenge de la cafeta, on s’ha montat una estructura per poder exposar fotografies. Igualment, s’ha habilitat una biblioteca i sala d’estudi. La participació està oberta a tots els interessats.

Es treballen diferents àmbits: feminisme, despenalització de les drogues, vegatarianisme o l'internacionalisme A Barcelona, el moviment okupa va començar a organitzar-se a mitjans dels 80. Però és arran del desatllotjament del cinema Princesa al 1996 quan el moviment ha enfortit les seves arrels, convertint Barcelona en un dels llocs on té més força respecte a la resta de l’Estat. La ciutat està creixent frenèticament. Els preus de la vivenda privada augmenten.

Paral·lelament, el moviment okupa intenta trencar amb aquest procès, apostant per la propietat col·lectiva i la cooperació mútua per tal d’acabar amb la imperant forma d’organització i relació de la societat capitalista.

Actualment podem parlar de l’existència d’unes 60 cases okupades a Barcelona. Difícilment es poden donar xifres exactes perquè l’okupació d’espais i també el desallotjament d’aquests és continu. La casa okupada es presenta com un indret col·lectiu.

Com explica Albert Martínez, aquests locals són “espais per reunir-se, socialitzar-se, i fer activitats. La casa okupa és un espai públic gestionat des de i per la mateixa societat”. El principi bàsic per okupar una casa és haver trobat un espai buit, i llavors reconvertir-lo buscant que doni unes respostes a certes necessitats col·lectives. “No s’okupa qualsevol espai. Abans de portar a terme el nostre assentament, ens assegurem que ningú fa ús de l’habitacle, mirem quina qualificació urbanística té, el projecte futur... i és quan comprovem que aquell terreny no està sent aprofitat, quan nosaltres l’okupem”, aclareix Albert Martínez. I afegeix que “es tracta de la reapropiació d’allò que altres no li donen una funció per donarli’n, especialment amb allò que serveix per cobrir necessitats basiques”.

Dins d’aquestes cases o

"Sabem que ens poden desallotjar, i això ens distreu de la feina, però tenim moltes idees", diu el Xavi de l'Ateneu de Sant Andreu

centres socials del moviment es treballen diferents àmbits amb l’objectiu d’intentar farcir de contingut la lluita col·lectiva. A Barcelona cada casa treballa aquelles inquietuds que es presenten de forma majoritària a cada assamblea. El feminisme, la despenalització de les drogues, el vegetarisme o l’internacionalisme només són uns exemples.

Les activitats més comuns per tocar aquestes àrees temàtiques són els tallers, i les conferències i debats. Aquestes activitats es programen amb una periodicitat i continuïtat. De vegades, a la casa o centre es treballen qüestions que afecten directament el barri on

estan hubicats. Hi ha, doncs, contacte amb la ciutadania i els seus problemes. ● Qué són els centres socials?

Exemple significatiu de l’activitat que desenvolupen les cases ocupades a Barcelona n’és L’Hamsa, situada al barri de Sants.

Aquesta antiga fàbrica d’acer porta ja set anys okupada, període de temps a través del qual s’ha anat creant una infraestructura i fixant activitats amb certa continuïtat.

Com explica Carles, integrant de l’assemblea de L’Hamsa, “el que busquem amb aquest centre social és oferir a la ciutadania un lloc on reunir-se i participar en activitats

El cas de L’Hamsa és paradigmàtic pels anys que porta funcionant, després d’haver sobreviscut a tres intents de desallotjaments frenats per l’oposició ciutadana, no tan sols dels integrants de l’assemblea sinó també de veïns dels barri de Sants i altres zones de la ciutat. Però no tots els centres socials a Barcelona corren la mateixa sort.

Un cas diferent a L’Hamsa és l’Ateneu de Sant Andreu, que tot just comença a caminar. El projecte surt d’exmembres d’El Palomar (centre social desallotjat a la primavera passada) i més gent que decideix montar al barri un espai de reunió i lluita política. Així, a l’octubre del 2002 s’ocupa aquest vell taller de pintures que portava tancat i sense ús des dels 70. Des d’octubre, els components de l’assemblea han treballat per netejar el local i habilitar-

lo. Encara queda feina per fer. Tot i així ja s’ha aconseguit obrir gairebé diàriament, des de fa unes setmanes, la cafeta.

Encara saben que cal esforç, i amb l’ombra del desallotjament sempre a sobre, els membres de l’Ateneu tenen molts projectes en marxa per engegar en breu. “Sabem que ens poden desatllotjar i això et distreu de la feina real, però tenim moltes idees i estem treballant per ellles”, explica Xavi, integrant de l’assemblea. Montar un taller de guitarra, un de bici, i una cuina per organitzar sopars són idees que s’estan intentant plasmar. Igualment s’està treballant per aixecar una mena de distribuidora de samarretes, llibres i música.

La xarxa de comunicació i el butlletins murals que s'han creat són unes de les eines més importants Respecte a les motivacions de l’Ateneu, cal destacar la preocupació bàsica pels temes locals, allò més proper, el barri.

“Tractem molts temes d’especulació i de mancança d’espais públics a Sant Andreu, qüestions que ens afecten directament” , aclareix Xavi.

Les relacions entre les diferents cases no són rígides. Les cases okupades a Barcelona solen tenir un contacte entre elles dictat per les afinitats temàtiques i la proximitat geogràfica. Tot i ser així, i tenint en compte la personalitat horitzontal del moviment ocupa, a la ciutat trobem l’Assemblea d’Okupes de Barcelona. Parlem d’un òrgan “simbòlic”, com diu Albert Martínez, qui n’és integrant.

Sol actuar puntualment, i quan hi ha temes que afecten a totes les cases ocupades a la ciutat en general.

Bàsica és en aquestes relacions la xarxa de comunicació que s’ha creat amb butlletins com el Contrainfos o l’ Infosurpa . Són redactats i impresos per un col·lectiu del moviment a la ciutat, i després es fan arribar a tots els centres socials ocupats. També es pot trobar en alguna associació de veïns, a algún bar i a internet.

El Contrainfos i l’Infosurpa surten de forma setmanal i arriben al seu destí cada dimarts. En ells el moviment ocupa informa sobre les seves principals preocupacions, campanyes o actes puntuals, temes candents de l’actualitat... A més, s’inclou un calendari amb les activitats més destacades organitzades a cada centre social.

A part de disposar d’aquesta intraxarxa, alguns centres disposen de publicacions pròpies o n’hi ha que col·laboren en publicacions veïnals, com passa a l’Ateneu amb la revista El Xivarri de Sant Andreu.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

gener-febrer de 2003

7

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

"Alliberar" per especular?

ALBERTMARTÍNEZ

“Hem d’alliberar els espais okupats que són patrimoni municipal”. Amb aquesta frase va respondre el 22 de març de 1998 el gerent del Districte de Ciutat Vella, Josep Maria Luchetti, a les preguntes dels periodistes quan li demanaven el perquè la guàrdia urbana havia desallotjat l’antic edifici de l’Hisenda Municipal situat al carrer Avinyó.

Aquest edifici feia més de 20 anys que estava tancat, i tothom que hi va poder entrar durant l’okupació va adonar-se de l’absurda situació d’abandó que patia.

Evidentment, els paràmetres de valors que varen regir la resposta del responsable municipal no eren els de l’ús de l’espai, sinó el de la rendibilitat econòmica d’una possible venda de l’edifici o del solar.

Sorprenentment va utilitzar la paraula “alliberar” com un eufemisme políticament correcte.

Fa cinc anys del desallotjament de l'edifici d'Hisenda del carrer Avinyó: encara continua tancat i sense projecte Perquè és clar que enviar un centenar d’agents antiavalots per aconseguir fer fora a aquella trentena de persones (que pretenien netejar, rehabilitar i donar vida al local), per a continuació tornar a segellar a pany i forrellat la finca, no és ben bé un “alliberament”, sinó més aviat un engany descarat. Amb el temps, s’ha pogut apreciar les intencions d’ús d’aquell espai. En l’actualitat continua tancat, sense projecte i sense cap previsió, tot i que des de fonts de l’ajuntament es va assegurar ara fa 5 anys que en poques setmanes s’iniciaria

Un repàs a les accions que l'Ajuntament ha protagonitzat en els darrers anys contra l'okupació d'edificis municipals abandonats demostra que el consistori prefereix especular i reprimir a donar ús social a les seves propietats

l’acondicionament per a la instal·lació d’una residència d’estudiants.

Casos com el de l’antiga seu de l’Hisenda Municipal no són excepcionals, més aviat són la norma habitual. I és que si analitzem el que ha passat en situacions similars els últims anys, la història es repeteix, i es repeteix, i es repeteix….

L’1 de novembre de 1997, 14 persones entraven a un antic edifici situat als números 5 i 7 del carrer Regomir de Barcelona. Un cop a dins van despenjar una bandera okupa des de la finestra i van desplegar una pancarta en contra de l’especulació urbanística i en defensa del dret a l’habitatge. L’edifici feia molts anys que era buit i era propietat del districte de Ciutat Vella.

Durant les primeres hores d’okupació varen començar a treure brutícia i runa. Però aquella tranquilitat es va trencar a les 6 de la tarda, quan s’hi van presentar una vintena d’agents antiavalots de la guàrdia urbana, que van enfonsar la porta i van entrar agressivament a l’edifici, amb cops i amenaces. Van desallotjar les 14 persones i a més, les van denunciar per via penal, acusant-les d’usurpació de vivenda. Més tard van ser jutjades i condemnades a 5 mesos de pena multa, tot i que el consistori assegurava estar en contra de la penalització de l’okupació.

Aquella actuació va ser ordenada i signada per Xavier Casas, aleshores regidor de Ciutat Vella (ara primer tinent-alcalde i mà dreta de Clos, sobretot pel que respecta a la planificació “urbanístico-inversiva” de la ciutat), i va suposar l’inici d’una política municipal de blindatge de les seves propietats, evitant-ne cap okupació i desallotjant immediatament amb intervencions del cos d’antiavalots de la guàrdia urbana. L’escena es va repetir al

JOAN MOREJÓN

L'edifici d'Hisensa del carrer Avinyó continua desocupat

número 43 de la Ronda Sant Pau, on després dels jocs del 92 la que havia estat la seu del Holding Olímpic va quedar tancada i a l’espera d’algun

ús que mai arribava, tot i les mancances del barri de Sant Antoni i les continues demandes que se’n feien des de l’Associació de Veïns.

Cinema Princesa: absolts REDACCIÓ

Van ser desallotjats violentament el 28 d’octubre de 1996. Les forces de l’ordre estaven al comandament de Julia García Valdecasas. Diverses entitats, entre les quals la Favb, van demanar la seva dimissió i van ser

ARXIU

L'antic cinema Princesa, okupat

convocades a la Delegació del Govern. La delegada va dir: «Vaig a mostrar-los un vídeo en el qual podran apreciar que no va haver violència policial i sí per part dels okupes». Portava 10 minuts la projecció i es van adonar que un rellotge que havia a la part inferior de la pantalla donava freqüentment salts. Només es veia actuar els okupes: el vídeo era un muntatge. En pregunta-li, Valdecasas va contestar: «No els hi podia posar totes les hores de filmació». Mentre, al televisor, només rebien els agents de l’ordre. Com al cinema.

Detinguts i criminalitzats, davant la falta de proves, el fiscal només va poder demanar 150.00 pessetes de multa i nou mesos per a cadascú. La primera condemna va rebaixar les multes a 18.000 pessetes i sis mesos als 33 joves jutjats. Ara, l’Audiència de Barcelona ha considerat que inclús aquestes condemnes mínimes eren excessives, ja que no hi va haver delicte i les acusacions eren poc clares. A més a més, tres eren menors i es nega que hi hagués usurpació d’habitatge i per tant, responsabilitat penal. «La protecció penal -diu la sentència- només abasta a aquella propietat material que produeix gaudiment del bé». Qui es beneficiava d’un edifici llardós que queia de pura misèria abans que entressin els joves okupes?

Senzillament, la propietat buscava o una requalificació o la corresponent llicència. Va trigar quatre anys en arribar, van començar les obres... Avui, el teatre desaparegut ha donat pas a unes oficines, llogades a un preu escandalós al candidat de la Generalitat Sr. Mas. El 28 d’octubre serà recordat com una data clau del moviment okupa barceloní.

El 23 de gener de l’any 1999, més de 500 persones varen entrar-hi després de realitzar una sorollosa cercavila pels carrers del Raval. Es tractava d’un acte de rebuig a les polítiques que converteixen en un negoci especulatiu el dret a gaudir d’una vivenda digna. Abans de complir-se les 48 hores a l’edifici, un centenar d’agents d’antiavalots hi varen entrar reventant les portes d’accés. Eren les 5 de la matinada i varen expulsar a una cinquantena de persones que sota crits reivindicatius sortiren de l’edifici. Tot seguit el van tapiar.

Durant l’any següent el 5% de la superfície utilitzable d’aquell inmens espai es va dedicar a magatzem d’un taller de formació ocupacional, la resta va seguir abandonat.

Finalment enguany ho han rehabilitat per a convertir-ho en una nova seu administrativa, sense haver-se posat en funcionament l'equipament reivindicat.

I així podríem seguir amb casos similars com l’Economat Militar de Rec Comtal, on s’hi havia d’obrir un vial des de 1997 i allí continuen les ruinoses dependències any rere any; el Palomar, on també s’hi havia de fer un vial, però finalment hem pogut veure tal i com era previsible que s’hi ha alçat un gran edifici de pisos a quaranta milions, una promoció privada construïda parcialment al damunt de sol públic; l’Oasis, una propietat de la Diputació al barri de Vallcarca, que va ser venuda a l’immobiliària Ibusa per construir-hi pisos de luxe; etc…

Fins a 70.000 habitatges buits i sense ús estan censats com a tals a la ciutat de Barcelona Això sí, durant tots aquests anys les empreses d’enderrocs i tapiatge han incrementat les seves feines de subcontractació per part de les administracions, que a marxes forçades es dediquen a maquillar façanes i solars per desdibuixar la vergonya de fins a 70.000 habitatges buits i sense ús que estan censats com a tals a la ciutat de Barcelona.

I el més paradoxal de tot plegat és que possiblement no hagin entès res: la propietat dels edificis abandonats no la vol ningú, el que es vol és donar-ne un ús, precisament aquell ús que se’ls nega per mantenir-los durant anys a l’espera de que augmenti el seu valor de mercat, hipotecant així les possibilitats de vivenda per milers de joves que a més hauran de pagar el 60% dels seus ingressos per un lloguer en cas de trobar-lo després de mesos de búsqueda. Si per l’ajuntament “alliberar” és expulsar-te d’un espai que has rehabilitat i en el que hi sobrevius en un context dignament precari, gràcies però preferim no ser “alliberats” i poder viure esclaus de la nostra capacitat de decisió.

8

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

gener-febrer de 2003

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

ME TRÒ POLIS

Sant Adrià de Besòs asienta las bases para su futuro

LUIS F. ZAURÍN

El peligro más grave al que podría hacer frente cualquier población en cuanto a identidad sería su propia desaparición, posibilidad con la que ha tenido que lidiar esta población de 233.361 habitantes situada entre Barcelona y Badalona en la desembocadura del río Besòs, según el último censo. Un real decreto firmado en 1929 condenaba a Sant Adrià de Besòs a segregarse en dos a partir de la línea divisoria del río y a beneficio de las ciudades vecinas, orden que no llegó a cumplirse y cuyo designio fue invalidado en 1959.

Ahora, más que afrontar su pervivencia, esta ciudad que disfruta desde el pasado mes de septiembre de su título como tal y que será la sede principal del próximo Fòrum Universal de les Cultures que tendrá lugar en el año 2004, hace frente a otros peligros.

Entre ellos, la falta de cohesión por cuestiones de orden geográfico y socioeconómico y sobretodo a no reconocer y profundizar en una identidad con la que se puedan identificar sus habitantes.

Algo contra lo que jugó el fenómeno de la inmigración del siglo pasado, cuyas oleadas tuvieron lugar sobre todo en los años 20 y 50 conformando núcleos dispersos de población con una fuerte conciencia de barrio aunque no de ciudad, algo que fue en detrimento de su conciencia como tal. Ello, añadido a las circunstancias citadas en el párrafo anterior, explica tanto la ausencia como la necesidad de reconocerse como ciudad.

“No tenemos hospital ni cementerio; aquí no nace ni muere nadie”, señala Pedro de la Prada, vecino y miembro del grupo de tertulia La Colla, que considera que Sant Adrià no tiene una identidad propia, algo en lo que -en su opinióninfluyen muchas cuestiones pero también algunas de orden cultural que se reflejan en hechos como que en la actualidad no exista ningún cine o que el teatro municipal no tenga una programación estable. De la Prada también advierte una conciencia extendida de que, en lo que respecta a las aportaciones de sus ciudadanos en ese ámbito, la tendencia de los responsables municipales es de ignorarlas y mirar fuera, aunque admite que en los últimos años ha habido iniciativas de cierto interés.

Grandes superficies En lo que respecta a otros ámbitos como el económico y el del comercio, las características de todo tipo ya reseñadas de esta ciudad dividida en dos por el Besòs han influido igualmente en ellos.

Por eso, la tendencia y las costumbres de los habitantes de Sant Adrià también han venido

La ciudad, con 230.000 habitantes censados, intenta aprovechar su enorme potencial para recuperarse de la crisis industrial y seguir un desarrollo socialmente coherente ●

DANI CODINA

Sant Adrià del Besòs será una de las sedes del Fòrum Universal de les Cultures en el 2004

determinadas por circunstancias como que la ciudad esté rodeada de grandes centros comerciales fuera de sus fronteras, lo que casi siempre ha propiciado una tendencia a que la gente saliera fuera a comprar.

Para Isaac García, comerciante y miembro de la nueva Federación de Comerciantes que agrupa a tenderos de tres barrios de Sant Adrià, la ubicación fuera del ámbito geográfico de la población de una variada oferta de grandes superficies, algunas de las cuales son un referente para Barcelona como La Maquinista, Diagonal-Mar o las de Montigalà, ha influido de forma negativa en el desarrollo del

comercio local. “En los últimos años se nota que la gente de la ciudad se queda más a comprar por aquí, lo que es positivo para todos”. En ello ha podido influir, además de otras cuestiones, que el Ayuntamiento y la Diputación estén tratando de impulsar un plan de dinamización comercial.

Y precisamente la autoconciencia de ciudad, algo que según Jesús María Canga, alcalde socialista de Sant Adrià, “se había perdido en los últimos años y que poco a poco se está volviendo a recuperar”, ha centrado su atención y la de sus compañeros en el consistorio. “Por muchas razones distintas fáciles de entender entre

las que destacan la existencia de grandes barreras que dividen la población, su identidad era algo que nos preocupaba mucho. Hacía años que veníamos observando que los barrios tenían conciencia de sí mismos más que de pertenencia a una unidad superior, aunque poco a poco estamos saliendo de eso”.

Y, aunque la metrópoli vecina no ha tratado muy bien a Sant Adrià y en su día la utilizó para alojar barrios de barracas o infraestructuras, la cosa ahora ha cambiado. “Ahora la gente de Sant Adrià siente la presión de no rendirse ante Barcelona”, explica el alcalde. Y lo cierto es que la

situación actual de la gran metrópoli, que necesita expandirse y que no tiene espacio para ello, beneficia a muchas ciudades vecinas y también a Sant Adrià, algo que ha favorecido su consolidación como ciudad y de lo que, según el alcalde y a pesar de su relativa indefinición, el Fòrum de les Cultures del 2004 puede ser un ejemplo.

A pesar de los nuevos proyectos de futuro que tienen que ver con cuestiones urbanísticas y de infraestructuras que van a tener unas repercusiones económicas evidentes, para De la Prada también habría que avanzar en cuestiones de orden cultural, ya que ello podría ser un referente y un factor de cohesión en una ciudad necesitada de ellos. Pero para eso considera que la línea de actuación del consistorio tendrían que cambiar: “La política municipal está muy clara y al parecer no cuenta con las personas y los proyectos de Sant Adrià con independencia de su tendencia política”.

"Ahora, la gente de Sant Adrià siente la presión de no rendirse ante Barcelona" La cuestión es que, superado el peligro de ser absorbida por Barcelona desde que se constituyó el Consorcio del Besòs –lo que consolidó su derecho a decidir sobre sí misma- y albergando proyectos ambiciosos como el PERI del barrio de La Catalana o el del puerto, Sant Adrià de Besòs parece tener unas bases de futuro sólidas, algo que confirma su alcalde. Aunque con un punto de realismo que otorga crédito a sus palabras, también admite que lo que tienen por delante es mucho trabajo.

Fòrum Universal de las Culturas: ¿mande?

A pesar de que el primer Fòrum Universal de les Cultures se celebrará el 2004 en Sant Adrià del Besòs y en la zona colindante de Barcelona con esta población, no todos los adrianenses parecen tener claro en qué consistirá el tal Fòrum. Lo que se ha definido de manera un tanto rimbombante como “un acontecimiento multitudinario y de alcance internacional que reunirá en Barcelona a personas de todo el mundo con la voluntad de renovar el pensamiento y las actitudes, etc”, para muchos habitantes de esta población hasta ahora se ha quedado en ser no se sabe bien qué. “La verdad es que nadie sabe de cierto en qué va a consistir y tanto a mí como a muchos nos gustaría que nos lo explicaran”, dice Pedro de la Prada, que sin embargo y calculando que la “movida” va a ser de órdago, espera que el acontecimiento deje algunas infraestructuras en la ciudad. Por otro lado, Isaac García, miembro de una recién creada asociación

de comerciantes que agrupa a profesionales de tres entidades, tampoco afina demasiado a la hora de hablar del asunto; aunque sí tiene claro que los barrios más próximos a la zona en la que se celebrará el evento –La Mina, Besòs y La Catalana- sí que se beneficiarán más allá de lo puramente coyuntural y que globalmente va a ser positivo para la población.

Los promotores de esta actividad de 141 días de duración sí consideran –y así lo afirman en los documentos del Fòrum- que “con la renegeración de la zona y la construcción de unas infraestructuras mejores tras el 2004 Barcelona y San Adrià habrán ganado un área urbana y un nuevo barrio residencial, cultural y económico”. Por su parte el alcalde, igualmente positivo, afirma que, como la necesaria expansión de la vecina metrópoli, el Fòrum Universal de les Cultures es algo que “les ha hecho consolidarse como ciudad”. Aunque tal y como están las cosas lo mejor será esperar a que pase el 2004 para hacer las valoraciones.

ARXIU

Barri de La Mina

10

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

Les seves senyories donen exemple i van en cotxe Dues línies de metro, Renfe i deu línies d’autobusos arriben fins a l’entorn del Parlament (cinc minuts caminant, com a màxim). Anar en transport públic «a la feina» és fàcil pels nostres parlamentaris.

Però la realitat és tot el contrari: Les seves senyories agafen el seu «carro» i aparquen al Parc de la Ciutadella, en un espai que no han dubtat en privatitzar. A més a més, tenen cotxe oficial els presidents dels cinc grups parlamentaris i els sis membres de la taula. Dels 135 parlamentaris

Clos reconeix el dret a veu de la cantant Chenoa Mundo Diario, a la seva edició del 24 de juliol de 1979 -fa 22anys!!- deia a la primera pàgina: «Los vecinos siguen sin voz». Avui, si el diari de Sebastià Auger existís, titularia: «Els veïns segueixen sense veu, malgrat les noves normes de participació».

Tanmateix, aquesta xicota de l’Operación Triunfo, «la Chenoa», va cobrar els seus bons milions per exercir el dret a veu a tot pulmó davant els milers de persones que va congregar en la inauguració del passeig Valldaura. L’alcalde es va gastar la milionada i va reconèixer «el dret a veu» a la jove cantant. La Vanguardia no va dubtar en titular: «Clos sucumbe ante Chenoa».

autonòmics, són quatre els usuaris del transport públic. La resta circula per autopistes. No paguen, utilitzen una targeta el saldo del qual paga l’erari públic.

L’any passat es van pagar 52.486

euros (prop de 9 milions de pessetes). Diuen que «són despeses de feina». Visca el transport públic!! *Dades publicades en un informe per J.V. Aroca

La pasma

Precarietat

Eusebio vivia a Barcelona, tranquilament, al domicili de la seva mare. A l'any 1997 s'havia fugat de la presó de Can Brians, on complia una condemna de 30 anys. A primers d'any, Eusebio va assassinar al taxista Luis Pérez a la ciutat de Sabadell. Cinc anys sense que ni un sol cop la policia hagués controlat el domicili de la seva mare. Poca professionalitat. Sorprèn quan, per la manera de vestir o el color de la pell, la policia realitza una i mil identificacions molestant a ciutadans que no s'han fugat de cap presó.

Als locals de l'associació de veïns Meseta de Orcasitas de Madrid es celebren unes jornades que pretenen reflexionar sobre la precarietat de la joventut des dels moviments socials. Feina, futur, habitatge, temps lliure... Al cartell anunciador, la fotografia d'un jove sotmès a tot tipus de precarietats.

Per tenir dificultats i pressions les té, fins i tot per contraure matrimoni. El dia del seu 35 aniversari declarava a la premsa: "Em casaré nomès si estic enamorat"

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

gener-febrer de 2003

11

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

L

Verena Andreatta* Jordi Borja**

Brasil: de las favelas a la ciudadanía

a favela existe, pero oficialmente no ha sido reconocida en el ámbito institucional hasta una época reciente. Hace una década uno llegaba a una ciudad brasileña y solicitaba un plano o mapa de la misma y el funcionario te entregaba un documento en el que la favela no aparecía, bien por su situación periférica o bien porque si, como ocurre con frecuencia, hay favelas en los intersticios del tejido urbano formal, se omitía sin más. Aparecía el nombre geográfico o anterior a la ocupación por viviendas informales y nada en el plano te indicaba que en aquel lugar vivían quizás decenas de miles de personas. No se les reconocía la existencia, pues se consideraba que era un tipo de hábitat a erradicar, lo cual en la práctica se ha demostrado una prueba de hipocresía social.

La “favela” es un modo de producción de la ciudad por parte de amplios sectores de las clases populares, cuyos bajos ingresos no les permiten acceder a los barrios y a las viviendas formales. La extrema desigualdad social y la debilidad de las políticas públicas de construcción de vivienda y de urbanización básica ha hecho de la favela una respuesta real por parte de los sectores pobres, en su mayoría no marginales, como a veces el imaginario tanto local como internacional los considera.

La morfología vistosa de las favelas ubicadas en cerros y la alegría de vivir que se atribuye a sus habitantes las ha dotado de una imagen “exótica” que oscurece una dura e injusta realidad.

Los habitantes de las favelas son en su gran parte familias trabajadoras, casi siempre con unos ingresos por debajo del nivel de pobreza, con dificultades para acceder a la educación y a la sanidad incluso públicas, que deben convivir con organizaciones delictivas y con el narcotráfico que contaminan su imagen. El urbanismo no puede resolver el conjunto de esta problemática, pero sí que puede contribuir a iniciar un proceso de acceso de estos barrios y sus habitantes a la ciudadanía.

El presidente Lula, recién elegido, ha planteado directamente dos tipos de actuación: el acceso a la propiedad mediante la concesión de títulos sobre el suelo (casi siempre público) y la conexión con las redes de servicios urbanos (agua, saneamiento, eliminación de residuos, acceso viario, transporte público, dotaciones comunitarias, etc.). El reconocimiento del derecho de ocupación del suelo y la legalización de la vivienda modifica la relación de la población con su entorno físico, adquiriendo rápidamente comportamientos más cuidadosos con el espacio público y la propia vivienda.

La integración en las redes de servicios les hace más ciudadanos: cuando se va a la escuela o se busca trabajo no es lo mismo decir que se vive en una favela que en una calle, con número, con transporte para llegar a ella, situada en el plano.

No estamos hablando de una minoría de población; puede ser el 20 o el 30% de la población de la ciudad, o bastante más si consideramos la población periférica que vive en barrios afavelados, unos legalizados, otros precarios, en municipios caciquiles y con poca capacidad de gestión, alejados de los centros urbanos, más fácilmente olvidables. Esta población, territorialmente

excluida, puede representar el 50 % de la población urbana, como así ocurre en Sao Paulo y en Rio. En esta ciudad, al millón de personas que vive en favelas al interior del municipio, podríamos añadir gran parte de los que viven en la periferia norte, la Baixada Fluminense, con sus 4 millones de habitantes.

Es interesante comentar la experiencia de Rio, que en el año 1994 inició el Programa Favela Barrio, que puede considerarse un precedente exitoso de lo que ahora se propone el gobierno de Lula para todo el país.

El Programa Favela-Barrio fue una iniciativa municipal, para “construir toda la infraestructura y equipamientos de servicios públicos necesarios para transformar las favelas en barrios formales de la ciudad”, no en algún aspecto puntual como se efectuó en políticas recientes, sino abarcando la totalidad de las 608 áreas y la globalidad del proceso de adaptación a la ciudad.

Sobre esta base se formuló una estrategia de intervención físico-urbanística, con la idea de que la integración formal, es decir, la normalización del espacio, favorecería la integración social, el proceso de ciudadanía plena de sus habitantes. Para ello, la alcaldía consiguió un apoyo financiero del Banco Interamericano de Desarrollo, préstamo que cubrió el 60% del coste total aprobado para el programa, y que posteriromente fue complementado con una aportación de la Unión Europea.

Los criterios que han orientado la realización de este programa son los siguientes:

1- Respetar y mantener las viviendas existentes, construídas por el esfuerzo de años de las familias de las favelas manteniendo los valores constructivos y espaciales propios de los asentamientos.

2- Complementar o configurar la estructura urbana principal (saneamiento y accesibilidad principalmente) y ofrecer condiciones físicas y ambientales para la consolidación del barrio como parte del tejido formal de la ciudad.

3- Introducir en esas áreas valores urbanísticos propios de la ciudad formal como calles, plazas, infraestructuras, servicios públicos y sociales.

4- Considerar la participación de diversos grupos sociales dentro del barrio en la formulación de las propuestas físico-urbanísticas y en los programas de equipamiento.

5- Resolver los problemas de riesgo físico-ambiental por deslizamientos de terrenos, inundaciones, etc, definiendo, en su caso, programas de realojo en el área. ¿Cuales fueron las conquistas para la ciudad y para las favelas después de las intervenciones? El balance cuantitativo señala 124 kilómetros de canalización de torrentes y de conducciones de aguas de drenaje, 800.000 metros de calles pavimentadas,7.800 farolas de iluminación pública implantadas, 58.000 metros de superficie de laderas estabilizadas, 292.000 metros de alcantarillas para cloacas y 7.100 piezas de mobiliario urbano y señalización instaladas. Pero junto a esta normalización infraestructural, hay que destacar 351.000 metros de nuevas áreas de ocio, 6 centros de informática, un centenar de cooperativas de trabajadores locales, 3 áreas deportivas de dimensiones olímpicas y 90.000 metros edificados para escuelas, guarderías y viviendas para población a realojar (que sólo afectó a un 1% del parque total de viviendas de esas favelas).

La población que ha accedido mediante este programa a un nivel de ciudadanía es de 500.000 habitantes. Se han concedido 80.000 títulos de propiedad y se han ejecutado 100 kilómetros de nuevas calles. La dignidad ciudadana es hoy patrimonio de estos espacios.Los accesos al resto de la ciudad, que rompen el gueto y permiten la entrada de otros ciudadanos, de ambulancias, de bomberos, de policía. Las calles abiertas de dimensiones adecuadas, con aceras, arbolado, escaleras e iluminación publica, papeleras y buzones.

Calles pavimentadas donde hay lodazales, con drenaje, cloacas, suministro de agua y electricidad, etc; en definitiva, calles como cualquiera otra de la ciudad. Y todo ello por el coste aproximado de una autopista urbana de 50 kilómetros o de uno de los grandes museos del primer mundo. *Verena Andreatta es arquitecta-urbanista, ex directora del Instituto Municipal de Urbanismo de Rio de Janeiro. **Jordi Borja es geógrafo-urbanista, asesor de planes estratégicos y proyectos urbanos en diversas ciudades de Brasil, como Rio, Sao Paulo, Santo André, Recife y Porto Alegre.

Kiosc Para decir no El presidente del planeta anuncia su próximo crimen en nombre de Dios y de la democracia. Así calumnia a Dios. Y calumnia, también, a la democracia, que a duras penas ha sobrevivido en el mundo a pesar de las dictaduras que los Estados Unidos vienen sembrando en todas partes desde hace más de un siglo.

El gobierno de Bush, que más que gobierno parece un oleoducto, necesita apoderarse de la segunda reserva mundial de petróleo, que yace bajo el suelo de Irak. Además, necesita justificar el dineral de sus gastos militares y necesita exhibir en el campo de batalla los últimos modelos de su industria armamentista.

De eso se trata. Lo demás, son pretextos. Y los pretextos para esta próxima carnicería ofenden la inteligencia. El único país que ha usado armas nucleares contra la población civil, el país que descargó las bombas atómicas que aniquilaron Hiroshima y Nagasaki, pretende convencernos de que Irak es un peligro para la humanidad. Si el presidente Bush ama tanto a la humanidad, y de veras quiere conjurar la más grave amenaza que la humanidad padece, ¿por qué no se bombardea a sí mismo, en vez de planificar un nuevo exterminio de pueblos inocentes?

Inmensas manifestaciones invadirán las calles del mundo este 15 de febrero. La humanidad está harta de que sus asesinos la usen de coartada. Y está harta de llorar a sus muertos al fin de cada guerra: esta vez quiere impedir la guerra que los va a matar.

Eduardo Galeano

12

La Veu del

CARRER

Políticamente

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana.

Alfonso López

gener-febrer de 2003

Entitat del mes

Un referent per la integració

L'Associació Punt de Referència engega un projecte d'acolliment temporal de joves immigrants en nuclis familiars JAUME FIGUERAS

• AZNAR, JOSE Mª.: Estadista enorme, aunque incomprendido por la oposición separatista y antiespañola ( o sea, toda) que ha sido incapaz de entender su estilo revolucionario de hacer política: la acción indirecta.

Que el Prestige y la incompetencia más absoluta dejan las playas hechas una mugre: Palo a los delincuentes bajitos y a los inmigrantes. Es de esperar que ante los incendios del próximo verano se solucione el tema de las pensiones, aunque no se sabe si habrá cárceles suficientes para tanto jubilado.

Amb 18 anys, sense cap familiar a prop i gairebé sense vincles socials, cal creuar la porta que condueix a la societat. Deixar el centre de protecció a la infància de la Direcció General d’Atenció al la Infància i Adolescència per aconseguir l’autonomia necessària per tirar endavant. Tot i el suport de l’administració, les dificultats per establir una vida, un domicili, una feina i una xarxa de relacions socials poden esdevenir insalvables. Són joves en situació de risc social perquè es troben en un moment de desprotecció familiar, econòmica i social. L’associació Punt de Referència, constituïda el 1997, neix amb l’objectiu de treballar per la plena integració social de joves tutelats i extutelats, i amb aquesta finalitat va engegar el seu primer projecte: Acompanyament de Joves Extutelats.

El projecte s'inicia aquest any en fase de prova pilot amb 6 famílies

• DIRECCIÓN GENERAL DE COSTAS: Organismo del Estado que en varios informes afirma que los proyectos sobre la ribera marítima del Forum-2004 ( paseos, plataforma litoral ganada al mar, 200 playas artificiales...) son, además de ilegales, una maniobra de tinte marcadamente mercantil y una privatización encubierta de la costa que bajo la forma de servicios portuarios alojaría 30.000 m2 * de edificaciones mayormente comerciales con una inevitable tendencia al lucro privado. Y es que ya se sabe, el pertinaz centralismo español y seguramente las malas artes del Real Madrid, no cesan.

• LULA DA SILVA: La excepción que confirma la regla. / Rarísimo presidente de Brasil que pretende que los pobres de su país coman y se eduquen. Si no fuera porque la justicia reina en el mundo, el beneficio ya no es el motor de la civilización occidental y las oligarquías locales se han reconvertido en ONG’S para proteger a las ballenas, es un señor que probablemente sería asesinado en breve. De la que se salva. * datos facilitados por Greenpeace.

Es tracta de proporcionar a aquests joves un suport social en un moment difícil, el pas del centre de menors a la plena integració social, un pas que vindrà marcat sovint, com apunten des de l’associació, per “inestabilitat emocional, retard escolar, dificultats de concentració i aprenentatge, hostilitat i baixa tolerància a la frustració, entre d’altres”. És aquí on entra en joc la figura del referent, del voluntari que decideix dedicar unes hores del seu temps per acompanyar el jove en diferents àmbits de la seva vida, ajudant-lo a ampliar la seva xarxa de relacions socials, oferint-li la possibilitat de fer diferents activitats lúdiques o culturals, en definitiva, preocupant-se per ell, acompanyant-lo en el seu procés de creixement i autonomia i ajudantlo a establir un anclatge ferm dins la societat. Pels responsables de Punt de Referència la relació personal que s’estableix entre el jove i el referent és molt beneficiosa ja que no és percebuda com una relació “institucional”, sinó com un lligam entre dues persones. Per aquest projecte un dels objectius és “fonamentar la relació entre el jove i el referent en base a aspectes relacionats amb llaços emocionals més que no pas establir una relació professional com la que ha viscut en la situació de tutela”.

I amb l’acompanyament a joves extutelats en funcionament, Punt de Referència, a proposta pel Pla de Majors de 18 anys de la Direcció General d’Atenció al Menor de la Generalitat, vol arrencar un projecte

més ambiciós, el Programa d’Acolliment Temporal per a Joves Immigrants. En aquest cas la família voluntària obre les portes de casa seva per acollir un immigrant extutelat durant un període de 6 mesos. Finalitzat aquest termini, els acollidors continuaran en contacte amb el jove desenvolupant el rol de referent i mantenint la relació afectiva que s’ha construït durant el període de convivència.

Des de Punt de Referència els beneficis de la immersió familiar semblen clars: “la convivència en un nucli familiar implica l’acceptació d’unes pautes de funcionament determinades, educa en els valors de tolerància, respecte, responsabilitat, facilita l’expressió de sentiments i, pel jove, resulta més acollidor i integrador que una institució o un pis de joves extutelats”. A més, la convivència facilita el coneixement de la personalitat del jove, dels seus problemes, de les seves necessitats i dificultats, una informació que, als tècnics de Punt de Referència els serà molt útil per personalitzar els mecanismes d’ajut per cada jove. El Projecte d’Acolliment Temporal per a Joves Immigrants majors de 18 anys engega aquest any amb una prova pilot amb sis famílies acollidores que, en aquests moments, estant passant un període de formació i assessorament que continuarà durant els mesos d’acolliment. Cal destacar que aquest projecte va destinat únicament a joves immigrants que disposin de permís de residència i treball, que no tinguin cap recolzament familiar a Catalunya i que no hagin tingut conductes problemàtiques de justícia juvenil.

ON ANAR NOM: Punt de Referència ADREÇA: Ausiàs Marc, 60 901 51 52 53/667 76 02 31 puntref@pangea.org Voluntaris i recursos Però per tirar endavant aquests projectes amb èxit fa falta una mica més que bones intencions, calen voluntaris que es comprometin de forma seriosa i continuada, que no abandonin en el camí, que estiguin disposats a col·laborar de forma regular, o bé voluntaris disposats a col·laborar en tasques administratives. Però no només de voluntat es pot viure, i des de Punt de Referència també es queixen de la manca de recursos de que disposen i de les dificultats de treballar en un despatx compartit amb altres agrupacions al Casal d’Associacions Juvenils del carrer Ausiàs Marc. Però, és clar, aquestes són dificultats menors si s’assoleixen els objectius marcats, i això només es pot aconseguir amb esforç i solidaritat.

Es busquen voluntaris.

DOSSIER

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

13

Per una ciutat més sostenible La sostenibilitat d'una ciutat és un objectiu molt difícil. Alguns experts indiquen que acoseguir-ho serà obra de vàries generacions; d'altres negen per definició que una ciutat pugui ser sostenible. En aquest dossier volem deixar constància de que s'està iniciant un procés que no és gaire cosa més que

una primera diagnosi i una primera fixació d'objectius genèrics. Només concretant-los, incloent-los als plans d'actuació, cambiant cultures i comportaments aconseguirem modificar les tendències actuals. Un informe explica el contingut de l'Agenda 21, Gemma Aguilera relata el

procés recorregut en la seva redacció i Jaume Figueras emplaça a concretar les accions per un futur sostenible. Enric Tello ens explica com la supervivència depén de posar fi a la guerra amb la natura i acabar amb les guerres contra els pobles.

DOSSIER Una Barcelona en pau amb el planeta?

Enric Tello*

C ●

ada cop parlem més de sostenibilitat perquè vivim insosteniblement. I també perquè les conseqüències d’aquesta insostenibilitat afloren cada cop més a la vista. Mentre les platges i cales gallegues estan amarades de “chapapote”, l’amo del món es disposa a declarar la guerra al poble d’Iraq perquè, a més de sofrir la dictadura de Sadam Hussein, resulta que és culpable d’amagar sota els peus les segones reserves de petroli del món. Entre tant aquest govern del George Bush fill, format per persones directament relacionades amb els magnats petrolers nord-americans es nega, és clar, a ratificar el Protocol de Kioto. No vol reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle del país més contaminant del món.

Els és més fàcil, i profitós, començar una tercera guerra mundial pel petroli.

L’ecòleg nord-americà Barry Commoner escrivia fa uns dotze anys, poc abans d’esclatar la Guerra del Golf, que per resoldre la crisi socio-ambiental planetària calia fer les paus amb la Natura: “ara que els pobles del món hem començat a comprendre que la supervivència depèn a la vegada de posar fi a la guerra amb la naturalesa i d’acabar amb les guerres entre nosaltres mateixos, el camí cap a la pau és ben clar a tots dos costats. Per fer les paus amb el planeta hem de fer les paus entre els pobles que hi vivim.” Ara la pregunta és aquesta: com podem lluitar contra els qui declaren guerres “preventives” per mantenir un model econòmic, capitalista i neoliberal, que està en guerra permanent amb la naturalesa? Vint anys enrere va circular a totes dues bandes del mur de Berlín aquesta crida comuna contra el perill d’una guerra nuclear: “protesta i sobreviu!” Ara potser l’hauríem d’actualitzar per aquesta altra: “desenganxa’t i protesta!”. Si no volem ser còmplices dels qui vessen sang pel petroli, mentre el consum dels seus derivats augmenta any rera any l’escalfament planetari, i contamina terres i mars amb “chapapotes”, comença a ser urgent trobar col·lectivament una porta de sortida. És a dir, aprendre a viure d’una altra manera.

A cada poble i a cada ciutat hem de plantejar-nos seriosament un programa comú per canviar de base aquesta manera insostenible de malviure que porta a la guerra contra la Terra, i entre la gent que l’habitem. Cal canviar de base energètica, material, residual o hídrica, sens dubte, i també la base cultural, social i política. Això és, si ho llegim bé, el que diu modestament l’Agenda 21 Local: actuar localment per canviar globalment cap a la sostenibilitat. Una sostenibilitat que no és alta cosa que la justícia global, prenent en compte les generacions futures. De moment aquesta declaració no és gaire cosa més que un tros de paper ple de promeses. Però situades en el context global on som, no és poca cosa.

Mentre les cales gallegues estan amarades de "chapapote", l'amo del món declara la guerra al poble d'Iraq pel petroli Mirem, per exemple, la situació davant el problema del canvi climàtic. Més de cent estats del món ja han ratificat el Protocol de Kioto, la qual cosa permet posar-lo en marxa sense els Estats Units (que generen ells sols una quarta part de les emissions d’efecte hivernacle del món). La Unió Europea s’ha compromès a reduir-les en conjunt pel 2012 respecte les de 1990, tot i concedir -injustament- a l’Estat espanyol un marge d’augment del 15% que hauran de compensar altres països amb emissions més altes. Què està passant, però, realment? Només entre 1990 i 1999 al conjunt d’Espanya ja han

augmentat al voltant d’un 30%! I a Catalunya? Doncs a Catalunya han augmentat gairebé un 50%! I això sense que hi hagin interpelacions parlamentàries exigint responsabilitats per saltar-se a la torera el Protocol de Kioto, ni manifestacions al carrer exigint un mai més també per aquest “chapapote” invisible. I a Barcelona? Doncs a Barcelona, com sol passar, tenim mitges tintes. D’una banda les emissions totals han augmentat un 21%, menys que al conjunt de Catalunya, però han augmentat en lloc de disminuir. Tenint en compte la pèrdua de població resident, l’augment per habitant ha estat del 38% entre 1990 i 1999.

D’altra banda, però, l’Agenda 21 recull l’adhesió del nostre ajuntament al compromís voluntari iniciat per la ciutat alemanya de Heidelberg de “reduir, com a mínim, un 20% les emissions de gasos hivernacle l’any 2005 respecte al nivell de les de l’any 1987”. I això també és important, si en ho prenguéssim seriosament.

Gràcies al primer Pla Energètic de la ciutat, podem saber d’on provenen concretament aquestes emissions: un 28% són degudes al trànsit motoritzat; un 37% als consums d’energia als edificis (més o menys la meitat d’aquest percentatge als habitatges i l’altra meitat a superfícies comercials); i el 35% restant l’originen els residus aportats pel municipi de Barcelona a l’abocador del Garraf i l’incinerador de Sant Adrià. Això esdevé una veritable radiografia de la ciutat.

Deprés de la firma de l'Agenda 21 ja no podem dir que no sabem què cal fer Per fer les paus amb el planeta hem de canviar el model energètic, desenvolupant l’aprofitament solar als habitatges i edificis. Hem de canviar el model de mobilitat per un altre basat en el transport col·lectiu, el viatges a peu i en bicicleta. I hem de canviar el malbaratament de residus aprenent a reduir-los i recuperar-los com a matèria orgànica, biogàs i primeres matèries reciclades. Gràcies a l’Agenda 21 coneixem el balanç hídric de la ciutat, i podem dir ben alt a la gent del Delta de l’Ebre i a tot Catalunya que Barcelona no necessita que li portin cap transvasament. Només ens cal aprendre a fer servir i reutilitzar millor l’aigua que tenim.

El més important del camí recorregut és que ja som a la recta de sortida dels plans d’acció comunitaris per fer realitat totes aquestes declaracions de bones intencions. Arriba l’hora de la veritat. I per fer camí cap a una ciutat més sostenible l’hora de la veritat també vol dir un canvi profund de fer política a la ciutat. Sense participació no avançarem cap a la sostenibilitat, ni reduirem la “petjada ecològica” de la nostra insostenibilitat. El nou ajuntament que surti de les properes eleccions haurà de fer un Pla d’Actuació Municipal tenint en compte, per primer cop, l’Agenda 21. Després vindrà l’hora d’aprovar pressupostos, i uns pressupostos per avançar cap a la sostenibilitat hauran de ser uns pressupostos participatius. I des de la participació caldrà definir les prioritats concretes dels plans d’acció que, un rere l’altre, han d’obrir el camí per fer les paus amb el planeta.

Això és el que espera de nosaltres la gent del Delta, amenaçada pel Pla Hidrològic espanyol. La gent de Galícia afectada pel “chapapote”. Els Iraquians amenaçats pel bel·licisme petroler. Els pobles del món empobrits per aquest model insostenible, capitalista i neoliberal, que consumeix cada dia el futur en el present en benefici d’uns quants. Tots esperen que siguem coherents. * Membre del Consell de medi Ambient i Sostenibilitat de Barcelona

14

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

La Veu del

DOSSIER

CARRER

gener-febrer de 2003

15

Barcelona ja és a un pas de l'Agenda 21 Gemma Aguilera

D ●

es que l’any 1992 Barcelona donava les primeres passes participant a la Conferència sobre Medi Ambient i Sostenibilitat, fins al 2003, el procés de l’Agenda 21 Local ha començat a pendre cos. Aquest any s’inicia una nova etapa, Acció 21, per la qual entitats de la ciutat que encara no han signat el Compromís Ciutadà per a la Sostenibilitat s’adheriran al procés i crearan la seva pròpia Agenda 21. L’Ajuntament incorporarà al seu pla d’acció municipal les propostes recollides en aquests anys, procedents dels ciutadans i de les comissions tècniques de treball.

Només el compromís ciutadà i de les administracions pot arribar a fer realitat, pasa pas, aquesta ciutat més sostenible i habitable programada per l'Agenda 21.

Els convenis mundials entorn la sostenibilitat en la majoria dels casos han quedat en paper mullat Els resultats dels acords de Río són diametralment oposats segons des d’on ens ho mirem. Barcelona pot semblar afortunada, al costat de milers de ciutats i pobles del món que pateixen desastres ecològics, desigualtats socials i econòmiques i altres problemes encara més greus que els nostres. Però aixó no pot ser cap coartada per no començar a fer camí, també nosaltres que vivim, disfrutem i patim una ciutat insostenible. La dècada transcorreguda després de la Cimera de la Terra de 1992 ha estat la crònica de diversos convenis i conferències mundials entorn la sosteniblitat, que en la majoria dels casos han quedat en paper mullat.

La Cimera de Johanesburg de 2002 n’és un exemple. Després de dies intensos de debats, conferències i reunions, no s’ha aconseguit avançar gaire. Els temes energètics, els més importants a tractar en aquesta reunió, van passar desapercebuts. Els Estats Units, el Japó i els països productors de petroli es van negar a firmar un acord que impliqués un compromís per impulsar l’ús de les energies renovables. La Unió Europea proposava un compromís perquè al 2010 un 15% de les energies consumides fossin renovables. L’acord no va ser possible. El

organitzacions cíviques i ecologistes, el món empresarial, grups d’experts i del món universitari. Per la seva banda, els grups de treball es van encarregar d’elaborar una breu diagnosi de cada àmbit, propostes d’actuació a mig i a llarg termini i un conjunt d’indicadors que permetessin identificar i avaluar els resultats. Tot plegat, una primera contribució al debat ciutadà que havia de promoure l’elaboració de l’Agenda 21 de Barcelona.

I és que tal com s’indica en els principis fundacionals de l’Agenda 21 de les Nacions Unides, molts dels problemes i també de les solucions que s’hi preveuen estan relacionats els ciutadans i les autoritats locals.

ARXIU

L'Agenda 21 de Barcelona, un compromís local en un context global

La Carta de la Terra va començar el llarg camí La conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, celebrada a Río de Janeiro l’any 1992, era el reconeixement oficial, després de moltes lluites dels grups ecologistes, els moviments ciutadans i alguns científics compromesos, que la crisi ambiental havia esdevingut planetària i calia, per tant, un nou model de desenvolupament que fos sostenible. D’aquella conferència naixia la Carta de la Terra, un document que alertava que el planeta vivia un moment crític, i que la humanitat havia de triar el seu futur de seguida. El medi ambient global i la consciència que els seus recursos són finits esdevenia una preocupació comuna. El segle XXI reclamaria una societat global basada en el respecte a la natura, els drets humans universals, la justícia econòmica i la cultura de la pau. En aquest sentit, la Carta proposava crear l’Agenda 21 Local, un instrument de planificació dels municipis per a un desenvolupament sostenible, entès com a desenvolupament econòmic i social que no posa en perill el medi ambient ni els recursos naturals dels quals depenen les activitats humanes i el desenvolupament. Avui, l’Agenda 21 a Barcelona és a la recta de sortida. text que finalment es va acordar estableix compromisos per millorar el subministrament d’aigua potable, el comerç i la sanitat, però no n’hi ha prou. L'avenç del Conveni sobre el Canvi Climàtic i el Conveni sobre la Biodiversitat s'ha vist entrebancat, i de vegades directament boicotejat, per alguns dels països més rics i contaminants del món, i especialment els Estats Units, que es neguen a signar el protocol de Kyoto per reduir les emissions que originen el canvi climàtic mentre moltes espècies són a un pas de l’extinció a causa de la pèrdua de biodiversitat.

Un exemple a seguir En aquest panorama internacional les petites iniciatives innovadores de moltes ciutats i pobles del món, a les que s'afegeix Barcelona, representen un bri d'esperança.

Taller de Cartró-pedra

ARTICLES PER A FESTES, TEATRE I MALABARISME

c/ Rauric, 6 (barri Gòtic) T. 93 317 71 38 Parking gratuït

Des que la Carta de la Terra de 1992 va proposar que cada autoritat local establís un diàleg entre els seus ciutadans, entitats locals i empreses privades per adoptar una Agenda 21 Local, diverses ciutats del món van començar a fer voluntàriament la tasca que aquells governs dels Estats més contaminants no volen emprendre. El 1995 Barcelona es va adherir a la Carta d’Aalbörg, va coorganitzar la II Conferència Europea sobre Ciutats Sostenibles (Lisboa 1996) i va participar en la III Conferència Europea celebrada a Hannover, on es va signar la Crida de Hannover.

A Catalunya, l’any 1997 es va crear una Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, on les comunitats locals adherides, entre elles Barcelona, es van comprometre a fixar nous objectius de desenvolupament que incorporessin els reptes que la societat actual té plantejats, entre els quals destaquen una utilització diferent dels recursos i l’assoliment d’un alt nivell de qualitat ambiental i de vida, distribuït de forma equitativa i solidària. D’altra banda, tant el V Programa de la UE sobre Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible com el Llibre Verd del Medi Ambient Urbà són referències valuoses per a les polítiques locals.

Pel que fa a la participació més directa dels ens socials en el procés d’elaboració de l’Agenda 21, el 1998 neix el Consell Municipal del Medi Ambient i la Sostenibilitat, i el 1999 es constitueixen tretze grups de treball. Aquest Consell Municipal és de caràcter consultiu i està format per un centenar de persones representants d’un ampli ventall de la societat:

El ciutadà dibuixa el futur Sens dubte la implicació de la ciutadania, des d’entitats o a títol individual, ha estat imprescindible per a arribar al punt en què es troba l’Agenda 21 de Barcelona al 2003: haver diagnosticat la situació i haver fixat els primers grans objectius. Mitjançant la consulta i la creació de consens, l’autoritat local ha après dels ciutadans, de les organitzacions locals, cíviques, comunitàries, comercials i industrials, i ha adquirit la informació necessària per seguir endavant.

La millor prova d’aquest consens va arribar l’estiu passat. Després de més de tres anys de treball del Consell i de les posteriors aportacions de centenars d’entitats i milers de persones per arribar a definir i consensuar deu objectius compartits, es va signar el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat.

Un total de 114 entitats ciutadanes, l’alcalde Joan Clos, els representants dels diferents grups polítics a l’Ajuntament i els deu experts del Consell, van assumir la seva responsabilitat en la construcció d’una Barcelona més sostenible.

Amb el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat a la mà, Barcelona inicia ara una nova etapa, Acció 21, una campanya de recollida de noves adhesions a aquest compromís per part d’altres entitats que encara no l’han signat, i que elaboraran també la seva pròpia Agenda 21. Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona haurà d'incorporar totes aquestes propostes al seu pla d’acció municipal, i la coherència amb què ho faci demostrarà fins a quin punt la democràcia representativa cpmença a engaltzar-se, o no, amb la democràcia participativa.

Ara és el moment de concretar les accions que cada persona adherida durà voluntàriament a terme per contribuir a assolir els objectius col·lectius. Per tal d’ajudar les entitats en aquesta tasca l’Ajuntament prepara un pla de suport que inclou diferents mesures d’estímul a l’elaboració de plans d’acció i de difusió de bones pràctiques. D’entre les diverses iniciatives destaquen la distribució d’una guia metodològica, la convocatòria dels premis Agenda 21 de Barcelona i la creació d’un banc d’experiències.

En qualsevol cas, l’èxit de l’Agenda 21 de Barcelona no pot evitar una realitat mundial: han passat deu anys des que el món es va comprometre amb el seu futur, però la cosa és que cada dia s’emeten més gasos amb efecte d’hivernacle, hi ha 27.000 espècies d’animals i de plantes en vies d’extinció i els més pobres són cada vegada més pobres i els rics cada vegada més rics.

Alguna cosa ha fallat.

16

DOSSIER

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

Els cent objectius de l'Agenda 21 Redacció

L ●

'Agenda 21 està dividida en deu apartats i cadascun d’ells es desenvolupa enumerant deu grans objectius. Es pretén avançarcap a una ciutat més sostenible a partir de 100 línies d’acció. Un camí que només serà possible recórrer si s’articulen els mitjans, mesures o projectes i els seus corresponents calendaris de realització, sense oblidar el finançament dels mateixos. Un punt de partida que es va aprovar l’any 2002 i que situa el seu primer horitzó d'aqui a deu anys, al 2012.

1. Espais lliures, biodiversitat i verd urbà.

Congelar l’extensió del sòl urbanitzable i catalogar, valorar i protegir la totalitat dels espais lliures fins a l’aprovació d’un Pla Territorial Metropolità.

Prendre mesures que protegeixin definitivament la serra de Collserola, tan amenaçada als últims anys (el Túnel d’Horta, etc.).

Incrementar la superfície de parcs urbans, tenint en compte les desigualtats entre els Districtes, i «fer un manteniment excel·lent". Millorar el coneixement de la biodiversitat barcelonina per perfeccionar la seva gestió.

2. Ciutat diversa Millorar els teixits urbans consolidats, renovar urbanísticament els qui són obsolets i degradats respectant les característiques dels cascos antics.

Mantenir i potenciar la complexitat de la ciutat afavorint la varietat d’activitats, la diversitat d’usos i la interrelació entre els grups socials amb llocs de treball i residència a tots els barris.

Ampliar i millorar l’espai públic destinat a la convivència. Mantenir en bon estat els espais, els equipaments i el mobiliari. Augmentar l’eficiència energètica i reduir l’impacte ambiental de les xarxes de serveis. Facilitar l’accés de la població a les noves tecnologies de la comunicació.

3. Mobilitat En una ciutat on hi ha una concentració mitjana de 65 turismes per hectàrea (a l’Eixample 150), l’objectiu és la comunicació i no el trànsit. S’ha de reequilibrar l’ús dels carrers a favor de la comunitat donant prioritat als vianants, la bicicleta i el transport públic. El to prudentíssim de l’Agenda no permet plantejar la restricció de l’ús irracional del cotxe.

Aconseguir un «excel·lent» transport públic, creant una xarxa porta a porta per a les persones amb mobilitat reduïda. Pacificar el trànsit, millorar la seguretat viària.

Fomentar el desplaçament a peu i l’ús de la bicicleta. Disminuir l’impacte de la circulació sobre el medi ambient.

4. Aire, aigua i aliments La ciutat saludable o la salut dels ciutadans. Prevenir i controlar la pol·lució atmosfèrica. Millorar la qualitat de l’aigua de consum. Incrementar la inspecció sanitària dels aliments.

En una ciutat on el 34% de la població viu en condicions acústiques dolentes, el soroll és prioritari. S’ha de reduir, actuant sobre els focus fixos i mòbils, en especial el trànsit, incorporant la variable del soroll

salut pública, drogodependències, absentisme escolar.

Fer de Barcelona una ciutat accessible sense barreres físiques ni obstacles socials.

Evitar la discriminació per raons de sexe, edat, raça, religió, condició física.

Promoure la participació cívica, el voluntariat, potenciar el desenvolupament de les xarxes associatives. Avançar cap a processos de pressupostos participatius.

ARXIU

Captadores d'energia solar tèrmica a Barcelona com a element de qualitat en tots els projectes d’urbanització.

Millorar la informació i promoure un estil de vida saludable.

Plans de prevenció i emergència davant els riscos ambientals (centrals, vaixells nuclears, transport de substàncies perilloses, industries, antenes de telefonia,, soterrament de línies d’alta tensió...)

5. Recursos naturals Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Conèixer el cicle de l’aigua, reduir el seu consum, aprofitar les aigües subterrànies i reutilitzar les depurades.

En una ciutat on entre 1990 i 1999 el consum de petroli, gas natural i electricitat nuclear ha augmentat un 23% en total, i un 37,5% per cada habitant, és fonamental proposar-se aturar aquest creixement insostenible i incrementar l’energia neta provinent de fonts renovables.

Fomentar la reutilització i el mercat de segona mà.

Adquirir hàbits quotidians d’estalvi i bones pràctiques de compra i reutilització.

6. Residus A la nostra ciutat cada habitant produeix 1,35 quilòmetres d’escombraries per dia. Un 40% més que fa 20 anys. Minimitzar els residus. Elaborar plans de reducció a l’administració pública i als diferents sectors econòmics. Distingir entre residus domèstics i comercials i per tant distingir responsabilitats. Estendre la recollida selectiva a tota la ciutat. Recuperar-los i deixar de considerar la brossa orgànica com a residu.

Clausurar i restaurar l’abocador del Garraf.

Desenvolupar estratègies d’educació, comunicació, informació i participació.

7. Igualtat i participació.

Donar prioritat a l’educació i a l’accés al coneixement. Augmentar les places públiques d’educació infantil. Reduir el fracàs escolar.

Incrementar les polítiques actives locals d’ocupació. Prioritzar les cobertures de protecció social.

La prevenció ha de ser una estratègia de lluita contra la inseguretat. Programes de

Les sis mesures o objectius concrets Dels deu grans apartats només es concreten objectius en tres d’ells: el tercer, el cinquè i el sisè. Són en total sis úniques propostes per les cent línies d’acció aprovades: ● Mobilitat: 1. Reduir la velocitat màxima a 30 Km/h en tots els carrers que no formen part de la xarxa bàsica.

2. Voreres d’una amplada de 3 metres com a mínim i que tots els carrers de menys de 8 metres tinguin paviment únic i prioritari per als vianants. ● Preservació dels recursos naturals: 3. Incrementar l’energia provinent de fonts renovables i netes: que el 2012 el 12% del consum total provingui d’energies renovables, i s'hagin instal·lat mig milió de m2 de captadors solars (amb una potència de generació elèctrica fotovoltaïca de 15 MWp). ● Reducció i reutilització de residus: 4. Estendre la recollida selectiva a tota la ciutat i arribar a recuperar, com a mínim, el 80% entre compost de qualitat i metanització.

5. Millorar la recollida selectiva per arribar a recuperar, com a mínim, el 75% del paper i cartró, el 8% del vidre i el 60% dels envasos de plàstics, metall i mixts. Establir un calendari per fer realitat aquests objectius.

6. Reduir pel 2005 un 20% les emissions d'efecte hivernacle respecte les de 1987, d'acord amb el compromís voluntari definit per la ciutat de Heidelberg al que es va sumar l'Ajuntament de Barcelona.

8. Economia sostenible Situar el desenvolupament econòmic a l’horitzó de la sostenibilitat i la solidaritat.

Procurar minimitzar l’impacte mediambiental de les activitats.

Creació d’una nova generació de llocs de treball tant del sector ambiental emergent com els que són resultat de l’adaptació a la sostenibilitat dels sectors tradicionals.

Incrementar les associacions dirigides a augmentar la inserció laboral. Donar recolzament a les petites i mitjanes empreses i al comerç de proximitat.

Potenciar el turisme sostenible.

9. Cultura de la sostenibilitat Predicar amb l’exemple. Divulgar les bones pràctiques que fan progressar la cultura de la sostenibilitat mitjançant l’educació mediambiental. Informació ambiental útil i entenedora que ajudi a canviar hàbits i costums. Crear una opinió social favorable a la sostenibilitat.

Potenciar una xarxa d’agents d’educació mediambiental. Implicació de tots.

Aprenentatge a traves de la participació en projectes concrets. Estimular la realització d’ecoauditories. Promoure la recerca d’indicadors comuns per l’avaluació dels projectes i de la realitat existent.

10. Cooperació internacional Barcelona, a la vegada que importa recursos, exporta impactes mediambientals i socials en comunitats i territoris de tot el planeta. Impactes que provenen de l’ocupació del territori, l’explotació dels recursos, l’abocament de residus sòlids. La qualitat de les aigües que tornem al mar, així com els efectes del nostre sistema energètic. Els efectes tenen la seva traducció a nivell local i global. Així mateix, hem d’assumir la nostra responsabilitat en els efectes socials de certes polítiques comercials que quasi mai potencien els productes de les economies menys afavorides.

Imprescindible fer estudis d’impacte mediambiental en tots els projectes urbanístics i d'obres públiques.

Depurar i protegir totes les aigües. Reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i aturar les emissions de gas metà a l'atmosfera des de l'abocador del Garraf, aprofitant-lo com a biogàs per substituir energies fòssils importades de fora.

Contribuir a augmentar i protegir els boscos del planeta mitjançant la cooperació solidària, econòmica i tècnica. Dissenyar un pla d’acció per minimitzar les emissions que deterioren la capa d’ozó. Impulsar el comerç just. Fer de Barcelona un referent solidari i de cooperació internacional. En l’actualitat, no es dedica el 0,7% dels pressupostos a aquests fins. Desenvolupar programes i projectes que treballin per una cultura que prioritzi la pau, la prevenció i la resolució de conflictes mitjançant el diàleg i la mediació.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

gener-febrer de 2003

17

Com concretar accions per un futur sostenible Jaume Figueras

A ●

mb la signatura del Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat per part de 114 entitats, l’Alcalde, els representants dels diferents grups polítics a l’Ajuntament i els 10 experts del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat, s’obre un marge de 10 anys per comançar a fer realitat els objectius plantejats en aquest document. Arriba el moment de passar de les intencions i declaracions més o menys genèriques a les concrecions. I aquest camí passa per la implantació de plans d’acció per part dels signants del Compromís i per una política municipal que promogui les actuacions necessàries per arribar a bon port. Per fer realitat l’objectiu de construir una ciutat més sostenible, caldrà treballar de valent durant, com a mínim, l'espai d'una generació, i els canvis necessaris han d’implicar a tota l’àrea metropolitana, institucions i ciutadans.

Implicació ciutadana El camí cap a la sostenibilitat no es pot recórrer sense la implicació dels ciutadans i sense un canvi de percepcions i d’hàbits.

En aquest aspecte serà primordial engegar una dinàmica més participativa que no té perquè respondre al calendari polític i que ha de crear i potenciar noves formes d’implicació dels ciutadans, que passen per una aproximació de la democràcia a les persones, és a dir, pel pas d'una democràcia merament representativa cap a una altra democràcia més participativa.

En un futur no molt llunyà , haurà de pagar més impostos qui més impacte ambiental causi

ARXIU

a l’educació ambiental, a la comunicació per conscienciar les persones, una tasca que cal fer des de les institucions públiques, però també des de les organitzacions ciutadanes.

Pendents de les eleccions Però, tot i que l’Ajuntament continua treballant en la implantació del seu propi pla d’acció com a organització, caldrà esperar passades les eleccions per constatar si el nou equip de govern introduirà els criteris de l’Agenda 21 en el Pla d’Acció Municipal. 2003-2007, en el qual s’han de fixar els objectius i les prioritats de cada mandat polític. Seria desitjable que els partits incorporessin en els seus programes electorals objectius i fórmules per assolir-los.

Pendents de les eleccions, els tècnics consultats dibuixen diferents eixos prioritaris sobre els quals hauria de girar el pròxim Pla d’Actuació Municipal. En primer lloc cal incidir en el problema de la mobilitat, que afecta altres aspectes com és el del soroll i el del consum d’energia. Les actuacions en aquest camp

hauran d’anar cap a la reducció del transport privat, l’expansió de carrers peatonals o de preferència pels vianants, la reducció del límit de velocitat a 30 quilòmetres per hora en carrers que no siguin de la xarxa viària bàsica i cap a la potenciació de l’ús de la bicicleta i dels desplaçaments a peu. Aquestes actuacions poden ajudar a aconseguir una mobilitat més sostenible, i a reduir el consum d’energia, que en els últims 5 anys ha crescut una mitjana anual del 3% malgrat que la població resident s'ha reduït.

Cal tenir en compte que, en referència a la mobilitat “els serveis públics col·lectius gasten només un 8,9% de l’energia dedicada al transport mentre satisfan un 48% dels desplaçaments, mentre que els cotxes privats, les motos, els camions i les furgonetes gasten el 91’1% d’energia per satisfer el 52% de la mobilitat” (Tello, Enric. “L’energia, poca i neta”. Barcelona metròpolis mediterrània, nº59, pag. 50-53).

Però la necessària reducció del consum d’energia ha d’anar acompanyada d’una progressiva

Recursos per una Barcelona sostenible En aquest objectiu un dels camins profitosos pot ser el pressupost participatiu, en el qual els ciutadans decideixin en què invertir una part dels diners públics. La implicació ciutadana és bàsica per assolir fites com la reducció del transport privat, l’augment del reciclatge o la disminució en el consum de recursos. Per això seran importants els recursos destinats

“Barcelona necessita gairebé 500 vegades la seva superfície per produir els recursos que necessita i assimilar els residus que genera. És la petjada ecològica de la ciutat”. Aquesta és una de les frases que ens dona la “benvinguda” al Centre de Recursos Barcelona Sostenible, una oficina de divulgació i educació mediambiental tant per associacions o empreses com per persones. Posar bombetes de baix consum, instal·lar un senzill dosificador de cabal d’aigua a les aixetes, aïllar bé la casa per evitar pèrdues de calor, usar pintures amb pigments minerals o vegetals, evitar l’ús d’embalatges inútils, reciclar. Des d’aquest centre s’ofereix assessorament i consells sobre les petites actuacions que cada ciutadà pot portar a terme per “viure bé sense fer malbé” i també un manual destinat als signants del Compromís per elaborar un Pla d’Acció, per estructurar la feina, marcar un calendari i prioritzar les actuacions que cal portar a terme.

Taller propi d'articles de Carnestoltes PERRUQUES. MAQUILLATGES. MOLTES CARETES. MOLT ASSORTIT CARNESTOLTES.

c/ Rauric, 6 (barri Gòtic) T. 93 317 71 38 Pàrking gratuït Targeta Visa

*Les teves botigues de música

DISCOS CASTELLÓ *100 x 100 música

*De la A a la Z

nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96

substitució de l’energia d’origen fòssil i nuclear per d’altres de renovables. En aquest camp els signants del Compromís es marquen com a objectiu aconseguir que el 2012 com a mínim un 12% del consum total provingui d’energies renovables, i aquesta fita passa, entre d’altres, per la difusió masiva de captadors solars i per noves construccions basades en l’arquitectura bioclimàtica.

Finalment cal incidir en els residus, la seva reducció i la recollida selectiva. I les dades no són massa engrescadores, ja que en els últims 20 anys el volum de residus ha augmentat un 40%, situant-se avui en 1’35 quilograms d’escombraries per habitant i dia, i el destí majoritari d’aquest residus són encara l’abocador del Garraf, al límit de la seva capacitat i la planta incineradora de Sant Adrià del Besòs. Les actuacions en aquest àmbit han d’anar destinades a reduir el volum de residus i millorar i incentivar la recollida selectiva, que avui només representa un 12% del total, una dada molt per sota dels objectius del Compromís que pretén recuperar el 75% del paper i cartró, el 80% del vidre i el 60% dels envasos de plàstic, metalls i mixtes.

Evidentment, aquestes línies d’actuació no són compartiments estancs i, per exemple, la reducció del volum de cotxes incideix en la reducció del consum d’energia, en la disminució del soroll i en un espai públic de més qualitat. És per això que les diferents actuacions concretes s’han de prendre tenint clar un model general desitjable.

Reforma fiscal “verda” Com apunta el catedràtic d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, Enric Tello, aquests objectius “passen per la implicació de la ciutadania, però també per una voluntat política clara i decidida, amb actuacions concretes com una reforma fiscal verda, és a dir, introduir el criteri ecològic en diversos impostos com són l’Impost sobre Bens Immobles o l’Impost d’Activitats Econòmiques. Es tracta que pagui més el que més impacte ambiental causi”.

Mobilitat, energia i residus són eixos bàsics sobre els que cal actuar amb urgència Una reforma que necessita d’un compromís polític clar i que, segurament, tindria una forta oposició. I és que, tot i que el camí que enceta el Compromís Ciutada per la Sostenibilitat sembla desitjable, també cal tenir en compte que alguns dels objectius marcats poden topar amb interessos econòmics molt poderosos.

Ampliar les zones verdes, reduir la presència del transport privat, disminuir el consum d’aigua o promoure l’ús d’energies renovables són línies d’actuació que poden perjudicar a diversos poders fàctics.

18

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

Adreçes d'interès

DOSSIER

19

Estalviar aigua

A continuació relacionem unes adreçes d'entitats, institucions i empreses que d'una manera o altra estan relacionades amb els continguts de l'Agenda 21 i que ens poden ser útils en la nostra tasca.

ENTITATS I ASSOCIACIONS Acció Ecologista Gran de Gràcia, 126, Entsl. 08012 Barcelona 93 217 95 27 / www.pangea.org/acciecol Amics de la Bici Demóstenes, 19. 08028 Barcelona 93 339 40 60 / www.amicsdelabici.org Associació per a la Promoció del Transport Públic Rambla de Catalunya, 29, 4rt, 2ª. 08007 Barcelona 93 301 39 07 / www.laptp.org Barcelona Camina Rambla de Catalunya, 29, 4r, 2ª. 08007 Barcelona 93 301 37 78 / http://homepage.mac.com/gboquet/barcelonacamina/ Barnamil Obradors, 8, baixos. 08002 Barcelona 93 412 69 85 / www.barnamil.org Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) Apartat de correus 117. 08750 Molins de Rei 93 680 27 51 / www.pangea.org/cepa Consum sostenible Cooperativa de Sant Andreu Vallès, 61. 08030 Barcelona 93 351 97 38 Cydonia (barri del Clot) Passatge Bosch i Labrús, 16. 08005 Barcelona 93 308 56 59 Germinal Sants: Rossend Arús, 47. 08014 Barcelona 93 296 69 59 Sarrià: Clos de Sant Francesc, 3-5. 08034 Barcelona 600 689 672 Tota Cuca Viu (Ciutat Vella) Mestres Casals i Martorell, 18. 08003 Barcelona 93 422 27 66 Userda Formentera, 59. 08016 Barcelona 93 353 99 29 CCOO de Catalunya - Departament de Medi Ambient Via Laietana, 16. 08003 Barcelona 93 481 29 06 / www.conc.es DEPANA, Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural Sant Salvador, 97. 08024 Barcelona 93 210 46 79 / www.depana.org Ecologistes en Acció Passeig Fabra i Puig, 274. 08031 Barcelona 93 420 66 51 / www.ecologistesenaccio.org Favb Obradors, 8, baixos. 08002 Barcelona 93 412 76 00 / www.lafavb.com Fundació Natura Rambla de Catalunya, 121, 6è 9ª. 08008 Barcelona 93 237 38 02 / www.fundacionatura.org Greenpeace Portaferrissa, 17, 1r 2ª. 08002 Barcelona 93 318 77 49 / www.greenpeace.es OCUC (Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya) Avinguda República Argentina, 29, 1er. 08023 Barcelona 93 417 47 37 / www.ocuc.org Plataforma Cívica per la Reducció de Residus Apartat de correus 117. 08750 Molins de Rei 93 680 27 51 / www.pangea.org/cepa/docspcrr/altpmgrm Productes de Comerç Just: SETEM Bisbe Laguarda, 4. 08001 Barcelona 93 441 53 35 / www.setem.org/catalunya INTERMÓN - Departament de Comerç Just Roger de Llúria, 15. 08010 Barcelona 93 482 07 00 / www.intermonoxfam.org UGT de Catalunya - Medi Ambient Rambla Sta. Mònica, 10. 08002 Barcelona 93 304 68 00 / www.ugtcatalunya.com Unió de Consumidors de Catalunya Casanoves, 48, àtic 2ª. 08011 Barcelona 93 454 67 76 Xarxa de Consum Solidari Avinyó, 29, baixos. 08002 Barcelona 93 268 22 02 / www.pangea.org/xarxaconsum ECRAC París, 126, 4 t, 1ª. 08036 Barcelona 93 419 65 13 / www.ecrac.8m.com

SERVEIS O EMPRESES Recollida de Piles PILAGEST. S.L. Polígon Industrial Cal’ Empatat, sense número. El Pont de Vilomara.

08254 Bages 900 30 05 06 / www.pilagest.es Recollida de Paper i Tòner TRINI JOVE Turó de la Trinitat, 17. 08033 Barcelona 93 345 92 21 / www.trinijove.org FUNDACIÓ ENGRUNES Temple, 13-15 (Zona Franca) 08004 Barcelona 93 223 27 29 / www.engrunes.org Gots de plàstic reutilitzables: MENSA Pereda, 56-84. 08930 Sant Adrià del Besós 93 314 81 11 / www.men-sa.com Plásticos de Galicia Avenida Alcalde Portanet, 1, travesía 8. Apartado de Correos 434.

36210 Vigo 986 20 41 20 - 986 23 35 06 / www.plasticosdegalicia.com Vaixella i bosses compostables: SAPLEX (només bosses) Polígon Industrial Can Castells. Avinguda Can Castells, s/n. 08420 Canovelles (Barcelona) 93 844 33 30 / www.saplex.com Lloguer de vaixella i vidre: Taller Geroni Moragas Avinguda Viladelprat, 79. 08190 Sant Cugat del Vallès 93 674 50 48 / jmoragas@suport.org

Ecologistes en Acció

La campanya és una iniciativa d’Ecologistes en Acció i sorgeix de la seva oposició al Pla Hidrològic Nacional amb la intenció d’aportar propostes a la gestió de la demanda, millorant l’eficiència del consum domèstic. Aquesta és una de les possibles línines d’acció, compresa en les alternatives que proposa la Nova Cultura de l’Aigua. L’acció central d’aquesta campanya és la instal·lació, totalment gratuïta, de mecanismes d’estalvi a prop de 3.000 habitages dels districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris, mitjançant un porta a porta que es durà a terme entre els mesos de març, abril i maig d’aquest any. Per aconseguir l’èxit d’aquesta iniciativa és imprescindible la col·laboració i el recolzament de tot el teixit associaciatiu.

En síntesi, es pretén fer arribar a les institucions i a la ciutadania la idea que l’eficiència i l’estalvi d’aigua contribueix a la preservació d’una riquesa generada durant anys, mentre el seu malbaratament porta aparellat un dany mediambiental i social.

Per rebre més informació: Campanya Catalunya Estalvia Aigua

93 531 50 40 De dilluns a divendres de 10 a 14h i dijous de 16 a 20h aiguabcn@ecologistesenaccio.org www.ecologistesenacció.org/ temes/aigua/projecte/projecte.htm

Vending (màquines expenedores de begudes en envàs retornable i màquines recuperadores d’envasos) DABA S.A. Polígon Industrial Can Casablanques. Berguedà, 27. 08192 Sant Quirze del Vallès AUTOMÀTIC S.A. Estany, 15. 08038 Barcelona 93 223 86 70 IBERVENDING Polígon industrial Can Casablanques. Cerdanya, 11. 08192 Sant Quirze del Vallès 93 721 79 70 / www. ibervending.com ADELVA Girona, 81. 08203 Sabadell 93 710 08 15 Eficiència i reutilització d’aigües: Aiguasol Palau, 4, 2on, 2ª. 08002 Barcelona 93 342 47 55 / www.aiguasol.com Ecoaigua Apartat de correus 181. 08190 Sant Cugat del Vallès 93 675 05 33 / http://ecoaigua.com/

Ajuntament de Barcelona - Agenda 21 Barcelona Nil Fabra, 20. 08012 Barcelona 93 237 47 43 / www.bcn.es/agenda21

Guies d'educació ambiental De la ciutat a la natura La mobilitat sostenible L'aigua i la ciutat Les festes més sostenibles Propostes per reduir el residus Menys soroll, millor Posem verdes les associacions Són alguns dels títuls que recomanem de les guies editades per l'Ajuntament de Barcelona. Poden ser sol·licitades a l'adreça de l'Agenda 21.

20

REPORTATGE Un reportatge de

Marta Milà

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

Passejar per Barcelona pot semblar una activitat senzilla, però no és així per a tothom. La gent que es desplaça en cadira de rodes lluita cada dia per sortejar els obstacles de la via pública: les barreres arquitectòniques

"I jo, per on paso?"

L

a Mercedes Cruz té 44 anys i s’ha de desplaçar en cadira de rodes a causa d’una poliomielitis que li va afectar les cames quan tenia 18 mesos. Actualment, treballa a l’Associació de Minusvàlids de Barcelona (AMIBA), on s’encarreguen de pal·liar els problemes amb què es troben les persones amb disminució física.

Cada dia, a les sis del matí, sona el despertador de la Mercedes. Tot i que entra a treballar a les nou necessita temps per fer les activitats rutinàries que, per a ella, són força feixugues. Els grans inconvenients, però, són les diverses traves amb què es topa de camí a la feina. Una tasca que pot semblar tan senzilla com és transitar per Barcelona es converteix en una cursa d’obstacles per a una persona que s’ha de desplaçar en cadira de rodes. I no és un inconvenient tan sols per a aquest col·lectiu, d’altres ciutadans com la gent gran, persones que van amb crosses o que porten un cotxet o el carro de la compra també es troben amb les mateixes dificultats.

“L’altre dia vaig tenir una bronca...”. Em comenta que va trobarse amb un cotxe aparcat sobre d’un gual, de manera que no li permetia baixar la vorera per aquella petita rampa. L’amo del cotxe, en comptes de moure el vehicle per deixar-la passar li va dir que “m’esperés, que només eren deu minuts. Li vaig dir de tot!”. Però va ser ella qui va haver de canviar de vorera. Com assegura la Mercedes, aquestes són les barreres més difícils de combatre, les actituds de la gent: cotxes o motos aparcats sobre la vorera, sobre un pas de vianants, sobre un gual, etc.

Precisament sensibilitzar la societat sobre les dificultats derivades de l’existència de barreres arquitectòniques urbanes va ser un dels objectius de

"Baixar" al metro: missió imposible? l’exitosa campanya “I jo, per on millor, si es vol evitar més d’un passo?” (1984-1990), promoguda disgust darrere el volant del cotxe, per l’Institut Municipal de és agafar el transport públic. O Disminuïts. potser no ho és per a tothom?

Això no obstant, la Mercedes A Barcelona només el 50% de les remarca que “encara queda molt línies d’autobusos estan adaptades per fer”. Així, per exemple, a la —es preveu que el 2006 ho estigui ciutat poden trobar-s’hi d’altres tota la flota— i, de vegades, aquests barreres com són les voreres vehicles van plens, de manera que estretes, les escales del metro, uns “pots arribar a tirar-te dues hores contenidors amb el forat massa alt, esperant per agafar l’autobús”. A més, bastides mal col·locades, forats a s’ha de tenir en compte que les terra, carrers sense guals, etc. rampes dels autobusos adaptats no només poden fer servei a la gent que ● L'aventura del transport va en cadira de rodes, sinó que, com La Mercedes conserva encara explica la Mercedes, en més d’una l’esperit i l’aspecte de quan tenia ocasió alguna persona gran o gent 18 anys. Li agrada anar al cinema, que va amb cotxet ha demanat al al teatre, sortir de festa a la nit, conductor que no retirés la rampa quedar per prendre unes copes... I perquè l’aprofitarien per baixar del per desplaçar-se per Barcelona el vehicle.

Pel que fa al metro, només la Línia 2 disposa d’ascensors i, en més d’una ocasió, la Mercedes i les seves amigues han hagut de demanar ajuda per baixar i pujar les escales. Almenys no els passa com Els diversos tipus de barreres arquitectòniques contribueixen a fer als ferrocarrils catalans, on de que visquem en una ciutat que no és del tot accessible. Dels gairebé vegades “ens diuen que hem de 1.300 quilòmetres de carrers que té Barcelona, només 591 són accessibles baixar a la parada següent perquè per desplaçar-se en cadira de rodes. Per això, l’Ajuntament de Barcelona les escales són molt estretes i no hi —que des de 1979 ha anat adoptant mesures per millorar el trànsit passa la cadira”. Els taxis ja són peatonal— treballa perquè la resta també pugui ser-ho, a excepció dels una altra història, perquè existeix prop de 200 quilòmetres que no es podran adaptar a causa dels forts un servei porta a porta de pendents. D’aquesta manera, tot i que l’accessibilitat actual no és la més monovolums adaptats. idònia, ha millorat en relació a fa dues dècades superant, així, la de Això no obstant, després de 28 moltes capitals europees. anys de lluita —aleshores es

Una de les ciutats més accessibles, però encara amb traves

hagut de passar de tots colors.

La Mercedes no pot parar de riure mentre recorda diverses anècdotes.

M’explica que ha hagut de demanar que l’agafessin i pugessin per una escala de cargol per anar al servei, que va obligar l’amo d’un bar a col·locar el mirall del servei adaptat a la seva alçada perquè només es podia veure els cabells, que a un multicines li proposaven veure una altra pel·lícula perquè la sala on ella volia anar tenia un passadís massa estret, que va reivindicar una entrada accessible a locals com el Hard Rock Cafè o el ja desaparegut Fashion Cafè, “ens van muntar un circuit més embolicat, en aquest local!”, recorda.

DANI CODINA

considerava que el transport públic adaptat era una utopia—, la Mercedes creu que ja és hora de començar a fer-se a la idea de “tenir una ciutat normalitzada en què una persona que va en cadira de rodes pugui agafar el mateix taxi, el mateix autobús i el mateix metro que una persona que no hi va”. ● Normativa incomplerta Un cop arriba el moment d’entrar al local escollit -fa uns anys no la deixaven entrar ni a discoteques, ni a cinemes, ni a restaurants pel simple fet de desplaçar-se en cadira de rodes-, sorgeixen noves dificultats.

Actualment, a l’hora de sortir amb les amigues ja fan les rutes dels locals que saben que estan adaptats, encara que per aconseguir esbrinar-ho les han

Les barreres també afecten la gent gran i les persones que duen cotxet o el carro de la compra Però el control de tots aquests incompliments, com assegura la Mercedes, “no és feina nostra, sinó dels inspectors”. La normativa actual exigeix que una nova construcció, ampliació o reforma d’edificis destinats a un ús públic s’ha d’efectuar de manera que resultin accessibles. Però no sempre es fa així i per això, segons la Mercedes, calen més inspectors per comprovar-ho.

La darrera denúncia que va posar va ser a un local on utilitzaven els serveis adaptats com a magatzem. I és que aquesta dona fa tot el que es proposa, l’última és aconseguir trobar un local sense escales per fer-se un piercing al nas. Mercedes, esperem que quan aquest article es publiqui ja ho hagis aconseguit.

La Veu del

ENTREVISTA

CARRER

gener-febrer de 2003

Hermán Ocampo Alcalde de Caramanta (Colombia)

"Participar en política legitima la democracia"

E

Marc Andreu

Retrato Ideas simpáticas de sonrisa alegre

l joven alcalde del municipio colombiano de Caramanta, Hermán Ocampo, pasó por Barcelona a finales del 2002 invitado por la Escola de Cultura de Pau i la Càtedra Unesco de la Universitat Autònoma de Barcelona. La experiencia de un técnico agropecuario veinteañero que, al frente de una propuesta política participativa e imaginativa, ganó unas elecciones locales en una sociedad marcada por el caciquismo tradicional y la violencia de la guerrilla y los paramilitares es digna de estudio. Pese a ser elegido para un mandato de tres años sin opción a la reelección y a estar amenazado de muerte, el trabajo de Ocampo ya está dando frutos. ¿Cómo se plantea ser alcalde un joven de 23 años?

Nací en Támesis, pero desde los 4 años que vivo en Caramanta.

Tras estudiar tecnología agropecuaria en el Politécnico de Medellín, realicé un proyecto de educación ambiental para la minería de oro que hay en la región de Antioquía, donde está Caramanta, y trabajé también como asistente técnico en la Federación Nacional de Cafeteros.

Con una estrategia rápida, en tres años dejamos instrumentos de participación útiles para la gente Un técnico agrícola cafetero es una persona muy respetada, pero fue la oportunidad de conocer a fondo la región y el contacto con muchos líderes campesinos y de comunidades vecinales lo que hizo madurar la idea de construir una propuesta política distinta: Caramanta, Tierra de Todos.

Y ganó.

Sí, pero las elecciones fueron muy reñidas. En un municipio con 7.900 habitantes y 5.000 electores, yo saqué 955 votos, y las otras tres listas que competían, todas ligadas al Partido Conservador y al Partido Liberal, lograron 932, 922 y 790 votos. El nuestro era un movimiento independiente avalado, eso sí, por

21

¿En qué se basa su sistema participativo?

En un municipio con 23 veredas (comunidades rurales que suman 4.500 personas), hemos fortalecido los vínculos de las juntas de acción comunal con la institución local y hemos iniciado una dinámica participativa intensiva que no se ha planificado en ningún despacho, sino sobre la marcha a partir de la aportación de todos y de la evaluación de experiencias concretas. Con ayuda de organizaciones sociales de Medellín creamos cuatro grupos de capacitación (mujeres, campesinos, produc-tores agropecuarios y escuela de líderes) y los reunimos con las juntas comunales en un conversatorio de 80 personas que, al poco, se tornó en una asamblea municipal comunitaria en la que participan ya 290 personas. La primera asamblea evaluó el primer año y medio de gestión municipal; la segunda mostró los avances de los cuatro grupos temáticos, y la tercera, en septiembre último, elaboró los presupuestos del 2003 a partir de una gran tarta de papel con pedacitos de colores que representaban las distintas partidas y prioridades.

No hay que escoger entre la guerrilla o los paramilitares, sino ser ciudadanos que quieren vivir en paz

IGNASI R. RENOM

Hermán Ocampo. la Alianza Social Indígena… aunque en Caramanta no hay indígenas. ¿Cuál fue la clave de este sorpasso?

Caramanta, Tierra de Todos se presentó a las elecciones sólo con la intención de manifestar inconformidad. Pero en tres meses y medio de campaña vimos que nuestra propuesta pedagógica y lúdica encontraba respuesta.

Explicamos nuestras ideas por medio de cuentería con abuelos, obras de teatro, juegos… Esto permitió que mucha gente volviera a creer en la política.

Sí difícil fue ganar, más lo debe ser administrar esta esperanza.

Al ganar la alcaldía sin lograr mayoría en el consejo municipal (nosotros tenemos dos concejales; la oposición, siete), tuvimos que afrontar el reto de sumar y de romper el estigma de que los jóvenes no podemos asumir procesos administrativos. Así, institucionalizamos el arco iris y la silueta de la iglesia del municipio de nuestro logotipo electoral, igual que la divisa Caramanta, Tierra de Todos, como propios del Municipio. Todo el mundo se puede reconocer en estos símbolos, e incluso la oposición lo ha visto bien. Y empezamos a

vender la idea de que la gente debe participar en la política para legitimar la democracia y evitar la corrupción. O sea, estimulamos la participación para garantizar que lo público llegue a todos y no se quede en manos de pocos. ¿Cuáles fueron sus primeras medidas de gobierno?

Debimos hacer frente a un panorma muy duro, pues la deuda del municipio era muy alta por culpa de unos excesivos gastos del funcionariado. El Ayuntamiento de Caramanta tenía un desfase de personal tal que contaba con 57 funcionarios cuando, en realidad, sólo había trabajo para 17. Así que, al poco de llegar al gobierno municipal, despedimos al personal que no era necesario para ganar en recursos para otras partidas presupuestarias. Esta decisión nos llevó a un primer enfrentamiento con algunos sectores de la población, pero nos permitió explicar a toda la comunidad que los anteriores gestores del municipio habían contratado a tiempo completo a un oficial de un matadero que sólo funciona un día la semana, o que con el dinero público se pagaba a guardianes de cárcel… a pesar de que en Caramanta no hay cárcel.

Colombia no es Brasil, Caramanta no es Porto Alegre y Hermán Ocampo no es Lula. Pero la sonrisa y el proyecto del joven alcalde caramanteño se hacen tan simpáticos como la barba del veterano líder obrero que preside Brasil y el presupuesto participativo que su Partido de los Trabajadores ha impulsado y que Marion Gret e Yves Sintomer desmenuzan en el interesante libro Porto Alegre. La esperanza de otra democracia (Debate, 15,90 euros). Ocampo, que pasó por Barcelona a la vuelta de un encuentro celebrado en Alemania entre ONG y 24 municipios participativos de Latinoamérica, dice que “la participación debe ser distinta en todos los lados porque los contextos son distintos”, pero admite que los distintos procesos y experiencias latinoamericanas “se retroalimentan”. ¿Y Porto Alegre, o Caramanta, son posibles en Europa, en Barcelona? “Participar acá es distinto y tiene otras variables, porque la gente tiene muchas cosas resueltas”.

De ésta última asamblea, retransmitida en directo por la televisión local, surgió una comisión para proponer el presupuesto debatido a la aprobación del consejo municipal en una sesión de cabildo abierto.

Todo esto, en un tiempo récord, sin mayoría en el consejo municipal y bajo la sombra de la amenaza guerrillera y paramilitar.

Mi mandato es de tres años y no puedo ser reelegido. Con esta estrategia tan rápida, y aún si hay un vuelco en las próximas elecciones, dejamos unos instrumentos de participación útiles con los que la gente entiende cuál es su sueño de municipio y su papel en la política. También forzamos a la oposición a tomar decisiones coherentes sobre un presupuesto que han negociado los ciudadanos, posibles votantes, sobre ejes transversales de sostenibilidad y un enfoque de género. Y, en medio del conflicto armado, que unas comunidades que tienen contacto directo con las FARC y los paramilitares vean que la democracia funciona y favorece su desarrollo es muy importante. Además de que la acción pública, participativa y solidaria les hace algo menos vulnerables, demuestra que no hay que escoger entre la guerrilla o los paramilitares, sino optar por ser ciudadanos que quieren vivir en paz.

22

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

gener-febrer de 2003

¿Le aburre Hollywood? ¿Le horrorizan los centros comerciales con sus cines llenos hasta la bandera? No sufra: todavía quedan salas para tipos como usted en Barcelona. Pase y vea.

Un reportatge de

Luis Caldeiro

Cinema Paradiso... en Barcelona

H

ace unos años, Joan Manuel Serrat dedicaba una canción al Roxy, cine de barrio situado cerca de la Plaza Lesseps. La letra contaba cómo fue derribado para construir en su lugar una agencia inmobiliaria. La estrofa final decía: «Sobre las ruinas del Roxy... juega al palé el capital».

Muchas salas han acabado así, víctimas de la rentabilidad y de la piqueta. Parece el signo de los tiempos. De la misma forma que el colmado -lugar pequeño y entrañable donde se encontraban los vecinosha sido barrido por las grandes superficies alimentarias -enormes y despersonalizadas como fábricas-, así también la pequeña sala de cine ha ido cediendo terreno ante esas «grandes superficies» del celuloide que son los Multicines. Pocas resisten. Y es una pena, porque la sala de siempre, la nuestra, con su sesión única o doble, es mucho más que un cine. Y si no, que se lo pregunten a Tornatore, que nos dejó ese retrato nostálgico, pero veraz, llamado Cinema Paradiso. La sala tradicional fue para muchos una suerte de primera educación sentimental -las primeras escenas prohibidas, la primera novia/o en la oscuridad-. En todo caso, un lugar mágico, mítico. Un lugar que se bate en franca retirada ante la zafiedad de los tiempos modernos: cines con 27 salas, cines integrados en los grandes centros comerciales (Mall, en inglés) como un servicio más. ¿Realmente están en declive?

Bueno, la realidad es muy diversa, y hay mucho bicho raro entre la parroquia cinéfila. Para éstos quedan en pie, como bastiones heroicos, dos cines incombustibles:

es que, con ser el Verdi el santuario de la versión original subtitulada (VOS) en Barcelona, no es una sala purista, anclada en la cinefilia más rancia. Es un cine que, sin traicionar su filosofía, no renuncia en absoluto a la estrategia comercial. En 1986 se hace cargo de su dirección Pérez Font, quien un año más tarde lo reconvierte en tres salas, que llegarían a cinco en 1992 al anexionarse una discoteca.

Y ya en 1995, la expansión culmina con la inauguración de las cuatro salas del Verdi Park, tras la compra de una nave en la calle Torrijos. La idea se exportó, y desde marzo del 2000 funcionan en Madrid.

El Verdi en Barcelona es un santuario de la versión original subtitulada JORDI TARRÉS

Cine Verdi, primer premio a la mejor sala europea El Verdi y el Maldà. Son diferentes, pero comparten la misma filosofía: Cine de autor. Correctas versiones originales subtituladas. No a la pura comercialidad, a la bazofia hollywoodiense (sin caer por ello en el sectarismo anti-yanqui). Es mucho para un mundo entregado a los Van Damme de turno. Y ahí están, gozando de buena salud, lo cual le reconcilia a uno con el género humano. Buena prueba de ello es el galardón que el pasado 22 de noviembre recibieron los Cines Verdi: Primer Premio a la

mejor sala de exhibición europea.

Una distinción creada recientemente (antes sólo se premiaban a las películas, los directores y los actores) y otorgada por la red de salas Europa Cinemas, que agrupa a más de 1.200 cines del Viejo Continente. Lo recogió el propietario de la sala, Enric Pérez Font, de manos de la Comisaria Europea de Educación y Cultura, Viviane Reding, en un acto celebrado en la Biblioteca Nacional de Francia, en París. Ante ellos, más de doscientos representantes del gremio europeo

de exhibición, así como el Ministro francés de Cultura y Comunicación, Jean-Jacques Aillagon.

El Verdi abrió sus puertas en 1933. La Guerra Civil supuso un largo paréntesis, y no hubo reapertura hasta 1944. En 1963 estrena local «totalmente reformado y equipado con los más modernos aparatos de proyección, sonido y pantalla gigante Perlux», señala Munsó Cabús en Els cinemes de Barcelona.

Lo primero que llama la atención

Un buen programa doble en el Maldà

JORDI TARRÉS

Una escalera de cine

El Maldà, con ser lo mismo, es harina de otro costal. Parece ya un cine-club, un garito semiclandestino para amantes del séptimo arte. Será por su ubicación un tanto singular (en el interior de las galerías del mismo nombre y subiendo unas escaleras), ubicación que le aleja del carácter populoso del Verdi.

Ventajas: economía. Por el precio de una entrada normal puede verse una sesión doble. Sesión que se renueva cada semana y cuyas películas tienen siempre algo en común, bien sea el tema, la dirección o los actores.

A diferencia del Mèlies (otro reducto insobornable de la VOS), que programa clásicos-clásicos , el Maldà proyecta lo que podríamos llamar «estrenos postergados»: aquella película que quisimos ver cuando la estrenaron y que no pudimos.

No es tan cómodo como el Verdi, pero lo dicho: tiene aires de catacumba para adoradores del cine no-comercial. Una joya.

Es un cine cómodo, situado en una zona ideal (Gracia, con su amplia oferta de bares y restaurantes para después de la película). Una sala con indudable sabor a cine de barrio (rubricado por el carácter peatonal de la calle que le da nombre) y un gerente al que el rotativo La Vanguardia califica, con toda justicia, como «un soñador con los pies en el suelo»: alguien que supo apreciar en su momento el enorme potencial del público amante del cine de autor, mercado aparentemente minoritario, y que puso ganas y empeño en cultivarlo. Para muestra un botón: en 1992, fue la única sala que apostó por la proyección de El sol del membrillo , la película documental de Víctor Erice sobre el pintor Antonio López. En Madrid nadie se atrevía. El éxito que a la postre cosechó el film hizo exclamar a Enric: «El cine de autor tiene futuro». En el 2001, ese público «minoritario» ascendió a seiscientos mil espectadores... sólo en el Verdi.

Un único punto flaco: Las relaciones públicas. En vano intentó este reportero contactar con algún responsable de la empresa. Sin noticia de Enric Pérez, y la directora de Prensa no nos atendió, delegando en una telefonista. ¿Problemas de agenda? Sabemos que La Veu... no es El País, pero bueno...

La Veu del

CARRER

gener-febrer de 2003

Un reportatge de Alícia Tudela

REPORTATGE

23

Un llibre ofereix més de 100 alternatives per passar un cap de setmana a Barcelona i no caure en la rutina de l'avorriment o del bricolatge

Què fas aquest diumenge?

S

ón molts encara els qui defineixen els diumenges com avorrits. I és que hi ha persones que associen aquest dia amb activitats rutinàries que, per qüestions de temps, no es poden fer entre setmana, com ara el bricolatge, anar a dinar a casa els sogres, donar la volteta pel barri o veure el resum dels partits de la jornada. Tot plegat, tenint en compte que els qui tenen nens corren el perill de tenir-los al seu llit a les vuit del matí. També són molts els qui el darrer dia de la setmana prefereixen agafar el cotxe i fugir de Barcelona rumb algun lloc on poder «respirar aire pur». Fan truites de patata que després es mengen en alguna esplanada envoltada de pins i de tantes famílies que, com ells, han tingut la mateixa idea. Però els temps canvien i la modernitat exigeix adaptar-s’hi. El llibre Què fas aquest diumenge? recull més de 100 propostes per passar el dia del Senyor a Barcelona.

Unir els interessos de nanos i grans no és fàcil. Una manera de fer que coincideixin és fer una passejada amb bicicleta per la ciutat Albert Om, Xavier Sust, Enric Gomà, Raimon Portell, Núria Parera, Jordi Puntí, Ferran Bach, Joan Therrats, Piti Espanyol, Jaume Subirana, Lluís Arcarazo, Lara Toro, Pau Vidal i Matthew Tree signen els 14 articles de què consta aquest llibre en què cadascú

planteja un diumenge diferent a partir de les seves preferències i necessitats. Aquest document, a més de constituir una esplèndida guia de la ciutat, és, també, una eina per ajudar els mateixos barcelonins a descobrir els indrets més secrets de la seva ciutat.

Albert Om proposa un diumenge ideal per a homes i dones separats i de mitjana edat. S’ha de començar la tarda al bingo, continuar a un sex-shop (ell suggereix el Sexcess del carrer Còrsega, amb més de 500 models de consoladors) i acabar ballant a l’Imperator: «Dones que fa poc més d’una hora cantaven línia al meu costat, ara es passegen per aquí esperant que un senyor, ben educat i vestit amb americana, les tregui a ballar (...)

Vénen a l’Imperator a refer les seves vides».

El sexe és un altre dels punts clau del llibre, i és que, en molts casos, suposa una bona alternativa al futbol.

Tres autors acaben el darrer dia de la setmana fent l’amor en tres meublés diferents: La França, situat al carrer França Xica 40, Habitaciones Barcelona Motel, situat al carrer Nou de la Rambla 198 i, com no, la Casita Blanca, gairebé un emblema de la ciutat, situat a l’avinguda Hospital Militar, 37.

Per als qui tenen nens, el llibre ens suggereix diferents alternatives.

La periodista Lara Toro, mare de bessons de pocs mesos, ens proposa una ruta urbana amb els nadons. La passejada comença al Parc de les Aigües, a la plaça Alfons el Savi, continua al Parc del Guinardó, segueix al Parc Güell i, després de dinar a casa, acaba al Parc de la Ciutadella amb volteta en barca per l’estany inclosa. Per la seva banda, Piti Español, amb els nens una mica més crescudets, proposa una altra

Un tomb per la Barcelona intercultural Una bona alternativa per un diumenge és la que ens proposa Núria Parera: «Viatjar pel món sense sortir de Barcelona». Es tracta d’agafar de bon matí el Barcelona Tours i començar a veure la ciutat amb ulls de turista. Però un cop visitada la Sagrada Família, les cases Modernistes del Passeig de Gràcia i el Parc Güell, la clau és endinsar-se al Raval: «Aquest nou espai atrau joves amb idees innovadores que han reinventat el barri amb botigues alternatives i restaurants de disseny. La qüestió és que el Raval va ser, i és encara, un barri ple de vida on hi ha lloc per als marginats, els artistes, els treballadors, els bohemis i algun ric despistat». I, sens dubte, un bon laboratori d’observació de la interculturalitat que respira el barri és la Rambla del Raval, que els diumenges s’omple de persones de diferents cultures i races que passegen cremant, així, les darreres hores de l’últim dia de la setmana.

IGNASI R. RENOM

El Parc de la Ciutadella ofereix solucions a grans i petits opció: «Ajuntar els interessos i els travessada la ronda fins a l’avinguda ritmes de nanos i grans no és fàcil. Icària per anar cap al Raval i de dinar Una manera de fer que coincideixin cuina casolana al restaurant L’Havana és organitzar una passejada amb (al carrer Lleó, 7), la ruta segueix bicicleta per la ciutat». L’excursió, Passeig de Gràcia amunt per visitar la seguint els carrils-bici, comença al Pedrera.

Parc Joan Miró, tocant a la Plaça Una altra opció per passar el d’Espanya, i continua pel Paral·lel diumenge és fer-ho al que Jordi Puntí fins al portal de Santa Madrona, on anomena «el parc temàtic de la parada per visitar el World Trade Barcelona», és a dir, a Montjuïc: «(...)

Center és obligada. Després, i és que si sovintegeu els parcs i seguint pel Moll de la Fusta i el jardins i edificis de la muntanya Passeig Nacional, arriba a la platja segurament més d’un neorural hi veurà i continua pel Passeig Marítim tot una bona alternativa per a les vacances vorejant la Vila Olímpica. Un cop i a l’estiu haurà de refrenar l’impuls de comprar una tenda de campanya, buscar-se un terraplè enmig dels arbres i envoltar-se de natura durant tot un mes». Entre les múltiples possibilitats que presenta la muntanya, Puntí proposa visitar el CaixaForum, ubicat a l’antiga fàbrica tèxtil Casaramona, construïda al 1911 per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

També recomana els Jardins de mossèn Cinto Verdaguer i el Pavelló Mies van der Rhoe que, projectat al 1929 per l’arquitecte alemany del mateix nom per a l’Exposició Internacional de Barcelona, constitueix una de les mostres minimalistes més importants de la Bauhaus. Però en una visita a Montjuïc no pot faltar el Castell: «Si voleu que algú es faci una idea clara del que és Barcelona, una composició de lloc, porteu-lo al castell.

Doneu la volta a l’edifici i extasieu-vos

si voleu amb la vista: repasseu la geografia de la ciutat, jugueu a trobar carrers i edificis, critiqueu la pol·lució».

I pels qui volen natura en estat pur, Ferran Bach ens proposa Collserola. Però més enllà de visitar l’Observatori Fabra i la famosa Torre, Bach ens recomana dinar al restaurant Ideal Collserola, una casa d’estiueig transformada en restaurant-pizzeria i regentada per un matrimoni italià: «Aquí dalt tens la sensació de ser al Montseny.

Tant és el que demanis, perquè, si fa bo, la terrassa exterior és deliciosa. És una festa per la vista.

Se’m fa estrany pensar que aquest matí he sortit de l’Eixample i acabo de deixar l’antiga plaça de Vallvidrera, convertida en una confluència de carrers i carreteres».

Però enmig d’aquestes alternatives s’hi barregen d’altres més tradicionals. Per exemple, Pau Vidal, seguint l’exemple de Matthew Tree, comença els diumenges escoltant la missa de Montserrat a Catalunya Música i, després de fer la migdiada a les escales de l’antiga plaça de Toros Les Arenes, acaba el dia escoltant el carrusel deportivo. I és que el futbol és un clàssic que, per molt que els temps canviïn, és encara, una de les activitats per antonomàsia dels diumenges.

24

La Veu del

VEÏNAT

●Breus de barri GRÀCIA Acord a Lesseps Aquell primer crit: «Una altra plaça Lesseps és possible!» s’ha fet realitat. Representants de cinc associacions de veïns i de la Plataforma van firmar un document que implica canvis com una reducció notable del pas de vehicles, que el projecte que es realitzi recuperi el desnivell natural de la zona, una millora de les connexions entre els barris i un augment de l’espai dedicat a vianants.

POBLE NOU 30 anys fent barri «Que no ens prenguin el barri, que no esborrin la memòria». Text d’una pancarta que va presidir un sopar-festa celebrada amb motiu dels trenta anys d’existència de l’associació. Junt amb els diferents presidents que ha tingut l’entitat van participar a l’acte veïns i representants d’entitats del Poble Nou i del districte. Històrics dirigents veïnals van compartir taula amb «els nous veïns». Un acte emotiu que va finalitzar amb un animat ball.

SANT GERVASI Nou parc Un espai que va ser lloc de dependències universitàries i que passarà a ser un espai públic gràcies a la mobilització de centenes de veïns que no van dubtar a manifestar-se per impedir que es privatitzés la pròxima primavera el parc, antic Jardí del Brusi. De ben segur que veïns i veïnes ho celebraran.

SANT MARTÍ Obres a la Gran Via Una altra lluita important que comença a recollir els seus fruits.

Han començat les obres de reforma de la Gran Via. Una primera fase reformarà el tram existent entre les Glòries i el carrer Extremadura. Al juny començarà la segona fase. Les entitats veïnals han criticat que no s’hagi constituït el Consorci que deurà gestionar la totalitat de l’obra.

SARRIÀ - SANT GERVASI Malbaratament de l’aigua Barcelona ciutat té una mitjana de consum d’aigua de 133 litres per persona i dia. La mitjana europea és de 150 litres. Amb molta diferència, Sarrià - Sant Gervasi és el districte on més es consumeix, amb la xifra de 174,5 litres. Les Corts frega els 150 litres.

Contràriament, el districte més estalviador és el de Nou Barris, amb 110 litres, seguit d’Horta Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí, que són a prop dels 120 litres.

NOU BARRIS Línia 11 de Metro Els primers trens del metro lleuger que unirà Trinitat Nova i Can Cyas circularan el pròxim mes de setembre. Per construir els dos quilòmetres del trajecte han estat necessàries 260 voladures amb dinamita. El túnel es construeix a 50 metres de profunditat i té una amplada de 15 metres. La nova línia donarà servei a 23.000 veïns i veïnes.

CARRER

gener-febrer de 2003

Quan la cultura s'imposà al ciment Fa més de 25 anys que els veïns de Nou Barris desmuntaren una planta asfàltica reivindicant l'Ateneu Popular. Avui dia, el centre ofereix una consolidada programació artística i diversos serveis

●

BARCELONA GERARD MELGAR

Que durant els mesos de desembre i gener els més menuts i els que no ho són tant hagin pogut gaudir clucs, l’espectacle d’ Ulls corresponent al 7è Circ d’Hivern que organitza l’Ateneu Popular de Nou Barris no és fruit de la casualitat. Al rerefons s’amaguen ja gairebé vint-i-sis anys de lluita i esforç per oferir a la gent aquelles activitats artístiques i lúdiques que els poders públics deixen descurades un cop les campanyes electorals es transformen en història passada. ● Zona abandonada El districte de Nou Barris, nascut arran de la febre d’especulació i construcció immobiliària de mitjans del segle passat, ha patit -i encara pateix- les conseqüències de la manca de planificació urbanística i social amb què es van crear els seus espais.

Conscients d’aquestes deficiències, les constants lluites veïnals han fet possible aconseguir, amb el temps, diversos serveis i equipaments necessaris. Un dels més emblemàtics, sens dubte, ha estat l’Ateneu Popular, una vertadera fàbrica d’art ubicada als límits dels barris de Verdum, Roquetes i Trinitat Nova.

Per explicar la història de l’Ateneu cal remuntar-se a les acaballes de 1976, any en què l’Ajuntament de Barcelona instal·là una planta asfàltica amb vistes a produir el material que requerien les obres del Segon Cinturó. Això provocà les ires dels veïns, temorosos que, per la seva proximitat als habitatges, la pols, el fum i els gasos nocius passessin a formar part del seu ambient quotidià. Igualment conflictiu resultava el fet que la fàbrica de quitrà estigués en una zona qualificada de parc forestal.

En diferents assemblees i manifestacions, el veïnat mostrà la seva indignació.

S’exigia desmantellar la planta al temps que es reivindicaven equipaments per al barri, especialment un ateneu popular. Un informe del Col·legi d’Enginyers Tècnics de Catalunya refermava les tesis dels opositors a la fàbrica, ja que assenyalava que una instal·lació d’aquestes característiques havia d’estar a un mínim de dos quilòmetres de distància respecte qualsevol nucli residencial.

Amb aquestes cartes a la mà, l’Associació de Veïns de Nou Barris va començar unes gestions que aconseguiren el compromís del delegat d’obres públiques per traslladar la construcció. No obstant això, uns dies més tard, el 29 de desembre, el llavors alcalde barceloní Socias Humbert tan sols es comprometia davant una comissió veïnal a posar uns filtres

ARXIU

Aspecte actual de l'Ateneu de Nou Barris, antiga planta asfàltica

que minvessin els fums i els sorolls. ● Solució popular Decebuts per la marxa enrere de l’Ajuntament, el 9 de gener de 1977, el miler de persones assistents a l’assemblea veïnal que es reunia periòdicament a la planta decidí desmuntar-la. Mentre la majoria de gent feia guàrdia a la porta d’entrada per impedir que el vigilant donés avís, un piquet de veïns, armats amb martells i cordes, enderrocaren dues xemeneies, desarticularen la instal·lació elèctrica i inutilitzaren diversos motors i cintes transportadores.

Esgotades les vies més ortodoxes, els veïns van trobar en l’acció directa la millor forma de fer-se sentir. L’Ajuntament estimà les destrosses en cinc milions de pessetes, però davant la irredimible postura veïnal no tingué cap altre remei que desmantellar totalment la planta.

Arribats a aquest punt, els veïns van prendre les naus industrials i reclamaren la instal·lació d’equipaments culturals. A la

vegada, sorgiren diferents grups de treball que marcaren el caire actual de l’Ateneu. “Hi hagué una gran implicació per reivindicar un centre cívic: s’organitzaren les 30 hores seguides d’espectacle, menjars populars, circ, cinema, música, festes o animacions al carrer”, recorda Lluís González, actual coordinador del centre.

El 1978 es va formar una gestora, gràcies a la qual començaren els espectacles de cap de setmana. A la vegada, alguns grups del districte, com ara els Diables, també van fer seu aquell espai. “A poc a poc es va anar fent pinya, es dinamitzaren els diversos festivals i es treballà el circ ja com una eina”, explica González.

D’aquesta forma, l’Ateneu s’erigí ràpidament en un espai on la gent que volia fer circ sabia que podia assajar-hi. ● Dificultats inicials Encara que pugui semblar el contrari, els primers moments no resultaren gens fàcils degut a les continues amenaces de

Una visió plural de la cultura L’Ateneu Popular 9 Barris és un centre sòcio-cultural depenent del Districte de Nou Barris, però gestionat de forma autònoma per l’Associació Bidó de Nou Barris, una entitat que va néixer fa uns anys prenent el testimoni dels primers moviments pro-Ateneu.

L’actuació del centre es desenvolupa en tres àrees: l’artística, amb especial atenció cap a les arts parateatrals i el nou circ; la social, amb dedicació, sobretot, a l’àmbit territorial de Nou Barris; i l’organitzativa, apostant per la gestió participativa del centre.

Avui, l’Ateneu pot presumir de ser un dels equipaments culturals de referència internacional gràcies a la seva variada oferta. De fet, aquí s’han format membres de diferents companyies de circ, com Desastrous Cirkus, El Negro y el Flaco, Germans Magirus i molts altres.

L’Ateneu Popular aplega tot un conjunt de grups del districte que conformen una visió plural de la cultura: Arxiu Històric de Roquetes, Fòrum d’Acció Cultural, Diables i Dracs de Nou Barris, Cine-Club Imatges, Entorn de la Paraula, Grup Gastronou, Comparsa El Camaleón, Semilunio Espai Artístic, Associació de Circ de Catalunya o Associació de Circ Rogelio Rivel.

Més enllà de comportar-se com un hotel d’entitats, la relació entre el centre i aquests grups contempla diferents tipus de convenis per col·laborar en tasques concretes o participar en espectacles comuns.

desallotjament per part del Consistori. El volum de gent que hi havia darrere feu possible, però, suportar les hostilitats i assentar aquell espai com un lloc per fer cultura. Posteriorment, amb uns interlocutors més receptius a l’Ajuntament, els membres de la gestora van plantejar la necessitat d’un espai digne per dur a terme la seva tasca. Finalment, el 1991 van començar unes obres que durarien tres anys. Durant aquest temps es va aconseguir que el projecte seguís funcionant tot i no tenir un espai fix. “Crec que això ens va enfortir. L’Ateneu Ambulant feia les seves activitats pels carrers, places i casals dels diferents barris, la qual cosa li donà encara més popularitat. Si algú va arribar a pensar que amb tres anys fora el projecte es dissoldria, no fou així; al contrari”, rememora el coordinador. ● Consolidació L’any 1994 s’inaugurà el nou Ateneu. En una superfície de 1.500 metres quadrats distribuïts en dos mòduls, hi havia lloc per a una sala de teatre, un bar, un gimnàs i diverses aules.

Aquestes instal·lacions han servit perquè el projecte s’hagi afermat definitivament.

Vint-i-cinc anys han estat suficients perquè l’Ateneu s’hagi convertit en un dels centres culturals més importants de la ciutat. Tot i així, les mires dels seus responsables no troben límit. “El tema de la immigració és una de les nostres assignatures pendents: buscar els canals de relació amb tots els veïns i les seves peculiaritats i obrir l’Ateneu a tots els col·lectius per tal que la gent vegi que tots necessitem un espai obert per conèixer-nos. La cultura és una eina transformadora i aquí pot fer un important paper”, reflexiona González.

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

gener-febrer de 2003

25

B de Bergonya Parque frente a párking. Esta es la lucha que desde hace tiempo llevan los vecinos del barrio del Forat de la Vergonya contra el Ayuntamiento. Una lucha donde ha habido de todo: guerra de nervios, cargas policiales... y hasta un muro.

●

BARCELONA LUIS CALDEIRO

La vida es muy injusta. Uno lo comprueba al cruzar la calle Princesa: en un segundo pasamos de la opulencia i el glamour de la Ribera, el barrio “chic” de la ciudad, a un entorno degradado como es el Forat de la Vergonya, en el vecino barrio de Santa Caterina.

Y “Forat de la Vergonya” expresa gráficamente qué es y qué sucede en ese cuadrado de tierra -llamarlo "plaza" tal vez sería excesivodefinido por las calles Jaume Giralt, Metges, Carders i Baix de Sant Pere.

El Forat de la Vergonya es un solar donde no hay un solo árbol y donde los hijos de los inmigrantes juegan a pelota. Casas vetustas conviven con promo-ciones recientes de vivienda social. Paredes medianeras, surgidas tras algún derribo y graffiteadas de arriba abajo, dan al lugar un aire deprimente. Un barrio de gente mayor -un 38% de los habitantes de Ciutat Vella- e inmigrantes (16,2%).

Pues bien, este solar es el epicentro de una lucha de intereses opuestos y, si me apuran, de dos formas de concebir la ciudad. Por una parte los vecinos, que se empeñan contra todo pronóstico en convertirlo en zona verde tal como señalaba el PERI en su momento. Para lo cual, y a modo reivindicativo, se dedican a plantar tomateras y otros vegetales que, inevitablemente, acaban secándose o siendo arrancados por la fuerza pública. Y por otra, el Ayuntamiento, que pretende construir un párquing en el subsuelo, ofreciendo a cambio la edificación de un polideportivo.

Un dato puede ayudarnos a entender el asunto: según afirma Josep Mª Huertas Clavería en un artículo publicado en La Vanguardia (23 de diciembre), Ciutat Vella es una de las zonas de Barcelona con menos coches. ¿A quién puede beneficiar un párquing en un barrio así?

JORDI TARRÉS

El Forat de la Vergonya desde las alturas

Ángel Martín, vecino y miembro de la Associació de Veïns del Casc Antic, lo tiene claro: “Quieren que seamos un área de servicios para los barrios colindantes, concretamente La Ribera. Quien quiera visitar La Ribera o la Catedral no tendrá problemas, podrá aparcar en el Forat”. Cosa que choca con un elemental sentido de la justicia: “No queremos ser área de servicios para nadie, sino un barrio en pie de igualdad con los otros que componen Ciutat Vella”. ¿Y el polideportivo? ¿No sería, al menos, un buen equipamiento para el barrio? Y Ángel, con un gracejo andaluz insuperable, responde: “Si ponen un párquing aquí, de 200 o 300 plazas, con las dimensiones del Forat… ¿qué clase de polideportivo será? Aquí cabe escasamente una piscina y media”. Los vecinos sí quieren ese equipamiento, “pero no aquí; ahora que van a trasladar los

juzgados del Paseo Lluís Companys a la Ciudad Judicial, que construyan allí el párquing y el polideportivo; pero uno de verdad, como Dios manda”.

Este solar es el epicentro de una lucha, de dos formas de concebir la ciudad Ángel, en fin, ve claras las intenciones del Ayuntamiento: “pondrán una “plaza dura” que se limpiará por la noche con una manguera, y listos”. ¿Y el movimiento vecinal? Por una parte, 63 asociaciones han suscrito un “Manifest per una Ciutat

Vella verda i sense Especulació”, en el que reclaman que el Forat de la Vergonya sea zona verde y se rechaza el párquing. No quieren “un mini polideportivo enterrado de tercera categoría” y sí uno digno en el solar que dejarán los juzgados del Paseo Lluís Companys cuando sean trasladados a la Ciudad Judicial. Piden, además, una residencia asistida pública para la tercera edad en la calle Sant pere Més Baix. Además, estas entidades denuncian que el Ayuntamiento obtuvo fondos europeos para la ejecución del PERI por un proyecto en que se calificaba la zona como “barrio ecológico”. Tal definición excluye expresamente la construcción de párquings para vehículos de motor. Si el Consistorio sigue adelante, las entidades podrían denunciarlo ante Bruselas por supuesto uso ilícito de los fondos de cohesión.

Breve cronologia de unos hechos que fueron noticia 16 de noviembre: Los vecinos organizan una plantada popular de árboles en el solar, acompañada de una sardinada.

18 de noviembre: Sobre las 7’15 de la mañana llegan al Forat excavadoras y camiones protegidos por un considerable contingente antidisturbios de la Guardia Urbana (70 u 80). Los agentes toman el solar y se comienza a arrancar las plantas reivindicativas. Al frente de la dotación policial -a todas luces desproporcionada, puesto que a esas horas de la mañana el barrio está desierto-, Josep Mª Lucchetti, gerente del distrito.

Se produce entonces un rifirrafe: Un miembro de Arquitectos Sin Fronteras intenta tomar fotos de lo que está sucediendo. Paralelamente, un vecino (Paco del Cuerpo) increpa a Lucchetti y, al parecer, le lanza una bolsa de basura a los pies. El gerente del distrito en persona intenta hacerse con la cámara, y es entonces cuando comienza la carga policial, en la que “todo el mundo recibimos, incluido un disminuído físico”, afirma Josep Miró, presidente de la Associació de Veïns del Casc Antic. La Guardia Urbana detiene a Paco, quien revela que la policía, amén de insultarle y maltratarle, le retuvo durante dos horas en un coche, paseándolo por la ciudad, hasta que por fin fue llevado a la comisaría de Las Ramblas, y posteriormente, al dispensario. La noche la pasó en los calabozos de La Verneda, cuyas condiciones eran pésimas. El caso está ahora en manos de la justi cia y su situación es la de libertad con cargos, en espera de juicio.

“Suponiendo que fuese verdad que Paco le lanzó una bolsa de

basura”, se pregunta Miró, “¿eso justifica acaso una carga indiscriminada? Paco no hizo mucho más de lo que hicimos los demás”. Y éste, por su parte, afirma con rotundidad: “Se cebaron. No hubo provocación por nuestro lado”. A todo esto, los vecinos vuelven a plantar los árboles arrancados el mismo día.

19 de noviembre. Hacia las 8 de la mañana vuelven las excavadoras, acompañadas de la Guardia Urbana. Más de un centenar de agentes y policías de paisano que literalmente acordonan el perímetro del Forat. Se arrancan una vez más los árboles al tiempo que una decena de albañiles levantan un muro (el llamado Mur de la Vergonya), que rodea el Forat.

21 de noviembre. La Plataforma Veïnal contra l’Especulació se reúne en el Convent de Sant Agustí. Son más de 150 personas que rechazan la actuación municipal y deciden continuar las movilizaciones.

29 de noviembre. A las 19’30, sale de Plaza Sant Jaume la manifestación.

Poco después, unas 700 personas marchan por Via Laietana y la calle de Sant Pere Més Baix hasta llegar al Forat. Allí, en un acto espontáneo derriban el Mur de la Vergonya entre aplausos de los vecinos.

A día de hoy: Estado del impasse. El Forat ha sido levantado para realizar una cata arqueológica. El área de los trabajos está rodeado por una valla: persiste, de alguna manera, el Muro.

Y por otro lado, existen unas 46 asociaciones agrupadas bajo el nombre de “Plan Integral”. Entidades a las que Josep Miró reprocha “no contemplar los problemas globales del barrio” sino dedicarse “cada una a una parcela determinada: que si actividades para jóvenes, niños, ancianos…” Josep opina que las asociaciones del Plan Integral deberían demostrar “más coherencia de barrio; no basta con realizar el propio programa, sino que deben darse cuenta de que están en una zona que tiene problemas comunes a todos".

Josep María Lucchetti, gerente del distrito, nos ofrece una versión diametralmente opuesta del tema. para empezar, cualquier decisión sobre lo que se vaya a hacer en el Forat "estará supeditada a los datos del subsuelo proporcionados por los arqueólogos". Por tanto, el párking es una cuestión "por definir" . Pero en todo caso, afirma, "un párking no es incompatible con un parque".

Frente a la opinión de que el Forat se convertirá en una "zona de servicios" para los barrios colindantes, a los que serviría, por ejemplo, de aparcamiento, Lucchetti es rotundo: "las plazas de párking serán para los residentes, no de rotación". En cualquier caso, el proyecto "pasará por todas las comisiones que tenga que pasar y se escuchará a los vecinos". Aunque descarta la ubicación alternativa del párking o el polideportivo en la sede de los juzgados porque "todavía tardarán años en ser trasladados" y porque, aún después de ello, "es posible que las instituciones quieran hacer un uso administrativo de los edificios".

En cuanto al "tema caliente" de los incidentes, en los que el propio Lucchetti se vió implicado, el gerente afirma haber sido objeto de "un clima de hostigamiento y agresión" iniciado por "ciertos vecinos". Clima que incluyó "lanzamiento de botellas y algún intento de abalanzarse en grupo".

De lo que ocurrió después de la carga, dice "no saber nada".

●Breus de barri SANTS, LA SAGRERA I SANT ANDREU Al·legacions al TGV Els veïns més afectats per l'arribada del TGV a Barcelona critiquen l'augment d'edificabilitat que suposa la modificació del PGM. Demanen a l'Ajuntament que reservi espais per a equipaments i habitatge social i que es faci un estudi d'impacte ambiental.

Les al·legacions plantegen entre d'altres coses el soterrament de les vies i que el nou pla d'ordenació serveixi per guanyar intercomunicació entre els barris.

En resum, que la transformació tingui criteris de ciutat i no només econòmics. Els veïns de Navas i Sagrera s'oposen a la construcció de vials per a tràfic rodat, que el pla preveu per enllaçar amb l'autopista, les rondes i el nus de la Trinitat.

26

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

gener-febrer de 2003

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

"Compro Al Contado"

Antigüedades Valor amo aloramo amoss al máximo Mueb les, pintur las, br onc es, cristal, lámpar as, uebles, pinturaa antigua y catalana, tal tallas, bronc onces, lámparas, as, rrelojes, elojes, mapas, lliibr es, muñecas, encajes, porccelana, plata joy joyas, broos, juguet juguetes, por mant ones de mani la y ttoda oda clase de objet s. mantones manila objetoos antiguo antiguos.

"Infórmese sin compromiso" Sra. Carmen PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

Casa fundada l'any 1912

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

OBERT TOT L'ANY

PASTISSERIA GRANJA

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS, GELATS...

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26 Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER !

93 412 76 00

La Veu del

FAVB

CARRER

gener-febrer de 2003

EL COR ROBAT

27

La Favb obre un Observatori Veïnal Una nova eina ciutadana: www.lafavb.com/observatori REDACCIÓ

CATHERINA AZON

Neus Petreñas Urdangarín Vocal de Medi Ambient de la Favb

"Hem de continuar treballant per una nova cultura de l'aigua" PUYAL

Barcelonina de 57 anys. Va néixer al barri de Virrei Amat. També va viure a la Guineueta, participant als anys 70 en l’AV de Nou Barris. Militant activa en el moviment feminista, abans de passar a formar part de la Junta Directiva de la Favb va treballar en la vocalia de Medi Ambient de l’AV de Sagrera.

El moviment veïnal dels anys 70 tenia objectius mediambientals? És clar. El que passa és que no n’era conscient, no es deia així.

Cap exemple?

Les innumerables lluites que es van fer pels parcs, per augmentar el verd davant els estrets carrers dels nostres barris. Volíem rambles per passejar. Eren lluites que tenien un contingut mediambiental.

Avui dia, però, la situació és una altra.

Hi ha més consciència. Quan plantejem el tema de les brosses, no ens referim només a la seva recollida. Parlem de residus. De la necessitat de reduir-los. Al març, l’Ajuntament posa en marxa 4 mini-deixalleries, però no són de les dimensions ni la ubicació que els veïns demanaven. Creiem que l’educació en aquest tema ha de ser permanent.

Un avenç continuat?

Encara costa assumir els temes mediambientals. Avancem lentament i de manera desigual. Hi ha associacions que tenen vocalies de medi ambient; n’hi ha que treballen amb grups ecologistes dels seus barris o els hi donen el seu recolzament. Des de la Favb valorem important treballar en diferents plataformes com la millora de la mobilitat, l’estalvi energètic, la reducció de residus. Aquestes fòrmules ens han fet avançar molt.

Amb aquest Observatori Veïnal la Favb vol posar a l’abast de les associacions que la formen, de la resta d’entitats i de la ciutadania en general informació sobre els barris de Barcelona.

A l’Observatori hi podeu trobar, en primer lloc, un mapa amb la localització de les associacions de veïns/es federades i l’adreça, telèfon i e-mail de cada entitat.

També s’hi troben les reivindicacions de cada una de les associacions, que s’han extret de diversos estudis i treballs realitzats per la Favb. Hi trobareu reivindicacions de cada barri per als anys 1991, 1999 i 2000.

Un altre gran bloc d’informació és el que correspon a les estadístiques. Aquí hi ha tres possibilitats d’accés. Primer, en els Gràfics Clau hi trobareu sis variables decisives per a situar el barri (evolució de la població, capacitat econòmica, etc.). Aquesta és la forma més ràpida d’accedir a informació sintètica sobre el barri.

Si voleu més aprofundiment, podeu anar a la Selecció d’Indicadors, on hi trobareu un text explicatiu de la Situació del Barri i una quarantena d’indicadors estadístics que comparen el barri, el districte al que pertany i el conjunt de la ciutat.

Finalment, si el que voleu és fer una anàlisi exhaustiva del barri podeu clicar a Indicadors a Fons, on trobareu estadístiques aprofundides sobre 10 temes (edats, origen, condicions de vida,

L'Observatori situa als barris reivindicacions i estadístiques

habitatge, etc.). Aquí també hi trobareu un breu text introductori de cada tema.

L'objectiu és mostrar els indicadors més destacats sobre la qualitat de vida barri a barri La immensa majoria de la informació estadística que conté l’Observatori està elaborada a partir de fonts municipals, principalment de les Guies d'Estadístiques de Districte que l’Ajuntament edita periòdicament. La Favb té la

intenció d’anar actualitzant aquesta informació a mesura que es vagi disposant de noves dades.

Un aclariment: la informació sobre reivindicacions la trobareu per associacions de veïns -un centenar a tota la ciutat- mentre que la informació estadística s’ofereix per Zones Estadístiques Grans, que són 38 i que és la que s’acosta més als barris de la ciutat. Això comporta que en certs casos, la zona estadística coincideixi amb el territori de les associacions de veïns però en d’altres aquestes zones inclouen diverses associacions.

Esperem que aquest Observatori sigui una eina útil pel coneixement i la millora dels barris de la Barcelona i disculpeu els possibles errors que pugui contenir.

Ens els podeu enviar per e-mail i els corregirem.

Revistes de barri Sarrià

El Butlletí

El Rebrot

Al seu número 156 del passat mes de desembre, la revista dedica la seva portada a reivindicar la devolució del monestir de Pedralbes. Als sis mesos de la seva elecció, entrevisten el nou president, Santi Latorre. Finalment, es presenta el llibre editat per les associacions de veïns Història de Sarrià. Les nostres arrrels , de A, Mañé, M.A. Escudero i M. Palau.

Al primer número de l’any, l’Associació de Veïns del Clot exigeix a la Generalitat que compri l’edifici del carrer Nació, número 40. Altres temes fan referència al nou punt verd del Clot i a l’assemblea que es convoca sobre el tema de l’arribada del TGV al barri.

També anuncia que es convocaran protestes contra la guerra pel petroli a l’Iraq instant al veïnat a participar.

Després d’un temps sense rebre aquesta publicació, ens ha arribat el número 10. Les seves pàgines estan dedicades als projectes Ko’eju d'enviament de llibres i material sanitari al Paraguai, a l’exposició solidària contra les mines antipersonals i al projecte educatiu de La Verneda Solidària. Es publica un interessant llistat de webs solidàries.

I com a exemples…

Des de l´arranjament de petites parcel·les a Montbau, fins a la defensa d’unes masies i els seus horts a Sant Martí, que acompleixen també funcions pedagògiques, passant per la lluita de l’aigua. Hem de continuar treballant per una nova cultura de l’aigua que canviï els nostres hàbits poc estalviadors.

Respecte la mobilitat?

Acabem d’enviar una carta a l’alcalde, com a president del Pacte de la Mobilitat, on li plantejem la necessitat que El dia sense cotxes no sigui una caricatura. Que es comprin els cent autobusos que s’havien dit; que s’implantin carrils-bus en les autopistes d’entrada a Barcelona; que es defineixi i debati el Túnel d’Horta; que el tramvia no s’interrompi per por al cotxe. El Pacte de la Mobilitat ha de debatre aquests temes, ha de definir-se.

L’Agenda 21 serà paper mullat, un document d’intencions?

No. El document aprovat, i que la Favb ha signat, ha de ser un compromís de tots, des de l’Ajuntament fins al veïnat.

Com? L’Ajuntament, incorporant al pròxim Pla d’Actuació Municipal aquells objectius. Les entitats, sent coherents amb els nostres usos i costums. Algunes AAVV han fet propostes als seus districtes.

I el veïnat?

S’ha de treballar per canviar comportaments, perquè hi hagi futur. Hem de fer-ho junts. Deixa’m dir-te allò de “donar-se les mans per millorar en la supervivència és un gest tendre d´éssers vius”.

28

Parlant del

CARRER

gener-febrer de 2003

i de la ciutat QUI ÉS QUI

ANTONI MARTÍN Copropietari d'Arts Gràfiques Martín ROSA MARIA PALENCIA Periodista IGNASI R. RENOM Fotògraf

L

Gràfiques Martín: cinquanta anys imprimint des de Sant Andreu

’olor característica de la tinta d’impressió i la remor de la moderna maquinària donen la benvinguda al visitant a “Arts Gràfiques Martín”, al barri de Sant Andreu. En els seus més de 50 anys d’història, aquesta impremta que va néixer com un petit negoci familiar, ha vist des de la impressió dels primers cartrons de parxís a Catalunya, així com innombrables pamflets i cartells durant l’efervescència política de la transició, fins a incomptables publicacions d’associacions de barri que segueixen sent clients fidels dels Martín.

Avui Arts Gràfiques Martín és un pròsper negoci que competeix en el mercat amb una cartera de clients importants, com ara bancs o laboratoris farmacèutics, però que ha aconseguit conviure amb el barri que el va veure néixer. En 1952 Francesc Martín va fundar la seva modesta impremta en el número 12 del carrer Martí Mol. Més com a homenatge que com a eina de producció, Armand i Antoni, els seus fills, conserven encara aquella vella tipogràfica Heidelberg Hispania amb la qual el seu pare va iniciar el negoci que

avui dirigeixen.

Al 1970 les exigències de la nova tecnologia els va dur a traslladar-se al número 138 del més cèntric carrer de Fabra i Puig. En vespres de la transició a la democràcia i com caiguda del cel, l’aleshores modeníssima offset va ser estrenada pels Martín al nou local.

Antoni Martín, el fill més jove de Francesc, no havia nascut encara quan Gràfiques Martín va començar la seva vida, però els records de la seva adolescència estan tenyits d’aquells anys en què el negoci familiar, que avui

coneix tan bé, va exercir un paper fonamental en aquell moment històric.

“Era una època de molta moguda política, mítings, pamflets, cartells...

Aquelles màquines eren ideals per a aquell tipus de feina. Ens portaven al matí 500 cartells per tenir-los a la tarda.

En el seu moment, la impremta offset era gairebé una copisteria”.

El PSUC i Comissions Obreres van ser clients destacats en aquells tardans setantes. Igualment, innombrables associacions veïnals. Antoni reconeix que aleshores aquells clients feien de la impremta un negoci rendible que avui en dia seria inimaginable.

Als anys 70 Antoni Martín era molt jove. No recorda cap tipus d’inspecció per part de la censura, però sí recorda algunes anècdotes: “Aleshores et sobtava que per exemple al matí vingués la gent del PSUC, que havia estat tan reprimida, amb aquella alegria de poder encomanar lliurement els seus encàrrecs i expressar les seves idees. Comunistes cent per cent que mai havien pronunciat la paraula “Déu”. Després, potser en una estona, et venia gent molt religiosa com ara del col·legi Amor de Dios, que encara són els nostres clients.”

Des del 1988, la ubicació actual al carrer Abat Odó 81 ha permès a Arts Gràfiques Martín seguir imprimint publicacions com ara Sant Andreu de Cap a Peus i Tot Sagrera; incomptables fulls per a districtes i festes de barri, butlletins d’escoles, publicitat de barri, loteries d’associacions veïnals i un llarg etcètera.

Adaptada a les normes de seguretat que la seva presència al barri exigeix, la convivència de la impremta amb els veïns ha estat modèlica. Els gairebé 900 metres quadrats de local acullen avui una moderna maquinària i catorze treballadors, inclosos els germans Antoni i Armand i els fills d’aquest.

Antoni reconeix que potser els seus clients del barri no serien els seus clients directes si la impremta fóra a un polígon industrial. Per això, encara que els impostos siguin molt alts, aprecien tant seguir sent una pròspera impremta familiar de barri.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

Vents de guerra sobre el Fòrum 2004 Que acudeixin les parts en conflicte. Que debatin. Que el diàleg i la intermediació treballi per la pau al Fòrum 2004. Que no siguin tot grans shows en cinemascope i technicolor amb pantalla gegant.

Palestins i israelians, guerrers de Sierra Lleona, iraquians i nordamericans, polisaris, marroquins... Que es convidi els actors de tots aquests conflictes. Que plantegin els temes reals que fan impossible avui la pau, que analitzin les causes de les guerres i les seves possibles sortides. Aquest debat el va plantejar ICV, i així ho va explicar públicament Imma Mayol. Però la proposta va ser rebutjada. Pressions en el mateix sentit han obligat l'Escola de Cultura de Pau de la Càtedra Unesco de la UAB i el seu director Vicenç Fisas a retirar-se de forma "irrevocable" del Fòrum. Ara, ICV amenaça també de retirar-se si els continguts de pau no estan presents amb llibertat en els debats del 2004. El culebrón segueix. .

Zeta

Puyal