Carrer 083

S Ó ON CI CI RA CIA E I D O A FE SS ÏNS A ON D’ VE S EL DE ÏNE RC E A V B DE

CARRER

La Veu del

(pàgs. 13 a 19)

Dossier 10HJ

Habitatges, joves i equipaments

?

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona

Nº 83 febrer-març de 2004

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp dʼen Grassot jserra.gros@teleline.es

Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de lʼArpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12

Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font dʼen Fargues ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10

La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts

Joan Gamper, 48, 2n

Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont dʼOrsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de lʼEscorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a

Parc la Vall dʼHebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. dʼIsabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71

La Veu del

CARRER

Edita Federació dʼAssociacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com Consell de direcció Andrés Naya i Manel Andreu Cap de redacció i maquetació Elia Herranz Consell de redacció Redactors Marc Andreu, Alberto González, Joan A. Guerrero, Francisco Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Alícia Tudela, Jaume Figueras, Laura Baeza, Rosa Mª Marcer, Cristina Salas, Iris Martín, Sergio Porcel, Gladys Echeverri.

Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar.

Consell assessor Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús

Imprès en paper ecològic de 65 grams

www.lafavb.com

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de lʼEstevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts.

Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals dʼHorta.

Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda.

Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 Centre Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Centre Cívic de Trinitat Vella.

Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 Centre Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6

El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes dʼabril

Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín, Eva Fernández.

Portada Joan Marc Batlle Maqueta original Joan Carles Magrans Administració Marga Parramon

Pi i Margall (Baró de Viver)

93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet Racó de les Corts

elracodelescorts@yahoo.es

Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70)

La FAVB no està necessàriament dʼacord amb les opinions que sʼexpressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut dʼaquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19 Sagrera 93 408 13 34

Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42 Tres Torres 93 205 77 89

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r

Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial

El ninot...

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA

avputxet@hotmail.com

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Un nou CARRER a internet

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

febrer-març de 2004

El Roto

Polítiques poc creïbles

Cartes dels lectors Des del Fòrum Estic just davant del Fòrum dʼen Clos i Cia. Des de la finestra veia el mar… fa un any, ara veig grues, grues de nit i de dia. Veig com sʼaixequen els hotels de cinc estrelles, un al costat de lʼaltre a pocs metres de La Mina, a pocs metres dʼon estava el trist Camp de la Bota. Veig (i tinc gravat!) el dia en què es cremava la sala U del Fòrum, veig quan venen polítics, alcaldes, ministres, etc… a veure com van les obres… i a lʼaltre costat veig com creix la nova Barcelona dels pisos supermilionaris. El pis segon del meu bloc comprat a 24 milions lʼhan venut a 85… negoci rodó en un any i poc més. Per cert, a uns 800 o 1.000 metres dels hotels de superluxe (4 o 5) hi ha unes barraques amb gent impressionants (al carrer Teruel).

Allà Clos no porta les visites.

José A. F. Pisos en parques Hace unos años asistí a una conferencia sobre política de vivienda. Fue muy comentada la intevención de un participante de edad avanzada que, con toda seriedad, propuso una solución a su entender definitiva y barata para Barcelona. En síntesis, se trataba de permitir construir grandes bloques de viviendas en plazas y parques de la ciudad. Como

no habría que pagar por el terreno, serían pisos baratos y, según sus cálculos, se podrían construir unos 200.000. Naturalmente, los habitantes de la ciudad no se opondrían a quedarse sin plazas ni parques porque lo que se perseguía –el bien común de proporcionar vivienda barata- era moralmente muy superior al pequeño invonveniente de perder la zonas verdes. No sé por qué me ha vuelto estos días a la memoria el recuerdo de esta intervención. Tal vez sea porque paseando por el nuevo parque de Nou Barris vi que el Ayuntamiento pretende construir una torre de 15 pisos de viviendas para jóvenes en una esquina del parque, donde las viviendas colindantes son de planta baja. Quien se acerque desde cualquier ángulo, verá la aberración urbanística que supondrá el rascacielos, por muy de diseño que sea y bienintencionada que sea su finalidad. Que quede claro que nadie cuestiona la necesidad de facilitar el acceso a la vivienda a los jóvenes dados los precios vigentes, pero tal vez podrían esforzarse en buscar soluciones mejores para todos. Que ya somos todos mayorcitos para pensar que un objetivo bueno justifica cualquier daño colateral.

Carla Muñoz.

En els terrenys de les antigues casernes de Sant Andreu es donen totes les circumstàncies perquè les administracions demostrin que la seva preocupació pel problema de lʼhabitatge és creïble. La propietat és pública. El Ministeri de Defensa els va adquirir ara farà 70 anys per prop dʼun milió i mig de les antigues pessetes. Ara nʼha tret 83 milions dʼeuros, (prop de 14.000 milions de pessetes). El comprador no ha estat lʼAjuntament com demanàvem les entitats veïnals, sinó el Consorci de la Zona Franca, format per lʼAjuntament, Govern Central, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i Renfe. Qui controlarà que aquests diners no aniran a finançar armament “sinó a augmentar la qualitat de vida de la tropa”, com afirma el ministre Trillo? Aquesta maniobra clarament especulativa, malgrat que el ministre digui el contrari, es veurà arrodonida per la construcció dʼhabitatges a preu de mercat que poden doblar el valor que ara se nʼha tret. LʼAjuntament diu que la meitat dels habitatges seran protegits i que es construiran els equipaments que el barri necessita i les entitats veïnals han reclamat. Però això no és suficient. Volem que les promeses que últimament hem sentit en les campanyes electorals es concretin en fets. Aconseguir un habitatge per viure és un dels principals problemes que tenen els joves avui i aquesta és una oportunitat única perquè en els terrenys de les antigues casernes, tot lʼhabitatge que es faci (prop de mil pisos) sigui públic. No és justificable que el Ministeri de Defensa, Renfe o lʼAjuntament de Barcelona venguin solars de la seva propietat per fer pisos a preu de mercat. En aquests moments donar resposta al problema de lʼhabitatge té prioritat.

Les administracions sʼhan dʼabocar i actuar ràpidament evitant accions especulatives. La ciutadania, i sobretot el jovent, estant agafant consciència del problema i no es deixaran enganyar.

Al Poblenou es reivindica que el 50% dels habitatges que sʼhan de fer al 22@ siguin per al barri; a Sant Andreu pisos públics i de lloguer a les antigues casernes; al barri de Porta que una part del habitatges protegits que es construeixen siguin per al barri. Les entitats veïnals i la Favb estem potenciant aquestes inquietuds. Per això considerem que és un engany el que sʼha fet a Sant Andreu. Malgrat tot, la Favb vol encetar un diàleg franc i obert amb lʼAjuntament per debatre aquestes qüestions, tot sabent que no és fàcil establir criteris que contemplin amb equitat i justícia la gran demanda que hi ha dʼhabitatge a la ciutat de Barcelona. No és de rebut, com a passat a Sant Andreu, que lʼassociació de veïns sʼassabenti hores abans del que ja estava decidit feia temps tirant per terra totes les reunions que sʼhavien fet amb el districte. No és això el que nosaltres entenem per participació. Demanem una rectificació urgent de lʼacord a que sʼha arribat en la venda dels solars al Consorci de la Zona Franca i que sʼobri una taula de negociacions amb les entitats veïnals del barri de Sant Andreu. La ciutadania de Barcelona es mereix molt més respecte.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

febrer-març de 2004

3

Gas Natural vol trencar el monopoli elèctric contaminant Barcelona La qualitat de lʼaire, la salut dels ciutadans i els compromisos per reduir lʼefecte hivernacle es veuen amenaçats pel projecte de construcció dʼuna innecessària central tèrmica de Gas Natural al port de la ciutat ALFONS L. CARRETE Ambientòleg i membre de la Plataforma contra la Central Tèrmica al Port de Barcelona

La liberalització del mercat energètic, efectiva des de principis de 2003, comporta que els clients puguem escollir lʼempresa que ens subministrarà lʼelectricitat i el gas. Des del punt de vista del consumidor aquesta liberalització resulta positiva ja que permet que, si així ho desitgem, puguem desconnectar-nos dʼEndesa per comprar electricitat verda produïda en una central mini-hidràulica del Cantàbric, per exemple.

La realitat però, és que la liberalització de lʼenergia només ha comportat una total desregulació del sector, la planificació del qual queda totalment en mans del sector privat. Les companyies elèctriques sʼhan dedicat a fomentar el consum irracional (lʼincrement del consum elèctric ha batut tots els rècords) i ara que el mercat és lliure es dediquen a treure una allau de projectes de noves centrals tèrmiques amb vistes a captar més clients i tenir una bona quota de

La liberalització de lʼenergia només ha comportat una total desregulació del sector elèctric mercat. Aquests projectes no responen a una demanda real i superen fins i tot les previsions més desarrollistes de lʼadministració.

Naturalment, ara que Endesa entra en el mercat del gas, Gas Natural desitja entrar en el sucós negoci de la venda dʼelectricitat en el que Endesa té una posició de quasi-monopoli a Catalunya. I dʼaquí neix el projecte de Central Tèrmica de 800 MW al Port de Barcelona.

Per plantejar-la lʼúnic motiu és la competitivitat del mercat lliure.

Perquè lʼargument “oficial” (a Barcelona falta energia) podria semblar cert en determinades èpoques: en les hores punta de demanda de fred a lʼestiu o de calor a lʼhivern. La realitat és que aquesta problemàtica sʼha dʼatacar des dʼaltres fronts (gestió de la demanda, millores en lʼaïllament dʼhabitatges i oficines, promoció de sistemes de climatització eficients, petites centrals de cogeneració per grans edificis…) i si hi ha problemes és per mala gestió, no per falta de centrals generadores: la potència disponible a les

centrals existents al conjunt de Catalunya i dʼEspanya supera de molt la demanda màxima.

Encara hi ha centrals, com les del Besòs, que desaprofiten la meitat de la calor generada; encara es porten a lʼabocador del Garraf (on no fan altra cosa que afegir contaminació a lʼatmosfera) milers de tones de residus orgànics dels que seʼn podria extreure biogas; les polítiques dʼeficiència energètica són poc més que testimonials i encara estem lluny dʼaprofitar el potencial real de les energies renovables a la pròpia ciutat Gas Natural argumenta, i és cert, que la tecnologia de Cicle Combinat és la més eficient. Però la construcció dʼaquestes noves centrals no garanteix de cap manera el tancament de les antigues: la del Besòs, que encara crema fuel-oil, lʼobsoleta central de carbó de Cercs o les nuclears. Si així fos, el debat seria un altre, però ara per ara només suposen afegir més emissions contaminants. En lʼescenari actual les motivacions de Gas Natural no són ni garantir energia per la ciutat ni fer el sistema energètic més sostenible: lʼúnic objectiu és agafar quota de mercat a la competència. És evident, doncs, que cal plantejar-se realment la conveniència i necessitat dʼaquesta nova central a la ciutat. Però hi ha un altre aspecte a considerar: el seu impacte sobre lʼaire que respirem a la ciutat.

Una Central Tèrmica de Cicle Combinat, bàsicament, és una caldera que crema una gran quantitat de gas natural (i fuel-oil en alguns moments) per produir electricitat. Aquesta combustió emetrà per cada hora de funcionament 300 tones de diòxid de carboni (CO2) i altres

Es preveu que la nova central sigui ubicada a la zona dʼampliació del port dʼinflamables. contaminants més perillosos en quantitats menors: òxids de nitrogen, diòxid de sofre, compostos orgànics volàtils…

Per tant el primer impacte important serà sobre les emissions de CO2 de la ciutat. Segons els acords de Kioto, Barcelona hauria de reduir considerablement les seves emissions actuals. És a dir, que no hi ha prou amb mesures passives que provin de frenar el ritme amb que contaminem. Calen polítiques actives que permetin reduir la quantitat de CO2 emès.

Així, mentre lʼAgència de lʼEnergia de Barcelona dissenya línies de treball que permetrien acostar-se mínimament als objectius de Kioto, la construcció de la central (no prevista per lʼAgència) aportarà tal quantitat de CO2 a les emissions de la ciutat que inutilitza tots els esforços realitzats i deixa

les previsions en paper mullat.

Però potser lʼimpacte més preocupant serà sobre la qualitat de lʼaire de la ciutat. Els òxids de nitrogen són precursors de la formació dʼozó troposfèric, un contaminant que afecta greument les vies res-

Si hi ha problemes de subministrament no és per falta dʼenergia sinó per mala gestió piratòries (irritacions, tos, fatiga, potenciació dʼal·lèrgies i altres malalties respiratòries…) i el diòxid de sofre és el principal responsable de la pluja àcida. Si actualment els nivells de contaminació atmosfè-

JOAN MOREJÓN

rica de la ciutat sʼapropen perillosament als nivells de seguretat, i alguns cops a lʼany els superen, amb la nova central aquesta situació empitjoraria, ja que la central es troba situada de forma que la direcció predominant dels vents (de mar cap a terra) enviaria directament els gasos cap a la ciutat la major part de dies de lʼany.

Sembla contradictori que si, com el Pla dʼAcció Municipal 2004 – 2007 diu, la protecció de la salut dels ciutadans i ciutadanes i la millora de la qualitat de lʼaire a la ciutat són prioritats de lʼequip de govern, es doni llum verda a aquest projecte. Encara que també és contradictori que Gas Natural SA sigui signatària del Compromís per la Sostenibilitat de lʼAgenda 21 de Barcelona i a la vegada impulsi aquesta central, i a ningú no li sembla estrany.

Manca de voluntat política per aturar el projecte Lʼapatia de lʼAjuntament respecte la nova Central Tèrmica la justifiquen argumentant manca de recursos normatius per oposarsʼhi. És cert que la iniciativa sorgeix dʼun operador privat i que és el ministeri dʼEconomia qui aprova aquestes instal·lacions.

Per altra banda el Pla dʼOrdenació dels Usos del Port permet que es desenvolupin activitats “industrials - portuàries” i aquest concepte sʼha interpretat tan àmpliament que, legalment, al port hi caben des de centrals tèrmiques fins a incineradores de residus.

Però si hi hagués voluntat política, hi hauria opcions. En mans de lʼactual govern

de la Generalitat hi ha el que seria una bona eina per reordenar el sector energètic a Catalunya: declarar una moratòria a qualsevol instal·lació fins que no es redacti un Pla Energètic realista i amb criteris de substituir les energies contaminants per altres de més netes. LʼAjuntament té la capacitat dʼatorgar o no la llicència de lʼactivitat i com a mínim seria prudent no aprovar res fins que aquest pla estigués redactat i sʼhagués argumentat la necessitat o no de construir-la.

Una altre possible argument per denegar la llicència és que tot i que Gas Natural serà molt curosa perquè la central compleixi la normativa dʼemissions, no sʼha valorat prou

el resultat de la suma dʼaquesta contaminació a la ja existent a la zona (tècnicament coneguda com immissió). LʼAjuntament podria invocar la normativa europea sobre aquest assumpte.

Malauradament, tot i que es tracta dʼuna greu amenaça al medi ambient urbà amb repercussions també greus sobre la salut pública, en les reunions mantingudes fins al moment amb lʼAjuntament no sʼha percebut cap voluntat dʼoposar-sʼhi. Des de la Plataforma, doncs, es continuarà exigint un posicionament de lʼAjuntament clarament en contra de la Central, per la defensa del medi ambient i la salut dels ciutadans.

4

CRÒNICA

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004

GUILLEM URBÀ/EPC

JORDI TODÓ/TAVISA

JULIÁN MARTÍN

Tres llibres recullen lʼesperit de les mobilitzacions pacifistes dʼara fa un any. Carteles contra una guerra. Signos por la paz (editat per Gustavo Gili), premi Ciutat de Barcelona, és una àmplia mostra de la imaginació dʼartistes de tot el món. El reportbook titulat Barcelona per la pau, editat amb la col·laboració de lʼAjuntament i vàries ONG, repassa en 75 fotos i amb textos en català i anglès el clam de Barcelona per la pau. I el mateix fan Toni Soler i Jordi Play a Objectiu: la pau. 34 dies inoblidables (Edicions 62).

XAVIER CERVERA/LV

JOAN CORTADELLAS/EPC

PEACE OF SHIT (“PAZ” DE MIERDA). YURI SHIMOJO

Un any després, fem memòria MARC ANDREU

WAR CULTURE (CULTURA BELICISTA). WARD SUTTON

El periodista Manuel Ibáñez Escofet deia que la memòria es un gran cementiri. Potser sí. En qualsevol cas, aquesta cita pot semblar un sarcasme en el cas de la cruel guerra de lʼIraq, desencadenada ara fa un any per George W. Bush, Tony Blair i José Mª Aznar en base a mentides i a interessos espuris malgrat la oposició de milions de persones a tot el món. És per respecte als milers de víctimes -totes, des dels iraquians anònims als periodistes José Couso i Julio Anguita Parrado- i en defensa dʼuns drets i llibertats segrestats arreu per la manipulació i la mentida que cal fer memòria. Només així evitarem que el cementiri sʼapoderi de les nostres consciències.

On són el milió i mig de persones que el 15 de febrer de 2003 van sortir al carrer a Barcelona en la manifestació més gran de la història? Algú podrà dir que unes quantes, irreductibles i sentimentals, van recordar la fita el passat 15 de febrer en una concentació a la plaça de Catalunya i ho tornaran a fer el 20 de març en el marc del Dia internacional de mobilització contra la guerra i les ocupacions. També podrà dir algú que una majoria dʼaquells manifestants de fa un any, impotents i deprimits, han desertat,

sʼhan resignat o sʼhan abstingut de la lluita per fer possible un altre món. Però això també és una tergiversació de la realitat i una mentida tan interessada com aquella que va intentar colar Pío Cabanillas -ministre portaveu del PP i fill del ministre de Franco que va cosignar lʼexecució de Salvador Puig Antich- quan la “inexistent” vaga general de juny de 2002.

I és que és difícil de fer creure que un desig tant gran de pau i transformació sʼesvaeix així com així. Ja sʼhi esforcen, ja, els professionals de la mentida, bé siguin alguns polítics o alguns propietaris de mitjans de comunicació. Però mentre poguem fer memòria, no ho aconseguiran. Perquè no són masses anònimes sinó persones, ciutadans, treballadors, veïnes i veïns concrets, els que ara fa quatre anys van organitzar la consulta popular contra el Deute Extern, els que fa tres anys van protagonitzar les tancades contra la Llei dʼEstrangeria, els que en fa dos van convertir Barcelona en la capital dʼuna altra Europa possible i els que ara fa un any, després de fer una vaga general, de dir no al Pla Hidrològic i “nunca máis” al xapapote, van sortir al carrer contra una guerra que Aznar i el PP, més fonamentalistes que Bush i Blair, es neguen a reconèixer que es va iniciar sobre la il·legalitat internacional i la mentida. No ho oblidem.

ANTONIO ESPEJO/EP

ÀLEX GARCIA/LV

Fotògrafs de diferents mitjans han deixat constància de les mobilitzacions contra la guerra al llibre Barcelona per la pau.

IMMA SÁINZ DE BARANDA/LV

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004

CRÒNICA

Zinc sobre las arenas

5

Más que una plaza de toros parecía un jardín botánico. No eran matojos, sino verdaderos árboles los que crecían en un ruedo que se caía a pedazos. Ahora la rehabilitación y transformación de Las Arenas le infundirá de nuevo vida y conservará su histórico carácter lúdico.

Pero, sin duda, será un ocio muy diferente.

ALBERTO GONZÁLEZ

Las Arenas es uno de los dos coliseos con los que ha contado Barcelona hasta fechas recientes.

Situado en la plaza de Espanya, en la confluencia que forman la avenida de Les Corts Catalanes y las calles Tarragona, Llanas y Diputació, fue proyectado por el arquitecto Augusto Font y Carreras, a instancias de una sociedad constituida con el único fin de dotar a la ciudad condal de una nueva plaza de toros.

Se erigió así un bello edificio de estilo arábigo, provisto de tendidos, gradas cubiertas y, sobre ellas, un piso superior a modo de andanada en el que se alojaban también 52 palcos. Los rasgos arábigos se mostraban sobre todo en la fachada exterior, así como

Promotores y vecinos disienten sobre cómo afectará a la zona la creación de cuatro plantas de aparcamiento en el aspecto y decoración de los palcos. Pero, sin duda, una de las piezas que más destacaba era el gran arco de herradura de la puerta principal, orientado hacia la avenida de Les Corts Catalanes.

Con un aforo que rondaba las 15.000 personas en el momento de su inauguración (acaecida el 29 de junio de 1900), la plaza de Las Arenas era una de las más bellas y mejor dotadas de cuantas existían

en todo el planeta de los toros. El diámetro de su ruedo alcanzaba los 52 metros y el conjunto de su aspecto externo y sus dependencias interiores la convertían en una edificación emblemática para la ciudad de Barcelona. No en vano había requerido una inversión superior al millón y medio de pesetas (de finales del siglo XIX), repartidas en las 870.000 pesetas que costó la adquisición de los terrenos y las 780.000 gastadas en la propia obra. Casi un siglo más tarde, con motivo de los Juegos Olímpicos de Barcelona de 1992, se elaboró un documento donde se ponía de manifiesto el estado de degradación de algunas zonas de la plaza.

Estas noticias, junto con la inexistencia de corridas de toros desde 1990, hicieron que Las Arenas entrara en un profundo declive.

Su desuso había abocado a la antigua plaza de toros a un claro deterioro. Una situación que tiene los días contados, porque ya se encuentra en marcha el proceso de rehabilitación que convertirá este emblemático edificio en un nuevo equipamiento ciudadano, preservando su legado arquitectónico para las futuras generaciones. Para ello se recuperará la fachada de la plaza y se habilitarán para los peatones sus zonas aledañas, permitiendo la renovación urbanística de toda la zona.

Para acometer este proyecto, que supone una inversión de 100 millones de euros, se ha creado una nueva sociedad denominada Nueva Plaza de Toros de Barcelona, SL, participada por Sacresa (55%), Inversiones Hemisferio, filial del grupo Planeta (30%) y la constructora ACS (15%).

El nuevo centro de ocio contará

En la imagen de arriba, montaje digital del nuevo proyecto de Las Arenas. Abajo, situación actual. con una superficie total de 100.600 metros cuadrados (37.900 de los cuales estarán edificados sobre rasante).

El proyecto del centro comercial, lúdico y de negocios Las Arenas ha sido elaborado por el prestigioso arquitecto inglés Richard Rogers y por el estudio catalán Alonso & Balaguer i Arquitectes

Desolación y crítica vecinal

Más callados que un cartujo. Así se quedaron los vecinos de la zona cuando supieron que pasaba a manos privadas. Su sueño siempre había sido que el Ayuntamiento se apropiara de este viejo monumento a la tauromaquia. No siendo así, su castillo de arena se desvanecía: Nada de un gran centro de equipamientos y servicios para el barrio.

Mejor dicho, casi nada, porque lo cierto es que consiguieron que el proyecto incluyese, tal y como explica Anglada, “unos espacios para las entidades vecinales”. Pero la presidenta de la Asociación de Vecinos de la Esquerra de lʼEixample, Trini Capdevila, califica de “irrisorios” los 300 metros que parece que finalmente irán destinados a estas necesidades.

Aún conscientes de su pequeño margen de maniobra e influencia, las asociaciones del barrio han hecho lo que han podido por hacer valer sus deseos en la configuración del nuevo cen-

tro. Según Anglada, “lo que principalmente nos preocupaba era la delimitación de los usos, y los excesos que se pudieran cometer”. Por eso desde las asociaciones de vecinos se pidió al Ayuntamiento la seguridad de que no se abrirían en el centro grandes discotecas o bares musicales, para evitar el jaleo nocturno en los alrededores.

Una petición que, según Capdevila, ha obtenido un compromiso firme por parte del distrito, así como la de que “el centro no afecte al pequeño comercio”, un punto en el que desconfía especialmente la Asociación de Vecinos de lʼEsquerra de lʼEixample.

Promesas aparte, lo cierto es que para ambas entidades el barrio tiene otras necesidades que difieren mucho del modelo que promoverá el futuro centro Las Arenas. Y como deja caer Capdevila, “quizás comienzan a sobrar centros lúdicos en la ciudad de Barcelona…”.

Associats. Pese a que algunos de sus futuros usos todavía están por decidir, ya se han dado a conocer públicamente la mayoría de detalles del mismo.

El edificio constará de cuatro plantas de aparcamiento subterráneo, con una superficie de 12.440 metros cuadrados, lo que dará cabida a 1.250 coches y 670 motocicletas. Los creadores del proyecto aseguran que tantas plazas de aparcamiento sólo beneficiarán a la zona, descongestionando el tráfico y, por supuesto, facilitando el acceso a los futuros visitantes.

Sin embargo, no todo el mundo lo tiene tan claro. Joan Anglada, presidente de la Asociación de Vecinos del Parc de lʼEscorxador, piensa que el gran aparcamiento subterráneo sólo hará que aumentar el volumen de circulación de la plaza Espanya y alrededores, lo que “puede provocar colapsos circulatorios impresionantes en las horas punta”.

También bajo el nivel de calle, la planta -1 tendrá 6.000 m2 dedicados al ocio, comercio y restauración. Entre los servicios previstos se encuentran bares, cafeterías, espacios de simulación virtual, tiendas y una gran bolera.

La planta de superficie será la zona más comercial del complejo, aunque también contará con loca-

les dedicados a la restauración y al ocio. Esta planta se podría definir como una gran galería comercial con diversas tiendas, entre ellas algunas marcas exclusivas, que ofrecerán una variada oferta en sus 4.750 m2. La primera planta del edificio, que tendrá una superficie de 3.000 metros cuadrados, contará también con diversos locales comerciales, zonas de restauración y grandes espacios dedicados al ocio infantil.

En las siguientes plantas, la segunda y tercera, estarán repartidas diversas zonas de restauración (300 m2 en total) y doce salas de cine que ocuparán 6.200 m2.

En el nivel superior se ubicará un club deportivo de 4.500 m2 que contará con una gran variedad de servicios, entre los que se encuentra una zona termal, un solarium, una zona de fitness, y una gran pista de footing que rodeará toda la plaza.

Por último, la quinta planta estará habilitada como un gran espacio multifuncional, donde se podrá organizar cualquier tipo de acto, como convenciones, presentaciones, pases de modelos, etc.

El edificio se coronará con una cúpula abovedada de zinc, que cubrirá todo el proyecto, y que será la unión simbólica entre la tradición de la antigua plaza de toros y la innovación del nuevo complejo.

6

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

febrer-març de 2004

5 paraules Els menors immigrants sols,

En

AVE per Mallorca El nou govern ha retirat la proposta que situava el túnel de l’AVE per sota del carrer Provença, acceptant el projecte de l’Ajuntament que preveia el túnel pel carrer Mallorca. Malgrat això, no està clar que el tren arribi l’any 2007, ja que la retirada política del ministre Álvarez Cascos pot afegir més endarreriments.

Puja el transport 6 euros costa des de primers de gener la targeta T-10, que permet realitzar 10 viatges integrats (metro, autobús, ferrocarril i pròximament, tramvia). L’augment de la targeta, utilitzada per un 60% dels usuaris, ha estat d’un 3,45%, lleugerament superior a l’IPC (3,10%).

Nous veïns 12 de cada 100 habitants de la nostra ciutat són immigrants. L’increment de l’any 2003 ha estat d’un 24,2%, inferior al 2002, que fou d’un 43,3%. Equatorians, marroquins i colombians són els col·lectius més nombrosos.

La comunitat boliviana ha crescut un 95% després de la crisi al seu país i els col·lectius mexicà i xinès tenen augments importants.

Crítica al Fòrum Més de 1.000 persones van intentar assistir al debat celebrat a l’Ateneu Barcelonès, titulat “El Fòrum 2004: La gran impostura”. La major part es va quedar sense poder entrar ja que no hi havia espai suficient. Entre els assistents hi havia membres d’entitats veïnals, universitàries, alternatives i pacifistes.

Els conferenciants van ser l’historiador Bernat Muniesa, el filòsof Santiago López i l’antropòleg Manuel Delgado.

Accés a la ciutat 500.000 vehicles entren diàriament a Barcelona. El parc mòbil de les poblacions veïnes ha crescut un 80%. Diverses entitats, com l’Associació per la Promoció del Transport Públic i la Favb, vénen exigint la creació de carrils bus a les entrades de la ciutat.

El no de José Bové El líder pagès de nacionalitat francesa que figurava com a ponent del diàleg titulat “L’aigua, vida i seguretat”, ha escrit a l’alcalde Joan Clos protestant perquè se li hagués inclòs al Fòrum 2004 sense prèvia consulta. Amb diversos arguments rebutjava participar.

un pols a la nostra democràcia La presència de nens marroquins desemparats als carrers de Barcelona denunciada a finals dels 90 és una realitat que ara es veu agreujada per lʼaparició dʼinfants sols dels països de lʼEst. EVA FERNÁNDEZ

Hi ha diverses maneres dʼencarar el fenomen migratori (seria més exacte parlar dels fenòmens migratoris). Dʼuna banda es pot pensar en ells com a inevitables.

Inevitables en la mesura en què estan connectats amb les desigualtats entre països i alhora amb un model capitalista que considera les persones com a mà dʼobra de reserva.

També es poden veure els fenòmens migratoris com a problema i cada dia tenim mostres als mitjans de comunicació i a les declaracions dels polítics dʼaquesta visió catastrofista i estigmatitzant.

Però hi ha una tercera possibilitat i és la de veure els fenòmens com una oportunitat de conèixer altres formes dʼentendre la vida des dʼallò que és quotidià fins a lʼabstracte, una oportunitat de rejovenir una societat, la nostra, extremadament envellida. Però sobretot volem reflexionar sobre lʼoportunitat que els fenòmens migratoris que sʼestan produint al nostre país ens donen de prendre el pols a la nostra societat. És en aquesta òptica que volem orientar aquesta reflexió.

La detecció als carrers de Barcelona i de Santa Coloma els anys 97 i 98 dels primers menors immigrats sense referents adults i la passivitat de lʼAdministració enfront dʼaquest fenomen ens va sacsejar profundament. Tant que vàrem crear una Plataforma Ciutadana en Defensa dels Menors Immigrats Desemparats.

Des dʼaleshores, aquest collectiu es fa periòdicament visible o invisible en funció de diverses circumstàncies, dels propis fluxos, de la conflictivitat al carrer, però sobretot en la mesura en què han estat més o menys acollits en institucions (és a dir, en la mesura en què la Generalitat i lʼAjuntament han fet els deures o no els han fet).

La darrera qüestió de la qual els menors no acompanyats han estat involuntaris protagonistes són els acords subscrits entre Espanya i Marroc que preveuen la seva repatriació. Lʼacord preveu la repatriació de menors no acompanyats tot i saber que no hi ha garanties dʼacollida al país dʼorigen. La qual cosa suposa consentiment en la vulneració dels drets dʼaquests infants. Lʼacord diu: “En el caso de que la localización del menor no acompañado se produzca en el momento de su

HELENA MALENO. COL·LECTIU AL JAIMA

Els joves immigrants venen per treballar davant un futur incert als països dʼorigen.

entrada en el otro país a través de un puesto fronterizo, las autoridades del Estado de acogida lo entregarán de manera inmediata a las autoridades fronterizas del país de origen. Esta operación se efectuará después de que se constate el hecho debidamente por el oficial de enlace.”

Això dóna peu a una repatriació sumaria, una figura que novament també contravé els acords i tractats internacionals que lʼEstat Espanyol i Catalunya han subscrit.

Preocupa, i molt, la situació de vulnerabilitat i de desemparament en què aquest acord situa el collectiu dʼinfants i joves, majoritàriament dʼorigen magrebí, que han creuat lʼEstret amb lʼànim de trobar millors perspectives de futur. Preocupa també, i molt, les repercussions que té en la nostra societat la proliferació de disposicions i normes legals de menor rang que contradiuen les lleis i tractat internacionals que tenen com a objectiu la defensa de drets fonamentals.

La conseqüència dʼaixò ens afecta a tots i a totes, les lleis queden com un bonic embolcall retòric que justifica fòrums, però a lʼhora de la veritat cal ser “pragmàtics”, sʼimposa un discurs tec-

nicista i ahistòric i les xifres tenen més valor que les persones. No ens enganyem, els drets són patrimoni de tothom i si un col·lectiu els perd, tots i totes en perdem.

La presència dels menors immigrats no acompanyats ens ha fet conscients de les contradiccions entre els discursos oficials sobre la protecció a la infància i la plasmació pràctica a través de les polítiques adreçades a aquest

Els drets humans són un patrimoni comú i si un col·lectiu els perd, tothom els perd sector. Ens ha fet conscients dels efectes, sovint perversos, dʼuna concepció dels infants i adolescents com a éssers disminuïts i mancats dʼautonomia mentre que dʼaltra banda es retallen els recursos que haurien de donar suport a aquells infants que es troben en situacions de precarietat o dʼalt risc social, dels quals els que immigren sols només en són una part.

En els darrers anys sʼhan retallat les places en centres adreçats a infants en situacions de risc que no podien ser atesos al si de les seves famílies, sense haver generat altres alternatives. Els infants són, diuen els polítics, el nostre futur, però ens podem permetre com a societat tenir infants que pateixen maltractaments al si de les famílies, o que malviuen als carrers de la nostra ciutat sense lʼopció a construir-se un futur.

No ens enganyem, aquests infants i joves venen per treballar, són part dʼaquesta mà dʼobra de reserva, fàcilment explotable. El seu drama és haver arribat massa aviat, patir la nostra manera de ser massa miop per a veure tot el que ens poden ensenyar, dʼells i, per què no, de nosaltres mateix@s a través dels seus ulls.

Lʼany 1999 denunciàvem la presència de nens marroquins sols als carrers de Barcelona. Avui hem dʼalertar sobre la presència de nens i nenes de països de lʼEst. Aleshores el Govern de la Generalitat va reaccionar tard i malament.

Ara, el nou govern dʼesquerres té el doble repte dʼendreçar el que es va fer malament i de donar resposta a aquesta nova realitat per tal de no generar més bosses de pobresa i marginalitat.

Expulsions il·legals

Els estudis duts a terme in situ per lʼantropòloga Mercedes Jiménez amb lʼauspici dʼUNICEF de Marroc, ens permeten afirmar que quan es produeix una repatriació sovint la família no ha estat prèviament informada, no es té en compte lʼopinió del propi menor (tal com és preceptiu segons els tractats internacionals) i aquest és lliurat directament en mans de la policia (en absència dʼuna xarxa de serveis socials al Marroc) que els fa objecte de diversos tipus de maltractaments i vexacions.

Entre les dades de lʼinforme emès per aquesta antropòloga podem destacar que el 45% de les expulsions dutes a terme des de lʼEstat Espanyol han estat totalment il·legals. En un 79% dels casos ni el nen ni la família havien estat advertits que es produiria la repatriació. En el 97% dels casos no sʼha respectat la voluntat del nen de quedar-se a Espanya. El 18% dels nens van ser maltractats per la policia espanyola i el 98% van ser maltractats per la policia marroquina

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

febrer-març de 2004

7

Participació o retòrica?

A propòsit de lʼelaboració del PAM, lʼAjuntament ha endegat una proposta de participació ciutadana basada en una consulta individual mitjançant un qüestionari que es pot respondre per internet o bé als fulls impresos que sʼhan repartit als domicilis. Analitzant la forma i el contingut de la nova fòrmula, ens preguntem si la iniciativa “participativa” mereix aquest nom o bé es tracta dʼun exercici retòric per despistar ànimes innocents.

EVA FERNÁNDEZ

Al número anterior de La Veu del Carrer sʼexpressava sorpresa davant les manifestacions de la regidora de participació ciutadana, Assumpta Escarp, fetes a El Periódico de Catalunya. En aquestes declaracions sʼequiparava la participació organitzada en la discussió i lʼaprovació del Pla dʼAcció Municipal amb la participació individual a través dʼun qüestionari que ens lliurarien als nostres domicilis o al qual podríem accedir a través dʼinternet. Ara que ja hem sortit de dubtes i tenim al davant el qüestionari, encara ens sembla més preocupant la frivolitat amb que es tracta el tema de la participació.

Anem a veure de prop què és el que ens proposa lʼAjuntament que “prioritzem”. El que se sotmet a la nostra opinió són les “línies estratègiques pel futur de la ciutat”, és a dir, una declaració dʼintencions introductòria de 15 planes sobre les 270 en les quals es desenvolupa el conjunt del PAM. Algunes consideracions prèvies des del punt de vista metodològic.

Seʼns proposa omplir un qüestionari de respostes tancades, en el que la possibilitat dʼaportacions alternatives queda reduïda a una línia. Lʼanàlisi dʼaquest tipus dʼinstruments es redueix a una quantificació numèrica sense matisos i sense recollir el sentir de les persones enquestades.

Enviar el qüestionari amb un butlletí municipal introdueix importants biaixos en relació a la representativitat. Dʼaltra banda, ens envien un exemplar per do-

micili. Haurem de consensuar les respostes en el si de la família o del nostre nucli de convivència?

També tenim lʼopció de connectar-nos a internet, però, això és a lʼabast de tothom?

Dʼaltra banda, les diverses opcions de resposta estan tan carregades semànticament i són tant properes en els significats que resulta gairebé impossible establir prioritats. Per exemple, al primer apartat trobem: “Foment

Seʼns proposa omplir un qüestionari de respostes tancades on la possibilitat dʼaportacions es redueix a una línia dels valors cívics per minimitzar la brutícia i les agressions als béns públics”, o bé, “Promoure acords cívics, com a via per mobilitzar els agents socials per a la preservació de lʼespai públic”. On és la diferència? Cal estar molt informat del dia a dia dels debats municipals per a llegir entre línies que el que sʼestà plantejant en el segon cas és la presencia de voluntaris i voluntàries al carrer.

Al segon apartat seʼns demana si considerem adequada la “implantació de fòrmules innovadores per augmentar i millorar lʼadequació de lʼoferta dʼhabitatge”. Doncs... depèn de quines siguin aquestes fórmules! No seria més clar preguntar directament què en pensem

del 10HJ? És a dir, de lʼús de sòl destinat a equipaments per a construir habitatges per joves?

Segueix la confusió en molts altres punts. Per exemple, al punt 4 seʼns explicita el que són els espais públics: “Promoure la construcció de nous espais públics (parcs, equipaments, edificis dʼhabitatges, etc.)...” Doncs no, mirin, els edificis dʼhabitatges són per definició un espai no públic sinó privat. Respecte dels equipaments depèn de si estem parlant dʼuna escola bressol o dʼun hotel, ja que per lʼAjuntament de Barcelona ambdós representen un equipament.

El punt 9 representa el súmmum de la tria, ja que podem optar per tres possibilitats sobre les tres plantejades!, mentre que al punt 10 podem triar entre “Organitzar el Fòrum Universal de les Cultures 2004, fent protagonista el diàleg sobre les noves convivències, el respecte a les diverses cultures i llengües, la sostenibilitat i la resolució pacífica dels conflictes” .... o, “no”? Quina broma, no? Si els ciutadans i ciutadanes diguessin majoritàriament que no volen el Fòrum.... què farien? El suspendrien?

Que respondríem si es formulés la pregunta en altres termes?

Per exemple: Organitzar el Fòrum Universal de les Cultures 2004, finançat per empreses que faciliten fons per a la guerra i contaminen el medi ambient, que promouen un model de consum contrari a la sostenibilitat, i que representa un model de ciutat basat en centres faraònics destinats a un oci de pagament i al consum de masses...

Què respondrien els ciutadans i ciutadanes interpel·lats?

A la presentació del qüestionari es diu literalment: “Amb les contestacions rebudes es farà una síntesi que formarà part de la Memòria Participativa del procés i que servirà per acabar de realitzar el Pla dʼActuació Municipal.”

Amb un objectiu tant ambiciós és lògic que ens preocupi lʼús que es pot fer dʼaquest instrument.

Servirà per legitimar projectes

ara fa unes setmanes amb el vot del PP i el PSOE. Una protesta que es va reproduir a nombroses ciutats europees. Una protesta que va recórrer els carrers dʼuna ciutat que al maig celebrarà el Fòrum de les Cultures per la tolerància i que està organitzat, entre dʼaltres, per partits que aproven lleis intolerants i poc solidàries. No és estrany que diversos emigrants portessin pancartes contra el Fòrum. La manifestació va finalitzar davant la Delegació del Govern.

moviments organitzats, i des dels propis consells municipals que han posat a les seves agendes la discussió del PAM? Molt ens temem que no sigui més que un nou exercici retòric, però, en tot cas, agrairíem que no es burlessin de la nostra intel·ligència.

Especulació a la Quirón

Manifestació contra la Llei dʼEstrangeria Unes 5.000 persones van cridar “papers per a tothom” a la manifestació celebrada el passat 31 de gener. La major part eren immigrants, ciutadans sense drets del Marroc, Nepal, Equador, Colòmbia, Pakistan i lʼIndia.

Una de les pancartes deia: “No más cárcel por los jodidos papeles”.

La manifestació estava recolzada per una desena dʼentitats i col·lectius, també per la Favb.

La protesta es va centrar en la Llei dʼEstrangeria, modificada

que neixen sense el suport obert i decidit dʼàmplies franges de la població? Servirà per vendre una imatge de la Barcelona que competeix en participació amb Porto Alegre? Situaran els resultats de lʼenquesta al mateix nivell que les al·legacions fetes des dʼentitats i

REDACCIÓ

OSCAR

Un moment de la manifestació contra la Llei dʼEstrangeria a la plaça Sant Jaume, el dissabte 31 de gener.

Les associacions de veïns de Penitents-Taxonera, Vila de Gràcia, Gràcia-Nord-Vallcarca i Passatge Isabel han recorregut davant la subcomissió dʼUrbanisme de Barcelona perquè no sʼaprovi la modificació del Pla General Metropolità que permetria a la clínica Quirón ocupar un solar qualificat per a equipaments i de propietat municipal en el qual sʼautoritza la construcció dʼuna nova clínica amb un total de 21.000 metres quadrats de sostre edificable.

Aquest solar està reivindicat perquè es construeixi un geriàtric.

Les AVV questionen lʼintercanvi de “cromos”: els veïns perden un

solar dʼequipaments, lʼAjuntament autoritza els propietaris de la clínica Quirón a construir 12.000 metres quadrats dʼhabitatge lliure i la ciutat rep a canvi un solar que la Quirón té a la vessant de la serra de Collserola, amb el qual es guanyaran 38.000 metres quadrats qualificats de parc forestal.

LʼAjuntament troba prioritària la preservació de la serralada, i en canvi els veïns consideren fonamental preservar el sòl qualificat dʼequipaments davant els dèficits existents.

En el recurs redactat per lʼadvocat Eduard Moreno es diu que “lʼoperació és un abús inadmisible del sòl de la ciutat en benefici dels interesos privats”.

8

CRÒNICA

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004

El camí dur de la inserció laboral Le persones amb problemes de salut mental, drogodependència o discapacitat física sʼenfronten a la mitologia social i a la fantàstiques llegendes urbanes per tal de fer-se un forat en el mercat de treball, del qual es troben arraconades. Les empreses dʼinserció laboral ofereixen treball a persones que pateixen a questa problemàtica i les ajuden a incorporar-se de nou a la feina.

JOAN ANTONI GUERRERO

Un enginyer informàtic que treballava per a una gran multinacional del sector o una funcionària de lʼadministració pública són dos dels casos que sʼhan tractat a la Fundació Tres Turons de Barcelona, una entitat que treballa amb persones amb problemes de salut mental i que, a través dʼaquest camí, intenta la seva reinserció sociolaboral. El 40 per cent de les persones que passen per les empreses dʼinserció de la Fundació, i que inicien un procés

El sector exigeix lʼaplicació de la Llei Catalana dʼEmpreses dʼInserció del 2002 de recuperació a través dʼitineraris personalitzats, han aconseguit finalment tornar a un lloc de treball clàssic.

El director dʼaquesta Fundació, Jordi Foix, explica que els tècnics de la institució es dediquen a treballar sobre la recuperació dels “hàbits personals” dels afectats, a més dʼintentar el “trencament de lʼaïllament” en el qual sʼacostumen a trobar persones en aquesta situació. “La nostra funció és la dʼacompanyar la persona en el transcurs dʼaquest procés amb lʼobjectiu dʼaconseguir la inserció

laboral de cada individu”, afirma.

Aquesta feina és una aventura delicada, gairebé amb els mateixos riscos que té construir una torre amb una baralla de cartes i amb unes garanties de mantenir-se dempeus que depenen de molts altres factors que no es poden controlar sempre. El que potser ha estat lʼèxit dʼun llarg procés de més de dos anys de feina, es pot diluir amb un obrir i tancar dʼulls si lʼafectat pateix de sobte una crisi i, de la nit al dia, sʼha de tornar a començar de nou.

En el centre de dia de la Fundació, ubicat al barri dʼHorta, es treballa sobre els àmbits socials, comunitaris i formatius de cada persona, un procés que es culmina amb la inserció laboral de lʼinteressat, el moment en què la persona tractada es deixa anar de la mà dels seus tutors i recupera la seva autonomia personal.

Hi ha persones que, tot i que superen amb èxit el procés, no renuncien a tenir una pensió alta amb la qual aconsegueixen “més estabilitat econòmica”, segons explica el coordinador general de la Fundació, Xavi Oms. De fet, un dels objectius de lʼentitat és també el de treballar per la millora de la qualitat de vida de les persones amb les qui tracten, per això es desenvolupen plans individuals i es creen formes dʼorientació en aquest sentit perquè els afectats “no es desarrelin de la comunitat”, assegura Jordi Foix.

El grau dʼexigència en la feina en aquestes empreses és el ma-

Treballadors dʼuna empresa de servei a domicili al barri dʼHorta. teix que una persona es pot trobar en un qualsevol lloc, no hi ha cap excusa que valgui, i les persones que hi treballen ho saben molt bé.

“Hem tingut sorpreses per lʼalt grau dʼimplicació dels treballadors dʼinserció i de la responsabilitat”, afirma en Xavi Oms, qui agrega que només les “crisis destructives” poden ensorrar totes les millores.

Lʼactivitat que realitza la Fundació Tres Turons no és exclusiva en el camp de la salut mental ja que experiències similars tenen lloc en lʼàmbit dels discapacitats i els drogodependents i dʼaltres en situacions dʼexclusió social. Es tracta dʼun moviment social que al nostre país es desenvolupa des de fa una vintena dʼanys i que porten a terme entitats que treballen contra

la marginació de diferents sectors socials i reivindicant-ne una millor qualitat de vida i el reconeixement dels seus drets socials.

Les reivindicacions de les

També es demana que es contemplin les claùsules socials en concursos públics empreses dʼinserció van molt més enllà i també es demana a lʼadministració pública que se les tingui en compte per possibilitar la seva participació en concursos públics de manera equilibrada en

JOAN MOREJÓN

competència amb les empreses clàssiques.

La Coordinadora Catalana dʼEmpreses dʼInserció (ACEI) i lʼAssociació Intersectorial de Recuperadors i Empreses Socials de Catalunya (AIRES) han reivindicat també la que creuen una assignatura pendent en el seu sector com és la disminució de la precarietat laboral de les persones que treballen en aquest tipus dʼorganitzacions, així com la millora de les infraestructures dels seus centres.

Les empreses dʼinserció laboral confien que les relacions amb el nou govern tripartit que ha accedit a la Generelitat millori la seva situació, encara que es troben a lʼexpectativa i donen un marge de 100 dies per poder valorar.

Ofegament financer

Treballadors de lʼEntintat SL/EI.

JOAN MOREJÓN

Les empreses dʼinserció laboral es troben amb un escull financer i amb la necessitat que lʼadministració pública hi participi en forma de subvencions. Tot i que el mes de desembre de 2002 es va aprovar per unanimitat la Llei Catalana dʼEmpreses dʼInserció, la norma no sʼha desplegat, i aquesta és en aquests moments una exigència del sector.

En Jordi Foix afirma que aquesta “és la primera llei dʼaquestes característiques que sʼaprova a lʼEstat espanyol però, tot i així, no està dotada”. Una idea que ratifica també en Xavi Oms: “La llei camina en sentit contrari i ens crea moltes obligacions que abans no teníem i això sense cap mena de contrapartida”. Encara que Catalunya sembla tenir el paper pioner en aquest terreny, la qüestió també està regulada a Navarra, lʼAragó i Canàries, entre dʼaltres comunitats, per bé que no es tracta de lleis.

Mentre el desplegament financer de la llei es fa esperar, ja hi ha estudis que apunten sobre els beneficis que aporten a lʼeconomia les empreses dʼinserció laboral. Segons un informe de lʼentitat Engrunes, un individu, pel fet dʼestar dins un itinerari dʼinserció, estalvia a les administracions públiques al voltant dels 15.000 euros. A més a més dʼaquest benefici, en Jordi Foix apunta que “les empreses dʼinserció laboral són rentables encara molt més perquè sʼestalvia despesa en medicació i en serveis socials, amb lʼafegit que converteixes el malalt en un ciutadà contribuent” que paga impostos.

La Veu del

Barri a barri

CRÒNICA

CARRER

febrer-març de 2004

9

De las casa baratas a la calidad de vida

Tras años de negociaciones, este peculiar -e ignoradobarrio del lado del Besòs de Barcelona afronta un plan de renovación que cambiará por completo su fisonomía.

Bon Pastor LUIS CALDEIRO

¿Qué es el Bon Pastor? La pregunta no es ociosa ya que, si bien todo el mundo ha oído hablar de él, pocos son los que pueden situarlo en el mapa, y menos aún los que lo conocen. Tal ha sido su aislamiento durante décadas.

El suplemento Vivir del diario La Vanguardia lo define como un “cul de sac urbano”, situado entre Sant Andreu, el Besòs y Santa Coloma de Gramenet. Definición que no agrada a José María Fanlo, vocal de Información de la Asociación de Vecinos: “El Bon Pastor sí que era un “cul de sac” en los años 60.

Pero a partir de los 70, con el movimiento vecinal, las cosas en el barrio han cambiado… pero mucho. Hoy el Ayuntamiento construye una biblioteca y una guardería.”

Sus límites –que aún hoy suscitan polémica- serían: Las vías del tren –que lo separan de Sant Andreu- , el Besòs y el Cinturón del Litoral, que marcan la linde con Santa Coloma y finalmente, la calle Sant Adrià y el Paseo de La Verneda.

Un núcleo urbano rodeado de polígonos industriales y con un río por frontera, lo cual explica su aislamiento. En todo caso, un “cul de sac” de 200 hectáreas donde viven 10.000 almas.

Conociendo su historia, no extrañará que el Bon Pastor sea una barriada obrera con una fuerte implantación izquierdista y una larga tradición combativa. La CNT y el Partido del Trabajo de España (PTE) tuvieron en él una buena cantera de militantes. Pero no sólo reivindicaban los rojos. Un humilde cura, mossèn Joan Cortinas, consiguió para el barrio su

primer gran logro: la construcción de la escuela parroquial. Con una perseverancia infinita, organizó la recogida de botellas vacías de champán a fin de recaudar fondos, lo cual le valió el apodo cariñoso de Padre Botella. Durante años, los vecinos se aplicaron en esta labor, dando como resultado la colocación de la primera piedra de la escuela en 1961. Hoy, Joan Cortinas da nombre a una de las plazas del barrio.

Sería en este clima donde, en los primeros años 70, los vecinos se organizarían para reivindicar ciertos servicios básicos. “Al principio el movimiento vecinal reivindicó unos semáforos en la calle Sant Adrià” –explica José María Fanlo“porque había habido atropellos y muertos. Y a partir de ahí un grupo de gente se dirigió a la junta de la Asociación de Cabezas de Familia –órgano del Régimen- para reclamar que dicha junta, a todas luces inoperante, fuese cedida a las personas que sí tenían ganas de hacer cosas”. El movimiento vecinal entró así en este arcaico organismo y desde allí procedió a legalizar la Asociación de Vecinos propiamente dicha. “Nos costó mucho, porque sus estatutos eran muy avanzados, y no daban el permiso”, recuerda. Mientras tanto, fueron trabajando en la Asociación de Cabezas de Familia. De aquella época, el gran hito fue conseguir el Ambulatorio para el barrio. “Fue un gran éxito. La gente comprendió que uniéndose podían conseguirse muchas cosas”.

Otra de las luchas constantes del Bon Pastor ha sido el metro, algo lógico si se tiene en cuenta su histórico aislamiento. Una vez

JORDI TARRÉS

Bon Pastor ha conseguido finalmente estar comunicado.

JORDI TARRÉS

Vecino de las Casas Baratas de la calle de la Gramadella. logrado que la futura línea 9 pase por el barrio, el siguiente reclamo es una residencia de ancianos, por la que vienen peleando desde hace seis años. Los terrenos ya están cedidos, por lo cual esperan que en esta nueva legislatura de la Generalitat, el proyecto, si no iniciado, quede aprobado.

Pero el futuro viene de la mano del Plan de Remodelación de la Casas Baratas. “No reúnen las condiciones: son pequeñas, tienen humedades, frías en invierno y asfixiantes en verano, hechas en los años 20 con material de desecho… ” Quien así habla es Paquita Delgado, presidenta de la Asociación de Vecinos. Y se muestra rotunda

al afirmar que “desde la Asociación de Vecinos hemos apostado por esta reforma porque creemos que el barrio va a a salir ganando”.

De las 784 viviendas actualmente exitentes, se pasará a 1.000. Las casas bajas se sustituirán por edificios de cuatro plantas, lo cual liberará espacios para zona verde. Concretamente tres grandes áreas, más la calle Mollerussa, que quedará como paseo. Y el espacio entre bloque y bloque, será zona peatonal. “Precisamente para preservar algo del espíritu de pueblo al que hemos tenido que renunciar”, afirma Delgado.

Desde el principio, la Asociación de Vecinos lo tuvo claro.

“Queríamos buena urbanización y buen precio, siempre que fuese votado por los inquilinos”, sentencia José María Fanlo. Y parece ser que ambas cosas se han conseguido. La planificación urbanística es buena, y las condiciones económicas, satisfactorias: el piso nuevo, de 70 m2. de superfície, costará 48.682 euros (8.100.000 pesetas), a pagar en cuotas mensuales que varían según el salario. En todo caso, inferiores a un alquiler de mercado. Un precio subsidiado por la Administración.

Pero, ¿y el ambiente de pueblo?: “Sí, cambiará, pero es que todo evoluciona. Y la gente ya se merece otra calidad de vida”.

Vecinos con cara y ojos El Bon Pastor: un pueblecito de casas de una sola planta, algunas con jardín, dispuestas en forma de cuadrícula. Un lugar donde aún es posible dejar la puerta de casa sin cerrar. Donde en verano se saca la silla a la calle y se cena a la fresca, bajo los árboles. Un ámbito amable donde los niños juegan a la puerta, y el vecino tiene cara y ojos, pues todos se conocen. Sus habitantes han tenido que pagar con marginalidad y aislamiento el raro privilegio de disfrutar de esta calidad de vida. Lo peor del barrio, según el historiador Martí Checa, “fue dónde se hicieron (las casas) y que allí se dejaron, sin iglesia, sin asfaltar, sin transportes, sin nada”. No es un caso único. Turó de la Peira, Zona Franca, Baró de Viver… Todas nacieron para responder a una necesidad: dar vivienda digna a la inmigración que llegaba atraída por una Barcelona pujante, que necesitaba mano de obra para

la futura Exposición de 1929. Los recién llegados se hacinaban en chabolas entorno a Montjuïc. Se imponía una solución, y ésta vino de la mano del ideal noucentista “casa i hortet”: casas adosadas de entre 37 y 54 metros cuadrados, distribuidas en cuadrículas y conocidas como “casas baratas”.

“Cuando se construyeron en 1928 no estaban tan mal”, afirma Checa.

Lo que es actualmente el Bon Pastor nació por agregación de varias barriadas: Las “Casas Baratas” (conocidas oficialmente como “Grupo Milans del Bosch”), el barrio Sanchís, el barrio de LʼEstadella, Les Carolines y otros edificios más modernos. En un principio, los dos primeros núcleos pertenecían a Santa Coloma y LʼEstadella, a Barcelona. En 1935 el conjunto toma el nombre de la parroquia, y diez años más tarde deja de pertenecer a Santa Coloma para incorporarse a la ciudad condal.

10

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

Un reportatge de

✑ Iris Martín

febrer-març de 2004

2003 va ser l’Any del Disseny i, coincidint amb el centenari del FAD, es van programar diferents activitats. El testament és una guia urbana: la Ruta del Disseny BCN. Selecció 100%.

Que cadascú es dissenyi Barcelona

L

a cloenda de lʼAny del Disseny 2003 ha donat fruit a una guia, publicada per lʼInstitut del Paisatge Urbà en col·laboració amb el FAD (Foment de les Arts Decoratives), on 100 persones relacionades amb la ciutat han triat els 100 millors llocs del disseny de Barcelona. De fet, els personatges que han fet la selecció destaquen en diferents camps de vessant creativa, com per exemple Ferran Adrià, Oscar Tusquets, Lluís Bassat i molts dʼaltres periodistes, cuiners, dissenyadors, escriptors i arquitectes.

Disseny o “dedisseny”?

Pensar en una guia del disseny a la ciutat deriva, quasi sense voler, cap a la imatge de la Barcelona de moda, la de façana i aparences que tant sʼimpulsa últimament.

Una imatge frívola i superficial de la ciutat, a lʼabast econòmic dʼuns pocs, de la que precisament el disseny nʼés un responsable essenciIGNASI R. RENOM

L’objectiu de l’Any del Disseny era fer més propera aquesta disciplina al. Això, com a idea pejorativa que impregna la consciència col·lectiva de Barcelona, és el que sʼanomena “dedisseny”. Lʼarquitecte Josep Bohigas ho descrivia en la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània com un concepte que designa llocs o objectes “amanerats i inútils, pretesament moderns, cars, que ocupen un espai que no els és propi”.

El president del FAD, Juli Capella, va ser entrevistat fa no gaire al programa La nit al dia del Canal 33 i va ressaltar com a objectiu de lʼAny del Disseny “baixar el disseny a la gent per a fer-lo més comprensible i més útil”. Aproparlo als ciutadans i ciutadanes de Barcelona, perquè al cap i a la fi són els consumidors del disseny que es crea a la ciutat.

Aquestes són exactament les direccions que pren la guia. Dʼuna banda, apropar el disseny a les persones, baixar-lo. Dʼaltra banda, emprendre la croada contra el “dedisseny” com una plaga fútil que embruta tan noble disciplina.

rer Argenteria. Els preus no són de ganga, és cert, però tampoc deixa de representar la producció tèxtil en sèrie que tant de mal fa, suposadament, a la indústria de la creació.

En relació amb els espais arquitectònics de la ruta, les contradiccions no podien ser majors.

Sobresurt en primer lloc la Torre Agbar. Aquesta espècie de cilindre fàlic que sʼestà construint a la plaça de les Glòries, ideat per lʼarquitecte Jean Nouvel, dominarà Barcelona des de 142 metres dʼaltura. En el mateix apartat hi apareix lʼesglésia romànica de Sant Pau del Camp, un dels edificis més antics de la nostra ciutat.

Potser fou un espai transgressor en la seva època en explotar una forma clàssica de lʼarquitectura com la planta de creu.

I per afegir interrogants, cal destacar la selecció de La Pedrera “de nit”. De nit, perquè el fet de posar llums a lʼedifici incrementa notòriament la seva concepció

L’esglèsia romànica de Sant Pau del Camp és un dels edificis més antics de Barcelona.

La Selecció 100% de la ruta del disseny no queda però al marge de controvèrsia. Els 100 espais recollits, pugen o baixen el disseny? Quins són disseny i quins són “dedisseny”?

Un llistat paradoxal Lʼestructura de la guia separa els llocs triats entre bars, restaurants, comerços i espais arquitectònics.

Primer, pel que fa als bars triats, trobem una llista que destaca per la seva capacitat dʼacollir a gent guapa. Una pila de llocs per a les estones dʼoci on es busca un determinat ambient construït per les persones que el freqüenten.

Com a iniciativa original ressalta el So-da, que al llarg del dia és una boutique de roba de creadors, i al vespre es converteix en un bar relaxat on hi sona música lounge. La decoració són maniquins vestits amb les peces que ells mateixos venen. O el bar Fonfone i el seu color verd lluminós que destaca com un bolet al bell mig del carrer Escudellers. I el Razzmatazz, una coneguda discoteca que ha passat a dir-se The Loft per aglutinar cinc sales i incrementar fins a 12 euros el preu de lʼentrada.

La constant estètica en la ma-

joria dels locals és la línia recta.

Mʼexplico: són infraestructures suggerents, dissenyades a partir de formes geomètriques bàsiques, que es condimenten amb decoració funcional, retro o avantguardista.

En lʼapartat de la guia dedicat a la restauració lʼamalgama resulta curiosa. A la plaça Orwell topem amb la pizzeria La Verònica. Aquella que, amb les seves cadires blanques i les vidrieres

La constant estètica del la majoria dels locals moderns és la línia recta que donen al carrer Avinyó, sortia retratada en la pel·lícula En la ciudad, de Cesc Gay. Alguns dels restaurants són valorats per lʼimpacte que causen al seu entorn.

El Lupino, el Suzet, han aterrat recentment a la zona alta del Raval, i més enllà de sabors i textures busquen noms extremadament llargs per omplir les seves cartes.

O locals com Melitón o Fuse, on

no hi falta gent cool que a més de menjar no oblida seguir les pautes de la moda.

El restaurant Sandwich&Friends representa una altra fórmula més pragmàtica. Si sʼha dʼenllaçar amb el concepte dissenyar només hi ha el local com a raó: dividit en dues parts a diferent altura, crea una sensació espaiosa gràcies a la llunyania del sostre. El dubte sʼincrementa veient que a la guia sʼinclou, com un dels 100 millors llocs de disseny a Barcelona, la cadena de fast food Pastafiore.

A lʼhora dʼanar a comprar, la selecció recomana tendències ben dispars. La galeria Vinçon, un supermercat de productes visualment agradables: objectes de tot tipus que resulten per algun aspecte o altre sorprenents de mirar. Taules, cadires, quadres, cafeteres… Se suggereix també a la guia la perruqueria Polopelo, dʼon es pot sortir amb els cabells tallats i retallats a lʼúltima moda; amb tots els colors, extensions i nusos que siguin necessaris.

Pel que fa a la roba, a diferència del que es podria imaginar, lʼoriginalitat no ve a ser el punt fort.

La ruta recomana un pas obligat pel Born, per les dues botigues Desigual que han envaït el car-

És contradictori incloure la torre Agbar al costat de Sant Pau del Camp com a exemple de disseny com a espai-disseny. I finalment el Laberint dʼHorta, que ve a representar una branca més racional del disseny.

Per a completar la guia sʼadjunten 400 referències més i nou itineraris temàtics per a seguir en diferents zones de la ciutat. Entre els suggeriments suplementaris, curiosament, hi ha les òptiques Visionlab i lʼautopista que va de Barcelona a lʼaeroport del Prat.

Amunt o avall, disseny o “dedisseny”, aquest és el cas. El que té dʼinteressant la reflexió és que permet veure la ciutat on vivim de manera més crítica. Cadascú sabrà, tot passejant per Barcelona, quan va a comprar, surt a sopar o va de copes, quins espais triaria com a paradigmes del disseny.

Ara bé, lʼúnica conclusió possible és prendre consciència de la seva subjectivitat.

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

febrer-març de 2004

Eugenio Madueño Periodista

U

na cosa és el cinisme, i una altra la contradicció. El cinisme, la desvergonya a l’hora de dir mentides, governa a tot arreu. Bush, Blair i Aznar són els tres tenors del cinisme. I el PP podria donar classes magistrals. Només cal pensar en les injustificades justificacions que fan per explicar la guerra a l’Iraq. Al món econòmic el cinisme és inherent als negocis. La mentida és l’art sobre el que s’aguanten els beneficis. En política el cinisme és el pa de cada dia. Només cal llegir els titulars dels diaris. La mentida es justifica fins i tot com a raó d’Estat. Hi ha la veritat oficial i la veritat real. L’Església en sap molt, d’això. Penso en aquest bisbe de Castelló que ha atribuït els nombrosos crims entre parelles a la revolució sexual que ha alliberat les dones del domini mas-

El capitalisme actual ens deixa ser humanitaris i criminals alhora clista -certament, encara no del tot-. Però oblidant, això sí, la comercialització del cos femení i de les pulsions sexuals que fa servir habitualment la publicitat, o el fet de que mentre el bisbe blasma contra el divorci, un altre fa els papers perquè Doña Letizia, feliçment divorciada, pugui casar-se a la catedral de l’Almudena.

La contradiccions les deixo per al nostre fràgil i ingenu tripartit. La nova consellera d’Interior diu: “Tolerància zero amb l’alcohol per evitar més accidents a

11

Cinisme, contradiccions, política les carreteres”. I a l’endemà, el conseller d’Agricultura, empaitat pels fabricants de vins i caves diu: “el que diu la consellera és més un eslogan que una voluntat de control”. Així doncs? A quina cara de la moneda del Govern ens hem d’atenir?

La contradicció és al si mateix de tot el sistema. Si la conselleria de Sanitat diu que s’ha de tancar una fàbrica perquè contamina, la d’Indústria i Treball s’oposarà perquè faria augmentar l’atur. I si el conseller d’ordenació del territori diu que és una bestiesa fer un altre túnel a Horta, l’encarregat del trànsit li ho discutirà.

La pregunta és quasi bíblica. “No es pot servir a Déu i al Cèsar”. M’imagino Maragall sota la creu del quadre de Tàpies on fan les reunions del Consell Executiu dient: “No es pot lluitar contra el consum excessiu d’alcohol a les carreteres i permetre que les gasolineres venguin licors de la màxima graduació”. I així per a cada una de les qüestions que són d’imaginar.

El problema és molt profund. Una persona innocent diria que estem bojos.

Esquizofrènics. Aquestes contradiccions són inherents al sistema econòmic, la capacitat del qual per assumir-les és il·limitada. Avui podem salvar un nen comprant una nevera, protegir el medi ambient adquirint un desodorant o donar almoina pagant un preu (just). El capitalisme actual ens deixa ser humanitaris i criminals alhora.

Ara bé, es pot ser governant democràtic i defugir aquestes contradiccions?

Es pot governar només per als vianants i prescindir dels que tenen cotxe? Es pot servir només a un senyor? Personalment

EL ROTO

no voldria ser-hi a la pell dels polítics electes que han de fer avançar el país o la ciutat movent-se entre aquestes contradiccions. Animant els productors de vi per una banda i rebutjant el consum per una altra. Fer un Fòrum per parlar de la pau i anar a demanar-li diners a una empresa que fabrica armes.

Precisament, la Favb i altres col·lectius crítics de la ciutat enumeren aquestes contradiccions per justificar el seu rebuig al 2004. Està bé per marcar la separació entre els que estan dins de la gestió de la

cosa pública i els que s’ho miren des de fora. Calen exemples així. Però no crec que sigui políticament el més adequat. Especialment en aquesta fase actual en que el tripartit i els seus enemics ens han tornat l’interès i els ànims per fer política.

Al seu assaig La dèmocratie contre elle-même, Marcel Gauchet diu que “la paradoxa del règim democràtic és que quan més triomfa al món, més pateix el desengany de veure que només atreu a la politica a inconscients i cínics”. Doncs bé, pot ser és moment de capgirar-ho.

Kiosk

Rauxa

Despedida y cierre

Hem perdut a Joan Costa

Lluís Uría

La Veu del Carrer

La Vanguardia, 26 de enero de 2004

Los cierres inesperados –pero no por ello inexplicables- de las factorías de Philips en La Garriga y de Samsung en Palau-solità i Plegamans han puesto ante nuestros ojos con toda su crudeza los efectos de la mundialización de la economía. Las mismas ventajas que España y Catalnuya ofrecían para atraer a las multinacionales en los años ochenta se encuentran hoy en los países del Este de Europa y en Asia, así que la migración de determinadas industrias es inevitable. La sangría seguirá. Y obligará a enfrentarse a la nueva situación con nuevas armas.

Este proceso de deslocalización debería servir también para revisar los sistemas que las administraciones han venido utilizando para intentar amarrar a las empresas y garantizar su permanencia.

En Barcelona, hace ocho años, el Ayuntamiento suscribió un acuerdo con Philips para recalificar los terrenos donde se levantaba la antigua fábrica de Lámparas Z, en el paseo de la Zona Franca, de modo que pudieran edificarse allí 650 viviendas (gran parte de las cuales ya han sido construidas), a cambio de que la multinacional mantuviera la producción en la ciudad. El cambio de uso de los terrenos disparó su valor, generando para la empresa unos cuantiosos beneficios: la promotora La Llave de Oro, en asociación con la cooperativa sindical Habitatge Entorn –encargada de construir una parte de la vivienda social que preveía el plan municipal-, compró el suelo por 5.265 millones de

pesetas (unos 31,6 millones de euros). En 1999 Philips invirtió 3.500 millones de pesetas (21 millones de euros) en levantar una nueva fábrica en el polígono industrial de la Zona Franca.

Hoy, cinco años después, y tras la venta de Miniwatt en el 2003 y el anunciado cierre ahora de Novalux, la renovada Lámparas Z es el último centro de producción que queda de Philips en Catalunya. Y los trabajadores temen –con razón- que sea el

Hay que revisar los sistemas que las administraciones han utilizado para intentar amarrar a las empresas próximo en caer, no en vano el año pasado sufrió ya un recorte de plantilla y lleva tiempo trabajando por debajo de su capacidad productiva.

Puede que así acabe pasando y puede, incluso, que sea inevitable (o no). Pero lo que no sería en absoluto de recibo es que la empresa holandesa acabara haciendo un suculento negocio inmobiliario a costa de los barceloneses para dejarnos, después, a dos velas. Algo, por cierto, que ya hizo el RCD Espanyol con otra fabulosa recalificación urbanística… El Ayuntamiento haría bien en velar por que algo así no vuelva a suceder.

Els homes i les dones que fem Carrer hem perdut un amic.

Joan Costa va col·laborar a la nostra revista des del primer número. Membre del Consell Assessor, participava en les reunions i eren constants els seus ànims i propostes. I és que Joan destacava per la seva disponibilitat. Mai ens va dir no.

Amb el també desaparegut Raimon Bonal, va ser pioner en el descobriment dels barris. Es va avançar al seu temps valorant el barri com a territori i com a comunitat. Als anys 60 i 70 va elaborar i editar innumerables estudis: La Barceloneta, El Carmelo, Sant Andreu, Nou Barris i un llarg etcètera.

Sociòleg, professor de l’Escola de Treballadors Socials, s’havia jubilat fa poc més d’un any de la seva feina a la Fundació Bofill.

Recordem el seu recolçament i assessorament perquè arribés a bon port el conveni que la Favb va signar amb aquesta fundació

i que ens va permetre editar el llibre Barcelona en lluita. També recordem l’alegria que va sentir quan el va veure editat, i les seves paraules: “És important deixar constància de la lluita dels barris”.

En els últims temps viatjava a Nicaragua per col·laborar amb la Universitat de Managua. Tornava molt impressionat per la situació sociopolítica del país: “Quant he après”, ens explicava a la seva tornada.

Però, per sobre de tot, ens queda l’alegria d’haver-lo conegut, d’haver rebut tants i tants recolçaments, de la seva gegantina amabilitat. Els nostres sentiments van coincidir amb els expressats per totes les persones que van intervenir a l’acte d’acomiadament que es va celebrar a la Garriga.

En un temps en què les paraules perden el seu profund significat, volem subratllar que hem perdut a un entranyable company. Gràcies, Joan.

12

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

EL CUARTO FOSC

febrer-març de 2004

Bisbes il·luminats

68 dones assassinades i 106 intents dʼhomicidi a mans dels seus companys sentimentals es van registrar lʼany 2003. Un increment del 30% respecte lʼany anterior. La Conferència Episcopal decideix perdonar els agressors i enviar al limbe a les víctimes. Per a ells, la raó del drama no és una altra que la “revolució sexual”. Sense poder reaccionar, només seʼns acudeix enviar-los a lʼinfern.

Dexeus

Espantada de Cascos Seʼn va. Abandona la política bruscament. Ja no veurem fotos com la que reproduïm.

Va ocórrer a les passades eleccions autonòmiques. Álvarez Cascos entrega un paper a un immigrant.

Propaganda electoral? Una

ordre dʼexpulsió? Álvarez, protagonista dʼendarreriments i sots a lʼAVE que algun dia arribarà a Barcelona, deixa la política.

Tindrà més temps per realitzar la seva activitat favorita: la caça dʼanimals indefensos.

AZAGRA

De nou, un altre intercanvi de “cromos”. La clínica Dexeus passarà de la seva ubicació actual al passeig de la Bonanova als terrenys de lʼantic frenopàtic de Les Corts entre la Diagonal i la Travessera de les Corts.

La important immobiliària Vertix realitza unes obres que superaran els 100 milions dʼeuros.

Les obres estaran finalitzades lʼany 2006. El centre hospitalari el titular del qual és el grup United Surgical Partners, tindrà 127 habitacions i 13 “suites” de gran luxe, totes elles pensades per al “benestar del pacient”, tal i com indica la publicitat apareguda a mitjans de febrer.

En total, 40.000 metres quadrats per a les àrees dʼhospitalització i consultes... privades, evidentment.

Com ja vam informar en un número anterior, diverses entitats veïnals de les Corts han reivindicat que en aquests terrenys hauria dʼubicar-se un equipament públic.

Desconeixem lʼús que es donarà al solar que queda lliure al passeig de la Bonanova.

EN POSITIU Postals contra l’especulació

Sopes de tot el món La sopa: aliment universal, ens uneix i ens diferencia. Els costums, el clima i els productes de cada lloc donen com a resultat una varietat infinita d’elles.

El passat dia 22 de febrer, diferents col·lectius van cuinar més de 60 sopes. Veïns i veïnes de diferents llocs van anar a degustar-les. Es van relacionar, es van conèixer i es van intercanviar les receptes.

La convivència va sortir enfortida. Va organitzar el festival 9Barris Acull i la Xarxa d’Intercanvis de Coneixements de Nou Barris.

Calendari Ha desaparegut de les nostres mans. Esgotat. Agraïm no només l’acollida sinó les felicitacions que ens han arribat. Les hi remetem a Azagra i Revuelta per la part que els toca.

Lamentant-ho molt, no podrem atendre totes les peticions que ens puguin arribar a partir d’aquesta data, perquè ja no tenim més calendaris.

Bona idea de la Plataforma contra l’Especulació la d’editar una col·lecció de postals que intenta advertir del perill especulatiu que corren alguns espais de la nostra ciutat. Reproduïm les que fan referència a les enderrocades casernes de Sant Andreu, al carrer Carabassa i al cinema Colón situat a les Rambles.

La realitat barcelonina exigeix ja l’edició d’una segona part de la col·lecció que comentem.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

febrer-març de 2004

13

10HJ: habitatges, joves i equipaments El passat dia 22 de desembre, coincidint amb el sorteig de la loteria, l’Ajuntament va rebutjar totes les al·legacions presentades a la segona etapa de l’operació de construcció d’habitatges per a joves en sòl qualificat com a equipaments. Coincideix quasi en el temps amb el lliurament dels primers

habitatges construïts i aprovats l’any 2000. La Veu del Carrer publica aquest dossier per conèixer quina és la situació actual i potenciar un necessari debat sobre què és o no és un equipament al segle XXI. Junt amb aquest informe, realitzat per Andrés Naya, un article de Mª Eugenia Ibáñez situa en el temps la

proposta municipal i una enquesta ens permet apropar-nos a aquesta iniciativa des de diferents punts de vista amb les opinions de Joffre Villanueva, Manel Andreu, Eugeni Forradellas, Ferran Navarro, Albert Martínez, José Luis Carol, Josep Maria Muntaner i Isa Moreno.

DOSSIER Una figura urbanística confusa y polèmica Andrés Naya

‘any 2000 l’Ajuntament va decidir abordar frontalment el dèficit d’habitatges dels veïns més joves de Barcelona. Una mancança que obligava en molts casos aquests joves a abandonar la ciutat. El natural envelliment de la població ascendia de manera imparable i les seves repercussions no només tenien una clara dimensió social sinó també electoral.

Les administracions, especialment el Govern Central amb la seva política de sòl i la Generalitat, havien deixat de banda les seves responsabilitats i no s’havien construït pràcticament habitatges públics en règim de lloguer. L’oferta d’habitatge a la nostra ciutat estava situada en el mercat lliure, en mans d’una iniciativa privada caracteritzada pel seu fort component especulatiu. La capacitat econòmica dels joves impedia portar a terme una aspiració tan natural com era la seva emancipació familiar.

El camí triat va ser la creació d’una nova figura urbanística de dotació d’habitatges per a joves. Es va denominar 10HJ. La clau “10” coincidia amb la dotació hote-

L

La construcció en sòl d’equipaments i la improrrogabilitat són les dues qüestions més polèmiques del 10HJ lera i les lletres són les inicials de les paraules “jove” i “habitatge”. Els més grans recordaran la lluita que la Favb va plantejar contra el Pla d’Hotels, que permetia construir aquests establiments en sòl qualificat pel Pla General Metropolità com a equipaments o reserva d’equipaments.

Els nous habitatges es promocionarien en règim de lloguer i amb un ús temporal: cinc anys improrrogables. Les normes que regulen l’accés als habitatges es van aprovar al setembre de l’any 2002. S’adjudicarien a joves d’entre 18 i 35 anys amb ingressos econòmics moderats. El document situava l’horitzó d’arribar a

Solar al Passeig Valldaura amb Rio de Janeiro que continuarà sent destinat a equipaments. construir 5.000 habitatges.

L’any 1998 es van construir uns habitatges per a joves en terrenys sobrants que havien estat expropiats per a la construcció dels cinturons i no s’havien utilitzat. Més de 400 joves van accedir al seu primer habitatge firmant uns contractes de lloguer que vencien als cinc anys, és a dir, aquest any 2004. No obstant això, als contractes no s’especificava que fossin compromisos improrrogables. I a diferència dels 10HJ, el sòl no estava qualificat com a equipaments. Són aquestes les dues qüestions que envolten d’una forta polèmica aquesta proposta.

DANI CODINA

Falten plans d’equipaments Les actuacions urbanístiques que es plantegen a la ciutat no són, en cap cas, el resultat d’un estudi a fons de les necessitats d’equipaments. Aquesta reivindicació s’està reclamant any rere any. Un pla d’equipaments de ciutat que es concreti a nivell de districtes però també a nivell de barris.

Perquè les àrees d’influència de certs equipaments obliguen que siguin compartits. La Favb ve reivindicant

per al PAM 2004-2007 un pla d’equipaments d’aquestes característiques.

A l’esborrany que es coneix no es preveuen aquestes actuacions i, per tant, no s’ha assumit el compromís.

No és casualitat que els barris on s’han acceptat com a mal menor les actuacions del 10HJ siguin aquells on s’ha aprovat un pla d’equipaments que preveu les necessitats existents i les que vindran.

14

La Veu del

DOSSIER

CARRER

febrer-març de 2004

Anàlisi d’un projecte molt discutible Andrés Naya

LES ACTUACIONS 10 HJ PRIMERA ETAPA

Nº Habitatges Promotor

SANTS-MONTJUÏC Gran Via- Química Mare de Déu del Port Bronze HORTA-GUINARDÓ Teodor Llorente Can Travi NOU BARRIS La Selva Via Favència Pg. Urrutia SANT ANDREU Ferran Junoy SANT MARTÍ Camí antic de València Pujades TOTAL SEGONA ETAPA

Comencen al febrer de 2004

Incasol En projecte Fund.Família En projecte Pro-Eixample En projecte PMH Incasol

En construcció En projecte En discussió amb entitats veïnals

Incasol Regesa

En projecte En construció

Incasol

En projecte

-----

Anul·lat per protestes veïnals

Incasol PMH

En projecte Finalitzaran al juny de 2004

PMH ----Incasol Regesa Regesa -----

Finalitzades Anul·lat per protestes veïnals En projecte En construcció En construcció Anul·lat per protestes veïnals

Regesa Incasol Regesa PMH Regesa

En projecte En projecte Finalitzades Finalitzades En projecte

----Incasol

Anul·lat per protestes veïnals En projecte Pendent de planejament Finalitzades

PMH

Nº Habitatges Promotor

ANDREU BLANCHAR

SEGONA ETAPA

PMH

JOAN MOREJÓN

CIUTAT VELLA Jaume Giralt-Muntanyans 26 EIXAMPLE Sant Antoni Mª Claret 70 Alí-Bei-Sardenya 50 Londres-Villaroel 60 SANTS-MONTJUÏC Gran Via-pl. Cerdà 160 Pg. Zona Franca-Sant Eloi 30 Can Batlló 350 LES CORTS Ardena-Albarrán 60 Bacardí-Travessera de les Corts 62 SARRIÀ-SANT GERVASI Carles Riba 20 GRÀCIA Maignon 70 HORTA-GUINARDÓ Encarnació 50 Marina 153 NOU BARRIS Pg Andreu Nin-Roselló-Porcel 147 Pintor Alsamora-Escultor Ordónez 150 Via Favència-Viladrosa 70 Passeig Urrutia 102 Manuel Sancho 68 Passeig Valldaura-Rio de Janeiro 150 SANT ANDREU Ferran Junoy-Tucumán 350 Sant Adrià 30 Garcilaso 66 Tucumán 150 Camp del Ferro 100 SANT MARTÍ Concili de Trento 100 Ramón Turró 25 Prim 350 Selva de Mar 122 TOTAL PRIMERA ETAPA 3.141

Situació

Situació

150 100 75

Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment

20 90

Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment

50 90 50

Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment

150

Aprovades provisionalment

90 175 1.040

Aprovades provisionalment Aprovades provisionalment

ANDREU BLANCHAR

El pla aprovat Primera etapa Al juny de 2001 es va aprovar definitivament la modificació del Pla General Metropolità respecte al sòl on s’ubicaven 28 actuacions que suposaven la construcció de 3.141 habitatges per a joves en tres fases. Des de llavors, cada projecte ha portat el seu propi recorregut. En les pròximes setmanes s’entregaran les claus dels habitatges corresponents a cinc actuacions. Estan en fase de projecte dotze actuacions i cinc més, en construcció. De la resta, s’han anul·lat quatre actuacions per les protestes veïnals (470 habitatges) que explicarem més endavant. En aquesta primera etapa dels projectes 10HJ, la memòria contemplava que per obtenir rendibilitat econòmica es podrien destinar els baixos per ús comercial i aparcament. Finalment no sembla que aquests usos s’hagin portat a terme per les crítiques que va aixecar l’operació. A la segona fase es dediquen tots els baixos a equipaments.

Segona etapa A l’octubre de 2003 es van aprovar inicialment onze noves actuacions amb un total

de 1.040 habitatges nous. Es van presentar nou escrits d’al·legacions que van ser rebutjats en la seva totalitat per l’equip de govern municipal el dia 22 de desembre, donant així llum verda a la seva aprovació provisional, que de ben segur rebrà l’aprovació definitiva de la subcomissió d’urbanisme municipal.

Posteriorment s’haurà de gestionar la propietat del sòl i els corresponents projectes. S’ha de veure quines actuacions s’anul·len per falta de consens veïnal. En aquesta segona etapa s’introdueix una modificació: els baixos dels edificis seran destinats a equipaments no necessàriament per a joves.

Un primer balanç Si sumem les dues actuacions, el resultat és un total de 4.181 habitatges (vegeu quadre adjunt). Quedaran pendents per a una tercera actuació un número d’habitatges que, sumats als ja construïts, arribin a l’objectiu dels 5.000.

Els solars que corresponguin a actuacions anul·lades continuaran amb la nova qualificació 10HJ fins que se’ls torni la corresponent qualificació d’equipaments.

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004

DOSSIER

15

Pèrdua de sòl

A ningú se li escapa que a més habitatge més població i, per tant, més necessitat d’equipaments i serveis

DANI CODINA

Les fotografies corresponen a solars on es construiran pisos del 10HJ. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, a la pàgina 14, Concili de Trento, Can Travi i Nostra Sentora del Port. A la pàgina 15, cruïlla de Sagrera amb Garcilaso , carrer Londres i Travessera de les Corts.

Falta de participació En la reunió d’associacions convocada a la Favb més d’un representat veïnal es va assabentar que el seu barri estava afectat pel 10HJ. L’Ajuntament ofereix en la resposta de les al·legacions un llistat de reunions informatives moltes de les quals van ser únicament això, informatives. Amb decisions preses que portarien a terme “us poseu com us poseu”.

Davant la petició per part de la Favb perquè es porti a terme el procés participatiu que es preveu a l’article 24.3 de les Normes de Participació aprovats el 22 de novembre de 2002, sorprenentment l’Ajuntament el rebutja perquè “està pensat per a projectes urbanístics de gran envergadura o especial transcendència”. Si construir 4.000 habitatges en més de 63.000 metres quadrats qualificats coma equipaments no és una actuació urbanística de gran envergadura, no entenem res. Senzillament, pensem que és una interpretació interessada de les normes.

DANI CODINA

habitatges. Però els edificis construïts, habitats permanentment (encara que de manera rotativa), no són considerats com a vivenda i pert tant no es porta a terme la previsió que especifica la llei.

Respecte les reserves programades, no podem oblidar que daten de l’any 1976 i que eren insuficients. En els anys transcorreguts, les necessitats col·lectives canvien i, a més, se n’incorporen de noves. Un exemple és la necessitat d’equipaments per al tractament de residus, donat el seu increment desmesurat i el greu impacte que provoquen. El PGM no preveia deixalleries, minideixalleries de barri o ecoparcs, que són imprescindibles i necessiten un espai.

Tampoc es va poder preveure el fort increment de l’envelliment de la població o l’arribada de milers i milers d’immigrants en una situació moltes vegades precària.

Els equipaments per a la gent gran, les dones maltractades o les persones nouvingudes no tenien les seves corresponents reserves de sòl.

Ni la ciutadania té les mateixes necessitats ni aquestes tenen la dimensió prevista. Han augmentat. Tot i això, la memòria del projecte no dubta en afirmar

que la seva proposta “no altera l’equilibri de les dotacions d’equipaments comunitaris a escala global de ciutat”.

Ja ho vam dir en denunciar el Pla d’Hotels: s’ha d’obrir un debat sobre la concepció d’equipament avui, al segle XXI. Els fets consumats amaguen el debat i, curiosament, les realitzacions sempre afavoreixen els interessos privats. Només un exemple: la Favb rebutja que a Montjuïc s’utilitzi sòl públic considerat com a equipament per fer un hotel de superluxe amb les seves respectives estrelles.

Tampoc no ens serveixen unes xifres que es totalitzen a nivell de ciutat i fins i tot de districtes. L’estudi de les necessitats de sòl per a equipaments requereix conèixer la seva ubicació perquè aquests puguin estar al servei dels veïns i veïnes.

Un exemple és el Velòdrom d’Horta o les instal·lacions olímpiques de Montjuïc, que van crear milers de metres quadrats d’equipaments. No podem equiparar la funció social d’aquestes macroinstallacions esportives amb una escola bressol, una biblioteca de barri o una residència per a la gent gran. Com podem considerar que aquests metres quadrats poden cobrir els dèficits de sòl en barris allunyats o en altres districtes?

En la segona etapa del 10HJ es preveu que tots els baixos dels edificis siguin equipaments, però no es pot negar que l’existència d’habitatges pot fer incompatibles certs usos. Un exemple el tenim al barri de Prosperitat. El Pla del barri preveia una piscina en un solar de Via Favència. Davant l’oposició veïnal, els gestors municipals estan donant mil voltes a la idea de col·locar una piscina coberta a sota dels habitatges. Aquest no era l’equipament que preveia el Pla Especial del barri. No compleix la mateixa funció social una piscina descoberta, espai d’oci per a les vacances de l’estiu, que una piscina coberta limitada a la pràctica de l’esport, cursets o gimnàstica més o menys de manteniment.

Per acabar, apuntar dos temes. El primer és que a ningú se li escapa que a més habitatge més població i, per tant, més necessitat d’equipaments i serveis.

El segon és que no hem quantificat el sòl de propietat pública qualificat d’equipaments que s’ha requalificat urbanísticament amb la corresponent venda posterior.

JORDI TARRÉS

Des del govern municipal es defensa la proposta del 10HJ argumentant que en els 24 anys transcorreguts des de l’aprovació definitiva del Pla General Metropolità (PGM), al 1979, els plans desenvolupats han fet guanyar a la ciutat 95.000 metres quadrats d’equipaments.

Afegeixen la dada de les reserves previstes en el nou districte 22@ i es queden tan amples donant la suma final de 189.000 metres quadrats. Manifesten que si al 1976 el projecte de PGM destinava 4,95 metres quadrats per habitant, avui són 7,35 per cada veí o veïna. Raonament que pot semblar seriós però que no aclareix ni garantitza que hi hagi sòl suficient, a cada barri, per als equipaments necessaris en l’actualitat i en un futur immediat.

En realitat, amb el pla 10HJ la pèrdua real de sòl qualificat com a equipaments existents o per construir és de 63.242 metres quadrats. La xifra surt de sumar els espais que ocupen els nous edificis. La xifra és enganyosa, ja que s’haurien de sumar els metres quadrats de sòl que la llei obliga a reservar en concepte de zona verd o equipament per la construcció de 4.000

Habitatges només per a cinc anys Van haver d’embolicar la troca. Perquè els habitatges deixessin de ser habitatges i es reconvertissin en “equipaments”, l’Ajuntament es va veure obligat a limitar a cinc anys improrrogables l’ocupació dels mateixos. Objectiu: l’accés dels joves a un primer habitatge. La mateixa memòria indica que “es tracta que una vegada estabilitzada la seva situació econòmica, laboral o social, el jove accedeixi al mercat lliure d’habitatge”.

Però el mercat laboral no dóna precisament moltes possibilitats als joves per assegurar que en aquest termini assoleixin una estabilitat laboral, i encara que tinguessin una feina estable, poguessin accedir al mercat lliure d’habitatge amb els preus que hi ha.

Les condicions aprovades s’hauran de com-

plir. Si no els poden donar un nou termini, s’expulsarà dels habitatges els joves que no puguin accedir al mercat lliure? En quina situació quedaran? Tornaran a casa dels pares?

Tots aquests interrogants haurien d’estar resolts en el moment en què es donin les claus.

Ens consta que en el moment d’aprovar la norma, els autors del reglament eren conscients que deixaven sense resoldre aquesta situació. Sembla poc seriós posposar el tema d’aquí a cinc anys.

Ara precisament es compleixen cinc anys dels habitatges per a joves que es van construir als sobrants dels cinturons. Com que el seu termini no és improrrogable, s’estan plantejant ampliarlo ja que no s’atreveixen a fer fora els joves. La norma, en aquest cas, no els obliga a fer-ho.

16

La Veu del

DOSSIER

CARRER

febrer-març de 2004

El pla 10HJ districte a districte Andrés Naya

Ciutat Vella

Es preveu la construcció de 26 habitatges al carrer Jaume Giralt. Les obres comencen al febrer i no hi ha Pla d’Equipaments.

Eixample

El projecte està en fase d’elaboració i es preveuen tres actuacions amb un total de 180 habitatges. Al barri de Sagrada Família desapareixerà la pista de bàsquet existent a Sant Antoni Maria Claret, cosa que ha aixecat les queixes dels usuaris. L’AVV va haver d’acceptar-les per tal d’arribar a un acord en el contenciós de Myrurgia.

Situació semblant és la que explica Trini Capdevila, presidenta de l’AVV de l’Esquerra de l’Eixample, en relació a una altra d’aquestes tres actuacions: “Ens hauria agradat que construïssin els habitatges per a joves en un altre lloc que no fos destinat a equipaments, però ens construiran l’escola bressol que veníem reivindicant de fa anys”. Al Districte no hi ha cap Pla d’Equipaments i els solars lliures i qualificats d’equipaments són escassos.

8

Les Corts

Dos únics projectes en la primera etapa i cap en la segona. 122 habitatges dels quals només se n’estan construint 62.

Els dirigents veïnals Lleonard Ramírez i Adela Agelet manifesten que accepten l’actuació “com a mal menor”. Ja s’ha aconseguit una escola bressol.

Sarrià-Sant Gervasi

Una única actuació al carrer Carles Riba, amb 20 habitatges que construirà Incasol.

S’està elaborant el projecte.

Gràcia

Una única actuació ja que no es va aprovar la construcció de 24 habitatges al Passatge Vall d’Hebron. Els 70 pisos previstos al carrer Maignon tampoc s’aixecaran per les protestes veïnals. L’Ajuntament renuncia a l’actuació.

Horta-Guinardó

No es va aprovar una actuació situada a Vall d’Hebron amb Martí Codolar. Els 153

HORTA-GUINARDÓ

13

4

31

32

24

2

22

29 1

21

35 20 37

23

SANT ANDREU

27

25

EIXAMPLE

SANTS-MONTJUÏC

6

34 15 19 14 18

12

GRÀCIA

7

16

NOU BARRIS

11

9

5

36 17

SARRIÀ-SANT GERVASI

LES CORTS

Sants-Montjuïc

En una primera etapa es van aprovar tres actuacions i 540 habitatges. En la segona, tres noves operacions a la Marina suposen 325 habitatges, que sumen un total de 865.

Al barri de Sants no s’han començat els 350 habitatges de Can Batlló. Segons Josep Xarles, del Centre Social de Sants, “les entitats no acceptaran el projecte si no es demostra, amb un Pla d’Equipaments, que les necessitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta queden cobertes”.

A la Marina, la Coordinadora d’Entitats reivindica una escola bressol, un casal d’avis i un local per a les dues entitats afectades junt amb els habitatges que es construiran en el solar de l’antic mercat. La segona etapa preveu tres noves actuacions. L’Associació de Comerciants de La Marina-Zona Franca, que agrupa 70 comerços, va presentar allegacions que concretaven els equipaments per construir als baixos dels nous edificis dels carrers Química, Mare de Déu del Port i Bronze, respectivament. L’Ajuntament no opina i diu que seran els Districtes els que concretaran els usos.

33

10

3

SANT MARTÍ

38 39

CIUTAT VELLA

30

26

28

10HJ ALS BARRIS Emplaçaments 1a etapa Emplaçaments 2a etapa

1- Casc Antic 2- Dreta de l’Eixample 3- Fort Pienc 4- Esquerra de l’Eixample 5- Sant Cristòfol 6- La Vinya

7- Sants 8- Pedralbes 9- Les Corts 10- St. Gervasi de Cassoles 11- La Salut 12-13 Baix Guinardó

habitatges del carrer Marina s’adjudicaran en les pròximes setmanes.

En la segona fase, però, es van aprovar dues actuacions que sumen 110 habitatges i que han rebut al·legacions veïnals. L’associació del Parc de la Vall d’Hebron manifestava que “abans d’utilitzar els espais reservats a equipaments s’havien de definir les necessitats actuals i futures”. Quant a l’actuació prevista al Guinardó, el Consell Sectorial del Fòrum Horta- Guinardó sol·licitava “la suspensió de la proposta fins que s’elaborin els plans d’equipaments”. Finalment, l’AVV Joan Maragall desestima la utilització de les zones qualificades com a equipaments, afegint que “van ser denegats tots els escrits sense contemplacions”. L’AVV de la Vall d’Hebron ha manifestat que no permetrà la seva construcció.

Nou Barris

Pep Ortiz, portaveu de la Coordinadora d’AVV, manifesta que porten quatre anys plantejant la necessitat d’un Pla d’Equipaments de Districte sense que s’hagi acceptat realitzar-lo. De les sis actuacions previstes, l’Ajuntament va anul·lar, després de fortes protestes veïnals, les dues actuacions previstes als barris de Porta (camp de la Damm), i Prosperitat (passeig Valldaura amb Rio de Janeiro). Un total de 300 habitatges suprimits. Els 147 que

14-15 Porta 16- Verdum 17- Can Peguera 18- Porta 19- Prosperitat 20- Baró de Viver

21- Sant Andreu 22- Sagrera 23- Baró de Viver 24- Sagrera 25- Clot 26- Poble Nou

s’han construït al carrer Andreu Nin es lliuraran pròximament. L’AVV de Verdum reclama equipaments per a gent gran als baixos dels edificis previstos al barri.

En la segona etapa se sumen tres noves operacions amb 190 habitatges.

L’AVV de Prosperitat va presentar allegacions a l’actuació de Via Favència, amb 90 habitatges. Considera que l’actuació en aquest solar ha de ser el resultat d’un estudi de necessitats d’equipaments.

L’argumentació que es dóna per rebutjar l’al·legació no deixa de sorprendre ja que manifesta que “els emplaçaments seleccionats s’han fet d’acord amb els districtes”. El Districte va conèixer de sobres la reivindicació veïnal.

L’AVV de Porta també s’oposa a l’actuació al carrer Selva número 57. En conèixer que l’Ajuntament havia rebutjat les al·legacions, la seva presidenta, Pepita Ferrer, ha manifestat que l’entitat continuarà oposant-se.

Pel que fa a la segona actuació prevista al passeig Urrutia, l’AVV de Can Peguera manifesta que la informació que té és que es tractarien d’habitatges per a la gent gran i no per a joves.

Sant Andreu

Les cinc actuacions previstes per la primera etapa (696 habitatges als carrers

27- Verneda Baixa 28- Diagonal Mar 29- Ntra. Sra. del Port 30- La Vinya 31- Sant Cristòfol 32- Joan Maragall

33- Vall d’Hebron 34- Porta 35- Prosperitat 36- Can Peguera 37- Bon Pastor 38-39- Poble Nou

Tucumán i Garcilaso) estan pràcticament acabades i l’AVV de La Sagrera ha plantejat equipaments per a joves als baixos. En la segona etapa figura una única actuació al carrer Ferran Junoy de 150 habitatges, al costat del centre comercial La Maquinista. L’AVV Pi i Maragall de Baró de Viver manifesta que “als últims anys s’ha produït al barri una reducció progressiva de reserves de sòl”.

L’AVV no entén que havent-se iniciat al barri un Pla Comunitari amb la implicació del districte es prenguin decisions al marge del mateix.

Sant Martí

Les sis actuacions previstes situen un total de 862 habitatges. És l’únic districte on s’han elaborat alguns plans d’equipaments.

Com a conseqüència, Poblenou accepta les actuacions programades ja que les seves necessitats futures queden cobertes. Al barri del Clot, l’actuació ubicada al carrer Concili de Trent ha estat anullada pel districte davant les mobilitzacions realitzades per l’AVV, que reclamava els equipaments previstos en aquest lloc: escola d’adults, CAP i diverses installacions relacionades amb la gent gran.

No s’ha començat l’actuació prevista al carrer Prim de 350 habitatges, pendent de planejament.

La Veu del

febrer-març de 2004

CARRER

DOSSIER

17

25 años de una reivindicación que la izquierda ha cambiado por cromos Mª Eugenia Ibáñez Periodista

uele comprobar que, a punto de cumplirse el 25 aniversario de la elección de los ayuntamientos democráticos tras el franquismo (3 de abril de 1979), los barrios de Barcelona mantienen una reivindicación que marcó las luchas vecinales de la agonía de la dictadura y los primeros años de la democracia: los equipamientos. Los planes populares que elaboraron todos y cada uno de los barrios de la ciudad a partir de 1979 incluían peticiones en ese sentido, y la exigencia se mantiene ahora, tanto por parte de determinadas entidades como de la Federación de Asociaciones de Vecinos y Vecinas de Barcelona (Favb), que ha solicitado la inclusión en el Plan de Actuación Municipal (PAM) de un Plan de Equipamientos a nivel de barrio y ciudad. ¿Qué ha pasado para que, 25 años después, se mantenga una reivindicación tan añeja? ¿Cómo ha evolucionado el concepto de equipamiento para la administración municipal y para los vecinos de Barcelona?

D

Cesiones y monedas de cambio La ley del suelo de 1976 recogió la aspiración de la izquierda española y fijó los estándares urbanísticos, los parámetros mínimos de equipamientos que debía tener cualquier nueva urbanización del territorio que se llevara a cabo, con cesiones obligatorias a los ayuntamientos.

El Plan General Metropolitano (PGM) de Barcelona, aprobado en 1979, incluyó la exigencia de cesiones de suelo para uso colectivo, y sólo quienes batallaron por sacar adelante esta aprobación saben que los promotores se movieron para evitar la obligatoriedad por ley de esas cargas urbanísticas. El PGM fue generoso en la reserva de suelo para escuelas, bibliotecas, centros sanitarios, instalaciones deportivas, edificios culturales, centros cívicos, etc., pero una parte importante de ese suelo era de propiedad privada y la

La primera aduteración grave del concepto de equipamiento llegó en 1989 con el llamado Plan de Hoteles: se daba a los establecimientos de lujo la consideración de equipamiento hotelero Administración municipal –si el suelo no estaba incluido en los nuevos polígonos de actuación- debía expropiar para acceder a su utilización.

Con el paso de los años, y cubiertas las necesidades más urgentes de la ciudad, las limitaciones presupuestarias y la falta de vocación política llevaron a la adulteración del concepto de equipamiento. Los promotores inmobiliarios como Núñez

Solar en Nou Barris de propiedad municipal vendido a El Corte Inglés. No habrá equipamientos. y Navarro, entre otros, descubrieron muy pronto que el suelo así calificado se podía convertir en moneda de cambio.

Compraban a buen precio suelo con esa calificación urbanística y jugaban con el ayuntamiento a cambiar cromos: suelo para equipamientos por edificable, compensaciones en volumen edificable, recalificaciones y otras muchas variantes. El promotor de turno, o grandes empresas de todo tipo, bancos incluidos, por supuesto, especulaban en todo el término municipal de Barcelona, y el Ayuntamiento ahorraba parte de su presupuesto para prioridades que no siempre coincidían con las necesidades de la ciudad y las peticiones de los barceloneses.

El Plan de Hoteles La primera adulteración grave del concepto de equipamiento defendido hasta entonces por la izquierda llegó poco antes de las Juegos Olímpicos con el llamado Plan de Hoteles (1989), a través del cual el Ayuntamiento de Barcelona, presidido por el alcalde Pasqual Maragall, daba a los establecimientos de lujo la consideración de equipamiento hotelero. Es decir, se autorizaba la construcción de hoteles de cuatro y cinco estrellas en suelo calificado de equipamientos. El hotel Rey Juan Carlos I, uno de los más elitistas de Barcelona, está construido en suelo que el PGM destinaba a equipamientos.

A partir de ahí, la mistificación de esa calificación urbanística ha ido en aumento y el precio del suelo destinado a equipamientos ha aumentado hasta niveles antes insospechados. El propietario

que antes vendía con facilidad al ayuntamiento un suelo que no tenía otra salida en el mercado que el uso colectivo tuvo la certeza a partir de aquel momento de que su solar tenía otras muchas expectativas inmobiliarias. Pero el ciudadano ha mantenido la convicción de que un equipamiento equivale a centros cívicos, bibliotecas, instalaciones deportivas públicas, residencias geriátricas, parvularios, locales de juventud, etc. El ayuntamiento, sin un plan que demuestre su argumentación, ha acabado defendiendo que las necesidades de la ciudad están cubiertas y que en Barcelona sobra suelo calificado de equipamientos. Por esa burda deducción se han construido, y se construirán, viviendas “sociales” para jóvenes y pisos para ancianos –ojo, no residencias geriátricas-, a la búsqueda desesperada de un suelo que debía obtenerse por otras vías, por ejemplo, en las muchas unidades de actuación que se han desarrollado en Poblenou, Nou Barris y Ciutat Vella, donde el Ayuntamiento ha vendido en pública subasta terrenos de su propiedad. ¿Por qué no construyó viviendas sociales en este suelo en vez de ocupar ahora el destinado a equipamientos?

El futuro de la ciudad Hay muchas más preguntas que siguen sin respuesta, por ejemplo: ¿El concepto de equipamiento vigente permite cubrir una demanda individual como es la vivienda? ¿O equipamiento sigue siendo un edificio de uso colectivo y de servicio? ¿Por qué tienen que ceder los promotores el suelo en el trámite de desarrollo de un sector de la ciudad si ese suelo puede te-

DANI CODINA

ner al final un uso lucrativo? El promotor inmobiliario puede llegar a la conclusión de que si se construyen pisos en suelo para equipamientos, ellos pueden hacer esos edificios sin necesidad de las cesiones obligatorias que les exige el PGM, y, lo que aún puede ser peor, los ayuntamientos metropolitanos pueden emular el ejemplo barcelonés y optar por saquear

¿El concepto de equipamiento permite cubrir una demanda individual como es la vivienda? ¿O sigue respondiendo a un edificio de uso colectivo y de servicio? por el mismo sistema su reserva de espacio para usos colectivos.

Un ayuntamiento no debe tomar decisiones que hipotequen el futuro de la ciudad para cubrir un problema inmediato que existe, precisamente, por la falta de planificación adecuada. No se pueden hacer viviendas allí donde deben construirse equipamientos sin un plan que demuestre que Barcelona ya no los necesita. Y a ver quién es el guapo que se atreve a decir que sobran parvularios, bibliotecas, instalaciones deportivas, centros sanitarios o geriátricos.

18

La Veu del

DOSSIER

CARRER

febrer-març de 2004

10 HJ: opinions contrastades Redacció

Dues preguntes sobre el pla 10HJd’habitatge per a joves

1

Sense qüestionar la necessitat d’habitatges públics en règim de lloguer per a joves a la nostra ciutat, quina opinió li mereix la iniciativa municipal que respon a aquesta problemàtica amb les actuacions denominades 10HJ, que impliquen construir, fins al moment, 4.000 habitatges en 71.000 metres quadrats de sòl qualificat com a equipaments?

2

Els nous habitatges promocionats per a joves de 18 a 35 anys i amb un nivell d’ingressos moderat són en règim de lloguer i amb un ús temporal de cinc anys improrrogables. Donada la situació socio-laboral dels joves, és positiva aquesta temporalitat? Què pot implicar? Podrà portar-se a terme?

Joffre Villanueva President del Consell de la Joventut

Eugeni Forradellas President del Patronat Municipal de l’Habitatge

1

La construcció de prop de 3.000 habitatges dotacionals per a joves, ja adjudicats o en projecte, respon a la necessitat social de donar sortida a la demanda d’un primer habitatge a un sector de joves amb pocs recursos i en situacions d’inestabilitat laboral. De la mateixa manera que els apartaments amb serveis per a gent gran o les residències universitàries van rebre la qualificació d’equipaments, la situació social de molts joves ha fet plantejar aquesta alternativa, establint aquestes dotacions, de caràcter i titularitat pública, i d’ús rotatori.

Aquestes dotacions, que complementen el conjunt d’actuals equipaments, no detreuen previsions o assignacions dels sòls utilitzats. Ara per ara, són més de 30.000 metres quadrats d’altres equipaments situats en els seus baixos per a persones amb disminució, serveis públics sanitaris, culturals, per a joves o gent gran, o espais per a entitats, entre altres, que donen resposta a demandes i necessitats dels barris o complementen les previsions d’equipaments dels llocs on s’ubiquen.

En molts casos permetran accelerar i concretar moltes d’aquestes propostes que l’existència de plans d’equipaments o la seva previsió ajudarà a visualitzar tenint garantides les diferents necessitats.

2

Aquest és un recurs de transició que ha de facilitar la possibilitat d’emancipació de joves amb pocs recursos per a una etapa de la seva vida i així poder accedir en el futur a altres alternatives d’habitatge.

Les polítiques estatals d’habitatge haurien de permetre a les diferents administracions poder oferir més habitatge assequible, especialment de lloguer. És previsible que es produirà una important rotació que assegurarà l’accés d’altres joves i l’objectiu social de les dotacions d’apartaments de joves 10 HJ.

1

Des del CJB ho veiem com una solució parcial però imprescindible per a un problema que té múltiples dimensions. Sabem que això no resoldrà la situació, però pot pal·liar els seus efectes per a un nombre important de joves i ens sembla que en política d’habitatge s’ha d’incidir sobre l’oferta, no sobre la demanda. A més, el Pla General Metropolità preveia una reserva de sòl destinat a equipaments per a una ciutat de tres milions d’habitants, i Barcelona n’ha perdut des d’aleshores. No obstant, desaprovem la venda de sòl públic per part de les administracions (en aquest cas l’Ajuntament) com una manera d’obtenir ingressos.

2

Els 10HJ estan plantejats com un recurs perquè el jove pugui fer el seu primer salt emancipatori, però en tant que són un equipament públic, no són una solució definitiva per a ningú. És evident, però, que si no es fa un treball per resoldre el problema laboral i d’habitatge, d’aquí a cinc anys la situació serà pitjor i es farà encara més evident que els joves som ciutadans de segona. En aquest sentit, la manca de perspectives de futur per a tota una generació és una vergonya per a la democràcia.

Manel Andreu President de la Favb

1

L’Ajuntament de Barcelona parteix del supòsit de què hi ha solars suficients per fer equipaments. Aquest plantejament amaga un debat pendent i urgent.

S’ha d’elaborar un pla d’equipaments tant de barris com de ciutat i aclarir què s’entén per equipament. Des de la nostra perspectiva, falten equipaments i, en el cas del 10HJ, s’enfronten d’una manera perversa dues necessitats igualment urgents: equipaments i habitatge. Quan es va proposar aquesta nova qualificació urbanística, la Favb va presentar al·legacions argumentant que no es pot considerar equipament aquesta tipologia d’habitatge. L’acceptació, a la pràctica, ha estat desigual. Hi ha barris on no hi ha hagut problema perquè tenen cobertes les seves expectatives d’equipaments, a d’altres s’ha generat conflicte però s’ha imposat l’Ajuntament i finalment trobem casos on s’ha pogut retirar la proposta municipal, aconseguint-se l’equipament proposat.

2

Des de la Favb estem interessats en conèixer l’evolució d’aquest experiment.

D’entrada, donada la situació socio-laboral, sembla difícil que els joves que han accedit a un habitatge de la tipologia 10HJ, puguin trobar en cinc anys un recanvi més estable. Creiem que a la pràctica s’anirà prorrogant la permanència per evitar un conflicte de difícil solució. Precisament és en aquesta qüestió on radica el fons del problema. Es coarta l’opció dels joves a decidir lliurament on volen viure. L’arrelament de les i dels joves al lloc de residència sempre estarà condicionat a aquest termini de cinc anys. I això no afavoreix l’enfortiment de la identitat de barri.

Malgrat tot, hi ha un aspecte positiu en tota aquesta qüestió, i és la idea d’anar fomentant la mentalitat d’optar a l’habitatge de lloguer, encara que l’oferta sigui minsa.

Ferran Navarro Arquitecte

1

No hi ha dubte que la iniciativa municipal anomenada 10HJ pretén donar resposta a una necessitat social i a un problema greu que s’està produint a Barcelona: l’expulsió de les capes socials de menys ingressos i de les activitats econòmiques menys competitives. Es tracta d’esbrinar si la forma de fer-ho, construint habitatge públic als terrenys qualificats com equipament comunitari, és la més adient o no. I per això hem de recordar el mai aprovat pla d’equipaments de la CMB, al qual es feia palès la manca d’equipaments a Barcelona i la insuficiència de les reserves previstes. Que fins ara aquests equipaments no s’hagin realitzat, o bé que cap entitat veïnal no els hagi reivindicat, no és motiu per considerar-los innecessaris.

La construcció d’habitatges públics a aquests terrenys no farà més que incrementar la necessitat d’espais lliures i d’equipaments, en proporció a l’increment d’habitatges al sector, ciutat o barri, havent esmerçat els terrenys reservats per a la seva ubicació.

Sembla que amb aquesta política immediatista es vol posar un pedaç a un problema, el de l’habitatge, que caldria abordar a nivell estructural.

Què passa amb els habitatges desocupats, de l’ordre de 40.000 segons els últims estudis? On són els habitatges públics i socials que la nova llei catalana d’urbanisme exigeix a les noves promocions immobiliàries com ara les de Diagonal Mar, Les Corts, Sants, plaça Cerdà, etc?

Què passa amb les mesures fiscals que permetrien limitar l’actual nivell dels preus de l’habitatge, gravant a l’especulador i no al comprador? Per què es venen els terrenys edificables que són propietat municipal? Per a què serveix que la ciutat mantingui un Patronat Municipal de l’Habitatge que durant els darrers anys s’ha venut l’estoc d’habitatges públics més important que mai ha tingut Barcelona?

Em sembla que fins que l’administració no entengui i eduqui la societat en la idea que l’habitatge no és un fons d’inversió, el problema té difícil solució.

2

Primer hem de valorar quin és el significat d’ingressos “moderats”. He vist sorteigs d’habitatge públic on la renda límit podia arribar als 36.000 euros. És necessari fer un sistema d’ampliació del temps de lloguer. No és el mateix cinc anys per a joves de 18 anys que cinc anys per a joves de 35 anys (s’ha de tenir en compte la capacitat d’estalvi).

Tot i això, pel que fa a Barcelona, considero que qualsevol promoció pública ha de ser de tipus rotatiu per no esgotar l’oferta d’habitatge públic.

Aquestes promocions han de venir acompanyades d’altres mesures (sobretot fiscals) que aconsegueixin revitalitzar el lloguer de finques no utilitzades i, per tant, propiciar la competència.

Què pot implicar? Si només es fa això, crec que poca cosa. Simplement ajudar a 4.000 parelles (més o menys un 0,5% de població...). Qualsevol actuació d’aquestes és positiva, però no pot anar sola (el que he dit abans). Podrà portar-se a terme? No ho sé.

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004

DOSSIER

Albert Martínez Membre de l’Assemblea ocupa

19

1

La política d’habitatge està segrestada des de fa molts anys.

El problema d’accés a una vivenda digna és estructural, ja que el control del sòl, del mercat de la construcció i els preus finals de compra o de lloguer venen marcats pels lobbies de grans empreses que s’enriqueixen amb aquest dret a sostre. Aquestes empreses, per tractar-se de monstres financers que tenen urpes que s’estenen a tots els àmbits de decisió política, tenen lligades i ben lligades les capacitats de l’Administració d’actuar autònomament a molt àmbits, i encara més pel que fa a l’habitatge. Construir 4.000 habitatges de lloguer per una demanda desenes de vegades superior evidencia a la pràctica que les administracions han renunciat a destapar les cartes marcades que condueixen a la majoria a haver d’invertir el 60% dels seus ingressos per tenir un pis on viure. Si, a més, això es fa als terrenys destinats a equipaments, l’administració està retallant les potencialitats de sòl perquè molts barris aconsegueixin instal·lacions públiques i gratuïtes per l’oci, la salut o la cultura sense haver de gastar diners als macrocentres comercials i d’oci tan privilegiadament promocionats.

2

La limitació dels contractes a un màxim de cinc anys amb l’actual panorama de precarietat laboral es convertirà en un pedaç que aplaçarà uns anys l’haver d’afrontar els ferotges preus de mercat per a tota la gent que accedeixi a un d’aquests 4.000 pisos.

Probablement l’Ajuntament haurà d’anar pensant en què fer amb totes aquelles persones que, havent superat el termini dels cinc anys no trobin un altre sostre. Viurem també desnonaments massius d’habitatges? I és que l’entorn estructural que dificulta l’accés a l’habitatge seguirà present i un cop acabat el miratge hauran de tornar a començar.

JORDI TARRÉS

Construcció de pisos per a joves al carrer Marina. Les obres finalitzaran al juny de 2004.

Josep Maria Muntaner Arquitecte

José Luis Carol Jove llogater

1

Personalment la considero força positiva doncs es tracta de la primera iniciativa de política activa d’accés a l’habitatge pels joves. La demanda de la segona promoció ( en proporció d’un a 10 –1 a 4 a la primera), fa evident que les necesitats van més enllà de l’oferta realitzada. La manca de sol públic a Barcelona (i els últims anys estem perdent oportunitats històriques) dificulta la realització generalitzada d’iniciatives d’aquesta mena pel que considero que l’accés a la vivenda com a dret bàsic no serà possible només amb accions d’aquesta mena si no es realitzen polítiques intervencionistes sobre el mercat que evitin l’especulació.

Gran part de les promocions del HJ10 s’han realitzat en zones poc urbanitzades i amb barris a mig fer. Per això és important que aquestes promocions (o altres semblants que es puguin produïr ) no hipotequin la necesaria diversitat dels diferents usos que ha de tenir una ciutat “sostenible”; d’equipaments, industrial, etc...

1

La iniciativa municipal em sembla bé, ja que una de les necessitats més urgents és la de joves amb pocs recursos que no poden accedir a l’habitatge.

Em sembla bé que la ciutat es faci amb la multiplicitat de funcions (pot haver habitatges públics en sòl qualificat d’equipaments) i em sembla bé que en alguns punts de la ciutat es puguin augmentar les densitats, amb molta cura i debat. Això pot potenciar una ciutat amb més massa crítica, més compacta i més sostenible.

2

No em sembla bé que fer habitatges per a joves signifiqui una disminucuió dràstica de les superfícies. La qualitat de l’habitatge està també en la quantitat de superfície i en la flexibilitat.

Pel que fa a la temporalitat crec que un criteri prioritari ha de ser si els joves tenen ja o no uns ingressos més importants, fet que pot passar abans o després dels cinc anys, o no arribar ni als 35 anys. Cal també potenciar habitatges amb joves, més grans, i no reduir l’ajut només a cases individuals o parelles.

2

El fet dels cinc anys imagino que respón a la situació esmentada de no poder donar reposta a totes les necesitats i posibilitar una certa rotació, entenent que cinc anys després s’hauria de poder accedir a un habitatge a preus de mercat. El cert és que en la majoria de casos això no es dóna i gran part dels llogaters (com a mínim al meu bloc) demanaran l’execució de la prorroga forçosa de tres anys. De fet sovint a les poques reunions de la comunitat de veïns que s’han realitzat molts han manifestat l’interès en comprar el seu pis (una de les coses que considero el Patronat no ha aconseguit ha estat el de fer pedagogia als beneficiaris del que suposa d’esforç ciutadà l’existència d’aquests pisos. Fins i tot van fer campanya contra un projecte de tanatori per que “devaluaria el preu dels pisos”.

Molts es creuen que l’Ajuntament fa el gran negoci amb ells).

Per tal de fer possible l’accés a l’habitatge en unes condicions similars a les d’aquestes promocions (més o menys d’un terç d’un sou normal) cal donar la posibilitat de continuar o accedir a d’altres lloguers en condicions similars si les situacions que van motivar el seu accés continuen. Em sembla molt més important que siguin de lloguer que no pas de compra ja que a mig plaç això suposa anar perdent habitatge públic.

Isa Moreno Secretària Nacional de les Joventuts Obreres Cristianes

1

Des de la JOC creiem que la solució a l’accés dels joves a l’habitatge públic no depèn tant de la construcció de nous edificis de protecció oficial com de l’aplicació d’una llei que reguli la propietat privada i l’ús que se’n fa de les segones residències.

Hi ha estudis que demostren que a Barcelona hi ha pisos perquè hi visquin dues persones en cada vivenda. I encara hi ha joves que no poden emancipar-se? Per tant, el problema no està en la mancança d’habitatges sinó en la manera en què aquests es redistribueixen (passa el mateix que amb la distribució dels aliments a nivell mundial). Davant d’aquesta realitat, creiem que la solució està en la realització d’un estudi d’habitatges buits a la ciutat i a partir d’aquí la promoció de vivenda de lloguer assequible i en què s’augmentin els impostos als ciutadans que tenen vivendes tancades, penalitzant els propietaris. Tanmateix, creiem que construir sobre terreny públic destinat a equipaments i serveis públics és com enterrar un problema per desenterrar-ne un altre. Perquè és ben clar que la vivenda és un dret, però també són un dret l’accés a una biblioteca, a una llar d’infants, a un centre mèdic, a un casal de joves... Aquestes mancances també hi són presents.

Per altra banda, no podem oblidar que la construcció massiva d’edificis provoca que desapareguin les zones verdes i augmenti el terreny “dur”, i això minva la qualitat de vida dels ciutadans. Si continuem així no podrem ni passejar! Per tant, veiem que aquestes mesures de l’Ajuntament no són del tot favorables i creiem que hi ha altres vies per donar solució a una necessitat com és l’habitatge públic.

2

DANI CODINA

El 10HJ s’ha anul·lat a Pintor Alsamora per protestes veïnals.

Creiem que aquesta temporalitat seria positiva si tothom tingués garantida una feina i assegurats uns drets laborals però, malauradament, aquests propòsits es van perdent a grans passes i la inestabilitat laboral augmenta de forma desorbitada entre els i les joves.

Davant d’aquesta inestabilitat, una parella jove que visqui en un d’aquests pisos per a cinc anys, pagant un lloguer de baix preu amb la finalitat d’estalviar diners, acaba sense estalviar ni un duro (en el moment que es quedi sense feina) i això suposa no tenir accés a una altra vivenda. Per tant, creiem que el problema no està tant en la perdurabilitat del lloguer sinó en la denigrant situació laboral que vivim els i les joves i la pèrdua constant d’uns drets laborals ja adquirits.

20

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

febrer-marรง 2004

La Veu del

febrer-març de 2004

CARRER

HISTÒRIA

21

Cooperatives al primer terç del segle XX: un intent de solució al problema de l’habitatge Mercè Tatjer Geògrafa i historiadora

‘any 1903, enmig d’un moment de greus i intenses problemàtiques socials i polítiques, es creava l’Instituto de Reformas Sociales.

Es culmina amb ell un llarg període de debat i de reflexió, ja que a part de disposicions de mitjans del segle XIX (R.O de 9 de setembre del 1853), des del 1883 funcionava la Comisión de Reformas Sociales que havia desenvolupat una important tasca de reconeixement, anàlisi i recerca de solucions sobre el problema de l’habitatge, entre d’altres punyents necessitats socials i de les classes obreres (jornada laboral, treball infantil, sanitat). Aquesta Comissió recollí i sistematitzà mitjançant enquestes una abundant informació sobre les iniciatives de caire benèfic desenvolupades arreu d’Espanya per empresaris i associacions sense ànim de lucre.

El recent creat Instituto, amb l’experiència anterior inicià els preparatius per la redacció d’una llei de cases barates que a l’igual que les promulgades arreu d’Europa havia de servir per ajudar les classes populars a disposar d’un habitatge digne, higiènic i a bon preu.

En paral·lel a Catalunya fou important la creació del Museu Social (1909) per part de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta institució, mitjançant la seva revista Civitas, desenvolupà una important tasca en la difusió de polítiques d’habitatge, models i alternatives, en especial la ciutat jardí, que ja s’aplicaven als països europeus.

La promulgació de la Llei de les Cases Barates del 1911 permeté disposar per primera vegada a Espanya d’un marc legal i de recursos per tal d’iniciar les polítiques d’habitatge social, amb la creació de les Juntes locals de Cases Barates, les exempcions fiscals i els ajuts especialment adreçats a les entitats sense ànim de lucre de caràcter cooperatiu.

Precisament a Barcelona es desenvoluparia, per iniciativa de la Caixa de Pensions i Mont de Pietat de Barcelona, una de les primeres propostes de cases barates, iniciada el 1908, que s’acollí als beneficis de la llei de 1911. Aleshores s’inicià un important moviment cooperatiu de cases barates amb el suport del Museu Social, i se succeirien nombroses iniciatives, propostes i agosarats projectes de caràcter social de la mà de cooperatives vinculades a entitats obreres i d’empleats en la que participaren reconeguts arquitectes i mestres d’obres (E. Sagnier, Juli Fossas, R. Puig Gairalt, B. Bassegoda...) amb el suport d’entitats com les Caixes d’Estalvis.

L

Colònia de l’Esperança, un exemple encara existent d’una arquitectura que va ser innovadora.

Es tractava generalment de petites promocions amb com a molt una vintena de cases que conformaren passatges amb tipologies de cases unifamiliars adossades amb petit pati davanter i un de més gran darrere. Entre elles destaca l’emblemàtica Cooperativa dels Periodistes al Guinardó, amb cases unifamiliars aïllades amb jardí, o la cooperativa del CADCI a Sarrià, i la del carrer Conde de Güell a Les Corts.

A partir de la dècada de 1920, amb la dictadura de Primo de Rivera i davant la magnitud del problema de l’habitatge, diverses disposicions legislatives tendiren a afavorir més especialment les grans empreses constructores de cases barates (Fomento de la Propiedad, Fomento de la Vivienda Popular), els propietaris de les

cases ja construïdes, així com el funcionariat (militars i empleats de l’administració central, provincial o municipal) i les classes mitges.

Amb l’establiment de la Generalitat, a Catalunya s’inicià una nova etapa en la política social d’habitatge: es creà el Comissariat de la Casa Obrera (1932) i, en plena guerra civil, es promulgà el Decret de Municipalització de la propietat Urbana (11 de juny del 1937). Malauradament, degut a les vicissituds bèl·liques no va poder desenvolupar l’ampli programa previst, i ens deixà com a exemple la Casa Bloc (Sant Andreu), obra del Gatcpac i emblemàtica representació de la moderna arquitectura i de la millor intenció social.

Si bé molts d’aquells petits conjunts han desaparegut amb el pas del temps,

ANDREU BLANCHAR

els que ens resten a Barcelona i arreu de Catalunya han de merèixer la màxima consideració patrimonial, donat que a part dels seus valors arquitectònics i paisatgístics, són una bona mostra de les lluites, les aspiracions i desitjos d’una bona part de la població per tal de poder disposar d’un habitatge digne en sincronia amb moviments similars a d’altres països europeus.

Tant de bo que la celebració del centenari de la creació de l’Instituto de Reformas Sociales i els exemples que hem exposat esperonin l’articulació i continuïtat d’una política social d’habitatge que permeti la realització de les diverses iniciatives que des de la societat civil i des d’algunes instàncies de la pròpia administració s’han anat proposant als darrers anys.

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

febrer-març 2004

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

RESIDENCIA CLARA

EN BARCELONA (HORTA-CARMEL) LO QUE VD. BUSCA PARA SUS MAYORES

Casa-torre a cuatro vientos, sol y mucha luz con ascensor, calefacción, terrazas y jardín.

24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas ventana exter. Lavandería y aseo personal.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia.

Trato esmerado y familiar por personal cualificado.

Atención las 24 horas: todos los días del año.

Véala: le gustará

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

Pregunte por Sra. CLARA Santa Otilia, 13-15

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC

PASTISSERIA GRANJA

DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO

OBERT TOT L'ANY SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS, GELATS...

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

T. 93 420 95 62

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

22

La Veu del

10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

Hnos. JURADO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

PUBLICITAT

Segon cicle de conferències “La Mobilitat a les Grans Ciutats”

LʼAjuntament de Barcelona i el Pacte per la Mobilitat organitzen per segona vegada el cicle de conferències “La Mobilitat a les Grans Ciutats”, que se celebra entre els mesos de febrer i juny amb la participació de representants de les ciutats de Lima, Ginebra, París, Milà i Chicago.

El cicle de xerrades parteix de la convicció de què la mobilitat és un element bàsic en el disseny del futur urbà de les grans metròpolis del món, que es troben davant el repte de fer compatible el creixement econòmic i lʼaugment dels desplaçaments que això comporta amb lʼexigència dʼuna qualitat de vida major pels seus habitants.

Les conferències pretenen conèixer les polítiques de circulació i transport que sʼapliquen en grans ciutats de tot el món, i a la vegada contribuir a enriquir el debat en aquesta matèria.

Calendari de sessions

• 7 de juny

• 2 de febrer

La Mobilitat a Chicago (Miguel dʼEscoto, comissionat de Transport)

La Mobilitat a Lima (Juan Carlos Zurek Pardo Figueroa, regidor de Transports i Trànsit) • 8 de març

Hora i lloc

Totes les conferències començaran a les 19:00 hores i se celebraran La Mobilitat a Ginebra (Frédy Wittwer, director de lʼOficina a la sala dʼactes de la Fundació CIDOB (carrer Elisabets, 12; de Transport i Circulació) Barcelona) • 5 dʼabril La Mobilitat a París (Phillippe Cauvin, director lʼAgència de Mobilitat)

de

• 10 de maig La Mobilitat a Milà (Stefano Riazolla, director de Planificació del Trànsit de lʼAgència de Mobilitat i Ambient)

Inscripcions La inscripció és gratuïta. Per formalitzar-la, cal confirmar lʼassistència a la Secretaria Tècnica, Suport Serveis (93.201.75.71; suport@suportserveis.com)

indicant nom, cognoms i telèfon i especificant en quines sessions es vol assistir.

www.bcn.es/mobilitat

La Veu del

ENTREVISTA

CARRER

febrer-març de 2004

Carlos Jiménez Villarejo Exfiscal Anticorrupción

“Aquí sólo pagan los que delinquen de forma tosca”

N

Una entrevista de Josep Martí Gómez

Retrat

Un indomable hombre justo

o es por casualidad que el fiscal Carlos Jiménez Villarejo presentó el 13 de febrero en Barcelona el manifiesto En defensa de la democràcia elaborado por la Assemblea dʼIntel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya de forma paralela al que ha elaborado en Madrid la Asamblea de Intervención Democrática. Tras ser jubilado anticipadamente de la jefatura de la Fiscalía Anticorrupción del Estado por su carácter díscolo e indomable, este prestigioso jurista se dedica ahora a azuzar la conciencia democrática y progresista de un país que con el PP ha sufrido una involución conservadora.

La judicatura, ¿es esencialmente conservadora?

Sí. Tanto por su origen social como por su formación y por el tipo de función que cumple, de carácter represivo fundamentalmente en el ámbito del Derecho Penal. Los jueces están en contacto con el delito marginal y suelen desconocer los delitos financieros. Eso mediatiza su visión de la sociedad. ¿Se puede hablar de presiones del PP sobre la Justicia?

Es evidente que a través del fiscal general del Estado el gobierno del PP ha ejercido y ejerce presión sobre el ministerio fiscal para reconducirlo a posturas conservadoras en el tratamiento del delito económico. La presión sobre los jueces es más difícil pese a que el Consejo General del Poder Judicial es reflejo de la mayoría absoluta del PP. En la España democrática nunca

23

El PP, ¿explota ese clima?

Hasta la exasperación. Promueve una sociedad individualista, insolidaria. Cojamos el ejemplo de la inmigración: bajo el señuelo de luchar contra las mafias, el PP lleva a cabo una política de rechazo y exclusión. El mensaje de relacionar inmigración con delincuencia es nefasto.

La inseguridad laboral, ¿lleva al electorado a posturas conservadoras?

Sí. En ese sentido el neoliberalismo da sus frutos. Tasas constantes de desempleo, desplazamiento de plantas de trabajo a unos países con mano de obra más barata, despidos... El clima de inseguridad, de incertidumbre en el ámbito laboral favorece el voto conservador. ¿Cómo ve usted las elecciones generales del 14 de marzo?

Me parece fundamental que la izquierda presente unas alternativas claras y pienso que no es de recibo que el PP prometa ahora la construcción de miles de viviendas a precios asequibles. Ocho

“Los jueces están más en contacto con el delito marginal y suelen desconocer los delitos financieros” años en el poder, cuatro de ellos con mayoría absoluta, ¿no han sido suficientes para poder solucionar el problema? En Estados Unidos un presidente sólo está ocho años en el poder.

Carlos Jiménez Villarejo se había registrado una presión sobre la judicatura como la que hoy ejerce el Gobierno a través de campañas en medios afines al PP. -¿Cómo una sociedad que dio 10 millones de votos al PSOE termina dando la mayoría absoluta al PP? Es un hecho objetivo que los últimos años de gobierno socialista fueron turbulentos. El PP magnificó los casos de corrupción pero es innegable que ésta

www.lafavb.com Visita la web de la Favb per informarte sobre les activitats de lʼentitat i consultar els últims números de la Veu del Carrer

IGNASI R. RENOM

existió y creó en la sociedad un clima de inquietud, de zozobra.

El caso Roldán, la financiación irregular del PSOE a través de Filesa, la malversación de

“En democracia nunca se había registrado una presión sobre la judicatura como la que hoy ejerce el Gobierno” fondos reservados, los GAL... fueron torpedos a la línea de flotación socialista. Hechos incompatibles con un partido de izquierda al que se le debe exigir gobierno con presupuestos éticos, velando por la integridad de la función pública y respetando el Estado de Derecho. A esa serie de errores por parte socialista se suma los últimos años la expansión en la sociedad de un clima conservador que favorece al PP.

Carlos Jiménez Villarejo (Málaga, 1935) es un fiscal de probado talante democrático. Pedir en años de la dictadura el procesamiento de un mando de la Brigada Político-Social le valió su traslado fulminante desde la Audiencia de Barcelona a la de Huesca.

Ideológicamente se sitúa en la izquierda cristiana comprometida con la democracia, la justicia social y las tesis del marxismo, ideas de las que fue impulsor Alfonso Carlos Comín. Ha sido el máximo responsable de la primera Fiscalía Anticorrupción que ha funcionado en España (1995-2003). Por querer llegar al fondo de muchas investigaciones resultó incómodo para el poder y el PP lo apartó del cargo.

Su caso más sonado en sus años como fiscal en la Audiencia de Barcelona fue el asunto Banca Catalana: él y José María Mena, amigo y colega en la fiscalía, solicitaron el procesamiento de Jordi Pujol.

Hablaba usted al principio de la entrevista del delito económico. ¿Este país sigue siendo un paraíso para el delincuente de cuello blanco?

Creo que sí. Aquí la pagan los que delinquen de forma tosca: Santiago Roldán, Mario Conde, Pascual Estivill, Javier de la Rosa... Símbolos de una etapa nefasta en los años de gobierno del PSOE, o de CiU en lo que respecta a De la Rosa, presentado durante muchos años como empresario ejemplar. Debajo de esa realidad hubiesen aflorado más casos si a la Fiscalía Anticorrupción nos hubiesen dejado escarbar más, nos hubiesen dado más medios y hubiésemos tenido más colaboración de instituciones del Estado implicadas en las luchas contra el fraude. ¿Se torpedean desde dentro investigaciones importantes?

Diría que hay inercias. El caso César Alierta es un ejemplo. ¿Inercias o mirar hacia otro lado? Pienso en los blanqueos de capitales.

El servicio de prevención del blanqueo de capitales poca cosa puede hacer si no recibe datos de la banca. Y hay que mostrarse escéptico ante la información que pueden facilitar bancos que abren filiales o cuentas de clientes en paraísos fiscales.

24

La Veu del

LLIBRES

CARRER

Amics i col·laboradors de Carrer escriuen Barcelona insòlita

Cara i creu de Lerroux

Alejandro Lerroux va ser un personatge polèmic. Ediciones B, en la seva col·lecció Cara y Cruz ha publicat una obra que analitza el polític des d’òptiques contraposades. Per a Ramón Serrano encarna les virtuts d’un líder obrerista.

Per a Rai Ferrer, autor de nombroses portades de la nostra revista, és paradigma de la demagògia i la corrupció.

Cròniques del crim

Mujeres necesarias

Antonina Rodrigo finalitza la seva trilogia sobre dona i franquisme. Després dels volums que feien referència a les dones silenciades i oblidades, ara publica a l’editorial Flor del Viento l’obra titulada Mujer y exilio. 1939. A continuació reproduïm el pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, escrit uns dies abans de morir.

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN

Josep Maria Huertas Clavería és un altre periodista que no es jubila. Publica un nou llibre fruit dels seus incansables passejos per la ciutat i de la seva enorme curiositat, que el porta a llegir tot allò que té a veure amb Barcelona. A tot això hem d’afegir les seves constants consultes a amics i veïns en general per tal d’aclarir interrogants o trobar la dada necessària. El llibre, editat per Òptima, compta amb fotografies de Guillem Huertas i il·lustracions de Miguel Gallardo. Els 22 capítols que composen la guia estan destinats als amants de la història, les compres, l’art, de la cultura. Per als que volen descobrir, per als curiosos. Una invitació a conèixer la ciutat tot desviant-nos dels recorreguts habituals, per descobrir allò que no es veu a primera vista o que ignoràvem.

febrer-març de 2004

Esta biógrafa de mujeres inolvidables que han llenado escenarios de teatros como la Xirgu y teatros de la realidad más dramática, como Mariana de Pineda, quiere dejar testimonio coral de las mujeres que lucharon por su propia emancipación y por la de la especie, irradiadas desde ese agujero negro de la guerra civil española, lo más ético y lo más estético que nos ha pasado a los españoles como pueblo. Decía Baroja que los hombres, de uno en uno pueden tener compasión, los pueblos no. Baroja sancionaba desde el pesimismo del individualismo aterrado ante lo masivo y la masificación. La guerra civil española sublimó miles y miles de grandes protagonistas que no habían nacido para serlo y sobre todo, entre ellos, las mujeres, perdedoras entre los perdedores sociales, pero capaces de componer un nuevo sentido de lo popular, impregnado de racionalidad y compasión.

Antonina Rodrigo va cumpliendo con su trilogía sobre las silenciadas, las olvidadas, las exiliadas por o del franquismo, aunque me dice: “…todas fueron las tres cosas”.

En este volumen toca hablar de exiliadas y las hay de la más variada condición y finalidad. Fugitivas de la victoria de Franco, bien por los méritos propios contraídos en la lucha contra el fascismo, bien como seguidoras de sus maridos o sus hijos, fueron una legión superviviente de mujeres que vivieron diferentes exilios, casi todas las diferencias marcadas por sus propios orígenes y en segundo término por el azar. Analfabetas o intelectuales, modistas o maestras de escuela, madres de Federico García Lorca o de Antonio Machado o de Perico el de los Palotes, el friso épico sale de las indagaciones de Antonina Rodrigo con voluntad de mosaico complementado en la retina del lector. Difícil olvidar estos retratos, apenas pinceladas a veces, de mujeres como Elena Bonet, madre del biólogo Faustino Cordón, una Madre Coraje con una pierna en cada territorio de contienda buscando a sus hijos en la batalla. La sargento de milicias republicanas Teófila Madroñal padeció tortura en los años setenta, en Uruguay, acusada de complicidad con los tupamaros.

La guerrillera Manuela Díaz Cabezas, guapa y analfabeta, pasó diecisiete años en las cárceles franquistas y la dinamitera Rosario vivió en libertad vigilada hasta la muerte de Franco, escondiendo el muñón resultante de una dinamitación, para no enseñar heridas de guerra que pudieran impedirle la venta ambulante de tabaco.

Hubo quien había pasado por el Instituto Escuela y por La Barraca de García Lorca, como María del Carmen García Laigoity, esposa del catedrático Prados Arrarte, y también quien como María Dolores Pérez Enciso dejó huella literaria en Europa y América. Otras consiguieron arar en el mar, como Sara Berenguer respaldando a los comandos anarquistas que luchaban en el interior hasta la muerte, Sabater, Delgado, Granados o como Antonia Adroher comprometida con la sombra del POUM en el exilio. Carmen Eva Nelken, Magda Donato su nombre de actriz en México, hermana de Margarita, Isabel de Oyarzábal embajadora de la República, Clara Campoamor y María Zambrano… y las que pasaron por diferentes resistencias, por campos de concentración franceses y nazis, por una Historia dura de la que a veces consiguieron rescatar su mejor memoria.

Anarquistas, comunistas de diferentes paradigmas, republicanas que llevaban la bandera de Mariana de Pineda en los forros de espíritus delicados, verdaderos lujos para una España que había construido sus vanguardias obreras e intelectuales a la sombra de todos los cadalsos de la reacción.

Mujeres barridas hacia el extrañamiento del exilio por las secciones femeninas del franquismo, a la espera de que años después Antonina Rodrigo las desencantara y las devolviera al patrimonio de la mejor España. Se marcharon con la carga moral de la Razón y nunca desertaron cuantas veces fue necesario defenderla a lo largo de vidas tan fecundas como empecinadas. Será imposible olvidarlas después de haber leído estas páginas, porque es imposible olvidar lo necesario.

Josep Martí Gómez no s’ha jubilat.

Després de deixar de llegir la seva columna a La Vanguardia, hem pogut comprovar que no ha parat de treballar: acaba de publicar Historias de asesinos.

D’alguna manera torna als orígens i recupera alguns dels seus treballs publicats a les pàgines de successos de El Correo Catalán als anys 70. Ha recopilat 35 cròniques de La sala de los pasos perdidos que retraten amb precisió tota una època a partir dels crims que es van perpetrar. Completa aquestes històries amb algunes entrevistes i el pròleg corresponent. A l’epíleg, amb el títol Les mafies globalitzen el delicte explica crims de l’època més recent. Avui en dia es mata més que ahir perquè ningú comptabilitza els morts de l’emigració clandestina o els de la prostitució submergida. El resultat de tot plegat és un llibre en el qual el periodista descriu l’evolució del crim, els motius sociològics que poden portar a l’assassinat i el tractament que els mitjans de comunicació donen a aquests successos. Una crònica imprescindible per conèixer la societat dels anys 70.

Postguerra a Barcelona

Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha editat l’obra Els que es van quedar.

1939: Barcelona, ciutat ocupada. El seu autor, Jaume Fabre, reflexiona sobre els clarobscurs d’una ciutat que volia oblidar el passat i recuperar la normalitat. Bona part de l’obra està dedicada a presentar minuciosament el marc físic i moral de la Barcelona ocupada per l’exèrcit franquista, des de l’estat dels carrers i els edificis fins al retorn dels propietaris i l’estraperlo, les denúncies més innobles i les celebracions patriòtiques, sense oblidar el “día del plato único” i el “día sin postre”.

Dos llibres i una sola biografia Una biografia amb dues portades i títols diferents. L’edició catalana, publicada abans les eleccions autonòmiques, porta per títol Saltar la paret. Després de les eleccions es tradueix al castellà, se li afegeix un capítol i un nou títol: El árbitro de Cataluña. La jove periodista Gemma

Aguilera ha escrit una biografia viva i d’agradable lectura. A la contraportada de l’edició catalana es diu: “La biografia segueix el parlamentari brillant, la seva tasca de mitjancer per al diàleg i la pau amb Terra Lliure o Arnaldo Otegui”. És clar, encara no s’havia reunit amb ETA.

La Veu del

LLIBRES

CARRER

febrer-març de 2004

25

El repte de refer la ciutat ANNA ALABART

El títol és ja prou suggerent: la ciutat ho és en tant els ciutadans la fan, la conquereixen. Jordi Borja ens aporta els seus coneixements -teòrics i pràctics- sobre la ciutat en forma dʼassaig. Es mou entre lʼacadèmia i la divulgació, en un text ben trabat que crida a lʼesperança dʼun futur millor i alerta sobre els perills actuals y la dificultat de superar-los. En el llibre sʼesmenten, entre dʼaltres: lʼheterogeneitat de les realitats i problemàtiques urbanístiques, les construccions disperses que

Perquè hi hagi ciutat cal que hi hagi espai públic, calen centralitats i connexions, però cal sobretot una ciutadania activa i conscient que faci emergir la ciutat inunden el territori, les desigualtats creixents, la inadequació dels espais urbans a les necessitats de col·lectis concrets (dones, nens, gent gran), els efectes de la globalització, el predomini dels interessos econòmics i de la lògica del benefici sobre les necessitats i les exigències mediambientals, la conversió del ciutadà en consumidor, etc.

La qüestió clau, que engloba totes les altres i constitueix el leit motiv de lʼobra, té a veure amb aquesta realitat i es pot

concretar en la pregunta: Està en crisi la ciutat? La resposta no es pas dubitativa: “no ens trobem davant de la crisi de la ciutat”. La ciutat està -com ha estat sempre- en un procés de canvi; i com sempre també, quan aquests canvis sʼacceleren sembla que poden arrossegar el sentit de la ciutat, convertirla en un “caos”, fer-li perdre el seu paper aglutinador de gents, de pensaments i de cultures: “Així va ser quan la ciutat barroca es va extendre fora del recinte medieval; així quan la revolució industrial i, així també amb la metropolitanització”.

Certament avui, “la ciutat que es forja davant dels nostres ulls és de difícil percepció pels seus límits difusos i variables, que engloben la ciutat gran o connurbació preexistent i un conjunt de nuclis de totes les grandàries i edats, així com zones rurals i espais naturals”. És una ciutat que encara no entenem; ens trobem davant el repte de “fer ciutat.”

A partir dʼaquí, la idea central, que creua tot el text, sʼarticula a lʼentorn de tres elements considerats indissociables per

lʼautor: ciutat, espai públic i ciutadania, posant èmfasi en lʼespai públic com a materialització de les relacions ciutadanes i, alhora, com a fomentador dʼaquestes. Perquè hi hagi ciutat cal que hi hagi espai públic, cal que hi hagi centralitats i connexions però cal, sobretot, que hi hagi una ciutadania activa i conscient: són els ciutadans els qui fan emergir la ciutat residinthi, treballant-hi, passejant-hi, usant-la, i creantla col·lectivament.

En definitiva, conquerint-la.

Conquerir la ciutat significa que “la condició de ciutadà sigui atribuida a tots els habitants de la ciutat” i que els drets de ciutadania sʼampliïn “a la participació política múltiple, a lʼaccés a les tecnologies, al salari ciutadà, a la formació continuada”; i significa també comptar “amb projectes públics forts que imposin compromisos als agents econòmics. (...) Les adminstracions públiques i en especial el govern local no poden renunciar a un rol regulador e impulsor de la transformació i de la cohesió. Però el seu paper no es imposar, ni tampoc condenar-

se a no decidir. El govern local ha de tenir un projecte polític i intel·lectual per a la ciutat a partir del qual debatre les diferents propostes i interessos” El text sʼestructura en set capítols y una sèrie de box –redactats per diferents autors- al final de cada un dʼells. La finalitat dels box és, bàsicament, oferir als lectors informacións sobre aspectes o situacions concretes actuals. Són aportacions molt breus, dʼinterès desigual, en relació amb experiències dʼarreu del món. Fan referència a realitats urbanístiques (morfològiques), a formes dʼorganització administrativa i a ex-

Borja entén la ciutat com els ciutadans que tenen el dret i el deure de construir espais on la justícia sigui un fet i la cordialitat la seva conseqüència periències de planificació y de dinàmiques ciutadanes. També recullen, per exemple, La Carta Europea de salvaguarda dels Drets a la Ciutat.

Fins aquí un intent de donar notícia del contingut, però cal afegir un breu comentari sobre lʼesperit amb el que sʼha elaborat el llibre, i que el propi Jordi Borja fa explícit a lʼepíleg, on escriu: aquest és “un llibre dʼamor a la ciutat”, a la ciutat entesa com a lloc de ciutadans i ciutadanes que tenen el dret i el deure de construir uns espais on la justícia sigui un fet, i la cordialitat la seva conseqüència.

Ciudad y ciudadanía: una conquista permanente JORDI BORJA

ARXIU

Si la mujer no nace si no se hace, como decía Simone de Beauvoir, al ciudadano le sucede algo parecido. Obviamente muchos nacen ciudadanos, per otros no. y a los que nacen teóricamente ciudadanos luego, o de inmediato, la vida, su ubicación en el territorio o en la organización social, su entorno familiar, su acceso a la educación y la cultura, su inserción en las relaciones políticas y en la actividad económica… les pueden llevar a una capititis diminutio de facto o incluso a no poder ejercer quizás nunca en tanto que ciudadanos. ¿El 50 por ciento de los habitantes de la mayoría de las ciudades norteamericanas que nunca votan ejercen de ciudadanos? Algunas razones, objetivas, habrá que expliquen un comportamiento tan masivo y aparentemente anómalo o contrario a sus intereses. Por no hablar de los sin papeles, a los que el Estado y la ciudad actuales les niegan formalmente

Llibre de Sent Soví Tractat de cuina medieval nova edició ampliada

Editorial Barcino

Els nostres clàssics Col·lecció de textos en llengua catalana des dels orígens fins al 1800

Editorial Barcino. Montseny, 9 Tel. i fax: 93 218 68 88- 08012 - Barcelona ebarcino@editorialbarcino.com www.editorialbarcino.com

la ciudadanía para concederles únicamente el derecho a ser sobreexplotados. Sus hijos nacerán ya como no ciudadanos o con derechos reducidos.

La ciudadanía es una conquista cotidiana. Las dinámicas segregadoras, excluyentes, existen y se renuevan permanentemente. La vida social urbana nos exige conquistar constantemente nuevos derechos o hacer reales los derechos que poseemos formalmente. El ciudadano lo es en tanto que ejerce de ciudadano, en tanto que es un ciudadano activo, partícipe de la conflictividad urbana. No se trata de atribuir con un criterio elitista el estatuto de ciudadano a los militantes de los movimientos sociales, sino de enfatizar que un desarrollo pleno de la ciudadanía se adquiere por medio de una predisposición para la acción, la voluntad de ejercer las libertades urbanas, de asumir la dignidad de considerarse igual que los otros. Los hombres y mujeres habitantes de las ciudades poseen una vocación de ciudadanía.

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

26

REPORTATGE Un reportatge de

La Veu del

CARRER

maig-juny de 2003

Hasta el 12 de abril se puede visitar en el Museu d’Història de Catalunya una exposición del todo necesaria en esta época de

Eva Lechuga

olvido en que vivimos: Les presons de Franco

Contra el alzheimer social

L

a exposición, iniciativa de lʼAssociació Catalana d´Expresos Polítics muestra por primera vez la realidad de la represión franquista después de la Guerra Civil y las condiciones inhumanas que sufrieron las 300.000 personas que, por tener ideas políticas diferentes al régimen, fueron encarceladas y castigadas, privadas de su libertad y de sus derechos humanos más básicos.

El busto de Franco victorioso y un documental sobre la entrada de las tropas del general en Barcelona dan la bienvenida al visitante a esta exposición que inmediatamente se adentra en un pasillo estrecho y oscuro lleno de archivos situados en hilera, simbolizando los caminos que llevaban a la cárcel: perder la guerra y la disidencia en cualquiera de sus formas.

La represión franquista también promovió la cobarde práctica de la delación que, por miedo, algunos ciudadanos practicaron.

En una sala se muestra cómo la existencia de los consejos de guerra permitió condenar indiscriminada e impunemente a miles de presos por delitos de rebelión militar.

Vida cotidiana en prisión Seguimos avanzando por un espacio laberíntico donde se muestra la realidad de la vida carcelaria, el día a día de estas personas que vivieron durante años en condiciones miserables: torturas, hambre e insalubridad. Las torturas se practicaron sin ningún tipo de límite legal por parte de los funcionarios del Estado y los falangistas. El objetivo era humillar y hundir física y psicológicamente a los derrotados y conseguir información para destruir a los grupos disidentes.

Para el régimen, los presos eran personas mentalmente inferiores y perversas, a las cuales había que transformar. La maquinaria penitenciaria lo haría ayudándose de la miseria y la incertidumbre, haciendo que los presos compitieran entre ellos por los escasos recursos que les proporcionaban, tanto alimenticios como de higiene, y haciéndoles dudar de que las cartas que escribían a sus familiares fueran entregadas o no, o imponiendo sanciones sin ningún motivo. Objetivo: el hundimiento moral.

La exposición muestra que,

JAIME PATO/EFE

Presos del penal de Ocaña formats al pati (2 de juliol de 1952). a pesar de todo, los presos se mantuvieron unidos, organizaban comunas en las que se compartían los escasos bienes que llegaban del exterior, montaban clases improvisadas en las que cada uno explicaba al resto su especialidad y continuaron siempre con la actividad política clandestina, a pesar del peligro que ello representaba.

También se pueden ver las duras condiciones que tuvieron que soportar las mujeres en las prisiones destinadas a ellas, en las que ni siquiera se les reconocía la condición de presas políticas. Las particularidades de higiene de las mujeres hicieron que su vida en prisión fuera mucho más cruel que la de los hombres. Ciertos objetos simbólicos como son un garrote vil, la puerta de una celda de la prisión de Carabanchel, en Madrid, y los uniformes de las monjas dan una idea de lo que debió ser ese mundo carcelario que olía a represión y a injusticia.

Todo ello es una muestra de lo que se puede ver en la exposición, cuyos objetivos son mostrar la realidad de las prisiones, enseñar los mecanismos de dominio de la dictadura, explicar las condiciones

de vida de las cárceles y su efecto en las personas y en sus familias y mostrar la simbología de todo ese mundo represivo.

Reivindicar la memoria Porque lo han vivido “y la cárcel pesa”, no se debe permitir que, por la desmemoria, una situación

tan ignominiosa caiga en el olvido.

Por ello, Joan García Tristany y Enric Pubill, de lʼAssociació dʼExpresos, han luchado mucho tiempo para que esta exposición se lleve a cabo. Ahora lo han conseguido y, además, ha sido todo un éxito: 20.000 visitantes en dos meses. Aunque el objetivo es

llevarla a otras ciudades, comentan que en Madrid no es posible y saben por qué: “Aunque la historia no se repite, en ciertos aspectos vivimos unas circunstancias parecidas a las que rodearon el inicio de la guerra civil”. Por eso es tan importante recuperar la memoria del olvido, “porque cada vez quedamos menos personas que sabemos lo que pasó en realidad, no lo que está escrito en los libros que editaron los vencedores de aquella guerra”, asevera Pubill.

Transcurridos más de 40 años, la asociación ha conseguido que se indemnice a los expresos y a sus familias (unas 250.000 personas) con sumas de un máximo de 6.010 euros a cada una, dependiendo de los años sufridos en prisión.

No es tanto si se considera que el gobierno de PP subvencionó a la Hermandad de la División Azul con 6.310 euros en el año 2002 y que la Fundación Francisco Franco ha recibido entre los años 1999 y 2003 más de 150.000 euros.

Pero siguen luchando para que se haga justicia, para que se eliminen los elementos franquistas que todavía existen por las calles, para que se cree un memorial democrático o para que se rectifique la dedicatoria que consta en el monumento a los fusilados de la Guerra Civil en el Campo de la Bota “que honra a los ejecutados entre 1939 y 1952”, ya que los fusilamientos persistieron hasta esa fecha. Y por sentido común, por pura honradez, que es lo que más falta en estos días. Y así nos va.

De la Modelo al penal de Burgos Joan García Tristany i Enric Pubill, secretario y presidente respectivamente de lʼAssociació Catalana dʼExpresos Polítics, sufrieron prisión por sus ideas políticas. Primero estuvieron tres años en prisión preventiva en la cárcel Modelo de Barcelona: “Nos tenían encerrados todo el día –exceptuando dos horas de patio- a seis o siete personas en una celda que, en principio, disponía de espacio para un solo preso. Algunos compañeros se volvieron locos”, comenta Tristany. Luego vino el consejo de guerra, que los condenó a 13 años más de prisión en el penal de Burgos, “no por lo que han hecho, sino por lo que pueden hacer”, según decía el texto literal de la sentencia que los juzgó. Una vez en Burgos, con hasta seis grados bajo cero en invierno en las salas de la cárcel y desprovistos de los medios higiénicos más básicos (papel higiénico,

agua caliente, ropa de abrigo), iniciaron la rutina de su vida durante aquellos años: “Yo hacía gimnasia por las mañanas, luego me daba una ducha y a la oficina de paquetes y comunicaciones, lo que nos permitió tener contacto con el exterior, pasar documentación clandestina y entrar vino para nuestros compañeros, aunque nos jugábamos la vida”, comenta Tristany. Pubill explica una anécdota: “Luego estaba lo de las cartas, si te suscribías a la revista Redención, te permitían enviar una carta semanal y dos postales al mes.

Luego la revista la usábamos de papel higiénico, que era para lo único que servía”. “¿Las torturas?

Sí, las había, llegamos a ver a compañeros verdaderamente destrozados, al resto, cuando se te secaban las heridas, te quitabas la piel muerta”, dice Pubill.

La Veu del

CARRER

febrer-març de 2004 Un reportatge de

Ac b

Gemma Aguilera i Alícia Tudela

REPORTATGE

27

L’Escola de Persones Adultes La VernedaSant Martí fa 25 anys. És el resultat de moltes lluites dels 70 però també d’una filosofia que creu en la participació dels alumnes a l’aula

25 anys formant en el diàleg

E

l moviment va començar lʼany 1978 des de les associacions de veïns del barri, quan un grup de mares va sortir al carrer per demanar una escola per als nens i també per a les persones adultes. Des dʼaleshores, la participació dels veïns sʼha mantingut, propiciant així el creixement del centre.” Així explica la presidenta de lʼEscola de Persones Adultes La VernedaSant Martí, Ana Rodríguez, els inicis dʼaquesta experiència, que té com a rerafons el sorgiment, a les acaballes de la dictadura, dʼuna nova EPA (Educació de Persones Adultes) i el desenvolupament de grups i associacions locals que debatien les necessitats del barri. Paral·lelament, a finals de la dècada dels 70, un percentatge important de persones no tenia

La participació dels veïns s’ha mantingut des que al 1978 es va aconseguir l’escola cap titulació bàsica i un grup nombrós dʼaquest col·lectiu era analfabet. Les reivindicacions veïnals van aconseguir la concessió dʼun espai al centre cívic Sant Martí, després dʼocupar-lo. Aquest edifici havia estat la “Sección Femenina del Movimiento”, conegut al barri com “lʼedifici Gaudí”. Però abans que sʼaconseguís crear de forma oficial el 1978 lʼescola, les classes sʼhavien fet a lʼInstitut Bernat Metge, a lʼAteneu Llibertari i, en alguna ocasió, fins i tot al carrer.

Des dels seus inicis, aquesta escola dʼadults ha basat la seva metodologia de treball en el debat i la participació a les aules: “Aquesta escola és un projecte social des dʼon es vol donar una educació igualitària i democràtica.

Aquí el professor no dóna la classe i seʼn va, sinó que es comparteixen problemes i sʼintenta ajudar els alumnes després de lʼhorari lectiu”, explica Ana Rodríguez, que destaca que a lʼEstat espanyol no existeix un bon model dʼeducació de persones adultes, ja que la majoria dʼescoles es limiten a fer el seu horari sense tenir en compte la vessant social de la seva tasca.

ri. Des dʼaquest programa sʼhan desenvolupat projectes importants com ara les tertúlies cibernètiques, una experiència gràcies a la qual persones de cinc països europeus diferents han compartit a través dʼun fòrum a internet la lectura dʼobres clàssiques de la literatura universal.

Tot i que el departament dʼEnsenyament hi assigna set professors, el paper dels més de cent voluntaris que ara mateix col·laboren a lʼescola és clau.

Gràcies a ells el centre pot oferir més hores de classe i una atenció més directa a lʼalumnat. En aquest sentit, per exemple, els dissabtes al matí lʼescola està oberta per tal que, entre dʼaltres coses, les persones que fan el curs de preparació dʼaccés a la universitat per a majors de 25 anys puguin reforçar les matèries que porten pitjor. Al 2002 lʼescola va rebre el premi de lʼIncavol (Institut Català del Voluntariat) per la tasca realitzada pels voluntaris.

Cursos d’alfabetització a l’escola La Verneda-Sant Martí Treballar per al barri De fet, lʼany 1985, la UNESCO va catalogar el model dʼeducació de persones adultes de lʼestat espanyol dins del grup dels països anomenats tercermundistes.

En aquella època, però, des de lʼEscola de Persones Adultes de La Verneda sʼestaven posant en marxa iniciatives per transformar el model. En aquest sentit, al centre es va crear lʼassociació cultural i educativa Àgora, que participava en el desenvolupament comunitari i social al barri. Després va sorgir lʼassociació Heura per promoure la igualtat de la dona. Avui, totes dues entitats ofereixen activitats culturals i formatives. I és que lʼescola ha mantingut sempre relació amb la vida associativa i cultural del barri, creant una estructura de funcionament pròpia, basada en la participació igualitària. Ja de bon començament, va emmarcar-se en un model social i transformador organitzant tota mena dʼactivitats, com ara les setmanes culturals, cursos dʼalfabetització, cursos de català, tallers de manualitats o tertúlies, que comptaven amb el

suport de persones voluntàries i treballadors a temps complet.

A la dècada dels 90 es va aprovar la llei de Formació dʼAdults de Catalunya, que va començar a donar forma a tota una oferta formativa, cultural i ocupacional al nostre territori. A mitjans de la dècada, i gràcies a la participació

A finals dels 90 el centre comença a adaptar-se a la realitat social de la nova immigració dʼHeura i Àgora, es va crear FACEPA, des dʼon es va començar a debatre una Carta dels Drets de les Persones Participants en Educació de Persones Adultes.

En aquest context, lʼany 1997 es va presentar per primera vegada en el marc dʼuna conferència de la UNESCO a Hamburg la Decla-

ANDREU BLANCHAR

ració dels Drets de les Persones Participants en Educació dʼAdults.

Adaptar-se als canvis socials Si durant els primers deu anys de vida lʼescola es converteix en un focus de convivència de persones dʼarreu de lʼEstat espanyol, a finals dels anys 90 ha dʼassumir una nova realitat social. Comença a acollir alumnes de nous països, com el Magrib, Pakistan, Turquia i lʼEquador, entre dʼaltres. La presidenta de lʼescola assegura que lʼacollida sʼha fet sense cap problema ni tensió, a diferència dʼaltres escoles: “Els immigrants venen aquí a aprendre, sobretot castellà i català. Intentem barrejarlos a les classes amb gent dʼaquí per tal que sʼintegrin i que hi hagi, així, un intercanvi de cultures”.

Paral·lelament, i tenint en compte els canvis socials i culturals dels darrers anys, comença a haver un interès important per les noves tecnologies. Tot plegat es concreta lʼany 1999 en el projecte OMNIA, que aconsegueix lʼassociació Àgora i que ofereix un ciberespai obert a totes les persones del bar-

Més enllà de les aules Recentment, les associacions Àgora i Heura han aconseguit projectes en col·laboració amb lʼAjuntament de Barcelona i lʼInstitut Català de la Dona. També han realitzat projectes amb la Comunitat Europea i amb la Fundació Caja Madrid i la Fundació Santa Maria. A més a més, aquestes dues associacions han participat en un programa dʼàmbit europeu, Way to EU, per tal de treballar la història contemporània dels països europeus participants. El 2003 també es va signar un conveni amb lʼIES Infanta Isabel i el CREA (Centre de Recerca Social i Educativa de la UB) per impartir durant aquest curs un batxillerat nocturn. També sʼha signat el conveni Verneda-Porto Alegre, per intercanviar experiències amb aquesta ciutat del Brasil.

Quan als anys 70 els veïns i veïnes de la Verneda van començar la seva lluita per millorar el barri, no sʼimaginaven que la tasca social i educativa lʼEscola de Persones Adultes La VernedaSant Martí que naixia aleshores seria reconeguda per la universitat de Harvard, als Estats Units, i la DE Melbourne, a Austràlia.

Tot un homenatge a les dues mil persones que avui estan vinculades a un dels orgulls més grans del barri.

28

La Veu del

OPINIÓ

Políticamente

CARRER

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana Alfonso López

febrer-març de 2004

Kiosk

La inmigración y la Generalitat Miguel Pajares

La Vanguardia, 7 de enero de 2004

HERNIA FISCAL: Manifestación anormal de un letrado fuera de su función natural. Los casos más graves de imparcialidad suelen darse cuando el fiscal general del estado está que se sale por el gobierno de turno, que es, casualmente, quien le nombra.

Véase la Historia.

IMBECILIDAD HUMANA. Característica definitoria de la especie que se reparte democráticamente sin distinción de sexo, raza, edad, ni credo y que supera, si cabe, a la maldad, siendo más consistente que esta, pues si con el peor criminal a veces es posible la negociación, con un imbécil debe perderse toda esperanza.

SÓLO MILLO. Porción de ternera mentirosa compulsiva que nunca admite la cantidad de antibióticos que lleva.

Las tres fuerzas políticas que forman parte del gobierno de la Generalitat coincidían en sus programas en la necesidad de reclamar mayores competencias sobre inmigración. Ésta tiene gran importancia en temas clave como mercado de trabajo, sistema educativo, vivienda, servicios sociales, etcétera, y, por tanto, está presente de forma transversal en muchos de los apartados que la nueva Generalitat quiere abordar reforzando el contenido social de sus actuaciones. En consecuencia, ampliar las competencias sobre este tema es necesario para desarrollar una acción de gobierno coherente.

De acuerdo con la normativa legal existente, el Estado central tiene las competencias en la mayor parte de los aspectos importantes relacionados con la inmigración: el control de flujo de entrada y permisos de residencia, la concesión de los permisos de trabajo, la reagrupación familiar, los derechos de los inmigrantes, etcétera, y lo que sí son competencias compartidas entre Estado central, comunidades autónomas y ayuntamientos son las acciones que tienen que ver con la integración social de las personas inmigradas.

Cambiar este marco competencial tendrá que ser uno de los objetivos del actual gobierno de la Generalitat, pero, entre tanto, lo que ya se puede hacer es dar un giro de 180 grados a la línea de actuación que la Generalitat ha mantenido en la etapa anterior. Debe darse un gran impulso a la acción de gobierno tanto en lo que se refiere al control del flujo de entrada como en lo que se refiere a las actuaciones en materia de acogida e integración social de las personas inmigradas.

El control del flujo de entrada es el aspecto sobre el que menos competencias tiene la Generalitat, pero incluso en este aspecto hay cosas que ya se pueden comenzar a hacer. La primera es exigir que el Consejo Superior de Inmigración (en el que participan autonomías, con el Gobierno central y los ayuntamientos) se convierta en un órgano realmente consultivo y decisorio, y no sólo informativo como ahora es por el uso que de él hace el Gobierno del PP. La segunda es intervenir en la regulación del flujo de entrada que de facto están realizando

los subdelegados del Gobierno de las cuatro provincias catalanas. Éstos administran, a su criterio, la concesión de nuevos permisos, y cabría proponer la creación de un marco institucional catalán en el que la Delegación y Subdelegaciones del Gobierno diesen cuenta de sus actos, y que tuviese capacidad decisoria sobre las líneas de actuación en materia de entrada y regularización. La tercera es ampliar la presencia de la Generalitat en los principales países de los que es origen nuestra inmigración.

Pero es en materia de aco-

gida e integración social de los inmigrantes donde el impulso ha de ser más claro, más fuerte y más inmediato. En lo que se refiere a primera acogida, Catalunya necesita unos servicios dirigidos a los recién llegados que proporcionen información, asesoramiento, alojamiento temporal, cursos de idioma, etcétera, repartidos por todo nuestro territorio y suficientes para el flujo de inmigración que estamos recibiendo. Hay ejemplos en otras comunidades autónomas de los que podemos tomar buena nota; citaremos el caso de la Red Municipal de Acogida que está

un plan global y la dedicación de unos presupuestos que, desde luego, no son los que la generalitat ha venido dedicando hasta el momento. Lo que el nuevo Gobierno de la Generalitat debe tener claro es que una sociedad como la catalana, en la que la inmigración es ya un componente estructural de nuestro desarrollo económico y demográfico, ha de contar con unos servicios y dedicar unos recursos económicos para la integración adecuados a esa realidad.

Ya que hemos mencionado antes el ejemplo de Euskadi, añadiremos que en esa comunidad acaba de aprobarse un plan de inmigración para tres años con un presupuesto de 50 millones de euros (Euskadi tiene aproximadamente diez veces menos de población inmigrada que la que tiene Catalunya), pero igualmente podríamos citar otras comunidades, como la de Madrid o la de Andalucía, que han dedicado muchos más recursos económicos que Catalunya en este asunto.

Y dos cosas más para concluir este artículo: la primera es que todo lo que se haga en materia de inmigración debe hacerse con consenso; consenso político, pero sobre todo consenso social. La participación de los agentes sociales y demás organizaciones de la sociedad civil es importantísima para lograr resultados satisfactorios en la acción de gobierno en esta materia. Y la segunda es que

Debe darse un gran impulso a la acción de gobierno tanto en el control del flujo de entrada como en lo que se refiere a la acogida e integración social creando el Gobierno de Euskadi y que llegará a contar, entre otras cosas, con unos 40 técnicos en inmigración.

La primera acogida es muy importante, pero igualmente importantes son otros aspectos que tienen que ver con la integración social, tales como el acceso a la vivienda, la integración en el sistema escolar, la participación ciudadana, la promoción de la convivencia, etcétera. Para desarrollar las actuaciones adecuadas en todos estos aspectos se requiere

debe haber un cambio importante en el discurso político.

El discurso ahora dominante es el que nos viene impuesto por el Partido Popular desde el Gobierno central y que, en síntesis, nos presenta la inmigración como amenaza social; en Catalunya hemos de lograr que el discurso dominante y la opinión pública giren hacia una visión positiva de la inmigración, que nos permita reducir la xenofobia y facilitar la integración entre población inmigrada y sociedad receptora.

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

febrer-març de 2004

Fumata blanca a la plaça Lesseps ●

GRÀCIA LLUÍS BRAU

El passat mes de desembre, poc abans de Nadal, després de 20 mesos de laborioses negociacions amb lʼAjuntament i dʼuna gran consulta popular (van participar més de 600 veïns), la Plataforma de la Plaça Lesseps va aprovar en assemblea amb únicament tres abstencions lʼavantprojecte elaborat per lʼAjuntament.

En relació al procés de participació pot fer-se una valoració globalment positiva. LʼAjuntament, després dʼun inici francament desgraciat i barroer, va demostrar tenir cintura retirant el projecte inicial i endegant un procés de negociació entre una comissió de veïns en representació de la plataforma Una altra plaça Lesseps és possible i, per part de lʼAjuntament, lʼequip director de lʼInstitut Municipal dʼUrbanisme, on van quedar adscrits els dos tècnics redactors de lʼavantprojecte, lʼarquitecte Albert Viaplana i lʼenginyer Joaquim Pasqual, que són els que a partir dʼara hauran dʼelaborar el projecte definitiu.

Ha estat un procés dur, llarg i feixuc. La negociació va iniciar-se per part de lʼAjuntament amb un to arrogant, prepotent i tancat en banda, que va exigir una enorme dosi de paciència i constància per part dels veïns. Les idees clares i, com diuen els italians, una actitud de “culo di ferro”, va donar els seus fruits i després de més dʼun any de reunions, conforme van apropar-se les eleccions municipals de maig del 2003, lʼAjuntament va començar a cedir i es va poder consensuar un document dʼintencions.

Pot dir-se que a partir dʼaquest moment les negociacions van adquirir tot un altre tarannà, realment de discussió i argumentació entre les dues parts, havent-se aconseguit allò de què sempre es parla i que malauradament poques vegades sʼassoleix: el diàleg i la franca discussió entre administració i veïns, la participació ciutadana.

Per part dels veïns, organitzats en una conjuntural i precària pla-

Breus de barri

POBLE SEC

El Molino no es perd 10 anys després de tancar les seves portes (1997), el Molino tornarà a obrir reconvertit en una sala dʼòpera dependent del Liceu. Es presentaran òperes en format petit que no puguin portar-se a escena al Gran Teatre. La nova sala tindrà 350 butaques. La notícia ha estat ben rebuda per la plataforma de veïns que reivindicava la seva reobertura.

PARAGUAY-PERÚ

Reivindiquen manteniment Els veïns reclamen al districte de Sant Martí manteniment del mobiliari urbà i reparació de voreres al barri la presidenta de lʼAVV es lamenta de lʼoblit que pateixen: “Que Urbanisme sʼassabenti que també hi ha vida fora del districte 22@”.

PORTA

Els veïns demanen que es tracti la plaça Lesseps en el seu context de la Ronda del Mig. taforma, tampoc no ha estat fàcil el procés. Consensuar postures entre els diferents cantons de la plaça amb punts de vista i interessos no sempre coincidents i sobre tot entre els que viuen dins de la plaça i els de lʼentorn, que també fan seu aquest espai de ciutat, ha exigit una forta dosi de maduresa i discussió per tal de superar els interessos particulars per arribar a una plataforma dʼinterès general ciutadà.

En tot cas, el projecte resultant, tal com el valora lʼacord de lʼassemblea, és dʼèxit parcial.

Lʼordenació, tractament dels pendents i superfície de verd guanyat satisfà la gent. Respecte la reducció del trànsit, primera reivindicació de la plataforma Una altra plaça Lesseps és possible, i també del conveni signat amb lʼAjuntament, els resultats no són tan reeixits.

El nou projecte proposa una dràstica reducció de la circulació de cotxes. Els nou carrils que avui creuen la plaça en superfície es redueixen a quatre. Notable i dràstica disminució. El que els veïns no acaben dʼentendre és

El text de lʼacord Després de 20 mesos de negociacions amb lʼAjuntament, es va aprovar en assemblea amb tres úniques abstencions el següent text: “Lʼassemblea veïnal convocada per la comissió Una altra plaça Lesseps és possible rep i valora el treball realitzat per la comissió mixta en el projecte de reforma de la plaça Lesseps i el ratifica positivament per tal que prossegueixi la redacció del projecte executiu fent atenció als suggeriments que sʼaportin.

Alhora insta a lʼAjuntament a acordar amb els veïns i les

●

29

entitats representatives una solució per a la Ronda del Mig en els seus trams coneguts com Travessera de Dalt i General Mitre en el sentit de: ● Reducció del trànsit ● Humanització dels carrers ● Articulació amb la pl. Lesseps Igualment demana lʼexecució de la reforma prevista de lʼavinguda de lʼHospital Militar i que sʼestudiï la possibilitat de coordinar la reforma de Travessera de Dalt i General Mitre amb els talls de trànsit que es requeriran en la reforma de la plaça Lesseps.”

que, malgrat que sʼhagin exportat fora de la plaça els girs a lʼesquerra, sense reduir gens ni mica els fluxos de cotxes que sʼaboquen diàriament al nus de Lesseps des de la Ronda del Mig, República Argentina i Príncep dʼAstúries, aquest pugui arribar a absorbir-los i funcionar fluidament, sense cues

El projecte resultant és valorat positivament però com un éxit parcial perquè no sʼassoleix la reducció del trànsit i sense col·lapsar-se, quan la seva capacitat sʼha reduït a menys de la meitat. Estem parlant de 150.000 cotxes per dia.

Aquest punt afecta directament la viabilitat de la plaça Lesseps i sobre tot afecta els soferts veïns de la Travessera de Dalt i General Mitre, actius participants de la plataforma Una altra plaça Lesseps és possible i que des de fa temps reclamen la reducció dels actuals vuit carrils de lʼautopista A4 a dos per banda i la transformació de la Ronda del Mig en una avinguda amb grans voreres pels vianants.

No deixa de ser paradoxal que, malgrat que lʼAjuntament coincideixi plenament amb

ARXIU

aquesta filosofia (existeix discrepància únicament en relació al número de carrils que sʼhan dʼeliminar), no vulgui ni sentir a parlar dʼaquest tema perquè “ara no toca”. Dʼaltra banda, el dia que la Travessera i Mitre modifiquin la seva secció reduint carrils de circulació i incrementant voreres, aquesta solució no encaixarà amb el disseny del nou projecte de la plaça Lesseps previst per lʼactual secció de la ronda, de vuit carrils de calçada.

Estem parlant de la necessitat de plantejar un projecte conjunt Travessera-Lesseps-Mitre, no dʼobres simultànies que òbviament la ciutat no pot assumir totes alhora, malgrat que la remodelació de la Ronda sigui una obra molt més lleugera que la gran operació de Lesseps, al voltant dels 30 milions dʼeuros.

La plaça Lesseps no és sinó una part de la Ronda del Mig, que no pot tractar-se projectualment segregada i independentment de la resta sense afectar perillosament la funcionalitat del conjunt.

Tot plegat, poc comprensible per als ciutadans. Problemes tècnics i, sobre tot, irritació dels veïns de Mitre i Travessera, per una simple qüestió de ritme de discussió, que no dʼobjectius, sobre els quals existeix plena coincidència.

Possiblement, com deia Lenin, en política sʼha de donar un pas enrere per avançar-ne dos. Esperem que aviat arribin les dues passes endavant!

Un equipament menys Lʼesplai Picasso, situat en les “Viviendas Renfe-Meridiana”, va tancar les seves portes.

En aquest equipament, un nombrós grup de nens i nenes participaven en les seves activitats. El treball del centre era valorat per la seva dimensió de prevenció social.

LʼAVV denuncia el dèficit dʼaquest tipus dʼequipaments i reivindica recursos suficients.

SARRIÀ

Urbanització dels FGC Un hotel, oficines i un aparcament de 300 places cobert per un espai amb jardins. LʼAVV de Sarrià es queixa de la falta de participació i denuncia que lʼimpacte de les obres serà important. Així mateix, reclamen que Cardenal Setmenat sigui un carrer de servei dʼun sol carril per al nucli antic de Sarrià.

LES CORTS

Tanquen les carpes Una vella reivindicació veïnal sʼha fet realitat. Les carpes de Torre Melina han tancat.

10 anys de queixes veïnals que han hagut dʼesperar lʼinici dʼun procés dʼexpropiació perquè que no renovessin les llicències. El primer pas cap al Parc Metropolità que sʼha de construir als municipis de Barcelona i lʼHospitalet lʼha donat lʼAjuntament de Barcelona per expropiar els 19.000 metres quadrats del seu municipi.

30

VEÏNAT

Polèmica inauguració del tramvia ●

La Veu del

BARCELONA REDACCIÓ

Per a aquest mes de febrer està previst que comencin a funcionar les dues primeres línies del Trambaix (pl. Francesc MaciàSant Joan dʼEspí) i, pels propers mesos de març i abril, sʼespera que funcioni una de les línies del Trambesòs.

El tramvia té mala fama entre el veïnat perquè no sʼha explicat suficientment i perquè sʼhan traçat els seus itineraris sense la debuda participació o cometent greus errors. El tramvia ajudarà a democratitzar lʼús de la via pública. Avui, el cotxe privat ocupa el 65% del sòl i realitza només el 25% dels recorreguts. El tramvia ha dʼocupar part de lʼespai que avui està dedicat al trànsit privat.

Per això no podem acceptar que se situin les seves vies en espais dedicats a zona verda o als vianants.

La capacitat dʼun sol convoi de tramvia equival a la de 174 vehicles privats. La seva velocitat mitjana és de 20 km/h. La mitjana dels autobusos de 12 km/h. Si comptabilitzem els temps que emprem en baixar a lʼandana i dʼespera en un recorregut de 4 km, el metro és més lent que el tranvia.

Ans al contrari, en recorreguts més llargs el metro és més ràpid.

Els veïns de Poblenou han collocat pancartes que diuen: Tramvia + infants = accidents sagnants.

Si el tramvia no comparteix espai amb el vianants és segur. Els estudis dʼaccidentalitat que sʼhan realitzat en ciutats on el tramvia funciona demostren que són més segurs que uns altres mitjans de transport.

Posar en marxa el tramvia, més ecològic, més humà, ja que no té barreres per els disminuïts, no deu implicar deixar de construir una gran xarxa de metro a la Barcelona metropolitana. El dèficit és gran. Estendre la xarxa fora de Barcelona és prioritari.

Finalment lamentem que el nou govern de la Generalitat recolzi lʼAjuntament de Barcelona en la seva decisió de què el tramvia no circuli entre les places de Francesc Macià i les Glòries. Es segueix donant privilegis al vehicle privats, almenys al centre de la ciutat.

CARRER

febrer-març de 2004

Continua la campanya La Model per al Barri ●

EIXAMPLE REDACCIÓ

12.700 veïns i veïnes de lʼEixample de Barcelona han firmat unes cartes en les quals reclamen que el recinte de la presó Model es destini a la construcció dʼequipaments socials i públics per al barri. La campanya va començar fa aproximadament un any i sʼhan desenvolupat nombroses activitats per tal dʼaconseguir les signatures de recolzament a la reivindicació. Lʼúltima va ser la instal·lació de taules al barri coincidint amb la celebració dʼeleccions autonòmiques.

Les cartes van dirigides a lʼalcalde de la ciutat Joan Clos i al nou president de la Generalitat Pasqual Maragall. LʼAVV de lʼEsquerra de lʼEixample ha sol·licitat ambdues entrevistes per escrit.

Volen explicar-los les raons que els hi mouen i el recolzament veïnal que tenen les seves peticions.

En la carta sʼanalitza la situació del barri i expliquen que no tenen

uns altres terrenys públics per destinar a equipaments. Al barri hi ha només una escola bressol pública i no hi ha cap centre cívic, casal de joves, casal de la gent gran, tallers ocupacionals per a disminuïts ni centre de dia geriàtric.

Sol·liciten una revisió de lʼacord que lʼAjuntament de Barcelona i la Generalitat van firmar lʼany 2001.

“Un govern dʼesquerres no pot privatitzar sòl públic. Ens oposem a la construcció dʼun hotel”, explica Trini Capdevila, presidenta de lʼAVV. Explica que aviat podran lliurar les cartes personalment: “No podríem entendre que no ens rebessin”.

Els veïns estimen que “una presó de règim obert (està prevista per a 300 persones) portarà inseguretat al barri. Afegeixen que “la legislació del règim penitenciari, en el seu article 165.1 permet formules més imaginatives i possiblement menys marginadores per allotjar els presos de tercer grau, com són els centres públics o

● Gener de 1976

Els veïns volen el trasllat per recuperar zones verdes, però demanen urgentment que la Model sigui un centre de rehabilitació i no de repressió. Finalment exigeixen lʼamnistia dels presos antifeixistes i lʼindult dels presos comuns que són víctimes de la societat.

● Febrer 1976

El Consejo de Ministros reunit al palauet Albéniz decideix el trasllat de la presó.

● 1979

La presó esdevé centre de conflicte: es va llençar un explosiu contra la porta. lʼAVV convoca una assemblea.

● Octubre de 1981

LʼAVV debat els fets del 27 dʼoctubre quan, per la fuga dʼun pres, la policia va disparar pel carrer, posant en perill la vida dels vianants.

● Novembre de 1981

Sʼacorda realitzar una campanya amb pancartes.

● Setembre de 1983

La Junta acorda donar suport a la vaga de presos pel canvi del Codi Penal.

● Octubre de 1985

El pregó de la Festa Major demana la desparició de la presó.

● Primavera de 1994

Els veïns no només es queixen del soroll,

privats en unitats depenents, preferentment en habitatges ordinaris de lʼentorn comunitari”.

LʼAVV veu necessari portar a terme unes polítiques socials que coincideixin amb la creació dʼequipaments per al barri i una política penitenciària que faci un esforç més

Cronologia

també dels insults i amenaces dels interns.

● Octubre de 1997

La Junta acorda impedir que es construeixin pisos en els terrenys de la presó.

● Abril de 1998

Es constitueix la Plataforma la Model per la Cultura, formada per lʼAssociació Cultural Helios Gómez, lʼAssociació dʼEstudiants pel Patrimoni, lʼAssociació per la Cultura no Punitiva i dʼExclusió Social, lʼAgrupació dʼExpresos Polítics, SOS Monuments, la Favb i lʼAVV de lʼEsquerra de lʼEixample.

● Octubre de 1999

Es denuncia que Generalitat i lʼAjuntament volen requalificar els terrenys i cedir-los a lʼespeculació immobiliària. Del 4 al 13 dʼoctubre sʼorganitza una exposició de fotografies de la Model i projectes alternatius.

● Novembre de 1999

Acord en el manifest de la Plaforma de la Model per la Cultura. Sʼinicien manifestacions els quarts dilluns de cada mes que continuen fins al juny de 2001.

● Maig de 2001

Acord firmat entre lʼAjuntament i la Generalitat.

Es vendran els terrenys del carrer Nicaragua per construir un hotel i oficines. Dos braços del panòptic es destinaran a presó en règim obert,

gran per la reinserció de les persones que estan a la presó. La diversificació dʼactuacions i lʼapropament a la població seria un pas important.

A continuació volem constatar amb una cronologia les relacions existents aquests últims 30 anys entre el barri i la Model.

en altres dos es faran habitatges per a joves i els dos restants es destinaran a equipaments (no especifiquen quins). Per completar lʼintercanvi entre les administracions, lʼAjuntament cedirà a la Generalitat terrenys a Diagonal Mar, de cotització en alça pels plans urbanístics del Fòrum 2004. En resum: gran operació immobiliària... ● Juny de 2001 Oposició dels veïns a la presó de règim obert a la Model ja que ja han estat solidaris durant quasi 100 anys amb els presos.

● Juliol de 2001

LʼAVV presenta al·legacions al Pla dels terrenys ocupats per la presó aprovat el 24 de maig de 2001.

● Octubre de 2001

Entrevista amb el Gerent del Districte. Segons afirma no pot ser un geriàtric, centre de dia ni escola bressol, degut a la disposició i dimensions dels espais del panòptic. En resum: cap equipament per al barri!!

● Novembre de 2001

Consell de barri: LʼAVV considera innegociables tres equipaments: geriàtric, centre de dia i escola bressol.

● Desembre de 2001

LʼAV lluita perquè tota la Model es converteixi en un centre dʼequipaments per al barri.

Desallotjament i enderroc de les casernes

●

SANT ANDREU REDACCIÓ

es va comprometre a incloure-los en un pla dʼinserció social dʼuns mesos i a defensar davant la Delegació del Govern que es faciliti un permís de treball transitori als immigrants desallotjats. El comportament dels immigrants mereix que no siguin només paraules i que les administracions compleixin.

106.000 metres quadrats qualificats com a equipaments queden lliures. LʼAVV i diverses entitats de joves i cristianes reivindicaven que tots els habitatges fossin públics i de lloguer.

LʼAjuntament no va presentar cap projecte i es

JORDI SECALL

La picota va actuar el 9 de febrer. Es van desallotjar les casernes de Sant Andreu.

Només quedaven 62 persones. Algunes desenes dʼhabitants no hi eren, estaven a la feina, quan es van presentar més de 100 agents de policia. La Creu Roja va aplicar el pla dʼemergència. Els havien avisat quasi en el moment de produir-se el desallotjament.

Prop de 50 immigrants extracomunitaris es van acollir al pla dʼurgència que els ga-

ranteix a tots un sostre, aliments i atenció sanitària durant 15 dies. Lʼenderrocament va ser total. Algunes de les persones que no hi eren al matí, van denunciar que entre les runes havien desaparegut documentacions i pertinències. Era el punt i final de lʼocupació més massiva de tot lʼEstat espanyol (havien arribat a viure-hi 600 persones). 474 veïns “sense papers” sʼhan acollit al pla dʼinserció.

Diverses entitats van valorar que 15 dies era un termini insuficient. LʼAjuntament, mitjançant el seu tinent dʼalcalde José Cuervo,

va limitar a fer públic un llistat dʼintencions: Un complex escolar, un CAP, uns 1.000 habitatges i zones verdes (veure editorial).

La Veu del

EL COR ROBAT

31

Assemblees veïnals

●

CATHERINA AZÓN

Antonio Torrico González

FAVB

CARRER

febrer-març de 2004

REDACCIÓ

Als mesos de febrer i març se celebraran dues assemblees veïnals a la nostra ciutat. Tots dos espais han estat guanyats per a la ciutat per la lluita veïnal. Ens referim a les Cotxeres de Sants i lʼantiga fàbrica de Can Fabra, avui convertida en Centre Cultural.

President de lʼAVV de Torre Baró

“Finalment estem units a la ciutat. En mitja hora arribem a la plaça Catalunya”

19 Assemblea de AAVV de Catalunya

PUYAL

De Pozoblanco a Nou Barris. Va emigrar amb la seva família i es va establir a Ciutat Meridiana. Ara fa uns anys que viu al veí barri de Torre Baró. Té 47 anys i des de molt jove va formar part de lʼAVV. Ens rep i no para de parlar del metro tot just inaugurat.

Content?

Contents els veïns i veïnes de tots els barris de la zona nord.

Després de molt reivindicar han complert tots els terminis.

La primera setmana, una mitjana de 4.000 usuaris. Finalment estem units a la ciutat, en mitja hora arribem a la plaça Catalunya.

les

Durant les dies 28 i 29 de febrer la Confavc celebra la seva assemblea anual.

El primer dia, al matí, després dʼuna sessió de debats, es procedirà a lʼaprovació de la memòria de lʼany 2003 i de lʼinforme econòmic. Sʼacabarà la feina del matí amb lʼadmissió de nous socis i la lectura del pla de treball.

A la tarda, hom podrà participar en un dels tres grups de treball organitzats: El funcionament de les organitzacions comunals, dirigit per Patrick Duguay, Director

General de la Cooperativa de Desenvolupament Regional Outaouais-Laurantides, del Quebec; Mediadors socials pel conflicte, dirigit per lʼAssociació Ponts de Mediació i Noves tecnologies i participació social, coordinat per Marta Cantijoch, llicenciada en Polítiques i experta en noves tecnologies al servei de la democràcia i el vot electrònic.

Diumenge al matí sʼaprobarà el pla de treball, el pressupost i lʼelecció de la Junta. Alfredo Vela ha anunciat que es presenta per última vegada a la presidència.

El lema de lʼassemblea resumeix les espectatives del treball per realitzar: Estratègies de barri per a un altre món possible.

de debat coherents amb el lema de lʼassemblea: El moviment veïnal, una aposta per a la convivència.

El taller Diversitat per conviure el dirigirà lʼantropòleg manuel Delgado i el sociòleg José Adelantado el que porta per nom Drets socials com a base per a la convivència.

Després de lʼelecció de la nova Junta per als pròxims tres anys, es celebrarà un sopar de germanor amenitzat per un espectacle.

32 Assemblea de la Federació de Barcelona El dissabte 27 de març hi haurà una apretada jornada de treball al barri de Sant Andreu. Junt amb el debat i lʼaprovació de tots els punts que exigeix una assemblea anual, sʼhan programat dos tallers

Va ser molt polèmica la reivindicació dʼun metro lleuger?

Sí! El volíem ja i havia de ser lleuger. Nosaltres vàrem pactar tres coses: havia d’estar integrat amb la xarxa convencional de metros, havia de tenir la mateixa freqüència i a Trinitat havíem d’enllaçar amb les dues línies.

Lʼaltre dia vaig haver dʼ esperar-me 20 minuts.

Sí, no compleixen les freqüències de pas. Estem pendents de TMB ja que en ocasions fan esperar més de sis minuts, que era el que havíem acordat. Per estalviar despeses, de vegades treuen un tren.

Les andanes no admeten lʼampliació. Com ho heu valorat?

Per donar servei a Nou Barris i Can Cuyàs és suficient. Va ser l’opció que ens va imposar l’Administració. És lògic que l’ampliació fins a Vallbona, Montcada i el Vallès es faci unint Trinitat Nova amb Trinitat Vella. Seria genial unir-nos amb el Vallès.

Revistes de barri La Marina

LʼInpendent

Eixample

Amb el número 113 fa el seu desè aniversari. Una publicació local que porta el mateix nom que uns barris també coneguts com a Zona Franca. Deu anys són molts en una publicació de barri que es manté per lʼesforç dʼun grapat de joves periodistes. La Marina sʼha consolidat com un mitjà dʼinformació local. Està editada per lʼAssociació per a la Promoció del Mitjans de Comunicació. Lʼenhorabona.

La publicació va néixer lʼany 2000, recolzant-se en Gràcia Web, que es responsabilitzava del seu contingut. Lʼeditorial Debarris assumia la maquetació i edició i lʼAVV de Gràcia, realitzaria la seva difusió. Treball conjunt de tres col·lectius que han aconseguit consolidar una publicació que acaba de donar el pas de convertir-se en setmanari.

Una altra bona notícia per a la premsa de barris. Felicitats, col·legues.

Butlletí de lʼAVV de lʼEsquerra de lʼEixample que arriba al seu número 46. Publicació que destaca per la seva treballada maqueta i per la quantitat de pàgines; 28. A la seva portada reivindica la presó Model per al barri. També podem trobar una extensa referència a la reunió amb la nova consellera Assupta Escarp, una crònica de la Festa Major i una entrevista amb Arcadi Oliveres, president de lʼONG Justícia i Pau.

On centreu ara la feina?

En el nou Pla Especial del barri. S’està tramitant la modificació del PGM. Vàrem aturar la intenció de situar a la part baixa tots els nous habitatges.

No serà doncs un barri completament nou?

No. La part nova que es construirà, unes 400 habitatges, haurà d’unir-se al “barri vell”. També s’hauran de rehabilitar habitatges. Un preciós parc ens unirà a la serra de Collserola. Hem optat per recuperar població. El barri tindrà entre 4.000 i 5.000 veïns. La part més important s’haurà de realitzar en aquest mandat.

I les associacions?

Fa uns mesos vàrem optar per un model innovador: el Pla Comunitari. Es tracta d’unir forces i potenciar el debat. Sis mesos de reunions i assemblees. Hem desbloquejat el Pla Urbanístic. El Pla Comunitari és un bon instrument. Ens agafeu en un moment de reflexió.

Què vols dir?

Hem parat una mica per reflexionar sobre el paper de les AAVV en el Pla Comunitari. Hem de veure com ho articulem per reforçar el teixit social. Volem garantir que el veïnat tingui capacitat de decisió.

Parlaves dʼampliar la població. Arriben immigrants?

Tenim nous veïns de l’Equador, Pakistan... La festa de cap d’any va comptar amb la seva presència i animació.

Torre Baró va ser notícia ara fa unes setmanes.

Es va cometre un assassinat d’un jove de Roquetes al costat del castell. El Pla Comunitari no és notícia... només existim quan hi ha desgràcies.

32

Parlant del

CARRER

fabrer-març de 2004

i de la ciutat

“No volem que cap més veí hagi de marxar del barri” Alfred Comín Advocat i membre de l’AVV del Casc Antic

A

dos quarts de nou del vespre, Portaferrissa comença a esvair-se. Les persianes de les botigues comencen a tancar, les dependentes s’apressen a escombrar per sortir a temps i el carrer es va buidant de vianants. Poca estona més tard pràcticament no quedarà ni una ànima al carrer, només el record de les passejades de milers de persones. Els comerços, encara il·luminats, amagen la foscor que es pot veure quan s’aixeca el cap: són ben poques les finestres habitades, són molt poques les persones que encara viuen en aquest carrer.

Alfred Comín, de l’Associació de Veïns del Casc Antic, boina ben falcada i mans a les butxaques, recorda que abans hi vivia molta més gent al barri però, poc a poc, sense fer massa soroll, la Barcelona de disseny ha convertit el centre en terreny abonat pels especuladors i, és clar, els veïns de tota la vida veuen com el seu barri, fins ara humil, s’encareix, i ells s’han convertit en una nosa. El preu del metre quadrat en aquesta zona s’ha disparat. L’ansietat per fer negoci ha fet néixer el que s’anomena mobbing immobiliari, la pressió que frega la legalitat, quan no la incompleix de ple, que exerceixen alguns propietaris dels immobles sobre els llogaters de tota la vida, que ja no són rentables.

Fa unes setmanes el programa 30 minuts de TV3 va fer saltar a l’actualitat

Jaume Figueras Periodista Ignasi R. Renom Fotògraf informativa un fenomen que els veïns coneixen des de fa temps. Han decidit que ha arribat el moment de plantar cara. Fins ara les pressions havien passat desaparcebudes però això s’ha acabat. L’objectiu és clar i concret: “No volem que cap més veí ni cap més entitat hagi de marxar del barri i a partir d’ara passarem a l’acció”, afirma Comín. Estan cansats que ningú els faci cas, estan farts que l’Ajuntament els doni llargues i els expliqui possibles solucions que no s’acaben de concretar: “No volem que el senyor Xavier Casas (primer tinent d’alcalde i responsable d’Urbanisme) ens expliqui històries, ara l’únic que volem saber és si la senyora tal haurà de marxar de casa seva o no,

Sal i pebre

In memoriam En un últim gest, insuficient, el van deixar morir a casa seva.

Tenia 42 anys i havia passat a la presó la major part de la seva vida. Sense edat legal el van tancar a la Model perquè no sʼescapés. El Vaquilla era veí dʼuna de les barcelones més descarnades i injustes. Injusta i cruel amb el seus veïns i més encara amb els joves. Va néixer a Vallbona i va malviure al desaparegut Campo de la Bota i a La Mina.

Tots els seus amics havien mort, tràgicament. Va intentar fer realitat el títol de les seves memòries: “Hasta la libertad”, però no ho va aconseguir. No va ser seu el fracàs. La seva vida i la seva mort són el fracàs dʼuna ciutat que va condemnar i condemna a viure indignament massa veïns; dʼun sistema penitenciari que potencia el pitjor que cadascú porta dins i que no compleix la seva funció de reinserció social. Juan José ha hagut de morir per ser lliure.

Zeta

Lʼacudit

si el senyor qual haurà de deixar la seva vivenda o es podrà quedar al barri, volem solucions concretes per tots els casos”. En aquest sentit el consistori ha inaugurat recentment una oficina d’assessorament i atenció a persones que pateixen el mobbing immobiliari. És un primer pas que Comín valora sarcàsticament: “Segurament en aquesta oficina hi hauran posat a treballar algun cosí d’algú de l’Ajuntament”.

La confiança en que sigui l’administració pública per pròpia voluntat la que resolgui el problema és mínima i no és d’estranyar perquè ja han vist com moltes persones han hagut de marxar abans que l’Ajuntament

decidís fer-hi res. És per això que els veïns han decidit que a partir d’ara tiraran endavant les accions legals que facin falta. “Si cal posar denúncies en posarem i si cal anar a molestar a la porta dels que estan fent la vida impossible als veïns hi anirem”. És una lluita desigual en la que els que planten cara sembla que no tinguin res a perdre, sembla que per això puguin ser valents, però no és així “perquè fins i tot els més pobres tenen alguna cosa a perdre, la seva vivenda, casa seva”, sentència Comín.

També és cert que, com afirma aquest veí, normalment les grans immobiliaries segueixen la legalitat i majoritàriament són els nous especuladors que veuen la possibilitat de fer diners ràpids els que no tenen cap escrúpol a l’hora de pressionar els llogaters de mil i una formes: els edificis es deixen degradar, es talla l’aigua, la llum, es treu el contestador automàtic, es posen dificultats al pagament del lloguer.

Encara que hi ha de tot, la majoria d’afectats per aquesta pressió solen ser gent gran, són persones “que quan reben una carta que els diu que han de deixar el pis d’acord amb alguna llei, que a vegades s’inventen, es posen nervioses, s’espanten, s’alteren”. Persones amb una pensió mínima que si perden el seu pis de lloguer de renda antiga no podran pagar cap altre pis a preu de mercat. La majoria han viscut tota la vida en aquests carrers, han vist com Portaferrissa i Portal de l’Àngel s’han convertit en uns dels carrers més cars d’Espanya i com, a mida que els baixos s’il·luminaven, els pisos s’enfosquien.

Ara veuen com la prostitució torna a Portaferrissa, on gairebé no queden veïns que puguin molestar el mercat de la carn. Les persianes baixades de les botigues de les grans cadenes ens diuen que són les nou de la nit tocades i els carrers són gairebé buits. “Ara els únics habitants que queden pel carrer són aquests”, afirma Comín, mentre alçant el cap la seva boina assenyala el maniquí d’un aparador que contempla el Portal de l’Àngel amb infinita indiferència.

Toni