NS CIÓ IO ES RA CIAC EÏN DE V FE SSO S I NA A Dʼ VEÏN CELO DE BAR DE
CARRER III FÒRUM VEÏNAL BARCELONÈS (dossier pàgs.19 a 26)
Publicació bimestral
Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www. lafavb.com
La Veu del
Nº 87 novembre-desembre de 2004
La droga sʼescampa pels barris (pàgs 3 i 5)
2
La Veu del
CARTES
CARRER
ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp dʼen Grassot
j.serra.gros@telefonica.net
Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de lʼArpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12
Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font dʼen Fargues ffargues@hotmail.com
Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10
La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts
Joan Gamper, 48, 2n
Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont dʼOrsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de lʼEscorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a
Parc la Vall dʼHebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. dʼIsabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71
La Veu del
CARRER
Edita Federació dʼAssociacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández
Consell de redacció Redactors Alberto González, Joan A. Guerrero, Francisco Manzano, Gerard Melgar, Jordi Gol, Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Alícia Tudela, Jaume Figueras, Laura Baeza, Rosa Mª Marcer, Cristina Salas, Iris Martín, Sergio Porcel, Gladys Echeverri, Albert Ollés, Maria Ortega Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar.
www.lafavb.com
Dipòsit legal: B - 21300 - 1995
El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de gener
Administració Marga Parramon
Pi i Margall (Baró de Viver) 93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet Racó de les Corts
elracodelescorts@yahoo.es
Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) La FAVB no està necessàriament dʼacord amb les opinions que sʼexpressen als articles signats per particulars o col.lectius. Qualsevol reproducció total o parcial del contingut dʼaquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen
Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19
Sagrera 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42
Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta
Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r
Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43
Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00
Editorial
El ninot... Un dibuix de
ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA
avputxet@hotmail.com
Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza
Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.
Imprès en paper ecològic de 65 grams
Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de lʼEstevet.Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts. Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals dʼHorta. Pl. Santas Creus, 8 Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 Centre Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Centre Cívic de Trinitat Vella. Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 Centre Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9
Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Joan Costa, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín Portada Dani Codina Maqueta original Joan Carles Magrans
Cap de redacció i maquetació Elia Herranz
Un nou CARRER a internet
Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ
novembre-desembre de 2004
El Roto
En defensa de la ciutadania
Feliç i crític 2005! La Junta de la Favb i la redacció de La Veu del Carrer us desitjen un bon Nadal i un feliç i crític 2005. Perquè rebeu preparats el nou any, us regalem un calendari que aquesta vegada, i amb lʼajuda dels lʼamics Carlos Azagra i Encarna Revuelta, ens ha sortit ple de quijotes i sanchopanzas a la plaça de Sant Jaume. Una manera de posar el nostre granet de sorra en la celebració de lʼany del llibre sense oblidar lʼesperit reivindicatiu. Una celebració que completarem dedicant al llibre el dossier del pròxim número, que ja serà el 88. Podeu passar a recollir el calendari per la vostra AV o per la Favb.
Pilar Malla (Pont dʼArmentera, 1931), exdirectora de Càritas i exdiputada del grup PSC-Ciutadans pel Canvi, amb una llarga experiència de compromís social amb els col·lectius més desfavorits és, des del 24 de novembre, la primera síndica de greuges de la nostra ciutat. Felicitem qui estem convençuts que pot ser una bona defensora dels ciutadans, sempre i quan tingui els mitjans humans i econòmics necessaris per dur a terme la seva tasca. I no podem deixar de manifestar el nostre malestar per la forma com sʼha produït aquest nomenament, motiu pel qual la Favb sʼha mantingut al marge del procés. Perquè dʼaixò es tracta, de mitjans i de formes. Donada que la independència, a una persona com Pilar Malla se li suposa, no sʼentendria que ara la seva tasca en defensa dels drets dels veïns i veïnes quedés limitada per la falta de voluntat política. Igual que no hem entès encara per què lʼAjuntament va aturar el procés de consulta popular iniciat per la Regidoria de Drets Civils el novembre de 2001 per escollir precisament un síndic de greuges que ara ha estat designat per unanimitat política i prèvia proposta dʼalgunes associacions, però directament a dit per lʼalcalde. Aquestes formes han frustrat un procés de debat ciutadà en el qual la Favb demanava una consulta popular activa que definís una terna de candidats vinculants per a lʼalcalde. Crèiem i seguim creient que un procediment democràtic dʼaquestes característiques pot garantir millor la independència del síndic i la seva proximitat a les entitats i el teixit associatiu. Perquè la ciutadania, educada en llibertat i democràcia, es defensa sola... sempre que disposi de mitjans. Un dʼells és la sindicatura de greuges, però més importants són la potenciació dʼun teixit associatiu independent, crític i responsable i, sobretot, la participació democràtica, instrument que no és precisament el fort dʼun ajuntament presidencialista i tecnòcrata com el de Joan Clos. Participació vol dir diàleg, informació no manipulada i consultes populars. Per escollir la sindicatura de greuges però també els consellers de districte, lʼelecció directa dels quals és més urgent que mai ara que sabem que menys dʼun 10% dels veïns saben qui és el regidor o regidora del seu districte. ¿Es farà realitat aviat aquesta promesa electoral o lʼhaurem de recórrer a la sindicatura de greuges?
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
3
El nuevo mapa de la droga La diáspora del consumo y la venta de drogas en Barcelona tras el cierre de Can Tunis el 28 de agosto pasado ya se ha producido, tal y como anunciaba la encuesta realizada a los toxicómanos de ese barrio, que afirmaban que comprarían y consumirían en otras áreas de la ciudad. La presión policial en las zona más susceptibles de servir de sustitutas (La Mina, Sant Cosme en el Prat, la Zona Franca i Trinitat Vella) sólo ha dado como resultado el traslado de vendedores y consumidores a otros barrios com el Raval, Porta o Prosperitat. JORDI GOL
Ya a principios de septiembre comenzaron los problemas entre vecinos y drogodependientes en la calle Arc del Teatre, en el barrio del Raval. Los vecinos se quejan del aumento de drogadictos en las calles, del ruido nocturno y de que se inyectan delante de niños, dejando escampadas las jeringuillas. Algunos vecinos incluso les han arrojado agua y huevos. Las autoridades se muestran desbordadas ante la expansión de un problema que antes concentraba a camellos y usuarios en una zona concreta, y anuncian que pondrán en práctica fórmulas imaginativas pero efi-
Como en otros casos, la presión policial en Porta ha trasladado el problema a otras zonas del distrito caces para abordar el problema social y sanitario. Los servicios de la zona (sobre todo el SAPPS de Drassanes) se encuentran desbordados y así lo reconoce Joan Colom, Director General de Drogodependencias y Sida de la Generalitat, que promete buscar un espacio para los toxicómanos que duermen en las calles y crear comunidades terapéuticas reguladas de acceso gratuito, que den cobertura social a los
toxicómanos nacionales, inmigrantes, o incluso sin papeles. También han multiplicado los contenedores de recogida de jeringas. Movilizaciones en Nou Barris Otro de los barrios donde ha aumentado el consumo y venta de droga es el de Porta y, en general, toda la zona alrededor del cementerio de Sant Andreu, Can Dragó, la zona de Renfe Meridiana, la plaza Sóller y el IES Valldemossa. En ella, la droga ha aumentado el triple o el cuádruple este otoño, según los vecinos. Pepita Ferrer, presidenta de la Asociación de Vecinos de Porta, se queja de que este aumento de la droga conlleva un aumento de la inseguridad: “Hay jeringuillas por todas partes, en parques e institutos; han aumentado atracos y hurtos; incluso una persona ha resultado herida de bala en un ajuste de cuentas entre narcotraficantes”. Por ello, y bajo el lema “Salvemos a nuestros niños y niñas de las drogas”, la asociación se ha movilizado para pedir soluciones a las autoridades. Ante la insistencia de los vecinos, se ha formado una comisión que el 19 de septiembre concentró a 500 personas ante la comisaría del barrio, donde fueron recibidos por el comisario. Esa misma semana tuvieron audiencia con representantes políticos en el Parlament de Catalunya y el 28 de septiembre se manifestaron ante la sede del distrito, donde fueron recibidos por Josep Ignaci Cuervo, regidor de Nou Barris. Las reivindicaciones dieron su fruto y, según
Concentración de vecinos de los barrios de Porta y Prosperitat, el pasado 18 de octubre.
Menos jeringuillas La farmacia Lucena, única del barrio de Porta que participaba en el programa de intercambio de jeringuillas, ha concluido esta práctica, en parte por las protestas vecinales y en parte por el exceso de demanda. La farmacéutica, Ester Lucena, aseguraba que, pese al aumento de agosto, la cosa se había estabilizado en unas 200 al día. Sin embargo, se venía quejando de la dejadez de las administraciones y de las protestas de algunos vecinos, que culpaban al programa de la concentración de drogadictos en los alrededores. El reparto de jeringuillas lo realiza ahora un vehículo sanitario atendido por dos personas.
Cuervo, la presencia policial en torno al Heron City, al cementerio y a Can Dragó ha aumentado de tres patrullas a nueve. Además, se reforzará con la presencia de policías de paisano y se instalará una comisaría provisional de los Mossos dʼEsquadra en Can Dragó. También se están limpiando los parques públicos y los solares de jeringuillas y agujas, y se va a ofrecer tratamiento a los drogadictos, aunque no se creará ningún centro de atención en el barrio. Sin embargo, aunque la situación de los vecinos de Porta ha mejorado, la presión policial ha vuelto a escampar el problema por otras zonas de Nou barris, como la plaza Garrigó o el parque de la Guineueta. Abordar el problema sanitario Por ello, y para que las autoridades no se olviden del problema, la Asociación de Vecinos de Porta, junto con la de Prosperitat, ha emprendido acciones como la cacerolada del 18 de octu-
bre o una cadena humana en Llucmajor el 25 del mismo mes. Albert Recio, presidente de la AV de Prosperitat, cree que la solución pasa por resolver el problema de los traficantes instalados en Can Dragó, rehabilitar las viviendas de Renfe en el paseo Valldaura, vacías u ocupadas por toxicómanos, y tratar seriamente el problema sanitario que, según Recio, “no es tan caro, ya que está acotado a 400 personas”. Para ello proponen que se consideren los planes de administración de heroína (como en Holanda o Granada) y la construcción de centros adecuados. Esta demanda tiene el respaldo de la Favb, que lleva ya tiempo pidiendo planes de asistencia integral para los toxicómanos. La situación del Raval y Nou Barris ha disparado las alarmas en otros barrios susceptibles de recibir el impacto de la diáspora de Can Tunis, como el Gòtic, la Ribera o el Born, que ya han experimentado un ligero aumento en la venta y el consumo de drogas.
Programas que ofrezcan resultados
Ante la expansión del consumo de droga en Barcelona, la administración va a abrir tres nuevos centros de tratamiento, que se añaden a los 13 centros y tres autobuses con que cuenta la ciudad, que han atendido a más de 25.000 personas en los últimos cinco años. La Plataforma Pro-Drets de les Persones amb Problemes de Drogues está satisfecha con la medida, pero la considera insuficiente. Critica los programas actuales de desintoxicación con metadona, pues según Pere Martínez, representante de la Plataforma, “solo sirven para evitar la delincuencia. Además, producen tendencia a la politoxicomanía, ya que se necesitan pasti-
llas para dormir y, cuando la metadona no es suficiente, se ha de recurrir a la cocaína, que permite más chutes, con más riesgo de sobredosis”. Se quejan también de la escasez de salas de inyección higiénica y controlada, de la falta de relación horizontal entre drogodependientes y personal sanitario y de la dificultad de ingresar en los programas de desintoxicación por la cantidad de requisitos que exigen, así como de que los distintos centros exijan requisitos diferentes y contradictorios. Tampoco se fían de las clínicas privadas, muy caras, ni de las evangélicas, que en muchos casos no cuentan con recursos adecuados. Por último, entienden que es necesario un
DANI CODINA
programa integral de reinserción para los drogodependientes, que englobe ayudas económicas, inserción laboral y vivienda digna. Los casos de urgencia han aumentado de 600 a 2.000 en menos de ocho años. Los profesionales sanitarios lo achacan al aumento de consumo entre adolescentes, derivado del intento de saltarse etapas de la adolescencia en una sociedad que trata de eliminar el tiempo que necesita para comprender y asumir sus contradicciones. Los profesionales se muestran especialmente preocupados por el espectacular aumento de la cocaína, con mayor riesgo de complicación psiquiátrica.
4
PUBLICITAT
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
5
CRÒNICA
Mort Can Tunis, queden els ionquis Eduard Spagnolo, exgerent de lʼàrea de Benestar Social de lʼAjuntament de Barcelona, va dir que “quan desaparegués Can Tunis desapareixerien els ionquis”. Ho recorden la infermera Eugenia Juárez i lʼinfermer i antropòleg Enrique Ilundain, especialistes en drogodependències i impulsors, entre dʼaltres, del manifest que el passat mes de juny ja va alertar del problema sociosanitari que suposava el desmantellament “dʼun dels hipermercats de drogues més importants de tot Europa”. MARC ANDREU
Inaugurat el 1979 com a barri social modèlic, a Can Tunis es duia a terme el 65% del programa dʼintercanvis de xeringues de tot Catalunya i cada dia fucionava un autobús dʼassistència sociosanitària i una sala mòbil de venopunció per injectar-se droga en condicions higièniques. El barri, profundament degradat i un obstacle a lʼampliació industrial de la Zona Franca, es va acabar dʼenderrocar lʼestiu passat fruit dʼuna jugada estètica, urbanística i política. Però els ionquis, tot i “la seva tendència a fer-se invisibles”, no han desaparegut. Sʼhan dispersat i reagrupat al voltant dʼaltres punts de venda de droga com el Raval, Nou Barris, les Cases Barates de la Zona Franca, la Mina (a Sant Adrià) i Sant Cosme (al Prat de Llobregat). Aquesta dispersió “desordenada i descontrolada” és culpa, segons Juárez i Ilundain, de la “descoordinació entre lʼAjuntament de Barcelona, la Generalitat i els serveis de lʼÀrea Metropolitana”. Durant els tres anys que va durar el desmantellament de Can Tunis es va prioritzar lʼeliminació del tràfic de drogues per damunt de lʼassistència als drogodependents i no es van preveure nous escenaris ni recursos per als drogoaddictes que diàriament visitaven Can Tunis, que van arribar a ser 250 i que el juliol passat encara eren 70. Lʼactitud de les administracions dʼesperar a actuar fins que no aparegui un altre Can Tunis ha provocat un greu retrocés en matèria dʼatenció sociosanitària als drogodependents. “Hem tornat als anys 80, amb gent punxant-se pels carrers dels barris i reutilitzant xeringues del terra perquè són molt poques les farmàcies de Barcelona que accepten participar de veritat en programes dʼintercanvi”, expliquen Juárez i Ilundain. La situació es greu, perquè la supressió dels programes de prevenció de Can Tunis podria fer tornar Catalunya a lʼestadística de no fa tants anys, quan hi havia una mort per sobredosi cada tres dies. El problema es tapa, però encara que els heroinòmans siguin cada cop menys, el cert és que a Barcelona està pujant el consum intravenós dʼestimulants com la cocaïna en una proporció molt més concentrada que a Madrid. Ilundain i Juárez posen un exemple: “Lʼ1 de juny del 2002 hi va haver tres morts per sobredosi a Barcelona. Una va ser a la Mina, que va ser silenciada; lʼaltra va ser a Can Tunis, un xicot normal
de 28 anys, secretari dʼuna entitat cultural, que tampoc va ser notícia; la tercera, recollida per tots els mitjans de comunicació, va ser una sobredosi dʼèxtasi en un local del Paral·lel”. La realitat, contra el que pensa la majoria de la gent, és que “en xifres epidemiològiques lʼimpacte de lʼèxtasi és una anècdota al costat del consum dʼheroïna i cocaïna”. Al marge dels cars tractaments de clíniques privades, la sanitat pública no ha posat o ampliat els recursos necessaris: la llista dʼespera per entrar en comunitats terapèutiques de drogodependents arriba als sis mesos, i és també molt llarga per accedir a tractaments amb metadona més enllà de les monodosis “que només resolen transitòriament el problema del mono perquè els ionquis no facin soroll pel carrer i no espantin els turistes”. Tampoc hi ha prou sales de venopunció, programes dʼintercanvi de xeringues, ni professionals dedicats a la prevenció dʼhepatitis i el sida. Les reivindicacions veïnals dʼaquesta tardor contra lʼaugment de drogoaddictes en diversos barris han fet saltar totes les alarmes. Perquè no es repeteixin polèmiques com la que fa uns anys va impossibilitar instal·lar una narcosala fixa a la Zona Franca (al final es va haver de muntar una menys operativa camioneta mòbil), Juárez i Ilundain recomanen dotar els equips sociosanitaris de prou recursos econòmics i humans i molta pedagogia, diàleg i participació de les administracions amb els professionals i veïns afectats. “No és cert que lʼactitud dels veïns sigui sempre ignorant o intransigent, però cal que els programes dʼatenció als drogodependents, que també són veïns, siguin vistos no com un greuge, sinó com un benefici per als barris”.
DANI CODINA
Drogodependent xutant-se a Can Tunis, el mateix dia de lʼenderrocament definitiu del barri.
La zona més franca de la Zona Franca
Can Tunis era conegut com “la zona més franca de la Zona Franca”. Eugenia Juárez i Enrique Ilundain, que hi van treballar, recorden que aquell supermercat on, en relació qualitat-preu, es venia la millor droga de tota Europa, anava bé a tothom. Estava amagat de la vista de la majoria de barcelonins i hi regia un equilibri estrany entre la llibertat de moviments de camells, drogoaddictes i personal sociosanitari i una policia que tenia a tothom controlat en una àrea perfectament acotada. Malgrat que “a la Mina funciona una bombolla similar per iniciativa veïnal” i que lʼactitud
de lʼAjuntament de Sant Adrià sembla més positiva i dialogant que la de lʼAjuntament de Barcelona, Juárez i Ilundain admeten que serà difícil que es repeteixi enlloc el microclima de Can Tunis. Allí ells mateixos ensenyaven primers auxilis a punteros o petits camells que van arribar a ressuscitar més afectats de sobredosis que el mateix personal sanitari. La mateixa Policia Nacional recorria en situacions extremes a lʼajuda dʼaquests petits traficants. “No és que la Policia Nacional sigui molt tolerant, però els agents destinats a Can Tunis estaven estovats per
lʼexperiència”, puntualitzen els infermers. I els contraposen als Mossos dʼEsquadra, “el desplegament dels quals a Barcelona pot agreujar encara més el problema de la dispersió dels drogoaddictes pels barris”. Per què? Perquè “els falta rodatge i per imposar respecte com a nova policia se centren en perseguir el petit narcotràfic sense tenir en compte si els primers afectats dʼaquesta actuació són els mateixos drogodependents”. A la Mina, els Mossos “han arribat a requisar xeringues netes als drogoaddictes”, una mesura que va en contra de tots els programes de prevenció i intercanvi.
6
CRÒNICA
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
Poblenou guanya habitatge protegit El moviment veïnal ha negociat amb lʼAjuntament un acord per accedir de forma preferent als 4.000 pisos de protecció que es faran al districte 22@.
Problemes
REDACCIÓ
Les entitats veïnals del Poblenou han trigat 14 mesos a convèncer lʼAjuntament de Barcelona de la necessitat dʼintroduir criteris de compensació que facilitin habitatge de protecció als ciutadans residents a la zona. Lʼentesa va arribar el 22 de setembre amb la signatura dʼun acord entre lʼAjuntament i les associacions de veïns de lʼàmbit del Poblenou, a través del qual hi haurà una col·laboració en les promocions dʼhabitatge assequible que permetrà destinar prioritàriament un 33,2% net dels habitatges del 22@, de compra i de lloguer, a veïns residents al Poblenou. Des de lʼ1 de juliol de 2003, quan les entitats van convocar una assemblea al centre cívic Can Felipa en la qual demanaven lʼadjudicació prioritària del 50% dels habitatges de protecció oficial, els negociadors veïnals han treballat esforçadament per explicar que la transformació urbanística del front litoral de llevant ha dʼincorporar la identitat dels barris i la seva gent. El reconeixement dʼuna certa prioritat per als veïns té en compte el fort impacte que està ocasionant a la zona la promoció de quasi 14.000 nous habitatges de renda lliure i lʼarbitrarietat amb què les administracions han gestionat fins ara lʼescàs parc dʼhabitatge assequible. Tot plegat havia desencadenat un procés de substitució de les capes populars per noves i ensenyorides classes socials més solvents, expulsant els joves del barri cap a fora de la ciutat. Les operacions urbanístiques de 1992 i el 2004 han resultat dʼuna agressivitat impròpia, argumentaven els veïns del Poblenou, cap a la identitat dels barris de llevant perquè el motor immobiliari, amb lʼajut de les modificacions del Pla General Metropolità per requalificar solars, no sʼha vist contrapesat per
ANDREU BLANCHAR
La manca dʼhabitatge assequible és ja el principal problema de Barcelona. Mentre la Favb demana una quota dʼhabitatge protegit del 50% a totes les promocions de la ciutat, lʼAjuntament proposa només entre el 20 i el 30%. Dʼaltra banda, la concurrència de diferents promotors amb criteris i llistes diferents (Patronat, cooperatives sindicals, veïnals, immobiliàries…) ha generat un problema que cal resoldre unificant criteris i registres. Finalment, cal repensar la titularitat de lʼhabitatge protegit, i sobretot generar habitatge de lloguer, adoptant criteris de discriminació positiva com els acordats a Poblenou per evitar processos de substitució social als diferents barris.
Habitatges de la cooperativa veïnal Prohabitat 2000 al carrer Lope de Vega de Poblenou. mesures socials en defensa del patrimoni, del dret a lʼhabitatge i de la promoció cultural. Una negociació dura Dies després dʼaquella assemblea, membres de lʼAV Poblenou i la Favb es van reunir amb representants de lʼInstitut Municipal dʼUrbanisme (IMU), de lʼempresa 22@bcn,sa i de les cooperatives de CCOO i UGT per demanar un compromís als promotors sindicals de cedir el 50% dels pisos a gent del Poblenou. Els primers convenis per adjudicar sòl per a habitatge protegit al 22@ sʼhavien signat el 7 de maig dʼaquell any i les cooperatives veïnals vinculades a la Favb estaven dʼacord amb la mesura del 50%, no així els sindicats, que defensaven la legitimitat de les seves llistes de preinscrits i no se sentien vinculats a criteris dʼaltre ordre, tal com reiterarien el secretari general de CCOO del Barcelonès Àngel Crespo, per carta a lʼAV Poblenou i el mateix secretari general de la CONC Joan Coscubiela, als presidents de la Favb i de lʼAV
Poblenou. Ara fa un any, al novembre de 2003, sʼavançava en les converses entre entitats veïnals i Ajuntament. En nom dʼaquest actuava Ramon García Bragado, gerent de lʼIMU, que va acceptar la introducció de quotes de reserva per al barri. Per la seva part, les entitats van cedir a rebaixar la quota per sota del 50% per tal dʼarribar a un acord. Però al cap dʼunes setmanes el propi García Bragado es va desdir i la negociació va quedar suspesa. Les raons dʼaquella marxa van ser desacords en les cúpules polítiques de les regidories dʼUrbanisme i Habitatge, encara que segurament les divergències entre lʼAjuntament i la Favb en lʼoperació 10HJ (els habitatges de lloguer barat per a joves) i la postura crítica de la Favb respecte del Fòrum van ser el motiu real de la radicalització de la postura per part del primer tinent dʼalcalde Xavier Casas, màxima autoritat en qüestions dʼurbanisme i home fort del PSC a lʼAjuntament. El moviment veïnal es va imposar aleshores traslladar la negociació a les instàncies polítiques. I
el cert és que la denúncia de frau i descontrol en lʼadjudicació de pisos de protecció que feren els representants veïnals va destapar la caixa dels trons tant pel que fa a les administracions com per les pràctiques habituals dels promotors immobiliaris. Calia refer de dalt a baix el sistema per evitar un escàndol de grans dimensions.
Un terç dels pisos del 22@ seran per a gent del barri Les tres cooperatives veïnals dʼhabitatge de Barcelona, Del Teu Barri, Por Font i Projecte Habitat 2000, en virtut del tercer conveni signat entre lʼAjuntament i la Favb el mes de març de 2003, van obrir una llista única de preinscrits per accedir a habitatges assequibles promoguts per aquestes entitats a tota la ciutat. La llista restà oberta entre el 19 de maig i el 31 de juliol de 2003 i sʼhi van apuntar prop de 2.000 persones abans que el 29 de setembre se sortegés davant
Reivindicacions al Besòs i la Verneda Paral·lelament a la reivindicació de Poblenou, el col·lectiu Diagonal-Maresme-Besòs, creat entorn del Fòrum Ribera del Besòs, va convocar el 3 de maig una assemblea sota el lema Més habitatge social. El manifest resultant exigeix compensacions socials per la transformació del front marítim. Demana que es modifiquin les previsions del Pla Especial del sector C2 (el solar que era de propietat municipal on hi havia les cotxeres dʼautobusos de Llull) perquè es dediqui tot el sòl disponible a habitatge protegit; que es faci un nou Pla Especial per al triangle Diagonal-Llull-Selva de Mar (sòl públic cedit al Departament de Justícia per al pla de presons) tot destinant-lo a habitatge social i equipaments, i que sʼestableixi una quota de pisos pels veïns del barri. La plataforma va convocar una nova assemblea el 21 de juny, a la qual van excusar lʼassistència els representants de les administracions, segurament per la dificultat dʼhaver de justificar davant el veïnat la venda dels solars públics enlloc de fer-hi habitatge social i equipaments. Poste-
riorment, amb el ple suport de les AV del Maresme i Diagonal Mar (no així lʼAV del Besòs, que sempre sʼha desmarcat dʼaquesta reivindicació), la plataforma es va entrevistar amb el director dʼHabitatge de lʼIMU, Ricard Frigola, i amb la directora general dʼHabitatge de la Generalitat, Carme Trilla, per demanar canvis significatius en les previsions de planejament i dʼhabitatge protegit en els barris afectats per lʼurbanisme del Fòrum. Aquesta tardor, un cop assolit lʼacord de Poblenou, sectors veïnals del Maresme i la Verneda i el regidor Francesc Narváez (PSC) han manifestat reticències als límits geogràfics establerts per les quotes de reserva, prèviament acordats per ells mateixos i signats per lʼalcalde Joan Clos. Per evitar entrar en una absurda pugna entre barris pels pisos assequibles que només pot interessar els promotors immobiliaris i determinats grups polítics, les entitats de Poblenou i la Favb posen lʼaccent en ampliar la reivindicació dʼhabitatge assequible i amb quotes de reserva per als veïns dels barris a la zona del Fòrum i a la Sagrera.
de notari lʼordre de la llista única veïnal, acte al qual assistí el regidor ponent dʼHabitatge Eugeni Forradellas (ICV-EUiA). A finals dʼany la Favb va decidir tancar la llista, que comptava ja amb més de 2.500 preinscripcions, de les quals unes 700 eren de gent empadronada al barri del Poblenou, mentre no es clarificaven els acords amb lʼAjuntament. Al Poblenou, les expectatives de vivenda assequible havien despertat lʼinterès de la gent fins al punt que sʼomplia a vessar la sala dʼactes de Can Felipa cada vegada que les associacions de veïns i la nova Plataforma pel Dret a lʼHabitatge convocaven una assemblea. La pressió per aconseguir una quota de reserva per a la gent del barri augmentava gràcies a lʼesforç coordinat entre associacions de veïns i la plataforma, que van promoure diferents accions que van culminar el 5 de maig del 2004 amb una manifestació de prop dʼun miler de persones davant de la seu del Districte de Sant Martí, on lliuraren 5.000 signatures. Mentrestant, i en substitució de García Bragado, que el desembre de 2003 va deixar lʼIMU per incorporar-se al departament de Presidència de la Generalitat, el regidor Forradellas va tornar a reunir-se amb les entitats veïnals, que van tenir la sensació dʼiniciar tot el procés de discussió de bell nou. El mes dʼabril de 2004 es van incorporar a les converses Ricard Frigola, nou director dʼhabitatge de lʼIMU, en substitució dʼAlfredo Jorgejuan, que també va marxar a la Generalitat. En reunions successives, i superat el prejudici inicial que la quota de reserva de barri podria ser insolidària amb la resta de ciutadans de Barcelona, el 7 de setembre es va perfilar lʼacord que finalment reservarà una tercera part del total dʼhabitatges del 22@ per a residents, amb distribució diferent segons si el promotor és una cooperativa veïnal o un altre.
La Veu del
7
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
El nou conveni evidencia polèmiques en el sector de lʼatenció domiciliària Lʼany 2005 acaba el termini de vigència del conveni de regulació dels treballadors familiars. Les noves negociacions posen en evidència els conflictes interns dʼun sector castigat per la precarietat laboral. MARIA ORTEGA
El sector dʼatenció domiciliària està negociant el nou conveni, que ha de regir la seva activitat professional a partir de lʼany vinent. Aquest fet genera noves polèmiques, ja que alguns treballadors ja havien denunciat incompliments de lʼanterior document. A més, manifesten que es troben en una situació de precarietat laboral. Actualment lʼAjuntament de Barcelona elegeix, per mitjà de concurs, les empreses que sʼocuparan de lʼatenció a la llar a les quatre zones en les que divideix la ciutat. El darrer concurs el van guanyar lʼOng Associació pel Benestar i Desenvolupament (ABD) i la Cooperativa de Treballadors Familiars (CTF), i cadascuna té el control sobre dues de les zones de Barcelona. El procediment a seguir
Els treballadors familiars demanen que seʼls reconegui la preparació prèvia i lʼoficialització del títul de 750 hores que exigeix la feina ara, quan una persona té una necessitat dʼatenció a la llar, sʼinicia acudint al centre de Serveis Socials del seu barri, on sʼanalitzarà el cas per veure si pot ser objecte dʼun ajut públic. Si és així, es comunicarà a lʼempresa corresponent i un treballador social determinarà els ajuts que cal donar a aquesta persona. A partir dʼaquí sʼinicia la tasca del treballador familiar. Conflictes laborals La feina dels treballadors familiars consisteix a oferir companyia i ajuda en la cura de la llar i del propi cos a aquelles persones que ho necessiten. Els treballadors del sector reivindiquen, però, que la seva tasca no es limita a donar assistència higiènica, sinó que realitzen un servei educatiu, tot marcant pautes a la persona assistida. És per això que els treballadors familiars volen que seʼls reconegui la preparació prèvia que cal per fer aquesta feina. Concretament per poder aspirar a exercir com a professional en una de les empreses contractades per lʼAjuntament, cal un títol de 750 hores que no està oficialitzat. Aquest és un dels pilars més importants de les reivindicacions dels treballadors, que creuen que lʼoficialització del títol els suposaria reconeixement i millores en la situació laboral.
Els professionals del sector són majoritàriament dones i no volen que els seus coneixements es desvalorin sota lʼargument que es tracta dʼuna feina vocacional. Creuen que atendre persones en situacions inestables implica una gran duresa psicològica i que això no els està reconegut ni a nivell moral ni econòmic. Des de les empreses que gestionen el servei sʼapunta que els sous per hora treballada deriven dels pressupostos municipals i sʼespecifiquen en el conveni col·lectiu. No obstant això, alguns treballadors creuen que la part que seʼls destina a ells és excessivament baixa. Però els diners que lʼempresa ingressa per part de lʼAjuntament no van exclusivament destinats al sou del treballador familiar, sinó que aquest només és un punt de lʼengranatge necessari per oferir el servei. A més, tant els salaris com les condicions laborals estan especificats en el Conveni collectiu dʼempreses i treballadors dʼatenció domiciliària i Treball Familiar de Catalunya, que va ser producte de la negociació entre la patronal i els sindicats. Un abans i un després de 1998 Tot i que lʼAjuntament de Barcelona sempre ha contractat el servei dʼatenció domiciliària a empreses externes, abans de 1998 els treballadors familiars exercien la seva feina directament des de lʼAjuntament. Però els canvis en la demanda, que és cada cop més exigent i més nombrosa, han portat a un nou model de gestió del servei, que ara sʼofereix de forma externa. Per tant, sʼha arribat a una interacció menys directa entre lʼAjuntament i els treballadors i també amb els usuaris atesos. Chus Moya era treballador familiar abans del canvi de model, i creu que ara és prioritari arribar al major nombre de persones amb els mínims costos, és a dir que sʼha deteriorat el servei tant pel que fa a lʼusuari com pel que fa al treba-
JOAN MOREJÓN
Les treballadores familiars atenen una necessitat social encara no reconeguda com a dret. llador, que ha de seguir el ritme de les empreses en el seu afany per obtenir el màxim benefici. Considera que els serveis socials han de ser reconeguts com un dret universal, de la mateixa manera que ho és lʼatenció sanitària. Per tant, creu que la decisió de treu-
LʼAjuntament justifica lʼexternalització del servei argumentant que la gestió directa no permetia cobrir el fort creixement de sol·licituds detectat a partir de 1998 reʼls de lʼAjuntament és demanar a la societat civil que absorbeixi un deure que hauria dʼestar garantit per les autoritats. Destaca, també, que aquesta decisió la va prendre un govern dʼesquerres, amb un departament de Benestar Social dirigit per ICV, a qui considera que cal demanar responsabilitats per
haver realitzat polítiques de dretes en nom de lʼesquerra. Ricard Gomà, actual regidor de Benestar Social de lʼAjuntament de Barcelona i membre dʼIniciativa per Catalunya Verds, explica que anys enrere la demanda dʼatenció domiciliària era molt residual i que a partir de 1998 es va detectar un fort creixement tant de la demanda com de lʼoferta. De manera que la gestió directa del servei per part de lʼAjuntament no permetia cobrir totes les sol·licituds, i es va prendre la decisió de gestionar-ho de forma externa. Defensa, però, que aquest pas no hauria dʼimplicar precarietat en el servei, ja que lʼAjuntament hauria de mantenir control i responsabilitat sobre el treball fet per les empreses. De fet, declara que aquest és un dels punts de lʼideari dʼICV, que ha estat lʼúnica força política en defensar el reconeixement dels serveis socials com a dret universal al Parlament de Catalunya. Gomà assegura que des de que el seu partit encapçala lʼàrea de Benestar Social a Barcelona, ha crescut sensiblement el pressupost destinat a aquest sector i afirma que el sou aportat a les empreses per
Una demanda creixent
Lʼincrement de lʼesperança de vida, que a Catalunya és de més de 82 anys per les dones i de 76 pels homes, ha portat a què actualment a Barcelona la gent gran representi més dʼun 20% del total de la població. Cal destacar, també, que la majoria de persones més grans de 65 anys no estan conformes en abandonar les seves cases, i això suposa que a Barcelona hi hagi milers de llars uniper-
sonals amb majors de 65 anys. Així, els treballadors familiars han vist com en els darrers anys la seva feina sʼha centrat bàsicament en lʼatenció a la tercera edat. És per aquest motiu que hi ha un ampli ventall de possibilitats per satisfer aquesta necessitat. En primer lloc, cal exposar-se als barems de Serveis Socials per veure si es pot ser beneficiari dʼun ajut públic. Si no es reuneixen les condicions per ser
part de lʼAjuntament és prou alt com perquè els treballadors familiars rebin un salari digne. CTF és una de les empreses que gestiona el servei per lʼAjuntament de Barcelona i exercia aquesta feina ja abans de 1998. Des del seu punt de vista, els canvis en
Benestar Social afirma que els diners aportats a les empreses per lʼAjuntament són suficients perquè els treballadors familiars rebin un salari digne la manera dʼorganitzar lʼatenció domiciliària segueixen una línia lògica, ja que el major grau dʼexigència dels clients porta a intentar oferir més eficiència en el servei. Dʼaquesta manera, destaquen que des de CTF sʼofereix un treball de qualitat, que és permanentment supervisat i coordinat.
atès de forma pública, es pot acudir a una de les nombroses empreses privades que ofereixen aquest servei. A més, també hi ha organitzacions de voluntaris que han vist la necessitat dʼatendre a la gent gran que viu sola, sobretot per oferir-los companyia. Nʼés un exemple lʼassociació Amics de la Gent Gran, on sʼagrupen persones que de forma desinteressada sʼofereixen a acompanyar els usuaris.
8
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
Barcelona ha de buscar una sortida digna als campaments Des de 1992 el fenomen dels campaments itinerants ha esdevingut un tema quotidià per als veïns del Poblenou. En els més de deu anys que famílies nòmades passen lʼhivern a Barcelona no ha existit una resposta política que no fos la dels continus desallotjaments i la pressió policial. Diverses entitats del barri han elaborat una proposta per dignificar la vida de les famílies i propiciar la integració, en un principi acollida favorablement des de lʼAjuntament però que finalment ha estat descartada. JORDI GOL
Els campaments els conformen famílies dʼorigen galaicoportuguès que sʼasenten a Barcelona per passar lʼhivern i que cada estiu tornen a Galícia o a França per buscar una feina com a recollectors. A aquestes famílies se nʼhi han afegit dʼaltres de països de lʼEst, en concret Romania, que viuen també en solars i naus industrials en desús del barri del Poblenou i Sant Martí. Es tracta de més de 250 famílies que actualment tenen casa seva als carrers Cristóbal de Moura, Santander, Perelló i Taulat. Però aquest és només el seu darrer assentament ja que des de fa més de deu anys pateixen desallotjaments constants. Trasllladar el problema El 24 de juny passat van ser instats per ordre del Jutjat dʼInstrucció número 4 de Barcelona a desallotjar el solar que ocupaven, en el número 71 del carrer Santander. Lʼanterior va ser el febrer de 2004, quan van ser expulsats dʼun solar del carrer Agricultura: lʼantiga fàbrica de pigments Nubiola. Aquests desallotjaments han obligat a portuguesos i romanesos a compartir espai, el que ha generat alguns conflictes. Hi ha també moltes veus que es queixen per la forma com es reben els itinerants en els solars nous. És habitual veure-hi excavadores aixecant murs de terra de metro i mig al voltant dels campaments i guàrdies de seguretat en els accessos per evitar que hi entrin vehicles. Però dʼaquesta forma també sʼimpedeix que en surtin els que hi ha dins i que constitueixen la principal font dʼingressos dʼaquestes famílies, dedicades sobretot a la recollida de cartró i paper. Ells mateixos es queixen de la pressió de la guàrdia urbana perquè es traslladin a altres llocs de Badalona, Sant Martí o Santa Coloma, fora de la seva jurisdicció. Una proposta des del barri Els desallotjaments acostumen a comptar amb lʼaprovació dʼalguns veïns, que reben amb alegria la notícia del trasllat dels campaments. Rina Decamp, membre de lʼorganització Quart Món, que
porta dotze anys assistint els pobladors dels campaments, es queixa perquè “moltes vegades són els mateixos veïns els qui els denuncien induïts per lʼadministració, que pretén allunyar el problema per “netejar” la imatge del barri”. Malgrat tot, per a la majoria dels veïns de Poblenou, la situació és un problema dʼexclusió social que ve arrossegant-se des de fa massa temps sense que ningú hi intervingui. Per això, lʼAssociació de veïns de Poblenou, juntament amb Quart Món, el grup de Drets Humans de la parròquia del Sagrat Cor i altres entitats de barri, han elaborat un pla adreçat al col·lectiu de famílies galaicoportugueses (en principi seʼn beneficiarien unes 15) que persegueix la inserció en el mercat laboral dels adults, la integració sociocultural
Inserció laboral, integració i accés a un habitatge digne són els eixos de la proposta veïnal en el barri i lʼaccés a un habitatge digne, per rebaixar la possible conflictivitat que aquesta situació pot arribar a generar mantinguda així. Aquest pla, que integra la participació de les administraci-
Poblat reubicat a Pere IV amb Bac de Roda, després de ser desallotjat del Poblenou. ons i institucions però també de les associacions i veïns, té quatre pilars bàsics: dotar els adults de coneixements, habilitats i aptituds necessàries per aconseguir un lloc de treball; potenciar els canals veïnals que ajudin a trencar lʼaïllament i propiciïn la integració, la formació específica de nens, joves i sobretot dones, i lʼaccés a un habitatge digne. No hi haurà fons específics Aquest pla es va presentar al novembre de 2003 a Ricard Gomà, regidor de Benestar Social i Serveis Personals de lʼAjuntament de Barcelona, el qual en principi li va donar una acollida favorable. Malgrat tot, la regidoria va descartar, al març dʼenguany, lʼaplicació del pla adduint que estava portant a terme plans
generals per a lʼerradicació de la pobresa a Barcelona i que no podia destinar recursos específics per a col·lectius concrets. Malgrat això, les entitats del barri es queixen que lʼAjuntament ha oblidat els campaments, tot i
LʼAjuntament argumenta que no pot destinar recursos específics a col·lectius concrets que els desallotjaments continuen. Mentrestant, les associacions, com Quart Món, continuen fent servei: “Hem creat una biblioteca de carrer que apropa la lectura als campaments, sobretot a través
de contes” –afirma César- “però també fem un acompanyament de les famílies i dels adults, i els ajudem a redactar currículum, els acompanyem a les entrevistes de feina i els assessorem, etc”. Una altra de les iniciatives de lʼassociació és la redacció dʼun cens de famílies en el qual sʼespecifiquen els contactes que tenen amb lʼadministració, per veure si compleixen la seva feina de proporcionar-los formació i ofertes de feina. Els itinerants neguen lʼexistència dʼaquesta oferta de formació i feina i confessen que nʼestan una mica tips dels desallotjaments continuats. Com comentava en el darrer desallotjament Antonio Augusto, amb una ironia no exempta dʼamargura: “com això continuï així, ja sé on anirem, i és molt a la vora: al Fòrum”.
Retrat dʼun nòmada urbà
Les famílies galaicoportugueses assentades als campaments itinerants del barri de Poblenou provenen, en la seva major part, de la regió de Tras-os-montes, situada entre Portugal i Galícia. La seva forma de vida nòmada els porta a assentar-se a Barcelona durant lʼhivern i traslladar-se a Galícia o a França a lʼestiu per treballar com a recollectors, encara que aquesta transhumància estival es produeix cada vegada menys. No obstant, la seva vida errant redueix la seva casa a caravanes i camions -que malgrat tot tenen tot tipus de comoditats- aparcades en solars i als carrers de la ciutat, o fins i tot ubicades dins de naus industrials. La seva escassa formació i experiència laboral, el seu caràcter itinerant i la seva aparença gitana, tot i que ells no sʼidentifi-
quen com a membres dʼaquesta ètnia, els dificulta lʼaccés a un lloc de treball. Per això, sobreviuen de la venda de paper i cartró que recullen en furgonetes, ingressos que complementen, perquè estan empadronats a Barcelona, amb una petita quantitat que reben del programa de Renda Mínima dʼInserció. Sense infraestructures adequades on poder instal·lar-se –com existeixen en altres parts dʼEuropa, en les quals hi ha campaments especials per a transeünts, com aigua corrent, llum i lavabos- han de compondre-se-les per estar abastits de serveis bàsics com aigua, que acostumen a recollir en bidons de fonts públiques, llum, que obtenen connectant-se a lʼenllumenat públic, i clavegueram, que aconsegueixen
JORDI TARRÉS
connectant mànegues a les clavegueres properes. Tot i això, no és una vida còmoda, ja que a més dʼestar exposats a les inclemències del temps, hi ha el problema de les inundacions, si el solar és de ciment, o que sʼenfanguin els voltants, si el solar és de sorra. Les administracions no els ofereixen gaire ajuda, tot just lʼescolarització dels nens, una escola dʼadults i, segons els mateixos habitants dels campaments, escasses ofertes de formació i pràcticament cap oferta de feina. La situació sʼagreuja en ocasions per les minusvalues que pateixen alguns dels membres dʼaquestes famílies, que els obliga a rebre atenció regular (lʼúnic en què se senten emparats) i els impedeix traslladar-se a lʼestiu als seus llocs tradicionals feina.
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
9
El incipiente debate sobre el velo Tras la aprobación a principios de año de una ley que prohíbe el uso del hiyab o velo islámico en las escuelas públicas francesas, la polémica se ha suscitado una y otra vez no sólo en ese país, sino en gran parte del mundo: también en Barcelona. Un debate muchas veces falto de miras y que no tiene en cuenta la otredad. EVA LECHUGA
En Barcelona, una ciudad cada vez más multicultural, también se da el hecho de que algunas musulmanas -otras no- acuden al instituto con hiyab. Según Pepa Feixa, jefa de estudios del Instituto de Educación Secundaria Miquel Tarradell “el tema del velo no es un problema para nosotros ya que, por el momento, la incidencia es mínima. Sólo cuatro o cinco chicas lo llevan. Si lo comparamos, hay bastantes más chicas pakistaníes que llevan el traje tradicional de su país, y no lo hacen por una cuestión religiosa, sino social. Aquí se habla del velo por el caso de Francia, pero no es equiparable, allí la escuela es laica y, puedes estar de acuerdo o no, pero ellos están preservando ese tipo de escuela”. En este instituto, situado en pleno barrio del Raval, están inscritos chicas y chicos de hasta 28 nacionalidades diferentes, y eso se ve en la variedad de estilos estéticos de los estudiantes. La religión que se imparte es la católica y sólo a los alumnos que así lo hayan pedido a la hora de inscribirse. También intentan explicar aspectos de la religión católica, como las festividades sobre las que los alumnos preguntan, desde un punto de vista social y cultural más que religioso. Todavía no han tenido ocasión de hacer estadísticas sobre el número de religiones que conviven en este instituto, pero el hecho de que desde hace pocos años sean varios los cultos que conviven no ha impedido que estudiantes y profesores lo vivan con la mayor naturalidad posible. “El tema del velo intentamos vivirlo, por el momento, como una cosa más, como un símbolo más porque, insisto, no hay mucha incidencia. Ya veremos qué pasa de aquí a unos años”, comenta Feixa. Los derechos de la mujer Pero flotan en el aire ciertas preguntas: ¿por qué usan el velo las mujeres musulmanas?, ¿es por imposición o por elección?, ¿el uso del velo va en contra de los derechos de las mujeres?, ¿se evita la discriminación prohibiendo el uso del hiyab? Feixa comenta que a ella le choca “ver aparecer a las chicas de 2º de ESO de un día para otro con velo. Visto desde un punto de vista occidental nos es difícil comprender que se tapen ese pelo precioso que tienen la mayoría de ellas. Pero no nos metemos, entendemos que es una cuestión muy íntima. Además, si cuestionamos eso, tendríamos que hacerlo también con los chicos que van llenos de piercings, los que llevan
padres, que las chicas reciban una educación que las haga más libres para decidir si lo quieren usar o no. “Yo prefiero que vengan a la escuela, con velo o sin él, que se relacionen, que se integren, porque de esa manera tendrán más oportunidades de elección en el futuro”, afirma Feixa. “La cuestión ya no es sólo si una chica lleva el velo, la cuestión es, ¿qué pasa con el Islam? En una globalización como la que estamos viviendo tenemos que aprender a respetar la cultura, la lengua, la religión del otro. Tenemos que prepararnos todos para una nueva ciudadanía plural, multicultural, con los mismos derechos y deberes. Se nos llena la boca al decir que la cultura musulmana vive en otra realidad y somos nosotros los que no aceptamos la realidad, el hecho de que vivimos en una sociedad multicultural; seguimos siendo etnocéntricos”, explica Losada. Feixa afirma que hace cuatro años quiso trabajar en el instituto Miquel Tarradell “para acostumbrar la mirada a la realidad, porque sabía que la multiculturalidad es el futuro”.
gorra o los que enseñan una parte de la ropa interior. ¿Dónde pondríamos los límites?” Sobre si es una opción elegida o no, hay de todo: “Algunas nos dicen que lo llevan porque quieren y también hubo un caso en el que al preguntar a una chica nos dijo que, cuando se lo explicaran a ella, nos podría contestar. También depende del tipo de familia que tengan las chicas, la gente se cree que todos los musulmanes son fanáticos religiosos y no es así. La cultura musulmana está muy relacionada, no se puede negar, con la religión, pero también con lo folklórico y lo social. Es como los católicos, ¿cuántos hay que se bautizan y se casan y luego no pisan una iglesia nunca más?” El respeto de las culturas Muchas veces se utiliza el tema del velo para referirse a la sumisión de la mujer musulmana, para insinuar que únicamente lo llevan por obligación y sin ninguna posibilidad de elección y para enarbolar los derechos de las mujeres desde una perspectiva puramente occidental. Es cierto que el uso del velo está relacionado con la tradición que dice que las mujeres musulmanas tienen que ir tapadas y no atraer a ningún hombre porque son sus padres las que les concertan el matrimonio. Josep Lluis Mateo, antropólogo, lo confirma y añade que “algunas mujeres casadas también lo llevan porque en su cultura lo consideran una señal de prestigio de su marido hacia los demás hombres”. Sin embargo, Teresa Losada, miembro de la fundación Bayt al-Thaqafa,
Barcelona es una ciudad cada vez más multicultural. que ayuda a inmigrantes en su inserción, asegura que “cada vez hay más chicas que llevan velo”. ¿Por qué? Por varias razones: “Hay varios tipos de velo, el de la identidad, el de la imposición, el elegido. El tema del velo está muy mediatizado socialmente, hay una parte de discriminación, pero también hay mujeres que llevan el velo como señal de identidad y otras que han adoptado el uso del velo para iniciar campañas contra la discriminación”. Mateo coincide en la opinión de que en los países árabes y en Europa hay grupos de feministas que llevan el hiyab como uniforme de su protesta.
Si se les prohíbe su uso estarán dejando a esas mujeres sin el instrumento de su reivindicación. No se pueden imponer nuestros varemos de feminismo sin contar con las peculiaridades y el momento histórico de la otra cultura porque estaremos haciendo más mal que bien. Lo cierto es que todavía no queda muy claro cuánta imposición hay, pero tanto Feixa como Losada coinciden en la idea de que la prohibición del uso del velo no sólo no es la solución, sino que impide, ya sea porque ellas mismas se nieguen a ir al colegio sin velo o porque se lo impidan sus
Kiosk
Mezquitas y ciudades Jordi Borja
La Vanguardia, 6 de novembre de 2004
Si la mezquita hay que llevarla al descampado, ¿adónde hay que enviar a los ciudadanos que se niegan a convivir pacíficamente y a los ayuntamientos incapaces de gobernar democráticamente? Probablemente a una escuela de civismo a los primeros y a otra de corje a los segundos. Les haremos un favor si así se corrigen a tiempo, pues si nadie se arrepiente de haber tenido coraje y generosidad en algún momento de su vida, como decía Borges, tampoco olvidarán, si son decentes, estos episodios de egoísmo y de cobardía. Lo que ahora ocurre no es sólo discriminación, es también racismo, coacción injusta
DANI CODINA
sobre las personas, y decisiones municipales que vulneran, de hecho, la legalidad. Los lamentables sucesos de Singuerlín, en Santa Coloma, reeditan otros parecidos que se han dado en poblaciones catalanas. Un colectivo musulmán, sin indicios de comportamientos inciviles y menos ilegales, adquiere un local o permiso para construirlo, destinado a un uso legítimo. Hay una reacción xenófoba por parte de grupos de vecinos, y el Ayuntamiento, asustado, cierra el local. Y promete como solución enviar la mezquita al campo. La coacción de los vecinos tiene varias causas: racismo ordinario casi inconsciente, miedo a los otros, a los que algunos políticos
¿Prohibición o educación? “Si conseguimos aceptar que vivimos en una sociedad plural y pactar entre unos y otros las normas de convivencia, sin manipular cuestiones como el velo que, en el fondo, esconden el miedo a lo desconocido, cada uno podrá mantener su propia identidad y enriquecerse mutuamente”, afirma Mateo. De otra manera se corre el riesgo de fomentar actitudes contrarias como, en el mejor de los casos, que cada vez más mujeres musulmanas usen el velo como defensa ante una identidad que ven minusvalorada y rechazada y, en el peor, que se las obligue a usarlo, o se les prohíba, sin que ellas lo hayan elegido. En todos ellos la mujer sale perdiendo.
irresponsables criminalizan colectivamente, demostración impune de agresividad juvenil hacia colectivos vulnerables y, no seamos hipócritas, temor a que la presencia musulmana devalúe el piso o parcela. Pero no culpemos solamente a estas poblaciones que fueron inmigrantes y ahora defienden sus ventajas adquiridas. Ni a los ayuntamientos débiles y temerosos de perder votos. Los que se benefician de la mano de obra barata inmigrante son casi siempre sectores más fuertes y acomodados. Es fácil ser tolerante cuando no hay nada que tolerar, pues el conflicto está en otra parte. Las mezquitas, como las iglesias, se merecen los centros urbanos, deben instalarse en las zonas más vivas, de encuentro, de la ciudad. En Santa Coloma ofrezcan local en la plaza de la Vila. Y en Barcelona cerca de la catedral, y en el paseo de Gràcia, en la Bonanova, en Diagonal Mar. En París la iglesia de los trabajadores españoles estaba en el distrito 16, el más señorial, y su lugar de paseo era Wagram, al lado de los Campos Elíseos. La convivencia y la integración se hacen en el espacio público ciudadano, no en sus márgenes.
10
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
Por la Barcelona de Durruti En Barcelona ha nacido una flor rara. La ciudad del diseño, la especulación inmobiliaria y las grandes operaciones mediáticas tipo Fòrum es hoy testigo de una propuesta inusual. Un recorrido, en bus, por los lugares más importantes de la historia del anarquismo local. LUIS CALDEIRO
No es la única paradoja: la iniciativa, aunque apoyada por el Institut de Cultura del Ajuntament, no viene firmada por algún tecnócrata del sector del Ocio y la Cultura, sino por un grupo de artistas que responde al nombre de Turisme Tàctic: Maite Ninou, Xavier Manubens y Mariano Maturana. El adjetivo tàctic no debe despistarnos: es la vindicación del turismo como medio de expresión artística lo que constituye la peculiaridad del grupo. “Aceptamos socialmente la idea de ser guiados para que se nos muestren lugares”, afirma Ninou. Y aclara que su trabajo no es una crítica a este moderno fenómeno de masas: “Es un logro del siglo XX que todos podamos ser potencialmente turistas, dado su origen aristocrático, en el XIX”. Fenómeno en el que, por cierto, ve virtudes intrínsecas: “Es cuando más miramos alrededor y ejercitamos la mirada de otra manera”. Al éxito de la propuesta (se agotan las entradas en pocas horas y ha sido necesario prorrogar su duración hasta noviembre) se ha unido la sorpresa y hasta cierta incomprensión, incluso en el propio ámbito artístico: ¿Por qué un
tour?” -nos preguntaban-. “Pues porque lo consideramos un medio de comunicación más, como la televisión, como internet”. Esto último enlaza con una crítica que a menudo se hace al recorrido anarquista: ¿Cómo hacerse una idea cabal de un suceso si los escenarios han cambiado radicalmente? El Raval sigue conservando en muchos puntos un aspecto igual o parecido, pero el Campo de la Bota, antaño lugar de fusilamientos y hoy completamente eclipsado por el cercano Fòrum no es, desde luego, el mismo. Maite se defiende diciendo que ése es un handicap propio del turismo: “Lo mismo ocurre cuando contemplamos las ruinas de Pompeya. Nada es como era y tenemos que utilizar la imaginación”. “De todas maneras”-afirma- “no es lo mismo ver un documental en una sala que dar toda la información sobre lo que ocurrió en un determinado lugar y luego apearse en él, contemplándolo in situ. Eso consigue que la mirada de la gente sea diferente, provoca su imaginación”. Cosa de la que, por cierto, damos fe. El bus cuenta con dos monitores de televisión donde el visitante puede seguir, punto por
IGNASI R. RENOM
A punto para comenzar la ruta, en las Ramblas. La convocatoria ha sido un éxito de público. punto, el guión de la ruta. Cada localización viene ilustrada por un documento sonoro y visual de la época, que prepara a la audiencia para cuando tenga que apearse a contemplar el lugar de los hechos. Ninou, micrófono en mano, da las explicaciones y apostillas pertinentes al documental, cual auténtica guía. El viaje abarca un arco temporal amplio, que va desde 1835 a 1977, fecha de las Jornadas Libertarias celebradas en el Parc Güell, pasando por la guerra civil y la resistencia antifranquista de corte anarquista, de la que -curiosamente- ya nadie habla... como si nunca hubiese existido, como si únicamente el marxismo se hubiera opuesto al régimen. Un recorrido, un imaginario
Un alto en el cementerio de Montjuïc.
IGNASI RENOM
El punto de partida no es casual: Arranca de la parte baja de las Ramblas, detrás de la Iglesia de Santa Mónica y frente al edificio militar del Sector Naval de Catalunya, de fuerte carga simbólica para el imaginario anarquista: fue aquí, detrás de lo que hoy es el Garaje Atarazanas, donde en 1870 se celebró la I Internacional,
con la inestimable ayuda de Giuseppe Fanelli, amigo personal de Bakunin, que había venido expresamente a organizar a los obreros. Y donde, no lejos de allí, un joven Albert Einstein decidió alojarse en el actual Hotel Cosmos (antes Cuatro Naciones), tras rechazar
El recorrido arranca en la parte baja de las Ramblas donde, en 1870, se celebró la I Internacional el Ritz, porque sentía que era allí donde estaba el corazón de la Barcelona revolucionaria... El viaje tiene dos recesos: el primero, un vermú en un bar cercano a la calle Consell de Cent, esquina con la de Girona. Allí, en un portal, fue detenido el último anarquista ejecutado por el franquismo, Salvador Puig Antich, en 1974. Las olivas y el vino nos preparan para la contemplación de la finca, en cuya escalera aún pueden verse los impactos de bala de la policía. Tras pasar por
ʻUna cuestión enterrada, pero no resueltaʼ Así de contundente se muestra Mariano Maturana, componente de Turisme Tàctic, en vista de las reacciones que ha suscitado su propuesta: “Si tanto la izquierda como la derecha se ponen de los nervios, será que la cuestión anarquista es un tema aún no resuelto”. El País, en su Quadern del 14 de octubre le dedica un amplio reportaje, en tono elogioso, aunque matizado por una pequeña crítica a la organización, a la que tacha de “indulgente” hacia “un món anarquista que vivia en el pecat original de la violència, de
les bombes i de les patrulles de control”. Sin embargo, la crítica más feroz proviene del rotativo La Vanguardia, y concretamente, de su columnista Joaquim Roglan, quien ya perpetrara un artículo sobre el último encierro de inmigrantes en la Catedral de Barcelona, abiertamente xenófobo. A cada punto del recorrido, Roglan opone una matanza realizada por anarquistas y no mencionada por Turisme Tàctic. De ahí el nombre de su artículo: El paseíllo de los olvidos. Los adjetivos que reparte el periodista no tienen desperdicio: “Artistas de ínfima categoría”, los
organizadores; “poema infumable”, “cuento demagógico”, el recitado por Xavier Theros. Y en el paroxismo llama “joven argentino” a Mariano Maturana, chileno y de edad ya madura. Preguntado por este artículo, un perplejo Maturana respondía: “Si algo han sido los anarquistas, es honestos: nunca han negado sus muertos ni la violencia que han ejercido. Sin embargo, si decimos algo rigurosamente histórico, como es que la Patronal contrataba matones para asesinar obreros, entonces nos llaman demágogos”.
el Poble Nou y el Campo de la Bota -hoy restos irreconocibles de lo que fue un barrio obrero emblemático para el anarquismo y de un lugar de fusilamiento, respectivamente-, llegamos al parque de la Ciutadella, donde rememoramos un suceso mucho más lúdico, que fueron las Jornadas Libertarias de 1977. Allí la organización nos regala con el segundo receso, en forma de poema recitado por Xavier Theros, miembro del grupo Accidents Polipoètics. Y por fin llegamos al final del viaje: El cementerio de Can Tunis, donde se hallan las tumbas de Ferrer i Guàrdia, Durruti y Ascaso. Y decimos tumbas y no restos porque, efectivamente, allí no reposan los cuerpos de estos tres personajes. Sobre su paradero sólo hay conjeturas. Lo cual no fue obstáculo para que durante años, los guardias de seguridad tuvieran órdenes de detener a todo aquél que se acercara a rendirles homenaje. No lejos de allí, encontramos un pequeño prado, impresionante por su silencio y cubierto de pequeños ramos frescos. Es una fosa común, el Fossar de la Pedrera, humilde, que no recibe los fastos oficiales del otro fossar, el de les Moreres. Y donde sin embargo está enterrado el president Lluís Companys y donde el sentimiento y la honra a los caídos por la libertad y contra el régimen son impresionantes. Un poco más allá, una serie de columnas llevan sus nombres grabados: Es el Monumento a los Inmolados. En definitiva: Este tour nos ofrece un recorrido vital por una historia, hoy enterrada y olvidada, quién sabe por qué: la del anarquismo. Una historia de sangre, hecha de acciones y muertes tanto en el propio bando como en el enemigo. Una vida de resistencia, contra el sistema, siempre en aras de un ideal, que podrá ser compartido o no, pero que, desde luego, no deja indiferente a nadie.
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
11
Un al·legat contra lʼestigmatització de les treballadores sexuals El major insult que pot rebre un home a la nostra societat no al·ludeix a la seva conducta, sinó a la de la seva mare. El fill de puta sembla resumir la ideologia dominant a lʼentorn de lʼofici de prostituta. Quan sembla que tot està dit sobre la injustícia que suposa la discriminació de les dones, lʼantropòloga i feminista Dolores Juliano torna a desmuntar els prejudicis i les falses creences que encara en societats aparentment avançades i des de sectors “progressistes” pretenen justificar-la. ROSA Mª PALENCIA
En el seu més recent llibre, Excluidas y marginales (Feminismos, Barcelona 2004), fruit de la reflexió i de la investigació acadèmica rigoroses, Juliano desvetlla la ideologia que sʼamaga darrera la discriminació de les dones que no compleixen amb la norma social, amb “el com han de ser” que la història i la cultura patriarcal han decretat per a elles. Mares solteres, lesbianes, prostitutes i dones discriminades a causa del seu aspecte físic o la seva edat són lʼobjecte de la seva anàlisi. La selecció dʼaquests col·lectius en un mateix treball escandalitzaria a més dʼun progre. No obstant això, és justament la naturalesa semblant dels discursos ideològics que sancionen les dones que es rebel·len contra la norma i la mirada solidària amb les dones com a gènere oprimit el que unifica la investigació de Juliano. Especialment suggeridora per a Carrer és la reflexió a lʼentorn de les treballadores sexuals, que han de suportar lʼestigmatització tant de la dreta més puritana com dels àmbits aparentment progressistes que sʼalineen freqüentment amb la creuada redemptorista que pretén la seva abolició o “salvació” com a col·lectiu. No debades Dolors Juliano dedica el seu llibre “als qui creuen que no hi ha res més semblant a un error que una certesa”.
Fruit del treball de les investigadores que dirigeix Juliano en el grup Línia dʼInvestigació i Cooperació amb Immigrants i Treballadores Sexuals (Licit) que des de lʼany 2000 indaga entre les prostitutes de Barcelona, amb coneixement de causa lʼantropòloga refuta els prejudicis que pateixen les treballadores del sexe. És lʼestigmatització del seu ofici la càrrega més pesada per a aquestes dones que, lluny de les falses creences col·lectives, en la seva gran majoria no exerceixen el seu ofici obligades, ni per perversió, ni per predeterminació. Es tracta de dones que han decidit lliurement vendre un servei i que per això són tractades com a ciutadanes de segona categoria. Lʼestigmatització de la prostitució provoca en primer lloc lʼaïllament i en segon lloc, una mena dʼessencialisme que, a diferència dʼaltres col·lectius, obliga a la permanència en lʼofici i sanciona la mobilitat laboral. Per no parlar de la contaminació de lʼestigma cap als seus parents, especialment els seus fills. Lʼinsult “fill de puta” alludeix a una mare dolenta i, sent la maternitat el destí socialment i ideològicament predeterminat per a les dones, resulta el pitjor insult. La cruel paradoxa resideix en què justament la manutenció de les seves famílies i lʼesperança dʼun futur digne per als seus fills són les motivacions principals en
lʼelecció de lʼofici per a la majoria de les treballadores sexuals. I pitjor paradoxa quan, com a conseqüència de lʼestigmatització, els propis fills es converteixen en els jutges més severs dʼaquestes dones. Lʼestigmatització de les treballadores sexuals afavoreix que en cas de conflicte o maltractament, les seves denúncies enfront de
lʼautoritat aconsegueixin menor pes que les dels seus clients i, com un llucet que es mossega la cua, aquesta indefensió afavoreix la seva explotació per part dʼindesitjables i paràsits. Enfront dels arguments redemptoristes com la solitud i la pobresa de les prostitutes velles, Juliano recorda la solitud i la pobresa
La lluita per la plena legalització
Com succeeix gairebé cíclicament, a principis de 2003 algunes associacions de veïns van liderar en diverses ciutats espanyoles una forta campanya en contra de la prostitució al carrer, lʼeradicació i repressió de la qual demanaven. A Barcelona havia passat una cosa semblant en els mesos previs als Jocs Olímpics (veure La Veu del Carrer nº 8, setembre de 1992), que no havia aconseguit una mobilització en defensa dels drets de les treballadores sexuals. No obstant això, aquesta vegada es va crear la plataforma comunitària “Treball sexual i convivència”, integrada per algunes associacions de veïns, de dones, CCOO, Els Verds i LICIT (Línia dʼinvestigació que dirigeix lʼantropòloga Dolors Juliano, professora emèrita de la UB), que va emetre un comunicat (publicat i consensuat també amb col·lectius madrilenys) en el qual es denuncia tant la posició abolicionista
que, partint dʼun utòpic supòsit moral pretén eradicar la prostitució, com la posició reglamentarista, que considera la prostitució un mal necessari i que, actualitzant lʼantiga legislació sobre bordells, persegueix el registre de les prostitutes i el seu desallotjament dels carrers. Aquesta posició, adoptada per ajuntaments de tots els colors, posa lʼaccent més en la seguretat dels clients que en les necessitats i drets de les treballadores sexuals. “En ambdós casos -planteja el comunicat- hi ha una desvalorització de les treballadores sexuals. Els reglamentaristes prenen en compte només les necessitats dels clients i controlen, exploten i tanquen les prostitutes, mentre que les persones i organitzacions abolicionistes menyspreen la capacitat de les dones de generar propostes autònomes i les veuen com a víctimes perpètues, sempre enganyades i incapaces de projectes propis”.
La prostitució a Espanya és legal, però en la pràctica les dones que sʼhi dediquen pateixen repressió, indefensió i rebuig. El que el col·lectiu de treballadores sexuals i les associacions que les protegeixen demanen és la legalització plena, que no passi per la reglamentació que implica els registres i fitxatges que no fan més que perpetuar lʼestat dʼindefensió dʼaquestes dones. Una legalització que les reconegui com a treballadores autònomes o empleades, amb els mateixos drets laborals que qualsevol altre col·lectiu, en la mesura que “la prostitució és una activitat econòmica amb la qual es guanyen la vida milers de persones, en la seva majoria dones, en tot el món. Apropar-se al tema sense tenir en compte les seves opinions i sense tenir clares quines serien les possibilitats laborals alternatives, lluny dʼajudar-les els genera problemes”.
de les dones que han dedicat la seva vida a les tasques domèstiques en lʼàmbit més socialment reconegut, la família. Les mestresses, esposes i mares que sota el mantell moral del matrimoni han venut igualment el seu cos a canvi de reconeixement, casa i menjar, freqüentment pateixen una vellesa de pobresa i solitud. No és tampoc casualitat que sent la prostitució lʼofici més rendible per a les dones amb menor formació, sigui el més feroçment estigmatitzat. Quan Juliano descriu les trobades amb les associacions de veïns que demandaven lʼeradicació de la prostitució dels seus barris, resumeix encertadament: “Els discursos han après a ser políticament correctes: les conductes continuen sent les que sempre han estat”. Davant la incapacitat dʼargumentar que els mals dels quals es queixaven (soroll, escombraries, drogues) tinguessin a veure amb la presència de les treballadores sexuals, van optar per retirar-se de la reunió. “Per a ells un barri net no era principalment un barri sense escombraries materials, o sense les escombraries simbòliques de la delinqüència i de la droga, era un barri sense la presència estigmatitzada i estigmatitzant de les treballadores sexuals. Com que això no ho podien dir sense confessar els seus prejudicis, es van retirar”. En Excluidas y marginales la professora emèrita de la UB posa el dit a la nafra quan adverteix que els arguments utilitzats per alguns partits dʼesquerra i fins i tot algunes feministes, en els quals les paraules “llibertat” o “dignitat” cobren relleu, solen esbiaixar els aspectes econòmics i socials de la prostitució que són comuns al col·lectiu i no així els casos reals dʼexplotació forçosa. I en una altra volta de rosca, al·ludeix a la llibertat dʼelecció com un bé encara en vies de conquesta per part de les dones, qui tradicionalment i a causa de fortes pressions culturals, en totes les societats sʼhan dedicat al treball no remunerat, a les mal anomenades sus labores, que no permeten lʼacumulació de riquesa, el que en part explica la feminització de la pobresa. I quan parlem de dignitat, resulta especialment esclaridor el testimoni dʼuna treballadora sexual a les investigadores de Licit qui, a la vista dʼuna captaire, exclama: “Com és possible que demani almoina, podent treballar de prostituta!” La dignitat resideix també en lʼautonomia. Dolores Juliano advoca, en suma, per la consideració de les dones no només com a víctimes, sinó com a subjectes capaços de gestionar els seus desitjos i el seu futur, es dediquin al sexe remunerat, a lʼhostaleria o a la docència. Es tracta de desemmascarar la lògica patriarcal que aixeca el mur entre dones “decents” i prostitutes i recordar que el primer gran col·lectiu estigmatitzat és el de les dones.
12
La Veu del
CRÒNICA
CARRER
novembre-desembre de 2004
5 paraules La ciutat sense granja
En
Adéu a la pèrgola Les obres del mercat de Santa Caterina porten un enorme retard. Ara, per acabar aviat les obres, l’Ajuntament ha decidit deixar el projecte a mitges. La Comissió de Qualitat Urbanística es va reunir sota la presidència de Josep Antoni Acebillo i va decidir substituir la pèrgola per una escultura. No es construirà una part del projecte d’Enric Miralles i que figurava com a part important de la seva essència. No hagués estat millor haver discutit el tema abans d’aprovar el projecte el 1997?
La Feria de Abril Els altres andalusos es va presentar en societat fa uns dies com una plataforma oposada a la gestió de la Feria de Abril per part de la Fecac. Denuncien que s’està subvencionant un negoci d’una entitat privada i exigeixen que es facin públiques les milionàries aportacions de les administracions. La nova entitat demana a l’Ajuntament que organitzi la festa. Segons Lluís Cabrera, un dels portaveus, a la presentació, els polítics li havien recomanat que “no remenés” aquest tema.
Dia sense cotxes La por al “rei de la ciutat” va fer desistir l’Ajuntament de celebrar el dia sense cotxes. Si volem que el ciutadà comprovi que la ciutat guanya en qualitat de vida amb un ús més racional del cotxe, s’ha de restringir el trànsit per un dia, prenent mides que, a més a més, repercuteixin de manera permanent a la ciutat. Molts ajuntaments ho celebren a Europa, però no el nostre, que planteja com a mesura alternativa la celebració de la Setmana per la Mobilitat Sostenible. Els actes que omplen el programa compleixen altres finalitats i són celebracions complementàries. Igualment, aquesta iniciativa ha passat amb més pena que glòria.
El projecte per fer realitat una granja lúdica urbana a la masia del Sot de la Fuixarda de Montjuïc segueix estancat després de dos anys de mareig burocràtic. IRIS MARTÍN
Via lliure a la imaginació: seʼns podrien ocórrer mil coses per fer en una granja. Tenir cura de lʼhort, participar en família en un taller de cuina diumenge al matí, netejar un femer tot discutint les propietats dels aliments, fer un passeig mentre es dóna menjar els conills, consultar dubtes sobre el reciclatge... I al costat de casa. El cert és que hi ha tota una filosofia darrera lʼAssociació per al Desenvolupament de la Granja Urbana (ADGU), que segueix batallant en lʼempresa dʼestablir una granja lúdica a Barcelona. El projecte amplia de primeres el concepte de parc públic, perquè lʼentrada a la granja seria gratuïta i oberta a tothom. La seva coordinadora, Inge Huygen, senyala que “una granja urbana té un caràcter didàctic” i es basa en valors com lʼecologia o la sostenibilitat que, com tots percebem dia a dia, manquen força en la nostra fauna urbana. Socialment, la presència dʼuna granja a la urbs és un intent dʼaplacar la distància entre dos paraules que apliquem amb el rang dʼantònims: el camp i la ciutat. Seria una bona manera per qüestionar-nos com a ànimes urbanes que reben despietadament imatges deformades de la ruralitat. Com les que la passada primavera, a França, van posar en guàrdia els amics activistes de José Bové, que van intentar envair el plató de la Ferme des Celebrités (el germà francòfon de La granja de los famosos) per denunciar les seves pràctiques rurals descabellades i poc realistes. No es tracta de fer aquí, a Montjuïc, un parc dʼatraccions en forma de granja, sinó dʼintroduir la ciutadania en unes pràctiques, les de la granja, que els aportin consciència sobre la importància dʼuna alimentació sana, lʼecologia, la sostenibilitat o lʼintercanvi generacional, per què no. Un espai on educar-nos per consumir aliments i veure i saber dʼon vénen, que faci possible que cap nen més en aquesta ciutat digui que la llet prové
La masia del Sot de la Foixarda, a Montjuïc, va ser el lloc proposat per ubicar la granja. de la nevera o que lʼhamburguesa la fabrica un senyor que es diu M. A més a més, tal com remarca Huygen, la granja urbana seria un espai ciutadà de participació amb un cost molt baix, “ja que els propis mecanismes de la granja fan que sʼautogestioni”. A més a més, lʼADGU va buscar els fons i les subvencions per finançar el projecte, de manera que aquest no generés cap despesa a les arques públiques municipals. Mareig administratiu LʼADGU, constituïda com a entitat no lucrativa i aferrant-se al dret de participació ciutadana, va presentar la idea fa dos anys a lʼ Institut de Cultura, que els va remetre a la masia del Sot de la Foixarda. Lʼemplaçament va ser un additiu més al projecte, ja que la seva especificitat permetia adreçar-lo especialment als ciutadans dels barris del voltant: Hostafrancs, el Poble Sec i la Zona Franca, o plantejar-se en un futur rehabilitar lʼhípica de la Foixarda. Fins aquí, tot correcte. Fins que va entrar en joc en el teixit de la història la lògica burocràtica de marejar en excés la cullereta en lʼaigua amb sucre. Perquè el projecte, que ja comptava idealment
amb la masia del Sot de la Foixarda, va passar de dependre de lʼInstitut de Cultura al Centre Gestor de Montjuïc, després a Barcelona Serveis Municipals i després al Jardí Botànic, altra vegada a Cultura. “Quan vam començar a traçar el projecte tot eren copets a lʼesquena i paraules dʼànim, però ara ja ha passat molt de temps. Lʼentusiasme és difícil de prolongar”, senyala Huygen. I raó no els falta: és impossible per a qualsevol associació, on ciutadans i ciutadanes dediquen el seu temps de manera altruista, mantenir dos anys dʼil·lusió a base dʼesperances, sense percebre a la pràctica cap resultat. De fet, conclou: “només demanem a lʼAjuntament una gestió lògica de lʼespai”. El passat mes de juny, en lʼúltim intent de fer pressió al sector polític, lʼADGU va presentar als ciutadans i als mitjans de comunicació el seu projecte en presència de la tercera tinent dʼalcalde, Imma Mayol, que es va mostrar entusiasmada amb la idea. També hi havia representants de la Federació Europea de Granges Urbanes, que està aportant suport econòmic i logístic a la fins ara inexistent granja urbana de Barcelona. Posteriorment, pel que es desprèn de les notícies aparegudes a la premsa, la granja urbana
a Barcelona era tot un fet. La web oficial de lʼAjuntament de Barcelona publicava categòricament la noticia “Montjuïc acollirà la primera granja urbana ecològica”. Seria una bona qüestió discutir la naturalesa dels enunciats periodístics i la seva suposada estreta relació amb la realitat. Però el cas és que estàvem en la maquinària de les eleccions europees. Després de lʼestiu, lʻAjuntament va respondre a lʼADGU amb la convocatòria dʼuna reunió proposada, a hores dʼara, per a finals de novembre. Fins ara cap més novetat. Se sap que no és igual una granja urbana a Holanda, on a una ciutat mitjana de 250.000 habitants nʼhi poden haver dues o tres, o a Londres, on nʼhi ha setze en la seva àrea metropolitana, que a Barcelona, on aquesta idea es només, encara, un discurs polític per guanyar vots amb la moda bioecològica. El projecte que aquí es presenta, que no tira endavant, promou en essència participació, ampliació de lʼespectre lúdic i promoció de valors en la ciutadania, que són, dʼaltra banda, expressions molt utilitzades en la política municipal. És un concepte nou per a Barcelona, una forma diferent de lleure.
El soroll, a judici El tribunal d’Estrasburg ha donat la raó a una veïna valenciana, Pilar Moreno Gómez, que viu rodejada de discoteques. Haurà de ser indemnitzada amb 8.384 euros per part de l’administració per la seva “passivitat”. Per al tribunal, la “pol·lució sonora” viola l’article vuitè del Conveni Europeu de Drets Humans. Potser els barcelonins i barcelonines ens ho haurem de pensar.
*Les teves botigues de música * De la A a la Z nou de la rambla, 15 tel.: 93 302 42 36 sant pau, 2 tel.: 93 302 23 95 tallers, 3 (clàssica) tel.: 93 318 20 41 tallers, 7 tel.: 93 302 59 46
JORDI TARRÉS
* 100 x 100 música tallers, 79 tel.: 93 301 35 75 barnasud, (gavà) tel.: 93 638 29 18 tallers, (overstoks) tel.: 93 412 72 85 creu coberta, 73 tel.: 93 424 57 96
La Veu del
novembre-desembre de 2004
CARRER
PUBLICITAT
13
14
EL CUARTO FOSC
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
EL CUARTO FOSC
Rates, rates, rates Proliferen dʼuna manera alarmant. En gran quantitat, se les veu moureʼs amb una gran desimboltura produint alarma social a les barriades. Al parc de lʼEspanya Industrial a lʼEixample, a Roquetes i Prosperitat de Nou Barris, a Horta, Guinardó, Sant Martí, Gràcia, Taxonera, Sants i Montjuïc, les queixes i denúncies han estat i són nombrosíssimes. Al mateix jardímonument a Francesc Macià de la plaça Catalunya sʼha hagut dʼintervenir per acabar, o com a mínim ocultar una nombrosa
colònia de rosegadors. Els experts diuen que no hi ha més rates. Que només són 2 milions de rosegadors que habiten al subsòl, parcs i solars abandonats i bruts. La seva presència no és agradable ni recomanable al segle XXI.
Xavier Casas
Res de personal. Es troba al cuarto fosc com a màxim responsable de TMB. Es va arribar a un pacte amb la família del conductor que es va suïcidar en ser acomiadat. Sʼindemnitza la família amb una important quantitat i es pagarà lʼeducació dels dos orfes i es donarà feina la vídua i fills. També es reconeix que va ser un acomiadament improcedent. Lamentablement, a Pablo no poden tornar-li la vida. Reconeixen i paguen allò que no volien reconèixer ni pagar. I paguen amb diners dʼunes empreses públiques per rentar-se la cara, no haver dʼanar al jutjat i quedar impunes. La família ha estat indemnitzada justament, però els responsables políticoempresarials haurien de ser jutjats per assumir responsabilitats.
Òrgan dʼagitació i propaganda de lʼAjuntament de Barcelona que ha editat un número extra sobre el Fòrum que supera amb escreix els anteriors. Diuen que les queixes dels socis de govern Imma Mayol i Jordi Portabella van abastar quotes màximes. Van acusar la publicació de falsificar la veritat i dʼestar al servei personalíssim de lʼalcalde Clos. Com sempre, paguem tots i la partida de propaganda augmenta any rere any. Una cosa és propagar i una altra, informar.
Presó Cardenal Carles preventiva injusta Eduald i Ermengol estan vivint un calvari. Familiars i amics ens demanen que denunciem la seva situació. Són dos joves que porten 56 dies de presó preventiva. Seʼls acusa de llençar còctels molotov a la comissaria de Sants. Sota amenaces van signar una autoinculpació. Dani, que va resistir les pressions i no va signar, va ser posat en llibertat pel jutge. Allò indignant és que el jutge va empresonar els joves fent referència a la seva situació de “desarrelament social”, ja que no tenien adreça fixa ni feina. Com si fossin pocs els joves sense habitatge i sense feina. A més a més, eren membres de moviments socials. Els joves han presentat denúncies per maltractaments. És injust mantenir una presó preventiva tan llarga, cosa que demostra que, avui i aquí, de vegades, ser jove és un delicte.
Abans de jubilar-se, utilitzant la família Allezpu (els seu xofer i secretària) com a testaferros, el cardenal Carles va comprar una finca, amb casa inclosa, propietat de lʼArquebisbat de Tortosa per 25.000 euros. Als sis mesos, els terrenys es van requalificar com a edificables i el seu valor es va multiplicar per 14. Una denúncia efectuada per Església Plural. Curiosament, el cardenal canvia dʼopinió i decideix quedarse a viure la seva jubilació a Barcelona, al palauet Alemany. Més de 500 metres quadrats habitables i uns jardins de també 500 metres, propietat de lʼArquebisbat de Barcelona. Abans de jubilar-se, les arques de lʼesglésia van pagar unes obres de remodelació interna i externa incorporant un ascensor interior. Viu al palauet modernista amb xofer, secretària, personal de servei i un Audi valorat en més de 48.000 euros. Només els sous del matrimoni Allezpu són de 120.000 euros anuals, més la seguretat social. Tot un retir daurat. No cal recordar que la Diòcesi
de Barcelona té una economia deficitària. Sorprèn que el cardenal Carles sʼoposés a vendre aquest palauet al consolat del Japó, que estava disposat a pagar uns 400 milions de pessetes. En una ciutat on la pobresa està present de manera important. En una diòcesi que ha de reduir al màxim les seves despeses. Dotze destacats catòlics han escrit al Papa demanant-li que recomani a lʼarquebisbe moderació en la despesa i un habitatge una mica més senzill. Tot un exemple a seguir!!
Jordi Pujol
Des que sʼha jubilat que sʼha deixat anar. Amb facilitat, va fent responsables els immigrants dels problemes que tenim. Per a ningú no és un secret que en aquest país la construcció dʼhabitatges socials ha estat clarament insuficient. Doncs bé, lʼexpresident es va atrevir a manifestar que no hi havia més pisos socials perquè sʼadjudicaven als “nous veïns”, i es va quedar tan ample malgrat que els seus arguments eren falsos i potenciaven la xenofòbia. A més, els pisos socials adjudicats als immigrants no corresponen, ni de lluny, al percentatge de població estrangera. Les dades que adjuntem al quadre les ha facilitat Adigsa (Generalitat de Catalunya).
Població/ barris
Habitatges construïts
Granollers(La Tela) Cornellà (Alps) BCN (Via Trajana) Badalona (St. Roc) Cunit (Valparaíso) Tàrrega (Cendra) BCN (Polvorí) BCN (Lancaster) Olot (Proa) Altafulla (Tamarit)
15 76 42 96 48 5 111 28 18 24
EN POSITIU Campanya de telefonia
Fòrum 2004 Manuel Martínez
El grup de la Favb està treballant continuadament. Un treball d’estudi, de sensibilització, d’aixecar els draps bruts i irregularitats. Denuncien i exigeixen justícia. Però avui, entre nosaltres, hi ha un clar tracte de favor a l’empresa Telefónica Móbiles S.A. Mentre a un veí se li exigeix una llicència per remodelar la seva cuina i si no, se’l multa i es paralitzen les obres, a la poderosa Telefónica se li permet instal·lar i mantenir, de fa anys, desenes d’antenes il·legals. En un escrit de l’Ajuntament es troba la relació d’algunes d’elles als carrers Sepúlveda, Sant Antoni Maria Claret, Roselló, Roma, Pau Claris, Parcerisa, Motors, Mercaders, Marroc, Madrid, Llançà, Zona Franca, Icària, Guipúscoa, Gran de Gràcia, Foc, Felip II, Gran Via, Cinca, Alegre de Dalt, Bordeus, Boada, Bigai, Àlava, Valldaura i Favència.
Alguna cosa va funcionar bé al Fòrum. No ens costa reconèixerho. Ens referim al sistema de prevenció d’incendis. A l’edifici Fòrum es lliuraven els premis del districte de Sant Martí. Assistien Joan Clos, Imma Mayol i Francesc Narváez. De sobte, un gran raig d’aigua va remullar els 300 assistents, incloses les autoritats i els premiats. Ningú no sabia com parar l’aigua. Tot va ser molt ràpid. Fugir era allò més intel·ligent. Què va passar? L’escalfament d’un focus va disparar el sistema antiincendis. El sistema havia funcionat... i el sopar es va suspendre.
Immigrant. Lluitador de tota la vida. Antifranquista, sindicalista i, avui, cap
Hab. habitats per immigrants 1 8 2 14 6 1 4 7 2 4
visible de la lluita veïnal de Sant Martí de Provençals. La Generalitat li ha concedit la Creu de Sant Jordi. Merescuda condecoració. Ens sembla una decisió molt encertada. Aquesta medalla reconeix també el treball de tots els que li han acompanyat durant aquests anys. Els dirigents tots sols no poden guanyar les lluites veïnals. A la vegada que enviem a Manuel Martínez una forta abraçada, felicitem també al barri de Sant Martí, ja que, d’alguna manera, la condecoració també és seva. L’enhorabona!
La Veu del
OPINIÓ
CARRER
novembre-desembre de 2004
15
Porciolitis
Andrés Naya
Codirector de Carrer
M
e puse ante el televisor teniendo entre mis manos el número de la revista Cau que, a modo de abecedario, había descrito con acierto y valentía la Barcelona de Porcioles en el año 1973. Me equivoqué: las letras coincidían pero las palabras no. El documental Abecedari Porcioles de Dolors Genovés que “metió” en nuestras casas TV3 no tenía nada que ver con la citada publicación. Y no me referiré al montaje y a las imágenes recuperadas, sino al contenido del mismo. Ya nos había avisado su directora de que no caía en lecturas de blanco o negro. Enseguida nos quedó claro que dominaba, en el peor de los sentidos, el tono gris. Dolors había declarado que su trabajo ante todo era “neutral”. Pero un documental
No pediremos perdón por haber luchado contra la Barcelona corrupta de Porcioles como instrumento que investiga la historia y, sobre todo, la da a conocer, debe ser ante todo veraz y reflejar el conjunto de hechos ocurridos, aunque sea de manera resumida. El tiempo en la televisión es oro. Teniendo en cuenta lo visto y no visto, uno tiene que preguntarse si tenían razones para protestar aquellos vecinos de Can Clos que se oponían al basurero, o los de Torre Baró y Vallbona, que eran fuertemente reprimidos por reivindicar simplemente agua para sus casas. Si hubiera sido por Porcioles, el Born hubiera desapare-
El alcalde Pocioles despachando con el dictador Francisco Franco. cido. Recalificaciones interesadas, Planes Parciales que afectaban a miles y miles de personas... La AV de Nou Barris nació contra un plan porciolista; los barraquistas de Can Tunis o el Carmelo se manifestaban exigiendo los pisos que les correspondían, entidades de Gracia se oponían al proyecto de la plaza Lesseps que reducía considerablemente la zona verde. Sin olvidar los sobreáticos añadidos ilegalmente de manera
especulativa y chapucera. Las ilegales comisiones de barrio y posteriormente las asociaciones de vecinos no se equivocaron al luchar por estos y otros objetivos en unos tiempos en los que un vencedor de la guerra presidía el ayuntamiento de una ciudad derrotada . Tiempos en que se encarcelaba y torturaba por hablar catalán y luchar por la libertad. Donde los miles y miles de inmigrantes o eran ex-
pulsados de la ciudad o condenados a vivir de manera infrahumana. Todos conocemos el papel que en dictadura jugaron los ayuntamientos con sus alcaldes a la cabeza. Porcioles era la décima fortuna de España -2.000 millones de pesetas de las de 1973-, poseía el Banco Condal, era consejero del Banco Madrid y accionista mayoritario del periódico El Noticiero Universal. Así mismo regentaba una importante notaría. Recalificaciones como las del campo de fútbol del Europa dieron lugar a miles de viviendas cuyas escrituras se gestionaron, obligatoriamente, en la notaria del eficaz alcalde, entonces a nombre de un hombre de paja que, si no recuerdo mal, se llamaba Ocaña. Cargos públicos y negocios privados. Especulación y corrupción. La gran Barcelona aluminótica es de la época en la que Porcioles era el máximo responsable municipal: barrios del Turó de la Peira, La Pau, Porta o Besòs, sin olvidar el barrio de Ciutat Meridiana que construyó su amigo Samaranch en unos terrenos que por su humedad no eran aptos para levantar un cementerio y sí para que lo habitaran, rodeados de humedades, miles de hombres y mujeres. No pediremos perdón por haber luchado contra la Barcelona de Porcioles. Lamento que con dinero público se haya elaborado un documental tan equivocado. Quiero creer que era un viejo proyecto que no corresponde a la actual etapa . En caso de ser un error, sería bueno que no se repitiese. La historia es la historia, negra o blanca, pero no se la puede disfrazar de neutra cuando no lo es.
Rauxa
Josep Miracle, un veí que no oblidem Roser Argemí Ex-presidenta de la Favb
Josep Miracle i Montserrat va néixer el 1904 al barri de Sants; va pujar a viure a Vallvidrera el 1936, i morí a Barcelona el 1998. Miracle, de formació autodidacta, desplegà des de molt jove una gran activitat catalanista, dirigint grups culturals i populars, fundant diverses revistes i escrivint tot tipus d’obres. Corrector de proves, a partir de 1929 començà a corregir els originals del Diccionari General de Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, amb qui va establir una bona amistat. I de deixeble seu passà a professor de català durant la 2ª República, i també col·laborador. En esclatar la guerra civil (1936-1039), Miracle es traslladà amb la seva família a viure a Vallvidrera, a Can Sissí, a prop de l’antiga parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, i de la Villa Joana, residència on el 1902 havia mort mossèn Cinto Verdaguer, i actualment i per iniciativa seva, Museu Verdaguer.
El 1938 Miracle va ser mobilitzat, passà 8 mesos al front i després fou portat a un camp de concentració de França, on escrigué Cançó d’enyorança recordant la família i els entorns de Vallvidrera. De retorn a Catalunya fou detingut durant uns mesos, i quan va tornar a Vallvidrera es traslladà a viure a l’edifici conegut com ”dels mossos d’esquadra” per haver-ne estat la caserna. Durant la postguerra, que va ser molt dura, ell continuà treballant en el món editorial arribant a ser director literari d’Editorial Selecta. Va escriure llibres de filologia catalana i diccionaris, a més de novel·les, poemes, obres de teatre, contes i diverses biografies, algunes de polèmiques, a part de múltiples articles en diferents mitjans. Va guanyar diversos premis literaris. Josep Miracle mantingué sempre una intensa activitat de foment de la sardana i de tot allò relacionat amb la cultura catalana.
F. ALMUNI
Miracle era molt amic de l’actor-torero Màrius Cabré, el qual li va demanar d’actualitzar i revisar tota l’obra dramàtica de Guimerà, feina molt positiva que va fer Miracle. Pere Calverol, veí seu a Vallvidrera, explica: “Com que a l’estiu fèiem vida a la terrassa tant ells com nosaltres, un a sobre de l’altre, recordo que un diumenge vaig sentir que Cabré
el saludava en entrar amb una veu un pèl més potent que la normal amb un saludo al futur president de la Generalitat. En els temps que corrien, aquella salutació feta en veu alta encara que fos broma, em va sobtar una mica”. Manel Herrera, veí seu i actual president de l’associació de veïns, explica: “com a veí de Vallvidrera, Miracle va fer una gran feina envers Vallvidrera. Podem recordar les classes clandestines de llengua catalana al seu domicili, la col·laboració en tants actes de la Festa Major, en anys molt difícils, i la instauració de les ballades de sardanes a la Plaça de Pep Ventura, a més de conferències sobre Pompeu Fabra i mossèn Cinto. Però hi ha un fet que va molt més enllà dels límits de Vallvidrera. Em refereixo a l’organització dels actes verdaguerians a la Vil·la Joana, primer familiars i clandestins -des del 1940- i amb pocs par-
ticipants, i després, amb una presència massiva. És evident que la devoció de Miracle cap a Verdaguer i Vil·la Joana, casa on morí mossèn Cinto, van aconseguir que Barcelona conservés com a santuari, i com a Museu Verdaguer, l’antiga residència de la família Miralles”. Tothom recorda la humilitat de Josep Miracle quan deia, parlant del català: “segur que vostè en sap molt més que jo. Pensi que si ara m’hagués d’examinar, em suspendrien...” També va col·laborar amb un petit escrit a la pàgina 8 del número 5 de Carrer. Aquest autodidacta va demostrar una tenacitat que ha estat fonamental per a la llengua catalana. La biblioteca de Vallvidrera, que mira fit a fit cap a la Vil·la Joana, és el millor homenatge a Josep Miracle. Va ser una persona molt estimada a Vallvidrera, i els veïns que el vam conèixer hem volgut mantenir el seu record posant el seu nom a la biblioteca del barri.
16
REPORTATGE Un reportatge de
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
La Barcelona de los años 70 tuvo una vertiente que no forma parte de la historia oficial. Sale a la calle un libro que rescata la
Albert Ollés y Andrés Naya
memoria suburbana de la ciudad.
La historia jamás contada
L
a esencia de la Barcelona de los 70 se coció en las Ramblas y sus alrededores, entre putas y rollo marginal”. Con esta frase sitúa Nazario Luque, artista andaluz afincado en la plaza Real, pionero del cómic suburbano barcelonés y princesa del Raval bajo el reinado del llorado Ocaña, una historia que, según su opinión, ha sido “ocultada, ignorada y minimizada”. Tras más de un lustro de intenso trabajo de documentación, y con la ayuda como cronistas de varios de sus compañeros de fatigas, Nazario ha intentado reconstruir en un libro, La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos, las vivencias de un grupo heterogéneo de jóvenes que vieron morir a Franco y soñaron, durante el posterior período -corto pero intensode libertad y ruptura, con la utopía de un mundo diferente. La suya es la crónica sentimental, “sin nostalgias ni comparaciones con la Barcelona actual” de una historia jamás contada, que tiene como punto de partida la voluntad sincera de ser feliz tras 40 años de dictadura y represión: “Mientras otros intrigaban, tramaban, manipulaban y se destrozaban buscando acomodo junto al nuevo poder, nosotros nos dedicábamos a pasarlo bien. Bailábamos de festival en festival, ocupábamos la calle, nos emborrachábamos, nos drogábamos, follábamos…”. Fue una década de cambios en todos los sentidos, en la que gente como Nazario y los suyos decidieron romper con la cultura de la época y encaminarse hacia un modelo libertario de vida. “No todo fue divertirnos, también hacíamos cosas. Buscábamos nuevas formas de expresión, ensayábamos códigos diferentes de relaciones, creábamos nuevas músicas, nuevas revistas, nuevo cine y teatro, o asociaciones para defender los derechos de las minorías”. Para Nazario, aquella manera de vivir la realidad del momento ha repercutido de forma directa en la Barcelona actual: “Fue la cuna, la base de casi todo. De los movimientos ecologistas a los contraculturales, pasando por el de la liberación homosexual”. La ciudad volvió a abrirse al mundo y se convirtió en la puerta hacia Europa: “Nadie hablaba entonces de Madrid. La movida cultural y la modernidad estaban en Sevilla, Valencia y, sobre todo,
Arriba, actuación en las Jornadas Libertarias (1977); abajo, dibujo donde Ocaña narra el apaleamiento de la policia municipal (1978). A la derecha, portada del libro, de América Sánchez y Albert Planas. en Barcelona. Aquí confluyeron artistas de todas partes. La oferta era impresionante. En sólo 24 horas podían coincidir hasta ocho festivales. Por no hablar de las jornadas libertarias. Te podías pasar días y noches enteras sin parar”. Días en las Ramblas, convertidas en el espacio perfecto para organizar carnavales clandestinos, pasear todo tipo de modelos de moda femenina (para hombres) y celebrar las primeras fiestas del orgullo gay. Noches en el Zeleste de la calle Argenteria -“En el gríseo uniforme de aquella España, Barcelona fue un oasis y Zeleste su palmera”, escribe Cristina Balsebre, una de las cronistas del libro de Nazario-, en el Magic, Les Enfants o el London Bar, con el preludio de largas tertulias en el Café de la Ópera. Y madrugadas en el Chino, del que Jordi Barceloneta, otro amigo de Nazario, habla como de “un barrio canalla, crisol de migraciones y repleto de ensoñaciones para un
amante del sexo fácil, rápido y directo, como le gustaba a Genet. Un barrio para valientes y transgresores, forjado de pasiones, en el que la ciudad entera se reflejaba”. El ritmo musical lo marcaba la cita anual con el Canet Rock de Pau Riba, Sisa y Oriol Tramvia. Sin olvidar a Frank Zappa, la Vel-
vet, los Stones y la psicodelia del rock sinfónico de Pink Floyd. En el escenario de la Sala Diana surgía un nuevo teatro, entre proclamas a favor de la libertad de expresión, el nacimiento del Teatre Lliure y el proceso iniciado contra els Joglars de Albert Boadella, cuya espectacular fuga de la Modelo, más propia de
Alcatraz, pasará para siempre a los anales de la farándula barcelonesa. Lo mismo que ocurrirá, en el mundo de la pintura, con la irrepetible figura de Ocaña, otro andaluz enamorado de la Barcelona underground cuya prematura muerte lo acabará convirtiendo en un mito: “Me preguntan si soy un travesti. Yo no soy un travesti. Soy un teatrero y mi escenario son las Ramblas, y mi vestuario es ropa vieja de los Encantes. Me la pongo muchas veces en casa para pintar. Mi pintura es ojos tristes, cuerpos desproporcionados y mucha humanidad. Dicen que es expresionismo. Yo no entiendo de pintura. Yo, pinto”, explicaba tras inaugurar la célebre galería Mec-Mec. También se unirán al movimiento suburbano importado de Nueva York el diseño y el cómic. El propio Nazario, Javier Mariscal o los hermanos Farriol, integrados en el grupo Rrollo, serán varios de sus principales representantes. Y Star, Ajoblanco, Nasti de plasti, La Piraña Divina o El Víbora algunas de las publicaciones donde inmortalizarán sus obras. Así era la otra Barcelona de los 70. “Una ciudad donde había mucho de todo”, en palabras de Nazario, y donde se vivía “bajo una euforia colectiva. Una utopía de libertad sin límites e irresponsabilidad. No luchábamos por conseguir nada a nivel social, ni teníamos ningún compromiso político. Éramos el colmo del lumpen”. Quizás, esa automarginación es la explicación del ostracismo al que se ha condenado a esta época. “A los que viven más allá de la Diagonal les daba vomitera bajar a las Ramblas. Renegaron de lo que pasó allí sin conocerlo. Pero aquí sigo yo para recordárselo…”.
“No salimos en las hemerotecas” Nazario Luque nació en los años 40 en Castilleja del Campo (Sevilla). Llegó a Barcelona a finales de los 60 y, aunque mantiene una estrecha relación con su Andalucía, se quedó ya de forma definitiva. Está considerado uno de los mejores cronistas de los bajos fondos de Barcelona por sus historias del detective Anarcoma y sus álbumes San Reprimonio y las Pirañas, Alí Babá y los 40 maricones o San Nazario, virgen y mártir. En los 80 comienza a pintar, escribir y hacer fotografía, tareas a las que sigue dedicado desde su privilegiada atalaya, en
un piso con vistas a la plaza Real. La primera edición de La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos (El Lago Ediciones), está a punto de agotarse, a pesar de la poca difusión que ha tenido. El propio Nazario reconoce que “nuestra historia no sale en las hemerotecas”. Aún así, se muestra orgulloso de la “emoción general” con la que recibieron sus amigos la aparición del mismo. “El libro me sirvió para recuperar muchos recuerdos, ya que tengo mala memoria, y me gustaría que animase a otros a reivindicar esta década. Ya toca”.
La Veu del
novembre-desembre de 2004 Un reportatge de
REPORTATGE
CARRER
17
Les Rambles Es va dir: “les Rambles no dormen”. Van ser uns anys dʼesperança col·lectiva que van omplir les Rambles dels colors més diversos i cridaners. La fi de la dictadura i la repressió reclamaven nous llenguatges. Van destacar Ocaña, “la reina de les Rambles” i Nazario, recolzats sempre pels seus col·legues. Les seves transgressions comptaven amb escenografies úniques, irrepetibles i plenes de colorit. No era difícil presenciar a mitja tarda una processó precedida pels redoblaments dels tambors i una verge innocent, riallera i festiva. Lʼany 1977 va ser escenari de la primera manifestació gai, il·legal, és clar, que,
Els còmics underground
en comptes de polítics la presidiren Ocaña i Nazario vestits de bailaoras: “No som travestis, només som teatreros”, deien. Protagonitzaven una important lluita per la llibertat. Les Rambles van ser testimoni lʼany 78 dʼuna gran batuda policial amb el resultat de més de mil detinguts. A lʼendemà, quedaven als calabossos més de 200 persones que no podien justificar què feien ramblejant. Innumerables actes i manifestacions, també detencions, pallisses i repressió. Lʼ11 de setembre de 1978, prop de les Rambles, va morir dʼun tret a lʼesquena el jove Emilio Gustavo Muñoz. Ningú va regalar res.
Bodega Bohemia Desapareguda per lʼespeculació urbana, va ser lʼúltim niu que va mantenir la llarga tradició que van marcar anys enrere la Cova de les Bruixes, La Rata Muerta, el Malabú, el Bar del Peret, tots desapareguts. Públic heterogeni: vells calaveres, la gauche divine barcelonina, asidus a les Rambles i el Paral·lel. A la foto, inauguració dʼuna obra de Ocaña en un acte al qual va assitir el diputat Solé Barberà, cosa impensable avui en dia.
Un nodrit grup de dibuixants va fer possible que Barcelona fos capital del còmic underground durant 15 anys. Sexe, drogues, violència i personatges marginals van ser tractats explícitament per primer cop als tebeos a partir dels anys 70, amb 15 anys de retard degut a la dictadura. Una veritable escola de
temàtiques novedoses i transgresores per a moltes generacions. Star, Ozono, El Rollo i després Ajoblanco o El Víbora van ser publicacions amb aquest esperit contracultural. Com a botó de mostra, la sèrie Anarcoma, de Nazario, basada en un travesti que feia vida nocturna a la Barcelona de la plaça Reial.
Jornades llibertàries
El juliol de 1977, al parc Güell (saló Diana), els ateneus llibertaris van organitzar una gran festa, les Jornades Internacionals Llibertàries. Un èxit de participació, imaginació, espontaneïtat, antiautoritarisme i crítica a tot tipus de poder. “Una orgia
col·lectiva que mai va somniar Gaudí”, com algú va definir. Nits de festa i debats amb ponents de prestigi internacional. Lʼany 1978, la Copel va reivindicar amnistia per als presos comuns. Va ser brutalment reprimida.
Música i política Un esdeveniment destacat va ser la programació al Born, el vell i atrotinat mercat -tota una “catedral laica”-, de lʼobra de teatre Don Juan Tenorio, muntada per lʼAssociació de Treballadors de lʼEspectacle. Un gran èxit. El Born no sʼhavia enderrocat gràcies a la lluita que lʼAV del Casc Antic va portar a terme a partir de 1974. Es va celebrar una gran festa lʼany 77 sota el lema “No suprimir la imaginació en aquest lloc”. Milers de persones se citaven anualment al Canet Rock. De vegades per sentir la prohibida nova cançó, altres anys per disfrutar del rock més lúdic i radical. Espais conquerits per milers de joves que feien el que volien sense importar-los la legislació vigent. Les actuacions, tenderols i publicacions polititzaven les trobades. Sisa recorda: “tot gratis amb lʼúnic esforç de la imaginació creadora, les arts, la droga, la poesia i lʼamor lliure i universal: la festa era permanent”. No van faltar la guàrdia civil ni les multes.
18
La Veu del
PUBLICITAT
CARRER
Des d'un botó fins un canó!! OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES
UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!
P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92
ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire
novembre-desembre de 2004
LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell. SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats. OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.
FORN DE PA D'AVINYÓ
RESIDENCIA CLARA Lo que usted busca para sus mayores
Casa-torre, sol y mucha luz, ascensor, calefacción, terrazas y jardín. 24 plazas, habitaciones individuales y dobles, todas con ventana exterior. Cocina propia, médico, animación y gimnasia. Un trato esmerado y familiar por personal cualificado. Atención 24 horas, todos los días del año.
PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES
ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43
Santa Otília, 13-15 (torre) 08032 Barcelona Tel. 93 420 95 62 info@miniresidencia.com (Preguntar por la Sra. Rosa)
Casa fundada l'any 1912
REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS
OBERT TOT LʼANY
FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA FABRICACIÓ PRÒPIA
PASTISSERIA GRANJA
TORRONS ARTESANS OBERT TOT L'ANY SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I ORXATES, GELATS, GRANITZATS,I ENTREPANS GELATS... GRANITZATS
Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net
XANCÓ
CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA
Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Tel. 211 54 45 BARCELONA Ronda General Mitre, 181
CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO
Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas
ÒPTIQUES TUTUSAUS
Hnos. JURADO
Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51
RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 RAMBLA DE SANT JOSEP, 97 08002 BARCELONA 08002 BARCELONA TEL.i iFAX FAX(93) (93) 48 26 TEL. 301301 48 26 http://www.casabeethoven.com-actiu.es http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es
RESTAURANTE PERU
10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables
C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26
CASA BEETHOVEN
Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27
Escudellers 35-39 Tel. 93 317 33 53 Barcelona
Anunciaʼt a La Veu del Carrer!! 93 412 76 00 - carrer@lafavb.com
escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2
AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41
AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.
La Veu del
DOSSIER
CARRER
novembre-desembre de 2004
19
III Fòrum Veïnal Barcelonès En aquest número, el dossier aporta una sèrie de materials relacionats amb el III Fòrum Veïnal Barcelonès, trobada que tindrà lloc el pròxim dia 16 de desembre a l’Ateneu Barcelonès. Eva Fernández explica com aquest fòrum vol plantejar un debat relacionat amb el dèficit actual d’equipaments a la ciutat. Un
dels objectius principals és la demanda d’elaboració d’un pla d’equipaments per a la Barcelona del segle XXI. També presentem un memoràndum que agrupa les 271 reivindicacions pendents a 64 barris. Toni Ramon analitza els resultats de l’enquesta que s’ha fet als barris i la tipologia dels equipaments reivindicats. Rafael Encinas
reflexiona sbre el procés d’elaboració del pla i les noves necessitats de la ciutadania. Albert Recio analitza les causes del rebuig a alguns equipaments i la relació amb la marginació i l’exclusió social. Per finalitzar, Marc Andreu entrevista el catedràtic de Geografia Urbana Horacio Capel per parlar de l’evolució del concepte d’equipament.
DOSSIER Una trobada que es consolida Eva Fernández Presidenta de la Favb
l maig de 2000 es va dur a terme el primer Fòrum Veïnal Barcelonès. La Veu del Carrer, en fer-se ressò, deia: “El Fòrum neix com a fruit de situacions concretes i vol unir esforços i donar un marc global als seus objectius, a les seves lluites i reivindicacions. Serà bo per a la ciutat. Una ciutat més equilibrada i sostenible, que renunciï a la participació virtual i doni al veïnat el protagonisme que li correspon”. Paral·lelament al Fòrum es va elaborar un memoràndum, un mapa on es visualitzen les reivindicacions candents a Barcelona per tal que no s’oblidin les lluites que està duent a terme el moviment ciutadà en el seu conjunt. L’11 de desembre de 2002 es va celebrar el segon Fòrum Veïnal, que es va articular entorn de tres eixos: la demanda d’una participació real, la denúncia de
en matèria d’equipaments i des de quan eren pendents. Els resultats d’aquesta enquesta ens permetran actualitzar el memoràndum. La necessitat d’aprofundir en diverses línies de debat entorn dels equipaments ens va dur a celebrar una jornada preparatòria del tercer Fòrum Veïnal Barcelonès. Una jornada de treball que va comptar amb la participació de quasi 100 persones, de 22 entitats ciutadanes i de 28 associacions de veïns i veïnes. El debat es va articular entorn de tres eixos: els equipaments i l’equilibri territorial, equipaments i ciutadania i la gestió dels equipaments. Prèviament al treball en tallers, Enric Tello, Albert Recio, Dolors Pulido i Isabel Palacin van anar desgranant les principals idees i els punts de tensió en referència a aquests tres eixos. Així, en l’exposició van sortir
A
El PAM 2004-2007 recull l’elaboració d’un pla d’equipaments: el veïnat té molt a dir sobre aquesta llarga reivindicació
El Pla d’Hotels o el 10HJ van desvirtuar el concepte mateix d’equipament, que s’ha de tornar a redefinir i concretar
l’especulació i la reivindicació de la planificació d’equipaments. Profunditzar en el debat En preparar el tercer Fòrum, vàrem pensar que era el moment de començar a aprofundir en aquests eixos per tal d’establir criteris comuns de treball, i vàrem decidir centrar el treball en els equipaments. Les causes d’aquesta elecció són principalment dues: l’elaboració d’un Pla d’Equipaments de Barcelona, compromís que va quedar recollit al PAM 2004-2007, i la necessitat de reprendre el debat sobre els equipaments després que el concepte mateix d’equipament quedés desvirtuat per dues actuacions municipals: el Pla d’Hotels del 1989 i els 10HJ (pisos de protecció per a joves), l’any 2000.
NÚRIA POMPEIA
Ja el manifest del II Fòrum plantejava: “Amb l’objectiu d’afrontar d’una forma decidida la falta d’equipaments, proposem l’elaboració d’un mapa de la ciutat, per districtes, amb els equipaments existents, els previstos i les zones definides com reserva per a futurs equipaments…” Aquesta ha estat i és una preocupació important per al moviment veïnal, en la mida en què s’ha anat produint una venda massiva de sòl públic sense tenir en compte les necessitats de sòl per a equipaments. Al mateix temps, a la ciutat estan previstes obres
de gran envergadura (per exemple, el Pla de Diagonal-Ponent) que preveuen actuacions de generació massiva d’habitatge, però negligint la planificació paral·lela dels equipaments necessaris. Memoràndum d’equipaments Des del mes de maig vam començar a treballar en la preparació del tercer Fòrum: es tractava d’un mandat de la 32ena Assemblea de la Favb. Vàrem enviar a les AVV un qüestionari pensat per conèixer quines eren les reivindicacions pendents
els problemes de sostenibilitat i de gestió de residus; el tema d’aquells equipaments que, malgrat que totes i tots creiem necessaris, ningú vol tenir al costat de casa, generant situacions clarament insolidàries entre barris i de la ciutat cap a la perifèria; els problemes relatius a les desigualtats de gènere i socials en l’accés als equipaments i a la planificació i definició dels mateixos; els criteris que poden donar a la gestió dels equipaments el caràcter de gestió pública… i un llarg etcètera de temes clau. De la riquesa d’aquest treball, del seu caràcter polièdric i de la fermesa de les conclusions extretes donarà fe aquest dossier de Carrer i el manifest que presentarem públicament el 16 de desembre de 2004 a l’Ateneu Barcelonès.
20
PUBLICITAT
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
DOSSIER
21
Consideraciones y reflexiones para hablar de equipamientos Rafael Encinas Arquitecto y colaborador de la Favb
a Favb ha organizado el III Fòrum Veïnal Barcelonès dedicándolo a los equipamientos. Un tema que ha preocupado siempre al movimiento vecinal, que históricamente ha venido reclamando equipamientos en los barrios. Un trabajo importante llevado a cabo por las administraciones democráticas de nuestro país ha sido precisamente la construcción de equipamientos que dieran servicio a la población. Cuando, a lo largo de más de 20 años, se van realizando una serie de equipamientos que cubren unas necesidades, las discrepancias entre vecinos y administraciones se sitúan no sólo en construirlos o no sino en qué
L
El Pla d’Equipaments de Barcelona es necesario y urgente para la ciudad y para sus habitantes equipamientos, quién y dónde se construyen; qué servicio prestan, cómo y a quién; sus repercusiones sociales, económicas y ambientales... Ante las dificultades para enfocar el debate, el movimiento vecinal viene solicitando al Ayuntamiento la realización de un plan de equipamientos de la ciudad que, mientras no exista, obliga a determinados barrios a generar su propio plan para poder ordenar su crecimiento; pero no tienen apoyo presupuestario para realizar los equipamientos de barrio que correspondería, ni capacidad para pensar en compartir equipamientos con barrios vecinos, o de entrar a tratar equipamientos de escalas territoriales y de usos superiores (de distrito, de ciudad, metropolitanos, comarcales, provinciales, nacionales, internacionales, universales...).
El III Fòrum Veïnal Barcelonès, tras recibir el anuncio de representantes del Ayuntamiento de Barcelona de que por fin se asumirá la responsabilidad de redactar el Pla d’Equipaments, confía en que desde el inicio del proceso se den intercambios de opiniones y de documentación de trabajo entre las administraciones responsables y la ciudadanía que ayuden a aclarar muchas dudas e interpretaciones hasta ahora confusas. Y espera que se den los necesarios debates que ayuden a enfocar lo mejor posible los trabajos sobre un tema tan importante y delicado. Durante las reuniones de trabajo, las encuestas entre los barrios, los talleres de discusión con asociaciones de vecinos y con grupos, entidades y plataformas ciudadanas del Fòrum Veïnal Barcelonès se han tratado temas importantes a tener en cuenta a la hora de la plantearse hablar de los equipamientos. Temas generales ● El plan de equipamientos de Barcelona es necesario y urgente para planear la manera de cubrir las necesidades mínimas actuales y futuras de todos los habitantes de la ciudad. ● El plan ha de permitir desarrollar, coordinar, complementar y equilibrar los equipamientos de barrio y hacerlos funcionar con las garantías necesarias. ● Cualquier propuesta urbanística debe ser coherente con el plan de equipamientos correspondiente y tener un desarrollo conjunto y coincidente en el tiempo de ejecución. ● No puede permitirse que se construyan nuevas zonas residenciales sin haber garantizado los equipamientos sociales necesarios, como por ejemplo está sucediendo actualmente en Les Corts. El proceso de elaboración ● Los criterios y la planificación de los equipamientos deben estar abiertos a la participación. El mayor número posible de agentes y usuarios debe sentirse implica-
do, entender y hacer aportaciones durante el proceso, desde la detección de las necesidades del barrio a las discusiones sobre las problemáticas de la ciudad para poder asumir como propias las necesidades de carácter más amplio. ● Los encuentros necesarios durante el proceso deben servir para aclarar conceptos como infraestructura, sistema, equipamiento, servicio... y diferenciar tipos de equipamientos según su responsable, su uso, su alcance, su gestión... Las necesidades de la ciudadania ● El Pla d’Equipaments ha de garantizar que las necesidades mínimas de cada barrio queden cubiertas, asegu-
Cualquier propuesta urbanística debe ser coherente con el plan de equipamientos y tener un desarrollo conjunto rando presupuestos para dotación y mantenimiento. ● Se deberán incluir nuevos equipamientos y servicios relacionados con el aumento de las desigualdades, con la atención a mujeres maltratadas, con la llegada de nueva población con referentes diferentes... ● Se deberán tener en cuenta las nuevas necesidades relacionadas con los tratamientos de residuos, con nuevos servicios energéticos -como la captación de energía solar-, y con el acceso a nuevas tecnologías. La planificación ● La planificación servirá para prevenir y resolver los problemas de accesibilidad. ● La ubicación de los equipamientos de barrio y los servicios sociales de proximidad debe permitir su fácil acceso a pie,
priorizando vehículos no motorizados y transportes colectivos. La localización ● Los valores de ahorro y eficiencia deben prevalecer en la ubicación de grandes infraestructuras y servicios. ● Los equipamientos y servicios sociales con carácter de cotidianidad deben ser muy accesibles y responder al principio de proximidad (equipamientos de barrio). Otros temas a considerar ● Es importante abrir posibilidades a modelos de gestión alternativa, siempre que cumplan las condiciones de universalidad, equidad, accesibilidad, participación y transparencia. ● La participación de la ciudadanía deberá ampliarse a la evaluación y el seguimiento de los servicios y los equipamientos. ● Para llegar a asumir que, como ciudadanos, hemos de convivir con determinados equipamientos necesarios en la ciudad, aunque no nos gusten o no queramos tenerlos cerca, hemos de conocer las opciones y los elementos de equilibrio y solidaridad elaborados. ● Para pagar los gastos de disponer de servicios energéticos (electricidad, gas...), servicios de residuos (recogida, selección, tratamiento, recirculación)... interesa estudiar un modelo en el que exista una cuota que garantice un derecho mínimo esencial, y lo que se consuma a partir de ese nivel establecido se grave como un lujo (con precios que castiguen el derroche), porque reconocemos que el modelo de consumo que practicamos es insostenible. ● Las administraciones deberían actuar para que las empresas sepan que existe un compromiso social frente al interés privado y asuman que sus procesos de producción y sus productos resultantes no pueden derrochar energías, generar contaminaciones ni provocar residuos inútiles (no reutilizables). ● Debería replantearse el sistema actual de recogida y tratamiento de residuos en la ciudad de Barcelona ya que no está dando los resultados deseados.
22
La Veu del
DOSSIER
CARRER
novembre-desembre de 2004
Memoràndum per un pla d’equipaments Andrés Naya
a història del moviment veïnal de la nostra ciutat va unida des dels seus primers temps a la reivindicació d’equipaments. Malgrat els avenços, el seu dèficit ha estat i és una constant. Davant el III Fòrum Veïnal Barcelonès, hem proposat a les AAVV que plantegin una relació de les seves reivindicacions d’equipaments. Han quedat fora algunes entitats que no han pogut assumir el termini que hem hagut de posar des de Carrer. Però han pogut contestar 64 associacions que plantegen un total de quasi 300 reivindicacions. Una mostra suficient que possibilita conèixer les necessitats i poder reflexionar sobre les mateixes. A l’hora de plantejar-se un Pla d’Equipaments a Barcelona s’hauran de tenir en compte els dèficits que senyala el memoràndum i el debat que hem iniciat en aquest Fòrum.
urbanístic. Però les zones verdes tenen molt d’equipament socio-cultural. Això també ens suggereix la importància de l’espai públic en l’entorn dels “equipaments-edifici”. En l’enquesta també figuren els habitatges per a joves com a equipaments reclamats. Recordem el polèmic pla 10HJ, que suposa la construcció de més de 4.000 habitatges en més de 60.000 metres quadrats de sòl qualificat com a equipament, i que els joves només podran disfrutar durant cinc anys. Algunes associacions
L
Vénen de lluny La major part de les reivindicacions tenen una antiguitat de cinc a deu anys. Són també nombroses les que es van posar sobre la taula entrat ja el nou segle. No obstant, algunes d’elles perduren dels anys 80 i hi ha barris, com la Barceloneta, que demanen l’aplicació del Pla Espe-cial de 1972, amb els seus corresponents equipaments. Torre Baró denuncia que porten “12 o més anys reivindicant un poliesportiu”. Horta situa al 1973 la seva més antiga reivindicació: un casal d’avis al carrer Feliu i Codina. Altres omplen aquest apartat amb la frase “de fa anys”. I és que, senzillament, ja no recorden quan va començar la cosa. Darrere molts d’aquests objectius hi ha a la vegada una defensa dels espais (cotxeres Borbó, casernes, Can Batlló...)
MONTSE CABO
o d’un patrimoni amenaçat per interessos que no són precisament generals sinó que responen a operacions més o menys especulatives. Són llistats que les associacions confeccionen dia a dia per respondre a les necessitats o urgències i no fruit d’un debat que intenti planificar les necessitats i les seves prioritats. Són escasses les AAVV que tinguin un pla d’equipaments elaborat amb la mirada posada en el futur, ni que sigui a curt termini. A l’hora d’elaborar un pla d’equipaments s’haurà de garantir la participació del teixit associatiu i els òrgans descentralitzats. Falten plans de futur A la pregunta de si els equipaments reivindicats cobreixen totes les necessitats
dels barris, podem constatar que un 70% d’associacions indiquen que no. I això és creïble si ens fixem en les reivindicacions senyalades que, creiem, ignoren algunes situacions noves i les seves corresponents necessitats. Sorprèn, però, que el 30% consideri cobertes totes les necessitats existents. Creiem que reflexa una certa rutina i que serà bo actualitzar el discurs veïnal. És imprescindible obrir un debat sobre els dèficits i les noves i futures necessitats i, com no, actualitzar la definició de què és i no és un equipament. En aquest sentit, resulta curiós que només una desena d’associacions incorporin en el llistat com a equipaments les zones verdes. No surten perquè la cultura veïnal situa les zones verdes en el terreny
En alguns barris hi ha reivindicacions d’equipaments que es mantenen des dels anys 70 i 80 els situen com a equipaments “pendents” (de construcció). Unes associacions els accepten i altres els consideren com una agressió (a l’enquesta, 15 associacions manifesten que les actuacions 10HJ hipotequen els equipaments necessaris i, de vegades, inclús els ja planificats). En aquests moments hi ha barris que estan disposats a rebutjar activament aquests “equipaments”. Per acabar, indicarem que només una reivindicació implica la idea d’equipament autogestionat. No és suficient amb construir l’equipament: participar en el seu funcionament, controlar-lo i inclús gestionar-lo, és també important.
Reivindicacions barri a barri 1. Ciutat Vella Barceloneta ● Poliesportiu ● Escola bressol ● Equipaments previstos al PERI Carrer de la Cera ● Piscines a Can Ricart ● Zona verda a l’illa Robadors Casc Antic ● Centre assistit i residència per a la gent gran ● Poliesportiu ● Zona verda al Forat de la Vergonya Coordinadora Casc Antic ● Poliesportiu a l’estació de França ● Escola bressol a la Ribera ● Habitatge protegit per als joves i la gent gran Raval ● Centre Cívic o Casal de Barri ● Atenció domiciliària gent gran ● Més recursos per les escoles Taula del Raval ● Piscines a Can Ricart ● Zona Verda a l’illa Robadors Veïns en Defensa de la Barcelona Vella ● Casal de joves autogestionat
● Res. assistida per a la gent gran ● Poliesportiu a l’antic economat ● Prevenció i assistència per als nens del carrer ● Atenció als infants estrangers i de pas a l’escola pública ● Minideixalleria ● Escola pública d’adults
2. Eixample Dreta de l’Eixample ● Escola bressol ● Res. assistida per a la gent gran ● Casal de Joves Esquerra de l’Eixample ● A la Model: escola bressol, residència assistida i centre de dia per a la gent gran, centre de dia per a discapacitats. ● A les Germanetes dels Pobres: casal de joves, hotel d’entitats. ● Centre cívic i casal de barri a l’Escola Industrial ● Deixalleria Fort Pienc ● Hotel d’entitats i zona verda al carrer Alí Bei ● Escola primària ● Institut d’ESO a Marina Parc de l’Escorxador
● Dipòsit d’aigües freàtiques ● Aparcament municipal Sagrada Família ● Escola bressol a Myrurgia ● Biblioteca a Provença ● Habitatges per a joves ● Residència assistida i centre de dia per a gent gran Sant Antoni ● Centre de dia i residència assistida per a la gent gran ● Biblioteca i casal d’avis ● Hotel d’entitats ● Escola bressol ● Espais per als joves ● Mercat de Sant Antoni ● Deixalleria ● Zones verdes a l’interior illes
3. Sants-Montjuïc Badal-Brasil-Bordeta ● Centre de dia i residència assistida per a la gent gran ● Centre cívic o casal de barri Can Clos ● Jocs infantils a zones verdes Centre Social de Sants (Prioritàriament a Can Batlló): ● Llar d’infants ● Casal de joves
● Casal d’avis, residència i pisos tutelats per la gent gran ● Centre d’Assistència Primària Font de la Guatlla-Magòria ● Residència assistida i centre de dia per a la gent gran ● Casal d’infants ● Casal de joves Hostafrancs ● Centre cívic o casal de barri ● Casal de joves ● Casal d’avis Poble Sec ● Finalitzar la remodelació del camp de futbol ● Espais per a joves ● Residència assistida per a la gent gran Rambla de la Bordeta ● Institut d’ESO ● Centre d’Assistència Primària (CAP) ● Hotel d’entitats ● Habitatges per a joves ● Residència assistida per a la gent gran Sant Cristóbal ● Escola bressol ● Casal de joves ● Poliesportiu ● Centre de dia, casal i pisos tutelats per a la gent gran
4. Les Corts Avinguda Xile ● Centre d’Atenció Primària (CAP) ● Institut d’ESO ● Poliesportiu Camp Nou ● Residència assistida per a la gent gran ● Casal de joves ● Ampliació de l’ambulatori La Maternitat El Racó de les Corts ● Escola bressol (PERI Bacardi) ● Residència assistida per a la gent gran ● Habitatges per a joves Les Corts ● Escola bressol ● Institut d’ESO ● Biblioteca ● Habitatges tutelats per a gent gran ● Escola de nens discapacitats Sant Ramon Nonat ● Residència assistida per a la gent gran (PERI Bacardi) ● Pisos tutelats per a la gent gran ● Descongestió del CAP ampliant instal·lacions a Pedralbes
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
5. Sarrià-St. Gervasi Mont d’Orsà-Vallvidrera ● Equipament cultural a l’antiga rectoria Ronda General Mitre ● Casal d’avis a Sant Gervasi ● Llars d’Infants ● Zona Verda a la ronda del Mig Sarrià ● Casal de joves a les Cases de l’Hort ● Escola bressol ● Biblioteca ● Centre d’Assistència Primària (CAP)
6. Gràcia Passatge Isabel ● Casal de barri o centre cívic ● Rehabilitació Casa Colonial ● Salvar Pedrera de la Farigola ● Equipament esportiu ● Zones verdes Travessera de Dalt ● Aparcament municipal ● Casal d’avis ● Equipament esportiu Vil·la de Gràcia ● La Violeta per a les entitats ● Casal de Joves
7. Horta-Guinardó Baix Guinardó ● Escola bressol ● Centre de dia per a la gent gran El Carmel ● Centre de dia i residència assistida per a la gent gran ● Atenció 24 hores a l’ambulatori del carrer Murtra ● Remodelació camp de futbol ● Centre d’acollida de dones maltractades Font d’en Fargues ● Guanyar Can Fargas per a equipaments ● Equipament de barri a l’antiga parròquia Horta ● Casal d’avis, centre de dia i residència assistida per a la gent gran ● Casal de joves ● Biblioteca al carrer del Vent Montbau ● Escola bressol ● Centre de dia per a la gent gran ● Desdoblament del Centre d’Assistència Primària ● Rehabilitació del local social Parc de la Vall d’Hebron ● Casal d’avis ● Centre cívic o casal de barri ● Biblioteca ● Centre d’Assistència Primària ● Escola bressol Penitents-Taxonera Penitents: ● Casal de Barri o centre cívic ● Escola Bressol ● Centre de dia per a la gent gran Taxonera: ● Centre Cívic i casal de barri ● Escola Bressol
8. Nou Barris Can Peguera ● Casal de barri a Casa Nostra ● Casal d’avis a l’antic quarter de la Guàrdia Civil
● Casal de joves al passeig Urrutia Guineueta ● Escola bressol ● Centre cívic o casal de barri Porta ● Casal de barri o centre cívic ● Escola bressol ● Casal de joves ● Obrir les escoles als barris en hores lliures Prosperitat ● Residència assistida per a la gent gran ● Piscina al carrer Molí ● Noves instal·lacions per a l’escola d’adults ● Noves instal·lacions per al casal de joves ● Biblioteca ● Escola bressol a Mercè Rodoreda ● Rehabilitació del poliesportiu Roquetes ● Centre cultural i casal de barri ● Casal d’avis ● Biblioteca Torre Baró ● Escola primària ● Poliesportiu ● Escola bressol ● Jocs infantils als parcs Torrellobeta (A situar en l’espai de les Cotxeres Borbó) ● Centre d’assistència primària ● Centre de dia, casal i residència assistida per a la gent gran ● Casal de joves ● Espais esportius ● Biblioteca ● Escola bressol Trinitat Nova ● Remodelació camp d’esports ● Centre cultural a la Casa de l’Aigua ● Casal de barri o centre cívic Turó de la Peira ● Parvulari Vallbona ● Casal de barri i local social ● Remodelació del col·legi Condal ● Ampliació de serveis i recursos del CAP ● Biblioteca (compartida amb la zona nord) ● Escola bressol
9. Sant Andreu Baró de Viver (Pi i Maragall) ● Casal de barri i centre cívic ● Camp de futbol ● Poliesportiu Bon Pastor ● Residència i centre de dia per a la gent gran ● Centre de formació professional a l’actual IES Cristòfol Colón El Congrés ● Instal·lacions esportives al Canòdrom ● Casal d’avis ● Casal de joves ● Escola bressol ● Minideixalleria ● Aparcament municipal ● Zona verda a l’antiga pista de tenis La Sagrera ● Poliesportiu al carrer Hondures ● Institut de Secundària ● Escola primària ● Ludoteca ● Casal d’avis ● Escola bressol ● Centre universitari Navas ● Poliesportiu ● Centre cultural i casal de barri ● Escola bressol
● Biblioteca ● Caserna de Navas per al barri Sant Andreu de Palomar A les antigues casernes: ● Escola (dues línies) i mòduls formatius ● Escola bressol ● Centre d’assistència primària ● Hotel d’entitats ● Casal de joves ● Casal i residència per a la gent gran ● Punt verd ● Instal·lacions esportives Sant Andreu Nord A les antigues casernes: ● Centre d’assistència primària ● Escola primària ● Centre cívic o casal de barri ● Casal d’avis ● Escola bressol
10. Sant Martí Clot-Camp de l’Arpa ● Escoles bressol a Escultors
DOSSIER Claperós i Indústria/Freser ● Dues residències per a la gent gran ● Centre d’Assistència Primària (CAP) ● Dues biblioteques (zona Clot de la Mel i Muntanya/Ripollés) ● Centre de dia per a la gent gran Gran Via-Espronceda-Perú ● Centre per a disminuïts físics Maresme ● Residència per a la gent gran ● Escola bressol ● Remodelació camp de futbol ● Casal de joves ● La fàbrica Vicente Ylla, patrimoni històric ● Preveure els equipaments necessaris per als nous habitatges Paraguay-Perú ● Aparcaments municipals ● Local per a l’AVV ● Centre d’assistència primària Poblenou Pla d’Equipaments: ● Biblioteca a Can Saladrigas
23
● 3 casals d’avis (Can Saladrigas, La Plata i carrer Bolívia) ● Dos casals de barri (Rambla de Poblenou i Bac de Roda) ● Residència, centre de dia i habitatge tutelat per a la gent gran ● CAP al carrer Bolívia ● Tres escoles CEIP (Pere IV, LLacuna i Rambla/Vila Olímpica) ● Escola bressol ● Dos instituts IES ● Dos punts verds ● Piscina Sant Martí de Provençals A les antigues casernes: ● Centre de dia per a la gent gran ● Escola bressol ● Casal de joves ● Rehabilitació del teatre de l’Institut Infanta Isabel ● Rehabilitació de l’ambulatori de Sant Martí Vila Olímpica ● Casal de barri o centre cívic ● Escola primària
24
La Veu del
DOSSIER
CARRER
novembre-desembre de 2004
Les associacions de veïns reivindiquen més de 270 equipaments Toni Ramon Sociòleg
a Favb ha enquestat 64 associacions de veïns de Barcelona, que pertanyen als deu districtes de la ciutat. En total, les entitats estan reivindicant en aquests moments 271 equipaments, cosa que equival a una mitjana de 4 reivindicacions per associació. L’entitat que ha presentat més reivindicacions és l’Associació de Veïns del Poblenou, que abasta un territori ampli i que és un dels pocs barris que té aprovat i pendent de realitzar un pla d’equipaments. De les respostes obtingudes en l’enquesta es dedueix que les associacions de veïns creuen que a Barcelona existeix un dèficit d’equipaments i que aquest dèficit es produeix principalment en equipaments que es consideren bàsics, és a dir, imprescindibles per disposar d’uns estàndards mínims de qualitat de vida. Una de les conclusions clau és que hi ha tota una sèrie d’equipaments que han d’estar presents en tots o gairebé tots els barris, que han d’estar a prop de la població que els necessita, i respecte dels quals es manifesta l’existència de dèficits. D’altra banda, les entitats veïnals reivindiquen majoritàriament equipaments que s’adrecen als grups més vulnerables de població, especialment infància i gent gran, però també són nombroses les demandes d’equipaments per a joves i d’altres per a la població en general.
L
Els equipaments més reivindicats L’equipament que més reivindicat són les escoles bressol. Uns equipaments bàsics d’atenció a la infància que actualment han de costejar les pròpies famílies ja que han d’acudir en la seva immensa majoria a centres privats. La xarxa de guarderies públiques és una de les reivindicacions històriques de les entitats veïnals, que tot just ara comença a tenir una resposta per part de l’administració, tot i que els dèficits són evidents: 34 associacions reivindiquen escola bressol per al seu barri. Però les reivindicacions relacionades amb l’educació no acaben amb les escoles bressol. Tot i que la ciutat disposa d’una densa xarxa d’escoles i instituts, hi ha entitats que consideren que la situació encara és deficitària: 10 associacions reivindiquen una escola i 8 un institut. El segon tipus d’equipament més demandat són les residències de gent gran. En una ciutat on un de cada quatre habitants té 65 anys o més i on cada vegada hi ha més població molt gran, que té problemes de mobilitat i/o d’autonomia personal, les associacions reconeixen com una necessitat imprescindible l’existència d’una xarxa d’equipaments públics adreçats a aquesta població. Actualment, poder tenir cura d’una persona gran amb problemes de salut significa una despesa enorme que només pot assumir qui disposa de força recursos econòmics, ja que els equipaments existents són de caràcter privat. El resultat d’això és que hi ha molta gent gran desatesa i pobra i, malauradament, aquesta és una població sense veu. Hi ha 24 associacions que reivindiquen una residència de gent gran per al seu barri, n’hi ha 17 que demanden un centre de dia i 6, habitatges tutel·lats. No cal dir que les entitats reclamen també
REIVINDICACIONS PER SECTORS TEMÀTICS Participació Urbanisme i habitatge Medi ambient Sanitat Sociocultural Esports Assitència social Educació
0
20
EQUIPAMENTS REIVINDICATS Districte Ciutat Vella Eixample Sants-Montjuïc Les Corts Sarrià-St. Gervasi Gràcia Horta-Guinardó Nou Barris Sant Andreu Sant Martí
AV Equipaments 7 22 6 32 8 31 5 17 3 8 3 10 7 27 10 38 7 40 8 46
major nivell d’assistència domiciliària, tot i que aquesta constitueix un servei i no un equipament. El tercer àmbit de reivindicacions el constitueixen els equipaments socioculturals, és a dir, els que tenen la funció de dinamitzar el territori des d’un punt de vista cívic i participatiu. Els que es reclamen amb més freqüència són els casals de barri, un tipus d’equipament proper a la població i que pot ser gestionat des del teixit associatiu del territori. Els centres cívics actuals formen una
Escoles bressol, centres per a la gent gran i casals de barri són els equipaments més reivindicats xarxa important a la ciutat però encara insuficient -n’hi ha poc més d’una trentena- i el que reivindiquen les entitats és una xarxa de barri. Sovint la gestió dels centres cívics no ha contactat prou amb el teixit cívic dels barris. Hi ha 19 associacions que reclamen un casal de barri (o centre cívic) i 3 que especifiquen la necessitat d’un centre cultural. Dintre d’aquest àmbit cultural, les biblioteques segueixen sent una necessitat per als barris (14 associacions en reivindiquen). Tot i que s’està desplegant un pla de biblioteques, es percep la necessitat que aquests equipaments arribin a l’escala de barri, que estiguin a l’abast de la població caminant uns pocs minuts i no s’hagin de realitzar desplaçaments importants. No s’ha d’oblidar que les biblioteques són equipaments bàsics per a la millora del nivell cultural de la població i, en última instància, per estendre el civisme a tots
40
60
80
100
ANTIGUITAT REIVINDICACIONS (En anys)
els racons de la ciutat. També tenen una importància cabdal les reivindicacions d’equipaments socioculturals específics de grups de població. Els casals de joves són un dels grans oblidats a la ciutat. En un moment en què preocupa molt la manera com els joves usen el seu temps lliure i quin és el seu comportament i la seva responsabilitat cívica, és necessari que aquests disposin d’espais propis de trobada. 21 associacions que reivindiquen un casal de joves. En relació amb la participació, un equipament que fa anys no existia i que ara es considera important per consolidar i fomentar el teixit cívic dels barris són els hotels d’entitats (6 associacions en reivindiquen): infraestructures col·lectives que permetin acollir associacions i grups i reduir les despeses que s’han de destinar a local, electricitat, etc. També els casals d’avis constitueixen una demanda molt freqüent de les entitats (18 associacions en reivindiquen), en tant que espais de dinamització sociocultural de la població que ja no treballa però que té unes necessitats i una gran motivació per realitzar activitats en plenitud de condicions. En el camp dels equipaments bàsics hi figuren també un conjunt de reivindicacions entorn dels Centres d’Assistència Primària. Hi ha 15 reivindicacions en l’àmbit sanitari però poques es dirigeixen a la construcció d’un nou equipament, sinó que es reclama l’ampliació o la renovació d’aquests i també es recullen demandes de millora del funcionament dels CAP, tot i que això queda fora de l’abast de l’enquesta realitzada. L’altre sector en què es recullen nombroses demandes és l’esportiu: 22 entitats reivindiquen espais esportius, principalment poliesportius, a més de piscines. Tot i que el desplegament de centres esportius públics ha estat important en els últims anys, hi ha barris
on es manifesten encara dèficits. Hi ha un cas específic que s’ha de destacar. Nombroses associacions (9) han respost que reivindiquen zones verdes. En principi aquest tema no es contemplava al qüestionari però hi apareix per la importància que això té per al veïnat dels barris. Per tant, de ben segur que hi ha més entitats que reivindiquen aquests espais però com que es demanava per equipaments, no els han inclòs en la llista de reivindicacions. En la mateixa línia, hi ha 4 entitats que demanden la construcció d’un aparcament municipal al barri. Destacar finalment que hi ha 10 associacions que reivindiquen que es transfereixen o es rehabilitin edificis per utilitzarlos com equipaments, sense especificar l’ús final que es donaria a aquests espais. Els equipaments que s’obren pas Les reivindicacions de les associacions de veïns han d’anar incorporant les noves temàtiques amb què s’enfronta la ciutat. Fa uns anys, les entitats veïnals no reclamaven equipaments relacionats amb el medi ambient i, concretament, amb els residus. En l’enquesta actual, en canvi, hi ha 8 associacions que reivindiquen un punt verd per al seu barri. És clar que el món veïnal es va conscienciant de les problemàtiques ambientals que amenacen el futur de la ciutat i del planeta i van assumint que hi ha d’haver un espai concret en el barri on dipositar determinats tipus de residus i que els veïns han d’assumir les seves responsabilitats en aquest àmbit. És a dir, així com fa un temps la creació d’un punt verd preocupava o no comptava amb el vist-i-plau de les entitats, actualment ja s’ha incorporat com una reivindicació d’aquestes. Reivindicacions que es fan esperar Les associacions de veïns saben prou bé que cal armar-se de paciència a l’hora d’esperar resultats de les reivindicacions formulades. És prou conegut que aquestes reivindicacions s’han de mantenir al llarg del temps abans que es materialitzin. Aproximadament la meitat de les demandes que formulen les associacions dels barris fa més de cinc anys que es reivindiquen i la quarta part es demanden des de fa més de 10 anys. Els casos extrems els representen el 4% de les reivindicacions que fa més de vint anys que estan en l’aire: són reivindicacions que daten de l’inici de la democràcia i que encara no han estat resoltes. També s’observa, però, que les associacions de veïns van incorporant nous equipaments a les seves demandes ja que la meitat de les reivindicacions han estat formulades en els últims cinc anys i hi ha una part d’aquestes que s’han incorporat en el darrer any. No és estrany, per tant, que la majoria de les reivindicacions que formulen les associacions de veïns estiguin en una fase de demanda. Tot i això, si es tenen en compte les actuacions acceptades, les programades i les que ja estan en construcció, aquestes gairebé igualen a les que s’estan reivindicant. S’ha de reconèixer, doncs, que existeix un gruix de reivindicacions que van sent acceptades amb el pas del temps, potser amb el pas de massa temps.
La Veu del
novembre-desembre 2004
DOSSIER
CARRER
25
Equipaments no volguts, persones marginades Albert Recio Economista i president de lʼAV de Prosperitat
i ha equipaments que tothom està d’acord en tenir a prop de casa: escoles, instituts, CAPs, residències d’avis, centres cívics, biblioteques, equipaments esportius.... Però també trobem equipaments sobre els quals, encara que hi ha acord en la seva necessitat, majoritàriament la gent vol que estiguin com més lluny millor. Si analitzem les mobilitzacions veïnals dels darrers anys trobem que n’hi ha unes quantes basades en el rebuig a determinades instal·lacions. En el meu arxiu de notícies de premsa trobo mobilitzacions i reivindicacions contra la instal·lació d’una variada gamma d’equipaments: presons, centres de menors, meublés, menjadors per a sense-sostre, tanatoris, platges nudistes, centres d’atenció a toxicòmans, comissaries de Mossos d’Esquadra, plantes de tractament de residus, mesquites... Fins i tot, veïns oposats a la instal·lació d’un modest banc prop del seu portal. A l’Associació de Veïns de Prosperitat vàrem viure una situació de tensió quan un grup de veïns i veïnes s’oposaven iradament a un projecte de centre públic de formació professional, al·legant que seria un focus de consum de drogues. I al barri del costat vam presenciar una mobilització contra la construcció d’un tanatori al costat d’un cementiri (més antic que el propi barri) mentre es donava suport a la instal·lació d’un centre “lúdic” i un monstruós hipermercat. Es tracta d’un fenomen conegut arreu del món com a moviments nimbi (de l’acrònim de l’expressió anglesa “no in my backyard”, traduïble com no m’ho fiqueu al pati de darrere). Sovint s’ha pensat que es tractava d’un fenomen característic de les classes mitges que s’instal·len a urbanitzacions elitistes en espais relativament idíllics, però podem constatar que es tracta d’un fenomen més general que expressa la por de la gent a l’impacte negatiu que pot tenir per al seu entorn l’existència d’un determinat equipament. També perquè se’ls ha arribat a convèncer que, més que ciutadans amb drets i deures (entre ells el de participar d’un ordenat debat democràtic), són mers propietaris interessats en garantir el valor de la seva propietat i capritxosos clients a qui els polítics han d’atendre (incloent en la categoria “polítics” els propis moviments veïnals). Es tracta per tant d’una qüestió enrevessada, sovint carregada de molta subjectivitat, que requereix treballar en el sentit de discutir sistemàticament diferents qüestions.
H
La naturalesa dels equipaments Una primera qüestió bàsica és la de la necessitat o no dels equipaments. Hi ha molts tipus d’equipaments, orientats a cobrir serveis diferents. Sovint el tipus concret d’equipament obeeix a un determinat model de resolució d’un problema. Per exemple, les plantes incineradores són una forma específica de resoldre (més aviat de no resoldre) la qüestió dels residus, o els manicomis han constituït un equipament lligat a una determinada manera de tractar les malalties mentals. Davant la proposta d’un equipament no desitjat el que cal fer en primer lloc és discutir sobre aquestes dues qüestions: en quina mesura el servei que pretén resoldre és necessari per a la comunitat, i en quina
La població drogodependent és sovint estigmatitzada. mesura és la forma més adequada de satisfer-lo. És evident que és un debat difícil de dur a terme en calent, quan un barri té sobre la taula una proposta d’instal·lació d’un determinat equipament. En aquesta situació, els que s’hi oposen només veuran problemes greus i els promotors incidiran en la urgència del projecte. Per això cal que el moviment veïnal no es limiti a desenvolupar polítiques reactives de resposta a les pressions de l’Administració (o dels grups empresarials) i demani periòdicament un
Davant reaccions de rebuig estereotipades cal promoure la racionalitat i els valors igualitaris debat obert (informat, debatut en profunditat) sobre les línies generals dels diferents àmbits per tal d’acordar quins tipus d’equipaments són realment necessaris i quines són les prioritats de la ciutat, el districte o el barri. Evitar els impactes negatius Un equipament pot ser necessari i desitjable i, en canvi, generar un important impacte negatiu en els veïns del voltant. Per exemple, ningú estarà en contra de les casernes de bombers, però possiblement siguin una font de sorolls per al veïnat. Sovint, el rebuig irat a determinats equipaments conté una part raonable de protesta que té més a veure amb aquests efectes col·laterals que no pas amb l’equipament en sí. O, si més no, és l’element justificatiu de la resposta. Per exemple, algunes esglésies evangèliques instal·lades a botigues no insonoritzades generen importants problemes de soroll. Cal partir de la idea que una gran part de les respostes més violentes tenen a veure amb aquestes pors de la gent. En molts casos, irracionals i alimentades pel tipus de tractament mediàtic d’alguns dels pro-
DANI CODINA
blemes socials (per exemple, el consum de drogues), però amb un punt de realisme. Per tant, cal reconèixer d’entrada aquests problemes potencials i exigir que es considerin a l’hora de dissenyar els equipaments. Perquè de la mateixa manera que és injustificable el rebuig d’instal·lacions socialment necessàries, tampoc sembla acceptable que uns pocs hagin de suportar un cost social excessiu en forma de molèsties diverses o també d’estigma. Cal racionalitzar els debats, visualitzar els problemes reals i buscar solucions adequades que eliminin o minimitzin aquests impactes negatius. Solucions que sovint tenen a veure amb el disseny dels equipaments, la seva dimensió (per exemple, posar un sol centre d’atenció als immigrants extracomunitaris genera automàticament els problemes de cues que es van viure als voltants de Governació: descentralitzar la tramitació en oficines del Servei Català d’Ocupació elimina el problema) i el personal de diferents menes adscrit a l’equipament. Equipaments no volguts Una part del rebuig no es justifica pels problemes objectius que generen els equipaments sinó pels estigmes que porten els seus potencials usuaris. Aquesta és la qüestió en el cas de toxicòmans, malalts mentals, immigrants pobres, etc. La cultura de la por, la manca d’informació i els estereotips racistes i classistes presents a la societat estan al darrere d’aquestes respostes i, aquí, el moviment veïnal només té una alternativa seriosa: la lluita per introduir racionalitat i valors igualitaris. No es tracta només de fer sermons demanant que la gent sigui bona i solidària sinó, especialment, obrir vies per racionalitzar les demandes dels veïns i veïnes. En aquest camp hi ha diferents coses bàsiques a fer. En primer lloc, reconèixer la naturalesa del problema i veure quina és la incidència real. Sovint molts dels moviments reaccionaris es basen en la falsa argumentació que “ens volen imposar un problema que no és nostre”. Aquesta és, per exemple, la resposta als centres de drogodependències (“ens envairan els
ionquis”), quan sovint és comprovable que la població toxicodependent és en bona part del mateix barri. En altres casos els equipaments responen a demandes dels propis veïns (per exemple, les presons com formes d’aparcar persones que creen problemes) i per tant és acceptable demanar-les, però lluny de casa. En segon lloc, cal discutir sobre la seva dimensió. No té el mateix impacte un equipament a escala de barri o districte que un a escala metropolitana. És cert que l’escala d’alguns equipaments pot ser diversa atenent a raons tècniques. Però sembla clar que cal defensar dues coses: construir el màxim d’equipaments petits perquè tots els barris tinguin serveis de proximitat i que els grans equipaments es reparteixin entre tots els barris, per evitar que algunes zones es converteixin en els abocadors d’equipaments socials no desitjats. En aquest camp és crucial que el conjunt del moviment veïnal (i cada associació) tingui un coneixement i una proposta del pla d’equipaments. En tercer lloc, plantejar que el disseny, les polítiques i el personal d’aquests equipaments funcioni de manera que normalitzi al màxim la situació. Moltes vegades els estereotips negatius es generen més per aspectes circumstancials (formes de vestir, codis relacionals) que no pas pel problema en sí. Pensar polítiques que redueixin aquests impactes (per exemple, proveint de roba adequada als usuaris de centres de tractament de toxicodependències o de menjadors socials) hauria de ser una preocupació d’administracions i moviments veïnals. Totes aquestes polítiques són necessàries, però han d’anar acompanyades d’un altre conjunt d’activitats. La lluita contra el racisme, el classisme, el sexisme no té camins planers. I cal també inculcar valors (això és el que fa cada dia la classe dominant, només cal veure la contínua lloança de l’egoïsme, la inconsciència, el masclisme, el classisme que cada dia ens bombardeja en forma d’anuncis publicitaris, o els valors que defensen molts dels tertulians dels mitjans de comunicació), i això cal fer-ho com una activitat quotidiana de les organitzacions veïnals. Una activitat que es pot dur a terme de moltes maneres: en el contingut dels nostres butlletins, en la forma de discutir els problemes a les assemblees, en l’organització d’activitats lúdiques (com el Festival de Sopes que s’ha organitzat al meu barri i que mostra com tots mengem sopes i com la diversitat pot ser una experiència emocionant), o d’actes informatius-formatius que ajudin a situar els debats. Tenim també l’obligació d’exigir a les administracions que facilitin una informació completa i veraç a la població. Perquè sovint el comportament de la gent acaba justificant-se per la tendència de les autoritats a col·locar equipaments problemàtics allà on esperen menys resistència, a fer-ho d’amagatotis (suposant que així no hi haurà resposta), concentrant-los en zones concretes de la ciutat o intentant exportar-los a l’extraradi de la ciutat (el que genera nous mals entesos entre habitants dels pobles i les ciutats). Per això també és important que els mapes d’equipaments siguin complets i quedi clar quina és la xarxa que sustenta cada territori i quines polítiques d’equilibri cal desenvolupar.
26
ENTREVISTA
La Veu del
CARRER
setembre-octubre de 2004
Horacio Capel Catedràtic de Geografia Urbana
“No pot ser que funcionem amb el PGM del franquisme”
E
Una entrevista de Marc Andreu
Retrat
Un savi gens distret
l catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel no sol parlar amb periodistes. Té por que simplifiquin el discurs dʼuna especialitat tan complexa com la seva: el desenvolupament urbà en la ciutat contemporània. Amb Carrer fa una excepció per parlar de lʼevolució del concepte dʼespai públic en el marc del III Fòrum Veïnal Barcelonès. Fa 30 anys, el moviment veïnal reclamava serveis. Avui demana plans dʼequipaments. ¿Tan poc hem avançat? El moviment veïnal ha de reclamar equipaments, però no és cert que no s’hagi avançat. Als 80 es va fer un esforç important de construcció d’equipaments i de requalificació de l’espai urbà. Mai hi ha hagut tants equipaments col·lectius com avui. Des del segle XIX els països que s’han industrialitzat han avançat molt. Un exemple clar és el dels parcs i jardins, que abans eren un paradís privat per a reis, aristòcrates i classes adinerades. I un altre és el dels equipaments esportius, activitat que es va generalitzar quan les classes populars van augmentar la capacitat adquisitiva i van aconseguir temps per practicar-lo gràcies a la jornada de vuit hores. Però parcs tancats com el de Diagonal Mar ja no són tan públics i els gimnasos DIR no són poliesportius municipals. A banda de la comercialització de l’oci, és cert que hi ha una tendència a privatitzar l’espai d’ús públic. Però tampoc això és nou: el tren Barcelona-Mataró es va construir sobre l’espai públic de la línia de la costa per estalviarse expropiacions. Ara bé, és cert que avui, quan hi ha més espai públic que mai, hi ha una tendència cap a la seva privatització directa o subtil. A les ciutats americanes ja es privatitzen carrers i, si abans eren els pobres i marginats els que vivien en guetos, avui són els rics els que es tanquen fugint d’una ciutat que perceben insegura. Això porta a processos de privatització que, malgrat una legislació espanyola menys permisiva, ja s’estan produïnt: només cal veure la conversió del carrer d’Anglesola en un passatge incorporat a l’edifici de L’Illa Diagonal o els jardins de les noves promocions
s’ha usat discrecionalment: s’ha requalificat molt de sòl industrial, sovint un greu error. L’obsessió pel terciari, les oficines i els hotels és desmesurada; i pensar i vendre Barcelona com a ciutat post-industrial centrada en la competitivitat internacional i la mercadotècnia té conseqüències negatives. ¿Sʼha de tornar a planificar? Sí. No pot ser que s’estigui redactant un nou Estatut i es plantegi la reforma de la Constitució perquè la societat ha canviat i que Barcelona segueixi funcionant amb el PGM elaborat a finals del franquisme. És incomprensible que la classe política i tècnica no hagi obert un període constituent amb un ampli debat ciutadà per fer un nou Pla General Metropolità. Sobretot quan des de finals dels 90 són moltes les veus que demanen el retorn al PGM. A Poblenou es construeixen gratacels que densifiquen la ciutat: ¿Aquesta densificació no té límit? ¿L’han de marcar les immobiliàries? Si es reallotja els veïns afectats pels plans de renovació d’un barri, ¿per què no es reallotgen les activitats del mateix sector? En alguns barris s’estan prenent decisions no meditades de requalificació de sól. Però plans com el 22@ renoven àrees i activitats “obsoletes”. L’ús del qualificatiu obsolet és desmesurat. Es fa servir per prendre decisions injustificades.
Horacio Capel. immobiliàries del Poblenou, on no hi ha cap cartell que digui que són públics com sí existeix als interiors d’illes de l’Eixample. Que la tendència s’accentuï dependrà de l’actitud dels poders públics i de la pressió ciutadana. ¿Perilla, doncs, la concepció de la ciutat com a espai públic? La ciutat ha de tenir espais públics que s’han de mantenir costi el que costi: carrers, places i parcs. Però hi juga en contra un ideal de barri tancat i exclusiu amb barreres i guàrdies -model que, dels EUA, s’ha difós a Llatinoamèrica i ara arriba a Espanya- i que, de les classes riques, per mimetisme i papanatisme, es va imposant entre les classes mitges i populars. Cal analitzar la contradicció de fins a quin punt hi ha gent que reclama equipaments i espais públics però no té inconvenient a viure en aquest tipus de noves urbanitzacions-gueto. ¿Com ha evolucionat el concepte dʼequipament? Hi ha espais públics per a tothom i espais col·lectius per a uns quants. Un parc municipal és un espai públic per a tothom, però un bar o el Camp Nou ho són per a uns quants; tenen reservat el dret d’admissió i no són tant pú-
JOAN MOREJÓN
blics com la plaça de Catalunya. ¿El Liceu és públic? L’edifici sí, però el seu ús està sotmès a reserves i limitacions. ¿Les grans superfícies comercials són espais públics? La seva implantació té a veure amb canvis en la distribució comercial, amb l’existència de perifèries urbanes i l’ús del cotxe, amb el sentiment d’inseguretat de qui prefereix comprar en un lloc tancat, amb les grans multinacionals, amb la requalificació de terrenys… El concepte d’espai i equipament públic és vidriós. LʼAjuntament autoritza hotels i pisos en sòl dʼequipaments, mentre falten llars dʼinfants, dʼavis i biblioteques... ¿Això és possible perquè Barcelona no té un pla dʼequipaments? Barcelona viu una situació delicada perquè encara usa el Pla General Metropolità (PGM) com a norma urbanística fonamental, un pla presentat el 1974 en plena expansió urbana. Fruit de la crisi econòmica del 73, el creixement urbà es va aturar i, durant els anys 80, els polítics i tècnics van rebutjar el planejament perquè el consideraven no prou flexible davant de la nova realitat. Es va posar èmfasi en la gestió i en la negociació entre els agents urbans, públics i privats. En aquest context, el PGM
Que Horacio Capel (Màlaga, 1941) sigui doctor honoris causa per les universitats argentines de San Juan y Cuyo pot despistar. Perquè si bé és cert que aquest catedràtic format en història a la Universitat de Múrcia i en geografia a la de Barcelona treballa molt amb Llatinoamèrica -el maig del 2005 dirigirà a Santiago de Xile el col·loqui internacional Els agents urbans i les polítiques sobre la ciutat- les seves arrels són a Barcelona. Viu a prop del parc de l’Escorxador, està casat amb la geògrafa Mercè Tatjer i és pare de tres fills, 45 tesis doctorals i 40 de llicenciatura i d’una revista i web, Geocrítica (www.ub.es/geocrit), que visiten 30.000 persones cada dia. A banda d’haver escrit molts llibres i més articles, la dedicació plena d’aquest savi en urbanisme i morfologia urbana a la Universitat de Barcelona no li impedeix dirigir també una col·lecció de llibres a Ediciones del Serbal. Però, sobretot, res no el distreu de ser també un veí conscienciat.
¿Que la principal preocupació ciutadana sigui lʼhabitatge va en detriment de la força veïnal per reclamar equipaments? No. Qui destina entre un 40% i un 60% dels ingressos a pagar l’habitatge necessita encara més equipaments públics. El que passa és que no estem disposats a pagar-los. Hem de ser conscients que allò que reclamem a l’administració necessita recursos que han de venir dels impostos; i al mateix temps hem de reclamar que el sistema impositiu sigui just i gravi més els qui més tenen. ¿Cal habitatge públic i equipaments? Vegem quins recursos hi ha i a què els destinem. Això implica compromís i participació ciutadana. Sí. A banda d’exigir a les administracions hem d’assumir responsabilitats. I avui el compromís de la societat civil amb els equipaments i el manteniment de l’espai públic no és el que hauria de ser. Començant pels propietaris de gossos que al parc Joan Miró obliguen els nens ha jugar en un corral mentre els animals corren lliures i seguint pels qui consumim i malbaratem sense mesura, produint deixalles que requereixen instal·lacions de tractament que després no volem al costat de casa. “Llar dʼinfants sí, deixalleria no”. La gent és egoïsta per naturalesa. Cal negociar i que tothom tingui consciència que la distribució dels equipaments considerats nocius és equitativa. Els conflictes es poden resoldre amb sentit comú i equitat social. Cal també diàleg i negociació, actituds que no es veuen per part veïnal ni, sobretot, dels polítics.
La Veu del
CARRER
novembre-desembre de 2004
Políticamente
correcto
Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana Alfonso López
at Entit es del m
ALTRES ASSOCIACIONS
27
25 anys amb els infants i joves del Raval
El centre Joan Salvador Gavina, contra la marginació ALÍCIA TUDELA
MURO: Edificación que separa algo de otra cosa. Cuando el objeto a segregar no se limita a perales y tomateras y afecta a determinado número de contribuyentes, como el de Berlín o el de Israel, acostumbra a caerse muerto de vergüenza.
FUTURO: Porción de tiempo que, contrariamente a lo que opinaban los chicos del punk, sí existe y no veas cómo viene (véase el resultado de las elecciones norteamericanas).
ENTRAÑABLE: Curiosa metáfora que hace referencia a objeto o persona que afecta a lo más profundo del ser, utilizando la figura de las vísceras más íntimas, sin especificar qué tipo de intestinos son susceptibles de ser estimulados. Por tanto, podemos afirmar que personajes como Vladimir Putin, Ariel Sharon o George Bush, por citar algunos líderes contemporáneos, son seres profundamente entrañables. Pero mucho. Y sus votantes no te cuento.
Tot va començar al 1979 quan, a partir dʼun estudi, es va posar de relleu la situació de total desatenció dels nens i joves del barri del Raval. És per això que, amb lʼobjectiu de contribuir a la inserció humana i cultural dels infants i famílies en situació dʼalta pobresa i marginació, lʼautora de la investigació, Conxita Mata, va fundar el mateix any el Centre Obert Joan Salvador Gavina: “Fa 25 anys es va fer una aposta arriscada, valenta i plena dʼentusiasme, oferint als nens i nenes del barri del Raval una ocasió que en aquells moments la societat no els estava brindant”, afirma la seva directora Mari Àngels Marimón. Situat al carrer Nou de la Rambla, aquesta institució, que va ser la primera dʼatenció diürna per a la infància amb problemes psicosocials i socio-familiars de Catalunya, es va crear en un moment en què el barri patia una manca de recursos educatius, culturals i recreatius important. A més, presentava un important índex dʼabsentisme escolar, greus mancances dʼhigiene i alimentació i un elevat nombre de joves que sʼiniciaven en la prostitució, la delinqüència i el consum de drogues. “El Centre ha estat una oportunitat pels nens i les seves famílies per millorar la seva situació de risc social i per prendre les rendes de les seves vides”, afirma Marimón. El Centre Obert Joan Salvador Gavina és una fundació sense ànim de lucre i té com a objectiu principal, tal i com es reflecteix en els seus estatuts fundacionals, “contribuir a la promoció i inserció humana i cultural dels infants i famílies en situacions de pobresa i marginació”. Per això, amb aquest projecte, es pretén ajudar els infants entenent que tenen dret a rebre una educació que afavoreixi la seva cultura general i els permeti, en condició dʼigualtat dʼoportunitats, desenvolupar les seves aptituds. La institució està destinada específicament a nens i joves de 4 a 18 anys en situació de risc social, que no tenen les necessitats bàsiques cobertes, i que, en alguns casos, presenten dificultats dʼadaptació social i dʼincorporació en el món laboral o desfasament escolar. Els joves es dirigeixen al centre per demanda directa de la família o per derivació de Serveis Socials. Paral·lelament, el centre dóna suport a les seves
El grup els pardalets, al centre Joan Salvador Gavina. famílies ja que entén que el seu entorn millorarà en la mesura que ho faci la situació a les seves llars. Actualment, la fundació atén 167 infants i joves i 85 famílies i compta amb educadors professionals, que sʼencarreguen de donar al centre una línia pedagògica, i el voluntariat, un capital humà imprescindible, segons la directora. Després de 25 anys el barri ha canviat però les urgències socials en lʼàmbit infantil i juvenil, malauradament, continuen existint. En aquest sentit, Marimón té clar que lʼadministració pública no destina prou recursos: “No hi ha una inversió perquè les persones no acabin en la marginació. Dʼuna situació de carència econòmica o laboral es pot sortir, encara que costi: dʼuna situació de marginació social, no. Des de fa 15 anys seʼns està donant pràcticament la mateixa subvenció des de lʼAjuntament, la Generalitat i el Ministerio de Asuntos Sociales. Hi ha una desproporció dels recursos que es destinen a altres àmbits, com lʼensenyament escolar, en relació amb el nostre, que treballa des de lʼespai no reglat”. En relació amb això, lʼany passat es va haver de tancar un programa dʼajuda als nens immigrants sense referents familiars per manca, sobretot, de recursos econòmics per part de lʼadministració”. La tasca educativa de la fundació es concreta a través de sis programes sòcio-educatius que estan presents en totes les activitats que es realitzen i que tenen com a objectiu comú millorar la qualitat de vida infantil, familiar i la promoció
Festa dʼaniversari
Enguany, amb motiu del 25è aniversari, el Centre Joan Salvador Gavina està portant a terme un projecte global que pretén sensibilitzar la societat sobre el quart món dins els nuclis de les grans ciutats i crear recursos de voluntariat i de socis estables. Per tot plegat, ha organitzat exposicions fotogràfiques, xerrades sobre lʼeducació social als centres oberts en contextos dʼinterculturalitat, campanyes informatives i de recaptació de socis, així com diversos actes infantils i juvenils.
JORDI TARRÉS
social dels joves amb dificultats. El programa Educació per la Salut pretén ensenyar els joves a adquirir els hàbits dʼhigiene i salut normalitzats alhora que intenta cobrir les necessitats bàsiques de la família en aquesta matèria. Per a aconseguir aquests propòsits, es realitzen pràctiques dʼhigiene, tallers de cuina i un control continuat de lʼestat físic i psicològic dels infants i adolescents. El programa Seguiment Escolar vol treballar tots aquells aspectes personals que han de garantir el bon progrés educatiu. En aquest sentit, existeix un espai de deures i estudi, es fan entrevistes periòdiques al llarg del curs amb els tutors de les escoles i instituts, amb els EAP (Equips dʼAtenció Psicopedagògica) i sʼintenta fer de mediador entre lʼescola i la família al mateix temps que es controla lʼassistència a classe. Paral·lelament, existeix el programa dʼEducació en el Lleure per ocupar el temps lliure. Dins dʼaquest camp es poden fer diferents activitats com classes de guitarra, ludoteca o tallers diversos. Per la seva banda, existeix el programa de Formació Prelaboral i dʼAutonomia Personal, un dels més importants, que té com a objectiu facilitar la inserció en el món del treball dels joves. Per aconseguir-ho, sʼintenta motivarlos i orientar-los cap a aquelles activitats laborals que siguin més properes al seu perfil formatiu i als interessos personals. Per últim, el programa Treball Familiar vol millorar lʼeducació dels fills dins el nucli familiar. En aquest sentit, es fan reunions periòdiques entre els pares i treballadors socials o educadors, cursos de català i es disposa dʼun servei de dutxes per a famílies, entre dʼaltres serveis.
r
na a n O
Centre Joan Salvador Gavina Nou de la Rambla, 39-41. 08001 - Barcelona. 93 442 66 83
28
La Veu del
VEÏNAT
CARRER
novembre-desembre de 2004
El renaixement de Fort Pienc, la ʻventafocsʼ de lʼEixample ●
FORT PIENC ELIA HERRANZ
Fins al 3 de novembre es podia visitar a la Biblioteca Fort Pienc del carrer Ribes lʼexposició Viatge a una guerra. Orwell a Catalunya i el front dʼAragó. Èxit de visitants i un altre èxit de més llarg abast: el veïnat intergeneracional ha assumit la bibilioteca com a pròpia: estudia, consulta, sʼemporta materials, llegeix la premsa: sʼhi troba. Un fet simptomàtic del que ha representat guanyar la llargament reivindicada “illa Fitxet”-situada al costat de lʼEstació del Nord- com a gran espai dʼequipaments (Centre Cívic, mercat, escola bressol, residència de gent gran, biblioteca) per a aquest barri ubicat entre les places Tetuán i Glòries, la Diagonal i el carrer Almogàvers, amb 29.098 habitants censats lʼany 2002 i el més alt índex de població jove de tot lʼEixample. Un barri en el qual no es resolia la mancança dʼaquests necessaris equipaments mentre rebia inversions públiques milionàries per a macro-instal·lacions culturals (Teatre Nacional, Auditori). “El barri es troba en ple procés de creació dʼuna identitat”, afirma Gisela Boronat, de lʼAV de Fort Pienc, fundada al 1976 i renovada lʼany 95. “El veïnat no té consciència que habita un barri amb personalitat pròpia. De fet, durant molts anys ens hem sentit com la ventafocs del districte”. Quan al 1980 es va portar a terme la nova ordenació de la ciutat, el barri va quedar dividit en dos, la part de lʼEixample i la zona del Parc, dins de Sant Martí. Van ser anys de manca dʼinfraestructures, ordenació i serveis que la publicació de lʼAV Fort Pienc: la revista del barri ha anat desglossant trimestralment al llarg dels seus quasi 9 anys dʼhistòria. Potser és de les poques referències bibliogràfiques que trobem dʼun barri en terra de ningú, que es va anar transformant a lʼombra de la dreta de lʼEixample entre fàbriques, magatzems i vies de tren i que es pot considerar “socialment” nou. El moviment veïnal sʼha anat enfortint amb les lluites conjuntes pel futur de la plaça de les Glòries o els Encants, la demanda dʼequipaments de barri i actualment la finalització del mapa escolar, la reordenació del trànsit o lʼoposició a la privatització de la sanitat, exemplificada en el CAP de la Marina, de gestió privada. Al 2003 es va constituir formalment lʼArxiu Històric del barri, que comparteix el petitíssim local en un pis de dues habitacions amb lʼAV (guanyar espai físic i crear una coordinadora dʼentitats són dos objectius pendents). Un altre símptoma del renaixement social de Fort Pienc el trobem en lʼúltima Festa Major, organitzada per més de 30 entitats del barri i amb un atapeït programa dʼactivitats. Els fets demostren que els habitants de Fort Pienc comencen a sentir-se orgullosos del seu barri.
Treballadors de lʼempresa dʼascensors Ferrer Artús, 1935. Carrer Enamorats, 1920.
Foto familiar a la Monumental, 1945.
Gran nevada del 1962, al carrer Marina.
Tren de vapor a la zona de lʼactual plaça de les Glòries.
Obres a lʼestació del Nord, 1975.
Recuperar la memòria
Obres de lʼAuditori, 1991.
Des de Fort Pienc sʼestan portant a terme diverses iniciatives per tal de recompondre la memòria col·lectiva. Aquestes fotografies són de veïns i veïnes del barri que van respondre a la crida de lʼArxiu Històric, vocalia de lʼAVV creada al 2003, amb les quals es va fer una exitosa exposició al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc, ubicat a la històricament reclamada illa Fitxet.
Reivindicació de lʼilla Fitxet, 1995.
La Veu del
novembre-desembre de 2004
CARRER
PUBLICITAT
29
30 ●
VEÏNAT Breus de barri
FONT DʼEN FARGAS
Troballa de pintures La plataforma que defensa la masia de Can Fargas reforça els seus arguments per tal de salvar-la amb la troballa dʼunes pintures del segle XI. Lʼinterès arquitectònic, els jardins romàntics i, ara, les pintures, han donat més força a la demanda perquè la Generalitat la catalogui com a conjunt medieval dʼinterès general i així impedir que Unicompta, lʼempresa propietària, realitzi una operació especulativa que posi en perill aquesta masia. TRINITAT NOVA
Manifestació veïnal La mobilització va ser organitzada per lʼAVV. El barri, afectat per lʼaluminosi i protagonista dʼun pla comunitari, sʼha vist obligat a mobilitzar-se. Es van manifestar davant el Consell del Districte per protestar per la lentitud i els incompliments en temes relacionats amb la remodelació del barri. GRÀCIA
No a la discoteca Cibeles Veïns del carrer Còrsega han protagonitzat actes de protesta contra les molèsties, sobretot soroll, que produeix la discoteca Cibeles. També són molt molestos els acomiadaments de solter amb autobusos que ocupen les voreres. Els afectats demanen el tancament de lʼestabliment. Porten 4 anys de denúncies sense aconseguir res. La plataforma Gràcia Contra el Soroll sʼha solidaritzat amb la seva proposta. LA CLOTA
Per un hotel dʼentitats LʼAVV de La Clota reclama de fa mesos Torre Jussana per al barri. Silenci administratiu com a resposta. Volen aconseguir un equipament, un hotel dʼentitats, que reforci el teixit associatiu dels barris del districte. CIUTAT VELLA
Estació sorollosa Continuen les protestes contra els sorolls que produeixen les festes que sʼorganitzen a lʼestació de França. Renfe lloga les instal·lacions buides per a festes particulars. Els veïns informen que sʼhan celebrat unes 20, que avisen la Guàrdia Urbana però que no solen anarhi. Davant aquest panorama, han denunciat el tema davant el jutjat. El districte ha informat que no li consta que Renfe tingui llicència per realitzar aquest tipus dʼactivitats. POBLE SEC
La Veu del
No al parc de neteja Continuen les mobilitzacions. Lʼúltima que coneixem és una concentració al Paral·lel, davant el Molino. Els veïns exigeixen una altra ubicació, a la muntanya de Montjuïc. La ubicació proposada per lʼAjuntament està a 60 metres de lʼambulatori.
CARRER
novembre-desembre de 2004
Solidaritat amb Can Masdeu ●
NOU BARRIS REDACCIÓ
Una vintena dʼentitats socials, ecologistes i veïnals (la Favb, Plataforma en Defensa de la Vall de Can Masdeu, Coordinadora dʼAV de Nou Barris) es van solidaritzar amb Can Masdeu oposant-se al possible desallotjament davant el judici anunciat el 30 de novembre. El dia 25 va començar una campanya de denúncia amb el lliurament de carabasses a les tres institucions que formen la Fundació Hospital de Sant Pau (Ajuntament, Generalitat i Arquebisbat), propietària de Can Masdeu. Dissabte 27 de novembre va començar la jornada amb una passejada en bicicleta. Van participar unes 200 persones i la primera aturada va ser a la seu del districte de Nou Barris, on es va lliurar un decàleg en defensa de Collserola i es va plantar una olivera com a símbol de pau i protesta. Les accions reivindicaven que es retirin unes demandes que poden generar un conflicte social. Posteriorment, una cercavila va acabar a la plaça Ángel Pestaña, on es va plantar una altra olivera, cols i enciams en un hort ecològic i solidari amb els horts amenaçats de Can Masdeu.
ÀREA METROPOLITANA REDACCIÓ
El rebut de lʼaigua pujarà lʼany que ve un 5,7% als 23 municipis de lʼàrea metropolitana, en els quals Aigües de Barcelona gestiona el servei. Lʼincrement correspon a les famílies que tenen una mitjana de consum trimestral de 30 metres cúbics dʼaigua. Qui malbarati lʼaigua i la seva mitjana sigui superior als 70 metres cúbics trimestrals, serà penalitzat amb una pujada del 15%. La pujada correspon a lʼIPC i a la finalització dʼun pla dʼobres que portarà a terme Aigües de Barcelona en els pròxims 4 anys. Un dels objectius és recuperar al màxim els pous de captació dels aqüífers situats en les desembocadures del Besòs i el Llobregat. Una altra de les actuacions previstes és millorar la xarxa de subministrament per limitar al màxim les pèrdues que avui origina un sistema de canonades caduc. Les associacions afectades,
SAGRADA FAMÍLIA
Limitar bars i fast foods LʼAV de Sagrada Família denuncia que els voltants de temple sʼhan convertit en un parc temàtic que ocasiona greus molèsties als veïns: sorolls, brutícia i sobreocupació de les voreres que impedeix el pas a persones amb dificultats. LʼAV reclama un pla dʼusos amb la intenció de limitar el número de llicències dʼaquest tipus dʼestabliments. TRINITAT VELLA
Moment de la plantada dʼuna olivera a la seu del districte. Els nombrosos veïns van poder signar postals reivindicatives al President de la Generalitat. Després dʼun dinar a lʼaire lliure amb un menú compost per hamburgueses de llenties i crema de carabassa cultivades a Can Masdéu, els manifestants es van traslladar a la plaça Sant Jaume on van jugar un partidet de futbol i van lliurar les postals a la Generalitat. La jornada va finalitzar al passeig Borbó número 11, on un
ARXIU
portaveu va prendre la paraula per dir: “Estem aquí per lliurar un nou habitatge de protecció pública situat en aquesta finca que estava okupada i prendre possessió del mateix”. El 30 de novembre es va celebrar el judici, on els okupes van contraatacar denunciant la Fundació Hospital de Sant Pau per delicte contra el patrimoni per abandonament de lʼedifici catalogat durant més de 50 anys. Els cas va quedar vist per a sentència.
No a la pujada de lʼaigua ●
●
Breus de barri
reunides a la Confavc, van acordar rebutjar aquest augment abusiu de lʼaigua, un bé de primera necessitat. Les associacions
Incompliment Un dels incompliments de lʼanterior lluita de lʼaigua és el de no retirar del rebut de lʼaigua la taxa corresponent a les escombraries. LʼEntitat Metropolitana no valora la importància de separar les taxes per crear consciència sobre la importància de reduir la producció de residus. A lʼEntitat Metropolitana només lʼinteressa recaptar i recaptar i li va molt bé ajuntar-les. Si no paguem el rebut amb la taxa dels residus, ens retiraran lʼaigua. Un bé imprescindible. La seva responsabilitat és gran. Avui, desgraciadament, el silencia rodeja aquesta reivindicació.
denuncien que “la pujada no sʼajusta al dret de lʼaccés al subministrament de lʼaigua segons el qual sʼha de garantir una dotació suficient a un preu assequible per a tothom. Qui ha dʼassumir les despeses són les companyies concessionàries de lʼaigua. El sobrepreu mai pot ser traslladat directament als usuaris i molt menys de manera lineal”. Una negociació dura Les reunions amb lʼentitat metropolitana i les associacions de veïns continuen, però la negociació es preveu dura. Des de lʼentitat metropolitana sʼestan afavorint els interessos de la Societat General dʼAigües, que és la responsable dels dèficits del servei i la gran beneficiada del negoci que suposa subministrar aigua. Com sempre, serà lʼassemblea de les AV qui decideixi la contestació si no es retira lʼabús de lʼaugment.
Talls de trànsit a la ronda Es va fer una manifestació per denunciar la degradació del barri, el retard de nombroses reivindicacions i la presència massiva de drogodependents als carrers provinents de Can Tunis, dʼon han estat expulsats sense cap alternativa. ESQUERRA DE LʼEIXAMPLE
Obres paralitzades El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat paralitzar les obres dʼuna escola de forma cautelar en haver-se vulnerat el procediment urbanístic. Sʼestà construint al carrer Londres amb Villarroel. La denúncia lʼha protagonitzat la comissió Pro Illa Verda, que sʼoposa a la construcció dʼedificis a lʼinterior de lʼilla. Els veïns es van manifestar el passat 25 de novembre i la regidora del districte ha afirmat que paralitzaran les obres així que rebin la comunicació. RAVAL
Llum verda a un nou hotel Tindrà 5 estrelles i estarà ubicat al costat de la rambla del Raval, molt a prop de la nova Filmoteca. El construeix lʼempresa Barceló i obrirà al 2007. Lʼedifici, de forma elíptica, tindrà 38 metres dʼalçada i comptarà amb 109 habitacions de superluxe. SANT MARTÍ DE PORVENÇALS
Teatre amb aluminosi Lʼúnic teatre de la barriada, instal·lat a lʼInstitut Infanta Isabel dʼAragó, té aluminosi i diverses humitats. LʼAV reclama una actuació immediata de la consellera dʼEnsenyament. “Si no ens fan cas, ens mobilitzarem”, ha declarat el líder veïnal Manuel Martínez.
SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS
BARNA TAXI 93 357 77 55
La Veu del
EL COR ROBAT
31
Recordant Montalbán
●
CATHERINA AZÓN
Lleonard Ramírez Viade
FAVB
CARRER
novembre-desembre de 2004
REDACCIÓ
Expresident de lʼAVV Racó de les Corts
“El Barça ha fet un gran negoci a Can Rigalt”
PUYAL
Va néixer a Sants fa 76 anys. Està jubilat, però no coneix el verb descansar. Cap visible de la plataforma veïnal contra el projecte Barça 2000, acaba de deixar la presidència de la seva associació, encara que continua treballant els temes urbanístics. Pertany a la Coordinadora dʼEntitats de les Corts. Arriba a la cita amb un llibre que deixa constància dʼuna editorial que ell va ajudar a fundar: Nova Terra. Quants anys portes de president? Deu. Són més de dos mandats. És bo celebrar eleccions cada quatre anys. Perpetuar-se és dolent per a la persona i per a l’entitat. Què queda del Barça 2000? El projecte està congelat. Hem tingut una reunió amb el nou president del Barça, per conèixer-nos. De sobte, ens va dir: “I si plantegem una cosa més senzilla: quatre cinemes tipus els Renoir, un hotel al Picadero i cobrir el mini-estadi per practicar diversos esports, obrint als ciutadans els terrenys contigus a l’estadi?”. Vau acceptar? Quan tinguem una proposta ferma, l’analitzarem. De moment podem dir que el club ha fet un gran negoci a Can Rigalt. Va comprar els terrenys per 250 milions de pessetes i ara els ha cedit, junt amb la masia, a l’Ajuntament de l’Hospitalet a canvi de poder construir 400 habitatges. Si pensem que, a la zona, el metre quadrat construït es cotitza a 500.000 pessetes, és un bon pessic.
En les darreres setmanes sʼhan celebrat diversos actes en record de Manuel Vázquez Montalbán, a moltíssims llocs i països. Però ens referirem al que va organitzar la seva associació de veïns amb la col·laboració de lʼAjuntament el passat 20 de novembre. Va tenir lloc al Centre Cívic que portarà el seu nom i va consistir en la degustació dʼalguns dels seus plats favorits, cuinats per familiars i amics, i la lectura dʼalguns textos. Manolo va viure la meitat de la seva vida al barri Chino -lʼAjuntament va col·locar una placa a la casa on va néixer- i lʼaltra meitat, fins a la seva mort a Bangkok, a Vallvidrera. Reproduïm el text que va llegir lʼAVV:
ANDREU BLANCHAR
Placa dʼhomenatge a Montalbán, al carrer Botella, on va néixer.
Vallvidrera Volíem fugir de Barcelona, però no massa. Ens cansava la ciutat, però no tant com per no voler contemplar-la cada dia, llunyana i propera, distanciada però pròpia. Així sʼexplica aquest estil de mirada i de vida que busca el ciutadà de Vallvidrera, conscient que sʼincorpora a un dels àmbits residencials més peculiars del país, on és possible aconseguir la calma, però on és impossible comprar un segell de correus. Els més vells de Vallvidrera conten com era aquest paradís abans que hi arribés lʼespeculació urbana, i ara tenim lʼoportunitat de comprovar com era Vallvidrera fins al 1920, és a dir uns anys en què gairebé no estava comunicada i això la preservava de lʼassalt barcelonita. I és bo que puguem comprovar com era aquest paradís, sense que per això deixem dʼapreciar que continua essent-ho; amb totes les seves pèrdues dʼespai i de capacitat de mirada, Vallvidrera continua
essent un lloc privilegiat que ha dʼagrair qui lʼhabita. Tan clar com el que va ser Vallvidrera, present en aquest compendi de seixanta-cinc fotografies, és el que hauria de ser, com espai fet a la mida justa en què la natura i els éssers humans coexistissin, cohabitessin sense agredir-se. Malgrat que aquestes imatges constitueixen avui un referent massa llunyà, tant de bo servissin perquè dʼaqui a setanta anys, un llibre similar sobre la Vallvidrera actual, la Vallvidrera que veiem avui, no pugui ser contemplada pels vallvidrerencs del futur com un paisatge arruïnat, com un paisatge impossible. Una cosa és lʼarqueologia de la memòria i lʼaltra que estúpidament ens dediquem a destruir, és a dir, a construir ruïnes Manuel Vázquez Montalbán Pròleg al llibre Vallvidrera a través del temps (Viena Columna), patrocinat per lʼAVV.
Revistes de barri Barrio
Butlletí
La Marina
Revista veïnal de Trinitat Vella. El número 48, de vuit pàgines, edita 750 exemplars. Lʼeditorial parla de la II Festa Multicultural. La revista posa a disposició dels veïns i veïnes diferents bústies per a qui vulgui enviar escrits, dibuixos, fotografies o poesies referides al barri. També entrevisten Miguel Martos, que cultiva un hort del parc del metro. Un noticiari del barri i, una cosa novedosa, també dʼaltres barris i de diferents moviments socials.
Publicació informativa de lʼAVV de Sagrada Família. A la seva portada aconsella als seus lectors: “Una vegada hagis llegit aquest Butlletí, no el llencis; dónaʼl a un altre veï”. En el seu interior informa del teixit associatiu del barri, de la nova biblioteca i de lʼHospital de Sant Pau. La vocalia de sanitat explica els seus 7 anys de lluita defensant la sanitat pública. També informen dels serveis que ofereix lʼAVV i de diverses activitats.
En el seu número 120, la revista estrena una nova imatge. Nova capçalera i un disseny més modern. Augmenta a 4 pàgines la presència de color. Informa del nou ambulatori i dels recentment inaugurats habitatges del Polvorí, un barri aluminòtic que continua pendent de remodelació. Denuncien que la campanya pel civisme que ha endegat lʼAjuntament ha deixat al marge les associacions de la Marina.
Està qualificat com a parc metropolità? Sí. Però l’alcalde de l’Hospitalet vol construir 1.250 habitatges nous, i s’haurà de modificar el PGM. No sé com s’ho faran. I lʼAjuntament de Barcelona? Silenci total respecte del Barça 2000. Quant a la masia de Can Rigalt, la regidora ens va transmetre que volia liderar la proposta del parc metropolità de Can Rigalt. El districte pinta alguna cosa? Poc en temes importants. Les decisions les prenen Clos i Corbacho. És urgent elegir directament els regidors de districte. Només s’ha de veure l’enquesta municipal que senyalava que els regidors són desconeguts en el seu territori. I la regidora Montserrat Ballarín? Té bona voluntat. Ens escolta. El pitjor és que té poc marge. Davant la reivindicació dʼun pla dʼequipaments de Barcelona, el vostre districte té un pla? No. Sembla que ens citaran a principi de desembre, però desconeixem l’abast dels plantejaments que se’ns faran. La participació associativa és imprescindible si es vol que el pla reculli les necessitats. Deies que avui, 23 de novembre, fa 150 anys que van enderrocar les muralles de Barcelona. Encara en queden de muralles? És clar! Una d’elles el pla Caufec, una muralla especulativa que aixeca habitatges, que té un impacte ambiental i urbanístic molt negatiu i que... Lleonard, el tema mereix un article a fons Sens dubte
32
Parlant del
CARRER
novembre-desembre de 2004
i de la ciutat
“Sóc electrosensible” Josep Oriol Badell Malalt d’hipersensibilitat electromagnètica
L
a lluita engegada per les associacions de veïns contra les antenes de telefonia mòbil troba en la història de Josep Oriol Badell una dimensió especialment crua. Té 55 anys, i des de en fa quatre pateix una malaltia molt poc coneguda a nivell mundial, denominada hipersensibilitat electromagnètica, que l’ha dut a iniciar una creuada, gairebé en solitari, per defensar els seus drets. Assegura que una antena propera a casa seva fou la causa de la malaltia i vol arribar on sigui per tal de demostrar-ho. El primer avanç significatiu ha tingut, però, un regust agredolç. L’any 2003 va presentar una demanda d’incapacitació laboral que el Jutjat del Social número 2 de Barcelona va desestimar el passat mes de maig. “El jutge reconeix la meva malaltia, però en un grau moderat que, segons el veredicte, em permet treballar. Si pensem que vaig començar de zero, és un avanç molt significatiu”, explica Badell, que ha recorregut davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L’exposició durant uns minuts als camps electromagnètics dels televisors, els electrodomèstics o els telèfons mòbils li provoca des de tremolors i fogots a taquicàrdies, hipertensió i insomni: “Hi ha moments en què la meva vida és,
Albert Ollés Periodista Ignasi R. Renom Fotògraf
gairebé, insuportable”, diu. Les accions més quotidianes poden convertir-se, en el seu cas, en un infern: “He de parlar per telèfon a un pam de distància de l’auricular. No puc conduir i al bus he de demanar que tanquin l’aire condicionat i els fluorescents”. Però encara hi ha més coses: “No puc caminar massa temps a la nit sota els fanals del carrer i, quan arribo a casa, em veig obligat a tancar tots els aparells elèctrics i esperar que el veí apagui
Sal i pebre
No els coneix ni Déu El primer ajuntament democràtic es va plantejar fer una nova divisió de la ciutat i descentralitzar les funcions i competències municipals. És a dir, apropar lʼajuntament als veïns. Portem uns 20 anys i una enquesta municipal desvetlla que als regidors de districte no els coneix quasi bé ningú. No ens ha estranyat per vàries raons. Els regidors dediquen poc de temps al districte: alguns hi van només un dia a la setmana, ja que tenen moltíssims càrrecs a la plaça Sant Jaume. No tenen temps per estar a prop del veïnat, per recórrer el territori. Són estranys. Per reduir, han reduït a la meitat els plens de districte. Són responsables polítics dʼuns òrgans descentralitzats que, en no ser representatius, els barris no els fan seus. Als regidors de districte els elegeix el seu partit i estan obligats a ser dòcils. Com que no els hem triat els veïns i veïnes, no han de rendir comptes amb ningú. Els veïns se senten lluny del treball dels polítics dels districtes. I en aquest mandat difícilment hi haurà eleccions directes dels regidors perquè no hi ha voluntat política. Seguiran sense complir el seus compromisos? Zeta
la seva televisió per poder dormir”. Quan pateix una crisi no troba gaires alternatives més enllà d’esperar o “anar a la platja i ficar les mans i els peus dins la sorra. Noto com si m’estigués descarregant”, explica Badell. Des que van començar els problemes ha canviat sis cops de casa -ara viu a la Barceloneta- i ni a la muntanya troba descans: “Tinc una casa a un poble damunt un turonet, però la zona està envoltada d’antenes de telèfons mòbils i només puc dormir dins el celler”, assegura. Aquest darrer punt és, segons la seva versió, l’origen del seu malson: “Tot va començar quan van instal·lar una antena que era a la mateixa alçada que la meva habitació. La meva ex dona pateix des de llavors una fibromiàlgia i als veïns d’altres pisos propers els hi van diagnosticar diferents malalties”. La seva està reconeguda per
Lʼacudit
l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però a Espanya només existeixen dos o tres casos més acreditats. Això el va dur a viure un autèntic via crucis de visites sense èxit a metges i especialistes fins que el doctor Fernández Solà, de l’Hospital Clínic de Barcelona, li va diagnosticar la malaltia el passat mes d’abril i va aplicar-li un tractament que fa la seva vida més suportable: “No m’he curat, però em trobo una mica millor des de fa uns mesos. Tot i això, ningú em pot garantir que la malaltia no sigui crònica”. Suècia és l’únic país del món on s’han dictat sentències a favor de la incapacitació laboral per electrosensibilitat. Badell vol obrir camí a Espanya i crear jurisprudència. “Estic buscant més afectats, ja que hi ha persones que pateixen la mateixa malaltia però, davant la ignorància dels metges, no ho saben. Si som més gent podrem fer més força”, sentencia. De moment s’haurà d’esperar un any per conèixer el veredicte del Tribunal Superior. Si fos favorable es tractaria d’una sentència històrica a Espanya que li permetria abordar la segona part de la seva lluita: “Demostrar que existeix una relació causa-efecte entre la meva malaltia i les antenes de telefonia mòbil”. El seu cas forma part de la llarga llista de denúncies, gestionades des de fa uns anys per les associacions de veïns de Barcelona, que acusen aquestes antenes de tenir efectes nocius per a la salut de les persones. La lluita veïnal, coordinada des de la Favb, es divideix en tres fronts. “Per una banda, informem les associacions, ja que és un problema encara poc conegut des del punt de vista legal. Un altre punt important és el de la presentació de denúncies contra la instal·lació d’estacions a edificis públics sense la corresponent i obligatòria llicència d’activitat. N’hem presentat 27 davant els jutjats i l’única sentència que ha sortit l’hem guanyada”, explica Josep Ferrándiz, responsable d’aquest tema a la Federació. El tercer eix de treball se centra en reivindicar la realització d’estudis epidemiològics des de l’Ajuntament per demostrar de forma científica l’existència del problema. “Diferents investigadors hi treballen arreu de l’Estat, però tenen pocs mitjans i és clau que les administracions i els governs hi col·laborin”, diu Ferrándiz.
Azagra i Revuelta