Carrer 079 by Revista Carrer

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona

Nº 79 maig-juny de 2003

George Orwell testimoni a Barcelona (Dossier pàgs. 13 a 21)

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d'en Grassot 93 457 01 30 Camp Nou 93 440 21 75 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu 93 280 07 24 Can Peguera 93 357 13 33 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l'Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 23 12

Congrés 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona vella 93 310 77 38 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 265 87 63 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d'en Fargues 93 420 40 66 Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 93 27 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-Perú-Espronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 420 90 06 Hostafrancs 93 426 91 66

Joan Maragall 93 347 73 10 La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 330 74 36 Maresme 93 266 18 56 Mercè, barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont d'Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 62 49 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de l'Escorxador 93 325 00 44 Parc la Vall d'Hebron 93 428 68 66 Passatge Isabel 93 213 88 09

Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Penitents-Taxonera Sagrada Família Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole 93 246 53 19 93 418 68 71 Thorson, Pau Vinyes. Sagrera Pi i Margall (Baró de Viver) 93 408 13 34 93 311 41 93 Portada Sant Andreu de Palomar Poblenou Rai Ferrer 93 345 81 54 93 266 44 41 Sant Andreu Nord Poble Sec Consell de direcció Administració 93 274 03 34 93 441 36 65 Andrés Naya i Manel Andreu Marga Parramon Sant Antoni Polvorí 93 423 93 54 93 432 36 42 Cap de redacció i maquetació Publicitat Sant Cristòfol Porta Elia Herranz Isabel Mancebo i Carmen Plaza 93 432 34 71 93 359 44 60 Sant Genís Prosperitat Consell de redacció Fotografia 93 417 03 67 93 276 30 15 Marc Andreu, Anna Bartolomé, Albert Dani Codina, Josep Masip, Joan Morejón, Provençals Verneda Sant Gervasi Gómez, Joan A. Guerrero, Francisco J. Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés i Andreu 93 417 90 65 93 307 46 95 Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Blanchar. Sant Martí Provençals Putxet Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia 93 314 17 04 669 306 164 Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Fotomecànica i impressió Sant Ramon Nonat Racó de les Corts Gemma Aguilera, Albert González, Luis Grinver, S.A. (T. 373 68 61) 93 440 10 11 93 440 48 50 Caldeiro, Eva Lechuga, Alícia Tudela, Sants Rambla, Amics de la Jaume Figueras, Alberto Gómez, Laura Distribució 93 331 10 07 93 317 29 40 Baeza, Òscar Heredia, Carles Valls, Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) Rambla de la Bordeta Sarrià Rosa Mª Marcer, Cristina Salas, Iris 93 204 90 58 93 431 25 44 Martín. Sudoest del Besòs Raval 93 278 18 62 93 441 77 21 Consell assessor La FAVB no està necessàriament d'acord amb Roquetes Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, les opinions que s'expressen als articles signats 93 359 65 72 93 317 38 39 Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther per particulars o col.lectius. Qualsevol Ronda General Mitre Taula del Raval Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon reproducció total o parcial del contingut d'aquesta 93 212 25 86 93 442 46 68 Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, revista haurà de fer esment del seu autor i origen Ronda Sant Antoni Torre Baró 93 442 24 12 93 276 09 48 L'edició d'aquesta publicació ha estat possible gràcies a la Ronda Sant Pere Torre Llobeta col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat 93 317 31 39 93 429 07 06 de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

○ ○ ○ ○ ○ Els PUNTS de distribució de CARRER La Veu del

FAVB

Centre Cívic (CC) Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d'en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l'Estevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 CC Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc Esp. Indus., s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 CC El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 CC Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 CC La Bàscula. Foc, 128 C. S. Personals Corts. Masferrer, 33 CC Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d'Entitats de Gràcia. Providència, 42 CC Coll. Aldea, 15-17 CC La Sedeta. Sicília, 321 C. A. Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 CC El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 CC Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 C. S. Personals Horta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n C. Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 CC Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 CC Trinitat Vella. Foradada, 36-38 CC Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n CC La Sagrera. Martí Molins, 29 C. Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 CC Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 C.Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

maig-juny de 2003

Edita Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

BARCELONA Travessera de Dalt 93 284 23 42 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana 93 313 61 68 Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile 93 440 85 08 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon 93 412 76 00

CARTES DELS LECTORS EDITORIAL

Un PAM compartit i avaluat

Després de les eleccions els socis dels socialistes han guanyat presència i, per tant, responsabilitats. No poden ser simples comparses de la força majoritària sinó que han d’assumir les responsabilitats en àrees de més calat polític, així com en alguns districtes. Continua la mateixa coalició de govern però els socialistes han perdut cinc regidors i en el pròxim mandat estan obligats a una major consideració als seus companys de viatge i a portar a terme el gir a l’esquerra que exigeixen els resultats electorals i de la conclusió dels quals va dir l’alcalde Clos que havia pres nota. Un major pluralisme polític és bo. Temps de negociació, d’eixos programàtics, de càrrecs i responsabilitats i l’elaboració del Pla d’Actuació Municipal (PAM) per als anys 2004-2007. Un pla que haurà de ser participat. Al mandat passat, si bé es reconeixia que el document aprovat estava basat en els eixos programàtics de l’acord de govern, cal admetre que era el treball de moltes persones i entitats i que responia a la voluntat de fer d’aquest programa un projecte compartit. I així va ser. En quant a la Favb, vam presentar 70 al·legacions i totes van ser estudiades, responent per escrit les raons de les que s’admetien i d’aquelles que es rebutjaven. Fins aquí, bé. Però un projecte compartit obliga a avaluar-se i treure les corresponents conclusions quant al seu compliment. S’ha de parlar amb aquells amb qui hem compartit la feina. Si bé es van convocar mecanismes de participació per a la seva aprovació, després no es va informar dels resultats a finals del mandat. I això és greu. Per això creiem que és imprescindible donar la informació precisa i els canals de participació necessaris per fer un balanç del mateix. Per exigir responsabilitats en cas d’incompliment dels objectius aprovats i compartits. Per això ens sembla imprescindible que en el moment de l’aprovació del pròxim PAM s’anunciï el compromís d’avaluar-lo, de fer balanç del mateix sis mesos abans d'acabar el mandat perquè no coincideixi amb el període electoral.

José Luis Martín

Sónar = Soroll Volem respondre públicament a la carta que els senyors Josep Ramoneda i Ricard Robles han enviat als veïns del CCCB amb motiu del Sónar. En primer lloc destacar que si "el creixement del festival ha fet necessària la incorporació de nous espais", aquests no han de ser, justament, la plaça dels Àngels i els edificis annexos, ja que aquesta zona té l'inconvenient d'estar habitada . Així doncs, facin un favor als veïns i busquin espais ben insonoritzats o situats en zones no habitades. La "capital europea de la música contemporània" n'ha de tenir algún. Els amants de la música electrònica hi aniran igualment. I els veïns podrem seguir vivint a casa nostra. En segon lloc aclarir que si bé és cert que el Sónar "afecta substancialment la vida quotidiana del barri" per la contaminació acústica (i no acústica) que genera durant tres

dies, dotze hores al dia, ininterrompudament; en canvi no "enriqueix" en cap "aspecte cultural, econòmic o social" els veïns del Raval, tan sols els bars i terrasses. Sospitem que és això el que interessa més a l'Ajuntament. En tercer lloc dir que la salut no té preu i que és vergonyós que ens la vulguin comprar a canvi de dos entrades pel CCCB. Ja el coneixem i hi anem quan programen alguna exposició interessant. Però el Sónar ens perjudica la salut. Per tant nos ens agraeixin la nostra col·laboració forçada amb el Sónar. La cultura és respecte i el Sónar, al barri, és tot el contrari: contaminació acústica imposada. És evident que no hi volem col·laborar. Finalment demanem a l'Ajuntament i a la Diputació de Barcelona que busquin un espai més adequat per a un festival com el Sónar i l'allunyin definitivament del barri. M. Núria Puertas i 34 firmes més

El proper Carrer el podreu recollir als punts de distribució el proper mes de setembre

UN NOU CARRER A INTERNET: www.lafavb.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Barcelona gira a l'esquerra MARC ANDREU

Un toc d’atenció a la prepotència socialista que ha d’obrir pas a un govern municipal de l’esquerra plural amb més diàleg, participació ciutadana i sensibilitat social. Aquest és el resultat de les eleccions del 25 de maig ha Barcelona. Després de perdre més de 60.000 vots i cinc dels vint regidors que tenia, el socialista Joan Clos torna a ser alcalde gràcies als 253.000 barcelonins que el van votar i a un acord amb l’ERC de Jordi Portabella i la ICVEA d’Imma Mayol, que gairebé han duplicat els seus vots (96.000 i 91.000 respectivament) i s’han situat amb cinc regidors cadascú. La CiU de Xavier Trias, estancada en 161.000 vots, ha perdut un regidor (queda amb nou) i veu com el PP d’Alberto Fernández Díaz, que malgrat la guerra ha passat de sis a set regidors, li trepitja els talons a l’oposició després de sumar gairebé 20.000 vots als 103.000 del 1999 (però sense recuperar els 150.000 del 1995). Un mes després d’unes eleccions marcades per les mobilitzacions contra la guerra, i quan el pes decisiu d’ICVEA i ERC ja s’ha deixat sentir en la formació d’un govern municipal que no comptarà amb el socialista Ernest Maragall (tot i anar el quart de la llista del PSC, va renunciar a ser regidor), convé fer una análisi alternativa del que va passar el 25 de maig: ● Una participació relativa Van votar 758.159 barcelonins dels 1.258.620 que podien fer-ho. Això significa un 59%, força més que el 51,5% dels que van votar el 1999 però encara lluny del 66,2% (més de 900.000 ciutadans) que van fer-ho el 1995. Més de mig milió d’electors van optar per abstenir-se. Ciutat Vella, Nou Barris i Sants-Montjuïc són els districtes on més gent es va quedar a casa, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts, Eixample i Gràcia es va superar clarament la mitjana de participació de la ciutat. La representativitat real dels partits sobre el percentatge d’electors (i no de votants, com calcula tothom) diu que gairebé dos de cada deu barcelonins donen suport al PSC, que només al voltant d’un de cada deu ciutadans ha donat el seu vot a CiU i al PP, i que ERC i ICV recullen conjuntament el suport d’un barceloní i mig de cada deu. ● Molt ciutadans sense vot Segons les dades de l’últim padró, gairebé onze de cada cent

La pujada d'ICV-EA i ERC compensa els cinc regidors que perd el PSC i condiciona el nou govern municipal. L'estancament de CIU, la pujada del PP i la recomposició de poder als districtes van marcar també les eleccions ●

Qui és qui al nou Ajuntament

● Un vot xenòfob amagat

LA VANGUARDIA

ciutadans censats a Barcelona són estrangers. I això sense comptar els immigrants irregulars. Doncs bé, descomptant els estrangers comunitaris, que sí tenen dret a vot, el 25 de maig es van quedar forçosament sense votar set de cada cent residents legals a la ciutat, proporció que s’acosta a la meitat dels veïns del Raval, ronda un terç dels habitants del Parc, una quarta part de la gent del barri Gòtic i una cinquena part del Poble Sec i la Barceloneta. A la festa de SOS Racisme, alguns regidors van signar contra aquesta vulneració dels drets democràtics. De forma més efectiva, a localitats com Banyoles alguns electors van cedir simbòlicament el seu vot a extrangers. ● Unes urnes emblanquides El 25 de maig van votar en blanc un de cada cent barcelonins. En concret, va haver-hi 12.675 vots en blanc. I, tot i que són uns 400 menys que el 1999 (però 4.000 més que el 1995), el vot en blanc es pot considerar la sisena força de la ciutat, molt per darrera d’ICV i ERC però significativament pel davant de qualsevol de les 12 llistes minoritàries que es van presentar a les eleccions. Els districtes amb més vot en blanc són Sarrià, Les Corts i l’Eixample i els que menys, Ciutat Vella i Nou Barris. Els 2.378

vots nuls, que també han disminuït respecte 1999, són la desena força. ● Una esquerra mesocràtica. Els 61.000 vots perduts pel PSC els van recollir i multiplicar ICV-EA i ERC. Ambdues formacions van pujar a tots els districtes, però sobretot ho van fer en barris acomodats o de classe mitja progre. Vallvidrera és, significativament, el barri on republicans i ecosocialistes van treure els seus millors resultats. A més, ERC va fer un bon paper al districte de Gràcia (on és tercera força), l’Eixample, les Corts i als nuclis històrics de Sants i Sant Andreu, a part de doblar els seus vots a Sant Martí. ICV-EA també ha tret el seu millor resultat de districte a Gràcia, seguit de Ciutat Vella (on és tercera força) i HortaGuinardó. Significatiu és, però, el cas de Sant Martí, on la coalició d’ecosocialistes i postcomunistes té una mitjana del 12,4% de votants, però molt desequilibrada: a la Vila Olímpica va aconseguir el 20% dels vots, gairebé un 15% al Poblenou, un 13% al Clot, més d’un 10% a la Verneda i només un 8,8% als barris del Besòs. ICVEA va treure els pitjors resultats a Sarrià i Les Corts. Sembla lògic, però en canvi no ho és que el seu tercer pitjor resultat fos el del districte obrer de Nou Barris, on

el PSC, tot cal dir-ho, reté una quarta part del total dels electors i la meitat dels votants. ● Una dreta classista. Els partits de dreta, ja se sap, són classistes. Treuen els seus millors resultats electorals a Sarrià-Sant Gervasi (CiU i PP sumen el 40% dels electors i un 60% dels votants), Les Corts i l’Eixample. A tots tres districtes CiU va superar el PSC, i a punt va estar de fer-ho també a Gràcia. Però el PP és classista pels dos extrems: els més de 13.000 vots aconseguits a Nou Barris l’han situat com la segona força d’aquest districte i han gairebé igualat, en nombre absolut, les 15.000 papeletes recollides pels populars a Sant Gervasi i Pedralbes. Segona força en aquests barris i a Sarrià, el PP va quedar també en segon lloc als barris del Besòs, Verneda, Fort Pius, Vall d’Hebron, Horta, Montjuïc, Turó de la Peira, Roquetes-Verdum i Ciutat Meridiana-Vallbona. ● Uns districtes més plurals La davallada del PSC, malgrat conservar el primer lloc en set districtes (CiU només guanya a Sarrià, Les Corts i l’Eixample), ha fet perdre els socialistes 22 consellers de districte en benefici, bàsicament, d’ICV-EA i ERC. Després de perdre dos representants arreu, excepte a Horta-Guinardó i Nou Barris, on n’ha

Resultats de les eleccions municipals del 25 de maig a Barcelona. (% sobre electors). Electors Ciutat 1.285.620 Districtes I 67.055 II 213.202 III 139.685 IV 70.932 V 111.589 VI 100.169 VII 144.271 VIII 142.298 IX 117.329 X 179.090

perdut tres, el PSC conserva només una peculiar majoria absoluta a Nou Barris. I és que l’exregidor Manuel Pérez ha quedat fora de l’Ajuntament, per bé que serà rescatat com a comissionat de districte pel nou regidor de Nou Barris, José Ignacio Cuervo. És significatiu que el PSC hagi hagut de cedir el govern de dos districtes als seus socis: Gràcia ha caigut en mans de Ricard Martínez (ERC) i Horta-Guinardó serà dirigida per Elsa Blasco (ICV-EA). A més, per la pressió veïnal, Clos ha hagut d’apartar de Ciutat Vella la impopular regidora Caty Carreras. En l’acord de govern, a més, ICV-EA ha forçat que els veïns puguin decidir quines inversions es faran en els districtes. Caldrà veure si aquesta promesa de pressupostos participatius no queda en paper mullat com la renovada promesa d’escollir els consellers de districte per sufragi universal.

Votants 758.159 (59,0%)

Abstenció 41,0%

Blancs (%) 12.675 (1,0)

Nuls (%) 2.738 (0,2)

32.044 (47,8%) 131.564 (61,7%) 80.461 (57,6%) 44.250 (62,4%) 72.750 (65,2%) 61.744 (61,6%) 82.889 (57,5%) 77.328 (54,3%) 69.487 (59,2%) 105.642 (59,0%)

52,2% 38,3% 42,4% 37,6% 34,8% 38,4% 42,5% 45,7% 40,8% 41,0%

398 (0,6) 2.340 (1,1) 1.224 (0,9) 848 (1,2) 1.567 (1,4) 1.011 (1,0) 1.374 (1,0) 1.117 (0,8) 1.182 (1,0) 1.614 (0,9)

219 (0,3) 432 (0,2) 276 (0,2) 128 (0,2) 207 (0,2) 210 (0,2) 298 (0,2) 322 (0,2) 307 (0,3) 339 (0,2)

PSC-PM (%) CIU (%) PP (%) 253.462 (19,7) 161.629 (12,6) 121.878 (9,5) 11.335 (16,9) 33.505 (15,7) 29.736 (21,3) 11.113 (15,7) 11.439 (10,3) 15.778 (15,8) 31.771 (22,0) 38.298 (26,9) 27.245 (23,2) 43.242 (24,1)

5.564 (8,3) 36.238 (17,0) 14.588 (10,4) 12.444 (17,5) 27.610 (24,7) 15.435 (15,4) 13.665 (9,5) 8.636 (6,1) 11.248 (9,6) 16.201 (9,0)

4.613 (6,9) 20.500 (9,6) 11.369 (8,1) 9.279(13,1) 17.002(15,2) 7.517 (7,5) 12.592 (8,7) 13.128 (9,2) 10.183 (8,7) 15.695 (8,8)

ERC (%) ICV-EA (%) Altres (%) 96.773 (7,5) 91.356 (7,1) 17.648 (1,4) 3.890 (5,8) 4.743 (7,1) 1.282 (1,9) 20.007 (9,4) 15.833 (7,4) 2.709 (1,3) 11.652 (8,3) 9.727 (7,0) 1.889 (1,4) 5.522 (7,8) 4.138 (5,8) 778 (1,1) 7.601 (6,8) 6.030 (5,4) 1.294 (1,2) 11.010 (11.0) 9.335 (9,3) 1.448 (1,4) 10.036 (7,0) 11.143 (7,7) 2.010 (1,4) 5.440 (3,8) 8.484 (6,0) 1.903 (1,3) 8.714 (7,4) 8.772 (7,5) 1.836 (1,6) 12.901 (7,2) 13.151 (7,3) 2.499 (1,4)

Tot i haver tret un regidor a Vic, Manlleu, Cervera i El Vendrell, l’ultradretana i xenòfoba Plataforma per Catalunya va aconseguir només 334 vots a la ciutat de Barcelona. Sumats als 601 vots de la Falange i els 199 de Estado Nacional Europeo, es pot concloure que el 0,15% de votants manifestos d’ultradreta son una anècdota. Igual que els testimonials 576 vots de l’ultranacionalista Estat Català. Amb tot, cal tenir present que el PP va agitar fortament en la seva campanya el fantasma de la immigració, del qual tampoc no es van saber desmarcar els grans partits, que prometien més policia i seguretat així que podien. Cal no perdre de vista, per tant, un vot xenòfob ocult que si no es manifesta clarament a les urnes si ho pot fer al carrer, manipulat per sospitoses plataformes veïnals com una de les que ha actuat a Sant Andreu en el cas de les casernes o en forma de patrulles ciutadanes. ● Uns ecologistes confusos Malgrat que ICV (membre de la federació dels Verds europeus) recull la majoria del vot ecologista i ha sortit reforçada de les darreres eleccions gràcies a la coalició amb Esquerra Unida i Alternativa i Els Verds-Esquerra Verda, 12.610 barcelonins van votar alguna de les altres tres candidatures verdes que es van presentar el 25 de maig. Conjuntament no aconsegueixen desbancar de la sisena posició el partit del vot en blanc, però si els seus vots s’haguessin sumat als d’ICV, els ecosocialistes haguessin superat ERC i potser el PP no hagués guanyat cap regidor. En qualsevol cas, sorprèn que l’exregidora de la coalició ERCEV Roser Veciana, que es presentava per Els Verds i Més, tragués 1.500 vots menys que Els Verds Ecopacifistes i només uns 700 més que l’Alternativa Verda del també exregidor Pep Puig (fa vuit anys, a les llistes d’ICV). Els només 1.230 vots de la llista Una Altra Democràcia és Possible i els 653 de la formació Escons Insubmisos testimonien que els electors més radicals i antisistema van preferir les forces de l’esquerra plural, el vot en blanc o l’abstenció.

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

maig-juny de 2003

Moltes promeses i declaracions ANDRÉS NAYA

En plena campanya electoral el dibuixant Labanda va advertir als votants: "No perdin la memòria!" Però, què memoritzar d’una campanya en general avorrida, amb pocs actes participatius, sense intercanvi d’idees i projectes i amb un alt grau de surrealisme, on esquerra i dreta no es diferenciaven. Només en algunes ocasions la dreta deixava veure el seu tarannà xenòfob. Poques idees i molts dinars i sopars. Absència pràctica de debats i només alguns actes multitudinaris amb estrelles mediàtiques. Podríem haver plantejat un estudi comparatiu dels respectius programes que coneixen només alguns o

algunes il·lustrats. Però ens hem limitat a anotar unes quantes propostes i opinions tretes de la premsa diària. Un llistat parcial i incomplet, però significatiu. De vegades els matisos o ambigüitats tenen la seva importància. Ens hem limitat a rellegir entrevistes i declaracions. És a dir, allò que van subratllar els candidats o candidates en l’"extenuant" campanya. Ens referirem només a aquells que formen la coalició de govern. Aviat podrem veure com es concreta el Pla d’Actuació Municipal per al mandat que comença. El famós PAM oblidarà promeses i declaracions? Temps al temps. L’esperança és l’únic que es perd.

...abans de les eleccions Habitatge Joan Clos Crear entre 65.000 i 100.000 pisos d’aquí fins a l’any 2.010. Entre el 25 i el 35% seran protegits. Jordi Portabella Construcció de 10.000 pisos protegits i 5.000 habitatges de lloguer rotatori per a joves. Microcrèdits per als propietaris de pisos buits i penalitzar amb un recàrrec del 50% de l’IBI els propietaris de pisos tancats. Imma Mayol Construir 15.000 pisos en el pròxim mandat. D’ells, 9.000 públics i 6.000 de lloguer. El 50% de l'obra nova serà protegida.

Mobilitat Joan Clos Crear 25.000 places d’aparcament. Guanyar 30 hectàries de zones per a vianants. Que el carril bici no comparteixi espai ni amb el cotxe ni amb les zones per a vianants. Jordi Portabella Crear deu línies nocturnes de taxi compartit. Imma Mayol Un diumenge al mes el cotxe ha de deixar de ser “el rei del mambo” en alguns carrers principals. No ha d’haver tanta por a que el tramvia recorri tota la Diagonal. No al tramvia “interruptus”.

Serveis Socials Joan Clos ICV, durant el mandat anterior, sempre va recolzar la política social. Jordi Portabella Els serveis socials no cobreixen les necessitats bàsiques de la ciutadania. El pressupost ha de tenir un augment sostingut de l’increment de l’IPC més el 3%. Imma Mayol Poc lideratge de la responsable i de l’alcalde… ha perdut pes en l’acció de govern.

Barça 2000 Joan Clos Tot té solució en aquesta vida si es posa sensatesa i empenyorament. Es necessita un projecte sòlid i temps. Estem disposats a estudiar qualsevol tema si és lògic i raonat, si tots som capaços de provocar una millora urbana. Parlem, però no sota el criteri dels dèficits del Barça. Jordi Portabella Sí, és un mal que no vol soroll… Igual que Barcelona paga una part del deute dels Jocs Olímpics, pot haver un procés sostingut de reducció del deute. Imma Mayol Futbolísticament, segur que té solució. Econòmicament, espero que no confiïn que els hi solucioni l’Ajuntament amb una requalificació urbanística.

Gent gran Joan Clos Sempre hi haurà cinc solars cedits perquè la Generalitat construeixi en ells residències geriàtriques. Jordi Portabella Una paga de 150 euros mensuals per a famílies amb avis que precisen atenció a casa. Imma Mayol Augmentar de 4.000 a 12.000 el nombre de persones que reben ajuda domiciliària. Construir 8.400 noves places de residències públiques.

Lluites Veïnals Joan Clos El projecte de Lesseps l’hem posposat per negociar amb els veïns. Els quarters de Sant Andreu són propietat del Ministeri de Defensa i està obligat a mantenir la neteja, la seguretat i l’ordre. Desmuntarem en 18 mesos bona part de la Plaça de les Glòries aconseguint com a mínim que el tambor central de la rotonda no divideixi la Diagonal. Imma Mayol Exigeix al PSC que es defineixi davant la proposta de construir el Túnel d’Horta. Davant els afectats del Pla Tres Turons: “Sóc partidària que Collserola entri en la ciutat, per la qual cosa hi haurà expropiacions, encara que… no sé si tots els habitatges estaran afectats o es podran salvar alguns".

JORDI LABANDA

Sostenibilitat Joan Clos. Hem fet algunes accions com l’aposta per l’energia solar o l’ús de vehicles que funcionen amb gas o electricitat per a la flota municipal. Jordi Portabella. Apostem per un tipus d’urbanisme compacte i fem una aposta per una mobilitat sostenible basada en el transport públic. Imma Mayol. Transport públic potenciant els desplaçaments a peu i en bicicleta. Estalvi d’energia i que aquesta sigui neta. Aprofundir en el tema de la recollida selectiva i el reciclatge dels residus.

Pacte de govern Joan Clos. No hi ha hagut grans discrepàncies i només han aparegut en campanya. És previsible que continuï. Aspiro que el 25 de maig no em lligui de mans davant ICV i ERC. Jordi Portabella. Aspirem a gestionar tot el que és urbanisme, promoció econòmica i polítiques socials. Imma Mayol. Clos no sap generar equip, crear complicitat. Equip és juxtaposició, debat, i això no ha existit.

…i després de les eleccions Joan Clos “Ens demanen girar a l’esquerra”

NATIVOS DE AMÉRICA Artesania y música de los pueblos indígenas

*Les teves botigues de música *De la A a la Z nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

*100 x 100 música tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96

ARTE-SANO

INCAS C/. Boqueria, 21 • Tel. 93 301 97 34 • Fax 93 304 02 39 C/. Bxda. Llibreteria, 9 • Tel./Fax 93 268 34 73 08002 BARCELONA e-mail: incas@logiccontrol.es

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín. 24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal. Cocina propia, médico, animación y gimnasia. Trato esmerado y familiar por personal cualificado. Atención las 24 horas: todos los días del año.

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Pocs gols i molts números vermells ALÍCIA TUDELA I GEMMA AGUILERA

El F.C. Barcelona tancarà la temporada sense cap títol i amb un dèficit de 55 milions d’euros i un endeutament net de 98 milions. És evident que el club blaugrana és en números vermells. La campanya electoral per a la presidència del club ha estat plena de referències a la venda del patrimoni del club com una sortida fàcil de la crisi, i tots els candidats han fet les seves propostes per eixugar el deute. En línies generals, es plantegen dues possibilitats sorprenentment contradictòries. La primera, defensada per l'antic director general del club, Xavier Pérez Farguell, aposta per rendibilitzar el Miniestadi al màxim, potenciant la pràctica del futbol americà. Aquesta proposta implica ampliar el Mini de 18.000 a 45.000 espectadors i comptar amb la inversió de grans multinacionals de l’esport i l’oci. La segona opció és vendre el Miniestadi que, segons alguns estudis que ja s’han encarregat, suposaria l’obtenció de 240 milions d’euros. Paral·lelament, s’estudia la proposta del Pla Director Portal del Coneixement, que ha rebut llum verda per part de l’Ajuntament de Barcelona, i que contempla l’augment del sòl edificable als terrenys del Barça en uns 68.000 metres quadrats. Aquesta requalificació afectaria, principalment, l’antic Palau Blaugrana-2, situat entre la Travessera de les Corts i l’Avinguda Arístides Maillol. I és precisament en aquest Pla on la sortida especuladora del F.C. Barcelona topa amb una oposició frontal dels veïns afectats.

El Barça tanca la temporada amb un dèficit de 55 milions d'euros Segons assegura la Plataforma Ciutadana opositora al Projecte Barça 2000, integrada per una quinzena d’associacions veïnals de Les Corts, aquest programa “beneeix una operació especulativa i poc beneficiosa pel barri sota el paraigua de l’interès universitari i, a més, ressuscita el projecte Barça 2000”, contra el qual s’havien posicionat.

El gran dèficit financer del F.C. Barcelona fa tèmer que la nova junta, l'Ajuntament i els creditors pactin una especulativa requalificació de terrenys en contra del veritable interès públic ●

Laporta i el Barça 2000 El 15 de juny l’advocat Joan Laporta (Barcelona, 1962) va guanyar les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona imposant-se amb 27.138 vots (un 52,57%) al publicista Lluís Bassat. El rotund triomf de Laporta posa fi a l’etapa marcada per la presidència del constructor Josep Lluís Núñez (1978-2000) i els seus successors, l’hoteler Joan Gaspar (2000-2003) i el promotor immobiliari Enric Reyna (2003). Laporta es va imposar a un Bassat que tenia el suport de poders com La Caixa (Salvador Alemany), CiU (Miquel Roca), el PSC (Joan Torres i Antoni Llardén), el futbolista Pep Guardiola i la model Judit Mascó. En canvi, entre els suports del guanyador, la campanya del qual va coordinar el maragallista Xavier Roig, cal destacar José Mari Bakero, Txiki Begiristain i la gauche divine: els arquitectes José A. Acebillo, Oriol Bohigas i Federico Correa; l’urbanista Jordi Borja; els editors Xavier Folch i Jorge Herralde; els escriptors Ferran Torrent i Josep M. Castellet; el cineasta Pere Portabella; el filòsof Xavier Rubert de Ventós; i els historiadors Borja de Riquer i Paul Preston.

DANI CODINA

Un dels interrogants és si la nova junta del Barça mantindrà l'operació especulativa

Les entitats creuen que darrere el Portal del Coneixement només s’hi amaga una requalificació de terrenys interessada per ambdues parts. Fa quatre anys que els veïns de Les Corts i un grup d’arquitectes professionals es van oposar i van aconseguir aturar el Pla Especial Barça 2000, que suposava, entre d’altres coses, la construcció de 14.800 metres quadrats de botigues i comerços, 6.200 metres quadrats de bars i restaurants i quatre pavellons temàtics. Ara, la Plataforma ja ha presentat alegacions al Pla Director, n’ha reclamat la seva retirada i ha sol·licitat l’elaboració d’un nou pla que “tingui en compte els interessos i les necessitats reals dels veïns, i no les d’empreses privades”. Es critica especialment l’ampliació de l’edificabilitat en 500.000 m2, que afecta sobretot els voltants de la Masia de Can Rigalt i el F.C. Barcelona, així com la construcció d’un gran aparcament per a més de 10.000 vehicles. Les noves zones

d’estacionament se situarien als edificis universitaris, i unes altres 100 places per a autocars s’ubicarien a l’avinguda Gregorio Marañón. Els veïns diuen que no entenen que, per una banda, l’Ajuntament promogui la utilització del transport públic amb la construcció de la Línia 9 i el Trambaix i, després, fomenti l’ús del vehicle privat facilitant-ne l’aparcament. El Pla Director també contempla la reforma del sistema viari, destinada a crear nous carrers de penetració cap a aquest sector, una remodelació que podria afectar, segons els informes de la Plafaforma, les instal·lacions del Club de Polo de Barcelona. En el cas concret de l’especulació que podria dur-se a terme des de Can Barça, es denuncien els 68.000 m2 que el Pla concedeix al club blaugrana. Els veïns s’oposen a què aquest espai es destini a la creació d’una mena de parc temàtic blaugrana, i demanen que les grans zones d’oci es construeixin fora de

Una jugada habitual La venda i especulació de terrenys com a mesura per superar una crisi econòmica en el món de l’esport té antecedents propers. Els més coneguts van ser la requalificació urbanística de la Ciudad Deportiva del Real Madrid per part de l’ajuntament i la venda de l’Estadi de Sarrià. L’operació del club blanc va aixecar polseguera, ja que els altres dos clubs de la ciutat, l’Atlético de Madrid i el Rayo Vallecano, van acusar l’aleshores alcalde, José María Álvarez del Manzano, de donar un tracte de favor al Madrid. El maig de 2001, el club firmava un conveni amb el consistori de Madrid que donava llum verda a la construcció d’un complex urbanístic en ple passeig de la Castellana. El club va ingressar 480 milions d’euros, que li van permetre

saldar el deute històric de 277 milions. D’altra banda, l’Espanyol va haver de vendre el seu estadi el 1997 per sortir de la greu situació financera en què es trobava. Obria pas així a l’expansió immobiliària a la zona alta de la ciutat. Des d’aleshores, l’equip juga a l’Estadi Olímpic, a l’espera que s’enllesteixi el que serà el centre lúdic i esportiu més ampli de l’Estat espanyol, al sud de Cornellà. Amb una inversió de 360 milions d’euros, aquest projecte compta amb cinc hotels, un recinte firal, un World Trade Center, el camp de futbol i un complex aquàtic amb piscines cobertes i descobertes, una zona d’aigua amb saunes i un edifici per a l’esport virtual. Caldrà veure quin ús en podrà fer el ciutadà.

la ciutat. D’altra banda, els veïns se senten traïts pel consistori barceloní, ja que asseguren que no han estat consultats en cap moment a l’hora de dissenyar el Pla Director.

El Pla Director augmentaria el sòl edificable en 68.000 metres quadrats Respecte al Barça, la Plataforma opositora afirma que no acceptarà que “per cobrir la mala gestió econòmica dels últims anys d’un club s’intenti obtenir de les administracions l’aprovació de projectes, requalificacions i canvis d’ús que afectaran greument el desenvolupament urbà de la zona de Barcelona integrada al Portal del Coneixement”. En aquest sentit, els veïns exigiran de les autoritats el manteniment de la qualificació d’equipament esportiu consolidat als terrenys del Barça, impedint la construcció d’una gran àrea de negoci, que “a més de vulnerar les actuals normes urbanístiques, aniria en perjudici dels ciutadans i veïns de Les Corts”. En definitiva, el fons de la reivindicació és que el ciutadà es nega a suportar una gran operació comercial privada, dissimulada, segons asseguren professionals urbanistes, arquitectes, intel·lectuals i veïns que han estudiat el Pla Director, sota un oferiment d’equipaments per a la ciutat.

El vernís progre de Laporta contrasta amb la presència a la seva candidatura d'una sola dona i de destacats immobiliaris i hotelers, que s’encarregaran de l’àrea econòmica: Jordi Moix (exdirector de Metrovacesa a Catalunya i president del centre comercial La Maquinista), Alfonso Castro i Alfons Godall. Destaca, a més, que el número dos de Laporta, Sandro Rosell, va ser responsable de màrketing de Nike per la Península i Llatinoamèrica i fundador de la firma BSM. Caldrà veure com afronta Laporta el greu dèficit econòmic del club; entre els seus suports hi ha tant partidaris com detractors de l’operació especulativa del Barça 2000. El nou president va presentar fa cinc anys una moció de censura «perquè perillava la propietat del soci en determinats projectes, com el Barça 2000». No va dir res del seu contingut. Amb tot, el programa de Laporta proposa "preservar, desenvolupar i posar en valor el patrimoni del Barça, que seguirà en mans del club i dels seus socis" i diu que "la gestió patrimonial ha de ser cívica i respetuosa amb l’entorn urbà i les sensibilitats dels veïns". Tot plegat ha creat una espectativa de canvi en el Barça que no és únicament esportiva. A nivell veïnal, el canvi no arribarà fins que el club no renunciï a projectes faraònics com el del Pla Director de Les Corts. La Plataforma Veïnal contra el Barça 2000 ja ha preparat per setembre un taller urbanístic per concretar les propostes veïnals a l’entorn.

La Veu del

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

CARRER

CRÒNICA

maig-juny de 2003

5 paraules A Barcelona es denuncien 2.500

●

No a la desforestació Activistes de Greenpeace van aconseguir arrencar a l’Ajuntament de Barcelona el compromís de no utilitzar més fusta de procedència il·legal per a mobiliari urbà, taüts fabricats per la funerària municipal i entarimats públics com ara l’esplanada del Port. L’acció de protesta a la plaça Sant Jaume va donar resultats ràpidament ja que l’antic dur negociador Xavier Casas, va acceptar i signar l’acord. La manifestació va tenir lloc quatre dies després que el PSC va perdre cinc regidors.

casos de maltractaments a l'any EVA LECHUGA I VANESSA PEDROSA

Cada setmana veiem als mitjans de comunicació la notícia que una dona ha mort a mans de la seva parella. Les últimes xifres diuen que durant el primer trimestre de 2003 el nombre de maltractaments ha augmentat un 63% respecte el mateix període de l’any anterior. També hi ha més morts. En els primers tres mesos de l’any 18 dones han perdut la vida a mans de la seva parella. El 12% de les dones joves que viuen a Espanya, ho fan en una situació de violència en la seva pròpia família. I aquest problema també està a Barcelona.

Els casos de maltractaments domèstics augmenten també a la nostra ciutat mentre les associacions d'ajuda a les víctimes demanen recursos específics per fer front a aquesta xacra social ●

●

Nou menjador Les religioses fundades per la mare Teresa de Calcuta han obert un nou menjador a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval. Tenen previst servir un menjar diari a 140 indigents.

●

Carril bus a l’entrada de Barcelona 480 autobusos podrien utilitzar el carril bus a les entrades de Barcelona per la Diagonal i Meridiana. Els usuaris del transport col·lectiu guanyarien molt de temps, especialment en els molts moments de congestió. Aquesta mesura ve sent reivindicada de fa anys per diversos col·lectius, entre d’altres, la Favb. La construcció dels carrils bus costaria uns 22 milions d’euros i podrien ser utilitzats per cotxes que estiguessin ocupats per tres o més ocupants.

●

Número d’agents Després d’una campanya electoral on la majoria de candidats posaven més èmfasi en augmentar el número de policies que en invertir en mesures preventives, fora bo saber el número d’agents existents: 3.100 policies armats, 1.000 mossos d’esquadra i 2.500 agents de la Guàrdia Urbana. És a dir, 4,4 policies per cada mil habitants.

Durant el primer trimestre del 2003 han mort 18 dones espanyoles a mans de la seva parella L’any passat, la policia de la ciutat va rebre 938 denúncies per maltractaments. Si a aquestes denúncies li sumem 1.029 per amenaces i coaccions (que es poden entendre per maltractament psicològic), i 498 per lesions (són agressions puntuals, no continuades), estem parlant de gairebé 2.500 denúncies per maltractaments físics i psicològics només a Barcelona. Tot i que, segons la fiscalia de Barcelona, la majoria dels maltractaments es donen en les capes socials més desfavorides, això no es pot assegurar al 100%. Segons explica Anna Chavarries, de l’associació Tamaia, “els perfils oficials de dones maltractades que es donen, provenen de les dades que tenen als centres socials públics. Les dones riques que pateixen maltractaments van a metges privats. Hi ha violència a la classe alta”. L’estatus social i econòmic de la dona que pateix maltractaments, és molt important. Segons Chavarries, la independència econòmica dóna facilitats. La falta de recursos allarga i dificulta la sortida.

●

Sirenes d’ambulàncies L’Ajuntament de Barcelona i representants del sector sanitari van firmar un conveni que preveu que les ambulàncies no utilitzin les sirenes quan la circulació sigui ràpida i no es produeixin aturades. Només utilitzarien senyals lluminosos per indicar una urgència. Esperem que l’acord es porti a terme i millorin alguns dels punts negres existents.

Les persones maltractades no solen identificarse com a tals El problema del maltractament psicològic també és molt important. Un dels principals problemes que té és que les dones que el pateixen no l’identifiquen com a tal. A més, és molt difícil demostrar que es pateix aquest tipus de maltractaments i es creen unes

DANI CODINA

En el primer trimestre de l'any 18 dones han perdut la vida a mans de la seva parella

ferides psicològiques difícils d’eliminar. L’associació Tamaia va néixer a Barcelona l’any 1992 amb l’objectiu de donar resposta a la problemàtica de la violència domèstica. Des de fa més de 10 anys, treballa en l’àmbit de l’atenció especialitzada a dones víctimes de maltractaments i en la sensibilització d’aquest problema. L’associació rep ajudes de les administracions. Tot i això, Anna Chavarries considera que “els plans d’acció (de les administracions) tenen moltes expectatives però la majoria es queden en paper mullat. El que passa és que hi ha recursos per crear un pla, però a l’hora de posar-lo en pràctica no hi ha pressupostos

específics. Aquests plans tampoc s’avaluen. Les persones que treballem amb aquesta problemàtica no notem cap canvi, sembla que tot segueixi sempre igual”.

Les dones riques que pateixen maltractaments van a metges privats i no surten a les estadístiques El que es demana des d’aquestes associacions és que no només es creïn plans d’actuació contra la violència

domèstica, amb moltes expectatives però que de vegades només queden en això, paraules i pocs fets. El que es necessita són “més recursos i un pressupost específic, perquè realment es puguin veure canvis importants”. A Barcelona podem trobar altres associacions com el Centre Municipal dÍnformació i Recursos per a les Dones (CIRD), que ofereix 30 places a una casa dácollida per dones maltractades, l'Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment, que dona assistència jurídica, l'Associació Lligam, amb un pis d’acollida per a dones recluses, i lÁssociació Surt, on es dóna formació a dones amb problemes d’integració social.

Les dones immigrants ho tenen més difícil Les dones de la cultura islàmica gairebé no denuncien maltractaments i les immigrants llatinoamericanes ho denuncien una mica més. Aquestes són dades de la fiscalia de Barcelona va recollir en el seu últim informe. Les llatinoamericanes són les que lluiten més pels seus drets. La realitat és, però, que aquestes dones no ho tenen gens fàcil. Pensem que les dones immigrants irregulars no poden ser ateses als serveis de l'Administració ni tampoc tenen dret a un advocat d’ofici, fet que fa que les denúncies a maltractadors siguin poques i molt difícils de tirar endavant. Quantes dones en aquesta situació s´atrevirien a córrer el risc de presentar una denuncia a la policia? A més a més, la recent Llei d´Extrangeria ha empitjorat les coses, ja que propicia l'expulsió per no tenir permís de residència, cosa que no passava

amb l'anterior Llei 4/2000. Si a tot això li afegim el fet que moltes d'aquestes famílies viuen en condicions de precarietat, fet que, no cal dir-ho, afavoreix les situacions de violència domèstica, veurem que la situació és prou greu. Especialment dur és el cas de les dones casades amb un espanyol que reben amenaces de denuncies per anular el permís de residència i fer-les tornar al seu país d'origen. No podem deixar de dir per tant que, si el tema dels maltractaments a dones és un assumpte de sempre amagat, en el cas de les dones immigrants ho és encara més. Per això és tant important adoptar mesures per part de l'Administració per tal de millorar la situació d'aquestes dones ja que la societat està cada vegada més sensibilitzada amb aquest tema.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2003

La xenofobia se disfraza de civismo JOSÉ MIGUEL BENÍTEZ *

Ha llegado a nuestras manos el Libro de Campaña contra la Inmigración Ilegal y Contra la Inseguridad Ciudadana. Se trata de un metódico plan diseñado por la autodenominada Plataforma Cívica por Barcelona, para adiestrar a sus militantes en las tácticas de agitación contra la inmigración y de captación del voto xenófobo, con el fin de acceder a las alcaldías -en las pasadas elecciones -, y como primer paso para la formación de un nuevo partido político. En diversos aspectos, su discurso es políticamente correcto: habla de moderación, de actuar dentro del marco constitucional y de rechazo a la violencia; pero tras estos enunciados se esconde un planteamiento profundamente xenófobo que en poco se diferencia de los postulados de la extrema derecha, en primer lugar porque, desde su mismo título, el documento relaciona inmigración con inseguridad, y en segundo lugar, porque coloca a la inmigración como el único punto de su “programa electoral”.

Los predecedentes de Le Pen y Haider alertan sobre los métodos de la nueva derecha ¿Qué ofrece esta nueva formación para mejorar la vida municipal de sus ciudadanos? Para los impulsores de este racismo de nuevo cuño, la inmigración es el “gran problema”, y por lo tanto su única propuesta es: expulsar a los inmigrantes. El desempleo, la carestía de la vida, los problemas de vivienda, de educación o de salud, no tienen su origen en el actual modelo económico, o en políticas sociales inadecuadas, hay que echarle la culpa a los inmigrantes, esa es la manera más fácil de conseguir votos. Incluso cuando en algunos párrafos el documento hace referencia a la globalización como el enemigo a batir, lo hace, en tanto en cuanto considera que su resultado más “perverso” es la inmigración. Esta plataforma, a la que no tomaríamos en serio si no existieran precedentes como los de Le Pen y Haider, y porque plataformas similares han conseguido cuatro concejales en diferentes localidades catalanas, tiene una posición política e ideológica confusa y contradictoria. Utiliza la terminología marxistaleninista en su análisis de la realidad – habla de condiciones objetivas y subjetivas, de vanguardia y masas populares, de prejuicios pequeño burgueses...-, pero desprecia a la “extrema izquierda” a la que califica de “mosca cojonera”, califica de “racista” a la extrema derecha, y señala como su verdadero enemigo al sistema representado por “la banda de los cuatro”, como califica

La Plataforma Cívica por Barcelona ha elaborado un documento interno, todo un manual de agitación, que coloca a la inmigración como el único punto de su programa de actuación ●

ISABEL MARTÍNEZ

Pintada xenófoba en Ciutat Vella

al PP, PSOE, PNV y CIU. La plataforma presenta también otros rasgos de extrema derecha: exige autodisciplina a sus militantes a quienes prohíbe “salirse del texto”, es decir, actuar al margen de lo que plantea el documento, y defiende la superioridad de la “cultura” europea con similares y perversos argumentos con los que el racismo tradicional defendía la superioridad de la raza blanca. A la hora de poner en práctica sus orientaciones de agitación, la plataforma cívica, que califica de blanda a la Ley de Extranjería, encuentra un perfecto aliado en el discurso del poder y de sus medios afines, que criminalizan a la inmigración para encubrir su propia ineficacia y con fines meramente electoralistas, tal como ha quedado reflejado en las pasadas elecciones municipales con el endurecimiento

de la Ley de Extranjería dos días antes de los comicios. Como medio de agitación, la plataforma cívica orienta a sus militantes a “repetir ideas simples ante mucha gente”, es decir, a repetir aquellos tópicos más negativos contra la inmigración, que calan fácilmente en los sectores más xenófobos y en aquellos económicamente más desfavorecidos y desatendidos por las políticas económicas y sociales gubernamentales. Los tópicos no son más que rumores y medias verdades: Nos quitan los puestos de trabajo e impulsan la precariedad del mercado laboral; colapsan y nos expulsan de los servicios sociales; aumentan la delincuencia; no pagan impuestos; les regalan las viviendas; se les regala todo; lo piden todo. No abordaremos todos

los tópicos, pero sí daremos algunas pinceladas sobre algunos de los que más se repiten. El impacto de la inmigración ¿es negativo o positivo? Numerosos informes señalan que en la actualidad es positivo. El economista J.J Dolado evalúa los costos en programas de educación, sanidad, pensiones e impacto en el empleo, y los beneficios de las contribuciones de los inmigrantes en cotizaciones a la seguridad social e impuestos directos, y concluye que el balance es positivo para España. Los inmigrantes no sólo han contribuido a sanear la Seguridad Social y a garantizar las pensiones, sino que el saldo, según Dolado, es de “alrededor del 0,3% del PIB español...unos 300 mil millones de pesetas”. Vemos pues que no se les regala nada.

Los barrios, escenario prioritario de agitación Los barrios con mayor concentración de inmigrantes, son el escenario elegido prioritariamente para desarrollar sus actividades de agitación y captación de nuevos miembros. “Lo fundamental de la campaña –señala el panfleto-, es la integración del miembro de la plataforma en su barrio...entre nuestros vecinos, en nuestros edificios, entre nuestras familias, entre los comercios en los que nos conocen...Hay que arrancar voto a voto”. El documento induce a aprovechar cualquier noticia o hecho en el que aparezca involucrado un inmigrante, pero “no hay que esperar a que ocurra ningún hecho particular”, es decir, se ordena a los militantes echar mano del manual de agitación y repetir hasta la saciedad en el vecindario los tópicos en torno a la inmigración. No sería de extrañar que hayan comenzado a acercarse a nuestros barrios vecinos con este discurso.

Manual de instrucciones

Recientes informes de la Unión Europea abundan también en esa dirección al concluir que si se expulsase a todos los inmigrantes, el paro aumentaría, ya que algunos sectores, abandonados previamente por la mano de obra española, dependen de los inmigrantes y de la actividad económica que generan. No obstante, es cierto también que hay sectores pocos cualificados y de los autónomos que se ven afectados negativamente. Es necesario buscar soluciones reales. Sin duda, estos sectores tienen más cosas en común con los inmigrantes que diferencias. Un caso similar es de las becas de comedor: la solución debería ser unir esfuerzos para demandar más presupuesto y soluciones adecuados a las nuevas necesidades. No se trata de problemas entre culturas, más bien tiene que ver con modelos económicos y con derechos ciudadanos. Otro reciente informe de la Unión Europea aborda el tema de la inseguridad y concluye que no existe relación alguna entre delincuencia e inmigración. La estadística judicial indica que los inmigrantes son tan víctimas de la delincuencia como los autóctonos. Por otra parte, apenas 10000 extranjeros, un 0,8% del millón y medio de los que residen en nuestro país, han cometido delitos, y la mayoría de estos delincuentes, que no inmigrantes, están vinculados con el crimen organizado antes de pisar suelo español. La inmensa mayoría de los nuevos vecinos han emigrado a nuestro país buscando honradamente un futuro mejor para sus hijos. Sobre los impuestos, en la normativa municipal no existe ningún párrafo que establezca una excepción o trato de favor hacia los inmigrantes, y si alguien conoce algún caso concreto, lo mejor que puede hacer es denunciarlo, de lo contrario estará contribuyendo a hinchar una gran mentira y a dar oxígeno a estos peligrosos grupos xenófobos. Y así podríamos seguir con otros tópicos, como la falacia de la vivienda: seguro que más bien todos conocemos de algún caso de inmigrantes que tienen que pagar una fortuna por un cuartucho o por una simple cama donde dormir, o el de algún empresario sin escrúpulos que los aloja en el propio centro de trabajo para ahorrar costos. Las relaciones entre gentes con costumbres diferentes no son nada fáciles, sobre todo cuando no se tiene garantizada la subsistencia. Son inevitables las tensiones y conflictos, pero todo puede ser más sencillo si existe voluntad de entendimiento, de acercamiento mutuo, de respeto, optar unos y otros por la convivencia. En la emigración de los años 60 tenemos un buen ejemplo. La Barcelona de hoy se ha levantado gracias a los sacrificios y sueños de miles de catalanes, y de andaluces, gallegos, murcianos, aragoneses... ¿Qué hubiera pasado si los hubieran expulsado a todos? * Membre de 9Barris Acull

La Veu del

CARRER

CRÒNICA

maig-juny de 2003

Les minideixalleries són un èxit ciutadà MERCÈ GIRONA *

Els Punts Verds de Barri de Barcelona (PVB) són una realitat gràcies a la iniciativa i perseverança de les entitats veïnals i ecologistes de Barcelona, la FAVB (diferents associacions de veïns) i el CEPA. A l’abril del 1998 es va realitzar una audiència pública sobre la gestió dels residus de l’Ajuntament de Barcelona, a iniciativa de les entitats esmentades i les Plataformes de Reducció de Residus i de Barcelona Estalvia Energia. L’audiència va ser molt crítica i documentada, amb propostes alternatives objectives i viables de gestió sostenible i preventiva dels residus a Barcelona. Amb la incorporació de l' equip de govern predecessor de l’Ajuntament, es va recuperar la proposta de les deixalleries de barri.

Malgrat haver aixecat l'oposició d'alguns veïns, els set punts verds de barri que funcionen des del novembre a Barcelona contribueixen a la recuperació dels residus urbans

● Informar i conscienciar

●

Els punts verds també seran un servei d'informació i educació ambiental al barri CEPA

La posada en marxa dels Punts Verds de Barri era necessària, ja que a Barcelona l’any 2001 es van recollir selectivament el 14% de les deixalles i es van recuperar un 10%, la resta s’enterren a l’abocador del Garraf o cremen a les incineradores de Sant Adrià del Besòs i de Montcada i Reixac. Aquesta iniciativa ha estat un èxit molt esperat, ja que fa anys que el moviment veïnal de Barcelona i entitats ecologistes reivindicàvem aquest equipament ambiental més proper al barri, per apropar aquest servei públic mediambiental i facilitar la participació dels veïns en la recuperació dels nostres residus. Ha estat un avenç puntual en la gestió dels residus a la ciutat, molt qüestionat globalment per les entitats veïnals i ecologistes de Catalunya (AEEC), que no posa els mitjans ni els instruments que permetin i facilitin la reducció, recuperació dels residus i la participació ciutadana.

Punt Verd al barri del Clot

Recordem que en l’audiència pública denunciàvem el model desenvolupat de deixalleries de la ciutat, que poc afavoreixen la participació dels veïns i veïnes dels barris, deixalleries perifèriques i allunyades dels barris, amb campanyes pobres d’informació i educació ambiental, amb una gestió que no facilitava la participació ciutadana i que estan més pensades per l’aportació dels usuaris i residus industrials que pels ciutadans/es, amb uns resultats realment pobres de recuperació dels residus, doncs solament s’aprofitaven el 40% dels residus que entraven als Punts Verds i la resta es porten a instal·lacions de tractament finalista dels residus (abocador i incineradora). Les deixalleries de barri o minideixalleries, fa temps que ja funcionen en d’altres municipis de

l’Àrea Metropolitana (Castellbisbal, Molins de Rei,..) i a la majoria de ciutats europees. Un equipament ambiental que no solament facilita la recuperació de materials de les nostres deixalles, si no que a més serà un servei d’informació i educació ambiental permanent del barri. Ja funcionen de forma esglaonada des del mes de novembre de l’any passat als barris del Clot (dins del Parc del Clot), a Vallvidrera (al costat de l’escola Nabí), a Sant Andreu (al costat de la plaça Nadal), a la Sagrada Família (Provença/ Lepant), al Guinardó (a la Ronda del Guinardó entre Cartagena i Sant Quintí), i al Poble Sec (al parc de les Tres Xemeneies) i la darrera a Gràcia (a la plaça Gal·la Placídia). Aquest ha aixecat l’oposició d’alguns veïns dels blocs del davant que no volen acceptar un servei mediambiental

Quina valoració en fem? De moment, amb tot el que s’ha fet fins ara, podem dir que, en general, té molt bona acceptació per part de tothom: comerciants, entitats, escoles i ciutadans. Els PVB més utilitzats han estat el del Clot, Sagrada Família i Sant Andreu, per la seva ubicació i pel suport de les AAVV i entitats. Cal que les associacions de veïns siguin actives en demanar: ● que es facin més PVB, una a cada Districte i barri més amplis i puguin acollir més residus (com demanàvem la FAVB i el CEPA) ● un seguiment participatiu dels resultats i de la gestió (cal que sigui transparent i engrescadora), amb mecanismes com Comissions de seguiment ● activitats de retorn de la informació i de reforç de la participació ● que s’instal·lin sistemes d’energia solar.

Cal fer un esment especial al paper de suport i difusió: a la FAVB, a les AAVV del Clot, Sant Andreu, de la Sagrera i a les entitats del Fòrum Ambiental de la Sagrada Família, etc. Per contribuir a fer possible el suport i acceptació social d’aquests equipaments ambientals. Cal continuar treballant conjuntament les entitats ecologistes de l’Assemblea d’Entitats Ecologistes de Catalunya (AEEC) i les entitats veïnals, en sensibilitzar als ciutadans/es i pressionar a l’ajuntament de la ciutat, per tal que abandoni el model de gestió de residus actual que ha resultat un fracàs i desenvolupi un model de gestió dels residus preventiva i recuperadora i participativa, obrir una nova etapa de diàleg, és l'única manera d’evitar la construcció de nous abocadors i noves incineradores, que agredeixen les poblacions veïnes!!

la seva perillositat pel medi ambient: aerosols, pesticides de la llar, pintures, fluorescents, piles, oli de cotxe, envasos de productes de neteja.

necessari pel barri que contribueix a recuperar els residus dels veïns i evitar que el malbaratin. ● Què és un Punt Verd? Un Punt Verd de Barri ens ajuda a permetre la reutilització, recuperació i tractament específic dels residus perillosos de les nostres llars, completa l’oferta del Punt Verd Mòbil i del Punt Verd més propers i s’afegeix també com servei d’informació i d’educació ambiental pel barri.

Es poden dur fins a 16 tipus diferents de residus domèstics per a la seva reutilització o reciclatge El Punt Verd de Barri és un equipament d’uns 28m2, amb atenció al públic de dilluns a dissabte, on es poden dur fins a 16 tipus diferents de residus domèstics per a la seva reutilització o reciclatge: - Materials reutilitzables: que es faran servir més vegades abans de reciclar-los: la roba i el calçat, ampolles de cava, aparells d’electrònica i informàtica en bon estat i els tòners d’impressora. - Materials recuperables: que s’aprofiten com a matèries primeres per fabricar nous objectes: la ferralla domèstica (pots, coberts, olles,...), cartró, radiografies, oli de cuina. - Materials especials o perillosos: que es duen a instal·lacions de tractament específic per disminuir

Cada cop fem més residus i més nocius pel medi ambient. Els nostres hàbits i consum tenen conseqüències ambientals, afectacions importants al medi ambient. La conscienciació i participació ciutadana és clau per aconseguir reduir la quantitat i toxicitat dels nostres residus i aconseguir uns nivells més alts de reutilització i recuperació de la brossa, així contribuirem a reduir els afectes negatius que causen les deixalles dels barris de Barcelona. La campanya d’informació i educació ambiental l’està realitzant el CEPA, amb el suport important de la FAVB i les associacions de veïns/ es dels barris on s’han implantat. La campanya està dirigida als veïns i veïnes de la zona d’influència més propera, als comerços i als mercats propers, a les entitats i associacions del barri i a les escoles més properes de cada deixalleria de barri. Amb punts Informatius al carrer, visites porta per porta, cartes a tots els habitatges, contactes amb les entitats i escoles, comerços del barri. A les entitats més receptives és demana especial col·laboració per l’acte d’inauguració (actes de portes obertes), i en el seguiment del funcionament i la gestió, dels seus resultats com la tendència de participació, de l’atenció al públic i dels resultats globals. ● Un cop en funcionament És molt important que les associacions del barri es vinculin al seguiment del funcionament, gestió, resultats i de les activitats periòdiques de retorn de la informació i de reforç de la participació ciutadana. És imprescindible que les entitats proposin al Districte un seguiment i control compartit del funcionament i resultats, i per organitzar les actuacions de retorn de la informació i de reforç de la participació. Disposar dels resultats periòdicament i que es divulguin a la revista de la ciutat, de les entitats i en fulletons propis de cada Punt Verd, que es facin activitats de reforç de la participació com el reconeixement dels usuaris més participatius, com actes de lliurament de premis per aquests usuaris, organitzar visites anuals de les escoles, entitats, etc. Amb totes aquestes actuacions pretenem que el Punt Verd de Barri sigui conegut i acceptat com un equipament públic, positiu i necessari pel barri i que els veïns i veïnes l’utilitzin de forma regular. *Mercè Girona és membre del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA).

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

maig-juny de 2003

Un Plan de juzgado de guardia LUIS CALDEIRO

Algo se cuece en L’Hospitalet. Primero fue la construccción del Centro Comercial Gran Via 2; después, la instalación de la empresa Ikea, líder del sector del mueble, y en un futuro próximo será el traslado de los juzgados que actualmente tienen sede en el Paseo Lluís Companys, de Barcelona. Actuaciones que parecen seguir un plan, un guión, cuyo objetivo final, en palabras del alcalde hospitalense Celestino Corbacho (PSC), sería convertir la zona “en l’autèntic centre de l’àrea metropolitana”. La intención es, efectivamente, crear una nueva centralidad, un nuevo polo de desarrollo socioeconómico. La idea es convertir la autopista que marca el límite entre Barcelona y la periferia en una suerte de “eje vertebrador” –en su mayor parte soterrado-, con una zona de influencia donde se ubicaría una decena de proyectos urbanísticos de primer orden. El plan constituiría, por su magnitud y ambiciones, un punto de inflexión, un antes y un después en la historia de la ciudad. “Farà que L’Hospitalet deixi de ser totalment subsidiari de Barcelona”, siempre en palabras de Corbacho. El nuevo complejo se levantará en los terrenos de la Gran Vía donde se ubicaba el cuartel de Lepanto. Según datos municipales, ocupará en torno a los 53.000 m2., de los cuales 47.000 pertenecen al término de L’Hospitalet, y el resto, a Barcelona. La superficie construida alcanzará los 280.000 m2. (195.000 m2. sobre rasante), y el coste de edificación y urbanización ascenderá a 230 millones de euros ( 35.000 millones de las antiguas pesetas), aportados por el Departament de Justícia de la Generalitat. Las cifras son mareantes, y parecen indicar que nos encontramos ante una obra quasifaraónica: la “Ciudad Judicial” reunirá más de 200 juzgados dispersos por los dos municipios, triplicando el espacio útil de que disponían éstos. Se convertirá así en el mayor conjunto judicial del mundo. Serán 11 edificios transparentes, de los cuales el más grande tendrá 17 plantas. El aparcamiento dispondrá de 2.000 plazas, y entre otros servicios, podremos encontrar bibliotecas, dependencias para la Fiscalía y los colegios de procuradores y abogados, servicios lingüísticos, asistencia social, jurídica, de arbitraje y mediación... El proyecto, todo hay que decirlo, no nació con demasiada oposición: sólamente ERC votó en contra, mientras que el resto del arco parlamentario -cada grupo con sus reservas y objeciones- coincidía en aprobarlo, desde el PP hasta ICV. Las razones que aducen los republicanos son de base, y entrocan con una corriente de opinión hoy universal: el proyecto no es sostenible; demasiado grande. Jordi Portabella, de ERC, afirma que el modelo que se propone, la macroconcentración, no se corresponde con la idea de país que tienen los

Gentes que de la noche a la mañana ven cómo les crece un rascacielos frente al balcón. Vecinos que tendrán menos luz y calidad de vida. La nueva Ciudad Judicial ya ha desatado la alarma en Barcelona y l'Hospitalet

JOAN MOREJÓN

La masificación amenaza la calidad de vida de este rincón de l'Hospitalet

republicanos. Siguiendo con este argumento ecológico y anti-globalizador, nos preguntamos: ¿Cual sería el impacto medioambiental de una obra de tamañas dimensiones? En una noticia aparecida en La Vanguardia (22/3/2002) se afirma que “la propuesta evita -en la medida de los posible, dadas las magnitudes del proyecto- la

construcción de un edificio masificado” Y a los propios vecinos, cuando se les habló por primera vez de Ciudad Judicial, se les dijo que habría jardines y espacios abiertos. A día de hoy, Margarida Gimeno, miembro de la Comisión de Afectados, órgano perteneciente a la Asociación de Vecinos L’Hospitalet 2002, nos cuenta cuál es la cruda realidad: “Estamos

contentos con nuestros pisos; tienen terrazas de veinte m2. con espléndidas vistas a toda la ciudad. Cuando construyan la Ciudad Judicial, yo, que vivo en un décimo, me quedaré sin vistas, sin luz y sin intimidad, porque tendré delante una pared de cristal reflectante que distará apenas 16 o 18 metros de mi casa. Ellos podrán verme, pero yo a ellos, no”. Estas paredes

pertenecen a una serie de rascacielos distribuidos de la siguiente manera: sobre un atrio distribuidor de cuatro plantas, dos edificios de casi 70 metros de alto; uno de 60; uno de 54; uno de 48; uno de 44... Los que están frente a las viviendas medirán entre 40 y 36 metros. Para los afectados, el nuevo conjunto será una auténtica “macrociudad” con problemas de sobreedificación: Según sus datos, el proyecto pretende embutir 85.149 m2. de superficie construida sobre un terreno de sólo 45.885 m2. “Es como si una persona que calzara un 42 quisiera meter el pie en un zapato del 36”, comenta Margarida. Para lograr “meter el pie”, el proyecto se salta a la torera normas básicas del Plan General Metropolitano (PGM): distancias mínimas entre los edificios. Índice máximo de construcción , que de un 2’6 pasa a un 3’6. Atentado a la armonía urbanística, según la cual toda nueva construcción no debe superar en altura a las precedentes; armonía que, obviamente, la Ciudad Judicial daña al rebasar con creces a los edificios de Gran Vía-Centre... A todo ello hay que añadir los inconvenientes que en una ciudad tan poblada como L’Hospitalet -y con calles pequeñas, herencia de cuando era un pueblo- puede causar el hecho de querer insertar en el espacio de dos manzanas un complejo que, según los cálculos, puede “mover” al día entorno a las 18.000 personas, entre “clientes” de la justicia y “trabajadores” de la misma -abogados, jueces, fiscales y funcionarios-. Entre estos inconvenientes, Margarida cita la polución, los ruidos, los atascos y la falta de aparcamiento, pese a las 2.000 plazas ofertadas.

Los vecinos ofrecen alternativas ¿Y qué han hecho los vecinos? Pues un poco de todo: Presentación de B720), y se añaden dos nuevos en el primitivo solar. Así, de los ocho edificios Alegaciones (con el asesoramiento de Eduardo Moreno, abogado previstos, se pasa a 11. ¿Alguien lo entiende? especializado en abusos urbanísticos, tales como el de la calle Carabassa), Preguntado por el impacto para los vecinos, en cuanto a la falta de exposiciones, manifestaciones, recogida de firmas... Y hasta han ofrecido intimidad, de luz y de vistas, Nogués afirma que “el único edificio que se una alternativa contra la masificación: proponen que varios edificios se ubicará paralelo a la urbanización Gran Via-Centre distará de éste 26 trasladen a un solar anexo (de unos 7.000 m2.), cercano a la Riera Blanca, metros, y no 16 o 18”, lo cual “para una calle, es una distancia considerable”. de propiedad privada e infrautilizado. “Nos parece buena la idea” -comenta El proyecto, en su opinión, cuenta con todas las garantías, puesto que Antoni Nogués, gerente de la Agencia “la Generalitat lo adjudicó mediante de Desarrollo Urbano (ADU) del Concurso Público Internacional, Ayuntamiento de L’Hospitalet- “pero aparte de que el plan Especial la decisión atañe al consistorio de cuenta con el visto bueno de la Barcelona, ya que la finca se halla en Direcció General d’Urbanisme”. Y su término municipal”. en definitiva “es un equipamiento Algo de verdad ha de haber en las que redundará en beneficio de la reivindicaciones vecinales cuando ciudad y de toda el área el propio Corbacho, según noticia metropolitana, así como de la aparecida en El País (24/2/2003) Administración de justicia”. Sin embargo, ni siquiera el trasladó a la consellera de Justicia primer teniente de alcalde, Xavier de la Generalitat, Núria de Gispert, Casas, que defendió el proyecto, las demandas de rebaje de altura de las tiene todas consigo. Casas es los edificios y de aprovechamiento también vicepresidente de la de este solar anexo. Y que incluso Autoridad del Transporte llegó a ceder una finca que no Metropolitano (ATM) y sabe que el figuraba en el proyecto original, principal enlace de la “Ciudad situada también en la Riera Blanca, Judicial” será a través del transporte pero en el término de L’Hospitalet. JOAN MOREJÓN público, concretamente a través de La paradoja viene cuando nos El malestar es palpable entre los habitantes de Gran Vía-Centre la futura línea 9 del Metro. Y no enteramos de que en ese solar había de construirse una residencia para ancianos, equipamiento que se esfuma acaba de creer que las obras estén listas antes de que abran sus puertas definitivamente. Y que con la nueva finca, el proyecto no se descentraliza, los juzgados. Por cierto, que en el teléfono de Xavier Hernández, sino que se masifica aún más: se construye un edificio que no aparecía en Comisionado de la Generalitat para la “Ciudad Judicial”, no atiende el plan de los arquitectos (David Chipperfield y el despacho barcelonés absolutamente nadie. Señores, el culebrón está servido...

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

OPINIÓ

*Mercè Tatger

La Barceloneta del segle XVII afronta el repte del 2004

a col·locació de la primera pedra del barri de la Barceloneta el 3 de febrer del 1753, de la qual enguany s’ha celebrat el 250 aniversari, és un motiu per reflexionar sobre aquest tant singular i popular barri de Barcelona. De moment, ens resten dos anys per pensar com celebrem la definitiva ocupació del barri -el 27 de setembre de l'any 1755 quan es consagrà l'església de Sant Miquel- , i, per tant, l'inici veritable de la seva llarga història. En primer lloc, cal celebrar-ne la seva permanència urbanística i social per damunt de les successives vissicituds històriques, canvis d'usos i funcions, que ,a vegades, han estat fins i tot traumàtiques. En segon lloc, cal celebrar-ne els valors humans del passat i del present del seu veïnat. Des dels pescadors, portuaris i homes de mar, dels obrers i obreres de les nombroses i vàries indústries del barri, dels comerciants i botiguers, sense oblidar aquells que com Tomàs Garcès, Joan Salvat Papasseit o Salvador Miquel, han portat la Barceloneta al cor, a la paraula escrita, o a l’acció cultural. En tercer lloc, reivindicar la permanència de l’associacionisme i de la participació veïnal, històrica i present. Les Cooperatives, els Ateneus, serviren, abans, per unir forces envers una vida millor en un barri digne; associacions de veïns, Grup 68, grups parroquials i entitats esportives i corals han estat a les darreres dècades impulsores de programes de millora, i, amb la seva permanència en el barri, mantenidores de la seva identitat oberta sempre a d’altres identitats.

Cal fer un debat seriós i participatiu sobre el futur de la Barceloneta Finalment, cal, en ocasió del 250 aniversari del 27 de setembre del 1855, fer un debat seriós, ben preparat, participatiu, i el que és més important, amb intenció de continuïtat, sobre el futur de la Barceloneta. El barri presenta, encara, problemes: d’habitatge; de millora a l’espai urbà intern; de suport a la gent gran; d’atenció als joves; d’escolarització i acompanyament dels nous vinguts; d’arrelament de la població flotant; sense oblidar la relació, sovint conflictiva, amb les cada dia

Imatge de la ciutat el 1751, del llibre Els barris de Barcelona

més potents activitats d’oci i turisme del seu perímetre que amenacen en ofegar-la. Potser no són necessaris grans plans ni actuacions urbanístiques exemplars, cal debatre una metodologia d’intervenció a la mida de les persones, dels residents i de les seves necessitats, no a la mida dels projectes megalòmans d’una ciutat, que en masses aspectes només vol competir en el rànquing de les grans ciutats de la globalització, i va en camí de convertir el seu espai central en un lloc turístic, despersonalitzat i adotzenat. Les actuacions del futur han de ser respectuoses amb els valors patrimonials de la Barceloneta que constitueix, avui encara, un dels millors exemples d’urbanisme barroc acadèmic de Catalunya i d’Espanya, a més a més de bressol de la industrialització catalana, i gresol, en el passat, de les terres d’Espanya i, avui, de les terres del món. Cal debatre els models d’intervenció en les dues illes i en els pocs edificis originals del model del segle XVIII que resten; per tant, no s’ha de permetre cap més actuació com la produïda en un dels pocs edificis originals del segle XVIII – i primera seu d’una de les empreses més emblemàtiques de la industria catalana (Foneria

Kiosk

* Mercè Tatjer Mir, geògrafa i historiadora. Ha realitzat la seva Tesi Doctoral (1988) sobre el barri de la Barceloneta. El seu llibre “La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera” (1973), fou una fita important en el coneixement i presa de consciència del barri. Podeu enviar a l’autora iniciatives i suggeriments sobre la temàtica de l’article: carrer@ lafav.com

Rauxa

Com es perden cinc regidors

Martin Shaw M. EUGENIA IBÁÑEZ

L’única cosa positiva de perdre unes eleccions, o de guanyarles de manera vulgar, és l’anàlisi de les causes que hi han portat. El passat dia 25, joan Clos va perdre cinc regidors, va obtenir el pitjor resultat de les llistes municipals socialistes a Barcelona des del 1979 i l’explicació que l’alcalde va fer a aquest diari d’aquest teòric fracàs va ser la següent: “La meva gestió ha sigut víctima del context polític general”. És probable que els 60.000 barcelonins que diumenge van deixar de votar Clos considerin que aquesta frase, a més de críptica, és una excusa de mal pagador. Segur que aquests ciutadans en tenen una versió diferent, i que alguna pot coincidir en el següent llistat: ● Barça 2000: salvació econòmica d’un club camuflada en reforma urbanística especulativa. ● Diagonal-Mar: parc públic hipotecat per pisos d’alt nivell. ● Pla Director d’Horta-Guinardó: pisos en zona d’equipaments. ● Túnel d’Horta: indefinició municipal. Obra al servei del cotxe. ● Pla d’equipaments: previst en el Pla General del

Lacambra) que restaven en peu al carrer Sant Carles i que ha estat especulativament i bàrbarament malmès. Cal, també, respectar d’altres restes patrimonials – mercat, antigues instal·lacions industrials com els Tallers Ciervo-, a més a més de conservar la trama del barri, un dels seus millors patrimonis urbanístics. Les intervencions sobre el teixit residencial s’han d’entendre en la seva complexitat, en el marc de les dinàmiques immobiliàries més recents des d’una òptica socio-urbanística – reivindiquem el social-urbanisme-, deixant de banda visions excessivament higienitzadores i reduccionistes que nomes netegen els espais i perpetuen els problemes, o obren camí a l’especulació. Qualsevol intervenció ha de comptar amb la participació del veïnat que en d’altres moments – com en l’elaboració de l’”Estudi previ a la remodelació de la Barceloneta” (1978), en la redacció del Pla Especial de Reforma Interior (PERI 1982-1985), o en la gestió dels nous habitatges de la Maquinista, i en moltes d’altres iniciatives socials- ha mostrat ja la seva exemplaritat, eficàcia i bons resultats. Tenim quasi dos anys per endavant per preparar una commemoració que miri amb rigor històric al passat, però que es projecti seriosament cap el futur. Cal que sigui una celebració realment participativa -sense cap mena de intermediació burocràtica- i educativa que expliqui als nens i joves la història del barri. Només així deixarem al barri alguna cosa més que el bon record d’una festa circense amb cercavila, música i focs artificials. Potser un petit museu o un centre d’interpretació sobre la història, el present i el futur del barri, creat a partir dels materials recollits per la valuosa iniciativa del “Museu Popular de la Barceloneta”, amb aportacions d’altres entitats i veïns, seria un lloc adequat per solament conèixer el passat, sinó per debatre rigorosament i participativament el futur, del qual els veïns han de ser-ne els protagonistes.

1976 per fixar les necessitats de la ciutat. No s’ha realitzat. ● Dèficit de vivenda: les transformacions urbanístiques dels últims anys s’han fet sense preveure vivenda pública. Ara, l’ajuntament construeix pisos per a joves en sòl d’equipaments. ● Frenopàtic de les Corts: s’instal·larà la clínica Dexeus amb un ús abusiu de l’espai. ● Guàrdia Urbana: invisible a la via pública en feines de prevenció. El seu rastre només es pot seguir a través de les multes. ● Montjuïc: hotel de luxe en sòl públic. ● Can Tunis: degradació consentida i patiment humà innecessari a l’allargar el trasllat de les famílies que hi viuen. ● Falta de participació ciutadana. Exemple: el projecte de la plaça de Lesseps es va aprovar sense el coneixement dels veïns. ● (Línies en blanc perquè cada un dels 60.000 votants inclogui per què va canviar el vot).

El Periódico, 30 de maig de 2003

Okupa de Can Masdeu i veí de Nou Barris. Expert en accions d’escalada que va participar en la defensa pacífica de l’okupació de la masía. Martin, junt amb la seva companya Cristina, va protagonitzar una acció de protesta contra la cimera d’Evian. Es van penjar d’un pont a 21 metres d’alçada intentant impedir el pas dels cotxes oficials. L’acció la van preparar a consciència i amb tots els dispositius de seguretat necessaris. Agents de la policia suïssa es van apropar amb ràbia, van arrencar les pancartes i un d’ells va tallar amb una navalla la corda. Martin va caure de 21 metres a sobre d’un rierol amb poca aigua i moltes pedres, resultant greument ferit. Els companys van impedir que la Cristina també caigués. La policia va intentar confiscar màquines de fotos i vídeo sense aconseguir-ho. Avui, mitjançant Internet, es poden veure les proves de l’intent d’assassinat. El criminal ha de ser castigat. No és suficient que, a la força, hagin obert una investigació. A Martin, Cristina i els seus companys pacifistes, la nostra solidaritat i afecte.

La Veu del

EL CUARTO FOSC

CARRER

maig-juny de 2003

25 M: Fotos insòlites

Jordi Pujol Fa 73 anys, deixa el càrrec de President i diu sense embuts que una de les causes de la regressió de la llengua catalana són els immigrants: «Cada any arriben 65.000 immigrants que no entenen ni jota del català». No és nou. Culpar els nous veïns i veïnes de ser responsables dels problemes de la llengua catalana es injust. Per què no es pregunta com viuen els nous veïns a les nostres ciutats. Si alguna cosa ha quedat clara en la història dels nostres barris és que els immigrants tenen vocació d’incloure’s activament a la societat en la que viuen. Abans que la llengua, tenen prioritat l’habitatge, la salut, la feina i cobrar un salari per poder menjar. Una vegada resolts aquests temes, els costums i la llengua venen per afegiment. Diem al senyor Pujol que la precarietat de la llengua té causes socials i que si no s’actua per tal d’eradicar els guetos socials i urbanístics existents, anem per mal camí. En els últims dies, Jordi Pujol fotografiava la futura Catalunya dient que seria "una societat de vellets que beuen cervesa cuidats per negres que, a més, seran qui pagaran les pensions". Frases ofensives però que, d'altra banda, no trobem el seu aspecte negatiu: serà un senyal de bona salut ciutadana que ciutadans negres o d'altres colors, amb les seves cotitzacions laborals, paguin les pensions dels jubilats catalans. Condemnem al President a veure cent cops La Mari: la vida d’una emigrant andalusa arribada al Verdum i donada a conèixer per TV3.

Imma Mayol

Joan Clos

Va accelerar a l’últim tram de la campanya. Va ser més agressiva i original i, com podem veure, va arribar a portar la peanya d’una verge perifèrica, com si de la romería del Rocío es tractés. Felicitem a la candidata per la pujada experimentada, però no creiem que hagi de passar-se els pròxims anys assistint a les processons. Amb una vegada n’hi ha prou. La verge va prendre bona nota. Serà més important que vigili el «gir a l’esquerra». Això serà un miracle que farà recuperar la fe a més d’un.

Potser l’alcalde va llegir algun sondeig que assenyalava la futura pèrdua de regidors, perquè no s’ho va pensar dues vegades i es va pujar al metro. Va fer servir el transport públic!! Es va apropar a la població i potser va arribar a patir algun estrenyiment. Li recomanem que navegui menys per mar i aire i continuï freqüentant el transport públic. Entre d’altres coses, els veïns el veuran proper i el mateix alcalde podrà comprovar in situ els dèficits existents.

Alberto Fernández Díaz Que ve el llop!

FERRERES

Malament ha provat al PP que es mantingui la coalició de govern a l'Ajuntament i que, a més a més, tingui més pes l'esquerra no socialista. El gir a l'esquerra l'han demanat les urnes, i aquells que han guanyat vots són responsables que es porti a terme. Alberto Fernández, candidat a l'alcaldia per ordre d'Aznar, ha aixecat el crit, millor dit, l'alarit llençat a l'opinió pública amb gran estridència: Que governin en minoria! Que no claudiquin! Clos és hostatge dels radicals i independentistes! (No es va atrevir a utilitzar la paraula "comunistes" com va fer, reiteradament, Aznar). Senyor Fernández: menys cridar, menys histerismes i si vol ser una oposició lleial a la ciutat, intenti que Madrid doni llum verda a la Carta Municipal. S'en anirà Aznar i Barcelona quedarà marginada.

PUBLICITAT

La seguretat viària, objectiu de tots L’Ajuntament de Barcelona impulsa un seguit de mesures per reduir els accidents de trànsit i la seva gravetat La ciutat de Barcelona ha reduit progressivament en els darrers anys el número d’accidents de trànsit. Si fa quatre anys es van registrar prop de 13.000 sinistres en els carrers i vies de la nostra ciutat, l’any passat n’hi van haver al voltant d’11.400 (un 11,6% menys). El número de víctimes

mortals també va disminuir notablement l’any passat, amb 35 víctimes mortals davant les 59 de l’any anterior. La millora de la seguretat viària és un dels eixos prioritaris d’actuació que marquen les polítiques de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, i constitueix un dels objectius recollits en el Pacte per la Mobilitat. Aquest eix s’emmarca en els objectius fixats per la Unió Europea de disminuir el nombre de víctimes mortals i molt greus per accidents de trànsit en un 50% per l’any 2010. El Pla municipal de seguretat viària estableix un seguit de mesures que es duen a terme de manera permanent i coordinada entre els diferents departaments municipals implicats per conèixer amb detall les causes dels accidents i actuar per prevenir-los.

Entre aquestes mesures figuren els anàlisis de punts de risc, l’elaboració d’estudis d’accidentalitat, la realització de programes d’educació viària, la difusió de campanyes de sensibilització i comunicació (com les relacionades amb l’ús del cinturó o del casc), i l’execució d’actuacions de disciplina viària. En el marc d’aquestes actuacions de disciplina viària, es fa especial incidència en evitar aquelles situacions i infraccions que poden generar risc per als propis conductors o per a la resta de ciutadans. Cal tenir en compte que, a la ciutat, les principals causes d’accidents són la manca d’atenció en la conducció, desobeir el semàfor o no mantenir la distància de seguretat. Així, a banda de la tasca de prevenció i control habitual que

Els radars instal·lats a les rondes han reduït els accidents

realitza la Guàrdia Urbana, l’Ajuntament ha instal.lat nous radars pel control de la velocitat a les rondes de Barcelona, amb l’objectiu de fer respectar els límits de velocitat i disminuir el número d’accidents. Només en els dos mesos transcorreguts des que es va anunciar la instal.lació dels aparells, a l’abril i el maig, els accidents a la Ronda de Dalt i la Ronda Litoral

www.bcn.es/mobilitat

han disminuit prop d’un 30%. La mitjana de velocitat ha disminuit també en aquestes vies. Aquests dos factors demostren l’eficàcia d’aquest sistema de control de la velocitat Pel que fa a la desobediència dels semàfors, l’Ajuntament ha instal.lat càmeres fotogràfiques en algunes cruïlles de la ciutat per prevenir accidents.

La Veu del

maig-juny de 2003

DOSSIER

CARRER

George Orwell, testimoni a Barcelona Als cent anys del seu naixement, hem preparat un dossier compost per diversos treballs. Antonina Rodrigo relata la trobada del brigadista amb el jove periodista Víctor Alba. Marc Andreu fa referència a la llarga història de la seva millor obra, Homenatge a Catalunya. Albert López relata la vida

quotidiana en una Barcelona en guerra. Quatre joves periodistes escriuen la crònica de "24 hores" a la plaça que porta el nom de l'escriptor. Completen el dossier dues entrevistes, una a l'historiador del POUM Pelai Pagès i una altra, en contraportada, on l'historiador Josep Fontana fa

referència a la col·laboració d'Orwell amb el ministeri britànic d'afers exteriors. De confirmar-se aquestes especulacions, les seves denúncies, per ben intencionades que fossin, constitueixen una taca que no anul·la totes les seves anteriors aportacions

DOSSIER El brigadista que paseó con Víctor Alba Antonina Rodrigo*

A ●

unque esporádico el primero, por República y recibir el título de bachiller. sus orígenes, ambos no parecían Entre las Ciencias y las Letras, optaría predestinados a recorrer por estas últimas. De cierta manera, era juntos los agitados y apasionantes tiempos el terreno en el que el encuentro y las coincidencias con Orwell acabarían de la revolución española de 1936. Orwell había nacido en 1903, en concretándose. Al inglés, que ya había probado Bengala (India), donde estaba destinado su padre, alto funcionario del Imperio fortuna -es un decir- con varias novelas, Británico. Llegaría a cursar estudios los ecos llegados a la Gran Bretaña los acontecimientos superiores en el reputado colegio de Eton, s o b r e donde en 1917 tuvo de profesor de francés revolucionarios que se desarrollaban al pensador Aldous Huxley. Estudios que en España, y muy especialmente en interrumpió para dedicarse al Cataluña, debieron incitarle a vivirlos periodismo, lo que le llevaría en el otoño de cerca. Y en diciembre de 1936 llegaba a de 1937 a interesarse por la guerra de España. Entretiempo, en 1935 contrajo Barcelona. “Había viajado a España matrimonio en Eileen, con la que se escribe- con el proyecto de escribir artículos adentró en los barrios obreros de periodísticos; pero ingresé en la milicia casi de inmediato. Lancashire y Yorkshire, lugares Porque, en esa época y en esa desolados por el atmósfera parecía paro y la miseria. Y "En esa época y en esa ser la única actitud donde se acabaron concebible. Los de arraigar sus atmósfera, ingresar anarquistas convicciones en la milicia parecía socialistas. s e g u í a n manteniendo el Víctor Alba nació la única actitud control virtual de en 1916, en concebible" Cataluña y la Barcelona. En el revolución estaba seno de “una familia en pleno apogeo”. respetable”, como la califica él en el Víctor Alba evocó su primer tomo de sus memorias. Su padre encuentro con Orwell: “Un día me llamaron era fabricante de tejidos en Sabadell. Y de la Asociación de Periodistas y me por parte de su madre, también se pidieron que pilotara por Barcelona a un dedicaban a fabricación de mantas. periodista inglés. Era un tipo alto, delgado, Cuando empezó su bachillerato en los con cara de caballo y algo desgarbado. Lo último años 20, su destino se había llevé por varios lugares, donde se había trazado: el ramo textil. Pero como Orwell, luchado en las barricadas. Le expliqué la las ideas socialistas irrumpieron en su situación y me hizo algunas preguntas. vida recién proclamada la Segunda Parecía triste. Era George Orwell, del que, más tarde, leería con pasión todos sus libros. En particular, uno que le envidiaría: su Homenaje a Cataluña.” Orwell abandonó la ciudad, en la que las clases adinedaras habían dejado de existir, y se incorporó a una centuria de milicianos que se disponía a integrarse en la “Columna Lenin”, cuyos mandos eran militares del Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM), que combatía en el frente de Aragón, por tierras de Huesca. Orwell se sintió bien entre nosotros. En un principio Víctor Alba George Orwell trató de desenvolverse en francés, pero no

AGUSTÍ CENTELLES

Orwell sobresale en talla al final de la columna Lenin tardó, con la ayuda de un pequeño diccionario, de hacerse entender en castellano. Y a este propósito haría una de sus hermosas alusiones a nuestro carácter: “Nunca me sentí desplazado; pero prefiero ser extranjero en España y no en cualquier otro país. ¡Qué fácil resulta hacer amigos en España!” De enero a mayo de 1937 estuvo en la Sierra de Alcubierre, donde llegó a combatir cuerpo a cuerpo con el enemigo. Y ascendió a cabo. Sobre la relación mandosmilicianos, Orwell anotaría: “Cuando un hombre se negaba a obedecer una orden, no se le castigaba de inmediato. Primero se apelaba a su espíritu de camaradería. Una persona cínica, sin experiencia de mando, podrá afirmar sin demora que esto no puede funcionar jamás; pero lo cierto es que funciona. Los periodistas que se burlaban del sistema de militancias, pocas veces recordaban que éstas tuvieron que contener al enemigo mientras que el Ejército Popular se adiestraba en la retaguardia. Y el mero hecho de que las milicias hayan permanecido en el frente constituye un tributo a la fuerza de la disciplina revolucionaria, pues hasta junio de 1937

(con la plena militarización de las milicias), lo único que las retuvo allí fue la lealtad de clase”. En uno de los combates, Orwell fue gravemente herido en la garganta y fue trasladado a Barcelona, a donde llegó en vísperas de los Sucesos de Mayo. Del 3 al 7 de mayo, Barcelona volvería a recibir los combates de julio de 1936, casi con las mismas barricadas. Pero esta vez se enfrentaban militantes comunistas, con el gobierno central y catalán a su lado, contra los del Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM) y de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Enfrentamiento en el que se ventilaba: Primero, la liquidación del POUM como fuerza política revolucionaria. Y segundo, la neutralización de la CNT, privándola de alguna de sus conquistas revolucionarias. Estas fuerzas proclamaban que la guerra y la revolución debían ir a la par, mientras que aquellas preconizaban que todo debía estar supeditado a la guerra. Orwell libraría sus últimos combates en las calles de Barcelona, al lado de sus compañeros del POUM, en la misma trinchera que su joven guía Víctor Alba. * Historiadora

La Veu del

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2003

24 hores a la Plaça Orwell Rosa Mº Marcer, Luis Caldeiro, Iris Martín, Cristina Sirur i Elia Herranz

S ●

Matí

Dues taules més enllà de la terrassa on ón les deu del matí del 23 de maig de 2003 i la plaça George Orwell estic asseguda hi ha dues estrangeres que encara dorm. Enmig hi ha dos es fan una fotografia. Són totes dues rosses nens que juguen a pilota i porten un vestit taronja i un de lila que donen una mica de vida en un punt respectivament. Intento endevinar quin de la ciutat on encara no hi circula gairebé idioma deuen parlar però em resulta del ningú. De moment, només hi ha dues tot impossible escatir-ho perquè les tinc terrasses que estan muntades: la del una miqueta lluny. Paral·lelament, sento Karam!, i la del Oviso. Trio la primera i els crits de: "Butano, Butano". Es tracta des d’aquí es pot divisar tota la plaça. De d’un paquístaní que passa per la plaça a cop i volta me n’adono que els de la taula repostar bombones als veïns que ho del costat estan mirant un mapa, que requereixin. S’ha obert la botiga de roba de segona probablement els proporcionarà mà que hi ha al mig l’orientació que de la plaça. Es tracta necessiten. de l’Ombú; mentre Molt a poc a poc, van obrint sona la plaça dóna senyals música reggae. Just que es va despertant. al damunt de la Cap a les onze hi ha Mentre torno al botiga hi ha una una colla finestra amb un meu seient inicial, d’estrangers que la quadre col·locat que creuen en direcció al se'm creua una diu: “Take care big carrer Escudellers princesa brother watching!”. enllà. De ben segur Al costat de l’Ombú que tots s’han fixat hi ha una bogaderia i en el monument al un restaurant mig que té una forma anomenat Dionisios. ben estranya. Té Ha arribat una mica d’animació a la dues peces: un cilindre de formigó i una barra de ferro que va donant voltes. De plaça. Es tracta de dos nouvinguts que sobte me n’adono que hi ha dos papers porten un clarinet i un acordió. Mentre penjats. La curiositat m’hi fa acostar i veig van tocant hi ha una colla de turistes al que són l’anunci de dos concerts. Mentre Mike’s Bike Tour’s i lloguen bicicletes per torno al meu seient inicial, se’m creua una anar a donar un tomb per la ciutat. Just princesa. Podria ser una estàtua de les que enfront del Mike’s hi ha el bar Oviso: hi ha va a la Rambla a treballar. La meva hipòtesi una baralla entre un home minusvàlid i un les té totes per esdevenir una certesa perquè altre que està assegut a la terrassa. va corrent en direcció a la Rambla i de ben Finalment tot s’acaba dissipant i la baralla segur, penso jo, que deu fer tard a treballar. acaba amb un no res.

DANI CODINA

Aprofitant l'ombra dels arbres en un dia que es presenta calorós

JORDI TARRÉS

Asseguda, caminant o en bicicleta, la gent omple la plaça a les tardes

S ●

Tarda

ón les quatre de la tarda. Vaig a la plaça pel carrer Escudellers, que es l’artèria que l’ insufla vida des de les properes Rambles, amb el seu tràfec constant de gent. Prenc posicions a la terrassa d’un bar i tant bon punt arribo faig un parell de constatacions: Primera, uniformitat. Aquí no hi ha tercera edat ni primera infància, sino joves, joves en aquella època daurada que va de la vintena fins als trenta i tants. Segona, tot traspua bohèmia. El look hippy, neohippy o okupa, com vostès prefereixin, domina l’escenari, juntament a una certa forma de vida informal i pausada, de viu i deixa viure; allò que s’ha vingut a anomenar buen rollito. Però no tot és uniforme aquí. El bon observador distingueix dos sectors ben diferenciats: el canalla i el formal. El primer el formen gent que es reuneix en rotllanes per beure litrones, tocar la guitarra o simplement passar-se la tarda asseguts a la vorera. El segon són turistes que consumeixen la seva cervesa segons manen els cànons: a les terrasses i pagant. També són joves, però l’actitud és molt diferent. Dir plaça Orwell és mencionar l’escultura horrible que es troba a un del seus vèrtex -una mena de monòlit coronat per una pilota de fusta- i que sembla produeix en tot aquell que la mira els mateixos efectes d’al·lucine que l’àcid lisèrgic. D'aquí el nom popular de plaça del Tripi. Però també és fer referència a l’espai públic mediterrani per excelència, l’àgora. Però l’àgora, lloc de relació, d’intercanvi i de llibertat, és avui un àmbit perfectament controlat per les administracions. M’explico: durant les hores que vaig passar allí, successives policíes -Guàrdia Urbana, Nacional- no van deixar d’arribar en onades contínues, en acció de patrulla. I sempre la mateixa escena: baixa un agent del furgó, i invita a les rotllanes de joves que beuen litrones a abandonar la plaça. El seu delicte? Cap en principi, como no sigui el d'atemptat a l’estètica, la qual cosa pot influir negativament en el turisme.

Són les cinc de la tarda, i la sortida dels col·legis envaeix la plaça amb rialles fresques. Un aire nou renova l’uniformitat generacional de l’indret. Els locals -bars, botigues- tenen la mateixa aroma bohèmia de l’entorn, però hi ha dos que destaquen. I són antagònics, símbols cadascú de la seva pròpia època. La botiga de queviures de Vicente Navarro és el típic comerç de tota-la-vida. Vicente porta setze anys regentant-la, i recorda quan “ni tan sols ens arribava la llum del dia, perquè abans de la plaça hi havia un bloc de cases que ens treia la claredat, i el carrer amb prou feines feia dos metres d’amplada”. A la nostra pregunta de si li sembla bé l’acció de "neteja" de la policia contra els bevedors, el botiguer contesta afirmativament, encara que ens fa notar que si hi ha gent que beu és, precisament, “perquè hi ha plaça”. Enfront la tradició, el local de l’Abdel és tota una incursió en la posmodernitat. L’Abdel és l’encarregat de la Ciberbugaderia, un lloc on pots fer la bugada mentre navegues per la Xarxa. A la planta de baix, les rentadores; a la de dalt, els PC. “La idea original dels propietaris” comenta- “era instal·lar una cafeteria, però al final la cosa va derivar cap a Internet”. Ens explica que la seva clientela està formada sobretot per estudiants estrangers i pels turistes allotjats a les pensions dels voltants. També està d’acord amb l’acció policial “per evitar que es consolidi la idea de que la plaça és un punt de reunió per als borratxos”. A la plaça li escau el reggae: l’ambient liberal, la roba dels joves... tot acompanya. I les rotllanes musicals -aquelles que empunyen una guitarra en comptes d’una litrona- entonen sempre aquesta música. Ara mateix, des de l’altaveu d’una botiga de modes, resonen les notes d’aquesta tornada: “Stand Up for your Rights”. Al costat de la plaça, un carrer que és símbol de moltes lluites: el carrer Carabassa, amb els seus preciosos ponts tendits des dels primers pisos i la seva cúpula de la Mercè al fons, retallantse contra el cel. Policia, reggae, litrones... Si Orwell aixequés el cap!

La Veu del

A ●

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2003

Nit

rriba la nit, son les 22 hores, les terrasses dels quatre bars que hi ha a la plaça estan plenes. Joves que seuen al terra, llaunes de cervesa, una dona jove que li dóna el pit al seu nadó asseguda a les escales. Al costat, una parella menja pizza i comenta l’actualitat esportiva. A l’altra banda, un grup d’alemanys criden al voltant d’una taula plena de gerres. La plaça George Orwell és un punt important a la moguda nocturna de Barcelona. És un lloc cèntric on els locals obren fins tard. Curiosament, l’augment de vigilància a la plaça no ha fet disminuir l’ambient. Ni les càmeres de seguretat ni el pas freqüent de la Guàrdia Urbana han aconseguit dissoldre la “moguda hippie” i multicultural del lloc. Quan preguntem a la cambrera del Oviso sobre les càmeres, comenta que gairebé no ha influït en el comportament de la gent, i de seguida ens pregunta: “però, és per fer-vos un porro?

Els bars tanquen però la gent es queda Cap a la una de la matinada comencen a tancar les terrasses. Els cambrers retiren les taules i les cadires, però la gent continua de peu, xerrant. Passada una estona, alguns grups marxen, d’altres entren als bars i la resta es quedaran asseguts a la plaça, amb les seves xibeques i càntics, fins que aguantin. És a aquesta alçada de la nit, quan succeeixen algunes escenes pintoresques. Un parell de joves mostren a tot el món jocs malabars i un combat de capoeira; un home gran, en cadira de rodes, trenca ampolles de vidre contra les parets mentre un dels cambrers li renya i li demana, “com cada nit”, segon comenta, que s’aturi. Als bars tanquen a les tres. Ja no hi ha llum als balcons. En una nit, ens han ofert roses, tabac, clauers, encenedors, llaunes de cervesa i hachís. Tot i que la plaça George Orwell pugui semblar un lloc conflictiu, el cert és que seus a una taula i realment dóna gust pendre’s alguna cosa en una nit d’estiu. I observar.

DANI CODINA

La nit a la plaça Orwell des d'un punt de vista privilegiat

Matinada

E ●

ls llums del forn són els únics que es mantenen quan despunta el dia a la plaça, obert a mitja persiana perquè no és qüestió d’alimentar totes les boques que passen per allà, encara que ho han fet més d’un cop. Però a partir de dos quarts de 7, les no poques ànimes en vetlla poden adquirir un esmorzar a la fleca adjacent on treballen la Cristina, que ve cada dia des de La Mina, i l’Eva, des de Badalona. És dur llevar-se tan d’hora però les dues es troben a gust aquí. L’Eva va dubtar quan li van oferir la feina. El barri tenia mala fama i venir a aquelles hores… Però assegura

que està vivint “coses sorprenents, positives” i està convençuda que “aquesta plaça és especial”. Cristina, més pausada, molt jove, se la mira amb ulls de son: "Especial? No sé… Però m’agrada treballar aquí", diu després de pensar una estona. Apareix l’Oriol, fill de l’amo del forn "per la qual cosa em toca pringar a totes hores". Viu a la plaça des dels 7 anys i la finestra de la seva habitació està just a sobre de la famosa càmera que per primera vegada va instal·lar l’ajuntament en un lloc públic, cosa que ens dóna peu a establir vincles amb la novel·la 1984 del nostre escriptor. "Des que la van posar ja se l’han carregat

DANI CODINA

Als voltants de les 9 del matí, els brocanters comencen a muntar les parades d'antigüitats i col·leccionisme

4 o 5 cops", diu l’Oriol. "És fàcil. Venen amb una escala, amb la cara tapada; un cop i ja està". L’Oriol no creu que la càmera o les rondes de la guàrdia urbana siguin la causa de què el barri hagi millorat en els últims tres anys. Seiem en un graó i a les 8 menys cinc entra el primer raig de sol. Eva ens ha explicat que cada dia veu gent que passa la nit o el matí asseguda parlant "com a la pel·lícula Los lunes al sol". Avui, la major part són gent jove i no tan jove que ve de festa i no acaben de caminar recte. Ens ofereixen un porro. Ens demanen una cigarreta. Bon rotllo i cansament general. Es van obrint persianes i arriba BCN Neta, que divendres i dissabtes neteja la plaça amb mànegues a pressió, encara que, ens asseguren, "el manteniment és de 24 hores". BCN Neta es composa en aquest cas d’un treballador madur i un altre de molt jove, que sembla s’entenen bé i es van alternant les tasques, encara que és el més gran qui crida l’atenció d’un jove que ha deixat la llauna de cervesa al costat de la paperera i no a dins. Cap problema, jefe. Als voltants de les 9, la gent de l’Associació de Brocanters Encants del Gòtic comença a muntar les parades d’antiguitats i col·leccionisme com cada dissabte des de fa 5 anys. Adolfo ens explica curiositats sobre els objectes que exposa a la seva parada, com ara una funda de ploma que conté una lupa diminuta on es pot veure miraculosament a la verge de Montserrat. Abans la plaça era una altra cosa. Hi havia un sofà nit i dia on el personal subministrava paperines a la clientela, el capo vigilant al cotxe des de l’altra cantonada. Els hi havien arribat a amenaçar a punta de navalla "per defensar el seu lloc de treball". Un altre estiu es va instal·lar un campament d’unes 50 persones vingudes de mitja Europa i van sorgir problemes de convivència. Les estrebades diàries. Conclusió: les agències de viatges van "prohibir" als turistes baixar més enllà de la plaça Sant Jaume. La lluita per dignificar la plaça és més lenta que el dany que se li ha infligit des de diversos fronts. Sonen les 10 i surt d’un portal l’homerellotge que treballa com a estàtua a la plaça de la Catedral. Nosaltres donem per acabada la marató.

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

La Veu del

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2003

Primeres edicions censurades pel franquisme de l'editorial Ariel

La novel·la es va editar en diverses llengües i països

La llarga història d'Homenatge a Catalunya Marc Andreu

Q ●

uan el director artístic Calixto Bieito estreni, en el marc del Fòrum 2004, la seva versió teatral del llibre Homenatge a Catalunya, Barcelona potser saldarà el deute històric que té amb l’escriptor anglès George Orwell, incrementat per les càmeres del Gran Germà que vigilen la seva plaça a Ciutat Vella i començat a reduir per les editorials amb motiu del centenari del seu naixement. Reedicions al marge, si el novembre passat Vergara Editores ja va publicar la biografia Orwell, de Jeffrey Meyers (que no és, però, la darrera biografia apareguda en anglès), en el que portem de 2003 l’editorial Emecé ha publicat l’assaig La victoria de Orwell, de Christopher Hitchens, Edicions 62 ha publicat per primer cop en català el llibre Sense ni cinc a París i Londres, i Edicions de 1984 ha fet el mateix amb Dies a Birmània, que Destino va editar mutilat el 1955 com La marca i que ara rescata també, en castellà, Ediciones del Viento amb el títol original de Los días de Birmania. Però si, como diu l’historiador Pelai Pagès, “l’experiència catalana d’Orwell és determinant per entendre la seva producció posterior” (les novel·les La revolta dels animals i 1984), és difícil d’explicar per què a Espanya no ha existit fins avui una edició crítica i sense censurar d’Homenatge a Catalunya. Una obra que el seu prologuista nordamericà Lionell Trilling ja va destacar el 1952 que era un dels “documents històrics més importants de l’època”. L’editorial Tusquets acaba de publicar Orwell en España, que inclou, a més a més de cartes i textos de l’autor ja editats parcialment a Mi guerra civil española (Destino, 1978), la versió canònica del que

el prologuista i especialista orwellià Soldados de Salamina. Però l’any 2000 Ariel Miquel Berga defineix com “un del llibres (una editorial del Grup Planeta) es va més valorats” d’Orwell i, encara avui, “un descuidar de renovar els drets castellans dels testimonis més escoltats i respectats” del llibre d’Orwell i això va possibilitar que de la guerra civil. El reportatge d’Orwell la petita editorial Virus, segons explica el sobre les seves vivències como a milicià seu editor Patric de San Pedro, els del POUM al front d’Aragó i a la Barcelona aconseguís i publiqués aquell mateix any la revolucionària i convulsa de maig de 1937 primera edició bona a Espanya d’Homenatge apareix a Tusquets en la versió que Peter a Catalunya, basada en una versió ja Davison va editar per a les obres completes traduïda i publicada el 1963 per l’editorial de l’autor en anglès (Secker & Warburg, argentina Proyección. Aprofitant els drets catalans de l’obra 1998). És a dir, amb els canvis que Orwell va dictar sis mesos abans de morir, el que sí té encara Ariel, la també editorial del 1950, a l’editora francesa Yvonne Davet Grup Planeta Destino acaba de treure ara, —entre ells, el desplaçament de dos capítol per fi, la versió corregida i sense censura de com a annexes finals i algunes precisions l’obra en llengua catalana. Tot i això, aquesta sobre el paper de la guàrdia civil i la última edició de Destino no disposa de l’aparell crític i guàrdia d’assalt justificatiu que sí republicana—. I, el incorpora Tusquets que és més i, en part, també important, sense la Per fi podem llegir, Virus, mentre que censura que va imposar el i per triplicat, la versió conserva, en canvi, (se suposa que franquisme a la sense censurar de actualitzada) la primera edició traducció catalana castellana i l'obra més important clàssica de Ramon catalana de de George Orwell Folch i Camarassa i l’editorial Ariel, el el pròleg de Trilling. desembre de 1969. Dels pròlegs, cal Abans ja havien intentat publicar a Espanya Homenatge a destacar que fins que Miquel Berga no ha Catalunya, sense el permís de la censura, fet el seu per a Orwell en España, de Verrié Editores, el 1964, i l Pòrtic, el 1967. Tusquets, Homenatge a Catalunya era una La versió censurada d’Homenatge a obra molt maltractada en les seves Catalunya de l’editorial Ariel, amb el introduccions. De fet, el mateix Orwell va pròleg de Trilling, es va reeditar set descartar en vida, el 1947, un pròleg d’André vegades amb diferents portades. En la Malraux per a una edició francesa, donat sisena edició, Ariel fins i tot va plagiar un que la seva condició de ministre de Charles disseny de portada anterior fet per de Gaulle després de la segona guerra l’il·lustrador Rai Ferrer, i en la seva setena mundial va fer recel·lar l’autor. Així doncs, i última edició, Ariel va fer servir la i més enllà del pròleg argentí de Jacobo mateixa foto de Robert Capa que ilustra Maguid, Jacinto Cimazo, del 1963, la única l’exitosa novel·la de Javier Cercas introducció d’entitat que circulava era la ja

Belles edicions editades per Gutemberg-Cercle de Lectors amb pròleg de l'escriptora comunista Teresa Pàmies

esmentada de Trilling. Menció a part mereix el pròleg que el 1996 va fer l’escriptora comunista Teresa Pàmies per a una edició especial de Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, en català i castellà, il·lustrada pel pintor Arranz Bravo. Pàmies, que el 1937 era una jove capitana del PSUC que es va enfrontar al POUM d’Orwell, va escriure una introducció políticament correcta però que, a redòs de l’impacte que, el 1996, ja havia tingut la pel·lícula orwelliana de Ken Loach Tierra y Libertad, té alguns fragments significatius: “Res justifica una guerra ni una revolució entre germans de sang i de classe. Aquest seria el missatge de George Orwell. (…) Per haver denunciat la fal·làcia del socialisme estalinista, molts militants van ser injustos atribuint-li intencions reaccionàries i desviacions ideològiques. El fracàs del model soviètic de comunisme, l’esfondrament del Mur de Berlín i la rehabilitació històrica d’homes i dones que no es van deixar domesticar donarien ara la raó als crítics i dissidents com George Orwell.” Diuen que val més tard que mai. Doncs el cas és que, d’un llibre publicat en anglès el 25 de abril de 1938 amb una tirada de 1.500 exemplars i del que Orwell, en vida, només en va vendre 900 i només va veure una única traducció a l’italià, per fi podem llegir-ne a casa nostra la versió íntegra i sense censures. I, a més, per triplicat a les editorials Virus, Tusquets i Destino. En totes elles, la bandera catalana ha recuperat l’adjectiu “nacional”; torna a ser una “revolta feixista” el que la censura va titllar de simple “aixecament dels franquistes”; i és “el poble espanyol” el que reacciona a l’intent de l’”infame dictador” de “restaurar el feudalisme” i no tan sols “l’esquerra” qui s’oposa a “restaurar el poder de l’oligarquia”.

Exemplars de les editorials Destino, Tuquets i Virus que es poden adquirir actualment en les llibreries

La Veu del

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2003

Viure en una ciutat revolucionària i en guerra Albert López

"E ●

ra la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. Aquesta sentència colpidora la va escriure Eric Blair, més conegut per tothom com a George Orwell. En el seu magnífic llibre Homenatge a Catalunya (1938), Orwell detalla la Barcelona revolucionària que va veure el desembre de 1936, tot just quan va arribar a la ciutat comtal procedent de Londres amb la intenció d’escriure articles periodístics. Contagiat per l’eufòria de la revolució, va canviar de parer i es va allistar a la Divisió Lenin del POUM, malgrat que la Barcelona d’aleshores ja havia perdut bona part de la metxa revolucionària encesa el mes de juliol. Tot seguit us presentem una petita crònica històrica de la transformació de la vida quotidiana a la Barcelona de la revolució i de la Guerra Civil (19361939). Barcelona, ciutat obrera Barcelona va viure l’estiu de 1936 una revolució obrera d’unes magnituds mai vistes fins aleshores. Va ser una revolució protagonitzada per la massa obrera que prenia decisions en defensa dels obrers, que dibuixava el camí d’una societat sense classes i igualitària. Es posaren en marxa tota una sèrie de transformacions polítiques, socials, culturals i econòmiques que van acabar puntualment amb el capitalisme i donaren un nou sentit a la propietat, al treball i a la vida de molta gent. Alguna cosa havia canviat. El poder real era al carrer, no a la Generalitat, encapçalada per Lluís Companys, i el carrer era de la CNT i la FAI. El poder era a les mans del Comitè de Milícies Antifeixistes creat tot just el 21 de juliol, i tenia la seu a la confiscada Escola de Nàutica. La febre revolucionària La classe obrera havia guanyat el feixisme el 19 de juliol amb l’ajut de la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, es disposava a desmuntar l’ordre social burgès i se sentia, per primera vegada, lliure. No és estrany, aleshores, que la

vida col·lectiva bullís en un clima de revolta i de festa reivindicativa. Els carrers eren plens de ciutadans alegres, esperançats, amb el puny en alt i armats. De fet, milicianes i milicians descansaven a la Rambla amb un màuser entre les cames. Era corrent que les dones anessin a comprar amb una pistola amagada. Amunt i avall circulaven per Barcelona cotxes confiscats amb les sigles de la CNTFAI ocupats per gent eufòrica.

J. A. PUIG FARRAN

Juliol del 36. Milicians del Frente Popular celebrant la victòria

J. A. PUIG FARRAN

Juliol del 36. Els nens de la Casa de la Caritat surten de passeig

"Salut" Un dels principals canvis va ser la manera de relacionar-se de la gent; teòricament havien desaparegut les desigualtats socials, no hi havia opressors ni oprimits i tothom era igual davant de tothom. Així les coses, la gent se saludava pel carrer dient «salut», “camarada” o “company”, no pas amb un “adéu” o “senyor”. Ja no quedaven “il·lustríssims” ni “excel·lentíssims”. Tanmateix van desaparèixer de la vida diària altres símbols d’autoritat imposada, com les presidències, gerències, direccions i “jefaturas”. Fins i tot, la gent va canviar la seva vestimenta. Les granotes blaves, els barrets vermells dels obrers, les mànigues de camisa arremangades i els emblemes de la falç i el martell es van multiplicar en el paisatge urbà, d’on va desaparèixer el barret de copa, símbol de burgesos i aristòcrates. Transformació urbana Un altre signe de la construcció d’un nou món i d’una nova ciutat va ser la confiscació de locals i hotels (com el Ritz, que es va convertir en un menjador públic) duta a terme pels sindicats i partits polítics. La CNT-FAI es va confiscar la seu de Foment i Treball Nacional, a la Via Laietana, rebatejada Gran Via Durruti. El POUM es va instal·lar a l’Hotel Falcón, al final de la Rambla, i va requisar el local i les rotatives del diari carlí El Correo Catalán, al carrer Banys Nous, des d’on publicava La Batalla. El seu secretari de redacció era Víctor Alba, entranyable militant del POUM que ens ha deixat

El temps lliure

AGUSTÍ CENTELLES

Juliol del 37. Ball en una tarda de diumenge

Què feia la gent en el temps lliure? La normalització de la vida quotidiana es manifestava, en bona part, en la vitalitat del carrer i l’activitat cultural i de lleure. La gent vivia al carrer. Bars i restaurants eren plens de gent. Ara, quan anaves a prendre un cafè en un bar, com al Cafè Español del Paral·lel, no podies donar propina perquè es considerava un acte de menyspreu cap a qui les rebia. Així mateix, era habitual informarse de les darreres notícies escoltant la ràdio per uns altaveus habilitats a la plaça Catalunya assegut en una cadira. Els cinemes van obrir el 9 d’agost i els teatres, el 15. La temporada de futbol es va iniciar el 6 de setembre.

J. A. PUIG FARRAN

Banyistes a la Barceloneta

La Veu del

DOSSIER

CARRER

maig-juny de 2003 recentment, qui per cert, va mostrar Barcelona al jove Orwell. El PSUC, fundat tot just el 22 de juliol de 1936, ocupà l’hotel Colón i la impremta del diari catòlic El Matí, que ara editava Treball. A més, la ciutat va canviar el nom d’alguns carrers. El carrer de Sant Andreu es va nomenar Armonia del Palomar, la plaça Bisbe Uquinaona ara era la de Ferrer i Guàrdia, la ronda de Sant Pere es renombrà ronda Fermín Salvoechea i la rambla de Santa Mònica en la rambla de la Revolución de Julio. Els sants no només van desaparèixer de les esglésies i els convents, sinó també dels carrers. A partir d’aquell estiu era impossible trobar alguna església en funcionament perquè la majoria van ser cremades, com la de Betlem del carrer del Carme. Gestió obrera de la riquesa El 25 de juliol de 1936 els sous van pujar un 15%, els lloguers es van reduir un 25%, les tarifes elèctriques van baixar un 20% i la jornada laboral es va establir en 40 hores setmanals. Però potser la transformació més mitificada, deformada i característica d’aquesta Barcelona va ser la col·lectivització d’empreses, fàbriques i indústries. A partir d’aleshores, aquests centres de treball i d’activitat econòmica no eren de la propietat d’un amo que decidia arbitràriament el sistema de producció, l’organització del treball i el repartiment dels beneficis.

La transformació més mitificada, deformada i característica va ser la col·lectivització d'empreses Aquestes competències corresponien al comitè d’empresa creat pels treballadors i els sindicats (principalment, la CNT-FAI) perquè, en molts casos, els patrons havien estat detinguts, havien desaparegut o eren exiliats a França en témer represàlies que, malauradament, es van produir. Són els coneguts “passeigs”, que van crear, els dies següents a la victòria obrera, un clima de por i terror revolucionari, agreujat pels registres de domicilis sense autorització del Comitè de Milícies Antifeixistes i actes de pillatge i venjança personal protagonitzats, en bona mesura, pels presos comuns i delinqüents alliberats de la Model. Però un cop passada la febre revolucionària, s’havia de tornar al treball. Moltes empreses i fàbriques van passar a produir armament, bombes i altres necessitats, com la roba i el calçat pels

DESCONEGUT

J.A.PUIG FARRAN

1936. Església de la Diagonal transformada en hospital

Atac a la població civil

milicians que anaven al front d’Aragó. Ser dona i jove aquell estiu L’estiu de 1936 i els mesos posteriors potser van esdevenir el millor moment de la història per ser dona i jove. Desenvolupava tot tipus de feines fins aleshores reservades als homes, ja que molts eren al front; va treballar a fàbriques d’automòbils, de bombes, de municions, de teixits i, fins i tot, va arribar al poder. Frederica Montseny, dirigent de la FAI, va ser la primera dona de la història que va ocupar un ministeri en un govern, el de Sanitat, el novembre de 1936 i va legalitzar l’avortament. Aquesta va ser una conquesta social que no es va recuperar fins la mort del dictador, 40 anys després. A més, també es va prohibir la prostitució. Restriccions i bombardejos Les millores socials del juliol es van esvair amb el pas dels mesos com a conseqüència de la guerra. Va arribar la fam per la falta d’avituallaments a principis de 1937 i el nivell de renda dels ciutadans baixà en picat a mesura que es perdia la guerra. Era habitual fer llarguíssimes cues per comprar el pa o la llet. Però un fet sense precedents va convertir la vida dels ciutadans en un malson diari. Els bombardejos massius sobre la població civil barcelonina van començar el 13 de febrer de 1937. El vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” provocà 17 morts. Viure a Barcelona era, aleshores, conviure amb el pànic. Però també sorgí la solidaritat. Immediatament van proliferar per tot el subsòl de la ciutat refugis antiaeris, construïts pels veïns.

J. FONT

Juliol del 38. Repartiment de berenars als més petits

MERLETTI

Setembre del 36. Obrers repassant les bombes destinades a l'aviació

Vida de una Barcelona en guerra Les fotografies que publiquem en aquest reportatge pertanyen a l'exposició que, amb aquest títul, es va celebrar al CCCB organitzada per La Vanguardia, sent responsable de la mateixa Pedro Madueño. Totes les fotografies van ser publicades entre els anys 1936-1939 i tenen com a autors a històrics mestres del fotoperiodisme.

AGUSTÍ CENTELLES

Refugi on s'amagava la població quan patia els bombardejos

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

ENTREVISTA

Pelai Pagès Historiador

"Els moviments alternatius recullen l'esperit d'Orwell i del POUM"

Marc Andreu

Retrat La memòria poumista

’ enfrontament desencadenat el maig de 1937 a Barcelona entre, d’una banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, amb 60.000 militants) i la Generalitat republicana, i, de l’altra, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM, amb 30.000 militants; 2.200 a Barcelona ciutat) i els anarquistes de la CNT-FAI (50.000 militants), va ser una guerra civil dins de la guerra civil. George Orwell, que havia arribat a Barcelona com a brigadista simpatitzant comunista però va acabar enrolat a les milícies del POUM i acusat de trotskista, va viure i escriure en primera persona aquests fets històrics al seu famós Homenatge a Catalunya. Molts dels protagonistes vius d’aquells fets recelen encara avui de parlar-ne. S’imposa, per tant, la reflexió d’un historiador com Pelai Pagès. Encara couen ferides de la guerra civil com els Fets de Maig? Sí. La guerra civil forma part de la vida de moltes persones. Molta gent ha canviat perquè la realitat ha canviat, però els qui van viure la guerra mantenen a grans trets les mateixes posicions i són poc autocrítics. Què és el que explica això? Hi ha gent d’alt nivell polític que, a despit de les evidències sobre els Fets de Maig, sembla que encara no s’acaben de creure el que de veritat va passar. Malgrat les revel·lacions sobre la persecució estalinista contra el POUM i el frau de la venda d’armes soviètiques durant la guerra civil que ha provat l’obertura dels arxius de Moscou, hi ha gent que encara pensa en la URSS solidària amb la República. A determinada edat, hi ha qui necessita creure el que havia cregut sempre per justificar la seva pròpia vida i militància. Després que el reportatge de TV3 Operació Nikolai descobrís que agents soviètics van matar el líder del POUM Andreu Nin i que una biografia d’Orwell desvetllés que l’escriptor va ser espiat a Barcelona per un agent estalinista, ¿què queda per descobrir sobre els Fets de Maig? De Moscou, hem sabut coses de l’arxiu de la Tercera Internacional i també algunes de l’arxiu de l’NKVD i la GPU (els antecessors de la KGB), però la seva consulta tampoc no ha estat lliure. I queda per investigar

MARC ANDREU

L'historiador especialista en el POUM Pelai Pagès. l’arxiu personal d’Stalin, que depèn directament de la presidència russa i segueix tancat a pany i forrellat. Segurament no hi haurà grans sorpreses respecte la guerra civil, però en aquest arxiu podríem trobar que les ordres de matar Nin venien directament d’Stalin i potser allí estarà el diari d’Orwell que li van robar del seu hotel a Barcelona.

els Fets de Maig van marcar un abans i un després en la història del comunisme, però en aquell moment no va haver-hi consciència de que això fos així. L’esquerra europea dels anys 30 estava molt mediatitzada pel frontpopulisme i el sovietisme; molt pocs intel·lectuals (Orwell, Albert Camus, André Gide…) van sortir en defensa de Nin.

Ha arribat el moment de fixar de forma equilibrada el que van significar els Fets de Maig? Els fets són coneguts. Falta saber algunes dades concretes i les raons ocultes que els van provocar. Malgrat tot, una interpretació objectiva o canònica d’un fet històric no pot existir mai. No sé si els Fets de Maig estaran mediatitzats sempre, però un balanç equilibrat sobre la guerra civil i l’actuació de l’estalinisme a Espanya és impossible. Voluntàriament o no, un historiador sempre pren partit.

Això reforça el caràcter visionari de l’Orwell que el 1937 escriu Homenatge a Catalunya? L’experiència catalana d’Orwell és determinant per entendre la seva producció posterior. Ell va arribar a Catalunya amb escassa formació política, amb uns principis socialistes molt intuitius. La guerra civil li va obrir els ulls i el va fer creure en les persones. Però jo no parlaria de caràcter visionari. Fins i tot a la novel·la 1984 no prediu res, sinó que descriu el seu món: l'Stalin de 1945 era el Gran Germà de 1984.

La importància històrica dels Fets de Maig descrits per Orwell rau en desenmascarar per primer cop el totalitarisme estalinista? En paral·lel a l’inici de les purgues de la vella guàrdia bolxevic a Moscou, els Fets de Maig van posar en evidència per primer cop el que l’estalinisme era capaç de fer fora de l’URSS. En perspectiva, sí es pot dir que

Si l’experiència catalana d’Orwell és tant important, com és que fins fa poc no s’han editat aquí les versions no censurades d’Homenatge a Catalunya? A desgrat de que Orwell va fer conèixer Catalunya a molts anglesos, l’escriptor no ha estat ben tractat a Catalunya. L’any 1984 sí va haver-hi ressò social de

Tothom cau en la confusió, però l’historiador de la Universitat de Barcelona Pelai Pagès no és parent de l’escriptor i militant històric del POUM recentment mort Pere Pagès, Víctor Alba. Es coneixien, sí, però la relació entre ells no era familiar sinó partidista: el POUM que l’historiador ha estudiat a fons i en el qual va militar durant la transició. L’aventura política de Pagès va acabar el 1980 com a candidat del POUM en les llistes del BEAN que va liderar sense fortuna Lluís M. Xirinacs. En canvi, manté viva l’aventura d’historiar el POUM, creat el 1935 per la fusió del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. En les arrels d’aquest interès de Pagès hi ha George Orwell. “Jo conec Nin i el POUM el 1969 a través de la primera edició espanyola d’Homenatge a Catalunya”, diu. Des d’aleshores, la immersió de l’historiador en el paper del POUM ha estat constant: ja el 1972 va fer una biografia d'Andreu Nin com a tesina. No és estrany, doncs, que reclami que a Catalunya se li doni més importància al centenari d’Orwell.

la seva obra, però en l’any del seu centenari la cosa s’està animant molt tard. S’ultima un documental anglo-català, s’ha editat una obra inèdita com Dies a Birmània … Però, en comparació amb el que s’està fent a Gran Bretanya i Estats Units, el centenari d’Orwell té poc ressò a casa nostra. Potser és que amb l’èxit del Gran Hermano televisiu ja omplim la nostra quota Orwell. Sí, sí. El nivell cultural del país dóna pel que dóna. La importància d’Homenatge a Catalunya i la seva recepció internacional expliquen que s’hagi amplificat el paper d’un partit petit com el POUM? Al POUM li va tocar el trist honor de ser el primer partit fora de l’URSS víctima de les ires de l’estalinisme i, a més, va saber-li plantar cara. Si a Barcelona no es van poder reproduir els processos de Moscou va ser perquè ni Nin ni cap dels líders del POUM van accedir a fer les humiliants autocrítiques que sí van fer els vells bolxevics. És veritat que el POUM és un partit petit (amb cert pes a Catalunya) que ha generat molta bibliografia, però la seva importància històrica és molt rellevant: va intentar una tercera via entre l’estalinisme i la socialdemocràcia clarament diferent del trotskisme (com el Partit Laborista Independent d’Orwell) però que no es va poder mantenir com a alternativa. Primer per la repressió feixista i estalinista, i, després de la guerra, perquè molta de la seva gent va ser titllada d’estar al servei de la CIA. El context de guerra freda explica que Orwell denunciés comunistes com Charlie Chaplin i Orson Wells al govern anglès o que gent del POUM com Julian Gorkin i Víctor Alba fossin acusats de ser agents de la CIA? No està clar que Orwell denunciés ningú al govern britànic; m’inclino a pensar que aquestes revel·lacions són un episodi més de la campanya estalinista contra ell. Orwell es va mantenir en les seves conviccions socialistes fins que va morir el 1950. I respecte Gorkin i Alba, cal assenyalar que els intel·lectuals d’esquerres que van mantenir les seves posicions fins al final al marge de la polarització de la guerra freda potser sí que va semblar que feien el joc als EUA, però d’aquí a marcar-los com a agents de la CIA hi ha un abisme. Durant la transició, el POUM es va perdre en la sopa de lletres de l’extrema esquerra i molts dels seus militans van acabar al PSC. Però el partit no s’ha dissolt mai oficialment i la seva memòria la cultiva la Fundació Andreu Nin. Ara bé, qui és l'hereu de l'esperit ideològic del POUM i d'Orwell? No és patrimoni de cap sigla, sinó dels qui pensen que és possible una utopia socialista necessàriament democràtica, plural, transformadora... i antiestalinista radical. Són els moviments alternatius i per una altra globalització els que recullen la tradició europea d’esquerres dels anys 30 que va viure Orwell i que a Catalunya va forjar el POUM.

La Veu del

REPORTATGE Un reportatge de Jordi Gol i Cristina Sirur

CARRER

maig-juny de 2003

De cara a l'estiu, us recomanem la lectura de quatre novel·les i una trilogia relacionades d'una manera o una altra amb la nostra ciutat

Llibres per pensar la ciutat

s proposem una passejada per la Barcelona de ficció de la mà de cinc escriptors que han publicat les seves novel·les entre el 2002 i el 2003: Francisco Casavella, Rodrigo Vescovi, Francisco González Ledesma, Pau Vidal i Rafael Vallbona. Aprofitem també per proposar-los un petit questionari i saber què en pensen de la Barcelona actual.

La Barcelona combativa Vescovi, Rodrigo. Ladrones de infancia , 2002, Noös editorial, Barcelona.

QUESTIONARI: 1. Aprecia un resorgiment de Barcelona com a objecte literari? 2. Quins tòpics de la ciutat detesta i quins li assemblen procedents o encertats? 3. Triï un títul per a una novel·la ambientada en el Fòrum 2004.

Barcelona anys 80 Casavella, Francisco. El dia del Watusi (trilogia). Juegos feroces, 2002. Viento y joyas, 2002. El idioma imposible, 2003. Mondadori. Barcelona.

El idioma imposible es la culminación de la trilogía que lleva por nombre El día del Watusi . La primera parte, Los juegos feroces, transcurre en 1971, en Barcelona, entre chabolas y trágicos accidentes. La segunda entrega, Viento y joyas narra la desventura de Fernando Atienza a lo largo de la década 70. El protagonista, catapultado profesionalmente en el banco donde trabaja, se ve envuelto en historias de corrupción política y chivos expiatorios en plena transisión española. Y esta tercera y última entrega, El idioma imposible, se encarga de descubrir, a veces entre líneas y mediante relación de pasado y presente (1995), el por qué y el cómo de algunos hechos que transformaron la vida de Atienza y demás personajes de su entorno. La influencia que las drogas tiene en la juventud, la llegada de las Olimpiadas a la ciudad condal, la clandestinidad del protagonista,

son hechos que acompañan a los acontecimientos de aquel trágico15 de agosto de 1971. Sitios como las Ramblas, la Plaza Real, el Ensanche, Montjuïc, el Barrio Chino, son puntos de referencia en esta historia y en las aventuras y desventuras de los personajes de la misma. Una historia de chavolas, asesinato, personajes inventados, camellos... Pero, por otro lado, también existen otros factores como la gente loca por la música, funcionarios culturales, casas del Putxet, corrientes artísticas... Aspectos que el propio autor también resalta ya que considera que "uno no puede ambientar una novela en torno a las Ramblas a finales de los setenta y todo el ochenta y mirar hacia otro lado. Era la jungla". Uno de los temas planteados en la novela de Casavella mientras transcurren los años ochenta es la verdadera situación que atravesaba la por entonces aún más joven democracia española. De hecho, cuando se le pregunta al autor sobre la existencia paralela de corrupciones políticas junto a una "inocente" democracia, Casavella responde que la corrupción se ha ido perfeccionando mientras se

deterioraba poco a poca "un ideal de democracia que ni ha llegado ni llegará" No se trata de una novela con final feliz. Ni triste tampoco. Simplemente un final con puntos suspensivos, porque la historia continúa perfectamente fuera de las páginas y personas como los personajes de Francisco Casavella están también en nuestra propia historia. QUESTIONARI 1) No especialmente. Siempre ha estado ahí como marco más o menos evidente de muchos textos. 2) Es una pregunta difícil de contestar. Los tópicos suelen estar en función de quien los emplea. Quizá lo que más detesto, casi por un prurito gramatical, es lo de “ciudad cosmopolita”. Las personas pueden ser cosmopolitas, pero las ciudades siempre están ahí, quietas. Y, en cualquier caso, no es verdad que Barcelona lo sea, por lo menos en relación a otras ciudades europeas con un número de población semejante. 3) ¡Viva el palmo cuadrado!

Las dos partes en que se puede dividir la novela de Rodrigo Vescovi infancia robada son un canto a ese “otro mundo posible” que ha llenado tantos eslóganes a raíz de la guerra de Irak... La novela se cuestiona la autoridad de los padres y del Estado en la educación de los más pequeños en la primera parte, para convertirse en un himno a la lucha social en la segunda, conminando a los lectores a la rebelión como forma de resisitencia. Las anécdotas relatadas y los ambientes descritos en Infancia robada están inspirados en casas de estudiantes actuales, centros sociales ocupados, comunas rurales y urbanos, grupos ácratas. Vescovi describe a una minoría de rebeldes con causa que, en su lucha contra el sistema, ven cambiar los aspectos más íntimos de sus vidas. El autor nos desvela que un piso parecido a La Litera de la novela existió, en el mismo Sants, en 1992, poco antes de las olimpiadas, y algo parecido a la Caverna se prolongó hasta1993. Incluso algo parecido al Valle de los niños existió, aunque en los Alpes marítimos franceses y no en Aragón. Los protagonistas de Infancia robada podrían vivir en La Ribera, Poble Nou o Gràcia pero Vescovi se inclinó por Sants porque es actualmente el barrio más politizado y con una sólida red vecinal relacionada con okupas y anticapitalistas. La novela, sobre toda la segunda parte, adquiere actualidad con la respuesta ciudadana a la guerra de Irak. Según Vescovi, esta respuesta tiene como origen la rabia acumulada durante mucho tiempo de un importante sector de la población por las injusticias que sufre o ve sufrir. La ciudadanía ha comprobado que uno puede ser sujeto de la historia, de la vida, y no simple objeto y espectador de la misma. La infancia, tema central de la novela, es un tema al que el autor es especialmente sensible. Compara Barcelona con Montevideo, ciudad en la que lleva viviendo los últimos cinco meses. Allí muchos niños, muchos, sufren de una manera que muy pocos lo

hacen en Barcelona. Pero en Montevideo, al contrario que Barcelona, los niños tienen más espacio. La ciudad de Uruguay es varias veces Barcelona, es amplia y llena de árboles, lugares donde jugar a la pelota en la calle. Casi todos crecen en alguna casita, con mayor relación con los vecinos. La ciudad de Barcelona está pensada para los adultos, sobre todo para la venta y la productividad. En el Forat de la Vergonya, un grupo de vecinos hizo una encuesta entre los niños de la zona sobre qué querrían que se construyera en ese triste solar de cemento. Las respuestas de los niños, muchos inmigrantes, se repetían: un parque verde con un campo de fútbol, un lugar para poder jugar a béisbol, etc. Sin embargo, los mandatarios decidieron construir un pequeño parking. Así se reduce a los niños el espacio y los sueños (de decidir, por ejemplo), y se les incrementa la contaminación. Y este es tan solo un ejemplo.

QUESTIONARI 1) Sí, también cinematográfico. 2) El tópico de ciudad tolerante y solidaria, pues si bien los mandatarios de la ciudad son más permisibles que los de otras ciudades, es falso que sean tolerantes, ya que ningún gobernante puede ser tolerante con quienes atentan contra las bases de este sistema. 3) La máscara.

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

Un barri és un món Vallbona, Rafael. Gràcia, 2003, Rosa dels Vents, Barcelona. Rafael Vallbona ens presenta en aquest llibre un grapat de personatges que tenen en comú viure al barri de Gràcia. Les seves històries acaben confluint i configuren el que podríem anomenar com una geografia humana del barri, en el qual va néixer l’autor i que, com diu ell mateix, es converteix en un personatge dramàtic a la novel·la més enllà d’un simple escenari. Vallbona fa el seu homenatge personal a Gràcia com a territori viu i vital on els patiments, les alegries, les soledats, les lluites, les vides dels seus habitants tenen alguna cosa d’ universal i a la vegada d’únic i intransferible per als qui no saben observar amb tenacitat. Gràcia i els seus habitants com a referent del “tipus mig” barceloní, però a la vegada resistent i oposat en el seu esperit independent a una idea global de ciutat. Una Gràcia que evoluciona als ulls de l’autor de manera diferent a altres zones de la ciutat i ha pogut incorporar noves formes de vida i de relacions sense perdre “la vida de sempre”, i que atrau la gent jove precisament perquè no s’ha deixat menjar per la modernitat. Vallbona és un militant de la ciutat, “generadora de cultura, pensament, creativitat i tot allò que fa avançar les societats”. El seu homenatge a Gràcia ho és també doncs a la ciutat i a les seves

La destrucció de Ciutat Vella QUESTIONARI

contradiccions, reivindicant-la com a objecte sentimental que mereix ser viscut per cadascú lliurement, com suggereix molt bé un personatge de la novel·la quan diu: “Sóc feliç als racons de la ciutat quan han estat oblidats pels polítics, els urbanistes, els periodistes i fins i tot els poetes”. Però al llibre també es troba una vessant més política que rememora la tradició antifranquista de Gràcia i la seva continuació actual en els nous moviments socials a través de personatges com el vell anarquista Eliseu Contreras i els joves okupes en batalla contínua amb la policia. Una herència que per Vallbona és distintiva de l"esperit" de Gràcia i de molts dels seus habitants:gent amb la mirada cap al món i els peus ben posats a la seva ciutat.

REPORTATGE

1) Fa molts anys que Barcelona és objecte del relat literari. Des de l’Oda a Barcelona de Verdaguer, passant per Benguerel, Rodoreda, Laforet, Moix, Vázquez Montalbán, Mendoza i un llarg etcètera fins els Baulenas, Ruíz Zafón o jo mateix; la nostra ciutat sempre ha estat present a la literatura del país. I ara no ho està ni més ni menys, sinó com sempre. 2) Quan sento dir allò de “la ciutat comtal” em poso dels nervis, perquè considero que és un eufemisme xaró per amagar que el sinònim real del nom, el de la capital de Catalunya. També em posa a parir la idea de que el motor econòmic de Barcelona sigui exclusivament el turisme, perquè converteix la ciutat en una mena de Port Aventura i als ciutadans en figurants. La suficiència amb que actuen moltes vegades els barcelonins quan van “a comarques” (un altre eufemisme fastigós) també em molesta perquè crea distàncies entre Barcelona i la resta del país. Tòpics procedents? El vers de J.V. Foix que, per mi, resumeix el que és la ciutat: “M’encanta el nou i m’enamora el vell”, un vers tòpic, però cert. 3) Les raons dels troians. Que va impulsar els troians a fer passar aquell cavall gegant dins les muralles de la ciutat si hi va haver gent que va advertir dels perills?

Vidal, Pau. Homeless, 2003, Empúries, Barcelona. En Homeless, Pau Vidal ens ofereix un seguit de magnífics relats on la Ciutat Vella, o més ben dit, la Vella Ciutat, torna a la vida. Mitjançant una prosa directa i amena, l’autor dóna veu a morts il·lustres i a personatges marginals que són testimonis, a vegades de manera forçosa, del canvi de fesomia de la Barcelona postolímpica i de la pèrdua de personalitat que aquesta transformació suposa. Fart dels guanyadors i dels farsants que surten per la televisió, Pau Vidal ha fet un llibre sobre la destrucció de l’últim refugi dels perdedors al centre de la ciutat, abans que les intencions especulatives dels constructors i de l'Ajuntament converteixin la Ciutat Vella en un parc temàtic. Per això dóna veu als morts i als personatges marginals que, envers als vius, fan la seva crítica sense contradiccions i no canvien d’opinió perquè no tenen res a perdre. Pau Vidal, emportat de l’olor a absenta, que recorda la part fosca que tots tenim dins i que ens esforcem tant a amagar, recorre els llocs més obscurs de la ciutat, sobre tot un Barrio Chino del que coneix molt bé la història i que l’hi fascina, buscant informació pels seus relats. Això l’hi permet conèixer molt bé de què parla i criticar la destrucció conscient que s’està fent d'una part molt important del patrimoni històric d’aquesta

part de la ciutat i que comença a ser irreversible. QUESTIONARI 1) Sincerament, no. Que jo recordi, l’única novel·la que he llegit els últims anys sobre Barcelona és La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas. L’única bona, vaja. 2) Sobre Barcelona en general no ho sé dir, perquè jo l’única Barcelona que conec és la de dintre muralla, això que ara en diuen Ciutat Vella. Si ens cenyim a això, el tòpic que em molesta especialment és el de la barreja, això que els cursis en diuen mestissatge i els més cursis multiculturalisme. La Barcelona Vella és un amuntegament de gent de procedències diverses, però de barreja ben poca. 3) Què tal “La gran enganyifa”?

La dignidad de la novela negra González Ledesma, Fracisco. El pecado o algo parecido, 2002, Planeta, Barcelona. González Ledesma regresa al género policiaco con una novela que critica los valores morales de la sociedad actual. Tras una década de ausencia de las librerías españolas, González Ledesma recupera el género policiaco para reflejar la caída de los valores morales y el auge de la corrupción en la última década del siglo XX. Y lo hace a través de una novela, El pecado o algo parecido, publicada originalmente en Francia – donde el autor ganó hace cinco años el premio a la mejor novela extranjera con La dama de Cachemira-. En su última novela

Ledesma recupera a uno de sus personajes más emblemáticos: el desangelado inspector Méndez, un viejo policía, con una cínica visión de la realidad, que se niega a abandonar el cuerpo a pesar del ostracismo a que ha sido condenado por sus superiores por creer más en la ley no escrita de las calles que en las disposiciones legales, que considera fuentes de toda injusticia. Méndez es enviado a Madrid para ocultar la muerte de un hombre en un prostíbulo frecuentado por magnates e influyentes políticos. Allí comienza una oscura y compleja trama de corrupción protagonizada por las élites económicas, políticas y sociales del país. Esta intriga le devolverá a una Barcelona que no es capaz de reconocer. Sobre todo a un Raval

que se aleja de aquel barrio de encuentro y regocijo de obreros y

clases humildes de su infancia, con el Paralelo como adalid, para convertirse en un centro de desorientación, de delincuencia y de droga. Ledesma da un fiel reflejo de este nuevo centro de la Barcelona postolímpica, sobre todo del Barrio Chino, que describe con una mezcla de crudeza y ternura, y en cuyos habitantes descubre un talante moral que están muy lejos de poseer los moradores de los barrios altos, muchas de cuyas fortunas se han forjado sobre cimientos inconfesables y donde no todo es lo que parece. En definitiva, Ledesma recupera un género moral, la novela negra, que pretende hacer una crónica de los problemas de su tiempo para instruir a los lectores del futuro.

CASA BEETHOVEN RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 08002 BARCELONA TEL. i FAX (93) 301 48 26 http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es

RESTAURANTE PERU Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas

XANCÓ

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA

Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27

Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Ronda General Mitre, 181 Tel. 211 54 45 BARCELONA

títol GC 780

ÒPTIQUES TUTUSAUS Escudellers 35-39 Tel. 93 317 33 53 Barcelona

Padilla, 216 - Barcelona Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11

TODO EN VIAJES OCIO O NEGOCIO

ALTRES ASSOCIACIONS

Políticamente

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana. Alfonso López

SIN PAPELES: Situación irregular que afecta a gran número de animales, maderas y personas venidas del tercer mundo de cualquier manera. Se ignora si en próximas leyes de extranjería se contemplará la existencia de centros de internamiento para cotorras o la expulsión de puentes de diseño y mesas camillas.

La Veu del

CARRER Entitat del mes

Fer del consum un compromís Les cooperatives ecològiques apareixen com una alternativa per a aquells que rebutgen les pautes de consum actuals

GERARD MELGAR

Davant l’economia de mercat i la societat de consum sempre han sorgit veus detractores. No obstant, alguns col·lectius van més enllà de les crítiques teòriques i decideixen passar a la praxi. És el cas de les cooperatives de consum ecològic, organitzacions formades per persones que, en el seu propòsit d’aconseguir una millor qualitat de vida col·lectiva, opten per un consum alternatiu basat en la compravenda de productes ecològics, és a dir, aquells que es caracteritzen pel seu caràcter no agressiu amb l’entorn i el consumidor. Durant els últims anys s’ha produït un espectacular increment en la venda de productes ecològics i en la superfície agrícola que els proporciona. La crisi de les vaques boges, els transgènics o les dioxines han omplert de sospites els models d’alimentació que fins ara es donaven per bons. El consumidor desconfia cada vegada més de la qualitat dels productes i, el que és més greu, de l’autenticitat dels seus ingredients. Per això, l’agricultura ecològica es marca com a repte treballar la terra sense contaminar i respectant els ritmes naturals. L'inici Malgrat que a França, Holanda, Alemanya o Irlanda els grups de consum ecològic ja funcionaven des de feia alguns anys, aquest moviment va començar a gestarse a Catalunya a principis dels noranta en cercles propers a la revista Integral. A través d’un anunci aparegut en aquesta publicació, un grup de persones amb sensibilitat ecològica començà el projecte del que avui és Germinal, que es va convertir en la primera cooperativa de Barcelona.

ENDESA: Empresa que tiene en proyecto construir centrales térmicas a manta y producir 24 * millones de toneladas CO2 al año haciendo aumentar sus beneficios y, si cabe, calentar más el ambiente. Como se sabe Endesa es uno de los patrocinadores del Fòrum 2004 y uno de los espacios de debate del Fòrum es la Sostenibilidad. Se desmiente que el Pentágono subvencione el espacio dedicado a la Paz. * Datos facilitados por Greenpeace

SITUACIÓN EMBARAZOSA: Circunstancia que en un elevado tanto por ciento, acostumbra a resolverse con el despido de la interesada.

maig-juny de 2003

Agricultura ecològica, productors de confiança i un treball desiteressat són les claus d'aquest sistema Jordi Martí és membre de la Cooperativa Germinal de Sants. Com els altres socis, ell té motivacions que transcendeixen del plantejament alimentari. “Som partícips d’un moviment social amb vistes transformadores i progressistes”, assevera. El funcionament de Germinal no revesteix grans complicacions. Els socis presenten les seves comandes els dijous, la qual cosa permet que el dilluns a la tarda puguin fer-se els encàrrecs als proveïdors. Els productes s’obtenen contactant directament amb aquests o, en cas de no ser possible, a través de distribuïdors que s’hagin guanyat la confiança dels responsables de la

Cooperativa Germinal

cooperativa. Dos dies més tard arriba el gènere i el dijous, des de les 16.00 a les 21.30 hores, el local roman obert perquè els socis recullin les comandes ja dividides. Gairebé totes les cooperatives segueixen un esquema semblant, però es pot distingir entre aquelles que opten per un model autogestionat sobre la base dels seus socis i les que funcionen com una botiga de venda al públic i amb personal assalariat. Els diferents centres que existeixen a Barcelona (Germinal, Candela, Cydonia o Userda 9) encaixen en el primer tipus, cap dels seus membres rep compensació econòmica pel seu treball. Al segon grup pertanyen, per exemple, El Brot (Reus) o El Rebost (Girona). Perills “Contaminació, malbaratament energètic, desertització, residus tòxics o malalties cròniques”. Segons Maribel, sòcia de la cooperativa Userda 9 (Nou Barris), aquests són els principals problemes que dimanen dels actuals hàbits consumistes. Per això ells posen en pràctica un consum responsable en el qual “es prioritzen els productes de temporada, la proximitat de la seva procedència i que els proveïdors compleixin els criteris del comerç just”. L’oferta amb què un es troba a Userda 9 no és escassa: fruites, verdures, lactis, llegums, cereals, farina, ous derivats de soja, etc. La Diana, de la cooperativa Tota Cuca Viu (Ciutat Vella), també coincideix en recomanar que es recorri a productors autòctons sempre que sigui possible, ja que amb aquesta opció “es beneficia l’autosuficiència alimentària, es col·labora amb una producció ecològicament sostenible i es promou una comercialització de curta distància”. Així, per exemple, uns pagesos de Lliçà de Munt els hi porten cada setmana una cistella de verdures de temporada, i el pa, també setmanalment, procedeix de Collserola. En el cas de l’oli, les cooperatives de Catalunya fan una comanda conjunta anual, de manera que amb un sol transport des de Reus es porta a terme la seva distribució. Les persones associades participen en la valoració de la

JOAN MOREJÓN

qualitat dels productes. Sempre es procura que hi hagi un intercanvi d’informació entre els consumidors i els productors i proveïdors. “Algunes vegades hem fet assemblees conjuntes amb els productors, que bé han vingut a Barcelona o bé ens han rebut als seus camps. Per consumir a Tota Cuca Viu s’ha de ser soci. La persona interessada comença fent una entrega de 30 euros de capital social i, en endavant, una aportació trimestral de 21 euros. A més, la implicació passa també per assistir a les assemblees i desenvolupar alguna tasca per mantenir i fer progressar el projecte. Interessos particulars Els grans escàndols alimentaris dels últims anys han provocat que les grans empreses també hagin incorporat productes ecològics dins la seva oferta. Així, companyies com Novartis, Danone, Nestlé o Montsanto comercialitzen, directa o indirectament, amb productes ecològics, mentre que grans superfícies, com Carrefour, envasen amb la seva marca més de 100 referències amb aquesta certificació, segons explica Albert Ferré, un altre membre de Germinal. Però, en el rerefons d’aquestes estratègies, Ferré adverteix un interès merament econòmic: “Aquests productes, més cars, es dirigeixen cap a un consumidor de classe mitja, però ¿qui obtindrà benefici de les subvencions europees: els petits productors locals o les grans unitats exportadores?”. “La resposta és òbvia”, conclou. ON ANAR

El Rec de Sant Andreu Vallès, 61. 93 351 97 38 Cydonia Passatge Bosch i Labrús, 16. 93 308 56 59 Germinal Sants: Rossend Arús, 47. 93 296 69 59 Sarrià: Clos de St. Francesc, 3-5. 600 689 672 Tota Cuca Viu Mestres Casals i Martorell, 18. 93 442 27 66 Userda9 Formentera, 59. 93 353 99 29

La Veu del

BARCELONES

CARRER

maig-juny de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

LLIBRES

EXPOSICIONS

LLIBRES

Aventures a la selva laboral

Brassaï i Colom a la Fundació Foto Colectania

La vida és bella VANESSA PEDROSA

LAURA BAEZA Contractes abusius, treballs temporals, inseguretat laboral, sous baixos... són els problemes diaris als que s’enfronten els sis joves de La peña de la precariedad contra los supersiniestros laborales. Repartidors, monitors, caixeres, teleoperadores, obrers, són els protagonistes d’aquest còmic llençat des d’Acció Jove de Comissions Obreres de Barcelona per informar sobre la Llei de Salut Laboral, davant el fet que Espanya és l’estat d’Europa amb la taxa de sinistralitat laboral més elevada. El periodista Alfons López ha estat l’encarregat de donar cara i veu als personatges, a més de ser ell qui ha ideat i redactat la història. Es tractava de fer un dibuix de sis dels sectors laborals amb precarietat molt alta (segons dades reals) i a través d’ells donar a conèixer els eixos principals de la Llei de Salut Laboral. L’objectiu de la publicació és conscienciar de la importància de la formació en la seguretat del treballador i el deure que té l’empresa en aquesta tasca. Per aconseguir-ho, Alfons López ha entrevistat a diferents joves empleats en aquests sectors i plasmar així la seva realitat a la feina. La peña de la precariedad contra los supersiniestros laborales va dirigit bàsicament als joves i, molt especialment, a aquells que es troben a punt d’iniciar la seva immersió en el mercat laboral. Es tracta d’una eina útil per millorar les condicions laborals de la joventut, però que alhora és atractiva i fresca. Seguint aquesta línia, s’ha tingut molta cura en els continguts i en el disseny, de tal forma que hi ha una relació i una interdependència entre la història i el seu tractament gràfic. El còmic s’emmarca dins d’una campanya promoguda per la secció jove de CCOO per informar sobre la precarietat i sinistralitat a la feina i els drets que emparen el treballador. La publicació ja s’està distribuint en centres de formació, en entitats juvenils, en seccions sindicals de diferents empreses i també en algunes llibreries de còmics de Barcelona. A més, CCOO està organitzant un itinerari pels diferents centres formatius per distribuir el còmic, acompanyant-lo de xerrades i tallers. Alhora, s’està preparant una edició de 2.500 exemplars en català, i una altra edició castellana per a diferents punts de l’estat espanyol.

la fitxa Títol: La peña de la precariedad contra los Supersiniestros laborales Autor: Alfons López Edita: Acció Jove de CCOO

BRASSAÏ J. COLOM

Prostitutas en un bar. 1932

Gente del Raval. 1960

REDACCIÓ La Fundació Foto Colectania presentarà l'obra de dos grans fotògrafs amb la mostra Resonancias. Brassaï-Paris / Colom-Barcelona. L'exposició pretén establir una connexió entre els treballs dels dos fotògrafs, Brassaï (Bracov 1899-París 1921), un dels grans mites de la fotografia del segle XX, amb l'obra de Joan Colom (Barcelona, 1921), últim Premi Nacional de Fotografia. L'exposició busca un joc de ressonàncies entre l'estètica dels dos fotògrafs i entre la vida oculta del París dels anys 30 i la Barcelona dels 50. La mostra acull un total de 70 fotografies en blanc i negre, 35 de cada autor, totes elles procedents de col·leccions privades necionals i internacionals. A l'exposició es podran veure per primera vegada un total de 27 obres de Brassaï pertanyents al llibre de Henry Miller Quiet days in Clichy, mai exposades com a conjunt fins al moment. L'exposició Resonancias. BrassaïParis / Colom-Barcelona posa de manifest aquesta fascinació amb l'obra de dos fotògrafs que, encara que Títol: Resonancias. Brassaï-Paris/ distanciats en el temps, van coincidir en Colom-Barcelona la temàtica: l'"exotisme" de la vida Lloc: Julián Romea, 6 D2,Barcelona. urbana, marginal i oculta de dues Del 6 de juny al 30 de setembre ciutats: París i Barcelona.

la fitxa

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Especialistes en vidre REDACCIÓ Planells és una botiga de les de tota la vida, d'aquelles que sembla que sempre hagin estat allà i que, degut a la seva especialització, sempre hi ha algú que la busca pel barri. Va obrir portes al 1936 com a botiga de recanvis, però fa 20 anys que es dedica en exclusiva a la venda de vidre domèstic és a dir, tulipes, pàmpoles, plafons, llàgrimes per a llums i cristall per a objectes de la llar. És material fràgil. Però la Mª Teresa Cuspinera no ho és, i atén els clients amb la seguretat i fermesa de qui porta 30 anys darrerre el mostrador. Ens explica com va començar el negoci al carrer Tallers amb el fundador, l'Antoni Planells, eivissenc viu i "manetes" que fabricava cafeteres, estufes, safaretjos amb turbines per rentar la roba -"que trencaven els botons"- i tot tipus de recanvis en una època en què les coses no es llen çaven si es podien reparar. La botiga es va traslladar a la seva actual ubicació al carrer Duc de la Victòria i va passar per diferents etapes, crisis i "bufetades dels fabricants", fins que es va especialitzar en la venda de vidre. I sempre hi va gent. En molts casos volen recuperar objectes estimats o records (una cúpula per cobrir una verge heretada, un globus per a una

El llibre fa un recorregut al llarg de la vida de Manuel Martínez, centrant-se especialment en la seva participació en la lluita sindical i veïnal, com la seva tasca al capdavant de la Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals. El llibre, que està dividit en tres grans parts, comença parlant de la biografia de Martínez. Com molts altres nens de la posguerra va haver de patir la fam i la malaltia d’aquells anys, tot i que recorda la fraternitat que hi havia aleshores en els barris obrers. Repassant la seva vida apareixen imatges que ja formen part del passat, com les 400 barraques que hi havia al barri de La Perona en els anys 50, on Martínez va viure alguns anys. La segona part del llibre ens explica la lluita política de Martínez. Aquesta lluita va fer que en moltes ocasions hagués de sacrificar la seva vida familiar. Militant de CCOO, va estar empresonat tres vegades. Però també va participar molt activament en la reunió de delegats de tota Espanya que el sindicat va fer l’any 1976 a la Parròquia de Sant Medir. L’última part del llibre es centra en el seu pas del sindicalisme al moviment veïnal. El protagonista del llibre va poder aportar els coneixaments adquirits en la lluita política a un moviment veïnal que lluitava en els anys 70 per millorar les infraestructures dels barris, especialment els perifèrics. Martínez va participar en la lluita per salvar la “plaça dels Porxos”, en l’arribada del metro al barri de Sant Martí o en la millora de la Rambla Guipúscoa, entre d’altres. També es veuran desfilar personatges entranyables com el boxejador Francisco Carreño i d’altres menyspreables, però que formen part de la història de Barcelona, com els germans Creix. El llibre, doncs, no és només una simple biografia. El seu màxim valor és la crònica d'una generació de lluitadors. Moltes de les persones que van néixer durant el franquisme recordaran com es vivia (es sobrevivia!) en aquells anys, a base d’ingeni i de solidaritat entre la gent. Les situacions i vivències col·lectives estan per sobre dels avatars individuals.

J.M.

Cristalleria Planells llàntia antiga). S'ho miren, s'ho rumien i s'ho tornen a mirar sota la mirada i els consells de la Mª Teresa, que diu que les dones tenen una capacitat especial per realitzar aquesta feina. "També venen joves que van justets de diners i es van muntant el pis a poc a poc. Es miren les ofertes i els hi donem un cop de mà". El secret de Planells és la versatilitat en materials i preus i la manera, sense presses, amb paciència, de tractar la clientela. Una botiga de sempre que ha resistit els canvis al barri (la zona de la plaça Vila de Madrid, al gòtic) i conviu amb tranquil·litat amb els creixents comerços de nova generació.

la fitxa Cristalleria Planells c/ Duc de la Victòria, 13. Barcelona.

la fitxa Títol: El nieto del lector de periódicos Autor: Joaquima Utrera Edita: Ajuntament de Barcelona. Districte de Sant Martí.

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!! OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

maig-juny de 2003

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell. SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats. OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

títol GC 780

Padilla, 216 - Barcelona Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11

TODO EN VIAJES OCIO O NEGOCIO

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

RESIDENCIA CLARA EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Véala: le gustará

T. 93 420 95 62

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

OBERT TOT L'ANY ORXATES, GELATS GRANITZATS, SUÏSSOS ENTREPANS, GOFRES… Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43 REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

PASTISSERIA GRANJA

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

ANUNCIA'T A La Veu del CARRER ! 93 412 76 00

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

maig-juny de 2003

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○ ○○

ME TRÒ POLIS

Montcada: ¿una ciudad de encuentro?

LUIS F. ZAURÍN

Ubicada en el Vallès Occidental, esta ciudad cuya actividad industrial absorbe el 70% de los de 30.906 habitantes censados en el último registro, tiene un perfil similar al de otras poblaciones de la periferia de Barcelona: origen agrario, rápida industrialización a partir de 1917, gran evolución de la pirámide de población aunque menor que otras localidades del entorno de la gran urbe, y una falta de cohesión urbanística que se traduce en un total de diez núcleos dispersos; barrios dotados de una identidad propia. Otra de sus características son las buenas comunicaciones que mantiene con Barcelona. Según su recién elegido alcalde César Arrizabalaga, que repite cargo, “uno se planta en la plaza de Catalunya en diez minutos”. Además de por carretera, las conexiones ferroviarias son excelentes (líneas Barcelona-Porbou y BarcelonaPuigcerdà) y la próxima llegada en septiembre del metro a la localidad una prolongación de la línea IV- va a aportar unas ventajas que hasta ahora se le habían negado a Montcada. Aunque el precio a pagar por esa conectividad es una ciudad llena de vías, carreteras, autopistas, etcétera, cuyas cicatrices son la causa de otros problemas añadidos, como la citada dispersión urbanística o la contaminación ambiental y acústica.

La eliminación de la incineradora es una de las luchas del tejido asociativo Arrizabalaga, del PSC, afirma que la eliminación de barreras es uno de los objetivos principales de su mandato, para lo cual se ha previsto -y aceptado ya- el soterramiento de 2,6 km de la línea de RENFE que va hacia Portbou. Ello, junto al traslado de la fábrica Valentine, que tendrá una nueva ubicación en la ciudad para lo que ya se ha firmado un convenio, así como la petición del soterramiento de la C-17 a la altura de Mas Rampinyó -que en palabras del edil “va para largo”- va a contribuir a mejorar la cohesión del municipio. Pero para Juan José Gómez, expresidente de la Asociación de Vecinos de Can Cuyàs, los beneficios de estar cerca de Barcelona también tienen un impacto negativo: “Aunque la industria que se ha ubicado aquí ha generado riqueza y puestos de trabajo, la aglomeración de polígonos industriales es excesiva, lo que ha contribuido a la dispersión”. Por otro lado, la próxima llegada del metro a la ciudad servirá –en palabras de Gómez- para paliar el exceso de tráfico y lo que de ello se deriva: “Las gente de Montcada se desplaza en automóvil hasta las líneas de Metro

La ciudad busca la unidad interna y la reducción del impacto ambiental que supone el paso de 240.000 vehículos al día recuperando sus zonas verdes ●

JORDI TARRÉS

Montcada vista por los muralistas en una calle cercana a la estación

más próximas. Ahora, con la llegada de la línea IV, unos dejarán de utilizarlo y otros lo dejarán antes, lo que será bueno para todos. Otra de las cuestiones pendientes, algo que ha inquietado a los vecinos y al tejido asociativo de la ciudad -cuya actitud contra la misma ha sido manifiesta- ha sido la existencia de una planta incineradora de casi tres décadas de antigüedad que Arrizabalaga tilde de “obsoleta” y cuyas antipatías por parte de la población entiende. Sobre el particular, el vocal de la AV de Can Cuyàs señala que su eliminación ha sido unos de sus objetivos en los últimos años, incluyendo la apuesta por un ecopark, cuya obra ya está en marcha en la actualidad. Así, y tras unos meses de prueba preceptivos -asegura el alcalde- su puesta en marcha definitiva se espera para el primer semestre del 2004. La existencia de dos parajes verdes -Collserola y la cordillera marina- a los que la ciudad ahora vuelve la espalda, es otro motivo de ilusión de buena parte de los vecinos, siempre que los problemas de comunicación y las actuaciones en ellos hagan posible que la ciudad pueda disfrutarlos sin problemas. Estos posibles futuros pulmones de Montcada serían, además de un nuevo lugar de ocio y de esparcimiento de los vecinos, otro elemento más de unidad. En lo que respecta a la identidad, hay un acuerdo generalizado sobre un sentimiento de pertenencia a una ciudad -algo que siempre se puede mejorar- dentro de las

particularidades de una localidad cuyos barrios tienen, como recordábamos antes, una personalidad propia. A ello pueden contribuir las buenas intenciones del actual recién constituido consistorio, que pretende una Montcada unida, no sólo en lo que respecta a la cohesión urbanística sino también en lo social. Algo en lo que puede incidir la nueva “centralidad” de la localidad favorecida por las conexiones con Barcelona. “Queremos que Montcada sea una ciudad de encuentro y no de paso: ese es uno de nuestros retos para el futuro”, explica Arrizabalaga. La relación de Montcada con Barcelona y Sabadell viene determinada por su situación geográfica, donde desde el punto de vista económico, Montcada cede mucho dinero a estas ciudades próximas, aunque eso no ha enturbiado unas relaciones de buena vecindad. Sobre este asunto, Ramona Villaronga, de la asociación de comerciantes de Mas Rampinyó

tiene una lectura crítica: la oferta de Sabadell y de Barcelona es demasiado fuerte, sobre todo en lo respecta a la alimentación, y al pequeño comercio de la ciudad, que aquí es mayoritario, le resulta muy difícil competir con ella. “La gente compra al descuido, no lo hace por costumbre. Las personas mayores sí vienen pero porque su volumen de compra es menor y porque no tienen coche”. Lo que está claro es que más que abrirse nuevos comercios lo que está sucediendo es que se están cerrando y que si la situación no cambia, este sector económico afronta un futuro cargado de interrogantes. Las iniciativas por parte de las instituciones han ayudado a mejorar un poco en este sentido, pero al parecer no es suficiente para resolver una situación delicada: “Es cierto que ha habido iniciativas por parte del consistorio para dinamizar el comercio local, para que la gente entienda que el servicio que podemos ofrecer es distinto y que somos necesarios:

Si alguien adquiere un bote de pintura en una gran superficie en mal estado, por ejemplo en Sabadell, no se desplazará de nuevo allí para cambiarla. Sin embargo si lo ha comprado aquí, resolver un problema tan sencillo como ése no tiene mayor trascendencia. Pero aún no es suficiente para que la cosa cambie de modo apreciable”, asegura. La situación del ocio es similar a la que se da con el comercio: la gran oferta que las dos urbes próximas a Montcada consolida a su alrededor hacen que jóvenes y no tan jóvenes se desplacen con mucha facilidad al exterior en sus horas libres. Aunque tal y como están las cosas, si en el comercio la tendencia no es fácil de invertir, en el caso del ocio darle la vuelta parece de momento imposible. Sí parece más boyante el porvenir de una industria que ocupa de una u otra manera casi al 70%de los habitantes de Montcada y a la que dentro del plan estratégico de la ciudad se le ha dado una notable importancia, tratando de fomentar la participación de los empresarios que, junto a los otros agentes que intervienen en el sector, pretende orientarlo y ver hacia dónde tiene que ir en el futuro. Otra cuestión que afecta a esta población y a su identidad -igual que al resto de ciudades de la periferia de la urbe- es la llegada de una nueva inmigración que en el caso de Montcada está un poco por debajo de la media de Catalunya con un 4,5%, lo que hace que su integración en la ciudad no plantee especiales dificultades. El presidente del nuevo consistorio señala que no quiere crear guetos, algo que la existencia de barrios con viviendas baratas y a menudo con problemas de mantenimiento y conservación podría favorecer. Así como el hecho de que haya barrios como Can Cuyàs que, debido al precio de la vivienda, dificulta en gran medida la ubicación de nuevos inmigrantes. Respecto al futuro de la ciudad el expresidente de la FAVB de Montcada quiere ser optimista y encuentra que, con las excepciones pertinentes, las instituciones son receptivas. "Aunque -concluyetenemos que estar todos muy atentos a los cambios y a las nuevas realidades. Nadie puede descuidarse".

Las desventajas de ser un nudo de comunicaciones Más de 240.000 vehículos cruzan todos los días Montcada, más de 10.000 por hora, lo que traduce de forma muy gráfica los problemas de contaminación acústica y atmosférica que -entre otros- causa ese altísimo nivel de tráfico. En ello es capital la peculiar situación geográfica de la ciudad, que hace que las comunicaciones entre el Besós, el Barcelonés y la zona norte de Barcelona pasen por ella. Ante esa tesitura, las actuaciones previstas parecen orientadas a resolver parcialmente el problema. Aunque una de las más importantes de todas ellas, el

soterramiento de la C-17, va demasiado para largo, algo que reconoce su alcalde. De todos modos, los primeros pasos están dados. Y es de prever que en no demasiado tiempo, además de en la cohesión municipal -un asunto clave en una ciudad tan dispersa- la polución ambiental y sonora remita. Algo que en los últimos años se ha convertido en uno de los problemas más graves de esta localidad que quiere dejar de ser un lugar de paso para ser una ciudad de encuentro. Tiempo al tiempo.

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

miag-juny de 2003

El célebre local La Paloma cumple 100 años manteniendo la esencia de hace un siglo y con poder de convocatoria para varias generaciones

Un reportatge de Albert López

La noche es joven, a ratos

or la cantidad de ropa que les cubre, la firmeza de sus carnes y, sobre todo, la expresión de sus ojos, media un abismo entre el tipo de mujeres que se arriendan en las calles colindantes y aquéllas entradas en años que, dejando atrás una larga sesión de pinta y colorea ante el espejo, corretean hacia el local. Sólo hay que seguirlas. Unas, presumiendo de apéndice-pareja; otras, amparadas por el grupo de amigas marchosas... En el aire flota una deliberada elegancia en sus modales: Como chiquillas, sienten la necesidad de lucir estupendísimas, que nunca se sabe con quién se puede topar una. La noche es joven...

La nave donde está La Paloma ubicó la fundición que dio forma a la estatua de Colón El día salta de fecha cuando cruzamos la entrada. Pero, a Dios gracias, algunas cosas no cambian con el tiempo. Rebasados dos afeminados porteros de mano retráctil, y a través de un pasillo de terciopelo rojo, nos adentramos en la misma sala de fiestas que abrió sus puertas en 1903. Mismas molduras doradas, columnas y volutas jónicas, frisos, cenefas, frescos, artesonados de madera y la inmensa lámpara de cristal en el

centro. Aunque un equipo de restauración se encarga de su mantenimiento, la esencia de este palacete de aire versallesco sigue siendo la de hace exactamente un siglo, cuando constituía punto de encuentro de proxenetas y rameras, de las clases más bajas del Raval barcelonés. La nostalgia del pasado parece exceder lo meramente decorativo para aliñar también las relaciones humanas: Féminas en grupo adivino en su mayoría solteras, divorciadas o viudas- se debaten entre el sí incondicional al primer depredador que se acerque y la negativa nacida de la vergüenza o el qué dirán. De fondo suena un chachachá. Esta noche el máximo exponente del depredador lo encontramos en un donjuán octogenario cuyo modus operandi se basa en la técnica del ataque indiscriminado. Como las alternativas no son demasiadas los hombres están en inferioridad de número y, quizás por eso, aparentemente cohibidos- no son pocas las que sucumben a la insistencia del galán. Se desenvuelve con soltura al ritmo de la música. Pero tras el último compás de la pieza sufre una curiosa transformación. El silencio entumece sus huesos y revela el cansancio de la edad; se arrastra torcido unos pasos... Entonces comienza a oírse un vals, y con los tres tiempos acaba el maleficio: Su cuerpo vuelve a erguirse y recobra la energía del

IGNASI R. RENOM

La Paloma abrió sus puertas en el año 1903 muchachuelo que fuera otrora. De nuevo, al ataque. ● La zancada de La Paloma Cómo da el salto no lo sé bien. Pero en un instante de clarividencia percibo la mágica pirueta ejercida por La Paloma: Las cuatro están al caer, el local es otro y se me ha escapado el truco. Supongo que al lapso han contribuido las clases de espanglish que hace rato practico con tres universitarias norte-

americanas. Como buen anfitrión... La orquesta se ha embutido en una mesa de mezclas y el director que ahora se llama deejay- hace cantar los surcos de los discos. En la sala el hijo ha llenado el hueco del padre, y el nieto el del abuelo. Viene ocurriendo hace media década. Un cambio, en principio, chocante que, sin embargo, se ha convertido en una pacífica mutación que a nadie extraña. Como en la vida misma, lo antiguo da paso a lo nuevo.

Los vaivenes del baile Tal y como está ahora no. Pero si en un sublime ejercicio de imaginación la privamos de todo el aderezo ornamental que la hace auténtica, la nave puede evocarnos aquella fundición de la calle del Tigre

IGNASI R. RENOM

A las 4 la orquesta se transmuta en mesa de mezclas

que fuera antes de darse al baile. El mismo lugar donde, entre el vapor de las aleaciones, se dio forma a la estatua de Colón. Siguiendo en nuestro delirio, quitemos ahora calderas y mugre y devolvámosle de nuevo su elegante aspecto barroco. En definitiva, lo mismo que hizo hace un siglo Ramon Daura, el joven empresario que tomó con fuerza las riendas de la Gardenia Blanca, que así se llamó el negocio. Pero aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Y lo que podía parecer un local elitista comenzó a albergar al tipo de personajes para los que acabar la noche a navajazo limpio era salir por la puerta grande. Tras ser confiscada por los republicanos en 1938, reabrió sus puertas dos años más tarde con el nombre de Salón Venus Deporte. Poco faltaría entonces para que apareciera La Moral en persona: un entrajetado señor que, bastón en mano, se paseaba entre las parejas que bailaban acarameladas, obligándolas a separarse si sus cuerpos se acercaban en exceso. Una cierta época dorada la llevó a tocar techo y, del mismo impulso, cayó en picado, hasta recobrar su barriobajera imagen inicial. Fue en 1975 cuando el empresario Pau Solé Ribas recogió una moribunda La Paloma para intentar sacarla de esa espiral de altibajos y lavarle la cara. A ello contribuyeron las fiestas universitarias organizadas durante los 80: Un soplo de aire fresco que se creía ajeno a toda moda. Pero no fue así. La ciudad, palpitante, no cesaba en la oferta de nuevas tendencias que captaron a los más jóvenes. Y La Paloma tuvo que resignarse a llevar colgado el cartelito de local para la tercera edad. Es tan difícil limpiar la reputación... Y en ello siguen.

Entre pantallas con proyecciones fractales, el ambiente mezcla los perfiles más variados, desde el más alternativo al más chic . Jóvenes que acuden al reclamo de una música de baile nada comercial, con sello propio. Al igual que sus antecesores, muchos ya son habituales de La Paloma. Se conocen a la perfección los diferentes estilos musicales que se pinchan en las sesiones de los jueves, viernes y sábados. Música y jóvenes: Un combinado demasiado indigesto para algunos vecinos. Como cualquier buen lingotazo, provoca insomnio y dolor de cabeza. Los efectos secundarios son denunciados por pancartas en los balcones de los inmuebles cercanos. Pero la dirección del centenario local no está dispuesta a ver enturbiada su imagen. Así que chitón, y a pasar por el aro: Ya esperan el permiso de obras para, entre otras, las reformas de insonorización. ¿Será por vicio que se quejan los vecinos? Es lo primero que se me ocurre cuando, abandonando la sala, me topo con una ristra de mansos pimpollos que esperan su turno para entrar: Ni risas, ni riñas, ni estruendo, ni cantos. En conjunto, un surrealista silencio que deja perplejo. Unos metros más allá doy con la explicación. Dos mimos de mirada elocuente se pasean con petos en los que leo: “Silencio, La Paloma”. Así no hay quien arrulle.

La Veu del

maig-juny de 2003

CARRER

PUBLICITAT

La Veu del

VEÏNAT

●Breus de barri FORT PIENC Tramvia per mig del parc L’AVV està recollint signatures contra l’ubicació del futur tramvia pel Parc de l’Estació del Nord. Un espai públic que en el seu dia ja va ser agredit en col·locar en el seu interior l’edifici de l’INEM. Els veïns plantegen que el tramvia ha d’ubicar-se en l’espai que, antidemocràticament, ocupa el cotxe. L’entitat palteja el carrer Almogàvers. SANT MARTÍ Semicobertura de la Gran Via Han començat per fi les obres, que duraran 2 anys. Així es portarà a terme la reforma que els veïns van acceptar en assemblea. La lluita pel cobriment d’aquesta via urbana va mobilitzar durant molt mesos a milers de veïns que van realitzar nombroses accions de protesta. La plataforma veïnal s’ha compromès a realitzar un seguiment de les obres. CIUTAT MERIDIANA Ascensors per al metro Dos ascensors, un de rampa i un altre panoràmic, permetran els veïns de la zona baixa del barri accedir a aquesta nova instal·lació del metro que s’està construint. Era una vella reivindicació veïnal. La línia 11 tindrà de moment 4 estacions, encara que l’ATM la perllongaria fins al cementiri de Collserola. LA BORDETA Suspens a l’Ajuntament 700 veïns i veïnes d’aquest barri van participar en una enquesta en la que van suspendre l’actuació municipal i van exigir més inversions en el mandat que comença. Els suspensos van per a la Guàrdia Urbana i els serveis d’atenció al veïnat, així com per la neteja del barri. SANT ANDREU Manifestacions a les casernes Centenars d'immigrants malviuen a les casernes de Sant Andreu. Veïns i comerciants s'han mobilitzat i exigeixen neteja, seguretat i equipaments. Els immigrants reivindiquen permís de treball. És necessari trobar la manera de respectar tots el drets i sobretot no permitir que els xenòfobs instrumentalitzin la situació. EIXAMPLE Insuficient participació La coordinadora d’AAVV, integrada pels barris de la dreta i l’esquerra de l’Eixample, van signar una carta dirigida al Districte, abans les eleccions, en la qual manifestaven la seva preocupació per com s’està portant a terme el procés de participació i que les entitats valoren com a «totalment insuficient». CIUTAT VELLA Increment de la tuberculosi La geografia de la tuberculosi a Barcelona està marcada per gran diferències. Mentre a Sarr ià-Sant Gervasi es comptabilitzen 12,3 casos de tuberculosi per cada 100.000 habitants, a Ciutat Vella s'arriba a 174. Una xifra equivalent a la taxa dels païssos més pobres.

CARRER

maig-juny de 2003

Otra plaza Lesseps es posible Tras un año de negociaciones, el Ayuntamiento ha suscrito un documento que recoge las reivindicaciones de los vecinos aunque sólo se trata de una declaración de intenciones.

●

BARCELONA L LUÍS BRAU

La plaza Lesseps, bautizada popularmente como el “nyap”, con el paso de los años, si no asumida, los vecinos han acabado por resignarse a convivir con ella. En la anterior campaña municipal, el PSC prometió remodelarla y cumpliendo su compromiso, a principios del año pasado, inesperadamente, el Ayuntamiento presentó un nuevo proyecto. Se trataba de un proyecto elaborado por el despacho del arquitecto Albert Viaplana en colaboración con el ingeniero Joaquim Pascual, que mejoraba sustancialmente el diseño de la plaza, si bien debido a los condicionantes impuestos conservaba el agresivo modelo actual basado en la supremacía del automóvil, obligando a los peatones a sinuosos recorridos y a salvar importantes desniveles.

El problema clave de la plaza son los 150.000 vehículos que la atraviesan diariamente La reacción ciudadana, posiblemente debido a la memoria histórica de las luchas habidas en los años 70, fue de rotundo rechazo, habiendo surgido un importante movimiento en torno de la plataforma “Una altra Plaça Lesseps és Possible” formada por vecinos y asociaciones de los barrios que envuelven la plaza. Esta plataforma ha protagonizado diversas iniciativas de presión sobre la administración, sábanas en los balcones, manifestaciones, bicicletadas, verbenas, así como una encuesta popular conducida por la arquitecta Itzíar González. Ante la decidida postura vecinal el Ayuntamiento optó de inmediato sin más explicación, justificación o defensa (lo que no deja de ser sintomático de la falta de criterio) por retirar el proyecto e iniciar conversaciones. Las reuniones entre la plataforma vecinal y el Instituto Municipal de Urbanismo (IMU) por parte del Ayuntamiento han sido francamente lentas y poco operativas, hasta que la inminencia de las elecciones municipales precipitó un compromiso de intenciones. Tras más de un año de negociaciones, haber llegado únicamente a un documento de objetivos es poco, pero no deja de ser positivo que finalmente el Ayuntamiento haya suscrito formalmente las reivindicaciones de los vecinos. Ahora sólo falta concretarlas y que se ejecuten. El documento de intenciones consensuado puede resumirse en dos grandes objetivos: ● Restringir de forma efectiva el tráfico de coches, dando el

DANI CODINA

La movilidad sostenible es una de las asignaturas pendientes en la plaza Lesseps

protagonismo al peatón, haciendo la plaza habitable y potenciando la permeabilidad entre los barrios al norte y sur, hoy día perfectamente segregados por la Ronda del Mig. ● Replantear las losas de cubrición de la Ronda bajo la plaza, para alcanzar unas pendientes más suaves y amables, cercanas a la inclinación natural del terreno. Eliminación de los muros barrera producidos por las rampas que trocean la continuidad de la plaza. A la luz de estas directrices el Ayuntamiento ha encargado otra vez al equipo Viaplana-Pascual la elaboración del nuevo proyecto de plaza. Se parte de unas buenas bases, pero existen serias deficiencias de enfoque que exigen una rectificación del actual proceso de trabajo. El problema clave de la plaza y de sus dos entronques con la Ronda, tal como se recoge en el convenio firmado, son los 150.000 vehículos que diariamente la atraviesan, intensidad superior a la de muchas autopistas. Sobre este tema, en los casi 18 meses que se lleva negociando, posiblemente por carecer de un criterio claro, el Ayuntamiento no ha querido entrar. Por imposición municipal los trabajos se han acotado al estricto espacio interior de la plaza, al replanteo de las pendientes de losas de cubrición y sobre este punto es de justicia reconocer el buen trabajo desarrollado por el ingeniero Joaquim Pascual. El tema crucial del tráfico únicamente se mantiene vivo por la presión de la plataforma de Lesseps y sobre todo por las movilizaciones de los vecinos de los dos tramos de la Ronda, Gral. Mitre y Travessera. No obstante no deja de ser chusco que aun cuando el tránsito de la Ronda es único, se está discutiendo en un tira y afloja de carriles por separado cada tramo. La Travessera

con el Distrito de Gràcia, General Mitre con el de Sarrià-Sant Gervasi, y por último plaza Lesseps con el IMU. Nos parece un método poco serio. Aun cuando los 8 carriles de la Ronda en medio de la ciudad son una vergonzosa herencia del urbanismo de la dictadura, indigna de la Barcelona del siglo XXI, tampoco puede obviarse que la Ronda y el nudo de Lesseps, (uno de los 8 más importantes de la ciudad) son hoy por hoy piezas esenciales de la red básica y no sería de recibo actuar frívolamente, estrangulándolas o eliminándolas sin más. La discusión no es posible enfocarla aislada y fragmentadamente, como se está haciendo. Exige una reflexión de toda la ciudad e incluso del Área Metropolitana, pues cada día entran y salen de Barcelona 1.600.000 vehículos, que cargan sobre la red viaria de la ciudad.

Se reivindica una plaza civilizada, integrada en la ciudad y a escala humana Ahora bien, de una vez por todas, en la plaza Lesseps el Ayuntamiento tiene que aclararse respecto a la política de movilidad que defiende. U opta como viene haciendo por impulsar políticas de ampliación de aceras, extensión de carril bus y carril bici o de copromotor del PDI, en la línea de los compromisos de la Agenda 21, o por el contrario apoya, como también viene haciendo, el túnel de Horta o la creación de grandes aparcamientos, incentivadores del uso del automóvil, como en el

campo del Barça (Portal del Coneixement), Ciudad Judicial, Centros comerciales (Maquinista, l’Illa, Diagonal-Mar, etc.) Líneas de actuación perfectamente contradictorias e incompatibles entre sí. Aparte de una postura decidida en el sentido de reducir el coche en la ciudad, dos estudios previos son imprescindibles para orientar y guiar la ordenación y diseño de una plaza Lesseps y de una Ronda del Mig civilizados, integrados en la ciudad y a escala humana: ● La ejecución y funcionamiento del PDI para el año 2010 en la región metropolitana, con una inversión de1,2 billones, 300 km. nuevos de metros y trenes de cercanías, (41 km de la línea 9 de metro, siguiendo la traza de la Ronda), 235 nuevas estaciones intermodales (park and ride), ha de suponer para dentro de siete años una drástica reducción de los viajeros en vehículo privado. Hay que cuantificar la reducción de la IMD, que acote hasta qué nivel va a ser posible pacificar la Ronda y la plaza y en consecuencia qué diseño va a ser posible aplicar. ● La programada estación intercambiadora intermodal (metrometro, metro-bus, bici, taxi) constituirá la polaridad (origendestino), más potente de la plaza, rótula y eje estructurador de la misma. Los 20.000 peatones que hoy cruzan diariamente la plaza, se incrementarán de forma importante. Es necesario conocer para poder formalizar correctamente el diseño y ordenación, la futura araña de flujos, (IMD), de peatones en la plaza y de ésta con los barrios de su entorno; con la proyectada trama de vias-paseo peatonales de Gràcia y con la estructura verde que la envuelve, (el futuro corredor verde de Hospital Militar, enlazando con el Putxet y Parque Güell).

La Veu del

FAVB

CARRER

maig-juny de 2003

EL COR ROBAT

No a la central tèrmica al port de Barcelona REDACCIÓ El projecte de construcció d’una central tèrmica de cicle combinat promogut per l’empresa Gas Natural a la zona ampliada del Port de Barcelona significa un greu impacte sobre la qualitat ambiental de la ciutat i l’àrea metropolitana, talla d’arrel les possibilitats de desenvolupar les energies renovables, i no es justifica des del punt de vista de la capacitat de generació elèctrica. Els residus que provoquen aquestes centrals (diòxid de carboni i sofre, òxid de nitrògen, compostos orgànics volàtils, monòxid de carboni) tenen greus impactes sobre el canvi climàtic, la salut i la biodiversitat.

CATHERINA AZON

Josep Lluís Rueda Latasa Secretari de la Coordinadora Nacional de Jubilats i Pensionistes de Catalunya

"A Porto Alegre porten anys de pressupostos participatius" PUYAL

Fa mig segle que viu a Gràcia. Soci de l’AVV Vila de Gràcia. Secretari de la Coordinadora de Jubilats i representant d’aquesta a la Junta de la Favb.

Què fa un jubilat assistint al Fòrum Mundial de Porto Alegre? Observar, aprendre, veure, escoltar, conèixer i intentar descobrir els problemes del món globalitzat. He pogut constatar que certs problemes de vegades se’ls inventen els polítics. Què destaques d’aquesta convivència amb milers i milers de persones? Al Fòrum Social Europeu de Florència vam conviure i debatre les temàtiques en espais reduïts i, davant la presència de desenes d'idiomes, l'intercanvi multigeneracional no va suposar cap problema. De cop, podies arribar a entendre els problemes comuns a tot el món.

La central perpetua un model energètic centralitzat i obsolet Aquest projecte destrueix els tímids intents de control de les emissions contaminans engegats des de les institucions de la ciutat i, a més, mostra la hipocresia ambiental de Gas Natural, una empresa que per una banda ha signat el “Compromís ciutadà per la sostenibilitat-Agenda 21” i és membre del Consell Municipal de Medi Ambient, i per l’altra promou una central que contradiu aquestes iniciatives. De

Vas conèixer situacions molt diferents? Sí, però, a la vegada, realitats comunes. La pobresa està globalitzada. La participació, els seus dèficits, ha estat un element de debat en les darreres eleccions? Al marge d’aspectes concrets, com la necessitat d’elegir els consellers de districte, la participació no es pot improvisar en aprovar unes normes. Hi ha que preparar-se si es vol tenir uns resultats satisfactoris.

fet, el projecte no està contemplat en cap de les previsions formulades per l’Ajuntament o la Generalitat. L’energia solar que rep Barcelona permetria, amb la tecnologia actual, satisfer les necessitats d’aigua calenta sanitària cobrint aproximadament un 10 % de les teulades amb plaques solars i satisfer les necessitats d’electricitat de consum directe domèstic cobrint amb plaques fotovoltàiques una tercera part de la superfície de teulades. La construcció d’aquesta central fa que es descartin automàticament les possibilitats d’aprofitament energètic renovable que ofereix Barcelona i demostra la manca de democràcia de la política energètica de les administracions, que cedeixen davant de grups d’interessos minoritaris. Els problemes ambientals i tècnics del sistema elèctric mostren la urgència d’avançar cap un sistema elèctric descentralitzat, basat en la generació distribuïda, amb equipaments petits i mitjans propers als consumidors. A la irracionalitat que suposa construir plantes centralitzades d’aquesta potència, s’afegeix la manca d’eficiència en el seu funcionament. A menys de 10 kms de distància de la ubicació d’aquest projecte es troba la tèrmica recentment construïda a Sant Adrià del Besòs; una central que malbarata més d’un 40 % de la seva capacitat de generar calor, quan es podria aprofitar per generar aigua calenta o refrigerada, fent servir cogeneració i sistemes

d’aprofitament del calor residual. Aquest projecte implica un nou incentiu al creixement irracional de la demanda d’electricitat, en un moment en que hi ha un consens generalitzat sobre la urgència i la necessita de polítiques d’estalvi i eficiència en el consum energètic.

El projecte deixa en mera retòrica les propostes contingudes en l'Agenda 21 en els temes d'energia i contaminació Demanem a les diferents administracions implicades (Ajuntament, Generalitat, Ministeris d’Economia i Medi Ambient, etc.) que facin servir les seves competències per impedir la construcció d’aquesta central i apliquin polítiques coherents amb els compromisos que han subscrit. Ens oposem a la construcció de la CTCC del Port de Barcelona, no tan sols per l’impacte que provocarà sobre la ciutat i tota la seva àrea metropolitana, també perquè barra el pas a totes les alternatives que formen la nova cultura de l’energia que la situació ambiental reclama. (*Extracte del manifest de la Plataforma Ciutadana contra la central tèrmica del port de Barcelona).

Revistes de barri El Nostre Barri

Fort Pienc

Veïns

Diari mensual de l'AVV del Poble Sec. En portada parla de les millores al camp de futbol de La Satàlia, gestionat per l'associació. També informa de l'obertura dels jardins Joan Brossa a Montjuïc i deixa constància de l'estudi realitzat pel grup de recerca "Multiculturalisme i gènere", dirigit per Mary Nash, sobre la població i l'ús de l'espai urbá al Poble Sec.

El número 15 de la revista del barri informa de la inauguració de l'ïlla de Forc Pienc sense l'escola primària. A la pàgina vuit hi ha un plec de recollida de signatures contra el pas del tramvia Sant Adrià-Estació del Nord pel mig del parc de la citada estació. Un llistat amb les 13 reivindicacions de l'associació per al nou mandat que comença situa les prioritats del barri.

Rebem el butlletí de l'AVV de Sant Gervasi de Cassoles, datat al mes d'abril, sense numerar. 8 pàgines a tot color informen dels records de 25 anys d'associació. Una entrevista a Viky, propietària d'una parada de carn al mercat, ens permet conèixer alguns aspectes de l'evolució del barri i de la realitat del mercat on treballa: "Hi ha gent que voldria anar al mercat i no pot degut a l'horari".

Preparar-se és convertir el ciutadà partícip en un tècnic amb coneixements d’urbanisme, ensenyament, sanitat? No, vol dir que perquè la participació tingui coneixement de causa es necessita en primer lloc una informació suficient, mitjans tècnics que la recolzin. A Porto Alegre porten 10 anys. Avui a Barcelona, una part de les forces polítiques que governen volen iniciar experiències de pressupostos participatius als districtes. Coincideixes amb el dimitit Ernest Maragall que les audiències públiques de pressupostos tenien menys assistents que els dits d’una mà? No. Des de l’Ajuntament no falten excuses. Vull dir que s’ha d’iniciar un procés seriós, que no es pot improvisar. Aquí podria iniciar-se als districtes per tal d' arribar a elaborar els pressupostos de tota la ciutat. Si bé l’última campanya electoral no ha estat molt viva, la gent gran ha estat present en debats i declaracions. No podia ser d’una altra manera. La problemàtica és greu: 170.000 viuen en el llindar de la pobresa, milers no poden baixar al carrer… Però, no sé si ha estat present perquè preocupi aquesta situació o perquè cada jubilat és un vot. Quines prioritats es plantegen? Incrementar notablement l’assistència a domicili i la construcció d'equipaments socio-sanitaris que contemplin la persona de forma integral: Un Centre de Dia a cada barri i una residència assistida a cada districte, i pisos tutelats o protegits, a ser possible en cada districte. Difícil però no impossible. Depén de la volutat política de resoldre els problemes dels ciutadans.

Parlant del

CARRER

maig-juny de 2003

i de la ciutat

"Aznar fa un discurs semblant al que feia la dreta el 1936"

QUI ÉS QUI

JOSEP FONTANA I LÁZARO Catedràtic emèrit d'Història ROSA MARÍA PALENCIA Periodista IGNASI R. RENOM Fotògraf

osep Fontana i Lázaro va néixer al carrer de la Palla de Barcelona fa 71 anys. Deixeble de Pierre Vilar, és un dels més respectats mestres de la historiografia marxista a Catalunya. Ha estat director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives des de la seva fundació fins que va jubilar-se fa un any. Com a catedràtic emèrit, aquest veí del Poble Sec continua sent un referent per a molts historiadors a casa nostra. En la seva memòria encara hi són els records infantils dels bombardejos que ara, com a historiador, qualifica de “els primers de la història sobre població civil amb la intenció deliberada de provocar terror”, és a dir, la seva pròpia vivència de nen barceloní durant la guerra civil. Com aquell matí de diumenge que amb 5 o 6 anys llegia a la galeria del seu pis de la plaça Cucurulla, amb un bitllet de dues pessetes a la mà, regal per la caiguda d’una dent de llet. De sobte tot

el que li envoltava va sotraguejar: una bomba havia caigut al carrer, davant mateix de la seva finestra. Encara recorda el so de les sirenes, la fugida al refugi o els veïns que després de cada bombardeig ja no hi eren.. Ara que es compleixen 100 anys del naixement de George Orwell, quina opinió li mereix la seva obra "Homenatge a Catalunya"? “Hi ha literatura del POUM i de les brigades molt interessant, de la qual coneixem molt poc. Hi ha llibres que són d’un interès humà admirable, com el testimoni d’Orwell i la seva simpatia per la causa. El que passa és que va viure un dels moments més confusos de la guerra civil en el qual van passar coses de les quals ell ni s’assabenta, no acaba d’entendre la situació. Crec que Homenatge a Catalunya és una obra benintencionada, però el seu és el testimoni d’una víctima que no entén el

perquè de la repressió. Crec que això és el que el duu a col·laborar posteriorment, durant la guerra freda, amb el Ministeri Britànic d’Afers Exteriors i a denunciar molta gent. I ho fa de manera entusiasta i espontània, amb la qual cosa aconsegueix la traducció de la seva obra en moltes llengües”. Per a Fontana aquest període de la història està encara per estudiar, però creu que la prioritat ara és rescatar l’intent de transformació social i cultural de la Segona República, des del 1931 fins 1939. “Coses com el projecte educatiu o la veritable reforma agrària. Em sembla inadmissible que el fet central sigui la guerra civil i que es consideri la República com una mena d’antecedent en què les coses no anaven bé. Perquè el gran drama és que la guerra es va perdre. I la culpa no va ser ni del PSUC ni del POUM ni de la FAI”. Recuperar pel que aportaria al moment present? “És clar. Tenim una democràcia molt menys participativa que la de llavors. És

clar que 2003 no és 1931, però ara hi ha unes forces equivalents a les dretes d’aleshores que van frenar el procés des del primer moment i van desencadenar la guerra civil. Ara Aznar fa una propaganda que sembla la que feia la dreta al febrer del 36 contra el Front Popular. Em preocupa que les últimes eleccions demostrin que el poder segueix sent capaç de mobilitzar la por. Hem vist la paradoxa que al mateix temps que es produeixen les grans manifestacions a Barcelona o a Galícia, l’entorn conservador defensa sòlidament al PP perquè té por”. Sobre la transformació recent de Barcelona l’historiador opina que “al costat de grans operacions de márqueting urbà i immobiliàries, valdria la pena engegar moltes més per a recuperar serveis com l’educació, la salut municipal o l’habitatge.” A la llum dels seus records infantils de guerra, què opina de la guerra d’Iraq? "Per començar, a l’Iraq no hi ha hagut una guerra, sinó una agressió absolutament injustificada. Si la finalitat de la invasió hagués estat el règim tirànic, de feina en tenen molta per fer. Podrien començar pel Pakistan o per l’Aràbia Saudita que tenen règims absolutament antidemocràtics i que segueixen sent suportats pels Estats Units. Els sofriments causats a la població civil són absolutament criminals i injustificables i se sumen als prop de 500.000 morts que el bloqueig econòmic entre la guerra del Golf i aquesta última han produït entre la població infantil iraquiana per manca de medicaments”. Creu que aquesta invasió injustificada passarà a la Història com a tal o haurem d’esperar més temps? Aquesta vegada la presència de més mitjans de comunicació així com l’abundant documentació sobre els antecedents, com ara les relacions d’Estats Units amb el règim iraquià, ha permès que la realitat es conegués més aviat. Crec que no serà possible canviar la imatge del que va haver d’engany deliberat a la població. No cal que passi massa temps perquè el que hi ha de brut i d’indefensable en aquest tema, sigui evident”.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sal i pebre

L'acudit

Marxa enrere En plenes mobilitzacions contra la guerra, Joan Clos va anunciar el 8 d’abril que el senat del Fòrum 2004 celebraria un debat sobre el tema al mes de juny. El senat està composat per un centenar de personalitats d’arreu del món. L’anunci estava forçat per la pressió que suposava que un dels eixos principals del Fòrum fos la pau. La proposta pretenia ocultar que el Patronat havia impedit que el Fòrum es definís sobre el tema. Curiosament, ni Clos ni ningú van traslladar l’encàrrec a la responsable d’organitzar el senat, la senyora Mary Ann. I ara diuen que per problemes d’agenda s’ha suspès («desplaçat») la reunió del juny. El senat, seguint la veu del seu amo, no es definirà. En cas de guerra, no definir-se es definir-se. No dir no a la guerra és dir no a la pau. Mentre la ciutat es va mobilitzar contra la guerra, el Fòrum es contenta amb fitxar, a cop de talonari, estrelles mediàtiques, premis Nobel de la Pau i ONG interessades en organitzar algun congrés, trobada o festival. Lamentable. Zeta

Maikel