Carrer 086

NS CIÓ IO ES RA CIAC EÏN DE V FE SSO S I NA A Dʼ VEÏN CELO DE BAR DE

CARRER FÒRUM 2004: EL FRACÀS DE LA IMPOSTURA (pàgs. 3 a 6)

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www. lafavb.com

La Veu del

Nº 86 setembre-octubre de 2004

Plans Comunitaris (Pàgs. 11 a 25)

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp dʼen Grassot

j.serra.gros@telefonica.net

Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de lʼArpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12

Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font dʼen Fargues ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10

La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts

Joan Gamper, 48, 2n

Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont dʼOrsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de lʼEscorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a

Parc la Vall dʼHebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. dʼIsabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71

La Veu del

CARRER

Edita Federació dʼAssociacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació Elia Herranz Consell de redacció Redactors Alberto González, Joan A. Guerrero, Francisco Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Alícia Tudela, Jaume Figueras, Laura Baeza, Rosa Mª Marcer, Cristina Salas, Iris Martín, Sergio Porcel, Gladys Echeverri, Albert Ollés, Maria Ortega Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar.

Imprès en paper ecològic de 65 grams

www.lafavb.com

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de lʼEstevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts.

Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals dʼHorta.

Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda.

Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 Centre Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Centre Cívic de Trinitat Vella.

Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 Centre Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9 El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de novembre

Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín Portada i dibuixos dossier Montse Cabo Maqueta original Joan Carles Magrans Administració Marga Parramon

Pi i Margall (Baró de Viver)

93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet

avputxet@hotmail.com elracodelescorts@yahoo.es

Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) La FAVB no està necessàriament dʼacord amb les opinions que sʼexpressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut dʼaquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19 Sagrera 93 408 13 34

Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42 Tres Torres 93 205 77 89

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r

Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial

El ninot...

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA

Racó de les Corts

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Un nou CARRER a internet

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

setembre-octubre de 2004

Fer

Una tardor plena de reptes

Cartes dels lectors Jazz a lʼHivernacle Mʼha sorprès veure que dins lʼinforme “El jazz a Barcelona” del darrer número de La Veu del Carrer es feia un repàs dels locals on habitualment es fa jazz, i no es feia cap esment de la programació estable que té lloc, des de fa una pila dʼanys, a lʼHivernacle del Parc de la Ciutadella, tots els dimecres a dos quarts dʼ11, de maig a octubre.

Araceli Aiguaviva Informació complementària Estem convençuts que el dèficit informatiu del nostre número dedicat al jazz a Barcelona no es limita únicament als concerts que se celebren a lʼHivernacle. Ja en la presentació del dossier indicàvem que es tractava dʼuna modesta aportació a una expressió artística de la qual es parla poc a la nostra ciutat.

Per paliar aquest buit, informem que tots els dimecres dʼoctubre se celebraran concerts en el citat Hivernacle del Parc de la Ciutadella (Passeig Picasso s/n) a les 22:30 hores. El preu és de 4 euros.

Al mes dʼoctubre estan anunciades les següents actuacions:

● 6 dʼoctubre, Celia Mur Quartet ● 13 dʼoctubre, Aiguaviva Quartet ● 20 dʼoctubre, Brassas Company

● 27 dʼoctubre, Cristo Fuentecilla Quartet.

Agraïm a lʼamiga i lectora Araceli Aiguaviva la informació que ens ha facilitat.

Redacció

Aquest ha estat un estiu de sorpreses que, tot i que anunciades, ens han omplert dʼinterrogants i de preocupació lʼagenda del nou curs, ja de per sí plena.

Abans de lʼestiu lʼalcalde Joan Clos ens va sorprendre demanant a les entitats que féssim una proposta de noms per tal dʼescollir la Defensora o Defensor de la Carta de Drets a la Ciutat o Síndic de Greuges de Barcelona.

La Favb ja va participar activament en el procés de consulta popular que es va iniciar al novembre de 2001 des de la Regidoria de Drets Civils i que va ser aturat pel mateix Ajuntament.

En aquells moments un conjunt dʼentitats, reunides el 4 de desembre de 2001 a la casa Golferichs, va demanar que el procés dʼelecció del futur o futura síndic es donés mitjançant una consulta popular directa. En canvi, al plenari municipal de 21 de març de 2003 es va aprovar, sense haver obert un procés de debat ciutadà, el Reglament del/de la Síndic de Greuges de Barcelona que regula la designació dʼaquesta persona per lʼalcalde. El Reglament preveu la consulta a les entitats però el resultat de la mateixa no és vinculant per a lʼalcalde.

Entenem que això no garanteix la imparcialitat i la representativitat de la persona escollida i per tant des de la Favb vàrem optar per no legitimar aquest procediment amb la nostra participació i seguir demanant una consulta popular activa que doni com a resultat una terna de candidates i/o candidats i que aquesta terna sigui vinculant per a lʼalcalde.

Més tard, ja iniciat el mes dʼagost, ens vam trobar amb el desallotjament de lʼHamsa. Barcelona té un trist record dʼaccions empreses a lʼagost, quan els moviments socials estan en pitjors condicions per donar respostes a aquestes situacions. A més a més del que va representar lʼHamsa en relació al teixit social de la ciutat, el fet que els responsables del desallotjament fossin un cos especial com els Geos ens preocupa de forma especial ja que pot suposar una escalada més en la criminalització del moviment okupa.

La tardor es presenta moguda i calenta: la reactivació de les lluites pels drets de les persones immigrades, la valoració final del Fòrum i de les seves herències en tots els aspectes, la lluita per lʼhabitatge entès com un dret, les diverses iniciatives de debat sobre la precarietat social i les seves conseqüències a la nostra ciutat, són alguns dels reptes que seʼns plantegen a lʼagenda dels propers mesos. Nosaltres hi posarem el nostre gra de sorra específic amb la celebració del Tercer Fòrum Veïnal Barcelonès el proper 16 de desembre.

Una ocasió per posar al dia el mapa de reivindicacions pendents a Barcelona i per debatre quines són les prioritats dels nostres barris.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

3

El fracàs de la impostura Ni una espectacular campanya dʼintoxicació propagandística acceptada acríticament pels mitjans de comunicació ni una oferta cultural sobredimensionada que ha costat 2,5 milions dʼeuros diaris han impedit que el Fòrum de

MARC ANDREU I ANDRÉS NAYA

El Fòrum 2004 no ha mogut el món; amb prou feines ha sacsejat la ciutadania de Barcelona, i a última hora.

Són clamorosos la indiferència, els silencis i les crítiques a un parc temàtic que el despotisme il·lustrat ha volgut situar entre Davos i Porto Alegre però que tothom ha vist com a impostura i que ha estat incapaç de reeditar lʼentusiasme popular, internacional i informatiu dʼuns Jocs Olímpics, una Expo o fins i tot un Fòrum Social Mundial. Entre dʼaltres motius, per la reiterada negativa dʼuna organització lligada de mans i peus a patrocinadors i a compromisos econòmics i polítics contradictoris amb lʼesperit de lʼesdeveniment a obrir el Fòrum a la participació social i, el seu recinte, a la ciutadania de forma gratuïta. De poc han servit jornades de portes obertes encobertes a base de regalar desenes de milers dʼunes entrades que els mateixos treballadors del Fòrum han revenut a la baixa i que ajuntaments i tour-operadors han retornat.

Responsabilitats polítiques Els números canten. I caldrà auditar-los a fons per veure si cal demanar responsabilitats polítiques i socials. Perquè gastar 341,8 milions dʼeuros per una sobredimensionada oferta dʼespectacles que ha enriquit alguns promotors i que el mateix consell dʼadministració del Fòrum ha reconegut com a “gran error” hipoteca les necessitats dʼequipaments culturals i socials de tota la ciutat. ¿Calia que, durant cinc mesos, Barcelona es gastés més de mig milió dʼeuros diaris en promoció dʼun parc temàtic els espectacles i serveis del qual han costat prop de 2 milions dʼeuros al dia? Es fa difícil creure que, malgrat deixar dʼingressar 32 milions dʼeuros per entrades no venudes, el Fòrum tanqui amb

les Cultures tanqués molt lluny dels entre 7 i 5 milions de visitants previstos. El Fòrum reconeix lʼerror però es consola amb 3 milions de visites i 800.000 euros de piromusical, amb el discutible llegat urbanístic dʼun esdeveniment que ha

“dèficit zero”. Una altra cosa és que convingui maquillar-ho així, perquè si hi ha dèficit lʼhaurà dʼassumir lʼAjuntament de Barcelona.

Però, sobretot, si cal demanar responsabilitats serà per la factura

Lligat a compromisos econòmics i polítics contradictoris, el Fòrum sʼha tancat a la participació social i el seu recinte, a tota la ciutadania que pagarà la ciutat i els seus barris després de gastar 2.860 milions dʼeuros per urbanitzar lʼespai Fòrum amb criteris discutibles. És cert que sʼha recuperat una àrea degradada i sʼha integrat a la ciutat (amb discu-

tible sostenibilitat) una depuradora i una incineradora. Però, en realitat, el que sʼha fet és terciaritzar (hotels, oficines, port esportiu...) i entregar al capital privat una gran zona lʼús social de la qual és una gran incògnita.

De fet, els 141 dies de Fòrum han estat una gran prova pilot del nou model de ciutat de fires, congressos i turistes que lʼAjuntament ven als grans poders econòmics però sense complicitats amb el teixit social i ciutadà de Barcelona. El Centre de Convencions del Fòrum, construït amb diner públic (102 milions) i el més gran del sud dʼEuropa, ja té programats 119 congressos fins el 2007 i peticions pel 2013. El negoci el farà GL Events, empresa filial de la francesa Générale Location a qui sʼha entregat la gestió del recinte. El 12% i el 8% dʼaccions de GL Events que, respectivament, tenen lʼAjuntament de Barcelona i el Gremi dʼHotelers exemplifiquen, a més, una gran paradoxa: la dʼun

exportat a Monterrey pel 2007 i amb el desigual èxit dʼuns diàlegs poc participatius que han acabat amb una declaració de bones intencions que no concreta res ni fa de Barcelona referent mundial en sostenibilitat, multiculturalitat i pau.

govern municipal dʼesquerres i uns empresaris capitalistes impulsors i corresponsables del model de ciutat de fires i congressos que ara ells mateixos semblen qüestionar-se a partir del debat sobre la taxa turística i lʼexcés de places hoteleres.

La fi del consens urbà “Alguna cosa falla a la ciutat i en la percepció que aquesta té dʼella mateixa”, va dir el filòsof Josep Ramoneda, precisament en un diàleg del Fòrum, després dʼanunciar la fi del “consens urbà” aconseguit als anys 70. Té raó. Però sembla que els polítics no vulguin veure el que fins els músics de Carlinhos Brown van percebre el 16 de setembre, quan van preguntar-se per què el públic del concert més massiu del Fòrum esbroncava lʼalcalde Joan Clos. Aquest ha denunciat una

“conspiració” antifòrum, mentre que el director general del Fòrum, Jordi Oliveras, sʼexcusa: “Hem estat el parallamps de totes les crítiques”. Potser és que la gent no és tonta i ja sap veure quan la volen manipular. Per això sona a ingenuïtat la indulgència que Oliveras ha reclamat per un Fòrum que “no és el responsable de que el preu de lʼhabitatge estigui on està”.

Oliveras diu que no sʼha especulat perquè la reforma del barri de la Mina “és una realitat”. Però els veïns saben que no ho serà fins el 2010, i que en front dels gairebé 3.000 milions dʼeuros gastats en obres (ja acabades) al Fòrum, el pla (inacabat) de La Mina no arriba als 100 milions. I també saben els veïns que el Fòrum és una zona envoltada, encara avui, de pisos afectats dʼaluminosi, per una banda, i dʼhotels de cinc estrelles i pisos de luxe com els de Diagonal Mar, de lʼaltra.

Crítiques dures i generalitzades

“És un èxit conceptual que lʼassistència al Fòrum sigui inferior a la prevista quan es sobrevaloren les il·lusions de lʼociu massiu”, ha escrit lʼarquitecte Oriol Bohigas. Aquesta afirmació seria una boutade més si no fos perquè perpetua la impostura dels responsables dʼun Fòrum que han comprat (79,1 milions dʼeuros) una campanya informativa, pressions incloses, amb intenció de silenciar les crítiques a lʼesdeveniment. Tot i així, han estat moltes les veus dissonants. Fins i tot entre els 7.000 treballadors del Fòrum, alguns dels quals han denunciat condicions laborals injustes, i entre els 4.862 voluntaris i cooperants, alguns dels quals sʼhan sentit mà dʼobra barata o convidats de pedra.

Ignasi Carreras, director dʼIntermón Oxfam, la ONG més gran de les que han participat al Fòrum, admet que lʼesdeveni-

ment “no ha sabut despertar lʼentusiasme generalitzat dels ciutadans” perquè ha fallat en credibilitat, implicació i organització.

“Les activitats dʼalguns dels patrocinadors xocaven amb els valors que el Fòrum ha volgut promoure”, remata Carreras. “El Fòrum ha suposat el fracàs dʼuna organització que ha negat al ciutadà el dret a participar de la seva ciutat”, es va concloure en una semiclandestina reunió de valoració (negativa) del Fòrum que, el 9 de setembre, va reunir al Col·legi de Periodistes coneguts intel·lectuals, periodistes i polítics. Fins i tot la tinent dʼalcalde Imma Mayol (ICV-EUiA), portaveus dʼERC i lʼoposició de CiU i el PP han criticat amb duresa el Fòrum malgrat ser-ne corresponsables.

Paradoxalment, tothom ha fet servir els arguments crítics que la Favb sʼha cansat

de repetir des de fa anys per exigir, primer, una rectificació en el projecte de Fòrum i, després, per argumentar la seva negativa a participar-hi. Unes crítiques que aleshores no van ser escoltades i que fins i tot han dut el moviment veïnal a ser demonitzat o acusat de conspirar amb determinats periodistes i una Assemblea de Resistències que sʼha limitat a exercir el dret a manifestar-se (petits incidents al marge) des de la inauguració a la clausura dʼun Fòrum que la majoria de la gent encara es pregunta què volia ser. Ara, però, la pregunta ja és una altra. Se la fan tots els barcelonins i lʼha verbalitzat el pregoner de les últimes festes de la Mercè, lʼescriptor Carlos Ruiz Zafón: “La pregunta del milió, o de moltíssims milions, és què es farà amb lʼimmens recinte després de que el Fòrum tanqui les portes”.

4

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

Els altres 141 dies REDACCIÓ / IL·LUSTRACIONS: CARLOS AZAGRA

Vet aquí una cronologia crítica del Fòrum. Per què? Doncs per contrarrestar una operació dʼimatge de dimensions insospitades i 79,1 milions dʼeuros. El Fòrum va firmar convenis amb més de 70 mitjans de comunicació de 25 països. Qui pot pensar que aquests convenis no han influït en la línia informativa sobre lʼesdeveniment? Molts mitjans escrits han dedicat dues o més pàgines diàries a donar una visió dolça Fòrum. La ràdio i la televisió han bombardejat també amb notícies del Fòrum autocomplaents. Amb tot, alguns periodistes han colat informacions crítiques. Unes administracions transparents estan obligades a informar dʼaquests convenis i, els mitjans, de les freqüents pressions de tot tipus que han rebut directius i alguns periodistes.

Amb humor, aquesta cronologia alternativa vol compensar una mica lʼexcés de propaganda.

08/05/04

20/06/04

Cerimònia d’inauguració

Un toc de democràcia

● Sʼhavia dit que no seria un acte dʼEstat, però al final la inauguració del Fòrum la presideix el Rei i, a última hora, les banderes de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa. ● 2.500 policies, una bateria antiaèria, 9 patrulles marítimes i un robot desactivador dʼexplosius vigilen la inauguració. ● La majoria del públic són polítics i alts funcionaris. “Molta corbata i poc color”, titula El Periódico. “Una cerimònia restringida dʼexaltació al poder”, escriu Jordi Borja a La Vanguardia. ● La policia impedeix 800 manifestants antifòrum protestar a lʼentrada. Dues hores de cassolada. ● 200 persones viuen en condicions extremes en tres campaments gitanos situats a prop del Fòrum. ● La Favb presenta un especial de Carrer dedicat al Fòrum i denuncia que als barris que envolten el recinte hi ha més de 2.000 habitatges amb aluminosi que fa més de 9 anys que esperen una solució.

● Lʼex-líder soviétic Mikhail Gorbachov, davant la negativa de Joan Clos a contestar un periodista, exigeix a lʼalcalde una resposta, convidant-lo en públic a ser demòcrata.

Primeres crítiques

09/05/04

● Protestes perquè el Fòrum no deixa entrar menjar i aigua a un recinte del que tampoc permet sortir i tornar a entrar.

10/05/04

Absències i desallotjaments

● Els diàlegs comencen amb absències notables: Bill Clinton, Jacques Delors, Helmut Kohl, Lula... ● Dues cases okupades de la Meridiana són desallotjades per set furgonetes policials. Sʼimpedeix que una televisió alemanya faci un reportatge sobre lʼaltra Barcelona.

11/05/04

Fora les famílies gitanes

● Un jove és condemnat a 200 euros i a un arrest de cap de setmana per pintar “No al Fòrum de la hipocresia”. ● La guàrdia urbana desallotja set famílies gitanes dʼuna casa del carrer Taulat, a 20 metres del recinte del Fòrum.

13/05/04

Clos: ‘7,5 milions de visites’

● Lʼalcalde Joan Clos declara: “La previsió de tenir 7,5 milions de visites no és desaforada”. ● El País informa que el vi Barcelona que lʼAjuntament cultiva a Collserola no estarà a punt per brindar pel Fòrum. ● Desenes dʼentitats presenten a Nou Barris lʼEix 9B 2004 sota el lema “Fem cultura tocant de peus a terra”.

Primeres rectificacions

16/05/04

● El Fòrum autoritza poder entrar i sortir el mateix dia al recinte i que sʼhi porti menjar i aigua. Les empreses concessionàries (Altracuina, Husa, Pans&Company, Bocatta, Paradis Group i Sodexho) exigeixen revisar a la baixa els seus contractes.

Fracàs televisiu

17/06/04

● Comencen les retransmissions televisades dels diàlegs del Fòrum a deu biblioteques de la ciutat. No hi va ningú.

Esquerdes al parc

23/05/04

● Al Parc dels Auditoris es trenquen 3.200 lloses.

26/05/04

Entrades gratis i espectacle

● El Fòrum regala a cadascun dels seus 7.000 treballadors un passi de temporada i cinc tiquets de tres dies. Són unes 40.000 entrades gratis. LʼAjuntament de Sant Adrià del Besòs regala 20.000 entrades als seus ciutadans. Tot plegat represzenta més de 400.000 euros. ● Tres pantalles gegants retransmeten el partit BrasilCatalunya. Preguntada per què no havia retransmès la boda reial, lʼorganització del Fòrum respon: “No tenia els drets dʼemissió” (El Periódico). Sí es retransmetran els Jocs Olímpics i lʼEurocopa de futbol, per captar clientela.

Antiavalots

30/05/04

Visca l’energia nuclear!

01/06/04

10/06/04

Més espectacle i rebaixes

● El Fòrum incorpora una pista de ball, revetlles a la Haima, més terrasses, més pantalles de televisió i cinc quilòmetres de garlandes lluminoses de dubtosa sostenibilitat. ● Noves entrades nocturnes a partir de a 12 euros, 9 per a joves i jubilats. Divendres i dissabte, a 15 i 12 euros.

Campanya orquestrada

11/06/04

● Clos afirma que les crítiques al Fòrum són “una campanya ben orquestrada amb acusacions falses”.

15/06/04

Guerrers xinesos humits

● Lʼexposició dels guerrers de Xiʼan tanca unes hores perquè algunes peces estan afectades per una filtració dʼaigua.

El negoci de les escoles

18/06/04

● Últim dia de visites per a les escoles. Dels 742.679 visitants, 212.384 han estat escolars, (un 40%). Alumnes de 1.319 escoles van fer treballs, textos, dibuixos i vídeos pel Fòrum. Un bon negoci, ja que per veure les seves obres els alumnes havien de pagar entrada. Lʼimport ronda el milió i mig dʼeuros.

Tot i rebaixes del 30%, moltes escoles protesten.

19/06/04

Diàlegs gratis i protestes

● El Fòrum deixa els visitants entrar gratis als diàlegs si hi ha places lliures. Un greuge per als que van pagar. ● Una manifestació de 1.500 pesrones convocada contra la guerra acaba també amb consignes contra el Fòrum.

● LʼAjuntament envolta amb vuit furgonetes antiavalots de la guàrdia urbana un solar reivindicat a Poblenou com a Parc Central, impedint que se celebrés una festa reivindicativa. ● La protesta entra al recinte Fòrum en forma dʼenganxines als lavabos. Diuen: “Fòrum de Barcelona. Convertim lʼestupidesa en diners i els diners en estupidesa”.

● Gorbachov, nou predicador de la sostenibilitat, defensa lʼús de lʼenergia nuclear en un diàleg que costava 48 euros.

Clos canvia de discurs

03/06/04

● Clos canvia el discurs i de lʼeufòria dels 7,5 milions de visitants previstos inicialment passa als 5 milions : “Allò important és la qualitat i no la quantitat” (La Vanguardia).

05/06/04

Tancament d’immigrants

● Després dʼuna manifestació de 10.000 persones, uns 1.700 immigrants ocupen la Catedral i lʼesglésia del Pi. De matinada, un centenar dʼantiavalots desallotgen els 1.500 tancats de la catedral amb el vistiplau de lʼarquebisbe. El rector del Pi no permet el desallotjament dels seus 150 tancats.

Indefinició

07/06/04

● El Fòrum no es defineix davant el tancament i la situació dels immigrants. El Govern central, coorganitzador del Fòrum, obre expedients dʼexpulsió a 15 immigrants que sʼhavien tancat a la catedral.

08/06/04

Firmes per tancar el Fòrum

● LʼAssemblea de Resistències denuncia el director general del Fòrum, Jordi Oliveras, pel seu paper privatitzador de lʼaigua a Llatinoamèrica quan era directiu dʼAgbar. ● Els antifòrum anuncien una campanya de recollida de signatures per tancar el Fòrum.

20/06/04

Consulta social impedida

● La Delegació del Govern confisca les taules de la Consulta Social Europea. El poder continua practicant la tolerància.

21/06/04

Crítiques i desallotjaments

● Feministes denuncien la presència de Nestlé al Fòrum: “Lʼempresa va pressionar moltes dones per utilitzar un succedani de llet materna que ha fet milers de morts infantils”. ● El Consell dʼAdministració del Fòrum rebutja les jornades de portes obertes proposades per diversos experts. ● La policia desallotja, després de dos anys, una casa okupa del carrer Ali Bei. Cinc hores de resistència a la façana.

23/06/04

Policia i festa reivindicativa

● Policies de paisà i uniforme intenten registrar el Casal Popular de Gràcia. Els joves es neguen a desallotjar el local i exigeixen una ordre judicial, però la policia hi entra. ● Les obres del Parc Central del Poblenou porten dos anys de retard. Els veïns denuncien en una revetlla reivindicativa que els diners seʼls ha menjat el Fòrum.

24/06/04

Pressions, oblits i ‘Forumatón’

● Sis monjos budistes de Dharmansala munten el mandala més gran del món, “una visió cosmològica de lʼunivers”, a les Rambles i no al Fòrum per pressions del Govern xinès. ● 850 nens i nenes saharians passen les seves vacances amb famílies catalanes. Una altra realitat aliena al Fòrum. ● Un Forumatón crític fotografia més de 1.000 ciutadans a les rambles amb lemes contraris a lʼesdeveniment.

La Veu del

Diversitat sexual?

28/06/04

● 8.000 persones es manifesten contra les agressions en el Dia Internacional per a lʼAlliberament Gay. Dirigents dʼaquests col·lectius denuncien que el Fòrum ignora la diversitat sexual.

29/06/04

Desallotjaments

● Un pis okupat al carrer Independència i el centre social La Guarderia són desallotjats pels antiavalots de la policia.

El Dalai Lama, vetat

02/07/04

● El líder religiós budista anul·la la seva participació al Fòrum per pressions polítiques de Xina. Els responsables de la Casa del Tibet a Barcelona manifesten que no són creïbles els motius oficials, que fan referència a la seva salut.

Immigrants en dejuni

03/07/04

● 200 sense papers fan un dejuni de 36 hores a les escales de la Catedral per protestar pel desallotjament, la Llei dʼEstrangeria i el centre dʼinternament de la Verneda. ● A una periodista acreditada se li impedeix entrar a un diàleg a causa de la seva vestimenta. Portava una samarreta amb la inscripció “Anti-nazi League”. Segons el porter-policia, no es podien portar missatges polítics que poguessin ferir altres persones. Qui havia donat les instruccions? Després de lʼincident, es rectifica i la periodista pot entrar.

08/07/004

Exclusió d’obrers catòlics

● Acció Catòlica Obrera denuncia que han estat vetats al Fòrum i que no seʼls va permetre organitzar al Fòrum lʼAssemblea Mundial de Treballadors Cristians.

Tibetans “comunistes”

09/07/04

● El Govern xinès, per primera vegada, envia al Parlament de les Religions una delegació oficial tibetana.

Vaga de monitors

21/07/04

● 71 monitors de tallers del Fòrum de la Cooperativa Entorn SCCL anuncien una vaga si no sʼigualen les seves condicions laborals a la resta de treballadors. En el diàleg de les cultures del treball es van predicar unes idees que després sʼincompleixen. El Fòrum obliga lʼempresa a recollir les reivindicacions dels monitors. Es desconvoca la vaga.

Dubtes monàrquics

5

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

23/07/04

● La làpida que pomposament deixa constància de la inauguració del Fòrum ha canviat dʼidioma un parell de cops.

Primer tenia el nom del rei en català, Joan Carles. Després es va canviar al castellà, Juan Carlos. Però algú va fer notar que no era cap catàstrofe que el nom anés, com la resta de la làpida, en català, i es va tornar a canviar.

‘Cap persona és il·legal’

05/08/04

● Tercer aniversari del desallotjament dʼimmigrants subsaharians a la plaça Catalunya per lʼAjuntament de Barcelona.

Concentració i manifestació. Una pancarta diu: “Cap persona és il·legal”. Presenten un manifest que denuncia que segueixen sense papers, sense feina, sense família. ● La supressió de lʼaigua del sostre de lʼedifici Fòrum ocasiona despreniments. Es tanquen al públic tres exposicions.

El cost de lʼedifici va ser de 72 milions dʼeuros.

Manifestació okupa

06/08/04

● Més de 1.000 persones es manifesten a Sants per protestar pel desallotjament de lʼHamsa. No hi ha incidents.

25/07/04

La bèstia negra del litoral

● Josep Maria Castellano, de Greenpeace, qualifica les obres del Fòrum com “la veritable bèstia negra del litoral català”.

27/07/04

Nou tancament d’exposicions

● Una avaria en la refrigeració obliga a tancar durant un curt període les exposicions Ciutats-Cantonades i Veus.

Poques dones

29/07/04

● La Vanguardia informa que entre els 72 membres del Comitè Executiu del Fòrum Mundial de les Dones només hi ha 3 dones. De les 4.500 congressistes previstes hi assisteixen 1.600. CCOO i UGT no hi assisteixen perquè el Fòrum incompleix lʼacord compromís de deixar-los intervenir.

El negoci de la guerra

31/07/04

● LʼEscola de Cultura de la Pau de la UAB assenyala les 180 empreses catalanes que negocien amb la guerra. Els patrons del Fòrum Indra, Telefónica i El Corte Inglés són dʼaquestes.

17/07/04

Més entrades gratis

08/08/04

Rebaixes i festa extramurs

● Nova rebaixa de les entrades. Fins al dia 14, per 5 euros poden veure els concerts els menors de 30 anys.

Els 8.000 assistents al Festival Mundial de la Joventut no paguen. ● Milers de persones en una festa que diverses entitats fan a la Rambla del Raval per la diada nacional de Pakistan.

10/08/04

Festival Mundial de la Joventut

● 6.000 veïns de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí són convidats al Fòrum per celebrar la recuperació del Besòs. Els convidats de la Guineueta, sorpresos, viuen lluny del riu. ● Un jutge dels EUA condemna el Fòrum a pagar 3 milions dʼeuros per encarregar una pel·lícula en tres dimensions i no complir el contracte. Lʼorganització diu que els cineastes havien amenaçat el Fòrum i que impugnarà la sentència. ● 3.000 persones que acullen infants saharians es manifesten en solidaritat amb aquest poble.

● No és cap invent del Fòrum. Sʼhan celebrat ja a Portugal i Panamà. En els debats, molts ponents adults i, en concret, al de pobresa, cap africà i cap dona. 3.000 joves (africans i asiàtics) no hi assisteixen per problemes amb els visats. Els joves critiquen lʼEuropa que és un “espai de seguretat”.

Més joves sense papers

● Deu joves de Guinea-Bassau que participen al Festival Mundial de la Joventut fugen del campament i es converteixen en sense papers malgrat tenir els seus passaports retinguts per les autoritats del seu país. Un membre de la delegació italiana denuncia el vincle del Festival amb el Fòrum. Un altre jove francès puja a lʼestrada i treu una pancarta contra els patrocinadors del Fòrum. ● Presentació del CD Espanyol al Fòrum i entrada gratis per 6.000 socis. Els familiars tenen un 12% de descompte.

18/07/04

Els pirates aborden el Fòrum

● Davant el desinterès i lʼapatia dʼuna gran part de la població, 300 antifòrum accedeixen al recinte per terra, mar i aire.

Des de la platja de la Mar Bella, 30 embarcacions construïdes artesanalment a mode de pasteres intenten recórrer els dos quilòmetres que els separen del Fòrum. Una mar picada i amb fortes onades fa que 28 persones hagin de ser rescatades per la Creu Roja.

Després de quatre hores de navegació, només una desena de naus desembarquen al Fòrum. Els que havien fracassat i dʼaltres antifòrum entren al recinte obrint un forat a la tanca i amb lʼoposició dʼalguns guàrdies de seguretat que, després dʼesbatussar algunes persones, són emplaçats a retirar-se per la direcció del Fòrum.

També aterra al recinte un ultralleuger. 300 persones es manifesten tot denunciant el Fòrum. Hores després abandonen el recinte i són acusats de fer pintades i saquejar alguns xiringuitos, aspecte que els ocupants neguen. Lʼendemà envien 100 euros per pagar els desperfectes.

20/07/04

Immigració i especulació

● SOS Racisme denuncia la contradicció entre les polítiques dʼimmigració que practiquen alguns partits i institucions que gestionen el Fòrum. ● Lʼhotel Atenea Barceló Mar supera en 7 plantes lʼaltura que permet el PGM. Tapa la vista al mar a 257 famílies.

14/08/04

15/08/04

03/08/04

L’edifici Fòrum, sense aigua

● Per problemes de manteniment, fonamentalment econòmics, se suprimeix lʼestora dʼaigua que cobria lʼedifici. ● Sʼaprova rebaixar un 12% les entrades a famílies nombroses. El mateix descompte es feia ja a socis del RACC.

L’Hamsa, desallotjada

04/08/04

● De matinada desallotgen lʼHamsa, referent dʼun moviment okupa que a Barcelona té 150 cases okupades, 30 centres socials okupats (CSO) i més dʼun miler de joves adherits. Hamsa, que es va okupar 15 dies després del brutal desallotjament del cine Princesa, ha estat durant 8 anys un planter dʼidees i manifestacions culturals autogestionades.

En una nota de protesta, la Favb diu que “fer un desallotjament de matinada i a lʼagost és un clar intent dʼevitar la reacció social”. Malgrat això, a primera hora del matí comencen les manifestacions. A la Pedrera, 300 persones donen suport a dos okupes que es pengen de la façana.

Una manifestació de 1.000 persones recorre Sants. Una desena de descontrolats van fer desperfectes al mobiliari urbà i a comerços.

Antifòrum a les festes de Gràcia

● El pregó de la Festa Major Alternativa de Gràcia es titula: “Això no és Fòrum”. A la plaça del Diamant hi ha una taquilla que té a Clos de venedor dʼentrades del Fotut 2004. ● 5.000 persones assisteixen al concert de Ojos de Brujo a Gràcia. Aquest grup havia dit no a participar al Fòrum.

19/08/04

Joves de Sant Andreu dejunen

● Un dejú veïnal protesta contra els usos que es volen donar als solars de les antigues casernes. Els joves exigeixen que el 100% dels habitatges siguin públics i de lloguer.

Boicot al pregó de Sants

20/08/04

● El grup Teatre de Guerrilla no pot llegir el seu pregó de la festa major de Sants en ser boicotejat per un grup de joves com a protesta pel desallotjament de lʼHamsa.

26/08/04

L’àrab, vetat en un diàleg

● Lʼescriptora egípcia i Premi Catalunya Nawal el Saadawi denuncia que no pot expressar-se en àrab al Fòrum.

Passa a la pàgina 6 ➡

6

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004 16/09/04

Ve de la pàgina 5

➡

29/08/04

Recolzament festes populars

● Les comissions de festes de Gràcia i Sants exigeixen un augment de les ajudes de les administracions. No és casualitat que aquesta reivindicació contrasti amb el malbaratament de recursos realitzat amb el programa del Fòrum.

Llibertat sense ira

31/08/04

A la caça del visitant

01/09/04

● Tres presos es fugen aprofitant una visita al Fòrum.

● El Fòrum potencia les festes nocturnes i amplia els horaris. Contracta Loquillo, Kiko Veneno, Bebo Valdés i Pesticidas Volantes per la seva recta final.

● El cantant Loquillo accepta actua al Fòrum al setembre.

El 9 de juny havia declarat a El Mundo: “El Fòrum suposa un malbaratament, tenint en compte que una part de la ciutat està totalment oblidada. No vull participar en res relacionat amb el Fòrum”. La pela és la pela.

02/09/04

Concentració d’immigrants

● A 400 immigrants seʼls nega el dret a manifestar-se davant del Fòrum; la policia els allunya fins la rambla Prim. Els immigrants denuncien que al diàleg dedicat a moviments humans i migracions participen banquers, polítics i experts però cap cap sense papers ni organització representativa.

03/09/04

El metro s’adapta al Fòrum

● Sʼamplia lʼhorari dels transports públics per fer-lo coincidir amb els del Fòrum. Les associacions de veïns i veïnes porten anys reclamant lʼampliació dʼhoraris i encara esperen.

Expulsió d’antifòrum

04/09/04

Debat clandestí

09/09/04

● 9 visitants són registrats per la policia només accedir al recinte en un moment en què entraven nombrosos visitants.

Els troben una pancarta que diu: “Regularització per a tots”.

Són expulsats immediatament. La seva localització és fruit dʼun chivatazo dʼun guàrdia urbà infiltrat entre els antifòrum. ● Després de 120 dies, i quan en falten 20 per la seva fi, el Fòrum penja per primera vegada el cartell de complet.

● Manuel Campo Vidal, contractat pel Fòrum per remuntar el fracàs comunicatiu, organitza al Col·legi de Periodistes un debat privat sobre lʼesdeveniment. Hi participen intellectuals, polítics i urbanistes. Nombroses veus qualifiquen el Fòrum de “fracàs”. El director dʼun diari subratlla la “falta de professionalitat” dels organitzadors. La paraula “nyap” apareix en diverses ocasions. Es considera un greu error la “sobreoferta” dʼactes. “Sʼha negat al ciutadà el dret a participar de la seva ciutat”, indica un urbanista. “Les tensions polítiques van castrar la qualitat dels diàlegs”, afegeix una veu que es manté en lʼanonimat. “El Vaticà de Barcelona”: així es defineix la intervenció urbanística. Diversos assitents mostren el seu “desassossec” pel buit que sʼhavia fet a les associacions de veïns.

23/09/04

120 associacions abandonen

Concentració popular

● 120 associacions de més de 20 països abandonen el Fòrum Urbà Mundial denunciant que no els hi deixen participar.

● Concentració a la plaça Sant Jaume coincidint amb el pregó de les festes de la Mercè. 200 manifestants de diversos col·lectius (treballadors de Parcs i Jardins, Plataforma pel Soterrament de les vies de Sants, veïns del Raval contra la construcció dʼun hotel a lʼilla Robadors, associacions dʼimmigrants i col·lectiu antifòrum) exhibeixen desenes de pancartes. LʼAssemblea de Resistències publica un comunicat que diu: “És ara quan comença el veritable Fòrum, el de lʼespeculació i el dels interessos de les empreses privades per sobre de les necessitats dels barris de la ciutat”.

Pèrdua de caladors

18/09/04

● La confraria de pescadors de Barcelona i Greenpeace denuncien que les obres del port esportiu del Fòrum han fet baixar la pesca dels caladors barcelonins fins un 85%. ● Han hagut de passar 134 dies perquè el recinte superés els 45.000 visitants diaris. Les cues per veure espectacles o exposicions superen les tres hores. La reacció arriba tard. ● Es convoca la premsa per presentar les conclusions del Fòrum Urbà Mundial. Sʼinforma que no hi ha conclusions.

Tàpies sí, però no

19/09/04

● El Fòrum havia demanat a Antoni Tàpies una obra per a lʼedifici Fòrum que fos “un equivalent del Guernika”. El pintor va descartar fer-ho i algunes veus van demanar que no la fes. Finalment, lʼartista ofereix una obra de 1999, Complement Miraculós, de dimensions menors que les sollicitades. LʼAjuntament pagarà 300.000 euros.

Passeu, passeu!

26/09/04

● Lʼúltima manifestació antifòrum convoca 300 persones. ● Jaume Sisa canta Qualsevol nit pot sortir el sol en companyia dʼuna marroquina, un indi i una mexicana. Era la cerimònia final del Fòrum. Les televisions donaven la imatge dʼuna Barcelona oberta als immigrants. La Barcelona dʼun Fòrum que els va expulsar de la catedral i anteriorment de la plaça André Malraux i que no els va convidar als diàlegs que parlaven de la seva situació. Una situació que resumia gràficament els 141 dies del Fòrum de la hipocresia.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

El distrito 22@, a medio gas La instalación industrial en el 22@ avanza lentamente y aún está lejos de conseguir la “masa crítica” de instalaciones esperada por sus impulsores para este año.

Pioneros en zonas 30 El distrito 22@ será pionero en la implantación de las llamadas zonas 30, donde los vehículos no podrán sobrepasar los 30 km/h, y que se implantarán en vías secundarias, residenciales o comerciales, con tráfico fluido.

El sistema, que se extenderá a toda Barcelona, implica una transformación de las calles, ensanchando calzadas y pasos de peatones, en combinación con carriles bici y vegetación. El objetivo es pacificar el tráfico y contribuir a la seguridad vial, ya que el riesgo de sufrir lesiones graves pasa de un 45% si el vehículo va a 50 km/h a un 5% si circula a 30 km/h.

JORDI GOL

El Ayuntamiento de Barcelona ha hecho balance en 2004 del estado del proyecto 22@, que ha de redefinir la fisonomía de Poblenou. En su informe asegura que los 30 planes de mejora urbana realizados han iniciado la renovación de más del 50% de las áreas industriales del distrito, poniendo en el mercado más de un millón de metros cuadrados de espacio productivo, lo que constituye el 60% de la oferta prevista para toda Barcelona en los próximos años.

El sector inmobiliario privado,

De las sesenta empresas que menciona el informe sólo están activas una veintena afirma el informe, ha apostado por el proyecto, promoviendo 24 de los 30 planes, con una oferta de 500.000 m2 de techo. También el sector empresarial se ha interesado, con una sesentena de empresas que han incrementado la actividad productiva en 200.000 metros cuadrados.

Sin embargo, esta cifra constituye apenas un 6,25% de los más de tres millones de metros cuadrados que comporta el total del proyecto. Además, de las sesenta empresas mencionadas en el informe, sólo una veintena ha comenzado sus actividades, ya que el resto son sólo proyectos de instalación. Asimismo, en el recuento se incluyen como actividades 22@ hoteles y empresas

7

ANDREU BLANCHAR

Los plazos de ejecución del proyecto pueden alargarse 15 o 20 años y surgirán nuevas necesidades. del parque industrial urbano que comenzaron a funcionar en 2001, difícilmente clasificables como nuevas tecnologías.

Estos números no asustan a Xavier Casas, primer teniente de alcalde, que afirma que el 22@ va a “velocidad de crucero”, aunque ve necesaria una mayor implicación empresarial para alcanzar una “masa crítica” de instalaciones que haga viable el proyecto. Por ello, el Ayuntamiento invertirá 40 millones de euros hasta 2007 para relanzarlo, ya que considera que “su prosperidad es necesaria para Cataluña”. Esta cifra, que se suma a los 162 millones ya invertidos, servirá para dotar a la zona de mejores prestaciones tecnológicas, como el cable de fibra óptica.

El informe no ha dejado indiferente a los sectores más críticos, que opinan que a estas alturas el balance es negativo y acusan al Ayuntamiento de maquillar

las cifras para tapar un proyecto especulativo que finalizará con la recalificación del suelo para vivienda, tras el fracaso de la instalación industrial.

Lo cierto es que, en sus pocos años de vida, el 22@, ha sido objeto de encendida polémica.

Desde el punto de vista urba-

Los críticos creen que el proyecto finalizará con la recalificación del suelo para vivienda nístico, hay quien piensa que es un buen proyecto, pero que los plazos de ejecución se alargarán a 15 o 20 años. Lo mismo opinan algunos promotores inmobiliarios, aunque ven en la saturación de la

oferta de oficinas un escollo para la realización de todo su potencial. Frente a éstos, están quienes piensan que el espacio es demasiado para transformarlo en diez años, y que, además, hay que dejar terreno libre para necesidades aún no previsibles.

Desde el punto de vista económico también hay discrepancias. Algunos, como Albert Recio, profesor de economía en la UAB, piensan que “en España no existe infraestructura suficiente para desarrollar tanto el sector tecnológico, recientemente afectado, además, por una grave crisis”. Ni siquiera es posible, afirma Recio, “que las multinacionales se instalen en España, ya que no se dan las circunstancias de infraestructura y competitividad adecuadas”.

Sin embargo, hay quien confía en modelos mixtos entre la empresa y las administraciones para incentivar a la industria, con proyectos

como el Campus Audiovisual, promovido por el consorcio del Ayuntamiento 22@bcn S.A, la Universidad Pompeu Fabra y el grupo de comunicación Media Pro. Caso paradigmático es el de TSystems, la última de las empresas instaladas, que emplea a unas 900 personas dedicadas, sobre todo, a la prestación de servicios a la Generalitat. T-System apuesta por

La crisis del sector tecnológico y la falta de infraestructuras pueden ser un escollo para el plan dinamizar la zona creando un clúster (asociación) de entre 60 y 100 empresas de TIC para compartir proyectos, ya que opinan que el sector está demasiado disgregado en pequeñas empresas.

Crónica de un triunfo vecinal

El proyecto 22@ nació como un plan urbanístico estratégico que diera una solución válida al área industrial de Poblenou, basándose en el modelo mixto de vivienda e industria que ha caracterizado al barrio en el último siglo.

Este proyecto satisfizo desde el primer momento las expectativas de la Asociación de Vecinos de Poble Nou, que ya en 1998, mostraron su acuerdo con un plan global, evitando así la proliferación de pequeños planes que segregasen zonas y que rompiesen la trama urbana, social y humana del barrio.

El Ayuntamiento de Barcelona, para arrancar el proyecto, se hizo cargo de seis ámbitos que encargó a seis arquitectos de renombre. “Sin embargo” – afirma Salvador Claròs, presidente de la Asociación de Vecinos de Poble Nou – “se pervirtió la idea original, convirtiéndola en un puro plan inmobilia-

rio, como demuestra el PERI del Eix Llacuna, aprobado en Navidad de 2001”.

Ante esta posibilidad, los vecinos mantuvieron, en enero de 2002, cuatro maratonianas reuniones con responsables del Ayuntamiento, con el objetivo de recuperar en la medida de lo posible en plan original. “Los temas más candentes”, cuenta Clarós, “fueron la conservación del patrimonio industrial, la afectación de los mínimos vecinos posibles, la conservación del tejido de comercios y talleres que caracteriza al barrio y la concreción de equipamientos en su emplazamiento definitivo”. Finalmente, tras una manifestación que reunió a más de tres mil personas, se alcanzó un acuerdo satisfactorio para las dos partes, cuyo punto más complicado fue el bajar la altura del techo, que se redujo, de seis edificios de 70 metros, a dos de 40 y 48, respectivamente.

Según Claròs, las mejoras más importantes del acuerdo son “la introducción de nuevos criterios en los planes urbanísticos, tales como la conservación del patrimonio, la construcción de equipamientos, la conservación de la geografía humana, la obtención de un plan de vivienda 100% de protección oficial -con un 25% dedicado a alquiler- y, sobre todo, el haber convencido a los responsables de que es necesario un plan global, hasta el punto de que se han modificado planes aprobados anteriormente”.

No obstante, algunas organizaciones vecinales, como la Associació dʼAfectats del 22@, formada por pequeños propietarios, o la Coordinadora contra el 22@, siguen considerando el plan como una maniobra especulativa para recalificar cuatro millones de metros cuadrados de suelo tras el fracaso del asentamiento de la industria.

M. A.

Àrea del futur PERI Eix Llacuna

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

Los vecinos de Gràcia exigen soluciones imaginativas al conflicto del ruido A Gràcia no facis soroll o Recorda, de nit els sorolls molesten més son algunas de las recomendaciones que se pueden leer en folletos informativos, abanicos y carteles que se han distribuido por toda la ciudad y que forman parte de la campaña de fomento del civismo desarrollada por el Ajuntament de Barcelona desde principios de este año.

EVA LECHUGA

Se trata de un intento amable de solucionar el problema del ruido (y como telón de fondo el tema de la limpieza y la responsabilidad cívica de los ciudadanos) en nuestra ciudad. Un problema basado en la conciliación del derecho al ocio con el derecho al descanso de los vecinos.

Sin embargo, estas campañas han resultado insuficientes. Parece que nadie está satisfecho y, de hecho, la presión ejercida desde todos los frentes no augura una fácil solución.

Por una parte, los vecinos defienden su derecho al descanso. La Plataforma Vila de Gràcia Contra los Ruidos reclama al ayuntamiento medidas para erradicar el ruido por la noche. Sus integrantes piden más presencia de la Guardia Urbana, limitación del horario de cierre de terrazas y bares, y aumento del control de la venta ambulante de latas de cerveza. Esta plataforma organizó dos manifestaciones la primavera pasada con el lema Gràcia quiere descanso.

“El derecho al descanso tiene que prevalecer sobre cualquier otro interés”, afirma Joana Mariné, presidenta de la Associació de Veïns de la Vila de Gràcia. Por otro lado también reconoce que los jóvenes tienen que divertirse: “la dificultad estriba en el modelo de ocio imperante, que es demasiado consumista y no favorece la participación. La alternativa sería que pudieran participar en la elaboración de su propio ocio. Y esto no existe”, afirma Mariné.

David Fernández, miembro de la CPF (Coordinadora Popular de Fiestas), comparte la misma opinión e insiste en que, desde el punto de vista de los valores, el ocio que se propone a la juventud es materialista y limitado.

Y añade, “la campaña de “Vine a Gràcia a fer la última copa” que hizo el ayuntamiento hace 10 años se quiere solucionar ahora con presencia policial. Nosotros, en cambio pedimos más política social y menos presencia policial.

Hay que cambiar el modelo de ocio, proponer alternativas y crear circuitos nuevos para que la ju-

ANDREU BLANCHAR

Este pasado verano los balcones de Gràcia han visualizado el malestar del vecindario. ventud pueda elegir cómo y dónde quiere divertirse”.

Los jóvenes, por otra parte, defienden su derecho a reunirse: “Me parece ridículo que no quieran que me beba una cerveza en la calle”, dice Lola, una chica de 25 años que está haciendo lo propio en la plaza del Sol. Su amiga Sara, de 24 años increpa: “Yo comprendo que los vecinos se quejen, pero es que nosotros también tenemos derecho a divertirnos. Si nos dejaran entrar gratis en el Fòrum, estaríamos allí”. Lola añade: “Eso, también está lo de los precios. ¿Quién va a pagar 5 euros por una cerveza cuando la puedes comprar por 1

Los vecinos defienden el derecho al descanso y critican un modelo de ocio ʻconsumista i poco participativoʼ euro al del carrito?”. Éste es otro de los vértices del conflicto, la venta ambulante, los bares y sus propietarios. Antoni Maristany, presidente de la Associació de Comerciants i Veïns de la plaza del Sol, opina que se ve menos venta ambulante que en otras temporadas: “Los últimos años era un escándalo la cantidad de vendedores ambulantes que había, y somos los primeros que reconocemos que eso nos perjudica”. Maristany tampoco está de acuerdo con algunas medidas que ha tomado el ayuntamiento hasta ahora, como es el recorte del número de mesas en las terrazas de plaza del Sol: “El hecho de pasar de tener una docena de mesas a

sólo 5 nos ha perjudicado económicamente y ha promovido el botellón en toda la plaza”. Cree que se ha intentado culpabilizar a los bares cuando éste no es el problema real ya que ellos respetan los horarios que se les han impuesto y, a pesar de ello, el problema ha ido en aumento, “y es que nosotros no somos responsables de lo que hace la gente una vez que los bares están cerrados”.

La réplica del ayuntamiento es la suspensión, durante un año, de la concesión de licencias de apertura de bares y restaurantes en Gràcia; además, las inspecciones a las terrazas en la ciudad se han triplicado en un año. Durante este año se han denegado 120 solicitudes a bares (84 por ruido) y el pasado año fueron sancionados 111 locales de ocio. También ha creado el Fórum del Silencio, que agrupa a las partes implicadas para intentar encontrar soluciones a través del diálogo. El regidor de Gràcia, Ricard Martínez explica a otros medios que “además de incrementar las inspecciones de los locales, la actuación de la Guardia Urbana va en aumento”.

Como consecuencia de las inspecciones realizadas por el ayuntamiento en casi todos los bares y restaurantes de la ciudad, el pasado 20 de julio el consistorio presentó nuevas medidas para combatir el ruido en las que los bares serán, a partir de ahora, su principal objetivo. Las sanciones por consumo de alcohol fuera del local, cierre de éste más tarde del horario permitido y ruidos a la salida del bar pueden llegar a ser de 6.010 euros; para aquellos establecimientos que realicen actividades que no permite su licencia, la sanción puede alcanzar los 60.010 euros. También se ha insistido en que si existe reincidencia en la ilegalidad, se

procederá al cierre del local y a la imposibilidad de solicitar la licencia correspondiente a esa actividad durante los siguientes 18 meses. También se ha prohibido a los bongoseros tocar en el parque de la Ciutadella.

Estas duras medidas, sin embargo, no parecen inocentes. Se han presentado 24 horas antes de que el consistorio se reuniera por última vez antes de las vacaciones de verano. En dicha reunión los líderes de la oposición municipal, Xavier Trias (CiU) y Alberto Fernández (PP), tenían previsto plantear medidas para criticar la “ineficacia” del gobierno a la hora de solucionar el problema del

ʻTambién tenemos derecho al ocio. Si nos dejaran entrar gratis al Fòrum, estaríamos allíʼ, afirma una joven ruido. Asimismo, el hecho de que el Juzgado Contencioso-Administrativo número 1 haya condenado este mismo mes de julio al ayuntamiento a indemnizar a dos familias de Gràcia por no haber “atendido en debida forma” sus reiteradas denuncias de contaminación acústica, también puede haber influido en la nueva actitud del gobierno de nuestra ciudad.

Todavía está por ver cómo funcionarán estas nuevas medidas que, junto con la campaña de civismo, pretenden solucionar un problema con tantos frentes que convergen en una sola idea: todos queremos conciliar el derecho al descanso y el derecho al ocio en nuestra ciudad. Veremos.

5 paraules

En

Salvi’s qui pugui!

L’enderrocament de Can Tunis, lloc on es concentrava el tràfic i consum de droga, ha donat lloc a la reaparició en diverses barriades d’escenes pròpies dels anys 80: persones que es passegen com perdudes en el paisatge humà que les rodeja, que s’injecten sense les mínimes condicions sanitàries, etc.

Tot hagués estat més fàcil si s’hagués donat una alternativa a la situació existent a Can Tunis.

S’ha ignorat aquests malalts i no s’ha construït, com va fer l’alcalde de Madrid, una narcosala.

Metges i treballadors socials insisteixen en la necessitat de construir les infraestructures mínimes i molt necessàries. Les morts per sobredosi tornaran als nostres carrers. Els barris més afectats, Ciutat Vella i Nou Barris.

Primera víctima Victorino, de 83 anys, ha mort atropellat pel Trambesòs en passar en vermell el semàfor de vianants a l’altura del número 20 del carrer Buenaventura Muñoz.

Va mirar les vies en una direcció, però no en el sentit contrari. El primer accident amb resultat mortal dels 27 ocorreguts en els últims 8 mesos. Malgrat que el conductor va frenar, el vehicle va copejar el cap a la víctima. Els tramvies també són notícia perquè quasi s’ha doblat el temps d’espera, una decisió que repercutirà molt negativament en l’ús dels mateixos.

Carta Municipal L’Ajuntament ha lliurat al ministre d’Administracions Públiques un text consensuat. S’espera que entri al Parlament per a la seva aprovació a principis de l’any 2005. Una de les novetats és la creació d’una justícia de proximitat, una xarxa de jutges de barri elegits per la majoria del ple de l’Ajuntament.

Fora les travesses El director general de Salut Pública de la Generalitat va instar ahir els ajuntaments a retirar dels parcs totes les travesses de tren reciclades. S’utilitzen per fer passarel·les, ponts, jardineres i murs de contenció de terres.

Aquestes fustes són tòxiques i estan impregnades d’una substància, la creosota, que és cancerígena.

La Veu del

9

CRÒNICA

CARRER

setembre-octubre de 2004

Polèmica per la Torre de Babel que ha dʼunir Barcelona i Hospitalet Enaltida pel Govern de CIU, remodelada pel tripartit i denunciada pels veïns, la futura Ciutat de la Justícia provoca odis i passions i molts interessos obscurs.

ALBERT OLLÉS

Setembre de 2003. Als antics quarters de Lepanto, ara en runes, tornen a tocar diana. Lʼocasió sʼho val. És lʼacte de col·locació de la primera pedra de la nova Ciutat de la Justícia, una de les iniciatives urbanístiques més ambicioses dels darrers temps. Qui es mogui, no surt a la foto. Un any després el solar roman buit, mentre la Generalitat enllesteix un nou projecte i polítics, membres del món judicial i veïns no es posen dʼacord per consensuar un pla de proporcions tan grans com les divergències

Lʼanterior projecte de CIU volia concentrar tots els edificis judicials en un únic espai físic de 280.000 metres quadrats on hi treballarien 15.000 funcionaris que provoca. Una autèntica Torre de Babel a la frontera entre Barcelona i Hospitalet.

La Ciutat de la Justícia fou batejada per lʼanterior Govern de CiU com “la solució definitiva per acabar amb la dispersió històrica dʼedificis judicials i dignificar socialment la justícia catalana”, en paraules de la llavors consellera, Núria de Gispert. La idea era concentrar en un únic espai físic de 280.000 metres quadrats, format per 11 edificis de gran alçada (fins a 65 metres), tots els òrgans judicials de Barcelona i Hospitalet (més de 200 jutjats), juntament amb la Fiscalia, lʼAudiència Provincial, el Tribunal Superior de Justícia Catalunya, lʼInstitut de Medicina Legal i els serveis auxiliars. Un cop enllestida hi treballarien 3.500 funcionaris i rebria una afluència diària de 15.000 persones Suport dels dos consistoris El projecte, que porta per nom “Justa Mesura”, va ser dissenyat per lʼarquitecte anglès David Chipperfield i els seus socis espanyols b-720 Arquitectura, sota una inversió de 266 milions dʼeuros (45.000 milions de pessetes).

Des de la Generalitat seʼl qualificava de “modern, segur, punter urbanísticament, analitzat des del punt de vista de la mobilitat i lʼaccessibilitat, consensuat amb el món jurídic i judicial, i viable econòmicament”.

Els dos ajuntaments implicats se sumaven a la unanimitat i aprovaven el projecte. A LʼHospitalet, ciutat que acull un 85 % dels terrenys, el seu alcalde, Celestino Corbacho, es convertia, fins i tot, en un dels defensors més ferms: “Permetrà recuperar una zona fronterera eternament poc aprofitada i donar un impuls al barri de Santa Eulàlia, que es troba en procés de renovació. És, a més, la peça que mancava per completar la reurbanització de la Gran Via, dʼautopista a carrer”, afirmava.

Primeres objeccions Però no tot eren flors i violes. Dins el mateix ajuntament riberenc, la regidora dʼERC, Anna Simó obria la caixa dels trons en dir que el pla era “insostenible” i que comportaria el col·lapse viari dʼuna zona tradicionalment molt carregada de trànsit per la seva condició de porta dʼentrada i sortida. A Barcelona tancaven files davant lʼentusiasme de bona part dels seus companys hospitalencs, però lʼalcalde, Joan Clos, tampoc no ho veia massa clar: “Aquest pla segueix la teoria segregacionista dʼexpulsar de la ciutat allò que resulta difícil dʼencaixar-hi dins, com es va fer amb les universitats. També es descarta un model més social que barregi usos residencials, comercials i empresarials. Quan tothom plegui a les cinc de la tarda es crearà un desert”, alertava.

I els veïns? El dia de la collocació de la primera pedra els habitants de Santa Eulàlia denunciaven que la gran alçada dels edificis, seguint el model de Manhattan a Nova York, trencaria lʼestètica del barri i avisaven dels problemes dʼinseguretat dʼuna zona només habitada per funcionaris, erma de caliu humà a les tardes i les nits.

Ningú no els va fer cas i les primeres excavadores van entrar unes setmanes després al recinte. Va ser, però, un miratge. Els vents van deixar de bufar a favor

JOAN MOREJÓN

Un enorme solar indica la zona on sʼha dʼubicar aquest complex. Les obres estan paralitzades. de CiU i els resultats de les eleccions de novembre van donar un tomb a la situació.

Recurs contra el projecte El 4 de desembre de 2003, amb el tripartit estrenant-se, els 740 veïns de Santa Eulàlia més afectats (alguns quedaran tapats rera

Per als veïns el pla és insostenible i faraònic, i només respon a interessos immobiliaris els gratacels, ja que els tenen només a 20 metres de distància) van presentar un recurs contenciósadministratiu contra el projecte en considerar que excedia en 40.000 metres quadrats el màxim dʼedificabilitat permès pel Pla General Metropolità (PGM). “La Ciutat ha dʼintegrar-se a lʼentorn i no donar cabuda només a interessos immobiliaris. No seʼns pot fer un

Manhattan sense Central Park”, ironitzava lʼadvocat dels denunciants, Eduard Moreno.

Uns dies després, Anna Simó es convertia en consellera de Benestar i Família i Josep Maria Vallès es feia càrrec de la cartera de Justícia. Al febrer del 2004 esclatava la polèmica. La Generalitat anuncia que revisarà el finançament i el model de la Ciutat de la Justícia i titlla el projecte de “faraònic”, “megalòman” i de “massacre urbanística”. Surten tot seguit a la llum pública dades que parlen dʼirregularitats a lʼadjudicació de la gestió del complex, per un període de 35 anys, a les mateixes companyies encarregades de la seva construcció, agrupades sota una Unión Temporal de Empresas (UTE). Durant aquest temps la Generalitat ha de pagar un lloguer per lʼús i el manteniment de les instal·lacions que suposa una despesa de 487 milions dʼeuros (81.000 milions de pessetes), el doble del pressupost de construcció. La UTE es queda, a més, amb la gestió permanent de 3 dels 11 edificis (22.000 metres quadrats) per instal·lar-hi despatxos dʼadvo-

cats, oficines i locals comercials i de restauració. També li correspon lʼexplotació de les 1.400 places de lʼaparcament. ʻPelotazoʼ o sistema de finançament innovador?

Des de llavors, i fins ara, cadascuna de les filtracions aparegudes sobre el projecte que prepara la Conselleria ha estat marcada per la controvèrsia, a causa de

Els veïns més afectats quedaran ʻtapatsʼ rera els gratacels, a 20 metres de distància lʼoposició de bona part del poder judicial i, com no, de CiU. Els veïns sʼhan fet forts mitjançant la Plataforma Ciutat de la Justícia i la Plataforma contra lʼEspeculació del Sòl i consideren insuficients les reformes; mentrestant, arquitectes i advocats diuen la seva als diaris, augmentant encara més el debat. Resta lluny -amb la vèniael veredicte final.

Habitatges socials sense zones verdes

La Generalitat ha de presentar aquest mes el nou projecte, però ja ha transcendit a la premsa un esborrany amb una reducció del 36 % de les edificacions previstes. Amb aquesta mesura es vol corregir lʼelevat coeficient dʼedificabilitat (relació entre la mida del solar i la superfície total construïda) de lʼanterior pla.

Per compensar-ho, el Govern mantindrà sis edificis judicials a altres indrets de la ciu-

tat, trencant la filosofia original dʼagrupar-los en un únic espai. Els defensors dʼaquesta nova opció afirmen que uns serveis en xarxa, repartits pels districtes, són més propers als ciutadans, tot i que no siguin tan còmodes per als professionals.

El pressupost de construcció es retalla en 40 milions dʼeuros (6.600 milions de pessetes) i es manté lʼespai per a oficines i locals comercials, però compartit amb habitatges

de protecció oficial i de lloguer (uns 400 pisos).

Els veïns es queixen que no els han informat i critiquen lʼesborrany: “Volem habitatges i equipaments, però no aquí. Sʼha de reduir més lʼíndex dʼedificabilitat i crear zones verdes i obertes dins el recinte, i entre aquest i el barri per evitar els problemes de col·lapse viari i insostenibilitat”, afirma Margarita Jimeno, portaveu dels afectats.

10

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

Anna Alabart i Jordi Gavaldà Sociòlegs

E

setembre-octubre de 2004

L’elecció dels alcaldes: directa o indirecta?

l mètode emprat per escollir l’alcalde d’una corporació municipal a través d’unes eleccions locals és un focus de debat recurrent. Durant els quatre anys que dura la legislatura el debat roman latent, però sovint esdevé manifest un cop el poble ja ha parlat. Algunes veus advoquen perquè els alcaldes puguin ser escollits directament, és a dir, que l’elector pugui dipositar un vot per a una persona concreta -tal i com es fa en els sistemes presidencialistes- en comptes de fer-ho per a una llista tancada i bloquejada d’una formació política determinada. D’altres defensen el sistema actual, que reprodueix el model parlamentari utilitzat a les eleccions autonòmiques i legislatives, segons el qual l’alcalde és el cap de llista que obté més vots en la sessió constitutiva del consistori.

Els partidaris de l’elecció directa de l’alcalde defensen que aquest mètode connecta amb la cultura política d’inspiració

El que sembla un apropament a la democràcia directa pot esdevenir un perill perquè manca la possibilitat de revocació rousseauniana i de democràcia directa consistent a considerar que si l’alcalde és la figura de l’administració més propera al ciutadà, cal que sigui una persona carismàtica i gaudeixi de la confiança popular.

Interpreten que escollint-lo directament, amb independència de les sigles polítiques i sense que hi intervinguin altres estaments, la persona que accedeix a l’alcaldia té una legitimitat superior i és més representatiu dels electors. Sens dubte un plus de valor afegit.

Per contra, els defensors de l’elecció indirecta de l’alcalde remarquen els avantatges de les decisions col·legiades -ple municipal- i alerten del perill que impliquen els governs presidencialistes. quan els alcaldes pertanyen a formacions polítiques que no compten amb el suport majoritari del ple municipal. Si l’alcalde i el partit majoritari del consistori són de colors polítics diferents, el poder dels regidors queda molt minvat mentre que el de l’alcalde s’escapa de control.

Mesures garants de la democràcia com la moció de censura no s’apliquen. Qui corregeix un alcalde que s’extralimita en les seves actuacions o que les dirigeix contra la voluntat popular majoritària?

El que sembla un apropament a la democràcia directa pot esdevenir un perill potencial perquè manca la possibilitat de revocació. D’altra banda, l’elecció directa dels alcaldes nega la possibilitat de pactes entre les forces polítiques i, per tant, condemna els partits petits a l’ostracisme.

Un cop exposats molt breument els pros i els contres d’ambdós models és important conèixer com es procedeix a l’elecció de l’alcalde segons la llei vigent.

Jaume Magre, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, indica a L’Alcalde a Catalunya que l’article 196 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General estableix una sèrie de criteris a

l’hora d’elegir aquesta figura. En primer lloc, l’elecció no es pot fer extensiva a una persona que no pertanyi a la corporació municipal, sinó que només poden ser candidats els regidors que encapçalen les llistes. En segon lloc, si algun d’ells obté la majoria absoluta de vots dels regidors, és proclamat alcalde. I en tercer lloc, si cap d’ells no la obté, l’alcalde és el regidor que obre la llista que hagi obtingut el major nombre de vots populars.

En cas d’empat, es resol per sorteig. Els candidats disposen de vint dies a comptar des de les eleccions per consensuar un candidat d’entre els caps de llista del conjunt de forces polítiques representades al consistori.

La llei contempla dues excepcions respecte a la norma general. La primera és la dels municipis que tenen entre cent i doscents cinquanta habitants, en els quals tots els regidors poden optar a ser candidats a alcalde, siguin caps de llista o no.

La segona la constitueixen els municipis que funcionen en règim de consell obert.

En aquests casos, els votants elegeixen l’alcalde directament per sistema majoritari. El govern i l’administració corresponen a l’alcalde i a una assemblea de veïns formada per la totalitat dels electors.

La llei actual intenta, de fet, conjugar els dos models fent que l’alcalde tingui el màxim d’atributs possibles però que, alhora, estigui controlat per la resta dels membres del consistori. Com afirma Magre, no es pot parlar d’un presidencialisme d’origen però sí de l’establiment d’una figura amb molta capacitat de decisió.

Tot és susceptible de ser millorat, però l’actual solució sembla capaç d’esquivar els perills que els dos models, en forma pura, podrien comportar: l’excés de personalisme sense possibilitat de control, d’una bada; l’exagerat protagonisme dels partits, de l’altra.

Kiosk

Rauxa

Fòrum, Pakistán, Gràcia

Cirilo Poblador

Eugeni Madueño

La Veu del Carrer

La Vanguardia, 15 dʼagost de 2004

Cuesta entender que el colectivo de inmigrados más numeroso, cohesionado y económicamente activo de Barcelona, el pakistaní, organice su gran fiesta anual y lo haga... lejos del Fòrum de les Cultures. Como si en esta ciudad ahora medio vacía sobraran acontecimientos culturales masivos o como si el éxito del Fòrum fuera tan apabullante

La época de las élites dirigentes que diseñan para el pueblo pero sin contar con el pueblo ha pinchado que ya no cupiera nadie más dentro. ¿Acaso no es esta expresión pakistaní del deseo de integrarse la mejor aportación que la ciudad puede hacer al evento? ¿No es esta fiesta la expresión de la vitalidad propia de Barcelona, de su diversidad social realmente existente?

Resulta desalentador haber de aceptar día sí y día también que no se cubren las expectativas de

asistencia al Fòrum, mientras que sus verdaderos protagonistas, aquellos cuya existencia lo justifica, celebran su fiesta en la calle y lejos del recinto. ¿Hasta tal punto llega el distanciamiento de las institucions con los colectivos sociales?

Decía que cuesta entenderlo, pero en realidad es tan evidente que resulta transparente. El evento se ha hecho para nosotros -para la ciudad-, pero sin nosotros. Sin la sociedad civil organizada. Se denunció en su día, y llevamos meses corroborándolo. No se puede organizar “desde arriba” una reunión multicultural en la que según dijeron íbamos a degustar platos de todo el mundo, y confiárselo a una empresa de cátering antes que a los organizadores locales de la añorada Festa de la Diversitat. La época de las élites dirigentes que diseñan para el pueblo pero sin contar con el pueblo ha pinchado. La vitalidad social existe, y lo democrático es apoyarla y estimularla, no controlarla, o lo que es peor, ignorarla.

La participación popular y la vitalidad social de Gràcia, demuestra que otro Fòrum habría sido posible.

Ex-president de la Asociación de Cabezas de Familia de Vallbona l’any 1958. Uns temps de dictadura en què l’associacionisme estava copat per falangistes. Però a Vallbona i Torre Baró, com a algun altre barri, va significar l’inici de la lluita veïnal. Dos “garbanzos negros”, com explicava Cirilo referint-se a ell mateix i a Manuel Vital de Torre Baró.

Havia nascut a Robladillo de Trujillo, Cáceres, el 1919. Va arribar a Vallbona, va comprar amb molts sacrificis una parcella i va començar a aixecar la seva casa. Malgrat l’assetjament del sergent de la guàrdia urbana, el Grabao, va aconseguir el seu objectiu. Així va començar una llarga i important lluita.

Amb Vital i Ignasi Català va fundar l’AVV de Nou Barris i ja

no va descansar fins poc abans de morir, just quan arribava l’estiu.

En el seu enterrament van estar presents els seus vells companys de l’AVV i els joves que ara formen la junta de l’entitat. De ben segur que somreia i els hi deia: “Continueu endavant, companys”.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2004

11

Els plans comunitaris Partint d’un suggeriment que ens van fer alguns barris, publiquem un ampli dossier sobre els plans comunitaris des de diversos punts de vista. Un seguit d’articles plantegen com s’entén des del treball comunitari la transformació social, els interessos col·lectius, la remodelació dels barris, el treball en

xarxa, l’exclusió social i la sostenibilitat amb articles de Mª Inés Amoroso, Jordi Borja, Eva Fernández, Marco Marchioni, Pep Martí, Andrés Naya, Albert Recio, Òscar Rebollo i Joan Subirats. Prudenci Sánchez fa memòria i explica l’experiència veïnal dels plans populars dels anys 80 a la nostra ciutat.

Acabem el dossier amb l’aportació de les associacions de veïns i veïnes que ens expliquen en breus textos els motius pels quals han optat per portar a terme l’experiència del treball comunitari. Els dibuixos que acompanyen els articles i la portada són creació de la il·lustradora Montse Cabo.

DOSSIER Una experiència de compromís i participació Pep Martí Sociòleg

’un temps ençà s’estan portant a terme en diferents barris de la ciutat processos participatius que han d’incidir en la millora de les condicions de vida d’aquests barris: es tracta dels anomenats plans comunitaris.

Podríem entendre un pla comunitari com un procés destinat a que les administracions, les entitats i la ciutadania compromesa puguin definir quines actuacions i amb quines prioritats s’han de portar a terme en el seu espai de residència i convivència, que és el barri.

Això que pot semblar tan simple comporta, però, el compliment d’un seguit de condicions.

En primer lloc, si considerem que la participació ciutadana consisteix en

els seus diferents aspectes. Seria un gran error considerar que aquesta visió global les confereix la funció d’interlocutors únics, però això no pot passar perquè, en definitiva, les associacions de veïns sempre han reclamat la participació de la ciutadania i això suposa un increment de la seva base opinativa.

D’altra banda, i pel que fa a la interlocució social, l’elaboració de plans comunitaris ha de suposar un enfortiment de la pròpia associació i en certa manera un retorn als orígens, quan les diferents vocalies recollien la percepció i opinió de les diferents sensibilitats del barri.

Per últim, i això fa temps que s’ha assumit, conviure en un mateix espai territorial no vol pas dir haver de tenir

D

Les associacions de veïns, amb el seu abast global, haurien de ser les més interessades en el procés comunitari

La superació de la visió sectorial és fonamental per poder participar en l’elaboració del pla comunitari l’exercici de compromís amb la ciutadania, el seu moment àlgid és el procés de debat de confrontació de les diferents propostes que afecten el futur d’un barri per tal de configurar un projecte comú. I això vol dir que aquestes propostes han de complir dues condicions bàsiques: haver estat elaborades mitjançant el consens dels promotors de les mateixes i ser prou obertes per poder-hi incloure els elements de millora col·lectiva que les aportacions de la resta de participants puguin aconsellar.

Superar allò sectorial L’administració pública, per la seva pròpia raó de ser, ha de tenir una visió global del territori i de la societat. Les associacions, en canvi, llevat de les de veïns, s’han consolidat i estructurat a partir de la sectorialització temàtica, perquè es varen crear en el seu moment per afrontar problemàtiques concretes.

La superació de la visió sectorial esdevé fonamental per poder participar en el

projecte comú del Pla Comunitari.

Un tercer element a tenir en compte consisteix en que per poder fer propostes cal tenir opinió i, sense que això signifiqui cap menyspreu envers ningú, l’opinió només es pot crear a partir de la reflexió, individual o col·lectiva, en base a la disponibilitat d’informació.

En aquest sentit, tota aquella informació objectiva sobre la situació del barri ha d’estar a l’abast de tots els participants i la resta d’informació s’ha d’elaborar a partir de la recopilació de les diferents percepcions i mitjançant un debat ampli i sincer. Altrament, l’elaboració del diagnòstic, que esdevé imprescindible, restaria coixa d’entrada.

Les AAVV en el procés Al meu entendre, les associacions de veïns haurien de ser les més interessades en el desenvolupament de plans comunitaris al

barri. En primer lloc, no es tracta d’organitzacions sectorials i, per tant, tenen una visió més global de la realitat del barri en

una mateixa visió de futur. Aquesta visió de futur es concreta a partir del debat amb tots els sectors actius del barri i mitjançant la promoció del coneixement mutu.

Un esbós metodològic Un pla comunitari no es porta a terme amb un procés metodològic tancat, sinó que a partir d’uns elements bàsics s’estableix una dinàmica participativa que indica el procés a seguir. És important doncs, no ja que es participi des de l’inici, sinó que la mateixa demanda sorgeixi del barri.

Només a títol orientatiu, indiquem algunes fases d’elaboració d’un pla comunitari per tal de fer-lo més comprensible: ● Definició del projecte i pre-diagnòstic ● Treball de camp ● Anàlisi de la informació i primer diagnòstic ● Debat social dels resultats ● Incorporació de nova informació al procés ● Difusió i programació I, durant tot el procés, mobilització social i avaluació.

12

DOSSIER

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

Una eina de transformació social Joan Subirats Catedràtic de Ciències Polítiques de la UAB

n els darrers temps constatem una notable recuperació en l’ús de conceptes com comunitat, treball comunitari, procés comunitari o planificació comunitària. Una primera qüestió a plantejar-se seria doncs què és el que fa que avui es parli més de comunitat i del que l’envolta que fa uns anys. De segur que hi intervenen molts factors. Un dels més significatius és que ha augmentat la sensació que molts dels problemes collectius que tenim plantejats difícilment es poden resoldre sense la implicació directa de les persones, dels grups, de les entitats o de les “comunitats” a les quals s’adrecen i que hi estan implicades. Ha anat constatant-se que cada cop és més difícil canviar de veritat les coses fent-ho simplement des de dalt. I ho és per molt que tinguis els instruments normatius, les capacitats tècniques i els recursos econòmics necessaris per fer-ho. Per transformar les coses, per canviar-les, necessites la gent, els subjectes, les persones que es veuen implicades directament. Tot plegat respon a la idea que si volem resoldre problemes comuns ho hem de fer sobre la base de les voluntats individuals i col·lectives, de les voluntats comunitàries.

Hi ha probablement un altre element igualment important en aquesta recuperació del concepte de comunitat. Les teories de l’acció col·lectiva han acostumat a dir que els interessos dels individus ho són tot a l’hora d’explicar per què la gent fa unes coses i no unes altres. Però constatem que en aquest període de creixent

E

El treball comunitari permet donar repostes col·lectives a problemes col·lectius i també a problemes individuals globalització els elements d’identitat, aquells elements que fan que una persona se senti d’un lloc i no d’un altre, no han perdut significació, sinó que més aviat n’han guanyat. La identitat és cada cop més un element central per explicar la teva implicació amb l’entorn més proper (factor territorial) o més llunyà (la comunitat virtual dels que pensen com tu; els que són com tu i viuen lluny d’on tu ets ara). El fet de sentir que formes part d’una comunitat, que estàs implicat amb els problemes d’aquesta comunitat et farà sentir-te implicat en els seus neguits collectius, en la seva voluntat de transformació i de millora. En el fons, la política no deixa de ser, en el ple sentit de la paraula, una combinació d’identitat i interessos.

L’element d’identitat és central i junt amb els interessos configura els processos de canvi i transformació, els canvis polítics que estan darrera les nostres preocupacions.

L’altre element que també explica la recuperació del concepte de la comunitat és la sensació que aquesta trenca amb la dinàmica mercantilitzadora que tracta de reduir els lligams de la gent amb el seu entorn a les dinàmiques consumistes, on l’exemple clàssic són les targetes de

fidelització que fan servir alguns supermercats i les grans superfícies comercials.

No és estrany sentir dir que un dels grans problemes europeus és que la gent es mou poc al ritme que el mercat assenyala. Les empreses no tenen vincles, canvien de lloc buscant sempre el marc industrial i de relacions laborals que més els convé i, en canvi a Europa la gent manté massa vincles amb el seu territori, amb el seu entorn, amb els seus amics i la seva família.

Se’ns diu que als EUA passa el contrari.

No hi ha tants lligams creats. Cada any molta més gent canvia de feina i de lloc de residència (i per tant de comunitat).

I això, ens diuen, és un problema. Però aquí, en canvi, parlem de tots els avantatges que tenen els vincles, els lligams, aquests elements tant significatius per omplir el concepte identitat i el concepte de comunitat, i relacionar-ho amb la capacitat per resoldre problemes col·lectius.

Per tant hi ha elements que no són tècnics sinó de caràcter ideològic, que poden fer aparèixer com contradictoris els elements d’autonomia individual i de defensa de la comunitat quan no tenen per què ser-ho.

Respostes col·lectives Els elements de treball comunitari impliquen una opció: creure que hi ha respostes col·lectives a problemes col·lectius i també a problemes individuals. Dins d’una lògica individualista clàssica, una persona sotmesa a situacions de desigualtat, d’exclusió social, és quasi sempre una persona que ha tingut problemes derivats del (mal) ús que ha fet de la seva llibertat, i no cal doncs plantejar-se respostes collectives. Aquestes visions dels problemes socials són les que acaben despolititzant la desigualtat, convertint-la en un problema de guanyadors i de perdedors, de bones i males opcions individuals. Has guanyat o has perdut. Aquest element individualitzador de la desigualtat i de l’exclusió és profundament anticomunitari. Si ens fixem, cada cop parlem més d’exclusió i menys de pobresa. De fet, amb

aquest terme volem expressar la manca de lligams, de vincles socials que comporta el fet d’estar exclòs, entenent a més a més que és molt difícil sortir de l’exclusió sense un compromís comunitari de les persones que hi ha a l’entorn.

Per altra banda, la idea de comunitat té molt a veure amb la proximitat territo-

El diagnòstic és l’eina central per entendre que existeixen problemes que afecten tota la comunitat rial. Té a veure amb elements d’identitat.

Però té a veure també amb l’escala (proximitat, sentir-se part d’una comunitat), amb l’espai (alguna cosa amb la qual jo pugui identificar-me, quelcom entès com natural), en definitiva, amb la capacitat de la comunitat de resoldre els problemes propis. Però si aquests elements no van acompanyats per la capacitat de la comunitat o el poder de la comunitat per resoldre els seus problemes, aleshores simplement acabem generant frustracions. Per tant, el quart element a considerar seria el poder, els recursos, la capacitat de la comunitat de fer coses, de canviar la seva situació.

Nous conflictes socials Els nous processos de desigualtat, d’exclusió, són difícils d’abordar des de les polítiques de benestar tradicionals, ja que aquestes estan pensades des d’altres situacions i, a hores d’ara, presenten molts dèficits. Hem anat construint un sistema en què els poders públics intervenen, responen a les nostres demandes basant-se en el consens creat sobre la importància de compensar els problemes que genera l’economia de mercat amb polítiques redistributives. Aquest

consens està actualment en qüestió. Per moltes raons. Hi ha gent que des de posicions conservadores considera que no caldria seguir amb aquesta dinàmica de distribució. Que, de fet, amb aquestes polítiques socials només es genera dependència i no s’ajuda a crear riquesa.

Però hem de reconèixer que el sistema de resposta que havíem creat per fer front a les desigualtats, les polítiques del benestar, tenen dificultats per fer front als nous problemes que els grans canvis que hem patit darrerament han acabat provocant. Les noves situacions d’exclusió acostumen a generar-se per una concatenació de causes. Per exemple, molt sovint no hi ha fracàs escolar sense problemes de família desestructurada, de barri degradat, d’atur i degradació en les condicions de vida. Però, en canvi, els mecanismes de resposta no són globals, són sectorials, especialitzats. Hi ha qui s’ocupa d’educació, d’habitatge, o d’ocupació, però ningú no es cuida del conjunt.

Es fa difícil avançar amb institucions sectorialitzades. El problema que tenim al davant implicaria una resposta que hauria de ser transversal, integral, no feta de trossets. Hauríem d’acceptar que els diferents problemes que avui tenim plantejats i que hem resumit amb el concepte d’exclusió social seran mot difícils d’encarar si no és des de l’àmbit comunitari i social. Perquè no estem parlant només de pobresa i de repartir recursos sinó que estem parlant d’estar fora o dins de l’estructura social. D’acompanyar processos que normalment tenen una lògica individual però que han de trobar sortida no només individual.

Cal implicar la comunitat i adaptarnos a l’estructura del problema i no a l’inrevés. Es parla dels problemes i d’altra banda es parla sobre el format del problema (des de les administracions es generen categories, fent abstracció de les persones). Parlem de lògiques de resposta complexes perquè intentem arribar a persones i en canvi treballem sobre categories. Això, sense tenir al costat els actors socials que assumeixin protagonisme i que facin mediació en els processos més propers, més comunitaris, es fa molt difícil.

La participació en el diagnòstic Cal prendre consciència que existeixen problemes que afecten tota la comunitat, i en aquest sentit el diagnòstic és central.

I cal tenir la capacitat de construir el diagnòstic en comú, anar passant de la idea que la gent té un problema a un tenim un problema. Idea simple, però central.

I fugir de la concepció del que a vegades fa l’Administració: definir el problema i després reunir la comunitat per comunicar-li-ho. Sense aquest pas de diagnòstic compartit previ es fa difícil el bon funcionament dels altres processos. No es tracta tant de vendre la moto, com de construir-la conjuntament. És important perquè moltes vegades la gent és capaç d’acceptar decisions encara que vagin en contra dels seus interessos si el procés pel qual s’arriba a aquella decisió es veu legítim. Cal també partir del problema. Si es parteix del propi problema generant l’activació comunitària es crea un procés transversal

13

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004 i d’integralitat. I això dóna força, genera l’activació que cal per encarar el tema. És evident que quan aquest problema està clar (ben diagnosticat) i la gent està

La gent és capaç d’acceptar decisions contràries als seus interessos si el procés el sent com a legítim activa i mobilitzada, la transversalitat i la integralitat es donen, i ja no es parla tant de coordinació perquè, de fet, es comparteixen objectius.

Hauríem d’entendre que capacitar la comunitat, des d’un punt de vista tècnic,

representa avantatges de cara a l’Administració. Davant ja no tens només un grup de veïns que es queixa sinó un grup de veïns que intenta introduir respostes. I això és aparentment més complicat per l’Administració, però si creiem realment que el procés comunitari ens pot ajudar a resoldre els problemes que tenim, aquesta és la via.

L’acció comunitària és eficaç Participació i eficàcia no van per camins diferents. Cal implicar la gent en el procés i cal fer-ho no per ser bona persona sinó per egoisme comunitari, per aconseguir millorar. Quan es parla de xarxa es vol dir que cada cop més estem en una situació d’interdependència. L’Administració també depèn dels altres, i això no és puntual sinó que és un fet estructural. Si necessites dels altres i aquesta situació tendirà a ser

permanent, aleshores no s’ha de tenir una visió de guanyador o perdedor en cada cas. És cert que l’Administració té recursos que la comunitat no té, però la

Cal implicar les persones amb l’argument de l’egoïsme comunitari, per aconseguir millorar comunitat té uns recursos que l’Administració no té. S’ha de tenir una visió de xarxa. Les característiques de la xarxa són: interdependència i continuïtat i no jerarquia. Per tal que el treball de la xarxa sigui fructífer cal generar confi-

ança, cal buscar relacions conjuntes.

Ens hem de treure de sobre aquell ideal de la Il·lustració segons el qual hi ha alguns que saben allò que convé a la gent. Des d’aquest punt de vista cal treballar en el procés i des del procés. No vull amagar les dificultats de tot plegat.

La comunitat té també elements potencialment negatius: el tancament en ella mateixa, la dificultat en l’acceptació de la diversitat, dels que són diferents a nosaltres, quan a més a més tots som membres de més d’una comunitat. El debat social ja no està situat només en la dialèctica clàssica de llibertat/igualtat. El debat avui se situa més aviat en la cruïlla d’autonomia/igualtat/diversitat, i el gran tema és com encaixem en aquest triangle el procés comunitari i les seves evidents fortaleses en els processos de transformació social.

Remodelación de barrios con procesos comunitarios Óscar Rebollo Expert en processos comunitaris

os programas especiales de remodelación de barrios se caracterizan en esencia por dos elementos: el hecho de ser especiales, y el actuar sobre barrrios que concentran problemas diversos.

Destacamos el primer elemento -el hecho de ser especiales- porque nos interesa fijar la atención en que los barrios que reciben estos programas, además de contar ordinariamente con toda una serie de recursos como los que pueda tener cualquier otro barrio (escuela, centro de salud, equipamientos deportivos, programas de servicios sociales, etc.) reciben también, en cantidades y tipos diversos, recursos extraordinarios. Así, aparece una primera cuestión que los planes de remodelación deben resolver: cómo deben relacionarse y vincularse los recursos y servicios extraordinarios (los que llegan con el nuevo plan) con los ordinarios o ya existentes para tirar adelante la transformación del barrio. Este es en mi opinión un aspecto

cialidad para hacerlo-. Pero esto, en lo concreto ¿qué significa? Y, sobretodo, ¿cómo se hace? Bueno, seguramente todo esto va de que los políticos locales, los profesionales de los servicios y sus gestores, la gente que está en asociaciones y la que no lo está, se relacionen entre sí y sean capaces de escucharse, entenderse y cooperar. Aunque lo correcto sería decir que lo que estos agentes deben hacer es cambiar para poder cooperar: cambiar sus actitudes, sus formas de hacer y sus formas de relacionarse con los demás.

Tanto es así que en esto todo el mundo parece estar de acuerdo: en que ¡son Los Otros los que tendrían que cambiar para que las cosas funcionen!

Finalmente, querría señalar que el hecho de que el proceso sea comunitario y, por lo tanto, abierto y participativo, no significa que todo el mundo tenga que participar en todo y esté, además, legitimado, capacitado y disponible para

L

Los proyectos de intervención integral deben fundamentarse en recursos ordinarios y no en los especiales básico, pues los proyectos de intervención integral en barrios solo pueden dar resultados y ser sostenibles a largo plazo si se fundamentan en los recursos ordinarios: aquellos que quedarán funcionando en el barrio cuando la intervención especial, por fuerza acotada en el tiempo, termine.

Además, la concentración de problemáticas plantea un doble reto. Por un lado el de entender que la intervención no puede basarse en un único elemento o dimensión -normalmente el urbanismo y la vivienda- por importante que éste sea, sino en la capacidad de articular proyectos que aborden al menos cuatro tipos de cuestiones: Garantizar el acceso a recursos a través del empleo; garantizar la eficacia de los servicios públicos ordinarios (escuelas sin absentismo, centros de salud

que incidan en las diversas problemáticas físicas y mentales, etc.); la construcción de un espacio público digno, seguro y con la suficiente calidad como para permitir la convivencia en ese espacio; e incorporar estrategias para hacer frente a problemas que quizá no sean los más acucian-

La concentración de problemáticas plantea el reto de articular los proyectos a largo plazo tes ahora, pero que lo pueden ser en un futuro próximo (como la inmigración o la sostenibilidad ambiental, por ejemplo), no trabajar con visiones cortoplacistas o inmediatistas, vaya.

El segundo reto que plantea trabajar con concentración de problemáticas

consiste en encontrar las formas de gestión de esos programas que garanticen suficientemente la coordinación, el intercambio de información y recursos, la articulación y consenso de objetivos y otros aspectos básicos, entre actores que se mueven en planos divesos: los ciudadanos de unos programas con los de otros programas, los servicios de un área con los de otras áreas, los políticos de una administración con sus compañeros y compañeras de otras y de su misma administración; así como políticos con ciudadanos, éstos con técnicos, etc.

Yo ya no sé lo que es un Plan Comunitario, más allá de una receta o una etiqueta. Hemos dicho otras veces que se trata de un proceso transformador de las condiciones de vida de, pongamos por caso, un barrio, protagonizado por la pluralidad de actores políticos, técnicos, económicos, ciudadanos, etc. que residen u operan en el barrio -y también fuera, pero que inciden dentro o tienen poten-

Hay que encontrar formas de gestión que garantizen la coordinación y el consenso de objetivos ello. Hoy en día hay poco movimiento ciudadano en los barrios, subsisten asociaciones vecinales con poca gente, siempre la misma y demasiado veterana ya, que no tiene capacidad real para articular y representar intereses y demandas que son diversas y complejas. Es posible que la desidia de los políticos y la inoperancia de los gestores públicos de al traste con muchas iniciativas, pero yo he visto muy de cerca fracasar procesos por el afán de protagonismo de tres o cuatro líderes vecinales que lo quieren controlar todo y no entienden nada de nada, más allá de ese afán suyo por seguir aferrados a una silla llena de remiendos que seguramente no les de ningún poder, pero sí todo el sentido a sus vidas. Estos también tendrían que cambiar.

14

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

La Veu del

setembre-octubre de 2004

CARRER

DOSSIER

15

Els avantatges de l’organització en xarxa Albert Recio Professor dʼEconomia de la UAB

ls darrers anys, la paraula xarxa, o treball en xarxa, ha esdevingut un lloc comú en qualsevol debat, conferència o article que tingui a veure amb els moviments socials i, de vegades, amb la gestió social. La idea és bona, però hi ha el risc de convertir-la en un concepte buit. De fet, de xarxes n’hi ha de moltes menes, algunes molt descentralitzades i amb objectius insubstancials (com les que es formen en molts xats d’internet), fins a les molt centralitzades i orientades a un objectiu prioritari (com les que creen les grans empreses multinacionals amb els seus proveïdors, comercials, lobbystes, etc.). Treballar en xarxa és, doncs, una forma bastant comú de funcionament alternatiu. El que cal discutir és quina és la utilitat d’aquest model per als moviments socials en general i per al moviment veïnal en particular.

A

des per diversos col·lectius. Altres tenen a veure amb campanyes específiques de més o menys durada, com la de la campanya contra la guerra. I d’altres més formals poden estar orientades a aconseguir alguns objectius generals, com la remodelació d’un barri o la resposta a una problemàtica social extensa, com la resposta a la marginació endèmica o a greus problemes de convivència. Cal actuar amb sensatesa, adequant la forma d’organització en fun-

i preocupacions pròpies, perquè som diferents. I per tant donem més importància a unes coses que a altres, malgrat que els objectius acordats siguin comuns. I que, dins la xarxa, qui més es preocuparà per un aspecte serà aquell grup organitzat al voltant del mateix (per exemple, els grups ecologistes tindran més dedicació als problemes ambientals, i els de l’associació de veïns, sovint al tema dels equipaments). L’elaboració d’un pla comuni-

Tres idees a tenir en compte Una primera qüestió és que es tracta, per raons diverses, d’una fórmula necessària per a l’organització dels barris.

Només un teixit organitzatiu pot generar dinàmiques més enllà del que fa cada grup particular En primer lloc, perquè la vida social als barris s’alimenta de grups de gent que habitualment es concentren en una activitat particular -reivindicativa, lúdica, cultural- a la qual hi dediquen molt de temps i amb la qual sovint s’identifiquen. És impensable que tothom s’organitzi en una sola entitat (com alguna vegada va pensar alguna associació de veïns), i només un teixit organitzatiu pot generar dinàmiques que vagin més enllà del que fa cada grup particular. En segon lloc, perquè sovint cada nucli expressa una sensibilitat particular sobre una determinada qüestió -ecologisme, feminisme, solidaritat...- i la interlocució amb la resta de sensibilitats pot permetre un enriquiment en les formes d’entendre les necessitats i problemes de tothom. L’establiment d’un marc de diàleg i reflexió comuna té a més l’efecte beneficiós d’incrementar les relacions interpersonals als barris.

Una segona qüestió és la necessitat de donar contingut a les xarxes, fer-les operatives. Com ens recordava oportunament Rafa Juncadella, un gran animador de xarxes culturals i de solidaritat, sovint entenem que només es tracta d’unes quantes reunions més. Per això només té sentit formalitzar les xarxes quan es detecti que tenen alguna utilitat. Algunes són puntuals, com per exemple les comissions de festes de molts barris organitza-

ció dels objectius perseguits. Per això pot ser discutible tractar de copiar a tot arreu un model organitzatiu -per exemple, els Plans Comunitaris- que poden funcionar molt bé en alguns barris. El contingut i

No hi ha camins planers: cal alimentar les xarxes amb paciència, tolerància i sentit de l’humor forma de les xarxes pot ser divers i el que cal és no convertir-les en una reunió addicional sinó adequar-les a les necessitats de la situació.

Una tercera qüestió és que les xarxes han de pensar-se respectant l’autonomia de les parts. No es tracta d’una qüestió formal. Treballem en xarxa perquè sabem que cada col·lectiu té una dinàmica

tari o una xarxa no fa a tothom partícip en un mateix grau de cada problema; si més no, millora la seva proximitat al mateix. D’aquí es deriven dos corol·laris senzills: 1) Si treballes en un col·lectiu orientat sobre una problemàtica concreta integrada en una xarxa de barri, has de continuar pensant en perseverar en el teu paper d’animador qualificat. 2) Sovint les xarxes estaran exposades a tensions derivades de les diferents sensibilitats (“uns treballen més i altres poc”, “es desmarquen d’aspectes concrets”, “fan coses contradictòries”...).

No hi ha camins planers, cal treballar per resoldre els conflictes raonablement i alimentar les xarxes amb paciència, tolerància i sentit de l’humor.

Independència i col·laboració Les xarxes han de servir per reforçar la participació democràtica i la capacitat crítica del veïnat. Si els moviments socials volem xarxes en lloc de grans organitzacions centralitzades és perquè

hem après que aquestes ni fomenten la participació ni l’autonomia responsable.

Les xarxes han d’afavorir la participació i contribuir al coneixement. Com que la composició social dels barris és molt diferent, possiblement les possibilitats d’autoformació són variades, però aquest és sempre un objectiu a desenvolupar, perquè les xarxes que depenen de funcionaris i tècnics aliens al barri corren el perill de la burocratització.

Per evitar-ho, cal promoure la formació i generar també relacions amb altres xarxes externes al barri que promoguin mecanismes d’informació i coneixement.

Relació amb l’Administració Cal també plantejar la relació entre les xarxes veïnals i l’administració. En part perquè avui, les administracions també plantegen que el tractament de molts problemes requereix la participació activa del veïnat.

També perquè en molts casos les xarxes de barri requereixen la cooperació i relació amb els treballadors i treballadores dels serveis públics, que sovint poden aportar reflexions i experiències igualment útils. Hi ha dos temes en els quals cal filar prim. En primer lloc, s’ha d’evitar que les xarxes de participació substitueixin la manca de serveis i personal públic. Sens dubte, sense una ciutadania solidària no es poden resoldre molts problemes (neteja, fracàs escolar, acolliment de nous veïns...), però cal clarificar quines són les dotacions que cal exigir. En segon lloc: la cooperació no exclou el conflicte i les xarxes són cadenes feixugues si aquests s’exclouen. Especialment quan tenim la llarga experiència que les administracions consulten més als grans poders econòmics que a la ciutadania quan es tracta de discutir grans projectes.

Aturar-se per analitzar No estic segur d’haver resolt massa coses.

Proposo un exercici de reflexió. Fem un llistat de les xarxes en què participem o

El treball en xarxa ha de servir per reforçar la participació democràtica i la capacitat crítica hem participat. Analitzem què ha anat bé i malament, on ha funcionat i on no, com ho podem millorar. És l’única via que possiblement ens portarà a millorar la nostra actuació, ja que les fórmules màgiques fa segles que es van esborrar i les transformacions socials només s’assoleixen amb un exercici quotidià de reflexió autocrítica.

16

DOSSIER

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

El proceso comunitario a pie de calle Andrés Naya

n los años 70 las asociaciones de vecinos eran casi las únicas entidades representativas de los barrios. Hoy no es así. Se han creado nuevas entidades, y algunas surgieron desde las mismas AVV. El tejido social es amplio y diverso. Para conocer las necesidades y prioridades de cada barrio necesitamos un diagnóstico compartido, dada la complejidad de las situaciones y la diversidad asociativa existente. Hoy en día, una AV no puede elaborar un diagnóstico en solitario. Sin embargo, es imprescindible su presencia porque su planteamiento es territorialmente global.

Participar en este diagnóstico compartido implica para la AVV abrirse, relacionarse en condiciones de igualdad con las otras entidades. El peso político de cada entidad vendrá dado por sus aportaciones. En algunas ocasiones es bueno dejar de pensar que el movimiento vecinal es el ombligo del mundo. Con esto no damos la razón a aquellos que afirman, en la intimidad, que “las AVV, cuanto antes desaparezcan, mejor”. La implicación de todas las entidades es esencial para la creación de un diagnóstico compartido.

Unas AVV que no dan información a sus asociados y al vecindario en general, que no son participadas, que no convocan a los afectados, que incluso llevan años y años sin realizar elecciones, difícilmente pueden participar de un proceso comunitario que viene caracterizado por ser participativo.

No pocas veces las AVV proponen la puesta en marcha de un plan comunitario por la debilidad organizativa y de re-

vecinos y miembros de asociaciones a las reuniones. Lo interpretan como una falta de confianza. ”Vienen a vigilarnos”, solemos oír. Por pura coherencia, hay que evitar que las reuniones sean exclusivas y se debe potenciar la diversidad de interlocutores.

E

Los planes son instrumentos importantes para hacer realidad los intereses vecinales sin perder autonomía ni descartar el conflicto cuando no hay otra opción cambio generacional. Entre los objetivos estratégicos de los planes comunitarios deberá estar el fortalecimiento del tejido social, ampliando su participación, poniendo en marcha nuevas formas de trabajar, democratizándolo a través de elecciones y huyendo de prácticas presidencialistas o burocráticas. Pero nunca será una solución que los profesionales comunitarios contratados dirijan directa o indirectamente la asociación que los ha contratado.

Delegar el poder de decisión Se trata de una postura cómoda que adopta parte del vecindario y que puede tomar múltiples formas. Es la renuncia a ser ciudadano. Sin embargo, de la misma manera que ejercemos voluntariamente la renuncia depositándola en las instituciones, asociaciones, etc. también puede darse la usurpación del poder de decisión. En ocasiones, la delegación y

Un proceso educativo Entendemos que aprender no es sólo conocer más, sino también tener la capacidad de hacernos interrogantes y preguntarnos el por qué y el para qué de las cosas o de las situaciones. Los grupos de trabajo, las charlas, las publicaciones han de ser instrumentos educadores. Conocer y entender. Todo ello nos permitirá tomar posturas, opinar, realizar propuestas que puedan transformar lo que no nos gusta.

Ser crítico, no aceptar las cosas “porque sí” es fundamental si queremos que los vecinos y vecinas sean cada vez más protagonistas y no sólo espectadores de lo que ocurre en el barrio.

la usurpación van paralelas. Nos usurpan la capacidad de decisión secuestrando la información, monopolizando la interlocución, informando de unas propuestas que son, en realidad, hechos consumados. Esta usurpación-delegación se da, con matices y diferentes intensidades en las AVV presidencialistas, en las juntas burocráticas, pero también podemos encontrarla entre los equipos comunitarios. Los planes comunitarios son procesos que cobran sentido si nacen para desaparecer, es decir, han de crear autonomía y no dependencia.

Delegación del poder de decisión y proceso comunitario son radicalmente contradictorios.

incapaces, no representativos, incultos”.

Años de trabajo comunitario no pueden evaluarse con simplicidades y, a veces, subjetivismos. Son varios los actores que conjuntamente desarrollan el plan de trabajo, y de alguna manera todos tienen su parte de responsabilidad. Hay que ser serios, y como dice el sociólogo Tomás R. Vilasante, “siempre ha habido de todo entre los dirigentes vecinales y entre los técnicos. Sólo el paso del tiempo nos va diciendo cual es el estilo, los intereses y la ética de cada uno”.

Capacidad de organización A la hora de señalar los principales actores de estos procesos, se suele priorizar a los ciudadanos como entes individuales y no tanto a las entidades y colectivos, que a veces llegan a silenciarse. Cuando se piden explicaciones la respuesta es: “los asociados también son ciudadanos”. Individualizar a las personas que voluntariamente forman parte de una organización no es sólo un despiste. Asociarse es una opción libre y personal. Al silenciarlo, silenciamos la importancia que tiene la capacidad de organizarse de los hombres y mujeres.

Un objetivo de todo plan comunitario es potenciar y fortalecer el tejido social, pues las asociaciones deberán ser parte importante del liderazgo de los mismos.

Los vecinos y vecinas en el ejercicio de su libertad pueden renunciar a su capacidad de organización, pero no pueden permitir que se la usurpen.

Oficinas de colocación Los planes comunitarios pueden y deben plantearse, entre otros objetivos, animar la actividad comercial y económica del barrio en una época de progresiva inseguridad y precariedad laboral. Pero nunca deben ser entendidos como una agencia local de colocación. Hay que plantear los puestos de trabajo necesarios pero cuidando especialmente que haya una relación entre los nuevos puestos de trabajo y las necesidades del proceso comunitario.

Crear puestos de trabajo que aparecen y desaparecen, sin objetivos claros y sin una mínima garantía de estabilidad es negativo.

También es importante desarrollar un proceso de selección abierto y transparente y no caer en prácticas amiguistas o clientelistas, así como informar de los deberes y los derechos, de los salarios, etc. La responsabilidad de las relaciones laborales debe estar en manos ajenas a los trabajadores. A la hora de garantizar el cumplimiento de las obligaciones no es bueno aquello del “yo me lo guiso yo me lo como”.

Técnicos y dirigentes vecinales En diferentes experiencias se han presentado problemas en la relación con los equipos técnicos. En alguna ocasión, a la hora de evaluarlas se suele caer en la tentación de plantear el juego de buenos y malos: “Los técnicos son todos excelentes y muy capaces. Los dirigentes vecinales

Reuniones compartidas Hay que establecer las reuniones en horarios cómodos para los vecinos. Reuniones en las que sólo pueden participar técnicos comunitarios y funcionarios o políticos no ayudan a la participación. Algunos técnicos se sienten molestos cuando se plantea la importancia de que vayan

Conflicto y plan comunitario El conflicto y la presión en sus múltiples formas han jugado un papel importante en la historia de nuestros barrios, en sus transformaciones. Los planes comunitarios se basan en la cultura del consenso y pueden ser experiencias positivas para algunas AVV que basan su trabajo pura y simplemente en la cultura de la confrontación. Hoy, el trabajo comunitario está demostrando que es posible colaborar con administraciones y consensuar actuaciones y planes para el barrio. Pero no olvidemos que cada plan comunitario se concreta aquí y ahora, con unas administraciones que tienen sus programas y prioridades políticas. Unos gobiernos municipales que están permanentemente presionados por intereses que no son los del vecindario. Unos barrios, una ciudad, que tienen importantes desequilibrios y desigualdades.

En cierta ocasión, un concejal dijo: “Es inaudito: estamos juntos entidades y Ayuntamiento en el Plan y me organizáis una manifestación”. Para el político, el plan comunitario era garantía de paz social. Para los barrios son instrumentos importantes para llegar a hacer realidad los intereses vecinales sin perder la autonomía, sin descartar el conflicto o la presión cuando no quede más remedio.

Por encima de todo están los intereses del vecindario.

Evaluación La participación no se ha de dar únicamente en la fase de diagnóstico sino a lo largo de todo el proceso y, de forma muy especial, en la fase de evaluación, que no se trata de un puro trámite. A la hora de realizar los documentos de evaluación se suele caer en el autobombo, brillando casi por su ausencia la autocrítica. Importante es concretar los objetivos, fundamental analizar cómo se han cumplido y qué cosas podemos mejorar. Es posiblemente la parte más ilustrativa y interesante del proceso ya que según como se lleve a cabo puede generar nuevos procesos o bien desmovilizar a las personas que se han implicado.

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2004

17

El optimismo de la voluntad Jordi Borja Urbanista

n 1992, en el foro alternativo a la Conferencia de Río sobre el desarrollo sustentable, mucho más concurrido e interesante, se celebra el Foro de Reforma Urbana, en el que participan un millar de representantes de organizaciones populares de todo el mundo. Se nos pide a José Luis Coraggio (economista y sociólogo latinoamericano muy comprometido con los movimientos sociales más avanzados) y a mí que colaboremos en la redacción final del manifiesto del Foro que ha preparado una comisión. Nos entendemos muy bien y Coraggio me regala un libro que acaba de publicar, Ciudades sin rumbo. Me advierte con un cierto embarazo que hay un capítulo que está dedicado a criticarme, con bastante rudeza por cierto, por mis propuestas sobre la descentralización y la participación en las ciudades, aunque matiza que su crítica va principalmente dirigida al uso que se ha hecho de estos conceptos por parte de ideólogos y políticos más preocupados del déficit fiscal que del social y más proclives al control que al conflicto social.

Los planes comunitarios creo que repre-

E

El interés colectivo hay que construirlo a través de un proceso donde no siempre es posible el acuerdo sentan un avance democrático indudable puesto que contribuyen a que los habitantes, en especial los que menos disfrutan de las posibilidades teóricas de la vida urbana, obtengan un entorno vital de más calidad y un plus de ciudadanía que les equipare con el resto. Y precisamente porque los planes comunitarios son necesarios y positivos conviene alertar sobre sus posibles usos perversos.

En primer lugar un plan comunitario, en la medida que pretende transformar la cualidad urbana de un barrio, conlleva una relación formal con la Administración, la local (o la autonómica) casi siempre. La inevitable complicidad que se crea, la dependencia de la subvención para financiar la asesoría técnica, la conveniencia de generar acuerdos amplios para garantizar la ejecutividad del plan, todo ello contribuye a generar un ambiente consensual pasivo que elimine la necesaria presión conflictual sobre la Administración. No siempre ocurre así, pero quien avisa no es traidor. En mis primeras reuniones con la Favb, cuando ejercía de responsable de descentralización municipal ¡hace ya más de 20 años!, coincidimos en preferir subvenciones no condicionadas a un proyecto

concreto pero sí destinadas genéricamente a la elaboración de propuestas para la ciudad o el barrio, con apoyo técnico o administrativo.

Punto dos: los conflictos de valores y de intereses tambien existen en el barrio. Una de las virtudes de un plan comunitario es reforzar o crear tejido asociativo o capital social y necesariamente el plan debe gestionar las diferencias y las inevitables contradicciones. Sobre la

Es fundamental dar voz a entidades e individuos pero también a los que casi nunca la tienen seguridad, la valoración patrimonial de la propiedad, el diseño y los usos del espacio público, la recepción de poblaciones externas al barrio o al país, la presencia de actividades económicas más o menos molestas, la localización y la gestión de los equipamientos, la cofinanciación de programas que no son de “obligación” municipal, la densificación residencial o

no de la zona, etc. Se oponen tanto valores de identidad, ideologías y prejuicios, como intereses materiales muy concretos pero no siempre explícitos. El plan comunitario no puede suponer a priori que hay un interés colectivo: este interés hay que contruirlo a través de un proceso en el que no todos participan y no siempre es posible el acuerdo.

Punto tres: la participación en el plan comunitario. Es fundamental el tejido asociativo y es lícito solicitar también a los ciudadanos individuales. Pero es justo y necesario dar voz a los que casi nunca tienen voz reconocida: niños y ancianos, colectivos inmigrantes, grupos informales de jóvenes, desocupados, mujeres amas de casa, etc. Y encontrar las formas para ello.

Las escuelas, los mercados, las plazas, intranets barriales, etc. Con frecuencia los recursos humanos más potentes para desarrollar la vida barrial no se encuentran entre adultos que trabajan y también están en las entidades si no en sectores de la población que no se organizan hasta que encuentran algo que les afecta, les interesa y les da una dignidad de protagonistas, de ciudadanos responsables.

Y por último una nota respecto a los técnicos. En la historia del movimiento asociativo hemos aprendido todos que

los técnicos no se fabrican tanto en la universidad como en la acción. Muchos dirigentes vecinales se convirtieron en excelentes conocedores de la gestión urbanística o en expertos gestores de programas sociales o culturales. El saber profesional no sobra, al contrario, es también necesario, siempre que entre en diálogo con el saber vivencial en el curso de la acción. Y, además, hoy necesitamos un saber tranversal, que no sea el del

Todos hemos aprendido que los técnicos no se fabrican tanto en la universidad como en la acción vivencial abogado o del arquitecto solamente, ni del especialista de lo que sea. Debemos construir una cultura ciudadana común que integre saberes distintos ya que debemos afrontar problemáticas complejas, pues así es la vida de todos nosotros. En fin, compañeros, adelante con los planes si son portadores de esperanzas, de ciudad futura.

Anunciaʼt a La Veu del Carrer!

93 412 76 00 - carrer@lafavb.com

18

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

La Veu del

setembre-octubre de 2004

CARRER

DOSSIER

19

Unos recursos técnicos infrautilizados Marco Marchioni Sociòleg i expert en desenvolupament comunitari

n estos últimos veinte años se ha dado un gran avance en lo que se refiere a la presencia de recursos técnicos y profesionales de diferentes ámbitos de las ciencias humanas y sociales en las comunidades locales. Se puede afirmar con absoluta seguridad que jamás en la historia moderna ha habido tantos recursos cualificados para atender a las demandas y necesidades sociales de las poblaciones en su propio territorio de vida o muy cercanos a él.

Este panorama positivo -en potencia muy favorable para un enorme avance social a todos los niveles- se ve complicado y a veces enturbiado por una serie de elementos o factores que de hecho disminuyen o limitan este gran potencial y esta riqueza. Estos

E

Las políticas sociales son sólo asistenciales, renuncian a abordar las causas y adolecen de visión global elementos pueden ser resumidos en los siguientes puntos: ● La deriva puramente asistencial de las políticas sociales; la reducción de las demandas sociales a cuestiones exclusivamente individuales y nunca colectivas; la renuncia a abordar sus causas limitándose a las consecuencias; todo esto ha llevado a la fragmentación de la acción social, a la pérdida de la visión global y a intervenciones cada vez más sectoriales y específicas dentro de un proceso paralelo y creciente de privatización de la gestión de servicios, prestaciones y programas. Necesitamos superar la situación existente y recuperar lo que siempre se definió como trabajo comunitario, es decir, un trabajo dirigido a la participación de la población, al reforzamiento del tejido asociativo y a la promoción de un nuevo tejido abierto y democrático interesado en la “cosa pública” y no sólo en su propio interés particular. ● La dependencia de los recursos de diferentes administraciones o de diferentes sectores o áreas de las administraciones, en ausencia de una planificación global compartida, conduce a intervenciones sectoriales compartimentadas y crean barreras innecesarias. ● El aumento creciente de las demandas sociales determinado por la aparición de nuevas problemáticas sociales y por el avance de las ciencias humanas en general produce muy a menudo el hecho de que la mayoría de los recursos se vean absorbidos por la atención inmediata y fundamentalmente individualizada, con consecuencias importantes tales como: La imposibilidad de hecho de atender las

demandas colectivas; la imposibilidad de hecho de intervenir sobre las causas de las demandas; la ausencia de tiempos, espacios y órganos de coordinación y de intervención compartida; la imposibilidad de realizar intervenciones realmente preventivas; y la enorme dificultad para implicar correctamente a la población en procesos educativos y participativos

Es necesario retomar el terreno comunitario para diagnosticar las situaciones y promover la participación absolutamente necesarios para invertir tendencias negativas y para conseguir resultados más permanentes.

Todo ello nos lleva a afirmar que el enorme potencial de recursos existentes está siendo infrautilizado y que la respuesta a las demandas sociales no alcanza los objetivos que seguramente todo el mundo consideraría necesarios en el nuevo contexto social y económico en el cual

nos movemos: las nuevas necesidades y demandas sociales de una sociedad en rápida transformación, la velocidad de los cambios a todos los niveles, el peligro para mí muy grave de una dicotomización social (véase la crisis del sistema educativo público) que manifestaría la obsolescencia de una de las conquistas más grandes del movimiento obrero y sindical y de las fuerzas progresistas: el Estado Social. Todo esto requiere hoy un cambio.

Desde los diferentes Planes Comunitarios que se han ido desarrollando en toda España, y en particular en Cataluña, planteamos una acción que permita recuperar una perspectiva socialmente avanzada y progresista al conjunto de profesionales y técnicos que, de hecho, trabajan en directo contacto con la población. Pensamos por lo tanto, en base a numerosas y diferentes experiencias, que es necesario y posible retomar el terreno comunitario como uno de los terrenos de trabajo de los servicios (no sólo públicos, ya que la respuesta social está hoy en gran parte privatizada y fragmentada entre diferentes recursos), no por parte de un solo servicio sino a través de una eficaz coordinación comunitaria (a través de lo que llamamos Comité Técnico Asesor). Esta relación co-

ordinada con el territorio y con la comunidad local del conjunto de recursos existentes permite elevar el nivel de conciencia colectiva respecto a las demandas sociales existentes, sus causas y sus efectos, así como la búsqueda de soluciones comunes para la mejora de las condiciones de vida en clave solidaria y de sostenibilidad no sólo ecológica, sino social. Este proceso de toma de conciencia encuentra en el diagnóstico comunitario un elemento fundamental.

Permite también liberar una fuerza de trabajo técnico -al que llamo equipo comunitario- de las tareas asistenciales y dedicado a la promoción y organización de la participación ciudadana y permite la posibilidad de programar intervenciones de medio-largo período con la implicación de todas las áreas y de todas las administraciones con carácter preventivo y con posibilidad de remover las causas de las demandas sociales.

Todo ello requiere, naturalmente, un trabajo a nivel interinstitucional y entre las diferentes áreas de las administraciones para que asuman el territorio (la comunidad) como referente de la intervención social y a su población como referente social, para que ésta supere la “delegación pasiva” (a los técnicos o a los políticos) y asuma su parte de responsabilidad y protagonismo en la respuesta solidaria a las necesidades sociales.

Naturalmente, todo esto requiere por parte de los técnicos de los diferentes recursos muchos cambios y la utilización de una metodología comunitaria que permita una relación con la población mucho más paritaria y democrática, basada en una aportación, absolutamente fundamental hoy, de elementos científicos de análisis y comprensión de la realidad, así como de la búsqueda de las soluciones más adecuadas.

La resistencia a avanzar en esta línea sólo nos hace ver un paisaje de conflictos sociales locales con la hegemonía y prepon-

Se requiere un trabajo a nivel institucional que asuma el territorio como referente de la intervención social derancia de intereses particulares y, sobre todo, la definitiva afirmación de la ideología neoliberal del “sálvese quien pueda” o que la solución sólo es una cuestión individual.

No creo que sea por esta visión por la que tendríamos que apostar los que creemos en una sociedad donde todo el mundo pueda gozar efectivamente de todos los derechos y donde la equidad y la paridad de oportunidades sea algo más que un eslogan.

20

DOSSIER

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

Sostenibilitat i sensibilitat ambiental als barris Mª Inés Amoroso Membre de lʼAssociació Barnamil

Barcelona, a propòsit dels plans comunitaris de Nou Barris, s’ha fet una positiva reflexió sobre la importància de tenir en compte la sostenibilitat ambiental a l’hora de concebre la construcció o modificació d’un barri.

Una bona part de la ciutadania d’aquesta àrea es va incloure en les dinàmiques per prendre decisions sobre les edificacions, ja que era conscient del poder que tenia per millorar el seu entorn i també del greu impacte ambiental que suposa la construcció d’habitatges.

Segons el Worldwatch Institute de Washington, la construcció d’edificis consumeix el 60% de recursos -és a dir materials i energia- extrets de la terra i el 30% de les construccions noves o rehabilitades pateixen la síndrome de l’edifici malalt, provoquen molèsties i malalties, de vegades cròniques, en les persones que les utilitzen o viuen al seu voltant. La síndrome de l’edifici malalt té el seu origen en la radioactivitat dels materials, una ventilació dolenta, la descompensació de les temperatures, les càrregues iòniques per reduir el cabdal. i electromagnètiques, les partícules en ● Facilitar la separació, la reducció suspensió, els gasos i vapors d’origen quí- i reutilització de residus. Es considera mic i els bioaerosols, entre d’altres agents els residus com a recurs aprofitable. causals identificats.

Es tracta de tancar cicles, aprofitar Als plans comunitaris s’ha investigat i cada bocí de matèria perquè tot ve de discutit sobre arquitectura bioclimàtica, la natura. sobre gestió del territori i s’ha combinat ● La mobilitat basada en una coexisamb interessants dinàmiques de parti- tència pacífica. Es tracta de recuperar el cipació ciutadana. Així, s’han posat en carrer per als veïns i veïnes , per al joc, circulació pràctiques que possibiliten una per a la convivència. Prioritzar les faciliconstrucció més sostats per a les i els tenible com: vianants, de l’ús ● L’ús del terride la bicicleta i del tori considerant-lo transport públic.

S’ha de potenciar com a ecosistema.

Aconseguir una Perquè el territori circulació menys la construcció no és només un agressiva del cotxe d’habitatges amb solar disponible, i també un ús més sinó què és part inresponsable. el mínim impacte separable del medi Aquests postuambiental i que natural amb el seu lats indubtablemetabolisme propi. ment són un pas encontribueixin a un ús El territori, com les davant, i des d’aquí eficient de l’energia espècies, no evolucifelicitem i augurem ona sinó que coevoèxits a les diverses luciona. Se l’ha de persones implicaveure com un conjunt complex. des, tècniques i del moviment veïnal, que ● L’ús de materials que possibiliten han obert la seva ment i amb seguretat una construcció bioclimàtica. És a dir, també el seu cor per imaginar i fer possiconstruir habitatges saludables amb el ble barris més saludables i respectuosos mínim d’impacte ambiental i potenciar amb la natura i els éssers humans . Ja la seva estructura per procurar l’ús més que els paràmetres tècnics són, d’alguna eficient de l’energia. Cobren importància manera, coneguts o tenim prou informaels aïllaments, l’orientació respecte al sol, ció sobre ells a la Xarxa, volem aprofitar la ventilació creuada, l’avaluació de cicle aquest espai per recalcar la idea que per a de vida dels materials, etc. la implementació d’aquest plans, a més de ● L’ús responsable de l’energia i de les la saviesa i la responsabilitat, que inclou energies renovables. S’ha inclòs aïllament la participació horitzontal i altres pràci energies renovables, especialment ener- tiques democràtiques en la planificació i gia solar tèrmica que serveixi per escalfar en l’execució, és indispensable assegurar aigua sanitària. el compromís quotidià de cada persona ● L’ús responsable de l’aigua: inclou la implicada. recirculació d’aigües grises, l’aprofitament Tot i això, també hem d’anotar que, en de l’aigua de pluja i la utilització d’estris els plans comunitaris, és vital la partici-

A

obstacles, els Plans Comunitaris dinamitzats per tècniques/cs i veïnes i veïns compromesos –generalment pertanyen a les associacions veïnals- se situen en un lloc privilegiat; tenen un caire proper, són ciutadans/es comuns que poden arribar a seduir la majoria per tal que s’iniciï en pràctiques responsables d’ús d’instal·lacions, estris, aparells i recursos en general.

De fet, pel que coneixem, ja han arribat a sembrar les llavors d’una consciència ambiental que s’anirà desenvolupant i madurant a poc a poc.

Per anar enfortint aquesta consciència cal una feina que s’ha de fer de manera sostinguda i amb molta paciència.

Es tracta de sensibilitzar sobre el respecte cap a la natura i dotar d’un mínim d’informació tècnica.

Per a la sensibilització ajudaria el fet de tenir un marc de referència que porti a cadascú i cadascuna a veure la seva petita pràctica estalviadora i/o eficient que contribueix a una fita fixada a nivell de barri, imaginada prèviament amb la seva opinió/ pació de l’administració pública, que ha participació, i que a la vegada contribude fer explícita la seva coluntat política eixi a un nivell més espaiós, a un marc d’impulsar pràctiques més sostenibles en de referència amb més amplada i prestigi termes socials i ambientals mitjançant social com ara Kioto. Els acords de Kioto, diversos mecanismes, entre els quals encara que amb moltes limitacions, poden la creació de normatives que millorin el ser una bona fita on arribar, un bon marc comportament energètic i ambiental del de referència i a la vegada una manera parc d’edificis de la ciutat (l’ordenança d’impulsar bones pràctiques. solar tèrmica va ser un bon inici). TamA més a més, és indispensable la bé s’ha de comprometre en la dotació de informació tècnica, lliurada de manera prou recursos, no només per a les infra- pràctica i entenedora, sobre el funcioestructures sinó nament dels nous també per sostenir equipaments, els llargs procesinstal·lacions i essos participatius tris que s’han posat Els plans comunitaris necessaris per aso que es posaran en solir l’èxit d’aquest el futur a l’abast poden ser un marc d’aquests plans. A del veïnat. Així idoni per iniciar la més a més, ha de sabran com fer-los cuidar-se que la servir, com mantemajoria del part tècnica sigui nir-los i com aprofiveïnat en pràctiques de la milor qualitat tar-los de la millor per no córrer el risc manera. També saecològicament del desprestigi. bran com repararresponsables Els hàbits quolos o a qui acudir tidians, a més perquè pugui fer d’aspectes tècnics el manteniment o i econòmics, impliquen -i amb gran re- la reparació. I també caldria, per altra llevància- sentiments i valors. Per això banda, recordar vells i saludables hàbits afirmem que la presa de consciència que malauradament hem oblidat amb la ambiental és un procés llarg i complex. irrupció de la cultura de les coses d’un Aleshores, la tasca de dinamitzador/a sol ús; com ara la reutilització, l’estaldels processos de presa de consciència vi, el compartir… Perquè el camí cap a ambiental es torna també complexa. Un la sostenibilitat només pot fer-se amb exemple és l’experiència del Pla Comuni- l’exercici de la complicitat quotidiana, tari de Trinitat Nova, que ja porta 8 anys amb un sentiment de solidaritat proper de feina intensa però, diuen, “encara ens i a la vegada ampli. queda molt per fer”.

Aquestes experiències seran un exemSovint la gent es posa suspicaç a ple per a altres barris i faran palès que l’hora de fer una opció de consum i es es pot construir d’una manera ambientalpregunta: Qui hi guanya, amb això?; ment sostenible. Potser, també deixaran Què/qui hi ha darrera d’una proposta o petjada positiva per tal que l’adminisd’una altra?. D’altres s’escapoleixen amb tració comenci a exigir estudis d’impacte el fals argument de “no serveix de res si ambiental per a la construcció dels edificis només ho faig jo”, etc. Per salvar aquests d’habitatges.

La Veu del

setembre-octubre de 2004

CARRER

DOSSIER

21

Exclusió social i interlocució política Eva Fernández Antropòloga i presidenta de la Favb

ivim en un moment de creixent polarització social i sembla que la ciutat ha esdevingut l’escenari per excel·lència on es poden observar amb major cruesa els fenòmens de marginació i d’exclusió social.

Hem assistit al pas del model de l’Estat del benestar a preconitzar, per raons econòmiques, la necessitat del model de la societat del benestar. En aquest model, la responsabilitat de cobrir les necessitats dels ciutadans i ciutadanes es deriva a la mateixa societat de manera que l’Estat se’n desresponsabilitza progressivament.

En aquest context sembla pertinent dur a terme una reflexió entorn l’exclusió social, la marginació i la interlocució social i política amb aquest sectors. Si la societat civil s’ha de fer càrrec de l’atenció als sectors més desafavorits ens haurem de preguntar des de què entenem per “societat civil” fins a quin és el paper dels protagonistes, de les persones que es troben en situacions de marginació i d’exclusió social i que són les grans absents de les polítiques que se’ls adrecen.

Els Plans Comunitaris volen abordar les transformacions urbanístiques que

V

Seguim sucumbint a la idea tranquilitzadora que la marginació i l’exclusió són fenòmens allunyats de la nostra vida quotidiana s’estan produint a la nostra ciutat però també tenint en compte les transformacions socials i econòmiques de què són objecte els barris. Els Plans es plantegen com un model d’interlocució social i política sovint alternativa a altres formes de participació i d’intervenció social i comunitària. És legítim doncs que ens preguntem si els Plans Comunitaris poden o han de donar raó de les desigualtats i amb quines eines compten per fer-ho.

A la literatura sobre participació ciutadana trobem sovint diversos conceptes, el d’actors, el d’agents socials, el mateix concepte de “comunitat” que ens remeten a la idea d’uns ciutadans i ciutadanes conscients i organitzats i amb objectius comuns. Aquests termes, junt amb el de societat civil, ens parlen de realitats més o menys homogènies. Però les ciutats no són un espai igualitari on tot es resol a partir del diàleg. La ciutat és l’espai de fortes tensions i de lluites de poder, pel poder econòmic i també pel poder polític.

En aquest context, de què parlem quan parlem de societat civil? D’entitats ciutadanes, d’ongs, de grups empresarials, de lobbys?

Marginació i exclusió social tampoc són termes de fàcil definició. Actualment es troben a l’agenda dels polítics i en les preocupacions de les organitzacions socials. No obstant, gairebé sempre des d’una òptica pal·liativa, poques vegades des de la prevenció i pràcticament mai

des de l’anàlisi de les causes estructurals que les provoquen.

Seguim sucumbint a la idea tranquillitzadora que la marginació i l’exclusió són fenòmens allunyats de la nostra vida quotidiana, situacions que afecten determinats grups de risc i persones que tenen alguns trets específics que predisposen a patir aquestes situacions.

Una societat com la nostra, que es basa en una teòrica igualtat, ha de construir arguments que legitimin i expliquin les desigualtats com un fracàs personal més que no pas com un procés al qual estan predestinats determinats sectors socials.

Quan diem que determinats sectors estan predestinats a l’exclusió estem fent esment a una característica pròpia, estructural del sistema en que vivim que va canviant d’objectiu però que deixa a la cuneta aquelles i aquells que ja no li serveixen. Persones que tenen una cara i una identitat conegudes: joves condemnats a treballs precaris, homes i dones que tot i tenir una feina, aquesta no els protegeix de estar sota el llindar de la pobresa, immigrats i immigrades sense papers que estan explotats en treballs en negre o bé que malviuen en precaris campaments de pas improvisats, jubilades, jubilats i vídues que malviuen amb una pensió de misèria, persones sense llar, treballadores sexuals i tantes altres persones que conformen el nostre paisatge quotidià. El sistema capitalista les expulsa cap a una perifèria de límits cada cop més intangibles.

Els barris perifèrics d’una ciutat llatinoamericana, els camperols expulsats de les seves terres, diversos grups exclosos

generen demandes d’interlocució política col·lectiva. Aquí, al nostre context, en canvi, sembla difícil treballar des de l’exclusió. La majoria de les respostes es generen des de fora. Els qui parlen en torn de l’exclusió són generalment les i els professionals que hi treballen però poques vegades les persones que en són protagonistes. Efectivament l’exclusió es caracteritza per aquesta dificultat per ferse visible socialment.

Paral·lelament, el protagonisme de la societat civil, és a dir, la delegació a les entitats que conformen el tercer sector

Un primer pas necessari per convertir el col·lectiu d’exclosos en interlocutors possibles haurà de ser fer-los visibles de les accions adreçades als col·lectius en situacions de marginació o d’exclusió social, planteja diversos problemes que sovint queden amagats. La preponderància d’un discurs tècnic que fragmenta i individualitza les causes d’exclusió i que amaga les arrels polítiques de la mateixa, la manca de control ciutadà sobre la gestió o les prioritats que es plantegen, la pràctica absència de la veu dels usuaris i de les usuàries que acostumen a ser desqualificats per donar la seva opinió... Tot

plegat condueix a un abordatge paternalista i destinat més al control social que a la resolució de les causes de l’exclusió i la desactivació de les fal·làcies que la fan creure inevitable.

Sembla clar que un primer pas necessari per convertir aquest col·lectius d’exclosos en interlocutors possibles haurà de ser fer-los visibles. Anar traient-li capes a la ceba de les legitimacions i de les explicacions que estigmatitzen les persones i que són en definitiva les que els situen a la perifèria.

Plans Integrals, Plans Comunitaris, el moviment veïnal clàssic, no hem estat capaços de donar veu a aquests col·lectius que desborden els nostres objectius adreçats a uns sectors socials “normalitzats”. Sectors que ja tenen canals i formes de participació a diferents nivells. Un altre dels interrogants que ens preocupen seria l’àmbit d’actuació.

Com conjugar la lluita contra desigualtats que tenen un abast global i en certa mida globalitzat amb un marc d’actuació necessàriament local?

Els anomenats moviments antisistema, antiglobals, ja han posat a la seva agenda la lluita contra l’exclusió com una prioritat i des de diferents modalitats de lluita ens fan presents les grans esquerdes que ens estan duent cap a una societat cada cop més fragmentada i injusta. Tal vegada seria l’hora que el conjunt dels moviments socials assumíssim la lluita contra l’exclusió no des de posicions paternalistes sinó com a part d’un projecte emancipador que ens implica a totes i a tots personalment.

22

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

La Veu del

setembre-octubre de 2004

DOSSIER

CARRER

23

Una reflexión sobre los planes populares Prudenci Sánchez Orfebre y ex-presidente de la Favb

os primeros planes populares aparecen hacia los años 75-78.

Son quizás la más genuina expresión del romanticismo urbano. La conciencia urbana hervía. Aún se fusilaba, Martín Villa se reunía con las AVV en el Centre Social de Sants, Socias parecía un alcalde legítimo y las organizaciones vecinales, muchas de ellas para-legales, disponían de una herencia impagable: la muy amplia y rica respuesta a la renovación del Plan Comarcal, una de las pocas ocasiones en que el movimiento de barrios reconoce la ciudad real, el área metropolitana.

En su mayor parte se redactaban a partir de los programas reivindicativos arraigados y poco mas, todo muy vinculado a la piedra. Adolecían de planteamientos culturales (mas allá de los diables o el centre cívic), ambientales o económicos.

Era lo que había. Lo primero es antes.

Hubo excepciones, entre ellas la del Casc Antic, en que la redacción del plan era mucho más que un listado de reivindicaciones: era una respuesta en toda regla al durísimo planeamiento existente desde hacía decenios y en proceso de ejecución, la reubicación del centro medieval en el puzzle ciudadano, la aportación in situ de conceptos recientemente aprendidos como rehabilitación, regeneración económica, derecho a la permanencia, preservación del patrimonio, reutilización de espacios públicos abiertos o cubiertos. Todo esto en un contexto de decadencia física, social y económica de este lado de la Ciutat Vella a causa de la clausura del mercat del Born, el traslado del mercat del peix y el puerto comercial la Zona Franca, cierre de las estaciones de Francia y del Norte, y por descontado, la penuria de inversiones a la espera de los bulldozers.

Eran momentos propicios, la población estaba muy sensibilizada y la asociación de vecinos suficientemente arraigada. El porciolismo se confió demasiado. Las expropiaciones en aras de actuaciones supuestamente higienistas habían seguido un curso inexorable pero ya era tarde para ejecutarlas. Activar el centro histórico como gran reserva de plusvalías especulativas mediante la repetición de vias laietanas como supuestas operaciones saneantes ya no era posible, al menos no como estaba previsto. Eran momentos propicios y las condiciones irrepetibles.

Con el franquismo tardío aparecieron organizaciones vecinales de indiscutible representatividad, cierta capacidad de respuesta política y aglutinadoras de sectores profesionales del mundo del urbanismo, el derecho y las ciencias sociales que daban solidez y solvencia a las propuestas. En suma, el plan popular fue un intento de conseguir compromisos a largo plazo de orden normativo, político y económico y mecanismos de cogestión y participación en sus contenidos. La crisis política general tenia su reflejo en el dominio de la ciudad, en sus recursos, en la gestión. La osadía de las organizaciones de barrio llega a lo más hondo del poder urbano: el planeamiento, o más aún, la utilización fraudulenta y a capricho del planeamiento. Las actuaciones vecinales se concentran en anticipar operaciones

L

previstas en el plan popular (rehabilitación y ocupación de manzanas enteras vaciadas por la expropiación, reutilización de espacios libres y edificios, etc.

Entretanto, superados los primeros tiempos de asentamiento y legitimación, el poder municipal se recompone. Todo empieza a ser más limpio, más verde, más libre, más sano, más culto, legítimo, pero el modelo de crecimiento no puede ser la acumulación de un inmenso listado de programas reivindicativos. Algunos planes populares son acogidos, más bien vampirizados y pronto pasan a ser PERIS para todos los gustos, hasta para legitimar las cuatro plantas de más del nuevo edificio de la Diputació.

El debate se traslada a los consells de districte, las áreas de planeamiento municipal o autonómica. Al otro lado de las mesas de negociación se sientan a menudo antiguos co-redactores de los planes populares. La desfiguración y aguado de las propuestas originarias no deberían ser demasiado inquietantes.

Entretenidos las asociaciones de barrio en asuntos como la representatividad, la participación o la descentralización, en el

horizonte aparece un modelo imparable de transformación de la ciudad muy viejo y muy nuevo: los juegos olímpicos. La auténtica inflexión del latir de Barcelona se produce entonces, y las posiciones se fijan para mucho tiempo. Todo queda subordinado a los JJOO. Barcelona tiene un proyecto, lo demás son reclamaciones, reticencias, que serán debida y democráticamente atendidas. Una de las asignaturas pendientes heredadas más significativa de la regeneración urbana de Barcelona, la Ciutat Vella, entra en un proceso de

ralentización normativa, ejecutiva y económica. Actuaciones puntuales no consiguen camuflar el hecho de que la Ciutat Vella debe esperar; demasiado caro, demasiada gente, demasiado injusto, demasiado pobre. El gringo diría “es el tiempo, estúpido” y era el tiempo. En diez años de mareo de la perdiz en la ejecución de las actuaciones en vivienda, equipamientos, vialidad, revitalización económica, conservación, el Casc Antic pasó de 47.000 habitantes a 16.000, la mitad de los cuales en situación de lumpenización acusada.

La situación es muy otra; las reducidas actuaciones públicas, particularmente en vivienda, no consiguen (suponiendo que se pretendiera) evitar la despoblación, el desarraigo. El imperdonable aplazamiento de la reutilización del Born y la transformación del Mercat de Santa Caterina, auténticos motores de la actividad económica, no pueden achacarse a los arqueólogos. Hay algo de perverso (quizás no deseado) en todo este proceso.

Finalmente, el viejo sueño de SerraMaragall de propiciar la intervenciónrentabilidad del capital privado se está produciendo. En la Ribera, las actuaciones públicas prácticamente se han reducido a saneamiento y vialidad, el resto ha venido de la mano de la iniciativa privada capaz de sacar provecho a los valores de situación y a las particularidades históricas de la zona. Nada que objetar.

Quizás no cabía otra opción regeneradora de no ser que para rehabilitar una finca y alquilarla por días a tropezientos euros, primero hay que vaciarla, Más arriba el mercado de Santa Caterina, cercado por las comunidades crecientes de almacenistas chinos (zona de Sant Pere), dominicana, magrebí, grupos muy poco familiarizados con la cultura de consumo de mercado, de producto fresco, no se sabe muy bien qué papel tiene reservado que no sea impresionar... Sólo queda saber si a la recuperación del mercado, demasiado tiempo ausente motor económico de esta zona, traerá la reapertura de la mercería u otro almacén de tejidos asiáticos o una franquicia fashion o las oficinas de administración de alquiler de apartamentos por días con privilegiadas vista a las multicolores conchas del nuevo mercado.

La respuesta, muy pronto. En cuanto a lo que sobrevive de los planes populares quizás lo más destacable sea que fueron uno de los mejores ejemplos históricos del ansia de intervención en la gestión de la vida en la ciudad, una forma de democracia insuficientemente reconocida.

*Les teves botigues de música *100 x 100 música *De la A a la Z

nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46

tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96

24

La Veu del

DOSSIER

CARRER

setembre-octubre de 2004

Les associacions davant els plans comunitaris l treball comunitari no és un invent del segle XXI. Fa dècades que es porten a terme en desenes de barris de Barcelona els anomenats Plans Comunitaris. Però és sobretot a partir del 90 que, a iniciativa de les AVV, es posen en marxa de manera generalitzada, amb alguna excepció. Ens va semblar

E

oportú finalitzar aquest dossier demanant les AVV i entitats que ens expliquessin en breus textos les raons o situacions que els van portar a desenvolupar processos comunitaris. Així ho han fet i els ho agraïm.

Només aclarir que el text de Torre Baró no és únicament de les entitats sinó de la Comissió del Pla Comunitari.

Roquetes, un barrio abierto temas comunes: la sanidad, la enseñanza, Collserola...

l año 2002 se hicieron unas jornadas-debate para plantear como queríamos la remodelación de los equipamientos existentes en Roquetes y cómo nos planteábamos los nuevos equipamientos. La mayoría de los participantes en las jornadas estuvo de acuerdo en pedir al distrito de Nou Barris y a la Generalitat la puesta en marcha de un plan comunitario en Roquetes.

Todos los que participamos en las jornadas, la Plataforma de Entidades (entre ellas la AVV de Roquetes) y vecinos/as del barrio, creímos conveniente recuperar el espíritu participativo, creativo y solidario que siempre ha tenido Roquetes.

A partir de experiencias que el sociólogo Marco Marchioni estaba llevando en algunos barrios de Nou Barris con planes comunitarios, nos pusimos en marcha sabiendo que cada barrio es diferente y que por tanto, las necesidades no son las mismas, pero teníamos

E

El por qué de un plan comunitario Con mucha ilusión presentamos la propuesta al distrito de Nou Barris y a la Generalitat, que aprobaron la puesta en marcha del Plan Comunitario de Roquetes a principios del año 2003.

Entendemos un plan comunitario como una herramienta para convertir una sociedad que se está individualizando, y creemos que lo importante somos las personas, porque más vale ser que tener.

Porque Roquetes existe y queremos que todos los ciudadanos/as que vivimos en él, nos creamos que la mejor política que se puede hacer es la democracia participativa, donde cuentan todas las personas que tengamos ganas de creer en un modelo de participación, de consenso, de sostenibilidad y con visión global.

Con nuestro logo, una piña abierta, pretendemos identificarnos como un barrio abierto y con Collserola como defensa.

Ya tenemos un plan comunitario, con un diagnóstico elaborado en el año 2003 y con un montón de propuestas para el año 2004, muchas de ellas ya en marcha y que están siendo llevadas a cabo entre todos y todas.

Plataforma de Entidades de Roquetes

Interrogantes en Ciutat Meridiana a AVV de Ciutat Meridiana decidió apostar por el plan comunitario de zona, ilusionados y tras reflexionar sobre la necesidad de mejorar la dinámica asociativa del barrio, y con el objetivo de implicar a vecinos y entidades, aumentando la participación para, de una manera plural, abierta y democrática, elaborar un proyecto de barrio con el cual transformarlo.

Hasta el momento no se ha cumplido el objetivo, pues durante el primer año

L

el equipo técnico (gestionado por IDEAS) impuso su dinámica y no tomó en cuenta nada de lo que la asociación les propuso, marcando un ritmo que exluía a la AV en la práctica de este proceso. Las dos personas contratadas, que este año son las mismas, se escudan en su condición de equipo de zona para no desarrollar casi ningún trabajo de barrio.

A día de hoy, esta asociación no ve reflejadas las inquietudes y problemas del barrio en el diagnóstico que estos técnicos han elaborado. En este momento estamos en fase de corrección de un programa de trabajo del plan del barrio y esperamos que los técnicos del equipo sean un instrumento para llevarlo a cabo.

En todo caso, nuestro gran objetivo, la implicación de las entidades y el aumento de la participación de los vecinos, sigue siendo prioritario junto a la mejora del nivel de vida de este barrio, y esperamos que sea a través del plan comunitario. Si no, habrá que buscar otras alternativas.

AV Ciutat Meridiana

Baró de Viver ya está en los planes omo Asociación de Vecinos Pi i Margall de Baró de Viver, en el año 2002 nos planteamos captar recursos económicos para poder realizar un estudio y valorar la posibilidad de promover actuaciones comunitarias en nuestro barrio debido a la situación de precariedad económica, laboral y social que padecía Baró.

A través de Participación Ciudadana del distrito de Sant Andreu conseguimos la subvención para poder realizar el estudio. Es a partir de este momento cuando entramos en contacto con la fundación privada Trinijove, fundación que trabaja en el territorio desde hace más de 18 años en el ámbito sociolaboral y con personas con especial dificultad.

Los objetivos de este estudio se resumieron en tres principalmente: la identificación de los problemas y necesidades del barrio para proponer futuras líneas de intervención comunitarias, la detección e identificación de los diferentes agentes que intervienen y realizan actividades y la identificación de los recursos existentes. Mediante los objetivos propuestos se elaboró el diagnóstico comunitario y las propuestas de intervención comunitaria (de septiembre a diciembre de 2002). Con el diagnóstico en mano y el interés que despertó en los propios vecinos y entidades del barrio, en abril del 2003 presentamos el documento al barrio invitando también a entes políticos para

C

que se sumaran a este proceso. Y es en este momento donde surge el compromiso tanto por parte de las administraciones públicas (Generalitat de Catalunya y Ayuntamiento de Barcelona) como de los vecinos y vecinas y del tejido asociativo del barrio para trabajar conjuntamente la posibilidad de llevar a cabo un Plan Comunitario en Baró de Viver. Con este fin se realiza el anteproyecto al plan comunitario (de junio a diciembre de 2003) diseñado desde una acción integral, participativa y global dirigida a trabajar desde dos líneas de trabajo: Fomentar la participación del tejido asociativo del barrio e implantar alternativas a la inserción sociolaboral. Este anteproyecto tiene un efecto positivo y multiplicador en Baró, llegando a tener como resultados tres comisiones de trabajo, reuniones periódicas de coordinación con técnicas de ambas administraciones, funcionamiento estable del punto de atención de inserción laboral, la creación de la asociación de comerciantes Baró Comerç y la elaboración del dictamen del barrio por parte de los vecinos y del tejido asociativo para tenerlo en cuenta en el PAD (Plan de Actuación del Distrito). Actualmente, ya estamos dentro de los planes comunitarios existentes y esperamos alcanzar los objetivos que nos planteemos de forma conjunta.

AV Baró de Viver

El plan de futuro de Bon Pastor a Asociación de Vecinos de Bon Pastor tiene una larga tradición de lucha. En esta tradición siempre ha estado presente la necesidad de agrupar en torno a las reivindicaciones del barrio al conjunto de las entidades: así nació la Comisión Pro-metro, que ha conseguido felizmente que en nuestro barrio las obras de la línea 9 estén ya comenzadas.

En 1998 el distrito y el regidor de entonces, Eugeni Forradellas, supo recoger el sentido unitario y planteó la posibilidad de elaborar un Pla de Futur para hacer un diagnóstico de la nueva situación de nuestro barrio a raíz de las distintas intervenciones muy importantes que iban a desarrollarse en nuestro territorio: la renovación de las Casas Baratas, la reforma de los entornos del río Besòs y el importante crecimiento demográfico del barrio con los cambios que se producirían en La Maquinista eran un ejemplo.

Si bien la asociación de vecinos tenía claras las consecuencias que se derivaban de este proceso, el Pla de Futur sirvió para que, tras la asunción unitaria de un diagnóstico de la situación del barrio y sus posibilidades de futuro, tanto el resto de entidades como vecinos a nivel individual, especialmente jóvenes, se involucraran en el seguimiento de las necesidades y prioridades que surgieron en dicho plan.

Hemos conseguido compromisos, un calendario de desarrollo de algunas piezas

L

importantes para el porvenir de nuestro barrio: metro, Casas Baratas, terminación del nuevo puente del Molinet sobre el río... y algunas obras emblemáticas que antes de final de año ya estarán inauguradas (una guardería que comenzará las clases con el nuevo curso escolar, una biblioteca de barrio y una nueva sede donde ubicar los servicios sociales).

Por otra parte, el distrito nos ha servido como intermediario para abrir cauces de interlocución con otras administraciones.

Asímismo, hemos creado una comisión de seguimiento en la que la asociación de vecinos no parará de reclamar los otros elementos que consideramos significativos para la mejora de nuestro barrio, especialmente una apuesta decidida por los ciclos formativos aprovechando la infraestructura del Instituto Cristóbal Colón, y una residencia de la gent gran, cuyo solar fue cedido en su día por la Generalitat.

El Pla de Futur del Bon Pastor se nos ha revelado pues como un buen instrumento de diagnóstico, de participación y también una buena herramienta de consenso vecinal.

AV Bon Pastor

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

Sant Antoni i el pla comunitari l barri de Sant Antoni ha viscut durant tres anys una experiència força reeixida de desplegament d’un pla comunitari. La cosa, és clar, no va néixer a partir de les demandes dels veïns, sinó com un objectiu polític promogut per la Diputació Provincial de Barcelona, amb el suport de professors d’universitat desitjosos d’estudiar i orientar casos pràctics de sociotècniques, amb la simpatia de tècnics municipals amb ganes de fer la seva feina de forma més propera als veïns i disposats a enfortir les connexions entre la societat i les administracions.

Tot i així, a alguns nuclis del barri la idea els semblà seductora.

No era sorprenent, perquè des de feia temps s’estava treballant, en especial des de l’associació de veïns, de cara a enfortir la xarxa solidària i organitzativa del barri. Aquest moviment unitari funcionava, sobretot, de cara a la Festa Major; però també al voltant d’episodis de suport a lluites ciutadanes, com per exemple, en defensa del Xalet de Golferichs, per l’escola pública, reivindicant equipaments i serveis per al barri, reclamant atenció especial als problemes de la gent gran.

Amb aquests precedents, de seguida va tenir ressò l’objectiu (que era presentat pels promotors com un projecte obert i participatiu) de confluència entre polítics municipals, tècnics de serveis, entitats veïnals i gent del barri. Tots junts i agermanats, amb voluntat de crear organitzacions i impulsar accions per tal de millorar la convivència, el benestar, la responsabi-

E

litat, la participació ciutadana.

La primera etapa va ser donar a conèixer i explicar la iniciativa, constituir un nucli promotor, buscar gent amb ganes de col·laborar. La segona etapa va consistir en fixar temàtiques, formar comissions de treball i plantejar-se un primer objectiu, esbrinar un diagnòstic de situació i albirar algunes mesures viables d’intervenció. A la tercera fase s’havien d’emprendre alguns projectes

l Pla Comunitari de Verdum es va gestar l’any 1998, quan un grup de persones, recolzades per en Marco Marchioni, van començar a treballar per fer realitat un desig: mobilitzar el barri i donar-li una dimensió més col·lectiva.

Van ser moltes hores d’il·lusions i de treball, de parlar de possibilitats i de connectar amb veïns i veïnes, associacions, recursos i serveis per poder fer un diagnòstic el més participatiu i integrador possible, on tothom hi pogués tenir cabuda.

Per donar més cos i personalitat a la feina que s’estava fent es creà l’Associació Triangle, que tenia per objectiu vetllar perquè el procés fos metodològicament correcte i integrador, que es creessin dinàmiques comunitàries i el lideratge del Pla fos compartit i plural. En aquesta suma de voluntats i d’esforços, el paper de les ad-

25

Desarrollo social en Trinitat Nova a AVV de Trinitat Nova lleva muchos años trabajando por la mejora y condiciones de vida más dignas de todos los habitantes del barrio. Y analizando en todos sus aspectos las deficiencias y, en otro sentido, si hay aspectos positivos y potenciadores.

El tipo de vivienda que se construyó en los años 50 y 60 era pequeña, de baja calidad y, para colmo, con aluminosis y carbonatosis. Con un tejido comercial muy débil. Con una población de edad avanzada y un rápido envejecimiento. Con un tejido social débil. Con todo este análisis profundo de ver lo que teníamos en nuestro barrio. Sentimos una profunda inquietud de cara al territorio. Vimos que lo primero que teníamos que hacer era una autocrítica a nosotros mismos y cambiar el chip en otra dirección. Cambiando nuestra forma de hacer las cosas.

Esta visión de análisis nos lleva a trabajar un diagnóstico, con la participación del barrio, con todos los agentes sociales

L

que trabajan en él (entidades, grupos, profesionales, personas, etc). Teníamos que cambiar la forma de trabajar. Si no era así, el barrio caminaba en dirección de convertirtse en una residencia asistida.

Con una agenda cargada de quehaceres, el Plan Comunitario nos ha permitido implicar a más gente en la mejora de nuestra calidad de vida y abrir nuevas perspectivas de transformación del barrio.

AV Trinitat Nova

4 años de proceso en Torre Baró concrets i, per tirar-los endavant, calien ajuts i subvencions. Efectivament, per a aquesta etapa de maduresa era indispensable poder disposar d’un suport material més o menys important, i d´uns serveis personals de caire tècnic o administratiu segons l’estil de cada projecte. Tanmateix la cosa pintava bé i les administracions havien promés el seu recolzament.

I un cop ja iniciada amb il·lusió aquesta tercera fase, es va interrompre de sobte l’experiència, per culpa de la regidora i el gerent del districte de l’Eixample, com vam exposar a l’últim número de Carrer.

AV Sant Antoni

Verdum, mobilitzat amb el pla E

DOSSIER

ministracions ha estat clau.

Poc a poc els desitjos han anat prenent forma i el Pla Comunitari de Verdum fa uns anys que ja és realitat: hi ha dues persones treballant al Pla, recolzant els diversos projectes que s’han creat des d’una perspectiva sòcio-educativa.

La gestió de Pla està en mans de l’Associació Comunitària de Verdum, entitat de segon grau, formada per diverses associacions del barri i persones a títol individual. Actualment en formen part l’associació de veïns, Els propietaris, el Centro Cultural García Lorca, l’Associació Triangle, el Grup Muntanyès, i veïnes i veïns no associats.

Després d’aquests anys podem dir que la feina feta és lenta i complexa, però molt rica i que val la pena !!!

Associació Comunitària de Verdum

l próximo mes de octubre se cumplirán 4 años desde que el Plan Comunitario empezó a dar sus primeros pasos.

Es momento para agradecer, para ser conscientes de que esto ha sido posible gracias tanto a quien pegó un cartel como a quien bajo cada lunes a las reuniones de urbanismo…por placer.

Este proceso hoy nos ilusiona, nos ha hecho crecer, si nos sentamos un grupo de vecinos/as frente a una mesa y pensamos qué es el plan es el resultado es: unión, comunidad, valentía, barrio, comunicación, decisión, acercamiento, colaboración, orga-

E

nización, objetivos, discusión, dar y recibir, apostar, transparencia, discrepancia, convivencia, amistad, trabajo, consecuencias… compartir y saber decir a veces “yo sólo sé que no lo sé”.

Los resultados son muchos y queremos que sigan creciendo, mes a mes. Eso será posible reconociendo el trabajo de todos y cada uno de los que colaboran con y para el barrio: vecinos y vecinas, entidades y asociaciones, servicios públicos y profesionales, administraciones y otras instituciones.

Comisión del plan comunitario de Torre Baró

Vallbona presenta su diagnóstico allbona es uno de los barrios de Barcelona que está inmerso en un proceso comunitario. Este barrio, de escasa población y unido indefectiblemente a los barrios de alrededor, entendió que la única forma de trabajar eficazmente era aunar a Ciutat Meridiana y Torre Baró en un Plan Comunitario para los tres barrios.

En la Zona Nord se está dando este proceso vecinal de una manera un tanto curiosa: a dos velocidades, ya que Torre Baró llevaba tres años trabajando en el Plan Comunitario, mientras que Ciutat Meridiana y Vallbona empezaban con el proceso. Así, Vallbona, que acaba de terminar la presentación del diagnóstico, empieza a notar la existencia de un proyecto de dinamización social que, aunque nació con ciertos resquemores y falta de claridad, se acoge con ilusión entre los que estamos trabajando directamente en la mejora de la

V

vida en los barrios.

El Plan Comunitario, desde el punto de vista de Vallbona, es un proceso participativo que pretende sacar a los vecinos de su ensimismamiento y animarles a participar en actividades cuya intención sea la mejora social de su entorno y generar una comunidad solidaria que luche unida por sus necesidades. Es decir, llegar a una dinámica social similar a la que existía a finales de los años 70 y principios de los 80 que, de alguna manera, echamos de menos. Aunque nos alegramos de la existencia de estos procesos de dinamización, nos parece triste que una sociedad comprometida y solidaria, nacida de la lucha contra la dictadura, se haya diluido hasta casi desaparecer en la vorágine de la tendencia social occidental de egoísmo, individualismo y falta de solidaridad.

AV Vallbona

26

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

setembre-octubre de 2004

27

Kiosk

Un chófer de autobús se suicida Gregorio Morán

La Vanguardia, 26 de junio de 2004

¡Qué difícil es ser feliz! O quizá habría que precisarlo más y decir: ¡Qué dificil es que te dejen ser feliz! Ésta es la historia de un hombre que fabricó su ruina sin pretender otra cosa que alcanzar un poco más de la felicidad doméstica que ya tenía. Quizá debía de haber pensado que cuando alguien es dichoso y la vida le rueda, aunque sea a trompicones y rodeado de gentes al acecho para joderte la existencia, lo mejor es disimular y que no se note. Pablo Díez Cuesta, conductor de autobús de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), hubiera cumplido el próximo miércoles 48 años de no ser porque quería tener más tiempo para dedicarlo a los de su casa y, sobre todo, poder asistir a los partidos de fútbol de su hijo José Luis, que por cierto no era suyo, sino de un anterior matrimonio de su mujer, pero como si lo fuera. Y por supuesto hubiera cumplido años si eso que se da en llamar ser humano no fuera un animal despreciable al que ponen galones de mando. ¿Cuántos hijos de perra se pueden cruzar en tu camino dispuestos a hundirte la vida de tal modo que sólo te queden dos opciones, la humillación o la muerte? Ésta es una historia muy sencilla que nadie se ha molestado en contar porque hace ya muchos años que la gente de por acá se olvidó de cuando se emocionaba con lo títulos de las novelas de Paco Candel, Ha muerto un hombre, se ha roto un paisaje. ¿Quién, fuera de los suyos, va a preocuparse por Pablo Díez Cuesta, natural de Castrillo de Rucios -un pueblo difícil de encontrar hasta en el mapa, allá en la linde norte de la provincia de Burgos a la vera del páramo de Masa-, hijo menor de siete hermanos, emigrantes a Barcelona en los tiempos del cólera, que llevaba trabajando un buen pico de años de conductor en los autobuses del Ayuntamiento? ¿Quién va a dedicar un reportaje a un empleado de ese ayuntamiento modélico, observatorio del mundo mundial, que ha tenido la mala fortuna de matarse cuando apenas se inauguraba el Fòrum de les Cultures, donde iban

Esta es la historia de Pablo Díez, conductor de autobús, feliz con su familia, que pidió a TMB poder llegar a los partidos de su hijo a tratarse a fondo y con brillantez los males que nos aquejan, ¡ay!, ahora que hemos engordado tanto?

Pablo Díez Cuesta, natural de Castrillo de Rucios, llevaba dicisiete años conduciendo un autobús urbano de Barcelona y aunque la vida no le había sido fácil, un matrimonio fallido, una hija por criar, al final la casualidad le abrió una luz en el túnel y encontró una mujer, que hasta en el nombre daba suerte, Maravillas -para que luego digan que el destino no juega con los nombres- ocho años más joven y con otro matrimonio errado que le dejó dos hijos. La cosa funcionó y pasados un par de años de boda y convivencia se decidieron a tener uno más, que salió niña, y que hoy es una huérfana de diez añitos, demasiado taciturna para su edad, y que se llama Miriam. Cumpliendo a rajatabla con el horario y añadiendo otros cuarenta

FERRAN NADEU

El 15 de septiembre se suspendió por segunda vez el juicio a Transports Metropolitans de Barcelona por el despido improcedente del conductor Pablo Díez, que se suicidó. El motivo de la suspensión fue la incomparecencia del teniente de alcalde Xavier Casas. Sus compañeros se manifestaron y cortaron el tráfico de la ronda Sant Pere. y cinco minutos extra todos los días y no pasándose un pelo en los gastos, la vida podía seguir hacia delante. Pero la ruta que hacía quedaba tan lejos de su casa en l’Hospitalet que eso incomodaba, y además estaban los partidos de fútbol del chaval, que no era suyo pero como si lo fuera, y así que se decidió a cambiarse de zona y agarrar otra línea más cercana a casa; el relevo lo podía hacer en la plaza Espanya, casi a un tiro de piedra. Le costó pero al fin pudo hacerlo. Lo que no sabía es que iba a durar apenas tres meses llevando el autobús por la nueva línea de la Zona Franca.

La cosa empezó a torcerse con el responsable de la zona, porque hacía y deshacía los turnos de fin de semana como le salía “de la punta del capullo”, que para eso era el jefe y a él nadie le tosía; siempre a los mismos y por las mismas espléndidas razones vinculadas a lo testicular. Pablo Díez Cuesta protestó, porque ya no podía hacer lo mismo que antes y no podía acompañar a su hijo a los partidos. La queja sólo sirvió para que le anotara en el libro del te vas a enterar y en la página el próximo marrón te lo vas a comer entero, bravucón. Más tarde o más temprano tenía que ocurrir y el día aciago fue el 21 de enero. Hizo el arqueo en el mismo rollo de los billetes, como hacen todos los conductores de autobús, y cortó y lo tiró o Dios sabe lo que debió hacer con aquel maldito papel, y empezó a despachar billetes. Pero aquel día estaba llamado a ser un día aciago. Subieron un par de inspectores y una señora enseñó el papelito del arqueo, que muy bien podía haberlo recogido del suelo, y aseguró que aquella especie de billete se lo había vendido el conductor.

Los inspectores hicieron el parte de incidente y empezó la tragedia anunciada para Pablo Díez Cuesta, acusado de quedarse con un euro y diez céntimos. El expediente siguió su curso. Nunca había tenido enfermedad alguna digna de mención fuera de una tendinitis, por práctica de deportes. Su historial clínico es impecable, ni una depresión ni un tratamiento especial. El matrimonio iba como una

balsa. Pero a partir de aquel 21 de enero y el expediente algo le hacía temer lo peor, y empezó a dormir mal. Posiblemente no conocía el famoso principio según el cual si algo es susceptible de empeorar, lo más probable es que empeore. Y así ocurrió a los dos meses casi exactos. El martes del pasado 30 de marzo le comunicaron que estaba despedido. Pero las empresas, ya se sabe, no son desalmadas, tienen su corazoncito, aunque sea vil y ratonero, pero para que no se diga le hicieron una suntuosa oferta.

Como seguir negando que él se hubiera quedado con el euro y los diez céntimos de la empresa no les parecía razonable, debía aceptar que se los había embolsado, y si reconocía el hurto, la empresa le readmitiría en seis meses, aunque, eso sí, le retiraría la antigüedad y las antiguas

Entre la humillación de reconocer un robo que no ha cometido o la muerte que le devuelve su dignidad, escoge la muerte condiciones económicas.

La foto fija es ésa. Un hombre de 47 años, conductor de la empresa municipal de transportes de Barcelona desde hace 17, padre responsable de cuatro hijos, casado y feliz con Maravillas, ha de asumir que robó un euro y diez céntimos si quiere sobrevivir a la selva laboral y a la hipoteca. El teléfono móvil de Pablo Díez Cuesta es azul y cuando se enciende salta un mensaje que dice: “Aúpa, Burgos!”. Llamó a su mujer a las dos de la tarde del martes 30 de marzo para decirle que acababan de darle la carta de despido y también le contó que le ofrecían readmitirle a los seis meses si aceptaba que era un ladrón, que se había quedado con el dinero. Con una voz calma le explicó a ella que no se preocupara, pero que no quería ir a casa, que quería pensar, que quería estar solo para pensar. Transcurrieron tres horas, que

Maravillas se pasó mandándole mensajes al móvil, diciendo todas esas palabras que puede imaginar una mujer enamorada que otea un peligro inminente: que todo podía superarse, que seis meses pasan en seguida, que ella sabía muy bien de su honradez, que los hijos no dudarían jamás de él, en fin, esas cosas que se dicen cuando se tiene el corazón roto y la sensación de que ya nada será igual pero que hay que intentarlo. A las cinco volvió a llamar él. Dijo que estaba bien, pero que no quería volver a casa porque deseaba seguir pensando, y sobre todo que no se preocupara, que cualquier cosa que hiciera siempre sería pensando en ella y en los hijos, en los cuatro. A partir de aquí ya no se sabe más, al menos, yo no sé nada más, aunque no es difícil imaginarlo.

Un hombre vestido con el traje de chófer de los autobuses de Barcelona pantalón gris, camisa a rayas blancas y rojas-, reforzado con un anorak, camina tratando de encontrar una salida a una situación donde inevitablemente sólo hay dos puertas: o la humillación o la muerte.

Ese hombre escoge la muerte porque es la única manera que tiene de demostrar la tropelía que se ha cometido con él y devolver la dignidad a los suyos. No hay otro remedio. ¿Pleitear? Eso lo pueden hacer los ayuntamientos, los sindicatos, los entes que parecen siempre anónimos porque nunca nadie se da por aludido.

Pero la carta de despido lo dice bien claro, lo único que dice bien claro es que está dirigida a Pablo Díez Cuesta. Y decide morir. No nos detengamos ahí. Ayudémosle en el gesto. Un hombre espera a la noche para ahorcarse, porque nadie puede morir así en pleno día, rodeado de mirones.

Hay que esperar a la noche, pero antes, escoger el sitio, y hay que ir a comprar la cuerda, porque nadie guarda una cuerda en un almacén para el momento supremo, y porque no se venden cuerdas para suicidas, hay que medirla bien y decidir que tiene el grosor adecuado y que se va a deslizar sin que haga un daño excesivo, porque nadie tiene experiencia de aquello que sólo se puede hacer una vez en la vida.

O fue de otro modo. Aún es el día que nadie de los suyos sabe ni los resultados de la autopsia.

Bastaría el alegato de este hombre ahorcado junto al Polvorí, en Montjuïc, para echar por tierra todas las paparruchas sobre las culturas, los foros, los fantasmas, los brillantes discursos multilingües. Pablo Díez Cuesta no tuvo tiempo de pensar -él, que pasó una tarde tan larga que sólo imaginarla me estremezco-, no tuvo tiempo de pensar que su muerte coincidía con el Fòrum y que apenas sería un recuadro insólito en página par entre las glorias de los fastos. La Guardia Urbana de Hostafrancs le dio a la viuda las pertenencias del muerto: la cartera, el móvil azul que dispara un “Aúpa, Burgos!”, el anillo, una cadena, las gafas de sol y la carta de despido. Se ahorcó vestido de conductor del Ayuntamiento. Cuentan que su entierro se celebró en Collserola, un sábado, y que se desbordaron las dos salas de compañeros que fueron a llorarle.

Afirman que no fue ni un sólo fotógrafo. El Fòrum de les Cultures acaparó todos los profesionales de guardia de aquel fin de semana. La verdad es que hubiera servido de poco, pero al menos la familia tendría una gesta para enmarcar y sentirse orgullosa cada vez que la contempla.

28

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

setembre-octubre de 2004

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

FORN DE PA D'AVINYÓ

RESIDENCIA CLARA Lo que usted busca para sus mayores

Casa-torre, sol y mucha luz, ascensor, calefacción, terrazas y jardín. 24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas con ventana exterior.

Cocina propia, médico, animación y gimnasia. Un trato esmerado y familiar por personal cualificado. Atención 24 horas, todos los días del año.

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

(Preguntar por la Sra. Rosa)

XANCÓ

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS

PASTISSERIA GRANJA

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Tel. 211 54 45 BARCELONA Ronda General Mitre, 181

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA OBERT TOT LʼANY

OBERT TOT L'ANY

ORXATES, GELATS, SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS GRANITZATS, GELATS...

I ENTREPANS

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

Santa Otília, 13-15 (torre) 08032 Barcelona Tel. 93 420 95 62 info@miniresidencia.com

DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

Vols rebre la revista Carrer a casa teva?

Si vols rebre Carrer a casa, envia aquest cupó a Obradors, 6-8, baixos. 08002. Barcelona.

NOM I COGNOMS: ...........................................................................................................................................

ADREÇA: ..........................................................................................................................................................

POBLACIÓ: .......................................................................................................................................................

CP: ...............................

TELÈFON: .....................................................................................................

❑ 6 NÚMEROS. 10 EUROS (mínim).

❑ 6 NÚMEROS. ____________________ (Indicar quantitat).

Pagament: (a triar) ❑ Taló adjunt a nom de la Favb ❑ Domiciliació bancària: Entitat: Oficina:

Control:

Número de compte:

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004 Un reportatge de

REPORTATGE

29

Hacen radio y su programa se llama Nikosía,

como la dividida capital chipriota, porque se consideran seres fronterizos. Son personas Luis Caldeiro

bajo tratamiento psiquiátrico.

La radio de los sin voz

N

ikosía es la última ciudad dividida: Por murallas, ideas, religiones y un supuesto abismo cultural.

Creemos que quizás de una u otra manera todos llevamos cierta Nikosía dentro de la geografía del cuerpo y de la mente. Alguien separó en dos Nikosía, pero nosotros viajamos constantemente de un lado a otro de esa frontera.

Y es desde este dualismo, desde este vaivén, que nosotros vamos a contar aquí nuestra historia; que es tan real y legítima como cualquier otra.”

Con este texto comienza el espacio radiofónico Nikosía, emitido por Ràdio Contrabanda (91.4 FM) todos los miércoles de 4 a 6 de la tarde. Un programa como otro cualquiera, salvo en un detalle: lo realizan personas bajo tratamien-

Contrabanda emite cada miércoles un programa elaborado por 14 jóvenes en tratamiento psiquiátrico to psiquiátrico. Seres que se consideran a sí mismos fronterizos, porque transitan continuamente (y ponen en entredicho) esa delicada línea que separa la cordura o normalidad de aquello que va más allá.

Contrabanda es, según sus

responsables, una radio alegal, porque desde el año 1991 transmite sin tener licencia. Ello es posible gracias a que funciona bajo el paraguas de una asociación (Asociación Cultural Contrabanda) y se definen a sí mismos como no comerciales y antisistema. Las instituciones saben dónde tiene su sede, pero toleran su existencia porque cuentan con cierto apoyo social. Una radio atípica para una propuesta diferente.

Contrabanda se halla en un enorme y viejo piso con preciosas vistas a la plaza Reial. Las paredes, atestadas de pósters y proclamas antisistema, sirven de escenario para la mesa redonda entorno a la cual se reúne el equipo, capitaneado por los antropólogos Nel·la Gonzalo y Martín Correa Urquiza. “Nuestro eje es la lucha contra el estigma con que la sociedad marca a estas personas” declara Gonzalo, quien resume así toda la filosofía del espacio. Y como las palabras son muy importantes, advierte: “Ellos prefieren que se les llame ʻpersonas con problemas de salud mentalʼ.”

La idea ha cuajado Nikosía es un programa relativamente joven, pues se emite desde febrero del 2003. Comenzaron con 6 personas, y hoy, un año y medio después, son 14. Actualmente sufren cierta saturación, lo que les ha llevado a plantearse el nombrar corresponsales en los diversos centros que componen la red de Salud Mental (Centros de Día, Hospitales de Día y Hospitales Psiquiátricos), para que

La hermana Colifata La idea de la radio no es nueva. Por el mismo año en que Contrabanda comenzaba su andadura, el psicólogo Alfredo Olivera, junto con un puñado de profesionales y de internos, ponía en marcha la primera radio en retransmitir desde una institución neuropsiquiátrica: el hospital bonaerense José Tiburcio Borda. LT22 Radio La Colifata era su nombre. Años más tarde, la experiencia se había extendido a países como Chile, Uruguay, Alemania, México, Italia y, por supuesto, España. En la actualidad, 15 neuropsiquiátricos argentinos disponen de radios similares. Y Nikosía se halla hermanada con el programa pionero, La Colifata.

JOAN MOREJÓN

Radio Nikosía en pleno funcionamiento. Emiten desde el 91.4 de la FM, los miércoles de 4 a 6. puedan elaborar información in situ y divulgarla a través de las ondas. Nikosía está auspiciado por la Asociación Joia, que forma parte de esa red, llamada Fórum de Salud Mental.

La radio como terapia El guión del programa se prepara los lunes, entorno a la mesa redonda. Se escoge un tema genérico, y los componentes del equipo (gente joven, entre los veintipico y los treinta y tantos) acuden con un texto propio, que leen en público. Ello suscita una serie de reacciones que Gonzalo modera y encauza en una determinada dirección, a fin de que aquello fructifique. Alba, por ejemplo, relata una experiencia que, desgraciadamente, es muy frecuente: “En la verbena de San Juan, alguien se mofó de mí porque voy al Hospital de Día. En ese momento me sentí cohibida. Si hubiera permanecido tranquila, le hubiera contestado como se merece”. Para Victor, una inteligencia poderosa de 41 años, la explicación reside en que “tenemos un complejo de inferioridad. Las personas dicen cualquier cosa y no se cuestionan. A nosotros, en cambio, nos ocurre lo contrario:

a cualquier cosa que hacemos le damos vuelta 200 veces a ver si está bien o mal”. Y por aquí llegamos al efecto terapéutico de Nikosía. “Me ha ayudado a ser menos tímida”, confiesa Cristina, una atractiva morena. Y Félix, mirada entre astuta e irónica, coincide: “Ahora tengo más confianza en mí mismo, me reafirmo más”. Al parecer, la radio les da la oportunidad de hacerse escuchar,

La radio da la oportunidad de expresarse a personas a las que la sociedad siempre ha ninguneado de hacerse valer. Algo difícil en una sociedad que desde siempre les ha ninguneado. Pese a estos beneficios, no existe una relación directa entre los profesionales de la medicina y el programa. “Reconocen el valor curativo de la experiencia” -afirma Gonzalo- “pero no existe una cauce de comunica-

ción entre ambos”.

Y los miércoles, el programa sale a las ondas. El tema del día es tratado en tres bloques: un espacio de Reflexión, otro de Experiencias y otro de Debate. En los dos primeros, se leen textos preparados por los miembros del equipo, ya sean basados en puras reflexiones o en experiencias reales. En el tercero, se abre un debate entre todos. El espacio se completa con llamadas en directo, chistes o entrevistas.

Hay algo profundamente confortante en esta gente. Puede que tengan problemas con su salud mental, pero demuestran una nobleza que para nada abunda entre las personas que nos consideramos cuerdas. Y su inteligencia no tiene porqué envidiar a nadie.

“Puede que cuando perdemos la inocencia comience la paranoia, dejamos de tener fe en las personas. Buscas desesperadamente alguien en quien confiar, y puede que te caigan nuevos palos y te conviertes en una persona retraída y excesivamente sensitiva”.

Alguien capaz de idear una frase así (Félix, en este caso), merece todos los respetos. Los cuerdos, me temo, tenemos aún mucho que aprender.

30

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

Un reportatge de

setembre-octubre de 2004

Barcelona és una ciutat amb un ampli memorial de greuges en homicidis als cines.

Amb la seva desaparició es perd també una

Iris Martín

part de la memòria col·lectiva.

Barcelona perd els seus cinemes

B

arcelona ha vist com molts somnis es convertien en malsons, contemplant impassible la desaparició dels “cines piperos” de sessió doble i la mutació del cinema en un simple utensili comercial, en un espai dʼespeculació despietada.

Les causes del fenomen de lʼhomicidi cinematogràfic a Barcelona es deuen en primer lloc a lʼespecificitat de les sales: locals grans dʼuna sola peça situats a punts cèntrics i concorreguts dels barris que poden tenir utilitats diverses.

En segon lloc, hi ha raons derivades del context, car les sales de cinema han hagut de batallar contra la competència de la televisió a la dècada dels 70, afrontar grans inversions per a modernitzar les sales a finals dels 70 i els 80, o lʼonada comercial que assalta la ciutat després dels Jocs Olímpics.

Tot això, acompanyat de lʼaugment progressiu del preu del sòl, ha fet que moltes sales barcelonines caiguessin en la temptació de la venda traçant un fugaç epitafi en la memòria col·lectiva.

A la corda fluixa Sense anar més lluny, el cine París del Portal de lʼÀngel es convertirà aviat en una gran botiga de la marca Zara. La multinacional gallega Inditex ha tancat lʼoperació de compra del cinema, que seguirà funcionant encara un any, per rehabilitar a fons el local i convertir lʼenorme pati de butaques en un magatzem comercial de la seva marca estrella. Més enllà de la monopolització del carrer per part de lʼimperi dʼAmancio Ortega (el Portal de lʼÀngel comptarà amb 8 tendes de la mateixa empresa) sʼha de tenir present la manca de protecció o ajuda per salvar les sales de cine a la nostra ciutat. A més, Inditex ja té experiència en aprofitar-se del cinema quan va adquirir la bolera del cine Novedades per ampliar la botiga Zara del passeig de Gràcia amb Gran Via. Simplement, “la pela és la pela”.

El cas dels cinemes Maldà aglutina un grau més de melangia, ja que amb el seu tancament mor a Barcelona lʼúltim cine que proposava la sessió doble de reestrena.

Després de queixes, firmes i tribunals, lʼAjuntament el va precintar perquè no complia els requisits mínims de seguretat. Davant les inversions impossibles que havia dʼafrontar el cine, que haguessin suposat el seu tancament defini-

ARXIU

El cine Catalunya s’ubicava on ara es troba l’edifici El Triangle tiu, han estat els mateixos treballadors els que sʼhan embarcat en la tasca de les reformes, arrancant ells mateixos la moqueta, intentant trobar fons econòmics per tirar endavant un espai únic i genial.

Gràcies a la solidaritat i lʼaltruisme dels ciutadans es preveu que el Maldà tornarà a obrir les portes una vegada estigui a punt el local.

Especular amb el cinema En matèria dʼespeculació trobem lʼexemple cinematogràfic en el que fou el cine Colón, el local del barri Xino dels mítics happy twenties que va plegar fustigat per la postguerra a mitjan anys 40. Després dʼalbergar-hi uns magatzems,

es va tapiar fa més de 30 anys i recentment ha estat habitat per un grup dʼokupes. Una empresa sʼhavia apropiat del número 58 del carrer de lʼArc del Teatre i segueix esperant que el vell edifici caigui tot sol. Hi falta poc, perquè el que fou una singular façana senyorial es troba avui quasi en ruïnes, sostingut per bastides, subtilment camuflat darrera de quatre arbres frondosos, amb les pedres que es desprenen de les columnes de línia neoclàssica.

Han existit projectes per salvar lʼedifici del cine, com el que va intentar engegar, sense gaire èxit, Octavi Alexandre, perquè les evidències mostren que està

massa malmès. Hi ha una previsió dʼenderroc per al mes de setembre però encara és incerta, com incertes són les especulacions sobre què es farà en lʼespai que ocupa lʼantic cinema Colón. Inicialment es va dir que es construiria la nova seu de la Filmoteca de la Generalitat. Sʼha parlat de blocs de pisos i, últimament, dʼun hotel.

La resposta se sabrà en breu, però la conclusió és que sʼha especulat de nou amb un edifici simbòlic de la nostra ciutat.

Barcelona és, de fet, una vella coneguda del fenomen del genocidi cinematogràfic: si obrim una mica els ulls trobem precedents de tots colors i, en la majoria dʼocasions, sʼha aprofitat la sala de cinema per especular o prioritzar els interessos comercials enfront de la cultura. Recordem la brega de lʼocupat cine Princesa, una sala que des del seu tancament al 1970 es deixava envellir tota sola i que ha acabat convertida en un bloc dʼoficines.

O el modern edifici del Triangle de la plaça Catalunya, que va començar-se a edificar a partir de 1993 sobre les runes del desaparegut cine Cataluña. O lʼescàndol del cine Fèmina del passeig de Gràcia, que va ser destruït per un misteriós incendi al 1991, quan el cinema ja havia estat tancat. Poc després, els propietaris van aprofitar la catalogació de la catàstrofe com a sinistre total per construir al seu lloc un bloc dʼedificis.

El cas és que el cinema sʼha utilitzat i sʼutilitza, però queda pendent dʼobrir un debat crític. Hauríem de repensar el deliri multisales que recorre Barcelona, preguntar-nos dʼon ve aquest sacrifici compulsiu de cinemes en pro de beneficis comercials i apel·lar a les mesures proteccionistes per part de les autoritats competents, tant per salvar edificis emblemàtics de la ciutat com per fomentar altra vegada les petites sales de cinema de barri. 3, 2, 1, 0, acció!

Adéu als cinemes X A finals dʼany tancarà lʼúltima sala X de Barcelona, situada al carrer Aragó, perquè finalitza el seu contracte de lloguer. Les sales porno van ser creades lʼany 1984 i estaven subjectes a dures condicions econòmiques. No rebien cap subvenció i havien dʼentregar el 30% del taquillatge a lʼEstat. Lʼany 2002, la mitjana dʼassitència diària era de 70 persones per sala i dia.

Últimes sessions del cine de barri El barri de Sants és un dels barris de Barcelona amb un memorial tràgic més llarg, car ha vist desaparèixer des de principis de segle quasi una desena de cines de barri que han alimentat lʼoblit col·lectiu.

Per exemple, només les fotografies i un anunci publicat a la premsa el 1916 (“Cine y variedades. Interesantísimos programas.

3.000 metros de películas”) indiquen que entre els números 7 i 9 del carrer Galileu hi havia un cinema, el Círcol de Sants, que va tancar lʼany 1939. La guerra va acabar dʼesborrar aquest petit racó cinematogràfic de la memòria del barri, però el cas és que dos cines convisqueren al mateix carrer, cosa ara impensable a Sants, perquè el número 60 albergava des del 1928 un local molt popular, el cine Galileo: la impossibilitat dʼafrontar reformes van convertir-lo en un pàrquing al 1981.

Un dels cinemes més recordats és el Ma-

nelic, potser per la seva situació al bell mig del carrer de Sants. Va funcionar durant la dècada dels anys 30, i després de la guerra va passar a dir-se Albéniz, tot i que tothom va seguir denominant-lo Can Manelic fins al seu tancament al 1965. Un dels adeptes a aquest cinema fou Terenci Moix, que en molts dels passatges literaris recordava les peculiaritats dels cinemes de barri (“saltos incongruentes, rayas que se introducían en los ojos de los actores, saltos de diálogo...”) fent referència a les seves sessions en aquest local.

Sants fou prolífic en cinemes de barri. Hi havia també el Vallespir, un pati de butaques enorme amb 1.400 places que va funcionar fins al 1964. El Miami, a la zona de la Bordeta, que tenia programa tots els dies de la setmana i pantalla Unus Diplo que fins i tot els veïns acabaren oblidant a mitjan setanta.

O el malaurat cine Gayarre, que després de

dècades alimentant somnis en un barri de tradició obrera no va poder superar la ruïna més enllà de 1980.

Lʼúltim cinema en desaparèixer al barri ha estat el Liceo, un dels primers que sʼhavia instal·lat cap al 1914. Set dècades després, lʼacomodador avisava amb una alarma que no hi havia ningú a la sala i apagava el projector a mitja pel·lícula. Davant dʼaquesta insostenible situació, una franquícia dʼelectrodomèstics adquirí el Liceo, que va tancar al 1989 deixant el barri orfe dʼestrenes. El Palau Balañà, propietat del Grup Balañà, un dels que monopolitza actualment la distribució de pel·lícules a Barcelona, engegà aleshores una profunda reforma per a convertir-lo en un multisales dʼestrena. És tot el que ara queda al barri de Sants: set sales, una oferta molt més reduïda del que sembla. Sense cap dubte són preferibles set cines.

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

REPORTATGE

31

El Centre Cultural Tomàs Tortajada, que

Un reportatge de

motiva la participació de la gent gran en activitats diverses, commemora el desè aniversari de la mort del seu fundador.

Maria Ortega

La lluita per la vitalització de la gent gran

L

ʻany 1990 al Poble Sec es va inaugurar un espai destinat a la gent gran que era una de les grans mancances dʼaquest barri, sobretot si tenim en compte el seu elevat índex dʼenvelliment.

El centre cultural va rebre el nom del carrer on sʼubicava, Font Honrada, i depèn de la Coordinadora Nacional de Jubilats i Pensionistes en conveni amb lʼAjuntament de Barcelona. Però, quatre anys més tard, Tomàs Tortajada, fundador de lʼentitat, moria i el centre agafava el seu nom com a mostra dʼagraïment a la seva tasca. Avui

va compartir moments amb Tortajada. Dʼaltra banda, es tractaran temes dʼun abast més social, com el paper que juguen les persones grans en la societat. Aquestes taules rodones comptaran amb la presència, entre dʼaltres, dʼEulàlia Vintró, regidora de Benestar i Salut en època de Tomàs Tortajada, i que per tant va intervenir en la creació del centre.

A més, durant tot un dia els tallers que es realitzen habitualment dins del local de Font Honrada es traslladaran al carrer, perquè tothom pugui veure què

Es tracta d’un equipament a mig camí entre un casal d’avis i un centre cívic on es potencia especialment la participació

Els mateixos usuaris d’aquest espai s’han organitzat per anar preparant els actes del desè aniversari de l’entitat

ja fa deu anys de la seva mort, i per aquest motiu el Centre Cultural Tomàs Tortajada commemora el desè aniversari amb un seguit dʼactes que tindran lloc el mes dʼoctubre.

El Centre Cultural Tomàs Tortajada és una iniciativa que obre les portes a la gent gran per oferir-li un ampli ventall dʼactivitats. Es tracta dʼun equipament a mig camí entre un casal dʼavis i un centre cívic, ja que la seva actuació sʼenfoca als avis, però per altra banda els actes realitzats sʼassimilen més als que fa un centre cívic, potenciant

Tallers de pintura al centre Tomàs Tortajada. sobretot la participació. Lʼobjectiu bàsic del centre és motivar la gent gran perquè sʼinvolucri, i no senzillament donar-los un lloc on passar les hores.

La seva línia dʼactuació es divideix en tres branques: en primer lloc organitza un seguit de tallers que funcionen de manera periòdica. Així per exemple ofereix classes de cant coral, costura o tai-txi, on les persones grans poden aprendre, participar i relacionar-se amb altra gent. A més, Damna Prudencio, gerent del centre, explica que sovint qui

ha participat en un taller sʼanima a fer de professor dʼuna activitat que domina, i van sorgint dʼaquesta manera nous tallers, on tothom participa de forma voluntària. El segon tipus dʼactes es realitzen un o dos diumenges al mes, quan sʼofereixen obres de teatre o espectacles, que tenen lloc a lʼescenari del que disposa el local del carrer Font Honrada. També se celebren de manera especial les festes populars, com Sant Joan. A més, cada dimarts es projecten pel·lícules, per fer a continuació un fòrum,

La figura de Tortajada Tomàs Tortajada va arribar al Poble Sec ja de gran, després dʼhaver-se hagut dʼexiliar a França durant la guerra civil, on va ser torturat per la Gestapo i va patir la pèrdua de familiars propers. Josep Fabra, president del CerHisec (Centre de Recerca Històrica del Poble Sec) i veí de Tomàs Tortajada, el recorda com un gran lluitador, una persona a qui la vida havia endurit el caràcter, i amb uns ideals molt ferms. De fet, durant el temps que va viure a Barcelona va militar al PSUC i també es va integrar més en el barri, fent-se membre de lʼAs-

sociació dʼAmics de la plaça Santa Madrona. Tant Josep Fabra com lʼactual president de la Coordinadora Nacional de Jubilats i Pensionistes, Juan Manuel Velasco, coincideixen a destacar el seu rol fonamental en lʼadquisició del local del carrer Font Honrada, ja que el descriuen com una persona amb un carisma extraordinari i molta capacitat de persuasió. La mostra més clara de la importància de la seva feina és que avui el centre porti el seu nom i no commemori lʼaniversari de fundació, sinó el de la seva mort.

IGNASI R. RENOM

despertant així les inquietuds dels assistents.

El desè aniversari La gerent del Centre Cultural Tomàs Tortajada explica que se sent orgullosa de poder dir que han estat els mateixos usuaris dʼaquest espai els que sʼhan organitzat per anar preparant els actes, que tindran lloc la setmana del 18 al 24 dʼoctubre, amb motiu del desè aniversari. Dʼaquesta manera ha sorgit una comissió integrada per 16 persones que de manera voluntària es reuneixen periòdicament per anar concretant els festejos.

Els actes es divideixen en dos blocs, els que fan referència a la Coordinadora Nacional de Jubilats i Pensionistes, de la qual Tortajada va ser president i fundador, i els que són pròpiament del Centre Cultural Tomàs Tortajada, ja que ambdues institucions volen retre-li homenatge. La programació inclou diverses taules rodones, la primera de les quals és El Tomàs que jo vaig conèixer, on companys del protagonista recordaran vivències que van compartir amb ell. A més, també està previst enregistrar un vídeo per recollir el testimoni de gent que

fan i fins i tot ser-ne partíceps.

També hi ha programades dues trobades intergeneracionals, amb col·laboració amb les escoles del barri, per fomentar les relacions entre nens i avis. Finalment sʼhan previst recorreguts històrics pel Poble-sec, per descobrir el refugi de la guerra civil al carrer Nou de la Rambla i diversos edificis amarats dʼuna certa rellevància històrica. Es tracta dʼuna iniciativa per conèixer millor el barri i les seves arrels.

I. R. R.

Façana del local de l’entitat.

32 ●

ALTRES ASSOCIACIONS Breus de barri

BARCELONA VELLA

Protestes a la plaça Vila de Madrid Un centenar de pancartes denuncien el soroll, la brutícia i la inseguretat existents en aquesta plaça. “No ens escolten”, manifesten uns veïns que han portat la seva protesta davant el districte de Ciutat Vella. Les pancartes fan referència al tracte favorable donat al Fòrum.

GRÀCIA

Obres a la plaça Lesseps Les obres del projecte de reforma continuen.

Sʼha acceptat la proposta veïnal que demanava que a la part de la muntanya sʼobrís un accés al metro. Les AVV de Travessera de Dalt i General Mitre han presentat al·legacions al projecte ja que consideren la ronda del Mig “com una autopista” i que sʼhan dʼaprofitar les obres per pacificar el trànsit de lʼentorn. També denuncien que des del febrer no es reuneixen amb lʼAjuntament i que aquest ha presentat el projecte dʼinformació pública al mes dʼagost.

SANT ANDREU DEL PALOMAR

Dejuni de tres joves Amb el recolzament de diverses entitats del barri, protestaven contra el pla urbanístic dels terrenys de les antigues casernes. Exigeixen que el 100% dels habitatges siguin de règim protegit i que es construeixin els equipaments. LʼAjuntament ha imposat una macrocomissaria de mossos que ningú no havia demanat i en comptes de construir una escola, han respost que es realitzarà un estudi.

LA LLACUNA

Molt de soroll a Glòries Els veïns i veïnes que viuen al voltant de la plaça de les Glòries han creat una plataforma per denunciar els sorolls “insofribles” que produeixen les torres de refrigeració del centre comercial. 400 firmes recolzen que sʼinsonoritzin.

El districte els hi va donar la raó i col·locarà unes pantalles antisonores. La Plataforma celebrarà una assemblea al setembre ja que no veuen clara la proposta.

SARRIÀ

Equipaments a lʼHort de la Vila Els veïns, amb la seva associació al capdavant, han salvat les cases de lʼHort de la Vila. Dues dʼelles seran rehabilitades i es dedicaran a equipaments. Les cases no estan catalogades però són lʼúltim vestigi del Sarrià antic.

Ans al contrari, lʼAjuntament no accepta la creació dʼun parc en la zona limítrofa, un solar propietat dʼuna empresa immobiliària.

at Entit es del m

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

Infoespai promou la col·lectivització de les idees transformadores

El col·lectiu treballa per a lʼenxarxament dels moviments socials GEMMA AGUILERA

La història de la creació dʼun altaveu per a les idees sovint silenciades comença el març del 2003, en el context de les mogudes socials altermundistes de Praga, Niça, Barcelona contra el Banc Mundial, contra lʼEuropa del capital, etc.

Coincidint en el temps, sʼedita la Guia útil 2003 per a la transformació social, que conté les dades de més de 1.200 col·lectius de Catalunya que plantegen projectes per a la transformació positiva de la societat. A la nostra ciutat, un col·lectiu de joves amb experiència en moviments socials alternatius, que ha coordinat aquesta guia, constata la precarietat total dʼespais i de recursos per expressar idees i informacions que quedin fora dʼallò establert per lʼordre, fet que dificulta impulsar alternatives al model social, polític i econòmic dominant. En aquest context neix lʼInfoespai, (www.infoespai.org) un projecte de construcció dʼuna xarxa autogestionada dʼeines i mitjans per produir, col·lectivitzar i difondre la informació de manera lliure entre els moviments socials.

Coneixement lliure LʼInfoespai funciona com una xarxa que articula diversos projectes. Entre ells, Moviments.info (www.moviments.info), un web de recursos per a la transformació social que recull tota la informació útil relacionada amb els moviments socials del territori català. Així, dóna a conèixer i facilita lʼaccés a les eines, campanyes, ofereix un directori de més de 2.700 col·lectius, un espai dʼelaboració col·lectiva de projectes i la versió digital de la Guia útil 2003 per a la transformació social, entre dʼaltres. És doncs, un projecte dʼespai virtual de coneixement lliure per alliberar la informació, compartir-la i facilitar la comunicació entre aquells que vulguin construir conjuntament.

Per altra banda, lʼInfoespai Físic ofereix atenció telefònica i personalitzada en el local de lʼInfoespai, situat a la plaça del Sol del barri de Gràcia. Aquí és

DANI CODINA

La seu física de lʼInfoespai, al barri de Gràcia, també proporciona serveis als socis.

on sʼofereix informació, consulta de documentació en diversos suports i molts altres serveis per als socis de lʼInfoespai, que a més disposen dʼaccés a internet, tallers de formació, serveis de grafisme i altres avantatges. Però lʼInfoespai no tanca les portes a ningú, i ofereix informació a qualsevol persona interessada en els moviments socials que visiti el local.

També sʼha creat un grup dʼeducació, que converteix lʼInfoespai en un punt de trobada de persones que desenvolupen temes relacionats amb lʼeducació i posen en comú experiències concretes per tal de formar xarxa amb diversos col·lectius, amb lʼobjectiu de generar debats i construir un ideari sobre quin plantejament educatiu ha de defensar lʼInfoespai Com hem dit, aquest col·lectiu aposta per la lliure circulació de la informació i de les idees, per això és especialment important una altra branca de lʼInfoespai, el projecte editorial. Es planteja com una eina per transmetre els sabers que es van creant a partir de la pràctica diària dels moviments

Què pensa lʼInfoespai?

Infoespai és un col·lectiu assembleari, sense jerarquia establerta, en el qual les decisions es prenen conjuntament i per consens. Els seus membres i grups de treball tenen autonomia per a prendre decisions ràpides, si bé les mesures que adopten poden ser interpel·lades a lʼassemblea si la resta de persones ho consideren necessari. Pel que fa a lʼautogestió, Infoespai pretén ser un projecte sostenible i independent, la seva gestió depèn dels socis, col·lectius o individus que creuen en el projecte i li donen suport mitjançant el pagament dʼuna quota, la prestació dʼun servei o lʼaportació dʼalgun bé.

A més, aquest col·lectiu lluita pel lliure accés a la informació, que considera un bé comú que no pot ser capitalitzat per ningú. Per això aposta pel programari lliure i promou conceptes legals com el copyleft, que impedeix la propietat sobre un producte intel·lectual i en garanteix la seva lliure difusió.

socials. Per aconseguir-ho, lʼInfoespai ofereix difondre propostes de tothom en el suport més adient, amb lʼúnica condició que la informació tingui com a finalitat la transformació radical de la societat i que sʼassumeixi que seran sabers sense propietari, lliures.

Un dels projectes més ambiciosos que lʼInfoespai té en marxa és la creació dʼuna xarxa econòmica alternativa, solidària. Aposta per un entramat de producció, distribució, i consum de béns i serveis que funcioni amb criteris democràtics, ecològics i solidaris en un territori determinat. Aquesta xarxa hauria dʼestar constituïda per empreses socials, productors i distribuïdores de béns i serveis, entitats sense ànim de lucre -especialment centres socials i ateneus amb activitat econòmica- i persones “prosumidores”, és a dir, persones que a més de consumir ofereixen serveis a títol individual, ja sigui a través de xarxes dʼintercanvi o per altres mitjans.

Però no sʼexclou de la xarxa altres consumidors que comprin segons criteris ecològics i socials. Per desenvolupar el projecte caldria disposar dʼeines de finançament solidari, i es podrien crear caixes comunitàries pròpies. LʼInfoespai també aposta perquè aquesta xarxa pugui crear llocs de treball vinculats a lʼeconomia solidària, i per altra banda, incorpori aquelles botigues i comerços locals que vulguin adaptar-se als principis que proposi la xarxa. Actualment, el projecte es troba en fase de difusió, i la seva aplicació inicial serà al barri de Gràcia.

LʼInfoespai ofereix als seus socis altres avantatges, com fer ús del servidor moviments.net, que ofereix una forma no comercial dʼentendre internet, amb programari lliure, o altres serveis editorials i de suport a idees i projectes.

Els impulsors del projecte fa un

balanç molt positiu de la trajectòria que ha seguit fins ara lʼInfoespai, i pensen que la seva consolidació ha deixat de ser una utopia: “Hem desbancat aquells recels inicials que pensaven que això no funcionaria, que no seria viable econòmicament. El millor de tot és que pel camí hem anat passant un procés de construcció conjunta molt enriquidor tant individual com de grup. Ara sabem fer coses que abans no sabíem fer i hem desenvolupat certa capacitat de rectificació”. També sʼadonen que el treball diari dels seus membres els permet avançar en la construcció dʼalternatives necessàries al model social, polític i econòmic que imposa el món global, i el que més els satisfà és que ho fan des de lʼaportació de noves idees: “ens sentim orgullosos de veure que lʼInfoespai està empenyent cap a lʼalternativa amb idees fresques més que cap a la protesta, sense que això vulgui dir que perdem la capacitat de resposta”.

Els reptes de lʼInfoespai per al futur passen per refermar la sostenibilitat econòmica del projecte, però sobretot la seva sostenibilitat humana. “Volem que participar i assumir responsabilitats a lʼInfoespai sigui més goig que patiment.

Lʼalternativa que proposem serà viable si internament ens sentim a gust, si generem confiança a les nostres persones pròximes i si la Xarxa sʼentén com un entorn social on tothom és necessari per a viure i on produir ha de ser un fet cooperatiu”.

r

na a n O

LʼInfoespai Plaça del Sol, 19-20, 08012.BCN 93 390 72 36 www.infoespai.org

La Veu del

CARRER

setembre-octubre de 2004

Políticamente

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana Alfonso López

ENVIAR TROPAS: Impulso, prácticamente irreprimible, que todo político experimenta al ser sumergido en el poder, sin que importe mucho el destino final de los agraciados.

De hecho, en la escala evolutiva, viene a ser el equivalente al repertorio de mamporros que se atiza en el pecho cualquier gorila, sexualmente adulto, ante una hembra por fin en celo.

GRUPO DE PRESIÓN: En inglés, lobby. Conjunto de apóstoles muy milagreros que, dotados de una fuerza espiritual inconmensurable, la reparten generosamente entre periodistas, empresarios, congresistas y senadores a fin de que vean la luz y actúen en la dirección correcta, de manera que las invasiones sean las adecuadas, las medallas, las necesarias y la cantidad de palestinos sacrificados, aceptable.

33

Sʼagreuja el bloqueig contra Cuba davant les eleccions als EUA DEFENSEM CUBA

El passat 6 de maig, Bush va anunciar noves mesures contra Cuba explicades en un informe de 450 pàgines elaborat per lʼanomenada “Comissió dʼAjuda a una Cuba lliure”. És època preelectoral als EUA i davant del creixent desprestigi que li comporta el fracàs de la intervenció a lʼIraq i de lʼalarma mundial que han provocat els mètodes de tortura aplicats a militants de la resistència iraquiana per lʼexèrcit nord-americà, el president Bush ven la seva ànima a la màfia de Miami per tal que aquesta li asseguri, un altre cop, el triomf en les properes eleccions i el preu és Cuba.

Lʼatreviment, la falsedat, el cinisme, el menyspreu a les normes internacionals i la ingerència en els assumptes interns de Cuba que conté lʼesmentat informe són difícils de superar.

Lʼinforme insta a la creació de focus desestabilitzadors interns, a lʼaugment de campanyes internacionals i de desinformació contra Cuba, a lʼadopció de noves mesures perquè afecti lʼeconomia cubana i a la limitació de les trameses de divises i de viatges cap a lʼIlla, així com a lʼincrement dels impediments per les reunificacions familiars.

El poble cubà ha manifestat el seu rebuig a aquestes criminals mesures del govern dels EUA i la disposició a defensar la llibertat i el nivell de vida que tants sacrificis els ha costat aconseguir.

Igualment, cubans residents a lʼexterior han expressat la seva condemna a aquest nou agreujament del bloqueig.

El president de la República de

FOTÒGRAF

Manifestació contra el bloqueig al Malecón de lʼHavana, al maig.

Cuba, Fidel Castro, en un contundent discurs va denunciar públicament les mentides sobre les quals està muntada la propaganda que, en bona part, domina avui aquest món i va separar curosament el govern dels EUA, del poble nord-americà, respectant aquest i denunciant el primer.

Arribats a aquest punt, cal que ens preguntem: i a nosaltres, en què ens afecta tot això?

Potser pensem que en res, ja sʼho faran, els cubans! Potser, pensem que tanta descarada agressió ens fa simpatitzar amb el David en contra del Goliat. O, potser, pensem que la defensa de la sobirania dels pobles, per més petits que aquests siguin, i el rebuig a les ingerències dels països més poderosos en els més dèbils, no només és un acte de solidaritat i justícia, sinó, que a més, és garantia dʼun equilibri al món, per tal dʼimpedir

que els imperis més poderosos tractin dʼimposar-nos a tothom (a pocs primer; a dʼaltres, després, i a tots al final) la llei del més fort en benefici dʼunes minories que volen dominar el nostre planeta a qualsevol preu.

Participem en totes les campanyes de solidaritat i cooperació amb Cuba que han posat en marxa arreu de Catalunya les nombroses organitzacions que manifesten solidaritat amb lʼIlla.

Solidaritzem-nos amb Cuba.

Trenquem el bloqueig.

(Trobareu més informació sobre el frau gràcies al qual Bush va ser president a Elecciones en EE.UU. Aumentan las denuncias de irregularidades en Florida a medida que avanza el recuento, de Rosa Townsend, Miami, per a El País, i Elecciones en EE.UU. Un diseño para ʻahorrarʼque induce a confusión, R.T., Miami).

Tòpics sobre el ʻtreballʼ domèstic ROSA MIRÓ

CIENTÍFICO: Viene a ser como un ciego palpando a un diplodocus intentando averiguar qué es. Una vez comprobado que las patas son patas y no palmeras, es muy posible que al llegar a la cola crea hallarse ante un enorme elefante.

VEÏNAT

Al 94 es va crear el grup Dones i Treballs a Ca la Dona. Com el seu nom indica, reflexionaven sobre els diferents treballs de les dones. Aquest llibre recull en la introducció i textos de Cristina Carrasco, Neus Moreno, Mª Inés Amoroso, Anna Bosch i Hortènsia Fernandez les idees sobre les quals el grup Dones i Treballs ha reflexionat.

Destaca la metodologia que fa servir aquest grup, composat de dones molt diverses, mitjançant la qual es busca una explicació collectiva a la experiència viscuda, cercant les paraules que poden parlar de la vida mateixa amb el suficient rigor conceptual. Les reflexions giren entorn lʼanomenat treball domèstic, qüestionant ja dʼentrada el mateix terme. Platengen que aquesta activitat no és un treball en el sentit que el terme lʼutilitza, ja que respon a una lògica de la cura i no a una lògica del

benefici. La lògica de cura compren tot un sentit dʼactivitats físiques i psíquiques que asseguren la supervivència i la continuïtat de la vida humana.

Sʼevidencia el greu cost que comporta per a la salut de les dones les diferents conciliacions que han de fer entre els temps de treball i de cura. Es demostra la relació entre societat humana i natura, i com la desvalorització de la natura repercuteix en la desvalorització de les dones i de les seves tasques, ja que aquestes són les que fan de mediació entre humanitat i naturalesa.

El conjunt de reflexions porta a plantejar que lʼobjectiu social, polític i econòmic central de la societat hauria de ser el manteniment de la vida humana, fent de lʼactivitat

complexa que permet a las persones créixer, desenvolupar-se i mantenir-se com a tal lʼeix de lʼorganització humana.

Els textos dʼaquest llibre són una interessant aportació i marquen un punt dʼinflexió en lʼanàlisi sobre el treball de les dones. Evidencien lʼactualitat i vitalitat dʼun pensament feminista poc difós i poc valorat per les élites intel·lectuals dominants. Un llibre dʼobligatòria lectura per a qualsevol dona i home que es pregunti sobre el sentit de lʼactual organització social.

Malabaristas de la vida.

Mujeres, tiempos y trabajos.

VV.AA. Icaria Editorial.

Col·lecció Más Madera.

34 ●

La Veu del

VEÏNAT Breus de barri

EL RAVAL

CARRER

setembre-octubre de 2004

El futur de La Violeta

Adéu, Can Girapells!

No a la mesquita Polèmica per la construcció dʼun oratori musulmà al Raval, promogut per la comunitat pakistanesa. Una assemblea de lʼAVV va concloure amb lʼexigència que sʼenderroquessin les obres realitzades il·legalment.

Manifesten que “el barri no suporta més immigració” i que no es permetrà cap altre oratori.

LʼAjuntament va manifestar que no donaria la llicència si no sʼenderroquen unes reformes fetes sense permís. La Favb va fer públic el seu recolzament a lʼoratori “sempre que el projecte compleixi amb la legalitat” i es va oferir com a mediadora.

La comunitat pakistanesa va demanar els veïns la solució del problema a base de diàleg. Totes les parròquies del Raval, les comunitats jueva i budista i SOS Racisme recolzen la construcció.

EIXAMPLE

Centenaris i centenàries 108 persones superen els cent anys en el districte amb més població gran. Quasi tres persones de cada cent tenen més de 95 anys. El progressiu envelliment de la població és important. Lʼany 2003 havia a Barcelona 568 persones que superaven els 99 anys.

PROSPERITAT

Falta transport LʼAVV va denunciar que un cop acabades les obres de Pablo Iglesias no sʼha restablert el recorregut de la línia 12 que va des de Via Favència fins a Virrei Amat. TMB es nega a restablir aquests trajecte per qüestions econòmiques.

FONT DE LA GUATLLA

No als bongos LʼAVV no accepta el trasllat dels percusionistes des del parc de la Ciutadella. Lʼassociació no va ser consultada i lʼAjuntament va anunciar el trasllat mitjançant la premsa. Aquest barri porta 12 anys queixant-se dels sorolls de les terrasses del Poble Espanyol.

TORRELLOBETA

Retiren el projecte Al Ple celebrat el passat mes de juliol al districte de Nou Barris es va retirar el projecte de les cotxeres Borbó per lʼoposició veïnal. La proposta preveia una notable densificació. Dʼun total de 22.000 m2 només es dediquen 4.000 a zona verda.

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

●

La Violeta, un espai de trobada intergeneracional del barri.

●

GRÀCIA COMISSIÓ SALVEM LA VIOLETA

La venda de lʼimmoble del casino La Violeta, a la Vila de Gràcia, i el previsible desnonament de les entitats que tenen en ell la seva seu social continua plena dʼinterrogants. Malgrat que el conseller del Districte, Ricard Martínez, i el seu president, Ferran Mascarell, sʼhan compromès a trobar una

sortida que permeti que La Violeta continuï sent un equipament social per entitats del barri, de moment no hi ha res de nou.

Lʼirregular procés de dissolució de la Mútua propietària de lʼimmoble, la venda i el repartiment opac dels diners resultants són temes que lʼAjuntament i la Generalitat han dʼinvestigar, però fugen dʼestudi i no sembla que

DANI CODINA

vulguin fer res.

La pèrdua de lʼús social dʼaquest espai, en benefici de lʼespeculació immobiliària, suposaria un altre cop al teixit associatiu de la Vila. Per evitar-ho, la Comissió Salvem La Violeta ha decidit organitzar un conjunt dʼactes a lʼentorn del local al llarg dʼaquest trimestre (una xocolatada, un campionat de dòmino, un debat,...).

365 dies amb massa cotxes ●

BARCELONA ANDRÉS NAYA

Aquest any en què sʼorganitza el Fòrum 2004 per la sostenibilitat la nostra ciutat no celebrarà la jornada reivindicativa-educativa un dia sense cotxes. La notícia no ha sorprès donats els dubtes i ambigüitats que han envoltat una història que va començar lʼany 1999.

Fa cinc anys, el 29 dʼabril, Barcelona i 30 ciutats de Catalunya van celebrar la citada jornada, organitzada conjuntament per entitats i ajuntaments. Amb il·lusió i responsabilitat es va decidir tallar el trànsit privat de les Rambles (en tots dos sentits), de la rambla Catalunya, Via Laietana, Major de Gràcia i diverses zones de gairebé tots els districtes. La jornada va acabar amb una marxa reivindicant més transport públic.

En les zones senyalades la ciutadania va poder descobrir una altra ciutat molt més amable amb els vianants i un augment del 30% en lʼús de la bicicleta. La contaminació es va reduir un 69% i els decibelis van baixar dʼun a quatre segons la zona. Ramon Folch, expert en medi ambient, declarava a la revista Carrer: “El dia sense cotxes tindrà un efecte pedagògic”.

Lʼany següent, el 22 dʼabril, va augmentar considerablement el número de ciutats que van celebrar la jornada. Ans al contrari, a Barcelona va ser més

tímid el plantejament i les pors institucionals van augmentar. Els avenços es van limitar a dibuixar 7 quilòmetres de carril bus en divuit petits trams. El compromís de tallar indefinidament les Rambles es va incomplir per primer cop. En una crònica a Carrer, Mª Eugenia Ibáñez senyalava que “el veïnat de Barcelona ciutat va fer servir més el transport públic no perquè

estigués més sensibilitzat sinó perquè tenia més facilitats per ferho”. Tot el contrari de la “corona” de Barcelona que, mancada de transport públic, està obligada a agafar el cotxe. 14 entitats ciutadanes van fer públic un manifest que sota el títol El dia després, plantejava diverses reivindicacions relacionades amb la millora del transport públic, la pacificació del trànsit i la defensa del vianant.

El 2001 la diada es va situar en dates de les festes de la Mercè.

Havia més temps per preparar-lo

però va tenir molt menys abast que els anys anteriors. Els prejudicis i la falta de voluntat política van donar lloc a una jornada descafeïnada i amb poca participació.

Es va cobrir lʼexpedient i no es va plantejar cap obra o modificació permanent, que quedés. Carrer va ficar en el Quarto Fosc a lʼautoritat municipal per la seva manca de voluntat política.

Els titulars de lʼany 2002 no oferien dubtes: “Barcelona menysprea el dia sense cotxes”, “Barcelona passa olímpicament de la diada sense cotxes”... Però la diada es va celebrar a 1.400 ciutats de tota Europa. Va destacar Brusel·les, on el número de vehicles va descendir de 600.000 a 10.000.

Lʼany passat, una nota pública de la Favb deia: “després de quatre anys creiem que el dia sense cotxes està lluny dels objectius de convivència pacífica entre les diferents formes de moureʼs. Sense deixar de reconèixer aspectes positius com la integració tarifària, el camí escolar o lʼincrement del número dʼautobusos, considerem aspectes negatius lʼindefinició respecte el túnel dʼHorta, la construcció de noves línies de metro i del tramvia i la curta duració del temps semafòric per als vianants”.

Lʼany 2004, feliços i contents anuncien que abandonen el dia sense cotxes. Tot el contrari del que ocurrirà en moltes ciutats dʼEuropa.

GUINARDÓ MARTÍ CHECA

La nit del 24 de gener de 1892, un dels jornalers que viu a Can Girapells, Joan Torrents, mor dormint.

Els Basté, propietaris del mas, astorats criden a lʼendemà a la policia de Sant Martí de Provençals on pertanyia la casa. En aixecar el cadàver pregunten si el mort, de 65 anys, té família. Diuen que ni té família, ni li coneixen hereus i solliciten un ràpid trasllat del mort per la mala astrugància que els provoca. El xanxes va fer el preceptiu informe que avui trobem a lʼarxiu.

Un fet luctuós, ara revelador perquè no ha estat possible lʼindult. La masia de Can Girapells va ser enderrocada a cavall dʼun cap de setmana, el darrer de juliol. Alguna associació veïnal va moure fils i va aconseguir uns preuats minuts a la televisió autonòmica. No va servir. La masia va caure i va passar un cap de setmana esventrada i ensenyant el seu interior als nostàlgics que sʼapropaven.

Un nou edifici es farà al solar, inspirat en les planes dʼalguna de revista dʼarquitectura i dissenyat pels arquitectes Alonso i Balaguer perquè Regesa faci un bloc de pi-

Ningú no ha pogut evitar lʼenderrocament de Can Girapells, també conegut com Casa Basté sos per ubicar persones afectades per les obres de vials que sʼhan de fer a la zona.

Poca història se sabia dʼaquest mas de planta basilical, també conegut com Casa Basté i que comptava amb tres mujades i tres quarts de terra destinada a vinya i a cereals. Veïna de Can Berdura, de Can Vintró i terres de Can Sabastida. Era una propietat mitjana regentada des de 1776 per Miquel Basté i Ferrer i heretada pel seu fill Ramon Basté i Pujadas el 1824. El 1899 va passar a mans dels cinc fills dʼAgustí Basté i Carbonell i Sebastiana Palou Sallent i la propietat sʼesmicola i perd el seu sentit agrari. El 1917, aquests germans van vendre per 56.000 pessetes la propietat a la societat Agustí i Cia, regentada pel militar Jorge Palanca, que pretenia treure rendiment dels terrenys. Dos anys més tard, era venuda a la Compañía Fabril de Carbones Eléctricos, que va instal·lar un dipòsit a la zona. El 1927 va ser venuda a lʼindustrial Antoni Vidal i Serra per 122.00 pessetes. Aquest va morir el 1933 i la va deixar a les seves filles, Carme i Montserrat Vidal Folch, que lʼhan mantingut fins que lʼexpropia el municipi. Havia estat una mena de taverna i patia des de feia dècades els greus símptomes de lʼabandonament. Era un cadàver que esperava ser retirat, en aquest cas per les excavadores.

Un trist final.

La Veu del

EL COR ROBAT

35

Defensem el verd públic

●

CATHERINA AZÓN

COMITÈ DʼEMPRESA PARCS I JARDINS DE BARCELONA

Juanjo Martos Plaza Sots-president de lʼAVV de Roquetes (Nou Barris)

“No és incompatible el treball comunitari i organitzar una manifestació”

FAVB

CARRER

setembre-octubre de 2004

PUYAL

Nascut al Verdum, aviat es va traslladar a Roquetes. Des de fa 22 anys és membre actiu de la seva associació de veïns. Treballa a la construcció. És membre de diverses entitats, entre les quals lʼArxiu de Roquetes i la Coordinadora dʼAVV. Per què un pla comunitari?

La decisió es va prendre en unes jornades que vam celebrar diverses entitats i veïns per concretar un pla d’equipaments i les seves prioritats.

Què va opinar lʼassociació?

Vam compartir la decisió. Portàvem temps plantejant la idea d’augmentar la participació del veïnat, buscar altres maneres de treballar, aprofitar millor els recursos i potenciar el treball amb altres entitats. Davant una certa rutina, volíem potenciar la creativitat.

La Plataforma dʼEntitats de Roquetes ja existia?

Fa anys. Depenent del moment, agrupa de 10 a 15 entitats.

En quin moment es troba el Pla Comunitari?

D’avaluació del camí recorregut. De concretar propostes i prioritats.

Com ara quines?

Donar a conéixer al barri què és un pla comunitari. Enfortir l’associacionisme dels comerciants i la intervenció activa dels joves. Quant a l’ensenyament, augmentar la presència de les AMPAS. I respecte la millora del barri?

Collserola, per exemple. Deixar de viure d’esquena a la serra, recuperar espai verd. També l’arribada del metro i el complement d’ascensors i escales mecàniques. Això suposarà un canvi radical, una millora importantíssima en les nostres condicions de vida.

Així doncs, el treball comunitari és implicar tots els actors de la barriada i col·laborar en la recerca de propostes?

Perfecte.

Pla comunitari i reivindicació són compatibles?

Sí. Les entitats som autònomes i, si és necessari, si no hi ha acord, podem utilitzar mecanismes de pressió. No és incompatible el treball comunitari i organitzar una manifestació.

Quina és la reivindicació o lʼobjectiu més antic?

La remodelació del mercat de Montserrat i el seu entorn.

Ara us arriben nous veïns...

Sí, i el tema és important. M’agradaria que el veïnat no veiés en ells el perill que ens treuen la feina o les beques dels menjadors escolars. Perquè no és veritat. I respecte els nouvinguts, no només donar-los la benvinguda, sinó animar-los perquè s’incorporin a les nostres activitats.

Ets membre de la Coordinadora dʼAssociacions del districte?

Sí. La coordinadora és un punt de referència important. Es necessiten acords globals per a tot el districte.

Teniu nou regidor i nova gerent...

Continuen amb el tarannà dialogant però no falta l’excusa del “no hi ha diners”. En temps del Fòrum, tornem a les olimpíades. Es tanca l’aixeta per als barris.

Els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins us informem, i alhora us demanem la vostra participació (implicació) davant del canvi jurídic en la forma de gestió que lʼAjuntament de Barcelona i la Direcció de lʼInstitut pretén imposar, transformant lʼactual Organisme Autònom en Entitat Pública Empresarial.

Un canvi que amaga i pretén la progressiva privatització dels serveis, i lʼespeculació mercantil dels recursos de Parcs i Jardins i de lʼús del patrimoni verd de la ciutat. És una decisió política que, de portar-se a terme, suposaria tenir les mans lliures per: ● Donar i derivar el màxim de recursos econòmics de caràcter públic al benefici de les empreses privades subcontractant i externalitzant els serveis i treballs que actualment té assignats lʼInstitut. ● Tornar a la forma de gestió privada dels anys 60 i 70, gestió que va comportar la degradació del servei i les pràctiques de frau i de corrupció, que lʼany 80 van obligar a lʼAjuntament a suprimirles i a fer-se càrrec directament de la gestió i execució del Servei.

El canvi de gestió de Parcs i Jardins pretén la seva progressiva privatització ● Lʼencariment del servei. Com de fet ja està succeint amb la subcontactació de la conservació de jocs infantils i mobiliari urbà, part de la poda de lʼarbrat, de tractaments fitosanitaris, de la neteja de zones verdes, etc., i amb lʼexternalització a una empresa privada per portar a terme el Pla dʼactuació municipal 2004 – 2007. ● La mercantilització i lʼespeculació dels recursos púbics: Introduint de manera generalitzada el pagament dʼentrades a determinats parcs o jardins de la ciutat, com succeeix al Parc del Laberint dʼHorta, i comercialitzant amb lʼús de lʼespai públic com està passant a lʼHivernacle de la Ciutadella, els Jardins de Miramar... I es destinen

Els treballadors de Parcs i Jardins estan en lluita. recursos públics, materials i humans, a efectuar treballs a entitats privades i a particulars: avui sʼhi destina al voltant del 20% dels recursos dʼInstitut, en prejudici de les necessitats públiques.

La lluita que els treballador/es de Parcs i Jardins hem decidit reprendre contra la privatització, està motivada per la necessària defensa dels serveis públics. Volem fer entendre i demostrar a lʼAjuntament que la decisió que pretén imposar és errònia i que anirà en contra dels interessos públics, és a dir, contra els legítims interessos dels ciutadans/es i dels treballadors/es.

Reclamem de lʼAjuntament i de lʼEquip de Govern format pel PSC, ERC i ICV – EUiA: ● Que abandoni qualsevol política de privatització de la gestió del verd i de la mercantilització dels espais públics, que destini els recursos necessaris, econòmics i de personal, a modernitzar lʼInstitut i a garantir una adequada qualitat de conservació integral de tots els elements que configuren els espais públics verds de la ciutat: parcs, jardins, arbrat, jocs infantils, mobiliari urbà, etc., dʼacord amb les necessitats ecològiques i de qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. ● Que de manera urgent es recuperin les zones verdes més degradades i els parcs i jardins de ca-

ARXIU

ràcter historicoartístic respectant el seu projecte original, i assegurant la conservació correcta sota els estrictes criteris de professionalitat, que es garantitza amb la gestió i lʼexecució directa municipal. ● Que sʼha de continuant incrementat la zona verda urbana; aug-

El pla també implica lʼespeculació mercantil sobre el patrimoni verd mentant almenys fins que sʼarribi als 10 m2 per habitant, com estableix lʼOMS (Organització Mundial de la Salut). Avui és de 6,36 m2 . ● Que sʼha de fomentar i facilitar la participació de les organitzacions veïnals i ciutadanes en el control de la gestió del Patrimoni del Verd de la Ciutat (Agenda 21) i reconèixer el seu dret a formar part del Consell dʼAdministració de Parcs i Jardins (això ja ho reclamava el Comitè dʼ Empresa de Parcs i Jardins lʼany 1991).

No a la privatització de Parcs i Jardins.

Barcelona, setembre de 2004 Comitè dʼEmpresa de Parcs i Jardins i seccions sindicals de CCOO, USOC, CGT i UGT.

Revistes de barri 40 anys dʼhistòria LʼAVV del Maresme ha editat un important dossier amb motiu del seu 40 aniversari.

Es va fundar oficialment el 21 dʼabril de 1964. Té una llarga trajectòria reivindicativa,i és tan antiga com els primers blocs dʼhabitatges que van començar a construir-se lʼany 1956.

La seva existència no es va legalitzar fins a la promulgació de la LLei dʼAssociacions, en el saló dʼactes de la parròquia del Sagrat Cor, que va comptar amb lʼassitència de 150 veïns i veïnes. 50 pàgines

resumeixen la història dʼaquest barri i les seves lluites: falta de pavimentació i clavegueram, carrers sense il·luminar, habitatges amb aluminosi, urbanització de la rambla Prim, etc.

Els textos, elaborats per un equip de persones encapsalat per lʼincombustible Santos Pérez, estan acompanyats de fotografies i diferents plànols que il·lustren el passat i el present del Maresme. Un important material que deixa constància del paper del veïnat en la transformació del barri. Felicitats!

36

Parlant del

CARRER

setembre-octubre de 2004

i de la ciutat

“Abandonamos el Fòrum frustrados y ahora impulsamos un Foro Social Urbano” Roger Muro Secretario general del Movimiento de Iniciativas Urbanas de Perú

Valerio Lopes Coordinador de la Confederación Nacional de Moradores de Brasil

D

ebimos haber sospechado que algún problema había en el Fòrum 2004 cuando las organizaciones vecinales de Barcelona no participaban en él”. Son palabras de Valerio Lopes, coordinador de la Confederación Nacional de Moradores de Brasil, la organización que agrupa a las asociaciones de vecinos del país suramericano. El 16 de septiembre, Lopes y más de un centenar de representantes de asociaciones de una veintena de países que participaban en el II Foro Urbano Mundial -uno de los diálogos más importantes del Fòrum 2004, pues lo organizaba una agencia de la ONU y reunió a casi 5.000 personas- abandonaron el encuentro oficial denunciando que “se hablaba de los pobres sin los pobres” y que no se les había permitido expresar sus puntos de vista.

“La gente de los movimientos urbanos no europeos hicimos un gran esfuerzo para venir a Barcelona con la esperanza de tener un espacio donde dialogar a partir de nuestras experiencias y problemas como excluídos del sistema neoliberal pero, lamentablemente, la forma cómo se organizó el Foro y unas mesas de debate copadas por funcionarios y representantes gubernamentales no nos dejaron opción a intervenir”, explica Roger Muro, secretario general del Movimiento de Iniciativas Urbanas

Marc Andreu Periodista Catherina Azón Fotògrafa

de Perú y Premio Príncipe de Asturias de la Concordia 1987 por su lucha en defensa del derecho a la vivienda. Fue esta “frustración” la que llevó a casi 120 entidades de Kenia, Brasil, Perú, México, Argentina, Uruguay, Ecuador, República Dominicana, EEUU, Francia, Italia, Senegal, Filipinas, India, Bangladesh y España a abandonar el II Foro Urbano Mundial y el Fòrum 2004 para constituirse en “espacio propio bajo los

Sal i pebre

Aniversari tràgic El 28 dʼagost de 1994 dos nois marroquins van fugir del seu país en una pastera. Després dʼuna travessia de 12 hores van arribar a Fuerteventura, on van ser detinguts. Un nou i insòlit mitjà de transport que sʼha convertit en un recurs desgraciadament habitual. Una dècada en la qual lʼarribada dels sense papers ha estat constant. La tragèdia de lʼèxode dels immigrants africans afecta milers de dones i homes, nens, joves i adults.

Una tragèdia que es personalitza en cada immigrant. Tot això hem pogut visualitzar-lo en imatges sagnants, a les quals ja ens hem acostumat. Darrere dʼaquesta situació, uns governs que promouen lleis que condemnen a la il·legalitat milers de persones i que afavoreixen les màfies que en treuen profit oferint cars i perillosíssims viatges que acaben massa vegades en mort. Unes lleis que afavoreixen uns empresaris que sʼenriqueixen amb el profit dʼuns salaris de fam i unes duríssimes condicions laborals.

10 anys de mort i injustícia. Aquest i no un altre és lʼaniversari.

Zeta

Lʼacudit

auspicios de la Alianza Internacional de Habitantes”.

Que no fue un gesto de cara a la galería lo prueba que se sumara a la espantada el representante del Frente Continental de Organizaciones Comunales, el mexicano Guillermo Rodríguez, que a su vez es miembro del Comité Internacional contra los Desalojos de la ONU, organizadora del diálogo del Fòrum a través de su agencia UN Habitat. Lopes y Muro, además, explican que su desmarque obedece a “las formas de lucha y denuncia arraigadas en los movimientos urbanos” y no a ninguna conspiración vecinal para desacreditar el Fòrum 2004. “Nosotros no veníamos a Barcelona a pasear, sino a defender el derecho y la necesidad de construir ciudades más abiertas, democráticas y participativas”, remacha Muro.

Veladamente, Lopes crítica que sí que hay quien vino a los diálogos del Fòrum 2004 como turista o como ponente bien

pagado. Cita a Gorbachov, pero también a “los expertos que hablaron en el Foro Urbano Mundial y se movían por la ciudad en coches oficiales o particulares” mientras representantes vecinales como él y Muro usaban el “transporte colectivo” y no podían hablar. Por eso el líder vecinal brasileño sonríe, irónico, ante la diferencia de trato que su compatriota Carlinhos Brown ha recibido de la organización del Fòrum.

Pero no todo ha sido frustración.

“Salirnos del Fòrum nos ha permitido a más de un centenar de entidades internacionales coordinarnos en Barcelona para ultimar la propuesta de creación de un instrumento que se llamará Foro Social Urbano o Vía Urbana y que nacerá oficialmente en el próximo Foro Social Mundial de Porto Alegre”, explica Muro. Su primera acción, tras una jornada de trabajo en los locales cedidos por la CGT, fue lanzar la campaña Desalojos cero. En esencia, explica Muro, “se trata de crear un sistema de alerta internacional para impedir desalojos porque, bien sean las 300.000 personas que han luchado para impedir quedarse sin vivienda en Nairobi o bien sean una docena de jóvenes en una casa okupada de Barcelona, la cuestión no es el número, sino el derecho de cualquier ciudadano a tener una vivienda”. La campaña, además, pide a la ONU “la creación de un Fondo Solidario para la Vivienda a partir de la condonación de la Deuda Externa”.

En síntesis, Muro y Lopes son parte de un nuevo movimiento social urbano que se gestó en el último Foro Social Mundial de Mumbay y que se bautizará en Porto Alegre en enero del 2005 pero que ha nacido prematuramente en la Barcelona del 2004: la ciudad de ese Fòrum al que ellos acudieron “con esperanza” y del que se desmarcaron “con frustración e indignación” porque no se les escuchaba. La ciudad que les ha sorprendido con “un centro de convenciones casi espacial que debe haber costado lo mismo que miles de viviendas sociales” y en la que han percibido “un sentimiento más bien crítico hacia el Fòrum”. La Barcelona, en definitiva, donde aún queda gente que, como ellos, cree que otros barrios y “otras ciudades son posibles”.

Fer