Carrer 089

NS CIÓ IO ES RA CIAC EÏN DE V FE SSO S I NA A Dʼ VEÏN CELO DE BAR DE

CARRER

La Veu del

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.lafavb.com

Nº 89 març-abril de 2005

Esquerdat o enfonsat, el Carmel és la gent

Tejederas / El País

(Pàgs. 3 a 7)

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp dʼen Grassot

j.serra.gros@telefonica.net

Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de lʼArpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12

Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font dʼen Fargues ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10

La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts

Joan Gamper, 48, 2n

Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont dʼOrsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de lʼEscorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a

Parc la Vall dʼHebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. dʼIsabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71

La Veu del

CARRER

Edita Federació dʼAssociacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació Elia Herranz Consell de redacció Redactors Alberto González, Joan A. Guerrero, Gerard Melgar, Jordi Gol, Marta Milà, Rosa Mª Palencia, Laia Farran, Vanessa Pedrosa, Albert López, Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eva Lechuga, Alícia Tudela, Jaume Figueras, Laura Baeza, Cristina Salas, Iris Martín, Sergio Porcel, Albert Ollés, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Jordi Panyella.

Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar.

Imprès en paper ecològic de 65 grams

www.lafavb.com

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 La Rosa de Foc. Rec, 69 CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de lʼEstevet. Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts.

Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals dʼHorta.

Pl. Santas Creus, 8 Coop. Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 Centre Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Centre Cívic de Trinitat Vella.

Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 C. Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9 La Bodegueta. Palma de Sant Just, 7 Centre Cívic Torrellobeta. Santa Fe, 2, bis El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de maig

Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín.

Portada José María Tejederas Maqueta original Joan Carles Magrans Administració Marga Parramon

Pi i Margall (Baró de Viver) 93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet

avputxet@hotmail.com elracodelescorts@yahoo.es

Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) La FAVB no està necessàriament dʼacord amb les opinions que sʼexpressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut dʼaquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19

Sagrera 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

El ninot...

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA

Racó de les Corts

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Un nou CARRER a internet

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

març-abril de 2005

El Roto

Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r

Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial Corrupció

Cartes dels lectors Un altre cas de mobbing a Ciutat Vella amb resultat de mort Aquest diumenge 13 al matí, un veí sʼha suïcidat tirant-se pel forat de lʼescala. Era una persona que vivia sola des de la mort dels seus pares, en el mateix pis on va néixer. Els últims dies estava molt neguitós: havia rebut una estranya carta de lʼadministrador, tenia un lloguer antic i sabia per rumors que tota la finca havia estat adquirida per un nou propietari no identificat (segurament un dʼaquests especuladors “sense rostre” que sʼhan fet els amos de la nostra ciutat i que no respecten les persones).

No és el primer cas i no serà lʼúltim si amaguem el que està passant dʼuna forma cada cop més descarada i inacceptable, amb el consentiment i/o la ineptitud de les administracions que haurien de vetllar pels drets dels ciutadans.

Carlos R., et recordem.

Veïns de la plaça Duc de Medinacelli, 4.

Sobre el Carmel En primer lugar, mi solidaridad con los vecinos del Carmel desalojados.

Yo también pasé por esta experiencia y es horrorosa. Te quedas en blanco. Unas obras sin licencia en el bar debajo de casa (Ciutat Vella) provocaron el hundimiento del suelo.

Por suerte, para nosotros acabó bien y pudimos volver acasa al cabo de 10 meses.

Ahora leo que el conseller promete descubrir las causas y las posibles neglicencias. Las globales están claras: desprecio a las personas y afán de lucro económico de unos pocos. ¿No sería mejor que nos prometieran que estas situaciones no se repetirán, que Ayuntamiento y Generalitat actuarán de otro modo? ¿Y que harán limpieza de cargos corruptos o ineptos, empezando por los que sólo saben sonreir y decir que “en estos momentos no están en condiciones de garantizar nada”? ¡Qué fuerte!

Marta Guasch, Ciutat Vella.

Acció i efecte de corrompre, descompondre, pervertir, subornar, fer pudor. En el terreny de la construcció i obra pública de vegades pren la forma de “comissió”. Pasqual Maragall, en el ple del Carmel, dirigint-se a Artur Mas, va dir: “Vostè té un problema que es diu 3%”. Lʼacusació va donar pas al xantatge i després... si tʼhe vist no meʼn recordo. Però Maragall no ha estat el primer a parlar de comissions: Recordem que Josep Borrell, quan va arribar al Ministeri dʼObres Públiques a Madrid, va reunir les grans constructores i els va dir que “això” de les comissions (llavors es va valorar en un 5%) sʼhavia acabat.

Ara i aquí ningú no sʼespanta quan sent parlar de comissions. És a dir, que uns particulars paguin un preu il·lícit a una administració per obtenir amb avantatges la realització dʼunes obres. Les comissions beneficien els partits que governen, que adjudiquen obres o també alguns polítics, sense escrúpols, que sʼenriqueixen massa ràpidament. El pagament de la primera comissió acostuma a anar acompanyat del cobrament de les comissions que paguen religiosament les companyies a les quals es subcontracta algun tram de lʼobra.

Ja sabem que les comissions i subcontractacions acaben determinant el gruix final del ciment que reforça els túnels. La confiança entre el corrupte i el corruptor permet que un deixi de fer bé les obres i lʼaltre deixi de vigilar-les.

Lʼex-fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo indicava fa uns dies: “La realitat exposada no és un accident del sistema democràtic, és un dèficit greu que perjudica la salut democràtica del nostre país, dificulta el funcionament de les institucions i resta credibilitat als nostres dirigents polítics”. I és que al Carmel lʼètica política està en dubte i a la societat li han sortit unes esquerdes que seran més difícils de resoldre que les dels edificis afectats.

I al fons de tot, la gran mentida del finançament dels partits. Qui li posa el cascavell al gat?

La Veu del

3

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

El Carmel esquerda Barcelona i fa trontollar tot Catalunya Un barri enfonsat i mil veïns desallotjats, un model de ciutat desacreditat i un sistema polític i empresarial sota sospita. Aquest és el resultat de lʼesfondrament del túnel de la línia 5 del metro, el 27 de gener, la crisi més greu de la història recent de la capital catalana.

MARC ANDREU / ANDRÉS NAYA

El Carmel sʼenfonsa, Barcelona sʼesquerda i Catalunya tremola.

Aquesta ha estat, en síntesi, la seqüència i les conseqüències urbanes, socials i polítiques derivades de lʼesfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel, ocorregut el 27 de gener i que ha provocat que un centenar de persones hagin perdut literalment els seus habitatges i que prop dʼun miler visquin des dʼaleshores provisionalment en hotels o cases de familiars i amics.

La incertesa i lʼestat dʼexcepció en el que viu un barri sencer no és tan sols la pitjor emergència i problema que ha hagut dʼafrontar la ciutat en la seva història recent, com ha reconegut fins i tot lʼalcalde Joan Clos, sinó que ha posat en evidència les greus mancances de lʼanomenat model Barcelona -una ciutat dʼaparador, disseny, turisme i serveis que fomenta lʼespeculació i oblida vells i nous veïns i barris populars amb dèficits mal resolts del porciolisme que se sumen a nous reptes mal encarats- i ha afectat greument la confiança de la ciutadania en els polítics, les administracions públiques i les grans empreses constructores. La crisi ha evidenciat també les limitacions dels moviments socials (sobretot el veïnal) per fer front en solitari als reptes dʼuna societat en transformació, sense mecanismes adequats de democràcia i participació ciutadana i en la que prima lʼindividualisme i els interessos particulars per damunt dels col·lectius.

els moments més crítics va semblar que lʼalcaldia lʼaguantaven el conseller Joaquim Nadal, infatigable però incapaç de dimitir, i la regidora dʼHorta-Guinardó Elsa Blasco-, el forat del Carmel ha evidenciat les febleses del tripartit a la Generalitat, la mala herència de CiU i, arran de la crisi del 3%, ha fet trontollar la política catalana, amb moció de censura del PP i xantatge i querella de CiU contra lʼEstatut i el president Pasqual Maragall inclosos. Les acusacions de corrupció i mala gestió en lʼobra pública desvetllades fora de to per Maragall i provades en grau mínim per responsables dʼICV-EUiA a lʼempresa pública Adigsa, criti-

Cal unitat veïnal i responsabilitat política per retornar la confiança perduda cades pel discurs de mans netes dʼERC i aprofitades pel populisme de Josep Piqué són negades per CiU, no demostrades pel conseller Nadal a GISA i esquivades o desactivades amb el zel de qui té alguna cosa a amagar o perdre pel ministre José Montilla i el líder dʼUDC Josep Antoni Duran Lleida.

Les investigacions obertes per la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i una comis-

sió del Parlament han dʼesclarir tant el cobrament de comissions il·legals com les responsabilitats polítiques i empresarials en les irregularitats de lʼobra pública a Catalunya, inclòs el cas del Carmel. Però, al marge de la ràbia veïnal per la picabaralla política i per haver de sentir que lʼaccident “era evitable”, que va ser culpa dʼun “error humà” o de la negligència dʼuna obra que es feia sense projecte ni controls de qualitat, lʼesquerda més greu del Carmel és la de la desconfiança política.

Ho diuen els politòlegs, ho copsen les enquestes i es percep al carrer: els polítics, la cosa pública i

la democràcia estan tocats. També ho està la premsa: és víctima de la censura i altaveu dʼalgunes denúncies però, amb la “vergonya aliena” que ha manifestat el periodista Josep M. Huertas per certes notícies del Carmel, no ha demostrat sensibilitat ni professionalitat per la informació social i de barris. Tampoc el moviment associatiu estava en el millor moment per afrontar una crisi com la del Carmel. La divisió al barri, creada per un drama humà ineludible, una limitada capacitat de reacció de lʼAssociació de Veïns (que cal entendre en el seu context sense resignar-sʼhi) i una legítima però individualista

conjunció dʼinteressos dʼafectats i dʼadvocats sense visió col·lectiva serà difícil de superar.

Caldrà un esforç dʼunitat com el que proposa la Favb al voltant del treball en xarxa dʼassociacions de veïns, plataformes i altres entitats. I, sobretot, voluntat política per fomentar un associacionisme independent i responsablement crític i per crear mecanismes reals de participació ciutadana en la planificació i control dʼuns projectes i afers públics que han de tenir més en compte els barris. Només així, i amb el temps, Barcelona (i Catalunya) podrà tancar les esquerdes obertes al Carmel.

Les claus de la tragèdia

Lʼaltra cara del Fòrum El forat del Carmel i, arran dʼaquest, les esquerdes denunciades en altres barris (Taxonera, Turó de la Peira, Poblenou…) per culpa dʼobra pública mal feta o de lʼaluminosi no resolta 15 anys després de la seva aparició, han trencat definitivament la Barcelona que es va voler vendre amb el Fòrum 2004 i que el moviment veïnal ha denunciat reiteradament.

Un Fòrum que, tot i maquillar el seu balanç de comptes, no pot amagar que es va gastar 341,8 milions dʼeuros per 141 dies dʼespectacles i 2.861 per urbanitzar un espai amb criteris i usos discutibles, més de 12 vegades per sobre de la xifra de 235 milions dʼeuros que ara es volen invertir a correcuita en vuit anys al Carmel sense saber dʼon sortiran.

Més enllà de Barcelona i un Clos que segueix en caiguda lliure i sense alternativa clara -en

DANI CODINA

La parròquia del Carmel (al fons) sʼha salvat dʼun esvoranc que sʼha empassat pisos i records.

OSCAR MARTÍNEZ

El drama humà és patent.

El barri

El metro

El Carmel, que limita amb Can Baró i els carrers de Tajo i Santuaris, és un barri obrer barceloní de 129 hectàrees aixecat per les classes populars i la immigració de postguerra als vessants del turó que li dóna nom i que té una alçada de 267 metres sobre el nivell del mar. Segons les últimes dades estadístiques del 2002, si al conjunt dels barris dʼHorta, Carmel i Font dʼen Fargues hi viuen 70.412 persones, unes 40.000 corresponen exclusivament a la població del Carmel. Un 35% dʼaquests veïns són nascuts fora de Catalunya i un 5%, fora dʼEspanya. La superfície mitjana dels pisos del Carmel és de 66 metres quadrats, mentre que la mitjana de Barcelona és de 80.

El 1974 el moviment veïnal va aconseguir que arribés al Carmel la primera línia dʼautobús. La lluita del barri per aconseguir el metro va ser més llarga, però es va començar a concretar amb el projec-

Els veïns ignoraven que es feia un túnel “justet” amb poc ciment te dʼampliació de la línia 5: 2,7 quilòmetres de túnel que comprenen les estacions del Carmel, Taxonera i Coll-Vall dʼHebron. Les obres les va adjudicar la Generalitat i lʼempresa pública GISA a una Unió Temporal dʼEmpreses (UTE, formada per FCC, Copisa i Comsa),

que al seu torn va subcontractar molts treballs, per 7,4 milions dʼeuros menys del pressupostat inicialment. El 2001 la Generalitat va canviar dʼubicació un túnel de maniobres de la línia 5 sense modificar un projecte dʼobra que reconeix “justet” i del qual no seʼn va fer exposició pública, de manera que els veïns del Carmel no sabien que sʼestava perforant un túnel auxiliar sota les seves cases. Això sí, abans que aquest sʼesfondrés havien denunciat reiteradament esquerdes i moviments als seus pisos per culpa dʼunes obres en les quals, segons han desvelat les investigacions però nega la UTE, es feia servir un formigó la resistència del qual era només del 38% del necessari. Les obres de la línia 5 estan actualment aturades.

Passa a la pàgina següent

4

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

Ve de la pàgina anterior

Els forats El 27 de gener, dos dies després que sʼenfonsés parcialment el túnel de maniobres en construcció a la línia 5 del metro i que es formés una xemeneia al subsòl que va obligar a desallotjar preventivament un garatge, el sól va cedir del tot i un enorme forat es va empassar dues finques senceres dels carrers Conca de Tremp, 2 i passatge Calafell, 12-14. No hi va haver víctimes, tot i que la nit anterior, amb garanties tècniques que es van demostrar errònies, dos consellers de la Generalitat i diversos responsables municipals havien inspeccionat el túnel. Van caldre 14.700 metres cúbics de ciment per reomplir aquest forat, i uns quants més pel nou cràter, més petit, que es va descobrir just al costat el dia 3 de febrer i que ha obligat a enderrocar ja cinc finques més: als números 4 de Conca de Tremp i 10 de Calafell (al febrer), i als 6 i 8 de Calafell i 6 de Conca de Tremp (al març).

Els afectats El primer despreniment al túnel, el 25 de gener, va forçar el desallotjament de 12 persones de Calafell, a qui es va dir que podrien tornar a casa el dia 31. El 27 de gener, després del primer enfonsament en superfície, es van desallotjar ràpidament 1.054 veïns i veïnes de 84 edificis dels carrers Conca de Tremp, Sigüenza i Calafell, 440 escolars dʼuna escola de la zona afectada van haver de canviar de centre i 52 comerços o negocis i la parròquia van haver de tancar.

Allotjats en hotels i cases de familiars, lʼalcalde Clos diu la mateixa nit del 27 de gener que espera resoldre el tema en 48 hores. Entre nervis, angoixes i un caos informatiu i administratiu, el 2 de febrer Ajuntament i Generalitat autoritzen el retorn a casa dʼuns 300 afectats.

70 es neguen a tornar i els 220 que ho accepten són desallotjats de nou lʼendemà quan apareix el segon esvoranc. A finals de febrer els afectats pugen a 1.089 persones: 789 viuen en hotels i 233 en cases de familiars o amics. Es calcula que els 400 veïns de les 12 finques més properes als esvorancs trigaran entre 4 i 7 mesos a tornar.

Entre el 26 de gener i el 6 de març, 570 afectats van ser atesos per angoixa, estrés, depressió, insomni o atacs de nervis al CAP dʼHorta.

Lʼemergència Des del primer moment de la crisi, lʼAjuntament va posar en marxa un dispositiu dʼemergència actiu les 24 hores del dia, centralitzat al casal Boca Nord i que va mobilitzar directament un miler de treballadors municipals, molts dʼells fent tasques de voluntariat més enllà de les seves responsabilitats laborals. La meitat del dispositiu dʼemergència el formaven membres dels diferents cossos de seguretat (bombers i policies) i la resta, personal sòciosanitari i de serveis socials. Els serveis de premsa dʼAlcaldia i de Presidència de la Generalitat van intentar controlar la informació sobre la crisi, provocant les ires de veïns i periodistes.

Les sospites de corrupció política i mala gestió de lʼobra pública planen sobre la vida dels veïns del barri.

Les manifestacions En senyal dʼindignació i protesta, el 5 de febrer 3.000 veïnes i veïns del Carmel es van manifestar per primer cop al barri i van col·lapsar la Ronda de Dalt. El dia 13, uns 300 afectats van marxar pel centre de Barcelona, i el 19 i 26 de febrer, entre 200 i 1.000 persones es van manifestar de nou pel barri i van tallar la Ronda de Dalt. El 5 de març, mentre un centenar de veïns repetien la protesta de cada dissabte tallant el túnel de la Rovira, unes 5.000 persones van participar al centre de la ciutat en la manifestació unitària contra la Barcelona del risc i en solidaritat amb el Carmel convocada per la Favb, la Confavc i lʼAV del Carmel, amb lʼassistència de gent de tots els barris de la capital catalana i de veïns en lluita de Sallent, Tarragona i Gavà.

bé porta anys al barri. Arran de lʼesfondrament, de la inicialment limitada capacitat de reacció de lʼAV i dʼinteressos col·lectius, particulars i de grups dʼadvocats diversos, sʼhan creat noves entitats al barri: lʼAssociació de Damnificats i la dʼAfectats per la Línia 5, que agrupen prop de la meitat dels veïns directament afectats, i plataformes dels veïns dels edificis enfonsats o enderrocats als carrers Calafell i Sigüenza. Les administracions, que inicialment només reconeixien com a interlocutors les associacions de veïns i comerciants, han hagut de negociar amb tothom. És dʼentrada més complicat per uns i més profitós per segons quins interessos concrets, però està per veure com seʼn ressent lʼinterès general del barri i si no acaba guanyant la tàctica del divideix i venceràs.

Les indemnitzacions En concepte de dietes, els més de 1.000 veïns desallotjats reben 10 euros al dia (el primer receptor de cada unitat familiar) o 5 euros (la resta) si resideixen en un hotel.

Si viuen en cases de familiars o amics, perceben 30 euros al dia (el primer receptor dʼuna família), 20 euros (cada adult de més) i 15 euros (per cada menor). Fins lʼ1 dʼabril la Generalitat havia pagat per aquest concepte 1,2 milions dʼeuros. Les 34 famílies (92 persones) que han perdut definitivament la seva casa rebran un pis nou i, pels anomenats danys morals, 30.000 euros per persona, a banda dʼindemnitzacions pels béns perduts que oscil·len entre els 70.000 euros dʼuna persona sola i els 100.000 dʼuna família de

Els polítics Exceptuant el conseller Joaquim Nadal, que no ha volgut dimitir tot i ser el màxim responsable de les obres del metro i dʼun accident que reconeix que sʼhagués pogut evitar, la Generalitat (i especialment la Conselleria en Cap i les de Benestar i Família i Comerç) va reaccionar a la crisi de forma més lenta i descoordinada que lʼAjuntament. La regidora dʼHorta-Guinardó Elsa Blasco i altres companys de consistori han estat (amb encerts i errors) al peu del canó, tot i que lʼalcalde Joan Clos no ha sabut liderar lʼoperatiu ni estar a lʼalçada de les circumstàncies, cosa que li retreu tant lʼoposició municipal com, segons les enquestes, la ciutadania en general.

El president Pasqual Maragall i els opositors Artur Mas i Josep Piqué van desenfocar la crisi del Carmel enfrascant-se en acusacions de corrupció, xantatges polìtics i la polèmica del 3%, que al final sʼestà investigant tant en comissió parlamentària com per part de la Fiscalia tot i les reticències inicials i les sospites de pactes de silenci.

quatre membres. A més, es compensa el valor de mercat del pis perdut en 30.000 euros. La resta de veïns, 436 famílies, que podran tornar a casa seva en el termini de setmanes o mesos (setembre és la data límit que sʼha marcat la Generalitat), negocien encara els seus danys morals i han acordat ja les reparacions dʼesquerdes i garanties de revisió dels seus pisos durant 15 anys. El Govern central, per la seva banda, ofereix entre 3.000 i 6.000 euros per família afectada que no ha perdut el pis.

Els 52 comerços tancats (el 29 de març va reobrir el primer, una farmàcia) reben 1.500 euros al mes per cada treballador i 10 euros al mes per cada metre quadrat de superfície, i els que no puguin tornar a obrir rebran 10.000 euros del Govern central. Altres 160 comerços que no han tancat però als qui les vendes han baixat per culpa de lʼaccident reben 750 euros al mes per treballador i 5 euros al mes per metre quadrat. En total, la Generalitat ha avançat ja 578.000 euros als comerciants del barri.

El futur del barri

La divisió veïnal La combativa Associació de Veïns del Carmel es va fundar el 1972.

LʼAssociació de Comerciants tam-

DANI CODINA

OSCAR MARTÍNEZ

14.700 tones de ciment han reomplert els forats del Carmel.

En un primer moment, lʼAjuntament va elaborar a correcuita un pla de reforma integral per al Carmel en vuit anys valorat en 235 milions dʼeuros, pel qual va arribar a aventurar diners europeus del fons de catàstrofes sense que la Unió Europea els confirmés.

El 18 de març, el ple municipal va crear lʼAgència de Promoció del Carmel amb un pressupost incial de 14,8 milions dʼeuros per al periode 2005-2007, a descomptar dels 35,7 milions que al final lʼAjuntament ha compromès destinar fins al 2012 a lʼÀrea Extraordinària de Rehabilitació Integral (AERI) que la Generalitat ha declarat al Carmel per fer que es beneficiï de la nova llei de barris. Dels 235 milions dʼeuros que necessitarà lʼAERI, lʼAjuntament afirma tenir-ne lligats ja el 50% i espera tancar aviat convenis amb la Generalitat (que ha demanat 6 milions a la Unió Europea) i el Govern central (en polèmica visita al Carmel, Zapatero va prometre 16 milions) per concretar la resta de partides necessàries.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

5

Economia de la irresponsabilitat entre empreses i administracions Dos mesos després del desastre del Carmel encara no sʼha donat cap explicació oficial de les causes que han portat a lʼesfondrament del túnel. Lʼencès debat sobre la corrupció ha eclipsat un altre tema essencial per entendre la manca de respostes que implica la gestió dels interesos col·lectius: lʼanàlisi de la relació entre administracions i empreses privades en lʼobra pública.

ALBERT RECIO Economista

En el desastre del Carmel els polítics sʼhan emportat totes les crítiques. I quasi bé lʼúnic que ha quedat del debat és la polèmica del 3%. Sense negar que el tema de corrupció és important, no sʼha entrat a fons en un tema més crucial a lʼhora de pensar en la gestió dels interessos col·lectius.

I de controlar què sʼestà fent. Un mètode que explica bona part dels problemes i que, a hores dʼara, encara no es pugui esbrinar per què no es varen detectar els problemes a temps o, si es coneixien, no es van prendre mesures per resoldreʼls. Si alguna cosa ens mostra lʼesfondrament del túnel és que els actuals mètodes de gestió són qüestionables.

Subcontractacions La situació es detecta només que sʼanalitzi lʼentramat dʼempreses i institucions que intervenen en el projecte. Inicialment es tracta dʼuna gran obra pública de la Generalitat (dʼacord amb una altra institució que també hi diu la seva: Transports Metropolitans de Barcelona). Lʼexecució del projecte sʼencarrega a una empresa pública propietat de la Generalitat: GISA (Gestió dʼInfraestructures S.A.). El principal paper dʼaquesta empresa és evitar que el cost del projecte augmenti el dèficit de la Generalitat (els seus deutes es consideren privats) i dʼaquesta manera eludir els límits dʼendeutament fixats per Madrid i Brusselles. Pot semblar escandalós, però és el menys important. En temps de fonamentalisme neoliberal moltes administracions fan el mateix per evitar les cotilles del “dèficit

zero” o els “plans dʼEstabilitat”. El problema és que, pel que es veu, GISA només paga i té poc control de lʼexecució.

El projecte de lʼobra el realitzaren Tec-Cuatro, Typsa, Intraesa (amb el suport de Geocontrol y Geotec); el control dʼobres sʼencarrega a dues empreses, Geocontrol i Tec4. Les obres les guanya el que és habitual en el sector, una unió temporal dʼempreses formada per FCCComsa-Copisa (vegeu quadre adjunt). Una recerca a peu dʼobra ens permetria conèixer la xarxa de subcontractistes que estan treballant realment a lʼobra (passa a tot arreu, només cal fixar-se en les notícies dels tràgics accidents laborals del sector: quasi sempre la persona accidentada pertany a una empresa diferent de la que figura com a responsable de lʼobra). Per completar el quadre cal afegir que el control de lʼactivitat de totes aquestes empreses GISA el té subcontractat a una

Pel que es veu, el problema és que GISA només paga i té poc control de lʼexecució altra companyia: Payma Cotas S.A.U. (segons la web de GISA, dels darrers nou contractes de control, Payma nʼha aconseguit 3, curiosament els de major volum).

En teoria tothom té una responsabilitat però, a la pràctica, aquesta varietat dʼoperadors la dilueix i no hi ha manera dʼesbrinar qui es el responsable (és fàcil dʼentendre si heu provat de solventar un proble-

DANI CODINA

Obres a la zona afectada per lʼesfondrament del túnel, al Carmel. ma amb el vostre servei telefònic i heu topat amb lʼoperador dʼun centre dʼatenció subcontractat). El que és segur és que GISA no té el control del dia a dia, depèn de la informació que li dóna alguna de les empreses “col·laboradores”.

No és estrany que, a mitjan març, encara no sʼhagués pogut accedir al llibre dʼincidències de les empreses que porten la direcció.

El tema de les comissions El debat posterior ha fet aparèixer el tema de les possibles comissions de les empreses i les irregularitats en els processos dʼadjudicació. És també una qüestió greu, possiblement difícil de demostrar.

I, possiblement, més generalitzada del que ara es planteja. Per exemple, es constata que la Generalitat ha concentrat lʼadjudicació dʼobres en 6 empreses (FCC, Comsa, Copisa, Rubau, Comapa, Copcisa), el que fa pensar que hi ha favoritisme cap a certs grup.

Però també es pot comprovar que el 60% de tota lʼobra que adjudi-

quen els Ministeris de Foment i Medi Ambient es reparteix entre les 6 grans (ACS, FCC, Acciona, Ferrovial, Sacyr, OHL). El que sembla clar és que a tot arreu el sector funciona amb un model semblant, que expressa lʼenorme poder que han assolit uns pocs

A la pràctica, la varietat dʼoperadors i la falta de control dilueix lʼassumpció de responsabilitats grups sobre les polítiques públiques. Un poder que va més enllà de la mera corrupció en forma de comissions, sobrepreus, i que arriba sovint a prefigurar els propis projectes (segurament els Plans Hidrològics o la costosa xarxa de trens dʼalta velocitat, discutibles per la seva utilitat social, són bàsics per al manteniment del negoci dʼaquests grups).

Lluitar contra una estructura tan consolidada dʼinterrelació entre el sector públic i el privat és una tasca complexa. Exigir transparència i sistemes clars de control és bàsic. Però el que sembla més urgent és, sobretot, eliminar aquest sistema de descontrol que acaba generant accidents greus com el del Carmel, propiciat pel sistema generalitzat de subcontractes, fins i tot de les tasques de control. De la mateixa forma que els sindicats de la construcció porten temps exigint el control de les subcontractes per reduir els accidents laborals, la ciutadania ha de demanar que les obres públiques sʼadjudiquin amb transparència i es realitzin sota control real de lʼadministració. És lʼúnica via que permetrà delimitar responsabilitats i possibilitar la participació dels ciutadans en lʼelaboració i control dels projectes que els afecten.

La cessió de control al mercat (la xarxa de subcontractes de tota mena) només genera descontrol i irresponsabilitat.

Qui és qui a lʼobra del Carmel

C.A

Geocontrol: Empresa madrilenya dʼenginyeria i geotècnia. Entre dʼaltres obres, ha participat a lʼAVE de Saragossa (el dels forats).

Tec Cuatro: Enginyeria catalana, lligada a la família García Bragado, amb fortes connexions al sector.

Typsa: Enginyeria madrilenya, lligada a un important grup de construcció i instal·lacions (Isolux-Corsan-Corviam).

Payma Cotas: Filial del grup ECA Global, amb seu a Sant Cugat, es tracta dʼun grup

dʼempreses de processos de control amb fortes connexions amb administracions públiques (el nom del grup és Empresa Colaboradora con la Administración).

FCC (Fomento de Construcciones y Contratas): Una de les grans empreses, nascuda de la fusió de FOCSA i Construcciones i Contratas. Controlada per Esther Koplowitz i els seus socis (Ibersuizas, la família Peugeot, etc.), és una constructora i una empresa de serveis amb forta implantació a Barcelona, on gestiona part de la recollida de brossa,

de la neteja viaria, de les clavegueres, del mobiliari urbà, la gestió de lʼequipatge a lʼaeroport, etc. És també important en el sector del transport, aigües i immobiliari.

Comsa: Constructora barcelonina de la família Miarnau. Molt especialitzada en obra ferroviària.

Copisa: Constructora catalana. Era filial de Fecsa i ha canviat de propietaris diverses vegades. Actualment és filial de Comapa, de la família Cornadó, una altra de les empreses afavorides per contractes suculents.

6

OPINIÓ

La Veu del

CARRER

març-abril de 2005

Kiosk

Coses que sʼhan escrit sobre el Carmel Lʼherència del porciolisme Oriol Bohigas (arquitecte) El Periódico, 13 de febrer de 2005

Ferreres (El Periódico).

Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra Josep Maria Huertas Claveria (periodista) Avui, 9 de febrer de 2005

Quan el 1973 la gent del Carmel es va llan- ris, que, per dir-ho en expressió de l’exregiçar al carrer per les cases esquerdades a dor Enric Truñó, “no van tenir la sort que causa de les obres del túnel de la Rovira, es els toqués ni tan sols la pedrea olímpica”. va aconseguir que la constructora, Tabasa, Ara fins i tot han vist pasar d’esquitllentes es comprometés a revisar la continuació de el fantasma del Fòrum. Barcelona no es l’ús de barrinades, donada l’estructura del “la millor ciutat del món”, tot i el desaforturó, que era en part desconeguda, tot i els tunat eslògan electoral utilitzat per l’alcalestudis que també aleshores es feien abans de Joan Clos, que en ocasions fa la impresde foradar les roques. sió que viu en el núvol dels bons desitjos, Doncs bé, trenta-dos anys després, l’ho- cantonada a la ciutat del coneixement. me, almenys el barceloní, demostra aquella És una ciutat amb problemes destacats, dita que és l’únic animal que ensopega dues com ara la manca d’habitatge social, que vegades amb la mateixa pedra, en aquest requeriria, ara que hi ha un govern més cas les del subsòl del Carmel. No poso en progressista, la reforma de la llei del sòl i dubte que la nova constructora, Gisa, s’ho la mesura socialment avançada de posar ha mirat molt bé abans d’emprendre-hi un uns límits al preu dels terrenys. Si es fa altre túnel, el de la desitjada ampliació del amb la llum, el telèfon, l’aigua i el gas, un metro que posarà fi a l’aïllament etern del voldria saber per què no es posa un topall barri. L’altre dia, però, enmig de l’allau a l’escàndol del preu del sòl. d’informació sobre el tema, es va dir que la N’hi ha d’altres, de problemes, com ara causa de la falla que havia determinat l’en- els plans eterns de reforma interior a Torre sorrament de part Baró, Barceloneta, del túnel estava en Sant Pere; la milloL’Ajuntament s’ha una antiga riera, la ra de les condicions d’adonar que les de Can Paradís. de vida als suburI, és clar, hi ha bis-perifèries com el prioritats socials han unes reflexions oblila xarxa de de ser ara les principals Carmel; gades. Durant anys transport públic que s’ha demanat un per fi s’amplia i on mapa del subsòl de Barcelona, i que jo sàpi- caldrien totes les seguretats del món perga encara no existeix. Està previst fer-lo? El què s’avança sota barris mal estructurats i geògraf Pau Vila va estudiar les rieres de la pitjor construïts, com és el cas del Carmel; ciutat i va afirmar que calia elaborar-ne un que s’acabi d’una vegada per totes la subsmapa com més complet millor perquè segui- titució dels pisos afectats per l’aluminosi, en existint, tot i que desviades a clavegue- una qüestió que fa 14 anys que cueja... res. S’ha fet aquest mapa? Faig la pregunta El drama del Carmel afecta, per sobre de perquè semblava una sorpresa, fins i tot per tot, els que han perdut la casa, però també als que feien el túnel, l’existència de l’esmen- hauria de servir perquè les administracitada riera. ons, en especial l’Ajuntament de Barcelona, I una tercera reflexió és l’immens des- s’adoni que les prioritats socials han de pasconeixement que Barcelona té encara del sar ara a ser les principals, i que l’hora dels que abans es deien suburbis i ara, com grans esdeveniments, i més si són forçats, som més moderns i neutres, definim com a hauria de quedar en un segon terme. perifèria. De passada, la política de publiNingú posa ja en dubte que Barcelona cacions de l’Ajuntament faria santament és una ciutat atractiva i que cada cop hi d’acabar ambquilos de paper couché dedi- vénen més turistes, però, per sobre de tot, cats a les 24 hores o als 365 anys de la ciu- ha de ser una ciutat on els que l’habiten tat, que tan poc aporten, i apostar per in- cada dia, els barcelonins, tinguin la senvestigacions que després es divulgarien en sació que des de l’Administració es fan publicacions serioses, menys d’aparador i esforços perquè tot allò que encara hi falta de regal, però infinitament més útils. (escoles bressol, assistència a la gent gran, I aquesta és la darrera reflexió. Tants serveis socials, metro, pisos a bon preu, anys d’aparador, de posar Barcelona al manteniment del que ja es té...) arribi un mapamundi, ens han dut a oblidar els dia a ser una realitat. Si així fos, el Carmel molts problemes que encara preocupen podria esdevenir, a més del drama puntumolts ciutadans que viuen en aquells bar- al, un punt i a apart d’una manera de fer.

(...) Sempre planarà el convenciment prioritari que això ha estat un dels successius episodis desfavorables en un barri que, en general, ha estat molt mal tractat, mal utilitzat i mal gestionat des de fa una pila d’anys, des que s’hi va implantar el gran desordre urbanístic, el barraquisme i l’autoconstrucció incontrolada que als anys 50 va acollir a corre-cuita una immigració que va ser desatesa i obligada a construir en terrenys des del punt de vista tècnic inservibles i perillosos.

Per tant, si bé no d’una manera directa, però sí conceptual i programàtica, l’arrel del problema s’ha d’anar a buscar en els greus errors dels porciolisme, entenent per porciolisme no només el període estricte de l’alcalde Josep Maria de Porcioles, sinó les diverses etapes que el van envoltar i que van ser responsables d’una falsa expansió urbana de Barcelona sense plans ni projectes, sense cap sentit de sociabilitat i confortabilitat col·lectiva, sense serveis, sense urbanització.

El barri del Carmel va ser una descarada explotació abusiva d’un turó que havia de ser el pulmó verd de tot un sector de Barcelona i que es va convertir en el refugi urgent d’una immigració salvatgement explotada.

El porciolisme va destronar no únicament el Carmel, sinó gairebé tots els fragments territorials que quedaven lliures entre els nuclis urbans històricament consolidats, de tal manera que molts d’ells mai

Dibuix de Guillén publicat amb motiu de les esquerdes que van sortir al Carmel per les obres del Túnel de la Rovira (1974). no han pogut ser corregits i encara pateixen actualment els mals de la desurbanització i, en aquest cas -com desgraciadament hem pogut coprovar ara-, de les conseqüències estructurals i socials d’un desastre que s’origina en una construcció inadequada.

Les cases cauen perquè unes obres normals d’urbanització i transport no són possibles a causa de les pèssimes condicions d’un espai que no hauria hagut de ser urbanitzat ni densament habitat. (...)

Fòrums i Carmels Joan Tugores (rector de la UB) El Periódico, 5 de març de 2005

Després dels fastos del Fòrum 2004, els inicis del 2005 ens tornen a la realitat de la ciutat i del país amb la tragèdia del Carmel. Una tragèdia per als més directament afectats, augmentada per la patètica forma d’afrontar-la per part de les nostres autoritats, i descoratjadora per al conjunt de la ciutadania, que es comença a preguntar en veu alta el que fins ara solament se sentia en cercles reduïts: si l’essència del sistema democràtic és que cada societat té el Govern que es mereix, ¿realment ens mereixem això, en el passat, el present i segurament el futur?

La indignació dels afectats i el despertar

Guillén (La Vanguardia).

de la ciutadania s’agreuja per la sospita creixent que Fòrum i Carmel són dues cares de la mateixa moneda, d’una forma de concebre “la cosa pública” com un lloc per a espectacles dirigits a complaure les elits amb les quals una part de la classe política li encanta -a vegades sembla que fins i tot li seduix- ferse. Al mateix temps, es deixen a les golfes els avorrits temes que poden seguir esperant les necessitats més bàsiques -incloent-hi la seguretat dels ciutadans, les seves vivendes i pertinences- de parts de la ciutadania a la qual només se la deixa d’ignorar les setmanes anteriors a cada elecció (...).

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

7

La Barcelona del risc Fins al cor de la ciutat arriben les esquerdes. Una, de longitud considerable, és visible entre les pintures que ocupen el sostre del saló de la Reina Regent a lʼAjuntament. Tot un símbol de la Barcelona esquerdada. Podia veureʼs el dia que es va celebrar el ple especial sobre el Carmel. La tenen a sobre dels seus caps tots els regidors, encara que no corren perill ja que lʼesquerda existeix de fa temps. No rebran indemnitzacions per danys morals. Malgrat això, seria bo realitzar els treballs necessaris perquè desaparegués.

ANDRÉS NAYA

A tall dʼinventari ens referirem a la Barcelona del Risc concretant-la al voltant de tres grans apartats: els barris esquerdats, la Barcelona aluminòtica i els barris que estan afectats per la construcció de túnels nous. Se nʼhan de construir 70 quilòmetres en els propers 5 anys.

Els barris esquerdats Són 17 en total, comptant el Carmel i els barris amb aluminosi. Les causes estan relacionades amb les obres del metro i les cases afectades al barri de Sants tenen com a causa directa les obres dʼun aparcament. Fora de Barcelona tenim constància de cases esquerdades a Badalona i Santa Coloma de Gramenet per les obres del metro, i al barri de lʼestació de Sallent, que des de fa 10 anys sʼestà enfonsant progressivament i afecta 300 famílies. També en els darrers dies han aparegut esquerdes al carrer Comte de Tarragona.

A Barcelona tenim registrats els barris següents: ● Baró de Viver: Esquerdes al mur i les escales que comuniquen el Pg. de Santa Coloma amb la plaça Baró de Viver per les obres del túnel. Les millores estan reclamades des de la inauguració de la Maquinista. ● Bon Pastor: Les obres de la línia 9 del Metro ha esquerdat 21 habitatges. Van aparèixer i van créixer les esquerdes lʼany 2004.

Es preveu remodelar les cases afectades dʼaquí a 8 anys. ● Coll: Al carrer Beat Almató apareixen esquerdes als edificis propers a les obres de la línia 5. Hi ha 50 edificis afectats. ● Dreta de lʼEixample: Esquerdes a 52 edificis del carrer Rosselló, entre el Passeig de Gràcia i Pau Claris per les vibracions (estan per sobre del que marca la llei) de la línia 5. ● El Carmel: Vegeu els articles de les pàgines 3 i 4. ● Guinardó: LʼAV Guinardó-Joan Maragall ha lliurat a lʼAjuntament unes cent signatures de veïns del passeig Maragall i el carrer Albó que pateixen les vibracions i les seves conseqüències: el terra cruixeix, apareixen esquerdes i no poden dormir. ● Poblenou: Esquerdes a causa de les vibracions de la línia 4. Les esquerdes apareixen a la primavera del 2003 al carrer Pujades.

Unes proves realitzades lʼany 2004 per la Universitat Politècnica reconeixen que les vibracions su-

peren els límits tolerats per la llei.

Nʼestan afectats 2.000 veïns. ● Sants: Els habitatges del Passatge Feliu Casanova des de fa més dʼun any estan esquerdats per les obres dʼun aparcament. ● Teixonera: Apareixen la primavera del 2004 les primeres esquerdes al carrer Besòs, després sʼhi afegeixen una seixantena de cases. La Generalitat no reconeixia que les obres del metro en fossin la causa (línia 5). Ara, el Govern accepta estudiar-ho. ● Trinitat Nova: Apareixen esquerdes als edificis propers a les obres de la línia 3 de Metro. LʼAjuntament els garanteix que no hi ha perill. ● Vallbona: Sʼesquerden les cases properes a les obres del Pont del Congost en construcció.

La Barcelona aluminòtica Dels 14.000 habitatges aluminòtics a Barcelona, detectats el 1990, 4.065 habitatges continuen afectats per aluminosi a set bar-

JOSEP MARIA MONTANER

inferiors a les del Carmel. Reclamen un tracte igualitari.

Barris afectats pels nous túnels

ANDREU BLANCHAR

Manifestació unitària contra la Barcelona del risc, el 5 de març. ris. Després de 14 anys, són a la Guineueta, la Pau, Maresme, el Polvorí, el Turó de la Peira, Trinitat Nova i Via Trajana. 1.509 habitatges estan pendents de ser construïts (1.031 a Trinitat Nova) i 2.556 pendents de ser rehabilitats, de propietat particular i centrats al Turó de la Peira (1.034 pisos) i

Maresme(1.040). ● Turó de la Peira: Cal recordar que per una fuita dʼaigua, atribuïda a uns treballs fets per la SGAB, va caldre desallotjar i enderrocar abans del previst unes cases, fets que han afectat 400 veïns. Els fets van passar el mes de gener dʼenguany i les indemnitzacions són

La herida del Carmel

El País, 10 de març de 2005

Los hundimientos y desalojos en el barrio del Carmel se han convertido en el síntoma de nuestra sociedad, de aquello que se quería ocultar pero, al final, ha aflorado con todo su dramatismo (...).

Primero, es increíble la falta de sensibilidad de los técnicos responsables del proyecto y de las obras, que hayan incurrido en una desidia tan extrema hacia la realidad del barrio. Cambiaron el trazado y nunca se preocuparon de tantear con los vecinos de más edad y experiencia para saber algo de la historia de los terrenos que iban a perforar, para enterarse de que iban a intervenir en un barrio con pies de barro, casi autoconstruido, en unos terrenos de relleno y con arcillas de antiguas corrientes de agua. Una prepotencia y un desprecio por la realidad y la memoria típica de algunos de nuestros técnicos, que ignoran lo más fundamental: intervenir de manera inteligente en el territorio tiene que ver con saber interpretar los palimpsestos escritos por las generaciones anteriores en la materia de los suelos y las construcciones. Y lo que es peor, más de 200 quejas de vecinos avisando de movimientos y grietas fueron inatendidas. Con ello se está pagando el precio de este abismo que han potenciado unas instituciones que nada quieren tener que ver con la participación de los vecinos.

La otra cuestión es la del sector de la construcción, que tiene grandes dificulta-

des estructurales. La construcción ofrece productos -infraestructuras, equipamientos, viviendas, oficinas-, que han de competir en el sistema financiero, pero que no pueden ser productos como los demás. Detrás está un mundo con una lógica preindustrial, lleno de fisuras en su funcionamiento, que está presionado para ajustarse a la rentabilidad de las inversiones y que, para hacerlo, tiende a saltarse las normas de seguridad e higiene y a subcontratar sistemáticamente y en cadena. Quien ha trabajado en una obra sabe los múltiples riesgos que existen y que muchas veces no se hace caso de lo que los técnicos escriben en los libros de órdenes. La positivación del sector de la construcción (...) no es tarea fácil. Pero ello no justifica que las administraciones sigan desentendiéndose de su responsabilidad sobre un sector tan lejano a los criterios de precisión y eficacia, y sigan adjudicando las obras a la baja y a las ofertas más baratas. En el mundo de la construcción, los propietarios del suelo se llevan la mejor tajada del pastel; el resto se debe repartir entre muchos, desde las promotoras, constructores, industriales, contratistas y subcontratistas hasta las ingenierías, los técnicos y los trabajadores; al final lo que queda son unas migajas que llevan a ahorrar hormigón y armaduras donde eran imprescindibles. (...) La gran atomización y fragilidad de las empresas existentes ha dilapidado la experiencia de los antiguos artesanos y no permite que ninguna de ellas dedique los esfuerzos necesarios para la investigación y mejora,

● Clot/Camp de lʼArpa: Afectat per les obres del TGV, el túnel passa a poca profunditat. LʼAV exigeix més profunditat i menys vibracions. Sʼhan penjat centenars de pancartes. En pot quedar afectada la Torre del Fang, edifici catalogat.

El 17 de febrer es van manifestar reivindicant la seva situació i en solidaritat amb el Carmel. Una plataforma de veïns exigeix que el TGV passi pel litoral. ● Dreta de lʼEixample: Sʼoposa al túnel del TGV. Planteja un altre traçat. Al carrer Provença sʼha creat una plataforma ciutadana. ● Esquerra de lʼEixample: Sʼoposa al traçat del TGV pel centre de la ciutat. Sʼha creat una plataforma veïnal en la qual hi ha lʼAV. ● Plaça Lesseps: Les obres de la plaça exigeixen refer els túnels viaris. Sʼhi creuaran la línia 3 amb la 9. ● Poble Sec: Veïns dels carrers Ricart i lʼOlivera plantegen garanties de seguretat perquè estan afectats per la prolongació de la línia 2 a Montjuïc. ● Roquetes: El barri reclama garanties en la prolongació que es fa de la línia 3. ● Sagrada Família: LʼAVE per fora de la ciutat. ● Navas, Sagrera i Sant Martí de Provençals: Accepten el traçat del TGV però exigeixen garanties i participació.

tal como hacen las empresas de otros sectores. Salvo honrosas excepciones -hay en Cataluña buenas inmobiliarias, promotoras y constructoras, pero aún son minoría-, la mayoría no tiene interés en hacer bien las cosas, ya que en el mercado todo consigue certificado final de obra y todo se vende.

Tal como funcionan los encargos de la obra pública, una catástrofe como esta era previsible. Lo más grave es que el nuevo gobierno de la Generalitat no haya cambiando las malas prácticas de sus antecesores.

Por desgracia, el derrumbe en el Carmel nos abre los ojos para ver atónitos que la Barcelona de Porcioles y la Cataluña de Pujol siguen totalmente vigentes y que los partidos aliados en el Ayuntamiento y en el gobierno tripartito han primado las acciones de embellecimiento y los despilfarros del Fórum 2004 antes que la mejora real de los barrios menos favorecidos. Además del drama personal y de la tremenda injusticia para quienes han perdido su lugar para habitar, es un aviso de que las buenas intenciones del gobierno de Maragall pueden quedar en nada si se empeña en seguir haciendo las cosas tan mal como sus antecesores. Cambien, para empezar, la manera de tratar a la ciudadanía, escuchando lo que saben y dejando que se genere una verdadera cultura de la participación; y cambien la manera de adjudicar, contratar y controlar la calidad de las obras públicas, poniéndose como objetivo una radical y paulatina optimización del sector de la construcción.

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

Clos hace una propuesta unilateral para reordenar los barrios de la ciudad El Ayuntamiento traza sin participación social un mapa con 72 barrios administrativos que rompe el consenso histórico y asociativo logrado a principios de los años 80.

SERGIO PORCEL

El pasado 16 de diciembre, 20 años después de la descentralización de Barcelona en 10 distritos, todos nos enteramos por la prensa de la nueva división de barrios que planteaba el Ajuntament. Coincidiendo también con la celebración del III Fòrum Veïnal de Barcelona, donde se consensuó la necesidad de construir un total de 271 equipamientos, el alcalde Joan Clos anunció la propuesta de nuevo mapa para la ciudad diseñado por su equipo de gobierno. La manera unilateral y, aparentemente, poco participativa en la que se lanza la propuesta, junto a la ausencia de un debate previo, ha sorprendido y despertado cierta desconfianza frente al proceso. Además, no es de extrañar, si se tiene en cuenta que el anterior proceso de descentralización, llevado a cabo a principios de los años 80, sí que fue realmente participativo y satisfactorio para la ciudadanía en general. Pero a pesar de todo, la comisión de expertos que acabará de definir los nuevos límites de los barrios, presidida por el alcalde, inició sus trabajos a principios del pasado mes de marzo.

Para el pueblo sin el pueblo La iniciativa, según la plantea el gobierno municipal, es un nuevo impulso para lograr una ciudad más próxima, que facilite la participación y la dotación de equipamientos. Pero estos planteamientos chocan claramente con la manera en que se ha iniciado el proyecto. Tanto la propuesta que hay encima de la mesa como el proceso de decisión que se ha diseñado para aprobar el proyecto demuestran hasta el momento un grave déficit participativo.

En cuanto a la propuesta, el nuevo mapa que propone el Ajuntament, elaborado íntegramente en los despachos municipales y sin debate previo con la ciudadanía, está bastante avanzado, lo que dificultará a priori el esperado consenso entre todos los agentes sociales. El mapa propuesto tiene 72 barrios, uno más que el mapa de ahora, en el que los 10 distritos actuales aglutinan cada uno entre 4 y 10 de estos barrios. También se busca que cada barrio tenga una población que vaya desde los 5.000 a los 50.000 habitantes, aunque se presentan algunas excepciones de barrios que por tener fronteras naturales o muy consolidadas no se modificarán.

Es el caso de Gràcia, que supera el máximo deseado con más

de 56.000 habitantes, y, por otro lado, el de Vallvidrera, Les Planes y Tibidabo, que no llegan a los 5.000. Esta nueva redistribución implica que, a parte de conservar 40 barrios ya existentes, se produzca la fusión entre diferentes barrios en varios distritos como Les Corts, Nou Barris y Horta-Guinardó, entre otros. Por otro lado, también se prevé la división de determinados barrios, lo que afecta en gran medida al distrito de Sant Martí, que pasa de 4 a tener 10, y en menor grado a lʼEixample, Sants y Sarriá-Sant Gervasi. Por último, el Ajuntament también propone crear 3 barrios nuevos, ubicados en lʼEixample, Sants y Sant Andreu.

Con respecto al proceso de toma de decisión, las carencias participativas también son bastante evidentes. Se ha creado un órgano principal que llevará el peso del proyecto, la Ponència de Reconeixement i Impuls dels Barris, que tan sólo está constituida por los 5 grupos municipales y una veintena de expertos externos, quedando fuera entidades y ciudadanos. Este órgano será el responsable de desarrollar el conteniBarcelona a vol dʼartista (CCCB-Electa). do técnico, referido a los nuevos límites de los barrios y la definición de las el Consell Ciutadà. Aquí, los partidotaciones y servicios que corres- cipantes debatirán la primera proponderá a cada uno. Entre los es- puesta elaborada por la Ponència pecialistas que forman parte de la y podrán proponer modificacioPonència se encuentran el urba- nes, que serán, o no, consideranista Jordi Borja, los exconcejales das por los expertos. Finalmente, Jordi Bonet y Teresa Perelló, los la Ponència, atendiendo a la arquitectos Alfonso Pérez-Guerra información obtenida del proceso y Jesús Portabella, la socióloga participativo, reelaborará el documento introduciendo los aspectos que encuentre oportunos para que, finalmente, sea aprobado por El plan conserva 40 el pleno del Ajuntament.

barrios actuales pero fusiona, divide o crea otros 30

Anna Alabart, el periodista Josep Maria Huertas Claveria, el director de la Fundació Jaume Bofill Jordi Sánchez, los geógrafos Carles Carreras y Santiago Cucurella, la directora del Institut dʼEstudis Regionals i Metropolitans de Barcelona Carme Miralles y el catedrático de Ciencia Política Joan Subirats.

El papel participativo de ciudadanos y entidades cívicas queda relegado simplemente a un órgano de carácter consultivo,

Otros tiempos, otros actores El precedente creado por el proceso descentralizador de los 80 incrementa las dudas sobre el presente proyecto. Entonces las modificaciones sobre el mapa franquista que dividía Barcelona en 12 distritos se planteó de otra manera, y el funcionamiento fue totalmente diferente. ¿Qué ha ocurrido en estos últimos años para que ahora se produzca una rebaja participativa tan sustancial? Según explica Anna Alabart, miembro de la actual comisión de expertos que estuvo presente también en el anterior

tenían las asociaciones sobre sus barrios. Este primer borrador todavía contenía numerosas imperfecciones, entre “zonas de nadie” y barrios que se pisaban entre ellos, pero fue el plano que se utilizó como base para ir afinándolo poco a poco. A partir de aquí, se inició un largo trabajo para resolver los límites de los barrios mediante criterios históricos y socioeconómicos, además de tener en cuenta, incluso, de dónde se consideraban las personas que vivían en los barrios. También se intentaron conseguir unos mínimos de homogeneidad en el tamaño de los barrios y se introdujo una comisión de expertos para que aportaran neutralidad y criterio al proyecto. El resultado fue enormemente satisfactorio para todos los agentes sociales del momento y contó con un amplio consenso.

Interrogantes Pero, ¿a qué obedece la nueva propuesta lanzada por el Ajuntament? ¿Es el momento idóneo para plantear una nueva división de los barrios?

Aunque de momento es pronto para sacar cualquier conclusión al respecto, los comentarios de algunos entendidos JOAN FONTCUBERTA en la materia apuntan a la precaución. Por su lado, la socióloga Anna Alabart alude que, desproceso, tras las primeras eleccio- pués de las grandes operaciones nes democráticas se inició un pro- urbanísticas de los últimos años, fundo debate sobre la necesidad quizá había llegado el momento de redefinir los distritos que había para revisar el mapa de Barceloentonces por su disfuncionalidad. na. “Los barrios no son estáticos.

Eran muy desiguales y cortaban Es evidente que, por ejemplo, barrios, por lo que era extrema- el Poblenou de los años 80 no damente importante conocer los es el mismo que el de ahora. límites de los barrios para empezar Los vecinos cambian, vienen, se a pensar en unos distritos que los van…Pero para decidir cambiar el respetasen. barrio habría que examinarlo muy Fue la Federació dʼAssociacions bien antes”. de Veins i Veïnes de Barcelona Desde el movimiento vecinal, (Favb) a la que se encargó el dise- Eva Fernández, presidenta de la ño del mapa de barrios, mientras Favb, ha planteado la posibilidad que el Ajuntament se dedicó a de que se tratase de una cortina de delimitar posteriormente los distri- humo frente a la demanda urgente tos, como unidades de territorio de de equipamientos que han efeccarácter organizativo y político. El tuado las asociaciones de vecinos. mapa de la Favb se presentó en di- Una idea que comparte Albert Reciembre de 1980, tras dos años de cio, presidente de la AV de Prospetrabajo, y el Ajuntament lo aceptó, ritat y economista de la Universitat lo usó, pero no lo aprobó. “Fue un Autònoma de Barcelona, quien exproceso muy cuidado”, dice Anna plica que “una de las hipótesis soAlabart, “las asociaciones de veci- bre el origen de la propuesta puede nos diseñaron un mapa de barrios ser como contraprogramación al y el Ajuntament, paralelamente, el Fòrum Veïnal. Ante la demanda de distritos”. de un Plan de Equipamientos, el Para empezar a diseñar el mapa Ajuntament plantea delimitar pride barrios, la Favb elaboró prime- mero el territorio para repartir los ro un mapa con la información que equipamientos”. El economista

La Veu del

también piensa que determinar un pack de equipamientos por cada barrio no es lo más adecuado, ya que en este caso las fronteras no son lo más importante. Otra voz de la Favb, la del vocal de la junta y Presidente de la Asociación de Vecinos de Poblenou Manel Andreu, indica que “cambiar el mapa de barrios no es un tema prioritario, el PAM no lo contempla. Además, las razones que esgrime el Ajuntament para hacerlo (facilitar la participación a través de los Consellers de Districte y diseñar el plan de equipamientos), son independientes de los barrios, dependen de los distritos, y éstos no los van a tocar”.

Sistema clientelar

JOAN FONTCUBERTA

Barcelona a vol dʼartista (CCCB-Electa).

Albert Recio, refiriéndose a la figura del Consell de Districte, una de las piezas clave en el nuevo proyecto para favorecer la participación ciudadana, alerta también sobre el peligro de que se implante un sistema participativo desde la Administración que debilite al movimiento asociativo. “Ahora el movimiento asociativo participa en temas que afectan a toda la ciudad.

Si se canaliza la participación por barrios, a través de una figura institucional, se crearía un sistema más clientelar.” Según el economista, el Ajuntament lo tendría mucho más fácil para actuar en barrios donde no existiera un tejido asociativo fuerte. De momento, desde la Favb tampoco se muestran muy satisfechos con la participación que garantiza Joan Clos. Según afirma Manel Andreu, “ha empezado mal, las entidades y los barrios nos hemos enterados por los medios de comunicación de la propuesta”.

Desde el pasado 7 de marzo la Ponència de Reconeixement i Impuls dels Barris se encuentra trabajando en una primera propuesta de mapa que deberá presentar en mayo. El Ajuntament prevé tener el mapa listo y aprobado para diciembre, antes de que se acabe el año. Mientras, a los ciudadanos sólo nos queda esperar que el resultado del proceso que se ha iniciado sea, por lo menos, igual de satisfactorio que el que se llevó a cabo a principios de los 80.

9

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

25

43

42

55 24

44

26

31

29 22 20 19

16

40

30

27

33

28

21

17 15

8

7

14

62

2

49

56 58

59

61

57

60

63

72 64

71

5 65

1

54

50 48

46 38

6

10

12

39

36

53

47

35

11

13

51

37

34

9

18

41

32

23

52

45

4

70

69

67 66

68

3

Los nuevos barrios en la propuesta municipal 1- Raval 2- Gòtic 3- Barceloneta 4- Rivera 5- Fort Pienc 6- Sagrada Família 7- Dreta de lʼEixample 8- Esqu. de lʼEixample (zona central) 9- Esqu. de lʼEixample (zona alta) 10- Esqu. de lʼEixample (zona baixa) 11- Sant Antoni 12- Poble Sec 13- Zona Franca (nou barri) 14- Zona Franca-Montjuïc 15- Font de la Guatlla 16- La Bordeta 17- Hostafrancs 18- Sants (nucli)

19- Sants (zona Badal) 20- Les Corts (entorn Barça) 21- Les Corts (nucli) 22- Les Corts (entorn Diagonal) 23- Pedralbes-Zona Universitària 24- Sarrià 25- Vallvidrera-Tibidabo-Les Planes 26- St. Gervasi (entorn pg. Bonanova) 27- Sant Gervasi (mercat Tres Torres) 28- Sant Gervasi (mercat Galvany) 29- Sant Gervasi (nucli) 30- Sant Gervasi (entorn Putxet) 31- Penitents 32- El Coll 33- La Salut 34- Gràcia 35- Camp dʼen Grassot 36- Parc de les Aigües

37- Can Baró 38- Guinardó 39- Font dʼen Fargas 40- Carmel 41- Taxonera-La Clota 42- Sant Genís dels Agudells 43- Montbau 44- Vall dʼHebron 45- Horta 46- Villapicina 47- Turó de la Peira 48- Porta 49- Prosperitat 50- Verdum 51- Guineueta 52- Canyelles 53- Roquetes 54- Trinitat Nova

55- Torre Baró-C. Meridiana-Vallbona 56- Trinitat Vella 57- Bon Pastor (inclou nou barri) 58- Sant Andreu (estació TGV) 59- Sant Andreu 60- Sagrera 61- Congrés 62- Navas 63- Camp de lʼArpa 64- El Clot 65- Poblenou (zona 22@ ponent) 66- Vila Olímpica 67- Poblenou 68- Diagonal Mar 69- Besòs-Maresme 70- Poblenou (22@-llevant) 71- Sant Martí 72- La Verneda- La Pau

10

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2005

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

11

I els barris, què en pensen?

Fa tres mesos la premsa va informar sobre una proposta municipal titulada La Barcelona dels Barris, una nova divisió que concretava 72 barris convenientment batejats, segons el material que lʼAjuntament ens va enviar quan li ho vam demanar. Fins i tot dibuixava en un mapa de Barcelona els límits dels barris. Un treball de la regidoria dʼAssumpta Escarp fet pel geògraf Pitu Serra.

ANDRÉS NAYA

Hem parlat amb 23 dirigents veïnals dels barris afectats. Tots coincideixen en el fet que conèixer aquest pla per la premsa implica ja un no reconeixement de les associacions de veïns, i el fet de presentar una proposta tan acabada, amb plànol inclòs, no és pas la millor manera dʼestimular la participació. També coincideixen a lʼhora de manifestar-hi una oposició molt àmplia a més de la seva indignació i confusió quan van llegir la premsa. Només dos dels dirigents veuen raonable la proposta sobre el seu barri: Torrellobeta-Vilapicina i Sant Martí de Provençals.

Es plantegen molts interrogants. ¿Els barris sʼaproven o es reconeixen? ¿Es pot crear un barri només per raons administratives? ¿Cal una nova divisió? ¿Es tornarà a endarrerir lʼelecció directa de consellers de districte? ¿Es pretén endarrerir el pla dʼequipaments que figura en el PAM? Vegem-ne els comentaris.

Districte 1: Ciutat Vella La proposta municipal no planteja cap canvi. Manté els quatre barris amb una població total de 106.800 habitants.

Districte 2: lʼEixample Té 5 barris i una població de 262.000 habitants. La proposta planteja un total de 7 barris amb la divisió en dos de lʼEsquerra de lʼEixample i un barri nou a la zona central. Trini Capdevila, presidenta de lʼAV de lʼEsquerra de lʼEixample manifesta que no ho veuen clar i que han demanat una entrevista a la regidora “ja que és trist assabentar-te de les coses per la premsa”. Es reuniran el 29 de març.

Sigfrid Martínez, ex-president de la Dreta de lʼEixample i membre de la junta, diu rotundament que “no cal” i sospita que “no hi ha una societat civil tan forta”. Pensa que al darrera de tot hi ha la intenció de dividir els veïns.

administratives, per gestionar millor els serveis i els equipaments.

“Som un sol barri així com som un sol poble. Les associacions de veïns ja ens coordinem”. Lluís González, de lʼAV Sant Andreu del Palomar, coincideix amb el seu veí i afegeix que “abans de crear un barri nou cal definir-lo i per fer això és fonamental saber si accepten o no la nostra proposta dʼhabitatges públics i protegits.

Si continuen entossudits a construir habitatges privats, aquest barri nou estarà vetat per al nivell econòmic dels veïns actuals. Una solució seria que la meitat dels habitatges fossin per als veïns, com han aconseguit al Poblenou”.

Pel que fa a la unió de Bon Pastor i Baró de Viver, José Oliver, president de Baró de Viver, assenyala que les arrels i els punts dʼidentitat són molt diferents. Ho considera il·lògic. I afegeix: “Les coses no es fan així”.

la divisió al pla dʼequipaments.

A la Zona Franca es crea un barri nou, que se situarà a la vora de lʼantic barri dʼEduard Aunós i el mar: uns 11.000 habitatges amb uns 30.000 nous veïns i veïnes.

Fernando Abad, portaveu de la Coordinadora dʼEntitats, diu que “més important que conèixer la ubicació del barri, serà conèixer els plans de mobilitat, de serveis i equipaments, que són prioritaris”.

Quan Clos va presentar al districte el nou pla, i va conèixer les peticions dels barris, es va comprometre a no aprovar res sense consens.

Districte 10: Sant Martí

Districte 4: les Corts Els seus 83.600 habitants estan repartits en 10 barris, que el nou mapa redueix a 4: Pedralbes i 3 a les Corts. Lleonard Ramírez diu que ho va saber per la premsa i que el va sorprendre veure una proposta ja dibuixada. Al darrer ple del districte va fer una pregunta sobre el tema i ningú no en sabia res. Diu algunes coses més: “És surealista que una zona nova sigui “lʼentorn del Camp Nou” i afegeix: “crec que ens divideixen per afeblir-nos. Som un sol barri i les associacions de veïns ja ens coordinem”. Diu que tot i que no li han donat cap document, pel que ha pogut llegir es diu que cada barri tindrà un conseller de districte.

“Penso que ha de ser al revés, ja que els consellers han de ser escollits pels barris del districte”.

Barcelona a vol dʼartista (CCCB-Electa).

Districte 5: Sarrià-Sant Gervasi

Districte 8: Nou Barris

En els seus 3 barris actuals (Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera) hi viuen 139.700 veïns i veïnes. Augmenta el nombre de barris a un total de 7 a costa de dividir Sant Gervasi en cinc. Albert Paluzzi, president de lʼAV Sant Gervasi, és molt crític: “No ens han consultat res i hem conegut per la premsa una proposta que es concreta en un mapa.

Diverses associacions tenim molts dubtes” manifesta Paluzzi. “Sense consens, no hi haurà divisió”.

El districte actualment reconeix 14 barris per a una població de 166.700 veïns. Seʼn mantenen 7 dels actuals i la reducció dels altres es fa a base de proposar diverses unions. Primera: Torre Baró amb Vallbona i Ciutat Meridiana. Les tres associacions consideren que la proposta no és gens positiva. Creuen que els barris no sʼaproven, sinó que es reconeixen o no, i ells són tres barris. Zaida Palet, presidenta de Vallbona, diu: “No em sorprèn gens. El Districte sempre ens considera un sol barri: la Zona Nord”. Fa anys que pateixen ser considerats com un sol barri. Vallbona en queda marginat, si es pensa en el transport públic i en els equipaments com lʼambulatori, el centre cívic. José Coego, de Ciutat Meridiana, explica: “Som tres barris i a lʼestació de ferrocarril li vam exigir que posessin el nom dels tres”.

Una altra proposta conflictiva és la unió de Turó de la Peira i Can Peguera. “No ve al cas”, diuen alhora Pep Ortiz i Antonio Silva, presidents de les dues associaci-

Districte 3: Sants-Montjuïc

Districte 6: Gràcia

Aquest districte té una població de 176.000 persones i dues zones molt diferenciades, Sants i Zona Franca o la Marina. Són 6 barris que sʼampliaran a 8 perquè se nʼhi afegirà un a cada una de les zones citades. Sants es divideix i es crea el barri de Badal. “El tema és delicat”, diu Pepo Mediavilla, secretari de lʼAV de Badal, “perquè caldrà veure què en pensa el veïnat dʼarrencar un tros del territori de Sants i anomenar-lo Badal”. A més té dubtes sobre com afectarà

Un districte de 119.200 habitants on la proposta redueix els 6 barris existents a 5, unint Penitents amb Vallcarca. Patro Alonso, vice-presidenta de lʼAV PenitentsTaxonera considera que els dos barris tenen personalitat propia.

Territorialment, la Ronda és una barrera infranquejable.

Districte 7: Horta-Guinardó Té 172.000 habitants. Compta amb una dotzena de barris i els re-

dueixen a 10 amb la unificació de Taxonera i la Clota, i Montbau amb la Font del Gos. Jaume González, vocal dʼurbanisme, i Roser Puig, presidenta de la Clota, coincideixen a assenyalar que la notícia els va sorprendre, i que són molt lluny de la Vall dʼHebron. No ho veuen gens positiu. Patro Alonso, presidenta de la Taxonera, diu només: “res de res”. A lʼAV Montbau vam poder localitzar Esther Argelich, que va opinar: “Només coneixem el que ha dit la premsa i no ho entenem perquè som barris molt diferents. El president de lʼAV de la Font del Gos, Enric Valdivia, indignat, considera “absurda” la proposta.

JOAN FONTCUBERTA

ons. “Són realitats molt diferents.

A cada zona hi ha consciència de barri”. Pel contrari, la proposta de fusionar Vilapicina i Torrellobeta no li sembla malament a Mariano Martín, president de lʼAV Torrellobeta. Diu que “Torrellobeta no està reconeguda com a barri: som part de Vilapicina”.

Districte 9: Sant Andreu Són 7 barris i continuaran sent 7, però no els mateixos. La proposta contempla unir Bon Pastor i Baró de Viver, a més de crear un barri nou. Actualment la població arriba als 140.900 habitants i amb el barri nou rondaria els 200.000. Pel que fa al barri nou, que anomena de forma confusa “estació AVE”, correspondria als habitatges de nova construcció al costat de la via des de Sant Andreu Comtal fins a la Maquinista i als solars de les antigues casernes. Uns 23.000 pisos nous i una població de 55.000 habitants.

Juan Carlos Blanch, president de lʼAV Sant Andreu Nord, manifesta de forma clara que li sembla molt malament. Que no és de rebut que es creï un barri nou per raons

Igual que lʼEixample, aquest districte supera els 200.000 habitants.

Les seves 4 barriades augmenten a 10. La Verneda es divideix en 2 igual que el Clot-Camp de lʼArpa, i la mesura més polèmica és dividir el Poblenou en 5 barris nous.

Manel Andreu, acabat dʼescollir president de lʼAV del Poblenou, afirma rotundament: “No sʼha de canviar. Som un barri amb les seves particularitats, les associacions de veïns ja ens reunim i plantegem legalitzar una coordinadora. Trossejar el Poblenou serà conflictiu. Hem fet un manifest per recollir les signatures del teixit associatiu en contra de la divisió”.

Manuel Martínez, president de lʼAV de Sant Martí de Provençals, lamenta haver-se assabentat de la notícia per la premsa. Està dʼacord amb que una part de la Verneda passi a denominar-se Sant Martí, però indica que el límit ha dʼestar al carrer Prim o Cantabria.

Miquel Catasús, president de lʼAV del Clot, diu: “Hem demanat més informació al districte però no ens diuen res”, i afegeix: “Sospito que volen marejar la perdiu per donar llargues al Pla dʼEquipaments”. I acaba dient: “Acostarnos els serveis i els equipaments no té perquè suposar cap nova divisió”.

Comissió de savis

En el moment de tancar aquest reportatge sʼha reunit per primera vegada “la comissió de savis” nomenada per lʼAjuntament per estudiar la divisió de barris. Van distribuir una proposta en la qual ja havien desaparegut els noms dels barris nous, que va ser qüestionada i criticada àmpliament: no se li veia cap sentit, ni per què serviria una divisió nova, ni per què el plantejament era tan limitat des del punt de vista participatiu. També hi va haver algunes felicitacions. Es van plantejar de continuar la feina creant dues comissions, una per debatre el tema territorial i una altra, els serveis i equipaments. Es va aixecar la sessió sense concretar les dates de la pròxima reunió. Ja en continuarem informant.

12

ENTREVISTA

La Veu del

CARRER

març-abril de 2005

Jordi Borja Geògraf i urbanista

“Cal adaptar l’administració als barris, no a l’inrevés”

E

n plena crisi del Carmel, un Jordi Borja que entre 1983 i 1987 va ser tinent dʼalcalde de Pasqual Maragall -de qui, per cert, no creu que la famosa al·lusió al 3% fos una simple maragallada-, fa un esforç -que, com a geògraf i urbanista, li surt de natural- per reflexionar sobre la proposta municipal que pretén dividir administrativament Barcelona en 72 barris homogenis dʼentre 20.000 i 25.000 habitants.

Ell va ser el pare de la divisió de la ciutat en 10 districtes, el 1984, i ara lʼalcalde Joan Clos i el geògraf Pitu Serra lʼhan convocat a la comissió dʼexperts que ha dʼavaluar una proposta batejada com La Barcelona dels barris. És significativa lʼopinió de qui no és “gaire partidari de delimitar els barris” i que, “malgrat les bones intencions” de tècnics i polítics, diu que aquest pla “enlloc dʼobrir una via de solucions a la participació i diàleg Ajuntament-ciutadans nʼobre una de problemes i discussions interminables i poc interessants”.

Com es va fer la divisió de Barcelona en 10 districtes?

A l’estiu de 1983 em van donar quatre anys per fer la divisió territorial de la ciutat. La vaig pensar aprofitant les vacances -tenia clar que ens havíem de moure entre 8 i 12 districtes- i entre agost i setembre, amb un grup de treball integrat per l’Ernest Maragall, la sociòloga Anna Alabart, l’estadístic Josep M. Canals i el cartògraf Lluís Casasses, vam fer la primera proposta que, a l’octubre i novembre, vam discutir amb una comissió ciutadana a la qual hi havia la Favb. La proposta resultant de 10 districtes es va aprovar inicialment al desembre i, definitivament, el gener de 1984. I des d’aleshores no s’ha tocat.

Què va fer possible lʼacord?

Si els districtes són avui gairebé indiscutibles és perquè tots corresponen a realitats amb història i, mirant el plànol, els endevines: Eixample, Ciutat Vella, els antics municipis agregats… Només Nou Barris, antigament Sant Andreu Nord, va ser diferent de definir.

Però vam descobrir que és molt important el consens i el sentit comú, i que és bàsic el coneixement de la història i la morfologia dels barris. Allò més difícil el 1983 no va ser definir els districtes sinó que els seus límits no

Una entrevista de Marc Andreu

Retrat

Bandera roja a la ciutat

Jordi Borja. trenquessin barris i una realitat social complexa. Ara que es parla de fer barris administrativament, cal tenir present aquella experiència. Perquè fer que aquesta divisió sigui consensuada i ben acceptada per la població no serà fàcil. Una cosa és dir que existeix Poblenou i Sants o Hostafrancs i una altra posar-hi límits. Els documents que he llegit de la proposta inicial de l’Ajuntament no m’han tranquilitzat.

Potser perquè des dʼun despatx sʼhan traçat límits i noms de 72 barris homogenis en un mapa ja predeterminat?

Efectivament, que hi hagi un mapa previ pot condicionar la discussió. I veient la proposta, sembla encara més discutible la seva oportunitat, perquè barreja elements certs amb d’altres que no tenen pes. És veritat, per exemple, que l’actuació municipal s’ha d’adaptar a territoris més petits perquè els districtes són molt heterogenis. I també és veritat que les demandes i serveis augmenten i l’atenció de proximitat és cada cop més necessària.

Ara bé, quan aquests territoris d’actuació municipal els hem de delimitar i formalitzar amb noms de barris, la cosa ja no funciona.

Perquè fer barris segons neces-

Una enquesta recent prova que gairebé ningú coneix el regidor del seu districte, i lʼelecció directa dels consellers segueix pendent. Si els districtes no acaben de funcionar, convé apostar per una nova divisió administrativa en barris?

Els districtes no han esgotat les seves possibilitats; el seu desplegament és un procés a mig fer. El reglament de 1986 va acordar que els consellers de districte serien escollits de forma directa. Que això no s’hagi dut a la pràctica per una raó legal (la falta d’una Carta Municipal pendent d’aprovació pel Govern central) és cert només en part. Sense la Carta no es poden fer eleccions als districtes sota tutela de la Junta Electoral, però l’alcalde sí que té competències per

Als districtes, per tant, sʼha de fer política? És molt important que els districtes no només gestionin serveis i microurbanisme, sinó que tinguin un pes en la definició de les polítiques de la ciutat, i això està fallant. Políticament els districtes tenen poc pes, i la proposta de nova divisió de barris aprofundeix en aquesta direcció.

Segmentar en barris més petits i artificials significa dividir la ciutadania i aillar el teixit social a lʼhora de la participació?

Impulsar els nous barris com a unitat de mesura bàsica de participació és focalitzar la ciutadania en els interesssos de més petita escala, tot afavorint el particularisme social. I això és molt perillós perquè treu sang a la democràcia ciutadana i afavoreix les demandes més egoistes. Em sap greu, però a l’Ajuntament aquesta proposta li pot sortir malament, perquè afavoreix els moviments del tipus no en mi patio trasero.

DANI CODINA

sitats temàtiques o de serveis és d’una geometria molt variable: no és el mateix una actuació a Can Tunis que l’operació del TGV a la Sagrera. I, a més, tots els barris tenen l’element subjectiu de les persones, que fan molt difícil la seva delimitació. Per exemple, els límits d’actuació de cada associació de veïns, com a organització territorial, són de facto, i no condicionen l’actuació d’altres associacions. Serà molt delicat establir dotacions de serveis per barris.

fer consultes als ciutadans. El que no hi ha hagut fins ara és interès polític. I és que ja el 1986 algú em va dir: “I si convoquem eleccions als districtes i no les guanyem?”.

L’activitat dels districtes ha fet un pas enrera des que hi ha la dualitat entre regidor executiu i regidor-president del Consell de Districte. També aquí caldria plantejar-se l’elecció directa del regidor de districte. Un tercer element que distorsiona el funcionament de la descentralització municipal és que la força dels responsables de districte per fer política no depèn tant del seu marc competencial com de la personalitat del regidor de torn.

El cas de Santiburcio i Nou Barris és exemplar: si, a la seva manera, Santiburcio va fer un treball important, encara que discutible, és perquè com a polític, no com a president de districte, manava molt.

La històrica del PSUC recentment desapareguda Teresa Aubets recordava com en Jordi Borja (Barcelona, 1941) anava puntualment al local del partit a deixar l’assignació acordada del seu sou de regidor fins i tot després de deixar el grup municipal comunista a mitjan anys 80 i entrar en l’òrbita maragalliana. Avui, aquest geògraf i urbanista forjat a la Bandera Roja que va impulsar les Comissions de Barri i molts projectes de desenvolupament de ciutats europees i llatinoamericanes segueix en l’òrbita de l’esquerra i, especialment, de l’antropòloga i diputada d’ICV Dolors Comas, amb qui conviu a la Vila Olímpica amb un animal de nom Trotski. Com diu un antic company del PSUC, els que s’han mogut a la dreta són d’altres; ell segueix políticament on estava. I socialment també: al costat dels moviments socials i de l’administració pública ben entesa, prestant la reflexió crítica a qui l’escolti o el llegeixi en llibres com La ciudad conquistada.

Com ha de ser, doncs, el procés de discussió dʼaquesta proposta municipal?

No em sembla malament que es discuteixi a partir d’una proposta perfilada. Però a l’hora de plantejar-la has de tenir en compte qui se’t posarà en contra més que qui hi estarà a favor.

Els barris són realitats variables que depenen de la vida social. I el procés de discussió sobre la seva reforma hauria de permetre no pas legitimar o maquillar la proposta municipal, sinó definir criteris i indicadors de serveis i repotenciar els districtes. És lògic que aquests tinguin antenes als barris, però per què han de ser homogènies? Què més dóna que un districte tingui deu barris amb molta gent i un altre només en tingui cinc amb la mateixa població? Cal adaptar l’administració als barris, no a l’inrevés.

Quin futur vaticina a aquesta nova Barcelona dels 72 barris? És una proposta amb dos problemes: l’oportunitat mateixa de la reforma i el fet que, si tira endavant i la divisió surt bé, es pot tornar en contra del debat ciutadà perquè fomentarà el particularisme i anirà en detriment del moviment associatiu clàssic, tot deixant l’Ajuntament sense interlocutors vàlids.

La Veu del

marรง-abril de 2005

CARRER

PUBLICITAT

13

14 Una ciutat insostenible La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

Des dels mitjans oficials es vol imposar la idea que la Barcelona terciària o de serveis, que fomenta el turisme i les inversions, és més sostenible que el seu precedent industrial. Però el que persegueix aquest discurs és amagar el fet que el model productiu actual (caracteritzat per lʼexpulsió dʼactivitats industrials a la perifèria metropolitana, lʼaugment del tràfic de mercaderies, la hipermobilitat, les deslocalitzacions...) exigeix polítiques de gran impacte que comporten un consum desmesurat tant de territori com dels ja prou escassos recursos naturals.

GRUP DE BARCELONA DʼECOLOGISTES EN ACCIÓ DE CATALUNYA

Ecologistes en Acció ha editat la Guia de la Barcelona insostenible.

En aquest document crític, a part dels efectes pel que fa a lʼús de la ciutat i el territori que tenen les grans línies dʼactuació del poder, hi queden recollits i posats en qüestió temes ambientals concrets com: residus, subministrament i consum dʼaigua i energia, contaminació, mobilitat, gestió del verd urbà o motorització de lʼespai públic.

Sʼhi denuncien les polítiques energètiques triomfalistes i poc sensibles a amenaces reals com el canvi climàtic o lʼescalfament global. Manca interès per les energies renovables, mentre es construeixen noves centrals tèrmiques (de cicle combinat, això sí!); augmenta constantment lʼoferta per part de les grans empreses que controlen el mercat de lʼenergia, en lloc de fomentar lʼestalvi, lʼeficiència i lʼausteritat.

Aquesta situació, que contrasta amb gestos simbòlics com la construcció de la gran pèrgola solar del Fòrum, consolida la dependència actual de les centrals nuclears, així com lʼamenaça de les noves línies i autopistes elèctriques.

Residus, aigua i contaminació La situació dels residus és igualment crítica, amb un preocupant creixement provocat pel desmesurat consumisme, i la tirania dels envasos i embalatges dʼun sol ús.

També de les deixalles dʼorigen industrial. Davant dʼaquesta tendència a la producció creixent de residus, els sistemes de recollida són poc efectius i fan inviable un bon reciclatge. Pel que fa al tractament final, es constaten les dificultats de recuperació i una utilització encara massa gran de la incineració. Per damunt de tot sobresurt la gestió dels residus per empreses especialitzades, representants dʼinteressos particulars.

El mateix succeeix amb el que està esdevenint el gran mercat de lʼaigua, amb lʼamenaça fins fa poc del Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de lʼEbre.

Lʼaigua potable, un recurs natural escàs, està progressivament en mans de grans empreses transnacionals, que controlen també el comerç dʼaigua embotellada.

Al malbaratament dʼaigua a causa de la urbanització dispersa i les segones residències, piscines i

clubs de golf, sʼhi suma la situació amenaçada de rius i aqüífers per la contaminació. Sobretot destaca la pèrdua de la qualitat dels rius de lʼàrea com a sistemes naturals: el Besòs, una claveguera durant anys, es regenera parcialment, només en el seu darrer tram, i es converteix definitivament en un riu molt artificialitzat, i el Llobregat, successivament escanyat per les infraestructures, pateix una brutal concentració de formigó a la seva desembocadura. La situació és similar en afluents i rieres.

Es denuncia la contaminació atmosfèrica produïda pel trànsit motoritzat -la causa principal-, el consum dels edificis i instal-

Davant la tendència a la producció creixent de residus, els sistemes de recollida són poc efectius i fan inviable un bon reciclatge lacions com la incineradora i la tèrmica de Sant Adrià, la qual comporta lʼemissió de gasos com ara els òxids de nitrogen i sofre -perjudicials per a la salut humana- i el CO2, responsable del

La lluita contra la construcció del túnel dʼHorta ocupa un dels capítols de la guia. canvi climàtic.

El trànsit, principal causant també de la contaminació acústica, és -des del punt de vista dels ecologistes- la bèstia negra de la ciutat de Barcelona i lʼàrea metropolitana, amb una concentració de vehicles totalment insostenible. Més dʼun milió de cotxes entren cada dia feiner a Barcelona i provoquen, a part de sorolls i fums, un consum enorme de combustibles fòssils i una ocupació agressiva de lʼespai urbà que margina ciclistes i vianants. Barcelona, “capital del motor” segons les seves autoritats, destaca pel que fa al nombre dʼautopistes i de desplaçaments en transport privat, amb els embussos de lʼàrea metropolitana, la marea de cotxes dels caps de setmana i la caravana inacabable de camions des de les zones logístiques i els nusos de comunicacions.

A la situació de lʼespai públic

colonitzat pel trànsit i el transport privat (espai transformat en un gran aparcament i envaït també cada cop més per la publicitat), sʼafegeix el dèficit dʼespais verds. Lʼartificialització total del centre urbà no es veu compensada per la presència dʼelements vegetals i àrees verdes suficients.

Lʼús social de la ciutat Entre els objectius de la Guia hi ha també lʼafany dʼinventariar i recollir críticament la majoria de qüestions relacionades amb lʼús social de la ciutat, inseparables de la temàtica ambiental.

En aquest sentit, es presta una especial atenció als problemes derivats de lʼaugment del preu dels habitatges i les conseqüències que lʼespeculació i la lògica del mercat estan tenint sobre la població amb menys recursos.

Fet que se suma a la precarietat

laboral, lʼaugment de lʼatur i les desigualtats o la situació específica de la immigració...

En el llibre se senyala constantment la responsabilitat dʼempresaris i polítics, dels grans grups econòmics, i de les insti-

Amb més dʼun milió de cotxes entrant cada dia a Barcelona, el trànsit és la bèstia negra de la ciutat quant a sostenibilitat tucions públiques, que actuen al seu servei. També sʼincideix en la part que correspon als particulars, majoritàriament integrats en el mode de vida i consum actual, que adopten formes de mobilitat agressives i insostenibles, i que sobretot eludeixen el compromís envers la preservació del medi ambient i el territori (sobre els quals actuen negativament amb lʼús exagerat del vehicle privat, per exemple, o el sobreconsum, el malbaratament dʼenergia, la generació excessiva de residus...).

Un model depredador Finalment, cal recordar que la lluita a favor de la sostenibilitat passa especialment per contrarestar lʼús cada cop més freqüent dʼaquest concepte en el discurs dels sectors dominants.

De sobte, tot resultaria sospitosament sostenible dʼacord amb la propaganda i publicitat de les grans empreses i les administracions. Es tracta dʼuna tergiversació perversa de lʼobjectiu de sostenibilitat real, amb la qual sʼintenta disfressar un model econòmic –productiu i territorial– clarament depredador i moltes de les polítiques antiecològiques que sʼestan implantant.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2005

La paradoxa del nou zoològic de Barcelona

Mapa de la zona on se situarà el nou zoològic marí de Barcelona.

Després dʼun llarg estira i arronsa dʼun parell dʼanys entre lʼAjuntament de Barcelona i el Ministeri de Medi Ambient, al gener es va aprovar la construcció de la plataforma marina que ha dʼacollir el nou parc zoològic de Barcelona.

ALFONS LÓPEZ CARRETE Vicepresident de Depana

Des de Madrid es resistien a aprovar el projecte faraònic que pretenia guanyar 13 hectàrees al mar per ubicar el futur parc zoològic, però més per rivalitat política que per criteris ambientals. Així, es van portar fins a la zona els milers de metres cúbics de terra que sʼhavien dʼabocar al mar per poder construir la plataforma, però en vistes que lʼautorització del Ministeri no arribava i davant la imminent inauguració del Fòrum es va decidir retirar-los en una operació que va costar més dʼun milió dʼeuros. Operació totalment absurda, ja que ara sʼhi han de traslladar de nou.

Anècdotes a part, els motius dʼenfrontament polític han acabat esvaint-se amb el canvi de govern a Madrid i la concordança de color polític amb lʼAjuntament. Així que, finalment, la Direcció General de Costes ha acceptat el projecte presentat pel consistori però a condició de reduir-ne la superfície (de les 13 hectàrees inicials a 6) i lʼalçada de diversos dels edificis, pel fet de construir-se a primera línia de mar.

Però els motius ambientals per oposar-se a aquesta obra són evidents i continuen sent vigents: guanyar terrenys al mar per a aquesta finalitat vulnera la Llei de Costes i és la millor manera de desestabilitzar els corrents marins que mantenen i aporten la sorra de les platges del litoral. Tinguem en compte que Catalunya ostenta el rècord estatal dʼurbanitzacions agressives amb el litoral i que el

litoral barceloní ja compta amb una “perla” com la plataforma de formigó que va acollir el Fòrum de les Cultures. Sembla que no és aconsellable seguir agredint el ja malmès litoral barceloní.

Més enllà, però, dʼaquestes circumstàncies potser estaria bé desenvolupar un debat més profund sobre les funcions que ha de complir un zoològic al segle XXI. Des de Depana hem estat debatent i fent propostes per al nou zoològic des dʼun punt de vista prou important i sovint poc considerat: el benestar dels mateixos animals. Els zoològics han de perdre definitivament la funció decimonònica de mera exhibició dʼanimals exòtics que en ocasions ha arribat a extrems ofensius, com ara els espectacles que sotmeten animals especialment sensibles i intel·ligents (com els simis o els dofins) a activitats humiliants o folklòriques. Afortunadament ja sʼha fet un esforç important per eliminar aquestes activitats que eren habituals als zoològics anys enrere.

La funció principal que hauria de tenir una instal·lació dʼaquest tipus és la de conservació de biodiversitat: centrar-se en la fauna local (que també es troba molt amenaçada) i funcionar com a centre de recuperació dʼexemplars ferits o malalts. Una altra orientació possi-

ble seria acollir els animals exòtics abandonats pels circs, procedents del mercat de mascotes exòtiques o decomissats a les fronteres. Sovint aquests animals són de difícil reintroducció al seu medi natural dʼorigen ja que estan massa humanitzats però no per això deixen de merèixer viure en condicions els darrers anys de la seva vida.

Tot i això, cal remarcar que per fer

Guanyar aquests terrenys al mar vulnera la Llei de Costes i afecta els corrents que aporten sorra a les platges aquesta tasca els centres haurien de comptar amb unes condicions tècniques molt específiques ja que aquests animals presenten condicions sanitàries i pautes de comportament no compatibles amb un zoològic ordinari. Aquestes dues funcions aportarien elements educatius més interessants que la mera exhibició dʼanimals.

El zoo de Barcelona té un important factor limitant: la seva superfície. Deu comptar amb 10 hectàrees

en total, menys de la meitat que molts altres zoològics dʼEuropa que superen les 20 hectàrees. Això vol dir necessàriament limitar el nombre dʼanimals per garantir el seu benestar. Així la nova plataforma acollirà només les espècies marines i deltaiques mentre que lʼAjuntament és partidari de mantenir les espècies terrestres a la Ciutadella abandonant de moment el projecte de desplaçar-les a alguna reserva del Vallès. El nou parc del litoral acollirà entre altres, dofins, lleons marins, pingüins i aus marines i per això es recrearan artificialment els ambients naturals dels deltes mediterrani, americà i africà, així com una zona oceànica.

Les administracions han relegat els autèntics deltes mediterranis a usos marginals, trossejant els espais naturals que sʼhi troben i consentint que es destruïssin ”a toda costa” (parafrasejant la campanya de Greenpeace). Un bon exemple són les reserves del delta del Llobregat, zona dʼespecial protecció de les aus arraconada per lʼampliació de lʼaeroport, o la llera del mateix riu que actualment trontolla entre la possibilitat de recuperar-se com a espai natural o ser canalitzat totalment des de Mercabarna fins al mar. I mentre, es gasten diners públics recreant deltes artificials. Tot plegat no deixa de ser una curiosa paradoxa.

Zoo o parc temàtic?

El projecte de nou zoo sʼassembla més a un parc temàtic de caràcter lúdic que al que hauria de ser un parc zoològic. Hi hauran importants àrees destinades a restauració i botigues i es potenciarà el dofinari i lʼespectacle amb mamífers marins. En el projecte inicial (2002), fins i tot es parlava dʼincloure orques, óssos polars i manatís, espècies que res tenen de “potenciació de la fauna local”. Els recursos destinats a aquestes ampliacions bé es podrien destinar a millorar les condicions de bona part dels exemplars de lʼactual zoo terrestre de la Ciutadella: instal·lacions, recursos humans i edu-

cació ambiental per als visitants.

Lʼobjectiu dʼun zoo ha de ser assolir allò que exigeix la Llei 31/2003 de conservació de fauna silvestre als Parcs Zoològics. Segons aquesta llei, la seva funció ha de ser contribuir a la conservació de la biodiversitat mitjançant lʼeducació ambiental, programes de conservació ex-situ i lʼaplicació de tècniques dʼenriquiment ambiental. El zoo de Barcelona presenta mancances en aquests tres aspectes: lʼeducació ambiental en la visita no guiada destaca per la seva absència i els programes de conservació i enriquiment ambiental són escassos.

15

5 paraules

En

Can Mas Déu L’emblemàtica masia de Collserola torna a estar en perill com a projecte de desenvolupament comunitari obert a tot tipus d’entitats i veïns dels barris de l’entorn.

L’antiga leproseria estava abandonada des de l’any 1995. L’administració de l’Hospital de Sant Pau va haver de suspendre l’operació especulativa que tenia programada amb l’ocupació de la masia l’any 2001. La sentència del judici, recentment celebrat, dóna la raó jurídica a L’Hospital (propietat de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Arquebisbat).

No obstant això, la “raó social” està de part del projecte comunitari. Les entitats de l’entorn i els ocupants estan disposats a continuar resistint.

Ruta “turística” El col·lectiu que va posar en marxa l’any passat el projecte Barcelona Anarquista ha plantejat obrir un nou itinerari “turístic” per “la Barcelona dels indesitjables”.

Personatges que donen nom a un carrer o tenen un reconeixement públic. En una primera llista inclouen, entre d’altres, el monument a Joan de Coloma, partidari de l’expulsió dels jueus; Espartero, per bombardejar Barcelona. O el monument al marqués de Comillas, fervent catòlic, i traficant d’esclaus. El projecte és obert i es poden aportar noms mitjançant la pàgina web www.turismetactic.org

Metro igualitari De les 121 estacions existents estan adaptades una tercera part, concretament 41.

Quant a les estacions en obres, hi ha 44 en execució i 15 adjudicades a punt de començar. S’està elaborant el projecte de les 21 restants.

Les obres haurien d’estar finalitzades abans de dos anys. Una bona notícia per a les persones discapacitades, que veien com el metro no era un exemple d’igualtat.

900 22 62 26 Finalment, ser cívic no costarà res. Fins ara s’havia de trucar al 010 (pagant) per avisar que al carrer hi havia el cadàver d’un animal, o que una peça de mobiliari urbà s’havia trencat. El nou servei està a disposició dels ciutadans els set dies de la setmana. Una vella reclamació que havíem realitzat des de les pàgines de Carrer. El 010 costava al ciutadà ha de 55 cèntims d’euro els primers minuts.

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2005

La Veu del

EL CUARTO FOSC

CARRER

març-abril de 2005

17

EL CUARTO FOSC

Biblioteca municipal Brindis

Esteu veient allò que veieu. Brinden a primers de març a lʼentrada del túnel... no és el del Carmel, ni el de la futura línia 9; és el de Viella. Després del cava vindrien les suspensions en nou punts de les obres del túnel de la línia 9 del metro. Un brindis innecessari.

Pujol i lʼecologia

Lʼex-president va ser clar en una conferència que va donar a Esade. Va denunciar la doble moral existent quant al medi ambient posant com a exemple un important polític que, en privat, li deia: “Si no frenem el moviment ecologista, el país encallarà”, quan, aquest mateix polític, havia recolzat tot tipus de propostes i plataformes mediambientals.

Pujol va prodigar les seves crítiques al moviment ecologista, “dʼuna ideologia extremadament

radical que ha arribat a plantejaments que ni són racionals ni són coherents i que sʼhan convertit moltes vegades en negatius”.

Pujol va silenciar que no acomplim els compromisos de Kioto i que Catalunya ha augmentat des del 1990 un 49% el nivell dʼemissions dels gasos que provoquen lʼefecte hivernacle.

Mentre el seu dofí Artur Mas es dedica a propagar la imprescindible necessitat de construir infraestructures malgrat el seu impacte ambiental, el moviment ecologista exigeix que es respecti Kioto i els seus compromisos.

Per Pujol, lʼecologisme és el pitjor perill per al desenvolupament de la humanitat en general i de Catalunya en particular.

Ni més ni menys.

Porta un endarreriment de gairebé un quart de segle.

Com ja informàvem al número anterior de Carrer, lʼAjuntament va oferir un solar al costat de lʼEstació de França i ara el Ministeri de Madrid dóna llargues i no contesta. I a lʼAjuntament ja li va bé. A la Generalitat lʼendarreriment encara li va millor, perquè com més sʼallarguin els terminis més tard haurà de pagar la part que li correspon, la gestió i el funcionament de lʼequipament.

Al darrer ple municipal es va donar una nova data com a possible inauguració: lʼany 2010.

Una notícia excel·lent per lʼany del llibre i la lectura.

Carles Martí

Joan Sabaté, el “Maradona de les Rambles” va ser detingut per una parella de guàrdies urbans que sembla que no tenien res més important a fer. Va ser aplaudit pels vianants que van presenciar aquesta escena tan trista. Un cop a la comissaria li van requisar “la Maria”, és a dir la pilota amb la qual havia batut el rècord mundial de tocs assegut a terra: 16.000 en total.

El regidor Carles Martí, incapaç de treure dels carrers i les places del seu districte els trileros, ha estat implacable amb un bon home que ja formava part del paisatge de les Rambles.

Li van requisar les botes i la pilota i no els hi tornaran fins que no pagui 300 euros (50.000 pessetes) de multa.

POSTAL DE LA BARCELONA DʼAPARADOR

Savis dependents

Tot i que els fets han superat lʼanècdota que expliquem, creiem que és molt expressiva de la manera de fer del conseller Nadal.

Els primers dies de lʼesfondrament del Carmel es va crear una Comissió Tècnica dʼinvestigació. Estava formada per tècnics de les administracions i “un trio de savis independents”, davant la poca credibilitat que ofereixen els tècnics oficials. Un era Eduardo Alonso, catedràtic dʼEnginyeria del Sòl de la Universitat Politècnica. Res a dir.

Però els dos altres, dʼindependents no en tenien res. José Manuel Serrano era el Director Tècnic de Tabasa quan es va construir el túnel de la Rovira, el 1974, moment en què cents de veïns van haver dʼabandonar les seves cases esquerdades. Potser un independent poc expert en esquerdes. El tercer en discòrdia era Xavier Borràs, que va ser Director General de GISA de 1991 a 2004, és a dir lʼempresa que no va controlar les obres i que es va limitar a pagar. És a dir, en lloc dʼindependent, en podríem dir dependent dʼuna de les empreses responsables de les obres del Carmel.

Zona verda?

Quina definició tan revolucionària. Han posat aquest nom a lʼespai dedicat a aparcar, en el qual els residents de la zona (els comerciants també?) per mitjà dʼuna targeta dʼidentificació pagaran només la quantitat dʼun euro. Es castigarà els no residents amb quantitats molt superiors, com a mètode dissuasori enfront de lʼús irracional del vehicle.

La mesura és positiva però

ha generat molta polèmica per la forma com es du a terme. Respecte al nom, ¿Quin cervellet ha triat aquesta denominació? En aquesta ciutat una zona verda és una zona verda, i una zona dʼaparcament és una zona dʼaparcament, en aquest cas amb peatge.

A qui volen confondre?

Comptabilitzaran els metres quadrats dʼaparcament com si fos gespa?

EN POSITIU Fer

Papers per a tothom

L’humorista Fer, amic i col·laborador de la revista Carrer, ha estat guardonat amb el premi que porta per nom el del dibuixant Jaume Perich, precisament l’any que coincideix amb el desè aniversari de la seva mort.

El felicitem. Creiem que n’és mereixedor per la qualitat dels seus treballs i perquè, com en Perich, sempre està disposat a col·laborar amb les causes més o menys perdudes o políticament incorrectes.

Enyorem l’humor d’en Jaume Perich i ens alegrem de poder gaudir, per molts anys, dels treballs d’en Fer.

Els immigrants protesten per com és de difícil aconseguir els papers amb l’actual procés de regularització. Protesten perquè han de treballar gratis uns mesos perquè l’empresari els faci un contracte; o pagar tres, mil o set mil euros per agrair “el favor”. S’ha deixat la regularització en mans dels empresaris i prestadors. Ampliar el termini, i permetre altres documents que puguin suplir el certificat d’empadronament, són algunes de les peticions.

Davant tanta dificultat, la consigna “papers per a tothom”, no és gens radical.

18

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

març-abril de 2005

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

FORN DE PA D'AVINYÓ

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

Comida para llevar Salón para grupos Actuaciones culturales

Casa fundada l'any 1912

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA

PASTISSERIA GRANJA

OBERT TOT L'ANY De martes a sábado de 11h a 13h.

Domingo de 11h a 17,30 y de 19,30 a 1 de la noche

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

RESTAURANTE PERU Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas

c/ de la Cera, 33 - 08001 Barcelona

93 442 00 97

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS, GELATS...

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO

Hnos. JURADO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

BARNA TAXI 93 357 77 55

XANCÓ

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC

10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA

Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Tel. 211 54 45 BARCELONA Ronda General Mitre, 181

Anunciaʼt a La Veu del Carrer!!

93 412 76 00 carrer@lafavb.com

La Veu del

març-abril de 2005

Xavier Pedrol

Membre del Centre de Treball i Documentació

A

l’Estat espanyol no s’havia convocat mai cap consulta popular pels temes europeus: ni per l’adhesió de l’any 1986 ni per les ratificacions dels tractats posteriors (Maastricht, Amsterdam o Niça). Un debat constitucional sobre el futur europeu podria haver estat una immillorable oportunitat per involucrar amplis sectors de la ciutadania en aquesta reflexió. Però el govern ha desaprofitat aquesta ocasió.

En primer lloc, tot i tenir dos anys per endavant, el govern va convocar el referèndum consultiu a corre-cuita quan encara la majoria de la ciutadania en desconeixia el text. Aquesta precipitació va forçar per la seva banda el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre les possibles incompatibilitats del Tractat Constitucional i la Constitució Espanyola. D’aquesta forma el compromís del senyor Zapatero amb la «democràcia deliberativa» i el «republicanisme cívic», de què feia gala al començament del seu mandat, quedava esvaït front a unes decisions que més aviat semblaven pròpies

Antoni Comín

Membre de Ciutadans pel Canvi

L

os países europeos felicitaron pronto al gobierno español por el resultado del referéndum. Todo se ha desarrollado según lo previsible: una mayoría clara a favor del sí, un grado de participación muy bajo (incluso inferior a las últimas elecciones europeas) que, no hace falta ni repetirlo, debe llevar a todos, políticos y ciudadanos, a reflexionar.

Europa queda lejos de los ciudadanos.

Por esto no votan. Además, en Europa el debate político no se desarrolla según el polemos habitual en cualquier democracia: no hay una clara confrontación entre candidatos comunes, ni entre izquierda y derecha, no se elige al líder del ejecutivo (directa o indirectamente) en las elecciones, etc. Aquellos que defendimos la oportunidad del referéndum, argumentamos que precisamente ésta era la mejor manera de acercar la UE a sus ciudadanos.

Si Europa, efectivamente, decide sobre nuestras vidas, que sean los ciudadanos los que, por un día, tengan la potestad de decidir claramente sobre la vida de Europa.

Sin embargo, es posible que este acercamiento haya sido, precisamente, demasiado repentino. Había que decidir en poco tiempo (al menos esta ha sido la sensación de los ciudadanos) sobre un tema demasiado importante y demasiado complejo. Un poco ha sucedido con aquellos pacientes que llevan demasiado tiempo en ayunas (nadie les ha preguntado nunca sobre Europa) y que un buen día se encuentran con un pollo al ast en el plato (un referéndum constitucional) y se les indigesta. En este sentido, no estará de más tomar nota de esta sensación ciudadana y, de cara al futuro, dar más tiempo y profundizar más el debate en los procesos de este calibre.

Hay otra reflexión relativa a la participación, que nos llega más desde el ámbito

CARRER

OPINIÓ

19

Alguna cosa s’ha mogut a Europa d’un règim plebiscitari. El necessari debat en minimitzar les veus crítiques amb el públic, plural, informat i de qualitat no Tractat, propiciant sobretot les consignes es va deixar veure per enlloc. Ans al con- abans que els arguments. Fins i tot, la trari. El president va sorprendre amb les Junta Electoral Central va haver d’amosegüents paraules: «No hi haurà debats. nestar el Govern per la seva prepotència Només una intensa campanya d’explica- propagandística. ció». I efectivament, l’aparell mediàtic i I, tanmateix, diguin el que diguin, no els recursos posats al servei de la defensa va ser suficient. El referèndum del 20 de del «sí» han estat impressionants. No s’ha febrer ha tingut un índex de participadubtat en utilitzar ció (42’3%) que ha algunes cares coneresultat ser el més El govern ha gudes del món de la baix des de la caigudesaprofitat cançó o de l’esport da del franquisme i per difondre els l’oportunitat d’implicar un dels més baixos millors preceptes de les consultes eula ciutadania en la del text, insultant ropees (només el rela intel·ligència ferèndum irlandès reflexió sobre el futur dels espectadors. sobre el Tractat de d’Europa No s’ha dubtat en Niça va tenir una utilitzar programes participació mecom «Gran Hermano» per fer publicitat nor). D’aquest baix percentatge, un 76’7% del text europeu. No s’ha dubtat en plan- ha votat a favor del «sí», un 17’2% a favor tejar el debat de manera tendenciosa, del «no» i un 6% ha votat en blanc. Tan equiparant la idea d’Europa a un model sols, doncs, un 30% de l’electorat ha votat molt concret –neoliberal, tecnocràtic i mi- a favor de l’anomenada «Constitució» eulitarista– d’Unió Europea. No s’ha dubtat ropea. Aquí, a Catalunya, com a Euskadi

o a Navarra, on a la crítica «social» s’hi afegien demandes a favor d’una Europa sensible a la realitat plurinacional, el percentatge de vots en contra, de l’abstenció i del vot en blanc ha estat sensiblement superior a la mitjana estatal, malgrat el posicionament del PNV i de CiU, que van reforçar la «pinça» de ferro dels partits majoritaris.

Així doncs, malgrat la majoria de vots que ha obtingut el «sí», res no pot justificar, per poca sensibilitat democràtica que es tingui, les eufòries verbals desplegades pel govern i alguns aliats. Està ben clar que, tot i les circumstàncies esmentades i la desigualtat de forces, no s’ha pogut contrarestar la mirada indiferent i escèptica que en relació a aquest Tractat que es vol «constitucional» ha mostrat la majoria de la població. Les posicions crítiques altereuropeistes, en canvi, han aconseguit obrir-se un espai digne que permet constatar que alguna cosa s’ha mogut a Europa. Esperem que aquest espai es consolidi i vagi creixent a partir d’ara. Sens dubte forma part de la millor tradició europea.

Un sí (y un no) por la reforma de la ciencia política, que nos debería no catalán es un no europeísta -un no o llevar a reflexionar. Cuando el ámbito de bien de izquierdas o bien catalanista- a decisión que comparte cada ciudadano es diferencia del no español que, siendo muy muy grande, la participación es más baja. mayoritariamente de izquierdas, estuvo Porque la parte alícuota de decisión de también contaminado por un no de derecada uno de nosotros dentro del conjun- chas, antieuropeísta, a la COPE. En Catato es más pequeña. Porque el poder se lunya, esta contaminación no se dio. comparte con más ciudadanos. Porque el Alguien ha estudiado el resultado de poder queda, en consecuencia, más lejos. Catalunya, municipio por municipio, y lo No es lo mismo decidir entre 10.000 (por ha comparado con el resultado, también ejemplo, en los ayuntamientos), que deci- municipio por municipio, en las últimas eudir entre 40 millones (en el Estado), que ropeas. Con este método es posible confirdecidir entre 450 mar si los votantes millones (en Eurosiguieron o no las En Catalunya, el sí pa). ¿Cómo hacer consignas de “sus” sentir como propias partidos. En los y el no empujan en unas instituciones municipios donde la misma dirección: como las de la UE ganó el sí, el PSC y que se comparten el PP sacaron buen superar los déficit entre tantos milloresultado en las democráticos y sociales últimas europeas, nes de compatriotas? Este es nuestro y en los municipios de la Unión Europea mayor reto futuro, donde el no sacó mapara todos aquellos yor porcentaje, ERC que nos sentimos decididamente euro- había tenido también un resultado bueno. peístas. Creíamos que la mayor grandeza Es decir, hay una correlación positiva entre de la UE era su capacidad para juntar a el voto de estos partidos y el resultado en el centenares de millones de personas bajo referéndum, lo cual indica que “sus” electouna misma y única ciudadanía, pero aho- res les hicieron caso. ra descubrimos que ésta es, también, su En el caso de CiU, la correlación es inmayor debilidad. versa: donde mejor resultado sacó en las europeas, mejor resultado, en comparación Balance del resultado en Catalunya con la media de Catalunya, sacó el no. Esto En Catalunya, el resultado quizás merez- indica que sus electores se decantaron, en ca un análisis a parte. En Catalunya la buena medida, por el “no”. En el caso de participación fue levemente más alta que IC-V, los estudios (y sus gráficas) no peren las elecciones europeas. De hecho, el miten determinar ninguna correlación, diferencial de abstención entre Catalunya ni positiva ni negativa. Con lo cual, es y España (siempre a favor de aquélla) se imposible saber si sus electores habituales redujo en cinco puntos en comparación se decantaron por el sí o por el no. Nadie con las europeas. puede demostrar que hayan hecho caso, Por otro lado, el no en Catalunya subió pero tampoco que no lo hayan hecho, a la hasta el 28 %, lo cual no quita nada a la decisión de la dirección de IC-V. contundencia con que ganó el sí pero que, En cualquier caso, en Catalunya el sí y en todo caso, es un dato a no obviar. El el no parecen claramente complementarios.

El primero por ser un sí critico, en su mayoría, con los déficit sociales del Tratado, y el no por ser un no europeísta. Por lo tanto, la mayoría de sís y de nos, en Catalunya, desean una Europa parecida. La diferencia entre ambos es estratégica, antes que ideológica. Para llegar a esta Europa deseada, los unos consideran que el sí es la manera más segura de avanzar, mientras que los otros defienden el no, para ir al mismo lugar. De cara al futuro, el sí y el no empujan hacia la misma dirección: superar los déficit democráticos y sociales de la UE, en relación a los cuales este Tratado da un paso hacia delante pero insuficiente.

Quizás no esté de más un último apunte sobre la campaña. De cara al futuro, en aras al debate libre y honesto, sería necesario desterrar dos prácticas negativas a la hora de movilizar a los votantes. Por un lado, es necesario que las campañas institucionales (que quieren promover la participación) estén abiertamente decantadas hacia una u otra opción. Hay que respetar la neutralidad de las campañas institucionales con mucha mayor psulcritud.

Por otro lado, hay que evitar la exageración y las medias verdades, que han abundado en la campaña del no (ya sea a la hora de abordar los temas de defensa, o sobre la pena de muerte, sobre la Carta de Derechos Fundamentales, sobre la reforma, sobre el proceso de redacción o sobre la dimensión social de la UE). Existen argumentos más que suficientes a favor del no, lo mismo que a favor del sí, de modo que la falta de rigor ni la tergiversación no son necesarias para defender las propias posiciones. Y, en cambio, enturbian el debate: una media verdad se dice en un minuto, pero se tarda diez en precisarla o desmentirla. Las afirmaciones de partidarios del no sobre la pena de muerte o el neoliberalismo han sido, a mi parecer, los dos casos más flagrantes en este sentido.

20

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

Diguem sí a Kioto “La humanidad parece totalmente incapaz de reconocer el pleno significado de la gran catástrofe [cambio climático] que se avecina o de responder a ella con el tipo de movilización urgente y continua de ingenio y recursos humanos que se necesitarían para cambiar la marea y volver a estabilizar la atmósfera de la tierra”. J. Rifkin.

MARIA INÉS AMOROSO Barnamil

Per fer visible lʼ abast de la implicació individual ens recolzem en Kioto i el presentem com a un marc de referència per a cada petita bona practica perquè ens faci sentir que col·laborem activament amb un procés global i que anem creant una nova cultura de lʼenergia.

Hem elaborat un joc de sis cartells i un fulletó de vuit pàgines amb el títol Diguem Sí a Kioto, on expliquem de manera planera que tot i les seves febleses (la mercantilització dʼemissions, lʼabsència i/o el poc compromís dʼestats amb indústries altament contaminants…) Kioto conté potencialitats aprofitables, aglutinatives i encoratjadores per arribar a les fites.

Aquest material està dirigit a gent comú i també al personal docent en la difícil tasca de sensibilitzar a nens i nenes dʼinstitut. Pot ser útil per adults/es no iniciades en el tema. És gratuït, es pot veure a www.barnamil.org i recollir-lo a la Favb.

La presentació dʼaquest material tindrà lloc al Centre de Recursos Barcelona Sostenible. Nil Fabra, 20, baixos, el 12 dʼabril a las 18 hores.

març-abril de 2005

Kioto és un acord internacional per treballar contra el canvi climàtic. Es signà lʼany 1997 i entrà en vigor el 15 de febrer passat, desprès que sʼhi inclogués Rússia i el total de gasos dels països compromissaris sumessin el 55% dʼemissions globals. La fita és una reducció mundial de les emissions de gasos dʼefecte hivernacle del 5,2% entre 2008 i 2012 sobre la base de 1990.

Kioto obliga als Estats membres de lʼUE a reduir un 8% de les emissions, ja que un dels principis inspiradors és posar la major part de responsabilitat en els països desenvolupats.

Espanya pot incrementar les seves emissions en el període fins al 15%; però ben lluny dʼaixò, arriben fins el 45% lʼany 2004, la qual cosa reflecteix lʼobsessió dels governs per un creixement econòmic il-

limitat i devorador de combustibles fòssils. Catalunya presenta, si fa no fa, la mateixa tendència dʼaugment dʼemissions que lʼEstat Espanyol.

Per aconseguir la fita, Kioto estableix diversos mecanismes com ara el comerç dʼemissions, els dʼaplicació conjunta -cooperació entre països- i els de desenvolupament net -transferència de tecnologies netes a països en desenvolupament-, creació dʼembornals, entre dʼaltres.

Però no tots aquests mecanismes tindran la mateixa eficiència. No és el mateix estalviar energia que comprar a un altra la seva quota dʼemissions i tampoc és el mateix fer un ús eficient dʼenergia i plantar arbres com a embornals.

Per prevenir mals entesos, el moviment ecologista anota els més urgents deures del govern espanyol: 1. Gravar els combustibles fòssils.

2. Revisió de Plans Energètics.

3. Impulsar lʼeficiència, lʼestalvi i les energies netes.

4. Eliminació progressiva de les nuclears.

5. Planificació territorial per reduir el transport.

6. Legislació per reduir el consum dʼenergia als edificis.

7. Un pla nacional dʼassignació de drets dʼemissió per garantir els acords.

Aquestes imprescindibles reco-

manacions, dels i les ecologistes donen el poder directament als Governs i als empresaris, és lʼanomenat àmbit polític i econòmic en el qual hem posat tradicionalment la nostra atenció, sense adonar-nos que aquí, els i les ciutadanes comunes tenim un poder limitat dʼinfluència (que hem dʼexercir-ne però amb consciència del seu límit).

En canvi, i també de manera tradicional, ha quedat endarrerit un tipus de mobilització contínua, que no sʼatura mai, amb un gran poder de canvi; ens referim als hàbits quotidians de consum en general, i dʼenergia en particular, de cadascú i cadascuna de nosaltres; on podem posar molt dʼenginy per canviar la marea i tornar estabilitzar lʼatmosfera de la terra (con diu Rifkin). Lʼabast dʼallò que podem fer individualment no és gens menyspreable ja que més del 60% dʼemissions contaminants es produeixen en sectors difusos i part dʼaquestes provenen de la inadequada gestió dels residus urbans, la ineficiència energètica a la llar, al transport i altres formes de consum quotidià.

La Veu del

CARRER

març-abril de 2005 Un reportatge de

REPORTATGE

21

Una de las grandes iniciativas políticas del gobierno socialista -el proceso de regularización de inmigrantes- empieza a dar síntomas

Luis Caldeiro

alarmantes de no funcionar como se esperaba.

La regularización nace enferma

S

e calcula que en España viven entre 800.000 y 1.300.000 inmigrantes sin regularizar. Una enorme bolsa de mano de obra barata, que trabaja en condiciones de total precariedad: sin contrato, sin seguridad social, sin defensa ante posibles abusos patronales. El sueño dorado de cualquier empresario desaprensivo.

Para borrar esta vergüenza nacional, el nuevo ejecutivo apostó fuerte y decidió iniciar un proceso de regularización, que comenzó el pasado 7 de frebrero y finalizará el 7 de mayo. Los requisitos que se piden al inmigrante son tres: poseer un contrato de trabajo de al menos 6 meses; un certificado de antecedentes penales (expedido en origen) y un certificado de empadronamiento, con fecha anterior al 8 de agosto de 2004.

Una vez agotado el plazo, la Inspección de Trabajo tiene orden de actuar y puede imponer a los empresarios multas de hasta 60.000 euros por cada empleado no regularizado.

Despidos y picaresca “Mi jefe me ha despedido por pedirle los papeles” es la frase con la que Nora Raquel Caizapanta, miembro del Taller Ecuatoriano de Arte y Cultura (TEAC), resume la dramática situación de muchos inmigrantes. “Conozco más casos de despedidos que de gente a la que le hayan hecho un contrato”, afirma con rotundidad. Concretamente, de los 35 ecuatorianos que componen el Taller, 20 son irregulares, y sólo 6 han podido obtener los preciados papeles.

“Seguirán limpiando, seguirán siendo albañiles, seguirán siendo peones, y mientras no pidan un contrato, seguirán teniendo trabajo”, sentencia.

Las cifras de este fenómeno son espeluznantes: según un informe realizado por la Asociación Profesional Española de Directores de Recursos Humanos (APEDRRHH) -que cuenta con 3.000 directores de Recursos Humanos asociados, durante los 16 primeros días del proceso, las peticiones de regularización fueron 48.247, mientras que el número de despedidos por negarse los empresarios a hacerles contrato, fue de 58.974.

Y en Murcia -la comunidad con más empleo sumergido de todo el Estado, el 30%- sólo se han

voluntaria. Lo principal es desarrollar una acción pedagógica”.

JORDI TARRÉS

Inmigrante ecuatoriana ante el consulado mostrando documentos para la regularización. presentado hasta mediados de marzo 4.599 solicitudes, una cifra escandalosamente baja.

Este hecho fue el detonante de una manifestación de protesta, formada por casi 3.000 marroquíes, que el día 13 de ese mes

Despidos masivos, corruptelas y la débil afluencia de solicitudes están demostrando que el proceso de regularización corre el riesgo de convertirse en fracaso rotundo recorrió las calles de la capital provincial. Y se esperan más movilizaciones en todo el Estado, a partir de abril.

Pero no sólo hay despidos, sino también picaresca: Ciertos empresarios venden, ofrecen el contrato de trabajo a cambio de una suma de dinero. “Ahora ya se habla de

6.000 euros por contrato”, comenta Karim Ouaraab, portavoz de la Asociación de Trabajadores Inmigrantes Marroquíes en Catalunya (ATIMAC). Y no sólo esto, sino que además deben costearse ellos mismos la seguridad social.

“Y ten por seguro que el que tiene dinero, paga”.

“Buena voluntad” del patrono Es por ello que esta regularización “nace enferma”, en palabras del representante de ATIMAC. La razón es bien lógica: Toda su eficacia se basa en la buena voluntad del patrono, su voluntad de contratar al inmigrante; buena voluntad que, desgraciadamente, a menudo brilla por su ausencia.

Y no sólo lo afirman las asociaciones, sino los propios abogados. Roberto Sánchez, presidente de la Subcomisión de Extranjería del Colegio de Abogados de Barcelona, confiesa: “Me cuesta mucho convencerles (a los empresarios) de que hagan contratos. Hay que hacer mucho trabajo de pedagogía”.

Ante esta situación, el subdelegado del Gobierno en Barcelona, Eduard Planells, recomienda “que el inmigrante acuda

a sindicatos y abogados” para “denunciar los abusos”. “También aceptaríamos denuncias de asociaciones”, señaló.

Sin embargo... ¿cómo denunciar a aquél de quien depende tu sueldo? ¿Y en base a qué pruebas? En este tipo de relación laboral apenas hay documentos o constancia por escrito de nada.

Y tampoco es probable que los compañeros vayan a ofrecerse como testigos, a riesgo de indisponerse con el patrono. Todas las fuentes consultadas reconocieron que hay miedo entre los inmigrantes y que sus defensas son “mínimas”.

Una posible medida sería presionar mediante la realización de inspecciones y controles, sin esperar al 8 de mayo. Joan García, secretario de la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona (Favb) es totalmente explícito a este respecto: “Si se hubiesen impuesto ya 100 multas de 60.000 euros en todo el Estado, se hubiera corrido la voz y habría muchos menos abusos a los inmigrantes”. Sin embargo, el propio subdelegado rechazó que la Inspección vaya a intervenir antes del fin del proceso: “Se trata de una fase de “regularización”

El problema del padrón Las dificultades del inmigrante no se limitan al contrato. El certificado de empadronamiento constituye otro quebradero de cabeza. Pese a que Eduard Planells entiende que “hay mucha gente empadronada, más de lo que se cree, porque es necesario para recibir asistencia sanitaria”, la verdad es que muchos inmigrantes poseen certificados que apenas difieren en días, o en un mes, respecto a la fecha límite, el 7 de agosto de 2004. O directamente no están empadronados, bien por ignorancia, miedo -la última reforma de la Ley de Extranjería permitía a la policía acceder a las listas del padrón-, por dificultades creadas por algunos consistorios -caso de Lorca, Totana, Mazarrón o Torre Pacheco, en Murcia- o porque sus caseros son inmigrantes regulares que realquilan habitaciones y son reacios a dar de alta a todos los inquilinos que pasan por ellas. Y por supuesto, la picaresca tampoco perdona: Recientemente, Norma Falconi, de la Plataforma por la Regularización Sin Condiciones, denunciaba la venta de falsificaciones del padrón municipal por 2.000 euros, perpetrada por individuos que afirman tener contactos en algunos distritos de Barcelona.

En definitiva: el proceso de regularización parece desinflarse.

Los despidos masivos, las corruptelas y la débil afluencia de solicitudes, así lo demuestran. Y como síntoma, un dato que aporta José Miguel Benítez, portavoz de Nou Barris Acull -red de 50 entidades de ese distrito dedicada a facilitar la integración del inmigrante-: “El gobierno acaba de incluir dos nuevos supuestos que en principio no se contemplaban: La reagrupación familiar y los estudiantes. Nos parece bien, aunque se haya hecho para engordar las cifras. Pero esa no es la solución”.

Ahora, el clamor de todos los agentes sociales -sindicatos, ONG, asociaciones de inmigrantes- tiene un nombre: flexibilización. Flexibilización tanto del plazo de regularización como de los requisitos. De lo contrario, una iniciativa como ésta, de alto calado social y que tantas esperanzas levantara, corre el riesgo de fracasar.

22

REPORTATGE Un reportatge de

Luis Caldeiro

La Veu del

CARRER

març-abril de 2005

Suelen pasar inadvertidos, pero son ya s Nove s e veïn s n i veï

la primera comunidad inmigrante de Catalunya. Recientemente, La Vanguardia los definía como la “mayoría silenciosa”.

Ecuatorianos: integrados, pero no tanto

E

l cónsul ecuatoriano en Barcelona, Eugenio Vázquez, cifra en 110.000 el número de compatriotas residentes en Catalunya, muchos de ellos sin regularizar. La mitad se reparte entre los municipios de Barcelona y LʼHospitalet de Llobregat, dándose la mayor concentración en los distritos de Horta y Nou Barris.

Miguel González es coordinador de Llactacaru (en quechua, “tierra lejana”), una de las asociaciones más reivindicativas que existen en defensa de los ecuatorianos.

Miguel resume en el siguiente perfil lo que sería un inmigrante de su país: “Hay una ligera mayoría de mujeres. En un principio esa mayoría era mucho más evidente, ya que originalmente se trataba de una emigración femenina, que se empleaba en la limpieza doméstica y en el cuidado de ancianos.

Son gente relativamente joven, entre los 20 y los 40 años. Ahora están viniendo muchos niños en virtud de la reagrupación familiar, porque el ecuatoriano es un inmigrante que tiende a reagrupar.

Hay, pues, muchos niños de mi país en las escuelas”.

Son, desde luego, gente laboriosa: “La mayoría trabaja, ya sea con papeles o sin ellos. Hay unas redes informales de búsqueda de empleo, sobre todo funciona el boca a boca”. En cuanto a los sectores en que suelen emplearse, afirma que si bien “en un principio se decantaban por unos gremios muy concretos, ahora se han diversificado mucho, sobre todo aquellos que cuentan con contrato. El hecho de tener papeles abre nuevos horizones laborales: Antes, los ecuatorianos engrosaban los turnos de noche (los menos queridos); ahora, se les ve cada vez más en puestos de cara al público (Caprabo, Día), en residencias de ancianos... Los hombres, muchos en la construcción y en el sector servicios, todo lo que tenga que ver con trabajos manuales”.

Forman parte del paisaje humano de nuestras ciudades, los vemos a diario, pero suelen pasar desapercibidos. Raramente son noticia en la prensa, salvo desgraciados incidentes aislados: La muerte de Wilson Pacheco o algún altercado protagonizado por bandas juveniles.

Tal vez contribuya a ello su discreción y sus formas educadas y

Muchas familias ecuatorianas pasan ratos del fin de semana en el Vall d’Hebron. suaves. Aunque estas virtudes -laboriosidad, discreción, educacióntengan también su lado oscuro: “Lo malo de los ecuatorianos” -afirma Nora Raquel Caizapanta, locutora del programa radiofónico Añoranzas, realizado por y para gentes del país- es que, en cuanto encontramos un trabajo y un lugar aceptable para vivir, nos callamos.

Somos muy conformistas”.

Nora reside desde hace nueve años en Catalunya, y tiene aquí a su familia. Posee estudios superiores y habla perfectamente el catalán. Sin embargo, es el vivo ejemplo de que la supuesta mejor adaptación de los hispanoamericanos a España, por razón de lengua y religión, no pasa de ser un mito: “Cuando yo llegué a Catalunya aún no había mucha inmigración, y hasta te veían con una curiosidad sana. Hoy, sin embargo, siento un rechazo absoluto por parte de la población: en las carnicerías, en las panaderías, en las peluquerías...” Y se pregunta: “Si a mí me pasa esto, que llevo aquí 9 años, tengo estudios y hablo catalán, ¿cómo se sentirán los ecuatorianos que provienen de comunidades indígenas, que ni siquiera hablan bien el castellano porque su lengua es el

quechua?”.

Un inmigrante que asiste al Taller Ecuatoriano de Arte y Cultura (TEAC) cree que “el español, racista de frente no es. Más bien habla por detrás. Algunas veces te miran raro, pero también hay gente buena que te aprecia”. Y se cuentan anécdotas realmente cómicas, que dicen mucho de la ignorancia del español medio respecto a Ecuador: “Una vez me preguntaron en mi trabajo: ¿En vuestro país tenéis leche? Y en

JORDI TARRÉS

otra ocasión me preguntaron si conocíamos la televisión.”

Pese a profesar la misma religión y hablar el mismo idioma, hay un choque cultural. Los nativos reprochan a los ecuatorianos su afición por la música a todo volumen, a veces en horas intempestivas.

Los inmigrantes, el tono brusco del español a la hora de dirigirse a ellos: “Aparte de que hablamos un castellano distinto” -comenta Miguel González- “los códigos de conducta son muy diferentes. Lo

que nos violenta de los españoles es su forma de decir las cosas: la brusquedad en el lenguaje, el hecho de decir las cosas directamente, el hecho de levantar la voz cuando te hablan”.

El choque cultural no se limita al diálogo. Se extiende a conceptos tan básicos como la familia o las relaciones personales en general. La sociedad ecuatoriana es mucho más tradicional y cálida en el trato. Una mujer del TEAC afirma que “los españoles son más fríos. No dan el debido valor a la familia. Aquí cada uno vive su vida, va por su lado. Y las familias no son tan unidas, no hay roce”.

Y como muestra, comenta que su hija, adolescente de 16 años, le cuenta que “los chicos españoles no hacen caso a sus padres”.

La frialdad de las relaciones familiares la hacen extensible a las relaciones entre vecinos, entre amigos. “El ambiente es frío, hostil. Nadie conoce ni a su vecino.

Allá la gente es abierta, nos preocupamos los unos por los otros.

Hay calidez, cariño”.

Sin embargo, el coordinador de Llactacaru aporta serenidad y lucidez al debate: “Yo me pongo en la piel de un marroquí, y debe de ser mucho más difícil su integración”. Y añade que, en el caso de sus compatriotas, hay variedad de casos y situaciones, casi tantas como personas: “Los hay que se adaptan aceptablemente; los que hay que trampean y los hay que definitivamente no se adaptan, convirtiéndose en serios candidatos a padecer algún tipo de trastorno psíquico, y deben regresar”.

El pequeño Ecuador Direcciones de interés para los ecuatorianos de Catalunya: ● Llactacaru: c/Vistalegre, 15 (Raval) ● Quedada del Valle de Hebrón: Los ecuatorianos se reúnen espontáneamente en un terreno del Valle de Hebrón, no lejos de la Residencia General, todos los fines de semana, a partir de las 3 horas de la tarde. Hay puestos de comida típica y de música latina. También se juega la modalidad nacional del voleibol, el llamado ecuavoley. ● Programa radiofónico Añoranzas: Todos los días, de lunes a viernes, en Ràdio Kanal Barcelona (106,9 FM), de 14.30 a 15.15 horas. Dirigido por

Mónica Gortayre en colaboración con Nora Raquel Caizapanta. Ofrece información tanto del Ecuador -con conexiones en directo con emisoras del paíscomo sobre la realidad ecuatoriana en Catalunya (tema Regularización, por ejemplo). Y un atractivo repertorio musical de la tierra. ● Taller Ecuatoriano de Arte y Cultura (TEAC): Organización que se dedica a rescatar y difundir la cultura y el folklore ecuatorianos, en todas sus expresiones (danza, música, arte). Se reúne cada domingo, de 11 a 14 horas en el local de la Asociación de Vecinos de Sagrada Familia (València 558, 1º 2ª).

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

març-abril de 2005 Un reportatge de

23

Tot i les promeses de futur, les portes del mític music-hall no han tornat a obrir des de 1997.

Ja fa tres anys que una plataforma veïnal

Maria Ortega

treballa per reivindicar el local per al barri.

Vuit anys sense respostes a El Molino

E

l Molino és segurament lʼedifici més emblemàtic de lʼavinguda del Paral·lel. Anys enrere el seu nom anava lligat als espectacles de varietats i a la vida nocturna de les classes populars, però avui de tot això només en queda una façana cada cop més deteriorada.

Ja fa vuit anys que el local va declarar suspensió de pagaments i les seves portes no han tornat a obrir al públic. És per aquest motiu que la Plataforma Fem Girar El Molino va iniciar una campanya per reivindicar lʼaprofitament de lʼantic music-hall i demanar que sʼemprengui algun projecte per rehabilitar el que consideren un símbol del Paral·lel.

Lʼany 2002, la Plataforma va realitzar el seu primer acte públic en netejar la façana dʼEl Molino i mostrar lʼestat de deixadesa de lʼedifici. A més, va aconseguir reunir 8.000 firmes que va lliurar a lʼAjuntament amb lʼobjectiu dʼassolir el compromís de les institucions públiques de recuperar el local. Però El Molino és propietat de lʼempresa OcioPuro.SL i, per tant, les decisions sobre el seu futur rauen en mans privades. No obstant això, recentment representants de lʼAjuntament sʼhan reunit amb la Plataforma per anunciar-los que en pocs mesos lʼempresa propietària haurà de presentar el projecte de futur per a El Molino.

També els han comunicat el seu compromís de controlar les obres que es facin a lʼedifici, ja que la seva façana, amb les aspes i les columnes, forma part del patrimoni públic de la ciutat.

Tot i així, els membres de la Plataforma Fem Girar El Molino no cessaran en les seves reivindicacions fins que no vegin materialitzat algun projecte. De cara al mes de març preparen una nova concentració per recordar que, de moment, tot continua igual que quan es va decidir el tancament.

Marta Traveria, membre de la Plataforma, afirma que el compromís de no deixar caure El Molino per edificar-hi és ja una bona notícia, tot i que no cobreix lʼambiciós objectiu de recuperar-lo com a equipament social obert al barri.

Projectes inacabats Quan la propietària històrica de El Molino, la senyora Fernanda, va prendre la decisió de tancar-lo, lʼedifici va passar a ser gestionat pels seus fills. Ells el van declarar

hall o tot seguirà com fins ara.

A tot això cal sumar-hi lʼinterès que darrerament ha mostrat el Liceu per instal·lar a El Molino una sala de petit format per oferir sessions matinals i infantils. Però perquè aquesta iniciativa anés endavant, van presentar una sèrie de condicions que implicaven algunes reformes, com ampliar la mida de lʼescenari i lʼaforament.

Tenint en compte que, ara per ara, els propietaris no hi han fet cap canvi, el Liceu està oferint la programació infantil a lʼAuditori de Cornellà. Si finalment el projecte tirés endavant, es donaria lʼinsòlit fet de convertir un símbol de lʼambient festiu més popular en una prolongació dʼun dels emblemes barcelonins de lʼalta cultura.

ARXIU

Actors i actrius celebraven al 89 que El Molino tornava a moure’s. en lloguer per obtenir-ne la rendibilitat que feia temps que no donava.

En primera instància, un empresari barceloní, carregat de bones idees per reconvertir El Molino en un punt capdavanter del panorama artístic barceloní, va veure com les seves iniciatives trobaven poc recolzament per tirar endavant i va haver de renunciar-hi. Després, els interessats van ser uns empresaris russos que no van acabar de realitzar cap projecte. A més, els veïns del barri sʼho miraven amb recels perquè temien que el cèlebre Molino pogués acabar donant vida a un prostíbul. Durant aquest període, els propietaris van eliminar molts dels decorats que havien acompanyat els anys daurats de El Molino, tot i que part dʼaquest material va ser recuperat posteriorment per la Plataforma veïnal. Més tard, va ser

una empresa barcelonina la que va comprar el local, i la seva gestió des dʼaquell moment ha anat envoltada dʼuna boira dʼincertesa. En el registre consta que tot i haver-hi hagut canvis de propietat, el nom i

El Molino va tancar quan faltaven dos anys perquè celebrés el seu centenari domicili fiscal del propietari no han variat. És per aquest motiu que alguns membres de la Plataforma no acaben de veure clar si realment en poc temps serà presentat un projecte de futur per al mític music-

Clam ciutadà Les aspes de El Molino van deixar de girar quan faltaven dos anys perquè celebrés el seu centenari, posant fi a una època daurada tant per al local com per al Paral·lel.

Però la Plataforma Fem Girar El Molino no el vol recuperar exclusivament pel seu valor històric, sinó que considera que al Poble Sec hi ha manca dʼequipaments de caire social i que no es pot permetre que edificis tan importants com aquest es deteriorin fins a enfonsar-se.

Moltes associacions del barri han contribuït a lʼintent de crear un fort teixit per fer sentir el clam popular a les autoritats pertinents, que de moment es mantenen a lʼexpectativa i no donen respostes concretes.

Una dʼaquestes associacions és el CerHisec, Centre de Recerca Històrica del Poble Sec, que declara el seu suport a la lluita per recuperar un edifici tan important en la història, no ja només del Paral·lel, sinó també de Barcelona. Josep Fabra, president del CerHisec, destaca la importància que tindria per al futur de El Molino aconseguir que la seva reivindicació fos una lluita de Barcelona, i cita com a precedent la Casa Golferichs, que no va anar a terra gràcies al clam ciutadà. També reclama la necessitat de trobar nous usos per al local, ja que el music-hall anava lligat a un altre moment històric, i ara toca buscar noves sortides per evitar que els edificis emblemàtics vagin caient o apareguin cremats.

Però, de moment, segueix sense haver-hi res de segur sobre el futur de El Molino, les promeses de

sempre que potser un dia sʼacabin materialitzant.

Decadència i enderrocaments Recordar el Paral·lel del segle passat és parlar dʼun clima permanent de festa i llums. És recordar una llarga filera de teatres, music-halls i cafès que van dotar la zona dʼuna gran repercussió internacional. Si a París hi havia Montmatre, aquí teníem el Paral·lel. La dècada de 1900 a 1910 va ser prodigiosa, amb la proliferació de locals que acollien les ganes de gresca de les classes humils. El mateix Molino va sorgir el 1899 amb el nom de La Pajarera Catalana. De justícia és remarcar, però, que tot i que amb els anys aquest ha esdevingut un símbol de lʼèpoca, no va ser ni de bon tros el millor music-hall

La Plataforma considera que al Poble Sec hi ha manca d’equipaments de caire social i reclama recuperar el local per a aquest fi dels anys daurats del Paral·lel, ja que hi havia locals més emblemàtics com ara el Bataclan.

Avui la majoria dʼaquests establiments són un mostra de la decadència que ha patit la zona. La lluita per la recuperació de El Molino pot prendre com a referents els finals que han experimentat teatres com el Talia, que va ser enderrocat fa anys i encara avui és un solar. Futur que no sembla molt diferent del que espera a lʼArnau, que segueix sumant anys dʼinactivitat i sembla quasi impossible que sʼhi torni a aixecar el teló. I és que els anys han anat fent desaparèixer del Paral·lel la gran quantitat dʼestabliments dedicats a lʼespectacle que hi havia un temps enrere. La decadència de finals de segle ha augmentat progressivament, i el que en un principi eren tancaments dʼalguns locals i morts de personatges emblemàtics, avui ja són enderrocaments i edificis que només consten en els llibres dʼhistòria.

24

ALTRES ASSOCIACIONS

Políticamente

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana Alfonso López

La Veu del

CARRER at Entit es del m

març-abril de 2005

Els veïns de Nou Barris tenen memòria

LʼArxiu Històric porta 22 anys treballant al barri

CAMBIO CLIMÁTICO: Contrariamente al cambio político, que realmente no se produce casi nunca, el cambio climático tiene toda la pinta de que sí, y a peor. Con el agravante de que no están previstas mociones de censura para los presidentes de Texaco o General Motors. Como máximo despedirán al hombre del tiempo.

DANI CODINA

Lʼarxiu treballa per mantenir activa la identitat de les barriades.

JORDI PANYELLA

OBISPOS: Pastores un tanto compulsivos que, a la que te descuidas, acaban apacentando su rebaño y el del vecino sin que nadie se lo pida y por muy agnósticas que se declaren las ovejas.

EL LADRILLO SOLITARIO (Síndrome del lone brick): Masa de arcilla cocida con problemas de autoestima y afirmación personal (lo que tratándose de un ladrillo es grave) fruto de un maltrato manifiesto al ser destinado por sus superiores a viviendas que nadie habita, pues su destino es la especulación. Dado que el problema afecta a millones de individuos, alguien debería hacer algo, digo yo.

Lʼonze dʼabril del 1970 es creà lʼAssociació de Veïns de Nou Barris. Deu anys després, la revista de lʼassociació, 9 Barrios, editava un número especial sobre aquesta dècada. Un dels articles, “Crónica de 10 años de lucha”, deia: “Muchas de nuestras actuaciones decían NO a la ciudad de la especulación, del capital y situaban como objetivo final la necesidad de una ciudad de los trabajadores, donde primaran los intereses de la mayoría de la población, donde el cemento dejara de presidir todo paisaje, donde se respetaran los pocos puntos de identidad que no han sido aún destruídos”. No és estrany, doncs, que tres anys després, el 1983, es creés lʼarxiu històric, amb un primer objectiu de recopilar materials del moviment veïnal. “Hi havia un grup de gent que pensàvem que la història la fèiem els veïns” diu lʼArnaldo Gil, president i fundador de lʼArxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Gràcies a això, avui es poden consultar tots els exemplars de 9 Barrios, i moltíssimes revistes més, actes de reunions, comunicats, etc.

“Una vegada vam tenir tot el que era el moviment veïnal, ens vam ocupar de buscar la memòria [del barri]. La prioritat era crear una identitat de barri, que no hi hagués un trencament entre la immigració i la gent anterior”, diu Gil. Aquesta idea es veu reflectida al Manifest en defensa de la història dels barris que lʼArxiu difongué amb motiu del seu desè aniversari: “La conservació del patrimoni no pot reduir-se a una concepció “turística” o de tresor arcaic sinó que ha de basarse en la integració a les barriades donant-li un ús social que correspongui a les seves necessitats”.

Una de les curiositats de lʼArxiu

és que sʼhi pot trobar una còpia de tots els papers de lʼArxiu de Salamanca que parlen de Nou Barris. Entre aquest material hi ha curiositats com els mapes dels bombardeigs a Barcelona de lʼ11 de gener i del 29 de maig del 1938; un informe de la “Delegación de Defensa Pasiva Antiaérea”, de la Consejería Regidoría Delegada de lʼAjuntament de Barcelona, amb la relació dels refugis que lʼAjuntament construí a la ciutat durant la guerra; o les fitxes dʼafiliació a la “Agrupación Cooperativa Pequeños Hortelanos”, adherida a la CNT. Okupes i fotografies LʼArxiu també realitza propostes de catalogació dʼedificis -és el cas del Castell de Torre Baró- o que es posin noms als carrers. Lʼany 2002 emeteren un comunicat sobre la recentment okupada Can Masdeu, on deien que “un dels problemes de lʼestat actual del patrimoni és que es pugui donar un ús social als edificis, que és la manera de garantir-ne la conservació i la integració en els barris”. Donaven, doncs, suport a lʼokupació donat que el projecte posava de relleu “la conservació i ús del patrimoni històric” per part del veïnat.

A lʼArxiu hi ha catalogades més de 12.000 fotografies. Entre elles, moltes de “urbanització en diumenge”, la Torre de Baró, del primer bus que va entrar al barri, de la “lluita pels semàfors”, o de lʼantiga planta asfàltica on avui sʼaixeca lʼAteneu Popular de Nou Barris, espai que acull lʼArxiu. Diu Gil que “una noia a qui volien desnonar ens demanà una fotografia antiga de la seva casa per demostrar alguna cosa... i la vam trobar!”. És un dels usos que pot tenir lʼArxiu.

També hi trobem uns 400 treballs que parlen del barri, ca-

talogats com a dossiers. De llibres en tenen uns 170 títols. Ara, tota la bibliografia nova sobre el barri, parla, també, de lʼArxiu mateix.

També, 378 capçaleres, revistes de moviment veïnal, col·lectius polítics, associacions... Reculls de premsa, vídeos, documents sonors, plànols, cartells, enganxines, targetes, i moltes coses més.

A més de la recerca de documentació, lʼArxiu realitza activitats dinàmiques de “petit format”, on recopilen o fins i tot generen nova informació. Per exemple les “passejades pel barri”, les “rutes per Collserola”, o les “històries de cafè”, on persones del barri es troben per recordar conjuntament moments viscuts. A més, editen la revista LʼArxiu, on sʼexpliquen novetats o antiguitats del barri; i les Rutes per Collserola, que recull les excursions que realitzen per una serralada que consideren part del patrimoni del districte.

Ara, a lʼespera de concretar el pas a un nou espai a compartir amb la Biblioteca de Roquetes, les persones de lʼArxiu demanen que si lʼAjuntament vol ajudar, els proposi un conveni a partir del qual oferir un servei de consulta permanent. Aquesta col·laboració en cap cas volen que qüestioni la independència, sabuda i reconeguda, de lʼArxiu “en la gestió dels documents i materials”.

nar a n O

Arxiu Històric de Roquetes Portlligat, s/n (Ateneu Popular de Nou Barris).

08042. Barcelona. 93 353 95 16 Dimarts i dijous de 6 a 8. www.noubarris.net/arxiu arxiuhistoric@noubarris.net

La Veu del

BARCELONES

CARRER

març-abril de 2005

25

LLIBRES

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

La Rambla de ayer y de hoy

La poesia de la quotidianitat

Muralles de Barcelona

RICARDO IVÁN PAREDES

REDACCIÓ

IRIS MARTÍN

La Rambla de Barcelona.

Estudi d’Història Urbana, obra del desaparecido Manuel Arranz Herrero, ha salido a la luz después de más de 20 años por voluntad de sus deudos. Se trata de una visión exhaustiva desde los orígenes de ese mítico paseo de la ciudad Condal, durante el reinado de Jaime I (siglo XIII) hasta el último año del franquismo: 1975. A través de 125 páginas con fotografías e ilustraciones selectas, Arranz, (Barcelona 1946-1990) especialista en investigación histórico-artística y profesor universitario de Ciencias Económicas, capta la atención del lector y lo introduce en un viaje por el tiempo. ¿Quién tuvo la idea de construir La Rambla? ¿Cómo ha sido su evolución a lo largo de los siglos? ¿De qué forma las guerras y las revoluciones hicieron cambiar su fisonomía? Son algunas de las interrogantes que quedarán resueltas tras le lectura de este interesante texto. De manera didáctica, el autor relata los diversos proyectos y reformas urbanísticas que convirtieron a La Rambla en el eje principal de la ciudad. En el escaparate y escenario de la sociedad barcelonesa. En el vital, pintoresco y dinámico punto de las tertulias políticas y sociales de un sinfín de personajes, que vivían El escaparate sobre todo de Barcelona entre los La Rambla de siglos Barcelona. Estudi XVIII y dʼHistòria Urbana.

XX. El Rafael Dalmau editor libro, que es parte 122 pàgines de la Col·lecció Camí Ral (Rafael Dalmau, Editor), está prologado por Joan Fuguet Sans y el epílogo es de Josep María Huertas Claveria, amigos y ex compañeros de trabajo de Arranz. A lo largo de sus diez capítulos, es un recorrido placentero por La Boqueria, La plaça de Sant Josep, el Palau de la Virreina y la iglesia de Betlem: lugares comunes en la vida de la población barcelonesa, de los turistas y de los inmigrantes de hoy. Y de ayer, también.

Robert Frank és un fotògraf contemporani amb una particular mirada sobre la vida quotidiana que va revolucionar el llenguatge fotogràfic de la postguerra i que ha qüestionat i reinventat contínuament al llarg de la seva trajectòria els límits de la imatge. Aquesta exposició mostra el viatge creatiu d’aquest artista des dels anys quaranta fins a l’actualitat, a través de més de dues-centes setanta obres, algunes d’elles mai exposades a Europa. S’hi recorre la seva trajectòria des de l’observació social de les seves primeres obres, fetes amb una càmera de mà, fins a la seva faceta com a cineasta, els treballs en vídeo, en Polaroid, els fotomuntatges i les últimes obres de fotografia digital.

Nascut a Suïssa, Robert Frank (Zuric, 1924) va créixer en un ambient de calma relativa durant el caos econòmic i polític de la Segona Guerra Mundial.

Format durant l’auge de la nova fotografia –de la qual hereta una factura tècnica

Es fa obligada una recapitulació històrica per a l’exposició que fins a l’octubre es presenta al Museu d’Història de la Ciutat, Abajo las murallas!, on es mostra l’evolució de les muralles de la ciutat des del segle I a.C. fins que van començar a enderrocarse a mitjans del segle XIX. Abajo las murallas! és el títol que encapçalava el manifest de Pere Felip Monlau, guanyador d’un concurs municipal al 1840, demanant idees per valorar la caiguda de les muralles. Fou ell, amb cert aire visionari, qui va augurar la Barcelona del Llobregat al Besòs: no calien límits artificials per a una ciutat que tenia els seus propis límits geogràfics entre dos rius.

La frase també va ser el lema de la revolta popular de l’agost de 1854. Barcelonins i barcelonines, espontàniament, sense autorització governamental, la van emprendre contra les fortificacions i van obrir el camí a l’annexió de Sants i Horta.

Entre reconstruccions d’espais, pintures, mapes i audiovisuals, assalta una pregunta als visitants: quines muralles caldria enderrocar a la Barcelona actual?

Ben James, Miner, 1953. Foto gentilesa Pace. impecable i que l’inicia en la tradició comercial i en el fotoperiodisme–, aviat s’identifica amb l’escola suïssa i amb postulats de la Bauhaus, amb els quals compartia el seu interès per aprofundir en la poesia de la quotidianitat i per l’experimentació formal.

Les últimes obres de Frank demostren que continua experimentant i buscant, com en els seus inicis, una història que tingui relació amb la seva

ROBERT FRANK

pròpia vida. Arguments que se sustenten en els conceptes de canvi, memòria, percepció i que proposen, en paraules La mirada de l’artista: dʼun clàssic “Menys Robert Frank.

Arguments gust i més esperit...

Museu dʼArt menys Contemporani de Barcelona art i més veritat.”

Pl. dels Àngels, 1 Molt Fins al 8 de maig recomanable.

EXPOSICIONS

Bruguera: mucho más que una editorial EVA LECHUGA

Desde el 21 de enero hasta el 10 de abril se puede visitar en el Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) la exposición Factoría de humor Bruguera.

Con este título pretende mostrar la historia de la editorial barcelonesa desde sus inicios, en 1910, hasta su espectacular final, en 1986. Comisariada por los periodistas Jaume Vidal y Carles Santamaria, la exposición reivindica el concepto de industria cultural para esta editorial catalana y la idiosincrasia del humor made in Bruguera como medio de expresión todavía vigente, tanto a través de las historietas que se siguen publicando como con su adaptación a nuevos formatos.

Como no podía ser de otra manera, unas cuantas pilas de tebeos reciben al visitante nada más entrar, el cual se reencuentra con las portadas de las revistas que, de forma inconsciente, se habían quedado grabadas en algún rincón de su memoria. A continuación, un breve recorrido por la historia de la editorial explica que Joan Bruguera i Teixidó fundó en 1910 la editorial El Gato Negro, especializada en la publicación de novelas por entregas y otros productos editoriales de consumo. En 1921 nace la revista semanal Pulgarcito con la que Bruguera se añade a la tendencia de publicar revistas de historietas para niños y con la que obtuvo un rápido éxito de ventas. A la muerte del fundador, en 1933, sus hijos, Pantaleón y Francisco, se hicieron cargo del negocio familiar. Tras la guerra civil hubo un antes y un después para Bruguera que, debido a las connotaciones subversivas del nombre de la editorial, decidió cambiarlo por el del apellido familiar, tal como la conocemos ahora. Tras unos inicios difíciles, en 1947 reaparece Pulgarcito que, a través

de personajes cotidianos y desgraciados, supo conectar con el espíritu de la posguerra, de las penurias y los tiempos de represión.

Personajes como Carpanta, un sin techo cuyo principal deseo es comer un pollo asado que se le resiste una y otra vez, sirvieron de crónica ilustrada del hambre que pasó toda una generación. Más tarde, se añadirían personajes como Rigoberto Picaporte, Don Pío y muchos más para reflejar el deseo de un mayor acomodo social propio del desarrollismo. Ese fue el éxito de la editorial: adaptarse a lo que pasaba en la sociedad española de cada época, labor que realizó de forma brillante hasta su desaparición, en 1986.

A través de paneles explicativos que incluyen fotografías, el visitante puede ver cómo funcionaba la editorial por dentro, desde la redacción, donde los autores entregaban los originales y se realizaban las indicaciones de color o la rotulación mecánica, pasando por la rotativa donde se imprimían las revistas hasta las furgonetas para su distribución final. Asimismo se pueden ver 78 originales (de los 80.000 que posee Ediciones B, propietaria actual de los fondos de Bruguera) de autores consagrados como Josep Escobar, creador de Zipi y Zape y Carpanta; Raf, autor de Sir Tim O’Theo o Conti, que hizo a Carioco. Pero los más mimados por la exposición son, sin duda, Manuel Vázquez, de quien se exponen

planchas de Ángel Siseñor, La Abuelita Paz y Anacleto, y Francisco Ibáñez, el que proporcionó mayor volumen de ventas a la editorial y padre de Mortadelo y Filemón, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino y Rompetechos. A través de estos personajes y las peripecias que formaron parte del imaginario de varias generaciones de lectores, la exposición muestra cómo la editorial Bruguera creó un estilo propio inconfundible tanto en la estructura narrativa de sus viñetas como en el uso del lenguaje y de los recursos gráficos. Además, reflexiona sobre la pervivencia del humor Bruguera tras el éxito de películas como La Comunidad, de Álex de la Iglesia y series televisivas como Siete Vidas o Aquí no hay quien viva, con las que las nuevas generaciones se sienten tan identificadas como las de entonces, aunque ahora los tebeos se llamen cómics.

Cuando los cómics se llamaban tebeos es precisamente el título del libro escrito por Antoni Guiral, experto en cómics, y editado por El Jueves, que se suma al resurgimiento del recuerdo de la editorial barcelonesa. Con el subtítulo La Escuela Bruguera (19461967), el autor realiza un estudio exhaustivo de los años dorados de la editorial en el que relata con información veraz, gran profusión de fotografías y documentación diversa, de qué manera el proyecto Bruguera se inició como una pequeña editorial familiar hasta convertirse en un Los tebeos de imperio editorial. Ideal nuestra vida para aquellos que Factoría dʼhumor quieran recuperar una Bruguera época de sus propias vidas y un período de la CCCB. Montalagre, 5.

93 306 41 00 historia de nuestro país felizmente superada en Del 20 de gener ciertos aspectos. al 10 dʼabril. 4 €.

26 ●

VEÏNAT Breus de barri

VALLBONA

Marginen lʼassociació Lʼalcalde va presentar als mitjans de comunicació les obres del Pont del Congost que uneixen els barris de Vallbona i Torre Baró. LʼAV va ser convidada i en una nota publica que “no sʼha permès en cap moment la participació dels veïns”. Aquest pont pal·lia lʼaïllament del barri, però els veïns estan molt descontents per les esquerdes que han aparegut en cases properes a les obres. LʼAV exigeix lʼarranjament dels desperfectes.

LES CORTS

El monument als caiguts El monument de Josep Clarà i Adolf Florensa als feixistes de la guerra incivil del 36 serà desmuntat totalment. Estava format per la columnata que hi ha actualment i la figura dʼun soldat mort que va ser enderrocada per joves universitaris. La retirada es va acordar lʼany 2001. El nou espai sʼurbanitzarà com a lloc de trobada universitària.

SANTS

80 anys esperant El tram del carrer Diputació que queda tallat en arribar al carrer Tarragona sʼunirà a la Gran Via. Les expropiacions de les cases des de Tarragona fins a Creu Coberta aniran a càrrec dʼuna empresa privada i les situades entre Creu Coberta i Mir Geribert les realitzarà lʼAjuntament. Les cases objecte de lʼexpropiació estan afectades des de fa 80 anys. La besnéta dʼun dels compradors de sòl es va lamentar públicament del fet dʼhaver esperat tants anys la resolució dʼaquest projecte.

TURÓ DE LA PEIRA

Greuge respecte al Carmel Porten 14 anys afectats. Al gener es van demolir els edificis i 101 famílies van ser reallotjades. 3 anys hauran dʼesperar 50 famílies per rebre un pis definitiu. Els veïns se senten maltractats, ja que les indemnitzacions són 13 vegades inferiors respecte a les del Carmel. El greuge comparatiu més gran són els 30.000 euros per persona que cobraran els veïns que han perdut la casa al Carmel en concepte de danys morals. Els veïns exigeixen saber per què es van esquerdar les seves cases i quines responsabilitats penals i polítiques hi ha.

GRÀCIA

La Veu del

Adéu a les atraccions Les atraccions Caspolino formaven part del paisatge urbà de la plaça Gal·la Placídia feia 80 anys. El cavallets, lʼatracció més emblemàtica, van desaparèixer el febrer. Els 400 metres quadrats estan qualificats dʼequipament i podrien acollir una escola: aquest curs encara hi ha alumnes en barracons.

CARRER

març-abril de 2005

Recicladors del carrer ●

SANT ANTONI ALBERT PUYUELO

Lʼany 1909 es va fundar Ferralles Serra, un local situat al barri de Sant Antoni i destinat a comprar tota mena de rampoines metàlliques a qualsevol que sʼhi adrecés. Des del moment en què lʼavi de lʼavi dʼen Sergi Serra fundà la casa sempre hi han anat rodamóns. De vegades, apareix algú amb el seu camió i decideix vendre el seu material, però el negoci sempre sʼha fet comprant les ferralles que els rodamóns recullen pel carrer. La majoria són gent esquerpa, molts dʼells immigrants o fugitius de la justícia. Però, per sobre de tot, són gent que es mostra orgullosa per no haver dʼestar robant, de guanyar-se la vida gràcies a recollir ferralles. Al local hi treballen vàries persones, com el Jiri, un noi romanès que veu com molts dels seus compatriotes han de remenar en els contenidors per trobar qualsevol peça de ferro.

De tant en tant, els veïns es queixen de les porqueries que alguns dels clients deixen enmig del carrer. Molts cops es tracta dʼenormes canonades o de peces soltes, procedents dʼalgun domicili en reformes. El negoci és comple-

ALBERT PUYUELO

Un dels clients de la ferralleria espera a la cua per deixar el material.

Des de la seva fundació el 1909 la ferralleria ha funcionat amb el material aportat pels rodamóns tament legal, però sempre apareix algun vagabund que porta alguna cosa precintada. Lʼha agafat dʼalguna obra. Els Serra mai no en volen saber res dʼaixò, i no ho compren. I malgrat que sempre tenen la mateixa clientela (al voltant dʼuns trenta rodamóns i uns cinc particulars) molts no nʼaprenen i segueixen portant-hi material robat. I una vegada a la setmana apareix algun client nou, que no tornarà. Simplement venia a portar alguna rampoina metàl·lica que li sobrava de casa seva i la duu per fer uns calerons.

Ells seleccionen dʼentre la brossa i agafen els materials metàl·lics que hi hagi. Fan la funció de reciclar allò que molts ciutadans no han tingut ganes de separar. No hi ha contenidors especials per al metall. Nʼhi ha per a les llaunes, però no per a les peces de diverses mides i formes. Només per a envasos preparats per al reciclatge. Però a les ferralleries (que avui dia nʼhi ha ben poques) es compleix aquesta funció de reciclatge omplint el buit que hi ha en aquesta qüestió.

Tot el material que Ferralles Serra rep es classifica segons els diferents tipus de metall que es troben. Principalment són: llautó, coure i alumini, a més de cables.

Mentre es va fent la recollida i compra dels metalls, aquests es van carregant al camió que finalment ho portarà tot a una foneria.

Un treballador portant cap al camió un bidó de cables.

A.P.

Esperant el torn.

En Jiri, un dels treballadors, dʼorigen romanès (al fons) i un dels clients (davant).

A.P.

A.P.

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

març-abril de 2005

Rebel·lió a Vallcarca ●

VALLCARCA ALBERT OLLÉS

El carrer dʼArgentera, al cor del casc antic de Vallcarca, va ser durant molt de temps un dels principals punts comercials de la zona. Avui és un carrer fantasma, sense cap local obert, de voreres desertes i cases degradades i mig abandonades. El mateix sʼesdevé a bona part de la zona vella del barri, afectada des de fa 30 anys per una modificació del Pla General Metropolità (PGM), i que ara sʼenfronta a lʼespeculació immobiliària i a un polèmic projecte municipal de reforma. La situació és crítica i els veïns han reaccionat, i es mobilitzen per defensar la seva identitat.

Miquel Cárdenas viu a Vallcarca des de fa tres dècades i és propietari dʼun taller al carrer de Farigola, al costat del dʼArgentera, dos dels nuclis inicials del barri, sorgit a una vall ubicada entre els turons del Putxet i del Coll. Fer un tomb amb ell per aquests carrers és com viatjar en el temps. “Aquí hi havia una sabateria, i aquí una barberia, dos bars i una fusteria”, va indicant mentre assenyala portes tancades i locals ara buits.

La modificació del PGM ha impedit els veïns rehabilitar els seus habitatges i comerços i la imatge del barri sʼha anat degradant de mica en mica. “La prohibició de

Els afectats denuncien pràctiques agressives de mòbbing per part de les constructores lʼAjuntament ha ofegat una trama social que estava consolidada i ha deixat el barri en mans de constructores ʻamiguesʼ, que enganyen i subornen els antics propietaris perquè marxin”, diu en Cárdenas.

Doble scalèxtric Els habitants del barri acusen lʼAjuntament de permetre “pràctiques agressives de mobbing” per part de les constructores.

“Estem preocupats i alarmats per la manca de transparència sobre aquestes actuacions. Volem que es garanteixin els drets dels veïns davant la política dʼexpropiacions que estem patint i que afecta 200 famílies”, diu Jordi Codina, un altre dels afectats. “Les constructores, amb Nuñez i Navarro al capdavant, enganyen la gent gran oferint-los indemnitzacions de 510 euros (85.000 pessetes) per metre quadrat, quan saben que després vendran els mateixos habitatges per preus que multiplicaran per deu aquesta quantitat”, denuncia.

Els veïns consideren que seʼls tracta injustament des de fa anys i demanen un tracte equitatiu: “Allò que lʼAjuntament no ha pogut fer

●

27

Breus de barri

ESQUERRA DE LʼEIXAMPLE

La Model, fins al 2010 Van dir que no se celebraria el centenari el passat 2004 i ara comuniquen que la Model continuarà oberta fins al 2010, quan es posin en funcionament les tres noves presons. Una dʼelles encara no té ubicació.

La Plataforma Salvem la Model veu amb preocupació aquest nou endarreriment. La presó té actualment un 20% de població per sobre de la seva capacitat.

NOU BARRIS

El barri de Vallcarca sʼha omplert de missatges reivindicatius. a dʼaltres indrets de la ciutat ho volen experimentar aquí. Som lʼúltima moneda de canvi de lʼespeculació”.

El punt i final de tot aquest procés és el pla de reforma del sector Hospital Militar-Farigola, aprovat el 2002. Segons els afectats, aquest projecte municipal “destruirà el que encara queda del barri, tot creant una ciutat dormitori i residencial de luxe amb pisos de gran alçada i un doble scalèxtric de vials a lʼestil dels anys 70”. “Ens volen fer un altre Diagonal Mar, transformant Vallcarca de forma radical i artificial”, afirmen. Les diferents associacions de veïns de la zona, que inicialment pertanyia a Horta però a lʼactualitat forma part del districte de Gràcia, sʼhan unit per lluitar contra aquest pla. “Volem que lʼAjuntament ens tingui en consideració en totes les decisions relacionades amb el nostre futur i crear una taula de negociació conjunta per parlar de com ha de ser la nova Vallcarca”, diu Pedro Ezquerro, president de lʼAssociació de Veïns de Vallcarca-Riera Viaducto. Els veïns demanen que en aquesta negociació participin

també representants “neutrals” del món social, econòmic, arquitectònic i mediambiental.

La plataforma reivindicativa que sʼha creat, on també hi ha lʼAssociació de Veïns del Passatge Isabel, la de Gràcia NordVallcarca i la del Coll, demanen “mantenir la convivència ciutadana mitjançant un urbanisme al servei de les persones” i que la “necessària” remodelació del barri es faci sota uns principis de “sostenibilitat ambiental, redistribució democràtica de lʼespai lliure disponible i recuperació de la memòria històrica”. També demanden “un impuls de lʼactivitat comercial i de petites empreses, la superació del dèficit actual dʼequipaments i més habitatge social”.

Reubicació dins el barri Aquestes peticions genèriques es concreten en un llistat en el qual destaquen la reubicació dins el barri de tots els residents actuals, que no hi hagi cap nou vial entre lʼavinguda Hospital Militar-Farigola i el pont de Vallcarca i la construcció dʼun centre cívic, un poliesportiu amb piscina i un institut. També

ANDREU BLANCHAR

GRÀCIA

es parla de millorar les connexions per als vianants, alliberar de construccions zones molt densificades i la protecció dʼelements històrics com lʼantiga pedrera del carrer Farigola, fonts i passatges antics, lʼaqüeducte del passatge Turull i diferents arbres centenaris que es troben en perill.

Els veïns han omplert de pancartes reivindicatives els principals carrers i diuen que estan preparats per arribar “fins on sigui”. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, els va prometre una primera reunió durant el passat mes de gener, però en el moment de tancar aquesta edició encara lʼestaven esperant.

Els afectats amenacen amb accions de protesta “radicals” en el cas que no puguin trobar-se amb lʼAjuntament.

“Vam trigar en posar-nos en marxa perquè som treballadors i prou feina tenim amb el dia a dia, però tothom sʼha conscienciat de la gravetat del moment i volem arribar fins al final”, diu Miquel Cárdenas. Al carrer dʼArgentera hi ha soroll de timbals de guerra. La rebel·lió veïnal a Vallcarca només ha començat.

Un deute històric de la ciutat

Les demandes veïnals comencen a donar resultats i han provocat que lʼAjuntament donés, per primer cop, la cara. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, va reconèixer a finals del passat mes de desembre el “deute històric de la ciutat” amb Vallcarca. Segons Martínez, el nou projecte “preveu guanyar per a la ciutat espai verd i espai públic, construir un petit equipament de barri, conservar lʼedifici modernista que hi ha a la zona i urbanitzar Vallcarca millorant els accessos amb nous vials”. LʼAjuntament ha garantit, mitjançant

Metro sense aprovació El 14 de desembre de 2003 va ser inaugurat el metro lleuger fins a Ciutat Meridiana i Torre Baró. El projecte modificat va ser aprovat el 16 dʼabril de 2004, mesos després, i, oficialment, les obres van finalitzar el 27 dʼabril de 2004. El cost estava fixat en 39,1 milions dʼeuros i es va incrementar fins a 48,3 milions.

Com podem veure, no només al Carmel es va construir el metro sense el projecte aprovat. Pràctiques perilloses que exigeixen canvis radicals.

un comunicat enviat als mitjans de comunicació, “el reallotjament de les famílies afectades al mateix sector on viuen ara”. Segons el regidor, “lʼadministració protegirà els veïns” davant qualsevol vulneració de la seva voluntat per part de les constructores i posarà a la seva disposició un tècnic que els informarà dels seus drets i dels passos que han de seguir si pateixen mobbing. El comunicat municipal assegura també que els baixos dels nous habitatges es dedicaran a activitats comercials, per evitar la “desertització” de la zona.

Condemnat per no sancionar El bar Gusto ocasionava problemes de contaminació acústica feia més de dos anys, i els veïns ho havien denunciat al districte. Aquest va prendre unes mesures que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera insuficients.

Acusa el districte “dʼinactivitat quant a la correcta disciplina, control i sanció del bar”.

MONTJUÏC

Respecte per a la fortalesa La Plataforma en Defensa del Castell de Montjuïc demana que es respecti la configuració i la imatge de la fortalesa per la seva “extraordinària qualitat arquitectònica i urbanística” i la seva “llarga evolució històrica de 2.000 anys que el fa un testimoni molt valuós del denominat art abalustrat català”. Això no contradiu el nou ús com a Centre Cultural per la Pau. També preocupa que es concreti una actuació espectacular davant lʼausteritat de lʼedificació.

ESQUERRA DE LʼEIXAMPLE

Evacuació sorpresa Al carrer Roselló número 299 es va haver dʼevacuar els veïns en aparèixer unes esquerdes. Al segon pis, els bombers es van trobar amb vuit ciutadans xinesos, quan la llista dʼempadronats era de 23. Davant aquest nombre dʼempadronats, lʼAjuntament va manifestar que no era il·legal i que comprovaria si es llogaven habitacions o llits sense permís com a pensió il·legal. El descontrol dels pisos sobreocupats és una situació que provoca molèsties entre els veïns i suposa unes condicions indignes per als seus ocupants.

28

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

març-abril de 2005

Un projecte urbanístic amenaça lʼentorn de lʼermita de la Salut ●

LA SALUT GEMMA AGUILERA

LʼAjuntament de Barcelona ha donat el vist i plau per a la construcció dʼun edifici de 9 plantes en els jardins dʼuna casa senyorial del segle XIX del barri de la Salut, que afectarà també la seva ermita.

Els veïns, tristos i decebuts, veuen com la història i identitat del seu barri, que començà justament amb aquest conjunt arquitectònic, està en perill. Per això, el Collectiu Salvem la Salut fa una campanya per sensibilitzar la població i donar a conèixer un projecte que ha estat marcat per la manca dʼinformació als veïns.

“Esborraran del mapa lʼúltim reducte de la nostra identitat com a barri, perquè els sentiments, els records, no es poden quantificar en diners, i per tant, ja no valen res. LʼAjuntament ens ha enganyat aprofitant la nostra bona fe”, explica amb tristesa Pere Molgó, president de la comunitat de propietaris de la Travessera de Dalt 93-95, i membre del Col·lectiu Salvem la Salut.

I és que, després dʼuns mesos dʼestira-i-arronsa entre un grup de veïns i veïnes del barri de la Salut i lʼAjuntament de Barcelona, la comissió dʼUrbanisme ha decidit donar llum verda al projecte que preveu edificar bona part del jardí dʼuna casa senyorial de mitjan segle XIX (1863) situada a la Travessera de Dalt, 97, amb la construcció dʼun edifici de 9 plantes.

Aquesta edificació no només atapeirà encara més el paisatge “de ciment” de la Travessera de Dalt, sinó que obligarà a reformar de dalt a baix el conjunt de la Salut, constituït pel santuari de la Mare

de Déu de la Salut, la casa senyorial de la família Morera -qui impulsa el projecte-, i el jardí i lʼentorn del conjunt. Tot plegat fou declarat patrimoni arquitectònic lʼany 2000 pel mateix Ajuntament.

Amb el pla urbanístic a la mà, aprovat el passat 4 de febrer, lʼedifici a tocar de la casa senyorial i de lʼermita de La Salut quedarà més atapeït, perquè en un espai reduït sʼhi haurà dʼencabir lʼedifici de 9 plantes, malgrat que el Pla General Metropolità només permet 6 pisos. Per ubicar aquest edifici, caldrà enderrocar una part de la casa senyorial i la seva torre, per després reconstruir-ne només una part uns metres més enllà, metres que robaran espai als jardins que ara hi ha, i que encaixonaran encara més la petita ermita de la Salut. Aquesta, tot i que no serà enderrocada, restarà pràcticament invisible, ja que quedarà tapada per les noves construccions. A això cal sumar-hi el fet que molts pisos de Travessera de Dalt 93-95 es trobaran amb un mur a les seves finestres, des dʼon ara veuen els jardins del casalot i lʼermita.

Lʼopinió dels veïns no compta?

El projecte, contingut en el Pla de Millora Urbana, no contempla ni una sola al·legació ni proposta de les que van fer els veïns -recollides en un document que compta amb la signatura de 1.500 veïns-, que es van mobilitzar des que van tenir coneixement de la modificació urbanística que havia proposat Estanislau Tomàs i Morera, quarta generació de la família que va instal·lar-se en aquests terrenys, donant origen al barri de la Salut

JOAN MOREJÓN

Lʼentorn de lʼermita del barri de la Salut està greument amenaçat. a mitjan segle XIX. I ho van saber a través de la premsa, no pas perquè lʼAjuntament els nʼinformés. Era el juny de 2004, i des dʼaleshores, una colla de veïns i veïnes lluiten perquè el pla no tiri endavant en les condicions actuals, que consideren que vulnera la protecció patrimonial declarada per al conjunt de la Salut.

Però malgrat els esforços esmerçats pels veïns, que han presentat projectes alternatius amb lʼassessorament dʼun arquitecte i un advocat, no hi ha hagut acord.

I el periple ha estat llarg. Han mantingut diverses reunions amb els responsables dʼUrbanisme per trobar un punt dʼequilibri dʼinteressos entre les parts implicades, i en aquest sentit, deixen clar que “no volem perjudicar el propietari, entenem i respectem el seu dret a edificar, però també hem de respectar la història i la identitat del nostre barri, de la qual avui només en queda el conjunt de la Salut”, recorda Pere Mongó.

Els veïns consideren que es pot mantenir la protecció arquitectònica i satisfer alhora el propietari, amb el sistema de permuta de terrenys, és a dir, que lʼAjuntament

compensi el propietari pels terrenys de la Salut amb uns altres dʼigual valor on pugui edificar. Dʼaquesta manera, els terrenys passen a ser de propietat municipal, i el consistori els podria dedicar a usos socials i culturals, certament escassos al barri de la Salut.

Homenatge a un fill il·lustre Els mateixos veïns han fet una proposta concreta en aquesta línia, crear el Museu Pompeu Fabra, fill il·lustre del barri de la Salut, on va néixer el 20 de febrer de 1868, i que va consagrar la seva vida a la normalització lingüística i científica de la llengua catalana. El col·lectiu està convençut que aquesta seria una idea excel·lent, perquè “alhora que salvaria la Salut, es crearia un equipament que donaria més vida al barri, com a punt dʼinterès turístic, i es retria homenatge a la figura de Pompeu Fabra, reconeixent i divulgant la seva obra”.

El consistori barceloní té constància dʼaquesta proposta, però avui, la realitat és que el Pla de Modificació Urbanística inicial tira endavant. Malgrat que la situació no convida a lʼoptimisme, els ve-

ïns no abandonen la lluita, i sʼhan dirigit a la Síndic de Greuges de lʼAjuntament de Barcelona per sol·licitar la seva empara -no vinculant- en el cas. Per altra banda, han posat en marxa una campanya dʼenviament de correus electrònics de suport al Col·lectiu (eloi@gracia .mesvilaweb.com), i a lʼalcalde de Barcelona (alcalde@mail.bcn.es), amb el missatge “Salvem lʼentorn de la Mare de Déu de la Salut”.

Encara els queda una darrera possibilitat: quan el Pla es publiqui al Butlletí Oficial de la Província es podrà presentar un recurs dʼalçada, i com a última opció, el contenciós administratiu. Però els costos econòmics dʼaquest procés molt probablement ho impediran.

LʼEloi Babiano, fill del barri i historiador autor del llibre De lʼermita de La Salut al Parc Güell, 140 anys dʼhistòria, sent una pena especial, que lʼempeny a defensar amb força les seves arrels: “Ens roben la identitat, lʼúltim tresor que queda del barri de la Salut, representa el nom i protagonista de la nostra història.

Ho destruiran tot, el sentiment de pertinença a un lloc ja no té valor, només en té lʼespeculació immobiliària? Però no ens rendirem”.

El mirall de La Violeta

JOAN MOREJÓN

El col·lectiu Salvem la Salut ha iniciat una campanya al barri.

El Casino de La Violeta, un edifici històric construït el 1893 que ha estat punt de trobada del teixit associatiu de Gràcia, estava condemnat a convertir-se en una casa de pisos. Però finalment, la persistent reivindicació de la comissió ciutadana Salvem La Violeta ha salvat el Casino dels maons immobiliaris. La Violeta mantindrà la seva essència, es convertirà en un equipament públic

destinat a usos socials i culturals. LʼAjuntament de Barcelona ha recuperat els terrenys arribant a un acord de permuta amb el propietari de lʼedifici, que a canvi de cedir la finca, obtindrà un solar situat al carrer de Verdi, fins ara propietat del Patronat Municipal de lʼHabitatge. Els veïns de La Salut veuen en La Violeta lʼesperança que el cor del seu barri també segueixi bategant.

La Veu del

març-abril de 2005

PUBLICITAT

CARRER

29

Barcelona impulsa les zones d’aparcament per als veïns L’àrea verda començarà a implantar-se al maig en els districtes de Ciutat Vella i l’Eixample REDUIR LA CONGESTIÓ del trànsit, afavorir la mobilitat i facilitar l’aparcament dels veïns són les claus de l’àrea verda, que començarà a funcionar a partir del pròxim 2 de maig. Es tracta d’una eina de gestió de la mobilitat, que forma part d’una estratègia global de l’Ajuntament de Barcelona per a afavorir un model de desplaçaments més sostenibles.

La iniciativa suposarà la regulació de l’estacionament lliure en el carrer en la zona central de la ciutat per a reduir la congestió, facilitant l’aparcament per als veïns. Ciutat Vella, excepte la Barceloneta, i l’Eixample seran els primeres districtes a aplicar la nova normativa. Els límits de la segona fase es concretaran una vegada es tanqui el procés participatiu en els districtes respectius. D’aquesta forma, un total de 12.398 places situades en els districtes de Ciutat Vella i l’Eixample deixaran d’estar obertes a l’estacionament lliure a partir del pròxim 2 de maig. Els objectius de la mesura són bàsicament dos: reduir el trànsit i descongestionar el centre de la ciutat, això ha de dur a la disminució del nivell d’emissions de gasos i soroll en el carrer, millorant la qualitat de

vida ciutadana, i ordenar l’espai públic facilitant l’aparcament als veïns.

PREFERÈNCIA PER ALS VEÏNS L’àrea verda distingeix dos tipus de places. En primer lloc, destaquen les d’ús exclusiu per als veïns, en les quals només podran estacionar els veïns de la zona amb el distintiu, prèvia extracció diària o setmanal d’un tiquet en el parquímetre. Hauran de pagar 0,2 euros per dia o un euro per setmana. L’àrea verda es completa amb les zones d’ús preferent per als veïns, en les quals hi podran estacionar amb les mateixes condicions que en les anteriors. En aquest cas, els no residents també

podran utilitzar-les, però amb tarifes més elevades i limitacions d’estada específiques. En aquest sentit, els veïns hauran de pagar el mateix que en les zones d’ús exclusiu, mentre que els no residents abonaran 2,75 euros per hora, amb un temps màxim d’una o dues hores per estacionament. La consideració de resident (o veí) la tenen les persones físiques que figurin empadronades en algunes de les zones regulades i que siguin titulars d’un vehicle l’impost del qual de circulació correspongui a Barcelona, o bé que acreditin disposar d’un vehicle a través de leasing, renting o sistemes similars. Per les nits (de 20 a 08 hores) , els caps de setmana i els festius, no s’haurà de pagar res per estacionar en cap de les places.

CALENDARI D’IMPLANTACIÓ Durant el mes de març, es durà a terme l’enviament d’una carta informativa als veïns, en la qual es notificarà si es compleixen les condicions per a rebre el distintiu i es proporcionarà informació específica sobre la zona corresponent.

A l’abril s’enviarà una nova carta acompanyada del distintiu als veïns

corresponents. Aquesta acreditació, gratuïta, inclou la matrícula del vehicle, la zona i el nombre de resident. Al maig entrarà en funcionament la primera fase de l’àrea verda, que abasta els citats districtes de Ciutat Vella, excepte la Barceloneta, i l’Eixample.

TRES MESOS SENSE PAGAR Encara que la iniciativa de l’àrea verda començarà a funcionar el 2 de maig, en els primers tres mesos només hauran de pagar els no residents. El consistori remetrà una targeta per valor de 12 euros als veïns, el que equival a 12 setmanes de pagament, amb l’objectiu de facilitar la familiarització dels ciutadans amb aquest nou sistema. L’àrea verda es divideix en set zones, a les quals haurà de circumscriure’s el resident, sis d’elles corresponents a l’Eixample i una a Ciutat Vella. Els ciutadans podran resoldre els seus dubtes i gestionar incidències en l’oficina d’informació de l’àrea verda situada en la plaça de Carles Pi i Sunyer, 8-10 (de dilluns a divendres, de 8.00 a 20.00 hores). Altres opcions per a informar-se són, el telèfon 010 i la web municipal (www.bcn.es/areaverda).

Sector de Seguretat i Mobilitat

Vols rebre ������ Carrer a casa?

NS IÓ CIO ES AC ER CIA VEÏN FED SO S I NA AS Dʼ VEÏN ELO DE BARC DE

��� ���� ���

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www. lafavb.com

Nº 88 gener-febrer de 2005

Lectures de

Barcelona Dossier pàgs. 9 a 27

Si vols rebre la revista a casa teva durant tot un any, envia aquest cupó a Obradors, 6-8, baixos, 08002, Barcelona.

També pots escriureʼns a carrer@lafavb.com

NOM I COGNOMS: .............................................................................................................

ADREÇA: ............................................................................................................................

POBLACIÓ:..........................................................................................................................

CP:......................................................................TELÈFON: ............................................... ❑ 6 números 10 euros (mínim) ❑ 6 Números .............................. (indicar quantitat) Pagament (a triar) ❑ Taló adjunt a nom de la Favb ❑ Domiciliació bancària (omplir dades): Entitat: Oficina: Control: Nº de compte:

Discos Castelló: Des de 1933, especialistes en música Tallers, 3 (clàssica) 93 318 20 41 Tallers, 7 93 302 59 46 Tallers, 9 (overstoks) 93 412 72 85 Tallers, 79 93 301 35 75 La Maquinista Pg. Potosí,2, local C4 93 360 80 78

Oficines-magatzem (majorista) Molinot, 53 Polígon industrial Camí Ral 08850 Castelldefells Tels: 93 394 34 00 93 442 34 47 / 93 442 35 05 Fax: 93 441 96 75 93 329 73 21

www.discoscastello.es

30

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

març-abril de 2005

La Plataforma Diagonal-Ponent demana una visió global als municipis ●

DIAGONAL-PONENT REDACCIÓ

La plataforma Diagonal-Ponent va organitzar un acte a lʼAteneu Barcelonès sobre lʼanomenada muralla entre Barcelona i la seva perifèria. Es va parlar de quatre actuacions urbanístiques que afecten diferents municipis de lʼentorn de Barcelona: Sant Just Desvern, Esplugues, lʼHospitalet i Barcelona.

Aquestes accions es gestionen dʼuna a una en els seus respectius municipis però realment formen part dʼun tot. Sumades suposen

Cada municipi tira endavant el seu pla sense tenir en compte els impactes globals la construcció de 4.117 habitatges, amb un sostre de 317.300 m2, oficines amb 5.900 m2 i un centre comercial de 15.000 m2. Si les mirem totes juntes, suposen lʼocupació dʼuna estreta franja del territori que, amb un model mercantilista, atempta contra la lletra i lʼesperit de la nostra normativa urbanística. Suposa aixecar edificis de molta alçada, 36 plantes

a Finestrelles que vol dir edificis dʼuns cent metres dʼalçada; 17 plantes a Can Rigalt, i una línea dʼedificis de 8 plantes al costat del futur parc Manuel Azaña. Tot això repercutirà en un creixement important de població a la zona.

Les llicències respectives o convenis que autoritzen aquestes actuacions una a una no preveuen lʼimpacte global, i per tant no contemplen les necessitats reals de serveis, equipaments i vials nous derivades dʼuns plans que a la pràctica són un de sol, però que en el terreny administratiu corresponen a diverses actuacions diferenciades. En el 150 aniversari de lʼenderrocament de les muralles de Barcelona, ara es projecta una nova muralla enfront de la seva perifèria. És una única actuació plantejada a la pràctica com a compensació del cobriment de les línies elèctriques: 31 torres metàl·liques de 18 a 40 metres dʼalçada, de Sant Pere Màrtir fins a lʼestació de transformació de Collblanc. Un estudi fet sobre els costos i ingressos dʼaquesta operació, concreta en 550 milions dʼeuros el benefici que nʼobtindran els promotors. És a dir, un pla escandalosament especulatiu.

Pel seu contingut, impacte social i ambiental, la seva situació

Vinyeta publicada al dossier 14 anys en lluita: No al Pla Caufec realitzat per la Plataforma Popular contra el pla. geogràfica a lʼentrada o sortida de Barcelona a ponent, la suma dʼaquestes actuacions ha generat una presa de consciència entre associacions i plataformes, les quals veuen amb preocupació algunes propostes urbanístiques

que els ajuntaments de cada municipi intenten tirar endavant de forma independent, i les aproven sense tenir en compte lʼimpacte global de les obres. I és que en temps de crisi, els ingressos que suposen aquestes operacions per

Ciutat Vella critica el model de ciutat ●

Sorolls a la plaça Reial Des de lʼany 2001, diversos col·lectius de veïns venien denunciant la contaminació acústica existent a la plaça Reial. Finalment, lʼany 2004 es va ordenar el cessament de lʼactivitat de la discoteca situada al número 11 i del Club 13. Malgrat això, els veïns es van veure obligats a trametreun nou escrit al febrer al districte en el qual denunciaven la no execució dʼaquestes ordres i van anunciar que, en cas de no portar-se a terme, interposarien una demanda contenciós-administrativa. El districte ens informa que el passat 17 de març va precintar ambdós establiments.

CIUTAT VELLA REDACCIÓ

Les entitats del moviment veïnal i social de Ciutat Vella han fet públic un manifest on demanen un barri més just i habitable i critiquen durament el model de ciutat que està imposant lʼAjuntament de la ciutat, “esforçant-se a projectar a lʼexterior una imatge de Barcelona que atregui inversors i turistes”.

Una estratègia els costos de la qual, segons les entitats, acaben pagant les veïnes i els veïns.

El manifest posa especial èmfasi en tres àmbits en què demana actuacions decidides i urgents per part de lʼAjuntament: el Pla dʼUsos i el seu compliment, les polítiques urbanístiques i dʼhabitatge i la política social i de reactivació econòmica.

Quant al Pla dʼUsos, els veïns demanen que lʼAjuntament vetlli pel compliment de les normatives municipals: “No ens resignem a viure envoltats de brutícia i soroll i tampoc a veure actuacions policials desmesurades que no resolen el problema”. El manifest denuncia que lʼinterès de lʼAjuntament per satisfer els interessos del sector turístic i un cert sector comercial lʼha fet “girar lʼesquena als veïns”.

En el tema urbanístic, denun-

cien que lʼadministració està fent “expropiacions massives i abussives” i que “ha abandonat el veïnat als interessos especulatius”. “Els veïns i veïnes que hem escapat de la política dʼenderrocaments anem descobrint què és això de lʼassetjament immobiliari”. Demanen que es prenguin mesures reals per protegir les víctimes dʼassetjaments, que sʼaturin els enderrocaments i sʼaposti per la rehabilitació dels habitatges.

Al manifest també es subratlla la manca de serveis i equipaments de barri i es demana que sʼaturi el Pla dʼHotels i la política de fer pisos per a joves en terreny dʼequipaments.

Amb el títol “La participació que volem”, es fa una crida a lʼAjuntament perquè permeti al veïnat “incidir de veritat en la modelació de lʼentorn”. I és que els veïns de Ciutat Vella tenen la sensació que el “nou tarannà” del districte és molt amable en les seves formes però repeteix les mancances que sʼarrosseguen de fa anys, especialment la manca dʼobertura a la participació ciutadana activa, i rematen: “On és tot allò que els nostres representants han intentat aprendre en els seus viatges a Porto Alegre al Fòrum Social Mundial?”.

a les arques municipals són també considerables.

I aquest és el tema que es va destacar a lʼassemblea esmentada. Lʼautonomia municipal de cada un dels 940 municipis que hi ha a Catalunya no pot ni ha dʼestar renyida amb la solidaritat entre els municipis, sinó que cal treballar conjuntament lʼimpacte global creant, des de lʼacord i la col·laboració, àrees de cohesió mancomunades que, des de lʼautonomia municipal, permetin enfrontar-se a lʼimpacte global dels diversos municipis afectats. No podem confondre lʼindividualisme municipal amb el dret a lʼautonomia. Avui és inconcebible que lʼHospitalet, Esplugues, Sant Just Desvern i Barcelona no treballin de forma conjunta en lʼelaboració dels plans dʼequipaments, de serveis i de mobilitat que donin respostes a la nova situació creada.

En les actuacions que provoquin impactes a diversos municipis, la llei els hauria dʼobligar a treballar conjuntament per donar resposta als costos globals.

Aquesta és la conclusió principal: la urgència perquè, a través de la modificació de la llei dʼurbanisme o amb lʼaprovació dʼuna de nova, sʼobligui els ajuntaments a ser autònoms i solidaris, però no individualistes.

Patrimoni perdut al Poblenou ●

POBLENOU REDACCIÓ

LʼAV del Poblenou veu “amb indignació” com desapareix un passat històric que pot afectar tot el conjunt del casc antic del barri del Taulat. Es tracta de lʼenderroc de la fàbrica Extractos Tánicos aquest març.

LʼAjuntament no va tenir en compte les al·legacions presentades per lʼAV, 23 entitats del barri i la Favb. És per això que, en un escrit, lʼAV explica que “no sʼentenen les lamentacions del regidor Francesc Narváez, quan és el mateix Ajuntament qui va aprovar contra la voluntat dels ciutadans lʼany 2000 un pla urbanístic que agredia el nucli històric del Taulat i autoritzava lʼenderroc de la fàbrica a canvi dʼun projecte de dubtosa qualitat arquitectònica”.

La nota de lʼentitat indica que “un cop més, sʼha deixat perdre una peça clau del patrimoni històric del Poblenou que afecta considerablement la seva identitat, ja de por sí molt malmesa”.

LʼAV, que ha convocat una assemblea el 7 dʼabril per salvar Can Ricart, intentarà per tots els mitjans denunciar aquest tipus dʼagressions i els seus responsables.

La Veu del

FAVB

CARRER

març-abril de 2005

EL COR ROBAT

31

Propostes per als canvis necessaris

●

REDACCIÓ

CATHERINA AZÓN

Sota el lema Propostes per als canvis necessaris, la Confavc va celebrar la seva 20ena assemblea a Santa Coloma de Gramenet. Hi van assistir 72 associacions de les 625 confederades i 18 federacions dʼun total de 25. 168 persones van participar en una assemblea que durant els matins del dissabte 26 i diumenge 27 de febrer va aprovar la memòria, el pla de treball per a lʼany en curs i lʼinforme econòmic. Aquest any tocava celebrar eleccions per renovar la junta.

La tarda de dissabte es van celebrar tres tallers que feien referència als nous models dʼhabitatge públic i als plans territorials. Lʼassemblea va valorar la situació de la Catalunya esquerdada: el Carmel, Sallent i Tarragona, i va recolzar la proposta del Carmel de convocar una manifestació.

Presidenta de lʼAV del Congrés

“La nova junta és una clara renovació generacional” PUYAL

Barcelonina nascuda al barri de la Sagrera, porta set anys vivint al Congrés. Presideix des del mes de novembre una junta de 8 persones amb una mitjana dʼedat de 35 anys. Parlem en un esplèndid local propietat de lʼassociació.

Presidenta jove en un barri envellit...

Sí: la nova junta és una clara renovació generacional, però no deixarem de banda la gent gran, que és un sector molt nombrós.

Objectius?

Dinamitzar i modernitzar l’associació. Hem informatitzat el funcionament de l’entitat i volem incorporar les nostres activitats.

Per exemple?

Mantindrem les activitats que s’estaven fent, tot impulsantles. Em refereixo als tallers de gimnàstica, sardanes, pintura, manualitats... El ball que es feia per a la gent gran l’obrim els dissabtes per a totes les edats i no és necessari ser soci.

Exposició del moviment veïnal Durant el mes de març es pot visitar al Museu dʼHistòria de Catalunya lʼexposició De la protesta a la proposta: el moviment veïnal de Catalunya. El treball sintetitza el recorregut pel moviment veïnal,

Teniu un local social amb una flamant sala de teatre.

Sí: és important tenir un local en condicions, però aquest té un manteniment massa car. A veure si reobrim el bar i ens ajuda una mica.

JOAN MOREJÓN

des dels primers anys lligats a les necessitats més primàries, lʼoposició al franquisme, la crisi dels anys 80 i, ja recuperats els ajuntaments democràtics, les grans campanyes dels 90, la lluita contra la guerra i la Catalunya esquerdada del nou segle. Per la seva senzillesa i dimensions, es podrà exposar pels locals veïnals de tot Catalunya.

REDACCIÓ

33ena assemblea general de la Favb Dissabte 16 d’abril de 2005 Centre Cívic Can Basté.

Pg. Fabra i Puig, 274-276

El moviment veïnal, escola de ciutadania CIÓ

Què plantegeu?

Un contacte més gran amb els socis i veïns mitjançant el butlletí. Dels 1.000 exemplars, 500 són per als socis i la resta els distribuïm al barri. També estem incorporant noves activitats, (sessions de teatre, concerts de música, activitats per a nens i joves...). Poc a poc, arribem a més gent.

Inauguració de lʼexposició.

33ena assemblea de la Favb

NS

IO

ES

RA AC ÏN DE SOCI I VE A FE S ON AS Dʼ VEÏN EL DE BARC DE

www.lafavb.com

Foto: Andreu Blanchar

Belén Aúcar Hidalgo

El pròxim 16 dʼabril, la Favb celebra la seva 33ena assembla (33 anys ja!) al centre cívic Les Bases del Turó de la Peira, al districte de Nou Barris, sota el lema El moviment veïnal, escola de ciutadania.

El matí es dedicarà a portar a terme lʼassemblea ordinària anual, en la qual es presentaran els informes de gestió i econòmics. Es presentarà el projecte social El barri, espai de convivència i sʼaprovaran les

diferents resolucions.

La tarda estarà dedicada al debat i la reflexió. Lʼeconomista Albert Recio farà una conferència amb el títol El moviment veïnal en un nou escenari social i es realitzaran dos tallers, lʼun dedicat al treball en xarxa i lʼaltre a les experiències de participació i revitalització del moviment veïnal. Després del debat i les conclusions, un sopar de germanor i una festa donaran per finalitzada la trobada de les associacions veïnals de Barcelona.

Revistes de barri VAV

El Poblenou

Esquerra de lʼEixample

Butlletí informatiu de lʼAVV del Bon Pastor. Ens arriba el número 17, molt ben editat. A les seves 20 pàgines parlen de la urbanització de les Cases Barates, de la violència de gènere i de les esquerdes que van produir en algunes cases les obres del metro, tot explicant quina és la situació actual. Destaquem el recolzament econòmic dels comerços del barri a la publicació: cinc pàgines de publicitat. Lʼenhorabona.

El número 40, corresponent al mes de març, té com a portada una versió lliure del calendari de Carrer ja que, a lʼAny del Llibre i la Lectura, el Poblenou continua sense biblioteca. I és que: “Narváez no troba diners”.

La revista també informa de la manifestació realitzada per defensar Can Ricart i de la polèmica oberta sobre els equipaments que es volen situar als tallers de Oliva Artés, fàbrica que sʼha guanyat per al barri després de la lluita veïnal.

LʼAVV celebra el seu 30è aniversari amb una edició especial plena de col·laboracions. Articles de la periodista Montserrat Minobis, dels fundadors de lʼassociació Miquel Caminal i Jordi Font i de lʼhistoriador Vicente Moreno en en el treball Les associacions de veïns, un factor clau en la descomposició del règim franquista. Una entrevista a la presidenta Trini Capdevila repassa la seva trajectòria a lʼassociació de veïns.

Molta feina per a una junta no molt àmplia.

Intentem obrir el local a d’altres grups. Pertany a la junta el grup de teatre Mai l’hem vist-Happy Day. Tenim una sessió mensual i els caps de setmana condicionem la sala de teatre.

Vosaltres mateixos?

Sí, els caps de setmana arrangem les cortines, instal·lem llums... No podem entendre que ens cobrin 2.600 euros anuals en concepte d’IBI sense fer activitats lucratives.

I els equipaments?

No tenim sòl edificable. Es va construir una escola bressol i quasi és un miracle. Però, en ser zona d’influència de Cotxeres Borbó, podrem gaudir dels equipaments que es construiran allà: centre de dia, poliesportiu, biblioteca... És un barri dinàmic, el Congrés?

Doncs sí. Malgrat l’envelliment, hi ha un número important d’entitats i col·lectius: la Unió de Botiguers, les comissions de festes del Congrés i del barri dels Indians, l’associació de veïns, l’agrupació excursionista...

Us relacioneu?

Hem creat una coordinadora d’entitats i volem obrir el local a les entitats. Pretenem que l’AV es converteixi en el nucli social del barri. Posa-ho així.

Seʼns acaba lʼespai... quin és el problema més important?

El manteniment dels espais lliures, les placetes, repassar el mobiliari urbà... s’ha de realitzar una important actuació de sanejament i posar un nou enllumenat. Vivim en un barri molt bonic i se n’ha de tenir cura.

32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

“El gran debat que obre el Carmel és el del control de l’obra pública”

Josep Mª Casas Geòleg

E

l despatx de Josep Maria Casas a la facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona té una taula plena de diaris, ordenats cronològicament, que documenten el sinistre del Carmel des del seu inici. El sentiment és recíproc.

Mai els diaris havien dedicat tantes planes als geòlegs, esquitxats -pel clàssic efecte ventilador- per una crisi que, segons aquest especialista, es podria haver evitat.

Casas, nascut a Barcelona fa 51 anys, és professor de geologia des del 1977 i un dels tres vicedegans actuals de la facultat, tot i que abans de començar l’entrevista aclareix que només parla en nom propi. I és que l’ombra de la tragèdia del Carmel és molt llarga, fins al punt que encara ningú ha gosat respondre en públic la pregunta del milió de dòlars: Què va passar?

Ell, tampoc no ho sap: “No he anat al Carmel i, tot i que tinc companys que hi han estat, queden encara masa interrogants oberts com per parlar d’una causa concreta”. Per acabar-ho d’adobar, el túnel s’ha tancat per sempre. “Ningú més podrà baixar-hi per investigar d’una forma més exacta les raons tècniques de l’enfonsament”, diu.

Davant aquesta situació, la famosa frase del conseller Joaquim Nadal al Parlament (“els arguments dels tècnics no sempre han donat seguretat als

març-abril de 2005

Albert Ollés Periodista Ignasi R. Renom Fotògraf gestors del Govern. Als que som de lletres”) aconsella reformular la pregunta des del punt de vista del sentit comú.

Aquest cop, Casas es mulla més: “Si un túnel s’ensorra és perquè no s’ha fet bé”. Fins i tot s’anima amb una resposta a la gallega: “Per què es va iniciar el túnel de maniobres sense cap estudi geològic complementari, donant per bo el que s’havia fet per construir la galeria principal?”.

Els dubtes, però, no s’acaben aquí.

“Per què es va canviar la ubicació inicial

Sal i pebre

Banquers al banc dels acusats Veure amb cara de pomes agres, asseguts al banc del acusats els banquers Botín, Amusategui i Corcóstegui era tot un goig. Botín va comprar tot el poder del Banc Santander Central Hispano als seus col·legues: Amusategui va cobrar pel seu cessament 43,5 milions dʼeuros i a Corcóstegui li va pagar fins a 108 milions dʼeuros. No ho traduïm a les antigues pessetes per no marejar-nos amb tants zeros. Uns diners que sortien dels fons del banc i que, com diu la llei, estan subjectes a diverses normes: entre dʼaltres menudeses, alguna cosa tenien a dir els petits i mitjans accionistes. Una jubilació dʼor, a anys llum de les pensions que pateixen moltíssims ciutadans i ciutadanes. El poder va tenir un preu alt i Botín, amb els diners de tots, va quedar amo i senyor. Però estan acusats de delictes dʼapropiació indeguda i administració deslleial. Apropiació indeguda, portar-te el que no és teu, és robar. Quants xoriços de segona ingressen a la presó per robar engrunes?

Els banquers han estat acusats i jutjats. La sentència els enviarà a lʼombra? És la pregunta del milió, mai millor dit. Mentrestant, la foto del banc dels acusats passarà a la història. Un goig veure-la publicada.

Zeta

del túnel de maniobres, que va passar d’Horta a la Vall d’Hebron i després al Carmel?”, es qüestiona. “I el gruix del formigó per fixar l’arc del túnel, que era de només 15 centímetres, tot i que corresponia gairebé el doble?

I les pressions per inaugurar el més aviat possible? I el sistema de subcontractacions?”.

Silenci sepulcral de tres segons i sentència final: “S’ha parlat de moltes coses aquests dies, però el veritable debat que ha d’obrir aquesta crisi és el del control de l’obra pública a Catalunya”. En cap moment esmenta el 3% de la discòrdia, però sí recorda

Lʼacudit

que “a qualsevol projecte es produeix una tensió entre els riscs que es poden prendre i els calers que es poden gastar per minimitzar-los. I són els polítics qui decideixen”.

I els geòlegs? “La geologia requereix un estudi previ del subsòl on s’ha de treballar, i ja he dit què va faltar al Carmel”. “De vegades”, continua, “es demanen molts informes, però sembla que ho facin per cobrir l’expedient. No els utilitzen gaire i la nostra capacitat de decisió és mínima. L’AVE ha estat un exemple molt clar de tot això”, assegura.

Casas discrepa dels que opinen que mai no s’hauria d’haver fet el metro per sota d’una muntanya com la del Carmel.

“S’ha de desdramatitzar aquest tema. La roca d’aquest indret té força història i és més complicada que el subsòl del pla de Barcelona, però la coneixem bé”, explica.

El mateix esdevé, segons el seu parer, amb els comentaris dels veïns sobre les mines d’aigua i les rieres que hi havia al barri, i que van ser cobertes quan es van urbanitzar els carrers. “És cert que el medi natural de la zona s’ha alterat, però no és un element determinant.

Al Carmel es poden construir túnels sense cap problema, sempre que es facin correctament”.

La seva experiència personal al Pirineu, “on es fan perforacions constants en situacions tècniques semblants”, avalen aquesta opinió. “El mateix esdevé amb culpabilitzar el sistema de perforació austríac. És com matar el missatger”, indica.

Casas insisteix en tranquil·litzar els afectats: “El pitjor ja ha passat. Segur que ara s’està actuant amb una especial atenció i, si la densitat del formigó que han injectat per tapar la galeria és la mateixa que la roca que s’havia tret, no s’ha de moure més el terra”.

La seva principal preocupació és evitar que torni a repetir-se un incident semblant. “Hem de qüestionar, d’una vegada per totes, la tendència predominant de pensar que la tècnica ho pot arreglar tot”. Per a Casas, “no s’ha de fer cap obra pública sense un informe previ contundent. Ens haurien de fer una mica més de cas”. També demana aprofitar la inèrcia actual: “Estem en un moment molt important i no podem deixar-lo escapar”.

El Carmel, segons el seu criteri, és una constatació més de “les nombroses obres que es fan malament en aquest país”. Un fet que el porta a reflexionar en veu alta: “Estem urbanitzant molt, però sense cura. S’ha de preveure, abans de començar, quines conseqüències tindrà allò que es vol fer i el seu impacte futur”.

Paraula de geòleg.

Alfons López